manual per a l'itinerari formatiu dels operaris d'un establiment de

Manual per a l’itinerari formatiu dels operaris d’un establiment de

benefici de trituració i classificació en el sector dels àrids

MANUAL PER A LA FORMACIÓ DE L’OPERARDOR DE PLANTA D’ÀRIDS

2 MÒDUL I OPERADOR DE PLANTA ÀRIDS

PRIMERA EDICIÓ: DESEMBRE 2009

TIRATGE: 100 EXEMPLARS Professors autors: Joaquín Edo Tomás Modesto Freijo Álvarez Lluis Sanmiquel Pera Universitat Politècnica de Catalunya ISBN: 978-84-693-9752-7

MANUAL PER A LA FORMACIÓ D’OPERADOR PLANTA ÀRIDS

OPERADOR DE PLANTA D’ÀRIDS| MÒDUL I 3

MÒDUL I : DEFINICIÓ DELS TASQUES 9

1. DEFINICIÓ DE LES OPERACIONS BÀSIQUES DELS OPERARIS D’UNA PLANTA DE TRACTAMENT D’ÀRIDS 10

2. TREBALLS DE MANTENIMENT EN ELS ESTABLIMENTS DE BENEFICI 12

2.1. MANTENIMENT 12

QÜESTIONARI MÒDUL I: DEFINICIÓ DE LES TASQUES 15

MÒDUL II : TÈCNIQUES PREVENTIVES I DE PROTECCIÓ ESPECÍFIQUES DEL LLOC DE TREBALL DE CADA MÀQUINA EN PARTICULAR 17

1. OPERACIONS DIRECTES D’UNA PLANTA DE TRACTAMENT 18

1.1. RECOMANACIONS PRÈVIES ABANS DE COMENÇAR EL TREBALL 18

1.2. CIRCULACIÓ PER LA PLANTA 19

1.3. INSPECCIÓ VISUAL PRÈVIA 20

1.4. POSADA EN MARXA DE LA PLANTA 21

2. OPERACIONS EN ELS DIFERENTS EQUIPS DE TREBALL 22

2.1. TREMUJA DE RECEPCIÓ 22

2.2. TRITURADORES I MOLINS PRIMARIS 25

2.3. SEDASSOS 27

2.4. MOLINS SECUNDARIS 29

2.5. CINTES TRANSPORTADORES 32

2.6. ALIMENTADORS DE CÀRREGA 35

2.7. EQUIPS DE RENTATGE 36

2.8. TANCS CLARIFICADORS O ESPESSEÏDORS 36

2.9. FILTRE PREMSA 38

2.10. TREMUGES D’EMMAGATZEMATGE 39

3. TREBALLS EN ALTURA 40

4. MANIPULACIÓ DE CÀRREGUES 43

4.1. LA MANUTENCIÓ MANUAL 44



4.2. EL PES DE LA CÀRREGA EN LA MANUTENCIÓ MANUAL 45

4.3. MANUTENCIÓ MECÀNICA 46

5. EQUIPS D’ELEVACIÓ 47

6. CARRETONS ELEVADORS EQUIPS DE TRANSPORT I AIXECAMENT: 49

7. EQUIPS DE TRACCIÓ 50

8. ELEMENTS ACCESSORIS DELS EQUIPS D’ELEVACIÓ 51

9. CORDES I CABLES: CARACTERÍSTIQUES I PREVENCIÓ 51

10. CADENES I GANXOS: CARACTERÍSTIQUES I PREVENCIÓ 53

11. ALTRES ELEMENTS AUXILIARS D’HISSAMENT: ESLINGUES 54

12. NETEJA 54

13. ATURADA DE LA PLANTA DE TRACTAMENT 55

14. PERILLS ASSOCIATS A TREBALLS DE MANTENIMENT AMB EINES 56

14.1. TIPUS D’EINES 57

14.2. CAUSES DELS ACCIDENTS AMB EINES MANUALS 57

14.3. CAUSES DELS ACCIDENTS AMB EINES MECÀNIQUES 60

15. PERILLS ASSOCIATS A TREBALLS DE MANTENIMENT AMB RISC ELÈCTRIC 62

15.1. FACTORS QUE INTERVENEN EN EL RISC ELÈCTRIC 62

16. PERILLS ASSOCIATS A TREBALLS DE MANTENIMENT AMB RISC QUÍMIC 65

17. EMMAGATZEMATGE I MANIPULACIÓ DE SUBSTÀNCIES PERILLOSES 66

18. PERILLS ASSOCIATS A TREBALLS DE MANTENIMENT AMB SOLDADURA 68

18.1. RISCOS EXISTENTS I MESURES DE PREVENCIÓ QUE CAL ADOPTAR 69

18.2. SISTEMES DE PREVENCIÓ EN LA SOLDADURA 71



19. PERILLS RESIDUALS ASSOCIATS A L’ENTORN DE LES INSTAL·LACIONS 71

19.1. SOROLL 71

19.2. VIBRACIONS 72

19.3. IL·LUMINACIÓ 72

19.4. HUMITAT I TEMPERATURA 72

19.5. EXPOSICIÓ A SUBSTÀNCIES QUÍMIQUES 72

20. EQUIPS DE PROTECCIÓ COL·LECTIVA I INDIVIDUAL QUE HA D’EMPRAR EL PERSONAL OPERADOR D’AMBDÓS EQUIPS DE TREBALL 76

20.1. EQUIPS DE PROTECCIÓ COL·LECTIVA 76

20.2. EQUIPS DE PROTECCIÓ INDIVIDUAL (EPI) 77

21. SENYALITZACIÓ DE SEGURETAT 84

21.1. CARACTERÍSTIQUES DE LA SENYALITZACIÓ 84

21.2. SENYALITZACIÓ EN FORMA DE PANELL 87

22. PRIMERS AUXILIS 92

22.1. INTRODUCCIÓ 92

22.2. PRINCIPIS GENERALS DEL SOCORS 92

22.3. ASFÍXIA 94

22.4. CREMADES 95

22.5. HEMORRÀGIES 99

22.6. CONTUSIONS 101

22.7. FERIDES 102

23. PLA D’EMERGÈNCIA I EVACUACIÓ 112

QÜESTIONARI MÒDULII: TÈCNIQUES PREVENTIVES I DE PROTECCIÓ ESPECÍFIQUES DEL LLOC DE TREBALL DE CADA MÀQUINA EN PARTICULAR 117

MÒDUL III : EQUIPS, EINES O MITJANS AUXILIARS 1207

1. DEFINICIÓ GENERAL D’UN ESTABLIMENT DE BENEFICI 121



2. EQUIPS DE LES PLANTES DE TRACTAMENT 122

3. RESGUARDS I DISPOSITIUS DE SEGURETAT MÉS FREQÜENTS A LES PLANTES DE TRACTAMENT 149

3.1. RESGUARDS DE REIXETES O XAPA 151

3.2. BARANES, SÒCOLS, PASSAMANS, PASSAREL·LES, ESCALES I ESCALES DE MÀ 162

3.3. CADENES O BANDES DE GOMA SITUADES EN L’ALIMENTACIÓ DE MATERIAL 163

3.4. COMPORTES D’INSPECCIÓ 163

3.5. UNTADORS DE COIXINETS FORA DELS RESGUARDS 163

3.6. PROTECCIONS CONTRA LA CAIGUDA DE MATERIALS 164

4. ESPAIS DE TRÀNSIT ACOTATS, PROTEGITS I SENYALITZATS 164

5. TOPALLS PER A VEHICLES 164

6. SENYALITZACIÓ 165

7. PROTECCIONS ELÈCTRIQUES 165

QÜESTIONARI MÒDUL III: EQUIPS, EINES O MITJANS AUXILIARS 172

MÒDUL IV : CONDICIONS DE TREBALL 174

1. CONEIXEMENT DE SEGURETAT PER AL CONTROL I VIGILÀNCIA DEL CONJUNT D’UN ESTABLIMENT DE BENEFICI 175

2. SEGURETAT ESTRUCTURAL 180

3. ESPAIS DE TREBALL I ZONES PERILLOSES 180

4. TERRES, OBERTURES, DESNIVELLS I BARANES 180

5. VIES DE CIRCULACIÓ 180

6. RAMPES, ESCALES FIXES I DE SERVEI 180



7. CONEIXEMENT DE SEGURETAT PER AL CONTROL I VIGILÀNCIA DEL PROCÉS PRODUCTIU D’UN ESTABLIMENT DE BENEFICI 179

8. PANTALLES DE VISUALITZACIÓ 180

9. CONTROL I VIGILÀNCIA DE LES CONDICIONS DE SEGURETAT I HIGIÈNIQUES DEL LLOC DE TREBALL 182

9.1 CONTROL DE LA POLS 182

9.2. SOROLL 191

9.3. VIBRACIONS 194

10. ORDRE I NETEDAT EN ELS ESPAIS DE TREBALL 198

11. HUMITAT I TEMPERATURA 200

12. IL·LUMINACIÓ 203

MÒDUL V : INTERFERÈNCIES AMB ALTRES ACTIVITATS ERROR! NO S'HA DEFINIT L'ADREÇA D'INTERÈS.

1. CONSIDERACIONS GENERALS SOBRE LES INTERFERÈNCIES ENTRE ACTIVITATS 209

2. RISCOS MÉS HABITUALS PRODUÏTS PER INTERFERÈNCIES ENTRE ACTIVITATS 210

3. PROCEDIMENTS SEGURS DE COMUNICACIÓ AMB PERSONES A L’EXTERIOR: RECEPCIÓ D’ORDRES DE TREBALL 210

3.1. SENYALS GESTUALS 211

3.2. PROCEDIMENTS PER A TREBALLS QUE TENEN RISCOS ESPECIALS 212

4. CIRCULACIÓ I MANIPULACIÓ EN PRESÈNCIA D’UNA ALTRA

MÀQUINA O DE PERSONAL A PEU 214

5. RISC EN ELS APILAMENTS DE MATERIAL ACABAT 217

6. REPARACIONS, REVISIONS I MANTENIMENT DE LES MÀQUINES 218

6.1. NORMES GENERALS 218

QÜESTIONARI MÒDUL V: INTERFERÈNCIES AMB ALTRES ACTIVITATS 222

MODUL VI : NORMATIVA I LEGISLACIÓ 225



1. LEGISLACIÓ D’APLICACIÓ GENÈRICA 226

1.1. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA 226

1.2. L’ESTATUT DE CATALUNYA 226

1.3. L’ESTATUT DELS TREBALLADORS 227

1.4. LA LLEI GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL 227

1.5. EL CODI CIVIL I EL CODI PENAL 228

2. LEGISLACIÓ PREVENTIVA 228

2.1. LA LLEI DE PREVENCIÓ DE RISCOS LABORALS (LPRL) 228

3. LEGISLACIÓ ESPECÍFICA MINERA 233

3.1. ESTATUT DEL MINER 233

3.2. REIAL DECRET 1389/97, SOBRE SEGURETAT I SALUT DELS TREBALLADORS EN LES ACTIVITATS MINERES 234

3.3. REGLAMENT GENERAL DE NORMES BÀSIQUES DE SEGURETAT MINERA 235

3.4. DISPOSICIONS INTERNES DE SEGURETAT (DIS) 236

QÜESTIONARI MÒDUL VI: NORMATIVA I LEGISLACIÓ 238



MÒDUL I DEFINICIÓ DELS TASQUES


10 OPERADOR DE PLANTA ÀRIDS

1. DEFINICIÓ DE LES OPERACIONS BÀSIQUES DELS OPERARIS D’UNA

PLANTA DE TRACTAMENT D’ÀRIDS

En el procés productiu d’una pedrera tenim les tasques de posada en marxa de la

planta i la càrrega i el transport del recurs que s’ha d’explotar. Una vegada s’ha

emmagatzemat el recurs, tenim dues opcions: vendre directament aquest material o

processar-lo. Si el recurs extret de la pedrera no es pot comercialitzar directament,

s’ha de processar als establiments de benefici, amb processos de matxucament,

trituració, classificació i rentatge, perquè es pugui comercialitzar com a producte final o

subproducte, d’acord amb les exigències i demandes del mercat i de la normativa

aplicable. Les operacions bàsiques d’un operari de planta perquè siguin correctes el

funcionament i la utilització d’un establiment de benefici de tractament d’àrids són les

següents:

OPERACIONS BÀSIQUES

1. Recomanacions prèvies

2. Circulació per la planta

3. Inspecció visual prèvia

4. Posada en marxa de la planta

5. Operacions en els diferents equips de treball

6. Treballs en altura

7. Manipulació de càrregues

8. Neteja

9. Aturada de la planta de tractament

Qualsevol operador de planta ha de conèixer:

• Cadascuna de les operacions possibles que es poden dur a terme en un

establiment de benefici i el funcionament del diferents equips que el componen.

• L’ordre correcte per portar-les a terme


OPERADOR DE PLANTA D’ÀRIDS| 11

• Els riscos a què està exposat i quines accions són incorrectes.

De manera resumida, a continuació comentem les operacions descrites a la pàgina

anterior i exposem les tasques que hi corresponen. En el MÒDUL II, la informació de

cadascuna d’aquestes operacions s’amplia de manera exhaustiva, de les quals

s’indiquen els riscos més habituals i les mesures preventives que es poden prendre.

OPERACIONS

1. Recomanacions prèvies - Tenir present els conceptes bàsics de seguretat.

2. Circulació per la planta

- Accés al lloc de treball i als equips de la planta. - El trànsit sense risc per passarel·les, plataformes, escales i zones de circulació de personal. - Desplaçament a les diferents zones de la planta, edificis auxiliars i parc d’àrids.

3. Inspecció visual prèvia - Revisar la instal·lació abans d’iniciar la jornada de treball i de posar en marxa la planta.

4. Posada en marxa de la planta

- Realitzar, després de la inspecció prèvia, la posada en marxa seqüenciada dels diferents equips de la planta verificant els instruments i controls i vigilant que funcionin els dispositius de seguretat de la posada en marxa.

5. Operacions en els diferents equips de treball de la planta de tractament

- Comprovar que el funcionament de la instal·lació durant el procés, amb els equips en marxa, és normal. - Mantenir els diferents equips en condicions d’operació tant durant el funcionament com en el manteniment. - Operació de selecció manual. - Realitzar treballs específics en tremuges i sitges, com ara desembossaments, prevenció de caiguda d’equips i persones, neteja, etc.

6. Treballs en altura

- Realitzar treballs (reparació d’equips i de l’estructura, pintura, etc.) en parts elevades on no arriben les plataformes o passarel·les fixes de l’establiment de benefici. En aquestes operacions s’han de prendre les mesures oportunes per evitar en tots els casos caigudes de l’operari a diferent nivell.



7. Manipulació de càrregues

- Desplaçar càrregues (peces, equips de treball, elements estructurals, matèries del procés, àrids, etc.) manualment, amb una grua o amb un equip mòbil.

8. Neteja - Recollir els materials vessats durant el procés. - Retirar les peces substituïdes en els equips.

9. Aturada de la planta de tractament

- Aturar el funcionament de la instal·lació de manera ordenada i amb els equips sense càrrega de material. - Bloquejar la instal·lació perquè no pugui posar-se en moviment accidentalment. - Aturar la planta en cas d’emergència o avaria.

2. TREBALLS DE MANTENIMENT EN ELS ESTABLIMENTS DE BENEFICI

En el present apartat s’aborda l’estudi dels riscos existents en determinades

operacions de manteniment que es realitzen a les plantes de tractament, per la seva

indubtable repercussió en la seguretat i higiene dins del centre de treball, pels riscos

en les operacions amb eines manuals i els que es deriven del seu ús, manipulació i

transport, i per la manipulació i l’emmagatzematge de productes químics perillosos.

2.1. MANTENIMENT

2.1.1. Objecte i tipus de manteniment

S’entén per manteniment la tècnica que té per objecte conservar en funcionament

constant i perfecte tant les instal·lacions com els equips, eines, màquines o processos,

amb el mínim cost i el mínim nombre d’accidents. Són diferents segons:

• el tipus d’empresa,

• la mida,

• l’activitat,

• la política empresarial,

• etcètera.

Si tenim en compte la creixent automatització en l’empresa, amb la consegüent

complexitat dels equips i mitjans de fabricació, es pot comprendre que la funció del

Departament de Manteniment té cada vegada més un paper preponderant, perquè hi

recau la responsabilitat d’assegurar el funcionament perfecte de tots els sistemes o



elements de fabricació dels àrids.

Malgrat la diversitat de les funcions que ha de realitzar el Departament de

Manteniment, les podem agrupar en:

a) Verdader manteniment. Comprèn les funcions de:

• Manteniment dels equips que componen l’establiment de benefici, a fi de

minimitzar el temps en què les màquines poden estar aturades, en un òptim

funcionament (inspecció, lubricació, etc.) i assegurant la màxima producció

de la planta.

• Manteniment o conservació dels edificis, que comprenen les reparacions

dels edificis i les seves instal·lacions, a fi de disminuir el deteriorament del

capital.

• Manteniment de condicions de treball segures, millorant els sistemes de

protecció les màquines i/o dotant-les d’aquests. Per això és tan important la

relació entre els departaments de Manteniment i de Seguretat dins de

l’empresa.

b) Prestació de serveis a la producció: comprenen els treballs per reparar o

modificar instal·lacions complementàries al sistema de fabricació (instal·lació i/o

reparació d’instal·lacions d’aire comprimit o de vapor, transport interior, etc.), o

fins i tot muntar-ne de noves.

c) Realització d’estudis, tant de nous projectes com de modificacions per

augmentar el valor dels béns d’equip que posteriorment s’executaran i es

posaran a la pràctica. Si en el moment de fer un projecte es tenen en compte

factors de seguretat, higiene i ergonomia i també el tipus de manteniment, el

verdader manteniment serà més ràpid d’executar.

d) Altres activitats. Es poden considerar com a activitats secundàries: la

seguretat, la prevenció contra incendis, el control de l’estoc de peces de

recanvi, l’emmagatzematge, la recuperació de material, l’ordre i la netedat, etc.

D’acord amb les activitats a realitzar, podem classificar el manteniment pel moment en

què es realitza l’actuació:

• Manteniment preventiu (MP) (inspecció, lubricació, etc.).



• Manteniment correctiu o de millores (MM).

• Manteniment d’avaries o de ruptura (MR).

2.1.2. Seguretat en les operacions de manteniment

Els coneixements que un operari d’una planta de tractament i benefici ha de tenir

sobre el manteniment de les màquines amb què ha de treballar són la base de la seva

seguretat i per tant no es poden reduir a unes simples regles, sinó que ha de conèixer

com funcionen els diferents components sobre els quals ha d’intervenir per tal

d’entendre quins són els riscos a què s’enfrontarà.

Els equips de protecció individual juguen, així mateix, un paper important i els han de

tenir molt en compte les persones encarregades de fer el manteniment. A vegades, per

accedir a certes parts es necessiten uns guants específics que protegeixen contra els

contactes tèrmics i que no són els que l’operari utilitza normalment, un cinturó de

seguretat que asseguri un accés a una plataforma, etc. Com podem veure, l’operari ha

conèixer els riscos que l’envolten i com els pot evitar o com se n’ha de protegir.

D’acord amb les funcions assignades al manteniment, cal assenyalar que es porten a

terme tant en instal·lacions fixes (tallers de manteniment), dotades d’eines i màquines

adequades, com en el lloc on s’origina l’avaria. I és en aquest cas (manteniment per

ruptures o avaries) que els accidents es produeixen amb més freqüència. Entre

d’altres raons, per la tendència a utilitzar mitjans no adequats o improvisats a l’hora de

realitzar operacions de muntatge i desmuntatge de peces pesants i voluminoses

corresponents a elements i màquines (d’elevació, transport, fabricació, etc.), en

instal·lacions en les quals s’utilitzen diferents fonts d’energia (elèctrica, pneumàtica,

hidràulica, vapor, etc.) i eines de tot tipus.

Com que de les operacions que ha de dur a terme el personal de manteniment se’n

deriven una sèrie de riscos de caràcter molt divers (operacions de manutenció,

operacions en màquines, eines per a l’arrencada i/o despreniment d'encenalls,

operacions amb soldadura, els de l'energia utilitzada, a les instal·lacions, etc.), i a fi

d'augmentar la seguretat en aquestes operacions, els treballadors de manteniment

han de ser instruïts en les tècniques segures del seu treball, alhora que se’ls ha de

dotar dels mitjans de treball i els equips de protecció personal adequats.

La finalitat de la seguretat és evitar els accidents de treball, mentre que la del

manteniment consisteix a evitar o reduir al màxim les avaries en les màquines i

instal·lacions, utilitzant la mateixa tècnica, la prevenció, en ambdós casos. Entre les



operacions de manteniment hi ha les de supervisar i instal·lar sistemes de seguretat a

les màquines. Això implica que els departaments de Seguretat i de Manteniment han

de tenir un contacte continu, a fi de millorar les condicions de seguretat en l'empresa

per a tots els operaris que intervenen perquè el funcionament d’un establiment de

benefici sigui correcte.

QÜESTIONARI MÒDUL I: Definició de les tasques

1. Qualsevol operador de planta ha de conèixer:

a) El funcionament de les proteccions dels motors de les cintes

transportadores.

b) Els riscos a què està exposat i quines accions són incorrectes.

c) El volum del material que pot transportar cada una de les cintes.

2. Una de les mesures preventives a l’hora de posar en marxa la planta és:

a) Realitzar, després de la inspecció prèvia, la posada en marxa seqüenciada

dels diferents equips de la planta verificant els instruments i controls i

vigilant que funcionin els dispositius de seguretat de la posada en marxa.

b) Bloquejar la instal·lació perquè no es pugui posar en moviment

accidentalment.

c) Realitzar treballs específics en tremuges i sitges, com ara

desembossaments, prevenció de caiguda d’equips i persones, neteja, etc.

3. El verdader manteniment comprèn aquestes funcions:

a) Realització de treballs per reparar o modificar instal·lacions

complementàries al sistema de fabricació, o fins i tot muntar-ne de noves.

b) Realització d’estudis, tant de nous projectes com de modificacions, per

augmentar el valor dels béns d’equip que posteriorment s’executaran i es

portaran a la pràctica.

c) Manteniment dels equips que componen l’establiment de benefici, dels

edificis i de condicions de treball segures.



4. D’acord amb les activitats a realitzar, podem classificar el manteniment

pel moment en què es du a terme l’actuació:

a) Manteniment total (MT).

b) Manteniment preventiu (MP) (inspecció, lubricació, etc.).

c) Manteniment parcial (MPP).

5. La finalitat del manteniment consisteix a:

a) Evitar o reduir al màxim les avaries en les màquines.

b) Evitar els accidents de treball.

c) Netejar les màquines.



MÒDUL II

TÈCNIQUES PREVENTIVES I DE PROTECCIÓ

ESPECÍFIQUES DEL LLOC DE TREBALL DE CADA

MÀQUINA EN PARTICULAR



1. OPERACIONS DIRECTES D’UNA PLANTA DE TRACTAMENT

L’operari d’un establiment de benefici o planta de tractament és l’encarregat de

controlar que tingui un funcionament correcte i, en cas d’avaria, reparar-la. Per tant, els

operaris de planta han de conèixer tots els elements que la componen i han de saber

com s’utilitzen totes les eines auxiliars per fer tot el manteniment per al qual estan

capacitats, autoritzats i equipats.

Tal com s’ha mostrat en el BLOC I, l’operari de planta ha de realitzar, essencialment,

una sèrie d’operacions bàsiques, que poden variar depenent de la planta. Pel que fa a

la part de les operacions en les diferents fases de funcionament, el que s’ha de fer és

enumerar en cadascuna de les operacions tots els riscos inherents i les propostes

d’accions preventives per eliminar-los i/o evitar-los. Quant a les operacions amb els

diferents equips que poden formar part d’una planta de tractament (5a operació), en el

MÒDUL III s’exposa àmpliament el funcionament de cadascun dels equips que

componen la instal·lació.

1.1. RECOMANACIONS PRÈVIES ABANS DE COMENÇAR EL TREBALL

Com a condició prèvia, tot operari de planta de tractament ha de tenir present els

conceptes bàsics de seguretat durant el desenvolupament de totes les operacions a la

planta i que els treballadors han de complir obligatòriament aquestes recomanacions.

ACCIONS CORRECTES

• Actuar amb prudència i no distreure’s de l’operació que es realitza, i seguir

la seqüència establerta en cadascuna de les instruccions.

• Recordar que només es poden realitzar les operacions per a les quals es

disposa d’autorització.

• S’ha d’estar familiaritzat amb els equips de treball i conèixer-los

degudament.

• Actuar en el lloc de treball de manera que es protegeixi tant la seguretat del

treballador com la dels companys.

• Fer servir adequadament les màquines i altres estris propis de l’activitat.

• Utilitzar correctament els equips de protecció individual (EPI):

o Calçat de seguretat, casc i roba de treball ajustada.

o Si cal, ulleres protectores, màscares, guants i proteccions



auditives.

o Si s’opera a prop de maquinària mòbil, peces reflectants.

o En el manteniment, EPI adequats al treball que es du a terme.

• Informar el superior sobre les situacions que puguin suposar un risc per a la

seguretat.

• Complir les normes i la disposició interna de seguretat (DIS) per a la

prevenció.

• Utilitzar correctament els dispositius de seguretat i no anul·lar-ne el

funcionament.

ACCIONS INCORRECTES

• Treballar sota els efectes de l’alcohol o de drogues.

• Emprar equips sense autorització.

• Incomplir les instruccions de treball.

• No estar prou format sobre el funcionament dels diferents equips.

• No portar els equips de protecció individual adients a les diferents

operacions de manteniment.

1.2. CIRCULACIÓ PER LA PLANTA

Durant la jornada laboral l’operari no ha de tenir cap mena de risc en accedir als

diferents llocs de treball i als equips de la planta.

Recomanacions:

• Utilitzar els equips de protecció individual (casc, calçat de seguretat, ulleres

i màscares contra la pols o taps contra el soroll).

• Pujar i baixar les escales sempre de cara, mantenint tres punts de suport.

• Desplaçar-se pels accessos i vies previstos i habilitats per a aquest ús.

• Comprovar que els resguards de les parts mòbils estan en la posició

adequada.

• Vigilar que les passarel·les i plataformes estiguin lliures de peces de recanvi

i netes de vessaments de material, com ara olis i greixos, o d’aigua.

• Anar amb compte a l’hora de circular a prop d’elements mòbils.

• Recordar que al voltant de la planta hi transiten equips mòbils.

• Moure’s per les zones acotades per a vianants i sempre pel costat contrari

a la circulació dels vehicles.



• Estar a una distància de seguretat d’uns 5 metres i lluny del radi d’acció

dels equips mòbils.

• Utilitzar peces reflectants.

• Respectar les indicacions de la senyalització:

o Recordar els codis de senyals que avisen de la posada en

marxa i de la parada dels equips.

o Fer servir els EPI que siguin obligatoris per a cada lloc de la

planta.

o Estar informat sobre el pla d’emergència.

• En passar per sota de les cintes, sedassos, equips de trituració o zones en

què es fan treballs d’altura, s’ha de fer pels llocs previstos i dur proteccions

contra possibles caigudes del material que es processa.

• Si no hi ha baranes, cal utilitzar l’arnès de seguretat, sempre que sigui

possible, a altures superiors a 2 metres.

1.3. INSPECCIÓ VISUAL PRÈVIA

En aquesta operació, l’operari d’una planta de tractament ha de revisar la

instal·lació abans d’iniciar la jornada de treball i de posar en marxa la planta si

s’ha aturat per avaria.

ACCIONS CORRECTES

• Verificar que totes les operacions de manteniment han finalitzat, que els

resguards i tancaments dels diferents equips estan col·locats i que estan en

condicions de posar-se en marxa sense risc.

• Mirar que no hi hagi vessaments de fluids.

• Comprovar que no queda cap persona en alguna zona de risc.

• Assegurar-te que no hi ha eines sobre cap dels equips de la planta de

tractament.

• Controlar que totes les proteccions dels equips es troben en la posició

adequada.

• Seguir un mateix ordre diàriament (per exemple, començar per la tremuja

del primari i acabar pels punts d’abocament als abassegaments i sitges de

la planta).

• Anotar qualsevol desperfecte o trencament que s’observi i comunicar-ho al



superior immediat.

ACCIONS INCORRECTES

• No realitzar la revisió inicial completa.

• No utilitzar els EPI.

• No verificar que els equips de parada d’emergència estan operatius.

• No col·locar els resguards dels equips en la posició original.

1.4. POSADA EN MARXA DE LA PLANTA

Una vegada l’operari de la planta ha finalitzat la inspecció prèvia, ha de portar a terme

la posada en marxa seqüenciada dels diferents equips de la planta de tractament i

verificar els instruments i controls de què disposa.

ACCIONS CORRECTES

• Situar-se a la cabina de l’operador de planta.

• Connectar els senyals acústics i lluminosos d’avís de posada en marxa.

• Comprovar que no hi ha ningú a les zones de risc.

• Girar l’interruptor general a la posició “connectat”. S’ha de verificar que els

diferents equips comencen a funcionar d’acord amb la seqüència de

posada en marxa establerta, de manera que es vagin posant en

funcionament primer els equips del final del procés (els més propers als

abassegaments i sitges) i finalment la zona del primari de la instal·lació de

fabricació d’àrids.

• No engegar el motor si hi ha un rètol d’advertència de parada a l’interruptor

d’engegada o als controls.

• Comprovar el bon funcionament de la planta un cop s’hagi posat en

funcionament.

• Revisar metòdicament i regularment els controls i indicadors.

ACCIONS INCORRECTES

• Posar en marxa la instal·lació sense avisar prèviament.

• No seguir la seqüència correcta de posada en marxa.

• La posada en marxa sense comprovar els sistemes de control de la planta.



2. OPERACIONS EN ELS DIFERENTS EQUIPS DE TREBALL

Com hem comentat anteriorment, en aquest punt exposarem les operacions en

cadascun dels equips de la planta de tractament i els riscos més habituals, juntament

amb les mesures preventives que es poden portar a terme.

2.1. TREMUJA DE RECEPCIÓ

Risc Prevenció

• Atropellament per camions en la maniobra d’aproximació i descàrrega.

• Es produeix aquest risc quan els camions procedents de la pedrera o la mina realitzen la maniobra de la descàrrega del material a la tremuja i l’operari està situat en el radi d’acció del lloc de maniobra. En aquest cas, pot ser atropellat o rebre un cop d’algun material que es desprèn en aixecar la caixa del camió.

• Cap persona s’ha de situar a la zona de maniobra mentre duri l’operació de situació i descàrrega del camió. Aquesta zona ha d’estar senyalitzada i cal advertir del perill que hi hagi.

• Els camions han d’estar dotats d’un senyal acústic i lluminós que adverteixi de la maniobra de marxa enrere.

• En tot moment i mentre duri la maniobra, s’ha de parar la màxima atenció a l’operació i estar a la vista del conductor per si fos necessària qualsevol tipus de comunicació.

• Caiguda a la tremuja en circular a la vora de la boca en operacions de manteniment o observació.

• Al perímetre de la tremuja (excepte la zona de basculació) s’ha de instal·lar una barana robusta que hi impedeixi la caiguda accidental.

• Quan la tremuja està dotada d’una graella precrivelladora poden acumular-s’hi trossos grans de material que cal retirar utilitzant barres o eines dissenyades amb aquesta finalitat. Si per algun motiu hem de situar-nos sobre la tremuja, és obligatori l’ús del cinturó de seguretat.



● Caiguda del camió a la tremuja: pot produir-se en la maniobra habitual d’aproximació a la tremuja quan, per la necessitat de descarregar tot el material transportat, el camió hi cau en aixecar el basculant. El vehicle s’ha de situar al més a prop possible del topall.

• En el punt de basculació ha d’existir un mur petit d’una alçada determinada (d’uns 30 cm) com a barrera transversal que serveixi de topall per a les rodes del darrere i per retenir el camió en la maniobra.

• Cops, atrapades o aixafaments en operacions de desembussada de material a la boca d’alimentació.

• La mesura bàsica és evitar al màxim que els operaris s’hagin de situar a l’interior de la tremuja per fer-hi alguna manipulació.

• Amb aquesta finalitat, s’han de mecanitzar al màxim les operacions de desembussada, mitjançant la utilització de ganxos o altres elements suspesos que evitin l’entrada dels operaris a l’interior de la tremuja.

• En realitzar la càrrega del tot-u en els vehicles de transport en la mateixa pedrera, s’ha de fer una atenció especial a separar els blocs de dimensions excessives que puguin produir embussades o cúpules.

• Atrapada per buidatge incontrolat d’un vehicle, quan hi ha algun operari situat a l’interior de la tremuja.

• Instal·lar un sistema de senyalització mitjançant llums o altres sistemes per tal d’indicar als conductors dels vehicles si poden fer la maniobra de descàrrega o si han d’esperar fins que no s’autoritzi.

• L’operari, sempre que hagi d’accedir a l’interior d’una tremuja, ha de fer-ho en presència d’una altra persona i dotat dels elements de seguretat adequats, com són l’arnès de seguretat, el cinturó i la corda, etc.

� Manteniment preventiu bàsic de les tremuges de recepció



Les tasques de manteniment bàsic estan orientades a l’observació visual dels

elements de la tremuja sotmesos a més càrrega de treball i que en algun moment

determinat puguin originar una situació crítica de seguretat per a l’operari, així com en

alguna operació de neteja.

• Conservació i estat de les baranes o altres elements que protegeixen de la

caiguda accidental a la tremuja. Caldria verificar que no n’hi cap de solta o

deteriorada per la maniobra de la descàrrega de mineral.

• Neteja de material acumulat en el topall per a les rodes del camió.

• Si està dotada de graella precrivelladora, cal comprovar que les barres

tenen la separació adequada, que no en falta cap i que no presenten

anomalies significatives.

• Comprovar que no hi ha pèrdues de material per fissures o ruptures

d’alguna de les parets de la tremuja. Aquest és un tema important, sobretot

en materials que per la seva naturalesa siguin abrasius i puguin foradar la

xapa per desgast en alguna zona determinada, en estar exposada

directament a les interaccions amb el material, com per exemple el granit.

• Estat general de la tremuja: estructura integral i d’ancoratge al terra o a les

parets de formigó, i estat dels materials quant a oxidació/corrosió, etc.

Si per causes justificades cal accedir a l’interior d’una tremuja, recordeu que és un

treball de risc elevat que requereix una autorització escrita que detalli la seqüència

següent:

Instruccions per treballar amb seguretat

• Talleu l’alimentació del material i senyalitzeu la presència de persones a

l’interior.

• Si els equips tenen clau d’enclavament, traieu-la i guardeu-la mentre duri

l’operació dins de la tremuja.

• Assegureu-vos que cap equip hagi de descarregar material durant la vostra

feina.

• Preneu les mesures necessàries perquè cap persona accioni els

mecanismes de descàrrega de la sitja o de la tremuja.

• No treballeu sota voltes penjades o adherències de material, ja que es

poden desprendre.



• Estigueu a la tremuja el mínim temps possible.

• Heu d’entrar-hi després de baixar les eines i sortir-ne abans de pujar-les.

• Heu de comptar amb vigilància a l’exterior.

• Useu els EPI que siguin necessaris, començant pels arnesos de seguretat.

• Empreu també ulleres per protegir-vos.

• En dipòsits tancats, pot ser que necessiteu utilitzar els EPI de respiració

autònoma.

2.2. TRITURADORES I MOLINS PRIMARIS

Risc Prevenció

• Atrapada pels volants d’inèrcia.

• Els passadissos, escales i altres zones de circulació del personal han d’estar suficientment separats de les zones de risc per tal que no siguin possibles els contactes o atrapades fortuïts.

• Les zones on estan situats els volants i corretges han d’estar aïllades mitjançant pantalles o elements de tancament que impedeixin l’accés a la zona en què se situen.

• Els tancaments s’han de realitzar mitjançant una carcassa metàl·lica resistent, de xapa o reixeta. Si és de reixeta, ha de ser armada i la llum de la malla ha de ser d’1 cm de costat com a màxim.

• Cops i contusions amb barres metàl·liques utilitzades per desembussar la boca del triturador de blocs que obstrueixen l’entrada de material.

• Mecanitzar al màxim les operacions de desembussada, mitjançant la utilització de ganxos, pinces, falques o altres eines suspeses, en substitució de les barres utilitzades com a palanques.



• Projecció de fragments de roca en caure els blocs sobre les parts metàl·liques o els elements trituradors, que poden produir projeccions a l’exterior de la zona del primari.

• Situar en la cabina de control els comandaments de la instal·lació de manera que el controlador quedi resguardat. La ubicació de la cabina ha de ser en un punt en què siguin compatibles la separació necessària de les projeccions amb l’adequada visualització del procés productiu.

• Dotar la boca dels molins d’una cortina espessa, amb cadenes de baula fina, o bé d’un repeu abatible de goma, de manera que, en permetre l’entrada dels blocs, pugui retenir els fragments projectats per la trituració.

• Caiguda de persones a l’interior del triturador en situar-se al costat o a sobre de la boca per desembussar algun bloc que l’obstrueix en l’equip de trituració.

• Abans de situar-se sobre la precrivelladora o graella, fins i tot amb la instal·lació totalment aturada, s’han de retirar els fragments situats en nivells superiors de la tremuja i de l’alimentador que puguin caure o facilitar el despreniment d’algun bloc inestable.

• Mecanitzar les operacions de desembussada, mitjançant la utilització de ganxos, falques i altres elements suspesos que evitin que els operaris hagin de situar-se en la boca del triturador.

• En la maniobra per desembussar els blocs a l’entrada del triturador s’han d’extremar les mesures preventives, ja que s’ha de mantenir el triturador en funcionament. Per això, s’ha d’establir l’obligatorietat d’utilitzar el cinturó de seguretat quan es fan treballs a la vora de la boca de la trituradora.

• A més, aquesta operació s’ha de fer sempre entre un mínim de dues persones i ha de ser supervisada per un comandament que adopti les mesures de seguretat oportunes.

� Manteniment preventiu bàsic de les trituradores i molins primaris



Es limiten a tasques d’inspecció visual i neteges elementals:

• Neteja de roques o materials en l’entorn de les trituradores, procedents

normalment de vessaments o projeccions quan estan en funcionament.

• Control sobre la deterioració dels elements que impedeixen les projeccions

de mineral fora del triturador, com ara les cadenes, les cortines de banda

de goma, etc.

• Estat dels panells o reixetes dels volants d’inèrcia i corretges de

transmissió.

• Comprovacions sobre els elements de control i seguretat del triturador:

comandament de posada en marxa, aturada d’emergència, senyal acústic

de prearrencada, deterioració de cables de subministrament d’energia,

dispositius d’aturada de l’equip, etc.

• Control periòdic de l’estat de la carcassa exterior, boca d’entrada, xapes de

protecció, etc., a causa de desgasts o ruptures, que permeten el vessament

de material i generen llocs en mal estat.

• Comprovar que les portes d’accés a l’interior de les cambres de trituració

estan ben tancades.

2.3. SEDASSOS

Risc Prevenció

• Caiguda en pujar o baixar de plataformes; passadissos que estan a força altura del terra.

• Tancar el perímetre obert de les plantes o pisos, passarel·les, rampes i escales mitjançant la col·locació de baranes reglamentàries.

• Netejar de manera freqüent les acumulacions de pols, fragments petris i altres materials dipositats sobre el terra, especialment a les zones de pas obligat. La neteja de tots els elements és essencial per assegurar-hi la circulació segura.

• Després de les operacions de manteniment, cal deixar l’àrea afectada lliure de cordes, cables, restos de greix, oli, peces i altres materials que hi obstaculitzin la circulació.

• Disposar d’una bona il·luminació en els llocs on calgui intervenir amb una freqüència determinada en tasques de neteja, control, manteniment, etc.



• Atrapada per motors, per corretges de transmissió, entre l’estructura i superfícies vibrants.

• Protegir la part perillosa de la màquina amb resguards, barreres i enclavaments que impedeixin l’accés intencionat o involuntari a les parts en moviment, que poden generar els riscos esmentats.

• Disposar de polsadors d’aturada d’emergència fàcilment accessibles per actuar-hi si cal.

• Comprovar periòdicament l’eficàcia dels dispositius de protecció i posada en marxa, els senyals d’avís, etc.

• Atrapades o caigudes produïdes en realitzar les tasques de manteniment amb el sedàs en marxa.

• Quan s’encalla el sedàs per causa de materials que se saturen amb la humitat, fins que ceguen la llum de malla, etc., i cal netejar la superfície del sedàs, s’ha d’aturar la instal·lació i operar sempre amb la màquina aturada.

• També es poden instal·lar altres mitjans amb aigua a pressió, calefactant el sedàs o d’altres que permetin una neteja, sense haver d’aturar la instal·lació i sense córrer riscos.

� Manteniment preventiu bàsic dels sedassos

• Comprovar l’estat de les baranes, els terres i l’estructura en general d’accés

al sedàs, i observar que no hi ha forats, baranes soltes o espatllades i

deterioració en general.

• Vigilar que les proteccions dels diferents òrgans, que pel seu moviment

puguin generar lesions, estiguin col·locades degudament i que no presentin

deficiències. A vegades, en realitzar tasques de reparació o manteniment

es treuen les proteccions i no es tornen a col·locar.

• Comprovar que les graelles, els sedassos i les diferents xapes que

componen l’estructura, etc. no presenten desgasts per on pugui sortir el

material i que, consegüentment, s’estigui produint una classificació

volumètrica incorrecta. És freqüent la ruptura de la malla als capçals del

sedàs, la qual cosa indica que el material no cau de manera uniforme sobre

tota la superfície i significa una alimentació violenta i descentrada.



• Comprovar regularment el bon funcionament dels mecanismes de tensió de

les malles de què disposa el sedàs, ja que la manca de tensió a les malles

és un dels factors que en redueix més la durada.

2.4. MOLINS SECUNDARIS

Risc Prevenció

• Caigudes en pujar o baixar de l’estructura, passadissos o plataformes que són a força altura del terra.

• Utilitzar les escales per pujar i baixar recolzant-se a les baranes disposades per a aquesta finalitat. Netejar amb freqüència les acumulacions de pols, fragments petris i altres materials dipositats sobre el terra, especialment a les zones de pas obligatori.

• Després de les operacions de manteniment, s’ha de deixar l’àrea afectada lliure de cordes, cables, restos de greix, oli, peces i altres materials que hi obstaculitzin la circulació.

• Disposar d’una bona il·luminació en els llocs on calgui intervenir amb una determinada freqüència per a tasques de neteja, control, manteniment, etc.



• Atrapada per les corretges de transmissió de motors, reductors, etc., o en els suports sobre el quals gira el cilindre del molí.

• Protegir la part perillosa de la màquina amb resguards, barreres i enclavaments que impedeixin l’accés intencionat o involuntari a les parts en moviment que puguin generar els riscos esmentats.


• Comprovar periòdicament l’eficàcia dels dispositius de protecció, posada en marxa, senyals d’avís, etc.

• Les intervencions en el molí no acostumen a ser freqüents i una bona mesura podria ser tancar tot el perímetre on se situï la màquina, de manera que no sigui possible accedir-hi si abans no obrim la tanca.

• Atrapada dins del tambor del molí en realitzar tasques de manteniment o neteja.

• Pot produir-se aquest risc quan l’operari intenta fer alguna operació de desencallament a l’interior del tambor, canviar boles o barres, treure material atapeït, neteja de parets, etc.

• Per realitzar aquest tipus de tasques cal establir algun sistema de bloqueig i enclavament que asseguri de manera inequívoca que la màquina no es pot posar en moviment de forma accidental.

• A més, hi ha d’haver rètols de senyalització que avisin del risc a terceres persones.

• Aquest tipus d’operacions, si es té en compte que es desenvolupen en espais confinats i comporten un risc clar, les han de fer com a mínim dues persones, amb la supervisió d’un responsable.

• Hi hau d’haver un procediment de treball en què s’especifiquin els passos que cal seguir, els permisos que cal tenir i les supervisions que s’han de fer, i en definitiva establir un tipus de control sobre el treball.

� Manteniment preventiu bàsic dels molins secundaris

• Realitzar comprovacions de l’estat de les baranes, els terres i l’estructura

en general d’accés al sedàs, i observar que no hi ha forats, baranes soltes

o espatllades i deterioració en general.



• Vigilar que les proteccions dels diferents òrgans, que pel seu moviment

puguin generar lesions, estiguin col·locades degudament i que no presentin

deficiències. A vegades, en realitzar tasques de reparació o manteniment

es treuen les proteccions i no es tornen a col·locar.

• Comprovar que les diferents xapes que componen l’estructura, etc. no

presenten desgasts per on pugui sortir el material i produir acumulacions.

• Realitzar un seguiment dels blindatges de l’interior de la cambra, la

subjecció a les parets del cilindre, desgasts, dispositius d’estanqueïtat al

voltant de les rosques, collar fort els cargols de fixació, etc.

