diumenge 9 de juliol de 2006 ciutat entre 1939 i 1979. minical€¦ · entrevista sami naïr «un...

Reportatge Fotos per llegir L’Arxiu d’Imatges de la Diputació edita nous punts de llibre PÀGINA 5. Entrevista Oriol Pi deCabanyes «L’Empordà és un bé escàs» PÀGINES 6 i 7. Entrevista Sami Naïr «Un Zapatero seria benvingut a França PÀGINA 9.

Dom

inic

alDiumenge 9de juliol de 2006

Diari de Girona ReportatgeL’art d’Olot durant

el franquismeUna exposició revisa la

creació artística a laciutat entre 1939 i1979. PÀGINES 2, 3 i 4

2 DominicalDiumenge 9de juliol de 2006

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: ANIOL RESCLOSA (L’ESCUL-TURA «ATLETA», DE JOSEP CLARÀ, DAVANTD’UN ESCUT FRANQUISTA, A L’EXPOSICIÓ DELMUSEU COMARCAL DE LA GARROTXA D’OLOT)

9 de juliol de 2006

5 ReportatgeFotos per llegirL’Arxiu d’Imatges de laDiputació de Girona editauna nova sèrie de punts de llibreper difondre els seus fons.

6 i 7 EntrevistaOrriol Pi de CabanyesPeriodista i escriptor, ha publicat«L’Empordà, el melic del món»,un llibre de viatges, guia icrònica cultural i del paisatge.

8 ReportatgePels camins de Moncada

9 EntrevistaSami NaïrFilòsof, sociòleg i professoruniversitari a París i a Madrid,sosté que la immigració no és«un problema» a Espanya.

11 RutesLlambilles

14 Col·lecccionismeQuart es consolida

SUMARI1

A rt a Olot durant el franquisme i la tran-sició a la monarquia parlamentària ésun assaig d’aproximació a un període

relativament recent de la història local quepretén caracteritzar les grans línies de forçade la dinàmica artística a la ciutat i atendre lesseves relacions amb la societat on va desen-volupar-se i que alhora va contribuir a con-figurar». D’aquesta manera resumeixen AlbertBatlle i Narcís Selles la seva intenció a l’horade plantejar-se l’exposició –que es pot visi-tar al Museu Comarcal de la Garrotxa fins diu-menge que ve, dia 16 de juliol– i també elcatàleg que l’acompanya i complementa. Bat-lle i Selles, curadors de la mostra i responsa-bles de la publicació –amb informació moltcompleta sobre la creació artística a Olot enaquell període–, ja avisen d’entrada que «la fi-nalitat de l’exposició no ha estat mostrar totallò que es va fer a Olot al llarg d’aquells qua-ranta anys, ni presentar obres de tots els ar-tistes de la ciutat que van desenvolupar la sevaactivitat creativa durant aquell període», sinóque «hem escollit els autors i les obres pel seuinterès i la seva capacitat mediadora a l’horad’ajudar-nos a copsar aspectes contextuals re-llevants de les diferents conjuntures per les

quals va passar aquest país». El període 1939-1979 l’adopten perquè «els dos pols tempo-rals en què s’emmarca coincideixen en el fetque, un i altre, tanquen i alhora obren dife-rents etapes històriques». El 1939 «es clouviolentament la legalitat de la II República es-panyola i s’imposa un règim totalitari d’ins-piració feixista», i el 1979 «és el moment enquè s’elegeixen els ajuntaments democràticsi es visualitzen unes noves relacions de po-der a nivell local».

David Santaeulària, director del Museu Co-marcal de la Garrotxa, apunta en el catàlegque «ens trobem davant d’una exposició i unapublicació de tesi i, com a tals, poden serdebatudes i contrastades, però, en cap cas, espot negar el seu rigor documental, la seva am-bició metodològica i, sobretot, el seu caràc-ter fundacional en tant que és la primera apro-ximació integral a una època que, fins ara, ha-via estat tractada de forma parcial i atomitzada».

TRES GRANS BLOCSL’exposició s’articula en tres grans blocs, elprimer dels quals «abraça des de la immediatapostguerra fins a la darreria dels anys qua-ranta, i inclou propostes i opcions estètiques

1

2

3 4

vàries derivades de la involució general queva viure la societat després de la Guerra d’Es-panya», apunten Selles i Batlle. Segons ells,en aquest període hi ha «des de plantejamentsexplícitament instrumentals –de propagandapolítica i religiosa– fins a opcions tradicio-nalistes, neoclàssiques o simplement acadè-miques que, si bé moltes d’elles ja eren pre-sents en els anys anteriors, el nou estat de co-ses i la situació d’autarquia van situar en unprimer pla i van atorgar-los una nova signi-ficació». En aquests plantejaments emmarquenartistes com Josep Clarà, Iu Pascual, Josep Oli-vet Legares, Pere Gussinyé, Bartomeu MasCollellmir, Jaume Casas Sargatal, Vicenç SoléJorba, Josep Pujol, Joaquim Marsillach, Ra-mon Barnadas, Àngel Vila i el primer LeonciQuera. A criteri dels curadors, «Pujol és la per-sonalitat que, tot i no representar una claraalternativa artística, va procurar mantenir certsnivells d’exigència i distància crítica envers elclima del moment».

D’aquells anys quaranta, Selles i Batlle des-taquen «la perllongació d’una determinadapintura paisatgística que fou objecte d’apro-piació ideològica per un primer franquismeque, a la manera dels sistemes polítics italià

i alemany que li eren homòlegs, feia de la mi-tificació del món rural i de la idealització delcamperolat elements fonamentals de la sevaretòrica». En contraposició, a l’exposició tam-bé hi és present Virgili Batlle Vallmajó, «Vir-gilio», autor olotí que es va exiliar a França iamb una obra que, «totalment desconegudafins fa quatre dies i volgudament compromesaamb la contemporaneïtat artística, és una ve-ritable antítesi d’alllò que es feia a Olot i alconjunt de l’Estat espanyol en aquells mo-mens de tancament i foscor».

El segon bloc de l’exposició, tal i com de-tallen Batlle i Selles, «ve encapçalat per JordiCurós, que va ser la figura clau en l’inici dela represa i qui va començar a obrir portes ifinestres d’un ambient resclosit. Les seves pin-tures suposaren un autèntic sotrac davantde les valors artístiques i els esquemes ide-ològics dominants». Curós, però, no és l’únicautor que destaquen els responsables de lamostra en aquest segon bloc temporal, quearribaria fins a mitjans dels anys seixanta:«També cal esmentar, una mica posteriorment,els noms d’Esteve Serrat Paxinc i Leonci Que-ra, un cop superada la seva etapa més acadè-mica, així com Marian Oliveras i Frederic

Comellas, ambdós força influïts per l’empremtapujoliana; tots ells, malgrat ser un xic mésgrans que Curós, no va tenir la seva preco-citat plàstica. Corrents com el fauvisme, l’ex-pressionisme, les noves figuracions, l’abs-tracció o l’informalisme van formar part dellur repertori estilístic».

VENTS EN CONTRA I A FAVORDesprés d’assegurar que «d’aquest conjuntd’artistes, l’escultor Quera és possiblementel que va arribar més lluny en el terreny dela recerca formal», Selles i Batlle apuntenque «a l’hora de valorar el sentit de les dife-rents trajectòries en aquest procés de reno-vació i obertura cal parar esment en el mo-ment en què van produir-se, ja que no erael mateix fer-ho amb la majoria de vents encontra –durant els anys quaranta, caracterit-zats per uns plantejaments oficials i un en-torn sociocultural fortament bel.ligerants capa la modernitat i la llibertat intel.lectual– queamb bona part dels vents a favor –cap a mit-jans dels cinquanta i primers seixanta, en quèels interessos estratègics del franquisme i lavoluntat del règim de ser reconegut per lesdemocràcies occidentals

Reportatge


Fotos:1A l’esquerra, portadade Ramon Hostenchper a «¡Arriba Espa-ña!» (15-7-1939); ala dreta, portada deLluís Carbonell per ala mateixa publica-ció (28-10-39).2Concentració i missade campanya al Firald’Olot, en els pri-mers anys del fran-quisme. Foto: Ra-mon Sacrest Mir.3Il.lustració de LluísCarbonell per al pro-grama de les Festesdel Tura d’Olot del’any 1993.4L’informe de la Fa-lange inclòs en l’ex-pedient de respon-sabilitats polítiquesobert contra el pintorIu Pascual l’any1941.5Una noia observa elbust de Franco creatper Leonci Quera el1948 i que fins el1976 va presiidirl’Ajuntament dOlot.6Algunes de lesobres dels primersanys del franquismeque es poden veureen l’exposició delMuseu Comarcal dela Garrotxa.7Un visitant davantdel muntatge «Xirin-guito» (1978), d’ÀlexNogué i Font.8Quadres d’EsteveSerrat Puig, «Pa-xinc», i de Jordi Cu-rós Ventura, i un ex-positor amb publica-cions.

5

(Continua a la pàgina 4)

L’art d’Olot durant el

franquismeUna exposició reuneix al Museu Comarcal de la Garrotxa una setantena d’obres que mostrenles manifestacions artístiques més destacades que es van produir a la ciutat entre 1939 i 1979.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

6 7 8

van propiciar una reorien-tació de les seves polítiques culturals i unapromoció interessada dels corrents artísticsque resultaven homologables als dels païsoscapitalistes avançats».

Finalment, el tercer bloc en què es divi-deix l’exposició recull obres d’un període que«es va iniciar a final dels anys seixanta i co-rrespon ja a un nou estat de coses marcatinternacionalment per un fort creixementeconòmic, l’expansió de la societat de con-sum, l’emergència de noves cultures popu-las i de masses que establiren relacions inè-dits amb l’art i l’alta cultura, la puixança delsmitjans de difusió, el nou rol social de la jo-ventut, l’esclat contracultural i la progressibacontestació política».

Tots aquests canvis també acabarien arri-bant a Catalunya i, per tant, a Olot, i obri-rien una nova etapa en la creació artística ala ciutat. «El Grup d’Ara i la pràctica perso-nal del seus membres fundadors –Miquel Pla-na, Quim Domene i Joan Carrillo– expres-sen en l’àmbit local aspectes d’aquesta sen-sibilitat antielitista, que recull ressons del’experiència d’Estampa Popular i del pop art».Selles i Batlle destaquen també el nom de

Lluís Badosa Conill, que «parteix d’una con-cepció més tradicional de l’art, en particularde la disciplina pictòrica, però ben aviat as-saja fórmules que tensen i qüestionen lesseves convencions representatives, i va in-troduint en la seva obra mètodes d’experi-mentació plàstica, referents d’actualitat i sím-bols de la cultura urbana i industrial».

L’obra de Toni Huertas Cos «Zappa» és pera Selles i Batlle «l’expressió més punyent» de«l’esperit d’insatisfacció, l’afinitat amb les no-ves subcultures juvenils i la voluntat de sub-versió espiritrual». Per la seva part, Àlex No-gué «recull el vessant de radicalitat introduïtper la neoavantguarda conceptual i tracta irò-nicament mistificacions de la institució artís-tica alhora que postula la translimitació defronteres entre l’art i la quotidianitat».

ASSEMBLEA I COOPERATIVAL’exposició també documenta l’aparició del’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa, propi-ciada per les condicions polítiques del procèsde sortida del franquisme i que va ser «unassaig col.lectiu d’intervenció pública que, encerts aspectes, perllongava l’experiència delGrup d’Ara, i que comptava amb el suport

de les plataformes i els mitjans de comunicacióvincultas al moviment democràtic». La mos-tra es tanca amb les aportacions de la Coope-rativa Coure, «una iniciativa autoorganitzati-va d’un grup de ceramistes que es va iniciarel 1979 i que va tenir el seu ple desenvolu-pament en els anys posteriors. Des d’un puntde vista ideològic, cal destacar la inspiracióneorural dels seus plantejaments, que reco-llien elements de la crítica contracultural ala massificació i l’estandardització de les for-mes de vida així com una assumpció d’algunsaspectes de la nova sensibilitat antiproducti-vista emergent a mitjans dels anys setantaarran de l’anomenada crisi del petroli».

A més de la catalogació de les obres pre-sentades en l’exposició, i reculls biogràficsdels autors que hi són presents, el catàleg quehan elaborat Selles i Batlle inclou l’estudi histò-ric Camp artístic i realitat social a Olot (1939-1979), que pretén «explicitar les principalsconteses i transformacions que va viure elsubsistema artístic a Olot al llarg d’aquellsquaranta anys». També s’hi recull una tria detextos dels principals comentaristes i críticsque van escriure sobre temes d’art en aquestsquaranta anys a Olot.

Reportatge


Fotos:9Una noia observa di-verses creacions deMiquel Plana, undels fundadors delGrup d’Ara.10Dues obres de QuimDomene de l’any1968.11«La joventut d’Olotenfront del racisme«(1967), de MiquelPlana.12En primer terme, a ladreta, fragment de«Sarrià, mon amour»(1975), de Quim Do-mene; al fons, tresobres de Toni Huer-tas Cos, «Zappa».

10

12

11

(Ve de la pàgina 3)

9

Més d’un milió d’imatges a la vostra dis-posició», s’assegura en el revers delspunts de llibre que ha editat l’Arxiu

d’Imatges Emili Massanas i Burcet, depenentde l’àrea de Cultura de la Diputació de Gi-rona. Precisament amb l’objectiu de divul-gar aquest amplíssim fons d’imatges, i entrealtres iniciatives, l’Arxiu edita anualment unasérie de deu punts de llibres elaborats a par-tir de fotografies dels diferents fons que elcomponen. Aquest any s’ha editat la tercerasérie de punts de llibre, que tal com explicala cap de l’Arxiu, Natàlia Navarro, «està de-dicada al món de la fotografia i dels fotògrafsdes de principis del segle XX fins als anysvuitanta. A banda d’imatges dels anomenats“retratistes” de la primera dècada del segleXX, hi ha imatges dels anys vuitanta, de fotò-grafs de premsa, i imatges de les botiguesdels fotògrafs i dels decorats de l’època».

Natàlia Navarro destaca com a novetat del’edició d’aquest any –que es van posar a dis-posició del públic coincidint amb Sant Jor-di– que al revers de cadascun dels punts dellibre «hi figuren uns apunts de fotografia, quesón notes breus relacionades amb la histò-ria de la fotografia». Així, en un dels puntsde llibre s’hi pot llegir que «Joseph-NicéphoreNiepce, Louis Jacques Mandé Daguerre i FoxTalbot són consideras els pares de la foto-grafia. El 1822, Niepce fixa la primera imat-ge. El 1839, Daguerre presenta el seu inventa París, i el 1841 Talbot patenta un nou pro-cediment, el calotip». En la mateixa línia, unaltre dels punts de llibre informa que «el pro-cediment fotogràfic inventat per Niepce el1822 requeria unes vuit hores d’exposició

de la placa a la llum del sol; ambel que va presentar Daguerre el1839, per contra, només calienuns minuts. Retratar personesen aquella època era tot un pa-timent: el model havia de posara plena llum solar durant unsquants minuts, immobilitzat peruns arnesos i reposacaps quefixaven la posició».

No només recreen els orígensde la fotografia, els textos delrevers dels punts de llibre. Tam-bé informen sobre fotògrafs gi-ronins els fons dels quals hanestat cedits a l’Arxiu d’Imatgesde la Diputació, com és el casde Pablo García Cortés, Pabli-to, Emili Massanas i Burcet iJoan Comalat. I igualment do-nen detalls sobre els primers es-tudis de fotografia, i dels de-corats que s’hi utilitzaven: «Elsprimers estudis de fotografia so-lien estar ubicats en àtics o edi-ficis amb patis interiors que per-metien l’entrada de llum natu-ral»; «Els decorats, essencials enqualsevol estudi fotogràfic, escomponien principalment debutaques, plantes i cortines,amb fons d’estudi pintats querecreaven jardins i paisatges ointeriors d’edificis. A més, so-lien incorporar objectes i jo-guines de tota mena per retra-tar els més menuts».

