B UUB Santiago Segura Munguía

UB

80

Gramàtica llatina

Publicacions i Edicions

UNIVERSITAT DE BARCELONA

U

B

Gramàtica llatina

80Col·lecció UB

Gramàtica llatinaSantiago Segura Munguía

Esther ArtigasLaura CabréAlexandra de Riquer(traductores)

Publicacions i Edicions

UNIVERSITAT DE BARCELONA

U

B

© PUBLICACIONS I EDICIONS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA, 2004Adolf Florensa, s/n; 08028 Barcelona; Tel. 934 035 442; Fax 934 035 446lcuenca@ub.edu; http://www.publicacions.ub.es

Impressió: Gráficas Rey, S.L.

ISBN: 84-475-2787-5

Dipòsit legal: B-4196-2005

Imprès a Espanya / Printed in Spain

Aquesta publicació ha comptat amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya.

Queda rigorosament prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra. Cap part d’aquesta publicació,inclòs el disseny de la coberta, pot ser reproduïda, emmagatzemada, transmesa o utilitzada per cap tipus demitjà o sistema, sense l’autorització prèvia per escrit de l’editor.

UNIVERSITAT DE BARCELONA. Dades catalogràfiques

Segura Munguía, SantiagoGramàtica llatina. – (Col·lecció UB ; 80)

ISBN 84-475-2787-5

I. Artigas, Esther, trad. II. Cabré, Laura, trad. III. Riquer, Alejandra de, trad. IV. Títol V. Col·lecció: UB (Universitat de Barcelona) ; 801. Llatí 2. Gramàtica comparada i general

PRIMERA PARTPRESENTACIO INFORMACIONINTERNACIONAL

Carlos J. Maluquer de Motes BernetCatedratic de dret civil, Universitat de Barcelona

L’any 1961 vaig publicar, com a autor-editor, a la col·leccio «Estudio yVida», la meva primera Gramatica llatina, text aprovat pel Ministeri d’Edu-cacio Nacional. Aquesta obra estava destinada als cursos de 3r i de 4t, on elllatı era assignatura comuna, i als cursos de 5e i 6e, de l’opcio de Lletres.

Per a cadascun d’aquests cursos es van publicar sengles «Metodes dellatı», adaptats ambdos a aquesta Gramatica llatina.

Mes tard i a Ediciones Anaya, aquesta obra es va seguir publicant, pero,per exigencies dels successius plans d’estudis, se’n varen anar amputant gra-dualment diversos passatges, considerats irrellevants per a la preparacio delsalumnes en aquesta materia, fins a arribar a uns textos en que la Gramaticai el Metode de llatı apareixien fusionats en un mateix llibre. Fins i tot, a lesnormes didactiques que emanaven dels organismes oficials per a l’aprovaciodels textos, s’advertia de la necessitat de reduir l’estudi de la Gramatica a allopurament imprescindible per poder traduir els textos llatins que figuraven alMetode corresponent.

A traves dels successius plans d’ensenyament, l’estudi de les llenguesclassiques ha quedat practicament eradicat del batxillerat i fins i tot de lesfacultats de Lletres.

La Universitat, empesa pel desig de pal·liar, en la mesura del possible,aquesta contınua i implacable marginacio dels estudis llatins i de satisfer reite-rades peticions dels professors i dels antics alumnes que van utilitzar aquestaGramatica llatina en altres temps, ha decidit reeditar-la, traduıda al catala,amb el desig i l’esperanca que se li atorgui de nou la bona acollida de que vagaudir antany.

L’autor

PRIMERA PARTINTRODUCCIO INFORMACIONINTERNACIONAL

Carlos J. Maluquer de Motes BernetCatedratic de dret civil, Universitat de Barcelona

Llenguatge-llengua-gramatica-gramatica llatina

L’home es un esser sociable per naturalesa. Viu en societat amb altreshomes i sent la necessitat de comunicar-se amb els seus semblants: el llen-guatge es el vincle d’unio principal entre els diversos components dels grupshumans. Aquest llenguatge, que constitueix el medi natural d’expressar elsseus sentiments i pensaments, pot ser inarticulat (crits), mımic (gestos), i ar-ticulat o llenguatge propiament dit (paraules, frases, etc.)

Els grups humans, per poc civilitzats que siguin, expressen normalmentel seu pensament i el seu sentiment mitjancant sons articulats, pero nomesen assolir un grau determinat de cultura representen aquests sons mitjancantsignes grafics (llenguatge escrit). Ara be, no totes les comunitats humanes fanservir el mateix llenguatge, sino que cada una recorre a un sistema especiali propi d’expressio. Aquest sistema especial de cada una de les comunitatshumanes s’anomena llengua.

Malgrat que els homes, des dels temps mes remots, hagin fet servir,per relacionar-se entre ells, una llengua especial, nomes en arribar a una eta-pa de civilitzacio relativament avancada s’han preocupat d’estudiar a fons elseu propi idioma. En arribar a un desenvolupament cultural mes elevat, hanreflexionat sobre aquesta manera natural d’expressar-se, i aquesta observacioreflexiva de les formes idiomatiques propies i particulars fa sorgir una cienciadel llenguatge: la gramatica.

La gramatica es l’estudi cientıfic dels procediments adequats per ex-pressar-se en una llengua determinada.

