segona carpeta d’aprenentatge: fonaments teÒrics de la … · 1 segona carpeta d’aprenentatge:...
TRANSCRIPT
-
1
SEGONA CARPETA D’APRENENTATGE:
FONAMENTS TEÒRICS DE LA INFERMERIA.
Anna Mireia Martínez
Fonaments històrics, teòrics i metodològics de la infermeria
Professora: Carmina Olivé Ferrer
Segona CA
8/02/2014
-
2
ÍNDEX
QUÈ ES CONSIDERA UN EQUIP DE SALUT? QUINES PROFESSIONS EL CONFORMEN?
QUINES SÓN LES CARACTERÍSTIQUES GENERALS D’UN EQUIP DE SALUT?.......................... 3
A QUÈ ENS REFERIM QUAN PARLEM DE DISCIPLINA I PROFESSIÓ INFERMERA? QUINES
SÓN LES COMPETÈNCIES DE LA PROFESSIÓ INFERMERA? ....................................................... 8
QUINES SÓN LES FUNCIONS I ÀREES D’ACTIVITAT PROFESSIONAL D’INFERMERIA?
DESCRIGUI-LES I POSI EXEMPLES D’ESPAIS CONSOLIDATS, EMERGENTS I QUE
DESAPAREIXEN. ............................................................................................................................. 18
QUINS SÓN ELS PARADIGMES AMB PERSPECTIVA INFERMERA QUE S’ASSOCIEN A LES
GRANS CORRENTS DEL PENSAMENT? GENERALITATS I CONCEPTES PARADIGMÀTICS:
ÉSSER HUMÀ, SALUT, CURES INFERMERES I MEDI, SEGONS ELS DIFERENTS PARADIGMES
I UN DELS MODELS CARACTERÍSTICS DE CADASCUN............................................................. 29
EXPLIQUI DE MANERA RESUMIDA TRES MODELS D’INFERMERIA, UN PER CADA
PARADIGMA QUE DESCRIU KÉROUAC (1996): PARADIGMA DE LA CATEGORITZACIÓ, DE
LA INTEGRACIÓ I DE LA TRANSFORMACIÓ. .............................................................................. 38
REFLEXIÓ SOBRE L’ENTREVISTA REALITZADA A LA INMA PÉREZ CASTRO ... 54
GLOSSARI ........................................................................................... 55
BIBLIOGRAFIA ..................................................................................... 57
ANNEX: ENTREVISTA ........................................................................... 60
-
3
QUÈ ES CONSIDERA UN EQUIP DE SALUT? QUINES PROFESSIONS EL CONFORMEN? QUINES
SÓN LES CARACTERÍSTIQUES GENERALS D’UN EQUIP DE SALUT?
Partint de la meu bagatge anterior, crec que un equip de salut és un grup format
per una sèrie de persones que treballen conjuntament per tal de garantir la
recuperació completa d’un determinat pacient.
Les professions que el conformen, a grans trets i pel que he pogut observar quan
vaig estar ingressada, són els auxiliars d’infermeria, les infermeres i els metges.
Cadascú realitza la seva feina, però en cap moment treballa individualment, ja
que depenen els uns dels altres.
Finalment, crec que un equip de salut ha de garantir una bona comunicació entre
els seus membres, han de tenir uns objectius comuns per tal de garantir uns bons
resultats i cada membre ha de realitzar la seva feina sense dificultar la feina dels
altres, és a dir, cadascú s’ha de moure en el seu àmbit professional.
Un cop he respòs les preguntes des de la meva experiència prèvia entraré a
analitzar cadascuna d’elles més profundament. Primer de tot, abans de definir un
equip de salut, definiré els tipus d’equips que existeixen: multidisciplinaris i
interdisciplinaris.
Un equip multidisciplinari és aquell que engloba diferents disciplines1 que treballen
en la mateixa àrea, però de forma independent els uns dels altres.
Un equip interdisciplinari, en canvi, és un equip format per diferents disciplines
que treballen conjuntament compartint objectius i intercanviant informació per tal
d’arribar a uns resultats comuns.
A partir d’aquí, es pot definir un equip de salut. Existeixen diferents definicions,
però s’analitzaran les definicions de Edward Evan Evans-Pritchard, Keith Davis i
John W. Newstrom i la OMS.
Pritchard defineix un equip de salut com un grup de persones que realitzen
diverses funcions per tal d’arribar a un objectiu comú2.
1 Branca del coneixement humà inclosa en l’àmbit acadèmic. 2 Autor anónimo, Equipo de Salud, http://equiposalud.blogspot.com.es/.
http://equiposalud.blogspot.com.es/
-
4
Davis i Newstrom, en canvi, afirmen que un equip de salut està format per
diferents persones que treballen conjuntament i col·laboren els uns amb els altres
per garantir uns resultats favorables. 3
La Organització Mundial de la Salut (OMS), defineix l’equip de salut com una
associació no jerarquitzada de persones que realitzen diferents disciplines
professionals, però que comparteixen un objectiu comú: proveir en qualsevol
àmbit, a pacients i famílies, l’atenció més integral de la salut.4
Per tant, podem observar com Pritchard dóna una definició d’equip
multidisciplinari, ja que cada membre realitza una determinada funció
independent de les altres. En canvi, Davis i Newstrom donen una definició més
interdisciplinària, ja que, afirmen que els diferents integrants de l’equip treballen
conjuntament i col·laborant els uns amb els altres. Finalment, la OMS dóna una
visió que engloba tant els equips multidisciplinaris (cada persona realitza la seva
disciplina professional) com interdisciplinaris (comparteixen un objectiu comú i,
per tant, treballen conjuntament).
Podem pensar que les diferents professions que conformen l’àmbit de la salut
(metges, farmacèutics, odontòlegs, biòlegs...) formen part d’un equip
multidisciplinari (tal i com afirma Pritchard), ja que, amb un primer cop d’ull ens
pot donar la sensació que treballen independentment els uns dels altres. Tot i així
tots comparteixen un objectiu comú: garantir la recuperació del pacient. A
continuació analitzarem les característiques que conformen un equip de salut i
podrem comprovar com, encara que treballin en diferents àrees, sense la
comunicació entre les professions no s’arriben als objectius establerts.
Les professions que conformen un equip de salut, segons el Llibre blanc sobre les
professions sanitàries a Catalunya de la Generalitat de Catalunya, són la
medicina, la farmàcia, l’odontologia, la psicologia, la infermeria amb les
llevadores, els tècnics, la biologia, la nutrició, l’òptica, la fisioteràpia i la
podologia. Normalment, es considera que un equip de salut està format per
aquells professionals que treballen en un àmbit hospitalari (metges, infermeres o
3 Davis K., Newstrom J., Comportamiento humano en el trabajo, McGrawHill, Décima
Edición, pag. 408-419. 4Organización Mundial de la Salud, Departamento de recursos humanos para la salud,
http://www.who.int/hrh/about/es/.
http://www.who.int/hrh/about/es/
-
5
infermers, podòlegs, psicòlegs o tècnics). Per tant, quasi sempre s’exclou als
odontòlegs, fisioterapeutes, biòlegs o nutricionistes, però cal tenir en compte que
tots realitzen el seu rol per tal de garantir la salut de la població. Sense
odontòlegs no es tindria cura de les dents i les infeccions bucals serien més
comunes. Sense nutricionistes hi hauria tendència a l’obesitat i, per tant, a
diferents malalties relacionades amb ella com el colesterol o la hipertensió. Sense
els fisioterapeutes no es duria a terme el procés de rehabilitació després d’un
accident o malaltia. Per tant, veiem que si s’exclou qualsevol professió de l’equip
de salut aquest deixa de ser eficient.
Dintre de l’equip de salut podem formar un petit equip interdisciplinari on
professionals mèdics, infermers i tècnics col·laboren per garantir la salut del
pacient en front una malaltia o traumatisme. En aquest punt el metge s’encarrega
del diagnòstic, el professional infermer del cuidatge i els tècnics de les activitats
més bàsiques, però igual de necessàries. Normalment, es pensa en el metge com
el coordinador de l’equip de salut, però cal tenir en compte que sense els altres
membres l’acció del metge seria insuficient. Per tant, depenen els uns dels altres i
tots són igual de necessaris.
Per tant, es pot observar com les funcions de qualsevol equip de salut han de
garantir la salut de la població i han de satisfer les seves necessitats. Cada
integrant de l’equip realitza unes funcions determinades relacionades amb la seva
disciplina professional, tal i com s’ha analitzat prèviament5.
Finalment, un cop analitzades les diferents professions que conformen un equip
de salut, tant hospitalari com global, es pot determinar les característiques d’un
equip de salut. Sabem que un equip de salut consisteix en un conjunt de persones
especialitzades en diferents disciplines professionals que treballen conjuntament
per tal d’arribar a un objectiu comú.
Aquest equip de salut es basa en cinc elements: complementarietat, coordinació,
comunicació, confiança i compromís6.
5 De Tejada G., Enfermería en el equipo de salud, Clases fundamentos de la enfermería,
http://clasesfundamentosdeenfermeria.blogspot.com.es/2013/01/funciones-del-equipo-
de-salud.html 6 Gavilán, E., Tu equipo, el equipo de atención primaria- Curso de Introducción a la
medicina familiar y comunitaria. Buenos Aires, 2009.
http://clasesfundamentosdeenfermeria.blogspot.com.es/2013/01/funciones-del-equipo-de-salud.htmlhttp://clasesfundamentosdeenfermeria.blogspot.com.es/2013/01/funciones-del-equipo-de-salud.html
-
6
La complementarietat és imprescindible, ja que cada es reconeix que integrant de
l’equip és expert en una determinada disciplina i totes són necessàries per
realitzar un bon treball en equip i complir els objectius.