Reportatge


Fotos per llegirL’Arxiu d’Imatges Emili Massanas i Burcet de la Diputació de Girona ha editat una tercera sèrie de

punts de llibre per donar a conèixer els seus fons, aquest cop dedicats al món de la fotografia.

TEXT: ALFONS PETIT

Fotos:Sobre aquestes lí-nies, el fotògraf Pa-blo García Cortés,«Pablito», davant del’hípica La Pondero-sa de Sant Gregori,el gener de 1969.(Autor desconegut,Fons Pablito)1«Fotògrafs al pas-seig del Mar de SantFeliu de Guíxols»;1906. (Autor desco-negut; Fons EmiliMassanas i Burcet). 2«Girona. Retrat d’es-tudi amb decorat declova d’ou»; 1905.(A. García; FonsEmili Massanas iBurcet).3«Retrat d’estudi ambdecorat d’avió»;principis del s. XX.(Autor i lloc desco-neguts; Fons EmiliMassanas i Burcet).4«Girona. El fotògrafOctavi Unal Ri-comà»; 1906-1916.(Autor desconegut;Fons Emili Massa-nas i Burcet).5«Plaça de l’Oli, Giro-na. Vista exterior dela botiga FotografiaLux»; primer terç dels. XX. (Autor desco-negut; Fons EmiliMassanas i Burcet).

1

2

3

54

El veterà periodista cultural Oriol Pi de Ca-banyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) par-la ràpid. En una torrentada de mots, com

si vogués dir moltes coses i les paraules fos-sin massa lentes per expressar-les. Li agradala conversa, i es nota. Autor d’una trentenade llibres, amb aquesta guia personal pel mónempordanès l’ha ben encertada.

No ha pensat que si els barcelonins conti-nuen dient-nos floretes als empordane-sos, ens pensarem que som els reis delmambo? És que ho sou! (riu, amb ganes). Hosou! D’aquí el títol, El melic del món. No éspas dit irònicament. Això ho deia Dalí.

No era de més al nord, de Perpinyà? Sí,però també ho deia de l’Empordà. El cap deCreus. Perquè el cap de Creus és un Empordàmolt insòlit, no? Molt especial.

Digui algun defecte, per fer-nos caure enla dura realitat. Algun defecte? No en veigcap. Hauria de rumiar molt! (riu). Home, l’Em-pordà és un bé escàs! Com que tothom el vol-dria tenir, i hi ha tantes ganes d’anar-hi id’estar-hi, hi ha el perill que es massifiqui ies faci malbé. Tot i que hi ha aquesta cam-panya de Salvem l’Empordà, amb la qual es-tic totalment d’acord, perquè hi ha una cer-ta por a la despersonalització. Però vist defora, a vegades s’exagera molt amb la desfe-ta del paisatge. Podria ser molt pitjor. I pucdir que hi ha altres zones del Mediterrani, me-ravelloses, que són ara com era l’Empordàfa 80 anys. Però bé, encara déu n’hi do pai-satgísticament! I això és nota en la gent. Lagent defineix el que és l’Empordà. No no-més el paisatge.

Parla d’entramuntanats. Amb qui es que-daria? Tots els empordanesos tenen un punt.I és la tramuntana, que ho fa: són les con-nexions neuronals. Hi ha un estudi de la doc-tora Conxita Rojo, de Figueres, que ha tre-ballat sobre la tramuntana. Hi ha un factorbiològic, també positiu. Parlo d’un entramun-tanat de Pals, que em va dir que anava al’enterrament de la seva germana. Va ser unaconversa surrealista, que s’ha de llegir.

Trobem mitologia, cultura, paisatge, gai-rebé sempre és arran de mar. L’interior

no té tant d’atractiu? Sí... viatjo per tota lacosta, del sud cap al nord. Fins a Portbou. Toti que començo a Tossa, sé que administrativa-ment és a la Selva, però citant a Pella i For-gas i el mateix Pla, considero que allà comen-ça tot allò empordanès. I parlo de l’interior:Sant Feliu de Boada, Pals... La república inde-pendent de Monells, una colònia d’artistes im-portant. D’aquesta combinació de mar, terra,aigua, esperit, vent i foc. Aquests elements,combinats, donen aquesta gran energia.

Creu que la gent que hi viu ho valora?No, és clar. Quan ets al paradís, no saps quehi ets. Tots els paradisos són paradisos per-duts. Els de fora sí que ho veiem. Tot i quea moltes zones de l’Empordà ha estat durís-sim de viure-hi. Com Cadaqués. És una terraque des de l’Edat Mitjana va quedar al mar-ge. Potser per això ha conservat la seva idio-sincràsia. La seva innocència. Com una illa.

Un racó que li proporcioni pau? La visióde la Serra de Rodes des del Mas Ventós. Lavisió de l’Empordà grec, el golf de Roses i laplana. Veure tota la plana en un dia de tra-muntana, és una experiència única. O Be-gur. La platja de Cadaqués a l’hivern...

I un que el faci produir molt? Figueres, elmercat. La Rambla, tota la zona comercial.La proximitat amb França. La capital del Mo-tel Empordà, aquest esperit emprenedor.

El llibre està concebut com una explora-ció i una guia de viatge. A quines conclu-

sions arriba? És una exploració infinita.D’acord amb el títol d’un llibre de Claudio Ma-gris, que cito a l’inici del llibre, que es diuL’infinito viaggiare. El viatge és un viatge ina-cabat. Viatgem abans de viatjar, viatgem totviatjant, i viatgem després de viatjar. És uncontinu viatge. El meu viatge no s’ha acabat.

Té influències planianes. És un homenat-ge a Pla. Quan tenia 21 anys, vaig anar aveure’l al Mas Pla. Era un dia d’hivern i vo-lia sortir de casa. Li agradava convidar la genta veure l’Empordà des del mirador de Pals.Es va posar a plorar, d’emoció. Era un gransentimental. Encara que no ho semblava.

Pla es disfressava de pagès, o era la vidaque li agradava? Era un pagès disfressat. Erauna màscara. Perquè era un home molt viat-jat. Molt il·lustrat. Sabia moltes llengües. Devegades semblava pagès, però ho feia per pro-tegir-se. I no prendre’s massa seriosament aell mateix. Es posava la boina. I mira.

Ferran Adrià és un alquimista, i el com-para amb Dalí. Per què? L’Adrià no és fillde l’Empordà, però la seva cuina ho és. Ésun alquimista perquè transforma els materials,buscant el seu esperit. L’essència. Els mate-rials pesants, els desmaterialitza. I em per-meto fer una crítica: és una cuina de dissenyen un restaurant que no és de disseny.

Cita una opinió sobre la «gauche divine»:va passar de l’esquerra que riu, a l’esquerraque fa riure. És més fàcil viure contra la

ORIOL Pi de Cabanyes Periodista i escriptor, publica «L’Empordà, el melic del món»

L’Empordà ven. I la prova és l’èxit d’aquest llibre, curosament editat. Obra de viatges, guia, crònicacultural i de paisatge, amb anècdotes i erotisme, que gira al voltant dels Empordans. L’autor creuque un dels elements més importants del país és la seva gent.

“L’Empordà és un

bé escàs”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


dictadura que en la democràcia? És clar!Simplificava els pols oposats. La democràciafa sorgir els matisos. No és blanc o negre, iobliga a posicionar-se. Era una manera fàcild’oposar-se a la dictadura, deixar-se els ca-bells llargs, posar-se una faldilla llarga de flors,transgredir formalment. Però no hi havia tan-ta transgressió. Va ser una experiència curio-sa.

Per què Cadaqués com a punt de trobada?El pintor Tharrats explica que el 1904 ja van

anar-hi Picasso i la seva musa. Va lligat ambla llum. I una certa energia. Hi ha com unaelectricitat. Em trobo bé a Cadaqués. Respi-ro bé, i, per tant, penso bé. M’encomana vida.No tinc una fórmula matemàtica, però... (riu).

Portbou és un poble d’una serenor im-pressionant. La síndrome de la mort deBenjamin l’ofega? És un poble cul de sac.L’estació ferroviària la van posar allà per lafrontera. Queda apartat. És molt fort. Acaboel llibre seguint els passos de Walter Benja-

min des de l’altra banda de la frontera. LaLissa Fittko el va ajudar a passar. Segueixoel seu testimoni.

Què seria Peralada sense Miquel Mateu?Sense ell? Hagués acabat perfectament comuna ruïna. O un poble dormitori de Figue-res. És la pàtria de Ramon Muntaner, el grancronista medieval. Mateu va aixecar la bi-blioteca, va restaurar el Castell, i ara, amb elCasino, crea les grans soirées estivals de l’es-tiu amb el Festival.

Un mite té símbols. Personatges conver-tits en llegendes. Dates en el calendarique amaguen fets o anècdotes sorpre-

nents. El mite empordanès es nodreix de pai-satges. De gent. D’artistes. De noms propis.D’una estranya simbiosi entre un paisatgeretallat per la tramuntana, i una terra de pas.

Oriol Pi de Cabanyes travessa pam a pamel territori. Des de les dades, l’experiència ila descoberta. L’avi Maragall cantava l’Empor-dà. La visió romàntica deixa pas a la conei-xença d’un paisatge prodigiós. I la nostàlgiad’aquest espai quan no se’l pot disfrutar. Aquítenen algunes anècdotes i curiositats, de lesmoltes que conté L’Empordà, el melic del món.

– La tramuntrana: Etèria i volàtil. Inodo-ra i incolora com l’aigua, és un dels elementsdefinitoris del territori. Pi de Cabanyes ensparla de l’estudi científic de la doctora Rojo,que exercia la seva feina a Portbou, durantels anys 80. I va poder comprovar en prime-ra persona com la força d’aquest vent ampli-fica les malalties i les tendències depressi-ves. Naturalment, la imatge de l’individu to-cat per la tramuntana s’emparenta també ambl’artista. Amb el geni. O amb l’indígena, tanespecial. Tan empordanès.

– El cap de Creus: El periodista se’ns tor-na poètic en explicar l’encant d’aquestes ro-ques en contacte perpetu amb la mar: «Sin-tetitza, en retorçaments de pedra, una ener-gia tectònica que ha imposat l’empentademiúrgica d’alguns creadors». Un paisatgeque «és tan inhumà», ens diu, «que et dema-na que t’hi tornis», que siguis més humà. Unpaisatge que l’autor creu que presenta la for-ma del bonsai. Unes pedres talismà que vaninspirar algunes de les formes de Gaudí. Ialgun film, com L’âge d’or, de Luis Buñuel

(1930), en el qual hi col·labora Dalí. – El «Dream team» de Cadaqués: Editors,

dissenyadors, arquitectes, formen la gauchedivine de Cadaqués. Un fenomen que comen-ça als anys 60. Citant Eduard Omedes, l’au-tor parla de «l’esquerra conservadora de Ca-daqués». Tot i ser antifranquistes i progres.Es banyaven a la platja d’Es Llané, elles ambbikini davant l’escàndol públic, i feien el ver-mut a l’hotel del Mar. Els noms donen ideade la talla intel·lectual aplegada al poble alsestius: Oscar Tusquets, Beatriz de Moura, elsgermans Goytisolo, Oriol Bohigas... Entre d’al-tres. I «de sacerdotessa», Rosa Regàs, escrip-tora i actual directora de la Biblioteca Nacio-nal, a Madrid. Fins a la vila marinera arriben«la contracultura californiana, els porros i lespastilles d’àcid lisèrgic». Ah! «i la via vaginalal socialisme». L’amor lliure, vaja.

– Els ulls de Dalí: Salvador Dalí és l’artis-ta més revisat del país, des del centenari delseu naixement. Què més es pot dir de la sevafigura? Dalí i Eugeni d’Ors, segons Pi de Ca-banyes, es disfressen: «Com el dandi OscarWilde, són models de construcció del seu pro-pi personatge». Per això els seus fotògrafs,Descharnes o Sabater, són els seus secreta-ris. I segons explica el periodista al llibre, totsels seus retrats són autoretrats «perquè elldecidia el com i el què de la seva imatge».

– La Deessa balla a Tossa: La bella entreles belles, l’actriu nord-americana Ava Gard-ner, roda a Tossa de Mar Pandora y el ho-landés errante. És l’any 1950. L’escultura gi-ronina Emília Xargay, script del film, ens par-la d’una dona vitalista. Que treballava i bevia.«Mai no havia vist una dona beure tant de con-yac». I que cada nit ballava. Com si hagués dexuclar el món amb seu cos. El periodista, però,

no comenta res del seu suposat romanç ambel torero català Mario Cabré. Una juguesca pu-blicitària? Un affaire fals o real que, segonsdiuen alguns, va fer aterrar per la vila selva-tana el cantant Franck Sinatra, nuvi ofegat perla gelosia.

– Portbou, el paradís?: Racó privilegiat. Elseu aïllament és, alhora, el seu pitjor dogal.Se l’associa a la misteriosa mort del filòsofWalter Benjamin, però Oriol Pi de Cabanyesens exposa l’opinió de la pintora portbouen-ca Ángeles Santos. Per a ella «era el paradís.Pensava que la vida havia de durar sempresota aquell cel tan alt i tan blau». El seu germà,Rafael Santos Torroella, li va dedicar un po-ema al poble. A la gran casa dels seus avis ial seu gran jardí. Portbou era tant l’inici dela dictadura com el principi de la llibertateuropea.

– El fals pagès: El Josep Pla que coneixOriol Pi de Cabanyes, ja gran, «vivia la majorpart de la setmana perfectament sol». Treba-llava de matinada. I esperava que algú ambcotxe el portés. Com el periodista que, duent-lo davant d’un paisatge costaner impecable,a Pals, se sorprèn, veient-lo estendre els braços,i deixant anar una llàgrima. L’emoció davantla natura. «Sense ell, com sense Dalí, la nos-tra imatge de la realitat física i espiritual delpaís no seria la mateixa», ens diu Pi de Ca-banyes. Un fals pagès, que, per exemple, des-prés del seu infart de miocardi, només men-java sopa a la Clínica Corachán de Barcelo-na. Però això sí, era sopa feta a la fonda LesSet Portes, del vell Paco Parellada. No teniamal gust, no troben?

(Les imatges d’aquesta pàgina han estatextretes del llibre «L’Empordà, el melic del

món», editat per L’Esfera dels Llibres)

Entrevista


“A vegades

s’exagera moltamb la

desfeta delpaisatge.Podria sermolt pitjor.

I puc dir quehi ha altreszones del

Mediterrani,meravelloses,que són ara

com eral’Empordà fa80 anys. Però

bé, encaraDéu n’hi do

paisatgística-ment! I això es

nota en lagent. La gent

defineix el queés l’Empordà.“

Radiografia d’un mite

La C-12, des de Mora la Nova, és bona,segueix el riu i ofereix unes panoràmi-ques esplèndides tot contrastant el verd

de la vegetació riberenca i el blau de l’ai-gua. A tramuntana es dibuixa ben aviat Ascó,amb la central nuclear que fumeja… D’allíme’n vaig a Flix, albiro l’embassament i girocap a Riba-roja… Ascó deu haver tingut ori-gen morisc, perquè l’actual Vila Closa és unaxarxa de carrers estrets i tortuosos amb por-talades i restes d’antigues muralles. Hi desta-ca l’església parroquial de Sant Joan, romà-nica amb elements gòtics. Flix té uns orí-gens medievals: conserva bells racons comels dels porxos del carrer Major, la plaça d’Es-panya i les restes de l’antic castell. A Riba-roja, en canvi, l’església de sant Bartomeuté un estil barroc tardà.

