informe d’actualitat jurídica abril de 2013...

Informe d’Actualitat Jurídica Abril de 2013

SUMARI

I.- Legislació .................................................................................................................................... 3 I.1.- Legislació estatal ................................................................................................................... 3

REIAL DECRET-LLEI 5/2013, de 15 de març, de mesures per afavorir la continuïtat de la vida laboral dels treballadors de major edat i promoure l'envelliment actiu. BOE núm. 65, de 16-03-2013 .............................................................................................................................................. 3

Reial decret 176/2013, de 8 de març, pel qual es deroguen total o parcialment determinades reglamentacions tècnic-sanitàries i normes de qualitat referides a productes alimentaris. BOE núm. 76, de 29 de març de 2013 .................................................................................................. 5

REIAL DECRET 218/2013, de 22 de març, pel qual s'aprova l'oferta d'ocupació pública per a l'any 2013. BOE núm. 71, de 23-03-2013 ..................................................................................... 5

ORDRE ECD/522/2013, de 25 de març, per la qual es regulen les comunicacions electròniques per a procediments de les ajudes a Corporacions Locals per a activitats culturals que fomentin la comunicació cultural, gestionades per la Sotsdirecció General de Cooperació Cultural amb les comunitats autònomes. BOE núm. 80, de 03-04-2013 ......................................................... 5

RESOLUCIÓ d'1 de març de 2013, de la Secretaria General de Coordinació Autonòmica i Local, per la qual es desenvolupa la informació a subministrar per les corporacions locals relativa a l'esforç fiscal i la seva comprovació en les Delegacions d'Economia i Hisenda. BOE núm. 60, d'11 de març de 2013 .................................................................................................... 6

RESOLUCIÓ de 27 de febrer de 2013, de la Secretaria General del Tresor i Política Financera, per la qual es modifica la de 3 de gener de 2013, per la qual es fa públic el tipus legal d'interès de demora aplicable a les operacions comercials durant el primer semestre natural de l'any 2013. BOE núm. 53, 02-03-2013.................................................................................................. 6

RECURS D'INCONSTITUCIONALITAT n.º 630-2013, contra els articles 1.2, lletres a) a i) de la Llei del Parlament de Catalunya 8/2004, de 23 de desembre, d'horaris comercials, en la redacció donada per l'article 1 del Decreto-llei 4/2012; els articles 2.1, lletres b), c), d), f), i) i l) i 2.2 de la mateixa Llei 8/2004, en la redacció donada per l'article 2 del Decreto-llei 4/2012 i l'article 5 del Decreto-llei 4/2012. BOE núm. 54, 04-03-2013 ...................................................... 6

I. 2.- Legislació catalana ............................................................................................................... 7 ACORD GOV/27/2013, de 12 de març, pel qual s’aprova el Pla de seguretat alimentària de

Catalunya 2012-2016. DOGC núm. 6335, de 14-03-2013 ........................................................... 7 DECRET LLEI 2/2013, de 19 de març, de modificació del règim de millores de la prestació

econòmica d'incapacitat temporal del personal al servei de l'Administració de la Generalitat, del seu sector públic i de les universitats públiques catalanes. DOGC núm. 6340, de 19-03-2013 .. 7

DECRET 137/2013, de 12 de març, del Consell de Biblioteques. DOGC núm. 6335, de 14-03-2013 .............................................................................................................................................. 8

DECRET 138/2013, de 12 de març, de modificació de funcions en els òrgans del Departament d’Empresa i Ocupació que gestionen el Fons Social Europeu. DOGC núm. 6335, de 14-03-2013 .............................................................................................................................................. 8

DECRET 136/2013, de 12 de març, de modificació del termini establert en la base tercera, apartats 3.1 i 3.2, de les bases d'execució del Pla únic d'obres i serveis de Catalunya per al període 2008-2012, aprovades pel Decret 101/2008, de 6 de maig, pel que fa a les actuacions corresponents a les anualitats 2011 i 2012. DOGC núm. 6335, de 14-03-2013 .......................... 8

DECRET 127/2013, de 5 de març, de fixació d’un nou termini per presentar determinats plans d’autoprotecció d’àmbit local i d’adequació dels plans d’autoprotecció dels espectacles públics, de les activitats recreatives i dels establiments i espais oberts al públic al Decret 82/2010, de 29 de juny, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures. DOGC núm. 6330, de 07-03-2013 ... 9

ORDRE ECO/47/2013, de 15 de març, per la qual es regula el funcionament i s’aprova l’aplicació del Registre públic de contractes de la Generalitat de Catalunya. DOGC núm. 6344, de 27-03-2013 ............................................................................................................................... 9

FMC | abr-13 2

RECURS D'INCONSTITUCIONALITAT núm. 630-2013, contra els articles 1.2, lletres a) a e) de la Llei del Parlament de Catalunya 8/2004, de 23 de desembre, d'horaris comercials, en la redacció donada per l'article 1 del Decret llei 4/2012; els articles 2.1, lletres b), c), d), f), i) i l) i 2.2 de la mateixa Llei 8/2004, en la redacció donada per l'article 2 del Decret llei 4/2012 i l'article 5 del Decret llei 4/2012. DOGC núm. 6332, de 11-03-2012 ............................................. 9

II.- Jurisprudència ......................................................................................................................... 10 II.1.- Tribunal de Justícia de la Unió Europea ............................................................................ 10

STJUE de 14-03-2013, Assumpte C 415/11. Petició de decisió prejudicial plantejada pel Jutjat del Mercantil nº 3 de Barcelona, en el cas Mohamed Aziz Caixa d’Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa (Catalunyacaixa). Qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat del Mercantil nº3 de Barcelona. Objecte de la qüestió la «Directiva 93/13/CEE – Contractes celebrats amb consumidors – Contracto de préstec hipotecari – Procediment d'execució hipotecària – Facultats del jutge nacional que conegui del procés declaratiu – Clàusules abusives – Criteris d'apreciació». .............................................................................................................................. 10

STJUE (sala quarta) de 14 de març de 2013. Assumpte C-420/11. Qüestió prejudicial. «Medi ambient – Directiva 85/337/CEE – Avaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient – Autorització d'un projecte d'aquest tipus sense una avaluació adequada – Objectius d'aquesta avaluació – Requisits de l'existència del dret a obtenir reparació – Inclusió o no de la protecció dels particulars enfront dels danys patrimonials». .............................................................................................................................. 12

STJUE, de 21 de març de 2013. Qüestió prejudicial. Assumpte C-92/11. «Directiva 2003/55/CE – Comprat interior del gas natural – Directiva 93/13/CEE – Article 1, apartat 2, i articles 3 a 5 – Contractes celebrats entre els professionals i els consumidors – Condicionis generals – Clàusules abusives – Modificació unilateral del preu del servei pel professional – Remissió a una normativa imperativa concebuda per a una altra categoria de consumidors – Aplicabilitat de la Directiva 93/13 – Obligació de redacció clara i comprensible i de transparència» ................. 13

STJUE (Sala Setena), de 7 de març de 2013. Assumpte T-370/11. Recurs d'anul·lació, interposat per Polònia contra la Comissió. Objecte del recurs: la Decisió 2011/278/UE de la Comissió, de 27 d'abril de 2011, per la qual es determinen les normes transitòries de la Unió per a l'harmonització de l'assignació gratuïta de drets d'emissió conformement a l'article 10 bis de la Directiva 2003/87/CE del Parlament Europeu i del Consell (DO L 130, p. 1). Paràmetres de referència que han d'aplicar-se per al càlcul de l'assignació de drets d'emissió – Igualtat de tracte – Proporcionalitat» ............................................................................................................ 17

II.2.- Tribunal Constitucional ....................................................................................................... 19 STC 47/2013, de 28 de febrer de 2013. Conflicte positiu de competència 6328-2003. Interposat

pel Govern de la Generalitat de Catalunya respecte del Reial decret 828/2003, de 27 de juny, pel qual s'estableixen els aspectes educatius bàsics de l'educació preescolar. Competències sobre educació i assistència social: constitucionalitat dels preceptes reglamentaris estatals relatius a l'educació infantil (STC 184/2012). BOE núm. 73 , de 26-03-2013 ............................ 19

STC 48/2013, de 28 de febrer de 2013. Conflicte positiu de competència 6330-2003. Plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya en relació amb diversos preceptes del Reial decret 831/2003, de 27 de juny, pel qual s'estableix l'ordenació general i els ensenyaments comuns de l'educació secundària obligatòria. Competències sobre educació: constitucionalitat dels preceptes reglamentaris estatals relatius a l'ensenyament de les llengües cooficials (STC 13/2013) i a la composició dels equips d'avaluació que han de decidir sobre la promoció dels alumnes (STC 184/2012). ........................................................................................................... 19

STC 52/2013, de 28 de febrer de 2013. Conflicte positiu de competència 7604-2009. Plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya en relació amb l'Ordre SAS/1352/2009 de 26 de maig, per la qual s'estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l'assignació tributària de l'impost sobre la renda de les persones físiques. Competències sobre condicions bàsiques d'igualtat i assistència social: preceptes reglamentaris estatals que vulneren les competències autonòmiques de gestió de les subvencions (STC 21/2013). ............................. 20

II. 3.- Tribunal Suprem ................................................................................................................ 20 STS, 23 de gener de 2013. Recurs de cassació amb el núm. 3832 de 2009 contra l'Acord de 18

d'abril de 2007 de la Comissió Territorial d'Urbanisme de València, pel qual es va acordar l'aprovació supeditada del Pla General d'Ordenació Urbana d'Énguera Urbanisme; Aigües; informe de la Confederació Hidrogràfica sobre disponibilitat de recursos hídrics; coordinació entre Administracions públiques: Estat i Comunitat Autònoma. Estimació. ............................... 20

II. 4.- Audiència Nacional ........................................................................................................... 24

FMC | abr-13 3

Aute 16/2013 de l’AN de 01-03-2013. Ponent: Maria Carolina Sant Martín Mazzucconi. Personal laboral del sector públic. Supressió de paga extra. Elevació de qüestió d'inconstitucionalitat en relació a l'article 2 del Reial decret-Llei 20/2012, de mesures per garantir l'estabilitat pressupostària que suprimeix la paga extraordinària de desembre de 2012 per al personal laboral del sector públic. ............................................................................................................. 24

II. 5. Altres Tribunals .................................................................................................................. 25 Tribunal Econòmic-Administratiu Central, Secció Vocalia 9ª, Resolució de 14 Febr. 2013, rec.

572/2011. Impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. Supòsits de subjecció. Concessions administratives i actes jurídics assimilats. ............................................ 25

III.- Altres ........................................................................................................................................ 25 ARTICLE. “Experiència dels ordenaments europeus: un “retorn” a les gestions

púbiques/municipals?”, Hellmut Wallman, Professor emèrit d’Administració Publica de la Universitat Humboldt de Berlin. .................................................................................................. 25

ARTICLE. “Els ens locals davant el Tribunal Suprem” (crònica de jurisprudència 2012), José Manuel Bandrés Sánchez-Cruzat (Magistrat del Tribunal Suprem), Quaderns de Dret Local, núm. 31, febrer de 2013, pàg. 81-109. ....................................................................................... 26

DICTAMEN. CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES. DICTAMEN 3/2013, de 26 de febrer, sobre les disposicions addicionals vuitanta-unena i vuitanta-quatrena de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de pressupostos generals de l'Estat per a l'any 2013. .............................. 28

LLIBRE. Estratègies de finançament dels municipis turístics i competitivitat . RUIZ GARCÍA, Ernest (2011). Estratègies de finançament dels municipis turístics i competitivitat: el cas dels municipis catalans. Col·lecció Tesis Doctorals 14. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya ............................................................................... 28

PROJECTE DE LLEI. Govern de la Generalitat de Catalunya. Projecte de llei d’accessibilitat . 29 AVANTPROJECTE DE LLEI. Govern de l’Estat. Avantprojecte de llei de garantia d’unitat de

mercat ......................................................................................................................................... 29 GUIA. Guia per avaluar processos participatius del Departament de Governació i Relacions

Institucionals ............................................................................................................................... 30 GUIA. Junta de Castilla y León. Guía práctica del uso de las redes sociales en los

Ayuntamientos. ........................................................................................................................... 30

I.- Legislació

I.1.- Legislació estatal

REIAL DECRET-LLEI 5/2013, de 15 de març, de mesures per afavorir la continuïtat de la vida laboral dels treballadors de major edat i promoure l'envelliment actiu. BOE núm. 65, de 16-03-2013

Els objectius del Reial decret-llei són: reforçar la sostenibilitat del sistema de pensions, impulsar l'envelliment actiu i lluitar contra la discriminació per raó d'edat en l'ocupació. Aquests objectius s'aconsegueixen mitjançant l’establiment de mesures en tres àmbits concrets: en la jubilació anticipada i parcial, en la compatibilitat entre treball i pensió, i en la lluita contra la discriminació per raó d'edat en l'ocupació.

JUBILACIÓ ANTICIPADA

En aquest sentit, es planteja una modificació de la jubilació anticipada per incrementar la coherència del sistema. Així es manté l'esquema general de la Llei sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social, de l'1 d'agost de 2011, distingint entre jubilacions anticipades voluntàries i involuntàries.

S'incrementa gradualment l'edat mínima d'accés, de forma coherent amb l'increment gradual de l'edat legal de jubilació previst en la Llei abans citada. D'aquesta forma, l'edat de jubilació anticipada voluntària s'elevarà progressivament dels 63 anys actuals els a 65 anys en 2027, i la de jubilació involuntària anticipada passarà de 61 anys a 63 anys en el mateix període.

S'introdueix una graduació en l'aplicació de coeficients reductors atenent a la carrera de cotització, amb l'objectiu de reforçar el principi de neutralitat i contributivitat. Es fixa un període mínim de

FMC | abr-13 4

cotització de 35 anys en el cas de la jubilació anticipada voluntària i de 33 anys en el cas de la jubilació anticipada forçosa.

Així, per a la jubilació anticipada voluntària s'estableix una reducció per trimestre del 2 per 100 per a períodes de cotització inferiors a 38 anys; de l'1,875 per 100 per a períodes d'entre 38 anys i sis mesos i 41 anys i sis mesos, de l'1,7 per 100 per a períodes entre 41 anys i sis mesos i 44 anys i sis mesos i de l'1,625 per 100 a partir dels 44 anys i sis mesos. Per la jubilació anticipada involuntària s'estableix una reducció d'1,875 per 100 per als períodes de cotització de fins a 38 anys i sis mesos, de l'1,750 per 100 per a períodes entre 38 anys i sis mesos i de l'1,625 per 100 per a períodes a partir dels 41 anys i sis mesos.

JUBILACIÓ PARCIAL

Es recondueix la modalitat cap al seu objectiu original de facilitar la transmissió intergeneracional de coneixement i experiències. S'evita, així, que s'utilitzi com una forma d'accés privilegiat a una jubilació anticipada. Per a això: es limita al 50 per 100 la reducció màxima de jornada amb caràcter general. I es permet aconseguir el 75 per 100 de reducció màxima quan la mesura vingui acompanyada de la formalització d'un contracte de relleu amb un treballador més jove, amb caràcter indefinit, a temps complet, i una durada mínima de, almenys, dos anys més que el que resti al treballador per aconseguir l'edat ordinària de jubilació. L'incompliment d'aquesta condició generarà obligacions de compensació a l'empresari. Igualment, s'eleva el període mínim de cotització del treballador fins als 33 anys (25 anys en el cas de persones amb discapacitat).

COMPATIBILITAT ENTRE TREBALL I PENSIÓ

El Reial decret Llei facilita la possibilitat de ser pensionista actiu, una opció que estava molt restringida en l'ordenament espanyol, a diferència d'altres països europeus. Així s'obre la possibilitat de treballar, tant per compte d'altri com per compte propi, a temps complet o parcial, percebent el 50 per 100 de la pensió. S'eximeix del pagament de bona part de les cotitzacions socials. I s'introdueix una cotització de "solidaritat" del 8 per 100 (6 per 100 a càrrec de l'empresa, 2 per 100 a càrrec del treballador).

Quan finalitza el període d'activitat, es restableix el pagament de la pensió íntegra, sense que el pensionista perdi aquesta qualitat a cap moment.

