Laos

NÚMERO 6ESTIU 2014

AMB EL MEKONG A L’ÀNIMA

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Miquel MolistARQUEÒLEG AL PRÒXIM ORIENT

El cranc reialDELICATESSEN AL MAR DE BARENTS

PygoscelisELS PINGÜINS DE LA PENÍNSULA ANTÀRTICA

Nova YorkLA CIUTAT DELS GRATACELS AL CINEMA

Pascal FeierGUIA I ACTOR

DanubiCASTELLS A RITME DE VALS

món

Carta

Nº6 ESTIU 2014

2 - MÓN

Notícies del món

Pascal Feier

EL GUIA

Nascut a Madrid de pare i mare alemanys, en Pascal és professor de ballet clàssic, model pu-blicitari i guia turístic. Es va incorporar a l’equip d’Eurovacances l’any 2002 i gràcies al seu domini de la llengua i la cultura alemanyes normalment guia els diversos itineraris que Eurovacances té i ha tingut al país. Tot i això, a més d’Alemanya també el podem trobar a llocs tan diferents com Vietnam, Egipte, Japó o Xina.

DEL DIRECTOR

Fa un temps us vaig parlar de les imatges de retina, moments puntuals dels nostres viatges que han esdevinguts màgics per a nosaltres i que han passat a ser records inesborrables de la nostra vida.Dins d’aquestes experiències vitals també són importants les experimentades amb l’olfacte i el gust, que podríem batejar com a experiències gastronòmiques. En aques-ta categoria en tinc unes quantes que de tant en tant, quan tanco els ulls, encara puc olorar i assaborir, com la senzillesa i aroma d’un cafè colombià; l’olor i el gust embriagador d’un pollastre tikka masala; la suau textura d’un bon asado al palo en una estancia patagònica; i el profund gust a Mediterrani d’unes garotes.Només pensar-hi se’m fa la boca aigua i em venen unes ganes irrefrenables de desco-brir nous aromes i noves textures.I tu, estàs a punt per ampliar el paladar?

Alex Pàmies

Portes el turisme a la sang?Pràcticament! Vaig néixer a Madrid l’any 1962 i només dos anys més tard els meus pares, que eren hostalers, es varen traslladar a les illes Canàries, així que fins als 17 anys bàsica-ment vaig viure en hotels.

Professor de ballet clàssic, model publicitari i guia turístic. Ens pots explicar aquest cocktail? Des de petit el meu somni era convertir-me en actor, cantar i ballar. Després d’estudiar dret durant un any a Munic, vaig anar a Nova York a estudiar art dra-màtic, cant i ball durant tres anys. Ser model publicitari és una derivació de la meva carrera com a actor però el ballet clàs-sic, com el cant, és conseqüèn-cia directe del meu amor a l’art. Ser guia turístic forma part de la meva relació des de petit amb el món del turisme.

El ballet clàssic també t’ha portat a estimar la música clàssica. Com es reflecteix això quan fas de guia? La música, sigui clàssica o d’altres estils, m’ha acompanyat sem-pre. De petit, quan només te-nia 7 anys, em va impressionar veure la companyia de dansa de Maurice Béjart al teatre Guimerá de Tenerife; ballaven L’ocell de foc i, al dia següent, La consagració de la Primave-ra, ambdues d’Igor Stravins-ky. La música clàssica em fa moure, sentir i rememorar dife-rents moments de la meva vida. I el paisatge sempre m’evoca alguna peça musical. La músi-ca és una manera de conèixer l’ànima d’un país i és un recurs que utilitzo sempre que puc.

Ens pots suggerir cinc pe-ces de música clàssica per acompanyar cinc recorre-guts per Alemanya? Els Càn-tics de Santa Hildegarda de

Bingen per anar de Wiesbaden a Rüdesheim. El cor dels pele-grins de Tannhäuser per pujar a la Wartburg, a Eisenach. La música barroca de la Markgra-vina per anar de Bayreuth fins a Bamberg per la carretera co-marcal. La Novena Simfonia de Beethoven per recórrer la Selva Negra des de les cascades de Schaffhausen fins a Freiburg. I el Caçador furtiu de Karl Maria Von Weber per anar de Dres-den a Meissen per carreteres secundàries.

I cinc llibres per entendre el país? Els primers alemanys de S.Fischer-Fabian; Una peti-ta història alemanya de Hagen Schulze; Els Staufen i la baixa edat mitjana de Hartmut Boock-mann; L’emperador Frederic II d’Ernst H. Kantorowicz; i Car-les V, el cèsar i l’home de Ma-nuel Fernandez Alvarez.

Luxor - París - LuxorDesprés de 180 anys a l’exili, l’espoliat obelisc egipci de la plaça Concorde de París recla-ma la repatriació a la seva ciu-tat natal. La vibració produïda pel trànsit, la contaminació i la climatologia de la capi-tal francesa estan degradant aquesta obra d’art provocant profundes esquerdes en la seva estructura. El majestuós pilar de 3.300 anys d’antiguitat pro-vé de l’entrada del temple de Luxor on roman la seva parella que espera el seu retorn. S’han plantejat alternatives per man-tenir el castigat obelisc en terra francesa però, malgrat que el trasllat fou faraònic i va durar gairebé 3 anys, la millor solu-ció continua sent la devolució del monument a Egipte.

L’autobús londinenc, en pe-rill d’extincióMolts dels autobusos londi-nencs de dos pisos, coneguts com Routemaster, van ser eli-minats de la circulació l’any 2005, però degut a la forta pressió social l’aleshores al-calde Ken Livingstone en va deixar alguns exemplars. Ac-

tualment encara existeixen dues línies amb aquests auto-busos, però podrien tenir els dies comptats. La línia 15 i la línia 9 recorren les zones més emblemàtiques de la ciutat però, malgrat el caràcter icònic d’aquests vehicles sexagenaris, al juliol deixaran de circular com a servei públic. Tot i així moltes empreses els ofereixen en lloguer per a celebracions mantenint viu aquests històrics vehicles.

La magnitud d’Ostia AnticaDesprés de set anys de tre-ball, un equip d’investigadors britànics ha descobert que el port d’Ostia Antica, el més im-portant de Roma, era molt més extens del que es pensava. Sota la supervisió de les autoritats arqueològiques romanes s’ha trobat un nou tram de muralla que demostraria que al segle I aC el Tíber no limitava Ostia Antica sinó que la dividia en dues parts. Mitjançant pros-peccions geomagnètiques han identificat una muralla entre el port d’Ostia Antica i un altre anomenat Portus, així com tres magatzems de grans dimen-sions que proporcionen una

important informació sobre les activitats comercials de la ciu-tat durant l’època clàssica.

Els diaris de Humboldt La Biblioteca Nacional de Ber-lín presenta l’edició restaura-da dels diaris de l’explorador alemany Humboldt, recent-ment adquirida per la Funda-ció del Patrimoni Prussià. La documentació consta de més de 4.000 pàgines escrites du-rant les seves exploracions a Amèrica, iniciades l’any 1799. Aquests diaris, que compten amb extenses notes sobre art asteca, maia i inca, dibuixos d’espècies desconegudes i in-finitat de dades geogràfiques, encara no han estat estudiats en la seva totalitat. Les dades contingudes als diaris tenen un valor incalculable i es conside-ren testimoni del segon desco-briment d’Amèrica.

