— Per un casat de poc, el trobo una mica fred.

— dome, no li podem demanar massa, tractant -se d'un home-serpent.

(Dibuix inèdit de Pol Ferjac.)

L'actor Gimbernat, del Novetats, cultivaunes curioses preocupacions d'elegància. E1veureu pel carrer vestit amb unes capes im-pressionants • i uns barrets en els quals elvolum no desdiu de la fantasia. En qüestióde modes, En Gimbernat està més enllà delbé .i del mal.

Es el que ell deia, l'altre dia, en una ter-túlia a l'escenari del Novetats:

— Fins pel carrer m'agrada anar vestitd'època...

A la qual cosa, un dels presents li , vacontestar, amatent :

— No, vds no aneu vestit d'època. Vósaneu de personatge de país imaginari.

El teatre i el turisme

Per tal d'oferir més allicients als ciuta-dans que vulguin anar a veure l'Enric Bor

-ràs, l'empresa del Teatre Nou ha conjumi-nat una original combinació que consisteixen que, amb el preu de la localitat, va in-clòs un passeig gratuit, en taxi.

En vista d'aquestes insospitades deriva-cions del geni dramàtic, hom sospita que, ano tardar, seran sortejats entre els admira-dors d'En Borràs uns esplèndids bonos depa i arròs.

L'inconvenient d'una ganga

El nostre companv Passarell, que viu aBadalona, se íes promet .molt felices amb 1áganga que li proporciona lla combinaciótóxico-teatral de l'empresa del Nou.

— Qualsevol torni a. •casa en tramvia!— ha dit el nostre dibuixant.Un amic .prudent li ha fet la següent me-

flexió:— Pensa, però, que cada nit tindràs d'a-

nar a veure comèdia al Nou, per tenir dretal viatge gratis.

En Passarell s'ha rascat el cap, tat plede dubtes,— Tens raó — ha dit —. No pensava en

aquest requisit. Veig que hi surto perdent...

Recerques vanes

10 eo^i,r ela r.:sse que actua al Teatredel Liceu es prepara per a posar en e cenael Quixot — una òpera més o menys basadaen l'obra de Cervantes.

Els .actors russos són molt mirats en totallò referent a la caracterització dels per-sonatges ; de manera que no és d'estranyarque la senyora Sadoven, per exemple, esti-gui molt capficada demanant a tot arreu sili sabrien trobar un retrat de Dulcinea delToboso.Fins ara no l'han pogut convèncer que

Dulcinea precisament és un personatge queno existeix sinó •en la imaginació d'un per-sonatge imaginari. Ella, però, busca el re-trat. Té tanta fe en l'existència de Dulcineacom el imateix Don Quixot de la Manxa.

Quid pro quo

El 'baríton Galeffi ignora completamentel castellà. Això no vol dir que no tinguiun paper a Las golondrinas que s'estan as-sajant; s'estudia la seva lliçó de memòriai, a còpia de repetir-ho, la cosa va com unaseda.

No obstant, de vegades e^ produeixen con-fusions molt còmiques. L'altre dia, cantantuna romanza, en pronunciar ami cornetín»es va posar les mans al cor amb un gestextàtic. Advertit pel director d'escena, quetrobava aquest g st excessiu, va respondreque es pensava que «cornetín» volia dir coren caste'là.

Un cor i un cos-netí no són la mateixacosa, ben mirat.

Maurice Chevalier,coliabora a "Oc"?

Segurament que al nostre diligent com-pany Palau, tan amatent amb les coses delcinema, lí ha passat inadvertit el succés. 1no obstant, aoj teniu el darrer númerod'Oc com a testimoni ; En un titular a total'amplada de la pàgina Ciencias : El pai-satge. de Catalunya, per Maurice Cheva-lier. Es veu que això del cinema sonor nodeu donar tant com sembla. Ara que tambéés possible que qualsevol dia vegem anun-ciada al Coliseum una película parladade Marcel Chev.alier.

Es l'inconvenient d'ésser homònim d'al-gun home cèlebre. El geòleg francès, però,ja hauria d'estar una mica acostumat aaquesta confusió. Quan Melcior Font tre-ballava a ]'Editorial !Barcino, que publicàl'esmentada obra de Marcel Chevalier, elmateix lapsus li valgué una carta indig-nada de l'home de ciència poc avingut aésser eonfòs amb una »vedettes de music-ha11.

Pronunciació figurada

A Barcelona, ciutat que progressa en ces-mopolitisme, ce n diria qualsevol cronistabrillant, parqué tinguem de tot s'hl ha inau-gurat la Casa Russa, on esperem que espodran veure aviat, si no s'hi veuen ja,tota mena d'empleats més o menys modes-tos que, com la majoria de russos del anón,abans de la revolució eren prínceps o gransducs pel cap més baix.

Potser sí que la Casa Russa donarà unaire més cosmopolita a Barcelona. El queevidentment no té aquest aire, és que haginanunciat als diaris una suaré (sic) de gala.

,5

Any 1. Núm. 46.-Barcelona, dijous 12 de desembre 1929

UN COMPROMÍS

El vot del Jurat del Premi Crexellsés nominal...

i després vindrà el veredicte de l'opinió

i el de la història literària.Preu: 20 cènts, - Pelai, 62. Telèt. 15300. Subscripcio: 'SO ptes, trkn.eaLre

EIsn I AI I R b a csEL PERSONALISME Del sopar al pintor Colom 1 Contra gustos...El: Premi JÓan Crexelissans, és a dir, no desfent-se l'empat entre

els dos primers llibres esmentats, el Premiquedà desert.

La possibilitat de deixar uri anv desert elPremi, que els primitius estatuts permetien,fou considerada indesitjable. Calia, doncs,modificaf els estatuts en el sentit de i'obli-gatonietat de concedir el Premi, posant atal fi en mans del jurat un mecanisme devotació apte a desfer els empats que po-guessin produir-se, i vedant taxativamentles abstencions i les votacions en blanc.Així es féu.

La darrera votació, la 'definitiva; és no-minal. Aquesta disposició, expressada tam-bé en els estatuts actualment vigents, ésuna garantia més de serietat, puix que obli-ga a contraure als membres del jurat totala responsabilitat delvot que cada un reemeti,

# # d ^^^Cf•

Dernà, dia de San- . ^aÑ Jta Llúcia, són ,perprimer cop aplicatsels nous estatuts.

Així, doncs, aquestany ha d'ésser in-evitablement conceditel Premi Joan re-xells a una de

C les

obres publicades du-rant el temps regla- J . P11u I FLRRETERmentari o a una deles inèdites presentades. 1 diem una perquèel premi és indivisible.

Naturabment que els retrats que publi-quem no pressuposen pas cap altra indica-ció sinó la dels novellistes que enguany hanpublicat una obra — i algun dues — o d'a-quells dels quals se sap que hi concorrenamb una obra inédita. Tots ells són candi-dats amb drets igual ; llur tria no ha obeït ares més que al fet de comptar amb un nomen les lletres catalanes i a les dificultats depublicar més retrats dels que publiquem:

*s•sS'ha discutit - l'eficàcia dels ,premis litera-

is . S'ha dit que ni .amb cinc, enil.'pessetesni arcnb tot l'or del mónes pot, fer produir unanovella excepcional. D'a-cord. Però no cal obli- I^dar tampoc que; sense<caure en una concepció materialista de totes lesqüestiows, és més pro-bable de fer escriure ¡una novella creant lespossibilitats que aques-ta feina resulti remu-nerada, que no pasapellant a interessos dits J M. nE SACARRAmés elevats o més purs.

Són moltes les activitats de la nostra vidaque cal fomentar, i l'objecte del Premi JoanCrexells no és altre que el d'ajudar l'elabo-raci ó de la nostra novellfstica.

Fóra desplaçat el planteig de la qüestió desi és tal o tal altre gènere d'activitat espi-ritual que cal fomentar. Ens trobem davant

un fet eonoret, i almenyscom a tal l'hem d'accep_tar.

*+1

t,•L'anv passat, no es-! ^. ^3 ,^' cassejaren els comentaris

sobre el resultat del Pre-• ti ' 'v mi i sobre bona part

J de les qüestions més omen ys connexes. En-guany, els comentaris hancomençat abans — índexdel major interés quesuscita, i que tots, au-

C.aRI Es Sol.DEVn.A tors, editors i públic, (hemde desitjar que augmenti.

Fóra inútil i inoportú retreure ara els co-mentaris que l'any passat es feren. Molts• d'ells ja han caducat, dictats per circums-tànoies del vnoment llavors present, o haventja produit llur efecte en la modificació delsestatuts del Premi.

Suposem, doncs, •que aquest any, qualse-vulla que sigui la decisió del jurat, la qualés inapelable, no mancaran tampoc. Desit-gem només que en la inspiració de tots ellsno traspuin personalismes de la mena delsindesitjables, n•i ganes d'intervenir alia d'ons'és voluntàriament eliminat. Però d'altrabanda no és de pretendre que es creí un tabúmés.

Dels comentaris al voltant del Prem quehan començat a fer-se enguany, els oralssolen fer referència a conjectures sobre lespossibilitats amb què compta cada candi-dat i el resultat possible de la votació a based'atribuir criteris segurs, probables o pos-sibles als imembres del jurat.

Són entreteniments contra el quals no hiha res a dir. Perd han sorgit uns altrescomentaris impresos.

Un fet, i l'assenvalem per estrany, esproduí l'any passat : que en totes les dis-cussions sortiren indemnes la probitat, apti-tud i bona fe del jurat. La composició d'a-quest, en efecte, és tan variada que la «com

-binació» és impossible. Suposem doncs queLa història del Premi Joan Crexelis és el jurat essent el mateix, segueix fruint de

molt senzilla, perquè és molt curta. L'any les mlateixes condicions de probitat, aptitudpassat, primer de la seva aplicació, el ju- i bona fe que tan unànimement li forenrat no cregué premiable cap de les obres reconegudes. Si és així, com espera tothom,inèdites presentades. Llibreta de foraster, de de poc efecte pot resultar sobre d'ell la irresJosep Lleonart, i L'home que es va perdre, ponsable campanva barroerament insidiosa,de Francesc Trabal, obtingueren, respecti- que p t obeir a un contagi o a un mot d'or-vament, tres vots i un. No havent-hi, doncs, dre, iniciada exclusivament en alguns pe-per a cap obra, la majoria que exigeixen els «iòdics comarcals.estatuts, el jurat delibera aleshores sobre lesobres publicades durant l'any. Donant lesvotacions tres vots a Cartes de lluny, de Jo-sep Pla, tres a la Vida interior d'un escri5-tor, de J. Puig i Fenreter, i un a les His-tories de la carn i de la sang, d'A. Esela-

«De la polèmica i el personalisme cal fer- Evidentment, ni el pintor Coloren, ni lale, abans que tot, una arma noble, i, fins, seva obra, ni el carácter distingit (ues pre-osariem a dir, destinteressada.n ga el vestit d'etiqueta,, era observat) queAixl Qarla Junoy des del seu diari, i no hdm volia donar a l'homenatge, mereixien

n treiem ni una coma, que ja és respecte aquells prospectes de festa vilatana, en elsi la literatura! quals, endemés de l'observació ja transcri-

Amb el seu article el leader dels nostres ta, hi havia aquesta altra : aConcorreranatòlics—o tempora, o mores!—pretén con- a aquest banquet distingides dames de nos-estar un editorial que Carles Capdevila va tra societat,.Sublicar a La Publicitat amb el títol «El *,ersonalisme». En aquest article Carles Cap- Una altra «perla» dels mateixos prospee-levila defensava — perdona, lector, aquest tes.esum tan ràpid — la necessitat que, en A 'la Comissió organitzadora figuren quin-;erts casos, les polèmiques derivessin cap ze noms, seguits d'un etc. En un etc., comil personalisme, a la Lliga, hi cap tothom.

