Mongòlia

NÚMERO 11TARDOR 2015

La terra de Genguis Khan

LA REVISTA D’EUROVACANCES

John ChardineORNITÒLEG

La vista imprescindibleJERUSALEM DES DEL MONT DE LES OLIVERES

L’orcaEL LLOP DEL MAR

Nova ZelandaELS PAISATGES D’EL SENYOR DELS ANELLS

Pere MoreraGUIA I BIÒLEG

L’Armada Invencible a IrlandaEL GRAN NAUFRAGI DE L’ARMADA ESPANYOLA

món

Patrocinat per:

Carta

Nº11 TARDOR 2015

2 - MÓN

Notícies

Pere Morera

EL GUIA

Nascut l’any 1976 a Esplugues del Llobregat (Bar-celona), en Pere és llicenciat en Biologia Animal i Fisiologia per la UAB i té un màster en Ciències Am-bientals, Etologia Clínica i Benestar Animal. Des de la seva incorporació a l’equip de guies d’Eurovacances, l’hem pogut trobar a Alaska, Canadà, les illes Ga-lápagos, Noruega i Antàrtida. Actualment, a més de col·laborar amb nosaltres, treballa com a professor a la UAB i la UVic-UCC, d’on és responsable de re-lacions internacionals a la Facultat d’Empresa i Co-municació.

DEL DIRECTOR

De tots els plaers que ens depara viatjar un dels que més em satisfà és el de descobrir nous aromes. Aroma de flors, de bosc humit, de brisa marina, de la sequedat al desert, de tantes i tantes altres fragàncies...Però de tots aquests aromes, el que més m’impressiona és el penetrant aroma de les espècies. Ja sigui en un mercat de l’Extrem Orient, del llevant mediterrani o del nord d’Àfrica, tots em resulten irresistibles. Perdre’s pel laberint de passadissos estrets farcits de botigues minúscules plenes de monticles multicolors perfectament col·locats de cu-rri, pebre, canyella, cardamom, gingebre o clau i envoltat per aquesta barreja d’olors embriagadores és una experiència inobli-dable.Un món d’aromes. Anem a descobrir-los?

Àlex Pàmies

Casat amb la universitat i flirtejant amb el turisme. Com es viu aquesta doble relació? La veritat és que molt bé, des de l’inici de la meva activitat professional vaig tenir l’oportunitat de participar en projectes arreu del món que em permetien conèixer nous llocs i noves cultures. El fet de poder combinar les vacances a la uni-versitat amb un o dos viatges a l’any de caire naturalístic em permet continuar gaudint de noves experiències i descon-nectar de la universitat.

Com a biòleg, què t’apor-ten destinacions com l’An-tàrtida, Alaska o Galápa-gos? L’oportunitat de viatjar a aquestes destinacions tan especials és molt enriquidor. La diversitat natural d’aquests paratges fa que puguis veu-re en directe moltes teories apreses durant els anys a la universitat, gaudir d’espècies

animals i vegetals úniques que no trobes enlloc més, així com poder compartir els teus conei-xements i entusiasme amb la resta de viatgers.

Vas viure uns anys a les illes Vesterålen. Com és l’experiència de viure més enllà del Cercle Polar? Van ser tres anys inoblidables, molt enriquidors. Molta gent em deia que seria molt dur viure 300 km per sobre el Cercle Po-lar, sobretot pel tema de la llum durant l’hivern. No obstant, en-tre la feina, la neu, les aurores boreals i el caliu de la gent, no vaig sentir mai la duresa de l’hivern a aquestes latituds.

Canviem de tema. Digues cinc llocs naturals que un biòleg hauria de conèixer.Bufa! Jo et podria dir cinc llocs naturals que recomanaria a un entusiasta de la natura i la fau-na salvatge: la Gran Barrera de

Corall a Austràlia; Yellowstone als EEUU; el Queen Eliza-beth National Park a Uganda; el Parc Nacional de Canaima a Veneçuela; i finalment i per raons òbvies, l’arxipèlag de les Galápagos, on Charles Darwin va gestar la teoria de l’evolució.

I ara com a viatger, ens en pots dir cinc que justifiquin un viatge a l’altra punta del món? Segurament triaria alguns dels mateixos que he esmentat abans, però per no repetir ara diria Alaska, Costa Rica, Borneo, Botswana i Ma-dagascar.

Ens oblidem de la feina. Les teves vacances ideals són a ...? Després de tant via-tjar per feina durant tot l’any, les meves vacances ideals són a casa, envoltat dels meus, en-mig de la muntanya i amb sorti-des esporàdiques a la mar (que no a la platja).

Tailàndia a Barcelona!Inaugurem una nova activitat oberta a tot aquell qui vulgui viatjar d’una altra manera. L’activitat consisteix en una demostració de plats típics tai-landesos a base de pollastre i verdures (Poh Pia Sod, Laab Kai i Kae Sa Luk); un sopar degustació amb sis entrants, cinc plats principals, postres i begudes al restaurant Thai Barcelona; i una mostra de dansa tradicional tailandesa. L’esdeveniment tindrà lloc el pròxim dijous 1 d’octubre a les 19.30, amb prèvia inscripció a qualsevol de les nostres ofici-nes de Granollers, Barcelona i Girona. Recordeu que les pla-ces són limitades! Nous catàlegs 2016

A partir del 2016 reorganitzem els nostres catàlegs. A princi-pis d’any rebreu el CATÀLEG PRIMAVERA-ESTIU on apa-reixeran tots els viatges fins el mes de setembre. I abans de l’estiu rebreu el CATÀLEG TARDOR-HIVERN amb els viatges fins el març de 2017. D’aquesta manera aglutinem els viatges per temporades i simplifiquem la programació. Independentment dels ca-tàlegs, continuarem trobant la informació actualitzada al nostre web www.viatgeseuro-vacances.net i seguireu rebent la revista MÓN a casa trimes-tralment.Estigueu atents als enviaments!

Segueix Eurovacances al facebook!Us recordem que al febrer vam estrenar la nostra pàgina de Facebook. Aquí trobareu infor-mació actualitzada diàriament sobre els viatges que progra-mem, sortides imminents, ma-terial fotogràfic de primera mà d’alguns viatges, presentacions de destinacions que farem a La Farga i passejades que organit-zem per conèixer de més a prop el territori català. Si voleu es-tar al dia de totes les activitats i novetats que us proposem ja podeu buscar Eurovacances al vostre Facebook i clicar la pes-tanya M’AGRADA. Només així estareu completament informats de tots els nostres moviments.

L’ACTUALITAT

ARNAU FERRER

EMMA POU

PERE

MO

RERA

Direcció: Àlex Pàmies

Edició i coordinació: Arnau Ferrer

Disseny Gràfic: Miquel Pàmieswww.vinilsidisseny.com

Han col·laborat en aquest número:Josep Lluís Barco, David Revelles, Carles Gisbert, Pere Morera, Emma Pou, David Vicens, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Correcció ortogràfica: Mireia Soler i Montserrat Batista

Fotografia: Josep Lluís Barco, Pere Morera, ÀlexPàmies i Arnau Ferrer

Il·lustració: Kim Amate

Fotografia de portada:Mongòlia, El vell narrador, U. Yadamsuren (1958)

CRÈDITS

MÓN - 3

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Agra Quan la pedra esdevé un poema d’amorPoques ciutats del món tenen el poder d’evocar la bellesa i l’harmonia com la ciutat d’Agra, la per-la de l’Imperi Mogol. Els descendents del gran Imperi de Tamerlan, aprofitant les contínues dis-còrdies dins del subcontinent indi, envaïren el país, tot establint un imperi que perdurarà fins a mitjans del segle XIX amb l’arribada dels brità-nics. Situada a l’actual estat d’Uttar Pradesh, la ciutat va ser fundada per Raja Kansa l’any 3.000 aC. amb el nom d’Agraban, en un temps en què els faraons regnaven sobre l’Antic Egipte. L’any 1566 comença l’època imperial d’Agra amb el gran emperador Akbar, quan esdevé la capital de l’Imperi Mogol. En aquell temps la ciutat superava en nombre d’habitants i esplen-dor les ciutats europees de Londres i París. Dins d’aquest període trobem una de les grans his-tòries d’amor, la de l’emperador Sha Yahan i la seva quarta esposa, Muntaz Mahal. Malgrat que d’entrada els seus noms no ens resultin coneguts, la mostra del seu amor ha sobreviscut al llarg dels segles, despertant l’admiració de tots els afortunats que han tingut el privilegi de visitar-la i sentir-se envoltats per la seva màgia i bellesa. Parlem lògicament del Taj Mahal.El nom original de la princesa era Ajurmand