La coordinació és necessària per tal que cadascú realitzi el seu paper en el seu
moment i mantenir, d’aquesta manera, un bon ambient de treball. És a dir, el
professional infermer actua quan és necessari i no quan es requereix un dentista,
per exemple, ja que sinó els resultats no seran òptims.
La comunicació entre els diferents membres és indispensable per tal de garantir
uns bons resultats, ja que si els diferents professionals no es comuniquen no es
pot garantir de manera eficient la salut dels pacients. Això s’observa, per
exemple, en les receptes mèdiques. Si el professional mèdic no es comunica amb
el professional farmacèutic a l’hora de donar al pacient un determinat
medicament, el professional farmacèutic pot donar el medicament equivocat ja
que no coneix el seu diagnòstic. Per tant, veiem que encara que treballin en àrees
diferents i independentment els uns dels altres, si no hi ha comunicació no
compleixen els objectius. És per aquest motiu que a grans trets podem dir que un
equip de salut és un equip multidisciplinari, però també engloba característiques
pròpies dels equips interdisciplinaris.
La confiança és un aspecte que es pot considerar secundari, però també és molt
important. Si els diferents membres de l’equip de salut no confien amb la feina
que realitzen els uns amb els altres, no s’obtindran els resultats esperats ni es
compliran els objectius proposats, entre d’altres garantir la salut del pacient.
Finalment, el compromís també és necessari, ja que si un sol membre de l’equip
decideix no realitzar la seva feina el treball no és eficient. Si posem l’exemple
anterior, si el farmacèutic decideix no donar el medicament al pacient no s’estarà
garantint la seva salut i podrà empitjorar.
-
7
REFLEXIÓ CRÍTICA
Al principi de tot, abans d’endinsar-me a analitzar què és un equip de salut,
quines professions el conformen i en què consisteix, pensava que un equip de
salut estava format per diferents professionals que treballaven conjuntament. És
a dir, els professionals mèdics, infermers i tècnics eren un equip, els odontòlegs
un altre, però en cap moment creia que un equip de salut englobés totes les
disciplines d’aquest àmbit.
A més, he pogut diferenciar entre equips multidisciplinaris i interdisciplinaris, fet
que desconeixia totalment i que m’ha servit per ampliar el meu bagatge infermer.
També he pogut observar que no existeix una sola definició per la paraula equip,
ja que Pritchard i la OMS donen definicions totalment diferents que enriqueixen el
seu significat.
També he pogut comprovar que un equip de salut no es basa només en una bona
comunicació, s’han de complementar, comunicar, confiar i comprometre amb
l’equip i amb la seva pròpia feina, ja que sinó no es pot garantir els resultats que
es proposen al principi: la recuperació del pacient.
Finalment, m’agradaria reflexionar sobre la importància del treball en equip. Si
analitzem un equip de salut veiem que si treballen tots units de manera
coordinada i complementada es pot arribar més ràpidament als objectius de tot
professional de la salut (recuperar la salut del pacient) que no si treballen de
manera independent els uns als altres. El treball en equip també és important per
ampliar la visió sobre un tema qualsevol, ja que cada persona pensa de manera
diferent i això permet enriquir el treball i la manera de realitzar-lo per complir els
objectius.
-
8
A QUÈ ENS REFERIM QUAN PARLEM DE DISCIPLINA I PROFESSIÓ INFERMERA? QUINES SÓN
LES COMPETÈNCIES DE LA PROFESSIÓ INFERMERA?
Segons el que hem realitzat a l’aula i el meu bagatge anterior, una disciplina i una
professió no tenen el mateix significat encara que sovint s’utilitzin indistintament
l’una de l’altra. Una disciplina té a veure amb l’àrea acadèmica i educacional d’un
camp del saber. En canvi, una professió és la pràctica de la disciplina, és a dir, es
basa en l’estructura del saber d’una disciplina i en les habilitats necessàries per
realitzar-la. Tot i així m’agradaria investigar més a fons i veure si només existeix
aquesta definició, si per totes les àrees del coneixement humà és igual...
Crec que la disciplina infermera és aquella infermeria que ens ensenyen a la
universitat, és a dir, la teoria. En canvi, la professió és aquell moment en què
posem en pràctica la teoria, és a dir, quan entrem a l’hospital i en un pacient hem
d’abocar tots els coneixements consolidats anteriorment per tal de garantir la
seva recuperació.
Les competències infermeres crec que han anat evolucionat al llarg de la Història.
Crec que abans es basava en un cuidatge dependent del metge on s’havia de
garantir una bona ventilació, comoditat, temperatura, alimentació... Actualment,
crec que les competències d’un professional infermer són més independents i
treballen en un camp on no depenen del professional mèdic. No només realitza
aquestes feines, sinó que obre un ventall més ampli de competències, però
sempre amb l’objectiu de garantir el benestar i el cuidatge dels pacients.
Un cop definit que és per a mi una disciplina i una professió en l’àmbit
d’infermeria i les competències d’un professional infermer entraré a analitzar-ho
amb més detall.
Abans de començar a analitzar els dos elements és necessari tenir en compte la
següent Figura, ja que ens determina la relació que existeix entre disciplina i
professió.
-
9
Figura 1: elements que configuren una disciplina i una professió.
Existeixen diferents definicions per disciplina. A continuació, analitzarem dos
punts de vista de dues teòriques infermeres importants.
Carmen Fernández (1997) cita a Donaldson i Crowley (1978) descrivint el
significat de disciplina. Per ella, una disciplina “és la perspectiva diferenciada que
cada camp del saber utilitza per contemplar els diferents fenòmens que són
objecte del seu interès. A més, cada àrea del coneixement analitza els mateixos
fenòmens des de diferents perspectives”. Per tant, per ella, una disciplina
consisteix en observar i analitzar de manera teòrica diferents elements que cada
disciplina, és a dir, cada camp del saber, analitzarà de manera diferent.
Un altre punt de vista és el de Kérouac (1996). Per ella la disciplina “és un camp
d’investigació marcat per una perspectiva única, és a dir, una manera diferent de
veure els fenòmens”. El que vol dir Kérouac amb la seva definició és que la
disciplina consisteix en investigar des de la mateixa perspectiva, és a dir, la
perspectiva teòrica, diferents fenòmens, establint un paral·lelisme amb Donaldson
i Crowley.
Finalment, tenim una última definició: Una disciplina és específic del món
acadèmic i fa referència a un camp del saber (teoria i mètode), tal i com podem
veure en la figura anterior.7
Per tant, un cop donades tres definicions diferents de disciplina podem establir
una definició global. És a dir, una disciplina és característica de cada camp del
saber i s’utilitza per observar diferents fenòmens des d’una determinada
perspectiva. A més, cal tenir en compte que cada àrea del coneixement analitzarà
7 Tomey, A.M., Alligood, M.R., Modelos y teorías en enfermería, Mosby, Madrid 2003.
-
10
els mateixos fenòmens des de perspectives diferents, utilitzant sempre la teoria i
el mètode.
En canvi, una professió fa referència a un camp de treball basat en el saber d’una
disciplina i les habilitats pràctiques per realitzar-la (model i metodologia). 8
Un cop definits els termes de professió i disciplina en general, els analitzaré de
manera més específica en l’àmbit infermer.
La professió infermera va néixer abans que la disciplina infermera. És a dir, a
meitats del segle XX, gràcies a l’augment d’estudiants en les escoles d’infermeria
es va plantejar establir un coneixement com a base de la pràctica. En aquest
punt, es van començar a realitzar plans d’estudis per tal de desenvolupar la
ciència de la infermeria. En alguns casos es va considerar la infermeria una
ciència aplicada9, mentre que en d’altres una ciència bàsica10, però fos com fos,
per tal de poder exercir la professió infermera es necessitava tenir un mínim
coneixement sobre el procés d’investigació. Es van començar a publicar treballs
teòrics i alguns van començar a ser reconeguts, com els de Henderson o
Nightingale. Tot i així, era molt difícil diferenciar entre professió infermera i
disciplina infermera, ja que encara que s’observés que la disciplina i la professió
estaven íntimament relacionades, el fet de no reconèixer la existència d’una
disciplina que agrupés els coneixements infermers de manera independent i
totalment separada de les activitats pràctiques infermeres, provocava que la
infermeria obtingués el rang de vocació enlloc de professió.
Finalment, es va entendre que la teoria era important per la infermeria i, per tant,
la disciplina també. En aquest punt els objectius de les escoles d’infermeria ja no
es basaven en observar com treballaven els professionals, sinó en saber els
coneixements que posseïen, aprendre’ls i aplicar-los en la pràctica. Per tant, la
disciplina infermera va començar a consistir en obtenir coneixements i teoria
científica basada en la infermeria que conformaran la base de la seva pràctica, tal
i com podem observar en la Figura 1.
8 Tomey, A.M., Alligood, M.R., Modelos y teorías en enfermería, Mosby, Madrid 2003. 9 Aplicació del coneixement científic d’una o diverses àrees de la ciència per tal de resoldre
problemes pràctics. 10 Coneixement fonamental que es desenvolupa.
-
11
Per concloure l’anàlisi de disciplina infemera, podem determinar que la disciplina
infermera engloba la necessitat d’obtenir coneixements basats en quatre
elements: la persona, l’entorn, la salut i les cures infermeres. Aquests quatre
elements formen el que es coneix com a metaparadigma i tracten de proporcionar
una visió universal de la disciplina infermera. Aquests quatre elements es veuran
amb més profunditat quan s’analitzi la pregunta quatre. A més, cal tenir en
compte que aquests elements són els que Kérouac i Donaldson i Crowley
defineixen anteriorment com a fenòmens.
