La generació que pot recordar més omenys vagament la guerra del 70, o queha nascut sota el signe d'aquest desastre,ha let, doncs, la seva feina. I encara duranque no hi ha una justicia immanent! Lavictòria de totes les causes justes es redueixa un problema de fe.

xx*

Clemenceau, l'home que havia de salvarla França, o de contribuir d'una maneradecisiva a la victòria de França, resumeixtotes des qualitats i tetes les tares dunpals i d'una època. Es va passar moltsanys, fins el cgo6 en qué va arribar a lapresidència del Consell de ministres — ha-via nascut l'any 1841 — fent de patriota i

CLEMENCEAU

a l'època del procés Dreyfus

APLEC. -- Dibuix inèdit de Joan Colom

Any I. Núm.44.-Barcelona, dijous 28 de novembre 1^ 29

"Mentre puc parlar i estriare,si tine raó, em sento invencible"

Preu: 20 cènts. - Pelai, ó2. Telèf. 15300. - Subscripció: 2'50 ptes. trimestreCLEMENCEAU

A França, la guerra de 1914 a 1918 i la I s'assembla als altres vells: era un homepau l'han portada i guanyada els homes molt home però feia una cara de fell, te-de la generació que precedeix la desfeta nia un gest de fell i duia el sobrenom dede 1870 o que han nascut sota el signe d'a- «Tigre». — Diríeu que en la figura de Cle-questa calamitat. menceau tots els elements són essencials

Sempre pródiga en homes i trobant sem- i que el seu rostre ferreny entra a la ico-pre l'home de cada moment, França ha nografia de la guerra amb una força detingut tres polítics de qualitats molt diver- suggestió propicia a la llegenda. — El Ti-ses amb els quals no és possible d'establir gre va saltar ràpidament a les trinxeres,comparacions amb els altres politics fran- va encoratjar els soldats, va establir latesos contemporanis. Clemenceauha fet la guerra i Fha guanya- —da, Poincaré ha evitat la catàs-

¡trofe financiera i ha omplert d'or .les caixes del tresor, Briand ha "' - ,guanyat, o está a punt de gua- «» `' - : pry

• nyar la pau •

Homes de fe i voluntat, tots d'tres han pogut pendre's el crèditde temps necessari per a portar .'i s n4;

a terme la seva obra. I a totstres el pals els ha deixat fer iels hi ha omplert de vots de :.,; .confiança la cartera. Complerta ',IIa bastament la seva tasca, Cle- tmenceau ha tingut lleure de re-posar uns quants .anys, de ferun gran viatge i d'escriure dos.=^.llibres; Poincaré, en anar-se'n,ha deixat una moneda garantida j _amb una reserva d'or que batel rècord I un excedent formi-dable sobre el presupost;IBriand,posant en pràctica una frase de^^

.

Poincaré, ha fet de la pau unacreació de cada moment, i hafressat el camí deis seus suc-cessors.

Georges Clemenceau Els ðîjous blaucs MIRADOR_INDISCRETUNA ATZAGAIADA L'enginy de Clemenceau

radical demagog. Però és que la República Iera tan tendra i el passat anterior a la Re-pública tan tèrbol ! Aquests patriotes, radi-cals i sentimentals, lluitadors i ploraners,constructius i demagogs, ferms avui i dé-bus deanà, justos ara, injustos suara, hanfet la República i l'han consolidada. I d'es-oreix i tot passant, aquest règim que les es-sències conservadores de tot el món qua-lificaven de podrit, ha guanyat la més in-fernal de totes les guerres exteriors.

Clemenceau és l'encarnació d'aquest pa-triota radical i sentimental que havia pre-senciat la desfeta de Sedan i la usurpaciód'Alsàcia i Lorena. Aquesta generació devençuts havia d'ésser fatalment confusionà-ria, caótica i anarquitzant.

Però a la França, havia dit Clemenceauen un moment en qué Alemanya amenaça-va amb un cop de força, no se la humiliadues vegades. I heus aquí que a l'hora delperill, un yell de 76 anys que havia vistla guerra del 1870 i votat contra els preli-minars de pau l'any i87í, es posa a ferla guerra des de la presidència del Consellde ministres i del ministeri de la Guerra.

Es realment paradoxal que un home de76 anys, Jordi Clemeneeau, hagi hagutd'ésser el Sant Jordi de França, el mata

-l'aranya de la guerra. Però aquest veil no

unitat de comanament, va imposar el seuneguit a anglesos i americans, va activarla guerra, i, a l'interior, va afusellar elstraïdors i va ficar a la presó els mitjos-traïdors i els que vacillaven en la seva fe.No li feu retret de tot això : la crisi erade vida o mort, hi havia el perill de des-aparició de la França i, per altra part, ferla guerra, una guerra corn aquella, no téres a veure amb l'art de brodar amb sedes.

Clemenceau va guanyar la guerra i unsobrenom que pesa més que totes les con-decoracions, el de ((Pare de 1a Victòria».

L'home, que sabia el que costava unaguerra i una victòria, hauria volgut vetllarla seva victòria. Això no ha estat possible.La seva idea de la victòria era fantàstica.Fill d'una generació que ja gairebé no tétestimonis, imaginava potser una victòriaa l'estil antic, cosa impossible. En senyalde protesta contra els que no han pogutimposar una fantasia, i contra ell mateixque tampoc va aconseguir-ho, s'ha .passatdeu anys lent el bat i rondinant una mica.I ara, un cop mort, s'ha let enterrar allà ala Vendée, al mig deis camps i ha volgutque el seu cadàver fos collocat dret comuna sentinella.

^*x

Certament, de l'armistici a la signaturadel Tractat de Versalles l'actuació de Cle-menceau no és tan brillant. Perquè no ésigual fer la guerra o fer la pau. Per aClemenceau, fer la guerra només va exigirposar a contribució una vegada més la sevaformidable voluntat 'Fer la pau no era unaqüestió de voluntat, ni de carácter. Aques-tes virtuts tampoc va regatejar-les CIemen-ceau discutint durant les llargues sessionsdel Consell dels Quatre.

Li mancava ((souplesse», agilitat, habili-tat? Clemenceau parlava molt bé i era unhome agudfssim. Però les seves dèries erencertament un handicap davant els seus trescompanvs, Wilson, Lloyd George i Orlan-do. Hi ha un detall que ho confirma és laseva mania contra el president Wilson. Permolt allunyades que estiguessin del roRnan-ticisme wilsoniá les seves concepcions polí-tiques , hauria tret partit de Wilson si ha-gués deixat totes les dèries a la porta de laConferéncia. El bon diplomàtic acceptà elshomes tal corn són i negocia aprofitant-sede llurs debilitats.

Seria, però, injust endossar-li la, respon-sabilitat única del Tractat de Versalles, Ch-menceau, Wilson i Lloyd George tenienpunts de vista divergents. Un tractat defabricació francesa per monstruós que ha-gúés estat tindria una unitat, un punt devista.

Per altra part, durant els quatre anys deguerra no havia arribat a cristallitzar unaidea positiva del que havia d'ésser un trac-tat de pau. Cada pals del grup deis aliatssabia el qué havia d'obtenir, però cap na-ció veia l'estructura d'un tractat. Nomésexistien idees, que no qualificarem de ne-gatives, però que imposaven ]imitacions, cornper exemple aquella frase: «Ni anexions, niindemnitzacions.»

Fet el Tractat, Clemenceau no va podergarantir-ne l'execució. Si hagués estat ele-git president de la República hauria hagutd'optar entre deixar fer o provocar un con-flicte. En topar amb la realitat, les sevesidees haurien fallat, porqué l'ambient del'any 1918 era molt diferent del de 1871.

Però així corn la glòria de Versalles nceclipsaria la de Verdun, tampoc el Clemen-ceau diplomàtic no disminuirá la glòria del'home que va fer la guerra i va gnvar-la

Èncara que aquesta Ileugera crònica— aquesta setmana versarà sobre una fa-cècia real i extraliterária — ens pugui valerunes quantes paraules gruiuxudes dijes ambveu grossa i amb esllavissades de monocle,ens hem proposat, amic Lluis Capdevila,dir-vos que lieu fet una atzagaiada.

Ho volem fer constar perquè no es diguique no fern obra constructiva. Sobre aquesttema hem insistit moltes vegades. No somescèptics. Tot el que és humà ens interes-sa, però, francament, no podem gendre d'u-na manera seriosa cap «bourrage de cra-nes».

L'atzagaiada a .què ens referim és la con-ferència La vida i obra d'Ignasi Iglésias,donada frer Lluis Capdevila al Saló Gen-tral de Sant Andreu, ara editada der L'an-dreuene. En aquesta conferència, tan de-plorable és el to, corn l'estil i les idees. Esuna de les manifestacions mis balcàniquesque s'hagin comès a Barcelona en aquestsdarrers anys.

Aquesta crítica iot semblar exagerada,però estigueu segurs que no arriba a do-nar idea de la realitat. Ens caldria cof iartota la conferència, 5erò el lector en sor-tiria atabalat. La prosa fa un soroll d'ar-tilleria que esgarrifa. Tots els paràgrafs sónlens de vent i buits de sentit. Sembla es-

crita en plena inconsciència.El començament ja és molt bo. Llegiu

les tres primeres Ilnies i digueu si això ésmanera de començar una conferència; ((Car-les Dickens, un dels més grans noveUistesde la humanitat, un deis més formidablescreadors de bellesa, no es llegeix avui corns'hauria de llegir.» Corn haureu observat,tot això no vol dir res. Més avall, en elmateix paràgraf, es troba aquest pensamentsublim: ((Si fins avui hi ha hagut l'èpocade les Croades, de la Revolució Francesa,la del Romantisisme, demà hi haurà hagut,feels que vindran, l'època de la ximfleria.»1 va seguint amb aquest to, aquest estil iaquesta profunditat.

El conferenciant va arribar a sublimitatsoratòries de tan mal gust corn la mostra((Sí, molt bé: Guimerà .era la. pàtria, peròIg'ésias era el poble, que és qui fa les pà-tries.» 1 corn aquesta: ((Fang i sang i suorI cançons i somnis de f table, q•ace Igle'sies,taumaturg inefable, convertía en ales.»Hauriem dei reproduir tota la con ferència.

No volem, però, deixar de recollir — po-bre Lluls Capdevila! — aquesta frase con-tra Goethe : ((Goethe, a qui alguns diuenel semidéu de Weimar i que no era mésque un miserable burgès, un cortisà, unlacai del príncef'.» I aquesta altra: ((L'obrade Goethe és freda, cerebral, fins quan can-ta el país on floreix el taronger.»

Llegint aquestes diguem-ne coses, ens vé-nen intencions de cridar : Calla, CaQdevi-la! Perquè estem segurs que en conversaprivada, amb un reny aixi el farlem callarcorn una criatura.

Després de molt dissertar sobre el poble,Lluis Capdevila diu : (Amb Ignasi Iglésiasha mort tamabé el poble.(( Doncs, corn que-dem, Capdevila?

El final de la conferencia és grandiós.Es parla del Tibidabo i del Gòlgota ambun estil que envejarà segurament Lluís G.Pla, el d'El Mati.

Tot això no tindria cap importància siLluis Capdevila no pretengués fer• obramassa constructiva, si no fes el demagog,si no volgués fn'esentar-se corn un defensordel poble.

Pobre poble! Potser ja són massa els quevolen defensar-lo! I on són, Capdevila lesvostres cartes credencials de defensor delpoble?

Un amic nostre ha dit moltes vegadesque la cosa que més l'espanta es que und'ia l'Amichatis pogués aplicar-li aquella se-va definició famosa : ((Es un gargajo moon.

M

Essent Clemenceau director d'un dels di-versos periòdics que fundo, doné a un re-dactor novell, que després havia d'ésser elcap de gabinet quan la guerra, aquest con-sell que de tan senzill no és gaire seguit

— Mireu, Mandel, unafrase es componde subjecte, verb i atribut. Quan necessi-teu un adjectiu, consulteu-me'l.

**srEl primer discurs que féu, corn a Presi-

dent del Consell de Ministres, l'any 1917+davant de la Comissió parlamentària de I'E-xèrcit, s'inicià amb aquestes paraules:

— Senvors : hi ha una cosa que no espot esperar de mi : una mentida : Sóc in-capaç de no dir-vos la veritat cada cop quem'interrogueu. Ara bé, jo us prego quequan sentiu vosaltres mateixos que m'aneua plantejar una qüestió delicada, no ho feupas.

* *+

Voronoff visité Clemenceau a Sables d'0-lane, l'any passat. I Voronoff se li vaoferir a rejovenir-lo. Clemenceau se'l vamirar de cap a peus i Ii va dir:

—Gràcies, amic meu... Quan sigui veilja us cridaré...

so- x *

En llegir la llista deis ministres que Her-riot va fer l'any 192 4 en triomfar el car-tell d'esquerres, va dir Clemenceau

— Es un ministeri de parents pobres...

Un amic de Clemenceau li deia :— Per què no has nomenat prefecte a

X?... Es un excellent funcionan.—Tots són bons.-- Ho vas prometre a la seva dona.—Jo?— Sf, un dia que et va ésser presentada.— I bé, qué volen més ?... Devien passar

una bona nit i encara es queixen?***

El seu germà Albert el va anar a veure.— Et vull consultar.— Ja no faig de metge.— Però ho ets... No em trobo gaire bé.— Què tens?

— Un cansament extraordinari.-- Treballes massa.— Un avorriment mortal.— T'escoltes massa, germà.Albert Clemenceau és advocat.

Novella d'actualitat

Entre periodistes. Es parla d'un adulterimés o menys recent. En Rafel Salanovadiu :

—Heus adí un llibre que cents marits Ile-giran gojosos: Sin novedad en la frente.

De l'homenatge a En Vinyes

En el cafè d'homenatge a Ramon Vinyesparlaren gairebé tots els invitats. Un se-nyor — el nom del qual sentien no recor-dar — tenia una llista de noms i es limi-tava a dir:

— El senyor X... té la paraula.Per regla general, el senyor X no sabia

que li seria concedida la paraula i es limi-tava a dir quatre delicadeses.

El senyor Carrion, el qual, ell si, natu-ralment, sabia per endavant que hauriade parlar, digué :

— Quan horn ataca En Vinyes surt arelluir, també, sense excepció, el meu nom.Així, doncs, amic Vinyes, no us estranyeusi us dic que els atacs que a vós van diri-gits, els sento corn si anessin dirigits a lanieva humil persona. Etc., etc.

I portant aquest simil a les últimes con-seqüències, Carrion acaba evïdentment emacionat :

— Tampoc us estranyareu, amic meu Vi-n ves, si us dic que sou un home intelli-gentfssim. Horn acostuma atacar als intel-ligents. Jo he estat atacat diverses vega-des, sóc amic vostre i, per tant, puc con-siderar-me, també, un escriptor inteligent,etcètera, etc.

Futbolística

En lá davantera del F. C. Barcelona hiha un jugador que es diu Sastre i un altreque es diu Bestit. Són, precisament, elsque varen marcar els gols que donaren lavictòria del Barcelona sobre 1'Espanvol.

Aquests gols, naturalment, van ésser dela millor factura, i fets amb molta elegàn-cia.

Sastre, Bestit, factura, elegància...— L'equip del Barcelona se'ns esté tor-

nant una mena de sucursal de La Con_fianza — diuen que va dir En Sunyol.

S. U. S.

L'actor italià Dario Nicodemi es trobavaamb la seva companyia, de tournée, perSud América. Les coses varen anar moltmalament, i a 1'arribar a Buenos Aires lasituaoió econòmica de la troupe era franca-ment desesperada.

Aleshores, el senyor Nicodemi va enviara Itàlia un cable demanant socors, conce-but en els següents termes:

Ni comemi, ni bebemi, ni fumemi. Nico-demi.

Els grans diaris

La Noche de l'altre dia deia :((Ha fellecido el oficial del cuerpo de Co-

rreos, con 7.000 pesetas, don Antonio Jimé-nez Gonzàlez.»

Quina manera de comprometre a l'horade l'enterrament, si per cas ho •llegeixen elscapellans de la parròquia.

"El Noticiero" i En Xaudaró

El Noticiero Universal saludava al cari-caturista Xaudaró que ha vingut a veurel'Exposició de Montjuic i Ii fa dir que hatrobat la ciutat tan i, tan transformada iembellida després d'una pila d'anys de nohaver-hi estat.

Si no fos que a El Noticiero no sabenque En Xaudaró estiueja de fa uns quantsanys al Port de la Selva, i quan hi va áen vé no acostuma anar a donar la voltaper Irún i per França, desde Madrid.

Pobres exèquies

La redacció de Catalunya Social es re-uneix cada airy en un àpat. El nómerú de'la setmana passada mateix en dóna fe.

Diuen que el senyor Albo, rient per din-tre, proposà que les flors que ornaven lataula fossin ti-arneses a la collaboradora delsetmanari Maria IBonshoms. El seu alterego, l'angelical Civera i Sormaní, va dir,amb rialleta càndida

— Ja s'ha mort, ja s'ha mort.Hom assegura que una veu cavernosa,

sortida de no se sap on, va fer:— I que no ressusciti.

«Trop de zèle^

LI pintor Obiols va fer darrerament undibuix que Ii va encarregar el barretairePrats El senyor Prats, que té el saludablecostum de pagar alguns serveis amb espe-cies, va vo'er obsequiar a l'Obiols en l'o-casió que aquest es va presentar al seu es-tabliment per comprar-se un capell.

L,'Obiols necessitava un barret de feltre,però En Prats no es va voler resignar afer un obsequi tan modest.

— No senyor, el seu , dibuix val moltmés que aquest barrel...

Vulgues no no vulgues, l'Obiols no vatenir més remei que endur-se'n a casa unesplèndid barret de copa.

— No sé pas qué hauria passat si Ii arriboa fer un quadro d'importància... — deia.

Sembla que en aquests casos, el senyorPrats sol regalar un barret de porcellana.

Taxi aventura

Aquesta anécdota ens l'ha contat EnGonçal Garcia, president de la Unió de Xo-fers, de (Barcelona i que a més a més de ferde president, de tant en tant fa de taxista...En Garcia Os una mena de rei del vo-lante... i l'altre dia li va donar per treba-llar una mica de l'ofici. S'havia acabat elpoker... i s'avorria...

Puja una parella al taxi. Les parelles noIi agraden game a En Garcia...

— Cap a la Diagonal, sap? — diu el ga-lant —• Cap a P•edralbes i ja l'avisarem...

Era el capvespre... En Garcia, de malagana, marxa cap a la Diagonal i inicia unpasseig amorós.

En ésser prop del Palau Reial, la veufemenina de l'interior del cotxe crida

— Deturi's, faci el favor...En Garcia para en sec l'auto i la mateixa

veu clara des de l'interior:—Qué fa? Segueixi, no li deja pas a

vostè...Sembla que la veu femenina pertany a

una notable bailarina rossa que ha passatuns dies a Barcelona sense treballar .

Unes barbes «passe partout»

Alguns visitants que el dilluns passat esvaren presentar a les Galeries Dalmau amb'intent de parlar amb el propietari de I'es-

tabliment no pogueren ésser atesos de capmanera. E1 senyor Josep Dalmau no esta-va visible.