Banu Begum, però l’emperador Sha Yahan li donà el nom de Muntaz Mahal, que significa l’escollida del palau, ja que arran del seu casa-ment l’emperador va perdre tot l’interès per les seves tres primeres esposes. Quan es van casar, Muntaz Mahal tenia només catorze anys. Tindria catorze fills amb l’emperador i potser n’hauria tingut més si finalment no hagués mort de part. La seva mort va provocar una forta depressió a l’emperador, apartant-lo del seus deures com a governant durant un any.Per recordar-la, l’emperador farà construir en un jardí a la ribera del riu Jamuna el mausoleu de Taj Mahal, un autèntic poema en marbre i una filigrana arquitectònica mai superada per la seva exquisidesa i harmonia. Les obres van durar 22 anys, entre 1631 i 1654. Més de 20.000 artesans, mestres i obrers hi varen treballar, barrejant es-tils procedents de Pèrsia, Turquia i l’Índia. Tot i això, no podem oblidar que aquest impressio-nant monument és la culminació d’una sèrie d’edificis anteriors, com la tomba de Tamerlan a Samarkanda o la tomba d’Humayun a Delhi.El principal material utilitzat és el marbre blanc de les pedreres de Makrana, situades a més de 300 km de distància, al Rajasthan. També es

van utilitzar pedres sorrenques d’un intens color vermell pels altres edificis i marbre negre pels detalls decoratius de les muralles. El mausoleu està decorat amb incrustacions de pedres pre-cioses i semiprecioses, com jade i cristall de quars de la Xina, turqueses del Tibet, lapislàt-zuli d’Afganistan o safirs de Ceilan. L’emperador no va escatimar ni diners ni recursos per tal de mostrar el seu immens amor cap a la princesa desapareguda. Diu la llegenda que l’emperador tenia previst construir el seu propi mausoleu a l’altre costat del riu Yamuna, però en aquest cas de marbre negre; un pont uniria de manera simbòlica els dos edificis, mostra de l’amor etern entre els dos monarques. Però no va tenir temps. Sha Yahan va acabar destronat pel seu propi fill i tancat al Fort Vermell fins a la seva mort l’any 1666. El seu únic consol va ser contemplar des de les finestres del fort el mausoleu de la seva estimada.D’aquest edifici extraordinari el poeta indi Tago-re escriuria: El Taj Mahal és com una llàgrima a la galta del temps.Actualment forma part de les set meravelles del món.

LA CIUTAT

JOSEP LLUÍS BARCO

JOSE

P LL

UÍS

BAR

CO

Nº11 TARDOR 2015

L’Armada Invencible a IrlandaEl gran naufragi de l’armada espanyola

LA HISTÒRIA

4 - MÓN

La tardor de 1588, quan la flota de Felip II vore-java la costa oest d’Irlanda en el seu camí de tor-nada a casa, es va trobar amb un terrible paradís de color maragda: 24 vaixells de la Gran Arma-da, alguns d’ells catalans, van naufragar al lito-ral irlandès. Hi van morir 6.000 homes. Més de quatre segles després, la llegenda de l’Invencible continua palpitant a l’illa, una oportunitat única per descobrir alguns dels paisatges més bonics de l’antiga i celta Érinn.El passat mes de juny, la preciosa platja d’Streedagh Strand, al nord de la ciutat irlandesa d’Sligo, va oferir al món una sorpresa fascinadora: les tempestes de l’hivern van deixar al descobert un canó del vaixell La Juliana, una nau de la ciutat de Mataró, propietat del seu capità, Joan Arnau Palau, amb la imatge de la Santa Madro-na, una de les patrones de Barcelona. Les restes d’aquest vaixell, descobert l’any 1985, tornaven a posar d’actualitat la llegenda dels naufragis de l’Armada Invencible a Irlanda, una història amb alguns dels paisatges més bonics de l’illa marag-da com a escenaris d’excepció. El 21 de setembre de 1588, a Streedagh Strand, sota el perfil d’una de les muntanyes més icòniques d’Irlanda, el Ben Bulben, hi van naufragar a més a més de La Ju-liana, els vaixells La Lavia i la Santa Maria de Visón. Hi van perdre la vida 1.100 homes i va ser el naufragi més tràgic a Irlanda de la gran flota de 130 naus que el rei Felip II va dissenyar per envair Anglaterra. Però no va ser l’últim. De fet, tota la costa oest de l’illa, des d’Irlanda del Nord fins a la penín-sula de Dingle, al comtat més al sud del país, els paisatges més fascinants de l’illa recorden un bon grapat d’històries al voltant de l’Spanish Armada. Per comprovar-ho només cal apropar-se a la platja de Kinnagoe Bay. Aquest bucòlic entorn marítim

situat al nord-oest de la ciutat nord-irlandesa de Derry, va emmarcar el primer dels 24 naufragis a Irlanda: el 16 de setembre, la Trinidad Valen-cera, un enorme vaixell venecià, es va estavellar als esculls d’aquesta deliciosa part de la penín-sula d’Inishowen. L’any 1971, les restes d’aquest vaixell van ser recuperades pel Derry Sub-Aqua Club i avui els seus tresors -centenars d’objectes relacionats amb la vida quotidiana del soldats i tripulants, a més de canons i armes- es poden con-templar al Tower Museum de Derry. Encara que si de tresors es tracta –armes, arraca-des i reliquiaris d’or, camafeus bizantins, mone-des d’or i argent- cap com els de la Girona, vaixell descobert l’any 1967 per l’arqueòleg Robert Sté-nuit i que avui estan exposats a l’Ulster Museum, a Belfast. La Girona, que intentava arribar a les costes d’Escòcia, va ser l’últim vaixell de la Gran Armada que va naufragar a Irlanda. I ho va fer la nit del 28 d’octubre, a una de les atraccions naturals d’Irlanda més espectaculars i famoses: la calçada del Gegant, a Irlanda del Nord. A bord de la nau hi anaven 1.300 homes. Van morir tots excepte cinc supervivents. En gaèlic, el lloc on la nau es va desintegrar encara avui es coneix com Port na Spaniagh. Avui, més de quatre segles des-prés, caminar pel camí que porta al lloc exacte del naufragi és una de les rutes senderistes més boniques i assequibles que es poden fer a Irlanda del Nord. Les notícies de la tragèdia van arribar aviat al proper Dunluce Castle, un dels atractius turístics actuals al comtat d’Antrim. Sorley Boy, el seu cap, hi va portar fins allà dos canons de la Girona. En-cara avui, els dos forats a la muralla principal del castell on hi van estar durant dècades xiuxiuegen la llegenda del vaixell... com les velles tombes de l’antic cementiri del castell on la tradició local as-

segura estan enterrats alguns dels espanyols. Més sort va tenir la Zúñiga. A Coolrone aquesta nau va poder ancorar i refugiar-se de la tempesta perfecta del 21 de setembre. Molt a prop del castell de Sir Turlough O’Brien, els tripulants van aconseguir aigua fresca i van poder tornar a Espanya. Encara que si hi ha un topònim irlandès en aquest comtat on la llegenda de l’Invencible és més per-ceptible i intensa que a cap altre de l’illa aquest és Spanish Point. A un pas dels celebèrrims pen-ya-segats de Moher i de la pintoresca regió cone-guda com The Burren, aquí encara es recorden els naufragis dels vaixells San Esteban i San Marcos. El primer, que formava part de l’esquadra de Gui-púscoa, va encallar als esculls de Doonbeg, men-tre que el galió portuguès San Marcos es va enfon-sar entre l’illa de Mutton i Lurga Point, l’actual Spanish Point. Només 64 tripulants d’ambdós vaixells no es van ofegar... encara que el seu final fou igualment tràgic: el sheriff anglès de la zona, Boetius Clancy, els va penjar a tots dalt d’un turó que avui, ironies de la història, està situat al cor del camp de golf d’aquesta petita població costa-nera. En gaèlic el lloc encara s’anomena Cnoc na Crocaire, que significa el turó de les forques. No és aquesta l’única referència a la tragèdia d’aquests vaixells a Spanish Point. Generació rere generació, els autòctons assenyalen encara avui amb respecte i veneració un preciós camp enta-pissat d’herba maragda i petites flors grogues que s’endinsa al mar. L’anomenen Tuama na Spain-teach, la tomba dels espanyols, el lloc on la tradició assegura estan enterrats els centenars d’ofegats i ajusticiats del San Marcos i el San Esteban. Un petit tros de costa irlandesa on la història, les ona-des del mar i la llegenda es troben a l’espera de ser descoberts per qualsevol viatger encuriosit.