• Canviar les barres/boles desgastades o trencades en el procés de mòlta.

En aquesta operació s’ha de valorar la mecanització d’aquest procés, per

evitar la manutenció manual.

• Netejar els voltants dels molins on es puguin acumular diversos materials.

• Verificar els untatges dels coixinets de l’accionament del gir del tambor.



2.5. CINTES TRANSPORTADORES

Risc Prevenció

• Atrapada als tambors en netejar-ne la superfície, en què hi ha adherits materials humits i fins.

• És evident que aquestes operacions de “neteja” són molt perilloses, atès que generalment es manipula en postures incòmodes i en espais angostos a petita distància de les zones de risc, per la qual cosa quan no es vigila prou o per un fals moviment pot ser que les mans de l’operari quedin atrapades.

• Els tambors han d’estar protegits per una reixeta metàl·lica o resguard que impedeixi l’accessibilitat als diferents elements del tambor.

• Aquestes proteccions no s’han de treure i si cal fer-ho per a tasques de manteniment s’han tornar a col·locar immediatament.

• A prop dels rodets hi ha instal·lats rascadors, la missió dels quals és netejar la banda. Per regular la pressió sobre la banda o el rodet s’ha d’aturar la cinta.

• No utilitzeu eines o altres elements per fer la neteja de tambors amb la cinta en marxa.

• Està prohibit realitzar operacions de neteja o manteniment amb la cinta en moviment.

• Tota cinta ha de disposar d’un sistema d’aturada d’emergència. Si es tracta de cables d’emergència, han d’estar distribuïts al llarg de la cinta i cal accionar-los periòdicament per tal de garantir-ne el funcionament.

• La represa no ha de ser automàtica, sinó manual, i des del punt en què es va accionar l’aturada d’emergència.

• No bloquegeu mai un element de seguretat. La cinta es pot posar en funcionament de forma intempestiva.



• Caigudes de materials transportats per la cinta.

• Les causes dels vessaments en el recorregut de la cinta acostumen a ser: una excessiva inclinació de la cinta, una càrrega de la cinta excessiva o irregular, una amplada inadequada de la banda, manca de tensió de la banda, adherències de material humit o mullat a la banda, manca de potència del motor, ruptures a la banda transportadora, etc.

• En els trams en què les cintes circulen

sobre àrees de treball o de circulació, s’han d’adoptar mesures molt estrictes per tal d’evitar la caiguda de materials, especialment si tenen una granulometria gruixuda, com ara:

• Instal·lar canalitzadors ajustats a la part

superior de la banda que retinguin els fragments que ocasionalment hi roden.

• Carenar totalment el tram de cinta, de manera que els possibles vessaments quedin retinguts a l’interior.

• Disposar per sota de la cinta panells de recollida, instal·lats amb un pendent suficient perquè els vessaments es puguin canalitzar i abocar directament en zones no conflictives.

• Vigilar la regulació de la càrrega sobre la cinta si l’alimentació és irregular i es fan aportacions puntuals que formen piles sobre la banda. Un mètode eficaç és instal·lar a la sortida de la tremuja algun element de tipus fix per tal d’escampar o estendre les piles i evitar vessaments posteriors.

• Si s’ha de passar per sota d’una cinta elevada, s’ha de fer pels llocs assenyalats. Aquests passos, a més d’estar inclinats, han d’estar protegits de la caiguda de materials.



• Caigudes de persones en pujar o baixar de plataformes, en passadissos que estan a una altura determinada del terra.

• Si les cintes circulen elevades o ofereixen perill de caiguda des de més de 2 metres d’altura i s’hi ha de circular per realitzar operacions de manteniment, cal fer-ho per les plataformes, escales i passadissos.

• Tant les passarel·les com les plataformes han de disposar de baranes i el terra ha d’estar net, ha de ser de material antilliscant, ranurat i perforat i, si cal, ha de permetre una fàcil eliminació de les aigües i de les possibles acumulacions de sediments, pols, etc.

Manteniment preventiu bàsic de les cintes transportadores

• Evitar acumulacions de materials, mantenir les zones de pas lliure d’eines o

estris.

• En les zones de descàrrega s’ha de controlar l’ajustatge entre els faldons i la

banda col·locats per al guiatge del material i impedir els vessaments quan hi ha

excés de càrrega.

• Comprovar el funcionament de tots els elements de control de la cinta, la sirena

de posada en marxa, els desviaments de banda, els interruptors d’aturada

(polsadors d’emergència de color vermell), etc.

• Netejar periòdicament els capçals motrius, reenviaments i estacions de tesatge

de la banda, sempre amb la instal·lació aturada.

• Vigilar l’estat de la banda (que no presenti ruptures i forats per on surti el

material) i l’estat del tren de rodets tant superiors com inferiors.

• Mantenir els rascadors sempre en ple funcionament (moltes vegades

l’acumulació de materials es produeix per una manca de manteniment en

aquests elements).

• Vigilar l’estat de les reixetes de protecció dels rodets a la cua i el cap de la cinta

i en l’estació tensora. Comprovar periòdicament l’estat general de l’estructura.



2.6. ALIMENTADORS DE CÀRREGA

Risc Prevenció

● Atrapada pels elements en moviment, com ara:

• Entre plaques. • Entre rodes i la pista de rodament. • Entre espires de les molles. • Entre la safata i la tremuja. • En els volants • Etc.

• Situar pantalles o carcasses que impedeixin l’accés o que aïllin les zones en què se situen els elements en moviment de les zones o vies utilitzades en els desplaçaments.

• Prohibició de manipular quan les màquines estan en funcionament.

• Ensopegades o caigudes en circular pels voltants de l’alimentador o per sota, quan es produeixen pèrdues de material.

• Inspeccionar els desgasts de les capes que es formen a l’alimentador i les faldilles canalitzadores del material.

• Vigilar i controlar el grau d’aportament de material perquè no sigui excessiu i no provoqui pèrdues.

• Prohibir la circulació per sota dels llocs on es possible la caiguda de materials.

• La vigilància sobre aquests punts de transferència ha de ser contínua i l’operador de la instal·lació ha d’extremar la neteja i el manteniment en aquests llocs.

� Manteniment preventiu bàsic dels alimentadors de càrrega

Són els llocs on es produeix la transferència del material d’un element del circuit a un

altre. Constitueixen probablement els punts més problemàtics de tota la instal·lació, en

produir-s’hi complicacions com ara encallades, excessos de càrrega, pèrdues de

material en els lliuraments, etc.

Les tasques més importants de caràcter bàsic se circumscriuen a:

1. Observació dels desgasts en les plaques que formen l’alimentador i que

poden produir vessaments per ruptures.

2. Regulació de l’alimentació de forma que s’adapti al tipus de material i el seu

cabal. Verificar el bon funcionament dels òrgans que produeixen vibració o

moviment alternatiu.

3. Neteja de vessaments involuntaris al seu voltant.



2.7. EQUIPS DE RENTATGE

Risc Prevenció

• Atrapades pels catúfols o entre corretges de transmissió i untatges.

• Protegir la part perillosa de la màquina amb resguards, barreres i enclavaments que impedeixin l’accés intencionat o involuntari a les parts en moviment que puguin generar els riscos esmentats.


• Comprovar periòdicament l’eficàcia dels dispositius de protecció, posada en marxa, senyals d’avís, etc.

• Prohibir que es manipulin les màquines estiguin en funcionament.

• Caigudes a la cisterna de rentatge.

• Comprovar l’estat de les baranes, passadís, escales d’accés a la cisterna, etc.

• La superfície de la cisterna, en el cas de les sínies, ha d’estar coberta de xapa o protecció que hi impedeixi una caiguda accidental. Únicament queda lliure la part ocupada pel moviment dels catúfols.

• Prohibició d’accedir-hi amb la màquina en funcionament.

� Manteniment preventiu bàsic dels equips de rentatge

•••• Realitzar comprovacions de l’estat de les baranes, els terres i l’estructura en

general d’accés a la màquina de rentatge.

•••• Vigilar que les proteccions dels diferents òrgans, que pel seu moviment

puguin generar lesions, estiguin correctament col·locades i que no presentin

deficiències.

•••• Comprovar que les diferents xapes que componen l’estructura, etc. no

presenten desgasts per on pugui sortir el material.

•••• Realitzar un seguiment dels catúfols pel que fa al desgast, subjeccions, etc.

•••• Neteja i ordre al voltant de la màquina.

2.8. TANCS CLARIFICADORS O ESPESSEÏDORS



Risc Prevenció

•••• Caigudes al tanc espesseïdor o en pujar o baixar de la instal·lació on és.

•••• Utilitzar les escales per pujar i baixar recolzant-se a les baranes que estan disposades amb aquesta finalitat. Netejar amb freqüència les acumulacions de pols, greixos i altres materials dipositats sobre el terra, especialment a les zones de pas obligat.

•••• Disposar d’una bona il·luminació als llocs on calgui intervenir amb una certa freqüència en tasques de neteja, control, manteniment, etc.

•••• Tancar, per mitjà de barana i sòcol, tot el perímetre del tanc, de manera que no sigui possible accedir-hi directament.

•••• Atrapada per les corretges de transmissió de motors, reductors, etc.

•••• Protegir la part perillosa de la màquina amb resguards, barreres i enclavaments que impedeixin l’accés intencionat o involuntari a les parts en moviment que puguin generar els riscos esmentats.

•••• Disposar de polsadors d’aturada d’emergència fàcilment accessibles per actuar-hi si cal.

•••• Comprovar periòdicament l’eficàcia dels dispositius de protecció, posada en marxa, senyals d’avís, etc.

�� Manteniment preventiu bàsic dels tancs clarificadors o espesseïdors

•••• Comprovar l’estat de les baranes, els terres i l’estructura en general d’accés


deterioració en general.


puguin generar lesions, estiguin col·locades correctament i que no presentin

deficiències.

•••• Comprovar que les diferents xapes que componen l’estructura, etc. no

presenten desgasts per on pugui sortir el material.



2.9. FILTRE PREMSA

Risc Prevenció

Caigudes de l’argila dessecada.

•••• Col·locar avisadors acústics i visuals abans que la màquina separi les camises perquè es facin caure els tortons de fang.

•••• Senyalitzar la zona de caiguda dels tortons per tal d’advertir el personal de planta i aliè.

Atrapada per les corretges de transmissió de motors, reductors, etc.

•••• Protegir la part perillosa de la màquina amb resguards, barreres i enclavaments que impedeixin l’accés intencionat o involuntari a les parts en moviment que puguin generar els riscos esmentats.

•••• Disposar de polsadors d’aturada d’emergència fàcilment accessibles per actuar-hi si cal.

•••• Comprovar periòdicament l’eficàcia dels dispositius de protecció, posada en marxa, senyals d’avís, etc.

•••• Tancar, per mitjà de barana i sòcol, tot el perímetre del tanc, de manera que no sigui possible accedir-hi directament.

�� Manteniment preventiu bàsic del filtre premsa

•••• Comprovar l’estat de les baranes, els terres i l’estructura en general d’accés


deterioració en general..


puguin generar lesions, estiguin correctament col·locades i que no presentin

deficiències.

•••• Comprovar l’estat de les camises, perquè no s’aboqui fang a l’aigua que

s’obté del premsatge del llot.



2.10. TREMUGES D’EMMAGATZEMATGE

Risc Prevenció

•••• Caigudes en pujar o baixar de plataformes o passadissos que estan a força altura del terra.

•••• Accedir sempre a la plataforma de la tremuja per les escales que hi ha instal·lades i mantenir nets aquests accessos. Abans de pujar, cal comprovar que no hi ha cap barana trencada i/o material que ens pugui caure a sobre.

•••• Disposar d’una bona il·luminació als llocs on calgui intervenir amb una determinada freqüència en tasques de neteja, control, manteniment, etc.

•••• Atrapades o cops pel material abocat en intentar desencallar la tremuja per la part superior o inferior.

•••• L’accionament dels mecanismes de la

tremuja s’ha de fer des d’un lloc segur. •••• Si el mecanisme d’obertura s’avaria o

s’embussa parcialment, el material pot sortir d’una manera massiva i descontrolada, la qual cosa suposa un risc important per a l’operari. En aquest cas, s’han d’extremar les precaucions i ens hem de situar sempre en un lloc i una posició adequats per tal que el material no ens caigui a sobre.

•••• Si s’utilitza una barra per al

desencallament, s’ha de tenir en compte que el material hi pot caure amb una sortida brusca i alhora donar un cop a qui la subjecta.

•••• Si s’ha de desencallar el material per la

part superior de la tremuja, cal seguir les instruccions prescrites pel procediment establert per a l’operació i, en tot cas:

•••• Comprovar que les portelles de sortida del material estan tancades i que ningú no pot obrir-les.

•••• Col·locar una senyalització o barrera, a més de prendre les mesures necessàries, per tal que cap camió ni cinta, etc. no pugui descarregar material a la tremuja.

•••• Si es disposa d’elements mecànics (martell pneumàtic, cabrestant, etc.), s’han



d’utilitzar. Si no se’n tenen, cal usar una perxa o barra amb una longitud adequada i parar la màxima atenció en l’operació.

•••• Utilitzar un arnès subjectat degudament a l’estructura amb una línia de vida que tingui la mínima longitud possible.

•••• Comptar sempre amb una altra persona que controli en tot moment la maniobra i estigui a l’exterior de la tremuja.

•••• Si és possible que s’acumulin gasos inflamables o explosius, cal prendre precaucions especials, començant per equips de lectura que comprovin la quantitat de gas existent, eines adequades per a l’operació en aquestes condicions i EPI especials, com ara equips de respiració autònoma, etc.

�� Manteniment preventiu bàsic de les tremuges d’emmagatzematge

•••• Netejar de materials les passarel·les, escales i llocs d’accés a la tremuja.

•••• Mantenir net el terra al voltant del mecanisme d’obertura de càrrega.

•••• Controlar els desgasts de parets, estructura, parts on el material té un

comportament més agressiu sobre la tremuja, etc.

•••• Comprovar el funcionament dels mecanismes d’obertura i tancament de

càrrega i descàrrega.

3. TREBALLS EN ALTURA

A l’hora de realitzar treballs (reparació d’equips i de l’estructura, de pintura, etc.)

en parts elevades on no arriben les plataformes o passarel·les fixes instal·lades

per tota la instal·lació de tractament d’àrids, cal tenir en compte aquestes

accions:

ACCIONS CORRECTES

•••• Portar a terme les operacions amb la supervisió d’una persona responsable

i senyalitzar la zona d’operació.

•••• Delimitar el terra sota la zona de treball per impedir la caiguda d’objectes

sobre altres treballadors.



•••• No portar objectes a les mans o a les butxaques.

•••• Cal recordar que és obligatori l’ús de l’arnès de seguretat quan es treballa

en altures superiors a 2 metres, sense baranes, sense xarxes o sense

lones de seguretat.

•••• En arribar al punt de treball, s’ha d’utilitzar una línia de vida, sòlidament

fixada a un element resistent, que tingui la menor longitud possible i amb un

mecanisme d’absorció d’energia.

•••• Si es disposa d’una plataforma elevadora per a treballs en altura, cal

utilitzar-la, ja que és l’opció més segura, sobretot en el cas de treballs de

llarga durada (pintar la planta, revisió general de la estructura, etc.). Per a

aquest tipus de màquines, s’ha de disposar del carnet preceptiu emès per

l’autoritat minera.

•••• Anar amb compte amb les eines manuals, ja que poden caure sobre altres

persones.

•••• Sempre que es pugui, cal usar les escales, escales permanents,

passarel·les i plataformes per accedir a les proximitats dels punts de treball

en altura, i si no hi ha accessos permanents adequats, utilitzar bastides o

escales de mà.

•••• Si s’utilitzen escales de mà:

o S’han de col·locar de manera que l’estabilitat mentre es fan

servir estigui assegurada. Els punts de suport de les escales de

mà s’han d’assentar sòlidament sobre un suport de dimensions

adequades, estable, resistent i immòbil, per tal que els

travessers quedin en posició horitzontal. Les escales suspeses

s’han de fixar de forma segura, excepte les de corda, de manera

que no es puguin desplaçar i s’evitin els moviments de

balanceig.

o S’ha d’impedir que els peus llisquin a les escales de mà mentre

es fan servir, ja sigui fixant la part superior o inferior dels

travessers, ja sigui mitjançant qualsevol dispositiu antilliscant o

qualsevol altra solució que tingui una eficàcia equivalent. Les

escales de mà han de tenir la longitud necessària perquè

sobresurtin com a mínim un metre del pla de treball a què

s’accedeix. Les escales compostes de diversos elements

adaptables o extensibles s’han d’utilitzar de manera que la



immobilització recíproca dels diferents elements estigui

assegurada. Les escales amb rodes s’han d’haver immobilitzat

abans d’accedir-hi. Les escales de mà simples s’han de

col·locar, en la mesura que es pugui, formant un angle aproximat

de 75 graus amb l’horitzontal.

o L’ascens, el descens i els treballs des d’escales s’han defectuar

de cara a aquestes. Les escales de mà s’han d’utilitzar de

manera que els treballadors puguin tenir en tot moment un punt

de suport i de subjecció assegurats. Els treballs a més de 3,5

metres d’altura, des del punt d’operació a terra, que requereixen

moviments o esforços perillosos per a l’estabilitat del treballador

només s’han d’efectuar si s’utilitza un equip de protecció

individual contra les caigudes o s’adopten altres mesures de

protecció alternatives. El transport a mà d’una càrrega per una

escala de mà s’ha de fer de manera que no impedeixi una

subjecció segura. Es prohibeix el transport i manipulació de

càrregues des d’escales de mà quan el pes o les dimensions

poden comprometre la seguretat del treballador. No poden

utilitzar les escales dues o més persones simultàniament.

o No s’han d’emprar escales de mà i, en particular, escales de

més de cinc metres de longitud si no es tenen garanties de

resistència. Queda prohibit l’ús d’escales de mà de construcció

improvisada.

o Les escales de mà s’han de revisar periòdicament. Es prohibeix

la utilització d’escales de fusta pintades, per la dificultat que

suposa per a la detecció dels possibles defectes.

•••• Si es fan servir bastides, cal revisar-ne prèviament l’estat, recolzar-les

sobre terra resistent i anivellar-les adequadament. Cal anar amb compte a

l’hora de muntar-les i encaixar-hi bé les barres i les plataformes.

•••• Està prohibit emprar el cassó de les pales carregadores o de les

excavadores per a treballs en altura. Aquest ús pot tenir conseqüències

molt greus. És una operació molt perillosa que produeix accidents de

gravetat en cas que:

o Es faci sense la supervisió i les instruccions d’una persona

responsable.

o Es donin cops al cassó amb elements estructurals.



o No es bloquegin els mecanismes de control del moviment del

cassó per evitar desplaçaments intempestius.

ACCIONS INCORRECTES

•••• Emprar mitjans inadequats per arribar al punt de treball.

•••• No utilitzar mai els EPI per a treballs en altura.

•••• No verificar la resistència dels punts de suport d’escales i bastides.

•••• Utilitzar pales carregadores o retroexcavadores per a treballs en altura.

4. MANIPULACIÓ DE CÀRREGUES

Desplaçament de càrregues (peces, equips de treball, elements estructurals, matèries

del procés, àrids, etc.) manualment, amb una grua o amb un equip mòbil. Aquests

treballs poden ser tant operacions directes de planta de tractament com tasques de

manteniment.

ACCIONS CORRECTES

• Quan no sigui possible evitar la manipulació manual, s’ha de procurar

manipular les càrregues a prop del tronc, amb l’esquena dreta, evitant girs i

inclinacions i els aixecaments han de ser suaus i espaiats.

• Comprovar tantes vegades com sigui necessari que cap persona o equip està

en la zona de risc per l’operació.

• Moure la càrrega suaument, sense balancejos, vigilant els possibles obstacles i

limitacions del moviment.

• Conèixer els procediments per aixecar càrregues manualment.

• Mantenir l’esquena recta mentre es flexionen les cames, subjectar fermament

la càrrega enganxada al cos i estirar els genolls amb l’esquena recta. Els

desplaçaments han de ser trajectes curts.

ACCIONS INCORRECTES

• Operar bruscament amb la càrrega.

• No utilitzar una grua adequada a la càrrega.

• Deixar una càrrega suspesa.

• Utilitzar maquinària d’elevació quan el vent és molt fort.



- Desplaçar la càrrega per sobre de persones.

- No assegurar correctament la càrrega.

- No seguir el procediment de manipulació manual de càrregues.

4.1. LA MANUTENCIÓ MANUAL

Aquest sistema de manipulació es basa en l’esforç físic de l’home. Hi intervenen

factors com l’edat, el sexe o les postures que es fan durant les operacions de

manutenció.

En la manutenció manual podem distingir les fases següents:

• Subjecció de la càrrega. En aquesta fase són les extremitats superiors les

úniques que estan exposades als riscos de talls, cremades, erosions,

aixafaments, agressions químiques, etc., depenent de la superfície, la

temperatura, la brutícia, etc. de la càrrega.

• Aixecament. En aquesta fase és molt important utilitzar la tècnica adequada per

evitar lesions de tipus muscular o de columna. S’han de coordinar els

moviments del cos en aixecar, tirar, empènyer, etc., per aconseguir l’equilibri

entre la força necessària per a l’aixecament i la de signe contrari de la càrrega,

de forma que no hi hagi tensions o sobreesforços en les zones de més

incidència (tronc i cintura, braços i cames), amb les respectives lesions

(estrebades, esquinços, tendinitis, etc).

En el següent esquema s’indica la forma correcta d’aixecar les càrregues,

mantenint sempre l’esquena recta i flexionant els genolls per evitar les lesions

apuntades, a més de la consegüent compressió de les vèrtebres i aixafament

dels discos intervertebrals.

Incorrecte Correcte



• Càrrega de l’objecte. Igual que en la fase d’aixecament, s’han de tenir en

compte les preferències del treballador i les característiques de la càrrega. Es

poden usar materials de protecció encoixinats per a la zona de contacte de la

càrrega amb el cos i materials resistents a l’abrasió, com ara davantals de cuir,

etc.

• Transport. Una vegada situada la càrrega a l’altura convenient es s’ha de

desplaçar tenint en compte les normes establertes anteriorment i que el centre

de gravetat de la càrrega estigui tan a prop com sigui possible de la vertical que

passa pels peus. En resum:

o Transportar la càrrega amb l’esquena recta.

o Carregar el cos simètricament.

o Mantenir els braços enganxats al cos.

o Utilitzar elements auxiliars.

● Descàrrega. S’han de seguir de forma inversa les mateixes normes establertes per a

l’aixecament de la càrrega.

4.2. EL PES DE LA CÀRREGA EN LA MANUTENCIÓ MANUAL

El pes de la càrrega és un dels principals factors a l’hora d’avaluar el risc en la

manipulació manual. A efectes pràctics, podríem considerar com a càrregues els

objectes que pesin més de 3 kg.

Com a indicació general, el pes màxim que es recomana no sobrepassar (en

condicions ideals de manipulació) és de 25 kg. S’entén com a condicions ideals de

manipulació manual càrregues que inclouen una postura ideal per al maneig (càrrega

a prop del cos, esquena dreta, sense girs ni inclinacions), una subjecció ferma de

l’objecte amb una posició neutral del canell, aixecaments suaus i espaiats i condicions

ambientals favorables.

No obstant això, si la població que hi està exposada són dones, treballadors joves o

grans, o si es vol protegir la majoria de la població, no s’haurien de manipular

càrregues superiors a 15 kg (això suposa reduir els 25 kg de referència multiplicant per

un factor de correcció de 0,6).

En circumstàncies especials, treballadors sans i entrenats físicament podrien

manipular càrregues de fins a 40 kg, sempre que la tasca es realitzi de forma

esporàdica i en condicions segures (això suposa multiplicar els 25 kg de referència per



un factor de correcció d’1,6). Naturalment, el percentatge de població protegida seria

molt menor, però els estudis que s’han fet fins ara no determinen concretament aquest

percentatge. No s’haurien excedir els 40 kg sota cap circumstància.

Com que els llocs de treball haurien de ser accessibles per a tota la població

treballadora, excedir el límit de 25 kg s’ha de considerar com una excepció.

Resum de pes màxim recomanat per a una càrrega en condicions ideals d’aixecament:

Pes màxim Factor de

correcció

% població

protegida

En general 25 kg 1,0 85 %

Més protecció 15 kg 0.6 95 %

Treballadors entrenats (situació

aïllada) 40 kg 1,6 __

Quan se sobrepassen aquests valors de pes, s’han de prendre mesures preventives,

de manera que el treballador no manipuli les càrregues o que aconsegueixi que el pes

manipulat sigui inferior.

Segons la situació concreta, es podria prendre alguna de les mesures següents:

• Ús d’ajudes mecàniques.

• Aixecament de la càrrega entre dues persones.

• Reducció dels pesos de les càrregues manipulades en possible combinació

amb la reducció de la freqüència, etc.

4.3. MANUTENCIÓ MECÀNICA

A mesura que ha anat augmentant el grau d’industrialització en les empreses també

s’ha anat incrementant el moviment de materials (peces amb unes dimensions i uns

pesos més grans) tant en les operacions entre processos com una vegada els

productes estan acabats, per la qual cosa ha estat necessari introduir mitjans

mecànics que facilitin les operacions de manutenció.

Entre els equips més freqüents en la manutenció mecànica podem assenyalar els

següents:

•••• Equips d’elevació (grues, ponts grua, polispasts, muntacàrregues, etc.).

•••• Equips d’elevació i transport (carretons elevadors).



•••• Equips de tracció (cabrestants, etc.).

•••• Equips continus (cintes transportadores, exposades en el MÒDUL III).

A vegades cal utilitzar elements auxiliars com ara cables, cordes, ganxos, cadenes,

eslingues, etc. Per la influència que tenen en els accidents produïts, ens n’ocuparem

detalladament al final d’aquest epígraf.

5. EQUIPS D’ELEVACIÓ

Dins d’aquest grup ens centrarem exclusivament en les màquines elementals, és a dir,

les que per la seva senzillesa només necessiten l’esforç de la persona que les

manipula.

•••• Màquines elementals. En aquest grup hi ha inclosos els polispasts, els

torns, etc., que s’utilitzen per hissar càrregues. El polispast consisteix en un

sistema de politges, una fixa i l’altra mòbil, Es posa en moviment mitjançant

una corda o una cadena unida per un dels extrems a la primera politja fixa i

que corre per les altres, de manera que en actuar la potència per l’altre

extrem lliure s’aconsegueix aixecar càrregues importants amb poc esforç,

depenent del nombre de politges.

En aquestes màquines, hi juga un paper important el manteniment i la

conservació de les diferents peces que les componen, per la qual cosa s’ha

de tenir en compte aquestes recomanacions:

o Greixar els eixos de les politges i engranatges.

o Inspeccionar el desgast dels enllaços.

o Comprovar el bon funcionament del pestell de seguretat dels

ganxos.

o Comprovar l’adequació dels coeficients de seguretat de les

cordes o cadenes, en funció de la càrrega que s’ha d’aixecar.

o Verificar que l’enganxament de les politges amb les cordes o

cadenes és correcte.



•••• Pont grua. Són aparells que generalment s’utilitzen a l’interior de naus

industrials per transportar càrregues en desplaçaments verticals i

horitzontals. Actualment també s’instal·len en zones en què el recanvi

d’alguna peça té un pes elevat, com per exemple a la zona del primari, per

poder canviar les fundes de les mandíbules. Consta d’una biga mòbil,

denominada pont, que es desplaça mitjançant rodes sobre rails repenjats

sobre columnes al llarg de dues

parets oposades de la planta

rectangular; el carro, que es

desplaça sobre el pont i recorre

tota l’amplada de la nau, i el

ganxo, situat a l’extrem del

cable principal per pujar i baixar

la càrrega.

És necessari que aquest aparell l’utilitzi personal especialitzat.

Periòdicament, tots els elements que l’integren se sotmeten a la revisió de

personal qualificat, amb exigents plans de manteniment.



Riscos i mesures de prevenció en els aparells d’elevació

Entre els riscos més freqüents en les operacions d’elevació, que són generals a

tots els aparells, podem assenyalar:

•••• Trencaments de cordes, cables, cadenes, etc.

•••• Talls, erosions o aixafaments.

•••• Caigudes en altura.

•••• Caiguda de la càrrega.

S’han de seguir les mesures preventives següents:

•••• Tenir en compte els factors de seguretat assignats a cada element.

•••• Revisió periòdica de tots els elements que s’han d’hissar.

•••• Conservar els elements accessoris en llocs adequats, a fi de preservar-los

contra la corrosió i altres agents agressius.

•••• Col·locar limitadors de carrera, etc.

•••• No tocar els elements en moviment.

•••• Agafar la corda o cable amb les dues mans fortament, evitar que s’enrotlli al

cos, etc.

•••• Utilitzar baranes fixes o mòbils a la zona de càrrega de material.

•••• No estacionar o col·locar-se a sota de càrregues suspeses.

•••• Utilitzar només ganxos amb pestell de seguretat.

•••• Comprovar el bon funcionament del sistema de frenada.

•••• Disposar de sistemes de final de carrera.

•••• Vigilar el desgast produït en els elements integrats de l’equip d’elevació

(enllaços, eixos, rodes dentades, etc.).

6. CARRETONS ELEVADORS EQUIPS DE

TRANSPORT I AIXECAMENT:

Dins dels aparells de transport més utilitzats en

la indústria hi ha els denominats carretons

autònoms, consistents en una màquina de

tracció motoritzada, adequada per transportar,

empènyer, tirar o aixecar càrregues. El més

utilitzat per al transport en càrrega i descàrrega



de materials paletitzats és l’anomenat carretó elevador de forquilla (vegeu la imatge).

Riscos i mesures de prevenció en els aparells de transport i elevació

Els principals riscos d’aquestes màquines estan originats per:

•••• Caigudes de l’operari (cops contra materials emmagatzemats, ruptures de

palets o estants, estibes defectuoses, etc.).

•••• Bolcada lateral o frontal (excés de càrrega, excés de velocitat, circular per

vies amb pendents o molls de càrrega sense protegir, etc.).

•••• Caigudes de l’operari (inclinació del conductor, etc.).

•••• Col·lisions amb altres vehicles, objectes o operaris (excés de velocitat,

excés de càrrega, poca visibilitat, senyalització deficient, passadissos no

expedits, transport de persones en palets, forquilles o cabines, etc.).

7. EQUIPS DE TRACCIÓ

El més representatiu és el cabrestant, utilitzat per realitzar operacions de tracció i

elevació d’objectes. Consta d’un punt fix a partir del qual s’acciona i un cable proveït a

l’extrem d’un ganxo mòbil que arrossega o eleva la càrrega.

Per evitar els riscos d’accidents és necessari que l’operari en conegui el funcionament

i especialment la prevenció de riscos sobre l’estat de conservació, tant del cable com

de l’aparell, per la qual cosa calen revisions periòdiques trimestrals, d’acord amb la

normativa d’elements d’elevació.



Riscos en les operacions de manutenció mecànica

Podem agrupar els principals riscos existents en les operacions de manutenció

mecànica en:

•••• Caigudes d’objectes transportats o persones que les manipulen.

•••• Cops directes.

•••• Atrapades.

•••• Els de l’energia utilitzada.

8. ELEMENTS ACCESSORIS DELS EQUIPS D’ELEVACIÓ

D’acord amb el Reial decret 1644/2008, de 10 d’octubre, pel qual s’estableixen les

normes per a la comercialització i posada en servei de les màquines, l’accessori

d’elevació es defineix de la manera següent: “Component o equip que no és part

integrant de la màquina d’elevació, que permeti la prensió de la càrrega, situat entre la

màquina i la càrrega, o sobre la càrrega, o que s’hagi previst per ser part integrant de

la càrrega i es comercialitzi per separat. També es consideren accessoris d’elevació

les eslingues i els seus components.”

L’anterior normativa inclou una sèrie de conceptes i mesures de seguretat en relació

amb aquest tema, que són:

•••• Coeficient d’utilització. És la relació aritmètica entre la càrrega que un

element pot suportar, garantida pel fabricant o el seu representant

autoritzat, i la càrrega màxima d’utilització marcada en l’element.

•••• Coeficient de prova. És la relació aritmètica entre la càrrega utilitzada per

efectuar les proves estàtiques o dinàmiques d’una màquina d’elevació o

d’un accessori d’elevació i la càrrega màxima d’utilització marcada a la

màquina d’elevació o a l’accessori d’elevació, respectivament.

9. CORDES I CABLES: CARACTERÍSTIQUES I PREVENCIÓ

CORDES

Estan constituïdes per diversos cordons de fibra tèxtil, trenats

o torçats. S’han d’escollir en funció de les seves

característiques, els materials que s’han utilitzat per fabricar-



los, la càrrega de ruptura i el coeficient de seguretat segons les dimensions i

aplicacions.

Mesures de prevenció que s’han d’adoptar amb les cordes

Com a norma de prevenció, a l’hora d’utilitzar-los s’han de tenir en compte les mesures

següents:

•••• El diàmetre ha de ser superior a 8 mm.

• La càrrega de treball ha de ser com a màxim la desena part de la càrrega de

ruptura.

•••• S’han d’emmagatzemar de forma que s’eviti el contacte amb elements erosius

o agents agressius (radiacions ultraviolades, agents químics, etc.).

• S’han de revisar periòdicament per detectar defectes externs visibles (erosions,

talls, ruptures, etc.) o interns (defectes de fibres).

CABLES

Aquests elements es diferencien de les cordes pel fet

que el material amb què s’han fabricat són filferros

d’acer amb una resistència elevada, generalment torçats

o cablats de diferents formes.

Mesures de prevenció que s’han d’adoptar amb els cables

A l’hora de fer-los servir s’han de tenir en compte les normes de prevenció següents:

• La càrrega de treball ha de ser com a màxim la sisena part de la càrrega de

ruptura.

• S’han d’inspeccionar periòdicament per detectar defectes apreciables

visualment (aixafaments, talls, corrosió, ruptures de fils, etc.). S’han de quan el

nombre de filferros trencats supera un percentatge determinat en un tram

determinat (10 % de filferros trencats en una longitud l = 10 d) o se n’hagi reduït

el diàmetre d’una manera apreciable (10 % en el diàmetre del cable o 40 % en

la secció del cordó en una longitud igual al pas del cablat).

• Evitar doblecs, nusos, aixafaments, etc.

• Han d’estar permanentment lubricats amb el greix adequat.

• Per formar-ne els ulls, s’han d’utilitzar guardacaps i els cables s’han d’unir

mitjançant abraçadores en U. S’ha de tenir en compte el nombre de cables



(mínim tres) i col·locar-los correctament.

10. CADENES I GANXOS: CARACTERÍSTIQUES I PREVENCIÓ

CADENES

Són elements constituïts per una sèrie de baules

encastades que s’utilitzen tant en els dispositius

d’elevació (grues, polispasts, etc.) com per a la

construcció d’eslingues. S’han d’utilitzar en els casos

en què cal treballar a temperatures elevades o si és

possible que hi hagi talls o abrasions importants

(manutenció de xapes).

Mesures de prevenció que cal adoptar amb les cadenes

S’han de tenir en compte aquestes normes:

• Comprovar que les baules estan situades correctament i revisar-ne

periòdicament l’estat de conservació. Si es detecta que estan obertes,

allargades, desgastades, corroïdes o doblegades, s’han de substituir.

• La càrrega de treball ha de ser inferior a la cinquena part de la càrrega de

ruptura.

• Els anells, ganxos, etc. col·locats als extrems de les cadenes han de ser del

mateix material que la cadena o han de tenir la mateixa càrrega de ruptura.

GANXOS

Aquest element s’utilitza a l’extrem de les eslingues o cables per

facilitar-ne la unió a la càrrega de forma segura.

El més utilitzat en les operacions d’aixecament en la indústria és el

denominat ganxo de bec, que té una secció variable i ha de portar

un pestell de seguretat.

Mesures de prevenció que s’han d’adoptar amb els ganxos

S’han de tenir en compte aquestes normes:



• La càrrega ha de recolzar a la zona més ampla del ganxo, mai a l’extrem.

• La càrrega de treball ha de tenir com a màxim la cinquena part de la

càrrega de ruptura.

• No ha de tenir arestes tallants.

• Ha de portar un sistema de tancament o pestell que impedeixi la caiguda de

la càrrega després que s’hagi passat el pestell.

11. ALTRES ELEMENTS AUXILIARS D’HISSAMENT: ESLINGUES

Les eslingues són elements auxiliars que s’utilitzen per suspendre

càrregues, constituïts per un tros de cable, cinta, cadena, etc. Estan

proveïts generalment d’extrems entollats, preferiblement protegits amb

guardacaps. Les eslingues poden ser de corda, de cable d’acer, de

cadena o de banda tèxtil.

Mesures de prevenció que cal adoptar amb les eslingues

A més de les establertes per als elements amb què s’han fabricat (cables, cadenes,

cintes o bandes, etc.), s’han d’evitar els contactes amb arestes vives, mitjançant les

cantoneres adequades; s’ha d’evitar abandonar-les al terra en contacte amb la

brutícia; s’han de revisar periòdicament per detectar-hi defectes (òxids, aixafaments,

deformacions, etc.); s’han de greixar si són de cable, etc.

12. NETEJA

Consisteix bàsicament a recollir els materials vessats durant el procés de producció i

retirar les peces substituïdes en els equips de treball.

ACCIONS CORRECTES

• Fer la neteja de zones amb riscos elèctrics o amb perill d’atrapada amb la

planta o l’equip aturats.

• Començar per la part superior de l’estructura i continuar cap avall.

• Limitar la zona que es neteja per evitar la caiguda de material i d’objectes

sobre persones.

• Utilitzar les màscares contra la pols.



• Conservar les zones de trànsit netes.

• No llençar peces des de dalt.

• No netejar mai amb aigua a pressió zones o equips on hi hagi corrent

elèctric d’alta o baixa tensió, ja que s’hi pot produir una descàrrega.

• A l’hora de netejar un equip, comprovar que està aturat i senyalitzar la

nostra presència amb un rètol.

• Les passarel·les i les plataformes no són magatzems. Cal retirar les peces

substituïdes.

• Netejar immediatament els vessaments de líquids i olis.

ACCIONS INCORRECTES

• No delimitar les zones de neteja.

• No netejar amb prou freqüència.

• Netejar amb aire a pressió.

• Netejar sense els equips de protecció individual de les vies respiratòries.

13. ATURADA DE LA PLANTA DE TRACTAMENT

Consisteix a aturar el funcionament de la instal·lació de manera ordenada i amb els

equips sense càrrega de material. També consisteix a bloquejar la instal·lació perquè

no pugui posar-se en moviment accidentalment; i en cas d’emergència, aturar la

planta.

ACCIONS CORRECTES

• Quan l’últim equip del torn ha acabat de descarregar, inicia la seqüència

d’aturada. En primer lloc acciona la parada del primari i segueix la

seqüència en el mateix sentit que el flux de material.

• Quan tinguis la certesa que una fase de la instal·lació està parada i

descarregada, atura la següent i, en acabar, enclava els equips. Finalment,

retira les claus de connexió.

• Segueix aquest procediment d’aturada en cas d’emergència:

o Enclava els equips afectats.

o Desconnecta les fonts d’energia per tal d’impedir arrencades per

sorpresa.

o Assegura la zona.

o Comunica-ho al teu superior si no disposes dels mitjans



adequats per actuar.

o Aplica, si cal, el pla d’emergència o la instrucció corresponent.

o Posa fora de perill les persones.

o Actua sobre la causa de l’incident respectant els procediments

existents.

o Recorda els riscos que hi pot haver en cada cas i com els has

d’afrontar.

o

ACCIONS INCORRECTES

• No seguir la seqüència de parada correcta.

• Oblidar d’enclavar els equips.

14. PERILLS ASSOCIATS A TREBALLS DE MANTENIMENT AMB EINES

En tots els processos industrials, com és el cas d’un establiment de benefici, cal

realitzar treballs de manteniment i reparació en què cal fer servir una sèrie d’eines

manuals. Aquest ús genera un gruix important dels accidents amb baixa.

Dins del grup de les denominades eines manuals, s’hi inclouen les que se subjecten

amb l’esforç físic de l’home i les que estan accionades mecànicament (elèctriques,

pneumàtiques, etc.), que s’anomenen portàtils.

14.1. TIPUS D’EINES

Les eines manuals es classifiquen en:

EINES MANUALS

- Eines manuals pròpiament dites

• De cop (martells)

• De torsió (tornavisos)

• De tall (tenalles, alicates)

- Eines manuals dielèctriques o aïllants

- Eines

mecàniques o portàtils

• Eines elèctriques (trepant)

• Eines pneumàtiques (martells)

• Eines hidràuliques (gats)

• Eines que funcionen amb pólvora

• Eines amb combustible líquid



Eines manuals pròpiament dites

Dins d’aquest grup hi ha totes les eines que es consideren bàsiques en la majoria dels

oficis o professions: martells, trepans, tornavisos, alicates, claus, llimes, serres, etc.

Eines manuals dielèctriques

Són les eines que s’utilitzen en treballs elèctrics en instal·lacions de baixa tensió

(alicates, tornavisos, ganivets, talla cables, etc.), les quals han d’estar dotades d’un

aïllament de seguretat.

Eines mecàniques o portàtils

Són les que se subjecten durant el funcionament normal. L’accionament pot ser

elèctric, pneumàtic, hidràulic, amb combustible líquid o bé amb pólvora.

14.2. CAUSES DELS ACCIDENTS AMB EINES MANUALS

Si bé existeixen molts tipus de causes d’accidents originats per eines manuals,

motivades en gran mesura per l’eventualitat dels treballs i el lloc on es duen a terme,

les podem agrupar en:

• Elecció de l’eina.

• Utilització d’eines inadequades per a cada un dels treballs.

• Utilització d’eines defectuoses.

• Utilització d’eines de forma incorrecta.

• Abandonament d’eines en llocs perillosos.

• Transport d’eines de forma perillosa.

• Conservació i manteniment deficients.

Elecció de l’eina

Han de ser eines de bona qualitat, especialment les de percussió, i han de ser d’acer.

A l’hora de fer-les servir, s’han de seleccionar i controlar adequadament, a fi d’evitar

que s’escantellin, s’esmussin o es trenquin. S’han de col·locar correctament en el

mànec.

La fixació de les característiques de les eines que convé adquirir ha de venir imposada

per l’anàlisi del treball que s’ha de fer, els accidents que es produeixen quan s’utilitzen

i els suggeriments aportats per les persones que han d’utilitzar-les.



Exemples d’una utilització inadequada de les eines són els següents:

• El tornavís com a cisell.

• Les navalles com a tornavís.

• Les claus de rosca com a martells.

• Una llima com a punxó.

Utilització d’eines defectuoses

A causa d’errors en el disseny i construcció de les eines, l’ús incorrecte o el mal estat

per falta de manteniment.

Utilització d’eines de forma incorrecta

Tot i que s’utilitzi l’eina correctament, cal una formació tècnica prèvia de l’usuari sobre

la seva seguretat, per evitar que els dits, les mans o qualsevol part del cos puguin ser

afectats per l’eina si queden dins de la seva direcció de treball.

Abandonament d’eines en llocs perillosos

Les eines s’han de col·locar en el lloc adequat (armaris, estants), de forma que si en

falta alguna es pugui detectar fàcilment. Alhora, han d’estar protegides contra el

deteriorament, cops o caigudes.

L’abandonament de les eines al terra, en zones de pas o en llocs elevats pot provocar

lesions si cauen sobre alguna persona.

Transport d’eines de forma perillosa

El personal encarregat d’usar-les s’ha de proveir de les caixes, bosses, cinturons

portaeines o carretons d’eines més idonis, on han de romandre ordenades

adequadament.

Conservació i manteniment d’eines

Des del punt de vista de la seguretat i el manteniment de les eines es considera

fonamental mantenir-les en bon estat de servei, amb inspeccions periòdiques per



mantenir-les en bon estat, netes i afilades, amb les articulacions greixades, etc. Han

de substituir-se o reparar-se quan s’hi adverteix alguna mena de defecte.

En el següent quadre s’inclou una llista de les eines manuals més utilitzades i s’hi

indiquen les condicions insegures (factors tècnics) i els actes insegurs (factor humà).

Eina Condició insegura Acte insegur

Tornavís

• Punta o canya doblegada.

• Punta deformada o roma.

• Mànec deteriorat, estellat o trencat, etc.

• Ús com a escarpra, palanca, o punxó.

• Ús d’un tornavís de grandària inadequada.

• Treballar aguantant el tornavís en una mà i la peça a l’altra.

Ganivet

• Fulla oscada.

• Mànec deteriorat.

• Sense guardamà o inadequat, etc.

• Fulla encarada cap al cos.

• No utilització d’una funda protectora.

