L’HUMOR EN EL FALS DOCUMENTAL

Seminari d’anàlisi i investigació de gèneres documentals Alba Montoya Rubio

ÍNDEX

1. Introducció1.1.Marc teòric i estat de la qüestió.......................................................... 31.2. Desenvolupament del treball............................................................ 4

2. La barrera entre realitat i ficció............................................................... 53. Tipologies de Mockumentary

3.1.Delimitació dels diferents tipus de mockumentary..........................6 3.2. Descripció dels seus trets fonamentals............................................. 6

3.1.1. L’humor en el mockumentary............................................ 73.1.2. Què és el que crea l’efecte còmic?....................................... 7

4. Quatre films4.1 Zelig........................................................................................... 94.2. Forgotten Silver....................................................................... 94.3. Borat........................................................................................ 94.4. The office................................................................................. 10

5. Anàlisis i comparativa dels films ............................................................... 116. Conclusions................................................................................................. 137. Bibliografia................................................................................................. 148. Annex.......................................................................................................... 15

2

1. INTRODUCCIÓ

1.1. MARC TEÒRIC I ESTAT DE LA QÜESTIÓ

El documental està de moda. O si preferim, la no-ficció. Per bé o per malament és així, i d’aquest fet se’n deriven diverses conseqüències. En primer lloc, l’accés al gènere documental d’un públic molt més ampli. En segon lloc, una proliferació en els gèneres i subsegüent hibridació. Per últim, un replantejament en les bases del documental, que qüestionarà la seva posició com a no-ficció.

En aquest context d’hibridació sorgeix el fals documental o mockumentary (conjunció de les paraules en anglès mock i dockumentary), que és un text audiovisual (programes de ràdio, curts, pel·lícules, programes de televisió i determinats materials d’internet) que sembla i/o sona com un documental o formats basats en la realitat (per exemple notícies, reality shows…). Per tant, els mockumentaries són textos ficcionals que s’apropien de l’estètica del gènere documental o altres formats realistes.

Des del seu inici (que podríem situar amb l’experiment radiofònic d’Orson Welles, La guerra dels móns) aquest gènere ha creat polèmica i debat al seu voltant. No obstant, en els darrers anys, amb l’explotació per part de la televisió dels formats reality i la ulterior creixent incredulitat de l’espectador, la qüestió ja no és tan l’engany que pugui comportar el mockumentary, sinó la seva naturalesa: quin lloc té dins la ficció/no-ficció, la intenció dels creadors i, en definitiva, quin és el seu objectiu.

Tot i que s’han realitzat alguns estudis al voltant del tema, el treball més extens i complet és el de Roscoe i Hight, que consta d’un llibre publicat (Faking it: mock-documentary and the subversion of factuality), un segon que versa sobre la televisió previst de publicar en 2010 (Television mockumentary: Reflexivity, satire and a call to play) i la pàgina web en la qual s’hi troben diversos recursos didàctics relacionats amb el mockumentary, així com una extensa filmografia i bibliografia sobre el tema.

Un altre exemplar dedicat al mockumentary és el recull d’articles publicat sota el títol de Imágenes para la sospecha; un llibre en el qual diversos autors expressen la seva opinió del tema, aportant diverses anàlisis i reflexions sobre el lloc del mockumentary dins la no-ficció.

També trobem llibres com el de Weinrichter (Desvíos de lo real. El cine de no-ficción.), que tracta el tema del documental amb relació a la frontera entre realitat i ficció, a més d’incloure-hi un apartat dedicat al fals documental.

Per últim, s’han publicat diversos articles en relació al fals documental, com ara el de Elena Romera (Falsas verdad y medias mentiras. Una aproximación al falso documental) o el de Alberto Nahum García Martínez (La traición de las imágenes: mecanismos y estrategias retóricas de la falsificación audiovisual), ambdós consistents en descriure la situació actual del mockumentary i presentar alguns exemples per a recolzar la seva anàlisi.

