eltempsd’histÒrias’hi succeïren, des de sunifred ii, l’última de jaume ii el dissortat...
TRANSCRIPT
ELTEMPSD’HISTÒRIA
La dinastia del comtat d’Urgell va perdreles aspiracions reials pel Compromís deCasp, un fet històric que rememorem enaquest número d’EL TEMPS d’Història.
45 EDITORIAL
46 APUNT
El corsari menorquí Miquel Soliveras
49 COMBINATÒRIA
La innovació gòtica, llum i equilibri50 REPORTATGE
El miratge del Regne ‘català’de Múrcia
53 FER I DESFER
54 DOSSIER
La caiguda del comtat d’Urgell58 L’ENTREVISTA amb Agustí Rubio Vela62 RODA EL MÓN
La recuperació de la memòria66 REPORTATGE
El temps de la foscor69 RECORDANÇA
Stalingrad o l’essència de la guerra70 HISTÒRIA EN XARXA
72 LLIBRES I IMATGES
COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS
DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS
© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA
EL T
EMPS
Departament d’Ensenyament
Sup
lem
ent
men
sual
pub
licat
a E
L TE
MPS
, nú
m.
974
L’U
RG
ELL
ISM
E
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 45EDITORIAL
La història, prou conegut és, sempre ho justifica tot. O tot al contrari. Que en unestat democràtic, amb estructures politicoinstitucionals suposadament moder-nes i amb responsables amb presumpte sentit comú, sorgesca una autoritat dientles barrabassades que tots ja coneixem prou, com les dites pel senyor president
del Tribunal Constitucional espanyol, demostra com l’ús malèvol de la història poccapgirar el sentit profund d’una institució. És la forma a través de la qual es pot con-tinuar exercint l’autoritat de la força, però irremeiablement es perd l’autoritasator-gada per la força de la raó.
L’urgellisme. I posats a anar-se’n a pretèrits temps, no és sobrer recordar que mailes coses no són tan simples com algú que perd el sentit comú és capaç de fabular.En el dossier que presentem sobre el comtat d’Urgell el lector podrà veure, si mésno esquemàticament, com la nostra història té episodis que si bé van ser com ocor-reren, les interpretacions poden divergir espectacularment. Segur que algú de l’“es-cola Jiménez-parguiana” no ho explicaria així.
Presentem als lectors els orígens del comtat d’Urgell, des de la primigènia incor-poració d’aquestes comarques a l’imperi carolingi, al segle VIII, i les dinasties ques’hi succeïren, des de Sunifred II, l’última de Jaume II el Dissortat (1408-1414) quecaigué per la força de les armes davant el poder de Ferran I, de la dinastia castella-na del Trastàmara, i que, així i posteriorment, va permetre a través del Compromísde Casp, amb les figures que jugaren en favor del castellà, com Benet XIII o VicentFerrer, la incorporació del comtat d’Urgell al comtat de Barcelona i, per tant, a la Co-rona de la qual no hem sortit.
Fosses i memòria civil. I si sempre és bo recuperar la memòria, més ho és en-cara evitar la desmemòria. Una desmemòria que entorn dels fets tràgics de la Guer-ra Civil (1936-1939) s’ha practicat, i encara es practica ara, amb una sistemàtica pas-sió per “desmemoritzar” tot el poble. D’exemples, n’hi ha a dojo. Potser el mésrecent, la negativa pública, oficial i escrita del Ministeri de Defensa espanyol a re-cuperar el submarí de la República, el C3, que roman des del temps de la Guerra en-front de la costa malaguenya, on envià un altre submarí, nazi aquest darrer. El Mi-nisteri posa d’excusa el cost i la manca de garanties, però els impulsors a treure lesdeixalles hi aportarien tant els diners com la tècnica (contractada a una empresa ho-landesa). La negativa ministerial, doncs, no és més que una nova mostra de la pas-sió per la desmemòria que tan afanyosament practica el Govern espanyol del PP. Unadesmemòria que no és en absolut casual. Ans al contrari. És la perllonganció de lasistemàtica obstrucció a qualsevol intent “memorístic” –com explica un reportatged’aquest número, amb un seguit d’exemples– de la manca de reconeixement als queperderen la Guerra, i que arriba al paroxisme amb el boicot oficial indissimulat ala tasca que des de l’any passat du a terme l’Associació per a la Recuperació de laMemòria Històrica (ARMH). Una tasca que pretén la identificació de les fosses co-munes on van ser enterrats els assassinats republicans, l’exhumació de les despullesi la certificació de les identitats perquè els seus familiars els puguin donar la sepul-tura més digna que consideren oportuna. Més enllà d’aquesta comprensible voluntat,caldria que les fosses no desaparegueren. Com a mínim, no totes. Que resten com atestimoni per a les futures generacions –com ho fan els camps d’extermini nazis–d’un temps en què la barbàrie, sovint en nom de la història de la unidad de destinoen lo universal, es va ensenyorir d’aquest estat i del nostre país assassinant els de-fensors de la llibertat.
Memòries i desmemòries
“Que resten, les fosses, com a
testimoni per a les futures
generacions –com ho fan els
camps d’extermini nazis–
d’un temps en què la barbàrie,
sovint en nom de la història
de la ‘unidad de destino en lo
universal’, es va ensenyorir
d’aquest estat i del nostre país
assassinant els defensors
de la llibertat”
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 46 APUNT
Deuen ser pocs els menorquins queno hagin sentit històries via orald’algun avantpassat corsari, per-què, com recorda el professor Àn-
gel Mifsud, “n’hi hagué tants a Menorcaque, com diuen dels ases, pràcticamentn’hi degué haver a totes les cases”.
Un d’aquests menorquins que tant hasentit a parlar de corsaris és Josep LluísMayans Ochoa, de Ciutadella. Ell és fa-miliar en sisè grau de Miquel Soliveras,un dels corsaris més egregis que es re-corden a l’illa.
De petit, l’impressionava escoltar alseu pare les històries d’aquest avantpas-sat i, inevitablement, la imaginació se lidisparava, i el “veia” protagonitzantunes aventures tan inigualables com lesque podia mirar a les pel·lícules de pira-tes.
Després, de més gran, va tenir ocasióde llegir l’autobiografia d’aquest ciuta-dellenc extraordinari, gràcies al seu con-co Jaume Mayans, el qual servava comun tresor l’original del text i li ho deixàfotocopiar.
Ara, ha estat a través del Cercle Artís-tic de Ciutadella que Josep Lluís Ma-yans ha pogut veure complert finalmentel seu desig de veure publicades aques-tes històries de combats i naufragis queva sentir de petit. El projecte ha comptatamb el suport incondicional de la Socie-tat Historicoarqueològica Martí i Bella,de la qual forma part, i l’entusiasme delprofessor Àngel Mifsud, que és l’editordel text.