L’ACTUALITAT

ARNAU FERRER

EMMA POU

PASC

AL F

EIER

Direcció: Àlex Pàmies

Edició i coordinació: Arnau Ferrer

Disseny gràfic: Miquel Pàmieswww.vinilsidisseny.com

Han col·laborat en aquest número:Josep Lluís Barco, David Revelles, Carles Gisbert, Pere Morera, Emma Pou, David Vicens, Àlex Pàmiesi Arnau Ferrer

Correcció ortogràfica: Mireia Soler i Montserrat Batista

Fotografia: Pascal Feier, Miquel Molist, Àlex Pàmies i Arnau Ferrer

Il·lustració: Kim Amate

Fotografia de portada: Mekong, Age Fotostock

CRÈDITS

ARXI

U E

URO

VAC

ANC

ESAR

XIU

EU

ROVA

CAN

CES

ARXI

U E

URO

VAC

ANC

ES

ARXI

U E

URO

VAC

ANC

ES

MÓN - 3

LA REVISTA D’EUROVACANCES

LaosAmb el Mekong a l’ànima

A 130 quilòmetres al sud de la ciutat de Pak-se, el paternal Mekong s’esfilagarsa en mil braços i apropa el seu darrer regal: l’arxipèlag fluvial de les Quatre Mil Illes. Per explorar aquesta joia de la natura com cal, on milers d’illetes es conjuguen amb cascades i restes d’antics temples com el d’Oup Mong, del segle IX, completament envaït per la vegeta-ció, la millor opció és l’illa de Don Khong, la més gran de totes. Una de les parades claus és l’illa de Ban Khone, per visitar les restes de l’època colonial francesa i posar rumb a la cascada de Liphi, que marca la frontera amb Cambodja, i a les majestuoses cascades de Khong Phapeng. Aquestes cascades tenen un quilòmetre d’amplada i vint metres de longi-tud i són considerades el Niàgara d’Orient.

La monumentalitat de Luang Prabang, la persona-litat colonial de la capital, Vientiane, o la bellesa de l’arxipèlag de les Quatre Mil Illes... L’essència de Laos batega en cadascun d’aquests tresors, però cap d’ells representa millor al caràcter del país com l’omnipresent i paternal riu Mekong.No és arriscat afirmar que Laos, la nació més tranquil·la del sud-est asiàtic, és una projecció humana del gran riu que la travessa: el Mekong. I és que la gran artèria fluvial nascuda a les mun-tanyes de Tibet i que creua el país –durant 800 kilòmetres defineix la frontera amb Tailàndia- , imprimeix també un segell únic d’espiritualitat i serenor a la seva gent, amb un somriure perenne al rostre i amb els bioritmes assossegats del gran pare riu com a patró. Això justifica que tenir com a referència el curs del Mekong, de nord a sud del país, és la millor manera de descobrir la be-llesa natural i la riquesa patrimonial laosiana. Així ho demostra la ciutat de Luang Prabang: des del curs del Mekong, la seva aparició entre la ve-getació, amb les teulades dels palaus, temples i cases colonials que s’intueixen a la llunyania, és quasi un miratge. Una il·lusió que es fa encara més intensa si, després de pujar els 363 esglaons que donen accés al puig Phu Si, es gaudeix de les vistes panoràmiques de la ciutat, situada a la confluència del Mekong i el seu afluent, el Nam Khan. El cert és que a la tercera ciutat més im-portant del país i principal centre religiós laosià –acull més de 2.500 monjos budistes als seus 32 temples i monestirs- no li falten atractius. Antiga capital del reialme Lan Xang, Luang Prabang, té un patrimoni monumental, fusió d’arquitectura budista tradicional amb elements europeus de la seva etapa com colònia francesa, pel qual ha estat declarada Patrimoni de la Hu-manitat per la UNESCO. Exemple d’aquesta sim-biosi és el sumptuós Palau Reial, construït l’any 1904 durant l’època colonial. La ciutat està con-querida per antics temples budistes, com ara Wat Mai, una meravella construïda al segle XVIII, o el temple de Wat Xieng Thong, de mitjans del se-gle XVI. Un altre temple que no es pot deixar de visitar és Wat Aham, antiga residència del cap espiritual de Laos. Encara que si hi ha una icona de la religiositat local aquest és el temple de Wat Visun. Construït l’any 1513 durant el regnat de Chao Wisunarat, l’stupa de That Makmo és la seva gran atracció. Però Luang Prabang no només atrau pel seu pa-trimoni i la seva història. Per tastar el seu caràc-ter relaxat i acollidor només cal, amb la proximi-tat del crepuscle, passejar pel centre de la ciutat i gaudir del mercat nocturn que viu a un pas del Mekong. Impregnat d’aromes deliciosos -del cur-ri, del nem kao (coques farcides d’arròs) o del sai gok, la salsitxa local-, és tota una experiència sensorial. A més, el moll fluvial de Luang Pra-bang és el millor punt de partida per, remuntant el Mekong, fer una excursió amb vaixell fins a les coves de Pak Ou; excavades per la natura a la

part baixa d’un penya-segat, al seu interior con-tenen més de 4.000 estàtues de Buda. Una altra excursió fascinant és conèixer l’entorn natural de Luang Prabang, el que permet, per exemple, gaudir d’un safari amb elefant per conèixer la ri-quesa paisatgística de la reserva natural de Huay Sae o les tribus locals que viuen prop del riu Nam Khan.La següent coordenada ineludible és Vientiane, capital de Laos. Situada com no podria ser d’una altra manera a la ribera del Mekong, la ciutat és cosmopolita i principal punta de llança de la mo-dernitat a Laos, tot i que encara atresora el seu llegat històric. L’antiga Wieng Chan (literalment, ciutat de sàndal) té entre les seves joies el temple de la monarquia laosiana, el Haw Prakeo. Cons-truït a mitjans del segle XVI pel rei Setthathirath, des de l’any 1970 és un museu que conté nom-broses estàtues de Buda. Un altre dels seus tre-sors és el Monestir de Vat Sisaket i l’espectacular stupa sagrat de That Luang (segle XVI), símbol de la nació. Un dels plaers que ofereix Vientiane al vespre és passejar per la ribera del Mekong i gaudir de la posta de sol mentre s’assaboreix una laap, l’emblemàtica amanida laosiana a al-gun dels restaurants i parades il·luminades per fanalets de paper. Un suggeriment: Vientiane és un magnífic campament base per explorar el seu entorn, com ara Vang Vieng, ciutat situada Me-kong avall entre l’espessor de la selva i rodeja-da d’impressionants grutes com Hoi, Xang i Pha Thao o els ràpids del riu Ngum. Per suposat, Pakse, és una altra de les coordena-des imprescindibles del sud. El seu port fluvial permet, per exemple, una excursió amb vaixell rumb a Champasak. Mai l’expressió el millor del viatge és el camí assumeix un valor més clar: el trajecte pel riu descobreix un paisatge d’exuberant vegetació, boniques platges de sorra fina i roques de formes capricioses. Champasak té com a gran atracció l’antic complex religiós del període khmer de Vat Phou. Construït al se-gle X i declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, la seva visita permet contemplar les restes arqueològiques dels pavellons, el Santuari de Shivalingam i l’enigmàtica Roca del Cocodril, on se celebraven els sacrificis. Des de Champa-sak, la reserva natural de Dong Hua Sao està molt

LA DESTINACIÓ

propera, per la qual cosa és més que recomana-ble fer una escapada a la famosa cascada de Tad Lo, a les terres altes de Tadlo Bolaven, i als po-bles d’Alak, Nge i Katu, habitats per tres grups ètnics diferents. El Mekong continua inexorable el seu camí cap al sud fins arribar a la seva darrera expressió de grandària a Laos: l’arxipèlag fluvial de les Qua-tre Mil Illes, un escenari únic del gran riu que durant l’època de les pluges pot arribar a tenir una amplada de 14 quilòmetres. És la seva dar-rera ofrena a Laos abans de creuar Cambodja i Vietnam per morir, com ha viscut durant segles al país de la seva ànima: amb un delta majestuós, serè i plàcid.