Per accedir a aquesta modalitat s'hauran d'haver assolit l'edat legal de jubilació i el 100 per 100 de la base reguladora.

S'estableixen per als funcionaris públics condicions semblants de compatibilitat d'ocupació i pensió.

S’estableix, la obligació de crear, en el termini d'un mes, un Comitè d'Experts per a l'estudi del Factor de Sostenibilitat i la remissió d'una proposta al Pacte de Toledo, en línia amb el previst en la Disposició Addicional 59 de la Llei sobre actualització, adequació i modernització del Sistema de Seguretat Social, de l'1 d'agost de 2011.

DISCRIMINACIÓ PER EDAT

La norma modifica la disposició addicional setzena de la Llei 27/2011, d'1 d'agost, que regula les aportacions econòmiques que han d'efectuar les empreses o grups d'empreses que ocupin a més de cent treballadors amb beneficis, que realitzin acomiadaments col·lectius que afectin a persones de cinquanta o més anys. D'aquesta forma, es compensa l'impacte que generen aquests processos sobre el sistema de protecció per desocupació i de pensions, amb l'objecte de des incentivar en major mesura els ajustos de plantilla que perjudiquen a treballadors de major edat de forma discriminatòria. Per això, es modifica la compensació que han de pagar les empreses de major grandària per la inclusió de treballadors de més edat en acomiadaments col·lectius.

S'exigeix la compensació no només a les empreses que estiguessin en situació de beneficis, sinó també a aquelles en pèrdues que en cinc anys obtinguin resultats positius. L'objectiu és desincentivar la inclusió de treballadors majors en acomiadaments col·lectius, molt més difícils de reinserir al mercat laboral.

Per evitar que s'utilitzi l'edat com a criteri preferent de selecció dels treballadors objecte d'acomiadament, l'obligació s'exigirà en el cas en què el percentatge de treballadors acomiadats

FMC | abr-13 5

de cinquanta o més anys sobre el total d'acomiadaments sigui superior al percentatge que els treballadors d'aquesta edat representen sobre el total de la plantilla de l'empresa.

S'homogeneïtza la regulació del subsidi per a majors de 55 anys en relació amb la resta de prestacions del sistema, i es reforcen les polítiques actives d'ocupació destinades a aquest col·lectiu.

http://www.boe.es/boe/dias/2013/03/16/pdfs/BOE-A-2013-2874.pdf

Reial decret 176/2013, de 8 de març, pel qual es deroguen total o parcialment determinades reglamentacions tècnic-sanitàries i normes de qualitat referides a productes alimentaris. BOE núm. 76, de 29 de març de 2013

Aquest reial decret té per objecte la derogació parcial o total de determinades disposicions que regulen reglamentacions tècnic-sanitàries o normes de qualitat per resultar suficient els requisits establerts en la normativa comunitària d'higiene, o si escau en altres normatives nacionals, sense menyscapte de la seguretat alimentària, i mantenint en vigor les disposicions que afecten a la qualitat dels productes.

L'any 2004 el Consell i el Parlament Europeu van fusionar, harmonitzar i simplificar els complexos i detallats requisits establerts en les actuals i nombroses normes sanitàries verticals i horitzontals que regulen la producció i comercialització d'aliments en la UE mitjançant l'adopció d'un grup de reglaments i directives que componen l'anomenat "Paquet d'higiene". Aquestes disposicions, que per ser reglaments no necessiten transposició a les normatives nacionals dels Estats membres, van entrar en vigor l'1 de gener de 2006.

Després dels anys d'experiència en l'aplicació dels reglaments d'higiene comunitaris publicats, aquest reial decret procedeix a derogar i adaptar definitivament la normativa nacional als objectius fixats en la normativa comunitària d'higiene dels aliments, al mateix temps que es procedeix a suprimir de la normativa alimentària tots aquells preceptes redactats com a fórmules-tipus de caràcter general, entre d’altres: els relatius a etiquetatge general, additius alimentaris, materials destinats a entrar en contacte amb aliments i contaminants, que en les actuals circumstàncies reguladores han perdut tot el seu sentit, ja que es limitaven a efectuar una remissió a la legislació d'aplicació en cada cas.


REIAL DECRET 218/2013, de 22 de març, pel qual s'aprova l'oferta d'ocupació pública per a l'any 2013. BOE núm. 71, de 23-03-2013

El decret té com a finalitat donar compliment a l'indicat i establir els criteris que han d'orientar els processos de selecció dels candidats que millor s'ajustin a les necessitats de l'Administració General de l'Estat.

Per la seva banda, la disposició addicional única, recorda la obligació de les corporacions locals, de remetre a l'Administració General de l'Estat, les seves ofertes d’ocupació pública, segons determina l’art. 56.1 de la LRBRL i l'art. 23 de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, d'acord amb el que es disposa a l'apartat sis del mateix.


ORDRE ECD/522/2013, de 25 de març, per la qual es regulen les comunicacions electròniques per a procediments de les ajudes a Corporacions Locals per a activitats culturals que fomentin la comunicació cultural, gestionades per la Sotsdirecció General de Cooperació Cultural amb les comunitats autònomes. BOE núm. 80, de 03-04-2013

L’Ordre estableix el Registre Electrònic de la Secretaria d'Estat de Cultura com a única forma de presentació de sol·licituds per a les ajudes a corporacions locals per a activitats culturals que fomentin la comunicació cultural. Igualment, l’Ordre garanteix un punt d'accés general de la Secretaria d'Estat de Cultura en la seva oficina d'atenció presencial, plaça del Rei, número 1, Madrid 28071.

FMC | abr-13 6


RESOLUCIÓ d'1 de març de 2013, de la Secretaria General de Coordinació Autonòmica i Local, per la qual es desenvolupa la informació a subministrar per les corporacions locals relativa a l'esforç fiscal i la seva comprovació en les Delegacions d'Economia i Hisenda. BOE núm. 60, d'11 de març de 2013

La Llei 17/2012, de 27 de desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2013, estableix, en el seu article 89, la fórmula per al càlcul de l'esforç fiscal dels municipis, necessari per procedir a la liquidació definitiva de la seva participació en els tributs de l'Estat corresponent a 2013. Aquesta fórmula es desenvolupa en termes anàlegs als exercicis anteriors.

Així mateix, en virtut de la citada Llei, el 30 de juny de 2013 es considera data límit de presentació de la informació sobre esforç fiscal davant les Delegacions d'Economia i Hisenda.

Aquesta presentació, d'acord amb el que es disposa en l'article 107.dos de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2013, podrà realitzar-se en paper o a través de la seva transmissió telemàtica amb la signatura electrònica de l'Interventor o, si escau, del titular de l'òrgan de la Corporació local que tingui atribuïda la funció de comptabilitat. Per al cas de la transmissió telemàtica amb signatura electrònica aquesta Secretaria General ha posat a la disposició de les Entitats locals una aplicació accessible des de l'Oficina Virtual d'Entitats Locals del portal del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques.

A fi de facilitar als ajuntaments el compliment d'aquesta obligació, aquesta Secretaria General dicta la present Resolució.


RESOLUCIÓ de 27 de febrer de 2013, de la Secretaria General del Tresor i Política Financera, per la qual es modifica la de 3 de gener de 2013, per la qual es fa públic el tipus legal d'interès de demora aplicable a les operacions comercials durant el primer semestre natural de l'any 2013. BOE núm. 53, 02-03-2013

En aquesta Resolució s'estableix que el tipus legal d'interès de demora a aplicar durant el primer semestre natural de 2013, en els períodes que s'indiquen a continuació, serà el següent: a) Des de l'1 de gener fins al 23 de febrer de 2013, tots dos inclusivament, serà el 7,75 per 100; b) Des del 24 de febrer fins al 30 de juny de 2013, tots dos inclusivament, serà el 8,75 per 100.


RECURS D'INCONSTITUCIONALITAT n.º 630-2013, contra els articles 1.2, lletres a) a i) de la Llei del Parlament de Catalunya 8/2004, de 23 de desembre, d'horaris comercials, en la redacció donada per l'article 1 del Decreto-llei 4/2012; els articles 2.1, lletres b), c), d), f), i) i l) i 2.2 de la mateixa Llei 8/2004, en la redacció donada per l'article 2 del Decreto-llei 4/2012 i l'article 5 del Decreto-llei 4/2012. BOE núm. 54, 04-03-2013

El Ple del Tribunal Constitucional, per providència de 26 de febrer, ha acordat admetre a tràmit el recurs d'inconstitucionalitat número 630-2013, promogut pel President del Govern contra els articles 1.2, lletres a) a i), de la Llei del Parlament de Catalunya 8/2004, de 23 de desembre, d'horaris comercials, en la redacció donada per l'article 1 del Decreto-llei 4/2012; els articles 2.1, lletres b), c), d), f), i) i l), i 2.2 de la mateixa Llei 8/2004, en la redacció donada per l'article 2 del Decreto-llei 4/2012 i l'article 5 del Decreto-llei 4/2012. I es fa constar que pel President del Govern s'ha invocat l'article 161.2 de la Constitució, la qual cosa produeix la suspensió de la vigència i aplicació dels preceptes impugnats des de la data d'interposició del recurs -de febrer de 2013-, per a les parts del procés, i des de la publicació del corresponent edicte en el «Butlletí Oficial de l'Estat» per als tercers.


FMC | abr-13 7

I. 2.- Legislació catalana

ACORD GOV/27/2013, de 12 de març, pel qual s’aprova el Pla de seguretat alimentària de Catalunya 2012-2016. DOGC núm. 6335, de 14-03-2013

L’ acord aprovar el Pla de seguretat alimentària de Catalunya 2012-2016, que s’adjunta com a annex, i el seu desenvolupament s’ha d’ajustar a les disponibilitats establertes anualment en les lleis de pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

Igualment, el Pla es podrà consultar a través de la pàgina web del Departament de Salut (www.gencat.cat/salut) i que estarà a disposició de les persones interessades a la Secretaria de Salut Pública (carrer de Roc Boronat, 81-95, 08005 Barcelona).

El Pla defineix les diferents accions públiques en aquesta matèria, que és bàsica per a la protecció de la salut de la ciutadania. La política de seguretat alimentària a Catalunya és una responsabilitat compartida en la qual participen diferents departaments i organismes oficials de la Generalitat amb responsabilitats en salut, agricultura, alimentació, medi ambient i consum, així com les administracions locals, els agents econòmics de la cadena alimentària, la societat científica i els consumidors

El Pla de Seguretat Alimentària de Catalunya 2012-2016 estableix 28 objectius estratègics i estableix 127 línies d’intervenció que s’emmarquen en cinc àmbits, que van des de l’avaluació dels riscos –orientada a disposar del millor coneixement científic–, fins a la gestió dels riscos per a la salut – orientada a minimitzar els riscos d’acord amb els principis de priorització, prevenció i resposta ràpida–, passant per la gestió de qüestions relacionades, la qualitat dels serveis i la comunicació i la coordinació de totes les parts

implicades.

Del Pla destaquen les línies de treball següents:

Mantenir i millorar les mesures de vigilància i control a tota la cadena alimentària com també potenciar la coordinació i col•laboració entre totes les parts implicades en la seguretat dels aliments, en una orientació cap a la millora continuada amb iniciatives com el sistema coordinat de control d’establiments minoristes i restauració, en el qual tenen un important paper les administracions locals.

Millorar l’avaluació dels riscos potenciant el paper del Comitè Científic Assessor en seguretat alimentària, constituït el dia 22 de gener passat.

Promoure l’autocontrol per part de les empreses oferint-los noves eines, com el mapa de perills de la cadena alimentària i noves guies de pràctiques correctes d’higiene.

Potenciar la vigilància i el control en matèries relatives als drets i expectatives de la ciutadania, com són la qualitat, la traçabilitat, els fraus i l’etiquetatge entre d’altres qüestions.

http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6335/1289807.pdf

DECRET LLEI 2/2013, de 19 de març, de modificació del règim de millores de la prestació econòmica d'incapacitat temporal del personal al servei de l'Administració de la Generalitat, del seu sector públic i de les universitats públiques catalanes. DOGC núm. 6340, de 19-03-2013

(Nota: malgrat que es tracti d’una norma que no es aplicable directament a les administracions locals, pot servir com a paràmetre normatiu per regular situacions similars)

La normativa bàsica habilita les administracions públiques a determinar, respecte al seu personal, els supòsits excepcionals en què es pugui assolir la plenitud retributiva en situació d’incapacitat temporal per contingències comunes. Aquests supòsits constitueixen l’excepció al sistema de millores general previst per als diferents períodes en què hom pot romandre en aquesta situació i, pel que fa als supòsits d’intervenció quirúrgica i hospitalització, la normativa bàsica eximeix expressament de l’obligació de justificar-ne la incorporació a l’àmbit normatiu corresponent. Aquesta habilitació s’ha traduït, en un primer moment, en la identificació com a casos

FMC | abr-13 8

excepcionals dels processos d’incapacitat temporal de les empleades públiques embarassades i del personal víctima de situacions de violència de gènere, supòsits que van incorporar-se a la normativa vigent mitjançant el Decret llei 2/2012, de 25 de setembre.

Tanmateix l’existència encara de supòsits que requereixen una especial protecció, aconsella ampliar fins a cinc els supòsits excepcionals en què els empleats públics han de percebre el total de la retribució en cas d’incapacitat temporal. D’aquesta manera, els empleats públics en situació d’incapacitat temporal com a conseqüència d’hospitalització, intervenció quirúrgica o processos oncològics passen a percebre el cent per cent del sou des del primer dia que romanguin en aquesta situació.

Així, aquest Decret llei es presenta en un únic article que recull la modificació de la disposició addicional sisena de la Llei 5/2012, del 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics, en la redacció donada pel Decret llei 2/2012, de 25 de setembre, sobre millores de la prestació econòmica d’incapacitat temporal del personal al servei de l’Administració de la Generalitat, del seu sector públic i de les universitats públiques catalanes.


DECRET 137/2013, de 12 de març, del Consell de Biblioteques. DOGC núm. 6335, de 14-03-2013

Aquest Decret del Consell de Biblioteques, que substitueix el Decret 331/1995, de 28 de novembre, pel qual s'estableix la composició del Consell de Biblioteques. El text canvia el nom dels òrgans del Departament de Cultura per denominacions genèriques, per tal que pugui mantenir la vigència en cas d’un eventual canvi de denominació dels òrgans


DECRET 138/2013, de 12 de març, de modificació de funcions en els òrgans del Departament d’Empresa i Ocupació que gestionen el Fons Social Europeu. DOGC núm. 6335, de 14-03-2013

Les modificacions organitzatives plantejades mitjançant aquest Decret responen a la necessitat immediata d’implantar les mesures correctives requerides per la Comissió Europea sobre la reorganització dels òrgans de gestió i control dels gestors de fons comunitaris amb l’objectiu de garantir una correcta separació de les funcions dels òrgans relacionats amb la gestió del Fons Social Europeu. En aquest sentit, l’objecte d’aquest decret és la modificació parcial del Decret 160/2006, de 16 de maig, de reestructuració del Servei d'Ocupació de Catalunya i del Decret 352/2011, de 7 de juny, de reestructuració del Departament d’Empresa i Ocupació, pel que fa, en ambdós casos, als òrgans que gestionen el Fons Social Europeu.


DECRET 136/2013, de 12 de març, de modificació del termini establert en la base tercera, apartats 3.1 i 3.2, de les bases d'execució del Pla únic d'obres i serveis de Catalunya per al període 2008-2012, aprovades pel Decret 101/2008, de 6 de maig, pel que fa a les actuacions corresponents a les anualitats 2011 i 2012. DOGC núm. 6335, de 14-03-2013

El Decret modifica la base tercera del Decret 101/2008, de 6 de maig, pel qual s’aproven les bases d’execució del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya per al període 2008-2012, que incorpora un nou apartat 6 a la base tercera del Decret 101/2008, que queda redactada de la manera següent: “3.6 El termini establert als apartats 3.1 i 3.2 es prolongarà fins al 31 de desembre del 2014 en relació amb les actuacions incloses en el Pla únic d’obres i serveis de Catalunya, anualitat 2011, i fins al 31 de desembre del 2015 en relació amb les actuacions incloses en l’anualitat 2012.”.

