LES PREGUNTES FONAMENTALS DE LA FILOSOFIA

Jennifer Cabeza

1r Batxillerat 3C2

1. LES PREGUNTES I ELS PROBLEMES FILOSÒFICS

1.1 Aprendre filosofia o apendre a filosofar?

Conèixer les preguntes fonamentals i reflexionar sobre algunes de les respostes que s'han donat permet aprende filosofia (abordar els continguts propis de la filosofia) i reflexionar sobre les preguntes fonamentals de la filosofia permet també aprende filosofia (aprende a pensar). La filosofia ha de contribuir a generar en nosaltres una actitud reflexiva i crítica, capaç de revisar els coneixements i de respondre als problemes del nostre temps.

1. LES PREGUNTES I ELS PROBLEMES FILOSÒFICS

Origen i conseqüències de preguntarAprendre filosofia i aprende a filosofar, permeten distinguir dues modalitats de preguntes: Les que contenen els problemes fonamentals sobre

els que tradicionalment ha tractat kla filosofia. I  les referides a l'activitat d'aprende a pensar.

La clau de tot aquest procés es el diàleg filosòfic .

1.2 PREGUNTES QUE FORMEN EL CONTINGUT DE LA FILOSOFIA

Són preguntes “radicals”, van a l'arrel directament.Han donat lloc a diàlegs molt polèmics i han transformat la manera de comprendre la realitat.

Les preguntes filosòfiques mostren la curiositat que sentim pel que ens envolta i expressen l'afany de conèixer-se un mateix. Són preguntes que ens condueixen a deliberar sobre problemes concrets que tenen a veure amb la nostra forma de viure, d'actuar amb nosaltres mateixos i amb els altres.

CLASSIFICACIÓ DE LES PREGUNTES FILOSÒFIQUES

Aquestes preguntes es poden ordenar seguint la classificació que s'ha fet en distinguir entre la filosofia teòrica i la pràctica.

-La filosofia teòrica planteja preguntes com: Què és la realitat? Què és coneixer?...-La filosofia pràctica es pregunta per exemple: Quin és el sentitr de les nostres accions?

NOUS REPTES: LES PREGUNTES DE LES ÈTIQUES APLICADESL'anomenenat “gir aplicat” en la filosofia demana que proporcioni orientacions per afrontar a escala humana problemes i preguntes com:

-Els dilemes ètics en l'àmbit de la medicina.

-Els riscs que planteja l'avanç de l'enginyeria genètica.

-La injusta distribució de la riquesa.

-L'alteració de l'equilibri ecològic.

-Les qüestions relacionades amb el treball, el consum i la responsabilitat de les empreses.

-La corrupció política i de diversos col·lectius professionals.

Les ètiques aplicades són la part de la filosofia que ofereixen un principis ètics que ajudin a l'hora de prende decisions.

1.3. PREGUNTES DE L'ACTIVITAT FILOSÒFICALa modalitat de preguntes referides a l'activitat que caracteritza la filosofia la d'aprende a pensar, ens connecta directament amb el diàleg filosòfic.

Un diàleg és filosòfic si promou el raonament. Cada paticipant en el diàleg formulará els seus punts de vista de manera racional, fent preguntes con aquestes: Quines raons tens per dir això? Com estàs definint el terme que acabes d'utilitzar? Què segueix al que acabes de dir? Quins altres problemes estan relacionats amb el que estem

tractant? El que estàs dient ara és coherent amb el que estem tractant? El que dius ho podria defensar qualsevol ésser racional? Per què? Comparat amb que? Quin interès creus que hi ha darrere d'aquesta afirmació? De quina altra forma es pot veure aquest assumpte?

2. ALGUNES PREGUNTES FILOSÒFIQUES

2.1 La pregunta del cosmosD'on ve el món? L'univer és un repte per l'ésser humà. La cosmologia, amb l'ajuda de l'astronomia, la física i les matemàtiques, estudia l'origen i l'evolució de l'univers. Ja que els primers filòsofs grecs van ser cosmòlegs.

El filòsof alemany Christian Wolf amb la seva obra Cosmologia general del 1731 va introduir el terme “cosmologia” per designar-hi la part de la filosofia que tracta del món en general, entenent-lo com un tot. En aquesta ciència, la filosofia i les ciències de la naturalesa conviuen i es complementen.

