Bolívia

NÚMERO 4HIVERN 2014

ELS COLORS DE L’ALTIPLÀ

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Karin StrandCAP D’EXPEDICIÓ POLAR

Peix cruDEL JAPÓ A CATALUNYA

L’elefant africàEL MONARCA DE CHOBE

JapóEL CINEMA AL PAÍS DEL SOL NAIXENT

Núria PujolRODA EL MÓN I TORNA AL BORN

EsfahanLA MEITAT DEL MÓN

món

Carta

Nº4 HIVERN 2014

2 - MÓN

Notícies del món

Núria Pujol

LA GUIA

Arqueòloga de formació i guia de professió, la Nú-ria acompanya grups d’Eurovacances des de l’any 2004 a llocs tan diferents com Perú, Vietnam o Egipte. La Núria és també Guia de Turisme de Catalunya i especialista en la ciutat de Barcelona. Des de la primavera de 2013 participa activa-ment en el disseny de les passejades temàtiques d’Eurovacances a la Ciutat Comtal i guia molts dels itineraris.

DEL DIRECTOR

Anar de viatge implica tenir-ho tot ben preparat per evitar sorpreses, però això no significa que ocasionalment no haguem de fer front a incidències imprevistes. Les més freqüents són retards en l’arribada de l’equipatge, vols que no surten a l’hora, pèrdua d’una connexió aèria o documents extraviats. Davant d’aquests contratemps, que no són del gust de ningú, el primer que hem de pensar és que els imprevis-tos succeeixen i que la millor manera de resoldre’ls és mantenint la calma. No som els únics a qui els ha passat una cosa d’aquestes i normalment les parts implica-des treballen per solucionar el problema.Per superar aquests imprevistos recoma-nem portar sempre a l’equipatge de mà una muda de recanvi, dividir la roba en dues maletes si es viatja en parella i no portar a la mateixa bossa el DNI i el passaport.I sobretot no deixeu mai que un contra-temps us espatlli el viatge!

Àlex Pàmies

Perú, Vietnam, Egipte... i Barcelona! Roda el món i torna al Born? Sens dubte. M’agrada molt viatjar per feina i per lleure, i en tornar a casa, començo a elaborar els records del viatge: un carrer, una posta de sol, els companys del viatge, un menjar, l’anècdota...

Barcelona és una gran des-tinació. Podem fer turisme a les portes de casa? I tant! És un tòpic, però quants de nosaltres comprem una guia d’arreu del món i potser no en tenim cap de la ciutat on vivim? Barcelona a més dels monuments, està plena de pe-tits racons i moltes històries encara per descobrir. I el que ens queda!

Ens pots suggerir un itine-rari essencial per conèixer la ciutat? Començaria el recor-regut per la Ribera i el Born, una zona que conserva l’aire

medieval i molta activitat ar-tesana; continuaria per la Bar-celoneta i la façana marítima i acabaria amb la vista especta-cular des del Mirador del Pa-lau, a Montjuïc.

Un jaciment justifica un viatge a l’altra punta del món? Sense cap dubte! I visi-tar-los suposa una satisfacció immensa. No oblidaré mai el moment en què em vaig que-dar sola al temple de Ramsès d’Abu Simbel, a Egipte. Ho re-cordo com si fos ahir.

Ens pots suggerir cinc desti-nacions arqueològiques im-prescindibles? PossiblementRoma seria la primera. Des-prés, proposaria Egipte, Perú, Iran i Tunísia.

Ens pots dir un jaciment arqueològic on t’agradaria haver excavat? Faria un viat-ge en el temps per formar part

de l’equip de Max Mallowan i Agatha Christie a Mesopotà-mia.

Si no fossis guia local de Barcelona, de quina altra ciutat t’agradaria ser-ho? De Roma. De fet, vaig plan-tejar-m’ho quan hi vaig viu-re. Sortir del metro i trobar-te amb el Coliseu o el Panteó em continua meravellant cada cop que hi vaig. Explicar aquestes pedres carregades d’història hauria estat una experiència fascinant.

Et regalen unes vacances. On aniries? A Nova Zelan-da! Les antípodes em semblen un bon lloc per desconnectar i deixar passar el temps.

I un país per viure? Jo prefe-reixo una ciutat: Barcelona.

El Mont Saint-Michel tor-narà a ser una illa.El Mont Saint-Michel, declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1972 per la seva badia natural i la bellesa arquitectònica del seu temple gòtic, s’ha convertit amb el temps en una prolon-gació de la península. L’illot de granit de la Baixa Norman-dia francesa que està envoltat per una badia de 40.000 ha, travessada per 3 rius i escom-brada dos cops al dia per les marees, rep més de 3 milions de visites l’any. Està previst que l’any 2025 gràcies a un projecte d’enginyeria ecològica recuperi el seu caràcter insular i s’eviti també l’acumulació d’un milió de m³ de sediments cada any. La construcció d’una presa sobre el riu Couesnon per facilitar el drenatge, la substi-tució del dic carretera per un pont per a vianants, el trasllat de l’aparcament al continent i la implantació d’un sistema de transport regular seran les me-sures per restablir el flux natu-ral de les marees i la reducció de sediments acumulats al seu voltant.

L’Home de gel té descen-dents vius.La mòmia Ötzi descoberta l’any 1991 en una glacera als Alps té descendència. Concretament 19parents. Un grup de científics de l’Institut Nacional de Me-dicina Legal de la Universitat Mèdica d’Innsbruck, que ja va

desxifrar el seu genoma com-plet, ha trobat diversos aus-tríacs amb la mateixa mutació genètica. Gràcies a les mostres de sang de més de 3.700 do-nants s’han pogut identificar aquestes persones relaciona-des genèticament amb l’home momificat i s’espera localitzar més familiars a la regió suïssa d’Engadina i a Itàlia, fet que facilitarà la comprensió dels patrons de migració ancestrals. Els estudis sobre Ötzi han re-velat que va viure 46 anys, mesurava uns 150cm i patia vàries malalties com la Lyme, transmesa per les paparres. Pel que fa a la seva dieta era rica en carn, ja que els seus contin-guts estomacals i les eines de caça trobades prop del seu cos de 5.300 anys d’antiguitat ho corroboren.

El vi més antic d’Europa?Al jaciment prehistòric Diki-li Tash, al sud-est de Drama (Grècia), s’han trobat diversos recipients ceràmics amb restes carbonitzades de pell premsa-da i pinyols de raïm. Les restes daten del neolític, aproximada-ment del 4.200 aC, i podrien ser la mostra més antiga del procés d’elaboració del vi a tota Europa. Fora del conti-nent, s’han trobat restes de vi més antigues a Hadji Firouz (Iran), jaciment que es remunta al 5.400 aC, i a Areni-1 (Armè-nia), del 4.000 aC. A les restes de Dikili Tash no s’ha trobat líquid però sí restes d’àcid

tartàric. Aquest fet indica que s’ha produït fermentació dins el receptacle ceràmic però no confirma que el contingut origi-nal fos vi, ja que el most podria haver fermentat posteriorment. De totes maneres la producció de vi és un fet probable degut a la presència de tasses amb nansa i recipients per decantar. Les properes anàlisis dels pi-nyols permetran determinar si la vinya pertanyia a una varie-tat silvestre o domèstica.

