Jornada d’intercanvi “CIRC i CREACIÓ COMUNITÀRIA”

Barcelona, 17 de NOVEMBRE de 2011

1

Són molts i diversos els projectes i experiències que

creadors de diferents arts han dut a terme amb grups d’artistes “amateurs” o persones que mai havien tingut relació amb l’art: processos de treball entre aquests col·lectius i artistes professionals que han culminat amb

presentacions d’espectacles, exposicions o

composicions, alguns d’un alt nivell artístic. Del circ és coneguda la seva capacitat transformadora i integradora, amb nombrosos projectes d’immersió en barris populars, presons i/o altres espais o col·lectius diversos. Però també, la llibertat de llenguatges artístics

inherent en el circ el fan molt proper a experiències de

creació amb la comunitat. Aquesta jornada professional vol ser una oportunitat

de trobada i treball per reflexionar i iniciar noves línies d’actuació en un camp, el de les experiències artístiques conjuntes entre professionals de circ i col·lectius no artístics, que es troba en plena projecció.

La missió d’aquesta jornada és generar elements de

treball per què equipaments, entitats i creadors

desenvolupin i s’impliquin en projectes de creació comunitària amb circ. La jornada va dirigida a membres d’equipaments i

entitats, artistes i creadors, gestors culturals, educadors/es socials, tècnics de barri, dinamitzadors, especialistes en relació amb la comunitat,

psicopedagogs i qualsevol altra professional interessat en creació comunitària.

PRESENTACIÓ

2

BENVINGUDA

La Central pretén cuidar, allotjar i acompanyar tot procés creatiu per respondre

les necessitats creatives i de producció d’espectacles de circ. Un dels objectius primordials és treballar amb el territori així com amb socis europeus que tenen preocupacions i interessos per enfortir-se establint una relació sòlida que

fomenti el treball conjunt.

La Central vol posar de relleu les fortaleses intrínseques del circ per establir relacions entre el propi equipament i la comunitat: rigidesa i flexibilitat, estructura i desestructura, cultura de l’esforç i desenvolupament del treball en

el temps.

Aquestes jornades volen compartir les experiències de tots amb la creació comunitària en el camp de les arts, posant èmfasi en els canals de comunicació i en la funció social que pot tenir el circ per donar resposta a les necessitats d’algunes comunitats i per relacionar-nos-hi: el barri va al circ i el circ va al barri.

L’important és escoltar, compartir projectes, experiències i treure’n conclusions. Els ponents que avui ens acompanyen tenen relació també amb altres disciplines artístiques. Sempere com a experta en música i creació comunitària i

Panadès aportant la seva experiència des de l’Ateneu Popular de Nou Barris.

Paral·lelament, s’està fent una creació exprés entre els associats. Vivències i unions, conflictes que poden sorgir davant diferents problemàtiques es posaran també en comú a partir de les diferents

experiències europees. En les taules sectorials es posarà èmfasi en el vincle entre el col·lectiu i en la tensió entre la relació humana/procés i relació

artística/producte que cal posar en equilibri.

09.30h Presentació de les jornades

Leandro Mendoza, director artístic de la Central del Circ

3

ASSISTENTS Cathérine Magis i Micheline Vandepoel - Directora i docent de l’Espace

Catastrophe (Brusel·les)

Lucille Montadat, Aude Boutard i Hélène Metailie - Mediadora cultural de la

Grainerie (Toulouse)

Albert Bordonada, Marta Borreguero i Leandro Mendoza – Responsable

d’activitats, gerent i director de la Central del Circ

Mª Jesús Ruiz Bujanda i Elio Vera Brito - Dinamitzadors i programadors del

Centre Cívic de Sant Martí.

Albert Grau - Educador social, formador i pallasso d’hospital.

Toni Folch Alemany – membre de l’associació de pares de l’escola de circ

de l’Ateneu Popular de Nou Barris

Samanta Emilia Merlo - Periodista (Itàlia)

Simone – Antropòloga visual

Fabrizio Gavosto- Director artístic del Festival Mirabiglia de Fossano (Itàlia) :

residència i creació

Antoine Leonetti - Gestor Cultural relacionat amb el cinema

Silvia Borrell - Tècnica d’ensenyances artístiques de la Generalitat

Màster Gestió Cultural: teatre comunitari (alumnes).

Núria Sempere - Directora Centre de les Arts de l’Hospitalet

Ricard Panadès – Empresari de circ. Ex-gerent de l’APCC

Noemí Rubio i Laia Serra - Comusitària, Plataforma de Desenvolupament

Cultural Comunitari.

4

PONÈNCIES

Ens explica que la creació comunitària va arribar-li accidentalment i per implicació personal en la matèria. Des dels inicis, va formar part d’un projecte d’Escola Municipal de Música a Santa Perpètua on l’ajuntament li va oferir dirigir un centre que apostés per una educació musical oberta i amb el

compromís de fer-la accessible a tothom. Tot i que el projecte públic d’educació musical que dirigia en aquell moment

semblava molt innovador, va descobrir que era un model utilitzat des de feia

temps. El 1990 se’n va assabentar a través d’unes jornades d’escoles de música a Madrid. En aquella ocasió va poder conèixer models europeus que van servir de referents. Es constitueix en aquell moment l’Associació d’Escoles de Música de Catalunya, una institució que va entrar a formar part de la European Music School Union. I és en aquest pretext que van adonar-se que al centre i al nord d’Europa, s’havia fet una aposta clara de fer partícip a la

societat de la pràctica artística, mentre que a Espanya aquest compromís va

sorgir amb els anys.

Anys més tard, treballant a l’Escola Superior de Música de Catalunya, va

conèixer Sean Gregory [Guildhall]. Arrel del contacte amb el Bristish Council va tenir la oportunitat de portar-lo amb els seus estudiants de l’ESMUC. Gregory feia creació comunitària: treballava amb persones sense expertesa tècnica, però amb resultats excel·lents. Es va dur a terme un projecte a un centre de

secundària adreçat a docents i estudiants. Un nou punt de partida per dominar un llenguatge artístic, per despertar en el col·lectiu unes capacitats de participació molt importants. La reflexió que va sorgir de l’experiència va ser

que no només el patrimoni musical havia d’estar en mans de fills de famílies il·lustrades, sinó que existien iniciatives que oferien la possibilitat de viure molt positivament la creació i que, alhora, despertaven noves capacitats de participació.

10.00h La creació comunitària a Catalunya i Europa:

situació actual i reptes de futur

Núria Sempere, directora del Centre de les Arts de L’Hospitalet

També per casualitat, va rebre el Music Manifesto. Anglesos propietaris de companyies discogràfiques,

directius de teatres d’òpera, músics professionals, músics aficionats, etc. exigien als poders públics qüestions molt raonables: que tothom tingués dret a descobrir el seu potencial artístic, que es cultivessin els talents, que els treballadors del sector poguessin accedir a un major desenvolupament professional,

etc. Sempere s’hi va adherir. La casualitat va fer que a partir de signar aquest document, conegués a

Joan-Albert Serra, de The Sage Gateshead. Aquest és un centre ubicat a l’altre costat del riu Tyne, al límit

de Newcastle, la ciutat burgesa llindant amb la zona obrera (Gateshead). Aquesta localitat dedicada a la indústria pesada, queda paralitzada completament fruit de les actuacions de la Margaret Thatcher [veure “Brassed off” de Mark Herman].

En aquell context, l’alcalde de Gateshead es va plantejar un projecte de rescat de la població alhora que iniciar un protagonisme cultural a la zona. Norman Foster va ser l’escollit per dissenyar el centre que

ha esdevingut un equipament molt complert amb dos elements fonamentals: un centre educatiu i un centre de desenvolupament comunitari que actua a tot el Nord Est d’Anglaterra. Aquest centre luxós té la

vocació de contribuir a la transformació social a través de la pràctica artística, vehiculada a partir de projectes de llarg recorregut i a través d’activitats de curt recorregut adreçats a col·lectius més

vulnerables. La suma d’aquest contrast li resulta un xoc i una palanca. Per què allò ideològic comprometedor no pot anar de la mà d’allò més espectacular i remarcable? Poc temps després, visita in situ diferents projectes que li causaren diferents impressions com:

EAT LONDON: un projecte que havien desenvolupat dues artistes espanyoles (Alicia Rios i Bárbara Ruiz). La iniciativa es va desenvolupar al llarg de dos mesos, amb l’objectiu social que

les persones dels barris perifèrics coneguessin i reconeguessin com a seu el centre de Londres. Es va proposar a col·laboradors reproduir amb menjar el mapa del centre de Londres amb els menjars típics de les tretze comunitats amb les que van treballar. El desenvolupament del projecte va ser: cada comunitat va fer un viatge al centre de Londres; després van preparar

unes receptes; finalment a la Trafalgar Square van fer una festa on cada comunitat anava amb el seu menjar. Així van construir el mapa al centre de la plaça i s’explicava com cada comunitat havia treballat. Oferien veure la obra i menjar-se-la.