2.2 L'ORIGEN DE L'UNIVERS. Antecedents històricsDues visions diferents havien mirat de respondre aquesta qüestió des de l'antiguitat. Des de la prespectiva de la tradició judeocristiana i més tard de la mulsulmana.

La perspectiva actualFísics i astrònoms com Friedman, Lamaîte, Hubble i Eddington, van proposar un univerws en evolució i expansió que feia pensar en un principi de l'univers. A l'any 1948, Gmow va plantejar que l'univers havia tingut l'origen en un punt de l'espai fa aproximadament 15.000 milions d'anys que és que nosaltres coneixem com a big bang o gran exploció.

Des del big bang, l'univers està en expansió i ho fa d'acord amb la idea de l'espai corb proposat per Einstein, com un globus que es va inflant. L'univers pot seguir expandir-se indefinidament o tornar a contraure's fins a arribar altra vegada a contenir en un punt tota la massa, es produiria el big crunch o gran implosió.

2.3 LA PREGUNTA PEL SENTIT DE L'EXISTÈNCIA

La pregunta per l'univers ens remet a la pregunta per l'ésser humà: Quin és el nostre lloc en el cosmos? Quin sentit té la nostra existència? Quin sentit té la meva vida?

2.3 LA PREGUNTA PEL SENTIT DE L'EXISTÈNCIA

Accepcions del terme “sentit”Té molts significats però els més important des de el punt filosòfic són: com a finalitat, com a significació i com a valor.

1. El sentit com a finalitat o direccióLes accions humanes tenen sentit quan persegueixen una finalitat i hi són adequades. No té sentit si l'acció no contribueix a allò que persegueix. El món té un “perquè” i planteja si els mitjans són apropiats per aconseguir el fi desitjat.

2.3 LA PREGUNTA PEL SENTIT DE L'EXISTÈNCIA2. El sentit com a significacióEl terme “sentit” remet al llenguatge. Un missatge “té sentit” quan està compost d'acord amb les regles gramaticals, de manera que proporcioni una significació que una altra persona pugui entendre.

Les paraules son signes, les coses o els edeveniments també poden ser-ho. De manera que el món es converteix per als éssers humans en un gran llibre ple de significats, ple de sentits.

Hi ha una classe de signes que remeten a un altre significat que en part està manifest i en part ocult en la seva significació immediata, són el simbols.

Què és un simbol?És un signe que significa un objecte que, alhora, significa una altra realitat.

2.3 LA PREGUNTA PEL SENTIT DE L'EXISTÈNCIA

3. El sentit com a valorTé sentit el que val la pena. La vida o el món no tenen sentit si els esforços i els sobriments de l'existència no tenen alguna contrapartida, ja sigui en la vida, o després de la mort. Planteja el problema de la justificació de l'existencia -de si mereix la pena viure i el què fa que tingui sentit-.

2.3 LA PREGUNTA PEL SENTIT DE L'EXISTÈNCIA

El sentit, problema o misteri?Un problema és una situació desconeguda que cal esbrinar i que implica dificultat. És característic del problema que un cop plantejat, té solució si s'aplica la técnica adecuada, encara que sigui dificultosa i complexa, i no sempre estigui disponible o accesible.

2.3 LA PREGUNTA PEL SENTIT DE L'EXISTÈNCIAUn misteri és una situació que afecta i compromet en el que és més profund. No és un obstacle que dificulta, sinó que obre perspectiva i amplia dimensions a l'existència. No es pot resoldre, no té solució, ens acompanyará durant tota la vida. Davants dels miteris són possibles diferents respostes depenen de lapersona, les seves circunstàncies, creences, etc.

Hi han tres tipus de respostes a la pregunta pel sentit: No hi ha sentit. L'existència i el món són absurds. Hi ha un sentit immanent. El sentit només pot estar

més aquí de la mort, en el mateix fet d'existir de l'ésse humà.

Hi ha un sentit trancendent, un sentit que depassa la mort. Aquesta és, en general, la posició de les religions.

2.3 LA PREGUNTA PEL SENTIT DE L'EXISTÈNCIA

Religió i sentitTot i que les diferències entre les religions són molt grans, totes pretenen descobriri oferir un sentit últim per a la vida humana.

