dilluns 10 d’octubre de 2011 · número 5 · dilluns 10 d’octubre de 2011 · número 5 pàg. 04...

www . s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c om

Dilluns 10 d’octubre de 2011 · Número 5

Pàg. 04BELLFLOWER

Pàg. 05THE YELLOW SEA

Pàg. 06TRABALHAR CANSA

Pàg. 07THE TURIN HORSE

DILLUNS 10

RETIRO00:45 h

.

2DIARI DEL FESTIVAL

Dilluns 10 octubre 2011

INFO TICKETENTRADES (IVA inclòs)8€: Secció Oficial Fantàstic a competició, Secció Oficial Fantàstic Panorama, SitgesFamily, Secció Oficial Noves Visions, Secció Anima’t, Secció Seven Chances, sessions especials 6€: Secció retrospectiva i homenatges (Sitges Clàssics). Menors de 14 anys per a la secció SitgesFamily 7€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC Curts i sessió SOFP Curts 10€: Maratons, programa doble i sessions en 3D 12€: Maratons del 16 d’octubre, gala d’inauguració i gala de cloenda 4€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)

ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)Abonament Matinée: 99€Vàlid per a accedir a les sessions de l’Auditori, durant tot el festival, en la franja de les 8:30h - 10h - 12h - 15h (no inclou les sessions en 3D ni les maratons del 16 d’octubre). El pots comprar fins al 6 d’octubre, només a través de ServiCaixa. Butaca VIP: 290€La manera més còmoda de no perdre’t cap pel·lícula des de la teva butaca preferent. Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs gaudir de totes les sessions de l’Auditori durant tots els dies del festival, incloent-hi la inauguració, la cloenda i la marató de l’últim dia*. La pots comprar fins al 6 d’octubre, només a través de ServiCaixa. Localitat Numerada (LN)Les sessions de tarda, vespre i nit de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per 2€ més, no hauràs de córrer per a aconseguir una bona localització.

ABONAMENTS FANTÀSTICS**Descompte 20: compra 20 entrades per a 20 sessions diferents i t’aplicarem un descompte del 20%. Abonament de 10 entrades: compra 10 entrades per a 10 sessions diferents i t’aplicarem un descompte del 10%. Aquests Abonaments Fantàstics es podran adquirir a través del Call Center de ServiCaixa (902 33 22 11) i a les taquilles.

VENDA D’ENTRADES PER A GRUPSa través de www.servicaixa.com

CARNETS AMB DESCOMPTE**20% de descompte en la compra d’entrades per als joves LKXA i MultiEstrella limitat al 5% de l’aforament de cada sessió. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Club ServiCaixa, Carnet de Biblioteques CBB, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Asia, Club FNAC Oci i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga Desigual, majors de 65 anys, Club TR3SC, Club UOC i RACC Master.

Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de mostrar el DNI i el seu carnet de descompte a l’accés a les sales i a les taquilles. Es podran adquirir una entrada per carnet amb descompte, excepte els socis del TRESC que podran adquirir-ne dues. * Els titulars de la Butaca Vip podran accedir a les maratons del 16 d’octubre amb seient lliure (no seran numerades). ** Excepcions dels Abonaments Fantàstics i dels carnets amb descompte: no aplicables a les gales d’inauguració i cloenda, les maratons del 16 d’octubre, Abonament Matinée, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA D’ENTRADESLes entrades les podràs comprar a través de tots els canals de venda anticipada de ServiCaixa:· Internet (www.servicaixa.com) · Caixers de ServiCaixa · Call Center (902 33 22 11)

Del 6 al 16 d’octubre també es podran adquirir les entrades per a tots els dies i espais a les taquilles situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ramon Dalmau, s/n) i a les taquilles situades a l’Edifici Miramar (c/ Fonollar, s/n) de Sitges.

Comissions: Entrades: Internet, caixers i mòbils: 0,9€. Call Center: 1,5€. Abonaments: Matinée: 10€. Butaca VIP: 20€. Fantàstic de 20 entrades: 10€. Fantàstic de 10 entrades: 5€. Per entrada o abonament en tots els casos. IVA inclòs.

RECOLLIDA D’ENTRADES:

Imprimeix les teves entrades per a tots els dies a qualsevol dels caixers de la xarxa ServiCaixa i també als terminals situats al costat de les taquilles de l’Hotel Meliá i Edifici Miramar durant el festival.

Caixers de ServiCaixa més propers a Sitges: Carrer Major, 18 / Camí de la Fita, 1 / Av. Sofia, 8 / Carrer Parellades, 16 / Centre Comercial Oasi, 20-23 / Carrer Sant Honorat, 32

Recorda recollir l’entrada per al teu Abonament Matinée i Butaca VIP a ServiCaixa i bescanvia’l a la finestreta de recollida d’abonaments situada al costat de les taquilles de l’Hotel Meliá.

TAQUILLES DEL FESTIVAL

Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a: Taquilla Hotel Meliá (Sala Tramuntana). Del 6 al 16 d’octubre C/ Ramon Dalmau, s/n Horari: Des de les 9.00 h i fins a l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana. Taquilla Edifici Miramar. Del 6 al 16 d’octubre C/ Fonollar, s/n Horari: Des de les 9.00 h i fins a l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado.

Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9.00 h en qualsevol dels espais només es podran adquirir anticipadament.

Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i amb targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. És prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.

Es recomana que consulteu la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades.

Per a més informació consulteu la web www.sitgesfilmfestival.com

Punts d’informació del festival: · Hotel Melià (Sala Tramuntana) · Edifici Miramar · Oficina de Turisme (estació)

INFO TRANSPORTSEl Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. I els possibles canvis en les projeccions del festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports:TREN*

Consulteu tots els horaris, parades i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat o bé al 900 41 00 41.TREN FANTÀSTIC!Del 6 al 16 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona (Sants) Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.

Preu del bitllet: 3.15€ (aquest trajecte)Vàlids els abonaments de RENFE i ATM. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es veurà modificada.

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbúsConsulteu tots els horaris, parades i preus: 938 937 511 / www.monbus.catBUS URBÀ DE SITGESVallpineda, Terramar i Llevantina. Consulteu tots els horaris, parades i preus: Transports Comtal: 902 302 025

EL DIARI DEL FESTIVAL

COORDINACIóVioleta Kovacsics

REDACCIóGerard Casau, Toni Junyent, Natalia Marín, Àlex Vicente

MAqUETACIó Juan Carlos Gómez, Stalyn Salazar, Francisco Valenciano (Estudio Fénix)

FOTòGRAFSMiguel Ángel Chazo, Jesús Paris

IL·LUSTRACIó Guillem Dols

VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra

3DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 10 octubre 2011

Michel Ocelot, director de Les Contes de la nuit, al jardí del Meliá Jaume Balagueró amb la Màquina del Temps

L’equip de VerboTony Ching Siu-tung, director de The Sorcerer and the White Snake

La presentació d’Amanecidos al cinema Prado Gareth Maxwell Roberts, director de The Mortician, i el seu productor executiu

4DIARI DEL FESTIVAL


Nick Hornby va batejar un dels seus darrers llibres amb el nom de “Tot per una noia”, títol que escauria d’allò més a Bellflower. I és que la mitologia del sorprenent debut d’Evan Glodell (qui, a més de dirigir i coescriure el film, tam-bé n’interpreta el protagonista) es podria resumir en aquesta frase d’aparença bàsica, però immensa-ment poderosa. Woodrow i Aiden són dos amics obsessionats amb Mad Max, pel·lícula que han agafat com a guia espiritual i que els ha inspirat a construir armes i a per-sonalitzar vehicles mentre somien a construir un cotxe que escupi foc i els converteixi en els amos de la carretera en el supòsit d’una hecatombe nuclear.Una nit, Woodrow coneix una noia, i s’embarquen en un viatge per carretera creuant mig país.

Ell se n’enamora gairebé a l’ins-tant, malgrat que ella l’adverteix que li portarà problemes. I, com sol passar en aquests casos, la història acabarà com el rosari de l’aurora. Destrossat, Woodrow descobrirà que els bocins d’un cor trencat poden desencadenar la fi del món.Bellflower és una de les pel·lícules més inclassificables de la tempo-rada. En la seva mixtura genèri-ca conviuen la comèdia romàntica d’inequívoc alè indie i el cinema de companyonatge masculí, i tot de-semboca en un clímax polèmic i al-lucinogen en què la rancúnia, l’odi i la sobredosi de testosterona cre-en una barreja explosiva que va deixar sense paraules els espec-tadors de Sundance i de tots els festivals on s’ha projectat. Fanta-

sia misògina o confessió descar-nada i gens complaent de com els homes interioritzen el final d’una relació? Glodell deixa obert el de-bat perquè cada espectador tregui les seves pròpies conclusions.Un altre dels aspectes més inte-ressants de Bellflower és la seva insòlita declinació de la filosofia mumblecore. Aquest corrent fílmic del novíssim cinema nord-americà ha aprofitat l’auge del digital per a fer pel·lícules que esborren els límits entre cinema amateur i pro-fessional i que posen en primer pla la seva pertinença a una ge-neració, la que ara es troba entre els vint i trenta anys. No és es-trany, doncs, que alguns ja hagin comparat l’opera prima de Glodell amb un film manifest tan impor-tant com El club de la lucha.

