diumenge 28 de novembre de 2004 minical - diaridegirona.cat · d’obres com pel nivell artístic...

ReportatgeL’altra capital del GòticCastelló d’Empúries va ser, alssegles XIV i XV, un notable centrede creació artística. PÀGINES 2, 3 i 4

Entrevista Pep Invernó «Els jocs van en consonància amb la societat» PÀGINA 5. Reportatge Ernest Dalmau Compaginantla feina d’administraiu amb l’art ha pintat 2.000 quadres PÀGINES 6 i 7. Reportatge García Márquez a Cadaqués PÀGINA 9.

Dom

inic

alDiumenge 28de novembre de 2004

Diari de Girona

2 DominicalDiumenge 28de novembre de 2004

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: DETALL DEL RETAULE DESANT BARTOMEU DE CRUÏLLES –SEGONA MEI-TAT DEL SEGLE XV–, QUE MOSTRA L’INICI DELMARTIRI DEL SANT (FOTO: J.M. OLIVERAS)

Fotos:1Fragment del Retau-le de la Verge deCanapost (anònimde la segona meitatdel segle XV), quemostra el bisbe santNicolau amb les mo-nedes reservades alrescat de les donze-lles destinades a laprostitució. És al Mu-seu d’Art de Girona.Foto: R. Manent. 2Un altre detall delmateix retaule deCanapost, on es potveure Sant Bernat enoració rebent laciència divina ambla llet de la verge.Foto: R. Manent.3Fragment del retaulede Sant Miquel deCruïlles (1416-1417),que relata la victòriasobre l’anticrist. Ésobra de Lluís Bo-rrassà i es conservaal Museu d’Art deGirona. Foto: C. Ay-merich i Barba.4La taula central delretaule de la Vergede la Llet de Torroe-lla de Montgrí (1363-1373), atribuït a Llo-renç Saragossa. Esmostra al públic a laFundació FranciscoGodia, a Barcelona.Foto: Gasull.5El Retaule de SantMiquel de Castellód’Empúries (1448),obra de Joan Antigó,Honorat Borrassà iFrancesc Vergós. Ésal Museu d’Art deGirona. Foto: J.M.Oliveras.6La crucifixió del’apòstol en el Retau-le de Sant Pere dePúbol (1437), deBernat Martorell. Ésal Museu d’Art deGirona. Foto: J.M.Oliveras.7Detall que mostra laresolució del dubteal Retaule de SantTomàs de Lladó,anònim, datat cap al1350. Es conserva alMuseu Nacionald’Art de Catalunya,a Barcelona. Foto:Calveras, Mérida,Sagristà.

28 de novembre de 2004

5 EntrevistaPep InvernóNascut a Olot, aplica tècniquesde circ a les seves classesd’educació física a l’InstitutNarcís Monturiol de Figueres.

6 i 7 ReportatgeErnest DalmauCompaginant la feina com aadministratiu amb la passió perla pintura, aquest gironí ha creatmés de dues mil obres.

8 ReportatgeEstratègies educatives

9 Reportatge«Gabo» a CadaquésGabriel García Márquez acabade publicar nova novel·la, peròmolta gent no sap que té unconte ambientat a Cadaqués.

11 RutesEl Montgrí i les Dunes

13 GastronomiaAranyes i rates

SUMARI

1

2

3

Capitols fets, inhits e concordats entreels pabordes, frares menors e confraresde la confraria de la Concepcio de la

Verge Maria e frares menors de la vila de Cas-tello Dempurias, de una part, e en Pere Co-mes, pintor de la dita vila, de la part altre,en e sobre lo retaule de la capella de la ditaconfraria. (...) Es estat concordat que lo ditPere Comes ha pintar e metre encuns tot lodit retaula e fer en aquell les stories e yma-ges quis seguexen be e sollempnament segonsse pertany a obre sollempne e sumptuose. Eprimerament en la una punta de part dretadel dit retaula ha pintar langell Gabriel ves-tit de porpre dor fi e de flori de Florensa se-gons se pertany, lo qual sera saludant la Ma-ria. E en la dita casa ha a pintar la Maria ves-tida de bell atzur e fi porprada dor fi, e meshago a gornir les dites dues ymagens dunsollempne encasament (...)». El 6 de maig de1451, Pere Comes, pintor de Castelló d’Em-púries, i la comunitat del convent de francis-cans i membres de la confraria de la Concep-ció de la Verge Maria, també de Castelló,signaven un contracte (sobre aquestes líniesse’n reprodueix un petit fragment) segons elqual el primer es comprometia a pintar un re-taule de fusta ja existent, d’acord amb la des-cripció de les figures incloses en el mateixcontracte, i pel preu de 100 lliures barcelo-neses. Mossèn Miquel Pujol, rector de Vila-fant i de Santa Llogaia d’Àlguema, ha trobataquest document, procedent dels protocolsnotarials de Castelló d’Empúries, a l’ArxiuHistòric de Girona, i l’ha reproduit al llibrePintors i retaules del segle XIV i XV, un tre-ball amb nombrosa documentació inèdita so-bre aquesta matèria que acaba de publicarl’Institut d’Estudis Empordanesos (en col·la-boració amb la Diputació de Girona), dins dela col·lecció Monografies empordaneses.

Pujol ha investigat en nombrosos arxius do-cumentals i museus i ha arribat a la conclu-sió que Castelló d’Empúries va ser, durant elssegles XIV i XV, el tercer principal centre artís-tic del nord-est català, després de les ciutatsde Girona i Perpinyà. «Castelló, capital del’històric comtat d’Empúries –coincident pràc-ticament amb els actuals límits de l’Alt Em-pordà–, gràcies a la proximitat geogràfica esbeneficiava de la influència artística d’aquellsdos centres», escriu Mossèn Pujol. Aquest fetva tenir repercussió no només a Castelló, sinóa tot l’Empordà, perquè hi realitzarien la sevaactivitat nombrosos pintors i perquè es cre-arien retaules (i obres similars) per a esglé-sies i temples repartides per tota la zona.

Pel que fa a la relació que Castelló d’Empú-ries –com a nucli central de la producció ar-tística a l’Empordà– va tenir amb Girona,Pujol escriu que «el prestigi de l’art gòtic esmanifestarà en un bon nombre d’obres rea-litzades als seus prestigiosos tallers, algunesde les quals destinades a Castelló i altres loca-litats de l’Empordà». A través de Perpinyà,en canvi, «Castelló mateix recollia els correntsi moviments d’innovació procedents del nordi dels grans cercles barcelonins, en un fre-qüent intercanvi de pintors amb la capital delcomtat d’Empúries». D’aquesta manera, enla producció artística de l’època a l’Empordà«hi ha representats tots els estils del gòtic».

La recerca li ha permès a Miquel Pujol iden-tificar una seixantena de pintors que durantels segles XIV i XV van desenvolupar la seva

activitat a l’Empordà. D’alguns només hi haconstància documental de les inicials, o delnom, d’altres únicament apareixen consignatsen algun document com a residents en unadeterminada localitat, mentre que finalmentn’hi ha alguns sobre els quals ha pogut lo-calitzar més informació, fins el punt de po-der-los relacionar amb altres artistes. MiquelPujol es mostra fins a cert punt sorprès perla gran quantitat d’artistes que hi havia a Cas-telló, i per l’alt nivell de la seva obra. Fins elpunt que, segons explica, «pintors de Girona,de Perpinyà o de Narbona portaven els seusfills a aprendre l’ofici en tallers de Castelló».Tal i com escriu al llibre, «a Castelló apareixals segles XIV i XV (i fins i tot ja abans, desde la segona meitat del segle XIII), un veri-table fogar de tallers pictòrics».

INVENTARI DE RETAULESMiquel Pujol també ha pogut detallar els re-taules (i altres obres similars) elaborats enaquell període i destinats a les esglésies i tem-ples de l’Empordà, la major part dels qualsja no existeixen. La llista (la reproduim, re-marcant en negreta les peces que sí que esconserven) evidencia el gran volum de patri-moni que s’ha perdut, tant per la quantitatd’obres com pel nivell artístic de bona partdels seus autors: Escultura de Sant Jaume(1288), del Mestre Nicolau; Retaule i Creu grani petita de l’església de Sant Esteve de Vilaür(1331), de Ramon Peralta i Bernat de Puig;Retaule de Sant Tomàs de Lladó (1350),anònim (al Museu Nacional d’Art de Cata-lunya); Taula central del retaule de la Ver-ge de la Llet de Torroella de Montgrí(13463-1393), atribuït a Llorenç Saragossa(Fundació Francisco Godia, a Barcelona); Re-taule de l’església de Sant Martí de Terrade-lles (1369), de Guillem Borrassà I; Retaule

de Sant Blai (1371), a Castelló d’Empúries, deGuillem Borrassà I; Retaule de Sant Eloi (1378),per a la Confraria dels ferrers de Castelló d’Em-púries, de Guillem Puig; Retaule amb els dot-ze apòstols, sant Antoni i sant Francesc (1378),també a Castelló d’Empúries, de Guillem Hos-pital; Obra de pintura a la capella de sant Blaii altar de Santa Caterina del convent dels fran-ciscans de Castelló d’Empúries (1395), de Perede Lithu; Retaule de la capella de la Santíssi-ma Trinitat de l’església del Carme de Pera-lada (1395), de Miquel Canelles; Retaule dela parròquia de Sant Martí de Calonge (1395),de Jaume Cabrera; Tabernacle amb imatgesdecorades (1399), pro- (Passa a la pàgina 4)

Reportatge


4

6

7

5

L’altra capital del

GòticCastelló d’Empúries va ser, durant els segles XIV i XV, un moltnotable centre de creació artística del nord-est de Catalunya, al

costat de Girona i Perpinyà; aquest fet es va traduir en unadestacada producció de retaules per a tot l’Empordà.

TEXT: ALFONS PETIT

Mossèn Miquel Pujolha consultat molts ar-xius documentals–l’Històric i el Diocesàde Girona, el de la Co-rona d’Aragó, el de laFundació Casa Ducalde Medinaceli (a Se-villa), el Capitular deBarcelona, l’HistòricComarcal de Puigcer-dà– i molts Museus–el d’Art de Girona(especialment el Mu-seu Diocesà), el Na-cional d’Art de Cata-lunya, la Col.leccióFundació FranciscoGodia de Barcelona il’Institut d’Art Hispà-nic Amatller, de Bar-celona– per escriure«Pintors i retaules delssegles XIV i XV a l’Em-pordà (sobre aques-tes línies, la portadadel volum). Però ja hiestà acostumat. Nas-cut a Castelló d’Em-púries l’any 1927,compagina la sevaactivitat pastoral coma rector de les parrò-quies de Vilafant i San-ta Llogaia d’Àlguemaamb la investigacióhistòrica, que ha tra-duït en una importantproducció de treballssobre la història i l’artmedievals, la filologiai el judaisme català,sempre amb Castellód’Empúries com a eixde la seva recerca.Per la seva experièn-cia, quan se li dema-na si en el seu últimtreball ha trobat algu-na cosa que l’hagisorprès especialment,diu que «quan un in-vestiga molt, ja estàcurat d’espants».

Llicenciat en Filoso-fia i Lletres, secció deFilologia Clàssica, vaser professor de l’Ins-titut Ramon Muntaneri dels col.legis La Sa-lle, Les Franceses iEscolàpies de Figue-res, on va fer classesde llatí, grec, filosofiai literatura. Ha dirigitcursos de paleografiaa Girona, Figueres,Olot i la Bisbal.

Investigadorconstant

bablement per a l’esglésiade Santa Maria de Castelló d’Empúries, dePere Baró; Retaule de Sant Antoni a Vilatenim(1401), de Mateu Codó; Retaule de la VeraCreu i els set Gois de la Verge (1403), a l’es-glésia de Sant Feliu de Guíxols, de Jaume Ca-brera; Treball de pintura a compte de Caste-lló d’Empúries (1406), de Pere Mates; Retau-le de la capella de Sant Pau, al terme de laBisbal (1407), de Jaume Cabrera; Retaule deSant Miquel de Fluvià (1407), de Francesc Bo-rrassà; Reparació del retaule de sant Miqueli sant Antoni de l’església-monestir de SantFeliu de Guíxols (1411), a càrrec de Fran-cesc Borrassà; Retaule de la confraria dels car-nissers de Castelló d’Empúries (1413), de Fran-cesc Borrassà; Retaule de Sant Joan Baptistai Sant Bartomeu (1413) per a la confrariadels sastres i destinat a l’església-convent dela Mercè de Castelló d’Empúries, de MateuCodó; Retaule de l’església parroquial. de For-tià (1414), d’Arnau Pintor; Retaule de l’es-glésia de Santa Eulàlia de Noves, a Garriguella(1415), de Mateu Codó; Sant Enterramentper a la capella de Santa Caterina de To-rroella de Montgrí (primera meitat del se-gle XV), atribuït a Jaume Cabrera (és al Mu-seu d’Art de Girona); Retaule de Sant Mi-quel de Cruïlles (1416-1417), de LluísBorrassà (Md’A); Retaule de Sant Sadurní del’Heura (1421), de Francesc Borrassà; Retau-le de la Santa Creu a l’església parroquial deFontclara (1421), de Pere Pinyana; Taberna-cle i decoració de la custòdia major de l’es-glésia de Santa Maria de Castelló d’Empú-ries (1421), de Pere Comes; Retaule de San-ta Anna per a la parròquia de Sant Pere deFigueres (1439), de Pere Codó; Retaule de Vi-lacolum (abans de 1450), de Pere Codó, Re-taule de Sant Pere de Púbol (1436-1439/1442), de Bernat Martorell (Md’A); Retau-le de Sant Pere Màrtir per

a l’església dels Predicadors de Castelló (1446),d’Andreu Mates; Retaule de Sant Miquelde Castelló d’Empúries (1448), de Joan An-tigó, Honorat Borrassà i Francerc Vergós(Md’A); Retaule dels Set Goigs de la Verge pera l’església de Santa Eulàlia de Noves, a Garri-guella (1451), de Pere Joan Rovira i MiquelRovira; Retaule de la Concepció per a l’esglé-sia dels Franciscans de Castelló d’Empúries(1451), de Pere Comes, acabat per BartomeuBosom; Retaule de Sant Gil de Vilamaniscle(1456), de Bartomeu Bosom; Treballs de pin-tura a compte de Castelló (1458), de MateuAlemany; Retaule de Sant Quirze per a l’es-glésia parroquial de Sant Julià de Verges(1460), de Ramon Solà I; Calvari per a l’es-glésia de Santa Eulàlia de Cruïlles (mitjandel segle XV), atribuït a Ramon Solà II (col·lec-ció particular); Retaule de Sant Julià per a l’es-glésia parroquial de Fortià (1461), d’AndreuFàbrega; Treballs a compte per a Sant ClimentSescebes i Espolla (1465), de Damià; Retau-le de Sant Bartomeu de Cruïlles (segonameitat del segle XV), de Ramon Solà II (Md’A);Decoració de la imatge de la Verge i l’Infantper al retaule d’alabastre de l’església de San-ta Maria de Castelló d’Empúries (1470), deBartomeu Bosom; Retaule del convent delsAgustins de Torroella de Montgrí (1471), deB. Bosom; Retaule de la Verge de Canapost(segona meitat del segle XV), anònim (Md’A);Retaule de Santa Cristina de Corçà (sego-na meitat del segle XV), atribuït al Mestred’Olot (potser Miquel Torell) (Md’A); Retau-le de la Mare de Déu de Púbol (segona mei-tat del segle XV), atribuït a Ramon Solà II; De-coració de la fornícula de la Verge per al re-taule de l’església de Santa Maria de Castelló(1487), de Rodrigo de Santos; Retaule de l’es-glésia de Palol Sabaldòria (1497), a Vilafant,de Martí Joan; i Retaule de l’església de Vila-

sacra (1502), de Martí Joan.

Reportatge


Fotos:8El Retaule de SantaCristina de Corçà(segons meitat delsegle XV), obra delMestre d’Olot, quepodria ser MiquelTorell. Es conservaal Museu d’Art deGirona. A baix, undetall del mateix Re-taule, que mostral’arrancament ambgarfis dels pits de lasanta penjada al’eculi. Fotos: J.M.Oliveras.9El Sant Enterramentde Torroella deMontgrí, atribuït aJaume Cabrera i quedata de la primerameitat del segle XV,es conserva al Mu-seu d’Art de Girona.Foto: J.M. Oliveras.10Aquest Calvari pro-cedent de SantaEulàlia de Cruïlless’atribueix a RamonSolà II i és de mit-jans del segle XV; estoba en una col.lec-ció particular i no-més n’hi ha imatgesen blanc i negre al’Institut Amatllerd’Art Hispànic.11Aquesta fotografiaen blanc inegre(també a l’InstitutAmatller) és l’únicque es conserva delRetaule de la Marede Déu de Púbol, dela segona meitat delSegle XV, atribuïttambé a Ramon SolàII. Abans del 1936era en un altar late-ral de l’església pa-rroquial; en l’actuali-tat està desaparegut(segurament des-truït).

(Ve de la pàgina 3)

Guerres, canvis de gustos i mala conservacióTot i la constància documental d’una notable produccióde retaules per a esglésies i temples de l’Empordà durantels segles XIV i XV, se’n conserven molt pocs en l’actua-litat. Miquel Pujol atribueix la desaparició d’aquestesobres sobretot als nom-brosos conflictes bèl.licsque han afectat la zona, iespecialment la GuerraGran. «Aquesta és una zo-na de pas, i de la matei-xa manera que això vaafavorir la seva creativi-tat artística, i l’intercan-vi amb Girona i Perpinyà,també va provocar quefos escenari de nombro-ses batalles en les qualsva desaparèixer bona partd’aquest patrimoni», ex-

plica Mossèn Pujol. Però no només les guerres tenen laculpa de la desaparició dels retaules. Hi ha hagut tambéproblemes de conservació a causa de la qualitat delsmaterials usats en les obres, i també canvis en els gus-

tos socials: «Després delGòtic va venir el Renai-xement, i després el Ba-rroc, i alguns retaules queagradaven en una èpocadesprés no ho feien, ieren substituits», comen-ta Pujol, que no creu quequedin massa peces perdescobrir, o en mans pri-vades: «S’ha buscat molt,ja, i no s’ha trobat res, ia més la manca de signa-tures d’aquests treballsdificulta molt la recerca».

