locvs amŒnvs el portal de mar de la fortalesa de roses ... · les grans potències europees. la...

LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 155-170

El Portal de Mar de la fortalesa de Roses,una obra renaixentista a Catalunya

Damià Martínez LatorreUniversitat Autònoma de Barcelona

Departament d'Art08193 Bellaterra (Barcelona). Spain

Resum

La irrupció en el panorama de l’arquitectura catalana de mitjan segle XVI dels enginyers militarsitalians, entre ells Giovan Battista Calvi, possibilità que els mestres de cases locals es familiaritzessinamb el classicisme arquitectònic d’ascendència veneciana. El present article analitza una de lesobres fruit d’aquesta relació, el Portal de Mar de Roses, al mateix temps que detalla, a partir d’unseguit de notícies ja conegudes i d’altres d’inèdites, l’activitat desenvolupada pel seu artífex:Bartomeu Sabater. L’estudi constitueix una nova contribució a la història de l’arquitectura militardel segle XVI amb la constatació, en dates molt primerenques, de la circulació i ús del tractat dePietro Cataneo I quattro primi libri di architettura (Venècia, 1554) i la via per la qual arribà aEspanya.

Paraules clau:arquitectura militar, Renaixement, Catalunya.

Abstract

The Gate of Sea at the fortress of Roses,a renaissance work in CataloniaThe arrival of several Italian military engineers on the mid-16th Century Catalan architecturescene, Giovan Battista Calvi amongst them, allowed local constructors to familiarise with theclassicism of Venetian influence. This study analyses one of the works that was the result of thisrelationship, the Gate of Sea at Roses, and also details, through both already known facts andothers less so, the work carried out by it’s maker: Bartomeu Sabater. This study represents a newcontribution to the history of 16th Century military architecture, observing the circulation anduse, in very early days, of Pietro Cataneo’s treatise I quattro primi libri di architettura (Venice,1554) and the way in which it arrived in Spain.

Key words:military architecture, Renaissance, Catalonia.

156 LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 Damià Martínez Latorre

Aquest estudi1 constitueix una primeraaproximació a l'obra, que s'endevina con-siderable, d'un mestre de cases català de

mitjan segle XVI i pràcticament desconegut fins ara:Bartomeu Sabater2. A la llum de les evidènciesdocumentals que hem pogut anar exhumant dediferents arxius barcelonins i d'aquelles altres queja fa temps que són conegudes, poques i moltaïllades, la figura d'aquest polivalent constructores perfila com una de cabdal importància per a lacomprensió i precisió dels paràmetres estilístics iprofessionals en els quals es desenvolupàl’arquitectura catalana en les dècades centrals del’esmentat segle, i inaugura, també, una nova viad'aproximació a la realitat contemporània italiana:aquella que es desprèn de les relacions laborals en-tre enginyers militars i mestres de cases locals.

Comptat i debatut, no són gaire nombroses lesobres que poden rebre, a Catalunya, el qualificatiude renaixentistes. Majoritàriament es tractad’«obres del Renaixement», d'un Renaixement que,tot i llunyà, exerceix la seva incipient influència jades de l’inici del segle (és significatiu, en aquestsentit, l'exemple, aïllat en la seva extraordinarietat,de Bartolomé Ordóñez a la catedral de Barcelo-na). Tanmateix ara sabem que, en el cas del Portalde Mar de la fortalesa de Roses, ens trobem davantuna situació igualment excepcional: es tracta d'unaobra feta per un mestre de cases català però de de-purada tipologia clàssica i dissenyada per unenginyer militar italià, Giovan Battista Calvi, quitrasllada a Catalunya un estil i una cultura teòricaitalianes de gran modernitat3. És en aquest sentitque podem parlar aquí d'una obra «renaixentista»del cinc-cents català, d'aquesta forma es matisa laproblemàtica relació entre «centres» i «perifèries»en la difusió de l'italianisme en l'art del segle XVI.

A través de la relació de Bartomeu Sabater ambenginyers militars italians (Calvi, en el cas de Roses)

o de formació italiana (Pere Lluís Escrivà), i a cau-sa de l'ús que fa Sabater d'un modern tractatd'arquitectura (de forma íntegra o parcial), la sevafigura i la seva obra ens permeten una novaaproximació a les relacions de l'arquitectura italia-na amb la catalana del període. Un període, el delcontrovertit cinc-cents català, que avui en diasembla ja per fi deslliurat de la càrrega que lisuposava el fet d'haver estat tradicionalmentconsiderat com un període de decadència, i per alqual encara és vàlid parlar d’«introducció delRenaixement» en dates tan tardanes com les quetractarem en aquest treball, totes les quals sónpertanyents a les dècades centrals del segle4. Davantla complexitat intrínseca d'aquesta època, ambl'omnipresent mirall italià sempre d'incert reflex,l'historiador no pot més que endevinar, en el fons,una complexitat encara més gran.

L’arquitectura militar, o arquitectura de forti-ficacions, té una idiosincràcia que la fa difícilmentassimilable a d'altres àmbits de la història de l’artcatalà, sobretot durant el segle XVI. La importància,estratègica i vital, que Carles V i Felip II conferirena l’arquitectura de defensa repercutí en la presènciaal Principat d'arquitectes- enginyers militarsd'elevada formació teòrica i pràctica o, en un sentitmés general, possibilità als espanyols una formacióteòrica inusual respecte d'altres arquitectes, en unmoment en què la pràctica edilícia es mostra enca-ra clarament deutora d'estructures socials de tipusgremial5. Aquesta implantació local, perifèrica, d'unllenguatge de validesa universal, com és el del'efectivitat dels sistemes de defensa abaluartatspermanents —aquest trasllat d'Itàlia a Catalunyadel qual parlàvem— no és un fet aïllat, sinó que téun ampli ressò arreu de la geografia europea (desdels Països Baixos fins a Cadis), però assoleix aRoses una dimensió i una significació especials enel context de l'art català, en tant que troba també reflex

1. Aquest article ha estat realitzaten el marc del projected'investigació de la DGICYTPB93-0882, subvencionat pel Mi-nisterio de Educación y Culturai mitjançant una beca per a laformació de personal investiga-dor d'aquest ministeri, que em vaésser concedida l'any 1996. El seucontingut és un extracte d'uncapítol del meu treball de recerca,inèdit, que porta per títol Arqui-tectura civil i militar de mitjansegle XVI a Catalunya: mestres decases i enginyers del rei. Vull de-dicar-lo a la memòria d'en JoanMartínez Cadenas, el meu pare.

2. Adoptem, pel que fa al nom icognom del protagonista del nostreestudi, una grafia normalitzadad'acord amb l'ortografia moderna.En els documents originalsconstantment apareixen diferentstranscripcions d'aquests; aixíBarthomeu, Berthomeu, Bartholome,o Bartholomeus, pel que fa al nom, obé Çabater, Çapater, Sabater oSabbater, pel que fa al cognom.

3. Sobre el procés constructiu dela fortalesa de Roses, i el paper quehi va tenir l'enginyer Calvi, vegeuP. DE LA FUENTE, Les fortificacionsreials al golf de Roses en èpocamoderna, Brau Edicions, Roses1998. Aquest estudi és unareferència fonamental perentendre el desenvolupament deles obres de fortificació a Roses desdel segle XVI fins al XVIII des d'unaperspectiva històrica, però presen-ta llacunes notables pel que fa a lacomprensió de la qüestió des de laperspectiva de la història de l'artcatalà. L'assumpció d'aquestaperspectiva i l'ús de novesfonts, tant documentals combibliogràfiques, ens permetenoferir aquí una visió diferent del'obra del Portal de Mar en la sevadimensió històrica i artística. So-bre la història de Roses en aquestaèpoca, vegeu M. BAIG, «La vila deRoses en els segles XVI i XVII», aAnnals de l'Institut d'EstudisEmpordanesos, núm. 21, 1988, p.136-206 (aquí p. 141 i s.).

157LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra renaixentista a Catalunya

Figura 1.Fortalesa de Roses(Alt Empordà), Portal de Mar.Fotografia: D. Martínez.

en l'ornamentació d'una porta d'aquestes carac-terístiques.

Ja fa temps que s'ha produït una revisió delpaper que l'arquitectura militar, en tant que disci-plina hibridada a cavall de la ciència i l'art, tinguéen el desenvolupament de l'art i la cultura delRenaixement6. A l'empara d'un desenvolupamenttècnic i tecnològic extraordinari, durant la segonameitat del segle XV i tot al llarg del segle XVI

l'arquitectura de les fortificacions assolí uns nivellsde professionalització i de teorització que nodeixaren d'influir, per via directa o indirecta, sobrela pràctica i la teoria edilícies en general. Aquestfenomen té una àmplia ressonància, tant a Itàliacom a Espanya: els noms d'arquitectes derellevància, com Giuliano da Sangallo, Antonio daSangallo il Giovane, Miquel Àngel, MicheleSanmicheli, Giulio Romano, etc., i de Juan Bautis-ta de Toledo, Paciotto o Juan de Herrera pel que faa Espanya, ens remeten a figures importants tanten el camp de l'arquitectura civil com religiosa, peròamb un denominador comú remarcable en tots elscasos, el d'una implicació, que sempre es dóna isempre ho fa en grau divers, amb l'àmbit del'arquitectura militar7.

La singular situació del Principat, tantgeogràficament com estratègica, suposà la sevainclusió en les prioritats defensives de l'Imperihispànic ja des de l’inici del regnat de Carles V. Defet, ja a final del segle XV, Ferran el Catòlic ordenava

a diferents municipis de la Cerdanya que adoptessinper a la seva defensa el modern sistema abaluartat8.Diferents obres de millora de les estructures dedefensa existents al llarg del litoral d'origen me-dieval (principalment torres costaneres de guaita ide defensa) s'emprengueren en la primera meitatdel segle XVI9. Tanmateix, les obres de més enver-gadura, com la construcció de les grans fortalesesde Roses i Perpinyà, o la millora de les condicionsdefensives de nuclis com Colliure o Barcelona, norebrien l'impuls definitiu per a la seva construcciófins a mitjan segle sota el patrocini imperial. Entots aquests casos es donà una actuació directa oindirecta d'aquells professionals que tenien unaformació teòrica i pràctica millor per dur a termeaquesta tasca, al mateix temps que gaudien d’unprestigi reconegut arreu d'Europa: els enginyersmilitars que el monarca feia venir expressamentd'Itàlia. Al llarg del segle la península Itàlica pro-veí d'un gran nombre d'aquests «arquitectescientífics» la resta de països, com a conseqüènciade l'especial eclosió que en la cultura humanísticahavien tingut els estudis fisicomatemàtics, peròtambé per haver estat l'escenari de les lluites entreles grans potències europees. La presència d'aquestsarquitectes en el territori hispànic forçosamenthavia de repercutir en l'obra dels mestres de caseslocals. Ja fossin italians o espanyols (aquests en unnombre més baix, casos de Pere Lluís Escrivà o LuisPizaño) en ells sí que es produïa una autèntica, i

4. Són essencials, pel que fa al'àmbit del Principat, les obres deJ. GARRIGA i M. CARBONELL,Història de l'art català, vol. IV.L'època del Renaixement,Edicions 62, Barcelona 1986 itambé la tesi doctoral, inèdita, deM. CARBONELL, Arquitecturaclassicista a Catalunya (1545-1659), Departament d'Història del'Art de la Facultat de Geografiai Història, Universitat de Barce-lona, 1989.

5. Cal ressenyar que tant Juan deHerrera (arquitecte i enginyer)com Pedro Juan de Lastanosa(enginyer, autor de Los veintúnlibros de los ingenios y las máqui-nas, ca. 1564-1575) són els artistesdel cinc-cents espanyol amb mésgrans i més ben nodridesbiblioteques, vegeu al respecte R.SOLER I FABREGAT, «Libros de arteen bibliotecas de artistas españo-les», Locus Amoenus, núm. 1,1995, p. 145-164.

6. Sobre el tema, vegeu J.R. HALE,Renaissance fortification, art orengineering?, Thames andHudson, Londres, 1977, i tambéAA.DD., La città come formasimbolica, Bulzoni, Roma, 1973.

7. El paper d'aquests enginyersmilitars té serioses implicacionsen el despertar d'una novamentalitat, al respecte, vegeu F.CHECA, «Los ingenieros del Re-nacimiento y la mentalidadclasicista», a AA.DD., Herrera yel Clasicismo: ensayos, catálogoy dibujos en torno a la arquitec-tura en clave renacentista,Consejería de Educación y Cul-tura, Junta de Castilla y León,Valladolid, 1986, p. 33-44.

8. Servicio Histórico Militar, Ca-tálogo General de DocumentosB.A.1.1. La carta porta data del31 d'octubre de 1499.

9. P. CATALÀ I ROCA, De cara a laMediterrània: les torres del lito-ral català, Col·lecció Nissaga,núm. 7, Barcelona, 1987.


reconeguda, exercitació de l'art de l'arquitecturacom a cosa mentale10.