Aquesta obra d’art de concepció contemporània i molt experimental va ser possible a partir de la participació activa de tretze comunitats. Es van apropiar, a més, d’un territori que els pertanyia: el

centre de Londres. Així, es pot apreciar un doble procés d’apropiació: del territori i de destreses culinàries. Alhora es va donar l’oportunitat a les comunitats de ser protagonistes d’una obra molt

reconeguda a nivell internacional.

NATIONAL PORTRAIT GALLERY: es proposava desenvolupar una peça audiovisual amb la participació d’ancians de Hackney (persones provinents del Carib). Havien d’escollir la foto que més els agradava en una visita al museu. A partir d’aquí, els protagonistes es disposaven en la

mateixa posició que el seu retrat preferit i se’ls filmava. Una veu en off explicava la seva vida, la seva història. En aquesta ocasió la comunitat no és paisatge sinó que és part activa.

RESIDÈNCIES D’ARTISTES: En espais singulars i no usuals de la pràctica i creació artística: en guarderies, per exemple. Com es deixa influir l’artista pels nens? Quin procés de construcció es pot donar en aquest marc poc habitual? Un model d’artista comunitari posat en espais poc habitual del desenvolupament artístic.

Paral·lelament va descobrir el compromís dels projectes de llarg recorregut. Posa l’exemple de FESNOJIV. La Música ha de pertànyer a tothom. Abreu s’adreça a diferents nuclis del país per poder transformar-lo, donar oportunitats a la infància que viu en situacions extremes: “la cultura dels pobres no pot ser una pobre cultura”. D’aquí la reflexió que els processos de participació han de ser de qualitat, han d’anar acompanyats d’un resultat excel·lent que doni valor al treball de la comunitat. Els artistes no són

assistents socials, no poden exercir amb paternalisme la seva funció, no poden renunciar a l’exigència artística de la seva pròpia obra.

Com dividir, doncs, la tensió entre el procés i el resultat, que és sinònim d’èxit del resultat i de les

produccions. Recomana, en aquest punt, el documental “Tocar y Luchar”. Un documental que evidencia la força del projecte i que, alhora, ha gaudit de gran èxit internacional. Es mostra com s’utilitzen les arts com a instrument de cohesió social. D’aquest projecte n’ha sortit Gustavo Dudamel, qui ha arribat a personificar l’èxit del Sistema i que ha tingut molt reconeixement a nivell mundial.

El 2005, l’Ajuntament de L’Hospitalet li proposà a priori dirigir un conservatori de música però la missió

s’allunyava molt del seu esperit perquè amb la naturalesa de L’Hospitalet, perdia sentit. No havia existit fins llavors un centre d’educació cultural, calia arribar a sectors sense acumulació i/o tradició cultural.

Llavors, l’ajuntament aposta per un projecte integrador que defensava per mandat municipal: incrementar el número de persones que practiquen les arts, arribar a poblacions que no tinguin tradició artística i utilitzar les arts com a vehicle de cohesió social i èxit escolar.

S’ha fet un centre amb un programa de llarg recorregut amb un plantejament llunyà a la tradició que incorpora un tipus d’alumnat de grans necessitats (minories ètniques com el Gornal caracteritzat per la

presència acumulada de gitanos, barris de gran densitat migratòria que es localitzen només a l’escola pública i que a més estan molt associats a la pobresa). En aquestes escoles -inspirats sota el projecte de

Veneçuela per mitjà de l’ensenyament de corda, quintet de vent i dansa- al llarg de 5 anys s’han provat i assajat també un tipus de projecte de creació comunitària: s’introdueix un artista a l’escola amb la voluntat de contribuir a canviar la perspectiva dels docents que tracten amb estudiants molt marcats.

Sempere apunta que actualment, a Espanya, hi ha un 30% de joves que no estan certificats en l’educació obligatòria. Persones amb un drama personal, que durant el boom de la construcció van

trobar feina de forma raonablement senzilla però que en aquest context de crisi no treballen. Si es vol una societat del benestar, tenim un problema col·lectiu: el país no es pot permetre el luxe de tenir aquest

30% de nois i noies perduts. Pel que fa a la literatura en aquest camp apunta lectures recomanables: François Matarasso amb “Use or Ornament”; i John Holden que profecia la cultura democràtica però evidencia que tal paraula sembla

una contradicció: si la cultura és una manifestació de tots, com pot ser que haguem d’afegir el vocable

democràtica, que s’hagi de fer èmfasi en la necessitat i deure que sigui una cultura a l’abast de tothom.

Cal saber quins valors té la cultura per defensar la legitimitat de la cultura per seguir obtenint ajuda de l’Administració:

1. L’emoció que ens proporciona la cultura. Un factor intrínsec. 2. El valor instrumental de la cultura. Quin impacte social té les arts? Què aporta?

3. El valor institucional: perquè les fàbriques de creació segueixin sent imprescindibles cal que el servei sigui bo i que els ciutadans, finalment (qui finança aquests equipaments) creguin que val

la pena invertir en aquests centres. Amb això es garantitzarà l’èxit i l’existència d’aquests equipaments.

Quan busquem quins són els impactes de la creació comunitària, partint que

és un instrument per trobar tots aquest valors, hem de saber què està passant

amb el participants: com millora la seva concentració, com desenvolupem nous canals de comunicació, com provoquem el gaudi en l’haver incrementat les destreses artístiques que no havien descobert, etc. La creació comunitària és

un procés creatiu on l’artista exerceix de facilitador i on la comunitat aporta i pren decisions. A més, el paper de l’artista ha de ser de catalitzador per

garantir la qualitat artística, creant un espai on els participants se sentin autors i protagonistes de l’obra. Per aquest motiu també cal tenir en compte la projecció

pública positiva de la creació.

És molt interessant sentir la veu dels participants que anuncien que darrere s’han hagut d’esforçar molt però ha valgut la pena, entre d’altres. Aquesta

experiència es materialitzà per exemple amb el projecte inspirat amb Rhythm is it!, que es durà a terme a l’Hospitalet, amb estudiants del Institut Margarida Xirgu, que surten del seu entorn i entren en contacte amb una estètica artística

contemporània arriscada.

Cal destacar que el Mercat de les Flors; des d’aquest centre s’ha arriscat en apostar per aquesta línia de treball, obrint la temporada amb un projecte d’aquesta índole amb Luca Silvestrini. Per altra banda, a València estan

promovent el festival 10 sentits, l’ACEM farà un curs de formació amb Merlijn

Twaalfhoven.

És doncs una nova situació. Però i ara què? Falten estudis superiors que contemplin la creació comunitària, falta una xarxa, estimular els agents socials

per utilitzar les arts com a vehicle de cohesió, fer més investigació que reforci

aquest camp. Tot això pot ser o no ser però el més important és la nostra convicció en la construcció d’una societat més emancipada, més justa, que es pugui construir bottom-up. Ara bé, és cert que UK tenia una gran estructura –per exemple la iniciativa Creative Partnerships-, però a data d’avui, fins i tot aquest país ha eliminat aquestes partides d’empoderament social (lluny de les

lògiques polítiques de dretes). Cal fer una crida per seguir treballant en

aquesta línia amb el suport o no de l’Administració. La responsabilitat recau en les nostres mans, a les mans de les institucions culturals.

5

PONÈNCIES

A l’Ateneu Popular de Nou Barris, s’ha pres el circ com a llenguatge artístic que

ha consolidat aquesta organització. En els seus inicis, l’Ateneu era una antiga fàbrica (als anys 80 era una zona de difícil accés i força marginal) que era utilitzada per albergar materials de reparació de la via púbica entre d’altres usos de l’edifici (per exemple la planta asfàltica). En aquesta fàbrica s’havia organitzat un moviment ciutadà on es concentraven les associacions de veïns

que actuaven com altaveu de la classe popular i barrial per reivindicar serveis sanitaris, educatius i culturals. La immigració de Catalunya fou molt destacable i representà un xoc cultural i de convivència molt notable durant el franquisme.

Si ens fixem el pla de la convivència, existien força conflictes al barri. Nou Barris és i era un barri de població procedent de Galícia, Castella i Andalusia. En l’època franquista aquesta zona va prendre el seu nom pel moviment veïnal. Es va ocupar la planta asfàltica i els veïns en varen reivindicar un

equipament cultural. Un fet singular tenint en compte les necessitats

(bàsiques) del moment. Era el segon que es reivindicava (el primer era al Born)

a la ciutat de Barcelona. El fet que es conservi el nom (Ateneu Popular) rau en la idea que és un símbol de resistència davant el franquisme per les seves ressonàncies republicanes i anarquistes. Tot el moviment popular va reivindicar per les classes populars

una formació que es va articular en forma d’ateneus populars. Aquests s’autofinançaven des de la base pels mateixos obrers. Amb aquesta mítica república que es va perdre a la guerra, es volia reivindicar la comunitat.

Pràcticament tots els centre cívics actuals de Barcelona tenen aquest origen.

10.45h El circ social i la creació comunitària amb circ:

dos conceptes diferents

Ricard Panadès, especialista en circ.

