Sud de l’Índia

NÚMERO 5PRIMAVERA 2014

EL PAÍS DELS TEMPLES

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Araceli SegarraALPINISTA, ESCRIPTORA I VIATGERA

La taverna gregaL’ESSèNCIA DE LA CUINA hEL·LèNICA

MarmotesELS ROSEGADORS MÉS GRANS D’EUROPA

WesternsELS ESCENARIS DEL FAR WEST

Carles GisbertGUIA I ESCRIPTOR

DublínLA PÀTRIA DEL CRAIC

món

Carta

Nº5 PRIMAVERA 2014

2 - MÓN

Notícies del món

Carles Gisbert

EL GUIA

Nascut a Barcelona l’any 1975, en Carles va estu-diar turisme al CETT-UB i es va incorporar a l’equip d’Eurovacances l’any 2002. Tot i que el podem trobar a qualsevol destinació del planeta, des del Perú i Sud-àfrica fins a Noruega i la Bretanya fran-cesa, en els darrers anys s’ha especialitzat en els Estats Units. En Carles combina la seva activitat viatgera amb l’escriptura. Apunts Contables (Edi-torial Montesinos, 2013) és el seu primer llibre.

DEL DIRECTOR

Tot just fa un any va néixer la idea de portar-vos a casa els grans atractius del món dels viatges i amb aquest objectiu va néixer la revista MÓN. Amb MÓN us hem presentat personatges rellevants, us hem endinsat en un món d’aromes i sabors, hem passejat per parcs nacionals i hem conegut la seva fauna més representativa, hem recorregut ciutats imprescindibles, descobert destinacions espectaculars i explorat jaciments arqueo-lògics. També us hem explicat contes i mi-tes i hem tingut l’oportunitat de presentar-vos atractives bandes sonores que amb la seva música ens apropen a destinacions de pel·lícula.Esperem haver aconseguit el propòsit de fer-vos viatjar amb les paraules i fotogra-fies de la revista i desitgem seguir-ho fent trimestralment amb el vostre suport.

Moltes gràcies per la vostra fidelitat!

Què és més difícil, escriure o guiar un viatge? Ambdues activitats les faig per gust, és un luxe poder viure de les te-ves aficions. Em guanyo la vida viatjant, ajuntant paraules la perdo. Escriure bé, més que difícil resulta gairebé impos-sible; fer de guia crec que ho faig millor.

Per entendre una destina-ció, què és millor: llegir història o llegir literatura? Per saber una miqueta, s’ha de tafanejar aquí i allà, llegir lite-ratura és interessant, les guies i un xic d’història necessari, però també és útil veure pel·lícules, documentals, parlar amb gent del país i sobretot lligar caps. Buscar informació és un procés engrescador.

Quan fas de guia, com inte-gres la literatura a les teves explicacions? En el discurs, intento no fregir els clients

amb una narració plana farci-da de dades oblidables. Intento captar l’interès, convertint les explicacions en una narració atractiva.

Un exemple: quina novel·la ens recomanaries per viat-jar a Califòrnia? La imatge de Califòrnia està distorsiona-da pel cinema. Les pel·lícules contenen un desplegament vi-sual formidable, suggestionen tant o més que els llibres. Per fer de contrapunt als tòpics re-comano El raïm de la ira, de John Steinbeck. Amb els temps que corren, es manté plena-ment vigent.

La literatura pot ser un bon motiu per escollir un viatge?Qualsevol excusa és bona! Re-cordo un viatge a Copenhagen, a propòsit del bicentenari del naixement del gran hans Chris-tian Andersen. És una ciutat que sembla sortida d’un conte.

Ens pots suggerir cinc desti-nacions “literàries”? En pri-mer lloc, el món sencer narrat pel geni de Josep Pla és una meravella; m’emociona veure l’olmo viejo encara dempeus a Sòria, llegint a Antonio Macha-do; m’encurioseix la meva esti-mada Barcelona recreada per Eduardo Mendoza; m’inspira la pàtria dels boiximans vista per Laurens van der Post i mai oblido el país de Mai Més de Peter Pan.

Et regalen unes vacances. On aniries? Catalunya em re-sulta una elecció fabulosa, fins i tot per fer vacances. Si hagués de marxar, no aniria gaire lluny: Menorca o Stromboli.

I quin llibre t’emportaries? Lectura lleugera de qualitat, contes de Txèkhov, Maupas-sant i Monzó per anar paint els menjars.

Nova església trobada a Je-rusalem.La troballa va tenir lloc en un important assentament bizantí quan els excavadors treballa-ven en la construcció d’un nou veïnat a Moshav Aluma. Les restes pertanyen a una gran basílica bizantina construïda fa més de 1.500 anys i es calcula que el temple mesurava 22m de llarg per 12 d’amplada. La nau central conserva colorits mosaics compostos per una quarantena de medallons on hi figuren diverses imatges de ze-bres, lleopards, tortugues, aus, figures geomètriques i botàni-ques. El mosaic també conté inscripcions en grec honrant els suposats dignataris d’aquesta església i líders locals, Deme-trios i heracles. Les troballes inclouen estris com olles, bols, làmpades d’oli i adornaments de velers de vidre, testimonis de la seva rica cultura en la producció i exportació de vi. Les autoritats d’Israel han de-cidit traslladar el magnífic mo-saic a un museu regional o a un centre de visitants per poder-lo mostrar al públic.

Ressuscitar o rematar el mar Mort?El nivell del mar Mort ja ha baixat 27 metres des de 1962 i sembla que les autoritats d’Israel, Jordània i Palestina construiran un conducte de 180km per fer el transvasament d’aigua del mar Roig al mar

Mort. Es volen extreure 200 milions de m³, 80 dels quals es dessalinitzaran per proveir d’aigua potable a Jordània i al sud d’Israel. La resta, junt amb els residus, s’abocaran al mar Mort. El projecte sortirà a concurs públic aquest 2014 amb un cost entre 300 i 400 milions de dòlars, i s’estima que finalitzarà el 2017. hi ha molts detractors, com Marcelo Sternberg (professor del De-partament de Biologia Mole-cular i Ecologia Vegetal de la Universitat de Tel Aviv), que argumenta que els dos mars tenen composicions químiques molt diferents i que la mescla de les seves aigües podria pro-vocar grans clots a terra ferma, dipòsits de guix flotants i la dissolució de les grans estruc-tures subterrànies de sal que mantenen l’ecosistema.

