dilluns 11 d’octubre de 2010 · número 5 · donnie darko pàg. 09 la otra hija pàg. 07 vnishina...

www.s i t g e s f i lm f e s t i v a l . c om

Dilluns 11 d’Octubre de 2010 · Número 5

Pàg. 05 INSIDIOUS

Pàg. 06 DONNIE DARKO

Pàg. 09LA OTRA HIJA

Pàg. 07 VANISHINg ON 7TH STREET

DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 11 octubre 2010 2

INFO TICKET

ENTRADES (IVA inclòs)

8€ Secció Oficial Fantàstic a Competició – Sitges 43 / Secció Oficial Fantàstic Panorama / Secció Oficial Noves Visions / Secció Casa Àsia / Secció Anima’t / Midnight X-Treme / Secció Seven Chances / Sessions Especials 6€ Retrospectives i Homenatges7€ Sessions de curts d’animació a competició10€ Programa doble / Maratons de 3 o més pel·lícules / Focus 3D 12€ Gales d’Inauguració i Cloenda / Maratons del dia 17 d’octubre4€ Sitges Fòrum (Classes magistrals)

ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)

Abonament Matinée: 99€

Vàlid per accedir a les sessions de l’Auditori, durant tot el Festival, en la franja de les 10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs). El pots comprar fins al 6 d’octubre només a través de Tel-Entrada! Butaca VIP: 295€

La manera més còmoda de no perdre’t cap pel·lícula i sempre des de la teva butaca preferent! Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs gaudir de totes les sessions de l’Auditori durant tots els dies del Festival, incloses la Inauguració, la Cloenda i la Maratons de l’últim dia. La pots comprar fins al 6 d’octubre només a través de Tel-Entrada!

Localitat Numerada (LN)Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs de fer cua a les sessions més esperades de l’Auditori (consulta a la programació les sessions LN).

DESCOMPTES FANTÀSTICS** Descompte 20: a partir de la compra de 20 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 20%.Descompte 10: a partir de la compra de 10 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 10%.

CARNETS AMB DESCOMPTE **20% de descompte en la compra d’entrades pels clients de Caixa Catalunya (només aplicable a la venda anticipada). 20% de descompte en la venda anticipada i a les taquilles pels titulars de Carnet Biblioteques CBB, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga Desigual, Majors de 65 anys, Club TR3SC, City Deluxe Card, Club UOC i Racc Master.

Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de presentar a la taquilla el carnet de soci i el DNI.

* excepte Sessions 3D i Maratons del dia 17** no aplicables a Inauguració, Cloenda, Maratons del dia 17, Abonament Matinée, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA ANTICIPADA

Online: www.telentrada.com (Cost de distribució: 0,90€)Telèfon: 902 101 212 (Cost de distribució: 1,5€)Oficines de Caixa Catalunya. (Cost de distribució: 2€)

Les entrades adquirides a través de Tel-Entrada per a les projeccions de l’Auditori s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel Melià ubicada a la Sala Tramuntana. Les entrades adquirides a través de Tel-Entrada per a les projeccions del Prado i el Retiro s’hauran de recollir a la taquilla de l’edifici Miramar.

L’Abonament Matinée només es podrà imprimir als caixers de Caixa Catalunya. Diàriament s’hauran de recollir les entrades pel mateix dia presentant l’Abonament imprès.

L’acreditació de Butaca VIP només es podrà imprimir als caixers de Caixa Catalunya i s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida per a totes les sessions de l’Auditori a la taquilla del Melià.

TAQUILLES DEL FESTIVAL

Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:

Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana)C/ de Ramon Dalmau, s/n Del 7al 17 d’octubreLa taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió.

Taquilla Edifici MiramarC/ Davallada, 12 Del 7al 17 d’octubreLa taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament del Prado i del Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió.

IMPORTANTS’accepta pagament amb Visa.

Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates.

Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió.

No s’admetran canvis ni devolucions excepte en casos de canvi de programació o suspensió de passi per part del Festival. Si és així, la devolució de l’import o el bescanvi per una altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes taquilles on ha estat realitzada la compra. En el cas d’haver efectuat la compra per Tel-Entrada la devolució de l’import s’haurà de tramitar a qualsevol oficina de Caixa Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la projecció.

INFO TRANSPORTS

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles retards en les projeccions del festival no afectaran a l’horari dels següents transports:

A – DES DE BARCELONATRENBCN Sants – Sitges: Primer tren: 5:45h / Últim tren 00:15hSitges – BCN Sants: Primer tren: 4:48h / Últim tren: 22:26h NOVETAT, TREN FANTÀSTIC! Únicament a la 1:30h de la matinada, del 7 al 17 d’octubre (ambdós inclosos), tren directe sense parades Sitges Barcelona Sants.Preu del bitllet: 3€ (aquest trajecte). Vàlids els abonaments de RENFE i ATM. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h sense excepcions. Per a més informació: 902 41 00 41 / www.rodaliesdecatalunya.cat

BUS DIÜRN I NOCTURNBCN (R.Universitat) – Sitges (zona Oasis): Primer bus: 7:20h / Últim bus: 01:55hSitges (zona Oasis) – Barcelona (Pl. Catalunya): Primer bus: 5:55h / Últims busos: 23:45h, 1:10h, 3:02hConsulteu tots els horaris, parades i preus a la companyia Monbús 938 937 060 / www.monbus.cat

COTXEPodeu circular per l’autopista C-32 en direcció Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord), la sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida 29 (Sant Pere de Ribes). Aquesta via ràpida travessa els túnels del Garraf i comporta un peatge.

També podeu sortir de l’autopista C-32 per la sortida Castelldefels Platja i circular per la C-31 o carretera de les Costes en sentit Sitges fins a entrar a la vila pel barri d’Aiguadolç. Aquesta possibilitat també dóna accés a Les Botigues de Sitges i al poble de Garraf i no comporta cap peatge.

A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚTRENSitges - Vilanova: Primer tren 06:21 / Últim tren 00:51 Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim tren 22:19Per a més informació consulteu www.renfe.es

BUS DIÜRN I NOCTURNSortides des de l’estació de tren. Horaris i preus:Autocars Plana: 977 354 445/ www.autocarsplana.comMonbús: 938 937 060 / www.monbus.cat

COTXEPodeu circular per l’autopista C-32 i agafar la sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida 30 (Sitges Centre).

BUS URBÀ DE SITGESVallpineda, Terramar i Llevantina. Horaris i preus:Sarfa 902 302 025 / www.sarfa.com

DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 11 octubre 20103

Mick Garris, premiat amb la Màquina del Temps.

El 3D arriba a Sitges.

L’enfant terrible Bruce LaBruce visita Sitges. Caroline Munro i la seva Maria Honorífica.

L’equip de Secuestrados. Para

nue

stro

jefe

de

Publ

icac

ions

, que

se

ha ro

to la

pat

ita.

Simon Rumley va presentar Red White & Blue. Eugenio Martín, premi Nosferatu.


Everything Will Be FineLUZ CEGADORA

NOVES VISIONS Prado 22:30

Todo irá bien. Todo irá bien. Todo irá bien. Jacob no se cansa de re-petirlo, pero resulta poco convin-cente cuando todo gira alrededor de su crisis creativa, que será tam-bién existencial. Debe entregar un guión esta misma semana, pero la ficción se funde con su cotidia-nidad hasta el punto de diluir su entorno. El director danés Christo-ffer Boe retoma el hilo de Recons-truction, su ópera prima (y hasta ahora su obra más reconocida), y nos sumerge en un universo men-tal donde no todo es lo que parece. La clave, esta vez, parece estar en unas fotografías de torturas en Irak que caen en manos de su protago-nista. A partir de entonces, Jacob entrará en un estado paranoico en el que conspiraciones político-periodísticas se encuentran con la introspección de un personaje que naufraga a la deriva. Sin llegar al estado de claustrofobia mental propuesto por los hermanos Coen en Barton Fink o David Cronen-berg en El almuerzo desnudo, Boe construye una trama psicológica envuelta en los harapos del género negro.

Quizás lo más estimulante del fil-me sea el acercamiento formal propuesto por Boe que, en vez de subrayar las distancias entre lo soñado y lo real, opta por una vía intermedia que nos obliga a resituarnos constantemente y pre-guntarnos hasta qué punto lo que ocurre es una reconstrucción; una simulación en una maqueta donde vecinos y amigos no son más que clicks en una partida de Playmo-bil. El ritmo es sosegado, embria-

gador, y una melodía tintinea de fondo mientras algunas líneas de diálogo nos dejan entrever (como pistas en el puzzle de un orfebre) lo que ocurre. Sin embargo, el re-curso formal más llamativo de Everything Will Be Fine es la luz. Ya sea la que procede de una lámpara del estudio donde trabaja Jacob, la que nos deslumbra en los focos de un teatro o la que nos sirve de guía en la oscuridad, alumbrando la carretera por la que vagamos en coche. Es mediante su fotografía, cual faro en la costa, como Boe nos abraza y guía en la desintegra-ción de un personaje perdido en los dos mundos que conforman su mente: su ficción y su realidad. La luz blanca, como suma de todos los colores y como adición de todos los aspectos de su personalidad, en contraposición a los ambientes monocromáticos que distancian uno de otro mundo.

En un determinado momento de la película, Jacob, preocupado por cómo la ficción está devorando po-co a poco su relación de pareja, le asegura a su esposa que ella es “la mujer de sus sueños”. La respuesta femenina no puede ser más significativa: “¿Y qué ocurrirá cuando te despiertes?”. Parece una broma, pero no lo es. En ese instante, él ya ha perdido la noción de realidad: tanto lo más atroz (las torturas de unos soldados) como lo más íntimo (los entresijos de su matrimonio) forman ya parte de una fabulación y nosotros nos he-mos perdido felizmente en ella. No. Todo no va bien, ni lo irá.