En la llarga nòmina que podria realitzar-sed'aquests enginyers militars actius a la Península alllarg del segle XVI hi ha un nom que ens interessaespecialment: Giovan Battista Calvi11. La figurad'aquest enginyer militar, originari de Caravaggio,a la Llombardia, és una referència fonamental per al'estudi de l'arquitectura militar del període aCatalunya, ja que ell fou el responsable de laprojecció, i en molts casos direcció, d'obres defortificació a Perpinyà, Roses i Barcelona, a més dela tasca desenvolupada a les Illes Balears i, en fi, arreude la península Ibèrica. Les implicacions d'aquestatasca desenvolupada al Principat, i de la seva possibleincidència en l'art i l'arquitectura catalanes de mitjansegle, estan en gran part encara per analitzar. Bonamostra d'aquesta posada en contacte de l'art i elsartistes catalans amb la figura de Calvi és, perexemple, la seva relació professional amb un mestrede cases que treballava a Roses, Rafael Coll, el qualés reclamat per l'italià per acudir a les obres quedirigia a l'illa de Menorca, la qual cosa demostra unalt grau de confiança en les seves capacitats.Posteriorment, el 1558, Rafael Coll intevindrà enles obres que aleshores es feien al baluard de lesdrassanes de Barcelona (segons traça del propiCalvi), serà nomenat mestre major de les obres defortificació de Mahó i finalment, tres anys desprésde la mort d'en Calvi, el 1568, mestre major de lesque es feien a Mers el Kèbir12.

El mateix document que dóna a conèixer lapresència a Roses de Rafael Coll, enumera tambétot un seguit d'altres mestres de cases entre els qualsdestaca Bartomeu Sabater, Jorge Boes, Juan deSanlorenzo, Enrique Gilabert, Bernardo Corrido,Mestre Quexàs, Juan Conde Borgoñón i un tal

10. La figura i l'obra de moltsd'aquests enginyers militarsitalians, i d'altres d’espanyols, haestat objecte d'estudi per part dediferents historiadors, entre ells caldestacar l'obra d'A. CÁMARA

MUÑOZ, que s'ha ocupatextensament de l'arquitectura mi-litar del segle XVI a Espanya; vegeu,entre d'altres, els seus articles: «Lafortificación de la monarquía deFelipe II», Espacio, Tiempo y For-ma, serie VII/2, p. 73-80 i «La ar-quitectura militar y los ingenierosde la monarquía española: aspec-tos de una profesión (1530-1650)»,Revista de la UniversidadComplutense, núm. 3/81, p. 255-269. En el moment d'entregar a lapremsa el nostre article estàpendent d'aparició un nou treballd'aquesta historiadora: Ciudad yfortificación en el reinado de FelipeII, Ed. Nerea, Madrid, 1998.

11. Aquest enginyer militar,d'obra tant rellevant com poc

Figura 2.Portal de Mar, detall d’un capitell i de l’entaulament. Fotografia: D. Martínez.

coneguda, és l'objecte d'unestudi més ampli que actualmentestem realitzant i que esperemque en el futur pugui concretar-se en més informació i, enconseqüència, en una majorprecisió de la seva activitat. Apart de l'obra ja citada de P. DE

LA FUENTE, op. cit., fins araaquesta només ha estat recollidade forma genèrica i ambnombroses llacunes per L. A.MAGGIOROTTI, L'opera del genioitaliano all'estero. Gli architettimilitari, vol. III, La libreria delloStato, 1939, i, més recentment,per F. FORNALS VILLALONGA endues aportacions pràcticamenthomònimes: «Los ingenieros ylas fortificaciones de Menorca,siglos XVI y XVII», a Meloussa,núm. 1, 1988, p. 101-140; i en«Los ingenieros italianos en lafortificación de Menorca, sigloXVI», a AA.DD., Architetti eingegneri militari italianiall'estero, dal XV al XVIII secolo,

Istituto Italiani dei Castelli,Sillabe, Roma, 1994, p. 65-77. M.CARBONELL, Arquitecturaclassicista, op. cit, també recull laintervenció de Calvi en distintesobres, però compresa dinsl'exhaustiu estudi que fa del'arquitectura catalana entre elsanys 1545-1659.

12. Sobre la seva anada a les illes,vegeu F. FORNALS, op. cit., 1988,p. 108. El 1555 Giovan BattistaCalvi havia arribat a Menorca perrealitzar les obres de fortificaciódel port de Mahó i del castell,quan envia una carta a la cort enquè «Solicita destinen al maestroColl de Rosas, que ya había tra-bajado con Calvi en la Ciudadelade Rosas. Es comprensible que enla isla no hubiesen maestros encondiciones de continuar una for-tificación tan distinta a las reali-zadas en Menorca hasta el mo-mento […] En octubre se han ini-ciado dos cortinas de la muralla

y el maestro Coll ha llegado, perodemanda la presencia de hombresprácticos para la construcción,porque no los hay suficientesen la isla». No devia ésser fà-cil aconseguir professionals es-pecialitzats i, en tot cas, Calvi novolia desprendre's d'aquells queaconseguia o, potser, es formavenamb ell. Les altres notícies sobrel'activitat de Coll, fins arainèdites, les hem localitzat al'Archivo General de Simancas(en endavant AGS), concreta-ment sota les signatures GuerraAntigua, llig. 69, fol. 197 i Regis-tro del Consejo de Guerra, llibreXXVIII, fol. 319.

13. Aquesta nòmina, l'hemconfeccionat a partir de dosdocuments de l'AGS, querecullen, amb data del 22 de marçi del 22 d'octubre de 1553, un in-forme fet pel pagador de les obres,Juan Valero. El primer, més extens,detalla les obres fetes per cadascun

dels mestres (ja fou recollit per P.DE LA FUENTE, op. cit., p. 119 i s.),mentre que el segon només con-signa, a grans trets, les quantitatsentregades a algun d'ells (transcritper M. BADIA, op. cit., p. 149-151).

14. Una primera aproximació auna part de la seva obra pottrobar-se en el nostre article:«Obres de fortificació en el portdels Alfacs (Montsià), seglesXVI- XVII», a AA.DD., Actes deles Primeres Jornadesd'Enginyeria Militar al Castellde Sant Ferran, Figueres, 1998(en premsa).

15. Extraiem de l'obra de J.F.RÀFOLS (Diccionari biogràficd'artistes catalans, 3 vols., Millà,Barcelona, 1951) les dadessegüents: el 1285 hi hadocumentat un Bonanat Sabater,mestre d'obres, a Barcelona. Alsegle XIV apareixen un ArnauSabater «fusterius et magister de


Nicolau Francés13. Altres informacions deBartomeu Sabater que hem pogut trobar a l'ArxiuHistòric de Protocols de Barcelona ens han permèsprecisar el seu paper en l'obra de Roses i, a partird'aquí, d’una banda, establir un seguit deplantejaments inèdits en la relació de l'art catalàamb l'art italià del segle XVI (els quals ens atrevim aqualificar com d'una sorprenent modernitat) i,d’altra banda, fixar la datació i l’autoria d'una deles obres més extraordinàries de l'arquitectura il'escultura catalanes d'època del Renaixement: elPortal de Mar de la fortalesa de Roses.

Bartomeu Sabater: anàlisi idelimitació cronològica de laseva activitatFins ara Bartomeu Sabater havia constituït unaabsència, que podem qualificar d'il·lustre, dins elllarg repertori de mestres de cases que treballen aCatalunya al segle XVI14. Es disposava de poquesnotícies sobre la seva vida i la seva obra, i aquestesno permetien pas d'endevinar-ne amb certesa lamagnitud. Les notícies a ell referides i agrupadesen aquest estudi permeten ara, per primer cop,establir un període d'activitat que comprèn gairebéuna trentena d'anys, del 1548 al 1576, en un marcgeogràfic amplíssim: les seves obres s'estenen decap a cap del litoral del Principat, des de Roses (AltEmpordà), fins als Alfacs (Montsià). La do-cumentació apareguda fins ara, juntament amb lesescasses notícies publicades, permet, però, deplantejar ja una primera comprensió global de laseva obra, la qual de ben segur haurà de veure'scomplementada amb futures troballes.

En l'àmbit bibliogràfic cal assenyalar que, si béen el Diccionari Ràfols apareixia un crescut nom-bre d'artistes amb aquest cognom, entre els seglesXIII i XVII, no n’hi ha cap que ofereixi a priori motiussubstancials de pes per adscriure'l familiarment alnostre mestre de cases, ni per línia d'ascendènciani per línia de descendència15. Tenint en compte lacatalanitat del cognom, que anul·lava la hipòtesid'una possible foraneïtat de Bartomeu, i l'encarapersistent formació gremial i familiar dels oficis ala societat catalana del cinc-cents, es mantenia en-cara en els estudis més recents la incògnita sobre laseva possible formació.

No disposem del seu contracte d'aprenentatgeni sabem la via a través de la qual assolí elmestratge en l'art de picapedrer, però, en qualsevolcas, cal sospitar-ne l'existència, ja que lesestructures socials del treball, al llarg del segle XVI,diferien poc de les existents al segle anterior, tal icom assenyala M. Carbonell en referència aaquesta època: «Per evitar qualsevol dany públic,el temps d'aprenentatge continuava essent de tresanys i mig o més, sota pena de deu lliures. Sense

Figura 3.Portal de Mar, detall d’una basa. Fotografia: D. Martínez.

haver passat per l'aprenentatge no es podiatreballar com a mestre»16. Tanmateix, el que sí quehem pogut localitzar, a l'Arxiu de la Coronad'Aragó, és una dada que comença a explicar, oque permet sospitar, la seva etapa formativa: l'11de març de 1532 la Diputació del General pagavadeu sous a Pere Çabater, mestre de cases i ciutadàde Barcelona, en concepte d'una taxació que haviafet amb Andreu Matxí, també mestre de cases, iAntoni Vilamala, mestre fuster, sobre l'enderrocd'unes cases contigües a la Casa de la Diputacióque havia de realitzar el també mestre de casesPau Mateu17. Cronològicament per tant, atès queles primeres notícies referents a Bartomeu Sabaterdaten de final dels anys quaranta, no és gensdescartable que aquest Pere Sabater fos el seu pare,o tal vegada el seu oncle, amb el qual s'hauriaintroduït en els rudiments de la professió; ensuport d'aquesta hipòtesi poden adduir-se, entred'altres, els casos ben coneguts, tant dels Pere Blaicom dels Antoni Carbonell, en el propi àmbitbarceloní.

Curiosament, la notícia següent en ordrecronològic, que ja havia estat localitzada per M.Carbonell18, porta data del 20 d'abril de l'any 1550,i detalla l'establiment d'una relació contractualentre Bartomeu Sabater i Sebastià Castanyeda perrealitzar l'aprenentatge del segon, sevillà d'origeni fill del fuster Cristòfol Castanyeda, per un períodede tres anys i mig, tal i com era acostumat.

És a dir, tot i que ignorem la seva formació,podem afirmar amb exactitud que en aquestes da-tes, al bell mig del segle, Bartomeu Sabater ja deviatenir la qualificació necessària per prendre al seucàrrec un aprenent de l'ofici de mestre de cases.Aquest nivell de professionalització en l'àmbit del'estructura gremial queda confirmat, a més, pel fet

guix» i un altre Arnau Sabater (talvegada el mateix, tot i que Ràfolsno ho esmenta) mestre forjador,tots dos actius a Barcelona. Ja aprincipi del segle XVI trobemGabriel Sabater, mestre gerrer, iJaume Sabater, mestre fuster. El1558 s'efectuen pagaments a PereSabater, mestre forjadorbarceloní, per unes reixes a lescapelles de Sant Pere i SantNicolau de la Seu i el mateix any,a causa de la mort de Nicolau deCredença, es proposa per a «pin-tor de la Ciutat» Antoni Sabater,el qual hauria mort ja el 1587.Finalment en el segle XVII trobemun mestre pintor tarragoní denom Francesc Sabater (†1626)i, més tardanament, un Jau-me Sabater, mestre gerrerbarceloní.

16. M. CARBONELL, L'Escola delCamp de Tarragona enl'arquitectura del segle XVI aCatalunya, Institut d'Estudis Ta-rraconenses Ramon BerenguerIV, Diputació de Tarragona, 1986,p. 21. L'autor recupera, per al'anàlisi de l'organització deltreball dels mestres de cases delsegle XVI, les informacionscontingudes en P. BONASSIE, Laorganización del trabajo en Bar-celona a fines del siglo XV, Conse-jo Superior de InvestigacionesCientíficas, Barcelona, 1975.

17. Arxiu de la Corona d'Aragó(en endavant ACA), Generalitat,Llibre de deliberacions, sèrie N,sig. 126, fol. 230. Pensem que éspoc probable que es tracti delmateix Pere Sabater que mencio-na J. F. RÀFOLS, op. cit., vegeusupra.

18. M. CARBONELL, Arquitecturaclassicista, op. cit., p. 73. Lainformació prové de l'ArxiuHistòric de Protocols de Barce-lona (en endavant AHPB),Miquel Pau Fonoll, protocol,1549-50, llig. 2, 1550, 20 abril.


que fou durant aquest mateix any quan BartomeuSabater, juntament amb el pintor Pere Serafí logrech, elaborà unes traces «al romano» per a lacontinuació de les obres que uns quants anys abanshavia iniciat a la Llotja de Mar de la ciutat de Bar-celona, a banda dels pagaments rebuts «per moltsaltres treballs per ell sostenguts en trassar»19.

