Unificació d’Itàlia i Alemanya

Durant el segle XIX i com a conseqüència de les revoltes burgeses, especialment les de 1848, sorgeix amb força la idea d’identitat nacional i en conseqüència de NACIONALISME

Hi van haver diferents corrents nacionalistes:a.- Nacionalisme conservador o essencialista. Identifiquen nació amb unes característiques(essències) pròpies del territori i la gent que hi habita (això ha sigut donat per Déu).Representants d’aquest pensament són Herder (pare de l’esperit nacional) i Fitche.

b.- Nacionalisme democràtic o progressista. La nació no serà un fet natural, immutable, serà el resultat de la voluntat dels individus que la formen. La nació serà un fet social i cultural que podrà variar i canviar (no serà com l’altra). Els representants serà Manzini i Leopardi.

c.- Nacionalisme integrador. Proposa la unió, en un mateix estat, de les nacions quees trobaven separades entre diversos estats. Serà el cas d’Alemanya i Itàlia.

d.- Nacionalisme disgregador. És la constitució d’un estat a propi i independent apartir de la separació d’altre estat. És el cas de Bèlgica o Grècia. Aquest fenomen d’alliberar-se de la dominació estrangera i unir-se en un sol Estat es coneix amb el nom d’IRREDEMPTISME (nom encunyat al segle XIX pels italians que reivindicaven els territoris que estavensota dominació de potències estrangeres).

L’explicació a aquest moviment nacionalista a Europa es pot resumir en 4 aspectes: 1.- CULTURAL. Degut al moviment del Romanticisme. Aquest moviment dona protagonismeal poble i al passat (tradicions, estudi de les llengües pròpies…).

2.- POLÍTIC. La Revolució francesa i la propagació dels seus ideals a través de la dominació napoleònica, principalment el concepte de SOBIRANIA NACIONAL i rebuig a l’invasor.

3.- ECONÒMIC. El segle XIX és un important moment d’industrialització a Europa. Es necessita un mercat nacional on vendre els productes (era necessari suprimir les fronteres i unir territoris amb elements comuns. 4.- HISTÒRIC. El Congrés de Viena va modificar el mapa europeu sense tenir en consideració lesaspiracions dels diferents pobles (únicament respon a interessos de les grans potències i aconseguir un equilibri territorial).

UNIFICACIÓ ITALIANADesprés del Congrés de Viena, 1815, Itàlia va quedar dividida en set estats: el regne de Piemont, amb capital a Torí i governat per la casa de Savoia, formant part de l'Imperi austríac el regne Llombard-Véneto, tres ducats: Parma, Mòdena i Toscana, governats per ducs d'origen austríac, els Estats Pontificis i el Regne de les Dues Sicílies, de la casa de Borbó.

Durant els període comprés entre 1820-48 es van produir diferents revolucions algunes de les quals van aconseguir instaura monarquies constitucionals.

Les arrels del nacionalisme italià es troben en els següents moviments:

- Les societats secretes. Amb la Restauració era impossible expressar cap opinió política i per tant la burgesia va actuar de forma amagada. Hi van haver 2 societats secretes principals:1.- CARBONARIS. Formada per burgesos que volien una monarquia constitucional.2.- ELS SUBLIMS MESTRES PERFECTES. Tenien importància en els territoris del nord. Tenienidees més comunistes basades en la col·lectivització i eliminació de la propietat privada.

- Un moviment cultural anomenat Risorgimento (Renaixença). Aquest moviment va exaltar les característiques de la nació italiana. Reunia: historiadors com Balbo, escriptors com Leopardi, Manzoni, Pellico, músics com Verdi, Rossini. No tenien programa polític i eren moderats.

Teories polítiques sobre la unificació:- Teoria republicana i unitària És de Mazzini que va crear en 1831 la societat patriòtica JOVE ITÀLIA. Defensa l’acció revolucionària i vol crear una república democràtica i nacionalista.

- Teoria neogüelfista. Els Güelfs eren els partidaris del Papa. Aquesta teoria era propugnada per Gioberti (liberal moderat). Defensava el poder del Papa com a centre de la història d’Itàlia.Proposa una Confederació d’Estats sota la direcció del Papa.

- Teoria monàrquica. Encapçalada per Balbo i més tard per Camilo Benso (comte de Cavour i primer ministre del Piemont). Defensava que la unitat s’havia de realitzar entorn alRegne del Piemont perquè Era l’únic amb una dinastia italiana (Savoia) i una monarquia constitucional, tenia un exèrcit poderós capaç d’enfrontar-se a Àustria i un desenvolupament econòmic i social important.