• Utilització com a tornavís o palanca.

• Col·locació de la mà en una zona no protegida.

Cisell

• Cap esmussat, afilat amb osques o sense afilar.

• Trempat excessiu al cap o la part afilada.

• Utilitzar-la com a palanca o tornavís.

• Emprar-la per afluixar o collar cargols.

Punxons

• Punta rodona.

• Cap i punta fràgil.

• Cos de l’eina massa curt.

• Subjecció i direcció del treball.

• Ús amb palanca.

• No utilització d’ulleres de protecció.



Alicates i tenalles

• Puntes romes o desgastades.

• Deformació en les boques.

• Desgast de la zona estriada.

• Excessiva folgança de l’eix.

• Utilitzar alicates com a tenalles i al revés.

• Prémer excessivament o massa poc.

• Utilitzar els mànecs com a palanques.

Malls i martells

• Mànec poc resistent.

• Cap dèbilment subjectat al mànec.

• Ús d’un martell inadequat.

• Exposició de la mà lliure a un cop de martell.

Llimes

• Utilitzar-les sense mànec.

• Dents amb partícules o deteriorades.

• Ús com a palanca o punxó.

• Picar-les amb el martell.

Claus de rosca

• Mordasses gastades.

• Defectes mecànics.

• Ús de claus de mida inadequada.

• Ús d’un tub en el mànec per augmentar el parell de collament.

• Ús com a martell.

Serra

• Entrescament inadequat.

• Mànec poc resistent.

• Ús impropi del material.

• No subjectar correctament el material que s’ha de tallar.

14.3. CAUSES DELS ACCIDENTS AMB EINES MECÀNIQUES

Com que les eines elèctriques (perforadores, llimadores, rectificadores portàtils, etc.)

són les més utilitzades, només destacarem els aspectes més significatius d’aquest

tipus d’eines i n’indicarem les condicions insegures i els actes insegurs més freqüents

en cada una de les eines mecàniques.



Aquestes eines presenten, a part dels riscos propis de qualsevol eina manual, el perill

del corrent elèctric. D’acord amb el grau de protecció es classifiquen en:

Eines de classe I. El grau d’aïllament correspon a un aïllament funcional, és a dir, el

necessari per assegurar el funcionament de l’eina i la protecció davant de contactes

elèctrics. Poden portar preses de terra.

Eines de classe II. Tenen un aïllament complet, mitjançant doble aïllament o aïllament

reforçat. No hi ha prevista una presa de terra. Es distingeixen perquè porten el símbol

corresponent del doble aïllament a la placa de característiques.

Eines de classe III. Estan preparades per a una alimentació a molt baixa tensió

(inferior a 50 V o 24 V).

Per a treballs a la intempèrie s’han d’utilitzar eines de la classe II i III. En el següent

quadre s’inclou una llista d’inspecció de les eines mecàniques més utilitzades, de les

quals s’indiquen tant les condicions com els actes insegurs.

Eina Condició insegura Acte insegur

Eines elèctriques

• No hi ha presa de terra o no està connectada.

• Aïllament defectuós.

• Espurnes elèctriques.

• Cables estesos de forma perillosa.

• Abús de l’eina.

• Falta de recolzament ferm abans de començar el treball.

• Ús de guants o peces amb parts mòbils que poden quedar atrapades.

• Manca de protecció ocular.

Eines

pneumàtiques

• Connexió insegura de la mànega.

• Polsador que sobresurt del mànec.

• Mànegues amb pols o impureses.

• Mànega en mal estat.

• Òrgans mal protegits.

• Eines mal recollides.

• Abús de l’eina.

• No netejar la mànega abans de connectar-la a l’eina.

• No alliberar la pressió abans de desconnectar-la.

• Utilitzar peces de roba que es puguin enganxar.

• Manca de protecció ocular.

• Dirigir l’escapament cap a algun operari.



Gats d’elevació

• Rosca gastada.

• Base poc estable.

• Brutícia.

• Mànec petit, corbat o massa solt.

• Sobrecarregar el gat.

• Utilitzar-lo com a suport després de l’aixecament.

Eines amb pólvora

• Defecte en pantalles i guardes protectores.

• Manca de dispositius de seguretat integrats.

• No seguir les instruccions del fabricant.

• Carregar les eines abans d’usar-les.

15. PERILLS ASSOCIATS A TREBALLS DE MANTENIMENT AMB RISC

ELÈCTRIC

El fet que l’electricitat sigui avui dia l’energia més

utilitzada tant en la indústria com en l’ús domèstic i

que sigui difícil de detectar amb els sentits (només es

detecta quan ja existeix el perill), provoca que les

persones caiguin a vegades en una certa

despreocupació i falta de prevenció en usar-la.

15.1. FACTORS QUE INTERVENEN EN EL RISC ELÈCTRIC

Si el risc elèctric el definim com la possibilitat que el corrent elèctric circuli a través del

cos humà, perquè es doni aquesta probabilitat cal:

• Que el cos humà sigui conductor.

• Que el cos humà pugui formar part del circuit.

• Que existeixi una diferència de tensions entre dos punts de contacte.

Factors elèctrics que intervenen en els accidents elèctrics

Factors tècnics:

• Intensitat del corrent que passa pel cos humà.



• Temps d’exposició al risc.

• Trajectòria del corrent elèctric pel cos humà.

• Naturalesa del corrent (altern/continu).

• Resistència elèctrica del cos humà.

• Tensió aplicada.

Factors humans:

• Edat

• Malalties

• Sexe

• Estat emocional

• Professió habitual

• Experiència

Els efectes del corrent elèctric sobre l’organisme depenen del temps d’exposició a una

intensitat determinada i la direcció del pas del corrent. Amb una mateixa intensitat

poden produir-se lesions greus, com poden ser: asfíxia, fibril·lació ventricular,

cremades, lesions secundàries a conseqüència del xoc elèctric amb caigudes des de

parts altes, cops, etc.

15.1.1. Avaluació de riscos

En els casos en què a la planta de tractament hi pugui haver un risc elèctric que derivi

de deficiències existents a les instal·lacions i/o equips per als quals existeix una

reglamentació industrial, s’ha de complir la normativa. En aquests casos, d’acord amb

el Decret 363/2004, de 24 d’agost, pel qual es regula el procediment administratiu per

a l’aplicació del Reglament electrotècnic per a baixa tensió, és suficient fer cada cinc

anys inspeccions inicials o periòdiques de seguretat, que ha de dur a terme un

organisme de control de l’administració (OCA), tant en instal·lacions noves com ja

existents. Per a les instal·lacions existents, es va donar un període d’adequació, que

va finalitzar el 18 de setembre de 2008. Per tant, totes les plantes de tractament han

d’haver passat aquesta inspecció de seguretat, que verifica si la instal·lació elèctrica

s’adequa al reglament electrotècnic de baixa tensió vigent.

A més a mes, els titulars d’instal·lacions elèctriques subjectes a inspeccions

periòdiques han de contractar una empresa instal·ladora de la categoria que



correspongui, inscrita degudament, perquè faci el manteniment de les instal·lacions

elèctriques i han de disposar d’un llibre de manteniment que ha de contenir, com a

mínim, el registre i el resultat de les revisions i inspeccions corresponents. Les

successives revisions i l’emissió del dictamen de reconeixement s’han de fer, com a

mínim, anualment.

15.1.2. Tipus de contactes elèctrics

El contacte en un circuit elèctric en tensió pot ser directe o indirecte.

El contacte directe és el que té lloc amb parts actives de l’equip dissenyat per portar

tensió (cables, barres de distribució, bases d’endoll, etc.) i el contacte indirecte és el

que té lloc quan es toquen certes parts que habitualment no estan dissenyades per al

pas del corrent elèctric, però que poden quedar en tensió per algun defecte (parts

metàl·liques o masses d’equips o accessoris).

15.1.3. Tècniques de seguretat contra contactes elèctrics

Les mesures de seguretat utilitzades per controlar el risc poden ser de dos tipus:

informatives i de protecció. En el següent quadre es resumeixen les principals mesures

que cal adoptar en una planta de tractament d’àrids.

Tècnica de seguretat contra contactes elèctrics

INFORMATIVES

• Normatives • Instructives • De senyalització • D’identificació i detecció

DE PROTECCIÓ De la instal·lació

Protecció dels contactes directes

• Separació per distància o allunyament de parts actives.

• Interposició d’obstacles o barreres.

• Recobriment o aïllament de les parts actives.



Protecció dels contactes indirectes

Classe A

• Separació de circuits.

• Utilització de petites tensions de seguretat.

• Separació de les parts actives i les masses accessibles per mitjà d’aïllament de protecció (doble aïllament).

• Inaccessibilitat simultània d’elements conductors i masses.

• Recobriment de masses amb aïllament de protecció.

• Connexions equipotencial.

Classe B

• Connexió a terra de les masses i dispositius de tall per a la intensitat de defecte.

• Interruptors diferencials.

• Connexió a terra de les masses i dispositius de tall per a la intensitat de defecte.

Personals

16. PERILLS ASSOCIATS A TREBALLS DE MANTENIMENT AMB RISC QUÍMIC

Atesa la gran profusió de substàncies o preparats produïts per la indústria química que

s’apliquen en la indústria en general, exposarem les idees bàsiques sobre aquest tipus



de risc, ja que desconèixer-les i manipular o emmagatzemar incorrectament els

productes químics poden derivar en una sèrie d’accidents (explosions, incendis, etc.).

Des del punt de vista de la seguretat i la higiene, es consideren productes químics

perillosos els elements que, a causa del caràcter tòxic, corrosiu, inflamable, explosiu,

oxidant, radioactiu o nociu, comporten una certa perillositat.

Davant de la perillositat d’aquests productes, cal conèixer-ne el risc. I tenint en compte

l’enorme diversitat i complexitat dels productes químics que s’utilitzen en la plantes de

tractament (greixos, gasoil, olis, pintures, etc.), la legislació vigent recull la necessitat

que tots els recipients que continguin substàncies i preparats perillosos subministrin la

informació necessària per advertir les persones que els utilitzen o manipulen dels

riscos inherents. Així mateix, l’etiqueta d’identificació del producte ha de portar:

• El nom de la substància i la seva concentració.

• El nom i l’adreça de la fàbrica que comercialitza o importa la substància.

• El pictograma normalitzat d’identificació del perill.

• Els riscos específics de la substància, utilitzant les frases de risc (frases R)

normalitzades.

• Consells de prudència, utilitzant les frases de seguretat (frases S)

normalitzades.

Com a complement a l’etiqueta, existeixen unes fitxes químiques obligatòries en què

se subministra informació tècnica i/o d’emergència, que és fonamental en el casos de

transport i emmagatzematge. Aquestes fitxes proporcionen informació relativa a:

• Dades d’identificació de la substància.

• Nom i concentració.

• Dades del subministrament i la seva localització.

• Característiques fisicoquímiques i paràmetres de perillositat.

• Riscos específics per a la salut i el medi ambient.

• Mesures preventives per utilitzar-les i emmagatzemar-les.

• Seguretat personal.

• Primers auxilis i actuacions en casos d’emergència.

• Mitjans de lluita contra incendis.

17. EMMAGATZEMATGE I MANIPULACIÓ DE SUBSTÀNCIES PERILLOSES



Atesa la diversitat de substàncies perilloses que s’utilitzen en la indústria, només

indicarem les recomanacions de tipus general que s’han de tenir en compte en les

operacions que comporten un risc més alt: l’emmagatzematge i la manipulació.

Emmagatzematge

• Emmagatzemar només les quantitats imprescindibles de cada producte

perillós si no existeixen restriccions legals.

• Aïllar la zona destinada a emmagatzematge, dotant-la dels mitjans de

prevenció adequats i, si és possible, utilitzar locals especials.

• Escollir els recipients adequats a cada substància. De vidre, només per a

quantitats inferiors a 2 litres (si es tracta de productes molt tòxics i

corrosius), i no superiors a 4 litres per a líquids inflamables. Si són de

plàstic, cal tenir-ne en compte el possible envelliment. Sempre que sigui

possible són més segurs els recipients metàl·lics.

• Tenir en compte les incompatibilitats entre substàncies i ordenar-les segons

el tipus de risc.

Manipulació

• Contacte dèrmic per ruptura de l’envàs durant el transport o amb

substàncies vessades

o Transportar l’envàs de vidre en contenidors de protecció.

o Control dels envasos de plàstic.

o Utilitzar envasos adequats.

o Neutralitzar les substàncies vessades amb productes adequats.

o No netejar-les amb draps o paper.

• Projeccions i esquitxades en les operacions de transvasament

o Evitar el vessament lliure des dels recipients.

o Dutxes d’emergència i rentaülls.

o Equips de protecció individual i rentaülls.

• Incendis i/o intoxicacions per evaporació de substàncies inflamables i/o

tòxiques

o Controlar els residus.

o Controlar el focus d’ignició.

o Transvasar en locals ventilats correctament, mitjançant una



ventilació general o una extracció localitzada.

o Mantenir els recipients tancats hermèticament.

• Incendis en transvasaments de líquids inflamables per electricitat estàtica

o Transvasar a velocitats lentes i omplir els recipients pel fons.

o Evitar atmosferes perilloses a l’interior dels recipients.

o Utilitzar recipients metàl·lics.

o No utilitzar roba de treball de fibra acrílica, sinó de cotó, ni calçat

conductor.

• Vessaments i esquitxades per excessos d’ompliment de recipients en

instal·lacions fixes

o Utilitzar sobreeixidors per evitar vessaments.

o Utilitzar sistemes de control d’ompliment.

18. PERILLS ASSOCIATS A TREBALLS DE MANTENIMENT AMB

SOLDADURA

La soldadura és un dels procediments per fer el manteniment als establiments de

benefici. Consisteix bàsicament en la unió de peces metàl·liques que tenen la mateixa

naturalesa o una de diferent, mitjançant diversos procediments en què l’adherència es

produeix a causa de l’ aportació de calor a una temperatura adequada, amb aplicació o

no de pressió i amb addició o no de metall d’aportació.

Les soldadures més utilitzades en aquesta activitat són les següents:

Soldadura amb gas

Dins d’aquest grup de soldadures hi ha tots els procediments en què la fusió de les

peces s’aconsegueix mitjançant la calor que aporta la flama procedent de la combustió

d’un gas o diversos gasos combustibles (generalment acetilè i oxigen) en un equip

denominat bufador, en què es pot utilitzar o no metall d’aportació.

La flama més utilitzada és l’oxiacetilènica, en què s’aconsegueix una temperatura

d’uns 3.200 ºC, però també es poden utilitzar altres gasos com ara l’oxipropà,

l’oxihidrogen o l’oxigàs natural.

Soldadura per arc

Dins d’aquest grup de soldadures, s’hi inclouen tots els procediments en què el metall

es fon a causa de la calor produïda per l’acció d’un arc voltaic que salta entre



l’elèctrode (consumible o no) i el metall base (peça que se solda). Les temperatures

superen els 4.000 ºC.

18.1. RISCOS EXISTENTS I MESURES DE PREVENCIÓ QUE CAL ADOPTAR

Els problemes higiènics que es presenten en les operacions de soldadura es deuen als

fums metàl·lics procedents dels materials que s’han de soldar (tant del metall base

com del recobriment o el material que s’hi aporta) i als fums procedents de

recobriments de les peces que s’han de soldar (pintures o productes derivats de

substàncies desgreixants, galvanitzat, cromat, etc.).

D’altra banda, les altes temperatures que es produeixen en l’operació originen la

ionització dels gasos que hi ha a l’aire, cosa que produeix la formació d’ozó i òxids

nitrosos.

A continuació, indicarem els riscos higiènics més específics dels dos tipus de

soldadura més habituals en el manteniment d’una planta de tractament:

Soldadura amb gas

• Possibilitat d’asfíxia per disminució de l’oxigen de l’aire en locals tancats a

causa d’acetilè, propà, hidrogen o gas natural.

• Producció de monòxid de carboni (CO) procedent d’una combustió

incompleta de substàncies en contacte amb la flama.

• Probabilitat de fugues de l’acetilè, amb riscos d’asfíxia o explosió.

• Fums metàl·lics procedents dels metalls base, dels recobriments o del

metall d’aportació.

• Gasos procedents dels fundents.

• Producció de gasos nitrosos per oxidació del nitrogen de l’aire i la flama.

Soldadura per arc

Segons el tipus de soldadura, els principals riscos higiènics són:

• Soldadura per arc amb elèctrode de grafit

o Radiació ultraviolada.

o Fums metàl·lics procedents del metall base i metall d’aportació.

o Gran quantitat d’ozó i òxids de nitrogen (O3, NO, NO2).



o Gasos procedents del recobriment de l’elèctrode.

• Soldadura per arc amb elèctrode metàl·lic

o Radiació ultraviolada.

o Temperatura de l’arc.

o Fusió i volatilització dels metalls fosos.

o Fusió i volatilització dels metalls del recobriment i desoxidants.

o Operacions de neteja.

En els apartats anteriors s’han exposat els riscos en els diferents tipus de soldadura

des de la vessant higiènica. En els següents, s’exposen més riscos però en l’àmbit de

la seguretat industrial.

Soldadura amb gas

Els principals riscos en seguretat d’aquest tipus de soldadura són:

• Característiques dels gasos utilitzats (incendiaris i explosius).

• Condicions de transport i emmagatzematge de les ampolles de gas.

• Projecció de metall fos o contacte amb peces calentes (cremades).

• Projecció de partícules (lesions en els ulls).

• Característiques de les peces que s’han de soldar (talls, caigudes

d’objectes, etc.).

• Característiques del lloc de treball (caigudes a diferent nivell).

Soldadura per arc (o elèctrica)

Els principals riscos són:

• Contactes elèctrics directes en circuits de les connexions de servei.

• Contactes elèctrics indirectes.

• Projecció de metall fos.

• Característiques de les peces que se solden i del lloc de treball.

• Caigudes a diferent nivell.



18.2. SISTEMES DE PREVENCIÓ EN LA SOLDADURA

Quant als sistemes de prevenció i control cal assenyalar que, si el lloc en què se solda

és a l’aire lliure, els riscos són mínims. Quan és un lloc tancat, el risc creix a mesura

que disminueix la dimensió del local i s’ha de recórrer a la ventilació per dilució o a

l’extracció localitzada.

Podem distingir dos tipus de llocs de soldadura: fixos i mòbils.

En els fixos, per aconseguir una captació eficaç dels gasos i fums es pot utilitzar un

sistema de taula amb extracció a partir de reixetes amb les característiques següents:

• Cabal d’aspiració: 2.000 m3/h per cada metre de banc.

• Velocitat en les reixetes: 5 m/s.

• Amplada del banc: 0,6 (màxim).

• Longitud del banc: 3 m (màxim).

En els llocs mòbils el cabal d’aspiració depèn en gran mesura de la distància entre la

boca d’aspiració i el punt de soldadura.

D’altra banda, cal recórrer a la protecció individual per protegir els treballadors dels

riscos higiènics de la soldadura mitjançant un casc o pantalles de protecció (per fer

front als riscos de radiacions ultraviolades, espurnes i calor) dotades de vidre amb el

grau de protecció N adequada al tipus de soldadura, i si és necessari, equips de

protecció respiratòria. S’ha d’utilitzar roba adequada (davantal, polaines, guants i

maniguets de cuir) per evitar riscos de cremades.

19. PERILLS RESIDUALS ASSOCIATS A L’ENTORN DE LES INSTAL·LACIONS

19.1. SOROLL

El soroll es pot definir com el conjunt de sons que es consideren desagradables per a

l’oïda humana i que són més o menys inadmissibles a causa, sobretot, de les

molèsties, la fatiga i la pertorbació, i, si n’hi ha, del dolor que produeix.

Tot so (i tot soroll) té dues característiques fonamentals:

• Intensitat (o nivell), mesurada en decibels (dB).

• Freqüència, mesurada en hertzs (Hz).

Si la freqüència és alta, diem que els sons són aguts (per exemple, el d’un

xiulet), mentre que si la freqüència és baixa, parlarem de sons greus (per



exemple, el de la sirena d’un vaixell). El rang d’audició de freqüències que

permet l’oïda humana està comprès entre 20 Hz i 20.000 Hz.

19.2. VIBRACIONS

En els treballs que du a terme el personal de planta és freqüent trobar màquines que

transmeten vibracions a les persones que les utilitzen. Una vibració és un moviment

oscil·latori d’un cos respecte a una posició o un punt fix, en un mitjà físic qualsevol. Es

divideixen en dos grups: vibracions mà-braç i vibracions del cos sencer

19.3. IL·LUMINACIÓ

La manca de llum és un factor de risc que condiciona la seguretat. De fet, en els

humans, la vista és, juntament amb l’oïda, el sentit més fiable per percebre situacions

anòmales que poden esdevenir accidents.

Una il·luminació adequada afavoreix el desenvolupament del treball. Tanmateix,

aquest nivell d’il·luminació disminueix al llarg de la jornada i de l’any, si es tracta

d’il·luminació natural.

19.4. HUMITAT I TEMPERATURA

L’exposició a la calor, el fred, la humitat de l’aire, etc. tenen efectes directes sobre la

salut de les persones, com ara la deshidratació, els refredats, els cops de calor i,

alhora, poden afectar el comportament, amb un augment de la fatiga, i indirectament

afavorir els errors que, en última instància, esdevenen accidents laborals amb danys a

la salut o a les instal·lacions.

Aquests darrers quatre epígrafs (soroll, vibracions, il·luminació i humitat i temperatura)

es desenvolupen àmpliament en el MÒDUL IV, on es descriu millor el control preventiu

d’aquests riscos higiènics i les mesures que s’han de prendre.

19.5. EXPOSICIÓ A SUBSTÀNCIES QUÍMIQUES

En els treballs que es fan als centres miners amb dependències en les quals s’empren

els equipaments que són objecte d’aquest manual hi ha diverses substàncies

químiques a què s’exposa l’operari d’una planta de tractament d’àrids durant el

desenvolupament de les seves tasques. Algunes d’aquestes tasques poden ser

perilloses, com passa a causa de la pols, que és el contaminant més habitual i que



representa els riscos més elevats en

l’àmbit de les activitats en què

s’empren aquestes màquines. En el

MÒDUL IV d’aquest manual es

dedica un apartat a analitzar

específicament el problema de la pols

i com es pot controlar, per la qual

cosa ara ens centrarem en la

descripció més generalitzada de la

resta de substàncies químiques.

En l’àmbit laboral, el Reial decret 374/2001, de 6 d’abril, té l’objecte de protegir els

treballadors contra els riscos derivats de la presència d’agents químics en el lloc de

treball o de qualsevol activitat amb productes químics.

Un producte químic perillós és el que pot representar un risc per a la seguretat i la

salut de les persones a causa de les seves propietats fisicoquímiques, químiques o

toxicològiques, i de la manera com s’utilitza o és present en el lloc de treball.

Classificació de productes químics perillosos

Els productes químics perillosos es poden classificar atenent diversos criteris. A la

següent taula es mostren les diferents classificacions de les substàncies químiques.

SEGONS LES

PROPIETATS

FISICOQUÍMIQUES

SEGONS LES

PROPIETATS

TOXICOLÒGIQUES

SEGONS ELS

EFECTES

ESPECÍFICS

SOBRE LA SALUT

HUMANA

SEGONS ELS

EFECTES

SOBRE EL

MEDI

AMBIENT



Explosius

Comburents

Extremament

inflamables

Fàcilment inflamables

Inflamables

Molt tòxics

Tòxics

Nocius

Corrosius

Irritants

Sensibilitzants

Cancerígens

Mutagènics

Tòxics per a la

reproducció

Perillosos per al

medi ambient

Identificació de substàncies químiques perilloses

Els envasos o recipients que contenen les substàncies químiques perilloses han

d’especificar i advertir dels riscos derivats de l’ús a les etiquetes. L’etiquetatge ens ha

de proporcionar la informació següent:

● Identificació del producte (nom químic de la substància o nom comercial del

preparat).

• Composició per als preparats, relació de substàncies perilloses presents,

segons la concentració i la toxicitat.

• Responsable de comercialització (nom, adreça i número de telèfon).

• Símbols (pictogrames) i indicacions de perill corresponents.

• Etiqueta CE.

• Descripció de risc: frases de risc (frases R).

• Mesures preventives: frases de seguretat (frases S).

Com a complement a l’etiquetatge, tota substància química perillosa ha d’anar

acompanyada de la fitxa de dades de seguretat (FDS). L’FDS es pot definir com el

manual d’instruccions d’un producte perillós i ha d’incloure obligatòriament la

informació que s’indica en el quadre següent:



EPÍGRAFS INCLOSOS A LES FDS

1. Identificació de la substància o preparat i del responsable de la comercialització.

2. Identificació dels perills.

3. Composició/informació sobre els components.

4. Primers auxilis.

5. Mesures de lluita contra incendis.

6. Mesures que s’han de prendre en cas de vessament accidental.

7. Manipulació i emmagatzematge.

8. Controls d’exposició/protecció individual.

9. Propietats fisicoquímiques.

10. Estabilitat i reactivitat.

11. Informacions toxicològiques.

12. Informacions ecològiques.

13. Consideracions relatives a l’eliminació.

14. Informacions relatives al transport.

15. Informacions reglamentàries.

16. Altres informacions

Riscos més freqüents i mesures preventives en la manipulació de substàncies

químiques perilloses

Els riscos més comuns en la manipulació de substàncies químiques són:

• Contactes dèrmics per ruptura dels envasos.

• Esquitxades en operacions de transvasament.

• Incendis o intoxicacions per evaporació.

• Incendis per transvasament de líquids inflamables quan hi ha electricitat

estàtica.

Recordem que prèviament a la manipulació de qualsevol substància química hem de

consultar, com a mínim, la informació que conté l’etiqueta del producte. De manera



general, s’han d’adoptar les mesures preventives següents:

• Quan es manipulen substàncies químiques en envasos de vidre, s’ha

d’extremar la precaució i s’ha de fer atenció al maneig a causa que és molt

fàcil que es trenqui l’envàs. El transport dels envasos de vidre s’ha de fer

dintre d’altres envasos de protecció.

• En cas de vessament, cal neutralitzar-lo amb els productes adequats. No

s’han d’utilitzar draps ni paper.

• Les instal·lacions on es manipulen substàncies químiques freqüentment

han d’estar ben ventilades i han de tenir dutxes d’emergència i rentaülls.

• Cal mantenir els recipients tancats hermèticament.

• Els transvasaments s’han de fer lentament i en un lloc ventilat.

• No s’ha d’utilitzar roba de treball de fibra acrílica. Cal aplicar les

recomanacions indicades pel fabricant en l’FDS respecte als equips de

protecció individuals (EPI) necessaris per manipular els productes.

• S’ha de disposar de la informació i les instruccions adequades per eliminar

els residus químics. No s’han de desar ampolles o recipients buits

destapats. Els productes, teles i papers impregnats s’han de llençar a

recipients tancats.

20. EQUIPS DE PROTECCIÓ COL·LECTIVA I INDIVIDUAL QUE HA D’EMPRAR

EL PERSONAL OPERADOR D’AMBDÓS EQUIPS DE TREBALL

20.1. EQUIPS DE PROTECCIÓ COL·LECTIVA

Hi ha diverses maneres de definir els equips de protecció col·lectiva, però

genèricament podem dir que es tracta de dispositius de seguretat que poden protegir

diversos operaris de planta de tractament simultàniament.

La protecció col·lectiva és la primera mesura que s’ha d’adoptar davant un risc. La

majoria de les proteccions col·lectives eviten el risc, d’altres només contribueixen a

reduir-ne les conseqüències i eviten la lesió després que es materialitzi el risc.

Alguns exemples de proteccions col·lectives són:

• Baranes, escales i passarel·les.

• Bastides i xarxes anticaigudes.



• Resguards de les màquines.

• Tanca perimetral de zones de treball.

• Senyalització.

• Il·luminació.

• Equips d’extinció d’incendis.

De les mesures de protecció col·lectiva enumerades anteriorment, algunes es tracten

en altres parts de l’itinerari formatiu com a capítol independent.

20.2. EQUIPS DE PROTECCIÓ INDIVIDUAL (EPI)

L’article 2 del Reial decret 773/1997, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut

relatives a la utilització pels treballadors d’equips de protecció individual, defineix els

EPI com “qualsevol equip destinat a ser portat o subjectat pel treballador perquè el

protegeixi d’un o de diversos riscos que puguin amenaçar la seva seguretat o la seva

salut, així com qualsevol complement o accessori destinat a aquesta finalitat”.

Un equip de protecció individual, comunament anomenat EPI, s’ha d’emprar quan els

riscos presents en el lloc de treball no s’han pogut eliminar o reduir prou mitjançant

altres mesures preventives. S’ha de tenir present que han de prevaler sempre les

mesures de protecció col·lectiva sobre les de protecció individual.

L’elecció d’un EPI es fa fonamentalment a partir de dos criteris:

• Seguretat. És a dir, protecció adequada del risc específic.

• Confort. S’han de seleccionar els EPI que satisfan els aspectes tècnics

considerats i que s’adapten millor a les característiques anatòmiques i

fisiològiques de la persona.

Els equips de protecció individual s’han d’utilitzar per a tasques concretes i operacions

puntuals, que s’han de determinar en l’avaluació de riscos en cada lloc de treball.

El Reial decret 773/1997, a l’article 10, estableix una sèrie d’obligacions per a les

persones que fan servir els EPI:

• Utilitzar i cuidar correctament els EPI, d’acord amb el que indica el fabricant

al manual informatiu corresponent o bé d’acord amb les directrius

establertes per l’empresari.

• Col·locar l’equip de protecció individual al lloc indicat després que s’hagi fet

servir.



• Informar tot seguit el càrrec superior jeràrquic directe de qualsevol defecte,

anomalia o dany apreciat a l’equip de protecció individual utilitzat que,

segons el seu parer, pugui suposar una pèrdua de l’eficàcia protectora.

A continuació, farem una breu descripció dels equips de protecció individual que

utilitza principalment l’operari de planta i les situacions en què s’han d’emprar, tenint

en compte, a més, que cada empresa pot regular l’ús dels EPI a través de disposicions

internes de seguretat pròpies o altres normes internes.

20.2.1. Protecció del cap

El casc de seguretat està destinat a protegir la part superior del cap del treballador

contra les lesions produïdes per objectes que hi impactin. També ha de protegir el cap

del treballador quan fa treballs en altura, per fer front a caigudes a diferent nivell. En

aquest cas el casc ha de tenir una barballera que asseguri que se subjecta

correctament al cap de l’operari.

Hi ha cascs per a usos especials que ofereixen un nivell de protecció addicional contra

riscos elèctrics, foc, substàncies químiques, etc.

L’operari de planta de tractament ha de portar obligatòriament el casc mentre circula

per qualsevol àrea del centre de treball.

Dins d’aquest punt indicarem els riscos més freqüents als quals es pot exposar el cap,

que afecten fonamentalment la protecció del crani.

Dins d’aquests riscos podem destacar:

• Les condicions atmosfèriques.

• Els xocs, impactes i caigudes d’objectes.

• Les enganxades dels cabells.

• Les radiacions.

• Les substàncies contaminants.

• Les agressions químiques diverses

Els riscos mecànics són els que poden donar lloc a conseqüències més greus per a

l’individu, ja que si es produeix la ruptura del crani hi pot haver conseqüències greus.

Per a la protecció del crani davant dels riscos de cops, xocs, caigudes, projeccions

d’objectes, etc., l’equip més utilitzat és el casc de protecció, que, en casos especials,

pot oferir també protecció contra riscos elèctrics, baixes temperatures, etc.



El casc pot estar fabricat de diferents materials. Els més utilitzats són els no metàl·lics

(polietilè, polipropilè, polièster, niló, etc.).

La norma UNE-EN 397 (casc de protecció per a la indústria) especifica els requisits

que han de complir aquest tipus d’equips de protecció individual.

Un casc protector es compon dels següents elements:

• Casquet. És la part resistent i

actua com a pantalla contra els

cops, xocs o impactes.

• Arnès. És la part interna del casc i

està constituïda per un sistema de

cintes o bandes, la missió

fonamental de les quals és

permetre la subjecció del casc al

cap, amortir els efectes dels xocs i impactes i facilitar l’entrada d’aire.

D’altra banda, és interessant esmentar que aquest mitjà de protecció es pot utilitzar

com a senyalització mòbil per permetre un control millor sobre les persones que

treballen en diferents parts de la planta o pertanyen a diferents empreses, mitjançant

colors que contrastin amb el color de fons, facilitin la localització i ajudin a evitar

possibles accidents.

Recomanacions relatives a la caducitat

La caducitat d’un casc de protecció és determinada pel temps que conserva la funció

protectora. En aquest sentit, cal establir pautes de rebuig que ens portin a substituir el

model.

De manera no exhaustiva, indiquem algunes d’aquestes pautes:

• Esquerdes o forats al casc.

• Trencament de l’arnès.

• Abonyegaments sensibles a la part superior que disminueixin perillosament

la llum lliure.

• Deformacions permanents que impedeixin una adaptació correcta del casc

sobre el cap.

• Augment considerable del pes a causa de les condicions d’ús.

Els cascos de protecció exposats a radiacions ultraviolades, solars, etc. s’han de



rebutjar quan apareguin marques circulars al voltant del punt d’injecció del cim del

casquet. Aquestes marques denoten cristal·lització i fragilitat del material, i

disminueixen notablement la resistència dels cascs als xocs.

Sempre que no s’observin les alteracions assenyalades com a pautes de rebuig, es

pot estimar que els cascos de protecció que s’utilitzen en condicions normals

mantenen la funció protectora durant tres anys, com a mínim.

20.2.2. Protecció de peus i cames

El calçat de protecció i de seguretat protegeix principalment

l’operari contra caigudes per relliscades, evita lesions al peu per

caigudes d’objectes o aixafades i minimitza el risc de lesions en

trepitjar objectes punxants o tallants. Perquè aquest tipus de

calçat exerceixi un nivell de protecció òptim ha de reunir uns

requisits bàsics, com ara tenir la sola antilliscant i antiperforant i

la puntera reforçada, generalment d’acer.

20.2.3. Protecció del tronc, els braços i les mans

En aquest apartat ens centrarem principalment en la protecció

de les mans, ja que, en aquest tipus de treballs, les extremitats

són les parts de cos que estan més exposades a les

agressions externes.

Els guants de seguretat, si bé no són necessaris per conduir, sí

que és obligatori usar-los durant les situacions següents:

• Manipulació d’objectes tallants o punxants.

• Tasques de manteniment o revisió de la maquinària.

• Manipulació d’oli, dissolvents i, en general, qualsevol substància química

perillosa.

• Contacte amb el corrent elèctric.

Els treballadors han d’utilitzar en tot moment el tipus de guant més adequat segons el

risc a què estan exposats, ja que no tots els guants de seguretat exerceixen el mateix

nivell de protecció contra els diferents tipus de riscos.



20.2.4. Protecció de l’oïda

La funció principal dels protectors auditius és atenuar el nivell de

soroll present en l’entorn de treball que arriba a l’oïda dels

treballadors, a fi d’evitar lesions en aquest òrgan a causa de la

intensitat del soroll i la durada de l’exposició.

L’ús és obligatori sempre que el nivell de soroll a què està exposat

el personal supera els valors màxims establerts en la normativa, que s’exposen en el

MÒDUL IV.

Hi ha una gran varietat de protectors auditius al mercat: taps d’un sol ús o

reutilitzables, orelleres de diversos tipus, etc. Per tant, escollirem el protector auditiu

que proporcioni l’atenuació acústica adequada per a cada situació sonora, que s’adapti

a les característiques individuals de cada treballador i que eviti molèsties i incomoditat

quan es fa servir.

20.2.5. Protecció de les vies respiratòries

Es tracta d’equips filtrants de substàncies tòxiques o nocives. El seu objectiu és

protegir la persona contra la inhalació dels contaminants presents a l’ambient de

treball. Aquests equips estan dotats de filtres amb una eficàcia apropiada contra la

concentració, la toxicitat/nocivitat i l’estat físic de les substàncies contaminants. En els

treballs més habituals als centres en els quals operen els equips objecte d’aquest

manual, aquest contaminant és majoritàriament la pols (amb molt diverses classes de

substàncies segons els casos), per la qual cosa aquests equips de protecció

respiratòria han de protegir bàsicament contra la penetració de partícules. La grandària

és un paràmetre molt important que en condiciona l’eficàcia.

En el cas de plantes de tractament amb cabines totalment aïllades, amb sistema d’aire

condicionat o filtrat, no és necessari utilitzar-hi la protecció de les vies respiratòries,

però quan s’abandona el lloc de conducció en àrees de treball amb ambients

pulverulents, l’ús d’equips és obligatori (estacions de transferència, sitges de

descàrrega, neteges d’equips i instal·lacions, zones d’ensacada, etc.).



20.2.6. Protecció dels ulls i de la cara

La funció d’aquest equip de treball és protegir els ulls i la

cara de la persona per fer front a projeccions de

partícules i esquitxades de líquids. Per tant, s’han de fer

servir obligatòriament sempre que es fan tasques de

manteniment d’aquests equips mòbils o quan l’operari de

planta executa tasques com ara greixatges, neteges,

desembussos, manteniment mecànic o elèctric, soldadures, etc.

20.2.7. Protecció del tronc i l’abdomen

L’ús de cinturons de subjecció del tronc, o bé de faixes antivibracions, té com a objecte

protegir el treballador contra els efectes produïts per les vibracions mecàniques, com

ara lumbàlgies i lesions de la columna vertebral. És indispensable utilitzar-los si

l’operador de planta condueix algun tipus de vehicle (pala, carretó elevador) durant

moltes hores i l’equip no té un seient amb un sistema d’amortiment adequat.

És fonamental, per tal que exerceixin un òptim nivell de protecció, la col·locació i

ajustament adequat de la faixa o cinturó seguint les instruccions del fabricant, la

formació rebuda i informació detallada.

20.2.8. Protecció total del cos

Roba i accessoris de senyalització (reflector, fluorescent)

Aquest tipus de protecció té com a finalitat que l’operari pugui

ser percebut visualment sense ambigüitat, en condicions de

risc, sota qualsevol tipus de llum i en cas que un vehicle

l’il·lumini en la foscor, en qualsevol circumstància. Per tant, el

protegeix que l’atropellin altres màquines que són a l’àrea de

treball, quan abandona el lloc de conducció o de treball sobre

la plataforma.

Generalment, l’armilla d’alta visibilitat és la més adequada per a aquest tipus de

treballs, tot i que també es poden utilitzar jaquetes, pantalons, petos, etc.



Equips de protecció contra caigudes en altura

Un sistema anticaiguda està format per l’arnès anticaiguda i una connexió per unir

l’arnès a un punt d’ancoratge segur. Aquesta connexió pot efectuar-se utilitzant un

dispositiu anticaiguda o un absorbidor d’energia.

Aquests equips els ha d’utilitzar obligatòriament com a complement als equips de

protecció col·lectiva (baranes, protecció perimetral, xarxes de seguretat, etc.) el

personal de planta quan fa tasques a una altura superior als 2 metres.

Protegeixen l’operari contra el risc de caigudes des d’una certa altura, ja que la seva

finalitat és sostenir i frenar el cos de la persona si cau des de la plataforma de treball,

de manera que en minimitza les conseqüències.

Els arnesos han de disposar, com a mínim, d’un punt d’ancoratge a l’esquena a l’altura

dels omòplats. Si el model no té sivelles automàtiques o desmuntables, ens l’hem de

col·locar asseguts o recolzats contra un element fix, per evitar la possible caiguda

quan ens el posem.

La norma tècnica de fabricació actual obliga a senyalitzar i diferenciar les anelles

d’ancoratge anticaiguda (senyalitzades amb A) de les de posicionament (sense cap

lletra). Generalment, es comercialitzen en dos colors per identificar i diferenciar

espatlles (zona superior) i cames (zona inferior).

En un arnès es diferencien les parts següents:

• Anella d’ancoratge.

• Banda de cintura.

• Anelles per a material.

• Camals.

A continuació, indiquem algunes recomanacions importants sobre la utilització de

l’arnès anticaigudes:

• S’ha d’ajustar a les indicacions del fabricant per aconseguir una efectivitat

adequada del sistema.

• Abans de cada ús hem de comprovar que l’arnès està en perfecte estat. Si

hi detectem alguna anomalia o si quan el manipulem ens cau a terra, ho

hem de comunicar a la persona responsable.

• Està totalment prohibit modificar-ne el disseny original.



• S’han de desar en llocs secs, protegits de la llum solar i allunyats de fonts

de calor.

• L’ha d’utilitzar exclusivament el personal capacitat i entrenat.

• Hem d’assegurar-nos que l’arnès se’ns adapta bé i és còmode per evitar la

tensió al cos. Els arnesos de cos sencer que es creuen al pit són més

còmodes per a les dones i poden reduir els blaus ocasionats per caigudes.

21. SENYALITZACIÓ DE SEGURETAT

La senyalització constitueix una de les tècniques de

prevenció que aporta més rendiment, ja que permet

identificar els perills i disminuir els riscos per a la

seguretat i la salut dels treballadors.

Senyalització: referida a un objecte, activitat o

situació determinades, proporciona una indicació o

una obligació relativa a la seguretat o la salut en el

treball mitjançant un senyal en forma de panell, un

color, un senyal lluminós o acústic, una comunicació

verbal o un senyal gestual, segons el cas.

21.1. CARACTERÍSTIQUES DE LA SENYALITZACIÓ

La senyalització en si no constitueix cap mitjà de protecció, sinó que té la missió de

prevenir danys, actuant sobre la conducta humana. Perquè sigui eficaç ha de complir

les característiques següents:

• Atraure l’atenció de qui la rep i provocar-ne la resposta immediata.

• Donar a conèixer el perill de forma clara, amb una única interpretació i amb

una antelació suficient.

• Informar sobre la manera com cal actuar en cada cas concret. Per tant se

n’ha de conèixer el significat.

• La possibilitat real que es pugui complir.

És obligació de l’empresari, sempre que sigui necessari, que es prenguin les mesures

necessàries perquè en els llocs de treball existeixi la senyalització de seguretat i salut



d’acord amb la reglamentació vigent (Reial decret 485/1997, de 14 d’abril, sobre

disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball).

La senyalització de seguretat i salut en el treball s’ha d’utilitzar quan l’anàlisi dels

riscos existents, de les situacions d’emergència previsibles i de les mesures

preventives adoptades posen de manifest la necessitat de:

• Cridar l’atenció dels treballadors sobre l’existència de riscos, prohibicions o

obligacions.

• Alertar els treballadors quan es produeixi una situació d’emergència que

requereixi mesures de prevenció o evacuació.

• Facilitar als treballadors la localització i identificació de determinats mitjans

o instal·lacions de protecció, evacuació, emergència o primers auxilis.

• Orientar o guiar els treballadors que realitzen determinades maniobres

perilloses.

Per senyalització es pot entendre la denominada senyalització en forma de panell o

senyal. En els casos en què aquest tipus de senyalització no ofereix prou garantia o

com a mesura complementària d’aquesta, se solen utilitzar altres formes d’estimular la

conducta humana que actuen sobre sentits diferents del de la visió, com ara l’oïda,

l’olfacte o el tacte. Per aquest motiu es poden utilitzar diferents tipus de senyalitzacions

relacionades amb la seguretat i la salut dels treballadors segons el sentit que s’ha

d’estimular:

• Senyalització òptica

• Senyalització acústica

• Senyalització olfactiva



• Senyalització tàctil

Tipus de senyals de seguretat

• Senyal de prohibició: senyal que prohibeix un comportament determinat.

• Senyal d’advertència: senyal que adverteix d’un perill o risc.

• Senyal d’obligació: senyal que obliga a un comportament determinat.

• Senyal indicatiu: senyal que proporciona altres informacions diferents de les

descrites anteriorment.

• Senyal en forma de panell: senyal que, per la combinació d’una forma

geomètrica, de colors i d’un símbol o pictograma, proporciona una

informació determinada, en què la visibilitat ha d’estar assegurada per una

il·luminació amb una intensitat suficient.

• Senyal addicional: senyal que s’utilitza al costat d’un altre en forma de

panell i que facilita informacions complementàries.

• Senyal lluminós: senyal emès mitjançant un dispositiu format per materials

transparents o translúcids, il·luminats des del darrere o des de l’interior, de

tal forma que apareix per si mateix com una superfície lluminosa.

• Senyal acústic: senyal sonor codificat, emès i difós per mitjà d’un dispositiu

ad hoc, sense intervenció d’una veu humana o sintètica.

• Comunicació verbal: missatge verbal predeterminat en què s’utilitza veu

humana o sintètica.

• Senyal gestual: moviment o disposició dels braços o de les mans de forma

codificada per guiar les persones que fan maniobres que constitueixen un

risc o perill per als treballadors.