S. O. F. COMPETICIóRETIRO 20:30

THE MORTICIAN

Podría suceder en Harlem o en cualquier gueto de Los An-geles, pero The Mortician trans-curre en una Nueva Orleans que se cae a pedazos. Es de dominio público que la ciudad pasa por su peor momento, afectada por la catástrofe natural de 2005 y acabada de rematar por la irrup-ción de la crisis económica. Los pobres viven hacinados entre las ruinas, mientras los respon-sables políticos se desentienden completamente de sus adminis-trados. Este paisaje arrasado es el hábi-tat del personaje que da título al filme, empleado en una morgue y taxidermista en sus horas libres. Un hombre vestido como un ta-húr de los años treinta y que se distingue por un comportamiento limítrofe con el autismo, todavía marcado por un trauma infantil provocado por el abandono de su madre adorada. No hace falta ser Freud para deducir que el gesto de su progenitora le ha condena-do a vivir con severas disfuncio-nes afectivas. Su único contacto táctil, además del roce con la piel tersa de cadáveres en pleno es-tado de descomposición y de los roedores muertos a los que dise-ca cuando hace horas extra, son las célebres prostitutas que ani-man las noches de Louisiana. La

llegada al depósito de una mujer con un extraño tatuaje, a quien vio cómo asesinaban y tiraban al agua días atrás, será el punto de partida de un viaje por los bajos fondos de la ciudad, durante el que conocerá a un niño perdido en la vida con el que sellará un extraño pacto de entreayuda du-rante su descenso conjunto a los infiernos.El británico Gareth Maxwell Ro-berts, que había llamado la aten-ción hace unos años en el cir-cuito festivalero con un debut titulado Kill Kill Faster Faster, dirige una película a medio ca-mino entre el noir y el drama psicológico, bañada por la luz del fluorescente y protagonizada por un sorprendente Method Man, integrante de los legendarios Wu Tang Clan, que ya había proba-do suerte con la interpretación en las series The Wire y Oz. A su lado, en una fugaz aparición, observamos a un Edward Fur-long para quien los tiempos de Terminator 2 y American History X ya suponen, prácticamente, el recuerdo de una lejana infancia.

S. O. F. COMPETICIóAUDITORI 13:45

BELLFLOWER


S. O. F. PANORAMAAUDITORI 18:00

THE MOTH DIARIES

El instituto puede ser un lugar aterrador, sin necesidad de que haya vampiros de por medio. Eso es lo que se desprende de los dia-rios de Rebecca, la protagonista del nuevo filme de Mary Harron, que vuelve a estar presente en Sitges tras inaugurar el festival en el 2000 con la adaptación de Ameri-can Psycho, la brutal novela de Bret Easton Ellis. Justo cuando Rebecca está empezando a superar el suici-dio de su padre, que ocurrió siendo ella niña, una nueva y sospecho-samente pálida alumna, Ernessa, entrará en su vida para ponerla patas arriba. Aunque, hoy en día, la referencia obvia por lo que respecta a los dramas vampíricos teen sería la saga de Crepúsculo, la directora de Yo disparé a Andy Warhol opta por un tratamiento sutil y ambiguo que pone el acento en el vampiris-mo como metáfora de las traumas más propiamente adolescentes. De hecho, The Moth Diaries adapta la exitosa novela homónima de Rachel Klein, publicada en 2002, anterior a la primera entrega de Crepúsculo.Como en los mejores episodios de Buffy, la cazavampiros, pero susti-tuyendo en parte el acento cómico y ácido por una atmósfera de mis-terioso gótico high-school, Harron nos sumerge en un laberinto de asesinatos e incertidumbres que se vuelve más inquietante a medida que el círculo va estrechándose, sin que lleguemos a tener claro si nos enfrentamos a una vampira sedien-ta de sangre o a los delirios de la confundida protagonista. The Moth Diaries es un regreso en toda regla a aquellos años en los que, a partir de Scream, el cine estadounidense recuperó el interés por mezclar los institutos o universidades y el gé-nero fantástico, brindándonos una ingente cantidad de productos a menudo denostados por la llamada crítica seria, pero que no acostum-braban a decepcionar en lo que a diversión respecta.

S.O.F PANORAMA-CASA ASIARETIRO 11:00

SMUGGLER Para aquellos que no estén

muy familiarizados con el inglés, vaya por delante que cuando ha-blamos de un smuggler estamos refiriéndonos a un contrabandista,

alguien que se dedica a traficar con algo fuera de la ley. El hé-roe de nuestra historia, Ryosuke Kinuta, es un joven actor fraca-sado con grandes problemas mo-netarios debido a su adicción al pachinko (un juego de azar ge-nuinamente japonés que podría-mos comparar con nuestro bingo o las tragaperras de toda la vida), lo que le lleva a endeudarse con un prestamista un tanto peculiar. Este le arregla un trato para que, como parte de su pago, realice al-gunos trabajos “especiales” para unas pandillas locales. La labor en cuestión consiste en transportar y hacer desaparecer los cadáve-res resultados de las diversas pe-leas que tienen lugar entre ban-das de yakuza. El lío estará servi-do cuando Kinuta se vea envuelto en una serie de persecuciones por parte de asesinos enloquecidos que buscan venganza a cualquier precio.Quizás el nombre de Katsuhito Is-hii no os suene demasiado, pero la cosa cambia si decimos que fue el encargado de dirigir aquella cele-brada secuencia de animación que tenía lugar en Kill Bill: volumen 1, de Quentin Tarantino. Los aman-tes del cine oriental recordarán con cariño otro de sus trabajos, The Taste of Tea, la historia de una familia bastante disfuncional que se alzó con el Premio Orient Express en Sitges’04.Y por si aún no están convenci-dos de que Smuggler merece ser vista, añadiremos que el elenco actoral que participa en el filme es espectacular. Empezando por Satoshi Tsumabuki, actor visto en filmes como Dororo de Akihiko Shiota y líder de la famosa banda japonesa Baking Lite, secundado por intérpretes de la talla de Ma-sanobu Andô. En definitiva, una propuesta muy atractiva que no debe pasar desapercibida para el buen cinéfilo.

CineAsiawww.cineasia.net

NOVES VISIONS-FICCIóPRADO 13:45

THE ISLAND A l’inici d’aquest desconcer-

tant drama romàntic que amaga dues pel·lícules en una, Alejan-dro Jodorowsky fa una tirada de tarot a Daneel, el protagonista, i la primera carta que es desco-breix és “el boig”. No serà fins al tram final de The Island que la intervenció de Jodorowsky co-brarà sentit d’una manera ines-perada i molt especial, conduint la pel·lícula cap a un desenllaç

ambigu que ens farà preguntar-nos si estàvem veient un drama amb elements de misteri o una comèdia absurda. El búlgar Kamen Kalev parteix de les tensions latents en la pa-rella que formen Daneel (Thure Lindhart) i Sophie (Laetitia Cas-ta) per a donar forma a una pel·lícula de rampells i contras-tos. L’embruix d’un paratge iso-lat, l’illa que dóna títol al film, farà aflorar inseguretats i vells traumes, sobretot en Daneel, que començarà a perdre el nord i a veure coses estranyes. En aquest primer tram, The Island juga a ser un d’aquests thrillers en què el misteri, més que no pas en allò que passa, està en el que pensen els personatges. Gradualment, Sophie i Daneel es distancien i ell veu com la seva identitat va esmicolant-se men-tre tot al seu voltant es va tor-nant més difús. Serà aleshores quan el director optarà per un camí de no-retorn cap a situaci-ons cada vegada més enrarides, amb flirteigs surrealistes, fins a canviar radicalment d’escenari en un tram final que agafarà tothom per sorpresa, fins i tot la mateixa Sophie... The Island és una pel·lícula sobre la vida entesa com un frau; sobre les ficcions que construïm per als altres i, cosa encara més inqui-etant, per a nosaltres mateixos. “Un dia vaig conèixer una dona

que deia ser seixanta-quatre persones diferents, i cap de les seixanta-quatre era ella”, diu un camperol, en un moment del film, a Daneel. I tu, quantes per-sones ets?

NOVES VISIONS-FICCIóPRADO 22:15

VAMPIRE Eclipsats pel boom del ci-

nema de zombis, els relats de vampirs semblen resumir-se en grans èxits com ara la sèrie True Blood i la saga Crepuscle. Sota la capa d’aquests productes de factura acurada, s’amaguen pel-lícules independents que donen la volta a la vistositat del cine-ma de vampirs. Dirigida pel sem-pre elegant Shunji Iwai (premi Orient Express a Sitges amb All

About Lilly Chou-Chou, 2001), Vampire retrata un home que beu sang d’una manera absolu-tament rudimentària. Professor i devot que té cura de la seva mare, prostrada en una cadira de rodes (i interpretada per un dels caps visibles del cinema in-die com és Amanda Plummer), el protagonista té una vida paral·lela d’allò més particular: a través d’Internet, segueix jo-ves que volen posar fi a la seva existència, els acompanya en els seus últims moments fent de mestre de cerimònies i després es dedica a drenar-los la sang per així poder-se-la beure.A Vampire ja no som en el ter-reny del sumptuós comte Drà-cula; de les capes; del blanc, el vermell i el negre; i de les denta-dures esmolades. Aquí, la imat-ge té el toc del digital, l’acció transcorre amb parsimònia i les diatribes dels personatges tenen a veure amb la solitud urbani-ta i contemporània. La primera aventura nord-americana d’Iwai no abandona la inventiva i la lli-bertat narrativa tan pròpies del cinema japonès: imatges líriques com ara la d’una dona volant gràcies a un sistema de globus són el pal de paller d’una cinta que es mou entre els silencis i un mal rotllo universal.Iwai reinventa els relats de vam-pirs i alhora revitalitza el sen-tir d’un cinema independent que

Prepareu-vos, que arriba una de les sorpreses del darrer Festi-val de Canes, on The Yellow Sea, tot i ser projectada a la secció paral·lela Un Certain Regard, va acaparar més atenció i elogis que bona part dels films que op-taven a la Palma d’Or. El seu director, Na Hong-jin, ja va des-tacar amb la seva opera prima, The Chaser (guanyadora del pre-mi Orient Express a Sitges’08), fins al punt de cridar l’atenció de Hollywood. A la totpoderosa 20th Century Fox només li va caldre llegir la sinopsi de la seva nova pel·lícula per a invertir-hi, reservant-se, a més, l’opció de produir un remake-seqüela als Estats Units que dirigiria el ma-teix Na Hong-jin.The Yellow Sea explica la tra-gèdia d’un home no tan ridícul, Gu-nam, un coreà emigrat a la

Xina que malviu fent de taxis-ta. Fa sis mesos que la seva dona va tornar a Corea del Sud a buscar feina i, de llavors ençà, Gu-nam no n’ha tornat a tenir notícia. Ell espera pacientment i intenta guanyar uns calés ex-tra jugant al mah-jong... sense gaire sort. Ofegat pels deutes i sense cap perspectiva de futur, Gu-nam accepta l’encàrrec que li proposa el temible Myun-ga: creuar el mar Groc clandestina-ment, tornar a Corea i matar una persona. D’aquesta manera, eixugarà els seus deutes i tindrà l’oportunitat de retrobar-se amb la seva muller. Un cop allà, però, Gu-nam no té manera de con-tactar amb ella, i el “treballet” se li complicarà fins a convertir-se en l’home més buscat per la policia i la màfia, tant de Corea com de la Xina.

