Any 1. Núm. 28.- Barcelona, dijous 8 agost 1929

Montjuïc, nom de fama universal:

avui és el nom d'un jardí.

Preu; 20 cènts. - Pelai, b2. Telèf. 15300. - Subscripció: 2'50 ptes. trimestre

MIRADOR INDISCRETNo hi ha pas cap dubte que tota activitat,

per noble i elevada que sigui, engendra laseva paròdia i la seva mania. Tots coneixemalguns mandats de b pintura, de la poesia,de la música, de la política o de les finan-ces. La seva característica és molt sovintpassar per genis incompresos als quals lahumanitat no fa justicia. gs el cas del pin-tor avantguardista que parla de cremar elsmuseus, el del poeta clandestí que es passala vida cultivant una glòria familiar, el deltenor que somia en la immortalitat vocalit-ant tota la vida i fent mal de cap als vemns,

el del borsista que vol passar com un videntde les cotitzacions i es torna pobre, i el del'estadista que arranja el món i sal el se-cret de la felicitat dels homes des de la sevataula de cafè. En èpoques 'com és ara lanostra, evidentment anormal i de transició,en què les escales de valors són unes escalesinsegures i trontolladores com les que hi haals parcs d'atraccions, aquests casos prenenmolt de relleu i no és rar de veure com al-gun maníac ambiciós es fa una posició per-fectament brillant encara que efímera.

Com és natural, les inclinacions modernesper l'esport, pels drets de la dona, pels in-vents i per l'organització, han creat tambéalgunes manies perfectament de l'època. Hiha aquell senyor que parla de la regeneracióde les races per la cultura física i no esrenta els peus, hi ha el feminista empeder-nit mentre la seva dona l'enganya, hi haqui vol inventar el moviment continu i des-coneix els més elementals principis de me-cànica, hi ha finalment el més modern detots els enderiats, que és el de l'organitza-ció de no importa quina cosa, pública o frri-vada, l'economia, la vida internacional, elcomerç, la circulació urbana, etc.

En general la gent posseïda d'aquestamena de deliri és buida i superficial. Perells l'organització no és una mitjà, sinó unfi. La humanitat no ha de cercar la justíciao la felicitat, sinó l'organització i l'ordre.

La construcció dels jardins de Montjuïc I Són amants del maquinisme no pel que la

J 1 màquina produeix, sinó per la mateixa mà-va provocar un dels moments d'entusiasme quina. Tenen al ¢is un piano elèctric no pasi admiració més purs que hem viscut a Bar- per les seves harmonies, sinó per les sevescelona. El jardiner francés Forestier, autor rodetes i per l'electricitat. Ells mateixos sónd'aquests jardins, va rebre en aquells mo- un element inconscient de la màquina so-ments nombrosos encàrrecs i ha deixat a cial. Són els adoradors de tots els des

marxarBarcelona l'obra més grossa de la seva vida. mes de l'època i els conformats a marxargregàriament allà on sigui al primer mot

Va construir jardins en alguns palaus i ad- d'ordre o al primer coi de 6,alanca. En de-huc en una fàbrica. El pas de Forestier per finitiva aquests principis que algú ens volBarcelona té l'encís del prodigi. posar com si fossin les característiques de la

1 en certs moments treballaven a Mont- nova civilització, no són res més que fin-jufc sota la direcció del senyor Manan Ru- ciPis antics com la Flumanitat.bió i Bellver 1.500 homes construint jardins, Durant la guerra els germanófils de lesplantant arbres i obrint camins. nostres latituds tenienaquesta mentalitat.

Forestier va abocar tot el.seu bon gust 1 Ja vàrem veure el paper que van fer. Lalliçó de la guerra sempre serà una cosa mo-la seva imaginació al retó de la Font del ralment aprofitable. Aquells devots de l'or-

Gat, tros de jardí del qual, com vàrem dir ganitzacïó alemanya, els partidaris de l'orga-un dia, l'òrgan de floricultura dels Estats nització americana, de l'estatisme i del fun-Units ha escrit diferentes vegades que és el cionarisme, ja veurem on aniran a parar.parc més bell del món. Com per un miracle, No volem., però, fer el caldo gras als nos-extraordinari en ple segle xvtit, recomanava tres anarquistes. L'organització social i eco-el duc d'Harcourt en el seu Traité de la de- nòmwa és una cosa perfectament necessà-

coration des dehors, des jardins et des parcs, ria; el que cal evitar de totes maneres són

que el ardí s'adaptés al terreny. Des del els excessos i els inconvenients d'una hti¢er-

q J p Y• organidzació.pla superior del parc Laribil fins al passeig Altrament ens exposem que tots aquestsde Santa Madrona hi ha un desnivell con- elements que la intelligència ha de posar alsiderable, en alguns llocs tallat com un ein- servei del progrés serveixin per minar la fe-gle a causa de les antigues pedreres, que licitat humana, que en la vida del treballha permès a Forestier oferir-nos tots els prengui cos una nova forma d'esclavatge,aspectes dels jardins mediterranis, el jardií i que la llibertat dels ciutadans desaparegui,aràbig, el jardí francés, el jardí italià, al-

estrangulada en mans dels seus ProPis fun-

guns reconets de jardí anglès, i àdhuc un cionarrs.

A.tros de jardí que té el perfum del recinted'un cenobi i del qual en diem el uJardíclaustral,. Els recons i reconets de la mun-tanya han permès realitzar unes quantesvegades l'ideal de 1'uhortus conclususn plede roses, la concepoïó rpés refinada que pu-gui imaginar-se de jardí. I entre retó i retóhi ha uns camins deliciosos en devallada,unes marjades plenes de flors i, de tant entant, la cançó d'una cascada o d'una fon

-tanella. Conviuen en aquest parc els arbresmés variats, el pi pinyer i el pi ,mediterrani,el xiprer, les cabines, els tells i les tulesamb el cedre del Líban ; el bàlsam vividoramb el noguer, els desmais, els pebrers, elseucaliptus, els oms, les palmeres fénix iohamaerops ; les mimoses, els llimoners i ta-rongers amb el aplatanus municipalisn, elgarrofer, les albes i els pivets. I cosa extra..ordinària : com que en aquell lloc la terráés tan bona — els barcelonins diuen que s'hifeia el blat .millor del món — amb deu anysaquests arbres han crescut prodigiosament,tant com els del jardinet d'aquella senyoraal qual un amic li deia : ucuidi'ls bé que seII faran seculars».

El parc de Montjuïc, el retó de la Fontdel Gat, és actualment el lloc més endreçati polit de Barcelona, un jardí c' m l'hauriavolgut el duc d'Harcourt, imaginat per unpintor i sense els rigors de la simetria — elduc d'Harcourt escrivia Simetria, amb ma-júscula — imposada pels grans jardiners delssegles xvtt i xvttt. Té un aspecte a la vegadasenvorívol i democràtic i s'adapta al lematrébol de Forestier : Bellesa, Bondat i Salut.Compleix la missió d'ésser un lloc on totpassejant-vos teniu la impressió que feu sa-lut, i contemplant sovintet tanta bellesa,anant-hi amb freqüència, com si estéssiu arègim de jardí, sembla que us tomeu mésbons, que el mal caràcter, que ens creixcom un ull de poll a consequència d'aquestavida tan dura, se'ns dulcifica un xic.

Barcelona no ha pogut tenir un gran parcfins que ha arribat al milió d'habitants. Uncas com aquest segurament no es "trobaràenlloc del món. El fet té una explicacióBarcelona no és una capital d'Estat : nosentíem 1a necessitat de fer bonic, i, duranttants anys, hem tingut un esperit tan pro-vincià! •

Els barcelonins s'acontentaven amb les se-ves muntanyes. Barcelona té un gran jardínatural pie • de fruiters al pla del Llobregat,un Montjuïc ple de figueres i garrofers, i laserralada del Tibidabo plena de pins i fonts.

Es innegable que als suburbis de Barcelona,cap a les muntanyes, o cap al Llobregat oal Besòs, hi ha sndrets tan exquisits com elmillor verger. Tenim paisatge, però no te-nfem un parc. I aquest paisatge tan bo ésuna altra de les causes que poden explicarque fins ara no 'haguem tingut un jardí.

Es clar que no és ben igual dir paisatgeo jardí. Les ciutats necessiten un jaedí, osigui, un tros de naturalesa urbanitzada, re-finada, sotmesa a la intelligènoia. En matè-ria de jardins públics els antecedents bar-celonins .eren limitadíssims. Abans d'existirel parc de Montjuïc els jardins més gransque deu haver tingut la ciutat són el Jardídel General i el parc de la Ciutadella. I ésmolt .probable que si l'Exposició de l'anyr888 no ens hagués obligat a construir elparc de la Ciutadella, que fins ara era ccelParc», l'únic parc, ens hauríem passat unaquarentena d'anys més sense jardí.

Aquesta resignació davant el fet de no te-nir un gran jardí és un dels capítols méstristos de la 1 istòria de la creixença de Bar=celona, gairebé diríem una mala senyal. 1no obstant Barcelona era i és la ciutat delsmúltiples jardins particulars, i aquesta ésencara una altra raó que podem allegar endefensa de la ciutat i el gust dels ciutadans.I mentre l'Ajuntament no disposava d'ungran parc , un ciutadà qualsevol podia tenir.

un jardí que ocupés tota una muntanya.Tots els llocs privilegiats havien estat pre-sos per assalt pels particulars. Hi ha encaramolts indrets a reconquistar...

Va venir un moment que ens vàrem donarvergonya de no tenir un jardí. D'això fadotze o catorze anys. Els dos salons de ses-sions de la Casa de Ciutat han sentit de-bats pintorescos sobre la necessitat de do-tar la ciutat d'uns jardins adequats. «Caldonar a la ciutat els pulmons que necessita»—deien uns. La lerrouxada ho combatia,actitud inexplicable si no es té en compteque el ((partido)) no tenia res de barceloní.Però el partit dels naturals que volia que laciutat tingués almenys un pulmó a cadabarri deixava morir el parc de la Ciutadella.En aquest lloc es va limitar a construir eljardí de la plaça d'Armes, obra de Fores

-tier, quàn varen desaparèixer les Muntanyesrusses, desaparició propugnada amb admi-rable energia.

La batalla fou guanyada pels partidarisde dotar de grans pulmons la ciutat. Pouadquirit el parc Güell, bona adquisició, iforen adquirits grans terrenys per a un parca... a Martorelles. 1 foren construits els jar-dinets que ara porten el nom de la ReinaVictòria, obra que va estar empantanegadadurant tretze mesos.

1 entretant no havíem resolt el problema,no teníem un gran parc.

*.^

Però, entretant la Junta de l'Exposició,en la qual, just és reconéixer-ho, figuravenhomes de tots el partits, els mateixos partitsque no podien o no sabien fer una granobra des de ]'Ajuntament, construïa el granparc de Montjuïc. Fa vuit anys que els jar-dins de la Font del Gat estaven gairebéacabats i que els barcelonins n'havien préspossessió.

Els que es preparenper actuar en política

((La joventut que ens preparem per a ac-tuar, en el dia de demà, en política havemde preocupar-nos com mai de les qüestionsinternacionals. Havem de procurar posar-nos en condicions d'intervenir... i pendre debon principi ja les nostres posicions amb l'a-juda d'una mirada penetrant i d'uns estudisaprofundits en cada qüestió.»

— Alça, migo ! — dirà el lector —. 1 quiés aquest minyó que es prepara i té tan bonnas en saber qué cal fer per a preparar-se?

Ja els ho direm. Les anteriors manifesta-cions són fetes en El Día de Terrassa perJosep Maria Boronat i Recasens. E1 xicotapunta alt. Com tots els tarragonins. Tin-dríem curiositat, però, de saber qui són elsaltres que es preparen, segons ell mateixdiu. — Només tenim una data ; l'article vadedicat al nostre amic Xavier Regàs.

— Alça, migo ! Tu també?

Originalitat, sobretot

A Caldetes, a l'època en què ]'Ors hi esti-uejava, el filòleg i pedagog alemany Buttm-sva donar una conferénoia. Entre altres co-ses, va dir- Els infants han de nedar, que és una

manera de submergir-se en la matèria amor-fa ; han de dibuixar, que és una manera d'es-criure el que realment senten ; han de ferquadros sinòptics, que és una manera deposar-se en relació amb el món exterior.

Més tard, aquestes mateixes paraules hansortit publicades en un diari. A sota hi haviauna signats a que deia : Xenius.

EI rendiment d'En Pujols

Una altra vegada, En Pujols sopava a Cal-detes, a casa d'un amic. Hi havia també deconvidat el senvor Seguí, un home molt sim-pàtic que ha fet una fortuna amb negocisde vaqueria. Diuen que és el que té mésvaques de Barcelona. Doncs bé: En Pujols,que tenia un bon dia, no va parar de parlaren tot el sopar, desenrotllant els temes d'al-ta filosofia que tant li agraden. El senyorSeguí escoltava amb gran atenció i més tard,quan es va quedar sol amb el seu hoste, vafer-hi el següent comentani:— No és cap enze aquest senyor Pujols...!

Entre totes les coses que diu s'hi veu unfons molt interessant. Ara, que em fa l'efec-te que encara se'l podria munvir una micamés...

És un elogi de vaquer que a En Pujols,naturalment, el va fer feliç del tot.

Exacte, senyor

E11 era un bon senyor alemany que fruïad'una situació ,molt respectada als ulls delsseus compatriotes residents a Barcelona. Es-tava encantat de l'estiueig a Caldetes. Laseva senyora, també. Però els motius del'un j l'altra eren diferents. Ella era objectede les assiduïtats d'un jove teutó i, segonstat Caldetes, s'avenien d'allò més.

Els motius del bon senyor per estar en-

cantat de la cèlebre platja, va explicar-losell mateix un dia, en una mena de castellàno gaire estrany en boca d'un home l'idiomadel qual canvia quasi tots els gèneres,— Caldetas va bien para poder ir y venir

I

cada dia de Barcelona, para relacionarse con,gente distinguida v para tomar bañas.

L'home més barrut del món

((A Espanya, moltes dones a qui s'aplicavaaquest sobrenom de la Ben Plantada s'hantomat boges i s'han imaginat encarnar real-ment l'heroïna de la meva novella.»Aquestes paraules són d'Eugenio d'Ors

recollides per 'Mlle. Simonne Ratel en l'en-questa que des d'algunes setmanes fa aLes nouvelles littéraires sobre els tipus lite-raris.

Com ha fet notar un quotidià barceloníque ha recollit aquella frase de l'Ors, aquestamb la Ben Plantada i Goethe amb el Wer-ther poden des d'ara dir-se de tu, ahnenvssegons ]'Ors.

Però fóra poc retreure la dita d'aquestper tenir una prova més de la seva inigua-lada vanitat, Aquella frase és una credenciald'home més barrut del món que ara ja nin

-gú no Ii pot regatejar.Existeix, efectivament, una dona boja que

es creu la Ben Plantada, sense haver llegitel llibre de l'Ors, i si aquest tingués el méselemental pudor desitjaria que es parlés d'a-quest cas (que no l'honora gens) tan poccom es .pogués. Els que per caritat enversla pobra dona no parlen, tot i coneixent-la,d'aquesta anécdota, encara no s'han refeten veure el cinisme de l'Ors elevant-la acategoría, segons el llenguatge del pedantegocèntric.

La gramàtica

Els periòdics barcelonins no progressen decap manera, almenys en el que fa referènciaa la gramàtica.

L'altre dia al Ciero hi havia un articleun paràgraf del qual començava en la se-güent forma, innegablement -pintoresca:

«Haber si ahora resultará...,,

La Sageta d'Or

Un dels grans èxits de l'Exposició deBarcelona ha estat poder exposar, a la sec-ció anglesa, aquell magnífic exemplar d'au-tomòbil, posseidor del rècord mundial de ve-locitat i anomenat oGolden Arrow» o «LaFlecha de Oro,,, segons La Veu. És tal laimportància que cal concedir-li que fins liha estat reservat un recinte especial, ons'entra pagant un suplement de cinquantacèntims.

Fins aquí molt bé. No hi hauria res adir, per part nostra, ni de les atencions quese li dispensen, ni del dispendi suplementarique s'exigeix al públic que vol admirar-lo , .si no fos que ens hem assabentat, casual-ment, que el que allí s'exhibeix és única-

(ment el xassis i la carrosseria i que el motorque tot fa suposar que devia tenir alguna

participació en l'obtenció del rècord que hamotivat tants honors) ara com ara no s'hamogut d'Anglaterra.

Les brometes de MIRADOR

No és cap secret per ningú que el filòsofFarran i Mayoral es té a si mateix per ed'in-tellectual més ben fet de Catalunya», isosté que el seu rostre no és susceptibled'ésser caricaturitzat, per tal com totes lesseves faccions són impecables.

No volem negar certa bellesa física a Pc-minent helenista. Però no volem enganyar

-lo tampoc ; la veritat és que tothom diuque el més ben fet dels nostres intellectualsés el jove Xavier Picanyol,

Però com que la provisió de la cadira reialde beutat física dels nostres intellectualsmascles és una •qüestió de la més alta im-portància, creiem que no estaria de més ce-lebrar un plebiscit a base de dues fotogra-fies que es •publicarien al nostre diari, onfigurarien els contrincants en «maillot», commiss Europa i miss América.

Una agreujant

No fa gaires dies que al Frontó Novetatsun pilotar, és de suposar que molestat perl'actitud del públic amb ell, de franca cen-sura, en acabar el partit i en el momentd'abandonar la canxa, va dirigir a la tri-buna un gest tan característic com poc ele-gant que va indignar a tota la concurréncia.

N'hi havia que el volien linxar; d'altres,no tan venjatius reclamaven una sanció se-vera i exemplar per al desvergonyit pilotan.Sobretot un senyor, d'aspecte correctfssim,no s'ho sabia acabar.

— Perquè això — deia — aquí a la Pilo-ta Basca no havia passat mai.

— Oh ! — li va respondre un altre —. Ical tenir en compte que aquí el gest resultamolt més ofensiu que a qualsevol altre lloc.No veu que, amb l'afegit de la cistella, prenmolta anés importància?

El secret dels clàssics

Ham parlava de ]'ambició dels grans ho-mes. Això passava, és clar, en una penyade l'Ateneu. Un ateneista reconsagrat diguéque sentia una absoluta antipatia enversTrotzki, porqué 1'ex-comissari del poble, aRússia, era massa ambiciós.

—Tots els grans homes ho han estat!— replicó un literat jove de la penya —. Dis-raeli, per exemple — afegí — als divuit anvsja somiava en ésser president del Consell...

—'Bé —. féu aleshores un altre —, aquestsomni també l'ha tingut En Cambó.

La discussió sobre aquest punt la tancàun coNaborador de la +Bernat Metge dient:

— Conec un fill espiritual d'En Cambóque és encara més ambiciós que el mestre.Es I'Estelric. Un dia se'm planyia del quecosta d'arribar en aquest país, fent el se-güent parallel: af pensar que, a la mevaedat, .Alexandre ja havia conquistat migmón !...»

LA MERAVELLA DE LES MERAVELLES DE L'EXPOSICIÓ

Els jardins de MontjuïcEls dijous blancs1

Els perills de l'organització

El nàufrag. — Cap a on feu rumb, capith?El capità — Cap a Itália.EI nàufrag. — Així res. Ja em recollireu a la tornada.