Veig senyalitzacions, passo Erkimia ambtots els problemes de contaminació de quès’ha parlat, i cap al port Nàutic… Es localit-za sota un pont magnífic damunt l’Ebre que,pel que m’expliquen, no porta enlloc. Hi haembarcacions per fer esport, però, redimo-nis!, no hi ha ningú. Això sí: un cartell decaire oficial avisa que caldrà netejar tota menad’embarcacions de la contaminació del cranczebra. L’encarregat m’explica que tot allò éspaper mullat. Una ordre per a la qual no s’hanprocurat cap de les maneres fer complir-la.Caldria un dic per posar en quarantena lesembarcacions, però no existeix. «I això que,escolti, el cranc zebra, si fos bo… en men-jaríem a bones tongades». Ha empestat l’Ebre,ja està dit, fa perillar la fauna autòctona, peròencara no hi ha les providències necessàriesper atacar-lo. L’home, amb una mànega alsdits, amb la qual va regant l’herba seca del’embarcador, també em conta que a Riba-roja les prospeccions per provar la contami-nació d’Erkimia van endavant. «L’Ebre ho hade suportar tot, pobre.» Li dic que vull se-guir els pantans fins a Mequinensa. «És uncamí bonic, però agafi’s fort: té més de tres-cents revolts. 368 exactament…»

Em decideixo. Aviat m’adono que no estracta sols de corbes, sinó de pujades i baixa-des, a la frontera entre Ribera d’Ebre i TerraAlta. Cal travessar la serra de la Fatarella i San-ta Magdalena de Berrús. A cada comarca l’as-falt canvia, de dolent a pitjor. En entrar al BaixCinca, tampoc no millora gaire fins que del’A-1411 passes a la N-211, ja a la riba de l’Ebrearagonès, que et porta fins a Mequinensa.El terreny és estepari, amb domini dels ma-tollars, d’un color d’argila cuita, barrija-barre-ja de groc i rosat, amb zones de bosc medi-terrani i bosc de ribera prop de l’aigua, quepren unes tonalitats blaves i liloses del totdifuminades. Fa calor, una calor humida perl’aigua propera, i l’aire sembla espesseir-sedamunt del poble. Però la gran quantitat d’ai-gua embassada provoca també com un règimde brises que refresca l’ambient.

MEQUINENSAL’antiga Mequinensa s’identificava amb la ro-mana Octogesa, que durant l’etapa musul-mana es va denominar Miknesa en honor ala tribu berber que s’hi establí. Era una for-talesa de la Marca Superior que va passar adependre del regne sarraí de Lleida, fins queel 1132 Alfons I el Batallador la conqueríper aïllar-la de Fraga. Avui, desapareguda sotales aigües de l’embassament construït entre1957 i 1964 –un embassament que confor-ma un gegantí llac artificial que arriba fins aEscatrón i és denominat Mar d’Aragó–, la novalocalitat (uns 3.000 habitants) s’ha bastit sotaun dels castells millors de l’art gòtic aragonès,construït durant el segle XIV, palau dels Mont-cada alçat sobre un torre fenícia, i rehabili-tat com a residència d’Enher els anys 60. Elmunicipi actual disposa d’un casc urbà mo-dern i de tota mena de serveis. La seva econo-mia es basa en les mines de lignit (encaraavui, gastronòmicament, és famosa l’«olladel miner»), indústria tèxtil, ramaderia ovinai porcina i conreu tant de secà com de rega-diu, aquest orientat al sector fructífer. A ban-da del jaciment arqueològic de Castellets,l’atractiu de la població, òbviament, és elriu, amb els seus dos embassaments al Se-gre (hi arriba l’aigua aturada a la presa deRiba-roja) i a l’Ebre (gràcies a la presa de Me-quinensa, d’una seixantena de metres d’alça-da), que permeten la pràctica d’esports nàu-tics. Per als amants de la pesca resulta unparadís: a banda del lluç de riu i la carpa, s’hihan aclimatat des dels anys 60 el silur i elblack bass, un peix estrany que pot arribar

a fer molts quilos de pes.L’edifici del castell-fortalesa –malaurada-

ment sols visitable per fora, ja que és depropietat privada–, amb planta de quadrilà-ter irregular, reforçada a cada angle per unatorre més unes altres tres, totes elles rectan-gulars llevat de la més robusta (que té plan-ta pentagonal), s’alça a frec del precipici delturó, cosa que li atorga un emplaçament sin-gular des d’on es pot contemplar espectacu-larment la confluència dels tres rius: el Cin-ca, el Segre i l’Ebre. Es tracta de l’Aiguabar-reig, un lloc que no sol sortir a les guies, lamés gran confluència fluvial de la penínsulaIbèrica, un veritable parc de suprem interèsbiològic, inclòs dins del Pla d’Espais d’InterèsNatural (PEIN) de la Generalitat, que abraçacontraforts i serres limítrofes (massís de Mont-llober, tossals de Montmeneu i d’Almatret)dels termes municipals de Serós, Massalco-reig, la Granja d’Escarp (ja al Segrià) i la Po-bla de Massaluca (a la Terra Alta). L’altra riba,sota l’administració aragonesa, es localitza ala Franja de Ponent (baix Cinca) i arriba finsa un extrem del Matarranya.

Després d’informar-me a l’Ajuntament que

no podré seguir cap camí de sirga perquè lapresa de Riba-roja els va malmetre i dinar unamica, val la pena retornar seguint Segre amunt,per la Granja d’Escarp i Serós, per fer-se càr-rec d’aquesta zona de l’Aiguabarreig. És puntde confluència de flora estepària (provinentdels Monegres) i de la Mediterrània (que arros-sega l’Ebre), inclosos alguns elements autòc-tons de muntanya. L’entrellaçada de riberesfluvials i llacunes, l’entorn àrid i feréstec con-trastat amb la blanor mediterrània, les cin-gleres gairebé verticals oposades a les planescurulles de fruiters, li atorguen una biodi-versitat excepcional. Per entendre tota aques-ta riquesa em diuen que existeixen rutes es-tablertes, itineraris senyalitzats, aguaits, ser-veis de guies i tot un ampli ventall per satisferun turista naturista.

Quan me’n torno, topo amb la carcassa foral’aigua d’un llarg llaüt que degué transpor-tar carbó tot mantenint unes relacions co-munes entre els homes i dones d’unes ter-res a cavall entre ponent i la ribera d’Ebre. Iem sembla tot un símbol d’uns temps pas-sats, que en Jesús Moncada va saber reflec-tir tan bé en els seus llibres.

Pels camins de

MoncadaPer honorar la memòria d’en Jesús Moncada, m’havia proposatseguir algun camí de sirga des de Mequinensa, a la Franja dePonent, vora d’on conflueixen el Segre, el Cinca i l’Ebre; vull

endinsar-me en terres aragoneses des de la Ribera d’Ebre.

TEXT I FOTOGRAFIA: LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA

Reportatge


Fotos:1Mequinensa i l’Ebredes del castell, avuipropietat d’Enher.2La silueta del castelldels Montcada do-minant Mequinensa.3El Club Nàutic deRiba-roja, vora el riu,sota un pont que noporta enlloc.4L’embassament deRiba-roja des de laserra de Massaluca.

2

1

3

4

Estic convençut que la immigració no ésun problema a l’Estat espanyol», assegurael filòsof, sociòleg i professor universi-

tari Sami Naïr, que havia estat assessor del pri-mer ministre francès Lionel Jospin, com adelegat interministerial per al Codesenvolu-pament i les Migracions Internacionals. Nas-cut a França fill d’una família d’origen alge-rià, Naïr també ha estat eurodiputat i ha es-crit nombrosos llibres, especialment sobreimmigració i les relacions Occident-Islam.

Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista:Podem viure tots com vostè o com jo?No, subsisteixen els privilegis i el sistemaeconòmic organitza la desigualtat planetària.En 30 anys hem desmuntat la civilització dela justícia i la igualtat.

Han tornat a ficar Déu en política. La re-ligió s’ha convertit en política.

Del palestinisme es passa al vel, a la se-paració per sexes, a la postració de ladona,... Vostè exagera, perquè barreja nivellsdiferents. Millor preguntar-se perquè des-prés de 40 anys de lluita i fracàs de l’OAP,els islamistes han pres el poder a Palestina. Ila raó consisteix en la falta d’ajuda de la co-munitat internacional.

Cal prohibir el vel a l’escola? És una qües-tió de pedagogia. Cal parlar amb personesprocedents de països on no se separa el pú-blic del privat.

Ayaan Hirsi Ali està en perill de mort perdenunciar la religió islàmica a Europa,tornem a l’Edat Mitjana. Aquesta història ésuna gran mentida. Aquesta persona és unamentidera, perquè si jo parlo en contra del’Alcorà, em converteixo en un màrtir de lalaïcitat. Ayaan Hirsi Ali ha enganyat tothom,i ha acabat en un grup nord-americà amb

els falcons de Bush, com Wolfowitz o Hun-tington.

També ha estat amenaçada de mort perdefensar les seves idees. No està en perillde mort, mai ho he sentit. És poc seriosa ino mereix atenció.

«La societat d’acollida té el deure de serpacient amb aquestes persones nouvin-gudes». La paciència no és abstracta, cal serpacients amb els que ho mereixen i durs ambels que violen les lleis del país d’acollida. Laintegració no es fa de cop, i tots els sectorshan de participar en la política de ciutada-nia. N’hi ha prou que vegi el que passa ambla joventut espanyola, molt desmobilitzada ifascinada pel botellón.

Puja la immigració, puja l’extrema dre-ta. No hi ha relació de causa-efecte. Jo plan-tejaria que, si puja la crisi econòmica i so-cial, l’extrema dreta s’aprofita per aconse-guir vots, i la immigració pot convertir-se enun problema per a tots.

El 99 per cent dels polítics europeus noviuen en barris d’immigrants. Ha,ha. Po-dem dir així mateix que el 80 per cent de lapoblació del país d’acollida tampoc viu ambimmigrants. La xenofòbia transforma la im-migració en una mercaderia política.

«The Economist» es va situar en l’any tresmil, per dibuixar un planeta que es re-parteixen els xinesos i els àrabs. És sur-realista. Els xinesos no poden nuclear un im-peri mundial, perquè el seu idioma és in-comprensible. Els àrabs són 300 milions, enun planeta que ja té 7.000 milions d’habitants.

Què li diria al propietari d’un cotxe cre-mat a París? Que necessita una indemnitza-ció, i que cal jutjar i enviar a la presó el paio

que ho va fer. El primer és restablir l’ordre.Crec en la llei i no s’han de baixar els braçosenfront dels qui volen destruir el model.

Si no és una guerra de civilitzacions, s’hiassembla força. Aquest assumpte cueja desde fa més d’un segle, amb Spengler i Toyn-bee. El 1990, el periodista sionista BernardLewis escriu l’article La ràbia dels musulmans,oblidant que el 98 per cent d’ells viuen pa-cíficament i només desitgen prosperitat. Po-dem tenir un Islam il·lustrat i europeu.

Si l’imperi és nord-americà, navega a laderiva? Octavio Paz ja se sorprenia de l’im-peri nord-americà, «el primer sense una ver-dadera cultura». Fracassen a tot arreu. Estanpodrits econòmicament, arrosseguen el deu-te més gran del planeta i acumulen la meitatde la despesa mundial en armament.

I segueixen perdent la guerra de l’Iraq?No s’ha prestat atenció al fet que el presi-dent de l’Iraq ignorava, cinc minuts abans,que Bush es trobava al seu país. Els ameri-cans es consideren els propietaris, per aixòes presenten sense avisar.

Es diria que totes les esquerres europeesbusquen un Zapatero dolçàs. Ho està fentmolt bé, i és un exemple a escala europeade la política del segle XXI, segons la con-cep una certa esquerra. A França, un Zapa-tero seria benvingut.

Aquesta és l’etapa de la humanitat que lihagués agradat viure? Saps?, Sartre deia que«l’ésser humà és un ser condicionat, l’existèn-cia és una elecció». Mai no he cregut que lacoacció del condicionament, ni la llibertatd’elecció, fossin absolutes. Els meus pares pro-cedeixen de l’altra riba del Mediterrani, per laqual cosa em sento lligat a tot, i estic béquan el món al meu voltant també ho està.

Entrevista


SAMI Naïr Pensador de la immigració des de l’esquerra

Sami Naïr ha aconseguit l’estatus d’intel·lectual i punt, que defensa en els fòrums públics per sobrede la seva condició de filòsof i sociòleg, i de doble professor de Ciències Polítiques a Madrid i aParís. La immigració l’ha ocupat principalment i gairebé genèticament

“Un Zapatero seriabenvingut a França”

TEXT: MATÍAS VALLÉS FOTOGRAFIA: MIQUEL MASSUTI

“La paciència

no ésabstracta, calser pacientsamb els queho mereixen idurs amb elsque violen leslleis del paísd’acollida. Laintegració noes fa de cop,

i tots elssectors hande participaren la política

de ciutadania.“

Establimentsantics


L a fundadora de la botiga Can Matas vaser Dolors Hortal, que es va casar ambJosep Matas, de professió corder. L’any

1822 ella confeccionava manteletes i les ve-nia en una petita botiga del número 10 delcarrer de Besalú de Figueres. Ell feia cordesi segons sembla les venia a la mateixa boti-ga. Després el matrimoni va passar a ven-dre peces de roba per metres i també para-ment per a la llar.

En aquells temps es treballava cada diade la setmana, inclosos els diumenges. Nohi havia horaris d’obertura ni de tancament.La família vivia al pis de dalt, al qual s’hipujava per una escala de cargol, i els apre-nents o treballadors de l’establiment feienvida a la casa i dormien al cim dels taulellsde fusta.

El matrimoni Matas-Hortal va tenir cinc fills(dos nois i tres noies). Un dels homes, JoanMatas i Hortal, es va dedicar a la política iva arribar a ser governador civil de Gironadurant la Primera República. L’altre germà,Jaume Matas i Hortal, va agafar la direcció del’establiment l’any 1905 i li va donar una for-ta embranzida. Va ampliar l’oferta comerciali entre els anys 1914 i 1916 l’establiment deCan Matas ja es dedicava a la roba per a dona–amb l’edició de catàlegs impresos–, i a laroba per a la llar.

Jaume Matas i Hortal va morir l’any 1920,deixant el negoci en mans de la seva filla,Àngela Matas i Serracant, que es va casar ambJosep Bonaterra i Gras, fill d’un comerciantde Figueres i de mare francesa. Josep Bona-terra s’havia educat a França i era pintor dequadres. Estava relacionat amb els millorspintors de l’impressionisme francès, feia mol-tes exposicions i era força reconegut. Tam-bé va ser el primer president de la Unió Es-portiva Figueres. En aquells anys el negociva innovar. Tot es dedicava a la roba de ves-tir per a senyora, i de parament per a la llarhi havia molt poca cosa.

POLÍTICA I CONFECCIÓJosep Bonaterra i Àngela Matas també van te-nir cinc fills (tres nois i dues noies). Durantla Guerra Civil, dos dels homes, Joan i Ale-

xandre Bonaterra i Matas, van anar al front,però el tercer, Lluís, es va quedar a la boti-ga perquè estava delicat de salut i no el vanquintar. En la retirada de les tropes republi-canes cap a França, els van arrassar l’esta-bliment, i es van emportar tot el gènere quevan trobar.