Saludada ja com un dels títols més importants del thriller con-temporani, The Yellow Sea co-mença amb un ritme pausat i va guanyant intensitat a poc a poc a mesura que el seu prota-gonista deixa de ser un individu anònim per a esdevenir, contra la seva voluntat, un antiheroi. L’admirable ús del digital, molt proper al de Michael Mann en pel·lícules com ara Collateral o Corrupció a Miami, permet cre-ar a Na Hong-jin algunes de les seqüències d’acció més brillants i físiques (i doloroses: aquí les pistoles cedeixen el protagonis-me a bestials batalles campals amb ganivets i destrals) vistes en els darrers anys. Així, no ens queda cap dubte que aquesta pel·lícula torrencial i profunda marcarà el camí a seguir pel gè-nere en el futur.

S. O. F. COMPETICIóAUDITORI 08:30, 22:45

THE YELLOW SEA

6DIARI DEL FESTIVAL


aquí té tota la raó de ser: ell sig-na el guió, filma, fotografia, mun-ta… Ho fa tot en una pel·lícula que tracta de l’estranyesa d’un ésser especial en un context de profunda quotidianitat.

NOVES VISIONS-DARK FICCIóPRADO 16:00

KILL ME PLEASE

Morir, sí, però no de qualsevol manera. En un entorn sa i agra-dable, permetent-te certs caprit-xos, després de passar uns dies idíl·lics, menjant bé i descansant. T’ho pots repensar, pots reincor-porar-te a la vida. Però si con-tinues decidit, cap problema. No-saltres et proporcionem el verí i ens encarreguem de tot. Aques-

ta, si fa no fa, és la idea del Dr. Kruger, director del que podríem anomenar un establiment de mort assistida, un hotel on vas perquè et matin voluntàriament. En algun lloc indeterminat al cor de Bèlgica. Filmada en un blanc i negre fred, auster, impersonal, a es-tones gairebé documental, Kill Me Please és una esfereïdora i en alguns moments hilarant co-mèdia negra sobre l’eutanàsia. El director, Olías Barco, ens in-trodueix un grapat d’aspirants a suïcida, una colla de llunàtics estavellats que podrien viure perfectament en els marges d’algun manual barat de psico-

anàlisi o en els guions descar-tats de l’època en què Woody Allen tenia somnis no sempre humits amb Kierkegaard i altres teòrics del pessimisme existen-cial. Perquè, a l’hora de la ve-ritat, els desitjos suïcides dels personatges de la pel·lícula són més ficticis que cap altra cosa: tot i que se suposa que han de morir, continuen sent uns mani-àtics egòlatres, gens disposats a cedir un pam de terreny ni a adaptar-se al més mínim incon-venient que pugui sorgir en la seva estada. Inconvenients com el que sorgeix en la mitja hora final de la pel·lícula, que, de cop i volta, es converteix en una mena de film d’acció.Kill Me Please s’atreveix amb el tabú de la mort, col·locant-se en una posició indeterminada i fu-gint de sermons o classes pràc-tiques d’un bàndol o un altre. Atenció, també, a la presència de Benoît Polveoorde, el prota-gonista de la mare de les comè-dies negres belgues, Va succeir a prop de casa teva.

NOVES VISONS–DARK FICCIóPRADO 20:00

MEAT Hay oficios que con el cine

han mutado para siempre y se han instalado en el colecti-vo imaginario como profesiones propias de psicópatas y dege-nerados. Así, los taxistas ya no son lo mismo desde Taxi Driver (gracias a Martin Scorsese), el dentista hace todavía menos gracia desde La pequeña tienda

de los horrores (Roger Corman) y ya no volveremos a mirar con los mismos ojos a nuestro por-tero después de ver Mientras duermes (Jaume Balagueró). El carnicero va, por razones obvias, ligado irremisiblemente al género de terror. Cuchillo en mano, su historia nos ha dejado algunos dementes inolvidables: el trau-matizado protagonista de El car-nicero de Claude Chabrol, el in-mundo existencialista de Gaspar Noé (Seul contre tous y Carne) o el guiñolesco creado por Jeunet y Caro para Delicatessen.Parece que la carnicería es lugar ideal para desarrollar perturba-doras historias en las que ceder a los más bajos instintos y pul-siones sexuales. Meat, segunda película softcore de la pareja ho-landesa Maartje Seyferth y Victor Nieuwenhuijs, es la tétrica des-cripción de un maduro carnicero erotómano que da rienda suelta junto a su bella ayudante, entre animales muertos y litros de san-gre, a las fantasías eróticas más desquiciadas. En paralelo a este desenfreno, la investigación po-licial de la muerte del carnicero que abrirá una trama metafísico-existencial propia del Lynch de Carretera perdida. La desasose-gante puesta en escena bebe de las obras más barrocas de Gree-naway y Ferreri; la atmósfera, enrarecida y asfixiante juega con “la estética de la depresión” que tanto nos recuerda al cine cen-troeuropeo más perturbado: las pesadillas de Aleksei Balabanov o los inquietantes trabajos de Györ-gy Pálfi, dos directores que han pasado con éxito por el Festival. Para los amantes de los placeres de la carne.

El público de Sitges tiene una cita con el terror y la reflexión social con esta atípica historia de ciencia ficción que toma como te-lón de fondo la crisis económica. En la pasada edición del Sitges’10 pudimos disfrutar de un film en las antípodas de Trabalhar cansa con la que, sin embargo, compar-tía escenario. Nos referimos a Dream Home (Pang Ho-cheung), artefacto gore al servicio de una trama que, con originalidad, com-binaba explotación urbanística, burbuja inmobiliaria y litros y li-tros de sangre. La opera prima del tándem formado por la pareja brasileña Marco Dutra y Juliana Rojas, trabaja este subgénero cada vez más explotado y nos presentan una historia mínima, una modesta narración extraor-dinaria que causó sensación en el pasado Cannes.Un film que perturba, aún tiempo después de su visionado, gracias al gran hallazgo de sus directo-res, más preocupados por dar con el tono adecuado que por hacer gala de una realización vir-tuosa, que no es más que crear una atmósfera perfecta extraída de los relatos de Julio Cortázar

y Raymond Carver, dos genios de la literatura que sabían, me-jor que nadie, que no hay nada más terrorífico que lo cotidiano y nada más desasosegante que la realidad. Trabalhar cansa narra un momento muy concreto de la vida de Helena, ama de casa que decide abrir un pequeño comer-cio, y de Otavio, su marido, quien acaba de perder su empleo. El crescendo de tensión en la des-compensada pareja, discurre en paralelo a los extraños sucesos que tendrán lugar en el estableci-miento. Como en “Casa tomada” de Cortázar, un enemigo invisible al otro lado de la pared irá expul-sando al matrimonio de la tienda y, poco a poco, de sus vidas.

Una reflexión sobre la defor-mación de la condición huma-na y sobre los monstruos que la crisis está generando. Una crítica a esas nuevas dinámi-cas de trabajo y cuestionables políticas de empresa que nos embrutecen y animalizan. Un intento más de responder a la vieja pregunta de si es el hom-bre un lobo para el hombre. Temas que recogen no pocas películas del festival –que tam-bién podremos ver en Sección Oficial– como Carré Blanc (a cargo de Jean-Baptiste Lèo-netti), una original distopia que medita sobre la prematura ani-quilación de la conciencia y del espíritu social.


TRABALHAR CANSA


ANIMA’TRETIRO 16:00

OSAMU TEzUKA’S BUDDHA – THE GREAT DEPARTURE

L’obra mestra de la història del manga arriba per fi al cinema. Entre la publicació del monumen-tal volum d’Osamu Tezuka i la materialització d’aquesta traduc-ció cinematogràfica han transcor-regut gairebé quatre dècades. Un retard que podria semblar inex-plicable, si no fos per la dificultat de condensar un còmic de tretze volums, convertit en un autèntic fenomen sociològic al Japó durant els anys setanta, en una pel·lícula de metratge raonable. El valent que ha aconseguit respondre al repte es diu Kozo Morishita, for-mat com a productor i director de sèries com Captain Future i Los caballeros del Zodiaco. El veterà Morishita, amb la complicitat dels totpoderosos estudis Tezuka, ha planejat una trilogia que avui de-sembarca a Sitges amb el primer dels tres lliuraments previstos per als pròxims cinc anys.La pel·lícula se centra en els pri-mers volums del manga de Tezuka, que narren els anys de formació de Siddharta Gautama, príncep del regne indi de Shakjya i fundador de la religió budista. Siddharta, il-luminat per la injustícia social que es reprodueix a tots els racons del seu regne, decideix acceptar el seu destí de rei i canviar el rumb del seu país a través de l’espirituali-tat. Igual que el còmic de Tezuka, que Morishita adapta amb una fi-delitat digna d’un fonamentalista, la pel·lícula aconsegueix alternar la Història en majúscules i en mi-núscules amb rigor i agilitat: la vida de l’home i l’existència del líder religiós, els petits gestos i la transcendència històrica. Aquest Buda cinematogràfic no desme-reix gens l’original. De segur que

Tezuka, desaparegut l’any 1989 després d’haver signat 700 obres, 150.000 pàgines i una seixante-na de pel·lícules, donaria a aques-ta reencarnació cinematogràfica el seu vist-i-plau. Com a mínim.