VARIACIONS SOBRE L'ESTIUEIG

CALDETESSi un amic meu tingués intenció d'anar dos anys, quan va ésser llençada, aquesta disposa que siguin voltades amb una cadena

a Caldetes algun d'aquests dies i estés en . frase va tenir un èxit extraordinari. I les cases particulars on hagi dormit una nitdubte sobre quin mitjà de locomoció ha d'a- I * . ' alguna persona de la família reial.)doptar per a fer el viatge, jo li aconsellaria — Caram ! — va dir En Pujols — resultahonradament que hi anés en auto. Caldetes i els seus estiuejants han consti- ciue aquí hi deu haver dormit el...

— Però si existeix un servei de trens es- tuït des de fa temps, un tema inexhaurible Un nou descobriment no li deixà acabarplèndid... leer als humoristes dei país. Santiago Rus- la frase. Va veure que la cadena no voltava

Perfectament. Existeix un servei de trens sinyol va escriure aquell sketch d'una revis- l'edifici, sinó que era un element decoratiutan esplèndid com vulgueu, però a Caldetes ta del Palace, que es deia Calditas sur mer dedicat especialment a la façana.s'ha d'anar amb auto. I no us creieu que i que, com recordarà tothom, va tenir un — Ah... ! — va concloure —. Es veu queun cotxe qualsevol sigui bo pel cas. L'auto- èxit popular definitiu. Després, el nom de només hi ha fet migdiada.mòbil d'anar a Caldetes ha d'ésser una mà- Caldetes ha anat sempre lligat amb una vi- 1 ja que parlem d'estiuejants notables,quina magnífica, exuberant i nipolinada. No sió de cursileria. Sembla que va sortir d'allí no podem pas oblidar -nos de Don Olimpo.s'hi pot plàn yer lluentor als metalls, dig- aquella moda que consistia a parlar en cas- Don Olimpo, tal corn li correspon al nomnitat a la carrosseria ni prestigi a la marca. tellà, per motius de distinció , refinament. que porta, és un senvor magnífic, abundantSolament en aquestes condicions podreu fer De fet, ens diuen que aquesta moda va ésser i decoratiu. Per les taules del café i per lesuna entrada discreta a aquella platja i quan llençada a Caldetes pel grup que formaven reunions la seva veu domina, esplèndida,baixareu, allà davant del Colon, la colònia el baró de Güell, En Josep Ferrer i Vidal, fent l'elogi de les forces vives de les qualsus concedirà, tàcitament, una muda bellige- En Joaquim M. de Nadal i alguns altres. ell és actiu campió. Don Olimpo viu a Ma-rància. La iniciativa 'a partir, doncs, d'un nucli drid i és el propietari d'una funerària que

Si no teniu escrúpols que us classifiquin . selecte de la Lliga Nacionalista. Mentres- ha batejat amb un nom dramàtic i evocador:com un marit de la classe mitja, també po- tant; es donava el cas una mica paradoxal en diu La traidora. Parlant amb propietat,deu fer el viatge en tren, està clar, i el mal — no gaire, no — que el grup de fabricants cal dir que La traidora no és ben bé una

1 1

Passi-ho bé, Llucieta

La Llucieta Canvià se'ns en va de vacan-ces i amb tal motiu s'acomiada dels lectorsde La Veu per una temporada amb un arti-cle en el qual diu, entre altres coses : ,(Crecque uns dies de repòs en la dolça Costa Bra-va — la més dolça i la més brava de totesles costes que es fan i es desfan, al vaivéde les ones inquietes — serà per a mi untònic desvetllador de noves forces.,,

Més avall escriu : «Pel setembre vinent,doncs, tornaré amb més agilitat a la sangi amb més oxigen a la ploma.,, (Punt i apart.) uPreparem-nos : no amb armes homi-cides com les pobres russes, sinó amb vir-tuts )) , etc.

Molt bé, Llucieta, molt bé. 1 si pot ésser,torni ben aviat a escriure a La Veu. Creguique l'envorarem.

L'epidèmia pairalista

¿Què ho deu fer que les carrinclonades deseguida troben gent que les defensa a peui a cavall, i tot just nades arrepleguen unmunt de seguidors?

Mireu entorn de le- nostres coses quiaaatmosfera més cursi de pairalisme no s'hacreat. Hi canten pastorets, hi dansen Nú-ries amb caputxeta, postes de sol al Cani-gó i clars de Lluna a Montserrat, jovincelsde novella de Folch i Torres i donzelles denovella de Clovis Eimeric. Però tot això noés res. Tot aquest pairalisme sentimentalés passador. Hi ha una altra cosa molt mésgran que tot això. La Nau ha iniciat unacampanya... per la creació del titella pairali del pallasso nostrat! ! !

I ara, la nova a part, ¿voleu dir que en-cara s'ha de crear el titella ,pairal i el pa-Itasso nostrat? Si es podria fer un concursi tot perquè els lectors els designessin aquestparell de personatges ! ! ! Hi hauria tantacompetència...

La tornada de Jaume Borràs

Una terrassa de cafè. Penva de còmics ide periodistes. Arriba En Jaume Borràs, ques'asseu en una taula del costat. Els de lapenya esposen a parlar d'ell.

— Acaba d'arribar d'Amèrica — diu unentusiasta —. Ha estat una «tournée, triom-fal. A l'Argentina ha guanyat el que havalgut, a ]'Uruguay s'ha ficat la gent a labutxaca...

L'admirador segueix enumerant ovacions,homenatges, sense decaure el seu to diti-ràmbic. En arribar el capftol de l'actuacióa Mèxic, el bon home ja no sap què dir.Finalment, troba la frase justa :

—A Mèxic, oh a :dèxic!, ha fet una re-voflució.

Un ingenu de la testúlia pregunta ràpi-dament, amb la més gran bona fe:

— Però ha. estat En Jaume Borràs el queha fet la revolució mexicana?

Les rialles encara duren. Una tona decafé va caure de la taula i va deixar fetsuna misèria els pantalons d'un còmic.

Per què no?

L'últiim diumenge de juliol, Enric Bor-ràs, «el colós de la nostra escena,,, acom-

panyat del seu amic Rigol, era a la Monu-mental veient la corrida. Més enllà hi haviaEn Zamora.

Després d'uns alances» d'En (Barrera id'En Torres, tant En (Borràs com En Za-mora estaven engrescadíssims. Várem sentirun espectador que deia:

—, En Zamora està bastant emocionat;En Borràs encara n'està més. A veure siaquesta tarda tindrem dos espontanis extra-ordinaris.

EI català que" "ahí es parla

EI poeta Foix recomana sempre a tothomque, en passar la frontera i parlar amb !lagent dels pobles del Rosselló, del Conflent,del Vailespir, etc., no ho facin mai en fran-cs. S'indigna cada vegada que veu una pos-tal d'aquelles que s'envien per lluir i que,datades a Font-Romeu o a Mont Lluís, co-mencen dient : (Des d'aquestes terres deFrança...,,

. Però el cas és que l'ús únic i exclusiudel català per a fer-se compendre d'aquellagent, exposa a trobar-se amb algun con-tratemps, degut a la mena especialíssima decatalà que allí es parla.

Heus aquí el que va 'passar al fotògrafClaret. Acompanyat d'un redactor d'El Mun-do De/,ortivo va anar fa poques setmanesa Peopinyà, amb la finalitat periodística deveure de prop a la recent glòria nacional delviclisme, Salvador Cardona, que hi havia depassar, tot fent la Volta a França.

Varen arribar a Perpinyà a quarts de set'de la tarda, i, en baixar de l'automòbil, EnClaret sentia una certa necessitat fisiològi-ca, de caràcter urgent. L'home va miraramunt i avall del carrer per a assegurar-seque no passava ningú, i es va acostar dis-simuladament a la paret.

El redactor, des de dalt de l'automòbil,el va escridassar

—Tu, no siguis brut. Demana a qualse-vol casa que et 'facin el favor...

Tot rondinant, En Claret va obeir. Esfica a la primera Aporta que troba i demana:

— Déu vos guard. Que em podrien dir onés la comuna, si ús plau?

— La Comuna? Oh ! sé pas si podreu hianar. La tanquen a les cinc.

En Claret es va indignar.— Quin país d'animals! — deia ignorant

que el perpmyanès li parlava de l'Ajunta-ment.

no agafarà unes majors proporcions. Però de Terrassa que estiuegen a Caldetes, gaire-a Caldetes, us ho aviso, això d'anar en tren bé tots ells partidaris de l'Alfons Sala, erenés molt mal vist. Els queno tenen més re- els que aguantaven el.punt de no voler seguirmei que servir-se'n i, de passada, no volen el corrent. Mai se sabrá si aquesta actitudperdre totes les probabilitats de fer un ma- {ou adoptada per una saludable por de veu-trimoni brillant, l'agafen de rigorós incòg- re's embolicats en una maquiavèlica manio-nit i el cap de l'estació, que es fa càrrec de bra de la Lliga o bé per simples motius deles coses, els ven els bitllets dissimulada- comoditat domèstica.ment, per sota la taula del casino, tot pre- L'alta política. ha tingut sempre aquestsnent cafè: misteris.

,, x EI que sembla provat és que els estiue-jants de les torres de Caldetes formen una

Nosaltres vàrem arribar a Caldetes, dis- colònia molt poc colònia, en el sentit accep-sabte al vespre. Havent sopat, naturalment, tat d'aquesta paraula. Volem dir que novàrem fer cap al casino. I diem ((natural- són gaire aficionats a l'acoblament xiroi i

ment, perquè a Caldetes la gent va al ca- Paternalista que distingeix generalmènt

sino segUJnt la mateixa força d'inèrcia quej

aquesta .mena d'associacions. La gent s'estan

mena les` aigües dels rius cap al mar, els molticadascú a gasa •seva i hom guarda un

benaventurats cap al cel i els lladres rucs cert pudor a propòsit de les àmplies .ex-Pansions de solidaritat. Això pot ésser de-

a laresé. A Caldetes, la gent de la colò-P g gut, en part, al fet que Caldetes, més quenia no diuen mai : «vaig al Casino» o «vinc un centre d'estiueig integral, és una menadel Casino». Diuen, simplement: (cara hi de barri de Barcelona, inspirat en una sen-vaig„ o «ja en torno)(, perquè tothom ja sap tit com el de les Tres Torres, posem perque no es pot anar ni tornar d'enlloc més cas. Van i vénen de la capital amb unaque no sigui del Colon. gran freqüència i es pot dir que tenen cons-

Aquell vespre hi havia festa grossa. A fo- tantment un peu al Colon i un altre a lara tocava una cobla de sardanes i a dintre, Plaça de Catalunya. Amb aquestes condi-a la sala de festes, hi havia hall. Les sardanes cions, no és d'estranyar que l'esperit clássi-eren organitzades amb la santa intenció de cament «colonial(( se'n ressenti de mala ma-distreure el poble, i el poble es distreia amb nera.prudència i moderació. Hi havia quatre o Això no vol dir que no faoin també lescinc rodones que aixecaven una alegre pol- seves festes. E1 i5 d'agost, per exemple, essaguera i els bancs públic destinats a les celebra un gran cotillon en el Casino, queforces vives de la població eren realment constitueix el veritable clou de la tempora-ocupats per les force. vives. El jovent de la da. Els de la fosa común, naturalment, nocolònia, entre un tango i un fox venia a fer hi són convidats. Es fama que el jove queuna mica el nas per les sardanes. Sense dirigeix aquest cotillon es casa de segudabarrejar-s'hi gens ni gota, constataven amb amb la noia que li fa de parella. Per on re-satisfacció que el poble estava tranquil i sulta que, si més no des del punt de vistaque, de moment, no hi havia por de revo- matrimonial, .aquesta festa té sempre l'èxitlució. 1

garantit per endavant.Dintre la sala, el panorama era tot un

b.

dos grans grups. La música anava tocant,i de joves formosíssims estaven reunits en

però no ballava ningú. Un dels grups s'en-

jac del pare martell traduït al castellà, i val

de divertir-se extraordinàriament. Els de 1'a'l-tre grup estaven reunits amb un cert desor-

lament dels de l'altra banda. Aquesta supo-

estiuejants, representen la tradició de la co-lònia. Par ésser admès en aquest grup calque us hagi caigut la pell moltes temporadessota el sol de Caldetes. Hom organitza un

altre. Un gran escamipau de nines orques

a dir que tots plegats no tenien pas l'aire

sició no és pas completament gratuita. I di-rem per qué : els de ]'anillo són els antics

tromissió dels nau vinguts. Aquests, mentredura el seu estat de quarantena, no tenen

part.

de la colònia la marquen sobretot motius decondició social. La rivalitat entre aquests

tat de violències. Els distingits han inven-

dre i suposem que s'entretenien a parlar ma-

tretenia a fer el joc de ]'anillo, que és el

eficaç contacte de colzes per impedir la in-

més remei que fer penva completament a

ma : els diuen els de la fosa común. Ara fa

dos grups no arriba pas, està clar, a un es-

queda perfectament explicat tot el proble-tat una definició dels altres, en la qual

De fet, però, la divisió entre

els elements d'En Pallissa, d'En Malats, d'En Borràs...

va presentar-se'ls un conflicte : qui faria la

Caldetes es va permetre la fantasia de do-nar-se uns espectacles d'aquells que en diem

perfectament un empleat de la casa. El se-nyor Caballero, però, volgué superar-se asi mateix. Estigué dues nits estudiant eldiscurs que faria. I arribà el gran moment

nyalà el conferenoiant i digué:

tió d'esnobisme ben encarrilada per uns es-

selectes. Va haver-hi concerts d'En Costa,

Un dia el senyor Gutiérrez Gili va donar

ra es va decidir encarregar aquesta feina algerent del casino, senyor. Caballero. Es trac-tava tan sols de dir

tema...

la sala estava completament plena. El temade la conferència era : La galanteria en la

una conferència al Colon. Als organitzadors

durant algunes temporades la colònia de

presentació del conferenoiant? A darrera ho-

perits organitzadors, però el cert és que

senyor Gutiérrez Gili dissertarà sobre tal

Enciclopedia, el romanticismo y el de,orte.El senvor Caballero s'aixecà, amb el som-riure als llavis. Amb gest despreocupat se-

— Senvores i senyors : el distingit literat

— El señor Gutiérrez Gili va a hablarles

La cosa era tan fàcil, que podia fer-la

No sabem pas si es tractava d'una qües-

a ustedes de la influencia del de¢orte en laEdad Media..,

D'aquell dia estant a Caldetes no hi hahagut més conferències.

t R

Entre els estiuejants illustres que ha tin-gut Caldetes cal assenyalar Joan Maragall,que hi va escriure la Nausica, Eugeni d'Ors,Malats, Francesc Pujols...Francesc Pujols ha deixat del seu pas per

Cáldetes unes anècdotes. Una vegada es pas-sejava amb uns amics pel Passeig dels An-

glesos, quan li va cridar l'atenció una torreque presentava una singu lar particularitat:una cadena aguantada per un pilons que hihavia davant de la casa, de cap a cap de lafaçana. (Com el lector ja deu saber, a Es-panya i a Anglaterra, l'etiqueta palatina

funerària en el sentit vulgar del mot. Estracta d'una 'mena d'entitat asseguradoracontra l'enterrament. Pagant una pesseta dequota cada mes, quan us moriu us fan unnotable enterrament de tercera classe. Pa-gant dues pessetes, l'enterrament és de se-gong I així successivament fins arribar aun magnífic sepeli a la Federica.

Sembla que gairebé tot Madrid està abonata La. traidora. El cert és que Don Olimpos'ha fet una posició .considerable i que laseva presència a Caldetes constitueix un ele-ment d'una força suggestiva incomparable.

Per altra banda, es pot assegurar que desdel punt de vista de la moral i els bonscostums, Caldetes és. un recó perfectamenttranquil. Mossèn Tatjer, el rector de poble,no té gaires anals de cap en aquest sentit, isi no fos els 'disgustos que li dóna el capellàde la colònia, es pot dir que fóra un hometotalment feliç.

De totes maneres, en una de les tempora-des es va armar un cert rebombori. Resultaque unes senyoretes estrangeres, d'aquellesque en l'interior de les famílies se les ano-mena nartistes)(, varen llagar una torre aCaldetes. Parlaven francès, s'exhibien per lapob'ació lluint unes toilettes espeterrants i,de passada — i això és el més greu — erenbastant 'boniques. En el galliner dels maritsvá haver-hi un cert avalot, de tal maneraque no va quedar més remei que reunir lesforces vives. L'alcalde, el rector, Don Olim-po, en fi, tota la gent de bé prengueren deci-sions enèrgiques i les senyoretes estrangeresno tingueren més remei que arriar veles. Lescoses tornaren al seu lloc, i de llavors ençàla vida mundana de Caldetes no ha ofertmés senvals de perversió de les que puguipresentar la terrassa de ]'Orxateria Valen-ciana. '

Està clarque l'elegància de l'element jovede la colònia és d'una perf.ecció capaça defer rodar el cap a qualsevol. Els xicots, so-bretot, estan destinats a fer veritables es-tralls. Començant pels pentinats ripolinadís-sims — dirfeu que se'ls han comprat fets i acabant per Phistoriada combinació de lessabates, la seva tenue és una cosa tan cuida-da com ho pugui ésser el millor anunci demagazine. Els podríeu agafar tal com estani portar-los , amb una safata des de la terras-sa del Colon a Hollywood, amb la seguretatque els directors oinematogràfis .d'allà baixse'ls disputarien a garrotades.

Però, ja ho podem dir, no passa res demal. El reglament del Casino, per la sevabanda, és d'una rigorositat sense concessions.Triem, per exemple, tres articles a l'atzar

Se PROHIBEN : Toda clase de altercados reli-giosos entre los señores socios.

Llevar perros sin bozal.• Dejar bicicletas y otros vehículos en la te-

rraza.***

Per tant, l'estiueig a Caldetes és una cosasumamtent tranquilla. Aquesta tranquillitatagafa unes tals proporcions, que algú podriaconfondre-la fàcilment amb l'avorriment. Lagent es banya, es passeja, toca el gramòfon...Un amic ens ha dit que si fos possible feruna estadística general de mercats es desco-briria que la gent que es menja els millorstalls són els de la colònia de Caldetes. Quévoleu més? Hi ha un esplet de noies defini-tivament boniques...Durant el dia hi fa una calor espantosa,

està clar, però els vespres són realment mag-nffics. Us passegeu una mica, i la cançó demoda, Ich Küsse ihre Hand Maine Frau,surt de quinze gramòfons a la vegada. Unagran calma ho domina tot. La lluna — unalluna de quadro de revista — vetlla sobre elmar d'un blau irrerrrotxable. Tot està moltbé, està clar, però no podeu evitar que unasenyora digui amb veu molt alta, al costatvostre:

— Fíjate, Maria Victoria, qué bonito! Pa-rece el lago de Ginebra...