Un mar d’illes

DAVID REVELLES

ARXI

U E

URO

VAC

ANC

ESAR

XIU

EU

ROVA

CAN

CES

Nº6 ESTIU 2014

AntàrtidaLa dimensió històrica del paisatge

L’Antàrtida és el continent més salvatge del món. I ho continuarà sent en un futur proper gràcies al Protocol de Protecció Ambiental, signat l’any 1991 i en vigor des del 1998. El protocol reco-neix a l’Antàrtida un estatus únic entre les zo-nes protegides del planeta i reserva el continent exclusivament per la pau i la ciència. D’alguna manera, el protocol consagra un fet evident –que l’Antàrtida és un lloc salvatge- però n’amaga un altre de menys conegut: que l’Antàrtida també té història. I encara que sembli un contrasentit en un lloc tan poc tocat per les activitats humanes, la història impregna fins el darrer racó de la pe-nínsula Antàrtica.Tot i trobar-se a només 1.000 quilòmetres al sud de Sud-amèrica, a la península no hi va arribar mai ningú fins l’any 1819, quan William Smith va veure els cims de les Shetland del Sud. Per primera vegada a la història recent de la huma-nitat es descobria un continent sense població nativa i, per tant, amb accidents geogràfics sen-se nom. D’aquesta manera, batejar muntanyes,

Península AntàrticaLa península Antàrtica és la prolongació cap a Sud-amèrica de les anomenades muntanyes Transantàrtiques i constitueix, juntament amb Victoria Land, a l’altra banda del continent, un dels paisatges més espectaculars del món, amb muntanyes de magnitud alpina enfon-sant-se directament al mar, bases científiques, restes històriques i colònies amb desenes de milers de pingüins. Gràcies a la seva proxi-mitat a Terra del Foc, la península Antàrtica també és el lloc més accessible i més visitat del Setè Continent.

LA HISTÒRIA

illes, glaceres, badies, canals i ports naturals es va convertir en una part inseparable de l’activitat humana al Setè Continent.Els viatges de William Smith, per exemple, es poden seguir a l’illa Smith, a l’arxipèlag de les Shetland del Sud, i a l’estret de Bransfield, entre aquest arxipèlag i el continent, batejat en honor de l’oficial de l’armada britànica que va acom-panyar a Smith en el seu segon viatge. Els caçadors de foques que varen arribar a l’estela de Smith varen deixar topònims com Yankee Har-bour, a l’illa Greenwich, la cèlebre illa Decep-ción, un dels llocs més visitats de l’Antàrtida, i Palmer Land, a l’extrem nord de la península. Davis Land porta el nom de John Davis, protago-nista del primer desembarcament al continent, i el mar de Weddell, situat a l’est de la península i cèlebre gràcies a l’expedició d’Ernest Shackleton a bord de l’Endurance, el de James Weddell, un foquer amb poca fortuna com a caçador però mol-ta sort com a explorador. L’element geogràfic més evident de les costes del mar de Weddell és la gran plataforma de glaç de Larsen, batejada en honor del noruec Carl Anton Larsen, pioner de la caça de balenes a l’oceà An-tàrtic i un dels personatges més desconeguts però més transcendents de la història del continent. Larsen va ser el capità del vaixell Antarctic du-rant la rocambolesca expedició sueca d’Otto Nor-denskjöld dels anys 1901-1904, amb escenaris tan destacats com la cabana de Hope Bay, on tres científics van passar una hivernada desesperada, la cabana de l’illa Paulet, on va viure el mateix Larsen, o l’estret de l’Antarctic, batejat amb el nom del vaixell.A l’altra banda de la península Antàrtica hi ha el mar de Bellinghausen, el comandant rus que

entre 1819 i 1821 va completar la primera cir-cumnavegació del continent. Les seves aigües banyen les costes exteriors de les illes Liège, Brabant i Anvers, batejades durant l’expedició belga d’Adrien de Gerlache de 1897-1899. Durant aquesta expedició, en què també parti-ciparien el noruec Roald Amundsen i el nord-americà Frederick Cook, es cartografiaria bona part de la costa occidental de la península i es posaria nom a llocs tan coneguts pels viatgers com l’impressionant canal de Gerlache, l’illa Cu-verville o la badia d’Anvord. La cartografia de la zona seria completada anys més tard pel francès Jean-Baptiste Charcot, el primer en navegar les aigües del canal de Lemaire, amb tota seguretat el passatge més espectacular de l’Antàrtida. La caça de balenes, que marcaria la història del Setè Continent durant la primera meitat del se-gle XX, es pot seguir al port de Neko Harbour, que porta el nom d’un vaixell balener, a Para-dise Bay, batejada amb aquest nom per ser un port excel·lent, i sobretot a les restes de l’estació balenera Hector a la badia Whalers, a l’illa De-cepción.Avui, desenes de bases puntuen les costes de la península Antàrtica. Algunes són relíquies del passat, com la britànica Port Lockroy, converti-da en museu i mantinguda tal i com era als anys seixanta, altres són veritables poblets destinats a demostrar sobirania, com l’argentina Esperanza o la xilena Frei-Marsh, i encara són més les que desenvolupen una activitat científica real, amb una quarantena d’estacions de quinze estats di-ferents, entre ells Espanya. Des d’aquestes bases s’escriu la història futura del continent. Els noms dels seus protagonistes, però, encara no surten als mapes.

4 - MÓN

ARN

AU F

ERRE

R

ARNAU FERRER

LA REVISTA D’EUROVACANCES

El cranc reialDelicatessen al mar de Barents

Amanida d’alvocat,mango i cranc reial

Febrer. Arribo a Kirkenes, una llu-nyana població situada al nord de Noruega, a uns escassos 15 quilò-metres de la frontera amb Rússia; la llum solar en aquesta època de l’any només escalfa 4 o 5 hores el territori; l’objectiu del meu viatge és poder gaudir d’un dels tresors gas-

tronòmics que amaguen les aigües compartides per Noruega i Rússia del mar de Barents, el cranc vermell reial.La temperatura és molt baixa; els termòmetres marquen 20 graus sota zero i la sensació de fred és intensa. En baixar del vaixell, m’espera en