Sobre l’assassinat considerat com una de les belles arts

Mentre Kellan Lutz feia furor entre la munió d’adolescents que om-plien l’Auditori, uns metres més enllà un altre tipus de mascle (a la seva manera, també tot un sex symbol) revolucionava una peti-ta legió de fidels que esperaven neguitosos l’ocasió de xerrar una estona amb un dels mestres dels efectes especials. Parlem, evi-dentment, de Tom Savini, convi-dat de luxe d’aquest Sitges 2010 i guardonat amb una de les Màqui-nes del Temps d’enguany.

Secundat pel seu deixeble i amic Greg Nicotero (es van conèixer durant el rodatge d’El día de los muertos), Savini va donar el tret de sortida a la sessió projectant un muntatge que recopilava bona part dels seus highlights fílmics. El públic celebrava cada cap re-bentat o coll degollat amb un rugit i les ovacions se succeïen l’una rere l’altra a mesura que anaven apareixent a la pantalla algunes de les escenes més mítiques i sanguinolentes del cinema de ter-ror dels darrers trenta-cinc anys, com també les diverses vegades que Savini s’ha col·locat davant la càmera i, fins i tot, la seva apari-ció estel·lar en un capítol de Los Simpsons.

Va ser una bona manera de re-frescar la memòria i deixar cons-tància (si és que a algú li feia falta) que Savini és un dels grans. Tot seguit es va encetar el torn de preguntes, conduït per Antonio Jo-sé Navarro, cosa que el públic va aprofitar per a demostrar els seus coneixements de la trajectòria del maquillador, encara que la prime-ra qüestió va fer referència a la se-va, de moment, única experiència com a director amb el remake de 1991 de La noche de los muertos vivientes, fet que Savini va acla-rir: “Jo creia que George Rome-ro em contractaria per fer-ne els efectes especials; per això em va sorprendre tant quan em va pre-guntar si volia dirigir la pel·lícula. La veritat és que no és del tot cert que sigui l’única vegada que he dirigit, ja que d’ençà d’aleshores he fet diversos curtmetratges”. De fet, l’any passat va anunciar que tenia intenció de dirigir un altre film, anomenat Death Island, però fins ara no hem tornat a saber res més del projecte.

Les següents preguntes van girar al voltant d’alguns dels projectes menys coneguts i amb menys for-tuna comercial de Savini, com ara la sèrie de pel·lícules en DVD Chill Factor, de la qual només es van arribar a fer dues entregues –“no vam trobar distribuïdora”–, o el parc d’atraccions Spookyworld, que va tancar fa uns anys. “El veri-table motiu va ser que en Tom va anar-hi una nit i va matar tothom”, respongué Greg Nicotero. Aquesta broma és un dels molts exemples de la complicitat existent entre els dos maquilladors, que es va evi-denciar també quan recordaren el rodatge d’Abierto hasta el amane-cer, on Nicotero era l’encarregat dels FX i Savini tenia un paper se-cundari: “Em vaig passar tres dies veient ballar Salma Hayek. Al final ella ens va cridar l’atenció dient-nos que deixéssim de mirar-li el cul. Llavors jo li vaig contestar: ‘I què vols que faci? Em paguen jus-tament per això!’”.

A continuació el públic va voler saber quina opinió tenien sobre el delicat tema de la censura, en referència a la polèmica estrena a Espanya de Saw VI

–“l’odio”, va ser la contundent resposta– i sobre el fet que al-gunes persones consideressin la seva feina una obscenitat poc menys que pornogràfica: “nosaltres oferim al públic emo-ció, aventura, excitació... i litres de sang”, va contestar Savini. Seguint amb les consideracions al voltant del seu treball i su-bratllant amb especial insistèn-cia la massificació en els dar-rers quinze anys dels efectes especials generats per ordina-dor, el maquillador va aventurar que potser el futur passa per la combinació del maquillatge tra-dicional i els efectes infogràfics: “per a entendre’ns, millor El se-nyor dels anells que Un hom-bre lobo americano en París”, i Nicotero hi afegí que “molts directors que han sorgit en els darrers anys, han crescut admi-rant el treball d’en Tom i s’esti-men més comptar amb efectes tradicionals al plató”.

El moment més reflexiu de la xerrada va arribar quan Antonio José Navarro preguntà a Savi-ni sobre la seva experiència al Viet nam i com això va afectar la seva obra: “El Vietnam va ser per a mi una lliçó d’anatomia. De llavors ençà, sé que he acon-seguit realitzar una bona feina quan allò que he fet em trans-met la mateixa sensació que les coses que vaig veure allà”. Un parèntesi transcendent en una trobada marcada per les ganes –tant del públic com dels convi-dats– de celebrar el plaer que suposa crear un monstre i fer que camini, i que es va tancar amb la projecció del tràiler de Los muertos vivientes, l’espe-radíssima i imminent sèrie de televisió basada en el còmic de Robert Kirkman, on Nicotero s’ha encarregat dels FX. No ho va dir, però només calia veure les imatges per a comprendre que, darrere d’aquestes, s’hi amagava un evident homenat-ge als zombis canònics sortits de la imaginació de George Ro-mero i fets carn (putrefacta) i ossos gràcies a la mà de Tom Savini.

MAQUILLANT FINS A LA MATINADA. TROBADA AMB TOM SAVINI, EL GRAN MESTRE DELS EFECTES ESPECIALS


InsidiousOLD SCHOOL

S.O. FANTÀSTIC PANORAMA COMPETICIÓ Auditori 18:45

Moltes vegades, el que realment busquem en el cinema de terror no és tant la novetat com el reco-neixement d’una sèrie d’elements que ens són confortables; el pessi-golleig que ens produeix reconèixer quelcom familiar, com ara l’amena-ça que s’amaga darrere una porta o l’ensurt que provoca una caval-cada de violins que grinyolen en una banda sonora. Quan sentim dir a un personatge alguna frase de l’estil “m’ha semblat veure alguna cosa movent-se allà fora”, el pri-mer que pensem és: “jo ja he estat aquí”. Però és un déjà vu agrada-ble, fet de la complicitat entre els tòpics d’un gènere i el fet d’esperar que en qualsevol moment es pro-dueixi l’ensurt, sense saber exac-tament per on vindrà.

A Silencio desde el mal, que vam poder veure a Sitges fa tres anys, James Wan ja va demostrar el seu interès a explorar amb tanta humilitat com autoconsciència els codis del gènere que es feien servir dues o tres dècades enrere. Ara Wan torna a destapar el pot de les essències amb Insidious, acostant-se en aquesta ocasió a l’estimat subgènere de les cases embruixades –per bé que, un cop vista la pel·lícula, descobrim que potser no és del tot correcte en-globar-la dins aquest subgènere–. El director s’emmiralla en clàssics com ara House. Una casa aluci-nante o Poltergeist i ens explica la típica història d’una família feliç que, acabada de mudar a una no-va casa, veu trasbalsada la seva plàcida existència quan un dia un dels fills, simplement, no es des-

perta. Els metges no troben cap explicació mèdica a l’estat de co-ma del petit i la mare (Rose Byr-ne) comença a observar fenòmens estranys a la casa. El cop definitiu, però, arriba quan una mèdium (Lin Shaye, una habitual en el cinema dels germans Farrelly i també una cara coneguda en el cinema de ter-ror nord-americà: Pesadilla en Elm Street, Hidden: lo oculto, Critters, Dead End) els parla de la projecció astral i la història pren tot un altre caire.

James Wan va esdevenir ràpida-ment una celebritat en el món del terror gràcies a la seva primera pel·lícula, Saw, encara que sem-pre ha procurat defugir qualsevol encasellament i és autor de pel-lícules força allunyades del gore més recargolat que impera en la saga dominada pel pervers mora-lisme de Jigsaw. Potser per aquest motiu Wan ha intentat, a Insidious, posar-nos la pell de gallina sense recórrer a membres amputats ni esbudellaments: “És molt fàcil im-pactar la gent a través del sang i fetge –explica el director–, però el principal repte és fer que pas-sin por de veritat. I això és preci-sament el que hem intentat amb Insidious. I si ens n’hem sortit, en bona part ha estat perquè hem comptat amb un guió i uns actors esplèndids que ens han permès que la pel·lícula tingui sempre un peu en el món real i que el públic es preocupi quan als personatges els comencen a passar coses hor-ribles”. És lògic que Wan estigui ben orgullós de la seva criatura, ja que Insidious és un mecanisme de

rellotgeria on totes les peces encai-xen a la perfecció i que demostra un coneixement del llenguatge del fantàstic vintage impropi en un ci-neasta tan jove. La bona notícia és que el regust clàssic –perquè estem d’acord que els anys vuitanta ja es poden considerar clàssics, oi?– de la pel·lícula no ens condueix a un objecte artificial, sinó a una hones-ta celebració d’una sèrie de tòpics sense els quals, siguem sincers, no podríem viure: “No m’agrada fer servir la paraula fórmula –subratlla el director–, perquè això vol dir que les coses es tornen rutinàries. Però sí que és cert que tot gènere, sigui terror o comèdia, té el seu ritme par-ticular, el seu timing”. I una part fo-namental d’aquest timing té a veure amb el fet que sigui el mateix Wan qui ha editat la pel·lícula, cosa in-habitual, però que, tal com afirma el guionista Leigh Whannell, és una de les claus de l’èxit del film: “En James és un gran muntador, té una gran noció del ritme i per això estic tan content que s’hagi encarregat ell mateix del muntatge. El resultat havia de ser, doncs, increïblement precís: que una escena funcioni o no pot dependre de tallar o allargar uns frames”.

Un consell: si teniu nens a casa, porteu-los a veure Insidious. Pot-ser ara ho passaran malament, però us assegurem que d’aquí a uns anys agrairan que algú els hagi ensenyat a espantar-se com en els vells temps.