JosEe M.a PLANES

l'APERITIUFrancesc Trabal. — He rebut el darrer

llibre d'aquest excellent amic. El títol delllibre molta gent sap que és L'home que esva Qerdre perquè s'ha vist anunciat pels car-rers, en aquella forma de pala de molí devent, portàtil, que serveix per anunciar lesdansarines, les atraccions de circ (,r FO-QUES 5») i les cremes d'enllustrar millorsque es fabriquen al món. La manera d'a-nunciar el llibre d'En Trabal és justa. Per-què el llibre té alguna cosa de dansarina,de lluentor de foca i de lluentor de crema.Això sol ja vol dir que és un llibre que esllegeix amb veritable gust. M'agarda sobre-tot, perquè En Trabal agafa coses cada dia,i les anima amb l'electricitat de la irreve-rència. Són unes pàgines plenes d'imprevist.

En Trabal fa com els grans illusionistes,tira un noi, una noia, un llibre major, unacaixa de cabals, un transatlàntic, una cigar-rera, el somriure d'una feminista i la den-tadura postissa d'un criminal, dintre d'unbarret de copa. Després tot- això ho barrejaa la vista del públic, i en surten unes tiresde prosa elàstica, neta i colorida, aquelles ti-res de seda de tots colors que fan volar elsgrans illusionistes.

He llegit alguna cosa de Blaise Cendrarsque fa pensar en aquesta incoherència, peroen l'autor francès hi ha una mena de greixen descomposició, i una mossegada traïdora,que no es troben enlloc de la prosa de Fran-cesc Trabal.

Amb la literatura es poden fer moltes co-ses. El que llegeixi el primer capitel deL'home que es va perdre, si el compara ambun gra de raïm una mica. verd, pensaràaquest gra de raïm madurarà a mesura queles pàgines avencin, i a; la fi ens trobaremamb un raïm per menjar en una formanormal, o per fer-ne un' t'i com es f^. a retarreu. Doncs 'no, senyor. En Trabal del raïmverd en fa' 'Una 'beguda àcida, fresca, ambuna mica de sucre i amb molt de gel. Unabeguda magníficaper l'estiu. Ja hem ditque amb .la literatura es poden fer moltescoses.

Finlàndia. — He adquirit al pavelló deFinlàndia un llibre d'art antic'fihlandès. Hiha profusió de pintura murál rcéligiosa, del'època bàrbara dels romànics. _ Fa» ei%sar enles pintures. del Kremlin i` en algunes co-ses 'dels, ballets russos, però no "és tben 'béaixò: Per precisar 1a sensació que produeixenaquestes vehles L m nues pintures finlan-deses, s'ha d'ieiagmap^alguna cosa d'un al-tre planeta., Jo no sé com,; és l'art romànicque segurament deu existir. a molts milionsde quilòmetres« de la vt rra, en un astre in-visible que rau nós enllà de la famosa ViaLàctea, però suposo que tindrà algun puntde contacte amb aquest art finlandès, que 'hihaurà més analogies 'que ambqualsevol al-tra pintura romànica de les que es veuenen els països occidentals. ..

Això em fa creure tambo que Finlàndia noés una realitat del. mafia n'Europa, encaraque naturalment .jo' estigui convençut;, queho és. I si mai visito aquest pals, conti-nuaré fent-me la ` illusió qué el seo'paisatgeverd, les seves vagues1 . 'Ta' peli 'de' fulla derosa de les (finlandeses són"'realitats d'un al-tre planeta.

¿No us ha ,passat de vegades que sobreuna persona que eoñeixeu desvista, 'heu fettota mena de suposicions, Ii hét atri'bú t unnom especial, un ofici especial i uns gustosespecials, i després, quan heu conegut per-sonalment el subjecte, heu vist que les vos-tres suposicions eren falses? ¿1 no us hapassat també que encara que siguin falsesperduren en vosaltres, i per vosaltres tenenuna força d'autenticitat superior a la quees dedueix de la cèdula personal i de ¡esexplicacions detallades del subjecte?

¿Doncs per què no puc creure jo que Fin-làndia és un •país de somni, un país d'unaltre planeta, amb unes pintures murals, po-sitivament d'un altre planeta?

131 gat blanc. - --A propòsit dels gatss'han escrit cinquanta mil coses. Una lite-ratura basada sobre els .perfums, l'alcohol iel dolor físic — la celestial literatura de Bau-delaire, per exemple —, ha explotat la me-dulla dels gats i la fosforescència dels ullsdels gats. Sabre el gos la poesia ha projectatla moral, el sistema muscular i el pintoresc.Sobre el gat ha dit coses purament del sis-tema nerviós. Jo em trobo ara amb un gatblanc que no sembla un gat, sembla unarata blanca. Es una bésti.a que no té resde transcendental. Només enyora la sevamare com totes les criatures del món.

Té uns ulls blaus de nena trista, d'aques-tes nenes que no poden jugar com les altresi han de dur un aparell ortopèdic. Per araaquest gat em fa molta pena. M'han ditque es farà immensament gros, ,i que tin-drà un pèl magnïfic ; jo em penso que maino arribarà a ésser un individu amb les ca-racterístiques literàries del gat.

A propòsit d'aquesta bèstia és possible quees pugui fer una revisió, i demostrar que lapoesia s'ha equivocat amb els gats, com s'haequivocat amb els llavis de les dones i ambel valor sentimental que dóna a les llàgri-mes i als volcans de la lluna.

JOSEP MARIA DE SAGARRA

1ÍOyiE1ll[ Hotel PSIllfllt

CONFORT MODERN

Junt a la platja, davant l'estació - Teléfoo 17

CALDETES

E Yilhos (&oll. etg&a,,

CHASSAIGNE FRÈRESCasa fundada en 1854

PIANOS - A UTOPIANOSTerminis Més de 31,000 en ús Lloguers

TELÈFON 16086 - CLARIS, 43 - BARCELONA

GRAVATS TIPOGRÁFICS ' BADAL 1 CAMATS ' París, 201. Telèfon 74071

B°N•

Aquesta pregunta podria ésser la based'un joc de societat. Resultat d'haver-loprovat en particular, i encoratjats per lespensades que s'acudien als presents, hemdecidit de fer-hi participar els nostres lec-tors, tot fruint per endavant de pensar no-més en les probables troballes de qué el s .creiem capaços. 1 com que no ens agratíatreba llar de franc ni fer-hi treballar, dotemel concurs amb els premis més avall deta-llats.

En aquest número i en el vinent, doncs,hom trobarà, a la página 7, un butlletí aretallar, a omplir amb el cinc noms triatsi a trametre al domicili de MIRADOR, Pe-lai, 62.

Insistirem, sobretot, a recomanar als quevoldran pendre part al concurs, que s'abs-tinguin de posar noms de desconeguts entreels cinc que ells votin. Cal, per a satisfaccióde tothom, que els concursants triin perso-natges coneguts, en fruïció d'una populari-tat guanyada pel motiu que sigui.

No creiem necessari donar una llista delsnoms de la gent que tenen alguna represen-tació en la vida d'aquí.

Polítics nostres, artistes, escriptors, gentde teatre, esportius, etc., tots els que haginsobresortit en un aspecte o altre de la vidacatalana poden ésser votats.

A continuació publiquem les bases per lesquals s'ha de regir el concurs. Amb el resultat de la votació es formarà la llista peordre de vots dels cinc personatges que ]majoria voldria veure dintre el «Tubo de 1Risa», i serà guanyador del concurs aquelque hagi votat la llista exacta o la més sem-blant a la que surti elegida.

E1 concurs té, doncs, dos aspectes. Un ede dir quines cinc persones voldríeu veurdintre el »Tubo de la Risa, ; l'altre, que eindicar quines són aquestes cinc personesla vostra opinió coincideixi amb la de la majoria. I aquest últim, com que és el quté realment mèrit, hem pensat premiar-1com és mereix.

)1

VERS LA FEDERACIÓ ECONÓMICA D'EUROPA

OII I1IISPII Pis IIOSIEPS homes DE LA NOSTRA GENT D'ESPORTS Gran Perdó de Locronandel pEOP[1 e llîill TaQnbé de vegades entre nosaltres, surt ag

FRANCESC CAMBÓ del valor que els anglesos donen i practiquenrelluir l'esperit esportiu. Només que al revés

De fa temps que es parla de la unió de 1 a la frase, significativa per ells d'honradesala Federació Econòmica Europea com a úni- 1 i lleialtat en els procediments, aquí l'esperitca solució per tal que el vell continent pu- esportiu equival a una cosa absolutamentgui resistir la formidable empenta dels Es- contrària.tats Units. ; s aquest un problema d'una ion- Míster Churchill, per exemple, quan do-mensa complexitat, filla de tots els segles I nava compte als Comuns de les trapasseriesd'història que porta Europa, que han creat que els Soviets feien als anglesos, retreianacions diverses i rivals que han estructurat que aquells estaven mancats d'esperit espor-economia de totes elles en el supòsit d'una tiu per a poder sostenir-hi discussions.total independència.

En el nostre petit món, en canvi, els fetsLa guerra en estimular els nacionalismeseconòmics, per la necessitat en què l'ar- ens diuen que tots el trapelles, tots els quima del blocatge va posar tots els pobles de van de mala fe, ho fan dins d'un perfectebastar-se a si mateixos, ha agreujat la situa- esperit esportiu.ció econòmica d'Europa, ja que la tendència Esport, en teoria, vol dir jugar net.al nacionalisme econòmic exagerat persis- Esport, a la pràctica, ha esdevingut sinò-teix encara avui i no s'han destruït les in- nim de jugar brut.dústries que artificialment es crearen i que Tot plegat que potser només sigui conse-produeixen amb un rendiment absolutasnent quència de la deplorable mediatizació del nos-antieconòmic: en lloc d'això molts Estats tre esport. La materialitat n'ofega tot as-s'entesten a mantenir aquell artificialisme. pacte

En dideal.

-nostra llarg

a experiència hem tin

Jo no crec que tingui la menor eficàcia rgè¡'acció dels Estats que representen l'esperitut roa ostra li com ro -

experiència El senultranacionalista per a preparar la Federa- g p p

ció Econòmica Europea. Crec que, fins on sible és que el mal en lloc d'aminorar-se vaaixò sigui possible, la prepararan i articula- augmentant en proporcions alarmants.ran els interessos econòmics amenaçats. El „ * „que convé és que els governs no..pertorbinel camí que en aquesta direcció est, .ja fent Tot això va a sant del que acaba de suc-la iniciativa privada. ' ceir amb la discussió que es plantejà a base

Els grans Càrtels europeus que s'ian orga- de la disbauxa que representen les construc-nitzat durant els darrers anys marquen el tions esportives a Montjuïc, seguit del des-camí perquè, en certes grans indústries, els gavell que ha portat la ignorància dels en-interessos de les diverses nacions d'Europa, carregats de donar vida a aquells prodigisno siguin enemics, sinó aliats i coordinats. d'arquitectura completament inútil.Cada un d'aquests Càrtels prepara el que El que s'ha dit no era cap descobrimentes pugui anar a la supressió del dret protec- i per als lectors de MIRADOR no tenia restor per al producte al qual el Càrtel s'aplica.

-multiginvaesslrteCàaquestsqaqueaidm d'original perquè ja havíem avançat des d'a-Aplicant, les competències econòmiques entre questes mateixes columnes, la nostra im-els Estats d'Europa s'aniran reduint i po- pressió particular sobre l'afer.dran anar-se suprimint, entre els països con- No podia doncs produir cap escàndol, carcertats, bon nombre de drets aranzelaris. entre els periodistes (per bé que molts hagin

Jo no em faig cap illúsib que, en moltís- cregut prudent, ara, de mantenir-se callats)sims anys, pugui anar-se a un zolverein eu- només es fa que dir pestes del famós Comi-ropeu t els zolvereins o vénen d'una fusió tè Esportiu. 'No podia emocionar els direc-política 'o la preparen... t jo no veig fácil tius dels diferents esports locals, que a cadaque Europa arribi a constituir una unitat po- ,moment preguntaven si no hi havia mitjà delítica. Crec, però, que s'aniran multiplicant treure fora aquells ineptes...els acords per a les grans indústries euro- El to de les censures ha estat d'allò méspees, establint, no dintre de cada Estat, sinódintre- d'Europa, un règim •d'especialització discret. S'ha inspirat exclusivament en laque permeti donar als productes d'una fá- part documental, únic mitjà que es tenia abrica concertada el mercat lliure de tots els mà : el visible fracàs obtingut en totes lesEstats concertats, procurant-li així un mer- manifestacions fins ara organitzades en elcat interior tan gran com tenen les grans recinte olímpic de Montjuïc.unitats productores als Estats Units, essent Precisament aquesta manca de mitjans in-aquesta la base principal de la seva força formatius era el que feia arriscar tots elseconòmica-.impugnadors de la tasca duta a térme pels

El que .poden fer els Governs per a facili- famosos membres del Comitè, de caure ental que sigui més rápida ï més eficaç l'ac- el descrèdit, si aquests uredemptorsu de 1'es-ció de'la iniciativa privada, és allunyar tot port haguessin tingut arguments per :a de-perill de guerra : Avui les economies euro- fensar-se i quedar airosament. Però :es co-pees estan organitzades pensant en la guer-ra passada i en una guerra futura i aquestaés la causa de què Europa, en plena pau,sofreix greus crisis econòmiques provocadesperquè a preocupació de a

ea guerra. El dia ni

què a Europa no es parlés d la guerra nis'hi pensés, seria més fàcil avençar en elcamí d'atenuar els nacionalismes econòmicsi de fer que a Europa les economies nacio-nals, estructurades sobre el supòsit d'una paupermanent ' esdevinguessin, n° enemigues' Quines cinc persones voldríeu veure dintre el "Tubo de la Risa"?sinó complementàries les unes de les altres.

1, aleshores, si no una Federació econò-mica total, s'arribaria a un resultat 'que entindria quasi tots els avantatges.

No havent-ná rribat, tot i haver-l'hi de-manada, l'opinió del senvor Cambó sobreel projecte de' Briand, no poguérem inse-rir-la junt amb les que he.m publicat en elsdos números -anteriors. Tot just aparegut elde la setmana passada, però, el líder regio-nalista ens trametia les quartilles mésamunt reproduïdes i que, donada la signifi'-caoió del seu autor, no vacilaem a publicartot i haver donat ja l'enquesta per acaba-da. — DoMàNFC ns IBEL.MI:NT.

Esclasans, a "la Vanguardia"Sembla que A. Esclasans entrarà de re-

dactor a La Vanguardia. Així es diu al-menys per les penyes literàries. Es una no-va que tractant-se de qui es tracta, no ensestranya gens. Podrà escriure en un caste-llà ben bonic, uns articles carregats de des-pit. Tots els que tenen l'obsessió que no elsestimen, que els volen mal, que els perse-gueixen, acaben així.

Es veu que el Sistema de A. Esclasansés un sistema que té la mànega molt am-pla, que permeti fins escriure a La Vanguar-dia. Ara que la llàstima és que La Van-guardia no té cap comprador ni subscriptorque ho sigui pels articles. Tots ho són sim-plement per la quantitat de paper que dó-na. I A. Esclasans, a La Vanguardia se-guirà dient : «No m'estimen ; no m'esti-men ; em volen mal.»

Estem esperant qualsevol dia un articleaimb aquell tòpic imprescindible : eLa pren-sa catalana está bajo la férula de las capilli-tas literarias, y nosotros, los escritores in-dependientes, nos encontramos las puertascerradas.» I Esclasans no es recordará deles llaunes publicades per ell en totes lespublicacions catalanes.

Aquest número ha estatpassat per la censura

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DF FOTOORAVADORS`TORTS, 481 : Telèfon 33421

OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS 1 MARQUESJosep Torre de Mer Sanromà

Advocat

Balmes, 66 Aragó, 225 # Telèfon 70873Jaume I, r i — Telèfon t t 655

l'ESPERIT- ESPORTIU DES DE BRETANYA

Concurs de MIR

neix que els treballs referents al desgavellesportiu de Montjuïc han sortit en el mo-ment que la llaga era més coent. En el mo-ment que la pensió corria un gros perll.

1 aleshores, hom recorregué als conegutstòpics, fins fa poc temps propi de merca-ders jueus, penó no pas de gent que es diuesportiva.

Als ulls de la Junta de l'Exposició (persones digníssimes per bé que mal assaben-tades dels coneixements tècnics als quals esconfiaren en ]'afer esports) es recorria a laconsabuda imbecilitat de' presentar-ho comuna campanya dels »separatistes».

A la vegada, hom recorria prop d'elementscatalanistes de la Confederació Esportiva,perquè influïssin prop dels diaris a deturarla acampanvan tan mal vista en altes esfe-res i que podia reportar perills per a les pu-blicacions.

Com pot veure's, aquests senvors juguennet.

Esperit esportiu? Bandarnisnle esportiu, entot cas.

Es evident que d'això els dos trapaceesque portaren la veu cantant en la famosareunió convocada per a rebre un homenatgei compensar així, en part, el descrèdit enquè han caigut als ulls del Comitè, no varendir-ne un mot. No varen contestar concreta-ment res al que més interessava del debat:la qüestió técnica i l'eficàcia de les construc-cions. De si era o no era una (tboutadenhaver esmerçat nou milions de pessetes enconstruccions que no tenen cap aplicació prác-tica mentre hi ha esports que no poldendesenrotllar-se per manca de la més petitaprotecció.

L'Assemblea• convenientment preparada— mñllor dit, la orant en absolut del que estractava — no va ni piular davant la- barradels qui es presentaven a «judioi».

De la sinceritat dél vot de gràcies que esferen concebir n'hi ha . prou amb dir que al-guns dels votants estan a sou del Comitè Es-portiu de Montjúic. Uíi que va »desautorit-zar les acusacions de la premsa.» confessàno obstant, que no n'havia llegit res i s'ate-nia a les referòncies que li donaven els ho-norables personatges que seien al seu da-vant. Un tercer (el mateix que ens havia fa-cilitat còpia de la reunió convocada) ens deiala vigilia de la reunió: Ja veieu quina co-mèdia, aquests barres !

— Però vos us afegireu a l'homenatge, ésclar — vàrem dir-li rient.

= Home, el pa de dos pares de famíliaestà per damunt :de tot...

Aquestes són les altes esferes del nostremón esportiu, vist ,per dins,

VtcENTs BERNADES

L3cronan. Una església plena de molsa,pretext a algunes cases arraulides al vol-tant d'un veli pou. D tes carreteres que escreuen a la plaça.

EI matí és clar. Els turons mesuratss'empenyen fina a la mar, amb cases bai-xes de teulades idèntiques escampades alseu damunt. Una multitud barrejada s'ata-peeix per la plaça. Totes les còfies de Bre-tanya, tots els vells caps colrats o arrugatstallats en fusta a destralades, i també to-tes les qualitats de franella i de pallòverdels turistes orgullosos de llurs ulleres deconxa i del séc de llurs pantalons.

En mig d'un gran soroll de ferros, la di-ligència s'atura davant la taverna del fer-rer. Deixa anar un garbuix de dones, ban-deres i cotxes de criatura. Una escala bai-xa del sostre tot un material de cuina ambel seu personal.E1 borratxo del poble ha anat de pressa

i corrents a posar-se un antic vestit nacio-nal d'aquells que només es troben al mu-sen o a les novelles.

Els turistes, encisats de trobar a l'últimel fals pintoresc que desitgen, el retraten,a pellícules senceres, dret, de cara, asse-gut, agegut, de darrera, de dalt, de baix ide tres quarts. El vell para la mà cada ve-gada. Per dues pellícules, va a preu fet.