La gramatica llatina, doncs, sera l’estudi metodic dels procediments,orals o escrits, que empraren els qui van fer servir el llatı com a llengua, i elconjunt de normes que regien aquests procediments.

10 Introduccio

Classificacio de les llengues. Els pobles i les llengues indoeuropeus

Les llengues es classifiquen en tres grans grups: monosil·labiques, aglu-tinants i flexionals. Al seu torn, les flexionals es poden subdividir en duesgrans famılies: semıtiques (arab, hebreu, etc.) i aries (o indoeuropees).

Les llengues indoeuropees deriven d’una llengua primitiva, comuna aun poble molt antic, que fa uns cinc mil anys probablement habitava a la regiocentreoriental d’Europa. D’aquest primitiu poble indoeuropeu, dotat d’unagran vitalitat i portador d’un destı historic inigualat, es van anant esqueixant,unes rere altres, tribus emprenedores, que van avancar a poc a poc en totesdireccions. La seva expansio lenta, pero contınua, va durar segles sencers. Enepoques diferents veiem aquests pobles abocar-se a les ribes de l’ocea Indic,del mar Mediterrani i de l’Atlantic. Uns mil anys abans de Crist, els des-cendents d’aquelles primitives tribus indoeuropees s’assenten ja, com a racadominadora, a quasi tot el mon conegut aleshores: Europa i les parts occiden-tal i meridional d’Asia, despres d’haver anorreat en el seu avanc irrefrenablela resta dels pobles. Aquestes onades ininterrompudes dels pobles indoeu-ropeus, en disseminar-se per Europa i Asia, van difondre la seva llengua iels seus costums. Ara be, el transcurs dels segles i la separacio geograficavan fer neixer diferencies infranquejables entre els respectius dialectes de lesdiferents tribus, i la llengua mare indoeuropea, que al comencament va sercomuna, es va anar descomponent en una multitud de llengues derivades. Enun comencament, aquestes llengues germanes degueren assemblar-se molt;pero, ja cap a l’any 1000 a. de C., quan aquesta expansio indoeuropea es en laseva maxima puixanca, les diferencies s’havien accentuat fins al punt que elsdiferents pobles, tot i que estaven lligats per un parentesc de raca i d’idioma,ja no s’entenien entre si.

Entre els grups mes importants d’aquestes llengues derivades hi ha elsanscrit, el tokhari, l’armeni, les llengues baltiques, l’albanes, l’hittita i, so-bretot, les llengues eslaves, celtiques, germaniques, i els grups grec i italic.

El grup eslau va donar origen a la llengua russa actual i a la resta dellengues eslaves. De l’antic germanic deriven l’angles i l’alemany.

Procedents del tronc indoeuropeu van penetrar a Italia diverses tribus,els dialectes de les quals s’agrupen sota el denominador comu de grup italic.Entre els seus dialectes hi ha el falisc, l’osc, l’umbre i el llatı. La tribu queparlava la llengua que, amb el temps, esdevindria el llatı, tal com apareix a lesepoques mes brillants de la seva historia, es va establir al Laci, regio situada ala Italia Central, a la conca inferior del riu Tıber. A cavall sobre aquest famosriu va neixer Roma, a mitjan segle VIII a. de C.

Gramatica llatina 11

Desenvolupament historicogeografic del llatı

Els romans van anar conquerint els territoris adjacents fins arribar a for-mar el mes gran dels imperis de l’antiguitat. Els seus lımits eren l’Atlantic,el Rin, el Danubi, el Caspi, els rius Eufrates i Tigris, i els deserts immen-sos d’Africa. Dins d’aquests paısos estava tancat el Mediterrani, el qual elsromans anomenaven Mare Nostrum (‘el nostre mar’). Roma va realitzar enaquests pobles, tan heterogenis com distants, una ingent tasca civilitzadora,tot assimilant el millor que va trobar en cadascun i convertint-ho en patrimo-ni comu. I, com sempre succeeix, la llengua va ser la companya de l’Imperii, en el de Roma, el llatı es va imposar com a vehicle d’enteniment univer-sal entre els homes. El llatı va ser la llengua habitual de soldats i comer-ciants, i la llegua oficial de governants, d’administradors i de funcionaris.Va ser la llengua del poble i, al mateix temps, de les classes elevades. Erala llengua que tots procuraven aprendre en el tracte quotidia amb la gent deRoma.

Ara be, una llengua evoluciona amb el temps. No era el mateix llatı elque parlaven els primers habitants de Roma que el llatı en el qual expressavenels seus pensaments els filosofs de l’edat mitjana. Aquesta llengua va pas-sar per diverses etapes i, dins de cadascuna, va presentar diferents modalitatssegons les classes socials que el parlaven.

Al comencament era una llengua rude de soldats i pagesos. D’aquestaepoca primitiva, que dura aproximadament fins al segle III a. de C., es con-serven nomes algunes inscripcions i fragments d’himnes religiosos, com arael Cant dels salis, el Cant dels germans arvals (sacerdots) i la Llei de lesXII taules. Aquesta llengua tosca resultava ja inintel·ligible per als romans del’epoca classica. Pero el llatı primitiu, en rebre l’influx de la cultura hel·lenica,despres de les guerres puniques, va anar depurant-se fins aconseguir qualitatsliteraries. Un esclau grec, Livi Andronic, que ensenyava a Roma la llenguadel seu paıs, va traduir al llatı l’Odissea, per fer-ne us com a llibre auxiliar enl’ensenyament del grec. Aquesta depuracio va originar, a poc a poc, una dis-sociacio, cada cop mes radical, entre la llengua escrita i la parlada o popular.Plaute i Terenci ens transmeten en les seves comedies els trets caracterısticsd’aquesta llengua popular dels segles III-II a. de C.

