LES GRANS POTÈNCIES (1870-1914)

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

INTRODUCCIÓ

• En el període que va des de la Guerra francoprussiana del 1871, últim episodi de les revolucions liberals, a la I Guerra Mundial, els països europeus van créixer econòmicament i es van llançar ala conquesta d’altres territoris.

• També van patir transformacions polítiques i socials: uns van consolidar el liberalisme democràtic, d'altres van iniciar sistemes parlamentaris però escassament democràtics, i alguns continuen ancorats en l’absolutisme. Mentrestant, els Estats Units i el Japó es conformaven com a grans potències.

ELS ESTATS LIBERALDEMOCRÀTICS

EUROPEUS• La major part dels països que es van industrialitzar al llarg del

segle XIX consolidaren sistemes polítics liberaldemocràtics règims constitucionals:• Separació de poders• Ampliació del dret a vot.• Drets fonamentals.

• Les diverses opcions polítiques s’organitzaven en partits polítics que es presentaven a les eleccions.

• Destaquen la Gran Bretanya, França i Alemanya (tres fórmules polítiques diferents)

• Era victoriana regnat de Victoria I (1837-1901). Sistema polític basat en l’alternança dels tories (conservadors) i els wighs (liberals) que a finals dels segle XIX van perdre importància sobre els treballadors, que van optar pel nou partit laborista.

• El procés de democratització del sistema liberal anglès es va basar en les Reform Acts. El dret a vot es va anar ampliant i, el 1913, tots els ciutadans podien votar (excepte indigents, servents i dones).

• El 1901, la Parliament Act va limitar els poders de la Cambra dels Lords (no electa) i va augmentar els de la Cambra dels Comuns (electa).

La Gran Bretanya, la monarquia liberal

• Diferents lleis varen democratitzat la societat anglesa a la darreria del segle:

– Ensenyament obligatori i gratuït entre els 5 i els 13 anys.– Reducció jornada laboral a les mines a 8 hores (1906).– Comissions per instaurar assegurances mèdiques, de vellesa i d’atur.

• Lluis Napoleó Bonaparte, president de la Segona República (1848), va donar un cop d’estat amb el suport de l’exèrcit i dels sector més conservadors. Va proclamar el Segon Imperi (1852) recolzat per l’exèrcit, la gran burgesia dels negocis i els pagesos temorosos d’una revolució social Govern personalista basat en l’ordre, el creixement econòmic i la persecució de l’oposició.

• El creixement econòmic va permetre una certa pau social: Grans obres públiques (ferrocarril, canal de Suez, ...) Creixement industrial i protecció als obrers.

• Política exterior intervencionista (expedició a Mèxic, annexió de Niça i la Savoia) declaració de guerra a Prússia.

• Forta oposició al règim causada per les diferències socials i manca de llibertats.

França, del Segon Imperi a la Tercera República

El setge de Paris ( 1870)

• La derrota francesa a Sedan davant Prússia (1870) provocà la caiguda de Napoleó III i la proclamació de la República.

• La Tercera República francesa tenia dos cambres legislatives (l’assemblea i el senat) i un president electe amb pocs poders i va impulsar la democratització política: Es van restaurar les llibertats públiques. Es va instaurar el sufragi universal. Es va decretar l’elecció dels alcaldes. Es van legalitzar els sindicats obrers.

• En política exterior, es van forjar aliances antigermàniques arran la pèrdua d'Alsàcia i Lorena durant la guerra francoprussiana.

• Desprès de l’unificació política, Alemanya comença la construcció d’un nou Estat i ràpidament es convertí en una gran potència que aspirava a dirigir la política continental europea i estendre pel continent el seu poder i influència.

• El règim polític del Segon Reich (Bismarck i el kàiser Guillem I) exhibia un fort component autoritari:

– Estat federal (Prússia major representació)– Sufragi universal masculí només per l’elecció de la cambra baixa,

Reichstag.– Sufragi censatari per l’elecció de la cambra dels Estats (Bundestag)

funció de proposar les lleis.– El kàiser podia nomenar els seus ministres amb independència del

parlament i no eren responsables davant la cambra, sinó davant l’emperador.

L’Alemanya de Bismarck

• Els conservadors, representants del vell esperit de Prússia, dominaven el panorama polític, tot i que el partit socialdemòcrata alemany es va anar imposant entre els treballadors.

• Per evitar un esclat revolucionari, Bismarck va adoptar una sèrie de reformes socials que afavorien les classes populars: assegurança en cas de malaltia, accident laboral, pensions, etc.

