unitat 14 les organitzacions supranacionals - la ue
TRANSCRIPT
UNITAT 14.LES ORGANITZACIONS
SUPRANACIONALS: LA UNIÓ EUROPEA
Una organització internacional és la que inclou membres de dos països o més que busquen una cooperació política, econòmica o d'un altre tipus.
La globalització ha fet evolucionar molt aquestes organitzacions. Així, ara podem distingir:
- Organitzacions internacionals públiques (o intergovernamentals), en les que els membres són Estats sobirans (ONU).
- Organitzacions internacionals privades (o no governamentals, ONG), que tendeixen a enfocar-se més cap a qüestions mundials però en els àmbits particulars.
Organitzacions internacionals de cooperació política i militar.
A més de l'ONU, al món hi ha moltes altres organitzacions supranacionals públiques.
D'àmbit continental destaquen l'Organització d'Estats Americans (OEA), la Unió Africana (UA), la Lliga Àrab...
També existeixen altres referides a aspectes polítics específics, com la defensa dels drets humans (Consell d'Europa) o la seguretat i la cooperació militar (Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa -OSCE-, Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord -OTAN-).
Organitzacions internacionals globalitzadores i antiglobalitzadores.
El BM, FMI, l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) i el G7 (G7+1) són organitzacions que els països del nord utilitzen per pressionar i defensar els seus interessos econòmics i polítics. Són titllades de lobbies o d'organitzacions neoimperialistes i neocolonialistes, car els acords acostumen a beneficiar als països més forts. En aquest grup darrerament també es situa a l'OMC.
Al marge d'aquestes organitzacions, n'hi ha d'altres anomenades antiglobalitzadores o altermundistes. Sovint són integrades per ONG. El Fòrum Social Mundial o el Fòrum Social Europeu són reunions de persones i col·lectius que volen plantejar alternatives a l'actual sistema globalitzat.
El G7 és un grup de països industrialitzats amb gran importància política, econòmica i militar a escala global. Està conformat per Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó i el Regne Unit. Pertànyer al grup no es basa en un criteri únic, ja que no són ni els set països més industrialitzats, ni els de major renda per càpita, ni els de major PIB.
Els representants d'aquests països es reuneixen anualment en la Cimera del G7. Aquestes reunions analitzen l'estat de la política i les economies internacionals i intentar unir posicions respecte a les decisions sobre el sistema econòmic i polític mundial.
Al llarg de l'any els ministres d'economia, comerç, afers exteriors, treball... es reuneixen per tal de preparar la Cimera anual, apropant posicions i negociant acords.
Amb la integració de Rússia, passà a denominar-se G7+1 o G8.
El G20 es formà el 1999 amb els set països més industrialitzats del món (G7), Rússia (G7+1 o G8) i onze països recentment industrialitzats de totes les regions del món (Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Rússia, Aràbia Saudita, Àfrica del Sud, i Turquia), i la UE com a bloc.
Vol ser un forum de cooperació i consultes entre els països en temes relacionats amb el sistema financer internacional. Vol mantenir l'estabilitat financera internacional.
UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL:L'ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDES
El 25 d'abril de 1945 va començar la Conferència Internacional de San Francisco amb la intenció de crear l'organització internacional de les Nacions Unides.
Finalment, el 24 d'octubre de 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents dels Consell de Seguretat: República de la Xina, França, Unió Soviètica, Regne Unit i els Estats Units, i per la majoria dels altres membres (46).
Actualment es troba integrada per 192 Estats. L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les Nacions Unides. L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat.
Disposa de diversos òrgans principals:
₋ L'Assemblea General que es reuneix una vegada a l'any o quan sorgeix un conflicte; cada estat hi té un representant. És un lloc de debat que pretén organitzar un arbitratge internacional. Presenta recomanacions, aprovades com a mínim per dos terços del total de membres.
₋ El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 són permanents (els cinc grans, amb dret de veto). S'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat mundial. Ha d'aplicar les recomanacions de l'Assemblea General (pot imposar sancions econòmiques, ordenar un embargament d'armes i, fins i tot, autoritzar mesures militars col·lectives).
₋ El Consell Econòmic i Social, format per 54 membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural.