Igualment, el Decret també deroga el Decret 16/2012, de 21 de febrer, de modificació del termini establert en la base tercera, apartats 3.1 i 3.2, del Decret 101/2008, de 6 de maig, d’aprovació de les bases d’execució del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya, per a les actuacions incloses en el Pla únic d’obres i serveis de Catalunya corresponents a les anualitats 2011 i 2012.

FMC | abr-13 9


DECRET 127/2013, de 5 de març, de fixació d’un nou termini per presentar determinats plans d’autoprotecció d’àmbit local i d’adequació dels plans d’autoprotecció dels espectacles públics, de les activitats recreatives i dels establiments i espais oberts al públic al Decret 82/2010, de 29 de juny, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures. DOGC núm. 6330, de 07-03-2013

El Decret 82/2010 estableix l’obligació de disposar de plans d’autoprotecció homologats per als titulars de determinades activitats i centres. El Decret 127/2013 amplia el termini de presentació del document fins al 31 de desembre de 2014.

D’altra banda, aquest nou decret també homogeneïtza els criteris que han de complir els espectacles públics, les activitats recreatives i els establiments i espais oberts al públic a què fa referència el Reglament d’espectacles públics i activitats recreatives (REPAR). Amb la nova regulació, s’han d’ajustar al que disposa el Decret 82/2010 pel que fa a la seva elaboració, tramitació, contingut, implantació, revisió i simulacres.

Així, en virtut del nou Decret, les activitats que necessitin pla d’autoprotecció (espectacles públics, activitats recreatives i actes públics amb un aforament inferior a 500 persones ubicats en terrenys forestals) tindran sis mesos per homologar-lo. La resta (els espectacles públics i activitats recreatives de caràcter extraordinari com les macrofestes) hauran d’aplicar el reglament del REPAR i presentar els plans en el moment de l’inici de l’activitat.

Finalment, se suprimeixen les referències a l’informe de protecció civil que s’esmenta a l’article 93.1, i al pla d’autoprotecció a què es refereix l’article 97.1.b), ambdós del Reglament d’espectacles públics i activitats recreatives, aprovat pel Decret 112/2010, de 31 d’agost. I es deroguen els articles 46.5 i 101.1.d) del Reglament d’espectacles públics i activitats recreatives, aprovat pel Decret 112/2010, de 31 d’agost.


ORDRE ECO/47/2013, de 15 de març, per la qual es regula el funcionament i s’aprova l’aplicació del Registre públic de contractes de la Generalitat de Catalunya. DOGC núm. 6344, de 27-03-2013

L'Administració de la Generalitat de Catalunya i el seu sector públic, incloses les universitats catalanes i les altres entitats subjectes al Text refós de la Llei de contractes del sector públic, aprovat pel Reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, han de comunicar al Registre públic de contractes de la Generalitat de Catalunya, perquè s’hi inscriguin, les dades bàsiques de tots els contractes que adjudiquin subjectes al Text refós esmentat, així com, si s’escau, les seves modificacions, pròrrogues, variacions de terminis o de preus, l’import final i l’extinció.

Igualment, El Registre públic de contractes de la Generalitat de Catalunya es constitueix en un instrument adient per permetre el compliment a les obligacions d’informació de dades dels contractes públics que adjudiquin les entitats de l’Administració local catalana que ho sol·licitin, d’acord amb el que disposa la legislació de contractes del sector públic.


RECURS D'INCONSTITUCIONALITAT núm. 630-2013, contra els articles 1.2, lletres a) a e) de la Llei del Parlament de Catalunya 8/2004, de 23 de desembre, d'horaris comercials, en la redacció donada per l'article 1 del Decret llei 4/2012; els articles 2.1, lletres b), c), d), f), i) i l) i 2.2 de la mateixa Llei 8/2004, en la redacció donada per l'article 2 del Decret llei 4/2012 i l'article 5 del Decret llei 4/2012. DOGC núm. 6332, de 11-03-2012

El Ple de Tribunal Constitucional, mitjançant la provisió de 26 de febrer actual, ha acordat admetre a tràmit el recurs de inconstitucionalitat núm. 630-2013, promogut pel president del Govern contra els arts. 1.2, lletres a) a e) de la Llei del Parlament de Catalunya 8/2004, de 23 de desembre, d'horaris comercials, en la redacció donada per l'art. 1 del Decret llei 4/2012; els arts. 2.1,

FMC | abr-13 10

lletres b), c), d), f), i) il) i 2.2 de la mateixa Llei 8/2004, en la redacció donada per l'art. 2 del Decret llei 4/2012 i l'art. 5 del Decret llei 4/2012. I es fa constar que pel president del Govern s'ha invocat l'art. 161.2 de la Constitució, el que produeix la suspensió de la vigència i aplicació dels preceptes impugnats des de la data d'interposició del recurs -1 de ferbrer de 2013-, per les parts del procés, i des de la publicació del corresponent edicte en el Butlletí Oficial de l'Estat per als tercers.


II.- Jurisprudència

II.1.- Tribunal de Justícia de la Unió Europea

STJUE de 14-03-2013, Assumpte C 415/11. Petició de decisió prejudicial plantejada pel Jutjat del Mercantil nº 3 de Barcelona, en el cas Mohamed Aziz Caixa d’Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa (Catalunyacaixa). Qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat del Mercantil nº3 de Barcelona. Objecte de la qüestió la «Directiva 93/13/CEE – Contractes celebrats amb consumidors – Contracto de préstec hipotecari – Procediment d'execució hipotecària – Facultats del jutge nacional que conegui del procés declaratiu – Clàusules abusives – Criteris d'apreciació».

Aquesta sentència aclareix la qüestió prejudicial plantejada per un Jutjat del Mercantil de Barcelona sobre la conformitat amb el Dret comunitari -Directiva 93/13/CEE- de la normativa hipotecaria espanyola des de la perspectiva dels drets dels consumidors. La seva major aportació és que admet com a motiu d'oposició a l'execució hipotecària l'existència de debat sobre clàusula abusiva, i com a conseqüència el jutge està facultat, valorant les circumstàncies, per decretar la suspensió.

La força d'aquesta sentència porta, d'una banda, a la inaplicació de la normativa hipotecària que tancava el pas a la suspensió del procediment quan s'al·leguen abusos contra els consumidors. I d'altra banda, a deixar en mans del Jutge la valoració de les circumstàncies concretes per determinar el caràcter abusiu de la clàusula. En particular, es rebutja que per plantejar la qüestió de les clàusules abusives, el consumidor hagi d'embarcar-se en un altre plet (lent i incert) mentre està ja desnonat, i sense que una indemnització econòmica posterior sigui suficient per compensar-li del desallotjament.

De forma sintètica el relat dels fets són els següents: al juliol de 2007, el Sr. Aziz, nacional marroquí que treballava a Espanya, va subscriure amb el banc Catalunyacaixa un contracte de préstec amb garantia hipotecària de 138.000 euros sobre el seu habitatge familiar. Des de juny de 2008 va deixar de pagar les seves quotes mensuals. Després de requerir-li infructuosament el pagament, el banc va iniciar un procediment d'execució contra ell. El Sr. Aziz no va comparèixer, per la qual cosa es va ordenar l'execució. Es va celebrar la subhasta pública de l'immoble sense que es presentés cap oferta, de manera que, conformement a la normativa espanyola, el ben es va adjudicar al banc pel 50% del seu valor. El 20 de gener de 2011 el Sr.Aziz va ser expulsat del seu habitatge. Poc abans, va presentar una demanda sol·licitant que s'anul·lés una clàusula del contracte de préstec hipotecari pel seu caràcter abusiu i, en conseqüència, que es declarés la nul·litat del procediment d'execució hipotecària.

En aquest context, el Jutjat del Mercantil nº 3 de Barcelona, que coneixia del litigi, va decidir preguntar al Tribunal de Justícia, d'una banda, sobre la conformitat del Dret espanyol – això és, la Llei d'Enjudiciament Civil, articles 681 a 698, en la seva versió aplicable a l'assumpte- amb la Directiva sobre les clàusules abusives (Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d'abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors DO L 95, p. 29).

El jutge nacional planteja la qüestió prejudicial perquè alberga dubtes respecte:

a) primer, si la referida legislació espanyola, d'una banda, fa que resulti molt complicat per al jutge garantir una protecció eficaç del consumidor.

FMC | abr-13 11

b) segon, als elements constitutius del concepte de «clàusula abusiva» en el sentit d'aquesta Directiva. En concret, sobre l'aplicabilitat del concepte de “desproporció” en el dret comunitari respecte:

A la possibilitat de venciment anticipat en contractes projectats en un llarg lapse de temps- en aquest cas 33 anys – per incompliments en un període molt limitat i concret.

A la possibilitat de fixació d’uns interessos de demora – en aquest cas superiors al 18%- que no coincideixen amb els criteris de determinació dels interessos moratoris en altres contractes que afecten a consumidors (crèdits al consum) i que, en altres àmbits de contractació i consumidors es podrien entendre abusius i que, no obstant això, en la contractació immobiliària no disposen d'un límit legal clar, àdhuc en els casos en què els que hagin d'aplicar-se no només a les quotes vençudes, sinó a la totalitat de les degudes pel venciment anticipat.

La fixació de mecanismes de liquidació i fixació dels interessos variables – tant ordinaris com moratoris – realitzats unilateralment pel prestador, vinculats a la possibilitat d'execució hipotecària i que no permeten al deutor executat que articuli la seva oposició a la quantificació del deute en el propi procediment executiu, remetent-li a un procediment declaratiu en el qual quan hagi obtingut pronunciament definitiu l'execució haurà conclòs o, almenys, el deutor haurà perdut el ben hipotecat o dau en garantia, qüestió d'especial transcendència quan el préstec es sol·licita per adquirir un habitatge i l'execució determina el desnonament de l'immoble.

a) Efectivament, la normativa espanyola enumera els motius, molt limitats, pels quals un deutor pot oposar-se al procediment d'execució d'una hipoteca. L'oposició a l'execució només s'admet quan es basa en l'extinció de la garantia o de l'obligació garantida, en un error en la determinació de la quantitat exigible o en la subjecció a una altra peça o hipoteca inscrites amb anterioritat. Entre aquests motius no figura l'existència d'una clàusula abusiva en el contracte de préstec hipotecari. D'aquesta manera, aquesta circumstància només pot invocar-se en un procediment declaratiu separat, que no suspèn el procediment d'execució hipotecària. A més, en el procediment d'execució espanyol, l'adjudicació final d'un ben hipotecat a un tercer –com un banc– adquireix, en principi, caràcter irreversible. Per tant, si la decisió del jutge que conegui del procés declaratiu per la qual declari abusiva una clàusula d'un contracte de préstec –i, per tant, la nul·litat del procediment d'execució hipotecària– es pronuncia després que s'hagi dut a terme l'execució, aquesta decisió només pot garantir al consumidor una protecció a posteriori, merament indemnitzatòria, sense que la persona expulsada pugui recuperar la propietat del seu habitatge.

En la seva sentència, el Tribunal de Justícia respon, en primer lloc, que la Directiva sobre les clàusules abusives s'oposa a una normativa nacional, com la normativa espanyola en qüestió, que no permet al jutge que conegui del procés declaratiu- adoptar mesures cautelars, en particular la suspensió del procediment d'execució, quan siguin necessàries per garantir la plena eficàcia de la seva decisió final.

Amb caràcter preliminar, el Tribunal de Justícia recorda que, mancant harmonització dels mecanismes nacionals d'execució forçosa, els motius d'oposició admesos en el procediment d'execució hipotecària i les facultats conferides al jutge que conegui del procés declaratiu formen part de l'ordenament jurídic intern dels Estats membres. No obstant això, aquesta normativa no pot ser menys favorable que la que regeix situacions similars de caràcter intern (principi d'equivalència) i no ha de fer impossible en la pràctica o excessivament difícil l'exercici dels drets que confereix als consumidors l'ordenament jurídic de la Unió (principi d'efectivitat). Doncs bé, pel que fa a aquest últim principi, el Tribunal de Justícia considera que el règim processal espanyol menyscaba l'efectivitat de la protecció que pretén garantir la Directiva. Així succeeix en tots els casos en què l'execució d'un immoble es dugui a terme abans que el jutge que conegui del procés declaratiu declari abusiva la clàusula contractual en la qual es basa la hipoteca i, en conseqüència, la nul·litat del procediment d'execució. En efecte, atès que el jutge que conegui del procés declaratiu no té la possibilitat de suspendre el procediment d'execució, aquesta declaració de nul·litat només permet garantir al consumidor una protecció a posteriori merament indemnitzatòria. Aquesta indemnització resulta incompleta i insuficient, i no constitueix un mitjà adequat i eficaç perquè cessi l'ús d'aquestes clàusules. Així ocorre amb major raó quan, com en

FMC | abr-13 12

aquest cas, el ben hipotecat és l'habitatge del consumidor perjudicat i de la seva família, ja que aquest mecanisme de protecció dels consumidors limitat al pagament d'una indemnització per danys i perjudicis no permet evitar la pèrdua definitiva i irreversible de l'habitatge. Així doncs, n'hi ha prou que els professionals iniciïn un procediment d'execució hipotecària per privar als consumidors de la protecció que pretén garantir la Directiva.

Per tant, el Tribunal de Justícia declara que la normativa espanyola no s'ajusta al principi d'efectivitat, en la mesura en què fa impossible o excessivament difícil, en els procediments d'execució hipotecària iniciats a instàncies dels professionals i en els quals els consumidors són part demandada, aplicar la protecció que la Directiva confereix a aquests últims.

b) En segon lloc, en examinar el concepte de clàusula abusiva, el Tribunal de Justícia recorda que el «desequilibri important» creat per tals clàusules ha d'apreciar-se tenint en compte les normes aplicables en Dret nacional quan no existeixi un acord de les parts en aquest sentit. Així mateix, el Tribunal estima pertinent a aquests efectes examinar la situació jurídica en què es troba el consumidor a la vista dels mitjans que disposa conformement a la normativa nacional perquè cessi l'ús de les clàusules abusives. Per determinar si el desequilibri es causa «malgrat les exigències de la bona fe», cal comprovar si el professional podia estimar raonablement que, tractant de manera lleial i equitativa amb el consumidor, aquest acceptaria una clàusula d'aquest tipus en el marc d'una negociació individual.

L'òrgan jurisdiccional nacional haurà de comprovar, a la llum d'aquests criteris, si la clàusula d'interessos de demora inclosa en el contracte signat pel Sr. Aziz és abusiva. La clàusula estableix uns interessos de demora anuals del 18,75% que es generen automàticament respecte de les quantitats no satisfetes al seu venciment, sense necessitat de reclamació. En particular, haurà de comparar aquest tipus d'interès amb el tipus d'interès legal (a Espanya, el tipus d'interès legal en 2007 era del 5%) i verificar que és adequat per garantir la realització dels objectius que l'interès de demora persegueix a Espanya i que no va més enllà del necessari per aconseguir-los.

A més, la clàusula relativa al venciment anticipat del contracte del que es tracta permet al banc declarar exigible la totalitat del préstec després d'un sol incompliment de l'obligació de pagament del capital o dels interessos. El jutge nacional haurà de comprovar especialment si aquesta facultat depèn que el consumidor hagi incomplit una obligació essencial del contracte i si l'incompliment té caràcter suficient ment greu pel que fa a la durada i a la quantia del préstec.

Finalment, la clàusula relativa a la liquidació unilateral del deute impagat del contracte estipula que el banc pot presentar directament la liquidació del seu import per iniciar el procediment d'execució hipotecària. El jutge nacional haurà d'apreciar si –i en quin mesurada – aquesta clàusula dificulta l'accés del consumidor a la justícia i l'exercici del seu dret de defensa, a la vista dels mitjans processals que disposa.

http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=CELEX:62011CJ0415:ES:HTML

STJUE (sala quarta) de 14 de març de 2013. Assumpte C-420/11. Qüestió prejudicial. «Medi ambient – Directiva 85/337/CEE – Avaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient – Autorització d'un projecte d'aquest tipus sense una avaluació adequada – Objectius d'aquesta avaluació – Requisits de l'existència del dret a obtenir reparació – Inclusió o no de la protecció dels particulars enfront dels danys patrimonials».

