sota la llei de les armes: la guerra civil...

SOTA LA LLEI DE LES ARMES:

La Guerra Civil Espanyola a Gavà

Autora: Sandra García García

Curs: 2015-2016

Col·legi: Sagrada Família (Gavà)

Tutora TR: Inma Moreso

Qui ha tallat tot l’alè

d’aquests cossos tan joves,

sense cap més tresor

que la raó dels que ploren?

Lluís Llach. “Campanades a morts.”

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ......................................................................................................... 1

2. L’INICI DE LA GUERRA ......................................................................................... 3

2.1. La revolució ......................................................................................................... 4

2.2. Primeres víctimes a Gavà ................................................................................. 8

2.3. Les confiscacions ............................................................................................. 10

2.4. El treball (Col·lectivitzacions) ......................................................................... 11

2.5. Els proveïments ................................................................................................ 15

2.6. Les escoles i els moments per el lleure ........................................................ 17

3. ELS BOMBARDEJOS ........................................................................................... 20

3.1. Els refugis de Gavà .......................................................................................... 22

4. LES LLEVES (RECLUTAMENTS) ...................................................................... 27

4.1. La Batalla de Terol ........................................................................................... 30

4.2. La fossa de Gurb .............................................................................................. 30

4.3. La fossa de Manresa ....................................................................................... 35

5. EL FINAL DE LA GUERRA .................................................................................. 36

5.1. Els exiliats .......................................................................................................... 37

5.2. Josep Soler i Vidal ............................................................................................ 39

5.3. El nou règim ...................................................................................................... 41

6. EXPERIÈNCIES PERSONALS ............................................................................ 44

6.1. Visita al refugi de la Rambla de Lluch ........................................................... 44

6.2. La família Campmany Sanfeliu ...................................................................... 45

6.3. Teresa Balsells de la Boada ........................................................................... 47

6.4. Les entrevistes .................................................................................................. 52

6.4.1. Antonio Yenes Just ................................................................................... 52

6.4.2. Josep Campmany Guillot ......................................................................... 56

7. CONCLUSIÓ ............................................................................................................ 59

8. AGRAÏMENTS ......................................................................................................... 61

9. BIBLIOGRAFIA ....................................................................................................... 62

ANNEXOS .................................................................................................................... 63

INTRODUCCIÓ

1 SOTA LA LLEI DE LES ARMES: La Guerra Civil Espanyola a Gavà

1. INTRODUCCIÓ

El Gavà dels anys 30 era un poble tranquil on la gent es dedicava principalment

al conreu dels camps. La població va augmentar amb l’arribada de persones

d’altres llocs del país per treballar a les fàbriques que es van construir a principis

del segle XX.

La nostra ciutat tenia 6.329 habitants l’any 1936 i quan va esclatar la guerra, va

passar a 6.110 l’any 1940. Aquest descens de la població es va produir pels

soldats que van morir al front, desaparicions, exilis, morts pels bombardejos o

assassinats i per les malalties derivades de la mala qualitat de vida.

Amb la dictadura del general Franco, el nostre país va haver de viure durant 40

anys les imposicions d’un règim totalitari i antidemocràtic, possiblement un dels

més llargs de la història, que va acabar amb la llibertat i els drets de les persones,

i especialment, del poble català. El primer que van fer va ser anul·lar l’Estatut

d’Autonomia. La repressió a la nostra llengua va arribar a casos extrems de

persecució, ja que es va prohibir totalment el català en tots els actes i

publicacions de caràcter social, comercial, laboral o artístic.

Per això, amb el meu treball vull donar a conèixer alguns dels fets que van passar

a la nostra ciutat durant la Guerra Civil i saber com va canviar la vida dels

gavanencs. Arribar a comprendre que no hi ha res que pugui justificar tot el que

van haver de passar en aquesta guerra, sobretot la gent gran, les dones i els

nens, per haver de viure en mig de la violència, les injustícies, la fam i els

bombardejos. Com els homes van haver de ser mobilitzats, molts per no tornar

mai, i es trobaven lluny de les seves cases, els que hi quedaven al poble

sobrevivien com podien, desitjant que aquella situació s’acabés. També conèixer

com van viure els gavanencs aquells moments i a més, saber de la meva família.

Voldria que aquest treball serveixi perquè reflexionem tots, sobre el que

comporten les guerres sobretot una com la nostra, amb la consegüent dictadura,

per culpa d’un conflicte polític per obtenir el poder i controlar la societat d’aquella

època.

INTRODUCCIÓ


Per explicar el que va passar en aquell temps, el meu treball s’estructura en una

part teòrica basada en l’estudi dels fets que van iniciar la Guerra Civil al nostre

país, i també una part pràctica, en la que es descriuen les meves experiències

personals.

La part teòrica es basa en la narració de com va viure la nostra ciutat aquest

conflicte amb les milícies antifeixistes i amb els franquistes.

En primer lloc, es profunditza en les causes de la revolució que va provocar les

confiscacions d’edificis i mitjans de transport. Els fets en contra de l’Església i les

primeres víctimes dels antifeixistes, provocant la mort, per exemple, del doctor

republicà Bartomeu Fabrés i Anglada. Les empreses van ser col·lectivitzades i

els aliments eren requisats. També, es parla del tancament de les escoles

privades.

A més, es tracta el tema dels bombardejos i la construcció de refugis, trinxeres i

coves per tal de refugiar-se de les bombes dels franquistes. Amb l’apartat de les

lleves es narra els reclutaments per part de l’exèrcit republicà per lluitar contra

l’exèrcit de Franco. A continuació, parlo de la Batalla de Terol i de la fossa

comuna de Gurb, on van ser enterrats quatre soldats de Gavà i també, es dóna

informació de la fossa de Manresa on es trobava un altre gavanenc.

Per últim, es parla del final de la guerra i de com va viure el poble l’arribada dels

franquistes i que per por a les represàlies, marxés mig milió de ciutadans de tot

el país cap a França. Amb l’últim punt, es veurà les conseqüències sota el govern

dels nacionals que van implantar un règim de repressió en contra de les persones

i la llengua catalana.

En la part pràctica es reflecteixen les meves experiències personals. En primer

lloc, la visita al refugi de la Rambla Lluch on apareixien fotografies. També

l’explicació de les meves visites a casa de la senyora Teresa Balsells i la trobada

amb la senyora Montserrat Mestres, de la família Campmany Sanfeliu. A més de

dues entrevistes, a un pagès de Gavà de 96 anys que explicarà part de les seves

vivències durant la guerra i un altre, a un gran historiador, que ens parlarà sobre

temes de l’actualitat relacionats amb la Guerra Civil.

L’INICI DE LA GUERRA


2. L’INICI DE LA GUERRA

La Guerra Civil Espanyola no va ser com les demes, perquè es va produir per un

conflicte d’idees de dues posicions diferents en la manera d’organitzar

la societat, que van sorgir amb la revolució industrial. D’una banda

els conservadors, que volien la propietat privada i l’explotació obrera, on hi eren

els de dretes, (a Gavà els de la Lliga Catalana) amb el suport de la religió i

l’exèrcit. D’altra banda els progressistes (revolucionaris), amb els obrers

(proletaris) que hi havien de sobreviure amb sous molt baixos i els que

defensaven la igualtat de les classes socials, entre els quals hi havia els

socialistes-comunistes, els anarquistes i els republicans.

Des que a Espanya es va proclamar la república l’any 1931 la situació es va anar

complicant per tot arreu. Els republicans volien fer canvis a la societat

progressivament, però altres volien fer-los de cop, a part, les tensions entre dreta

i esquerra van anar augmentant.

Els problemes polítics van fer que l’any 1935 hi haguessin dos partits, el

d’esquerres, representats pel “Frente Popular Español” i el de dretes pel “Bloque

Nacional”.

La gent intentava fer una vida normal, que més tard, es va veure truncada el 19

de juliol de 1936 amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola.

Les eleccions de febrer de 1936 les va guanyar el “Front Popular”, una coalició

política formada per forces “revolucionàries”. Com el conflicte era una lluita de

poders entre revolucionaris i conservadors, aquests últims no van acceptar la

legalitat sorgida de les urnes. A tota Espanya s’havia aixecat l’exèrcit amb el

suport de grups d’ultradreta, amb la intenció d’enderrocar la República. Es va

generalitzar una gran revolta de greus alteracions de l’ordre i de la pau social.

Els enfrontaments violents entre els de dretes (conservadors) i esquerres

(revolucionaris) van anar en augment i es van produir actes terroristes.

L’assassinat de Calvo Sotelo, cap del Bloque Nacional, a Madrid del 13 de juliol

va provocar la reacció de l’exèrcit que va decidir donar un cop d’estat.



A la ciutat de Barcelona, una part dels soldats van sortir de les casernes seguint

les indicacions del general Mola, (nom que li van posar els franquistes a

l’actual carrer Montflorit). Tot va començar de matinada, però com que les

casernes estaven vigilades per comitès de treballadors i anarquistes, aquests

van donar la veu d’alarma i van començar a sonar les sirenes de les fàbriques i

els vaixells del port.

L’aixecament el van reduir en poques hores, gràcies a la intervenció dels

anarcosindicalistes, a les forces de la policia, els carrabiners i la Guàrdia Civil

que van continuar al costat de la República i l’actuació dels civils que van sortir

al carrer. El general Goded, que s'havia traslladat amb un hidroavió des de

Mallorca fins a Barcelona per dirigir la rebel·lió feixista, va ser detingut i, en veure

que no servia per res lluitar, i d'acord amb la petició de Lluís Companys, va

anunciar per ràdio la seva derrota perquè les seves forces es rendissin.

Però aquest fet no va aturar l’avanç de la guerra, perquè encara que a Barcelona,

Madrid i València el moviment feixista havia fracassat, a la resta de la península

i al Marroc l’exèrcit de detres s’estava imposant.

2.1. La revolució

Com a conseqüència de la important participació dels anarcosindicalistes de

la CNT-FAI (Confederació Nacional del Treball i la Federació Anarquista Ibèrica)

en contra de l’aixecament dels militars nacionals, aquests a mesura que les

casernes es van anar rendint van apropiar-se de 30.000 fusells, metralladores i

munició. Això va provocar que durant quatre mesos, el caos i la confusió

s'apoderessin de tot el país, a més el govern no podia imposar l’autoritat i l'ordre.

Davant de tots aquests esdeveniments, la Generalitat de Catalunya per mitjà d’un

decret del 6 de novembre de 1936 va crear un Exèrcit Popular (republicans) per

tal de controlar a les “Milícies Antifeixistes” (coneguts com els “rojos”). Després

l’exèrcit republicà va assignar fins a sis destacaments d’observació per defensar

la costa dels vaixells i dels avions dels franquistes, un d’ells, el número 9, que

estava a la platja de Gavà. També es van crear “nius” de metralladores, un amb

trinxera situat a l’Estany del Remolar de Viladecans, dos més a Gavà, un d’ells

a l’Estany de la Murtra i l’últim a la caseta dels carrabiners.



Amb l’armament amb poder dels antifeixistes, es van crear comitès per totes les

poblacions i van anar imposant la seva llei, per establir un règim social amb

signes marxistes, que proposava una societat sense distinció de classes.

A Gavà, com a la resta de Catalunya, durant els primers mesos, es va produir un

descontrol a tot arreu. Els rebels patrullaven armats pels carrers i es van crear

comitès de barris, locals i comarcals, que cremaven esglésies, registraven cases,

detenien i mataven. Això va durar fins al maig de 1937.

Els dies 19 i 20 de juliol molts gavanencs no es van atrevir a sortir de casa. A la

ràdio s'escoltaven notícies sobre la situació general, però al poble només se

sentien veus en contra dels feixistes, els militars i l'Església.

Un clar exemple del que va passar és el cas del senyor Antoni Tarrida, autor del

llibre “La generació perduda” de l’any 2010. Va escriure que un dia va anar al

Garraf amb uns amics, a buscar musclos a cala Bou. Aquell dia ja hi havia

notícies sobre l’aixecament militar d’algunes guarnicions al Marroc. En arribar a

l’estació, hi havia poca gent, però a la cala, encara que era diumenge, no va anar

ningú en tot el dia. Quan volien agafar el tren per tornar a casa, a l’estació els hi

van dir, que ja no passarien més trens, perquè a Barcelona hi havia una revolta

per l’aixecament de l’exèrcit. Van haver de tornar a Gavà a peu, per la via del

tren perquè per la carretera passaven cotxes i camions en direcció a Barcelona

amb homes que cridaven i que portaven els mateixos símbols, que els qui

anaven als trens que passaven, plens de gent armada.

L’endemà, els que van sortir al carrer van veure que Gavà estava ocupada

per homes amb fusells i pistoles: eren els milicians, que anaven vestits amb

granotes blaves, mocadors de color vermell i negre al coll i una gorra amb

l’anagrama del sindicat o del partit que eren. Aquests, per por que no els

disparessin des de les finestres, van obligar a la gent del poble a obrir totes les

persianes i cortines i amenaçaven de disparar contra les que veiessin tancades.

Alguns van passar a formar part de les perilloses patrulles de control de la CNT-

FAI, per les seves temudes “passejades” sense retorn a les costes del Garraf,

en les que condemnaven i executaven sense cap judici, als que acusaven de

reaccionaris i explotadors de la classe obrera.



El mateix 20 de juliol es va formar el Comitè Antifeixista de Gavà, amb

total predomini de la UGT (Unió general dels Treballadors), del PSUC (Partit

Unificat de Catalunya) i del Foment Català Republicà.

L'Ajuntament, que fins llavors havia governat a Gavà, estava format per membres

del Front Popular, com a conseqüència de la seva victòria en les eleccions de

febrer de 1936. L'alcalde era Bartomeu Fabrés i Anglada, metge del poble, que

va dimitir perquè no va acceptar les condicions que li van imposar. Ell i sis

regidors més, pertanyien a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), la resta,

dos eren del PNC (Partit Nacionalista de Catalunya) i dos més de la Lliga

Regionalista. El Comitè Antifeixista els hi va treure tot el poder i el consistori es

va retirar, perquè volien que formés part d’unes decisions i ordres que eren

inacceptables.

Després d’ocupar l’Ajuntament, el Comitè Antifeixista de Gavà, amb

els anarcosindicalistes armats, van ocupar la Torre Lluch per convertir-la en el

quarter general de la defensa i la lluita contra el feixisme. Davant d’aquesta

situació, durant els primers dies, molta gent de Gavà va decidir marxar cap

a Barcelona, cosa que va fer que hi hagués controls cada quatre metres.

També es van construir unes barreres a la cruïlla de la Rambla amb la

carretera a Santa Creu de Calafell i perquè els seus informadors van pensar

que del Garraf podien venir soldats feixistes i per tant, calia estar preparats.

