abaixeu les armes ok - angle editorial.pdf · 2014. 7. 15. · pea del xix: les unificacions...

© Joan Ferrarons i Llagostera, per la traducció

© Bea Porqueres Giménez, pel pròleg

© Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), per aquesta edició

Gran Via de les Corts Catalanes, 658, baixos

08010 Barcelona

T. 93 554 42 70

www.icip.cat

[email protected]

© 9 Grup Editorial, per aquesta edició

Angle Editorial

Muntaner, 200, àtic, 8a / 08036 Barcelona

T. 93 363 08 23 / F. 93 363 08 24

www.angleeditorial.com

[email protected]

Primera edició: setembre de 2014

ISBN: 978-84-16139-07-1

DL B 16944-2014

Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació

a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui

electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís

previ i per escrit dels titulars del copyright.

Abaixeu les armes OK.indd 4 08/07/14 10:49

AbAixeu les Armes!berthA VON suttNer

trADuCCió De JOAN FerrArONs i llAgOsterA Pròleg De beA POrqueres giméNez


L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va ser creat pel Parlament

de Catalunya a finals del 2007. El Parlament va optar, a petició de la societat

civil, per crear un organisme públic, independent del Govern i les entitats pri-

vades, dotat de personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per obrar.

La llei de creació de l’ICIP estableix que ha de prestar serveis a la ciutadania,

al moviment per la pau, al món universitari i acadèmic i a les administracions

públiques, mitjançant activitats de recerca, docència, transferència de coneixe-

ments, sensibilització i intervenció.

Per tal de difondre la cultura de pau i fomentar l’educació i la sensibilitza-

ció de la ciutadania en aquesta matèria, l’ICIP ha creat quatre col·leccions de

llibres adreçades a estimular la recerca, la divulgació i l’acció sobre temes de pau

i seguretat al nostre país: «Clàssics de la Pau i de la Noviolència», adreçada

a posar a l’abast de la ciutadania els i les autores que es consideren clàssics

del pensament de la pau i de la noviolència; «Eines de Pau, Seguretat i Justí-

cia», pensada per donar eines de reflexió i de treball a les persones compro-

meses amb la construcció de la pau i la justícia; «Pau i Seguretat», que vol po-

sar a l’abast d’un públic acadèmic i especialitzat temes contemporanis tractats

des del compromís amb la investigació per la pau, i «Noviolència i Lluita per la

Pau», que vol difondre la noviolència com una filosofia i una pràctica cabdal

per avançar en l’assoliment de la pau al segle xxI.


tAulA

Pròleg, per Bea Porqueres Giménez 9

Nota del traductor 32

Abaixeu les armes! 33

Primera part. 1859 35

Segona part. Temps de pau 77

Tercera part. 1864 157

Quarta part. 1866 237

Cinquena part. Temps de pau 347

Sisena part. 1870-71 387

Epíleg. 1889 429

Equivalències de topònims 445


9

Bertha von Suttner (1843-1914), escriptora, pensadora i activis-ta pacifista, guardonada el 1905 amb el Nobel de la Pau, va ser mundialment coneguda per la seva novel·la Die Waffen nieder! (1889), que es presenta aquí traduïda al català per primera ve-gada amb el títol Abaixeu les armes!

Abaixeu les armes! fou una novel·la de gran impacte; en do-nen fe el fet que s’edités i reedités en diverses versions, que fos traduïda a nombrosos idiomes i també els comentaris que va merèixer dels seus coetanis, entre els quals cal destacar el de Lev Tolstoi en una carta que adreçà a l’escriptora el 1891:

Estimada senyora,

Estava just llegint la vostra novel·la Die Waffen nieder!, que

H. Boulgakoff m’havia enviat, quan vaig rebre la vostra carta. Tinc

en molt alta estima el vostre treball i em sembla que la publicació

de la vostra novel·la representa un bon presagi per al futur.