La relació succinta dels fets és la següent: després de l'adhesió d'Àustria a la Unió Europea en 1995, l'aeroport de Viena va ser remodelat i ampliat diverses vegades, sense que aquests projectes se sotmetessin prèviament a una avaluació de les seves repercussions sobre el medi ambient. Durant les obres la Sra. Leth ja residia en una casa de la qual és propietària, situada a la zona de seguretat d'aquest aeroport. La Sra. Leth va demandar a l'Estat austríac i al Land Niederösterreich (Baixa Àustria) davant els tribunals austríacs. Reclama el pagament de 120.000 euros en concepte d'indemnització per la disminució del valor de la seva casa, provocada, en particular, pel soroll dels avions. Així mateix, sol·licita que es declari la responsabilitat de l'Estat i

FMC | abr-13 13

del Land pels perjudicis futurs. Basa aquestes pretensions en la infracció de la Directiva 85/33711, que exigeix una avaluació de les repercussions sobre el medi ambient dels projectes públics o privats que puguin tenir un impacte notable sobre aquest.

El Oberster Gerichtshof (Tribunal Suprem, Àustria), que ha de resoldre aquest litigi en última instància, pretén que es dilucidi si l'obligació que recau sobre les autoritats nacionals competents de procedir a l'avaluació de les repercussions sobre el medi ambient pot protegir als particulars afectats enfront dels perjudicis purament patrimonials causats per un projecte que no ha estat objecte de tal avaluació.

En la sentència, el Tribunal de Justícia considera que, en la mesura en què la Directiva exigeix una avaluació de les repercussions sobre el medi ambient d'un projecte, com el de la remodelació o ampliació d'un aeroport, aquesta avaluació deu, quan aquest projecte afecta a la utilització d'un ben immoble, identificar, descriure i avaluar els efectes directes i indirectes del soroll sobre l'ésser humà. No obstant això, atès que l'avaluació no inclou les repercussions del projecte sobre el valor dels béns materials, no s'estén al valor del ben immoble afectat. Malgrat això, en la mesura en què els perjudicis patrimonials siguin la conseqüència econòmica directa de les repercussions del projecte sobre el medi ambient, estan emparats per l'objectiu de protecció perseguit per la Directiva.

Per això, en circumstàncies en les quals l'exposició al soroll resultant d'un projecte té efectes notables sobre l'ésser humà – quan una casa utilitzada com a habitatge que quedi afectada per aquest soroll es torna menys apta per complir la seva funció, i el medi ambient de l'ésser humà, la seva qualitat de vida i, eventualment, la seva salut es veuen afectades –una disminució del valor patrimonial d'aquesta casa pot ser una conseqüència econòmica directa d'aquests efectes sobre el medi ambient, la qual cosa procedeix examinar cas per cas.

No obstant això, a més de la comprovació que la norma violada del Dret de la Unió té per objecte conferir drets als particulars perjudicats, com s'ha assenyalat en el present cas, i que la violació d'aquesta norma està suficientment caracteritzada, l'existència d'una relació de causalitat directa entre la violació en qüestió i els danys soferts és un requisit indispensable del dret a obtenir reparació, existència que incumbeix comprovar als tribunals nacionals, de conformitat amb les orientacions donades pel Tribunal de Justícia. El Tribunal de Justícia recorda referent a això que, si bé la Directiva preveu una avaluació de les repercussions sobre el medi ambient d'un projecte públic o privat, no estableix, no obstant això, una regulació de fons relativa a la ponderació de les repercussions sobre el medi ambient amb altres factors. De la mateixa manera, aquesta Directiva tampoc prohibeix la realització de projectes que puguin tenir efectes negatius per al medi ambient.

En conseqüència, l'omissió d'una avaluació de les repercussions sobre el medi ambient d'un projecte, violant la Directiva, no confereix per si mateixa al particular, en principi, el dret a obtenir la reparació d'un perjudici purament patrimonial causat per la disminució del valor del seu ben immoble generada per les repercussions sobre el medi ambient del citat projecte. Aquesta afirmació es desprèn del Dret de la Unió i s'entén sense perjudici de normes del Dret nacional menys restrictives en matèria de responsabilitat de l'Estat.

No obstant això, el Tribunal de Justícia considera que correspon al jutge nacional comprovar si es compleixen les exigències del Dret de la Unió aplicables al dret a obtenir reparació, en particular, l'existència d'una relació de causalitat directa entre la violació al·legada i els danys soferts.

http://curia.europa.eu/juris/celex.jsf?celex=62011CJ0420&lang1=es&type=NOT&ancre=

STJUE, de 21 de març de 2013. Qüestió prejudicial. Assumpte C-92/11. «Directiva 2003/55/CE – Comprat interior del gas natural – Directiva 93/13/CEE – Article 1, apartat 2, i articles 3 a 5 – Contractes celebrats entre els professionals i els consumidors – Condicionis generals – Clàusules abusives – Modificació unilateral del preu del servei

1 Directiva 85/337/CEE del Consell, de 27 de juny de 1985, relativa a l'avaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient (DO L 175, p. 40), en la seva versió modificada per les Directives 97/11/CE del Consell, de 3 de març de1997 (DO L 73, p. 5), i 2003/35/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de maig de 2003 (DO L 156, p. 17).

FMC | abr-13 14

pel professional – Remissió a una normativa imperativa concebuda per a una altra categoria de consumidors – Aplicabilitat de la Directiva 93/13 – Obligació de redacció clara i comprensible i de transparència»

L'associació de consumidors de Renania del Nord-Westfàlia impugna davant els tribunals alemanys una clàusula contractual tipus mitjançant la qual RWE, empresa alemanya subministradora de gas natural, on es reserva el dret de modificar unilateralment el preu als seus clients quan estan subjectes a una tarifa especial (Sonderkunden, clients especials). En lloc d'haver optat per la tarifa tipus que els subministradors de gas alemanys estan obligats a oferir als consumidors, aquests clients van celebrar un contracte en règim de llibertat contractual. En estimar abusiva la clàusula en qüestió, l'associació reclama, per compte de 25 consumidors, el reemborsament de les quantitats addicionals que aquests van abonar a RWE després de quatre increments del preu entre 2003 i 2005 per un import total de 16.128,63 euros. RWE considera concretament que la clàusula controvertida, inclosa en les condicions generals aplicables als clients afectats, no pot sotmetre's al control del seu caràcter abusiu. En efecte, aquesta clàusula es referia simplement a la normativa alemanya aplicable als contractes subjectes a la tarifa tipus2. Aquesta normativa permetia al proveïdor modificar unilateralment el preu del gas sense indicar la causa, les condicions o l'abast de la modificació, garantint al mateix temps, no obstant això, que els clients anessin informats de la modificació i poguessin, si escau, denunciar el contracte.

El Landgericht Dortmund va estimar la pretensió de reemborsament per un import de 16.128,63 euros, més els interessos. El recurs d'apel·lació interposat per RWE davant el Oberlandesgericht va ser desestimat. I, llavors, RWE va interposar recurs de cassació contra la sentència dictada pel

2 Conforme a l'article 1, apartats 1 i 2, del Verordnung über Allgemeine Bedingungen für die Gasversorgung von Tarifkunden (reglament de condicions generals de subministrament de gas a clients subjectes a tarifa; en endavant, AVBGasV»), aplicable en el període contemplat en el litigi principal: «(1) Les condicions generals a les quals les empreses subministradores de gas estan obligades a […] connectar a tota persona que ho desitgi a la seva xarxa de distribució i a oferir tarifes generals s'estableixen en els articles 2 a 34 del present reglament. Tals condicions formen part del contracte de subministrament. (2) A l'efecte del present reglament, s'entendrà per “client” el client subjecte a tarifa.» L'article 4, apartats 1 i 2, del AVBGasV preceptúa el següent: «(1) L'empresa subministradora de gas proporcionarà gas conforme a les tarifes i condicions generals aplicables. El poder calorífic amb el marge de fluctuació resultant de les condicions de producció i adquisició de l'empresa, així com la pressió estàtica del gas determinant per al subministrament al client es fixaran conforme a les tarifes generals. (2) Les modificacions de les tarifes i condicions generals entraran en vigor una vegada que es facin públiques de manera oficial. [...]» L'article 32, apartats 1 i 2, del AVBGasV prescriu el següent: «(1) El contracte tindrà validesa en tant no sigui rescindit per alguna de les parts mitjançant un preavís de 30 dies, finalitzant l'últim dia del mes que correspongui [...] (2) En cas de modificació de les tarifes o condicions generals per l'empresa subministradora de gas en el marc del present reglament, el client podrà rescindir el contracte mitjançant un preavís de dues setmanes al final del mes següent a la publicació oficial. [...]» L'article 307 del Bürgerliches Gesetzbuch (Codi Civil alemany; en endavant, « BGB») estableix el següent: «(1) Les disposicions contingudes en les condicions generals de venda seran ineficaces quan perjudiquin a l'altra part contractant de forma desproporcionada, en contra del principi de bona fe. El fet que la clàusula no sigui clara i comprensible també pot causar un perjudici desproporcionat. (2) En cas de dubte, es considerarà que existeix un perjudici desproporcionat quan una disposició: 1. sigui incompatible amb les línies fonamentals de la normativa legal de la qual s'aparta, o 2. limiti els drets o les obligacions essencials que es deriven de la naturalesa del contracte de tal forma que posi en perill la consecució de la fi contractual. (3) Els apartats 1 i 2 i els articles 308 i 309 només s'aplicaran a disposicions contingudes en condicions generals de venda mitjançant les quals es pactin regles que s'apartin de disposicions legals o reglamentàries o que les complementin. Qualsevol altra disposició podrà ser ineficaç en virtut de l'apartat 1, segona frase, en relació amb l'apartat 1, primera frase.» A tenor de l'article 310, apartat 2, del BGB: «Els articles 308 i 309 no s'aplicaran als contractes de les empreses subministradores d'electricitat, gas, calefacció a distància i aigua relatius al subministrament a clients especials d'energia elèctrica, gas, calefacció a distància i aigua de la xarxa de subministrament, en la mesura en què les condicions de subministrament no s'apartin, en perjudici del client, dels reglaments sobre condicions generals de contractació per al subministrament a clients subjectes a tarifa d'energia elèctrica, gas, calefacció a distància i aigua. L'anterior s'aplicarà, per analogia, als contractes d'eliminació d'aigües residuals.»

FMC | abr-13 15

Oberlandesgericht. El Bundesgerichtshof va estimar que la solució del litigi principal depenia de la interpretació de les disposicions pertinents del Dret de la Unió, l'objecte de la qual és protegir als consumidors de les clàusules contractuals tipus abusives o fosques.

En particular, el tribunal alemany albergava dubtes sobre l'abast de l'exclusió del control del caràcter abusiu de les clàusules tipus que es limiten a reproduir disposicions legals o reglamentàries imperatives. En tals circumstàncies, el Bundesgerichtshof va decidir suspendre el procediment i plantejar al Tribunal de Justícia les següents qüestions prejudicials:

«1) Ha d'interpretar-se l'article 1, apartat 2, de la Directiva 93/133 [...] en el sentit que les clàusules contractuals sobre modificacions de preus incloses en contractes de subministrament de gas amb consumidors als quals se subministra gas al marge de l'obligació general de subministrament, en el marc de la llibertat contractual general (clients especials), no estan subjectes a les disposicions de la Directiva si en aquestes clàusules contractuals es reprodueixen literalment, per a les relacions contractuals amb clients especials, les disposicions legals vigents per als clients subjectes a tarifa en el marc de l'obligació general de connexió i subministrament?. En definitiva, si la referida Directiva 93/13 és aplicable o no al present cas.

2) Han d'interpretar-se –en la mesura en què siguin aplicables– els articles 34 i 55 de la Directiva 93/13 [...], en relació amb els apartats 1, letra j)6, i 2, letra b), [paràgraf segon], de l’Annexe [...] de referida Directiva, i l’article 3, apart 3, en relació amb l’annexe A, letras b) i/o c)7, de la Directiva

3 «1. Les clàusules contractuals que no s'hagin negociat individualment es consideraran abusives si, malgrat les exigències de la bona fe, causen en detriment del consumidor un desequilibri important entre els drets i obligacions de les parts que es deriven del contracte. 2. Es considerarà que una clàusula no s'ha negociat individualment quan hagi estat redactada prèviament i el consumidor no hagi pogut influir sobre el seu contingut, en particular en el cas dels contractes d'adhesió. El fet que certs elements d'una clàusula o que una clàusula aïllada s'hagin negociat individualment no exclourà l'aplicació del present article a la resta del contracte si l'apreciació global porta a la conclusió que es tracta, no obstant això, d'un contracte d'adhesió. El professional que afirmi que una clàusula tipus s'ha negociat individualment assumirà plenament la càrrega de la prova. 3. L'Annex de la present Directiva conté una llista indicativa i no exhaustiva de clàusules que poden ser declarades abusives.» 4 “Les clàusules contractuals que no s'hagin negociat individualment es consideraran abusives si, malgrat les exigències de la bona fe, causen en detriment del consumidor un desequilibri important entre els drets i obligacions de les parts que es deriven del contracte” 5 «En els casos de contractes en què totes les clàusules proposades al consumidor o algunes d'elles constin per escrit, aquestes clàusules hauran d'estar redactades sempre de forma clara i comprensible. En cas de dubte sobre el sentit d'una clàusula, prevaldrà la interpretació més favorable per al consumidor. [...]» 6 L'annex de la Directiva 93/13 enumera les clàusules contemplades en l'article 3, apartat 3, de la pròpia Directiva: «1. Clàusules que tinguin per objecte o per efecte: [...] i) fer constar de forma irrefragable l'adhesió del consumidor a clàusules de les quals no ha tingut l'oportunitat de prendre coneixement real abans de la celebració del contracte; j) autoritzar al professional a modificar unilateralment sense motius vàlids especificats en el contracte els termes del mateix; d) [...] Les condicions generals seran equitatives i transparents i s'explicaran en un llenguatge clar i comprensible. Es protegirà als clients contra els mètodes de venda abusius o equívocs. 7 L'annex A de la Directiva 2003/55, relatiu a les mesures de protecció del consumidor, és del següent tenor: «Sense perjudici de les normes comunitàries sobre protecció del consumidor, en particular la Directiva 97/7/CE del Parlament Europeu i del Consell [, de 20 de maig de 1997, relativa a la protecció dels consumidors en matèria de contractes a distància (DO L 144, p. 19),] i la Directiva 93/13 [...], les mesures al fet que fa referència l'article 3 consisteixen a vetllar per que els clients: a) [...] Les condicions seran equitatives i es donaran a conèixer amb antelació. En qualsevol cas, aquesta informació haurà de comunicar-se abans de la celebració o confirmació del contracte. Quan els contractes se celebrin a través d'intermediaris, la informació abans esmentada es comunicarà així mateix abans de la celebració del contracte. b) Siguin degudament avisats de qualsevol intenció de modificar les condicions del contracte i informats del seu dret a rescindir el contracte quan rebin l'avís. Els prestadors de serveis notificaran directament als seus abonats qualsevol augment dels preus, en el moment adequat i no més tard d'un període normal de facturació després que hagi entrat en vigor l'augment. Els Estats membres garantiran que els clients puguin rescindir el contracte si no accepten les noves condicions que els hagin notificat els seus prestadors de serveis de gas.

FMC | abr-13 16

2003/55 [...] en el sentit que les clàusules contractuals sobre modificacions de preus incloses en contractes de subministrament de gas natural amb clients especials compleixen les exigències sobre redacció clara i comprensible i/o el grau de transparència requerit, si en elles no es recullen la causa, les condicions i l'abast d'una modificació de preus, però es garanteix que l'empresa subministradora de gas informarà als seus clients sobre qualsevol increment de preus amb un termini raonable i que el client tindrà dret a rescindir el contracte si no desitja acceptar les condicions modificades que se li comuniquen?»