L’Antàrtida recupera el seu gel.Malgrat les darreres i nombro-ses notícies sobre l’escalfament del planeta, el desglaç del mar i la pujada del nivell dels oceans, els analistes climàtics afirmen que aquest darrer hi-vern ha augmentat el gel marí al voltant del pol sud. L’Antàrtida normalment està envoltada d’uns 18 milions de km² de gel i ara ha assolit els 19,44 mi-lions de km², dada rècord mai enregistrada a la regió segons el National Snow and Ice Data Center d’EEUU. L’investigador de la NASA i de la Universitat de Califòrnia, Eric Rignot, afir-

ma que l’Antàrtida s’està escal-fant com la resta del món, però com és la zona més freda ho fa a una velocitat més pausada. Considera que si el món patís l’escalfament de manera unifor-me, el gel de l’Antàrtida hauria de disminuir més ràpidament, però que de moment això no és així. Aquest procés no contra-diu l’escalfament global i re-comanen reduir les emissions que el provoquen i mantenir l’augment de la temperatura terrestre en només 2ºC.

L’ACTUALITAT

EMMA POU

ARNAU FERRER

CAR

LES

GIS

BER

T

Direcció: Àlex Pàmies

Edició i coordinació: Arnau Ferrer

Disseny Gràfic: Miquel Pàmieswww.vinilsidisseny.com

Han col·laborat en aquest número:Josep Lluis Barco, David Revelles, Carles Gisbert,Pere Morera, Emma Pou, David Vicens, Àlex Pàmiesi Arnau Ferrer

Correcció ortogràfica: Mireia Soler i Montserrat Batista

Fotografia: Oscar Elias, Alfons Valls, Quim Ferrero, Cesar Escuín, Miguel Lurgi, Carles Gisbert, Josep Lluis Barco, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer.

Il·lustració: Kim Amate

Fotografia de portada: Gangaikondacholapuram, Josep Lluís Barco

CRÈDITS

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

MÓN - 3

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Sud de l’ÍndiaEl país dels temples

Amb aquest nom es designen els habitants de l’extrem meridional de l’Índia, al sud dels rius Narmada i Mahanadi. La regió està formada pels estats Andhra Pradesh, Tamil Nadu, Kar-nataka i Kerala, amb una població combinada de 240 milions d’habitants, dels quals el 80% parlen alguna de les 26 llengües de la família dravídica. Les llengües dravídiques tenen un origen incert i no semblen tenir relació amb les altres llengües de l’Índia.

Amb capital a Kanchipuram i dominis al nord de Tamil Nadu i Andhra Pradesh, la dinastia Pallava va ostentar el poder durant gairebé sis-cents anys, entre els segles II i IX. Durant la seva estada al poder varen entrar repetida-ment en conflicte amb els regnes tàmils de la dinastia Chola, que els acabarien derrotant al segle VIII. Els Pallava són especialment co-neguts per l’espectacularitat de la seva arqui-tectura dravídica.

Sovint, quan escoltem parlar de l’Índia, ens vé-nen a la ment imatges del Taj Mahal, la millor mostra d’amor expressada en marbre; la màgia i l’espiritualitat de la ciutat sagrada de Varana-si; o els temples jainistes del nord del país. Tots són tresors situats a la meitat septentrional del país, als estats de Madhya Pradesh, Rajasthan o Uttar Pradesh. Sembla com si per sota d’aquestes latituds no hi haguessin més monuments signifi-catius. Ben al contrari, la quantitat i varietat de temples al sud de l’Índia fan de la meitat meri-dional del país una de les destinacions més inte-ressants del continent.El sud de l’Índia el formen diversos estats com Kerala, Andhra Pradesh, Karnataka o Tamil Nadu, cadascun d’ells ple de tresors artístics normalment desconeguts pels occidentals. Mal-grat que es troben dins el mateix país, els temples del nord i del sud són totalment diferents en tots els sentits. Només tenen en comú el fet de ser hinduistes. L’hinduisme, que predomina al sud, és la tercera religió més estesa del món i potser la més antiga. Aquesta religió es basa en la Tri-nitat formada per Brahma, el creador, Vishnu, el conservador i Shiva, el destructor.

Al sud de l’Índia, la gran dinastia dels Pallava va governar durant sis-cents anys, tot deixant un gran patrimoni arquitectònic i escultòric que en-cara avui dia es pot contemplar a Kanchipuram, la capital, i sobretot a Mahabalipuram. El conjunt dels cinc temples monolítics de Mahabalipuram, construïts entre els segles VII i IX, són Patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Tots ells estan formats a partir de cinc grans blocs de granit es-culpits pels grans artistes Pallava i dedicats als diferents déus de l‘hinduisme, com Shiva o Kali.

A pocs quilòmetres hi ha l’anomenada Baixa-da del Ganges, un dels baix relleus més grans i espectaculars del món, tallat directament en un bloc granític de vint-i-nou metres d’amplada i fins a tretze metres d’alçada. Diverses escenes del Mahabarata, un llibre sa-grat escrit durant els segles III i IV aC i format per uns vint-mil versos, apareixen representades en una ordenada sèrie de frisos superposats on s’agermanen religió, natura i art. Déus, homes i animals són captats en una riquíssima i variada

mostra d’actituds i moviments plens de força i vi-gor considerada una obra mestra de l‘art dravídic del període Pallava.Després de la caiguda dels Pallava, la dinastia Chola assoleix el seu màxim esplendor durant els segles XI i XII, deixant un gran llegat de temples impressionants i majestuosos. Aquests tenien una funció religiosa i econòmica, funcionant al-hora com a centres comercials.La millor mostra del període la trobem a Gan-gaikonda Cholapuram, la capital construïda per a Rajendra Chola I. Aquí, l’art i l‘arquitectura, la música i la dansa, la ciència i els negocis van convertir la ciutat en la vuitena meravella del món. Probablement el temple de Gangaikonda-cholapuram, dedicat al déu Shiva, sigui un dels millors exemples. El temple, com molts altres de l’arquitectura dravídica, és de planta octogonal, està envoltat de temples més petits i consta d’un edifici central de més de 55 metres d’alçada. Els seus murs, tant exteriors com interiors, així com les portes d’accés, mostren una sèrie d‘escultures del déu Shiva i el toro Nandi, considerat el ve-hicle del déu. Totes les imatges són d‘una gran bellesa, plenes de finor i moviment.

LA DESTINACIÓ

A la ciutat de Thanjavur destaca el temple dedi-cat a Shiva de Brihadeeswara, probablement el més gran de l’Índia, amb un edifici central de 66 metres d’altura coronat per un bloc de granit de vuitanta tones de pes. El temple, que acaba de celebrar el seu primer mil·lenni, va ser construït l’any 1010 pel rei Raja Raja Chola, que no va escatimar esforços per aconseguir els millors es-cultors del moment.Amb la caiguda de la dinastia Chola hauran de passar alguns segles per tornar a trobar obres de la mateixa bellesa i perfecció artística. Coin-cidint amb el període barroc a Europa es cons-trueixen els impressionants temples de Madurai. El nom de Madurai deriva de Madhura, el dolç nèctar que segons la mitologia hinduista el déu Shiva va escampar damunt la ciutat. Per aquest motiu, Madurai va esdevenir un centre sagrat per als hinduistes. Els temples, anomenats Mee-nakshi Amman, formen una autèntica ciutat, amb una extensió de 6 hectàrees i 14 portes d’accés monumentals. El conjunt està dedicat a Parvati, consort del déu Shiva, i s’hi poden comptar més de trenta-tres mil escultures representant diver-sos temes mitològics. Només a cada porta n’hi ha més de mil, pintades sempre amb colors lluents. Si a tota aquesta riquesa monumental hi afegim paisatges verds i exuberants, una extensa xarxa de canals fluvials on navegar relaxadament bo i gaudint de la natura, un paisatge agrícola amable farcit de plantacions de te i sobretot una població autòctona plena de bondat i amabilitat, descobri-rem que el sud de l’Índia és un autèntic paradís a la Terra.