Mentre uns estaven als controls, la resta dels milicians van ocupar les cases

més importants del poble com la dels Garriga, Balaguer, Roca i Pagès i van

assaltar el convent de les Monges Agustines, van assassinar al capellà Rafael

Mas i al vicari Joaquim Massuet i van cremar l’Església de Sant Pere.

Torre Lluch. Antiga Església de Sant Pere.



Els anarquistes tenien la idea que l'Església era la culpable de la repressió obrera

i van prendre la decisió de prohibir el culte i la religió, perquè consideraven que

era la perdició del poble, i que a la nova societat que ells farien, no hi tenien lloc.

Com a conseqüència d’això, dos dies després d’haver esclatat la revolta, un grup

de milicians es va presentar sense cap avís, al Convent de les Monges Agustines

del carrer Sarrià (que amb els anys seria l’antic col·legi de la Sagrada Família), i

li van dir a les nou monges que hi havia, que abandonessin l’edifici, perquè des

d’aquell moment passava a ser propietat del poble. Aquell grup d’homes armats

van matar al capellà Rafael Mas, (que estava amb les monges), van destruir

l’altar i amb tots els objectes i papers litúrgics que van recollir, van fer una foguera

al mig del pati. Va ser tan gran la impressió que van patir les monges, que fins i

tot, una d’elles, coneguda per sor Trinitat, es va quedar muda per sempre,

segons es recull al llibre “La Generació Perduda” d’en Antoni Tarrida. Les

monges van ser acollides per famílies de Gavà.

Després de l’agressió al convent, es van dirigir cap a l'Església de Sant Pere i la

rectoria. Els primers que van arribar van ser els de la CNT-FAI i tal com van fer

al convent de les Agustines, van entrar i els hi van dir als capellans que havien

d’abandonar aquell lloc. A més, si no complien l’ordre i marxaven, haurien de

patir greus conseqüències. Es van escoltar trets a l'Església i a mig camí del

carrer Fortià. El grup d’homes que els duia, els hi van dir que arranquessin a

córrer si no volien que els matessin. Ells van fer el que els hi van dir, i mentre

fugien van matar al vicari Joaquim Massuet i van ferir greument al mossèn Balbí

Cuscó, que es va recuperar en un hospital de Barcelona i finalment, van cremar

l'Església.

La població també va patir quan van obligar a tothom a posar en mig del carrer

totes les imatges religioses per cremar-les, perquè si no, registrarien les cases i

castigarien als que no ho fessin. Mentre les treien al carrer, s’escoltaven els plors

de les dones, especialment de les àvies, per haver de veure com cremaven les

seves imatges. Així i tot, molts es van exposar al perill i van amagar al camp o al

pati algun crucifix o algun sant.



Com van prohibir el culte i la litúrgia, alguns anaven fins a Vilaboi (Sant Boi de

Llobregat) per assistir a misses que se celebraven en un lloc més segur.

2.2. Primeres víctimes a Gavà

Després dels assassinats del capellà Rafael Mas i el vicari Joaquim Massuet, els

anarquistes van començar a detenir o matar als que s’oposaven a les seves

ordres. Les víctimes eren gent de Gavà, tan de dretes (Lliga Catalana) com

d’ERC.

Segons es recull al llibre “El Gavà dels anys 30”, al pare d’en Pere Saura un dia

van anar a buscar-lo. La seva mare, que sospitava del que li podia passar, no el

va deixar anar sol i quan van veure que anava acompanyat, van decidir no matar-

lo.

Van disparar contra la seu d’ERC, i en Nemesi Pla i en Josep Soler i Vidal van

ser jutjats pel Comitè Revolucionari, acusats d’oposar-se a la revolució, però van

ser alliberats gràcies a la intervenció d’alguns veïns.

En Jaume Margarit anava a fer guàrdia a la nit al Bar Esport per evitar que

s’enduguessin gent per matar-la. Era pagès i s’oposava a la col·lectivització dels

camps. Vivia al carrer de Sant Pere, en una casa on encara hi ha dibuixat un

rellotge de sol. Un dia que estava a casa de la seva germana, a cal Tino, (al

costat de la pastisseria Torredeflot), el van anar a buscar i el seu fill, que estava

al llit, els va escoltar i es va enfilar pels terrats per anar a avisar-lo. Quan els

milicians van entrar a la casa, van començar a disparar i van ferir a la seva tia a

les escales, que va morir a l’Hospital Clínic.

Un altre cas és el d’en Joan Badosa Sanfeliu, que el van assassinar perquè era

el cap del partit conservador de Gavà (Lliga Catalana) des de l’any 1904. Quan

el seu fill, en Jaume Badosa, anava a demanar ajuda pel seu pare, el van matar

a les portes de l’Ajuntament.

També van matar a en Fortià Casanovas i Pedro Carro, vinculats a les Joventuts

Cristianes.



Al metge Bartomeu Fabrés i Anglada, el van assassinar. Al llibre “Vida i mort del

doctor Fabrés”, explica que va néixer a Mataró el 21 d’octubre de 1902 i que va

arribar amb la seva família a Gavà el 28 de juny de 1926. A més d’haver sigut

alcalde de Gavà, també va ser metge de la fàbrica Roca. Sempre es va

preocupar per la salut de la gent del poble, amb els que tenia molt bona relació.

Com era republicà i catalanista, no era gens ben vist pel Comitè Revolucionari i

al poble hi havia rumors que corria perill. L’11 de setembre de 1936, al matí, el

cap de la Guàrdia Civil li va oferir una pistola per defensar-se, però ell no la va

agafar. Els amics li van indicar la manera de fugir a través dels terrats de les

cases veïnes, i a les set del vespre l’oferien un cotxe perquè marxés cap a

França, però no ho va fer, ja que no volia deixar a la seva família. Una hora més

tard, mentre era a casa visitant a una pacient, van trucar a la porta. Va obrir la

seva mare i es va trobar quatre milicians que demanaven per ell i deien que havia

d’anar a auxiliar uns accidentats a la carretera de Viladecans. Ell era el metge de

guàrdia aquell divendres i va accedir a acompanyar-los.

El doctor Fabrés va entrar en un cotxe vermell que l’esperava a la porta de casa

i va seure a la part del darrere al costat d’un dels milicians. Una veïna va veure

que en comptes d’anar cap a Viladecans, anaven cap a Castelldefels i al carrer

Sant Pere, uns quants amics van veure’l dintre del cotxe amb el cap inclinat cap

al davant. Més d’un centenar de veïns de Gavà, van sortir a buscar-lo, però no

el van trobar. L’endemà, van trobar el seu cos sense vida a les costes de Garraf,

on contínuament hi havia gent morta a les cunetes. Tenia impactes de bales i

signes de tortura. El metge de trenta-set anys, va morir deixant a la dona i als

quatre fills.

Esquela del doctor Bartomeu Fabrés i Anglada assassinat l’any 1936.



2.3. Les confiscacions

Després dels fets contra l’Església i els assassinats, a la societat es va aplicar el

sistema de la col·lectivització, que suprimia la propietat privada i els donava a

ells, la distribució de la riquesa. El seu lema era “todo lo que hay aquí es mío y

tuyo”, però en realitat s’ho quedaven tot ells, tal com diu el llibre “El Gavà dels

anys 30: Les experiències viscudes”.

Amb el domini de la població, els anarcosindicalistes van implantar la

socialització a tots els nivells, i fins i tot, van canviar el tractament de la gent

convertint-los en “camaradas” i substituint el “adéu” per “salud”.

Les primeres confiscacions que van fer van ser l’apropiament, per part del

comitè, dels béns dels propietaris que havien desaparegut o que havien donat

suport a l’aixecament militar dels nacionals.

A Gavà, un dels primers edificis confiscats va ser la Torre Lluch, que es va

utilitzar com a seu del “Comité de Milicias Antifascistas”. Aquests recollien tots

els matalassos de llana i se’ls enduien, perquè deien que eren per a la gent del

front, perquè blindessin els camions, i que el menjar que requisaven era pels

seus soldats.

La CNT s’instal·lava a cal Balaguer i la FAI ho feia a cal Tragabales, on vivien

uns pagesos prop de l’estació. Segons el testimoni d’Isabel Albert García, cosina

de la meva mare, els pares del meu avi Ramon, vivien a Barcelona, en una casa

on a la planta baixa venien carbó. Un dels seus clients eren els de cal Tragabales.

Van decidir venir a Gavà a viure, abans de la guerra, i aquests pagesos van anar

a rebre’ls quan van arribar amb el tren.

A part de confiscar els principals edificis de Gavà, també van requisar tots els

mitjans de transport, l’únic que va quedar per a desplaçar-se va ser la bicicleta.

El camió confiscat dels Hules el van blindar i els altres, els feien servir per

carregar els morts.

Els que havien d’anar a Barcelona per a alguna urgència, només ho podien fer

amb tren, però amb l’inconvenient que el viatge s’havia de fer amb furgons de



càrrega sense seients, amb les consegüents dificultats per a la gent gran, les

dones i els nens. Per les carreteres, només hi circulaven els camions, els cotxes

i autobusos requisats.

El 12 d’agost de 1936 va sortir editat el “Boletín de Información”, publicat pel

Comité de Milicias Antifascistas, on es deixava constància de la confiscació de

l’American Lake, l’Escola de les Monges, la Rectoria, el Casino, i la resta de béns

confiscats.

L’exèrcit republicà es va ubicar a l’hotel del parc de l’American Lake, on els

oficials es van instal·lar a les habitacions de l’hotel i els soldats, al restaurant. En

aquell temps, es va buidar l’aigua del llac, ja que el reflex de la lluna a les nits,

podia servir com referència als avions feixistes que atacaven la fàbrica Roca.

Hotel del parc de l’American Lake, amb el llac sense aigua.

2.4. El treball (Col·lectivitzacions)

A part de les confiscacions dels principals edificis de Gavà i dels mitjans de

transport, van col·lectivitzar les fàbriques del poble. Per això, el 20 de juliol de

1936 ningú va anar a treballar, ja que s’havia convocat una vaga general per

protestar contra els anarquistes. Uns dies després, els obrers van tornar a la

feina, i van ser els comitès d’empresa, els encarregats d’organitzar-lo tot.

A Catalunya hi havia un descontrol general a tots els centres de producció i els

anarquistes, van aconseguir que la Generalitat, autoritzés la col·lectivització de

totes les empreses industrials importants.

A Gavà, com a tot arreu es van trobar que a les principals indústries com la

companyia Roca, Serra i Balet i la Societat General d’Hules, els seus propietaris



i alguns alts càrrecs, havien fugit a l’estranger o s’havien refugiat a un lloc segur.

De les dues primeres se’n va fer càrrec el comitè d’empresa (Consell de

l’Empresa Col·lectivitzada), format per treballadors de la UGT, FAI i la CNT.

Fotografia aèria de la Companyia Roca.

Societat General d’Hules.

La Roca va passar a aprofitar la seva fàbrica per fer projectils pels anarquistes i

en poc temps va convertir-se en una de les més importants productores de la

zona republicana. Pel que fa a l’empresa Serra i Balet, va continuar amb la seva

producció tèxtil.

Als Hules, els directius estrangers van tornar als seus països i l’Alfons Mínguez,

director-gerent, va haver de fer-se càrrec de la fàbrica, sota les ordres del comitè.

Aquest comitè editava la publicació “Tasca”, una revista que es repartia

mensualment entre tots els treballadors. La fàbrica va passar a dir-se de Societat

General d’Hules SA a Societat General d’Hules EC (Empresa Col·lectivitzada).

Fabricaven una tela oliosa ”tela aceitada” que servia per als avions de caça.



Era una capa d’oli impermeable, per fer la carcassa, que era més barata i

lleugera que la xapa. La producció no es va aturar mai, encara que anava baixant

per falta de matèries primeres. Quan no hi havia molta feina, els treballadors van

fer un hort dins el solar de la fàbrica i el que recollien es distribuïa a la tenda que

tenien.

Les Bòbiles Querol, també van patir els nous canvis. Eren dues bòbiles, (la

xemeneia d’una d’elles encara està a prop de l'estadi del Futbol Club Gavà). Els

seus propietaris eren sis germans, cinc homes i una dona, i els fills

corresponents, que, amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de

1929, la seva empresa va adquirir importància. Donava feina a molta gent, a

valencians sobretot d’Olocau que venien a Gavà amb l’esperança de trobar-hi un

treball estable.

Es van reunir els treballadors de les dues bòbiles, i van crear un comitè

d’empresa per dirigir la factoria i van expulsar a tots els Querol, que per poder

subsistir la resta de la guerra, van haver de buscar unes altres feines.

Pel que fa a les activitats com la construcció i el comerç, els hi van dir que

també es faria una col·lectivització i van sorgir unes protestes que van durar poc,

per por de les amenaces dels que manaven.

D’aquesta manera a part del treball i la producció, els paletes, pintors, fusters

mecànics, barbers i botiguers van haver d’adaptar-se a la nova política.

Els petits comerciants del poble, intentaven continuar amb el seu negoci, però

van haver de canviar la seva producció i alguns van tancar. Als que els hi van

requisar les botigues, els forçaven a vendre en tres o quatre llocs on es van

concentrar tots els productes i on els botiguers atenien a la clientela. Un

d’aquests locals estava situat al carrer dels Màrtirs del Setge de 1714, tocant a

l’Escola Nacional, i un altre, a uns baixos de la Rambla que feien cantonada amb

el carrer d’Artur Costa.

Segons el llibre “La Generació Perduda” d’Antoni Tarrida, la família Masvidal que

eren basters, feien fundes de pistola i cinturons i durant els dos primers anys de

guerra, arreglaven les lliteres de la Creu Roja. Per aquest mateix llibre sabem



que les tres cansaladeries tradicionals que aleshores hi havia a Gavà: El Segle,

al carrer Salvador Lluch fundada el 1886; Casa Clara, oberta a principis del segle

passat al carrer de Sant Pere i avui traslladada a la plaça Major; i al desaparegut

cal Nicanor, del carrer de Sant Nicasi, també van ser organitzades pel nou poder.

Als tres llocs patien penoses situacions i exigències. Per exemple, quan mataven

un porc a El Segle o a Casa Clara, havien de portar-lo a cal Nicanor, cadascun

dels tres cansaladers s’encarregava d’una feina diferent de la matança: un feia

les botifarres, l’altre treballava les costelles i els lloms i l’altre s’encarregava dels

menuts (entranyes d’un animal mort). Un cop feta la matança, la major part

quedava en mans dels sindicalistes i els cansaladers en rebien una petita part,

que servien als clients que encara conservaven.

Pel que fa a les terres de conreu cal dir que l'any 1936, la pagesia era la principal

activitat del poble tant per la gent que es dedicava, com per la qualitat de la

producció. Es duien els productes al Mercat Central del Born i algun altre de

Barcelona i es feien exportacions de fruita i verdura a França i Anglaterra de

patates primerenques, mongeta tendre, peres, prunes i sobretot d’espàrrecs.

