tema 6 semiologia
DESCRIPTION
TRANSCRIPT
Metodologia de l’anàlisi de la imatge.
CELIA HERRERA, JUDIT HERNÁEZ, JUDIT PEREZ, NOEMÍ MARTÍNEZ, CRISTIAN MONFORTE
Punt 1. La semiòtica
ORIGEN DE LA PARAULA:
PROVÉ DEL GREC I EN TERMES GENERALS S’OCUPA DE L’ESTUDI DELS SIGNES.
“SEMEÎON” (SIGNE) + “SEMA” (SENYAL)
Punt 1. La semiòtica
Breus consideracions històriques.
Kant
Descartes
Plató Aristòtil Estoics
Sant Agustí Robert BaconGuillem d’Ockham
El signe segons Plató.
La idea de signe segons Plató és conseqüència de la
seva teoria metafísica sobre les idees.
Plató planteja dos mons: el sensible i el de les idees
(més endavant Descartes proposarà el concepte de
res cogitans i res extensa)
Sant Agustí d’Hipona (Tagaste 354- Hipona 430)
El fet que se situï en naixement de la semiòtica a partir
del seu pensament rau en que proposa una distinció
entre:
- signes naturals (un núvol que anuncia pluja, una fumarada que indica la presència de foc)
-signes convencionals, així com entre la funció dels signes en homes i animals.
Punt 1. La semiòtica
Punt 1. La semiòtica
Què és la semiòtica? Segons Pierce…
“ és una doctrina formal que passa de la observació dels signes concrets, a l’ abstracció de les seves característiques generals”
Què és la semiologia? Segons Saussure...
“Ciència que estudia la vida dels signes en el sí de la vida social”
“Estudia la relació entre el significant i el significat en signes humans i de la natura”
Punt 1. La semiòtica
El pes de les dues escoles.
- L’Escola Francesa o semilogia: pes del racionalisme francès.
- L’Escola Anglosaxona o semiòtica: pes de l’empirisme britànic.
Punt 1. La semiòtica
Per tant... La semiòtica és doncs, la ciència que
estudia els signes en el sí de la societat. La semiòtica intenta demostrar com tot missatge
reposa en una convenció establida socialment.
A més... Té una gran rellevància en la comunicació
no verbal.
Punt 2. La semiòtica de la imatge
La semiòtica de la imatge permet conèixer...
- Com es presenten a la vida social certs processos visuals i comunicatius
- Quins efectes de sentit tenen les seves construccions
- Quines relacions es poden establir entre aspectes estètics i culturals.
Punt 2. La semiòtica de la Imatge
1)La imatge. Una imatge està composada per dues parts fonamentals:
- Significat: concepte o idea al que obtenim del significant. És la idea o imatge mental que ens fem d’una paraula.
- Significant: la seqüència de sons i/o lletres que formen una paraula.
Punt 2. La semiòtica de la Imatge
2)Exemple pràctic. Campana
Significant: C-A-M-P-A-N-A Significat: esglèsia, cerimònia, notícia, religió, etc.
Imatge 1. El campanar.
Exemple pràctic 2
M-A-R-T-E-L-L
Imatge 2. Martell.
Punt 2. La semiòtica de la Imatge
3)Què és la semiòtica de la imatge?
- És l’estudi del signe icònic i els processos de significat-significació a partir de la imatge.
- Tenint en compte les convencions socials i culturals preexistents en l’àmbit de treball.
- És l’anàlisi connotatiu de la imatge. Aporta informació del “perquè” dels elements sintàctics de la imatge, el seu significat i sentit.
Punt 2. La semiòtica de la Imatge
4)La importància de l’estudi de la imatge.
La imatge és un component fonamental de la cultura, la vida social i política. Estudiar la imatge és reflexionar com es construeix socialment el sentit de les coses en certs processos de comunicació visual.
Punt 3. L’escola Francesa
La orientació semiològica del terme s’associa a l’estructuralisme francès i té el seu àmbit d’influència a França.
Té el seu inici formal amb els treballs de Lévi Strauss amb les seves obres sobre els sistemes de parentesc i l’estudi de la literatura i certes formes socials que funcionen a manera de llenguatges (moda, mites, clans socials, etc)
Té una forta càrrega racionalista. Es basa en l’estudi teòric dels conceptes (Cartesians contra empiristes).