Cal dir que la senyalització en la indústria, com a tècnica de seguretat, s’ha de realitzar

de forma adequada per evitar que la profusió de senyals pugui arribar a anul·lar-ne

l’eficàcia. Per tot això, se n’ha de limitar l’ús en els casos en què:

• No es pot eliminar el risc.

• No es poden adoptar sistemes de protecció (resguards, defenses,

dispositius de seguretat, etc.).

• No es pot protegir la persona.



• Com a mesura complementària d’altres tècniques de seguretat de

concepció o de correcció.

21.2. SENYALITZACIÓ EN FORMA DE PANELL

Aquest tipus de senyal és el més generalitzat en els centres de treball. Els senyals de

seguretat són la combinació de forma, colors i símbols per proporcionar una

determinada informació relativa a la seguretat, i es classifiquen, d’acord amb la

informació que proporcionen, en senyals de:

• Prohibició

• Advertència

• Obligació

• Informació (de salvament i indicatiu)

• Addicional

Un nombre reduït de colors de seguretat (vermell, groc i verd) s’utilitzen per cridar

l’atenció i indicar que hi ha un perill, així com per facilitar que es puguin identificar

ràpidament.

En els següent quadre s’indica la relació entre color i significat o les combinacions

possibles entre colors de seguretat, de contrast i dels símbols:

Color de seguretat Significat Aplicació

Vermell

Parada

Prohibició

Senyals de parada

Senyals de prohibició

Dispositius de desconnexió d’urgència

Aquest color s’utilitza per designar els equips de lluita contra incendis, senyalització i localització

Groc Atenció

Perill

Senyalització de riscos

Senyalització de llindars, passatges perillosos, obstacles

Verd Situació de seguretat

Primers auxilis

Senyalització de passadissos i sortides de socors

Llocs de primers auxilis i salvament



Blau (1) Senyals d’obligació

Indicacions

Obligació de portar equips de protecció individual

Emplaçament de telèfon, tallers

(1) Aquest color no és pròpiament de seguretat, encara que s’utilitza en combinació amb senyals i textos d’obligació o indicació per donar una consigna de prevenció tècnica.

Les formes geomètriques, unides a un color determinat, tenen com a objecte evitar els

inconvenients derivats de les anomalies que algunes persones tenen per percebre

certs colors.

En el següent quadre es mostren les formes utilitzades en els senyals de seguretat:

Forma geomètrica

Col

or d

e se

gure

tat

Vermell Prohibició ______ Material de lluita contra incendis

Groc ______ Atenció

Perill _______

Verd ______ _______

Zona de seguretat

Sortida de socors

Primers auxilis

Blau Obligació _______ Informació o instrucció



Senyals d’advertència

Matèries inflamables

Matèries explosives

Matèries tòxiques

Matèries corrosives

Matèries radioactives

Càrregues suspeses

Vehicles de

manutenció

Risc elèctric

Perill en general

Radiacions làser

Materials comburents

Radiacions no ionitzants

Camp magnètic

intens

Risc d’ensopegar

Caiguda adiferent nivell

Risc biològic

Baixa temperatura

Matèries nocives o irritants

Senyals de prohibició

Prohibit fumar

Prohibit fumar i

encendre foc

Prohibit el pas als vianants

Prohibit apagar

amb aigua Aigua no potable



Entrada prohibida

a persones no autoritzades

Prohibit el pas als vehicles

de manutencióNo ho toqueu

Senyals d’obligació

Protecció obligatòria de la vista

Protecció obligatòria

del cap

Protecció obligatòria de l’oïda

Protecció obligatòria de les vies

respiratòries

Protecció obligatòria dels peus


de les mans


del cos

Protecció obligatòria de la cara

Protecció individual obligatòria

contra caigudes

Via obligatòria

per a vianants

Senyals relatius als equips de lluita contra incendis

Mànega per

incendis

Escala de mà Extintor

Telèfon per a la

lluita contra

incendis



Direcció que s’ha de seguir (senyal indicatiu addicional als anteriors)

Senyals de salvament o socors

Via / sortida de socors

Telèfon de salvament

Direcció que s’ha de seguir (senyal indicatiu addicional als anteriors)

Primers auxilis Llitera Dutxa de

seguretat Rentaülls



22. PRIMERS AUXILIS

22.1. INTRODUCCIÓ

L’objectiu d’aquest apartat és proporcionar a tot el col·lectiu de treballadors dels

establiments de benefici els coneixements més elementals per oferir una ajuda eficaç

a les persones que pateixen qualsevol tipus d’accident.

Davant la possibilitat que en el moment de l’accident hi pugui haver personal sanitari

qualificat que no es pugui fer càrrec de l’accidentat, l’empresa té l’obligació de formar

els treballadors en les tècniques d’aplicació dels primers auxilis, raó per la qual està

justificat aquest apartat. Un cop adquirits aquests coneixements estarà capacitat per

intervenir prestant auxili eficaçment, evitant l’empitjorament o agreujament de les

lesions produïdes, alleujant tant com sigui possible el dolor, les infeccions, les

hemorràgies, etc., i en alguns casos fins i tot assistint en la mort de l’accidentat.

22.2. PRINCIPIS GENERALS DEL SOCORS

El socorrista que està present en el lloc de l’accident ha d’actuar amb domini de la

situació mantenint la serenitat.

Cal avaluar la situació ràpidament, sense precipitar-se. Si hi ha testimonis, és el

socorrista qui pren la iniciativa i demana ajuda. Així doncs, pot actuar amb eficàcia i

impedir actuacions nefastes de testimonis benintencionats però incompetents.

L’actuació del socorrista és triple: protegir, alertar i socórrer. Es coneix amb les sigles

PAS.

• PROTEGIR: prevenir l’agreujament de l’accident. Cal abans que retirar

l’accidentat del perill sense defallir.

• ALERTAR: la persona que avisa s’ha d’expressar amb claredat i precisió.

Ha d’indicar exactament el lloc de l’accident.

• SOCÓRRER: fer una primera avaluació:

o Comprovar si respira o sagna.

o Parlar per veure si està conscient.

o Prendre el pols (millor a la caròtide), comprovar que el cor

batega.



Activació del sistema d’emergència

En definitiva, l’actuació del socorrista està vinculada a:

• Fer front a un risc immediat i vital (aturada respiratòria, cardíaca,

hemorràgia intensa...).

• Evitar o disminuir el risc de complicacions posteriors a l’accidentat. (paràlisi

per una manipulació inadequada d’una fractura d’un membre o de la

columna vertebral).

Arran d’un accident, el socorrista ha d’actuar davant de la víctima controlant i vigilant

els punts vitals que ara exposarem:

Consciència

• Si la víctima respon als nostres estímuls (parla, respon a les nostres

preguntes, es queixa, etc.), això indica que està conscient.

• Si la víctima no respon, això indica que està inconscient. En aquest cas cal

demanar ajuda sense abandonar-lo i comprovar si respira.

Respiració

Si la persona accidentada està inconscient, hi ha dues possibilitats: que respiri o que

no respiri. Per comprovar que respira hem d’apropar la galta o el dors de la mà a la

boca/nas de la persona accidentada i, mirant el seu pit, podrem observar el moviment

toràcic o abdominal, escoltar la sortida de l’aire i notar a la galta la calor de l’aire

exhalat.

• Si respira, no fa falta continuar explorant-ne els signes vitals, ja que el cor

1r PROTEGIR

2n ALERTAR

3r SOCÓRRER RECONEIXEMENT

DE SIGNES VITALS

A. CONSCIÈNCIA B. RESPIRACIÓ C. POLS



segur que funciona.

• Si no respira, hem de col·locar ràpidament la persona accidentada estirada

mirant cap amunt (posició decúbit supí). Després d’explorar-li la boca per

comprovar que no hi ha cossos estranys, s’han d’obrir les vies aèries,

mitjançant una hiperextensió del coll i evitant que la llengua obstrueixi la via

d’entrada d’aire. Si després d’aquesta maniobra la persona ferida continua

sense respirar, li haurem de practicar la respiració boca a boca.

Pols

Quan l’aturada respiratòria està instaurada i ja hem iniciat el boca a boca, és necessari

comprovar el funcionament cardíac mitjançant la presa del pols caròtide (al coll).

Si hi ha pols, continuarem efectuant la respiració artificial tenint en compte que, si

desapareixen les pulsacions, haurem d’iniciar immediatament el massatge cardíac

extern acompanyat sempre de la respiració boca a boca.

22.3. ASFÍXIA

Situacions en què l’oxigen no arriba o arriba malament a les cèl·lules de l’organisme.

Les causes més freqüents són:

• Presència d’un obstacle extern.

• Aturada cardíaca.

• Ambient tòxic i/o manca d’oxigen.

Tractament

• Si hi ha un obstacle extern, suprimir-lo.

• Col·locar l’accidentat en un ambient pur.

• Assegurar que les vies respiratòries estan lliures.

Per això, és necessari:

• Afluixar-li la roba al voltant del coll i la cintura.

• Obrir la boca i alliberar-la d’allò que l’obstrueixi (vòmit, secrecions,

dentadura postissa mòbil, etc.).

• Si està inconscient (encara que respiri), cal posar una mà sobre el clatell i



l’altra al front basculant el cap enrere suaument. Amb aquesta maniobra

s’allibera la gola obstruïda per la caiguda de la llengua cap enrere.

• Col·locar-lo en posició lateral de seguretat per tal de permetre la sortida de

sang o vòmit.

Si l’asfíxia es produeix per la presència d’un cos estrany a la gola, col·locarem

l’accidentat cap per amunt, ens situarem a cavall sobre les cuixes i amb el palmell de

la mà sobre el melic i l’altra mà sobre la primera, fent un moviment ràpid cap endins i

cap enlaire perquè l’impuls de l’aire alliberi les vies respiratòries (mètode de Heimlich).

Aquesta maniobra es pot realitzar de peu, assegut o ficat al llit. Si no respira després

d’extreure el cos estrany:

• Practicarem la respiració artificial.

• Practicarem el massatge cardíac extern si no localitzem el pols a la

caròtide.

Si adverteix que hi ha un gas tòxic inflamable, el socorrista ha de prendre les

precaucions següents:

• Protegir o contenir la respiració abans d’evacuar l’accidentat.

• No encendre llumins ni tocar interruptors.

• Emprar una corda guia.

22.4. CREMADES

22.4.1. Cremades tèrmiques

Són lesions de la pell i altres teixits provocades per diferents causes com ara la calor,

l’electricitat, productes químics, etc.

Classificació de les cremades

• Cremades de primer grau: la pell està envermellida (eritema).



• Cremades de segon grau: la part interior de la pell (dermis) es crema i es

formen butllofes plenes d’un líquid clar (flictena).

• Cremades de tercer grau: la pell està carbonitzada i els músculs, vasos i

ossos poden estar afectats.

La gravetat de les cremades depèn de:

• L‘extensió.

• La localització.

• La brutícia de la cremada.

• La fragilitat de la persona cremada (nens, ancians, etc.).

Conducta que cal seguir davant d’una cremada greu:

• Eliminar-ne la causa.

Si hi ha flames a la roba, cal impedir que l’accidentat corri i enrotllar-lo amb

una manta o abric o fer-lo rodar per terra.

• Refredar la cremada.

Ruixar les regions cremades amb aigua abundant a una temperatura entre

10 ºC i 20 ºC, durant 15 minuts.

• Cobrir les cremades.

Protegir les cremades amb llençols nets i si és possible amb gases estèrils.

• Cobrir el ferit.

Amb una manta o teixit similar a fi d’evitar el refredament general.

• Posició horitzontal del cremat.

Generalment d’esquena o en posició lateral si té alguna cremada l’esquena

o cap per avall si té cremats els costats i l’esquena.

• No s’ha de donar cap beguda ni menjar a un cremat greu.

Pell sana 1r grau 2n grau 3r grau



• Avisar els serveis d’urgències.

• Evacuació immediata.

22.4.2. Cremades elèctriques

El corrent elèctric, ja sigui generat artificialment o per causes naturals (llamps),

ocasiona lesions molt diverses que van des de cremades petites fins a traumatismes

múltiples, i fins i tot la mort.

Tipus de lesions:

• Cremades superficials per calor i flames.

• Cremades per arc voltaic o fogonada.

• Cremades pròpiament elèctriques per l’acció del corrent a través de

l’organisme, que lesionen plans més profunds i sovint destrueixen músculs i

alteren òrgans interns. Arriben a produir parades cardiorespiratòries i fins i

tot la mort.

Davant d’una electrocució s’ha d’actuar de la manera següent:

• Tallar el corrent elèctric abans de tocar l’accidentat. Si no és possible,

aïllar-lo mitjançant un objecte que no sigui conductor de l’electricitat (per

exemple, un bastó, un paper de diari, etc.).

• No utilitzar objectes metàl·lics.

• En cas d’aturada cardiorespiratòria, iniciar la reanimació cardiopulmonar

sense interrupció fins que arribi el personal sanitari d’urgència, al qual cal

avisar immediatament.



TRACTAMENT DE LES CREMADES ELÈCTRIQUES

És similar al que es porta a terme en les cremades tèrmiques, ja que el corrent elèctric

quan passa per l’organisme produeix calor i lesiona els teixits.

22.4.3. Cremades químiques

Es produeixen quan la pell es posa en contacte amb un àcid o una base potent, que

tenen un ús comú en productes de neteja, processos industrials i laboratoris.

ATRAPADA AL CIRCUIT

INTENTAR DESCONNECTAR

L’APARELL

NO ES POT DESCONNECTAR

ES POT DESCONNECTAR

PROTEGIR AMB UN AÏLLANT

QUEDA ALLIBERAT

OBRIR LA MÀ ATRAPADA (si s’escau)

ESTÀ INCONSCIENT

ESTÀ CONSCIENT

COMPROVAR SIGNES VITALS

EVACUAR PER A OBSERVACIÓ

RESPIRACIÓ

NO

SÍ

BOCA A BOCA

POLS

SÍ

NO MASSATGE CARDÍAC

+ BOCA A BOCA



TRACTAMENT

• Tranquil·litzar el pacient.

• Rentar amb aigua abundant la zona afectada.

• Cobrir la zona cremada amb draps nets.

• Traslladar el pacient a l’hospital.

Davant d’una cremada no podem:

• Aplicar-hi qualsevol tipus de crema o pomada ni qualsevol tipus de remei

casolà. Només hi podem aplicar aigua.

• Donar a la persona ferida cap beguda o menjar.

• Trencar les butllofes que pugui tenir.

• Desenganxar la roba o un altre element que tingui adherit a la zona

cremada.

• Deixar sola la víctima.

22.5. HEMORRÀGIES

Una hemorràgia és una sortida o vessament de sang fora o dins de l’organisme com a conseqüència del trencament accidental o espontani d’un o diversos vasos sanguinis.

Es classifiquen en:

• Hemorràgies externes.

• Hemorràgies internes.

Davant de qualsevol tipus d’hemorràgia s’ha d’actuar de la manera següent:

• Estirar l’accidentat en posició horitzontal amb els membres inferiors elevats.

• Buscar una hemorràgia externa, de vegades oculta per la roba, i aturar-la

mitjançant compressió o un torniquet.

• Acompanyar l’accidentat i evitar qualsevol moviment.

• Avisar el servei d’urgències.

22.5.1. Hemorràgia externa

TRACTAMENT



• Al ferit li farem compressió local en el punt que sagna, amb un o dos dits o

amb el palmell de la mà, en funció de l’extensió de la ferida.

• Si l’hemorràgia s’atura, hi posem un embenat compressiu.

• Si no s’atura, cal fer compressió a distància en els punts següents:

o COLL: a la caròtide.

o ESPATLLA: retroclavicular.

o BRAÇ: a l’artèria humeral (cara interna del braç).

o CUIXA: a l’artèria femoral (engonal).

o CAMA: a l’artèria poplítia.

• Aixafarem sempre l’artèria o vena contra l’os al més a prop possible de la

ferida.

• No afluixarem mai el punt de compressió.

• Mantindrem el ferit en posició horitzontal.

22.5.2. Torniquet

Només s’ha d’utilitzar:

• Quan el socorrista està sol i ha d’atendre altres

accidentats d’extrema gravetat.

• En cas de membres seccionats o aixafats.

• El torniquet es col·loca per sobre del colze o per

sobre del genoll, entre el cor i la ferida.

• Un cop col·locat no s’ha d’afluixar mai.

• S’ha de mantenir a la vista i s’hi ha de posar un

rètol que indiqui el nom, l’hora i el minut en què

s’ha posat.



22.5.3. Hemorràgia interna

TRACTAMENT

• Vigilar l’accidentat per detectar-ne signes de col·lapse, com ara pal·lidesa,

set, ansietat, fred, taquicàrdia.

• Estirar-lo horitzontalment.

• Abrigar-lo.

• Tranquil·litzar-lo.

22.6. CONTUSIONS

Són lesions produïdes per un xoc violent del cos contra un altre objecte, sense que hi

hagi pèrdua de continuïtat de la pell, és a dir, que no es produeix cap ferida. També

són anomenades ferides tancades.

Classificació

Atenent a la profunditat del teixit afectat, les contusions es classifiquen en:

• Contusions lleus. L’afectació és superficial i es caracteritzen per

l’enrogiment de la zona amb contusió o per l’aparició del típic blau.

• Contusions greus. L’afectació del teixit subjacent pot afectar músculs,

nervis, ossos, etc. Es reconeixen per l’aparició de l’hematoma o

embassament líquid de sang en forma de relleu.

Pautes generals d’actuació

• En totes les contusions s’hi ha d’aplicar fred local (gases, gel, etc.), sense

que entri en contacte directe amb la pell, a intervals de 20 minuts amb

períodes de descans de 5 minuts.

• Si la contusió es troba en una extremitat, s’ha de mantenir elevada per

sobre del nivell del cor.

• Davant d’una contusió greu mai no s’ha de punxar o intentar buidar els

hematomes. Si cal, s’ha d’immobilitzar la zona afectada i evacuar la

persona ferida a un centre hospitalari.



22.7. FERIDES

Una ferida és tota lesió de la pell i dels diferents òrgans produïda per un tall, esquinç,

esgarrinxada, contusió, etc.

Es classifiquen en:

• INCISES. Són produïdes per un objecte tallant.

• CONTUSES. Són produïdes per un objecte obtús. Hi pot haver

hemorràgies internes.

• ESPECIALS:

o Mixtes o incisocontuses.

o Punxants.

o Per mossegada.

o Amb arrencament.

22.7.1. Ferides simples

TRACTAMENT

Aquestes són les que el socorrista pot

tractar, desinfectant-les i afegint-hi

l’apòsit corresponent.

• El socorrista s’ha de rentar les

mans a consciència amb

aigua i sabó abundants.

• Cal netejar la ferida, des del

centre cap a l’exterior, amb

sabó o líquid antisèptic.

• S’ha de col·locar l’apòsit o

embenat compressiu (vegeu

la figura de la dreta).



22.7.2. Ferides greus

TRACTAMENT

• L’actuació es resumeix en tres paraules: EMBOLICAR, AVISAR,

EVACUAR. Per a això, és necessari:

o Tapar la ferida amb gases netes o amb compreses estèrils, si

n’hi ha.

o Aplicar una bena sobre la ferida, més o menys ajustada en

funció de la importància de l’hemorràgia, tenint cura de no

interrompre la circulació sanguínia.

o Si és un membre superior, col·locar-hi un cabestrell.

22.7.3. Ferides del tòrax

TRACTAMENT

• Col·locarem el ferit assegut o estirat sobre el costat ferit, amb el cap i les

espatlles una mica incorporats. L’evacuarem d’aquesta manera.

• Cobrirem la ferida amb diverses capes de compreses grans. Si és possible,

que siguin estèrils.

• No li donarem cap beguda ni menjar.

22.7.4. Ferides de l’abdomen

TRACTAMENT

• Petites: hi posarem un canut gran i el subjectarem amb esparadrap.

• Amples: no hi posarem compreses. Si l’intestí surt, no intentarem tornar-lo a

ficar a dins. Només cobrirem la ferida amb un drap humit molt net i si és

possible estèril. Si algun objecte hi continua clavat (ganivet, punxó, etc.), no

el traurem. Evacuarem el ferit movent-lo el mínim possible.

• No li donarem cap beguda ni menjar.

22.7.4.1. Mossegades d’animals

TRACTAMENT

No tenen toxicitat. S’han de tractar com qualsevol altra ferida, rentant la zona a

consciència i aplicant-hi qualsevol antisèptic (per exemple, povidona iodada).

• S’ha vigilar l’animal per descartar que tingui la ràbia.



22.7.5. Esquinços

Els esquinços són lesions articulars produïdes per una distensió del lligament, com a

conseqüència d’un moviment forçat o d’un impacte extern. Es caracteritzen

principalment per l’enrogiment de la zona afectada, sensació de calor a la zona, dolor,

inflor i inestabilitat articular.

TRACTAMENT

• Aplicar-hi fred local.

• Immobilitzar la zona afectada.

• Evacuar la persona ferida a un centre sanitari.

22.7.6. Luxacions

Es produeixen pel desplaçament d’un extrem de l’os fora de la seva posició natural. La

simptomatologia és comuna a la d’un esquinç llevat de la mobilitat, ja que en aquest

cas no és possible moure l’articulació i pot aparèixer una deformitat a la part afectada.

TRACTAMENT

• Aplicar-hi fred local.

• Immobilitzar la zona afectada.

• Evacuar la persona ferida a un centre sanitari.

• No s’han de fer moviments amb l’articulació luxada per intentar tornar a

posar-la en la posició original.

22.7.7. Insolació

És l’accident provocat per l’exposició prolongada al sol.

TRACTAMENT

• Posar l’afectat a l’ombra.

• Afluixar-li la roba.

• Aplicar-li compreses fredes i proporcionar-li aigua si està conscient.

• Si està inconscient, el posarem en posició lateral de seguretat i l’evacuarem

a l’hospital.

22.7.8. Fractures

La fractura és la ruptura d’un os o bé la pèrdua de continuïtat del teixit ossi (fissura).



De forma general, les fractures es classifiquen en:

• Fractures obertes. L’os trencat esquinça la pell i produeix ferides i possibles

hemorràgies. Les fractures obertes són difícils de tractar i presenten

complicacions específiques.

• Fractures tancades. No hi ha discontinuïtat de la pell, no hi ha ferida i, per

tant, no es té accés a l’os des de l’exterior. Tenen un millor pronòstic que

les fractures obertes i és més fàcil tractar-les.


• No mogueu la persona accidentada tret que sigui imprescindible.

• Exploració primària: signes vitals.

• Exploració secundària: mobilitat, sensibilitat, deformitats, etc.

• Immobilitzeu el focus de la fractura i les articulacions adjacents, evitant

moviments bruscos i sense intentar reduir la fractura.

• En el cas de les fractures obertes, cal tractar en primer lloc la possible

hemorràgia i la ferida, cobrint-la amb apòsits estèrils abans d’immobilitzar el

pacient. En aquest cas, no realitzeu compressió directa.

• Protegiu el pacient de la pèrdua de calor, vigileu-ne les constants vitals i

preveniu-ne el xoc.

• Procureu el trasllat urgent a un centre sanitari, amb les extremitats

aixecades, si és possible.

22.7.8.1. Fractura de crani

S’anomenen així les que afecten el crani i/o el cervell. Hi pot haver alteració cerebral

sense alteració òssia/cranial. Aquest traumatisme és greu perquè el crani deixa un

espai molt reduït a l’expansió dels teixits, la qual cosa produeix un augment de la

pressió intracranial, que provoca lesions irreversibles al cervell.

Classificació i simptomatologia

• Commoció: presenta afectació neurològica poc greu i transitòria. Presenta

una disminució del nivell de consciència que pot arribar a la pèrdua de

coneixement i a l’amnèsia parcial dels fets ocorreguts.



• Contusió: presenta una afectació neurològica més greu. Afecten el nivell de

consciència en diferent grau: pupil·les no reactives a la llum, en ocasions

hemiplegia (paràlisi d’un costat del cos).

• Hematomes cerebrals: afectació neurològica greu, produïda per

hemorràgies al cervell. Els símptomes que presenten són: nàusees, vòmits,

respiració irregular i apnea. Les pupil·les del mateix costat de la lesió són

dilatades i no reactives a la llum. Afecten el nivell de consciència (coma).

• Fractura de crani: pot produir-se acompanyada de greus lesions

intracranials, depressió i inestabilitat del crani a la palpació. L’hemorràgia

que es produeix pot exterioritzar-se per les oïdes i el nas, anar

acompanyada de líquid cefaloraquidi i produir hematoma al voltant dels ulls

(“ulls d’ós rentador”).

Immobilització

• Tranquil·litzeu la persona accidentada.

• Retireu els objectes que es puguin oprimir amb la inflamació.

• Immobilitzeu l’accidentat amb fèrules o qualsevol altre material rígid que

exerceixi la mateixa funció (llistons, bastons, etc.). En fractures d’un

membre inferior es pot utilitzar com a fèrula l’altre membre sa, estès i lligat

o embenat juntament amb el lesionat. En les fractures del braç pot servir de

fèrula un tronc, fixant-lo mitjançant benes, bufandes, tires de llençol, etc.

• És recomanable encoixinar les fèrules improvisades amb cotó o alguna

peça de roba que tinguem a mà.

• La subjecció d’aquests elements rígids al membre ferit s’ha de fer per mitjà

de benes, tires de llençol, cintes, cinturons, mocadors, etc.

• Mai no intenteu col·locar l’os en la posició original.


• Control i garantia dels signes vitals.

• Control d’hemorràgies externes.

• Exploració de símptomes.

• Trasllat urgent a un centre hospitalari.

22.7.8.2. Lesió a la columna vertebral



Són traumatismes que afecten la columna vertebral i/o la medul·la espinal.

Anàlogament al traumatisme cranioencefàlic, no és necessària l’afectació de la

columna vertebral perquè pugui existir una lesió medul·lar. Són molt greus, ja que

poden produir paràlisi i pèrdua de sensibilitat del cos per sota de la zona afectada.

Poden provocar paraplegia, tetraplegia i fins i tot la mort del pacient.

Símptomes

• Sense lesió medul·lar:

o Dolor a la compressió local i palpació.

o Ferides al raquis.

o Sensibilitat i mobilitat conservades.

o Simptomatologia típica de totes les fractures.

• Amb lesió medul·lar:

o Dolor.

o Formigueigs i pèrdua de sensibilitat en extremitats.

o Paràlisi.

o Alteració de la respiració (de vegades pot produir-se aturada

respiratòria).

o Pèrdua de control d’esfínters.


• Aviseu immediatament el servei mèdic.

• Abans de canviar de posició el pacient, s’han d’explorar les constants vitals

i palpar amb molta cura la part posterior de la columna per comprovar si hi

ha deformitats o punts dolorosos. Mai no s’ha de moure un pacient que

sospiteu que té lesions medul·lars.

• No gireu el coll de l’accidentat si vomita.

• Si és possible, s’ha de posar el ferit de panxa enlaire. S’ha de mobilitzar

com si fos un sol bloc, evitant moviments bruscos o descompensats.

• Immobilitzar-lo completament sobre un pla dur.

22.7.9. Amputacions

Una amputació consisteix en la secció i separació d’un membre del cos produïda per

un traumatisme.




• Control dels signes vitals de la persona ferida.

• S’ha d’aturar l’hemorràgia de la zona afectada mitjançant un embenat

compressiu.

• Si es tracta d’una amputació parcial, no s’ha de retallar el pedicle d’unió

(pot ser vehicle de vasos i nervis que milloraran el pronòstic de

reimplantació). S’ha d’immobilitzar com si es tractés d’una fractura.

• Per evitar la infecció del monyó, s’ha de rentar amb sèrum salí i s’ha de

cobrir amb gases estèrils o un drap tan net com sigui possible.

• S’ha d’introduir la part amputada i embolicada en gases en una bossa de

plàstic ben tancada i s’ha de submergir en un recipient amb gel. En aquest

recipient s’ha d’indicar: el nom del pacient, la part amputada continguda,

l’hora del traumatisme i l’hora del començament del procés de refredament.

• S’ha de traslladar la persona accidentada a un centre hospitalari al més

aviat possible.

22.7.10. Respiració cardiopulmonar

S’anomena reanimació el conjunt de maniobres que intenten restablir la respiració i els

moviments del cor d’una persona en la qual accidentalment i recentment s’han suspès

les dues funcions.

22.7.10.1. Respiració artificial

Ha de ser:

• Urgentíssima, abans dels 6' que hagi tingut lloc la supressió.

• Ininterrompuda, fins i tot durant el trasllat.

• Mantinguda durant el temps necessari, fins i tot hores.

• Eficaç. Cap mètode es pot comparar en eficàcia amb el boca a boca, que

n’ha desplaçat totalment d’altres.

22.7.10.2. Mètode oral boca a boca

Consta de 2 temps:

• 1) Preparació per a la respiració.



• 2) Pràctica de la respiració.

1r) PREPARACIÓ PER A LA RESPIRACIÓ

• Estirar la víctima de panxa enlaire sense coixí. Si vomita aigua o aliments, li

tombarem el cap a un costat mentre torna en si.

• Afluixar (o esquinçar si cal) la roba de la víctima que oprimeixi la gola, el

tòrax o l’abdomen.

• Inspeccionar ràpidament la boca per treure’n els cossos estranys, si n’hi ha,

incloent-hi les dentadures postisses.

• Si la víctima s’ha ennuegat amb alguna cosa, la tombarem de costat i li

donarem forts cops amb la mà a l’esquena, entre les espatlles, Si no

expulsa el cos estrany, practicarem el mètode de Heimlich, descrit

anteriorment. Si és un nen, li agafarem els peus, el posarem cap per avall i

li donarem cops igualment a l’esquena.

2n) PRÀCTICA DE LA RESPIRACIÓ

Agenollats al costat de la víctima.

• Col·locarem una mà al clatell i l’altra al front, procurant aixecar la del clatell i

empènyer amb la del front, de manera que s’haurà aconseguit una bona

extensió del cap.

• Sense treure la mà del clatell, que continuarà fent pressió cap amunt,

abaixarem la del front cap al nas i amb dos dits procurarem cloure’l

totalment. Inspirarem tot l’aire que puguem, l’aplicarem a la boca de la

víctima i bufarem amb força.

Si és un nen, l’insuflarem aire alhora al nas i la boca, i moderarem la

quantitat d’aire i la força de la bufada, insuflant l’aire sense fer la inspiració

forçada que assenyalàvem per als adults.

• Deixarem lliure la boca de l’accidentat i comprovarem si surt l’aire que hi

hem insuflat. Si no surt l’aire és que no hi ha entrat perquè no estava ben

col·locat el cap.

L’estendrem més encara, tirant més enrere el front i comprovant que entra

l’aire. Veurem com s’eleva el pit de l’accidentat quan hi insuflem aire.

Si tot i així no es pot comprovar que entra aire al tòrax, segurament serà pel

fet que la glotis (gola) està obstruïda per la caiguda de la base de la

llengua. Per col·locar la llengua en bona posició s’ha de fer el següent: amb



la mà que estava al clatell empenyerem cap amunt el maxil·lar inferior fent

pressió en els angles, fins que comprovem que les dents inferiors estan per

davant de les superiors. En aquesta posició és segur que la base de la

llengua no obstrueix la glotis i que l’aire insuflat pot penetrar en els

pulmons, fet que eleva el pit, que sempre és fàcil de comprovar.

• Repetirem les insuflacions cada 5 segons (unes 12 o 14 per minut).

• Comprovarem si amb les insuflacions l’accidentat comença a recuperar el

ritme de la respiració.

• Finalment, no oblidem agafar l’aire suficient per evitar marejos, etc.

22.7.10.3. Massatge cardíac extern

Si a més que no respira i està inconscient s’observa que l’accidentat està molt pàl·lid,

no té pols al canell i el coll, té les pupiles dilatades i no se senten els batecs cardíacs,

és molt probable que s’hagi produït una parada del cor, per la qual cosa s’ha de

practicar, a més de la respiració artificial boca a boca, el massatge cardíac extern,

d’acord amb la següent tècnica:

La persona encarregada de practicar es posa de

genolls al costat de la víctima, aplicant la part

posterior del palmell de la mà sobre l’estern, quatre o

cinc centímetres per sobre de la "boca de l’estómac".

El palmell de l’altra mà es col·loca sobre la primera.

S’exerceix una pressió ferma i vertical al ritme de 60

o 80 vegades per minut.

Al final de cada acte de pressió se suprimeix per permetre que la caixa toràcica, que

és elàstica, torni a la posició d’expansió.



Si la víctima és un nen o un lactant, el nombre de compressions ha de ser més gran

(100-110) i més petita la pressió que s’hi aplica. N’hi ha prou amb una mà per als nens

i dos dits per als lactants.

L’ideal és que una persona realitzi la respiració boca a boca i una altra, al mateix

temps, el massatge cardíac extern, amb 5 pressions esternals i 1 insuflació. Aquesta

s’ha de fer en la fase de descompressió del tòrax i no s’ha de tornar a comprimir fins

que no hagi acabat la insuflació, i així successivament. Si és només un socorrista qui

presta els auxilis, ha de començar amb la respiració boca a boca, amb 5 insuflacions, i

continuar la pauta següent:

• 15 pressions esternals - 2 insuflacions

• 15 pressions esternals - 2 insuflacions

Cada 2 minuts, aproximadament, cal verificar l’eficàcia circulatòria prenent el pols a la

caròtide. I així fins a la recuperació o la mort de l’accidentat.

22.7.11. Farmaciola d’urgències

Tots els centres de treball han de disposar de farmacioles, que han d’estar dotades,

com a mínim, dels materials següents:

• Desinfectants

• Antisèptics autoritzats

• Gases estèrils

• Cotó hidròfil

• Benes

• Esparadrap

• Apòsits adhesius

• Tisores

• Pinces

• Guants d’un sol ús

El material de primers auxilis s’ha de revisar periòdicament i s’ha d’anar reposant tan

bon punt caduqui o s’hagi fet servir .



23. PLA D’EMERGÈNCIA I EVACUACIÓ

Amb data 24 de març de 2007 es va publicar al BOE el Reial decret 393/2007, de 23

de març, pel qual s’aprova la Norma bàsica d’autoprotecció dels centres, establiments i

dependències dedicats a activitats que puguin donar origen a situacions d’emergència.

El Reial decret va entrar en vigor el 25 de març de 2007. Aquesta és, per tant, una

norma d’àmbit estatal que obliga determinades empreses o titulars de l’activitat a

disposar d’un document tècnic associat a l’autoprotecció del centre, establiment o

edifici.

Tota empresa minera ha de disposar d’un pla d’emergència adequat a les seves

característiques de dimensió, naturalesa específica dels treballs que s’hi executen,

plantilla, ubicació geogràfica, etc.

Es tracta d’un document que recopila la seqüència d’accions que cal emprendre per

afrontar una emergència, contingència o sinistre (que s’ha d’haver previst), juntament

amb el conjunt de mesures de protecció preestablertes per combatre’n les

conseqüències.

Un pla d’autoprotecció és un instrument dirigit a la consecució i al foment de la

prevenció i a la protecció de les persones, els béns, el medi ambient i les activitats que

es realitzen a l’establiment de benefici, de manera que permeti:

• Preveure una emergència abans que passi.

• Prevenir l’emergència i disposar dels mitjans materials i humans

necessaris, dins d’un límit de temps raonable, perquè no arribi a esdevenir-

se o les conseqüències negatives siguin mínimes.

• Actuar davant l’emergència quan, tot i això, s’esdevingui, utilitzant els

mitjans de què ens hem dotat anteriorment per neutralitzar-la.

El document pot tenir una certa llargària, la qual cosa fa recomanable que en l’apartat

corresponent del document sobre seguretat i salut (DSS) se’n mostri un resum. S’hi ha

d’adjuntar només el pla d’emergència íntegre juntament amb el primer dels DSS

adaptats a l’estructura prevista per la ITC 02.1.01. A partir d’aquell moment s’ha

d’incloure anualment en els DSS del resum corresponent i les possibles variacions que

el pla hagi experimentat.

Tot el personal ha de conèixer els aspectes més importants recollits en el pla

d’autoprotecció del seu centre de treball. En particular, la identificació de les principals

situacions d’emergència que hi pugui haver, la forma d’actuació bàsica en cadascun



dels casos esmentats i la responsabilitat específica de cada treballador durant

l’aplicació de les prescripcions previstes en el pla, ja que no tot el personal té les

mateixes responsabilitats i n’hi ha que han d’assumir funcions específiques en

aquestes situacions.

Per a la difusió de tots aquests aspectes cal lliurar la documentació per escrit al

personal, així com la programació de sessions d’informació i formació sobre els

continguts. Un altre mecanisme vàlid per aconseguir-ho, que ha de ser en tot cas

complementari i no ha de substituir l’anterior, consisteix a col·locar consignes,

directrius o resums d’actuació en llocs comuns dintre del centre, destinats

habitualment al trasllat d’informació del personal, com ara els plafons informatius,

taulers d’anuncis, etc. ubicats en llocs com ara menjadors, vestidors, locals de

descans i altres.

23.1. EQUIPS D’EXTINCIÓ D’INCENDIS

Dins dels equips de protecció aquests equips estan inclosos com a protecció

col·lectiva, als quals ens referirem de manera específica en aquesta exposició per la

importància que tenen per a la seguretat del personal i la seva presència habitual en

els equips mòbils que aquí es tracten. Són els corresponents a la protecció davant

d’incendis i, en particular, els de la tipologia corresponent als extintors portàtils.

Un extintor portàtil és un recipient autònom que conté una substància o agent extintor

(n’hi ha de diversos tipus) que està pressuritzat per poder-lo allotjar a l’interior, de

manera que quan és manipulat manualment el contingut es pot projectar contra el foc,

fet que contribueix a apagar-lo partint de les seves propietats extintores.

Les parts principals són:

• Ampolla o cos

• Pestell de seguretat

• Nansa

• Vàlvula

• Tub sifó

• Mànega

• Broquet

• Manòmetre

Han d’estar col·locats en un lloc visible i senyalitzat a diversos punts de les



instal·lacions i els equips de treball, i sens dubte s’hi ha de poder accedir fàcilment.

Per a cada tipus de foc (categoritzats segons una classificació ja estandarditzada) s’ha

d’usar l’agent extintor més adequat segons el cas. Els que es disposen habitualment a

la maquinària mòbil solen ser de classe pols ABC.

Per entendre completament aquesta denominació, es necessita explicar prèviament

que els focs es poden classificar en funció del material combustible (allò que es

crema), tal com es mostra a la taula següent:

CLASSES DE FOC

A Sòlids

B Líquids

C Gasos

D Metalls

E Focs elèctrics



Això implica que, d’acord amb la matèria que actua com a combustible, uns agents

extintors són més efectius que d’altres, i l’aparell extintor que els conté queda

caracteritzat per aquest agent i la classe de focs davant els quals és eficaç. Així, un

extintor de pols ABC correspon a un aparell que conté com a agent extintor una

substància de naturalesa pulverulenta, apta per a l’extinció d’incendis en els quals la

matèria combustible és sòlida, líquida o gasosa.

En el cos de l’ampolla hi ha d’haver, de manera que sigui ben visible, una placa

timbrada amb diverses dades com ara el número de registre, la pressió, les dates de

prova obligatòria, una descripció de les característiques i la data de posada en servei.



La legislació (Reial decret 1942/1993, de 5 de novembre, pel qual s’aprova el

reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis) obliga a sotmetre’ls a una sèrie

d’inspeccions, amb diferents periodicitats i sota condicions també diferents:

• Inspecció (mensual i/o trimestral). Comprovació de l’estat general i de la

pressió. Aquesta mena d’inspeccions visuals i senzilles són a càrrec de les

persones que en són usuàries, per la qual cosa en aquest cas la pot fer el

personal operador que manipula els equips mòbils, si bé també pot ser

assumit per l’encarregat, el personal de seguretat, etc.

• Inspecció anual. Es tracta d’una comprovació amb profunditat, a càrrec de

personal especialitzat (mantenidors), que implica desmuntar els accessoris

i comprovar-ne els elements constituents i la pressió i el pes. Les dates en

què es van fent les inspeccions s’anoten sobre un adhesiu que l’empresa

mantenidora col·loca en el cos de l’ampolla de l’extintor i que s’ha de

mantenir indeleble.

• Inspecció quinquennal. Cada cinc anys se sotmet a una revisió encara més

profunda, que implica la inscripció de la data en què es fas a la placa

metàl·lica situada sobre el cos de l’ampolla (segell), operació coneguda

com a ressegellat. El nombre màxim de vegades que es pot sotmetre un

extintor a aquesta operació és de 3 i aleshores s’ha de retirar del servei, de

manera que la vida útil és de 20 anys.

És molt important assegurar-se de les condicions d’eficàcia dels extintors, per tal que

d’aquesta manera puguin estar en condicions òptimes de funcionament quan sigui

necessari. Per això, s’ha de comprovar al màxim que s’hagin fet les comprovacions

anteriors.



QÜESTIONARI MÒDUL II: Tècniques preventives i de protecció específiques del lloc de treball de cada màquina en particular

1. Abans de començar el treball, tot operari de planta de tractament ha

de tenir present els conceptes bàsics de seguretat per no fer accions

incorrectes com ara:

a) Estar familiaritzat amb els equips de treball i conèixer-los degudament.

b) Si s’opera a prop de maquinària mòbil, utilitzar peces reflectants.

c) Emprar equips sense autorització.

2. Per a la posada en marxa de la planta es consideren accions

correctes:

a) Comprovar que no hi ha ningú a les zones de risc.

b) No seguir la seqüència correcta de posada en marxa.

c) Posar en marxa la instal·lació sense avisar prèviament.

3. En cintes transportadores, la prevenció del risc d’atrapada als

tambors en netejar-ne les superfícies en què hi ha adherits materials

humits i fins ha de ser:

a) Utilitzar eines o altres elements per netejar els tambors amb la cinta en

marxa.

b) Està prohibit fer operacions de neteja o manteniment amb la cinta en

moviment.

c) Bloquejar un element de seguretat.

4. En treballs en altura en parts on no arriben les plataformes o

passarel·la fixes instal·lades per tota la instal·lació de tractament

d’àrids, són accions correctes:

a) No utilitzar sempre els EPI per a treballs en altura.

b) Utilitzar pales carregadores o retroexcavadores per a treballs en altura.

c) Delimitar el terra sota la zona de treball per impedir que caiguin objectes

sobre altres treballadors.



5. Són accions correctes en la neteja:

a) No delimitar les zones de neteja.

b) No netejar mai amb aigua a pressió en zones o equips on hi hagi corrent

elèctric d’alta o baixa tensió, ja que hi ha perill de patir una descàrrega.

c) Netejar amb aire a pressió.

6. En l’aturada de la planta de tractament es consideren accions

incorrectes:

a) No seguir la seqüència de parada correcta.

b) Oblidar enclavar els equips.

c) Quan l’últim equip del torn ha acabat de descarregar, es pot començar

la seqüència de parada. S’ha d’accionar en primer lloc la parada del

primari i seguir la seqüència en el sentit del flux del material.

7. Les mesures que cal adoptar en una planta de tractament d’àrids

contra el risc de contactes elèctrics indirectes poden ser:

a) Separació per distància o allunyament de les parts actives.

b) Connexió a terra de les masses i dispositius de tall per intensitat de

defecte.

c) Interposició d’obstacles o barreres.

8. Els principals riscos higiènics de la soldadura per arc amb elèctrode

de grafit són:

a) Fums metàl·lics procedents del metall base i el metall d’aportació.

b) Gasos procedents del recobriment de l’elèctrode.

c) Producció de gasos nitrosos per l’oxidació del nitrogen de l’aire i la

flama.

9. Els guants de seguretat s’han de fer servir obligatòriament durant les

situacions següents:

a) Manipulació d’oli, dissolvents i, en general, qualsevol substància

química perillosa.



b) Per conduir.

c) Manipulació d’objectes tallants o punxants.

10. La conducta que cal seguir davant una cremada greu és:

a) Refredar la cremada.

b) No donar cap beguda ni menjar a un cremat greu.

c) Ruixar les regions cremades amb poca aigua a una temperatura entre

20 ºC i 30 ºC, durant 3 minuts.

11. Els símptomes d’una lesió de la columna vertebral sense lesió

medul·lar són:

a) Formigueig i pèrdua de sensibilitat en extremitats.

b) Paràlisi.

c) Pèrdua total de sensibilitat i mobilitat.

12. Un pla d’autoprotecció és un instrument per a la consecució i el

foment de la prevenció i la protecció, de manera que permeti:

a) Prevenir l’emergència i disposar dels mitjans materials i humans

necessaris, dins d’un límit de temps raonable, perquè no arribi a

esdevenir-se o, si s’esdevé, perquè les conseqüències negatives siguin

mínimes.

b) Actuar quan ja ha passat l’emergència.

c) Actuar davant l’emergència quan, tot i el pla, s’esdevé, utilitzant els

mitjans de què ens hem dotat anteriorment per neutralitzar-la.