9

10 11

8

Pep Invernó, educador de l’IES NarcísMonturiol de Figueres nascut a Olot el1967, ha obtingut un guardó cultural es-

tatal pel llibre Circo y educación física. Otraforma de aprender (Editorial Inde). S'abocaamb passió a la conversa i t'explica, per exem-ple, que els alumnes es fabriquen ells ma-teixos les eines i aprenen a cooperar. Ambcàmeres de bicicleta, per exemple, fan unpal del diable. Una troballa educativa i físi-ca.

Si hi ha nanos als quals els fa terror ferla vertical, això dels exercicis de circ sem-bla una mica ciència-ficció, no? Al con-trari, quan estructuro la temàtica del circ, hiha quatre blocs. El de malabars, que seria decoordinació; el d'equilibri, on hi hauria lesxancles o la bola d'equilibri; hi ha l'acrobà-cia, que és de coordinació general, i el tra-pezi. En aquests blocs, els nanos troben di-ferents aparells i tècniques que els van bé.A banda d'això, hi ha la concepció de l'es-pectacle, que és una activitat cooperativa. Nohi ha ningú exclòs. Tothom suma. Tothomtroba un lloc dins de l'espectacle.

Sembla una activitat més lúdica que lagimnàstica habitual. Sí. Hi ha l'excusa d'ac-tivitats motrius, però allò que cerquem ésla cooperació. La competició no hi és, per-què la lògica interna de l'activitat duu els na-nos a que cooperin. L'esport tradicional elsporta a enfrontar-se amb un rival, i som elsadults que els diem: el fair play, i tot això,però la seva lògica no duu a cooperar. Encanvi, per construir un espectacle, t'has deposar d'acord per força, o no pot tirar en-davant. Aquesta és la idea pedagògica.

Un exemple dels exercicis que propo-sa? (m'ensenya un apartat del llibre) El blocde malabars. Hi ha la coordinació en mà,llançaments i recepcions, la lateralitat, la per-cepció espai-temporal dels moviments, l'e-quilibri... Tot això ho fa un nano jugant a ma-labars. Ho poden fer sols, en parella o trio.Això es veu més a l'acrobàcia, o per fer pirà-mides. Intento fer un pas més enllà de la tèc-nica, per passar a l'art del circ. És la con-cepció moderna del circ, amb guió teatral.Aquest any hem fet una obra sobre Dalí, il'ajuntament ens va agafar per inaugurar l'AnyDalí al Teatre El Jardí. Per a l'autoestima delsnois va molt bé. Al llibre hi ha un DVD onels professors veuen les aplicacions (m'en-senya l'exercici 13). Veus?, aquesta està al mi-nut 42. Les fan els mateixos nanos de l'Ins-titut. El primer any érem 15. I en aquest úl-tim espectacle, 50. S'instaura com una culturaescolar.

Al principi, com reaccionen els nois? Araja és habitual. Quan arriben a primer i se-gon de l'ESO fas una introducció, i quan arri-ben a segon cicle, ja són ells que trien en-tre malabars i equilibri o acrobàcia i trape-zi. Quan acaben, ajuntem tots els nanos i feml'espectacle. Ara m'estic plantejant fer méshores i crear un grup de teatre de carrer.

L'esport actual genera competitivitat. Elsjocs van en consonància amb la societat. Coma educador, si volem que la societat sigui so-lidària i cooperativa, com s'està transformanten ONG i així, han de canviar les pràctiques.Ens quedem ancorats que l'esport es bo perell mateix, i no és cert. Hi ha d'haver moltaintervenció del monitor. Jo em consideroun dinamitzador. Gairebé no intervinc. Lagent creu que això no interessa els joves. Unaactivitat com la revista de l'Institut, per a laque necessitàvem 20 redactors, va omplirl'aula amb 150 persones. Això que els jovesno col·laboren és mentida.

Com va néixer el llibre? Té experiènciacircense? Del temps de lleure. He estat mo-nitor i ho vaig traslladar a l'educació física.Fa 12 anys et veien com un animal estrany,

però amb la gent de l'INEF de Lleida, quefa anys que hi treballen, vaig veure que eraun camí molt bo. Vaig estar a l'escola de NouBarris de Barcelona. Respecte al llibre, elsdeia a l'editorial que l'havien de fer, quetindria èxit. Però no pensava en mi. Vaig tras-lladar la meva experiència a l'escola, a ladidàctica per a professors.

És molt més real. Normalment et diuen,tal figura, però no t'expliquen els trucs. Laidea va ser posar una bombeta: ei, que sipassa això!… I molta gent m'ha dit: sort d'això.Si tens problemes, fes això, allò altre. Ambmalabars, sempre els deixo que explorin.És l'aprenentatge significatiu. A un alumne lipot ensenyar millor una figura un altre alum-

ne que no pas jo. Tam-bé construïm els jocs,com les maces, ambmaterial de reciclat. Su-poso que per això enshan donat el premi.Perquè és molt pràctic.

Valorem l'educació fí-sica, una «maria» tra-dicional? Manca molt.Allò que dóna qualitatés la qualitat dels pro-fessors, i crec que s'ob-tenen resultats. Ara, lasocietat no està prou in-formada d'allò que esfa a les classes d'edu-cació física, però els na-nos sí que ho valoren.I crec que falten horesd'educació física. Si no-més juguem a la PlayStation i fem servir elcomandament a distàn-cia, ens haurem de re-plantejar moltes cosesa nivell educatiu. I aixòpassa per l'educació fí-sica. Perquè hi ha na-nos que només fandues hores d'educaciófísica a la setmana. I nonomés esport. Hi hagent que té ganes deballar, fer funky, fer ex-pressió corporal. I nonomés competir.

Per què revifa el circ?Perquè no van a buscarlo más difícil, sinó lacomposició estètica.Crec que per això arri-ben al gran públic. Elcirc per a mi és una mà-gia de llum i color. En-tres en un espectacled'aquests, i et sedueix.Fins i tot els clowns hancanviat molt, com lacompanyia Monti o elCirc Cric.

Hi ha algun exercici fàcil i que ajudi a norovellar-nos? Una cosa curiosa. Les pilo-tes (malabars). La gent es pensa que és moltdifícil, però no ho és tant. Que primer in-tentin fer-ho amb mocadors de gasa. Pri-mer amb un, després amb dos i després tres.

Però mocadors com, enrotllats? No, no.Desplegats, perquè, saps què passa?, que elmocador, en obrir-se i pesar menys, triga mésa baixar. Fins i tot ho havia fet amb bossesde súper. Pots fer el moviment i millorar lacoordinació per passar a les pilotes. La gentdiu que és un desastre amb els malabars,però és que cal un aprenentatge i un entre-nament.

Entrevista


PEP Invernó Professor d’Edudació Física a Figueres, aplica tècniques del circ

El Ministeri de Cultura ha guardonat el llibre d'aquest professor de l’Institut Narcís Monturiol de Fi-gueres en el qual proposa l’aplicació de mètodes extrets del món del circ a l’educació física. Unaopció diferent a la gimnàstica tradicional. Una alternativa de cooperació que no vol intentar derro-tar el company. La injecció lúdica que permet fer esport i divertir-se.

“Els jocs van enconsonància

amb la societat”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

“Si només

juguem a laPlay Station

i fem servir elcomandament

a distància,ens haurem

de replantejarmoltes coses

a nivelleducatiu.

I això passaper l'educació

física.“

L ’exposició retrospectiva de quadres d’Er-nest Dalmau i Coromines servirà per tan-car la Sala d’Exposicions Joan Saqués de

la Delegació de Cultura de Girona al carrerCiutadans. Una important reforma de l’edifi-ci conferirà a l’espai altres usos. Veient l’èxitpopular i de gent que l’exposició (que es potvisitar fins el 12 de desembre) està tenint,és evident que s’ha encertat escollit l’artista.

Ernest Dalmau és un pintor popular i gi-roní. La matèria dels seus quadres és intel·li-gible i propera; la tècnica, pura i acurada. Encada quadre s’evoca, amb seny i amb un sen-tit de l’harmonia clàssic, un paisatge real iidíl·lic, un racó de la memòria de tots els gi-ronins, un bocí entranyable de l’ànima col·lec-tiva de la ciutat. Tal vegada mai una exposi-ció d’un artista local ha aconseguit aplegaren la presentació tanta i tan variada gent, iha congriat una tan unànime admiració.

Com tants altres pintors, Dalmau ha com-paginat la vida laboral i artística. Tot i això,el volum d’obra creada és molt important:més de 2.000 treballs. La majoria d’aquestsquadres pengen de les parets de cases giro-nines i formen part del paisatge quotidià mésestimat de moltes famílies. Recollint-ne al-guns, s’ha muntat aquesta retrospectiva, quesi s’hagués fet extensiva a tota l’obra haurianecessitat tots els panys de paret de l’edifi-ci de Cultura.

APUNTS BIOGRÀFICSErnest Dalmau va estudiar als Maristes de laCatedral entre 1927 i 1936, on va tenir de pro-fessor de dibuix el conegut artista gironí JoanCarrera Dellunder. Entre 1931 i 1932 va for-mar part de l’Escolania de Sant Feliu amb Mn.Josep Pumarola que va ser qui el va iniciaren la pintura a l’oli: «Anàvem a Sant Daniela pintar els dijous i els diumenges a la tar-da». Fins i tot va participar en una exposicióper Fires de Girona: «Hi vaig vendre el pri-mer quadre per cinc pessetes (un duro deplata)». Durant les vacances d’escola, el Sr.Dalmau anava a Sant Pere de Galligants a co-piar quadres de Mir, Berga, Torres Casanas,Barnadas, etc... Als Maristes, hi va estudiarcomerç i al mateix temps anava a classes noc-turnes de dibuix linial amb el Sr. Camós iSolés.

L’any 1936 va esclatar la Guerra. Durantaquests anys va anar a classes amb el Sr. Agui-lera a l’escola de Belles Arts, llavors ubica-da a la Pia Almoina. L’esclat de la Guerra elva tocar de prop com a tothom: «En una gue-rra el que perd és el dolent. Tothom escriutirant l’aigua al seu molí». De fet, es va sal-var d’anar a la guerra per 3 mesos: «Ens vancridar per trimestres i jo era del segon. No-més van arribar a cridar el primer».

Acabada la guerra, es va posar a treballarconjuntament amb el seu pare en uns ma-gatzems. Al mateix temps, assistí a classesamb Don Fernando Ruíz d’Ascarza en unpis del carrer Nou: «Hi vaig aprendre la tèc-nica de l’espàtula».

Entre 1942 i 1945 li va tocar fer el ServeiMilitar. De primer a Barcelona i després aSant Julià de Ramis. En aquell destacamenthi havia un màxim de 60 soldats. Era cabocuina i tenia responsabilitats en la compra,remenava diners i feia la minuta. L’any 1942,escassejaven els aliments i el ranxo tipusera ben galdós: de primer plat, farinetes defarro; de segon, faves corcades. Al cap demig any, amb el tinent Juan González Mel-garejo, van muntar la cuina de la caserna:«Llavors oferíem a la tropa un plat de sopa,patates amb carn o bacallà i una taronja o unplàtan de postres». El Sr. Dalmau hi feia ho-rari de 9 del matí a 4 de la tarda: «El matí aga-fava l’autobús de Sarrià i pujava al castell apeu. Hi estava tres quarts d’hora».

Per Fires de 1945 es va llicenciar del Ser-vei Militar. Va treballar llavors, successiva-ment, a la Mútua general de Seguros, a Su-ministros y Servicios i a l’empresa Bassó-Codina. En aquesta darrera empresa, fins ala jubilació, l’any 1982. Entre 1945 i 1982 esva poder dedicar a pintar més perquè teniamés temps lliure: «Tenia un pis de 24 me-tres quadrats sobre la botiga de la meva donai sempre que podia me n’anava amb el ca-vallet per fora».

Des de la jubilació, la pintura és la sevavida: «Ara la pintura és la meva vida, per-què ja no sé fer res més. La tecnologia emsupera». A moltes parets de cases de Gironahi ha quadres de Dalmau, que calcula queentre treballs, dibuixos i quadres deu haver

realitzat més de 2.000 obres.

BEN LITERALQuines són les tècniques que fa servirmés per pintar? L’oli. És una tècnica quevaig aprendre de petit. És la tècnica majo-ritària. També faig sanguines, pastels, aqua-rel·les, acrílics... M’agrada tocar-ho tot.

La sanguina és una tècnica que va apren-dre del mestre Aguilera. En què consis-teix? A fer una cosa més tova, no fer un di-buix dur. Fer una cosa suau, aquesta espè-cie de boira... Una cosa mig explicant-se.

Per què es dedica a pintar? Ahir, com unaafició. M’havia de guanyar la vida i havia detreballar. Anys enrera la pintura, res de res.Avui dia, ben poc. Ara pinto perquè sóc unjubilat i m’omple les estones del dia. A partque hi ha moltes coses noves que per l’edatno puc assolir. Pintar és la meva vida. Hi pas-

so hores molt bones.

L’objecte principal de la seva pintura ésGirona. Quina Girona pinta? La Girona bo-nica, una Girona que s’està ofegant. Jo viscen un pis des d’on veig les Pedreres, la Tor-re d’Alfons XII... un perfil clàssic de Girona.Aviat no ho veuré. S’està tapant d’herbes,heures, arbres, plantes... Quedarà ofegada,com queda ofegada part de la muralla, comqueda ofegat el passeig Arqueològic. Jo nocomprenc per què no es neteja això. Aviatno veurem la Torre Júlia. La muralla, el pas-seig de fora muralla, és una cortina: semblaque hagi de passar la processó i hagin po-sat el cobrellit verd. Jo no entenc per quèaquesta afició al verd. De plantes, arbres,arbustos, heures de les parets, totes les ciu-tats en poden tenir; pedres com a Girona, no.Només n’hi ha a Girona. No les tapem, sis-plau. És curiós, per contra, que quan a lesescales de la Catedral creixen aquells brins


Ernest DalmauPintor

TEXT: JORDI VILAMITJANA I PUJOL FOTOGRAFIES: MARC MARTÍ

Compaginant la seva activitat laboral com a administratiu ambla seva passió per la pintura ha creat més de 2.000 obres.

Dades

Ernest Dalmau iCorominas va néi-xer a Girona, el 26de maig de 1921.

El seu pare es deiaEnric Dalmau i Co-rominas i era l’apo-derat dels magat-zems Servitja. Laseva mare, As-sumpció Coromi-nas Oliveras , eramestressa de casa.

Eren quatre ger-mans: Anita , mortal’any 1939; Ernest;Montserrat , jubiladade Telefònica; i Jor-di , jubilat de banca.

Està casat ambRosa Burch Mutjé ,comerciant de la Po-llería Burch, des del18 de maig de 1947.

Han tingut dos fills:Anna Maria (1949),florista; i Josep(1956), empleat debanca.

Tenen cinc néts.

Ernest Dalmau ésadministratiu jubilat ipintor artista.

Sobre aquestes lí-nies, a dalt, el primerquadre que va pintarErnest Dalmau, pro-pietat de FrancescFerrer; a baix, els re-trats del fill i la fillade l’artista.

Sembla generalitzat el criteri que els nensi joves actuals són més complicats delsd’anteriors generacions. Però només cal

fer una ullada cap enrere per comprovar comcadascú de nosaltres també ha passat per lesmateixes fases de crisis que els actuals nensi adolescents. Evidentment les formes canvieni algunes actituds i costums actuals poden sem-blar més agosarades i fins i tot arriscades. Peròen definitiva es tracta de nens i adolescentsen situació de crisi i canvis evolutius. El quesegurament ha canviat, i aquí els educadorsno fem prou autocrítica, és la forma de pau-tar i normativitzar en els nostres educands. Se-gur que eduquem de forma tan coherent comho varen fer amb nosaltres? Segur que estemprou presents en la seva educació com hoestigueren en nosaltres? Segur que no dele-guem responsabilitats educatives en excés? Se-gur que sabem ser educadors? Abans de mi-rar en què fallen els més petits caldria fer unesforç per mirar en què fallem els més grans.

Tenir autoritat, que no autoritarisme, és bà-sic per a l’educació dels fills. És imprescindi-ble marcar límits i objectius clars que perme-tin diferenciar què està bé i què malament,malgrat que un dels errors més freqüents delspares és excedir-se en la tolerància. I això por-ta problemes. Cal un equilibri, que passa perobtenir més autoritat. Actuacions paternes imaternes, sovint amb bona voluntat, retallenla pròpia autoritat i fan que els nens primer iels adolescents després no tinguin un desen-volupament equilibrat i feliç amb la conse-güent angoixa per als pares.

Quins són els errors més freqüents que pa-res i mares cometen quan interaccionen ambels seus fills? Cal matisar que qualsevol edu-cador ha tingut en alguna ocasió alguns delserrors que es presenten a continuació; aixòno significa que sigui un desastre, tot el con-trari, significa que intenta educar, i això ja ésmolt important. Sempre cal tenir present quel’educació que deixa una petjada en el nen noés aquella que es fa un sol cop, sinó la quees fa continuadament. Sempre cal un treballde reflexió, en el sentit que les actuacions quepoden ser més negatives per a l’educació delsseus fills siguin identificades i se’ls posi remei.Aquests són alguns dels principals errors queamb més freqüència debiliten i disminuei-xen l’autoritat:

– La permissivitat: És impossible educarsense intervenir. El nen quan neix no té cons-ciència del que està bé o malament. Per tantels adults som els que li hem de dir què estàbé o malament. Deixar-lo fer per por a frus-trar-lo, per por o per comoditat és el princi-pi d’una mala educació.