DAVID REVELLES

LA REVISTA D’EUROVACANCES

VasaEl viatge més curt de l’Armada sueca

El diumenge 10 d’agost de 1628 el Vasa salpa d’Estocolm, navega una estona i s’enfonsa. El vaixell destinat a desequilibrar el conflicte amb Polònia durant la Guerra dels Trenta Anys només va durar un quart d’hora. Ni un minut més!El Vasa era un projecte personal del rei Gustau II Adolf de Suècia, de la dinastia dels Vasa. Al quinzè any del seu regnat el rei es proposa modernitzar la flota reial, en pèssimes condicions des de l’inici de la guerra l’any 1618. L’estratègia sueca passa per controlar de manera efectiva el Bàltic i per això és imprescindible una armada eficaç. Gustau II encarrega quatre naus a les drassanes d’Estocolm, dues de les quals, el Vasa i el Tre Kronor, han de ser els vaixells més ben armats del seu temps. L’objectiu està clar però l’enginyer holandès responsable del projecte s’equivoca. Les proporcions que utilitza corresponen a un vaixell d’un pont de canons, no de tres. El resultat: un vaixell poderosament armat però

extraordinàriament inestable.Aquell diumenge fatídic de 1628, el Vasa navega amb la seva dotació completa de 130 mariners, 300 soldats i 64 canons. S’hissen les veles i es dispara una salva de salutació. Tot i que només bufa una lleugera brisa, el vaixell es desequilibra. La càrrega, mal estibada, es desplaça, agreujant l’escora del navili. L’aigua

comença a entrar per les troneres de la línia inferior dels canons, obertes per lluir el poder ofensiu de la nau. I amb la bodega inundada d’aigua, el vaixell volca i s’enfonsa. Davant un rei perplex, el Vasa conclou el viatge més curt de la història de l’Armada sueca. Exactament quinze minuts. Ni un més.

EL JACIMENT

ARNAU FERRER

El rescat del Vasa.El 24 d’abril de 1961 el Vasa tor-na a la superfície després de tres segles sota les aigües del Bàltic. Localitzat l’any 1956, el Vasa presentava un estat de conserva-ció excel·lent gràcies a la poca salinitat de l’aigua i a les baixes temperatures. Després d’una llar-ga operació de rescat de gairebé 6 anys de durada, l’arqueòleg An-ders Franzes inicia el llarg procés de restauració de la nau. El resul-tat, que s’exposa al Museu Vasa d’Estocolm, és una finestra oberta a la marineria de l’època i el galió del segle XVII més ben conservat del món.

Nº11 TARDOR 2015

L’orcaEl llop del mar

L’orca (Orcinus orca) és el representant més gran de la família dels dofins, amb una longitud màxi-ma de 10 metres i un pes de 9 tones. La seva coloració negre amb taques blanques al ventre, tòrax i damunt de cada ull, així com l’enorme aleta dorsal (fins a 2 metres d’altura en els mas-cles), fan que sigui fàcil identificar-la. Presenta també una taca grisosa darrera l’aleta dorsal de forma única semblant a una sella de muntar que

permet identificar els diferents individus d’una població, sent com la seva empremta digital. El seu cos és robust, té dues aletes pectorals en for-ma de pala que poden arribar a mesurar el 20% de la seva longitud i que, juntament amb l’aleta dorsal, li serveix com a estabilitzador mentre neda. La zona dorsal de l’aleta caudal és negra mentre que la ventral és blanca. Com qualse-vol altra balena dentada, l’orca mostra un clar dimorfisme sexual, sent el mascle un 10% més gran i pesat que la femella. Presenta també un únic orifici nasal extern que emet un sortidor re-lativament baix, espès i fàcil de reconèixer a alta mar quan l’aire és fred. L’orca té una bona visió dins i fora de l’aigua, una excel·lent audició i un bon sentit del tacte, i igual que els altres cetacis, no té olfacte. Com la resta d’odontocets (cetacis dentats), l’orca ha desenvolupat un sistema d’ecolocalització molt sofisticat que li permet detectar la ubica-ció i característiques de les seves preses i altres objectes del seu ambient per mitjà de l’emissió de sons i posterior recepció i interpretació dels ecos. És possible trobar animals aïllats, però el més típic són els grups familiars anomenats pods formats de 3 a 20 individus que romanen junts tota la vida i tenen la seva pròpia vocalització en forma de dialecte únic. A vegades es poden unir temporalment dos o més d’aquests grups per for-mar superfamílies o clans de 80 a 100 individus o més. La reunió d’orques més gran mai vista, estimada en 2.500 exemplars, es va veure al sud de la costa d’Alaska farà uns quants anys. Les orques donen a llum una única cria que ja

Durant segles, les orques han generat por entre els humans per la seva destresa depredadora. Se les ha conegut com llops de mar, balenes assassines o dimonis assassins, entre d’altres noms. El seu nom científic, Orcinus orca, prové d’Orcusel déu romà de la mort i de les tene-bres. Pel·lícules com Orca, la ballena asesina protagonitzada per Richard Harris i Bo Derek el 1977 van incrementar la mala reputació d’aquest mamífer, com ho va fer Tiburón de Steven Spielberg pels taurons. El cert és que l’orca és el major depredador dels oceans, l’únic mamífer marí que no té enemics natu-rals i consumeix gran diversitat de preses, des de peixos o tortugues marines fins a foques, morses o d’altres balenes. Els baleners espan-yols del segle XVIII li van donar el nom de balena assassina després d’observar com les orques s’associaven per matar i menjar les ba-lenes que ells havien matat prèviament, abans fins i tot de poder-les pujar a bord de les seves embarcacions. No obstant, no hi ha registres d’atacs mortals d’orques salvatges a persones; els únics incidents coneguts són en centres on les mantenien en captivitat.

Com a espècie cosmopolita que és, l’orca ha-bita a tots els oceans malgrat que prefereix les aigües més fredes i riques properes als pols. No és fàcil veure-la a alta mar però hi ha una sèrie de llocs on se l’observa de forma regular. Podem destacar la península Valdés a Argentina, on se les pot veure entre febrer i abril caçant lleons marins a la costa; també al nord de Noruega cap a la tardor, quan en-tren als fiords de les illes Lofoten seguint els bancs d’arengades; al sud d’Alaska durant l’estiu, tant al Kenai National Park com al Glacier National Park. De forma esporàdica se les veu també al voltant de la península antàr-tica, nord del Japó, així com en aigües islan-deses. Un dels millors llocs per veure aquests animals en llibertat és al voltant de l’illa de Vancouver, on es coneixen i s’estudien des de fa temps les poblacions residents d’orques que habiten a l’estret de Johnstone, al nord-est de l’illa, i més al sud a Puget Sound, entre l’estat nord-americà de Washington i l’illa.

L’ANIMAL

recent nascuda mesura entre 1,5 i 2 metres de longitud i pesa uns 160 kg. Gràcies a l’alt con-tingut en greix de la llet materna, la cria dobla el seu pes només en el primer any de vida. Són ani-mals molt curiosos i juganers, se’ls pot observar sovint saltant fora de l’aigua, donant cops de cua o traient el cap per sobre la superfície. Gràcies a la potent musculatura de la cua, l’orca pot nedar fins a 55 km/h, sent la velocitat mitjana entre 15 i 20 km/h. Normalment se submergeixen de 1 a 6 minuts però es coneixen casos de 25 minuts, podent arribar a profunditats properes als 1.000 metres, tot i que el més normal és no baixar dels 200 metres. Les orques tenen una esperança de vida de 60 anys per les femelles i 40 pels mascles, sent més baixa en els animals en captivitat. Estudis realitzats al nord-est del Pacífic han de-mostrat que existeixen tres poblacions genètica-ment diferents que també mostren diferències en el comportament. Les orques residents viuen més a prop de la costa en un hàbitat més reduït, for-men grups familiars més nombrosos, vocalitzen més sovint que d’altres poblacions i s’alimenten principalment de peixos. Les orques transeünts o passatgeres viuen en grups més reduïts en ai-gües més extenses i allunyades de la costa, tot i que sovint també s’hi apropen per consumir mamífers marins; aquestes últimes vocalitzen menys que les primeres i fan immersions més llargues. Finalment, podem diferenciar també les orques costaneres, molt més desconegudes i difícils d’estudiar que la resta.