Quan es va difondre el projecte de socialització de totes les terres, els

treballadors d’algunes finques, com la de la família Llonch a Gavà (situada on

ara es troba l’Ajuntament), volien ser els amos. Un moviment general de protesta

es va produir entre els pagesos d’aquella època a tot el país. L’oposició a la

col·lectivització era perillosa, però aviat es va estendre per tot arreu.

A Gavà els camps de conreu de les Marines i les Sorres, eren un patrimoni del

poble i l’havien de protegir, i encara que el president del sindicat de pagesos,

Jaume Margarit, va patir un intent d’assassinat, els anarcosindicalistes van

comprendre que no podrien canviar la decisió dels pagesos, amb la seva idea de

defensar les seves terres.

Davant d’això, per part dels pagesos a tot el país, va sorgir la Unió de

Rabassaires (UR) amb el seu eslògan que era la base del seu pensament: “La

terra és de qui la treballa”. Aquesta pràctica, va ser la que en el passat, va

permetre a diverses generacions de pagesos de Gavà, aconseguir una terra

pròpia i deslliurar-se de la dependència dels més rics.



Al juliol de 1936 i amb aquesta idea, la majoria de la pagesia de Gavà es va afiliar

a la Unió de Rabassaires i així s’obrien de nou les portes de l‘antic Sindicat

Agrícola del carrer de Sant Pere. Aquest sindicat tenia el suport d’ERC i del

PSUC, que defensaven la propietat de la petita burgesia i dels pagesos. A partir

d’aquest fet es va descartar definitivament el projecte de col·lectivització.

Els homes del camp van poder continuar conreant les seves terres amb l’ajut de

la família, però amb moltes dificultats per la falta d’adobs, llavors i perquè

requisaven una part de la producció, però sobretot, per l’absència dels qui eren

mobilitzats per anar al front.

2.5. Els proveïments

Com que els Comitès van col·lectivitzar les fàbriques i també controlaven els

comerços i els camps, començaven a escassejar els aliments, el carbó i el petroli.

A part, la població de Gavà va anar augmentant amb l’arribada de refugiats que

venien del Front d’Aragó fugint de la guerra i que necessitaven alimentació i

allotjament. Famílies senceres van ser acollides pels veïns i pel cine Casino. El

menjar va començar a ser la preocupació més gran de la població.

A principis de 1937, com que l’increment dels preus i dels productes

manufacturats ja s’havia generalitzat, va sorgir un mercat negre en què el

traficant venia els productes amb un increment del preu. L’estraperlo va aparèixer

quan el govern de Burgos (ciutat del primer govern dels franquistes), va dir que

quan arribessin al poder, els diners republicans no tindrien cap valor i que

serien canviats per la seva moneda en unes dates concretes. Les monedes

havien desaparegut i la resta de paper moneda que va quedar no va servir per a

res, fins al punt que els nens l’utilitzaven per jugar.

A l’abril de 1937, l’Ajuntament de Gavà, com també havien fet alguns altres, entre

ells els de Vilaboi i del Cirerer del Llobregat (com es deien abans els pobles de

Sant Boi i Sant Climent de Llobregat), va fer paper moneda d’una pesseta i de

cinquanta cèntims, per un import total de 10.000 pessetes. Però la retirada de

tots aquests bitllets va ser fixada per un acord municipal el 28 d'abril de 1938,

perquè tampoc no servien per res.



A conseqüència de la devaluació dels diners, va desaparèixer el mercat negre i

va sorgir entre la població el sistema de comerç més antic que havien practicat

els homes: l’intercanvi. Aquest sistema va resultar una manera simple de

compravenda sense diners, que en aquella època amb la falta d’una moneda

vàlida, va facilitar l’obtenció d'aliments i de productes bàsics. La sabateria

Larruy, per exemple, bescanviava espardenyes per aliments.

La situació es va anar complicant, els milicians confiscaven tots els productes

que podien. A finals del 38 ja no hi havia res a la major part de les botigues, a les

que continuaven obertes, com l’actual casa Clara, que repartien el poc menjar

que hi havia, a la gent, amb unes cartilles de racionament on donaven llenties i

llaunes de carn.

Com que els homes joves eren al front, treballaven la terra els nens, les dones i

els avis, que cobraven en espècies. A més, com els milicians també s’enduien

els carros i els cavalls, als camps només podien sembrar productes que

necessitaven poques atencions com naps, bledes, raves o patates. El cultiu de

blat va desaparèixer per les dures feines de la sega i la batuda (separar el gra

de la palla), que necessitaven la força dels que estaven a la guerra.

Com s’anava allargant el conflicte, i hi havia molta escassetat d’aliments, molta

gent va començar a menjar la verdolaga i la garrofa. La verdolaga és una de les

males herbes més abundants que surten als camps, que es multiplica molt

ràpidament i que té molt suc. Es consumia en les amanides perquè era molt

refrescant, però hi va haver famílies que se les van començar a menjar bullida

com a verdura. També els lletsons, que es crien als marges, eren els substituts

dels enciams i les escaroles, i els que tenien ous feien truites amb brots d’alfals.

En aquells moments les muntanyes estaven plenes de garrofers, i es va

començar a menjar garrofes. Més tard, les van utilitzar com a substitut del cafè i

la xocolata.



2.6. Les escoles i els moments per el lleure

Les escoles no van quedar lliures al canvi que estaven imposant els comitès

milicians a tota Catalunya. A Gavà, el començament de la Guerra Civil va

coincidir amb les vacances escolars. Quan es va iniciar el nou curs l’any 1936,

totes les escoles religioses havien estat confiscades perquè volien imposar una

escola pública, gratuïta i laica (independent de la religió), seguint les indicacions

de la CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada).

Cartell del Consell de l’Escola Nova Unificada.

El nou ensenyament es basava en el desenvolupament personal i intel·lectual

dels alumnes, el tracte directe amb els professors i l’avaluació continuada per

mitjà de treballs, en comptes d’exàmens. A Gavà es van tancar les tres escoles

privades: l’Ateneu Popular, la Immaculada Concepció i el Sagrat Cor. En el cas

d’aquest últim, el seu nom els hi va fer pensar que era un col·legi religiós.

L’escola de l’Ateneu Popular també va ser confiscada i el PSUC hi va fundar

l’Escola de la Casa del Poble. Volien posar una escola a l’American Lake, encara

que no hi ha constància de la seva existència.

Antic col·legi del Sagrat Cor.



Malgrat que els “Col·legis Nous” (Escoles Graduades Salvador Lluch),

continuaven oberts, el tancament de les escoles privades va provocar una falta

d’espai per acollir tots els nens i nenes. Així, al curs 1936-37, es va fundar

l’escola municipal Ignasi Iglésias, a la masia de Can Pere Bori. El seu creador va

ser en Josep Soler i Vidal, del PSUC, que en aquell moment era el regidor

d’Ensenyament i Cultura.

Durant els cursos 1936-37 i 1837-38 es va intentar fer un ensenyament de

qualitat, però les circumstàncies ho van impedir. Finalment, al curs 1938-39 les

classes van quedar suspeses fins que es va acabar la guerra.

La gent que no vàrem viure la guerra, pensem que durant aquells tres anys no

es va fer cap activitat de caràcter festiu o lúdic, però no és així, almenys fins a

principis del 38. Els gavanencs d’aquell temps malgrat tantes dificultats, van tenir

forces per mantenir els seus costums i la gent intentava evadir-se amb les

poques distraccions que hi havia.

Els dies festius a la tarda, anaven a les sessions de cine del Casino i el Novetats,

que encara que estaven col·lectivitzats, continuaven oferint programació. Es

projectaven sobretot pel·lícules russes i noticiaris sobre la guerra.

Programa dels cinemes col·lectivitzats.

Els diumenges a la nit, els joves i els soldats amb permís, anaven a ballar a la

sala petita del Casino, acompanyats per l’orquestrina local Jazz Mickey, formada

per músics gavanencs vinguts d’Olocau (València).



Tots els components d’aquest grup musical, van sobreviure a la guerra. Per això,

quan a Gavà va arribar la normalitat, els mateixos músics van formar una

orquestra de ball que actuava a totes les festes majors dels pobles del voltant.

També amb el motiu d’animar a la gent, al teatre Casino, es podia veure algun

espectacle de varietats amb artistes coneguts que actuaven de manera

voluntària, com l’actor català, famós en aquell temps, Enric Borràs.

Durant els tres anys de guerra no hi va haver festa major ni d’estiu ni d’hivern,

però la gent, continuava amb el costum, d’anar d’excursió quan podien i els nens,

de tant en tant trobaven moments per jugar.

ELS BOMBARDEJOS


3. ELS BOMBARDEJOS

Els gavanencs com la resta dels catalans, van haver de patir els bombardejos

dels avions alemanys i italians, que eren els aliats del franquisme. Aquests van

posar en pràctica per primera vegada en una guerra, una nova estratègia que va

ser els atacs a la població, que afectaven greument les provisions i els sistemes

de producció. Alemanya i Itàlia van fer servir la nostra guerra per fer les primeres

proves amb l’aviació militar, utilitzant noves tàctiques i armes per a la Segona

Guerra Mundial.

Al febrer de 1937, el creuer italià Eugenio di Savoia, va llençar les primeres

bombes sobre Barcelona i altres poblacions del litoral. A finals de 1937, el

comandament franquista va considerar que era poc efectiu i va decidir utilitzar

l’aviació, fet que va provocar la intensitat dels bombardeigs. Per això, va

començar a anar a algunes poblacions de la costa catalana un hidroavió

procedent de Mallorca.

A partir de març de 1938, es van produir els primers atacs sobre Gavà i els va

fer el Dornier. La gent el coneixia bé, perquè va ser una de les poblacions que

més freqüentava. Sempre apareixia de nit procedent del mar, volant baix i deixant

caure tres o quatre bombes i després de fer un parell de voltes, marxava per la

conca de Sant Llorenç en direcció a Begues, pel massís del Garraf i tornava a

Mallorca per Vallcarca. Va venir tantes vegades que se’l coneixia com “la pava”

o “l’Isidro”. Molts gavanencs havien pogut veure els ocupants i es deia que el seu

pilot era de la família de la cimentera de Vallcarca.

Gavà va ser bombardejada cinc vegades: el dia 16 de març, el 30 de juny, el 4

de juliol, el 6 de noviembre i el 3 de desembre de 1938. Les setze víctimes van

ser: Josefa Adam Morena, Francesc Campillo Ronda, Prudencia Zapater Falcó,

Josefa Gálvez Vera, Carme Barrios Guerra, Concepció Fuentes Simón, Josep

Ortega Hernández, Manel Mañogil Espinosa, Miguel Pellicer Vallés, Josep

Nuvials Reyes, X. Caylà, Julià Serch Marcet, Rosa Caylà Parellada, Josep

Moreno Navarro, Antoni Sallent Povill i Joan Lleó Ansa.

ELS BOMBARDEJOS


Més endavant, quan s’anaven incrementant els atacs aeris contra Catalunya, a

Gavà també van aparèixer de dia, els poderosos Savoia 101, italians. La

companyia Roca, Can Sellarés i els Rierals, van rebre els primers impactes de

les bombes.

El pitjor dia d’atacs que va patir Gavà va ser el 4 de juliol de 1939 al migdia amb

nou víctimes mortals i cases destrossades. L’objectiu devia ser la fàbrica Roca,

perquè feia els projectils, però la major part de les bombes van caure al poble.

Bomba caient a la Companyia Roca el setembre de 1938.

A can Sellarrès, hi van morir algunes persones, entre ells la dona del masover i

un fill de dos anys. A partir d’aquell moment, quan se sentien les sirenes de dia,

la gent també anava cap als refugis. Quan es feia de nit, pel camí de la Sentiu,

a la carretera de Begues, (que començava a la plaça de Magdalena Trias) i a la

riera de Sant Llorenç, passaven per anar a refugiar-se famílies senceres. Uns

portaven els documents i altres, fotografies, medalles i objectes personals. Des

d’on estaven també podien escoltar els bombardejos a Barcelona: primer sentien

el soroll dels motors dels avions, les sirenes d’alarma i al cel, es veien les llums

dels focus del foc antiaeri dels republicans, que tractaven d’evitar l’atac.

Al dia següent quan el perill ja havia passat, tornaven al poble els homes i

després les dones, però molta gent gran i nens es quedaven.

Com a conseqüència de la por que van haver de passar els gavanencs en els

bombardejos, pel permanent estat de tensió, molts van acabar patint malalties

psicològiques, segons va escriure l’Antoni Tarrida al seu llibre “La Generació

Perduda”.

ELS BOMBARDEJOS


3.1. Els refugis de Gavà

Per protegir-se dels bombardejos van ser creats els refugis antiaeris, construïts

la majoria, per la mateixa població civil, per tot el país. L’Ajuntament de Barcelona

va distribuir manuals on donaven les instruccions per poder fer-los. La seva

estructura es va dissenyar per aconseguir la seguretat dels usuaris.

A Gavà, el refugi de la rambla Salvador Lluch, el van fer els mateixos treballadors

de la companyia Roca l’any 1938, dirigits pel comitè d’empresa i amb la

supervisió dels tècnics municipals. L’encarregat de les obres va ser el senyor

Raluy, gendre de l’Aleu, propietari de la impremta del seu nom, on es feia el

setmanari l’Eramprunyà, primer diari de Gavà.

Com que la Companyia Roca va ser col·lectivitzada pels anarquistes quan va

començar la guerra i intervinguda després, va ser l’objectiu militar de l’exèrcit

franquista. Les oficines no van ser bombardejades, però la fàbrica sí, cosa que

va provocar la mort d’alguns treballadors.

Aquest refugi ocupa una part central de la Rambla Salvador Lluch que va des

de l’estació de trens fins a la carretera de Santa Creu de Calafell, i té una

longitud de 124 metres. Constava de tres entrades en forma de T: una a la

Rambla, fent cantonada amb la carretera de Santa Creu de Calafell, de cara a

mar; una altra darrere de les reixes que tancaven les oficines de la fàbrica Roca;

i l’última, davant de l’estació.

Com està situat per sota d’una part de la Rambla, només es va deixar l’espai just

per no haver de tallar les arrels dels plàtans que van ser plantats l’any 1881, amb

motiu de l’arribada del ferrocarril a Gavà.

Per construir-lo van fer servir tones de ciment armat, ja que volien que aguantés

l’explosió de les bombes, que llençaven els avions franquistes que venien de

Mallorca, perquè algunes eren de gran potència. El refugi no es va excavar, sinó

que es va fer a pic i a pala uns dos metres i després van posar fustes, ferros i

formigó. Es ventilava a través d’uns respiralls que tenien forma de quatre, van

fer seients a les parets i no tenien serveis.