Respecte a la primera qüestió plantejada, en la seva sentència, el Tribunal de Justícia declara que tals clàusules han d'estar sotmeses al control del seu caràcter abusiu quan les disposicions legals que reprodueixen s'apliquen únicament a una altra categoria de contracte. En efecte, l'exclusió del control del caràcter abusiu de les clàusules contractuals que reflecteixin les disposicions de la normativa nacional que regula una categoria determinada de contractes es justifica pel fet que és legítim presumir que el legislador nacional ha establert un equilibri entre el conjunt de drets i obligacions de les parts d'aquests contractes. No obstant això, aquest raonament no és vàlid pel que fa a les clàusules d'un contracte diferent. Certament, excloure el control del caràcter abusiu d'una clàusula inclosa en semblant contracte pel nero fet que reprodueix una normativa aplicable únicament a una altra categoria de contractes posaria en dubte la protecció dels consumidors que pretén el Dret de la Unió.

Pel que es refereix a la segona qüestió plantejada, això és, al caràcter eventualment abusiu de la clàusula controvertida, el Tribunal de Justícia declara que el legislador de la Unió ha reconegut que, en el marc de contractes de durada indeterminada com els contractes de subministrament de gas, l'empresa subministradora té un interès legítim a modificar el cost del seu servei.

Una clàusula tipus que permeti tal adaptació unilateral ha de satisfer, no obstant això, les exigències de bona fe, equilibri i transparència. Referent a això, el Tribunal de Justícia recorda que, en definitiva, no correspon al mateix, sinó al jutge nacional, determinar en cada cas concret si succeeix així realment. En dur a terme aquest examen, el jutge nacional ha de concedir una importància essencial als següents criteris:

En el contracte s'ha d'exposar de manera transparent el motiu i la manera de variació del cost, de manera que el consumidor pugui preveure, sobre la base de criteris clars i comprensibles, les seves eventuals modificacions. El Tribunal de Justícia subratlla referent a això que la falta d'informació sobre aquest extrem abans de celebrar-se el contracte no pot ser compensada, en principi, pel nero fet que el consumidor serà informat, durant l'execució del contracte, de la modificació del cost amb una antelació raonable i del seu dret a rescindir el contracte si no desitja acceptar la modificació.

La facultat de rescissió conferida al consumidor ha de poder ser exercida efectivament en la situació concreta. No succeeix així quan, per motius relacionats amb les modalitats de rescissió o amb les condicions del mercat que es tracti, el consumidor no compta amb la possibilitat real de canviar de proveïdor, o quan no ha estat informat degudament i en el moment adequat de la modificació.

D'altra banda, resulta important destacar que el Tribunal de Justícia desestima les sol·licituds del Govern alemany i de RWE de limitar en el temps els efectes d'aquesta sentència per limitar les seves conseqüències financeres. Per tant, la interpretació del Dret de la Unió que fa el Tribunal de Justícia en aquesta sentència és aplicable no només a les modificacions de tarifa que tinguin lloc a partir d'avui, sinó a totes les modificacions de tarifa que s'hagin produït des de l'entrada en vigor de les disposicions del Dret de la Unió interpretades en aquesta sentència8.

És necessari així mateix complir els requisits per poder sotmetre davant els tribunals competents un litigi relatiu a l'aplicació d'aquestes disposicions. El Tribunal de Justícia observa referent a això

c) Rebin informació transparent sobre els preus, tarifes i condicions generals aplicables a l'accés i a l'ús dels serveis de gas. t La Directiva 93/13, entró en vigor el 14 de abril de 1993 y la fecha límite para su transposición al Derecho nacional era el 31 de diciembre de 1994. La Directiva 2003/55, entró en vigor el 1 de noviembre de 2003 y la fecha límite para su transposición al Derecho nacional era el 3 de abril de 2004.

FMC | abr-13 17

que les conseqüències financeres per a les empreses subministradores de gas a Alemanya que hagin celebrat amb els consumidors contractes especials no poden determinar-se únicament sobre la base de la interpretació del Dret de la Unió que fa el Tribunal de Justícia en la seva sentència. En efecte, incumbeix al jutge nacional pronunciar-se, tenint en compte aquesta interpretació, sobre la qualificació concreta d'una clàusula contractual particular en funció de les circumstàncies pròpies del cas.

http://curia.europa.eu/juris/celex.jsf?celex=62011CJ0092&lang1=es&type=NOT&ancre=

STJUE (Sala Setena), de 7 de març de 2013. Assumpte T-370/11. Recurs d'anul·lació, interposat per Polònia contra la Comissió. Objecte del recurs: la Decisió 2011/278/UE de la Comissió, de 27 d'abril de 2011, per la qual es determinen les normes transitòries de la Unió per a l'harmonització de l'assignació gratuïta de drets d'emissió conformement a l'article 10 bis de la Directiva 2003/87/CE del Parlament Europeu i del Consell (DO L 130, p. 1). Paràmetres de referència que han d'aplicar-se per al càlcul de l'assignació de drets d'emissió – Igualtat de tracte – Proporcionalitat»

El legislador de la Unió va adoptar l’any 2003 una Directiva9 per la qual s'establia un règim per al comerç de drets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle en la Unió amb la finalitat de reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. En virtut d'aquesta Directiva, la Comissió havia d'adoptar les mesures de desenvolupament relatives a l'assignació gratuïta harmonitzada dels drets d'emissió. Així doncs, en 2011 la Comissió va adoptar una Decisió10 que s'aplica, en essència, a l'assignació gratuïta de drets d'emissió per a les instal·lacions fixes definides en la Directiva en els períodes de comerç a partir de 2013. La Comissió va determinar els paràmetres de referència per a cada sector i subsector basant-se en la mitjana dels resultats de les instal·lacions més eficaces d'aquests en els anys 2007 i 2008. El nombre de drets d'emissió que han d'assignar-se gratuïtament a partir de 2013 a cada instal·lació afectada es calcula sobre la base d'aquests paràmetres de referència.

Polònia va interposar un recurs davant el Tribunal General de la Unió Europea posat que considerava que la Decisió de la Comissió infringia el Tractat de Funcionament de la Unió Europea(TFUE) i la Directiva.

En suport del seu recurs, la República de Polònia invoca quatre motius. El primer es basa en la infracció de l'article 194 TFUE, apartat 2, paràgraf segon, en relació amb l'article 192 TFUE, apartat 2, paràgraf primer,lletra c)11, (normes relatives a polítiques en matèria d'energia), a causa que la Comissió no va tenir en compte l'especificitat de cada Estat membre en relació amb el combustible, es va utilitzar com a referència l'eficiència del gas natural per calcular els índexs d'emissió i es va prendre aquest gas com a combustible de referència. El segon motiu es refereix a la suposada violació del principi d'igualtat de tracte i a la infracció de l'article 191 TFUE, apartat 2, en relació amb el seu apartat 312, a causa que en l'elaboració de la Decisió impugnada la Comissió no va tenir en compte les diverses situacions a les diferents regions de la Unió. El tercer motiu es basa en la violació del principi de proporcionalitat a causa que en la Decisió impugnada

9 Directiva 2003/87/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 13 de octubre de 2003, por la que se establece un régimen para el comercio de derechos de emisión de gases de efecto invernadero en la Comunidad y por la que se modifica la Directiva 96/61/CE del Consejo(DO 2003, L275, p.32), en su versión modificada por la Directiva 2009/29/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 23 de abril de 2009 (DO L140, p.63). 10 Decisión 2011/278/UE de la Comisión, de 27 de abril de 2011, por la que se determinan las normas transitorias de la Unión para la armonización de la asignación gratuita de derechos de emisión con arreglo al artículo 10bis de la Directiva 2003/87/CE del Parlamento Europeo y del Consejo (DO L130, p.1). 11 Como indica el propio TJUE, “esta disposición fue introducida por el Tratado de Lisboa y se refiere a las medidas de las instituciones adoptadas en el ámbito de la política energética, con arreglo al párrafo primero de dicho apartado. En efecto, a tenor del artículo 194 TFUE, apartado 2, párrafos primero y segundo, las medidas necesarias para alcanzar los objetivos de la Unión en el ámbito energético mencionados en el apartado 1, no afectarán al derecho de un Estado miembro a determinar las condiciones de explotación de sus recursos energéticos, sus posibilidades de elegir entre distintas fuentes de energía y la estructura general de su abastecimiento energético, sin perjuicio del artículo 192 TFUE, apartado 2, párrafo primero, letra c).” 12 Según el mismo TJUE, interpretando su tenor literal: “Estas disposiciones imponen a las instituciones encargadas de aplicar la política medioambiental de la Unión, la obligación de tomar en consideración las diferencias existentes entre las distintas regiones de la Unión al realizar la política en cuestión”.

FMC | abr-13 18

la Comissió va establir referències d'emissió més restrictives que les que requerien els objectius de la Directiva 2003/87. El quart motiu es basa en la suposada infracció de l'article 10 bis13 de la Directiva 2003/87, en relació amb el seu article 1, i en què la Comissió manca de competència per adoptar la Decisió impugnada.

En la seva sentència, Tribunal declara, en primer lloc, que la Decisió és una mesura de desenvolupament de la Directiva que, com a tal, ha estat adoptada sobre la base de les disposicions del TFUE relatives a la política de medi ambient. En conseqüència, el Tribunal desestima el recurs de Polònia en la mesura en què dit Estat membre qüestiona la legalitat de la Decisió respecte de les normes del TFUE sobre política energètica (art. 194 TFUE en relació amb l'article 192 TFUE).

En segon lloc, el Tribunal declara que la Comissió no va violar el principi d'igualtat de tracte quan, a l'efecte de la determinació dels paràmetres de referència per calcular el nombre de drets d'emissió a assignar, va decidir tractar de manera uniforme a instal·lacions que es troben en situacions diferents a causa de l'ús de combustibles diferents. Referent a això, el Tribunal afirma que la distinció de les “referències de producte” – paràmetre que determina la quantitat màxima de drets d'emissió que poden atribuir-se per unitat de producció d'un determinat producte- en funció del combustible utilitzat no incitaria a les instal·lacions industrials que utilitzen un combustible que emet grans quantitats de CO2 a buscar solucions que permetin reduir les seves emissions. A més, tal distinció implicaria un risc d'augment de les emissions, ja que les instal·lacions que utilitzen un combustible que emet poques quantitats de CO2 podrien reemplaçar aquest últim per un combustible que emetés més CO2. Així mateix, el Tribunal estima que l'elecció del gas natural, combustible que emet poques quantitats de CO2, per determinar les referències de calor i de combustible, pretén reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle.

En tercer lloc, el Tribunal declara que la Decisió impugnada té en compte adequadament les conseqüències econòmiques i socials de les mesures destinades a reduir les emissions de CO2.

D'una banda, les normes de funcionament aplicables s'introduiran progressivament a partir de 2013. Per tant, ja que les instal·lacions que emeten grans quantitats de CO2, com les utilitzen carbó a Polònia, necessiten una gran quantitat de drets d'emissió per a la seva producció, aquestes obtindran, en un primer moment, gratuïtament, una quantitat major de drets d'emissió per cobrir les seves necessitats.

D'altra banda, el legislador de la Unió ha instal·lat mecanismes per recolzar els esforços dels Estats membres amb una renda per càpita relativament baixa i amb perspectives de creixement relativament altes per reduir la intensitat de carboni de les seves economies pel 2020.

Finalment, el Tribunal assenyala que a partir de 2013 la subhasta serà el principi bàsic per al règim d'assignació dels drets d'emissió. Així, els Estats membres podran subhastar tots els drets d'emissió que no s'assignin de forma gratuïta perquè les instal·lacions puguin comprar els drets d'emissió que els faltin.

A més, aquest règim serà conforme al principi que «qui contamina paga» posat que les instal·lacions que emetin majors quantitats de CO2 es veuran obligades a pagar el preu dels drets d'emissió comprats mitjançant subhasta o a reduir les seves emissions.

En conseqüència, el Tribunal desestima l'al·legació de Polònia segons la qual la Decisió impugnada donarà lloc a una disminució de la competitivitat de les empreses situades en els Estats membres en els quals la producció estigui vinculada principalment al carbó com a combustible.

Referent a això, el Tribunal precisa que la Directiva deixa als Estats membres un marge de maniobra que els permet adoptar mesures financeres en favor dels sectors o subsectors que

13 En este precepto se contienen las normas transitorias para la asignación gratuita de derechos de emisión previstas Según el propio TJUE, “estas medidas pretenden, según se desprende del apartado 1, párrafo tercero, de dicha disposición, asegurar que los derechos de emisión se asignen de tal forma que se incentiven las reducciones de las emisiones de gases de efecto invernadero y las técnicas de eficiencia energética, y que no se ofrezca ningún incentivo para aumentar emisiones”.

FMC | abr-13 19

presenten un risc significatiu de “fugides de carboni”14 a causa dels costos de les emissions de gasos d'efecte hivernacle i establir l'assignació gratuïta de drets d'emissió per a les instal·lacions d'aquests sectors i subsectors, alhora que té en compte les diferents situacions en les quals es troben les diferents regions de la Unió.

En aquestes circumstàncies, el Tribunal desestima íntegrament el recurs interposat per Polònia contra la Comissió.

http://curia.europa.eu/juris/celex.jsf?celex=62011TJ0370&lang1=es&type=NOT&ancre=

II.2.- Tribunal Constitucional

STC 47/2013, de 28 de febrer de 2013. Conflicte positiu de competència 6328-2003. Interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya respecte del Reial decret 828/2003, de 27 de juny, pel qual s'estableixen els aspectes educatius bàsics de l'educació preescolar. Competències sobre educació i assistència social: constitucionalitat dels preceptes reglamentaris estatals relatius a l'educació infantil (STC 184/2012). BOE núm. 73 , de 26-03-2013

La sentència resol el conflicte positiu de competència plantejat per la Generalitat de Catalunya contra el Reial decret 828/2003, de 27 de juny, pel qual s'estableixen els aspectes educatius bàsics de l'educació preescolar.

El Govern de la Generalitat de Catalunya considera que aquesta norma resulta contrària a l'ordre constitucional de distribució de competències, doncs estima que l'educació preescolar no forma part del sistema educatiu, tenint un caràcter assistencial que exclou la possibilitat de dictar una norma com la impugnada, que no podria fonamentar-se en les competències estatals dels arts. 149.1.1 i 149.1.30 CE, havent d'incardinar-se l'atenció als nens d'aquesta edat en les competències exclusives autonòmiques en matèria d'assistència social. Aquesta queixa, formulada en primera instància contra la totalitat de la norma, se singularitza en relació amb els preceptes de la mateixa relatius als requisits bàsics dels professionals (art. 3) així com els requisits mínims dels centres destinats a aquesta finalitat (art. 4 i disposició transitòria única). En opinió de l'Estat, la regulació que fa el Reial decret té un clar component educatiu i s'empara en els arts. 149.1.1 i 149.1.30 CE.

El TC descartar les pretensions de la Generalitat perquè considera que l'educació preescolar “s'insereix en la competència estatal d'ordenació del sistema educatiu, del que, indubtablement, forma part aquesta etapa”, i “que l'educació preescolar forma indubtablement part del sistema educatiu, ... (malgrat que) ... l'escolarització en aquesta etapa educativa depèn de la decisió dels pares, voluntarietat de la decisió paterna que, com és evident, en gens afecta a les responsabilitats que les Administracions públiques, en l'àmbit de les seves respectives competències, han d'assumir com a conseqüència de la inclusió de l'educació preescolar en el sistema educatiu i que es concreten, entre unes altres, en la necessitat de garantir l'existència d'un nombre de places suficients per assegurar l'escolarització de la població que la sol·liciti.”.

Per altra banda, com l’Estat “està competencialment habilitat para, en l'exercici de les seves competències en matèria d'educació” pot “determinar, entre altres qüestions, la titulació acadèmica que ha de reunir el professorat encarregat d'impartir els ensenyaments propis de cada etapa educativa”.


STC 48/2013, de 28 de febrer de 2013. Conflicte positiu de competència 6330-2003. Plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya en relació amb diversos preceptes del Reial decret 831/2003, de 27 de juny, pel qual s'estableix l'ordenació general i els ensenyaments comuns de l'educació secundària obligatòria. Competències sobre

14 Para los procesos de producción para los que no se ha definido ninguna referencia de producto, existen diferentes parámetros de referencia: regencia de calor (calor producido o consumido) o, si el calor no puede medirse, referencia de combustible (energía que se procura mediante el combustible utilizado).