L’abolició de l’esclavatge va ser precedida per [la publicació

d’]una novel·la escrita per una dona, H. Beecher-Stowe.1 Que el

Senyor faci que l’abolició de la guerra segueixi la de la vostra

novel·la. [...].2

Tot i que l’obra escrita de Bertha von Suttner és molt àmplia (inclou novel·les, assajos, articles periodístics i nombroses conferències, així com textos autobiogràfics), cal insistir que va ser la novel·la Die Waffen nieder!, un veritable best-seller, la que va difondre entre el gran públic, el que no llegia segura-ment filosofia política, les seves idees pacifistes. De fet, va ser

1. Es refereix a la novel·la La cabana de l’oncle Tom, publicada el 1851-52.

2. Carta citada a Beatrix Kempf. Suffraguette for Peace. The Life of Bertha von

Suttner. Londres: Oswald Wolff, 1972, p. 27.


10

la mateixa Bertha von Suttner qui va vincular el procés d’es-criptura d’Abaixeu les armes! amb la seva presa de cons-ciència i la formulació de les idees que la van portar a com-prometre’s amb la causa de la pau. En rememorar la seva redacció, deia:

[...] havia decidit escriure una narració sobre una dona jove que

perd el seu espòs, al qual estima profundament, en el camp de

batalla i com a conseqüència condemna decididament la guerra,

com ho havia anat fent jo de forma gradual.

[...] vaig emprendre l’estudi d’autoritats en el tema i vaig llegir

informes de les campanyes de 1859, 1864, 1866 i 1870-71, les

memòries de diversos generals i vaig examinar els informes de

cirurgians, metges de campanya i de la Creu Roja, espigolant a

biblioteques i arxius i consultant els despatxos diplomàtics que

es van intercanviar entre els exèrcits en conflicte durant aquests

períodes.

Armada amb aquest material documental, estava en condi-

cions de construir la meva història sobre fonaments històrics i de

desenvolupar un argument el tema central del qual fos una dura

campanya contra la guerra. I quan vaig escriure la paraula «Fi-

nis» a la darrera pàgina del manuscrit i el títol «Abaixeu les ar-

mes!» a la primera, vaig sentir que estava preparada per dur a

terme alguna cosa per una causa que m’era tan estimada. Estava

armada per a la batalla!

[...] molta gent creia que havia escrit la novel·la a causa del

meu compromís [amb el moviment pacifista]. Però la veritat era

gairebé el contrari: la novel·la va ser la causa del meu compro-

mís.3

A Abaixeu les armes! la protagonista narra de forma retros-pectiva, a partir del diari que ha anat escrivint des de jove, el decurs de la seva vida. És la història d’una aristòcrata austríaca

3. Citat a Beatrix Kempf. Suffraguette for Peace. The Life of Bertha von Suttner.

Londres: Oswald Wolff, 1972, pp. 131-133.


11

entre 1859 i 1889, uns anys curulls de fets històrics bona part dels quals l’autora fa aparèixer a la novel·la, en especial les guerres vinculades a dos processos centrals de la història euro-pea del xIx: les unificacions italiana i alemanya.

Abaixeu les armes!, a més de ser una novel·la d’amor, és una novel·la històrica i una novel·la d’idees per l’acurada presenta-ció del context històric en el qual es desenrotllen la vida de la protagonista, els seus amors, les seves alegries i sofriments i el desenvolupament de la seva personalitat i formació intel·lec-tual. Bertha von Suttner hi mostra de forma paral·lela, i molt convincent, la ideologia que sustenta les guerres, l’horror, les desgràcies, les pèrdues humanes i materials que comporten i la presa de consciència de com posar-hi fi i fer triomfar la causa de la pau.

Malgrat haver estat considerada en el seu temps una novel·la autobiogràfica, Abaixeu les armes! no ho és. Es nodreix, això sí, tant del coneixement que té Bertha von Suttner de la mentalitat i estil de vida de l’aristocràcia militar austríaca com de la lectu-ra dels grans pensadors de l’època i l’estudi rigorós dels «pretextos»4 i el desenvolupament dels conflictes bèl·lics, que s’hi narren amb detall. Tot i el realisme, sovint esborronador, amb què s’hi descriuen les batalles, la mort al front, el patiment a la rereguarda, les destrosses materials i morals que compor-ten, Bertha von Suttner no els va viure de primera mà,5 sinó que arribà a renegar de la violència bèl·lica i la ideologia que la sustenta a través de la lectura, l’estudi i la reflexió.