Membres del grup parlamentari del DKP al Reichstag (1889)

L’ANGLATERRA VICTORIANA• El gran vencedor en les lluites que va provocar la Revolució

francesa entre 1789 i 1815 va ser el Regne Unit, els governants del qual van veure definitivament imposat l'ordre internacional que havien volgut des del segle XVIII; aquest es basava en l'equilibri continental europeu i el predomini anglès en l'oceà. És aquesta l'època de formació del segon imperi colonial britànic ( la gran expansió colonial i imperial.) El regnat de Victoria I (1837-1901), es conegut com l'era victoriana. Durant el seu regnat, Regne Unit va aconseguir la màxima expansió territorial i va consolidar el seu desenvolupament industrial. es converteix en la primera potència econòmica i naval del món.

• Això és conseqüència d'una sèrie de factors: a) El predomini financer, industrial i comercial. b) L'estabilitat política i institucional La pau interna i externa. c) La superioritat marítima al món. d) La disponibilitat de molts recursos i matèries primeres que li

proporciona l'immens imperi unit a un extens mercat de consum. e) El desenvolupament econòmic es va veure afectat per una

perllongada crisi que va afectar sobretot a l'agricultura, i alguns agricultors van abandonar les seves terres i van emigrar a les ciutats o als EUA, però malgrat aquest declivi relatiu, va continuar sent el principal centre financer gràcies a la lliura esterlina i el banc més important del món, el Banc d'Anglaterra.

• A Gran Bretanya l'avanç cap a una democràcia va ser més lent que a França. Les reformes polítiques es van iniciar en 1832 amb l'ampliació del sufragi. La política anglesa se centrava en dos partits els tories o conservadors i els whigs o liberals.

• Reform Act de 1832: Originada per la por de les classes dirigents a un increment de la inestabilitat social. Va produir la redistribució d'escons retirats (rotten borough: nuclis de població molt escassa amb una representació desproporcionada al Parlament) i que passaran a les noves ciutats industrials. Es van redistribuir 88 representants entre les noves ciutats industrials (Manchester, Sheffield, Birmingham), buscant el suport de la burgesia i les classes urbanes.

• L’adquisició de la categoria d'electors s'aconseguia en ser propietaris i inquilins de cases arrendades per quantitats no inferiors a 10 lliures anuals.

• La insuficiència d'aquesta reforma està a la base del Moviment cartista. Malgrat això la reforma de 1832 duplica el cens electoral.

• Disraeli, primer ministre, va dur a terme la reforma electoral, en 1867, considerada de caràcter democràtic. Els dos grans partits van recolzar la reforma perquè defensava els fonaments del sistema polític britànic.

• Reform Act de 1867: Originat per la pressió pels canvis socioeconòmics, amb una burgesia enriquida i unes classes treballadores organitzades, amb la iniciació de moviments en pro de reformes i la pròpia lluita entre els partits per fer-se amb electorat.

• La reforma va donar el dret al vot a les ciutats: es va qualificar com a elector al posseïdor d'una casa o el pagament d'un lloguer.

• Igualment es van redistribuir els districtes, concedint més seients a les ciutats industrials i als comtats molt poblats.

• Es va acompanyar d'una reforma administrativa, exigint un sistema d'oposició per als funcionaris i la prohibició de la venda de càrrecs.

• La reforma va desplaçar als grans propietaris i va ampliar el nombre i la base social de l'electorat. Malgrat això, van continuar sense vot els petits propietaris rurals i els jornalers.

• Reform Act 1884-1885: Va ampliar al sector rural la franquícia obtinguda pels treballadors urbans en 1867 dret al vot amb l'adscripció a un domicili.

• Es va acompanyar per una nova redistribució del vot, amb la qual desapareix l'excessiva representació de l'Anglaterra rural.

• No obstant això encara no s'ha arribat a la democràcia: 1. No hi ha sufragi universal, ni tan sols masculí. 2. La dona no està integrada en el sistema. 3. Existeix el vot plural (dret de vot en totes les circumscripcions on

comptin amb alguna propietat). 4. Marginació dels treballadors per les quantioses despeses de les

campanyes electorals.• Cal esperar a 1918 perquè s'aprovi el sufragi universal.