Què havia passat?Res. Sembla que el sen yor Dalmau ha-

via deixat la seva barba el professor Jorga,per tal que aquest pogués donar tota lapompa necessària a la seva conferéncia delConferentia Club.

El let ha estat molt comentat.

No hi ha cap inconvenient

Francesc Pujols contava el que li haviapassat a Vilanova en ocasió de la seva con-ferència La tuberculosi i el renaixement aCatalunya.

— Estàvem corn en familia — feia —. Joanava explicant -me corn acostumo. «Perquèl'am.ic Torrents aquí present em 'guardaràde mentir... I aquí hi ha corn a testimoniel senvor Parcerisses...» quan se m'avençaun senyor i em diu que no hi havia mésremei que deixar-ho córrer.

En Pujols féu: —Ah, molt bé, molt bé.No faltava més. Crec que no hi ha cap in-convenient, no els hi sembla? Nosaltressom complidors.

Pere Mialet ven...

Ja és públic que Pere Mialet té un col-mado a Santa Maria . del Mar. Horn sapque ara de poc ha publicat un llibre decontes, encapçalat a la fi després de notrobar-li títol, Pere Mialet presenta... a tallde film.

L'altre dia un seu amic li féu : — Escol-teu, la vostra botiga, que és aquella quediu ((Colmado Solé» a lá plaça de SantaMaria?

— Sí — cont• stà En Mialet.— I per qué no us hi poseu el nom?— Oh — replicà — fa dos anys que la

tinc, i em passa corn amb el meu llibre,tampoc no hi trobo nom adequat. Estictemptat de posar-hi un rètol: Pere Mialetven.

El moralista Morano

Ja és sabut que l'actor Francesc Moranogasta un lèxic solemne i rimbombant tretde les millors fonts del teatre clàssic es-panyol A amés a més, la saya veu de troencomana a les frases una grandesa espe-cial.

L'altra nit, el senyor Morano anava Ram-bla avail, i vet aquí que se Ii acosta unad'aquestes senvores que solen fer proposi-cions. Don Francisco fa una rebufada icontesta amb la seva veu de lleó

— ¡Apártese la ramera, que no estoy dejerigonzas!

Dogmes matinals

((Descartes ens pertany», deja El Matíen un article quan va sortir 1a traducciódel Discurs del métode feta pel doctor Joa-quim Xirau.

En efecte, Descartes ha estat inclòs en elnou Index deis llibres prohibits.

Evidentment, no és igual pontificar desde la Rambla de Canaletes o des del Va-ticà. Es una altra planxa al ]libre de mè-riits

Identificació d'un anònim

En La Gralla, periòdic de Granollers, haaparegut un anunci d'un bar de Barcelonaavalorat amb uns versos deis quals donemaquesta mostra

Gent de totes les contrades,de Roses fins a Aragó,i de les terres més llunyes,vénen per l'Exposició.I és, per molts, cosa difícilbon hostalatge trohar runa casa bn reQpsar-hii una jaíei iaütb bon menjar.

Aquests versos no duien el nom de llurautor. Però tenon la convicció que si nosón del mateix Joaquim Ruyra, pertanyeninnegablement a la seva escola poètica. Ensautoritza a sostenir-ho la Crida de mestreRuyra — n'hi ha que no n'anomenen mald'altra manera — publicada per El Matí; deJa qual també donem una petita mostra

Veniu, gents catalanes,a l'Exposició;heu de tenir-ne ganestant si voleu corn no.

Aquells palaus esplèndids,que eren guardats per dracs,der minims esti^endiss'us obriran manyacs.

Joventut en la vellesaNaturalment l'home arriba a la se-

nectut i en aquest període de la vidaés quan l'organisme va perdent lesseves forces per falta d'assimilació.

Si s'aconsegueix combatre en unvell la postració nerviosa, donar ener-gia al seu cor i restablir les sevesforces, tindrem un home jove.

Els metges han comprovat que l'ac-ció de la Kola aïllada produeix sola-ment una excitació. Cal associar-li,corn ho és en l'enèrgic reconstituentFosfo - Glico - Kola Domènech, elglicerofosfat de calç, producte que perla seva acció regeneradora corregeixel defecte de la Kola i augmenta enalt grau el seu Poder reconstituent.

•—way—^^

Œc:L:LA DÉ

IIHOIIJ:m;:IL_1.c11111111111111111111111111 í I 1 1 1 1

No és d'estranyar que el delegat francèsdel ((Tourist Office» a Sevilla s'exclamésde .la següent manera, en contemplar laBodega Andalusa dels 'baixos del Colon

—Ah!, si a Sevilla poguéssim tenir unrecó d'un ambient tan andalús!

L'important del cas és que aquest se-nyor parlava seriosament. La gent del((Tourist Office» saben de què va, i esguardaran corn d'escaldar-se de fer unablague sobre el tipisme i els ambients. Sa-ben que amb això no s'hi •poden fer bro-mes, perquè s'hi juguen el pa de la famí-lia. Des del punt de vista del ((Tourist Of-fioe», doncs, tots hem de convenir que elssevillans difícilment podran oferir a la cu-riositat deis forasters un establiment tanandalús corn la Bodega del Passeig de Grà-cia. En canvi, no ens sorprendria que al-gun taverner de Triana obtingués uns èxitsextraordinaris a base de l'escudella i la carod'olla i que uns quants minyons de la Ca-lle de las Sierl'es executessin d'una mane-ra impecable el Ballet de Folgaroles.

Tot això, que ara sembla dit per cercarun efecte humorístic de galeria, respon auna realitat viva i és digne de l'atenció ila serietat que nosaltres solem dedicar alsnostres •reballs. No fa pas gaire que unsenyor anglès ens explicava que, en el seurecent viatge a Sevilla, va fer, inútiliment,tota mena de recerques per tal de trobarun espectacle més o menvs flamenc.

— No n'hi ha pas cap — sembla que liva dir un informat —. No veu que tots eelsartistes són a Barcelona.

Es veritat. Barcelona consumeix una con-siderable quantitat d'art flamenc. Hi haVilla Rosa, la Viña P., el Patio del Faro-lillo, la Bodega Andalusa, cal Juanito El-dorado, els 'periòdics festivals del Circ IBar-celonés... Compteu el que tot això repre-senta corn a bailarines, tocaores, bailaoresi cantaores !

De fet, potser ens trobem davant deisinicis de la entente catalano-andalusa envistes a l'hegemonia d'Espanya, que, ambun calor exemplar, exposava un xicot sevi-llà, antic empleat del guardarroba del Oír

-col Artistic. Aquest excellent personatge,seguint els saludables ensenyaments delsgrans politics, arrepenjava e1 seu programasobre una base econòmica: el cotó.

— Nosotros, planta que te planta, y us-tedes teje que te teje, y na.., ¡somos losamos!

Quò li sembla, senyor Duran i Ventosa?***

Deixant de banda aquests grans termes,que la nostrà posicióliterària no ens per-met de presentar d'una manera mitjana

-ment decent, podrem dir que la BodegaAndalusa ha vingut a; fer a (Barcelona, enel ram deis cabarets, allò que soleo ferels periòdics liberals quan vénen a la llumvolem dir, omplir un buit.

La Bodega ha omplert un buit en elsentit que la nostra bona societat ha po-gut trobar un hoc per anar a fer una micael pervers,després de la sortida de l'òpera.L'aristocràcia barcelonina, que d'una ma-nera tan soferta assimila les grans tabar-res líriques del Liceu, bé es mereix aquestpetit soulagement. Fins ara ens trobàvemque les senyares de sa casa que volien po-sar els peus en un cabaret havien de donara ,l'excursió un aire heroic d'aventura, querarament era apreciat i mai agraït. Avui,no. Avui, els marits poden acompanyar

p`Ilil l l ll 111 111 llf l ll l l l l l l ll l ll l ll l ll l ll uu

5P]Tfli91uI^^MOVEF1^ .

C

C f!CE3A. : .—S •1.0 .—._.—I

tranquillament les seves mullers en aquestsllocs dits de perdioió, sense que tinguin depassar als ulls de les amistats corn unsmodernistes i uns imprudents, vist que elmodernisme, aplicat al matrimoni, sol do-nar uns resultats sorprenents.

Si nosaltres volguéssim donar a la nos-tra tasca un sentit educatiu i civilitzador;corn fan alguns apreciadíssims companys,seria qüestió, potser, d'arborar una ban-dera de victòria i llençar uns grans esga-rips de satisfacció. ((Ja era hora que la bur-gesia barcelonina es posés a la page ! Ho-sanna, les senyores decents ja van al caba-ret !»

Ens guardarem 'bé prou • I no pas perquestions de moralitat, no. Es perquè tro-bem que les nostres senyores hi fan unpaper trist al cabaret. No saben estar -s'hiamb naturalitat, que és la pose més difícild'aguantar. Se les veu una mica esverades,indecises, fent esforços per adoptar unesactituds dignes de la mala fama de l'esta

-bliment. Breu : si feu una comparació en-tre aquestes senyores i les habituals de lacasa, les conseqüències que en treieu sónnetament favorables a aquestes darreres.

I, cam vostès .poden compendre, resultafrancament desmoralitzador de tenir de ferremarques d'aquesta mena.

***

L'andalusïsine rstà representat a la Bo-dega per una dco-ac}^i..tholt fina i moltintelligent del senyor Oleguer Junyent, ipel quadro flamenc del senyor Mïquel Bor

-rull. El guitarrista Borrull va sempre ves-tit de negre, té un posat profundament trist,corn correspon a un bon animador de juer-teas, i s'assembla a tot, a tot el que vul-gueu, menys a un artista de flamenc. Usdirien que és un corredor de borsa de Li-verpool, i us ho creuríeu de seguida. Encanvi, les bailaoras, que tenen un aire gi-tano ioo per ioo, ballen amb la mateixagràcia que ho faria l'esposa del suposatcorredor de 'borsa de Liverpool.

Segons diuen els entesos, el flamenc perdmolt representat a pla terreny, al mig d'u-na pista ; Ii cal, perquè tot vagi a l'hora,el marc d'un escenari. Ultra les raons ar-tístiques que abonen aquesta teoria, hi hala particularitat que, en el cas de l'esce-nari, la pals que aixequen els balladors esreparteix entre les cares deis espectadorsd'una manera més raonable i equitativa.

Alternant amb els• flamencs, hi ha unaorquestra de jazz, que és la que es cuidad'esbandir ]'atmosfera de l'establiment. Vo-lem aprofitar aquesta ocasió per dir que eljazz Sobré és, potser, l'agrupament de mú-sics locals que s ha adaptat miller a lagràcia i al sentit amb qué les orquestresanglosaxones interpreten la música ameri-cana.

Una cosa, encara : malgrat el rètol del'establiment, la mançánilla, i la traça del'Oleguer Junyent, la part exòtica de i'es-pectacle correspon al flamenc. Molt mésexòtica que els ritmes i melodies de la jazz.

***

Darrera la màquina de comptar del tau-lell apareix el cap del senyor Bofarull. Esun cap rodó, una bola perfecta, d'un colorgris, pie de matisos. Amb una mica d'ima-ginació i d'alcohol a dintre us podeu arri-bar a sospitar que es tracta d'un formatgeque horn ha collocat en actitud artísticadamunt del teclat de la màquina registra-dora.

E1 senyor Bofarull és un sant home queestà. destinat a passar tota la seva vida entr les dones dites alegres. Quan el mateixcàrrec qúe ara té a la Bodega el tenia]'Excelsior, al senyor iBofarull se Ii presentaven encara més ocasions de huir el sebon cor i les seves disposicions d'encarrila

.laume I, t i -- Telèfon i 1655

IuJ

him'lull","

.•••

111111111 -

Ii.. 0 i&)T t

z MïABDK

-4 i L'APERITIUCalais - Dover. — Jo no sé on he cone-

gut aquest personatge estrany ; és possibleque no ]'hagi conegut enlloc. Feia el viatgeen el meu vagó i s'ha passat tota ]'estonamenjant bananes i fumant ((camel,,. De tant

ea

en tant sobre la taula del seu pullmanobria un saquet de mà ; una vegada hatret una revista illustrada del ram de cons-truccions, una altra vegada ha tret unamena de missal.

Ara és a la coberta del vaixell, aguan-tant el fred i la pluja amb una certa calma.

nJaIusa

La cara d'aquest home és exacta a la deissimis del gènere Cercopit lli Són elssiunis mésesmolats, més

intentelligents, uns

simis que s'emparenten amb un ésser su-perlar d'un altre planeta sense passar perl'home.

El vestit del meu personatge és una re-dingota negra ;sota la redingota un pu-llover virolat, i en el hoc de la corbata i lacamisa, hi té situat un trosset de sotana

dor de la joventut extraviada. Des del tau-de capellà. Després de mirar-me molta es-tona se m ha acostat tímidament, i m ha

lell escarn ova una tendra eternitat difusaP P ensenyat la anà plena de diferents monedesentre el panorama de caps verds. El senyor de plata. Ha tingut la pretensió que jo IiBofarull, que coneix els inconvenients que donés una petita conferència sobre el sis-rep arta 'lintentar fer tornar pel bon cam

pro-í tema mon i anmglè

'ha s. és un

les noies que han relliscat , va preferirEplicatvidentment

Despretar

écàn did. ex la seva cartajectar la seva obra moralitzadora dintre e] d'identitat. Les conseqüències que n'he tretmateix camp d'operacions de les interfec- I m"indiquen que el subjecte misteriós és untes. Res de cercar solucions extraordinà- I bisbe catòlic, natural del Canadà, i que

nies, sinó repartir una bona qualitat de pe- ' després de molt de temps de rumiar-hi s'hatits consells i de fines observacions .plenes decidit a' anar a Europa. Ara vol anar ade bon sentit. Una política' de realitats, Londres perquè Ii han dit que en aquestaviaja. ciutat es mengen les millors costelles de be

Aquest apostolat ha guanyat molts agraï- del món. Parla de 1'iimpèri britànic ambments al sen yor Bofarull, i avui dia no hi unes dents envernissades d'odi.

Entre l'espai que em deixen e1 nas d'a-ha cap «pensió d'artistesn en la qual elnostre home no hi compti una ànima rece-

quest susenvora

bjecte i el coilcoel

ll de l'ab de pellCricalais d'una , ve port de corn

neguda. es va allu4iyant. Aquest port — ciment, car-* * * bó, fusta i ferro — sembla un vas de lletl Encara que els alarmistes fan córner que ácida en el • qual hi van caient goles de tin-

en els cabarets només es beu cafè amb llet ta xina. (Blanc brut i negreblanquinós;

i aigua imperial, podem assegurar que que- una marca de whisky avariada.

den un grapat d'esforçats ciutadans que Les persones que decoren el meu vaixellno es presten a cap explotació de caràcter

mantenen la bona tradició i el ,prestigi clinic ni de caràcter pintoresc. Són gentd'aquestes cases. Volem dir que encara és ben alimentada i ben abrigada, que no espossible de veure mant espectacle d'alegria permeten alta-es fantasies que uns panta-artificial produïda per excés de consum d'al- lo p s de golf, o uns binocles penjats d'unacohol. corretja, que sembla que els acabin de ca-

L'altre dia, un senyor molt alt i molt çar i se'ls estiguin morint damunt del ven-gros va quedar estés al mig de terra, en- tre.tre dues taules. Aquell senyor no era pas Aquest canal de la Mànega és un trosUn exhibicionista. La quantitat de xereç d'aigua de mar tan impersonal i tan grisque s'havia begut Ii donava un perfectíssim corn es vulgui.dret a adoptar aquella posició, còmoda i Una noia es passeja sobre coberta, aga-significativa a la vegada, fant-se de tant en tant a la banana del

Dos cambrers intenten d'aixecar-lo. Res vaixell, irentant-se el cabell i la punta del

a fen. Tres cambrers : igual resultat. L'en- nas amb la boira. Es possible que aquesta

carregat de la Bodega s'adreça a uñs se-noia begui el licor especial que destillen elscops d ala de ]es gavines.

n ors que seien a la taula del costat.v q Les avines semblen fabricades per unag— Caram, també ens podrien a judar a agència de turisme com el co a

treure' l d ' aq u í. ..es lsplaça de Sant Marc, corn parlomdsals del

Els senyors alludits es miren entrz elis, Luxembourg o corn les merles de Tiernamolt sorpresos. Després, s'aixequen i co- ten. Són ocells d'una hipocresia i d'una co-operen amb entusiasme a la difícil mania- vardia revoltants, que s'obliden de les alesbra d'issar el senyor alt i gros fins a l'ex- i es belluguen dintre una actitud liberal-tenor. Vint minuts d'esforços complicats i conservadora.conservadoraperillosos. Finalment, ja tenim el bon ho- enllà del cel es veu la neror

negror, que

me al carrer. S'atura un taxi. Un cambrer d'algun ètrel d'alguna groceàri la,als seus collaboradors de mania-

bpregunta tes aus del mar del Nord que no estan perra:- On viu aquest senyor?

històries i escanyen el peix amb una cap-bussada.

Els alludits es tornen a mirar entre ells, A la sala del te hi ha aquelles vellos deencara més sorpresos. sempre embolicades i tranquilles..Són se-

— 'Oh, no ho sabem pas. ..-- aventura oyeres que tenen dentadura de rata, i ro-un, tot eixugant-se la suor. seguen sense parar aquestes galletes ((pal-- Però, no és amic seu? No anava amb mers» excellents, sense sal ni sucre, que

vos tès? 'et fan lefecte que dorms boca terrosa sobre— No ; no el coneixem de res.., uny camp d'ordi granat amb totes les lIé-

Dones és l'han traginat— corn que 'fins de la lluna l'esquena.grimes aaquí dalt? Al costa't de les velles hi ha dos tendres

[ llavors, un deis parroquians, amb un minyons de la República Argentina amb totatimid somniure: la cabellera negra conservada dintre un'a

— 0!h, corn que vostòs ens ho ban indi- salsa de cosmètic. Aquests minyons van acat... Ens hem pensat que era un costum Londres, no se sap si a veure la familia ode la casa... a perfeccionar la carrera de ,,souteneur».