Els pobles dràvidesLa dinastia Pallava

JOSEP LLUÍS BARCO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

Nº5 PRIMAVERA 2014

DràculaEl príncep de Valàquia

Els castells del comteDràcula

Valàquia, 1459. El príncep Vlad III es prepara per esmorzar. Davant seu, sobre una sòlida taula de fusta, l’espera un generós esmorzar. Està al camp, en algun lloc de l’àmplia conca del Danu-bi. Darrera seu hi ha un turó amb quatre arbres. Davant, un bosc d’enemics empalats es recargo-len travessats per esmolades estaques. Un soldat escorxa un altre enemic als peus de la taula, on seu el príncep. Les víctimes només són una fracció de les desenes de milers d’adversaris que passaran pel mateix martiri entre 1456 i 1462. Al gravat de l’època no es veu la sang però la seva presència és inevitable. El príncep, assaborint el moment, està a punt de servir-se una copa de vi. Fa honor al seu sobrenom: Draculea, fill del Diable.Canvi d’escenari: Irlanda, 1890. La nit del 7 de març Bram Stoker es desperta d’un malson. Angoixa i suor freda. Impulsivament, escriu les primeres notes. Potser serà una obra de teatre. Suggereix un títol: The undead, el no-mort. I un personatge: el comte Vampir. Cal seguir el tema, aprofundir, buscar dades. Stoker se submergeix en una recerca frenètica. Consulta mapes, bus-ca articles i informes. Llegeix la crònica d’Emily Laszowska Gerard, casada amb un oficial de la cavalleria hongaresa destacat a Transsilvània. Stoker aconsegueix una antologia de llegendes

A Romania hi ha dos castells relacionats amb Vlad Tepes que competeixen pels viatgers atrets per la novel·la de Bram Stoker. El pri-mer és l’imponent castell de Bran, prop de Brasov, fundat al segle XIII pels cavallers teutons i remodelat al XIV pel rei d’hongria. L’altre són les runes del castell de Poenari, a la regió d’Arges, construït pels governants de Valàquia al segle XIII i modernitzat pel mateix Vlad Tepes al segle XV.

Bram StokerL’autor de Dràcula va néixer a Dublín, Irlanda, l’any 1847. Després de llicenciar-se a la uni-versitat va treballar com a funcionari i crític teatral a la capital del país, fins que l’any 1876 es va traslladar a Londres. Allà va conèixer a l’actor henry Irving, propietari del Lyceum Theatre, del qual Stoker seria director durant 27 anys. Va ser durant aquesta època que va començar a escriure novel·les, de les quals la més destacada seria Dràcula, publicada l’any 1897. Bram Stoker va morir a Londres l’abril de 1912.

LA hISTÒRIA

romaneses i contes de fades. L’informe del cònsol anglès a Bucarest, William Wilkinson, el posa so-bre la pista històrica dels prínceps de Valàquia. Llavors apareixen l’Ordre del Drac, Vlad II Dra-cul i finalment el seu fill Vlad III Draculea, més conegut com a Vlad Tepes o Vlad l’Empalador. El gust per la sang se li suposa. Stoker acaba de trobar el seu personatge. Vlad III Draculea va néixer l’any 1431 a Shighi-soara, a Transsilvània, a l’actual Romania. Era un dels tres fills legítims de Vlad Dracul, membre de l’Ordre del Drac i príncep de Valàquia. Per mantenir la pau amb els otomans i com a mostra de submissió del principat de Valàquia, Vlad III va ser enviat com a hostatge a la cort del sultà. L’experiència va marcar per sempre més al jove Vlad III, alimentant un odi contra els turcs que l’acompanyarà fins a la tomba.A la tornada de l’exili iniciarà una llarga lluita pel tro de Valàquia, al qual ascendirà i serà de-posat en diverses ocasions. Segons la conjuntura, establirà aliances amb els hongaresos o els oto-mans, imperis sempre a l’aguait per expandir els seus territoris a costa del principat de Valàquia. Amb un exèrcit reduït abocat a tàctiques de guer-rilla, Vlad III s’enfronta una vegada i una altra amb els seus enemics fins a caure definitivament en una emboscada l’any 1476.De caràcter volcànic i imprevisible, Vlad III es va convertir en un dels governants més durs de l’Europa Oriental del segle XV, temut tant pels seus enemics com pels seus súbdits. Repressió despietada, massacres brutals i tortura genera-litzada acompanyarien un gust sanguinari pels cossos desmembrats, l’esquarterament i els em-palaments multitudinaris. El sobrenom de Vlad

Tepes o Vlad l’Empalador amb el qual passaria a la història li escau com l’anell al dit.Segons la descripció d’un delegat papal de la cort hongaresa Vlad III és un personatge d’aparença freda que inspira terror. Nas aguilenc, foses nas-sals dilatades, cara vermella. Pòmuls sobresor-tints, enèrgics. Les celles negres i poblades li donen un aspecte amenaçador. I unes pestanyes molt llargues projecten una ombra de misteri so-bre uns ulls grisos ben oberts. Es miri com es miri és el personatge perfecte per a la novel·la de terror gòtic de Bram Stoker.Quatre segles més tard Jonathan harker arriba a Transsilvània per tancar un tracte immobiliari amb un misteriós comprador que acaba d’adquirir diverses propietats a Londres. La primera anota-ció al diari està datada a Bistrita el 3 de maig. El dia 5, després d’un viatge farcit de mals presagis, el protagonista ja està davant del castell ruïnós del comte. Un cavaller vestit de negre de cap a peus, sense cap nota de color, obre la porta. Sigui benvingut a la meva morada, diu l’home. Entri al castell per la seva pròpia voluntat, entri sense temor i deixi aquí part de la felicitat que l’acompanya. Jonathan harker s’estreny de dolor quan encaixa la seva mà tan glaçada com la d’un mort. Sóc el comte Dràcula i li dono la benvinguda.

4 - MÓN

ARNAU FERRER

ANÒ

NIM

SEG

LE X

VI

FOTO

D’A

RXIU

ÀLEX

PÀM

IES

LA REVISTA D’EUROVACANCES

La taverna gregaL’essència de la cuina hel·lènica

Gambes Saganaki.