4. A la novel·la, Bertha von Suttner no accepta parlar de causes de les guerres;

sempre les anomena pretextos. La protagonista s’informa de forma acurada sobre

cada conflicte dels que s’hi narren i desplega al llarg de documentades pàgines les

«raons» que addueixen els contendents, per acabar desmuntant-les, sovint amb fina

ironia.

5. Així ho afirma taxativament a les seves memòries manuscrites, que es conser-

ven a la Col·lecció Suttner-Fried (Ginebra, Nacions Unides), citades per Brigitte

Hamann. Bertha von Suttner. A Life for Peace. Nova York: Syracuse University

Press, 1996, p. 61.


12

els ANys De FOrmACió De berthA VON suttNer

Bertha Sophia Felicita, comtessa de Kinsky von Chinic i Tettau, va néixer a Praga6 el 9 de juny de 1843, descendent d’una nissa-ga de l’aristocràcia militar austríaca. Òrfena de pare, va passar la infantesa amb la seva mare a Brno,7 fins que el 1856 es tras-lladen a Viena.

Va rebre l’educació pròpia d’una aristòcrata del seu temps, que incloïa, entre altres disciplines, idiomes i música, així com viatges i estades a diversos llocs d’Europa. (A tall d’anècdota, podem comentar que Bertha von Suttner va aspirar a ser can-tant d’òpera, però les seves primeres experiències davant del públic la van fer desistir; era massa tímida i es bloquejava... es bloquejava la que va arribar a ser una oradora apassionada i convincent!)

Sense fortuna personal, com d’altres dones de la seva extrac-ció social, va aprofitar la seva bona formació per guanyar-se la vida. Així, treballarà d’institutriu de les quatre filles de la família Suttner a Viena i a Harmannsdorf durant els anys 1873-1875. D’amagat de la família Suttner, inicia una relació amorosa amb l’hereu, Arthur, el descobriment de la qual l’obliga a renunciar a la feina. El 1875 fixa la seva residència a París, on treballa de se-cretària de l’inventor i industrial Alfred Nobel durant un curt període; aviat retorna a Àustria i el 1876 es casa en secret amb Arthur von Suttner. La parella, rebutjada per la família i dispo-sada a demostrar que pot viure amb independència, deixa Àus-tria i s’instal·la al Caucas rus, en concret, i de forma successiva, a les ciutats georgianes de Kutaïsi i Tbilisi. Bertha pensa que les seves relacions amb membres destacats de la cort tsarista poden facilitar que el seu marit entri a treballar-hi, però la sort no els afavoreix i s’han de mantenir fent classes d’idiomes i música i escrivint; només anys després d’establir-s’hi, Arthur aconse-

6. Praga, recordem-ho, formava part de l’imperi austrohongarès.

7. Ciutat moraviana (actual Txèquia), important seu industrial i amb una majoria

de població de parla alemanya.


13

gueix una remuneració fixa en una empresa constructora, per a la qual dissenya papers de paret i plànols d’habitatges.

Aquesta és una etapa crucial per a la formació intel·lectual de Bertha von Suttner, que la resumeix amb paraules ben clares: «Treball, estudi, una senzilla existència aïllada, barrejats amb privacions i, d’altra banda, una alegre satisfacció mútua. Aquí vam aprendre a compartir les preguntes sobre la humanitat, aquí es va despertar en nosaltres la necessitat d’aplegar conei-xements.»8 Les seves lectures durant aquest període es poden resseguir tant als seus escrits autobiogràfics com a la novel·la Abaixeu les armes!, en què les atribueix a la protagonista. Sem-pre pendent de les novetats literàries, no deixa de banda les pu-blicacions científiques i s’interessa especialment per la teoria evolucionista enunciada per Darwin i la seva aplicació en el camp de les ciències socials.9

Al Caucas, la parella viurà el desenvolupament i els efectes de la guerra entre Rússia i Turquia.

Primer Arthur i després ella comencen a escriure articles que són publicats i els permeten tenir uns modestos ingressos. Bertha von Suttner publica sota diversos pseudònims i esdevé escriptora professional.