Amb l’entrega de la Màquina del Temps a Richard Kelly

El peculiar final en forma de cliffhanger que tenía Ong Bak 2 de-jaba claro que la tercera parte de la saga protagonizada por Tony Jaa tenía que ser una continuación di-recta de su antecesora. De ahí que Ong Bak 3 comience allá donde aquélla acababa, con el persona-je de Jaa, Tien, siendo cruelmente torturado hasta la muerte (no sin antes repartir estopa al más puro estilo tailandés), para desespero de los habitantes de su pueblo, Kana Khone. Aun así, utilizando la reencarnación, son capaces de de-volverle la vida y, tras un entrena-miento que le devuelve movilidad a su cuerpo, así como su capacidad para la lucha, alcanza un nuevo nivel que le permite enfrentarse tanto a los secuaces de su viejo enemigo Rajasena (Sarunyoo Won-gkrachang), como al misterioso y sobrenatural Bhuti Sangkha (Dan Chupong).

Quizá sea por la intención de Jaa de, una vez finiquitada la saga Ong Bak, retirarse a un templo budis-ta, pero desde luego esta segun-da secuela está plagada de sim-bología religiosa. No sólo por los claros paralelismos críticos que se establecen a través de Tien (no en vano, antes de su resurrección, es atado a una cruz), sino porque su proceso de entrenamiento está enfocado desde una perspectiva mística, casi mágica, en la que la meditación tiene una importancia fundamental. Y es que, como ocur-ría en su antecesora, a las escenas de acción puramente físicas y ba-sadas en las apabullantes coreo-grafías de Panna Rittikrai (que son

las que hicieron famosa a Ong Bak en todo el mundo), se les han uni-do algunas secuencias en las que, para aumentar la espectacularidad del proyecto, se han utilizado ca-bles y efectos digitales.

Desde luego, prácticamente desde el primer plano queda claro que Ong Bak 3 tiene la ambición de ser una especie de respuesta tailande-sa a los wuxiapian chinos. Jaa y Rit-tikrai han asimilado la mayor parte de las figuras estilísticas del géne-ro, y lo han aplicado a la historia y a la geografía de su propio país. El resultado es, sin duda, curioso y estimulante: si acaba siendo la última película de la filmografía de su protagonista, como éste señala, resulta un auténtico broche de oro para su carrera.

Ong Bak 3

BUDISMO A TODA HOSTIA

CASA ÀSIA Retiro 18:15


Donnie DarkoDirector’s CutEN EL UNIVERSO TANGENTE

SITGES CLÀSSICS - EL TEMPS AL CINEMA Prado 15:45

El vaticinio del siniestro hombre conejo llamado Frank no tiene vuelta de hoja: el fin del mundo tendrá lugar, si Donnie Darko no lo remedia, el 30 de octubre de 1988. Donnie no parece un tipo mentalmente estable, así que cuesta discernir si Frank es real o simple proyección de una psi-que quebrada. En verdad, nada de lo que rodea a Donnie parece real, tampoco imaginario. Nada, quizá, está sucediendo en esta realidad porque quizá está suce-diendo en una realidad tangen-cial atravesada por agujeros de gusano que flexionan el tiempo y el espacio como una cuartilla doblada. Un universo regido por extraños mecanismos invisibles surgidos, como en el estallido de una supernova, de la cabeza pre-vilegiada de Richard Kelly, autor, con sólo 26 años, de la obra de culto Donnie Darko; uno de los filmes más perturbadoramente extraños del género fantástico de la última década, maravillo-samente fácil de ver, endiabla-damente difícil de entender.

Donnie Darko funcionó mal en taquilla. Definida como “el cruce perfecto entre una película de instituto de John Hughes revi-sada por David Lynch”, la ópera prima de Kelly se fue abriendo camino entre las obras de culto tras su edición en vídeo y DVD. Casi una década después de su estreno, el filme sigue gene-rando debates sobre su signifi-cado, dado su desconcertante jugueteo con espacio-tiempo, y

la sobresaturación de ideas, tra-mas y subtextos encerradas en la aparentemente banal historia de un joven estudiante, Donnie (Jake Gyllenhall), aquejado de esquizofrenia que dice hablar con un hombre conejo que le ha anunciado el fin del mundo. Ke-lly retoza con conceptos como el existencialismo, las paradojas, los viajes en el tiempo y la pre-destinación con el descaro de un adolescente empollón, rebozan-do el gigantismo filosófico de sus tesis con irresistibles referencias a la cultura pop de los años 80. Tan apasionado fue el debate que Kelly editó en el 2004 el “Director’s cut” del filme, con el objetivo de clarificar (o de com-plicar todavía más) algunos de los puntos más desconcertantes de la trama, repleta de enreve-sados conceptos como flechas de líquido, artefactos, universos tangentes, muertos manipula-dos y receptores vivos.

Su siguiente trabajo, la delirante sátira fantacientífica Southland Tales, le bajó de golpe de los cie-los, dadas las collejas que reci-bió de crítica y fans. Y el tercero, The Box, nos recuperó a Kelly para la causa en un inquietan-te cuento moral, adaptación de un cuento de Richard Matheson, bastante más accesible que Don-nie Darko, pero fruto inequívoco de la mente única y titiritesca de su admirable autor.

Julián García

ENCUENTRO CON EL DIRECTOR RICHARD KELLY

Jan Harlan anda estos días por Sitges con motivo del homenaje que el festival dedica al 30º ani-versario de El resplandor, a la que calificó como un “clásico” induda-ble. Harlan fue productor ejecuti-vo de muchos filmes de Stanley Kubrick y durante un encuentro con el público explicó que la fama de obsesivo y maniático que Ku-brick arrastraba era simplemente que “quería hacer las películas bien, perfectas (...). Tenía miedo quizá de la mediocridad y por eso quería que sus películas perdu-raran”. Señaló que el denomina-

dor común en la obra del director norteamericano es “la locura hu-mana y sus debilidades, de las cuales el propio Kubrick no se ex-cluía”. Ante la curiosidad de los asistentes, Harlan fue desvelando algunos de los misterios en torno al rodaje del filme y se refirió en concreto a la famosa escena del laberinto, “una cuestión de ilusión óptica”. Definió el filme como una especie de “bella durmiente para adultos” donde “lo que hay que hacer es traducir sus elementos a la vida real”.

ENCUENTRO CON JAN HARLAN

Ver una película de Richard Kelly supone adentrarse en un univer-so donde la ciencia-ficción va de la mano con la angustia adoles-cente, donde Richard Matheson escucha a Arcade Fire y donde La última tentación de Cristo se proyecta en programa doble jun-to a Posesión infernal. Este año Sitges le concede una Màquina del Temps y también proyecta el “Director’s cut” de Donnie Darko, su celebrada ópera prima. Ayer charló en la sala Tramuntana, convirtiendo un simple encuentro con sus admiradores en algo así como un resumen perfecto de su trayectoria y de sus principales constantes temáticas.

El primero en hablar fue Antonio José Navarro, quien remarcó la importancia que Donnie Darko sigue teniendo para el actual equipo del festival, ya que fue la primera película que descubrie-ron durante su primera visita en

el mercado del film de Cannes de 2001. El filme se proyectó en Sitges ese año pero Kelly no pu-do acudir al certamen debido a los todavía recientes atentados contra las Torres Gemelas. No se hicieron esperar las preguntas acerca de este día negro en la historia de Estados Unidos, cuyo fantasma aparece de una forma u otra en todas sus películas. Incluso hay algunas interpreta-ciones que afirman que Donnie Darko es casi una premonición del atentado: “Aunque hicimos la película antes del 11-S, su es-treno comercial fue apenas un mes más tarde y resultaba espe-luznante comprobar que podían hacerse paralelismos entre la película y la realidad. En cierto sentido, creo que todas las pe-lículas que he hecho tratan so-bre el 11-S de una forma u otra. En Southland Tales quise hacer una sátira del paisaje político tras el atentado, y en The Box el botón representa la tecnolo-gía separando las personas de la responsabilidad que comporta la violencia”.

Otro tema que planea sobre toda su obra es, como apuntó una de las asistentes, el del sacrificio de

un protagonista en aras de un bien mayor: “la verdad es que da pena matar un personaje con el que te has ido familiarizando, y espero algún día hacer una pelí-cula con final feliz. Pero en cier-ta medida si los filmes que he hecho hasta ahora no terminan de forma catastrófica es preci-samente gracias a ese acto de sacrificio”. Otro de los presentes apuntó que Donnie Darko podría ser un remake inconfeso de La última tentación de Cristo, idea nada descabellada si tenemos en cuenta la condición de crea-dor pop de Kelly, que encuentra su voz propia a través de la com-binación de distintos referentes (incluso religiosos). Quizás el mejor ejemplo de eso sea su se-gunda película, Southland Tales: “quise coger una serie de iconos de nuestra cultura popular, como The Rock, Sarah Michelle Gellar o Justin Timberlake y estrellarlos contra ese contexto de disparate apocalíptico. La política en Esta-dos Unidos se ha acabado con-virtiendo en una mala serie de dibujos animados, así que pensé que si íbamos a hablar de eso era mejor hacerlo de forma di-vertida, con colores brillantes y canciones pegadizas”. Amén.


American GrindhousePLACERES CULPABLES

SESSIONS ESPECIALS Prado, 12:00

Vanishing on 7th StreetEL APAGÓN

S.O. FANTÀSTIC GALES Auditori 16:30

El respaldo del público le llegó con El maquinista, que transcurría en una lúgubre fábrica donde un fa-mélico Christian Bale era incapaz de conciliar el sueño por su mala conciencia, pero Brad Anderson era ya entonces un viejo conocido de Sitges. En los inicios de su ca-rrera, visitó el festival y logró alzar-se con el premio a mejor director por Session 9. Hace dos años, vol-vió para presentar Transsiberian. Ahora, su nuevo trabajo, el más cercano a la tradición de los rela-tos apocalípticos en la línea de Ri-chard Matheson, parece beber de las aguas de La carretera, la exce-lente novela de Cormac McCarthy que recientemente fue trasladada a la pantalla por John Hillcoat.