PERE MORERA

6 - MÓN

Balenes assassines?

On observar orques

LA REVISTA D’EUROVACANCES

La vista imprescindibleJerusalem des del mont de les Oliveres

LA CRÒNICA

La millor vista de Jerusalem és la del mont de les Oliveres, un dels llocs més sagrats de Terra Santa. De fet, no només és la millor, és LA vista. No n’hi ha cap altra. Jerusalem es troba en un terreny ondulat però sense gaires elevacions pro-minents prop de la ciutat antiga, llevat del mont Scopus, que queda més al nord, i el mateix mont de les Oliveres. El lloc és turístic, això no cal dir-ho, però la vista és d’aquelles que no s’obliden, de les que valen un viatge.Als peus del mirador, el principal cementiri jueu de la ciutat ocupa tot el pendent de la muntan-ya fins al fons de la vall de Cedró. Al llibre de Zacaries s’assegura que el mont de les Oliveres és on Déu començarà a redimir els morts el dia del Judici Final, convertint el cementiri en la ne-cròpolis més sol·licitada de la Ciutat Santa. Al fons de la vall, invisibles des del mirador, també hi ha les tombes d’Absalom i del mateix Zaca-ries, orientades com totes als murs orientals de la ciutat. Al camí que baixa del mirador, a la dreta de la vista principal, tres esglésies ineludibles flan-quegen els accessos a la Porta dels Lleons. La primera és la catòlica de Dominus Flevit, construïda en forma de llàgrima, la següent és l’ortodoxa de Maria Magdalena i la darrera la de

l’hort de Getsemaní, on la tradició bíblica situa a Jesús després del Sant Sopar. I al fons de la vall de Cedró, allà on el camí s’enfila decididament cap a la Porta dels Lleons, l’Església de Santa Anna i la Via Dolorosa, encara s’intueix l’accés a la tomba de la Verge Maria.Davant mateix del mirador, a l’altra banda de la vall i en un nivell lleugerament inferior al del mont de les Oliveres, l’únic tram rectilini de les muralles de la ciutat antiga s’estén de nord a sud formant una barrera imponent. Ens podem ima-ginar el laberint de carrerons dels quatre qua-drants de la ciutat, amb el barri àrab en primer terme a la dreta, el barri cristià just al darrera, amb la cúpula del Sant Sepulcre sobresortint so-bre el mar de teulades, la Torre de David marcant el límit amb el barri armeni i, finalment, el barri jueu, situat als pendents que baixen suaus fins al Mur de les Lamentacions. Fora les muralles, a l’extrem esquerre de la ciutat, l’Església de Sion marca els límits urbans de la geografia sagrada.Però malgrat que ens esforcem a localitzar els punts cardinals de la mitologia judeocristiana, és la Cúpula de la Roca la que domina el pai-satge de Jerusalem. Construïda al segle VII pel califa Abd al-Malik amb els millors materials de l’època, la cúpula daurada edificada sobre murs

blaus brilla amb llum pròpia en una ciutat edi-ficada íntegrament amb pedra blanca. A dins, tancada als no musulmans, la pedra on Abraham va estar a punt de sacrificar Isaac i el lloc on Ma-homa va ascendir al cel acompanyat de l’arcàngel Gabriel. La cúpula és al bell mig de l’Esplanada de les Mesquites, amb la Mesquita d’Al-Aqsa a un costat, les restes del Temple de Salomó a sota i el Mur de les Lamentacions aterrassant el con-junt. Impossible condensar més càrrega simbòlica en menys espai. La tradició i la història es desple-guen davant nostre en un mural imprescindible, únic al món. Som al rovell de l’ou contemplant la ciutat de les ciutats. ARNAU FERRER

ARN

AU F

ERRE

RAR

NAU

FER

RER

Nº11 TARDOR 2015

El nom de Temuyin probablement no diu res a molta gent. Però si ens referim al personatge com a Genguis Khan, tothom sap que parlem del major conqueridor de tots els temps. Però aquest gran khan era molt més que un guerrer temible. Va ser un unificador capaç d’aplegar les diverses tribus nòmades que ocupaven el territori, un gran estratega, un conqueridor i un visionari que va saber mantenir i donar seguretat a les rutes co-mercials que travessaven el món conegut d’un extrem a l’altre de la Ruta de la Seda. Parlar de Genguis Khan és parlar de la persona que va ser capaç de controlar l’imperi contigu més extens de la història.A la Mongòlia actual el record del personatge és omnipresent, però tot i que l’imperi ja no existeix i el territori del país és només una fracció del que va ser, el que es manté és la forma de vida de la seva gent. Moure’s per aquest país extraordinari és fer-ho per una gran estepa poblada per nòma-des, ja que un terç de la població encara manté

aquesta forma de vida tradicional, amb costums molt similars als de l’època del gran khan. Els nòmades són gent acollidora disposada sempre a rebre al viatger i a oferir-li la seva hospitalitat. L’aixoplugaran a la calidesa dels ger -la tenda cir-cular tradicional-, o li deixaran un cavall per aju-dar a recollir els ramats i explorar el bonic entorn de l’estepa. Són gent, en definitiva, que mesura el temps amb una escala totalment diferent a la nostra.Tot i això, Mongòlia és molt més que estepes, nò-mades i ramats. El país sorprèn pels seus bonics parcs nacionals, com el Parc Nacional de Hustai on es poden veure els darrers exemplars salvat-ges de cavalls Przewalski; o el conegut Parc Na-cional de Terelj, situat a 1.600 metres d’altitud i que ofereix al visitant muntanyes, boscos alpins i fotogèniques formacions rocalloses de silueta capriciosa.El país també sorprèn per la seva rique-sa cultural, i molt especialment pel Monestir

d’Amarbayasgalant. Construït entre 1727 i 1737 per l’emperador manxú Yangsheng i dedicat al gran monjo budista i escultor Zanabazar, el temple està declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Més enllà de la seva acolorida decoració i harmònica arquitectura, el que més impressiona del temple és el seu idíl·lic emplaça-ment. Amarbayasgalant és un d’aquells llocs ex-traordinaris que reuneix exactament tot allò que un s’espera de Mongòlia: estepa, paisatges oberts, nòmades i un temple remot en un entorn de som-ni.Lluny del monestir, trobem una altra merave-lla de Mongòlia: el llac de Khuvsgul. Prova de la duresa del l’hivern continental del país és la persistència de la superfície glaçada del llac fins ben entrat el mes de juny, oferint al visitant una estampa subàrtica espectacular en un entorn de bellesa inimaginable. Khuvsgul és un dels disset llacs antics del món, tal i com s’anomena als llacs que tenen més de dos milions d’anys. També és

La terra de Genguis khanMongòliaLA DESTINACIÓ

8 - MÓN

ÀLEX

PÀM

IES

LA REVISTA D’EUROVACANCES

un dels més transparents, amb unes aigües pures i cristal·lines sense paral·lels als grans llacs del món.Després de visitar aquest entorn aquàtic el millor que pot fer el viatger és canviar completament de registre i visitar el Gobi, un dels deserts més extensos del planeta. En un món dominat per la tecnologia, els smartphones i la connectivitat, el Gobi ofereix la cada vegada més estranya possibi-litat de desconnectar completament i gaudir amb plenitud de la pau que brinden els espectaculars paisatges de dunes colossals, gorges profundes de fons glaçat i penya-segats flamejants a la llum de la posta de sol. I tot això en un entorn embolca-llat per una estepa infinita habitada per nòmades hospitalaris hereus d’aquelles tribus que fa segles Genguis Khan va unificar sota l’imperi més gran de la història. Vine i deixa’t seduir per la seva hospitalitat.