La religió com a relligamentEl filòsofs Xavier Zubiri troba la caresterística bàsica del fenomen religiós en una interpretació etimològica de la paraula “religió” que ve del llatí religio, relacionat amb el verb religare que significa relligar, vincular o lligar.El éssers humans tenim una vinculació, una dependència respecte a les coses, al món i també respecte a Déu com el estar relligat.

2.3 LA PREGUNTA PEL SENTIT DE L'EXISTÈNCIA

La religió com a relacióLa religió és també una relació entre l'ésser humà i una realitat d'ordre superior que es considera divina. Pot tenir caràcter personal (Déu) o de força còsmica (com les religions primitives). El que es diví és una realitat sagrada, separada i diferent de l'ésser humà i del món, transcendent i sobrenatural; és un misteri que resulta atractiu i fascinant, però també temible, ja que posseeix poder reparar les injustícies.

Es dintingeixen dues dimensions:1. La dimensió de l'encontre. El que és diví surt a

l'encontre de la persona al llarg de la seva vida de maneres molt diverses.

2. La dimensió de resposta. L'encontre amb el que és diví impulsa l'ésser humà transformar la seva vida d'alguna manera.

2.4 LA PREGUNTA DE LA MORT

La mort es defineix per relació amb la vida, se sol concebre com el final de la vida, com el cessament irreversible de les activitats vitals. La nostra concepció de la mort despendrà de com entenem la vida.

El concepte biològic de la vidaEs tracta d'un fenomen complex i que no pot abraçar-se en una simple definició.Jacques Monod ha definit els éssers vius dotats de teleonomia (dotats d'un projecte), però a més, es caracteritzen per la capacitat de construir-se o desenvolupar-se a si mateixos, sense intervenció d'agents exteriors i per transmetre sense modificacions la informació que posseeixen.

El concepte filosòfic de vidaHi ha una classe de vida que és el mode humà de ser, la vida pràctica o moral. Per Ortega y Gasset viure és trobar-se en el món, trobar-se rodejat entre les coses, estar en una circumstància. Viure humanament és saber viure. La vida és l'element més bàsic, és la realitat primordial. La vida és elecció, és construir-se a si mateixa, realitzar-se a si mateixa segons el propi programa.

2.4 LA PREGUNTA DE LA MORT

La mort com a fenomen humà.“Morir” és quelcom que passa a tots els éssers de la naturalesa. La mort només té significació plena quan es tracta del cesament de la vida humana. Només l'ésser humà és conscient que està viu i només ell sap que ha de morir .

Mort i filosofiaPlató, Ciceró i Schpenhauer (entre d'altres) van entendre que la filosofia és una preparació per a la mort. Perquè una missió de la filosofia és contribuir al fet que els éssers humans visquem plenament la nostra existència, de manera que com més plenament visquem, més humanament afrontarem la nostra mort.

2.4 LA PREGUNTA DE LA MORTExperiència de la mort

Es un fet que ens ha de pasar a tots i no podem viure la nostra pròpia mort, ni tenir l'experiencia directa, ni podem obtenir coneixement concret per mitjà de la morts d'altres persones.

La mort com a definició de l'ésse humà

En el segle XX apareix una tèndencia filosòfica reflexionativa de forma notable sobre la mort, és l'existencialisme. L'essència és existir . La manera de viure del éssers humans està afectada per la finitud, el final dels nostres dies. La mort no és simplement el final del temps de l'existència, s'ha d'entendre com una propietat peculiar del mode humà d'existir. L'ésser humà es un ésser per a la mort.

2.4 LA PREGUNTA DE LA MORTSentit de la mort i transcendènciaLa significació de la mort serà diferent segons la forma que tinguem de comprendre l'ésser humà. Podem prendre com a referència dues posicions bàsiques:1. El monisme que és aquella posició filosòfica que defensa

que no hi ha composició en la realitat humana. Se'n poden diferenciar diversos tipus, com el panteisme que defensa que la mort és la dissolució de la individualitat en la universalitat del cosmos. També podem trobar un monisme materialista, que nega la posibilitat de qualsevol dimensió no material per a l'existència humana, amb la qual cosa la mort es converteix en límit absolut de l'existencia. En definitiva no hi ha limit entre el cos i l'anima, l'ésser humà és un tot.