Ron, un noruec tranquil i apassionat de l’àrtic. Des de fa uns anys dirigeix una empresa dedicada a l’aventura a l’àrtic. S’encarrega d’organitzar excursions amb motos de neu i tri-neus estirats per gossos huskies a la recerca de les espectaculars aurores boreals. Agafem el cotxe i ens des-

placem fins a una granja del fiord de Jarfjordbotn on ens esperen dos pescadors russos que fa 10 anys que pesquen el cranc reial. Ens guarnim amb uns vestits tèrmics i tot seguit agafem les motos de neu per cir-cular sobre les aigües glaçades del fiord. Al cap de mitja hora arribem a una esquerda al glaç i ens atu-rem. Els dos pescadors es vesteixen amb equips de neoprè i a través de l’esquerda es submergeixen al mar. Al cap d’una estona tornen a pujar amb dos espectaculars crancs reials de 10 quilos de pes. Retornem a la granja i els russos canvien la pes-ca per la cuina. Un cop bullits els crancs amb l’aigua salada del fiord, ens apleguem al voltant de la taula. És quasi negra nit quan comencem a menjar. La seva carn és dolça, suau i consistent alhora. Degustant aquest fastuós producte, entenc el perquè de la seva fama i del seu preu. És tant el plaer que em pro-dueix menjar-los que no m’adono que el cel s’ha convertit en un for-midable espectacle de llums verdo-

ses que ballen formant impressio-nants formes de colors. El moment és sublim, extasiant... Em trobo gaudint alhora d’un dels grans pro-ductes de la cuina noruega i d’una representació meravellosa d’un dels fenòmens més impactants de l’àrtic: les mítiques aurores boreals. Tot sembla fet exprés per l’ocasió…es pot demanar més?

Per a 4 persones:- 400 gr. de carn de cranc reial. A Catalunya es comercialitza amb el nom de Chatka - 2 alvocats grans i tallats a ro-danxes. - 1 mango pelat i tallat a ro-danxes fines.- Sal Maldon, pebre i oli d’oliva verge extra.

En un plat cobrim el fons amb les rodanxes d’alvocat. Sobre l’alvocat hi disposem les rodanxes de man-go. Afegim per sobre el mango un polsim de sal Maldon i una mica de pebre negre. Per acabar hi afe-gim a sobre la carn de cranc reial desfilada i ho reguem tot amb un bon raig d’oli d’oliva verge extra i ja ho tenim llest. Tot un contrast de sabors!

L’ÀPAT

ARXI

U E

URO

VAC

ANC

ES

ARXI

U E

URO

VAC

ANC

ES

DAVID VICENS

De Bering a Barents

El cranc reial va ser introduït al mar de Barents a la dècada de 1960 des del mar d’Okshotsk, a l’extrem oriental de Sibèria. Els crancs es van aclimatar perfecta-ment al nou entorn i a poc a poc van començar a colonitzar les ai-gües noruegues. Als anys 80 els pescadors locals van iniciar la seva explotació i des d’aleshores pescadors russos i noruecs han arribat a diversos acords per a la seva pesca i comercialització. Actualment es permeten captu-rar 150.000 exemplars a cada territori.

Nº6 ESTIU 2014

PygoscelisEls pingüins de la Península Antàrtica

ARN

AU F

ERRE

R

ARXI

U E

URO

VAC

ANC

ES

Els pingüins (família Spheniscidae, ordre Sphe-nisciformes) són un grup d’ocells marins no vola-dors que habiten a l’hemisferi sud. Amb la seva elegant coloració blanca i negra i el seu caminar més aviat galdós, els pingüins són probablement el grup d’aus més diferents i especialitzats.Contràriament al que la majoria de gent pot pen-sar, els pingüins no requereixen de baixes tem-peratures ambientals per sobreviure sinó de les grans concentracions de nutrients que hi ha a les aigües fredes properes a l’Antàrtida. La majoria de les 17 espècies reconegudes viuen i nien al sud del Front Polar que defineix l’oceà Antàrtic. Les aigües tropicals que envolten l’Equador ac-tuen de barrera i impedeixen que els pingüins es dispersin més al nord. El pingüí de les Galápagos (Spheniscus mendiculus) és l’espècie més septen-trional i pot niar en aquestes illes gràcies a la corrent freda de Humboldt provinent del sud de Xile. Amb l’excepció de les activitats de muda i repro-ducció durant l’estiu antàrtic, els pingüins passen la major part del seu cicle vital a l’oceà. El seu cos fusiforme i hidrodinàmic els permet moure’s àgil i eficientment en el medi aquàtic. Els seus ossos són rígids i sòlids incrementant així la seva massa corporal per facilitar el busseig i la immer-sió. Les ales són més aviat petites, amb els ossos aplanats i la majoria d’articulacions fusionades, fet que les transforma en unes excel·lents aletes per a la propulsió dins l’aigua. Utilitzen les po-tes i la cua com a timó. Les seves plomes són curtes i rígides, densament unides les unes a les altres i recobertes per un oli que segregat les fa impermeables. La presència d’aquest oli, junta-ment amb una gruixuda capa de greix subcuta-ni i la capa fina d’aire calent que queda atrapat entre les plomes i la pell, proporciona al pingüí l’aïllament necessari per sobreviure a les condi-cions del continent i l’oceà Antàrtic. Les potes, la part més propera al cos del revers de les aletes

El pingüí emperador (Aptenodytes forsteri) és segurament el més gros i emblemàtic de tots els pingüins, amb una altura mitjana de 1,15 m i un pes de fins a 45 kg. L’esquena és fosca de color gris-blavós, el cap negre amb àrees de color taronja i groc al coll, les parts inferiors blanques i canvien a groc clar a la part supe-rior del pit. Arriben a submergir-se fins a 450 m per capturar peixos, crustacis i calamars i no construeixen nius per criar. Entre 270.000 i 350.000 exemplars d’aquesta espècie estan confinats a la costa antàrtica durant l’estació reproductiva. La colònia de pingüins empe-rador més septentrional es troba a Margarita Bay, a la costa oest de la península Antàrtica.

L’ANIMAL

i, en algunes espècies, determinades parts de la regió facial, estan exemptes de plomes i els ser-veix per dissipar calor en dies càlids i moments de gran activitat. De tots els ocells, els pingüins són els millors ne-dadors. Saltar de forma repetida fora de l’aigua com fan els dofins permet als pingüins respirar sense perdre velocitat i disminuir la despesa energètica de la natació, donat que els moviments a l’aire tenen menys resistència. Gràcies a les ur-pes ben afilades de les potes, fora de l’aigua els pingüins caminen amb seguretat sobre el gel, la neu i les roques. No obstant, és freqüent veure’ls desplaçar-se sobre el gel recolzats sobre el ven-tre amb un moviment semblant al de la natació, utilitzant menys energia que caminant erectes i movent-se més ràpid.Els pingüins són pares molt atents i tant mas-cles com femelles comparteixen el treball de la cria amb igual responsabilitat. Les espècies que construeixen nius ho fan a les zones lliures de neu i gel utilitzant petites pedres, plomes i d’altres objectes. Els mascles i les femelles de la majoria d’espècies alternen la incubació de l’ou i l’alimentació del poll mentre el company s’alimenta al mar. Excepte el pingüí emperador, que nia a l’Antàrtida durant l’hivern austral, la majoria de pingüins nien durant els mesos d’estiu. Una de les tres espècies principals de la penín-sula antàrtica és el pingüí d’Adèlia (Pygoscelis adeliae) amb una població aproximada de 4 a 5 milions d’individus. És el més petit dels pingüins antàrtics amb una altura de 70 cm i pes mitjà de 5 kg. De color completament negre al cap i al dors, és blanc a l’abdomen i al pit. Té un bec rogenc amb la punta negra, les potes rosades i un cridaner anell blanc al voltant de l’ull. Nia únicament al sud dels 60º de latitud sud, més al sud que qualsevol altra espècie, fins i tot que els pingüins emperador. Són els primers a retornar