Durant la postguerra, Lluís i Joan Bonater-ra i Matas es van fer càrrec del negoci, co-mençant de nou perquè la botiga havia que-dat totalment buida. Joan Bonaterra va ser al-calde de Figueres i diputat a les CortesGenerales franquistes, des del 1945 fins el1952. En aquells anys els dos germans es vandedicar a la modisteria. Tenien una cliente-la d’unes 300 modistes que els compravenel gènere. Anaven a Figueres des de tot arreu,

fins i tot des de Barcelona.Lluís Bonaterra i Matas va morir l’any 1960

i el va substituir el seu nebot, Jordi Bonater-ra i Vayreda, que continua amb la tradiciófamiliar i amb el mateix tipus de vendes,fins que l’any 2002 va liquidar la confecció ila roba a metres per a les modistes i l’esta-bliment es dedica en exclusiva a la roba pera la llar, amb les millors marques del mer-cat. L’empresa també es dedica a la venda decatifes i al muntatge de cortines, i han am-pliat molt l’oferta.

L’any 2002, Marta Bonaterra i Carreras subs-titueix el seu pare, Jordi Bonaterra i Vayre-da, en la direcció del negoci, perquè aquestes jubila. Marta Bonaterra ja és la sisena ge-neració de la família.

Can MatasFigueresJa són sis les generacions d’una mateixa família que han estat al

capdavant d’un negoci que sempre s’ha dedicat al sector tèxtil,però que ha generat vincles amb la política, la pintura i l’esport.

Història

Can Matas vacomençar es-sent una botigade venda demanteletes i ro-ba senzilla pera la llar, en unstemps en quèno es podiatriar massa.Pocs anys des-prés l’empresaja es va dedicara la roba deconfecció a me-tres per a mo-distes, conti-nuant amb elparaments pera la llar. Durantla Guerra Civilho van perdretot i a la post-guerra es vacomençar denou. Amb elsanys es deixa laconfecció demodisteria i no-més es venroba de marcaper a la casa.

Origen1822.FundadoraDolors Hortal.Propietariactual Jordi Bonaterrai Vayreda.TreballadorsQuatre i règimfamiliar.ActivitatComerç tèxtilper a la llar.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Se’l té per un lloc de pas, sovint conflic-tiu a causa de les retencions de trànsitque s’hi produeixen i també pels acci-

dents que periòdicament hi ha a la carreteraque divideix el terme municipal. Una carre-tera amb molt moviment, que des de Gironaporta a la Costa Brava centre i a localitatsveïnes tan importants com Llagostera i Cassàde la Selva. La immensa majoria dels vehi-cles que dia sí dia també travessen Llambi-lles no s’han aturat mai a veure què hi ha enaquest municipi, i el cert és que tot i no seruna destinació turística de les que apareixena les guies, el poble té el seu encant i prouindrets atractius. Aquest cap de setmana –sem-pre el més proper al 10 de juliol, dia de SantCristòfol, patró del municipi– celebra la sevafesta major, i pot ser un bon moment perfer-hi una visita i descobrir-ne l’encant.

Llambilles està situat al sud-est de Girona,en el sector nord-occidental del massís deles Gavarres. La riera de Bugantó drena el ter-me i contribueix a l’arrelada tradició agríco-la de la zona, en la qual destaquen els con-reus de cereals, llegums, algunes fruites i far-ratges. També hi ha alguna explotacióagropecuària i en els últims anys ha prospe-rat una zona industrial. En tot cas, la majorpart del municipi és boscosa, amb grans ex-tensions de suredes i pinedes.

El municipi –amb uns 600 habitants– estàformat pels veïnats de la Vila, d’Erols, del’Estació i de Sant Cristòfol del Bosc. El veï-nat de la Vila és el centre del municipi. Estàformat per un grup de cases que ha anatcreixent a l’entorn d’una església romànica detransició al gòtic amb una façana barroca decoronament efectista. El veïnat d’Erols –quecelebra la seva festa el 8 de setembre– tam-bé s’extèn a l’entorn d’un temple, en aquestcas la capella de la Mare de Déu de la Pietat,del segle XII. El veïnat de l’Estació és mésrecent, i es va establir al voltanr de l’antigaestació del Cartilet. Finalment, el veïnat deSant Cristòfol del Bosc està format per ma-sies de tradició centenària, al sector meridio-nal del terme municipal. En aquest veïnat hiha, a més, en plena zona forestal, l’ermitaromànica de Sant Cristòfol, considerada unaautèntca joia al cor de les Gavarres i on cadaany se celebra, el 12 d’octubre, un aplec queacostuma a ser molt concorregut.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 9de juliol de 2006

Més que un lloc de pasTravessat per una carretera amb molt trànsit, és un municipi que amaga indrets amb força atractiu.

Llambilles

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deLlambilles; Car-rer de l’Església,s/n.972 46 93 01www.ddgi.es/llambilles

www.vila-amer.net

INFORMACIÓ TURÍSTICA:C/ Pujada de l’Estació, núm. 15 - Tel. 972 430 160 - email:[email protected]

Fa anys, a la llavors única televisió de l’Estat es-panyol, se solien emetre campanyes més o menys

institucionals que intentaven fomentar el consumde certs productes. Un d’ells va ser el bacallà. «Hiha molt a parlar del bacallà», repetia insistentmentla televisió. La veritat és que el pobre bacallà notenia, llavors, massa bona premsa, excepte al PaísBasc. També és cert que basques eren les millorsreceptes, i no ho és menys que el bacallà que espodia adquirir llavors no tenia molt a veure ambl’excel·lent producte que comprem ara. Avui vaun a una botiga especialitzada i no troba enlloc mò-mies pisciformes, com va batejar Camba algunsbacallans, ni negroses fulles de bacallà, per usar pa-raules de «Picadillo»; ni tan sols fulles d’amiant marí,descripció molt més recent del nostre amic José Car-los Capel. Ni de bon tros. Troba bacallans d’aspecteimpecable, d’una blancor gairebé impol·luta, i queno han estat sotmesos al procés d’assecat, sinó sen-zillament a un de salaó. Bacallà «verd», hem ano-menat a aquest bacallà que sol procedir d’aigüesde l’Atlàntic nord, siguin noruegues, islandeses ode les Fèroe. No: el bacallà ja no és un peix peni-tencial, sinó un menjar deliciós.

De bacallà en sap moltíssim Patxi Giraldo, quebusca als mars nòrdics els millors exemplars perposar-los a la nostra disposició. No content ambaixò, ja fa quatre anys que va decidir fomentar lacreativitat dels cuiners amb el bacallà com a prota-gonista; potser va recordar que, en temps de l’abansesmentada campanya, hi havia un programa d’èxitanomenat Un millón para el mejor ... i va associarles dues idees. Així van néixer els premis Giraldoal plat de bacallà de l’any. El guanyador rep unmilió de pessetes, quantitat que encara ens sona amolts millor que 6.000 euros. Un jurat format percrítics de tot Espanya fa les seves propostes, d’acordamb els plats de bacallà degustats durant l’any. Esfa una selecció i, finalment, el jurat es reuneix al’entorn d’una ben proveïda taula per exposar, de-batre, discutir i, si cal, votar i decidir qui guanya.

Aquest any aquesta reunió es va celebrar al restau-rant d’un autèntic mag de la cuina del bacallà, elbasc –exerceix a Zamudio– Aitor Elizegi. El men-jar, magnífic. La discussió, aferrissada. La votació,renyida. El guanyador... Pepe Solla, un dels màximsrepresentants de la cuina jove gallega, amb casaoberta a San Salvador de Poio (Pontevedra). Elplat guanyador té pocs elements, a penes quatre;caldrà recordar que la que potser és la millor recep-ta de bacallà de tots els temps, el bacallà al pil-pil,utilitza només tres ingredients: bacallà, oli i alls.

Bé, es tracta d’un bacallà fet a temperatura con-trolada, acompanyat d’un parell d’elements vege-tals verds, tirabecs i espinacs, i salsat amb un sucde pebrots vermells rostits. Realment excel·lent. Par-tirem de quatre bonics lloms de bacallà, que des-salarem i als quals traurem les espines. D’altrabanda, rostirem a forn moderat un parell de pebrotsvermells, amb un rajolí de vinagre, un altre d’oli ila sal necessària, i els triturarem després amb unamica de caldo d’au fins a aconseguir un suc ver-mell fluid i saborós. Rentarem i desfullarem unram d’espinacs, eliminarem els fils de les vores desetze tirabecs i saltarem breument les dues verdu-res. Mentrestant, confitarem en oli el bacallà, mante-nint l’oli per sota de 55 graus de temperatura. Unavegada tot a punt, repartirem les verdures en qua-tre plats; posarem en cadascun d’ells un tros debacallà i, en l’últim instant, salsarem amb el sucde pebrots. I aquí tenen «el bacallà del milió» enversió 2006. Donada la procedència de la recepta,aconsellaria acompanyar-lo amb un bon Albariño.

I, a partir d’ara, a buscar candidats per al premiGiraldo 2007. Caldrà provar plats de bacallà pertot el país per trobar els que competiran a la final,prendre notes, inquirir receptes, fer fotografies...Tant de bo que tots els treballs del món fossin tanfatigosos com aquest. Perquè, en efecte, hi conti-nua havent molt a parlar del bacallà; però, creguin-me, en aquest terreny és molt millor deixar-se deretòriques... i passar de les paraules als fets.

El bacallà del milióCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

De color groc pàl·lid amb re-flexos verdosos. Aroma po-

tent, molt fresca i afruitada, ambnotes florals i de fruita. En bocaés molt suau però dens i potent,amb l’estructura que li confereixla varietat Caredonnay al 100%,amb al qual ha estat elaborat.És un vi jove sense fusta, queper les seves característiquesd’equilibri i acidesa cítrica ésmolt adequat per a peix i ma-risc. Convé servir-lo fred, a unssis graus, per millorar el seu pasde boca. Presentació amb eti-queta senzilla, però molt eleganti representativa de la casa.

El celler elaborador: Joan Sar-dà, S.A., propietat de la famíliaque li dóna nom, és un dels ce-llers més importants del Pendès,També elabora vins amb la DOCatalunya i caves de molt bonaqualitat i bona relació qualitat-preu. (Per a més informació,www.joansarda.com)

Joan Sardà

El vi

Chardonnay 2005

MAS BATLLER e s t a u r a n t

La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 persones perals vostres:

• Congressos

• Reunions

• Àpats d’empresa

• Banquets de noces

• Batejos

• Comunions

• Celebracions familiars

Gran Sala de banquets

Carretera dels Àngels km 0,217241 La Creueta - Quart - GIRONA

Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855www.masbatlle.com - [email protected]

A menys de 5 minuts del Centre deGirona, en una masia del segle XVII,magníficament restaurada, el Res-taurant Mas Batlle posa a la vostradisposició unes instal·lacions total-ment renovades.

Oferim una cuina moderna amb arrelstradicionals. Una cuina del país po-sada al dia, amb propostes diàries demercat i utilitzant els millors productesde la nostra terra.

L a coliflor –i el seu parent el bròquil–,com el seu nom indica, és una verdu-ra parenta de la col –en realitat, però,

és una flor o inflorescència–. Coliflors i brò-quils són coneguts des dels antics egipcis,grecs i romans, ja que procedeixen d’una va-rietat silvestre de la mediterrània oriental i del’Àsia Menor però algunes varietats han es-tat desenrotllades a Itàlia o a Xipre. Sol seruna verdura hivernal, però ara se’n trobengairebé tot l’any, tot i que el seu punt àlgidés de setembre a maig.

La coliflor pròpiament dita es presenta enuna varietat blanca, amb els brots molt pre-muts, que és la més corrent; la verda, dita«de torre» o romanesca, amb les formes delsbrots molt decoratives; també n’hi ha de mo-rades i verdes –clares o fosques–, que nos’han de confondre, com a vegades es fa,amb el bròquil pròpiament dit. Els bròquilsvan del blanc al verd intens fins al morat.

Ben tractats gastronòmicament, coliflors ibròquils tenen unes grans possibilitats. Bu-llits –o fets al vapor– i servits amb oli o ma-onesa, o saltats amb all, o cansalada, sónles formes més elementals de presentar-los.Hi ha qui, en bullir-los, hi afegeix un àcid,

com vinagre o suc de llimona (unes dues cu-llerades de sopa per litre d’aigua). Això, coma mínim, ajuda a què no faci pudor. Fet a lacrema amb beixamel i formatge és una re-cepta tan clàssica com agraïda. Es pot com-binar amb ametlles, nous, o fer-ne un esplèn-did suflé. Els bunyols de coliflor, altrament,agraden fins i tot a aquells a qui aquestaverdura els desplau. Forma part d’arrossos,pasta –els fideus a la cassola amb coliflor sónmolt bons, i el mateix podem dir de l’arròsamb bacallà i coliflor– i plats de carn –comcostella de porc, on s’hi afegeixen rams decoliflor arrebossada–. Es poden incloure ales sopes i brous, i s’en poden fer delicio-ses cremes, quiches, etc... Són benvinguts entota mena de guarnicions i amanides, si béen aquest cas l’estrella és, sens dubte, la co-liflor en vinagre, una elaboració molt típicade la Mediterrània. Hi qui menja la coliflorcrua, en amanida. La major part d’aquests re-ceptes són vàlides per a les coliflors verdeso morades i per als bròquils. Bròquils i co-liflors combinen molt bé no solament ambl’arròs i la pasta, com hem vist, sinó tambéamb altres hortalisses, com les patates, oels llegums, com les mongetes i els cigrons.

Cal recordar que sovint en llencem les fulles,però les parts més tendres són aprofitables.

El bròquil té algunes diferències de coc-ció, ja que la tija es cou amb més temps quela inflorescènica. Un bon truc per fer queaquesta basi es cogui abans és fer-hi uns tallso, fins i tot, posar tots els rams vertical enuna olla tapada, fent que l’aigua només co-breixi les tiges; l’altra part ja es courà al va-por. Millor deixar-lo al dente que molt cuit,ja que perd textura i elements alimentaris.Tingueu en compte que també es pot men-jar cru, amb maionesa, una bagna cauda (sal-sa d’anxoves), etc...

Els seus noms (Brassica oleracea) són co-liflor en espanyol, chou-fleur en francès, cau-liflower en anglés, cavolfiore en italià i blu-menkohl en alemany. Pel que fa al bròquil–de l’italià bróccolo, broccoli en plural–, enespanyol és bróculi o brécol, brocoli enfrancès, broccoli en anglès i brokkoli en ale-many.

La coliflor, i encara més el bròquil –siguimorat o verd– té un alt contingut de vitami-nes, betacarotè (substància que és conside-rada anticancerígena), àcid pantoènic, fe-rro, àcid fòlic i restes de calci, fòsfor i zenc.

Gastronomia


Grecs, egipcis i romans ja els coneixien, i ben tractats gastronòmicament tenen moltes possibilitats.

JaumeFàbrega

Coliflor i bròquil

És una amanida tan deliciosa com so-fisticada però, a més, molt bona i sen-zilla de preparar. A més, admet diver-

ses variants.

ElaboracióBulliu la pasta en abundant aigua i sal i dei-xeu-la al dente; tot seguit refresqueu-la enaigua freda. Feu el mateix amb els ramsde bròquil, deixant-los cruencs.– Talleu els tomàquets per la meitat.– Vinagreta: Col·loqueu tots els ingredientsen un túrmix i tritureu-ho fins a obtenir una

vinagreta que tingui la consistència d’unacrema no molt espessa.– Barregeu la pasta, el bròquil i les gambes.Amaniu-ho amb la vinagreta.