TEXTO 1: MAZZINI: SOBRE LA UNIDAD DE ITALIA.

"Los adversarios de la unidad italiana olvidaron el grito unánime que lanzaron los insurrectos de todas las provincias diez años más tarde, el severo apostolado unitario de todas nuestras sociedades secretas durante los años que siguieron a esas insurrecciones y la sangre vertida por los mártires de todas las provincias italianas en nombre de la patria común. Sobre todo, olvidaron el principio según el cual los pueblos no mueren ni se detienen en su camino antes de haber alcanzado el objetivo histórico de su existencia, antes de haber completado y cumplido su misión. Ahora la misión de Italia queda señalada por sus condiciones geográficas, por las aspiraciones proféticas de nuestras mentes más elevadas y nuestros más nobles corazones, y por toda nuestra magnífica tradición histórica, cuyas huellas puede remontar fácilmente todo aquel que estudie la vida de nuestro pueblo.

La nación no existió nunca, dicen ; por lo tanto no puede nunca existir. Pero nosotros - contemplando la cuestión desde la altura de nuestra síntesis organizadora- declaramos: La nación no ha existido hasta ahora, por lo tanto, debe existir en el futuro. Un pueblo destinado a realizar grandes cosas en aras de la humanidad debe constituirse un día un otro como nación. Y lentamente, de época en época, nuestro pueblo viene dirigiéndose a ese objetivo. Pero la historia de nuestro pueblo y de  nuestra nacionalidad, que es  una y la misma cosa, está todavía por escribirse. Me entristece decir que me veo obligado a llevar conmigo a la tumba el deseo incumplido de intentarlo yo mismo según mi propio plan. Quien la escriba como debe ser escrita, sin soslayar los hechos salientes del proceso italiano bajo una multitud de  detalles minúsculos, y manteniendo a la vista el desarrollo colectivo del elemento italiano de

período en período, será recompensado por el hecho de haber sustentado la unidad del país con la base firme de la historia y la tradición.

Poco importa que no sea fácil determinar ahora cuál sea la misión de Italia- altamente religiosa, creo yo-  en el mundo. La tradición de dos épocas de iniciación y la conciencia moral del pueblo italiano dan testimonio por igual de que esa misión existe, y aunque el mundo no indique en qué consiste la misión, el hecho de que existe en el pueblo el instinto de que una misión nacional debe llevarse a cabo y de que debe desarrollarse una idea colectiva, sería suficiente para probar la necesidad de una patria única con una forma de organización que la encarne y la represente. Esa forma de organización es la unidad. El federalismo implica una multiplicidad de objetivos por realizar, y , tarde o temprano, se resuelve en un sistema de aristocracia o de castas. La unidad es la única seguridad de la igualdad y el desarrollo adecuado de la vida del pueblo.

Por eso Italia será una. Sus condiciones geográficas, su lengua y su literatura; las necesidades de defensa y de poder político; el deseo de las poblaciones, los instintos democráticos innatos del pueblo, el presentimiento de un progreso al que todas las fuerzas y las facultades del país deben contribuir; la conciencia de que algo ha comenzado en Europa y de las grandes cosas que tiene todavía Italia que cumplir en el mundo, todo señala este objetivo. No hay en el camino obstáculo que no pueda superarse fácilmente, ni objeción que no pueda contestarse y refutarse histórica y filosóficamente."  

GIUSEPPE MAZZINI: Life and Writings of Joseph Mazzini, Londres, Smith, Elder and Co., 1890, vol. I, págs. 226- 90

Fases de la unificació

En 1820 es va produir una revolta a Nàpols que va ser reprimida per la Santa Aliança.

Posteriorment en 1848 l'intent d'unificació va ser protagonitzat per la “Jove Itàlia” (encapçalada per Mazzini), que es revolta a Roma. El Papa sol·licitant ajuda estrangera. El Piemont recolza la revolta a Milà (Italia farà de se) sent derrotats pels austríacs en Custoza i Lissa. La monarquia piemontesa augmenta el seu prestigi en front de la neogüelfista.

Des de 1849 Víctor Manuel II de Savoia, rei de Piemont-Sardenya, manté la constitució liberal implantada per Carlos Alberto de Savoia. Duu a terme una política liberal persecutòria de l'Església. Es converteix així en l'esperança dels nacionalistes radicals i propicia la fusió dels dos projectes d'unificació en el d'una Itàlia unitària liberal encapçalada pels Savoia.