La separacio entre llatı escrit i parlat es fa, doncs, cada vegada mesgran. La llengua escrita segueix depurant-se i enriquint-se sense parar, finsarribar al cim de la perfeccio a l’epoca dels grans escriptors classics: Cesar,Cicero, Virgili, Horaci, Ovidi, etc. Es el Segle d’Or de les lletres romanes,centrat entre el final de la Republica i els primers temps de l’Imperi, que donapas a un altre perıode literari, tambe brillant, l’Edat d’Argent, amb escriptorstan excel·lents com Seneca i Tacit. La prosa, pero, va perdent la seva puresai va contaminant-se amb expressions poetiques i efectistes. Sorgeix la reac-

12 Introduccio

cio d’alguns escriptors que proven inutilment de restaurar el llatı classic i detornar-li la brillantor d’altres temps.

Mentrestant, el llatı parlat pel vulgar es va diferenciant cada cop mesdel llenguatge literari. Aquesta tendencia dissociadora, unida a les diferenciesracials dels diferents pobles que formaven la comunitat polıtica de l’Imperi,va provocar el naixement de nombroses varietats dialectals del llatı. Les inva-sions dels barbars, amb el conseguent enfonsament dels vincles que lligavenl’estructura polıtica del mon roma, produeix inevitablement la ruptura de laseva unitat idiomatica. La disgregacio de les diverses nacions que formavenaquest gran imperi accelera la transformacio del llatı, que va descomponent-se fins arribar a convertir-se en llengues diferents, encara que germanes: lesllengues neollatines o romaniques, que no son altra cosa que varietats dialec-tals del llatı vulgar o parlat. Aquestes llengues son: catala, espanyol, italia,frances, portugues, romanes, provencal, retic i d’altres.

Durant el Renaixement, el redescobriment de la cultura grecollatina vacomportar un revifament del llatı. Els escriptors classics son estudiats i imi-tats amb veritable entusiasme. El llatı torna a convertir-se en la llengua de laciencia, de la cultura, de la diplomacia; torna a ser una altra vegada l’instru-ment imprescindible per a la gent que, a l’edat moderna, ha significat algunacosa en la historia de la humanitat. En llatı estan expressats els principis basicsd’Occident, ja que el llatı ha estat utilitzat com a llengua diplomatica fins a lapau de Westfalia, com a llengua cientıfica fins a temps recents i com a llenguade l’Esglesia fins als nostres dies.

Com que la difusio del cristianisme tingue lloc durant l’epoca de majoresplendor de Roma, on sant Pere va fixar per sempre mes la seu de la cris-tiandat, els apostols van predicar preferentment en llatı. Tot aixo, unit a alloque ja s’ha dit, ha convertit aquest idioma en llengua oficial del Dogma i de laLiturgia i en el vehicle universal d’entesa entre el clergat cristia de tot el mon.

Raons de l’estudi del llatı

A) El llatı es llengua mare de les llengues romaniques. El seu estudi es fona-mental per coneixer a fons qualsevol d’elles i per poder establir entre ellespunts de relacio.

B) El llatı ha servit de model literari a totes les llengues de cultura. Les obresde l’Antiguitat han estat el model inicial i han influıt d’una manera indis-cutible en tots els escriptors i cientıfics de les epoques posteriors.

C) En aquesta llengua s’han expressat els principis basics del mon occidental,la seva ciencia, la seva religio i la seva cultura.

D) En l’actualitat es la llengua oficial de l’Esglesia.

Gramatica llatina 13

E) La gran famılia de pobles que actualment constitueixen la llatinitat, te-nen com a vehicle comu el llatı, origen de les seves llengues respectives.Aquests pobles no son solament els que habiten a Europa, sino moltes na-cions d’altres continents on es parla espanyol, frances, portugues, etc., desd’America a Filipines.

F) Un coneixement mes profund de la nostra cultura, ja que en tots els seusaspectes: jurıdic, literari, cientıfic o artıstic, es simple consequencia d’unaevolucio de la cultura antiga.

G) Un coneixement cientıfic de la nostra propia llengua, per conservar la se-va puresa enfront de les tendencies deformadores, tot enriquint-la ambneologismes i fixant el veritable sentit de les paraules mitjancant la sevaetimologia.

L

M·A

F

Sı

I

Indoiranic (sanscrit, etc.)TokhariHittitaArmeniAlbanesBalticEslau

Grec (classic i modern)Celtic

Germanic

I

{RusPolones, etc.

{AlemanyAnglesHolandes, etc.

OscUmbre

Lı

CEspanyolItaliaFrancesPortuguesRomanesProvencalSardRetic, etc.