JosEl' M. PLANES Aquesta última possibilitat és un tòpic quenomés es posa per compromís tractant-se

' del vaixell que es tracta,Al restaurant no passa res, i al bar no-

més treballen un parell de copes. El bar-

Perles literàries man, però, s'entreté fent giravoltar eleshakern corn aquells excèntrics que fan

- musicalsnúmeros s. El bar és el cantó mésA Vich fan una miss

--ió. Amb aquest mo- d cat del ; les ampolles duen unes

tiu Gazeta de Vich llueix ses millors gales, etiquetes flamants, estan uniformades i ar-com dina Gaceta de Vich. renglerades amb la mateixa correcció que

Les informacions de la mïssió són molt gasten els mariners i tot el personal decelebrades, alimenys a la redacció de MIRA- bord.

uoR, d'on la Gazeta de Vich desapareix corn Arriba un moment que tine la sensacióper miracle, que aquest canal que travessem és un llac

D'aquestes informacions podríem treu- Immòbil, i la mica de moviment de 1'em-re'n un enfilall de penes, corn dina Gazeta barcació no és deguda a les onades febles,de Vich. Haurem de .limitar-nos a les més sinó que té per causa tota aquesta quanti-precioses. I tat d'alcohol que el vaixell porta a la partEl senyor Salvador Roca, en un article més abrigada del ventre. El bar és la causa

titulat ,Pendre apunts)>,parlant d'un ser- de tot plegat.mó, diu amb la seva meravellosa sintaxi i Fa vint-i-cinc minuts que naveguem, i,esplèndides imatges : malgrat la boira, se'ns presenta un tela de

eQuin raig d'idees lluminoses i més deli- fons impressionant. Es corn una mena deciosament exposades ! proa alta i ampla, de color de fum ambNo sé per qué m'ha semblat quan reguen unes grans ditades de opernodn diluit i d'a-

el Passeig de 'Gràcia amb «manguera»...I

la de tórtora. Tenim davant del nas la ces-Així el P. Puig fa sortir les grans idees a ta d'Anglaterra. La costa es va precisant,tota pressió i deixa ben ruixades les intel- es va lent alta, inaccessible, d'una duresaligéncies. i d'una fredor profundes. Són unes pedres

Potser el perjudiqui una imica la rapide- que no saben somriure gens.sa excessiva en l'expressió, que podria im- En arribar al port de Dover tot es vapedir que els esperits tardans el segueixin I explicant de mica en mica; hi ha un saltconvenientment.), violent, però, en la successiód'idees i sen-

Més avail el senyor Salvador Roca troba sacions ; ara recordo que en les «baladesque dos sermons seguits són massa sermons de caserna» de Rudpard Kipling hi ha pot-e diu : I

ser la definició d'alguns sentiments espe-< (Deixant de banda l'ambient corrossiu de cialfssims que se m'han produït des queY la dissipació, jo cree hi ha el gros perill he entrat en aquest vaixell fins que he po-a de l'atabalament per massa continuïtat en- sat el peu en el moll asfaltat de Dover.

- tre una cosa i l'altra.» El bisbe canal nc ha anat escorrent l'odiI

Creu el senvor Salvador Roca que els fi- de les seves dents i ara al costat de la,dels haurien de pendre apunts. Això perme- curda previsora quesepara el vaixell del tria que aquells paperets escrits a l'església Port, respira mut i té una lldgrima a lai collocats dintre la cartera al costat de la cua de l'ull.cèdula i d'algun bitllet de bane sempre us Tots els abrics de pell, tots els binocles irecordarien aquelles idees espirituals viseu- les beques pintades, sembla que treguindes en els dies de la Missió,. fum, un fum que té el color de la pedra

nQuin pa ís més feliç Vich ! Porten a la de Dover.cartera cédula, bitllets de bane i una recep- En el moll hi ha una trentena de man-ta per a anar al eel. ners, arrupits, apretats, que esperen el mo-

En un altre número, Gazeta de Vich, ment de saltar a bond i caçar els equipat-parlant d'un altre sermó, escriu : «El Pa- ges. Ha sonat un xiulet i tots els marinersre X diu quatre paraules, senzilles i calen- s han llençat damunt de les maletes ambtones, i es fa la benedicció.» I

la fúria d'un equip de rugby.

Mis avail diu :Josef MARIA DR SAGARA,El temps estava riquíssim de hum.,,

Quin catalanesc! I quin estil! Londres, novembre.

GRAVATS TIPOGRÁFICS BADAL I CAMATS ' París, 201. Telèfon 74071

CONFERENTIA CLUB

El senyor Jorgaala C. de la P. U.

Saló d'actes de lá Cambra de la Propie-tat Urbana. Molt vellut vermell, molta cao-ba. L'arquitectura i la decoració del localsón fetes a imatge i semblança de l'oratò-ria del senvor Pich i Pon, que tantes ve-gades ha font entre aquelles, no ens atre-vim a dir venerables, parets.

Públic selecte i distingit. Moltes senyo-res. Savis. Algun periodista.

E1 senyor Nicolau Jorga fa la seva apa-rició acompanyat deis senvors Caries Sol-devila i Nicolau d'Ohver. Això em fa pen-sar amb el eGraff Zeppelin» escortat perun parell d'avions.

E1 senvor Nicolau Jorga és un homeimmens. Molt alt, molt gras. Unes barbas-ses fantàstiques. Diríeu que és Pescuma dela cultura i l'erudició que Ii regala pitavail. Redingota solemne i professoral. En-cara que no ho haguéssim llegit en capbanda, pel sol fet de veure el sensor Jorga'comprendríeu de seguida que és el rectorde la Universitat de Bucarest, i un deis ho-mes més savis i de més influència políticadel seu país.

x• x• *

E1 senvor Jorga es posa dret darrera laseva taula de conferenciant. Somriu unamica, s'acaricia la barba i d'entre la bar-dissa gris-negra deis pèls en treu un temadelicat : IBizanci.

El senvor Jorga coneix bé el metier deconferenciant. Parla d'una manera clara, na-tural, sense enfarfecs oratoris. Unes peti

-tes inflexions de veu marquen els passat-ges rellevants de la dissertaeió. Passeja la

seva mirada entre el públic i dedica unafrase a cada espectador. Els que estan mésa la vora són objecte d'una atenció mésassidua. Caries Soldevila, sobretot, ofereixun blanc preeminent. El professor Jorga lidirigeix una inacabable serpetina de som

-riures i de remarques de crítica histórica.A la llarga, En Soldevila es 'torna una micavermell. Ens arriba el torn a nosaltres. Elsenyor Jorga, mirant-nos fit -a fit, i asse-nyalant-nos amb la mà estesa, diu

— .. frarmi des savants catalans...Abaixem els ulls, modestament. Aquest

s nvor — pensem — en fa un gra de mas-sa... Dos minuts després descobrim queI'allusió anava per En Nicolau d'Olwer queestá assentat, justament, al nostre darrera.Res. Hem compartit illfcitament els fa-vors públics de la glòria.

***

Bizanci, posat a les mans del senvór Jor-ga, és un tema amable, que fa de bonescoltar en l'hora tendra de l'aperitiu. Estéciar que les suggestions i ele comentaris delsenyar Jorga no apassionen d'una maneraexcessiva el públic assistent, però les cosesestan dites d'una manera tan neta, tan in-telligent, que sonen corn una música agra-dable a les orelles del més profà.

No sabem exactament què en deuen pen-sar les senvores que hi van assistir. Podemgarantir, no obstant, que les 'cares de lasenvoreta Isabel Llorada i la senyora LolitaMonegal reflectien una viva satisfacció.Esté ciar que, en principi, la figura i lesteories del senyor Jorga no són les més in-dicades per obtenir èxits considerables en-tre el públic femení, però tampoc ens éspermès de dubtar de les excellents disposi-cions de les senyores del Conferentia Club.

P. M.

Fer la maleta

M1R\BDR 3

L'ESPECTACLEE I D. Jaume FerranEn vida del Dr. Ferran, i segurament anys versant sobre la tuberculosi. En la

també en aquests anys que seguiran a la seva opinió, gràcies a una sèrie de trans-seva mort, a penes ha estat possible de forrnacions i mutacions brusques (la reali-trobar sinó dues posicions radicalment opo- tat de les quals en altres éssers provà el

sades davant l'obra del bacteriòleg que aca- botànic holandès Hugo de Vries), el bacilba de morir: o una posició de negació ab- de Koch adult no arriba a tal sinó proce-soluta de tota valor científica dels seus tre- dent de bacils del tot innocus habitant sa-balls, o una altra de fanatisme panegíric profíticament l'intestí. La 'famosa bactèriatambé absolut. Gairebé direm que l'obra alfa de Ferran és la primera forma contrade Ferran ha sortit anés perjudicada d'a- la qual fóra possible la vacunació per talquesta segona actitud que no pas d'aquella corn és inofensiva.primera. EfeÒlivament, si aquella obrant Però en cap centre d'investigació bacte-sobre un camp abonat afavorí una ceda riològica no ha estat comprovada aquestamania persecutòria, molt mes encara fou transformació del bacil de Koch en sapròfitafavorida aquesta pel fa-natisme de gent totalmentde laborator, per bé queestranya a les questionsen possessió, de vegades,d'un títol oficial.

Per una banda, els atacsarribaren a aquell puntd'acarnissament que re-.llisca fins al grotesc. (ElDr. Ferran fins arribà aésser acusat d'haver-sevenut per tres centes pes-setes un aparell de Raigs -X, propietat d'alguna de-pendència de la Higienemunicipal, en una òpocaanterior al descobrimentde Rontgen.) )e

Per altra banda, els tu-riferari se submergirenen el grotesc fins al cap- tdamunt • Cal dir que la nl

majoria d'ells no teniensolvència científica. EnMancos Jesús Bertran,amb ]'aplom de l'homeque' no sap qué s'empa-tolla, en una obra publi-cada en 1 9 17, atribueixal Dr. Ferran la invencióde la vacuna antidiftèri- ica, o sigui unsquants :^ ^ a%t. ".`

anys abans queia tal va-cuna existís gràcies aPark i Zinger;'corn ara . ., _____hem vist algun article

‚

necrològic que Ii atribueixla de la antiràbica, ocorn ja Ii havia estat atri- ^,buida la de I'antitífica,suggerida només per Fer- El Dr. Ferran ads 25 anys, amb el pintor Josep if. Marquèsran en 1887, noperòrealitzada fins i896 perWright. Els que han batut, però, el ròcord tipus Ferran, ni viceversa. A més a mes,de la desmesura, han estat, a part del doc- investigacions recents han dut Calmette afor Candela, 1'ex-ministre Amalio Gimeno obtenir un bacil de Koch avirulent no tu-i el 'Dr. Angel Pulido, aquest darrer amb berculigen després d'onze anys de sotme-dues obres els títols de les quals ja 'parlen tre'1 a medis de cultiu cada vegada méssols : Vae inventoribus magmbus ! i Precur- pobres, sense que mai hagi sa^profitat.Sor, representativo y mártir.

ISi bacteriológicament són legítims tots

Trista sort d'un home excepcionalment els dubtes sobre aquesta vacuna, el fet quedotat, treballador infatigable, en possessió clínicament s'hagi fonmat al seu voltant unad'una innegable primera matèria d'investi- constellació de defensors no pesa gran co-gador, amb una cultura tan polifacética sa vist que no hi ha cap tractament anti-corn superficial, fruit i víctima alhora de tuberculós que no la tingui, per absurd quel'estat científic del país en l'època en qué sigui (tuberculines, sòrums Maragliano, in-Ii tacà de desenrotllar .,hi les seves acti- nombrables antitoxines, etc., etc.).vitats ! ,^ x a

***

La ,part d i'pbra del Dr. Ferran que in-negablementr:Càl considerar incorporada d'u-na manera dfihitiva al cabal científic, ésconstituida per la vacunació anticolérica(1885) i la perfecció de la vacunació anti-rábica (1889) de Pasteur.

Viuen encara en moltes memòries lesagres polèmiques i violentes campanyes queprovocà la primera. També és sabut •la mal-fiança arcnb què fou rebuda aquella vacu-nació en els centres científics més solventsde l'estranger. L'empirisme de Ferran, tanpropi del :pads en aquella època, no era pertranquillitzar (homes con Albarran, Brouar-del i Charrin, .acostumats a exigències .mésrigoroses. Els atacs i les defenses, en in-tensitat d'exageració els uns i les altres,entelaven tant la visió clara de les coses,que calgué el pas de més de vint anys perqué l'Acadèmia de Ciències de París, previinforme concloent del Dr. Roux, atorguésa Ferran el premi Breant (tgo7) i el móncientífic arribés a la plena convicció no soisde l'eficàcia de la injecció subcutània • decultius vius del vibrió colerigen, sinó tambéde la seva absoluta innocuitat.

També és una adquisició positiva la mi-llora del mètode intensiu de vacunació anti-ràbica de Pasteur, gràcies al mètode su-praintensiu de Ferran. El primer, que par-tia de la injecció de medulles dessecadesd'animals morts rabiosos, era poc eficaç icontraproduent, ja que de vegades,ocasio-nava la mort deguda a la dita ràbia de la-boratori. En canvi, Ferran, .administrant agrans dosis medulles fresques, corn mésfresques millor, de conills inoculats de virusràbic, obtenia la immunització gràcies a lalentitud de propagació del virus procedentde la ferida causada per l'animal rabiós,lentitud que dóna t mps a immunitzar elscentres nerviosos amb la vacuna abans quehagi arribat a ells el virus procedent de laferida.

Queda, encara, fora de resultat experi-m ntal l'obra de Ferran d'aquests darrers

L'èxit havent superat tot càlcul en la primera excursió en autocar per Espanya,

VIAJES MARSANS, So A.es complau a comunicar als seus afavoridors que amb data jer de desembre

sortir- d'aquesta la tercera excursió, visitant

Saragossa, Monestir de Piedra, Alhama d'Aragó, Madrid, CórdobaSevilla, Granada, Múrcia

Alacant, Alcoi, València, Castelló, TarragonaQuinze dies de viatge amb allotjament i pensió en hotels de tot primer ordre

I insta ll ació confortable i

AUTOCAR PULLMANN(proveït de calefacció per aire calent)

per 775 pessetes per persona.

Details complets en l'Agència VIAJES MAB.SANS, S. A.Rambla de Canaletes, z i .I - Barcelona t

Conquistador, 44 - Palma de Mallorca Sant Francesc, iR -'DlotPintor Sorolla, r6- València Major, to - Girona

Madrid, Sevilla, Vigo, Santa Creu de Tenerife, Granada, Saragossa,. Bilbao,La Corunya, Pontevedra, Alacant, etc.

Què hi ha en l'ecpectaculació que atre-gui tothom, sobretot les grans masses sim-ples i tanoques, però que en definitiva nosón tan poca cosa corn això sinó que sónel llevat, el brou de conreu del microbi deles élites que hauran de dirigir, explotar,menysprear i afavorir aquestes mateixesmasses?

Un espectacle commou tothom, treu lagent de sa casa, l'embadaleix, l'exalta i lafa fruir. La gent es deleix per tota menad'espectacles, però principalment peraquells que li costen diner o desplaçament,sobretot per als que Ii exigeixen ambdóstributs. Perquè un espectacle gratuit com

-mogui la gent caldrà que sigui un especta-cle molt artificiós, exuberant, hiperbòlic:caldrà que hi hagi moltes banderes, moltesxarangues i coets, molt panache i moltalluïssor de quincalleria simbòlica, emblemà-tica, allegòrica i mítica. En canvi, qualse-vulla vulgaritat, la més desconsiderada enla vida real, pot ésser, amb una lieu dosid'astúcia o de traça, convertida en espec-tacle d'èxit si partim del principi de ferpagar a l'espectador el seient o tan sois eldret d'estar-se dret davant de l'espectacle.Es ciar que caldran altres requisits, entreels quals, però, el talent de 1'espectacula-dor és el que compta menys. A 1'especta-culador li caldrà, més que el talent dramà-tic o d.ramatista, el de director d'escena.Però, què és el que dirigirà damunt de l'es-cena o damunt de la pantalla aquest di-rector, sinó aquell peculiar objecte de cu-riositat que el seu públic li dicta per mit-jà de la psicologia sense fils?Remarqueu que aquests temes de la vida

quotidiana que en la realitat no interessengens la gent i que en l'espectacle són no-més un reflex groller de la realitat, a des-grat d'aquell groller desmillorament eónl'espectacle que la gent prefereix i ques'empaasa corn bresques. Temps enrera unperiòdic anglès publicava una historietamolt interessant i que no estava despro-veïda áe gràcia, ben illustradora d'aquestestat d'esperit. Representava una famíliaburgesa que agafava el tramvia per a di-rigir-se al teatre; la bona gent es repapaen les respectives butaques i es complauen la representació. Tot d'una apareix al'escena un tramvia—un tramvia de debo!—Ah, fillets, quin engrescament, quina so-rollosa exultació aleshores entre aquellagent que es complaïen passivament en l'ac-ció teatral... Si 1'intaginat teatre haguésanunciat prèviament que en l'escenificacióde 1 obra tal sortiria damunt de les taules

un tramvia real, és segur que hi hauriaagut cua a la finestreta de la Comptadu-

ria.Per què serà que es produeixen aquests

paradoxals moviments de consciència entants milions d'homes i dones, en la immen-sa nh, joria de la humanitat? L'aïllament ènquè .s produeix l'espectacle deu ésser unade le.. raons de l'engrescament de les mul -tituas espectaculadores• Horn enclou unasola acció en un marc ben limitat; hornelimina d'aquesta acció tot element acces-sori d'entre els incomptables elements ac-cessoris que es barregen, en la realitat, entotes les accions; horn suprimeix tots elssorolls; hom apaga totes les hums excepteles de l'escena; horn ha curat de for con-vergir tots els accidents de l'acció al reta

-llament i ressortiment d'aquesta; horn hacombinat, contrastat i destacat infinitatd'altres elements que no podem entrete-nir-nos a detallar, de tan nombrosos i detan mccnscients corn són, àdhuc en l'espe-rit c is espectadors i deis espectaculaires.

tota, •questa vasta i complexa escenifica-ció és oferta confortablement a UN SOL es-pectador, ço és: a cada un deis especta-dors, completament insolidaritzats per laindividual avidesa i per la quotació d'en-

Entre les innombrables anècdotes de tradw, mentre que d'altra banda es trobenFrancesc Morano n'hi ha una que no per ct'un a un hipnotit.ats per la tramoia deésser coneguda deixa de merèixer la seva l'au or i del wrector d'escena, medusats enpublicació. La temporada d'aquest any al una mena d'egocentrisme absolut: en laPoliorama ha estat un èxit econòmic mag- nua espectaculació.nffic i esborra el record d'aquelles tan la- En el teatre i e:. el cine és allí on mésmentables , que ha fet a Barcelona. Especial- abundantment i més espontàniament esmena al Goya, on no hi anava ningú. produeix aquesta actitud egocentrista. Pe-Fins de vegades se'n descuidaven els aco- rò enlloc tan rotundament corn en el titiri-modadors. inundi. Recordeu el titirimundi? Ara aquest

Llavors hi havia un empresari, el senyor espectacle fa anys que ha desaparegut.Novo, bona persona molt tímida que mai Consistia en una caixeta tancada per totsse n'havia vist de tan crespes. El senior costats: a dalt i al darrera amb vidres gla

-Novo coneixia el mal humor del senyor Mo- çats, els altres quatre costats del cub pla-rano i entrava tímidament cada nit a la fonats de fusta, excepte el costat fronter

llotja per tal de saber el programa de l'en- que deixava pas a un forat cobert amb undemà. vidre d'augment• Dintre el caixonet hi ha-- ¿Qué hacemos mañana, don Francis- via sis o vuit quadrets que representaven

co? — preguntava tímidament, . paisatges i monuments puerilment litogra-- ¿ Mañana? — contestava amb veu de fiats i barroerament colorits. Els efectes de

lleó ronc el senvor Morano—eEl Alcalde hum, corn per exemple: els ciris encesos,de Zalamean. les finestres de les catedrals, la Huna i les

L'endemà hi havia vint persones a la sala. estrelles eren aconseguits per mitja de retá-A la nit hi havia la mateixa escena: hats recoberts de paper transparent. L'ho-- ¿Qué hacemos mañana, don Francisco? me del titirimundi feia passar davant de— ¿Mañana ?, <<Pa¢d Labonnardu... l'objectiu aquests quadrets, els quals, tanA la nit següent es venien deu butaques. insignificants i tot corn eren si els esguar-

En Morano estava d'allò més indignat. I dàvem fora de la caixa, vistos al travésaquella nit quan el senyor Novo entré i Ii del forat, ens encisaven. Potser ens mera-digué: vellaven tant perquè aquell espectacle era

.- ¿Qué hacemos mañana? I més concentrat que cap altre, més absolu-Respongué amb veu de tro : I tament reservat a cada un deis espectadors— ¿ Mañana ?, e' equipaje! que s'anaven succeint darrera l'objectiu,

Ï 0$ BRONQUITIS;CATARROS, ASMA, etc

La verdadera medicación balsámica'la encontrará con el uso de las

Ii:1 =I !!i

— - AGUSTÍ ALTABA° MOBLES PER OFICINES^ ®I

I 29, TALLERS, 29 Telèfon 17445

boi esguardant amb un sol ull. El titirimun-di, corn el caleidoscop, l'antecessor del film,eren corn el principi de l'espectaculació ar-tificial que avui dia trastorna el món.