Quizá sea demasiado pronto aún para medir el poso de este clásico moderno en la ficción contemporá-nea, pero, sin ir más lejos, Fin, otra novela apocalíptica actual (¡y es-pañola!), aborda un asunto similar al de McCarthy y al que Anderson pone en escena en su Vanishing on 7th Street. Al igual que ocurre en el libro de David Monteagudo, el angustioso mundo plasmado por el cineasta de Connecticut se ve sometido, repentinamente, a una extraña y azarosa avería que de-ja inutilizados todos los aparatos eléctricos. A este repentino, ines-perado e inexplicable apagón se le suma un hecho aún más descon-certante: el progresivo desvaneci-miento (literal) de la especie huma-na, seres que se esfuman y de los que sólo restan sus pertenencias,

esparcidas en calles desiertas y tenebrosas.

La acción transcurre en Detroit, una ciudad de un ambiente industrial muy del gusto de Anderson en la que tres supervivientes -una psicó-loga (Thandie Newton), un reportero televisivo (Hayden Christensen) y un proyeccionista de cine (John Legui-zamo)- deben superar sus propios traumas personales y afrontar de manera conjunta la nueva situa-ción. Sus caminos se cruzan en un happy hour local llamado Sonny’s, un espacio cerrado donde poder re-sistir e idear un plan.

Vanishing on 7th Street ahonda en una de las dualidades universales (luz vs tinieblas) y nos enfrenta al más atávico de los temores infan-tiles: el miedo a la oscuridad y a que de ella puedan surgir criatu-ras amenazantes. Linternas (con

sus pilas cargadas, claro), velas, mecheros, collares fluorescentes y antorchas conformarán el kit de supervivencia de los personajes frente a la amenaza negra, tan es-pesa y letal como aquella niebla que en su día esparcieron John Carpenter y Frank Darabont, cada uno a su manera.

Lo luminoso, ya lo sabrán los que vieron el controvertido final de Per-didos, da lugar a múltiples lecturas, pero aquí será esencial alcanzarlo para mantener viva la esperanza, para lograr que la antorcha no se apague y que la inocencia infantil to-me el relevo en una ciudad (¿de un mundo?) que se ha visto desprovista de algunos de sus valores humanos, sumiéndose en una noche eterna.

Con la proyección del corto Je t’aime

Grindhouse: sala de cine que programa, en sesión continua, películas de serie B y/o exploits. Exploitation: según John Landis, los filmes pertenecientes a este género “explotan un tema (de ac-tualidad o controvertido) y lo utili-zan como gancho para meter al pú-blico en la sala”. Se proyectaban, básicamente, en las grindhouses que afloraron en EE.UU. a partir de la década de los cincuenta. Si en 2007 aún existía algún ciné-filo al que le sonaran a chino es-tos términos, Quentin Tarantino y Robert Rodríguez (¿quiénes si no?) acabaron de popularizarlos con Grindhouse, su nostálgico home-naje al cine exploit y a las sesio-nes continuas de las décadas de los sesenta y setenta. Puede que, como afirma John Landis en Ame-rican Grindhouse, lo mejor de la(s) película(s) de Tarantino y Rodríguez sean los falsos trailers que hay en-tre ambas, pero también es cierto que captura y reivindica el espíri-tu de un cine realizado al margen de los grandes estudios que sa-bía “dar al público lo que pedía”. El documental de Elijah Drenner usa un tono didáctico y un mo-dus operandi clásico, similar al reportaje (bustos parlantes com-binado con material de archivo), para explicar la historia de un ¿género? bizarro arraigado en lo más profundo de la cultura popu-lar norteamericana y que ha dado

lugar a películas de culto instan-táneas como 2.000 maníacos, Foxy Brown o Blackula. American Grindhouse está dividida en capí-tulos que muestran los diferentes subgéneros del cine exploit, cada cual con un nombre más deliran-te: ¡Sexploitation! ¡Blaxplotaition! ¡Biker Films! ¡Beach Party Movies! ¡Nazisploitation!…las combinacio-nes (Nazis + Sexo o Adolescentes + Delincuencia + Sexo o Enferme-ras + Terror + Sexo) son infinitas, increíblemente sugerentes, y todas tienen (al menos) un nexo común: muchos centímetros de piel (prin-cipalmente femenina) en pantalla. A través de entrevistas a cineastas (John Landis, Joe Dante, Herschell Gordon Lewis...), críticos de cine y estudiosos, Drenner traza “la histo-ria oculta de un género a menudo infravalorado que no aparece en los libros oficiales sobre historia del cine”. La teoría subyacente en el filme es provocadora: el cine exploit influyó a la industria cine-matográfica mainstream mucho más de lo que esta está dispues-ta a admitir. Según esto, no habría tanta diferencia entre Psicosis, de Hitchcock, y Blood Feast, de H. G. Lewis. O, como afirma sarcástica-mente Landis, ¿no son acaso La pasión de Cristo (gore de temática religiosa), de Gibson y American Gangster (blaxploitation), de Scott, muestras de cine exploit?


Dream HomeAMB VISTA AL MAR

S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 14:30

Cheng Lai-sheung (Josie Ho), la protagonista de Dream Home, té el mateix problema que tenen actualment el 99,9% dels majors de trenta anys: la contínua pujada del preu del metre quadrat no li permet comprar la llar dels seus somnis. Des que els gratacels van començar a tapar-li les vistes del Port Victoria de Hong Kong que ve-ia des de ben petita, el seu somni és aconseguir un pis que li per-meti recuperar aquesta visió. I el seu mètode per a aconseguir-ho és, sens dubte, radical: assassinar tots els veïns de l’edifici.

El director Pang Ho-cheung, cone-gut per pel·lícules tan personals com Isabella, Exodus, Trivial Mat-ters i Love in a Puff, aborda aques-ta vegada el gènere de l’slasher amb una brutalitat gore (això sí, no exempta d’humor negre) que, per la seva creativitat en l’assas-sinat passat de voltes, faria reco-manable el repartiment de bosses per vomitar en totes les sessions del festival en les quals es projec-ti. Alhora, però, elabora una crítica social dolorosament cínica, que explora el fet que “l’actual gene-ració de joves de Hong Kong està perdent l’esperança d’aconseguir un pis propi”, la qual cosa els por-ta a preguntar-se, “al fons de la seva ment, quina classe de negoci

inexplicable i il·legal necessitarien fer per a poder comprar la somia-da llar”.

Pang roda la geografia urbana de Hong Kong d’una manera as-fixiant, convertint els edificis en llasts per a la seva protagonista, un exemple de la jove xinesa que intenta sobreviure en una soci-etat que s’ha acostat al capita-lisme massa ràpidament. Dream Home mostra una visió totalment nihilista de l’actual societat hon-gkonguesa, i d’aquesta visió no se n’escapa cap personatge al llarg del film: fins i tot, els vellets d’aspecte desvalgut poden ser uns especuladors sense escrú-pols, la qual cosa pot fer com-prensible el rampell psicòtic de Cheng, ja que “d’acord amb la percepció de la protagonista, el

que fa no és assassinar un grup de persones, sinó matar preus immobiliaris astronòmics”.

A diferència dels slashers clàs-sics, el director xinès no amaga en cap moment qui és l’assassí. Però sí que té interès a insistir, escena a escena i a través d’una complexa estructura en forma de flashbacks, en tot el que por-ta la protagonista a apunyalar, colpejar, empalar i deixar sense oxigen a cop d’aspiradora. Tot un festival per als amants del sang i fetge, que, a més, s’atreveix a fi-car el dit en una de les qüestions que més han accelerat la crisi econòmica.

Amb la projecció del curt Not Quite Tarantino

Parece que el australiano Andrew Traucki siente una atracción espe-cial por las historias reales de anima-les antropófagos. En Black Water, que codirigió con David Nerlich y se proyectó en Sitges hace tres años, adaptó la odisea de tres turistas que, en diciembre de 2003, fueron aco-sados por un cocodrilo asesino. Aho-ra, en The Reef, ha hecho lo propio con lo ocurrido a un grupo de amigos que, tras volcarse su barco en pleno océano, sufrieron la persecución de un tiburón atraído por el sabor de la carne humana. El director reconoce que leyó la noticia “hace años, y se quedó grabada en mi mente. ¿Te imaginas el terror de esa experien-cia, en la que no sabes hacia dónde vas mientras intentas huir?”.

En la versión de Traucki, los prota-gonistas son Kate (Zoe Naylor), su hermano Matt (Gyton Grantley) y su novia Suzie (Adrienne Pickering), que viajan a la Gran Barrera de Coral, en Australia, para reencontrase con Luke (Damian Walshe-Howling). Es-te, que había sido pareja de Kate, se ha ofrecido a llevarles a navegar por aguas oceánicas durante una sema-na, junto a su socio Warren (Kieran Darcy-Smith), en un barco que deben llevar a Indonesia.

Sin embargo, apenas comienza el viaje, la nave vuelca. Sorprendidos, al trepar al casco se dan cuenta de que la quilla ha sido arrancada de cuajo,

al llevarse un golpe. Warren decide quedarse en lo que queda del barco, esperando ayuda, mientras los otros cuatro prefieren nadar, buscando la isla más cercana. Claro que, cuando un tiburón hambriento empieza a perseguirles, se arrepentirán de ha-ber tomado semejante decisión.

Traucki cambia aquí los pantanos australianos de Black Water por el mar abierto, así que, aunque se mue-ve en terreno conocido, consigue no repetirse. Que la inmensidad de los entornos oceánicos resulte asfixian-te es mérito de su habilidad para ma-nejar la tensión, que va acrecentán-dose, mediante pequeños detalles inquietantes, a medida que el metra-je va avanzando. La incomodidad del espectador se acrecenta, además, por la verosimilitud de la puesta en escena: no en vano, el director ha ro-dado “con tiburones reales, así que no son ni CGI ni animatronics cutres, sino lo más realistas posible”.

Las posibles comparaciones con Open Water, más allá de lo argumen-tal, resultan injustas. Mientras en aquélla pesaban demasiado los tiem-pos muertos, Traucki logra con The Reef una ficción mucho más eficaz y más intensa, que mantiene al espec-tador siempre al borde de su asiento sin tener que recurrir a los borbotones de sangre ni a los detalles gore.