Com van escriure Amador Marí i An-toni Sella per a la Història de la MarinaCatalana, publicada per aquest setma-nari, “la pirateria no tenia pàtria. Homessense bandera embarcats en una nau es-cometien violentament qualsevol presaque es topessin enmig de la mar, o asso-laven les costes per apropiar-se’n bénsi persones. A la pràctica, el resultat delcors era el mateix, però es tractavad’una activitat reglamentada i, per tant,legal. Els corsaris obtenien permís de lesautoritats per llançar-se sobre naus i po-blacions enemigues, amb les quals esta-ven en guerra o mantenien una soterrada
L’editorial Publicacions
des Born edita
la sorprenent
autobiografia del
corsari ciutadellenc
Miquel Soliveras.
Tota una enveja
per a un guionista
de Hollywood.
El corsari menorquí Miquel Soliveras
ÚLT
IMA
HO
RA
MEN
OR
CA
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 47
rivalitat, a canvi de tributar-ne part delsguanys obtinguts (generalment, la cin-quena part). No era doncs infreqüentque les monarquies afavorissin el corsper debilitar les potències enemigues,sense necessitat d’armar grans flotes nisufragar-ne les enormes despeses queexigien.”
L’editor del text autobiogràfic, ÀngelMifsud, assegura, per la seva banda, que“el pirata és un home marginal, carn deforca o de tauró, perquè cap bandera nol’empara; el corsari, en canvi, és un tre-ballador més o manco qualificat d’unaempresa amb tots els papers en regla;fins i tot, si ocupa un rang alt en l’esca-lafó del negoci, ell mateix en sol ser ac-cionista. És, tanmateix, un negoci arris-cat. I efímer, perquè està sotmès a lesdiscòrdies i reconciliacions que es tra-men als salons –o a les alcoves– delsgrans palaus europeus: desapareix quanhi ha pau, i floreix, per contra, quan hiha mala maror a les cancelleries”.
Serà en la mar agitada del segle XVIII,en aquest llarg segle que quasi es podriadir que no acaba fins cap al 1820, ambla fi de les guerres napoleòniques, quemolts menorquins, entre ells Miquel So-liveras, trobaran, fent el cors ara per unmonarca i després per un altre, el seumodus vivendi.
La família del corsari, però, no nomésha conservat la seva autobiografia. Pere
Mayans Carretero i Josep Lluís Mayansconserven, fins i tot, els instruments denavegació que van pertànyer a Soliverasi les interessants aquarel·les amb esce-nes de lluites navals protagonitzades pelcapità ciutadellenc, obres amb un encan-tador toc naïf que van sortir del pinzelldel mateix corsari.
El text original, titulat “Relación de lavida y hechos de yo, el capitán MiguelSoliveras, oriundo de esta ciudad deCiudadela de la isla de Menorca”, ocupa103 pàgines d’un quadern de 16 x 22,5cm que no en té cap altra en blanc. Talcom destaca el professor Mifsud, que hatingut cura de l’edició, “açò no és ca-sualitat, sinó la conseqüència d’anar re-lligant curosament els quadernets a me-sura que eren escrits”. El text és escriten un castellà molt personal –gairebé unidiolecte– que ha anat formant-se ambuns estrats i un procés de sedimentacióben especial. I és que Soliveras nomésen sabia una mica, de castellà. Aquestfet no té res d’estrany, ja que eren comp-tats els menorquins que entenien el cas-tellà a l’època en què va viure Soliveras;i menys encara, és clar, els que el sabienescriure. En el seu castellà hi ha subja-cents incomptables elements catalans idemostra que el castellà amb què ha es-tat en contacte –el que ha après– és elcol·loquial, el de la gent de mar (andalu-sos i sud-americans, sobretot) i el dels
A través de les pàginesd’aquesta ‘Relación…’se’ns apareix el brau capità cavalcantper les ones dels seus innumerables horitzons.En aquest text se’ns demostra com un bon militar sap sospesar a ullla lleugeresa d’un vaixello que té suficient sangfreda per resistir 36 horesla persecució de duesnaus més ben artilladesque la seva
funcionaris: una mescla que el professorMifsud qualifica d’“explosiva”.
El resultat del manuscrit complet ésuna història de fets reals narrada a bonritme. L’autor no vol parlar-nos gaired’ell –tan sols ens diu que s’ha casatdues vegades i els fills que ha tengut–,sinó solament d’alguns fets que ell pro-tagonitzà i que són importants per sisols. En aquest sentit, en el d’homed’acció –com s’encarrega de fer veurel’editor– “el seu discurs s’assembla mésal de les cròniques escrites pels conquis-tadores‚ aquells capitans castellans, ex-tremenys i andalusos que, al principi delsegle XVI, contemplaren meravellats unmón mai vist que semblava fet expres-sament per donar-los glòria conquistant-lo per al seu rei”.
El repàs de consciència que Soliverasfa a les pàgines que escriu amb motiu de“ la paz general de 1802”, la Pau d’A-miens, és tota una radiografia morald’un personatge la dimensió humana delqual s’engrandeix a mesura que llegimel text. El nostre corsari és un homed’honor: respecta la família i és un ex-cel·lent amic dels seus amics, i és tambéun home de bones maneres. Ell no esposa com a exemple de res, com no si-gui d’haver viscut una vida d’aventuresque Hollywood envejaria per a qualse-vol dels seus films.
Soliveras sap que contra el poder nos’hi pot anar de cara, pero sí que se’l potburlar, i convé protegir-se’n, dels fa-vors, perquè també els ceptres i les illescanvien de mans.
A través de les pàgines de la “Rela-ción…” ens apareix el brau capità caval-cant per les ones dels seus innumerableshoritzons. En aquest text se’ns demostracom un bon militar sap sospesar a ull lalleugeresa d’un vaixell o té suficientsang freda per resistir 36 hores la perse-cució de dues naus més ben artilladesque la seva. I mà dura per esclafar unmotí en gestació. Tanmateix, al corsariciutadellenc, nascut el 13 de desembrede 1770 –“de padres pobres muy honra-dos”–, el que li fa més por és haver de“veure-se-les amb jutges i funcionaris,tot i que també se’ls sap torejar”. Si par-teix en dos el cap d’un insurrecte, també
és capaç d’ajudar les víctimes d’un atra-cament, d’un naufragi o d’una terribleexplosió.
Juntament amb aquest manuscrit, sola-ment es coneix un altre text que podriaser de Soliveras. Es tracta dels dos poe-mes epitafi gravats en una làpida de pis-sarra –ja deteriorada per diverses ban-des– que hi ha a la tomba on reposa laseva dona, que va morir primer, i ell ma-teix, al cementiri municipal de Ciutade-lla.
Les composicions, posades en bocadels dos cònjuges amb una aparença dediàleg, són, tal com manen els cànons,moralitats adreçades al lector. Això és elque s’hi pot veure i, en part, llegir:
“Aquí t’esper; ja vindr […]qu’aquest és s’ordre des […]jo era lo que tu etstu seras lo que jo som”[…]“Miguel Soliveras y RiveraFalleció el 25 de octubre de 184… a la
edad de 75 años.”