No obstant, tots aquests treballs s’han aproximat al mockumentary des d’una perspectiva general, en la qual se’n fa una genealogia, se n’expliquen les característiques i es descriu les diferents tipologies i casos. El propòsit d’aquest treball no es repetir el que tots aquests autor ja han fet, sinó centrar l’objecte d’estudi en una de les característiques més recurrents del gènere: la comèdia. Són molts els mockumentaries, que, més enllà de presentar una reflexió sobre el gènere documental o la fràgil barrera entre realitat/ficció, el seu únic propòsit és el de fer riure a l’espectador però amb les eines del documental. D’aquesta manera, a partir de l’anàlisi de quatre exemples (Zelig, Forgotten Silver, Borat i The Office), el present treball es planteja respondre la següent pregunta:

3

Quina és la finalitat d’un documental que tracta una ficció amb clau còmica com si fos realitat?

1.2.DESENVOLUPAMENT DEL TREBALL

Per començar el present estudi, s’ha fet un breu repàs de l’actual situació en el cinema documental en relació al debat de la no-ficció. Aquesta breu introducció ens servirà per presentar el màxim exponent qüestionador del realisme del documental: el mockumentary. Un cop presentat aquest gènere documental, es descriuran i delimitaran les diferents tipologies dins les quals es pot dividir. Un cop descrites les característiques d’aquesta classificació de les en graus del mockumentary, el treball se centrarà en un dels aspectes plantejats en la pregunta inicial: l’humor i què és el que el genera. Tot seguit, s’exposaran els quatre casos proposats, detallant les dades tècniques i argumentals per a, posteriorment, fer-ne l’anàlisi. Finalment, es resoldrà en les conclusions la pregunta formulada inicialment.

4

2. LA BARRERA ENTRE REALITAT I FICCIÓ

La qüestió del documental com a gènere de la no-ficció ha estat tractada per diversos autors. Entre ells, Weinrichter (2004:10), que dedica tot un llibre a la qüestió, deixa clar que el problema radica precisament en aquesta negació: no ficció significa no definició, per tant, llibertat per mesclar formats, per desmuntar els discursos establerts, per fer una síntesi de ficció, d’informació i reflexió1.

Així doncs, tot i que en un inici el documental el que pretén és fer una representació de la realitat objectiva, aquesta aspiració queda velada per qüestions com el muntatge, la manipulació, la intervenció, la subjectivitat i d’altres estratègies prohibides per les premisses de l’objectivitat.

El propi Bill Nichols, un dels estudiosos que més temps ha dedicat al documental, considera que: “El documental comparteix amb la ficció els mateixos trets que comprometen absolutament qualsevol forma d’objectivitat rigorosa, si no és que la converteixen en quelcom impossible. L’objectivitat ha estat objecte de tants atacs com el realisme (del cine de ficció clàssic) i per moltes de les mateixes raons. És també una forma de representar el món que nega els seus propis processos de construcció i efecte formatiu dels mateixos.” (Citat dins Weinrichter, 2004: 18).

És innegable que en tot documental, sigui expositiu, observacional, interactiu o reflexiu2, sempre hi ha ordre, una selecció, una estructura, una narració al cap i a la fi. El documental sempre és narratiu (Pineda: 2007: 3).

Si a la qüestió de la impossible objectivitat del documental, afegim l’emergència dels formats reality de la televisió, veurem que també ha contribuït a aquesta contaminació de l’estatut del documental, a expandir fronteres i confondre límits genèrics (Weinrichter, 2004: 66).

En aquest context, el fals documental representa un cas especial, per allò que té de deliberat, d’aquest etern combat entre allò fictici i real que s’ha lliurat històricament en l’interior de la institució del documental: presenta un relat inventat que, a diferència del cine de ficció habitual, imita els codis i convencions cultivats pel cine documental (Weinrichter, 2004: 69).

De l’emergència d’aquest gènere se’n desprenen diverses conclusions: la impossibilitat de tractar la realitat objectivament, la crítica a les convencions que s’arrelen fins i tot en aquells gèneres més de avantguarda, la participació de l’audiència, que el format no assegura la seriositat del discurs i, en definitiva, que qualsevol text pot ser satiritzat.