PRIMERA PARTFONETICAINFORMACIONINTERNACIONAL

Carlos J. Maluquer de Motes BernetCatedratic de dret civil, Universitat de Barcelona

1. PARTS DE LA GRAMATICA. La gramatica es l’estudi cientıfic dels pro-cediments adequats per expressar-se en una llengua determinada. Comprendiverses parts, segons el punt de vista des del qual es considerin els objectesgramaticals.1) Fonetica, estudi dels sons i de la seva representacio.2) Morfologia, estudi de la formacio de les paraules i de la seva forma externa.3) Sintaxi, que estudia l’agrupacio de les paraules per formar oracions, el seu

us i valor dins de la frase, la relacio de les paraules entre si i la unio d’unesoracions amb altres.

2. ALFABET LLATI. A l’epoca classica, l’alfabet llatı constava dels sig-nes seguents: A, B, C, D, E, F, G, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, U (V), X.

Posteriorment s’hi van afegir la Y i la Z per poder transcriure les parau-les d’origen grec.

OBSERVACIONS:

1.a La G no existia al comencament. Se suplia amb la C.2.a La K es va usar cada cop menys i va ser substituıda per la C. Va subsistir

nomes en algunes abreviatures: K. (per Kaeso, nom propi); K. o Kal. (perKalendae, primer dia del mes).

3.a L’alfabet antic estava mancat de minuscules. A les edicions llatines actualses fan servir les majuscules nomes a comencament de paragraf o de nompropi, com en catala. En canvi, es fan servir tambe les majuscules a lainicial dels adjectius o adverbis derivats de noms propis.

4.a Els signes ortografics auxiliars son identics als utilitzats en catala: punt,coma, punt i coma, parentesis, interrogacio, admiracio, etc. Els signesd’interrogacio i d’admiracio es posen nomes al final de la frase.

16 Fonetica

3. DIVISIO I PRONUNCIACIO DELS SONS. Es necessari distingir entre lamanera de pronunciar dels antics romans i la que tradicionalment s’ha seguita la Romania. Vegem primer la pronunciacio classica.

4. VOCALS. La sortida de l’aire no troba obstacle als organs bucals; laboca es una simple caixa de ressonancia. Les vocals llatines son les mateixesque en catala, i el seu timbre tambe es igual. Per la posicio de la llengua, espoden agrupar d’acord amb l’esquema seguent:

Distancia maxima entre lallengua i el paladar

ıı

ee

a ao

ou

u

Distancia mınima entre lallengua i el paladar

Per la duracio, o quantitat, les vocals poden ser llargues o breus. Quanes vol assenyalar la quantitat s’empra el signe ˘ per a les breus i el signe ¯ pera les llargues: luceo, prıdıe.

Les vocals a, e, o es pronuncien com en espanyol. La i i la u s’anomenensemivocals, perque unes vegades tenen so de vocal i altres, de consonant.Generalment tenen so de consonant quan van al davant d’una altra vocal. Lai i la u sonen com en catala. La u es pronuncia sempre, fins i tot en els grupsque, qui, gue, gui (aquila, unguentum).

NOTA. La i consonant, que tambe es representa, a les edicions actuals, mitjancantel signe j (signe que no tenien els romans) sona com la y espanyola: iam o jam es pro-nuncia yam; maior o major, sona mayor. La u consonant (V = v = u) sonava a l’epocaclassica com la u vocal: vivum sonava uiuum; civium sonava quiuium; la v era la u del’escriptura capital o majuscula (la v minuscula va ser introduıda pels erudits de l’edatmitjana); no obstant aixo, ben aviat va comencar a pronunciar-se lleugerament aspirada,fet que va aproximar el seu so al de la v actual del catala.

5. DIFTONGS. Sonen les dues vocals (la e una mica tancada, propera ala i). Els mes usats son ae (rosae), au (taurus), oe (poena); mes rars son eu(ceu), ei (hei), oi (proinde) i ui (huic).

6. CONSONANTS. La sortida de l’aire es veu modificada pels organs dela boca. Podem classificar-les d’acord amb el quadre seguent:

Gramatica llatina 17

CONSONANTS LABIALS DENTALS GUTURALS

OCLUSIVES (es tanca i s’obre B D Gde sobte el pas de l’aire) P T C K Q

Lı (la llengua desvia l’aire pels costats) R L

N (l’aire es expulsat pel nas) M N

F (l’aire surt fregant) F S, Z

{

Sonen com en catala, llevat de lleugeres diferencies:La C sona sempre com la qu catalana, encara que vagi davant de e, i:

Cicero sona Quıquero; cinis sona quınis.La G sona sempre com la g catalana de gat, gorra, gust, encara que vagi

davant de e, i: gelu sona guelu; regit sona reguit.La H s’aspirava lleument; pero l’aspiracio era considerada com a signe

d’afectacio.La T conserva sempre el seu so: natio sona natio.La Ll: les dues lletres es pronuncien com la l geminada catalana (ille

sona ıl·le).CH, TH, RH: la H no sona; es pronuncien, per tant, com C, T i R,

respectivament (pulcher sona pulquer; Corinthus, Corıntus; rhetor, retor).La PH sona com la F: philosophus sona filosofus. En aquest cas, com

en els de l’apartat anterior, la H es va afegir a C, T , R i P per poder reproduirles paraules manllevades del grec.

La Z sona com a DS, com en catala.La X es un so mixt, equivalent a una gutural (C, K, G) mes una S: dux

= duc-s; rex = reg-s.