Junoy junior ha estat el primer que ha Collfrem aquest tros de diàleg que el co-ist la importància de la . qüestió, el primer 1 mentava— Es estrany que a la Comissió no hilue ha mossegat l'ham. Però no tot el seu figuri l'Estelrkh.

zrticle és tan contundent com el 1iunt trans- — Deu ser que aquest etc. va per ell, en-erit • L'article és un balanceig entre dues tre altres.idees contradictòries. Perquè — i aquí va * * .la principal galleda d'aigua de l'article de Sembla que el contentament no fou unà-J. M. Junoy — aun cristià, per esperit de nime, ja que molts assistents al sopar nocaritat, deixarà de fer 'us voluntàriament, de en sortiren pas convençuts que la materiali-certs mitjans ofensius, implacables». Es par- tat de l'acte estigués a l'altura de l'obra ila després del límits d,' la polèmica: la ci- la persona de Colom ni a la de la distincióvilitat i la «modèstia cristianan, que hom volia imprimir a l'homenatge.

Evidentment, tot té límits, però és dificil Un jove pintor, cpoulain» del Establi-classificar d'illegals certes armes, com és ments Maragall, rondinava. Un vet de tauladificil acordar que els gasos asfixiants són que li fa:illegitims quan hi ha altres armes igualment — Que no estas content? Qué vols més?mortíferes. . Però estigui segur J. M. Junoy — Que em tornin els diners.que un cristià no ha de considerar-se handi- * * *

ca'at per la seva condició de cristià. El ca- El gelat servit al final del sopar era car-tolicisme ha tingut polemistes formidables i regadfssim de llimona. Algú va dir;entre ells Auysmans i Bloy, i ara Chester- — S'han equivocat. Aquest gelat ens 1'lha-ton, i ací tenim Ramon Rucabado. Però si ven de servir amb el peix.' \un exaltat vol sortir de la sagristia amb lesdeixuplines a la mà cal que es cordi bé ¡'es- El lector intervé...pardenya: podria succeir que el públic enlloc d'atemoritzar-se es posés a riure. I tam- i s'estranya que en un article de Lluísbé podria ocórrer que les deixuplines fossin Montan%à sobre Dorgelès, després de dirmal lligades com els articles d'En Junoy, -que aquest és d'Amiens, Picardia, es con-alguns dels guals no deixaria passar cap sideri «gascó honorari». L'hi han hagutcensor eclesiàstic. Afortunadament no creiem d'explicar i potser ja està més convençut.que l'antic deixeble de Maurras pugui fun- Per ajudar-lo, retreurem una frase quedar una heretgia. ham diu pronunciada en una cerimònia en

Però, és que quan el polemista ataca sap 'honor d'algun fill illustre de qualsevol po-que el seu terreny de combat és ferm iinexpugnable. Aquest és el cas de Rucabado,

ble.Un dels oradors, adreçant-se a 1'home-

i no ens ransarern'4 r éçt -k eS ra F1E^ 9atJ9' :— sentim molt nascut enhi hagi gent que es resisteixi a entendre- poder-os-en

r- osaquest .poble, per no poder-vos-en nomenar

ho. 'A cadascú els seus honors! Portat per fill adoptiu...la passió, En Rucabodo pot desfocar lesqüestions, però la seva prosa sempre fa eldring de cosa autèntica, i els ((amateurs» Les minories selectesnomés apreciem les coses rigorosament au-tèntiques, des de Rafael al adouanier» Rous- AI Teatre Romea, a primeres hores de laseau. El prerrafaelisme anglès, art de ma- tarda. Un dels darrers assaigs ¿'El Fakirquillatge, no ens diu res. Tot just la prosa Bengapur • Al pati de butaques, hi ha, as-de Junoy s'insinua amb aquell accent melli- segudes, set o vuit persones. L'assaig haflu ti sentim de seguida passar un vent de anat llarg i ja és hora de començar la fun-

«rigoladen que sacceja dota la cristiandat ició de v tarda. Ls representa La Mentidera,del senyor Gual.

acabarà fer desconjuntar-la.Que ningú no sosbiti que no creiem en la

Un empleat e la caca avesa seniorDavt que enllesteixin, perquè el públics es-

t b

sinceritat de J. M. Junoy. Creiem en la sin- pera per entrar. Un dels presents dóna unceritat de tots els esnobs. Perç els esñobs cop d'ull a la sala.conscients conserven una espurna d'ironia i, . Som vuit persones — constata —. Vo-en predicar una croada, tenen idea de si els 1 leu dir que hem de marxar perquè puguiescau més la llança o l'arma inofensiva de entrar el públic? Em sembla que hi sortireula relativitat, perdent...

Però tot això no tindria importància. I Evidentment. Cinc minuts després entra-L'essencial en el polemista és la situació ven la mitja dotzena d'heroics espectadorsestratègica, el terreny de combat. Potser 1 que anaven a escoltar la comèdia del illustretot es resumeix a un problema d'ètica. L'ho- director del Teatre Intim.me ben situat iot permetre's el luxe de notenir red. Aquesta era la força de Cremen- Un plat nouceau, àdhuc, ovan la raó no l'assistia.

I quan un home se sent fort, gaaan lz seva En l'espectacle per a infants La Prince-vida és transparent no ha de recórrera ter- seta adormida, que es representa a Romeagiversacions de textos. Pot atacar l'adver- i del qual és autor En Salvador Bonavia,sani amb l'arma directa del personalisme. 1 hi surten tota una colla de fades d'allò mésHi ha qüestions personals que no caben al angelicals. No obstant, el llenguatge quemarge de la vida privada i que encara que empren aquestes fades no suggereix res de

comencin essent vida privada tenen un finte- 1 la secta alada condició sobrenatural. Més

rés públic. 1 avia't parlen com ho faria qualsevol honora-Que cadascú comenci per fer un reconei- ble marmanvera de la Boqueria.

xemen•t de la plataforma de combat. —No en feu cas — va dir el simpàtic ac-tor Antoni • Alarma —. Es que són fades a

M. B. S. la catalana...

La idea del Premi Crexells nasquécom tantes altres idees — d'una conversa.Aquesta conversa es descabdellava a 1'Ate-neu, a la Penya» — de totes les apenyes»de l'Ateneu, la que ho és per antonomasia, ique fora de l'Ateneu, i encara s és fora deBarcelona, té un caràcter misteriós i mani -fasser que ens fa riure a tots els que sabemde bona tinta com van en realitat les coses.

De .parlar delPremi Goncourt— la conversa erad'actualitat : de-sembre de 1927-

r es passà a parlarde la possibilitatd'instituir algunacosa semblant a

' , . Barcelona. I deseguida s'exami-na la realització

MARIA TERESA VERNET pràctica de la ideallançada.

Aleshores En Pla era a (Barcelona i lesconverses de la «Penya, li fornien tot so-vint temes per als seus articles a La Pu-blicitat. Fou ell, doncs, qui dona primerque ningú la noticia al públic. D'aquellaconversa mateix sortiren la designació delPremi i la de la Comissió gestora : JoanCrexells — Pere Rahola (president), En-ric Jardí, Joaquim Borralleras, Carles Cap-devila (secretari).

Calia, per tal de dotar la literatura ca-talana d'un premi a atorgar anualment ala millor novella de l'any, comptar amb elsfons que permetes-sin que el premi fos

d'una certa impor. f n

tància i cobrir les ^t^rdespeses, per bé que

petites, inherents a ^v

una organització j'així. ert

Éls ciutadans més r^abnegats i eficientsen matèria de subs-cripcions es mobilit-zaren i permeteren,)en un termini de ttemps relativamentcurt, de poder anun-

ciar que el 13 de PERE CDROMINxsdesembredelmateixany 1928 — aniversari de la imort de JoanC.rexells — el premi portant el nom delmalaguanyat escriptor fóra concedit. Tantcom concedit... però no fem confusió cro-nològica.

Per votació entre els que amb llur apor-tació feren possible la institució del Premi,fou elegit, per un termini de tres anys,aquest j urat qualificador: Pompeu Fabra(president), Carles Rahola, J. M. López-

Picó, Agustí Calvet, J.M. Junov, Carles Riba,Just Cabot (secretari) icom suplents : L. Nico-jau d'Olwer, V. Solé de

la Sojo, N. M. Rubió iTudurf.

i, Tal com diu l'encap-a

.r$ çalament dels Estatuts

del Premi, aquest serar concedit a una obra d'i-,: maginació en prosa ca-

Ítr talana, preferentmentnovella, Inédita o publi-

MiLiAs - RAuREI,t, cada en el període com-près entre l'i d'octubre

i el ,30 de setembre de l'any següent. Així,doncs, les obres publicades, pel sol fet d'és-ser-ho, són preses en consideració pel ju-rat; quant a les inèdites, cal trametre-lesal secretari de la Comissió gestora abansdel 30 de setembre.

La quantia del premi s'eleva a 5.000 pes-setes, '•les quals seran lliurades a l'autor de('obra premiada, l'endemà de fer-se públicala decisió del jurat qualificador. Si la deci-sió del jurat recau sobre una 'obra inèdita,aquesta esdevé temporalment propietat delscontribuents del Premi, i la Corpissió ges

-tora queda obligada a editar-la, sia directa-ment, sia cedint els drets de publicació a untercer, amb la con-dició que ha d'és-ser publicada din-t r e dos SÇ

màxim a come- .'^r`

tan de 1'endemá ^fde la proclamació

de l'autorpremiat. rSi l'edita la Co-missió, aquesta 'renuncia a totsels beneficis quepuguin resultar i

pren al seu cér- • JOAN MINGOEzrec totes les des-peses que l'edició impliqui. Si el dret d'e-ditar-la és cedit a un tercer, per una quan-titat determinada, el 75 per cent serà donata l'autor i el zs per cent restant aplicat alfons de reserva del Premi. AI cap de tresanys de la concessió d'aquest, l'obra passaa plena propietat de l'autor.

***

**xQue l'exemple d'aquell home integre i

serè, arborat només per nobles passions,que es digué Joan Crexells, inspiri la deci-sió del jurat.

1

Quedar bé no costa res

Com a consol i compensació de les nom-brosíssimes gaffes que apareixen en la prem_

Sa catalana, avui tensm el gust de repro-duir aquesta deliciosa gasetilla aparegudaen el periòdic de Perpinyà Le Coq Catala.n,sota ei títol de ((Distinció honorífica»

«Mademoiselle Amélie Pujarniscle, filie denotre compatriote le colonel en retraite Pu-jarniscle et de Madame, née de :la Parra-guére, vien d'obtenir brillamment son per-mis de conduire.

nA la toute gracieuse 'Mademoiselle Amé-lie, au colon] Pujarniscle et à Madame,née de la Parraguère, nous adressons noscompliments,charmés et ravis.»

Són amables, oi, a Perpinyà?

Aquests escolans !

No fa gaires dies, El Mat{ donava la no-tfeia d'haver-se «embarcat cap als EstatsUnits el cap dels sense feina irlandesosEamon de Valera». En la mateixa notícia,tornava a parlar de

CARPETES DE COCO BELGUES1 CATIFES DF TOTES MENES 4

Josep Lledó Mas, FabricantAviñó, 60 - Petritxol, 15

Música

El President Tardie u , en aquells tempsen què era tan discutit per la seva interven-

ció en les negociacions del tractat de Verse-lles, no era gens amic del President Briand,l'estrella del qual comentava a brillar coma constructor de la pau, malgrat la ma.levo-lença dels adversaris que comparaven elsseus discursos a inofensives sonates de vio-loncel.`

Aleshores Briartd va constituir el seu no-vè ministeri, i el dia que es va presentar ala cambra per llegir l'acostumada declararció ministerial, en pujar a la tribuna enmig de la també acostumada expectació,Tardieu es va dirigir al seu veí d'escó i ambveu Qron alta perquè fio sentissin els dij»c-tats, va llençar aquests mots

— Escoltem la nóvena simfonia.

