Gàmbia i Senegal

NÚMERO 7TARDOR 2014

CREUER A BORD DE L’HARMONY V

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Josep Mª Ferrer-ArpíDIVULGADOR, VIATGER I ESCRIPTOR

La pasta italianaUN PLAER MAI REPETITIU

Lèmurs de MadagascarELS ESPERITS DE LA NIT

Botany BayLA PORTA D’AUSTRÀLIA

Cristina EncinasGUIA AVENTURERA

Nova YorkCAP D’ANY A LA CIUTAT DELS GRATACELS

món

Carta

Nº7 TARDOR 2014

2 - MÓN

Notícies del món

Cristina Encinas

LA GUIA

Nascuda a Valladolid i guia de ruta des de l’any 1988 la Cristina es va incorporar a Eurovacances l’any 2009. Durant la seva dilatada experiència, ha acompanyat grups arreu del món. Les darreres tem-porades l’hem pogut trobar penjada d’una tirolina a Costa Rica, fent un safari amb elefant al sud de l’Índia, nedant a les aigües cristal·lines de Croàcia, explorant les col·leccions de l’Ermitage a Sant Pe-tersburg, visitant un monestir ortodox a Montenegro, passejant per una plantació de te a Sri Lanka o so-brevolant amb hidroavió els gratacels de Dubai.

DEL DIRECTOR

Per què viatgem? Aquesta és una pregunta que em faig sovint i arribo a la conclusió que ho fem perquè som curiosos per na-turalesa.Aquesta curiositat ens porta a descobrir com viuen altres cultures, què cuinen, com vesteixen, quins són els seus costums. Ens agrada conèixer paisatges que no tenim a casa nostra: deserts vermells, llacunes tur-quesa, cims exageradament alts, mars de gel i un llarg etc. Volem veure les restes d’aquelles cultures de les quals hem sentit a parlar o hem descobert en un llibre: els indis americans, els maies del Yucatán, els khmer de Birmània o els bosquimans del desert del Namib. I també, descobrir ani-mals que no hem vist mai o estels que no trobem al nostre firmament.I tot això perquè som curiosos! I com que som curiosos, com més hem vist, com més menjars hem degustat i més cultures hem conegut, més ganes tenim de seguir des-cobrint per continuar alimentant la nostra curiositat.Viatgem?

Àlex Pàmies

De les experiències que has tingut quines són les que més t’han agradat? Cada viatge és diferent i de tots te n’emportes alguna cosa. Tinc la sort de fer viatges molt di-ferents, tant per la seva cul-tura com pel seu paisatge, i això és un gran avantatge. No m’avorreixo mai!

I a quin tipus de destina-cions et sents més còmode? Els viatges i les destinacions són com els fills, te’ls estimes a tots igual, tots aporten co-ses positives, però reconec que m’agraden especialment els viatges amb una mica d’aventura i aquelles destina-cions que permeten un contacte directe amb la gent autòctona.

Hi ha alguna zona, cultura o país que t’interessi es-pecialment? M’agrada molt Àsia. Recordo l’impacte quan vaig visitar l’Índia per primera

vegada; les olors, els colors, la gent, la cultura. És un país que em té el cor robat.

Si poguessis escollir, a on t’agradaria acompanyar el proper grup? És difícil triar una destinació... Potser a la Pa-tagònia; tinc una afinitat espe-cial amb l’Argentina.

Ens pots dir una destina-ció que no coneguis i a on t’agradaria viatjar? Nova Zelanda; és la meva assignatu-ra pendent.

Què és el que més t’atrau de ser guia? Vaig començar a estudiar Turisme i a primer curs em vaig presentar a un examen per ser guia acompanyant; des de llavors acompanyo grups arreu del món. Tinc la sort de treballar del que m’agrada i de poder fer de la meva passió per viatjar la meva professió. M’agrada molt el tracte amb la

gent i compartir les experièn-cies de cada viatge. Encara que repetim moltes destinacions, no hi ha dos viatges iguals. Cada viatge és diferent perquè la gent és diferent.

Creus que el viatger de fa 26 anys busca el mateix que el viatger de l’any 2014? Sens dubte el viatger del 2014 és un viatger amb molta més infor-mació, molt més viatjat i molt més exigent. A més a més de conèixer una nova destinació el viatger d’avui busca sensacions i emocions, allò que fa que un viatge sigui inoblidable.

Les millors vacances per tu són...? Amb la família, sense horaris i amb el mar a prop.

Imaginem que te les rega-len. On està aquesta costa somiada? A qualsevol illa per-duda del Pacífic

Descobert un nou tram del Camí de l’Inca.Investigadors del Parc Ar-queològic Nacional de Machu-Picchu han descobert un tram inèdit del Camí de l’Inca que ofereix una nova perspecti-va del conjunt arqueològic. Aquesta secció del camí, d’un quilòmetre i mig de llargada i una mica menys d’un metre i mig d’amplada, va de la zona de Wayraqtambo, a esquenes de la reconeguda ciutadella, fins a una plataforma des d’on es contempla Machu-Picchu. El tram està cobert de vege-tació però algunes zones han estat desboscades per l’equip per estudiar els murs de con-tenció de fins a tres metres d’alçada. Una de les troballes més importants és un túnel de cinc metres de llarg ubicat a més de 2.700 metres d’altitud. El col·lapse del camí principal fa més de cinc cents anys va obligar als inques a realitzar aquesta obra d’enginyeria úni-ca. Segons l’antropòleg Fer-nando Astete, la restauració del nou tram del camí ajudaria a descongestionar les visites al recinte arqueològic.

Delta de l’Okavango, patri-moni de la humanitat.El delta de l’Okavango ja ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat. El passat mes de juny, el Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO, reunit a Doha, va reconèixer el valor natural del delta africà i el va afegir al llistat de paratges singulars. Situat al nord-oest de Botswana, el delta està for-mat per aiguamolls i praderies inundables magníficament con-servades. És un dels pocs del-

tes interiors que hi ha al món i això el converteix en un conjunt d’interès excepcional. Les cres-cudes anuals i els llargs perío-des de sequera han obligat a la flora i a la fauna a sincronitzar el seu cicle biològic amb les estacions seca i humida. A més de servir de refugi a diverses espècies en perill d’extinció, el delta de l’Okavango és un exemple únic d’interacció en-tre els processos climàtics, hi-drològics i biològics.

Alerta per la supervivència del pingüí emperador. Un estudi dirigit per la Insti-

tució Oceanogràfica de Woods Hole prediu una dramàtica da-vallada de la població de pin-güins emperador (Aptenodytes forsteri). A finals d’aquest se-gle, dos terços de les colònies d’aquests pingüins antàrtics podrien perdre la meitat de la seva població degut al canvi climàtic. La clau de la supervi-vència del pingüí emperador és el gel marí ja que el necessita per criar i alimentar-se. Tot i així, els investigadors assegu-ren que la relació entre els pin-güins i el gel és complicada. Si n’hi ha massa, els emperadors han de recórrer distàncies molt llargues per aconseguir ali-ment. I si n’hi ha poc, dismi-nueix la quantitat de krill, que és el seu principal aliment. Els responsables del projecte, que han tingut en compte aquests dos escenaris a l’hora de rea-litzar l’estudi, insten a catalo-gar el pingüí emperador com a animal en perill d’extinció. Per altra banda, les organitzacions ecologistes proposen la creació de reserves marines al mar de Ross, on hi ha algunes de les colònies més importants.