a l’Antàrtida quan el paquet de gel hivernal co-mença a desfer-se. Existeixen aproximadament 520.000 exemplars de pingüí de corona blanca (Pygoscelis papua), fàcilment identificables pel seu bec vermell bri-llant i la presència d’una franja de color blanc sobre el cap i els ulls. Com la resta de pingüins, el dors del cos és fosc i el ventre blanc. És la ter-cera espècie més gran amb una altura de 80 cm i un pes mitjà de 6 kg. El 85% de la seva dieta està composta de krill, sent la resta de captures, peixos. És l’única espècie que continua alimen-tant els seus polls després que aquests hagin em-plomat, i també la darrera espècie que abandona els llocs de reproducció (finals de març). La població estimada del pingüí de cara blan-ca (Pygoscelis antarcticus) és de 8 milions d’individus. Els adults arriben als 77 cm d’alt i un pes de 5kg. Són fàcilment diferenciables per la banda negra que s’estén darrera de cada ull i s’uneix sota la barbeta. L’extrem del cap i l’esquena són negres, amb parts blanques per sota. La cara i el coll són blancs. S’alimenten de crustacis i peixos. Arriben a les seves colònies reproductives entre octubre i novembre, i gràcies a les seves robustes potes són capaços de niar sobre pendents de fins a 100 m d’alt on mantenen els nius i els polls secs. De tots els pingüins que nien a l’Antàrtida, són els més sorollosos.

PERE MORERA

6 - MÓN

Pingüí emperador

LA REVISTA D’EUROVACANCES

PersèpolisLa ciutat del Rei de Reis

EL JACIMENT

Cremada per Alexandre el Gran, víc-tima de nombrosos terratrèmols, del pas dels anys i de les extremes con-dicions climatològiques de la zona, i tot i així, quan un arriba a l’entrada de Persèpolis, entén a l’instant la importància i la magnitud de la que fou la capital cerimonial del gran imperi persa aquemènida.Pars, com se la coneixia en persa antic, fou començada a construir l’any 512 aC per Darios I el Gran i ampliada pel seu fill Xerxes I i el seu nét Artaxerxes I. Va ser pensa-da per convertir-se en el santuari dinàstic i centre del primer gran imperi multicultural de la història. Aquest integrava fins a 28 nacions diferents, amb els seus respectius reis, religions i cultures. Persèpolis va ser construïda amb mà d’obra re-munerada i qualificada, amb arqui-tectes i artesans vinguts de diferents països de l’imperi, com Babilònia, Jònia o Egipte.Per dur a terme aquest projecte Da-

rios I va escollir la part baixa de la formació rocosa del Kuh-e Rahmat, que d’aquesta manera es convertiria en el símbol de la dinastia aquemè-nida, i es va fer construir una ter-rassa artificial de 135.000 m2 per anivellar el terreny que acolliria les construccions més impressionats de l’època.L’accés a la terrassa es fa per una escala monumental que dóna pas a la colossal Porta de les Nacions, per on caminaven les delegacions vingudes d’arreu de l’imperi per celebrar l’Any Nou i honorar al Rei de Reis. És fàcil imaginar com de bocabadats devien quedar al con-templar les ciclòpies construccions, amb edificacions com l’anomenada Apadana, sala de les audiències de Darios, on les columnes arriben als 20 metres d’alçada; els frescs, les catifes i els relleus del palau de Da-rios; el Trplyon o sala d’audiències de Xerxes; El Hadish o palau de Xerxes; el palau de les Cent Co-

lumnes; o la mateixa sala del Tre-sor, totes elles construccions sense paral·lel a cap altre lloc del món. Avui de Persèpolis només en que-den restes, però quan s’accedeix al recinte arqueològic per la mateixa escala per on pujaven les delega-cions fa més de dos mil anys i es contemplen els relleus representant als dignataris medes, capadocis, egipcis, nubis i fenicis que visita-ven a l’emperador, un es fa la idea de com d’impressionant havia de ser per aquests representants estar davant de la persona més poderosa del món.

Ernst Emil Herzfeld

Nascut a Celle, Alemanya, l’any 1978, és una de les figures més rellevants, de la primera meitat del segle XX, en el coneixement de l’antiguitat del Pròxim Orient i Iran. És un dels científics que amb el seu treball més ha con-tribuït en el coneixement de Per-sèpolis, del món islàmic, sassà-nida i l’arqueologia prehistòrica i la història d’Iran, Iraq i Síria. Va ser el primer professor del món en arqueologia del Pròxim Orient i va ser una peça clau en elaborar el primer projecte i pos-terior Llei Persa d’Antiguitats.

ÀLEX PÀMIES

ÀLEX

PÀM

IES

Nº6 ESTIU 2014

El pont de MustaphaAR

XIU

EU

ROVA

CAN

CES

El riu Danubi sempre ha estat objecte de poemes, cançons, llibres i romanticisme. Sembla que porti no tan sols aigua, sinó també art, música i, per descomptat, riquesa, ja que ha estat i és via de comunicació dels països que vertebra.És inevitable murmurar la tonada del Danubi Blau. És com si el recorregut sinuós del riu ha-gués inspirat Johann Strauss l’any 1867 a crear el vals més famós de la història.Al llarg dels seus 2.888 km, des del seu naixe-ment a la Selva Negra fins la seva desemboca-dura al mar Negre, tots els països que travessa han utilitzat el gegantesc curs d’aigua per moure mercaderies, passatgers i pensaments. Per tal de controlar aquest moviment al llarg de la història s’han construït molts castells i, malgrat no ser tan famosos com els castells del Rin, estan plens d’històries d’amor i de guerra.Seguint les petjades d’emperadors i prínceps, ca-vallers i comtes, prop de setanta castells, palaus i residències voregen com a lluentes perles la Ruta dels Castells, i es presenten com a impressio-nants testimonis del passat de ciutats, monestirs, edificacions religioses i profanes de l’edat mitja-na i d’èpoques posteriors.Comencem el nostre recorregut al castell de Nie-derhaus, situat a la ciutat de Passau, just on con-flueixen els rius Danubi i Ilz. Els seus orígens es remunten a les lluites dels germànics contra els romans. La construcció del castell data de l’any 1250 i era el lloc on es pagaven els impostos a l’emperador per poder mantenir les guerres i, al-hora, actuava com a residència dels bisbes. Més tard esdevé presó per als monjos i nobles mas-sa rebels o amb idees revolucionàries. L’artista alemany Ferdinand Wagner compra el castell a principis del segle XIX per tal de preservar-ne el