Î 0$ BRONQUITIS,CATARROS, ASMA, etcLa verdadera medicación balsámica'la encontrará con el uso de las._ .r- _ AGUIiI i^ 29, TALLE STÍ ALTABAOBLES PER OFICINESRs, 29 Telèfon 17445

/ ^ ,1 1

MIRADOR PARISENC

TEATRE RUS A PARÍSRolloxions sobro lÜ ilda do Cleœencoau MIRANTA FORADe totes les obres de Georges Clemen-

eeau la millor és la seva vida. El drama-turg Henry Berrlstein ha anat més lluny iha dit que la vida d'aquest home és la mi-llor obra d'art contemporània.

Quan les darreres • marques de la, sevavoluntat s'hauran esborrat dels tractats iconvenis diplomàtics i s'hauran acabat dedescolorir els temes i les idees que erenfamiliars a la gent del seu temps, la vidade Georges Clemenceau resistirà encaracom un bloc admirable. La llegenda . d'a-questes vides té a vegades més consistènciaque els mateixos pobles on s'han produït.En un sentit espiritualista, que el seu au-tor no sospitava, la vida d'homes així con-firma el vers de Théophile Gautier: Lebuste survit à la Cité.

Si mai volguéssim escriure una d'aques-tes històries rovellades que s'han posat demoda, ens decantaríem de seguida per lade Georges Clemenceau, perquè ens perme-tria de satisfer les exigències .áel gèneresense fer-nos renyir amb la veritat.

Les històries i biografies novellades te-nen el seu antecedent immediat en Miche-let i en el seu intent sovint reeixit: la in-tegral resurrecció del passat.

Si Clemenceau per la seva prosa cardía-ca, segons la definició de Léon Daudet,s'emparenta literàriament amb Michelet,pels seus actes, encara més cardíacs, essitua en el mateix pla dels tipus llegenda-ris preferits per l'historiador romàntic:Joana d'Arc, Hoche, Danton. Això sol ex-plica l'acudit supersticiós de l'amic que sen'anà a Rouen, recollí un grapat de terraa l'indret on diuen que Joana d'Arc foucremada i el deixà a la capalera del mori-bund. L'home que així obrava veia en Cie-menceau una força sobrenatural que trac-tava de posar en contacte amb el miracle.

La condició més important que ha de re-unir el protagonista de les històries rovel -lades per tal de complir amb les exigèn-cies del gènere és que s'identifiquin ambles inquietuds i els sentiments collectius ique es tradueixin en acció immediata sen-se desviament possible entre el dit i el fet,entre el pensament i l'acte. Imaginem elmateix gènere aplicat al talent diplomàticde Stresemann, al diletantisme polític d'unBenjamín Constant o a la prudència rece-losa d'un Raymond Poincaré i veurem quela temptativa ha de fracassar lamentable-ment. Tots els noms que havem citat a l'at-zar, de tipus espiritual ben diferent i d'in-discutible interès biogràfic, no responen ala concepció de l'heroi llegendari que quanparla fa sentir, sense pena ni treballs re-tòrics, que va de debò i que l'acció ha d'a-companyar fatalment la paraula. I és quel'heroi de la història novellada—potser itot l'heroi mateix de les grans gestes històriques—és l'home que es compromet, ques'exposa, que s'arrisca, l'home "qui s'en-gage à fond" tal com expressen aquestsmots francesos amb molta de justesa.

Cal no oblidar la importància que en lacaracterització del subjecte té la paraula.La importància de l'acte no ens ha d'ofus-ear fins al punta de no saber veure que laparaula és el senyal inequívoc de la forçainterior que el desferma. A més, per la pa-raula el gran actor d'història es defineixi caracteritza, es posa en contacte amb la.sensibilitat collectiva i exerceix la influèn-cia indispensable sobre el món exterior.L'acte sense el do expressiu de ]'esperitque l'anima és una cosa erta incapaç deprovocar el corrent de simpatia i les reac-cions que necessita per esdevenir un fet ricde conseqüències. Sobretot, en una certamesura, la paraula domina l'acte en contri-buir a generar una orientació dels fets sub-següents favorable a les directrius espiri

-tuals que han motivat el principal.Hi ha una tendència en la gent d'avui

a separar la paraula de l'acció i àdhuc

- --::-_ :_:-:Jrf_ :

14a1abos ^a^dooa. ^e^ga^a, ,

RAMON BES &. C1'Maquinària, Tipus, I iletatgede bronze, Tintes i utillatge

per les Arts Gràfiques

Agullers, t, i Via laïetana, 4. BARCELONATelèfon 15524 . Apartat 896Direcció telegràfica: DANIBES

a considerar-los oposats. "Menys de parau-les i més fets" hom sol dir superficialment,sense esguardar que ]a mort del verb equi-val a la decapitació de l'acte.

Els qui pensen que matant o encadenantel pensament obren en benefici de l'acció lcometen una ingènua equivocació de prima-ri. Ara que són comptats els que creuenaixò de bona fe. En realitat els que en lavida pública desitgen i procuren la limita-ció del pensament és perquè saben prou 1bé que tanquen la porta a l'advenimentd'uns fets que temen i a la força dels qualsno poden oposar-ne d'altres de la mateixa zcategoria.

L'home d'acció complet és tan extraordi-nari com l'artista complet. Hom el coneixprecisament en la meravellosa intuïció ambquè sap trobar el mot de la situació. Gam-betta el troba comptades vegades i l'ha desuplir amb el circumloqui i l'abundor ora-tòria . Bismarck s'ha de tancar en una eixu-tesa ingrata. Clemenceau el troba sempre iaquesta és la seva superioritat en la lluita.La qual cosa vol dir que l'acció política,per bé que com tutes les coses humanes noperd els seus lligams emb el subconscient,també com totes les coses humanes no es-devé gran i fecunda fins que es converteixen una força lúcida i racionalitzada.

La bellesa de la vida de Clemenceau pro-vé d'aquest admirable equilibri de la sevanatura, característic del geni francès. Nocomprenem com Léon Blum ha pogut si-tuar Clemenceau al marge de la tradicióespiritual francesa. Es un do fet de bonsentit elevat a la genialitat que pocs he-mes han posseït en un grau tan extraor-dinari com Clemenceau i si volíem cercar-li èmuls només els trobaríem dignes d'ell

en la història de l'antiguitat clàssica i en

la història de França. Els grans homes decombat anglesos, americans, germànics iespanyols són sovint admirables pe] relleude l'acció uns i per l'elevació de la paraulad'altres, però difícilment en trobarem gai

-res de dotats del mateix raríssim equilibri.Sense aquest do l'empremta de Georges

Clemenceau no hauria estat tan vigorosa,tan decisiva en la vida pública de França.Pensem que Clemenceau s'ha compromès"a fons" en tres moments culminants de lavida política del seu pable, que totes tresvegades ha reeixit i que totes tres vegadesha tingut al seu costat l'opinió francesa.Aleshores hom no gosarà sostenir el puntde vista de Blum.

Clemenceau s'ha compromès per la lli-bertat sota l'Imperi; per la justícia davantdel cas Dreyfus, i per França contra Ale-manya. I la força li ha pervingut del fetque totes tres vegades la seva actitud hatingut en el verb la intensa vibració quefa sentir que la llibertat, la justícia i lapàtria són realitats vives. Quan les dretesamenacen i es redrecen contra l'obra laicai republicana, Clemenceau diu: "Nosaltresfarem per la llibertat falible el que vosal-tres no heu fet per la infallible autoritat. "'Quan hom vol cobrir de paper legal la in-justícia comesa amb el capità Dreyfus,Clemenceau encapçala amb aquestsmotsun article de Zola: "J'accuse", i el títol deClemenceau té més eficàcia que tot l'articlede Zola. Quan l'enemic envaeix França,Clemenceau crida els partidaris de les mit-ges tintes i del veure venir: "Mais ils sontà Noyon", i un altre dia: "Jo faig la guer-ra." Mots que passaran a les antologies ia la història inseparables de la seva vidai dels seus actes.

Si hom vol mesurar la diferència quehi ha entre el verb inspirat per una autèn-tica acció interior que es comunica a l'ex-terior amb força irresistible i l'acoió mate-rial desproveïda d'impuls espiritual, no cal-drà cercar gaire lluny en el temps ni foradel marc de la mateixa política francesacontemporània.1 Per què l'ocupació del Ruhr ha esta qua-c lifieada d'aventura? Estem segurs que l'o-cupació del Ruhr fou llargament meditadai minuciosament preparada. Estem segursque molts contemporanis que tenen una feexagerada en les virtuts de la tècnica, lajutjaren, de bon principi, menys aventura-da que les improvisacions de Clemenceaui àdhuc pensaren que era una realitzacióperfeccionada de la política de Clemenceau.El moment també era decisiu per Françai tingué eI seu home en Poincaré. Què limancava á aquest home i a la seva polí-tica? Li mancava l'alta tensió espiritualque va de l'home a l'acte i del governantal poble, i que els compromet en una ma-teixa empresa sense reculada possible. L'o-cupació del Ruhr fou l'obra personal dePoincaré i d'uns quants tècnics. Par aixòdes d'aquell dia la direcció de la políticafrancesa passà a les mans fines d'Arístides

' Briand que, tan diferent de Clemenceau,posseeix com aquest el sentit profund del'acció política que és, per damunt de tot,una comunicativa agitació de l'esperit.

JOAN ORS

L'Alta Khan ja ç'ha casat. L'esdeveni-ment, que des del darrer estiu ha estat eltema preferent de la crònica mundana, hatingut lloc fer fi el dissabte passat a Aix-les-Bains. La senyoreta Andrée Carronha vist realitaat el seu somni d'ésser prin-cesa. Filla d'una modesta familia francesa,sense un matrimoni en legal forma, ambdiscurs de l'alca'de i inscripció al registrecivil, l'amor del príncep no lti deia. res. Iel príncep s'ha rendit.

Sir Mohamed Sha (Aga Khan) és undels homes més rics 'del planeta. Passadels cinquanta anys i la vigilia del casa-ment passava dels cent quilos. El sel títolés d'un principat espiritual, molt més im-portant que el poder temporal d'un rajàh..Va a ésser el Papa d'una secta musulma-na molt considerable de la India, com adescendent directe del Profeta. Fora de lesimmenses riqueses que posseeix al seu país

i altres pobles d'Europa, el més sanejatdels seus ingressos ós là capta entre els fi-dels de la secta, que arriba cada any axifres astronòmiques.

La seva figura és popular en tots elscamps de carreres de cavalls d'Europa, entotes les taules de joc del món, en totes lesplatges i estacions de banys i altres llocsde divertiment. Ningú no es podia avenirque aquest vell routier de totes ¡es galante-ries caigués en l'aventura d'un matrimonid'amor de comèdia sentimental. I totes lesaparences són que l'aventura és certa.

Mademoiselle Carron no és, però, la de-1 endeuta d'una confitería de Chambery, coms'havi dit fins ara. Havia estat modista, iencara que naturatment va començar d'a-

firenenta, era directora d'un establiment demodes quan la va conèixer I'Aga Khan. üsla filla del gerent d'un gran hotel del centrede París i sembla molt instruida. El seumarit li ha fet present d'unes grans pro^ie-tats que li ha comjnrat ,expressament a Fran-ça. Si el matrimoni s'acaba dintre de jroccom un somni, Mlle. Canon no haurà pasperdut l'estona.