L’ACTUALITAT

ARNAU FERRER

EMMA POU

CRI

STIN

A EN

CIN

AS

Direcció: Àlex Pàmies

Edició i coordinació: Arnau Ferrer

Disseny Gràfic: Miquel Pàmies

Han col·laborat en aquest número:Jaume Saladrigas, Josep Lluís Barco, Carles Gisbert,Pere Morera, Emma Pou, David Vicens, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Correcció ortogràfica: Mireia Soler i Montserrat Batista

Fotografia: Cristina Encinas, Jaume Saladrigas, David Vicens, Josep Mª Arcas, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Il·lustració: Kim Amate

Fotografia de portada: Lamin Koto, Arnau Ferrer

CRÈDITS

JAU

ME

SALA

DRI

GAS

ARN

AU F

ERRE

R

MÓN - 3

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Gàmbia i SenegalCreuer a bord de l’Harmony V

El riu Gàmbia desemboca a la costa oest d’Àfrica, al sud de la península de Cap Verd, l’extrem més occidental del continent. I flueix durant poc més de mil quilòmetres d’est a oest, al llarg d’un curs d’aigües tranquil·les que fan del seu recorregut una de les rutes tradicionals entre la costa atlàntica i les grans extensions del Sahel, les conques dels rius Níger i Senegal i les muntanyes Bassari. O el que és el mateix: l’autopista més directa a l’interior del continent. La mateixa ruta que utilitzaven els desapareguts imperis de Te-krour, Ghana i Mali, els comerciants europeus a la caça d’esclaus, els exploradors decidits a resoldre el misteri de les fonts del Níger i els administradors britànics obsessionats en convertir la vall en la plantació de cacauets més gran del món.

Comencem el viatge a Senegal, naveguem la Peti-te Côte rumb a Banjul i remuntem el riu Gàmbia fins a l’interior del continent. I ho fem a bord de l’Harmony V, una nau grega amb totes les como-ditats d’un gran creuer i tots els avantatges d’un iot privat. L’Harmony V salpa de Dakar, deixa a la popa les grues i contenidors del port i navega al llarg de la diminuta illa de Gorée. Farcida de cases colo-nials, carrers sorrencs sense vehicles i baobabs de tronc imponent i ombra escassa, l’illa era la darrera parada dels esclaus abans de la travessa atlàntica cap als mercats americans. De l’època d’aquell viatge sense retorn en queda la pintores-ca rada del port, l’anomenada Maison des Escla-ves i un dels conjunts urbans dels segles XVII i XVIII més ben conservats d’Àfrica. Banjul, la capital de Gàmbia des de la inde-pendència l’any 1965, és a l’estuari del riu del mateix nom. La varen fundar els britànics l’any 1816 per administrar les seves possessions al riu, però el seu passat colonial ha quedat absorbit per la ciutat moderna. Segueix sent, però, la porta d’accés al riu Gàmbia. Tan bon punt atraquem les autoritats duaneres pugen a bord de l’Harmony V. Els segueixen proveïdors de tota mena de submi-nistraments pel vaixell. Parlen manding, la llen-gua majoritària, però també wolof, serere i fula. I anglès, un dels elements més perdurables de la presència britànica. Les aigües salines del tram inferior del Gàmbia afavoreixen l’exuberància dels manglars durant els primers dies de navegació i constitueixen l’hàbitat idoni per a multitud d’ocells, entre els quals sobresurt el sinuós anhinga, una au de coll reptilià i cos de corb marí que ens acompanyarà durant tota la navegació. Desembarquem al fort de l’illa James, cada dia més minúscula per l’acció erosiva del riu i passem pel poble de Kun-ta Kinte, un manding capturat com a esclau l’any 1750 cèlebre gràcies a la novel·la Arrels, d’Alex Haley, descendent directe seu. L’Harmony V navega pel centre del riu, sempre a l’aguait dels bancs de sorra de les riberes. Barques locals pintades de colors vius i tripu-lades per pescadors locals s’apropen al vaixell quan arribem als Parcs Nacionals de Bao Balon, Gambia River i Kiang West, on encara es con-serva el paisatge original del tram mitjà del riu. Aquest és l’entorn que va acompanyar a Mungo Park, un dels exploradors europeus més cèlebres del Gàmbia. Nascut a Escòcia i patrocinat per l’African Association, Park va protagonitzar dues expedicions a la recerca de les fonts del riu Níger entre els anys 1795 i 1806, durant les quals va utilitzar el Gàmbia per penetrar a l’interior del continent i resoldre un dels mites geogràfics més importants de l’època. El riu és cada vegada més estret. Desapareixen les aigües salines i els manglars. Un bosc de ri-bera d’exuberància selvàtica s’estén de manera intermitent a banda i banda del riu. Els baobabs

i els camps de cacauets són just darrere. I la gent del país a tot arreu: als camps, a les cabanes de canyís, als mercats multicolors dels pobles més importants i a les piragües que naveguen el Gàm-bia en totes les direccions. La darrera escala de l’Harmony V és Kuntaur. Unes quantes cases d’estil colonial recorden els anys daurats del transport fluvial, quan els ca-cauets s’embarcaven aquí rumb al port de Banjul. Ara els cacauets viatgen per carretera, els sedi-ments fluvials s’acumulen al fons del moll i els vaixells han de fondejar al centre del riu i des-embarcar els passatgers amb piragua. Els cercles megalítics de Wasu, construïts fa dos mil anys, són als afores de Kuntaur, prop de la carretera que transcorre paral·lela al riu fins a Jangjang-bureh, l’antiga Georgetown de l’època colonial. El poble està situat en una illa al centre del riu i des de la ribera nord, on som nosaltres, cal arribar-hi amb ferri o amb piragua. L’activitat frenètica al voltant del ferri i les piragües con-trasta d’allò més amb l’ambient endormiscat del centre urbà i l’aspecte sinistre dels antics magat-zems d’esclaus, convertits ara en l’atracció turís-tica de la ciutat.No podem navegar més amunt. El riu perd fon-dària i ja només és apte per a piragües i canoes de poc calat. L’Harmony V gira cua a Kuntaur i navega rumb a l’Atlàntic. Més enllà dels boscos de ribera i els manglars ens espera Banjul, la Pe-tite Côte i el bulliciós port de Dakar. Però el viat-ge no s’acaba. Deixarem el vaixell i enfilarem cap al nord del país, cap a la ciutat de Saint Louis, la Langue de Barbarie, la Reserva de Djoudj i el riu Senegal. Som a punt de descobrir la joia colonial de Senegal i la reserva d’ocells més impressio-

LA DESTINACIÓ

nant de l’Àfrica Occidental. Comença un altre riu i una altra història.