En aquest context puja al govern Narcís Serra i es promulga la idea d’Eduardo Delgado dels centres cívics. Llavors el govern socialista s’apodera de la reivindicació popular i incentiva la creació de centres cívics. Nou Barris es negà a formar part d’aquesta política institucionalitzada, defensant que la cultura cal

centrar-la des de la comunitat amb l’exigència d’obtenir diners de l’Administració però amb l’autonomia que garanteixi l’autogestió i la independència. El llaç doncs amb la comunitat és molt íntim des del seu origen. La seva presència era constant

en totes les lluites veïnals de caràcter urbanístic, cultural, sanitari o educatiu.

Com a plataforma autoorganitzada, funcionaven de forma assembleària, i es reconeixia per part del moviment veïnal una legitimitat política. A aquest primers moments, a part de la reivindicació de l’espai, es va apostar per la recuperació de la

cultura popular, molt ocultada i sotmesa pel franquisme a Catalunya. S’impulsà aquesta cultura des de les festes majors que representava una setmana festiva i on es convidava a tota la comunitat, donant-li una identitat al col·lectiu; el carnestoltes;

la castanyada; la festa de primavera on es reunien tot el sector associatiu del barri.

Es volia una hegemonia del moviment popular, per la creació comunitària. Des de l’Ateneu s’han preocupat que la comunitat disposés de plataformes artístiques i

creatives pel creixement de la comunitat. L’ateneu ha tingut molta relació històricament amb el món de la festa en el punt de consolidació del centre (sense tenir referents i defensant un model únic). Perquè pels impulsors, el centre cultural a més de la programació que s’oferia era un espai de manifestació popular: es va

crear, en aquest context, la colla de diables que dinamitzava el barri per impulsar la identitat i la cohesió de la comunitat en la seva manifestació creativa.

Per mitjà de negociacions es consolida la plataforma “Ateneu de Nou Barris”. Avui

és un centre que té un conveni amb l’Administració local, és un centre públic però la gestió es manté independent. Sempre s’ha tingut molt present la participació. La manera de crear i produir cultura no només descansa en qüestions artístiques sinó que, a més, la mateixa gestió del centre no és un artefacte dirigit només per professionals sinó que recullen la veu dels usuaris en forma de comissions que participen en la presa de decisions i en l’orientació del projecte, en la definició del

programa que s’executa en el centre.

Foren dels primers que van cobrar entrada per assistir a les activitats organitzades per l’Ateneu -a diferència dels centres cívics- amb la creença que cal dignificar l’esforç de la creació i atenció a espectacles, sempre amb

preus populars. Per poder, així (com a estratègia d’autofinançament) tenir independència de criteri davant l’Administració i ser capaços de generar recursos. Això sumat al voluntarisme suposa un 50% del finançament total de

l’Ateneu, fet que dóna legitimitat de l’equipament per la seva transparència i retribució.

Davant la preocupació de la política cultural, l’Ateneu es posicionà. Els socis francesos tenen una altra articulació més assentada quant a estructura i

concepció de la política cultural. Per tant, el seu posicionament va ser estar al costat de la cultura popular materialitzada en la festa però també amb la

creació comunitària (evitant el funcionament per cursos, tallers, com si fos un contenidor sense caràcter).

La punta de llança havia de ser la creació que produeix cultura i no només consumeix cultura. Per això l’aposta pel circ. Des del principi apreciaren el

potencial del circ com a tret distintiu, com a leitmotiv perquè aquest és un llenguatge artístic on tothom pot accedir-hi sense prejudicis decimonònics. El circ, més allunyat al discurs de l’alta cultura, tenia aquest potencial per

apropar la cultura, que finalment ha irradiat tot el país i ha dinamitzat tot el barri.

Per finalitzar cal destacar un fenomen viscut: des del moment que s’ha de

justificar l’acció cultural i comunitària mitjançant indicadors de cara a l’administració (com la cohesió, la identitat, etc.), cal també ser conscients del valor de l’art en la seva naturalesa i procés, en l’experiència creativa que enriqueix el creixement ciutadà, una eina imprescindible en la democràcia ja

que permet consolidar un projecte de llibertats en la nostra societat. No és suficient amb un discurs polític o amb finançament, sinó que les

organitzacions de base han de creure i defensar que la experiència creativa tant individual com col·lectiva és un bé i un dret individual que cal exercir: lluitar per tenir a les nostres mans la projecció de futur que volem.

6 EXPERIÈNCIES

12.00h Quatre experiències comunitàries amb circ a Europa

La Central del Circ, centre de creació de circ a Barcelona: Projecte Infusió Flamenca amb artistes de circ professionals i joves del barri del Besòs i la Mina

Albert Bordonada explica que la present jornada forma part del punt de trobada i de treball incentivat

pel Programa Educatiu Grundtvig sota el paraigües d’Itineraris creuats, un projecte europeu que fomenta l’intercanvi d’experiències entre companyies i institucions dedicades al circ que realitzen projectes d’impacte social o bé que tenen una línia d’acció educativa i/o dinamitzadora en el barri on

s’emplacen.

Bordonada posa de relleu que La Central té per missió la creació professional d’espectacles de circ però que alhora pretén entrar en la dinàmica de crear vincles entre el barri i l’espai on es troba. Així, el 2010 es posà en contacte amb el Centre Cívic del Besòs, obriren una convocatòria entre artistes de

circ per mitjà de l’associació [APCC] i conjuntament començaren a implementar un projecte artístic de

creació comunitària.

Arturo Figueroa [dinamitzador del CC Besòs] explica que al Centre Cívic entre les diferents línies d’acció que duu a terme (casa d’adults, serveis socials, treball entre entitats, dinamització juvenil, etc)

compta també amb un grup de flamenc consolidat. Figueroa posa sobre la taula el context del barri: el Besòs, nascut als voltants dels anys 70 i que es troba al límit de Barcelona és un barri molt nou i bàsicament obrer. El Centre Cívic per la seva banda, es troba amb certes complicacions per arribar a les entitats arrelades al barri que funcionen independentment, per això aquest projecte suposava un

alè d’aire nou per poder implicar a tothom. Així es decidí unir el grup de flamenc amb el grup de joves de la Mina i els professionals del circ. De la simbiosi entre cultura urbana, diferents generacions i la disciplina del circ havia de sorgir una creació. Davant aquesta realitat es va haver de tenir molta flexibilitat per adaptar l’encàrrec a les expectatives i desitjos de la comunitat participant. Com a

valoració final, Figueroa afirma que fou molt profitós posar en contacte diferents grups que comparteixen un mateix espai però que mai abans havien interactuat entre ells. I que fruit d’aquesta

experiència s’han generat nous interessos per part de tots els implicats.

Segons Bordonada aquest projecte fou pilot i idealment des de La Central pretenen fer-ne un anual. La voluntat és que el barri s’apropiï del Fòrum, que deixi de ser ciment i prengui vida entre els veïns

de Diagonal Mar, Besòs i la Mina.

6

EXPERIÈNCIES

La Grainerie és un espai per a professionals del circ com La Central. Compten amb sales de creació, d’entrenament, vivers d’empreses i sala d’escena per a

la presentació d’espectacles. La diferència és que La Grainerie s’ubica en una zona industrial, no és un barri com a tal, per tant només hi ha fàbriques i centres comercials. Lucille Montadat explica que el concepte de creació comunitària no s’utilitza com a tal sinó que des de la seva institució s’exerceix més un paper de mediació i no de treball des del barri i amb el barri. La seva

tasca consisteix en emprar l’energia que neix del centre per traslladar-la a diferents espais i centres de la ciutat com hospitals, escoles, centre cívics, etc. per crear ponts i generar diferents sinèrgies amb aquests col·lectius a través del circ.

Principalment tenen dues línies de treball: una és d’educació cultural i artística a nivell escolar i l’altra que té a veure amb l’educació popular a partir del treball en presons per exemple. Els projectes de la primera línia d’acció s’adrecen a

escoles de primària i instituts de secundària i se’ls proposa un recorregut artístic

obert. Les escoles de primària reben una subvenció de l’ajuntament de

Toulouse i la Grainerie apadrina quatre classes: dues són de règim general i dues d’educació especial. Es posen en contacte amb els tutors per especificar aquest recorregut i la manera com es realitzarà perquè es pot fer de diferents formes, cada vegada s’adapta.

En les primeres sessions es presenta la història del circ i s’interrelaciona amb el currículum (ex: capítols cabdals de la història de França). La segona part és la visita al centre. Es mostren les instal·lacions i algun artista professional que

estigui treballant mostra el procés de creació davant el grup classe. La tercera

etapa és quan la classe assisteix a veure un espectacle. Abans però es prepara l’assistència per mitjà del tutor que explica les particularitats de l’espectacle o bé per ella mateixa.

La Grainerie, Centre de creació de circ a Balma (Toulouse, França):

projecte d’inserció laboral

Es posa èmfasi en fer arribar a les nenes i nens la idea que tenen el dret de decidir si els agrada o no, a fer preguntes. Tot

aquest espai de debat es realitza després de l’espectacle a mode de col·loqui amb els propis artistes. La darrera fase del recorregut és la part pràctica on fan tallers de les diferents

disciplines del circ. A vegades es desplacen els nens o bé

són els artistes que van a l’escola.