A l'edifici preexistent de la Llotja de Mar(construït aproximadament entre 1336-1404), s'hiferen diverses reformes al llarg del segle XVI, cap deles quals s'ha conservat. Bartomeu Sabater hitreballà des del 1548 fins al 1552, quan s'aturarenles obres per problemes econòmics, en la queconstitueix la seva primera obra de què tenimnotícia i, a més, ja relacionada amb la instituciómunicipal del Consell de Cent, per a quiposteriorment realitzaria altres obres20. La partconstruïda en aquest interval encara obeïa al tradi-cional estil gòtic català, però quan les obreshagueren de reprendre's més tard, el 1559, va ésserquan va introduir-se la variant estilística, amb lestraces «al romano» esmentades més amunt;aquestes comprenien «[…] una llotja a la plantabaixa per a la reunió dels mercaders, oberta al jardíper una galeria de quatre arcs sobre parells decolumnes corínties de marbre blanc. Unainscripció, citada per Ponz, recordava l'acabamentdel pòrtic: “PUBLICAE CIVIUM VOLUPTATIFUIT HAEC POR/TICUS, HISORNAMENTIS, PUBLICIS VECTIGA/LIBUSDECORATA: HAEC PHILIPPO REGE RE/GNANTE, IN CHRISTI VIRGINIS MATRISLAU/DEM ABSOLUTA ANO MDLXII”»21.

Aquesta notícia constituiria, per tant, la prime-ra prova del coneixement que el nostre mestre decases tenia, merament empíric o tal vegada fins itot teòric, dels ordres clàssics. Aquest fet, per ellmateix, hauria de bastar per a reconèixer-li de bellantuvi una certa i merescuda rellevància dins elpanorama de l'edilícia catalana de mitjan segle, jaque, com assenyalen els estudis de M. Carbonell iJ. Garriga, el transvasament de repertoris formalsentre Itàlia i el Principat, malgrat que encara no deconsciències, no es donaria de forma mésgeneralitzada en l'àmbit de l'arquitectura fins al'aparició de l'Escola del Camp, a les darreries delsegle22. El problema aquí és saber en quin grauaquesta obra de col·laboració entre BartomeuSabater i Pere Serafí, pel que es dedueix de ladocumentació, és atribuïble al primer, o en quingrau pot ser-ho al segon. La figura del poeta pin-tor, probablement d'origen italià (documentat perprimer cop a Barcelona el 1534 i mort el 1567),sembla oferir un perfil adequat per atribuir-li aquestconeixement de la poètica classicista, ben presentd’altra banda en la seva obra pictòrica. Mésendavant comprovarem, però, que BartomeuSabater tampoc es trobava tan lluny en aquestesdates d'un cert tipus de coneixement de

l'arquitectura clàssica i que, per tant, el seu papertal vegada no va limitar-se al de mer executor enpedra dels dissenys del pintor23.

L'any 1553 trobem Bartomeu Sabaterreferenciat en els pagaments que es fan a diferentsmestres de cases, tal i com ja hem vist, per la feinarealitzada a la fortalesa de Roses. En concret, perl'obra feta al baluard de Sant Joan (juntament ambRafael Coll, pel qual reben 3.825 lliures) i per l'obrade la muralla de la marina, per la qual se li avancen400 lliures a Sabater en solitari. El fet que el trobemencarregat d'aquesta part de la fortificació podia fersospitar que fos també ell l'encarregat de la realitzaciódel Portal de Mar, en la qual quedava comprès24.

Efectivament, prosseguint amb l'establiment deles dates i les dades documentades de l'activitat delnostre mestre de cases, ens trobem que el següentdocument que hem pogut localitzar, aquest cop al'AHPB, demostra que fou ell l'artífex del portal:una obra sens dubte extraordinària en el context del'art cinccentista català25. El document, datat el 1556,és una resposta de Bartomeu Sabater a la reclamaciófeta per l'aleshores virrei de Catalunya, el marquèsde Tarifa, en què li exigia que presentés la liquidaciódels comptes de les obres realitzades per ell a lafortalesa de Roses, aleshores en construcció26.

Aquesta obra és una de les mostres mésespectaculars d'ortodòxia en l'execució, tant for-mal com de proporcions, d'una portada d'estilplenament renaixentista. Conservat en força bonestat, el portal està realitzat en marbre, tallantat ambacuradíssima estereometria, i presenta amb unaparell encoixinat pla (tal i com ja recomanavaSerlio per a l'ornamentació de fortaleses, presons,seques…)27 una doble parella de pilastres llisesd'ordre dòric que suporten l'entaulament, ambl'arquitrau en una única faixa, guarnit amb les gotes,i amb la preceptiva presència al fris de tríglifs imètopes. A banda i banda de la porta s'obren duespetites troneres rectangulars que fan palesa la sevafunció defensiva. En una restauració recent s'harebaixat el nivell del sòl i han aparegut les bases deles pilastres. Tot i que per l'ordre dòric no éspreceptiu l'ús de bases, diferents tractadistes italiansrecomanaven la seva inclusió segons el model àtic:el mateix que està present al Portal i en la seva cor-recta proporció (l'alçada de la basa àtica és la meitatde l'amplada total del mòdul). Les pilastres tenentambé una adequada proporció d'1:8.

Fa temps que es coneixia la intervenció enaquesta obra de fortificació de diferents enginyersmilitars durant el segle XVI (Luis Pizaño, Benedettoda Ravena i Giovan Battista Calvi, Jorge Setara,Jacobo Fratín)28, però el Portal de Mar encararestava orfe d'autor i d'una datació segura. Sabemara, pel document esmentat, que l'executor fou elcatalà Bartomeu Sabater, que reclamava, el 21 dejuliol de 1556, certes quantitats relacionades ambtota l'obra feta per ell a la fortalesa i que tal i com

19. Ibídem, p. 693-695.

20. A diferència del que passavaen altres ciutats de la Coronad'Aragó, a Barcelona era elConsell de Cent qui gestionava,parcialment, l'edifici de la Llotja.

21. Ibídem, p. 694-695. J.GARRIGA, Història de l'art català,op. cit., p. 92, hi afegeix que«l'obra, acabada vers el 1562, eraen projecte almenys des de 1550:se sap que el pintor i poeta PereSerafí va “deboxar sobre paper lasarchadas y las simas de las colum-nas que de nou se volen construiry hedificar en l'ort de la ditaLotja” (29 de maig de 1550),malgrat que segons un documentamb la mateixa data tambéBartomeu Sabater cobrava “perdiversos treballs per ell sostengutsen trassar los pilars sobre lo paper,que son stat tramesos de Jenova,y per molts altres treballs, per ellsostenguts en trassar presos en lopresent any per la dita Lotja”».Cap dels dos autors esmenta lafont de la qual extrauen aquestadocumentació.

22. M. CARBONELL, L'Escola delCamp, op. cit, p. 8. En la seva tesidoctoral, Arquitectura classicista,op. cit., p. 6-18, M. CARBONELL

estableix una distinció entreaquelles obres, dels anys 1545-50,que presenten trets d'una certaintencionalitat classicista nonomés en la decoració, sinó tambéen la seva estructura (Castellnoude Llinars del Vallès, Palau delLloctinent de Barcelona i ReialsCol·legis de Tortosa), i aquellesaltres que presenten unclassicisme merament epidèrmic,ornamental (seria el cas de ladesapareguda Casa Gralla oàdhuc de la Casa de l'ArdiacaDesplà). L'obra de la Llotja, tot ique provista d'una ornamentaciócomplexa, caldria incloure-la dinsel segon grup.

23. En el darrer estudi biogràficsobre Pere Serafí no s’esmenta elgrau de participació queBartomeu Sabater hagués poguttenir en la traça; vegeu J. BOSCH,«Pere Serafí», al catàleg DeFlandes a Italia, el canvi de modelen la pintura catalana del segleXVI: el bisbat de Girona, Museud’Art de Girona, 1998, p. 227-229.

24. AGS, Estado lligall 314, foli.116.

25. No compartim en absolutl'opinió de P. DE LA FUENTE, op.cit., p. 101 i s., qui jutja l'obra desd'un punt de vista meramentquantitatiu, considerant l'absènciad'elements escultòrics indicativade la seva «pobresa i del seu baixnivell de realització». Tot i con-templar la possibilitat que es tractid'una obra en part inacabada(aspecte que es valora en la darrerapart del present article), creiemque són uns altres els elements,tant estètics com històrics, que hand'ésser presos en consideració al'hora de valorar aquesta obra, tali com expliquem a continuació.


hem vist incloïen, a més de la magnífica porta, elbaluard de Sant Joan i una part considerable delllenç de muralla que mira a mar; tot fet segons lestraces i instruccions que Calvi li havia propor-cionat:

Respondiendo maestro sabater al mandamien-to de v.s. el [marquès de Tarifa] dise que el se-ñor de Sant George29 en rosas le tomo ciertastrassas libros y otras scripturas similes qualesno puede responder como le conviene y assisupplica a v.s. se las mande restituir ofressiendosede provar como es assi la verdad y que portantono le corra tiempo para demonstrar de su inocentiay de lo que le es devido. Puesto no fue por el sinopor falta de las dichas scripturas Como se constano quiere v.s otra cosa sino entender la verdadque paressera por ellas y […] se ha podido acabarcon el dicho señor de sant george las restituyrePorque restituydas aquellas entendera en supplicav.s. sea servido mandarse a canear otra ves el ba-luarte de Sant Joan y el muro que mira a mar y lapuerta de piedra picada y entoda della y la mediacortina con el dicho canear se ha hecho sin serllamado el dicho maestre sabater sin el qual noparesse de razon que se pudiese canear tratandosede sus interesses y no haviendo persona por eloffresiendo destar a la pnte persona tornandose acanear Y mas restituendose las scripturas que sonla cumbre de su negocio entendera en supplicarque se ha de esser pagada toda la piedra Picadaque puso en la puerta de mar la qual no era obli-gado a ponerla ni hazerla como tambien no eraobligado ha haser la obra que ha hecho Por ordeny trassa de Joan baptista haviendoselo de dar ypagar lo mas que sube la cuenta de dicha trassa dela que antes le dieron […]30.

En l'apartat següent analitzarem amb detall aquestdocument i les importants conseqüències que se'nderiven, però continuem ara amb l'establiment deles principals referències cronològiques del'activitat de Bartomeu Sabater.

A l'AHPB es conserva una carta, datada justl'any següent, el 18 de juliol de 1557, del ducd'Àlaba a Sabater instant-lo a prosseguir les obresde la fortalesa, les quals devien demorar-se més delprevist, ja que en la missiva se cita la necessitat de«llegarla a perfession con toda la diligencia que sepudiere por algunos avissos que concurren pues lorequieren assi»31. No sabem amb certesa siBartomeu continuà al càrrec de les obres de lafortalesa, però el cert és que, d'ençà d'aquestmoment, gran part de les notícies amb ellrelacionades tindran sovint vincles ambl'arquitectura militar i de defensa. Així, el 1562,segons documents que hem pogut consultar al'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es fir-men capitulacions entre el Consell de Centd'aquesta ciutat i Bartomeu Sabater per a lafortificació de la «paret» de l'hort de framenors deBarcelona, monestir que es trobava alineat amb lamuralla de mar de la Ciutat Comtal, la qual eraobjecte en aquells anys de reformes de diferentenvergadura32. Aquesta obra li havia estat adjudi-cada pel procediment d'escarada (o encant públic)habitual en l'època, tal i com realitzà algunes de lesaltres obres que tot seguit esmentem. La sevacapacitat «empresarial» a l'hora de fer-se càrrecd'obres de diversa envergadura devia ésser consi-derable, ja que el 17 de maig del 1563, subcontractaamb dos picapedrers francesos alguns treballs quese li havien encarregat per a la drassanabarcelonina33.

L'última notícia inèdita que presentem sobreaquest mestre de cases prové igualment de l'AHPB.i va ésser ja motiu d'un petit estudi sobre obres defortificació al port dels Alfacs (Montsià)34. Es tractaen aquesta ocasió de les capitulacions signades perBartomeu Sabater, el 26 d'octubre del 1568, per ala construcció de la Torre de Sant Joan del Bolig,una de les tres que estava projectat realitzar en labadia que origina, a la seva part sud, el delta del'Ebre. Aquesta notícia, ara més ben context-ualitzada en l'àmbit de la seva important dedicacióa diferents obres d'arquitectura militar, completa

26. AHPB, Antonio MUR,Decimus comunis vendicionum etaliorum instrumentorum liber,30.4.1555-9.10. 1556, lligall sensefoliar. P. DE LA FUENTE, op. cit., p.103, erròniament atribuïa l'obraal poeta i pintor Pere Serafí, elqual, tot i haver col·laborat ambSabater a les obres de la Llotjabarcelonina, tal i com hem vist,no apareix mai documentat enrelació amb l'obra de Roses.