2. El dialisme que estenen dos tipus de realitat: el cos i l'anima. Tots són estan separats, l'anima al morir el cos continua vivint i por fer el transit ja que creeixen que la mort es l'accés a la transcendència.

2.5 LA PREGUNTA PEL MALEls filòsofs no només han mirat de justificar l'existència del mal en un món on hi ha Déu, sinó que avegades han suposat que Déu es l'únic possible triomf davant del mal.

La justificació d'un déu bo davant el malLes doctrines emanatismes del neoplatonisme antic i medieval reponen que si del principi benèfic provenen totes les coses per emanació, aleshores el mal es deu a una degradació inevitable que afecta les diferents clases d'ésssers emanats de la divinitat.

2.5 LA PREGUNTA PEL MALTipus de mal1. El mal metafísic s'identifica amb el fi de les coses.2. El mal físic prové del funcionament de les lleis natural.

           Si em tallo em sortirà sang i em farà mal.3. El mal moral té la seva arrel en la llibertat de l'ésser humà, el “libre

albedrio”.

Del mal metafísic al mal moralLa reflexió sobre el mal metafísic té el seu màxim exponent en Leibniz, que considera que és impossible que en el món no existeixi el mal, perquè el món és finit i els éssers són limitats. El problema no és de la manera en què ho planteja Epicur, sinó previ, és el problema què Déu es troba de crear o no crear un món la inevitable finitud del qual doni cabuda necessàriament al mal. La pregunta del mal sorgeix més de la consciència moral que de la reflexió metafísica, per això trobem més indicis de respostas en la raó pràctica que en la teòrica.

2.5 LA PREGUNTA PEL MALEl mal com a injustíciaNosaltres prenem conciència de com l'absurt és el sofriment del just. He intentat explicar-ho desde la biblia fins als filosofs que Sèneca condireda que el problema del mal es resol immunitzant-se enfront seu, sempre que siguis capaç d'assolir una actitud d'impertorbabilitat d'avant d'ell.

2.5 LA PREGUNTA PEL MALDéu com a garantia de JustíciaEn els temps moderns, sobretot a partir de l'obra d'Immanuel Kant, l'absurd no consisteix en el fet que coexisteixen Déu i el mal, sinó que el mal tingui l'última paraula en la història. No és just que hi hagi persones rectes que no aconsegueixin la felicitat en tota la seva vida, mentre que unes altres es comporten de manera injusta i violenta i no sempre paguen els seus crims. La raó sembla reclamar que ha de ser d'una altra manera. Per això reclamen l'existència d'un déu que la seva tasca principal sigui reparar les injusticies comeses al llarg de la història.

2.5 LA PREGUNTA PEL MALPosterioment filosòfs com Nietzsche han parla de la mort de Déu, la seva progressiva desaparició de les creences religioses en el món contemporani.

La filosofia s'adona, quan tracta el problema del mal que si no hi ha en el éssers humans una raó que sent capaç de donar raons i de fer-nos sentir que hi ha coses que ens humanitzen i coses que ens deshumanitzen, aleshores el mal podria ser insuperable. És a les notres mans que no sigui així.

2.6 LA PREGUNTA PER LA CIÈNCIAExisteixen reflexions sobre el coneixement científic des de l'antiguitat però avui dia no pot existir independentment del tecnològic. Per això s'institucionalitza la filosofia de la ciència i posteriorment la filosofia de la tecnologia com a disciplines. Aquestes reflexions epistemològiques originen diverses formes de concebre la ciència.

Entre les concepcions es pot trobar des d'una concepció que considera que la ciència ofereix un coneixement objectiu, cert i fiable, fins a una concepció que no distingueix entre les aportacions de la ciència moderna i les dels mites o la màgia.

2.6 LA PREGUNTA PER LA CIÈNCIAFalsacionisme contra inductismeLa concepció inductista defensada per Rudolf Carnap -entre d'altres- considera que la ciència, s'identifica amb el coneixement objectiu, cert i fiable i que les teories científiques es deriven rigorosament dels fets de l'experiència. Tot el que no pot verificar-se no és científic i manca de sentit. Però això s'enfronta amb el dificil problema de la inducció. Que no podem estar segur del tot sense haber verificats tots i cadascun dels casos possibles. Amb l'inducció les lleis extretes només son problablement verdaderes. Karl Ppper ha criticat el raonament inductiu, i ha afirmat que els enunciats observacionals depenen de la teoria desde la qual es fa l'observació i que des del punt de vista de la lògica formal, no hi ha cap proposta falsacionista salva el problema de la inducció, perquè no s'obtenen conclusions universals a partir d'enunciats singulars, sinó que de la falsedat d'enunciats singulars es conclou deductivament la falsedat d'enunciats universals. El coneixement científic és objectiu, problable però no cert. En definitiva la ciència es un próces d'aproximació progressiva a la veritat i no un saber verificat.