Les nou. Pel carrer pendent, boig de sol,baixa el timbaler, repicant la seva einaamb tota força. Indiferent a la curiositatpública, passa esplèndidament vell amb elseu bell vestit de vellut brodat.

I tot seguit, tres marrecs s'arrapen a les

cordes i toquen les campanes amb fúria.L'església és envaïda de còfies.

Està alegre de flors i de garlandes i, elque encara és més per a una església bre-

tona, quasi neta. Es que la solemnitat valla pena.

EI Gran Perdó de Locronan només té lloccada sis anys. Es un homenatge a la san-tedat de l'ermità Ronan qui visqué llargsanys en aquest país.

Aquesta' rara circumstància ha reunit aLocronan tots els capellans que compta elFinistère, ï a Bretanya n'hi ha inflació. Agi-tació, classïficació, repartiment en grups.L'encens puja. Les campanes callen, i totde cop un repic del timbal omple la nau ifa estremir el mar de còfies inclinades. Elscapellans amb ornaments s'avancen, seguitsde banderes, darrera la colla sonora delstimbals. Davant seu s'obren les portes quedonen a la placeta esclafada sota la Ilum.Davant la porta del ferrer, l'estendard deSant Ronan s'espera, aguantat per tres mi-

, nyons cepats, de cara colrada i amarada deconvicció.

E1 seguidï avança, entre el repic dels tim-hals. Volta la placeta negra de gent i, l'unadarrera l'altra, cada bandera s'acota comper besar-lo, davant I'estandard de Sant

ADORBASES

I. El concurs està dotat de quatre premis:

Primer premi, 100 pessetes de llibres; segonpremi, 50 pessetes de llibres; tercer i quartpremis, 25 pessetes de llibres cada un.

2. La votació es farà mitjançant el butlletíinserit en la pàgina 7 d'aquest número, inser-ció que es repetirà la setmana vinent.

3. Els butlletins, degudament omplerts ambels cinc noms escollits pel lector, hauran d'ar-

ribar a la redacció de MIRADOR (Pelai, 62)per tot el dia 22 del mes corrent,

4. El votant pot no signar el seu butlletí.

En aquest cas cal que adopti un lema o una

contrasenya per justificar la paternitat de la

seva votació en el cas que li escaigués un delspremis que oferim.

5. El dia 23, a la redacció de MIRADOR, esprocedirà a l'escrutini dels butlletins rebuts.Els noms dels cinc elegits per majoria de votsper anar al "Tubo de la Risa", seran publicatsen el número del dia 29 d'agost. Si es produeixalgun empat, es resoldrà atenent-se a l'ordreamb què els noms siguin posats a la llista, do-nant un punt al primer citat, dos al segon, iaixí successivament, i atorgant el primer llocal nom amb menor puntuació.

6. Publicada la llista dels cinc elegits pelplebiscít, serà guanyador del primer prem¡

del concurs el lector que bag¡ tramès una llista¡gual a la resultant de l'escrutini, no sols enels noms, sinó també en l'ordre de citar-los.En cas de manca de coincidència absoluta,

guanyarà la llista més aproximada. Els premisç segon, tercer i quart seran atorgats seguint

l'ordre d'aproximació, de més a menys, de lar llista guanyadora.a 7. Publicat el resultat del concurs en el

1

a número de MIRADOR corresponent al dia 29d'agost, el guanyador podrà passar per la nos-tra redacció, de 7 a 8 del vespre, a recollir el

1 val mitjançant el qual podrà retirar a la Lli -e breria Francesa o a la Llibreria Catalònia elsn llibres que triï al seu complet albir.1 8. MIRADOR es reserva el dret d'anul'lare els vots que, a criteri del setmanari, no puguino ésser inclosos en el concura per raons justifi-

cades.

Ronan. Ve la creu. L'estendard s'ajup, des-prés es posa al seu lloc en el seguici, men-tre repiquen els timbals feréstecs amb prouentusiasme per esbotzar la pell d'ase.

Una atmosfera mística omple el poble.Els gestos piadosos són fets com si fossingestos guerrers. Per millor afirmar llur fe,aquesta gent matarien de bon cor. A faltad'altra cosa, tiren escales avall alguns fo-tògrafs i cinematografistes culpables d'ha-ver volgut fixar el gran gest. Repiquen elstimbals. Els capellans avancen sobre les se-ves amples sabates. El ferrer, radical-so-cialista i anticlerical, segueix la processó,amb la gorra a la mà. Es d'opinions "avan-çades". Es republicà, i això és bastant re-cent a Bretanya per semblar revolucionariencara. El vespre, a la taverna, parla dela Ciència i del Progrés. Però el Gran Per-dó es el Gran Perdó. No és cap manifesta-ció catòlica, és una manifestació bretona.EI ferrer, aquell dia, va a l'església com tot-hom.

Hi ha missa cantada, amb les portes debat a bat. Els camps són feixucs de calori de cants d'ocell. Al lluny, la mar, desem-pallegada de les boires matinals, és immen-sament blava, esquitxada de blancors. Dou-arnenez està arrupit en un retó de la ra-da. Per tots els camins dels turons, venintde tots els horitzons, sorgint de darrera to-tes les mates i de tots els fondals, les cò-fies i els barrets amb llaços s'afanyen capel Gran Perdó.

A l'elevació, brutalment, els timbals es-claten i dobleguen els caps sota llur repi-car llarguíssim i atabalador.

La missa és dita. La gentada remorejaper la plaça, travessada d'autos claxonantsentremig dels crits dels venedors. A poc apoc, cada casa absorbeix la seva part depelegrins.

Hom menja, dintre les cases i als patis,a les pallises i a les cuines. Xarcuteriadegotant, regada amb sidra forta. Les veuspugen, els taps salten. Bromegen en bretó,a plena boca, i les síllabes guturals resso-nen en l'ensopiment del migdia. En el clar-obscur de dintre les cases, aquestes cares,curtirles, patinades pel sol i pel vent, totes .

en angles aguts, són altres tants Rembrandt..Llur addicció forma una raça.

Tot d'una, un volt de campanes, i lesportes de l'església s'obren altre cop. Apa-reix el rector precedint quatre boniquesnoies amb vestits virolats, portant una, Ver-ge de guix pintat sobre llurs espatlles.

Els timbals ataquen una marxa lenta i elseguici surt de ]'església. Banderes, imat-ges, bretons sòlids de cap de pipa, noies ver-melles de cara i de pit ferm. Capellans. Lescampanes, els timbals. ,

Tot això passa i canta entremig d'unamultitud agitada i remoguda de crits i d'em-pentes.

La processó comença. No segueix els ca-mins traçats. Segueix exactament les fitesdel domini de Sant Ronan. Per això cal, acada Perdó, aterrar tanques i cledes, es-biaixar un camí, trepitjar vn conreu.

Es fa. El límit travessava els aiguamolls.I la processó travessa els aiguamolls ambfang humit fins als turmells. Hi passen elstimbals, repicant amb una sola mà. Hi pas-sen els capellans, encallant -se amb els ornaments i les lletanies. Hi passen les mon-ges, aixecant-se les faldilles i baixant elsulls. Les noies s'hi tiren amb xiscles. LaVerge trontolla fins a 45°.Tot es travessa. De vegades la processó

apareix sorgint del blat com de l'oceà. S'a-llargassa pels corriols estrets, s'empentejaconfusament en les cruïlles. I els tamborsrepiquen, i els cants s'eleven. Durant dot-ze quilòmetres va així pels camps. Tot alllarg del curs hi ha petites capelles, guar-nides amb quatre branques i un cobrellit,que abriguen una ingènua imatge de fustaviroladament pintada. Davant cada una d'e-lles, pidolen. Tres noietes que s'han acabatde rentar, boniques com nines de porcellana,guarden un sant lleig, feixuc i roig.

I s'aborda el pujol.Es fortament pendent, sense ni un arbre,

a ple sol. La processó es detura per arren-glerar-se; després, amb una bona embran-zida, s'hi enfila resoltament. Això és èpic.Les sabates massa noves rellisquen pel ca-minet ple de molsa. N'hi ha que reculendos passos a cada pas, els altres'prenen em-penta per guardar l'equilibri. En pocs mo-ments, ja no és una processó, sinó unabarreja d'homes i dones aferrant-se a lamuntanya per no rodolar Costos avall. Unfornit vicari amb botes clavetejades estirauna monja sense alè. Una bandera cau so-bre una imatge i la fa tintinejar, les noies,que uns pescadors sòlids i previsors recu-l len en Ilurs braços. Un militar puja ambun sant sota l'aixella. Els timbalers repi-quen al costat del timbal. Rialles, crits, pes-sics. • El masser, tossut, s'entesta a cantarencara; però s'atura, vermell com un per-digot, arran de l'apoplexia. Empenyent -sel'un a l'altre, en un garbuix i tabola, laprocessó s'enfila entremig de les gatoses.Es un espectacle enorme, dionisíac, ple devida i de bon humor.

1 heus ací, dalt de tot del pujol, la ca-pella de Sant Ronan. Heus ací, sobretot,les taules de beguda. El s bretons recobrenalè. Tot és ple. La processó es dissol enuna gentada esbufegant, amarada de suor.El sol cau vertical. Els abanderats beuenla cervesa a raig d'ampolla. Els escolansaboquen. Crits, rialles, xivarri.

La terra és bella; l'estiu riu; a la marfumeja un bonic steamer.

El Gran Perdó acaba en el clamoreig hu-mà de l'esforç acomplert, en la bona salutde les races fortes.

Pan,IPPE LAMOUR^ De la nostra cofaboració.)

Uns comentaris sobre un tema estival El crític havia, doncs, de triar: o fer pe-traetát amb una "nonchalance" no menys 1 rular la senyera i afrontar una impetuosaestival per molts dels opinants, ha permès visita del senyor Estelrich, o callar. —Per-al jove director de la F. B. M. d'escriure 1 què en aquest país les qüestions sempreuna elegia punyent. El senyor Estelrich, queden ]imitades a dilemes semblants—. Idesprés de resumir les activitats de la F. ha optat per callar: actitud còmoda si yo-

B. M. i de les seves filials, la F. B. C., la leu, però digna. Més que res, el caràcterB. H. C. i alguna altra, nades d'un comú que des del primer dia es donà a la captamecenatge, es dol que mentre que el pú- de subscripcions, coaccionava ja la futurablic,ha correspost amplament a l'esforç dels 1 llibertat del crític. Ja el senyor Vallès ipromotors, la nostra crítica, en canvi, ha 1 Pujals, en una ocasió memorable, demostràemmudit. Estelrich en treu la conclusió 1 com es pot especular amb aquest "tabú", ique, per causes totalment ignorades, s'ha 1 fins on hom pot arribar abans que la cor-congriat contra la F. B. M. una atmosfera da no es trenqui.hostil. 1 L':bservació del director de la F. B. M.

Contra la F. B. M. i contra els seus ho planteja, doncs, una qüestió molt més inte-mes• Estelrich exagera, evidentment: a tot ressant: la servitud de la nostra premsa.estirar, podria concloure'n indiferència. No Servitud voluntària, potser, però servitud.és pas, certament ell, qui es pot plànyer Estelrich sap pla bé. que fins fa molt pocdel tracte del nostre periodisme. Si Pacti- temps—i qui sap si dura encara!—no hau-tud d'ara fos deliberadament hostil, la con- ríeu trobat lloc per combatre les intempe-xorxa del silenci s'hauria fet des del pri- ràncie d'un moralista, el sectarisme d'unamer dia: la ràpida promoció d'Estelrich, crítica sagristanesea, la impudència delsen un petit món literari com ell creu que que amb el xovinisme es basteixen un closés el nostre, hauria almenys evitat els di- menys escandalós que el del senyar Vallès...tirambes que tant a l'empresa com a ell— Adhuc si, com no és afortunadament el cas,segons ell mateix confessa—li foren dedi- l'obra de la F. B. M. hagués estat franca-cats els primers temps d'actuació. Fatal- ment deplorable, quin diari nostre hauriament, la impulsió de la F. B. M. n'hauria gosat donar-hi publicitat? Estelrich, doncs,patit. No ha estat pas així, sembla que no podia ignorar la causa d'a-

La cooperació no va faltar. Si avui la quest silenci.F. B. M. té 1,800 abonats i el tiratge es Fet i fet, a quí perjudicava aquest si-tanca a 4,000, cal no oblidar que aquest re- lenci? No pas :a la Fundació, la prosperitatsultat és sobretot degut a la cooperació de la qual ha quedat ben assegurada, ambexemplar dels periòdics. Comunicats oficie- crítica o sense. Si algú podia queixar-se,sos, intervius, ressenyes dels actes de pro- era el lector. Per què, doncs, se n'inquietapaganda: generosament, els diaris cedi- el senyor Estelrich? No eren pas variacionsren tot l'espai reclamat a l'apoteosi de la sabre el tema estival el que ]i faltava. Ellnova empresa i del seu director. Varen sor- té prou recursos.tir els primers volums, la premsa els saludà Ara, si ell no cercava una explicació, totcordialment, i els comentà moltes vegades i desagradable, sinó una polèmica en la quala casta del peculi particular del crític, el el] fer un paper brillant—propaganda gra-qual rebia els volums mitjançant subserip- tuita ; no hem dit res. Se la farà tot sol.ció. Això ja no era correspondre massa al C. M.tracte de la nostra premsa. Algú es co-mençà de retreure.

Diguem ben clar, per esvair tot equívoc,que Ies edicions F. B. M. són ]loables. Gran Coineidénciapart de les versions, quant a fidelitat altext, són tal vegada superiors a les de la"GuiIlaume Budé". L'edició parla molt bé Hi ha hagut inventors q,e, sense saber-de la nostra tipografia. I doncs. s'ho l'un de ]'altre han fet una mateixaI doncs. Com fau llençada la F. B. M.? troballa ;autors que han donat el mateixCom són llençades moltes de les nostres em- argument a llurs obres respectives i han po-preses editorials, que després han de plà- gut demostrar que cap d'ells no havia pla-nyer-se d'aquest mateix silenci: "traient e] giat l'altre,.. Al copdavall, si només hi ha,Sant-Cristo- Gros." Vet aquí el perill que segons sembla, un nombre determinat de si-Estelrich hauria pogut preveure, tuaeions teatrals, i una cosa aproximada deu

Les edicions de la F. B. M. no són pas succeir en els altres ordres, cal reconèixerperfectes, naturalment: ningú no hi aspi- molt d'enginy als autors de tota mena araya. Alguna versió incorrecta, dissenti- saber-nos servir plats idèntics sota cuinatsments quant al criteri seguit en la qüestió diferents.tan excitant aquí encara: l'art i la moral... En el ram dels xistos • es veu que passen

El "tabú pairal" d'una banda, i d'altra coses .per l'estil, coincidències curioses. N'hila susceptibilitat del senyor Estelrich, frus- ha que desapareixen fins a- ésser totalimenttraren una polèmica que tot just iniciada

calgué ofegar. A algú li fou suggerida laconveniència de cessar discòrdies que der- A »

rotarien el profà i li presentarien com un --' \

desastre qüestions simplement opinables... _EI' front únic, com sempre. A d'altres elsen dissuadí la situació privilegiada que Es- Qtelrieh té en les direeti,es editorials; la vida fés tan dura! L'engrescament del director ialguns collaboradors, a l'Arc de Barà, jahavia creat un incident penós: suscita ^ ?qüestions ja semblaria entossudir-se a liqui- ( °dar qüestions personals.., ï hom optà pel s • k °silenci.

Es per això que no hi ha hagut crítica.Crítica hauria representat polèmica. El ca- ^Lmí seguit per la F. B. M. aquests últims

Iw"aquestatemps no té massa simpaties. Per agent de les redaccions" ha estat una forta _ penseu que encara no té deu mesos idecepció veure vestits amb circumloquis el aj enraona ; ahir va dir-me QaQd.CatuI i l'Horaci, i veure com mentre la .pobra criatura, si és tanetita... ui

p gFundació servia 1'Ausonï, el Varró el Po- sap ella.libí i tot el Sèneca! hom evitava el com-promís del Plaute, de l'Aristòfan, del Mar- oblidats i tornar a reaparèixer al cap d'unssial, per tal que els abonats pudibunds no anys. N'hi ha que, esbravats de tan popu-es donessin de baixa. 1 lars en certs països o en certs medis, són

Sí, Estelrich replicarà que és un atzar. inèdits i d'èxit segur en d'altres. Es donenHom no pot publicar de cop les obres mes- també, ja ho dèiem, coincidències. Per exem-tres, i acumular pels anys a venir tota la ple, aquesta:fullaraca clàssica. Els subscriptors s'ani- EI lector recordarà el dibuix de (Beniganirien refredant... Però en tot cas, això no .que publicàvem en el nostre número ante-justificaria que sistemàticament hagin estat `rior, de 1'i d'agost. Doncs bé, a Le Rirearreeonats els autors perillosos; a tot esti- de París del 3 d'agost, és a dir, sense caprar, evidenciaria l'error inicial de la Fun- i ossibi!itat de plagi, ha aparegut el dibuixdació en projectar la publicació íntegra dels 1 que amb la seva llegenda reproduïm.llatins i grecs. No tots els llatins i grecs Potser, encara que més gran, només hísón clàssics... En definitiva, han quedat mas- pot haver, en tot el món, una quantitat de-sa llibres per tallar als prestatges dels terminada de xistos i per força s'han de re-subscriptors. petir de bona o mala fe.

. - y w ye v w i y^

Iii tTI4'jP:E11DVdCH

umuwunar ES

U

-J0'I±1I''A-OEL

:1! IIHllhiE:::aL...En^InDglOnllnllnlnlllllitt.

l 11111111IIIÍIli111111 111111111111111

TTíîL!OIOVE94

U

E R A41111111'CEMMI3I5jaa^ i --: ^.I1 iiiiiiii

C!

'[,) L

LA PORTA ESQUERRA ELS LLIBRES Entorn de la F. B. M.Conte inèdit de JEAN CAMP

Són ben de plànyer els novellistes en re-cerca de històries. Amb obrir els ulls i lesorelles, n'hi ha prou per collir en la realitattots els esdeveniments divertits o tràgicsque aquesta ens atorga amb generositat.

Els diaris van plens de fets diversos ex-travagants, els carrers abunden de tipusmagnífics, él dia més ensopit pot oferir -nos,si volem, un incident curiós, digne d'éssercontat als lectors.

Sigui'n testimoni la meva darrera aven-tura, que acabà amb somriures, però que,donada la calor de l'estiu i la irritabilitatdels enamorats d'avui dia, hauria pogutacabar d'allò més malament.

Diumenge passat m'avorria i, per matarel temps, me n'anava a peu cap a Neuilly,on havia d'assistir a la reunió anual quedóna als seus confrares de les lletres i delteatre, el ben conegut escriptor José Her-mant.

Una feixuga calor de tempesta, la multi-tud empentejant-se cap a la festa tradicio-nal de la Porta Maillot, la corrua tumul-tuosa dels autos, la revoltant olor de ben-zina cremada, tot plegat m'abaltia al ritmedel pas i és amb el cap una mica buit quevaig entrar a casa del mestre.

—Segon pis, la porta de mà esquerra—em digué la portera.