1 Totes les cites del treball, tant directes com indirectes, han estat traduïdes per tal d’aportar cohesió.2 Modalitats de documental establertes per Bill Nichols.

5

3. TIPOLOGIES DE MOCKUMENTARY.

3.1. DELIMITACIÓ DELS DIFERENTS TIPUS DE MOCKUMENTARY

En el procés de creació d’un mockumentary no hi ha cap estil (o gairebé cap) que no hagi estat explorat. No és pas casual que totes les modalitats especificades per Nichols hagin estat revisades per aquesta modalitat documental, però en cap cas, com bé ens diu Romera, ha estat tractat d’una forma pura. És per aquesta raó que les diferents tipologies de mockumentary no es poden regir per les mateixes variables que la resta de documentals.

Així mateix, és important indicar que el mockumentary també ha explorat alguns dels gèneres propis del cine de ficció, com ara el terror (La Bruja de Blair, Monstruoso), la ciència ficció (Cloverfield) o la comèdia (Zelig), però el desequilibri i la hibridació entre uns gèneres i altres fa que aquesta tampoc sigui la manera més idònia per classificar-los.

La diferenciació, per tant, entre tipologies de mockumentary més adequada és la establerta per Roscoe i Hight (2001: 64-75), en la qual s’estableixen tres graus de falsificació en els documentals:

o La paròdia: el seu objectiu és satiritzar algun aspecte de la cultura popular. Exemples: Zelig (1983), The Rutles (1978), This is Spinal Tap (1984).

o La crítica: busca la confusió sobre el seu estatus factual i critica les pràctiques mediàtiques, tot i que no és explícitament reflexiva amb relació al gènere documental. Exemples Bob Roberts (1992), Forgotten Silver (1995), Bad News Tour (1983).

o La deconstrucció: col·loquen en primer terme la reflexivitat del gènere: la seva pròpia forma documental constitueix expressament el tema vers el qual es fan les propostes. Exemples: David Holzman’s Diary (1967), Man bites dog (1992), The falls (1980).

3.2. DESCRIPCIÓ DELS SEUS TRETS FONAMENTALS

En el llibre de Roscoe i Hight els tres graus de mockumentary estan diferenciats en base a tres criteris: la intenció del director, la construcció del text i el rol de l’audiència3. A continuació es descriuran les tres tipologies en base a aquests criteris:

Paròdia

En aquesta modalitat la intenció del director és la de fer paròdia i reforçar de forma implícita algun aspecte de la cultura popular. Pel que fa a la construcció del text es produeix una apropiació “benèvola” o “innocent” de l’estètica del documental i es presenta l’argument clàssic de l’objectivitat, acceptat com a sinònim de racionalitat. En quant al rol de l’audiència, en aquest cas apreciarà la paròdia de la cultura popular i el reforç del mite popular; així com certa nostàlgia envers les formes tradicionals del documental. Cal afegir que els espectadors més crítics poden, fins a cert punt, explorar la reflexivitat latent dins el documental.

3 Aquesta classificació té com a base la taula extreta del llibre de Roscoe i Hight, que està adjunta a l’annex del treball. L’objectiu d’adjuntar aquesta taula no és altre que el de servir de complement de la traducció oferida en l’apartat, ja que el que s’ha escrit és una interpretació.

6

Crítica

La intenció del director serà la d’utilitzar el documental per a parodiar o fer una sàtira d’algun aspecte de la cultura popular. El text es construirà apropiant-se de manera ambivalent de l’estètica documental, i es produirà una tensió entre la crítica explícita de les pràctiques del documental i els seus creadors juntament amb l’acceptació implícita dels codis i les convencions específics del gènere. El rol de l’audiència serà el d’apreciar la paròdia/sàtira de la cultura popular i, depenent de la pel·lícula, els graus de reflexió pel que fa al documental com a gènere seran variables.