El riu Gàmbia

ARNAU FERRER

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

RAR

NAU

FER

RER

Nº7 TARDOR 2014

Botany BayLa porta d’Austràlia

Onze vaixells salpen de Portsmouth el 13 de maig de 1787. Tots els passatgers són criminals. Van a l’altra punta del món a fundar una colònia pe-nal. Els esperen 14.000 milles i vuit mesos de navegació. A Anglaterra ja no saben què fer amb tants mal-factors. Fins la revolta nord-americana de 1776 se’ls facturava a l’altra banda de l’Atlàntic, però ja fa més de deu anys que aquesta via està morta. Ara els presoners s’acumulen a casa. A les pre-sons ja no n’hi caben més i se’ls tanca en vaixells sense arboradura fondejats en aigües tranquil·les. Fins que s’omplen. Les condicions insalubres no preocupen a ningú. L’únic problema és desfer-se dels condemnats. Com sigui.Thomas Townshend, primer vescomte de Sydney i secretari d’interior al govern de William Pitt el Jove, és el responsable d’afrontar la situació. Si no es pot enviar els criminals a Amèrica cal tro-bar un altre lloc on aparcar-los. Un comitè del parlament suggereix Das Voltas Bay, al sud-oest d’Àfrica, prop de la desembocadura del riu Oran-ge. Un vaixell, el Nautilus, és enviat a investigar. L’informe no deixa cap dubte: Das Voltas Bay és massa sec. Cal buscar una altra opció. El pla al-ternatiu es diu Botany Bay.Se’n sap poc de Botany Bay. És una badia tan-cada, gairebé circular, perfectament protegida de l’oceà. Els natius no haurien de ser un proble-ma: són pocs, van despullats i només disposen d’armes de pedra. La badia l’havia descobert James Cook l’abril de 1770 durant el viatge de retorn de l’expedició de l’Endeavour. L’explorador s’hi va estar una setmana, la va cartografiar, va carregar aigua i va marxar. A Lord Sydney li agradaria parlar amb James

Arthur Phillip (1738 - 1814)Aquest oficial de la marina britànica va ser en-tre 1788 i 1795 el primer governador de New South Wales, la primera colònia d’Austràlia. Amb soldats indisciplinats i criminals con-victes sense cap experiència agrícola va posar en marxa la colònia. El clima desconegut, els sòls pobres i la manca de subministraments d’Anglaterra -la Segona Flota no arribaria fins dos anys més tard- varen portar als seus homes al límit de la fam. El governador de seguida afrontaria la necessitat d’emancipar als con-demnats per tirar endavant la colònia, posant les bases de la futura societat australiana. Phillip va morir l’any 1814 a Bath, a Anglater-ra, amb el grau d’almirall.

LA HISTÒRIA

Cook sobre Botany Bay, però Cook és mort. El van matar a Hawaii l’any 1779. En lloc seu el comitè convoca a Joseph Banks, president de la prestigiosa Royal Society. Banks havia estat un dels dos naturalistes de l’Endeavour i durant la setmana que el vaixell va passar a Botany Bay va dur a terme una intensa investigació botànica de la badia. La resposta a les preguntes del comitè és absolutament favorable. És un lloc excel·lent per establir la colònia penal. Banks no ho sap però s’equivoca. La casualitat va voler que ell visités la badia durant la temporada humida; la resta de l’any és extremadament seca. De totes maneres, l’opinió favorable de Banks és el que Lord Sydney vol escoltar. I amb el recolzament tàcit de la màxima autoritat científica del país aprova l’opció de Botany Bay. Per desfer-se dels condemnats, però, és la solució més cara i més lenta possible.D’alguna manera, Botany Bay només és una in-versió de futur en la carrera per controlar les grans rutes comercials. Els espanyols són a l’estret de Magallanes, els holandesos a Ciutat del Cap, el francesos a Madagascar i Maurici. En joc hi ha les rutes de l’Índic i del Pacífic, el pro-fitós comerç amb la Xina i l’accés a la costa oest del Canadà. Botany Bay és la porta d’Austràlia i del Pacífic i la colònia penal l’excusa. Arthur Phillip és el comandant de l’expedició i el capità de l’HMS Sirius, el vaixell insígnia de la Primera Flota. Quan arribi a Botany Bay tam-bé serà el governador de la nova colònia de New South Wales. L’espera una tasca formidable. Mai una expedició tan gran s’ha enviat a l’altra punta del món per fundar una colònia en un continent inexplorat. A Phillip se li denega la sol·licitud

d’embarcar colons amb experiència agrícola, constructiva i artesana. S’haurà d’espavilar amb els oficials i mariners de la flota i els 772 con-demnats que s’amunteguen a les bodegues dels vaixells.El Canal, Tenerife, Rio de Janeiro, Ciutat del Cap i l’oceà Índic. Dos-cents cinquanta dies més tard la Primera Flota arriba a Botany Bay. I el lloc és tan sec com Das Voltas Bay! El capità Phillip ma-leeix als experts i els seus comitès. S’han equivo-cat. Allà no es pot establir cap colònia! Unes milles més al nord hi ha Port Jackson, una altra badia destinada a entrar a la història com a un dels millors ports naturals del món. Phillip condueix la flota fins a una petita caleta de la cos-ta sud de la badia i funda oficialment la colònia. Després de vuit mesos de viatge, els condemnats, homes, dones i nens, abandonen el confinament del vaixell i desembarquen al penal més gran del món.Dos segles més tard l’Òpera de Sydney domina aquella caleta.

4 - MÓN

LE B

IHAN

188

8

ARNAU FERRER

LA REVISTA D’EUROVACANCES

La pasta italianaUn plaer mai repetitiu

Espagueti alle von-gole (amb cloïsses)

Un altre cop pasta? Aquesta és una de les preguntes més habituals durant els viatges per Itàlia. El seu hàbit de menjar pasta diàriament fa que moltes vegades considerem com a repetitius i poc variats els menús que ens proposen durant els viatges per Itàlia. Però per un italià la pasta té tantes varietats, formes, assaonaments i colors que en podria menjar tant per sopar com per dinar durant tots els dies de l’any sense tenir

mai la sensació de monotonia. Com em comenta sempre un amic italià, tenen la mateixa textura uns espagueti que uns ravioli? O uns fetuccini que uns farfalle? O tenen el mateix gust uns pappardelle alle vongole (amb cloïsses), que uns tagliatelle al funghi (amb bo-lets)? Evidentment que no! I aquesta és precisament una de les grans qualitats de la cuina italiana: saber barrejar les diverses varietats de pasta amb produc-

tes frescos i de qualitat. De fet, només amb la salsa podem saber la regió on ens trobem: amb sardines, a la zona de Sardenya; amb conill, a la Toscana; amb tomàquets secs, a la Campània; amb trufa blanca, al Piemont... Però on es va descobrir la pasta? La tradició diu que a la Xina i que Marco Polo la va portar a Itàlia, tot i que hi ha evidències que demostren que grecs, romans i àrabs ja l’havien integrada a la seva dieta. Independentment de qui l’hagi inventat, el que és innegable és la seva importància en la cuina moderna, ja que actualment és l’aliment més con-sumit al món. Només els italians, que són els que més en mengen, en con-sumeixen 26 quilograms per persona a l’any!Jo ho tinc clar: en els meus futurs viat-ges a Itàlia vull continuar gaudint del plaer de menjar pasta cada dia!