Em fico a l'ascensor, que em projecta finsal replà i surto de la gàbia amb vidres, totdirigint-me cap a l'esquerra.

Em precedía un jove que acabava de tru-car a la porta. Quin figurí més bonic! Ves-tit de clar, empolvorat de manera encisa-dora, es desprenia un tal refinament delseu aire, que no em vaig poder estar depensar, tot estrenyent-me la corbata: "Di-ria que és un galant jove de cinema."

De moment, el figurí no semblava massaencantat de veure'm allí; em mirava ambenuig i arrugava les celles de mala ma-nera. No en vaig fer gaire cas, no sabentsi la visita que ell anava a fer li resultavade menys atractius que a mi.

S'obre la porta, entrem i la cambrera queens havia obert ens fa entrar al saló.

La mala mania que tinc d'arribar massaaviat! Encara no hi ha ningú. El saló ésmig tancat; la casa està en una calmaprodigiosa. M'estranya una mica de no veu-re cap preparatiu de recepció.

—La senyora ve de seguida — ens haanunciat la cambrera.

El galant jove no prova de lligar conver-sa. Girapt-se'm deliberadament d'esquena,es mira al mirall, s'allisa els cabells, s'acos-ta a una bella relligadura que lluu en l'om-bra.

Per la meva banda, admiro l'elegància dela peça, els bonics bibelots que l'ornen iaquell luxe discret que "situa " immediata

-ment la posició social de l'amo de la casa.,.. Però, de fet... que no hi és l'amo de la

casa? La minyona no n'ha dit res.Tot d'una, un frufrú sedós, un riure clar

de teatre i la senyora José Hermant ésdavant nostre. E1 jove es precipita, li besaels dits; jo m'inclino tot murmurant el meunom i, alçant la vista, em trobo davant lacriatura més bella del món. Si el seu maritdóna a les heroïnes de les seves novellesles faccions d'aquesta dona deliciosa, deufer-ne veritables fetilleres.

De més a més, l'oval perfecte d'aquestacara, aquests ulls immensos, aquest coll tansuperbament modelat, tota aquesta harmo-nia vivent i ,jove, no recorda aquelles prin-ceses d'ensomni que passen, tot somrient,pels films de gran espectacle? Un gest, unareverència, i heu-nos ací asseguts tots tres,una cigarreta rossa als llavis.

Els primers mots vacillen, lents a pendrevol. El meu company, decididament poc lo-quaç, s'arrecona en una dignitat esquerpaque estronca tota expansió.

—Heu vist La crida de l'amor ?—em pre-gunta la bella senyora.

—Confesso que no. Però aviat, sens dub-

-Es un bell film — assegura—. Quina

Premi Joan Crexells

Segons 'han recollit els informadors lite-raris dotats de més nas, el Premi Joan Cre-xells 1929 s'haurà de decidir aquest any en-tre els noms més cotitzats del món literaricatalà. Ho diem no per descoratjar els pos-sibles inèdits, sinó amb una alegria moltnatural.

Potser aquesta alegria no sigui comparti-da pels membres del Jurat, que no podendeixar el premi desert. Sigui com sigui, lase sap que sempre hi ha descontents.

llàstima que l'hagin confiat a una colla defigurons!

—Ah! de debó!Prenc un aire convençut, esperant expli-

cacions.—Han volgut massa estrelles — pross e-

gueix amb un accent estranger—. Ja us po-deu fer càrrec de l'ensalada. De Milo, Blai

-sine Ardy, Jean Régné, tots francesos evi-dentment. Sembla que ara el públic exigeixnacionals. Amb tu i jo, em sembla que jan'hi ha prou.

I el seu dit assenyala la direcció del figu-rí de moda.- Hi estàs molt bé, tu. I com que el pú-

blic ve així que veu el meu nom pels car-tells, amb nosaltres n'hi hauria hagut prouper assegurar l'èxit del film.

Aquest gata-maula de José Hermant, feti fet! Ja m'hauria pogut avisar que la se-va dona fa cinema, que és favorita del pú-blic i que és... italiana segurament. Peròper què no ve ell, i així podré saludar-lo?

—Tindré molt de gust d'aplaudir-vos, se-nyora, i estic desolat de no haver pogutbarrejar més aviat els meus aplaudimentsals del públic.

Un somriure és la meva recompensa, pe-rò el galant a penes desarrugat manifestauna nerviositat sensible. S'aixeca mentrenosaltres callem, va amunt i avall de l'ha-bitació, se'ns • acosta i, de cop, explotant:

—Escolta—diu a la senyora, i se sentcom les síllabes xiulen entre les seves dents—si has de tenir una conversació seriosaamb el senyor (i es repenja sobre les pa-raules, apuntant-me amb el seu índex)—,per mi no estiguis, t'ho demano; ja m'es-peraré a l'habitació del costat,

—Amb el senyor?La senyora em mira, esverada, mentre la

meva cara reflecteix la mateixa incompren-sió .

—Amb la senyora?I aleshores sóc jo que miro la meva in-

terlocutora. Un silenci d'alguns segons enssembla una eternitat.

—Com—interroga--, el senyor no va ambtu?

—De cap manera.—No és un dels teus amics que em por-

tes i que, a més a més, encara m'has depresentar?

—No, de cap manera. E1 senyor ha en-trat amb mi. No te l'he presentat perquèjo no el conec.

M'alço amb el sentiment que acabo decometre una planxa d'aquelles que fan èpo-ca en la vida d'un home.

—Perdó, senyora. Es a la senyora JoséHermant que tinc l'honor de parlar?

—Quina broma! Sóc Beatrici Rímini, la"star" del Consorci franco-nipó.

Infern i damnació! Ara ja no trobo es-trany que sigui tan bonica, mentre un as-censor invisible semble dur-se-me'n a vintpeus sota terra, en una davallada vertigi-nosa.

M'empasso un glop d'aire i provo d'asse-gurar el peu.

—Beatrice Rímini, la creadora de Totaper tu!, de Seré teva, l'estrella d'El teu cosés déu i de cent altres èxits mundials?

—Sí, senyor, sí—explota el jove—; Bea-trice Rímini en persona. Aquest nom estal-via més llargues explicacions.

Una riallada ens detura Beatrice es re-cargola veient la cara que fem i sentintles meves embarbussades explicacions.

—Ja veus, Olivier, que el senyor encaraés més distret que jo. Vós anàveu a casadel meu veí de replà. La porta de l'esquer-ra, senyor, de l'esquerra. Vós heu trucat ala de la dreta.

La misericòrdia de Déu és infinita. M'ar-rapo a aquest nom d'Olivier que acabo desentir com a un salvavides.

—Olivi.er?... Heu dit Olivier? Però, esti-mat senyor, si he tingut el plaer de tenir

-vos ner intèrpret, ja fa cinc anys, a Tolo-,a, cal 111 u. W,,,w £-' ....., ..y-^-^. ------deu? Jo sóc l'autor.

—En efecte, senyor—es digna somriureOlivier, tot allargant-me una mà dreta con-ciliadora, mentre, amb la mirada, no cessad'empènyer-me cap a la porta.

—Ara us acompanyo—murmura la "star"'.M'inclino, tartamudejo, saludo, somric: no

sé ben bé el que faig i, de recules, mentvaig cap a la porta, mentre, al meu darre-ra, les dues estrelles en les apreciacions deles quals més m'estimo no pensar, deuenbescanviar, com en el final dels films qneencarnen, un d'aquells petons que no s'aca-ben mai i fan estremir, en les sales fos

-i pues, la jovenalla en mal d'amor.,.JEAN CAMP

H. G. WELLS, L'Home Invisible

(Biblioteca Univers)

Les aparicions de Wells en català hanestat fins ara sortoses. Fa uns quants anysla collecció "La Novella Estrangera" va pu-blicar The Country of the Blind, un delscontes més característics i bells d'aquestescriptor, en una traducció molt discreta.Ara ha tocat a Just Cabot el fer-nos la deL'Home Invisible.

Aquesta traducció és tan adequada quehe tingut de fer uns ulls molt vius per atrobar-hi cap tara. Amb tota la mala in-tenció de què sóc capaç farà remarcar unainadvertència: la traducció de blank perblanc (pàg. 31); un cas de literalitat exces-siva: silk hat, que sol designar en anglèsel barret de copa, és traduït sistemàtica-ment per barret de seda. Aquestes tares que,de fet, si no les cerqueu, us seran tan m vi-sibles com l'home de què es tracta, i pot-ser un parell més de més lleus encara, sóntotes les que he pogut descobrir en una tra-ducció que representa tota la sèrie de lesdificultats de què una traducció és suscep-tible.

La majoria de les traduccions que es pu-bliquen no són pas tan nostrades com cal-dria. Recordo perfectament una versió di-recta de l'anglès, de què em calia traduirmoltes de frases literalmént al francés percomençar a entendre-les una mica. No totsels casos de traduccions mal fetes són tanmisteriosos com aquest. Generaiment, la lec-tura d'una traducció mitjana us produeixun mareig lleu, com la vista d'uns quantsmetres de film desfocat. I podeu estar se-gur que el traductor ha fet la seva tascaamb aquella facilitat i aquella alegria. Noveient dificultats enlloc, no ha pogut enca-parrar-se a resoldre-les i, sense adonar-se'n,ha deixat per a la paciència del lector aques-ta tasca enutjosa.

Llegint L'Home' Invisible, en canvi, el lec-tor català no necessitarà per a res la sevapaciència. Les dificultats es fonen en la tas-ca ben feta. Just Cabot ha sabut trobar enla nostra llengua l'equivalent de la bellaprosa de Wells. La nostra atenció, na ne-guitejada per mancaments del vehicle lite-rari, pot seguir a tota marxa les perfomances extraordinàries de Griffin. I val a dirque les aventures d'aquest home, tan cien-tíficament i egoísticament esdevingut invisible, es mereixen ben bé la nostra atenció.Explicant-les, Wells desplega la seva mag-nífica tècnica de narrador; i quan us ado-neu que, fet i fet, tota la història no ésmés que un seguit de variacions sobre untema limitat, encara us admireu que hompugui aprofitar tan bellament una idea sen-zilla, per ben trobada que sigui.

Una de les bones obres que farà, per es-creix, la publicació de L'Home Invisible, se-rà de desenganyar definitivament els co-mentaristes mal informats que no podenesmentar Wells sense mencionar Jules Ver-ne, com si aquests dos escriptors tinguessinres de comú; la qual cosa alleujarà els co-mentaristes ben informats de l'obligació d'a-nomenar Jules Vernes quan parlen deWells, per a dir que aquests dos escriptorsno tenen res de comú. E1 francès de fra

-ses fetes de Verne fa un trist paper al cos-tat de l'encert expressiu que tots els críticsanglesos reconeixen a Wells. L'encís espe-cial de Verne no té cap relació amb la bo-na literatura, mentre que l'escriptor anglèsés un dels millors novellistes contemporanis.Científicament, Verne se sol revelar comun erudit de diccionaris enciclopèdics;Wells, en canvi, té una sòlida preparaciócientífica que actualment es manifesta mag-:-nífieament amb la publicació de The Scienceof Life, obra que l'any que ve, quan seràtraduïda al francès, desfermarà la fúriadels nostres creacionistes més simiescos.La nota que precedeix la traducció de

The Invisible Man fa notar escaientmentla dissemblança entre aquests dos escriptorsde què hom ajunta tan barroerament elsnoms. No tan escaientment, al meu parer,diu que "no cal pensar que l'interès novel-lesc de L'Home Invisible es vegi minvat peltractament de problemes polítics i religio-sos". Certament, aquests problemes no sor-geixen en l'obra de Wells oferta ara al pú-blic català. En aquest aspecte, The Invisi-ble Man és una excepció en la producciócopiosa del novel-lista anglès. Però, puix quel'home és un ésser polític i religiós (almenysals , països mitjanament civilitzats), no séveure com la política o la religió, que cal noconfondre amb la propaganda egoista departit o de doctrina, puguin fer minvarl'interès d'una novella que estudiï a fonsels caràcters humans.

Altrament, jo no sóc pas dels que creuenque no s'han d'escriure sinó obres d'inten-ció profunda. D'intencions d'aquestes, l'in-fern de la mala literatura n'està atapeïda-

ment empedrat. Una novella interessant iben escrita té en ella mateixa tots els jus-tificants que li calen. Així, aquesta novel-

la de Wells, que Just Cabot ha traduït tancompetentment al català, està plenamentjustificada.

DEMANEU pertot el matamosques

RADIOLEl de millor perfum, el més econòmic i l'únic d'eficàcia

LABORATORI CREOTAL, Batista, 12 (S. M.). Telèfon 51822

A la recerca d'una explicació

C. A. JORDANA - . — a — —a a a a--------

.CQL LECCIÓ LES ALES ESTESES •dia lO CANÇONS DE REM I DE VELA, >^r ^oSúP MAR1A DE SAGARRA • óo cènt msPOPULAR

-------- -- - _ --- -- wI\

z ELTEATRE---- - ---- --- - --j-- ------ - ----- - -j-j-- ----------=-- - - - - -_-_--i- -I- Fi i- - --

•Un monopoli indesitiabie

Actors, autors i empresaris comencen apreocupar-se d'un fet que té una importàn-cia vital. No és cap secret per a ningúque una gran societat cinematogràfica ambcaracterístiques de trust controla la majo-ria de sales d'espectacle de Barcelona iva camí de controlar la majoria de le deCatalunya. De bon començament aquesttrust va inspirar una certa satisfacció ifins un cert optimisme. Un hom es felici-tava de veure que en algun ram els cata-lans adoptaven mètodes moderns, aptes permillorar la indústria i per plantar cara ales colossals potències d'Ultramar. Tanma-teix semblava que la "Cinaes''; mena deSant Jordi, venia a deslliurar-nos del dracamericà, cada dia més opresscr... El bon ci-nemàfil es prometia les millors pellícules enels millors locals i als millors preus. Natu-ralment que ja aquestes il.lusions eren ex-cessives. Però tampoc semblava natural quela realitat vingués si fa no fa a capgirar

-les enterament. I que sense que es puguidir que Sant Jordi s'hagi passat al partitdel drac, el públic no ha pogut comprovaraltre efecte del trust que un positiu déca-lage dels programes.,.

Però en fi, l'esbrinament d'aquest as-pecte de la qüestió no és de la nostra in-cumbència; pertany als companys que ocu-pen la plana número 6. En canvi, hi hauna segona activitat de la "Cinaes", queevidentment entra en la nostra esfera. Emrefereixo a la manera com exerceix el con-trol de les sales foranes. Les condicions delloguer que imposa a les companyies de tea-tre són francament ominoses, per no dirprohibitives. Enguany a moltes poblacionsde Catalunya, cap companyia de "tournée"no s'ha vist amb cor de donar-hi ni una re-presentació, per la senzilla raó que les com-panyies no es poden permetre el luxe detreballar per altri.

No ignorem que la lluita és difícil, per-què el volum d'anunci que escampa la "Ci-naes" li assegura sense esforç el silenci ben

-volent de gairebé tots els diaris. Però lamuralla no és tampoc impenetrable. La ban-dera que poden arborar els autors, actorsi empresaris de teatre és massa palesamentpatriòtica perquè tard o d'hora els direc-tors de diaris no sentin la necessitat d'his-sar-la. La qüestió és començar.

Els organismes de la gent de teatre noestan tan desemparats i inermes que no pu-guin repel.• ir l'atac i anar a una contra-ofensiva.

r*+A Nordamèrica el teatre també ha pas-

sat la seva hora de perill al costat de laprepotència del cinema. Però, d'una banda,l'existència de fortes empreses teatrals quetenien assegurats nombre de locals en totel territori de la Unió i, d'altra, una restade pudícia dels monstres anomenats Para-mount, Metro Goldwin, Fox, etc., han evi-tat la catàstrofe. Els directors d'aquestescases han tingut punt a destruir el teatresde melodrama, que són considerats i ambraó com els veritables competidors del cine,puix que treballen grosso modo sobre la ma-teixa clientela. Però, en general, han respec-tat els teatres de comèdia i especialment elsteatres d'art. No és estrany àdhuc de veu-re fortes empreses de projecció de pellícu-les que mantenen oberta i en plena funcióuna sala de teatre. En un mot, hi ha hagutper part de tots, més o menys conscient imés o menys pura, la idea que no era lícitd'escanyar l'art dramàtic i de soterrar-losota una muntanya de dòlars.

Això a Amèrica! Això a la pàtria delcine!

Aquí encara és l'hora que no hem tretal mercat una sola pellícula autóctona quetingui cara i ulls o que es pugui mirarsense acompanyament de "saetas" o de "jo-tas" o de "sardanes ". Però ja ens batemcom a lleons per defensar el dividend delsgrans magnats d'Hollywood.

* * *A París, com a totes les capitals capitals,

hom no para de construir teatres nous. Certque les banques i els americans conspirenper apoderar-se dels vells teatres i que so-vint obtenen èxit. Però l'amor a l'art deTalia és prou ferm perquè nous construc-tors cuitin a cobrir les baixes, gairebé sem-pre amb un guany de confort, d'installa-ció i de modernitat.

Un dels senyals més innegables del per-:sistent provincianisme de Barcelona és pre-cisament el seu tebi amor al teatre. El seupoliglotisme no basta per a justificar-lo.Buenos Aires és infinitament més políglo-ta que Barcelona i no obstant té una vidateatral deu vegades més prò@pena. (Nomésen els dos últims mesos han passat pels es-cenaris de la capital argentina les següentsfigures amb llurs companyies: Moissi, We-gener, Ruggero Ruggeri, Víctor Boucher,Feraudy, Díaz de Mendoza i la López He-Tedia, sense comptar naturalment les com-panyies del país i les d'òpera i opereta.)

Però no ens despistem. Hem començatparlant de París. Pocs dies ha, sobre el ter-reny que ocupava la casa d'Eugène Scribe,ha estat inaugurat el nou teatre Pigalle,bastit pels senyors de Rotschild. Els críticsparisencs, que tenien el costum de queixar

-se de l'utillatge anacrònic de llurs teatres,aquest cop s'han llevat el barret amb res-pecte. El teatre Pigalle és tan bo com unade les bones sales de Berlín o de NovaYork. El ram de l'electricitat és una me-ravella. Té quatre escenes superposades quemitjançant un ascensor pugen al nivell del'escenari. D'aquesta manera els entreactespoden ésser reduïts al mínim o suprimitstotalment. La confortabilitat dels seients ésperfecta... En fi, el teatre Pigalle és sim-plement el que ha d'ésser un teatre l'any1929.

A tot arreu no tenen la desgràcia i lapaciència de conservar en servei barraqueserigides fa més de mig segle i que ja ales-hores representaven un pacte amó la misè-Tía. L. T. B.

u viatge a Amèricade Borràs "cadet"

—Per què us en vàreu anar a Amèrica?— Perque no em sé estar quiet. Cansat de

passejar per la Rambla o arreplegar fun-cions de «tournée», em vaig decidir un diaa travessar l'Atlàntic, embarcant el mes demarç de I928 en el Piave, petita embarca-ció amb quinze o vint cabines i on els viat-gers mengen a la taula del capità. Ja sóca l'Havana, que és una ciutat maniàtica dereformes. Fa l'efecte que les places es can-viaven de lloc dia per altre i els carrers esfeien més amples cada setmana. En PereBoquet de Recasens em va portar al «Cen-tre de Repòrters» i en una festa íntima emferen recitar unes poesies castellanes. M'a-plaudiren molt. Diguí la balada d'EI ferrerde tall. M'aplaudiren més, tot i no ente-

nent-ho. L'empresari senyor Estrada que vasentir els aplaudiments cm va oferir un con-fiacte per a passar al Teatre Nacional ambla seva companyia de la Comèdia. Poc des-prés debutàrem presentant-me amb El mis-tic, de Rossinyol. En castellá, naturalment.