La cuina grega es caracteritza pel sabor mediterrani de l’oli d’oliva, el conreu més extens del país. L’oli i les olives es tro-ben presents a la majoria dels plats principals de Grècia. Si a això li afegim la situació del país, a cavall entre Europa i Àsia, el resultat és la barreja dels sabors mediterranis amb el de les espècies d’Orient Mitjà, Turquia i els Balcans. La millor manera de conèixer la preuada gastronomia de Grècia, és menjar a alguna de les seves magnífiques tavernes. Aquests establiments, amb taules de fusta pintada, estovalles senzi-lles i decoració austera i sense pretensions, sovint estan situats en llocs envejables. Aquesta si-tuació, juntament amb el tracte amable i la matèria prima de gran qualitat, fan que un s’hi senti com a casa.Pels grecs la gastronomia és una de les millors formes de so-cialitzar i per tant les reunions

d’amics i familiars davant d’una taula de taverna són una estam-pa quotidiana, especialment els caps de setmana. Aquestes vet-llades s’inicien bevent vi retsi-na (elaborat en botes o àmfores segellades amb resina de pi) i

acompanyades d’una mezze, una mena de tapes variades on no hi falten el tzatziki (salsa d’all i iogurt), les olives i el formatge feta. L’àpat continua amb fas-tuoses racions de mussaca (una mena de lasanya d’albergínia i carn de xai), fassolada (sopa de mongetes i faves) o keftedes (mandonguilles amb espècies). I acaba amb postres tradicio-

nals fets amb mel, com els baklava o els loukomades, i un bon got d’ouzo, el licor anisat típic del país.Vaig poder assistir a una d’aquestes reunions a la taver-na Aeolos de Santorini, convi-

dat per un bon amic. El lloc era de somni, les vistes a la caldera inigualables i la qualitat del menjar insuperable; tal era la sensació de confort gaudint de la vista d’aquell paradís i del sabor d’aquells aliments, que fins i tot em va semblar veure al déu Posidó sortint de les aigües de la caldera. Us ve de gust anar-hi?

Per a 4 persones:- 600 gr. de gambes mitjanes de Palamós pela des (aprox. 1 kg sense pelar)- 200 gr. de formatge feta- 350 gr. de tomàquet triturat- 2 tomàquets grans- 1 ceba gran- Sal, pebre i oli d’oliva- 1 gra d’all, 1 bitxo i 8 fulles de julivert- ½ cullerada d’orenga i 1 culleradeta de mel- 150 ml de vi blanc

En una paella saltegem a foc viu durant 1 mi-nut les cues de gamba pelades amb un raig d’oli d’oliva i les reservem. Afegim més oli a la paella i sofregim la ceba ben tallada. Un cop daurada, aboquem el tomàquet triturat, l’all finament picat, el bitxo i la mel, i ho deixem 10 minuts a foc mig. A continuació afegim el vi blanc, el julivert ben picat, l’orenga i un polsim de pebre negre i sal (atenció perquè el formatge feta que afegirem al final ja és força salat). Deixem coure 10 minuts més i ho reti-rem del foc. Per acabar esmicolem en trossos petits el formatge feta, l’afegim a la salsa i ho barregem bé.

Posem la salsa en una safata de vidre per anar al forn. Damunt la salsa estenem les gambes de Palamós i sobre aquestes disposem el tomàquet natural tallat a rodanxes de mig centímetre. hi afegim un bon raig d’oli d’oliva per sobre i ho deixem coure al forn a 180 graus durant 12 mi-nuts. ho servim ben calent i ja està llest per menjar.

L’ÀPAT

FOTO

D’A

RXIU

DAVID VICENS

Nº5 PRIMAVERA 2014

MarmotesEls rosegadors més grans d’Europa

MIG

UEL

LU

RGI

CES

AR E

SCU

ÍN

Les marmotes (gènere Marmota) són els mamí-fers rosegadors més grossos d’Europa, amb un pes aproximat d’entre 3 i 7 kg segons l’espècie, de potes curtes i cos ample que els proporciona un aspecte força rabassut. Tot i estar estretament emparentades amb els esquirols, les marmotes són més grosses i d’hàbitat terrestre. La majoria de les 14 espècies existents, totes distribuïdes únicament a l’hemisferi nord, viuen en zones muntanyoses d’Euràsia i Amèrica del Nord. A Europa es troben als Alps centrals i occidentals, i més recentment als Pirineus. A Catalunya ha-biten als prats d’alta muntanya on conviuen tant amb animals salvatges com l’isard (Rupicapra rupicapra) i l’ermini (Mustela erminea), com amb cavalls i vaques de pastura extensiva.Són animals clarament adaptats i preparats per

Ubicat al cor dels Alps austríacs, el Parc Na-cional de hohe Tauern és un refugi natural per a espècies animals i vegetals en perill d’extinció creat l’any 1981. Amb una àrea to-tal d’aproximadament 1.834 km2, és el parc més gran d’Àustria, la reserva natural més ex-tensa dels Alps i la segona d’Europa. La mun-tanya més alta d’Àustria, el Grossglockner, regna tot el territori a 3.798 metres sobre el nivell del mar. Als seus peus es troba la glace-ra més llarga d’Àustria i dels Alps orientals, el Pasterze, amb una llengua de 8,4 km. Circulant per la carretera alpina Grossglock-ner es pot accedir a aquests imponents i únics paisatges alpins. Malgrat que l’hivern és llarg a les muntanyes, la vida animal i vegetal és vibrant durant el curt estiu alpí. A través dels camins i rutes d’alta muntanya es pot tenir la sort de poder gaudir de la presència de l’isard (Rupicapra rupicapra), la cabra dels Alps (Ca-pra ibex), el cérvol comú (Cervus elaphus), el voltor comú (Gyps fulvus), l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) i sobretot la marmota alpi-na (Marmota marmota).

L’ANIMAL

a la vida en ambients freds: el cos rabassut ple de pèl llarg i espès, el fet de tenir les extremi-tats curtes i robustes, així com també les orelles petites i peludes els impedeix perdre grans quan-titats de calor a temperatures baixes. A més, les marmotes hivernen durant els mesos més desfa-vorables, entre octubre i abril, després d’haver estat acumulant energia en forma de greix. Viuen en unitats familiars constituïdes pel pare i la mare, que són els individus dominants, i els fills de fins a tres anys d’edat, en caus que elles mateixes construeixen amb les fortes urpes. Aquests caus tenen una entrada relativament pe-tita d’uns 20 cm de diàmetre envoltada de la terra i pedres que han hagut de treure per fer-los, ex-cavats sota d’un roc que els serveix de talaia, amb múltiples túnels que connecten diferents galeries on viuen tots els membres de la família. Són força territorials i defensen els seus caus d’altres mem-bres de la mateixa espècie. Acostumen a viure al voltant de 15 anys, són her-bívors i s’alimenten principalment de les herbes pròpies dels prats on habiten. Mengen tiges, flors, fulles, llavors, brots, arrels i baies de plantes su-coses i tendres. La major part de l’aigua l’obtenen amb l’aliment que consumeixen i rarament se les veu bevent, per això prefereixen alimentar-se al matí i al vespre quan les plantes estan cobertes de rosada, coincidint amb els moments de major activitat del dia. La marmota és doncs un animal molt social d’hàbits diürns que passa el dia menjant o exca-vant galeries, sempre en un entorn proper al seu cau, vigilant i atent a la presència d’intrusos o depredadors, principalment les àguiles daurades i les guineus als Pirineus. Quan algun d’aquests darrers s’apropa excessivament al grup familiar, la marmota que fa de vigilant llança un crit d’alarma

