19 de novembre de 2011

Visita a la pedrera

romana de

El Mèdol

PRESENTACIÓ

La utilització dels materials lapidis, ja sigui en construcció o en ornamentació, requereix, en el seu origen, de diverses fases productives. En primer lloc cal obtenir els blocs de pedra, en segon lloc cal una elaboració d’acord amb el destí que se li vulgui donar. Finalment no podem oblidar el transport des del lloc d’obtenció fins el lloc d’utilització. La primera fase és una típica activitat que té lloc a la pedrera i que utilitza unes tècniques pròpies d’acord amb les característiques del jaciment i de la mateixa pedra. La segona activitat pertany, en sentit molt ample, al món de l’art i requereix l’acció d’una l’activitat artística o artesana qualificada. En resum es podria dir que la primera fase es limita a l’obtenció del material i la segona, es dedica a la seva elaboració. El conventus tarraconensis, malgrat no disposar de materials considerats de primera classe (marbres, pòrfirs, graníts...), si tenim en compte la quantitat de pedreres romanes identificades a la zona, podem constatar que l’explotació de la pedra fou considerable, tot això facilitat per la circumstància que els materials de la cobertora miocènica són de fàcil treballar. A més, l’estructura geològica de la zona i els efectes de la tectònica sobre els nivells sedimentaris facilitaren en gran part l’obtenció de materials constructius quasi a peu d‘obra, la qual cosa permeté un ràpid desenvolupament urbanístic de la ciutat, fins el punt que no hi ha racó proper a la ciutat que no hagi estat investigat o explotat pels romans.

Una condició important era també la possibilitat de poder obtenir blocs de grans dimensions, aptes per a ser utilitzats en qualsevol tipus de feina. Entre altres coses, aquesta possibilitat depenia de:

- l’extensió i el gruix de les capes de materials a explotar - la inclinació i la direcció de les capes a estrats - la presència o no de falles i fractures que fan impossible la obtenció de blocs

sencers de grans dimensions. - Per a obrir una pedrera es triava sempre un lloc on les operacions de preparació

fossin mínimes. Entre altres operacions calia: - l’explanació del terreny davant el front d’explotació on sempre era prevista

una zona per a la preparació dels blocs que haurien de ser transportats i on eren allisats i escairats.

- Neteja del futur front d’explotació en el sentit d’alliberar-lo de la capa exterior de pedra meteoritzada o alterada

- eliminació de la cobertora cas que l’explotació es fes a l’aire lliure (pedrera), o preparació del túnel, cas que l’explotació fos feta d’una manera subterrània.

Per tots aquests motius moltes pedreres foren obertes als vessants de muntanya

que donessin a valls amb rius de gran cabal i que poguessin facilitar-ne el transport. També es procurava cercar llocs on la cobertora fos de poc gruix i fàcil d’eliminar.

Mètodes d’explotació

Els mètodes d’explotació de les pedreres es poden reduir a dos principals: a cel obert i subterrani. L’extracció a cel obert s’efectua mitjançant l’obertura de pedreres que poden ser explotades per medi de bancs en retrocés, Menys comú que l’anterior és l’explotació subterrània realitzada mitjançant galeries que eren obertes a l’interior de les capes que es volien explotar. L’avenç de l’explotació es feia com a l’exterior per medi de bancs en retrocés. En alguns llocs com a Paros eren emprats simultàniament ambdós mètodes.

Esquema dels dos tipus d’explotació segons Adam (1996)

Per tal d’obtenir els blocs es pot aprofitar el gruix dels estrats i les fissures naturals de la roca, les quals, de totes maneres, condicionaran les dimensions màximes del bloc. En aquest cas els blocs es poden obtenir mitjançant la introducció de falques dins els plans de sedimentació o dins les fractures, tot aplicant posteriorment pressions amb palanques fins a obtenir el despreniment del bloc.

Si no es poden aprofitar estructures de la roca caldrà assenyalar els blocs per medi d’escletxes, practicades artificialment a la roca, les quals delimitaran les dimensions dels blocs d’acord amb la utilització que se li volguí donar. En general és el sistema més emprat i el que permet un major estalvi de material i també un major estalvi de temps en el moment de la elaboració final.

cel obert

subterrani

Pedrera El Mèdol. Escletxes per delimitar els blocs

Si no es poden aprofitar estructures de la roca caldrà assenyalar els blocs per medi d’escletxes que es practicaven artificialment a la roca, les quals delimitaven les seves dimensions d’acord amb la utilització que se li volgués donar. En general és el sistema més emprat i el que permet un major estalvi de material i també un major estalvi de temps en el moment de la elaboració final.