NotesAquesta vinagreta és més fina si es fa ambavellanes tendres (es troben a finals d’estiu-tardor).– Podeu substituir les gambes per surimi(barretes de cranc), llagostins bullits i pe-lats, etc...– Podeu decorar l’amanida amb alguna fu-

lla d’enciam, fulla de roure, lollo rosso, ca-nonges, créixens, etc..., per afegir-hi algu-na nota cromàtica més.– Aneu en compte en bullir (també el po-deu fer al vapor) el bròquil, ja que la tija escou abans que la part de dalt o flor. Sug-gereixo fer uns talls a la tija per facilitar-nela cocció. Amb un cinc minuts en aigua bu-llent en tindreu prou, però si ho preferiu hopodeu coure algun minut més.

Ingredients

● 300 grams d’es-pirals.● 200 grams debròquil verd.● 8 tomàquetscherry.● 100 grams degambes bullidespelades.– Vinagreta:● 200 grams

d’avellanes sensetorrar pelades.● 1 tòfona de 15grams.● 2 cullerades desuc de tòfona.● 1 cullerada devinagre balsàmic.● 1 culleradad’alfàbrega pica-da.● Sal● Pebre.

MA

RC

MA

RTI

La recepta

Amanida d’espiralsamb bròquil i vinagretade tòfona i avellanes

Amb l’arribada d’una nova Festa Major,Quart es prepara per celebrar el propercap de setmana la Mostra de Col·leccio-

nisme i la Trobada d’Intercanvi, que enguanyarriben ambdues a la seva desena edició. Orga-nitzada per l’agrupació Amics del Col·leccio-nisme de Quart i amb la col·laboració de l’Ajun-tament de la vila i El Troc (Butlletí de col.lecci-onisme), dissabte dia 15 serà inaugurada al pa-velló del local social l’Exposició general deCol·leccionisme, amb la participació de mésde seixanta mostres de les més variades temà-tiques. L’horari d’obertura al públic serà d’11del matí a 2 de la migdia i de 5 de la tarda ados quarts de 9 del vespre. L’endemà, diu-menge, i només al matí –de 10 a 2–, els afi-cionats tindran ocasió de gaudir un any mésde la Trobada d’intercanvi de plaques de cavai de col·leccionisme en general; hi haurà a més,la presentació i venda d’una nova placa de ca-ves Esmel en tirada limitada, d’una peça com-memorativa de la fira, i d’un punt de llibre derecord. Poden reservar-se taules als números

972 469397 i 972 469227 (trucant als vespres). Per celebrar aquests deu anys d’activitat, s’ha

editat un fullet farcit d’imatges i d’escrits, ambel qual els organitzadors pretenen per una ban-da anunciar-se i per l’altra saludar i agrair alsparticipants la seva desinteressada col·labora-ció, que ha fet possible que l’exhibició siguiuna de les més concorregudes. A la seixante-na de col·leccions aportades, s’hi afegiran comja és habitual els treballs manuals dels jubilatsde la localitat.

El col·lectiu d’aficionats de Quart comentaque «ja fa deu anys que un grup d’entusiastesvam decidir portar a terme una exposició decol·leccionisme popular, en la que hi tenen ca-buda totes les variants possibles. Amb la col·la-boració de l’Ajuntament i el suport del GRIC,l’any 1997 es va iniciar la mostra al local so-cial durant els dies de la Festa Major. Any rereany, s’ha anat augmentant el nombre de par-ticipants, i també s’ha incrementat la diversi-tat d’objectes, que ha fet que la mostra de Quartestigui del tot consolidada i sigui una de lescapdavanteres de les nostres comarques, essentcada vegada més visitada i coneguda arreu deCatalunya. També paral·lelament s’ha portata terme cada any la fira del col·leccionisme,

on es pot intercanviar qualsevol objecte, iconèixer altres amics d’iguals aficions».

Per la seva banda, l’alcalde de Quart i reco-negut col·leccionista, Pere Cabarrocas, expres-sa aquestes paraules de salutació: «Sempre hepensat que en tota recerca l’important no és lafita en si, sinó el camí que hem de recórrer perarribar-hi. Aquesta és la manera, crec, en quèla majoria dels col·leccionistes entenem aques-ta afició. Aquest camí ens porta per diversos in-drets a la recerca d’un llibre antic, d’una pla-ca de cava, o qualsevol cosa que vulgui la nos-tra imaginació, i és aquí on els qui feu reali-tat la Fira del Col·leccionisme i la Trobadad’Intercanvi de Quart mereixeu tot el nostreelogi, ja que heu situat el nostre municipi en elcamí errant del col·leccionista. Quan un ini-cia una col·lecció sempre ho fa amb empenta,però amb el pas del temps són la paciencia, laconstància i la il·lusió el que la mantenen viva.Aquestes tres virtuts són les que caracteritzenla vostra labor i dedicació durant els deu anysque heu organitzat aquestes activitats en elmarc de la Festa Major de Quart. I de la ma-teixa manera que la vida d’una col·lecció noés precisament efímera, la mateixa longevitatli desitjo a l’Exposició del Col·leccionisme i la

Trobada d’Intercanvi». Mostrar els objectes que cadascú hagi pogut

anar compilant al llarg del temps, generalmentamb fortes dosis de dedicació, d’estudi i tam-bé de diners, comporta grans satisfaccions. Peruna banda, exhibir amb orgull els objectes dela nostra propietat; per l’altra, amb l’objectiud’aprendre’n, a base d’anar muntant vitrines,desmuntar-les, i prèviament haver classificat elmaterial adient per a cada ocasió; això obligaa dedicar hores de preparació a casa. Totaaquesta roda fa que els practicants del col·lec-cionisme popular assoleixin una cultura ge-neral notable, i alguns arriben a escriure veri-tables tesines i treballs de recerca històrica.

Hi ha dos tipus d’exhibició, el de la simplei relaxada col·laboració, com ara aquest cas deQuart; i el de la competició, propi de les ex-posicions filatèliques, per a la qual cosa les or-ganitzacions recorren a jurats especialitzats iatorguen els corresponents diplomes i meda-lles als guanyadors de cada categoria.

Qui desitgi iniciar-s’hi, només ha de contac-tar amb qualsevol de les diverses agrupacionsgironines i inscriure’s per a la propera convo-catòria, de les nombroses que al llarg de l’anyes produeixen a tot arreu.

Col.leccionisme


Quart es consolida

XavierRomero

L’Exposició de Col·leccionisme i la Fira d’Intercanvi de la localitat del Gironès compleixen deu anys.

NECESSITEM SOLARS i TERRENYS PER ALS NOSTRES CLIENTS

TEL. 661 814 351

A ugmenta progressivament el nombre depacients que presenten una insuficièn-cia renal crònica. I atesos els alts cos-

tos econòmics que suposa el tractament per-manent amb diàlisi, algunes estimacions avan-cen que si no es frena la tendència, nombrosospaïsos haurien de limitar dràsticament l’ofer-ta d’aquesta solució. Per a la Societat Espa-nyola de Nefrologia es tracta d’un problemad’extraordinària importància.

La insuficiència renal crònica és un proble-ma de salut pública a escala mundial i cadaany creix entre el 4% i 5%. És una malaltiaamb mal pronòstic, ja que la majoria delspacients moren o necessiten diàlisi o trasplan-tament. En l’actualitat, hi ha a Espanya unes22.000 persones sotmeses a diàlisi i cadaany unes 5.500 persones entren en aquestprocés. La supervivència d’aquest grup depoblació als cinc anys se situa en el 34%. Lataxa d’hospitalitzacions és de 14 dies any/pa-cient i els costos directes del tractament su-peren a l’any els 800 milions d’euros.

Als països menys desenvolupats no hi hapossibilitat que tots els malalts amb insuficièn-cia renal puguin accedir a la diàlisi. I als paï-sos més avançats, com assenyala el Dr. Ma-nuel Parga, del servei de Nefrologia de l’hos-pital 12 d’Octubre, l’escassetat de donantsfa que el nombre de trasplantaments renals,l’opció terapèutica més satisfactòria, no acon-segueixi cobrir les necessitats actuals.

Per tot això, s’imposa com a primera mesu-ra establir mesures preventives perquè aquestsproblemes renals no avancin com ho estanfent actualment. Avui es disposa, d’una ban-da, d’opcions terapèutiques que han demostratde manera reiterada la seva capacitat perendarrerir la progressió del dany renal. Diver-sos tractaments farmacològics han demos-trat la seva eficàcia per endarrerir l’evolucióde la malaltia renal. Malgrat això, caldria cons-cienciar la població del fet que de cada qua-tre pacients amb insuficiència renal crònica,només un es deu a un problema del ronyó;dos hi arriben per la diabetis; i el quart, peldeteriorament de la hipertensió arterial. Caltenir en compte que totes les malalties queafecten els ronyons poden portar a la situa-ció d’insuficiència renal i per tant, necessi-tar diàlisi per subsistir. Però de totes aques-tes en destaquen dues per la seva elevada in-cidència, la diabetis i la hipertensió.

EL LÍMIT DELS TRENTA ANYSSe sap que el màxim de funció renal s’obtéen la dècada dels 30 anys, i que a partird’aquest moment s’inicia un deterioramentorgànic que es tradueix en la pèrdua d’un 1%de funció renal per cada any de vida. Per aixòcal actuar: perquè si bé no es pot modificarl’edat, hi ha una sèrie de factors que podemmodular i prevenir, com la hipertensió arte-rial, la diabetis, l’elevació de colesterol, etc...

Qualsevol malalt que presenti insuficiènciarenal terminal, això que els nefròlegs anome-nen grau V o estadi V d’insuficiència, són sus-ceptibles de tractament. No hi ha límits d’e-dat ni contraindicacions absolutes: és el ma-teix pacient qui pot i ha de decidir sobre elseu futur. Segons expliquen des de la Socie-

tat Espanyola de Nefrologia, estar en aquestgrau V no significa que el pacient no orinigens. Pot orinar abundantment i això con-fon molts malalts, que no comprenen comse’ls parla de la indicació de diàlisi quan ellsencara disposen d’una diüresi que arribafins i tot als 3-4 litres diaris. L’explicació éssenzilla: el pacient orina una aigua pràctica-ment sense substàncies de rebuig, gairebésense urea, àcids orgànics, etc., que quedenacumulades a la sang, i deterioren greumentl’organisme. La pèrdua de la funció total, ésa dir la pèrdua de la capacitat d’eliminar ai-gua, arriba amb el temps, però generalmentel pacient ja fa mesos que està en diàlisi. S’hade saber a més que la malaltia que va cau-sar la insuficiència renal segueix el seu cursi acaba amb la producció d’orina; però quetambé deteriora altres òrgans. Per exemple,la diabetis afecta els vasos sanguinis, la visió,el cor, el sistema nerviós autònom, etc...; ila hipertensió pràcticament aquests mateixosòrgans, per la qual cosa a més de tractar elpacient de la insuficiència amb la diàlisi s’hade seguir tractant la malaltia originària de tot.

Alhora, tot malalt renal en grau V és suscep-tible de ser trasplantat, sempre que no hi hagilimitacions quirúrgiques o immunològiques.Avui, les tècniques de diàlisi s’interpreten comun tractament intermedi, fins que el pacientrep un nou ronyó en el trasplantament.

BONA QUALITAT DE VIDALa diàlisi a Espanya ha evolucionat i té unaexcel·lent salut tot i que encara hi ha molt a

millorar en alguns aspectes. La So-cietat Espanyola de Nefrologiaaposta perquè un bon tractamentde diàlisi ha de procurar una bonaqualitat de vida, amb mínima re-percussió durant el tractament ifora d’aquest.

S’usen bàsicament dues tècni-ques de diàlisi: l’hemodiàlisi i ladiàlisi peritoneal. L’hemodiàlisiconsisteix a fer passar la sang peruna membrana semipermeableque separa la sang d’un líquid (lí-quid de diàlisi), molt semblant alsèrum sanguini, a l’interior del qualhi ha sals com el sodi, potassi, cal-ci, magnesi, bicarbonat, glucosa,etc... en concentració «ideal». Lasang, al passar pel dialitzador, ce-deix al líquid de diàlisi les impu-reses acumulades (urea, creatini-na, fosfats, àcids orgànics, etc.) iequilibra el contingut de les altressals (normalitza el sodi, potassi,etc... acumulats pel menjar).D’igual manera, aplicant pressionshidrostàtiques al líquid de diàlisi,s’aconsegueix extreure l’aigua acu-mulada en l’organisme. Aquestaés l’anomenada hemodiàlisi clàs-sica, ja que les molècules passenper la membrana semipermeableper difusió, a través d’una di-ferència de concentració.

En la diàlisi peritoneal, la mem-brana que posa en contacte la sang

amb el líquid de diàlisi és la membrana pe-ritoneal del mateix pacient, que en ser moltpermeable i totalment fisiològica permet unaexcel·lent qualitat de tractament. Però la pos-sibilitat d’infecció desenvolupant una peri-tonitis i la fibrosi d’aquesta membrana limi-ten el seu ús.

Una altra modalitat és l’anomenada hemo-filtració. En aquest cas, no es fa passar caplíquid de diàlisi pel dialitzador i se sotmet lasang a una pressió hidrostàtica. En conse-qüència, la sang elimina aigua a través deldialitzador, i aquesta aigua transporta lessubstàncies que té dissoltes. És l’anomena-da diàlisi convectiva, però fisiològica i imitaplenament al que fa el ronyó humà. Però ésuna tècnica moltíssim més costosa i no apli-cable de manera rutinària. Per abaratir aques-ta despesa, es va idear l’hemodiafiltració, tèc-nica que acobla l’hemodiàlisi i l’hemofiltra-ció, amb resultats excel·lents.

És important no oblidar que els ronyons es-tan treballant les 24 hores del dia cada dia del’any. D’altra banda, la diàlisi només actuadurant un temps determinat (4-5 hores se-gons necessitats del pacient) tres vegades ala setmana (excepte amb la diàlisi peritone-al, que actua cada dia, d’aquí la seva majoreficàcia). Les tècniques que usen el movimentconvectiu de les molècules que cal eliminarcom l’hemodiafiltració són més completes iaporten millor qualitat de vida que les tèc-niques difusives clàssiques, per la qual cosael futur és la implantació i millora d’aques-tes tècniques convectives.

Salut


RamónSánchezOcaña

Els elevats costos d’aquest tractament fan pensar als experts que se n’haurà de limitar l’oferta.

El futur de la diàlisi

Petjades d’estiuEls colors clars i vius i els materials transpirables s’instal·len en el calçat d’aquesta temporada;per a elles, les cunyes i els mitjos talons guanyen terreny als talons impossibles.

A.E.T.


Lacoste

Lacoste

Salvatore Ferragamo

Stonefly

Frau

VansThe Body ShopEls diferents produc-tes de la línia dementa suavitzen i re-vitalitzen les cames iels peus cansats.

La mosca de Girona us vol obsequiar amb CULTURA DE LA NOSTRA CIUTAT i com a novetat hem tret per a tots vosaltres

L’AUCA DE SANT NARCIS i LA LLEGENDA DE LES MOSQUES.Ara ja a la venda a la llibreria Carlemany de Girona i amb mosca incorporada.

Fes-la volar ben ràpid al teu vehicle, t’està esperant!i ara tot plegat tan sols pel preu de llançament de 3 euros.