7. PRONUNCIACIO TRADICIONAL. Els pobles que van parlar llatı van adap-tar a la pronunciacio d’aquesta llengua algunes modalitats de la seva propiafonetica. A la penınsula Iberica la C i la G llatines es van pronunciar, davantde e, i, com sonen la C i la G de l’espanyol davant de les mateixes vocals: re-gina, legem, duces, dicis sonen com en espanyol. El so U s’omet en els grupsque, qui. El grup TI, seguit de vocal, sona generalment CI (natio = nacio),excepte que la i sigui accentuada (petıerim) o si el grup va precedit de s ox (ostium, mixtio) o seguit de h (Pythia). En els diftongs ae i oe no sona elprimer element i es pronuncien e.

8. PRONUNCIACIO ECLESIASTICA ROMANA. Dels intents per unificar la pro-nunciacio del llatı liturgic, tot basant-se en la moderna pronunciacio italianadel llatı, que es la que mes s’assembla a la fonetica del baix llatı, ha sorgituna pronunciacio denominada romana. En aquesta, CE, CI sonen TXE, TXI;GE, GI, aproximadament com en catala; TI sona TSI; GN sona NY; H espronuncia com la K a mihi (mıki) i nihil (nıkil).

18 Fonetica

9. LA PARAULA. Paraula es un so o grup de sons (o la representaciografica d’aquests en el llenguatge escrit) que te un sentit propi o que desen-volupa a la frase una funcio relativa. La paraula adquireix plenament el seusignificat total i concret nomes quan va encadenada en una frase.

10. LA SIL·LABA. Es un so vocalic o un grup de sons recolzats en unavocal que es pronuncia en una sola emissio de veu. Si la sıl·laba acaba envocal, s’anomena oberta; si acaba en consonant, es denomina tancada.

Una consonant situada entre dues vocals forma sıl·laba amb la vocalque la segueix: ma-ri-ti-mus.

Dues o mes consonants col·locades entre vocals formen tambe sıl·labaamb la vocal seguent si el grup consonantic es dels que pot trobar-se al co-mencament d’una paraula llatina: bl, cl, fl, gl, pl; br, cr, fr, gr, pr, tr; sc, sp,st; scr, spl, str, sgr. A mes, comencen amb el grup consonantic dr- el nompropi Drusus, i amb gn-, gnarus, gnavus, gnatus, etc. A la resta dels casos,els grups de consonants es divideixen: ar-tis; mor-tem; prop-ter; in-ter. Lesparaules compostes es consideren dividides segons els seus components.

11. QUANTITAT. Es el temps que s’inverteix a pronunciar una sıl·laba.Una sıl·laba es breu: a) Quan conte una vocal breu i es oberta: fuga,

domına; b) quan, si la seva vocal es llarga o conte un diftong, va seguidad’una altra vocal: au-re-us, me-us, om-nı-a.

Una sıl·laba es llarga: a) Quan conte una vocal llarga per naturalesa;b) quan es sıl·laba tancada.

OBSERVACIONS:1.a Una sıl·laba pot ser llarga «per posicio», perque les consonants que segueixen

la vocal tenen certa duracio; en canvi, no succeeix el mateix amb les consonants que laprecedeixen: a, pa i pra tenen practicament la mateixa duracio, pero no passa aixo amba, ap i arp, ja que son mes llargues les dues ultimes.

2.a Sol ser llarga «per posicio» la sıl·laba la vocal de la qual va seguida de duesconsonants; com que una d’aquestes, com a mınim, forma sıl·laba amb l’esmentada vocal,la sıl·laba es tancada. Pero si les dues consonants formen un grup d’oclusiva mes lıquida,aquestes, com ja ha estat dit, formen sıl·laba amb la vocal seguent i, per tant, no allarguenla vocal precedent «per posicio»: pa-trem; la-brum. No obstant aixo, als poetas classics,les sıl·labes la vocal de les quals va seguida del grup format per oclusiva mes lıquida esconsideren indiferents, es a dir, llargues o breus, segons les exigencies del vers: ca-pra =

˘˘ o –˘.3.a La consonant final d’una sıl·laba llarga «per posicio» pot, en la pronunciacio,

formar sıl·laba amb la vocal inicial de la paraula que va al darrere. Com a consequenciad’aixo, la sıl·laba es converteix en «oberta» i es breu si ho es la seva vocal.

12. ACCENT. Els romans no usaven l’accent ortografic. Tampoc s’em-pra a les edicions modernes. No obstant aixo, en alguns llibres escolars i litur-

Gramatica llatina 19

gics sol indicar-se per facilitar la pronunciacio. Tampoc s’usaven els signes dequantitat sil·labica, pero, com que la pronunciacio en depen, en alguns llibreses posen tambe aquests signes, com a simples auxiliars. En llatı la sıl·laba ac-centuada era, segons alguns gramatics, mes forta (accent d’intensitat); segonsl’opinio mes general, era mes aguda (accent musical, tonic o d’altura).

13. REGLES DE L’ACCENTUACIO

1.a En llatı no hi ha paraules agudes, llevat d’unes quantes, que han per-dut una vocal final: educ (de educe), addıc (de addıce), illıc (de *illıce), etc.