caràcter històric.Ja en territori austríac trobem el castell de Schönbühel, construït a principis del segle XII damunt d’una gran roca granítica de més de 40 m d’alçària. La seva estratègica posició el feia quasi inexpugnable. A partir del segle XIV pas-sa a mans de l’abadia de Melk, la qual inspira Umberto Eco per escriure El nom de la rosa. A partir del segle XIX passa a mans privades quan l’adquireix el comte Franz von Beroldingen. La seva visita és un dels grans atractius de la ciutat d’Aggsbach.Però és sens dubte el castell de Dürnstein el que més atrau la nostra atenció. És un lloc del qual hom s’enamora de seguida. Situat a la vall de Wachau, envoltat de vinyes per tot arreu, apa-reixen les ruïnes del castell on al segle XII hi ha empresonat el rei Ricard Cor de Lleó, acusat d’homicidi. El rei va estar segrestat i empresonat fins que el seu servent i trobador Blondel el va trobar. Segons diuen, Blondel el va buscar durant anys, anant de castell en castell cantant la seva cançó fins que a la fi ho va aconseguir. Fins i tot hi ha qui diu que Blondel era en realitat l’amant del rei Ricard.Seguint el curs del Danubi i arribant a Budapest apareix la imponent silueta del castell de Buda,

residència dels reis d’Hongria i posteriorment dels monarques de la corona austro-hongaresa. L’emperadriu Maria Teresa i l’emperador Fran-cesc Josep I hi varen dur a terme importants tas-ques de reconstrucció. Durant el Renaixement el castell es va omplir de músics, escriptors, pintors i astrònoms, esdevenint un dels centres culturals més rics de l’Europa central i oriental.Finalitzem el nostre viatge al castell de Golubac, situat a Sèrbia, prop de la frontera amb Romania. Els seus orígens daten, igual que molts d’altres, de l’època dels romans. El seu nom deriva de golub que significa colom. Durant l’edat mitjana els territoris servien de regions limítrofes amb l’imperi Bizantí. Després de la caiguda de Bi-zanci davant dels turcs otomans, Sèrbia passa a formar part de l’Imperi. El rei hongarès Segimon de Luxemburg es veu forçat a aturar l’avenç de les tropes islàmiques. Però finalment l’any 1428 cau la Fortalesa de Golubac, i molts soldats hon-garesos, polonesos i serbis són executats pels oto-mans a les masmorres del castell.Pocs quilòmetres després arribem a la desembo-cadura del Danubi... gairebé 3.000 km d’història recorreguts per aquesta gran autopista aquàtica d’Europa.

El pont de Mustapha Malick Gaye no és ni el més bonic ni el més fotogènic ni el més famós dels dos ponts que porten a la ciutat insular de Saint-Louis. Aquesta distinció l’ostenta el pont metàl·lic de Faidherbe, construït entre l’illa i el barri de Sor. Però és el de Mustapha el que millor defineix l’essència de la capital històrica de Se-negal. A una banda del pont hi ha el centre his-tòric de Saint-Louis, amb els seus carrers traçats amb tiralínies, les façanes d’estuc escrostonat pintades amb tons pastel i l’ambient endormiscat propi de les ciutats saharianes quan el sol encara apreta. A l’altra banda hi ha el barri de pescadors de Guet Ndar, de cases minúscules i famílies im-menses que desborden els edificis i fan vida al carrer perquè als habitatges ja no hi cap ni una agulla. El barri és a la Langue de Barbarie, una llarga i estretíssima península entre l’Atlàntic i el braç occidental del riu Senegal que gràcies a la voracitat de l’oceà cada dia és menys llarga i més estreta. La platja fluvial de l’interior de la penín-

sula és de fet el port de pesca de la ciutat.A banda i banda del pont de Mustapha, cen-tenars d’embarcacions decorades amb colors llampants descansen varades a la platja. La sensació de pau i tranquil·litat contrasta vivament amb el trànsit de persones i cotxes que travessen el pont i en-cara més amb el frenesí caòtic a la plaça princi-pal de Guet Ndar. Vehicles de totes les èpoques, persones de totes les edats i artesans de totes les professions es disputen el poc espai disponible amb la multitud que va i ve de la platja que mira a l’oceà. S’hi accedeix per unes escales estretes sense capacitat aparent pels milers de persones que s’acumulen a la sorra. Totes són aquí per comprar peix directament a les barques que va-ren a la platja.

En una escena que es repeteix al llarg de la costa, eixams de compradors envolten les embarcacions tan bon punt toquen terra i en pocs minuts allibe-ren als pescadors de la seva càrrega. Llavors els compradors satisfets refan el camí fins l’escala estreta per tornar al caos de la plaça principal de Guet Ndar. La gent del barri ja és a casa. Els que no hi són enfilen la ciutat antiga travessant el pont de Mustapha. L’amic Xavier, que del món ho ha vist pràcticament tot, resumeix l’ambient en una frase: Això és com Calcuta però a l’Àfrica!

Castells a ritme de valsDanubiEL RIU

LA CRÒNICA

PEP BARCO

ARNAU FERRER

8 - MÓN

ARN

AU F

ERRE

R

LA REVISTA D’EUROVACANCES

Nova YorkLa ciutat dels gratacels al cinema

Nova York no és capital de cap país, ni tan sols és capital d’estat, simplement és la capital del món. Ciutat iconogràfica que ha servit d’escenari per una quantitat immensa de pel·lícules de tots els estils i per a tots els gustos. Primer de tot, cal destacar tres mestres que han emplenat sales arreu del món retratant la gran poma: Woody Allen i les seves cabòries a Man-hattan, Martin Scorsese a Taxi driver i Francis Ford Coppola destil·lant l’ambient tèrbol dels clubs de jazz a Cotton Club. Com bé sabreu, els tres són directors prolífics, així que teniu a l’abast molts més títols, la majoria imprescindibles. Com a curiositat, els tres plegats van dirigir un irregu-lar film que il·lustra el motiu de l’article: Històries de Nova York. Un bon punt de partida per familiaritzar-nos amb aquesta immensa ciutat és Un dia a Nova York, amable recorregut turístic que fareu de la mà de Gene Kelly i Frank Sinatra a ritme de musical; dins d’aquest gènere també emergeix el clàssic West side story, un Romeu i Julieta novaiorquès.

Més modernes, el dur aprenentatge de l’acadèmia de Fame i el retrat del naixement de la música disco a Saturday Night Fever, que van trencar els motlles a la seva època.Prosseguiré amb pel·lícules que van marcar la meva joventut; crec que, a part de ser prou en-tretingudes, ens permetran voltar pels carrers d’aquesta ciutat universal: la genial i poca-solta Caçafantasmes, el nen que es fa adult a Big i el passeig urbà de Difícil de matar III, amb Bru-ce Willis. Nova York és una ciutat dura, els seus baixos fons temuts, l’èpica odissea de Warriors i policies emblemàtics com Serpico i Shaft en són testimonis; la màfia també té el seu podi, retrata-