– Cedir després de dir no: Un cop actuem,la primera regla d’or a respectar és la del«no». Aquesta afirmació és innegociable. Quanes negui quelcom al fill cal tenir-ho clar per-què no es pot fer marxa endarrere. Per con-tra el «sí» és una afirmació negociable.

– L’autoritarisme: És l’altre extrem de lapermissivitat. És intentar que el nen faci totel que li diu el pare, anul·lant del tot la sevapersonalitat. L’autoritarisme només porta a laviolència per la violèrncia. El seu objectiu noés el d’aconseguir una personalitat equilibra-da i amb autodomini.

– Falta de coherència: Calen referents ilímits estables. La reacció dels pares sempreha de ser la mateixa dins d’una línia i davantd’uns determinats fets. També és fonamentalla coherència entre pares i mares.

– Cridar i perdre els estreps: És normalque qualsevol educador els hagi perdut enmés o menys mesura, però això va en detri-ment de l’autoestima del nen. També pot aca-bar fent-se insensible al que li diuen.

– No complir les promeses o les ame-naces: El nen aprèn que com més l’amena-cen, més incompliment per part dels pares.Cada promesa o amenaça no complerta ésun gir o revés per a la seva autoritat. Les pro-meses i amenaces han de ser realistes.

– No negociar: No negociar mai suposa au-toritarisme i abús, a més d’incomunicació.Aquest és un camí ideal per trencar relacionsamb els fills adolescents.

– No escoltar-lo.– Exigir èxits immediats: Sovint tenim

poca paciència amb els fills, volem que hofacin tot millor de seguida. Però ningú neixensenyat i cal un aprenentatge, la qual cosaimplica que apareixeran errors.

LA COMUNICACIÓ IMPOSSIBLE?Sovint els pares es mostren preocupats per-què no veuen la forma d’apropar-se als seusfills adolescents i mantenir-hi una comunica-ció estable. Se senten angoixats i perduts da-vant d’una situació nova, que en moltes oca-sions no saben com encaixar: passen de con-viure amb nens i nenes amb els qualsmantenien un contacte de pares i fills regu-lar a conviure amb joves adolescents que «novolen escoltar res del que els dic». Se sentenimpotents perquè els rols canvien, aquella de-pendència dels fills vers els pares esdevé in-tents desesperats d’autonomia dels adolescentsdavant del nucli familiar i sembla que tot elque abans comptava ara ha deixat de fer-ho.Davant d’aquesta situació els pares sovintadopten postures que emfatitzen la rigidesa iel control, per deixar clar quina és la sevaposició. Per altra banda, altres pares busquen

aliances perilloses perquè prefereixen apro-par-se als seus fills per la via de convertir-seen «col·legues» i llavors escoltem expressionscom «més que pare i fill som dos amics deveritat». Les dues actituds són perilloses i po-den resultar perjudicials: la primera perquè di-ficultarà més l’objectiu proposat d’aconse-guir una millor vinculació amb el nostre filladolescent, millorant la comunicació. La se-gona perquè no es poden combinar dos pa-pers tan diferents com el de pares i amics, laqual cosa aniria en perjudici de les funcionsparentals que s’hagin d’exercir.

Els pares de fills adolescents han d’enten-dre aquest període com un nou cicle vitaldel seu fill, amb unes característiques i ne-cessitats completament diferents a les que ha-vien expressat fins aquell moment. Es pro-dueixen canvis físics que angoixen i molt elsadolescents: no s’agraden, el cos els canvia,es desenvolupen els òrgans sexuals... Tambées produeixen canvis a nivell psicoafectiu ide pensament: l’estructura de pensament es-devé com la dels adults, però les preocupa-cions són diferents, ja que es regeixen pel prin-cipi d’immediatesa i encara no veuen la ne-cessitat de planificar a llarg termini (per aixòun bon estudiant a primària pot començar afracassar a secundària). També és època defortes turbulències sentimentals, d’amors i de-samors que fan que un dia estiguin eufòricsi l’endemà mostrin un fort descontentament ifins i tot molta irritabilitat.

Totes aquestes situacions deixen els paresen fora de joc, sense saber com acabar deposicionar-se davant del seu fill adolescent iactuant amb inseguretat, la qual cosa encararepercuteix més en la comunicació amb el fill.Però el que realment deixa preocupats els pa-res és que tot allò familiar i personal que elfill admirava i valorava de cop i volta perd im-portància; aquesta ferida costa d’acceptar id’entendre, però val a dir que es tracta d’unprocés habitual i si cadascú recordem la nos-tra adolescència veurem que també vàremfer alguna cosa semblant: tot adolescent ha debuscar la seva pròpia identitat, i ho farà através d’identificacions externes a la família(el grup d’amics, un cantant, una moda deroba o de pentinat) i diferenciant-se dels quel’envolten i sovint de la família amb la qualconviu. Sovint això crea un rebuig familiar,conflictes en la relació i talls en la comuni-cació.

La comunicació positiva amb el fill adoles-cent es basa a: escoltar-lo; mirar-lo; evitar jut-jar-lo; parlar en primera persona, evitant im-posar-li què hauria de fer segons el nostre cri-teri; comunicar el que volem de forma clarai precisa; evitar les preguntes molt directes quefacin que se senti interrogat; evitar els abso-lutismes...

Entre els consells per millorar la forma d’a-propar-nos als fills adolescents hi ha tractar-los de la mateixa manera com ens agradariaser tractats; no renyar-lo com una criatura nicol·locar-lo en la posició d’amic confident,però sí adoptar vers ell una actitud que de-mostri que se li té confiança i se’l considera;intentar mantenir-hi converses relaxades i dis-teses i evitar relacionar-s’hi només quan sor-geixen situacions de conflicte; evitar la críti-ca sempre que sigui possible (les crítiques ala forma de vestir, la música, l’estètica perso-nal, els gustos i aficions són mal tolerades pelsadolescents, ja que són un dels seus mitjansd’autoafirmació); sempre que sigui possible,deixar que aprengui a través de la seva prò-pia responsabilitat i de les conseqüències delsseus actes; plantejar-li pros i contres davantd’un dubte, però deixar-li llibertat per elegir;fixar clarament les regles de la casa i que elfill les conegui...

(*) Psicòlegs clínics infanto-juvenils id’adults. Heia Psicologia, col.laboradors de

Serveis Mèdics Girona i GEM Olot(http://es.geocities.com/heiapsicologia).

Estratègies educativesConsells per aconseguir actituds educatives més sanes que tinguin en compte l’evolució social.

TEXT: JORDI BARRIS, SANTIAGO BATLLE I ONA LLOPART (*)

Reportatge


MA

RTÍ

FE

RR

ER

Ens hem de traslladar a les Espanyes definals dels 60, on s'inicia el boom econò-mic provocat pel turisme i el 600 és l'es-

tandart de desenvolupament i luxe. Els edi-tors barcelonins, encapçalats per Barral, des-cobreixen la literatura sud-americana. Calrecordar que la Ciutat Comtal és la capitaleditorial del món hispànic, amb aquella es-trella rutilant que va ser la Bruguera. El 1962,Vargas Llosa publica La ciudad y los perros.El 1967, Gabriel García Márquez edita Cienaños de soledad, i és rebut per la crítica mésjove amb entusiasme. El colombià forma partdels «bàrbars», com s’anomena als autors sud-americans que, com Cortázar, Vargas Llosa oBorges, renoven amb la seva imaginació des-bordant el llenguatge de carrer i les sevesdosis de realisme i màgia, un panorama en-cotillat pel franquisme i el genocidi culturali humà de la Guerra Civil.

«Gabo», com li diuen els amics, periodistai escriptor d'èxit a Colòmbia, aterra a Bar-celona de la mà de la seva representant, Do-lors Balcells. I viure a Barcelona a principisdels 70 és conèixer i disfrutar de Cadaqués,del mar Mediterrani. De les cales dalinia-nes. De la nit. En aquest context, Márquezescriu el relat Tramontana, dins del llibreDoce cuentos peregrinos, iniciat a principisdels anys 80. Fixin-se. A Doce cuentos pere-grinos hi ha històries sobre Barcelona, Gi-nebra, París, Roma i… Cadaqués!

La tramuntana que ens mata. Per a moltsgironins la tramuntana és un element quo-tidià. Un pèl fastiguejant, és cert, però sidesaparegués el trobaríem a faltar en els nos-tres llargs i melangiosos hiverns. Si ens aban-dona, ens manca l'aire. Per a alguns és l'inicide la bogeria i, per a uns altres els agreujatant els problemes quotidians que s'acabensuïcidant sota el seu so inacabable. Márquezdetecta la força d'aquest vent, i el comparaamb un element de la seva terra. S'imagi-nen quin? La força tel·lúrica d'un terratrè-mol i la potència paorosa d'un huracà.

El relat comença a Boccacio, el local dela burgesia barcelonina amb aspiracions in-tel·lectuals, la «Gauche divine». L'autor, queparla en primera persona, coneix un efe-bus (un noi molt i molt bell) caribeny quefuig de Cadaqués amb la certesa que si s’hiquedava, moriria. Ara uns turistes el volenfer tornar, amb l'excusa de perllongar la fes-ta i cercant vagin a saber quines obscures iplaents diversions carnals. Llegeixin quinadescripció més viscuda, i més actual, de lavila: «En verano, cuando el calor parecíavenir de los desiertos africanos de la acerade enfrente, Cadaqués se convertía en unababel infernal, con turistas de toda Europaque durante tres meses le disputaban su pa-raíso a los nativos y a los forasteros que ha-bían tenido la suerte de comprar una casaa buen precio cuando todavía era posible».Qui diria que s'ha escrit a partir del 1974 is'ha reescrit el 1992, any de la publicació?Segons ens explica Márquez, aquest vent delnord duu l'arrel de la bogeria. El protago-nista ha copsat els seus efectes en carn prò-pia. Estant a sa vila suportant una d'aques-tes tramuntanades esgotadores, ha començata pensar que els seus nens, de 10 anys, elmiraven amb esguards hostils. És a dir, co-mençava a desbarrar.

El català que menja frijoles. En expli-car-nos la vida a Cadaqués del protagonis-ta, aprofita per mostrar-nos un «lugareño»,un llop de mar de sa vila, un home que unse l'imagina amb la pell molt colrada i lamirada d'un blau intens, nostàlgic, i ambaquest «catalán de artillero» amb el qual esfa entendre amb tothom. Parli la llengua queparli. Un savi, a la seva manera, que coneixtots els ports de mar del planeta i cap ciu-tat de l'interior. Ara ja viu a terra ferma is'ocupa dels lloguers de la casa on viu el pro-tagonista.

L'alter ego de l'escriptor ens diu que ha so-vintejat el poble durant 15 anys. Aquí tro-bem un recurs molt marquezià. D'una ban-da, hem vist com s'apropia dels elements na-turals del paisatge per mitificar-los. La rauxade la natura que frapa l'individu. D'una al-tra, la mitificació del mateix individu. El llopde mar creia que, després de cada tramun-tanada, era «varios años más viejo». No pre-guntin per què. Simplement ho creia. I aquestcertitud el feia esdevenir un personatge in-quietant: si envellia tan de pressa, per quèno marxava a un altre lloc? L'home tambécuina per a les famílies llogueteres. Al nar-

rador li fa un conill amb car-gols per llepar-s'hi els dits, la«pieza maestra de la huertacatalana». I ell cuina per aconsum propi, no s'ho per-din, «frijoles con chorizo». Laveritat és que ni un ingredientni l'altre semblen gaire cata-lans. En fi, ja se sap, amb aixòde la multiculturalitat, o lesllicències d'autor.

El tercer element que ensmostra al relat és la fatalitat.La inevitabilitat del destí, que,tot i que podem lluitar con-tra ell, i potser manipular-ho,ens acaba esclafant sota lesseves lleis. Si a Crónica d'u-na muerte anunciada sabí-em el final des del principi,perquè estava marcat i tottendia cap a ell, en aquestconte, Tramontana, allò mésterrible és que les lleis deldestí són despietades. Els ca-ribs, acostumats a terratrè-mols i guerres civils, quedenastorats amb la potència delnostre vent del nord. Allò queet sobrepassi, no ho toquis,sembla aconsellar-nos l'es-criptor.

Aquells de vostès que vul-guin, animin-se a descobrirels Doce cuentos peregrinos,l'experiència europea de Már-quez. La seva literatura és, enaquesta obra, despulladad'artificis, de corbes, d'ara-bescos. Directa, un pèl pocgarciamarqueziana. Si vo-len dir-ho així. Tinguin pre-sent que Cadaqués també for-ma part de la geografia deGarcía Márquez.

García Márqueza CadaquésEl famós escriptor colombià acaba de publicar una nova novel·la,

però molta gent desconeix que un dels seus relats està ambientat aCadaqués, poble que havia sovintejat amb els membres del’anomenada «Gauche divine». Quina visió té de nosaltres?

TEXT: MOISÈS DE PABLO

Reportatge


1

2Fotos:Sobre aquestes lí-nies, a dalt, l’escrip-tor colombià GabrielGarcía Márquez; abaix, la portada delseu llibre «Docecuentos peregri-nos», que inclou elrelat «Tramontana»,ambientat a Cada-qués.1Una vista de Cada-qués. 2Turistes en un carrercaracterístic de la lo-calitat altemporda-nesa.

Establimentsantics


El governador civil que hi havia a la pro-víncia de Girona l’any 1855 va comu-nicar a Damià Aulet i Esponellà que se

li concedia «interinament» el càrrec d’estan-quer a l’Armentera perquè la persona que te-nia la concessió en propietat havia estat des-tituïda. Així va començar la història del ne-goci familiar. Poc temps després, el seu fill,Joan Aulet, es va casar amb Carme Gener ivan muntar una botiga de queviures. Car-me Gener era una dona amb molt de caràc-ter i coneguda arreu; d’aquí, doncs, que l’es-tabliment fos conegut al poble de l’Armen-tera com a «Ca la Carme».

Se suposa que, al cap de pocs anys, vandeixar l’estanc i van quedar-se només ambla botiga de queviures, on es venia de tot permenjar, però que també era merceria. Comera costum en aquells anys –1855–, tambés’hi venien espardenyes, mantes, camises iroba per a la llar. A la botiga de queviureshi havia oli a granel, vins, cigrons, tomates,fruita i molts altres aliments, a més de pe-troli per als quinqués, carbur i espelmes.

Els principals clients era la mateixa gent delpoble i pagesos de Saldet, Montiró i les ma-sies dels voltants.

Mai no tancaven les portes, ni diumengesni festius. Carme Gener tenia obert cada diades de bon matí fins ben entrat el vespre.Aquells anys no hi havia mercat setmanal al’Armentera, però sí a Sant Pere Pescador.Amb tot, molta gent anava a comprar a Cala Carme, perquè estava al bell mig del po-ble.

Joan Aulet i Carme Gener van tenir diver-sos fills, però la que es va quedar despatxanta la botiga va ser Dolors Aulet i Gener. Ellano va voler tancar la casa durant la GuerraCivil, malgrat que hi va haver molta escas-setat de nombrosos productes.

CANVI GENERACIONALMentre Dolors Aulet va portar la botiga s’hiva vendre gasolina per als pocs vehicles quehi havia al poble. Es va casar amb Ramon Fe-rrer i, quan ella va deixar l’establiment, l’any1940, a l’edat de 88 anys, el seu fill, Josep

Ferrer i Aulet, que s’havia casat amb JustinaPuig, va passar a regentar el negoci. La donadespatxava darrere del taulell, en uns anysen els quals encara es venia detergent perblanquejar la roba i sosa càustica.

Després de la postguerra, al voltant de l’any1955, es continua amb el mateix estil de ne-goci, si bé alguns productes van canviant per-què el mercat es modernitza. Josep Ferrer iJustina Puig van tenir dues filles, Maria Do-lors i Caterina. Maria Dolors Ferrer va en-trar a treballar a la botiga a l’edat de 16 anys,l’any 1958. L’establiment continua sense can-vis, a excepció dels que hi ha en els pro-ductes que despatxen.

Ca la Carme, l’any 1889, estava classifica-da com «tienda de géneros varios» i s’hi ve-nien, a més dels productes habituals d’unabotiga d’alimentació, llanes, trenzilles, fils,agulles i tisores.... El 1917 també s’hi fabri-caven olles i cassoles. Actualment és botigade queviures i merceria i, després de 149 anysd’existència, encara no se sap si hi haurà unacontinuïtat.

Ca la CarmeL’ArmenteraEl 25 d’agost de l’any que ve farà 150 anys que el negoci va obrir

les portes; va començar essent un estanc i ara s’hi pot trobar unaàmplia varietat de productes, des de sardines fins a mitjons.

Història

L’establiment téels seus orígenscom a estanc,amb una con-cessió atorgadaoficialment pelgovernador civilque hi havia a laprovíncia de Gi-rona l’any 1855.Poc després esconverteix enbotiga de que-viures i tambéen merceria; s’hivenia una micade tot. Durantun temps s’hivan fabricarolles i cassoles.La botiga no hacanviat gairedes del seus ini-cis a excepciódels productesque ven, queara són d’ali-mentació i elspropis d’unamerceria.

Origen1855.FundadorDamià Aulet iEsponellà.Propietàriaactual Maria DolorsFerrer i Puig.TreballadorsRègim familiar.ActivitatVenda de que-viures i merce-ria.