SEVEN CHANCESPRADO 18:15

BARBE BLEUE

Nuevas estrategias, idénticos planes los de Catherine Breillat, que, a lo largo de su carrera como guio-nista, novelista y cineasta ha hecho bandera de un combativo feminis-mo. No tendremos en Sitges a la iconoclasta provocadora que firmó la polémica Romance, pero sí a una cineasta y narradora en plena for-ma y que no ha olvidado sus con-vicciones. Barbe bleue, su penúltima película, es en realidad un encargo para la televisión francesa, recupe-ra el cuento clásico de Perrault que, en sus manos, deviene una fanta-sía serena pero perversa, contagia-da por un atmosférico sentido del misterio. Alternando la fábula es-trictamente dicha con una segunda línea narrativa en la que una niña (alter ego de la propia directora) se lo cuenta a su hermana, en un tono cálido, casi humorístico, la heroína del Barbe bleue de Breillat es una joven despierta que no tiene la más mínima intención de creerse ni lo que dicen los otros del supuesto ogro ni lo que dice o pretende el mismo Barba Azul.La película de Breillat discurre tran-quila, elegante y cristalina, mayor-mente diurna, como si no tuviera

nada que esconder. Pero su ino-cencia es tan sólo aparente; este cuento de hadas esconde grietas que no se ven pero se perciben, y nos adentrará también en las grietas que conlleva todo paso de la adolescencia a la madurez. Una madurez que coincidirá con el des-cubrimiento del horror: de todas las imágenes enrarecidas de Barbe bleue la más perturbadora, aunque ya nos la imaginemos, es aquella en la que la joven esposa descubre

la habitación del mal, la que oculta el secreto de Barba Azul. Catheri-ne Breillat nos invita a ser niños despiertos con esta fábula oscura y hermosa sobre la intuición feme-nina y los beneficios de ser curioso.Y si os quedáis atrapados en el extraño universo de cuento que nos plantea Breillat, mañana, en el Prado, podrá verse La Belle en-dormie, el otro cuento de Perrault que la cineasta francesa ha adap-tado para el canal Arte.

Y se hizo la luz. Después de una breve narración sobre fondo negro, un relato tan iró-nico como acongojante; vemos el primer plano de un caballo, luchando contra el viento para arrastrar un viejo carro. No nos engañemos, más allá de lo hip-nótico de la imagen, el plano supone toda una declaración de intenciones: el animal resume el ánimo de The Turin Horse, una película de pocos elementos y hondo calado filosófico. Como el Bartleby de Herman Melville, el caballo en cuestión ha deci-dido no moverse más, siguien-do la máxima del “preferiría no hacerlo”. Esta extraña decisión no es más que el pistoletazo de salida para un relato apocalíp-tico parco en elementos. El di-rector, el húngaro Béla Tarr, tan sólo precisa de un padre y de

su hija, aislados en su casa, en medio del campo, con ese caba-llo que ya no se quiere mover.The Turin Horse describe la ru-tina familiar a lo largo de seis días: la hija se levanta, saca agua del pozo, ayuda al padre a vestirse, comen patata hervida y miran por la ventana. No hay grandes acontecimientos, tan solo dos extrañas visitas, que nos ponen sobre aviso de que algo terrible se cuece más allá de los gestos rutinarios de los dos protagonistas.Resulta curioso, pero pese a sus elementos mínimos, no podemos hablar de una película pequeña. The Turin Horse es un filme mo-numental, una de las visiones más personales, bellas y desa-zonadoras que ha dado el gé-nero reciente; una película que va de lo cotidiano a lo universal, dispuesta a sentar cátedra sin pretensiones. Y que supone la

despedida de la dirección de Béla Tarr, cineasta que siempre ha flirteado, de manera ciertamente sutil, con el fantástico. Director fundamental del cine contempo-ráneo –con sus largos recorridos en steadycam ha influido, entre otros, a Gus Van Sant–, Tarr ha filmado películas como Sátán-tangó, en la que los restos de la Hungría comunista afloraban en una atmósfera tan desolada como la del Apocalipsis de The Turin Horse; o The Werckmeister Harmonies, en la que la llega-da de una monstruosa ballena (el caballo no es el único animal que asoma las orejas en el cine de Tarr) trastoca el orden de un pequeño pueblo.Tarr pone el broche de oro a su carrera: lo hace con un filme de carácter apocalíptico. Es el pun-to final de la obra de uno de los grandes. Es la avanzadilla del fin del mundo.


THE TURIN HORSE

8DIARI DEL FESTIVAL


L’amor, aquesta paraula ma-leïda –alguns en diuen senti-ment, d’altres pensen que és una malaltia– no solament genera pel·lícules de sobre-taula i comèdies romàntiques d’aquestes que ocupen tota una fila a les prestatgeries del videoclub. Ja sabem que això és una obvietat, que hi ha grans obres mestres que són històries d’amor, et-cètera, etcètera..., però no tots els dies podem veure pel·lícules tan boges com In-vasion of Alien Bikini i Milo-crorze: A Love Story. Boges, boges, boges. Dues autènti-ques marcianades. De fet, la primera d’elles, encara que no ho acabi de semblar, és una pel·lícula d’extraterrestres en-coberta. Rodada amb quatre duros i molta imaginació, fent servir poquíssimes localitza-cions, Invasion of Alien Bikini comença com una pel·lícula de lluites al carrer per a, tot seguit, procedir a narrar-nos una cita d’allò més peculiar, que acabarà de manera em-bogida i salvatge. Ja sabeu: un noi i una noia, les timi-deses inicials, fer el pas o no, les manies de cadascú... La pel·lícula del sud-coreà

Oh Young-doo és una ferma candidata a ser un dels títols de culte de les matinades del Sitges 2011. Milocrorze: A Love Story no es queda en-rere. L’artista visual japonès Yoshimasa Ishibashi debuta en el llargmetratge amb un film d’històries, aparentment inconnexes, que esdevé un frenètic huracà d’imatges po-deroses, un deliri colorista que barreja amb encert comèdia, musical i acció, tot impregnat d’un sentit de l’humor absurd i surrealista. Amb les vicissi-tuds de la conquesta amoro-sa com a rerefons, Ishibashi ens presenta tres personat-ges estrambòtics: un jove que veu com el seu món pintoresc canvia en enamorar-se d’una dona més gran; un conseller sentimental amb un pentinat impossible, i un samurai en perill. En el repartiment, en-capçalat per cares conegudes del nou cinema japonès, com ara Takayuki Yamada, un dels protagonistes de Trece asesi-nos de Miike (que es va veure aquí l’any passat), hi destaca el gran Seijun Suzuki, que be-neeix amb la seva presència aquest còctel explosiu i sin-gular que no us podeu perdre.

NOVES VISIONS-DISCOVERY / NOVES VISIONS-FICCIóPRADO 01:00

MARATóInvasIon of alIen BIkInI + MIlocrorze: a love story

El segundo maratón de Mid-night X-Treme trae dos pelí-culas que harán las delicias del público más exigente. El baño de sangre comenzará con dos diabólicos gemelos de rostro angelical y muy malas intenciones. Más de una vez el cine ha recurrido a la fi-gura del gemelo como arque-tipo perfecto para encarnar la eterna lucha entre el bien y el mal. Así, la historia nos ha dado memorables villanos como los infantes de El otro, de Robet Mulligan, o los sinies-tros de Inseparables, de David Cronenberg. Seconds Apart, producción estadounidense y opera prima del realizador An-tonio Negret, nos introduce en el universo de Jonah y Seth, dos adolescentes que bajo su inocente apariencia –como aquellos impolutos visitantes de Funny Games de Michael Haneke– son dos implacables asesinos. La unión hará la fuerza y con la ayuda de sus poderes telequinéticos, conse-guirán llevar a cabo un ma-quiavélico plan: inducir a sus víctimas al suicido. Con aires de película teen, Seconds Apart recupera la figura del psycho-mental-killer. La tensión va en aumento si consideramos la atmósfera retro, con aroma de los años ochenta, que se des-prende de la película. Sin duda, una película que sorprenderá a los amantes de la sangre, pero también del thriller bien tramado.La noche pasará del rojo san-gre al negro mortal de Dark Souls. Que Sitges haya contado con el film noruego en su pro-gramación solo viene a consta-tar la buena salud del género

en tierras escandinavas. La década ha venido marcada por la alta calidad del terror nór-dico con títulos como Déjame entrar, de Thomas Alfredson, Jader Adesotur, de AJ Annila, el slasher teen de Roar Uthaug, Cold Prey, o la ganadora del pasado Festival de Sitges, Rare Exports: A Christmas Tale, de Jalmari Helander. El cupo del año lo cubren la fantástica Troll Hunter, de André Ovedal, y este Dark Souls. El filme de Ducase y Petreul bebe del me-jor drama social revestido de thriller al estilo de la exitosa

saga “Millenium”. Esta es la historia de un asesino en se-rie que introduce un misterio-so líquido negro en el cerebro de sus víctimas que, sin ma-tarlas, las deja en un estado más cercano a un zombie que a un muerto. Una trama de poso ecológico llena de intri-ga, rodada con pulso, no exen-ta de sarcasmo, simbolismo y reflexión sobre la condición humana: ¿acaso el liquido ne-gro no podría ser trasunto del alma?, ¿acaso, poco a poco, no nos estamos convirtiendo en auténticos zombies?

MIDNIGHT X-TREMERETIRO 00:45

MARATóseconDs aPart + Dark soUls


La tira de GUILLEM DOLS

Es curioso que hayas hecho una película tan llena de esperanza en un momento en el que abun-dan tantas películas sobre el Apocalipsis.¡Completamente de acuerdo! Es el ejercicio opuesto a esta clase de películas. Otra tierra (Another Earth) comienza con un Apoca-lipsis, un Apocalipsis personal. La vida de Rhoda iba por una direc-ción pero en un solo movimiento todo se arruina, todo lo que ha soñado se viene abajo y ella se ve obligada a volver a empezar. El auténtico Apocalipsis para ella y para todos nosotros es perder la esperanza. Y mi película va so-bre eso, sobre la búsqueda de un lugar que permita una segunda oportunidad.

Otro tema fundamental de la película es el concepto del per-dón. Por supuesto, la capacidad que tiene el ser humano para per-donarse a sí mismo es el otro tema fundamental de la película. Viajar a la Tierra 2 significa op-tar por una nueva oportunidad. Yo, evidentemente, cogería ese billete.