Des de 1855, Cavour és primer ministre de Víctor Manuel II i dirigeix la política unificadora. Cavour fomenta el desenvolupament econòmic, enforteix l'exèrcit piemontès i busca aliances per eliminar a Àustria d'Itàlia, sobretot després de l'experiència de1848. I troba el suport decisiu d'Anglaterra, de França i de Prússia: el d'Anglaterra, perquè els seus governants desitgen que el papa perdi els seus estats; el de França, perquè Napoleó III creu, en un error fatal, que el seu nacionalisme porta amb si recolzar el nacionalisme a Itàlia i a Alemanya, i el de Prússia, on la política de Bismarck coincideix amb la de Cavour.

En aquesta preparació diplomàtica fa intervenir a Piemont en la Guerra de Crimea per estar en aliança amb Anglaterra i França i per estar present en la pau de París de 1856 i presentar allà el "problema" d'Itàlia.

El 1859 amb l'aliança de la França de Napoleó III esclata la guerra contra Àustria. Es derrota a Àustria a Magenta i Solferino (1859). Àustria demana la pau i Napoleó III accedeix ràpidament, obtenint la Llombardia (Milà), que lliura a Piemont, però no el Vènet (Venècia) que segueix sota el govern d'Àustria. Cavour i els “italianísimos” lamenten desesperadament que s'hagi perdut l'ocasió d'eliminar a Àustria. Hi ha descontentament perquè s'ha de lliurar Niça (pàtria de Garibaldi) i Savoia a França com a pagament de l'aliança i de l'obtenció del Milanesat.

Al 1859 també hi van haver revoltes a Mòdena, Parma i Romanya que van instaurar governs provisionals i van demanar l’annexió al Piemont.

Mentre això passava al nord, al sud (el mezzogiorno) lluitava per aconseguir la fi de l’Antic Règim representat pel Borbons i l’arribada de transformacions democràtiques. El 1860, Garibaldi va sortir de Gènova amb 1000 partidaris (camises vermelles) cap a Sicília per donar suport a una insurrecció. Va alliberar l’illa, instaurar un govern provisional democràtic. Es dirigí després a Nàpols on va ser deposats definitivament els Borbons La unificació tenia un problema: l’existència de dos projectes diferents el monàrquic i el republicà.

Alarmat Cavour per això i que Garibaldi pogués atacar Roma els piemontesos van ocupar Les Marques i Umbria i a la tardor de 1860 els nous territoris aprovaven la seva incorporació al nou regne d’Itàlia amb capital a Torí creat en 1861.

L’enfrontament entre els dos exèrcits es soluciona amb un acord entre Víctor Manuel II i Garibaldi (1860).

Encara quedaven dues zones per integrar-se: el Vènet i Roma. Una aliança amb Prússia indicava que el Vènet s’incorporaria a Itàlia si hi havia conflicte entre Prússia i Àustria (i Itàlia ajudava a Prússia). Amb la batalla de Sadowa (1866) els prussians van guanyar als austríacs i amb la signatura de la pau de Viena el Vènet s’incorporà a Itàlia.

Els Estats Pontificis estaven protegits per les tropes franceses. L’esclat de la guerra franco-prussiana va fer que les tropes destinades a Roma es retiressin per anar al front. Els francesos van perdre a la batalla de Sedan (1870) i el govern Italià va aprofitar per ocupar Roma. Ladeclararà capital del Regne i els Estats Pontificis restaran reduïts als territoris del Vaticà.

Problemes del nou Estat:

- territoris de parla italiana (terres irredemptes) continuaven sota domini austríac (Ístria i Trento)- El Papa no reconeixia el nou Estat ( ho farà el 1929)- Contrast entre el nord industrialitzat i el sud endarrerit.- Marginació de les forces populars en el procés d’unificació.

Unificació alemanya

Alemanya estava dividida en 39 estats independents, entre els quals destaquen Prússia i Àustria rivals entre elles. La creació d’un Estat podia fer-se amb la participació d’Àustria (Gran Alemanya) o sense (Petita Alemanya). Es va imposar la segona opció.

Què va fer triomfar els moviments nacionalistes?La conquesta de Napoleó de terres alemanyes va arribar fins la part esquerra del Rin. Napoleó va dissoldre el Sacre Imperi Romano Germànic i va crear la CONFEDERACIÓ DEL RIN (amb un cap de govern vinculat a la família Napoleó). La conquista de Napoleó va provocar un fervor patriòtic i un fort sentiment nacional

L’ocupació militar napoleònica va portar les idees de la França revolucionària ( emancipació dels serfs, lliure accés a la propietat, drets dels ciutadans, drets de les nacions a gaudir de la seva sobirania).