Sembla dificil que 1'Aga Khan deixi lesseves habituds de bon vivant, que li han pro-porcïonat una mena de principat europeu,'més agradable que el de la India. Viatjaordinàriament en tres Rolls Royce, un pelssecretaris, un altre jer ell i el tercies belsbagatges. Tot just sortit de les carreres deLongchamps, els autos se l'emporten im-mediatament a Boulggne per embarcar cal'Anglaterra d'on havia arribat el matí. Nousa mati l'avió, malgrat la insistència delsseus amics a fer-li pendre gust per aquestesport.

—No muntaré mati aquí dintre diu 1'AgaKhan — si no és per anar a juntar-me ambel Profeta. I aleshores no tornaré a baixar.

Aquest estiu a Deauville es va trobar ambel famós grec Zogra¢hos, el rei de la rule-ta que ha sostingut lluites cèlebres amb elsmés grans jugadors del món. L'Aga Khans'hi va encanar i li va fer sofrir una de lesseves més 'costoses desfetes.

El príncep es va excusar amb una humi-litat irònica

—Potser aquesta és la firimera vegada—vodir-li a Zograhhos — que un pobre musul-mà ram• jo lYot guanyar algun diner a ungrec.

El mateix Zographos va riure le sortidadel príncep que, pel que es veu, coneix el

món i els seus homes amb l'experiència d'unofici tan complicat com el que tan agrada-blement s'ha carregat o les espatlles.

. Socialisme

Durant la darrera estada de Ramsay MacDonald al Canadà va rebre la visita d'unvell amic, estahlert des dei fa temis en aque-lles terres" on dirigeix una gran indústria.La filla de l'industrial canadenc havia es-tat coml'anva d'estudi de la filla de MacDonald i l'entrevista va tenir un aire d'ín-tima cordialitat.

— ; Com ho feu — va ¢regentar l'amic —ler conciliar ens vostres hrincilis amb algu-

nes de les vostres obligacions de temer mi-nistre d'Anglaterra?

1 — De la manera com tui hon cristià con-cilia les exigències de la vida moderna ambels mdnaments de n'Evangeli — responguéMac Donald —. El socialisme no és mésque una tendència. Els escollits dels déus

1 també pequen set vegades al dia.

Una escena de «La Rouille»

La Rouille — en rus porta el nom delprotagonista: Terekin — és, en efecte, unaobra de propaganda i de crítica alhora. De-nuncia les tares d'alguns, comunistes perdemostrar que el règim castiga sempre llursfaltes. Presenta la nrouillen, el rovell queataca el metall soviètic, el corc que s'haficat en e1 fruit moscovita.

Quan un espectador burgès es troba japrou esverat, podeu preguntar-li

—Què us en sembla de l'obra?Us mira ple de confusió i contesta tími-

dament:—Oui•. . bien entendu... c'est una exlé-

rience très intéressante...Ja sabeu que tot el que ve ele Rússia és

una «experiència molt interessant»: Un bonburgès, respectuós del lloc connú, no s'atre-

virà a discrepar.**e•

La Rouille és, en realitat, un melodramasocial com aquells del Sr. Fola Igúrbideque tingueren estemordides dues generacionsde clergues i de governadors civils de se-gona classe. 'Creien que d'aquells drames lpodia sortir la revolució i acabar amb elregnat social de Jesucrist.

A La Rouille el melodrama està perfecta-ment definit, en aquest sentit : que el dramadepèn de fets purament casuals i complicats.Li manca la naturalitat humana, encaraque s'adorni amb els elements més vius dela realitat.

Terekin, el personat;e central, és untraïdor •de melodrama. Es el nou poderós dela Rússia revolucionària : obrer comunista,delegat de la seva céllula en el Comitè cen-tral, antic soldat roig que ha lluitat contraels .polonesos i que parla de les seves ce n-

panyes amb la mateixa fanfarroneria quetots els soldats quan tornen al seu poble,des dels temps d'Alexandre. Terekin abusadel seu poder. Aquesta és la arouille>, elcorc. Es un Don Juan bolxevista, menti-der, brutal, pinxesc, un «castigador, so-viètic. A la seva dona, Nina, li dóna moltmala vida. Nina acaba per sublevar-se con-

tra les seves bretolades t Terekin la matai fa creure que s'ha suïcidat. La seva eèl-lula, que sospita alguna cosa, l'expulsa, pe-

rò el Comitè central el reintegra al partit.El seu crim va a restar jmpunit, quan unbon comunista, que estava enamorat deNina, adquireix, després d'unes peripècies¡ser posar el pels de punta, la prova irrefu-

table del crim, el qual serà, a la fi, expiatper Terekin.

Aquest número ha estatpassat per la censuro

AI marge d'aquesta intriga, La Rouille}resenta un quadro molt curiós de la jo-rentut russa actual. En diverses escenes

—a cèllula d'estudiants, el gimnàs, el clubí'escriptors, un carrer de Moscou — desfi-en borrosament singulars tipus de jovessçnse ni fe ni alè que cerquen en el suïcidima alliberació, intellectuals decadents i em-)riacs, obrers que han perdut l'entusiasmerevolucionari, mosses i perdudes plenes detendresa i espiritualitat, :poetesses cursis,paràsits cínics, i àdhuc gent sana, apas-sionada i normal ; una humanitat confusa,esbojarrada, divagadora, insatisfeta, sensi-ble; exemplars humans autènticament rus-sos, no d'ara ni d'abans de la revolució,sinó russos de tots el temps. La literaturarussa ha presentat sempre tipus d'aquestamena. L'escena del club dels escriptors, enquè cada u s'engega amb un 'poema i l'en

-coloma als altres, és estupenda. Cal no obli-dar que, quan la ruptura de relacions di-plomàtiques amb Anglaterra, la Pravda re-bia un promedi de tres mil poemes diariscontra la ucpèrfida Albió. Quins Jocs Flo-rals !Hi ha un tipus de dona del poble que in-

crepa l'altaveu de la ràdio perquè des defa tres setmanes només deixa anar confe-rències 'sobre la «giiestió sexual», que és.segurament, un dels grans encerts en aques-ta desfilada episódica.'

Potser el teatre soviètic ihagi produït al-gunà cosa millor. No ho coneixem. De to-tes maneres en classe de teatre rus con-temporani, ens quedem .amb el d'Evreinof,el rus liberal, no comunista, absent de Rús-sia, dedicat ara al oinema en els EstatsUnits, i del qual Charles Du11in ensdonàa 1'Atelier, aquella estupenda Comèdia dela felicitat que Azorín traduí a l'espanyol,i destroçà amb uns quants còmics acostu-mats a interpretar el rbpertori de Muñoz Se-ca 1 de Martínez Sierra.

C. R.París, desembre.

lmb motiu de la mort de Clemenceau,a divulgació 7le l'anecdotari de la sevavida ha confirmat una vegada més que pera poder formar judici de les figures, granso petites, que representen la història delsnostres temj's, no hi ha altra cosa millorque el conèixer cona es produeixen fora de'escenari, en aquelles es/Yon.taneitats queno van destinades a la massa i ¡q e sónsovint la causa íntima i sempre l'exQlica-ció de les actuacions públiques.

Això ens ha fet pensar que, per a fami-iaritzar-nos amb aquestes figures, podrlemdemanar l'ajut de tots els Miradors que hiha escarn/'ats pel món i recollir les sevesndiscrecions, menys casolanes que les nos-'res. El nostre Mirador Indiser t és sensdubte una contribució a aquesta mena d'his-tòria íntima, d'on surt la història pública,però les figures que avui per avui podenestar a l'abast de la nostra mirada no sóntotes les que voldríem, corn no voldríemtotes les que hi estan. Val la pena a¢rofi-tar quan passin les d'altres terres que pu-guin desfilar en aquesta columna.

Un home de món

L'èxit havent superat tot càlcul en la primera excursió en autocar per Espanva,

VIAJES MARSANS, S. A.es complau a comunicar als seus afavoridors que amb data 16 de desemhrv

sortirà d'aquesta la quarta excursió, visitantSaragossa, Monestir de Piedra, Alhama d'Aragó, Madrid, Córdoba

Sevilla, Granada, MúrciaAlacant, Alcoi, València, Castelló, Tarragona

Quinze dies de viatge amb allotjament i pensió en hotels de tot primer ordre' i installació confortable i

AUTOCAR PULLMANN(proveït de calefacció per aire calent)

per 775 pessetes per persona.

Detalls complets en l'Agència VI A j ES M A R S A N S, S. A.Rambla de Canaletes, 2 i 4 - Barcelona

Conquistador, 44 • Palma de Mallorca Sant Francesc, ¡R- OlotPintor Sorolla, t6 - València Major, to - Girona

.?adrid, Sevilla, Vigo, Santa Creu de Tenerife, Granada, Saragossa, Bilbao,La Corunva, Pontevedra, .4lacant, etc.

El .públic burgès del teatre de 1'.4venueestà esverat. Mlle. Falconetti, que és unaactriu d'extraordinari talent, li ha donatuna obra soviètica, una obra treta de la fo-guera mateixa de la revolució, d'autors jo-ves i comunistes — Kirchon 'i Upenski —,estrenada l'an y 26 a Moscou i que és, se-gons que diuen, el gran èxit teatral deRússia; una obra, en fi, del més roig ibolxevista que es pugui donar. El públicburgès de l'Avenue s'esvera que a l'esce-nari li facin propaganda comunista i quea Rússia es permeti, mitjançant la litera-tura teatral, de fer la crítica del règim.

Es tracta de demostrar, doncs, que la jus-tícia acaba per triomfar en règim soviètic,encara que sigui contra un poderós. La de-mostració és feble. Tot ha depès de la pro-va, que consisteix en les últimes confidèn-cies escrites per Nina en el seu diari ín-tim. Si Nina no l'hagués escrit, o Terekinl'hagués fet fonedís, la impunitat era segu-.re. El règim, el Comitè central, hauria sal-vat, cobert Terekin. Per tant, no és el rè-gim el que fa la justícia, sinó la casuali-tat, el mateix que en la societat capitalis-ta, en tots els grups humans on l'impre-vist juga un paper tan important. Però noés ocasió de comparar la justícia en els di-ferents règims polítics. Volíem explicar, no-més, en què consisteix el melodrama, quepot passar en qualsevol lloc. 1'erekin podriaésser també un cacic rural o un capità degendarmes o el fill d'un fabricant de con-serves.

**a.

ESTUFES - BRASERS - CUINES

CarbonsPERMANYER

Clams, 13. Telèf, 10723-52081. Barcelona

Sastre

FonibernalCucurulla, 2, ler

La cara,espill de la salutUn rostro pàl.lid, demacrat, flac i

trist, denota un organisme dèbil, ra-quític, esgotat.

Quins als veure's així aprenen elFosfo-Glico-Kola Domènec rege-neren la seva salud, tonifiquen elsseus nervis i canvien el seo rostre dediá en dia, fins veure aparèixer els co-lors sans que signifiquen vida, salud i

alegria.