Així, doncs, el més probable és que l'aï-llament sigui l'element o condició principalde la moderna espectacuiació artificiosa.Però, en tot cas l'aïllament només és con-dictó o bé una de les condicions de l'actemateri..l, de la realització del desig d'çs-pectaculació. Cal ara averiguar què ésaquest desig, què aporta l'espectador a l'es-pectacle, que el mou a deixar-se hipnotit-zar i a desficiar-se per a ésser hipnotitzatamb falsos elements de persuasió, amb ele-ments que eli sap per endavant que eónfalsos,

I bé, co que l'espectador aporta a l'es-pectacle és una transcendental curiositat.

De moment aquesta curiositat sembla no-civa, una gravíssima calamitat, tota vegadaque en satisfer-la els espectadors es vandesentenent de la realitat real, infinitamentmés substanciosa, per lliurar-se en cos iànima a la realitat fictícia . D'aquest es-garriament sembla que a la curta o a lallarga n'ha de pervenir una incapacitat pera la directa fruïció de la vida. Però de se-guida veiem que no: el cine facilita pel con-trari el capteniment de la vida a moltagent de sensibilitat insuficient per a aca-rar-s'ni directament. Conec una noia quesentia una repulsió tan gran per la vidapràctica, i d'altra banda un desig tan arra-vatat a entrar en el gran món d'on la nai-xença pobra, l'escassa fortuna, la lletjori la poca educació Pen repellien, inapel-lablement, que, de no poder realitzar el seuanhel, hauria mort jove i de mala mort.Sort tingué que les mecanògrafes protagonistes deis films americans arribaren aengrescar-la i, per aquesta via, es llençàentusiasmada a la pràctica de la mecano-grafia. Per una raó semblant el cadirairei ebenista Comes, aquell home prim i ner-viós, tan bo i intelectual, que animavala Placa del Pi amb la seva medieval boti-ga ae cadiraire, un dia que sí que va i li-quida l'ancestral negoci barceloní per talde p uer anar a fer de cow-boy a "les Amè

-riques". Se n'hi anà amb una illusió ange-lical. —Què Ii haurà passat al cadiraireComes? S'haurà saciat de cavalls selvàtics ide pampa, o encara frueix aquella vida quedes de la Placa del Pi ii apareixia edèni-ca? I la mecanògrafa? Que serà de la me-canògrafa? No haurà trobat que, tanma-teix, espectaculada en el cine, la mecano-grafia és més encisera activitat que viscu-da corn un ofici de cada dia? Haurà trobatpotser algun d'aquells prínceps de pellí-cula, prínceps hereus de qualsevulla Trans-silvània, que es disfressen de comptableso de c rabotes per tal de poder flirtar ambla gentil mecaikògrafa (ella!) i casar-s'hi?—Dubte torturador...

Unes ratlles més amunt trobàvem en elcinema i en tot espectacle banal un motiud'apassionament de les multitude i un con-següent embotament de les facultats objettivadores de l'individu. Dresprés, ben consi.fiera. el problema, ens semblava que, total revés, el cine ajudava a retrobar aques-tes facultats o bé a fer-les néixer. Ara,per fi, ens sembla corn si, a tot estirar, elcine nomes aconseguís galvanitzar una li-mitada zona de la infinita àrea objectiva

-ble. Hquella mecanògra'Fa ja farà prou siaconsegueix perseverar en l'amor a l'ofi-ci, amor tan impensadament general. Elmés probable és que tot al voltant de lamecanografia les altres coses, ele éssers iels esdeveniments ii siguin tan insuportables corn abans de la revelació mecanogra-fista. I si el príncep enciser triga massaa presentar-sa podrà ésser que la mecanó-grafa acabi per avorrir àdhuc la mecano-grafia, i es torni a sentir abocada al suï-cidi.

Caldria, doncs, trobar la manera de pro-duir, no pas el cine embrutidor, el cine delromanticisme burgès, sinó el cine que sà-piga filmar la vida i donar-la tan artísti-cament corn els films idiòtics d'ara, però amanera d'una penetrant espectaculació dela vida tal corn és, a la manera shakespe-riana, amb el seu illogisme tan harmònic,amb les seves olímpiques contradiccions,amb les seves magnífiques tempestes impre-visibles, amo els seus pregone estimbats,amb les seves limitacions i possibilitats; el

film que ens ensenyés a estimar, a combi-nar, a prevenir i a explotar tot això. Pero,per damunt de tot, ara corn ara ens con-vindria el film que exposés la tragèdia de

la noia o del gamarús que s'ha deixat en-tabanar per la nóvelleria del cine i que se'nva al calaix sense haver-se adonat del filmsublim i inlassable que la vida li descab-dellava davant deis ulls.

JOAN SACS

ESTUFES - BRASERS - CUINES

CarbonsPFRMANYER

Ciaría, 13. Telèf.10723-52081. Barcelona

I ilY1ILJ (1ollfl. Vefgafa,

RAMON BES &. C.A..I

Maquinària, Tipus, Fiietatgede bronze, Tintes i utillatge

per les Arts Gràfiques

Agullers,1, i Via laietana, 4. BARCELONA

Telèfon 15524 • Apartat 896Direcció telegràfic.: D.4NIBES

La intuició és una qualitat sense 1a quala penes és concebible un descobridor cien

-tffic. Però tan inseparable és la intuïciódeis descobriments científics, corn n'és elrigor amb què aquests han d'ésser sotme-sos a control abans de sortir del laboratoriper ésser donats corn a definitivament ad-quirits. El D. Ferran posseïa en alt graula intuïció, aquesta espuma inicial de totavenç científic; era el seu complement, elcantó .més feble.

Més que d'ell, les falles del Dr. Ferransón filies, repetim-ho, d'un estat científicque tendeix sortosament a desaparèixer.Ferran treballava sol, sense cap deixebleal seu costat, aillat, voluntàriament en granpart, del món científic, sense la discussiódel qual ni els encerts són prou controlats,ni les fallides poden assenvalar-se i esme-nar-se.

Corn tots els sincerament equivocats, elDr. Ferran estava convençut de posseir laveritat i no es oreja obligat a haver dedonar-ne proves.

No ha estat pas el cas únic, en les ma-teixes •condicions de hoc i de temps, devíctima' d'aquest aillament, d'aquesta rare-facció de l'ambient científic, que porta aesgotar-se per camins extraviats.

Més per culpa de l'època i de l'ambientd'aquesta, s'han malaguanvat les seves dotsi lá ciència ha estat privada de molts deisserveis que podia fer-li un home de la và-lua del Dr. Ferran. Treballant gairebé soltota la vida, sense haver format cap escolaal seu voltant, d'una banda les petiteses te-nien més presa en ell, i d'altra banda noresta ningú format sota el seu mestratgeper continuar les seves investigacions que,com totes, tenen la seva part sólida.

j. C.

Aquest" número ha estatpassat per la censura

' W )J

'9 LES L LET RESLØJA

Narració de THOMAS MANN® I F I CI Caria ober#aL

a un amic- (Traducció de JOAN ALAVEDRA)S'alçà de la seva taula, del seu petit .

secreter vacillant, s'alçà corn un desespe-rat i anà, amb el cap cot, a l'angle oposatde la cambra, envers l'escalfapanxes queera alt i esvelt corn una columna. Posà lesmans sobre els cairons de faiança, peròestaven gairebé del tot enfredorits, puixLela malta estona que havia passat la mit-ja nit, s'hi estintolà, doncs, d'esquena, sen-se haver obtingut la mica de reconfort quecercava, ajuntà, tossint, les solapes de laseva bata per entre les quals penjava lallarga corbata de randes gastada per lesbugades, i aspirà penosament per tal deprocurar-se un xic d'aire; car, corn de cos-turn, estava refredat.

Era un refredat particular i inquietantaue no ]'abandonava mal completament . Entenia les parpelles inflamades, les vores delnas macades, i en el cap i els membresaquest refredat se li afeixugava corn unapesant i dolorosa embriaguesa. 0 potser,tota aquesta apatia i aquesta pesadesa pro-venien de la insuportable reclusió a la qualel condemnava el metge des de feia set-manes? Déu sap si tenia raó. Aquest eterncatarro i les punxades al pit i al ventrefeien, potser, necessària aquesta precaució,i el mal temps regnava a Iena des de set-manes i setmanes, era cert, un temps mise-rable, cruel, que horn sentia a tots els seusnervis, sorrut, ombrívol i fred; els udolsdel vent de desembre dins la xemeneia del'escalfapanxes tenien quelcom de tanabandonat de Déu, de tan maleït, que feienpensar en una ànima errant per l'ermot,en mig de les tenebres, la tempesta i el des-esper. No era, però, gens propícia a lesidees ni al ritme de la sang del qual aques-iae naivan

Lla balllula 1Icn.a,w1na1, Mita, pLJula 1 lllall-

cada de confort, amb el seu sostre emblan-quinat sota del qual planava fum de tabac,la seva tapisseria rombal, adornada de si-luetes dintre de marcs avalats, i els seusquatre o cinc mobles de petges gràcils, es-tava illuminada per dues bugies que cre-maven damunt del secreter, davant del ma-nuscrit. De la travessa superior de les fi-nestres penjaven cortines vermelles, sim-ples tires de cretona simètricament reco-llides a cada costat; eren vermelles, peròd'un vermell calent i sonor, i ell les estima-va i mai no permetia que les treguessin,perquè posaven un xic de luxe i de volup-tat a l'indigància austera i ascètica de laseva cambra.

Romania prop de l'escalfapanxes i es-guardava, amb un parpelleig ràpid i dolo-rosament .preocupat, envers . la direcció del'obra lluny de la qual havia fugit, d'aques-ta càrrega, d'aquest pes, d'aquest turmentde consciència, d'aquesta mar que calla en-golir, d'aquest terrible deure que era elseu orgull i la seva misèria, el seu cel i laseva damnació. A11ò s'arrossegava, s'aturava, s'encallava•.. altra vegada, altra vega-da, ja! Era per culpa del temps, del seucatarro i de la seva fatiga. 0 era l'as-sumpte? Culpa de l'obra mateixa? Potserla concepció era dissortada i sense espe-rança?

S'havia alçat per posar una mica de dis-tància entre ella i ell, car sovint l'allunya-ment material del manuscrit permetia ad-quirir una visió de conjunt, una ullada mésvasta sobre l'assumpte i trobar combina

-dons noves. Sí, hi havia vegades que lasensació d'alleujament que experimentavaapartant-se del lloc de la lluita, obravad'una manera inspiradora. I era una ins-piració més inofensiva que la procuradapdl licor o el cafè... La tasseta estava da-munt del vetllador. I si ella l'ajudés avèncer l'obstacle? No, no, no ho volia pasmés! No: solament el metge, sinó encara,una segona persona, algú més considera-ble, Ii havia desaconsellat prudentment totexcitant d'aquesta mena, l'Altre, allà baix,a Weimar, aquell que ell estimava ambuna amorosa hostilitat. Era prudent, aquell.Sabia viure i crear; no abusava de les sevesforces; era ple de miraments per si ma-teix.

El silenci regnava a la casa. Horn no sen-tia sinó el vent que baixava, xiulant, elcarrer del Castell, i la pluja quan, empesaper les ratxades, picotejava els vidres. Totdormia; el propietari i els seus, Lota i elsinfants. I ell vetllava solitàriament, propde l'escalfapanxes enfredorit, esguardantamb un parpelleig angoixós l'obra en laqual la seva exigència malaltissa l'impediade creure.. El seu coil blanc s'allargava en-fora del plastró i entre els panys de la se-va bata horn albi ava les seves carnes ar-

quejades• Els seus cabells rojos, tirats en- idarrera del seu front alt i delicat, deixa

-ven veure al damunt de les temples duesconcavitats solcades de yenes pàiides, iuns rulls singulars cobrien les orelles. Al'arrel del seu gran nas recorbat, que s'a-cabava bruscament en una punta blanqui-nosa, les celles fortes, més fosques que elsseus cabells, gairebé s'ajuntaven, i això do-nava a l'esguard dels seus ulls, pregona-ment enfonsats i retuts, una expressió trà-gica. Obligat a respirar per la boca, obriaels seus llavis minsos i les seves galtes,assenyalades amb pigues rosses i esblaima-des per l'aire confinat, penjaven flonges ibuides.

No, l'obra fracassava, i tot era inútil!L'exèrcit! Hauria calgut mostrar l'exèr-cit! L'exèrcit era la base de tot. Ja que noera possible posar-lo davant deis ulls del'espectador, podia horn concebre un artprou prodigiós per a imposar-lo a ]'imagi-nació? I l'heroi no era pas un heroi; erafred i mancat de noblesa! E1 pla era dolent, el llenguatge era dolent, i no haviaescrit altra cosa que un curs d'històriaeixarreït, sense empenta, verbós, insipid ..perdut per a l'escena!

Bé; així, doncs, estava llest. Una derrota,una empresa fallada. Una bancarrota. Vo-lia escriure-ho a Kdrner, al bon Kdrner,que creia en ell, que romania fidel al seugeni amb ingènua confiança • Se'n burlada,el pregaria, l'escandalitzaria, l'amic; li re-cordaria el Carlos, que també havia nascut entre els dubtes, les fatigues, les vacil-lacions i finalment havia resultat, desprésde tants tuments, una obra d'una excel-lència universalment reconeguda, una ges-

cas. Aiesnores, elk encara era home per en-grapar una tasca amb mà sortosa i forçarla victòria. Escrúpols i lluites? Certament•I havia estat malalt, àdhuc més malalt queara; freturava de tot, vivia fugitiu, ba-rallat amb el món, esclafat per la malas-trugança, i pobre corn Job de simpatia hu-mana. Però jove, ben jove, eneara! Cadavegada, per molt fort que el fat l'haguésdoblegat, el seu esperit s'havia redreçatamb una agilitat amàtent, i després de leshores d'aflicció havien vingut les altres, leshores de fe i de triomf interior. Aquestesja no venien, ara, o venien ben rarament.Calla pagar amb una setmana de tenebresi d'enterboliment una nit d'entusiasme, du-rant la qual horn entreveia, sobtadament,a la llum de la passió i del geni, a11ò quehorn podria crear, si horn restés sempre enpossessió d'una tal gràcia. Estava cansat,només tenia trenta set anys i ja estava ex-haust. La fe estava morta, aquella fe enl'esdevenidor que havia estat l'estel de laseva misèria. I heus ad, aquesta era ladesesperadora veritat: els anys de carènciaabsoluta i d'obscuritat, que eli havia con-siderat corn anys de sofriment i de prova,eren en realitat els que havien estat ricsi fecund; i ara que semblava haver-li vin-gut una mica de felicitat, ara que haviaacabat d'ésser un aventurer de ]'esperit perentrar en una certa legalitat i contreurevincles socials, ara que exercia un càrrechonorable, ara que tenia dona i infants,ara estava esgotat, finit. Renunciar, re-nunciar... era tot el que li restava a fer.

Gemegà, alçà, aprctades, les seves mansdavant deis ulls i fugí corn perseguit a tra-vés de la cambra. El pensament que acaba-va de tenir era tan terrible que no Ii erapossible romandre a l'indret on Ii haviavingut• S'assegué en una cadira contra elmur, deixà penjar les seves mans juntesentre els genolls, i amb ulls abatuts es-guardà fit 1'empostissat.

La seva consciència.•, corn l'acusava laseva consciència! Havia pecat, s'havia fetculpable envers ell mateix durant totsaquella anys passats, envers el fràgil ins-trument del seu cos. Els excessos de laseva fogositat jovenívola, les nits de vet-ha, els jorns passats en una atmósfera en-randa, plena de fum de tabac, abusant-seintellectualment ho i oblidant el seu cos,els excitants que havia usat per esperonar

-se a1 treball, tot això es venjava, tot pie-gat es venjava actualment!

I bé; si tot això es venjava, ell repta-nia els déus que us indueixen a la faltaper a castigar-vos després. Havia viscutcorn calia que visqués, no havia pas tinguttemps d'ésser assenyat, no havia tinguttemps d'ésser circumspecte. Aquest dolorsempre en el mateix hoc, allà, en aquestindret del seu pit, quan respirava, tossia,badallava; aquest petit advertiment diabò-lic que el traspassava, que el punyia, queno havia parat des que, fa cinc anys, aErfurt, havia atrapat una febre catarral,aquesta violenta inflamació deis pulmons,què significava? En realitat, ell no sabiasinó massa bé què significava, el metgepodia fingir creure el que volgués. Ell notenia lleure per tractar-se amb miramentsassenyats, per comportar-se segons elsprincipis d'una moral mansueta. A11ò quevolia fer, havia de fer-ho tot seguit, avuimateix, de pressa.•. La moral? Que hofea, però, que precisament el pecat, l'aban-donar-se a a11ò que és perillós i esgotador,li semblava més moral que tota la prudèn-cia i la freda disciplina d'aquest món? No,no era pas en aquesta prudència, no erapas en l'art menyspreable de conservaruna bona consciència que residia la moral,sinó en la lluita i el pernil, la passió i elsofriment!