Quan les bombes van començar a fer víctimes entre la població de Gavà, el

refugi antiaeri de la Rambla va passar a ser un lloc molt habitual. La gent del

ELS BOMBARDEJOS


poble que s’hi amagava durant els bombardejos, posava els matalassos i les

mantes pels passadissos i, els recollien quan marxaven, pel dia següent. Com

anaven moltes famílies, hi havia males olors i puces i això feia que molts

gavanencs volguessin refugiar-se a les masies del voltant del poble o a les coves

que feien als marges de les rieres.

També va ser utilitzat quan van entrar les tropes del General Franco que anaven

agafant tots els homes i joves que ells pensaven que podien ser soldats

republicans i els feien presoners al refugi de la rambla provisionalment.

Estació de Gavà durant la Guerra a la Rambla Lluch,

on van fer al costat el refugi.

A la nostra ciutat tenim constància que van existir cinc refugis. A més del de la

Rambla, hi havia un al carrer del Centre; (que abans es deia Francesc

Macià), que està conservat en part, però que no es pot entrar. Al sostre hi havia

un metre de formigó, però no a les parets, tenia forma de T i dos respiralls, encara

que no es van acabar de fer. La primera entrada era a prop de l’Ajuntament. Hi

havia unes escales per baixar, anava a buscar la vorera de davant i després

girava cap al carrer del Centre fins arribar a l’alçada del Casal del Centre, on hi

havia una altra entrada que no van acabar. Continuava pel carrer de Salvador

Lluch, fins a la finca de ca l’Espinós, al davant de l’actual Casa Clara, després

feia un altre quatre i anava a una altra entrada, que tenia unes escales d’obra.

Un altre refugi el va construir el comitè d’empresa de la fàbrica Manufactures

Serra i Balet per als seus treballadors, encara que no està conservat. La seva

estructura recordava molt al de la Rambla. Hi havia un més, al carrer Santa

Teresa sense conservar i l’últim al carrer d’Àngel Guimerà tampoc conservat,

però si documentat.

ELS BOMBARDEJOS


A part d’aquests refugis, es van construir trinxeres, refugis veïnals i coves.

A diferents llocs del poble, es van fer trinxeres, que eren excavacions d’un metre

o metre i mig de profunditat, en forma de ziga-zaga, per protegir-se de les

metralladores i que molta gent utilitzava per amagar-se durant els

bombardejos. Al carrer de Montserrat, al costat dels “Col·legis Nous”, hi havia

una i els nens de l’escola, quan començaven els bombardejos, havien d’anar.

També una altra tocant els jardins de la Torre Lluch, d’uns seixanta centímetres

d’amplada, i la profunditat d’una persona. No feia ziga-zaga, sinó que era tota

recta.

Pel que fa als refugis veïnals, tothom que va poder i tenia pati va fer un,

d’estructura molt senzilla. Eren uns túnels, no massa grans, que excavaven els

propietaris a pic i pala, i que tenien dues boques, una d’entrada i una de sortida.

Van construir, amb l’ajut dels veïns, un refugi a l’escola Sagrat Cor. Tenia una

entrada dins del mateix pati, i l’altra estava davant de la casa de cal Punset, (uns

pagesos del carrer de Santa Teresa). Les mides eren 1,40 metres d’amplada a

l’entrada, uns 60 centímetres a l’interior i 1,5 metres d’alçada aproximadament.

Tenia forma de T, hi havia unes escales per baixar i uns taulons al sostre, perquè

pogués passar l’aire, uns estants excavats a la paret per posar-hi objectes i uns

seients de fusta.

Un altre refugi estava situat al pati de la Boada, que havia excavat la família, no

era gaire gran, servia per a unes cinc o sis persones aproximadament.

Un al carrer d’Àngel Guimerà, que estava excavat a l’argila i tenia una profunditat

de 4,5 metres. Quan el van fer, tots els veïns del barri ajudaven a treure la terra

amb cabassos. Alguna vegada havien pogut entrar unes cinquanta persones per

refugiar-se.

I l’últim al pati de la casa del carrer Montflorit cantonada amb Segle XX. El refugi

tenia forma rectangular i també s’hi baixava per unes escales. Les mides

aproximades eren de dos metres de llargada, 1,5 metres d’amplada i 1,6 de

profunditat. Estava construït al pati, excavat a l’argila i al damunt hi tenia taulons

i sorra, els seients estaven excavats a la terra i es podien refugiar cinc persones.

ELS BOMBARDEJOS


Encara que hi havia refugis i trinxeres, molta gent va preferir fugir del poble per

refugiar-se a les masies de can Bruach, can Vinyes o can Torrents i, els pocs

que es volien quedar a casa, s’amagaven sota el llit, la taula o l’escala, on sempre

tenien preparats uns matalassos.

Masia can Bruach.

També moltes famílies van escollir refugiar-se a les coves i grutes que ells

mateixos havien construït en terrenys, als marges d’antigues rieres i camins

profunds apartats del poble. Com el terra que rodejava Gavà, era argilós,

facilitava la seva construcció. Els llocs escollits van ser els voltants de Can Tries,

Can Tintorer, les Ferreres, les Bòbiles, el Pla de Carat, l’antic camí de la Sentiu

i al peu del Calamot, mirant al turó de Caçagats, on van ser construïts la majoria.

Hi havia tants gavanencs que s’hi van refugiar, que aquest lloc del Calamot es

va convertir en una colònia i moltes famílies la feien servir com a habitatge els

últims mesos de la guerra.

Segons el llibre de l’Antoni Tarrida, el gavanenc Joan Tortosa que l’any 1938

tenia 20 anys, recorda els patiments que va passar la seva família, quan per

protegir-se, van anar a la muntanya per fer una cova. El seu pare, amb l’ajut dels

que hi eren allà, la va fer en quatre dies. Tenia dues habitacions, on només

entraven per anar a dormir, perquè el menjar el feien a fora. Com que tenien

bona temperatura, a la porta i a la finestra, hi havia només una cortina.

ELS BOMBARDEJOS


Aquestes coves es van fer servir tant, que anys després, quan a Gavà arribava

gent d’altres llocs d’Espanya, molts les van ocupar com a cases provisionals.

Actualment, encara queden restes d’aquestes coves a la riera del Calamot.

Fotografia actual d’una cova del Calamot.

LES LLEVES (RECLUTAMENTS)


4. LES LLEVES (RECLUTAMENTS)

A més de les dificultats que suposava sobreviure en aquells anys de guerra, la

majoria de les famílies es van veure trencades per l’anada dels homes al front.

Moltes dones van haver de fer-se càrrec de la família, no només cuidant els nens;

sinó treballant al camp i a les fàbriques.

Al principi tots els mobilitzats feien la instrucció al poble, al solar que hi havia

entre la tanca de la Torre Lluch i la Rambla. Després, els van portar a

Castelldefels, i feien la instrucció a la platja. Hi havia joves de Gavà,

Castelldefels, Viladecans i Begues. Aquests van anar al front l’any 1938, amb la

lleva del 40. La lleva del 41 va marxar gairebé sense instrucció i de seguida els

van enviar cap a Canet de Mar i d’allà al riu Ebre. Quan van marxar tots, els hi

van prohibir enviar cartes a la família per comunicar cap a on anaven.

En Josep Tarrida de la lleva del 36, oncle de l’Antoni Tarrida, el van alliberar del

servei militar per ser fill de vídua, però va ser mobilitzat. El van enviar a Almansa

(Albacete) i després d’una curta preparació, va anar al front andalús, als voltants

de Torredonjimeno (Jaén) d’on no es va moure en tota la guerra. Mentre era al

front de Jaén, l’oficial en cap de la companyia el va destinar com a escrivent del

destacament, perquè era gairebé l’únic que sabia escriure a màquina.

Passat el temps, el capità, amb el que tenia una bona relació, li va dir que havia

rebut una denúncia d’un altre soldat, en la que l’acusava de ser un falangista

(persona d’ideologia feixista), que estava en contacte amb els franquistes.

L’oficial republicà va adonar-se que allò era falç, i va donar-li a en Josep la

denúncia perquè fes el que volgués, i ell la va guardar. Al acabar la guerra, va

ser capturat per les tropes franquistes però quan els hi va ensenyar la denúncia

que tenia, va poder tornar a casa.

La lleva del 41, va ser coneguda com la “lleva del biberó”, per la seva

inexperiència i joventut. D’aquesta lleva eren en Josep Fàbregas i en Cisco de

cal Parellada, famílies del carrer Sant Isidre de Gavà. Tots dos van ser enviats a

la Batalla de l’Ebre i van haver de viure els bombardejos. Lluitant a la Batalla, un

tros de metralla va ferir a la cuixa a en Parellada, en Fàbregas li va taponar la



ferida i va cridar a un sanitari, com que no hi havia cap, ell mateix se’l va carregar

a l’esquena i el va portar fins a la rereguarda, on els van atendre. Gràcies a

aquest fet van salvar la vida, ja que durant els dies que van estar a l’hospital,

l’exèrcit franquista va trencar el front de l’Ebre i van fer presoners a tots.

L’Esteve Carbonell i en Joan Esteve, van ser dels primers que van travessar el

riu Ebre agafats a una barca, perquè dins no hi cabien, i van caure ferits, perquè

una granada va explotar molt a prop. A l’Esteve, l’explosió li va trencar el braç

esquerre fins al colze i li va destrossar part de la cara. Uns sanitaris el van recollir

a ell i a en Joan, que també va caure ferit i, els van portar fins a una infermeria i

després a Girona. Mentre la recuperació del Joan va ser normal, la de l’Esteve

va ser més complicada perquè van haver de reconstruir-li la cara i va perdre el

braç esquerre. Després, va tornar a Gavà amb la seva família i quan es va

recuperar va continuar treballant de pagès.

Soldats gavanecs de la “lleva del biberó” l’any 1938.

Els soldats de la lleva del 41, no van ser els més joves que es van mobilitzar per

anar a la guerra. Els de la lleva següent, la del 42, a la meitat d’ells també els

van cridar. Tots aquests soldats eren reclutats quan feien els 18 anys i amb

aquest motiu els convocaven per trimestres, així, el que havia nascut el primer

trimestre de l’any 1921, ja es van haver d’incorporar a l’exèrcit. La gran majoria

dels que eren del segon trimestre, tot i haver rebut la citació, no van fer cas i es

van amagar a casa o a un lloc segur. Els del tercer i quart trimestre, quan

esperaven per marxar al front, la guerra ja es va acabar.



Molts gavanencs van formar part d’aquestes lleves, alguns van poder tornar i

altres van morir al camp de batalla. Van reclutar a adolescents, els van donar un

fusell i els van enviar cap al front.

Els que van sobreviure quan va finalitzar la guerra, tots els soldats republicans

de les sis lleves, de la del 36 a la del 41, van haver de fer tres anys i mig de

servei militar obligatori, servint a Franco.

Hi va haver mares que van esperar anys el retorn dels seus fills, algunes amb el

temps van arribar a fer-se a la idea que no tornarien mai, però altres no van voler

admetre que ja no els veurien més i van estar esperant-los tota la vida.

La meva mare, que recorda totes les històries que explicaven els meus avis i

besavis, quan surt la conversa per algun motiu, parla del seu avi que va lluitar al

bàndol republicà a la Batalla de l’Ebre. El meu besavi va passar el riu a peu i va

caure ferit en aquesta batalla per una bala que li va travessar la cuixa, fet que el

va deixar coix, de la cama dreta, per tota la vida. Va quedar estès a terra, però

un company el va agafar i el va salvar, encara que van fer-los a tots dos

presoners i els franquistes els van portar a una presó de Saragossa. Un cop allà,

van cremar tota la seva roba juntament amb els seus documents i els van tancar

durant dos anys. La meva besàvia i la meva àvia anaven a veure’l quan podien

en tren i durant tot el trajecte havien d’estar dretes perquè hi havia massa gent

als vagons. Van ser uns anys molt durs, ja que la meva besàvia havia de fer-se

càrrec ella sola de la seva filla i treballar, a més sense saber que passaria amb

el seu marit, ja que estava condemnat a mort, fet que per sort al final no es va

produir.

Abans de la Batalla de l’Ebre de l’any 25 de juliol de 1938, va tenir lloc la Batalla

de Terol, en la que va participar el gavanenc Pere Sobregrau.



4.1. La Batalla de Terol

Aquesta batalla va començar el 15 de desembre de 1937, on l’exèrcit republicà

amb una ràpida ofensiva, va conquistar Terol. Aquest èxit va durar poc, perquè

en pocs dies els franquistes el van recuperar mobilitzant tots els seus militars.

No es van detenir fins a arribar al mar per Vinaròs i Castelló, partint la zona

republicana en dues. Això va fer que Catalunya es trobés completament sola a

la Batalla de l’Ebre. La lluita per Terol es va iniciar a l’hivern i aquell any va fer

molt fred. Hi havia neu pertot arreu i temperatures per sota dels zero graus. Els

soldats anaven poc abrigats per poder resistir aquelles condicions i a molts, se’ls

hi van congelar les mans i els peus, i van patir la mutilació d’algun membre.

Un gavanenc, en Pere Sobregrau, reclutat per l’exèrcit republicà, va lluitar a

aquesta batalla i va sobreviure, però se li van congelar gairebé la meitat de les

cames i van haver d’amputar-li fins als genolls. Al cap del temps va recuperar-se

i va tornar a la seva feina.

En Pere era baster i havia treballat de mosso al taller de cal Masvidal. Vivia al

carrer Tresols com la meva mare i encara que ella era petita, recorda que en

Pere quan era gran, anava per les cases a picar la llana dels matalassos.

Caminava de genolls a sobre d’uns coixinets de cuir negre. A l‘esquena portava

uns pals llargs de fusta amb un drap lligat a la punta, amb les seves eines. Al pati

de casa dels meus avis posava un tros gran de roba a terra, perquè no

s’embrutés el matalàs, el descosia per treure la llana i amb els pals l’anava tirant

cap amunt per desfer-la. Quan acabava tornava a posar-la al seu lloc i cosia el

matalàs.

4.2. La fossa de Gurb

En Pere Sobregrau va sobreviure a la Batalla de Terol, però altres soldats

gavanencs destinats a Gurb, no van tenir la mateixa sort.

La fossa de Gurb pertany a l’any 1939, quan molts soldats van morir en els

combats a les línies de defensa que les tropes republicanes havien format al

voltant de Gurb (Osona), aquests van resistir durant unes hores, però finalment

es van haver de retirar.



Quan faltaven dos dies per la conclusió del conflicte, van mobilitzar a homes de

Gavà i d’altres pobles, que van haver de presentar-se al camp d’aviació del Prat

per portar-los cap al front. Dos d’aquells autocars anaven cap a Manresa, encara

que alguns homes de Gavà van poder fugir baixant per la porta de darrere, sense

ser vistos. Aquests van anar caminant fins al poble i al portar roba de pagesos,

les tropes franquistes que es van trobar pel camí, no els hi van fer res. En arribar

a Gavà, van explicar el que havia passat als familiars dels quals havien anat a

lluitar.