S.O. FANTÀSTIC PANORAMA COMPETICIÓ Retiro 12:00/20:15

The ReefDIENTES AFILADOS COMO CUCHILLOS


Luis Berdejo ja és tot un veterà de la programació de Sitges. Alguns del seus curtmetratges més coneguts, com ara For(r)est in the des(s)ert, i la seva col·laboració a Limoncello, Dio vi benedica a tutti, s’han vist al festival, com també el seu primer treball com a guionista de llargme-tratge a la molt premiada [Rec]. No trobaríem, doncs, un lloc millor per a presentar la seva estrena com a director dins la indústria de Hollywo-od, La otra hija.

El film és un encàrrec, adaptació d’una història curta de l’escriptor ir-landès John Connolly, que a Berdejo li va cridar l’atenció perquè “té ele-ments que sempre m’han interes-sat, com els nens i els monstres”. Una afinitat que li ha permès portar el projecte al seu terreny personal, incloent en la pel·lícula noms famili-ars del cinema espanyol com ara la jove actriu Ivana Baquero o el com-positor Javier Navarrete. El resultat és una obra molt atmosfèrica, que deu la seva construcció narrativa a l’american gothic més clàssic, en la qual “la intriga es va construint gradualment, de manera natural, perquè, al cap i a la fi, per a explicar una història de por el més important és crear suspens”.

El protagonista és el novel·lista John James (Kevin Costner), que acaba de divorciar-se de la seva dona (la

qual ha abandonat la seva família per un altre home) i intenta refer la seva vida traslladant-se a una vella mansió enmig del camp al costat dels seus dos fills, Louisa (Baquero) i Sam (Gattlin Griffith). Explorant els voltants de la casa, els nens desco-breixen un estrany túmul cobert de fulles, i això provoca que el compor-tament de la noia es torni cada ve-gada més anormal. Comença a arri-bar tard, tacada de fang, i a tenir una actitud més violenta que de costum. Intrigat, John decideix investigar i descobreix que existeixen una sèrie de llegendes locals molt inquietants al voltant de la casa.

El més interessant de La otra hija és que, darrere la coartada fantàs-tica, s’hi amaga una metàfora de l’arribada a la pubertat del perso-natge de Louisa, i com aquest canvi hormonal deixa el pare, tradiciona-lista i correcte, fora de joc. Però, com diu Berdejo, “encara que la pel·lícula aparenta ser una història sobre una família que passa per un mal moment, aquesta façana ama-ga misteris i criatures”. I és que el film no descuida l’herència love-craftiana del seu argument, i per això juga, com l’escriptor de Provi-dence, amb el suggeriment, cons-cient que “tots sabem que menys és més, i per això un cop he revelat que hi ha una criatura, la mantinc oculta tant com puc”.

Com va arribar a les teves mans el projecte?Me’l va enviar el meu mànager, i de tots els guions que em van arribar, va ser el que més em va agradar perquè vaig creure que també era el que més tenia a veure amb mi.

Què et va atreure més del pro-jecte?Sobretot el fet de poder narrar aquella història, ja que contenia elements que m’atreuen molt, com ara la natura, els nens i els mons-tres.

Vas adaptar-lo per a acostar-lo més als teus interessos?No vaig fer una gran reescriptura, però sí que vaig canviar el punt de vista per tal de donar més impor-tància als nens que al pare, que en principi era el centre de la his-tòria. També vaig canviar l’estació de l’any, perquè abans la història transcorria a l’estiu, i jo volia un aire menys genèric. De fet, vaig al-terar tot el calendari dels esdeveni-ments i el vaig ordenar tal com em dictava el meu cap, principalment a causa d’una determinada el·lipsi que volia reescriure. La meva in-tenció era, sobretot, acostar-me a una història plena de clixés de gènere d’una manera preciosista, perquè semblés un drama familiar i, així, els elements fantàstics fos-sin molt més invasius.

La pel·lícula, de fet, se centra molt en el procés d’arribada a la pubertat del personatge d’Ivana Baquero…Sí, més enllà de la part fantàstica, parla dels canvis en la filla i de com el pare es troba perdut, perquè no sap si s’està fent una dona, si s’està tornant boja o si està estra-nya perquè s’ho està fent amb un monstre. Però, és veritat, la metà-fora de la pubertat hi és present. De fet, la Ivana en feia broma, d’ai-xò, i deia: “La meva primera relació en una pel·lícula, i ha de ser amb una criatura fantàstica!”.

Què ha estat el més difícil de la transició del curt al llargme-tratge?Haver de fer la pel·lícula en anglès. Estava molt capficat a fer-me en-tendre. Però a nivell professional no hi he trobat gaire diferència. Fer un llarg és molt semblant a fer un curt, l’únic és que necessites més dies i més diners. I, és clar, si en algun dels meus curts tenia un pro-ductor, amb La otra hija he hagut de treballar amb uns quants.

Com t’hi has trobat, treballant en la indústria nord-americana?La veritat és que m’ha agradat molt l’experiència per l’aprenen-tatge que ha suposat. Jo no sóc una persona que valori els resul-tats, dono més importància al que

aprenc i, en aquest cas, ha estat com assistir a una escola de ci-nema on, a més, cobres. I, d’altra banda, s’hi treballa molt a gust, amb els tècnics americans, perquè són molt respectuosos i s’adapten molt a tu… Al capdavall, estan molt avesats a treballar amb directors estrangers.

I amb Kevin Costner?Molt bé. Des del principi em va dir que es posava totalment a les me-ves mans. Estava encantat amb tot el que fèiem i sempre hi va col-laborar molt: jugava amb els nens per treure’ls el que calia, es que-dava per donar les rèpliques als altres…

De quines referències t’has ser-vit per a construir visualment la pel·lícula?De cap. La veritat és que veig poc cinema, no consumeixo audiovisu-al. Bàsicament, volia que La otra hija no s’assemblés a res del que estic acostumat a veure. D’altra banda, com que és una pel·lícula de gènere, no hi ha gaire llibertat per a fer coses rares i sortir d’uns determinats esquemes. L’únic que he fet, això sí, és passar als nens pel·lícules dels anys vuitanta per-què agafessin una mica el to.

Un dels teus pròxims projec-tes com a guionista és [Rec] Génesis, amb Paco Plaza. Com has enfocat la teva tornada a la saga?Com una nova oportunitat per a treballar amb un amic com Paco Plaza, i per a passar més temps junts. Amb el Paco ja he escrit cinc pel·lícules, algunes de les quals no s’han arribat a fer, i és que per a nosaltres no és tant una qüestió de treball com d’amistat. Això sí, em fa molta il·lusió tornar a treba-llar dins la saga [Rec]. Quan es va escriure la segona part, jo em tro-bava en plena postproducció de La otra hija i em va ser impossible participar-hi, però igualment van anar enviant-me el guió a mesura que l’anaven escrivint.

S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 10:30/23:00

La otra hijaNO SENSE LA MEVA FILLA

ENTREVISTA A LUIS BERDEJO

zOMBIE wALk 2010


DOS REFERENTS PER A L’ORGIA CINÈFILA DE DANTE

The Movie OrgyORGIA CINÈFILA

SESSIONS ESPECIALS Prado 00:30

Sempre interessats per cada no-va pel·lícula que porti la firma del creador de l’inoblidable Gremlins (i també Piranya, cal recordar), el festival de Sitges se sent orgullós de presentar en aquesta nova edi-ció la primera de la seva carrera. Una cinta que ell mateix va definir com “la pel·lícula de set hores per a entrar i sortir quan es vulgui sense perdre’s res” i en la qual un Joe Dante que encara era estudiant a la Universitat de Filadèlfia donava curs a la seva passió pel cinema i la televisió, fonent trossos de di-verses pel·lícules i anuncis publi-citaris, xous televisius i imatges d’arxiu.

“Tota la meva obra ve de The Mo-vie Orgy”, ha arribat a afirmar el director, un Joe Dante que a Sitges presenta una altra raresa: The Se-cond Civil War. Inspirada en l’as-saig de Susan Sontag Notes on Camp, la pel·lícula s’estructura en torn a clips dels films Attack of the 50 Foot Woman i Speed Crazy. A mida que progressa, Dante va afe-gint fragments d’altres referents. D’aquesta aparent desunió sorgeix l’efecte d’una única historia.

Sitges presenta una nova edició (reduïda) d’aquesta monumental orgia cinèfila amb la qual desco-brim les arrels del mestre.