El sofriment.., corn li eixamplava el pitaquest mot! Es redreçà, creuà els braços,i el seu esguard, sota les celles rogenques iajuntades, s'animà amb un plany eloqüent.Horn no era miserable, encara; horn no era,

encara, del tot miserable mentre horn po-gués gratificar la seva misèria amb unnom noble i altiu. El que calma era el co-ratge de donar a la pròpia vida uns nomsgrandiosos i bells. No atribuir els mals al'aire corromput i al refredat! Esser prousa, per a ésser patètic; per a poder esguar-dar i sentir pdl damunt de la vida corpo-ral. No ésser ingenu sinó en aquest punt,mentre horn no ho és en tots els altres!Creure, poder creure en el sofriment... Ellhi creia, però, en el sofriment, tan profun-dament, tan intensament que en virtut d'a-

SCHILLER, el protagonista innominatd'aquesta narració de Mann. (Dibuix

al carbó de Karl Bauer.)

questa fe a11ò que neixia en el sofriment nopodia ésser ni inútil, ni dolent. El seu es-guard s'adreçà vivament al manuscrit i elsseus bracos es creuaren amb més fermesasobre el seu pit... El talent mateix, no ésun sofriment? I si aquesta obra desventu-rada, allà damunt, el feia sofrir, no eranatural, no era ja, gairebé, un bon auguri?Jamai, encara, no havia escrit d'una tira-da, i no començaria a desconfiar realmentd'ell mateix fins que això li esdevingués.Només hi escrivien els escriptorets i elsdiletants, d'una tirada, aquells que es satisfeien fàcilment, que no sabien, que noVivian sota la tirania i la disciplina deltalent. Car el talent, cavallers i dames queesteu asseguts allà baix, a la platea, eltalent no és pas ni una cosa lleugera, nifútil. No és pas una simple puixança. Al'origen, és una necessitat, una ciència crí-tica de l'Idea], una obligació imperiosa que,solament després, es crea i augmenta, nosense turments, els seus mitjans d'execució.I és entre els més grans, els més exigentsque el talent fa, amb més violència, defuet fimbrador. No queixar-se! No vanaglo-riar-se! Considerar amb modèstia, amb pa-ciència, a11ò que horn porta en si! I si niun dia de la setmana, ni una sola hora noera exempta de sofriment, què importa?Menysprear les inquietuds, els esforços, lesexigències, els tràfecs, les fatigues, no do-nar-hi importància -- heus adí el que fagran!

S'alçà, tragué la seva tabaquera i aspirààvidament, llançà les mans al darrera imarxà amb tanta impetuositat a travésde la cambra, que els flams de les bugiesvacilaren del corrent d'aire... Grandesa!Celebritat! Conquista del món i immortali-tat! Què val 1a felicitat d'aquell que restaeternalment ignorat comparada amb aquestobjectiu? Esser conegut—conegut i estimatpels pobles de la terra! Parleu, si voleu,d'amor exagerat de si mateix, vosaltres queno sabeu res de la dolcesa d'aquest somni,i d'aquesta ardent necessitat! Aquell ques'eleva per damunt de l'ordinari sempres'estima ell mateix en la mesura del seusofriment. Voldria veure -us-hi, pensa, vos-

altres que no teniu cap missió, vosaltrespels quals la vida és talment més fàcil!I l'ambició diu: aquest sofriment hauràestat inútil? Cal que ell em faci més gran.

Les aletes del seu gran nas estaven ten-ses, el seu esguard errava, amenaçador. Laseva mà dreta s'enfonsava fortament i pre-gona entre les gires de la seva bata, men-tre que el seu puny esquerre penjava, clos.Una rojor fugitiva havia pujat a les sevesgaltes magres, una flamarada brollada delseu egoisme d'artista, d'aquesta passió pelseu "jo" que cremava inextingible al fons

d'ell. La coneixia bé, la secreta embriague-sa d'aquest amor. Li bastava, de vegades,

contemplar la saya mà per sentir-se rublertd'una entusiasta tendresa per si mateix, ialeshores decidia posar al servei d'aquest

sentiment totes les armes del talent i del'art que Ii havien estat concedides. En te-

nia el dret, puix que en això no hi haviares de vil. Car, més pregonament encaraque aquest amor de si mateix, vivia laconsciència d'immolar-se, de sacrificar-seamb un complet desinterès, per quelcom d'e-levat, sacrifici en el qual, per cert, ell nohi tenia cap mèrit per tal corn l'acompliasota ]'imperi d'una necessitat. I sobreaquest punt era gelós; ningú no havia d'ex-cedir-lo que no hagués, també, sofert mésprofundament per pujar tan amunt.

Ningú! Restà dret, la mà sobre els ulls,el bust mig girat corn prest a marxar, afugir. En el seu cor, però, sentia ja el fiblódel pensament inevitable, el pensamentd"ell", de ]'altre, de l'home serè, instintiu,sensual, divinament inconscient, que s'esta-

va allà baix, a Weimar i que ell estimavaamb una amorosa hostilitat•.. I, de nou,corn sempre, lliurat a una agitació prego-na, a una impacient ardor, sentia començardintre d'ell el treball que seguia aquest

pensament: afirmar i definir la seva pròpia M'heu demanat més d'una vegada, apre-personalitat el seu propi art per referèn- ciat amic Domènec de Bellmunt, que par-cia als de ]'altre... Era, aquest altre, més tés des d'aquestes planes del vostre darrergran que ell? En què? Per què? Si resul- llibre Dos dies a Sant Boj.

M'hotava vencedor, ho fóra en virtut d'un sag- heu demanat i no em resta nitrenant "malgrat tot"? La! seva derrota ofe- remei que far-ho. Es tot el que es potriria mai un espectacle tràgic? Era un déu,potser, però no un heroi! Era més fàcil,

exigir a la coacció —1 unoatolerable —l'amistat. Perd aquesta coaccib pe r mi és

és

tanmateix, ésser un déu que ésser un he-inseparable de la llibertat de parlar franca-

roi! iVlés fàcil.. L'altre tenia un destí mésment : no crec en l'amistat a base de ma-I !entesos i reticències.fàcil! Separar amb mà prudent i sortosa I he dit que parlar del vostre llibre ésel coneixement de l'acció creadora; això exigible únicament a la coacció de l'amis

podia procurar la serenitat la pau i una tat, perquè ni els meus gustos, ni les nor-inestroncable fecunditat. Però si crear era mes — encara que elàstiques — que mig perdiví, conèixer era heroic, i aquell que crea-

jtendència natural, mig per reflexió seguei-

va sabent era, a la vegada, un déu i un xo en fer de comentador, no m'haurienheroi! decantat a parlar-ne.

Volar a11ò difícil... Podien sospitar tota I M'heu proporcionat, paré, una ocasió d'in-la disciplina, tot l'esforç sobre si mateix sistir sobre alguns punts, més manejats deque li costaven una frase, un pensament paraula que no pas per escrit, i que convéfort? Car, després de tot, ell era un igno- I tenir en bon esment.rant, un indisciplinat, un somniador pare-

f

E1 fet de publicar-se gairebé cada dia unsós i extravagant. Li era més difícil escriu- llibre en català no ens ha d'enlluernar fent-re una carta del Julius que compondre la nos creure que tenim una literatura per po-millor escena, i a causa d'això, justament, sar al costat de qualsevol altra de contem-no era, a11ò, el que tenia més valor? Del porània. No la tenim, i un mal camí perprimer impuls rítmic, nat del sentit artís- I tenir-laés mantenir el confusionisme d'en -tic íntim cap a l'assumpte, la matèria, la censar tot el que es publica en català, pelpossibilitat d'una exteriorització, fins el sol fat de publicar-s'hi.Un cert temps,pensament, i ]'imatge, al mot, a la frase: tá r pogut semblar anés

adeqaquesta

quina lluita! Quin calvari! Les seves obresuada per ésse posada al servei

e carts

eren miracles d'aspiració apassionada, mi-

ò,

servinteressos

int .acoslecti

unus; ha acabat, paré, mal-

quets ateixos interessos. A mésradas d'aspiració envers la forma, el con- a més, d'una banda un mecanisme que elstorn, la delimitació, la materialització; que vivim en contacte amb el món de lesd'aspiració envers el món llumonós de l'al- redaccions no ens sorprèn, d'altra banda latre que, amb la seva boca divina, anomena- por d'encarar-se amb un llibre de pes i nova immediatament per blur nom totes les esquitllar-sepel cantó de les gasetilles or-coses que estan dessota el sol namentals i allargassades, han fat que els

I, no obstant, a despit d'aquest rival, qui llibres menys considerables beneficiessin d'u-era un artista, un poeta comparable a ell, na propaganda major que la dels llibresa ell mateix? Qui corn ell train del no-res considerables.allò que creava del seu propi cor? Un poe- Tot pegat s'ha traduït en augment dema, no neixia en la seva ànima sota la for-

I confusionisme, en desorientaoió del lector,

ma de música, manifestació pura de l'Es- I i en malfiança sistemática d'aquest davantser, molt abans que manllevés una figura i les múltiples decepcions de què •ha estat vfc-un vestit al món de les apariències? His- tima.tòria, ciència del món, passió: mitjans, pre- Contra aquest confusionisme i d'altres de

textos per quelcom que pertanyia a tot un I semblants treballa aquest setmanari i totsnitre domini, quelcom que tenia la saya pà- I els que hi tenim una carta responsabilitat.tria en les profunditats òr fiques. Els mots, I Evitant les inflacions que sois són possiblesles idees: tecles, només, que el seu art col- I gres als confusionismes, evitarem que si-pejava per fer ressonar una corda oculta. gumn majors les depressions, el dia en queHo sabien? La bona gent es lloava molt es produeixin.per la força de convicció amb la qual ell A tot arreu hi ha una part de la produc-tocaya aquesta o aquella tecla. I el. seu mot cié es criba que és al marge de ]a literaturespreferit, el seu accent més patètic, la gran

de les belles lletres, per diT-ho amb unmots d'un agradable regust acadèmic.campana mitjançant la qual ell convocava Dones -bé, la bona fe posada a 'part, ja

a les grans fastas de d ànima, n hi atreia que no té res a veure amb la vàlua delmolta de gent. Llibertat•.. en realitat el] producte literari, envers tots aquells llibres .comprenia amb aquest mot més o menys que no arriben a un cert nivell, no pot la-que no pas ells, aleshores que esclataven ser exigit tracte i,consideració de literatura.en crits de joia. Llibertat, què significava Ja sé que vós, amic Bellmunt, modestaquest mot? Un xic de dignitat burgesa, corn sou, no preteneu per al vostre llibreque deixava d'existir, però, davant deis una .plaça tan enlairada. Crec haver-vostrons reials. Podeu arribar a somniar tot sentit dir que no voleu pas ésser més, enallò que horn pot tenir l'audàcia de cloure el món de la cosa escrita, que un periodis-en aquest mot? Llibertat respecte a què? ta. El vostre darrer ]libre és un reportatge,De què? Potser àdhuc respecte a la felici- seguit d'unes narracions que gairebé totestat, aquesta cadena de seda, aquest deure tenen més l'aire de coses viscudes que notendre i deliciós. pas el de contes, encara que els atorgueu

La felicitat.•. Els seus llavis tremolaren; I aquesta qualificació.

horn hauria dit que el seu esguard es gi- Escriviu, és reconegut, amb una fluidesaraya cap endintre, i lentament deixà caure i una correcció gairebé completa que fanel cap entre les seves mans. Es trobava en que per sobre de la vostra prosa llisquin

la cam veïna. De la làmpara queia una la vista i l'esperit sense que res .els ateni

llum blavosa, i les cortines sembrades de ni una estridència, ni una idea. Camp'e-

flors embolcallaven la finestra de plecs m nntu es amb una mica •més de mati un

suaus. S'atansà al hit, s'inclinà envers 1a só unes condicions estimables p r a unque escriu conformat a la vida

testa encisadora que reposava sobre el coi- efímeraefímera les saves produccions.xí... Un rínxol ne re es car olava damuntg g

ueEn aqest tenreny, heu obtingut falaguers

la gaita d'una palhdesa de perla, i els llavis èxits de públic. La vostra actitud tan so-infantils s'entreobrien en el son... Esposa vint humanitarista ha tocat el punt neu-meva! Estimada! Has respost al meu som- ràlgic més superficial de la sensibleria po-ni, has vingut a mi per ésser la meya fe- pular. El vostre desinterès i el vostre en-licitat? Ho eta, estigues tranquila! Dorm! tusias- e posats al servei de diverses orga-No alca pas, ara, aquestes estimades pes- nitzaoions, us han conquistat una popula-tanyes, llargues i ombroses, per esguardar- ritat molt estesa. A ella deveu, per exam-me, corn fas de vegades, amb uns ulls gros- pie ,haver exhaurit el vostre darrer llibre.sos i foscos que semblen interrogar-me, cer- Qué més voleu, doncs? Aquesta satisfac-car-me! Per Déu, per Déu, t'estimo molt! ció us bauria de bastar.Solament que, sovint, no puc trobar el meu Però és difícil de saber-se limitar. Heusentiment, perquè estic retut de tant de so- I volgut far petites incursions en camps d'ac-frir i de tant de lluitar amb aquesta tasca cés lliure, és cert, però en el quals no tot-que el meu propi jo m'imposa. I no tine el horn sap moure's. I hi heu relliscat.dret d'estar massa per tu, d'ésser mai corn- Per far literatura d'imaginació no bastapletament feliç amb tu, a causa de la meya I aquesta, ni la decorosa correcció gramati-missió. cal, ni -la facilitat de la vèrbola, ni trobar

La besà, s'apartà de la dolça tebior del ressò en les sensibilitats més primàries (queseu son, esguardà al seu entorn i tornà a no vol dir les menys impuras).la seva cambra. El rellotge Ii recordà fins I per parlar de temes que tenen major o

a quin punt la nit era avançada, però li I menor relació amb la cultura (corn els que

semblà que, a1 mateix temps, li anunciava tractàveu no fa gaire en un recent article

am b benevolença la fi d'una hora difícil. la diari), no són prou els bons sentiments,la n i ganes anes .

' Respirà, els seus llavis es clogueren resolu- pau i concòrdi-

seEstm ben adoració fa

ste be llu

dament; avançà i prengué la ploma. No ua

steria.

calia pas ofegar-se en les reflexions. Era nática covers la

pedan. Perd també ese

massa profund per tenir el dret d'ofegar-lluny de compartir la defensa sa dlla i norè ncia, actitu que per per es crei

se en les reflexions! No cabin pas deseen- dd t

tprll, per a qui 1 que horn so spi

i

dir fins el caos; almenys, no calma pas res-Aalp a

sua•l domotar-hi. Sinó treure del caos, que és la pie-

un aggJa s

é q desviacions a part ue,

,,p

nitud fins a la hum, a11ò que està madur vostre bon sentit será gaire - sovinti a punt d'admetre una forma. No ofegar-

of dela gibria literària

se en les reflexiona! Treballar! Delimitar,ofuscat per la ideí c mfent-vossortir del camp, més adequat a

eliminar, formar, acabar! les vostres disposicions i en el qual jaI fou acabada a uella obra de sofriment,q ^ compteu amb un nom ben apreciat, on ro-

Potser no era bona, però fou acabada. Ii deu treballar amb fruit. en aquest camp

quan fou acabada, veieu, resultà que tam-i s

en qué ens trobem tots es que ham ep-bé era bona. I de la saya ànima del reialmede la Música i de l'Idea, noves obres llui-

t far una tasa obscura, una tascaserval — en el és autèntic sentit delde

e

taven per nèixer, melodioses i tornassola-m

des imatges, la forma divina de les quals mot —, on hem cercar, no sois l'esmerçv

de ]a nostra actiitat, sinó també ]a satis-feia pressentir la pàtria infinita, talment

nofacció del compliment d'un deure que no

corn dintre una conquilla ressona el mar, m tper poc brillant és menys eficaç.

del qual ella ha estat treta.Txotuns MANN Jusr CABOT

CARPETES DE COCO BELGUES • Josep Lledó Mas,s` Polric15

C ES ALES POPULAR • Sortirà eluevedia3t TOTS ELS CONTES D'APEL'LES MESTRES 2w:: 80 its,LES ALES ESTESES t ortirà elvolum XII

1T'á'%1r)]L

I EL TEATRE *' ITriángulo al leatre A propòsit de «Tip-Toes»Barcelona ^ ^ .

CI la^^ I IOpeCefiá ilMer![llabligava a donar la cara i a renunciar alcaramel de la sensibleria. Bon punt ha por-tat l'olor de pecat a l'escena, s'escapoleixamb una cabriola ben poc graciosa, deixantque la imaginació de l'espectador confegei-xi el desenllaç que més Ii plagui. Per ferel contrapès, Martínez Sierra s'ha aconten-tat amb carregar el grotesc d'algunes es-cenes, per tal de poder qualificar l'obra defarsa, cregut que aquesta etiqueta excusala inconsistència 1 la garrulitat, quan pre-cisament la farsa obliga a filar més primque mai.

L'home de teatre només s'endevina endos o tres moments d'un còmic pujat. Peròádhuc en ells, veieu l'autor indecís, esta-

No tenir una idea precisa de les pròpiesaptituds exposa un home a aventures benperilloses. No és artista complet aquell queno és assistit, en e] procés creador, per uninstint segur que li dicti la selecció neces-sària. Molts escriptors mancats ho son peraquesta deficiència, que els embranca entemes poc adients amb llur manera i llursensibilitat. Cal un perfecte equilibri entrel'esperit de l'autor i l'esperit de l'obraprojectada puix que, evidentment, ningúno pot donar allò que no té. Especialitza-ció, doncs: això no vol pas dir una explo-tació mecànica, una repetició industrialit-zada dela mateixos temes. Pero ningú nopot .duair l'imperatiu de la pròpia sensi-bilitat, que d'ella mateixa ja irnposa l'eepeciai tzació.

Diem això perquè dol de v>ure corn ahomes tan equilibrats com Martínez Sierra,una prt,ocupació de fer el modern i el pa-radoxal els fa perdre la carta de navegar.L'autor de Triángulo sembla haver-se ado-nat que l'obra fallava, però en comptes derenunciar-hi, resolgué aturar el cop ambun subtítol que n'excusés el desballesta-ment: "Farsa un poco seria" és una quali-ficació a tot estirar original: els qui perfarsa entenen humor, i per tant serietat(en la vulgar accepció del mot) hem desuposar que Martínez Sierra ha confós elsgèneres. Perquè Triángulo, ens sap greuhaver de precisar-ho, no és farsa ni "unpoco seria" : és, això sí, una lamentableequivocació. Una equivocació d'aquelles que,tractant-se d'un home de tantes taules, usfa dubtar de si l'experiència teatral potguardar l'autor d'un mal pas.

L'argument pot exposar-se en quatremots. Un naufragi escantona una lluna demel; determinades èoincidències convencenel marit de la seva viduïtat. Tan bon re-cord ha guardat del matrimoni que, quatreanys després, es torna a casar, i la segonadona també el fa molt feliç. Hi ha gent, pelque es veu, que sempre es beneficia de l'ex-cepció. Però aquesta nova lluna de mel éstambé efímera: la primera muller reapa-reix, ignorant del passat i disposada a res

-cabalar-se deis cinc anys d'absència. Con-fusió, llàgrimes, escenes de gelosia. Martí-nez Sierra, en comptes de cercar una solu-ció que potser esgarrifaria el seu públichabitual, enllesteix l'obra amb una fugidadel marit entremig dels espectadors. Vetaquí tot el profit que Martínez Sierra hatret de la lectura de Pirandello.