L’ACTUALITAT

EMMA POU

ARNAU FERRER

NÚ

RIA

PUJO

L

Direcció: Àlex Pàmies

Edició i coordinació: Arnau Ferrer

Disseny Gràfic: Miquel Pàmieswww.vinilsidisseny.com

Han col·laborat en aquest número:Carles Gisbert, Núria Pujol, Pere Morera, Emma Pou, David Vicens, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Correcció ortogràfica: Mireia Soler i Montserrat Batista

Fotografia: Àlex Pàmies, Núria Pujol, Arnau Ferrer i Verena Meraldi

Il·lustració: Kim Amate

Fotografia de portada: Salar d’Uyuni, Bolívia,Arnau Ferrer

CRÈDITS

MÓN - 3

LA REVISTA D’EUROVACANCES

BolíviaEls colors de l’Altiplà

Tiwanaku és, alhora, el nom d’un jaciment ar-queològic de Bolívia i el d’una cultura prein-caica que es va estendre pels actuals territoris de Perú, Bolívia i Xile. Segons els estudis més recents, el desenvolupament urbà de la ciutat de Tiwanaku comença al 400 aC, coincidint amb la seva expansió cultural. Convertida en centre polític, administratiu i religiós, la capital mantindrà la seva importància fins al segle X. Per als investigadors andins, molts elements de la cultura tiwanaku acabaran in-tegrats a la civilització incaica posterior.

Situada a la ratlla dels 4.100 metres, als peus de les famoses mines de plata de Cerro Rico, Potosí és una de les ciutats colonials més in-teressants dels Andes. Fundada al segle XVI per explotar les mines més importants de l’imperi hispànic, la ciutat no ha abandonat mai la seva vocació minera. Actualment, el centre històric de la ciutat el formen una pin-toresca barreja d’edificis colonials de façanes multicolors, esglésies barroques de marcat caràcter mestís i monuments tan significatius com la Real Casa de la Moneda, una de les institucions més poderoses de l’Amèrica co-lonial. L’any 1987 la UNESCO va declarar la ciutat Patrimoni de la Humanitat.

Una línia i dos colors. Blau al cel i blanc als peus. No es veu res més perquè no hi ha res més per veure. Llevat d’un miratge: el de les munta-nyes dels Andes, projectades al cel des de sota l’horitzó. Sense pols ni humitat l’aire és d’una transparència absoluta. I és fi, com correspon als 3.650 metres d’altitud. La sal cruix al trepitjar les fines arestes que formen la crosta de polígons que cobreix tot el Salar. És l’únic soroll que se sent perquè tampoc hi ha res més per escoltar. Dos colors, l’infinit i el silenci absolut, les tres dimensions ineludibles que millor defineixen el paisatge d’Uyuni. Situat a la província de Potosí, al sud-oest de Bolívia, el Salar d’Uyuni és la superfície plana més extensa del planeta, amb més de 10.000 km² d’extensió. Tot i que no hi viu ningú, el travessa un servei irregular d’autobús que uneix les po-blacions d’Uyuni, a l’est del Salar, amb Llica, 130 quilòmetres a l’oest. No hi ha ni pista ni balises ni res que assenyali la ruta al conductor. Tampoc hi ha corbes. Només els punts cardinals, els miratges i la certesa inevitable que més enllà de l’horitzó hi ha l’altra ribera. L’illa rocallosa d’Inca Huasi és al bell mig del Salar, però l’autobús de línia no s’hi atura. Sí que ho fan, en canvi, els vehicles tot terreny que ve-nen de la ciutat d’Uyuni. Atraquen com si fossin vaixells a la ribera salada de l’illa i deixen que els passatgers caminin fins a la costa. Un bosc de cactus de canelobre gegants creix xuclant fins la

darrera gota d’humitat de les roques basàltiques d’Inca Huasi. Cal travessar-lo per arribar al cim i contemplar millor la plana salina i l’imponent volcà Tunupa, de 5.400 metres d’altitud. Segons la llegenda, Tunupa era un dels dos amants de la deessa Yana Polera. Quan la deessa va donar a llum al seu fill, els dos amants van començar a barallar-se per reafirmar la seva paternitat. Preocupada per la seguretat del fill, Yana Polera el va enviar a l’oest i per alimentar-lo va inundar la plana amb la seva llet. Només era qüestió de temps que la llet es convertís en sal...Als peus del Tunupa, situat al nord del Salar, hi ha el poble de Tahua. Quatre cases mal compta-des i una petita església de tàpia i pedra. La lle-genda del volcà i la deessa Yana Polera va néixer en comunitats aimara com aquesta. Una pista s’enfila per la falda del volcà fins més enllà dels 4.000 metres. Cal deixar el tot terreny i seguir el corriol fins l’entrada d’una petita cova per retro-bar el fil de la tradició en unes mòmies cobertes d’ofrenes. És una de les moltes tradicions que recorden a la Pachamama, la Mare Terra. Des de la boca de la cova, mirant al sud, dos colors i una línia s’estenen fins l’infinit. L’explosió de colors comença al límit del Salar, més enllà d’un riu esquifit de nom Río Grande. La carretera passa per l’assentament miner de San Cristóbal, travessa la Gran Pampa Pelada i s’endinsa a les valls rocalloses de la Sierra de Khenwal. El primer volcà que es veu és el Chi-guana, de 5.278 metres. El segueixen l’Ollagüe, de 5.869, l’Araral, de 5.680, i el Cerro del Inca, de 5.624. L’aridesa s’incrementa a mesura que la pista ascendeix fins al desert de Siloli i la Reser-va Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa. I els colors es multipliquen.Col·lades de lava, cendra i piroclasts de tots els colors i de totes les mides. I guèisers, fumaro-les i marmites de fang bullent. Vermells, ocres, marrons, grisos, grocs, negres. Aquí i allà el toc de verd intens de la llareta, una planta compacta

LA DESTINACIÓ

d’aspecte molsut i dura com una pedra que viu centenars d’anys. I arreu, les praderies daurades de la paja bravía. La Laguna Hedionda és de color gris plom. La Laguna Honda, fosca com el carbó. La Colorada, d’un roig intens. I la Verde, de color maragda. La cadena de volcans marca la frontera amb Xile. Ara es veu el Tatio, de 5.314 metres, el Putana, de 5.890, i sobretot el con perfecte del Lican-cabur, que amb els seus 5.916 metres domina l’extrem sud de Bolívia. La sensació d’estar en un dels llocs més extraordinaris del món és embria-gadora. La transparència de l’aire magnifica tot el que es veu. Ara, mirant al nord, una simfonia de formes, línies i colors s’estén fins l’infinit.