Fuego en castilla

Marató VampiresS.O. FANTÀSTIC PANORAMA COMPETICIÓ / S.O. FANTÀSTIC PANORAMA ESPECIALS

Auditori 01:00

Attack of 50 Foot Woman (1958) Speed Crazy (1959)

STAKE LANDLarry Fessenden trae a Sitges a otros de sus pupilos, Jim Mickle, al que ya había apoyado trabajando como actor en su anterior Mulberry Street. En esta ocasión ha producido su nueva película, Stake Land, en la que vuelve a incidir en las temáticas apocalípticas, en esta ocasión ins-piradas por Soy leyenda de Richard Matheson, así como algunas de sus adaptaciones, como The Last Man on Earth o El último hombre… vivo. De ahí que sus protagonistas sean dos cazadores de vampiros, Martin (Connor Paolo) y Mister (Nick Dami-ci), que atraviesan Estados Unidos, camino al refugio que les ofrece Ca-nadá, huyendo de la epidemia vírica que ha transformado a la mayor par-te de la población en chupasangres. Mickle ha dirigido una película seca y directa, que aborda el género terro-rífico sin ansias de trascendencia, con la única pretensión de divertir y horrorizar con sus arranques gore

PROWLCualquier aficionado al género sabe que una película que, como es el caso de Prowl, empieza con una chica corriendo por el bosque empapada en barro y sangre no puede ser mala. Así que el produc-tor Courtney Solomon no podría haber imaginado mejor manera de inaugurar oficialmente la serie After Dark Films. Dirige Patrick Sy-versen, que ya nos dejó con muy mal cuerpo en El placer de la caza. Sin espacio para las concesiones sentimentales, Syversen diseña un filme de vampiros contundente y feroz, practicando la tensión soste-nida en espacios cerrados con ma-no de maestro artesano y jugando a placer con los tópicos del género: aquí no hay capas ni terciopelo rojo y sí mucho chupasangre con ganas de hincarle el diente a un repar-to joven, tierno y muy asustado. Aunque puede que alguna de sus víctimas descubra súbitamente por qué le gusta tanto la carne cruda…

SUCKAnne Rice ya nos enseñó en Les-tat el vampiro que el mundillo del rock’n’roll es el entorno ideal para los vampiros de hoy en día. Siguien-do esa línea, Suck nos cuenta la his-toria de The Winners, un grupo ca-nadiense de rock que sólo empieza a hacer justicia a su nombre cuando su bajista Jennifer es mordida por uno de los más letales miembros de la aristocracia vampírica. Digna he-redera de The Rocky Horror Picture Show, Suck puede entusiasmar por igual a los fans de Bram Stoker y a los de Green Day. Y es que Rob Stefaniuk (director, guionista y actor principal) ha elaborado un verdade-ro canto de amor a la música lleno de homenajes a discos míticos y ca-meos de Alice Cooper, Henry Rollins, Iggy Pop o un irreconocible Moby en la piel del bravucón líder de un gru-po de hard rock. La guinda la pondrá Malcom McDowell dando vida a un incansable –y vengativo- cazador de vampiros.


TriangleTOT TORNA A COMENÇAR

14 Days With VictorARTE DEGENERADO

SITGES CLÀSSICS - EL TEMPS AL CINEMA Prado 13:45

S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 20:45

Quan, en un moment d’ofuscació o d’ebrietat, en fem alguna de gros-sa, ens solem excusar dient que aquell energumen “no era jo”. Jess (Melissa George) podria dir algu-na cosa semblant; al cap i a la fi, una estranya esquerda temporal ha provocat que li apareguin un grapat de dobles fent de les seves per raons aparentment ignotes. El que ella no sospita, però, és que el sentit últim d’aquest malson té unes implicacions que van molt més lluny i de les quals serà molt difícil d’escapar.

Aquesta és la premissa de Trian-gle, un thriller terrorífic dirigit per Chris Smith (autor de Creep, que va tancar el festival l’any 2004, i que enguany també ens visita amb Black Death) a qui li escau d’allò

més el descriptiu terme anglosaxó mindfucker.

“Volia fer una pel·lícula que deixés en l’espectador una sensació sem-blant a la de Memento –explica Smith–, sense servir-me, però, de ruptures narratives. Triangle té una estructura lineal clàssica; tanma-teix, la història s’enrosca sobre ella mateixa com si fos un remolí”. O un bucle que, lluny de repetir-se de manera neta, va deixant cica-trius en forma de piles de cadàvers idèntics. Aquesta imatge va ser, precisament, el detonant que va empènyer el director a imaginar la resta de la història: “La idea és que ets dins d’un bucle i no pots evi-tar acabar tornant al mateix punt una vegada i una altra. Però què passaria si deixessis petjades en

cada cicle? Quan se’ns va ocórrer aquesta idea, que ens va semblar molt potent, encara no teníem ni personatges ni història. A mesura que m’anava obsessionant amb aquesta idea, la resta d’elements van començar a aparèixer”.

El títol del film ens podria fer pen-sar que som davant d’una altra pel·lícula sobre el triangle de les Bermudes. I, malgrat que aques-ta era la idea inicial, Smith es va anar allunyant a poc a poc del punt de partida encara embrionari: “La qüestió principal era respondre “què és el déjà vu?”. M’agradava pensar que si el triangle de les Bermudes existís, potser seria una mena de fractura en el temps, un déjà vu gegantí. I, tot i que el títol fa referència a aquesta idea, en re-alitat no es tracta d’una pel·lícula sobre el triangle de les Bermudes”.Triangle és, en realitat, un tren-caclosques diabòlic amb un twist final que és falsa moralitat negra digna de La dimensió desconegu-da i un vessant emocional que, com ja passava amb Los cronocrí-menes (pel·lícula amb la qual, per cert, comparteix característiques força significatives, com ara els desplaçaments temporals o la pre-sència d’un misteriós personatge emmascarat), és l’autèntic motor de l’acció. Chris Smith ho resumeix perfectament en una sola frase: “Què passaria si et trobessis dins una pel·lícula de terror i resultés que la persona de la qual intentes fugir ets tu mateix?”.

Reconozcámoslo: cuando vemos a un artista proclamando, gin-tonic en mano, el gran esfuerzo que le supuso la elaboración de su noví-sima metáfora sobre la incomuni-cación en el mundo occidental –que consiste, por ejemplo, en un enorme lienzo vacío a excepción de un punto negro infinitesimal y de dos palotes rojos- la primera pala-bra que nos viene a la cabeza es “cantamañanas”. Pero no generali-cemos, porque hay quien se deja la piel durante el acto creativo. En al-gunos casos, como el que narra 14 Days With Victor, de forma literal.

El origen del filme se encuentra en una escalofriante performance se-mi-clandestina que Ibón Cormen-zana (co-guionista y productor de la película, además de personaje fundamental en el joven cine es-pañol) presenció en Londres y que tenía como clímax la muerte ¿real? de uno de sus participantes. Obse-

sionado desde entonces por aquel suceso, Cormenzana convirtió el suceso en un guión firmado a seis manos junto a Alejo Levis y Román Parrado, confiando la dirección en este último.

Pero 14 Days With Victor no se interesa tanto por la crónica negra como por la exploración de los mo-tivos que pueden llevar a alguien a matar o a dejarse morir en nom-bre de aquello que llamamos arte (una cuestión de fondo que podría convertirse en el leitmotiv de este Sitges, sobrevolando también pe-lículas en apariencia tan distintas como A Serbian Film o The Life and Death of a Porno Gang). Toda la película está imbuida por una desesperada tristeza tan cercana al thriller como al drama psicoló-gico, describiendo con una com-prensión no exenta de dureza las circunstancias vitales de una serie de personajes a los que la vida ha empujado hasta el límite de sus fuerzas: Victor (Fernando Tielve, con quien nos reencontramos diez años después de El Espinazo del Diablo), Martin (Joe Dixon) y Anna (Margo Stilley) forman un triangu-lo emocional unidos por sus res-pectivas tragedias, que intentarán exorcizar por la vía de la catarsis y el sacrificio. Todo ello nos con-ducirá a un desenlace devastador como pocos.

Con la proyección del corto La Mirada Circular


The Red Chapel, el título de este documental gonzo firmado por el periodista y estrella de la televisión danesa Mads Brügger, proviene del nombre de la bizarra compañía teatral formada por él mismo y dos cómicos daneses de procedencia coreana, Jacob Nossel y Simon Jul. El primer bolo internacional de The Red Chapel tendrá lugar, ni más ni menos, que en un teatro de Pyon-gang, la capital de Corea del Norte, donde Nossel y Jul protagonizarán un absurdo vodevil repleto de chistes fáciles, gags sin gracia y olvidables versiones de “Wonderwall” de Oasis.

Hasta aquí la versión oficial, segu-ramente muy parecida a la que les llegó a los responsables del gobier-no coreano que, de forma un tanto aventurada, decidieron dar los visa-dos a Brügger y su troupe para entrar en el país durante dos semanas. Tal

vez, si se hubieran informado acer-ca del trabajo anterior del showman danés (en su serie satírica para TV “Danes for Bush” interpretaba a Da-ne, un neoconservador que viaja por EE.UU. pidiendo votos para Bush), se hubieran dado cuenta de que lo que realmente perseguía Brügger con este documental es, como él mis-mo afirma, “dejar al descubierto la maldad intrínseca de la dictadura de Corea del Norte”.

Para ello, el director despliega un dispositivo basado en el simulacro y la impostura que, a la postre, se evidencia como un mecanismo de doble dirección: sólo Brügger conoce la razón última de su película y utiliza a los cómicos -sobre todo a uno de ellos, Jacob, que es discapacitado -para dejar en evidencia el totalita-rismo del régimen de Kim Jong-Il; a su vez, el gobierno coreano “pone

en escena” e interpreta, para los visitantes, un simulacro de realidad terroríficamente perfecta y pulcra, de niños sonrientes y ciudadanos apacibles que adoran a su Amado Líder. En este sentido, en The Red Chapel nunca sabes quién engaña a quién, aunque lo más posible es que todo sea una enorme mentira: Brüg-gel manipula a Jacob y Simon para conseguir sus propósitos, mientras que Jacob y Simon interpretan, de-lante de los responsables coreanos, el papel de actores que se toman muy en serio el espectáculo que están montando. La mejor actriz de todos es, sin embargo, Mrs. Pak, la impasible “asistente” de los visitan-tes durante su estancia en el país. Sus lágrimas frente a la estatua del padre del Amado Líder, o su afecto maternal por Jacob a escasas horas de conocerlo son tan inquietantes como merecedoras de un premio a la mejor interpretación femenina.

The Red Chapel es un filme político que utiliza, de un modo similar a co-mo lo hacía Sacha Baron Cohen en Borat, la acción directa y el humor co-mo arma arrojadiza. La perplejidad con la que Brügger captura las deli-rantes situaciones provocadas por la obsesión controladora del gobierno coreano emparentan la película con Pyongang, el estupendo cómic de Guy Delisle, que retrata su día a día en la capital coreana desde el humor absurdo y el surrealismo cotidiano. Como dice Brügger: “la comedia es el punto débil de toda dictadura”.

SEVEN CHANCES Prado 20:30

The Red ChapelUN MUNDO PERFECTO

In the WoodsA FLOR DE PELL

NOVES VISIONS – DISCOVERY Prado 18:30

Una excursió a la muntanya sol ser sinònim de comunió amb la natu-ra, de retrobament amb el nostre “jo” més íntim i elemental. Però, estem segurs que això és necessa-riament positiu?