Entre els llibres que més d'èxit van acon- grup que hem anomenat històrico-periodís-seguir en la darrera Diada, figura el llibre I tic és posterior en la produccio d'En Nico-de Lluís Nicolau d'Olvrer, Paisatges de lanostra història.

lau (i, en conseqüència, fruit d'una èpocade maturitat) que ens plau més, força més,

Vet aquí un llibre normal per excelléncia : que el grup que hem anomenat històrico-normal pel to, per l'estil, per l'emoció. I, oratori? ¿Serà pel fet que el temperamenttanmateix, excepcional, perquè a casa nos- d'En Nicolau s'adigui més amb el periodis-tra aquesta normalitat és encara una ex- me que amb l'oratòria, fins i tot ]'oratòriacepció. Si cerquem llibres com aquest, en acadèmica i llegida, que és la d'aquests dis-trobarem alguns certament, però solament cursos? ¿Serà, simplement, pol fet que elalguns. I és que el gènere històric, corta a gènere històrico-pediodístic, en ell mateix,susceptible de divulgació, havia estat, fins sigui susceptible de més brillants desenrot-fa pocs anys, objecte d'una sollicitud més (laments que el gènere histàrico-oratori ?aviat barroera. Teníem d'una banda els mo- Ens sembla que les dues primeres d'a-nografistes erudits, que nodrien les publica- questes tres preguntes contenen implícitacions especialitzades, lluny de tota divulga- ta resposta que ens donaria, si no tota lació popular; teníem d'altra banda a l'ex- causa, bona part de la causa, de la superio-trem inferior, els subliterats, que bastien ritat dels articles sobre els discursos. Elsquaderns volanders d'ínfima qualitat. De articles pertanyen a aquests darrers anys,vegades, la confluència de l'oratòria i la els discursos són obra una mica anés llunya-història donava per resultat alguna cosa na (1918 - 1919). En aquests es troben jaque s'acostava a allò que havia d'ésser la moltes de les belles qualitats d'historiadordivulgació 'històrica. Era, però, reservat a i de literat que ostenta avui En Nicolaula confluència de la història i el periodisme hi ha, però, encara, ça i lla, una certa du-la gràcia de trobar el to ajustat a aquella resa de contorns, una mancança de fusió,divulgació. El contacte amb el periodisme que es mostra alguna hora en la soldaduraque gairebé tots els nostres homes de líe- massa visible, dels elements que han servittres han acabat per experimentar, des dels a l'autor per formar els discursos. Vegeu,lírics més alats fins als conreadors del gè- especialment, el que duu el títol de L'es-nere didàctic més feixuc, ha produït, en- Qerit català de la Crònica d'En Ramontre altres, aquest resultat feliç — sense que Muntaner, on és 'prou manifest, en algunsaixò vulgui dir que no hagi produït també indrets, el fenomen que assenyalem.algun resultat més aviat deplorable En canui, en els .articles, això ha desapa-

Dins els Paisatges de la nostra història 1 regut, i és precisament la fusió de tots elstrobem mostres dels dos gèneres que po-dríem anomenat- històrico-oratorii histò-^

elements que als composen en un conjuntharmònic, lligat, vivent, una de les quali-

rico-periodístic. Aquell és representatpels tats que els fan més preables. Alguns d'ellsdiscursos sobre El diàleg en la poesia cata- són veritables obres mestres dins el seulana medieval, la Valor nacional de la Crò- gènere. Les figures de Ramon Llull, Fran-nica d'En Desclot i L'esperit català de la seso Eiximenis, (Bernat Metge i Anselm Tur-Crònica d'En Ramon Muntaner; aquest merla en surten vivament plasmades. Ara,per la resta del llibre. Els assaigs i notes que és més que probable que, avui, NicolauEntorn de Ramon Llull, sobre La 7"oesia de ens donaria, dins l'oratòria de divulgaoiógesta a Catalunya, sobre Eiximenis, Ber- històrica, alguna cosa tan reeixida comnat Metge, Turmeda, e1 Tirant lo Blanc, aquests .articles.a propòsit d'Un altre cronista català me- Hem fet una tercera pregunta, i no ensdieval, i de «l'avara povertàn, són treballs sembla bé de cloure aquest article deixant -periodístics, treballs almenys que .han pie- la enlaire sense cap comentari, àdhuc dei-set psi diari abans d'anar a encabir-se dins xant ja de banda gel llibre que comentem.el llibre. Personalment, no creiem la història-perio-

Hi ha encara, és cert, les cinquanta pla- disme susceptible de més brillants desenrot-nes — les primeres del llibre — dedicades als llaments que la història-oratòria. No hotrobadors catalans. No havien conegut el creuríem àdhuc suposant que una delimite-diari, sinó la revista — una revista no es- ció precisa fos possible entre .ambdós gè-pecialitzada. Per ò, en el fons, no és qües- neres — que no ho és. Ciceró i els oicero-tió de qualitat ni de to, sinó de llargària : nians creien que la història no era sinó unels articles que havien passat pel diari po- gènere oratori. Nosaltres no .podem creure-drien, formant conjunts — i n'hi ha que •en ho de cap manera. Però tampoc no cauremformen — haver passat per la revista; l'as- en l'extrem oposat de creure que l'oratòriaraig sobre els Trobadors catalans podria, no té res absolutament a fer en el campfragmentat, haver passat pel diari, de la història com a obra de polèmica ni

Els dos grups resten, doncs, delimitats com a obra d'art.amb força precisió. ¿Sera pel fet que el FERRAN SOLDEVIL

____

és la manuscriptura clara i catalana que podeu apendre en poques setmanes a casa mateix

, Demaneu-ne de- Liceu Dalrnau B Aècie, núm. 2 Atalls i condicions al: B A R C E L O N A

Nom

Carrer

Ciutat ._

LLIBRERIA BARCELONA(De la COMPAÑÍA IBERO-AMERICANA DE PUBLICACIONES, S. A.)

s^

t.

II,ylvur l'aviha portat Ovomc,/tjnc,

4 MIFALDR

LLET RES-,^ - - --- - E MEU ' ELS LLIBRESL

Narració inèdita de JAUME MIRAVITLLES L. NIc0LAU D'OLWER, Paisatges de la nostra història

Un ministre francès, en residència a1 Mi-di, va encarregar-li el retrat de la sevafilla. Vivia en una gran casa pairal deThuès. Per facilitar el treball i també per-què en el poble no hi havia cap hotel pre-sentable, decidiren estatjar Domingo, du-rant els dies que romangués a Thuès, acasa seva, amb ells.

Això, a Domingo, no li féu cap gràcia.Ja s'imaginava el que fóra la seva vida enaquell ambient cohibit . Els llargs dinars,amb els colzes premuts contra les coste-lles, sense saber què dir. La forquilla es-verada que va de la mà dreta a l'esquerra.Tota una tribu de vasos, copes i gots. Cu-lleretes de totes mides. Ganivets lluents,nets. Com un aparador. Es veia en el mi-rall, espiant dissimuladament els veïns,realitzant el sagrat ritual de l'etiqueta ambun cert alentiment...

Decidí, però, acceptar la invitació. Hoféu en un d'aquells moments heroics quenomés es veuen en els films i en els in-cendis.

Prengué els trapans: la capsa de colorsi unes teles. Donà un darrer cop d'ull aParís, per veure si tot estava en ordre is'enfonsà, en el tren, en una profundameditació de l'obra a fer.

Al cap de cinc minuts ja ajudava a unasenyora grassa que baixava a Austerlitz.Després posà els paquets d'una altra a1damunt del filat. Un senyor demanà decanviar de plaça. La contradirecció el ma-rejava. Domingo accedí gustosament.

A Orleans, Domingo, al passadís, era e1sol individu dret, sense plaça, de tot eltren. Aguantant-se a la barana de níqueldaurat, el nas contra el vidre de l'amplemirador, Domingo mira el paisatge. El celmate de França, l'herba grassa, tipa de llet.Els olms olorosos i rients que fan pres-sentir les frescors i les riberes.

Li agradava veure passar els ràpids encontradirecció. Instintivament tira el capendarrera, mig acluca els ulls. A través elfilat de les pestanyes veu, somnient, la com-posició rítmica del paisatge, tallat a pe-ríodes regularitzats pel , pas dels vagons.

E1 cor, fet soroll, bat en els polsos.Les formes deligiíescents del tren es di-

buixen en el fons innocent del paisatge,com una boirina inquietant.

El darrer vagó passa com una exhala-do.

Domingo tingué la sensació fresca d'undespertar. Somrigué dolçament i pensà queen el retrat de la xicota, en el blau delsseus ulls, hi posaria vagons fugitius...

Més tard, a Castellnaudory, Domingopogué asseure's i reposar el capet de fran-ciscà en la fusta seca de la finestra.

La joventut creu que el gaudirde bgne salut és una cosa ben naturel; els vells, en canvi, sabenapreciar-la. Verxó les persones ex-perimentades dónen Ovomaltina aIlurs filis o a Ilurs nets; car volenveu e'Is sans i forts i ben armatscontra les vicisiluds' de la vida.L'home fort és optimista i estima lavida quz és la dot dels qui tenenbona salut.

EI nombre de les persones deconstitució malaltissa és ben petit,comparativament al d'aquelles al-

Una tassa

d' OVOM

r'

A Elna canvià de tren. Ja feia mésd'una nora que estava dret a la platafor-ma per no passar de llarg. Prengué unpetit tren elèctric "que no fa soroil" iarribà a Thuès.

Thuès és un poble perdut en una vallpirenenca. Un poble somrient i petit queha quedat arrapat a la davallada. Darre-ra Thuès, com aqueii que no diu res, hiha els estanys de Carençà, les Gorges del'Home Mort i el Coll de Nou Creus. Nú-ria ho corona tot amb el seu vel nupcial.

Domingo ho sabia tot això i els seus ullsnegres anaven d'un costat a l'altre volenttrobar en la insignificànciá del poble laraó suprema de la seva serenitat.

Arribà a la casa del ministre. Un granedifici de lloses amb les cletxes emmolsa-des. Passà per la porta gran, altíssim, en-congint-se per no tocar al sostre. E1 ferenanar a una sala espaiosa, obscura i oloro-sa, ,plena de flors de cementiri i de qua-dros severs. El senyor ministre i els seusl'esperaven al saló. Domingo hi va de pun-tetes sense gosar tocar res—com si pas-sés 1a maroma—. Entra al saló i els sa-luda d'un a un, amb petits gestos de cap,amb una cara de circumstàncies que espar-vera. La veu se li ha fet escanyolida comun violí. Fa una reverència a la senyora,una mica massa afectada, trontolla unataula i trenca un gran gerro de porcel-lana de Sèvres...

Hi hagué un moment glacial. El minis-tre, habituat a les catàstrofes, es reféu deseguida. Amb el més amable dels somriures,evidenciant una indiferència absoluta, lipregà que no s'amoïnés. La trencadissa erasense importància.

E1 sopar passà sense esdeveniments. In-tegrat a la vida hospitalària que tan bon-dadosament li oferien, el nas vermell del videl Rosselló, Domingo adquirí una gran se-guretat.

Parla contínuament, amb el seu parlarpunxegut. Interroga amb la mirada viva ipenetrant. Esgrana l'exuberància verbaldels rars dies d'excitació: les possibilitatsde la tècnica, els errors del sobrerealisme.

Els plats li passen davant del nas senseque ell se n'adoni. Els criats els hi retirenamb una mena d'encarcarament ofès.Aquell home petit i viu, pobre, enlairat enel núvol del seu somni, és una provocació.Els mostra llur condició de paràsits dò-cils..

Domingo no menja res aquella nit. Encanvi, amb el ganivet de postres, sense feratenció, foradà curosament la fina estova-lla de fil d'Escòcia.

L'endemà començà el treball. Després dedinar se n'anaren a la cambra de ponent.

5:L

Una cambra espaios 'a, color de taronja quedonava a un pati ombrejat. Solange —així es deia la noia del ministre — portavaun vestit de crespó blau, amb l'escot rodóensenyant les formes de les espatlles. Hacenyit la cabellera d'or d'una ampla cintaverda. Té els ulls oberts, propicis a totsels encantaments. Les pestanyes llarguesdibuixen en els pòmuls dolços, ombres japo-neses.