— Exit?— Molt. En sortir es varen encendre els

Ilums de la sala i m'ovacionaren. En aca-bar fou, sincerament, un gran èxit. Estavaemocionat.

— Va durar la temporada?— Un mes. Vàrem fer Terra baixa i El

alcalde de Zalamea., Les garses, i La ca-dena de los hijos, obra nova de Casimir Gi-ralt. Amb tot i la calor el teatre s'orílplia.Vàrem guanyar molts diners. Els dos últimsdies, i a petició del públic vàrem representarDon Juan Tenorio.

— En ple estiu, el Tenorio?— sí, senyor. El darrer dia férem una re-

caudació de r.9oo dòlars. Tant va ésser l'è-xit que un empresari m'oferí unes funcionsa pobles 'propers a l'Havana, assegurant-meloo dòlars diaris i no vaig acceptar.

— Res més?— Llavors es varen presentar els negres

de Santo Domingo que ert venien a oferirun contracte molt bo per anar amb ells. Jotenia ganes d'anar a Mèxic i els vaig dirque no. Però mireu si era bo el contractedels negres de Santo Domingo, que el vaarreplegar el representant d'un altra com-panyia. Vaig desembarcar a Veracruz a l'en-demà de 1'assasinat de 1'Obregon. Tenia ga-nes de tornar-me'n.

— I Mèxic, què?-- Mèxic és un país magnífic i jove que

lluita i vol trobar-se ell mateix i que ningúde fora el destorbi. La vida no té cap valor.Mireu si s'ha d'anar amb compte amb aixòde la vida i 1a mort, que no hi ha claque alsteatres perquè tothom porta revólver. Si,davant d'un fracàs uns quants decidits esposessin a aplaudir, se'ls estroncaria la car-rera allà mateix. Allà, quan no agrades noagrades, i quan plaus fins et toquen diana.

— Com ha anat això?— Sí, senyor. Allà, quan hi ha grans ova-

cions als finals dels actes es demana a 1'or-questra que toqui diana i s'encenguin elsllums de la sala. Això sf, són gent difícild'acontentar. El dia que em vaig presentara San Luis de Potosí, en sortir uns quantscatalans em varen aplaudir i un espectadorde primera fila es va .aixecar de la butacai fent callar els tfmids aplaudiments digué:— Esto después, si se lo merece. Figureu -vos com vaig començar la comèdia.

— Com la vàreu acabar?— No ho sé. Tan sols recordo que aquell

terrible espectador digué cridant: Muy bien,ast se hacen comedias.

— No vàreu interrompre cap funció ambmotiu de la revolució?

—Cap, ni una. El que no havia vist maiés un exèrcit tan abnegat ce n el mexicà.Quan viatjàvem pels Estats Mexicans, xer-ràvem amb els soldats que vigilaven elstrens. De vegades s'iniciava l'atac, en tarri-bar a qualsevol zona muntanyenca. Als pri-mers temps tots ens llançàvem a terra perpor. Després ja ens acostumàrem als atacsi fins sortíem amb les tropes del Govern aveure com fugien els rebels.

— I ara què?— Ara vinc a fer de turista. Vull veure

l'Exposició, comèdies, fer un viatge per Eu•ropa, tornar a Amèrica i després, si em con-vé, signar un contracte de pellícules par-lades...

Borràs cadet ja està engrescat. Les aven•tures i els projectes li surten com els co-loms del barret d'un prestidigitador.

— Una nit, parlant amb el president Por-tes Gil... — M.

El teatre primitiu, 1teatre pintoresc

EI teatre americà del segle xtx es compono bé de traduccions de totes les obres d'èxit !europeu o bé de melodrames farcits de sen-timentalisme ploraner i llastimós. Com queno tai havia cap reglamentació, els ameri-cans prenien d'allà on volien les obres i lesrepresentaven. Per fortuna, una reglamen-tació internacional provisional ha arranjattots aquests interessos. Les obres teatralsautòctones donades a conèixer al públic ame-ricà eren d'una excessiva tendència enter

-oidora, i estaven inspirades en les obres deSardou o d'Ibsen. Un any abans de la guer-ra de Secessió, un actor irlandès, Dion Bou-cicault, de gran popularitat a tota Amèrica,va escriure i representar una obra tituladaOctoroon i en la qual l'esclavatge jugava unrol transcendent. Dos anys després de laguerra civil, Austin Dalv va escriure unacomèdia sobre la vida a Nova York tituladaUnder the Gaslight. Més tard va escriurefiorizon, també d'ambient americà.

L'autor ,més popular d'aquesta època queen .podrfem dir de transició, entre l'obra ge-neral europea, representada per estalviar-seels drets d'autors, i la del període de rea-lització dramàtica nacional, davant d'haverde pagar, fou Bronson Howard qui aconse-guf grans èxits amb les seves comèdies po-pulars, que ell mateix rebaixava de to pera fer-les arribar més fàcilment als públics.La seva darrera obra fou escrita l'any i8&,en collaboració amb M. Branden Mathews,professor de la Universitat de Colúmbia ihistoriador del teatre americà. L'obra es ti-tulava Peter Stuyvesant,

Dels altres autors, dos varen morir moltjoves, Clyde Fitch i William Vaughin Mau-gham, que obtingueren èxits populars ambllurs obres externes. Clyde Fitch adaptà mol-tes comèdies franceses 1 alemanyes i quanva morir, als quaranta quatre anys, tenia laintenció de renovar-se totalment, deixant debanda l'èxit popular i pensant només en laseva obra personal.Cal afegir a aquests noms del període de

transició, els de William Gillette i AugustusThomas, que treballaren .per la grandesa delteatre d'èxit popular, contrari al nou teatreamericà, del qual parlarem més tard i queté un valor notable i precís. Augustus Tho-mas era una mena de Frederic Soler delteatre americà, que coneixia tots els trucsi truquets per impressionar el públic i queva escriure més de seixanta comèdies o dra-mes, d'èxit viu i fàcil. La crítica jove méscontrària a ell no deixa de reconèixer-li avuidia, considerant l'ambient de l'època, elsmaterials que tenien per treballar i 'les in-fluències del públic, un cert mèrit com atècnic.

Cal, però, amb aquests autors, citar-ned'altres : James A. Heme, William V. Moo-dy, William Harrigan i Charles H. Hoyt,que també aportaren com els altres l'am-bient americà, amb els seus tipus locals pera distreure a la gent. Seria injust de no dirque entre totes aquestes comèdies, la que esconsidera digna de respecte, acceptant elfons i la forma convencional, és The GreatDivide, de William V. Moodv, autor con-siderat com el més sensible i intelligent detots ells.

EI teatre americà en la seva naixença tro-bà en 'el carrer els seus tipus teatrals. Aixf

com els sainets catalans, madrilenys, anda-lusos, valencians, etc., donen un panoramadels costums i les gents de l'època, el teatreamericà fa el mateix. El pastor negre, elxinès planxador — no hem d'oblidar que aNordamèrica no hi ha planxadores i que quifa aquesta feina són els xinesos —, i'ale-many acabat d'arribar, el pagès de la NovaAnglaterra, el propietari de Virgínia, el búr-gès renovador, l'irlandès sentimental, eljueu despert, etc., eren els tipus vius delteatre inicial. Amb aquesta 'barreja el pú-blic s'acostumà a mirar de cara els proble,

-mes que tenia davant, no tan sals a ]'esce-nari, sinó al carrer. Aquell naixement deCosmòpolis, de Bebeltown, era per ell unadescoberta. Es ben cert que crítics durs comRichard Burton, Sheldon Chenev, IsaacGoldberg, diuen que aquest teatre no té resa veure amb la literatura i amb l'art, peròsense aquest teatre primitiu i pintoresc, do-cuments actualment precisos i necessaris pera reconstruir l'ambient històric de l'època, nohauria estat possible tota l'estesa del teatremodern nordamericé, del qual parlarem mésendavant.

El teatre a Nova Yorkavui dia

Cada nit s'obren al públic seixanta cincteatres neoyorkins. Aquests seixanta cincteatres estan oberts les cinquanta dues set-manes de l'any. El públic va al teatre, toti trobant-lo car. Però l'espectacle car és unprincipi essencial dins la norma de la vidaeconòmica nordamericana. Espectacles bons,però cars. Serveis públics bons, però cars.Administració pública bona, però cara.Transports bons, però cars. Alimentació bo-na, però cara. Tot és car, però tot és bo.Es clar que ]'espectacle que entenen per boels uns, els altres el consideren dolent. Esclar que l'autor de Broadwav no serà bopel públic dels vuit teatres d'art de NovaYork, però el públic abans d'anar al teatreja sap el que vol. I el que vol és el que pa-ga, encara que sigui car, per a gaudir-neuna estona.

L societat Dramatists' Guild of the Aa-thors' League està composta d'uns dos centsautors que cada any indefectiblement estre-nen una obra. Hi ha una xifra semblantd'autors no inscrits a la Lliga i que esguanven la vida igual que els altres, penóque no es volen ajuntar a cap entitat. Això,de totes maneres, va camí d'arranjar-se, per-què s'han adonat que els interessos econò-mics res no tenen a veure amb els espiri-tuals, i que la Societat té com a corporaciómés força per a tractar amb empresaris i1'roducers que no pas el valor individual decada autor.

A un home de Nova York, com a un ciu-tadà de Buenos Aires, li és més fàcil seguirel corrent de teatre internacional que no pasa un contribuent de París o de Barcelona.Aqueix sentit exclusivista nacional, xovinis-ta de París, que es llença al damunt de lesobres estrangeres, o suara contra la invasiódel teatre nordamericà, no el tenen els t'ro-ducers, metteurs-en-scène i empresaris neo-yorkins. Es clar que a França el que els fapor és que amb la invasió del teatre nord

-americà perdran aquella influència que finsara ha tingut el teatre'francés arreu d'Eu-ropa i a certes repúbliques sudamericanes.

En els escenaris dels seixanta cinc teatresde Nova York es representen obres de totsels autors coneguts, siguin d'avantguardao no, del món. Allà on hi ha un èxit, allà elvan a buscar els americans. Blasco Ibàñezem deia, un dia, el sentiment que sentienels empresaris nordanericans en saber quel'autor de La Barraca no havia escrit maiuna comèdia. En tenien un gran sentiment.

— Faoi'n una —1i deien —. No se'n pe-nedircà. El farem milionari, multimilionari...

EI que volen la majoria d'aquests teatresés una comèdia d'èxit damunt del públic.Dels seixanta cinc teatres només n'hi havuit dedicats al teatre d'art ; els altres volenuna comèdia rodona, un problema simple,plantejat, lligat i resolt, però que frapi alpúblic per la seva emooió," novetat, interèso curiositat. D'ací l'èxit d'un Bayard Veil-ler, per exemple.

S'ha de tenir en compte que el públic viuentre l'emoció del cinema i la del teatre.Que el cinema 'ha donat al gros públic unasingular educació, diguem-ne artística, perno emprar el mot d'En Dalí, antiartística,i que fa que es divideixi en duesforces : elsque quan van al teatre volen un art dife-rent al dinàmic del cinema, i els que no elsve bé canviar de to i volen que el teatre si-gui un cinema més a prop de la realitat.

Aquest teatre, com ja diguérem en unacrònica passada, és el teatre de Broadway,equivalent al teatre de boulevard ; o al teatredel Panal-Id, per exemple, salvant sempre lesdiferències d'ambient cultural o espiritual,però per a trobar un símil exte rn que doniidea de la lluita plantejada.

Un cop vista aquesta situació del teatrenordamericà en general, parlarem dels vuitteatres d'art de Nova York i de la seva llui-ta econòmica. Perquè també la tenen, i di-ficultosa.

Com a tot arreu.FRANCESC MADRID

Agència exclusiva per a la venda de

MIRADOR

Societat General Espanyolade Llibreria, S. A.

Barbarà, t6 Telèfon 1 2781

BARCELONA

- -- - - 1 -.JUL

Circumstàncies especials de comoditat, de'facilitat, de similitud, de contemporaneitat,d'habitud, ajunten moltes vegades dues co-ses, de tal manera que semblen dependrela una de l'altra, com si tinguessin una rela-ció íntima d'essència o de causalitat, quanno fan més que coexistir per raons circums-tancials tals com les que dèiem al començar.

Això passa molt amb certs instrumentsmusicals i determinats fets, actes, idees, oespectacles que acompanyen. I de tal paralle-lisme se n'usa per evocar, smb el so delsespecials intruments o (procediment còmode)la imatge d'uns llocs o unes accions.Fan sonar els corns per despertar la idea

d'una cacera. ¿Però per què ens suggerei-xen la caça les tromoes? Si nosaltres no leshem oides mai, només que al teatre? ¿Qui-na relació intima poden tenir les trampesamb el joc de la caça? Cap; només que elsaber que era costum antic, que el gust dela tradició i d'una ostentació aristocràticaencara conserven en certes esferes — per cri-dar-se i fer-se senval, els caçadors, en untemps quasi oblidat, i en mig d'unes boscú-ries que ja no hi són, i per perseguir unesalimanyes extingides. Són les trompes de mà,les trompes simples, els instruments que esfan servir per representar una cacera, per-què són l'evolució dels antics corns de ba-nya dels primitius caçadors. Si la caça nofos ara una comèdia, és a dir, que no losnomés que un record de les veritables cace-res, les trompes també haurien acompanyatl'evolució, i avui s'usarien trompes cromà-tiques, potser, o s'haurien canviat per al-tres instruments, o no se n'usaria cap ; totplegat tant és, perquè ni les trompes ni capaltre instrument tenen cap relació essenoialamb les caceres.

1 les trompetes, ¿per què semblen instru-ments guerrers? Perquè les porten les tro-pes per la facilitat de tocar-se caminant,i pel seu so vibrant .i potent que fa sentir-se de lluny. Per això el so de les trompetesrecorda l'aire militar, però per la mateixaraó el poden recordar els flautins que acom-panvaven i acompanryen encara companyiesde soldats ; 1 les cornamuses ; i les grallesdels antics exèrcits alarbs ; i els violins delsregiments de la França del Rei Sol. ¿Quinssón doncs, els instruments que tenen unaíntima relació amb el sentiment guerrer?

Qualsevol diria que l'orgue es un instru-ment profundament religiós. No 'ho cregueu.L'orgue sembla religiós perqué sona en lesesglésies. Es va portar a les grans catedralsperquè era l'instrument més adequat peromplir aquelles vastes naus i acompanyar elcor gegant del poble. De les catedrals, perimitació, s'ha portat a totes les esglésies icapelles. I s'ha ajuntat la idea del so del'orgue amb el sentiment de la religábsitat.però, en si, l'orgue és menys religiós que al-tres mitjans d'expressió musical. Una provavivent la dóna Wagner en escriure el seugran Festival Sagrat sense usar ni un solacord d'orgue. La unció punyent que sapinfiltrar en l'auditori durant les escenes cab-

da l s de la Consagració, no l'aconsegueix niamb l'orgue, ni tan sals imitant les sevessonoritats, sinó per altres mitjans d'expres-sió purament musical, que, aquests sí quetindran una essencial relació amb el senti-ment religiós, amb el qual !'orgue nomésn'hi té per associaoió d'idees.

Altres exemples encara trobaríem d'aques-tes relacions superficials. Valer-se'n per sug-gerir o descriure musicalment idees i esce-nes, és usar d'un procediment massa còmo-de i de poc valor estètic, que un artista ques'estimi (i valgui) evitarà d'utilitzar.

JAUME PAHISSA

A propòsit LA MUSICAdel teatre nordamericà FALSES RELACIONS

UDvialge iSamb risita a PALAMÓS

enba

lmoto

super- I N F A N T A BEATRIZ tot bèlixses

Dia 15 d 8 got. — Passatges i detalls: Viatges Blaus, Rambla Santa Mònica, 15-17. Tel. 10803

Albiol G. i Riera S,1.Passeig de 6ràcia, 42 - BARCELONA • Telèfon 15345

Quan vulgueu adquirir una màquina d'escriure consulteu-nosAquesta casa és absolutament formal

Màquines de totes marques: noves, reconstruïdes i d'ocasió

Taller ben muntat per a adobs i reconstruccions. AbonamentsRepresentants de ]'atril "KOPI" i multicopistes "PERFECT"

D'UN 5 A UN 10 PER 100 DE DESCOMPTE PRESENTANT AQUEST ANUNCI

GRAN SASTRERIA LAIETANALA DEL RELLOTGE

ELEGANCIA - PROMPTITUD - ECONOMIAExtens i variat assortit en les novetats que la Imoda imposa

Veritable i garantitzat tall americà

Trajos estam i fresc, a mida, des de . . 75 pessetesPantalons tennis a mida, des de. . . . 1$ a 115 »

TALLADORS DE PRIMER ORDRE

40, VIA LAIETANA, 4OTELÈFON 12446

MIRAT DR

v IN EMA I DISCOSPANORAMA !Valoració del gesf I a z s çe s

Mans

REPRESESLa més important represa de la setmana

és sens dubte: Beau Geste. Justament a pro-pósit del seu darrer filin, El capità Sorrell,parlàvem amb elogi, en el número anterior,del seu autor: H. Brenon. Ara, doncs, se-rem breus.

Beau Geste fou en la penúltima tempora-da un gran èxit. Diguem ben merescut. Hiremarquem el que tothom ja va remarcar : esun film sense interès amorós, com diria Ber-nard Shaw. La qual cosa demostra que un

MARY BRIAND

enorme contingent de públic està disposat ainteressar-se per altres històries que les erótiques.

Beau Geste és un film d'ampla enverga-dura i realitzat amb puixança. Les escenesdel desert que ens fan sentir l'asfíxia, lapols i la temperatura tòrrida, són un èxitemegràfic. Noah Beery hi fa una tasca im-ponent per la seva veracitat.

Les qualitats que apuntàvem a propòsitd'El Ca¢ità Sorrell es retroben ara aquí,particularment aquella llum mesurada i agra-dosa que banya totes les fotografies quicomponen el film.

Sense propaganda estrident, sense preo-cupacions transcendentals, la tasca de Bre-non s'imposa com una de les més pures delcinema d'ara.

Important a tot ésser-ho també la repre-sa de La llei de l'hampa, que fou per totsuna de les sorpreses més fulminants de latemporada i imposà tot seguit el nom de vonStenberg.

Obra robusta i enèrgica avalorada ambuna interpretació de primer ordre a la cap-davantera de la qual cal situar G. Bancroft,La llei de l'ham^a portava amb ella unaalenada de sinceritat i sobretot d'origina-litat.

Alguna que altra convenció eren a penesremarcades, acaparada la nostra atenció perl'absolut mestratge d'un métier arribat a unasuprema consciéncia.