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

El perfil del Montgrí, amb el Castell al cap-damunt de la muntanya, és un dels méscaracterístics de l’Empordà. Però hi ha

la possibilitat d’endinsar-se en aquest paisat-ge, a través d’una caminada relativament sen-zilla de fer, que a més dóna l’oportunitat deconèixer l’espai d’interès natural de les Du-nes, un conjunt de dunes sorrenques que esvan formar pel continu dipòsit de sorra delgolf de Roses que provocava la tramuntana,i que al segle XIX van ser fixades amb gra-mínies i pins (la qual cosa va donar origen albosquet que hi ha en l’actualitat), perquè s’ha-vien arribat a convertir en un perill per a lapoblació. La ruta la proposa el Patronat de Tu-risme Costa Brava-Girona en el fullet Sende-risme, fa deu quilòmetres de longitud (entretres i tres hores i mitja de caminada) i està sen-yalitzada amb pals de senyalització (marquesvermelles i blanques de GR i verdes i blan-ques de sender local).

El recorregut comença a Torroella de Mont-grí, al costat de l’escola que hi ha a prop dela zona esportiva. Seguint les indicacions quees donen a Senderisme, «a l’esquerra del col-legi, agafem un camí asfaltat, entre oliveres i,més amunt, pins. Passem per davant d’unesantenes i de la casa El Xaloc. S’acaba el camí

asfaltat i comencem a veure les marques delGR. El camí puja i es va fent bastant estret.Hi ha alguns trossos amb un xic més de difi-cultat, amb grans pedres, però no té pèrdua.En 45-60 minuts arribem al Castell, des d’onla vista és espectacular. La baixada ens portaa un petit pla, amb un encreuament de ca-mins. Seguim les marques del GR que tenimdavant i que pugen fins arribar al cim delMontplà. A partir d’aquest punt, el camí co-mença a baixa lentament, gira un xic cap ala badia de Roses i passa per una caseta de vi-gilància de bombers. Aquí s’ha de tenir cura,perquè cal girar 90º per seguir el GR. De se-guida veiem un bosquet de pins: hem arribat

al paratge de les Dunes, en 45-60 minuts. Aquítrobem pals de senyalització i plafons expli-catius. També hi ha una petita àrea recreati-va, amb taules de fusta i una font. Uns me-tres més endavant, deixem el GR 92 per aga-far el sender local, amb marques verdes iblanques. Al cap de 25 minuts trobem la car-retera de les Dunes, que ens porta a una zonahabitada. Agafem el sender local que hi ha amà dreta. És una pista forestal que va a parara la carretera de Torroella a l’Estartit, la GI-641. Encara que hi ha un petit espai per ca-minar, cal extremar les precaucions perquèhi ha força trànsit. 150 metres després es reprènla pista de sorra, que segueix en paral·lel lacarretera fins arribar a Torroella».

Si es vol ampliar la ruta, seguint el senderGR 92 s’arriba, en unes cinc hores, a l’Escala;també es pot fer un recorregut més curt finsa l’Estartit.

El Montgrí és una petita muntanya de 309metres d’alçada, situada a sis quiòmetres delmar, des de la qual es té una vista excel.lentde la badia de l’Estartit i Pals i de les illesMedes. A més, val la pena passejar pel perí-metre del Castell, projectat pel rei Jaume II ique no es va arribar a acabar mai, tot i la im-ponent presència dels seus murs.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 28de novembre de 2004

Muntanya i sorraUna caminada senzilla permet endinsar-se en un dels paisatges més característics de l’Empordà.

El Castell del Montgrí i les Dunes

Telèfons iadrecesd’interès

– Can Quintana,C/ Ullà, 31, To-rroella de Mont-grí .972 75 51 80www.torroella.org/canquintana– Oficina de Tu-risme de Torroe-lla de Montgrí il’Estartit , Pas-seig Marítim, s/n,de l’Estartit.972 75 19 10www.estartit.org– Patronat de Tu-risme Costa Bra-va-Girona.972 20 84 01www.costabra-va.org

Perfil reconeixible. Sobre aquestes línies, el Castell del Montgrí, al capdamunt de la muntanya; a baix, l’espai d’interès natural de les Dunes. Foto: Marc Martí.

La fred i les festes populars són una combinacióideal per als xurros. I això que el nord-americà

James A. Michener, després d'assaborir una tassade xocolata i uns xurros en un poble castellà, vaescriure que «un poble que esmorza cada dia xoco-lata amb xurros hauria d'estar dispensat de demostrarel seu valor d’una altra manera». Exagerava unamica, el senyor Michener, perquè de xurros se’nmengen a tot arreu de la geografia espanyola. Joels he trobat molt bons en llocs molt diferents, en-cara que els meus favorits indiscutibles són els de«Bonilla a la vista», a la Corunya, on els fregeixenen oli d'oliva, i els que es fan en un establimentde la plaça dels Naranjos de Marbella el nom delqual mai no recordo, si bé aquests són més estilporra, i es van tallant de la roda, una vegada fre-gida aquesta. N’hi ha més, és clar. I, això sí, detots els calibres, des del primet i en llaç de Madridfins al més gruixut i recte de tants altres indrets.

Els xurros són una d'aquestes coses que on sónrealment bons és fora de casa... llevat que un vagia comprar-los a una xurreria de confiança i pròxi-ma a la seva llar, perquè arribin calents; però elmillor és prendre'ls en una xurreria –cada vegadamenys– o en una cafeteria –cada vegada més–.

És que fer xurros a casa... A banda de tenir unaxurrera, cal tenir força paciència. Jo crec que no valla pena, però vegem la recepta de xurros que do-nava l'enyorat i admirat doctor Martínez Llopis.Cal un quart de quilo de farina tamisada, mig litred'aigua i cinc grams de sal. L'aigua i la sal es po-sen en un perol de fons esfèric i, quan s'iniciï l'e-bullició, s'afegeix la farina: i aquí hi l'embolic. Calabocar-la lentament, barrejant-la amb una espàtu-la de fusta i treballant bé fins a obtenir una massaconsistent. Això, avui, es fa a màquina; però jo hohe vist fer a braç a la xurreria més particular d'Esp-anya, a «La Mañueta», de Pamplona, el lloc a on,pels Sanfermines, els pamplonesos i els iniciats vandesprés de l’encierro a prendre uns excel·lentsxurros. Dic a mà, i hauria de dir a força de braç,

perquè bellugar aquesta massa està només a l'abastde braços molt forts i molt experimentats.

Bé, obtinguda aquesta massa, s’aboca a la xur-rera; ja es té ben calent l'oli, i es van traient elsxurros, pocs cada vegada, en llaç o rectes; quan es-tan daurats, es treuen, s'escorren –o s’haurien d’es-córrer, perquè no sempre es fa–, s'empolvoren ambsucre, si aquest és el gust del client, i se servei-xen. Ull: és importantíssima la qualitat de la fari-na, com ho és la temperatura de l'oli.

Xurros. Abans, inseparables companys de la xo-colata. Avui ja gairebé ningú no pren xocolata ambxurros, llevat de comptades excepcions; però elsxurros, ara amb cafè amb llet, continuen sent elsreis de les primeres –i no tan primeres– hores enbarres i taules de moltes i moltes cafeteries.

EN RECORD DE «CURRITO»El cap de setmana passat, als seus joves 72 anys,moria José María González Barea, «Currito», sensdubte el personatge més estimat de tots els que esmouen en el món de la gastronomia espanyola. «Cu-rrito» era, és, una institució a tot Espanya, no no-més als seus estimadíssims Santurtzi i Biscaia. D'elles pot dir, sense exagerar, que va ser això que totsvoldríem ser: milionari en amics; era impossibleno ser amic seu, no estimar-lo. Sota la seva sempi-terna txapela somreia un basc sorneguer... ambun cor d'or.

Va conèixer en vida la satisfacció de l'èxit –elseu «Currito» de la Casa de Campo de Madrid és,des de fa molts anys, una referència inexcusable dela cuina basca de sempre– i també el fracàs: peròmai no es va desanimar, sempre va continuar tre-ballant... Una altra passió de Currito, a part de laseva família, la seva terra natal i la cuina, era l'Ath-letic de Bilbao. El va seguir per tot Europa, ambgran alegria de la resta dels passatgers dels avionson viatjava el club blanc-i-vermell, que es veien sor-presos pel «càtering» que hi aportava Currito: txorra-ditas de lluç que repartia a penes s'enlairava l’avió.

De color molt clar, entre ne-gre i rosat, amb tonalitats

amoratades per la seva joven-tut. Aroma que recorda la frui-ta fresca, el caramel àcid i elsgerds. En boca és suau i moltlleuger. Elaborat amb el siste-ma de maceració carbònica queafavoreix la màxima obtenciód’aromes amb curt contacte deles pells del raïm amb el most.D’aquesta manera s’aconse-gueix un vi tendre, simpàtic ialegre, molt fàcil de beure. Ésel pioner dels vins novells anivell mundial, que es posa ala venda cada any, a tot el món,el tercer dijous de novembre,en una brillant operació de màr-queting. Recomanat per a platslleugers, graellades de verdu-res, arrossos i cuina provençal.

El celler elaborador: són mol-tíssims ubicats tots a la zonafrancesa de Beaujolais, al sudde la Borgonya. La capital ésVillefranche sur Saône.

Temps de xurrosBeaujolaisNoveau CAIUS APICIUS GASTRòNOM

El vi12 DominicalDiumenge 28de novembre de 2004

2004

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

No tingin por: no parlarem de l’aranya deles teranyines, ni de la rata de les cla-vegueres –que en alguns llocs es men-

gen– sinó de peixos. Comencem per l’aranya:malgrat aquest nom tan poc abellidor, es trac-ta d'un peix excel·lent per a sopes i brousde peix, rossejats i arrossos a banda, utilitzatde forma corrent, per l’excel·lent gust. El nomdels peixos, a vegades, és il·lustratiu de la sevaperillositat o del seu aspecte repugnant, nodel sabor, cosa que també passa amb la rata.El nom d’aranya al peix li ve pel fet que pre-senta unes espines verinoses, i molt doloro-ses si es claven –fins i tot d’efectes greus–situades a la primera aleta dorsal i a banda ibanda de l'obertura branquial. És un peix,doncs, per a experts; naturalment, ja es venamb les espines tallades, a fi d'evitar qualse-vol risc al consumidor. El seu color és gro-guenc i marronós, sempre amb unes estriesoblíqües als costats.

Hi ha almenys 4 espècies d'aranyes. Els pes-cadors, com a mínim, distingeixen entre ara-nyes espasenques, de cap negre i bordes.L’aranya de cap negre (Trachinus radiatus)es diu també aranya capçuda, aranya roque-ra i aranya sardinera. En espanyol se’n diuvíbora (escurçó); en francès, vive rayée; enanglès, streaked weever; en italià, tracina rag-giata; i en turc, çarpanà –noms, tots ells, d’es-curçó–. Precisament, a Turquia i a tota lamar Negra, l’aranya és un peix comú. L’ara-nya espasenca té com a nom oficial aranyafragata (Trachinus araneus); se’n diu, coml’anterior, també aranya de roca. Amida finsa uns 40 centímetres; és un dels peixos de laBollabessa –aranha, en occità–; és la drake-na dels grecs i el ragno (aranya) dels ita-lians. L’aranya blanca (Trachinus draco), ditatambé aranya monja o dragó, és el drago delsitalians, l’escorpión espanyol, la grande vivefrancesa i la greater weever (escurçó) angle-sa. Citem, finalment l’aranyó, capçuda o ara-nyeta (Echiichthys vipera).Tots ells són pei-xos excel·lents per a les sopes i brous de peix.

LA RATAHeus aquí un altre peix amb un nom ben poccomestible. I, no obstant això, si el sabem uti-litzar, resulta excel·lent. El seu nom llatí ésUranoscopus scaber, i al·ludeix a un aspec-te, per a alguns, poc agraciat. Té un cos grui-xut i pla, amb una mena de cap gros i qua-drat, i amb la boca vertical, dirigida cap amunt.Parenta de l’aranya. Té també unes espinesa cada banda del cos, però que, sortosament,no són verinoses.

A sota de la mandíbula inferior hi té unamena de llengüeta o filament que li serveixd’esquer per caçar els peixos i crustacis delsquals s’alimenta. La seva carn, blanca i ferma,té un gust exquisit; almenys no pot mancara les sopes de peix i rossejats.

Viu a sorrals i fons fangosos, a poca fondà-ria, entre els 20 i els 100 metres, i es pescaper arrossegament. Mesura entre 15 i 20 cen-tímetres, però a vegades se'n troben exem-plars més grossos. Té un color grisenc-mar-ronós, amb taques més clares.

En alguns ports s'anomena saltabardissa i

també gallineta, nom aquest darrer que el potfer confondre amb la gallineta dels espanyols,que és el nostre penegal.

En espanyol també es diu rata. A França,entre d'altres denominacions, té la de rat oboeuf. A Itàlia rep el curiós nom de pesceprete, o peix capellà, així com de bocca-in-cielo, cocciu, etc. El seu particular aspectetambé és reflectit pel turc kurbag baligi, que

vol dir peix-granota. Els pescadors provençals,per designar-lo, solen emprar l'onomatopeiadel gat, muou, o d'altres expressions ambun doble sentit sexual. En anglès té el nomde star-gazer, nom pres del llatí: és el peixque mira les estrelles, o segons els pesca-dors turcs, el peix avorrit o cansat de mirar:la rata, en efecte, viu soterrada a la sorra, d’onnomés treu el cap.

Gastronomia


Són peixos amb noms i aspectes poc agradables, però queresulten excel·lents per cuinar sopes, brous, rossejats i arrossos.

No sempre la cuina tradicional utilitza-va tots els productes: així, tot i ha-ver-hi alguns dels millors peixos de la

Mediterrània, alguns peixos o mariscos te-nien un consum molt reservat: perquè noes comercialitzaven bé o, simplement, per-què no eren coneguts. Quan hi havia la pes-ca tradicional de xarxa i nanses, quan espescaven un nero o un rap, els pescadorsl’anaven a vendre. Però alguns, pel seu gust,són els millors i d'altres, paradoxalment–com les llagostes–, eren menjar de pobre.Per això, com a exemple d’una sopa típi-ca de Cadaqués i altres llocs amb aques-tes característiques, aquesta es feia ambaranyes i rufins, una mena d’escorpa fos-ca i petita que no es podia vendre. Unasopa amb arròs –un ingredient molt utilitzaten la cuina de Cadaqués, procedent dePals, o que venia per mar, de València–,que contrasta amb l’ús més freqüent, en

aquestes sopes, del pa, i que si es fa ambel temps i els productes adequats, resultadeliciosa.

ElaboracióNetegeu el peix i poseu-lo a bullir amb ai-gua en una olla amb sal, força alls i juli-vert i els tomàquets. Bulliu-ho almenys 25minuts, perquè com més bull més bonaés la sopa. Quan estigui a punt la coleu,

prement bé el colador o el xinès a fi d’apro-fitar tota la substància i la torneu a posaral foc. Feu una bona picada amb les amet-lles, unes gotes d’oli i una mica de farina,deixatant-la amb una mica de brou, i la ti-reu a la sopa. A continuació hi afegiu ungrapat d’arròs per persona i ho acabeude deixar bullir, uns 20 minuts.

NotesActualment es fa una sopa de peix méscompleta, amb un cap de rap i una micade rap, aranyes, rufins, bruixes, franquets,o crancs, gambes, etc. Els franquets i el fet-ge del rap es poden aprofitar per afegir ala mateixa picada que hem descrit. Ob-serveu que aquesta sopa, genuïna, no in-clou ceba, un ingredient que tant els pes-cadors de Cadaqués com els de la restade la costa procuren no associar massaamb el peix.

Ingredients

● Un quilo d’ara-nyes i rufins.● 4 grans d’all.● Julivert.● 2 tomàquets.● Sal.● Aigua.

● Arròs (un quartde quilo o unamica menys).● Un grapatd’ametlles.● Oli.● Un pols de fari-na.

Sopa d’aranyes i rufinsLa recepta

JaumeFàbrega

Aranyes i rates

Lletjos però boníssims. De dalt a baix, una aranya fragata, una aranya de cap negre i una rata.

Des dels inicis de la fotografia i fins famolt pocs anys, les fotografies familiarss’havien de fer als estudis dels retratis-

tes, amb aquells decorats generalment co-muns per a tothom, i amb la garantia con-trastada d’una bona realització. Especialmenten dates assenyalades com primeres comu-nions, casaments, soldats uniformats, pare-lles de nuvis o presentació dels nounats,qui més qui menys passava per cal fotògrafa immortalitzar fets concrets. Més endavant,aquests fotògrafs alternarien aquell sedenta-risme amb sortides al carrer, i a més de lesimatges que captaven per comercialitzar enforma de targetes postals per encàrrec d’es-tancs, llibreries o editorials, també captavenfigures o conjunts familiars, coincidint ambaplecs, romeries, excursions o festes ma-jors. Algunes de les fotografies d’estudi fe-tes a particulars, els autors les seleccionaveni les reproduïen com a postals, amb un grui-xut cartró, el segell de la casa gravat al da-vant o, en alguns casos, al revers amb la pro-paganda de l’estudi i l’adreça corresponent.La dels estudis és en una subtemàtica moltcuriosa, i quan se’n repassen àlbums es pas-sa una estona agradable, tant per aquells eslò-gans publicitaris com pel vestuari dels retra-tats, les postures que adoptaven, els penti-nats, els accessoris de mudar i de passeig,etc.