2.6 LA PREGUNTA PER LA CIÈNCIAEl gir historicosociològic de la ciènciaL'obra de Thomas S. Kuhn va proposar una revolució en la reflexió sobre la ciència en proposar que es consideri propis de la ciència els aspectes històrics i sociològics que envolten l'activitat científica i no només els aspectes lògics i empírics.

L'estudi de la ciència exigeix entendre l'activitat científica com un tot i la comunitat científica que és un grup interconnectat de científics que comprateixen un paradigme. Un paradigme són teories, entitats, integrades en un marc conceptual ampli.

Kuhn descriu el desenvolupament de la ciència com un procés discintinu i no acumilatiu en el qual es produeixen períodes d'estabilitat que seria la ciència normal, i canvis radical que seria revolució científica que és el procés de substitució d'un paradigma per un altre.

2.6 LA PREGUNTA PER LA CIÈNCIAConcepcions alternatives de la ciència“Tot val”Per Paul Feyerabend cap de les metologies científiques fins ara no ha tingut èxit. Totes les metologies tenen les seves limitacions i l'unica regla que queda és la de tot val. Feyerabend proposa una concepció de la ciència consistent a renunciar completament a la idea que la ciència és una activitat racional. L'evat respecte que té, és perquè la considerem com l'única posseïdora de la veritat, però la ciència no té característiques especials. L'elecció entre diferents teories es realitza des dels valors i desitjos subjectius del individus i que la pretensió d'objectivitat de la ciència es vana.

2.6 LA PREGUNTA PER LA CIÈNCIAComcepció retòrica de la ciènciaL'èxit assolit pels mètodes d'anàlisis utilitzats en la crítica literària ha fet plantejar-se la possibilitat d'utilitzar-los en l'estudi dels problemes de la ciència. Les hipòtesis i teories científiques són construccions retòriques o metafòriques extremadament eficaces i persuasives, l'objectiu de les quals és facilitar la comprensió de la realitat.

2.6 LA PREGUNTA PER LA CIÈNCIACondicionaments de la ciència:

Epistemològics-El primer condicionament l'expresa el falsacionisme en afirmar que la ciència és un coneixement fal·lible, solament podem aproximar-los a la veritat..-El segon es refereix al condicionament evolutiu de la ciència. Perquè la nostra pròpia racionalitat és producte d'un desenvolupament evoluiu que pot haver estat diferent.

TecnològicsLa ciència està condicionada per la tecnologia tant per possibilitar-la com per limitar-la. Sense la tecnologia el procés acabaria per aturar-se.

Econòmic i políticsD'una banda, no s'ha d'oblidar que fer avançar les fronteres de la tecnologia és cada vegada més car, això pot endarrerir el progrés i no anar tan rápid com voldríem. D'altra banda hi ha interessos espuris, dependències del poder econòmic de les indústries i dels governs, que imposen límits a la ciència seleccionant unes investigacions en facilitar-ne o negar-ne el finançament.

2.6 LA PREGUNTA PER LA CIÈNCIACondicionament de l'abast del discurs científicLa ciència no és l'únic saber valuós i no pot respondre totes les preguntes que l'existència humana planteja. Hi ha problemes de l'ésser humà que estan fora del domini de la ciència.

El paper de l'ètica en la ciència: condicionament ètics.La ciència i la tècnica situen l'ésser humà davant possibilitats múltiples entre les quals ha d'elegir per comprometre's en una direcció o una altra. Per això hem d'afavorirla reflexió sobre els problemes. L'ètica proposa pensar millor les coses. La reflexió ètica pot ajudar molt els científics a comprendre en profunditat el sentit de la seva tasca.