₋ La Cort Internacional de Justícia (CIJ). Amb seu a l'Haia.
₋ El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova York. Actualment és el coreà Ban Ki-moon. La seva principal funció, a banda de representar l'ONU, és fomentar el diàleg i evitar els conflictes.
₋ El Consell d'Administració Fiduciària (actualment les seves activitats es troben en suspens).
L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab, xinès, castellà, francès i rus.
Aquests són alguns dels objectius de l'ONU:
- Fomentar el desarmament. El propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".
- Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir als combatents d'aixecar-se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres; és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions de les forces de pau (cascos blaus) han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.
- Proporcionar assistència Humanitària: amb altres organitzacions com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que pateix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algun desastre natural.
- Promoure el respecte als Drets Humans. Aquest va ser un dels objectius principals de la creació de les Nacions Unides després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, per prevenir tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als drets humans.
- Fomentar el Desenvolupamen t Sostenible de tots els pobles del món.
L'any 2000, a la Cimera del Mil·lenni, s'establiren els anomenats Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.
Els objectius del mil·lenni són:
- Reduir la pobresa extrema i la fam.- Aconseguir l'ensenyament primari universal.- Aconseguir la igualtat de gène.- Reduir en dos terços la mortalitat infantil.- Reduir en tres quartes parts la mortalitat materna.- Reduir la propagació de malalties, especialment el paludisme i la SIDA.- Garantir la sostenibilitat ambiental.- Crear una associació mundial per al desenvolupament.
L'ONU va sorgir per garantir la pau al món. Caldria però tornar a definir el seu funcionament i acabar amb el poder de vet que tenen alguns estats membres. Països com Japó, Índia, Alemanya o Brasil demanen un seient permanent al Consell de Seguretat.
Igualment, caldria acabar amb la reduïda capacitat d'implementar les seves decisions.
Consell de Seguretat
El 1957, amb la signatura del Tractat de Roma, es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE) formada per Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.
UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL:LA UNIÓ EUROPEA
Malgrat la diversitat, els països de la CEE es regeixen per uns mateixos valors fonamentals: la pau, la democràcia, l’Estat de dret i el respecte dels drets humans. De fet, per ser membre cal respectar aquests valors i tenir una economia consolidada de base capitalista.
Durant mig segle, la UE ha augmentat el nivell de vida dels seus ciutadans fins a nivells sense precedents. Ha creat un mercat comú sense fronteres interiors i una moneda única, l’euro.
El Tractat de Roma preveia que la prosperitat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) dependria d’un mercat interior únic (Mercat Comú).
Per aconseguir-ho, la CEE establí una sèrie de polítiques concretes sobre la lliure circulació de béns, serveis, persones i capitals (unió duanera).
La CEE també fomentà la llibertat de competència i el desenvolupament d’unes lleis comunes per les quals es governarien els Estats membres.
Amb el temps, la CEE es va anar ampliant i consolidant, transformant-se en l'actual UE.
Actualment, té 27 membres i arriba als 493 milions d’habitants. L'1 de juliol del 2013 ingressarà Croàcia.
Són candidats a ingressar Turquia, Sèrbia, Islàndia, Montenegro i Macedònia.
11
11
1957, França, Itàlia , Alemanya, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg.
1973, Dinamarca, R. Unit i Irlanda.
1981, Grècia.
1986, Espanya i Portugal.
1995, Finlàndia, Suècia i Àustria.
2004, Estònia, Lituània, Letònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Xipre, Malta i Hongria.
2007, Romania i Bulgària.
11
L’Acta Única Europea de 1987 va incorporar el principi de cohesió econòmica i social per tal que fos possible un desenvolupament equilibrat de tots els membresEl 1992, amb el Tractat de la Unió Europea (Maastricht), l’espai de lliure circulació va començar a ser una realitat. Aquest Tractat decidí la unió monetària, creà mecanismes de participació ciutadana a través de les eleccions al Parlament Europeu, establí nous drets per als ciutadans, etc. Una de les iniciatives amb efectes més importants ha estat l’aprovació de la Unió Econòmica i Monetària (UEM).