FMC | abr-13 20

educació: constitucionalitat dels preceptes reglamentaris estatals relatius a l'ensenyament de les llengües cooficials (STC 13/2013) i a la composició dels equips d'avaluació que han de decidir sobre la promoció dels alumnes (STC 184/2012).

La sentència resol el conflicte positiu de competència núm. 6330-2003, interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra diversos preceptes del Reial decret 831/2003, de 27 de juny, pel qual s'estableix l'ordenació general i els ensenyaments comuns de l'educació secundària obligatòria. Concretament, el conflicte gira entorn de la delimitació de les competències de l'Estat i de la Comunitat Autònoma de Catalunya respecte a la regulació dels ensenyaments que han de configurar el currículum de l'educació secundària obligatòria, en termes similars als plantejats en el recurs d'inconstitucionalitat núm. 1621-2003 interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra diversos preceptes de la Llei Orgànica de qualitat de l'educació, entre ells l'art. 8.2 i 3 (i, en relació amb ells, els arts. 16.3, 23.2, 26.2, 35.6 i 49.2 i la disposició addicional segona, apartat 2), que fa referència a la regulació dels ensenyaments comuns de l'educació secundària obligatòria (impugnació que va ser desestimada per la STC 212/2012, de 14 de novembre).

La sentència declarar extingit, per desaparició sobrevinguda del seu objecte, el conflicte positiu de competència pel que fa als arts. 3, 4, 6.3, 7, 9, i 19, i l'annex III del Reial decret 831/2003, de 27 de juny, pel qual s'estableix l'ordenació general i els ensenyaments comuns de l'educació secundària obligatòria; i desestima el conflicte en tot la resta.


STC 52/2013, de 28 de febrer de 2013. Conflicte positiu de competència 7604-2009. Plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya en relació amb l'Ordre SAS/1352/2009 de 26 de maig, per la qual s'estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l'assignació tributària de l'impost sobre la renda de les persones físiques. Competències sobre condicions bàsiques d'igualtat i assistència social: preceptes reglamentaris estatals que vulneren les competències autonòmiques de gestió de les subvencions (STC 21/2013).

El procés té per objecte resoldre el conflicte positiu de competències plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra l'Ordre SAS/1352/2009, de 26 de maig, per la qual s'estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l'assignació tributària de l'impost sobre la renda de les persones físiques. Per al Govern de la Generalitat de Catalunya, l'ordre objecte de conflicte no respecta la distribució de competències en matèria d'assistència social derivada del bloc de constitucionalitat en tant que aquesta disposició centralitza en els òrgans estatals la regulació, tramitació i resolució de les ajudes referides, ignorant d'aquesta manera la doctrina constitucional recaiguda en relació amb les subvencions. Per la seva banda, l'Advocat de l'Estat sosté la conformitat de la centralització de la regulació, tramitació i resolució de les ajudes amb la doctrina constitucional en tractar-se d'un dels supòsits en què pot produir-se aquella.

La sentència estimar, parcialment, el conflicte positiu de competència núm. 7604-2009 interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra l'Ordre SAS/1352/2009, de 26 de maig amb els efectes previstos en el fonament jurídic 8 de la sentència, que vulneren les competències de la Generalitat de Catalunya els articles 1, excepte en el que es refereix a fi de la convocatòria; 6, 7, 8, 9, quant a l'establiment del barem aplicable, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20 i 21, així com els annexos C, I, II, III i IV de l'ordre referida. Igualment, la sentència desestima el conflicte en tot la resta.


II. 3.- Tribunal Suprem

STS, 23 de gener de 2013. Recurs de cassació amb el núm. 3832 de 2009 contra l'Acord de 18 d'abril de 2007 de la Comissió Territorial d'Urbanisme de València, pel qual es va acordar l'aprovació supeditada del Pla General d'Ordenació Urbana d'Énguera Urbanisme; Aigües; informe de la Confederació Hidrogràfica sobre disponibilitat de

FMC | abr-13 21

recursos hídrics; coordinació entre Administracions públiques: Estat i Comunitat Autònoma. Estimació.

Aquesta sentència resol el recurs de cassació interposat per l'Advocat de l'Estat contra la sentència dictada per la Sala del contenciós -administratiu (Secció Primera) del TSJ de la Comunitat Valenciana, de 2 d'abril de 2009, en recurs contenciós administratiu, sostingut per l'Advocat de l'Estat contra l'Acord de 18 d'abril de 2007 de la Comissió Territorial d'Urbanisme de València, pel qual es va acordar l'aprovació supeditada del Pla General d'Ordenació Urbana d'Énguera.

El Tribunal Suprem estima els dos motius al·legats per l'Advocat de l'Aquesta

do, amb la conseqüent anul·lació del Pla impugnat. L'argument principal gira entorn de la prevalença de la competència exclusiva estatal, en aquest cas en matèria d'aigües, concretament en l'emissió d'un informe per part de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, enfront de la competència exclusiva autonòmica en matèria d'Urbanisme, així com el caràcter “determinant” i “vinculant” d'aquest informe i, el silenci negatiu en cas que en el termini de tres mesos no s'hagi emès l'informe estatal.

Com bé adverteix el TS, la qual cosa en realitat es qüestiona en el recurs contenciós administratiu és si podria, o no, aprovar-se un pla en les condicions que es fa en aquest cas, a tenor del contingut de l’article 25.4 del Text Refós anat de la Llei d'Aigües de 2001, respecte de la disponibilitat de recursos hídrics que satisfacin les demandes d'aigua que comporta el nou pla, la qual cosa es connecta amb el propi procediment d'elaboració del pla i la naturalesa dels informes que s'exigeixen en el curs del mateix.

En opinió del TS, no ens trobem ara una delimitació negativa, davant un acte d'aprovació inicial o provisional del pla general respecte dels quals efectivament el mateix ha declarat el seu caràcter d'acte de tràmit, encara que amb alguna matisació que mereix la pena constatar. Així, el propi TS ho ha vingut considerant en diverses sentències, per totes Sentència de 26 de juny de 2008, dictada en el recurs de cassació núm. 1662/207 en la qual expressament es deia que:

“(..) este Tribunal Supremo tiene dicho que los actos de trámite son impugnables cuando se alegan causas de nulidad de pleno derecho, y, en concreto, lo ha dicho a propósito de las aprobaciones iniciales y provisionales de los planes urbanísticos. (..) Sin embargo, in embargo, hemos declarado (v.g. sentencia de 16 de Diciembre de 1999, casación no 3343/1994 ) que ello es así cuando se alegan “vicios de forma independientes del resultado final del procedimiento “, es decir, precisamos ahora, causas de nulidad que no se refieran al fondo de lo debatido sino a requisitos de forma para cuyo enjuiciamiento no es necesario entrar en el estudio de la regularidad material del acto, pues de otra manera se haría posible enjuiciar anticipadamente lo que ni siquiera se sabe si va a ser decidido en el acto final. Por el contrario, los vicios de forma que acarrean la nulidad del acto de trámite (v.g. incompetencia del órgano, defectuosa composición de éste, falta total y absoluta de los trámites legalmente establecidos, etc) son causas de nulidad ya producidas y para cuyo examen no es necesario estudiar el contenido sustantivo del acto, más allá de lo necesario para averiguar su naturaleza y su caracterización >>.” (FJ. 3).

Segons l'argumentat amb anterioritat, seria suficient per declarar que pertoca al recurs de cassació per infracció dels articles 25.1 i 69.c) de la Llei Jurisdiccional 29/1998, en relació amb el 24.1 de la Constitució . Ara bé, el propi TS considera que ha de sortir al pas de quant es raona en la sentència d'instància i, en conseqüència, de la fundada impugnació que s'exposa en l'escrit d'interposició de la cassació, amb vista a la rellevància que pugui tenir sobre el caràcter d'acte administratiu de tràmit o definitiu que el pla no hagi estat publicat.

La qüestió, per tant, en la seva opinió, es pot sintetitzar en els termes següents: si pot impugnar-se en seu jurisdiccional, per les raons exposades sobre l'exigència de l'informe previst en l'article 25.4 del Text Refós de la Llei d'Aigües , l'aprovació d'un pla general que ha estat comunicat a l'Administració General de l'Estat però que no ha estat publicat.

El TS insisteix a precisar que no són les determinacions substantives previstes en el pla, pendent de publicació, sinó, per contra, la qual cosa es qüestiona és si va deure aprovar-se un pla en els termes en què es va fer, és a dir, quan s'addueixen defectes relatius a la seva tramitació,

FMC | abr-13 22

concretament respecte de l'observança de tràmits preceptius, és a dir, si consten els informes exigits legalment. Doncs bé, cap transcendència té sobre tal impugnació, en particular, ni sobre la diferenciació entre acte de tràmit o definitiu, en general, que s'hagi procedit o no a la publicació del pla. Dit d'una altra manera, el mateix acte d'aprovació no pot tenir la consideració d'acte de tràmit abans de publicació i definitiu després d'ella. De manera que manca de rellevància en aquesta diferenciació, en els termes exposa en el fonament cinquè, que s'hi hagi o no publicat el pla. La publicació, en definitiva, és condició d'eficàcia però no de validesa del pla, com ve declarant el TS, de manera uniforme i amb tal profusió que ell mateix s'eximeix de cita expressa a alguna sentència. Es tracta, per tant, en opinió del TS, de categories jurídiques molt diferents. L'acord d'aprovació pot ser vàlid. Però pot no ser encara eficaç si li falta la publicació, i la falta d'aquesta no comporta la seva invalidesa, sinó la impossibilitat de la seva execució, que és un efecte ben diferent. La falta de publicació del pla, per tant, impedeix que l'Administració imposi les seves determinacions mitjançant actes d'execució als ciutadans, que podran impugnar l'acte d'aplicació basant-se precisament en la falta de publicació del pla, però no implica la seva invalidesa, doncs el judici sobre aquesta té lloc per les causes previstes en l'article 62 i 63 de la Llei 30/1992 .

Així les coses, la falta de publicació de l'aprovació del pla o de les seves determinacions no converteix, en definitiva, a un acte definitiu en un acte de tràmit, sinó que suposa que estem davant un acte o disposició vàlida però ineficaç, com es dedueix dels articles 52.1, respecte de les disposicions general, i 57.2, en el cas dels actes, de la Llei 30/1992 (FJ. 4). En qualsevol cas, la qüestió queda buidada des del moment que el propi legislador valencià ha deixat asseguda amb caràcter general l'aplicació d'aquest precepte a l'ordenació urbanística de la Comunitat autònoma. Per al TS, no cal sostenir – com pretén l'Advocat de la Generalitat Valenciana- que l'article 83.2 de la Llei urbanística valenciana 16/2005, de 30 de desembre, quan es remitent a la tan citada disposició addicional 2a, 4o, de la Llei 13 /2003, ho fa només quan afecta a les concessions d'obres públiques estatals. Al contrari, el tenor d'aquest article 83.2 és clar quan abasta amb amplitud als diversos camps i diferents competències en què es desembolica l'acció administrativa estatal, sense que hi hagi base per defensar una interpretació tan reduccionista com aquell pretén.

El TS confereix a l'informe de la Confederació Hidrogràfica el caràcter de preceptiu, en tant que de necessària obtenció, fins al punt que la seva no elaboració en termini determina que el mateix es tingui per emès en sentit desfavorable; i és a més vinculant quan afecta a l'àmbit competencial de la Confederació Hidrogràfica, perquè així ho disposa la disposició addicional 2a de la Llei 13/2003 en relació amb l'article 83.3 de la Llei urbanística valenciana. (FJ.7). En atenció a aquests preceptes, l'informe estatal sobre suficiència de recursos hídrics, quan es basa en valoracions que es mouen en l'àmbit de la competència exclusiva estatal, és clarament vinculant.

Des d'aquesta perspectiva, el TS en suport del caràcter vinculant porta a col·lació l'article 15.3 de la Llei de Sòl estatal quan concorda amb la disposició addicional 2a, 4a, de la Llei estatal 13/2003. En la seva opinió, la qual cosa un i un altre precepte vénen a establir, en definitiva, i quan ara interessa, és el caràcter no ja determinant sinó fins i tot vinculant de l'informe estatal, per més que no en tots els seus extrems i consideracions (és a dir, de forma omnicomprensiva), sinó pel que fa a la preservació de les competències de l'Estat. (FJ. 8).

El TS contra argumenta que no cal excloure l'aplicabilitat de quant ha establert prèviament al present cas, sota pretext que al mateix no li resulten aplicables, ratione temporis (en atenció a les dates d'inici i tramitació -en les seves diferents fases- del procediment per a l'aprovació de l'instrument de planejament aquí concernit), les reformes de l'art. 25.4 de la Llei d'Aigües estatal i de l'art. 19.2 de l'autonòmica valenciana 4/2004 de l'any 2005. Segons opinió el TS, ha de prendre's en consideració la redacció inicial d'una i una altra Llei, la qual cosa – es diu per la recorreguda- té rellevància des del moment que en aquesta redacció inicial s'establia un règim de silenci positiu (a diferència de la derivada de la reforma de 2005, que ho configura com a negatiu).

Addicionalment, els dubtes es dissipen atenent a l'establert en l'article 19.2 de la Llei autonòmica valenciana 4/2004 de 30 de juny, d'Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge, l'aplicabilitat del qual en la seva inicial redacció reconeix la pròpia Administració recorreguda (pàg. 12 de la contestació a la demanda), que estableix en termes ben clars la exigibilitat d'aquest informe, requerint fins i tot en aquesta inicial redacció que el mateix fos “favorable”, o, la qual cosa és el mateix, vinculant.

FMC | abr-13 23

En definitiva el TS, sintetitza la seva opinió contrària per tres raons:

- primer, perquè aquest règim jurídic de silenci positiu establert en l'art. 25.4 de la Llei d'Aigües en la seva primera redacció ha d'entendre's corregit, ja abans de la reforma del precepte en 2005, per la tantes vegades citada disposició addicional 2a, 4, de la Llei estatal 13/2003, que exceptuava del silenci positiu aquells supòsits en què es veiés afectat el domini públic de titularitat estatal;

- segon, perquè l'article 19.2 de la llei autonòmica establia un termini per a la producció del silenci positiu de tres mesos, que en aquest cas no s'havia complert a la data d'aprovació de l'Acord d'aprovació del Pla, segons es desprèn de les pròpies manifestacions de l'Administració demandada, que en el seu escrit de contestació assenyala (pàg. 21, in fini ) que “l'última petició d'informe a la Confederació, a la qual s'adjunta l'informe de SEASA, té entrada en aquest organisme el 23 de gener de 2007, és a dir, gairebé tres mesos abans que la Comissió Territorial d'Urbanisme adoptés l'Acord recorregut el 18 d'abril de 2007″; de manera que quan es dicta l'Acord impugnat en el procés aquest termini de tres mesos no havia transcorregut, per la qual cosa malament pot invocar-se un silenci positiu que no podia existir;

- i tercer, perquè perquè entra en joc la tècnica del silenci positiu en relació amb l'informe de la Confederació Hidrogràfica, resulta imprescindible que la Confederació es trobi en condicions d'emetre aquest informe per disposar de tota la informació pertinent per formar el seu criteri, sent càrrega que pesa sobre l'Administració instructora del procediment d'aprovació del Pla la d'aportar a la Confederació tota aquesta documentació que aquesta considera raonablement necessària a aquest efecte; cosa que no va ocórrer en aquest cas, atès que, com també abans anotem, la Confederació tan sols va rebre, en requerir-se-li aquest informe “de convalidació” del precedent informe de l'entitat SEASA, el propi informe d'aquesta entitat, sense més dades, la qual cosa va anar oportunament posat de manifest per la pròpia Confederació, que lluny de romandre inactiva, va contestar que no es trobava en condicions d'emetre l'informe sol·licitat, en mancar de dades imprescindibles per poder fer-ho.” (FJ. 9).