Treballadors agrícoles que voten per primera vegada

• El problema polític més greu de Gran Bretanya seguia sent Irlanda que desitjava costi el que costi separar-se de Gran Bretanya. Irlanda estava baix domini anglès des de finals de l'Edat Mitjana i va ser “independent” fins que en 1800 es va aprovar la Act of Union que integrava a Irlanda i Gran Bretanya en el Regne Unit. Irlanda es va oposar i aquesta tensió va augmentar en 1870 per la crisi econòmica. El moviment nacionalista irlandès va estar liderat per Charles S. Parnell des de 1879, la tensió va ser en augment fins que es va signar el Pacte de Kilmainham. En 1886 Gladstone va presentar la Home Rule que convertia a Irlanda en un territori autònom dins del Regne Unit, però no va ser aprovat pel Parlament Britànic. La qüestió irlandesa va quedar sense resoldre fins que per fi, en 1914, va ser concedida l'autonomia a Irlanda, però l'Ulster, Irlanda del Nord, es va oposar a ser inclosa en una Irlanda autònoma. Durant la Primera Guerra Mundial es va suspendre l'autonomia i després d'una forta violència, la Irlanda catòlica (Eire) va rebre el status de domini (1922), mentre l'Ulster va continuar en el Regne Unit.

FRANÇA: DE L'II IMPERI A LA III REPÚBLICA

• En 1851, el nebot de Napoleó va convocar un plebiscit en el qual demanava una nova constitució que li atorgava plens poders. Un any després d'haver estat proclamat president de la II República, Luis Napoleó Bonaparte, va restablir l'imperi, i va prendre el nom de Napoleó III.

• Durant els primers anys va perseguir a l'oposició, va censurar a la premsa i va controlar les reunions públiques. Napoleó III assoliment el suport de l'Església catòlica I va defensar l'ordre i l'autoritat. Es va denominar “bonapartisme”. Napoleó III va perdre suports en recolzar la unificació italiana i l'oposició es va reorganitzar i el moviment obrer va créixer, això va obligar a Napoleó III a fer certes concessions liberals: a) Amnistia per als condemnats per delictes polítics. b) Reformes legislatives. c) Llibertat de premsa. d) Reformes educatives. e) Va concedir als obrers el dret a vaga, la llibertat d'associació.

• Va desenvolupar una política internacional d'altura, de la qual va formar part l'intent de constituir un imperi mexicà entorn de Maximilià d'Àustria, i va començar a reconstruir l'imperi colonial francès, perdut en benefici de Regne Unit entre 1763 i 1815. A més, va intervenir en el procés d'unificació italiana i va potenciar una activa política colonial.

• El II Imperi francès va acabar amb la guerra francoprussiana de 1870 - 1871 on les tropes franceses amb Napoleó III al capdavant, van ser derrotades a Sedan.

• Després de la derrota en Sedan (2 de Setembre 1870), es proclama posteriorment la III República.

• Davant el setge prussià a Paris, va esclatar la insurrecció de la Comuna (1871), durament reprimit per l'exèrcit per restablir l'ordre ciutadà, sobretot, a París. (5000 morts, 20000 revolucionaris executats i 4000 presoners).

• En els primers anys, el moderat Adolphe Thiers va tractar d'afermar el règim i va aprovar una sèrie de mesures legislatives en 1875 i que van permetre la promulgació de la Constitució de la III República: sufragi universal masculí, separació de poders reforçant el poder executiu del president de la República.

• Després de les eleccions de 1880 els republicans van dur a terme reformes democràtiques, van destacar, sobretot les educatives: Ensenyament Estatal laic.

• El promotor d'aquestes reformes va ser el ministre d'instrucció pública i president, Jules Ferri que va perdre el govern en 1885 en favor dels conservadors. En la dècada dels 90 la República va intentar consolidar-se, es va desenvolupar l'imperialisme i la legislació social (lleis d'higiene).

• Ressaltar en 1894 el Affaire Dreyfus (oficial jueu acusat falsament de traïció i condemnat) que va durar fins a 1906 i Dreyfus va ser finalment rehabilitat.

• La III República va resultar inestable, ja que la pressió contrarevolucionària, monàrquica i nacionalista era molt forta i els partits republicans estaven summament dividits. Amb la III República (1870-1914) s'instal·la definitivament el règim republicà. Aquest nou règim sorgeix en un país ja industrialitzat i en ple apogeu imperialista.