¿Has visto Melancholia? Porque es el ejercicio contrario a tu pelí-cula, tu planeta nos salva y el de von Trier nos condena. La vi hace una semana en Lon-dres, Von Trier es uno de mis directores favoritos, adoro todos sus trabajos. Y no, no conocía para nada el proyecto hasta que, un día, mientras estaba prepa-rando mi película, de repente veo en los periódicos que Lars von Trier está haciendo un filme so-bre otro planeta que orbita al-rededor del nuestro, pensé: ¿en serio? ¡Qué casualidad! Pero es un ejercicio totalmente diferente porque la protagonista de Me-lancholia también está deprimida pero vive rodeada de personas que no entienden cómo se sien-te y que no paran de decirle “sé feliz, sé feliz”. Sin embargo, en Otra tierra Rhoda se encuentra con otro personaje en su mismo estado con el que consigue co-nectar emocionalmente.

En tu película planteas la posibili-dad de encontrarse frente a fren-te con uno mismo, ¿qué te dirías si te encontraras en la Tierra 2? ¡No lo sé! Creo que si me encon-trara conmigo mismo sería mi amigo, ¡me iría de vacaciones con mi doble! Ahora en serio: la idea del doppelgänger siempre me ha interesado muchísimo. A lo largo de la historia de la literatura y del cine se ha usado como mal pre-sagio, una mala profecía, ver a tu doble es señal de que algo va mal. Pero yo he preferido enfocarlo de otra manera, pensé que encontrar-se con uno mismo podría acabar con la soledad del hombre y quién sabe si podría ser la única manera de conectar con la vida.

El guión lo has coescrito con Brit Marling, la actriz protagonista.Fue increíble. Ella es una de las personas más brillantes que co-nozco, extremadamente inteli-gente. Nos conocimos en la uni-versidad de Georgetown y era la primera de la clase. Durante este tiempo rodamos juntos un par de cortos en los que ella actuaba y yo dirigía. Trabajamos muy bien juntos porque ella es muy lista y cerebral y yo soy muy apasio-nado. Con Otra tierra el proceso de trabajo consistió en contarnos uno al otro la película, una y otra vez. Simplemente hablábamos sin escribir ni una sola palabra. De esta manera, las malas ideas se iban y las nuevas se quedaban para crecer. Lo que más nos cos-tó fue dar con el final, era la parte que más nos importaba y cuando la conclusión vino a nosotros, nos excitamos muchísimo. Era el cie-rre perfecto para la película, justo lo que andábamos buscando.

Es un final que dará que hablar, ¿qué reacciones está teniendo el público? Es curioso porque si vas pregun-tando espectador a espectador, la conclusión que saca cada uno dice más de ellos que de la propia pe-lícula. Para nosotros, Otra Tierra es un puente construido a base de ladrillos al que le faltan los del final, para que así sea el público

quien los ponga. Esta es la clase de relación que quiero establecer. Me gustan las películas que gene-ran preguntas, así que esas son las películas que quiero hacer.

¿Cómo enfocaste la creación del planeta?El diseño del planeta era una cuestión que me preocupaba es-pecialmente y el resultado me gusta muchísimo porque es muy elegante y sutil, simple. Para esto sí que conté con un equipo de amigos que enseguida entendie-ron lo que quería.

otra tierra es un filme de cien-cia ficción pero también un drama muy intimo. ¿Cuáles eran vues-tros referentes a la hora de pen-sar la película?Muchos. En cuanto a la parte dramática, lo que más me ha in-fluido como director es el trabajo de Krzysztof Kieslowski porque hace algo muy difícil: hablar de lo cósmico partiendo de lo ínti-mo. Consigue plantear pregun-tas importantes sobre la vida,

hablar de lo divino a través de cosas cotidianas. Como Malick en su última película. Respecto a la ciencia ficción, una de mis películas favoritas recientes es sin duda Hijos de los hombres y después, por supuesto, Blade Runner, Solaris, Moon, La Jetée y 12 Monos. Es un cine que me divierte mucho, pero no es el que quiero hacer.

Eres el director, guionista, pro-ductor, la cámara es tuya, la fo-tografía también...Sí, sí, menos la música, lo hago todo yo. En principio porque no teníamos mucho dinero y era necesario reducir gastos. Pero también confieso que me gusta mucho tener el control de todo, que todos los departamentos es-tén conectados. En el set estába-mos simplemente Brit (Marling), William (Mapother), el chico de sonido y yo, por lo que la atmós-fera era muy íntima, beneficiando la actuación. En una película tan pequeña la interpretación es fun-damental.

“El auténtico Apocalipsis es perder la esperanza”

ENTREVISTA: MIKE CAHILL

MELANCHOLIA

OTRA TIERRA

10DIARI DEL FESTIVAL


Un respecte i, si no us fa res, un aplaudiment. És l’única cosa que us demanem quan durant la projecció, avui, de Mr. Bricks: A Heavy Metal Murder Musical aparegui en pantalla el venerable Lloyd Kaufman, comandant en cap de la Troma Entertainment. Si és que el reconeixeu. Brigado-on té l’honor de projectar la darrera producció de la com-panyia de cinema (molt) inde-pendent fundada per Kaufman i Michael Herz l’any 1973, que ens ha ofert hores i hores de metratge tòxic, produint i tam-bé distribuint obres com ara la saga d’El vengador tóxico, Poultrygeist (projectada a Sit-ges’08), Mutantes en la uni-versidad, Screamplay, Terror Firmer o la destralera comèdia juvenil ¡Viva la juerga!. No cre-iem que una pel·lícula que en el seu mateix nom ja inclou el subtítol “heavy metal murder musical” necessiti gaire pre-sentació, però podem afegir que Lemmy, el líder de Motör-head i vell amic de la Troma, la recomana amb un gens dis-simulat entusiasme.Avui hi ha una altra sessió única de fantàstic espanyol: Los muertos, la carne y el di-ablo, l’al·lucinogen epitafi fílmic de l’invisible per excel·lència de

la nostra cinematografia, José María Oliveira. Un escriptor de fortes conviccions cristia-nes entra en contacte amb un monjo misteriós que sembla provenir del món dels morts.També tindrem Love Camp 7, de l’ínclit Lee Frost, responsa-ble de clàssics entranyables com ara House on Bare Moun-tain, una barreja de jovene-tes en roba interior, monstres clàssics de Hollywood i núme-ros musicals. Love Camp 7 és una mica més per a adults: va de dues espies que s’infiltren en un camp de concentració. El film té l’inefable i merave-llós honor de ser una de les famoses Video Nasties que la censura anglesa va assenyalar amb el dit, la tercera en ordre cronològic.Podrem veure Jaume Balague-ró i Paco Plaza, entre d’altres, a Cinémas d’horreur: Apo-calypse, virus et zombies, un documental de Luc Lagier que repassa el moment actual del cinema de terror. I les projec-cions d’avui es completen amb una raresa i un clàssic, per a satisfer totes les sensibilitats: la primera és Satan’s Slave, el remake tailandès de Phantas-ma, i la segona, The Earth Dies Screaming, del gran Terence Fisher.

attack the Block és una pel·lícula d’aventures, però també és una sà-tira social. quina era la idea inicial?Va començar com una aventura inspirada en pel·lícules de monstres dels anys vuitanta que jo adorava quan era adolescent: Gremlins, E.T., l’extraterrestre, Critters, Els amos de la nit, Rebels o La llei del carrer. Vaig pensar que seria divertit por-tar la realitat dels carrers de Lon-dres a aquesta classe de cinema.

Converteixes un barri marginal en un lloc pràcticament futurista. Vas créixer en un veïnat com el del film?La resposta correcta seria no. Vaig créixer a Brixton, en una zona que quedava molt a prop d’aquesta mena de barris. Vaig viure a prop de nens que tenien conflictes molt semblants als dels personatges. Pel que fa als espais, vaig passar molt de temps passejant pels su-burbis de Londres, fent fotografies a aquests edificis que acaben sem-blant-se a naus espacials, escena-ris que em recordaven molt el look de pel·lícules com ara La fuga de Logan o Metròpolis.

L’alien de la teva pel·lícula és un monstre ben particular. quines re-ferències vas prendre com a model?El monstre és una combinació de moltes referències, però la més im-portant és el meu gat. Tinc un gat negre i adoro la manera en què es mou perquè, quan es mou ràpid, resulta una silueta molt inquietant. Per a la llum verda fluorescent de les dents em vaig inspirar en la llum de l’interior d’E.T. En definitiva, la meva obsessió era fer un mons-

tre pràctic perquè les pel·lícules que més m’agraden tenen monstres que no són aparatosos, sinó que tenen mobilitat, són pràctics.

Les interpretacions dels nois són realment fresques.Ha estat una experiència fantàstica, i la primera com a director. He tre-ballat amb onze actors que també eren novells; en canvi, l’equip era molt experimentat. De manera que la pel·lícula va ser una aventura per a tots.

Et serveixes d’un argot molt es-pecífic. Sembla que els nois han inventat un llenguatge propi...Totalment. Mentre anava escrivint el guió, pensava sovint en La ta-ronja mecànica. El llenguatge és una cosa molt important per a mi i també per a la ciència-ficció. Tots els amants del gènere tenen un idioma molt particular –podríem dir secret− que només té sentit per a ells. Era una part fonamental del projecte que vaig treballar a cons-ciència. A més, calia tenir-la ben en compte perquè aquí resideix l’hu-mor de la pel·lícula.

attack the Block podria ser perfec-tament l’antítesi de súper-8…És curiós: crec que he fet la barreja perfecta entre Súper-8 i 8 milles. He fet “Súper 8 milles”! (rialles). Crec que hi ha una proximitat, però no va ser pas intencionat, de cap manera. Conec J. J. Abrams; ell és fan de la meva pel·lícula, i jo de la seva. Penso que la meva és més moderna, més contemporània, i la seva és més nostàlgica.