Tots els projectes poden ser diferents i es desenvolupen segons les necessitats que cada classe té i la demanda que

es fa, per exemple basar el projecte de circ amb la fotografia. També hi ha una aproximació amb els alumnes a nivell individual a través d’un carnet i on consta la seva participació. Als instituts és força similar el plantejament però

l’aprofundiment és major. Es treballa de forma més transversal

amb tots els professors. Així, el circ és el fil conductor de totes les assignatures.

Més enllà d’aquests projectes d’intermediació, s’adonaren que el circ podia ser mediador de situacions extremes, que podia

contribuir a resoldre conflictes personals. El concepte no fou fàcil de definir, titllar-lo com a projecte d’inserció laboral era

complicat. El programa consisteix en oferir sis contractes de treball per població exclosa per a realitzar tasques com a tècnics, de recepcionista i acomodador o bé de manteniment. Les persones que accedeixen a aquest lloc de treball

aprenen la vessant tècnica de la seva feina per mitjà de

l’experiència. El que es pretén és crear l’hàbit d’anar a treballar, fomentar la responsabilitat...Els contractes duren de 6 mesos a un any i es fa un acompanyament en la seva vida laboral. Evidentment aquest programa té una vessant més social que

cultural amb la particularitat que es desenvolupa en un context de creació i producció artística.

6

EXPERIÈNCIES

El projecte Catastrophe neix el 2003 i parteix d’una iniciativa privada. La seva fundadora, Catherine Magis explica que el seu objectiu no era només crear un

espai per a les arts del circ, sinó que fos un centre de pràctica artística

interdisciplinària, intergeneracional i intercultural.

Magis estudià teatre i circ, el qual concep com un llenguatge més d’expressió i no com una disciplina tècnica per ella mateixa. Així doncs, l’Espace

Catastrophe havia de ser, des del seu punt de vista, un indret que treballés amb l’expressió i que tractés l’espectacle com un vehicle de canvi i de

comunicació.

Al llarg de la seva trajectòria s’ha anat trobant artistes que tenen la necessitat

de fer quelcom i per això intenta empènyer-los, transmetre el mateix missatge que des d’una iniciativa privada (sense el recolzament institucional però amb l’adhesió d’altres estructures artístiques i socials) també es poden aconseguir

coses. Catastrophe va posar en comú les problemàtiques i interessos de

diferents artistes perquè el projecte no fos un objectiu personal sinó que es

generés una força comuna entre aquells artistes que no estaven acollits per

cap institució. Tenia les ganes, les idees però on es podia albergar aquest projecte? Necessitava llibertat davant les administracions per poder crear.

Finalment van decidir instal·lar-se en un espai privat, cedit per un mecenes.

En resum, l’espai s’emmarca en un context força burgès a mode circumstancial. Aleshores, calia llimar les diferències entre la gent del barri benestant i els possibles participants provinents d’una altra realitat. Per fer-hi front van organitzar una roda de premsa explicant com s’articularia el projecte. Per poder

trobar el seu lloc dins el barri es varen fer accions per possibilitar la interrelació entre els artistes i els veïns. De fet, davant la manca de recursos econòmics,

amb aquestes accions podien aconseguir finançament.

Espace Catastrophe, Centre de creació de circ a Bèlgica(Brusel·les): Projecte Complicités, espectacle de circ amb artistes professionals i persones amb handicap psíquic

El segon moment fou quan la directora d’un centre de suport per a persones amb

síndrome de Down es posà en contacte amb ella i li proposà fer un projecte conjunt. Aleshores es plantejà:

1. No havia treballat mai amb aquest col·lectiu 2. Per què no?

3. Si ho feien, havia de ser un espectacle professional com a tal i no una simple activitat d’animació sociocultural

4. Calia provar-ho. A l’equip primerament li feu por però la directora es va comprometre a donar tot el

suport de gestió i coordinació perquè Catastrophe dediqués els esforços a la part artística. En la primera sessió quedà meravellada de la resposta dels participants i decidí tirar endavant la proposta. El grup no havia fet mai circ ni estava constituït com a grup, però ella des de l’inici el concebí com una producció artística professional més del Catastrophe. Va voler compartir tot el procés de creació amb altra gent i els

mateixos artistes residents a l’espai Catastrophe i així fou. Aquest ja és el 4 any que es repeteix l’experiència i fins i tot es fan audicions per la selecció dels participants. Des del principi es posaren el llistó molt alt: calia entrenar, disciplina, dedicació absoluta i per tant possibles discrepàncies amb la família...això volia dir un gran

compromís entre tots els implicats i desconeixia quin seria el resultat. Finalment fou catastròfic en el sentit que ella també es va fer càrrec de la gestió. No obstant, el retorn

de l’experiència i la rèplica del projecte fou fantàstica i s’ha rodat ja en diferents escenaris importants de França (en dates i horaris que ningú volia! Però l’assistència del públic fou increïble i es constatà la importància de la feina ben feta). Emperò, mai no ha tingut aportació de l’Administració pública.

Els membres de Complicités s’autodenominen “el grup dels bojos” i s’han fet seu l’espai. Per a la creació compta fins a 3 – 5 setmanes seguides d’stage. Assisteixen dos cops setmanals i compten amb el suport de vetlladors. Fins i tot alguns dels membres

segueixen formant-se en clown a nivell internacional. L’experiència pilot s’ha consolidat i ha esdevingut una companyia semiprofessional més del centre, és doncs una sortida de formació i professionalitzadora més..

El leitmotiv des del principi de l’espectacle és “Res és impossible”. En

contra del “no sóc capaç” s’intenta anar més enllà i quan s’ha arribat a un nivell, se segueix avançant. Fins i tot s’han superat prejudicis que tenien les pròpies famílies. Al principi, la manera de relacionar-se amb aquestes persones amb handicap mental era delicada i subtil, però els mateixos artistes han trencat estereotips i ara manifesten que són ells els afortunats de poder treball amb aquest

col·lectiu i no al revés. Els membres de Complicités se senten artistes del circ perquè “al circ ell és algú”. El treball que ha fet Magis és el de no imposar quina emoció i sentiment expressar en cada situació

sinó que cada membre expressi el que desitja o vol pronunciar.

6

EXPERIÈNCIES Tal i com indica el seu nom Mirabilia és un festival, no un centre de creació pròpiament, no obstant, compta amb força recursos i la intenció des de

l’organització és crear paral·lelament al festival espais de creació. Fabrizio Gavosto explica que a Itàlia hi ha una manca de reconeixement i formació en aquest àmbit artístic. Per bé que existeix molta tradició de circ, la incorporació

d’un llenguatge més contemporani es viu amb algunes reticències. Mitjançant les residències es vol canviar aquesta concepció.

El festival de Fossano va constituir-se amb personal extern sota el compromís de consolidar-se en el territori en cinc anys. Al tercer any es va engegar un

projecte que pretenia crear connexions amb el territori i assegurar-ne així la continuïtat. Valoraren la resposta del públic en els anys anteriors (famílies i

adults de 25 a 45 anys) i es preguntaren què faltava. La resposta fou: joves dels 15 als 25 anys i ètnies que no participen mai a les iniciatives culturals oficials. Gavosto descriu quines etapes ha viscut aquest procés: Fossano (una població de prop de 20.000 habitants) està situada en una zona força rica. A

l’inici del projecte van cometre l’error de pensar que seria senzill actuar

directament amb aquesta població immigrada, posar-hi en contacte

professionals del circ i obtenir un producte final de l’experiència. Així, es programaren residències de gener a juny, creient que molts joves i artistes

estarien treballant per tota la ciutat (hi havia fins a 74 artistes involucrats). Es creà una estructura de recolzament a joves problemàtics però en tota institució

fou difícil explicar que el circ podia ser una disciplina seriosa per treballar.

Sense comptar amb una sòlida experiència en art comunitari, van creure oportú organitzar trobades entre els artistes i els joves on s’explicaven els somnis i expectatives de futur. En aquest punt el projecte treballava més l’aspecte emocional que el tècnic. Després d’aquest encontre, els joves assistiren a un espectacle d’un dels artistes amb els que havien dialogat. Fou

una situació inèdita, joves en situació de risc veient circ en un teatre a la

italiana.

Festival Mirabilia de Fossano (Torí, Itàlia): el compromís social d’un festival i el seu projecte d’activitats amb joves amb risc d’exclusió

En la tercera etapa del projecte es trobaren amb la primera problemàtica: els joves tenien l’única aspiració de trobar feina i mentre no en trobaven assistien a les sessions però al març, amb la demanda d’obra de mà al camp, deixaren d’assistir. L’assistència era molt irregular i el grup de

joves anava canviant constantment i per tant no era possible dur a terme un trajecte formatiu. Aquest episodi es va viure com un fracàs per part del Festival, que va haver de replantejar-se els reptes. De totes maneres,

el resultat fou positiu perquè el festival s’omplí de joves que si no haguessin format part d’aquest procés de creació comunitària no

haguessin tingut mai l’interès per assistir-hi. Es donà, per tant, un pas per a la integració social i cultural d’aquests joves dins l’oferta cultural de la ciutat. De forma espontània, els joves i el seu cercle d’amistats s’uniren

mitjançant les xarxes socials (Facebook) trencant barreres entre els joves

locals i immigrants.