2.a Les paraules de dues sıl·labes son planes: rosa, mare.3.a Les paraules de mes de dues sıl·labes son:

a) Planes, si la penultima sıl·laba es llarga: amıcus, frumentum. Sil’ultima sıl·laba es una enclıtica (vegeu §14), l’accent va a lapenultima, encara que aquesta sigui breu: arma-que, virum-que,regina-ve.

b) Esdruixoles, si la penultima sıl·laba es breu: domınus, ıncola. Enllatı no hi ha paraules accentuades sobre la sıl·laba anterior al’antepenultima.

14. PARAULES ATONES (SENSE ACCENT). Hi ha paraules que manquend’accent fonetic. S’anomenen proclıtiques si s’uneixen a la paraula seguentsota el mateix accent, com les preposicions (inter homines = interhomines);enclıtiques, si es lliguen en la pronunciacio a la precedent, com les partıcules-que (‘i’), -ve (‘o’), -ne, -ce, -met (hostesque, amicosve, etc.). Aquestes enclı-tiques atrauen l’accent sobre la penultima sıl·laba, encara que sigui breu: ıpsei ipsemet; rosa i rosaque. Aixo no passava quan la paraula no era consideradacom un compost: undique, utique; ıtaque (simple = ‘doncs’) i itaque (compost= ‘i aixı’).

15. CANVIS FONETICS MES FREQUENTS. Els sons, tant vocalics com con-sonantics, no sempre romanen inalterables, sino que, de vegades, es modifi-quen de manera total o parcial, sobretot quan canvien de posicio dins de laparaula per l’afegidura de prefixos o sufixos. Fins i tot l’arrel, que es la partmes estable de la paraula, pot presentar algunes variants. A continuacio s’es-tudien, d’una manera elemental i incompleta, alguns dels canvis fonetics quesolen presentar-se amb mes frequencia.

Canvis vocalics

16. APOFONIA

1) Una vocal breu en sıl·laba interior oberta sol canviar-se:a) En i, si la segueixen les consonants d, t, n, c, g, o li: cado, in-cido; caput,

capit-is; teneo, re-tineo; facio, con-ficio; ago, ab-igo; salio, de-silio.

20 Fonetica

b) En u davant dels grups la, le, lo, lu: Siculus, Sicilia; famulus, familia.c) En i o en u davant de b, p, f, m: habeo, ad-hibeo; capio, ac-cipio; manus,

manibus; emo, redimo.d) En e o en o davant de r (procedent de vegades de rotacisme; vid. §25): onus,

oneris; cinis, cineris; opus, operis; corpus, corporis; tempus, temporis.2) Una vocal en sıl·laba interior tancada sol romandre invariable, llevat de la a, que

passa a e davant de dues consonants i, de vegades, de la o, que passa a u: arceo, coerceo;scando, ascendo; aptus, ineptus; montem, promunturium.

17. SINCOPA. De vegades, la vocal breu entre dues consonants arriba fins i tot aperdre’s: calıdus, caldus; valıde, valde.

18. CANVIS EN SIL·LABA FINAL. Les vocals breus en sıl·laba final tendeixen aconvertir-se en e i de vegades arriben a desapareixer: mari > mare; dice > dic. La oen sıl·laba final tancada tendeix a convertir-se en u: dominos > dominus; virom > virum;donom > donum; consentiont > consentiunt; dederont > dederunt.

19. CONTRACCIO. Dues vocals juntes, sense formar diftong, es contrauen ambfrequencia en una de sola, evitant aixı l’hiatus o pronunciacio separada de dues vocals:co-ago > cogo; de-ago > dego; rosais > rosis; dominois > dominis; coagito > cogito;mihi > mi; amao > amo; amaem > amem; ne-hemo > nemo.

20. ALLARGAMENT. La perdua d’una consonant pot allargar la vocal precedentper compensacio: sex-decem > sedecim; trans-do > trado.

21. APARICIO DE VOCALS. Rep tambe el nom d’epentesi o samprasarana: les con-sonants m, n, l i r, es a dir, les lıquides i les nasals, desenvolupen de vegades davant seuuna vocal per facilitar la seva pronunciacio: agr > ager; seclum > seculum.

22. VOCALS D’UNIO. Quan un tema acaba en consonant i la desinencia que el se-gueix comenca tambe en consonant, es frequent l’aparicio d’una vocal unitiva: consul-e-m; sermon-i-bus; leg-u-nt; leg-i-t. Normalment les vocals unitives son la e, la i, i, mesrarament, la u.

23. ALTERNANCES VOCALIQUES. La part veritablement estable d’una arrel es laconsonantica. La part vocalica, en canvi, esta sotmesa, gairebe sempre, a alternances imodificacions de les vocals de l’arrel; aquestes modificacions poden anar des de la subs-titucio d’una vocal per una altra fins a la desaparicio de la dita vocal. Com que aquestcanvi pot anar combinat amb altres canvis fonetics, com els apuntats anteriorment, noes facil de vegades reconeixer-lo. Vegeu a continuacio alguns exemples: teg-o, tog-a;pend-o, pond-o; ed-o, d-ens; sed-eo, sed-es, sol-ium (la d i la l s’intercanvien en algunesparaules), sıd-o; fac-i-o, f ec-i; do-num, datus. Aquestes variacions de l’arrel son herenciacomuna de les llengues indoeuropees.

24. CANVIS DELS DIFTONGS. Es contrauen amb frequencia en les vocals ı, u: poena,punio; caedo, oc-cıdo; claudo, in-cludo; noutrix > nutrix; deico > dico. Aquest fenomenes similar al de la contraccio de vocals.