MÒDUL III EQUIPS, EINES O MITJANS AUXILIARS



1. DEFINICIÓ GENERAL D’UN ESTABLIMENT DE BENEFICI

Pràcticament tots els minerals, en ser extrets dels seus jaciments, han de ser

sotmesos a operacions preparatòries per tal de transformar-los en productes vendibles

i que s’ajustin a les necessitats de mercat.

Aquestes operacions preparatòries s’acostumen a realitzar a prop dels llocs d’extracció

en les anomenades plantes de tractament d’àrids, que en l’actualitat constitueixen un

gruix important de les anomenades indústries extractives, les quals són un puntal bàsic

i fonamental de la mineria actual.

La finalitat de la preparació i benefici dels recursos geològics és convertir-los en

productes més comercials des del punt de vista de la seva riquesa. Això s’assoleix, en

la majoria dels casos, amb un tractament mecànic o basat en les diferents propietats

físiques o químiques entre la mena i la ganga, si bé en certs casos cal un altre tipus de

preparació, les operacions de la qual produeixen alteracions significatives en la

naturalesa del mineral.

Normalment, el material és transportat des de l’explotació, quasi sempre a cel obert,

fins a la planta per mitjà de camions que dipositen la càrrega en una tremuja

d’emmagatzematge o en alguns casos en piles d’amuntegaments, des d’on són

posteriorment conduïts fins a l’inici del procés de tractament.

El material sotmès al tractament d’una planta en les diferents operacions de la

preparació mecànica rep diverses denominacions amb relació a la mida dels trossos

que el componen, el qual varia segons les zones territorials on ens trobem i també dins

d’un mateix territori segons les operacions i les classes de material.

La designació més freqüent és la següent:

Gruixuts: són trossos de més de 30 mm o 40 mm.

Mitjans o petits: de 30 mm a 1 mm.

• Grava: de 30mm. a 20 mm.

• Graveta: de 20 mm a 12 mm.

• Cigronet: de 12 mm a 4 mm.

• Sorra: de 8 mm a 1 mm.



Fins: menors d’1 mm. • Sorres fines: d’1 mm a 0,25 mm.

• Llots: menors de 0,25 mm.

El tractament dels materials per obtenir productes acabats aptes per al consum

d’àrids segueix unes etapes bàsiques. A continuació, les explicarem.

• La trituració permet disminuir, en successives fases, la mida de les

partícules, emprant-hi equips de trituració de característiques diferents, com

són els de mandíbules, els de percussió, els giratoris, els molins de boles o

de barres. En les sorres i graves d’origen al·luvial, únicament es trituren les

mides superiors i, per tant, el nombre d’etapes de trituració acostuma a ser

inferior.

• Als intercalats entre les etapes de trituració apareixen els equips de

classificació, que permeten seleccionar la mida de les partícules, separant-

les entre les que passen i les que no. En funció de la demanda del mercat,

s’obtenen materials de totes les mides possibles,.

• Les operacions de desenllosat, rentatge o desempolsat del material brut

permeten obtenir materials nets per respondre a les necessitats d’algunes

aplicacions de la indústria, ja que la presència de llots, argiles o pols

barrejats o envoltant les partícules pot alterar l’adherència amb els lligants

(ciment, calç, compostos bituminosos o d’altres) i impedir una correcta

aplicació.

• En les etapes d’emmagatzematge i enviament, gràcies al control del

procés, es disposa ja de productes de qualitat que responen a criteris ben

precisos, com ara:

o La naturalesa dels materials, en funció del jaciment.

o Les característiques morfològiques del gra: cares de fractura,

rodonesa, llenques, etc.

o La granulometria o la fracció granulomètrica.

o Altres característiques en funció del material de què es tracti,

etc.

2. EQUIPS DE LES PLANTES DE TRACTAMENT



Tenint en compte la diversitat de plantes de tractament i benefici, així com la varietat

de màquines instal·lades, en aquest manual s’han escollit les més representatives i/o

freqüents en les nostres plantes, entre les quals destaquem:

• La tremuja de recepció.

• Trituradores i molins primaris.

• Alimentadors de càrrega.

• Sedassos.

• Molins secundaris.

• Cintes transportadores.

• Equips de rentatge.

• Tancs clarificadors o espesseïdors.

• Filtre premsa.

• Tremuges d’emmagatzematge.

• Centre de control.

2.1. LA TREMUJA DE RECEPCIÓ

Són llocs d’emmagatzematge de material que prové de la pedrera on basculen els

camions o alimenten pales carregadores, i que a més serveixen per disposar d’un

romanent de producte per alimentar la planta de forma contínua. Acostumen a estar

fabricades en perfileria i xapes de gruixos de 8 mm o 10 mm. La inclinació de les

parets de la tremuja acostuma a planificar-se en relació amb les característiques dels

materials als quals es destinarà.

A vegades, a la boca d’entrada s’instal·la una graella precrivelladora per separar els

materials excessivament gruixuts que puguin generar problemes en etapes posteriors.

Un element de seguretat són els topalls de seguretat, que eviten que qualsevol vehicle

pugui caure a l’interior de la tremuja. Altres elements que s’instal·len en aquesta part

de les plantes d’àrids són els semàfors, que avisen el vehicle que descarrega de quan

pot introduir el material a la tremuja. Així s’eviten sobrealimentacions, que poden

produir embussos i que generen situacions d’alt risc.

Normalment, després d’aquests elements ens trobem alimentadors que regulen

l’alimentació del següent element posterior, que pot ser una cinta o una trituradora

primària.



Esquema d’una tremuja de recepció cap a una cinta Tremuja seguida d’un grup de trituració primari

2.2. TRITURADORES I MOLINS PRIMARIS

Són els equips en què es realitza la primera etapa de la fragmentació. Existeixen

diversos tipus i models de trituradores però els més utilitzats són les trituradores de

mandíbules, les trituradores giratòries i els molins d’impacte i de martells.



Trituradora de mandíbules

Estan formades per dues mandíbules disposades una enfront de l’altra en forma de V,

on una de les dues està fixa i l’altra té un moviment d’oscil·lació generat per una biela

excèntrica i oscil·lant. El material és introduït per la part superior i fragmentat entre les

dues mandíbules pel moviment de la mandíbula mòbil a mesura que va descendint el

material per la part més estreta on està ubicada la sortida.

Les dimensions de la trituradora estan condicionades per la mida dels materials que

l’alimenten i per tant per la seva boca d’alimentació. Els elements que la componen

són:

Carcassa o bastidor: és el conjunt principal que suporta tots els elements de

trituració. Al principi eren de fosa, més robustes i pesants, però en l’actualitat

acostumen a ser de construcció monobloc de xapa laminada de gran gruix,

electrosoldada i normalitzada amb nervis de reforç per tal d’eliminar les

deformacions.

Cambra de trituració: és l’espai on estan ubicades les mandíbules, tant fixes com

oscil·lants, i les plaques laterals antidesgast, on té lloc la trituració.

Revestiments: són les superfícies renovables de trituració. Normalment,

s’utilitzen plaques fabricades d’acer al manganès, amb una cara dentada on es

produeix la trituració i l’altra llisa per assentar sobre la mateixa mandíbula.

L’accionament de la trituradora es fa per transmissió a través de corretges

trapezoïdals a partir d’un motor elèctric, directament sobre la llanta d’un dels

volants d’inèrcia, el qual acciona un sistema excèntric de biela que produeix un

moviment cap endavant i cap endarrere de la mandíbula mòbil.



Aquí mostrem de forma esquemàtica una trituradora de mandíbules.

Seguidament mostrarem uns exemples de trituradores de mandíbules:

Bastidor

Mandíbula part mòbil

Cambra de trituració Volant

d’inèrcia Mandíbula

fixa



Trituradores giratòries

En principi, es poden considerar com l’adaptació de les matxucadores de simple

efecte, amb un eix de revolució en el seu esquema. Consten d’una mandíbula fixa en

forma de tronc de con invertit, anomenat còncau, a l’interior del qual es mou de forma

excèntrica un altre tronc de con per mitjà d’un eix. L’eix es mou mitjançant un suport

excèntric. L’eix i el con van muntats lliures, de manera que en càrrega el con no gira,

sinó que té un simple moviment de “capcineig”, que comprimeix la roca contra la

mandíbula fixa en punts successius. Al mateix temps que es realitza l’aproximació a

un punt, en aquest lloc es realitza la sortida de material, de manera que sent en si

discontínua apareix com a contínua externament a causa de la simetria de revolució

de la màquina. es regularitza el treball del motor i s’eliminen els volants d’inèrcia.

El mecanisme de regulació consisteix en essència a apujar o abaixar el con respecte

al còncau.

Aquestes trituradores es diferencien per la seva obertura de boca, que és la distància

radial des de la vora del còncau fins al con i és una mica menor que la meitat del

diàmetre del còncau. Seguidament, mostrarem un esquema bàsic d’aquest tipus de

trituradora.



Descripció tridimensional de la trituradora giratòria.

Alimentació

Zona de trituració

Còncau fix

Zona de descàrrega

Con excèntric



Molins de cilindres

Els molins fragmenten els materials entre dos cilindres que giren en sentit contrari l’un

de l’altre i estan disposats amb els eixos de gir horitzontal i paral·lel. Els cilindres estan

revestits de plaques que s’adapten a la superfície circular, fabricades en acer al

manganès. Les plaques poden ser llises, acanalades o dentades, per permetre una

trituració adequada del material.

Els bastidors que formen el xassís suport del conjunt dels equips està fabricat en acer i

per raons de seguretat aquests xassís cobreixen totalment la cambra de treball. En el

seu disseny es tenen en compte diverses obertures que permeten l’accés per fer-hi la

vigilància o revisions periòdiques. Un dels dos rodets pot desplaçar-se per realitzar el

reglatge per separació entre els dos cilindres i obtenir així diferents mides de

granulometria.

En cas de materials d’una duresa extrema, la distància entre els rodets s’altera per

mitjà d’un mecanisme automàtic que permet l’obertura abans que tinguin lloc

accidents, ruptures o deformacions d’eixos.



Esquema de la trituradora de cilindres i fotografia per la boca d’alimentació d’una

trituradora de cilindres.

Molins d’impactes

Els molins d’impactes són equips formats per un rotor d’acer fos que gira i que està

proveït de 2 a 6 barres o martells, la missió dels quals és projectar contra un blindatge

els productes que alimenten l’aparell. La ruptura es produeix per l’impacte brusc entre

la roca a triturar i un element triturador.

Tot això té lloc a l’interior d’una cambra on van muntats tots els elements. Aquesta

cambra de trituració disposa de portes de vigilància i està dotada d’un sistema

hidràulic d’abatiment que possibilita l’obertura de les portes i permet l’accés al seu

interior. Les parets de la cambra o carcassa estan protegides amb plaques d’acer al

manganès i subjectes amb un sistema de fàcil substitució.

Per ajustar la mida màxima de sortida de trituració s’ha de col·locar l’última placa de

xoc a una distància del rotor similar a la mida desitjada.

1 Bastidor 2 i 3 Plaques fixes 4 Cambra de trituració 5 Boca d’alimentació 6 Boca de sortida 7 Martells 8 Rotor



Les fotografies següents ens mostren trituradores d’impactes que es poden trobar en

el mercat:



2.3. SEDASSOS

Els sedassos són màquines que s’utilitzen per obtenir, per via seca o humida, una

classificació de diverses mides granulomètriques a partir d’un tot-u.

L’operació de sedassar comença a l’inici del procés de tractament, quan el material

procedent de la pedrera entra a la planta de trituració i se succeeix en les diferents

etapes de la fragmentació i mòlta.

L’operació es porta a terme sobre precrivelladores, sedassos i tamisos que presenten

unes obertures de dimensions establertes i la finalitat de les quals és separar el

producte en dues fraccions diferents, anomenades rebuig (el que no passa) i producte

(el que passa per la superfície vibrant o sedàs).

Normalment, estan fabricades amb acer (les més comunes) i materials sintètics, com

el cautxú i el poliuretà, amb obertures i mides molt variades.

Les més comunes són:

Reixetes o graelles de barres

Estan compostes per una sèrie de barres paral·leles entre si i alineades segons la

direcció de caiguda del producte. S’utilitzen amb més freqüència en les primeres

etapes del procés, és a dir, en la separació del tot-u abans de la trituració primària.

Són freqüents els encallaments, per la qual cosa les barres es col·loquen de forma

divergent al final de la graella. Això permet que el material hi passi més fàcilment.

Xapes perforades

Com el seu nom indica, són xapes construïdes amb acer o material antidesgast, amb

perforacions rodones, quadrades, rectangulars, etc.



S’utilitzen en llocs on les mides dels materials són de certa importància, tenen un bon

comportament quant als encallaments i també són més precises en sedassar.

Malles metàl·liques

Són una sèrie de filferros d’acer enllaçats de tal manera que formen diferents orificis, a

través dels quals es produeix la classificació. S’anomena llum de malla l’espai que hi

ha entre dos filferros, normalment expressat en mil·límetres o centímetres.



Els filferros que formen la malla poden ser de diferents gruixos per al mateix llum de

malla, de tal manera que per als materials molt abrasius aquests hn de ser més

gruixuts i per als que ho són menys els filferros poden tenir un diàmetre menor.

En sedassar materials en sec que arriben directament del tot-u s’utilitzen graelles fixes

o sedassos vibrants. Quan el material procedeix d’un molí o trituradora s’utilitzen els

sedassos vibrants i malles, que poden estar disposades de forma inclinada o

horitzontal.

L’operació de sedassar per via humida es realitza de la mateixa manera que en sec,

amb l’única diferència que s’afegeixen sistemes de reg sobre el sedàs, la qual cosa

augmenta la fluïdesa i el desplaçament de la massa que s’arrossega a través dels

orificis.

Els sedassos vibrants i mecànics es munten sobre estructures metàl·liques aïllades

que impedeixen la transmissió de les vibracions a l’estructura. Aquest aïllament es

realitza per mitjà de molles, ballestes o tacs de goma, amb la suficient flexibilitat per

absorbir les vibracions.

Esquema bàsic de funcionament d’un garbell d’un terra de separació:

Alimentació

Fins

Grossos

Malla



Exemple d’un garbell en una planta de tractament

2.4. MOLINS SECUNDARIS

Els molins secundaris s’anomenen així perquè intervenen en la segona etapa de la

reducció de la mida dels grans ―és a dir, a continuació de la trituració primària― i

tenen com a objecte la mòlta dels materials que hi procedeixen fins a mides reduïdes i

fines que permetin l’explotació de les propietats més específiques d’alguns materials.

Malgrat que n’hi ha una multitud de models, ens ocuparem únicament dels més

freqüents i utilitzats, que són els molins d’impactes, amb més martells i a més velocitat,

que permeten reduir les mides fins a la polvorització (han estat descrits a la trituració

primària), especialment els molins de boles i els molins de barres.



Els molins d’impactes ja s’han exposat anteriorment. L’únic que varia són les

dimensions de la maquina, que ha de ser de la grandària del producte final que es

necessita.

Molí de boles

Està constituït per un cilindre metàl·lic que està disposat en forma horitzontal, les

parets del qual estan reforçades per motllures fabricades amb material

d’aliatges d’acer al manganès. Aquestes motllures van cargolades a la

carcassa del molí i se substitueixen quan es gasten. El molí gira i la mòlta es

realitza per efecte de les boles (d’acer al crom o manganès), que en girar amb

el molí són retingudes per les ondulacions de les motllures a una altura

determinada, des d’on cauen i polvoritzen per efecte de l’impacte el material

mineralitzat barrejat amb aigua. La mòlta és més eficient quan les boles ocupen

entre el 30 % i el 50 % del volum del cilindre.

El material que es polvoritza s’ha de col·locar de manera que cobreixi totes les boles,

mai més, perquè sempre hi ha d’haver algun contacte total entre aquestes. Per

aquesta raó, s’assoleix una eficàcia més gran si es disminueix la quantitat d’espais

lliures entre les boles.

Aquí mostrem l’esquema bàsic de com funciona un molí de boles o de barres, amb

una secció transversal del funcionament bàsic d’un molí, i com són introduïdes les

boles dins de la màquina de moldre.

Zona de moldre

Alimentació

Material mòlt



A continuació, tenim un molí de boles real:

Molí de barres

Aquest tipus de molins estan dissenyats amb formes cilíndriques i porten a dins barres

d’acer que, quan el molí gira, cauen sobre el material. Els molins de barres fan la mòlta

fina, que és l’última etapa de mòlta en què el material que és lliure passa per un tamís

de malla d’1 mm2 de secció. La cambra cilíndrica on es produeix la mòlta està

construïda amb planxes d’acer protegides del deteriorament i la corrosió per

revestiments metàl·lics, que poden substituir-se a mesura que es desgasten.

La cambra gira al voltant d’un eix horitzontal i pot anar recolzada en els extrems sobre:

• Rodatge pneumàtic i reductor (sistema molt utilitzat per als molins petits fins

a 2 m de diàmetre).

• Recolzament sobre rodatge metàl·lic i pinyó-corona.

• Suports sobre rodaments i pinyó-corona.

El molí porta dins de la cambra una càrrega de barres d’acer al carboni que és la

causa de la fragmentació. Les barres tenen un desgast desigual: a la zona

d’alimentació del molí les barres es desgasten amb un perfil de con allargat i pla,

mentre que a la zona de descàrrega el desgast produeix formes còniques. El molí de

barres s’utilitza generalment per via humida o semihumida, ja que han demostrat un

comportament excel·lent. En alguns casos, s’ha aconseguit una rendibilitat productiva

de gairebé un 60 % més que per via seca.



2.5. CINTES TRANSPORTADORES

Un coneixement exhaustiu de les característiques de la instal·lació, així com de cada

una de les parts que la integren, és la base fonamental per poder estar en disposició

de tenir clars els riscos als quals estem exposats. Així mateix, també podem construir

les estratègies per poder prevenir-los i evitar-los. És per això que aquest manual

comença amb una detallada descripció del que podem anomenar una cinta

transportadora clàssica o estàndard, ja que seria molt extens i potser de poc interès un

estudi en detall dels molt diversos models de cintes.

Aquest tipus de transportadors continus estan constituïts bàsicament per una banda

sense fi i flexible que es desplaça recolzada sobre uns rodets de gir lliure. La banda es

desplaça per l’acció d’arrossegament que li transmet un dels tambors dels extrems.

Tots els components i accessoris del conjunt es disposen sobre un bastidor, quasi

sempre metàl·lic, que els dóna suport i cohesió.

S’acostumen a classificar en dos tipus:

• Cintes fixes: són aquelles l’emplaçament de les quals no es pot canviar.

• Cintes mòbils: tenen rodes o altres sistemes que permeten el canvi

d’ubicació de manera fàcil; generalment es construeixen amb altura

regulable, mitjançant un sistema que permet variar la inclinació de transport

de manera voluntària.

De forma genèrica podem dir que una cinta transportadora es compon de:

1. La banda.

2. Capçal motriu.

3. Tambor de reenviament o retorn.

4. Estructura intermèdia.



5. Estació de tesat.

6. Estacions de transferència.

7. Vibroalimentadors de càrrega.

Esquema dels components d’una cinta clàssica

1. La banda

La banda és la superfície sobre la qual es diposita el material que s’ha de

transportar. Segons com sigui aquest material hi ha diferents tipus de banda.

Les més utilitzades són de PVC i goma.

Les bandes de goma són les utilitzades tradicionalment. Estan formades per una

banda de goma de diferents gruixos depenent de la resistència requerida. El

nombre de teixits o ànima de la cinta (3, 4, 5 o més capes) .

2. Capçal motriu

Els tambors motrius transmeten l’energia necessària per moure el material i

transformen un moviment rotatiu dels motors en un de lineal a la banda. Estan formats

per 1, 2 o diversos rodets motrius, recoberts de capa vulcanitzada amb el suficient



coeficient de fricció per tal de garantir una diferència de tensions a l’entrada i a la

sortida, sense que es produeixi lliscament.

Per mantenir neta la banda, al capçal motriu hi ha un dispositiu de neteja (rascador),

situat a la part inferior del tambor, que consta d’un contrapès o molla que manté en

tensió una fulla tallant recoberta d’un tros de banda que constantment la fricciona i

elimina els materials que hi estiguin adherits per humitat o atapeïment.

Al capçal motriu, a més dels motors, va col·locat el reductor de velocitat que transmet

el gir del motor al rodet.

3. Tambor de reenviament o retorn

És el tambor situat a l’extrem o cua de la cinta, muntat sobre coixinets a l’estructura

metàl·lica. És de similars característiques que el tambor motriu i gira de forma lliure

arrossegat pel moviment de la banda. Porta muntat un rascador de neteja per impedir

que el material pugui caure sobre la banda i per evitar que s’introdueixi entre el tambor

i la banda.

4. Estructura intermèdia

Està constituïda per una estructura metàl·lica modular, composta per travessers o

bastiments, on van col·locats els rodets superiors o ternes (formats per tres rodets en

forma de pastera) i inferior o de retorn (normalment rectes).

Sobre aquesta estructura també es fixen les estacions autocentradores de banda, tant

inferiors com superiors, a més dels mecanismes d’aturada d’emergència i els

desviaments de banda.

Els rodets van instal·lats al llarg de tota l’estructura intermèdia de la cinta

transportadora, tant per la part superior com per la inferior. Els rodets, a part de

mantenir la banda al més horitzontal possible (eliminen la catenària), permeten, pel

moviment dels seus eixos sobre diversos fusets, corregir desplaçaments laterals de la

banda i disminuir la fricció amb els elements fixos de l’estructura intermèdia. El més

normal és que estiguin dotats de rodolaments estancs que vinguin de fàbrica lubricats

de per vida.



5. Estació de tesat

Els dispositius de tesat de banda tenen com a principal funció evitar el lliscament de la

banda en els rodets a causa d’una excessiva destesada. Depenent de les

característiques de la cinta (com ara la seva longitud, pendent, amplada de la banda,

etc.), podem trobar-nos davant de diferents formes o mecanismes de tesat. Les seves

funcions primordials són:

• Mantenir la tensió adequada a la banda i evitar el lliscament en els tambors.

• Disposar d’una reserva de banda que pugui:

o Facilitar la maniobra de tesat de la cinta.

o No haver d’afegir trams cada vegada que cal realitzar un enllaç.

6. Estacions de transferència

Són els llocs on es produeix la transferència i recepció del material d’una cinta a una

altra o bé el lliurament a un altre element del circuit, com pot ser un sedàs, un molí,

etc. Constitueixen probablement els punts més problemàtics de tota la instal·lació, en

produir-s’hi complicacions com encallaments, excessos de càrrega o dessincronització

en els lliuraments per lliscaments, desviaments per impacte de materials sobre la

banda, etc.

Els problemes acostumen a afectar l’element que rep l’aportament del material, si bé

les conseqüències immediates acostumen a ser la paralització de tot el circuit. És per

això que cal extremar la neteja i el manteniment en aquests llocs.

La vigilància sobre aquests punts de transferència ha de ser contínua i l’operador de la

instal·lació ha de dedicar el màxim de temps possible a aquesta tasca per prevenir les

anormalitats que es puguin presentar.



7. Vibroalimentadors de càrrega

Són els encarregats de fer passar el material d’una tremuja o d’una altra instal·lació a

una cinta. La seva funció essencial és transvasar la càrrega de la manera més idònia i

intentant que la banda no es malmeti gaire. A més, permeten regular l’alimentació del

material.

Els tipus més freqüents alimenten mitjançant una safata inclinada, suspesa per mitjà

de molles, amb una massa giratòria i excèntrica que produeix un moviment alternatiu

que alimenta el material de la cinta.

2.6. ALIMENTADORS DE CÀRREGA

La seva funció és condicionar i regular el cabal de materials que, procedents de la

pedrera o mina, inicien el procés d’elaboració a través del recorregut per la planta de

tractament fins a les trituradores, els molins, els sedassos, etc.

Tenen un paper important en el benefici de materials ja que, per exemple, en un

procés de matxucament o en l’operació de sedassar l’aspecte més decisiu és mantenir

una regularitat en l’alimentació i evitar encallaments per una allau incontrolada de

materials. Existeixen diversos tipus i sistemes d’alimentadors; els més freqüents són

els alternatius, els vibratoris i els d’erugues o plaques.



L’alimentador es tria d’acord amb el grau d’homogeneïtat dels materials. L’elecció

depèn de factors com ara la granulometria, el contingut d’humitat, la presència de

materials argilosos, etc.

Alternatius

S’anomenen així perquè el moviment que actua

per desplaçar el material és alternatiu i de vaivé.

S’utilitzen per a materials argilosos o amb trossos

fins enganxosos i amb un grau d’humitat elevat.

Estan formats per una safata rectangular d’acer disposada de forma horitzontal i rep

un moviment alternatiu gràcies a un motor i reductor de dues sortides de bieles

d’accionament.

Vibrants

Són màquines robustes, adequades per a la dosificació de

materials grans. Els alimentadors que estan situats abans de

l’entrada de la trituració o mòlta tenen una graella d’obertures a la

base o safata inferior per tal que els trossos fins no passin a

trituració.

La taula vibratòria està formada per plaques de revestiment reforçades, es recolza

sobre ressorts i disposa de dos motors elèctrics que accionen el mecanisme vibrador.

Els sistemes més freqüents per aconseguir la vibració són:

• Electromagnètic: una bobina amb un gran nucli que s’excita i desexcita.

• Electromecànic: una massa excèntrica que s’acciona a través d’un motor

mitjançant corretges.

• Amb motors vibradors: amb masses excèntriques a l’eix del motor.

Els alimentadors vibradors són els més utilitzats i n’hi ha de moltes classes i dissenys,

adaptats al tipus de material de què es tracti.

Alimentadors de plaques

La seva característica principal és la robustesa dels seus components. S’utilitzen amb

freqüència en l’alimentació del tot-u que surt de l’explotació amb materials heterogenis

pel que fa a mides, humitat, etc.

En realitat, s’assembla a una cinta transportadora, en la qual la banda de goma ha

estat substituïda per una sèrie de plaques enaltides entre si per mitjà de bolons i



cadenes laterals. La cadena està fabricada amb baules d’acer i engrana en unes rodes

situades als extrems de l’alimentador.

2.7. EQUIPS DE RENTATGE

Alguns materials, especialment els àrids, es necessiten amb la mínima quantitat

d’impureses, per la qual cosa cal netejar la superfície externa dels grans amb un

tractament enèrgic que, en la majoria dels casos, es realitza amb aigua, que

aconsegueix separar argiles, pissarres, carbó o altres partícules no adequades al

procés de què es tracti.

Els equips de rentatge més freqüents per realitzar aquestes tasques són: rentadors de

paletes, caixes de pulsació, cilindres de rentatge i rodes de catúfols (sínies). A

continuació, descriurem aquests dos últims.

Cilindre de rentatge

És un equip destinat fonamentalment al

rentatge primari del tot-u amb

granulometries gruixudes de 0 mm a

250/300 mm. Consisteix en un cilindre que

inclou en el seu interior uns elements que

provoquen el volteig i l’avançament del

material des de l’alimentació fins a la boca de sortida.

La fricció que existeix dins del tambor, amb l’aigua circulant, provoca un efecte de

rentatge que elimina la brutícia superficial del material, les brosses i les fraccions

argiloses toves.

La intensitat del rentatge està lligada al temps de permanència del material i varia amb

el disseny de les boques, la longitud del cilindre, els travessers d’elevació, les paletes

de retenció o avançament, etc. Tenen un consum d’aigua en m3/h, d’1 a 2 vegades el



cabal d’alimentació en t/h, i es fabriquen cilindres de rentatge a simple corrent o

contracorrent.

Estan fabricats en xapa d’acer de gran gruix amb el brocal de sortida doble o senzilla.

Interiorment estan recoberts de goma/acer, amb uns travessers longitudinals per al

volteig del material també folrats de goma.

Normalment, el circuit està recolzat en pneumàtics normalitzats: vuit, dotze o setze,

segons la mida i la càrrega. El gir del cilindre es fa per mitjà d’un motor i reductor amb

transmissió per corretges i politges, que permeten modificar la velocitat de la màquina

per ajustar-se al producte.

Roda de catúfols

La sínia o decantador és una màquina destinada a rentar granulometries fines de 0

mm a 4 mm, i admeten mides de fins a 12/15 mm. Per fer-la funcionar s’aprofita la

diferència en les velocitats de sedimentació de les partícules en un mitjà líquid, segons

el seu pes o mida.

Els materials s’extreuen un cop s’han sedimentat, mitjançant una roda prevista de

catúfols que tenen uns forats per facilitar el drenatge del material durant el recorregut

ascendent de la roda abans de descarregar-lo.

El moviment giratori s’aconsegueix amb l’accionament:

• Atac central a l’eix de la roda mitjançant reductor.

• Atac perifèric a la circumferència de la roda mitjançant pinyó-corona de

dolles intercanviables.

Les sínies es caracteritzen per ser aparells

senzills de fer anar, que no incorporen cap part

mecànica sota l’aigua i que tenen un mínim

desgast i manteniment.

2.8. TANCS CLARIFICADORS O ESPESSEÏDORS

Els tancs clarificadors són un element indispensable en qualsevol planta de

tractament, ja que permeten, d’una banda, disminuir els consums d’aigua i, de l’altra,

no menys important, evitar la contaminació del medi ambient.



Els tancs clarificadors o espesseïdors tenen com a principal objectiu la clarificació

d’aigües en un procés de separació sòlid-líquid d’una polpa amb un contingut en sòlids

d’un 10 % o un 20 %, i aconseguir així un producte en forma de llots i una recuperació

d’aigües clarificades que es reciclen a la planta de tractament.

Els dipòsits es construeixen en acer o formigó, amb

forma cilíndrica cònica i acostumen a estar situats de

manera que la descàrrega, per la part inferior, es faci

directament a camions o bé per mitjà d’una bomba de

llots que els enviï a una bassa de decantació o filtrat.

Les parts que componen un tanc són:

Coll d’alimentació: part per on entra la polpa i on s’aconsegueix un flux continu en

què s’esmorteeix la velocitat en l’entrada del material.

Tanc: estructura cònica cilíndrica on es produeix la sedimentació de les partícules

sòlides al fons i el líquid vessa a la superfície.

Paletes: proporcionen un moviment giratori que facilita la concentració de sòlids.

Con: part inferior del tanc on a vegades també s’incorporen uns braços o paletes que

concentren el material al fons.

Canal de vessament: lloc on es recull el líquid lliure de partícules sòlides.

Mecanisme motriu: encarregat de proporcionar el moviment de les paletes.

2.9. FILTRE PREMSA

El filtre premsa és un separador de líquids i sòlids a través de filtració per pressió.

Consisteix en una sèrie de bastidors d’acer que sostenen una tela o malla. Les

plaques filtrants desmuntables estan fetes de polipropilè .

Els filtres premsa són un mètode simple i fiable per obtenir una compactació. El seu

funcionament és molt senzill. Inicialment, el llot líquid és bombejat a les cambres, que

estan rodejades per lones filtrants. En bombejar, la pressió s’incrementa i el llot és

forçat a travessar les lones, cosa que provoca que els sòlids s’acumulin i formin una

pasta seca. Posteriorment, el pistó hidràulic empeny la placa d’acer contra les plaques

de polietilè i fa de premsa. El capçal i el suport terminal són sostinguts per rails de les



barres de suport. El filtrat passa a través de les lones i és dirigit cap als canals de les

plaques i ports de drenatge del capçal per descàrrega.

Per tal de remoure la pasta compactada, es fa retrocedir el pistó pneumàtic, que relaxa

la pressió i separa cada una de les plaques, i això permet que la pasta compactada

caigui des de la cambra.

Actualment els filtres premsa tenen un ús preferencial en moltes indústries pels alts

rendiments obtinguts, factor determinant en la indústria pesant i minera, on s’exigeixen

respostes molt efectives amb equips de nivell tècnic especial.

Sortida aigua

Entrada llot + aigua

Premsa

Sortida aigua

Camises o plaques

Caiguda del tortó



2.10. TREMUGES D’EMMAGATZEMATGE

Són recipients de mida gran o petita on es disposen i acumulen els materials finals i/o

subproductes del procés de tractament per a la posterior comercialització o trasllat.

Poden estar construïdes amb xapa o formigó i

tenir diferents formes geomètriques en funció

del material al qual estan destinades i de les

característiques que presenten.

Normalment, els materials arriben a les

tremuges d’emmagatzematge o sitges a través de cintes transportadores, les quals els

vessen per la part superior i els extreuen per la part inferior, per mitjà d’alimentadors

vibradors. La càrrega es fa amb camions o altres mitjans de transport.



2.11. CENTRE DE CONTROL

És l’element que serveix per donar l’ordre de maniobra (posada en marxa, aturada,

emergència, etc.) als diferents equips que componen una planta de tractament.

L’establiment de benefici s’ha de posar en funcionament únicament des del

comandament de posada en marxa i per mitjà d’una acció voluntària.

La normativa exigeix que l’operador de l’equip ha de poder estar segur que, des del

lloc de comandament des d’on es posa en marxa la instal·lació, no hi ha persones a

les zones perilloses. Si això no fos possible i si no existeix un control visual, la posada

en marxa ha d’anar precedida automàticament d’un sistema d’avís, com ara un senyal

acústic o visual, que ha d’advertir del perill abans de l’inici del moviment. El treballador

que s’hi hagi exposat haurà de disposar del temps i dels mitjans suficients per prevenir

ràpidament els riscos provocats per la posada en marxa o l’aturada de l’equip de

treball.

El més habitual és que cada element no treballi mai de forma aïllada, sinó que estigui

associat a altres elements de la instal·lació, per la qual cosa l’ordre de posada en

marxa ha de ser sempre posterior a l’element sobre el qual s’ha d’abocar el material

que transporta. En canvi, l’aturada ha de ser a la inversa, per tal d’assegurar que el

material no segueixi caient un cop s’hagi aturat l’element posterior. Per evitar que es

puguin cometre errors en la seqüència de posada en marxa o en l’aturada, aquestes

acostumen a estar enclavades elèctricament, de manera que el sistema actua

automàticament i l’aturada d’un dels elements de la instal·lació provoca l’aturada de tot

el situat aigües amunt.

3. RESGUARDS I DISPOSITIUS DE SEGURETAT MÉS FREQÜENTS A LES

PLANTES DE TRACTAMENT

Els resguards i els dispositius de seguretat protegeixen fonamentalment del risc

d’atrapada i de cops originats pel moviment d’elements mòbils, que es poden

classificar en:

• Elements mòbils de transmissió, és a dir, els elements mòbils que no

exerceixen una acció directa sobre el material a treballar (eixos, arbres de

transmissió, politges, rodets, engranatges, corretges, cadenes, cables,



bieles, palanques, etc.). La seva funció consisteix a transmetre o

transformar el moviment.

• Elements mòbils que intervenen en el treball, és a dir, els que

exerceixen directament una acció sobre el material a treballar (eines,

moles, matrius, cilindres de laminació, de mesclat o de pressió, etc.). Les

eines que s’utilitzen en el manteniment, com per exemple el portabroques

d’una perforadora manual, es poden considerar com a elements de treball.

Els resguards són elements d’una màquina (o en general d’un equip de protecció) que

s’utilitzen específicament per garantir la protecció mitjançant una barrera material. Els

dispositius de protecció són elements, diferents dels resguards, que redueixen el risc

d’accident (sols o associats a un resguard).

Els resguards es poden classificar en:

• Resguards fixos.

• Resguards mòbils.

• Resguards regulables i autoregulables.

Entre els dispositius de protecció, cal distingir els següents:

• Dispositiu d’enclavament.

• Dispositiu sensible.

• Dispositiu de comandament a dues mans.

• Dispositiu de comandament sensitiu.

• Dispositiu de comandament a impulsos.

• Dispositiu de validació.

• Dispositiu de retenció mecànica.

• Dispositiu limitador.

Excepte en el cas d’aplicacions molt específiques, és aconsellable recórrer a

productes comercialitzats com a components de seguretat, d’acord amb el Reial decret

1644/2008, de 10 d’octubre, pel qual s’estableixen les normes per a la comercialització

i posada en servei de les màquines. L’objectiu d’aquesta normativa és, essencialment,

garantir la seguretat dels usuaris de màquines ja en ús en aplicar aquest tipus de

productes. Aquests components de seguretat han d’anar acompanyats d’una

declaració CE de conformitat i del manual d’instruccions (en castellà o català), que

inclou les instruccions de muntatge i d’utilització.



És important, sobretot, que aquestes mesures de protecció continuïn sent eficaces i no

obstaculitzin excessivament les operacions que s’ha de dur a terme, perquè això

comportaria, tard o d’hora, desmuntar o neutralitzar les mesures protectores.

3.1. RESGUARDS DE REIXETES O XAPA

Els resguards es poden classificar en:

• Fixos: són els que es mantenen tancats, de forma permanent (per

soldadura, etc.) o bé per mitjà d’elements de fixació (cargols, etc.), que

impedeixen que puguin ser oberts sense l’ús d’una eina. A més, els

resguards fixos es poden classificar en: envoltants (tanquen completament

la zona perillosa) i distànciadors (no tanquen totalment la zona perillosa,

però, per les seves dimensions i distància a la zona, la fa inaccessible). A

les plantes de tractament els més freqüents són els resguards fixos

envoltats.

• Mòbils: són articulats o guiats, és a dir, que és possible obrir sense eines.

Per garantir la seva eficàcia protectora han d’anar associats a un dispositiu

d’enclavament, amb bloqueig o sense.

• Regulables: són resguards fixos o mòbils, és a dir, regulables en la seva

totalitat o bé incorporen parts regulables. Quan s’ajusten a una certa

posició, tant manualment (reglatge manual) com automàticament

(autoregulable), continuen d’aquesta manera durant una operació

determinada.

Com que els resguards fixos són els més habituals en les plantes de tractament, a

continuació exposarem les tres formes en què es poden presentar:

• Com a protecció local. Aquest tipus de resguard, col·locat al més a prop

possible del perill, permet suprimir o reduir, de forma senzilla, els riscos

lligats als angles entrants dels òrgans de transmissió d’energia o de

moviments i dels òrgans de treball.



• Tancat. Aquest tipus de resguard, que tanca completament una zona

perillosa, és el més freqüent. La solució més habitual utilitzada per fer

inaccessibles un conjunt d’elements perillosos consisteix a tancar-los dins

d’un resguard fix o mòbil. Aquests resguards poden tenir parts transparents

o reixetes que permeten, si cal, la visibilitat de la zona perillosa i del procés

productiu de la màquina.

• Com a resguard de distanciament, que impedeix o redueix la possibilitat

d’accés, en virtut de les seves dimensions i de la seva situació allunyada

amb relació a la zona perillosa. Aquest tipus de resguard no tanca totalment

la zona perillosa i en determinades aplicacions pot combinar amb resguards



mòbils. La protecció perimètrica global s’aplica, en general, quan existeixen

diversos perills en un mateix lloc i les intervencions humanes són poc

freqüents. Els mitjans d’accés que permeten realitzar les operacions d’ajust

i de manteniment són, en general, portes (resguards mòbils), proveïdes

d’un dispositiu d’enclavament o d’enclavament i bloqueig.

A les plantes de tractament els resguards més freqüents són els fixos, que

poden mantenir la seva posició de protecció (tancament) de dues formes:

• de manera permanent (per exemple, per soldadura o reblons),

• mitjançant elements de fixació (per exemple, amb cargols o rosques), que

impedeixen que el resguard es pugui obrir o tirar endarrere sense la

utilització d’una eina.

Els pròxims apartats estan destinats a conèixer amb més profunditat els resguards,

perquè l’operari d’una planta de tractament tingui el suficient criteri per millorar els

existents, saber si en manquen en alguna zona de perill, per conèixer quines

característiques tècniques han de tenir aquests elements, etc.



3.1.1. Criteris per a la selecció dels resguards

Els resguards són sempre una barrera material que s’interposa entre l’operari i la zona

perillosa de la màquina. Per tant, la seva elecció dependrà de la necessitat i freqüència

d’accés a aquesta zona. En aquest sentit, s’han de diferenciar diferents zones:

• a) Zones perilloses de la màquina on no s’ha d’accedir durant el

desenvolupament del cicle operatiu de la màquina i tampoc en condicions

habituals de funcionament. L’accés està limitat a operacions de

manteniment, neteja, reparacions, etc. Es tracta d’elements mòbils que no

intervenen en el treball, ja que no exerceixen una acció directa sobre el

material a treballar.

Cal distingir entre els perills generats pels elements mòbils de transmissió

(politges, corretges, engranatges, cadenes, bieles, etc.) i els perills generats

per elements mòbils allunyats del punt d’operació de la màquina, com ara el

disc de tall d’una serra circular per sota de la taula o les fulles d’una

raspalladora per darrere de la guia de suport.

Les situacions perilloses s’han d’evitar mitjançant resguards fixos quan

s’hagi d’accedir excepcionalment a la zona i per mitjà de resguards mòbils

amb dispositiu d’enclavament o d’enclavament i bloqueig quan la necessitat

d’accés sigui freqüent.

• b) Zones perilloses de la màquina on s’ha d’accedir a l’inici i final de

cada cicle operatiu, ja que es fa la càrrega i descàrrega manual del

material a treballar (premses d’alimentació manual de peces, guillotines de

paper, etc.). Es tracta d’elements mòbils que intervenen en el treball, és a

dir, que exerceixen una acció directa sobre el material a treballar (eines,

cilindres, matrius, etc.). Les situacions perilloses s’han d’evitar mitjançant

resguards mòbils associats a dispositius d’enclavament o d’enclavament i

bloqueig. S’ha de recórrer, quan calgui, a dispositius de protecció.

• c) Zones perilloses de la màquina on s’ha d’accedir contínuament, ja

que l’operari du a terme l’alimentació de la peça o del material que s’ha de

treballar de manera manual i per tant es troba en el camp d’influència dels

elements mòbils durant el desenvolupament de l’operació (màquines per

treballar la fusta, moles, ensacadores manuals, etc.).



Les situacions perilloses s’han d’evitar mitjançant resguards regulables. A

l’hora de triar-ne un tipus, són preferibles i preferents els d’ajust automàtic

(autoregulables) abans que els de regulació manual.

Per a la selecció de resguards contra els perills generats pels elements de risc

mecànics es proposa el diagrama següent:

Existeixen òrgans mòbils accessibles?

No cal resguard

NO

SÍ

S’hi ha accedir ocasionalment per a operacions d’ajust, manteniment, programació, etc.?

S’hi ha accedir durant el normal funcionament de la màquina?

NO

SÍ SÍ

Aquestes operacions són freqüents?

SI

NO � Resguard fix � Resguard mòbil amb dispositiu d’enclavament o d’enclavament i bloqueig

En obrir el resguard es para l’òrgan mòbil abans que sigui possible l’accés?

S’hi ha d’accedir contínuament en realitzar l’alimentació manual de la peça o material a treballar?

NO

SÍ

SÍ

� Resguard mòbil amb dispositiu d’enclavament i bloqueig

NO

S’hi ha d’accedir a l’inici i final de cada cicle operatiu ja que s’ha fet manualment la càrrega i descàrrega del material a treballar?

Resguard �mòbil amb dispositiu d’enclavament

En obrir el resguard es para l’òrgan mòbil abans que sigui possible l’accés?

NO

SÍ

� Resguard mòbil amb dispositiu d’enclavament �Resguard associat al comandament

SI

SI



3.1.2. Requisits generals que han de complir els resguards

Per tal de complir els requisits exigibles, cal que tots els resguards respectin els

requisits mínims següents:

• Han de ser sòlids i resistents.

• No han d’ocasionar perills suplementaris.

• No han ser fàcilment esquivats o posats fora de funcionament.

• Han d’estar situats a suficient distància de la zona perillosa.

• No han d’obstaculitzar l’observació del cicle de treball..

• Han de permetre les intervencions indispensables per a la col·locació i/o

substitució de les eines, així com per als treballs de manteniment, limitant

l’accés al sector on s’hagi de realitzar el treball. I això, si és possible, sense

desmuntar el resguard.

• Han de retenir, al màxim possible, les projeccions (fragments, estelles, pols,

etc.), tant de la màquina com del material que es treballa.

3.1.3. Dimensionament dels resguards

Per garantir la inaccessibilitat a les parts perilloses de la màquina, els resguards s’han

de dimensionar correctament, és a dir, han d’assegurar que no es pot accedir a l’òrgan

agressiu per sobre, per sota, al voltant, per darrere o a través seu quan està

correctament situat.

El dimensionament dels resguards exigeix valorar de forma conjunta i íntegrament la

seva obertura o posicionament i la distància a la zona de perill.

Dimensionament de resguards per impedir

l’abast cap amunt o per sobre d’una estructura

de protecció

S’han de determinar les distàncies de seguretat per

impedir que es pugui arribar a zones perilloses amb

els membres superiors.