Per a 4 persones:- 500 gr. de pasta fresca.- 750 gr. de cloïsses fresques i vives.- ½ bitxo.- 4 grans d’all.- Julivert.- Sal i oli d’oliva.- 150 ml de vi blanc.

Netegem les cloïsses rascant les closques sota l’aixeta i les sub-mergim en aigua freda durant 5 minuts perquè treguin la sorra. En una paella gran, on després ens hi càpiguen els espagueti, hi posem un raig d’oli d’oliva, els 4 grans d’all ben picats i el bitxo. Quan l’all comenci a espurnejar hi afegim les cloïsses, hi aboquem el vi blanc i tapem la paella per-què amb el vapor d’aigua s’obrin les cloïsses. Al cap de 5 minuts ho reservem del foc i llencem les cloïsses que no s’hagin obert. En una olla bullim els espagueti amb força sal. Un minut abans que els espagueti estiguin fets, els co-lem i els afegim a la paella i ho remenem tot a foc viu durant un minut. Per acabar hi afegim el ju-livert ben picat, i ja està llest per menjar. Buon appetito !

L’ÀPAT

DAVID VICENS

Nº7 TARDOR 2014

Lèmurs de MadagascarEls esperits de la nit

DAV

ID V

ICEN

S

DAV

ID V

ICEN

S

Els lèmurs (subordre Strepsirrhini) són primats que només es troben a l’illa de Madagascar de forma endèmica ocupant una gran varietat d’hàbitats. Algunes espècies també es poden trobar a l’arxipèlag de les illes Comores, al nord-est de Madagascar. Malgrat la seva classificació taxonòmica no està del tot clara, el grup inclou 4 famílies (Lemuridae, Megaladapidae, Cheiro-galeidae, Indriidae) i vora 100 espècies, sent un dels grups de primats més diversos. Reben el nom pels lèmurs, esperits de la nit de la mitologia romana, degut als hàbits nocturns de la majoria de les seves espècies, els seus ulls grossos que brillen en la foscor i les sonores vocalitzacions que emeten.Van arribar a l’illa de Madagascar provinents del continent africà farà aproximadament 65 milions d’anys per dispersió biològica. Des de llavors, l’aïllament els ha fet evolucionar de forma espec-tacular en diversitat de formes i conductes. Existeix una gran varietat en la mida dels lèmurs. Encara habitada pel primat més petit conegut fins el moment, el lèmur ratolí pigmeu (Microcebus myoxinus) de tan sols 43-55 grams, Madagascar va ser també la llar d’un dels més grossos, com l’extint lèmur peresós gegant (Palaeopropitheci-dae) que pesava més de 200 kg i era més gros que un goril·la mascle. La majoria dels lèmurs són d’hàbits nocturns (els de menor mida), amb ulls ben grossos que els permeten captar la poca llum de la nit i tenir així una bona visió; algunes espècies es mostren actives de forma irregular durant el dia i la nit, i d’altres són exclusivament diürnes (les de major mida), com el lèmur de cua anellada (Lemur catta). El comportament dels lèmurs és tan variable com la seva morfologia. Les diferències en la dieta, sistemes socials, models d’activitat, locomoció, comunicació, tàctiques per evitar els depreda-

dors, sistemes reproductius i nivells de cognició ajuden a definir les diferents espècies de lèmurs i distingir-les les unes de les altres. De forma general, es pot dir que les espècies més petites consumeixen fruits i insectes, mentre que les espècies més grans s’alimenten principalment de matèria vegetal com fulles, flors, llavors o algunes herbes. Són animals socials i viuen en grups de diversos individus on hi ha un domini de les femelles per sobre dels mascles, fet que els diferencia de la major part de les societats de primats; els lèmurs nocturns són fonamental-ment solitaris, cerquen menjar de nit i només es reuneixen en grups durant el dia, mentre que els diürns viuen en grups permanents i cohesionats, sovint en unitats familiars de parella. Pel que fa a la locomoció, existeix el desplaça-ment per salts i subjecció vertical, pròpia dels índrids (Indridae) com els sifaques (Propithecus); també s’observa el desplaçament quadrúpede ar-bori, com el cas dels loris (Lorisinae) o els lèmurs marrons (Eulemur), i la locomoció quadrúpede parcialment terrestre del lèmur de cua anellada. De totes elles, el poderós salt dels índrids és se-gurament el més popular entre els visitants de Madagascar, podent fer salts de fins a 10 metres.L’olfacte és sens dubte el més important dels sentits pels lèmurs, podent transmetre informa-ció sobre l’edat, el sexe o l’estat reproductiu d’un individu, així com marcar els límits del territori. Com la resta de primats, són molt vocals i tenen extensos repertoris sonors vinculats a moments d’alarma o aparellament. Són especialment soro-llosos els lèmurs rufos i l’indri (Indri indri), els crits dels quals poden arribar a sentir-se fins a dos quilòmetres de distància i marcar així de forma efectiva els límits del seu territori que pot arribar a les 40 hectàrees. Tots els lèmurs, especialment els de mida menor,

El Parc Nacional d’Isalo es troba a la pro-víncia de Toliara al sud-oest de l’illa i té una superfície de 81.540 hectàrees. És conegut per la seva varietat de terrenys que inclou formacions de gres, congostos profunds, oasis i prats. La població nòmada dels bara habi-ta aquesta àrea subsistint gràcies a la cria del zebú (Bos primigenius indicus). El clima tropical sec amb pluges estacionals típic del parc genera les condicions necessàries per tal que més de 400 espècies de flora i 340 de fauna s’hi hagin instal·lat, la majoria de forma endèmica. Destaquen el lèmur de cua anellada (Lemur catta), el sifaca de Verreaux (Propithecus verreauxi), o el roquer de Ben-son (Pseudocossyphus bensoni) entre d’altres espècies d’ocells, rèptils, amfibis i mamífers. Una de les principals atraccions del parc són les piscines naturals i els excel·lents llocs d’observació ornitològica.

L’ANIMAL

són víctimes de la depredació i constitueixen una presa important. Els humans són els predadors més significatius pels lèmurs diürns. D’altres depredadors són la civeta de Madagascar (Fossa fossana) i la fossa (Cryptoprocta ferox), gats sal-vatges, gossos domèstics, serps, aus de presa i cocodrils.Malauradament, totes les espècies de lèmur estan incloses a la Llista Vermella d’Espècies Amenaça-des de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), com a conseqüència de les grans amenaces a les que es troben sotmesos com la desforestació, el canvi climàtic, la caça pel consum de carn i pel comerç de mascotes exòti-ques. Considerant la continua destrucció dels seus hàbitats, algunes espècies encara no desco-bertes de lèmurs podrien extingir-se abans de ser identificades juntament amb la resta d’espècies durant els propers 20 anys. Malgrat l’èmfasi en els esforços orientats cap a la seva conservació, no hi ha cap indici que mostri que les extincions que van començar amb l’arribada dels humans a l’illa hagin arribat a la seva fi.