Canvis consonantics25. ROTACISME. Cap a la meitat del s. IV a. de C., una moda, que mes tard va

caure en desus, va fer canviar en r la s situada entre dues vocals. Aquest fenomen estatestimoniat per diversos escriptors antics: Cicero, Varro, Quintil·lia, Pau Diaca i altres.

Gramatica llatina 21

Heus aquı alguns exemples: flos, floris; opus, operis; est, erit; esse, enfront deamare, legere, etc.; cinis, cineris (aquest pas a r modifica la vocal precedent quan es breu,la qual pasa a e). Passada aquesta moda, les paraules de creacio posterior tenen una altravegada s intervocalica: de-super, re-semino; el mateix succeeix amb les paraules estran-geres adoptades despres de caure en desus el rotacisme: basis, nausea, pausa (del grec);cisium, gaesum (del celtic); asinus (de l’Asia Menor); altres vegades es per dissimilaciopreventiva: miser, caesaries, o per procedir de ss: causa, casus, vasa, etc. No obstant aixo,la influencia de la r derivada de s intervocalica va ser tan gran que, en trobar-se la r a laresta dels casos, va influir sobre el nominatiu singular: arbos, arbor; labos, labor; honos,honor; etc. Aixo fa que hi hagi moltes vegades formes dobles de nominatiu als noms eltema dels quals acaba en s.

26. ASSIMILACIO. L’assimilacio es un fenomen fonetic pel qual dues consonantsen contacte es fan iguals o semblants. L’assimilacio s’anomena progressiva o regressiva,segons s’exerceixi la influencia cap al final o cap al comencament de la paraula. Potafectar: A) la sonoritat; B) el mode d’articulacio; C) el punt d’articulacio.

A) La sonoritat. Una oclusiva sonora al davant d’una oclusiva o fricativa sorda esconverteix en oclusiva sorda: ag-o, ac-tus; teg-o, tec-tus; nub-o, nup-si; scrib-o, scrip-si.Una oclusiva sorda al davant de nasal, i tambe una s al davant de nasal, l o r, es converteixen sonora: sec-o, seg-mentum; dis-ruo, diruo (assimilacio i simplificacio posterior de laconsonant doble resultant).

B) El mode d’articulacio.1) Una oclusiva mes f produeix ff : ob-fero > of-fero; ad-fero > af-fero.2) Una oclusiva dental mes s produeix ss. En posicio final se simplifica la doble;

es perd, per tant, la dental al davant de s: milet-s >miless >miles; ped-s > pess> pes.

3) Una oclusiva mes n produeix una nasal del mateix organ mes n: *scabnom(cf. scabellum) > scamnum; *sopnos (cf. sopor) > somnus; ad-nuo > annuo;*decnos (cf. decet) > dignus.

4) dr > rr: ad-rapio > ar-ripio.dl > ll: ad-loquor > al-loquor; *sed-la (de sed-eo) > sel-la.nr > rr: in-rigo > ir-rigo.nl > ll: con-loquor > col-loquor.rl > ll: per-lacio > pel-licio.rs > rr: fer-se > fer-re.ls > ll: vel-se > vel-le.

C) El punt d’articulacio. En aquest cas, l’assimilacio es sempre regressiva.1) Tota oclusiva labial o dental, al davant d’una gutural, es converteix en una

gutural: ob-gero > og-gero; ad-gero > ag-gero; *sitıcus (cf. sitis) > *sitcus >siccus.

2) s + f > ff: *dis-fero > dif-fero; dis-facilis > dif-ficilis.3) Cap oclusiva tolera al seu davant una altra nasal que no sigui del seu mateix

organ: com-pono, im-bellis (de in-), indico; eorumdem > eorundem; septem +decem > septendecim; cum-cors > concors; tam-quam > tanquam.

4) ms > ns (excepte a hiems): cum + servus > conservus; cum + sisto > consisto.5) nm >mm: in + mineo > immineo; in + memor > immemor.6) Una oclusiva dental mes t produeix ss: cad-tus (de cad-o) > cas-sus; *plaud-

tos (de plaudo) > plaus-sus; quat-tus (de quat-io) > quassus. Pero produeix tt

22 Fonetica

quan es tracta del prefix ad- mes un verb que comenca per t: ad-tenuo > atte-nuo; ad-tero > at-tero.

27. EPENTESI. Entre una m i una s o t es desenvolupa de vegades una p: como,com-p-si, com-p-tus; promo, prom-p-si, prom-p-tus; sumo, sum-p-si, sum-p-tus; contem-no, contem-p-si, contem-p-tum.