Perdó. No és això sol el que n'ha tret,sinó a11ò que precisament mou l'especta-dor a tolerar la "farsa un poco seria ": lanovetat de la situació. De fet, no hi ha taloriginalitat: el mateix Pirandello, en unconte molt divertit (que després fou esceni-ficat, ens sembla) planteja la mateixa si-tuació en un altre ambient. Però la resolvalentment, amb la convivència. Per quòMartínez Sierra ha reprès el tema, si nopodia aportar-hi res de personal?

Ben al centran, l'ha farcit amb un pri-mer acte francament de cartó, pretext per-què la senyora Bàrcena pugui sortir a totsels actes i amb el prestigi de la seva pre-sència i amb la gràcia de la seva veu don-gui més relleu a l'obra. Perquè l'especta-dor conegués els antecedents no calia pastot un acte a la coberta dun vaixell, ambuna salsa cosmopolita ben magre.

Triángulo hauria pogut esdevenir unafarsa magnífica. El tema s'ho porta. Ladualitat amorosa de l'home, la resignaciófemenina a una promiscuació repugnant,però que les circumstàncies li presentencom a lògica, l'horror a l'escàndol de lesfamílies honorables. N'hauria pogut sortiruna sàtira d'una moralitat ben precisa.,.

Però l'autor de Canción de cuna no hatingut prou alè o prou coratge; s'ha sentitdespaïsat davant d'un argument que l'o-

TEATRE ESPANYOLCompanyiadeVodevil igransespectacles

de JOSEP SANTPERE

Avui, nit, i totes les nits. El gran-diós èxit:

L'Escola

de les Cocottes

Teatre Catala NovetatsCOMPANYIA CATALANA

Direcció: C. Capdevila

Avui, dijous, tarda:

L'auca d'En Patufetper la Companyia catalana. Nit:

TIP-TOESDivendres i dissabte vinents, mati-

nées extraordinàries de TIPTOES.

Diumenge, nit, última de TIP-TOES.

Es despatxa a Comptaduria per atotes les representacions.

G. MARTÍNEZ SIERRA

bunt reaccions sentimentals ben injustifica-des i creant un moviment escènic completa-ment gratuit. Altrament (i no voldríem queningú ens sospités fruïció en llevar mèritsa l'obra) hem de deplorar la qualitat deldiàleg. Es d'una platitud acoradora. L'elo-qüència hi és servida amb una dosi tal, queels personatges coincideixen, sobretot en elprimer acte, a arrossegar els mots indefi-nidament, per exemple: "soy feliz, feliz,completamente feliz,.." De semblants re-dundàncies n'hi ha una lletania a tot elllarg de l'obra, alternant amb acudits decasino provincial.

Els intèrprets es debaten amb la impre-cisió de la comèdia, però no arriben a so-breposar-s'hi. Caterina Bárcena, habitual-ment deliciosa, s'abandona a la nyonya dela literatura que Ii ha calgut apendre. Elgran Collado es limita gairebé a recitar:el nom de Narcís Ii escauria, altrament.Un nom a retenir: Helena Cortesina, ar-tista d'una gran sensibilitat.

El públic s'aconsolà amb l'elegància deles toilettes i amb una decoració de bonveure.

JOAN MÍNGUEZ

ENTREACTESEl dia 3 de desembre s'estrenarà al Tea-

tre Novetats l'obra en tres actes, de JuliVallmitjana, que porta per titol En un recóde món.

Sembla que es tracta d'una comèdia decostums rurals, época actual.

^«rDesprés de l'obra de Vallmitjana, s'es-

trenarà a Novetats la comèdia francesa Cesdames aux chapeaux verts (tres actas i unpròleg, d'Albert Acrement), traduïda al ca-talé per Josep Maria Planes, amb el títolde Quatre bones senyores.

Aquesta comèdia ha obtingut un granèxit de públic a França. Darrerament, sen'ha fet una pellfcula.

No obstant, sembla un fat que, desprésde Reis, serà estrenada al Nou la famosaobra americana Street Scenes que MillisRaurell ha traduït al català.

Escenes de correr ha estat estrenada dar-rerament a París amb molt èxit. La tra-

ducció francesa és de Francis Carco.

Dintre la primera vuitena de desembres'estrenarà a Romea una altra óbra amen-Tana. L'espectacle The Spider, que en ca-talé es diré El Faquir I3engapur.

La versió a la nostra llengua ha estatfeta per Josep Maria Planes.

***I vinguen traduccions!Es molt probable que per la segona POs-

qua s'estreni a Novetats la famosa obraJourneys End, el gran èxit mundial, f;s undrama de guerra que ha compartit l'actua-litat junt amb el llibre de Remarque.

S'ha encarregat de la traducción catala-na En Josep Maria de Sagarra.

TEATRE NOUCompanyia dramàtica dirigida per

ENRIC BORRASPrimera actriu: ENRIQUETI TORRFS

Dijous, tarda:

El Bandido de la SierraNit:

La Muerte CivilDivendres, nit: los Semidioses.Dissabte, tarda: El Cardenal. Nit.

Reestrena sensacional: Don Juan de Se•rrallonga.

Diumenge, tarda. 2 drames, 5 actes:La Sobrina del Cura. Don Juan da Serrallonga. Nit: Don Juan de Serrallonga.

No fa pas gaires dies que el Mestre Vi-ves ens explicava tota la seva admiració perl'opereta americana. «Després de Miss Ellyet— va dir — no s'ha fet res tant encertatcorn No, no Nanette.,,

El Mestre Vives sosté que l'opereta vie-nesa no té cap mena d'interès i que l'ope-reta americana ha vingut a recollir la tra-dició i la gracia de l'opereta francesa. Aques-tes opinions poden ésser o no compartides,però ens interessa de recollir-les per demos-trar que àdhuc en els medis aparentmentmés allunvats de la música dita americanala força del jazz hi ha fet brat.

Amb la presentació de Tip-Toes, que de-via tenir hoc ahir, dimecres, el públic deBarcelona haurà tingut ocasió de veure unnou espectacle de gust americà, als qualsesté tan aficionat imalgrat que els empre-saris ens el serveixen amb comptagotes.Tothom recordarà l'èxit formidable que ob-tingué No, no, Nanette, l'any passat, a No-vetats. Una opereta negro-americana, Lou-siana, constituí també un gran èxit econò-mic pels empresaris del Nou, fa un parellde mesos. Això significa que a Barcelonahi ha un públic fàcil a l'engrescament perles obres de jazz. Per què els empresariama es cuiden d'aprofitar .aquest corrent?Perquè, ja ho hem dit .altres vegades, aquíno n'hi ha d'empresaris. Es una veritablellòstima que, en els actuals moments, unaobra lamentable des de tots els punts devista, corn és la Cleopatra del Teatre Cò-mic, s'aprofiti per aproximació, de les bo-nes disposicions del nostre públic pel teatreIfric empeltat de music-hall.

Des del punt de vista d'espectacle, l'ope-reta americana ofereix una sèrie de sugges-tions que, al nostre entendre, no han estatsuperades fins a la data, per cap aspectedel teatre frívol. Les girls, els boys, el jazz,els actors acróbatas, encomanen a l'espec-tacle una alegria, un optimisme desbor-dants, que surten de l'escenari i es projec-ten amb una força irreststible sobre el patide butaques. El públic se sent arrossegatper aquesta allau de ritme i de movimenti participa d'una manera directa de ('entrainde l'espectacle.

L'opereta americana, més que cap nitreespectacle similar, necessita tenir una in-terpretació especial i adequada. Per exem-ple: amb petites variants de matfs i d'es-cola, tots els artistes del món són capaçosde representar d'una manera decent La zó-dua alegre, posem per cas. Hi ha l'exemple,sense anar més lluny, d'una sèrie d'opere-tes vieneses que han tingut una bona in-terpretació per part de companyies espanyo

-les. En canvi, és materialment impossible,tal carn estan les coses, que un con j unt in-dígena en doni una versió aproximada-ment aprofitable d'una opereta americana.Tothom es recordarà de la desgraciadfssimaRose Marie que ens van donar al Tivoli unasèrie d'artistes ben prestigiosos dintre lasarsuela espanyola.

El moviment,la • ellesa plàstica, de lesoperetes americanes, que són tant una festapels ulls corn per les •aides, són una cense

-giiència de la mLsica de jazz. L'extraor-dinària brillantor, el colorit d'aquesta mú-sica, exigeixen un esforç especial deis ac-tors per tal que aquests es puguin posara tq amb •l'extraordinària mnobilitat deisritmes i les melodies. Per això ha estat pre-cfs que els metteurs en scène anessin a re-clutar en els escenaris de music-hall elsballarins i els acròbates que havien d'ésserels protagonistes de les seves operates.

El jazz imposa una agilitat particular atot el que ha d'esdevenir sobre l'escena.Els artistes, a més a més de saber decla-mar, han de saber cantar, bailar, fer acro-bàcia. Si no, la força de la música elsanubla completament, queden ofegats pelprestigi de l'orquestra.

*««La superioritat del jazz sobre l'altra mú-

sica, diguem-ne lleugera, es pot defensar perdiverses raons. El jazz és una cosa forta,viva, musculada, que ha tingut la sort decaure sempre a mans d'instrumentistes deprimer ordre, plena de fantasia, que d'unamelodia qualsevol en treuen uns afectes or-questrals que mai havien aconseguit elsvalsos vienesos ni francesos ni els passos-dobles espanyols. Després, hi ha encara l'e-norme força del ritme, també completamentoriginal, i el fat d'haver descobert una sè-rie d'instruments nous.

Es natural que tot aquest bagatge de no-vetat i de joventut, aplicat a l'opereta, ha-

via de donar forçosament uns resultats es-plèndids. A l'impuls d'aquesta música hannascut els ballets, els frisos de boys, i girls,que en podríem dir flors de jazz. El jazzi els seus artistes donen la impressió d'unacosa jove, esportiva, plena de salut. Es totaquest sentit optimista i irresistiblemententrainant que ha conquistat el públic detot el món.

J. M. P.

OLYMPIACIRQUE D'HIVER

Avui, dijous, tarda i nit

GRANDIOSES FUNCIONS

Divendres: Debut de

ESSED1ULSi

t

i gimnastes.

t

LES NOVES CANÇONS RUSSES

DINA IUMINSIUA£rem al «Kasbecn del carrer de Balmes.

Un amic ens hi partà per a fer-nos co-néixer una cantatriu russa que acaba d'ar-ribar a Barcelona. Sota una hum roja apa

-reixia la silueta alta i ben plantada d'unadona que semblava un marbre.

Aquesta dona es diu Dina Kaminska ifa poc ha treballat als Ambassadeurs deParís amb òxit extraordinari... I això quel'art rus ha passat una mica de moda...Després del Caveau Caucassien, la Maisondes Russes i la mort de Denikine, els rus-sos estan de baixa. París renova les joguines

cada dos anvs i ja té prou <<remers del Vol-gan, prou Pitoeff, prou Trotzki, prou Ni-kita, etc...

El perquè de l'èxit de Dina Kaminskaa París, a Londres, a Berlin, o a (BuenosAires, on va treballar l'any passat?Perquè Dina Kaminska deixà de banda

les cançons conegudíssimes del folk-lorerus; deixà de banda les cançonetes plora-neres i entremaliades que Nikita Balieffdonà a conèixer amb el seu teatre d'art.Dina Kaminska ens doné a conèixer elscouplets que canta la gent del carrer, elstreballadors de les fàbriques, les dones de

casa, en l'hora actual... I això francamentés una novetat, una novetat extraordinà-

ria.¿;3s que totes les cançons que se senten

pels carrers o que ben ajuden a treballarsón revolucionàries? ¿f;s que totes portendintre un eco de protesta contra els anticsamos de la terra o contra els petits burgesosdel món, o contra els partidaris acharnéesde la Ne¢?

I heus act el que ens diu Dina Kaminska:— El règim soviètic ho ha canviat tot.

Tot. Menys el caràcter rus. A sota de cada

rus segueix havent-hi el mateix tipus d`ho-me o de dona que abans de la Revolució.Hi ha un example ben ciar en les cançonsdel carrer. Mini, veu,,. Això són les can-çons editades a Moscou, encara no fa qua-

tre mesos. Són les que jo canto en les me-ves representacions teatrals. Són músics jo-ves, quasi desconeguts, que segueixen, cornper tot arreu, el ritme de la música anome-nada, amb rnés o menvs justesa, negra.Música de disc, podríem dir-ne. Totes aques-tes cançons les diuen la gent del carrer,als cabarets, ala restaurants de nit o tottreballant. Dones be, aquestes cançons noson gens revolucionàries, no porten dintrecap protesta aguda, diuen el matrix que lescançons d'abans de la Revolució. Parlend'amor, parlen de misèria i fan brometesamb les autoritats soviètiques de la matei-xa manera que abans ho feien amb les im-perials. Así té aquesta cançó. Es la his-tória d'una dona que ven pel carrer unstrossets de pa sa'ats, que es mangan almatí amb el te o amb el cafè... Demanaper caritat a la gent que surt del cabaret

que els hi comprin parqué no té qué portarals seus fills i està en plena misèria... Par-la del fred que fa, de la misèria en quéviu... Aquesta altra cançoneta parla d'unanoia que s'ha enamorat del jove galant quepassejava en trineu per la Plaça Roja.:.

El qual vol dir que sota el règim soviètictambé hi ha cors que s'inflamen i que de-sitgen formar familia corn en els tempsburgesos i capitalistes. Act té aquesta altracançó referent al que faran e1 diumenge

quan deixin la fama i l'inspector del tre-ball no els exigeixi tantes peces per hora...Tot això és el que es canta amb un aire defox o. de java, amb un ritme adalerat dej azz o amb la melodia suau d'un vals cornel de Ramona. Música burgesa, perfecta-ment burgesa...

— Així, corn s'explica les supressions deMadame Butterfly, 'Manon, etc.?

— No m'ho sé explicar. De vegades ésque les autoritats troben que són molt cos-

toses o que afebleixen sentimentalment amb

excés el cor de les generacions joyas, etc...Però les cançons populars tenen totes el

mateix to deis tempi anteriors a la guerra.Els arguments no han canviat gens. Peròhi ha una certa novetat a qué deixin diraquestes coses que abans rostaven la vida.,.

La dona carregada de misèria, l'amor queviu i la protesta contra les exigències delsinspectors denoten que quelcom va can-

viant-se en la vida del nostre pals...— Vostè és antisoviética...?— Jo sóc russa i artista. Recordo amb

illusió les hones auries del Moscou de fadotze anys i també la blancor dramàtica dela neu del meu país.,. Vaig pel món por-tant els ecos de la Rússia nova i samprem'ha satisfet veure corn algun compatriotaha sentit bategar en el seu esperit el re-cord d'abans, mentre ii queien rostre availllàgrimes de melangia...

Dina Kaminska Cs una artista sensible,una figura formosa i una dona intelligent.Que el seu èxit a Barcelona sigui semblantal deis nitres països.

CARLES MADRIGAL

TEATRE TALIACompanyia de vodevil i teatre modern de

ASSU'IPC10 CASALS

Avui, dijos, torda, a les cinc:DE QUI ES EL FILLi la tragicomèdia de Fontdevila:

LA DONA VERGENit, a un quart d'onze. L'èxit clamorós

iemocionant

LA PRESONERADemà, divendres, tarda. Reposició del

sainet de A. Collado: Dimecres de Cendrao L'en erro de le Serl?ns.

Dissabte, tarda: Per a tealr Dona I Pessetes (estrena) i reposició del famós vo-devi l: Nanlobres de nit.

Totes les nits, la sensacional obra: LaPreso neta.

LA MUSICALA MUSICA DECORATIVA

Els balls del nostres dies són totalmentdiferents deis del segle xlx i els del xvtlr.El segle passat recercava una gracia va-porosa una mica tísica. La sensib'eria ila poca substància eren els seus esculls. Elsegle xvnt procurava donar als balls unalleugeresa majestuosa. Perú la caracterfs-tica deis nostres temps Cs la força i l'ex-pressió cantelluda. Aixf els nostres balls sónatapeïts, trencats de ritmes i tots ells cornembolcallats dintre d'una musculatura sò-lida i nodrits per una sang substanciosa.

Allà on divergeixen més, però, Cs en laqualitat. Les danses del segle xtx van arri-bar al màxim de pobresa harmònica i or-questrai. Les velles fórmules del xvttt, adap-tables a la música d'aleshores, ja no ser-vien per a l'esperit més materialista del xtx.Però els compositors de balls no van ado-nar-se'n i seguien escrivint a la •bona deDéu, i empraven una harmonia i una ins-trumentació pitjors que les de les pitjorsOperes italianas de l'època.

Fins a la guerra les coses van anar se-guint així; alguns innobles valsos, im-buïts d'una carrinclona sensibleria d'aque-lles d'abans del ressopó, empobrien l'orellai l'esperit. Amoureusse i companyia.Però de la guerra ençà cal reconéixer

que s'ha fet un pas definitiu. La músicade les danses, grécies a la influència del(jazz), l l'harmonia revolucionària, ha tren-cat els veils metllos amb explosió, corn sifos un obús o una granada. Aquest esclatha bet morir moltes coses que empastifavenels dancings. Fet i fet, la música violenta icarnal és més sana que les estovadetes ten-drors deliqüescents d'abans-guerra.

Sobretot, els instrumentistas han de treu-re mes rendiment deis instruments. La mú-sica torna a sonar d'una manera plena icomplexa. Estem salvats.

A més, el ball modern ha trobat el seupredicador. El saxofon. A,mb la veu endo-lada i grotesca, conta les coses més absur-dament dolces, sense arribar mai a emba-far. Es àgil i seriós alhora. Té un puntd'humorístic i de paradoxal que enamora.No té la transcendéncia deis instrumentsde cerda. Es un instrument de color i ésvulgar i Ii agrada anar mudat, corn la ma-jor part de la clientela deis dancings.

Però, vulgar i tot, té una mena de vi--tut màgica. Corn aquell flabiol encantat dela rondalla infantívola, ningú no el pot sen-tir que no Ii vingui una pruïja irresistiblede moure les carnes i el cus acompnssada-ment. El saxofon Cs un xic bruixot. Hi hamolts de sen vors respectables que s'haviensabut aguantar quan cantaven els violins,i ara, testa-blancs, han de rodar i fcr ter-cerilles parqué els ho mana el saxofon, me-lancòlic, negre i trist corn un predicador dequaresma.

R. LL.

La llei de l'herència o el costum de tra-vessar el Mar Roig.

(Goblin.)

....«................,................-..^ «.......^ «....-.,•. s.»

Gran Teatre del LICE[}

Avui, dijous, a dos quarts de deu. Co-mint del «divo* tenor TÍ10 SCHIPA. Actesprimer i tercer de l òpera:

L'elixir d'amoreGran Concert pal Sr. Schipa,

Dissabte, a un quart de den. 1° del fa-mós artista Zalewky, amb l'òpera russa:

Boris Godounoffper tota la cólebre Companyia:i cos deball rus.