“Ja som als dos ben igualsCom per ben segú teniaM’has esperat fins es diaqu’he vingut, com tots mortalsqu’han de seguí aquesta via”“Recuerdo de sus nietas”
Carles Marquès
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 48 APUNT
Quan els Estats Units van declarar la guerra a Espanya (al1898) per la possessió de Cuba, el Govern espanyol va decre-tar la lleva de corsari. Ho va fer a través d’un decret, l’abril d’a-quest mateix any, l’article cinquè del qual diu: “el Gobierno es-pañol, manteniendo su derecho a conceder patentes de corso[…] organizará por ahora con buques de la Marina mercanteun servicio de cruceros auxiliares de la Marina de guerra…”,l’objectiu inicial dels quals era ajudar al control i inspecció detot vaixell estranger sospitós de “contrabando de guerra”.
Tot i l’inicial objectiu, “por ahora”, d’organitzar el cors coma “cruceros auxiliares” pel simple control de vaixells estran-gers, ningú no s’enganyava sobre el pas següent, implícitamentenunciat per l’executiu. És a dir, armar els corsaris i queaquests fessin la seva feina. I no faltaren articles que lloaven lainiciativa, segons els quals el cors tenia l’èxit assegurat. En eldiari mallorquí La Almudainaes publicava el 13 d’abril del1898 un article reproduït de la premsa madrilenya: “El corso es
una arma terrible de guerra contando como contamos con ma-rinos mercantes bravos y aguerridos, y contando como cuen-tan los Estados Unidos con una flota mercante poderosa y conun comercio floreciente. […] De una parte el valor de nuestroshombres de mar, y de otra, la posibilidad de grandes beneficiosserán factores que producirán no pocos corsarios y graves da-ños al comercio de los Estados Unidos…”
Al cap de tres setmanes del decret del cors del Govern, el dia-ri La Correspondencia, del 7 de maig, assegurava que ja hi ha-via trenta peticions de bucs de cors, amb la tripulació voluntà-ria, que s’oferien al Govern espanyol. Provenien sobretot delPaís Valencià i Catalunya. Dos eren balears. Dissortadamentper als aspirants a corsaris, el negoci es va esvair. La flota nord-americana es va endur l’espanyola de l’almirall Cervera i elssomnis imperials se n’anaren en orris. El cors va ser avortat.
Miquel Payeras
Els últims corsaris, avortats
ÚLT
IMA
HO
RA
MEN
OR
CA
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 49COMBINATÒRIA
Amitjan segle XII, l’abat Suger, de l’església de Saint-Dennis, a l’Illa de
França, va pensar que el recolliment i senzillesa de les construccions romàni-ques no destacaven prou tot allò que envoltava el cristianisme. Per això, vamanifestar que els objectes de culte havien de ser més ostentosos i que la be-
llesa divina només podia ser ressaltada amb unes construccions diferents: “Llum,inundar de llum! Que els objectes de culte resplendeixin!”, va escriure.
I així, quan Saint-Dennis es va refer seguint les directrius de Suget, es donava eltret de sortida a un nou estil arquitectònic, que més tard seria anomenat gòtic. Els re-queriments de llum i amplitud no són senzills de solucionar. Les esglésies romàni-ques tenien arcs que reposaven sobre murs gruixudíssims i amb obertures escasses.Era la manera d’evitar que la força lateral dels sostres fes cedir les parets. Però, comes podia guanyar espai interior i fer entrar més llum perquè tot destaqués molt més?
Tot i que gran part de les estratègies concebudes pels constructors gòtics s’han per-dut, l’estudi de les diverses construccions en permet deduir unes línies generals. Ai-xí, en comptes de posar grans murs per suportar les voltes, els arquitectes varen pen-sar com repartir més les forces. Així, apareixen els arcbotants, que transmeten i re-parteixen la pressió sobre pilars o parets exteriors. A més, la volta té un altre elementclau. I precisament aquest és el seu nom: clau de volta. Es tracta d’una pedra que sesitua al cim de la volta, el punt on es creuen els característics arcs ogivals –acabatsen punxa. Clau de volta es converteix en una expressió encara vigent per designarun element que, metafòricament, aguanta tot un conjunt.
Uns murs més prims i lleugers també permeten pujar més amunt. És per això queles esglésies gòtiques atenyen altures considerables per l’època. Però, tot plegat, s’a-guanta només amb aquestes estructures innovadores? Hi ha un altre element queapareix en aquestes construccions: el ferro. En algunes catedrals són ben visiblesunes barres de ferro que travessen les naus. Aquests trossos de metall, junt amb d’al-tres que queden amagats a la vista –cadenes de ferro fetes amb peces d’uns decíme-tres de longitud– ajuden a l’estabilitat del conjunt.
Si de pedra se’n va gastar molta, de ferro també. Alguns estudis calculen en 40 to-nes el metall utilitzat a la catedral bàvara de Ratisbona. Però no tot el ferro es va ferservir per suportar l’estructura bàsica. Més de la quarta part va anar a parar als vi-tralls.
I és que amb murs amb més obertures entrava més llum, però també calia fer al-guna cosa per ornamentar aquests espais buits. Per això, els vitrallers varen enfron-tar-se a obres més grosses de les que mai havien fet. Per aguantar aquests vistososi acolorits elements es va utilitzar el ferro. Unes barres horitzontals d’aquest metallentaforades en els muntants de pedra aguantaven els panells de vidre. I altres arma-dures més fines completaven el muntatge i l’estabilitat del conjunt. Arcbotants,ferro, grans vitralls... L’abat Suger no devia tenir aquesta intenció, però el fet és queles seves propostes varen forçar l’enginy dels constructors i varen comportar inno-vacions que aviat passarien a les construccions civils, de les quals en tenim diversosexemples als Països Catalans.
La innovació gòtica, llum i equilibriXavier Duran, escriptor i periodista científic
El desig de proporcionar
més llum interior a les
construccions religioses va
dur a un nou estil, el gòtic,
i a diverses innovacions
tècniques en la construcció.
EL T
EMPS
“Ecom la dita ciutat [de Múrcia]hac presa, poblà-la tota decatalans, e així mateix Orio-la, e Elx, e Alacant, e Guar-
damar, Cartagènia e los altres llocs. Sí,siats certs que tots aquels qui en la ditaciutat de Múrcia e en los davant distllocs són vers catalans e parlen de bellcatalanesc del món.” Així s’expressa a laseua CrònicaRamon Muntaner per refe-rir-se a la conquesta i repoblació de lazona meridional del País Valencià i del’actual administració de Múrcia.
D’aquest capítol desconegut, massasovint silenciat i fins i tot negat, en do-nen compte dos llibres del medievalistaJosep-David Garrido i Valls, professorde Paleografia i Diplomàtica a la Uni-versitat Autònoma de Barcelona, JaumeI i el regne de Múrcia, publicat per l’e-ditor Rafael Dalmau el 1997, i La con-questa del sud valencià i Múrcia perJaume II, recentment aparegut en aques-ta editorial.