FERDINARD DE SAUSSURE
Ferdinand de Saussure (Ginebra 1857 - Vufflens-le-Château, 22 de febrer de 1913)
FERDINAND DE SAUSSURE
Va nèixer a Ginebra l’any 1857. Va començar a estudiar Ciències a la Universitat de Ginebra l’any 1875 però un any més tard es va traslladar a Berlin per estudiar lingüística. L’any 1880 es va doctorar en Leipzig amb la teses “De l’emploi du génitif absolu en sanskrit” i es va traslladar a França on treballar a l’Escola d’Alts Estudis de Paris. L’any 1891 va retornar a Ginebra on va ocupar fins l’any 1913 la càtedra d’Història i lingüística Indoeuropea comparada.
Una de les principals aportacions de Saussure és haver organitzat tot el coneixement anterior per construir la teoria més coherent i acceptada sobre el signe lingüístic.
Breus apunts sobre Saussure...
Saussure considera la llengua com a institució social, la veu com un sistema de signes que expressa
La seva obra consolida una imatge dualista a nivell llingüístic:
- Primera dicotomia: significat/significant- Segona dicotomia: llengua/parla- Concepte de Diacronia/sincronia
Considerarem la llengua com a conjunt de símbols enbase a unes normes preestablertes, en base a unes convencions socials.
La primera dicotomia
Separa el signe lingüístic en dos: significant i
significat. Saussure ens mostra la idea de signe lingüístic com
una moneda de dues cares: significat i significant. És una entitat psíquica de dues cares:
a) Significat= imatge conceptual d’una idea.
b) Signifiant= imatge acústica de la idea/conjunt de sons, part física.
La segona dicotomia
Saussure ens parlarà sobre la diferència entre
llengua i parla.
Llengua = llenguatge com a sistema social Parla = Llenguatge com a ús diari, individual
La llengua és el més importants de tots els
sistemes de comunicació.
Unió arbitrària entre significat i significant
Significat y significant s’uneixen de forma arbitrària, és a dir, sense cap norma aplicable a aquesta unió. El significant no guarda cap vincle concret amb el significat , el vincle es fixa per convenció social, per la convenció entre una seqüència de sons i un significat.
Llengua com a conveni: el dualisme lingüístic.
La idea de Significat i significant es deu a que la llengua és un conveni, un acord en comú, inconscient i col.lectiu.
Significant i significat queden units de forma convencional, per una convenció social acceptada socialment.
Diacronia/Sincronia
La sincronia estudia el moment present de la llengua, l'ús actual.
La diacronia s'ocupa de l'anàlisi històrica i evolutiva, mitjançant documents i inferències a partir de comparacions amb altres llengües.
El dualisme en Saussure
La idea de dualitat impera a tota la lingüística
saussuriana.
Significat/significant
Sintagma-llengua/Paradigma-parla
Diacronia/Sincronia
L’exemple del joc d’escacs
L’exemple del joc d’escacs
- L’exemple del joc d’escacs.
Hi ha un sistema anomenat “joc d’escacs”; dues vegades setze peces, cada grup constituït per uns poders ben definits, el que els jugadors retenen a la seva ment de cada peça no és el seu aspecte exterior, sinó el seu poder, el seu valor i finalment la seva funció. Un alfil no és un tros de fusta de forma més o menys estranya, és una “força obliqua”. La torre és una certa capacitat de marxar linealment. La regla del joc és una espècie de “gramàtica”; després el que existeix, paraules i expressions concretes, són les situacions. Cada jugada té repercussions en tot el sistema; al jugador li resulta impossible prevenir els límits exactes d’aquest efecte. Els canvis de valor que resultaran d’aquests, seran segons el cas nuls, molt greus o d’importància mitjana.
L’exemple del joc d’escacs
La imatge del joc d’escacs és un símil de la
llengua en sí: la llengua és un sistema en que
totes les parts poden i deuen ser considerades
en la seva solidaritat sincrònica (Millet i
D’Ainvelle, 1972)
Conclusions sobre Saussure
La gran importància de la llengua, fa que puguem concebre una ciència que estudiï la vida dels signes en el sí de la vida social, formant part de la psicologia social i denominada SEMIOLOGIA.