PERE MORERA

6 - MÓN

Parc Nacional d’Isalo

LA REVISTA D’EUROVACANCES

VolubilisEls romans al Marroc

EL JACIMENT

Quan pensem en l’herència artísti-ca romana normalment ens venen al cap països com Itàlia, Espanya o França, i tendim a oblidar que a la costa del nord d’Àfrica hi ha grans jaciments arqueològics, alguns situats ben a prop del mar, com Tinguis (l’actual Tànger), Caesa-rea, Leptis Magna o Leptis Minor, i d’altres terra endins, entre els quals destaca Volubilis, a trenta-tres qui-lòmetres de Rabat, l’actual capital del Marroc. La ciutat de Volubilis, fundada al segle III a.C. pels cartaginesos amb el nom d’Oulili, fou annexionada posteriorment a l’Imperi Romà com un important centre militar. Tot i no ser la capital, amb el temps va arribar a ser la ciutat principal de la Mauritània Tingitana embellint-se amb monuments de gran qualitat. Amb prop de 40 hectàrees de su-perfície, Volubilis va arribar a tenir més de 20.000 habitants, dedicats majoritàriament al cultiu de blat i a

la producció d’oli d’oliva.Del gran nombre de monuments conservats destaquen la Basílica, el Temple de Júpiter i, sobretot, l’anomenat Arc de Caracal·la. Si-tuat al final del decumanus maxi-mus, l’arc fou construït l’any 213 en honor de l’emperador d’origen nord-africà Caracal·la i de la seva mare Julia Domna per haver atorgat la ciutadania a tots els habitants de les províncies de l’Imperi. Original-ment l’arc estava coronat per una espectacular quadriga de bronze.El gran tresor de Volubilis, però, són els mosaics, construïts per de-corar les cases dels ciutadans més rics i poderosos de la ciutat. Els més espectaculars i ben conservats són els de Les proves d’Hèrcules, que representen les quatre estacions de l’any; els de La casa de Venus; que representen a Diana i la seva nimfa sorpreses per Acteó; i els de La casa de l’Efeb, on apareixen Bacus i Ariadna.

Des de la caiguda de l’Imperi Romà i fins l’arribada dels exèrcits àrabs al segle VIII, la ciutat serà habi-tada per cristians i jueus. A partir d’aquest moment canviarà el seu nom pel d’Oualila o Walli, conser-vant la seva importància a la regió. Aquesta importància es refermarà quan el sultà Mulay Ismail, descen-dent directe del profeta Mahoma, fundi a només tres quilòmetres de la ciutat Moulay Idriss Zerhoun, el centre espiritual islàmic més impor-tant del Marroc. La ciutat es va veure greument afectada pel terratrèmol de Lisboa de l’any 1755. Durant aquesta ma-

teixa època, Volubilis va ser ob-jecte d’espoli. Per exemple: Mulay Ismail, el segon sultà alauita, es va emportar molts dels millors marbres de l’antiga ciutat romana per cons-truir els palaus i edificis a la veïna ciutat de Meknès.Foren els francesos els qui van co-mençar les excavacions arqueològi-ques a Volubilis l’any 1915. Actual-ment, és el conjunt arqueològic més important del Marroc i un dels més interessants del continent, un fet que va reconèixer la UNESCO l’any 1997 declarant les restes Patrimoni de la Humanitat.

JOSEP LLUÍS BARCO

SUB

HRO

S

Nº7 TARDOR 2014

El llac de la tranquil·litat

Records del fum de les xemeneies, l’excés de va-por del metro, barrejat amb l’aire fred i la llum neta dels darrers dies de desembre. Bufanda, guants i un bon abric. Capuccino and bagels, per esmorzar. Aparadors de Macy’s i Sacks, 5th Avenue, guar-nits de Nadal. Santa Claus toca la campana al Rockerfeller Center i la nena amb el gelat se’l mira tota bocabadada. El penjoll i les arracades de diamants blaus de la joieria Harry Winston, que l’Audrey Hepburn (amb George Peppard) es mirava enlluernada a la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s, ja no hi són. A l’aparador ara hi ha unes altres joies igual d’espectaculars però encara ho és més la ma-niquí que les mostra: arriba a ser tan real que penso que tal vegada no sigui una nina de fibra de vidre. Records d’amor i luxe.La llegenda assegura que el primer arbre de Na-dal que varen instal·lar al Rockerfeller Center va ser un enorme Douglas de més de 300 anys dut dels boscos de les Rocalloses i que va arribar amb tren, em diu el conserge del nostre hotel, en Nic Niarchos. Des de fa molt temps en Nic té el costum d’anar a patinar a la pista de gel les nits de Cap d’Any. És una mena de ritual que no no-més jo practico, diu. Nova York, the city that never sleeps, cantava Frank Sinatra. I potser és veritat. Per les festes de Nadal i Cap d’Any les nits es viuen encara amb més intensitat. No sé anglès, pot dir un per justificar-se. Tant se val: l’idioma universal a Broadway és el musical. Als musicals hi vens per gaudir de l’experiència. Aviat entens que el llenguatge creatiu és univer-sal, i això et fa gaudir encara més de l’espectacle.

Cabaret, El Fantasma de l’Òpera, Cats, els Jersey Boys... la llista de creativitat sembla inesgotable. Ah, no oblidem The Lion King!La missa del gall. On? Saint Patrick és pels ca-tòlics. Saint John the Divine per la resta de gent. Catedral episcopal en estil neogòtic novaiorquès i a la vegada església ecumènica on tothom és sempre benvingut. Leonard Bernstein, Duke Ellington, Bing Crosby, Ella Fitzgerald, tots ells

hi varen ser i varen interpretar la seva millor mú-sica per acomiadar l’any. Hi ha tantes maneres de celebrar la nit de Cap d’Any com dies té l’any.Als Chelsea Piers ens espera el Bateau, el mi-llor vaixell per fer creuers nocturns pel Baix Manhattan. Els ponts de Brooklyn i Williams-burg, l’skyline amb l’Empire State Building i el

Chrysler. En pujar al vaixell ens rep la música de New York, New York!... amb la particularitat que en lloc de Liza Minelli qui canta és una simpa-tiquíssima i enlluernadora senyora de cabellera rossa que em recorda a Lauren Bacall, amb un gran somriure i una copa de cava. A Humphrey Bogart, però, no el veig per enlloc...Falten pocs minuts per mitjanit, ens avisen. El vaixell passa sota els ponts de Brooklyn,

Manhattan i Williamsburg, il·luminats, com tam-bé ho està l’Estàtua de la Llibertat. Els passat-gers sortim a coberta empesos per la màgia del moment. Espetecs. Castells de focs. Ens abracem i ens fem petons.Happy New Year, New York! Happy New Year, Eurovacances!