Gènesi del Regne de Múrcia. ElRegne de Múrcia té el seu origen en undels estats andalusins sorgits de la des-composició de l’Imperi almohade. El1228, un oficial de l’exèrcit regular ojund, Abû Abd Al·lâh Muhammad ibnYûsuf ibn Hûd, entrà en Múrcia i pro-clamà la independència de l’imperi al-mohade. Ibn Hûd eixamplà considera-blement el regne cap al sud i cap al nord.No debades, en terres “valencianes” foureconegut pels valís d’Oriola, Dénia,Bairén, Xàtiva i Alzira. Uns anys des-
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 50 REPORTATGE
El miratge del Regne ‘català’ de MúrciaEl Regne ‘català’ de Múrcia, creat ‘ex professo’ per Jaume II, només
es va afermar durant vuit anys (1298-1305), però va suposar la incorporació
de la vall del Vinalopó i del Baix Segura al Regne de València.
EL T
EMPS
prés, Múrcia fou governat pel fill d’IbnHûd, Abû Bakr Muhammad, posterior-ment foragitat per Ibn Khattâb, qui per-dé les regnes del territori en mans del’exrei de València Zayyan. Aquest,però, no seria reconegut per la majorpart dels caps territorials, que finalmentel derrocaren. Zayyan fou succeït perun altre membre de la família Hûd,Bahâ’ ad-Dawla, un soldà que negocià,l’abril del 1243, a Alcaraz, el lliuramentdel reialme als castellans. Aquest acord,a més a més, deixava sota el vassallatgecastellà les ciutats de Xàtiva i Alzira.Només un mes després, l’infant Alfons(el futur Alfons X) entrava a Múrcia. Elscaps locals del regne, però, tampocno van acatar l’acord, i Alfons haguéde sotmetre el regne per les armes. Pos-teriorment, les arbitrarietats dels caste-llans provocarien la rebel·lió del territoriquan Ibn al-Ahmar de Granada encap-çalà la revolta andalusina. Calgué, lla-vors, una nova ofensiva castellana persotmetre Ibn al-Ahmar i la intervencióde Jaume I.
Jaume I, l’empremta catalana.Entre els motius que impulsaren laincursió jaumina enllà de la línia Busot-Biar –els límits acordats el 1244 al Trac-tat d’Almizra entre l’infant castellà, Al-fons, i el rei catalanoaragonés Jaume I–hi havia el desig d’afermar la fronterasud de la Corona catalanoaragonesa. El1265 el rei Jaume I traspassava la fron-tera per Biar. I el 2 de gener del 1266l’exèrcit català ja era a les envistes deMúrcia, per iniciar-ne el setge, que esperllongà 22 dies. El 24 de gener s’en-llestiren les negociacions i poc desprésla senyera reial era hissada a l’alcàsserde la capital. Jaume I en dóna testimonia la seua Crònica: “Nós vim la nostrasenyera lassús en l’alcàcer e les torresguarnides ben e gent d’òmens e de ba-lesters nostres, e davalam en terra, denostre caval, e grahim a nostre SenyorDéu la mercè que ell nos havia feyta eficam los jonols, ploram e besam laterra.”
Jaume I aconseguí ocupar el territoriamb el mínim d’estrall possible, exigint,això sí, a les autoritats sarraïnes manifes-tació explícita de la seua rendició al reide Catalunya i Aragó. El monarca, però,
que tenia un compromís amb Alfons Xde Castella segons el qual no podia an-nexionar-se el Regne, va abandonar benaviat el nou territori conquerit. En va dei-xar, no obstant això, una empremta inde-leble: premià els membres més destacatsdel seu exèrcit amb possessions territo-rials i donà facilitats per a l’establimentde pobladors procedents dels seus reial-mes. Aquesta primera expedició de Jau-me I per terres murcianes fou essencial-ment catalana. El rei no només conquistàMúrcia: també hi posà en pràctica unaveritable política de colonització que esva materialitzar en la repoblació d’aque-lles terres infidels amb catalans. Això ex-plica, en part, segons Josep-David Garri-do, la relativa facilitat de la conquesta deJaume II del 1296. La prova de la catala-nitat de nova planta de les terres de Múr-cia es va fer palesa quan Jaume I va tor-nar, l’any 1272, i fou rebut pels seus súb-dits com l’autèntic sobirà del territori.
Jaume II, l’estratega. Entre el 1243i el 1265, doncs, el Regne de Múrcia varomandre sota el vassallatge de Castella.Els seus reialmes es van eixamplar finsal Xúquer, fins que el tractat d’Almizraestablí una frontera “definitiva” en la lí-nia orogràfico-fluvial de Biar-Xixona-Aigües de Busot i barranc d’Aigües, ala Vila Joiosa. I així es va mantenir finsl’any 1296, quan Jaume II decidí trencarels acords amb Castella, per moltes ra-
ons, com ara la violació, l’any 1293, perpart de Sanç IV de Castella, de laConcòrdia de Monteagudo, signada enSòria dos anys abans per tots dos mo-narques, i segons la qual es comprome-tien a prestar-se ajuda mútua. D’altresraons de pes que hi influiren de maneranegativa foren l’acord que el rei castellàsubsumí amb el rei de França per en-frontar-se a la Corona catalanoaragone-sa, la legitimitat de la causa d’Alfons dela Cerda a la successió del tron contra elseu oncle, Sanç IV, i la donació reitera-da, fins a tres vegades, del Regne deMúrcia a la Corona catalanoaragonesa.
Tot plegat afavorí la signatura d’unaaliança entre Jaume II i Alfons de laCerda, a Bordalba, el 21 de gener del1296. Aquell mateix any, de més a més,es produí el compromís matrimoniald’Alfons amb la infanta Violant, germa-na del rei català.
A la pàgina de l’esquerra, Jaume II en una miniaturade l’Aureum Opus, conservada a l’Arxiu Municipal d’Alzira. A sobre, el castell de Sax, unbastió defensiu estratègicamentsituat en una zona frontereraamb altres regnes hostils.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 51
EL T
EMPS
A primeries de la campanya militarcontra el Regne de Múrcia, la vilad’Alacant oferí una resistència heroïca,però a la fi es va captenir a l’ofensivacatalana, per esdevenir, d’immediat, elpunt de partida de la conquesta de lesterres del sud. Ara bé, hi havia l’entre-banc d’Elx, en mans de don Juan Ma-nuel, “el Adelantado”. Si Elx no capitu-lava, l’exèrcit català es veia obligat aprocedir per mar en la seua escomesa.
A diferència de Jaume I, però, Jaume IIfou un rei calculador. No pretenia, ni debon tros, inoportunar possibles aliats,com ara la família Manuel, la qual re-gentava la vall del Vinalopó, i per aixòva evitar el saqueig i la tropelia gratuï-tes. De moment, aquesta vall era terrenyvedat per a “l’exèrcit invasor”. S’haviade fer valer la via marítima, doncs.