Tiwanaku

Potosí

ARNAU FERRER

ARN

AU F

ERR

ER

ARN

AU F

ERR

ERAR

NAU

FER

RER

Nº4 HIVERN 2014

El Cap NordUna roca camí d’Orient

El passatge del Nord-est

El Cap Nord està a 71º10’21’’ de latitud, en una petita illa de nom Mageroya situada a l’extrem septentrional d’Europa. El pol està només dos mil quilòmetres més enllà. Si el Cap Nord estigués a l’Antàrtida enlloc d’estar a l’Àrtic, el paisatge seria glacial i les temperatures extremes. Certa-ment, a l’hivern hi fa fred, però a l’estiu les tem-peratures al Cap Nord poden enfilar-se més enllà dels 10º positius, el mar no es glaça mai ni en els hiverns més crus i la navegació hi és possible tot l’any. El Cap Nord, doncs, no és extrem però sí remot. Molt remot.A l’estret que separa l’illa de Mageroya de la No-ruega continental s’hi han excavat jaciments ar-

Aquest passatge connecta els oceans Atlàn-tic i Pacífic a través de les costes del nord de Rússia i Sibèria. L’expedició Willoughby de 1553-1554 seria la primera en intentar nave-gar el passatge. L’èxit, però, no arribaria fins l’expedició sueca d’Adolf Erik Nordenskiöld de 1878-1879 a bord del vaixell Vega. Tradi-cionalment, el passatge del Nord-est ha estat una ruta marítima molt complicada degut a la presència de glaç fins i tot a l’estiu. Es preveu que l’escalfament global del planeta canviï la situació en un futur proper.

Sol de MitjanitGràcies a la seva latitud, molt per sobre del Cercle Polar, el Sol de Mitjanit es pot veure al Cap Nord entre el 14 de maig i el 29 de juliol. Aquest fenomen astronòmic es deu a la incli-nació de l’eix de rotació de la Terra respecte al pla imaginari que passa pel centre del nostre planeta i el Sol. Alhora, però, el sol no s’aixeca sobre l’horitzó entre el 20 de novembre i el 22 de gener, donant lloc a la llarga nit polar, la millor època per veure aurores boreals.

LA HISTÒRIA

queològics amb més de 10.000 anys d’antiguitat. I se sap que la zona del cap ha estat durant se-gles un lloc de culte tradicional dels habitants de la regió. Els sami l’anomenaven Davvinjárga, els víkings Knyskanes i els russos Murmanski Noss. El cap, però ha entrat a la història amb el nom anglès de North Cape, tal i com el va batejar Richard Chancellor en un mapa dibuixat l’any 1554.Chancellor era el capità de l’Edward Bonaventu-re, un dels tres vaixells en ruta a l’Extrem Orient de l’expedició anglesa comandada per Sir Hugh Willoughby. Als segles XV i XVI, les espècies valien el seu pes en or raó per la qual tota nació marítima amb aspiracions comercials somiava amb un accés directe als llocs on es cultivaven, ja fos a l’Índia, a Ceilan o a les illes Moluques. La ruta africana a través de l’Atlàntic i l’Índic la controlaven els portuguesos des dels viatges de Bartolomeu Dias de Novais (1487-1488) i Vasco da Gama (1497-1499). I la corona de Castella, la ruta americana a través de l’Atlàntic i el Pacífic des de la circumnavegació de Fernão de Maga-lhães i Juan Sebastian Elcano (1519-1522). Així les coses, a anglesos i holandesos, que tot just al segle XVI iniciaven la seva aventura marítima, només els quedaven dues opcions per arribar a Orient: el passatge del Nord-oest, a través de la costa nord d’Amèrica, i el del Nord-est a través de la costa nord d’Àsia. L’existència d’ambdós passatges es basava en dues premisses que a l’època encara estaven per demostrar. La pri-mera, que les costes de l’oceà Àrtic eren nave-gables; i la segona, que Amèrica i Àsia estaven separades per un estret i no formaven una massa de terra contínua.L’expedició de Sir Hugh Willoughby, formada

per tres vaixells, va salpar de Londres el maig de 1553 i va navegar sense contratemps fins la latitud de les illes Lofoten, més enllà del Cercle Polar Àrtic. La mala fortuna, però, es va abatre sobre els tres vaixells, que van quedar separats durant un fort temporal. Convençut que l’Edward Bonaventure s’havia enfonsat, Willoughby va continuar navegant amb els altres dos vaixells de la flota, primer cap al nord i després cap a l’est, fins a les desolades costes de l’illa de Nova Zem-bla. Incapaços de continuar endavant, van buscar refugi a les costes àrtiques de Rússia, on es van veure forçats a passar l’hivern. Ningú no els va tornar a veure vius mai més.Separat del seu comandant, Richard Chancellor va pilotar l’Edward Bonaventure al llarg de la cos-ta septentrional de Noruega, va registrar la roca del Cap Nord al quadern de bitàcola del vaixell i va continuar cap a l’est. De la mateixa manera que el seu desaparegut comandant però amb for-ça més fortuna, la tripulació de l’Edward Bona-venture també es va veure obligada a experimen-tar el rigor de l’hivern rus a les costes de l’Àrtic. Richard Chancellor, va aprofitar que el vaixell estava immobilitzat pel glaç per visitar Moscou i presentar-se davant del tsar Ivan Vassilovitsj, més conegut com Ivan el Terrible. A la primavera el capità tornava a ser a bord del vaixell i posava rumb a Anglaterra.Dues fites per a la història serien l’herència més perdurable del viatge. La primera, fruit de les bones relacions establertes pel tsar i el capi-tà anglès, va ser l’establiment l’any 1555 de la Muscovy Company, la primera empresa comer-cial anglo-russa. La segona, una carta nàutica de l’any 1554 amb el nom del cap més remot i més famós d’Europa.

4 - MÓN

ARNAU FERRER

GER

THAR

D M

ERC

ATO

R 15

95

ARN

AU F

ERRE

R

GEO

RG V

ON

RO

SEN

188

6

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Peix cruDel Japó a Catalunya

Amanida d’escarola,rovellons i peix cru.