En primer lloc es feien les escletxes laterals fins la profunditat corresponent a l’alçada que havia de tenir el bloc. Després es feia una mena de canal que delimitava la cara posterior del bloc. Finalment s’obria una fina escletxa a la base del bloc en la que eren introduïdes les falques (cunei) amb el mall (mallei) les quals aixecaven el bloc cap a enrera fins a trencar-lo i separar-lo de la roca . A vegades les falques també eren emprades per a trencar els blocs ja separats. A vegades es feien servir falques de fusta. que eren introduïdes en unes cavitats que havien estat fetes a la roca tot seguint una determinada alineació. Un cop posades, les falques eren mullades i l’aigua les anava inflant lentament fins que arribaven a trencar el bloc de pedra.

Pedrera de Roda de Berà.

En el cas d’explotacions subterrànies en lloc d’aixecar el bloc i fer-lo caure cap a la seva cara posterior, la manca d’espai obligava a fer caure el bloc cap a endavant. La rasa que es feia sota el bloc era més ampla i mentre s’anava obrint cap al fons, el bloc era aguantat per unes pedres, les quals es treien al final de tot de manera que el propi pes del bloc el trencava.

Les escletxes es feien amb un pic (fossaria dolabra) el qual deixava a la roca una mena de solcs inclinats, que corresponien a la manera de fer anar el pic l’obrer, el qual treballava des de la part superior del bloc tot fent anar el pic sempre per un costat del seu cos. Les rases fetes podien tenir una amplada variable, tot depenent de les dimensions del bloc. Aquestes línies són molt visibles en els fronts de les pedreres romanes.

El Mèdol

Roda de Berà

La paret de l’estadi de Delfos ens pot servir d’exemple:

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

L’explotació a cel obert començava en una mena de pou a partir del qual es feia la primera filada de blocs. Quan ja s’havia avançat prou, es començava la segona filada, sempre endarrerida respecta la filada superior i, d’aquesta manera, s’anaven marcant els diversos graons de la pedrera.

Inici d’una explotació a cel obert en forma de graons en sentit descendent per sota el nivell de terra.

Darrers estadis de l’explotació assenyalada a la figura anterior. Els graons estan perfectament individualitzats.

Un cop l’explotació havia arribat al nivell més baix de la pedrera, s’acostumava baixar verticalment un o varis fronts d’explotació, de manera, que, al final, restava una paret vertical en la qual es poden veure marcades les filades primitives

Final de l’explotació

A vegades resultava convenient el penetrar dins la massa de roca per medi de galeries (fossae), procediment molt més dificultós i menys productiu donat que gran part de la roca calia deixar-la sense explotar per tal de garantir la seguretat de l’explotació.

L’explotació subterrània seguia, per altre banda, les mateixes característiques que l’explotació a cel obert. Es feien filades on la superior era la més avançada (explotació directa) o bé la superior era la menys avançada (explotació inversa).

Les cavitats que resultaven de l’extracció de la pedra prenien formes diverses segons el tipus de pedra i les condicions naturals del jaciment, és a dir, la disposició de les capes o dels estrats. Normalment es practicaven galeries de poca alçada, les quals, més tard, eren ampliades, segons les possibilitats, en sales on es podien deixar pilastres de material sense excavar que servien de reforç per sostenir el sostre. En aquestes sales, un cop buidades, es podia treballar com si fos a cel obert.

Tarragona. Coves del llorito

Desenvolupament i conservació de la pedrera

En els seus inicis la pedrera no deixa de ser un recinte molt limitat, el qual, poc a poc es va obrint cap els costats i cap el fons. Arriba un moment que el volum de treball i el volum de pedra que ha de ser evacuada és realment important. Una mala planificació del treball pot arribar a obligar a abandonar una pedrera per manca de viabilitat operativa.

Treballs arqueològics han permès reconstruir l’evolució d’una de les múltiples

pedrers que s’hi apleguen

Inici de l’explotació

Explotació més avançada

Pedrera en el moment de màxima producció

El darrer aspecte a tenir en consideració és l’evacuació dels productes de rebuig produïts tant pel sistema d’explotació com pels primers treballs d’escairar els blocs. Sodini (1980) representa l’evolució dels abocadors a la pedrera d’Aliki .

Al final l’explotació de la pedrera queda molt limitada per la gran acumulació

de rebuig produït amb el temps. Els romans però sempre tingueren una gran cura en deixar lliures tan els accessos com els llocs de treball a peu de pedrera.

SITUACIÓ DE LA PEDRERA D’EL MÈDOL