28. CONSONANTS FINALS

a) Dues consonants finals es redueixen a una de sola: os, oss-is; fel, fell-is; mel,mell-is.

b) Dues consonants desiguals pero equivalents a una consonant doble son substi-tuıdes per aquesta: dux (= c− s), duc-is; lex (= g− s), leg-is.

c) Si la paraula acaba en un grup d’oclusiva (o f ) i lıquida, apareix entre ambduesuna e (vegeu §21): pater, patr-is; frater, fratr-is; venter, ventr-is; ager, agr-i.

d) Si acaba en dues consonants desiguals, que no equivalen a dobles ni formengrup d’oclusiva i lıquida, es perd l’ultima: cor, cord-is; lac, lact-is.

e) La s del nominatiu dels temes en sibilant pot convertir-se en r, per influenciade la r procedent de rotacisme, a la resta de casos (vid. §25).

f ) La d final es va conservar al darrere de vocal breu, pero es va perdre al darrerede vocal llarga als ablatius del singular de la 1.a i 2.a declinacio: praeda(d),merito(d), etc., i als imperatius en to: dato(d), sunto(d), etc.

g) La n final es va perdre al nominatiu del singular dels temes acabats en -on-:homo, homin-is; praedo, praedon-is; sermo, sermon-is.

h) El grup final del nominatiu singular de la 3.a declinacio -ct-s > x: nox, noct-is;els grups -nt-s, -nd-s > ns: videns, vident-is; amans, amant-is; frons, frond-is;-rt-s, -rd-s > rs: ars, art-is; concors, concord-is; -lt-s > ls: puls, pult-is.

Index∗

Parts de la Gramatica . . . . . . . . . . . . . . . 1Alfabet llatı . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2Pronunciacio del llatı . . . . . . . . . . . . . . 3-8La paraula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9La sıl·laba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10Quantitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11Accent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12-14Canvis fonetics . . . . . . . . . . . . . . . . . 15-28L’oracio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29-31Concordanca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32Parts de l’oracio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33Elements de les paraules . . . . . . . . 34-36Accidents del nom . . . . . . . . . . . . . . 37-41Les cinc declinacions . . . . . . . . . . . 42-50Primera declinacio . . . . . . . . . . . . . . 51-53Segona declinacio . . . . . . . . . . . . . . 54-62Tercera declinacio . . . . . . . . . . . . . . 63-78Declinacio grecollatina . . . . . . . . . . . . . 79Els adjectius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80-87Quarta declinacio . . . . . . . . . . . . . . . 88-90Cinquena declinacio . . . . . . . . . . . . 91-92Graus de l’adjectiu . . . . . . . . . . . . 93-103Adjectius numerals . . . . . . . . . . . 104-114Pronoms. Generalitats . . . . . . . . 115-116Pronoms personals . . . . . . . . . . . 117-121Pronoms possessius . . . . . . . . . . 122-123Pronoms demostratius . . . . . . . . 124-135Pronoms relatius . . . . . . . . . . . . . 136-142Pronoms interrogatius . . . . . . . . 143-147Pronoms indefinits . . . . . . . . . . . 148-166El verb. La conjugacio . . . . . . . . 167-174El verb. Sum i les conjugacions

regulars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175Classificacio dels verbs segons

el seu tema de present . . . . . . . . . . . 176Formacio del tema de present . . . . . . 177Present d’indicatiu . . . . . . . . . . . 178-179Preterit imperfet. Indicatiu . . . . 180-181Futur imperfet . . . . . . . . . . . . . . . 182-184Present de subjuntiu . . . . . . . . . . 185-186Preterit imperfet. Subjuntiu . . . 187-188Formacio del tema de perfet . . . 189-193Formes contractes . . . . . . . . . . . . . . . . 194L’element -is- del perfet . . . . . . . . . . . 195

Temps de perfet passius . . . . . . . . . . . 196El tema de supı . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 197Formacio del participi perfet . . 198-200Preterit perfet. Indicatiu . . . . . . . 201-203Preterit plusquamperfet. Indicatiu . . 204Futur perfet . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205-206Preterit perfet. Subjuntiu . . . . . . 207-208Preterit plusquamperfet.

Subjuntiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . 209-210L’imperatiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211-212Expressio del prec, de l’ordre i

de la prohibicio . . . . . . . . . . . . . . . . 213Formes nominals del verb . . . . . . . . . 214L’infinitiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 215-221Els participis . . . . . . . . . . . . . . . . 222-227Gerundi i gerundiu . . . . . . . . . . . 228-231El supı . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 232Conjugacio perifrastica . . . . . . . 233-235La veu passiva . . . . . . . . . . . . . . . 236-240Verbs deponents . . . . . . . . . . . . . 241-244Verbs irregulars . . . . . . . . . . . . . . 245-252Adverbis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 253-259Preposicions i conjuncions . . . . . . . . 260Interjeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 261Sintaxi. Oracio. Concordanca . . 262-270Casos i preposicions . . . . . . . . . . 271-274Usos del nominatiu . . . . . . . . . . . . . . . 275Usos del vocatiu . . . . . . . . . . . . . . . . . 276Usos de l’acusatiu . . . . . . . . . . . . 277-285Usos del datiu . . . . . . . . . . . . . . . 286-297Usos del genitiu . . . . . . . . . . . . . . 298-306Usos de l’ablatiu . . . . . . . . . . . . . 307-324Resum de l’us dels casos . . . . . . . . . . 325Oracio simple . . . . . . . . . . . . . . . . 326-328Oracio composta. Classificacio . . . . 329Oracions juxtaposades . . . . . . . . . . . . 330Oracions coordinades . . . . . . . . . 331-336Oracions subordinades . . . . . . . . . . . . 337Concordanca de temps . . . . . . . . . . . . 338Atraccio modal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 339Oracions completives . . . . . . . . . 340-349Oracions de relatiu . . . . . . . . . . . 350-354Oracions circumstancials . . . . . . 355-362Estil indirecte . . . . . . . . . . . . . . . . 363-364

00∗. La numeracio correspon als paragrafs.