27. S. SERLIO, Regole generali diarchitettura sopra le cinquemaniere degli edifici, Venècia,1537 (proemi al Llibre IV).

28. De fet, el projecte global de lafortalesa cal atribuir-lo sense re-

serves a Calvi, qui modificàenterament el projecte inicial dePizaño. Sobre la gestació ievolució de la gènesi de lafortificació, vegeu Fermín DE

SOJO y LOMBA, El capitán LuísPizaño, Imprenta del Memorialde Ingenieros, Madrid, 1927, itambé P. DE LA FUENTE.

29. Es refereix a Andreu de Biure,senyor de Sant Jordi i capità deGirona, autoritzat pel virrei comel seu lloctinent a la regió des del1553, any de la mort del marquèsd'Aguilar, virrei de Catalunya. M.BAIG, op. cit. p. 153-154. Comestudià P. DE LA FUENTE, op. cit.,p. 124 i s., Calvi ja havia tingutcerts problemes pel que fa a la

taxació de les obres el 1553.Posteriorment els mestres de ca-ses desconfiarien de la puntualitatdels pagaments per les obresrealitzades i s’inicià una polèmicaque condugué a l’estancament to-tal de les obres el 1556. És enaquest context de bloqueig quehem d’interpretar la reticència deSabater al conejament de la partobrada per ell sense la sevapresència, i també l’exhortació delduc d’Alava perquè tornés a lafeina.

30. AHPB, Antonio MUR,Decimus, op. cit.

31. AHPB, Antonio MUR,Undecimus comunis vendicionum

et aliorum instrumentorum liber,9.10.1556-30.7.1557, lligall sensefoliar.

32. Arxiu Històric de la Ciutat deBarcelona (en endavant AHCB),Sèrie Consellers, Obreria C-XIV28, 1550-1590, lligall sense foliar.

33. AHPB, Andrés Miguel MIR

(menor), Pliego de escrituras suel-tas 1562-1564, lligall 16 (sensefoliar). Era molt habitual, al llargde tot el segle XVI, la presència degent francesa en diversos sectorsde la societat catalana. En l'àmbitarquitectònic sovint apareixennoms de mestres de cases i ima-ginaires francesos. A la mateixafortalesa de Roses, segons una

cèdula conservada a l'AGS, irecollit al segle XIX pel coronelAparici, un tal «Maestro NicolauFrancés» (ja present en eldocument de 1553, vegeu supra),juntament amb un «Maestro Ra-món (Bosch o Bocs)», van fer-secàrrec de diverses feines de lafortificació el 6 d'abril de 1566;és a dir, tres anys després de ladata del document esmentat.Considerant que B. Sabater enca-ra està actiu el 1576, no ésdescartable algun tipus de relacióque els unís tots tres.

34. Vegeu D. Martínez, op. cit.(nota 14).


el perfil d'un mestre de cases català que treballa endiverses obres d'importància, gairebé sempre decomitència institucional (ja fos aquesta municipalo reial) i, el que creiem més important, estretamentvinculat a l'activitat dels enginyers militars italiansque treballen a Catalunya.

Hem d'assenyalar, finalment, la darrera notíciaque tenim de Bartomeu Sabater i que ja fou publi-cada per F. Carreras-Candi a principis de segle35. Estracta d'un relació favorable de Bartomeu Sabater iMontserrat Santacana, tots dos mestres de casesbarcelonins escollits pels consellers de la ciutat, del'obra feta per Pere Ferrer a la Creu Coberta de laCiutat Comtal el 1576. Creiem significatiu que enel testimoni aportat tots dos mestres tambédemostren tenir un coneixement precís del'arquitectura classicista, tant en la terminologiaemprada (ouol, alquitraua, mollura, entaulament)com en l'articulació descrita d'aquests elementsclàssics: «Item mes trobam huna mollura ha modode entaulament haon comensa la volta que es hus ycostum fersen y lo qual la capitolació enarraua fersihun quadro y an y feta huna mollura, del que nastámes polida lobra y molt mes guasto». En el cas queaquest Montserrat Santacana fos el mateix mestrede cases que apareix en el «Memorial de 1603»,referent a l'obra de la façana de Pere Blai per al Palaude la Generalitat, hauria d'ésser força més jove queBartomeu Sabater (actiu com hem vist des d'abansdel 1550)36. Sabem, gràcies a M. Carbonell, queMontserrat Santacana s'examinà de l'ofici de mestrede cases només uns quants mesos abans d'aquestataxació, exactament el 4 de desembre de 1575. Pertant, podem suposar una major autoritat, en eltestimoni i en la redacció d'aquest, de BartomeuSabater, suposició que seria recolzada pel fetd'aparèixer citat en el document en primer lloc37.

En vista d'aquest breu repàs sobre l'activitat deBartomeu Sabater, la qual de ben segur haurà deveure's ampliada i precisada en cerques futures,podem extraure dues conclusions provisionals:d’una banda, durant el període 1550-1576 quedadocumentada la seva activitat en cinc obres de forçaimportància (Llotja de Barcelona, fortalesa deRoses, muralla de Barcelona a la part de Framenors,drassanes barcelonines i torre de defensa als Alfacs),fet que demostra una capacitat de realització cons-tructiva notable i, d’altra banda, en dues d'aquestesobres (Llotja i ciutadella de Roses) hi trobemmostres significatives d'un bon coneixement del'arquitectura renaixentista italiana; en una terce-ra, la dels Alfacs, el contacte amb Itàlia és igualmentclar tenint en compte l'autor del memorial que seli proporciona —el valencià, tot i que llargamentactiu a Nàpols, Pere Lluís Escrivà—, malgrat queen aquest cas no podem documentar, però sísospitar, aquest coneixement.

Després d'establir aquestes conclusions es fapossible, encara, la formulació d'una hipòtesi en

relació amb una altra obra italianitzant del cinc-cents català: la Llotja del Trentenari del'Ajuntament de Barcelona. Aquesta obra data del'any 1559, segons J. Garriga, tot i que M. Carbonelladverteix de la possibilitat d'haver d'endarrerir laseva finalització fins la dècada dels anys vuitanta38.En qualsevol cas, cal tenir en compte algunsarguments a l'hora de considerar la versemblançade la intervenció de Sabater, i tal vegada del propiCalvi, en l’obra barcelonina: d'una banda, ens cons-ta l’aptitud demostrada per Bartomeu a Roses i elfet que els mateixos documents notarials que enspermeten saber que fou ell qui realitzà el Portal deMar de Roses ens confirmen que es trobava a Bar-celona, com a mínim, l'estiu dels anys 1556 i 1557.D'altra banda, sabem que Calvi passà els primerssis mesos del 1556 a Barcelona, recuperant-se d’unamalaltia, probablement tuberculosi, que arrossegavade feia temps. I sabem també certament que duranttot aquests mesos no deixà de controlar, a distància,el curs de les obres que es realitzaven segons els seusprojectes39. No és descartable, per tant, que un i altrepoguessin desenvolupar diferents encàrrecs enaquestes dates. A més a més, Sabater ja havia treballatabans per al Consell de Cent en l'obra de la Llotjade Mar.

El Consell dels Trenta, o Trentenari, era unamena de comissió permanent emanada del conjuntdels Cent Jurats, la qual es reunia periòdicament ala Casa de la Ciutat (a diferència del Consell deCent, que es reunia més excepcionalment). Teniacom a tasques fonamentals l'abastament de la ciutat,la fixació dels preus del mercat, l'aprovació de lesordenances gremials, la neteja dels carrers, etc., peròtambé s'ocupava, i aquí és on la hipotètica ombradel nostre mestre de cases pren més cos, de la de-fensa de la ciutat i, en conseqüència, de la sevafortificació. De moment, però, la manca decorroboració documental impedeix avançar un solpas més en aquesta direcció.

La cultura arquitectònica italianaa catalunya a mitjan segle XVI

Un dels primers projectes per a la realització de laTorre de Sant Joan del Bolig als Alfacs, no pasl'únic, fou el realitzat per Pere Lluís Escrivà iencomanat a Bartomeu Sabater en la dataesmentada de 1568. L'obra, revestida de la urgènciaque tot projecte defensiu costaner tenia en èpocade les sagnants ràtzies de turcs i pirates, haviad'acabar-se en el termini d'un any, però va toparamb les recurrents dificultats pressupostàries (el seucost total pujava sis mil lliures barcelonines) i noes va poder concloure fins iniciat ja el segle XVII,amb la intervenció d'un altre enginyer militar,l'italià Tiburzio Spannochi40. La figura d'Escrivà,valencià d'origen però llargament considerat com

35. F. CARRERAS-CANDI, La CreuCuberta de Barcelona, TipografiaL'Avenç, Barcelona, 1916, p. 20-21.

36. A. MUNTADA i E. VARELA,«Entorn del projecte de “l'obranova” del Palau de la Generalitat.El Memorial de 1603», LocusAmoenus, núm. 2, 1996, p. 141-153.

37. M. CARBONELL, Arquitecturaclassicista, op. cit., p. 140-145.Segons l'autor, en Montserratseria el membre més desta-cat d'una important família demestres de cases «originarisde Sant Pere de Riudebitlles i deSant Joan de Conilles, a l'AltPenedès» (p. 140). M. Carbonellno recull la notícia publicada perCarreras-Candi, però sí la datad'examinació, lleugerament ante-rior, tal i com hem vist. La pri-mera obra documentada deMontserrat Santacana (mort el1615) seria un «agosarat projectedel 1584 per tal de portar lesaigües del Ter al Besós» (p. 142).És interessant comprovar laseva vinculació amb obresd'enginyeria, en aquest cas civil,a l’inici de la seva carreraprofessional (tal vegada al costatde Bartomeu Sabater) abansd’«especialitzar-se» en la cons-trucció de convents, sobretot aBarcelona.

38. J. GARRIGA, op. cit., p. 98-99 iM. CARBONELL, Arquitecturaclassicista, op. cit., p. 691.Carbonell planteja la possibilitat,tampoc confirmada per ladocumentació, que fossin elsaleshores mestres de cases delConsell de Cent (Bartomeu Roigi Jaume Brufal) els autors del'obra. Fem notar, en qualsevolcas, que Bartomeu Roigtreballava en obres de fortificacióper a la ciutat de Barcelona en lesmateixes dates en què ho feiaBartomeu Sabater i que, a més,l'any 1569 el primer anà a visurarles obres que el segon estavarealitzant als Alfacs. En aquestsentit, vegeu D. MARTÍNEZ, op. cit.

39. F. FORNALS, op. cit., 1994, p. 68.

40. Fins fa poc es pensava queSpannochi no va arribar a interve-nir en l'obra dels Alfacs; en una altraocasió ja vàrem tenir oportunitat depresentar la seva traça i el memorialque l'acompanya, conservats al'ACA, al respecte, vegeu D.MARTÍNEZ, op. cit.

41. C. PROMIS, Dell'artedell'Ingegnere e dell'artiglierie inItalia. Dalla sua origine sino alprincipio del XVI secolo. MemorieStoriche, Tipografia Chirio eMina, Torí, 1841. El propi Promisafirma «che l'autore fu primo trai suoi nazionali a trattare dellanuova architettura militare».Tradicionalment es concedeixaquest privilegi a l'obra de Cris-tóbal de Rojas, Teoría y Prácticade la fortificación conforme lasmedidas y defensas destos tiem-pos repartida en tres partes, moltmés tardana (1598).


italià per una part de la historiografia, és ja de persi una figura interessant: autor i executor delprojecte de fortificació del castell de Sant Telm aNàpols, escriví poc després de la seva finalització(1538) el que, amb justícia, caldria considerar comel primer tractat d'arquitectura militar escrit perun espanyol i, sense cap mena de dubte, un delsprimers escrits en llengua no italiana (després deld'Albrecht Dürer): Apología en excusación de lasfábricas del reino de Nápoles41.

Normalment no deixa d'ésser un fet excepcio-nal, enmig del panorama de l'edilícia catalana delcinc-cents, que un mestre de cases entri en contacte(contacte professional que pressuposa i obliga a uncontacte teòric i que possibilita, per extensió,l'assimilació de coneixements nous) amb unarquitecte de formació italiana. Més excepcionalseria un cas en què aquests contactes es prolon-guessin en el temps i amb d'altres arquitectes, fetque suposaria un nivell de familiaritat ambl'arquitectura italiana considerable; tot i que lamatèria de coneixement sigui de caire parti-cularment militar, això no exclou, ans al contrari,afavoreix, la possibilitat d'assimilar tot un seguitde qüestions lèxiques i tècniques generals que aCatalunya, en aquestes dates, no són fàcilmentlocalitzables. L'obra de la Torre de Sant Joan delBolig tenia una envergadura important i cal pensarque fou adjudicada a Bartomeu Sabater no senseabans haver contrastat la seva solvènciaarquitectònica. Solvència que havia assolit unsquants anys abans, entre el 1553 i el 1556, a lafortalesa de Roses sota la direcció de l'enginyer mi-litar Giovan Battista Calvi i que havia perfeccionaten les obres de les drassanes barcelonines el 1563,esdevenint hàbil intèrpret de les traces i delsmemorials que l’enginyer li confiava.