Deconstrucció

En aquest cas la intenció del director és el de criticar explícitament algun aspecte de la cultura popular i el d’examinar, subvertir i deconstruir el discurs de fets i la seva relació amb els codis i convencions del documental. En la construcció del text es detecta una apropiació “hostil” de l’estètica documental. També s’utilitza el documental com a representatiu de la problemàtica postura sociopolítica en relació al món sociohistòric. Aquí el rol de l’audiència serà el de reflexionar sobre la paròdia o la sàtira de la cultura popular. Per tant, la postura de l’audiència serà obertament reflexiva envers al discurs de fets amb els codis i convencions associats.

3.2.1. L’HUMOR EN EL MOCKUMENTARY

Tot i que, com bé hem dit abans, existeixen diferents gèneres dins el mockumentary, sí que és cert que hi ha un predomini de la paròdia i la comèdia. No és pas casual que la denominació més emprada per al fals documentals contingui la paraula “mock”, que significa alhora “burlar-se” i “fictici”.

Més enllà de l’auto-reflexió o la crítica, s’ha vist que l’ús de l’estil documental en determinats casos (com The Office) és més una qüestió merament anecdòtica i que l’objectiu predominant és el de fer riure. Com a cas extrem d’aquesta situació podem citar el de R2-D2 Beneath the Dome, un documental creat pels responsables de Star Wars i del qual l’únic objectiu és fer riure. En aquest cas, veiem que l’efecte còmic radica en tractar d’una manera seriosa i “com si fos real” una situació purament de ciència ficció (s’explica l’ascens i caiguda de l’actor-robot RD-D2 de Star Wars).

Però per veure més concretament quins són els elements que fa còmic un mockumentary, tractarem en el següent apartat alguns aspectes específics. Tanmateix, cal puntualitzar que la majoria d’aquests efectes còmics depenen quasi exclusivament de la consciència de l’espectador d’estar veient un fals documental.

3.2.2. QUÈ ÉS EL QUE CREA L’EFECTE CÒMIC?

Fent un resseguiment de les quatre pel·lícules proposades, s’ha fet una divisió entre els elements propis del documentals i de la ficció, per comparar i comprovar d’on prové la comicitat.

Elements propis de la ficció

- Exageració- L’absurd- Personatges-caricatura. La presència de personatges que per sí sols fan riure, ja

sigui per la seva manera de ser, vestir, o actuar. Ho veiem a Zelig i a Borat.

7

- Els propis diàlegs/monòlegs creats per fer riure.- Ironia. Dir una cosa quan es vol dir l’altra. Un exemple molt clar d’això és Borat:

el personatge és d’allò més masclista, racista i antisemita, però l’objectiu del personatge és precisament el de criticar i posar en ridícul aquests prejudicis i els que els professen.

Elements propis del documental

- Entrevisteso Veure personatges reals parlant de fets i persones que sabem que són

irreals.o Quan es parla seriosament de situacions que de per sí són còmiques.o Contradicció entre el que diuen els personatges en les entrevistes i

després la forma en què actuen a la vida real.o Quan surten malament, normalment perquè l’entrevistat no contesta de

“manera adequada” o segons s’espera.- Trencar normes

o Ja sigui les dels documentals (tractant la ficció amb els seus estils) com les de ficció (mirar a càmera, moments de pausa...)

o Fer bromes o dir coses políticament incorrectes però que, en ser dites per un personatge fals, no “ofenen” a ningú.

- La consciència de presència de la càmera per part dels actors/personatgeso Provoca sobreactuacions per part de la gento Complicitat entre la càmera i un dels personatges en relació a un altre

personatge de la ficció.o Situacions incòmodes generades en la quotidianitat que es veuen

accentuades per la presència de la càmera.- L’actuació de la veu en off. En tenir aquesta posició d’autoritat heretada pels

documentals, ens fa riure veure com tracten temes no seriosos.- Burla de les convencions de la ficció contraposades a aquesta “suposada”

realitat.