Per altra part, l’equip de formadors que estigueren involucrats en el projecte ha seguit treballant en aquesta línia: s’ha organitzat i actuen de

forma autònoma. De fet, han dissenyat i gestionat un projecte a la presó mitjançant el circ. Per tant, des d’una iniciativa impulsada per un festival, s’ha aconseguit el naixement d’iniciatives pròpies, sense ser un resultat esperat.

Finalment Gavosto apunta que a Itàlia el teatre social (concebut

habitualment com aquell teatre on intervé gent amb necessitats

educatives especials) té una presència prou forta. La presència del projecte Complicités al festival va suposar quelcom revulsiu per la localitat ja que va permetre l’organització d’un seminari de teatre social que al seu torn serví per connectar el teatre social amb el sector del circ, ampliant la xarxa i coneixent altres experiències d’Europa.

7

MOSTRA

13.30h PARLEN ELS ARTISTES

Durant el matí, un grup de joves italians alumnes dels tallers de circ del Festival Mirabiglia de Fossano es troben amb artistes professionals de

La Central del Circ. Ens expliquen com ha anat l’experiència:

Leandro Mendoza invita als participants de l’experiència a compartir la seva opinió sobre com s’ha viscut el procés de treball, la presa de decisions i la posta

en comú de les diferents idees creatives.

Marcel: L’idioma no ha sigut cap impediment. D’entrada hem entès aquest exercici com una trobada. Tots veníem en blanc, no sabíem ben bé què oferir a cadascú, per això ha sigut qüestió de conèixer-nos una mica, començar fent

uns jocs per trencar barreres, trencar el gel. Ha sigut important per tant mostrar disponibilitat per jugar, que al final era del que es tractava. Després d’aquestes dinàmiques hem començat a obrir calaixos per descobrir què tenia cadascú per oferir, des de tècniques solistes passant per altres més grupals. No hem tingut

prou temps per matisar tot el conjunt però sí de donar un aire que tots anàvem a una. Durant el procés sí que hi hagut un moment d’indecisió de com dirigir la mostra, però de mica en mica han sortit propostes per part de tothom. Per exemple hem utilitzat el potencial del Marco com a pallasso per unificar els

diferents números.

Escate: de fet la majoria del temps l’hem emprat fent jocs i intercanviant coneixements . Quan ens hem adonat ja era el moment de muntar alguna cosa.

En tot cas ens ho hem passat molt bé.

David Herrera: volia afegir que sobretot ha calgut ganes per fer les coses.

Evidentment no tot ha sigut una bassa d’oli perquè hi ha hagut el moment de tensió al plantejar-se la mostra per molt que no es tracti d’un espectacle complert. De totes formes hem sabut superar aquesta tensió.

Marcel: sí que teníem clar que volíem començar i acabar de forma grupal amb allò que tothom se sentís còmode i que entremig hi haguessin intervencions

més solistes però amb la complicitat dels companys. S’ha tractat doncs d’estar

molt obert a les propostes de tothom.

Herrera: el que és interessant és que malgrat hi hagi un procés molt ric, al cap i a la fi, la mostra no deixa de ser un aparador, cinc minuts que han d’avalar la teva proposta i que ha de convèncer a aquells que posen els diners. A vegades en el circ social es posa molt d’èmfasi en el procés, descuidant el resultat però a l’hora de la veritat segueix sent capital. En el procés es donen

moments que qui no els viu no els pot explicar ni defensar, d’aquí el nostre missatge de reivindicar que el circ social no es redueix a aquests 5 minuts de cara el públic. Són una part important però no la única. Per altra banda, hi ha hagut un moment que algú de nosaltres ha comentat “Què li passa

al públic?”, perquè sovint anem a veure circ i no sabem quan aplaudir, quan riure...perquè no deixa

de ser quelcom experimental. Sota aquesta concepció del circ hem trobat també un llenguatge en

comú amb els companys. Marco: la nostra experiència a Itàlia es dóna sovint al gimnàs amb infants, treballant amb el mateix

entusiasme que ho hem fet avui. Els assistents pregunten si hi ha hagut algú que liderés aquest procés. Marcel: s’ha anat rellevant el lideratge al llarg de les 3 hores de treball. En un moment donat, per

exemple, jo tenia una proposta però m’he adonat que ni jo mateix la tenia molt clara ni tampoc havia quallat. Llavors, algú ha reprès la idea des d’on l’havia iniciat jo i ha tirat cap un altre costat. En

una altra ocasió, hi havia diferents grups treballant paral·lelament mentre algú altre perfeccionava alguna qüestió més individual. Ha sigut com una amanida, cadascú ha posat el seu ingredient.

Herrera: el que sí que hem fet servir són recursos i exercicis que hem après en cursos o bé que

tenim en el repertori de la companyia.

Marcel: a vegades algú té una idea, s’accepta o no, es veu si funciona o no i es va teixint tot plegat.

Herrera: es tracta d’escoltar i prendre el relleu quan algú se li acaba la idea.

Marcel: de fet jo he portat una llibreta amb tot d’idees apuntades i no n’hem utilitzat ni una!

Leandro: és important l’actitud del sí, en acceptar la proposta i millorar-la, per contribuir en

l’engranatge.

Marcel: i també en acceptar el no, perquè en algun moment si aportes una idea i no agrada pots

sentir-te frustrat. Cal saber que no passa res, a vegades és un sí i d’altres un no.

Marco: val a dir que tots nosaltres estem entrenats, acostumats a treballar en grup i per això no

sentim el no com un atac personal.

8

TAULES

SIMULTÀNIES

DE TREBALL

16.00h Taula 1 : El vincle amb el grup comunitari En el treball comunitari un dels punts més importants és el moment en que es

detecta un grup amb potencialitats per treballar en un projecte de creació. Com s’adeqüen les dinàmiques dels professionals i les d’un grup que és “amateur”? Quant de temps es necessita per a una creació comunitària? Com es motiva? Conductor de la taula: Ricard Panadès

Albert B. explica que realitzar unes taules de debat entorn una temàtica concreta pot facilitar l’arribada a conclusions. Assenyala que la idea sorgeix de l’experiència prèvia viscuda a la “Jornada de creació comunitària i institucions

culturals” celebrades a Barcelona el desembre de 2009. En el present debat sectorial es tractaran qüestions com: la creació comunitària consisteix tan sols en posar en relació un artista amb un grup? pretén crear relacions humanes i

artístiques al mateix temps? com s’aborda la creació comunitària si un col·lectiu

no està obligat a assistir a aquests tipus de projectes? com es capten aquests participants? com s’arriba a la comunitat? Ricard: a vegades és difícil definir el terme comunitat (si diferenciem entre col·lectiu específic, grup, barri, territori...). [Per dur a terme projectes artístics de

creació comunitària] Si ja a priori com artista estàs vinculat a una comunitat el procés és diferent. D’entrada, els projectes poden ser d’acció externa (aquells que posen èmfasi en allò específic) o bé poden ser l’aposta o el resultat d’una política cultural continuada i permanent (de gran abast i que deixant al marge el sentit institucional o partidista del centre que els impulsa, dinamitzen el territori). En aquest cas, com a institucions arrelades a un barri es pren i se sent un compromís amb aquest, mentre que l’altre tipus de projectes, liderats per un

artista i adreçats a un col·lectiu en concret, s’actua de forma més puntual i s’orienten seguint uns motius, interessos i necessitats particulars. Per tant en

primer lloc caldria distingir aquells projectes que posen l’accent en un col·lectiu específic dels que aborden la comunitat en sentit ampli. Per altra banda també

s’haurien de diferenciar els projectes segons una altra dimensió: el grau de participació d’aquests.

Lucille Montadat: jo crec que es poden donar les dues línies simultàniament. Una consisteix en accions puntuals, mentre que l’altra és més constant i s’expandeix en el temps.

Albert Grau [tallers de circ en escoles del Besòs i Barcelona –Raval- es treballa la convivència,

dintre la Fundació MUSE]: per a que els projectes puguin assentar-se cal vincular-se, és a dir, cal mostrar el que un centre o un particular fa, seguint aquesta línia de treball cal saber també quin tipus de demanda hi ha (si no, potser el llenguatge artístic utilitzat no s’adequa als interessos o

expectatives). O pel contrari, crear aquesta necessitat.

Montadat: la dificultat per nosaltres a l’hora de crear vincles entre i amb la comunitat és que existeixen 4 intermediaris. Aquest diferents agents implicats són els estudiants, els educadors, el mediador i l’artista. Però finalment qui es troba directament en el procés creatiu són l’artista i els

estudiants. Per posar un exemple, en un barri de Toulouse fèiem una sessió de circ setmanal. L’equip d’artistes estava format per un grup estable. Ara bé, el grup de nens amb el que es treballava era força complicat i donat que el projecte era anual, va caldre una estratègia prèvia

per enganxar els nens abans de passar al procés creatiu pròpiament. Com que no es va preguntar als nens i ells no havien escollit fer circ, va caldre aturar el projecte i dur a terme una

acció per atreure’ls. Quan es té una idea però la comunitat no té veu ni poder de decisió, poden aparèixer reticències i cal després treballar per captar l’interès d’aquesta. Així doncs, aquesta

realitat ens va suposar readaptar novament el projecte pedagògic als tempos i interessos del col·lectiu a qui anava destinat el projecte.