semblant a un xiulet i la resta de membres de la família es protegeixen dins el cau. Identificar els seus caus és relativament fàcil, però arribar a veure les marmotes és més aviat complicat atès que, abans no les haguem albirat caminant per la muntanya, elles ja ens hauran vist i tot el que po-drem fer és sentir els seus crits d’alerta, senyal de què als pocs segons ja s’hauran amagat dins les seves galeries. En cas que ens puguem guanyar la seva confiança o aconseguir no ser vistos, po-drem gaudir dels jocs dels petits abans de l’estiu, de les seves corredisses i baralles, especialment a l’època de zel just després de la hibernació. L’espècie més habitual als Alps i als Pirineus és la marmota alpina (Marmota marmota). Malgrat haver trobat restes fòssils de marmotes de finals del pliocè, és a dir, de fa més de 10.000 anys, als Pirineus no hi havia hagut marmotes fins l’any 1948. Va ser aquest any quan un caçador francès, amb el suport de l’administració, les va introduir a la vessant francesa dels Pirineus amb l’objectiu final de reduir la pressió de l’àguila daurada so-bre els isards i d’augmentar la biodiversitat de la zona. Al cap de poc temps, però, les marmotes van passar cap a la vessant sud dels Pirineus, molt més assolellada i amb temperatures més agradables. En poc més de 50 anys, la població de marmotes ha crescut extraordinàriament, so-bretot per la manca de depredadors naturals en quantitats prou importants com per controlar-ne la població. La seva recent ocupació de gran part del territori pirinenc, fa que encara avui dia es desconegui la densitat i distribució reals de l’espècie a Catalunya.

PERE MORERA

6 - MÓN

Parc nacional Hohe Tauern,Àustria

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Mesa VerdeEl país dels anasazi

Els primers europeus en arribar a la regió de Mesa Verde van ser exploradors espanyols que buscaven una ruta entre Santa Fe i Califòrnia. El nom li van posar degut als boscos que cobrien els típics altiplans de la regió. Poc es podien imagi-nar els exploradors que mil dos-cents anys enrere i durant prop de set segles, una civilització des-apareguda va viure i prosperar construint poblats sota les grans cavitats obertes als altiplans de la regió. I encara menys que a mitjans del segle XIII i en l’espai de només dues generacions, desapa-reguessin per no tornar més, abandonant els po-blats més espectaculars del continent. Avui Mesa Verde conserva un importantíssim lle-

EL JACIMENT

gat d’aquesta cultura que els arqueòlegs han ba-tejat amb el nom d’anasazi, una paraula navaho que significa els pobladors ancestrals.Els primers anasazi, als quals també s’anomena indis pueblo, s’establiren a Mesa Verde cap a mitjans del segle VI. De tradició nòmada, els anasazi van abandonar paulatinament la caça i la recol·lecció, deixant pas a l’agricultura i a una vida més sedentària. Amb el canvi de sis-tema econòmic també augmentà la població i a mitjans del segle VIII començaren a construir ca-ses de fusta i fang, agrupades formant una mitja circumferència precedida d’un o dos magatzems. Posteriorment aquests magatzems s’acabarien transformant en les kives, unes estructures cilín-driques excavades a terra i destinades a les ceri-mònies a les quals només s’hi podia accedir amb una escala de fusta. Entre el segle XII i XIII, durant l’època daura-da de la cultura anasazi, la població era de varis milers de persones. Durant aquesta època van perfeccionar les tècniques constructives, aixe-cant les magnífiques construccions de parets rec-tilínies i blocs tallats que avui es poden veure a Mesa Verde.Durant els primers anys del segle XIII els ana-

sazi van començar a construir els poblats sota les grans balmes naturals característiques de la regió de Mesa Verde. Però la raó que els va impulsar a fer-ho es desconeix. Potser va ser una estratègia defensiva o una inquietud religiosa o simplement una protecció davant el rigor del clima. Fos quin fos el motiu, només setanta anys després de co-mençar a construir sota les balmes, els anasazi van abandonar els poblats i marxaren de la regió. Ningú no tornà a ocupar aquests espectaculars assentaments, que sobreviuen al pas del temps perfectament protegits per les enormes cavitats que els han fet famosos. Reconeixent la seva sin-gularitat, l’any 1978 la UNESCO els va declarar Patrimoni de la humanitat.

Cliff Palace

Amb aquest nom es coneix l’assentament sota balma més important de l’Amèrica del Nord, amb més de 150 habitacions i 23 kives, amb una població estimada de fins a 100 habi-tants. L’estat de conservació de les restes arqueològiques així com l’espectacular lo-calització del poblat fan de Cliff Palace una visita imprescindible per a qualsevol viatger amb interès per l’arqueologia i el paisatge.

ÀLEX PÀMIES

ÀLEX

PÀM

IES

Nº5 PRIMAVERA 2014

Un minut al Sant Sepulcre

OSC

AR E

LÍAS

OSC

AR E

LÍAS

N’hi ha prou amb arribar a Dublín per primera vegada per fer-se irlandòfil, va escriure l’escriptor Valentí Puig a Dublín, el seu homenatge a la capital irlandesa. Aquesta conversió que expe-rimenta el viatger no és un tòpic ni una exagera-ció. Només és una certesa emotiva que té molt a veure amb la magnètica personalitat de la ciutat. Malgrat el seu provincianisme –o, potser, preci-sament gràcies a ell- Dublín, amb el seu vast lle-gat històric i la seva intensa vida cultural, és una ciutat passional, múrria, teatral i rítmica.Tant se val per on comenci la seva descoberta - caminant pel barri de Liberties o Temple Bar, barrejant-se amb el tràfec estudiantil del Trinity