8

4. QUATRE FILMS. FITXA DE REALITZACIÓ I SINOPSI

4.1.ZELIG

Director: Woody AllenPaís d’origen: Estats UnitsAny de producció: 1983Durada: 70 minuts

Tercer mockumentary de Woody Allen, que presenta la biografia de Leonard Zelig, un home que tenia l’habilitat camaleònica de convertir-se física i psicològica en el grup social més proper. Gràcies a que Zelig es va fer famós el 1920 a Amèrica, el personatge coneixerà a figures conegudes en l’àmbit cultural i polític d’aquest període. La pel·lícula presenta un interessant comentari sobre determinats aspectes de la cultura americana.

4.2. FORGOTTEN SILVER

Directors: Costa Botes i Peter JacksonPaís d’origen: Nova ZelandaAny de producció: 1995 Durada: 50 min

Aquest mockumentary presenta el descobriment d’un pioner en el món del cine perdut de Nova Zelanda (Colin Mckenzie). Trobem una sofisticada mescla entre les modalitats expositiva, interactiva i observacional del documental per presentar la vida de McKenzie. Això s’intercala amb el viatge de Botes i Jackson a les profunditats de Nova Zelanda per redescobrir el lloc on McKenzie va rodar la seva pel·lícula muda més èpica, Salome.

Cal destacar que en el seu moment aquest mockumentary va ser famós, ja que es va emetre en primetime a la televisió neozelandesa. El dia després de l’emissió del programa, els directors Peter Jackson i Costa Botes van haver d’anar ells mateixos a la televisió nacional per explicar que el documental era fals (tal com li va passar a Orson Wells amb La guerra dels móns).

4.3. BORAT

Director: Larry CharlesPaís d’origen: Gran BretanyaAny de producció: 2006Durada: 82 min

Un director de cine Kazazquinés, Borat Sagdiyev (interpretat per un comediant de la televisió britànica, Sacha Baron Cohen), documenta els seus encontres amb americans corrents en un intent d’entendre el domini socioeconòmic dels Estats Units. Desmesuradament salvatge, i rarament subtil, aquesta pel·lícula està construïda al voltant de les entrevistes de Cohen a americans “reals”, mentre ells desconeixen que és un personatge ficcional. La pel·lícula va provocar debat i protestes de molts dels americans que hi apareixien, ja que ignoraven que Borat no era un Kazacanés real. En resumides comptes, mentre el protagonista de la pel·lícula és fals, les reaccions dels altres participants és real –fent d’aquest un interessant exemple de mockumentary, en el qual la majoria dels personatges no saben que estan participant-hi.

9

4.4. THE OFFICE

Directors: Ricky Gervais and Stephen MerchantPaís d’origen: Gran BretanyaAnys de producció: 2001-2002Durada: capítols de 35 min

Una sèrie mockumentary de la BBC, que és presentada com un serial documental que explora les relacions en una oficina a una ciutat de Gran Bretanya anomenada Slough. Explora formes del documental amb una estètica del cinema verité. La sèrie sovint és incòmoda de veure, en part degut a la interpretació de Richy Gervais com David Brent, el cap de l’oficina. Fins a cert punt, Brent és molt conscient del poder dels docu-soaps per transformar la gent corrent en estrelles, però no sap que és impopular entre els seus empleats o com de malament apareix davant la càmera.

10

5. ANÀLISIS I COMPARATIVA DELS FILMS

Com bé s’observarà a continuació, l’estudi que s’ha fet de The Office respecte dels altres tres films és lleugerament superior, degut a què introdueix tot un seguit de qüestions que no trobem en els altres casos. Això és a causa de què, en tractar-se d’una sèrie de televisió implica una major durada temporal, diverses històries englobades dins una de més gran i una reflexió sobre el mitjà televisiu. Per tant, l’espai d’emissió tindrà un important paper en la diferenciació d’aquests quatre textos audiovisuals. D’aquesta manera, encara que l’anàlisi es proposa estudiar individualment cadascun dels casos, trobarem que es fa una distinció entre el mitjà cinematogràfic i el televisiu. En conseqüència, es començarà amb dos dels casos més paradigmàtics i pràcticament considerats “clàssics” del mockumentary: Zelig i Forgotten Silver. Després es passarà a Borat, que tot i ser una pel·lícula, el fet d’estar gravada com si fos un documental televisiu, fa que estigui a mig camí entre un cas i l’altre, de la mateixa manera que no es presenta com un mockumentary 100%, ja que incorpora personatges reals. En última instància s’abordarà The Office com a representant del cas televisiu.