ÀLEX PÀMIES

ÀLEX

PÀM

IES

MÓN - 9

El festival de Nadaam, que paralitza el país durant tres dies, ressalta l’essència mongol. Conegut també com els jocs olímpics mongols, el Nadaam suposa una intensa competició de les tres modalitats que més els apassionen als habitants de l’estepa: carreres de cavalls, tir amb arc i lluita. El Nadaam més important té lloc cada any a Ulaan Bataar de l’11 al 13 de juliol, tot i que cada província realitza el seu propi festival durant el mes de juliol.

Festival de Nadaam

ÀLEX

PÀM

IES

ÀLEX

PÀM

IES

ÀLEX

PÀM

IES

Això no pica!

Nº11 TARDOR 2015

Les cuines d’arreu del món sempre estan relacionades amb la situació geogràfica del país i la història de relacions i desavinences amb altres nacions. Les Filipines no en són una excepció. La complexa geografia del país, escampat per un arxipèlag asiàtic de més de 7.000 illes, con-diciona la seva cuina. Com a bon país asiàtic, el principal ingredient és l’arròs, consumit a totes hores, fins i tot per esmorzar, en una cu-riosa barreja amb carn picada i ou ferrat. No en va, dins el país trobem les espectaculars terrasses de cultiu d’arròs de Batan i Banaue, inscrites dins del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La llarga relació amb Espanya, de gairebé tres segles, va portar a les illes ingredients típicament ameri-cans, com la patata i el pebrot. Nota històrica: no deixa de ser curiós que l’arxipèlag de les Filipines formés part del virregnat de Nova Espanya i es governés des de Mèxic. Aquesta relació amb Espanya ha deixat més de 8.000 paraules a la llengua ta-gal, la més parlada a Manila, moltes

Els primers víkings a viure a Islàn-dia van ser Ingolfur Arnarson i la seva dona Hallveig Frodadottir. Era l’any 874 i acabaven d’arribar a l’illa

per quedar-s’hi. Si més no, això és el que diuen les sagues islandeses, tan fiables en algunes qüestions i tan lle-gendàries en d’altres.Segons la tradició, recollida al Llibre dels Assentaments, la llegenda co-mença amb l’arribada del matrimoni a l’extrem oriental de l’illa. Amb el vaixell sacsejat per les onades ingo-vernables de l’Atlàntic Nord, Ingol-fur decideix encomanar el seu futur als déus. El víking s’ha emportat ja decorats de Noruega els pilars de fusta de la seva futura llar i ara, a la vista de les muntanyes més altes d’Islàndia, els llança per la borda. Allà on els corrents marins i els déus portin els pilars, promet el víking, construiré la meva llar. Mentre els pilars, decorats amb imatges dels déus i emblemes de la família, ini-cien el seu pelegrinatge marí al llarg de la costa inexplorada, Ingolfur des-embarca a Ingólfshöfdi, un illot batut pel vent i l’oceà destinat a perdurar la memòria del víking. Cansat del viatge, construeix una cabana i es prepara per passar l’hivern. Amb l’arribada del bon temps, dos esclaus de nom Vífill i Karli són en-

d’elles provinent de la cuina espan-yola. Trobem paraules que fan re-ferència a plats tan populars al país com la longaniza (similar a la nostra botifarra però molt més especiada), el lechon (porquet a l’estil de Segò-via), la paella (semblant a la nostra però amb pols de pebre vermell i ou dur) o postres com el brazo de Mer-cedes (equivalent al nostre braç de gitano).La important comunitat xinesa resi-dent al país des de la dinastia Yuan i gran responsable del comerç a les Filipines va portar ingredients com el tofu, el patis (salsa de peix) o el

pancit (tallarines xineses) que ac-tualment també són ingredients bà-sics de la dieta del país. Aquestes relacions històriques han fet que la gastronomia filipina sigui una barreja d’ingredients i sabors provinents d’arreu del món. Potser el més curiós de tot és que tot i tractar-se d’un país asiàtic, cap dels seus plats nacionals és picant, com sí que ho són els de la majoria dels seus veïns. Precisament per això és tan habitual escoltar als restaurants on acostumen a menjar els turistes la frase: això no pica!

viats a explorar la costa i trobar els pilars, una recerca gairebé impossi-ble que els portarà més de tres anys! Però finalment els trobaran, tornaran a Ingólfshöfdi i informaran a Ingol-fur. Per un lloc com aquell, li diuen al víking, no pagava la pena ni el viatge ni l’espera. Però, una promesa és una promesa. Ingolfur i Hallveig aban-donen l’illot que porta el seu nom, naveguen fins la platja on els esclaus han trobat els pilars i construeixen la seva residència definitiva. Fums i vapors emanen d’una surgència pro-pera d’aigua calenta, donant a la ba-

dia el seu aspecte característic. I en un atac d’imaginació víking, Ingolfur la bateja amb el nom de Reykjavik, la badia del fum en islandès antic.Llegenda o realitat? Han passat dot-ze segles, la capital del país encara s’anomena la badia del fum i els propietaris de la granja continuen declarant-se hereus directes del ví-king. Gràcies a les sagues, a Islàndia se saben coses del passat més remot impensables a qualsevol altre lloc del món, així que, qui sap....

La cuina filipina

Ingólfur ArnarsonEl primer habitant de la badia del fum

L’ÀPAT

EL MITE

DAVID VICENS

ARNAU FERRER

10 - MÓN

Pancit Canton

Per a 4 persones:- 500 gr. de tallarines cantoneses- 400 gr. de pit de pollastre a daus.- ½ pebrot verd i ½ pebrot vermell tallat a la juliana.- 3 grans d’all ben picats.- 50 gr. de mongeta verda tallada en 3 trossos.- 2 pastanagues mitjanes a daus.- 100 gr. de col trossejada.- 50 gr. d’api a talls petits.- 50 ml de salsa de soja.- 1 ceba trossejada i ½ llima.- 250 ml de caldo de pollastre.

Escalfem una cassola tipus wok i quan estigui a mitja temperatura hi afegim l’all i la ceba (sense oli) i els deixem que es facin durant 1 minut. Tot seguit hi afegim els daus de pollastre i els deixem que es tornin blancs, remenant de tant en tant durant aproximadament 1 minut. A continuació hi aboquem la salsa de soja, els pebrots, l’api, la pas-tanaga, la mongeta verda i la col i ho deixem 2 minuts que es faci tot junt a foc mig. Aboquem el caldo de pollastre i les tallarines cantoneses, tapem i dei-xem que la pasta es faci al punt. Servim el pancit, les verdures i el pollastre amb una mica del caldo i hi afegim per sobre unes gotes de suc de llima.

El Llibre dels Assentaments Les sagues són narracions en prosa creades a Islàndia durant l’edat mitjana. De transmissió exclusivament oral fins la seva recopilació escrita durant els segles XII al XIV, les sagues formen un corpus historio-gràfic sense paral·lels a la resta d’Europa. L’anomenat Llibre dels Assentaments o Landná-mabók, narra amb una precisió extraordinària l’arribada dels primers víkings a l’illa, on es varen establir i quins varen ser els seus descendents. L’obra recull les peripècies de gairebé 400 colons originals, la funda-ció de 1.400 assentaments i la vida familiar de fins a 3.000 persones!