College o gaudint d’un passeig per St. Stephen’s Green - Dublín conquereix sempre. Potser, una de les raons d’aquest enamorament instantani sigui el perfil humà de la capital d’Irlanda que, per exemple, fa possible un recorregut per les coordenades més allunyades de la ciutat en no-més un parell d’hores: des de la placidesa de les cases georgianes de Merrion Square, al sud, fins als confins del nord, a Phoenix Park. El cas és que l’antiga Dubh Linn (llacuna negra), batejada així pels seus fundadors, els víkings, és avui una ciutat moderna i cosmopolita que, no obstant això, encara gaudeix del seu caràc-ter tradicional. La profunda crisi econòmica que va assolar el país i la seva capital a finals dels anys 80 va donar pas, amb l’arribada dels 90, a la dècada prodigiosa del Tigre Cèltic. Exemple paradigmàtic d’aquesta època són els seus molls, els Docklands, una metàfora de formigó i vidre del nou Dublín.Això sí, a Dublín hi ha coses que no canviaran mai. Com l’espectacle dels seus pubs, la pàtria del craic, l’explosiva mixtura d’energia, conversa i música que condensa aquesta paraula gaèlica. Perquè no hi ha fórmula millor per tornar a casa amb l’essència de la ciutat i dels seus habitants que assaborir una cervesa Guinness a qualsevol pub dublinès. Bon trencaclosques seria creuar Dublín sense passar per davant d’un pub, va es-criure James Joyce a Ulisses. Amb més de mil pubs a tota la ciutat, decantar-se per un és el gran problema. La bona notícia és que n’hi ha per tots els gustos: el musical i autèntic O’Donoghue’s, el

literari McDaids, el pub més antic de la ciutat, The Brazen’s Head… A tots ells, el craic flueix entre pintes de Guinness i els acords de la música en viu. Així és Dublín, una ciutat on qualsevol escapada es converteix en una experiència única i inoblidable.

El katholikón està al centre de la basílica del Sant Sepulcre. I al mig del katholikón hi ha l’omphalos, el centre del món. Però no s’hi pot entrar. Una cadeneta impedeix a la multitud de turistes i peregrins esgotats seure a l’únic espai de l’església on podrien fer-ho. Així que la gent s’asseu a terra, als dos graonets d’accés al katho-likón o a la base de les columnes de la Rotonda. Al costat sud, just davant de la porta d’entrada a la basílica, hi ha la Pedra de la Unció. Els peregrins s’ajupen, netegen la pedra i la besen. També n’hi ha que ploren o que resen. Els tu-ristes els fotografien perquè el fervor religiós és part del que han vingut a veure. Però els pere-grins els ignoren. Unes escales s’enfilen a la roca del Gòlgota a través d’una porteta microscòpica pensada per quan els peregrins venien d’un en un, però ja no és el cas. Ara a la porteta hi ha

un tap monumental. A dalt els espera una altra cua fins la roca i el forat on van clavar la creu. A la capella de Santa helena, que és una mica més enllà baixant un tram d’escales, ja no hi ha tanta gent. I a la de la Veracreu, que és força més avall, encara menys. hi ha massa graons. Només hi baixen els turistes més inquiets i els peregrins més convençuts. Les forces s’han de guardar per la cua que dóna la volta a la Rotonda i acaba a la capella de l’Aedicule, on hi ha el Sepulcre. No és gaire llarga, però a la capella només s’hi pot entrar de dos en dos. Així que la cua avança a poc a poc. Els peregrins resen, canten i encenen espelmes. Alguns turistes aprofiten que estan pa-rats i fan la foto de grup. I molts altres es fan un selfie amb l’Aedicule al darrera. Des de l’entrada al katholikón, que és just davant de la porta a l’Aedicule, es veu el tram final de la cua. Un ca-

pellà ortodox organitza el trànsit a crits. La pro-pera parella es prepara, busca un moment de pau interior i de recolliment. Dos mil anys d’història, fe i tradició costen d’assimilar. Des d’on estan ja veuen la Capella de l’Àngel i una mica més enllà, al fons de l’Aedicule i a l’altra banda d’una altra porta minúscula, la tomba buida de Jesús. Un pas més i ja estan dins.

La pàtria del craic DublínLA CIUTAT

LA CRÒNICA

DAVID REVELLES

ARNAU FERRER

8 - MÓN

ARN

AU F

ERRE

R

Storehouse GuinnessCompres amb caràcter

La cervesa Guinness és sinònim d’Irlanda i Du-blín, i per això cap escapada a la capital queda completa si no es visita el Guinness Storehouse, la fàbrica original de cervesa situada a St. Jame’s Gate, el lloc exacte on Arthur Guinness va signar el 1759 el contracte d’arrendament… per una durada de 9.000 anys! Reconvertida en museu l’any 2000, és la primera atrac-ció turística d’Irlanda. Recórrer les seves set plantes és el millor lloc per capbussar-se en la història de l’or negre. Encara que el seu gran regal és assaborir una pinta de cervesa des dels 46 metres del Gravity Bar mentre es con-templa la millor panoràmica 360º de la ciutat.

Celta, víking, anglonormanda, anglesa... tots els pobles que van forjar la personalitat de Dublín van tenir clar que, pel seu envejable emplaçament a la vora del riu Liffey era una coordenada immillorable per al comerç. Avui aquesta premissa segueix més latent que mai, sobretot pel fet que el shopping, a Dublín, és tot un art. Per on començar? Per Grafton Street i els seus carrers propers, l’epicentre comercial dublinès. També cal recórrer Tem-ple Bar i l’assortiment de tendes indepen-dents que configuren la seva fisonomia, així com la singular galeria George’s Street Ar-cade o el sempre animat Moore Street Market.

OSC

AR E

LÍAS

LA REVISTA D’EUROVACANCES

WesternsEls escenaris del Far West

L’oest és la direcció per on es pon el sol, però a Estats Units és un immens territori més enllà de les antigues fronteres. La conquesta d’aquesta terra fou una audaç i èpica gesta que eixamplà la nació fins l’oceà Pacífic. Aquesta empresa, plena de llums i ombres, és un dels mites fundacionals de la societat nord-americana. Per tant no és es-trany que la nació que ha sublimat el cinema, recorri a aquest període en moltes de les seves produccions. Així ha estat fins al punt que a casa nostra hem adoptat aquestes llegendes o em ne-gareu que en la vostra tendra infantesa mai heu jugat a indis i vaquers?La llista de bons westerns és enorme, tothom pot fer la seva tria. Només cal recordar directors com John Ford, howard hawks o Clint Eastwood per-què ens vinguin a la memòria títols inoblidables. Però en aquest article no intentaré parlar de les pel·lícules, sinó de les localitzacions que carac-teritzen aquest gènere, racons emblemàtics que omplen la pantalla com si fossin un actor més. Abans de començar voldria aclarir que gairebé

cap pel·lícula ha estat filmada en un sol lloc, així que em referiré al més representatiu.Los Angeles, la meca del cinema, segueix sent la seu de la majoria dels estudis on s’hi han fil-mat infinitat d’escenes que encara que ens situïn a qualsevol banda del món, estan rodades en el mateix escenari adequadament ambientat. Passe-jar per aquests estudis és com tafanejar el truc d’un mag, però és emocionant veure en persona els decorats que tant ens han fet somiar. Univer-sal Studios, meitat parc d’atraccions meitat set de rodatge, és la millor opció; tot i que n’hi ha d’altres menys lúdics com la Warner. Una de les raons per les quals Califòrnia es-devení centre de la indústria cinematogràfica és l’enorme varietat de paisatges que conté aquest