Al seu llibre Inventarium einer Seele (‘Inventari d’una àni-ma’), escrit durant aquesta estada al Caucas i publicat el 1883, esbossa la seva futura filosofia pacifista: s’hi declara conven-çuda, en la línia de Herbert Spencer i Henry Thomas Buckle, de la millora progressiva de la humanitat, que durà al rebuig de les guerres i al triomf de la pau entre els pobles, així com a

8. Citat per Brigitte Hamann. Bertha von Suttner. A Life for Peace. Nova York:

Syracuse University Press, 1996, p. 32.

9. Del fet que Bertha von Suttner està al corrent de les novetats literàries del seu

temps i que coneix les obres fonamentals de la literatura del passat en queda cons-

tància al llarg d’Abaixeu les armes!, on cita o comenta obres d’escriptors i escripto-

res com ara Friedrich Schiller, Charlotte Brontë, Anton Alexander, Heinrich Heine,

Alphonse Lamartine, Gustave Flaubert, George Sand, Guy de Maupassant, Émile

Zola i altres. També hi fa referència a pensadors, filòsofs i científics: Luter, Hutten,

Copèrnic, Linné, Kant, Carlyle, Darwin, Büchner, Thiers, Buckle, Strauss, Taine, Re-

nan i altres.


14

millorar la situació de les dones. De forma ben optimista, hi afirma que el desarmament dels Estats serà una conseqüència natural del progrés. De fet, d’una manera més general, postula que mentre que el conflicte forma part de la naturalesa huma-na, la guerra no, i que el conflicte sempre es pot dirimir amb les armes de l’intel·lecte.

A partir del retorn de la parella a Viena el 1885, Bertha von Suttner, ja una escriptora reconeguda, publica de forma assí-dua i durant una estada a París, el 1886-87, entra en contacte amb el moviment per la pau.

AbAixeu les Armes!, seNtimeNt i reFlexió

El 1889, Bertha von Suttner publica la novel·la Abaixeu les ar-mes! Ja hem vist que, tot i no ser una novel·la autobiogràfica, re-cull moltes de les experiències de l’autora, en especial la doble forma de coneixement que li és tan grata: d’una banda, la que parteix dels sentiments que en ella (i la protagonista de la novel-la) susciten els esdeveniments del seu temps i, d’una altra banda, l’anàlisi que a través de l’estudi sistemàtic les porten a compren-dre’ls. A Abaixeu les armes! cap de les dues formes adopta més importància que l’altra. Al llarg de les pàgines de la novel·la, la protagonista, Martha Althaus, va rebutjant progressivament, a través de la dolorosa experiència de les guerres que li toca viure, els valors que li havien inculcat durant la infantesa i l’adolescèn-cia i alhora va afermant la seva defensa a ultrança de la causa de la pau amb els arguments que espigola als llibres que llegeix.

Les guerres que es descriuen de forma detallada al llarg de la novel·la són: la guerra coneguda com a «segona guerra de la Independència italiana» (1859), que es va desenvolupar al nord de la península itàlica entre l’imperi austríac que l’ocu-pava i els estats que aspiraven a la unificació d’Itàlia amb el suport de la França del Segon Imperi (en la batalla de Solferi-no, que rubrica la victòria del bàndol francoitalià, mor el pri-mer marit de la protagonista de la novel·la); la guerra anome-


AbAixeu les Armes!


35

PrimerA PArt 1859

Quan tenia disset anys era una criatura ben esperpèntica. Si no s’haguessin conservat les pàgines dels meus diaris, avui no ho podria pas saber. Però en aquelles pàgines hi perduren els en-tusiasmes que fa temps que s’extingiren, els pensaments que ja no vaig pensar mai més, els sentiments que ja no vaig sen-tir mai més, de manera que ara puc jutjar com en poden ser d’exaltades les idees que amaga un cap estúpid i agraciat. Fins i tot aquesta bellesa, de la qual el mirall ja no me’n pot dir gai-re cosa, me la preserven antics retrats. Puc imaginar-me quina criatura més envejada que devia ser la jove comtessa Martha Althaus, d’un atractiu tan ponderat, i envoltada de tota mena de luxes. Aquells diaris estranys, enquadernats amb tapes ver-melles, traspuen tanmateix més malenconia que no pas alegria per la vida. La pregunta és la següent: realment era prou in-sensata per a no reconèixer els avantatges de la meva posició, o simplement tan entusiasta de creure que sols els sentiments melancòlics són elevats i dignes de ser expressats en prosa poè-tica i escrits com a tals en llibretes vermelles? El meu destí no semblava pas que em satisfés, veient el que hi ha escrit:


36

«Oh, Joana d’Arc, verge heroica i de dons celestials, tant de bo que pogués ser com tu! Fer onejar l’oriflama, coronar el meu rei i, en acabat, morir… per la pàtria, el més valuós.»

Amb tot, no se’m va presentar cap ocasió de fer realitat aquestes humils aspiracions vitals. Tampoc no vaig aconseguir que un lleó em fes bocins com a màrtir cristiana —un dels altres oficis que cobejava (d’acord amb una entrada del 19 de setem-bre del 1853)— i així, pel que es veu, no podia sinó patir sota el càrrec de veure eternament incomplertes les grans fetes per les quals la meva ànima es delia, de saber que la meva vida, al cap-davall, no era la que tocava. Ai las!, per què no vaig néixer mi-nyó? (Vet aquí un retret contra el destí que sovint manifestava debades en les llibretes vermelles.) Si hagués estat així, hauria pogut aspirar i atènyer a coses pla més sublims. La història no ofereix gaires exemples d’heroisme femení. Que poc freqüent que és tenir els Gracs per fills,1 o sortir de les portes de Weins-berg amb el marit a collibè,2 o que ens cridin els magiars: «Vis-ca Maria Teresa, la nostra reina!».3 Però quan s’és home, no-més cal desembeinar l’espasa i abraonar-se per tal d’atènyer glòria i llorer, conquerir un tron, com Cromwell, o un imperi, com Bonaparte! Recordo que l’heroisme bèl·lic encarnava per a mi el concepte més elevat de grandesa humana. Els savis, poe-tes i exploradors em mereixien, ben segur, un gran respecte, però només els qui sortien victoriosos de la batalla m’infonien

1. La referència als tribuns de la plebs Tiberi Semproni Grac i son germà Gai Sem-

proni, en lloc de Cèsar o d’altres cabdills romans, dóna fe del progressisme de l’auto-

ra. I és que els Gracs pretenien limitar el latifundisme de la noblesa mitjançant lleis

agràries més favorables a la plebs. Malgrat tot, l’oposició del Senat féu fracassar la

reforma legal i els Gracs pagaren amb la vida el seu intent (N.d.T.).

2. L’any 1140, enmig d’un conflicte entre els Hohenstaufen i els güelfs, el rei Con-

rad III assetjà la fortalesa de Weinsberg, al sud-oest d’Alemanya. Quan Weinsberg

capitulà, es permeté a les dones que es trobaven a la fortalesa sortir amb llibertat i

duent el que poguessin carregar en sopols. Quan abandonaren la fortalesa, ho feren

duent els seus marits a collibè, però el rei mantingué la seva paraula. Les fembres fi-

dels, com serien conegudes, salvaren així la vida dels seus homes (N.d.T.).

3. Maria Teresa (1717-1780), muller de l’emperador alemany Francesc I, fou reina

d’Hongria i Bohèmia (N.d.T.).


37

autèntica admiració. I és que eren ells els excel·lents portadors de la història, els pilots del destí de les nacions; estaven tan per damunt de l’altra gent en importància, sublimitat i gairebé divi-nitat, com els cims dels Alps o de l’Himàlaia ho estan per da-munt de l’herbei i les floretes de la vall.

De tot això no en puc pas deduir que posseís una naturalesa heroica. Era tan simple com això: tenia propensió a l’entusiasme i era passional; i, naturalment, em vaig entusiasmar apassiona-dament pel que els llibres de text i el meu entorn més lloaven.