El peix cru no m’agrada és una de les afirmacions que moltes vegades escoltem quan par-lem de cuina japonesa. Qui ho diu normalment no s’ha parat a pensar que de peix cru en mengem moltes vegades, qua-si sense adonar-nos-en. A la cuina catalana, per exemple, consumim garotes, cloïsses i ostres, tots tres productes del mar tradicionals que normal-ment es mengen sense cap ti-pus de cocció. Arreu del món també trobem productes del mar que es consumeixen pràc-ticament crus: a Xile hi desta-ca el ceviche (peix cru marinat amb llimona), a Hawaii el poke (peix cru marinat amb sal), a Noruega el klipfisk (bacallà as-secat al sol sobre les roques) i així desenes d’altres exemples arreu del món. Però quan parlem de peix cru, els reis per excel·lència són el sashimi i sushi del Japó. Els lloms crus de tonyina o salmó

finament tallats, es barregen amb productes locals com les algues del mar i l’arròs, creant algunes de les exquisideses d’una cuina que avui en dia ha arribat a la màxima difusió amb la constant obertura de restaurants japonesos que fan les delícies dels paladars més exigents d’arreu del món. Al Japó, els grans cuiners d’aquests productes són elevats a la categoria de figures nacio-nals, com el sushi xef Jiro Ono, que en el seu petit restaurant de Tòquio, situat a l’interior d’una estació de metro i amb només 10 cadires, ja ha aconse-guit la preuada tercera estrella Michelin. Jiro Ono, de 85 anys d’edat, ha dedicat la seva vida a assolir la perfecció en la pre-

paració del sushi, un producte nascut de la necessitat dels pescadors de conservar el peix cru. De fet, varen ser els ma-teixos pescadors els qui varen descobrir que l’àcid làctic de l’arròs afavoreix la conservació del peix. Actualment, gràcies a personatges com Jiro Ono tot el procés s’ha professionalitzat i refinat. Avui, tècnics japonesos especialitzats visiten les prin-cipals empreses exportadores de tonyina i salmó d’arreu del món, comprant exclusivament les millors peces pel mercat ja-ponès. El resultat? Que un pro-ducte aparentment tan senzill com el sushi ens pugui portar a afirmar que m’agrada el peix cru!

Per a 4 persones:- 8 rovellons- 200 gr. de llom de salmó fresc en una peça- 200 gr. de llom de tonyina vermella fresca en una peça- 1 escarola, oli d’oliva, pebre i sal Maldon

Per a la salsa:- 1 gra d’all i 8 fulles de julivert- el suc d’una llimona- sal i 8 cullerades d’oli d’oliva

Per fer la salsa: triturem el julivert i el gra d’all, hi afegim el suc de llimona, les 8 cullera-des d’oli i una mica de sal i ho batem fins que ens quedi ben lligat. Ho reservem uns minuts a la nevera. És molt important posar el peix al congelador durant 48 hores per prevenir el bacteri Anisa-kis. Descongelem el peix eliminant tot excés d’aigua. Tallem els lloms de salmó i tonyina ben fins. Un cop tallats els posem entre 2 fu-lles de paper de plata i els pressionem ben fort perquè quedin encara més fins.En una paella fem els rovellons salpebrats a la planxa sense deixar que es coguin massa. Preparem un llit d’escarola i amanim amb un raig d’oli d’oliva. A la part central afegim inter-calats els lloms de salmó i tonyina i aboquem la salsa. Al voltant distribuïm els rovellons aca-bats de fer i espolsem sal Maldon per damunt de tots els ingredients. Mengem de seguida per notar el contrast dels rovellons calents amb el peix cru, l’amanida i la salsa.

L’ÀPAT

DAVID VICENS

Nº4 HIVERN 2014

L’elefant africàEl monarca de Chobe

ARN

AU F

ERRE

R

ARN

AU F

ERRE

R

Arribant a pesar fins a 7 tones, els elefants són els animals terrestres de major dimensió que ac-tualment habiten a la Terra. Tenen el cervell més gran del regne animal, que pot arribar a pesar fins a 5 kg en els mascles adults; poden viure fins a 70 anys en llibertat i 80 en captivitat, més que qualsevol altre animal terrestre a part dels humans; són animals socials, intel·ligents, que aprenen ràpidament gràcies a la seva gran ca-pacitat per retenir informació de tot tipus. Totes aquestes característiques han fet de l’elefant un dels animals més emblemàtics del planeta. Tot i que l’elefant africà (gènere Loxodonta) i l’asiàtic (Elephas maximus) són ecològicament molt semblants, tenen diferències evidents que els fan fàcilment identificables: el primer és més gros i té les orelles més grans; la seva trompa té dos processos en forma de llavis mentre que la de l’asiàtic només en té un; mentre que a Àsia només els elefants mascles desenvolupen ullals, a Àfrica ambdós sexes en presenten sent els del mascle africà els de major mida. Pel que fa a l’elefant africà, cal destacar que hi ha dues subespècies ben diferenciades: l’elefant africà de sabana (Loxodonta africana) i el de bosc (Loxodonta cyclotis). L’elefant africà de sabana mascle és el més gros i pesat de tots, fent de mit-jana entre 6 i 7 metres de llarg, 3 metres d’alt fins a l’espatlla, i pesant unes 6 tones. El cos de l’elefant continua creixent a mesura que passen els anys, fet que fa que l’exemplar més gros de la manada acostumi a ser també el més vell. Els ele-fants de bosc acostumen a ser més petits i viuen

Creat l’any 1967 i ubicat al nord-oest de Botswana, té una extensió propera als 12.000 km² i una de les majors concentracions d’elefants d’Àfrica. Al parc n’hi ha prop de 70.000 que, protegits de la caça furtiva, es mostren força tolerants amb els visitants. Són elefants de sabana, concretament de la sub-espècie del Kalahari, la més gran de totes. La seva alta densitat a Chobe causa danys en determinades zones del parc pel seu efec-te erosiu en la vegetació i el terreny. Durant l’estació seca al parc, de maig a octubre, els elefants es concentren a la vora dels rius Cho-be i Linyanti aprofitant els curs d’aigua per-manents; en canvi, al final de l’estació seca l’àrea queda completament seca i desproveïda de nutrients. Quan la pluja arriba al parc a principis del mes de novembre, els elefants comencen a desplaçar-se cap al sud fent migracions de més de 200 km per pasturar per les sabanes amb abundant vegetació i alta disponibilitat d’aigua resultant de les pluges d’estiu.La distribució d’aquests elefants no es limi-ta al Parc Nacional de Chobe sinó que també es mouen lliurement per la veïna Zimbabwe. Chobe és però el millor lloc per observar aquests majestuosos animals d’Àfrica, una visita obligada durant el viatge a Botswana i un somni per a tots aquells apassionats de la fauna salvatge i l’Àfrica més autèntica.

L’ANIMAL

en manades menys nombroses.La forma característica del cap dels elefants és el resultat de l’adaptació evolutiva a un cos tan gros. El crani, les mandíbules i les dents formen un sistema especialitzat en esmicolar fulles i branques d’arbres i arbusts. El crani és despro-porcionat en comparació a la mida del cervell, però és necessàriament gran com a estructura de sosteniment de la trompa, les orelles i la dentició especialitzada. Els ullals són l’elongació dels incisius superiors i

poden arribar a pesar fins a 60 kg en els mascles adults; són utilitzats per desenterrar arrels, arren-car l’escorça dels arbres, com a defensa contra depredadors i com a element atractiu entre sexes. Les grans orelles actuen com a refrigerants per prevenir el sobreescalfament del cos, ja que quan les mouen faciliten que la sang es refredi i a la vegada que es refredi també la resta del cos. L’elefant és l’únic herbívor terrestre que no pot