El 28 d’abril del 1296, Jaume II ja eraa Almoradí, i el 10 de maig la vilad’Oriola també va capitular. Una vegadacontrolat el Baix Segura i gran part del’horta murciana, els catalans tenien lesportes obertes de Múrcia. No debades,la capital es rendí al setge del capitostcatalà de seguida. De Múrcia estant,Jaume II sol·licità l’adhesió dels ordesmilitars, veritables latifundistes en tot elregne. L’orde del Temple, propietari deCaravaca, Cehegín i Bullas, es mostràrefractari: fins al 1298 aquestes viles novan passar a mans del nou rei. Mentres-tant, Cartagena i Águilas eren sotmesesel 22 i el 23 d’abril, respectivament, i esreprengueren les negociacions amb elssenyors de la vall del Vinalopó, tot i queels Manuel no es van comprometre.
El 31 de maig era lliurat a Jaume II elcastell de Mula i Cartagena, una de lesciutats més catalanitzades de Múrcia.Cartagena rebé amb els braços obertsl’estol català. I el 3 de juny el rei era da-vant dels murs de Llorca, l’única ciutatrealment castellana, però la vila no capi-tulà, i Jaume II, més interessat per ad-quirir Elx i el Vinalopó, aixecà el setgei marxà. La pròrroga concedida a la vilad’Elx fins al 2 de juny es complí, i Jau-me II hi entrava vencedor el 27 de juliol.
Després del parèntesi per terres italia-nes, Jaume II reiniciava la conquestadels castells de Llorca, Alcalà i Mula(gener del 1301), completant, així, laconquesta catalana de terres murcianes.
La pau amb Castella. El regne “ca-talà” de Múrcia no arribà a dos lustres.Diversos esdeveniments històrics i ma-niobres polítiques ho impediren, comara el fet que Maria de Molina obtingue-ra la dispensa papal. Aquest fet legiti-mava el seu maridatge amb Sanç IV, i enconseqüència, Ferran IV era reconegutper Jaume II com a rei legítim de Caste-lla. Alhora, el monarca català declinavael seu suport en favor de la causa suc-cessòria d’Alfons de la Cerda. El 20d’abril del 1304, a Tarassona, Ferran IVi Jaume II –que hi anà acompanyatd’Alfons de la Cerda– signaren una tre-va per posar fi al litigi entre castellansi catalans. I el 8 d’agost d’aquest mateixany es duia a terme la Pau de Torrellas.S’hi aplegaren el rei Dionís de Portugal,l’infant Joan de Castella, que era l’àrbi-tre de Ferran IV, i el bisbe de Saragossa,Eiximén de Luna, en representació deJaume II. L’acord comprometia JaumeII a renunciar al títol del rei de Múrcia.A canvi, incorporava a la corona catala-noaragonesa les terres septentrionals delSegura: Alacant, Elx, Santa Pola, Guar-damar, Oriola i totes les viles de la valldel Vinalopó, fins i tot Villena i Carta-gena. La resta quedava definitivamenten mans de Castella. Tanmateix, la im-precisió terminològica de la “Sentència”féu necessari un ulterior arbitratge com-plementari, el Tractat d’Elx del 19 demaig del 1305, que fixà els límits fron-terers definitius entre els regnes cris-tians de València i Múrcia. Els catalans,però, cedien Cartagena, malgrat el cap-teniment favorable dels seus habitants aromandre dins la corona catalanoarago-nesa.
El temps aniria capgirant de mica enmica el predomini inicial de la poblaciócatalana instal·lada al nou Regne deMúrcia en benefici dels repobladors cas-tellans. Hi ha la constatació, però, quequan sant Vicent Ferrer hi anà a predi-car, encara hi havia molta gent que par-lava “el bell catalanesc del món”, en pa-raules del cronista Ramon Muntaner.
I encara avui dia, les recialles lèxiques–toponímiques i antroponòmiques– hisón presents, malgrat l’enterca negativad’alguns historiadors infames.
Juli Capilla
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 52 REPORTATGE
El Tractat d’Elx del 19 de maig del 1305fixà els límits fronterers definitius entre els regnes cristiansde València i Múrcia. Els catalans, però, cedien Cartagena, malgrat el captenimentfavorable dels habitantsd’aquesta ciutat a romandre dins la Corona catalanoaragonesa
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 53FER I DESFER
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 54 DOSSIER
El comtat d’Urgell va ser una divi-sió territorial i administrativa crea-da pels reis francs, probablementfonamentant-se en una delimitació
anterior, i compresa dins la marca deTolosa, després de la incorporació de lacomarca de l’Alt Urgell a l’imperi caro-lingi (785-790).
Els primers comtes urgel·litans, Bor-rell I (~789 – ~820), Asnar I (~820 –832), Galí I (832-838), Sunifred I (838-848) i Salomó I (~848 – 868/870), hoforen també de Cerdanya , però ambdóscomtats se separaren definitivament a lamort del comte Guifre I el Pelós, fill deSunifred I, i d’aquesta manera el seu fillSunifred II esdevingué el primer comteprivatiu d’Urgell.
Primera dinastia. El comtat d’Urgellfou regit per tres dinasties. La primerasorgí del Casal de Barcelona i, per tant,també fou una dinastia bel·lònida (des-cendents del comte Bel·ló de Carcasso-na, genearca i estirp d’aquell Casal),durà de 868/870 a 1231 i tingué dotzetitulars: Guifre I el Pelós (868/870 –897), el seu fill tercer, Sunifred II (897-948), el seu nebot Borrell II (948-993),el seu fill segon, Ermengol I el de Còr-dova (993-1011, però associat al paredes del 989) i, sempre de pare a fill, Er-mengol II el Peregrí (1011-1038), Er-mengol III el de Barbastre (1038-1066),Ermengol IV el de Gerb (1066-1092),Ermengol V el de Moyeruca o de Valla-dolid (1092-1102), Ermengol VI el deCastella (1102-1154), Ermengol VII elde València o de Requena (1154-1184,però associat al pare des del 1149), Er-mengol VIII el de Sant Hilari (1184-1208), i, finalment, Aurembiaix I(1208-1231) i el seu segon marit, l’in-fant Pere de Portugal (comte Pere Id’Urgell: 1229-1231). Durant el governd’aquesta darrera comtessa –i després
de la seva mort– hi hagué conflictes perla seva successió. D’una banda, el seucosí germà, el vescomte Guerau IV deCabrera, pretengué el comtat i el regídurant alguns anys, com després veu-rem; de l’altra, també el pretengué elcomte-rei Jaume I el Conqueridor i n’e-xercí l’autoritat en distints moments,entre 1213-1228, 1231-1236 i 1267-1276, així com també ho féu el seu fill,el comte-rei Pere II el Gran, entre 1276i 1285.