Es tranquilla i no parla mai. La calorli dóna aquella gràcia ensunyada de lesnoies del sud...

Davant seu, Domingo. Concentrat com sianés a barallar-se, els ulls severs, les manscrispades.

Un pardal panxacontent s'ho mira totaclucant un ull.

**xAI cap d'un mes encara eren allí. La noia

més pàllida. Domingo més neguitós. Elquadro no sortia.

Havia passat un moment de perfecció.No volgué deixar-lo per llest perquè tinguépor que el creguessin precipitat. Si s'ha-gués atrevit, el segon dia ja l'hauria donatper acabat. Però què haurien dit? En doso tres dies no es pot realitzar una obraperfecta. Hi havia treballat tres setmanes,gairebé adormit. Pentinant-li els cabells,acariciant-li les galtes. Fent dibuixos alvestit. Com enyorava la seva obra delsprimers dies! Els colors nets, l'estranyabrillantor dels ulls de vidre; el vestit in-fiat d'una palpitació... Els llavis molsutscom un clavell mullat.

Ara, tat es perdia en la minuciositat deldetall. Tot ho sacrificava a la concessió dela semblança. Però calia treballar-hi, quees donessin compte de l'esforç, correspon-dre a l'exquisida amabilitat amb un llargestudi.

La noia, però, donava mostres visiblesda fatiga. El ministre trobà Domingo i lidigué que el treball ja estava llest. L'obraera magnífica i n'estava agraïdíssim.

Domingo protestà. Encara mancavenunes sessions.,. "Ja veurà quan el deixa

-ré.,."' El ministre fou intransigent. Consi-derà, sincerament, que Domingo ja haviaperdut prou temps i li allargà, d'un gestnatTaral, cinc bitllets de mil francs.

Cal conèixer Domingo, la seva bondatinfinita, la seva modèstia, la seva pobresaper compendre la cara que va posar da-vant una oferta tan considerable. Gairebése n'ofengué. Ell havia treballat tant tempsper fer-los contents. I ara li ho pagaven!

Calgueren moltes explicacions. Totes lessubtilitats persuasives que sols un minis-tre posseeix, perquè acceptés els diners.Finalment, resolt, es posà els bitllets a labutxaca, preparà els bagatges i s'acomia-dà de la família, que li féu uns adéus afec-tuosos.

Al cap d'una setmana el ministre rebé,a Tnues, una gran caixa, curulla de qua-dros.

Una lletra blanca, pulcríssima, deia elsegüent:

"Primera tramesa a compte dels 5.000francs. Segueixen d'altres.—Domingo,"

JAUME MIRAVITLLESParís, 1929.

La propietat deis manuscrits

A Alemanya es tracta de presentar unprojecte de llei destinada aimpedir els pos-seïdors de manuscrits d'autors cèlebres dedisposar-ne a llur capritxo.

EI Literarische Welt ha tramès un redac-tor a intervivar Brockhaus, editor en lacasa del qual és guardat des de fa més d'unsegle el manuscrit original de les cèlebresMemòries de Casanova. Ja és sabut que eltext que en corre, fou retocat per Laforguei que no s'ha editat mai el text original,per haver-s'hi oposat sempre el cap regnantde la dinastia Brockhaus.

\1111.1'1N4 WVtMNLINVI VN.1 lti\

Una obra mestra?--Sí: ho és® La mort

m'ha deixat de bandade M. POAL-AREGALL

4 pessetesDeinaneu-la a

CATALONIA, Plaça Catalunya, 17

foliefó popular de LES ALES ESTESES

AVÍSDivergències d'ordre gramatical sor-

gides a l'hora de corregir les proves,entre la Direcció de L. A. E. i el se-nyor Farran i Mayoral, autor de latraducció de Les ames du Pargatoire.de Merimée, que havia de donar-se enel volum xtn d'aquesta collecció, hanobligat a ajornar per tres dies la sevapublicació substituint aquella obra perla de Josep Lleonart, anunciada alpeu d'aquesta plana.

JJ Llibres catalans, castellans,francesos, italians, anglesos, ale-manys, etc.

1j( Obres de text i de consulta.

[J Llibres d'art i tècnics.

tres qui malméten llur salut per unaalimentació imprópia o un géneredevida irregular. • 'Ens emmetzinemamb metzines cares, per curar-nosamb altres metzines", digué un lite-ra t . Si, enlloc d'aixó, preneu Ovo-maltina, aquest fortificant naturalconcentrat a base d'ous. (fet, maltai cacau, us permetrà de soportar lavostra lasca diaria, per feixuga quvsigui sense fadiga, mantindràl'equilibri de les vostres fórces ius preservarà de malalties persis-t ents.

al desdejunicrea sang, múseles i nirvis.

Llaunes de 250 i 500 grams a les farmàcies 't drogueries.Fabricants: Dr. A. Wander, S. A. - BERNA (Suissa)

Ronda de la Universitat, 1, i Corts, 592

BARCELONA

POPULARO` ` LES ALES ESTESES • Dimecres ve le die l I R 0 N D A N T D E N 1 T ' S0 cts ^ Sortirà el volum zll► PER JOSEP L L E 0 N A R T. .

Eduardo 'Marquina, amb Guimerà i Valle-Inclán quanl'estrena a Barcelona d'En Flandes se ha puesto el sol

en el TEATRE NOVETATS, , els dies 20 (nit)12 (tarda) i 22 (mati), de desembre de 1929,

1 s ^ t1

LA SETMANATEATRAL FALTA D 'AMBICIÓ LA MUSICAUn amic, amb el qual parlàvem fa pocs Cada any, entre agost i setembre, l'en

dies de noves promocions literàries, ens ¡ questa es produeix. Crisi del teatre: quèfeia remarcar el fenomen—corrent en to- . en pensen els autors, què hi diuen els em -tes les literatures però més freqüent en la presaris? Però mai, per una mena de pu-nostra—de la quantitat de vocacions que dor, no es precisa una de les determinantsla trentena frustra. La Universitat, els d'aquesta crisi: l'absència de nous valors,Jocs Florals, el caliu polític donaven nai- que puguin assistir els ja consolidats. Dexença a moltes vocacions, algunes de les deu anys a aquesta banda, quins autors hanquals quedaven justificades. Però després debutat al teatre? Els podríem comptarel bufet, la clínica, la burocràcia, han en- amb els dits d'una sola mà. Llevat de Sa-golit el noranta per cent d'aquelles vota- garra, Soldevila, Millàs-Raurell i algun al-cions, algunes ben esperançadores. Gairebé tre, continueu veient els mateixos noms al-tots aquells novells autors han acabat en ternant als cartells. Es per això que, comdilettante intel.ligents, assidus a les estre- I vàrem remarcar l'altre dia, els nostres es-nes, compradors de totes les novetats li- i cenaris no poden sostenir -se a base d'estre-teràries; són ,en un mot, la gent que con- nes d'autors d'aquí: cal alternar-hi tradue-tribueix a decidir d'un èxit literari. Els i tions d'obres estrangeres, sobre la qualitatpreguntareu per què han renunciat i us de moltes de les quals no cal pas insistir.al.legaren que la vida és dura, falta de Un company nostre projecta una enques-temps, etc. ta ben interessant: "per què no escriviu per

D'uns anys a aquesta banda, quants nous al teatre ?" Farà de bon veure com s'ela-autors? D'aquesta crisi, més que la nostra boraran els pretextos d'abstenció. Art di-novellística, el periodisme i el teatre se'n fícil, diran els uns. Poc gruix social delressenten. El ritme intel.lectual de casa país, escassa intel.ligència del públic, in-nostra en comença a patir. Ha augmentat comprensió dels actors, deficiències de lael volum de lectors, els nostres periòdics nostra escenografia i de la nostra mise ens'han multiplicat, noves sales han estat de- scène... No faran sinó repetir quatre va-dicades a la nostra escena i, malgrat la li- I guetats que arreu del món són dites, peròmitació del mercat, noves editorials han que enlloc no cohibeixen l'aparició de va-pogut procurar-se, sinó una existència lors ben positius. Els nostres escriptors nopròspera, les bases de subsistència. I el man- I s'arrisquen a dialogar amb el públic,teniment de l'esforç que tot això supósa • I això és, tot plegat, falta d'ambició, decontinua pesant damunt els mateixos mus- l'ambició necessària per a superar la por aleles, sense que noves firmes surtin a com- I fracàs—més sensible a l'escena que enlloc,partir-ne les tasques. Una tal progressió —per a afrontar la ironia dels colleguesobliga els nostres escriptors a un rendi- de professió, dels companys de penya... Niment cada dia més feixuc, que no podran su- 1 la perspectiva d'un guany econòmic estima.pastar sense que la qualitat se'n ressenti; ble, que hom no pot esperar sinó de lai ells prou desitjarien la promoció de nous literatura teatral, no és prou per a esvaircompanys, puix que si el volum de tasca aquesta confortable timidesa.ha augmentat, les tarifes no. ) El públic, els actors, els empresaris...

Falta d'ambició: no hi ha altre mot que I Tot això no pesa davant de l'obra de qua-expliqui aquesta absència. Hom podria al- litat. Si la nostra producció teatral tin-legar, quant al periodisme, que exigeix un gués una altra vitalitat, tota deficiènciaesforç vertebrat, exclusiu, que veda activi- podria ésser endegada. Però convé que notats obligades per a les necessitats d'avui, falti la primera matèria. Cal que els es-Però, i el teatre? L'home més enfeinat d'a- • criptors s'hi llencin. Per ambició literària,quí, sense pertorbar les seves habituals per afany de lucre, pél que vulguin. Re-ocupacions, pot distreure cada dia una o fiexionem-hi.Que cada escriptor, actiu odues hores en benefici propi i de la nostra potencial, pensi si no és la seva pròpiaescena. Ningú no ho fa. 1 què no direm inhibició, més que tota altra cosa, el quedels professionals, molts dels quals esmer- fomenta da penúria del nostre teatre.cen llur temps en la traducció, d'una remu-neració tan minsa? JOAN MÍNGUEZ

a voltes, matisats, plens d'inoisos en detri-ment de la claredat. Els personatges sónd'una psicologia primària, incomplicada, sen-zilla i, en algun indret, però, trencada. Al-trament no m'ha entusiasmat mai el sim-bo'isme purament literari en llavis de gentrural. Però Eduardo Marquina té una obraconsiderable darrera seu, una carrera lite-rària brillantfssima i no seré pas jo, a pro-pòsit d'aquesta estrena, qui li regategi mè-rits justament adquirits i concedits. En elcamí ascensional de Marquina La Salvadorano assenyala cap fita, però és un poema qués'escolta amb interès, de solució prevista ses representa pel grup que acabdilla Sasso-ne i la Palou, simplement bé.

*efa:En Fidelitat, l'obra inspiradora del teatre

rural de Marquina, Josep Maria de Sagar-ra també presenta un catre de fidelitat fe-menina a l'home que els pares •li han cer-cat i no podrfem dir imposat per tal comella ]'accepta passivament. Perd, així comen el poema de Marquina, el passat jugaun paper tan essencial, en el de Josep Ma-ria de Sagarra aquest element és nul. Ladona que ens presenta Sagarra potser nahauria estat fidel al seu marit si aquest nohagués .mort per accident — perquè les des-gràcies, en la realitat, són vulgars. Mortel seu espòs, amb un fill a «la cova desang» de les seves entranyes, Elvira restafidel al seu marit ; però aquí, e1 mot fide-litat pren una significació més ampla : esprojecta al fi11 que ha de néixer, a la mater-nitat, a la terra, a la casa, (uMira, aquestdematí, abans que vinguessin — per endur-se'n el mort al cementiri — he sortit a guai-tar les nostres terres — i et dic que mai joles (havia vistes...») El dia abans de lamort accidentada del seu marit, ella s'es-coltava les coses del majordom amb ((unaorella que 'hi trobava gust». Però, la mort,en aquest cas, és com una deslliurança i((aquesta orella meva — diu Elvira — ara es-colta les veus de més amunt!»