tocar el terra amb la boca. La trompa és l’evolució del llavi superior i el nas que els permet alimentar-se de productes vegetals que es trobin tan arran de terra com en arbres i arbustos. Els dos llavis presents a l’extremitat els permet agafar objectes com si de dits es tractessin. Altres funcions de la trompa inclouen el beure – succionen l’aigua amb la trompa i la vessen després a la boca –, la vocalització, la defensa i l’ús com a una extremi-tat més per rascar-se, agafar objectes, etc. Per tal d’aconseguir l’energia necessària per so-breviure, els elefants passen entre 18 i 20 hores al dia pasturant i menjant. Un exemplar adult pot consumir fins a 150 Kg de vegetació i beure fins a 160 litres d’aigua al dia. Els elefants viuen en unitats familiars de tipus matriarcal on la femella de més edat és la líder del grup. Les femelles acostumen a estar relacio-nades entre sí i tenen cura de les cries. Els mas-cles adults s’apropen a aquestes famílies només durant l’època d’aparellament i viuen la resta del temps sols o en grups de mascles solters. Les uni-tats familiars es poden ajuntar formant manades especialment durant l’època de pluges i en espais oberts. Per tal de mantenir els seus enllaços so-cials, els elefants fan ús d’una sèrie de mètodes de comunicació centrats en el tacte, el so i les postures.

PERE MORERA

6 - MÓN

Parc Nacional de Chobe

LA REVISTA D’EUROVACANCES

LascauxLa primera Capella Sixtina

Les pintures rupestres de la Cova de Lascaux són una de les joies de la prehistòria. Tot i això, com molts altres jaciments arqueològics d’arreu del món, les va descobrir per casualitat algú que no les buscava. El 8 de setembre de 1940, uns nens varen topar amb l’entrada col·lapsada de la cova mentre perseguien un conill. Els nois varen explicar la seva descoberta a l’erudit local Léon Laval, que conscient de la importància de les pintures va contactar amb Henri Breuil, un dels pares de l’arqueologia francesa.

EL JACIMENT

De reduïdes dimensions, amb no més de 250 metres de recorregut i 30 de desnivell, la cavitat concentra gairebé totes les pintures al tram su-perior ja que a les galeries més profundes hi ha concentracions perilloses de diòxid de carboni. Després de les excavacions sistemàtiques primer d’André Glory i després d’André Leroi-Gurhan, es van atribuir les pintures al període magdale-nià, a les darreries del paleolític superior. Tres datacions absolutes de C14 fetes posteriorment confirmarien l’atribució de Lascaux a les fa-ses més antigues del magdalenià, al voltant del 15.000 aC.La galeria més famosa de la cova és La Rotonda, amb composicions espectaculars formades per fi-gures de fins a cinc metres de longitud de bòvids, cérvols i cavalls. Les mateixes espècies es repe-teixen a la resta de sales juntament amb altres motius, com els isards a la Galeria Axial, els fe-lins a la Galeria dels Felins, els bisons a La Nau i multitud de gravats i símbols a l’Absis. Tot i això,

l’escena més enigmàtica de Lascaux és a la sala d’El Pou, amb un home amb cap d’ocell al costat d’un bisó amb una llança clavada al ventre. Més enllà de la concepció reduccionista d’un art sense més objectiu que propiciar la sort durant la cacera, alguns investigadors veuen les pintures com la representació d’expressions simbòliques no necessàriament de naturalesa econòmica. D’aquesta manera, l’èmfasi s’aparta de les es-pècies individuals per analitzar les associacions faunístiques pintades, els animals no represen-tats i la jerarquia simbòlica que se’n deriva, re-flex de la cosmovisió dels magdalenians. De totes maneres no deixa de ser fascinador que durant milers d’anys els homes i dones del paleolític europeu fossin constants en les seves manifestacions pictòriques, amb una regularitat temàtica, tècnica i expressiva sense paral·lels en cap altre moment de la història. El significat de les pintures, però, continua sent un misteri.

El magdalenià15.000 aC - 10.000 aC

Període del paleolític superior definit per l’arqueòleg i antropòleg francès Gabriel de Mortillet (1821-1898) a partir de les excava-cions d’Edouard Lartet a l’abric rocallós de la Madeleine (Tursac, Dordogne). Amb un mode de vida caçador recol·lector especialitzat en la caça de grans mamífers, el magdalenià és co-negut sobretot per la riquesa i varietat del seu art parietal, amb jaciments tan importants com Lascaux, Rouffignac, Combarelles i Niaux, a França, i Santimamiñe i Altamira a Espanya.

ARNAU FERRER

Nº4 HIVERN 2014

L’Andean Explorer

ALEX

PÀM

IES

Com diu un antic proverbi persa, Esfahan nesf-e jahan ast, que traduït significa que Esfahan és la meitat del món. I quan un contempla l’extens patrimoni arquitectònic que conserva la ciutat, ben bé podria ser que fos veritat.Esfahan va viure la seva època daurada durant la dinastia Safàvida, entre els anys 1050 i 1722, i molt especialment a partir de 1598, quan el shah Abbas el Gran la va convertir en capital del país. D’aquest període és la plaça Naqsh-e Jahan, una de les més grans del món, amb 508 metres de llarg, 160 metres d’ample i una super-fície de 89.600 m². Però no són les seves mesures impressionants les que varen aconseguir la seva inclusió dins el Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO sinó la qualitat arquitectònica dels edificis que l’envolten, que han fet d’aquesta plaça un dels millors exemples de l’arquitectura persa i islàmica del món. Amb la construcció de la plaça el shah Abbas es va assegurar tenir controlats els tres poders de l’estat: per una banda el poder religiós, represen-tat per la Mesquita de Masjed-e Shah, de l’altra el poder econòmic, representat pel Basar Impe-rial, i finalment el poder reial, representat per ell

mateix i la seva residència al Palau Ali Qapu.El Palau Ali Qapu no és més que el pavelló que marcava l’entrada a l’extensa residència reial que anava des de la pròpia plaça fins al Boule-vard de Chahar Bagh. És en aquest pavelló on el shah rebia als visitants importants i des d’on observava les carreres de cavalls i els partits de polo que es disputaven al centre de la plaça.Just davant del palau hi ha la Mesquita de Lot-follah, construïda com a mesquita privada per a les dones de l’harem del shah. Per garantir que aquestes poguessin anar-hi amb total discreció, la mesquita està connectada al palau mitjançant un túnel. Al ser una mesquita privada és petita i no disposa de minarets, però no per això és menys interessant que altres temples, ja que Lotfollah gaudeix d’una de les decoracions més exquisides del país, de la qual destaquen els magnífics mo-saics de l’interior de la cúpula. La joia arquitectònica de Naqsh-e Jahan és la Mesquita de Masjed-e Shah, situada al sud de la plaça. Va ser construïda com a mesquita d’oració dels divendres per substituir la Mesqui-ta de Jameh, més antiga. Seguint el projecte de l’arquitecte Shaykh Bahai, Masjed-e Shah està

acompanyada per dues escoles religioses i una mesquita d’hivern. L’arquitecte va disposar els edificis de manera que des de qualsevol punt de la plaça fossin visibles tant l’entrada principal com l’enorme cúpula, la més gran de la ciutat. Curiosament, la façana principal no està orienta-da amb la resta de l’edifici, però mitjançant una hàbil solució arquitectònica pràcticament imper-ceptible Shaykh Bahai va aconseguir alinear el pati principal i la sala d’oracions amb la Meca sense afectar l’harmonia del conjunt. La decora-ció a base d’epigrafia i mosaics és d’un gust ex-quisit i l’acústica excel·lent, facilitant l’audició de l’imam des de tots els punts de la sala.Finalment, al nord de la plaça i vorejant-la mit-jançant una doble arcada de dos pisos, hi ha el Basar Imperial, el més gran d’Orient Mitjà. A l’època del shah, quan Esfahan era una de les ciutats més importants de la Ruta de la Seda, al basar s’hi podien trobar comerciants vinguts d’arreu del món, des de Portugal fins a l’Índia. I així, a poc a poc, amb gent i mercaderies, vin-gudes de llocs tan diversos, la plaça d’Esfahan es va convertir en Naqsh-e Jahan, la imatge del món.