A la venda les miraculoses mosques de Sant Narcís en color

LA MOSCA DE GIRONA

Tendències


Aerosoles Stonefly

Patricia

Patricia

Frau

Lacoste

Salvatore Ferragamo

Gola Classics

Prettyballerinas.com

CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

PACK ELÈCTRIC

MATALÀS: MASSEN DUES VERSIONS1.MASS LÀTEX (molles i làtex)

2.MASS VISCO (molles i viscoelàstica)

MATALÀSBURDEOS

L’ART DELDESCANS

Làtex 100%5 zones de descans

Canals transversals de ventilació

TèrmicSistema de doble ventilació

Teixit stretchAlçada 20±1 cm.

Làmines de faig de color grisElements de suspensió dobles

5 nivells ergonòmicsBastidor color roure

En la mida 90 x 190 x 15 cm.

SOMIERELÈCTRIC 2005

350 €En la mida 90 x 190 x 20 cm.

775 €

Després d’haver tocat fins i tot amb Pacode Lucía, Niño Josele s’ha convertiten un dels guitarristes flamencs joves

més valorats de l’actualitat, en una carreraa la qual ara afegeix Paz, un homenatge almític pianista de jazz Bill Evans que ha fet«amb el cor enganxat a la fusta de la guitar-ra». «Si tens clar qui ets, d’on véns, tot el quepuguis aprendre, i no només de música, tam-bé de la pintura, de la literatura o de la vi-da, només pot enriquir el flamenc», explicaNiño Josele, un guitarrista el nom del qualpot aparèixer tant al costat dels grans del fla-menc com al costat de músics d’altres tendèn-cies, com en l’últim disc de tangos d’An-drés Calamaro.

Als seus 32 anys i després d’haver-se for-mat de manera autodidacta, sense escoles nipartitures, en un art que va heretar del seupare, Niño Josele s’ha submergit en el jazzen el seu tercer disc en solitari, un home-natge a Bill Evans que ha gravat al costatd’alguns dels músics que van acompanyarel mític pianista, com el contrabaixista MarcJohnson o el trompetista Tom Harrel. FreddyCole, germà de Nat King Cole, i la cantao-ra Estrella Morente, a més del bateria Ho-racio El Negro Hernández, el saxo de Joe Lo-vano o la trompeta de Jerry González, són

alguns dels músics que hanacompanyat Niño Josele enaquest repte en el qual, diu,«no he intentat tocar per BillEvans, sinó d’expressar els seussentiments».

«Aquí he de trencar-me la ca-misa», explica Niño Josele queva pensar quan va saber quegravaria amb aquests músicsaquest disc, que va sorgir, commoltes de les fusions en lesquals s’ha vist embolicat, per«amor a la música», un valorque diu compartir amb BillEvans, un dels pianistes de jazzmés influents de tots els temps.

«Una vegada que coneixes elmón del jazz ja no pots viuresense ell», explica el guitarris-ta, que va conèixer la músicade Bill Evans quan, en una ses-sió de gravació de Lágrimasnegras, Bebo Valdés li va to-car un dels seus temes. «Em vaimpactar tant que vaig dema-nar als meus amics que emgravessin la seva música; comque no ho feien em vaig com-prar un disc i amb aquest vaigcomençar a entretenir-me acasa, a aprendre. Un dia, al’estudi de Javier Limón, esta-va descansant sobre un sofàa la meva bola, tocant ambla guitarra una peça de BillEvans, i Fernando Trueba em

va escoltar», recorda el guitarrista.Fernando Trueba i Javier Limón (produc-

tors de Paz) li van proposar poc desprésfer aquest disc: «Els vaig dir que era impos-sible, que una cosa era jugar i una altra gra-var, però em van empènyer. Vaig estar unany escoltant i acostant-me a Bill Evans, per-què la tècnica no em preocupava, em preo-cupava captar la seva sensibilitat». «Volia mi-rar la guitarra com si fos un piano i era di-fícil perquè la guitarra compta amb quatredits per fer harmonies i el piano amb deu»,diu Niño Josele, que en aquest àlbum noha pogut esquivar aportar les seves pinze-llades de sons flamencs.

Everybody dig Bill Evans, que el pianistava gravar el 1959, obre aquest disc, en elqual també apareixen peces com Waltz forDebby, The Peacocks, I do it for your love,My foolish heart, The Dolphin o Turn out thestarts. «El flamenc i el jazz comparteixen unamateixa energia d’espontaneïtat i improvi-sació. Sempre he admirat dels jazzmen queen qualsevol lloc del món s’ajunten i es po-sen a tocar, com passa en el flamenc, quans’ajunten uns amics en una festa, comenceni ningú sap com anirà», conclou Niño Jose-le, que augura que la seva vinculació ambel jazz no acabarà amb Paz.

Música


El jazz més

flamencNiño Josele torna a demostrar la seva versatilitat al disc «Paz»,

en el qual interpreta a la guitarra, acompanyat per músicsd’altíssim nivell, temes del gran pianista de jazz Bill Evans.

Bandes sonores

Novetats

Orgullo y prejuicioDario MarinelliUCJ-Universal

Aprofitant la sevaedició en DVD, ésun bon momentper recuperar labanda sonorad’aquest film ba-sat en l’extrao-rinària novel·la deJane Austen. Lapartitura va sernominada en lapassada edició

dels Oscar. Tot i que finalment no es va endur elpremi, està considerat un dels millors scores dela temporada. El seu autor és Dario Marinelli, unjove compositor d’origen italià que ha desenvolu-pat la seva carrera a la Gran Bretanya. El músicha creat una partitura elegant i de tall clàssic quefunciona molt bé al film però també sense el suportde les imatges. Marinelli ha tingut com a referentsa Chopin, Debussy, Mozart i Beethoven a l’hora decompondre aquest score, que destaca per la sevavarietat i romanticisme. El músic ha donat molt deprotagonime al piano, excel·lentment interpretatper Jean-Yves Thibaudet, un dels virtuosos d’aquestinstrument. Lluís Poch

Bustamante: «Pentimento»

David Bustamante reinventa onze de les seves can-çons favorites a Pentimento, paraula que en italiàsignifica penediment i que en art es refereix a «lespinzellades que es donen sobre un quadre ja pin-tat», una cosa que ell diu haver fet amb clàssicscom Soy lo prohibido, Tú o nada o Por ella. Sóntemes compostos i gravats entre 1976 i 2001, permúsics com José Feliciano, Olga Guillot, Pablo Abrai-ra, Juan Luis Guerra, Marc Anthony, Ricardo Mon-taner o Miguel Gallardo, el seu primer productor ia qui Bustamante –que ha venut un milió de dis-cos en cinc anys– dedica Hoy tengo ganas de ti.

The Chieftains: «The Essential»La banda irlandesa de música celta The Chief-tains repassa els seus últims 25 anys de carreraen el recopilatori The Essential Chieftains, un dobleCD amb els seus grans èxits, alguns temes en di-recte i les seves col·laboracions amb cèlebres ar-tistes. El doble àlbum abraça l’etapa de The Chief-tains entre 1977 i 2002 i recull 15 dels seus temesclàssics i col·laboracions de The Corrs, Van Morri-son, Sinéad O’Connor, Mariane Faithfull, Elvis Cos-tello, Mike Jagger o Carlos Núñez, entre d’altres.

Draco: «Draco al natural»El cantant i compositor porto-riqueny Robi DracoRosa, autor d’èxits com el Livin’ la vida loca queva interpretar Ricky Martin, i d’àlbums com Vaga-bundo, tot un clàssic del rock llatí, es mostra «al na-tural» en el seu primer disc acústic. Draco al Na-tural és el títol d’aquest CD/DVD que el rocker vagravar el 2004 en un concert a Puerto Rico i quesucceeix a Mad love, Como me acuerdo, Frío i Va-gabundo en la discografia d’aquest artista, per aqui la música «és un misteri».

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Guapa LaOreja de VanGogh2 ▼ PentimentoDavid Bustaman-te3 ▲ Under theiron sea Keane4 ▲ Oral fixationVol. 2 Shakira5 ▲ Limón y salJulieta Venegas

REGNE UNIT

1 ▲ LiberationtransmissionLostprophets2 ▼ Under theiron sea Keane3 ▲ Inside in /Inside out Kooks4 ▼ Why try har-der - GreatestHits Fatboy Slim5 ▼ Tired ofhanging aroundThe Zutons

ESTATS UNITS

1 ▲ Loose NellyFurtado 2 ▲ Define thegreat line Unde-roath3 ▼ Taking thelong way DixieChicks4 ▲ Under theiron sea Keane5 ▼ The BigBang Busta Rhy-mes

TEXT: ISABEL LAGUNA

Agenda de Girona L’agenda d’accés més completa. www.agendadegirona.com

Animals ferits

Director: Ventura Pons.Intèrprets: José Coronado,Aitana Sánchez-Gijón.Distribuïdora: Filmax.Durada: 105 minuts.Basat en relats de JordiPuntí, no és el millor delsfilms recents de Pons, peròté bons moments i compen-sa la irregularitat narrativaamb les prestacions de totsels intèrprets. Destaquen,

en aquest sentit, les aportacions de CeciliaRossetto, Marc Cartes i Cristina Plazas. P. P.

Sentencia de muerte

Director: Bille August.Intèrprets: Connie Nielsen,Aidan Quinn, Kelly Preston.Distribuïdora: Filmax.Durada: 110 minuts.La demostració final que eldirector de Las mejores in-tenciones i Pelle el conquis-tador ha perdut el nord. Ro-dat amb esperit de telefilm,es tracta d’un al·legat mésaviat previsible contra la pe-

na de mort en què només destaca l’esplèndidapresència de Connie Nielsen i la música originalde Harry Gregson-Williams. P. P.

Enamórate

Director: Clare Kilner.Intèrprets: Mandy Moore,Allison Janney, Trent Ford. Distribuïdora: Filmax.Durada: 98 minuts.Típica comedia romànticasobre una adolescent queno creu en l’amor fins queconeix un –suposat– príncepblau. Vehicle de lluïment pera Mandy Moore que no es faespecialment insuportable

gràcies a secundaris com Peter Gallagher o Dy-lan Baker. Per passar l’estona. P. P. L a bona forma comercial de les aventu-

res cinematogràfiques de superheroisha provocat, com era previsible, que

Hollywood vulgui aplicar el model a la comè-dia, un gènere que porta uns quants anyscapbussat en una alarmant crisi d’idees. Defet, l’aclaparador èxit de la magnífica ElsIncreïbles ja va fer que la mateixa Disneyconfeccionés una mena de paròdia en imat-ge real titulada Sky High. Una escuela dealtos vuelos; aquí va passar sense pena niglòria, però als Estats Units va funcionar béi, per tant, ja sónnombrosos els pro-jectes que s’apun-ten a imitar la fór-mula.

El primer ques’estrenarà entrenosaltres és My Su-per Ex-girlfiend, ondel que es tracta ésde dinamitar els tòpics de la comèdia ro-màntica, concretament les històries sobre unnoi que deixa una noia i aquesta no s’hoagafa amb massa sentit de l’humor. La pre-sumpta gràcia de l’invent resideix en el fetque ella és una superheroïna i, és clar, faràús dels seus poders per fer la vida impossi-ble al protagonista. Ell està interpretat perLuke Wilson, un habitual del gènere, peròl’autèntica sorpresa és la presència d’UmaThurman, que, en el mateix paquet, paro-dia la imatge de dona letal que s’ha gua-nyat amb els dos volums de Kill Bill. El di-

rector de la pel·lícula és tot un especialistaen la matèria, Ivan Reitman, que busca re-fer-se de la punxada d’Evolution.

Un altre projecte similar, aquest en fase depostproducció, porta per títol Zoom i és unvehicle de lluïment per a Tim Allen, un ve-terà còmic televisiu nord-americà que aquíno ens acaba de fer la gràcia que els seusmànagers voldrien. Dirigida per Pete Hewitt–autor de Los Borrowers i Garfield-, gira alvoltant d’un superheroi del futur que es varetirar en perdre els seus poders. Quan el

món es veu amenaçat, el govern el crida afiles per entrenar una nova generació de su-perherois. El problema és que els seus alum-nes són uns autèntics inadaptats que noentenen la responsabilitat que comporta l’úsdels superpoders. El principal (únic?) interèsde Zoom radica en el seu coguionista, AdamRifkin (autor de la molt reivindicable Unratoncito duro de roer) i en un planter desecundaris format per Courteney Cox-Ar-quette, Spencer Breslin, Rip Torn, Kate Mara,Michael Cassidy, Ryan Newman i el recu-perat Chevy Chase.

Superherois de

broma«My Super Ex-girlfriend» i «Zoom» encapçalen la llista decomèdies que volen aprofitar la febre d’adaptacions decòmic per treure el gènere de l’estancament comercial.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

Flores rotasDiversosDecca

Jim Jarmuschsempre s’ha mos-trat molt allunyatdel dictat de lesmodes. El cineas-ta fa el que li ve degust i aquesta fi-losofia també l’a-plica a les bandessonores de les se-ves pel·lícules. Toti que no té la ca-

pacitat de Quentin Tarantino per ressuscitar vellstemes i convertir-los en nous èxits, Jarmusch tam-bé té background musical. Després d’haver con-tribuït a reactivar les carreres de Tom Waits o JohnLurie, ara recupera l’etíop Mulatu Astatke, un mú-sic de jazz en actiu des dels 60 que havia col·la-borat amb Santana i el flautista Herbie Mann. Lesseves composicions casen a la perfecció amb lacara escèptica de Bill Murray. Completen el sound-track temes de grups de l’escena garage rock ipsicodèlia actual com The Greenhornes, Brian Jo-nestown Massacre o la cantant Holly Golightly, aixícom cançons del grup de reggae The Tenors idel malaguanyat Marvin Gaye. Lluís Poch

Una heroïna ressentidaUma Thurman utilitza els seus superpodersper fer la vida impossible a Luke Wilson en

una paròdia realitzada per Ivan Reitman

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Malgrat haver-lo fet en tres ocacions anteriors:–em refereixo als tres viatges que he fet per

visitar Egipte–, el dia 12 del passat mes de juny, iacompanyat de la Rosa –que no coneixia el país–,vam anar a Barcelona, per, segons el programat,agafar el vol regular d’Egyptair, que ens portariafins al Caire, vol que va durar cinc hores, que se’nsvan fer curtes i agradables, i més quan des del’aeroport de Luxor ens van traslladar per embar-car en una preciosa nau, que seria el nostre «ho-tel surant» durant els primers quatre dies.

El vaixell estava molt bé, així com els cama-rots, el menjador i el altres departaments de la nau,en què van sopar –molt bé, percert– i dormir.

El segon dia, que era «dimartsi tretze» –però Sant Antoni dePàdua va fer que tot anés bé–,després d’esmorzar al vaixell,vam baixar-ne per fer una sè-rie de visites: excursió a la ribaoccidental de la ciutat de Te-bes, que incloïa la Vall delsReis; el Temple de Ramsès III, a Medinet Habu;el Temple de la Reina Hatshepsut i els Colossosde Memnon, amb vistes als temples de Karnak iLuxor, a la riba oriental de Tebes...

Vam passar força calor –els termòmetres arriba-ven a marcar 40 graus–, però va valer la pena i,a més, vam tenir un bon guia, la qual cosa sem-pre és important, tornant en autobús fins al vai-xell, havent agafat jo una sèrie de pedres i defòssils. Què hi puc fer, m’agraden!!!