Grau: quan es parteix de la idea pròpia sense posar en contacte prèviament l’artista i la

comunitat sorgeixen aquestes friccions.

Ricard Panadès: és el que passa quan els projectes són encàrrecs institucionals, per això si es

dóna força a la cultura popular tenen una major garantia.

Montadat: per redreçar el projecte vam començar primer preguntant quines eren les motivacions dels nens, però evidentment en primera instància no comptaven amb la possibilitat de fer circ

perquè el desconeixien com tampoc sabien que es podia fer sentir la seva veu.

Simone: jo treballo amb la fotografia i infants per mitjà d’un organisme de les Nacions Unides. Per

crear vincles amb la comunitat, busquem aliats que coneguin el context i realitat d’aquestes

nenes i nens com poden ser clubs de futbol, esglésies, entitats del barri...

Montadat: la realitat de l’escola de primària a la d’un centre cívic són sempre diferents per això la

mirada dels nens també són diferents.

Grau: com que cada realitat és diferent, sigui el barri que sigui o el país que sigui, no hi ha un sol

model que es pugui aplicar arreu. Per exemple a 9Barris que s’apostà fèrriament pel circ, també provocà que algun grup de joves es tirés enrere en fer propostes unides a la cultura urbana (grafittis...). De totes formes permeteu-me que pregunti en veu alta “i per què fem aquestes

coses”?

Panadès: en el fons hi ha una motivació personal per implicar-se en la societat: viure emocions conjuntament i créixer humanament, com un projecte utòpic. És a dir, tot plegat neix d’una convicció personal per a que la gent tingui eines per descodificar l’alta cultura, que l’art sigui un

aliment per l’ànima, que existeixin intervencions que promoguin l’autoestima i la identitat. En aquest sentit crec que el circ és un gran vehicle per aconseguir-ho perquè a més té una base

popular.

Mª Jesús Ruiz: més enllà del resultat, dels guanys...és el propi plaer de participar en un acte

creatiu i artístic. Va amb la persona el fet d’estar involucrat en aquest tipus d’activitats, hi ha

l’element “m’agrada”.

Fabrizio Gavosto: es fa per bona voluntat, perquè en realitat ningú t’obliga, però crec que és molt

import fer-ho ja que és una forma d’existència bàsica. Per exemple al centre de Roma hi ha un centre que està ocupat per joves que s’han arrelat fortament al territori. Van començar a fer tasques comunitàries (cuina, guarderia...) i ràpidament es convertiren en centre social i cultural de joves, però ara ha arribat a ser un centre de tal seguretat i referència que gent gran, mares joves,

etc. hi troba refugi...Ara tothom defensa la seva preservació per més que el Comune “necessita” el terreny. Per això quan treballem amb la realitat territorial necessitem pensar amb els diferents públics: el real (artistes...), el possible, el potencial i el no públic. Si només ens preocupem del no públic no guanyarem, per si focalitzem els esforços cap els possibles usuaris i ampliem la mirada

cap el públic potencial, ampliarem l’espectre de treball i l’abast de les transformacions.

Bordonada: seguint aquesta línia a Barcelona hi havia la Makabra, i a d’altres ciutats

espanyoles hi ha experiències similars com a Bilbao.

Panadès: m’agradaria destacar que justament aquestes experiències han estat potenciades i

mobilitzades de forma popular i no a mode institucional.

Ricard: les polítiques públiques franceses en cultura tenen molt de pes, però el procés és de dalt cap a

baix. De totes formes val la pena destacar la reformulació de la Grainerie que en

Montadat: per nosaltres l’objectiu principal és desenvolupar un esperit crític a partir de diferents accions: visites, performances, projectes de creació, etc. Aquest esperit crític vol dir entrar en un procés de saber fer, pensar, crear debat, prendre decisions.

Panadès: les polítiques públiques franceses en cultura tenen molt de pes, però el procés és de dalt cap a baix. De totes formes val la pena destacar la reformulació de la Grainerie que en principi tenia per finalitat crear un espai pels artistes, però han reinventat la seva missió: crear

espais de treball de forma més global.

Bordonada: de fet La Central neix com una oportunitat institucional on els artistes poden tenir un espai propi de treball, però després d’aconseguir això, cal fer un pas més perquè en la cultura mai hi ha un final.

Albert: pel que s’està exposant, sembla que hi hagi més projectes de vinculació amb la comunitat que sorgeixen d’iniciatives autogestionades (on parlem de lluita, sentiments, pertinença), que de promogudes per l’Administració, però també s’han creat mites.

Aude: la filosofia de la llibertat de fer el que vulguis amb els recursos propis suposa també la pèrdua de llibertat perquè suposa no tenir prou recursos. Per altra banda, crear aliances amb l’Administració té altres avantatges i limitacions.

Grau: pel que fa al circ social segueix pertanyent a una mentalitat alternativa. I sembla ser que en aquests espais alternatius és més fàcil aconseguir uns vincles més estrets entre la comunitat.

Panadès: els sentiment de comunitat en projectes de tipus institucional a vegades es perd però també és cert que l’Administració pública dóna suport i reconeixement a un sector minoritari com el circ. Per això un mode d’èxit potser és l’acord entre institucions d’autogestió que reben suport institucional públic. L’autogestió aporta independència de criteri, major risc però major

connectivitat amb la comunitat. El fet d’institucionalitzar-se funciona també com un mecanisme d’autodefensa. A Nou Barris l’enfrontament amb la política es feia mitjançant el suport associatiu, gràcies al vincle amb la comunitat.

Bordonada: fa falta posar en valor l’existència d’aquests centres creatius comunitaris a través de la ressonància mediàtica. Cal fer ressò: aquestes accions necessiten repercussió.

Aude: amb una actitud “punky” tampoc es genera diàleg amb els polítics. L’autogestió aïllada

també provoca desvinculació.

Bordonada: hi ha equipaments que venen marcats per l’agenda política que reclamen la contribució social de projectes artístics vinculats amb el territori. Llavors, tal encàrrec com

s’afronta? Jo la concebo com una possibilitat, aprofitant aquesta oportunitat perquè sigui una sortida professional més per artistes, per tenir una relació diferent amb els participants...

Panadès: en certa manera és també una conquesta social. Sovint les politiques culturals s’han de justificar, legitimar per aquest tipus d’accions. En la creació comunitària, l’artista valora el fet poètic del propi art que esdevé compartit i experimentat per tota la ciutadania, d’aquesta manera

ell també guanya punts de vista. Amb la implementació d’aquests projectes, s’ha tingut èxit, per

això no és una utopia, és una necessitat que emergeix si saps treballar-hi.

Ruiz: si això no hagués sigut un prerequisit per obtenir el finançament, La Central s’hagués preguntat o preocupat perquè el barri sabés de la vostra existència? Calen estratègies per fer

significatiu un espai que es creu llunyà i que no s’utilitza.

Bordonada: molts centres no compten amb una persona que es dediqui exclusivament a projectes d’aquesta índole, si es tingués, probablement seria més senzill, efectiu i interessant la

implantació d’aquestes estratègies. Una cosa és l’obertura del centre mitjançant la mostra i la programació i l’altra és conèixer què es fa al barri per poder crear llaços de cooperació. No es tracta només d’evidenciar l’existència d’un equipament en el barri sinó que també cal saber què

passa al territori per treballar plegats.

Aude: m’agradaria recordar que en un moment donat els polítics de Barcelona, s’adonaren que la creativitat i grans esdeveniments culturals marxava a Madrid. La política catalana s’adonà llavors de la necessitat de crear un projecte com el de les fàbriques de creació per reclamar el

retorn d’aquests artistes (que havien estat restringits també per la política lingüística catalana).

Panadès: també cal apuntar que a Catalunya hi havia un dèficit infraestructural important. I s’havia dut a terme una política de contenidor més que de contingut, és a dir l’edificació de grans

centres però buits de propostes.

Grau: lloc alternatius ocupats VS centres cívics amb recursos i possibilitat de programació força buits. Per aquesta separació és important vincular: al propi artista l’interessa mostrar i trobar nous

públics.

Ruiz: discrepo de la teva opinió perquè cada centre cívic és diferent. Molts no estan buits, fins i tot hi

manquen espais degut a l’abundant oferta.

Grau: potser a Barcelona s’ha optat per atraure el públic mitjançant l’especialització d’una disciplina.

Ex: Barceloneta amb dansa.

Bodonada: un altra estratègia és atraure mitjançant la temàtica. Ex: Besòs amb flamenc. És l’interès

que mou la comunitat, amb la que s’identifica. Un cop enganxats, ja es pot obrir l’espectre.