Per començar aquest estudi de casos, tenim el mockumentary més reeixit de Woody Allen (anteriorment n’havia fet dos, Toma el dinero y corre i Maridos y Mujeres): Zelig, pel seu ús d’imatges modificades i entrevistes. En aquesta pel·lícula sabem des d’un inici que es tracta d’una ficció per la presència del propi Woody Allen i la no menys reconeguda actriu Mia Farrow. No obstant, és possible que algun espectador, encara pogués dubtar de la realitat d’aquesta història (pensant que s’ha utilitzat l’estil documental perquè es tracta d’un cas real), per tant, per si es donés el cas, la pròpia història ja s’encarrega de desfer tot rastre de versemblança, començant per la pròpia patologia del protagonista (el síndrome del camaleó, que, pel seu nivell d’exageració ratlla el ridícul), fins a les seves aventures i desventures a l’Alemanya hitleriana i la manera en què n’escapa. Per tant, Zelig es presenta com una ficció estilitzada per les formes pròpies del documental.

Què crea l’humor en Zelig? Són molts els elements que delaten un elaborat guió que cerca la comicitat, però en línies generals podem dir que aquells aspectes propis de la comèdia tractats de forma “seriosa” (quan es parla de les tràgiques transformacions de Zelig amb una formal veu en off, l’espectador no pot fer altra cosa que riure en veure les imatges), les comparacions entre l’estil documental i cinematogràfic i les reaccions del poble americà davant del personatge (totalment paròdiques de la cultura americana). Així doncs, no és només la paròdia descrita per Roscoe i Hight, sinó també la burla de les pròpies convencions dels gèneres de ficció/no ficció.

Seguint els casos cinematogràfics proposats, tenim Forgotten Silver, en la qual observem que la comicitat la troba l’espectador sobretot quan és conscient que el que veu és fals. Un dels recursos humorístics més recurrents és l’exageració, la manera en què es fan els descobriments tecnològics, les raons del fracàs de determinats experiments (en el cas del so perquè va gravar a xinesos parlant que ningú entenia, i en el del color perquè les imatges van ser acusades de “pornogràfiques” per culpa d’unes imatges gravades accidentalment), o la manera en què Colin McKenzie aconsegueix recaptar diners per al seu gran projecte, fent curts amb un pallasso immoral. Fins a cert punt, aquests mateixos punts humorístics són els que fan evident la falsedat del documental. També l’aparició de personatges reals (com l’actor Sam Neill) parlant a les entrevistes de fets ficticis com si fossin realitat, generen comèdia, tot i que no en el mateix grau que les peripècies del fals revolucionari director de cine neozelandés.

Com bé hem indicat abans, el cas de Borat presenta algunes variables respecte la resta de documentals (donada la seva naturalesa cinematogràfica que alhora està gravada com un reportatge televisiu) i la seva inscripció en allò real/fictici: a pesar de tractar-se del recorregut d’un personatge fals pels Estats Units, les entrevistes i reaccions que

11

replega són reals. Per tant, la comicitat d’aquesta pel·lícula ja no sols està en les vulgaritats que diu el personatge principal (de les quals ens podem riure perquè sabem que no és més que una caricatura), sinó en les reaccions que desperta en els seus interlocutors: alguns perquè estan d’acord amb ell, d’altres perquè, tot i no estar-ho, fingeixen que “no passa res”. D’aquesta manera, Borat aconsegueix desfer-se de totes les hipocresies dels americans i deixar al descobert les seves falsedats i absurdes convencions d’allò políticament correcte. Però per a que tots aquests elements siguin realment còmics, és necessària la consciència per part de l’espectador de la falsedat d’aquest personatge, ja que si fossin reals podrien ofendre.