L’antiga Tebes és el que els àrabs, posteriorment,

van anomenar Luxor. L’entrada al temple de Lu-xor és impressionant: l’any 1881, l’arqueòleg Gas-tón Maspero va descobrir, sota la sorra i la vege-tació, l’esplendorós temple de Luxor, una edifica-ció que es va acabar durant el regnat d’AmenofisIII, de la dinastia XVIII, encara que faraons pos-teriors, com Ramsès II i Tutankamon, i Alexan-dre Magne, així com alguns emperadors romans,hi van aportar nous elements. Per a la seva cons-trucció, Amenofis III va utilitzar un antic santua-ri, edificat per la reina Hatshepsut i Tutmosis III,cent anys abans, erigint-se en temple en honorals tres deus tebans: Amon, Mut i Jonsu.

El temple és una meravella i vam visitar tambéel museu de la momificació, que és summamentinteressant, però encara queda parlar dels templesde Luxor i Karnak, i de moltes altres coses inte-ressants de l’antiga Tebes: els temples de Luxor iKarnak, les necròpolis tebanes, el temple d’Amón,la Vall dels Reis, el temple de Ramses III, a Medi-net Habu, el temple de la reina Hatshepsut, els co-lossos de Memnon, els temples d’Edfú i Komom-bo i el gran temple dedicat a Sobek, el deu co-codril i Horus el gran...

Ramonet! Ramonet! On ets?».Cada vespre a l’hora de so-

par es repetia la mateixa comè-dia. La seva mare cridant-lo per-què l’escudella ja era a taula,però ell no responia. No per-què no volgués, sinó perquè nola sentia. Quan començava a di-buixar, tot el que hi havia al seuvoltant desapareixia. Nomésveia el traç que naixia al paper,a la paret, al terra...allà on fos!No ho podia evitar. Era com sia dins seu una veueta cridés:dibuixar, dibuixar, dibuixar!

Ramon Tenas Hostench vanéixer a Olot i tot i que no s’hapogut establir amb certesa ladata del natalici, se sospita queva ser a mitjan segle XIX. Unade les primeres informacionsrelacionades amb la seva vidaexplica que va realitzar els es-tudis de Belles Arts a Barcelo-na. Segons les mateix fonts, benaviat va destacar pel seu talenten les disciplines relacionadesamb el dibuix.

Ramon Tenas Hostench vaconfirmar les seves capacitatsl’any 1860, quan va presentarun projecte de monument se-pulcral per guardar les restesdels soldats morts durant laguerra d’Àfrica a l’ExposicióNacional. En aquells moments,Espanya, com la resta de paï-sos europeus, vivia obsessio-nada per la cursa colonial. Elsestats competien entre ells perconquerir més territoris que elsseus adversaris. En el cas es-panyol, la febre colonial va pro-vocar diversos desastres mili-tars durant els segles XIX i XXprovocant desenes de milers debaixes entre les files de l’exèr-cit. Hi havia més morts que he-rois de batalles victorioses.

En aquella mateixa Exposi-ció, Tenas també hi va mostrarun projecte de façana de San-ta María La Blanca de Toledo.Aquest edifici, un dels més em-blemàtics d’aquella ciutat, ha-via estat una bella sinagoga, queamb les seves cinc naus l’ha-vien convertit en el temple jueumés gran de la zona. Però des-prés de la persecució i massa-cre dels jueus de 1391, l’ordede Calatrava se’n va apropiarper reconvertir-la en esglésiacatòlica. Després d’haver fetaquest projecte, el 1863 Tenasva guanyar unes oposicionsconvocades per la Diputació deBarcelona per obtenir una esta-da becada a Toledo, on va apro-fitar per ampliar els seus co-neixements en el camp del di-buix decoratiu. Posteriorment,va participar en altres mostrestant estatals, com les celebradesa Múrcia i Barcelona, com algu-nes d’internacionals, per exem-ple l’organitzada a la ciutatnord-americana de Filadèlfia.

Ramon Tenas Hostench vamorir a Barcelona l’any 1883,quan era membre del cos defuncionaris de la diputació bar-celonina.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

La rosa del CaireRamonTenas

HostenchXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Josep Ma. [email protected]

L’estiu ja és aquí. El sol surt d’hora i la llum ales 7 del matí encara és fresca i jovenívola, però

per poca estona, després cau com un plom, ambaquesta xafogor que fa que a mesura que passenles hores el dia pesi, i les cames també. Després,el dia s’allargassa i sembla que no hagi d’arribarmai la nit, però les orenetes, amb els seus critsallargats i aguts, ens avisen que la tèbia vespradava avançant. L’esperem assedegats tot confiant quela davallada del mercuri de 2 o 3 graus aportiuna mica de descans als nostres cossos tribulatsper aquesta canícula extrema.

Però també es cert que a l’estiu es viu diferent,més enfora. Les llargues hores de llum convidena sortir al mar o la muntanya, i nous paisatges,nous estímuls visuals enriqueixen la nostra per-cepció. Per a molts afeccionats a la fotografia ésaquesta una estació de gran activitat, i les sorti-des fotogràfiques de grups d’amics afeccionats pro-liferen arreu. Recordo haver-me llevat a les 4 dela matinada per anar a foto-grafiar amb els amics la sorti-da de sol de Sant Pere Pesca-dor! La bellesa del moment,aquell instant únic i irrepetiblequan el sol començava a treu-re el nas a l’horitzó, aquellsbreus minuts dels que dispo-sàvem per captar aquella es-cena i així endur-nos a casa nosolament la imatge més o menys aconseguida sinótambé l’emoció d’una experiència que ens feiamantenir ben viva la nostra sensibilitat i també elgaudi de l’amistat que hi havia entre els mem-bres del grup.

L’acte fotogràfic té una màgia inesgotable quees renova permanentment cada vegada que homprem l’obturador. Fins i tot hi ha fotògrafs quetenen una relació sensual i fins fetitxista amb elsseus equips fotogràfics. Han esdevingut objectesde desig, i el soroll de l’obturador ja és per a ellsuna bella melodia carregada d’aromes i sons d’allòmés suggeridor. Tant és així que ara que hem can-viat el rodet i el revelador pels píxels i el Photos-hop molts fabricants han incorporat a les càme-res digitals el so digitalitzat d’una rèflex de lesd’abans en el moment de prémer l’obturadorelectrònic.

Però justament ara que els fabricants han acon-seguit tenir-nos a tots pendents de la quantitat demegapíxels de les noves càmeres i d’altres fili-granes tecnològiques, no hauríem d’oblidar que elvalor d’una fotografia és, al capdavall, l’emocióque transmet, la bellesa de la seva composició, ol’impacte visual que assoleix. Quin afeccionat ala fotografia no s’ha emocionat davant dels ma-jestuosos paisatges del fotògraf nord-americà An-sel Adams, exponent d’una sensibilitat humanistai d’una tècnica depuradíssima, l’obra del qual ta-lla la respiració a qualsevol persona capaç d’en-dinsar-se en la contemplació de la bellesa pura? Iquin afeccionat no ha sentit la força de la vida enla seva màxima expressió amb l’obra del fotògraffrancès Henri Cartier-Bresson, qui a partir del 1930va immortalitzar el concepte del «moment deci-siu» captant instants únics que confegien una ten-sió especial als esdeveniments que plasmava ambla seva petita Leica?

Perquè fer bones fotografies és, al capdavall icom en tota obra creativa, una qüestió de sensi-bilitat més que de mitjans. Educar la visió amb unapràctica constant i amb el coneixement de les obresque han donat a la fotografia la seva grandesa,l’adequada formació tècnica, i la inquietud d’es-tar al dia de les corrents estètiques no solament enla fotografia, sinó en les arts en general, serà l’equi-pament artístic, cultural i sensorial que ens obriràels camins de la sensibilitat i la creativitat.

Aleshores fer bones fotografies serà quelcom na-tural i planer en nosaltres, i per més que ens en-gresquem com a criatures parlant amb els amicsde l’última meravella tecnològica amb qui sapquants megues que acaba de sortir al mercat, sa-brem molt bé que el nostre «jo fotògraf» resideixen el nostre cor i no pas en els circuits electrò-nics de la càmera que disparem.

Fotografieu l’estiuJOSEP M. LLAUGER

Visita obligada«L’antiga Tebes és el que els àrabs,

posteriorment, van anomenar Luxor. L’entradaal temple de Luxor és impressionant»

L’afició per la fotografia«L’acte fotogràfic té una màgia inesgotable

que es renova permanententcada vegada que hom prem l’obturador»

Sexe i violència explícits, temàtica para-normal en tots els gèneres, valors posi-tius i reality shows amb famosos són al-

gunes de les últimes tendències a la televisióque es fa en el món, segons l’informe NOTAreferit a la temporada 2005/06, que realitzaanualment la consultora Mediametrie. L’in-forme registra 1.809 nous programes (ficció,informatius i entreteniment) llançats aquestatemporada –entre l’1 de setembre de 2005 iel 30 d’abril de 2006– als principals païsoseuropeus, Estats Units i Austràlia. L’informeassenyala Espanya com el país amb l’incre-ment més gran d’estrenes. A causa de les no-ves cadenes Cuatro i La Sexta, el número denous programes va créixer de 85 en la tem-porada passada als 181 en l’actual. El RegneUnit i França han estat els països més inno-vadors, amb 354 i 285 estrenes respectivament,davant les 407 i 227 de l’any passat. Als Es-tats Units, el nombre d’estrenes és menor (152),en part perquè les temporades allà són mésllargues ja que es componen de molts més epi-sodis que a Europa, on normalment s’enténper temporada una tanda de 13 lliuraments.A més, en el còmput nord-americà no es te-nen en compte els telefilms.

L’anàlisi apunta un augment de reality showsamb temàtica espiritual o religiosa. En el pro-grama holandès Preek Van Het Jaar (El ser-mó de l’any), un grup de capellans preparenles seves homilies per interpretar-les davantd’un jurat. I el canal A&E ha emès recent-ment God or the Girl (Deú o la noia), en elqual quatre joves seminaristes havien d’ele-gir entre la seva vocació sacerdotal o les se-ves xicotes. Fa temps que tot el que té a veu-re amb Déu i el paranormal és present en laficció, però des de setembre s’aprecia queaquesta temàtica influeix també en els pro-grames d’entreteniment, i en concret en els re-ality shows. Dead Tenants (TLC) segueix alsmembres de la Preternatural Research Society,un equip d’investigadors del paranormal, enles seves inspeccions a cases encantades.

IMATGES D’IMPACTEUn bon documental requereix bones imat-ges. Per això no sorprèn el fort impacte queha tingut la televisió d’alta definició en aquestgènere. Un exemple emblemàtic és Planet He-rat, aclamat document de la BBC per al quees van necessitar cinc anys de producció i qua-ranta càmeres.

Una altra tendècia és impressionar i sor-prendre l’espectador a través d’imatges vio-lentes i xocants. La mort és retratada de ma-nera brutal i realista, molt lluny de l’estil con-vencional al qual ens tenien acostumats lessèries policíaques tradicionals. L’estudi cita l’es-

panyola Génesis: en la mente del asesino (Cua-tro) com a exemple de com la televisió deri-va cap a «allò desagradable», amb primers plansde grotesques escenes de crims.

També apareix a l’informe Big Love, una pro-ducció de l’HBO sobre la poligàmia en els mor-mons, i Alles ausser sex (a la foto), la versióalemanya de Sexo en Nova York: dues sèriesque, segons l’anàlisi de Mediametrie, han creuatla frontera en la seva manera de mostrar lesrelacions íntimes.

Encara que les sèries segueixen posant l’èm-fasi en la psicologia dels herois, l’informe as-senyala que el tradicional heroi solitari estàsent reemplaçat progressivament per un grupd’herois que treballen en equip. Agents de po-licia, delinqüents, veïns i amics: la unió fa laforça. És un exercici que està de moda i quecontribueix a fer que els espectadors sentinafinitat, no només amb un personatge, sinóamb diversos.

Aquesta temporada, els creadors de sèriesestan experimentant amb nous estils formals.Ja sigui amb formats més curts, sèries inte-ractives, imatges sintètiques incorporades ala trama o històries tretes de context: totsbusquen trobar una tendència formal que aju-di a modernitzar el gènere. Així, la telerreali-tat és font d’inspiració. Al Regne Unit, Dub-plate Drama (Channel 4) segueix els passosde Dionea, una rapera que intenta fer-se unlloc en el món de la música. Com en els rea-lity shows, el seu destí està en mans dels es-

pectadors, que són els que al final de cadaepisodi han d’elegir què volen que passi enel següent.

JUGANT AMB FAMOSOSEls reality shows amb famosos continuen demoda aquesta temporada amb formats que se-gueixen l’estela de Strictly Come Dancing(¡Mira quién baila!). A Promi Ärgere Dichnicho (Sat 1, Alemanya), setze famosos re-presenten les fitxes en un joc de taula tradi-cional, i l’escenari del programa es conver-teix en un gran tauler. Quatre concursantsrepresenten els jugadors i tiren el dau per mou-re els famosos per l’escenari.

La ficció ocupa els primers llocs en el ràn-quing d’espais més vistos a tots els territorisanalitzats, llevat d’Austràlia, on el reality showThank God You’re Here (Gràcies a Déu estàsaquí) ha estat el programa revelació en la ca-dena. En aquest programa, un grup de famo-sos ha d’improvisar davant situacions sorpre-sa que provoca el programa. Els reality showsde confrontació han perdut territori, segonsl’informe NOTA. Ara els que funcionen són elsque promouen valors positius i de superaciópersonal. Grieten Terug (SMS6) és la seqüelade Grieten uit de Rimboe. Famílies holande-ses que han viscut en una comunitat nativa in-viten els seus amics estrangers a visitar-los aHolanda. Tot el que els natius descobreixenen el viatge és nou per a ells: el menjar, l’avió,l’autobús, l’hotel, una televisió, una dutxa…

La televisió també segueix

tendènciesLa moda arriba als programes d’arreu del món amb formes tan diverses com sexe i violènciaexplícits, temàtica paranormal, transmissió de valors positius i «reality shows» amb famosos.

Televisió


PACOBOATS

C/ Foralló, local 23 - Tel. mòbil 607 29 25 78 i 627 91 91 65 - Fax 972 62 00 22Embarcador de Tamariu

BOAT TRIPS • BOOTS FAHRTLLOGUER D’EMBARCACIONS

Cova d’en Gispert Gispert Gröte

Dilluns 10 de juliol22 DominicalDiumenge 9de juliol de 2006

Els més vistos(del 28 de junyal 4 de juliol)

Catalunya

Alemanya - Itàlia(pròrroga)Dimarts 4 de juliol,Cuatro. 905.000 es-pectadors (29,3%).

Hospital CentralDimecres 28 de juny,Tele 5. 903.000 es-pectadors (34,2%).

Ventdelplà Dimarts 4 de juliol,TV3. 779.000 espec-tadors (25,6%).

VentdelplàDilluns 3 de juliol,TV3. 769.000 espec-tadors (28,6%).

Aquí no hay quienvivaDijous 29 de juny,Antena 3. 723.000espectadors(28,2%).

CSIDilluns 3 de juliol,Tele 5. 711.000 es-pectadors (25,4%).

Espanya

Alemanya - Itàlia(pròrroga)Dimarts 4 de juliol,Cuatro. 5.263.000espectadors (31%).

Hospital Central Dimecres 28 de juny,Tele 5. 4.915.000 es-pectadors (31,6%).

Aquí no hay quienvivaDijous 29 de juny,Antena 3. 4.798.000espectadors(32,1%).

CSIDilluns 3 de juliol,Tele 5. 4.088.000 es-pectadors (28,3%).

Fórmula 1Diumenge 2 de juliol,Tele 5. 3.945.000 es-pectadors (41,2%).

CSI MiamiDilluns 3 de juliol,Tele 5. 3.943.000 es-pectadors (27,3%).