KIM

AM

ATE

LA REVISTA D’EUROVACANCES

CARLES GISBERT

MÓN - 11

Nova ZelandaEls paisatges d’El Senyor dels Anells

Amb poc més de disset anys, un noi neozelan-dès anomenat Peter Jackson viatjava amb tren d’Auckland a Wellington tot llegint el llibre El senyor del Anells. Les vies recorrien paratges que li evocaven l’univers ple de fantasia que ideà J.R.R. Tolkien. Ingenu d’ell, somià que al-gun dia plasmaria aquella narrativa al cinema. El resultat és conegut per tots: amb quaranta anys Peter Jackson dirigí el fenomen cinemato-gràfic més comercial del segle XXI, El Senyor del Anells. Una de les raons d’aquest èxit són els hipnòtics escenaris per on transcorre l’acció, tots ells localitzats en la desbordant natura que atresora aquest país; això sí, retocats amb petits maquillatges informàtics. Aquest article no vol parlar d’aquestes pel·lícules, sinó referenciar alguns dels màgics rodals on s’ha filmat aquesta saga.A l’illa del nord, a dues hores en cotxe d’Auckland, la capital del país, trobem el Hob-biton, enclavat en una zona rural anomenada Matamata. Els seus ondulants pujols amb prats tenyits de verd lluent són la localització natural on se situa la tranquil·la i bondadosa comarca dels hòbbits. Un bucòlic set de rodatge que s’ha mantingut més enllà de la filmació: les casones cova on vivien els entranyables inquilins, el molí, el pont de dos arcs i l’arbre de la Festa s’han convertit en un bufó parc turístic, ideal per passar-hi una jornada agradable.No gaire lluny, dos-cents quilòmetres al sud, ens trobem amb l’abrupte Parc Nacional de Tongariro. Aquest desolat paisatge volcànic farcit amb imponents muntanyes grises fou la tenebrosa terra de Mordor, pàtria del lúgubre Sauron, la personificació del mal. Aquest indret no és gaire accessible i només ens regalarà els seus encants si estem disposats a fer una mica de senderisme. El més ambiciós dels objectius podria ser ascendir al cim Ngauruhoe -en la fic-

ció, el mont del Destí- l’objectiu final de Frodo, on poder fondre i destruir l’anell màgic.Una mica més al sud, a tocar de la ciutat de Wellington, trobem el mont Victoria, una sort de Montjuïc d’aquesta ciutat. En un dels camins semiurbans que el transiten, es filmà, entre al-tres, la famosa escena on Frodo, temorós de la presència d’un nazgul, crida als seus companys sortiu del camí! per amagar-se sota les arrels d’un arbre del maligne espectre negre. Des de Wellington, al llarg de la costa occiden-tal, també trobem el parc Queen Elizabeth, on es van filmar els nazgul i els mamuts mûmakil en la batalla dels camps de Pelennor. La ma-teixa costa ens porta al fantasmagòric bosc de Waitarere, on Frodo i Gollum van fent camí. A una distància similar de Wellington, però a la costa oriental, podrem contemplar els curiosos pinacles Putangirua. Aquest inquietant paisat-ge de pedra ambienta el camí dels Morts.L’Illa del Sud s’articula sobre la serralada dels Alps del sud, amb alçades que sovint passen dels tres mil metres, i creen un imponent teló de fons de tots els paisatges propers. Al voltant d’aquesta muralla nevada s’estenen pedregoses planes glacials guiant braus cursos d’aigua; que esdevenen llacs maragdes, rius nerviosos o cascades segons la intricada orografia local; tot el conjunt rodejat per humits boscos de sobre-natural frondositat, plens de falgueres i molsa. Aquests indrets han servit per ambientar nom-broses escenes de la saga. La vall de Glenorchy és una localització recorrent, de la qual po-dríem destacar l’enquadrament de la fortalesa d’Isengard; a la mateixa vall, a les ribes del riu Dart, trobem el bosc de Lothorien, pàtria èlfica en el metratge. Molt a prop d’aquestes contra-des s’alcen les muntanyes Remarkables: així com en la ficció són les muntanyes ennuvola-des, en la realitat custodien l’animada ciutat de

VIATGES DE PEL·LÍCULA

Queenstown, gran centre d’esports d’aventura; a la falda d’aquesta serra reposa el llac Wakatipu, on es realitza la seqüència inicial d’una de les pel·lícules de la saga. No gaire lluny trobem el poble miner d’Arrowtown; el riu que el creua fou la localització de moltes escenes riberen-ques, persecucions a cavall i riuades màgiques incloses. En els pics que sobresurten darrere el llac Wanaka els helicòpters van gravar el paisatge, recreant el vol de Gandalf a llom de Gwaihir o dels genets negres perseguint Frodo.Les planes de Canterbury, al seu torn, van servir per il·lustrar la casa d’Edoras. Sense necessitat d’ordinadors, simplement van muntar un castell de cartó i pedra, per representar un idealitzat ambient medieval embolcallat d’imponents cims. Per últim, voldria destacar la localitat de Twizel, a les faldes del mont Cook, el cim més alt de Nova Zelanda. Aquest lloc salvatge serví per nombrosos propòsits escènics, a destacar la batalla dels camps de Pelennor.

NEW

LIN

E C

INEM

A

NEW

LIN

E C

INEM

A

Des de casa nostra, Nova Zelanda és la més remota de les terres, pura antípoda geogràfi-ca. Aquest país es compon principalment per dues illes desbordants de patrimoni natural. Planúries d’un verd intens, platges paradisía-ques, boscos frondosos, falgueres abundants, llacs immensos, volcans mig apagats, glaceres llangoroses i enormes fiords configuren una varietat de paisatges difícil de trobar en cap altre territori per la seva qualitat i diversitat. Aquest país també compta amb una vibrant cultura que combina la tradició pròpia maori, amb la potent cultura britànica que va colonit-zar aquestes illes.

Viatjar a les antípodes

ARN

AU F

ERRE

R

12 - MÓN

John Chardine

Perquè estudiar ocells?D’ocells n’hi ha a tot arreu i la ma-joria són diürns. Això fa que sigui fàcil observar-los i estudiar-los. Hi ha més de 10.000 espècies arreu del món, algunes de les quals estan amenaçades. Necessitem informa-ció sobre totes elles i molt especial-ment sobre les que estan en situació de risc, ja que aquesta és l’única manera de protegir-les. A més, les aus són animals molt bonics!

I què ens diuen els ocells del món on vivim?Els ocells són indicadors molt pre-cisos de la qualitat i la salut del medi ambient on vivim. I com que estudiar-los és relativament sen-zill, són excel·lents per analitzar-ne diverses variables biològiques, com les comunitats, l’ecologia, el comportament, la genètica de po-blacions o els canvis a llarg termini.

Fins a quin punt les aus són sen-sibles al canvi climàtic? Efectivament, les aus són molt sen-sibles al canvi climàtic. I sabem que en algunes zones la dinàmica actual ja les afecta. Els ocells re-accionen a primaveres cada vegada més càlides migrant abans. I això

també afecta a les èpoques de cria, amb conseqüències potencialment problemàtiques. Els ocells estan programats per criar en èpoques específiques de l’any quan deter-minats recursos alimentaris -si-guin insectes, llavors o fruits-, són més abundants. Però si els ocells comencen a criar més aviat, quan aquests recursos encara no estan disponibles, poden tenir seriosos problemes per alimentar els seus pollets.

Has estudiat ocells a l’Atlàntic Nord durant 40 anys. Quins canvis has observat?Francament, no gaires. Sí que a la meva zona d’estudi hi ha aparegut alguna espècie nova i n’ha desa-paregut alguna altra que ja hi era, però globalment la situació de les aus no ha variat substancialment en els darrers 40 anys. El problema és que des del punt de vista evolutiu, quatre dècades és un instant.

Canviant una mica de tema, has viatjat i treballat arreu del Canadà. Consideres el país una destinació interessant per a birdwatchers?Del tot! Tenim moltes zones extraor-

dinàries on observar ocells. Un lloc excel·lent és Point Pelee, al sud d’Ontario. A principis de maig, al punt àlgid de la migració prima-veral, s’hi poden observar moltes espècies rares provinents del sud. Un altre lloc és l’illa de Terranova, especialment per observar ocells marins i balenes. En aquest cas la millor data és a principis de juliol! I les províncies de Manitoba i Saskat-chewan bullen literalment d’ocells durant els mesos de maig i juny.

Des d’un punt de vista pura-ment turístic, almenys per als europeus, el Canadà sembla re-duït a la Costa Oest i a la Cos-ta Est. Què més ens ofereix el país? És una llàstima però és així. Sembla mentida que molts viatgers simplifi-quin el segon país més gran del món a només dues destinacions! Ontario i Quebec són llocs fantàstics, però només una mica més a l’est hi ha les anomenades províncies marítimes, amb New Brunswick, Nova Scotia i Prince Edward Island. I encara més enllà, Terranova i la península del Labrador. I finalment tenim les costes i illes de l’àrtic, cada vegada més accessibles.