Els primers quilòmetres per les carreteres de Kir-guizistan em sorprenen gratament, no en va estic en un dels països més muntanyosos del món. Les seves serralades només es veuen superades per l’Himàlaia. A l’horitzó, sempre omnipresents, els cims nevats, però no un, ni dos, ni tres, sinó centenars; n’hi ha tants que no els puc comptar. El paisatge és immens i a mesura que avanço no para de sorprendre’m: una vall alpina a Chon Kemin; el llac de proporcions oceàniques d’Ysys Kul, empresonat entre grans muntanyes de cims enfarinats; el paisatge idíl·lic de la gorja de Yety Oguz, amb prats verds, pastures de cavalls i un sol rogenc que sembla revelar-se i alçar-se de nou cap al cel; més endavant el congost de Sha-zka, amb un paisatge escultòric més propi d’un artista que no pas de l’acció casual dels elements naturals.Segueixo el viatge i la meva capacitat de sorprendre’m va disminuint. Enfilo la carretera sense asfaltar que puja a un llac de muntanya

conscient que el mi-llor, segons m’han dit, està per arribar. Faig una corba rere l’altra, s’obren valls a la meva dreta i passo diversos assentaments de pas-tors. El paisatge cada cop és més estepari. Em creuo amb pastors a cavall conduint els seus ramats; la seva fama com a genets és llegendària. Ja sóc a 3.500 metres i l’aire ha refrescat, hi ha neu i cada cop es veu menys gent. El paisatge és infinit i solitari a excepció dels ramats de iacs i vaques i d’algun campament de iurtes dels primers pastors que arriben a les pastures d’estiu. El llac no es veu per enlloc i em començo a preocupar; m’hauré perdut? Però de

sobte, davant meu, apareix el llac de Son Kul. El paisatge és d’una serenor com no recordo ha-ver trobat mai. La sensació, després d’instal·lar-me a una iurta molt ben condicionada, és de tranquil·litat absoluta.

Cap d’Any a la ciutat dels gratacelsNova YorkLA CIUTAT

LA CRÒNICA

JAUME SALADRIGAS

ÀLEX PÀMIES

8 - MÓN

ÀLEX

PÀM

IES

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Itàlia al cinemaQuest’é un’altra storia

Itàlia és una manera de fer, marcada per l’alegre tarannà dels seus habitants que viuen entre bu-còliques contrades i monumentals ciutats plenes d’història, alimentant el dia a dia al voltant de la bellesa, l’amor i la gastronomia. Aquesta és la promesa que els turistes solem cercar i trobar quan visitem els nostres veïns de llevant. Són moltes les pel·lícules que engrandeixen aquest tòpic, encara que la realitat del país és força més complexa, ma quest’é un’altra storia.Començarem el nostre recorregut pel centre del país: Roma, la ciutat eterna que un dia va ser el centre del món està densament farcida de localit-zacions mil·lenàries, on Gregory Peck i Audrey Hepburn s’enamoraren a Vacances a Roma tot vol-tant per ella. La dolce vita al seu torn quedarà per sempre associada a la Fontana di Trevi gràcies a una de les escenes més famoses de la història del cinema, el sensual bany d’Anita Ekberg. Situada també a Roma, ja superat el blanc i negre, a Caro diario gràcies a les tribulacions de Nanni Moret-ti se’ns mostra una ciutat més actual; però si el que voleu és ser partícips del culte a Eros que els italians professen caldrà veure Manuale d’amore.

Per últim voldria remarcar una novetat que l’any passat va il·luminar la cartellera: La gran bellesa de Paolo Sorrentino, on assistirem a la decadent fastuositat d’aquesta impressionant ciutat. Més al nord, trobem la idíl·lica Toscana. La bona vida sol acompanyar els personatges que es fu-sionen amb l’entorn a Sota el sol de la Toscana o Bellesa robada. L’inesgotable art que decora Florència esdevé protagonista a Te amb Mussolini o a Una habitació amb vistes. Per la seva banda a la bonica ciutat d’Arezzo hi fou filmada la ge-nial, divertida i emotiva tragicomèdia La vida és bella de Roberto Benigni, així com El cicló, una comedieta que causà furor a Itàlia i que té com a

VIATGES DE PEL·LÍCULA

curiositat les protagonistes: un grup de ballarines espanyoles que revolucionen els mascles del po-ble. També vull remarcar els bells paratges que podem veure a Gladiator de Ridley Scott, rodats en part a un paradís a la terra: la vall d’Orcia. Tot i que Milà no és una ciutat amb gaire encant, Vittorio De Sica hi retratà amb gràcia el natural geni italià, en l’oblidada Miracle a Milà. Dicken-siana al·legoria de la pobresa.Canals i palaus, testimonis d’un gloriós passat, articulen la singular morfologia de Venècia que

serveix d’escenari per estrambòtiques escenes d’acció a Indiana Jones i l’última creuada, Moon-raker i Casino Royal de la sèrie 007 o Italian job. D’una manera més assossegada a Pane e tulipani o Dieci inverni ens endinsarem dins d’aquesta preciosa ciutat flotant de la mà de persones hu-manes, incapaces de matar una mosca. La be-llesa esquerdada de Venècia queda notòriament explicitada en la fosca Mort a Venècia o Casano-va. Per altra banda voldria destacar una sèrie de televisió que encanta les tietes de casa nostra, el Comisari Brunetti, escrita per la best-seller Donna Leon.Els Alps també són capaços d’omplir la gran pantalla, l´Ós de Jean-Jacques Annaud és un film diferent. No hi ha diàlegs, només assistim a la supervivència d’un osset de carn i os, en un metratge on les Dolomites brillen amb llum pròpia. Aquestes imponents muntanyes també són protagonistes de Màxim risc, una pel·lícula d’escaladors protagonitzada per Sylvester Stallo-ne, de preciosa fotografia i trama prescindible.Per tornar a retrobar-nos amb els arquetips ita-lians ens desplaçarem cap al sud, on l’agrupació més famosa d’aquestes terres, la màfia, capitalitza un grapat de films: a cavall entre Sicília i Estats