El Tractat de Maastricht, també volia impulsar una unificació social i de política exterior.
Així, el Conveni de Schengen, 1995, preveu la supressió dels controls a les fronteres interiors i una intensificació dels controls exteriors per a un major control de les migracions.
També es creà la política exterior i de segureta t comunes (PESC).
El Tractat d’Amsterdam, 1997, modificava el de Maastricht. S’hi ratifica el calendari previst de la unió econòmica i monetària i se’n va fixar el funcionament en qüestions polítiques i econòmiques.
En el Tractat de Niça, 2001, s’hi acordà la reforma de les institucions de la Unió amb vista a la seva futura ampliació cap a l’Europa de l’Est.Per arranjar l’estructura i el funcionament d’una unió d’Estats cada vegada més nombrosa es va desenvolupat el 2004 el projecte de la Constitució Europea (volia aconseguir una major integració política). Un altre cop a de Roma, el 2004, es va redactar un Tractat Constitucional que havia de substituir tots els anteriors. Calia que els estats el ratifiquessin. Alguns estats van optar per referèndums. El rebuig de França i Països Baixos va provocar una greu crisi.
Davant el fracàs del projecte de Constitució Europea, i el 2009 es signà el Tractat de Lisboa. Modernitzà les institucions i el funcionament de la UE.
Les institucions de la Unió Europea
11
El Consell Europeu
El Consell Europeu està format pels caps d’Estat o de Govern dels estats membres , acompanyats dels seus ministres d’Afers Exteriors.
11
És el màxim organisme polític de la UE i s’encarrega de definir les orientacions generals d’actuació i de desenvolupament. La seva funció és dotar a la UE d’impuls polític en qüestions fonamentals.
El Consell de Ministres està format per representants dels Estats que integren la UE. Generalment, es reuneixen a Brussel·les els ministres d’Afers Exteriors dels països membres. Quan l'afer ho requereix, assisteixen a la reunió altres ministres.
11El Consell de Ministres
És el principal òrgan decisori de la Unió. Al Consell de Ministres es prenen les decisions més importants i es coordinen les actuacions dels diferents estats de la UE.
Les decisions es prenen per unanimitat o per majoria. El nombre de vots de cada Estat depèn de la quantitat de població de cada país.Té poder legislatiu, compartit amb el Parlament en el marc del procés de codecisió. També comparteix la responsabilitat de l’adopció del pressupost.
Els acords poden ser per majoria simple, majoria qualificada (la majoria de les vegades; no hi ha ca decisió del Consell que pugui adaptar-se si no rep el número mínim de vots especificats) o per unanimitat (Modificació Tractats. Noves adhesions,...)
El Parlament Europeu
11
El Parlament Europeu, que representa als ciutadans, es reparteix les competències legislatives i pressupostàries amb el Consell de la Unió Europea.
Situat a Estrasburg, és elegit per sufragi universal. Cada Estat tria els seus eurodiputats, és a dir, als seus representants al Parlament Europeu. Per exemple, sobre un total de 751, Espanya en tria 54. La circumscripció electoral per cada país és única.
Els parlamentaris s'organitzen per ideologia, no per país.
El Parlament exerceix la funció legislativa, és a dir, pot fer i reformar lleis i aprova els pressupostos de la UE. S’organitza en comissions per treballar temes concrets.
La Comissió Europea
11
Amb seu a Brusel·les, representa l’interès comú de la UE i és el principal òrgan executiu. Es preocupa per que les polítiques de la UE s’apliquin adequadament. També té dret a proposar legislació.
Els seus membres són escollits pels Estats membres de comú acord i el seu nomenament (per 5 anys) sotmès a l’aprovació del Parlament europeu.
La Comissió ha de presentar la dimissió col·lectiva si el Parlament aprova moció de censura en contra.
Des del 2004, hi ha 1 comissari per a cada Estat membre.
Té plena independència, i és la “garant” de l’interés comú (no pot sotmetre’s a cap govern nacional)
Ha de vetllar per l’aplicació en els Estats membre dels Tractats, Directives, Reglaments,.... La no aplicació pot implicar el fet de portar el país al Tribunal de Justícia per incompliment del Dret Comunitari.