Segona dinastia. La segona dinastiacomtal d’Urgell fou la dels Cabrera, ini-ciada, encara que com a intrús, com jahem dit, per Guerau I (1209-1211 i1213-1228), continuada pel seu fillPonç I (intrús de 1228 a 1231 i legítimde 1231 a 1243) i seguida per ErmengolIX (1243), fill de l’anterior, el seugermà, Àlvar I el Castellà (1243-1268),i el seu fill, Ermengol X (1268-1314).
A la mort del comte Ermengol X, elparent més proper seu era la seva nebo-da, Constanza de Antillón, muller delnoble Gombau d’Entença. És de supo-sar que els nostres comtes-reis no vol-gueren deixar passar l’oportunitat deposseir de nou aquest important territo-ri, i això es produí mitjançant el casa-ment, l’any 1314, de la pubilla Teresad’Entença i d’Antillón amb l’infant Al-fons, futur comte-rei Alfons III el Be-nigne. Així s’inicià la tercera i darreradinastia de comtes d’Urgell, sorgida,com la primera, del Casal de Barcelona.
Tercera dinastia. Els comtes de latercera dinastia foren: Alfons el Benig-ne (1314-1328), ja esmentat, el qual elcedí, en vida, al seu fill segon, l’infant-comte Jaume I (1328-1347), que elpassà al seu fill, el comte Pere II (1347-1408), i aquest al seu, Jaume II el Dis-sortat (1408-1414).
El comtat d’Urgell i les seves dinasties
Al llarg de la seva
història el comtat
d’Urgell va ser regit
per tres dinasties.
A la fi, però,
va caure en mans dels
Trastàmara castellans.
Armand de Fluvià
repassa en el present
article els noms
que van marcar
aquestes terres.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 55
Després del Compromís de Casp, es-devingut a aquesta població el 24 dejuny de 1412, i d’haver vençut el comteJaume II, el comte-rei Ferran I, de la di-nastia castellana dels Trastàmara, con-
fiscà el comtat i l’incorporà al comtatde Barcelona, o sigui, a la Corona, d’onja mai més no n’ha sortit.
Armand de Fluvià
“A la mort del comte Ermengol X, el parentmés proper seu era la seva neboda, Constanzade Antillón, muller delnoble Gombau d’Entença.És de suposar que els nostres comtes-reis no volgueren deixar passarl’oportunitat de posseirde nou aquest importantterritori i això es produímitjançant el casament,el 1314, de la pubilla Teresa d’Entença i d’Antillón amb l’infantAlfons, futur comte-rei Alfons III el Benigne. D’aquesta manera s’inicià la tercera i darrera dinastiade comtes d’Urgell,sorgida, com la primera,del Casal de Barcelona”
Dalt, representació de lallegenda de les quatre barresde la senyera catalana. Un feritGuifré el Pilós demana a l’empe-rador que, com a recompensaper l’esforç que ha posat en labatalla, li faci un escut d’armes.Un escut dibuixat amb quatredits tacats de sang d’en Guifré.A sota, la figura d’Alfons IIIde Catalunya, IV d’Aragó i II deValència. Va ser conegut com“el Benigne”.
EL T
EMPS
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 56 DOSSIER
El xativenc Jaume Villanueva, el co-negut autor, a començaments delsegle XIX, del Viage literario a lasIglesias de España, també va ser
l’autor, entre altres, d’una obra anome-nada Memorias Cronológicas de losCondes de Urgel, que restà inèdita finsl’any 1976, i on dedicà unes línies a“examinar les causes per les quals elnostre comte va ser postergat en aquestaelecció a l’infant de Castella”, entre lesquals: “que no solament els consellersde Barcelona i els paers de Lleida i al-tres ciutats, i diversos nobles de l’Aragói València eren contraris al comte, sinóque a sobre, el mateix Pero de Luna,reconegut ací per pontífex legítim ambel nom de Benet XIII, i que residia aPerpinyà, va interposar tota la seva ato-ritat i poder per aplanar les dificultatsque impedien l’elecció d’En Ferran”.
L’afirmació és rotunda i no feia mésque recollir i sintetitzar en una frase elsdiversos textos que, ja en el segle XVI,l’historiador de la Corona d’Aragó Jeró-nimo Zurita havia escrit demostrantaquesta decisiva intervenció. Per això,va sorprendre a historiadors com FerranSoldevila, a qui devem una acurada anà-lisi, l’any 1955, dels textos de Zurita re-ferents al Compromís de Casp, la pocaatenció que alguns investigadors haviendedicat a aquest fet. I el mateix JaumeVicens Vives, l’any 1956 en el seu tre-ball sobre Els Trastàmares, tot i enten-dre la proclamació de Ferran d’Ante-quera com l’única sortida possiblealproblema plantejat a la mort del rei Mar-tí l’Humà, i assegurar amb fermesa quela solució de Casp fou “històricamentjusta en tant que designà el candidat mésuniversalment acceptat per les diversesestructures dels països de la Coronad’Aragó”, afegia, això no obstant, que laqüestió del famós Cisma d’Occident, eltrencament que afectà l’Església entre
finals del segle XIV i el primer quart delsegle XV, i que tingué entre els seus pro-tagonistes el papa Luna, Benet XIII, vaser decisiu per a fer marxar els podero-síssims estaments eclesiàstics de la Co-rona d’Aragó, incloent-hi el català, pelcamí de Ferran de Castella, l’home fortdel moment, políticament i econòmica-ment. I, en aquest marc, se situaria i tin-dria sentit la decidida acció a favor delcastellà del frare dominic valencià santVicent Ferrer.
Més recentment, els estudiosos hananat insistint en aquest aspecte. Entre al-tres, Antoni Borràs o Josep Perarnau, enel marc del debat suscitat l’any 1979 en-torn de la celebració d’unes Jornades so-bre el Cisma d’Occident a Catalunya,les Illes i el País Valencia. El primer,amb una atenta revisió de l’actuació deBenet XIII, i considerant la forta perso-nalitat del papa com a catalitzadora detots els factors que convergiren en l’aferdel Compromís. El segon, tractant decercar, també, una resposta a la qüestiócomplexa de si la fractura de l’Església,el Cisma, amb la lògica incidència en elsterritoris de la Corona durant els anysde l’interregne creat a la mort de Martíl’Humà (1410-1412), hauria influït en lasolució dinàstica fins al punt que hompogués afirmar que, si no hagués existitel problema del Cisma a Roma, la solu-ció de la crisi successòria hauria estatdiferent. Certament, podriem dir que elconjunt de la historiografia de la Coronad’Aragó coincideix avui a mostrar queel procés que clourà en la sentència deCasp del 28 de juny de 1412, llegida persant Vicent Ferrer, en nom de la comis-sió designada a tal efecte, no és més queuna transposició de l’anomenada “viade justícia o de compromís”, promogu-da pel mateix Benet XIII per resoldre afavor seu el conflicte que dividia el móncristià.
Benet XIII i el Compromís de Casp
Els estudis realitzats
demostren la gran
importància que
va tenir el papa
Benet XIII en la
sentència llegida
per sant Vicent Ferrer
a Casp el 28 de
juny de 1412.