2.7 LA PREGUNTA PER LA UTOPIAUna autopia social és un model ideal de societat alternatiu a l'existent, que presenta les institucions i els valors necessaris per dur a la pràctica una concepció de persona i una idea de la vida bona i feliç.

Aproximació al concepte d'utopiaD'origen grec, la paraula utopia significa literalment “no-lloc”. Es tracta d'un neologisme utilitzat per primera vegada en el segle XVI per referir-se a una illa fictícia, on se situa una societat perfecta.

La dimensió utòpica de l'ésser humàLa utopia en la història de l'ésser humà, és un fet antropològic bàsic, una característica fonamental de la seva llibertat, ja que l'ésser humà ha de construitr la seva realitat.

La utopia té el seu origen en la insatisfacció o el desacord amb la realitat social existent. La utopia és com un motor de canvi i de transformació social.

2.7 LA PREGUNTA PER LA UTOPIA

Característiques bàsiques de la utopia Origen. L'impuls utòpic neix del rebuig de les

condicions socials existents i de la cerca de solucions als problemes.

Fornamentació. Es basen en concepcions de la naturalesa humana i del bé comú, que defensen valors ètics i polítics i s'elabora una idea del nou ordre social.

Funció. Cítica, però constructiva, que denuncien les injustícies de l'ordre social vigent oferint alternatives.

Objectiu. Idear institucions que condueixin a una societat perfecta.

Metologogia. Ampliar la realitat. Caràcter global. Són descripcions detallades de com

funcionarien aquest ideals.

2.7 LA PREGUNTA PER LA UTOPIA

Crítiques al pensament utòpic

Des del pla teòric, el realisme polític ha formulat les preguntes següents:

La impossibilitat de la seva realització. El realisme polític afirma que els éssers humans són i és impossible canviar-los i que el pensament utópic no ha volgut reconèixer els límits que la realitat humana imposa.

La condemna al totalitarisme. Posar en pràctica les utopies amb les fortes dosis de planificació exigeix recórrer a la violència i condueix a una societat tancada en què és impossible viure amb llibertat.

2.7 LA PREGUNTA PER LA UTOPIA

Des del nivell dels esdeveniments: Tal com van profetitzar els antiutopies, la ciència i la

tècnica ens han dut a situacions indesitjables, com les catastrofes nuclears o el canvi climàtic.

Els intents de realitzar una societat igualitària han desembocat en règims totalitaris o en societats fortament burocratitzades.

La ideologia del mercat es monstra impotent per fer front a una situació en què la major part del planeta es troba en condicions d'extrema pobresa o de misèria absoluta.

Els mitjans de comunicació i les xarxes d'informació està servint per controlar i unificar les conductes, les tradicions, les cultures i les creences.

2.7 LA PREGUNTA PER LA UTOPIADefensa de la raó utòpica

Respecte a la posibilitat de realització. El realisme polític confon la realitat amb els fets existents. NO existeix oposició entre allò el que és real i allò que és ideal, perquè allò que és real conté ja possibilitats de millorar.

Respecte a l'acusació de totalitarisme. Els canvis a millor no tenen per què fer-se des d'un govern dictatorial que actuï en contra de la voluntat de la majoria de persones, sinó mirant de potenciar-ne la dimensió altruista i respectuosa de l'espai. Convé diferenciar la utopia, presa com un ideal, que ens permet criticar el que existeix i orientar la nostra acció cap un futur millor i l'utopisme que vol convertir l'ideal en un programa polític concret.

2.7 LA PREGUNTA PER LA UTOPIALa idea d'una societat justa

En l'actualitat, el model d'una societat justa que serveixi com a horitzó d'actuació ha de contenir dos aspectes bàsics:1. Un nucli ètic universal. Qualsevol societat per ser justa ha

de satisfer un mínims que constitueixen l'ètica cívica i inclouen els valors de llibertat, igualtat i solidaritat; els drets humans, els respecte al medi ambient i una actitud de diàleg.

2. El contingut utòpic. Les utopies han d'incloure també propostes concretes sobre com organitzar la societat i la vida en comú. Han d'incloure aspectes imaginatius sobre els plans de vida, l'economia per exemple.

Tots dos han de conjugar-se perquè la utopia pugui complir la funció bàsica: ajudar-nos a superar allò existent.  El contrari de la utopia no és el realisme, sinó el conformisme. Ser utòpic és ser realista.