Respecte al caràcter vinculant de l'informe de l'Organisme de conca, el TS es deté a estudiar la matisació que l'Administració demandada planteja. La Generalitat admet al cap i a la fi (pàg. 33 de la contestació) que l'informe de la Confederació Hidrogràfica adquireix caràcter vinculant en la mesura que es limiti a pronunciar-se estrictament sobre la inexistència o insuficiència de recursos hídrics a assignar o la incompatibilitat de l'assignació amb les previsions dels plans hidrològics. En tal cas, reconeix l'Administració autonòmica, “el contingut de l'informe obliga a l'Administració urbanística, que no podrà aprovar vàlidament el Pla” . En canvi, sosté la Generalitat, l'informe no revesteix caràcter vinculant, més encara, s'aparta il·legítimament de l'àmbit que li és propi, si més enllà del pronunciament sobre l'existència o suficiència, física o fàctica, de recursos hídrics, pretén basar el judici desfavorable en consideracions referides a la inexistència de concessió o un altre títol de dret inscrit respecte del cabal d'aigua que demanda la nova actuació. En suport d'aquesta distinció dialèctica, al·lega la demandada que si hi ha recursos hídrics disponibles, l'informe de la Confederació ha de ser favorable, i en tal suposat no caldrà justificar l'informe desfavorable en apreciacions sobre la inexistència o inutilitat als efectes pretesos dels títols d'aprofitaments invocats.

El TS manifesta la seva d'oposició a aquest plantejament. En la seva opinió, el bloc normatiu abans transcrit estableix que l'informe de la Confederació Hidrogràfica ha de versar sobre l'aprofitament i disponibilitat dels recursos hídrics, i aquesta disponibilitat no pot veure's circumscrita a la mera existència física del recurs, sinó també a la seva disponibilitat jurídica. Efectivament, quan es tracta de verificar si existeix o no aigua per al desenvolupament urbanístic pretès, de gens serveix constatar que la hi ha si després resulta que no és jurídicament viable la seva obtenció i aprofitament per a la fi proposada. En definitiva, l'àmbit competencial de les Confederacions Hidrogràfiques s'estén amb tota legitimitat no només a la constatació tècnica de l'existència de l'aigua sinó també a l'ordenació jurídica dels títols d'aprofitament (de la seva obtenció, disponibilitat i compatibilitat), i ambdues qüestions poden i han de ser contemplades de forma conjunta i harmònica, quan es tracta de formar criteri sobre la disponibilitat d'aigua per a l'ordenació urbanística projectada, de manera que no cal atribuir caràcter vinculant a una però no a l'altra.

FMC | abr-13 24

En primer lloc, ateses les circumstàncies aquí concurrents, per al TS, resulta sorprenent que la Comissió Territorial d'Urbanisme supedités l'aprovació del Pla a l'obtenció de l'informe de la Confederació Hidrogràfica quan aquest informe ja existia, s'havia emès i s'havia aportat a la Comissió, pronunciant-se de forma clara i taxativa en contra de l'aprovació del Pla des de la perspectiva que li és pròpia (i això a pesar que la mateixa Confederació havia retret la falta de remissió de tots els antecedents necessaris per formar el seu criteri, no obstant la qual cosa va indicar de totes maneres, de forma rotunda, la seva semblar desfavorable a l'aprovació del Pla). Tenint ja la Comissió aquest informe en el seu poder, el TS no aconsegueix a comprendre què un altre informe de la Confederació trobava a faltar i volia recaptar.

D'altra banda, al marge de les circumstàncies d'aquest cas, en opinió del TS, l'aprovació supeditada és realment una aprovació definitiva, derivant d'aquesta caracterització jurídica que no pot adoptar-se sense l'informe previ i favorable de la Confederació Hidrogràfica. En conseqüència, el TS considera que malament pot acceptar-se que es prescindeixi d'aquest informe a l'hora d'aprovar el Pla mitjançant l'artifici de diferir la seva obtenció a un moment posterior. En suport de la seva posició, el TS porta a col·lació l'article 41 de la Llei autonòmica valenciana Reguladora de l'Activitat Urbanística 6/1994, en virtut del com l'aprovació supeditada és una llera procedimental que permet aprovar els Planes urbanístics quan s'aprecien objeccions a aquesta aprovació definitiva, sempre que aquestes objeccions “són d'abast limitat i poden esmenar-se amb una correcció tècnica específica”.

En atenció a totes aquestes consideracions, al TS li sembla evident que un tràmit tan essencial com és l'informe favorable de la Confederació no pot degradar-se a tan modest nivell, donat el caràcter substantiu i nuclear que revesteix aquest informe de cara a l'aprovació del Pla. En expressar això, el TS passa a advertir immediatament que no s'està situant en el plànol de la interpretació i aplicació del Dret autonòmic, sinó que porta a col·lació la norma autonòmica a fi de verificar si s'han respectat o no les exigències del Dret estatal, consagrades en l'article 25.4 de la llei d'Aigües en relació amb la disposició addicional segona, apartat quart, de la Llei 13/2003 .(FJ. 13).

En atenció a totes aquestes consideracions, atès que, en el supòsit jutjat, es va aprovar un Pla d'ordenació urbanística malgrat l'informe desfavorable de la Confederació Hidrogràfica, el TS considera que resulta evident que el recurs contenciós-administratiu ha de prosperar en el sentit pretès per l'Advocat de l'Estat, això és, en el de declarar la nul·litat de l'Acord, de 18 d'abril de 2007, de la Comissió Territorial d'Urbanisme de València, pel qual es va aprovar el Pla General d'Ordenació Urbana d'Énguera, conforme allò l'establert en els articles 62.2 de la Llei 30/1992 , 68.1 b ), 70.2 , 71.1 a ) i 72.2 de la Llei d'aquesta Jurisdicció .” (FJ. 14).

http://www.poderjudicial.es/search/doAction?action=contentpdf&databasematch=TS&reference=6625557&links=&optimize=20130211&publicinterface=true

II. 4.- Audiència Nacional

Aute 16/2013 de l’AN de 01-03-2013. Ponent: Maria Carolina Sant Martín Mazzucconi. Personal laboral del sector públic. Supressió de paga extra. Elevació de qüestió d'inconstitucionalitat en relació a l'article 2 del Reial decret-Llei 20/2012, de mesures per garantir l'estabilitat pressupostària que suprimeix la paga extraordinària de desembre de 2012 per al personal laboral del sector públic.

L'Audiència Nacional té dubtes sobre la constitucionalitat de l’art. 2 del RDL 20/2012, perquè considera que podria vulnerar el principi d'irretroactivitat de les disposicions restrictives de drets individuals (art. 9.3 CE). En opinió del Tribunal, no existeix justificació al sacrifici de la irretroactivitat, doncs la pretensió de la reduir la despesa pública (per molt urgent i necessària que sigui) no pot ser excusa per exceptuar els principis constitucionals bàsics d'irretroactivitat i seguretat jurídica. A més, s'han seguir abonant els salaris i les pagues extraordinàries després de la de desembre de 2012, la qual cosa posa en entredit les raons d'interès general a causa de la crítica situació econòmica que justificaven l'aplicació de la mesura. En aquest sentit, l'Audiència Nacional aprova l’acte pel qual acorda, per unanimitat elevar, una qüestió de constitucionalitat davant el TC, perquè resolgui si l'article 2 del RDL 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per

FMC | abr-13 25

garantir l'estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, en la seva aplicació al personal laboral del sector públic, ha vulnerat o no el principi d'irretroactivitat de l'article 9.3 CE.

http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder_Judicial/Audiencia_Nacional/Noticias_Judiciales/La_Sala_de_lo_Social_de_la_Audiencia_Nacional_cree_que_la_crisis_economica_no_justifica_quitar_la_extra_con_efectos_retroactivos

II. 5. Altres Tribunals

Tribunal Econòmic-Administratiu Central, Secció Vocalia 9ª, Resolució de 14 Febr. 2013, rec. 572/2011. Impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. Supòsits de subjecció. Concessions administratives i actes jurídics assimilats.

El Tribunal Econòmic-Administratiu Central, canvi de criteri, i estima les reclamacions econòmic-administratives interposades contra acords liquidadors i sancionador derivats de la regularització tributària per l'Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats reportats per l'obtenció d'una autorització per a la instal·lació d'un parc eòlic, que s'anul·len per no ser conformes a dret.

El Tribunal també estudia: l’autorització per a la instal·lació d'un parc eòlic destinat a la generació d'energia elèctrica; la interpretació de la regla d'equiparació continguda en l'article 13.2 RD Legislatiu 1/1993; la distinció conceptual entre concessió i autorització.

Segons el parer del Tribunal després de l'entrada en vigor de la L 54/1997, del Sector Elèctric, es produeix un canvi en l'anàlisi del sector elèctric en renunciar a la seva consideració com a servei públic. Per aquest motiu, abandona el criteri mantingut en la seva Resolució de 14 Juny 2012, perquè considera que l'existència d'un ben o servei d'interès general com és el subministrament elèctric no permet per si mateix mantenir l'existència d'un dret originari de titularitat pública que és transmet o cedeix a un particular. El concepte fiscal de "concessió" no coincideix amb l'administratiu. Les autoritzacions per a l'establiment de parc eòlics, no poden entendre's incloses en les autoritzacions subjectes a transmissions patrimonials com a concessions, en faltar l'element del desplaçament patrimonial d'un dret de naturalesa originàriament pública.

http://www.minhap.gob.es/es-ES/Areas%20Tematicas/Impuestos/TEAC/Paginas/Tribunales%20economicos%20administrativos.aspx

III.- Altres

ARTICLE. “Experiència dels ordenaments europeus: un “retorn” a les gestions púbiques/municipals?”, Hellmut Wallman, Professor emèrit d’Administració Publica de la Universitat Humboldt de Berlin.

En aquest article s'analitza, des d'una doble lògica organitzativa i operativa, el desenvolupament de les formes institucions de gestió de determinats serveis públics (aigua, electricitat, residus), a diversos estats membres de la Unió Europea (Regne Unitat, França, Alemanya i Itàlia).

L'estudi aborda l'ànalisi de la gestió dels serveis públics en alguns països europeus des de dues lògiques diferents: una lògica organitzativa i una lògica operativa. S'inicia tot identificant els diferents tipus d'organització dels serveis públics: organització pública directa o indirecta, i dins d'aquesta darrera, inclou els fenòmens de privatització formal, material i funcional. Dins la privatització formal. l'autor inclou les personificacions on el capital majoritàriament públic, però on hi ha la presència minoritària de capital privat. Són les nostres societats mixtes, empreses municipalitzades a Itàlia, mixed companies a Anaglaterra, sociétés d'economie mixte locals o Públic private Partnership en la terminologia anglosaxona utilitzada en l'àmbit europeu. La privatització material fa referència a personificacions on la presència del privat es majoritària o del tot excloent de la participació pública. I amb el terme privatització funcional, l'autor fa referència a la contracció, concurs o delegació de la gestió del servei, on tanmateix el servei públic segueix sent de titularitat púbica. En fer referència a aquests fenòmens, l'autor aprofita per fer referència a

FMC | abr-13 26

la possibilitat d'un procés invers, anomenat "remunicpalització" o "retorn" da la gestió pública, en el cas que ja sigui que la "propietat" o la "gestió" torni a les mans del sector públics. En definitiva, es tractaria d'un procés invers al outsourcing, anomenat insourcing.

Després l'estudi s'endinsa en una anàlisi de la gestió dels mateixos des d'una perspectiva de la lògica operativa, tot distingint dos recorreguts: un econòmic (eficiència) i un altre de "polític"(interès general: benestar social, ambiental, sanitari etc.). Es fa un recorregut històric a través del qual es posa en relleu que, en països com ara Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia, s'observa que la gestió dels serveis públics ha passat de mans dels particulars al sector públic (primer local i després estatal, tornant després, un altre cop, als particular. No obstant això, en els darrers anys es pot observar en la majoria d'aquest països, com el pèndol torna a oscil.lar gràcies a l'augment del sector públic municipal, en entendre que aquest té una capacitat de gestió superior o , si més no, igual al sector privat, i a causa de la referència "ètica" i de valors atorgada pels ciutadans/usuaris a la gestió pública, tot i la resistència dels gestors privats a abandonar el mercat i a l'existència d'una nova onada de privatitzacions promogudes als països del sud d'Europa, a l'estela de la crisis econòmica i financera actual.

Certament, l'autor posa de manifest que en els darrers anys a Europa, s'assisteix a una forta divergència entre els països del sud d'Europa sobre el tema de la remunicipalització. Als països del nord d'Europa,per exemple a Alemanya, els municipis, com les tres autoritats públiques, tenen molts avantatges, perquè poden aconseguir crèdits, préstecs o finançament del sistema bancari a una taxa d'interès molt baixa, gairebé propera al zero per cent. Moltes autoritats locals han aprofitat aquestes condicions avantatjoses per finançar la remunicipalització de serveis locals, ja sigui pel venciments del contractes sota els quals s'havia articulat la gestió indirecta, o per operar un "rescat". Efectivament, la fi naturals d'aquests règims jurídics permet la re-negociació o la possibilitat de reapropiar-se de la gestió dels serveis mateixos per part de les autoritats locals. En el cas, dels rescats resulta evident la remunicipalització pot comportar costos ja que s'hauran de sufragar les despeses d'indemnització a favor dels gestors precedents, per les inversions realitzades en les infraestructures per al sosteniment dels serveis mateixos.

Per contra, als països del sud d'Europa, com ara Itàlia, les autoritats locals no gaudeixen de les mateixes facilitats financeres. En aquest sentit, l'autor destaca com la política dels governs centrals, com suggereix l'actual spending review del Govern Monti a Itàlia -- i també podríem dir el mateix del Govern de Rajoy a Espanya amb la reforma de la legislació bàsica local- sembla orientada a desfer-se del patrimoni púbic i , en aquest context, fin i tot a empènyer els ens locals a privatitzar, es a dir, a vendre les seves empreses i els seus equipaments per reduir el deute públic o municipal.

ARTICLE. “Els ens locals davant el Tribunal Suprem” (crònica de jurisprudència 2012), José Manuel Bandrés Sánchez-Cruzat (Magistrat del Tribunal Suprem), Quaderns de Dret Local, núm. 31, febrer de 2013, pàg. 81-109.

L'article s'inicia amb la delimitació de la funció d'intèrpret del dret local que correspon a la Sala Contenciosa administrativa del Tribunal Suprem, a la llum de la STS de 19 d'abril de 2012. L'autor destaca com la delimitació de les atribucions competencials entre el Tribunal Suprem i els tribunals superiors de justícia, respecte de la interpretació del dret local, és de vegades complexa, com a conseqüència de l'origen de les normes de règim local aplicades (donada la existència de competències legislatives de les comunitats autònomes en matèria de règim local) o de la naturalesa de la matèria. En aquest sentit, l'autor manifesta clarament la seva opinió favorable, en atenció a la lògica compenetració de l'Estat d'autonomies amb l'estructura orgànica territorial dels tribunal de justícia, que s'imposi una comprensió "federalitzant" de l'Administració de justícia, en la seva vessant funcional, que, d'altre banda, es manifesta coherent amb la producció policèntrica de normes sobre règim local. Segons la seva opinió, tot aquest context obliga a preserva la funció cassacionals del tribunals de justícia en aquesta matèria, i a delimitar la funció cassacional de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem als assumptes que versin sobre la interpretació i l'aplicació de l'ordenament jurídic estatal local. Les reformes de la legislació sobre la jurisdicció contenciosa-administrativa així ho avalen i la pròpia jurisprudència del TS també recull aquesta directriu general, formulada en la STS de 20 d'octubre de 2005, on es va declarar la in-admissió parcial del recurs de cassació, promogut per l'Ajuntament de Calldetenes, contra una

FMC | abr-13 27

sentència dictada per la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa-administrativa del TSJ de Catalunya.

Malgrat aquest aparent claredat dels criteris generals de delimitació i unanimitats en la seva aplicació, la referida sentència del TS de 19 d'abril de 2012 és un bon exponent de la dificultat de fer los aplicar en casos concrets, en especial en relació a processos en què es consideren infringides de manera conjunta normas estatals, autonòmiques o local, que integren el dret local. Aquesta sentència del Tribunal Suprem confirma la sentència de la Sala Contenicosa-administrativa del TSJ de Madrid de 17 de desembre de 2009, que va estimar el recurs contenciós administratiu formulat per la representació processal de l'Associació Ecologistes en Acció-CODA contra la desestimació presumpta del recurs d'alçada interposat contra la resolució de la Direcció General de Política Energètica i Minies de 27 de març de 2006, per la qual es va autoritzar Morata Energia, SL, perquè construís una central termoelèctrica de cicle combinat a Morata de Tajuña (Madrid) i conra la desestimació presumpta del recurs d'alçada interposat contra la resolució de la Secretaria General per a la Prevenció de la Contaminació i el Canvi Climàtic de 7 de febrer de 2005, per la qual es formula declaració d'impacte ambiental sobre el projecte de construcció de la referida central tèrmica, anul·lant les resolucions esmentades pel fet de ser disconformes a dret.