10.10

12.05

CuatroPhil del futuroAny 2121. La família Difty comença unes plà-cides vacances en la seva màquina deltemps. Però una avaria els precipatarà a unsegle molt llunyà: el XXI. Mentre el cap de fa-mília la repara, la família haurà d’intentar adap-tar-se a aquesta època, amagant d’on vé-nen i els seus superpoders.

TV3VeterinarisEs reemet aquesta sèrie, que reflecteix lesrelacions, de vegades insòlites i de vegadesemotives, que s’estableixen entre els tresprotagonistes: els animals, els seus propie-taris, i els veterinaris.

K3RanmaKasumi compra uns takoyakis –boletes depop–, que desapareixen misteriosament. En-tre tots decideixen reconstruir els fets perdescobrir el lladre, però no arriben a capconclusió. Sort que Sasuke arriba amb unesfotografies molt reveladores...

Tele 5Yo soy BeaS’estrena la versió espanyola de Yo soy Betty,la fea, que competeix directament amb unaaltra versió, La fea más bella, que s’emet aAntena 3. La sèrie explica la història de Be-atriz Pinzón, una jove de bona família i ex-cel·lent professional, però que, malaurada-ment, és molt lletja i pateix el rebuig de lespersones del seu entorn.

CuatroRomaVorenus i Pullo són recompensats per ha-ver recuperat l’àguila daurada de Juli Cèsar,símbol del seu poder. Admirat per la sevagesta, Cèsar els encarrega una nova missió,mentre ell intenta consolidar el seu poder aRoma.

Tele 5CSI Las VegasUn doble capítol dirigit per Quentin Taranti-no clou la cinquena temporada de la sèrie.L’involuntari protagonista de la trama seràNick: un home ressentit amb el CSI el se-gresta i l’enterra viu. Els seus companys hau-ran d’intentar trobar-lo i rescatar-lo abans nose li esgoti l’oxigen de la tomba.

TV3Ginger SnapsUna revisió del mite de l’home-llop prota-gonitzada per una noia licàntropa i la sevagermana. Una pel·lícula curiosa i que en-ganxa l’espectador.

Dimarts 11 de juliol

09.30

19.05

21.55

22.00

22.30

23.45

15.05

16.30

22.00

22.00

02.05

TV3Les tres bessonesLes tres bessones es troben en un teatre,però aviat s’adonen que no és un teatre qual-sevol. La Bruixa Avorrida s’enamora de laveu de la cantant, la Cristina, que viu un ter-rible drama d’amor. La Bruixa intentarà evi-tar un final feliç.

K3Espies de veritatMolts nens de tot el món comencen a de-saparèixer, i les espies descobreixen que ésculpa d’un programa de televisió i d’un homemalvat que entrena els nens per apoderar-se del món adult.

CuatroAnatomía de GreyS’estrena la segona temporada de la sèrie,que arriba carregada de complicats casosclínics i embolics amorosos entre els prota-gonistes. La incorporació de la dona de De-rek i la relació d’ell amb Meredith, l’embaràsde Cristina o l’amistat entre Izzie i Alex sónalguns dels ingredients de la temporada.

Antena 3Recién casadosFalla com a història d’amor, perquè no hiha química entre els dos protagonistes (Ash-ton Kutcher i Brittany Murphy). Però el mésgreu és que també falla com a comèdia, per-què la malaptesa de la parella no està benutilitzada. Algun gag divertit que mou al som-riure i poc més.

La 2Un San Valentín de muerteUn psicho-thriller juvenil en l’estela de Scre-am. L’assassí mata amagat sota una màs-cara de Cupido la gent que el va humiliar al’institut anys abans. Sang, crits, ensurts i bru-talitat.

CuatroQueer as FolkDesprés d’una setmana de descans, arri-ba el tercer capítol de la sèrie icone delmón gay. Lindsay i Melanie celebren una ce-rimònia jueva de circumsició dels nadons.Michael intentarà que Brian, el pare biolò-gic del nen, impedeixi la circumsició del seufill: les creences de la mare i del pare biolò-gic entren en conflicte.

Dimecres 12 de juliol

10.00TV3El viatge de PopeyeUn especial en 3D que conté els elementsessencials de les historietes clàssiques delfamós mariner. En Popeye s’embarca en unviatge emocionant per salvar el seu pare,que el va abandonar quan era petit. Nave-ga pel Mar del Misteri amb la seva tripula-ció: el maleducat Bruto, l’enamoradissa Oli-ve Oil, l’intrèpid Swee’pea i el boig per leshamburgues Wimpy.

K3Els quatre magníficsL’any 1995, Dreamworld, un parc temàticsituat a la Costa Daurada australiana, va ad-quirir sis cadells de tigre de Bengala criatsen captivitat a Califòrnia. El documentalsegueix el creixement dels cadells, la sevarelació amb els cuidadors i el comportamentamb els tigres adults.

CuatroEl traidorLa cadena estrena un altre format que jas’ha vist a la televisió catalana. En aquestcas, es tracta d’una versió estatal del con-curs El talp, en el qual els protagonistes hand’intentar descobrir quin d’ells és un infil-trat que, discretament, boicoteja els seusobjectius.

La 2CelebrityUn discret i no massa imaginatiu còctel delstemes característics de l’autor. La històriagira a l’entorn d’una parella, a través de la-qual es fa una caricatura del món de la famai l’espectacle més superficial i caricatures-ca que rigorosa i punyent. A la pel·lícula apa-reixen estrelles com Leonardo diCaprio, Me-lanie Griffith o Winona Ryder, a més delsprotagonistes.

Cuatro1 equipoTorna el programa de reportatges presen-tat per Pablo Carbonell, María Julia Oliván,Antonio Muñoz de Mesa i Antonia Moreno.Cada setmana, els reporters s’involucren ennous reportatges per oferir quatre puntsde vista diferents sobre un mateix tema decaràcter social.

3313 fantasmesRemake d’un clàssic menor del cine fanter-rorífic, que no s’havia vist a l’Estat espanyol.Hi ha alguns encerts escenogràfics, que sónl’únic valor d’una pel·lícula que, en gene-ral, no té gaire sentit.

23.10

01.35

15.30

22.30

21.55

✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.

✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors

i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

✔ Matinals especials per a escoles i grups.

✔ Bolera amb 12 pistes.

✔ Promocions cada dia de la setmana.

✔ Festes d’aniversari.

✔ Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Guia TV

23 DominicalDiumenge 9 de juliol de 2006

Divendres 14 de juliol

15.50

16.20

00.30

01.00

22.30

22.35

22.35

TV3El cor de la ciutatL’Empar ha de convèncer en Beni perquèreuneixi els Imparables: no es vol quedar sen-se festa de final de curs. La Cinta pateixperquè la declaració d’en Peris que excul-pa en David és mentida. La Tatiana explicaa en Paco com és que ha vingut. L’Eva hoha descobert tot sobre el desfalc i es posaen marxa per solucionar-ho... i treure’n par-tit. I comença el judici d’en David.

K3Secrets de la naturaArriba un moment en què els joves lleonsmascles són expulsats del grup on han nas-cut. Es veuen obligats a viure sols i a co-mençar al marge de l’entorn familiar. El do-cumental segueix tres germans mentre llui-ten per sobreviure en territori de ningú.

Tele 5InfielUn remake més o menys lliure, argumental-ment parlant, del clàssic francès La mujer in-fiel, però que substitueix l’esperit crític i l’anà-lisi psicològica de l’original per esteticisme iideologia conservadora. Insulsa.

CuatroLaxEn la doble entrega de la sèrie, l’aeroportde Los Angeles haurà de solventar un peri-llós vol amb errades elèctriques i el segrestd’un nen petit per part de la seva àvia.

33El documentalQui va matar Walter Benjamin...? intenta tro-bar respostes a les misterioses circumstànciesde la mort del filòsof a Portbou, quan inten-tava fugir dels nazis. Alhora, ofereix un re-trat d’una població de frontera atrapada en-tre dos fronts: el franquisme i el nazisme.

CuatroCasinoUn dels desastres més grans a la filmogra-fia de Scorsese. Reiterativa i subratllada finsa fer-se inacabable, s’ubica als anys setan-ta, quan la Màfia es va infiltrar a Las Vegas.Se salva pel bon treball dels protagonistes:Robert De Niro, Sharon Stone i Joe Pesci.

La 2LisboaUna obra molt estimable, protagonitzada perla forçada parella formada per un jove ve-nedor de vídeos pornogràfics (Sergi López)i una madura dona casada (Carmen Mau-ra) que fuig del seu marit, tots dos en rutacap a Lisboa. Molt recomanable.

Dijous 13 de juliol

08.05TV3Mona la vampiraLa senyoreta Gotto s’ha posat malalta i havingut un substitut. La Mona s’adona que elmestre hi sent més del compte, que escriud’una manera molt estranya i, fins i tot, jura-ria que té un tercer ull al clatell per espiarels alumnes.

K3La màgica Do-Re-MiLes noies han de fer servir un teler i no sa-ben ni per on començar. Només hi ha unaexperta en telers: la Majocloth. On la podentrobar? De totes maneres, val més que s’es-pavilin, que la Floreta ja ha passat el novè ni-vell de bruixeria com si res i ha ajudat la Popia superar el sisè.

CuatroMédiumEs reemet l’enigmàtica sèrie protagonitzadaper Patricia Arquette per escalfar motorsabans de l’estrena de la segona temporada,a la tardor. Allison és una dona capaç decontactar amb els morts i amb una espe-cial intució sobre les persones que col·la-bora amb la policia per resoldre casos.

Tele 5Hospital CentralDesprés de la desconnexió de la donad’Aimé, María Ángeles, s’inicia el procésde transplantament dels seus òrgans. Hiha diversos candidats per rebre’ls, però Aimés’entesta en què els pulmons siguin per Ne-rea, la nena malalta de fibrosi quística.

33Nens de diumengeAmb guió d’Ingmar Bergman i dirigida pelseu fill Daniel, la pel·lícula descriu la infan-tesa de Bergman i la difícil relació amb el seupare. És una narració intensament biogràfi-ca que forma una trilogia amb l’última obrade Bergman, Fanny i Alexander; i la versióque Bille August va fer d’un altre guió seu,Les bones intencions. L’acció se situa endiversos períodes: des la infància de Pu i ladistant relació amb el seu pare fins als anysvuitanta, quan Pu és un adult que assisteixa l’agonia del seu progenitor.

TV3ProximityThriller d’acció, amb un ja madur Rob Loweencarnant el protagonista, convicte i fugitiuen un relat sense sorpreses i més aviat ano-dí. Una obra mediocre, destinada al consumd’entreteniment sense cap exigència.

Dissabte 15 de juliol

15.05

16.05

22.00

22.00

22.10

19.50

K3Corto MaltésEl Corto recorre el Carib seguint l’estela deBarba Negra, de Calico Jack i de molts al-tres cavallers de fortuna del segle XVII. Arri-ba fins a les costes de la Guayana i de Bra-sil, i s’arrisca a endinsar-se fins al cor del’Amazònia. En aquest viatge, el Corto tro-ba (i perd) un tresor, sacerdotesses vudú,un continent desaparegut...

TV3Sota sospitaUn de tants remakes americans de filmseuropeus, en aquest cas, del francès Gar-de à vue. La història enfronta un policia ne-gre i un milionari blanc acusat de la violaciói l’assassinat d’una noia, en el marc de Puer-to Rico. Tot i l’entitat dels dos protagonistes(Morgan Freeman i Gene Hackman), el con-junt és convencional i trampós.

CuatroDuelo de chefsEl programa inicia una sèrie d’especials enels quals estrelles del món de la música, elteatre, l’esport o la televisió es desafien a pre-parar el millor plat. Els primers que compe-tiran demostrant les seves habilitats amb elsfogons seran els exjugadors de bàsquet Fer-nando Romay (que prepararà una fideuà defruits del mar) i Juanma López Iturriaga (pas-ta fresca amb ragout de carn).

Antena 3Superman, el filmUna de les superproduccions més espera-des al seu moment, dividida en tres parts:la infantesa de l’heroi al seu planeta natal,l’adolescència, ja a la Terra, i el personatgecom a tal, ja enfrontat al megaloman Lex Lut-hor. Les dues primeres, tot i els horrorososdecorats i la pèssima interpretació del Su-perman adolescent, es poden veure. Peròla tercera és força insuportable.

CuatroFamily RockS’estrena un concurs en el qual dues famí-lies competeixen en una actuació musicalque han preparat en 48 hores amb l’ajudade professors de cant, coreògrafs i estilistes.El mestre de cerimònies serà Nico Abad

33Els nens de RússiaRodat a Moscou, l’Havana, Madrid i el PaísBasc, aquest documental és el testimoni, enprimera persona, del que els va tocar viurea uns nens i nenes que van haver de mar-xar d’Espanya durant la Guerra Civil per re-fugiar-se a la Unió Soviètica.

18.35

21.55

22.00

00.45

01.25

RecomanemObra maestra

Divendres 14La 222.30 h.

Un film amb un pa-rell de protagonis-tes masculins queconnecten moltamb el públic i unaintèrpret femeninaque enamora. Elguió es mou entrela comèdia i el dra-ma amb facilitat, ila pel·lícula contémoltes idees inte-ressants i ingre-dients vàlids. Doscinèfils ambogitsrapten una estrelladel cinema espa-nyol perquè inter-preti la seva pel·lí-cula. Es va rodaralhora que Cecil B.Demente, de JohnWaters, amb un ar-gument molt simi-lar.

Any2001.PaísEspanya.DirectorDavid Trueba.IntèrpretsSantiago Segura,Pablo Carbonell,Luis Cuenca, Lo-les León, JesúsBonilla, AriadnaGil.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat aFrança des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital aconsegueixreduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general i el seu controld’ansietat. Des de l’abril de 2005 també els ofereixen les seves instal·lacions a Sant Feliu de Guíxols.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli.A través d’un mètode completa-ment natural utilitzat a França des defa quinze anys en més de 55 centres ibasat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el so-brepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Giro-na,al carrer Pare Maria Claret,142n 2a, des de l’abril de 2005 també elsofereixen les seves instal·lacions aSant Feliu de Guíxols,carrer SantAntoni 13,2n B,cantonada carrerMajor, on Patricia Ribera i el seu equipja han solucionat el problema de so-brepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òrgani regulem el funcionalment de tot l’or-ganisme mitjançant aquests punts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell,el cabell, lesungles,la persona dorm millor,es nor-malitzen els paràmetres de colesteroli de glucosa, si estan alterats, i en elscasos de menopausa es redueixen no-tablement les sufocacions,així com elsdolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix;tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sem-pre seguit d’una fase de mantenimentde 3 setmanes, que tenen com a fina-litat estabilitzar el pes adquirit. Fina-litzat el procés, vostè podrà tornar amenjar normalment sense guanyarpes.

És un tractament que poden seguir

dones (fins i tot aquelles que es tro-ben en període postpart –sempre iquan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la seva au-toestima,el benestar general i el con-trol d’ansietat.Per a Holovital, el mésimportant és la salut de la persona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors.Les nos-tres tècniques són saludables.Ajudema portar un control sobre el cos, i, elque és més important,a trobar-se més

dinàmic i amb més ganes de viu-re.

Holovital té les seves instal·la-cions situades al c/ Pare MariaClaret, 14 2n 2a.Aquesta és unabona opció per a aquelles perso-nes que es vulguin aprimar sensepassar-ho malament ni patir gana,i a la vegada gaudir d’un bon estatde salut i optimisme.

APRIMAMENT

diumenge 9 de juliol de 2006 ciutat entre 1939 i 1979. minical€¦ · entrevista sami naïr «un...

Documents