Són quarts de vuit del matí quan arribem a l’estació de tren de Puno, la ciutat andina ba-nyada pel llac Titicaca. Estem a punt de pujar a l’Andean Explorer, el tren de luxe que uneix les ciutats peruanes de Puno i Cusco. És un recorre-gut de 350 quilòmetres on el més important és gaudir del trajecte amb tren. I sense presses, con-templar la inmensitat de l’Altiplà andí, situat a 3.600 metres d’alçada i recobert dels colors ocres dels terrenys de pastures de llames i alpaques. En un trajecte de 10 hores, el temps passa però no ens avorrim. L’activitat és frenètica al vagó bar, on hi ha degustacions de pisco sour, desfi-lades de moda d’alpaca, música andina i danses tradicionals en directe. El vagó panoràmic, de vidre i fusta, també està molt sol.licitat. Tothom vol gaudir de les espectaculars vistes a 360 graus i fer les millors fotografies.

Fem una breu parada al port de La Raya, situat a 4.319 metres i des d’on tenim una vista privile-giada del Nevado Chimboya, un dels més alts del

país. Reprenem el nostre camí, i a partir d’ara el paisatge canvia: apareixen ciutats i poblets, rius, com el Vilcanota, i molta vegetació. Durant tot el recorregut, una orquestra de joves cambrers, simpàtics i molt eficients, van amunt i avall servint els còctels, el dinar i el berenar. Abans d’arribar a la ciutat de Cusco, un còctel Bellini ens acomiada. Amb més comoditat i ra-pidesa hem fet el mateix trajecte que els primers inques, Manco Capac i Mama Ocllo, van fer 600 anys enrere. Segons la tradició, la parella sagra-da va sortir del llac Titicaca buscant un lloc per viure. S’establiren a Cusco, el melic del món, i la convertiren en la capital de l’imperi.Queden poques hores per arribar a Machu-Pic-chu, la ciutat oblidada dels inques. Per nosaltres, però, el moment més desitjat del viatge.

La meitat del mónEsfahanLA CIUTAT

LA CRÒNICA

ÀLEX PÀMIES

NÚRIA PUJOL

8 - MÓN

NÚ

RIA

PUJO

L

LA REVISTA D’EUROVACANCES

JapóEl cinema al país del sol naixent

El Japó és una fascinant barreja de tradició i mo-dernitat, amanida amb el genuí accent de la seva societat. La seva cultura és llunyana; no només ens separa un idioma, ens separa un concepte de vida.El cinema pot ser una manera amable d’introduir-nos a aquesta cultura. Probablement, la pel·lícula que ens obrirà les portes d’aquest univers amb més facilitat no és una producció japonesa, sinó un producte made in USA on es mostren les dis-funcions entre els nostres móns. Es tracta de Lost in translation. En aquest film dirigit per una joveníssima Sofia Coppola, assistim a l’atònit deambular pel Tòquio actual d’un desconcertat nord-americà. L’espanyola Mapa de los sonidos de Tokio, d’Isabel Coixet, també incideix en aquest contrast, utilitzant la màgia del personal llenguatge de la directora catalana.

Altres films estrangers també poden ser entretin-gudes aproximacions al país del sol naixent, tot i que la majoria queden circumscrites a contex-tos molt concrets. De la Segona Guerra Mundial la clàssica Tora, Tora i l’excel·lent Cartes d’Iwo Jima, de Clint Eastwood, són dos exemples del conflicte vist des de l’òptica nipona. Una altra gran pel·lícula de la Gran Guerra és Infern al Pacífic, on Lee Marvin i Toshiro Mifune, el gran actor japonès, protagonitzen dos soldats nàufrags enfrontats que han de conviure en una illa. De la mateixa manera que, a vegades, la marca Es-panya queda ridículament reduïda a un país de toros i flamenc, el nostre imaginari col·lectiu ha caricaturitzat el Japó com un país de samurais, geishes i yakuzes. Fruit d’aquesta visió han sorgit grans produccions com l’èpica L’últim samurai de Tom Cruise, l’elegant Memòries d’una geisha, de Steven Spielberg, o el thriller Black rain de l’efectista Ridley Scott.

VIATGES DE PEL·LÍCULA

Tot i aquest apunt introductori, el cinema japonès autòcton és prou capaç de mostrar el seu país. Per començar, tres tòtems clàssics: Akira Kurosawa, principal director nipó, l’obra del qual tingué una repercussió mundial; el meticulós Yasujiro Ozu, i el poètic Kenji Mizoguchi. Els tres, a la seva manera, són grans mestres del cine universal i només citarem una obra mestra de cadascun: Rashomon, Contes de Tòquio i Contes de la lluna pàl·lida, tot i que qualsevol títol de la seva filmo-grafia és digne de ser vist. Autors més recents també han fet pel·lícules re-marcables. És el cas de Tekeshi Kitano, amb la seva divertida i sensible violència, de qui desta-quem una emotiva història, L’estiu de Kikujiro, on acompanyarem el viatge d’un nen pel Japó d’avui en dia. Com a curiositat, voldria mencionar que Kitano no només és el responsable d’una atrac-

tiva obra que dóna voltes al voltant dels yaku-zes, sinó que també fou responsable d’Humor amarillo, una curiositat audiovisual nipona que gaudí de gran popularitat a casa nostra. Un al-tre autor remarcable és Hirokazu Koreeda qui dirigí Air Doll, un curiós drama que ens mostra l’estranya relació sentimental que manté el pro-tagonista amb una nina inflable, metàfora, potser, d’una societat on els sentiments són complicats d’expressar. Seguint aquesta veta cal destacar un film mític del cine eròtic, L’imperi dels sentits, on la sexualitat dels personatges es tibà fins als lí-mits. Altres obres recomanables són Tampopo o El sabor del te, comèdies que graviten al voltant de la gastronomia local, un dels valors més i mi-llor exportats de la seva cultura.A part d’aquest cinema més costumista, al Japó tenen fal·lera pel cinema de terror. El universal-ment conegut Godzilla és la icona del cinema kaiju, una variant de sèrie B farcida de monstres.