La Semiologia doncs, ens mostrarà en què consisteixen els signes i quines lleis els regeixen.
La lingüística que defensarà Saussure no és més que una part més de la ciència general, i les seves lleis seran aplicables a la lingüística i es trobarà definit pel conjunt de convencions humanes.
El grito, Edvard Much (1893).
En aquesta obra del noruec Edvard Much es representa un home modern en un moment de plena angoixa i desesperació existencial. És una de les màximes referencies de l’expressionisme.
Podem observar l’ús de colors amb tonalitats molt variades, conjugant de manera adequada tonalitats càlides i fosques.
El punt geomètric de la imatge se situa lleugerament per sobre del punt o focus d’atenció de la mateixa
Ús evident de les línies corbes. Ús de la perspectiva. Desproporció simètrica de la imatge. Realitat abstracta fins a cert punt. Bon ús de la llei dels 3 terços.
VA SER UN LINGÜISTA I INVESTIGADOR FRANCÈS, QUE VA REALITZAR IMPORTANTS APORTACIONS A LA TEORIA DE LA SEMIÒTICA, CREANT UNA SEMIÓTICA ESTRUCTURAL INSPIRADA EN FERDINAND DE SAUSSURE I LOUIS HJELMSLEV.
Algirdas Julius Greimas
SEMIÒTICA
• Teoria semiòtica estructural:
“relació fundamental entre el subjecte
coneixedor i el subjecte conegut”.
S’encarrega de l’estudi dels sistemes de significació.
Coincideix amb Saussure amb la importància del concepte de sistema:
“un signe aïllat no té significat”.
SEMIÒTICA NARRATIVA
Es va ocupar especialment en un tipus de matèria significant: els discursos narratius.
Discurs: forma textual en la que es relacionen diferents components del text, que s’articulen amb una determinada coherència.
Els components del discurs despleguen uns certs valors que estaràn en continua transformació.
ELEMENTS DE LA TEORIA
Recorregut generatiu: construcció teòrica que intenta modelar la manera com es genera i s’articula el sentit en un text.
Estructures discursives.
(DENOTACIÓ)
Estructures semi-narratives. (CONNOTACIÓ).
ESTRUCTURES DISCRUSIVES
Procediments d’actorilització.
Procediments de temporalització.
Subcomponents:
De la programació temporal, que converteix l’ordre lògic narratiu
en ordre temporal pseudo causal. De la localització temporal, que ubica en un temps succeptible de
ser segmentat els programes narratius. De la aspectualització, que transforma les funcions narratives
(lògiques) en processos evaluats per un observador, dóna lloc a conformacions corresponents al punt de vista.
ESTRUCTURES DISCURSIVES
Procediments d’espacialització: la narrativitat es desenvolupa concretament en un espai definit;
Localització espacial, construeix l’espai que serveix de marc als programes narratius.
Programació espacial, disposa linealment els diferents espais parcials que es van construint en el discurs.
ESTRUCTURES SEMI-NARRATIVES
Subnivell profund: nivell on tenen lloc les primeres articulacions del sentit, hi apareixen els termes menys elaborats i més elementals de la significació:
bo / dolent / masculí / femení / vida / mort
Les unitats mínimes, de la semàntica fundamental, s’organitzen d’acord amb oposicions elementals que poden ser descrites mitjançant un esquema universal el qual la teoria denomina quadrat semiòtic.
QUADRAT SEMIÒTIC
Un text, en el nivell profund pot pensar-se com una xarxa de significacions elementals articulades per: Relacions contràries
(vida i mort, i no-vida i no-mort).
Relacions subcontràries (vida i no-mort, i mort i no-vida) denominades relacions d’implicació.
ESTRUCTURES SEMI-NARRATIVES
Subcomponent taxonòmic del nivell profund.
La generació de termes nous a partir d’unitats mínimes donades, és el producte de l’acció d’un subcomponent operatori de la sintaxis fundamental.
P.ex:
a partir de “bo” es genera la contradicció “no-bo”(gràcies a la negació).