En quant a la professió, cal tenir en compte que si la majoria de professions es
van començar a perfilar com a tals al segle XVIII, la professionalització de la
infermeria es va veure molt obstaculitzada degut a que se la considerava un art
innat que posseïa qualsevol dona. Segons Colliere, els cuidatges durant milers de
segles no estaven lligats a un ofici o professió, estaven lligats a la dona, la qual
s’encarregava de cuidar la família i promoure l’espècie.11
A l’Edat Mitjana, els cuidatges eren exercits per dones de classe baixa, per tant,
es considerava un treball poc digne i no estava gens reconegut. Amb el pas dels
segles i el desenvolupament de la tecnologia, la infermeria va desenvolupar uns
cuidatges basats en el pensament religiós i en un model vocacional12. No va ser
fins al segle XIX amb Florence Nightingale que la infermeria va entrar en la seva
etapa professional, encara que no se la va considerar professió fins a la segona
meitat del segle XX. Amb Nightingale es va establir un nou model de cuidatge i es
van començar a formar professionals infermers, exclusivament dones, en escoles
d’infermeria especialitzades. 13
Per tal que la infermeria fos considerada una professió, al llarg del segle XX es
van establir uns criteris utilitzats per definir què es considerava una professió.
Aquests criteris, en els quals trobem aspectes com que una professió havia
d’utilitzar en la seva pràctica un cos organitzat de coneixements especialitzats o
11 Colliere M. Promover la vida. 1 ed. Madrid: McGraw-Hill; 1993 12 Leddy S. y Peppler J. Bases Conceptuales de la Enfermeria Professional.1ª ed. México:
OPS; 1989 12 Schubert V. El Legado Histórico del modelo Nightingale Su estilo de Pensamiento y su
Praxis. Revista Horizonte de Enfermería. 1988; 9 (1):7-21.
-
12
que aquests coneixements havien d’estar en constant desenvolupament per
millorar i desenvolupar les tècniques d’educació, ens mostren el desenvolupament
que va tenir la infermeria en el segle XX. Per exemple, el fet que la infermeria
crees un cos de coneixements li va permetre desenvolupar-se com a professió i
arribar on es troba actualment, ja que aquests coneixements van desenvolupar-se
per tal d’aconseguir els objectius de la professió, és a dir, el benestar de la
població.
Finalment, un cop s’ha vist el desenvolupament de la infermeria com a professió
al llarg dels segles, es definirà què entenem per infermeria professional segons
els requisits que s’utilitzen per definir una professió. La professió infermera és
aquella que es basa en uns coneixements organitzats i definits que estan en
constant desenvolupament i sempre a la disposició de la població. També se la
considera una professió perquè forma els seus futurs professionals en institucions
d’alt nivell educacional, les universitats i perquè funciona de forma autònoma, és
a dir funciona de manera independent i assoleix responsabilitats. Finalment,
entenem com a professió infermera aquella que proporciona als professionals
responsabilitats i llibertat d’acció, així com l’oportunitat d’obtenir sempre més
coneixements i una seguretat econòmica. 14
Un cop establert què entenem per disciplina i professió infermera s’han d’analitzar
les competències infermeres. Però, abans definiré què és una competència.
Segons el Consell Internacional D’infermeres (CII), una competència és un nivell
de realitzacions que demostren l’aplicació efectiva dels coneixements, capacitats i
judici. (CII 1997:44)
Al llarg de la història les competències de la infermeria van anar evolucionant.
Van passar per una etapa domèstica on els cuidatges eren realitzats per dones en
l’àmbit familiar, per una etapa vocacional, on els cuidatges eren realitzats per
dones sense cap tipus de formació prèvia i per una etapa professional. L’etapa
professional, la qual va néixer al segle XIX amb Florence Nightingale, engloba
diferents teories sobre les competències d’una infermera. Per tal d’entendre les
competències infermeres analitzaré tres teories realitzades per Florence
Nightingale, Virginia Henderson i Faye Glenn Abdellah, respectivament.
14 Tomey, A.M., Alligood, M.R., Modelos y teorías en enfermería, Mosby, Madrid 2003.
-
13
Figura 2: Florence Nightingale
Segons Nightingale, les competències d’una infermera
giraven entorn del pacient, és a dir, la seva feina era
garantir els millors cuidatges possibles per tal d’obtenir
la seva recuperació. Segons Nightingale, la principal
competència de la infermera era la ventilació, és a dir,
les infermeres eren formades per tal que el pacient
pogués, sobretot, respirar aire pur sense necessitat de
constipar-se. La il·luminació també era molt important,
per tant les infermeres aprenien a moure el pacient de forma que sempre
estiguessin en contacte amb la llum solar. Una altra competència de les
infermeres era banyar al pacient repetides vegades així com garantir una perfecta
higiene d’elles mateixes i de l’entorn. La temperatura, el silenci i la dieta també
eren aspectes importants en la formació de les infermeres, així com petits detalls
que afavorien la recuperació (flors, companyia de nens petits, animals...). Per
tant, podem observar com, segons Nightingale, les competències de les
infermeres es basaven en garantir una perfecta relació entre l’entorn i el pacient,
entre la infermera i l’entorn i entre la infermera i el pacient. Actualment, alguns
aspectes de la seva teoria (ventilació, temperatura, silenci, dieta i higiene) encara
estan presents en les competències dels professionals infermers actuals, encara
que no són els únics.
Figura 3: Virgina Henderson.
Virgina Henderson tenia una visió diferent
de la infermeria a la de Florence
Nightingale. Per ella, les competències
d’una infermera, en cap cas es creia que els
homes poguessin ser professionals
infermers, es resumien en una: “ajudar a
qualsevol individu, sa o malalt, a realitzar
totes aquelles activitats que garanteixin la seva salut o recuperació que podria
realitzar sense ajuda si tingués la força, la voluntat i el coneixement necessaris.
De la mateixa manera, s’han de realitzar aquestes activitats de tal manera que
-
14
l’individu pugui ser independent el més ràpid possible”15. Per tant, es pot observar
com Henderson no creia en una infermeria com Nightingale, basada en la
ventilació i la higiene, sinó que creia en una infermeria més activa on s’ajudava al
pacient a respirar correctament, a menjar i a beure, a participar en activitats
recreatives, a impulsar la seva imaginació i curiositat... Per tant, observem com
les competències de la infermera es resumeixen amb l’estipulada anteriorment:
ajudar a l’individu.
Aquest tipus d’infermeria és diferent a la de Nightingale, ja que, encara que
Nightingale també pot englobar totes les competències en una, aquestes no es
resumeixen en ajudar a l’individu, sinó en garantir una perfecta relació entre
pacient, infermera i entorn.
Figura 4: Faye Glenn Abdellah
Finalment, Faye Glenn Abdellah defineix la
infermeria des d’una altra perspectiva. Per ella, la
infermeria és un servei per a les persones i les
famílies i, per tant, per a la societat. La infermera és
la persona encarregada d’ajudar als malalts en
qualsevol àmbit. A més, afirma que les
competències de la infermera no es basen només en
cuidar al pacient sinó que la infermera també ha de
ser capaç de resoldre diferents problemes de
manera tècnica i competent. Per tant, donem un pas més en les competències de
les infermeres. Abdellah resumeix les competències de la infermera en vint-i-un
problemes que s’han de resoldre. Entre aquests problemes trobem influencies de
Nightingale, com mantenir una bona higiene i un bon descans, però també
n’afegeix de nous: facilitar el manteniment de l’equilibri entre líquids i electròlits,
reconèixer les respostes fisiològiques del cos davant la malaltia, facilitar el
15 De Henderson, V.A., The nature of nursing: Reflections after 25 years, New York:
National League for Nursing Press, p.22-23.
-
15
manteniment de les funcions sensorials i reguladores, identificar expressions,
reaccions i sentiments positius i negatius... 16
Per tant, observem com Abdellah, tal i com s’ha avançat anteriorment, li atorga a
la infermera unes competències més tècniques i competents que requereixen
infermeres més ben formades.
Un cop analitzades aquestes tres teories de la infermeria que defineixen les
competències infermeres des de tres perspectives diferents podem donar una
visió global de les competències actuals. Nightingale ens proposa unes
competències basades en el cuidatge del pacient i de l’entorn. Henderson parla
d’unes competències més actives relacionades, sobretot, en realitzar aquelles
activitats que el pacient no pot realitzar. Tot i així, té influencies de Nightingale,
ja que algunes de les activitats que no pot realitzar un pacient són menjar o
netejar-se sol. Per tant, Henderson agafa les competències de Nightingale i li
afegeix les seves pròpies, les quals es basen en activitats més actives que
estimulen la imaginació i la creativitat del pacient. Finalment, Abdellah agafa
també part de les competències de Nightingale i Henderson i les amplia atorgant
a les infermeres unes competències més tècniques semblants als que realitzen els
professionals infermers avui en dia.
Per tant, avui en dia, les competències dels infermers i de les infermeres són
totes les competències que proposava Nightingale unides a les de Henderson i a
les d’Abdellah.
Buscant informació sobre la tercera pregunta, vaig adonar-me, que les
competències actuals no són només una agrupació de les competències que
proposava Nightingale o Henderson i, per això, a continuació les analitzaré.