Ens podries dir cinc llocs del Canadà que ningú no s’hauria de perdre? Les Rocalloses, especialment el tram de Banff a Jasper. L’illa de Vancouver i la seva jungla tempe-rada. El Yukon. Les tres províncies marítimes: New Brunswick, Nova Scotia i Prince Edward Island. I l’illa de Terranova combinada amb la península de Labrador. I un sisè lloc: l’Àrtic, un territori tan gran i tan desconnectat de la resta del Ca-nadà que sembla un altre país.

I els millors cinc llocs per ob-servar ocells?La península d’Avalon a Newfound-land durant els mesos de juny i ju-liol per veure balenes i ocells ma-rins. El litoral meridional de New Brunswick a l’agost per veure ocells de ribera. Les praderies de l’interior del Canadà a la primavera per veure oques i ànecs. L’illa de Vancouver a la primavera i a l’estiu per veu-re les espècies més singulars de la costa i l’oest. I Point Pelee durant la migració de primavera per veure de tot i molt!

Carta als Reis: pressupost il·limitat per a un projecte or-nitològic. Què faries?Retornar a les illes Galápagos! No hi ha una gran diversitat d’espècies però les que hi ha són espectacu-lars. Són el lloc més fascinador del món!

Ens pots dir un ocell que enca-ra no hagis vist i justifiqui un viatge a l’altre extrem del pla-neta?Per mi, que sóc d’Amèrica, Costa Rica no és l’altre costat del planeta però allà hi ha un dels ocells més bonics del món: el quetzal resplen-dent. M’encantaria anar-hi i veure’l.

Arriba el moment de descansar. Les teves vacances perfectes són a ...?... una cabana de fusta a la ribera del llac Haliburton, a unes dues hores i mitja amb cotxe al nord de Toronto, a Ontario.

I t’hi emportaries el binocles per mirar ocells? Pregunta absurda. És clar que si!

ARNAU FERRER

Ornitòleg

En John va néixer a Hamilton, a Ontario, a l’est del Canadà, i va viure durant molts anys a Anglaterra. Es va llicenciar en biologia per la Universitat de Guelpha Ontario i es va doctorar a la Universitat de Durham, al nord d’Anglaterra. Especialitzat en ornitologia, la seva autèntica passió, en John ha treballat durant més de 40 anys al llarg de la costa atlàntica del Canadà, a l’Àrtic i al Carib, fent recerca sobre ocells marins i donant classes en diverses universitats. Actualment viu a New Brunswick, una de les anomenades províncies marítimes de la costa est del Canadà.

L’ENTREVISTA

Nº11 TARDOR 2015

MÓN - 13

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Ruta 66 Quan la carretera és la destinació

Motels de pel·lícula amb rètols de neó, deserts infinits trets d’un western i diners on devorar una hamburguesa abans o després de descobrir meravelles naturals i pobles fantasmagòrics abandonats. Això i molt més és el que ofereix la llegendària Ruta 66, potser, el millor road trip del món. Les restes de la vella Ruta 66 resisteixen l’avanç inexorable del món modern i ens recorden altres temps, quan viatjar no consistia merament en transportar-se d’un lloc a un altre a través de rà-pides e impersonals autopistes, sinó en viure una experiència autèntica i irrepetible. Així comença el llibre Ruta 66. Coches, moteles y canciones de película (Ed. Lunwerg), de María Adell i Pau Llavador, una de les novetats editorials més re-frescants del passat estiu. I això precisament és el que ofereix discórrer pels 3.939 km d’aquesta carretera mítica que va formar part de la Xarxa de Carreteres Federals dels Estats Units entre 1926 i 1985. Perquè és igual com se l’anomeni -U.S. Route 66, The Main Street of America, Mother Road…-, enrolar-se a la Ruta 66 té molt de déjà vu, de retrobament emocional (i emocionant) amb la memòria. Cada revolt, cada poble i cada horitzó que es dibuixa més enllà del parabrisa recorda icones nord-ame-ricanes cosides al nostre imaginari individual a través del cinema, la música o la literatura.Com imaginar l’odissea de Tom Road, el pro-tagonista de la novel·la Els raïms de l’ira, de John Steinbeck, sense aquesta carretera cap a l’esperança? O com oblidar pel·lícules com Cen-taures del desert, Gegant o Thelma i Louise, on els paisatges d’aquesta ruta són els protagonistes en si mateixos? Per si això no fos suficient, la Ruta 66 emmarca un munt de curiositats i es-deveniments de tot tipus que han contribuït a convertir aquesta carretera en un fil conductor inigualable per acostar-se a l’estil de vida nord-americà: gasolineres fantasmagòriques, el primer McDonald’s, el cementiri on està enterrada Bon-nie Parker –l’altre part del duet Bonnie&Clyde-, o el tram de carretera on James Dean va perdre la vida en un accident de cotxe.

L’essència del Southwest Per on començar aquest recorregut per l’extensa zona que coincideix amb l’anomenat Southwest dels Estats Units? Sens dubte, per Chicago, el punt d’arrencada clàssic del recorregut que, a més a més, ofereix l’oportunitat de descobrir aquesta vibrant ciutat. Amb la carretera ja com a protagonista, a la població de Bloomington no es pot deixar de visitar el museu Historic Route 66 Memory Lane i el recentment inaugurat – l’abril passat - The Cruisin’ with Lincoln on 66 Visitors Center. Es tracta d’una interessant aproximació a la ruta i a la vida d’un dels personatges més cèlebres de l’estat d’Illinois: el president Abra-ham Lincoln. La carretera demana prosseguir, aquesta vegada

fins arribar a dues coordenades imprescindibles: la ciutat d’Springfield, capital de l’estat, i St Louis, ja a Missouri. Després de deixar enrere aquest estat la carretera continua pels paisatges d’Oklahoma, sinònim de country i rodeos prota-gonitzats pels vaquers. Ja a l’estat de Texas, a Amarillo, una instantà-nia pel record és Cadillac Ranch, una icònica obra d’art de la Ruta 66 consistent en una desena de xassís de cotxes d’aquesta marca plantats a la terra enmig del no-res. El següent tram de la ruta té l’estat de Nou Mèxic i Albuquerque, ciu-tat abraçada al Río Grande, com a protagonistes. Una visita alternativa més que recomanable en aquest punt és Santa Fe, una ciutat de cases de tova que mai no deixa indiferent. Deixant enrere Gallup i amb Holbrook com a gran coordenada, la carretera discorre cap a Arizona, amb el desert assumint tot el seu protagonisme. La Ruta 66 arriba a una de les estrelles d’aquest viatge: el Grand Canyon. Amb 445 quilòmetres de llarg, les seves pedres de més de dos mil mi-lions d’anys han estat excavades i erosionades per l’aigua durant els últims cinc milions d’anys. La gorja ofereix la possibilitat de passar del pai-satge més dur i sec a un petit paradís format per una cascada d’aigües cristal·lines, envoltada per

una espessa vegetació. Un plus de luxe: deixar aparcat durant una estona el vehicle i contem-plar aquest paisatge des de l’aire, amb un vol panoràmic amb helicòpter, que et permet gaudir de les vistes més espectaculars d’aquesta joia geològica. I, és clar, després d’aquesta joia de la natura i de creuar el territori àrid i inhòspit del desert de Mojave, com un miratge apareix una fascina-dora joia de la cultura americana: Las Vegas. La ciutat que mai dorm, paradís dels jocs d’atzar i d’emblemàtics casinos, reclama una visita sense presses. El final de la ruta ja s’intueix amb la proximitat de Califòrnia, l’últim estat del recorregut, i l’oceà Pacífic i Los Angeles com a gran colofó. La ciutat del glamour i del cinema espera. Santa Mònica i la seva platja de Malibú, Hollywood Boulevard, l’àrea comercial de Beverly Hills, una visita als Estudis Universal… l’últim tram de la Ruta 66 és el millor epíleg per aquesta aventura. Perquè això és la Ruta 66, un somni convertit en viatge on el cotxe, la carretera i el paisatge en moviment es confabulen per fer d’ell un road trip directe al cor de l’essència nord-americana.