Gestiona el pressupost d’aquestes polítiques
És el braç executiu de la UE. Té ampli poder sobre la gestió de polítiques comunes (agricultura, investigació, ajut exterior, desenvolupament regional,...
El Tribunal de Justícia
El Tribunal de Justícia de Luxemburg exerceix la funció judicial. Garanteix el respecte, la interpretació i el compliment de les lleis comunitàries.
11
Està format per un jutge de cada país membre, que es renova cada cinc anys. Aquest tribunal atén els ciutadans i institucions comunitaris ho necessiten.
Les seves sentències són vinculants.
Amb seu a Luxemburg, controla les despeses de la Unió. És a dir, comprova que el pressupost de la UE s'executa correctament, que els ingressos i les despeses són correctes.
El Tribunal de Comptes
Altres institucionsÒrgans consultius.
- El Comitè de les Regions representa a les autoritats regionals i locals.
- El Comité Econòmic i Social Europeu representa a la societat civil organitzada (sindicats, empresaris, consumidors...).
Òrgans financers.
11
- El Banc Central Europeu (Frankfurt) gestiona l’euro i la política monetària de la UE,
- El Banc Europeu d’Inversions fa préstecs a llarg termini per a projectes d'inversió.
- El Fons Europeu d'inversions ajuda a les petites empreses.
Òrgans especialitzats
El Defensor del Poble pot ser consultat pels ciutadans dels estats membres si consideren que han estat tractats injustament per alguna institució de la Unió Europea.
El càrrec va ser creat pel Tractat de la Unió (1992).
11
La Unió econòmica (l'Euro)
La instauració de la Unió Econòmica i Monetària significà l’eliminació d’obstacles duaners, la creació de l’euro com a moneda única, la creació del Banc Central Europeu i la creació del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC).
S'establiren els criteris de convergència, que els països havien de complir per tal de poder aconseguir l'euro.
Aquests criteris eren:
- Estabilitat de preus: la inflació no pot superar en més d’un 1,5% la mitjana dels tres estats amb la taxa d’inflació més baixa.
- Tipus d’interès. El tipus d’interès a llarg termini no pot superar en més del 2% la mitjana dels tipus d’interès dels tres països amb menys inflació.
- Dèficit públic: no pot excedir el 3% del PIB.
- Deute Públic: no pot excedir el 60% del PIB.
- Estabilitat del tipus de canvi. S’han hagut de mantenir durant els 2 anys previs, dins dels marges de fluctuació autoritzats.
L'1 de gener del 2002, després de 3 anys d'adaptació, l'euro començà a circular en Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Posteriorment adoptaren l'euro Eslovènia (2007), Xipre i Malta (2008), Eslovàquia (2009), i Estònia (2011).
Si bé és cert que l'entrada en vigor de l'euro provocà una forta pujada de preus, també comportà una agilització dels tràmits i una major fluïdesa en les transaccions comercials.
En blau clar, els estats de l'Eurozona. En verd, els estats de la UE que han d'entrar més endavant a l'Eurozona. En vermell, estat de la UE que decidirà l'adopció o no de l'euro mitjançant referèndum (Dinamarca). En marró, estat de la UE que de moment ha optat per no adoptar l'euro (Regne Unit).
La Unió Europea és un conjunt heterogeni d’Estats. L’heterogeneïtat es manifesta tant en els seus nivells de desenvolupament com en la seva diversitat cultural.
Amb l’entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea es va fer més urgent la necessitat de reduir les diferències regionals. Les darreres ampliacions de la UE han remarcat l’existència de desequilibris entre els nous i els antics membres.
Per corregir els desequilibris dintre dels països de la UE, actualment existeix una política econòmica regional. Aquesta política econòmica es basa en el desenvolupament dels fons estructurals i els fons de cohesió, partides del pressupost europeu que es destinen a diferents fins.
11
La política regional europea
Les noves incorporacions a la UE són països amb un grau de desenvolupament molt diferent, tant social, com polític, econòmic, etc. Per això i per poder reduir diferències, una part important dels fons comunitaris es destinaran als nous països membres.