No és just el retret d'esoterisme que algúha fet a Josep Maria de Sagarra. Fidelitati Les llàgrimes d'Angelina, per no esmentarsinó .aquesta reposició i la més recent de lesseves obres, posen davant dels espectadorsunes qüestions gens insubstancials: la fide-litat en el sentit més ample de la paraulai la bondat fonamentalment humana.

Ara, ja és més justa la remarca sobre ladescurança amb què Josep Maria de Sagar-ra escriu els seus versos. Tenen totes lesqualitats i també tots els defectes de la fa-cilitat extraordinària de versificació. Tan-mateix— i vull acabar amb una compa-rança — el llenguatge de la gent rural del'obra de Sagarra, és més viril, més cruquan cal, més fluid i propi que el que posaMarquina en boca de la gent de La Salva-dora.

Una tragèdia í dos poemes

De la plèiade dels nostres renaixentistes, no és sinó un sentiment en fred, acaba

don Víctor Balaguer recull, parcialment, la bransformant- se en un veritable amor aliniciativa i escriu amb una sonora medio- marit, el qual, quan se n'adona bruscament,

critat extraordinària. Exagerat cultivador del al final del poema, reacciona i mata el llop :romanticisme verbal i conceptual, si Víctor l'amo i senyor i el valent de la comarca.

Balaguer escriví més en castellà que en Són evidents, certament, alguns contac-català, crec que és degut, més aviat que a tes amb l'obra famosa de Guimerà.

les circumstàncies que s'esmenten habitual- Si aquesta fos la primera obra d'Eduardoment, al simple fet que l'idioma de Zorrilla Marquina diria simplement que seria arris-

es presta més al ((panache) que la llengua cat d'afirmar o negar si l'autor tindrà ensòbria d'Aribau. I don Víctor Balaguer, sa- l'art dramàtic una carrera brillantíssima. Els

turat de Zorrilla i de Víctor Hugo, no fa versos són impecab'es, molt ben treballats,

sinó seguir les tresqueres d'aquests dos ge- acadèmics generalment, planers i naturalsgants de l'època. I escriu lestragèdies bl'tfredo el Velloso,Los amantes de Verona, DonEnrique el Dadivoso, Juan dePadilla i Don Juan de Serra-llonga. En la seva. producciócatalana, si bé don Víctor Ba-laguer rendeix culte, natural-ment, al corrent romàntic del'època, i la matèria primafonamental és la mateixa queen la seva producció castella-na, la parla que empra li en-cotona mecànicament l'exa-gerada sonoritat òbvia de lesexpressions originàriament—iaixò s'endevina a simple vis-ta — confegides en castellà.

**#En Don Joan de Serrallon-

ga, Víctor Balaguer prodigatots elj trucs escènics, totesles frases fetes, tots els tò-pics del teatre clàssicamentanomenat romàntic. En aquestaspecte és una tragèdia típi-ca. Gestos gens versallesca-ment cavallerescos es multi

-pliquen i es perllonguen finsa l'infinit; frases amorosesque us fan vibrar els timpans ; momentsde desesperació fets de sonoritat ; ver-sos, versos, versos... Don Víctor IBalaguerdiria, en les seves tragèdies castellanes, harecollit gairebé tots els defectes del teatreromàntic de l'època, i ben poques de lesseves qualitats.

Potser semblarà brusca, incoherent, ino-portuna, exagerada i parcialment mancada,avui, aquesta visió esquematitzada de l'obrateatral de don Víctor (Balaguer. Potser hoés. En tot cas, no vacillaria gens a atribuircomplicitat d'una banda al «genio» i ((colo-so» de l'escena Enric (Borràs, qui l'ha des-empolsada en la seva pruïja moranista dereposició d'obres clàssiques, i d'altra ban

-da, a1 poc espai que em resta per parlarde dues obres en vers però enterament d'a-vui: La Salvadora, de Marluina, posada al]Barcelona per la Palou i Fidelitat, de Sagar-ra, gairebé reestrenada per la Maria Vilai En Davf el Romea.

* * *En el temps que som, he llegit en alguna

banda, s'ha establert una diferència entrel'autor que únicament fa moure unes figu-res amb una certa habilitat i l'autor que esproposa de dir-nos o ens diu alguna cosa.

Ls clar que enduts per una pruïja de tro-bar un ,propòsit a l'autor d'una obra, po-dríem caure en el perill d'atribuir-n'hi.Però hila propòsits que s'endevinen al pri-mer cop d'ull, com el del poeta Sagarra enFidelitat; n'hi ha que si 'hi són la costamés d'especificar, si no d'entrellucar, com enLa Salvadora. No em refereixo, natural-ment, als propòsits simples de simplementhnteressar l'espectador amb un retall devida, sinó als de presentar un retall de vidaque planteja una qüestió de les que hemconvingut d'anomenar de vida quotidiana,qüestió que es resol més aviat que seguintel ritme d'unes lleis de vida simplement 'fi-siológiques o temperamentals; per una re-acció en què s'endevina el pensament del'autor, •el punt d'arribada.

En elspassadissos del teatre es rumore-java que La Salvadora tenia molts puntsde contacte amb Terra baixa. L'obsessióconstant de la misèria en plena joventut, éscausa que una filla de la asierran castellanasigui coneguda amb el nom de la «buenamoza)), de soltera i de casada.

Però, de casada, vol ésser fidel a l'homebo que li han cercat . I aquesta voluntatconstant d'ésser fidel, que al començament

a

EUIENI TARRAG®PRESENTA

Segarra í Soldevila, actorsSembla que per al dia 23 l'oportunitat 1

d'una funció benéfica ens donarà ocasiód'admirar ( admirar?, bé, deixem.ho així )els senvors Josep Maria de Sagarra i Car-les Soldevila en una activitat nova als nos-tres ulls. Ens referim, naturalment, a laseva presentació com actors davant del pú-

blic de Novetats. En Sagarra interpretaràel segon acte de Les llàgrimes d'Angelinai En Soldevila la comèdia en un acte Lilf.Com es pot veure, els dos autors preferitsdel teatre del carrer de Casp es decideixena sortir d'entre caixes i encarar-se amb elpúblic, na en la condició flatteuse del se-nvor que surt a rebre les ovacions — qua-

tre cops de cap i mitja dotzena de som-riures ben repartits — sinó en e1 paper una

imita més compromés del senyor que va aprovocar les esmentades ovacions.

E1ersonatge de Liii que interpretarà EnAquesta notícia ha produït una justifica- Soldevila és,com recordaran els nostresda espectació entre el nostre públic de tea- lectors un senyor impacient, nerviós quetre, però podem assegurar que allà on la y p , qnova ha estat més saborejada ha estat

en- espera l'arribada de la seva esposa tocatar-dana. Aquesta circumstància sembla que vea afavorir les possibilitats de réussite del'autor del Full de Dietari.

— Com més nerviós estigui — ha dit EnSoldevila — més estaré dintre el meu pa-per,..

Per la seva banda, En Sagarra es tro-ba amb un cas curiós. Resulta que, quanl'estrena de Les llàgrimes d'Angelina, laremarcable incapacitat del que aleshores di-rigia la companvia del Novetats, senyor Sal-vat, va obligar l'autor de l'obra a empendrepel seu compte la direcció dels assaigs. Demanera que va •ésser En Sagarra el queva ensenvar a En Torrents la manera demoure i de dir el paper del protagonista.Doncs bé: ara és En Sagarra el que haanat a demanar a En Torrents que li torniels consells i les recomanacions que li va ferl'any passat.

— Però, home !... — va fer En Torrents,amb un to ple de graciosa humilitat.

Hi ha qui diu, també, que En Sagarrava anar, de rigorós incògnit, a presenciaruna representació de Les llàgrimes d'Ange-lina que es va fer darrerament a SantMartí.

Sembla que, durant el segon acte, En Sa-garra obria uns ulls com unes taronges,

TEATRE NOUCompanyia dramàtica dirigida per E. BORRAS

Primera actriu: ENRIQUETA TORBES

Dijous, tarda:

EL GRAN GALEOTO

Nit. Funció organitzada per la «Fede-ració d'Entitats Obreras del Port deBarcelona».

EL A]TULLODivendres, tarda. Festa de Sta. Llú-

cia: Flor de un día. Espinas de una Flor.Nit: El Gran Galeoto.

Dissabte, tarda: El Abuelo. Nit: Florde un día. Espinas de una Flor.

Diumenge, tarda: Flor de un dia. Espi•nas de una Flor. Nit: El Cardenal.

La °Korantxina" i el t'Rigoleifo"

Gran Teatre del L 1 C E U

Avui, dijous (darrera de nit):BORIS GODUNOVpel gran artista Zatewsky i tota la cèle-bre companyia i el cos de ball russos.Dissabte. Estrena de la versió òpera

obra del mestre Josep M. Usandizaga,LAS GOLONDRINAS

Mestre director Padovani. Direcció escè-nica Moragues. La celebrada pantomimaserà interpretada por tot el cos de ballrus i espanyol. Director: Wassiliev.

Dimarts Estrena de 1' ópera-ballet, delmestre Tchaikowsky:

Els capricis de Oksanaper tota la cèlebre Companyia i cos deball russos.

Es despatxa a comptaduria.

TEATRE ESPANYOLCompanyia de Vodevil i grans espectacles

de JOSEP SANTPERE

Demà, divendres, nit. Estrena:

La noiadels brillantsquatre actes d'Amichatis i Francesc

Oliva.

TEATRE TALI ACompanyia de vodevil i teatre modern de

ASSUMPClO CASALS

Avui, dijous, tarda, a les 51 nit, a les 10. Cla-morós èxit de la emocionant obra:

LA PRESONERADemà, divendres, Iarda, FESTA DE LES MO-

DISTES, a les 4'3o: «Tot per ('herencia», «LaPresonera»,i per deferència, actuació de la pa-

rella

Parlant a propòsit del cinema sonor,dèiem en un número anterior que el cine-ma en una etapa primaria s'inspirava d'u-na modalitat teatral. D'aquesta etapa de-fectuosa, però tan comprensible, n'hemofert en les nostres sessions algunes mos-tres típiques. Representava ella un carre-ró sense sortida; com dèiem en una altraocasió, constituïa un teatre mut i l'acobla-ment d'aquests dos mots fa esclatar el pa-radoxal de la posició adoptada.

En un principi la manca de la paraula

I)QUGLAS i MARY en un film inspirat en una obra de Shakespeare

La Sessió de diious vinenf

(,) •

- - - - . . -- - . - -- -- -- . -,----.--. . ---- - . --, . .- .-- - . - - -_ - -'- o- __-__- ------ ---.- -- - —1_...----.. - _

_E.; .tç rÌ ' ' ;-±-. ; 1-------- - -,- ---- - -- - - -4r------- - - -- ---- - ---------.-------- ---------.-------------- 1 _----------- -Comèdies, novelles i pellícules Dibuixos anhuiats DISCOS

era compresa com una deficiencia, com unpintor que patís de la manca del relleu;fms que no es comprengué que no es trac

-tava d'una deficiència, sinó d'una conven-çió tàcita, el cinema no nasqué com a arto com a possible art. Convenció legítima,ja que l'art, que és lliure joc de l'esperit,no sols l'accepta sinó que la postula.