Panadès: en el cas de Nou Barris, fórem nosaltres, des del propi veïnat, els que crearem la demanda, la necessitat creativa i a partir d’aquí ens convertirem en centre de referència en el món del circ de manera que ciutadans de diferents punts de Barcelona arribaven a l’Ateneu. Fins i tot

s’havien arribat a denegat propostes dels mateixos veïns per la nostra ferma posició de convertir

l’Ateneu en un centre cultural i no d’assistència.

Aude: la cultura és una necessitat però sovint no és una demanada. Els projectes d’aquest tipus

generen la necessitat i la demanda. Qualsevol centre de creació és molt important que tingui també

un projecte social no per demanda, sinó perquè l’art en la seva bombolla perd sentit.

Bordonada: La Central nascuda com a demanda i encàrrec de gestió es nodreix d’un equip sensible que comprèn que la societat ens dóna i que des dels equipaments culturals també hem de

retornar a la societat el que ens aporta a mode d’experiències artístiques participatives.

Aude: la visió de l’artista ha de tenir una perspectiva de la societat per això també és tan important

que entri en contacte amb el seu entorn i realitat. I que la seva obra transmeti aquesta visió.

Estudiant GC: no crec que hi hagi un únic vincle, el de l’equipament amb la comunitat, sinó que hi ha un triangle amb el que es poden crear sinèrgies equipament- comunitat- entitats. Per apostar per

aquest vincle transformador és necessari que les diferents parts redistribueixin el seu finançament i

dediquin una partida pressupostària per poder treballar plegats.

Grau: les institucions orienten però moltes vegades són les persones que hi creuen i ho fan possible. Curiosament a vegades també es reben crítiques quan es fan activitats “extres”, però al cap i a la fi, els participants són els que s’emporten el record i els professionals ho fan perquè es creu

important i necessari.

Bordonada: i a més, no val oblidar que aquestes activitats haurien de ser retribuïdes.

8

TAULES

SIMULTÀNIES

DE TREBALL

16.00h Taula 2 : RESOLDRE LA TENSIÓ ENTRE PROCÉS I RESULTAT Hi ha una tensió inherent en els projectes de creació comunitària entre el procés,

més vinculat a la dimensió social, i el resultat, valorat en termes artístics. Quan es diu que l’important és el procés volem dir que no importa el resultat? Es pot arribar a resultats excel·lents? Com a pretensió o com a conseqüència? Conductora de la taula: Núria Sempere

Núria Sempere: La missió de la taula de treball és veure de la tensió entre el procés comunitari participatiu capaç de comprometre a la comunitat i que alhora és capaç de generar reproduccions artístiques d’alta qualitat i que poden ser

reconegudes per la comunitat artístiques: el procés en dimensió social i el resultat es demana que sigui artístic. La tensió no hauria de trair el procés de

diàleg propi de la creació comunitària amb un alt estàndard de qualitat, un bon resultat. Procés des de baix a dalt o de dalt a baix, cal puntualitzar quin és el procés, com es desenvolupa. Catherine Magis: Per la seva experiència, va començar a treballar en creació

comunitària (sense conèixer aquest concepte) des d’un punt de vista de treball artístic. I és per això que va ser possible la mobilització dels artistes, perquè s’anava a treballar des d’un punt de vista professional. Idea d’obtenir un bon

resultat. Per la seva experiència el problema va venir més de la idea de treball

amb la interdisciplinarietat, més que el treball propi amb els discapacitats. El ritme

de creació que es va desenvolupar era molt diferent entre els participants, ja

que cada artista venia d’un llenguatge artístic diferent. Com posar en comú aquesta manera tan diferent de crear? onze persones amb síndrome de down, set artistes de diverses disciplines, i un mentor per cada persona discapacitada. En una primera etapa es tractava de trobar un llenguatge comú, trobar el lloc de

cada participant. Per aquesta recerca, es va fer un treball de camp. Va ser la manera de trobar-se, de qüestionar-se. En aquesta primera part de treball

conjunt, és fàcil perquè es treballa amb la motivació dels que hi participen. El que és difícil és quan ja hem començat, ja hem trobat...i hem d’ensenyar-ho. S’ha de tenir molta confiança amb l’equip per mostrar allò que s’ha trobat, per defensar un o dos motors i que tothom vagi cap al mateix camí.

Es presenten molts dubtes: què ensenyarem, com ho farem, etc. El treball ha d’unir la gent en la

mateixa direcció. Un cop l’equip estava unit i ja hi havia confiança, s’havia de lidiar amb els agents que determinen què és bo i què no. Com que la companyia tenia clar el camí que havien

pres i el que es mostraria en públic, es podien proposar el que volien sense tenir por del què

dirien.

Un exemple concret: el fet de barrejar professionals del circ, altres artistes, persones amb necessitats educatives especials. Com es presentava? Es deia que era un projecte professional. Amb la barreja tan heterogènia feia el projecte molt difícil d’enquadrar, de posar-li una etiqueta.

Què és? Creació comunitària, un projecte de circ, un projecte multidisciplinari.

Sempere: Per la comunitat que no està acostumada als llenguatges contemporanis, és positiva la

resposta pública o els genera una altra tensió?. Com se sent la comunitat en un projecte així (no

clàssic)?

Magis: La gent té por, no té confiança, és quelcom experimental. Quan l’equip estava fet, no sabia què passaria, però sabia que sortiria alguna cosa ben feta sobre l’escenari. Amb una expressió neta. És això el que li ofereixes al públic.

Pregunta: Les persones amb síndrome de down van decidir pel seu propi peu estar en el projecte? Pregunto això perquè quan es fa una creació comunitària a les escoles

d’ensenyament obligatori, estan obligats a ser-hi.

Pregunta a la pregunta: En una comunitat en risc que té la oportunitat de formar part de la

Creació comunitària, quin és el paper de l’artista per generar motivació de la comunitat?

Resposta: Crec que les persones han de poder triar. Volem ensenyar a un grup d’adolescents

quelcom que els pot canviar realment la vida, però estan fora del sistema. Només treure’ls les sabates és un desastre, és un problema. Poc a poc alguns s’hi impliquen, però n’hi ha que es queden al camí. Una experiència amb adolescents obligants i que estan en contra del sistema, i diuen no a participar a una activitat així. Si no els deixes escollir és difícil.

David Herrera: Una paraula que és fonamental és la confiança. Que els gestors culturals entenguin que els diners que posen tenen un resultat més enllà de la presentació. Un exemple:

es va preparar un projecte amb nens/es. Un nen era el marginat, li feien bullying els de la classe. Per un dels números es necessitava una xarxa de pescar. Aquest nen ho sabia fer i tenia la

xarxa. Es va posar a fer la xarxa, així que la resta dels seus companys van al·lucinar i van

treballar per construir aquesta xarxa. El líder d’aquesta creació va ser aquest nen. Un líder no buscat, una conseqüència natural del projecte. Se’ns ha de donar la confiança més enllà del

resultat. I és que el resultat, en aquest cas, anava més enllà de la presentació final.

Magis: Si us impliqueu al projecte, el públic no ha de saber què passa, hem de fer

una performance professional. No m’he de sentir obligada a explicar que he passat 3 anys fent una peça. Després de tot el camí, el procés és la història de la companyia.

El resultat ha de ser de qualitat. No justificar un projecte perquè ho fas amb persones amb necessitats educatives especials. Per plantejar l’espectacle a nivell professional, en la presentació de l’espectacle el públic ha de sentir emoció. No fa falta explicar tot

el procés que s’ha esdevingut al llarg del procés. Ja que un professional del circ, quan presenta la seva obra, no explica tot el procés, tot el camí. El públic veu el que

veu. I no s’ha d’explicar.... Elio Vera: Crec que el primer pas és de l’artista. Tot el procés la gent no el sap. Hi ha

l’exemple d’un projecte d’art efímer que es fa al barri de Sant Martí. La convocatòria és per artistes (multidisciplinari) i per joves d’instituts i de casals. Es presenta el projecte als instituts, on els joves treballaran amb el suport dels seus professors. Hi ha un

moment que els professors deixen lliures als seus alumnes. S’intenta partir de la idea d’una experiència professional, creant un ambient de treball professional. El que

després passa el dia de la mostra és que s’exposen els treballs dels artistes professionals al costat de les obres dels joves. El públic no sap si l’obra és d’un o de

l’altre i ha de jutjar-les i valorar-les per elles mateixes i no per qui les ha fet. L’objectiu és barrejar les obres d’art i treballar amb elements singulars i dels que se sentin identificats del barri.

Pregunta: Com es garanteix el creixement artístic?

Vera: Als instituts es treballa amb els batxillerats artístics, amb els professors de

l’institut que ho coordinen. Als casals els posen un artista que treballa amb els nens/es i joves al llarg del procés. Es treballa a partir de l’ús de llenguatges comuns. Es tracten temes que tots s’hi vegin reflectits independentment de l’edat/sexe. Per exemple el desig, les idees, etc. Es tracta de sortir dels centres en els que es comença

el projecte i busquen un espai comú: el carrer. La comunitat està contenta de que passin activitats culturals al seu barri. Herrera: Si volem fer circ professional, s’ha de fer amb professionals. Fer un festival amb nens del casal que tingui un títol professional, no ho veig clar. No és prou clara la diferència del circ social i el circ professional amb les persones que són desfavorides. Em pregunto si són dues coses diferents.