11
Cal planificar polítiques d’àmbi t supranacional, car ja des del principi (CEE) es plantejà el problema dels grans desequilibris econòmics regionals. Aquests suposen un greu perill, ja que poden dificultar el procés d’integració. Aquesta situació ara és més clara, amb l'ampliació a 27 estats.
D'aquesta manera, el 1975 es creà el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). Amb ell es posa en marxa la política regional europea, que té com a principal objentiu corregir les excessives divergències en el nivell de desenvolupament de les diverses regions.
El 1993, amb la signatura del tractat de Maastricht, es donà un nou impuls a la política regional. Es crearen els Fons de Cohesió per als membres amb els nivells de renda més baixos (amb un nivell de renda inferior al 90% de la mitjana europea). Des d'aquell moment, els països més beneficiats van ser Espanya, Portugal, Irlanda i Grècia.
La política regional europea té diversos instruments.
Els econòmics són els Fons Estructurals i els Fons de Cohesió.
Els consultius bàsicament corresponen al Comité de les Regions.
Els principals Fons Estructurals són: - FEDER- Fons Social Europeu (per formar i fomentar l’ocupació)- FEOGA- IFOP
Els Fons de Cohesió tenen com a objentius:
- Fomentar el desenvolupament de les regions menys desenvolupades.- Ajudar a la reconversió industrial.- Combatre l’atur de llarga durada.- Inserir laboralment alguns col·lectius més vulnerables.- Afavorir l’adaptació laboral dels treballadors- Fomentar el desenvolupament de les zones rurals, millorant les estructures agràries i pesqueres.
El 1994 es creà el Comité de les Regions.
És un organ consultiu. Maastricht estableix que s’ha de consultar per qüestions com la política regional, sanitària, la xarxa de transports ...
Ha de salvaguardar el principi de subsidiarietat. Això vol dir que la UE intervé per ajudar al desenvolupament dels estats membres; ara bé, la intervenció es produeix si pot actuar de manera més efectiva que els Estats o les regions.
El Comité s'organitzada en comissions i en subcomissions de diversos àmbits (desenvolupament regional, ordenació territorial ...).
Els seus membres són els càrrecs públics més propers als ciutadans, com ara presidents regionals, alcaldes , governadors...
Ara que es planteja la reforma de la UE, el Comité demanda més poder per elaborar i decidir polítiques.
• A Maastricht s’estableix també una Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC)
• Els objectius són la defensa del valors i interessos de la UE i la defensa de la seva independència.
• També es preveu la col·laboració activa en la defensa de la pau i la seguretat mundial.
• Tot i així, la OTAN continua ocupant-se de la defensa europea.
• El 1995, a la Conferència Euromediterrània es va signar un compromís de col·laboració amb els estats de la ribera mediterrània.
• També al 1995 es signen acords de col·laboració amb Mercosur.
La política exterior i de seguretatLa política exterior i de seguretat
La unificació política i socialLa unificació política i social
• A Maastricht es va establir la ciutadania europea derivada de la llibertat de circulació i residència.
• La ciutadania europea reconeix també el dret a participar de les eleccions municipals i europees en el país de destí.
• També es van aprovar algunes polítiques socials comunes:1. Millora de condicions d’ocupació i protecció social2. Cooperació en matèria sanitària3. Cooperació en matèria d’educació4. Protecció del patrimoni cultural europeu5. Desenvolupament d’una xarxa trans-europea de
transports i comunicacions6. Protecció del medi ambient7. Cooperació per al subdesenvolupament
• Alguns problemes encara presents a la Unió Europea:1. Existència d’excedents agrícoles i pesquers2. Deslocalització industrial amb el conseqüent atur3. Manca de modernització d’alguns sectors
industrials i de serveis4. Diferències de nivell de vida i benestar entre
regions S’ha intentat resoldre aquests problemes amb
subvencions i ajuts a empreses i regions El repte continua essent l’Europa social i política.. més
que no pas l’econòmica. Queda pendent també resoldre l’entrada de Turquia. També cal fer front a l’escepticisme de molts ciutadans
respecte el projecte europeu. També cal fer front a l’envelliment de la població.
UE, problemes i perspectivesUE, problemes i perspectives