Joan J. Busqueta
recorda aquest
passatge clau
en la història
del comtat d’Urgell.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 57
Certament, la major part dels compro-missaris que intervingueren a Casp erenhomes de confiança del papa Luna, va-ledors, doncs, de la candidatura de Fer-ran d’Antequera, l’home que li podiagarantir la fidelitat de Castella i la Coro-na d’Aragó, just quan més ho necessita-va, després que, arran del concili cele-brat a Pisa, l’any 1409, el papa aragonèshavia anat perdent bona part dels seuspartidaris. Un concili que, lluny de re-soldre el problema de la direcció del’Església, l’agreujà, a partir d’aquellmoment, amb la presència de tres papes,tots ells ben convençuts dels seus drets ala tiara pontifícia.
El papa necessitava ajut, i entre els di-ferents candidats a ocupar el tron de laCorona d’Aragó, el més ben posicionat,per diferents motius, resultà ser l’infantTrastàmara. Així, tot el procés, “la con-xorxa”, en paraules de Josep Perarnau,anà dirigit, ja des d’un any abans de la
sentència, a potenciar el candidat cas-tellà, que, a més, comptava amb el su-port de les oligarquies urbanes. Eltriomf del Trastàmara a Casp, entès permolts com la solució més útil, no signi-ficaria, però, finalment, la consolidacióde Benet XIII. L’alta política europeadel moment, els acords arribats en elmarc del Concili de Constança, implicàl’abandonament del papa aragonès perpart del seu fidel i protegit Ferran I,l’any 1416. Un any després el concilideposava com a contumaç, fautor delCisma i heretge Benet XIII.
El papa restaria sol, a Peníscola (BaixMaestrat) fins a la seva mort l’any 1422,pronunciant l’anatema cada any con-tra el rei Ferran i tots els que l’havientraït.
Ell, el papa, “que havia fet el rei”.
Joan J. Busqueta RiuUniversitat de Lleida
“Luna, Benet XIII, va serdecisiu per fer marxar elspoderosíssims estamentseclesiàstics de la Coronad’Aragó, incloent-hiel català, pel camí de Ferran de Castella, l’home fort del moment, políticament i econòmicament.En aquest marcse situaria i tindria sentitla decidida acció a favordel castellà del fraredominic valenciàsant Vicent Ferrer”
Mostra pictòrica del Compromísde Casp, l’any 1412. S’hi veusant Vicent Ferrer pujat al púlpit.A la dreta, en posició preferent,l’escolta el papa Benet XIII.
EL T
EMPS
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 58 L’ENTREVISTA
Agustí Rubio Vela va nàixer a Adra(Almeria) l’any 1949. És llicenciaten Filosofia i Lletres i professor degeografia i història d’ensenyament
secundari. Ha publicat diversos articles illibres centrats en la València dels seglesXIV i XV sobre aspectes com la demo-grafia, les epidèmies de pesta, l’urbanis-me, els hospitals, la burocràcia munici-pal i la relació capital-regne, entre elsquals destaca l’Epistolari de la Valènciamedieval.
Els seus darrers estudis s’han centraten l’anàlisi del fenomen urgellista aValència, tant durant l’interregne comdesprés de la sentència de Casp, fins a lapresa de Balaguer.
—Com va influir la lluita de bàndolsexistent al País Valencià en la qüestiósuccessòria?
—Durant els darrers anys del regnatde Martí l’Humà existia una fortatensió social a València. La mort delrei Martí no féu sinó convertir aquestclima de tensió en una autèntica guer-ra civil i, de fet, algunes fonts de l’è-poca així ho consideren. Allò que finsal moment era una qüestió de dosgrups rivals es va transformar en unalluita per a triar al nou sobirà. Sem-
bla que, en un principi, tant el bàndoldels Centelles com el dels Vilaragutdonaren suport a Jaume d’Urgell, sibé és cert que els Centelles acabarenaliant-se amb Ferran d’Antequera.
—Per quin motiu es va produir aquestcanvi de posició dels Centelles?
—Una de les raons d’aquest canvi lapodem trobar en l’actitud autoritàriadel governador Bellera, aliat dels Vi-laragut i declarat partidari del comte.Les seues contínues persecucions con-tra tots aquells que no simpatitzavenamb la causa urgellista radicalitza-ren les posicions i afavoriren finalmentel trastamarisme. Així, s’observa quemolta gent d’importància que en unprincipi no era partidària de Ferrande Castella, sinó del duc de Gandiao de Frederic, el nét il·legítim del reiMartí, acabà confluint amb el bàndoldels Centelles en la seua lluita contraBellera i Jaume d’Urgell. Un exemplemolt significatiu ens el proporcionaJoan Mercader, qui inicialment nofou seguidor del Trastàmara i queacabà essent batlle general per nome-nament d’aquest, i fins i tot el seu ho-me de confiança en el Regne de Valèn-cia.
—La lluita de bàndols es va resoldre,finalment, en favor dels Centelles i Fer-ran de Castella, amb l’enfrontament ar-mat a Morvedre. Quina importància tin-gué en els esdeveniments posteriorsaquesta victòria militar trastamarista?
—La batalla del Codolar és un fetmolt conegut però al qual tal volta nose li ha donat la importància que real-ment mereix. Aquesta batalla és clauper a comprendre tot allò que vindràdesprés. Hem de tenir en compte que
“L’urgellisme fou un fenomen de moltsllocs del país”
Agustí Rubio Vela és
professor d’història,
especialista en història
del País Valencià dels
segles XIV i XV.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 59
a aquest encontre acudeix la host de laciutat de València, encapçalada perBellera i composta per una granquantitat de menestrals i gent popu-lar, i que són derrotats no sols pelsCentelles, sinó també pels castellansque havien acudit en la seua ajuda.
Totes les informacions de l’èpocacoincideixen a dir que la quantitat demorts fou altíssima. Per exemple, lacrònica de Pere Maça, coetània als es-deveniments, parla de més de tres mil,mentre que els mateixos jurats deValència, en una carta datada l’anysegüent a l’encontre del Codolar, coin-cideixen en la xifra de tres mil morts.
Aquesta gran quantitat de baixes,junt amb l’elevat nombre de preso-ners en mans de castellans, degué aug-mentar molt l’oposició popular gene-ral a València envers Ferran de Caste-lla i els castellans.
—Després de la victòria trastamaristaa Morvedre, quin fou el clima viscut aValència fins que Ferran de Trastàmarafou triat nou sobirà a Casp?
—La batalla del Codolar deixà laciutat de València en mans dels Cen-telles i significà una victòria decisivaper als trastamaristes perquè va do-nar-los, només quatre mesos abansde la sentència dels compromissarisde Casp, el control de la ciutat i el dela representació parlamentària, finsal moment fragmentada per la lluitade bàndols. A la ciutat s’instaurà unambient de por i temor més que derepressió, ja que eren molts els preso-ners que estaven en mans dels caste-llans, i pels quals es demanava elpagament d’un rescat per tal d’allibe-rar-los. La vertadera repressió va te-nir lloc al Codolar. Pel que respecta algovern municipal, aparentment es vamantenir la legalitat.