Finalment, ens trobem amb el cas televisiu, The Office, en el qual les pròpies situacions i els personatges són els que creen la comicitat. En aquest sentit, es fa força evident la presència d’un guió per l’eloqüència i oportunisme de determinats personatges. L’estil mockumentary és més una qüestió visual que altra cosa: no es vol fer una burla d’un gènere, només explotar-lo com a recurs visual. L’estil mockumentary permet aspectes que no tenen les sit-coms normals, com ara les entrevistes dels personatges contraposades a les situacions reals, la manera d’actuar de la gent davant la càmera, allò que queda davant i allò que la càmera capta d’amagat... En relació a aquesta qüestió cal fer un especial èmfasi en el treball que s’ha fet pel que fa a la presència de la càmera i consciència dels personatges. Com bé deia un dels seus guionistes, Ricky Gervais: “Quan estan enfront la càmera són més honestos. Baixen la guàrdia perquè la càmera els adula.”4 Aquesta relació personatge/càmera, que de vegades pot ser un còmplice, d’altres un enemic, dota la sèrie d’un arc visual amb el qual poques sèries compten. En aquest sentit, l’estil documental es mostra com una renovació del gènere, que permet presentar noves situacions còmiques i més a prop de la realitat que les sit-coms convencionals.

També és interessant comparar les dues temporades de la sèrie amb els dos episodis especials que es van fer per Nadal. Entre uns capítols i altres es fa un salt temporal i la presència dels documentalistes es fa evident. Aquest salt temporal permet fer certs canvis en la concepció de la sèrie i canviar determinats aspectes, com el tema de la sèrie: ja no es tracta d’observar la vida quotidiana en una oficina, sinó de fer un seguiment dels personatges més representatius de l’anterior sèrie. No només això: la presència dels documentalistes es fa evident, sentim algú darrera la càmera preguntant, interactuant amb els personatges, ja no es tracta tan sols d’observar. Això, i les experiències del personatge principal (David Brent), fan palesa aquesta autoconsciència de documental i alhora del relat televisiu. Aquest canvi els permet fer una reflexió sobre el lloc del documental en la televisió, enfrontat als programes reality i com n’és d’efímera la fama d’aquests personatges corrents. Dita qüestió es pot observar en l’escena en què David Brent va a un local i competeix per una noia amb altres dos famosos, un d’ells pertanyent a Gran Hermano: tot el món coneix al noi del reality, mentre a ell, que ha aparegut en un documental, ningú el coneix. A banda d’això, queda clar en aquests dos episodis especials com manipulen la realitat perquè surti de la manera que els interessa: compren un bitllet a la noia perquè es retrobi amb el noi, aconsegueixen una evolució per part de David Brent i un happy-end per a tots “els bons”. Aquest intervencionisme els deixa via lliure per jugar al deus ex machina, cosa que en una sit-com normal estaria prohibit o, si més no, fer-ho d’una forma tan evident.

En definitiva, el que queda més clar en The Office és que l’ús de l’estil documental serveix per a trencar amb totes les normes de la ficció: pauses, silencis, moments avorrits, males bromes, incomoditat, mirades a càmera, converses innecessàries, no avança la trama, escenes que no són netes. I, en última instància, es pot recórrer a l’intervencionisme per part de la càmera sobre la realitat per tal de tenir el final desitjat.

4 Comentari extret del DVD d’Extres de la sèrie.

12

6. CONCLUSIONS

En termes generals, ens trobem amb què l’apropiació de l’estil documental no es fa sols per burlar-se, criticar la cultura popular o unes determinades convencions, sinó per explorar situacions que serien impossible des de la ficció. Explorar què és el que passa i com actua la gent quan se li posa una càmera al davant, ja sigui en la realitat o recreant-la; les situacions surrealistes que, pel seu grau d’absurditat, no poden entrar dins la rigidesa de les convencions de la ficció.