VIATGES DE PEL·LÍCULA

da amb prodigiosa precisió a la saga de El Padrí, a Un dels nostres i a El Funeral. No gaire lluny, el diner crida el diner, a l’epicentre mundial de les finances, Wall street d’Oliver Stone i la recent estrenada El llop de Wall street, amb les seves trames trepidants, o l’inquietant Margin call, ens mostraran personatges despietats que tenen com

a hàbitat l’interior dels gratacels.A part de grans històries, aquesta gran ciutat també conta les anècdotes dels seus ciutadans anònims. Personatges quotidians que trobarem a Smoke, de l’escriptor bandera de Nova York Paul Auster; en el conflicte racial de Fes allò que és correcte de Spike Lee; en els somnis esquerdats d’Esmorzar amb diamants, o en una història ple-na d’humanitat com El rei pescador. En comèdies romàntiques veurem una ciutat més ensucrada: Quan Harry va trobar a Sally, Un dia inoblidable o Serendipity en són els millors representants; un pas més enllà hi trobem films farcits d‘atractiva frivolitat com El diable vesteix de Prada o Sexe a Nova York, descendent d’una exitosa sèrie de te-levisió homònima que va crear escola juntament amb l’excel·lent Friends.Nova York també és la llar de la majoria de su-perherois: Superman, Spiderman, els Quatre Fantàstics... Personatges que en paper o al cine solen salvar la ciutat, en la mateixa mesura que monstres com King Kong o Godzilla s’entesten en destrossar-la. Fins i tot, més d’una vegada, Holly-wood ha aconseguit deixar-la feta miques. El dia de demà o Sóc llegenda en són alguns exemples. En tot cas, recordeu que el destí de l’estàtua de la llibertat és convertir-se en resta arqueològica

en un planeta de simis.Nova York també ha estat una ciutat terrorífica. Roman Polansky s’encarregà de filmar l’angoixant La llavor del Diable. Al seu torn, Keannu Reaves i Al Pacino negocien a Pactar amb el diable; potser es tracta d’un títol menor, però compta amb brillants localitzacions de la ciutat. Per la seva banda, Cigne negre acaba mostrant un tene-brós i desequilibrat ambient dins del ballet clàs-sic. Per acabar, personalment, voldria destacar una brillant metàfora social vampiro-metafísica, perpetrada per l’inclassificable Abel Ferrara: The Addiction.Amb aquest recull he volgut llistar alguns films capaços de transportar-nos a Nova York. Si hi viatgeu segur que us vindrà de gust trepitjar les localitzacions concretes de les vostres pel·lícules favorites. Per esbrinar-ho només cal consultar l’abundant bibliografia que trobareu en paper o a internet.

CRO

SS C

REE

K PI

CTU

RES

ZOET

ROPE

PIC

TUR

ES

MIR

ISH

PIC

TUR

ES

CARLES GISBERT

MÓN - 9

Banda Sonora

Només cal repetir dues vegades el nom de la ciutat, com si fos un conjur, perquè ens vin-gui al cap el seu himne. Cançó que pertany a un musical de Martin Scorsese, interpretada originalment per Liza Minnelli però immor-talitzada pel gran Frank Sinatra. Ell mateix cantà una altra cançó també anomenada New York, New York a Un dia a Nova York.A l’urbs més mestissa hi sonen tots els pals del món, però com que aquest requadre és curt i només fa referència a bandes sonores em cenyiré a recordar-ne alguna: Gene Kelly serà etern Ballant sota la pluja, així com John Travolta bellugant-se al ritme d’Staying alive. West side story, amb el seu tema America, així com Fame, encara avui sobreviuen al cinema i sonen amb força als teatres. Per últim, no em voldria oblidar de la melodia de Duke Elling-ton Creole Love Call interpretada a Cotton Club i el divertit tema de Caçafantasmes; són dues cançons que em van fascinar quan era ben petit.

Nº6 ESTIU 2014

Miquel MolistL’ENTREVISTA

Què busca un prehistoriador al Pròxim Orient que no pu-gui trobar en un altre lloc? El Pròxim Orient és una zona de gran interès per l’arqueologia i la prehis-tòria en particular, amb problemàti-ques històriques d’ampli abast. Per exemple, és un dels únics llocs del món on els neandertals compartien espai amb els homínids moderns fa uns 50.000 anys. Nosaltres però in-vestiguem l’origen de l’agricultura i la ramaderia, ja que aquí és on es produeix de forma autòctona per primera vegada.

I perquè l’agricultura i la ra-maderia s’inicien precisament aquí? Són vàries les raons que ho expliquen. Hi ha factors ambientals com la millora climàtica, hi ha ce-reals i lleguminoses que creixen de forma natural i hi ha els avantpas-sats salvatges de cabres, ovelles, bous i porcs. I, sobretot, hi ha grups humans amb condicions culturals i socials adequades per a realitzar aquesta transformació.

En aquest procés, quin és l’interès específic de la vall de l’Eufrates? La vall de l’Eufrates és una de les regions orientals on

aquesta transformació està més ben documentada. Probablement sigui el lloc on es disposa del mi-llor registre arqueològic pel període comprès entre el 10.000 i el 6.500 abans de la nostra era i, per tant, on millor es poden relacionar les diferents variables que intervenen durant el procés.

Què aporta el projecte de Tell Halula al coneixement de les primeres societats agrí-coles? L’any 1990 varem iniciar l’excavació arqueològica de Tell Halula amb l’objectiu de contribuir amb dades noves i de tipus interdis-ciplinari a l’estudi dels orígens de l’agricultura. Fins l’any 2011 varem treballar de manera continuada al jaciment amb campanyes anuals de dos mesos. Aquest fet està ajudant de manera decisiva al desenvolupa-ment de noves hipòtesis.

Com afecta la guerra civil a Síria a la continuïtat dels treballs al jaciment? Els treballs d’excavació es varen aturar l’any 2011 quan es va iniciar el conflicte. Nosaltres vam ser un dels darrers equips d’arqueòlegs estrangers en sortir del país. Ara treballem en l’estudi

de la documentació acumulada i la preparació de tesis doctorals. Pel que sabem en aquests moments, la zona de Tell Halula està sota el control de grups islamistes pròxims a Al Qaeda, però el jaciment sembla que no ha estat saquejat.

Tell Halula està sota la supervi-sió del Museu d’Alep, una de les ciutats més afectades per la guer-ra. Se sap en quin estat està el museu? El cas d’Alep, ciutat decla-rada Patrimoni de la Humanitat, és una desgràcia. La mesquita Omeia ha perdut el minaret i ha quedat molt malmesa. També estan molt afectats els mercats d’Al-Zerb, Al-Obbi, Al-Atme i Al-Attareen, que han quedat parcialment destruïts. El museu va ser objecte d’una po-lítica preventiva i tot el material es va embalar i guardar en magatzems subterranis, així que de moment el material està salvat.

Com està afectant la guerra al patrimoni històric i monumen-tal de Síria? És una veritable tra-gèdia. Pel que sabem la Direcció d’Antiguitats i els conservadors del museus han emmagatzemat i pro-tegit bona part de les col·leccions d’arreu del país. El que més ha sofert són els edificis i monuments històrics situats en zona de combats, així com els jaciments arqueològics, que han estat objecte de pillatge. Amb la informació que tenim, sem-bla que tan Palmira com el Crak dels Cavallers han tingut impactes de projectils d’arma de petit i gran calibre. El temple de Baal, una de

les meravelles de Palmira, ha tin-gut desperfectes tant a les parets com a les columnes. I Ebla, Mari i Apamea són víctimes d’excavacions clandestines. És esfereïdor pensar que s’ha utilitzat maquinària pesada per aquests actes de vandalisme, el que fa pensar més en grups especia-litzats que no pas en població local.

Ens atrevim a fer una previsió sobre l’evolució del conflicte?A les causes internes inicials, es-sencialment de tipus polític i social, s’hi ha afegit tant l’element religiós com la dimensió internacional, amb estats ajudant a un o altre bàndol. Per això és més difícil fer una pre-visió.