Tema expressament escollit per desenvolu-par fórmules personals, ens apar com unsimple pretext.

Rellamp no és pas una de les cintes mésreeixides de Harold Lloyd.

Una certa lentitud paralitza l'interès i eldinamisme de la ointa. El títol semblavaevocar quelcom de vertiginós ; justamentaquell moviment a què Harold ens té acos-tumats.

Naturalment que la vàlua dels elementsde què Harold s'acompanya impedeixen quela cinta sigui una llauna.

En canvi L'heroi del Riu és una obra for-mosa que hom reveu de bon grat. El sce-nario hi és netament cinematogràtic de con-cepció i de realització. Hom assisteix altriomf de Buster que amb la seva passivitat,que és una confiança en la providència, téraó de l'adversitat de les coses i de les per-sones aliades.

L'huracà del final significa tota la filoso-fia de IBuster Keaton i l'escena a casa elsombrerer és una de les més meeixides ideesdel film cómic.

No hem pogut veure Hula. La nostra cons-ciència professional ens indica que devem

aquesta aclaració a1 lector, car tenim entèsque es tractava d'un film que sense ésser resde gros, no mereixia el silenci amb qué araens obliguem envers ell.

En els cinemes populars, ha tornat a pas-sar El cavaller de l'amor, la penúltirna crea-

ció de King Vidor, on es pot veure i admi-rar les altes qualitats del famós director.

L'assumpte del film fa la desesperació demolta gent que no hi vol veure la ironiaamb què es tractat. Al nostre entendre l'o-bra és una sàtira del film d'època i d'aven-tura ;i l'autor juga amb el tema i es trobasempre el marge d'aquest.

Sigui el que sigui del que acabem de dir,resta la tasca de direcció, que és exce}lent.

J. PALAU.

RAMON BES &, CMaquinària, Tipus, Filetatgede bronze, Tintes y utillatge

per les Arts Gràfiques

4gállers,1, i Via Laietana, 4. BARCELONA

Telèfon 15524 • Apartat 896airecc16 teleerdfice: DANIBES

A la pàgina 157 i següents de la traduc-ció catalana de l'obra de S. Zweig. Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona, hom potllegir un penetrant assaig de quiromán-cia d'alt interès per als que ens preocupa laqüestió de ]'expressió cinegràfica. No pas dequiromància en el sentit d'una revelació delsdestins d'una persona per l'examen topo-grà1fic de la mà, sinó més modestament,però també sens dubte més fecund, un estudipsicològic, quan els estats anímics es tra-dueixen en els moviments de la mà.

Hi ha en aquesta novella la indicació d'u-na escena a realitzar plenament en el cine-ma. L'autor tracta de penetrar en l'ànimdels jugadors mitjançant i sols per ]'obser-vació dels moviments de llurs mans posadesen una taula de ruleta. Zweig preténque tots els trasbalsos psicològics d'aquellsjugadors tenen la seva repercussió nerviosaen les mans i que basta una lúcida observa-ció d'aquestes per indagar les vicissituds dela sort en cada un dels jugadors.

Convençuts que el gest com a mitjà d'ex-pressió pot donar de si, molt més del queen la vida quotidiana dóna, en la utilitzacióde la paraula en restringeix la utilitat en laseva funció expressiva. En el cinema el gestno deu conèixer aquestes restriccions i pertant deu manifestar tota la riquesa de lesseves potencialitats.

Convençuts també que 'vivim distrets enpel que fa a l'observació dels nostres consem-blants i que el cinema educa en nosaltresaquesta facultat d'observar i entendre lesmés imperceptibles repercussions en els mus-cles dels sentiments.

Les pàgines esmentades de S. Zweig enshan remembrat també una escena de Lubitschdel seu film La frivolitat d'una dama, ontres estats psicològics successius netamentdistints, eren vistos, exclusivament per lescontraccions d'una mis que era tot el quel'objectiu copsava del personatge

Lon Chaney al RifNo a afer-hi la guerra, naturalment, sinó

a fer-hi pe}licules, perquè Lon Chanep enfarà i no pas poques.

EI comandant Pechkoff, d'origen rus, queconduí per molt de temps la Legió estran-gera al Rif francès, de retorn a Amèricaescriví, com a fruit de la seva experiènciabèllioa, una novella, El toc del clarí, queplagués als amos de la M. G. M. com a aptaper a un bon negoci.

Tot seguit n'encarregaren la realitzacióal conegut director John Mili, ja bregat enaquests assumptes i fet a rodar món i co-brar diners.

Per controlar i assegurar la veracitat dela realització John Mill s'endugué al Manyoc

Una de les mil cares de LON CHANEY

el comandant Pechkoff, porqué, contrária-ment al que massa sovint es creu, els ame-ricans no són pas gent de fer les coses a latum-tum i els agrada, ja que poden, rode-jar-se de totes aquelles garanties tècniquesque assegurin a les seves obres l'èxit arreu.

El film que n'ha sortit sembla ésser quel-com de remarcable. Lon Chaney hi fa elprincipal rol al costat de l'admirable ErnstTorrente.

L'assumpte és reduït, el que compta és]'evocació del món tumultuós de la legió es-trangera, on es troben la gent més diversaque un mateix fet uneix en aquesta exis-téncia violenta i dolorosa.

Esperem que aquest film sobre la legióestrangera ens plaurà, cosa un xic difícilsi es té en compte que l'assumpte ha inspi-rat mantes pe}lícules, algunes d'elles nota-bles. Recordem si no : Beau Geste, La legióestrangera, Beau Sabreur i Legionaris.

Aclarim que el retrat que donem aquí, sibé és de Lon Chaney — no falla —, no téres a veure amb el film en qüestió ; és ex-tret d'un film anterior que es deia La sangmana, títol discutible per cert ; el que noés discutible és que Lon Chaney no té capull de vidre i en canvi té molta pupilaa.

J. P.

Els matisos més sorprenents de la nostranatura afectiva, l'objectiu permet expressar

-los gràcies a la seva mo^'ilitat i plasticitatcreixent. Aproximant-se, i engrandint pertant, explorant l'individu, ens sorprèn ifixa el detall més imperceptible, els més pe-tits moviments del rostre.

No cal, però, restringir al rostre humàl'expressió cinegràfica. Per bé que ell siguiprimordial, ei gest té aquí també una sin-gular importància.

Independent de la fisionomia, separat d'e-lla, el gest traeix eloqüentment ]'ànima. Perla sola inflexió del cos, la crispació de lamà, el tremolar doma espatlla, sabem, a

Una escena de uD'home a horneo, of

desgrat de l'heroi, l'agitació que el domina.J. Epstein, A. Gance, L'Herbier, René

Clair, els recursos tècnics dels quals tecol-zen en les recerques més delicades, saben icomprenen el gest i la seva bellesa expres-siva.

D. W. Griffith, que posseeix la Néncia del'expressió, empra el gest amb habilitat ex-cepcional; els seus duos amorosos avui en-cara no coneixen parió, malgrat que algúels cregui en decadència ; els seus herois,molts cops movent-se d'espatlles a l'objectiu,no per . això són menys eloqüents, tot al con-trarn, les més lleugeres oscil•acions del sen-timent que neix, les seves actituds, ara es-llanguides, ara enèrgiques, les signifiquenpuixantment.

Alguns actes violents,. la imatge directadels quals, per massa realística, perjudica-ria l'economia general de l'obra, són a vol-tes tractades aunb tacte, ço que fa possibleel valor de suggestió del gest. Així, perexemple, l'escena del crim en Variété, onno veiem l'escena, però n'endevinem la mar-xa i desenllaç, per mitjà de la crispació deles mans i al final el rostre amb la miradade Jannings, que sol emergeix del baix dela pantalla.

Excelaent també, si bé en una altra at-mosfera, és la mort de Margarida Gautierfilmada per Fred Niblo ; aquella sola ma da-

Ja ho sabeu...— que Maurice Chevalier, que havíem sen-

tit a l'enderrocat Eldorado, es farà ara sen-tir al Coliseum? Poc ho podíem preveure faun parell d'anys. El cinema a poc a poc de-vora els espectacles diversos,

-- que Von Stroheim treballa com a actorsota la direcoió de G. Fritzmaurice?

-- que G. Bancroft acaba de tenir un al-tre triomf en el nou film parlant El llop deWall Street? Es tracta d'un film sobre laborsa. Recordem que la darrera obra deMarcel L'Herbier comporta un scenario sem-blant.

— que Brigitte Helm treballa actualmentamb Turjanski, autor de films artístics comVolga, Volga!?

— que Mary Pickford i Douglas Fair-banks treballaran junts en un film en colorstret d'una obra de Shakespeare?

— que John Gilbert filmarà Romeu i Ju-lieta amb Norma Shearer?

— que Conrad Veidt serà el protagonistadel nou film d'Abel Gance, titulat La fi delmón?

munt el cobrellit que conserva una camèlia,Coca més intensament per la seva sobtadainèrcia la mort, que no pas ho farien lesterribles expressions d'un rostre en agonia.Almenys és una realització més poètica.

Alguns actors, per altra part, són esde-vinguts mestres en aquest art de l'expressióper mitjà del gest.

Sabeu una artista d'una fantasia més pin-toresca que Bettv Bronson? Les seves mans,les seves cames, el mateix que les sevesespatlles, diuen la joia del riure i la gaiajoventut tan bé com el seu riure d'infant !Prou bé ho saben realitzadors com HerbertBrenon i Malcolm Saint Clair, que es com-

ra mestra de l'expressió gesticulatòria

plauen a fixar l'objectiu damunt aquestescames alhora calmes, impacients, melancò-fiques i bellugadisses o damunt les seves es-patlles insolents ensems que castes.

Lillian Gish, en digna alumna de D. W.Griffith, expressa amb una puixança fins arano superada, tots e's sentiments humanspels moviments del cos, tant com per la mo-vilitat del rostre.

Els excessos de joia, les angoixes, la me-langia amorosa, el terror, la pregària, l'es-pera, són traduïts par una sèrie de menutsgestos, de tendres vibracions, de curses in-quietes, que ens commouen pregonament.

En fi, qui no reconeixeria a Charlie Cha-plin en els seus ja llegendaris peus! Sap elldonar-los totes les expressions, des de lade folla alegria a la més abatuda. Les sevesmans no cal dir com són aptes a una per-pétua invenció pintoresca i enoisadora.

Al mateix temps que és el més gran mes-tre de l'expressió cinegràfica en general,Chaplin és també i sens dubte, per la ma-teixa raó, el mestre de l'expressió pel gest.No ens ïl•usionem ; aquella espontaneïtat delseu gest'no és sinó fruit d'una pacient ob-servació. Espontaneïtat només .aparent.

El mateix es podria dir de tots els altresmitjans d'expressió cinegràfica.

M. ALBY

EI aue a Lars HansonLars Hanson, que en el països nòrdics

és considerat com el més gran actor dramà-tic, és ara Elstree (residència de la BIP),contractat per fer el primer paper en el filmThe Informer, film extret d'una novella deLiam O'Flaherty sobre la vida irlandesa.

Aquesta novella té per escenari els barrisbaixos de Dublin, i per protagonista princi-pal, un confident en contacte amb els medisrevolucionaris, de la venjança dels quals nopot escapar finalment.

El director del film és no menys que elDr. Arthur Robinson, a qui devem ja L'úl-tim vals i Manan Lesca.ut.Lars Hanson diu que està encantat del seu

paper; firma que «es tracta no sols d'unahistòria admirable i d'un -gran paper a in-terpretar, sinó que, a més o més, la ideadirectriu i l'atmosfera són inèdites».

Lars Hanson fa més d'un metre vuitanta;tothom coneix el seu cabell ondulat ; els seusulls clars. Els seus millors films són, perara, La llegenda de Gosta Berling, El dimo-ni i la carn; El vent, La dona marcada i Elcant del jresoner.

Qualsevol temporada d'òpera no pot estar.mancada d'una representació wagneriana.Igualment, a cada catàleg dels editors dediscos hi ha d'haver també un fragment oaltre de qualsevol òpera de Wagner ; i aixòque aquestes obres es .presten poc a trobarfragments que en encabir-se en un disc, nohi perdin molt del seu caràcter, car a la mú-sica wagneriana són pocs els fragments, es-pecialment vocals,. dels quals sigui factibleuna audició fragmentària. Sortosament,aquest Cant de la forja de l'espasa, delSiegfrid, té per ell mateix un valor indivi-dual, i en el qual, amb la seva audició iso-lada de la resta de l'obra, pot copsar-seaquell sentit optimista, gairebé ètic i mito-lògic que té la tercera jornada de la Tetra-logia. En canvi, el revés del disc que enre-gistra bona part de l'escena de la selva delsegon acte de la mateixa obra, queda inter-romput sobtadament en mig d'un tema iper això perd molt del seu valor. El tenorLaubenthal que canta áqueixos fragmentsamb l'Orquestra de I'Opera Nacional deBerlín, dóna potser massa expressió, la qualcosa no és un defecte al primer fragment,però sí a l'altre, en què el seu paper ésmés declamatori.

Txaliapin té una veu i unes aptituds pera donar efectes dramàtics. En els poemesde Schubert La mort de la donzella i L'es-pectre aconsegueix tota l'expressió tràgicaque pot donar sempre la seva veu amplai .profunda, i és que aquest cantant, quan noés a l'escena, no sent la necessitat de l'e-fectisme, que en altres ocasions tant l'em-pitjora.

Un disc de Lucia ens porta l'enternimentde la lírica italiana, que es manifesta arcatan desesperat com més tard amb els seuscompanys Ernani, Rodolfo, Cavaradossi, et-cètera, etc. Donizetti, el pròdig músic deBergamo, autor de més de cent òperes, no vaplànver mai amb facilitats els cantants pera donar-los mitjans de lluïment, per tal depoder donar sortida a les seves nombrosesobres. En aquesta escena final de Lucia quees porta ara al disc després d'haver-ho fetaltres vegades, Donizetti va voler donar unanota patètica que el tenor Beniamino Giglis'encarregà . d'extremar amb els seus ge-mees. I és llàstima, per a la seva veu, po-tenta i clara.

A poc á ,poc la totalitat de les ,més famo-ses àries de sopran de les aperes de Mozartsón portades al disc per la senyora Schu-mann. Bo i no gaudir d'una excessiva am-plada 4e ,veu, que se'n ressent més a lesnotes . -bo es, la seva elegància d'expressióla fa una de les millors intèrprets de lesobres de Mozart. Ara ens ha donat una moltconeguda ària de les Noces i una altra deIl Re Pastore, que és una meravella de sen-tit dramàtic.

Després de Mozart, resulta planer parlarde Havdm D'aquest músic deia un compo-sitor vienès del seu temps, que comparavales composicioñs de Mozart a una tabaquerad'or feta a París, i les de Haydn a unatabaquera ,manufacturada a Londres. I ésque les obres d'aquest autor, d'una per-fecció i soltura de forma, de vegades nogaudeixen de .massa intensitat d'expressió itenen poca emotivitat ; això sf les seves obressón sempre elegants de forma ,i d'una cons-trucció acabada, com s'escau en aquestquartet en re menor. E1 quartet de cordaElman fa senvalar massa la part que tocal'instrumentista que dóna el nom a l'agru-pació, amb tat i comptar amb altres con-certistes de tant de mèrit com el violonce-lista americà H. Britt. Sortosament és deles obres en qué la part de solista és proudestacada parqué hi sigui escaient.

La guitarra, fora de les obres d'algunsgrans artistes d'aquest instrument: Sort,Tàrrega i altres autors moderns, té gai-rebé tat el seu repertori compost a based'excellents transcripcions i que especial-ment les d'autors dels segles xvii i xvni,d'obs-es escrites en la seva forma original'per al clavicembal, enlloc no van millor coma la guitarra, per la seva similitud de tim-bres sons. El guitarrista Segovia omple totun disc amb obres de iBach, amb una caraun preludi i Alemanya i a l'inrevés una fugamolt coneguda, pero sempre ád'mirada.

El carillon de Loughborough podrà fermolt efecte, perd en el disc resulta una dis-bauxa de sonoritats, que fan del tot impos-sible apreciar la romança de Mendelssohnque ha volgut tocar el senyor W. E. Jor-dan. Les seves ressonàncies estrepitoses nocaben dintre d'un disc, encara que aquestsigui de bona fabricació.

J. G.**5

Siegfrid (Wagner). Escena de la forja del'es fiasa, acte primer. R. Laubenthal i Or-questra de l'O/'era de Berlín. Companyia del'Gramòfon, A B 425.

Siegfrid (Wagner). Escena de la selva, ac-te segon, íd. íd.

La mort de la donzella (Schubert). F.Chalia¢ine. Com¢anyia del Gramòfon, D111184.

L'espectre (Schubert). Id. íd.Lucia di Lammermoor. Giusto Cielo ! Ris-

pondete, acte IV. Donizetti.Lucia di Lammermoor. Tu che a Dio spie-

gasti, acte IV. Donizetti. Companyia delGramòfon, DB rzzg.

Le Nozze di Figaro (Mozart). Deh vieni,non tardar. E. Schumann. Comfcuiyia deïGramòfon, .AB 424.

Il Re Pastora (Mozart). Haydn. Cuartetode cuerda Elman. Companyia del Gramòfon,DB 1146 i 11 47.

Preludi i alemanya (Bach). A. Segovia.Companyia del Gramòfon, .4B 4 29•

Fuga (Bach). Id, íd. id.Cançó de primavera (Mendelssolm). W. E.

Jordan, al Carillon de Loughborough. Com-f anyia del Gramòfon, AE 2573•

Dansa camperola ee sol menor (Newton).Id. íd.

^^ Fr ^,

VIATGES MARSANS I S. A,Rambla Canaletes, 2 i 4 -BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i EstrangersPassatges marítims i aèris - Viatges a "Forfait"Excursions acompanyades - Peregrinacions, etc.

Informesi Pressupostos gratis

l'ocasió : 1'Illustrated London Ne-&s ha pu-blicat enfrontades un grapat de fotografiesde ]'«abans» i del udesprés», o sigui : delsmotllos trets per Lord Elgin en t8oi i lestretes darrerament por Herr Hese, docu-ments que per si sols són el més eloqüentargument en pro de 1'c eIginisme» i la méscoanpleta reivindicació del nom de Lord El-gin. En aquestes fotografies es pot conside-rar 1a terrible destroça que han sofert desd'aleshores fins ara aquelles escultures i laseva visió ens fa agrair de tot cor al bescan-tat ambaixador la seva udepredació».

Estat del mateix fragmenten l'actualitat

Ara, els pintorescos , néts d'Homer s'hanespantat de bo de bo, i vacillant entre eltransportar els malmenats frisos a un mu-seu, amb el consegüent perill d'esmicola-ment, o — segons proposta del Sr. Balanos,l'arquitecte encarregat de la restauració — elcol1ocar al damunt d'aquelles escultures, sen-se tocar-les d'on són, unes vitrines — mera-vellosa idea ! —, s'han decidit de moment aaplicar-hi un arrebóssat impermeable en lesesquerdes i a refer en marbre el parapet pro-tector per deixar-lo tal com era abans del'explossió de 1687 pel desgraciat encert delscanons de la flota de Morosini.