El problema sorgí quan s’haguerende nomenar nous consellers i jurats.El mateix sistema d’elecció feia moltpossible que foren els urgellistes elsqui finalment sortiren triats, raó perla qual les autoritats trastamaristeshagueren d’intervenir per a evitar-ho. Tot açò mostra l’existència d’unequilibri inestable, d’un ambient demalestar, de tensió i d’oposició a laciutat.
“La batalla del Codolar deixà la ciutat de València enmans dels Centelles i significà una victòria decisivaper als trastamaristes perquè va donar-los,només quatre mesos abans de la sentència dels compromissaris de Casp, el control de la ciutat i el dela representació parlamentària, fins al moment fragmentada per la lluita de bàndols”
RAF
A G
IL
—Què va ocórrer a València quan esproduí la sentència a Casp?
—Després de la desfeta del Codolar,hi havia molta gent que encara espe-rava que Jaume d’Urgell fóra elegitrei a Casp. La sentència favorable ald’Antequera va ser rebuda amb tris-tesa i rebuig per gran part de la po-blació, no solament a València, sinótambé en altres llocs del regne. Si béés cert que les coses es varen assere-nar un poc després de Casp, s’ha dematisar el paper que hi va represen-tar Vicent Ferrer, qui, tot i tornar aValència amb una clara intenció pro-pagandística d’afavorir la solució delscompromissaris reunits a Casp, noacabà ni de bon tros amb l’oposicióexistent a Ferran de Castella, a qui es
continuava veient com non indigenamregem. La prova és que durant la in-surrecció del comte d’Urgell aflora-ren de nou tots aquests sentiments ur-gellistes.
—Com es va viure la insurrecció deJaume d’Urgell al País Valencià?
—A la capital, una vegada més, po-dem observar dues posicions clara-ment diferenciades. D’una banda, lade les autoritats municipals trastama-ristes, que prompte envien tropes pera ajudar al rei. D’altra banda, la de lapoblació urgellista, que veu en la in-surrecció del comte d’Urgell una no-va possibilitat de triomf, creant unfort ambient d’inestabilitat. Una cla-ra mostra de l’existència d’aquestambient la trobem quan el rei Ferran
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 60 L’ENTREVISTA
“Després dela desfeta del Codolar,hi havia molta gent que encara esperavaque Jaume d’Urgellfóra elegit rei a Casp.La sentència favorableal d’Antequera va ser rebuda amb tristesa i rebuig per gran partde la població, no solament a València, sinó també en altresllocs del regne. Si béés cert que les coses esvaren asserenar un poc després de Casp, s’ha dematisar el paper que hiva representar Vicent Ferrer, qui, tot i tornara València amb unaclara intenció propagandística d’afavorir la soluciódels compromissarisreunits a Casp, noacabà ni de bon trosamb l’oposició existenta Ferran de Castella”
EL T
EMPS
Mural de ceràmica adossata la catedral de València querepresenta sant Vicent Ferrerentre les famílies Centellesi Vilaragut.
demanà més tropes a València per afer front al setge de Balaguer i els ju-rats de la ciutat li respongueren ambuna carta manifestant-li el greu riscd’insurrecció que correria la ciutat siaixí ho feien, a banda el perill quegran part de les tropes que s’hi hau-rien d’enviar estarien integrades pelsmateixos enemics del rei.
El setge de Balaguer va ser seguit deben prop per gran part de la població,que esperava rebre notícies dels èxitsdel comte, i així ho revelen els matei-xos jurats de la ciutat quan, mit-jançant una carta, demanen a Joand’Aguilar, home de confiança, que enles seues missives enviades des de Ba-laguer exagere els èxits del rei Ferran,amb la finalitat de fer-les públiques icontrarestar la propaganda dels con-traris, ja que la gent sols creia les in-formacions aportades pels urgellistes,òbviament favorables a la seua causa.
Pel que respecta a la resta del país,existeixen una multitud de dades, lamajoria d’elles disperses, que mos-tren com l’urgellisme no solamentfou un fenomen propi de la ciutat deValència, sinó de molts llocs més delpaís, com Castelló de la Plana, Alzira,Vila-real, Borriana i algunes localitatsdel Maestrat. Fins i tot tenim notíciesde gents del Maestrat i de Castellóque anaren a lluitar a Balaguer al cos-tat del comte d’Urgell. A més, no po-dem oblidar que al regne també hi ha-gué una insurrecció armada, concre-tament a Bunyol. Es tracta de notíciesque parlen d’un urgellisme popular, ales quals no s’ha donat la su- ficientimportància. Cal tenir molt en comp-te que quasi totes es refereixen al Reg-ne de València i que es coneixen po-ques dades d’aquest tipus en altresllocs de la Corona d’Aragó.
—Què podem dir de la insurrecció deBunyol?
—La insurrecció de Bunyol és un fettan poc conegut com revelador de laimportància de l’urgellisme al país.Una de les senyories de la casa d’Ur-gell era, precisament, la baronia deBunyol. Seguint ordres secretes deJaume d’Urgell i dels seus oficials, allíes va preparar una insurrecció contral’autoritat reial. Els jurats de Valèn-
cia ho sospitaven i enviaren espies perrecaptar informació sobre la possiblerebel·lió, però no pogueren evitar-la,i homes fidels al comte es varen ferforts al castell de Bunyol. Si bé el set-ge fou curt, i les tropes de la ciutat deValència rendiren prompte el castell,és un fet que explica la implicació degents i llocs del regne en els prepara-tius de la revolta.
—Amb la caiguda de Balaguer, mori-ren les aspiracions urgellistes...
—Després de Balaguer, a poc a pocvaren esvair-se els sentiments urge-llistes, a pesar que quedà el recorddurant prou temps. Alguns anys des-prés de la caiguda definitiva de Jau-me d’Urgell encara circulaven algunspamflets contraris a Ferran I, si bé jaamb un caràcter merament anecdòtic.
Tot i que és cert que la insurrecciódel comte d’Urgell no tingué conse-qüències importants, pel mateix fetque no va triomfar, això no vol dir decap manera que no fóra un esdeveni-ment important i significatiu, ni enca-ra menys un acte de bogeria, com handit alguns autors. Jaume d’Urgell te-nia molts seguidors, tant al País Va-lencià com en els altres estats de laCorona d’Aragó, i ell ho sabia.
José Antonio AlabauUniversitat de València
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE FEBRER
DE 2003 61
“Amb la caiguda deBalaguer, a poc a pocvaren esvair-se elssentiments urgellistes,a pesar que quedàel record durantprou temps.Alguns anys després dela caiguda definitivade Jaume d’Urgellencara circulaven pamflets contraris a Ferran I, si bé ja ambun caràcter meramentanecdòtic”
EL T
EMPS
Frontispici, gravat al boix,obra d’Antoni Ollé i Pinell,que evoca la figura de Jaume d’Urgell.