Mon pare era general de l’exèrcit austríac i havia lluitat a Cus-tozza sota les ordres del «pare Radetzky»,4 pel qual sentia una admiració idolàtrica. Quin fart d’anècdotes que havia de sentir sobre les expedicions militars! El bo del papa estava tan orgullós de les seves experiències bèl·liques i parlava amb tanta satisfac-ció de les «campanyes en què he participat», que, sense vo-ler-ho, em sabia greu per tots els homes que no tenien cap re-cord semblant. Que injust per al sexe femení quedar exclòs d’aquest exercici tan magnífic del sentit de l’honor i el deure humà!… Si algun cop arribava a orelles meves alguna paraula so-bre les aspiracions de les dones per la igualtat de drets —un tema sobre el qual, quan era jove, es parlava poc, i sovint amb un to d’escarni i reprovació—, només podia comprendre els desigs d’emancipació en un únic sentit: les dones també havien de tenir dret a anar armades a la guerra. Ah!, que bonic que era llegir la història de Semíramis o de Caterina II: «Féu la guerra amb tal estat veí o amb tal altre; conquerí aquest país o aquell altre…».

Al capdavall, la història, tal com s’explica al jovent, és la font principal de l’admiració per la guerra. De criatures ja se’ns in-culca que el cabdill de les tropes no cessa d’ordenar batalles; que aquestes, per dir-ho així, són el vehicle amb el qual avan-cen pels temps les fortunes de les nacions; que representen el

4. Joseph Radetzky, comte de Radetz (1766-1858), mariscal de camp austríac i

comandant general del regne de Llombardia-Venècia, que passà a pertànyer a

Àustria de resultes del Congrés de Viena del 1815. El 1848 combaté el moviment

independentista italià i amb la victòria que obtingué el 25 de juliol a Custozza,

afermà de nou el domini austríac al nord d’Itàlia (N.d.T.).


38

compliment d’una llei natural ineluctable i que s’han de produir de temps en temps, com les tempestes marítimes o els terratrè-mols; que és cert que s’hi donen horrors i atrocitats, però que això queda compensat: la importància dels resultats ho com-pensa tot, i l’esplendor de la glòria atesa, o la consciència de complir el deure més elevat, compensa els individus. Que hi ha potser cap mort més bella que la del camp de l’honor? Que hi ha cap immortalitat més noble que la de l’heroi? Això es des-prèn, amb claredat i unanimitat, de tots els llibres de text i lec-tura «per a l’escola», que, a més de la història pròpiament dita (que només es presenta com una llarga cadena de gestes de guerra), sols saben explicar rondalles i poemes sobre fets d’ar-mes heroics. Forma part, doncs, del sistema educatiu patriòtic. Com que s’ha de formar un defensor de la pàtria a partir de tot escolar, cal despertar l’entusiasme, ja de nen, per aquest seu primer deure com a ciutadà; cal endurir-li l’esperit contra la re-pugnància natural que podrien provocar els horrors de la guer-ra, bo i parlant dels banys de sang i les matances més temibles com de les coses més habituals i necessàries, de la manera més natural possible, fent peu només en el caire ideal d’aquest antic costum dels pobles… És així que s’aconsegueix formar una raça pugnaç i coratjosa en la batalla.

Les noies —que certament no han pas de marxar al camp de batalla— s’instrueixen amb els mateixos llibres pensats per a fer soldats dels minyons, i així és com també en les joves es for-ma el mateix parer, que es resol en l’enveja de no poder-hi par-ticipar i en l’admiració per l’estament militar. Quines coses que ens ensenyen quan som noies delicades, a nosaltres que, per la resta, se’ns exhorta a la dolçor i a la temprança: aquelles espan-toses imatges de totes les batalles de la terra, des de les guerres bíbliques, macedòniques i púniques fins a la dels Trenta Anys i les napoleòniques, les ciutats que hi veiem cremar i els habi-tants «passats a degolla» i els assetjats vexats… Quin goig de veure tot això!… Com és natural, l’acumulació i repetició de l’horror esmussa la consciència que tot això és horrorós; tot el que es troba sota l’epígraf «guerra» deixa de considerar-se des


39

d’un punt de vista humà i cobra un aire tot especial, místic, his-tòric i polític. Ha de ser així, és la font de l’honor i la dignitat més sublim. Les noies ho veuen ben clar, i és que també s’han hagut d’aprendre de memòria poemes i arengues que enaltei-xen la guerra. I així és com apareixen les mares espartanes i les «mares de la bandera» i els nombrosos obsequis de cotilló oferts al cos d’oficials durant el «torn de les dames».