No hi ha dubte que encara ha d'haver-hiqui no s'haurà convençut que val més una«profanació, o un «robatori» intelligent irespectuós que no deixar enrunar-se i per-

—Com està l'aigua, Isabel?(Li/e.)

MOBILIARI D'ART

BUSQUETSDecorador, mestre ebenista i tapis-ser. Objectes d'art í de fantasia per

a obsequis. Sales d'Ex-posicions de Belles Arts.

Passeig de Gràcia, 36. Telèfon 16285

BARCELONA

El campió. — Mira'm d'una manera més — De qué aneu?

furiosa .i rondina de baix en baix. ¿Que no — De Lluís XVI.te'n recordes que fem un combat aferrissat? — T ca, el que va de Lluís XVI sóc jo!

(Li/e.) (Li/e.)

Concurs de MIRADOR

Quines cinc persones voldríeu veuredintre el "Tubo de la Risa"

1 r^ _ _

2 43 ---^- A-.......--`..........._

4 ...... .^^...__.

/6..... _ _ ............._..

(Nom del votmt)

Vegí's ley Bsses del conca:• ea la pàdiz a 3

— Perdoni. ¿Es aquí el Publi.Club?

(Lif e.)

BALL DE MASCARES ALSESTATS UNITS

., O L

1

, DE__ LËKk 'tW <Lord Elgin,_reivindicat COMENTARIS DE L'EXPOSICIÓ

DI plaça d'Espanya tampoc hi ha res a dir, I L'entrada de l'Exposició: dues admirablesT'invito, lector am c, a donar una volta Però si aneu passejant amunt fins el mira- torres i un palau porticat a cada banda. Ho

per l'Exposició, cosa que segurament ja hau- dar del Palau Nacional, en qualsevol indret trobem molt ben pensat. Les dues torres-mràs fet com també deus haver-te'n ja for- que us tombeu, la presència d'aquesta torre — projecte de l'arquitecte Ramon Rayen-

mat el corresponent judici. Sigui com sigui, accentua visualment la irregularitat de la tós — són de les coses més reeixides del cer -si t'interessa conèixer una altra opinió noopi plaça en no estar situada en la prolongació tamen. Recorden, evidentment el can ande

matei-més a

ferent , no , a la part plàstica del nostretr de l'eix central de l'avinguda ; asimetria, a de Venècia : semblant fisonomia, les

certamen — et prego que continuas. més a més, acusada per les referències de les xes arquacions de dalt a baix a les quatreComençarem, doncs, per l'entrada de la dues grans torres d'entrada a l'Exposició. façanes i el mateix acabament piramidal ;

Del monumental monument que a hores però això no vol dir que sigui un plagi, carPlaça d'Espanya. d'ara s'està terminant al mig de la plaça, és — i ben afinada — una assimilació. Per

Els quatre hotels d'aquesta plaça solucio- més valdria no parlar-ne fins que fos del tot dir-ho breument: Raventós ha catalanitzatnen eficaçment el problema urbanístic del acabat, ja que cada dia li surten coses no- dignament una solució italiana.lloc. Per resoldre aquest problema hi haviaalgunes dificultats d'emplaçament que l'ar-quitecte Nicolau M.' Rubió i Tudurí ha ven- .çut amb una afinada simplicitat d'elements. .

Situant-nos davant l'hotel central núm, t,veurem que la massa de la Plaça de brausd'una banda està compensada pels hotels rnúms. 2 i q de l'altre costat, els quals són—com les Arenes — més baixos que l'hotelcenutral ; hi ha, per tant, una mateixa fuga '_ .

•j^visal a ca ad costat. ^? ñ.

Les dues construccions de plantabaixa*anexes a les Arenes .i a l'hotel núm. 2 re- ïgularitzen convenientment 1a planta guerxa `^ 't 1 r ' ^de la plaça, situant, al anateix temps, a se- G ,

gon terme el casal de l'espectacle enterbolí- ^ ^dar de la seda, els mantons, idas broncas»eds budells i altres vísceres. ^""•

Una altra troballa encertada és la matei- I "xa horitzontalitat de motllura panal de la plan- a^ta baixa en tots els quatre hotels, per aixícomençar al mateix nivel] la part de façanasuperior del maó. Per a subsistir aquesta

t .. .:"

horitzontalitat en l'hotel núm. q — situat mésbaix que els altres — hi ha un entresol quecompensa visualment el desnivell i per da- La Plaça d'Es¢anyamunt del qual continua l'edi-fici a la mateixaaltura general.

La fisonomia d'aquests hotels és agrada- s'es... i qui sap com acabarà. De totes ma- E1 motiu d'aquestes torres és monuments -ble ; assenyala un dels variats camins que es neres ham ja pot constatar algunes realitats : litzar l'avinguda principal ; des d'aquest puntpoden seguir per a renovar l'expressió ar- En dies d'exuberant circulació els vehicles de vista, compleixen llur finalitat amb mésquitectónica sense apartar-se de la ruta tra- queden estacionats ñ al mig de la plaça hi encert que les desaparegudes quatre colum-dicional ; tot és qüestió d'escolar la sensibili- ha una superficie d'uns vint metres de dià- nes.tat i en aquest sentit, Rubió i Tuduri ha metre destinada a la fantasia escultòrica, la Dijous vinent comprarem l'entrada i con-donat proves d'haver !rassat per la pedra. qual — per les mostres que vañ apareixent — tinuarem la ressenya.

He parlat amb gent que es queixa de la no tnerelx pas una despesa d'espai tan im-pobresa ornamental d'aquests edificis. Es portant. I, per altra banda, la concepció de MAtzcos GIFREDAnatural!, hi ha tanta mena de riquesa «de- fer un monument que tingui una planta decorativa» en les façanes de Barcelona, que triangle equilàter curvilini amb una colum- EL gravat de l sebmena passada corres-r

raamolts resten decepcionats quan — com en na a cada vèrtex és força acceptable i àdhuc

ponia Palau les Arts Gràfiques, peroaquest cas — hom fa dissabte de garlandes.

Una cosa equivocada hi ha — al meu en-de graciosa originalitat, però si en aquestaoriginària concepció es continua complicant :)cu com reto-compte del d a l'AAgricultura, sortíP g

tendre — en l'admirable hotel centràl: la i farcint amb llumeneres, escultures i altres lat. Per més que el lector ja se'n devia ado-

gran torre del rellotge. I no pas per la for- simbolismes, i aquestes escultures no tenen nar; li preguem que ens dispensin aquestlapsus i ens fer la rectificació perqué,plauma — en això no hi ha res a dir —, sinó en cap interés, aleshores, cal convenir que aque-

la situació. Situats en qualsevol lloc de la lla brillant concepció ha estat malaguanyada. a cada u el que sigui seu.

Sempre ens havia semblat que no fou pasuna acció tan dolenta com se'ns ha volgutfer creure repetides vegades, la de Lord El-gin, ambaixador de S. M. Britànica a Tur-quia a començos del segle passat, quan, des-prés d'haver obtingut de la Sublim Porta.el permís d'arrencar i emportar-se bona partdels frisos del Partenon, va posar mans al'obra — i8ot - 1803 — i trameté a Londrestot el que va poder.

Sempre havíem trobat injustes i exagera-díssiimes les qualificacions que aquèst actereporta al trempat ambaixador — •qui; dit

Fragment del fris del Paatenon segons elmotlle en guix tret en :Sot

sigui de passada, no hi va perdre pas mas-sa —, i el nom d'«elgenisme aplicat d'unamanera dura i bon tros sense discernimenta tot cas d'una obra que per una o altracausa sortia del pafs, i fins del lloc, que lavegé néixer.

Poc es podia pensar Lord Elgin que el seunom serviria des d'aleshores per repenjar les

j eremiades de tots aquells sentimentalassosque, per bé que deixant esfondrar tot llurpatrimoni artístic, arqueològic i monumen-tal, s'esgarrifen i s'esquincen desesperada-ment les vestidures davant l'emigració de

. ,qualsevol obra cap a països que la sabenvalorar i estimar com es mereix.

Es, però, ben digne de notar que totsaquests planys que hem sentit tan sovintpervenen sempre — et ¢our cause ! — de la

Part de la ¢rgcessó de les Panatenees talcom Lord Elgin l'emmotllà

gent d'aquells països deixats de la mà de

Déu molt més a prop d'ésser c elginitzats»

que no pas capaços d'«elginitzarn ningú. Nos-

altres, que desitjaríem per a la nostra pàtriauna antipatia tan gran como la que inspirenels <<elginitzadors » i no la simpatia - quasi

bé la darrera cosa que es pot negar a un cap-taire — que desperten els «elginitzats», érem

ben Iluny de considerar la feta de Lord El-gin — i menys tenint en compte les circums-tàncies que hi concorrerem i la situació lla-

vors dels dos països — sota la mateixa llumque els seus bescantadors, encara que vèiem

que, desgraciadament, a casa nostra éremforça més uns possibles subjectes per haver

de sofrir una (elginitzación o altra que nouns probables agents per poder practicar-la.Gréiem que, lluny per lluny, per un ciutadàcorrent d'Europa sempre és més a la voraLondres que Atenes, i que, per altra banda,sempre estaríem segurs de poder contemplaral British Museum els frisos del Partenon— per bé que el llac no fos tan avinent perfer-hi fantasies coreogràfiques —, mentre queal Partenon mateix era ben possible que benaviat no en poguéssim veure tros ni bocí.

En aquest darrer punt els esdevenimentshan vingut desgraciadament a corroborar lesnostres impressions.

Qui sap si fou tement el mal nom que licauria a sobre i per procurar una més omenys llunyana reparació a la seva memòria— el més segur és que no hi pensés pasgens —, que Lord Elgin tragué emmotllatsde tot el que no es va poder emportar, mot

-lbs que a Londres completen avui la sèrie

junt amb els originals que hi trameté. 1 ésde suposar que davant l'increment i la bonafortuna que aconseguí la nova paraula d'«el-ginisme)), els bons insulars devien tenir mol-tes ganes de rehabilitar el nom del seu anticambaixador.

L'avinentesa d'aquesta rehabilitació s'hafet esperar cent vint-i -vuit anys, però per fis'ha presentat. N'ha estat torsimany HerrWaler Hese, un jove fotògraf agregat^el'Institut Arqueològic Alemany d'Atenes, elqual, aprofitant les bastides que hi ha mun-tades actualment al Partenon per tal dsrestaurar-lo una mica — que prou li conve-nia—, ha pogut fotografiar ortogonalmenlels trossos d'escultura que hi queden.

1 no cal dir que a Anglaterra hom s'haapressat a treure tot el partit possible d<

L'obra, de 128 anys sobre la processóde les Panatenees

dre's totalment coses que són patrimoni detots el homes .i no de ningú en particular,per una superstició tradicionalista, les mésde les vegades purament superficial. De to-tes maneres, heus .ací Lord Elgin plenamentrehabilitat pel curs dels esdeveniments.

Moltíssimes vegades ehem tingut ocasió depensar davant les evidents proves de descu-rança, i de maltracte i tot, per part dels pos-seïdors de moltíssimes coses ofertes a la nos-tra admiració, en els benifets que reporta-ria a tothom un eelgimsme» ben adminis-tTat que poguéssim exercir, a l'exemple delque posà en pràctica la nostra antiga Juntade Museus — amb grans esgarips i planysdel sensibles ¢intoresquistes — amb les pin-tures romàniques que s'anaven escrostonantde mica en mica i de grapat en grapat ique si no hagués estat la gestió d'aquellaJunta; avui qui sap on serien ni si tan solsen quedaria la més petita engruna.

Joax CORTES I VIDAL

Amics de l'Art VeliJa sou d'aquesta benemèrita asso-

ciació? Penseu, amic lector, en I'obraimportant que podria fer-se si comptésamb l'ajuda de tots els qui estimen elnostre patrimoni artístic i entre elsquals, a ben segur, hi sou vós; però,potser, encara no us hi heu inscrit.No espereu, doncs, un altre dia; avuimateix aneu al domicili de l'entitat:Paradís, 10, que és el local del CentreExcursionista de Catalunya, a inscriu-re-us, i així aportareu el vostre con-curs a una obra benefactora. La conve-niència d'aquesta entitat esdeveniacada dia més apremiant. Cal, doncs,ara que comença a iniciar la sevagestió, contribuir-hi amb tot I'entus-siasme. 1 la millor manera de demos-trar-ho és anar al carrer del Para-dís,10, i signar el butlletí d'inscripció.

0

AIGUADE ROCALLÄURJI

La deu més rica del món

Si vosté pateix d'Albuminúria, litiàsisúrica (mal de pedra), Bronquitis paren.quimatoses, Nefritis crònica, es curarà

radicalment amb

AIGUA DE ROCALLAURAS'expèn

amb ampolles de litre i de mig litrei en garrafons de vuit litres

Distribatdors generals

FORTUNY, S. A.CARRER HOSPITAL, 32, V $ALMERÓN, 133

MATA: Moscas, Mosquitos, Polilla.Chinches, Cucarachas, Hormigas, Pulgas

Anunciar

a

MIRADOR

és donar a conèixerun producte

per totCatalunya

I

SUBSCRIVIU-VOS A LA

GASETA DE LES ARTS: DIRECTOR Màrius Gifreda

ART ANTIC: Joaquim Folch i TorresART MODERN Refeel Benet

ABONAMENTUn any: Barcelona, 17 Ates, — Península, 18 ptes.

Un trimestre:iBarcelona, 6 ptes. — Península, 6'50 ptes.

Redacció i;Admfnistració: VIA LAYETANA, 37 . BARCELONA

Societat Espanyola de Carburs MetI'Iics

Correus; Apartat 199 Mallorca, 234 Telèfon 73913Teleg.: "CARBUROS" BARCELONA

CARBUR DE CALCI, Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-cubion (Corunya) :: OXIGEN gg % DE PURESA, Fàbriquesa Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, Fàbriquesa Barcelona, Madrid i València :: FERRO MAGNESI iFERRO-SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i pessesseda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUSTRIALde laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BUFADORS,

MANO,METRES, materials d'aportació per laSOLDADURA AUTOGENA

Pressupostos, estudis, consultes i assaigs, ;gratis

"BABY- LAX"

El millor

Laxant=Purgant

Subscriviu-vos a M 1 R A D O R

SETMANARI CATA LA

Pelai, 02. - BARCELONA

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

En

que viu a _........__._...___....--------- .............._...... __......_.........._.__.............

carrer -___-___-_.__.....---.. - n.° _ .... se subscriu a MIRADOR

pel treu fixat de 2'50 ptes. trimestre.

_......- de __ _ de 19........

Slgnetura

l a y

[ÄffISÄLaietana, 18, pral., B

Director

Carles Ossorio

Autoritzacions per

a noves indústries

Noves instaMacionscanvis i trasllats

Certificats de

productor nacional

Expedients de proteccióde l'Estat

Representant especiala MADRID

Contribució industrialterritorial, utilitats

b

^^ 1

Exposiuó Internacionalde Barcelona

Oberta fins a les dues de 1a matínada

Cada dia el públic podrà admirar, fins a les nou de la nit, lesinstal•lacions industrials, tant estrangeres com nacionals, en els

diversos palaus de l'Exposició.

Queden posats a la venda el Catàleg i la Guia de l'Exposició, on elpúblic trobarà tots els detalls per a visitar-la.

La secció de l'Art Antic del Palau Nacional i Palau de l'Art Modern estaranoberts al públic cada dia, de deu a una del matí i de quatre a set de la tarda,

sempre que no hi tingui lloc cap festival.

Palau NacionalENTRADA AL MATI . . . . . . . GRATISENTRADA A LA TARDA . . . . . o'go PTES.

GRAN PARC D'ATRACCIONSAVUI I CADA DIA, 'LA SENSACIONAL ATRACCIÓ

EL BALON INFERNALRoserar - Miramar - Poble Oriental

Font del GatSECC10 JAPONESA AL PALAU ALFONS XIII

VENDA D'ARTICLES JAPONESOS

Poble Espanyol

FESTA MAJORAvui, dijous, 8, tarda : Festa infantil, Drac i dragonets, Cuca fera i

Cucaferetes, Mulassa, Gegants, Nans, Gralles, Música, Compar-ses, Pallassos, Cucanyes, Enlairament de bombes, Balls típics,Focs japonesos, Presents als nens, Camells, etc., etc.

Avui, dijous, 8, nit : Grandiós concurs de mantons de Manila, ambpremis en metàllic : Primer premi, I.000 pessetes ; segon premi,500 pessetes i tercer ,premi, eso pessetes.

Divendres, g, tarda : Festes de barri als carrers del poble.Divendres g, nit: Sopar especial a l'envelat (dia de moda).Dissabte, Io, tarda : Atraccions, VarietatsDissabte, lo, nit: Representació de La Verbena de la Paloma. Com a

final, Gran ball de snantons.Diumenge, Ix, tarda: Grandiosa cavalcada. Presentació del Drac i

Dragonets de Vilafranca, Els Xiquets de Valls, La Cucafera iCuqueferetes de Tortosa, La Mulassa i el Drac de Vilanova, Mo-ros i Cristians, Gegants, Caps grossos, Balls típics, Comparses,Gralles, Camells, Tambors, Cornetes, Músiques, Cavalls, La Pa-tum, etc., etc.

Diumenge, I I, nit : Com a final de festes, Extraordinari ball de con-fetti, Festes populars.

Cada dia, llevat dels Divendres, des de les nou de la nit, l'entrada al recintede l'Exposició serà d'UNA pesseta. Entrada de cotxes, DUES pessetes

IMPORTANT: Queda SUSPESA fins a nou avís la venda de Carnets iAbonaments d'entrada a l'Exposioió.

Les entrades al recinte de l'Exposició sofreixen un augment d'un cinc per centper impost de «Protecció a. la Infància». .

Queda terminantment prohibit l'accés al recinte de l'Exposició amb paquetsi cistelles

Palau de ProteccionsAVUI DIJOUS, dia 8, nit, a un quart d'onze en punt

Cinquè Concert Simfònic popularper la Banda Municipal de Barcelona

Director: MESTRE LAMOTF DE GRIGNON

PROGRAMA

I

P. TscxAlxowsxv . . . . . . . Simfo nia ¢atètica (t)I. Lento. Allegro

I I. Allegretto1II. Largo expressivo.lV. Allegro vivace

II

SAINT - SAENS . . . . . . . . . Phaeton, Poema simfònic (2)

ALBÉNIZ - LANOTE DE GRIGNON . . , a) Corpus a Sevillab) .Albaicín, d'Ibèria

PAD CASALS. . . . . . . . , .Festívola, SardanaWEBER . . . . . . . . . . . Der Freischutz, Obertura (g)

(I) Instrumentada per a orquestra de vent pel mestre N'Emili Vega, di-rector de la Banda del Reial Cos de Guàrdies Alabarders.

(2) Instrumentada per a orquestra de vent pel mestre Lamote de Grignon.(3) Instrumentada per a orquestra per En Ricard Lamote de Grignon.

ES PROHIBEIX LA CIRCULACIÓ PER L4 SALADURANT EL CONCERT

Es recomana a tots els senyors concurrents el més absolut silenci durant elconcert, per mutu respecte i pel prestigi de la nostra ciutat.

Les persones que no compleixin aquest deure seran invitades a retirar-se dela sala.

BMP. u]ifOTno^ARBUGTI W M17S1rÒ"áhRC E LO N!.