El document que demostra que fou BartomeuSabater qui executà de forma admirable el Portalde Mar de la fortalesa de Roses evidencia, al mateixtemps, que aquest tenia, entre d'altres documentsque li havien estat requisats pel senyor de SantJordi42: «[…] las listas que son un grande pliego(aquarado) alto de quatro dedos con las quales estanlas cuentas de todo lo que ha pagado el dichosabater Por la obra y muchos albaranes y un librogrande en el qual estan muchos albaranes y cuen-tas de la dicha obra y la trassa de Catania con laqual El dicho sabater tomo la obra de roses y demastrassas que ha hecho Joan Baptista»43. És a dir,juntament amb les instruccions gràfiques que Calvili havia proporcionat, n'hi havia una que no era del'enginyer italià, sinó del «Catania». Aquestaexpressió només té dues interpretacions possibles:la primera, i fàcilment descartable, és en referènciaa la ciutat siciliana de Catània, que pertanyia enaquesta època a la monarquia hispànica. Però tot ique Carles V concedí privilegis a aquesta ciutat in'afavorí la seva expansió, no s’hi va realitzar cap

obra d'arquitectura militar que pogués servir demodel al projecte de Roses44. La segona alternati-va, molt més plausible des d'un punt de vistahistòric, té a veure amb una castellanització del nomdel tractadista italià Pietro Cataneo, qui, el 1554(tan sols dos anys abans), havia publicat a Venèciael que de moment devia ésser la primera part d'unextens i detalladament il·lustrat tractat d'arqui-tectura, el qual, com acostumava a ésser corrent,dedicava una minuciosa atenció a l'arquitecturamilitar: I quattro primi libri di architettura.Bartomeu Sabater no es refereix pas a un tractatíntegre (això és evident en tant que en els altrescasos sí que especifica, fins i tot, el gruix del volum«un grande pliego alto de quatro dedos»), sinónomés a una traça. Possiblement una il·lustraciópertanyent al tractat, en el qual Cataneo no nomésparla d'arquitectura religiosa, civil i militar, i de lesciutadelles regulars de planta pentagonal, com lade Roses, sinó també de la manera correcta de for-tificar emplaçaments costaners amb característiquesgeogràfiques molt semblants a les de la badia deRoses. La traça en qüestió, en cas de ser un dibuix,podia ésser de Calvi que copiava Cataneo o, fins itot, autògrafa del propi Cataneo, ja que, pel quehem pogut esbrinar, és altament probable que totsdos enginyers arribessin a coincidir mentretreballaven en les obres de fortificació de la ciutatitaliana d'Orbetello, un any abans que Calvi passéscap a Espanya.

En qualsevol cas, hem d'assenyalar que, fins ara,en tots els estudis realitzats sobre la ciutadella deRoses, mai no s'havia plantejat aquest ús directe demodels italians i que, pel que fa a la resta d'Espanya,tampoc no es tenia constància de la presència d'aquesttractat en dates tan absolutament primerenques.

Abans d'entrar en el comentari del tractat deCataneo, cal que deixem establertes les coordenadescronològiques en les quals ens movem, a fi decomprovar la modernitat absoluta, en l'arribadad'influències italianes a Catalunya, que suposaaquesta obra del tàndem Calvi-Sabater. Aquestapresència, puntual tot i que avantguardista, de partdel tractat de Pietro Cataneo enriqueix el magrecontext de l'arquitectura catalana de mitjan segleXVI, pel que fa a la circulació, el coneixement i l’úsd'aquest tipus de tractats.

Segons M. Carbonell «[…] la primera notíciaque tenim sobre la circulació i coneixement detractats d'arquitectura data del 1580, apro-ximadament, l'època de la construcció de la llotjadel Trentenari a l'Ajuntament de Barcelona», iaquesta és en relació amb la influència serlianaen alguns detalls de la cornisa de l'ordre45.Assenyalava, en referència a aquesta qüestió, A.Florensa que el tractat de Sebastiano Serlio era derecent publicació, tot i que ell mateix indicava quehavia estat editat per primer cop a Venècia l'any1537; és a dir, uns quaranta anys abans. No pensem

42. Cf. nota 29.

43. AHPB, Antonio MUR,Decimus comunis, op. cit.

44. L'illa de Sicília tenia un paperimportant en l'estratègia imperial,tant per a la provisió d'aliments,homes i galeres, com per servir debase des de la qual es podienrealitzar incursions a les costesnord-africanes. Però l'amenaçad'atacs turcs i pirates a les sevescostes no era menor que a la cos-ta catalana (unes vuitantaincursions pel període 1545-75).Les seves costes, però, no estavenper igual exposades al perill: esconsideraven segures les costesseptentrional i meridional, però ala banda occidental hi havia laimportant ciutat de Trapani (moltimportant per al comerç ambEspanya) que fou renovadamentfortificada per ordre de FerranteGonzaga. La costa més importanti la més amenaçada, a tots elsnivells, era l'oriental, amb tresimportants ciutats amb bonsports naturals que podien facili-tar una invasió turca: Messina,Augusta i Siracusa. Catània, enaquesta banda de l'illa no teniagairebé cap prioritat defensiva iles obres que s'hi feren, quan s'hiferen, foren de vigilància més queno pas de defensa: «La grandepiana di Catania era una dellezone più ricche dell'agricolturasiciliana e molto difficile daproteggere contro le incursioni.Qui, ed in altre zone di campagna,Gonzaga si affidò alla costruzioneo alla riparazione di un centinaiodi torri di avvistamento lungo lacosta dalla quali o col fumo o colfuoco si poteva, in teoria,avvertire entro un'ora tutta l'isolain caso d'attacco. L'incarico diprovvedere a queste torri fuaffidato per la metà al parlamen-to, e per il resto a singole città ebaroni. Ma la mancanza di sensodi responsabilità collettiva resequesto sistema impossibile;alcune non furono mai costruite,altre caddero presto in rovina, e ivuoti persistenti nel circuito lorendevano molto difettoso», D.MACK SMITH, Storia della SiciliaMedievale e Moderna, EditoriLaterza, Bari, 1970, p. 169-177.

45. M. CARBONELL, L'Escola delCamp, op. cit., p. 23-24.


que en un cas així, tot i tenir en compte l'eternretard amb què normalment arribaven a Catalunyales novetats italianes, es pugui parlar d'excessiva«promptitud»46. Evidentment si, tal i com hemapuntat anteriorment, hagués estat el propi Sabaterl'autor de l'obra barcelonina, caldria plantejar totesdues obres sota la perspectiva d'un únic artista,familiaritza amb la cultura arquitectònica veneciana,caracteritzada per l’obra teòrica de Sebastiano Serlioi les realitzacions de Giulio Romano.

De totes maneres, cal tenir ben present que elque exposem a continuació no deixa d'ésser un casexcepcional dins el panorama del cinc-cents català(i explicable, en tant que excepcional, per lesmateixes excepcionals circumstàncies que mésendavant explicarem), però constitueix, si més no,una prova que la distància geogràfica entreCatalunya i Itàlia, en casos de comitència imperial,es podia reduir a un curt passeig.

A causa de la manca de documentació, fins arala datació i atribució del Portal de Mar i de lafortalesa de Roses havia estat excessivamentdifuminada i confusa: J. Garriga proposava per a laseva datació el període de cap a 1539 fins al darrerterç del segle XVI, i atribuïa l'obra, de formahipotètica, a Luigi Pizano (el qual no era pas italià,sinó espanyol, tal i com ja va demostrar F. de Sojo47)juntament amb altres enginyers reials; mentre queels darrers estudis apareguts seguien sense aportardades precises48. El document que hem localitzat al'AHPB permet, en un primer moment, situar ladata de finalització del Portal de Mar amb unaanterioritat de més de vint anys respecte a l'obrade la llotja del Trentenari barcelonina. Per tant, hemd'afegir, a l'ús del tractat de Cataneo testimoniatper Sabater, un italianisme força precoç; però allòverament sorprenent, i interessant pel que té deparal·lelisme cronològic, és que el tractat esmentatfou publicat només dos anys abans, el 1554, aVenècia. Podem afirmar, per tant, que a Rosess'havia construït el 1556 una obra d'avantguardaen arquitectura militar, de factura catalana i dissenyitalià, que seguia la pauta del que en aquelles preci-ses dates s'estava fent a Itàlia.

J. Garriga ja havia assenyalat el regust veneciàen el «disseny de depurada tipologia clàssica» delPortal de Mar49. Hi estem d'acord. Però aquestaconnexió amb Venècia (probablement amb obresde Michele Sanmicheli a Verona, o de Giulio Ro-mano a Màntua, totes del segon quart del segle),implicaria l'existència d'altres models per a laciutadella de Roses a part d'aquest ja esmentat del«Catania». Perquè I quattro primi libri diarchitettura, tot i ocupar-se en detall de la manerade fortificar, no presta gaire atenció a l'or-namentacio d'aquest tipus d'obres. Creiem queGiovan Battista Calvi seguí els models teòrics deCataneo per a la definició general del projectedefensiu de Roses, però que per al disseny de la

porta seguí unes determinades directriusestilístiques que, o bé podia ell mateix haver visten la seva etapa italiana (de la qual encara no esdisposa de la suficient informació), o bé va conèixerindirectament a través de la seva relació professionalamb Antonio da Sangallo il Giovane (1484-1546),nomenat per Pau III enginyer en cap de lesfortificacions pontifícies des del 1536. Cal, doncs,tenir present la modernitat que representava lafortalesa de Roses en aquestes dates, tant pel quefa al seu model general com pel que fa a lesinfluències rebudes en el seu Portal de Mar.

I quattro primi libri diarchitettura de Pietro Cataneoi la seva arribada a CatalunyaPietro di Jacopo Cataneo nasqué a Siena cap a l'inicidel segle XVI: estudià arquitectura civil i militar,matemàtiques i dibuix sota el mestratge d'artistescom Domenico Beccafumi o Baldassare Peruzzi, idesenvolupà una activitat constructiva que el portà,al 1539, a ésser nomenat arquitecte públic d'aquestaciutat i, set anys més tard, el 1546, ésser designatenginyer de les fortificacions d'Orbetello. SegonsCarlo Promis, la seva mort es produí cap al 1572,després d'una llarga activitat al servei de la repú-blica senesa, tot i que altres fonts xifren la sevacronologia entre 1510-156950. Com podemcomprovar a simple vista, la vida de Pietro Cataneofou estrictament contemporània del període en elqual va construir-se la ciutadella de Roses: aquestés un fet, no ens cansem de recordar-ho, molt poccomú en l'arquitectura catalana cinccentista.

L'arquitectura de Cataneo, a parer del propiPromis, és força menys interessant que la seva in-tensa activitat com a teòric (igualment destaca laseva competència més gran en temes d'arquitecturamilitar que no pas en temes d'arquitectura civil).La primera part del seu tractat va publicar-se, comhem dit, a Venècia el 1554; l'autor hi assenyala queels capítols XVI i XX del llibre primer foren escritsel mateix any de l'edició: cal suposar que la restaforen escrits amb anterioritat i que el conjunt, comel propi títol indica («els quatre primers llibres»),pertanyia a un tractat que projectava que fos mésextens. De fet, pot sospitar-se que ja tinguéspensats, o parcialment escrits, els llibres següents:els que s'afegien a l'edició definitiva de 1567, quanCataneo va publicar el tractat sencer sota el títol:L'architettura di Pietro Cataneo senese, alla qualeoltre all'essere stati dall'istesso autore rivisti, meglioordenati, e di diversi disegni, e discorsi arrichiti iprimi quattro libri per l'adietro stampati, sonoaggiunti di più al quinto, sesto, settimo e ottavo li-bro. Ens interessa aquesta qüestió bibliogràficaperquè només relativitzant l'esmentada data depublicació podrem establir les circumstàncies sota

46. A. FLORENSA, «Un arquitec-to catalán renacentista: PereBlay», Revista Nacional de Ar-quitectura, núm. 92, Madrid,1949, p. 377-380.

47. F. DE SOJO, op. cit., 1927, p. 87 i s.

48. J. GARRIGA, Història de l'artcatalà, op. cit., p. 89-91. Un pro-bable error en la transcripció faconfondre l'autor a l'horad'atribuir el projecte de fortificacióde Perpinyà a un tal «GiovanniBattista Palia». No existeixdocumentació referent a aquestsuposat enginyer reial en tota labibliografia consultada, en canvi síque està ben documentada la tascarealitzada per Giovan Battista Calvia Perpinyà, on va morir el 4 dedesembre del 1565. Les llacunes ierrors de la historiografia tradicio-nal, sobre la datació i l'autoria delportal, tornen a repetir-se en l'últimestudi publicat sobre l'arquitecturacatalana de l'època: A. M. PERELLÓ

«Renaixement i Barroc, arquitec-tura civil i urbanisme», a AA.DD.,Art de Catalunya, vol. 3:Urbanisme, arquitectura civil iurbanisme, Edicions l'Isard, Barce-lona, 1998. Per la seva part, P. DE

LA FUENTE, op. cit., p. 127, nomésassenyala que el 1554 la porta en-cara no estava feta, segons esdesprèn d'unes instruccions deCalbi conservades a l'AGS.