D’altra banda, i gràcies a la visió de futurdels retratistes que van saber conservar cli-xés o simplement peces soltes ja reproduï-des –comportament extensiu evidentment aparticulars i a col·leccionistes–, hores d’aradisposem d’aquells caps d’estudi impressio-nants i d’imatges retrospectives de la gent,l’urbanisme, els paisatges... Anteriorment, ifins a mitjan segle XIX, les imatges eren pictò-riques o executades amb altres tècniques,fins que el 1840 arriba la fotografia, inventque es manté vigent, amb molta força i nomenys perspectives de futur.

Girona, capdavantera d’antic en cultura iart, també se situà en primera línia pel quefa a fotògrafs i editorials. Noms com els d’An-toni Franquet, Amadeu Mauri, Valentí Farg-noli, els Unal... entre molts d’altres, van serautèntics pioners en l’art de la càmera foto-gràfica. Alguns d’ells, a més, van tenir, perla seva professió, veritables estudis ambu-lants, transitant de ciutat en ciutat, de pobleen poble, amb una empenta molt aventure-ra... A més dels esmentats, hi hagué una des-tacada producció per part d’aquests altresfotògrafs i editorials: Edició Dalmau, D.Car-les Pla, Edició Roca i Edicions Luis Coma (Gi-rona); J. Esquirol (l’Escala); Martínez (Lloretde Mar); Mur (Sant Feliu de Guíxols); (Puig-nau (l’Estartit); Bosch (Sant Hilari Sacalm);Martí Novell (Portbou); Agustí, Granés i Jua-nola (Palafrugell); Edicions la Veu de l’Em-pordà, clixés Valderrama, foto Tort, EdicionsMasdevall, Llibreria Joaquim Serra, foto J.V.i Fotos Meli (Figueres); i molts altres comVda. J. Vilaró, Montero, J. Vilà, Mas, Canet,Tubau Escolà, Comercial Prat Ripoll, Clara-munt, Mateu, Romaní, Edicions J.A.C., Vda.Vila i fill, V. Planesas, A. Serra Font, B. Fri-gola, i un llarg etcètera. Si retrocedim en eltemps, a Girona ciutat, per exemple, hi tro-bem més noms: Joaquim Massaguer, al car-rer de les Dones; J. Llinàs, del que fou su-cessor Pereferrer i Barber, a la Gran Via deJaume I; Antonio García, de qui no se’n témés notícia que les seves fotografies i lasignatura corresponent; Octavi Unal, al car-rer Abeuradors i la plaça de la Constitució...

Efectivament, la relació seria prolífica, iquan els investigadors han fet recerques, han

tingut molta feina. Dissortament, la tas-ca dels retratistes, contràriament al queva passar amb artistes d’altres discipli-nes, com els pintors, escriptors i gentde l’espectacle, ha estat gairebé obli-dada i desconeguda per al gran pú-blic, motiu pel qual l’activitat del col·lec-cionista resulta aquí encara més valuosa.Hi ha qui diu que no sap què és elcol·leccionisme i en canvi manté i aug-menta dia rere dia, a casa seva, un ca-laix ple de fotografies familiars. Qual-sevol recull i conservació de records,els que siguin, ja demostra un instin-tiu sentit de l’ordre i una mínima sen-sibilitat cap a aquelles coses que un diao un altre ens poden servir, encara quenomés sigui per evocar temps passatsi per conèixer-los. Hi ha, de fet, una afi-ció generalitzada a guardar les foto-grafies familiars, bé en àlbums, degu-dament classificades, bé en capses ambun desordre ben controlat. Per tant, acada casa i a cada família hi ha, com amínim, un col·leccionista en potència.

Col.leccionisme


Velles imatges familiarsA les comarques gironines hi ha, des del seu naixement, una llarga tradició en l’art de la fotografia.

XavierRomero

FILATELIA - NUMISMÀTICA

Argenteria, 17 - 17004 GIRONA - www.ordonez.info - Tel./Fax 972 20 62 45 - E-mail: [email protected]

Completem aquesta setmana el treball so-bre l’envelliment saludable. Si ja hemparlat dels hàbits de vida i salut i de com

mantenir el cervell en forma, correspon avuitractar de manera directa la prevenció de lesxacres pròpies del pas del temps.

Es calcula que la dona viu a Espanya setanys més que l'home i es preveu que aques-ta xifra es mantingui. Però inquieta que ja apartir dels 25 anys la dona té més tendènciaa la malaltia. Consumeix més fàrmacs, ha deguardar llit més vegades i durant més temps,i té més limitació de les activitats principals.Fins fa molt poc temps, parlar de salut de ladona era parlar de salut reproductiva, igno-rant que pot prevenir patologies greus queno tenen res a veure amb la seva condició fe-menina. Determinades patologies que inci-deixen en la dona no s'estudien prou. Enca-ra que tradicionalment es creu que la malal-tia coronària és una afecció típicamentmasculina, és la primera causa de mort en-tre les dones espanyoles i una de les prime-res a generar incapacitat. I com deia el Dr.Santiago Palacios, «si una dona en edat me-nopàusica es queixa d'un dolor al pit, es ten-deix a pensar que es tracta d'un trastorn di-gestiu. Però si és un home, immediatamentse’l porta a urgències davant la sospita quees tracti d'un infart». És preocupant perquèla supervivència a un infart depèn en granmesura que sigui atès en un temps molt curt.

Amb tot, la major part d'investigacions s'hanportat a terme en homes. Tampoc els met-ges tracten les dones tan intensament com elshomes, ni s'incideix tant en els factors derisc (tabac, hipertensió, colesterol). I en can-vi la dona pateix amb més freqüència unataxa de colesterol més alta, i la hipertensióarterial a partir dels 50 anys és més freqüenten la dona que en l'home. I Europa és el con-tinent amb més proporció de dones en edatavançada. D'aquí a poc, una de cada quatredones tindrà més de 60 anys. I els anys queviu de més estan marcats per incapacitats, ma-lalties cròniques i dificultats per desenvolu-par-se de manera independent. Moltes es con-verteixen en cuidadores impagades, respon-sables dels seus marits i dels seus paresancians. I quan les dones d'edat avançada es-tan incapacitades pateix tota la família.

– Càncer: La mortalitat per càncer ha aug-mentat de manera dramàtica. És la segonacausa de mort de la dona en edat avançada(la primera és la malaltia coronària). El càn-cer d'ovari no es detecta generalment fins queés massa tard. Les morts per càncer cervicalhan disminuït considerablement pels pro-grames de detecció precoç. El càncer de mamaaugmenta amb l'edat. L'única possibilitat deprevenció i tractament eficaç és la deteccióprecoç. Són prioritaris els programes d'aquesttipus per a tota dona més gran de 50 anys.El càncer de pulmó, que era molt més fre-qüent en homes, és ja el sisè tipus de càn-cer més freqüent en les dones: la lluita con-tra el tabac ha de ser un objectiu bàsic.

– Osteoporosi: És l'epidèmia silenciosa queno avisa, però que va minant els ossos i pro-voca fractures de maluc, canell, vèrtebres...i que causa incapacitats freqüents i impor-tants. L'osteoporosi és el desordre metabòlicossi més freqüent; però la població no estàprou informada dels factors que hi influeixen.Pot prevenir-se i mitigar-se. Les dones de mit-jana edat i sobretot les que es trobin en edatmenopàusica, han d'informar-se i prendre lesmesures adequades. Fonamentalment vigi-lar l'aportació de calci i de vitamina D.

– Depressió: La idea convencional que la

depressió és una part normal de l'envelliment,és tan perjudicial com persistent. La taxa dedepressió entre dones és dues vegades méselevada que en els homes. Elles són mésvulnerables per molts motius (molèsties físi-ques, factors psicològics, aspectes externs imoltes vegades factors genètics). Les taxes desuïcidi són dues vegades superiors en gentd'edat avançada que en adults joves.

– Mal de cap: Més de la meitat de les do-nes tenen un nal de cap intens un cop al'any com a mínim. I això suposa gairebé el2% de les consultes d'atenció primària. S'hacalculat que només per mals de cap, la donaperd més de quatre milions i mig de jorna-des laborals. A més s’estén l’automedicació,i així només s'aconsegueix que els mals decap es cronifiquin i que apareguin les ano-menades cefalees de rebot.

L’HOME NO ES CUIDAPrevenir no és una de les preocupacions prio-ritàries de l'home. Visita menys el metge i dis-posa menys vegades de les institucions sa-nitàries. Només quan algú pròxim l’adver-teix que algun símptoma pot reflectir unapatologia greu es decideix a visitar l'espe-cialista. L'home no sol fer cas de símptomesmenors que gairebé sempre atribueix a l'e-dat, i només quan s'espanta o té algun símp-toma excessivament anormal va al metge.La revisió periòdica de la pròstata a partir dels50 anys, la revisió colorectal o la prevencióde molts tumors freqüents, no ha calat en laconducta masculina. Malgrat això, simplementamb una mica d'atenció podrien evitar-se al-menys un 4% de càncers cada any.

Ara per ara, i dins dels tumors que afectenla població masculina, destaquen des del puntde vista de la prevenció els de tràquea, bron-quis i pulmó, pròstata i còlon, ja que la sevaincidència en uns i la supervivència i grau

de curació en altres ve determinada per la se-va prevenció tant primària com secundària

Tot i que moren un 20% més d'homes quede dones per càncer, la malaltia ignora la igual-tat sexual i hi ha tumors que afecten més ladona que l'home i viceversa. Per exemple,el de laringe afecta dotze vegades més els ho-mes que les dones. El de llavis, boca, farin-ge i esòfag també té una incidència molt su-perior en els homes. Però el de tiroide és duesvegades més freqüent en dones.

– L’uròleg i l'home que envelleix: Fa moltpoc temps es va celebrar un Congrés Inter-nacional d'Urologia que plantejava una vi-sió una mica diferent de l'acció d'aquests es-pecialistes. Com deia el professor Vela Na-varrete, «no es tracta d'una actuació curativad’aquells patiments que tenen més incidèn-cia en l'home que envelleix, sinó d'una ac-tuació preventiva des d'una nova dimensiósanitària. L’uròleg és el millor instrument sa-nitari per a l'home, com ho és el ginecòlegper a la dona. L’extraordinària longevitat ac-tual ens obliga a aconseguir que l’envellimentes produeixi en salut i activitat, avançant-nos amb les estratègies pertinents a les ma-lalties previsibles de l'home gran. L'uròleg potconvertir-se en el generalista de l'home, quea més de ser proveïdor d'assistència mèdica,sigui proveïdor d'informació sanitària pre-ventiva perquè l'home envelleixi en les mi-llors condicions».

L'edat determina gairebé sempre algun pro-blema prostàtic. I moltes vegades, disfuncióerèctil. Són patologies que no solen ser greus,però que interfereixen amb la qualitat de vida.Un concepte que està canviant: qui enve-lleix avui ho fa amb altres exigències que fauns anys i vol que se li resolguin els proble-mes que li creen incomoditat com el prosta-tisme, la incontinència... En definitiva, vol,com la dona, un envelliment saludable.

Salut


RamónSánchezOcaña

Hi ha malalties que afecten més els homes que les dones, i a lainversa; però en tots els casos la prevenció resulta imprescindible.

Un envellimentsaludable (i II)

MARTÍ FERRER

assistència sanitària

AsisaLa solució que vostè busca

Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONATelèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30 e-mail:[email protected] a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES

Pot estar segur.

EL NÚM. 1 ETS TU.

Des de fa un any la imatge de LetiziaOrtiz, princesa d’Astúries i de Gironades del maig pel seu matrimoni amb

el príncep Felip de Borbó, es mira amb lupai s’analitza en tots els seus detalls. Els que es-peraven una Altesa fashion victim, donadaal luxe i a l’oripell en el vestir, han de re-signar-se amb un personatge vestit per tre-ballar (working fashion), és a dir, per repre-sentar el paper que ara té. La Princesa en-cara no té un estil del tot definit, llevat quanporta els seus vestits pantaló, sovint de rat-lla diplomàtica i molts, almenys fins ara, enblanc, un color que a Europa no sol identi-ficar-se amb l’elegància. Els pantalons, aus-tats, amaguen als baixos talons altíssims, undetall que se li ha criticat i que potser aniràsuavitzant quan no temi que la comparin ambl’altura del seu marit, el príncep Felip.

Per adaptar-se a la imatge més tradicionalde la dona, Letizia Ortiz porta ara també so-vint faldilles, per a les quals no acaba detrobar el tall i la llargada més afavoridora dinsd’allò convenient en el seu paper institucio-nal. Amb les faldilles, llueix algunes de lesseves jaquetes més maques, ajustades a lacintura i moltes vegades amb escot en for-ma de V. Però també amb algunes jaquetesha tingut problemes d’imatge, ja que estavenconfeccionades amb un setí que li deixavales mànigues com un acordió per a la sego-na fotografia.

En el teu tempteig d’estil, la princesa deGirona va provant i variant també els teixitsi és clar que l’afavoreixen les llanes espon-jades i que els seus moviments treuen partita les peces d’ant.

En complements, a la Princesa no se l’havist mai amb barrets i només una vegada vaportar un abric de pell. Diuen que té certadebilitat per les bosses de mà i el que síque es veu és que canvia de model, estil,marca... contínuament. Molt mesurada en lesjoies, un altre accessori que llueix sovintsón les bandanes o petits mocadors lligatsal coll.

Quan les seves aparicions no són ofi-cials li agrada portar texans i robainformal, quan assisteix a actes d’eti-queta s’ha inclinat més d’una ve-gada per la roba amb símbols, ino només en el vestit de nú-via que Pertegaz li va omplirde picades d’ullet. LorenzoCaprile ha creat algunesde les peces de vestirmés celebrades de lesque s’han vist a laprincesa d’Astú-ries, que va en-lluernar en la

seva presentació a la reialesa europea ambun vestit de gassa vermell passió.

Entre les peces més boniques que ha lluïtLetizia Ortiz hi ha la faldilla que fa unes set-manes va portar a l’Institut d’Espanya a NovaYork, brodada en blanc i plata i com un man-tó de Manila –tot i que la camisa amb la quela va acompanyar no va ser precisament unencert: una altra vegada el setí traïdor, aques-ta vegada no per l’arruga, sinó perquè Leti-zia hi surava a dins–. L’error d’intentar arro-donir la seva imatge amb roba més amplaha acabat produint sempre l’efecte contrari.

Així mateix, era a més de correcte molt ele-gant el vestit negre que va portar al Vaticà,amb la mantellina també negra de rigor.

DE CARRER. Una deles poques ocasionsen les quals la prince-sa ha lluït vestit de ca-rrer, a l’estiu.

RATLLA DIPLOMÀTI-CA. La princesa Leti-zia sovint vesteix con-junts amb ratlla di-plomàtica.

ORIGINAL. A NovaYork va lluir una fal-dilla negra brodadacom un mantó.

TWIN SET. LetiziaOrtiz té conjunts depunt en diversoscolors.


ESPECTACULAR. El vestit de nit deLetizia Ortiz que més èxit ha tingut vaser el que va lluir en la seva presenta-ció a la reialesa europea, quan encaraera promesa de Felip de Borbó.

ELSPREFERITS.Les bossessembla que sónel seucomplementpreferit, i usatambé ulleres desol, que vaintroduir la Reinaen el protocol.

CANVIANT. Enles bosses de màla princesa noamaga marques,encara quecanviacontínuament,com també ho faen el seu estil.

INUSUAL.Poques vegadesse la veu ambbosses de colors iformes clàssiquesi, encara quesiguin petites, lesagafa amb lesdues mans.

L a banda irlandesa U2 aposta pel rockand roll en el seu nou disc, l’esperatHow to dismantle an atomic bomb, que

inclou «moltes cançons que són una torna-da, per dir-ho així, als nostres primers dies»,segons Adam Clayton. Afegeix que «és comsi cada any haguéssim recollit una mica mési això és el que demostres en aquestes can-çons», entre les quals cita Vértigo, Love andpeace or else, City of blinding lights i All be-cause of you. Bono, en canvi, recorda quequan van entrar a l'estudi va ser tot «unabogeria, amb un Edge com una metxa de di-namita disposat a encendre-la. Estava enfa-dat per alguna cosa, no sé què... probable-ment amb mi. Era un rock and roll molt po-derós, i Edge és més Zen, més eteri. Demanera que veure'l amb aquesta quantitatde metall en el seu sistema era sorprenent.Al final –afegeix– vam poder fer que canviési arribar a aquest sentiment que és d'on vullque neixi un àlbum d’U2, i no només jo,els altres també, aquest moment en què etdeixes anar, així que hem deixat de bandaalgunes d'aquestes cançons que es podrienanomenar més rock and roll i així l'àlbumva quedar més dimensional, més únic».

El quartet de Dublín, que ha passat els dosúltims anys gravant How to dismantle an ato-mic bomb, ha elegit com primer single Vér-tigo. D’aquesta cançó, Bono en comenta queparla d'«aquest sentiment de perplexitat, unsentiment malalt, que tens quan vols arri-bar al capdamunt d’alguna cosa i només hiha una forma de fer-ho. No és una defini-ció de diccionari, és meva, i en la meva mentjo vaig crear un club anomenat Vértigo, ambtota aquesta gent a dins i la música no és lamúsica que vols escoltar, i la gent no és la

gent amb la qual vols estar».Quan als U2 se'ls pregunta si cal tenir un

single d'èxit, Adam no dubta a dir que «sí,perquè això li diu a la gent que estàs detornada. Crec que és cada vegada més difí-cil captar l'atenció de la gent avui dia». «Vulltenir èxits» comenta Bono, perquè «lescançons més grans del rock and roll sóncançons pop», mentre Edge assegura que U2«mai no ha estat una banda que confiés enels singles d'èxit, de fet érem coneguts enels 80 i 90 com la banda de culte més grandel món, perquè vam tenir molt èxit, vamvendre molts discos, vam tocar en llocs moltgrans, però mai vam tenir cap històric devendes de singles d'èxit» Encara que reco-neix que «és agradable aconseguir-ne algun,ja sigui hit o no en el sentit oficial, teniruna cançó que arribi a molta gent i en aquestnou treball n’hi ha diverses».