VIATGES DE PEL·LÍCULA

estat. A les estribacions de la imponent vall de Yosemite, en poblets hibernats des del segle XIX com Jamestown o Columbia, es va rodar Solo ante el peligro, El hombre del oeste, o Jinete pálido. Més a prop de Los Angeles trobem diferents en-clavaments: a les praderies de Thousand Oaks transcorre El hombre que mató a Liberty Valan-

ce; a Big Bear Valley, La leyenda de la ciudad sin nombre o els ranxos de Santa Clarita que han servit per centenars d’escenes soltes de nombro-síssimes pel·lícules. Però parlant de ranxos cal mencionar el més cèlebre de tots, La Ponderosa de Bonanza, que encara podem veure al poble de Virginia City, a la riba del llac Tahoe, ja dins l’estat de Nevada.Utah, Arizona i Nevada tenen els paisatges arquetípics dels westerns, monòtones planícies de sorra i canons secs escortats per monticles de pedra vermella, que configuren un espai de sin-gular bellesa. En el majestuós Monument Valley John Ford creà el cànon del gènere, amb títols com Río Grande, La Diligencia, o Centauros del desierto; més al nord al formidable Zion Park, Robert Redford interpretà un tramper a Jeremiah Johnson. També cal destacar la històrica ciutat de Tucson amb el seu desèrtic entorn; allà troba-rem uns estudis que encara es poden visitar, on s’hi filmà Río Bravo, Winchester 73 o Tombstone entre altres.A Colorado vull destacar Durango i Silverton, pobles miners units per l’entranyable tren de vapor que creua les imponents muntanyes de San Juan. Avui en dia fa les delícies dels turis-tes. Aquí s’hi filmà Dos Hombres y un destino. A Dakota emergeix una gran producció, de qui passat el temps, personalment, recordo més els

seus immensos paisatges que la trama: Bailando con lobos. Fora dels Estats Units també s’ha recreat la vida de l’oest. Les majestuoses Rocalloses canaden-ques, a Alberta, han servit d’escenari per les exitoses Sin perdón i Brokeback Mountain. A Du-rango, a Mèxic, es rodà la famosíssima Los siete magníficos i el violent director Sam Peckinpah realitzà Grupo Salvaje o Pat Garret y Billy el niño entre d’altres.Si no teniu temps o pressupost no cal creuar l’oceà per veure els paisatges del Far West. El desert de Tabernas, a Almeria, serví d’escenari per la majoria d’spaghetti westerns. Allà el gran Sergio Leone va rodar El Bueno, el Feo y el Malo o La muerte tenia un precio i moltíssimes més. Avui ja no en queda gaire, com podreu compro-var en la divertida parodia 800 balas d’Álex de la Iglesia.

UN

ITED

ART

ISTS

PAR

AMO

UN

T PI

CTU

RES

UN

IVER

SAL

- IN

TER

NAT

ION

AL P

ICTU

RES

CARLES GISBERT

MÓN - 9

Banda Sonora

La bandes sonores dels westerns són patri-moni popular, peces vigoroses, simples i di-rectes. Només cal escoltar les primeres no-tes de les tonades de Los siete magníficos de Bernstein o Bonanza per reconèixer-les a l’instant. Altres peces potser són menys pro-tagonistes però s’erigeixen com sòlids acom-panyaments de l’acció. Horizontes de grande-za o Solo ante el peligro en són exemple. De Sin perdón, en voldria destacar la senzilla emoció que ens evoca el tema de Claudia. El mestre Morricone mereix una menció a part. Aquest prolífic compositor va crear el seu propi univers: el tema de La muerte te-nia un precio, de Hasta que llegó su hora o la delirant genialitat d’El Bueno, el feo y el malo en són representatius exemples.Deixo pel final dues cançons, perles que van créixer més enllà de les sales on es projectaren, un luxe com Knockin’ on Heaven’s Door que Bob Dylan composà per Pat Garrett y Billy el niño, i Raindrops keep falling on my head cantada per B.J Thomas a Dos Hombres y un destino.

Nº5 PRIMAVERA 2014

Araceli SegarraL’ENTREVISTA

Una expedició és un viatge de vacances? Jo utilitzo les meves va-cances per fer expedicions, així que quan marxo aprofito per descan-sar.... a la meva manera, que no és físicament, sinó que és desconnec-tant mentalment de Twitter, Facebo-ok, e-mails, reunions i entrevistes.

Qui és la Tina? I per què vol pujar els cims més alts dels set continents? La Tina és el meu gran projecte, de moment força descone-gut a nivell nacional, però la meva intenció és que amb els anys es con-verteixi en un referent. És un pro-jecte educatiu sobre els valors i els principis que podem aprendre viat-jant, practicant esports a la natura i coneixent altres cultures i religions. D’alguna manera el personatge es nodreix de les meves experiències. Però ella és més llesta que jo...

Acabes de publicar Ni tan alt ni tan difícil. A qui va adreçat? És un llibre per a muntanyencs?És un llibre adreçat tant a adoles-cents, com a mestresses de casa, empresaris, emprenedors o espor-tistes. Faig un paral·lelisme entre la muntanya i les diferents situacions en què ens enfrontem a la vida, com la por davant les incerteses, dubtes, malentesos deguts a la manca de comunicació, relacions amb un cap, motivació, etc... Els muntanyencs o els esportistes poden sentir-se més identificats amb alguns capítols, però això no exclou a la resta de lec-tors. Dono receptes pràctiques per aplicar a aquestes situacions i en el fons fa que sigui un llibre pràctic.

Què ens ensenya la muntanya que puguem aplicar als nostres objectius vitals? Per mi la mun-

tanya és la meva eina per aprendre, sobre els altres i sobre mi mateixa. Però cadascú té la seva eina, que pot ser un esport, l’art o qualsevol altra afició. Aquestes eines ens por-ten a diferents situacions que hem de saber veure, observar i aplicar al dia a dia.

L’alpinisme és la manera més cansada de veure món? No, la manera més cansada de veure món és ser immigrant i haver de treballar per un sou miserable fora de casa.

I veure món és un estímul més per pujar muntanyes? És evident que no puc desvincular l’alpinisme del viatge. Com més llunyana és l’expedició i el cost econòmic per-sonal en el projecte, més intento aprofitar per viatjar i amortitzar la inversió. Malauradament, però, so-vint escalem molt i ens queda poc temps per gaudir de la destinació.

L’Himàlaia, el Karakorum, els Alps, l’Atles.... On estan els paisatges més extraordinaris?A tot arreu, això depèn d’un ma-teix. Si el teu estat d’ànim i la teva actitud no és la correcte, ja pots contemplar una meravella de la natura que no sabràs apreciar-la. Jo gaudeixo de qualsevol espai, ja sigui lluny o al costat de casa. Saber viure i gaudir-ne no ha de dependre de les circumstàncies ni del que ens envolta, sinó de nosaltres mateixos.