ESTRUCTURES SEMI-NARRATIVES
Un altre subcomponent operatori és:
Aserció: permet l’aparició de termes situats als contraris i subcontraris.
P.ex:
la aserció de la negació de “bo” [“no-bo”], crea el terme “dolent” que és el seu contrari.
la aserció de la negació “no-dolent” crea el terme “no-bo”, que és el seu subcontrari.
ESTRUCTURES SEMI-NARRATIVES
Subnivell de superfície: s’hi expressa la narrativitat. Els significats elementals anteriors, es manifiesten amb valors a l’interior d’enunciats narratius.
Per exemple:
valor: bo ----- dolent (nivell profund)
conversió: el que és bo ----- el que és dolent (nivell superfície)
La narrativitat està caracteritzada per la presència de transformacions: la oposició entre el que és bo iel que és dolent és expressada a través d’una transformació.
E. NARRATIVES DE SUPERFÍCIE
El seu anàlisis es fa mitjnçant l’estudi dels enunciats. Poden ser:
Enunciants d’estat: aquells que expressen els estats dels subjectes en la narració i els que expressen les transformacions entre aquests estats. Neixen de la relació entre el subjecte d’estat i l’objecte.
Aquests actants poden trobar-se entre sí en conjunció (subjecte realitzat) : SÙO
Quan es troben en disjunció (subjecte actulitzat): SÚO
E. NARRATIVES DE SUPERFÍCIE
A partir de la formulació dels enunciats narratius és possible arribar al estudi de les transformacions narratives.
Greimas abans considerava quatre transformacions possibles, ara considera l’existència de vuit transformacions.
TRANSFORMACIONS NARRATIVES
Manteniment de l’estat realitzat: histories que es desenvolupen al voltant de una circumstància de defensa.
Creació de l’estat realitzat: transformació típica de Hollywood.
Creació de l’estat actualitzat: transformació típica de tots els “finals tràgics”. Hi ha “formes d’història”: la història patètica i la història punitiva.
TRANSFORMACIONS NARRATIVES
Manteniment de l’estat actualitzat: descripció de circumstàncies d’estançes.
Aparició de l’estat actualitzat: històries d’abandonament personal.
Conservació de l’estat actualitzat: històries de fatalitat.
Conservació de l’estat realitzat: relats de vinculacions inextinguibles (adiccions).
Aparició de l’estat realitzat: dificultat de la separació entre dos persones, entre una persona i un objecte o una conducta.
MODEL ACTANCIAL
Permet conèixer l’articulació dels diferents actants en el relat.
“Actant” és una forma de ser i estar en el text; es refereix a aquell que encarna en un relat particular una o varies formes de ser o de fer.
Estructura que fixa las relacions recíproques i el mitjà d’existència comú dels actants. Cada actant ocupa necessàriament un lloc en alguns dels eixos que està present en tota narració o aconteixement discursiu.
MODEL ACTANCIAL
a) Subjecte (A1) i Objecte (A2): la relació que els uneix és de desig.
ex: l’heroi (A1) busca el tresor (A2).
l’enamorat (A1) busca l’amor d’algú(A2).
b) Destinador (A3) i Destinatari (A4): (eix de la
comunicació), s’uneixen entre ells per la transmisió i la comunicació d’un objecte.
ex: el Rei (A3) “que mana” al príncep (A4) a recuperar un tresor per poder-se casar amb la princes.
MODEL ACTANCIAL
c) Ajudant (A5) i l’oponent (A6): (eix de participació circumstancial), en sentit favorable o desfavorable a l’acció del desig o de la comunicació.
ex: en una història d’amor, l’ajudant seria un tercer que dóna suport al subjecte a aconseguir l’amor de la seva estimada; mentre que l’oponent, seria el pare de l’estimada que s’oposa a la relació.
ROLAND BARTHES(1915-1980)
És un pensador francès l'obra del qual arriba als camps de
la crítica literària, la comunicació, la filosofia i la sociologia.
Influenciat per els lingüistes: Ferdinand de Saussure, Émile
Benveniste, Jakobon i Claude Lévi-Strauss.
Barthes va fer de la semiologia una ciència de l'estudi en
general, més enllà de la lingüística.