Bono, quan compara aquest treball ambels anteriors, creu que All that you can't le-ave behind tenia «la millor col·lecció decançons, però no crec que el conjunt fos mi-llor que la suma de les seves parts», en lamesura que The Joshua Tree tenia cançonsque «no eren tan bones, però l'efecte del con-junt d'aquell àlbum era el que importava,com va passar amb Achtung Baby». Ara es-pera que el nou reuneixi les dues coses, «peròel temps dirà». Bono assegura que no recordaque «la banda estigui en tan bona formades de The Joshua Tree. No estàvem segurssi era una gran disc, però sentíem el ma-teix que ara. Nosaltres sabem que hem fetun bon disc, i ens sentim molt bé els unsamb els altres, perquè som durs els uns ambels altres i pressionem els altres perquè si-guin els millors».

Música


La pressió per ser

els millorsDesprés de dos anys de preparació, arriba finalment l’esperat noutreball d’U2, «How to dismantle an atomic bomb», del qual Bono

assegura que «nosaltres sabem que hem fet un bon disc».

Bandes sonores

Novetats

La sopa bobaDiversosVale Music

La popular comè-dia d’embolics,ideada per JoséLuis Moreno i quecada tarda emetAntena 3, segueixles passes d’al-tres sèries i editaaquest CD. Inclouel tema principalde la producciótelevisiva, interpre-

tat pels exconcursants d’Operación Triunfo Àlex iJavián. A més de cantar aquest tema, Álex inter-vé a la sèrie fent el paper d’un jove aprenent demecànic. Al disc també s’hi pot trbar un dels te-mes més populars de la principal protagonistade la sèrie, Sarandonga, de Lolita. A més, el CDserveix a la discogràfica catalana que l’edita permostrar el seu potencial i rendibilitzar els seusartistes. A part dels nous temes de Bustamante,Ramón, Merche i d’altres «triunfitos», inclou elsèxits Dragostea din tei, d’O-zone; Bambú, bambú,de Las Primas; El baile de la ola, de 3 + 2; The pro-mise you made, de Kate Ryan; o Live is live, deLos Manolos, entre d’altres. Lluís Poch

Eminem: «Encore»

Torna Eminem itorna la polèmi-ca. El títol del noudisc és Encore il’enrenou va néi-xer fa uns dies,quan va presen-tar el seu nou ví-deo, Just lose it,en el qual es dis-fressa de Micha-el Jackson i pa-rodia el «rei delpop». El disc–amb una vinte-na de talls– surten tres edicionsdiferents, una deluxe, amb unacaixa especial,un CD extra i 20 làmines exclusives amb lletres ifotos; una altra limitada amb un CD extra que con-té tres cançons i, finalment, el CD estàndard. Enel video de Just lose it, que algunes televisions hancensurat, el raper de Detroit apareix, disfressat deJackson, envoltat de nens en un llit, i perdent elnas en un moviment de ball. L'àlbum també té unacrítica cap a Bush amb el tema Mosh.

Café Tacuba: «Cuatro caminos»El grup mexicà Café Tacuba ha presentat en unagira el seu últim disc, Cuatro caminos, premiat ambdos Grammys llatins –millor cançó de rock i àlbumde música alternativa– per la seva aposta per l'«ho-nestedat i la qualitat», segons el cantant, RubénAlbarrán. Arriscats, intel·ligents, curiosos i no aco-modats, el grup va néixer el 1988. Segons Alba-rrán, que en cada disc canvia d’imatge i de nomartístic –ara és Elfego Buendía–, els quatre caminsdel disc fan referència a «les quatre visions musi-cals» del grup i a «que assagem en una estacióde tren subterrani que es diu “Cuatro caminos”».

Revolver: «Mestizo»Revolver torna al panorama musical amb un noudisc i un nou directe. Mestizo és el títol d’aquestnou treball, que es caracteritza per un so molt méscru, dur i elèctric que en els anteriors disco. Car-los Goñi (veu i guitarra) es fa acompanyar en aquestprojecte pels músics Pau Chafer (teclats), JesúsGabaldon (baix) i Ángel Celada (bateria).

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ GrandesÉxitos 91-04(Edición espe-cial) AlejandroSanz2 ▲ México enla piel Luis Mi-guel3 ▲ Encore Emi-nem4 ▲ Ojalá Rosa5 ▼ Canta a Ro-berto Carlos Ta-mara

REGNE UNIT

1 ▲ Encore Emi-nem 2 = Greatest hitsRobbie Williams3 ▲ My preroga-tive Britney Spe-ars4 ▼ Il DivoIl Divo5 ▲ Destiny’sfulfilled Destiny’schild

ESTATS UNITS

1 ▲ Encore Emi-nem2 ▲ GreatestHits ShaniaTwain3 ▲ GreatestHits 2 Toby Keith4 ▲ My preroga-tive Britney Spe-ars5 ▲ Now 17 Di-versos

TEXT: CARLOS DEL AMO

F-1

SERVEIS IMMOBILIARIS 972 84 01 76

SANTA COLOMADE FARNERS

Amor sin condiciones

Director: P. J. Hogan.Intèrprets: Rupert Everett,Kathy Bates.Distribuïdora: Columbia.Durada: 117 minuts.La insòlita amistat entre unadona abandonada pel seumarit i l’amant d’una estrellade la cançó és l’eix d’a-questa comèdia negra fir-mada per l’autor de Laboda de Muriel. El resultat

és un pèl irregular, però té moments magnífics(sobretot quan l’humor es torna negríssim) i laparella protagonista resulta impagable. P. P.

Envidia

Director: Barry Levinson.Intèrprets: Ben Stiller, JackBlack, Rachel Weisz. Distribuïdora: Columbia.Durada: 95 minuts.La rivalitat entre dos amicsque encarnen les dues ca-res de l’èxit professional ésl’excusa per a un recital degags, alguns de més afortu-nats que altres, basats enels registres dels seus pro-

tagonistes. Entre els secundaris, un ChristopherWalken absolutament passat de voltes. P. P.

El lenguaje de los sueños

Director: Guy Jenkin.Intèrprets: Hugh Dancy,Jessica Alba, Bob Hoskins. Distribuïdora: Columbia.Durada: 105 minuts.Una curiosa producció brità-nica que descriu una apas-sionada història d’amor deconnotacions shakespearia-nes. L’estil visual és forçacarregós, però el film acabafuncionant gràcies a un bon

repartiment que inclou la veterana Brenda Ble-thyn, Noah Taylor i Emily Mortimer. P. P.

Els misteris de la distribució són ines-crutables, com també ho és la creixentpor d’alguns inversors nord-americans

a estrenar directament als Estats Units, pre-ferint aterrar primer a Europa per posar aprova el poder de convocatòria de la pel·lícu-la. Cada vegada es produeixen més casos i,analitzant alguns exemples, tampoc no ésestrany; un fracàs com el de Gigli, protago-nitzada per Ben Affleck i Jennifer López, pro-voca que el film acabi arribant en formatDVD a nombrosos països. Davant d’això, elsdistribuïdors semblen provar l’efecte invers:si els europeus s’ho empassen, deuen dir,segur que encaixa entre el públic nord-ame-ricà. El cas més sonat és el de la darrera pel·lí-cula de Woody Allen. Ara el director treba-lla per a la Fox iaquesta, atenenta l’èxit que el ci-neasta té a Espa-nya i França, l’haestrenat abans enaquests dos paï-sos, on la cinta hafuncionat moltbé. Així, el pres-tigi que li ha donat la crítica, sumat als pre-mis en festivals internacionals, fa que el pro-ducte es pugui vendre amb més solidesa iprovar així de subvertir la mala imatge queAllen té entre els americans, amb la il·lus-tre excepció dels novaiorquesos. Melinda yMelinda s’estrenarà als Estats Units a finalsde març, gairebé cinc mesos després quel’hàgim vist nosaltres.

Un altre cas igualment ajornat, però permotius radicalment diferents, és el de Mind-hunters (Cazadores de mentes), el desvergo-

nyit thriller de Renny Harlin. Allà s’haviad’estrenar el passat mes de maig, però elresultat no convencia ni als seus mateixosproductors. Així, abans que començar a gas-tar diners en remuntar-la, van decidir por-tar-la a diversos països europeus per sos-pesar la resposta de públic. La cinta ha tin-gut una carrera comercial mediocre, pèrò nodesastrosa, i això l’ha salvada de passar di-rectament al DVD. Finalment, doncs, es podràveure en cinema, però ho farà, com Melin-da y Melinda, a l’espera que la sequera defilms d’acció que hi ha per aquelles datesel converteixin en un èxit sorpresa.

No ens oblidem de Darkness, una pro-ducció espanyola rodada amb actors nord-americans per assaltar el mercat nord-ame-

ricà. El problema és que el film de JaumeBalagueró no va ser profeta ni a casa sevai va estar a punt d’anar als prestatges delvídeoclubs sense passar per les sales cine-matogràfiques. Ara, dos anys després del seurodatge, l’ha salvat de l’ostracisme que cin-tes de terror com Amanecer de los muertoso el remake de La maldición s’han fet d’orals Estats Units, i la Miramax ha acabat veientviable que recapti els deu milions d’eurosque va costar. A Espanya no en va poderrecollir ni la meitat.

Estrenes

tardanesCada vegada són més les produccions nord-americanes

que s’estrenen abans a casa nostra que al seu paísd’origen a conseqüència dels dubtes dels inversors.

TEXT: PEP PRIETO

Melinda ha aterrat primer a Europa«Melinda y Melinda», «Mindhunters» i l’espanyola«Darkness» han vist ajornada la seva arribada alsEstats Units per diversos problemes de distribució

DVD Cinema


Bandes sonores

Un toque de canelaEvanthia ReboutsikaColosseum

Aquesta comèdianostàlgica que re-corda Como aguapara chocolates’ha convertit enuna de les sorpre-ses de la tempo-rada. Narra lahistòria d’un cui-ner grec que viu aConstantinoble i

que decideix tornar al seu país d’origen. A ban-da del seu rerefons polític, el film mostra com lagastronomia pot donar una série de lliçons va-luoses sobre l’amor i la vida. La seva banda sono-ra té el mateix encant que la cinta. És obra d’Evant-hia Reboutsika, una composiora desconeguda acasa nostra, però que ha editat diversos discos aGrècia, i que habitualment escriu partitures per ateatre i diverses séries de televisió. La banda so-nora del film, guanyadora del premi al millor sound-track al Festival de Cinema de Salònica, combi-na passatges nostàlgics i evocadors amb temesfolclòrics de Grècia i Turquia. Té un magnífic valscom a tema central, que serveix de fil conductorde la trama argumental. Lluís Poch

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Dels meus temps d’estudiant a la Facultat de Dreta la Universitat Central de Madrid (1948-1953),

recordo molt bé el que deien els llibres de Dret Ci-vil i de Dret Canònic, així com els catedràtics d’aques-tes assignatures: «El matrimoni, manera única consti-tutiva de la societat conjugal, és a la vegada i per aixòbase fonamental de la família i manera normal deconstitució d’aquesta, donat que d’ell s’origina, através de la generació, seguida del fet del naixe-ment, la relació paternofilial, així com la relació pa-rental, derivant-se la paraula llatina matrimoniumde les veus matris munium: càrrega, gravamen o curade la mare, per la qual cosa la unió de l’home i dela dona per viure junts i procrear s’ha anomenat“matrimoni”, en lloc de “patrimoni”». El matrimoni potser religiós o civil, i determina l’article 44 del CodiCivil que «l’home i la dona tenen dret a contraure ma-trimoni» i en igual sentit ho estableix el Codi de DretCanònic, determinant ambdós codis que «tots dos con-juges són iguals en drets i deures», així com que totsdos «han de respectar-se i ajudar-se mútuament i ac-tuar en interès de la família». Al costat del matrimo-ni s’admeten les «Unions civils estables», de maneraque per formalitzar-les, dues persones, sense distin-ció de sexe, que convisquin de manera lliure, públi-ca i amb una relació d’afectivitat anàloga a la matri-monial, només hauran d’inscriure’s al Registre Civil,donant lloc aquesta inscripció a una sèrie d’obliga-cions i, de manera automàtica, a tota una sèrie dedrets públics en els àmbits laboral, de seguretat so-cial, fiscal i funció pública, i aquests drets es reco-neixen «com si es tractés d’un matrimoni civil o reli-giós».

Últimament el Govern espanyol ha decidit obrir elpas a la consideració com a «matrimoni» de les unionsestables entre homosexuals –dos homes o dues do-

nes–, el que per alguns sectors s’ha considerat com«un pas enrere en la Història de la Civilització Occi-dental», o com un «enorme error». De moment, i quanaixò escric, el Ministeri de Justícia al·lega raons jurí-diques per no remetre al Consell General del PoderJudicial l’Avantprojecte de Llei corresponent al quepretén que s’aprovi, malgrat que aquest Consell vaacordar –amb l’oposició dels sis vocals proposatspel PSOE–, que se li remetés el Projecte de Llei per-què n’informés, encara que sí s’ha demanat opinió adeterminades associacions, partits polítics, juristes,psiquiatres i a les Esglésies, a part que a més de l’in-forme del CGPJ es necessita l’aprovació del Parlament:Congrés dels Diputats i Senat.

Segons la legislació vigent, a cap homosexual se liprohibeix contraure matrimoni pel fet de ser homo-sexual, per la qual cosa homosexuals i heterose-xuals tenen el mateix dret a casar-se sempre que hofacin amb una persona del sexe contrari (article 14de la Constitució). Qui això escriu sent un gran res-pecte per qualsevol persona, sigui home o dona i, perdescomptat, també si és gai o lesbiana. Crec que elssentiments s’han de respectar i si dos homes o duesdones s’estimen i volen viure junts com a parella es-table penso que estan en el seu dret, tant en l’as-pecte purament afectiu, com en el sexual: el cos humà,marcat pel segell de la masculinitat o de la feminitat,és des del principi capaç d’expressar amor. L’amorés el sentiment més meravellós de tots. Res, doncs,a objectar a les unions estables de persones del ma-teix sexe: són parelles de fet i tenen drets públics enels àmbits laboral, fiscal, de seguretat social i civil.Però a aquestes unions, des del punt de vista jurí-dic, no se les pot anomenar «matrimonis», a menysque es desnaturalitzi l’essència del que l’antropolo-gia ha establert i el Dret ha consolidat fins ara.

El va despertar aquell so in-fernal de cornetí esquerdat.

Segur que les trompetes del’Apocal·lipsi afinarien més eldia del Judici Final. Primer espensava que no li agradavaperquè no s’hi havia acostu-mat. Ara, però, ja començavaa veure clar que no era qües-tió d’adaptar-se a la situació,simplement és que no se sen-tia a gust. Tanta marcialitat,tants uniformes, tantes forma-litats... li semblava ridícul. Ellera metge i moltes de les co-ses que havia de fer cada diadurant les seves hores de fei-na tenien molt poc a veure ambla seva professió. Estava deci-dit, a final d’any canviaria d’ai-res.

Joan Mascaró Cos va néixerel 1840 a Lladó. Després de ferels estudis bàsics, va cursar elBatxillerat de Filosofia a l’Insti-tut de Figueres. A continuacióes va traslladar a Barcelona perfer la carrera de medicina.

Durant els seus anys d’uni-versitat, Joan Mascaró Cos vaser un alumne molt actiu. El1858 va guanyar les oposicionsper aconseguir una pensió perestudiar i, dos anys més tard,va ser guardonat per un treballde Patologia General. El 1861va obtenir el graduat en Bat-xiller de Medicina i un any des-prés ja es convertia en llicen-ciat. Aleshores tenia 22 anys.A més, li van atorgar gratuïta-ment el títol de medicina perles seves bones qualificacions.

Tot just va haver acabat lacarrera, Joan Mascaró Cos vaingressar al cos de Sanitat Mi-litar. El seu primer destí va serel Regiment d’Infanteria de Ma-llorca, però la disciplina de l’e-xèrcit no li va agradar i vaabandonar la medicina militarel desembre del 1863. A par-tir d’aquell moment, es va ins-tal·lar a Banyoles, on va obriruna consulta privada. Tot iaixò, va continuar estudiant.L’octubre de 1869 va aconse-guir el títol de doctor desprésd’haver llegit la tesi Patoge-nia y tratamiento del hidro-cele.

Joan Mascaró Cos sempre esva mostrar molt involucrat ambles activitats relacionades ambla seva professió que es feiena Banyoles. En diverses oca-sions, per exemple, es va ocu-par de la direcció del balnea-ri que hi havia en aquella lo-calitat i durant l’epidèmia decòlera que es va declarar el1885, va ser el delegat de laJunta Provincial de Sanitat perBanyoles. A més, en dues oca-sions també va ser nomenat al-calde del municipi. D’altra ban-da, va ser un dels fundadorsde la Sociedad Española de Hi-giene el 1882 i del Col.legi deMetges de Girona el 1894.

Joan Mascaró Cos va morirel 4 de gener de 1918. Ales-hores tenia 78 anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Sobre una polèmicaJoan

MascaróCos

XAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Quan parlem de llibertat, en el nostre entorn cul-tural, sempre l’associem a unes condiciones po-

lítiques i socials. Amb més motiu encara els qui hempatit les restriccions i la crueltat de la dictadura fran-quista. La història d’occident, doncs, amb les sevesguerres, revolucions i l’evolució de les ideologiespolítiques, sempre ha estat estretament vinculada al’anhel de llibertat política i social. Finalment, elsistema republicà-parlamentari, alliberat tant dels ab-solutismes monàrquics com de la secular i perni-ciosa influència del poder religiós vaticà, sembla serla culminació d’aquest anhel històric. Però la lliber-tat col·lectiva, tan important per al desenvolupamentde la persona, és tan sols una part de la llibertathumana, i no pas la definitiva. La definitiva és a dins,és un estat del ser, de la consciència. Les condi-cions de llibertat externes (política, econòmica, re-ligiosa i cultural) no són cap garantia d’individus lliu-res. Més aviat veiem com el temor, la frustració, l’an-sietat, les addiccions destructives i l’alienaciópsicològica i espiritual són condicions cada vegadamés presents en els individus de la nostra societat.