Les normes harmonitzades elaborades pel Comité

Europeo de Normalización (CEN) estableixen que,

quan el risc a la zona perillosa és baix (és a dir, que

les possibles lesions poden ser de caràcter lleu, en

general, lesions reversibles), es considera protegida



per ubicació (distanciament) qualsevol zona perillosa situada per sobre de 2,50 m,

mentre que si el risc a la zona perillosa és alt (és a dir que, en general, les lesions

seran irreversibles), es considera protegida per ubicació (allunyament) qualsevol zona

perillosa situada per sobre de 2,70 m (vegeu la figura).

Per dimensionar la protecció quan l’element perillós es troba a una determinada altura,

inferior a 2,50 m i 2,70 m, pel que fa al pla de referència del treballador (nivell en el

qual la persona se situa normalment), es valoren conjuntament tres paràmetres que

influeixen en l’abast per sobre d’una estructura de protecció (vegeu la figura de la

pàgina següent):

• distància des d’un punt de perill fins a terra,

• altura de la vora del resguard,

• distància horitzontal des del punt de perill fins al resguard.

A la taula següent es representen, quan el risc a la zona perillosa és baix, els valors

mínims que han de tenir aquests paràmetres per tal de garantir la inaccessibilitat a

l’element perillós, fixant com a

criteri d’aplicació que no s’han de

fer interpolacions a partir dels

valors de la taula. Així doncs,

quan els valors d’a, b o c estiguin

situats entre dos valors de la

taula, s'ha de triar el valor que

comporti el màxim nivell de

seguretat.

Punt de perill



Distàncies d’un punt de perill des del terra “a” (mm)

Altura de la vora de la barrera "b" (mm)

2.400 2.200 2.000 1.800 1.600 1.400 1.200 1.000

Distància horitzontal des del punt de perill "c" (mm)

2.400 100 100 100 100 100 100 100 100 2.200 _ 250 350 400 500 500 600 600 2.000 _ _ 350 500 600 700 900 1.100 1.800 _ _ _ 600 900 900 1.000 1.100 1.600 _ _ _ 500 900 900 1.000 1.300 1.400 _ _ _ 100 800 900 1.000 1.300 1.200 _ _ _ _ 500 900 1.000 1.400 1.000 _ _ _ _ 300 900 1.000 1.400 800 _ _ _ _ _ 600 900 1.300 600 _ _ _ _ _ _ 500 1.200 400 _ _ _ _ _ _ 300 1.200 200 _ _ _ _ _ _ 200 1.100 0 _ _ _ _ _ _ 200 1.100

Dimensionament de resguards per impedir el contacte dels membres superiors

amb un punt de perill al voltant d’un obstacle

La figura de la pàgina següent permet determinar les distàncies de seguretat que s’han

d’aplicar per impedir que persones a partir de 14 anys arribin a zones perilloses amb

els membres superiors a través d’una obertura de fins a 120 mm i els efectes que

sobre la limitació de moviments produeixen mesures supletòries en el disseny dels

resguards quan s’hi hagin de practicar obertures.



Part del braç Distància de seguretat

Mà des de l’arrel

dels dits fins a la

punta

> 130

Mà des del canell

fins a la punta

dels dits

> 230

Braç des del

colze fins a la

punta dels dits

> 550

Braç des de

l’aixella fins a la

punta dels dits

> 850

Dimensionament de resguards per impedir el contacte dels membres superiors

amb un punt de perill a través d’obertures

La figura 4 permet determinar les distàncies de seguretat que s’han d’aplicar per

impedir que persones a partir de 14 anys arribin a zones perilloses amb els membres

superiors a través d’obertures regulars; corresponent les mesures de les obertures (a)

al costat d’una obertura quadrada, al diàmetre d’una obertura circular o la menor

mesura d’una obertura en forma de ranura.



Grandària de l‘obertura

Reixeta Paral·leles Quadrades Circulars

Distància de seguretat (ds)

Part del cos

PUNTA DEL DIT (1a falange) 4 <a ≤ 6

≥ 10 ≥ 5 ≥ 5

DIT FINS A L’ARREL 12 <a ≤ 20

≥ 120 ≥ 120 ≥ 120

MÀ FINS AL DIT GROS 20 <a ≤ 30

≥ 850 * ≥ 120 ≥ 120

BRAÇ FINS A L’AIXELLA 40< a ≤ 120

≥ 850 ≥ 850 ≥ 850

* Si l’amplada de la ranura és <65 mm, la distància de seguretat es pot reduir a 200 mm ja que el polze actua com a límit

Anàlogament a la taula anterior, es determinen les distàncies de seguretat que s’han

d’aplicar per impedir que es pugui arribar a zones perilloses amb els membres inferiors

a través d’obertures regulars. Les mesures de les obertures (a) es corresponen al

costat d’una obertura quadrada, al diàmetre d’una obertura circular o lamesura menor

d’una obertura en forma de ranura.



Grandària de l’obertura

Reixeta Paral·leles Quadrades Rodones

Distància de seguretat (DS)

Part del cos

DIT 15 <a ≤ 35

≥ 80 ≥ 25 ≥ 25

PEU 35 < a ≤ 60

≥ 180 ≥ 80 ≥ 80

PEU FINS AL GENOLL 80 < a ≤ 95

≥ 1.100 * ≥ 650 ≥ 650

TOTA LA CAMA 180< a ≤240

Inadmissible ≥1.100 ≥1.100

* El valor corresponent a la cama fins a l’entrecuix.

En el cas d’obertures irregulars, s’han de determinar el diàmetre de l’obertura circular

més petita i el costat de l’obertura quadrada més petita i l’amplada de la ranura més

estreta en què l’obertura irregular pugui ser inscrita completament i determinar a les

dues taules les tres distàncies de seguretat corresponents. La distància de seguretat

és la més petita de les tres dimensions.



Distàncies de seguretat per impedir que es pugui arribar a zones perilloses amb

els membres inferiors estant la persona dreta

LIMITACIÓ DE L’ACCÉS PER SOTA DE LES ESTRUCTURES DE PROTECCIÓ

(a) Suport de l’operari (b) Articulació del maluc (c) Resguard (h) Distància entre la vora inferior del resguard i el terra

DISTÀNCIA ENTRE LA VORA INFERIOR DEL RESGUARD I EL TERRA

DISTÀNCIA DE SEGURETAT (m)

CAS 1 CAS 2 CAS 3

h ≤ 200 > 340 > 665 > 290

200 ≤ h ≤ 400 > 550 > 765 > 615

200 ≤ h ≤ 600 > 850 > 950 > 800

600 ≤ h ≤ 800 > 950 > 950 > 900

800 ≤ h ≤ 1000 > 1.125 > 1.195 > 1.015

3.2. BARANES, SÒCOLS, PASSAMANS, PASSAREL·LES, ESCALES I

ESCALES DE MÀ

Protegeixen del risc de caigudes d’altures i al mateix

nivell. Tots els llocs per on s’ha de transitar, encara que

sigui ocasionalment per a tasques d’inspecció i neteja,

han d’estar correctament condicionats i protegits. S’han

de revisar periòdicament per tal de garantir-ne el bon

estat i la neteja és essencial per aconseguir una



circulació segura per la planta.

Les baranes han de ser de materials rígids, han de tenir una altura mínima de 90 cm i

has de disposar d’una protecció que impedeixi el pas o lliscament per sota o la caiguda

d’objectes sobre les persones.

3.3. CADENES O BANDES DE GOMA SITUADES EN L’ALIMENTACIÓ DE

MATERIAL

Protegeixen del risc de projeccions de materials en l’entorn. Normalment, se situen a

l’entrada de la tremuja del tot-u i a l’entrada de l’alimentació de les trituradores i

matxucadores primàries.

3.4. COMPORTES D’INSPECCIÓ

Són portes situades en llocs específics i crítics de la

instal·lació que permeten l’accés a determinades parts

de la màquina per fer-hi la inspecció, el

desencallament o qualsevol altra tasca de

manteniment. Protegeixen del risc d’atrapada en

l’accés a la màquina.

3.5. UNTADORS DE COIXINETS FORA DELS RESGUARDS

Permeten dur a terme les tasques de manteniment i untatge

sense haver de retirar els resguards fixos. Protegeixen contra

els riscos d’atrapada per òrgans mòbils, com són els eixos,

els tambors, els motors, etc.



3.6. PROTECCIONS CONTRA LA CAIGUDA DE MATERIALS

Són estructures de xapes, a vegades en forma de safates, situades en llocs específics

on es poden generar caigudes de material. S’utilitzen amb freqüència en la part inferior

de cintes transportadores que circulen per dalt, a les proximitats de trituradores, etc.

4. ESPAIS DE TRÀNSIT ACOTATS, PROTEGITS I SENYALITZATS

Determinats llocs, a causa dels riscos que hi poden aparèixer, estan protegits amb

barreres físiques que impedeixen l’accés, per exemple, a un sedàs quan està en

moviment, a les corretges de transmissió d’un molí o a una instal·lació elèctrica. A

més, aquests llocs han d’estar senyalitzats de forma clara i visible i han d’indicar el risc

que hi pot haver per a les persones.

5. TOPALLS PER A VEHICLES

Protegeixen de la caiguda de vehicles a tremuges, per talussos o llocs on es pugui

originar aquest risc. Els més característics són les barreres situades a l’entrada de les

tremuges d’entrada del tot-u, on basculen els camions que procedeixen de la pedrera.

Per tal que siguin eficaces, cal mantenir-les netes de material vessat.



6. SENYALITZACIÓ

La senyalització és una mesura de seguretat complementària

o auxiliar respecte a la resta de mesures preventives que es

poden adoptar, però no per això deixa de tenir importància.

És freqüent que aparegui en les situacions següents:

• Quan no es poden instal·lar els sistemes adequats

de defensa o resguard.

• Quan no ha estat possible eliminar un risc en

dissenyar la instal·lació.

• Com a complement a qualsevol sistema de seguretat.

Els senyals acostumen a atendre els diferents estímuls dels sentits que tenen els

humans. Són els següents:

• Senyalització òptica:

o Senyals de seguretat.

o Avisos de seguretat.

o Colors de senyalització.

o Abalisament.

o Enllumenat de seguretat.

• Senyalització acústica.

• Senyalització tàctil.

En el MÒDUL II hi ha un apartat on s’exposen més extensament totes les indicacions

referides a la senyalització.

7. PROTECCIONS ELÈCTRIQUES

A causa de les característiques particulars de les plantes de tractament, les condicions

en què es desenvolupa l’activitat (que estan exposades a la humitat i l’aigua, la pols,

els materials inflamables o corrosius, la presència de superfícies conductores, etc.)

motiven que el risc elèctric s'incrementi notablement. Per tal d’evitar-ho, la legislació

que s’aplica és extremadament acurada i exigent, de manera que a més de complir

amb el que estableix el Reglament electrotècnic de baixa tensió, amb la normativa

general de seguretat i salut en els llocs de treball, equips de treball, etc., existeix una

normativa específica de mineria que també s’aplica (continguda al Reglament general

de normes bàsiques de seguretat minera).



Comandament de posada en marxa

És l’element que serveix per donar l’ordre de

maniobra (marxa, aturada, emergència, etc.)

d’una màquina o instal·lació. La màquina s’ha

de posar en funcionament únicament des del

comandament de posada en marxa i per

mitjà d’una acció voluntària.

Sistemes d’enclavament

Són dispositius de protecció destinats a impedir el funcionament de determinats

elements d’una màquina sota condicions determinades. S’accionen tallant el corrent

(per exemple, en desmuntar o treure un resguard).

Els seus objectius són:

• Evitar que es desenvolupi una seqüència automàtica

fins que es compleixin determinades condicions de

posicionament de determinats elements.

• Impedir que es produeixin successos incompatibles

entre si.

Aturada d’emergència

En aquest concepte s’engloben tots aquells dispositius que, mitjançant una acció

voluntària, aturen la màquina en condicions de seguretat al més ràpid possible en cas

de necessitat o de mal funcionament de les proteccions.

Els dispositius d’aturada d’emergència generalment van connectats al

circuit de seguretat de la màquina o de la planta i són de vital

importància en termes de control del sistema pel circuit. En cas de

fallada o d’accident, la ràpida accessibilitat dels dispositiu d’aturada

d’emergència pot ser crucial per salvar una vida, limitar el grau

d’agressió al personal o l’extensió de danys a la màquina.

És un element de seguretat obligatori en tota la instal·lació, tal com estableix el Reial

decret 1644/2008 en l’annex I:



“Cada màquina tindrà un o diversos dispositius d’aturada d’emergència per mitjà dels

quals es puguin evitar situacions perilloses que es puguin produir de forma imminent o

que s’estiguin produint.”

En el cas de les cintes transportadores, si la cinta té una longitud petita, l’aturada

d’emergència pot estar situada al capçal motriu, al capçal de reenviament i als llocs

intermedis del tipus de botó de color vermell, però el més habitual i efectiu és que

l’aturada estigui distribuïda al llarg de

tota la cinta mitjançant mecanismes

connectats entre si a través d’un cable

d’acer que la pugui accionar des de

qualsevol lloc de la cinta.

Com a norma general el sistema

d’aturada d’emergència ha de complir els requisits següents:

• Tenir òrgans d’accionament identificables, molt visibles i ràpidament

accessibles.

• Provocar l’aturada com més aviat millor i sense crear nous riscos.

• Un cop activat, haurà de quedar bloquejat i generar una ordre d’aturada de

la màquina.

• Per fer el desbloqueig s’haurà de realitzar una maniobra determinada. El

desbloqueig no haurà de posar en marxa la màquina, sinó que només

haurà d’autoritzar que pugui tornar a engegar.

En general, el color identificador de l’aturada d’emergència ha de ser el color vermell.

Els interruptors d’aturada d’emergència per tracció del cable se situen en posició

operativa mitjançant un pretesat del cable. D’aquesta manera, s’aconsegueix que els

contactes estiguin tancats.

A més, tenen un control de la ruptura del cable. Tant en efectuar una tracció del cable

com en el cas de ruptura, els contactes passen a la posició d’oberts, en què tallen la

tensió i provoquen l’aturada. Només poden tornar a la posició operativa mitjançant una

represa.

És requisit obligatori que, un cop accionat l’òrgan d’aturada d’emergència i s’hagi

aturat la cinta, aquesta ordre haurà de mantenir-se mitjançant el bloqueig. El

desbloqueig no ha de tornar a posar en marxa la màquina, sinó només autoritzar que

pugui tornar a engegar amb el corresponent comandament de posada en marxa.



Preses a terra

La presa a terra s’utilitza per limitar la tensió respecte a terra que puguin presentar en

un moment donat les masses metàl·liques i assegura el funcionament dels sistemes de

protecció de la instal·lació. La presa a terra consta d’una pica, placa o conductor

soterrat al qual estan unides les masses metàl·liques de les diferents màquines per

mitjà d’una línia de coure d’un diàmetre comprès entre 16 mm2 i 35 mm2. El valor de la

resistència de terra ha de fer que qualsevol massa no pugui donar lloc a tensions de

contacte superiors a 24 V en locals humits i mullats i 50 V en zones seques.

Les preses a terra de baixa tensió s’han de revisar com a mínim un cop l’any, i les

d’alta tensió, cada tres anys.

Sistemes de senyals acústics i lluminosos

Són mecanismes associats normalment a màquines, la posada en marxa, aturada o

moviment dels quals comporten determinats riscos per a les persones situades en un

determinat radi d’acció.

Els senyals lluminosos avisen per mitjà de projeccions de llums continus o

intermitents. Per tant, la manera de percebre’ls és a través de la vista.

Els senyals acústics són emissions sonores a través d’un altaveu,

sirenes o timbres, que, d’acord amb un codi conegut, informen amb un

determinat missatge les persones que estan a la vora.

L’ús més utilitzat d’aquest tipus de senyals és avisar dels riscos següents:

• Incendi i explosió.

• Atropellaments i cops per equips mòbils.

• Anomalies en el procés de producció.

• Fuites de productes químics.

• Enfonsaments i caigudes d’objectes.

• Radiacions.

Interruptors diferencials



Són dispositius que s’intercalen en l’alimentació

d’una o diverses màquines, de manera que sempre

estan mesurant la suma vectorial dels corrents que

circulen pels conductors actius (fases i neutre) d’un

determinat circuit. Si aquest circuit no té fuites a terra

o cap defecte, la suma vectorial dels corrents és

nul·la. Si, en canvi, hi ha una fuita a terra o defecte, això desequilibra el camp

magnètic i es crea un corrent que acciona el relé de tir, que obre el circuit o bé

senyalitza el defecte.

N’hi ha de diferents sensibilitats. Les més comuns són:

• Molta alta sensibilitat: 10 mA.

• Alta sensibilitat: 30 mA (en circuits per a enllumenat).

• Sensibilitat normal: 100 mA i 300 mA (en circuits de força).

• Baixa sensibilitat: 0,5 A i 1 A.

Interruptors magnetotèrmics

Són dispositius que protegeixen les instal·lacions elèctriques de les

intensitats excessives, produïdes com a conseqüència de

curtcircuits o per l’excessiu nombre d’elements receptors que té

connectats.

Disjuntors

Són interruptors automàtics i elèctrics que funcionen mecànicament

calibrats i serveixen per establir connexions entre les xarxes i els

receptors, alhora que interrompen i suporten els corrents normals als

quals s’han regulat. Poden suportar un corrent anormal durant un temps

específic, que pot arribar a un curtcircuit.

Poden ser:

• Tèrmics: només reaccionen quan es produeix una pujada de temperatura.

• Magnetotèrmics: reaccionen davant la quantitat de corrent que passa pel

circuit.

Fusibles

Són cartutxos de porcellana a l’interior dels quals hi ha un filferro

conductor fusible, envoltat de sorra de quars, destinat a tallar



automàticament el circuit elèctric al qual està connectat en sèrie quan el corrent que el

creua excedeix d’un determinat valor, que pot danyar els cables conductors o les

màquines.

Un cop analitzada la causa i resolta la fallada, cal reemplaçar el fusible fos per un altre

de característiques idèntiques. Són un mitjà simple i econòmic de protegir els circuits

elèctrics contra corrents elevats o curtcircuits.

Relés

Són aparells que protegeixen les màquines, transformadores i línies de

qualsevol augment perillós de la temperatura a causa de

sobreintensitats. S’accionen per mitjà d’un electroimant, que, amb un o

diversos contactes, permet obrir o tancar circuits elèctrics. Hi ha molts

tipus de relés:

• Relé de màxima intensitat: protegeixen contra intensitats elevades i

disparen segons el reglatge realitzat.

• Relé de mínima intensitat: es disparen quan la intensitat que circula és

inferior a la intensitat de reglatge.

• Relé de màxima tensió: es disparen amb tensions elevades segons la

intensitat de reglatge.

• Relé de mínima tensió: disparen amb tensions inferiors a les de reglatge.

Seccionador

És un dispositiu que té la funció d’aïllar una part de la

instal·lació de la seva font d’alimentació d’energia. Poden

obrir i tancar un circuit quan no hi ha càrregues

connectades. És a dir, per connectar i desconnectar a la

xarxa per mitjà d’un seccionador s’ha de fer en buit (quan

no hi ha consum a la instal·lació on estan instal·lats).

Tancaments en armaris o edificis que limiten l’accés no autoritzat

Aquestes proteccions elèctriques consisteixen

en armaris certificats, fàcilment identificables i

senyalitzats, en els quals s’allotgen parts

actives dels circuits, cablatges o elements de

protecció, com són els disjuntors, els relés, els



interruptors, etc. El seu aïllament garanteix la seguretat davant contactes directes dels

treballadors. Algunes vegades aquests armaris poden estar situats en locals específics

on s’ubica la instal·lació elèctrica, que han d’estar senyalitzats. L’accés està limitat a

personal especialista i autoritzat.



QÜESTIONARI MÒDUL III: Equips, eines o mitjans auxiliars

1. Els equips de les plantes de tractament més freqüents són:

a) La tremuja de recepció, trituradores i molins primaris, alimentadors de

càrrega, motors de combustió interna, sedassos.

b) La tremuja de recepció, trituradores i molins primaris, alimentadors de

càrrega, cintes transportadores, sedassos.

c) La tremuja de recepció, trituradores i molins primaris, generador de corrent,

cintes transportadores, sedassos.

2. De manera genèrica, podem dir que una cinta transportadora es compon

de:

a) La banda, xapes perforades, tambor de reenviament o retorn, estructura

intermèdia, estació de tensat i estacions de transferència.

b) La banda, capçal motriu, tambor de reenviament o retorn, estructura

intermèdia, estació de tensat i cambra de trituració.

c) La banda, capçal motriu, tambor de reenviament o retorn, estructura

intermèdia, estació de tensat i estacions de transferència.

3. A les zones perilloses de la màquina a les quals no s’ha d’accedir, o quan

s’hi hagi d’accedir excepcionalment, s’han d’evitar situacions de perill

mitjançant:

a) Resguards fixos.

b) Resguards mòbils amb dispositiu d’enclavament o d’enclavament i

bloqueig.

c) Resguards regulables.

4. Els requisits generals que han de complir els resguards són, com a

mínim:

a) Han de ser de fabricació sòlida i resistent.

b) No han ser fàcilment burlats o posats fora de funcionament amb facilitat.

c) Han d’estar situats a molta distància de la zona perillosa.

d) Han de retenir o captar, al màxim possible, les projeccions (fragments,

estelles, pols, etc.), tant de la màquina com del material que es treballa.



5. Els topalls protegeixen de la caiguda de vehicles a tremuges, per talussos

o llocs on es pugui originar aquest risc. Perquè siguin eficaços:

a) Cal mantenir aquestes barreres netes de material vessat.

b) Cal netejar-los una vegada al mes.

c) No cal cap tipus de manteniment.

6. Les baranes has de ser de materials rígids i han de tenir una altura

mínima de:

a) 70 cm.

b) 80 cm.

c) 90 cm.

7. En general, el color identificador de l’aturada d’emergència és el color:

a) Verd.

b) Vermell.

c) Groc.

8. El valor de la resistència de terra ha de fer que qualsevol massa no pugui

donar lloc a tensions de contacte superiors a:

a) 24 V en locals humits i mullats.

b) 50 V en locals humits i mullats.

c) 100 V en zones seques.

9. El interruptors diferencials utilitzats per a circuits per a enllumenat tenen

una sensibilitat de:

a) 10 mA.

b) 30 mA.

c) 100 mA.

10. Els interruptors magnetotèrmics protegeixen les instal·lacions elèctriques

de:

a) Intensitats excessives.

b) Curtcircuits.

c) Intensitats excessives i curtcircuits.



MÒDUL IV CONDICIONS DE TREBALL



1. CONEIXEMENT DE SEGURETAT PER AL CONTROL I VIGILÀNCIA DEL

CONJUNT D’UN ESTABLIMENT DE BENEFICI

En els MÒDULS II i III, en els seus respectius apartats, ja s’han descrit àmpliament

tots els possibles equips que poden formen part d’una planta de tractament, els riscos

que generen i el manteniment que necessiten. Ara bé, per completar aquest cercle,

passarem a descriure altres elements que componen la planta, que fa que tots els

equips siguin un conjunt, és a dir, tots els possibles accessos a tots els equips i

l’estructura que forma l’establiment de benefici.

2. SEGURETAT ESTRUCTURAL

1r) Els edificis i locals dels llocs de treball han de tenir l’estructura i solidesa

adequades al seu tipus d’utilització. D’acord amb les condicions d’ús previstes, tots els

elements estructurals o de servei, incloses les plataformes de treball i escales, han de:

• Tenir la solidesa i la resistència necessàries per suportar les càrregues o

esforços a què siguin sotmesos.

• Disposar d’un sistema d’armament, subjecció o suport que n’asseguri

l’estabilitat.

2n) Es prohibeix sobrecarregar els elements esmentats en l’apartat anterior. L’accés a

sostres o cobertes que no ofereixin suficients garanties de resistència només es pot

autoritzar quan es proporcionen els equips necessaris perquè la feina es pugui fer de

manera segura.

La reglamentació vigent sobre

construcció d’edificis i locals industrials

exigeix un projecte redactat per un

tècnic facultatiu competent. El tècnic

facultatiu que redacta el projecte té la

responsabilitat d'assegurar que tots els

elements estructurals o de servei,

incloses les plataformes de treball,

escales i escales tinguin la solidesa i

la resistència necessàries per suportar



les càrregues o esforços a què puguin estar sotmesos, i que disposen d'un sistema

d'armat, subjecció o suport que asseguri la seva estabilitat.

3. ESPAIS DE TREBALL I ZONES PERILLOSES

1r) Les dimensions dels locals de treball han de permetre que els treballadors treballin

sense riscos per a la seva seguretat i salut i en condicions ergonòmiques acceptables.

En el cas de les plantes de tractament, les cabines de control han de tenir les

dimensions mínimes següents:

• 3 m d’altura des del terra fins al sostre. En locals comercials, de serveis,

oficines i despatxos,l’altura es podrà reduir a 2,5 m.

• 2 m2 de superfície lliure per treballador.

• 10 m3, no ocupats, per treballador.

2n) La separació entre els elements materials existents al lloc de treball ha de ser

suficient perquè els treballadors puguin executar la seva tasca en condicions de

seguretat, salut i benestar.

Quan, per raons inherents al lloc de treball, l’espai lliure disponible no permeti que el

treballador tingui la llibertat de moviments necessària per desenvolupar la seva

activitat, hi haurà d’haver espai addicional suficient a prop del lloc de treball.

3r) S’han de prendre les mesures adequades per a la protecció dels treballadors que

estan autoritzats a accedir a les zones dels llocs de treball on poden caure, poden patir

la caiguda d'objectes o poden entrar en contacte o quedar exposats a elements

agressius. Així mateix, s’ha de disposar, en la mesura del possible, d’un sistema que

impedeixi que els treballadors no autoritzats puguin accedir a aquestes zones.

4t) Les zones dels llocs de treball en què hi hagi risc de caiguda, de caiguda d’objectes

o de contacte o exposició a elements agressius han d’estar clarament senyalitzades.

4. TERRES, OBERTURES I DESNIVELLS, I BARANES

1r) El terra dels locals de treball ha de ser fix, estable i no ha de relliscar, ni tenir

irregularitats ni pendents perillosos.

2n) Les obertures o desnivells que suposin un risc de caiguda de persones s'han de

protegir mitjançant baranes o altres sistemes de protecció de seguretat equivalent, que



poden tenir parts mòbils quan sigui necessari disposar d’accés a l’obertura. En

particular, s’han de protegir:

• Les obertures en el terra.

• Les obertures en parets o envans (sempre que la seva situació i dimensions

suposin risc de caiguda per a les persones) i les plataformes, molls de

càrrega o estructures semblants. No obstant això, si l’altura de caiguda és

inferior a 2 m, la protecció no és obligatòria.

• Els costats oberts de les escales i rampes de més de 60 cm d’altura. Els

costats tancats han de tenir un passamà, a una altura mínima de 90 cm, si

l’amplada de l’escala té més de 1,2 m; si és menor, però, els dos costats

han d'estar tancats i almenys un dels dos ha de tenir passamà.

3r) Les baranes han de ser de materials rígids, han

de tenir una altura mínima de 90 cm i han de

disposar d’una protecció que impedeixi el pas o

lliscament per sota o la caiguda d’objectes sobre

persones.

5. VIES DE CIRCULACIÓ

1r) Les vies de circulació dels llocs de treball, tant les

situades a l’exterior dels edificis i locals com a

l’interior (incloses les portes, passadissos, escales,

escales fixes, rampes i molls de càrrega), s’han de

poder utilitzar d’acord amb l’ús previst, de forma fàcil i

amb total seguretat per als vianants o vehicles que hi

circulin i per al personal que treballi a la vora.

2n) A efectes del que disposa l’apartat anterior, el

nombre, la situació, les dimensions i les condicions

constructives de les vies de circulació de persones o de materials s’han d’adequar al

nombre potencial d’usuaris i a les característiques de l’activitat i del lloc de treball.

3r) L’amplada mínima de les portes exteriors i dels passadissos ha de ser 80 cm i 1 m,

respectivament.

4t) L’amplada de les vies per les quals puguin circular mitjans de transport i vianants

ha de permetre el pas simultani amb una separació de seguretat suficient.



5è) Les vies de circulació destinades a vehicles han de passar a una distància suficient

de les portes, zones de circulació de vianants, passadissos, escales i estructures.

6è) Sempre que sigui necessari per garantir la seguretat dels treballadors, el traçat de

les vies de circulació ha d’estar clarament senyalitzat.

6. RAMPES, ESCALES FIXES I DE SERVEI

1r) Els paviments de les rampes, escales i plataformes de treball han de ser de

materials no relliscosos o han de disposar d’elements antilliscants.

2n) A les escales o plataformes amb paviments perforats l’obertura màxima dels

intersticis ha de ser 8 mm.

3r) Les rampes han de tenir un pendent màxim del 12 % quan la seva longitud sigui

menor de 3 m, del 10 % quan la seva longitud sigui menor de 10 m o del 8 % en la

resta dels casos.

4t) Les escales han de tenir una amplada mínima d'1 m, excepte en les de servei, que

ha de ser de 55 cm.

5è) Els esglaons d’una escala han de tenir les mateixes dimensions. Es prohibeixen

les escales de cargol.

6è) Els esglaons de les escales que no siguin de servei han de tenir una estesa

compresa entre 23 cm i 36 cm, i una contrapetja d’entre 13 cm i 20 cm. Els esglaons

de les escales de servei han de tenir una estesa mínima de 15 cm i una contrapetja

màxima de 25 cm.

7è) L’altura màxima entre els replans de les escales ha de ser 3,7 m. La profunditat

dels replans intermedis, mesurada en direcció a l’escala, no ha de ser menor de la

meitat de la seva amplada, ni d'1 m. L’espai lliure vertical des dels esglaons no ha de

ser inferior a 2,2 m.

6.1. ESCALES FIXES

1r) L’amplada mínima de les escales fixes ha de ser de 40 cm i la distància màxima

entre esglaons, de 30 cm.

2n) En les escales fixes la distància entre la part de davant dels esglaons i les parets

més pròximes al costat de l’ascens ha de ser, almenys, de 75 cm. La distància mínima



entre la part posterior dels esglaons i l’objecte fix més proper ha de ser de 16 cm. Hi

ha d'haver un espai lliure de 40 cm a banda i banda de l’eix de l’escala si no està

proveïda de gàbies o altres dispositius equivalents.

3r) Quan el pas des del tram final d’una escala fixa fins a la superfície a què es vol

accedir suposi un risc de caiguda per falta de suports, la barana o lateral de l’escala

s'ha de prolongar almenys 1 m per sobre de l’últim esglaó o, si això no és possible,

s'han de prendre mesures alternatives que proporcionin una seguretat equivalent.

4t) Les escales fixes que tinguin una altura superior a 4 m

han de disposar, almenys a partir d’aquesta altura, d’una

protecció circumdant. Aquesta mesura no és necessària en

conductes, pous estrets i altres instal·lacions que, per la

seva configuració, ja proporcionen aquesta protecció.

5è) Si es fan servir escales fixes per a alçades de més de 9

m, s'han de construir plataformes de descans cada 9 m o

fracció.

7. CONEIXEMENT DE SEGURETAT PER AL CONTROL I VIGILÀNCIA DEL

PROCÉS PRODUCTIU D’UN ESTABLIMENT DE BENEFICI

Com que tots els equips han de procurar que el seu funcionament vagi bé, l’operari ha

de vigilar que la planta funcioni correctament. Si la instal·lació està més temps aturada

per avaria a causa d’un mal control i manteniment preventiu de la planta, hi haurà més

risc d’accidents en operacions de manteniment per avaria. Aquest control es pot fer:

• Directament: un operari vigila el correcte funcionament de la planta de

tractament (vegeu els MÒDULS II i III), on s’explica què s’ha de tenir en

compte en cadascun dels equips que formen la planta de tractament.

• Instal·lant un sistema de control de comandament compost per ordinadors,

autòmats i la correcta monitoratge de tota la planta (sensor de pes, de

corrent, d’ompliment de sitges), per poder-la dirigir des de una cabina de

control i estar informat en tot moment de quins equips estan funcionant i en

quin estat es troben. En aquest cas, l’operari ha de rebre un curs de com

funciona el programa de planta, ja que serà el responsable d’aturar la

planta en cas d’avaria i ha de saber com actuar en tots els possibles casos

d’avaria.



Indirectament, des del departament de qualitat, si se saben interpretar correctament

els assajos d’àrids (granulometria) es pot despendre que algun equip de la planta de

tractament no funciona correctament (per exemple, un sedàs). Per tant, en aquests

casos hi ha d’haver una correcta coordinació entre aquests departaments per poder

solucionar al més aviat possible el problema.

8. PANTALLES DE VISUALITZACIÓ

En cas que els operaris de planta vigilin la planta des d’un centre de control i passin

moltes hores davant d’un ordinador, cal esmentar els riscos generats pels equips amb

pantalles de visualització de dades.

En general, els treballs que es fan amb pantalles de visualització de dades solen exigir

una dedicació contínua a la pantalla, moltes vegades amb un grau d’atenció màxim.

Això pot produir tant fatiga física (relacionada amb molèsties, picors o llagrimeig dels

ulls o amb dolors a la regió cervical, dorsal o lumbar, tensió muscular, malestar a les

cames, etc.) com mental (causada pel cansament i la excessiva concentració en la

pantalla).

A més, la col·locació incorrecta de les mans i els canells en els teclats dels ordinadors

pot provocar traumatismes en dits i canells.

Hi ha una legislació específica sobre el treball amb pantalles de visualització de dades.

En concret, es tracta del Reial decret 488/1997, de 14 d’abril, sobre les disposicions

mínimes de seguretat i salut relatives al treball amb equips que incloguin pantalles de

visualització.

Segons aquest reial decret, s’entén per pantalla de visualització les pantalles

alfanumèriques o gràfiques que formen part d’un equip constituït per un teclat o

dispositiu d’adquisició de dades, un programa per a la interconnexió de persona i

màquina i els accessoris d’ofimàtica corresponents.

Aquesta normativa indica que l’empresari ha d’adoptar les mesures necessàries per

eliminar o minimitzar els riscos per a la salut i seguretat del personal derivats de la

utilització de pantalles de visualització de dades.

I és que, com indica el reial decret, la utilització d’un equip amb pantalles de

visualització no ha de ser en si mateixa una font de risc per als membres de la plantilla.



En aquest sentit:

• La part superior de la pantalla s’ha de col·locar lleugerament per sota (entre

10º i 60º) de la línia horitzontal de visió de la persona treballadora. Així

mateix, la pantalla, el teclat i els documents s'han de situar entre 45 cm i 55

cm de distància dels ulls.

• És aconsellable girar la pantalla lleugerament cap a un costat sempre que

s’introdueixin dades. Per això, ha d’estar preparada per poder-la inclinar

segons la voluntat de la persona usuària.

• També el teclat s’ha de poder inclinar de manera que els treballadors

escriguin amb comoditat.

• També els objectes i equips utilitzats per les persones que treballen amb

pantalles de visualització de dades han de complir les condicions següents

per prevenir riscos derivats d’aquesta activitat:

o Les taules o superfícies de treball han de tenir les dimensions

necessàries per a la col·locació flexible de la pantalla, el teclat,

els documents i altres objectes.

o Així mateix, el material de les taules de treball ha d’evitar les

possibles brillantors perjudicials per als ulls i ser de color clar,

perquè no es produeixi un contrast visual molt fort amb els fulls

de paper que s’utilitzen.

o Les cadires i seients han de ser estables i còmodes, amb altura

regulable i espai reclinable, per tal que es puguin adequar a les

característiques particulars de cada persona.

o Els equips instal·lats al lloc de treball no han de produir un nivell

de soroll o calor que arribi a pertorbar els treballadors.

o Així mateix, abans d’adquirir programes per als equips cal

assegurar-se que estan adaptats a la tasca que han de fer els

treballadors i que es poden adaptar al nivell de coneixements i

experiència de cada persona.

o Les persones que utilitzin folis escrits al costat de les pantalles

de visualització de dades han de disposar d’un suport per a

documents estable i regulable que redueixi al màxim la

possibilitat de realitzar moviments incòmodes amb el coll i els

ulls.

També cal tenir molt en compte les característiques generals de l’espai de treball:



• Per regla general, els colors clars transmeten tranquil·litat. Així doncs, els

tons suaus són els més indicats per decorar una oficina.

• Cada lloc de treball han de tenir les dimensions suficients per facilitar la

mobilitat de les persones que el facin servir.

• La temperatura i els nivells d’humitat, soroll i il·luminació han de ser els

adequats perquè els treballadors se sentin còmodes.

• Cal que l’entorn situat darrere de la pantalla tingui una intensitat lumínica

baixa (s’ha de procurar que no estigui davant de finestres, focus lluminosos,

etc.) per evitar possibles brillantors i reflexos molestos per als ulls.

Una persona que hagi d’estar moltes hores asseguda davant d’un ordinador ha

d’intentar no adoptar postures incorrectes, com ara seure amb el tronc encorbat, sobre

una cama o tenir les cames encreuades.

Per tal d’evitar la fatiga visual, es recomana fer una aturada de 10 minuts cada dues

hores i, si és possible, mirar per les finestres, descansant la vista en la llunyania,

perquè els ulls puguin reposar de l’esforç continu de fixar-se en punts de la pantalla a

molt curta distància.

9. CONTROL I VIGILÀNCIA DE LES CONDICIONS DE SEGURETAT I

HIGIÈNIQUES DEL LLOC DE TREBALL

A continuació, descriurem els diferents aspectes que estan relacionats directament

amb la salut dels treballadors i que a vegades són factors que estan presents i

incideixen en els accidents que es produeixen. El coneixement de les diferents

condicions, les repercussions que tenen sobre l’organisme i les formes com se les pot

combatre fan que es puguin aturar de forma eficaç.

9.1 CONTROL DE LA POLS

La pols és, sens dubte, un dels principals contaminants presents en el medi ambient

de treball de qualsevol instal·lació minera i els seus efectes suposen per al personal

que hi treballa riscos més o menys importants segons la naturalesa dels seus

elements (grandària de les partícules i tipus de substàncies).

Els mitjans de control de la pols que serveixen per protegir els operaris de planta de

tractament d’àrids seran els que es faran servir de manera general a les instal·lacions

d’àrids i serviran per a la protecció conjunta del personal que hi treballi. Tot seguit,

revisarem breument aquests sistemes.



9.1.1. Sistemes de control per confinament

Aquests sistemes de protecció no es basen en la reducció de la generació de pols,

sinó a actuar sobre la seva propagació, i busquen limitar-la perquè no resulti perjudicial

per a la salut i el medi ambient. Aquesta limitació de la propagació s’aconsegueix

mitjançant diverses formes de confinament, actuant sobre els equips en els quals es

genera la pols (trituració, classificació, transport continu, transvasaments, etc.). Es

tracta de “tancar” la pols per evitar que es propagui de manera lliure.

Per aconseguir-ho, cal tancar els equips i les instal·lacions que la generen, bàsicament

mitjançant:

• Carenat: tancament general d’instal·lacions (tancaments d’edificacions).

• Capotatge: cobriment de les cintes transportadores per evitar l’emissió lliure

de pols a l’entorn.

Però també aquest principi de protecció basat en el confinament pot ser dut a terme no

sobre les instal·lacions i equips, sinó sobre els treballadors que poden estar més

directament sotmesos als efectes de la pols alliberada a l’ambient. Es tracta, en

definitiva, d’aïllar el treballador de la pols i subministrar-li un aire net i exempt

d’aquestes partícules. Això s’aconsegueix mitjançant:

• El confinament del personal en cabines de control totalment aïllades de

l’atmosfera exterior (aire filtrat).

• L’ús de cabines aïllades en els equips de treball mòbils (pales, camions,

etc.), mitjançant sistemes de filtratge i pressurització de la cabina.

9.1.2. Sistemes de sedimentació per via humida

En aquesta altra classe de dispositius de control de la pols es busca evitar la seva

propagació mitjançant la sedimentació, és a dir, fent que passi de l’aire al terra o a

llocs previstos per a aquesta finalitat, mitjançant l’ús d’aigua. Alhora, aquesta acció pot

ser aconseguida principalment de dues maneres:

• Per polvorització de l’aigua. Es tracta de polvoritzar aigua en forma de

petites gotes que, en entrar en contacte amb les partícules de pols, s’hi

uneixen i aconsegueixen que d’aquesta manera es produeixi la

sedimentació o decantació (la barreja es diposita sobre el terra i la pols

deixa d’estar present en l’ambient). Aquesta polvorització pot ser només



d’aigua, o també d’aigua amb agents químics, o d’aigua amb escumes. En

els casos en els quals s’afegeixen aquestes altres substàncies a l’aigua,

l’objectiu és la millora de la capacitat de captura de la pols respecte de la

que té l’aigua per si mateixa.

• Mitjançant la utilització de cambres de boira. Aquest sistema es basa en la

mateixa idea que l’anterior, però la partició de l’aigua en gotetes és molt

més fina que en la polvorització (també rep el nom d’atomització) i dóna

com a resultat gotes de grandària molt menor, amb la qual cosa augmenta

el nivell de contacte amb les partícules de pols i, consegüentment, es

produeix la sedimentació. Aquesta atomització de l’aigua es pot dur a terme

mitjançant diversos dispositius (aigua a pressió, pneumàtica, ultrasons).

9.1.3. Sistemes de captació de pols

Aquest tipus de sistemes se centren, com en els casos anteriors, a combatre la

propagació de la pols, si bé amb diferències notables. El principi aplicat és eliminar la

pols de l’aire fent ús d’un ventilador de tipus aspirant que extreu l’aire brut de pols i el

redirigeix cap a elements (separadors) en els quals es produeix l’eliminació de la pols.

Després, des d’aquests elements separadors s’expulsa un aire exempt de matèria amb

partícules (aire net). Aquests elements de separació poden ser de diversos tipus, la

qual cosa caracteritza en definitiva el tipus de captador i ens permet parlar de diferents

sistemes.

Els elements separadors tenen en comú la necessitat d’un element d’aspiració. Com ja

havíem dit, aquest mitjà és un ventilador de tipus aspirant que crea un buit al lloc on

es genera la pols, acció que, en definitiva, possibilita l’extracció de l’aire contaminat.

Perquè això sigui factible resulta imprescindible que l’aire es trobi confinat o bé que hi

hagi una campana d’extracció. Alhora, l’esmentada aspiració pot ser col·lectiva, per al

conjunt de la instal·lació, o que pugui ser aplicada a cada equip de manera

individualitzada.

L’altre element clau en els sistemes d’aspiració correspon al que es coneix com a

separadors. Aquests elements són diferents segons el principi de funcionament en què

es basen. D’aquesta manera, podem parlar com a mínim de:

• Separadors mecànics. La seva acció de separar la pols de l’aire total

aspirat es basa en l’aplicació de la força centrífuga i/o de la gravetat.

Alhora, hi ha diverses alternatives: separadors gravitatoris, inercials,



aspiradors/separadors per via seca. Els més emprats i eficaços són els

ciclons (i multiciclons).

• Separadors hidràulics. Després de l’aspiració, l’aire carregat de pols es

posa en contacte a l’interior d’aquests dispositius amb un corrent d’aigua, i

es produeix la separació per intercanvi. Novament, es poden presentar en

forma de diverses alternatives, com ara separadors de làmina d’aigua o

rentadors Venturi, tot i que la més coneguda i emprada és la dels ciclons

per via humida o hidrociclons.

• Separadors electrostàtics. El principi de funcionament en aquest cas implica

fer passar l’aire a través d’una cambra de ionització, en la qual les

partícules de pols queden carregades elèctricament amb càrrega positiva.

Posteriorment, s’aplica a aquest corrent de pols ionitzada un camp elèctric

que atreu les partícules carregades, el qual queda retingut en una placa

col·lectora. L’aire queda així alliberat de pols i se’n permet l’evacuació,

mentre que les partícules de pols cauen (precipiten) posteriorment en un

recipient de recollida. Per això se’ls coneix com a separadors electrostàtics.

• Separadors per filtració (filtres). Aquest sistema és,

sens dubte, un dels més emprats, de vegades en

combinació amb algun dels anteriors, però

habitualment en exclusiva. Es basa a forçar el pas

de l’aire carregat de pols i aspirat a través d’algun

element filtrant, on la pols queda retinguda de

manera mecànica en ser de grandària superior al

pas permès. Els tipus de filtres més usuals són els

de mànigues (encara que pot haver-hi més d’una tipologia).

Una cosa en comú que presenten aquests sistemes de captació és la limitació del seu

ús als espais edificats on l’atmosfera es trobi confinada. Això els converteix en

inadequats per al control de la pols a l’aire lliure, i no seran una alternativa com a mitjà

de protecció per a la utilització d’aquests d’equips amb cabina (pales).