En un altre ordre de coses, ens pots suggerir una destinació ar-queològica alternativa a Síria a la zona del Pròxim Orient? N’hi ha vàries, però personalment esco-lliria Turquia. Té ciutats gregues i romanes a la costa mediterrània, les restes hitites de Bogaskoy,... Darre-rament la primícia arqueològica és Gobekli, un assentament prehis-tòric monumental situat al sud-est del país. A més, a Turquia es pot combinar el viatge amb altres ele-ments d’interès, com el paisatge o la gastronomia.

I una destinació arqueològica en un altre lloc del món? Dues, conegudes i clàssiques però enci-sadores: les pintures rupestres del Sàhara i les ciutats inques de la sel-va amazònica peruana.

MIQ

UEL

MO

LIST

MIQ

UEL

MO

LIST

ARNAU FERRER

10 - MÓN

Arqueòleg al Pròxim Orient

Nascut a Manlleu, llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona i doctor en Arqueologia Prehistòrica per la Universitat de Lyon, en Miquel ha dirigit di-versos projectes d’investigació a Catalunya i al Pròxim Orient. Durant els anys 2000-2004 en Miquel també va ser director del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Actualment és catedràtic de Prehistòria a la Universitat Autònoma de Barcelona on també coordina els investigadors del Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient. Des de l’any 1992 dirigeix les excavacions a Tell Halula, a la vall de l’Èufrates, al nord de Síria.

Conten a Bretanya que en un lloc que avui ocupa el mar s’erigia Ys, una ciutat celta sense igual. Era bella, pròspera i ferma gràcies al bon govern del rei Gradlon. La vila es protegia de la marea que per aquelles terres encara avui és ca-paç d’elevar-se més de deu metres, amb una colossal comporta, la clau de la qual era custodiada pel rei en persona.Tanta virtut despertava admiració i enveja, i així fou que tant Déu com el dimoni pugnessin per aconseguir el favor de la ciutat. Ambdós inten-taren seduir el monarca amb quan-tioses ofrenes, però savi com era, ell només va voler rebre l’emissari de Déu, sant Guenole.Ofès, Llucifer canvià d’objectiu: ara ja no volia ensarronar al rei, el volia ensorrar. Armat amb les se-ves millors gales s’adreçà a la seva jove filla, la dissoluta Dahut a qui encisà amb els encants del seduc-tor més galant. Presonera del desig, en un romanç intens, ella estimà com s’estima poques vegades, ell la corresponia. Una nit el dimoni s’exclamà “Dahut, necessito saber que m’estimes”. Ella, innocent, res-

pongué que li demanés el que vol-gués. “Vull que em confiïs allò que per a tu té més valor, les claus de la resclosa”. “Estimat, per què les vols?” “Per provar el teu amor”. En-cegada, va prendre les claus al pare, però ai quan les entregà! El diable va deixar-se de galanteries i mostrà la seva malèfica naturalesa, marxant de pet a obrir la resclosa. En ple-na tempesta, amb marea alta, una onada enorme com una muntanya penetrà la ciutat i la sepultà sota la gèlida aigua.Quan el rei veié el desastre, tot co-ratge, muntà el seu cavall màgic i cavalcà sobre l’onatge per salvar la princesa. Mentre la portava a terra ferma, retronà la veu de sant Gueno-le: “És el diable qui portes al darre-re!” Gradlon, cortrencat, llençà la seva pròpia filla al mar.Perduda Ys, Gradlon fundà la ciutat de Quimper, l’actual capital de la Cornualla, on al sostre de la cate-dral encara regna a llom del cavall Morvark. La pobra Dahut es conver-tí en sirena; sentireu el seu lament si escolteu amb atenció la mar. El dimoni, com ja sabeu, segueix vol-tant entre nosaltres.

LA REVISTA D’EUROVACANCES

YS La ciutat perduda de Bretanya

EL MITE

KIM

AM

ATE

CARLES GISBERT

BretanyaEl poble de Douarnenez, encla-vat en una preciosa badia, és l’escenari d’aquesta història, així com de la extraordinària Tristany i Isolda; uns quilòmetres a l’est, els milers de menhirs de Carnac i el poble de Vannes van engendrar Astèrix i Obèlix; més al nord hi

ha Broceilande, el bosc del mag Merlí... Bretanya és terra de lle-gendes, amb històries conegudes arreu. Podeu pensar que només són velles rondalles, però si han sobreviscut als segles potser serà que contenen alguna veritat.

Presentacions

Passejades BCN Òperes i ballets

1714 Baetulo I Due Foscari

L’Elisir d’Amore

El Llac dels Cignes

La Bohème

Quixot El Call

Eixample modernistaL’església del Mar

Maçons MNAC

El Parlament i la Ciutadella Barcino

La Barcelona del Setge La Badalona romana Giuseppe Verdi

Gaetano Donizetti

Pyotr Ilyich Tchaikovsky

Giacomo Puccini

Cervantes a Barcelona La Barcelona jueva

La Barcelona de CerdàEls escenaris de la novel·la

La Barcelona maçònica La col·lecció del romànic

Visita del Parlament i del parc La Barcelona romana

Dijous 18 de setembre a la tardaPreu: 12,5€ per persona

Dimecres 22 d’octubre al matíPreu: 12,5€ per persona

Dilluns 27 Octubre 2014Placido Domingo i Francesco Meli

Dimecres 26 Novembre 2014Vittorio Grigolo i Lucy Crowe

Dimarts 17 Març de 2015The Royal Ballet

Dimecres 10 Juny 2015Anna Netrebko i Joseph Calleja

Dissabte 27 de setembre al matíPreu: 8,5€ per persona

Dimecres 29 d’octubre a la tardaPreu: 8,5€ per persona

Dijous 2 d’octubre al matíPreu: 12,5€ per persona Dissabte 8 de novembre al matí

Preu: 12,5€ per persona

Dimecres 15 d’octubre al matí Preu: 12,5€ per persona

Dimecres 19 de novembre al matíPreu: 8,5€ per persona

Dimecres 8 d’octubre a la tardaPreu: 8,5€ per persona

Dimarts 11 de novembre al matí Preu: 12,5€ per persona

Antàrtida

Madagascar

Austràlia

Marroc

Senegal i Gàmbia

Àfrica del sud

Equador i Galápagos

25 de setembre

2 d’octubre

9 d’octubre

30 d’octubre

6 de novembre

13 de novembre

18 de setembre

Totes les presentacions tindran lloc a les 18h al Restaurant Farga (Avinguda Diagonal 391). Presentacions gratuïtes. Inscrip-ció obligatòria. Places limitades.

Col·labora:Col·labora:

Us proposem una nova sèrie de passejades per descobrir la ciutat. Les sortides les operarem sempre amb grups reduïts de 15 a 20 persones. Les passejades estan obertes a tots els clients i clientes d’Eurovacances a preu de cost. Places limitades. Inscripció obligatòria.

Us tornem a proposar una nova sèrie de tardes d’òpera i ballet als cinemes Arenas de Barcelona, del Grup Balañá. Les representacions estan obertes a tots els clients i amics de clients d’Eurovacances al preu especial de 12€. Totes les representacions tindran lloc a les 19h 15. Inscripció obligatòria.

Activitats BCN Més informació:www.viatgeseurovacances.net

SUGGERIMENTS