Diumenge, tarda, a les cinc. Ultimarepresentació d'i I Barber de Sevilla, pelscèlebres artistes Srta.Pagliughi,senyors11lanuritta, Galeffi i Bettoni.

Dimarts. a representació de Boris Godounoff.

Dimecres. Ultima representació de Ki-tege, la Ciutat invisible.

Teatre Català ROMEACompanyia+ VILA-DAVÍ

TOTS ELS DIES la comèdia en

tres actes, de grandiós èxit:

La Mentideradel dramaturg Adrià Cual. Nou decorat

de Morales.

Tots els dijous i diumenges TEATRE

D'INFANTS l'espectacle en 17 quadros

de Jordi Cae!gd:

La Princesa dormida

Es suggestiu d'estudiar el cinema cornun fenomen total del nostre temps. Cultu-ra del cinema és, primordialment, cultiudel cinema. I encara sobretot estat d'espe-rit que el reflecteixi i dins el qual es sentireflectit.

Quan, temps a venir, un critic s'encariamb la cultura del nostre temps, caldrà quel'anomeni — en un gran sector — culturadel cinema. Caldrà taimbé que no oblidi

«Joana d'Arc», per CARL DREYER

DE LES NOSTRES SESSIONS

René Clair i "Entr'acte"Els crítics estan d'acord a qualificar Re-

né Clair corn al creador del film còmic fran-cs. El propi de René Clair és d'haver in-ventat un humor específicament cinemato-gràfic i d'haver treballat quasi sempre lluny

cultivat. Debutà en el cinema amb fe i en-tusiasme, produint la soya primera cinta Pa-ns qui dort. Després realitzà Le Fantómei Entr'acte.

Entr'acte : <<La mort, en mig de riures es-

Se;sió de cinema MIRA II € Jcorresponent al mes de novembre, tindrà Iloc avui dijous, dia 28, a les 10 de la nit, al

Cinema RIlALTO

• Un film còmic de l'any 1929 i undel 1909

UN PARELL DE MARINERSper Stan Laurel i Oliver Hardy

UNA AVENTURA DE MAXper Max Linder

S Un film d'avantguarda

ENTR'ACTErealitzat per RENR CLAIR

Un film policíac d'I. Cummings

SOTA EL FRAC

Pocs dies després de l'aparició en catalàde La follia d'Almayer, coincidint cornaquell qui diu amb aquest primer pas perintroduir a casa nostra l'obra de Conrad,ha tingut lloc l'estrena d'El rescat, adaptatd'una novella del gran escriptor anglès.

Sabent-lo dirigit per H. Brenon, confià-vem molt en aquest film abans de veure'l.L'obra de Conrad es presta admirablercnenta belles imatges oinematogràfiques, amb elsseus escenaris naturals, tipus exòtics, vio

-lència passional. Esperàvem dones que l'in-telligent autor d'El capità Sorrel hauria sa-but extreure de (a narració de Conradaquells motius transportables al vocabularivisual i ens oferiria un bon film. Doncs

RONALD COLMAN i LILY DAMITAen «El Rescate

CINEMA_I.DISCOS-

!

Orientacionsdel cinema sonor

L'orientació inicial del cinema sonor, laqual estem ja experimentant ara amb elsprimers fils sonors projectats aquí, ésbasada tota ella a cercar el sincronismeperfecte entre el so i la imatge; a oferir

-nos, doncs, dues traduccions deis mateixosfets, traducció auditiva i traducció visual.Naturalment que aquesta és la més fàcilexplotació de la innovació tècnica ensemsque 'l'objecte assolit és de fàcil comprensióper part del públic, però si és la més fácilI comprensible, també la tenim per la mésestèril.

Creiem en les immenses possibilitats delcinema sonor, que interessen no sois elscineastes, sinó àdhuc els músics, però tam-bé creiem que si no s'abandona, i de se-guida, aquesta orientació primària, no hiha res de substancial a fer. Aquí cal quees repeteixi un altre cop el que passà enels orígens del cinema silent, que nasqué ivisqué durant un curt temps en una falsaposioió que li llevava tota possibilitat deprosperar, ja que el cinema començà essentun desdoblament del teatre, que era l'es-merç més accesible a què horn podia desti-nar l'aparell de presa de vistes. Fins queGriffith, Niblo, De Mille i altres no co-mençaren a pensar per compte seu i d'unamanera específicament cinemàtica i a crearper al cinema una tècnica adequada i anti-teatral, el cinema no comença realiment aviure de si mateix i a conèixer aquell des-envolupament formidable que l'ha conduit,al present, .a resultats que han convençutels més escèptics.

Igualment aquí: recercar la sincronitza-ció és pueril i gens fecund ; creiem que ésjustament en la no sincronització que el soI la imatge poden cooperar en comú en elfi'm. Horn s'entesta ara a fer-nos sentir elqi.e veiem i retíprocament a veure el quesentim ; el que fóra interessant és exaeta-ment l'inrevés d'això ; es a dir, sentir elque no veiem i veure a11ó que no sentim,crear una irradiació sonora més enllà de lapantalla que en un altre pia sensitiu foscorn un complement, un enriquiment delseu contingut.

Suposem que els nostres lectors han vistEl patriota, film mut però presentat ambefectes sonors. Hi havia allí un efecte so-nor de l'índole del que aquí assenyalem:L'escena del rellotge, tot esperant les dues,hora en què Pahlen ha d'ésser executatpel soldat del qual s'ha servit .per acabaraanb el tsar. Mentre horn veu el rellotge,el tic-tac que se sent és inútil i completa-ment antiartístic. Mata la imaginació, queés la deu d'on raja tota emoció estética, iaquest és l'inconvenient de tota la modernaorientació del cinema a la recerca del so,del relleu .i del color. En canvi, quan el re-1lotge queda fora del camp visual, alesho-res sí que el tic-tac té una raó d'ésser,substitueix, i amb quina eloqüència, unaimatge, l'evoca indirectament ¿ posa en jocla imaginació, que és del que es tracta.

No repetir doncs, sinó enriquir, que elso serveixi per a netejar la pantalla de co-ses innecessària, que el so expliqul corn enl'orquestra wagneriana el sentit de l'espec-tacle que ens és ofert.

Hem volgut citar un exemple elementalís-sim en el fons, però ciar. Sabem que hi haqui treballa ja en aquest sentit. Hem llegit,per exemple, que Cecil B. de Mille fa sen-tir la bocina d'un cotxe en una escena quefigura una cambra on els presents esperenansiesos l'arribada d'aquell. Es innecessaridir que el cinema silent, recorrent a la sue-cesstó que és traducció en e1 temps de llasimultaneïtat, té també solució d'aquestproblema. Però aquí no es parla de supera-ció, sinó d'una altra solució, i aixà és elque interessa. Un camp obert a 1'explota-ció deis artistes conscients. El tema que totjust encetem aquí ée massa important peracabar-lo així. Ocasió tindrem de retornar

-hi. Quedem avui amb l'esperança de lesmoltes belleses inèdites que el segle xx en-gendrarà.

J. PALAU

El que fa von Sternberg

Estem encara esperant i amb gran impa-ciéncia els films de J. von Sternberg rodatsdarrerament a Amèrica i encara no estre-nats aquí. Recordem els títols : La casa deLady Schmidt, La Redada i Els molds deNova York, conceptuat aquest darrer pertots els que l'han vist com un deis filmsmés perfectes realitzats fins avui.

Actualment Sternberg és a Alemanya pre-parant el seu nou film extret d'una narraciód'Enric Mann : L'Angel blau. Karl Vol-meeller ha tingut cura de l'adaptació iSternberg en persona de . la delicadíssimatasca del «découpagen.

Elfilm serà parlat i E. Jannings s'ha en-carregat d'interpretar el protagonista ; queun home com Sternberg, que entén a me-ravella el cinema, faci un talkie, és quel-eom per excitar la curiositat als més refrac-taris a aquesta nova branca del cinema.Per la seva banda, E. Jannings tornará apresentar-se en escena interpretant dramesde Hauptmann i Sudermann.

PRÓXIMAMENT

al Teatre Novetats

KINODELONla gran innovació

• en el cinema i

ara : La lluita per la vida.) La pintura pa-teix un argument ; l'escultura, un simbalisme; el teatre, una apoteosi. Una obses-sió de transcendència i profunditat pesa da-munt les arts.

Són esdevinguts després temps apassio-nats per un prurit normatiu, de rigorósdestriament, de ferina disciplina intellec-tual. Horn ha tornat a assenyalar els 11-mïts del gènere. A postular una pintura

-pintura, una literatura-literatura, un teatre-acció. Sense argument, sociologia i apoteo-

si. Sense 1histària i sense transcendència.Tota la història del cinema és justament

Un procés d'alliberació progressíva fins ar-ribar a una •pura independència de les al-tres arts. Ni teatre — films de la ComédieFrançaise,d'Amleto 'Novelli, de FrancescaBertini —, ni literatura — adaptació de no-velles, etc.

El cinema-cinema, el cinema- imatge ex-pressiva. El cinema revaloritzador de lessuperficies, de la cultura sensible, del mónexterior. Despnés de molt temps, corn diuBéla IBalasz, l'home ha tornat a fer-se vi-sible. L'home i el món circumdant han ar=ribat a una categoria estètica. Coma ob-jectes, I en un mateix rengle. Car corn diuJean Epstein, «a l'écran no hi ha naturamorta. Els objectes tenen actituds. Els ar-bres gesticulen. Les muntanyes ressalten.Cada accessori és un personatge.» Perquèel cinema ho viv¿fica tot. (Definitivamenthauria d'acceptar-se la posició de MarcelL'Herbier •uan .proposava la qualificaciód'art viva ,per al .cinema ; per comptes de lad'art muda deis italians, mancada de totavalor.) Aquesta vivificació del món sensibleés un deis mitjans expansius más forts amb

a uesta constatació preliminar : el cinema qué compta el cinema — car després d'una

q P etapa de passivitat ha començat la seva— el nostre temps — ha portat a cap la re- ofensiva influència damunt les arts. Jeanvalorització de les superfícies : del món Cocteau ha escrit que els futuristes han es-sensible que ens envolta. Jo no sé pas si tat víctimes del cinema. Altres tendènciesels meus lectors copsen absolutament la ¿ altres gèneres han palesat també aquestamagnitud del fet que tracto de destriar. influència. «Les decoracions — continuaUn escriptor germànic, Béla Balasz, co- Epstein - '-es divideixen, i cada una de lesmentat per Fernando Vela (El Arte al Cu- seves fraccions pren una expressió particu-bo), n'ha parlat agudament. Els termes, lar. La mà se separa de l'home, i, sola,però, que l'inclouen, són de categoria Ines- pateix i s'alegra. El dït es deslliga de lagotable. mà . Tota una vida es concentra, de sobte,

Horn pot, en efecte, subratllar la valor i troba la seva expressió.» Després d'aixòformidable d'alguns fets transoendentalís- no cal retardar un article de Salvador Dalísims dins la cultura de la Humanitat. El ,publicat a ]'últim número de L'Amic demoment, per exemple, en què l'escriptura les Arts, visiblement influenciat pel pensa

-simbblica deis egipcis és substituïda per ment epsteinià. A més a més, els exem-grafies fonètiques. El pas del signe-imatge pies de la influència del cinema són abun-al signé -abstracció marca la naixença d'un dosos. Els critics empren sovint expressionsestat de cultura de base verbal-intellectual corn :ritme cinematogràfic, escenes au ra-en contraposició a la cultura sensitiva i lenti, etc. Als últims ]libres d'Azorín horn

pd'imatges que horn pot constatar davant la pot subratllar el pas d'una escena a laura concepció sensible de les pintures pre- següent mitjançant un conegut procedi-

histbriques. Hem viscut una etapa intel- ment de film: el flow. Quant als primerslectual que ha durat molts segles. Fins ara. plans — suggerir quelcom gran amb la vi-El cinema és, en efecte, el f,rimer esforç sib de quelcém reduït — llegeixi's un exem-Qer a substituir la cultura intellectual ber pie definitiu — unes mans sobre una taulauna cultura sensitiva. El cinema arriba en de joc — presentades magistralment perun moment de màxim intel{ectualisme; d'un Stefan Zweig a la seva novella Vint-i-qua-intelíectualisme complicat i morbós. El ci- tie hores de la vida d'una dona.nema injecta una alenada d'aire nou, fresc,sanitós ; reivindica una normalitat i s'en- * * *cara amb la beutat de les ,puses obres ,plàs- ¿Hi ha evidentment un estat de culturatiques, sense complicacions. l'exponent del qual és el cinema? Sí. De-

El segle dinovè fluctuava sempre entre finitivament. Cal, solament, estructurar-lo.una aspiració d'altures i una passió de pro- Arrenglerar fets corn els dessús dits. Ifunditats. El pla normal • era inexorable- corn l'expansió del cartell, de l'af fiche, dement refusal. El segle xix és un segle es- • la publicitat, de les arts decoratives. Deli-sencialment desequilibrat, La literatura, la mitar I definir. Aquesta será la tasca delmúsica i tot allà que éa profund o imma- critic de l'avenir, del qual parlàvem, entenia! envaeix els gèneres. La sociologia in- encarar-se amb la cultura del nostre temps.tervé les arts. (L'home caçador de l'arctivant, de la pintura primitiva s'anomena

Conrad al cioema DISCOSLa publicació de la Primera Simfonia de

Brahms ens dóna lloc a fer remarcar lacultura musical que els editors suposen en-tre llurs clients per a llençar-se a l'enre-gistrament d'obres com aquesta que sónd'una inteiigència difícil, puix que la sevabellesa és més en la seva construcció que enla varietat de temes i és una obra on ésdifícil trobar cap concessió a l'oient.

El gramòfon, en aquestes obres, no potcercar res que no sigui sinó un bon re-cord d'una anterior audició. Amb tot i laperfecció de les edicions actuals, aquestesno tenen prou mitjans per a donar unaidea completa d'aquesta abra, en la qualtant es traba el desig de l'autor cap a l'aan-pullositat, ça que el porta moltes vegadesa perdre el sentit de proporció amb l'exces-siva durada de l'audició. Remàrqueu l'an-dante d'aquesta Primera Simfonia que aras'enregistra, i trobareu un seguit d'ideesque, tot i portant una notable influènciabeethoveniana, serien força estimables ambun desenrotllament més reduit. En canvi,quan aquest autor deixa els mitjans que lidóna la seva orquestració tan compacta, iporta la seva inspiració a un ambient másíntim, corn s'escau quan cultiva la sonata,el heder, etc., etc., horn hi troba una natu-ralitat força remarcable. Rs únicament te-nint en compte aixà que el gramòfon potservir a la música de Brahms reduint-la auna intimitat que la pot lliberar d'aquellaconstrucció tan germánica i que eldisc, enno poder-la contenir, fa que l'oient s'adonianés de lesidees, la inspiració de les qualsés sempre en aquest autor ben notada.

La 'preparació necessària de l'auditor d'a-questsdiscos, aquí no cal dubtar que hiés. Les obres d'aquest autor sovintegenals programes deis nostres concerts. Peraixà, tot i que s'hagi d'ésser exigent enl'execució enregistrada ,de la Primera Sim-

res d'aixà. El rescat és cm film trivial i fonia en do menor, cal reconèixer corn aavorrit, amb dos personatges, una aventu- excellent la interpretació que hi dóna lara i una noia, completament convencionals meritíssima Orquestra de Filadèlfia, i l'en-a càrrec, respectivament, de Ronald Col- registrament és prou bo per a far remarcarman i Lily Damita. Sois l'assalt al vaixell tots els efectes orquestrals que omplen laque serveix de dipòsit de municions i 1'ex- simfonia de dalt a baix i que a l'últimplosió d'aquest, cap al final del film, temps, en el qual les freqüents interven-procura uns moments d'encertada direcció. tions del metall posen l'obra en un am-Afegim, encara, que gel film és poca cosa bient solemnial, el disc s'aguanta perfecta-menys que inintelligible, no sabem si per ment tot i les dificultats de l'enregistra

-haver voigu-t insertar massa episodis en el ment d'aquests fragments de màxima com-metratge corrent de la cinta, o bé per defec- plexitat.

tuositat de la retolació castellana. Les danses de l'òpera El Príncep 'IgorEn sortir de veure un film corn aquest, gaudeixen d'una popularitat molt estesa,

que no fa sinó repetir un fet que es dóna que comprèn tant el públic de concerts cornmalauradament amb una gran freqüència, aquells que tenen per les últimes manifesta

-hom no pot menys de preguntar-se fins a tions de la música .algunos escenes de lesquin punt es pot emparar i presentar una òperes ïtalianes • Es per aixà que s'escaucinta sota el nom d'un escriptor venerable, perfectament al gramòfon. Ha estat unaquan aquesta cinta és una cosa sense cap de las obres que Inés aviat portaren el: co-mena de dignitat artística i per tant resul- neixemeàt de la música russa i ara' i totta absolutament fora de l'esperit de l'obra hi ha .molta gent que no •coneix d'aquestaque ha servit de pretext a la seva confecció. música más que aquestesdanses i la Cançó¿No seria hora que la legislació internado- índia, de Rimsky. Per a l'enregistramrentnal de propietat intellectual intervingués en hauríem preferit la versió orquestral quel'afer?, perquè realment hi ha casos, per no pas la que es dóna a l'òpera amb chors,example, que u 1 trapassri els limits más to- que és la que s'ha ,publicat. El conjunt d'or

-lerables. Penseu, amb les idees de l'art questra i chor, portat amb un dinamismeque tenia Tolstoi, el que ell dina si vegés impetus corn li ha plagut fer al mestreque la fama del seu nom serveix de reclam Coates, és sempre perillós, i més amb chorsa films mediocres corn Ana Karenina. Mal d'òpera, deis quals sembla que aquí cornper mal, s¿ la manca d'inventiva porta els arreu del món l'afinació no és el seú fort.productors a ficar mà en 'el treses- literaride 1a humanitat, más valdria que robessin r » .» J ' G'tot callant-ho, per dignitat. Però el mal vesans dubte del fet que en llançar un film Simfonia núm. i en do menor. Op. 68sota l'emblema d'un gran renom literari (Brahms), Osquestra Simfònica de Filadèl-és sempre un bon .procediment de propa- fia. Ca del Gramòfon. AR 489, 490, 49r,Banda ; els llibreters esdevenen collabora- 492 , 493•dors deis fabricants de pellícules. Princep Igor (Borodine). Orquestra Sim-

fònica de Londres amb chor. Id, íd. AB 494•

s

— que la gran obra de la 'First Natiosaal'rper a la próxima temporada, versa sobre --_- --) !els amors de Lady Hamilton amb Lord _ 1 a ì ^,ttNelson i es dirá : La dona divina? -h , .., .µ..

—que íes còpies de l'últim film de Boo- _ -zage són ja a Barcelona? Veurem, doncs, , *^ ,^ ,aviat Estels feliços ?

-- que el gran director Von Stroheim és el protagonista, al costat de Betty Comp- La mare. — Quin mal cor! Parqué elson, del darrer film de James Cruze: The nen ha arrencat aquesta bandereta, no n'hiGreat Galbo, Recordeu que J. Cruza és l'au- ha per for-li mal tirant-li una pilota.for de films inoblidables corn són : Jazz iLa caravana de l'Oregon. (Passing Show.)'