“La meva pel·lícula

és la barreja perfecta entre

Súper 8 i 8 milles”

ENTREVISTA: JOE CORNISH úLTIMA SALIDA,

BRIGADOON


En la magnífica The Yellow Sea, una imagen recurrente es la de nuestro protagonista, un trá-gico falso culpable à la Hitch-cock, corriendo hacia la cámara mientras lo persigue una horda de sádicos empuñando hachas y cuchillos de carnicero. La alta definición desarticula la profun-didad de campo: perseguidores y perseguido pertenecen a dos dimensiones de la realidad que se superponen, el digital elimina distancias a la vez que sepa-ra las capas de la imagen. Dos mundos opuestos están y no están al mismo nivel: existen y dejan de existir casi simul-táneamente. Es un efecto sutil pero enormemente revelador del modo en que el digital está cambiando la estética del cine de género a escala global: a la pureza de la imagen, a su calidad cristalina, le correspon-de una enorme capacidad de abstracción. La realidad es más irreal que nunca, la realidad se ha transformado en ciencia-ficción a golpe de píxel.Es un efecto que aproxima la película del coreano Na Hong-jin a Collateral, Corrupción en Miami y Enemigos públicos, thrillers que Michael Mann ha utilizado como laboratorio de experimentación para explorar las posibilidades del digital. En las dos primeras, la ciudad apa-rece como un telón de fondo fantasmagórico, un conglome-rado de superficies reflectantes y luces de neón que hacen de la noche una pasta densa, del color del petróleo, que se pega a los cuerpos de los actores. Menos cromático, el gris del es-tiércol parece predominar en la noche coreana, vivimos en un tiempo después de las cenizas. Las habitaciones sin ventanas, los descansillos, las estaciones de autobuses, los restaurantes: hay una continuidad del cemen-to, porque el cemento es triste

y pesa demasiado. El espacio urbano parece transformarse en el cuerpo de Ha-jung Woo. Él es la ciudad: no hay distancia entre la figura y el paisaje que habita.En Enemigos públicos Michael Mann resucita el cine negro de los años treinta bajo el influjo de la hipermodernidad líqui-da del digital. Los disparos de las metralletas, que electrocu-tan la pantalla de píxels, son un anacronismo: sus destellos son huellas del pasado, son los anclajes que atan bien corto al nuevo formato, que le obligan a respetar las reglas de un gé-nero que es de otro tiempo. La tensión que se establece entre pretérito imperfecto y futuro perfecto también puede detec-tarse en The Yellow Sea, que, en su extraordinaria primera hora de metraje, reduce los diá-logos a un mero intercambio de información, y que obliga a que su héroe, en su soledad extre-ma, exprese su plan para matar a un hombre de negocios desde un plano visual. Excepto unos cuantos policías ineptos, ningu-no de los antagonistas de The Yellow Sea lleva pistola: como si pertenecieran a una tribu primi-tiva, sólo se defienden o atacan con machetes y hachas. Es el modo en que Na Hong-jin vin-cula un formato que contradice el pasado, que prefiere no mirar hacia atrás, con las leyes de lo atávico. Porque el digital se ali-menta de sus contradicciones: dos tiempos opuestos en uno.

Sergi Sánchez

LA COLUMNA DEL CRÍTIC

Dos tiempos en unoA Hell, planteja un futur on el sol ha assecat el planeta i l’ha deixat sense aigua. L’apocalipsi està sent el tema estrella d’aquest festival...Tothom fantasieja sobre la fi del món, com si fos una mena de joc. No penso que la fi del món sigui una preocupació nova. Totes les generacions de cineastes s’hi han mostrat fascinades, sovint en rela-ció amb el context històric, com ara l’amenaça nuclear. L’interès actual deu estar provocat pel canvi climà-tic i la crisi econòmica, tot i que jo no pretenia comunicar cap missat-ge polític. Com a cineasta m’inspiro en imatges i no en discursos. En tot cas, que l’aigua sigui el bé més preuat ja no és ciència-ficció. El que veiem a la pel·lícula ja està passant a molts racons del planeta.

quins referents visuals va fer servir?Per estrany que soni, les pel·lícules del Dogma 95 van ser una gran influència. A més, abans de fer de realitzador vaig treballar com a di-rector de fotografia en alguns docu-mentals. D’aquí procedeix l’estil cru que he fet servir. Altres films que em van inspirar van ser 28 días después de Danny Boyle, les prime-res pel·lícules de John Carpenter o l’univers de Mad Max. A nivell litera-ri, La carretera de Cormac McCarthy també va tenir els seus efectes.

quina implicació va tenir Roland Emmerich, productor executiu de la pel·lícula?La majoria de productors execu-tius es limiten a donar el seu nom i poca cosa més. No és el seu cas. Ens va ajudar a definir l’estil visual,

a més de donar-me molts consells tècnics. Després de pel·lícules com Independence Day o El día de maña-na, ja n’és tot un expert. Sense ell, mai no hagués aconseguit recrear els núvols de pols a la pantalla. Ara bé, els actors no van quedar igual de contents, perquè havien d’actuar enmig de ventiladors gegants, com si un helicòpter estigués aterrant i enlairant-se cada cinc minuts.

Les pel·lícules de gènere no predo-minen en el cinema alemany. Com ha reaccionat el públic al seu país?Hell es va estrenar fa dues set-manes. Ha tingut bones crítiques, però no ha funcionat gaire bé a taquilla. En els últims dies ha fet bon temps i a ningú li ve gaire de gust ficar-se al cinema. El cap de setmana passat va ser el de la pitjor recaptació en vint anys. És irònic, tenint en compte el pa-per que juga el sol a la pel·lícula... Però la meteorologia potser és només una excusa. El problema és que he barrejat coses molt di-ferents. He alternat l’estil visual de l’Escola de Berlín i alguns ac-tors que hi treballen sovint, com Lars Eichinger (Entre nosotros), amb l’argument d’una superpro-ducció. En termes de marketing, resulta difícil vendre-la. El públic d’art i assaig sembla reticent a veure una pel·lícula de gènere, mentre que l’audiència habitual dels films d’acció sempre preferirà mil vegades les grans produccions de Hollywood. Però no desisteixo, perquè he triat aquest punt inter-medi deliberadament. Espero que acabi trobant el seu públic.

“Que l’aigua sigui el bé més preuat ja no és

ciència-ficció. El que veiem

a Hell ja està passant

a molts racons del planeta”

ENTREVISTA: TIM FEHLBAUM



Dick Maas i Tom de Mol, direc-tor i productor de Saint respecti-vament es van trobar dissabte a la tarda amb el públic del flamant Espai Fnac. El primer que van voler subratllar és que, tot i que la pel·lícula es basa “en la tradi-ció fonamentalment holandesa de Sant Nicolau, resulta inevitable que alguns detalls culturals es perdin en la traducció”. “Esperem que el sentit general del film arribi al pú-blic internacional”, van expressar. De moment, ho estan aconseguint, pel fet que la pel·lícula ja compta amb distribució a països com Es-tats Units, Mèxic, França i Espanya.Maas va explicar que Saint no era tant una pel·lícula d’horror com “un film d’acció amb tocs de terror”. “És una pel·lícula de terror per a tota la família”, va puntualitzar el director, que va desitjar que “la gent es di-

verteixi bastant amb ella”.Per molts, Saint ha significat la re-aparició d’un cineasta que, tot i el ressò internacional d’El ascensor o Amsterdamned: misterio en los canales, ha estat molt de temps desaparegut. “En realitat no he deixat de fer mai pel·lícules, però suposo que no era fàcil veure-les fora d’Holanda”, va apuntar Maas. De fet, ens va avançar alguns detalls de la seva nova pel·lícula, titulada Quiz. El presentador d’un popular concurs de televisió espera en un restaurant a la dona i filla, quan un estrany li explica que les ha segrestades. Si les vol tornar a veure amb vida haurà de respon-dre correctament a deu preguntes. “Qui sap? Potser la presentarem a Sitges l’any que ve”, va concloure el director amb un somriure. Espe-rem que així sigui!

Per a molts, suposa l’oportuni-tat d’entrar al món del cinema per la porta gran. Encara són estudiants, però ja poden pre-sumir d’haver projectat els seus curtmetratges en un festival de projecció internacional. Els gua-nyadors dels premis Nova Au-toria, concedits per la Fundació Autor i el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalu-nya, van rebre dissabte els seus guardons en una cerimònia cele-brada al Prado, que va comptar amb l’assistència de l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, i del direc-tor del certamen, Ángel Sala. Els premis, que s’atorguen durant el festival des de fa onze anys, recompensen les obres desen-volupades pels alumnes de les escoles de cinema catalanes. Tot i ser debutants sense cap experiència, ja apunten maneres i deixen intuir que el relleu està més que assegurat.Els guanyadors del premi a la millor direcció van ser Daniel Pi-era i Beatriz Escolar, estudiants de la Universitat Ramon Llull-Blanquerna i responsables del curtmetratge La gota, una mena de partida de ping-pong entre un torturador i la seva víctima, lliurement inspirada en l’obra teatral Pedro y el capitán, de Mario Benedetti. “Rebre aquest reconeixement quan tot just co-

mences és una recompensa com n’hi ha poques, tot i que l’au-tèntic premi és poder projectar el teu curt davant d’una sala plena i observar la reacció del públic”, explicaven els autors a dues veus.Al seu costat, dos estudiants van compartir ex aequo el pre-mi al millor guió. Per una ban-da, Camille, inspirada en la vida i l’obra de la malaurada escul-tora Camille Claudel, a càrrec de Carme Puche, estudiant de la Universitat Oberta de Cata-lunya i periodista reconvertida al cinema. “He decidit canviar la meva trajectòria perquè vull dedicar-me exclusivament a fer pel·lícules. Un premi com aquest em dona l’impuls definitiu que necessitava”, assegurava Puche, que va compartir el premi amb Ejercicio, obra de Raúl Pérez, de l’escola Bande à part, que deia estar “més nerviós que Robocop en un detector de metalls”. El premi a la millor música va ser per a Chroma, de Xavier Manuel, Francesc Terrades i Marc Terris, de la Universitat Pompeu Fabra. El jurat també va concedir dues mencions especials al curt d’ani-mació Desde el averno, a càrrec d’un equip de set estudiants de l’escola 9 Zeros, i al documen-tal Me llamo Peng, realitzat per Jahel Guerra i Victoria Molina,

estudiants de la Universitat Au-tònoma de Barcelona.Els membres del jurat van des-tacar el bon nivell dels 36 tre-balls presentats, procedents de dotze escoles de cinema. El jurat va seguir un criteri determinat per guardonar-los. “Hem inten-tat premiar els estudiants que explicaven millor la seva veritat. Hem preferit la honestedat a la pretensió o la tècnica. Com a cineasta, el més important és tenir alguna cosa per explicar i no deixar-se vèncer a la prime-ra. Cal tenir sempre present que aquesta és una carrera de fons”, expressava l’actriu i directora Sílvia Munt, component del ju-rat al costat del compositor Ar-nau Bataller i de la realitzadora Maria Ripoll, que es va dir “im-pressionada” per la bona quali-tat dels treballs presentats per aquesta cantera de cineastes. “Tots els curts comparteixen que s’atreveixen a dir coses di-ferents i que desprenen entusi-asme i ganes d’aprendre. Sense passió, aquesta professió no té cap sentit”, va concloure Ripoll. Els premis seran lliurats oficial-ment dissabte que ve, durant la cerimònia de cloenda del Festi-val de Sitges. Els guardonats ja preparen els seus discursos per a l’ocasió.