Desenvolupament d’un moviment cultural de caràcter romàntic, encapçalat per dos figures :HERDER i FITCHE. Herder va introduir el concepte de VOLKSGEIST, és a dir, esperit nacional alemany que es fonamentava en: mites tradicionals, folklore i llengua pròpia. La Nació estava per sobre de la voluntat dels individus.

Aquestes idees les difondrà Fitche en la seva principal obra: Discurs a la nació alemanya del 1807. Aquesta va ser una obra de propaganda per alliberar-se de l’ocupació napoleònica. En aquesta obra es manifestaven dos idees: creença en la superioritat alemanya, lideratge cultural alemany, basat en una llengua pròpia (les fronteres haurien de ser fronteres lingüístiques i no naturals).

A partir d’aquestes idees es donaran 3 tipus de nacionalisme: - EL MOVIMENT JOVE ALEMANYA. De caràcter més literari que polític. Propugnava idees liberals i republicanes. Tenia una forta implantació entre els jove estudiants.- L’ESQUERRA HEGELIANA D’idees socialistes.

- EL MOVIMENT BURGÉS. Dirigit pel grup liberal burgès. Propugnava un programa reformista, partidari del parlamentarisme i del constitucionalisme.

Procés d’Unificació

El Congrés de Viena va substituir la Confederació del Rin per la Confederació Germànica La Confederació germànica tenia un seguit de característiques polítiques i socials:- Associació de 38 estats sobirans, destacant per sobre de tots Àustria i Prússia.- Els Estats es reunien en un Parlament (Dieta) a Frankfurt, però no tenia cap capacitat legislativa (únicament caràcter consultiu i deliberant).- La burgesia era poc nombrosa. Dominava l’aristocràcia terratinent (únicament a Prússial’aristocràcia va modernitzar les seves terres i va proletaritzar el treball). Aquesta aristocràciaprussiana eren els JUNKERS.

El període anterior a 1848, el Vorzmärz, es caracteritza per l’oposició entre les forces conservadores (grans potències alemanyes) i les progressistes cercles d’estudiants intel·lectuals i les assemblees parlamentàries dels estats del sud.

Les revoltes de 1830 no van tenir molta importància a la Confederació Germànica. El que si que serà important serà la UNIÓ DUANERA (1834), el Zollverein. Suprimeix multitud de fronteres entre els estats de la Confederació, exceptuant Àustria, Hannover i les ciutats hanseàtiques (ciutats del nord –principalment Hamburg i Lübeck).

El Zollverein va significar la unió econòmica d’Alemanya i el primer pas cap a la unificació política .

El gran teòric i impulsor de la unificació econòmica va ser l’economista FRIEDERICH LIST, que defensava les tarifes protectores com a instrument per crear una forta indústria i un mercatmés ampli i alliberar-se de la tutela anglesa. La creació d’un mercat únic va fomentar la industrialització i el creixement de la xarxa ferroviària, el que uniria més políticament aqueststerritoris i consolidaria el paper econòmic i polític de la burgesia.

1848. Les revoltes es van generalitzar a la Confederació Germànica a partir de febrer (enterritoris Baden, Baviera, Saxònia, etc…). Els monarques es van veure obligats a acceptar elsgoverns constitucionals i l’abolició dels drets feudals. Es va crear un nou parlament (substituiria l’antiga Dieta, Manifest de Heidelberg) el 18/5/1848 i que es va reunir a Frankfurt. En aquest parlament participaven representants escollits per sufragi universal. En aquest Parlament va sorgir un enfrontament entre com s’hauria de portar a terme la unificació alemanya : la Gran Alemanya o la Petita Alemanya. Aquesta segona tendència va ser la que va tenir més partidaris.

El Parlament va aprovar una constitució per al nou estat alemany que formulava un sistema parlamentari i com a monarca al rei de Prússia –Frèderic Guillem IV. El monarca va refusar aquesta proposta ja que provenia del revolucionaris. Amb aquesta negativa el Parlament es va dissoldre i els monarques van recuperar el poder absolutista. La unificació feta des de baix (promoguda per la burgesia i el proletariat) va fracassar. La burgesia pactaria després amb les antigues classes dirigents, els junkers.