Units la saga d’El Padrí mundialment reconegu-da com obra mestra del gènere. Molt més cos-tumista, la versió cinematogràfica de la novel·la Gomorra ens il·lustra la desmembrada societat napolitana. En clau política, Il divo narra les tèrboles relacions del set vegades cap de govern Giulio Andreotti, explicitant la preocupant rela-ció entre aquests dos mons, però cal estar atent a la cartellera, doncs és probable que en breu apareguin escandaloses produccions que treguin suc dels excessos del encara més polèmic Silvio Berlusconi. En un to més divertit, Roberto Benig-ni perpetrà una de les seves ocurrents comèdies amb Johnny Escuradents. Dins de l’àmbit policial l’astut comissari Montalbano es dedica a resoldre casos en una amable sèrie de televisió que porta el seu nom. Aquest personatge de ficció, creat per l’escriptor Andrea Camilleri, és un homenat-ge a Manuel Vázquez Montalbán.Però el sud d’Itàlia té molt més a oferir. Personal-ment sento predilecció per les illes Eòlies, per-dudes al nord de Sicília. Stromboli és un explosiu paratge que serveix de fons d’una volcànica his-tòria filmada per Roberto Rossellini que porta el nom de l’illa. A Sicília, tendres històries compen-sen els violents tòpics, l’emotiva Cinema Paradi-so, l’amor que un adolescent professa per Malena encarnada per una preciosa Monica Bellucci, així com la sensibilitat que transpira El carter de Pablo Neruda en són brillants exemples. De plantejament similar a la francesa, Benvinguts al nord o l’espanyola Ocho apellidos vascos, Itàlia també compta amb una comèdia territorial: Ben-vinguts al sud.Segurament els cinèfils trobareu a faltar títols com les dramàtiques Lladre de bicicletes, Roma ciutat oberta o La ciutat tremola, el neorealisme que revolucionà el món cinematogràfic del seu temps; tampoc he proposat el Gatopardo o Nove-cento, metratges que han envellit força; i per des-comptat no he inclòs cine pèplum (produccions fetes en estudis sobre l’imperi romà), ni spaghetti western, filmats a Espanya i situats a l’oest nord-americà. Donada la naturalesa turística d’aquest article així ho he cregut oportú.

IND

IGO

FIL

M

MIR

AMA

X FI

LMS

PAR

AMO

UN

T

CARLES GISBERT

MÓN - 9

Nº7 TARDOR 2014

Josep Mª Ferrer-ArpíL’ENTREVISTA

Millor a casa volent viatjar o viatjar volent ser a casa? To be or not to be! Jo prefereixo voler viat-jar i fer-ho, que no pas viatjar sense ganes i voler tornar a casa. És clar que si vols tornar, o bé t’has equivo-cat de destinació i de companys de viatge, o simplement no saps gaudir de les incomoditats meravelloses de l’aventura.

N’hi ha prou en viatjar per ser un viatger? No ben bé. Hi ha gent que viatja molt i aprèn poc, i gent que amb pocs viatges sap descobrir cultures, pensaments i idees. Depèn de la persona més que del nombre de viatges o de les destinacions es-collides.

I un viatger vocacional? Sempre dic que viatjar és una vocació, un neguit, una dèria fins i tot. Els viat-gers de veritat poden deixar de fer moltes coses, però mai de viatjar. Amb molts o pocs diners. Lluny o a prop. En grups grans, grups petits o sols. Això sí, sempre amb els ulls ben oberts, la ment receptiva i apre-nent de la diferència. Perquè viatjar és trobar l’altre, traspassar una fron-tera interior, viure la diferència.

Què converteix una destinació espectacular en un viatge in-teressant? Una pedra antiga que ens repta, l’alè d’una civilització desapareguda, l’espiritualitat des-coneguda que ens emociona, les preguntes interiors que es desvet-llen... tot allò que no només t’agrada estèticament, sinó que et commou. I aquesta commoció deixa empremta.

Un bon motiu per començar un viatge és..... Voler descobrir una emoció, ja sigui perquè ens n’han parlat, ho hem llegit o ho hem vist. Sense emoció i una certa passió no hi ha viatge reeixit.

Proposa’ns un llibre per viat-jar a l’altra punta del planeta.Tres clàssics: els llibres de viatges de Pierre Loti, d’Ali Bey i de Mar-co Polo. I un de modern: El primer estel del capvespre a Angkor, natu-ralment...

I una pel·lícula? Una? Una do-tzena! Per exemple, alguns clàs-sics: Lawrence d’Aràbia, L’últim emperador, La Missió, Els Víkings, el musical El Rei i jo, Dersu Uza-la, qualsevol de John Ford rodada

a Monument Valley, Mogambo, Les mines del rei Salomó, Ran de Kuro-sawa. O les sèries Sex and the city i CSI Las Vegas si voleu viatjar a Nova York o Las Vegas.

Vull ser un viatger però enca-ra no he sortit de casa. Per on començo? Per qualsevol ciutat d’Europa. Tenim un món de refe-rents al nostre abast: París, Londres, Praga, Roma, Atenes, les capitals bàltiques, les nòrdiques. Florèn-cia, Venècia, Cracòvia, Amsterdam, Berlín, Edimburg. Europa és el pa-radís del viatger. Aquí mateix, a la cantonada.Jo la vaig recórrer amb cotxe i ten-da de campanya amb els meus fills quan eren petits.

I per on continuo? Un safari afri-cà, per exemple a les Victoria Falls, al delta de l’Okavango, a Kènia i Tanzània, o a Sud-àfrica. O potser un tour pels parcs de l’Oest Ame-ricà o pel Pròxim Orient. I després cap a l’est, sempre cap a l’est, a l’Iran, Samarkanda, l’Índia i Kat-mandú, fins a l’Extrem Orient, on hi trobarem definitivament tota la seducció dels grans viatges.

Diuen que el millor sempre s’ha de deixar pel final. Així que: què deixo pel final? El Transsibe-rià, a través de Rússia, fins a Mon-gòlia i la Xina. L’essència del viat-ge, el símbol de la vida. I si encara no en tenim prou, travesseu l’última frontera: l’Antàrtida.

Al teu darrer llibre parles de viure emocions especials en llocs especials. Posa’ns un exemple. L’emoció que es pot sentir en la buidor plena d’un jardí zen de Kyoto. La lliçó d’humilitat de la processó diària dels mon-jos de Laos, amb l’olor pàl·lida de

El primer estel del capvespre a Angkor? Ens ho expliques o ens hem de comprar el llibre? Millor compreu el llibre, espero que us faci riure i plorar, somiar, reflexionar so-bre la vida i la mort, la religió i la guerra. Si ja heu estat en alguna de les quaranta destinacions interiors que s’expliquen, les descobrireu de bell nou, diferents. Si no hi heu es-tat, tindreu ganes d’anar-hi. Perquè aquest llibre no és una guia de viat-ges, sinó d’emocions. Les emocions que només es poden viure i gaudir viatjant a cor obert.

l’encens amarant-te els sentits. Un raig de lluna sobre Tikal, a Gua-temala, el reialme de les fades. La immersió en el blanc impol·lut al salar d’Uyuni, a Bolívia. El sol aixecant-se cada matí a la tomba-altar d’Antíoc, al cim del Nemrud Dagi, a Turquia. La trobada trista amb el rinoceront blanc en perill d’extinció, a Sud-àfrica. La primera vegada que s’entra a la ciutat vella de Jerusalem per descobrir-hi les irracionalitats dels pobles del Déu Únic. Escoltar el dringar immoral de les monedes als casinos de Las Vegas. I moltes d’altres, espirituals, estètiques o polítiques.