49. J. GARRIGA, Història de l'artcatalà, op. cit., p. 90.

50. Un bon exemple de ladiferència de temps entre laconcepció i realització de lesobres teòriques respecte de la sevapublicació, en el mateix àmbit dela tractadística arquitectònica, eltobem en el tractat de Serlio. ElLlibre IV de les Regole...fou el pri-mer en aperèixer, l'any 1537, aVenècia, tot i que l'autor ja hitreballava des del 1528. Vegeu C.SAMBRICIO i F. DÍAZ, Todas lasobras de arquitectura yprespectiva de Sebastiano Serliode Bolonia, 2 vols. Colegio Ofi-cial de Aparejadores y Arquitec-tos Tècnicos de Asturias, Oviedo,1986, p. 59 i ss.

51. Un bon exemple de ladiferència de temps entre laconcepció i realització de lesobres teòriques respecte de la sevapublicació, en el mateix àmbit dela tractadística arquitectònica, eltrobem en el tractat de Serlio. ElLlibre IV de les Regole... fou elprimer en aparèixer , l'any 1537,a Venècia, tot i que l'autor ja hitrevallava des del 1528. Vegeu C.SAMBRICIO I F. DÍAZ, Todas lasobras de arquitectura y pres-pectiva de Sebastiano Serlio deBolonia, 2 vols. Colegio Oficialde Aparejadores Tècnicos deAsturias, Oviedo, 1986, p. 59 i ss.

52. C. PROMIS, Dell'artedell'Ingegnere, op. cit.


les quals aquest tractat, o una part, va arribar aCatalunya amb tanta rapidesa51. Carlo Promis dónauna notícia en el seu estudi que ajuda a perfilar lapersonalitat intel·lectual de Pietro Cataneo i que,de pas, és un argument en favor de la hipòtesi quetal vegada tingués escrit el seu tractat, o una part,força anys abans de la seva publicació: la primeraobra que va escriure, Le prattiche delle duematematiche, del 1546, no va donar-la a la impremtafins l'any 156752.

Giovan Battista Calvi, l'enginyer queproporcionà la traça del «Catania» a BartomeuSabater, arribà a Espanya el 155253, abans per tantque sortissin a la llum els quatre primers llibres deCataneo. Si Calvi el tenia en el seu poder, el tractatdevia haver-lo aconseguit per vies no habitualsabans de partir cap a Espanya o, tal vegada, fer-se’lenviar després. De l’estudi de De la Fuente sobrela fortalesa de Roses es clarament que la intervencióde Calvi constà de dos projectes diferents; a partde les circumstàncies analitzades per aquest histo-riador, cal tenir en compte la possibilitat que Calvitingués el tractat des del principi de la sevaintervenció o no. En qualsevol cas, ens situaríemen unes coordenades temporals prèvies a la data depublicació del tractat, el 1554. Tot i que no és ara elmoment adequat per parlar en extens de l'activitatitaliana de Calvi abans d'entrar al servei de CarlesV (aspecte que ha estat descuidat per lahistoriografia o tractat de forma molt supèrflua,tenint en compte la seva importància), assenyalaremalguns trets significatius de la seva biografia: nascuta Caravaggio, a la Llombardia, passà a Roma enuna data indeterminada, on el trobem el 13 de junydel 1545 treballant sota les ordres del famósarquitecte Antonio da Sangallo il Giovane al PalauFarnese —i ja amb una formació arquitectònicaconsolidada—, segons es desprèn d'un documentque ens el presenta com a responsable, designat pelpropi Sangallo, de la supervisió d'algunes feines quedevien realitzar-se a la façana del palau del Campodei Fiori54.

Antonio da Sangallo il Giovane, nebot deGiuliano i Antonio da Sangallo il Vecchio, és unade les figures més importants en l'àmbit del'arquitectura italiana de la primera meitat del segleXVI. La seva polivalent personalitat creadora, alcostat de la modernitat en els plantejaments de lesseves obres, el fan figurar a l'alçada dels grans nomsde l'època: Bramante (de qui fou deixebleavantatjat), Rafael (de qui fou ajudant a la fàbricade Sant Pere del Vaticà), Miquel Àngel (de qui fou«rival», però sobretot contrapès estètic), BaldassarePeruzzi, etc. No deixa d'ésser remarcable, i molt,dins l'àmbit de l'arquitectura catalana, la presènciad'un arquitecte enginyer com Calvi, contemporanii pertanyent (tot i que en un grau encara per deter-minar) al món italià a través de l'obra d'aquestsnoms. Ignorem quina fou la via per la qual Calvi

accedí a l'equip d'Antonio da Sangallo, però és pro-bable que estigui relacionat amb la figura del'arquitecte Giovanni Mangone «[…] un altro deicollaboratori fedeli e valenti del Sangallo», originaride Caravaggio, a la Llombardia (igual que Calvi)55.La principal activitat de Mangone, a part de tasquesrelacionades amb la fàbrica de Sant Pere delVaticà, se centrà precisament «[…] nel campodell'architettura militare nelle fortificazioni diRoma e specialmente di quelle della cinta Vaticana,iniziata sotto Paolo III e proseguita poi […]»56,coincidint també aquí amb la dedicació posterior deCalvi. Giovanni Mangone estava a les ordres deSangallo com a mínim des de 1527 i morí el 1543. Talvegada Calvi (primerament documentat en relacióamb Sangallo, com hem vist, el 1545) va substituir-loa la seva mort; o tal vegada va ésser gràcies al seu paisàque entrà al servei de l’«empresa» sangallesca.

Sembla que poc després del document citat, elmateix any 1545, Giovan Battista Calvi ja s'ocupàde la direcció de les obres de fortificació de Nepi,Parma i, sobretot, Piacenza, al servei del duc PierLuigi Farnese, nebot de l'aleshores papa Pau III,de la mateixa família Farnese amb la qual tan vin-culada estigué l'obra de Sangallo. La intervencióque tingué Giovan Battista Calvi a Piacenza enca-ra no està aclarida del tot, encara que no pot des-cartar-se que fos ell l’autor del projecte57:

[…] la segretezza che accompagnò i preparativiper quella cittadella ha avvolto in un velod'oblio e di mistero il nome del suo architetto.Per la verità, generalmente la si atribuisceall'ingegnere senese Domenico Gianelli,seguendo una deduzione affrettata del Poggiali,che gli atribuisce il progetto in base a quantoletto in un documento del 1550 nell'archivio diSt. Agostino, dove il Gianelli viene detto«Ingignero hora, e fin al tempo del Duca PietroAluisio de detto Castello»; dove deve intendersicome ingegnere soprastante alla fabbricainsieme a Battista Calvi, come appare in alcunisocumenti dell'Archivio di Stato di Parmarelativi al castello piacentino e dell'Archivio diStato di Milano. Il Gianelli anche nel periodoin cui fu a servizio di don Ferrante Gonzagasembra aver avuto un ruolo subordinato aDomenico Giunti. Semmai, si potrebberoproporre come architetti del castello piacentinogli ingegneri Battista Calvi e Benedeto Zaccagnidetto il Torchiarino.

El cert és que les obres no marxaren amb la suficientrapidesa i les tropes imperials s'apoderaren de laciutat de Piacenza el 12 de setembre de 1547, i ferenpresoners Calvi i Zaccagni. Al segon, a més deprendre-li el cavall, li saquejaren la casa, com apreludi a l'elecció que els obligarien a fer entre ésserexecutats o passar al servei de Ferrante Gonzaga i,

53. S. LEYDI, Le cavalcate dellíngegnero, Edizioni Panini,Mòdena, 1989, p. 20: «Lapartenza di Olgiati per Siena,avvenuta tra il 17 ed il 27 marzo1552, si era resa necessaria inseguito al suo riffiuto di recarsiin Spagna. Nulla si sa di questachiamata dell'ingegnere, ricordataindirettamente da Gonzaga, ma sipuò pensare che egli non si siavoluto muovere per le stesseragioni che lo indussero adeclinare l'invito alla Baleari, piùdi un anno prima. In Spagna fudestinato quindi l'ingegnere“Giovan Battista” (certamenteCalvi), mentre Olgiati, troppovecchio per poter sopportare unviaggio così lungo, lo sostituì inToscana.» (p. 26). Leydi assenyalaen una nota que la informacióprové d'una carta, parcialmenttranscrita, de Gonzaga a Olgiati iconservada a l'Archivio di Statodi Milano.

54. El passatge d'aquestdocument diu així: «Item cheMaestro Jo. Angelo Ghislante siaobbligato dar i travertini lavoraticome dirà secondo il bisogno dimano in mano altrimenti uolessere tenuto a dar niente intraessi./ Item ch'il lavoro si farà surecipiente al judicio di MastroAntonio da S. Gallo, di MastroIacomo Meleghino et BattistaCalvi […]», publicat per Gusta-vo GIOVANNONI, Antonio daSangallo il Giovane, 2 vols.,Tipografia Regionale, Roma,1959, p. 393. A part d'aquestamonografia sobre el Sangallo, enla qual no es menciona Calvi encap més ocasió, existeix una altraobra que aprofundeix en la vida iobra de Sangallo: AA.DD.,Antonio da Sangallo il Gio-vane, la vita e l'opera, Atti delXXII Congresso di Storiadell'Architettura, Roma, 1986.Algunes de les comunicacionsaquí recollides s'ocupen especial-ment de la faceta d'arquitecte mi-litar de Sangallo i, també,afegeixen informació sobre el seuampli equip de col·laboradors:entre ells Giovan Battista Calvi.Per últim, cal destacar l'obra deS. BENEDETTI, Fuori dal Classi-cismo: Il sintetismo nell'archite-ttura del Cinquecento, Bonsig-nori Editore, Roma, 1993 (2a ed.),en la qual es destaca la vàlua i latranscendència de la recercasangallesca de tipologies arquitec-tòniques. Remarquem que aques-ta recerca no pot restar al margedels components de funcionalitatque determinen el que potdenominar-se «mentalitat delsenginyers».

55. G. GIOVANNONI, Antonio daSangallo il Giovane, op. cit., p. 103.

56. Ibídem.

57. B. ADORNI, «Progetti einterventi di Pier Francesco daViterbo, Antonio da Sangallo ilGiovane e Baldassare Peruzzi perle fortificazione di Piacenza e diParma», a AA.DD., Antonio daSangallo il Giovane, la vita el'opera, op. cit., p. 359-361.


per extensió, de l'emperador Carles V. Poc desprésZaccagni es quedava dirigint les obres inacabadesde fortificació de Piacenza i Calvi iniciava unperiple de cinc anys de durada per diferentsemplaçaments estratègics italians, abans de marxarcap a Espanya. Antonio da Sangallo ja havia mortel 1546.

Calvi passà primer a dirigir les obres defortificació de Borgo San Donnino i, després, deCastelguelfo. Ja en aquesta època trobemtestimoniatge de la vàlua del nostre enginyer: «[…]è persona virtuossisima nel arte sua quella potraintendere da luj minutamente le cose de le fabricheper essere luj informato più ch'ogni altro»58. El 1550,dos anys abans d'arribar a Roses, treballava a lesordres de Diego Hurtado de Mendoza, juntamentamb l'enginyer Giovanmaria Olgiati (1497-1557),sobre el model de fortificació de Siena59.

Calvi, per tant, degué visitar la ciutat d'origende Pietro Cataneo i tal vegada en aquesta data vatenir l'ocasió d'entrar en contacte amb la seva obrateòrica. Tanmateix, però, no creiem que aquestaposada en contacte s'esdevingués fins l'any següent,el 1551, quan Calvi passà a ocupar-se de les obresde fortificació d'Orbetello, al càrrec de les qualshavia estat el propi Cataneo des de l'any 1546.

Dels treballs de Pietro Cataneo en aquesta ciutates conserva un interessant document, una mena dememorial dedicat a Diego Hurtado de Mendoza,«Oratore Cesareo», que constituïa una resposta delpropi Cataneo a l'escrit d'un humanista senès decerta rellevància pel que fa a la història del'arquitectura italiana del Cinquecento: ClaudioTolomei60. L'obra, que va publicar-se el 1885 aFlorència, té el títol genèric Della edificazioned'una città sul Monte Argentario: ragionamenti diClaudio Tolomei e Pietro Cataneo (1544-1547), toti que consta de dues parts: la primera, escrita perTolomei el 1544 —Della edificazione d'una cittàsul Monte Argentario—; i la segona, de Cataneo—Dell'ingradimento e fortificazione di Orbetello—,escrita el 154761. Tots dos autors exposen en aquestaobra la necessitat de fortificar aquest emplaçamentde la costa tirrena, però es produeix un simptomàticenfrontament entre una mentalitat humanista (quecita ideals de l'antiguitat, alguns dels quals sónextrets de Vitruvi: cas de l'arquitecte Dinòcrates iel projecte de ciutat a la muntanya Athos, que fourefusat per Alexandre Magne) i la forma depensament, més moderna i «funcional», d'unenginyer militar. Cataneo respongué a la invitacióde Tolomei de valorar la seva proposta totcorregint-lo. Mentre que Tolomei proposava for-tificar Porto Santo Stefano, Cataneo, en canvi,optava per millorar i engrandir les defensesd'Orbetello i construir a Porto Santo Stefano, alcim del Monte Argentario, Porto Ercole i d'altresllocs estratègicament valuosos, poderoses torres ocastells de defensa que ajudessin a la seva protecció.