9.1.4. Altres sistemes de control

A més dels sistemes descrits anteriorment, estrictament concebuts per a la funció de

combatre la pols, hi ha altres mitjans de control igualment vàlids per dur a terme



accions d’aquesta naturalesa i que resulten de gran eficàcia quan són posats en

pràctica adequadament. Ens estem referint a:

• L’existència d’un sistema de control automàtic en les plantes de tractament.

Aquests sistemes no s’implementen amb aquesta finalitat exclusiva, sinó

per a d’altres relacionades amb l’operativitat i l’eficàcia, que es poden

englobar bàsicament sota el concepte de regulació de la planta. Una de les

conseqüències de la millor regulació que proporciona disposar d’aquests

sistemes de control es tradueix, per exemple, en la menor generació de

pols durant les operacions.

• Reg i neteja en humit. El recurs a la utilització de reg per aspersió en

diferents punts de les instal·lacions, susceptibles de produir importants

quantitats de pols en suspensió (alimentacions del primari, transvasaments,

places de provisió, punts de pas de vehicles de transport, etc.), esdevé una

bona solució per combatre’n la presència en aconseguir que es fixi en el

terra. Anàlogament, es recorre a la utilització de mànegues d’aigua a

pressió per retirar els dipòsits de pols acumulada sobre les diferents

superfícies. Això genera corrents de llots que es capten mitjançant

conductes d’evacuació i recollida (captació d’efluents).

• Tasques de manteniment d’instal·lacions. Inclouen la supervisió del bon

funcionament dels equips que integren les plantes de tractament o les naus

d’elaboració de pedra natural, i també la revisió de l’estat correcte dels

sistemes de control de pols existents, descrits anteriorment. S’hauria de

considerar com una més de les tasques de manteniment la que s’ha de dur

a terme periòdicament sobre les superfícies de trànsit i rodolament a

l’interior i als llocs més pròxims a les àrees edificades.

• Control i vigilància sobre el lloc de treball i el seu entorn. Organització del

treball. Aquest aspecte ja s’ha esmentat anteriorment i fa referència al fet

que l’aplicació d’unes mesures d’organització del treball correctes

esdevenen fonamentals per prevenir la formació de pols (bona selecció del

material a la pedrera, trituracions i mòltes en humit, dosificacions

adequades, etc.) i també per controlar-ne la propagació.

Són també mesures vàlides per al control del problema que implica la

presència de pols:

o Les proteccions laterals de cintes (realçaments).



o La col·locació de barreres.

o L’ús de netejadors de cintes (rascadors).

o La creació d’apantallaments vegetals o mitjançant altres

materials.

o La limitació de la velocitat de la maquinària mòbil.

o Els sistemes de rentatge de rodes.

o L’asfaltatge o estabilització química (utilització d’additius sobre

els àrids, formigonada) de les vies de trànsit.

o El cobriment de la càrrega dels camions amb lones.

9.1.5. Mesures de pols

Les mesures de pols són obligatòries en llocs on se’n pugui originar i si es

tracta d’instal·lacions mineres estan subjectes a la Instrucció tècnica complementària

ITC 02.0.02 “Protecció dels treballadors contra la pols, en relació amb la silicosi, en les

indústries extractives”, on es regula el control de les condicions ambientals per tal de

prevenir els riscos de malalties pulmonars produïdes per la pols de minerals no

solubles i que de manera resumida exposem a continuació:

1. Control per part de les empreses

Sens perjudici dels controls que pugui portar a terme l’autoritat minera, les empreses

han de dur a terme mesures amb la periodicitat que assenyala la ITC i els resultats

han de quedar degudament documentats i a disposició de les autoritats i els

representants dels treballadors.

2. Determinació del risc a la pols

Els paràmetres que s'han de tenir en compte són: la concentració en mg/m3 de la

fracció de pols respirable i el percentatge de sílice lliure. Les mostres han de ser

preses sempre sota el control d’una persona degudament formada i designada amb

aquesta finalitat (especialitat: higiene).

3. Tipus d’aparell utilitzat

Com a norma general, s'han d'utilitzar aparells personals que han d'estar degudament

certificats i que s'han de revisar periòdicament.



4. Durada de la presa de mostres

Ha de comprendre tota la jornada de treball, ja que els resultats es ponderaran per

obtenir un valor de referència de vuit hores d’exposició.

5. Anàlisi de la mostra

Les anàlisis s'han de fer a l’Institut Nacional de Silicosi o en altres laboratoris

homologats.

6. Periodicitat de la presa de mostres

S'ha de fer com a mínim un cop per quadrimestre. Es pot fer un cop a l’any si els

resultats de les darreres tres mostres quadrimestrals no sobrepassen la meitat dels

valors límits fixats, prèvia conformitat de l’autoritat minera.

7. Registres

Tots els resultats han de ser enregistrats per tal de poder conèixer l’evolució de la

perillositat dels llocs de treball.

8. Valors límit i toleràncies

El valors límit per a l’exposició diària que s’han de tenir en compte simultàniament

són: la concentració de la fracció respirable de pols no ha de sobrepassar el valor

de 3 mg/m3 i la concentració de sílice lliure continguda en la fracció respirable de

pols no pot ser superior a 0,1 mg/m3.

9. Mesures de prevenció tècniques

a. Transport

Els llocs de treball s’han de mantenir nets per evitar que s’hi acumuli pols que

posteriorment es pugui posar en suspensió.

Les cintes transportadores, quan portin materials susceptibles de posar-se en

suspensió, han d’estar dotades d’un tancament o capotatge que eviti l’acció del

vent sobre els materials transportats. Si no, els materials s'han de mantenir

convenientment humidificats.

b. Punts de transvasament i emmagatzematge

En els transvasaments, descàrregues, tremuges i emmagatzematges de material

susceptibles de produir pols, s'han d'adoptar mesures de prevenció com ara el



reg dels materials, la instal·lació de campanes d’aspiració, tancaments,

apantallaments, tubs que evitin l’acció del vent sobre la caiguda de materials o

altres sistemes apropiats per evitar la posada en suspensió de la pols.

c. Maquinària i instal·lacions

Els alimentadors, molins, garbells i, en general, tota maquinària o instal·lació

susceptible de produir pols han d’estar dotats de sistemes eficaços de prevenció,

com ara la presència de tancaments, l'aspiració de pols, la polvorització d’aigua,

etc.

d. Ensacat

Els dispositius de ensacat han d’estar dotats de sistemes d’aspiració i aïllament

eficaços per evitar que la pols es posi en suspensió.

e. Naus i locals de fabricació, tractament i emmagatzematge

En tots aquests llocs és necessari que l'aire es renovi contínuament, mitjançant

instal·lacions apropiades, per diluir i evacuar-hi la pols.

En tots els llocs de treball amb presència habitual de treballadors, cal fer una

neteja periòdica i eficaç de la pols dipositada, mitjançant sistemes d’aspiració o

per via humida.

10. Altres mesures de protecció

L’autoritat minera pot autoritzar mesures de prevenció, substitutives de les anteriors,

quan consideri que les mesures proposades per l’empresa siguin més operatives o

convenients.

11. Mesures de protecció individual

Quan les mesures tècniques proposades anteriorment no siguin suficients es poden

complementar amb:

• L'aïllament de cabines i llocs de comandaments de les instal·lacions.

• La separació del personal del focus de producció de la pols, mitjançant la

utilització de comandaments a distància.

• L'ús d’equips protecció individual (caretes) d’eficàcia provada i degudament

autoritzades.

12. Mesures de prevenció mèdica



Els exàmens mèdics previs a l’admissió dels treballadors i els reconeixements

periòdics s'han de fer d’acord amb la legislació vigent.

En cada reconeixement mèdic en què s’examina l’aptitud per ocupar llocs de treball

amb risc de silicosi, s'han de dur a terme com a mínim els estudis següents, que

poden ser ampliats segons el parer del metge responsable:

• Història laboral.

• Anamnesi i exploració física.

• Espirometria.

• Radiografia de tòrax en projeccions posturals (anterior i lateral).

• Electrocardiograma.

13. Formació i informació als treballadors

L’empresari ha d'adoptar les mesures adequades perquè els treballadors rebin la

formació i informació necessàries de conformitat amb la normativa laboral, amb relació

a la seva protecció i prevenció davant del risc de l’exposició a la pols.

Pel que fa a la formació, l’empresa ha d’assegurar que cada treballador rep una

formació teòrica i pràctica, suficient i adequada, en matèria de lluita contra la pols en el

seu lloc de treball. La tasca formativa s’ha de repetir, almenys, un cop l’any i, en

particular, quan el treballador canviï de funcions, de lloc o de lloc de treball.

Els treballadors han de tenir a la seva disposició tota la informació sobre:

• Els riscos que implica per a la salut l’exposició a la pols, així com els

controls mèdics que s’han d’efectuar.

• Els successius nivells de pols registrats als lloc de treball i les mesures

efectuades.

• Les mesures tècniques per combatre la pols dutes a terme per l’empresa al

lloc de treball.

• Les instruccions i recomanacions sobre les mesures preventives que han

de ser adoptades pel mateix treballador així com les referents a la utilització

i l’ús dels equips de protecció individual.



9.2. SOROLL

El soroll es pot definir com el conjunt de sons considerats com

a desagradables per a l’oïda humana i més o menys

inadmissibles a causa, sobretot, de les molèsties, la fatiga i la

pertorbació, i, si escau, del dolor que produeix.

Tot so (i tot soroll) té dues característiques fonamentals:

• Intensitat (o nivell), mesurada en decibels (dB)

• Freqüència, mesurada en hertzs (Hz)

Si la freqüència és alta, diem que els sons són aguts (per exemple, el d’un xiulet),

mentre que si la freqüència és baixa, parlarem de sons greus (per exemple, el de la

sirena d’un vaixell). El rang d’audició de freqüències que permet l’oïda humana està

comprès entre 20 Hz i 20.000 Hz.

Els decibels

Són unitats de mesura que permeten definir la intensitat d’un so i, d’aquesta manera,

estimar-ne el risc per a la salut. En aquest sentit, definim a continuació dos conceptes

fonamentals amb relació a aquestes unitats de mesura:

• Nivell diari equivalent. Es defineix com l’energia acústica total que rep el

treballador al llarg de la seva jornada laboral. Es mesura en decibels A,

dB(A), on A és un tipus d’escala de mesurament que s’anomena ponderada

(per intentar representar, al més fidedignes possible, els efectes suportats

per l’oïda humana).

• Nivell de pic. Encara que la seva definició exacta és matemàtica, podríem

dir, a efectes pràctics, que quantifica l’agressivitat o potencial de lesió d’un

soroll instantani (per exemple, el que es produeix en un treball de

perforació). Es mesura en decibels C, dB(C).

Com afecta el soroll la nostra salut?

Les característiques particulars de les indústries extractives fan que el personal

operador de plantes de tractament estigui exposat als efectes del soroll durant la seva

jornada de treball i que suposi un factor de risc que origina diversos trastorns en la

persona treballadora.



El soroll té diversos efectes sobre l’òrgan de l’audició, que per ordre de menys a més

importància serien:

• Dificultat per a la comprensió de la comunicació verbal.

• Fatiga auditiva: és el descens transitori de la capacitat auditiva. No hi ha

lesió, i es recupera la capacitat amb el descans sonor. La durada

necessària per aconseguir-ho depèn de la intensitat i durada de l’exposició

al soroll.

• Emmascarament i dificultat de l’audició: la disminució de la capacitat

auditiva pot ser deguda a un bloqueig mecànic de la transmissió de l’oïda

interna.

• Hipoacúsia o disminució progressiva de la capacitat auditiva: requereix una

exposició a soroll elevada, en intensitat sonora i temps, o una fatiga

prolongada que no permet la recuperació. La pèrdua d’audició és

irreversible.

• Sordesa professional: el primer símptoma sol ser la incapacitat per escoltar

els sons de to alt. Llevat que es resolgui el problema que planteja l’excés de

soroll, la capacitat auditiva de la persona treballadora es continuarà

deteriorant, fins a arribar a tenir problemes per detectar els sons de to més

baix. Aquest fenomen es produeix en ambdues oïdes.

L’exposició laboral a nivells de soroll elevats no solament provoca lesions auditives,

sinó que també pot causar en la persona treballadora alteracions de tipus psicològic

(malestar, ansietat, irritabilitat, dificultat per agafar el son nocturn, etc.) o en altres

òrgans diferents dels de l’audició (hipertensió arterial, augment de la freqüència

respiratòria, úlceres d’estómac, etc.).

Mètodes de control i reducció de soroll

El Reial decret 286/2006, de 10 de març, sobre la protecció de la salut i la seguretat

dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició al soroll, obliga a reduir

el soroll existent en l’ambient de treball als nivells més baixos possibles, mitjançant

l’aplicació de:

• Mesures tècniques, destinades a disminuir la generació o propagació de

soroll. Dins d’aquest grup de mesures hi ha tres possibles nivells d’actuació:

o Sobre la font generadora del soroll. Dins d’aquesta línia

d’actuació, depenent de quina sigui la font causant del soroll, es



poden adoptar mesures com ara establir un programa adequat

de manteniment de les màquines i els equips o la substitució de

les màquines per d’altres de menys sorolloses.

o Sobre el mitjà de propagació. Es tracta de mesures orientades a

la interrupció de la transmissió del soroll entre la font i la persona

treballadora utilitzant, per exemple, pantalles acústiques o

recobriments amb materials acústicament absorbents.

o Sobre la persona treballadora. Són actuacions basades,

principalment, en l’ús d’equips de protecció individual (en

parlarem al final d’aquest capítol).

o Mesures organitzatives, dirigides a disminuir el temps d’exposició de les

persones treballadores al soroll. En són exemples les rotacions de personal

i l’establiment de períodes de descans al llarg de la jornada en ambients no

exposats al soroll, entre d’altres.

De tots els sistemes de control exposats fins ara, els més eficaços són els que

intervenen directament sobre el focus emissor del soroll i, en segon lloc, els que

actuen sobre el mitjà de propagació en els casos en què no sigui possible intervenir

directament sobre la font o en què les actuacions desenvolupades resultin insuficients.

Només s’han d’adoptar mesures preventives sobre la persona treballadora quan no ha

estat possible intervenir ni sobre la font ni sobre el mitjà de propagació, o com a

mesura complementària d’altres mesures practicades.

La normativa estableix també, entre altres aspectes, els valors límit admissibles

relacionats amb les exposicions al soroll al qual els treballadors poden estar sotmesos

a la feina, tant en el conjunt de la jornada com de manera puntual. A més, es

defineixen dos tipus de valors a tenir en compte en l’avaluació i el control del soroll:

• Valors que donen lloc a una acció: corresponen a nivells de soroll que, en

cas d’assolir-se, han d’implicar la posada en pràctica de diversos tipus

d’actuacions establertes al RD 286/2006, pel que fa a aspectes com ara els

equips de protecció individual, els reconeixements mèdics per a la vigilància

de la salut o la periodicitat dels mesuraments de soroll, entre d’altres. Els

valors es diferencien en superiors i inferiors.

• Valors límit d’exposició: es tracta de quantitats que són

considerades les màximes admissibles. No es permet treballar per sobre



d’aquestes quantitats, per la qual cosa, en cas de superar-se, han d’implicar

la paralització de l’activitat que les genera, mentre no se solucionen les

condicions que les han provocat.

De manera resumida, tots aquests valors es recullen a la taula següent:

Nivells d’exposició

diària Nivells de pic

Valors límits d’exposició 87 dB(A) 140 dB(A)

Valors superiors que donen

lloc a una acció 85 dB(A) 137 dB(A)

Valors inferiors que donen

lloc a una acció 80dB(A) 135 dB(A)

9.3. VIBRACIONS

En els treballs desenvolupats pel personal de planta és

freqüent trobar màquines que transmeten vibracions a les

persones que les utilitzen. Una vibració és un moviment

oscil·latori d’un cos respecte a una posició o un punt fix,

en un mitjà físic qualsevol. Les vibracions es divideixen en

dos grups:

• Vibracions mà-braç. Són provocades

fonamentalment per l’ús d’eines motoritzades que se subjecten o es guien

manualment, com per exemple el martell perforador, els trepants, etc.

També es transmeten a través dels comandaments i palanques de la

maquinària mòbil.

• Vibracions de cos sencer. En aquest cas, les vibracions són originades per

l’accionament dels equips i són transmeses a través de la seva estructura.

Per la posició dels operaris de planta en els seus treballs, el punt d’entrada



se situarà als peus, i es transmeten després a la resta del cos. Si l’operari

fa treballs de manteniment, i els realitza amb eines, les vibracions seran

absorbides a traves del braç, i després seran transmeses al cos.

Els efectes originats com a conseqüència de l’exposició a vibracions són molt

complexos i depenen dels factors següents:

• De les característiques físiques de la vibració, com ara la freqüència, la

direcció, el tipus i l’amplitud.

• De la naturalesa de l’activitat i la postura de treball.

• De la manera de transmissió a l’individu, és a dir, per tot el cos o bé només

a una part.

• De la durada de l’exposició i la repartició en el temps.

• De factors individuals, com ara el pes, l’edat o els antecedents patològics.

Lesions produïdes per les vibracions de

cos sencer

Hèrnies discals

Pèrdua de sensibilitat a les cames

Trastorns digestius

Trastorns circulatoris

Lesions produïdes per les vibracions per

les vibracions mà-braç

Malàcia

Síndrome de Raynaud o dels dits blancs

Trastorns neuromusculars

Degeneració de les articulacions del

colze

Mètodes de control i reducció de vibracions

L’exposició a vibracions està regulada pel Reial decret 1311/2005, de 4 de novembre,

sobre la protecció de la salut i la seguretat dels treballadors davant els riscos derivats

o que puguin derivar de l’exposició a vibracions mecàniques.

Aquesta norma, de manera similar al que s’ha exposat amb relació al soroll, defineix

uns valors límit d’exposició i uns valors d’exposició que donen lloc a una acció, prenent

com a referència una exposició de caràcter diari i amb durada de 8 hores, en què es



diferencien els casos de transmissió mà-braç i de cos sencer, respectivament. Els

valors d’exposició a vibracions es mesuren com a acceleracions, i per això s’expressen

amb la unitat m/s2:

Vibracions mà-braç Vibracions cos sencer

Valors superiors que donen lloc a una acció 2,5 m/s2 0,5 m/s2

Valors límits d’exposició diària 5 m/s2 1,15 m/s2

Els principals mètodes de control o reducció de vibracions es resumeixen en:

Control de les vibracions mà-braç

Equips de treball

Abans d’adquirir una eina o màquina

que produeixi vibracions hem d’exigir i comprovar la documentació del

fabricant.

En alguns casos és possible adaptar sistemes antivibració a les màquines,

com ara empunyadures antivibracions.

Protecció individual

Hi ha guants antivibracions, tot i que la seva eficàcia no s’ha comprovat del

tot.

Mesures

organitzatives Reducció del període d’exposició.



Control de les vibracions de cos sencer

Equips de treball

Escollir equips adequats a la tasca i al terreny.

Dur a terme un correcte manteniment de l’equip.

Mentre sigui possible, s'ha d'anivellar el terreny i s'han de mantenir netes les superfícies de trànsit.

Protecció individual

El sistema de suspensió dels equips ha de ser l’adequat i mantenir-se en bones condicions de funcionament.

Els vehicles han de tenir dispositius antivibració que atenuïn les vibracions produïdes pel motor o per qualsevol altre element.

Les rodes s’han de mantenir en bon estat i amb la pressió d’inflament correcta.

Els carretons elevadors poden equipar-se amb seients suspesos per a l’atenuació de la vibració. És convenient disposar d’un seient ergonòmic correctament dissenyat i adaptable al pes del personal operador.

Mesures organitzatives

Reducció del període d’exposició (descansos durant la jornada, rotacions de lloc).



10. ORDRE I NETEDAT EN ELS ESPAIS DE TREBALL

Un dels factors que més influència exerceix en la

prevenció d’accidents és precisament l’ordre i netedat en

els llocs de treball ja que, a més de suprimir un elevat

nombre de condicions d’inseguretat, contribueix a exercir

un efecte psicològic sobre el col·lectiu de treballadors.

S’entén per ordre l’organització que permet disposar

d’un lloc adequat per a cada cosa i que aquestes, un cop

utilitzades, retornin al lloc assignat. L’ordre comprèn la senyalització del lloc de treball,

els passadissos d’accés i zones de trànsit, la col·locació dels materials, armaris per a

les eines, el control de les primeres matèries, etc.

La neteja, com a complement de l’ordre, és el sistema implantat en l’organització que

permet la retirada de deixalles, neteja de terres, els materials abocats per la cinta per

excés de càrrega, en els transvasaments o els que es retiren per les encallades

produïdes, etc.

La manca de les normes més elementals de conservació de l’adequat ordre i netedat

constitueixen, en definitiva, una de les principals causes dels accidents ocasionats per

caigudes, al mateix o a diferent nivell, xocs, cops i caigudes d’objectes que es

deslliguen.

Normes d’actuació:

• Retirar els objectes que obstrueixen el pas, sobretot en llocs on cal accedir

amb freqüència.

• Marcar els passadissos o passarel·les pels quals se circula amb assiduïtat.

• Eliminar ràpidament les acumulacions de material originades per

vessaments, excés de càrrega a la cinta, una reparació de manteniment,

etc.

• Tancar hermèticament els recipients que continen líquids tòxics o

inflamables.

• Evitar col·locar terres relliscosos.



CAUSES I MESURES DE PREVENCIÓ DELS PERILLS DERIVATS DE LA MANCA D’ORDRE I NETEDAT

Tipus de perill Factors de risc Mesures de prevenció

CAIGUDES AL MATEIX NIVELL

• Terres bruts, per substàncies relliscoses, o en mal estat.

• Materials acumulats, objectes col·locats de forma desordenada.

• Programar un sistema de neteja de terres.

• Ordenar i recollir els materials o equips sobrants.

• Il·luminar correctament les zones de treball i trànsit.

CAIGUDES A DIFERENT NIVELL

• No utilitzar les preceptives mesures de seguretat.

• Dotar d’escales, passarel·les amb barana, etc. els accessos a parts altes.

• Utilitzar sistemes de protecció individual (cinturons, amarratges, etc.).

CAIGUDES D’OBJECTES O MATERIALS

• Manca de neteja en zones altes de les instal·lacions.

• Usar carenat a les parts altes.

• Senyalitzar les zones de pas per a les persones i vehicles.

• Netejar les passarel·les.

• Parar especial atenció en les zones de transferència de materials per tal que no hi hagi vessaments.

• Utilitzar casc de seguretat obligatori.

CONTACTE AMB SUBSTÀNCIES NOCIVES

• Existència de substàncies nocives en magatzems i llocs de treball.

• Col·locar aquestes substàncies en llocs apartats i ben il·luminats.

• Utilitzar recipients hermètics i ben etiquetats.

• Dotar-se d’equips de protecció adequats per tal de manipular-les.

Els treballadors passen una gran part de la seva jornada laboral, i en definitiva de la

seva vida, a la feina. Per tant, cal fer-ne un manteniment periòdic, de manera que les

condicions de treball siguin òptimes en tot moment, per solucionar amb rapidesa les

deficiències que es puguin originar per al desenvolupament del treball diari i que

influeixin en la seguretat i la salut.



11. HUMITAT I TEMPERATURA

L’exposició a la calor, el fred, la humitat de l’aire, etc. tenen

efectes directes sobre la salut de les persones, com ara la

deshidratació, els refredats, els cops de calor i, alhora,

poden afectar el comportament, amb un augment la fatiga, i

indirectament afavorir els errors que, en última instància,

esdevenen accidents laborals amb danys a la salut o a les

instal·lacions.

Les variables que determinen l’ambient tèrmic són:

• La velocitat de l’aire.

• La humitat.

• La temperatura seca de l’aire.

Per determinar aquests valors s’utilitzen:

• Els anemòmetres, que mesuren la velocitat de l’aire.

• El termòmetre humit, que mesura la temperatura humida.

• La cèl·lula higroscòpica per mesurar la humitat absoluta.

• El termòmetre de bulb per mesurar la temperatura seca.

Com afecten les temperatures extremes la salut?

Les conseqüències de la temperatura es manifesten de manera brusca, amb

símptomes com ara desmais, falta d’equilibri o mareigs.

Temperatures baixes, ambients freds

Quan la temperatura del cos humà és superior a la del medi que

l’envolta, cedeix calor, és a dir, es produeix una pèrdua de

temperatura corporal. I si l’ambient és molt fred, es produeix la

hipotèrmia (descens de la temperatura per sota dels valors

normals), a la qual cosa l’organisme respon:

• Mitjançant la contracció dels vasos sanguinis de la pell per evitar la pèrdua

de calor.

• Desactivant o tancant les glàndules sudorípares.



• Amb tremolors, que produeixen calor en disminuir la circulació sanguínia

perifèrica.

• Amb encongiment, per reduir la superfície d’exposició a l’aire.

Les parts del cos que es veuen exposades en primer lloc als efectes del fred són les

extremitats, el nas, les orelles i les galtes.

Les conseqüències de la hipotèrmia són:

• Malestar general.

• Disminució de l’habilitat manual, amb reducció de la sensibilitat i atròfia de

les articulacions.

• Pèrdua de memòria i comportament estrany per hipotèrmia de la sang del

cervell.

• Congelació dels membres.

• Mort per fallida cardíaca quan la temperatura interna baixa dels 28 °C.

L’exposició al fred està condicionada per dues variables: la temperatura i la velocitat

de l’aire. A igual temperatura la sensació tèrmica augmenta o disminueix d’acord amb

la velocitat de l’aire, de manera que amb una temperatura de 0 °C podríem tenir una

sensació de -5 °C segons la velocitat de l’aire.

Temperatures altes, ambients calorosos

Quan la temperatura de l’entorn de treball és superior

a la temperatura corporal del treballador, el seu

organisme reacciona i provoca una sèrie de

mecanismes de defensa, com ara:

• Activació de la sudoració que, en evaporar-se, afavoreix l’intercanvi de

calor.

• Vasodilatació sanguínia i augment de la circulació perifèrica per eliminar

calor a través de la pell.

Els efectes sobre l’organisme són:



• Falta d’irrigació sanguínia en òrgans vitals a causa de la vasodilatació.

• Rampes, esgotament, deshidratació i cops de calor (insolació).

• Alteracions a la pell, com ara erupcions i cremades.

Mètodes de control i reducció de les temperatures extremes

Mesures preventives per evitar la hipotèrmia

• Per fer front a temperatures extremes cal fer interrupcions en la feina, que

han de ser més freqüents com més baixes siguin les temperatures i com

més gran sigui la velocitat de l’aire.

• Utilitzar roba de treball adequada tant a la temperatura com al tipus de

tasca que s'ha de desenvolupar, procurant en la mesura que es pugui que

no dificulti o limiti la mobilitat.

• Formar adequadament l'operador perquè pugui identificar de manera

precoç els símptomes de congelació.

• Dissenyar adequadament les màquines i els llocs de treball, per exemple,

utilitzant sistemes de calefacció a les cabines de control.

Mesures preventives per a ambients calorosos

• Vigilar l’energia emesa per la il·luminació, els motors o els sistemes de

ventilació.

• Evitar la propagació de calor per mitjà de pantalles o tancaments.

• Extreure la calor.

• Limitar el temps d’exposició a temperatures elevades.

• Climatitzar (on sigui factible) els llocs de treball.

• Utilitzar roba de treball adequada a la temperatura.

• Aclimatar la persona mitjançant un procés d’adaptació progressiva en el cas

de noves incorporacions o retorn al lloc de treball després d’una baixa

prolongada, en aquelles feines en les quals els ambients calorosos

representin un risc important.



12. IL·LUMINACIÓ

La manca de llum és un factor de risc que condiciona la seguretat. De fet, en els

humans, la vista és, juntament amb l’oïda, el sentit més fiable per percebre situacions

anòmales que poden esdevenir accidents.

Una il·luminació adequada afavoreix el desenvolupament del treball. Tanmateix,

aquest nivell d’il·luminació disminueix al llarg de la jornada i de l’any, si es tracta

d’il·luminació natural.

En els treballs que es duen a terme dintre d’àrees edificades, la il·luminació està

condicionada per una instal·lació adequada d’acord amb la tasca que es realitzi. La

seva delimitació ve regulada pel Reial decret 1389/1997, pel qual s’estableixen les

condicions de seguretat i salut per als treballadors en les activitats mineres, però com

que els valors límits no s’han reglamentat en aquest reial decret, l’article 4.2.c de la

Llei 12/2008, de 31 de juliol, de seguretat industrial, diu que s’ha de “complir, en el cas

de manca de legislació aplicable o d’instruccions específiques o protocols, els

requeriments pertinents per a prevenir els accidents i, en el cas que es produeixin,

mitigar-ne les conseqüències, d’acord amb les normes tècniques reconegudes i les

bones pràctiques professionals generalment acceptades”. Com a conseqüència d’això,

seguint aquesta llei de seguretat industrial, la determinació i els valors límits en la

il·luminació d’un establiment de benefici ve regulada pel Reial decret 486/1997, pel

qual es regulen les condicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball.

La il·luminació de cada zona o part d’un lloc de treball s’ha d’adaptar a les

característiques de l’activitat que s’hi efectuï, tenint en compte:

• Els riscos per a la seguretat i salut dels treballadors i les treballadores que

depenen de les condicions de visibilitat.

• Les exigències visuals de les tasques desenvolupades.

Sempre que sigui possible, els llocs de treball han de tenir il·luminació natural, que

s’ha de complementar amb il·luminació artificial quan la primera, per si sola, no

garanteix unes condicions de visibilitat adequades. En aquests casos s'ha de fer servir

preferentment la il·luminació artificial general, complementada alhora amb una de

localitzada, quan en zones concretes es requereixin nivells d’il·luminació elevats.

La il·luminació es mesura mitjançant una unitat anomenada lux, que es defineix com la

quantitat de flux lluminós que incideix sobre una superfície d’1 m2.



Els nivells mínims d’il·luminació dels llocs de treball s’estableixen a la taula següent:

Llocs Il·luminació

Vies de circulació interior 20 lux

Llocs de pas o locals de poc ús 50 lux

Locals de treball, vestidors, lavabos 100 lux

Treballs amb distinció moderada de detalls 200 lux

Treballs amb distinció mitjana de detalls 300 lux

Treballs amb distinció fina de detalls 500 – 1.000 lux

Zones i vies de circulació exterior 10 lux

Zones exteriors on es treballa 40 lux

Aquests nivells mínims s’han de duplicar quan es produeixen les circumstàncies

següents:

• A les àrees o locals d’ús general i a les vies de circulació, quan per les

seves característiques, estat o ocupació hi hagi riscos apreciables de

caigudes, xocs o altres accidents.

• A les zones on s’efectuïn tasques en les quals un error d’apreciació visual

durant la seva realització pugui suposar un perill per a la persona

treballadora que les executa o per a terceres persones.

Malgrat el que s’ha indicat en els paràgrafs anteriors, aquests límits no s’han aplicar en

aquelles activitats la naturalesa de les quals ho impedeixi.

Els llocs de treball, o la part corresponent, en els quals un error de l’enllumenat normal

suposi un risc per a la seguretat del personal treballador s'ha de disposar d’un

enllumenat d’emergència d’evacuació i de seguretat.

Els sistemes d’il·luminació utilitzats no han d’originar riscos elèctrics, d’incendi o

d’explosió.



QÜESTIONARI MÒDUL IV: Condicions de treball

1. Els edificis i locals dels llocs de treball amb plataformes de treball i les

escales han de:

a) Disposar d’un sistema d’armament, subjecció o suport que n’asseguri

l’estabilitat.

b) Tenir la solidesa i la resistència necessàries per suportar les càrregues o

esforços a què siguin sotmesos.

c) Tenir protecció contra el soroll.

2. Les dimensions mínimes de les cabines de control han de ser les

següents:

a) 5 m2 de superfície lliure per treballador.

b) 25 m3, no ocupats, per treballador.

c) 3 m d’altura des del terra fins al sostre. En locals comercials, de serveis,

oficines i despatxos, l’altura es podrà reduir a 2,5 m.

3. Les baranes han de ser de materials rígids i han de tenir una altura

mínima de:

a) 100 cm.

b) 80 cm.

c) 90 cm.

4. L’amplada mínima de les portes exteriors i dels passadissos ha de ser de:

a) 80 cm i 1 m, respectivament.

b) 90 cm i 1 m, respectivament.

c) 70 cm i 1 m, respectivament.

5. L’amplada mínima de les escales fixes ha de ser de:

a) 40 cm i la distància màxima entre esglaons, de 40 cm.

b) 40 cm i la distància màxima entre esglaons, de 30 cm.



c) 50 cm i la distància màxima entre esglaons, de 30 cm.

6. Els objectes i equips utilitzats per les persones que treballen amb

pantalles de visualització de dades han de complir les condicions

següents:

a) La part superior de la pantalla s’ha de col·locar lleugerament per sota (entre

10º i 60º) de la línia horitzontal de visió de la persona treballadora.

b) La pantalla, el teclat i els documents s'han de situar entre 100 cm i 200 cm

de distància dels ulls.

c) És aconsellable girar la pantalla lleugerament cap a un costat sempre que

s’introdueixin dades.

7. El carenat limita la propagació de la pols i consisteix en:

a) El cobriment de les cintes transportadores per evitar l’emissió lliure a

l’entorn.

b) El tancament general d’instal·lacions (tancaments d’edificacions).

c) El confinament del personal en cabines de control totalment aïllades de

l’atmosfera exterior (aire filtrat).

8. Als separadors mecànics de la pols, l’acció de separar la pols de l’aire

total aspirat es basa en:

a) L’aplicació de la força centrífuga i/o de la gravetat.

b) L’aire carregat de pols es posa en contacte en l’interior d’aquests

dispositius amb un corrent d’aire, i es produeix la separació per intercanvi.

c) Forçar el pas de l’aire carregat de pols i aspirat a través d’algun element

filtrant, on la pols queda retinguda de manera mecànica en ser de grandària

superior al pas permès.

9. Tot so (i tot soroll) té dues característiques fonamentals:

a) Intensitat (o nivell), mesurada en decibels (dB), i freqüència, mesurada en

hertzs (Hz).

b) Intensitat (o nivell), mesurada en amperes (A), i freqüència, mesurada en

voltamperes (AV).

c) Intensitat (o nivell), mesurada en amperes (A), i freqüència, mesurada en



hertzs (Hz).

10. Les vibracions de cos sencer són originades:

a) Fonamentalment per l’ús d’eines motoritzades que se subjecten o es guien

manualment.

b) Per l’accionament dels equips, i són transmeses a través de la seva

estructura.

c) Fonamentalment per l’ús d’eines manuals.

11. Les variables que determinen l’ambient tèrmic són:

a) La velocitat de l’aire, la calor i la temperatura seca de l’aire.

b) La pressió atmosfèrica, la humitat i la temperatura seca de l’aire.

c) La velocitat de l’aire, la humitat i la temperatura seca de l’aire.

12. La il·luminació es mesura mitjançant una unitat anomenada:

a) Luz.

b) Lux.

c) Lume.



MÒDUL V INTERFERRÈNCIES AMB ALTRES ACTIVITATS



En aquest tema es recullen els principals criteris preventius i de protecció que s'han de

considerar per a l’eliminació o control dels riscos laborals que solen ocasionar les

interferències que poden produir-se en un establiment de benefici entre diferents

activitats, de manera que es garanteixi l’execució de les diferents tasques en

condicions adequades de seguretat i salut. També es farà un recorregut a través d’un

conjunt de procediments o protocols a tenir en compte durant el desenvolupament de

treballs de manera simultània en un entorn pròxim, entre els quals hi hagi un

establiment de benefici, com les que són objecte d’aquest manual, és a dir, tasques en

les quals participin diferents equips de treball i personal, fins i tot d’empreses diferents,

principals i subcontractades, i que per tant es puguin veure afectats per les accions

dels uns i els altres, respectivament. Aquests procediments o protocols han d’estar

prèviament establerts i han de ser coneguts pel personal al qual afectin.

L’objectiu se centra, per tant, a intentar recollir una sèrie de principis bàsics de

coordinació que resulten indispensables per al desenvolupament segur d’algunes de

les principals tasques que impliquen participació múltiple. D’aquesta manera, aquests

principis generals podran servir de referència o model per a les disposicions

específiques, que s’hauran de definir específicament a cada centre de treball concret i

sobre les quals s’haurà d’instruir el personal al qual afectin.

1. CONSIDERACIONS GENERALS SOBRE LES INTERFERÈNCIES ENTRE

ACTIVITATS

Amb motiu dels diversos i variats treballs que sol comportar el conjunt d’operacions

que pot arribar a requerir un establiment de benefici, és freqüent que es produeixin

interferències entre diferents activitats, atès que es poden executar en un mateix espai

i temps.

Aquestes interferències, amb els riscos potencials que poden comportar, requereixen

la consideració de mesures preventives i/o de protecció més o menys complexes, i

provoquen que l’estudi individual i independent dels riscos i mesures preventives de

cada tasca o activitat sigui insuficient per garantir la seguretat.

Per tant, és de vital importància l’anàlisi conjunta dels riscos derivats dels diferents

treballs a executar en l’explotació i les seves corresponents mesures de seguretat.

També és imprescindible garantir que en tot moment hi haurà una adequada



planificació i organització dels treballs i la suficient coordinació entre les diferents

activitats a executar.

2. RISCOS MÉS HABITUALS PRODUÏTS PER INTERFERÈNCIES ENTRE

ACTIVITATS

Les interferències que generen les diferents activitats desenvolupades a les plantes de

tractament, quan la seva execució coincideix, totalment o parcialment, en un mateix

espai i temps, maquinària i vehicles d’arrencada, càrrega i transport; manteniment;

sondejos, replantejaments i altres treballs tècnics i auxiliars, solen comportar riscos

com els que es detallen a continuació:

• Atropellaments, cops i atrapades de la maquinària (sobretot per presència

de persones a la zona d’operació de les màquines de les plantes de

tractament o pel pas de maquinària mòbil).

• Xocs entre vehicles i màquines.

• Caiguda per talussos, talls o fronts d’apilaments de material processat,

pròxims als establiments de benefici.

• Caiguda de fronts d’excavació o talussos de material apilat.

• Contacte amb línies elèctriques aèries o subterrànies.

• Incendis, explosions i deflagracions.

• Contactes tèrmics (cremades).

• Caiguda de persones a diferents nivells.

• Caiguda d’objectes sobre persones.

• Soroll propi i del conjunt d’equips, instal·lacions i activitats.

• Exposició a ambients amb pols i altres riscos higiènics.

3. PROCEDIMENTS SEGURS DE COMUNICACIÓ AMB PERSONES A

L’EXTERIOR: RECEPCIÓ D’ORDRES DE TREBALL

Les indústries extractives, i més concretament en els establiments de benefici, es

caracteritzen per presentar un soroll de fons elevat que, juntament amb el

distanciament que hi pot haver durant moltes operacions entre els interlocutors, fan

que les comunicacions verbals resultin sovint poc efectives. Quan sigui necessari i no

es disposi d’altres mitjans alternatius (emissores, etc.), la comunicació verbal s'ha de



substituir pels senyals gestuals, regulats al Reial decret 485/1997, de 14 d’abril, sobre

disposicions mínimes de senyalització de seguretat i salut en el treball.

3.1. SENYALS GESTUALS

3.1.1. Característiques

Un senyal gestual emprat en la feina ha de ser precís, simple, ampli, fàcil de realitzar i

de comprendre i inequívoc. La utilització simultània dels braços s'ha de ser de forma

simètrica i per a un sol senyal gestual.

Els gestos emprats, pel que fa a les característiques indicades anteriorment, poden

variar o ser més detallats que les representacions recollides en el punt 3.1.3, amb la

condició tant el significat com la comprensió siguin, com a mínim, equivalents.

3.1.2. Regles particulars d’utilització

L’anomenada persona encarregada dels senyals és la responsable de donar les

instruccions de maniobra mitjançant senyals gestuals a la persona destinatària,

anomenada persona operadora.

De manera general, la persona encarregada dels senyals s'ha de dedicar

exclusivament a dirigir les maniobres i a preservar la seguretat dels treballadors situats

als voltants. Si això no és possible, hi ha d'haver una o diverses persones

encarregades dels senyals complementaris.

Si la persona operadora no pot executar les ordres rebudes amb prou garanties de

seguretat, ha de suspendre la maniobra i sol·licitar noves instruccions.

Accessoris de senyalització gestual: la persona encarregada dels senyals ha de ser

fàcilment identificable per la persona operadora, per la qual cosa ha de portar un o

diversos elements d’identificació apropiats (jaqueta, maneguins, braçal, casc, etc.).

Aquests elements han de ser de colors vius, si és possible, iguals per a tots els

elements i han de ser emprats exclusivament per la persona encarregada dels

senyals.

3.1.3. Gestos codificats



Els gestos codificats que es mostren a continuació no impedeixen la utilització d’altres

codis establerts mitjançant una disposició interna de seguretat a cada centre de treball

en particular. És necessari que el personal implicat els conegui i han de servir per

indicar les mateixes maniobres que els anteriors. Seguidament es mostren els senyals

gestuals més habituals, desenvolupats en el RD 485/1997:

3.2. PROCEDIMENTS PER A TREBALLS QUE TENEN RISCOS ESPECIALS

Als centres de treball s’ha d’establir un sistema d’autorització o permís per a l’execució

de treballs que puguin ocasionar importants riscos en interferir amb altres activitats

(treballs especials o especialment perillosos). El catàleg d’aquests treballs pot diferir

d’un centre a l’altre, però en qualsevol cas han d’estar perfectament definits quins són

els que l’integren i els que, per tant, resulten afectats per disposicions com les que

s’assenyalen a continuació, així com qualsevol altra que es consideri necessària per al

control dels esmentats riscos. Quan aquesta sistemàtica es troba definida així, el

personal no pot executar aquesta classe de treballs si no està autoritzat per fer-ho.

Aquestes autoritzacions de treball s’han d’expedir per escrit i han de ser signades per

una persona responsable abans de l’inici dels treballs. Hi han de figurar especificades

les condicions concretes d’execució que han de complir-se i les precaucions que cal

adoptar abans, durant i després dels treballs.



Cal assegurar-se que les autoritzacions esmentades siguin rebudes i enteses sense

possibilitat de confusió per part dels operadors i les operadores de la maquinària

abans de l’inici dels treballs (en aquest sentit, hauran de mostrar una informació clara i

inequívoca). També aquests treballadors que reben l’autorització han de signar el

document que la conté, que confirmarà la recepció i la comprensió de les condicions

de seguretat que s’hi exposen.

Tot i que, com ja hem dit, el més adequat és que a cada centre en particular es

defineixin quins treballs mereixen la categoria d’especials, assenyalem tot seguit

alguns treballs en què participen els equips que es descriuen en aquest manual:

• Treballs en altura.

• Operacions en espais confinats.

• Utilització de substàncies o processos químics perillosos.

• Operacions amb aportament de calor en llocs o instal·lacions amb perill

d’incendi o explosió.

• Manteniment d’equips en moviment.

• Desencallaments.

• Treballs amb electricitat realitzats per personal especialitzat.

• Treball en solitari o allunyat del lloc habitual de treball.

• Operacions complexes de manteniment i neteja.

Característiques de les instruccions de treball:

• La redacció ha de ser al més senzilla i clara possible.

• Han d’estar ben estructurades i indicar tots els passos que s’han de seguir.

• Qualsevol persona no entesa en la matèria ha de poder comprendre

l’activitat pel sol fet de llegir-la.

• Han d’indicar les tasques que han de realitzar-se per part de personal

autoritzat, amb la formació o experiència necessàries.

• També han d’indicar els mitjans i els equips de protecció individual que

calen per a la realització del treball.

• Poden contenir dibuixos, esquemes, diagrames, quadres, etc., per ser més

comprensibles.

• Poden estar recollides dins la disposició interna de seguretat (DIS) de

manteniment.



4. CIRCULACIÓ I MANIPULACIÓ EN PRESÈNCIA D’UNA ALTRA MÀQUINA O

DE PERSONAL A PEU

En diverses zones de les plantes de tractament en què són utilitzats vehicles de

càrrega i transport és molt habitual la presència de diversos tipus d’equips mòbils que

fan diverses classes de treballs associats a les etapes del procés productiu. Els equips

mòbils als quals ens referim són bàsicament les pales carregadores, les minipales

carregadores o d’un altre tipus, els camions de transport entre explotació i planta de

tractament d’elaboració, els camions de transportistes aliens, els vehicles de transport

de personal, etc.

La manipulacio de la majoria d’aquestes màquines exigeix una capacitació específica,

així com una autorització expressa per a aquesta finalitat. En qualsevol cas, són

equips força diferents que alhora desenvolupen tasques bastant diferenciades, però és

freqüent que en un grau significatiu siguin manipulats per les mateixes persones

operadores dintre d’un centre de treball, per la qual cosa han de tenir una formació

força polivalent per tal d’assumir aquestes funcions.