Durant la dècada dels 50, Alemanya va entrar de ple en el capitalisme, i en pocs anys va esdevenir la primera potència econòmica del continent i dintre de la Confederació Germànica va tenir un paper clau Prússia (tenia una burgesia emprenedora, una indústria nombrosa i tecnificada, poderoses societats bancàries que controlaven les mines, el ferrocarril i un gran

exèrcit, tot això va ser promogut per l’Estat i la banca amb una forta concentració del capital). L’any 1859 va crear el Nationalverein, una societat per la unió nacional. Un fet força transcendental va ser l’arribada al tron de Prússia d’un nou monarca: GUILLEM I, que encara que era autoritari es va mostrar respectuós amb la constitució, i del seu primer ministre el canceller Otto Von Bismarck (1862). Otto Von Bismarck venia d’una família de junkers i va ser qui va donar definitivament forma a la unificació alemanya. Era autoritari i antiliberal i la seva idea era fer la unificació des de dalt (des del govern). El lema d’Otto Von Bismarck era fer la unificació pel ferro i la sang. Aquest lema significa el convenciment que tenia que la unificació suposaria l’enfrontament amb Àustria i es va preparar.

Camí cap a la unitat, l’objectiu de Prússia era fer realitat la idea de la petita Alemanya, aïllant a Àustria. Es va fer en tres fases:- Enfrontament amb Dinamarca (1864) per la qüestió dels ducats de Schleswig i Holstein que pertanyien a Dinamarca però eren de parla i tradicions alemanyes. El 1863 quan va morir sense descendència el rei de Dinamarca (Frèderic VII) Prússia i Àustria faran un exèrcit conjunt que ocuparà els territoris. Així ocuparà Prússia el ducat de Schleswig i Àustria el d’Hosltein.

- Guerra amb Àustria (1866), segura del seu exèrcit Prússia declarà la guerra a Àustria.Prússia derrotà a Àustria a la batalla de Sadowa i es dissoldrà la Confederació Germànica i es crearà la Confederació d’Alemanya del Nord, 1867, (formada per Prússia i 23 estats més, noformaran part d’ella Àustria i els estats del sud que eren catòlics). Es crearà un parlament federal, el Reichstag.

- La guerra amb França (1870), es Estats d’Alemanya del Sud eren reticents a la idea d’una unió total sota el lideratge de Prússia. Bismarck per vèncer solucionar aquesta situació va crear una guerra nacional, una amenaça exterior. Va aprofitar la declaració de guerra de França que estava preocupada per la importància que adquiria Prússia a Europa i l’oferta del general Prim de la corona espanyola a un membre de la família reial prussiana (Hollenzollern), ja que això suposaria que França restaria al mig de territoris governats per prussians. Els territoris del sud que encara no estaven annexionats (Baviera, Baden, Wurttemberg) van participar també.

Prússia va guanyar a les batalles de Sedan i Metz i es va annexionar els territoris fronterers d’Alsàcia i Lorena. D’aquesta manera s’havia aconseguit la unificació d’Alemanya i es proclamà el II Reich amb Guillem I com a Kaiser (Emperador).

TEXTO 2: EL TERRITORIO DEL NUEVO REICH.

"1. Los territorios de Alsacia y Lorena, cedidos por Francia en virtud del artículo 1º de los preliminares de la paz del 26 de febrero de 1871, serán incorporados para siempre al Imperio alemán, según los límites fijados por el artículo 1º del tratado de paz del 10 de mayo de 1871 y el tercer protocolo ajeno a él.

2. La Constitución del Imperio alemán será cumplida en Alsacia- Lorena a partir del 1 de enero de 1873. Partes aisladas de la Constitución podrán ser puestas en vigor antes por orden del emperador con el consentimiento del Consejero Federal...

3. El emperador ejerce la autoridad pública en Alsacia - Lorena. Hasta la entrada en vigor de la Constitución del Imperio, el emperador debe obtener el consentimiento del Consejo Federal para el ejercicio del poder legislativo y, por otra parte, el consentimiento del Reichstag para autorizar empréstitos o dar garantías en nombre de la Alsacia- Lorena, cuando pudiera resultar de ello una carga para el imperio. Durante este periodo se hará un informe anual al Reichstag de las leyes y ordenanzas generales dictadas, así como de la marcha de la administración. Después de la puesta en vigor de la Constitución del Imperio, y hasta que se decida otra cosa, el poder legislativo será ejercido mediante leyes del Imperio, incluso en los casos en los que el poder legislativo en los Estados Confederados no pertenece al Imperio.

4.Las ordenanzas y los reglamentos del emperador, para ser válidos, deben ser refrenados por el canciller del Imperio, quien asume así la responsabilidad."  

Ley por la que se fija el status de la nueva tierra del imperio