EL II REICH ALEMANY• En 1871, amb la unificació, es va instaurar el II Reich (II Imperi

alemany). Guillem I va ser l'emperador (kàiser) i Otto von Bismarck va seguir sent el canceller, ara de l'Imperi, les seves decisions polítiques li van convertir en l'àrbitre d'Europa entre 1871 i 1890. D'acord amb la Constitució, promulgada en 1871, l'Imperi era d'estructura federal, compost de 25 Estats amb predomini prussià, que s'administraven a si mateixos, excepte en qüestions relatives a política exterior, defensa, hisenda i comunicacions que quedaven, sota competència de Berlín. Es van crear dues càmeres: la Cambra alta (bundestag) amb representants dels 25 estats i la Cambra baixa (reichstag) triats per sufragi universal masculí. La fundació de l'II Reich va suposar l'aparició d'una gran potència econòmica i política. Després d'unificació duanera va venir la unificació monetària (creació de marc i del Banc Imperial).

• Va ser fonamental la política ferroviària per al creixement econòmic impulsat també per la indústria tèxtil, siderúrgica, la mineria i els transports. Tot ajudat pel procés de concentració financera i empresarial (konzern). Això va fer que Alemanya es convertís en la major potència industrial d'Europa durant el XIX. A més el sistema polític alemany atorgava amplis poders a Guillem I i hi havia 4 grups polítics: Els liberals: nacionals i esquerrans Els conservadors Els socialdemòcrates: ideologia marxista El Zentrum, partit de catòlics de centre

• Guillem nomenà canceller a Bismarck en 1871, càrrec que va ocupar fins a la seva dimissió en 1890.

• Bismarck basà l'eix de la seva política en la seguretat de l'imperi, tant interior com a exterior i en el desenvolupament una estratègia preventiva contra possibles amenaces internes i externes com la revenja de França. Els problemes interns de Bismarck van ser l'enfrontament amb l'església catòlica en l’anomenada "lluita per la cultura" (kulturkampf). Un altre punt conflictiu van ser els socialdemòcrates a qui es va enfrontar però malgrat tot va aprovar una sèrie de lleis socials pioneres (1883-1889) sobre el segur de malaltia, vellesa i accidents laborals.

• A dècada de 1880 Bismarck no recolzà la política colonial i en 1888 va morir Guillem I. El nou emperador, Guillem II no va sintonitzar amb Bismarck que va presentar la seva dimissió en 1890. Amb Guillem II la política alemanya va sofrir canvis, l'emperador va mostrar gran interès per l'expansió imperialista i en política interior va assumir més poder. Els successors de Bismarck van centrar la seva política en la política naval i armamentístics. El bel·licisme alemany va despertar recels en potències europees com Regne Unit i França.

ELS IMPERIS PLURINACIONALS

• L'Imperi austríac era un estat multinacional sota la corona dels Habsburg. Dins de l'Imperi vivien pobles molt diferents entre si que constituïen veritables nacionalitats. Hi havia alemanys, hongaresos, eslaus (del nord: txecs, polonesos i eslovacs; i del sud: eslovens, croats i serbis), romanesos i italians. Aquesta heterogeneïtat de pobles restava solidesa a l'Estat imperial que la seva política era centralista i unificadora. Moviments independentistes i nacionalismes van ser una amenaça constant per a l'Imperi. L'Imperi tenia dos grans centres: Àustria, de cultura alemanya i Hongria de cultura magiar.

L’Imperi austrohongarès

Nacionalitats de l’Imperi austrohongarès (abans de 1908)

• Des de 1848 fins a la seva mort en 1916 aquest Imperi va estar sota la direcció de l'emperador Francesc Josep I. A partir de les revolucions burgeses i liberals de 1848 aquest Imperi va començar un procés conflictiu que coincideix amb inici del regnat de l'emperador Francisco José I ( emperador d'Àustria entre 1848 i 1916 i d'Hongria entre 1867 i 1916 ).

• El seu regnat marca la trajectòria més important de l'Imperi austrohongarès fins a la Primera Guerra Mundial. Ara bé, després de la derrota enfront de Prússia (1866), enfrontament en el qual es decidia l'hegemonia a Alemanya, l'Imperi austríac s'orienta cap a un Estat danubià i balcànic on rivalitzarà amb Rússia. Inicialment, des de 1848, es va seguir una política centralista i absolutista on s'afavoria a les nacionalitats germàniques (alemanys i austríacs), però disgustava als no alemanys, sobretot als magiars (hongaresos). Es va acordar un compromís en 1867 que va dividir a l'Imperi en dos regnes: Àustria I Hongria.