D’altra banda, recentment, moltes pel·lícules terrorífiques han triomfat dins i fora de l’illa, fins al punt que s’han realitzat remakes occi-dentals que han farcit la nostra cartellera. Títols com The ring, Dark water o Shutter en són bons exemples. Però crec oportú avisar que el visionat d’aquestes obres requereix predisposició per part de l’espectador, atesa l’extrema tensió que s’hi respira.L’anime és un punt i a part de la indústria del cinema japonès. Són dibuixos animats, he-reus cinematogràfics dels còmics manga. En aquest registre, el Japó és un digne competidor de l’hegemonia cinematogràfica de Hollywood. Només cal recordar l’impacte popular que han tingut personatges televisius com Heidi, l’abella Maya, Oliver i Benji, l’Arale Norimaki, en Son Goku i Doraemon entre altres o destacar el des-

bordant èxit de convocatòria que va tenir el Saló del Còmic dedicat al Japó celebrat la tardor de 2013 a Barcelona. El germà gran d’aquestes sèries de televisió és un format cinematogràfic dedicat tant al públic més jove com a l’adult. Al Japó aquest gènere compta amb la mateixa popularitat i difusió que el cinema filmat. La futurista Akira és el títol més conegut, juntament amb altres pel·lícules que configuren l’Olimp d’aquest estil: Ghost in the Shell, pare de la celebrada saga Matrix; Perfect Blue, que des-grana el món de les estrelles del pop; la màgia de Viatge de Chihiro, i l’apocalipsi de les bombes a Grave of the fireflies.Com a colofó a aquest article, vet aquí una raresa difícil de trobar, però que potser podreu localitzar si teniu la sort de viatjar al país del sol naixent: Miraiyosouzu, una pel·lícula menor filmada a la gaudiniana Barcelona. És a dir, Barcelona inter-pretada pel Japó

DAI

EI F

ILM

CO

.

DR

EAM

WO

RKS

& C

OLU

MB

IA P

ICTU

RES

WAR

NER

BRO

S

CARLES GISBERT

MÓN - 9

Nº4 HIVERN 2014

Karin StrandL’ENTREVISTA

El viatge a l’Antàrtida és el pit-jor viatge del món, tal i com va dir fa més de cent anys un ex-plorador de l’Època Heroica?I ara! Al contrari! Actualment el viatge és un plaer. I tot i que el mar es mou una mica, s’arriba al conti-nent amb tot el confort i seguretat.

Però amb el confort i la se-guretat dels moderns creuers polars, encara hi ha espai per l’aventura?I tant! Els viatges mai són iguals. No podem decidir l’itinerari fins que estem allà i veiem la quantitat de glaç marí i les condicions clima-tològiques locals.

Un creuer polar és com qualse-vol altre creuer però amb tem-peratures més fredes?Un creuer polar amb Hurtigruten no té res a veure amb un creuer con-vencional. L’MS Fram ofereix les mateixes comoditats que un creuer estàndard, però aquí és on acaben les similituds.A bord hi ha un complet progra-ma de conferències fetes per ex-perts que preparen als viatgers per gaudir d’un entorn molt especial. Desembarquem amb unes llanxes especials anomenades Polarcirkle

Boats. I una vegada a terra obser-vem la fauna, fem passejades amb caiac, excursions o càmping polar. Cap d’aquestes coses les ofereix un creuer convencional.

Però hi fa realment fred o no?Bé, això de fred és un terme relatiu. El que per alguns és fred pot no ser-ho tant per a altres. Jo, per exemple, vinc de Noruega... A la Península Antàrtica, que és on anem amb l’MS Fram, les tem-peratures de l’estiu austral oscil·len entre 0 i 8ºC. Res que no es pugui afrontar amb un equipament míni-mament adequat. Fins i tot les po-dríem qualificar d’agradables.

Quin tipus de viatgers partici-pen en els creuers polars?Normalment gent molt viatjada, cul-ta i que ha estat a tot arreu. Gent que de cop i volta sent que ha de visitar les regions polars per acabar de conèixer el món. O gent com jo, atacades per la febre polar. No falla: una vegada s’ha vist l’Antàrtida, tothom vol viatjar a l’Àrtic. I al revés: si primer és l’Àrtic després sempre ve l’Antàrtida.

Què experimenten els viatgers a l’Antàrtida que no puguin ex-perimentar a cap altre lloc? La magnitud del glaç, dels icebergs i de les glaceres, sense paral·lel a cap altre lloc del planeta. La fauna salvatge sense cap por a les perso-nes. I sobretot: el silenci. No hi ha cap soroll d’origen humà. Aquest silenci és com una revelació que mereix una profunda meditació.

Viatjar a l’Antàrtida és una ex-periència única a la vida?Sens dubte. I si no ho és, poc li fal-ta.

Per protegir l’ecosistema el Tractat Antàrtic prohibeix tota activitat comercial al continent, excepte el turisme. Però hi ha algú que reguli el turisme?Noruega és un país signatari del Tractat Antàrtic, així que per a no-saltres, que som una empresa no-ruega, el Tractat és llei. A més, Hur-tigruten és membre de la IAATO, les sigles en anglès de l’Associació Internacional de Tour Operadors Antàrtics. Gairebé totes les com-panyies que operen a l’Antàrtida en són membres i, com a tals, es comprometen a seguir el Protocol

de Protecció Ambiental del Trac-tat. Viatjant amb companyies com la nostra es dóna suport al turisme responsable.

Creus que les regulacions ac-tuals protegeixen el continent i garanteixen la seguretat dels viatgers?En la mesura que les companyies no inundin el continent amb gent i es mantinguin en la quantitat de pas-satgers actual, l’impacte ambiental és imperceptible. Fem un monito-ratge constant dels llocs on desem-barquem i any rere any revaluem la situació per assegurar que no da-nyem el medi ambient.

Ens podries dir els cinc llocs que més t’agraden?Neko Harbour, Petermann Island, Paulet Island, Snow Hill i Crystal Hill.

I ens podries dir un lloc de l’Antàrtida on sempre hagis vol-gut anar però encara no hagis visitat?N’hi ha molts! Si n’hagués de triar un potser escolliria Framheim, l’antiga base d’Amundsen a la badia de les Balenes. També m’encantaria visitar l’illa de Peter I o navegar al llarg de les costes del mar de Ross.

Les vacances perfectes per un Cap d’Expedició polar són en algun lloc tropical?Doncs no necessàriament! La tem-peratura és absolutament secun-dària. Les meves vacances perfec-tes són un viatge amb caiac o un trekking llarg, preferiblement amb una tenda a la motxilla.