Ets un enamorat d’Àsia. Què hi has descobert que no trobis en altres llocs del món? Sere-nitat, confiança, filosofia cíclica de la vida. Però també terror, poder, pobresa, lluita per sobreviure. Com a tot arreu, però amb una mirada serena del món, especialment als països d’espiritualitat budista. A Àsia he trobat el millor somriure d’un nen, la gent més acollidora, els paisatges humans més afalagadors. Per mi, colpidor.

JOSE

P M

ª AR

CAS

JOSE

P M

ª AR

CAS

EDIT

ORI

AL A

RREL

A

ARNAU FERRER

10 - MÓN

Divulgador, viatger i escriptor

Nascut a Barcelona i llicenciat en enginyeria industrial, en Josep Maria ha estat durant anys vinculat a Televisió de Catalunya. Va dirigir programes com Joc de ciència, Dit i Fet, Més enllà del 2000 i Punt Omega, convertint-se en un dels presentadors més veternas de la cadena. Va compaginar la seva activitat a la petita pantalla amb la de director de màrqueting, primer de Tele-visió de Catalunya i més tard de la Corporació Catalana de Radio i Televisió. Viatger vocacional, durant quaranta anys ha recorregut el món d’un extrem a l’altre. Fruit d’aquesta experiència és el seu darrer llibre: El primer estel del capvespre a Angkor (Arrela, 2014).

El ratel és un agressiu toixó que viu a les ribes del desert del Kalahari. Allà són poques les ocasions per alimentar-se, així que quan té gana, té gana. Immune a qualsevol verí, armat amb violenta determinació, tant s’abalança damunt d’insectes i serps, com de grans animals. Però d’entre tots els menús, té fal·lera d’una dolçor que l’embriaga; d’aquí que en anglès s’anomeni honey badger, toixó de mel.En aquells paratges també hi viu l’inofensiu ocell indicador, que comparteix el mateix gust. Però tot sol no pot aconseguir la mel, prote-gida per fiblons verinosos de milers d’abelles.

Déu els crea i ells s’ajunten. Al ratel li costa descobrir els ruscs camuflats entre roques, no és prou ràpid per anar al darrere d’un insec-te volador a través de desèrtiques distàncies. Aquesta és la tasca del seu alat aliat que, quan troba una abella l’acompanya discretament fins al rusc.Una vegada localitzat l’objectiu, cal trobar un soci per fer la feina bruta. L’ocell busca que buscarà un ratel. Quan el troba, atrau la seva atenció volant-hi al costat, piulant amb in-sistència. Tant se val el que estigui fent el ratel, que se n’oblidarà atret per la certesa que una bresca de mel l’espera si segueix el camí que indi-ca el guia.Una vegada arribats a destinació, l’ocell reposa satisfet, és el torn del ratel que esbotza el rusc com una excavadora, immune a l’atac de l’eixam furiós d’abelles. Desballesta el niu, saqueja la mel, devora lar-ves. Tot i la follia, mai oblida el seu company, sempre allunya un tros de bresca de les violentades abelles per a ell.Ningú sap com va néixer aquesta interessada relació que, encara que

sembli llegendària, és real. Si voleu comprovar-ho, podeu anar a Namí-bia o buscar-ho a Youtube.L’home, veient aquesta lucrativa societat, oferí el mateix tracte a l’ocell indicador, que es prestà a fer de guia. Els boiximans armats amb fum adormen les abelles, n’extreuen el botí i recompensen l’ocell. Pobre

d’aquell que no ho faci! Els humans, més donats a l’egoisme que cap altre animal, sovint s’obliden de repartir guanys. L’inofensiu ocell no lluita, ni protesta, ni pidola. Però la pròxi-ma vegada ja no et dirigirà cap a la mel, sinó davant d’un lleó que un altre cop, li farà la feina bruta.

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Ratel El toixó del Kalahari

EL MITE

KIM

AM

ATE

CARLES GISBERT

KalahariEl Kalahari, on viuen els boixi-mans, és un immens desert ple de buidor situat entre Botswa-na, Namíbia i Sud-àfrica. Úl-tim reducte del poble boiximà, és la pàtria d’una sorprenent varietat de fauna i flora que es-prem cada bri de vida.

Presentacions

Passejades BCN Òperes i ballets

1714 Baetulo

El llac dels cignes

La Bohème

Quixot El Call

Eixample modernistaL’església del Mar

Maçons MNAC

El Parlament i la Ciutadella Barcino

La Barcelona del Setge La Badalona romana

Pyotr Ilyich Tchaikovsky

Giacomo Puccini

Cervantes a Barcelona La Barcelona jueva

La Barcelona de CerdàEls escenaris de la novel·la

La Barcelona maçònica La col·lecció del romànic

Visita del Parlament i del parc La Barcelona romana

Dijous 18 de setembre a la tardaPreu: 12,5€ per persona

Dimecres 22 d’octubre al matíPreu: 12,5€ per persona

ToscaGiacomo PucciniDijous 16 d’octubre de 2014.Hora: 19h30Martina Serafin / Marcelo Alvarez.Òpera de París.

Diumenge 25 de gener de 2015.Hora: 16h00Coreografia de Marius PetipaTeatre Bolshoi de Moscú.

Dimecres 10 de juny de 2015.Hora: 19h15Anna Netrebko / Joseph CallejaRoyal Opera House de Londres

Dissabte 27 de setembre al matíPreu: 8,5€ per persona

Dimecres 29 d’octubre a la tardaPreu: 8,5€ per persona

Dijous 2 d’octubre al matíPreu: 12,5€ per persona Dissabte 8 de novembre al matí

Preu: 12,5€ per persona

Dimecres 15 d’octubre al matí Preu: 12,5€ per persona

Dimecres 19 de novembre al matíPreu: 8,5€ per persona

Dimarts 7 d’octubre a la tardaPreu: 8,5€ per persona

Dimarts 11 de novembre al matí Preu: 12,5€ per persona

Antàrtida

Madagascar

Austràlia

Marroc

Senegal i Gàmbia

Àfrica del sud

Equador i Galápagos

25 de setembre

2 d’octubre

9 d’octubre

30 d’octubre

6 de novembre

13 de novembre

18 de setembre

Totes les presentacions tindran lloc a les 18h al Restaurant Far-ga (Avinguda Diagonal 391)Presentacions gratuïtes. Inscrip-ció obligatòria. Places limitades.

Col·labora:Col·labora:

Us proposem una nova sèrie de passejades per descobrir la ciutat. Les sortides les operarem sempre amb grups reduïts de 15 a 20 persones. Les passejades estan obertes a tots els clients i clientes d’Eurovacances a preu de cost. Places limitades. Inscripció obligatòria.

Degut a un canvi en la distribució dels espectacles de la Royal Opera House, hem tingut que modificar la proposta que us fèiem d’òperes i ballets. Les representacions continuaran tenint lloc als cinemes Arenes de Barcelona, del grup Balañá. A continuació us detallem com queda configurada aquesta nova temporada 2014-15. Les representacions estan obertes a tots els clients i amics de clients d’Eurovacances al preu especial de 12€.

Activitats BCN Més informació:www.viatgeseurovacances.net

SUGGERIMENTS