Quan els dos autocars van arribar a Manresa, els van portar cap a Vic i d’allà,

sense equipament ni instrucció, cap a la carretera de Berga en uns camions, per

fer trinxeres. Als set o vuit quilòmetres de recorregut ja escoltaven els trets i les

explosions, i amb por pel que els hi podia passar, van baixar dels vehicles per

fugir de les patrulles dels enemics, que estaven formades per soldats moros.

Entre aquells homes que anaven cap al front, hi havia gavanencs recentment

reclutats. Tots tenien uns quaranta anys, eren homes casats amb fills i

descendents de famílies pageses: en Joan Solè de cal Jaques, Gabriel Ivern de

cal Tramuntana, Antoni Olivella de cal Camagrós, Josep Roig de cal Cagadeus,

en Josep Cardona de cal Xullo, en Josep Ferrer de cal Patater, el Ramon Esteve

de cal Toi, els pagesos del carrer Tresols, l’Alfons Gibert, de cal Mercé, uns

pagesos que havien viscut al carrer Major.

Aquests gavanencs es van ajuntar amb altres nou soldats que fugien com ells

per escapar, perquè les patrulles de moros que anaven al davant dels

franquistes, s’amagaven i mataven als soldats republicans. Aquests els van

trobar i van començar a disparar amb els fusells. Quan només quedaven tres per

matar: en Josep Cardona, en Josep Ferrer i en Ramon Esteve, van aparèixer

uns altres moros que els hi van dir que s’acostaven ja les tropes franquistes i van

marxar. Quan aquestes van arribar, van capturar a tots tres, van ser tractats com

presoners de guerra i els van enviar amb un camp de concentració de Galícia.

Quan al cap de dos mesos d’internament, els van alliberar, van tornar a Gavà

amb males condicions físiques, i van explicar a les famílies dels seus companys

el que els hi havia passat.



En Josep Cardona, un dels que va sobreviure, un cop recuperat el primer que va

fer va ser anar amb la seva família cap a Vic. Allà els van dir que a Gurb de la

Plana, a la comarca d’Osona, hi havia una fossa comuna on estaven enterrats

soldats republicans. Quan van arribar a Gurb, en Josep Rovira, amo de can

Cadet, els va portar fins a la fossa que era a prop de la seva casa i els hi va dir

que juntament amb uns parents seus, van carregar als morts en un carro i van

enterrar els cossos dels tretze soldats en un marge al costat d’una riera.

En Josep Rovira també els va ensenyar alguns objectes personals que havia

recollit, escampats per terra i entre ells hi havia una fotografia d’una nena petita

que els Cardona van identificar com la Colometa Olivella, filla de l’Antoni Olivella.

Quan van tornar a Gavà, van indicar a les famílies afectades el lloc exacte on

estaven enterrats els seus parents. D’aquesta manera van saber al poble on

estaven enterrats els quatre gavanencs.

Més tard, les famílies es van traslladar al lloc que els hi va dir en Josep Cardona

i al arribar, el propietari de can Cadet, els hi va donar els objectes personals que

va recollir, que van ser unes mantes, sabates i la fotografia de la filla de l’Antoni

Olivella. La dona d’aquest va comentar que el seu marit es va comprar unes

botes per no passar fred, el dia abans de marxar i quan va anar a la masia, va

veure que en Josep Rovira les portava i va ser en aquell moment quan va tenir

la seguretat que el seu marit estava enterrat allà.

Posteriorment, les famílies van demanar al bisbat de Vic poder traslladar els

cossos, però se’ls va denegar el permís. En canvi, es va permetre millorar la

fossa amb paviment i una làpida on figuraven el nom dels quatre gavanencs.

Fossa de Gurb.



Durant els quaranta anys de dictadura, ningú més es va interessar per trobar

aquesta ni cap altra fossa comuna, encara que les famílies van fer diverses

peticions.

Quan es va produir el canvi de règim, les institucions democràtiques van estar

disposades a recuperar la memòria històrica de Catalunya. Gràcies a un conveni

entre la Generalitat i l’Ajuntament de Gavà, es va produir l’exhumació de la

fossa de Gurb. El 30 de juliol de 2005, els familiars de les víctimes, com la

Montse Martínez, néta d’en Joan Solé, van presentar una instància que va

redactar en Josep Campmany Guillot a l’Ajuntament de Gavà demanant la

col·laboració d’altres institucions, per fer els tràmits necessaris perquè els

gavanencs enterrats a Gurb, tornessin a la nostra ciutat.

El 20 de febrer del 2009 el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya,

va fer un comunicat de premsa on deia que un equip d’investigadors de la

Universitat Autònoma de Barcelona va identificar els quatre soldats

desapareguts l’any 1939, entre les tretze restes exhumades de la fossa comuna.

Les d’en Joan Solé es va poder identificar a través de l’ADN, mentre que les de

Gabriel Ivern, Antoni Olivella i Josep Roig va ser a partir dels estudis morfològics.

Finalment, es van lliurar les restes a les quatre famílies. Tres van ser enterrats al

cementiri de Gavà i el quart al de Gurb, per voluntat dels seus familiars, el mateix

que les nou restes no identificades que les van enterrar per separat al cementiri

de Gurb.

La fossa comuna tenia una gran volta catalana (maons col·locats per la part

plana, sobre una superfície), que es recolzava sobre quatre murs i una biga

travessera de ferro i l’espai interior tenia una àrea de 9,46 m2. Per poder obrir

adequadament la fossa, a més de la coberta, es van desmuntar els murs i es va

retirar la làpida.

Els tretze esquelets que es van trobar, eren de sexe masculí i van morir per

les lesions produïdes per arma de foc. Estaven posats uns a sobre dels altres i

van ser arrossegats per les extremitats. En els treballs d’exhumació es van

analitzar botes, un parell de culleres, sivelles i restes de tèxtils fets malbé.



A la Coloma Olivella, li van donar els botons de la jaqueta del seu pare i els té a

casa emmarcats. També hi havia una ampolla de vidre amb un paper a dins que

parlava de l’enterrament i encara que s’havia fet malbé, posava que allà hi havia

morts per l’arribada a Vic dels nacionals, i al final es podia llegir: “Cadet de Gurb

a 15 de setembre de 1939”.

Botons de l’abric de l’Antoni Olivella. Paper de dins de l’ampolla.

Les bales i els cartutxos trobats a la fossa, els van analitzar els especialistes de

l’Àrea Central de Criminalista del cos dels Mossos d’Esquadra. En total es van

trobar tretze bales, una dotzena de projectils i catorze cartutxos, a més de

metralla. Aquesta munició va ser fabricada a Alemanya i Àustria l’any 1937.

Al moment de l’exhumació, es van identificar dues fases de millora, confirmant

així els testimonis de les famílies que hi havia fet obres en dos moments, una

durant l’any 1939 i un altre a la dècada dels cinquanta.

L’exhumació i els treballs d’identificació de la fossa van servir per elaborar les

bases de les futures actuacions de la Generalitat davant la Llei de fosses. La

directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat, va dir que la seva

prioritat és localitzar totes les fosses perquè no s’oblidin.

A més, del dret que tenen els familiars a demanar la localització i l’exhumació

dels seus desapareguts.



4.3. La fossa de Manresa

També va ser enterrat al cementiri de Manresa un altre gavanenc, en Joan Ribó

Alzina, que a finals de 1938, quan la guerra ja finalitzava, va ser mobilitzat. Era

un pagès de trenta-cinc anys que va ser un dels primers a oferir-se per formar

part de la primera Junta Directiva de la Unió Gavanenca de Rabassaires. El van

destinar al front del Segre, on el van donar per desaparegut. Quan la guerra va

acabar, es va anar coneixent la situació de la gran majoria de gavanencs que

van anar al front.

Com en Joan Ribó estava desaparegut, la seva família durant molt de temps va

fer totes les gestions possibles per trobar-lo, però no van aconseguir cap notícia

d’ell. L’any 2000, gràcies a la democràcia, es va conèixer la identitat dels qui van

ser enterrats en una fossa al cementiri de Manresa i de la qual el règim franquista

mai va donar informació. El mateix any, els fills d’en Joan van descobrir un article

publicat a la revista “Sapiens”, on s’anunciava que l’Arxiu Històric de Manresa,

feia públics, en unes pàgines d’Internet, uns dossiers que havia trobat, amb la

relació dels soldats republicans morts als hospitals de Manresa i inhumats a la

fossa militar del cementiri d’aquella ciutat. En aquesta llista van trobar el nom

d’en Joan Ribó, mort el 9 de gener de 1939 i enterrat a aquesta fossa.

Els familiars es van traslladar a la capital del Bages i a l’Arxiu Històric els van

donar tota la informació que tenien sobre la fossa militar i van saber que Manresa

durant la guerra, va ser el centre dels hospitals d’evacuació de ferits de l’exèrcit

de l’Est del país.

El 3 d’abril de 2005, a aquesta fossa s’hi va celebrar un homenatge a tots els

soldats que van ser enterrats. Van assistir personalitats, com el president del

Parlament de Catalunya, Ernest Benach, el conseller de la Generalitat de

Catalunya, Joan Saura i familiars de les víctimes com la família Ribó.

EL FINAL DE LA GUERRA


5. EL FINAL DE LA GUERRA

Malgrat els esforços dels republicans a tot el país, les circumstàncies eren cada

cop més difícils. El bàndol franquista rebia ajuda dels seus aliats Hitler i

Mussolini, amb material militar, tropes i avions. Les democràcies occidentals no

van ajudar als republicans i van crear un Comitè Internacional de “No intervenció”

que va impedir que la República rebés ajut exterior i a més, van ordenar la

retirada dels voluntaris internacionals, on només Rússia, va proporcionar ajuda

però poca quantitat.

El 16 de novembre del 1938, quan l’Exèrcit Popular Republicà vençut es va

retirar, va haver de tornar a creuar el riu Ebre en sentit contrari, l’exèrcit

franquista va trencar el front d’Aragó i va ocupar Lleida i Balaguer.

Els soldats de Franco estaven guanyant i encara que Catalunya va ser ocupada,

la guerra no havia acabat, perquè Madrid, València i la resta de ciutats de la zona

central d’Espanya, continuaven lluitant soldats catalans, entre ells diversos

gavanencs que es van trobar aïllats, fins a l’ocupació de tot el país l’1 d’abril de

1939.

Les tropes franquistes van entrar a Gavà el 24 de gener de 1939. Ho van fer per

Begues i Castelldefels, els moros anaven al davant, i es van trobar a la Rambla.

La tropa republicana que es retirava, va volar el pont dels Rierals i tres soldats

d’aquest bàndol, que s’havien amagat darrere el pou d’aigua que hi havia al

començament de la rambla Casas, van intentar plantar cara però van ser morts

pels franquistes. Els primers a arribar a Gavà, van ser uns dotze franquistes,

comandats per un sergent i un caporal. A diferència dels soldats republicans,

aquests anaven ben equipats i tenien millor aspecte. A més, es van presentar a

la gent com a “libertadores de España, una, grande y libre”.

El mateix dia que van arribar els feixistes, els que estaven amagats per fora de

Gavà, van tornar al poble, aquests van ser la gent gran i alguns nens. Quan van

arribar al tram inicial de la carretera de Begues, on hi havia les primeres cases,

van veure que a la plaça Magdalena Tries la gent parlava del final de la guerra i



que alguns nens portaven un manat de plàtans. Això va ser perquè al barri d’una

casa a prop d’aquella plaça, uns moros havien instal·lat una parada on venien

plàtans, pots de llet, xocolata i altres productes d’alimentació. Com només

acceptaven monedes de plata, les que tenia la gent se les van endur ells, ja que

el govern de Burgos va retirar els diners republicans. Més tard, es van crear

menjadors d’Auxili Social instal·lats, un a l’American Lake i l’altre a Can Pere

Bori.

El migdia del 26 de gener, es van sentir algunes explosions produïdes pels

canons dels republicans des de Montjuïc, que va coincidir amb l’entrada dels

franquistes. Van disparar diversos obusos contra la població causant alguns

danys materials i personals. Davant d’això, els franquistes van situar cinc peces

d’artilleria al turó de la Roca i cinc més al Camp de futbol dels Rierals, i feien foc

contra Montjuïc com advertència perquè no es repetís el bombardeig.

Els vencedors de la guerra, van homenatjar als seus morts i els hi van dedicar a

Gavà, “La Cruz de los Caídos”. A la creu hi anava una placa on figuraven el nom

de tots els que van morir el 1936, la qual encapçalava José Antonio Primo de

Rivera (fundador de “Falange Española”). Primer es va instal·lar on avui hi ha el

medalló d’Anselm Clavè, a la rambla de Casas, després va ser traslladada a la

plaça de Dolors Clua i, per últim, als jardins de la paret est de l'Església de Sant

Pere.

5.1. Els exiliats

Quan les tropes franquistes van ocupar Catalunya, l’únic que va poder fer

l’exèrcit republicà, va ser intentar frenar el seu avanç destruint ponts i carreteres,

perquè poguessin marxar mig milió de catalans i refugiats de tot Espanya cap als

Pirineus i travessar la frontera de França, per por a les represàlies dels

franquistes.

També hi anaven alguns homes que acabaven de ser mobilitzats i no sabien que

fer ni on anar, pertanyien a les darreres lleves i quan es van presentar als centres

de reclutament, no els hi van donar cap destinació.



Quan la resta d’aquella gent va aconseguir travessar la frontera, esperaven ser

ben acollits, però es van trobar mal rebuts pels francesos. Només deixaven

passar a les dones i els ferits, però quan van obrir la frontera a tots els refugiats,

els enviaven a camps de concentració sota la vigilància de soldats senegalesos,

en unes condicions tan dolentes que molts van voler tornar a Catalunya.

Malgrat això, una part d’aquells exiliats van decidir quedar-se a França i, amb

l’ajut d’organitzacions republicanes que van ser creades durant l’exili, van poder

millorar la seva situació. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, molts es

van aliar en la resistència francesa i van lluitar contra els nazis.

Uns altres van ser capturats per la Gestapo com els gavanencs Josep Castejón

Pérez i Fancisco Sánchez Arias, que van morir al camp de Mathausen-Gusen

(Àustria) i en Baldiri Ventura i Ventura, que va morir al d’Ebensee del mateix país.

El gavanenc Josep Castejón va néixer a Barcelona però vivia a Gavà, era de la

CNT i regidor de Treball de l’Ajuntament l’any 1936. Es va exiliar a França on va

ser capturat pels nazis i va morir a Gusen el 25 de desembre de 1941. La seva

dona, Anna Martos Meca, es va haver de dedicar a l’estraperlo per sobreviure.