LA RUTA

DAVID REVELLES

D I S E L A U T O

Nº11 TARDOR 2015

V60

CRO

SS C

OU

NTR

Y

Un vehicle amb classe pròpiaVolvo V60 Cross Country EL MOTOR

14 - MÓN

Volvo Cars va revelar la versió Cross Country del seu exitós Sportswagon V60 el 2014 a Los Angeles Motor Show. La combinació d’estil dinàmic i la capacitat off-road situa el V60 Cross Country en una classe pròpia.Com a reflex de l’herència escandinava i de l’amor per la natura i l’aventura, el V60 Cross Country reuneix el millor d’ambdós mons. L’experiència d’una conducció esportiva i conforta-ble amb la llibertat per explorar nous horitzons.Comparat amb el V60, el nou model s’eleva 65 mm del sòl. La construcció robusta del Cross Country ofereix un control sense precedents dins i fora de la carretera i una conducció esportiva millorada gràcies a la tecnologia Torque Vectoring i al control de tracció i adherència en corbes.

DISSENYDisseny robustEl disseny del V60 Cross Country realça el caràcter aventurer del cotxe. Amb una major distància respecte el terra, plaques lliscants da-vanteres i posteriors, plaques de desgast laterals i parafangs, el V60 Cross Country mostra una presència imponent i els tubs d’escapament in-tegrats reflecteixen el seu costat més agressiu. L’exterior presenta una graella de niu d’abella única, un frontal brillant de color verd fosc, dos retrovisors negres i l’emblema del cotxe en re-lleu a la placa protectora posterior. Gràcies a les noves rodes de 18” i 19” i als pneumàtics de perfil alt, el V60 Cross Coun-try ofereix comoditat, una estètica off-road, la reducció del soroll del contacte amb l’asfalt i garanteix la protecció de la roda en qualsevol tipus de superfície.

Interior refinatL’herència del disseny escandinau de Volvo Cars és evident tant a l’interior com a l’exterior. A l’interior, l’atenció al detall, els materials autèntics com la fusta i el cuir i els pràctics comandaments faciliten la conducció. També ofereix l’opció decorativa Piano Black, altres detalls a la consola central i un retrovisor sense marc interior. L’essència de la seva versatilitat és el seu seient intel·ligent ja que els seients posteriors es poden plegar en tres segments de 40/20/40, la qual cosa permet que els 430 litres d’espai de càrrega es puguin complementar amb rapi-desa i facilitat. Els pares prefereixen els coixins elevadors in-tegrats de dues etapes per als nens. D’aquesta manera, amb un simple moviment, els coixins

elevadors apareixen des de la base del seient proporcionant una alçada còmoda i segura per a nens a partir de tres anys. Seient esportiu còmodeEl V60 Cross Country compta amb un seient esportiu perfectament ajustat amb el panell de comandament per gaudir de la sensació d’un autèntic conductor. Proporciona un gran suport lateral que fixa des de les cuixes fins a les es-patlles, de manera que el conductor es manté fermament en la seva posició en les corbes a gran velocitat.

XASSÍS I TREN DE POTÈNCIAT5 amb 254 i 245 CVLa versió de tracció integral de l’V60 Cross Cou-ntry compta amb un motor T5 de 2.5 litres i 254 cavalls de potència. Els cotxes de tracció davan-tera tenen el motor de quatre cilindres T5 Drive-E amb 245 CV i 350 Nm de parell. El consum de combustible amb la nova transmissió automàtica de 8 velocitats és de 6,6 l / 100 km (153 g / km). D4 amb 190 CVLa tracció davantera de 190 CV dièsel D4

LA REVISTA D’EUROVACANCESLA REVISTA D’EUROVACANCES

V60

CRO

SS C

OU

NTR

Y

V60

CRO

SS C

OU

NTR

Y

V60

CRO

SS C

OU

NTR

Y

MÓN - 15

es basa en l’arquitectura del tren de potèn-cia Drive-E, líder en la seva classe de Volvo. Ofereix una combinació sense concessions de l’eficiència i el rendiment. El consum de com-bustible en el V60 Cross Country D4 amb caixa de canvis manual és de 4,2 l / 100 km (111 g / km). També hi ha disponible una versió de trac-ció integral basada amb el fiable D4 de 2,4l, cinc cilindres i 190 CV de potència. Nou 2.0 litres D3També hi ha un nou quatre cilindres Drive-

E D3 dièsel amb 150 CV / 350 Nm. El V60 Cross Country D3 amb caixa de canvis manual ve amb el consum de combustible de 4,2 l / 100 km, que correspon a les emissions de CO2 a 111 g / km. SEGURETAT I SUPORTIntelliSafe, nom que utilitza Volvo per a tots els sistemes de seguretat activa, és una part important de l’enfocament centrat en el con-ductor del V60 Cross Country.

D I S E L A U T O

Passejades

L’Església del Mar Els escenaris de la novel·la Dimarts 15 setembre MATÍPreu: 12,5€ per persona

Sant Pau Visita de l’hospital modernistaDimarts 22 setembre MATÍPreu: 12,5€ per persona

PedralbesVisita del monestirDimecres 30 setembre MATÍPreu: 10€ per persona

GranollersCruïlla de caminsDimecres 7 octubre MATÍPreu: 12,5€ per persona

El RavalEl barri de l’HospitalDimecres 14 octubre MATÍ Preu: 12,5€ per persona

GironaVisita de la vil.la medievalDimecres 21 d’octubre MATÍ Preu: 12,5€ per persona

La Generalitat Visita del palau presidencialDissabte 24 octubre (10h i 12h)Preu: gratuïta

El Parlament Visita del Parlament i del parcDimarts 27 d’octubre TARDAPreu: 8,5€ per persona

El Call La Barcelona juevaDimecres 4 novembre MATÍPreu: 8,5€ per persona

Colònia Güell El tresor amagat de GaudíDissabte 7 novembre MATIPreu: 12,5€ per persona

El Pi i Santa Anna Les Vil.les NovesDimecres 11 novembre MATÍPreu: 13€ per persona

MNAC La col·lecció del romànicDimecres 18 novembre MATÍPreu: 12,5€ per persona

Camí de Sant Jaume Barcelona – Sant Cugat, 11 kmDissabte 21 novembre MATÍPreu: gratuïta

MNAC La col·lecció modernistaDimecres 25 novembre MATÍPreu: 12,5€ per persona

Us proposem una nova sèrie de passejades. Les sortides les operarem sempre amb grups reduïts de 15 a 20 persones. Les passejades estan obertes a tots els clients i clientes d’Eurovacances a preu de cost. Places limitades. Inscripció obligatòria.

Activitats BCN Més informació:www.viatgeseurovacances.net

SUGGERIMENTS

PresentacionsUs proposem una nova sèrie de pre-sentacions per conèixer els nostres viatges.Totes les presentacions tindran lloc a les 18h al Restaurant Farga (Avin-guda Diagonal 391)Presentacions gratuïtes. Inscripció obligatòria. Places limitades.

MongòliaDijous 8 d’octubre

FilipinesDijous 22 d’octubre

AustràliaDijous 29 d’octubre

Canadà costa a costaDijous 5 de novembre

SamarkandaDijous 12 de novembre

MadagascarDijous 19 de novembre

D I S E L A U T OBarcelonaC/ Casanova nº 161Tel.: 900 502 040 Mataró Crta. Nacional de Barcelona nº 88Tel.: 937 985 938Vilafranca del Penedès Avda. Tarragona nº 136Tel.: 938 901 103Tarragona Autovía de Salou, 1Tel.: 977 554 214www.diselauto.comdiselauto@diselauto.com

BarcelonaRambla de Catalunya 124, 5è 1aTel.: 934 152 300Granollers C/ Catalunya 12-18Tel.: 938 611 228Girona C/ Hortes 6Tel.: 972 225 344www.viatgeseurovacances.netalex@eurovacances.net

Col·labora:

Òperes i ballets GiselleAdolphe Adam / Yuri GrigorovichDiumenge 11 octubreTeatre Bolshoi

Juana de ArcoGiuseppe VerdiDilluns 7 desembreLa Scala de Milà

Il TrovatoreGiuseppe VerdiDijous 11 febrer 2016Òpera Nacional de París

Boris GudunovModest MusorgskyDilluns 21 març 2016Royal Opera House

L’assistència a les representacions, que tindràn lloc als Cinemes Arenas de Barcelona, a la plaça Espanya, està oberta a tots els clients i amics de clients d’Eurovacances i Diselauto al preu especial de 12€.