PREMIS NOVA AUTORIA

TROBADA: DICK MAASSi dos directors tan diferents com Lars von Trier i Abel Ferrara s’han posat d’acord per parlar de la fi del món significa que, realment, n’està passant alguna de grossa.Fa un parell d’anys, els germans David i Àlex Pastor debutaven en el llarg amb Infectados, film que donava un suggerent tractament a la temàtica de les pel·lícules d’in-fectats. El seu nou projecte, “The Last Days”, promet fer el mateix amb les cintes post-apocalípti-ques. Ahir, a la Sala Tramuntana, van presentar-nos un primer te-aser que va molt més enllà del típic artefacte de promoció que es sol veure en aquests casos: “Al teaser no apareixen escenes ni personatges de la pel·lícula. És més aviat una mena de curtme-tratge que succeeix dins l’univers del film”, va explicar David Pastor. La peça presenta un grup de per-sonatges tancats a l’interior d’un edifici. Sembla que al carrer hi ha alguna cosa que necessiten, però un rètol ens informa que al pla-neta s’ha estès una mena d’ago-rafòbia. Un personatge surt a l’exterior i comprovem que el seu terror és tan psicològic com físic: les orelles comencen a sagnar-li i s’acaba desplomant, mort, mentre els demés s’ho miren des de la

finestra sense poder fer-hi res.La idea de l’agorafòbia, molt poc explorada en la gran pan-talla, promet afegir un matís interessant al plantejament del film: “Ens semblava interessant explorar què passaria si desen-volupéssim un pànic a sortir a l’exterior i haguéssim de sobre-viure sense sortir dels edificis. O, encara més complicat, com ens ho faríem per arribar d’un lloc a l’altre d’aquestes ciutats sense trepitjar el carrer.”Un dels darrers plans del teaser ens ofereix una desoladora vis-ta del Passeig de Sant Joan de Barcelona, amb l’Arc de Triomf al fons, convertit en un escenari de devastació completament desert. El joc que poden donar els esce-naris nostrats sembla ser un dels aspectes que els directors volen

potenciar: “La nostra intenció és realitzar una pel·lícula apocalípti-ca ambientada a casa nostra, i que el públic pugui reconèixer els espais i la societat en què vivim. Volíem allunyar-nos de la idea de què, al cinema, quan s’aca-ba el món sempre ens acabem preguntant què estarà fent el Pentàgon o què estaran fent els marines. Nosaltres volem veure què estaria fent la gent de Bar-celona quan arribi la catàstrofe.”Els germans Pastor es troben ara mateix negociant el càsting definitiu del film, que tenen pre-vist començar a rodar la prima-vera que ve. Molt haurien de torçar-se les coses perquè “The Last Days” no sigui uns dels tí-tols més inquietants i celebrats de finals del 2012, any Apocalíp-tic per excel·lència.

COMING SOON: THE LAST DAYS


Expertos en videojuegos y VOD se reúnen hoy en

el Festival de SitgesLa Sala Tramuntana del hotel Meliá acogerá hoy las cuartas jornadas profesionales organi-zadas por Catalan Films & TV. Estas tratarán la explotación de contenidos en plataformas VOD y la industria de los videojuegos durante la mañana y la tarde respectivamente.Las jornadas han congregado a los principales agentes interna-cionales de cada modelo de nego-

cio, los cuales actuarán de ponen-tes o colaboradores durante las sesiones.

El acceso es gratuito.

“Tinc un problema a la meva vida. He creat un androide a la meva imatge i això m’ha portat proble-mes. La meva vida és més dura des d’aleshores”. Amb aquesta confessió es va presentar el pro-fessor Hiroshi Ishiguro, un dels es-pecialistes en informàtica i robòtica més reputats a nivell internacional, director del laboratori que duu el seu nom a la universitat japonesa d’Osaka. Ishiguro va dissenyar els rostres dels geminoides que po-dem veure als cartells del festival d’aquest any. Fetes les presentacions de protocol, a càrrec d’Ángel Sala i del profes-sor de la Universitat Politècnica de Catalunya Jordi Ojeda, Ishiguro va mostrar, a través de vídeos i dia-positives, els robots en què porta treballant gairebé una dècada, amb la convicció que “es pot entendre els humans a partir d’un robot”. El científic japonès va explicar que una de les línies claus de la seva investigació consisteix a analitzar i descobrir fins a quin punt és impor-tant que, en una hipotètica interac-ció futura entre humans i robots, aquests s’assemblin a persones reals. Especulant sobre la seva pre-

sència a Sitges i sobre el fet que, tècnicament, podria arribar a ser difícil, a simple vista, distingir un humà d’un robot, Ishiguro va sos-tenir, irònic: “Crec que ara mateix vosaltres esteu aquí desitjant que jo sigui un androide”. L’investigador va explicar diversos experiments realitzats, entre ells un que va de-senvolupar en una cafeteria, on la meitat dels presents no es va ado-nar que l’home hieràtic que seia en una taula era un robot, operat a distància per Ishiguro, que hi posa-va la seva veu.“Si arriba un moment en què les persones que hi ha al meu voltant accepten socialment el meu an-droide, en quin lloc quedaré jo?”, va preguntar el professor. Tot se-guit, va explicar una altra anècdo-ta: una companya de departament de la Universitat que no tenia amb qui dinar, va seure al costat del robot i tots dos van parlar amb total normalitat. Ishiguro també va explicar la seva participació a “The Android Theater”, una obra de te-atre de la seva amiga Oriza Hirata sobre una androide que s’enfronta a la seva mort i composa poemes. L’èxit de l’experiment i les reacci-

ons del públic van fer que Hirata es plantegés, en una conversa amb el científic, la possibilitat futura de substituir alguns dels seus actors per robots.En què consisteix ser humà? A me-sura que passaven els minuts, la conferència va derivar cap a qües-tions filosòfiques. Ishiguro va parlar de la seva participació, com a con-sultor, a la pel·lícula Los sustitutos (Surrogates) i va afegir que li va passar una cosa semblant a una de les situacions del film quan va anar a una facultat amb el seu androide i li van comentar que cada vegada s’assemblava més al seu substitut. “Hauria de ser al revés! Haurien de dir-me que el meu substitut s’as-sembla a mi”, va exclamar Ishiguro. “Som un tros de carn fresca, igual que un bistec o una llonza”, va afe-gir. La pregunta seria què quedarà de la condició humana un cop el cos humà hagi estat substituït per la màquina. Ishiguro es va acomia-dar dels assistents a la sala Tra-muntana oferint els seus serveis, d’ara en endavant, a la indústria cinematogràfica, mentre assegura-va que seguirà “tractant d’entendre l’ésser humà”.

MASTER CLASS: HIROSHI ISHIGURO

¿Quién no ha destrozado a golpe de chascarrillo e insul-to una mala película con sus amigos una noche cualquiera? Eso debieron de pensar Paco Fox y José Viruete cuando co-menzaron su aventura con el “Cine Basura”. El ejercicio es bien sencillo: comentar a tiem-po real y en presencia de pú-blico, una película de serie zeta cuyo único requisito es, como ellos mismos dicen, que sea “tan mala que quieras abrir-te en canal”. “Cine Basura” es una iniciativa que está a punto de cumplir un año. La novedad

de esta segunda temporada reside en la emisión en strea-ming y en abierto por la nueva cadena CANAL+ Xtra. Un pro-grama diferente en el que el público es parte activa. El pasado sábado, tuvimos el placer de ser testigos de tan estrafalario evento que contó con Paco Cabezas (quien com-pitió la pasada edición del Fes-tival con Carne de neón y repite este año como Jurado Méliés) como colaborador de lujo. Tras un breve presentación en la que Fox alabó la condición mi-noritaria de CANAL+ Xtra como

algo ventajoso pues les permite dirigirse descaradamente a un público especializado, la víctima de la velada fue la bizarra S.O.S Invasión primera, única y ultima película de Silvio F. Balbuena, rodada en 1969. “Tiene inclu-so menos ritmo que Jane Eyre”, bromeó Viruete, comentario que arrancó la carcajada del públi-co pues la película se emitía en ese momento en el Auditori.CANAL+ Xtra, emitirá en pocos meses algunas de las películas que compiten en sección oficial como Attack the Block, Juan de los muertos, Saint y Gantz.