En Francisco Sánchez Arias va ser cap de la caserna de carrabiners a Gavà els

anys 1936-1937. Refugiat a França, va ser capturat pels alemanys i va morir al

camp de Gusen el 9 d’abril del 1941. La seva dona Carmen Prieto també va estar

als camps alemanys, però va sobreviure. I per últim en Baldiri Ventura i Ventura

veí de Gavà, que el van matar els nazis d’una pallissa al camp d’Ebensee. A

l’acta de defunció es va fer constar que havia mort perquè havia intentat fugar-

se.

Josep Castejón Pérez i la seva dona Ana Martos Meca.

Foto cedida per en Josep Campmany Guillot.



Francisco Arias, la seva dona Carmen Prieto (que també va estar internada en camps

nazis però va sobreviure) i els seus fills. Foto treta del llibre d’Antonia Rodrigo, “Mujer y

exilio”, Madrid i cedida per en Josep Campmany Guillot.

També un bon nombre d’aquells exiliats en terres franceses, abans que esclatés

la Segona Guerra Mundial, van emigrar a altres llocs: com Anglaterra, Amèrica

Llatina i especialment, a Mèxic, on els catalans van tenir una bona acollida. Allà

s’hi va exiliar un grup d’escriptors, polítics i antifeixistes que van trobar en aquell

país, un lloc on van mantenir viva l’esperança de tornar a Catalunya. Els nostres

exiliats republicans van poder continuar treballant per Catalunya i la llibertat i els

escriptors, van seguir escrivint en català.

5.2. Josep Soler i Vidal

D’entre els que es van exiliar a Mèxic, formava part el gavanenc Josep Soler i

Vidal. Va néixer a Barcelona el 2 d’abril de 1908. Els seus pares eren obrers i

tenia dos germans. El seu pare era del sindicat de la CNT i en Josep des de

petit, va sentir parlar de vagues i lluites sindicals. L’any 1933 es va casar amb la

gavanenca Magdalena Vinyes. Quan era jove, va participar amb la premsa

socialista i catalanista i estava relacionat amb el PSUC i la UGT. A l’arribada dels

franquistes a Gavà va fugir a França, on va passar per diversos camps de

concentració. A finals d’abril de 1940 va poder anar cap a Mèxic on va viure

durant vint-i-cinc anys. Es va reunir amb la seva dona, el seu fill i la seva filla



l’any 1947 i allà va néixer el seu tercer fill, els dos primers, ja grans, encara viuen

a Mèxic, i el tercer va tornar a Gavà.

En aquell país es va relacionar amb els intel·lectuals catalans com Pere Quart,

(pseudònim de Joan Oliver), Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Tísner,

(pseudònim d’Avel·lí Artís-Gener), i sobretot amb Pere Calders i Agustí Bartra,

amb els qui va tenir amistat durant tota la vida.

En aquest grup de Mèxic, en Soler i Vidal va poder dedicar-se al que més li

agradava, que eren els temes intel·lectuals, literaris, narratius, polítics i de

recerca.

Fotografia de carnet de Josep Soler i Vidal.

Quan va tornar a Gavà l’any 1965, es va interessar per la cultura de la ciutat. En

aquell moment, l’Antoni Tarrida era el director del diari Bruguers i va rebre una

carta d’en Soler i Vidal en la qual s’oferia a col·laborar al periòdic local.

A partir de la seva col·laboració amb aquest diari va anar augmentant la seva

participació en la cultura de Gavà, primer sota el règim franquista, i després amb

la democràcia. L’any 1988, el van fer fill adoptiu de la nostra ciutat amb un

homenatge popular i la Generalitat li va concedir la creu de Sant Jordi. Quan va

morir el 12 de desembre de 1999, es va posar el seu nom a la biblioteca municipal

i el 2004, l’associació cultural de Catalunya li va atorgar l’Estelada d’Or.



5.3. El nou règim

Encara que molta gent va marxar per por a les represàlies dels franquistes, altres

estaven contents perquè pensaven que havia arribat la pau, però no sabien el

que els hi esperava amb el govern del nou règim, que ho volia controlar tot.

Dos dies després de l’arribada dels franquistes, a Gavà es va presentar un militar

del cos jurídic i membre de l’exèrcit d’ocupació, que en nom del general Yagüe,

va nomenar la Comissió Gestora provisional del municipi que estava formada per

cinc persones: Josep Llonch Tarrida, l’alcalde i Jaume Sanfeliu Balaguè, Joan

Enrich Bruach, Joan Castellví Amat i Lluís Escofet Vilamassana, gestors. (Tots

ells, menys en Lluís Escofet, pertanyien a famílies conegudes de Gavà).

En Lluís Escofet era paleta d’ofici, va venir de Piera i va establir-se a Gavà. Com

era falangista des d’abans de 1936, l’auditor de guerra el va fer conseller de

Governació, cap local de la FET (Falange Española Tradicionalista) i de las

JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista).

El nou cap de la Falange a Gavà, l’Escofet, va crear noves normes a part de les

que el règim franquista estava imposant a tot l’Estat i amb molta més rigidesa a

Catalunya. Va actuar contra tots aquells gavanencs que quedaven al poble que,

segons ell, havien col·laborat amb la República o el catalanisme. Els que van ser

detinguts van anar a la presó Model o van ser afusellats al Camp de la Bota.

També va anar cridant al seu despatx a pagesos i obrers i els hi exigia que abans

de tres dies, havien de donar 30.000 pessetes com a contribució al Glorioso

Movimiento Nacional. Això va fer que apareguessin protestes al poble perquè no

podien pagar aquells diners i es va fer una investigació amb la presència d’uns

delegats de Barcelona. Va ser suspès del seu càrrec i va acabar fent de conserge

al local de la Falange.

La Comissió Gestora, va aplicar la il·legalització de totes les associacions i

entitats de caràcter republicà, laboral o catalanista i la prohibició de qualsevol

partit polític. Les activitats esportives, culturals o artístiques no van ser

prohibides, però van haver de modificar els seus estatuts.

Una de les entitats que va desaparèixer va ser l’ALDEG (Agrupació Lírica

Dramàtica Excursionista Gavanenca), una associació de caràcter juvenil creada

l’any 1933. Aquesta va sorgir del mestre Jaume Bastida, per millorar la cultura



dels gavanencs. En Bastida va ser el primer director de les Escoles Graduades

Salvador Lluch, inaugurades aquell mateix any.

Al Sindicat de Pagesos, es va nomenar una junta amb Mateu Amat com a

president, que no era pagès, ja que des de 1927 dirigia la central de telèfons del

carrer de Sant Pere. Més tard, va ser substituït per en Joan Biscarri Amat, un

gavanenc conegut entre els pagesos que va ser nomenat pels franquistes.

Aquesta junta els va representar durant molts anys i es va canviar el seu nom

per “La Hermandad de Labradores y Ganaderos”, encara que tots el coneixien

com el Sindicat.

Durant aquells anys, va sorgir l’entitat més antiga del poble, la Societat Coral La

Igualtat, creada l’any 1881 i que, per la seva gran dedicació, els franquistes no

es van atrevir a prohibir-la. Es va adaptar al nou règim i va canviar el seu nom

per “La Nueva Igualdad”. Va poder sobreviure gràcies a en Joan Escofet i en

Pere Margarit, que pertanyien al Foment Català Republicà del Centre.

Els militars van formar els “Consejos de Guerra Sumarisimos”, on en vint-i-quatre

hores jutjaven a un home i l’afusellaven. Les presons estaven plenes i als “rojos

separatistas”, els hi rapaven el cap.

La repressió va portar a sis persones a la presó Model de Barcelona perquè eren

sospitosos d’haver col·laborat amb els anarcosindicalistes o amb la república.

Aquests van ser: Faustino Marín, José Mogino, Pascual Ibañez García, Manuel

Navarrete Saura, Diego Tonel García, Joaquim Estrada Llobet, Jesús Carrillo i

Sadurní Corbalán.

Set gavanencs més van ser afusellats al camp de la Bota, com és el cas de dos

pagesos, en Modest Ferrer Bofill, que pertanyia a la Unió de Rabassaires,

anomenat representant l’1 d’octubre de 1937, i en Carles Ventosa Margalef, un

jove de dinou anys fill i germà de militants de la UR. En Carles era antifeixista i

catalanista, i el van fer responsable de la mort d’en Jaume Badosa Ràfols. Amb

aquesta acusació, va ser detingut, jutjat i executat. També van ser afusellats



altres cinc gavanencs: Jesús Marín, Ferràn Vidal Martí, Salvador Escuté Font,

Juan Cerón Baza i Xavier Arroniz.

El camp de la Bota era un castell de l’època de Napoleó, que van convertir en

presó els franquistes. Estava a Barcelona prop del mar, on ara es troba el barri

de Poble Nou. Hi havia escamots d’afusellament que entre els anys 1939 i 1952

van matar a 1.700 persones. Va desaparèixer l’any 1960 i actualment hi ha un

monòlit en record a les víctimes dels franquistes.

EXPERIÈNCIES PERSONALS


6. EXPERIÈNCIES PERSONALS

6.1. Visita al refugi de la Rambla de Lluch

El 7 de juliol de l’any 2015 vaig visitar el refugi antiaeri de Gavà, situat a la

Rambla Lluch.

L’Ajuntament de Gavà va recuperar aquest refugi, redescobert l’any 2009, per

les obres del primer tram de la rambla de Salvador Lluch, i gràcies a això es pot

garantir la seva conservació. El 23 de març de 2013, coincidint amb el 75è

aniversari dels bombardejos a Gavà l’any 1938, es va obrir al públic.

El recorregut s’inicia amb un audiovisual que es projecta a una de les parets

principals del refugi, i que permet entendre el motiu de la seva construcció a

través del documental, que ens explica el que va succeir durant aquella època,

per mitjà d’un testimoni que es va refugiar l’any 1938.

També, durant la continuació del recorregut, es pot escoltar els sons d’un atac

aeri que sentien els que hi eren dins en el moment dels bombardejos i que serveix

com a exemple per millorar l’ambientació. Els visitants anàvem acompanyats per

un guia que explicava la història del refugi. Durant el recorregut es poden

apreciar algunes curiositats, com les marques de les llums que il·luminaven el

refugi, les empremtes de sabates a una banda del terra o un escrit d’un dels

refugiats a una de les parets, on es llegeix “Estat Català”. Al final del recorregut

van posar un altre audiovisual que recull els testimonis de gavanencs i

gavanenques que van viure la Guerra Civil i que narren les seves vivències,

rememorant a tots aquells que van morir durant els bombardejos.

Entrada al refugi de la Rambla Lluch.



Marques de les llums. Emprentes de sabates al terra.

Escrit on es llegeix “Estat Català” a una de les parets.

6.2. La família Campmany Sanfeliu

El dia 8 d’agost de 2015, vaig conèixer a la senyora Montserrat Mestres, que va

ser la primera persona en fer una panera artística a la Fira d’Espàrrecs de Gavà

i encara les continua fent. Ella i el seu marit, en Ramon Campmany, van ser

grans amics dels meus avis i es coneixien des que eren petits. Tot i que ella va

néixer l’any 1938, recorda totes les històries que li explicava el seu sogre, en

Joan Campmany Sanfeliu, germà de l’avi d’en Josep Campmany Guillot. Entre

totes les víctimes d’aquesta guerra es troben tres membres de la família

Campmany.

La família Campmany Sanfeliu de cal Sobrall, eren sis germans, cinc nois i una

noia: l’Enric, en Joan, en Josep, en Narcís, en Jaume i la Dolors. Durant la guerra

van morir al front en Narcís, en Jaume i en Josep.

En Narcís i en Jaume eren els més petits de tots els germans. En Narcís va anar

a la guerra l’estiu de 1936, i es va allistar a les forces anarquistes per anar al

Front d’Aragó, perquè era revolucionari. El van ferir i va venir a Gavà l’any 1937.



Més tard, va tornar al front i li van assignar com comissari a un batalló de

metralladores. En un dels atacs dels franquistes a la serra de Pàndols l’any 1938,

tots els seus homes van fugir de nit cap a un lloc més alt, però ell s’hi va quedar

per vigilar les armes. L’endemà al matí, quan els seus soldats van tornar, el van

trobar degollat al fons de la trinxera on l’havien deixat fent guàrdia. En Jaume va

morir al setembre del mateix any, quan van entrar en combat a la Batalla de

l’Ebre.

En Josep, avi d’en Josep Campmany Guillot, va ser cridat al front l’any 1938 amb

l’última lleva. Va fer de sanitari i el van ferir quan portava un soldat a la llitera.

Finalment, va morir a l’hospital de Vilafranca del Penedès.

L’últim germà que va estar al front, va ser en Joan. Anava amb dos soldats més,

pujats en unes mules i van sentir que venien els avions dels enemics. Els

companys es van refugiar a sota d’uns arbres, però ell no va voler. Aquest fet li

va salvar la vida, ja que les bombes van caure on hi eren els altres dos soldats,

que van morir.

Família Campmany-Sanfeliu (cal Sobrall). El pare, Enric Campmany, la mare

Antònia Sanfeliu i els sis fills. Els noms, d'esquerra

a dreta: Narcís, Joan, Enric , Dolors , Jaume, Josep. Foto cedida per Ramon

Campmany-Mestres al Centre d’Estudis de Gavà.



6.3. Teresa Balsells de la Boada

El dia 18 de setembre de 2015 vaig anar per primera vegada, a casa de la

senyora Teresa Balsells Moyà, autora del llibre “Els Balsells de la Boada,

pagesos de Gavà al segle XX” de l’abril de l’any 2012, en el que explica els difícils

moments que va viure la gent durant la guerra i la seva vida a la finca de la

Boada.

Va néixer a Arbeca, a la comarca de les Garrigues, a Lleida, el 28 de juny de

1930 on va viure fins al 10 d’agost de 1932, quan va venir a Gavà amb el seu

pare, la seva mare (embarassada de vuit mesos del seu germà Pere), i el seu

germà Josep Maria, a la finca la Boada. Aquesta finca era de l’Àngela Roca

Soler, una dels quatre germans propietaris de la Companyia Roca. Els Balsells

van ser els darrers masovers durant quaranta anys. En arribar, el seu pare va

veure que hi havia massa feina per a ell sol, i va fer venir des d’Arbeca un germà

seu, en Pere que acabava de llicenciar-se del servei militar. Però va tenir una

vida curta perquè va morir al front a la Batalla de l’Ebre el 1938, on també va

morir el seu germà LLorens, poc després.

Durant les meves visites, la Teresa em va parlar del meu avi Ramon que el

coneixia des que eren petits. A més, en el seu llibre també en fa menció d’ell i

apareixen algunes fotografies. El meu avi estava molt unit al germà de la Teresa,

en Josep Maria, perquè era una amistat que venia des de la infància.

Em va dir que algunes nits d’estiu anaven a jugar al carrer del Raval de Molí, que

encara avui no té sortida, al costat de l’Església de Sant Pere. Ella, els seus

germans i uns altres nens, jugaven amb el meu avi i el seu germà, en Quimet.