I la gent? A quin país has tingut les experiències humanes més

satisfactòries? Gent extraordinària n’hi ha a tot arreu, no crec en les etiquetes de dir aquests o aquells són millors, possiblement no ens prenem el temps de descobrir-les. A Iran varem tenir una experièn-cia boníssima amb la gent del país. Igual que al Pakistan, Toronto o Mallorca. Bona i mala gent n’hi ha a tot arreu.

Ens pots dir cinc llocs del món on no hagis estat i on t’agradaria fer ascensions? Ba-ffin, Madagascar, Japó, Tailàndia i les illes Lofoten.

I cinc llocs on t’agradaria tor-nar? Iran, Alaska, Patagònia, Xile i Garhwal, al nord de l’Índia.

Un repte pel futur? Doncs com sempre: escalar vies alpines en si-lenci. Si ens arriben els estalvis, estem pensant en Alaska.

I una destinació per fer vacan-ces, vacances de veritat? Les illes Seychelles.

ALFO

NS

VALL

S

QU

IM F

ERRE

ROED

ITO

RIAL

ALP

INA

EDIT

ORI

AL L

A G

ALER

A

ARNAU FERRER

10 - MÓN

Alpinista, escriptora i viatgera

Nascuda a Lleida i llicenciada en fisioteràpia, l’Araceli és una de les alpinistes catalanes amb major pro-jecció internacional. Coneguda per ser la primera dona de l’estat en arribar al cim de l’Everest l’any 1996, l’Araceli també ha estat protagonista de moltes altres expedicions a les principals cadenes muntanyoses del món. Actualment combina la seva activitat alpina amb les conferències i l’escriptura. És autora i il·lustradora de la sèrie de contes infantils prota-gonitzats per la Tina (Editorial Alpi-na) i recentment acaba de publicar Ni tan alt ni tan difícil (La Galera, 2013).

En Norfi viu a la Terra dels Gegants. La seva germana, que té la pell molt fosca, es diu Nit. Nit ha estat casada tres vegades. La primera amb Nagl-fari, de qui va engendrar un noi que es diu Salut. La segona amb Annar, amb qui va tenir una filla que es diu Terra. I la tercera amb el déu Delling, amb qui van tenir un fill de nom Dia. Tot i la pell fosca de la mare, Dia té la pell clara i llumi-nosa.Un bon dia, Odin regala a Nit i al seu fill Dia un cavall i un carro a cada un, els envia al firmament i els demana que cavalquin sense aturar-

se. El carro de Nit va primer, estirat pel poderós cavall de crin glaçada hrimfaxi. Cada matí, la saliva es-pumosa del cavall cau sobre la terra en forma de boira i rosada. El carro de Dia segueix al de Nit, sempre al ritme de Skinfaxi, que amb la seva crin brillant il·lumina la terra i el cel.Un home de nom Mundilfari té dos fills, un nen i una nena. Són tan bo-nics que al nen l’anomena Lluna i a la nena Sol. Però els déus, enfadats per l’arrogància de Mundilfari al batejar els seus dos fills amb noms reservats per a les divinitats, envien

als dos germans al cel. Sol guiarà el carro de la llum i estarà obligada a seguir a Dia. I Lluna conduirà el ca-rro de la foscor, que sempre haurà de seguir a Nit.Sol i Dia es mouen molt ràpid i ja no poden córrer més. Darrera seu hi ha un llop de nom Skoll que els persegueix. Sol i Dia tenen molta por i estan convençuts que un dia el llop els atraparà. Davant seu hi ha un altre llop que persegueix a Lluna

i a Nit. Els llops venen de Midgard, la Terra Mitja, un bosc farcit d’ogres on viu la família del Bosc de Ferro. Tots els fills de la família són ogres amb aspecte de llop. Diu la profecia que el dia que arribi la Caiguda dels Déus i comenci la batalla de Rag-narök, els llops atraparan a Lluna i a Nit i els devoraran. I quan això pas-si, Sol i Dia deixaran d’il·luminar el món. Així està escrit a la profecia de la Sibil·la.

LA REVISTA D’EUROVACANCES

La nit i el dia El Sol i la Lluna a l’Edda

EL MITE

KIM

AM

ATE

ARNAU FERRER

L’EddaAmb aquest nom es coneix una antiga compilació de mi-tes nòrdics escrita a Islàn-dia a principis del segle XIII. La compilació representa l’obra més extensa coneguda sobre la desapareguda mitologia es-candinava. Els mites varen ser

recollits de la tradició oral per l’historiador, erudit i líder is-landès Snorri Sturluson (1179-1241) al voltant de l’any 1220. El text original està escrit en noruec medieval, la llengua que, amb algunes modifica-cions, encara es parla a Islàndia.

PresentacionsPassejades BCN

Poble Nou

Abril:

Passejada pel Poble Nou iel cementiri Vell

Dissabte 5 d’abril al matíPreu: 12,5€ per persona

L’Església del Mar Passejada pels escenaris de la novel·la

Divendres 25 d’abril al matíPreu: 12,5€ per persona

L’Exprés de la Costa

Nova Zelanda

Sri Lanka i Dubai

Xile

Islàndia

3 d’abril

8 de maig

15 de maig

22 de maig

27 de març

1714Passejada per la Barcelonadel Setge

Dimarts 29 d’abril a la tardaPreu: 12,5€ per persona

Maçons

Maig:

Passejada per la Barcelonamaçònica

Dimecres 7 de maig al matí Preu: 12,5€ per persona

SarriàPassejada per la històriade la vila

Dissabte 10 de maig al matíPreu: 8,5€ per persona

Rambla de CatalunyaPassejada per la Barcelonasenyorial

Dimecres 21 de maig a la tardaPreu: 8,5€ per persona

BaetuloPassejada per la Badalonaromana

Dimecres 28 de maig a la tardaPreu: 12,5€ per persona

GràciaPassejada per la històriade la vila

Dimecres 9 d’abril al matíPreu: 12,5€ per persona

Les xerrades tindran lloc a les 18h del dia indicat al Restaurant Farga (Avinguda Diagonal 391, entre Rambla Catalunya i Pas-seig de Gràcia).

Presentacions gratuïtes. Ins-cripció obligatòria. Places limi-tades.

Amb la col·laboració de:

Us recordem les passejades que farem durant els mesos d’abril i maig. Les sortides les operarem en dies laborables i dissabtes, en horaris de matí o tarda i sempre amb grups reduïts de 15 a 20 persones. Les passejades estan obertes a tots els clients i clientes d’Eurovacances a preu de cost (*). Places limitades. Inscripció obligatòria.

(*) Eurovacances opera aquestes sortides a preu de cost exclusivament per als seus clients. Els no clients poden consultar les tarifes a la nostra pàgina web.

Activitats BCN Més informació:www.viatgeseurovacances.net

SUGGERIMENTS