Evento Canal+ “Cine Basura”

El doctor Hiroshi Ishiguro amb el cartell del Festival

Ishiguro durant la Master Class



PROGRAMACIÓPROGRAMACIÓAVUI - DILLUNS 10

ÚLTIMA PROJECCIó Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:30 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóTHE YELLOw SEANa Hong-jin. Corea del Sud, 2010. 140’

10:00 RETIROS. O. F. PANORAMA-CASA ASIAREVENGE: A LOVE STORY Wong Ching-po. Hong Kong, 2010. 92’

10:00 PRADONOVES VISIONS-DARK FICCIóUNDERwATER LOVE Shinji Imaoka. Japó, 2011. 87’

11:15 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóHARA-KIRI: DEATH OF A SAMURAI Takashi Miike. Japó, 2011. 126’

11:45 RETIROS. O. F. COMPETICIóMIRAGES Talal Selhami. Marroc, França 2010. 111’

11:45 PRADO NOVES VISIONS-NO FICCIóQUANTUM MENCarlos Serrano Azcona. Espanya, Mèxic, Itàlia, Bolivia, Perú, Veneçuela, França, 2011. 88’

13:45 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóBELLFLOwEREvan Glodell. EUA, 2011. 106’

13:45 PRADONOVES VISIONS-FICCIóTHE ISLANDKamen Kalev. Bulgaria, Süisa, 2011.108’

14:00 RETIROS. O. F. COMPETICIóTHE SORCERER AND THE wHITE SNAKETony Ching Siu-tung. Xina, 2011. 99’

16:00 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóTRABALHAR CANSAJuliana Rojas i Marco Dutra. Brasil, 2011. 99’

16:00 RETIROANIMA’TOSAMU TEzUKA’S BUDDHA: THE GREAT DEPARTUREKozo Morishita. Japó, 2011. 111’

16:00 PRADONOVES VISIONS-DARK FICCIóKILL ME PLEASE Olias Barco. Bèlgica, 2010. 96’

18:00 AUDITORIS. O. F. PANORAMA THE MOTH DIARIESMary Harron. Canadá, Irlanda, 2011. 82’

18:15 RETIROS. O. F. PANORAMA-CASA ASIASMUGGLERKatsuhito Ishii. Japó, 2011. 115’

18:15 PRADOSEVEN CHANCESBARBE BLEUECatherine Breillat. França, 2009. 80’

20:00 AUDITORIS. O. F. PANORAMA THE TURIN HORSEBéla Tarr. Hongria, França, Alemanya, Suïsa, EUA, 2010. 146’

20:00 PRADONOVES VISIONS-DARK FICCIóREM (CURT)MEATMaartje Seyferth, Victor Nieuwenhuijs. Països Baixos, 2010. 83’

20:30 RETIROS. O. F. COMPETICIóTHE FOUNDLING (CURT)THE MORTICIANGareth Maxwell Roberts. Regne unit, EUA, 2011. 88’

22:15 PRADONOVES VISIONS-FICCIóGOOD MORNING BEAUTIFUL (CURT)VAMPIREShunji Iwai. EUA, Canadà, 2010. 119’

22:30 RETIROS. O. F. PANORAMA MIENTRAS DUERMESJaume Balagueró. Espanya, 2011. 102’

22:45 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóTRAILER MEDIATRES (CURT)THE YELLOw SEANa Hong-jin. Corea del Sud, 2010. 140’

00:45 RETIROMIDNIGHT X-TREMEDARK SOULSCésar Ducasse i Mathieu Peteul. Noruega, 2011. 95’SECONDS APARTAntonio Negret. EUA, 2010. 89’

00:01 PRADONOVES VISIONS-DISCOVERYINVASION OF ALIEN BIKINI Oh Young-doo. Corea del Sud, 2011. 75’NOVES VISIONS-FICCIóMILOCRORzE: A LOVE STORY Yoshimasa Ishibashi. Japó, 2011. 90’

ESPAI FNAC

16:00 NOU TERROR ESCANDINAU. TROBADA AMB CESAR DUCASSE (DIRECTOR DE DARK SOULS)

18:00 TROBADA AMB MARCO DUTRA (TRABALHAR CANSA)

19:00 TROBADA AMB GARETH MAXWELL (DIRECTOR DE THE MORTICIAN)

BRIGADOON

15:00 ASIAN TRASH CINEMASATAN’S SLAVE. SISWORO

17:00 BRIGADOON-INTELIGENCIA ARTIFICIAL. THE EARTH DIES SCREAMING.

18:15 ESTRENA DOCUMENTAL.CINéMAS D’HORREUR: APOCALYPSE, VIRUS ET zOMBIE.

19:30 ESTRENA BRIGADOON.MR. BRICKS: A HEAVY METAL MURDER MUSICAL. TRAVIS

21:00 ELS ALTRES FANTÀSTICS.LOS MUERTOS, LA CARNE Y EL DIABLO.

23:00-00:45 I LOVE THE VIDEO NASTIES LIST!LOVE CAMP 7.

SALA TRAMUNTANA

10:00 CATALAN FILMS & TV I TV3 (I)

15:30 CATALAN FILMS & TV I TV3 (II)

17:45 CATALAN FILMS & TV I TV3 (III)


PROGRAMACIÓDEMÀ - DIMARTS 11

ÚLTIMA PROJECCIó Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

09:00 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóEMERGOCarles Torrens. Espanya, 2011. 78’

09:00 PRADONOVES VISIONS-FICCIóTHE CANDIDATE (CURT) 22ND MAYKoen Mortier. Bélgica, 2010. 88’

10:00 RETIROS. O. F. PANORAMA-CASA ASIATHE RAIDGareth Evans. Indonesia, 2011. 100’

10:45 AUDITORIS. O. F. PANORAMA MELANCHOLIALars von Trier. Dinamarca, França, Suècia, Alemanya 2010. 130’

11:00 PRADONOVES VISIONS-DARK FICCIóKAIDAN - HORROR CLASSICS Masayuki Ochiai, Shinya Tsukamoto, Lee Sang-il i Hirokazu Kore-eda. Japó, 2010. 160’

12:00 RETIROS. O. F. COMPETICIóTRABALHAR CANSAJuliana Rojas i Marco Dutra. Brasil, 2011. 99’

13:30 AUDITORIS. O. F. PANORAMA TwIxTFrancis Ford Coppola. EUA, 2011. 90’

14:00 RETIROS. O. F. COMPETICIóBELLFLOwEREvan Glodell. EUA, 2011. 106’

14:00 PRADONOVES VISIONS-DISCOVERYVLOGGERRicard Gras. Espanya, 2011. 63’

15:15 PRADONOVES VISIONS-FICCIóCORTINA DE HUMO (CURT) LA BELLE ENDORMIECatherine Breillat. França, 2010. 82’

15:30 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóHARA KIRI: DEATH OF A SAMURAITakashi Miike. Japó, 2011. 126’

16:00 RETIROANIMA’TDRAMAGRAMAS (CURT)RONAL THE BARBARIAN Thorbjørn Christoffersen, Kresten Vestbjerg Andersen i Philip Einstein Lipski. Dinamarca, 2011. 88’

17:15 PRADONoves Visions-Ficció LE PETIT POUCETMarina de Van. França, 2011. 82’

18:00 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóMI BURRO (CURT)THE wOMANLucky Mckee. EUA 2011. 110’

18:00 RETIROS. O. F. PANORAMA-CASA ASIAREVENGE: A LOVE STORYWong Ching-po. Hong Kong, 2010. 92’

19:00 PRADOSEVEN CHANCESCORMAN’S wORLD: ExPLOITS OF A HOLLYwOOD REBELAlex Stapleton. EUA, 2011. 86’

20:00 RETIROS. O. F. COMPETICIóMIRAGESTalal Selhami. Marroc, França 2010. 111’

20:30 AUDITORIS. O. F. COMPETICIóEMERGO Carles Torrens. Espanya, 2011. 78’

21:00 PRADONOVES VISIONS-NO FICCIóQUANTUM MENCarlos Serrano Azcona. Espanya, Mèxic, Itàlia, Bolivia, Perú, Veneçuela, França, 2011. 88’

22:15 RETIROS. O. F. COMPETICIóTHE YELLOw SEANa Hong-jin. Corea del Sud, 2010. 140’

22:30 AUDITORIS. O. F. PANORAMA MELANCHOLIALars von Trier. Dinamarca, França, Suècia, Alemanya 2010. 130’

23:30 PRADO NOVES VISIONS-DARK FICCIóUNDERwATER LOVEShinji Imaoka. Japó, 2011. 87’

01:00 AUDITORICANAL 3XL = SITGES X 365CARGOLS (CURT) BOBBY YEAH (CURT) DETENTIONJoseph Kahn. EUA, 2011. 93’ THE INCIDENTAlexandre Courtès. França, 2011. 85’ GRAVE ENCOUNTERSThe Vicious Brothers. EUA, 2011. 94’

01:00 RETIROMIDNIGHT X-TREMEMARATó JAPAN MADNESS KARATE-ROBO zABORGARNoboru Iguchi. Japó, 2011. 101’ NINJA KIDS!!!Takashi Miike. Japó, 2011. 100’ YAKUzA wEAPONTak Sakaguchi, Yûdai Yamaguchi. Japó, 2011. 106’ TOMIE: UNLIMITEDNoburo Iguchi. Japó, 2011. 83’

01:15 PRADONOVES VISIONS-DISCOVERYBEYOND THE BLACK RAINBOwPanos Cosmatos. Canadà, 2011. 110’S. O. F. PANORAMA LOVEWilliam Eubank. EUA, 2011. 84’ NOVES VISIONS – DISCOVERYHELLACIOUS ACRES: THE CASE OF JOHN GLASSPat Tremblay. Canadá, 2011. 109’

SALA TRAMUNTANA15:30 TROBADA AMB DIRECTORS COREANS: RYOO, PHIL, NA.

BRIGADOON

15:00 IMAGEN D.E.A.T.H. EFX DE MAqUILLAJE

16:00 NOIM

16:50 MOM I’M A zOMBIE

18:10 DEGUSTACIóN VARIADA

19:00 MOVIE RINCóN “VOLUMEN 1”

20:30 PRODUCCIONES IMAGEN D.E.A.T.H.

21:30 CORTOMETRAJES. HECHO EN CASTILLA-LA MANCHA

22:40 MOVIE RINCóN

00:00 ESPECIAL CINE DE MIEDORRL, GUARRETE Y zUMBAO

ESPAI FNAC

17:00 80 ANYS DE FRANKENSTEIN (JAMES WHALE)

18:00 TROBADA AMB CARLOS ARECES (PROTAGONISTA DE “LOBOS DE ARGA” I “EXTRATERRESTRE”)

19:00 TROBADA DE CURTMETRATGISTES 2

dilluns 10 d’octubre de 2011 · número 5 · dilluns 10 d’octubre de 2011 · número 5 pàg. 04...

Documents