La mare de tots dos, la Carmeta, anava a la finca a fer feines del camp, i l’avi i el

Quimet, de joves, també van treballar.

Encara que era una nena quan va esclatar la guerra, la Teresa recorda que va

ser un temps d’especulació econòmica. Tota la producció estava controlada pels

comitès, “hordas rojas”, tot s’havia de declarar. Van ser anys de l’estraperlo per

l’escassetat de productes bàsics i d’alimentació. El seu pare que era fumador,

bescanviava un sac de patates per una caixa de caliquenyos (purs prims), també



productes del camp per bacallà, pa, llegums i altres aliments de primera

necessitat.

A finals de 1936, un comitè dels rojos (antifeixistes), van expropiar un tros de la

finca i hi va construir una granja avícola, amb l’oposició del seu pare, que no va

poder impedir-ho. Li van assegurar que la família Roca, els amos de la finca, no

tornarien de l’exili i que aquella propietat amb el pas del temps seria d’ells, cosa

que el seu pare no va creure. La granja es va fer i va ocupar gran part del terreny.

Van fer canonades de regadiu per fer arribar aigua de la seva balsa a la granja

i van posar filats de gran alçada, per això, havien d’entrar pel seu barri i per tant,

estaven contínuament vigilats i desprotegits, perquè s’emportaven tot el que

volien del camp. Gastaven aigua i electricitat que mai van pagar. Aquesta granja

estava situada just on es va edificar anys més tard, el col·legi de les monges de

la Immaculada Concepció, construït gràcies a la senyora Àngela Roca.

La meva mare encara recorda que de petita, on avui és el pati de les monges,

parlava amb el seu pare quan estava llaurant, perquè abans era un camp de

caquiers (arbre dels caquis), amb un cavall que es deia “ninyo”, al que al seu

pare la pujava quan anava a la finca.

Quan van començar els bombardejos, van abandonar la casa temporalment per

anar a viure a les coves del Calamot. Van marxar amb el carro carregat del més

imprescindible. Recorda com feien el menjar, la poca neteja que hi havia i que

no tenien aigua, però havien de protegir-se de les bombes. Durant l’estada, van

fer un forat a la muntanya i el seu pare s’hi amagava, dret tot el dia, perquè no el

veiessin i hagués de marxar al front com van fer molts companys seus, que ja no

van tornar.

Els seus pares aviat es van cansar d’aquella incomoditat, acostumats com

estaven a viure en una casa tan gran. Van tornar al poble i van construir dins de

la finca un refugi només per la família i, a les nits, quan els seus pares sentien la

sirena, la treien a ella i als seus germans del llit i baixaven les escales de pressa

cap al refugi.



L’any 1937, com que la seva casa era gran, els hi van assignar temporalment

uns refugiats, un matrimoni amb tres nens. Eren de la Franja d’Aragó que fugien

dels franquistes i que havien hagut d’abandonar tot el que tenien.

Quan va acabar la guerra la senyora Àngela Roca va tornar, i va notificar al seu

pare que tenia pendent el pagament dels anys que havia durat la guerra.

Havia guardat els diners, però una ordre del Govern de l’Estat manava a tothom

que els portessin a un compte del banc de la seva població. Ell li va ensenyar un

document que posava que els diners havien estat entregats el 1939, a l’oficina

local del Banc de Biscaia, però els nacionals se’ls havien quedat dient que eren

un “fondo de papel moneda puesto en circulación por el enemigo”. Una petita

part, els seus pares la va amagar sota terra, al costat d’una figuera, embolicats

en un tros de sac, perquè els franquistes no els trobessin quan feien registres a

la casa. Quan va passar tot, els van recuperar però ja no tenien valor i estaven

deteriorats pel temps i la humitat. També, em va ensenyar la seva col·lecció de

monedes i bitllets en les que hi ha d’abans de la guerra i del franquisme.

La Teresa ensenyant-me la seva col·lecció de bitllets.

Em va dir la Teresa, que ella i onze famílies més de Gavà, pertanyen a una

associació que s’ha creat per reclamar que els hi tornin els diners que es van

quedar els franquistes. Encara guarda l’original del document del Banc de



Biscaia i 4.000 pessetes en bitllets i monedes d’aquella època. Fins i tot, un d’ells

me’l va regalar a mi.

Document original del Banc de Biscaia.

L’any 1942 mentre el seu germà Josep Maria feia el servei militar a Girona, el

seu germà Pere de disset anys, el seu nuvi Joaquim de vint-i-tres i el seu pare

de cinquanta van morir pels gasos tòxics al baixar al pou mort, d’una vaqueria

que hi havia al final de la Rambla, del qual treien fems que feien servir

d’abonament al camp.

Després d’això, les autoritats de Gavà es van desplaçar a Girona per demanar

que el Josep Maria de vint-i-un anys, tornés a casa per fer-se càrrec de la terra.

Fins que va ser llicenciat, els amics les van ajudar, un d’ells va ser el meu avi

Ramon, que va demanar un mes de permís a la Dubler (Fàbrica de teixits de

Sant Boi coneguda com a Fonollar) on treballava, per aportar la seva ajuda a la

Teresa, la seva mare i la seva àvia.

Va explicar-me que continua sent de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, des de

la mort del seu germà Josep Maria. El seu germà sempre va ser un gran pilaner

(els que estan a la base del castellet). Abans de ser dels Xiquets de Valls, en

Josep Maria va formar part de la colla castellera gavanenca dels Xiquets

d’Eramprunyà, fundada l’octubre de 1947, on també estava el meu avi Ramon.

També és sòcia de La Igualtat des de molt jove.



Pamflet de la Colla dels Xiquets de l’Eramprunyà.

Pertany a la junta directiva de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà des de fa

vint-i-set anys i actualment, és la secretària. Forma part de l’equip del Centre

d’Història per l’elaboració del nou llibre de “L’Abans". Col·labora amb la revista

trimestral “La Borrassa” d’Arbeca, semblada al nostre diari El Bruguers. Assisteix

a conferències, concerts i activitats culturals. A més, està escrivint un nou llibre

amb totes les vivències dels viatges que ha fet per tot el món. Quan vaig estar a

casa seva va ensenyar-me una habitació plena de records i fotografies.

Habitació amb els seus records.

Durant una de les meves visites, em va regalar una còpia d’un DVD realitzat per

TV3 a casa seva el 26 de gener de 2013, on va aparèixer en el programa 30

minuts que van fer coincidir amb els setanta-cinc anys de l’arribada del règim de

Franco a Catalunya.



6.4. Les entrevistes

6.4.1. Antonio Yenes Just

El dia 16 d’octubre del 2015 vaig visitar a un pagès de Gavà, que viu al carrer

Sant Pere, el seu nom és Antonio Yenes Just.

Aquella mateixa tarda vaig fer-li unes preguntes per tal de conèixer les

experiències que ell va viure durant la guerra:

1.Em podria dir el seu nom complet?

Antonio Yenes Just.

2.Quin dia i any va néixer? I a on?

El 22 de gener de l’any 1920. A la Pobla de Guilaó, Santa Coloma de Queralt

(província de Tarragona).

3.Com va ser que el van reclutar per anar a la guerra?

Tenia 17 anys i ens van reclutar a quintes, em vaig presentar el 27 d’abril del

1938.

4.Quants anys tenia i a on va anar?

Tenia 17 anys i vaig anar a Camarasa, allà em van ferir. El 27 d’abril em vaig

presentar a l’exèrcit i el 27 de maig del mateix any, em van ferir a Camarasa, on

em van torçar la cama.

5.Què recorda de quan estava al front?

Quan hem van ferir, a mi no em van poder portar als hospitals perquè estaven

plens i així doncs, el metge que tenia jo al batalló, i això que em va travessar la

cama, no em va agafar cap nervi, ni em va agafar cap ós, ni em va agafar res i

es va quedar aquí amb mi al front mateix. Va dir-me: “Et curaré cada dia fins que

estiguis curat”.



6. En quines batalles va lluitar?

Quan em van ferir a Camarasa, el 25 de juliol vaig travessar l’Ebre per Faió.

Sortint de Camarasa ens van portar cap a un poble i el 22 o 21 ens van portar ja

cap a Mequinensa. Vam travessar l’Ebre el dia 25 de juliol i el vam passar

caminant, no jo, tots els que hi anàvem perquè els feixistes, van fer un pont amb

un tauló i una corda per passar el riu i quan els feixistes van saber que passàvem

l’Ebre, van obrir unes comportes que hi ha a Camarasa i quan passàvem s’ho

van emportar tot i llavors els que van haver de passar a l’endemà, els van fer

passar a peu. Aquestes són les dues batalles en les quals jo he estat, el front de

Camarasa i després l’Ebre. A l’Ebre vaig estar fins al dia 6 d’octubre. Quan va

haver passat el combat, anaven passant els dies.

Els feixistes estaven a una distància molt gran d’una línia de foc a l’altre on

estaven els rojos, i entremig hi havia uns pins. Un dia hi havia un moro a dalt

d’un pi, a la nit anava a buscar el menjar amb els seus i de dia anava cap allà i

s’estava allà a dalt i tenia el fusell lligat amb una rama fins que un dia, un soldat

nostre va adonar-se que aquell pi es movia i no feia gens de vent. Vam cridar al

capità, que es deia el capità alemany Glober i li vam dir: “Miri capità, veu aquell

pi?”. Era un dia que feia molta calor i els altres pins no es movien, i ell es movia

i feia moure el pi. El capità va agafar un fusell metrallador i el moro va caure

d’allà.

7.Que recorda després de la guerra?

La guerra la vaig passar acabat d’això, llavors vam tornar cap a la província de

Lleida, no m’enrecordo ara exactament perquè fa molts anys i ja vam començar

la retirada cap a França, jo em vaig passar cap a França. Vaig travessar la

frontera a Sant Joan de les Abadesses cap al camp de concentració a França.

En passar a França, com vam passar per la província de Lleida, vam requisar

dos cavalls, tres burres i anàvem tots a cavall i en passar la frontera, no ens van

deixar perquè portàvem a aquelles bèsties, i a més a més portàvem fusells. Ens

vam tornar i vam anar fins vora Sant Joan de les Abadesses, on vam trobar unes

cases de pagès allà mig del bosc i vam deixar els cavalls i els fusells. Llavors

vam passar la frontera i ens van deixar passar cap a França. Allà a Sant Joan de



les Abadesses, hi havia una extensió de terreny que tot era un desastre: tres

cotxes, autocars, un camió carregat de sabates de soldats bolcat,… De

màquines d’escriure i telèfons a camions hi havia, perquè a la frontera no

deixaven passar res.

A França ens vam posar a un camp de concentració i ens van tancar tots amb

una “alambrada”. Era el mes de febrer, allà quan no plovia, hi nevava, tots

aguantàvem. Allà hi havia dones, hi havia nens, hi havia homes, hi havia de tot.

Per fer les necessitats d’una persona, van fer una “franja” i allà ho havies de fer.

El que no hi ha estat, no ho sap… En comptes de dir aparteu-vos; picaven. No

ens deien mai cap paraula.

Un dia érem quatre nois, que sempre anàvem junts ja feia temps. Hi havia un

que era de Banyoles, es deia Enric feia un paper de “tonto” aquest noi…, i era

més viu que una centella. Sempre anava sol pel camp de concentració per dintre

i anava fixant-se en coses, anava mig tapat i un dia ens va dir: “Escolteu, aquesta

nit jo marxo, si voleu venir, ja sé per on em de passar”. Nosaltres estàvem voltats

de ferro i a cada distància hi havia una parella de soldats. Vam passar un dia de

nit que feia boira, va aixecar el fil i vam passar per sota tots. Però hi havia un

problema, quan vam passar ens havíem trobat que hi havia un riu i un pont més

amunt on havien uns soldats. Vam arribar allà i ens van dir on anàvem. Hi havia

un que parlava espanyol i vam dir que anàvem a Espanya i va dir: “Franco us

matarà…”. Vam passar el camí per la muntanya i vam dir que la frontera la

passéssim de dia, perquè si ens agafaven, ens portarien allà on érem i ja podeu

veure les conseqüències que passarien...

Quan vam passar la frontera, m’enrecordo que vaig deixar la meva gorra en una

“banderilla”. A Espanya vam veure una casa pagesa, vam anar cap allà, vam

trucar a la porta i va sortir una dona dient: “Marxeu-vos, marxeu! Aneu aquí a

baix a l’hort”. Vam baixar a l’hort i a l’estona, va baixar amb un pa i una botifarra

perquè mengéssim i va dir: “Us he fet menjar perquè ahir n’hi havia uns aquí a

casa que estaven parats menjant i va passar la patrulla francesa i se’ls va

emportar a treballar”.

Vam anar a parar a Setcases a Espanya i després, ens van enviar cap a

Figueres. Vam passar per un lloc que hi havia pallers grans per dormir i quan ens



vam aixecar, estàvem cosits de polls. A Figueres vam estar a uns magatzems

que hi havia de carbó i la gent deia: “Pobre canalla…”, però vam estar pocs dies.

D’allí a Girona, ja ens van posar en un quarter i quan vam ser uns quants, ens

van portar amb un tren de Girona a Barcelona i de Barcelona a Tarragona, amb

una barcassa. Quan vam arribar al port de Tarragona, ja vam entrar a un camp

de concentració.

8. Quan va venir a Gavà què recorda del poble?

Quan vaig vindre aquí a Gavà de soldat a Can Pere Bori del camp de

concentració, havies de tindre un aval d’algú del teu poble com que eres un bon

noi i si no, no entraves. I resulta que jo quan encara no hi havia anat a la guerra,

va vindre un comitè d’Igualada a cremar l’Església del meu poble i jo hi era.

L’Església tocava a una casa i l’amo de la casa va dir: “Si fiqueu foc a l’Església,

s’hi crema la casa”. Nosaltres érem uns nens i vam riure. Quan jo vaig voler

tornar a casa, el meu pare em va haver de fer un aval i va demanar que uns de

la falange li firmessin com que jo era un bon noi i saps que li van dir aquells del

poble? Que jo estava cremant l’Església del poble i que no podia firmar i el meu

pare va dir: “Això sí que és veritat, però el teu també hi era”. Al final, em vaig

presentar a Tarragona i allà el que agafava els avals, era un noi que era de Santa

Coloma de Queralt, que havia estat al col·legi que anava jo. Aquest noi estava a

l’oficina i tenia tot voltat dels avals que tenia per fer, d’una alçada molt gran a

cada cantó i em va dir: “Tu seràs el primer que sortiràs”. Vaig sortir, i no vaig

poder anar cap a casa meva perquè moltes carreteres estaven tallades i trens

no hi havia. Vaig haver d’anar a Barcelona a casa de l’Agustí Lluç i allà, ja vaig

anar cap a casa. Llavors, vaig haver d’anar a la mili, a l’exèrcit de Franco. Quan

vaig sortir del camp de concentració, m’havia de presentar a Huesca.