UNA CULTURA DEL CINEMA

PLASTI C ITAT

GUILLEM DIAZ PLAJA J. P

Ja ho sabeu...

FÉMINAFL SALÓ DE L'ARISTOGRACIA

Passeig de Gràcia, 23 ® Telèfon 133$2

TOTS ELS DIES

BROADWAY MELODYPel lícula METRO GoLDWYN MAYER PARLADA, CANTADA, BALLADA

Durant la projecció d'aquest film

Sentireu: Les cinc noves cançons de major èxit a Barcelona: 1, Broadway____ Melody; 2, Tu has nascut per mi (You were meant for me); 3,

Love Boat; 9, Les noces de la nina pintada (The wedding of thepainted doll); 5, Els dos amics (The boy friend).

Veureu •• Els curiosos quadros deis escenaris de Broadway. La laboriosa

• preparació d'una revista. Els más bells quadros de les últimes re-Vistes de Nova York. La realització coreogràfica en colors natu-rals del cèlebre quadro «Les noces de la nina pintada ».?

Viureu: La vida pintoresca deis actors de Broadway.

NOTA. — Cap altre teatre o cinema de Barcelona no proiectarà aquest grandiós es-pectacle aquesta temporada.i

METRO GOLDWY;N M'AIYER

IVO PASCUAL. — Palamós des tóe'l Mas Collet

HISTORIA INCREIBLE(Lustige Bldtter.)

t

- ---------------------- ----- --

EXPOSICIONS VIDES EXE%IPLARS

. EP AL ANo Pascual(Sala Parés)

En las pintures d'aquest prestigiós artis-ta exposades actualment a la Sala Paréshem anotat, abans que tot, la mateixa per-sistència de sempre a presentar-nos diver-sos models de paisatges escollits entre elsclixés — que anomenarem per entendre'ns

—de la bonica natura.' Davant les teles de

Pascual, observareu que tots els elementsque formen un paisatge han estat acurada-ment triats per tal que siguin, abans quetot, agradables de contemplar : els margessón nets de pallarofes ; en els cels gairebésempre hi veureu boniques combinacions denúvols ; la llum de cap al tard és de pre-ferència estimada per les seves possibilitatsde produir bells batiments i hanmoniosescoloracions; unes quantes vaques ben re-partides o una escena emotiva de la vidarural acabaran per arrodonir el bonic es-pectacle.

Aquesta preconcebuda tria del model ar-tístic no influeix, evidentment, en la veri-table qualitat de l'obra. Un «a'trotinat» su-

MARQUES - PUIG. -- Flors

burbi de Cézanne pot superar una edelica-dan composició de Corot. Per a nosaltres,les vaques, els xaragalls i els ametllers fio

-nits són tan «artístics» com els ases, lesemanguerese i l'herba seca. Sols ens inte-ressa la manera corn és plasmat el mónexterior amb 'totes les nombroses variantsamb què el fet pictòric es pot manifestar.

No Pascual és, doncs, ben lliure d'esco-llir el motiu que més li plagui, però ha de

/pv

La senyora, al marit que seu sobre unllibre i té la cambrera a la falda. — Qué ésaixa, Joan?

Joan. — No facis escenes. Es que vaigdur la premsa a adobar i estic copiant unacarta.

(London Opinion.)

vigilar que no sigui víclirra del tema. Hade procurar que l'exaltació de la boniquesano perjudiqui la part vivent del paisatgeque, a la fi, és el que compta. En algu-nes teles exhibides el formulisme pictòric— per bé que sigui traçut — predomina ifins arriba a dissoldre la substancialitat dela matèria. Algunes figures no acaben desituar-se en el paisatge i, de vegades, es-devenen supèrflues.

Quan un pintor com No Pascual assoleixuna. merescuda anomenada, és natural quesiguem una mica exigents amb la sevaobra. I els defectes que hem constatat calsituar-los en el pla superior de la bonapintura, iperquè, tot amb tot, en un pai-satge d'aquest artista sempre copsarem lesexcellènoies d'un intelligent mestratge i unponderat sentit de la visió pictòrica.

Entre les valuoses obres exposades es fanremarcar: Hostal de la Corda (Tardor),Primavera, exquisida en els raQQorts de lacolor, Rentadores (Vern- tallat), Pomer flo-rit, Dia gris i Muntanya del Corp (Prima-vei'a).

Felicitem els distingits colleccionistes quehan adquirit les teles d'aquesta interessantexposició.

Valentin Zub'raurre

En la sala gran de les mateixes galeries,aquest artista basc exposa una quantiosaproducció.

Fa molt de temps que coneixem l'obradels germans Zubiaunre i encara que ac-tualment sols exposi Valentín, ens ha sem-blat que, si fa no fa, és la mateixa queconeixíem. Això vol dir que per al pintorZubiaurre no passen els anys. El mateixtipisme decoratiu escenogràfic de la prime-ria continua amb igual perseverànça.

La pintura de Zubiaurre no ens ha inte-ressat mai.

En tots el països sempre hi ha qui pre-tén fer pintura racial amb els robatges, lesfestes típiques i altres determinats distin-tius de la latitud, perd es descuiden la ver-tadera racialitat. De pintors d'aquesta me-na, a Catalunya en tenim alguns. A Bas-cònia li ha tocat els germans Zubiaurre.

A part d'això, si sols analitzem l'elementpictòric, tampoc hi sabem veure cap quali-tat apreciable.

Marquès - Puig(Sala Busquets)

Els mateixos perills que hem asssenyalata la pintura d'Ivo Pascual podríem repe-tir-los en ,comentar l'obra d'aquest agutpintor. Però aquí obeeixen a altres motius.Marquès - Puig persisteix en el seu precio-sisme correcte i incisiu. La preocupació decopsar .les qualitats materials del model

-- Que no hi és el principal?--Ha sortit,— Que saps si tardarà a venir?— Em sembla que no ; ha sortit amb la

seva senyora, i(Passing Show.)

desvia la seva pintura vers un amaneramentperillós. Per a obtenir resultats eloqüentsamb el .procediment practicat per aquestpintor cal aguantar en tots moments l'emo-ció en cada pinzellada. Com més «fotogrà-fic» és el quadro, més indispensable esdevé .la sensibilitat del p ntor ; i, per altra ban-da, més obstacles es presenten per a ma-nifestar-la. Per aixó, en algunes teles deMarquès - Puig, amb tot i llur correcció, hiha fragments esmorteïts i una certa misti-ficació de la matèria. Però, també, quan'manté l'alè fins a les darreres pinzelladespodem trobar-hi exquisides matisacions iagradables delicadeses,

A part d'aquestes bones qualitats en l'ac-tual producció ae Marquès - Puig trobema faltar els acords cromàtics de la sevaprimera època, aquell convencionalisme queera més suculent que l'actua] realisme.

Dintre 1'academisme sols es pot avançarsuperant l'habilitat de les mans, però enla pintura conscient cal, a més a més, con-servar ben esmolada la sensibilitat. Permica que es descuidi, Marqués- Puig avan-çarà acadèmicament.

La tela que més ens ha agradat és Cla-ve11, després 'Magnòlia i Sardines. En Florsd'albercoquer i Flors de perera hi ha, tam-bé, fragments delicats i força expressius, i,particularment, una fuga més espontània.

Guinart(Galeries Laietanes)

De pintar ja pinta, i no l'espanten pasles multituds. Com més coses hi ha a re-produir, sembla que l'artista° Guinart s'hitrobi millor.

Comparant l'actual exhibició amb altresd'anteriors, hi ha, evidentment, un guanynotable. Teles com La Font, Sant Llorençi El Berenar en són un testimoni eloqüentá no igualades per . cap de les que recordem.Però en gairebé totes les altres encara per-dura la mateixa superficialitat decorativad'abans. En la gran composició La Sardanaaquest decorativisme ja és excessiu. Si to-tes les pintures de Guinart fossin d'aquestamena, potser podríem anomenar-lo el eZu-biaurre català». Tenim, encara, confiançaen les dots d'aquest fogós pintor i pressen-tim futures realitzacions més afinades.

MARtus GIFREDA

NOTICIARISalvador Dalí exposa actualment les

seves darreres teles a la Galérie Goemansde Pars. Per les referències que en te-nim, •és molt probable que hi hagi un xicd'escàndol: A Barcelona no en dubtarfem,però a París ja tenen la pell curtida pera tota mena de tempestats estètiques. Siles nostres referències es conf rmen, els pa-risencs admiraran una tela en qué l'artistaha enganxat üna oleografia del Sagrat Corsobre un fons blanc, .i l'ha signada.

Si en aquest món del diable hi ha enrealitat homes angèlics, un dels que mésté merescuda la reverència dels feligresosde l'idealisme, és un dels pocs gloriosos pe-luts que ens resten de l'altra Exposició.

En assenyalar així es veu prou que par-lem de Josep Dalmau.

JOSEP DALMAU, per Max Jacob

Ell, guaita amatent del que, sigui on vul-gui, s'ha fet en el trànsit de dos segles persatisfer el gust dels entesos, copsar orien-tacions i sobretot per no morir d'asfíxiaen un embrutidor narcisisme, ha estat sem-pre, bo i menut com és, un excellent capde legió.

Menut, En Dalmau, com Napoleó o comJoan Prim, és dels que planta cara, i endir: aquí hi ha un exèrcit, bo i no essent

-hi, no se sap com, que per miracle el famarxar. El seu gong'd'alerta transfiguraels més insensibles..

E1 goig de posar-se al davant és en elltan expressiu, que En Dalmau no s'adonadels disgustos que per assolir-ho haurà pas-sat.

Gaudeix aixecant tendes en mig dels seuscamps de batalla, que per ell són els del'art•

No hi' há"`altre home com En Dalmau:No en va és nat a Manresa, que ja se sapque és país de valents treballadors, de gentque el que s'empesquen ho fan, i potserper això s'hi aturava a pendre alè el mà-gic milicià de l'Església que ha estat SantIgnasi; als seus bons temps d'indomablecastelarí, era districte de l'inexaurible sen-timental Emili Junoy; i ha fet cèlebresManresa el Maurici Fius i els senyors So-ler i Marc, Gomis i Jorba.

A Tarragona tenen per Patró a SantMagí. Del respectable Sant barbut contenque amb una vareta picava la pedra nua il'aigua brollava per saciar els assedegats.

En Dalmau fa més, Preguem als bonscreients que no s'ofenguin. Un dia és undia i prou se'l mereix d'atenció qui deguardar-ne tantes als artistes està que mai

no acaba d'engreixar-se prou, i sort de labarba i de l'ànima que l'aguanten que unaltre al seu lloc de ja molt temps fariamalves,

En Dalmau, que és un brau cavaller queper l'art potser ha arriscat massa, i centvides d'estalvi que tingués les faria perdreper tal d'ennoblir al seu poble, crea la pe-dra mateixa per a reblar-hi l'arc voltaicdel seu cor que tant més crema com méshi ha fosca.

"Veniu a mi ", diu en l'hora punyentade les tenebres, que és la més pura pelsfidels, que és la més grata per als herois;i en dir el seu mot als més joves i als mésendormiscats, En Dalmau se'ls enduu versla seva Jungfrau de somni.

Magnetitza els més esquerps, encoratjaels esmaperduts, combat pels esparracats ifins ensenya a confegir als aprenents quela barroeria ambient no encerta a entendre.

"Veniu a mi, Evolucionistes, que mai mésno heu de voler-me acompanyar en la me-va ruta de somnàmbul."

I el beatífic somriure del manresà quixo-teso esdevé caleidoscop multicolor.

"Bona sort, primitius de l'avantguardis-me, de la dèria fauve, de l'expressionismemés desaforat, anyells òrfics, creadors del'escola de Ceret, vibracionistes amics de lacalligrafia del subconscient i del "NouveauPlan", polonesos, gent d'Holanda i de Suïs-sa, peninsulars, d'aquest país, dels de mésamunt i dels de més avall."

En Josep Dalmau, tant si es passeja comun Paradox qualsevol amb un Sant Gristsota el braç pels bulevards, com si s'endin-sa en les coves més perilloses, argonautatemerari de les belles arts, per afer-seamb antics o moderníssims tresors, és con-seqüent, i per tal com fa la seva, és elprofessor més escaient de llibertat i de bonordre.

No es deixa batre En Dalmau• Qui cre-gués que sota la seva barba multiseculars'acull solament un faceciós "quatre-gatis-ta", s'erraria prou i massa•

En Josep Dalmau, que sap com és com-plicat viure, .perquè ell i el perill semprehan estat fidels bessons, ha nascut en san-tedat d'art i es deixaria cremar si la In-quisició el perseguís per estimar-lo.

Es la seva més aguda alegria encertara trobar en un caire insospitat d'atzar unnou aspecte d'exploració estètica.

Ciutadà d'horitions clars i sense falsacuina, sap fer volar l'estel de la quimeraen un poble potser encara no prou des-agradat de les baralles sense solta, dels rè-tols massa llampants i de l'embadocamentpels arribistes.

JOSEP MMuA DE SUCRE

Sastre

FonfbernatS Cucurulla, 2, 1"

El malalt. — No puc adormir-me fins ales tres del mati. Es veu que he agafatun insomni,

El metge. — Però si l'insomni no s'enco-mana.

El malalt. — Em sembla que sI, .perquèel nen del pis del costat en pateix.

(Passing Show.)

La senyora del cotxet, indignada• — Quinfàstic! Quina barra, no voler-nos dexarpassar! Li estaria bé que el tiréssim a lacuneta.

(London Opinion.)

s

. `^

`^ti:

á

i' !j \

`^^sr

ry'"'>^^

;f

' f ^^^

L .

Per què aquell viatge el ferry-boat anava de tort?(Judge.)

MOBILIARI D'ART

BUSQUETSDecorador, mestre ebenista í tapísser. Objectes d'art i de fantasía per

a obsequís. Sales d'Ex-posicions de Belles Arts.

Passeig de Gràcia, 36. Telèfon ]6285BARCELONA

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOORAVADORS' ORTS, 481 i Telèfon 33421

El dia ha estat dur i us prepareu a una nit de repòs que tanta

falta us fa. Però temeu allò de cada nit: dues hores estossegant,

sofocant-vos, sense agafar el sòn. Us heu passat el dia fumant,

i la vostra gola irritada, amb l'escalfor del hit, és escomesa de

Forts accessos de Tos.

Puix coneíxeu el perill, preveniu-vos. Tingueu avinent una cap-

seta de PASTILLES del Dr. ANDREU, eficacíssimes contra tota

mena de Tos. Cada nit, en colgar-vos, preneu una Pastilla i deixeu

-la fondre a la boca. En resultarà un gran calmant per la vostra

gola i els vostres bronquis, i podreu descansar tranquil.

Fumeu sí us plau. Pero preveniu-vos amb

Pastilles

del Dr. Andreu

8 MIRAIOIR

ÅIGUÅDE ROCALLAURA

La deu més rica del món

Coilcrv! is pcIl saca, cela, jode, fresca i gamada

iI!t!'s eprsa, amh higiene, simplemeat

Exposició nternacionade Barcelona

OBERTA DES DE LES NOU DEL MATÍFINS A LES DEU DE LA NIT

Els Palaus i Pavellons estaran oberts al públic des de les deu del matí finsa les vuit del vespre.

Palau NacionalObert cada dia, des de les deu del matt a les quatre de la tarda.

Entrada al Palau Nacional . . . . . . 1 pesseta

Si vosté pateix d'Albuminfiria, Litiasisúrica (mal de pedra), Bronquitis paren.qulmatoses, Nefritis crònica, es curarà

radicalment amb

AIGUA DE ROCALLAURA

S'expènamb ampolles de litre i de mig litre

I en garrafons de vuit litres

D(slribardors gcnerals

FORTUNY, S. A.CARRER HOSPITAL, 32, Y SALMERÓN, 133

Pa1a1.1 Alfons XIIISECCIO JAPONESA

Descompte especial del ]o per loo sobre els preus marcats

EstadiAFISA

Laietana, 18, pral., B

Pastilles ASPAIMECuren rsdicalment la TOS

parque combaten les seves Causes• Catarros, ronquera, angines, laringitis, bronquitis, tubercatoslpulmonar, asma, I totes les afeeclons, en general, de la gola, bron-quis, I pulmons. — Les Pastilles AS} A] 1E són les recepta-des pels meiges.— Les Pastilles ASPAINE són les preferidespels paclents.—Les Pastilles ASP. IME es Fenen a UNApeseta la capa en les principals larmàcies I drogueries.

Especialitat Fo'macèulrra del Laboratori SOKATARGCarrer de! Ter, to - 7etè¡oa 60791 - BARCELONA

Noves instal'lacions

canvis i trasllats

Certificats de

productor nacional

Contribució industrial

territorial, utilitats

AnunUen a MIRADOR

DIUMENGE, DIA PRIMER DE DESEMBRE

Campionat d'Europa del pes ploma

Larsen contra GironèsPer tenir hoc aquesta manifestado esportiva a l'Estadi

de Montjulc,regiran prests excepcionals

Poble EspanyolObert cada dia des de les nou del matí fins a les deu de la nit.

Entrada ordinària : 1 pesseta

El públic podrà visitar els diorames i «Quijote» conjuntament per una pesseta.Els impostos a càrrec del públic.

En tots els espectacles que se celebrin a l'Estadi, Pistes de Tennis, TeatreGrec i Piscina, hi haurà un servei de coixinets al preu de Ptes. o'go.

\,T .isiteu•

a l'Exposició el carro de

•

•

.n C M

Caricatures pròpies: lOptes. Caricatures Exposició: 35 ptes.

Av. del Marques de Comillas (davant el Poble Espanyol)Telèfon 34482

subscrtviu -vos a M I R A D 0 RSETMANARI CATALA

Pelsi, 62. - BARCELONA

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

En..........- ........- - ..................._......__.....- - ................

que viu a ....................---..........------ _ ------

carrer............................................. -- n.° ....... se subscriu a MIRADORpel j5reu fixat de 2'50 ptes. trimestre.

_ .............-.......................... de .......... .._..........._.....__.:.... de 19...........

Signatura

v

CARBUR DE CALCI, Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-cubion (Corunya) :: OXIGEN qq a% DE PURESA, Fàbriquesa Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, Fabriquesa Barcelona, Madrid i València :: FERRO MAGNES[ iFERRO-SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i pessesseda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUSTRIALde laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BUFADORS,

MANOMETRES, materials d'aportaciÒ per laSOLDADURA AUTOGENA

Pressupostos, estudis, consultes i assaigs, gratis

Director

Caries Ossorio

Autoritzacions per

a noves indústries

Expedients de protecció

de l'Estat

Representant especial

a MADRID

11

Societal Espanyola de Carburs MetaI'Iics

Correus: Apartat 190 Mallorca, 234 Teti<lon 73013Teleg.: "CARBUROS" BARCELONA

IMP. L 1IpTIPIARauGTMm YA n6-Bu'cc.aru