És significatiu assenyalar les semblances d'aquestprojecte amb el desenvolupat més tard per Pizañoa Roses, el qual fou continuat i modernitzat perCalvi, i, en cert sentit, amb la idea de «sistematitzar»la defensa que el propi Cataneo teoritzarà més tardal seu tractat.

Allò que ens interessa principalment és desta-car que, d'acord amb la probabilitat que Cataneotingués escrites, dibuixades o concebudes algunesparts del tractat que començaria a publicar vuit anysmés tard, i a causa de la successió per part de Calvien la direcció de les obres d'Orbetello, és altamentfactible suposar que el nostre enginyer obtinguésles traces en aquestes dates i que, posteriorment,se les emportés amb ell al seu nou destí: Roses.L'emperador Carles V, que el 1543 havia visitat lavila altoempordanesa (de fet aquesta servia com apunt d'embarcament cap a Itàlia, també en èpocadel seu fill el príncep Felip, qui s'encarregaria en laseva absència de la marxa de les obres)62 li ordenàanar-hi l'any 1552 i allà, un cop endegat el projecte,Calvi el va confiar a un dels seus mestres d'obres:el català Bartomeu Sabater. Recordem que, demoment, és difícil saber si el tractat va arribaríntegre (potser en una còpia manuscrita del queseria després entregat a la impremta) o, el que ésmés probable, només d'una forma fragmentària,bàsicament gràfica.

El projecte de Calvi, així, ampliava imodernitzava de manera rotunda el projecte ante-rior de Pizaño; el nou model era pentagonal, tot ique irregular, però molt més avançat i modern quel’anterior (d’aquí la importància de la seva formacióitaliana recent). El plànol del projecte de Calvi esconserva a Simancas, porta data del 13 de setembredel 1552 i s’hi pot observar, amb traç més fi, elprojecte primitiu63.

I quattro primi libri di architettura, que Cataneodedica a Silvio Ennea Piccolomini, és un tractat al'ús dels que s'escrivien a Itàlia en dates semblants,tot i que presta una especial atenció a l'àmbit del'arquitectura militar, que ocupa els darrers catorzecapítols del llibre primer. L'obra també s'ocupa,en sentit més ampli, d'arquitectura civil, degeometria (molt lloada pels contemporanis) ide perspectiva, «imitada» (segons Promis), de lade Paciotto. Destaquem del llibre primer el capítolIX «Della città pentagonale equilatera, posta nelpiano, sottoposta à batterie, con le misure della suapianta, & da quella tiratone l'alzato per ordine diProspettiva», i el capítol XVIII «Della cittàmaritima con la sua cittadella, & con il suo molo,per via d'ale mura fabricato, con le misure dellasua pianta, & da quella per ordine di Prospettivatiratone il suo alzato, mostrando per variare tuttala muraglia sopra i fondamenti senza alcunterrapieno».

En el capítol IX del llibre primer Cataneodefineix el tipus ideal de fortalesa pentagonal re-


58. Carta de Ludovico Vistarino,governador imperial de Borgo S.Donnino, a Ferrante Gonzaga; ci-tada per N. SOLDINI, «Strategiedel dominio: la cittadella nuovadi Piacenza (1545-1556),Bollettino Storico Piacentino,gener-juny de 1991, p. 11-66, aquíp. 33.

59. S. LEYDI, Le cavalcate, op. cit.,p. 23: «L'imperatore lo voleva alleBaleari e quindi in Sardegnamentre don Ferrante, checonosceva e forse meglio valutaval'importanza della presenza diOlgiati nel Milanese, si mostravariluttante a privarsi dell'ingegnereprendendo come pretesto la suaormai avanzata età e il suodesiderio di limitarsi a servire inpatria. Oltre a ciò al governatoredi Milano era stato richiesto, dadon Diego de Mendoza, diinviare qualche tecnico dellefortificazioni a Siena, dove si eradeciso di innalzare una cittadella.Il 18 maggio 1550 Gonzaga in-forma l'imperatore di aver l'in-tenzione di mandare in Toscana,oltre al marchese di Marignano eda “Giovan Battista ingegniero”(quasi sicuramente Calvi) ancheOlgiati, sempre che Carlo V nonpreferisca inviarlo in Sardegna.»

60. Antonio da Sangallo ilGiovane fundà, el 1542, laCongregazione dei Virtuosi alPantheon, de la qual en fou el pri-mer president. Els virtuosi esreunien a l'atri del Pantheon,on exposaven dibuixos de mo-numents antics i discutien sobrela gramàtica de l'arquitecturaclàssica (a la llum, i a les ombres,

gular: aquesta ha d'estar provista de tres portes (lade Roses, actualment, només en té dues), i cadacostat ha de fer vuitanta canes de llarg, mentre quel'alçada total de les cortines ha de ser de vint-i-duesbraces i mitja64. A més del Portal de Mar, a la ban-da sud, a Roses existeix una altra porta a la bandanord, l'anomenat Portal de Terra, avui pràcticamentdesaparegut. Sembla, però, que en el projecte ini-cial de Calvi de 1552 aquesta segona porta s'haviaprevist de fer més arrecerada vers el baluard delsud-oest. Pel que fa a les mides, el propi Cataneoja advertia de la possibilitat de poder-les alterarsegons les necessitats defensives; la fortalesa deRoses té una llargada total en el seu costat més llargde 280 metres i d'uns 205 en el costat més curt delpentàgon65.

Més interessant resulta l'anàlisi del capítolXVIII del mateix llibre, que s'ocupa de lafortificació de poblacions marítimes. L'inici delcapítol és prou significatiu del canvi de mentalitatque s'opera, en el conjunt de l'humanismerenaixentista, des de l'òptica dels enginyers militars,uns «científics» respectuosos però alhora semprecrítics amb l'antiguitat grecoromana: «Ancora che,per la opinione di Platone, la città dovesse esserper lo meno dieci miglia dal mare scostata, il checredo dicesse per piu sanità: si vede nondimeno,che il mare non porge alla città tristezza d'aria;come si può considerare di Venetia, Napoli,Genova, Costantinopoli, & altre assai, che sono dibuona & perfetta aria». Per Cataneo, les ciutats

Figura 4.Fortalesa de Roses, Muralla de Mar. Fotografia: D. Martínez

de l'autoritat vitruviana). Seguintaquest exemple, i copiant el pro-grama sangallesc, Claudio Tolo-mei fundà el 1543 l'AcadèmiaVitruviana, que fou dirigida perMarcello Cervini i tingué Vignolacom a secretari.

61. Només la part escrita perCataneo era encara inèdita al segleXIX (quan va trobar-se a l'Archiviodi Stato di Firenze, Legazione diGermania, Filza 214; Inserti diambasciatori, núm. XVII), la deClaudio Tolomei ja havia aparegutpublicada en el volum sisè de lesEpistole toscane di misser Claudiode'Tolomei, a la dècada dels anys40-50 del segle XVI.

62. N. DÍAZ ROMAÑACH, «El em-perador Carlos I y Rosas», Re-vista de Historia Militar, núm. 57,1984, p. 55-70. Aquest articlerecull, a més, un conjunt notabled'informació sobre el naixementdel projecte defensiu de Roses iel seu procés constructiu per LuisPizaño (que se n'ocupà fins a laseva mort, quan fou substituït perGiovan Battista Calvi), tot i queamb nombroses imprecisions. Lafont bàsica de la qual es nodreixaquest article, de fet n'és un resumamb infame sintaxi i sense apor-tar res de nou, és l'extensa obrade F. DE SOJO y LOMBA; El Capi-tán Luis Pizaño, op. cit., nota 26.Aquesta obra va ésser inicialmentpublicada com un article dinsl'esmentat «Memorial de Inge-nieros», de publicació anual.Posteriorment se'n va fer unaedició, més completa i amb uníndex, en forma de llibre. DeSOJO, al seu torn, va servir-se

fonamentalment de la informaciórecollida en la «ColecciónAparici» del Servicio HistóricoMilitar, que recull (resumida,referenciada o transcrita) granpart de la documentació sobrefortificacions i exèrcits conserva-da a l'AGS.

63. AGS Mapas, Planos y Dibu-jos, XXI-51. Vegeu-ne una anàlisid'ambdós projectes a P. DE LA

FUENTE, op., cit.

64. Pietro Cataneo és moltmeticulós a l'hora de detallar totesles mides i proporcions delsdiferents elements de la ciutade-lla. Lamentablement no dispo-sem, encara, de fotocòpies delsdibuixos als quals remet cons-tantment el text i sense els qualsaquest esdevé de difícil lectura;per tant, deixarem per a una altraocasió la comparació detalladaamb el conservat a Roses.

65. J. GARRIGA, Història de l'artcatalà, op. cit., p. 90.


emplaçades a la vora del mar estan plenesd'avantatges (econòmics i estratègics) que les fanrecomanables. Per a la seva defensa, a banda delperímetre de muralles que envolti la ciutat, cal cons-truir, a més a més, un poderós moll que serveixialhora de port i de defensa de la cortina de murallesque mira a mar. En aquest capítol dóna instruccionsper dissenyar-lo i construir-lo, en cas, és clar, quela naturalesa no hagi ja proveït la ciutat en qüestiód'un port natural. Cataneo expressa aquest esperiten una frase extraordinàriament significativa de lamentalitat dels enginyers: «dove la natura mancasse,con l'arte suplire»66.

Ja hem assenyalat que el projecte general defortificació de Roses és anterior a l'arribada deCalvi, tal i com pot comprovar-se en un mapa de labadia de Roses del 1543 i conservat a Simancas67.Però la seva construcció no s’acabaria fins ben en-trada la dècada dels anys cinquanta, sota la direccióde Calvi. Tot i així, l’enginyer italià no va tenir maiuna bona opinió sobre el castell, tal com reculll’estudi de De la Fuente68. Però de la mateixa ma-nera que Calvi va variar el projecte original dePizaño, hagués pogut desestimar o variar laconstrucció i l’emplaçament del castell de laTrinitat, situat en el Puig Rom que tanca la badia ique protegeix, a la manera del baluard que Cataneoproposa de fer a la punta del moll, la façana de marde la fortalesa. Tradicionalment s'atribueix eldisseny en forma de tenalla d'aquest castell a LuisPizaño, però en el mapa esmentat, del 1543, nomésapareix en el seu lloc una desfasada torre de guaitade planta circular amb l'anotació «esta es la torreque se ha de fortificar». La primera pedra del castellva posar-se el 2 de gener del 1544, tot i que no sabemsi ja es corresponia amb les restes que avui en que-den o si va ésser també remodelada per Calvi.

Models italians per al portalEl Portal constitueix una excepció, quant al'ornamentació, pel que fa a la resta del perímetreemmurallat de Roses. Aquest tret és pràcticamentcomú a tota obra de fortificació d'època moderna,perquè el poder destructiu del foc artiller feia in-útil la incorporació d'elements aïllats osobresortints del gruix del mur, ja que això els feiaextremament vulnerables, a part de ser costosos, iquedaven descartats per òbvies raons depragmatisme i economia. Només les portes, queconstituirien els accessos a les ciutats, tant en tempsde guerra com en temps de pau, rebien gairebésempre una especial atenció pel que fa al seuornament. El nexe entre fortificació i riquesa, comafirmava Giovan Jacopo Leonardi, no era pas ca-sual: la fortificació procurava seguretat i justícia,factors d'increment de la població urbana i, deretruc, de la riquesa de la ciutat69. Una riquesa

expressable en termes de cultura arquitectònicaclàssica en el punt neuràlgic d'aquestes cons-truccions, les quals, tal com ja recollien els tractatsde l'època, havien d'evidenciar a l'exterior allò queposseïen en el interior. La quantitat i la qualitat del'ornamentació de les portes, però, devia limitar-se,si més no en teoria, a les necessitats defensives: estractava bàsicament d'oposar una gran força(l'arquitectura, amb la seva qualitat defensiva i la sevacapacitat ofensiva) a una altra gran força (l'artilleria),amb la màxima «limpidesa» visual possible entretotes dues. En termes estètics, a l'hora de considerarl'arquitectura militar d'època moderna com a obrad'art, allò que preval és precisament aquesta decidi-da cerca d'un sistema orgànic de gran racionalismei eficàcia en l'austeritat de la gran massa pètria deglacis, fossars, baluards i parapets.

El tractat de Cataneo que Calvi va usar per alprojecte de la ciutadella de Roses, tal i com hemdit, fa molt poca referència al tipusd'ornamentació que aquestes obres havien derebre. La font de la qual beu el Portal de Mar, pertant, caldrà trobar-la en qualsevol altre àmbit:particularment en la seva experiència italiana i enel seu més que possible coneixement directe, tantde fonts clàssiques com d'obres i tractats italians,especialment el de Sebastiano Serlio.

La doble funcionalitat, simbòlica i estratègica,de les portes d'aquests recintes urbans fortificats,a diferència del que passava amb les muralles,motivà una especial preocupació per la sevaornamentació. En tant que punts d'accés, les por-tes tenien la misió de guardar els que hi estaven adins i de mantenir-ne fora els enemics: aquestesperit de vegades justificava la inclusió dedeterminats programes escultòrics i quecomprenien, lògicament, privilegiar l'ús dedeterminats ordres clàssics, però sempre dins unslímits que podem qualificar com de «contenció»70.