9. Quins records té un cop que va acabar la Guerra Civil?

Vaig entrar a l’exèrcit i de Huesca, ens vam portar a un poble, a Cala Calló on

vam estar allà un cert temps i ens van destinar a València, que vaig estar 4 o 5

anys a Paterna. Vaig estar d’assistent amb un coronel durant 4 anys. Llavors, la

meva família hi vivia a Igualada, on hi havia una fàbrica de fer pasta de sopa i a

València, no hi havia res d’aquestes coses.



Ho vaig passar molt malament perquè quan estava al quarter, vaig haver

d’afusellar quatre o cinc vegades. Allò és el més dolent que hi ha al món, que

hagis de matar a una persona, i que no m’afaitava, era un nen. Això va ser el

més terrible que hi havia, van fer una matança allà.

Ens vam llicenciar i al cap de 4 o 5 mesos, vam haver de tornar i em vaig haver

de presentar a Mataró, i de Mataró a Vilanova i la Geltrú i com no hi cabíem tots,

ens van portar la meitat aquí a Gavà que estàvem a Can Pere Bori i l’altra meitat

a Hospitalet. Jo em vaig quedar aquí, encara que no estava bé perquè hi havia

un capità que era molt dolent i li vaig dir: “Don Agustín yo no quiero estar aquí

porque no estoy bien” i va dir: Bueno, haremos un cambio”. Aquí es va acabar la

meva història, d’Igualada vaig vindre aquí i abans de viure en aquesta casa, hi

vivia allà a baix per la via del tren al costat dels Hules.

6.4.2. Josep Campmany Guillot

El diumenge 13 de desembre de 2015 vaig reunir-me amb el senyor Josep

Campmany; historiador, físic, escriptor, director del Centre d’Estudis de Gavà i

conseller nacional d’ERC. Durant l’estona que vaig passar amb ell, va explicar-

me que va ser alumne de la Sagrada Família i que la seva afició per la física, li

va transmetre el professor Climent Raventós. També la seva dedicació a escriure

llibres d’història i que va ser l’impulsor de fer una instància per reclamar a

l’Ajuntament de Gavà l’obertura de la Fossa de Gurb, on va estar present quan

es va produir. Treballa al Sincotrón ALBA (situat al campus de la Universitat

Autònoma de Barcelona en Sardañola del Vallés), on treballen un grup de

científics de tot el món investigant la fissió nuclear. Ell és qui realitza les xarrades

als alumnes del batxillerat científic del nostre col·legi, quan realitzen la visita a

l’empresa.

A part d’això vaig poder realitzar-li una sèrie de preguntes:

1.Quines històries recorda de la seva família durant la guerra?

Doncs molt poques perquè era un tema que no se’n parlava, era un tema tabú,

hi havia molta por. Qui havia viscut la guerra era la meva àvia, i mai va voler

parlar d’aquest tema. Fins molt tard, gairebé quan ja estava a punt de morir-se,

explicava alguna coseta però perquè ja havia sortit publicada o perquè altres ja



ho havien explicat. A més, ella era vídua de guerra, es va casar l’any 33 i l’any

38 el seu marit va morir a la Batalla de l’Ebre. Per tant, era un tema que li havia

destrossat la vida i no volia parlar. Això era generalitzat, la memòria històrica

s’ha tornat a recuperar ara fa molt poc, però durant 50 anys ha sigut un tema que

no se’n parlava.

2.Es podria haver evitat la Guerra Civil?

Es podria haver evitat si Espanya hagués sigut un país democràtic culturalment,

però hi havia molta intransigència, sobretot entre les classes dominants, que són

les que van provocar l’alçament. És a dir, la Guerra Civil comença perquè hi ha

un cop d’estat promogut per una sèrie de col·lectius que no van acceptar el

resultat de les eleccions del febrer del 1936, on devien guanyar els assalariats,

que no van acceptar aquest resultat, i van dir que vingués l’exèrcit per canviar el

govern, així va començar la Guerra Civil. Per tant, això vol dir que no hi havia

una cultura democràtica arrelada, sinó que encara hi havia la cultura del segle

XIX, que les coses polítiques s’arreglaven a cops d’estat. En el context cultural

difícilment s’hauria evitat a més a més, a tota Europa s’estava preparant per a

la Segona Guerra Mundial, on hi havia tot el tema dels feixistes, on hi havia el

nazisme a Alemanya, on hi havia el feixisme a Itàlia. Per tant, el context tampoc

convidava a resoldre els problemes de manera política, sinó a resoldre els

problemes per la força i per la via de les armes.

3.Creu que avui en dia es podria produir algun conflicte polític en el nostre país?

Polític sí, però polític que derivés a un enfrontament militar, no perquè

precisament això sí que ha canviat. És a dir, el que va passar a mitjans del segle

XX, en Europa com al món, a la Guerra Civil i en la Guerra Mundial. La Guerra

Civil Espanyola és només el pròleg de la Guerra Mundial, perquè aquí es van

provar les armes i es van enfrontar les dues ideologies que després

s’enfrontarien al segle XX a la Segona Guerra Mundial i després a Guerra Freda.

Per tant, amb tot el que hem après al segle XX, amb la nova Europa que s’ha

construït, ara és pràcticament inimaginable tornar a la situació anterior.

Conflictes polítics sempre n’hi haurà perquè és la lògica de l’evolució social que

provoca diferències i propostes diferents per resoldre les diferències, però per



la via militar jo diria que està absolutament descartat amb un 99,99% de

possibilitats.

4.Perquè creu que a Espanya no s’ha jutjat a cap persona pels crims de la

guerra?

Va ser el preu que es va pagar per tenir una espècie de democràcia que és la

Constitució de l’any 78. Els franquistes a canvi de fer una transició sense

problemes, van imposar que no se’ls jutgés, que no es revisés el passat i això,

va provocar deu anys d’amnèsia. Ara, després d’aquest pacte que ja s’ha quedat

obsolet, les noves generacions pregunten: “Això com pot ser si van haver crims

contra la humanitat?” I ara es comença a aixecar, es comença a haver-hi un clam

per excavar les fosses de la Guerra Civil. Però la transició del 78 es va cimentar

sobre un pacte de dir: “Aquí no es toca res i tanquem els ulls a tot el que va

passar per moltes atrocitats que es van fer”. Això és profundament injust, perquè

les atrocitats que es van fer amb el bàndol republicà sí que es van pagar, perquè

els franquistes les van fer purgar durant molts anys, però les que es van fer amb

el bàndol franquista, encara segueixen impunes. Per tant, aquí hi ha una manca

d’equitat evident.

CONCLUSIÓ


7. CONCLUSIÓ

Els conflictes bèl·lics sempre han estat temes que han marcat molt a les

persones que ho han viscut de molt a prop. A Gavà la majoria de les famílies

tenen històries per explicar. És molt evident que quan es parla sobre guerres,

misèries, repressió,… tots ho recordem amb molta tristor. Aquests conflictes van

succeir abans que molts de nosaltres haguéssim nascut i per això, penso que

gràcies a la meva investigació, podem imaginar-nos millor les sensacions i el

patiment que van sofrir molts gavanencs durant aquells anys.

Durant el mes de juliol de 2015 vaig començar el meu treball de recerca de la

Guerra Civil a Gavà, perquè el primer que vaig escollir, el dels Amish, quan ja el

tenia fet per la meitat, vaig haver de canviar-lo perquè en ser un grup tan tancat

no vaig trobar més informació.

Al Centre d’Història de Gavà vaig obtenir quasi tota la informació que necessitava

del nou tema, a més d’alguns contactes per ampliar el meu treball. Aquestes

persones m’han oferit els seus records i vivències i, m’han permès conèixer un

capítol de les seves vides.

Amb l’elaboració d’aquest treball he descobert un període molt important de la

nostra ciutat, com van ser els esdeveniments que van succeir durant la Guerra.

Vaig tenir la sort de conèixer en primera persona a la senyora Teresa Balsells,

de qui m’emporto llibres, fotografies i sobretot anècdotes o d’altres com el senyor

Antonio Yenes, un pagès de noranta-sis anys del carrer Sant Pere, que va lluitar

en les lleves a la Batalla de l’Ebre i sobretot el senyor Josep Campmany, de qui

he rebut informació i bons consells.

També he conegut l’excel·lent treball que realitza el Centre d’Història i el Centre

d’Estudis de Gavà, que amb les seves publicacions ajuden a recordar uns fets

que cal no oblidar i que recuperen i conserven el patrimoni històric de la nostra

ciutat. La majoria dels llibres que he fet servir pel meu treball s’han fet gràcies

als testimonis de les persones que van viure a Gavà la Guerra Civil Espanyola.

Molts transmeten l’angoixa i la misèria que van passar. La por que tenien dels

milicians, de les bombes feixistes i la llarga i dura que va ser la postguerra.

CONCLUSIÓ


Durant la meva investigació, m’hauria agradat conèixer a altres persones de

Gavà, que m’expliquessin més històries perquè formessin part del meu treball,

però malauradament ja no hi són entre nosaltres i si més no, conèixer les

històries que hi han amagades al darrere de cada fotografia.

M’agradaria recordar unes paraules que em va dir durant la meva entrevista el

senyor Antonio Yenes Just: “Ho vaig passar molt malament perquè quan estava

al quarter, vaig haver d’afusellar quatre o cinc vegades. Allò és el més dolent que

hi ha al món, que hagis de matar a una persona, i que no m’afaitava, era un nen.

Això va ser el més terrible que hi havia, van fer una matança allà”.

En l’actualitat, se segueixen produint conflictes que també passaran a les

generacions futures i que fins i tot, podrien submergir al món en una tercera

guerra mundial, causant així danys irreversibles per a la seguretat i la pau

internacional.

Voldria que aquest treball no quedés en l’oblit i que es recordés com un capítol

d’un llibre que mai es tancarà, perquè les històries que tracten de temes com la

nostra Guerra Civil mai s’acaben, perquè no se sap quantes coses encara

queden per descobrir.

AGRAÏMENTS


8. AGRAÏMENTS

En primer lloc donar les gràcies a la meva tutora del treball de recerca, Inma

Moreso, pel seu seguiment i els seus consells.

A la meva mare i als seus cosins, Isabel i Joaquim Albert García, per recordar-

me les històries de la meva família.

També, a la Amaia Bordas del museu de Gavà per la seva informació.

Als membres del Centre d’Història de Gavà, especialment a en Benet Solina i

l’Assumpció Gabernet, per facilitar-me les fotografies de Gavà durant la Guerra

Civil i els llibres per tenir informació.

Un agraïment especial a la senyora Teresa Balsells Moyà, per obrir-me les portes

de casa seva, explicar-me tantes històries i facilitar-me documentació i

fotografies.

També, al senyor Antonio Yenes Just per concedir-me una entrevista molt

emotiva.

Per últim, a en Josep Campmany Guillot pel seu interès, aportació d’informació,

fotografies, per l’entrevista que vaig poder fer-li, i sobretot pel temps que va

dedicar-me.

Gràcies a tots perquè sense els seus testimonis, la seva informació i consells,

no hagués pogut realitzar aquest treball.

BIBLIOGRAFIA


9. BIBLIOGRAFIA

Del Centre d’Història de Gavà:

GABERNET, Assumpció (coord.); SOLINA, Benet (coord. d’imatges.). El Gavà dels anys 30: Les experiències viscudes. 1a ed. Gavà: Institut Municipal de Gestió del Patrimoni Cultural i Natural de Gavà-Ajuntament de Gavà, 2007. 99p. ISBN: 978-84-606-4290-9.

GILBERT I VALENTÍ, Alfons. Dolça melangia… trista recordança (Esplendor i decadència dels anys 30 a Gavà). Gavà: Patronat Municipal de Serveis Comunitaris-Ajuntament de Gavà, 1993. ISBN: 84-606-1651-7.

CERCERA I SEGURA, Ricard; VIOLAN I FORS, Concepció. Vida i mort del doctor Fabrés (Metge a Gavà durant la Segona República). 1a ed. Gavà, diada de Sant Jordi, 1982.

TARRIDA I PUGÈS, Antoni. La generació perduda: Els gavanencs i la guerra del 1936-39. 1a ed. Gavà: Institut Municipal de Gestió del Patrimoni Cultural i Natural de Gavà-Ajuntament de Gavà, 2010. 105p. ISBN: 978-84-606-5052-2. Dedicat per l’autora:

MOYÀ BALSELLS, Teresa. Els balsells de la Boada, pagesos de Gavà al segle XX: Records de Teresa Balsells amb textos d’Antoni Tarrida. 1a ed. Gavà: Associació d’Amics del Museu de Gavà, 2012. 162p. (La Nostra Gent; 8.). ISBN: 978-84-615-8133-7.

Treball de recerca i tesi doctoral:

CAMPMANY, Josep; ALONSO, Albert. “Trenta-cinc anys de lluita per la democràcia a Gavà (1930-1960). De l’acció de govern a la resistència”. Projecte de recerca. Director: Centre d’Estudis de Gavà. Premi Josep Soler i Vidal Segona convocatòria, Gavà, octubre, 2006.

<http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2006/10/memoria-premi-JSV2_20031.pdf>

SÁNCHEZ CABEZAS, Adrián. “La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939)”. Director: Joan Villaroya Font. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona, setembre, 2013.

<http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/129446/ACS_TESI.pdf>

http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2006/10/memoria-premi-JSV2_20031.pdf

http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2006/10/memoria-premi-JSV2_20031.pdf

http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/129446/ACS_TESI.pdf

ANNEXOS


-ANNEXOS-

ANNEXOS


ÍNDEX Annex 1. Plànol: Cedit per Teresa Balsells amb la ubicació dels refugis, trinxeres, pous i llocs on van caure les bombes i els obusos a Gavà.

Annex 2. Article de diari: “El refugi antiaeri de la Rambla”. Diari del Bruguers. Gavà. (2.4.13), pàg. 12-13.

Annex 3. Nota de premsa i protocol d’actuació: “Un equip d’investigadors coordinats per la UAD identifiquen els 4 soldats de Gavà entre les restes exhumades de la fossa de Gurb”. (20.2.2009), Universitat Autònoma de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Gabinet de Comunicació.

Annex 4. Article de diari: “L’Ajuntament de Gavà col·labora amb l’Amical de Mauthausen en les tasques de memoria i prevenció del feixisme”. Komunica.press. (novembre-desembre 2015), pàg. 8.

Annex 5. CD-ROM: Recull de fotografies de la Guerra Civil a Gavà. (Fotografies cedides pel Centre d’Història de Gavà).

Annex 6. CD-ROM: Gravació d’entrevistes a Antonio Yenes Just i Josep Campmany Guillot.

sota la llei de les armes: la guerra civil...

Documents