Actualment, les competències de la professió d’infermeria es poden dividir en
generals i especifiques. Les competències generals és el comportament que ha de
mantenir un professional infermer davant de qualsevol situació. En canvi, les
específiques són tots aquells coneixements que el professional ha de tenir per
poder realitzar correctament la seva feina.
16 Tomey, A.M., Alligood, M.R., Modelos y teorías en enfermería, Mosby, Madrid 2003.
-
16
Les competències generals es poden dividir en quatre grups: treball en equip,
atenció al client, autocontrol i flexibilitat. El treball en equip es important a l’hora
de realitzar aquesta professió, ja que per tractar un pacient no només actua
l’infermer o la infermera, els metges o els auxiliars, sinó que altres membres de
l’equip de salut extra hospitalaris també realitzen un paper indispensable.
L’atenció al client implica el desig d’ajudar i cuidar al pacient. És a dir, satisfer les
seves necessitats i les de l’entorn, com proposava Nightingale i ajudar-lo a
realitzar les activitats que per si sol no pot, tal i com proposava Henderson.
L’autocontrol és una competència indispensable, ja que no s’ha de mostrar
hostilitat en cap moment i s’han de mantenir les emocions sota control i evitar
involucrar-se amb els pacients emocional i sentimentalment. Finalment, la
flexibilitat també és una competència necessària, ja que la infermeria va
evolucionant contínuament i, per tant, els professionals han de tenir la capacitat
d’adaptar-se i de treballar més eficaçment davant de diferents situacions.
Dintre de les competències específiques tenim algunes com: administrar
medicaments, conèixer els principis d’asèpsia i antisèpsia, atendre i assistir al
pacient, observar, planificar, utilitzar les tècniques corresponents i actuar en
situacions d’urgència. Totes aquestes competències es basen en la pràctica
infermera i són necessàries per tal de realitzar correctament la feina. Cal tenir en
compte, que sense les competències generals, les competències específiques no
es realitzaran correctament. Per tant, veiem com les generals i les específiques
estan íntimament relacionades.17
17 Servicio Andaluz de empleo, Ocupaciones: material de orientación profesional,
enfermero-enfermera, Junta de Andalucía, Andalucía.
-
17
REFLEXIÓ CRÍTICA
Al principi de tot, en cap moment m’he plantejat que la professió de la infermeria
va aparèixer abans que la disciplina, és a dir, la pràctica abans que la teoria. A
més, cal tenir en compte, que gran part del motiu pel qual la disciplina infermera
va tardar tant en aparèixer va ser per culpa de la societat. És a dir, a la societat
estava molt implantat que la infermeria era una feina de dones la qual es podia
realitzar sense formació prèvia ja que, tal i com afirma Colliere, és innat. Hem de
donar les gràcies a Florence Nightingale per establir les bases de la infermeria
professional al segle XIX, encara que moltes altres professions es van establir
com a tals un segle anterior. A més, gràcies a ella es van començar a formar les
infermeres en unes competències específiques que encara conservem avui en dia.
També hem d’agrair a Virginia Henderson i Faye Glenn Abdellah per establir noves
competències i així fer evolucionar la infermeria i el paper del professional
infermer. Gràcies a elles la infermera es va anar independitzant i va assolir
responsabilitats fins a arribar a treballar en un àmbit diferent al mèdic on pot
prendre decisions de forma autònoma i independent.
A més, he après que la professió d’infermeria no va aparèixer així com així, sinó
que hi ha un gran esforç dut a terme principalment per dones al llarg dels segles
que ens han permès arribar a la infermeria actual ja que, tal i com es pot
comprovar, una part de les competències que proposaven les teòriques es troben
presents en les competències d’avui en dia.
Finalment, cal remarcar que al principi es va cometre un error determinant que
les competències actuals eren totes les competències de les teòriques unides i
que, gràcies a la investigació de la pregunta següent, s’ha rectificat i s’han
nombrat les competències actuals.
-
18
QUINES SÓN LES FUNCIONS I ÀREES D’ACTIVITAT PROFESSIONAL D’INFERMERIA?
DESCRIGUI-LES I POSI EXEMPLES D’ESPAIS CONSOLIDATS, EMERGENTS I QUE
DESAPAREIXEN.
En un principi no entenia la pregunta, ja que pensava que les funcions i les
competències, tractades a la pregunta anterior, eren el mateix, però pensant una
mica veig que existeixen diferències. En un principi, poden semblar sinònims,
però, crec, que una funció és el paper que juga la infermeria en la nostra societat.
En canvi, les competències de la infermera és tot allò que ha de realitzar per
arribar a l’objectiu que s’ha establert en un inici.
Crec que les funcions d’un professional infermer es divideixen depenent de l’àrea
de l’hospital o consulta en la qual treballa. A més, crec que, de la mateixa manera
que els professionals mèdics, existeixen diferents tipus d’infermers, és a dir,
diferents rangs. Partint des dels alumnes en pràctiques i ascendint fins al cap
d’infermers.
També crec que els professionals infermers realitzen diferents feines i existeixen
diferents àrees d’activitat. Exactament no se quines són aquestes àrees, però sé
que existeixen infermers que realitzen una feina més administrativa i d’altres que
treballen en un àmbit assistencial.
A continuació s’entrarà més en detall per tal de respondre la pregunta que es
proposa.
Les funcions dels professionals d’infermeria es poden dividir en dos grans grups:
les funcions independents i les funcions dependents.
Les funcions independents són totes aquelles funcions que poden realitzar els
infermers i infermeres en relació a les seves capacitats i habilitats professionals.
Es basen, sobretot, en el cuidatge cap als pacients. Les funcions dependents, en
canvi, són aquelles que realitza el professional infermer en col·laboració amb els
altres membres de l’equip de salut. Aquestes funcions estan, normalment,
supervisades per un professional mèdic. 18
18 Autor anònim, Funciones propias de la enfermería: Donación y trasplantes de órganos
y Tejidos, http://donacion.organos.ua.es/enfermeria/funciones.asp, 2003.
http://donacion.organos.ua.es/enfermeria/funciones.asp
-
19
Realitzant una recerca més detallada sobre les funcions que realitzen els
professionals infermers es pot observar que les funcions depenen de l’àrea
d’activitat en la qual treballen. És per aquesta raó que analitzaré les diferents
àrees de treball i, en cada àrea, analitzaré les funcions que realitzen, siguin
independents o dependents. A més, en cada àrea existeixen diferents tipus de
professionals infermers (infermers, auxiliars i supervisors) on cadascú realitza les
seves funcions.
Les àrees d’activitat infermera s’agrupen en quatre grans grups: assistencial,
investigadora, docent i administrativa.
En l’àrea assistencial es realitzen determinades funcions que consisteixen en
aplicar tots els coneixements necessaris per tal de garantir la recuperació d’un
pacient. Tot i així, aquesta àrea d’activitat no només està orientada cap als
pacients, sinó que també té en compte els familiars i l’entorn. Per tal de realitzar
correctament aquestes funcions, el professional infermer ha de seguir un Pla de
cuidatges i ha de treballar de manera conjunta amb la resta de l’equip de salut
per tal de realitzar una feina eficient. Depenent de l’especialització del
professional infermer (ginecologia, salut mental, pediatria, cirurgia, infermeria de
família o comunitat...) les seves funcions seran unes o altres. Entre algunes
funcions generals que realitzen els infermers assistencials tenim: supervisar una
bona preparació de l’habitació, mantenir tots els instruments clínics nets, recollir
dades clíniques del pacient per tal de poder realitzar un diagnòstic i vigilar la dieta
i la higiene.
L’àrea investigadora és imprescindible, ja que al llarg de la Història els
desenvolupament de qualsevol disciplina científica es duu a terme gràcies a la
investigació. Una àrea investigadora en infermeria permet optimitzar els serveis
dels professionals infermers, fonamenta científicament qualsevol treball realitzat
en la professió, facilita la presa de decisions i millora la imatge professional19. La
investigació en infermeria ha tingut el seu apogeu en els últims deu o quinze
anys, ja que abans la infermeria es considerava una professió estrictament
assistencial o administrativa. Tot i així, la investigació infermera actual espanyola
és relativament escassa degut a que existeixen pocs articles en comparació a
19 Romero M., Vaquero M., Molina G., La investigación en enfermería en nuestro medio:
cómo impulsar una función esencial entre nuestros profesionales, Revista Española de
Sanidad Penitenciaria, vol. 2, nº 3, Córdoba 2000.
-
20
altres disciplines i professions. Per tant, les funcions dels investigadors en
infermeria són, entre d’altres, desenvolupar i crear articles científics que permetin
conèixer noves tècniques o aplicacions i difondre i aplicar els resultats obtinguts
per tal que el coneixement sigui accessible a tothom i així millorar l’atenció a la
salut. 20
L’àrea docent en infermeria consisteix en treballar en l’àmbit educatiu per tal de
formar professionals infermers capacitats, competents i humans, és a dir,
empàtics amb els pacients, ja que l’empatia és una de les característiques
essencials que qualsevol professional infermer ha de posseir. La infermeria docent
és possible, ja que aquesta engloba una sèrie de coneixements propis i específics
que s’han de transmetre per tal de formar nous professionals. A més, gràcies a la
funció dels docents el desenvolupament de la infermeria és possible, ja que
formar nous professionals manté aquesta professió viva. Els professionals
infermers que treballen en l’àmbit de la docència no només es dediquen a l’àmbit
universitari, sinó que l’àmbit educatiu també es pot produir en hospitals establint
accions encaminades a promoure la salut, dissenyant i planificant programes
d’educació de la salut per tal que hi hagi una formació continua del personal
infermer i assessorant de manera professional a infermers i infermeres que
necessitin ajuda en l’àmbit corresponent.