El seu anàlisi semiològic va arribar a la fotografia la
publicitat, la moda, etc.
3 Etapes en la seva producció
- “Etapa del deslumbramiento por el lenguaje” on ubica a Mitologías (1957) y Grado Cero de la escritura (1953)
- “Etapa de cientificidad”, on desenvolupa Semiología (1964) y Sistema de la Moda(1967)
- “Etapa del placer del texto(del significante)”
on escriu : Análisis estructural del relato(1966); S/Z (1970); El placer del texto (1973) i La lección inaugural (1977).
EL MISSATGE FOTOGRÀFIC
-La fotografia de premsa és un missatge: Font emissora: grup de tècnic que formen la
redacció del diari. Medi receptor: el públic que llegeix el diari. Canal de transmissió: un conjunt de missatges
concurrents que tenen a la fotografia com a centre, però el seu entorn esta constituït per diferents elements.
ELEMENTS CANAL EMISSIÓ
Titular Peu de foto La compaginació Denominació del diari:
Sport As
Fotografia de premsa: és un objecte treballat, escollit, compost, elaborat, tractat de acord amb unes normes professionals, estètiques o ideològiques, que constitueixen factors de connotació, per altre part, aquesta mateixa fotografia no solament es percep, es rep, sinó que també es llegeix.
El públic que la consumeix, la remet, més o menys conscient, a una reserva tradicional de signes i tot signe suposa un codi.
L’estructura de la fotografia manté comunicació amb el text.
2 estructures:
-Estructura verbal o lingüística: (text) Substància del missatge constituïda per paraules. (missatge connotat).
-Estructura fotogràfica o imatge: Composta per línies, superfícies i tons. (missatge denotat).
Sustenten el total d’informació
Contingut missatges fotogràfics. Què és el que transmet la fotografia?
La imatge: és una analogia de la realitat i aquesta perfecció analògica defineix la fotografia.
l’estil de producció: sentit secundari on el seu significat consisteix en un determinat tractament de la imatge sota la acció del creador. Del qual el significat estètic o ideològic remet a una determinada cultura de la societat al rebre el missatge.
MISSATGE DENOTAT/CONNOTAT
Totes aquestes “arts imitatives” tenen dos missatges:
-Missatge denotat: la pròpia analogia. La representació objectiva de la imatge.
-Missatge connotat: el mode en que la societat ofereix al lector (en el cas de diari) la seva opinió sobre aquella imatge.
El codi Denotat
Està constituït per:
-Sistema de símbols universals
-Una retòrica de una època
-Una sèrie d’estereotips
-Esquemes, colors, grafismes, gestos, expressions,
agrupacions d’elements...
PARADOXA CODI DENOTAT
Té una estructura paradoxal, ja que per ell el missatge denotat, no té un codi, ja que és objectiu ( es limiten a copiar la realitat).Encanvi el connotat sí.
Connotació fotogràfica:
Codificació de l’analogia fotogràfica de una manera que s'elabora al llarg dels diferents nivells de producció de la fotografia:
-Elecció
-Tractament tècnic
-Enquadrament
-Compaginació
El codi de la connotació no és verosimilment, ni natural ni artificial, sinó històric, millor dit, cultural.
Els signes del codi de connotació són gestos, actituds, expressions, colors o efectes dotats de certs sentits en virtut dels usos de una determinada societat: la relació entre el significat i el significant. El codi de connotació depèn del saber del lector.
Procediments de connotació (tècniques)
es produeix mitjançant:
1. “trucaje”:
El interès que presenta com a mètode resideix en el fet que pretén passar per pla de denotació, utilitzant la credibilitat de la fotografia, quan en veritat és un missatge connotat amb molta força. S’amaga darrera la objectivitat de la denotació.
EXEMPLE
Procediments de connotació (tècniques)
2. “Pose”:
La pròpia postura del personatge dona peu a la lectura dels significats de connotació: juventud etc.. En aquest metode entren els estereotips de cada cultura etc...
EXEMPLE
Procediments de connotació (tècniques)
3. Objectes (postura dels objectes)
Parlem de connotació ja que el fotògraf va tenir la oportunitat, la ocasió de disposar els objectes de mode artificial davant d’un objectiu. El iterés resideix en que aquests objectes són inductors habituals de associacions de idees.