Aleshores el cinema s'organitzà amb unadisciplina autèntica: el muntatge. I elmuntatge d'un film, per bé que específiic,presenta més analogies amb el muntatgeo més ben dit la composició d'una nove11a,que no amb la d'una peça de 'teatre.

Expliquem això. En el teatre el tempsés irreversible, hi ha també una necessi-tada unitat de lloc i el temps, a més amés d'escórrer-se en un sol sentit, en elcurs almenys d'un acte ve obligat a esco-lar-se al mateix compàs que el temps real.A més a més, l'acció és generada quasiexclusivament pel verb; són les paraulesque es diuen que engendren les situacions.Heus ací en canvi una sèrie de coses quenovella i cinema tenen en comú.

Hom hi pot jugar amb absoluta llibertatamb ]'espai i el temps. No cal restringir-se a cap unitat o unitats, els temps hi ésperfectament reversible, es poden portar decap dues narracions paral.leles o divergentso convergents; novella i cinema comportenelements descriptius, narrats en la prime-ra, visualitzats en la segona, a més a més,la paraula hi és subalterna.

En principi, doncs, és més fàcilmenttransportable al cinema una novel.la deteatre que una peça de teatre. Estem par-lant naturalment del cinema silent. Un filmpot seguir en el seu desenvolupament mésfàcilment l'ordre real dels capítols d'unanarració que les escenes d'una comèdia.

Si agafem un cas màxim, expressamentbuscat, on el diàleg és tot en detriment del'acció, El procés de Ma'ry Dugan, perexemple, és evident que la seva adaptacoiócinematogràfica sols es pot concebre d'unafaisó: suprimint el procés i figurant lescauses que el provoquen. Aquesta peça pre-cisament ha estat adaptada o1 cinema perla M. G. M., però com que es tracta d'un

tral—i que si el seu contingut no és deltot acceptable, en la forma és, una obrad'una tècnica interessant—, era difícilimaginar al cinema, i sobretot al cinematot respectant-ne les línies essencials i notraint sinó el detall. Doncs bé, el film deLubitsch no sals és un bon film atent sem-pre a una disciplina cinematogràfica, sinóque és una de les adaptacions més fidelsd'una obra literària degudes al cinema. Fi-delitat, naturalment, tota relativa. Les co-ses que passen na són pas més essencialsque les coses .que es diuen en l'obra d'OscarWilde. Deixem de banda això darrer, subs-tituïm l'amenitat d'un diàleg espiritual peruna amenitat visual, per una sèrie de"gags" cinematogràfics, i conservem l'es-sència de l'acció en quant neix de les si-tuacions i deis caràcters i poden arribaral film. El de Lubitsch el trobem excel-lent, sobretot traslladant-se al temps de 1aseva estrena.

Segurament ham podria trobar altresexemples en què un talent àgil ha sabutdomtar a una forma cinemàtica un contin-gent pensat en una forma tan diferentcom és la teatral.

Amb la novella la cosa, almenys en prin-cipi, és més fàcil. Res més instructiu per apenetrar en el secert del cinema que l'es-tudi d'aquelles alteracions que els directorsrealment intel.ligents imposen a la matèrianovel.lística per a fer-la apta a modelar-seen un moviment visual. Alteracions en l'or-dre dels esdeveniments, substitucions, rètolsindispensables, etc.

Resurrecció, de Tolstoi, comença amb. elque en e1 film de Carewe és quasi una es-cena final.

E1 que passa aquí és que les alteracionsi infidelitats no neixen sempre d'una neces-sitat artística, sinó d'una conveniència co-mercial. Això fa poc fructífer ]'estudi queaconsellàvem, que sols és interessant quanel director va de bona £e.

Qui, doncs, reconeixerà Manon, Aroa Ka-renina, Els mestres cantaires, i altres queconeixem en els films que porten aquestsnoms?

J. PALAU

Una de les sorpreses més imprevistesque ens ha ofert el cinema sonor—potserla manifestació més acusada del cinema so-nor—és la novíssima cinta còmica sonorade dibuixos. Còmica? Tal vegada no siguiexacta aquesta denominació.. Perquè elselements que en El Gat Fèlix, per exem-ple, interessen a l'espectador podrien si-tuar-se més aviat en el pla de la fantasiaque no pas en el de la comicitat pura, laqual no passa d'ésser una exposició de si-tuacions, per bé que grotesques, possibles.

En tots els films de dibuixos—Pat Su!-livan o Max Fleichner —, és l'aspecte demeravella, la llibertat de deixar volar lafantasia, la semblança que tenen amb elscontes per a infants—que els converteixenen un gènere sense limitacions d'expressió,—allò que ens atreu. Amb la sonorització,la fantasia poètica d'un realitzador de cin-tes de dibuixos animats pot desbordar-se.Amb la diferència que, aleshores, les imat-ges passen a ésser una illustració de lamúsica. Cançons per a nens, el Gat Fèlix,els ratolins de Fleichner. No hi podem veu

-re la faula dels temps actuals? Samanie-go resulta ara una mica desplaçat per ales novíssimes joves generacions—de deuanys avall. I si Esop visqués, faria sensdubte cintes sonores amb dibuixos animats.

Hem de preguntar-nos, però: és que lamoralitat inherent a tota faula existeixen els dibuixos animats que es fan ara?Sense cap mena de dubte; però no seremnosaltres qui sgrem capaços d'adonar-nos-en — ens diverteixen massa. Com el cine,ens entreté molt, però no ens ho prenemseriosament; només els nens poden com

-perdre aquestes coses, perquè estimen i pre-nen seriosament la meravella.

I en tot cas—aquesta és la trajectòria—,convertir-se en el Perrault del segle xx,que ha de seguir el dibuix animat, lògi-cament.

Suposo que tots coneixeu, almenys, el

No ens podem ,star de sentir-nos satisfetsde l'èxit de les nostres sessions de cinema,que, iniciades •la temporada passada, aques-ta han •conegut un augment notable en l'in-terès que desvetllen entre un públic gseollit,però cada dia més nombrós.

El que ens proposem amb aquestes ses -eions — ho hem dit altres vegades, però noserà de més que hi insistim lleugerament—,és de donar no sols aquelles pel1fculee ac-tuals poc aptes a satisfer la gran massa depúblic de sensibilitat poc cultivada, sinótambé presentar aquelles mostres de filmsretrospectius que ama tenen ja un valor bis-tóric o les de films d'avantguarda — temp-tatives interessants — que no són per man-tenir-se en els cartells el temps que cal pera les necessitats econámiques de les em-preses.

Una prova evident del favor amb què unsector important del públic ha correspost ala nostra iniciativa, ha estat no sols lagran acceptació de les sessions MIRADOR ala nostra ciutat, sinó també que, amb l'a-jut d'elements de les localitats respectives,hagi estat possible l'organització de sessionsMIRADOR fora de (Barcelona. Darrerament,a Sabadell i a Mataro han estat organitza-des sessions a base de diversos films selec-cionats d'entre els dels nostres programes.L'èxit més falaguer és la nota de 1'acolli-da que han tingut. No dubtem que la ses-sió, actualment ja en curs de preparació,que dintre de pocha de tenir lloc a Man-resa, serà també ben rebuda. No cal dircom agraïm .als asnics de les expressades lo-calitats la sa ya cooperació a les nostrestemptatives.

La constatació d'agri'ests èxits, a mésd'indicar ]'encertada orientació que hem do-nat a les nostres sessions de cinema, és unestímul a continuar mereixent la confiançadel nostre públic,

***Dijous vinent, a l'hora i lloc de cos-

tum, es celebrarà una sessió de cinemaMIRADOR, el programa de la qual serrinspirat en les normes acostumades, Per

primer dels Max Fleichner sonor que s'ex-hibí al Colieeum. Personalment, tinguéremla sensació de trobar-nos davant algunacosa molt insospitada i d'una força espi-ritual poc comú en una sala fosca.

La fantasia de Fleichner, no travada percap convencionalisme, juga amb les figures,les lletres i la música de les cançons ambuna espontaneïtat plena de gràcia.

Pot prescindir del convencionalisme enut-jós a força de real, de la boca que emetun so. Les seves coses, la vida que adqui-

reixen les lletres de les cançons que dansenmarcant el ritme... Imaginem tot el saborque cada cançó ha de tenir per un ame-ricà ,

Sullivan, Fleichner, que d'il.lustradors decontes per a infants en les edicions domi-nicals dels grans rotatius amèricans, hanpassat a cineastes, han conservat llur pri-mitiva manera de dibuixar. No creiem quedeixin d'existir successors que amb un con-cepte més apropit del dibuix °einegràfic"trobin la fórmula que li correspongui. Pe-rò,mentrestant ells són els creadors.

D. PRUNA OSERANZ

í

bé que no puguem encara donar tots elstítols que la compondran, podem anunciarque a més a anés d'un film retrospectiu iun d'avantguarda i l'acostumat documentalo humorístic, la parc important del progra-ma la constituirà el film Solitud, de P. Fe-jos, del qual Mraanoe té d'exclusiva.

Es aquesta una obra d'un dels metteurs-en-scène actuals més conscienciós i domi

-nador de la técnica més perfecta. Aquestfilm, sortint-se de les convencions 1a sub-missió a les quals ha espatllat tants .debons films, no és pas una obra que puguiengrescar el públic acostumat als llocs co-muns que tan sovint li són servits. Ambnomés dos personatges, Fajos .ha fet unapellícula del metratge normal i que no esfa ,pesada ni un moment, gràcies a la tra-ça amb qué combina les escenes i l'inte-rès que tenen totes elles.

Com de costum, a partir de demà elsnostres lectors podran recollir a l'adminis-tració de MIRADOR les localitats ,per a aques-ta sessió, i a partir de dimarts, a1 cinemaRialto mateix.

____

INFORMATIVESEI film de Griffith, La melodia de l'a-

nwr, que ara passa en los cinemes d'aquí,és un film sonor i en .aquesta forma fouestrenat a Madrid. En ell Lupe Vélez fasentir la seva veu cantant en castellà al-guns couplets. Creien que això animariaelsempresaris d'aquí a dar-ne la versió ori-gina'l, però res d'això ; patim d'unexcésde material sonor que, per altra barrda,aconsegueix un èxit també excessiu ; cal,doncs, sacrificar-ne part i fer emmudir al-ganes cintes. Ara que deplorem que unad'elles sigui precisament aquesta, que por-tant la signatura de Griffith donava unagarantia de gust i d'intelligéncia.

Ens assabentem ara també de la p•rohlbi-ciid per la censura del film rus El cadàvervivent, en el qual el famós director Pudov-kin fa d'actor com a protagonista.

Tota l'obra teatral de ]'Amadeu Vivesestá ben bé per sobre del que sovinteja ala lírica musical espanyola, tant pel seucontingut melòdic, sempre refinat i de bangust, com per la instrumentació. Darrera

-ment, a més a més, els seus Ilibretistes hantingut, per a donar una bona nota de cas-ticisme, la , pensada de recórrer als assump-tes del teatre clàssic espanyol, per a cons

-truir llurs arguments i així han sortit DoñaFrancisquita, La Villana, etc., que podenpresentar-se com a obres anestres del gène-re i on Vives situa al seu veritable lloc lasarsuela, que altres havien allunyat, enco-manant-li els fàcils efectismes de l'òperaitaliana.

Bohemios, tot i essent de les primeresobres de Vives, és encara la que Alá val mésèxits, puix s'hi troben els mateixos ele-iments que després va desenrotllar en altresobres. L'argument, encara que ha 'perduten actualitat (sortosament els artistes d'arano conserven la dèria de la bohèmia), técerta gràcia, que li dóna el ser fet ambnaturalitat, que és també la mateixa quali-tat de la música, d'una inspiració seguida

que s'enriqueix amb una orquestració des-ac