Finalment, la funció administrativa en infermeria és necessària, ja que en l’àmbit
de la salut s’acostuma a treballar en equip i, per tant, és necessària una funció
administradora per dirigir, organitzar i planificar les funcions que realitza l’equip.
A més, una bona administració permet aconseguir els objectius de l’equip
(garantir la recuperació i salut del pacient) de manera eficient i en el menor
temps possible. Entre les funcions que ha de realitzar un professional infermer
administratiu trobem: analitzar el pla de treball i el diagnòstic d’un pacient,
assessorar al supervisor de l’equip, establir els torns, horaris i vacances del
personal infermer i vigilar que l’equip actuï de manera correcta, eficaç i eficient.
Cal tenir en compte que els professionals infermers no són els únics que treballen
en aquestes àrees, ja que dins d’un equip infermer també trobem supervisors i
20 Servicio Andaluz de empleo, Ocupaciones: material de orientación profesional,
enfermero-enfermera, Junta de Andalucía, Andalucía.
-
21
auxiliars. És per això que crec necessari analitzar-los breument, ja que també
tenen importància en aquestes quatre àrees d’activitat.
L’infermer supervisor és l’encarregat de supervisar la feina i l’entorn de treball de
tots els professionals. A més, el supervisor també ha de ser capaç de dur a terme
funcions d’investigació i ha de saber resoldre diferents problemes que poden
aparèixer per tal de garantir una feina eficient.
En canvi, un auxiliar infermer és aquell que ha obtingut una formació en
infermeria molt bàsica i que s’encarrega de tasques determinades com curar
diferents ferides, canviar de postura al pacient, administrar diferents
medicaments i mantenir la higiene del pacient. 21
Per tant, es pot observar com dependent de l’àrea d’activitat les funcions que
realitzen els professionals d’infermers són unes o unes altres. A més, cal tenir en
compte que en l’àrea assistencial existeixen especialitats, nombrades
anteriorment, i això també condiciona les funcions dels professionals. Finalment,
tal i com s’ha analitzat abans, els infermers i infermeres no són els únics
professionals d’infermeria sinó que també existeixen els supervisors i els auxiliars,
tots igual de necessaris per tal de garantir la recuperació d’un pacient.
Finalment, es destacaran els espais més importants on les infermeres i els
infermers realitzen les seves funcions. Cal tenir en compte que dintre de cada
espai trobem les diferents àrees d’activitat dels professionals (assistencial,
docència, investigació i administració).
Els espais en els quals els professionals infermers realitzen la seva funció es
poden organitzar en sis categories.
La primera categoria agrupa tots aquells espais que tracten els cuidatges
primaris. Aquests cuidatges consisteixen en promoure la salut, principalment.
Promovent la salut es vol aconseguir una vida més saludable per a la població,
per tal de reduir les malalties i, per tant, la despesa sanitària. Els espais que
participen en aquest cuidatge són: les escoles, on l’enfermeria és essencial per tal
de dur a terme programes de promoció de la salut de manera educativa, tant als
21López Mejía I., ámbito en enfermería,
http://ambitoenfermeria.galeon.com/presen.html, Chiapas, juny 2009
http://ambitoenfermeria.galeon.com/presen.html
-
22
estudiants com al personal educatiu, els serveis laborals, per tal de reduir les
malalties i els accidents i augmentar la productivitat del treballador, així com
reduir la despesa sanitària en l’àmbit laboral. Els professionals infermers de les
empreses s’encarreguen de controlar l’ambient (equips perillosos, lesions,
aspectes estressants pels treballadors...), dels cuidatges infermers més directes,
de l’educació sanitària, de la investigació i de les malalties contagioses. Les
consultes mèdiques també promouen la salut, tot i que es centren més en el
diagnòstic i el tractament, enlloc de en la malaltia. Tot i així, cada cop és més
necessari que en les consultes es realitzin revisions anuals, es fessin exploracions
físiques... per identificar, el més aviat possible, malalties o lesions. També tenim
les clíniques, les quals actuen normalment com a ambulatoris. Cada clínica
exerceix una funció, depenent de l’associació a la qual estigui afiliada. Per
exemple, una clínica hospitalària realitza processos de tractament i diagnòstic,
una clínica orientada al servei de la comunitat realitza exploracions físiques,
vacunacions... Normalment, una clínica esdevé el centre d’atenció sanitària d’una
comunitat. És per aquesta raó que els professionals infermers han de ser capaços
de planificar i prestar els serveis necessaris per tal de promoure la salut i garantir
la recuperació dels pacients. Finalment, tenim els centres de voluntaris. Aquests
centres són institucions de cuidatge sanitari sense ànim de lucre creats per una
determinada institució o comunitat que satisfan una necessitat en concret.
S’encarreguen, sobretot, d’educar en l’àmbit de la salut i de detectar diverses
malalties.
Les escoles, les empreses, les consultes, les clíniques o els centres de voluntariat
conformen els espais consolidats dintre de la categoria de cuidatges primaris. És a
dir, aquests espais es troben a la nostra societat i formen part del nostre dia a
dia.
En canvi, els espais que s’analitzaran a continuació (centres infermers i centres de
barri i parroquials) són espais emergents que encara s’estan adaptant a la
societat. Els centres infermers estan evolucionant des de fa vint anys per tal de
proporcionar serveis de qualitat en la promoció de la salut i l’educació sanitària, el
control de les malalties cròniques, la prevenció de les malalties i el suport a
l’autocuidatge. Aquests centres són innovadors ja que estan dirigits per infermers
i infermeres professionals i es centren, sobretot, en l’atenció a grups marginals
que conformen la nostra societat. Cal tenir en compte que, actualment, aquests
-
23
centres estan associats amb altres centres per tal de combinar ensenyança amb
investigació. Dintre dels espais emergents, també tenim l’atenció sanitària de
barri i parroquial. La infermeria de barri consisteix en l’atenció sanitària de
professionals infermers d’una comunitat cap els propis membres d’aquesta
comunitat que no es poden moure del domicili. La infermeria parroquial té el
mateix paper que la infermeria de barri, però és realitzada per institucions
religioses. L’objectiu d’aquest tipus d’infermeria és omplir els buits que deixa el
sistema sanitari formal.
Cal tenir en compte, que dintre de la categoria de cuidatges primaris, també
trobem els cuidatges preventius.
La següent categoria conforma els cuidatges secundaris i terciaris. Aquests
cuidatges es duen a terme en l’hospitalització del pacient, per tant, ja no es
centra en promoure la salut i en prevenir malalties, sinó que es centra en el
diagnòstic i el tractament.
El principal espai consolidat d’aquests cuidatges són els hospitals. En aquests
centres, els professionals infermers actuen, conjuntament amb la resta de l’equip
de salut, per tal de controlar, avaluar i cuidar el pacient. Dintre dels hospitals
existeixen diferents àrees d’acció en les quals el professional infermer realitza una
funció o una altra. Per exemple, en un hospital trobem la Unitat de Cuidatges
Intensius (UCI), en la qual es troben els pacients més crítics que necessiten
atenció completa per tots els membres de l’equip. La funció dels professionals en
aquesta unitat es basa en el cuidatge crític i, per tant, no actuen de la mateixa
manera que actuarien en les altres plantes on els pacients ja estan estables. A
part de la UCI, també es poden trobar altres unitats, com la Unitat de Cuidatges
Subaguts. Aquesta unitat consisteix en proporcionar al pacient més atenció de la
qual se li proporcionaria si estigués estable, però no se li dóna la mateixa
importància que a un pacient de la UCI. Aquesta unitat és una unitat que està
desapareixent, ja que, degut a les retallades, s’intenta classificar als pacients
entre crítics o estables per tal de reduir la despesa sanitària.
Cal tenir en compte que existeixen diferents tipus d’hospitals. De la mateixa
manera que en una ciutat trobem hospitals consolidats que atorguen l’atenció
sanitària necessària a tota la comunitat, la zona rural també té dret a aquesta
-
24
atenció sanitària. És per aquesta raó que existeixen els hospitals rurals. Aquests
hospitals evolucionen molt lentament degut a la falta d’atenció primària en la
majoria d’hospitals rurals. En aquests centres és molt freqüent l’absència d’un
professional mèdic i és l’infermer o la infermera l’encarregada d’atendre als
pacients. Cal tenir en compte que, la majoria de cops, els pacients han de ser
traslladats als hospitals de les ciutats, ja que compten amb més recursos i una
millor assistència. Per tant, es pot observar com els hospitals rurals són espais
emergents que encara han d’evolucionar.
Finalment, a part dels hospitals i les seves unitats, també existeixen altres centre
encarregats dels cuidatges secundaris i terciaris. Un exemple seria els centres
psiquiàtrics. De la mateixa manera que els hospitals s’encarreguen de malalties i
lesions físiques, els centres psiquiàtrics s’encarreguen de malalties i lesions
psicològiques (depressions, conducta violenta, alteració de l’alimentació...).
Aquests centres s’encarreguen de proporcionar atenció continuada a tots aquells
que ho necessitin i el pla de cuidatges que s’estableix involucra tant al pacient
com a la família. Cal tenir en compte, que aquests centres també poden estar
integrats en un hospital o clínica, tot i que cada cop és més comú trobar centres
independents. Per tant, es pot afirmar que és un espai consolidat, però degut a
l’aparició de centres independents també se’l pot considerar un espai emergent.