Un dels teòrics que més pes exercí en lapràctica constructiva del segle XVI fou SebastianoSerlio, qui, en el proemi al llibre quart del seutractat Regole generali di architettura sopra lecinque maniere degli edifici (Venècia, 1537),recomanava l'ús de l'ordre toscà, amb encoixinatrústic en fortaleses i portes de ciutat, entre d'altresllocs relacionats amb la defensa:

Digo por tanto que en mi opinión la obratoscana es propia de fortalezas: como lo seríade puertas de ciudad, de torres fortificadas, decastillos, de lugares donde se conservan teso-ros o se guardan municiones y artillería; de pri-siones, puertos de mar y otros usos similarespara la guerra […] Además, por ser la obratoscana la más ruda y menos adornada de to-das, me parece que la rústica se adapta mejor yes la que más concuerda con la toscana, mejorque con cualquier otra71.

66. Concretament, el paràgraf enqüestió diu així: «Dovendosidunque in luogo maritimoelegger il sito della città, &essedendo quello porto naturale,serà gran dono della natura, e sipotrà tal volta fare, richiedendoloil luogo, una fortezza in mezzodi sua bocca, over due, una daldestro, a l'altra dal sinistro lato dital bocca, o in altro suo luogo,secondo che l'entrata & capacitàdel porto ricercasse. & cosi siverrà à sicurar il porto con la cittàinsieme dalle armate nimiche, mase, per la bonta dell’aria, per lafertilità del paese, o per lacommodità di qual si vogli cosa,o altre sue buone qualità, sipensasse edificare la città in luogomaritimo, che natural porto nonfusse; si converrebe in tal casocon angulata & bene scarpatamuraglia, dove la naturamancasse, con l'arte supplire,recingendo con tal muragliaquello spatio, che à tal città fusseconveniente molo; & in alcunasua parte, overo intra quello & lemura della sua città lassare una opiu bocche, che ad oni grossonaviglio possino essere commodeentrate, come da man sinistra diquesto nostro disegno d'una solaentrata si può considerare».

67. AGS, M.P. y D, XIX-168;Diversos de Castilla, legajo 40(10). Aquest dibuix acompanyavauna «Relatión y liquidactión delo que importa al Condado deAmpurias que posee el SeñorDuque de Segorve, fecha por elSecretario Comalonga por man-dado de Su Magestad en el añode 1543».

68. DE LA FUENTE, op. cit., p. 264 i s.

69. Citat per E. CONCINA,«Munire et ornare: Sanmicheli ele porte di Verona», a AA.DD.,Michele Sanmicheli: architettura,linguaggio e cultura artistica nelCinquecento, Electa, Vicenza,1995.

70. J. ONIANS, Bearers of meaning,Cambridge University Press,Princeton, 1988, p. 324-330.

71. Reprodueixo la traducció quede l'obra serliana fa E. FORSSMAN,Dórico, jónico, corintio en la arqui-tectura del Renacimiento, XaraitEdiciones, Bilbao, 1983, p. 107.

72. És significatiu que el tractadistabolonyès, a diferència de PietroCataneo i de la resta delstractadistes de fortificacions,s'ocupés només de maneratangencial de temes d'arquitecturamilitar. El seu principal interès era,precisament, el de l'aplicació delsordres clàssics en aquest tipus deconstruccions; mentre que lesciutadelles, els baluards, etcètera,quedaven fora de la seva obrateòrica. Les seves referències aqüestions pròpies de l'arquitecturamilitar sovint són errònies ocontradictòries, la qual cosademostra que no sabia res que nofos obvi als ulls de qualsevol homemínimament cultivat del seutemps. De fet, en l'ornamentacióque Serlio proposa per a les por-


tes de recintes urbans fortificatspreval el component estètic(aparença «guerresca») perdamunt del component funcional;semblant tarannà es desprèn de laseva sentència «Bella cosa fusempre il variare», en referència auna casa de planta hexagonal i quel'allunya definitivament de lamentalitat, classicista però semprefuncional i que donava preferènciaa la recerca tipològica, delsenginyers militars. Al respecte, cf.N. ADAMS, «Sebastiano Serlio,Military Architect?», a AA.DD.,Sebastiano Serlio, Electa, Vicenza,1987, p. 222-227.

73. C. SAMBRICIO, op. cit., p. 338 i s.

74. C. SAMBRICIO, op. cit., p. 11 i s.

75. Sobre la vida i l'obra deMichele Sanmicheli: L. PUPPI,Michele Sanmicheli architetto diVerona, Marsilio Editori, Padova,1971, i AA.DD., MicheleSanmicheli, op. cit., 1995.

76. L. PUPPI, «Un viaggio per ilVeneto di Antonio da Sangallo edi Michele Sanmicheli nella pri-mavera del 1526, un progetto peri Grimani; e qualche riflessionea margine», a AA.DD., Antonioda Sangallo, op. cit., 1986, p.101-108.

Figura 5 .Michele Sanmicheli, Porta Palio de la ciutadella de Verona (ca. 1540).

Serlio recomanava, per tant, l'ús de l'ordre toscàamb aparell encoixinat per transmetre aquestasensació de força present, de natura terrible i pro-tectora, que pretenia conferir a les obres defortificació72. Tanmateix, a Itàlia també s'usà l'ordredòric per a aquests tipus d'obres, segons lainterpretació renaixentista de Vitruvi, ja que en di-versos aspectes era perfectament assimilable al'ordre toscà. Tots dos ordres clàssics eren menysesvelts, menys delicats i, per tant, també méseconòmics que el jònic, el corinti o el compost.

Però si hem de cercar possibles models per alPortal de Mar de Roses, a part d’aquells que ja estrobaven al Llibre IV de Serlio73, ens cal dirigirl’atenció vers determinades obres de l’àmbit venecià,les quals és més que probable que Calvi coneguésdirectament. El seu origen llombard i la seva incertaformació italiana obren el camí a diferents hipòtesispossibles, cap de les quals no és descartable a priori.La importància de l’arquitectura venecianad’aquestes dates en relació amb l’espanyola, a tra-vés de l’obra teòrica serliana, ha estat estudiada perC. Sambricio, el qual assenyala com «el propio Car-los V, en teoría tan alejado de un gusto oficial, elo-gió la actividad de Giulio Romano en las dos visitasque realizó a Mantua del mismo modo que valorólas decoraciones triunfales que Peruzzi había pro-yectado para él»74. Aquesta afinitat estètica entre elgust de l’emperador i l’arquitectura veneciana, doncs,podria resultar explicativa del Portal de Mar de Rosesen el context d’una obra de patrocini imperial.

Cal citar en primer lloc diverses obres de MicheleSanmicheli (1484-1559) a la ciutat de Verona —laPorta Palio i la Porta Nuova— i a Venècia —porta

de la fortalesa de Sant'Andrea—, en les quals usàl'aparell encoixinat (en alguns casos més accentuatque en d'altres, com és el cas de la fortalesa deSant'Andrea de Venècia) i l'ordre dòric. Aquestesportes, dissenyades cap als anys trenta, forenacabades a mitjans dels anys quaranta. És interessantdestacar el fet que Michele Sanmicheli, el 1513, anàa Roma a trobar Antonio da Sangallo il Giovane—relacionat anys després amb G. B. Calvi, com hemvist— per demanar-li consell sobre la fàbrica de lafaçana de la catedral d'Orvieto75. Però també quetretze anys més tard, i això ens interessa més pel quefa a la nostra investigació, tots dos emprengueren,juntament amb d'altres arquitectes i enginyersmilitars (entre ells Labacco, Pier Francesco daViterbo, Giuliano Leno…, però no sabem del certel nom de tots els integrants de l'equip), un viatged'inspecció de les fortificacions pontifícies que elsportà, entre d'altres llocs, per terres venecianes76. Elmotiu principal d'aquest viatge era la voluntat deCliment VII de fortificar Parma i Piacenza,justament la ciutat on Calvi seria apresat uns quantsanys més tard per les tropes imperials.

No podem establir amb garanties si Calvi ja estrobava en aquestes dates al servei del Sangallo, toti que tampoc és descartable. El cert és que l'obrasanmicheliana presenta clares similituds amb la quetenim a Roses, si més no en l'ús dels ordres, tot ique l'entitat arquitectònica de l'espai construït ésmolt desigual en tots dos casos. Mentre que lesportes sanmichelianes són molt més grans iconcebudes com a espais de trànsit d'estructuralongitudinal i cobertes amb volta de canó (enconsonància amb la importància de la ciutat a la


qual donaven accés), el Portal de Mar de Rosesconformava, a la seva part interior, una mena desenzill vestíbul (també amb finalitat defensiva), elqual, segons es desprèn de les restes conservades,estava rematat per una cornisa correguda susten-tada probablement per pilastres.

Però la porta que més s'aproxima estilísticamenta la de Roses és la que va dissenyar Giulio Roma-no (1499?-1546) per a la ciutat de Màntua i quefou construïda entre 1542 i 1549: l'anomenada Por-ta Giulia77. Aquesta porta és l'accés principal a laciutadella de Porto, que, igual que la de Roses, erade planta pentagonal; presenta una estructuraarquitravada d'ordre dòric i aparell rústic adossadaal mur i sustentada per quatre pilastres. Coronenaquest cos baix dos àtics sobreposats que salvenl'alçada de la volta interior de la porta. Tretd'aquests dos cossos superiors i del timpà triangu-lar de transició entre les dues zones, la resta pre-senta clares analogies amb l'obra de Calvi, la qualrepresentaria una simplificació aproximada delselements principals, tant en planta com en alçat,del model mantovà. Aquesta operació reductoraen la complexitat formal s'aprecia també en unelement fonamental de l'obra de Calvi respecte delspossibles models italians citats: el Portal de Marno segueix l'esquema d'arc de triomf semprepresent en aquelles, amb més o menys intensitat,ni tampoc incorpora (i això resulta més sorprenent,tenint en compte els antecedents habituals) captipus d'al·lusió escultòrica a la monarquia. Tenintpresent el disseny auster i sobri del Portal(austeritat i sobrietat que no impliquen pobresaformal, sinó que es troben en consonància amb elque apareixerà més tard en una obra com El Es-corial, fins a cert punt deutor d'aquesta«mentalitat d'enginyer»), tenint present aquestdisseny, dèiem, cal suposar que en cas d'haver-sepensat algun tipus de decoració escultòrica,aquesta devia ésser força continguda, tal vegadalimitada a la presència d'algun escut heràldic querematés el conjunt situat per damunt del'entaulament actual, en un segon cos, tal comapareix en l'obra de Giulio Romano, esdevenintuna rèplica força fidel. En suport d'aquestahipòtesi cal adduir la possibilitat que el Portal, defet, sigui una obra inacabada78.

Com a conclusió, creiem que és necessari rei-vindicar per a aquesta obra renaixentista catalana unmerescut lloc de privilegi pel que fa a la importacióde models italians a d’altres països europeus.Sobretot tenint en compte que s'acostumen a pre-sentar com a obres «contemporànies» de lescreacions sanmichelianes o romanesques, portesnòrdiques com la Hohe Tor de Danzig (1586-88) ola Pirnaisches Tor de Dresde (1590-91), que, a partde ser trenta anys posteriors a la de Roses, no tenentampoc el mateix nivell d'afinitat estilística79. Ésaquest un cas clarament atípic dins el context de l'art

Figura 6.Giulio Romano, Porta Giulia de la ciutadella de Màntua (1546-49).

cinccentista català, tant per la seva modernitat comper la quantitat d'elements circumstancials quel'expliquen, però en qualsevol cas és una obraque cal tenir en compte a l'hora de generalitzar,indegudament, les relacions entre «centres» i«perifèries» a l'època del Renaixement. I cons-titueix, també, un marc en què podrien trobarexplicació (tant pels seus protagonistes, com per lapoètica serliana predominant) dues obresbarcelonines fins ara difícilment historiables: la jaesmentada Llotja del Trentenari i el contemporanipòrtic de la capella del Peu de la Creu.

77. Vegeu la fitxa del catàleg del'obra del Pippi feta per M.TAFURI a AA.DD., Giulio Roma-no, Electa, Milà, 1989, p. 491-495.L'autor atribueix l'obra a GiulioRomano, tot i que planteja lahipòtesi (a causa de la sevaausteritat) d'una possiblesimplificació del disseny originalper part de l'autor material delprojecte. La porta estava en moltmal estat l'any 1921 i patí algunes

modificacions en una restauraciórealitzada l'any 1964.

78. P. DE LA FUENTE, op. cit., p.100, ja assenyala que d'acord ambl'alçada total projectada per a lafortalesa la porta devia haver estatcoronada per un frontó o per unsegon cos. En aquest sentit elmateix autor proposa una hipòtesiideal d'acabament de la porta,excessivament esquemàtica, i

només avalada pels condicionantsde la muralla. A l'arxiu del Servi-cio Histórico Militar es conservaun dibuix del Portal de Mar, ambun cos sobreposat a l'actual,habilitat com a cos de guàrdia,amb garites als extrems. El dibuixés força posterior, però tal vegadacopia un dibuix del XVI noconservat.

79. E. FORSSMAN, op. cit., p. 106-114.

locvs amŒnvs el portal de mar de la fortalesa de roses ... · les grans potències europees. la...

Documents