No vaig ser educada, com tantes altres dones del meu estament, en un convent, sinó a la casa paterna, sota el guiatge de gover-nantes i mestres. La mare la vaig perdre de petita. Per a nosal-tres —puix que tenia tres germans més petits—, el paper de la mare l’exercí una tia, una vella canongessa. Els mesos d’hivern els passàvem a Viena, i l’estiu, en una finca familiar de Baixa Àustria.

Vaig donar moltes alegries a les meves institutrius i els meus mestres, me’n recordo bé, perquè que era una alumna diligent, dotada d’una bona memòria i sobretot ambiciosa. Vist que, tal com he dit, no podia satisfer la meva ambició sent una verge guerrera que guanyés batalles, em vaig donar per satisfeta tra-ient bones notes a estudi i guanyant-me l’admiració del meu entorn amb el meu desfici per aprendre. En llengua francesa i anglesa, ranejava la perfecció; i em vaig imbuir tant de geogra-fia i astronomia, d’història natural i física, com el programa educatiu per a noies permetia; però de la matèria d’història en vaig aprendre molt més del que se m’exigia. De la biblioteca del pare n’agafava gruixuts volums d’història que estudiava durant les estones lliures. Cada vegada que atresorava en la memòria un esdeveniment, un nom o una data de temps pretèrits, em pensava haver augmentat un bocí més la meva intel·ligència. En canvi, em vaig oposar categòricament a grapejar el piano, cosa que també figurava en el pla educatiu. No tenia talent per a la música, ni m’oferia cap plaer, i sentia que no m’hi esperava cap satisfacció formativa. Vaig demanar tant i amb tant de fer-vor que no m’escurcessin el valuós temps que volia dedicar als


40

estudis per a un tecleig sense expectatives, que el meu bon pare em dispensà de les ímprobes tasques musicals, molt a desgrat de la tia, que era del parer que sense música de piano no es po-dia parlar d’educació pròpiament.

El 10 de març del 1857 vaig celebrar el meu dissetè aniversa-ri. «Ja en tinc disset», hi diu al diari, sota aquella data. Aquest «ja» és tot un poema. No hi ha cap comentari al costat, però se-gurament devia voler dir: «I encara no he fet res per a la im-mortalitat». Aquestes llibretes vermelles em presten, avui que vull escriure les meves memòries, un servei extraordinari. Em permeten narrar fins al més petit detall esdeveniments passats dels quals a la meva memòria no en resten sinó esbossos, i re-produir literalment el curs sencer de pensaments fa temps obli-dats o converses fa temps apagades.

Durant el carnaval següent se m’havia d’introduir en socie-tat. Aquesta perspectiva no m’entusiasmava especialment, com sol ser el cas en les noies joves. El meu enteniment aspirava a més que a simples triomfs en balls de saló. A què aspirava, doncs? Ni jo mateixa m’hauria pogut respondre aquesta pre-gunta. Segurament aspirava a l’amor… però no ho sabia pas. Tots aquests ardents somnis d’ànsia i ambició que fan bategar els cors dels mossos i les mosses, i que es volen realitzar sota formes ben diverses —set de coneixements, desig de viatjar, es-perit emprenedor—, no solen ser més que el desfici inconscient d’un impuls d’amor que es desperta.

Aquell estiu van prescriure a la tia unes cures al balneari de Marienbad. I va trobar bé que jo la hi acompanyés. Per bé que la meva introducció oficial a l’anomenada «societat» no havia de tenir lloc fins a l’hivern següent, se’m va permetre tanmateix de participar en algunes petites danses de kursaal,5 que alhora em serviren com a entrenament per a dansar i conversar, per tal que no em mostrés tan tímida ni maldestra en el meu pri-mer carnaval.

5. Els kursaale eren edificis propis de l’arquitectura termal del segle xIx, i solien dis-

posar de sales de ball, teatre i concerts i bons restaurants (N.d.T.).


abaixeu les armes ok - angle editorial.pdf · 2014. 7. 15. · pea del xix: les unificacions...

Documents