La següent categoria, un cop el pacient ha passat per atenció primària i
hospitalització, és el restabliment. Els cuidatges de restabliment consisteixen en
ajudar als pacients, normalment crònics o que han passat lesions o malalties
agudes, a integrar-se altre cop a la societat i aconseguir la seva màxima
funcionalitat. Actualment, aquests centres de cuidatge han augmentat degut a
que els pacients abandonen abans els hospitals per tal de disminuir la despesa
econòmica. Al contrari que amb els altres espais, els centres de restabliment
compten amb equipis interdisciplinaris que interactuen tant amb el pacient com
amb la família. D’aquesta manera s’intenta obtenir la total implicació del pacient
en la recuperació per tal de rehabilitar-lo el més aviat possible i de la millor
manera possible. Els centres de restabliment són centres d’atenció domiciliaria,
centres de rehabilitació i centres de cuidatges prolongats. Els centres d’atenció
domiciliaria s’acostumen a dur a terme per professionals infermers que treballen
en hospitals. La seva funció és atendre les necessitats domèstiques del pacient i
ajudar-lo a obtenir la seva independència i recuperar en la seva totalitat la salut.
-
25
Per tal de garantir la recuperació del pacient s’han de conèixer els seus costums,
manies, valors culturals... per tal que se senti còmode i, d’aquesta manera, estarà
més disposat a col·laborar.
En la Figura 5 es poden observar les funcions que realitza un professional
infermer en l’atenció domiciliaria. Es pot observar com realitza funcions de
diferents àrees d’activitat per tal de garantir la recuperació total del pacient.
Figura 5: Funcions realitzades pel professional infermer d’atenció domiciliaria.
La rehabilitació també és una forma de restabliment ja que consisteix en la
recuperació total del pacient, tant física com mental. Els principals usuaris de la
rehabilitació presenten malalties o lesions del sistema nerviós o una lesió química.
Els processos de rehabilitació es duen a terme en diferents organitzacions
sanitàries: des de centres de rehabilitació fins a ambulatoris o consultes. En
aquests processos, el pacient no està ingressat sinó que s’intenta que passi el
major temps possible sol a casa per tal que recuperi la independència.
Finalment, dintre de la categoria de cuidatges secundaris i terciaris tenim un espai
de cuidatges prolongats. Els pacients que demanen aquests cuidatges són
pacients que s’estan recuperant d’alguna malaltia aguda o crònica o discapacitat.
Al principi, aquests cuidatges estaven dirigits, sobretot, a persones de la tercera
-
26
edat, però, degut a que els hospitals cada cop donen l’alta més aviat, actualment
aquests cuidatges estan dirigits a totes les persones que ho necessitin. Aquests
cuidatges es duen a terme en instal·lacions dirigides per un professional infermer
que realitza diverses funcions. Dintre d’aquestes funcions trobem l’administració
intravenosa, la cura de ferides, el control del respirador, en cas de que sigui
necessari, i la rehabilitació física. Aquests centres actualment són centres que
actualment estan molt consolidats i cada cop són més necessaris per tal de
garantir la recuperació completa del pacient.
Finalment, per acabar amb les categories que engloben els diferents espais
d’actuació dels professionals infermers trobem la categoria de cuidatges continus.
Aquests cuidatges es duen a terme en pacients que necessiten atenció continuada
degut a malalties degeneratives, cròniques o discapacitats. Existeixen cinc espais
diferents que tracten els cuidatges continus: les instal·lacions d’infermeria, la vida
assistida, els cuidatges d’alleujament (els centres de cuidatge de dia per adults) i
l’hospici.
Les instal·lacions d’infermeria també es coneixen com residències. Aquests
establiments ofereixen cuidatges intermedis les 24 hores del dia per a tot aquell
que ho necessiti. La major part dels pacients són persones de la tercera edat
molts dels quals estan en un estat terminal.
Els centres de vida assistida són, actualment, espais emergents que encara estan
evolucionant. A diferència de les residències, aquests centres ofereixen un
ambient més acollidor i confortable pel pacient. A més, se li atorga certa
autonomia i independència, tot i així sempre estan vigilats i protegits per un
professional. Aquestes instal·lacions poden ser edificis semblants a hotels o
diferents cases individuals per a cada pacient dintre d’un mateix recinte.
Els cuidatges d’alleujament serveixen per donar un respir a la família que cuida al
pacient. Dintre d’aquests cuidatges tenim els centres de cuidatge de dia per a
adults, on els familiars poden deixar allà el pacient mentre ells realitzen la seva
feina. Aquests centres proporcionen una gran varietat de serveis sanitaris i
socials. Poden estar associats a algun hospital, però acostumen a ser centres
independents.
-
27
Cal tenir en compte que no sempre es tenen els diners per poder enviar al familiar
malalt a aquests centres. És per això que també existeixen cuidatges
d’alleujament a domicili realitzant les mateixes funcions que en els centres de
cuidatge. D’aquesta manera el familiar cuidador pot gaudir d’una mica
d’independència i autonomia i no cal que estigui pendent del familiar malalt tot el
dia.
Finalment, l’últim espai que s’analitzarà abans de realitzar la reflexió crítica és
l’hospici. L’hospici és un sistema de cuidatges centrat en la família i dissenyat per
tal de permetre als pacients viure en el domicili amb comoditat, independència i
dignitat mentre lluiten contra malalties terminals. Per tant, l’hospici no ofereix
cuidatges preventius, sinó que ofereix cuidatges pal·liatius per tal que el pacient
es trobi el més còmode possible en els seus últims moments de vida.22
22 Tota la información referent als espais consolidats, emergents i desapareguts s’ha
obtingut del següent llibre: Potter P., Fundamentos de enfermería: Teoría y Práctica, 5ª
ed, Mosby - Elsevier, Doyma Libros, 2008, Madrid.
-
28
REFLEXIÓ CRÍTICA
Al principi de tot no entenia correctament la pregunta, ja que pensava que
competències i funcions eren sinònims. Tot i així, buscant informació he pogut
establir les diferències.
A més, realitzant aquesta pregunta he augmentat el meu bagatge en quant a les
àrees d’activitat professional. Jo sabia, segons la meva experiència anterior de
quan vaig estar ingressada, que els professionals infermers realitzaven diferents
funcions i actuaven en diferents àrees. Tot i així no sabia exactament quines
àrees eren i gràcies a aquesta pregunta he pogut entrar més en detall.
A més, no només he establert les àrees d’activitat (assistencial, administració,
docència i investigació) sinó que també he pogut determinar les funcions que els
professionals realitzen en cada una d’aquestes àrees. De la mateixa manera
també he pogut diferenciar els tipus de professionals infermers, ja que no tots
realitzen les mateixes funcions.
Finalment, he establert els diferents espais d’actuació dels professionals els quals
he agrupat segons els cuidatges que es proporcionen. Tal i com es pot observar
he partit des de cuidatges preventius fins a cuidatges continus, passant per
hospitalització i rehabilitació. Aquest fet m’ha servit per comprovar que el procés
de curació complerta d’una malaltia o lesió és molt extens i es pot fer molt dur
per al pacient. És per aquesta raó que s’han de tractar amablement i cobrint totes
les seves necessitats, ja que no estan passant per un bon moment.
-
29
QUINS SÓN ELS PARADIGMES AMB PERSPECTIVA INFERMERA QUE S’ASSOCIEN A LES GRANS
CORRENTS DEL PENSAMENT? GENERALITATS I CONCEPTES PARADIGMÀTICS: ÉSSER HUMÀ,
SALUT, CURES INFERMERES I MEDI, SEGONS ELS DIFERENTS PARADIGMES I UN DELS
MODELS CARACTERÍSTICS DE CADASCUN.
Primer de tot, abans de començar a analitzar els diferents paradigmes és
necessari esmentar els meus coneixements sobre el tema.
Segons el meu bagatge previ no puc definir els paradigmes que s’associen a les
grans corrents de pensament infermer, però, tal i com he definit en la segona
pregunta quan he esmentat el metaparadigma, sé que es basen en definir l’ésser
humà, la salut, les cures infermeres i el medi des de diferents perspectives.
A més a més, sé que un paradigma és un exemple o un model, per tant, un
paradigma infermer són tots aquells coneixements que estableixen un model
infermer. Tot i així, el meu bagatge en aquest àmbit és pràcticament nul, per tant
a continuació analitzaré més profundament que és un paradigma per tal de definir
els paradigmes infermers més importants.
Per tal de donar una definició de paradigma analitzarem el pensament de Thomas
Kuhn, ja que va establir la definició de paradigma més acceptada avui en dia. Cal
tenir en compte que existeixen diferents tipus de paradigmes, tot i que jo em
centraré en el paradigma científic, ja que és el que engloba el pensament
infermer.
Al llarg de la seva vida, Kuhn es va dedicar, quasi en la seva totalitat, a analitzar
la filosofia de la ciència, és a dir, es va dedicar a estudiar la història de la filosofia
científica plantejant-se diverses qüestions que el van portar a definir el
desenvolupament de la ciència. Per a ell, la ciència comença establint un
paradigma. A aquest paradigma el segueix una ciència normal, una crisis, una
revolució científica i, finalment, la instauració d’un nou paradigma. Per tant, es
pot observar com Kuhn creu que la ciència està en continu desenvolupament. Per
tal de poder obtenir una visió complerta sobre el que significa un paradigma,
analitzaré les diferents etapes d’evolució que segueix la ciència. Primer de tot cal
establir la definició general de paradigma científic, ja que és l’element principal
del seu pensament.