VERE

NA

MER

ALD

I

ARN

AU F

ERRE

R

VERE

NA

MER

ALD

I

ARN

AU F

ERRE

R

ARNAU FERRER

10 - MÓN

Cap d’Expedició del vaixell polar MS Fram

Nascuda a Jølster, la Karin es va criar entre les glaceres i els fiords del comtat noruec de Sogn og Fjordane. Es va llicenciar en dret a la Universitat de Ber-gen i l’any 1998, decidida a viatjar i veure món, va entrar a Hurtigruten, la companyia del famós Exprés de la Costa. Després de treballar com a comp-table en varis vaixells, l’any 2002 va formar part de la primera tripulació de la companyia a l’Antàrtida i els fiords xilens. L’any 2005 combina per primera vegada la feina de comptable amb la de Cap d’Expedició als vaixells MS Nordnorge i MS Nordkapp. Des de 2009 exerceix exclusivament de Cap d’Expedició a bord del vaixell polar MS Fram, visitant regularment l’Antàrtida, Groenlàndia i Svalbard.

Shalana, el déu suprem, viu en un núvol de tempesta amb el foc sagrat. Shalana té un servidor, el corb, un ocell malcarat que sempre es fica allà on no el demanen. Un bon dia, cansat del seu comportament, Sha-lana l’expulsa del regne del núvol i

el deixa caure al mar. Desesperat, el corb comença a batre les ales però com que les té molles amb prou feines aconsegueix aixecar el vol. L’ocell insisteix i les bat cada vega-da més ràpid, aixecant un petit nú-vol d’escuma blanca destinat a con-vertir-se en l’illa de Haida Gwaii, la primera terra del món.A Haida Gwaii no hi viu ningú i el corb se sent molt sol, així que baixa a la platja de l’illa, fa dues piles de petxines i les transforma en dues do-nes perquè siguin les seves esclaves. Quan les dones es queixen perquè no ha fet cap home, el corb utilitza de nou els seus poders i transforma una de les dones en home, creant la primera parella del poble haida. Com que ja té les ales seques, el corb vola de retorn al regne del nú-vol de Shalana. Una vegada a dalt roba el foc sagrat, tira el fill de Sha-lana al mar com a venjança per ha-ver estat expulsat del regne del cel i, tot transformant-se en àguila, vola

de nou a l’illa de Haida Gwaii. Al fill de Shalana el rescata un peix i el porta a la platja de l’illa, on el troben la parella d’esclaus haida. L’esclava s’enamora del noi i junts fugen cap al sud emportant-se el foc sagrat. La parella tindrà una filla, de la qual s’enamorarà l’esclau haida que es va quedar a Haida Gwaii. Enfadat per l’oposició del pare de la noia al matrimoni, l’esclau esmi-colarà el foc sagrat, creant el sol, la lluna i les estrelles. Decidit a trobar esposa i convençut que en algun lloc del regne del nú-

vol hi ha d’haver una dona per a ell, l’esclau comença a disparar fletxes a la lluna, una darrera l’altra du-rant 365 dies. Al cap d’un any n’ha llançat tantes que pot pujar al cel utilitzant-les com a escala. Banyant-se en un llac d’aigües cristal·lines descobreix la dona que buscava, la rapta i se l’emporta a Haida Gwaii. El corb, enfadat perquè l’esclau ha marxat sense permís, el condemna a ser un esperit invisible fins a la fi dels temps. I com que també bus-ca parella, el corb es queda amb la noia.

LA REVISTA D’EUROVACANCES

El corb i la primera parellaEl mite de la creació segons els haida

EL MITE

KIM

AM

ATE

ARNAU FERRER

Els haidaEls haida són una de les nacions originals de la costa oest del Ca-nadà i juntament amb els tlingit i els tsimshian pertanyen a la Cul-tura del Nord-oest. Antigament formaven grups matrilineals es-pecialitzats en la pesca de sal-mó, la caça de mamífers marins i la recol·lecció de mol·luscs, tot i que també aprofitaven recur-sos de terra endins. Actualment viuen a l’extrem sud-est d’Alaska i a l’arxipèlag de Queen Charlot-te, a British Columbia, al qual anomenen Haida Gwaii. La nació la formen unes 8.000 persones.

PresentacionsEl CallPassejada per la Barcelona jueva

Dijous 13 de març a la tardaPreu: 8,5€ per persona

Poble nou i elcementiri VellPassejada per la Barcelonadesconeguda

Dissabte 5 d’abril al matíPreu: 12,5€ per persona

Eixample modernistaPassejada per la Barcelonade Cerdà

Dimecres 26 de març al matíPreu: 12,5€ per persona

Barcino i el GòticPassejada per la primeraBarcelona

Dissabte 22 de març al matí Preu: 12,5€ per persona

L’Església del Mar Passejada pels escenaris de la novel·la

Divendres 25 d’abril al matíPreu: 12,5€ per persona

Brasil

Índia sud

L’Exprés de la Costa

Nova Zelanda

Sri Lanka i Dubai

Xile

Romania

Islàndia

6 de març

13 de març

3 d’abril

8 de maig

15 de maig

22 de maig

20 de març

27 de març

1714Passejada per la Barcelonadel Setge

Dimarts 29 d’abril a la tardaPreu: 12,5€ per persona

MaçonsPassejada per la Barcelonamaçònica

Dimecres 7 de maig al matí Preu: 12,5€ per persona

SarriàPassejada per la història de la vila

Dissabte 10 de maig al matíPreu: 8,5€ per persona

Rambla de CatalunyaPassejada per la Barcelonasenyorial

Dimecres 21 de maig a la tardaPreu: 8,5€ per persona

BaetuloPassejada per la Badalona romana

Dimecres 28 de maig a la tardaPreu: 12,5€ per persona

GràciaPassejada per la històriade la vila

Dimecres 9 d’abril al matíPreu: 12,5€ per persona

El Parlamenti la CiutadellaVisita del Parlament i passejadapel parc

Dilluns 31 de març a la tardaPreu: 8,5€ per persona

Aquest març reiniciarem el cicle de presentacions de viatges que varem començar l’any passat. Les xerrades tindran lloc a les 18h del dia indicat al Restaurant Farga (Avinguda Diagonal 391, entre Rambla Catalunya i Pas-seig de Gràcia).

Presentacions gratuïtes. Ins-cripció obligatòria. Places limi-tades.

Amb la col·laboració de:

Barcelona està plena de carrers, places i edificis farcits d’història profunda i de detalls sorprenents. Només cal que algú ens ajudi a descobrir-los per convertir un carrer per on potser hem passat milers de vegades en un decorat extraordinari on es reflecteixi la història de la ciutat i a vegades del país sencer. Tot és qüestió de mirar amb ulls diferents.

Us proposem una nova sèrie de passejades per descobrir la ciutat, repetint alguns itineraris i proposant-ne de nous. Les sortides les operarem en dies laborables i dissabtes, en horaris de matí o tarda i sempre amb grups reduïts de 15 a 20 persones. Les passejades estan obertes a tots els clients i clientes d’Eurovacances a preu de cost (*). Places limitades. Inscripció obligatòria.

(*) Eurovacances opera aquestes sortides a preu de cost exclusivament per als seus clients. Els no clients poden consultar les tarifes a la nostra pàgina web.

Passejades BCN Més informació:www.viatgeseurovacances.net

SUGGERIMENTS