A. Àustria: amb predomini de la població germana i altres pobles als quals es va intentar germanitzar.

B. Hongria: Incloïa Hongria, Eslovènia, Croàcia i Transilvània. Aquí es va imposar la “magiarització”.

• Pel Compromís de 1867, l'Imperi austríac es convertia en una doble monarquia: de l'Imperi d'Àustria a l'Imperi d'Àustria-Hongria, format per dos grans Estats on Francisco José I era emperador a Àustria i rei a Hongria. Cadascun dels dos comptava amb una administració i un Parlament propi. El Compromís era bo per als alemanys (d'Àustria- Bohèmia) i magiars (d'Hongria), però desavantatjós pels eslaus.

• Els conflictes provocats per la varietat ètnica, religiosa i social dels seus habitants (nacionalismes com el croat, eslovè o serbi) convertien a l'Imperi en un polvorí, sempre en perill d'explosió. Sèrbia, precisament, traurà partit d'aquesta situació, desenvoluparà un nacionalisme entre els eslaus del sud, ajudats per Rússia, però això anava en contra de l'estabilitat de l'Imperi d'Àustria-Hongria. L'Imperi austrohongarès va practicar en els Balcans una política expansiva a costa dels territoris de l'afeblit Imperi turc, buscant en aquests mercats una sortida per als seus productes agrícoles i una forma d'invertir capitals en el ferrocarril que es construïa en el sud. Això va ser motiu de la gran inestabilitat dels Balcans i de l'anomenada “Qüestió Balcànica”.

• Juntament amb Alemanya i amb Àustria-Hongria, Rússia constituïa el tercer gran Imperi europeu que va evolucionar, durant la segona meitat del segle XIX i començaments del XX, cap a la crisi i l'enfonsament final en 1917, fruit de l'embranzida combinada de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució socialista. L'Imperi rus constituïa un estat pluriterritorial (des d'Europa central per Àsia septentrional fins al Pacífic, i des de l'oceà Glacial Àrtic fins al Caucas i Àsia central) i multinacional, habitat per diferents pobles, gran diversitat ètnica. En el plànol polític, l'Estat rus era un imperi autocràtic on el tsar governava sota un absolutisme d'origen diví; la seva autoritat autocràtica s'expressava per decrets que eren aplicats per una administració totpoderosa tant civil com a militar.

L’Imperi rus

• Els tsars des d'Alejandro II fins a Nicolás II practicaren una política de russificació, van mantenir el règim autocràtic amb petites reformes.

• Alexandre II (1855-1881): El seu regnat es vió condicionat per la derrota en la Guerra de Crimea. Va declarar l'abolició de la servitud mitjançant vari s decrets. També inicio tímidament la industrialització del sector miner i va començar la construcció del ferrocarril. El govern d'Alexandre II va intensificar la repressió dels moviments opositors al règim tsarista. El tsar fou assassinat l'1 de març de 1881.

• Alexandre III (1881-1894): El nou tsar va decidir frenar el procés de reformes. govern molt conservador però va potenciar el desenvolupament econòmic mitjançant la reforma fiscal i la inversió de capitals europeus.

• Nicolás III (1894-1917): va continuar la política repressiva del seu pare, va recolzar la política expansionista fruit de la qual va anar la guerra i derrota enfront de Japó. Això al costat del descontentament social per les males condicions de vida van conduir a la revolució de 1905.

• Els turcs, havien constituït un gran imperi eurasiàtic al segle XV, imperi que va sobreviure fins a 1919. A Europa ocupava tots els territoris costaners del Mediterrani des de la frontera oriental de Venècia (incorporada després a Itàlia). Format per una gran varietat de pobles, això unit a la feblesa del govern central otomà va crear una gran inestabilitat política. Es tracta d'un estat teocràtic, arruïnat per la corrupció i el cost de l'exèrcit. Escassos intents de reformes que van acabar fracassant, fins que un grup denominat Joves Turcs va donar un cop d'estat en 1876 de caràcter liberal, però el nou sultà Abdul Hamid II va tornar a concentrar el poder, va suspendre la constitució etc… L'escassetat de recursos, la dependència econòmica exterior i els problemes sobretot en els Balcans; és el que es va dir “la Qüestió d'Orient”: és com es denomina al més complicat problema de política internacional fins a 1914, problema sorgit de la descomposició de l'Imperi turc i la pugna per dominar els territoris que, des dels segles XV i XVI, ocupaven a la zona dels Balcans.

L’Imperi turc