-
30
Per a Kuhn, un paradigma és “una realització científica universalment reconeguda
que, durant un cert temps, proporciona models de problemes i solucions a una
comunitat científica”. Per tant, un paradigma representa una determinada
perspectiva científica que ens permet analitzar i resoldre determinats problemes.
Per exemple, si analitzem el moviment dels planetes del Sistema Solar, podem
fer-ho a través de la visió geocèntrica o heliocèntrica. Les dues teories van ser
acceptades en la seva època per la comunitat científica del moment, per tant, el
paradigma proporcionava un problema (el moviment dels planetes) i una solució
(la teoria heliocèntrica o geocèntrica). Un cop establert el paradigma s’ha
d’analitzar a fons per tal de trobar els errors possibles, moment que es coneix
com a ciència normal. Un cop es troben els errors de la teoria, és a dir, del
paradigma, aquest entra en crisis si no pot resoldre els problemes que se li
plantegen i, per tant, s’inicia la recerca d’un nou paradigma. Aquesta recerca és el
que es coneix com a revolució científica, la qual finalitza amb la instauració d’un
nou paradigma capaç de resoldre els problemes que l’anterior paradigma no podia
resoldre. 23
Per tant, un cop analitzat el pensament de Kuhn i la seva definició de paradigma
científic podem extrapolar el concepte a la ciència infermera. És a dir, el
paradigma infermer és una realització científica reconeguda per la comunitat
infermera que permet analitzar problemes infermers i solucionar-los.
Al 1996, partint de la definició de paradigma de Khun, Kérouac va definir
l’existència de tres paradigmes. Aquests paradigmes els va classificar segons les
creences, valors, principis i lleis que tenien en comú diferents teories, models i
filosofies.24 Tots tres paradigmes infermers, estan orientats cap a la persona, els
cuidatges infermers, el medi i la salut. Segons cada paradigma, aquests quatre
elements estan atesos d’una manera o una altra. Els quatre elements units
formen el que es coneix com a metaparadigma infermer.
El primer paradigma que es va instaurar en la comunitat infermera va ser el
paradigma de la categorització. Es va desenvolupar a finals del segle XIX i a
principi del segle XX. En aquest paradigma s’estableix que els fenòmens o
23 Sánchez-Cerezo de la Fuente, J., Thomas Samuel Kuhn (1922-1996), Historia de la
filosofía contemporánea, http://www.webdianoia.com/contemporanea/kuhn.htm, juny
2003. 24 Bello, Nilda L., Fundamentos de enfermería parte I, Ciencias médicas, La Habana, 2008.
http://www.webdianoia.com/contemporanea/kuhn.htm
-
31
problemes a analitzar es poden dividir en categories o grups i se’ls considera
elements aïllats. Per tant, qualsevol canvi que es produeixi en el fenomen ve
determinat per condicions anteriors. És a dir, qualsevol problema que es produeixi
en la persona, ve determinat per unes causes internes o externes que s’han
alterat. D’aquesta manera els elements estableixen relacions lineals i causals amb
les seves manifestacions. L’objectiu principal d’aquest paradigma és buscar un
factor causal responsable de la malaltia a través de dues orientacions: la
orientació centrada en la salut pública, la qual s’interessa per la persona i la
malaltia, i la orientació centrada en la malaltia on es considera la persona una
entitat divisible en sistemes fisiològics independents els uns dels altres.
El paradigma de la categorització centrat en la salut pública va néixer a finals del
segle XVIII i es basa en millorar la salubritat i en controlar les malalties
infeccioses en l’àmbit clínic i comunitari. Els cuidatges infermers venen
determinats per motivacions espirituals i humanitàries que tenen com a objectiu
cuidar el cos per tal de mantenir cuidada l’ànima. Per tal de cuidar el cos es
proporciona al pacient el millor entorn possible per tal que les forces de la
naturalesa actuïn de manera favorable en la seva recuperació. Aquests cuidatges
infermers centrats en la salut pública es basen en la compassió, la observació, la
experiència, el coneixement de la higiene pública i la nutrició. D’aquesta manera,
es manté i es recupera la salut, es prevenen malalties infeccioses i ferides,
s’ensenyen models sans de vida i es controlen les condicions de la sanitat. Per
tant, el pilar fonamental d’aquest paradigma és la relació que s’estableix entre la
persona i l’entorn.
Un cop analitzat el paradigma de la categorització orientat a la salut pública es
poden definir els conceptes paradigmàtics que el constitueixen. La persona es
tracta segons els seus components físics, intel·lectuals, emocionals i espirituals,
així com per la seva capacitat i responsabilitat de canviar la situació en la que es
troba, la qual és una situació de malaltia. Tots aquests elements de la persona
han de ser tractats pel professional infermer per tal de buscar l’entorn més
favorable per a la seva recuperació. Aquest entorn ha de proporcionar aire fresc i
una neteja òptima, així com una llum i una calor característiques de cada pacient.
La salut, en aquest paradigma, no és només l’antagònic de la malaltia, sinó que fa
referència a la voluntat d’utilitzar correctament totes les nostres capacitats
espirituals i humanitàries per mantenir el cos i, per tant, l’ànima en estat de salut,
-
32
tal i com s’ha mencionat anteriorment. A més, consisteix en entregar tota la
capacitat de la persona a la naturalesa ja que, tal i com s’ha fet referència, són
les forces de la naturalesa les que actuen a favor de la recuperació. Finalment, el
cuidatge és considerat un art i una ciència que requereix de formació professional
i, per tant, només els professionals infermers el poden dur a terme. Consisteix en
garantir l’entorn favorable per a la recuperació.
El paradigma de la categorització també està orientat cap a la malaltia. En
aquesta orientació la malaltia és considerada una realitat independent de l’entorn,
la cultura i la societat. La salut es defineix com a l’absència de la malaltia i, per
tant, l’origen de la malaltia és una causa única. Aquesta causa és la que orientarà
el tractament de la malaltia sense tenir en compte el context de vida del pacient o
determinats factors que l’envolten.
Els elements paradigmàtics d’aquest paradigma orientat cap a la malaltia obtenen
unes connotacions diferents a la del paradigma orientat cap a la salut pública. En
aquesta orientació, tal i com hem vist, la salut és el contrari de la malaltia. El
cuidatge s’enfoca a resoldre els problemes per tal de garantir la salut, en ajudar
als incapacitats i en cobrir els dèficits del pacient. La persona, de la mateixa
manera que en la orientació cap a la salut pública, és considerada com la suma de
les seves parts, però cada part es considera independent de les altres. Finalment,
l’entorn ja no és favorable per a la seva recuperació, sinó que se’l considera un
element independent de la persona que s’ha de manipular i controlar.
Encara que el paradigma s’orienti cap a la malaltia es pot observar com l’entorn,
tot i que és un element independent de la persona, s’ha de controlar i regular per
tal de, si bé no afavorir en la seva recuperació, no empitjorar la seva salut.
En aquest paradigma, el model o la filosofia més important és el de Florence
Nightingale, el qual explicarem en la següent pregunta25, però consisteix,
principalment, en garantir un entorn favorable per a la recuperació del pacient. 26
25 En la següent pregunta no s’analitza la filosofia de Nightingale perquè es fa una distinció
entre filosofia i model que en aquesta pregunta encara no es coneixia. 26 Sanabria Triana, L., Otero Ceballos, M., Urbina Laza, O., Los paradigmas como la base
del pensamiento actual en la profesión de enfermería, Revista Cubana: educación médica
superior, 2002; 59; 16(04)
-
33
Seguint amb l’evolució de la Infermeria, del paradigma de la categorització va
néixer el paradigma de la integració. Aquest paradigma és una prolongació del
paradigma anterior on es comença a donar importància a la persona, enlloc de a
la malaltia. En aquest paradigma es comencen a formar noves teories, com la
teoria de la motivació, del desenvolupament o del sistema. Es comença a donar
més importància a la persona fins que aquesta esdevé un pilar fonamental en la
professió i disciplina infermera. A partir d’aquest moment es marca una gran
diferència amb la disciplina i la professió mèdica, ja que la Medicina està centrada
en la malaltia i no en la persona. La diferència principal que existeix amb el
paradigma de la categorització és que, en el paradigma de la integració no només
és important la malaltia sinó que també és important el context en el qual es
produeix. D’aquesta manera es garanteix una millor comprensió del problema i es
poden donar solucions més eficients.
En aquest paradigma, la persona, la salut, les cures infermeres i l’entorn obtenen
un altre punt de vista, diferent al paradigma anterior. En aquest punt, la persona
ja no és tractada com la responsable per la seva recuperació i no se l’analitza
segons els seus components físics o intel·lectuals, sinó que se la comença a
tractar com un tot, formada per la suma de totes les seves parts: físiques,
psicològiques, sociològiques i espirituals. Totes aquestes parts estan relacionades
entre sí i la seva recuperació depèn del context on es troba. La salut forma amb la
malaltia una interacció dinàmica i és considerada com un estat ideal que s’ha
d’aconseguir i està totalment influenciada pel context de vida de la persona. En
aquest paradigma, l’entorn està determinat pel context de vida de la persona, de
la mateixa manera que la salut. Existeixen interaccions entre la persona i l’entorn,
els quals poden ser negatius o positius, de la mateixa manera que existeixen
reaccions d’adaptació. Finalment, el cuidatge amplia el seu camp d’acció i
consisteix en garantir la salut de la persona en tots els seus àmbits: físic, mental i
social. El professional infermer s’encarrega d’avaluar les necessitats del pacient
tenint en compte les seves percepcions i englobant totes les dimensions. Sempre
ha de centrar la seva atenció en la situació present i actuar juntament amb el
pacient per tal de respondre les seves necessitats. Finalment, el professional
-
34
infermer ha de ser capaç d’aconsellar a la persona i escollir els comportaments de
salut més adients segons les necessitats i el context de vida del pacient. 27
El paradigma de la transformació representa un gran canvi en la societat del
moment, ja que la disciplina i professió infermera van patir tal evolució que
necessitaven un paradigma que els hi obrís les portes al món social. A més, degut
a aquesta evolució, els conceptes de ofici o treball artesà per referir-se a la
Infermeria van quedar obsolets i es va donar pas al pensament infermer i
científic. Merton va descriure les cinc funcions del paradigma de la transformació.