Així ens adonem que aquesta llibertat interior dela qual parlem, la que finalment ens fa ser lliures icomplets, cal conquerir-la, ja que tot sovint l’hemperduda ja de ben petits, pels constrenyiments im-posats en la infància en la relació amb els pares, ocom a resposta adaptativa en situacions en les qualsens hem sentit rebutjats per l’expressió d’algunanecessitat física o emocional, i en tot el complexconglomerat de condicionaments educatius, socials,culturals o religiosos. Aquests condicionament in-fantils s’expressen en l’edat adulta en forma de te-mors, falta de confiança en nosaltres mateixos, i tam-bé en fòbies, obsessions, agressivitat, etc..., i en unmunt de prejudicis de tot ordre que ens limita i ensimpedeix relacionar-nos, viure i expressar-nos ambplenitud. Això fa que tot sovint ens barallem ambnosaltres mateixos, entre els nostres diversos «jo», itambé amb les circumstàncies de la nostra vida per-sonal, sense adonar-nos que en aquesta lluita inte-rior hi anem deixant a trossos la nostra llibertat i aug-mentant innecessàriament el nostre sofriment. Quanens deixa la parella, o quan perdem aquell treballo aquella operació comercial tan desitjada, o quansuspenem les oposicions, i ens deixem arrossegarper la tempesta emocional interior, la nostra per-cepció del món i de la nostra vida queda tempo-ralment reduïda i distorsionada. És com si una forçaaliena ens posseís i ens aboqués a uns pensaments

obsessius que acaben monopolitzant la nostra mentfins a omplir-nos d’angoixa i patiment. En aquestdonar voltes i més voltes al nostre sofriment perdemla nostra llibertat i deixem de ser nosaltres mateixos.

Per contra, quan actuem des del nostre jo cen-tral, o sia des del jo integrat, experimentem la veri-table llibertat i els nostres actes flueixen espontà-niament i deixen de ser pures reaccions a estímulsexterns o interns. Una resposta espontània és com-pletament diferent d’una resposta reactiva, que és elque solem fer habitualment, puix que aquesta ésproducte de patrons estratificats que hi ha en el nos-tre subconscient generats a partir d’experiències malintegrades i d’emocions destructives. Contràriament,una resposta espontània té a veure amb un actuarque sorgeix del propi moment, alliberat de la memò-ria d’experiències anteriors, i es produeix com a con-seqüència d’una profunda connexió amb el nostrejo més profund. En aquest sentit diem que són res-postes que sorgeixen des de la llibertat.

Algunes persones s’aferren rígidament a un siste-ma de creences –religiós, social o polític– com unaforma d’assolir una seguretat que no és més queun miratge, o com una manera de fugir de la prò-pia angoixa, o del buit interior, intentant escapard’ells mateixos tot violentant la seva naturalesa es-sencial en intentar transformar-se en allò que no són.La veritat sobre nosaltres mateixos és una revela-ció, un reconeixement sorgit de la naturalesa ínti-ma, del nostre ser essencial, i no pot ser mai elproducte d’indagacions intel·lectuals ni de pràcti-ques psicològiques o espirituals basades en sistemesde creences establerts per un líder o autoritat ex-terna. La única autoritat vàlida és la que sorgeix enresposta a una obertura interior, en esdevenir allòque ja som en realitat i que resta ocult per les den-ses i espesses capes de l’ego amb tot els seus atri-buts de temors, egoisme, cobdícia, inseguretat, emo-cions destructives, ansietat per l’estatus, prejudicis,addiccions, ànsies de poder, manipulació, agressi-vitat, etc... Aleshores ens adonem que aquesta acti-tud d’obertura crea un espai interior lliure de con-dicionaments, i també dels patrons i programacionsdel passat. És en aquest espai interior verge, inno-cent i incondicionat, on es produeix el reconeixe-ment de la nostra veritable naturalesa. Aquest re-coneixement, que és el que ens permet viure la vidacom una experiència amorosa i curulla de bellesa,és el que ens fa finalment i definitivament éssersveritablement lliures.

La llibertat és a dinsJOSEP M. LLAUGER

Josep Ma. [email protected]

Viure sense por s’ha rodat durant cinc set-manes a diverses localitzacions de Bar-celona amb actors i actrius molt cone-

guts: Lluís Homar, Nacho Fresneda, CandelaFernández, Gemma Brió o Juli Mira. El va-lencià Carlos Pérez Ferré ha escrit i dirigitaquesta tvmovie que parla de la soledat, dela por, de violència domèstica i dictadures,però també de les ganes de viure.

«Viure sense por» uneix el drama de lesdones maltractades amb el de la dictadu-ra argentina. D’on sorgeix la idea? D’unesnotícies que vaig llegir en un diari que apa-rentment no tenien res a veure. Una expli-cava la història d’un home que havia tingutproblemes molt greus amb la dictadura ar-gentina i havia fugit a Espanya, i l’altra era so-bre una dona maltractada. Vaig veure queles dues tenien en comú la por, i vaig imagi-nar que aquell home i aquella dona s’hau-rien pogut trobar i conèixer-se, i m’hauriaagradat pensar que els dos junts havien po-gut superar la seva por.

Veu alguna solució al problema de laviolència de gènere? Jo crec que la soluciócomença, o hauria de començar, abans del’agressió. Quan l’agressió comença... ja témala solució. Per això l’educació és bàsica,en la família, en l’escola... Cal una actitudsocial, i crec que la societat està prenent cons-ciència. De totes maneres, Viure sense porno és una pel·lícula sobre la violència domès-tica, sinó sobre la por. Parla sobre la gent queviu amb por, i un dels personatges té por per-què ha patit violència a casa.

Deu haver estat difícil construir dos per-sonatges tan plens de por... Vaig llegir i do-cumentar-me molt, i vaig parlar amb gent quehavia tingut els problemes dels protagonistes.El que més m’interessa és veure com la gentconcep la vida a partir d’unes experiènciestan horroroses; veure com la por es conver-teix en una companya fatal que està sempreamb ells. Hi ha un abans i un després de lapor, i és díficil viure després d’això.

I és possible, doncs, viure sense por? Jocrec que sí, no queda altre remei, no hi hamarxa enrere. Només pots fugir endavant oquedar-te en el camí. La por és foscor i noporta enlloc, te tenalla i no et deixa viure.La pel·lícula, a més, també retrata altres ti-pus de por més quotidianes.

Vostè és llicenciat en Filosofia i Lletres...com va anar a parar al món del cine i latelevisió? Té la seva història... (riu) Jo vaigvoler estudiar a l’Escola de Cine i no vaigpoder, em faltava un any per fer els 18; i emvaig matricular a Filosofia i Lletres... i quanvaig fer els 18, resulta que van treure l’Esco-la! (riu) O sigui que vaig seguir amb la car-rera... però mentre estudiava ja feia curts.

Ja quan estudiava? Sí. La primera pel·lículala vaig fer amb 22 anys, Héctor, que em vadonar l’oportunitat de seguir, perquè vaigguanyar el Premi Especial de Qualitat del

Ministeri de Cultura, el Premi Secció NousRealitzadors del Festival de Sant Sebastià, elde millor pel·lícula de l’any a la Setmana deCinema de Pamplona, i el Premi de la Críti-ca a la Mostra Internacional de Cinema deBastia.

Vostè ha fet cine i televisió. Amb què esqueda? Prefereixo el cine, però és molt difí-cil, tot i que la mala època ha començat a pas-sar. Però hem passat dos anys molt dolents.

Per què? El PP no va apostar pel cine, al con-trari: hi va posar traves. I la fusió entre lesdues plataformes digitals va treure possibili-tats de finançament... Ara sembla que millo-ra: esperem que duri.

Per què les tvmovies tenen tant mala re-putació? Perquè al principi es feien amb moltpoc pressupost. Però ara, afortunadament, elspressupostos han augmentat, i amb ells la qua-litat i, alhora, l’acollida del públic. Són unabona alternativa al cine.

Viure sense por té protagonistes molt co-neguts: Lluís Homar, Nacho Fresneda, Can-dela Fernández... Si una tvmovie té bon càs-ting, està ben feta tècnicamnet i ben realit-zada, tindrà audiència i els prejudicis estrencaran.

Viure sense por s’ha rodat en castellà ies doblarà al català... Sí, i al gallec també

es doblarà. Cada comunitat la passarà en laseva llengua.

En valencià també, o amb un doblatge alcatalà ja en farem prou? (Riu) Em temo quetambé es doblarà al valencià. Crec que ca-talà i valencià no són diferents: és com si tam-bé es doblés a l’andalús. Però a València, qua-si tot el que ve en català es dobla al valen-cià: pel·lícules, sèries...Des de sempre.

Segueix el debat que s’ha generat sobre lateledeixalla? Qui ha de decidir què es potemetre i què no? Censurar és un tema moltdelicat. Qui diu com ha de ser la televisió?Crec que la millor censura seria que aquestsprogrames no tinguessin audiència, perquèvoldria dir que el públic té un nivell culturalprou alt com per discernir. És veritat que latelevisió és infumable, però que uns savis de-cideixin què és bo o dolent per nosaltres...M’estan traient la meva capacitat per decidir,el meu criteri.

Veu alguna solució? Últimament, crec queel més sa és no mirar la televisió –llevat detvmovies! (riu)– i optar per anar al cine.

Què trauria i què afegiria a la televisióactual? Trauria control polític, fonamental-ment. Me molesta molt, perquè arrossega laprogramació, tot passa per un filtre i té el ma-teix color. Traient control polític, segur queentrarien idees noves, llibertat, aire fresc.

Televisió


TEXT: ANNA ESTARTÚS

CARLOS Pérez Guionista i director de cinema

“El més sa és nomirar la televisió”

La seva primera pel·lícula, «Héctor», va aconseguir un munt de premis i li va obrir les portes del difícilmón del cinema. Fa poc ha acabat de rodar «Viure sense por», una «tvmovie» coproduïda per In VitroFilms, TVC, Carolina Films, Formato Video, Canal 9 i Canal Sur, amb la col·laboració de TVG.

LÍDIA MIRALPEIXMiss Universo Absoluta

TONI PÉREZCampeón del Mundo

Nueva Temporada

2004 - 2005

…Objetivos cumplidos

¡El tuyo puede ser uno d

e ellos!…

A v � S a n t a E u g è n i a � � � � � � � T e l i F a x � � � � � � � � � � � � G I R O N Aw w w � p r o f e s i o n a l f i t n e s s � c o m � i n f o @ p r o f e s i o n a l f i t n e s s � c o m

P ro f e s s i o n a l FitnessF I T N E S S · M U S C U L A C I Ó

Dilluns 29 de novembre22 DominicalDiumenge 28de novembre de 2004

Els programesmés vistos(del 17 al 23de novembre)

Catalunya

Barça - MadridDissabte 20 de no-vembre, TV3.2.022.000 especta-dors (67,1%).

Aquí no hay quienvivaDimecres 17 de no-vembre, Antena 3.1.094.000 especta-dors (34,2%).

Caçadors de boletsDilluns 22 de no-vembre, TV3.866.000 especta-dors (31,6%).

Jet LagDimarts 23 de no-vembre, TV3.832.000 especta-dors (29,9%).

7 vidasDiumenge 21 de no-vembre, Tele 5.768.000 especta-dors (26,1%).

Festival EurojuniorDissabte 20 de no-vembre, TVE-1.736.000 especta-dors (29,3%).

Espanya

Barça - MadridDissabte 20 de no-vembre, La 2 i au-tonòmiques.9.290.000 especta-dors (39,1%).

Aquí no hay quienvivaDimecres 17 de no-vembre, Antena 3.6.688.000 especta-dors (32’6%).

Espanya-AnglaterraDimecres 17 de no-vembre, TVE-1.6.372.000 especta-dors (31,9%).

Festival EurojuniorDissabte 20 de no-vembre, TVE-1.5.912.000 especta-dors (39,1%).

Ana y los 7Dijlluns 22 de no-vembre, TVE-1.5.340.000 especta-dors (29%).

Especial HomoZappingDiumenge 21 de no-vembre, Antena 3.4.973.000 especta-dors (28,1%).

17.20

21.45

02.45

K3La màgica Do-Re-MiLes noies no paren de treballar a la pastis-seria màgica. Hi ha molta feina! Tanta, quequasi s’han oblidat de la Flor. De fet... on ésla Flor? Ha desaparegut! Mentre la busquendesesperadament, la Flor viurà una aventu-ra que no oblidarà mai de la seva vida...

Antena 3Lo que la verdad escondeTramposa i ineficaç confusió entre suspenssobrenatural i thriller paranoic, que transco-rre en una casa més o menys encantada.El cine de Hitchcock (des de Sospita fins aD’entre els morts, passant per Psicosi) se sa-queja sense cap pudor, fins i tot en la ban-da sonora, al llarg d’una desenvolupamentarbitrari i efectista. Un bon exemple del queno hauria de ser el cinema. Ni el protago-nisme de Harrison Ford i Michelle Pfeiffer lasalven.

TV3De modaLa Raquel vol vendre el seu pis per anar aviure amb en David, però en David se sentatret per la Marta que, confusa, no vol fer mala la seva amiga. La Laura s’oposa a ven-dre pells a la botiga i la Lluïsa vol treure’s elpermís de conduir. En Víctor reviu un trau-ma infantil quan la Lluïsa atropella un conillen esquivar una persona gran.

TV3PàriaOpera prima inspirada en un terrible casverídic: un jove blanc entra en un grup d’skin-heads per venjar-se des de dintre dels quevan violar la seva xicota, una noia negraque es va acabar suicidant. Escrita pel pro-pi director, és un film dur i fermament com-promès, de sòbria denuncia social i de llo-able resultat, encara que no sempre resulticreïble.

Tele 5Fortaleza infernalAcció en un futur poc estimulant, a to ambels més reconeixibles tòpics de les pel·lícu-les de presons, per una banda; i de la co-etània ciència ficció violentista. I val més noparlar de l’especialment fluix substrat pseu-docrític, del menys que pla perfil dels per-sonatges o del nivell interpretatiu. Per anara dormir directament.

Dimarts 30 de novembre

09.25

23.40

23.00

22.15

22.00

22.00

01.25

K3La intel·ligència dels ocellsNo tan sols alguns ocells són més espavilatsdel que pugui semblar, sinó que també sa-ben triar el que més els convé, planificar elfutur i utilitzar eines com els éssers humans.El programa segueix corbs, lloros i cotorresfins a Arizona, Àfricia i les zones àrtiquesdel Canadà per comprovar-ho.

Tele 5El comisarioCharlie i Pope investiguen la misteriosa mortd’una estudiant de Dret. Els agents desco-breixen que rere la vida aparentment exem-plar de la noia –amb uns pares conserva-dors que li enviaven diners des del poble,un xicot formal i el dia a dia en una residèn-cia de monges– s’hi amaguen aspectes fos-cos. Pope li demana a Clara que l’ajudi ambla investigació, ja que la noia està força de-primida. Però quan Elo s’adona de la com-plicitat que hi ha entre el seu marit i Clara,veu perillar la seva relació.

Antena 3Casi perfectosArriba la segona temporada de la sèrie d’Emi-lio Aragón, en un dia diferent al que es vaconsolidar en l’anterior etapa. En aquestcapítol, Elena demana a Andrés que es facicàrrec de les nenes i de la casa durant unsdies, perquè ella té molta feina. Gloria pen-sa que la seva jove explota el seu fill i con-tracta una noia de trenta anys perquè nete-gi la casa d’Elena i Andrés. Evidentment, sen-se demanar-los la seva opinió.

La 2El Padrino. Parte IIIProlongació cronològica i espiritual, més queseqüela, del díptic El Padrino/El Padrino II,amb Al Pacino encarnant el personatge deMichael Corleone ja en la seva vellesa. Me-ticulosament elaborada en tots els seus as-pectes, és víctima de la seva ambició des-mesurada: pretén una síntesi perfecta en-tre Shakespeare i Verdi que representil‘apoteosi estètica i cultural del cine de gàngs-ters... Es fa profundament antipàtica a basede ser presumptuosa, convençuda fins a ex-trems insuportables de la seva condiciód’obra mestra; tot i que va convéncer els ad-miradors dels padrinos previs.

TV3El guardiàEn Nick porta un plet contra una empresafarmacèutica en benefici de Hunter Reed, jaque vol aconseguir que l’herència de la sevamare sigui de deu milions de dòlars.

Dimecres 1 de desembre

13.00

22.00

K3BandolerEs reemet la sèrie de dibuixos animats dela productora catalana Neptuno Films i Ca-nal Sur. Protagonitzada per El Bandoler,se situa en temps d’injustícia i extrema po-bresa. Un valent cavaller lluita contra els ti-rans per ajudar els pobre: és El Bandoler,un heroi que protagonitza històries i aven-tures trepidants. En cada capítol, El Ban-doler, acompanyat de la seva banda, had’escapar de la persecució del governadorCampomayor i del capità del seu exèrcit,Rodrigo.

Antena 3Aquí no hay quien vivaLa façana de l’edifici apareix un matí pinta-da amb grafitis firmats per un tal Tornado.La policia acabarà enxampant l’autor de lespintades: José Miguel. Una assistent so-cial recomana aleshores a Juan Cuesta quepassi més temps amb el seu fill i ell decideixdeixar la presidència de la comunitat perdedicar-se més a la seva família.