Magis: Jo estableixo una diferència entre treballar amb col·lectius desfavorits o fer un projecte com Complicités. Quan treballo amb circ social els objectius són pedagògics, treballar a partir dels valors humans, promoure la confiança amb els participants, etc. Tot i això, amb Complicités, hi va

haver varies etapes. En l’etapa de l’audició el punt de vista si que era pedagògic, però a partir d’aquí ja ens vam centrar en el desenvolupament de quelcom professional. En el procés de

creació artística no els he demanat el rol de coach o assistent social, he demanat als artistes de

ser artistes i de treballar amb altres artistes (persones amb necessitats educatives especials).

Marco: Quan treballem amb nens desavantatjats, fem projectes d’integració. L’artista té alguna cosa per explicar, hi ha d’haver un missatge, un valor humà. Cada barri, cada situació té la seva història però el punt en comú és la visió. Per arribar a aconseguir aquesta integració no és

diferent a les diferents parts del món. És molt important saber que els nens d’arreu tenen la

mateixa necessitat d’expressar-se. És interessant conèixer les necessitats de cada comunitat.

Què vol dir que un espectacle és professional? Que és un treball per viure. Els nens que treballen amb mi treballen amb un espectacle de nens, amb una tècnica bàsica però amb molt

valor emocional, amb molta imaginació. Què poses a la maleta per un viatge (tema del seu espectacle)? És un missatge directe fet per nens. I té un missatge que fins i tot l’alcalde del poble

es pot fer aquesta mateixa pregunta en qualsevol moment. Tot ve de la necessitat de transmetre. Els pares paguen perquè els fills puguin estar allà. Fer circ, teatre, acrobàcia ha de ser una

necessitat social.

Sempere: Estem parlant de coses diferents. L’art comunitari no té a veure amb l’educació artística

de llarg recorregut. Són qüestions diferents: una cosa és la formació artística i l’altre cosa és

l’artista en un medi desfavorit, com hi actuem i què hi fem.

Wanda: Treballa al carrer des de fa 27 anys amb nens desfavorits a Itàlia. Era gestora d’un teatre,

de festivals importants, però fa 4 anys que ja no hi treballa per motivacions polítiques i ara té molt temps per pensar i moltes coses al cap. Recorda la seva infància. Era una nena autista, els primers records que té són dels doctors, una sensació de que ningú podia fer res per ella. Una

situació desesperada per la família.

Tenia una mestra que la va fer interpretar en una obra de teatre (tot i que ella no parlava, amb la seva condició d’autista). La mestra l’ajudava, la posava sempre al centre. Va ser molt important

per ella. En el primer espectacle, la mare li va dir a la mestra : “mai parlarà” i la mestra li va dir: “si que ho farà, si que parlarà”. Es recorda de la primera vegada que va fer teatre, cada vegada que entra en escena –encara avui -, fa el mateix gest que la primera vegada. No va ser un

miracle, va representar el que havia de fer.

Aquests últims 4 anys que té més temps que abans, ha començat a entendre el que li va passar. Conèixer-se és a través del tacte, el grup és

necessari per conèixer-se a si mateix. Aquesta feina que fem, fa créixer el grup, fa créixer l’individu, estimula la creativitat, la motivació és química no

només psicològica. El circ social toca per fer-nos moure, per coordinar-nos,

toca el llenguatge musical, la memòria, el cap treballa en tots els espais del cervell.

Per ella, la feina professional és el que es fa del principi fins al final. Professional es el procés no el resultat. El seu mètode de treball es basa

en el moviment, el joc, la complicitat del grup i de la música.

Marco: La tècnica de com es motiva els nens/es. La motivació ve del treball

multidisciplinari. Acceptar les diferències i agafar-les com un valor. Aquesta

és la base de la motivació. A l’interior del joc, hi trobem l’important. La vida

és un joc.

Vera: S’han exposat molt els processos però la pregunta clau era com es rep des de la comunitat el resultat. Ell treballa amb la proximitat i el territori. Sempre espera el feedback del públic. Com la comunitat rep el circ social? Fent un treball d’informació del que les persones es trobaran amb el

projecte.

Magis: És una aventura humana i artística. És la descoberta de l’univers de persones discapacitades. Molt ràpid es varen fer accions tipus workshops.

Oferirem qui som al públic i després hi ha un reportatge, un encontre. Es fa una devolució de l’espectacle per part del públic. Té a veure en com vivim l’espectacle, és una celebració a l’escenari.

Ara als workshops, ells són els líders (discapacitats). Fan tallers on cada un és responsable de transmetre-ho. I tot es fa més gran. Quan el públic ha

vist l’espectacle, després ells mateixos tenen ganes de formar-ne part

COMPANYIA “LOS HERRERITAS”

18:40 PRESENTACIÓ

9

conclusions

17:45H Exposició de les conclusions de les taules i debat

Núria Sempere

S’han donat diversos focus de discussió que no ens han portat a conclusions

concretes, s’ha tingut dificultat amb la comprensió dels idiomes i en quin camp semàntic s’utilitzava per tractar diferents temes com ara la projecció pública de la comunitat. Podem extreure doncs, alguns punt de reflexió:

Frases suggerents que es poden sostreure del debat: “És un espectacle professional amb artistes diferents”, “Mostrarem què passa ara i aquí”.

Dubtes que han sorgit: “Què fem amb les comunitats que són captives”? “què fem amb aquelles comunitats que no escullen participar?” “Com generar confiança i com s’utilitza aquesta per conduir-la cap a la qualitat” “Com mesurar la imatge positiva?”

Discussions sobre els impactes positius sobre aquelles persones que

tenen alguna diferència (discapacitats...), debat entorn qui és professional, què és actuar professionalment siguin o no siguin

professionals els que estiguin sobre l’escenari. Ricard Panadès S’ha dividit la vinculació dels projectes de creació comunitària de llarg

recorregut, més amples i dilatats i els d’impacte destinats a un col·lectiu específic.

En el primer cas es discuteix sobre aquells projectes autogestionats i els més institucionalitzats. Els de llarg recorregut necessiten disposar d’una visió

estratègica i haurien d’establir vincles entre la comunitat territorial, entre els equipaments culturals i entre les entitats del territori (agents socialitzadors). Sota aquest triangle caldria posar-hi el finançament privat per impulsar aquests projectes i que no depengués només de l’Administració Pública.

Es considera que hi ha suficient flexibilitat per adaptar les expectatives amb la realitat:

Els centres creatius per si sols han de disposar d’una línia comunitària i no aïllar el treball de l’artista.

En gran mesura el desenvolupament de la creació comunitària depèn de la convicció personal sobre el paper de l’art i sobre el seu poder transformador en

el compromís social.

Fa falta que artistes, gestors, administradors, disposin de material humà de convicció.

Finalment, si la creació comunitària es mira des de l’òptica de l’artista el seu eix central és l’intercanvi creatiu; des de l’òptica de l’equipament és important justificar el retorn social de la cultura; des del punt de vista de les entitats, es pretén potenciar la cohesió social i promoure xarxa de cooperació. Per aquests

tres motius és necessari una relació de mutu intercanvi i alimentació entre tots els agents.

Leandro Mendoza

Es busquen eines per tenir una comunitat més creativa, per això potser caldria canviar l’ordre de les paraules, és a dir, parlar de creació comunitària i circ i no a la inversa: Creació comunitària o comunitat creativa. S’ha de simplificar i s’han de girar els

conceptes? Sistema de relacions, relacions creatives i comunitàries en símil a les

relacions de la vida.

Posa de relleu els tres propòsits reforçar:

L’art com a experiència: l’emoció de l’art ens transforma. Entrar en l’experiència per sortir diferent.

L’art com a instrument.

La institució com a sediment i base. Trobem molts punts d’unió entre art i comunitat. Valors de la comunitat amb les seves

carències i valors de l’art amb les seves carències. Un cercle enfrontat en constant moviment.

COMUSITÀRIA _ comusitaria@gmail.com Noemí Rubio i Laia Serra

Desembre 2011

Cal que els pedagogs, els facilitadors, els educadors i l’artista caminin junts en aquesta tasca per garantir l’èxit de la creació comunitària.

Des del punt de vista del gestor, la creació comunitària suposa generositat, pensar amb els altres abans de preponderar el projecte pel projecte en si, és a

dir, posar èmfasi en l’objectiu prioritari que contempli el col·lectiu.

Des de La Central es mostra satisfacció perquè tots els projectes que s’hi alberguen estan sota un mateix ideari, sota una mateixa voluntat.

UNA INICIATIIVA DE: DINS DEL PROJECTE: GESTIONAT PER: EN COL·LABORACIÓ AMB:

Aquesta jornada forma part del projecte europeu Itineraris creuats de cooperació entre La Central del Circ, La Grainerie Fabrique des Arts du Cirque, Espace Catastrophe i Festival Mirabiglia-Fossano,

finançat amb fons europeus del Programa Educatiu Grundtvig.

ORGANITZA: RELATORIA I MAQUETACIÓ:

Fotografies de la portada i contraportada: Rosa Collel.