La primera funció consisteix en proporcionar una estructura compacta de
conceptes centrals i interrelacionats que es puguin utilitzar per a la descripció i
l’anàlisi. La segona funció la defineix com la capacitat del paradigma per tal de
reduir la probabilitat que existeixin “suposats i conceptes ocults inadvertidament”,
ja que cada suposat i concepte s’ha de deduir de manera lògica, partint sempre
d’elements anteriors. El que vol dir amb aquesta funció és que no es poden
suposar fets o fenòmens de manera aleatòria, sinó que sempre s’ha de seguir un
pensament lògic i científic. La tercera funció consisteix en augmentar les
interpretacions teòriques i, finalment, ha de promoure l’anàlisi més que la
descripció de detalls i ha de permetre que aquest anàlisi s’aproximi a la lògica i no
al rigor empíric. Per tant, un cop analitzades les funcions, es pot concloure que el
paradigma de la transformació inclou un nou concepte de cuidatges. A partir
d’aquest moment, els cuidatges es basaran en el rigor científic i la lògica i no
seguiran més un sistema empíric basat en experiències anteriors. Per tant, com
es pot observar, aquest paradigma ocasionarà un canvi en la mentalitat del
moment esdevenint un procés simultani i recíproc.
A partir d’aquí podem definir els conceptes paradigmàtics que, tal i com es pot
observar, patiran un canvi radical en relació als dos paradigmes anteriors. Es
considera a la persona com un tot indivisible on els cuidatges han d’orientar-se a
les seves necessitats i prioritats. A diferència dels altres paradigmes, la persona ja
no és independent de l’entorn o estableix una interacció amb ell, la persona és
totalment indivisible de l’entorn i juntament amb ell forma una unitat estructural i
funcional. La salut, va més enllà de la malaltia i pren un valor i una experiència
27 Sanabria Triana, L., Otero Ceballos, M., Urbina Laza, O., Los paradigmas como la base
del pensamiento actual en la profesión de enfermería, Revista Cubana: educación médica
superior, 2002; 59; 16(04)
-
35
diferent segons el pacient. L’entorn, tal i com s’ha mencionat anteriorment, és
indivisible de la persona i és il·limitat. Finalment, els cuidatges infermers van
dirigits a garantir el benestar de la persona en la seva totalitat i no només van
dirigits a la recuperació de la salut. Per tant, els cuidatges estableixen una
interacció entre el pacient i el professional que serà beneficiari per als dos. 28
Per tant, es pot observar com la Infermeria comença a actuar en una altra
dimensió i provocarà la obertura al món d’aquesta professió. Aquesta obertura
també serà possible gràcies als canvis mundials del moment, ja que estarà
marcada, sobretot, per l’obertura de fronteres entre països, tant econòmiques,
com polítiques com culturals. A més, hi haurà una aproximació entre les cultures
orientals i occidentals així com grans moviments migratoris i una intensificació de
les comunicacions. Tots aquests fets provocaran que l’Organització Mundial de la
Salut (OMS) estableixi un sistema de salut basat en el dret de les persones i en el
deure de participar activa, individual i col·lectivament en la planificació la seva
salut.
Actualment, els cuidatges infermers s’orienten en incrementar la interacció, de
manera positiva, entre la persona i l’entorn per tal de dirigir el cuidatge cap al
benestar, de la mateixa manera que es produeix en el paradigma de la
transformació. Per tant, la intervenció de la professió infermera va dirigida a
satisfer les necessitats dels pacients des de una perspectiva holística, és a dir,
considerant a la persona com un tot respectant els seus valors culturals, les
seves experiències, creences i prioritats.
És per aquesta raó que en avui en dia, la pràctica infermera, gràcies a la seva
evolució, utilitza com a referent teòric el model del cuidatge i com a referent
pràctic el procés d’atenció per tal de solucionar els problemes d’aquest cuidatge.
És a dir, el professional infermer es basa en el cuidatge cap als pacients per tal de
garantir el seu benestar i aquest fet és el que ens diferencia de la resta de
professionals de la Salut. Cal tenir en compte que aquests dos models (model del
28 Martínez González, L., Olivera Villanueva, G., El paradigma de la transformación en el
actuar de la enfermería, Revista enfermera: Instituto de Mexico, 2011; 19 (2); 105-108.
-
36
cuidatge i model d’atenció al pacient) s’han d’utilitzar conjuntament per tal de
garantir el desenvolupament de la professió. 29
29 Sanabria Triana, L., Otero Ceballos, M., Urbina Laza, O., Los paradigmas como la base
del pensamiento actual en la profesión de enfermería, Revista Cubana: educación médica
superior, 2002; 59; 16(04)
-
37
REFLEXIÓ CRÍTICA:
Realitzant aquesta pregunta he pogut profunditzar més en el significat del terme
paradigma. És a dir, tal i com es pot observar, a l’inici només creia que era un
model o exemple, però gràcies a l’anàlisi del pensament de Thomas Kuhn he
pogut ampliar aquesta definició fins a afirmar que un paradigma consisteix en una
realització científica acceptada per una comunitat fins que és refutada i
substituïda per una altra.
A partir d’aquí he pogut estudiar tres grans paradigmes de la Història infermera:
el paradigma de la categorització, el paradigma de la integració i el paradigma de
la transformació. Estudiant aquestes tres realitzacions científiques no només he
pogut observar l’evolució de la infermeria des dels seus inicis fins avui en dia, sinó
que he pogut comprendre que no existeix una única línia del temps. És a dir, en la
primera carpeta d’aprenentatge vaig estudiar els Fonaments Històrics de la
Infermeria, des de la prehistòria fins al segle XXI. Amb aquesta pregunta he
pogut analitzar també la història de la Infermeria, però des d’una altra
perspectiva. Aquest fet ha servit per ampliar els meus coneixements i per obrir la
ment.
A més, amb aquesta pregunta he pogut comprovar que, encara que existeixi un
paradigma per a cada moment de la Història, tots estan relacionats entre ells i,
per tant, la Infermeria del moment és la suma dels tres paradigmes on, tal i com
es defineix a la persona en el paradigma de la transformació, el tot és més que la
suma de les seves parts. Això es pot veure clarament en la següent figura, la
Figura 6.
Figura 6: els tres paradigmes de la infermeria formant un tot: el paradigma de la
categorització, el paradigma de la integració i el paradigma de la transformació.
-
38
EXPLIQUI DE MANERA RESUMIDA TRES MODELS D’INFERMERIA, UN PER CADA PARADIGMA
QUE DESCRIU KÉROUAC (1996): PARADIGMA DE LA CATEGORITZACIÓ, DE LA INTEGRACIÓ I
DE LA TRANSFORMACIÓ.
Primer, com a cada pregunta analitzaré el meu bagatge anterior respecte al nou
tema a tractar. Gràcies a la pregunta anterior conec els tres paradigmes de
perspectiva infermera que va descriure Kérouac en el seu moment.
El primer paradigma, el de la categorització, encara que estigui orientat cap a la
salut pública o cap a la malaltia, sempre dóna molta importància a l’entorn i a la
relació que estableix amb el pacient. Per tant, un entorn favorable significarà una
recuperació favorable. És per aquesta raó que crec que el model de Florence
Nightingale és el millor exemple d’aquest paradigma ja que, tal i com es va
explicar en l’anterior carpeta d’aprenentatge, l’entorn és un element
imprescindible per a la salut del pacient.
El paradigma de la integració dóna més importància a la persona en tots els seus
sentits, és a dir, tracta a la persona com un element holístic. Tot gira al voltant de
la persona i aquesta esdevé el pilar fonamental per tal de trobar la cura a la
malaltia. És per aquesta raó que crec que el model de Henderson és l’indicat per a
tractar aquest paradigma.
Finalment, el paradigma de la transformació obre les portes de la Infermeria cap
al món i es comença a pensar en la Infermeria com una professió basada en el
coneixement i el rigor científic. La persona no és el pilar fonamental on tot gira al
seu voltant, sinó que tots els elements (persona, salut, entorn i cuidatges) són
indispensables i indivisibles. Per tant, crec que aquest paradigma seria ben
exemplificat amb un model actual, degut a que és el paradigma que més
s’assembla a la Infermeria actual.
Un cop analitzat el que conec sobre els models que representen els tres
paradigmes infermers he investigat més a fons i he pogut comprovar que Florence
Nightingale i Virginia Henderson no van crear models, coneguts com models
conceptuals, sinó que van crear filosofies. És per aquesta raó que abans de
començar a analitzar els models que he escollit analitzaré la diferencia entre
model i filosofia. Gràcies a les classes impartides durant el curs s’ha pogut arribar
a la següent conclusió.
-
39
Les filosofies defineixen el significat dels fenòmens de la infermeria a través del
raonament, l’anàlisi i l’argumentació lògica. A més, van ser els primers escrits, els
quals es van encarregar d’orientar els models teòrics de la seva època i també
van contri