Si més no, aquesta és la pregun-ta que ens fem en veure In the Woods, una pel·lícula d’aparença minúscula, però capaç d’arrosse-gar-nos a profunditats abissals. Als seus responsables els agrada de-finir-la com un film tan elemental “com la terra, l’aigua o el cel”. I diem responsables, en plural, per-què la seva gènesi és fruit de la creació col·lectiva entre director i actors, d’un esperit improvisador que en alguns moments voreja la hipnosi. En definitiva, de la llibertat en el seu estat més pur.

Angelo Frantzis i els seus tres ac-tors es van endinsar al bosc sense guió ni pla de rodatge, equipats amb un equip reduït a la mínima expressió. Per a fer-nos una idea de fins a quin punt la pel·lícula se salta

les convencions d’un rodatge tra-dicional, només cal esmentar que la fascinant textura de la pel·lícula (que a estones sembla un quadre fauvista) es deu al fet que ha estat enregistrada íntegrament amb la funció de vídeo d’una càmera de fotos. Sorprenent decisió que, tal com diu el director, li va permetre enfocar el film d’una manera molt particular: “Així podia acostar-me als cossos i als objectes d’una ma-nera que no hauria aconseguit mai amb una altra càmera. Podia se-guir el desig de fondre’m amb ells. De llepar les pedres i fer l’amor amb la sorra. De fer, en definitiva, un documental sobre els sentits”.

El resultat és una obra imaginativa i inquietant, que podríem arribar a imaginar com una revisió en bai-xa fidelitat de l’Antichrist de Lars von Trier. Una cerimònia pagana de sexe i mort on els tabús es van es-fondrant l’un rere l’altre sota la mi-rada d’un ens invisible que potser, únicament potser, té alguna cosa a veure amb la cabana d’un vermell sagnant que apareix, com sortida d’un malson, en el racó més pro-fund del bosc.


PROGRAMACIÓPROGRAMACIÓAVUI - DILLUNS 11

10:00h. RetiroS.O. Fantàstic Competició Fase 7 *Nicolás Goldbart. Argentina, 2010. Amb Daniel Hendler, Jazmín Stuart, Federico Luppi. 95’.Per fi el cinema argentí arriba a Sitges en forma de comèdia apocalíptica, utilitzant com a base certs fets reals com la recent epidèmia de la grip A, i on les situacions còmiques, absurdes i aterradores conviuen amb total naturalitat. Un anàlisi del comportament humà al límit passat per l’àcid humor argentí.

10:00h. PradoNoves Visions – FiccióA Horrible Way to DieAdam Wingard. EUA, 2010. Amb A. J. Bowen, Amy Seimetz, Joe Swanberg. 85’.

10:30h. AuditoriS.O. Fantàstic Competició The New Daughter (La otra hija)Luis Berdejo. EUA, 2009. Amb Kevin Costner, Ivana Baquero, Samantha Mathis. 107’.

12:00h. RetiroS.O. Fantàstic Panorama CompeticióThe ReefAndrew Traucki. Austràlia, 2010. Amb Damian Walshe-Howling, Zoe Naylor, Adrienne Pickering. 88’.

12:00h. PradoMidnight X-Treme American GrindhouseElijah Drenner. EUA, 2010. Amb Robert Forster, Joe Dante, Fred Williamson. 82’.

12:30h. AuditoriS.O. Fantàstic GalesSuperJames Gunn. EUA, 2010. Amb Rainn Wilson, Ellen Page, Liv Tyler, Kevin Bacon. 96’.James Gunn fa temps que esperava a fer el salt que es mereix en el panorama americà. Format a la Troma de Lloyd Kauffman i capaç d’escriure un dels millors remakes del cinema de terror recent com Amanecer de los muertos, amb Super se centra en la figura d’un heroi sense poders. Una barreja entre El vengador tóxico i Kick-Ass absolutament imprescindible.

13:45h. PradoSitges Clàssics – El temps al cinema Triangle *Christopher Smith. Regne Unit, Austràlia, 2009. Amb Melissa George, Michael Dorman, Rachael Carpani. 99’.

14:15h. RetiroCurts fantàstics a competició IExhaleLoft CircusStrikeRites of Love and MathPlayThe FamiliarThe 3rd Letter

14:30h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióNot Quite Tarantino (curt) + Dream HomePang Ho-cheung. Hong Kong, 2010. Amb Josie Ho, Eason Chan, Derek Tsang. 96’.Per aconseguir la casa dels seus somnis, una dona agafarà les eines i farà córrer la sang. En el marc de l’esclat de la bombolla immobiliària, i amb una contundent incursió en el gore, la cinta esdevé una crítica abrasiva i de macabra elegància que regira alguna cosa més que la consciència.

15:45h. PradoSitges Clàssics – El temps al cinemaDonnie Darko (Director’s Cut) *Richard Kelly. EUA, 2004. Amb Jake Gyllenhaal, Jena Malone, Drew Barrymore. 133’.16:15h. RetiroS.O. Fantàstic Competició Legend of the Fist: The Return of Chen Zhen *Andrew Lau. Hong Kong, Xina, 2010. Amb Donnie Yen, Shu Qi, Anthony Wong. 106’.El cinema de Hong Kong viu una nova època d’esplendor amb una revifada estimulant de produccions d’època i arts marcials. Reactualització de la llegenda en què Chen Zhen es transforma en l’heroi emmascarat del convuls Xangai dels anys vint.

16:30h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióJe t’aime (curt) + Vanishing on 7th StreetBrad Anderson. EUA, 2010. Amb Hayden Christensen, Jacob Latimore, John Leguizamo. 90’.

18:15h. RetiroCasa AsiaOngBak 3 *Tony Jaa i Panna Rittikrai. Tailàndia, 2010. Amb Tony Jaa, Primrata Det-Udom, Chupong Chungpruk. 98’.

18:30h. PradoNoves Visions - DiscoveryIn the WoodsAngelos Frantzis. Grècia, 2010. Amb Katia Goulioni, Iaokovos Kamchis, Nathan Pissoort. 97’.

18:45h. AuditoriS.O.l Fantàstic Panorama Competició InsidiousJames Wan. EUA, 2010. Amb Patrick Wilson, Rose Byrne, Barbara Hershey. 97’.

20:15h. RetiroS.O. Fantàstic Panorama CompeticióThe Reef *Andrew Traucki. Austràlia, 2010. Amb Damian Walshe-Howling, Zoe Naylor, Adrienne Pickering. 88’.

20:30h. PradoSeven ChancesThe Red Chapel *Mads Brügger. Dinamarca, 2009. Amb Jacob Nossell, Simon Jul. 87’.

20:45h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióLa mirada circular (curt) + 14 Days With Victor *Román Parrado. Espanya, 2010. Amb Fernando Tielve, Joe Dixon, Margo Stilley. 89’.

22:30h. RetiroS.O. Fantàstic Competició SecuestradosMiguel Ángel Vivas. Espanya, 2010. Amb Fernando Cayo, Manuela Vellés, Ana Wagener. 85’. Una família adinerada és segrestada per tres encaputxats, però l’agres-sivitat d’un d’ells farà que comenci a córrer la sang. Amb menys de deu plans seqüència en té prou el realitza-dor d’aquesta violenta cinta per agafar l’espectador pel coll fins a ofegar-lo.

22:30h. PradoNoves Visions - FiccióEverything will be fine *Christoffer Boe. Dinamarca, 2010. Amb Jens Albinus, Igor Radosavljevic, Marijana Jankovic. 90’.Un director obsessionat amb el guió del seu nou film obté per accident unes fotos que mostren unes suposades tortures de presos iraquians. Sofisticat com sempre, Boe torna a Sitges amb un thriller psicològic que es mou entre flashbacks, teories conspiratòries i jocs de la ment.

23:00h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióThe New Daughter (La otra hija) * Luis Berdejo. EUA, 2009. Amb Kevin Costner, Ivana Baquero, Samantha Mathis. 107’.

00:30h. PradoSessions Especials The Movie Orgy *Joe Dante. EUA, 1968. Amb Ann-Margret, Ngo Dinh Diem, Dwight D. Eisenhower. 280’.00:45h. RetiroMarató Brutal relax (curt)Helldriver *Yoshihiro Nishimura. Japó, 2010. Amb Eihi Shiina, Asami, Kazuki Namioka. 118’.Mutant Girls Squad *Noboru Iguchi, Yoshihiro Nishimura i Tak Sakaguchi. Japó, 2010. Amb Yumi Sugimoto, Yuko Takayama, Suzuka Morita. 89’.Alien vs Ninja *Seiji Chiba. Japó, 2010. Amb Masanori Mimoto, Shuji Kashiwabara, Donpei Tsuchihira. 81’.

01:00h. AuditoriMarató Vampires 1Sacrifice: A Vampire Tale (curt)Stake LandJim Mickle. EUA, 2010. Amb Kelly McGillis, Danielle Harris, Connor Paolo. 93’.ProwlPatrik Syversen. EUA, 2010. Amb Ruta Gedmintas, Joshua Bowman, Courtney Hope. 81’.SuckRob Stefaniuk. Canadà, 2009. Amb Rob Stefaniuk, Jessica Paré, Paul Anthony. 90’.Just abans d’una gira promocional, la baixista d’una banda de rock es convertirà en vampir. Esplèndida comèdia de vampirs en la que guitarres atronadores i queixals esmolats s’uneixen en un festival on hi ha papers per a artistes de la talla d’Alice Cooper, Moby o Iggy Pop.

15:00 Venga monjas presenta Doctor Beirut / El mago ma-níacoPaulo Morgue. Espanya, 2010.