TV3LisístrataAdaptació de l’obra homònima d’Aristòfa-nes, però afegint també el còmic que vafer al respecte Ralf König. Conservant l’es-quelet argumental (les dones d’Atenes esrebelen contra la guerra que els seus ma-rits lliuren contra Esparta i s’atrinxeren al’Acropòlis a les ordres de Lisístrata), l’au-tor, Francesc Bellmunt, perpetra un munt decomicitat grollera, humor de quarta cate-goria i anacronismes bufonescos, que noserveixen ni com a farsa. Com a punt d’in-terès, es va rodar en part al castell de SantFerran de Figueres.

Tele 5Hospital CentralLaura segueix estant gelosa per la felicitatde Javier amb la seva esposa. La noia, amés, no està passant un bon moment ambAimé: el cap d’urgències està preocupatperquè la seva exdona ha fugit amb la sevafilla i no aconsegueix localitzar-les. Men-trestant, i davant l’absència de Fran, arribaun nou membre a la unitat del Samur. Evas’emporta una sorpresa quan descobreixque el nou, Salva, és un infermer i no un met-ge com ella esperava, fet que significa unmerescut ascens per a ella.

21.45

21.55

Compra i vendad’ordinadors d’ocasió

Portàtils i equipsde lloguer

Cursets d’informàtica en general

Reparació de tota mena d’equips

Muntatged’ordinadors nous

www.aplieuropa.com 17005 GIRONA972 402 335

- Portàtils nous per 550 € + IVA- Lloguer d’ordinadors

C/ Maçana, 27 Tel./Fax 972 402 335

C/ Pla de l’Estany, 50 Tel. i Fax 972 46 21 6217244 Cassà de la Selva Mòbil: 609 982 860

web: [email protected]

MANTENIMENT INDUSTRIAL

MANTENIMENT INDUSTRIAL

SERVEI TÈCNICOFICIAL

SERVEI TÈCNIC OFICIAL

BOMBES I SISTEMES DE BUIT

Ens hem traslladat al Pol. Industrial de Cassà i des de fa 4 anys, que oferim el SERVEI TÈCNIC OFICIAL de l’Empresa BUSCH, així com també:

• Reparació de maquinària càrnia i bombes de buit.• Venda de Bombes marca BUSCH i recanvis.• Mecanitzats i soldadures.• Reparació i construcció de quadres elèctrics per maquinària industrial.• Construcció de maquinària.

Guia TV


Recomanem

Memento

Dijous 2La 222.40 h.Segon llargmetrat-ge de l’autor, queva destacar perdonar una dimen-sió lingüística inarrativa comple-tament inusual algènere thriller,identificant l’es-tructura argumen-tal amb la malaltiadel protagonista,un investigadorque ha perdut lamemòria pròxima ipretén trobar l’ho-me que va violar iassassinar la sevadona. Així, el de-senvolupamentavança en ordrecronològic decrei-xent, mitjançantun criteri que exi-geix de l’especta-dor una especialrelació amb el film.Sense cap dubte,una de les pel·lí-cules més arrisca-des i particularsdels últims temps.

Any2000.PaísEstats Units.DirectorChristopher No-lan.IntèrpretsGuy Pearce, Ca-rrie-Anne Moss,Joe Pantoliano,Mark Boone Jr.

Divendres 3 de desembre

21.35

23.00

23.00

00.15

02.30

TV3BèstiesEl carnívor més especialitzat del país, i el mi-llor indicador de la qualitat de les aigües, ha-via arribat a una situació realment preocu-pant a Catalunya, però un pla de conserva-ció que encara està en actiu ha aconseguitrefer, a poc a poc, la població de llúdriguesa Catalunya.

La 2El hijo de la noviaComèdia agredolça, que parteix d’una pre-missa certament enginyosa, traduïda en eltítol i que fa referència al punt de vist narra-tiu, el d’un home de mitjana edat que mag-nifica el treball i descarta tota la resta. La sevaquotidianitat es veu alterada per la coin-cidència d’un seguit d’imprevistos. Ben cons-truïda i superbament interpretada, manté undifícil equilibri entre la sensibilitat i la sensi-bleria. Una obra molt estimulant.

TVE-1Nuestra mejor canciónEstrena d’un programa que vol elegir la mi-llor cançó dels últims cinquanta anys. Enaquesta primera emissió es farà una prese-lecció de les 50 cançons més votades per1.400 persones d’arreu de l’Estat. D’aques-tes 50, el públic en votarà deu, que passa-ran al segon programa i d’entre les que sor-girà la millor. Diversos músics i cantants s’en-carregaran de defensar les peces musicals.

33El cubDe forma incomprensible, diverses perso-nes coincideixen en una estranya i angoi-xant estructura cúbica, una mena de presóde la que no saben sortir. Òpera prima queva assolir certa repercussió per l’originalitatde la seva proposta dins del seu gènere,tot i que el desenvolupament promet mésdel que ofereix. En qualsevol cas, suposauna obra estimable que manté la tensió i l’an-goixa en tot moment.

La 2El coronel no tiene quien le escribaAdaptació de l’aclamat llibre de Gabriel Gar-cía Márquez sobre l’agonia econòmica i vi-tal d’un vell militar progressista. Rebaixant,tot i que no suprimint, la sordidesa de lesseves pel·lícules prèvies, Ripstein, mitjançantla personalitat de la posada en escena i elseu compromís ètic, sufoca –però no supe-ra– el llast representat pels excessius dià-legs i l’estatisme argumental.

Dijous 2 de desembre

15.45

15.45

11.00La 2Palabras de amorJoan Manuel Serrat dóna vida a un provin-cià que va a la ciutat buscant un antic amor:res a fer, perquè ella s’ha convertit en unanoia sofisticada i ja no és la mateixa. Sort queabans de tornar al poble s’ha adonat que lafilla de l’amo de la casa on s’allotjava estàenamorada d’ell! Adaptació d’una novel·lade Jaime Picas.

TV3El cor de la ciutatEn Santiago i la Pilar volen fer les paus ambla Roser i organitzen un dinar. En Lluís esva atrevint amb en Brian. La Rosa no potsuportar el pes d’haver enganyat la Núria. Ientre en Peris i la Magalí no hi ha bona re-lació, i en David, com sempre, és al mig.

La 2Campo de batalla de leonesEl camp de batalla és la selva africana i elsguerrers són els lleons. Combinant la tècni-ca de reconeixement, la vigilància d’espiesper satèl·lit i la reconstrucció per ordinadoren 3D, els animals seran els càmeres de l’ac-ció i alhora els protagonistes de les bata-lles que cada dia lliuren a la sabana.

TV3Porca MisèriaEn Pere i la Laia intenten treure’s de sobreel pis horrible que han comprat, però comque no els és possible, acaben anant-hi aviure. La Laia s’obsessiona amb la parellaque ha comprat el pis que ella volia, i en Pereté por perquè creu que el fantasma de l’an-terior propietària corre per la casa.

Antena 3El sustitutoSèrie B de violència, protagonitzat per unagent del govern que substitueix la seva pro-mesa en el centre on ella fa classes des-prés que hi hagi patit una agressió. Sensemés inquietuds socials o ideològiques, ambalgunes notes melodramàtiques, és un filmmaniqueista i construït a base de clixés. Puramediocritat esterotipada.

TV3Descuit d’amorUna mena de comèdia coral amb humor ne-gre i sagnant, que recull com una dona joves’adona que està embarassada poc desprésde deixar la relació amb el seu company. Sa-rah decidirà tenir la criatura sense dir-li resal seu ex ni als seus pares: la raó de tantsecretisme és que ha decidit donar el seufill en adopció tan bon punt neixi.

Dissabte 4 de desembre

09.00

15.35

22.00

00.25

03.15

00.00

TV3Les tres bessonesLes Bessones coneixen un científic ques’amaga en un centre comercial per culpad’un experiment que l’ha fet tornar invisible.Allà es diverteix espantant els clients i se sentl’home més poderós del món.

TV3Ullal BlancBuscant la mina que el seu pare li va deixaren morir, un adolescent inicia un perillós viat-ge a través de les gelades planes d’Alaska.Superficial i només acceptable adaptaciódel llibre de Jack London. La impersonali-tat del realitzador i les concessions a la pro-ductora són els principals inconvenients.

33American PsychoAdaptació del best seller de Bret Easton Ellis,que procura reunir el Psycho thriller usualamb el retrat cínic de l’Amèrica dels anys vui-tanta, dins una estètica del disseny que re-cull tant l’erotisme soft com l’humor glacial.L’operació funciona més o menys al princi-pi, però s’esgota al llarg d’una trama reite-rativa i inconsistent, de manera que el film esfa progressivament insuportable.

La 2La noche temáticaDes dels origens del cine, les pel·lícules bèl·li-ques han constituït un dels gèneres predi-lectes del Setè Art. El Pentagon va provard’aprofitar aquesta formidable potencial pro-pagandístic tractant de col·laborar amb laindústria cinematogràfica. El programa ana-litza les especials relacions entre Hollywoodi l’exèrcit dels Estats Units, i inclou una pel·lí-cula i un documental.

TV3Ocells de focUna unitat d’helicòpters de combat nord-americana és enviada a la jungla peruanaper ajudar l’exèrcit nacional en la lluita con-tra el tràfic de drogues. Film d’acció amb tocssentimentals, que incorre en el bel·licismegràcies a la seva exaltació visual de l’arma-ment sofisticat. Per altra banda, en la ves-sant argumental, tècnica i artística, tampocofereix elements positius destacables.

La 2Siempre hay un camino a la derechaSeqüela de la mediocre Suspiros de Espa-ña (y Portugal), que en aquest cas centra elsseus crítics dards en la televisió. El molt elo-giable propòsit, però, no deixa cap altre re-sultat que un groller i reiteratiu festival de des-propòsits, que només s’aguanta per la fei-na dels intèrprets.

21.30

21.45

01.35

Roba de feinaFa poc més d’un any es va anunciar el compromís del Príncep amb Letizia Ortiz, l’actual princesa

d’Astúries i de Girona, que encara que no s’ha mostrat mai com una esclava de la moda («fashion victim»)sinó que es vesteix per fer bé el seu paper: Letizia va vestida per treballar («working fashion»).

CAPRILE. En la roba que liha fet sol haver-hi tocs origi-nals, com la jaqueta que valluir a Copenhaguen.

JAQUETES. Solen ser ce-nyides i sovint amb llaçadaa la cintura i combinadesamb faldilles prisades.

BLANC. Les peces enaquest color han estat finsara una constant en el seuvestuari.

NEGRE I VERMELL. Al ca-sament de Laura Ponte vaoptar per una faldilla ver-mella brodada en atzabeja.

POCA PELL. L’ant és l’úni-ca pell que fa servir. Uncomplement que li agradaés el mocador de coll.

VISITA AL PAPA. Al Vaticà,la Princesa va portar el vestiti la mantellina negres deprotocol.

CÒMODA. En activitats nooficials, la princesa de Gironavesteix sovint texans i sem-pre informal.

TEXT: ÁNGELES SOLÍS

Tendències


PEQUESC/ Obra 3

17001 GironaT. 972.200.147

d’herba tan tendra que tan bé s’harmonitzenamb l’entorn, de seguida el jardiner corre asegar-los...

Quin és l’edifici de la Girona monumen-tal que més li agrada a Ernest Dalmau, iel que més ha pintat? El campanar de SantFeliu. El que m’agrada és l’esveltesa que té.Aquest campanar acabava en punxa i jo crecque no havia de ser tan bonic com és ara.Aquella piràmide si la prolonguem ens es-clafarà la resta. Em penso que el llamp queel va escapçar –llàstima de la persona que diuque va matar al Galligants– va ser quasi pro-videncial per al campanar. Estèticament crecque així és molt maco.

Girona és una ciutat per pintar? Sí. Al centper cent. El Sr. Aguilera, professor meu, vaestudiar a Barcelona, era molt amic i deixe-ble d’en Nonell. El mateix Nonell li va dir:«Si tu ets de Salt, allà al costat tens una ciu-tat magnífica per dibuixar». I llavors Aguile-ra es va venir a establir a Girona per reco-manació del mateix Nonell... La llàstima ésque es fan malbé algunes coses.

Per exemple? Les escales del Palau del Ves-comtat, amb aquells esglaons que tenien tan-ta gràcia amb la corba que feien. Jo encaraels hi dibuixo. Però tècnics amb arquitectu-ra potser no poden veure uns esglaons ques’aixafen i els han fet tan rectes, tan macos itan ben polits que han perdut tota la grà-cia... Ens van treure aquell rossolador enquè tots de petits ens hi havíem anat a es-parracar els pantalons i hi han volgut posarun altre pom com a l’altre costat. Han tren-cat aquella fondària que es veia en aquell

carrer de l’esquerra amb els esglaons torts...Per al meu gust, abans era únic. Ara, és clar,és maco, però no pas com llavors.

Als ulls d’un artista, d’un pintor, quina haestat l’evolució de la ciutat en els darrersvint-i-cinc anys? Ha anat cap a millor?En algunes coses, ha millorat. En indrets comles escales del Palau del Vescomtat, no. El Ba-rri Vell de la manera que s’està refent, grà-cies que es refaci, si no, cauria tot sol, però,aquells colors... Girona era grisa. El caràcterque teníem a Girona era trist. Fins i tot els au-tobusos eren grisos en aquell temps, de tanttrist que era tot Girona. Ara els autobusos sóngrocs: ja els hem alegrat. Hem d’anar alerta

de no alegrar massa una Ciutat Antiga.

El color de Girona és el gris? El color deGirona és quasi bé monocolor. Les pedres sónfredes, són tristes. Tot i que és evident quela ciutat s’ha d’alegrar, s’ha de fer amb seny.Les cases del riu ara són molt maques altravegada, perquè el sol les ha descolorit. Aquellscolors tan bigarrats, a mi no m’anaven.

La pintura li ha permès conèixer gent?Quan feia el servei, la pintura em va salvar.Vaig poder anar a Sant Julià, al costat de casa,perquè em vaig donar a conèixer com a pin-tor. Quan érem quintos, un amic em va dirsi volia anar com a assistent del comandantmajor, perquè ell es llicenciava. Jo estava tipde fer guàrdies i me n’hi vaig anar de segui-da. Jo havia fet uns dibuixos per al menja-dor d’oficials que eren unes vistes de Sevi-lla. Quan em van presentar l’oficial major,aquest em va reconèixer com a autor dels

quadres. Em va dir: «Mire muchacho, yo nopuedo permitir que un artista me limpie lasbotas». I em va treure la destinació. Vaig apro-fitar l’ocasió per dir-li: «Con todos los respetos,mi comandante, usted está permitiendo queun artista como dice usted esté limpiandoperolas en la cocina». I em va contestar: «Lle-vas toda la razón, muchacho, de ahora enadelante no harás servicions mecánicos». Vaigguanyar alguna cosa gràcies a la pintura...

I li ha permès conèixer d’altres artistes?Vaig conèixer en Sarabia, l’Amat... Un diaestava pintant a la plaça de Sant Pere i se’mva acostar un pintor que em va dir si li feiares que es posés al meu costat: era l’Amat.

Ens vam fer molt i molt amics.

Vostè pertany a una generació d’artistesgironins... La Montserrat Llonch, en TorresMonsó, en Pere de Palol, en Portas, en For-nells Vilà... Érem d’un altre món, anàvem mésjunts. Érem pocs i semblava que vivíem unavida a part de la resta. Anàvem a pintar a pi-lons. En temps de la Guerra els que ens feienbastant la vida impossible, fins que ens vanfer un certificat a l’Escola de Belles Arts, erenels milicians que es pensaven que fèiem plà-nols i ens feien fora i intentaven detenir-nos.Es pensaven que érem espies.

Ernest Dalmau s’ho ha passat bé pintant?M’ho he passat i m’ho passo bé. Em motivael que veig. Sortir a veure què trobo. Avuies treballa tranquil·lament a l’estudi, però elbonic és pintar a fora. Sempre s’ha de dibui-xar al natural. És un pecat copiar. On hi hatrucs no hi ha art. L’art ha de ser espontani.

Reportatge


– L’Onyar: «El riu ésde les coses que hamillorat a Girona. Josóc fill de la bandadel riu. Estava tipd’escoltar al vespreaquells concerts depaquets d’escom-braries que baixa-ven a l’Onyar. Dedies hi havia un mu-nicipal que vigilava,però de nit aquestmunicipal no veiares. Llavors se sen-tia un autèntic con-cert. Pel soroll del’espetec sabíem elcontingut de la cà-rrega. Les cendresdel braser petavenfort. Ara això s’haresolt. El riu és net,puríssim, té una ai-gua transparent».– La Vall de SantDaniel: «El Galli-gants té trossos moltinteressants a la Vallde Sant Daniel. ElGalligants començaa la cruïlla de la fontd’en Fita amb elstres afluents que elformen. És curt peròintens. La verdor desant Daniel és moltbonica. Jo sempredic que Olot té pai-satges molt macos,però fixem-nos tam-bé en Sant Daniel!».– La Devesa: «Té,com la Catedral, ungran poder de trans-formació. Les pe-dres de la Catedral,que són grises, enles postes de sol dela plaça dels Apòs-tols, s’encenen. Jano són grises. Enaquesta època,agafen uns tons quesembla que cremen.La Devesa és el ma-teix. Les postes desol a la Devesa sóninigualables».– El Güell: «Tinc unquadret del Güellque és el naixement,a Aiguaviva. És unriu pobret, que pas-sava per la Devesa idesembocava al’Onyar sota el pontdel tren. Ha estatdesviat, cobert i mu-tilat».

Girona pelsquatrecantons

diumenge 28 de novembre de 2004 minical - diaridegirona.cat · d’obres com pel nivell artístic...

Documents