Arribats aquest punt, ens podem plantejar novament la qüestió amb la qual partíem el treball i contestar-la:

Quina és la finalitat d’un documental que tracta una ficció amb clau còmica com si fos realitat?

En aquest aspecte, trobem diverses explicacions, dues d’elles extretes de l’anàlisi fet per altres autors, i que podem atribuir especialment als casos cinematogràfics de Zelig i Forgotten Silver. La tercera explicació que aportem és la que s’ha derivat de l’estudi realitzat, i que podria funcionar per a tots quatre casos, tot i que es fa especialment evident per al cas de The Office.

Així doncs, aquestes són les respostes que hem trobat:

Per començar, tenim la burla del propi gènere documental, que s’ha associat fins a tal punt amb unes determinades convencions que ha quedat establert que la seva manera de fer és la que dóna veracitat a les imatges. No obstant, el mockumentary ha demostrat que no és així, que és pot parlar de la ficció amb els suposats termes de la ficció, i parlar de la realitat amb les convencions de la ficció. En definitiva: no hi ha res establert que pugui diferenciar què és cert de què és fals.

També cal considerar el mockumentary com a paròdia de la cultura popular, la qual, quan és la pròpia, fins que no es mira des d’una altra perspectiva no es pot arribar a entreveure com d’absurda pot arribar a ser en determinades qüestions.

Per últim, tenim la finalitat d’experimentar, provar noves formes de provocar humor, fins i tot en aquelles situacions que prèviament podien semblar-nos avorrides. Trobar la ironia de la vida en les situacions “reals”. Trencar normes i convencions de la ficció, escapar-ne i trobar noves vies de fer comèdia. Veure que la ficció és un receptacle tancat, que cada cop permet menys originalitat i improvisació i que d’aquesta manera es poden provar noves vies.

En conclusió, en mockumentary no és només un gènere crític, paròdic i qüestionador del gènere documental, sinó també de la ficció. Demostra que les línies entre ficció i realitat no estan tan delimitades com sembla, que tot és intercanviable, que les fronteres es poden difondre fàcilment. Amb aquest propòsit satíric, el mockumentary ha estat capaç de fer un pas més enllà i plantejar noves maneres de veure la ficció, trobar una expressivitat molt més intensa amb unes convencions que, en altre context, ens havien pogut semblar avorrides o limitades.

13

7. BIBLIOGRAFIA

NICHOLS, Bill (1997): La representación de la realidad. Cuestiones y conceptos sobre el documental. BCN, Paidós.

ROSCOE Jane i HIGHT Craig (2001): Faking it: mock-documentary and the subversion of factuality, Ed. Manchester University Press.

SÁNCHEZ NAVARRO, J; Hispano A. (2001): Imágenes para la sospecha. Editorial Glénat, Barcelona.

WEINRICHTER, Antonio (2004): Desvíos de lo real. El cine de no-ficción. Ed. T&B, Madrid, 2004

Webs consultades

http://www.waikato.ac.nz/film/mock-doc.shtml

http://lacomunidad.elpais.com/nadieesperfecto/2007/8/11/el-falso-documental

Articles

ROMERA, Elena (2004): Falsas verdades y medias mentiras. Una aproximación al falso documental. En: Zemos98 (http://www.zemos98.org/spip.php?article43)

GARCÍA MARTÍNEZ, Alberto Nahum (2006): La traición de las imágenes: mecanismos y estrategias retóricas de la falsificación audiovisual. En: Zer. Revista de Estudios de Comunicación, vol. 12, nº 22, p. 301-322.

PINEDA AMO, Cristian (2007): El documental como estética. En: Revista de cine de la Biblioteca de la Facultad de Comunicación, nº1, p.101-112.

Altres materials

DVD extres de The Office

14

8. ANNEX

Roscoe i Hight, pag 66

15