EXEMPLE
Procediments de connotació (tècniques)
4. “Fotogenia”:
El missatge connotat esta en la mateixa imatge embellida, es a dir, sublima en general, per les tècniques d’il·luminació, impressió i reproducció.
EXEMPLE
Procediments de connotació (tècniques)
5. Esteticisme:
Quant a una fotografia se li dona la significació de obra d’art.
EXEMPLE
Procediments de connotació (tècniques)
6. Sintaxis
El text i la imatge:
Les paraules completen de significats secundaris les imatges. Abans les imatges il·lustraven el text (el feia més clar), ara és el text el que li afegeix pes a la imatge, la grava amb una cultura, una moral, una imaginació... tot i que el text a vegades s’inventa els significats, altres vegades pot contradir la imatge.
07/04/13
Escola Anglosaxona
07/04/13
Principals diferències
Escola Francòfona:
semiologia dicotòmica/binària
Escola Anglosaxona:
semiòtica triàdica
07/04/13
Origen de la paraula semiòtica
Del grec semeion, semeiótica. Significa signe, distintiu o senyal
Apareix en l'àmbit anglosaxó com a semiotic i semiotics
Semiòtica: teoria general dels signes
07/04/13
Pare de la pragmàtica americana i fundador de l'Escola Anglosaxona.
William James i John Dewey
Charles Sanders Peirce
07/04/13
Concepte important: la pragmàtica de Peirce
Pensament pragmàtic: tot allò que es pugui dur a la pràctica és veritable
Pragmàtica semiòtica: estudia la relació entre els signes i els contextos en els quals l'home utilitza aquests signes.
07/04/13
La semiotica segons Peirce
És una teoria que intenta explicar l'apropiació significativa que l'home fa de la realitat.
Aquesta teoria formula que el signe té 3 elements principals:
signe o representamen
objecte
actor
07/04/13
Concepció triàdica del signe
La relació entre aquests 3 elements és triàdica: cada element depèn dels altres dos
07/04/13
07/04/13
07/04/13
07/04/13
Concepció triàdica en altres àmbits
Ciència: inducció, deducció i abducció
Signes icònics: imatge, diagrama, metàfora
Nivells de signes: icona, índex i símbol
Matemàtiques: un, dos, tres
07/04/13
Charles Morris
“Tot pensament és signe”
Influència principal de Peirce.
Fundador de la Teoria dels signes
07/04/13
Concepte important: la metaciència de Morris
Morris creu que la semiòtica és una ciència de dues cares (metaciència): És una ciència per sí mateixa És un instrument de la ciència
07/04/13
Teoria dels signes
El signe és allò que fa referència a alguna cosa• Vehicle signic (S) -
representamen• Designatum (D) - objecte• Intèrpret (I) - actor
07/04/13
Aportació de Morris a la semiotica
Teoria dels signes
Tres àrees d'aplicació en l'estudi dels signes:
Sintaxi: estudi de les relacions de coherència entre els
signes (gramàtica)
Semàntica: estudi de les relacions que corresponen
entre vehícle del signe, significat i objecte (dialèctica)
Pragmàtica: relacions d'ús entre els vehícles del signe i
els usuaris o parlants, actors (retòrica)
07/04/13
Per què els signes s'agrupen en aquest ordre?
Quins significats i sentits tenen els signes?
Quins usos d'aquests signes fan els actors de
la comunicació?
07/04/13
Thomas Sebeok
Acadèmies de semiòtica a Estats Units
Teoria general dels signes Estudi de la comunicació no
verbal
07/04/13
Un cas a part: UMBERTO ECO
Recull diferents teories de la història de la semiologia per investigar fenòmens comunicatius
Gran influència de Peirce Es centra en la semiologia
literària És la figura més important de
la semiologia actual
07/04/13
La semiotica d'Eco
La semiotica està formada per tots els processos culturals en els quals
hi ha comunicació
07/04/13
Límits de la semiotica:Llindar inferior: signes naturals
(estímuls, senyals i informació física)
Llindar superior: la cultura