D’aquests equips, n’hi ha que són utilitzats freqüentment per a l’acompliment de

tasques estrictament productives, com és el cas de les pales carregadores, i en

diferent mesura dels carretons elevadors i les manipuladores telescòpiques.

Tanmateix, d’altres es poden vincular més aviat amb tasques de manteniment,

conservació i neteja, com ara les plataformes elevadores i les minipales carregadores.

També les manipuladores i els carretons són emprats amb freqüència en treballs del

segon tipus.

En tot cas, la seva presència de manera quotidiana a les plantes de tractament pot ser

origen de determinats riscos derivats de les interferències que els seus treballs poden

provocar entre si, així com amb la resta de les instal·lacions fixes, i fins i tot amb el

personal que es desplaça entre les diverses àrees que formen la planta circulant a

peu. Aquests riscos són, com és evident, els corresponents al xoc entre vehicles,

atropellaments, bolcades de la maquinària, xocs contra objectes (instal·lacions fixes) i

d’altres.

Per evitar-los és primordial que les persones operadores dels diferents equips apliquin

en cada cas els procediments de treball que corresponguin a les tasques que estan

executant, i que a més coneguin perfectament les avaluacions de riscos dels seus

llocs de treball. També hi pot haver una disposició interna de seguretat elaborada per

la direcció facultativa per a la regulació del trànsit i la circulació en l’àmbit de la planta



de tractament o les naus d’elaboració de pedra natural (a banda de la que hi pugui

haver a la zona d’explotació), quan s’hagi demostrat que és necessària en virtut de la

densitat de moviment en aquesta classe d’instal·lacions.

Això pot ser particularment interessant i necessari per al control dels accessos i

circulació per determinades zones de les instal·lacions de transformació de

transportistes aliens a l’empresa que accedeixen al centre de treball per efectuar la

càrrega de material per al trasllat posterior per carretera fins a altres centres

consumidors. Aquest personal ha de conèixer i complir les prescripcions establertes

per l’empresa titular de les instal·lacions, mentre s’estigui dins dels seus límits, i és

obligació de l’empresa titular que això sigui així. Cal recordar que el trànsit d’aquests

vehicles de transport dins de la planta pot interferir en el treball del personal que hi

desenvolupa la seva tasca habitual, i en particular pot afectar la seva seguretat i

generar riscos anàlegs als enumerats anteriorment per al cas dels equips mòbils

propis del centre.

A continuació esmentarem algunes consideracions generals de seguretat vàlides per a

aquests casos, amb independència que se’n puguin establir altres de més

específiques a cada centre de treball concret, tenint en compte les condicions

particulars:

• Els equips mòbils han d’estar en condicions adequades, tant pel que fa a la

seva operativitat com a la seguretat. Per a això, el respectiu personal

operari els ha de revisar inicialment, abans del començament dels treballs,

d’acord amb el protocol específic que regeixi per a cadascun, que

l’esmentat personal operari ha de conèixer obligatòriament.

• És particularment important que tot equip mòbil tingui dispositius lluminosos

i/o acústics d’advertiment de presència o d’execució de maniobres, i que

funcionin adequadament.

El personal operador de la maquinària mòbil s’ha de cerciorar de la possible

presència d’altres equips mòbils, instal·lacions fixes o persones en el seu radi

d’acció. Cal vigilar especialment les operacions de neteja mitjançant minipales

carregadores, pel poc espai que generalment hi ha a l’entorn en el qual s’han

de moure, la possible presència de personal a peu que col·labora o dirigeix els

treballs i l’existència de maquinària fixa. Sempre s’ha d’operar amb els equips

aturats.

• El personal que operi en els centres de transformació, i en particular el que

es desplaci a peu per les instal·lacions o en llocs amb presència de



maquinària mòbil, ha de portar roba reflectora (armilles, jaquetes,

pantalons) o amb elements que ho siguin afegits a la roba, amb la finalitat

que les persones conductores dels equips mòbils els puguin veure millor.

• Quan les condicions de visibilitat a l’exterior de les àrees edificades són

insuficients amb la il·luminació natural (a les primeres o últimes hores de la

jornada a l’hivern, en treballs nocturns o en condicions climatològiques

adverses, com ara boira intensa), en diferents punts estratègics de les

instal·lacions cal posar elements d’il·luminació artificial i fer-ne ús, amb

independència que els equips mòbils que operin a la planta o els vehicles

de transport aliè tinguin i utilitzin la seva pròpia il·luminació.

• Durant els desplaçaments, els equips han de circular amb els accessoris

situats de manera que no tapin la visibilitat de la persona que els condueix,

bé sigui al més a la vora del terra possible, tant si van carregats com buits

(en cas de pales, carretons, manipuladores), o plegats (en cas de

plataformes).

• Qualsevol vehicle circularà sense sobrepassar la velocitat màxima permesa

(tenint en compte si va carregat o buit), i en tot cas per sota del límit

establert per la disposició interna de seguretat (DIS) de trànsit i circulació

en cas d’estar vigent.

• En cap cas no es poden transportar persones en els equips de manipulació

de càrregues.

• Mai no s’ha d’abandonar un vehicle amb el motor en marxa, i s’ha de

garantir la seva immobilització amb el fre de mà. Quan calgui estacionar el

vehicle durant un temps, a més del fre s'ha d'apagar el motor traient la clau

de contacte o desconnectant la bateria.

• En els treballs que així ho requereixin, per l’elevada presència d’equips

mòbils, personal a peu, etc., hi pot haver una persona encarregada de

coordinar el trànsit.

• Pot preveure’s la disposició de llocs específics per al trànsit de personal a

peu, o per a l’encreuament d’unes àrees amb les altres (fins i tot mitjançant

passos elevats), quan el trànsit d’equips mòbils sigui especialment intens.

• És molt important regular i controlar l'accés als centres miners de

transformació del personal aliè (visites, personal de manteniment extern,

inspeccions), que pot quedar exposat als riscos propis dels treballs que s’hi

desenvolupen si circulen per zones en les quals la seva presència no és



prevista. Els moviments d’aquestes persones han de ser prèviament

autoritzats per la persona responsable del centre, que els ha d'informar

adequadament de les precaucions que cal adoptar i les normes que cal

observar, els ha de lliurar els EPI obligatoris i ha d'establir que siguin

acompanyats per una persona treballadora del centre perquè els guiï durant

el seu recorregut.

És especialment important el cas ja esmentat dels transportistes aliens que

accedeixen constantment a la immensa majoria d’aquests centres de treball, en

general per carregar productes que són expedits per a la venda. Els conductors

d’aquests vehicles de transport han de ser informats puntualment la primera vegada

que entren al recinte de la planta sobre les normes que en regeixen la circulació en

aspectes com ara:

• Velocitats màximes permeses.

• Preferències de pas entre vehicles i amb personal a peu.

• Llocs d’espera fins a ser carregats.

• Maniobres d’aproximació a punts de càrrega.

• Normes de seguretat mentre es produeixi la càrrega (amb pala, en sitges o

tremuges, etc.).

• Senyalització gestual per a la coordinació de maniobres quan sigui

necessària.

• Creuaments amb altres vehicles en llocs amb pas reduït.

• Els EPI que han de portar en cas de baixar del seu vehicle, dins del recinte

tant de la planta de tractament com de la pedrera.

5. RISC EN ELS APILAMENTS DE MATERIAL ACABAT

Hi ha vegades que el material no s’emmagatzema en sitges, sinó que s'apila en una

zona habilitada per a aquest fi. A vegades aquests apilaments poden acabar tenint

altures considerables i poden provocar que la maquinària que circula per damunt pugui

patir bolcades o caigudes a diferent altura. A la imatge següent es pot veure amb més

detall una possible seqüència d’accident de caiguda de maquinària a diferent nivell per

excés d’altura d’una pila de material, provocat per l’excavació a la part inferior:



Com a mesura correctora, l'altura màxima de les piles dependrà del tipus de

maquinària. Si l’excavació es fa amb pales carregadores o excavadores de cullera

d’atac frontal, l’altura del frontal no pot sobrepassar en més d’1 m l’abast vertical de la

cullera. Quan l’excavació es fa amb un altre tipus de excavadores, l’altura màxima del

frontal és l’abast del braç de la màquina o altura d’atac.

Si es volgués sobrepassar aquesta altura, s’han de definir relleixos per evitar el risc

inherent de les piles. Les dimensions dels relleixos han de tenir una amplada suficient

per tal d’evitar que possibles despreniments caiguin sobre llocs de treball i/o pistes

situats a nivells inferiors. Si aquests relleixos s’han de convertir en plataformes de

treball, han de ser prou amplis per permetre que els bolquets i pales puguin maniobrar

amb facilitat, sense aproximar innecessàriament al capdavant d’arrencada i mantenir

una distància mínima de 5 m a la cap del banc en el desenvolupament normal del

treball.

Una altra mesura és que, quan es realitzen treballs d’excavació a la part inferior d’una

pila, queden prohibits els treballs a la part superior, perquè en cas d’esllavissada no

caigui maquinària a diferent nivell.

Totes aquestes indicacions han d’estar definides en cada centre de treball per una

disposició interna de seguretat que marqui el límit en totes les mesures anteriors.

6. REPARACIONS, REVISIONS I MANTENIMENT DE LES MÀQUINES

6.1. NORMES GENERALS

Cada centre miner ha d’establir el manteniment de la seva maquinària, entre la qual

s’inclou tota maquinària que intervingui en el processament del recurs extret, per

obtenir àrid per a la construcció; de què es pugui disposar, a través d’una disposició

interna de seguretat en la qual, com a mínim, han de constar definits:

• El programa i les regles per efectuar les reparacions, manteniments i



revisions dels equips que s'han de dur a terme, sempre d’acord amb les

instruccions del fabricant. Cal reflectir-hi aquells aspectes de la màquina

que han de ser revisats o reparats, així com la forma de dur-los a terme.

• La periodicitat de les intervencions.

• Cada màquina ha de tenir associada una fitxa on s'han d'anotar les

operacions realitzades per efectuar reparacions, revisions i manteniments.

Aquesta fitxa ha d'estar a disposició de l’autoritat minera competent.

• Aquells components i elements el moviment intempestiu dels quals pugui

implicar un perill durant el transcurs de la revisió han de ser enclavats o

subjectats. És de gran utilitat establir un procediment de consignació de

màquines en el qual es reflecteixi el protocol que cal seguir, per evitar la

posada en marxa imprevista de qualsevol component de la màquina mentre

s’hi treballa. El coneixement d’aquesta classe d’instruccions afecten més

específicament el personal de manteniment que el personal operador, si bé

aquests han de conèixer-ne les disposicions en cas de participar o fer

directament alguna tasca d’aquesta mena.

• Quan s’elevi una màquina per ser reparada, el gat s’ha de situar sobre un

terreny ferm i correctament posicionat. Si els treballs de reparació o

manteniment s’han de realitzar a sota de la màquina, aquesta ha d’estar, a

més, falcada.

• Les soldadures i els talls amb bufador s’han d’efectuar amb les precaucions

adients i seguint una norma expressa de seguretat quan es duguin a terme

en parts perilloses, com ara dipòsits de combustibles o sistemes hidràulics.

• Si diverses persones operàries han de treballar sobre la mateixa màquina,

han de coodinar i conèixer totes les tasques.

• No s’ha de fumar mentre es fan tasques de manteniment o reparació.

• No es poden emprar encenedors ni llumins per veure-s’hi millor dintre d’un

motor o dipòsit.

A continuació, enumerarem els requisits bàsics que ha de reunir un taller ubicat

al centre de treball per poder efectuar-hi tasques de manteniment i reparació

dels equips de treball:

o Ha d’estar a càrrec d’una persona responsable autoritzada per

l’autoritat minera.

o Ha de disposar de l’autorització corresponent per part de

l’autoritat minera per a l’execució dels treballs propis per als



quals està habilitat.

o Ha de comptar amb els mitjans adequats per a l’execució de les

tasques de revisió, manteniment i reparació.

6.1.1. Avaries a la zona de treball

Quan es produeixi una avaria d’alguna màquina a la zona de treball, s’han d'aplicar les

següents mesures de caràcter general, referides al personal:

• Intenteu apartar l’equip cap a un lloc en què no dificulti el trànsit o bloquegi

el pas, si és possible perquè disposa d’energia i no ha quedat immobilitzat.

• Baixeu l’equip de treball a terra (plataforma, forquilla), apagueu el motor i

accioneu el fre de mà.

• Col·loqueu la senyalització corresponent en un lloc visible (cons, balises

lluminoses, etc.) indicant l’avaria de la màquina. Això serà especialment

important en cas de no haver pogut retirar l’equip cap a un lloc on no

interrompi el pas.

• Davant de qualsevol avaria, llegiu el manual d’instruccions per intentar

esbrinar-ne la causa. Si es tracta d’equips que tenen una pantalla per a

codis d’error, consulteu el que es mostra a la llista corresponent o

comuniqueu-ho al personal de manteniment.

• Eviteu remolcar el vehicle per posar en marxa el motor.

• Si és necessari canviar una roda, situeu-vos en un lloc al més horitzontal

possible; col·loqueu una base ferma, per elevar la màquina; disposeu dels

elements necessaris (eines, gat d’elevació homologat, accessoris

homologats de suport, falques, etc.); empreu elements d’elevació en cas de

rodes massa pesants per ser manipulades manualment, o feu-ho entre més

d’una persona.

6.1.2. Tasques de reparació o manteniment al taller

• El personal encarregat d’executar les tasques de manteniment o reparació

ha de reunir els mateixos requisits exigits al personal operador de

maquinària: tenir més de 18 anys, conèixer tant les prestacions com les

limitacions de la màquina i tenir l’autorització de l’autoritat minera

competent.

• Abans de començar els treballs, cal netejar convenientment la zona que

s’ha de reparar sense utilitzar-hi, en cap cas, gasolina.



• Mentre es duen a terme tasques de manteniment no s’ha de fumar.

• Abans de començar a treballar sobre la màquina, cal treure la clau de

contacte, bloquejar la màquina i col·locar-hi un rètol indicant que es troba

en reparació (consignació de la màquina).

• Si diverses persones operàries han de treballar sobre la mateixa màquina,

han de coodinar i conèixer totes les tasques.

• Cal deixar refredar el motor abans de treure el tap del radiador.

• S’ha de baixar la pressió dels circuits hidràulics abans de treure el tap de

buidatge.

• Cal desconnectar la bateria o emprar l’interruptor tallacorrent abans

d’efectuar qualsevol tipus de manipulació que pot donar lloc a contactes

elèctrics.

• Si s’ha de deixar elevada la plataforma o les forquilles, s'ha d’immobilitzar

abans de començar la feina, i s’hi han d'emprara els elements i dispositius

adequats, de bloqueig o de suport, però en qualsevol cas homologats pel

fabricant.

• L’evacuació de gasos d’escapament s'ha de ser directament a l’exterior del

local.

• Abans d’engegar el motor, cal comprovar que no hem oblidat cap eina i que

els cingladors del circuit hidràulic estan tots connectats.

• Cal utilitzar els equips de protecció individual apropiats per a cada operació

(pantalles facials, guants adequats segons el tipus de riscos, botes de

seguretat, etc.).



QÜESTIONARI MÒDUL V: Interferències amb altres activitats

1. Els riscos més habituals produïts per interferències entre activitats són:

a) Caiguda per talussos, talls o fronts d’apilaments de material processat,

pròxims als establiments de benefici.

b) Contacte amb animals domèstics.

c) Soroll propi i del conjunt d’equips, instal·lacions i activitats.

2. El gest codificat que es mostra a continuació significa:

a) Retrocedir.

b) Baixar.

c) Perill.

3. Els treballs que mereixen la categoria d’especials poden ser:

a) Utilització de substàncies o processos químics perillosos.

b) En solitari o allunyats del lloc habitual de feina.

c) Feines d’oficina.

4. En les característiques de les instruccions de treball especial:

a) Ha de ser una persona entesa en la matèria perquè pugui comprendre

l’activitat quan les llegeixi.

b) No han d’indicar els mitjans i els equips de protecció individual que calen

per a la realització del treball.

c) Han d’indicar les tasques que cal realitzar per part de personal autoritzat,

amb la formació o experiència necessàries.

5. En la circulació i manipulació en presència d’una altra màquina o de

personal a peu:

a) Les persones s'han de transportar en els equips de manipulació de

càrregues.

b) És particularment important que tot equip mòbil tingui dispositius

lluminosos i/o acústics d’advertiment de presència o d’execució de



maniobres, encara que no funcionin adequadament.

c) El personal operador de la maquinària mòbil s’ha de cerciorar de la

possible presència d’altres equips mòbils, instal·lacions fixes o persones

en el seu radi d’acció.

6. Les persones conductores de vehicles de transport han de ser

informades puntualment la primera vegada que entren al recinte de la

planta sobre les normes que han de regir-ne la circulació en aspectes

com ara:

a) Velocitats màximes permeses.

b) Preferències de pas entre vehicles i amb personal a peu.

c) Llocs d’espera de bars i restaurants fins a la zona.

7. Si l’excavació es fa amb pales carregadores o excavadores de cullera

d’atac frontal:

a) L’altura del frontal no pot sobrepassar en més d’1 m l’abast vertical de la

cullera.

b) L’altura del frontal no pot sobrepassar en més de 2 m l’abast vertical de

la cullera.

c) L’altura del frontal no pot sobrepassar en més 75 cm l’abast vertical de

la cullera.

8. Quan l’excavació es fa amb un altre tipus de excavadores, l’altura màxima

del frontal:

a) No pot sobrepassar en més d’1 m a l’abast vertical del braç de la

màquina.

b) Ha de ser l’abast del braç de la màquina o altura d’atac.

c) No pot sobrepassar en més de 2 m l’abast vertical del braç de la

màquina.

9. El manteniment de la maquinària ha d’establir-se a través d’una

disposició interna de seguretat en la qual, com a mínim, han de constar:

a. La periodicitat de les intervencions.

b. Les operacions realitzades per efectuar reparacions, revisions i

manteniments, anotades en una fitxa que ha d'estar a l'abast de

l’autoritat minera competent.

c. Que es pot fumar mentre es duen a terme tasques de manteniment o

reparació.



10. Algunes precaucions mentre es realitzen tasques de reparació o

manteniment al taller són:

a) No s’ha de fumar.

b) L’evacuació de gasos d’escapament es farà directament a l’interior del

local.

c) Cal deixar refredar el motor abans de treure el tap del radiador.



MODUL VI NORMATIVA I LEGISLACIÓ



1. LEGISLACIÓ D’APLICACIÓ GENÈRICA

1.1. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

La Constitució Espanyola del 1978 és la llei de més rang de l’Estat, la qual en el títol

primer, capítol III, dedica els articles 40 i 43 al dret dels treballadors a una protecció

respecte al treball.

Article 40.2: “Els poders públics han de fomentar una política que garanteixi la

formació i readaptació professionals, han de vetllar per la seguretat i higiene en el

treball i han de garantir el descans necessari, mitjançant la limitació de la jornada

laboral, les vacances periòdiques retribuïdes i la promoció de centres adequats”.

Article 43.2: “Correspon als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través

de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris. La llei ha d'establir

els drets i deures de tothom en aquest punt”.

1.2. L’ESTATUT DE CATALUNYA

L’Estatut de Catalunya del 1979, a l’article 10, punt 5, indica que “en el marc de la

legislació bàsica de l’Estat i, si s’escau, en els termes que aquella legislació estableixi,

correspon a la Generalitat el desenvolupament legislatiu i l’execució del règim

energètic i miner”.

A l’Estatut del 2006, a l’article 133, punt 4, indica que “correspon a la Generalitat la

competència compartida sobre el règim miner. Aquesta competència inclou, en tot cas,

la regulació i el règim d’intervenció administrativa i control de les mines i els recursos

miners que estiguin situats al territori de Catalunya i de les activitats extractives que

s’hi acompleixin”.

I a l’article 25, sobre els drets en l’àmbit laboral, diu que:

• Els treballadors tenen dret a formar-se i promoure’s professionalment i a

accedir de manera gratuïta als serveis públics d’ocupació.

• Les persones excloses del mercat de treball perquè no han pogut accedir-hi o

reinserir-s’hi i que no disposen de mitjans de subsistència propis tenen dret a

percebre prestacions i recursos no contributius de caràcter pal·liatiu, en els

termes que estableixen les lleis.



• Tots els treballadors tenen dret a acomplir les tasques laborals i professionals

en condicions de garantia per a la salut, la seguretat i la dignitat de les

persones.

• Els treballadors, o llurs representants, tenen dret a la informació, la consulta i la

participació en les empreses.

• Les organitzacions sindicals i empresarials tenen dret a complir llurs funcions

en els àmbits de la concertació social, la participació i la col·laboració social.

1.3. L’ESTATUT DELS TREBALLADORS

Aquesta llei és de vital importància en el procés de la seguretat, ja que canalitza, per

primera vegada, l’aportació dels treballadors en matèria de seguretat laboral mitjançant

els seus representants legals, als quals els dota d’uns deures i drets específics.

Així doncs, el comitè d’empresa té, entre altres competències:

• La vigilància del compliment de les normes vigents en matèria laboral, de

Seguretat Social i ocupació, i també de la resta dels pactes, les condicions i els

usos d’empresa en vigor, i de formulació, si cal, de les accions legals oportunes

davant l’empresari i els organismes o tribunals competents.

• La vigilància i control de les condicions de seguretat i higiene en l’exercici del

treball a l’empresa, amb les particularitats previstes a la llei.

Pel que fa a les obligacions dels treballadors, l’Estatut assenyala:

• Observar els mitjans legals i reglamentaris de seguretat i higiene que s’adoptin.

• Seguir les ensenyances sobre formació en matèria de seguretat i higiene

facilitada per l’empresari.

1.4. LA LLEI GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL

En aquesta llei hi ha recollides les definicions d’accident de treball i malaltia

professional, i s’hi estableixen les prestacions sanitàries i econòmiques corresponents.

Es determinen els diferents graus d’invalidesa i es dicten normes específiques, així

com responsabilitats i sancions.



1.5. EL CODI CIVIL I EL CODI PENAL

Els articles 1.902 i 1.910 del Codi civil estableixen les responsabilitats tant per acte

propi com aliè i la responsabilitat civil subsidiària.

Article 1.902: “El qui per acció o omissió causa dany a un altre, si hi intervé culpa o

negligència, està obligat a reparar el dany causat”.

L’article 1.903, a més, estableix les responsabilitats de l’empresari amb relació als

danys causats pels seus treballadors.

El Codi penal tipifica el delicte contra la seguretat i higiene en el treball en l’article 316:

“Els qui amb infracció de les normes de prevenció de riscos laborals i estant-hi

legalment obligats no facilitin els mitjans necessaris perquè els treballadors

desenvolupin la seva activitat amb les mesures de seguretat i higiene adequades, de

manera que posin en greu perill la seva vida, salut o integritat física, han de ser

castigats amb les penes de presó de sis mesos a tres anys i multa de sis a dotze

mesos”.

2. LEGISLACIÓ PREVENTIVA

2.1. LA LLEI DE PREVENCIÓ DE RISCOS LABORALS (LPRL)

El mandat constitucional expressat al principi d’aquest capítol exigeix la necessitat de

desenvolupar una política de la protecció dels treballadors mitjançant la prevenció dels

riscos derivats del seu treball. La Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de

riscos laborals, és el pilar fonamental de l’esmentat mandat. Aquesta norma afecta

totes les activitats, incloses les activitats mineres.

L’LPRL, a l’article 7.2, estableix les funcions de les administracions públiques

competents en matèria laboral en referència a activitats mineres, i indica que les

competències les han d'exercir els òrgans específics, en aquest cas, l’autoritat minera.

La llei afecta directament les actuacions en matèria de seguretat de:

• Les administracions.

• Els empresaris.

• Els treballadors.

• Els representants legals dels treballadors.

a) Les administracions públiques. La Llei de prevenció de riscos laborals els

demana desenvolupar les funcions següents:



• Promoció de la prevenció (assessorament tècnic, informació i divulgació,

formació, investigació, seguiment i control).

• Vigilància i control del compliment legal.

• Sancionar per incompliment de normativa.

b) Obligacions de l’empresari:

• Garantir la protecció dels treballadors davant dels riscos laborals.

• Garantir als treballadors la vigilància periòdica de la seva salut en funció del

risc del seu treball.

• Garantir que amb la vigilància i el control es respecta el dret a la intimitat, i que

mai no s'usen amb finalitats discriminatòries. El resultat ha de ser comunicat al

treballador.

• Garantir que la vigilància i el control de la salut el du a terme personal amb

competència tècnica.

• Garantir que la vigilància prescrita està documentada i es troba a l'abast de

l’autoritat laboral.

• Adoptar els mitjans necessaris perquè els equips de treball siguin adequats,

així com les precaucions davant d’equips amb riscos específics.

• Proporcionar als treballadors equips de protecció individual adequats i vetllar

pel seu ús correcte.

• Informar i consultar els treballadors sobre riscos específics, mitjans i activitats

de prevenció i protecció, i mitjans en matèria de primers auxilis, lluita contra

incendis i evacuació.

• Garantir que cada treballador rebi una formació teòrica i pràctica, suficient i

adequada en matèria de prevenció amb motiu de la seva contractació, quan es

produeixin canvis en el seu treball i quan s’introdueixin noves tecnologies i

canvis en els equips.

c) Obligacions dels treballadors. Els treballadors, d’acord amb la seva formació i

seguint les instruccions de l’empresari, estan obligats a:

• Usar correctament les màquines, aparells, eines, substàncies perilloses, equips

de transport i qualsevol altre mitjà amb què desenvolupa la seva activitat.

• Utilitzar adequadament els mitjans i equips de protecció facilitats per

l’empresari.

• No posar fora de funcionament i utilitzar correctament els dispositius de

seguretat existents o que s’instal·lin.



• Informar el seu superior jeràrquic i els treballadors designats per a activitats de

prevenció de qualsevol situació de risc.

• Contribuir al compliment establert per l’autoritat competent en matèria de

seguretat.

• Cooperar amb l’empresari perquè aquest pugui garantir les condicions de salut

laboral.

Tot treballador ha de respectar i fer respectar als seus companys les obligacions en

matèria de seguretat laboral.

d) Representants dels treballadors en matèria de seguretat i salut laboral.

La llei defineix dos col·lectius representants dels treballadors en qüestions de

seguretat:

1. Delegats de prevenció. Són els representants dels treballadors amb funcions

específiques en matèria de prevenció de riscos en el treball.

Competències:

• Col·laborar amb la direcció de l’empresa en la millora de l’acció

preventiva.

• Promoure i fomentar la cooperació dels treballadors en la prevenció de

riscos laborals.

• Ésser consultats per l’empresari en tots els temes de prevenció de la

salut laboral.

• Exercir una tasca de vigilància i control sobre el compliment de la

normativa de seguretat.

Els delegats de prevenció han de ser designats pels representants del personal i

entre ells segons la normativa vigent, d’acord amb l’escala següent:

Treballadors Delegats

De 31 a 49 treballadors 1 delegat

De 50 a 100 treballadors 2 delegats

De 101 a 500 treballadors 3 delegats

De 501 a 1.000 treballadors 4 delegats



De 1.001 a 2.000 treballadors 5 delegats



A les empreses de fins a 30 treballadors el delegat de prevenció ha de ser el

delegat de personal.

Facultats:

• Realitzar visites als llocs de treball per exercir una tasca de vigilància i

control de l’estat de les condicions de treball. El delegat pot accedir amb

aquesta finalitat a qualsevol zona de treball i comunicar-se durant la

jornada amb els treballadors, sense que s’alteri el normal

desenvolupament del procés productiu.

• Proposar a l’òrgan de representació dels treballadors l’adopció de

l’acord de paralització d’activitats segons la normativa vigent.

2. Comitè de Seguretat i Salut. És l’òrgan paritari i col·legiat de participació

destinat a la consulta regular i periòdica de les actuacions de l’empresa en

qüestions de prevenció de riscos. Ha d'estar format, d’una banda, pels delegats

de prevenció i, de l’altra, per l’empresari o els seus representants en igual

nombre que els delegats de prevenció.

El Comitè de Seguretat i Salut s'ha de reunir trimestralment i, a més, sempre que

ho sol·liciti alguna de les parts. Les normes de funcionament (designació de

president, vocals, etc.) han de ser les que adopti el mateix comitè i no

contravinguin la normativa vigent.

Competències:

• Participar en els plans de prevenció de riscos laborals.

• Proposar iniciatives sobre mètodes i procediments per millorar la salut

dels treballadors.

Facultats:

• Conèixer directament la situació respecte a la prevenció de riscos.

• Conèixer tots aquells documents que siguin necessaris per al

compliment de les seves funcions.



• Conèixer i analitzar els danys produïts en la salut o en la integritat dels

treballadors.

2.1.1. Coordinació d’activitats empresarials

El Reial decret 171/2004, de 30 de gener, pel qual es desenvolupa l’article 24 de la Llei

31/1995, de prevenció de riscos laborals, en matèria de coordinació d’activitats

empresarials, estableix les disposicions mínimes de protecció de la seguretat i la salut

dels treballadors en els supòsits de coordinació d’activitats empresarials.

2.1.2. Legislació de maquinària

El Reial decret 1644/2008, de 10 d’octubre, pel qual s’estableixen les normes per a la

comercialització i posada en servei de les màquines.

Tots els equips de treball fabricats després de l’1 de gener de 1995 han de tenir el

marcat CE, que significa:

• Declaració CE de conformitat.

• Marcat CE de conformitat.

• Manual d’instruccions en català o castellà.

El Reial decret 1215/1997, de 18 de juliol, pel qual s’estableixen les disposicions

mínimes de seguretat i salut per a la utilització per part dels treballadors dels equips de

treball. En el marc de l’LPRL, aquesta norma establia un termini de temps per

legalitzar la maquinària posada en servei abans de l’any 1995.

2.1.3. Legislació de riscos en seguretat i higiene

El Reial decret 1311/2005, de 4 de novembre, sobre la protecció de la salut i la

seguretat dels treballadors davant dels riscos derivats de l’exposició a vibracions

mecàniques, estableix les disposicions mínimes per a la protecció dels treballadors

contra riscos derivats de les vibracions mecàniques:

• Valor límit mà-braç per un període de 8 hores: 5 m/s2.

• Valor límit mà-braç que donen lloc a una acció (8 hores): 2,5 m/s2.

• Valor límit cos sencer per un període de 8 hores: 1,15 m/s2.

• Valor límit cos sencer que dóna lloc a una acció (8 hores): 0,5 m/s2.



El Reial decret 286/2006, de 10 de març, sobre la protecció de la salut i la seguretat

dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició al soroll, estableix les

disposicions mínimes per a la protecció dels treballadors contra riscos derivats de

l’exposició al soroll:

• Valors límit d’exposició: LAeq,d = 87 dB(A) i Lpico = 140 dB(C).

• Valors superiors d’exposició que donen lloc a una acció: LAeq,d = 85

dB(A) i Lpico = 137 dB(C).

• Valors inferiors d’exposició que donen lloc a una acció: LAeq,d = 80

dB(A) i Lpico = 135dB(C).

Pel que fa als equips de protecció individual, el Reial decret 773/1997 de disposicions

mínimes de seguretat i salut relatives a la utilització pels treballadors dels equips de

protecció individual, estableix les disposicions mínimes de seguretat i salut per a

l’elecció, utilització i manteniment dels equips de protecció individual.

3. LEGISLACIÓ ESPECÍFICA MINERA

3.1. ESTATUT DEL MINER

L’Estatut del miner es va publicar a través del Reial decret 3255, de l’any 1983. És una

llei molt avançada per l’època i s’hi fixen criteris i s’estableixen nous òrgans

participatius en el treball a la mina en matèria de prevenció de riscos laborals, i ho fa

molt abans que aparegui la Llei de prevenció de riscos laborals, l’any 1995.

Queden definits, a l’article 32, els òrgans interns especialitzats en matèria de seguretat

i higiene, i des de l’article 33 fins al 42 es desenvolupa la composició, obligacions i

drets dels representants dels treballadors.

Els representants legals dels treballadors són:

• El Comitè de Seguretat i Higiene.

• Els delegats miners de seguretat.

El Comitè de Seguretat i Higiene està compost per igual nombre de representants dels

treballadors (vocals) i de l’empresa, i es reuneix mensualment. Al si del Comitè

s’estudien i debaten les actuacions que en matèria de prevenció es desenvolupen a

l’empresa.



El delegat miner de seguretat és elegit, entre una terna de treballadors a proposta del

Comitè d’Empresa, pels delegats de personal, o en el seu defecte, pels delegats

sindicals.

El delegat miner de seguretat serà aquell treballador que obtingui el nombre més gran

de vots.

El Reial decret 2366/1984 de 26 de desembre, de reducció de l’edat de jubilació de

determinats grups professionals, estableix coeficients reductors per a circumstàncies

de penositat, perillositat i salubritat, segons l’Estatut del miner.

3.2. REIAL DECRET 1389/97, SOBRE SEGURETAT I SALUT DELS

TREBALLADORS EN LES ACTIVITATS MINERES

Aquest Reial decret intenta harmonitzar la legislació específica minera, anterior a l’any

1995, amb la Llei de prevenció de riscos laborals, que va entrar en vigor posteriorment

i té com a objecte establir i determinar les directrius per a la implantació de les

mesures de seguretat durant els treballs de les activitats mineres.

A més, aquesta norma estableix l’obligació que “l’empresari s’assegurarà que s’elabori

i mantingui al dia un document sobre la seguretat i que reculli els requisits pertinents

contemplats als capítols III i V de la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de

riscos laborals”.

El document de seguretat i salut dels treballadors ha de demostrar, en particular:

• Que els riscos a què s’exposen els treballadors al lloc de treball han estat

identificats i avaluats.

• Que es prendran les mesures adequades per assolir els objectius fixats en la

present disposició.

• Que la concepció, la utilització i el manteniment del lloc de treball i dels equips

són segurs.

El document de seguretat i salut ha de recollir tots els aspectes de la planificació i

gestió de la prevenció que l’empresa ha de posar en marxa, i hi han d'estar recollits

aspectes com l’avaluació de riscos, la formació i informació als treballadors, la

vigilància de la salut, la coordinació d’activitats empresarials, etc.

Aquest document ha d'estar a disposició de l’autoritat laboral i dels representants dels

treballadors al centre de treball.



3.3. REGLAMENT GENERAL DE NORMES BÀSIQUES DE SEGURETAT

MINERA

Va substituir pràcticament en la seva totalitat el Reglament de policia minera i

metal·lúrgica. Publicat el 2 d’abril de 1985, consta de 15 capítols i 169 articles, que

inclouen tota l’activitat minera. S’hi detallen les directrius generals i es defineixen

aspectes com l’àmbit d’aplicació del Reglament, l’autoritat laboral per a l’activitat que

és l’autoritat minera i les funcions que té assignades, etc.

És necessari dir que s’està elaborant un nou reglament més adaptat a la legislació

actual en matèria de prevenció de riscos laborals.

Al capítol XI d’aquest Reglament s’especifica inicialment per a quin tipus d’instal·lació

s’aplica i s’enumeren una sèrie d’activitats, entre les quals la que a nosaltres ens

afecta és la d’instal·lacions de matxucament, classificació i concentració de minerals,

roques o residus minerals.

Tot seguit, s’enumera la normativa que s’exigeix pel que fa als establiments de benefici

i exigeix en aquest tipus d’instal·lacions que:

• Els terres i escales estiguin adaptats a les disposicions de seguretat vigents

en aquesta matèria.

• A totes les plantes hi hagi un pla contra incendis.

• En les màquines que tinguin elements en moviment, es protegiran amb les

defenses apropiades.

• En les instal·lacions amb despreniment de pols, gasos nocius o qualsevol

altre emanació molesta, s’apliquin, d’acord amb la legislació vigent, els

mitjans oportuns per neutralitzar aquests despreniments.

3.3.1. Instruccions tècniques complementàries (ITC)

Les ITC són les instruccions que despleguen el Reglament, detallant cada una de les

situacions concretes que s’hi plantegen.

En les ITC es defineixen les normes concretes (per exemple, per a les activitats

mineres a cel obert, el maneig d’explosius, la lluita contra la pols, disseny

d’explotacions, etc.).

Tot seguit, enumerarem una relació de les ITC més rellevants per als operaris de

plantes de tractament.



ITC 02.1.01. Document de seguretat i salut

La ITC 02.1.01 regula el contingut mínim i l’estructura del document sobre

seguretat i salut per a la indústria extractiva.

El document de seguretat i salut és el document on queda constància del

procés d’elaboració, implantació i forma d’aplicació de l’acció preventiva de

l’empresa.

ITC 02.1.02. Formació preventiva per a l’acompliment del lloc de treball

Aquesta instrucció desenvolupa com donar la formació específica de cada lloc

de treball, i indica l’estructura mínima de guió per donar la formació preventiva.

ITC 02.0.02. Protecció dels treballadors contra la pols, en relació amb la

silicosi, en les indústries extractives

Aquesta instrucció estableix com s'ha actuar en cas de tenir risc higiènic per

inhalació de pols, quines mesures cal prendre i què s'ha de fer per eliminar

aquest risc, i en cas de no poder-lo eliminar en origen, com s'ha de protegir els

treballadors d’aquest risc.

El valors límit per a l’exposició diària que s’han de tenir en compte

simultàniament són: la concentració de la fracció respirable de pols no ha de

sobrepassar el valor de 3 mg/m3 i la concentració de sílice lliure continguda en

la fracció respirable de pols no ha de ser superior a 0,1 mg/m3.

ITC 02.2.01. Posada en servei, manteniment, reparació i inspecció d’equips de

treball del Reglament general de normes bàsiques de seguretat minera

Estableix, amb relació als equips de treball, la legislació vigent aplicable en

matèria de seguretat industrial i laboral. En aquesta ITC es marquen els

procediments per a la primera posada en marxa dels equips, el manteniment i

reparació d’equips, els tallers autoritzats per a la reparació d’elements de

seguretat i la inspecció de maquinària mòbil i semimòbil.

3.4. DISPOSICIONS INTERNES DE SEGURETAT (DIS)

Alguns aspectes regulats al Reglament i desenvolupats a la ITC han de ser

contemplats individualment en cada explotació minera, atès que cada explotació en

particular pot presentar característiques molt diferents. Aquests aspectes queden

regulats a través de les disposicions internes de seguretat.



És el cas de les explotacions d’exterior pel que fa a la regulació del trànsit,

manteniment de pistes, manteniment d’equips, etc. En la instrucció tècnica

complementària que regula l’explotació a cel obert es diu que aquests aspectes

necessiten ser atesos però que cada explotació ha de marcar les pautes a través

d’una DIS. És obvi que, en funció del sistema d’explotació, les característiques del

jaciment, el clima, etc., cada explotació tindrà una norma diferent que reguli i estableixi

la forma i la periodicitat de les actuacions.

Una DIS és una norma que redacta el director facultatiu i remet a l’autoritat minera,

que la revisa i si la considera convenient l’aprova, moment en què adquireix el rang de

norma d’obligat compliment per a l’explotació. Les DIS han de ser lliurades, llegides i

compreses per totes aquelles persones de l’explotació a qui afecta.



QÜESTIONARI MÒDUL VI: Normativa i legislació

1. L’Estatut de Catalunya, a l’article 25, sobre els drets en l’àmbit laboral diu

que:

a) Els treballadors tenen dret de formar-se i promoure’s professionalment i a

accedir de manera gratuïta als serveis públics d’ocupació.

b) Les persones excloses del mercat de treball perquè no han pogut accedir-hi

o reinserir-s’hi i que no disposen de mitjans de subsistència propis no

tenen cap dret a percebre prestacions.

c) Els treballadors, o llurs representants, tenen dret a la informació, la consulta i la

participació en les empreses.

2. La Llei de prevenció de riscos laborals:

a) Afecta els sectors: agrari, de la construcció i industrial, excepte la mineria, que

tan sols ha de complir el Reglament general de normes bàsiques de

seguretat minera.

b) És la llei que regula les relacions entre les administracions públiques, els

empresaris i els treballadors.

c) Afecta totes les activitats mineres subterrànies i no la mineria a cel obert.

3. L’empresari ha d’adoptar les mesures adequades perquè els treballadors

rebin totes les informacions necessàries en relació amb:

a) Els riscos per a la seguretat i la salut quant al conjunt de l'empresa.

b) Els riscos per a la seguretat i la salut únicament quant al seu lloc de treball.

c) Els riscos específics, mitjans i activitats de prevenció i protecció i mitjans en

matèria de primers auxilis, lluita contra incendis i evacuació.

d) La productivitat de l’empresa.

4. Els delegats de prevenció són designats per:

a) La Generalitat de Catalunya.

b) L’empresari.

c) Els sindicats.

d) Els representants legals dels treballadors.



5. El delegat de prevenció a les empreses que tenen fins a trenta

treballadors:

a) És designat per l’empresari.

b) És el delegat de personal.

c) És designat pel director facultatiu.

d) És designat per la Generalitat de Catalunya.

6. Els delegats de prevenció han de ser designats pels representants del

personal i entre ells segons la normativa vigent, d’acord amb l’escala

següent:

a) De 50 a 100 treballadors:1 delegat

b) De 50 a 100 treballadors: 2 delegats

c) De 50 a 100 treballadors: 3 delegats

d) De 50 a 100 treballadors: 4 delegats

7. Assenyaleu les frases correctes respecte al Comitè de Seguretat i Salut:

a) És l’òrgan de participació destinat a la consulta regular i periòdica de les

actuacions de l’empresa en qüestions de prevenció de riscos.

b) Les normes de funcionament són les que adopta el Comitè, encara que

contravinguin la normativa vigent.

c) Des del Comitè de Seguretat i Salut no es poden proposar iniciatives sobre

mètodes i procediments per millorar la salut dels treballadors.

d) El Comitè estarà format, d’una banda, pels delegats de prevenció i, de

l’altra, per l’empresari o els seus representants en igual nombre que els

delegats de prevenció.

8. El Reglament general de normes bàsiques de seguretat minera:

a) Va substituir pràcticament tot el Reglament de policia minera.

b) És la llei de més rang quant a la seguretat minera.

c) És un reglament obsolet quant a la seguretat d’instal·lacions elèctriques de

mineria subterrània.

d) Cap resposta de les anteriors és correcta.



9. Les instruccions tècniques complementàries:

a) Estan desenvolupades al Reglament general de normes bàsiques de

seguretat minera per a la protecció d’instal·lacions en general.

b) Són suggeriments per a l’activitat d’una explotació concreta.

c) Són normes que desenvolupen el contingut del Reglament general de

normes bàsiques de seguretat minera perquè entren en detall en cada una

de les situacions concretes que s’hi plantegen.

10. Les disposicions internes de seguretat (DIS):

a) Són normes que elabora l’empresari i que lliura als treballadors.

b) Són les que especifica el Reglament general de normes bàsiques de

seguretat minera i són elaborades pel servei de prevenció.

c) Les elabora el director facultatiu i han de ser aprovades per l’autoritat

minera competent.

d) Són normes que elabora l’empresa i no és necessari lliurar-les als

treballadors.

11. El document de seguretat i salut:

a) És un document que ha de presentar el Servei de Prevenció.

b) S’ha de lliurar als sindicats perquè n’estiguin informats.

c) Inclou aspectes relacionats amb la gestió econòmica de l’empresa.

d) Ha d’estar a disposició de l’autoritat laboral i dels representants dels

treballadors al centre de treball.



QÜESTIONARI MÒDUL I: DEFINICIÓ DELS TREBALLS

QÜESTIONARI MÒDUL II. TÈCNIQUES PREVENTIVES I DE PROTECCIÓ ESPECÍFIQUES DEL LLOC DE TREBALL DE CADA MÀQUINA EN PARTICULAR

QÜESTIONARI MÒDUL III: EQUIPS, EINES O MITJANS AUXILIARS

SOLUCIONS ALS QÜESTIONARIS DELS

MÒDULS

Qüestió número 1 2 3 4 5

Correcte b a c b a

Qüestió número 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

11

12

Correcte c a b c b a b b a

b a c a

c

a c

Qüestió número 1 2 3 4 5 6 7 8 9

10

Correcte b c a A c a c b a b

A B c



QÜESTIONARI MÒDUL IV. CONDICIONS DE TREBALL

QÜESTIONARI MÒDUL V : INTERFERÈNCIES AMB ALTRES ACTIVITATS

QÜESTIONARI MÒDUL VI: NORMATIVA I LEGISLACIÓ


10

11 12

Correcte a b c c a b a

c b a a b c b


10

Correcte a c a a

b c c a b a b c b


10

11

Correcte a c b c d b b d a c c d

manual per a l'itinerari formatiu dels operaris d'un establiment de

Documents