15:50 No queremos una opor-tunidad… queremos lo que es nuestro Col·loqui amb diferents curtme-tratgistes

16:50 La Oscura Ceremonia – X Aniversario Amb la presència de La Oscura Ceremonia

17:30 Presentació Serie Amazing Mask amb la proyecció de 5 capitols Amb la presència del director Dani Moreno. 30’

18:30 Els Altres Fantàstics Hipnosis. Eugenio Martín. Espanya, 1962. 82’. Amb la presència d’Eugenio Martín

20:00 Premi Brigadoon Paul Naschy – Segon passi Tufty. Control. La verdad sobre la moneda hipnotizadora. St. Christophorus Roadkill. Escape. Por gloria divina. Clemency. Y volveré... 119’

22:30 Japan Madness The Ultimate Battle RoyaleKazufumi Nakahira. Japó, 2010.’93. V.O.S.A.The Revenge Duel in Hell Shinichi Okuda. Japó, 2010.’73. V.O.S.A. Amb la presència de Yoshihiro Nishimura

BRIGADOON

SALA TRAMUNTANA11:00 Taula Rodona: Val del Omar i el seu Tríptico elemental de España.

13:00Masterclass: Tokyo Gore Master


PROGRAMACIÓDEMÀ - DIMARTS 12

10:00h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióThirteen AssassinsTakashi Miike. Japó, 2010. Amb Koji Yakusho, Takayuki Yamada, Yusuke Iseya. 126’.Sense necessitat de cap mena de presentació, Miike torna a Sitges amb un remake del film homònim que va dirigir Eichi Kudo l’any 1963. Rodada amb un classicisme rigorós fins al terç final, que esdevé pur espectacle, el film suma sis als set samurais de Kurosawa.

10:00h. Retiro S.O. Fantàstic Panorama EspecialsZebraman: Attack on Zebra City *Takashi Miike. Japó, 2010. Amb Sho Aikawa, Riisa Naka, Tsuyoshi Abe. 106’.

10:00h. PradoClasses Magistrals Masterclass Joe Dante: Trailers from Hell

12:15h. RetiroCurts d’animació a competició IIWho is Bleeding?Land of the Heads (Au pays des têtes)Love PatateThe Skeleton-Woman (La femme-squelette)Mutant LandScary TherapyThere Are Spirits (Ci sono gli spiriti)Tord and TordStanley PickleA New Life! (Une nouvelle vie!)Le malinconiche pene del gromThe Lost ThingThe Moon BirdZbigniev’s Cupboard

12:15h. PradoSitges ClàssicsSegundo de Chomón * + Taula rodonaExtraordinari programa on es podran veure remasteritzades 31 de les mi-llors peces de Segundo de Chomón, figura fonamental dels primers anys de la història del cine i que va comen-çar la seva trajectòria a Barcelona i la va continuar a París convertint-se en un dels tècnics més importants de la Pathé Frères. Una excepcional mostra del millor cinema primitiu des de 1902 a 1912.

12:30h. AuditoriFocus 3DThe Shock Labyrinth: Extreme *Takashi Shimizu. Japó, 2010. Amb Yuga Yagira, Misako Renbutsu, Ryo Katsuji. 89’.

14:30h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióFile Under Miscellaneous (curt)Black DeathChristopher Smith. Alemanya, 2010. Amb Sean Bean, Eddie Redmayne, Carice Van Houten. 102’.

14:45h. RetiroS.O. Fantàstic CompeticióDream Home *Pang Ho-cheung. Hong Kong, 2010. Amb Josie Ho, Eason Chan, Derek Tsang. 96’.

15:00h. PradoSessions EspecialsMachete Maidens Unleashed! Mark Hartley. Austràlia, 2010. Amb Roger Corman, John Landis, Eddie Ro-mero. 85’.

16:30h. AuditoriS.O. Fantàstic Panorama CompeticióOutrage (Autoreiji)Takeshi Kitano. Japó, 2010. Amb Beat Takeshi, Kippei Shiina, Ryo Kase. 110’.Kitano torna als orígens, al cinema d’acció i a les sagnants històries de yakuzas. Centrant-se en la guerra de poder desfermada a l’interior d’una màfia nipona, amb les seves jaquetes impecables i els seus cotxes negres, Beat Takeshi la lia parda amb una violència més seca que mai.

16:45h. RetiroS.O. Fantàstic CompeticióRare Exports: A Christmas Tale *Jalmari Helander. Finlàndia, Noruega, França, Suècia, 2010. Amb Onni Tom-mila, Jorma Tommila, Per Christian Ellefsen. 80’.

17:00h. PradoNoves Visions - DiscoveryInvisible Eyes *Olivier Cohen. Regne Unit, França, 2009. Amb Pia Mechler, Simon Merrells, Mi-chael Mears. 107’.

18:30h. RetiroS.O. Fantàstic Panorama Especials14 Blades *Daniel Lee. Hong Kong, Xina, Singapur, 2010. Amb Donnie Yen, Vicky Zhao, Kate Tsui. 113’.

18:45h. AuditoriFocus 3DAmphibious 3D *Brian Yuzna. Països Baixos, Indonèsia, 2010. Amb Michael Paré, Janna Fassaert, Monica Sayangbati. 86’.

19:00h. PradoNoves Visions – No FiccióThe People vs. George Lucas *Alexandre O. Philippe. Regne Unit, EUA, 2010. Amb Neil Gaiman, Ray Harryhau-sen, David Brin. 97’.George Lucas, àngel o dimoni? A partir de divertides reconstruccions que al-guns fans han fet de Star Wars i d’entre-vistes amb experts i fanàtics de la saga, el film descriu l’apogeu, la caiguda i la redempció del director nord-americà.

20:30h. AuditoriOficial Fantàstic GalasI Want To Be A Soldier *Christian Molina. Espanya, Itàlia, 2010. Amb Danny Glover, Robert Englund, Cassandra Gava. 88’.

20:45h. RetiroS.O. Fantàstic Panorama CompeticióStake Land *Jim Mickle. EUA, 2010. Amb Kelly McGi-llis, Danielle Harris, Connor Paolo. 93’.

21:00h. PradoSeven ChancesKanikosen *Sabu. Japó, 2009. Amb Ryuhei Matsuda, Hidetoshi Nishijima, Kengo Kora. 120’.

22:30h. AuditoriS.O. Fantàstic GalesVicenta (curt)Super *James Gunn. EUA, 2010. Amb Rainn Wilson, Ellen Page, Liv Tyler, Kevin Ba-con. 96’.James Gunn fa temps que esperava a fer el salt que es mereix en el panorama americà. Format a la Troma de Lloyd Kauffman i capaç d’escriure un dels millors remakes del cinema de terror recent com Amanecer de los muertos, amb Super se centra en la figura d’un heroi sense poders. Una barreja entre El vengador tóxico i Kick-Ass absoluta-ment imprescindible.

22:45h. RetiroS.O. Fantàstic Panorama CompeticióInsidious *James Wan. EUA, 2010. Amb Patrick Wil-son, Rose Byrne, Barbara Hershey. 97’.

23:15h. PradoNoves Visions - FiccióA Horrible Way to Die *Adam Wingard. EUA, 2010. Amb A. J. Bowen, Amy Seimetz, Joe Swanberg. 85’.

00:45h. RetiroMarató Vampires 2To My Mother and Father (curt)La Wikipeli (curt)Higanjima *Kim Tae-gyun. Japó, Corea del Sud, 2010. Amb Hideo Ishiguro, Dai Watanabe, Miori Takimoto. 122’.Suck *Rob Stefaniuk. Canadà, 2009. Amb Rob Stefaniuk, Jessica Paré, Paul Anthony. 90’.Prowl *Patrik Syversen. EUA, 2010. Amb Ruta Gedmintas, Joshua Bowman, Courtney Hope. 81’.

01:00h. AuditoriS.O. Fantàstic Panorama Especials Ahong (curt)Bodyguards and Assassins *Teddy Chen. Hong Kong, Xina, 2009. Amb Donnie Yen, Wang Xueqi, Tony Leung Ka-fai. 138’.

01:00h. PradoJe t’aime (curt)Machete Maidens Unleashed! *Mark Hartley. Austràlia, 2010. Amb Roger Corman, John Landis, Eddie Romero. 85’.

SharktopusDeclan O’Brien. EUA, 2010. Amb Eric Ro-berts, Ralph Garman, Sara Malakul Lane.

BRIGADOON

SALA TRAMUNTANA

15:00 Estrena Brigadoon 20th Century BoysYukihiko Tsutsuni. Japó, 2008. 142’Sorteig de 3 packs entre els assistants

17:45 Masterclass Impartida per David Bracci. Col.labo-rador habitual dins el terreny dels FX als films de Darío Argento

18:45 V, han tornat Presentació de la campanya de TV3

19:30 Presentació TAC (Terror Arreu de Catalunya)

20:30 Mick Garris SpecialQuicksilver Highway EE.UU. 1997, 90’Post MortemPrograma d’entrevistes amb Wes Craven i John Carpenter. 30’. V.O. Amb la presència de Mick Garris.

22:45 Brigadoon – Mondo Maca-bro Rojo sangre. 10 años a puro gé-nero. Elian Aguilar. Argentina, 2010. 90’

00:00 Asian Trash Cinema Heroine Cruel StoryHizen Kisuke. Japó, 2010. 88’. V.O.

* Últim passi

12:00Trobada amb Julie i Roger Corman

13:00La sang més fresca del nou cinema de terror nord-americà: Brad Ander-son, Courtney Solomon, James Wan i Jim Mickle

17:00Tweet Peli: Roger Gual, Àngel Llàcer, David Matamoros, Abel Folk & Joan Riedweg

EL DIARI DEL FESTIVAL

Coordinació:Ricardo ReparazVioleta KovascicsRedacció:María Adell, Tonio L. AlarcónGerard Casau, Covadonga G. Lahera, Violeta KovacsicsDisseny:Estudio Fénix(Juan Carlos GómezMarta RieraFrancisco Valenciano)Fotògrafs:Miguel Ángel ChazoJesús ParísCorrector:Xavier VivesVoluntària:Patricia Salvatierra

dilluns 11 d’octubre de 2010 · número 5 · donnie darko pàg. 09 la otra hija pàg. 07 vnishina...

Documents