El aquest cas, el TS va rebutjar la pretensió d'inadmissibilitat del recursos de cassació deduïda per la part recorreguda (Associació Ecologistes en Acció-CODA), amb base en l'argument que es va fer amb la formulació dels motius de cassació, segons el qual es consideraven infringides normes de caràcter autonòmic o local. La sentència conclou el pronunciament de rebuig a la pretensió d'inadmissió dels recurs de cassació afirmant que la seva decisió és d'acord amb el dret fonamental d'accés als recursos, que s'integra en el contingut del dret a la tutela judicial efectiva que consagra l'article 24 de la Constitució.

En la segona part d'aquest article, l'autor analitza aquelles sentències que durant l'any 2012 considera que marcs les directrius jurisprudencials relatives a les entitats locals.

En primer lloc, pel que fa els recursos administratius, l'autor destaca tres sentències:

STS de 21 de març de 2012, on es va fonamentar la directriu segons la qual les corporacions locals no poden recórrer meres comunicacions d'actuacions administratives que no es puguin caracteritzar com actes administratius.

STS de 3 de maig de 2012, on es recull com correspon a les corporacions locals la càrrega processal d'interposar en termini recurs contenciós-administratiu contra acte dictats per altres administracions públiques.

STS de 3 d'octubre de 2011, on es va declarar que no és procedent accedir a la mesura cautelar instada per una corporació local quan no d’acreditat que es produeixin danys irreversibles a interessos mediambientals de protecció especial

Pel que fa a les fons de dret local, l'autor destaca la STS de 12 de febrer on es declara la prevalença del costum local en la regulació de l'aprofitament de béns comunals.

Pel que fa a l'urbanisme, es fa referència a la STS de 24 de novembre de 2011, on es va declarar que l'omissió d'un informe preceptiu no és cap causa d’anul·lació d'un pla general d'ordenació urbana quan n'hagi estat sol·licitada l'emissió per part de la corporació local.

Pel que fa al dret subvencional, l'autor destaca la STS de 14 de març de 2012, on es va resoldre atent al fet que la corporació local que ha percebut una subvenció ha de justificar que va destinar l'ajuda pública a l'objectiu que en va motivar la concessió.

Respecte al dret administratiu sancionador, l'autor fa referència a la STS de 19 d'octubre de 2011, on es va establir la compatibilitat entre la informació de sancions disciplinàries imposades a funcionaris públics locals i el dret de protecció de dades personals.

I finalment, l'autor entra en matèria de responsabilitat patrimonial de les corporacions locals en fer referència a la STS de 10 de maig de 2012, on es va considerar improcedent exercir l'acció de responsabilitat patrimonial contra un Ajuntament quan el perjudici causat és imputable al legislador.

FMC | abr-13 28

DICTAMEN. CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES. DICTAMEN 3/2013, de 26 de febrer, sobre les disposicions addicionals vuitanta-unena i vuitanta-quatrena de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de pressupostos generals de l'Estat per a l'any 2013.

El Govern de la Generalitat va sol·licitar aquest dictamen, en relació a les disposicions addicionals vuitanta-unena i vuitanta-quatrena de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2013 (en endavant LPGE 2013), i amb caràcter previ a l’eventual interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat.

La disposició addicional vuitanta-unena atribueix la gestió al Servei Públic d’Ocupació Estatal (en endavant, SEPE) d’una sèrie de mesures, accions i programes en l’àmbit de les polítiques actives d’ocupació previstes a l’article 13.h de la Llei 56/2003, de 16 de desembre, d’ocupació (en endavant, Llei d’ocupació), finançades d’acord amb les dotacions pressupostàries que enumera i amb l’exclusió de la distribució territorial dels fons afectats.

Els dubtes expressats pel Govern respecte d’aquesta disposició addicional, en el marc de la competència exclusiva de l’Estat en matèria de «legislació laboral» ex article 149.1.7 CE, se centren en la possible vulneració de les competències executives de la Generalitat en l’àmbit de les polítiques actives d’ocupació de l’article 170.1.b, i també dels articles 114.5 i 115.2 EAC, que disposen, entre d’altres, la participació de la Generalitat en la determinació del caràcter no territorialitzable de les subvencions estatals i en la seva gestió i tramitació. Això anterior en la mesura que la disposició estatal dictaminada reserva la gestió al SEPE i estableix que les dotacions pressupostàries no estaran subjectes a distribució territorial i «ni preveu ni reconeix la participació de la Generalitat de Catalunya en la determinació del caràcter no territorialitzable d’aquestes dotacions econòmiques estatals, ni tampoc en la seva gestió i tramitació». En el mateix sentit, el Govern fa citació de la jurisprudència constitucional (fonamentalment, la STC 244/2012, de 18 de desembre, FJ 4 i 7) i dels dictàmens d’aquest Consell 5/2012, de 3 d’abril, i 17/2012, de 20 de desembre.

Per la seva banda, la disposició addicional vuitanta-quatrena suspèn durant l’any 2013 l’aplicació dels articles 7.2, 8.2.a, 10 i 32.3 (primer paràgraf), i de la disposició transitòria primera de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, que regulen el finançament estatal del nivell acordat de protecció de la dependència.

El Govern de la Generalitat addueix que els dictàmens d’aquest Consell 11/2012 i 12/2012, ambdós de 22 d’agost, ja es van pronunciar sobre aquests mateixos preceptes i van considerar «que vulneraven la competència de la Generalitat en matèria de serveis socials (art. 166.1 EAC), el principi de lleialtat institucional i l’autonomia financera (art. 156 CE, 3.1 i 202.2 EAC), ja que provoquen la suspensió d’aquesta part del finançament estatal, però el manteniment del deure per la Generalitat de finançar amb els seus propis recursos la prestació del servei». A això anterior, el Govern hi afegeix que s’han obert sengles procediments de negociació bilateral respecte dels preceptes objecte dels dictàmens esmentats que encara no han conclòs i «ni s’han assolit acords que permetin entendre resolta la controvèrsia suscitada, ni s’han plantejat encara els possibles recursos d’inconstitucionalitat».

Les conclusions del dictamen, que han estat adoptades per unanimitat, són les següents:

1) La disposició addicional vuitanta-quatrena de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2013, vulnera l’article 166.1 EAC i, en connexió amb aquest, l’article 156 CE i els articles 3.1 i 202.2 EAC.

2) La disposició addicional vuitanta-unena de la Llei 17/2012, de 27 de desembre, vulnera l’ordre constitucional i estatutari de competències dels articles 149.1.7 CE i 170.1.b EAC i, així mateix, és contrària als apartats 4 i 5 de l’article 114 EAC.


LLIBRE. Estratègies de finançament dels municipis turístics i competitivitat . RUIZ GARCÍA, Ernest (2011). Estratègies de finançament dels municipis turístics i

FMC | abr-13 29

competitivitat: el cas dels municipis catalans. Col·lecció Tesis Doctorals 14. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya

Aquesta tesi doctoral analitza la problemàtica financera dels municipis turístics de Catalunya i proposa solucions. El sistema de finançament vigent és insuficient per als municipis turístics, ja que tenen un nivell d’ingressos per capita i de despeses similars a la resta de municipis, fet que fa desviar una bona part dels recursos al sector turístic, en perjudici de la despesa amb una baixa vinculació amb el turisme, bàsicament la població resident. Aquesta situació pot derivar en una subprovisió de serveis públics i una pèrdua de competitivitat.

Per això, cal reconèixer les majors necessitats pressupostàries dels municipis turístics i buscar solucions per millorar-ne el finançament, com ara una fiscalitat sobre el turisme, la reforma de l’impost sobre béns immobles, la modificació del criteri de participació en els ingressos de l’Estat i de les comunitats autònomes o la creació de mecanismes de cooperació publicoprivada per a la gestió turística de la destinació.

PROJECTE DE LLEI. Govern de la Generalitat de Catalunya. Projecte de llei d’accessibilitat

La nova llei simplifica la normativa existent en la matèria, desplega la diversitat de disposicions d'accessibilitat i unifica, coordina i estableix els criteris d'aplicació, execució i control de la norma, i actualitza la legislació a les especificitats del segle XXI. El seu objectiu és garantir l'autonomia de les persones, evitar-ne la discriminació i propiciar la igualtat d'oportunitats per a tothom, especialment per a les persones amb discapacitat: un col·lectiu de 476.468 persones amb discapacitat reconeguda, és a dir, més del 6% de la població catalana.

La norma entén l'accessibilitat des d'una perspectiva més integral que inclou, a més de la supressió de barreres arquitectòniques, l'accessibilitat dels productes i serveis o les condicions perquè la comunicació sigui accessible per a persones amb discapacitats sensorials.

La Generalitat de Catalunya té la capacitat última per emprendre actuacions reglamentàries de control, foment i difusió necessàries per aconseguir la implementació d'unes condicions d'accessibilitat adequades. Als municipis els correspon aplicar la normativa d'accessibilitat, en l'àmbit de les seves competències; elaborar el pla municipal d'accessibilitat i les revisions corresponents, així com els plans concrets d'actuació i gestió que tinguin afectacions en la matèria, i establir i coordinar els serveis de transport adaptat.

Les competències dels ens locals supramunicipals són: aplicar la normativa d'accessibilitat, en l'àmbit de les seves competències; elaborar plans d'actuació i gestió d'accessibilitat, referits al seu àmbit territorial; fer el seguiment de les actuacions que es portin a terme en l'àmbit territorial respectiu en matèria d'implantació de l'accessibilitat; establir i prestar serveis públics mínims en cas de dispensa dels municipis o casos especials i serveis supramunicipals complementaris, o exercir competències municipals per delegació o conveni, i coordinar, per raons d'interès territorial, els serveis municipals, així com assessorar els municipis.

http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2013/01/29/16/58/bdef306f-e478-43dd-a129-894aa995a0e7.pdf

AVANTPROJECTE DE LLEI. Govern de l’Estat. Avantprojecte de llei de garantia d’unitat de mercat

La norma vol crear un entorn més favorable a la competència i la inversió ja que facilitarà que els agents econòmics puguin beneficiar-se de guanys d'una major dimensió, que es creï més ocupació i creixement, i que els consumidors i usuaris obtinguin millors condicions. Tot això, respectant les competències autonòmiques i locals.

La Llei s'inspira en el principi de llicència única i la legislació d'origen que funciona en el mercat únic europeu, amb l'objectiu de facilitar la simplificació administrativa. Els operadors necessitaran la llicència d'una sola comunitat autònoma per operar en tot el territori espanyol.

FMC | abr-13 30

Es crearà el Consell per a la Unitat de Mercat, un òrgan de cooperació administrativa per al seguiment de la seva aplicació i on estaran representades l'Administració general de l'Estat i les comunitats autònomes. El ministre d'Hisenda i d'Administracions Públiques en serà el president.

La cooperació en el marc de les conferències sectorials, amb una representació dels ens locals, és un altre dels mecanismes de regulació de la cooperació administrativa. Una de les seves funcions és vetllar perquè la normativa s'adeqüi a la unitat de mercat: la normativa ja existent i els nous projectes. També està prevista l'avaluació periòdica de la normativa.

El text habilita els operadors per acudir a la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència en cas que creguin que accions de les administracions públiques vulneren la unitat de mercat.

Finalment, totes les administracions públiques compartiran una única base de dades electrònica per exercir funcions de control i supervisió.

http://www.lamoncloa.gob.es/ConsejodeMinistros/Enlaces/250113enlaceleyunidaddemercado

GUIA. Guia per avaluar processos participatius del Departament de Governació i Relacions Institucionals

L'objectiu de la guia és oferir una sèrie d'eines per avaluar els processos participatius. A més, incorpora un cas real: l'avaluació d'un procés participatiu a Setcases. La Guia entén per participació ciutadana totes les pràctiques polítiques i socials a través de les quals la ciutadania pretén incidir sobre alguna dimensió del que és públic. Però aquesta concepció varia en les tres tradicions de pensament: la liberal, la neorepublicana i l'autonòmica.

El procés participatiu és un instrument de millora de les relacions entre ciutadania i administracions. Per això, a més d'avaluar els impactes de la participació o la relació entre objectius i resultats, també cal avaluar els processos. Tota avaluació hauria de comptar amb responsables tècnics externs o interns al procés participatiu que coordinin metodològicament el procés d'avaluació, els diferents espais de treball, així com els instruments per obtenir la informació.

Cal establir un marc general d'avaluació i uns criteris simples, específics i consensuats, i unes preguntes d'avaluació senzilles, observables, accessibles, vàlides i creïbles. També cal definir l'estratègia d'obtenció d'informació, obtenir i processar la informació i valorar-la i redefinir les accions.

http://www.gencat.cat/governacio/pub/sum/qdem/GuiaProcessosParticipatius.pdf

GUIA. Junta de Castilla y León. Guía práctica del uso de las redes sociales en los Ayuntamientos.

Guia per aprofitar les potencialitats de les xarxes socials 2.0 als ajuntaments amb els objectius d’augmentar la qualitat dels serveis públics, millorar la relació amb els ciutadans i facilitar la comunicació interna. Les xarxes socials (Facebook, Twitter, Youtube, Linkedin, etc.), si s’utilitzen adequadament, constitueixen mitjans molt eficaços per millorar les comunicacions internes i externes dels ajuntaments. A més, ofereixen el valor afegit d’arribar a un públic, sovint, molt allunyat de l’administració local: els joves.

Les recomanacions transversals a l’hora d’utilitzar les tecnologies 2.0 a l’Administració pública es poden resumir en:

- Ser imparcials, prudents, transparents, responsables i constants. - Adoptar mecanismes d’escolta activa sobre tot el que es digui de la nostra institució. - Utilitzar un llenguatge planer. - Conèixer els usuaris i les característiques de cada aplicació i usar-les en conseqüència. - Definir una imatge corporativa per utilitzar-la uniformement a totes les xarxes socials. - Utilitzar una llicència d’ús en tots els continguts que s’ofereixin; la més habitual és Creative Commons. - Publicar normes d’ús de les xarxes gestionades pel mateix ajuntament amb l’objectiu de poder eliminar continguts ofensius o inapropiats. La guia destaca com a usos municipals de les principals xarxes socials:

FMC | abr-13 31

- Facebook: difusió d’activitats, publicació de notícies, informació sobre el trànsit, atenció de consultes, informació sobre nous serveis de l’ajuntament, etc. - Twitter: difusió de notícies i activitats, informació a temps real d’incidències al municipi, oferir recomanacions, resumir les decisions adoptades pel Ple, respondre consultes, etc. - Linkedin: importar recursos d’empreses aplicables a l’ajuntament, afavorir el networking, crear xarxes d’empleats públics, fer difusió d’esdeveniments, etc. - Youtube: publicar els plens, oferir vídeos d’activitats del municipi, fer difusió de vídeos turístics, penjar talls dels mitjans de comunicació referits a la ciutat, etc. - Flickr: repositori d’imatges del municipi, compartir fotografies del municipi amb els ciutadans, llançar campanyes i concursos, completar col·leccions d’imatges històriques amb la col·laboració dels ciutadans, etc.

Finalment, també cal esmentar l’existència d’eines gratuïtes que faciliten la gestió i l’organització dels comptes de xarxes socials, així com d’altres que faciliten el monitoratge de la informació que circula sobre l’ajuntament.

http://www.rmd.jcyl.es/web/jcyl/binarios/419/675/Gu%C3%ADa%20Redes%20Sociales%20para%20Ayuntamientos.pdf?blobheader=application%2Fpdf%3Bcharset%3DUTF-8&blobheadername1=Cache-Control&blobheadername2=Expires&blobheadername3=Site&blobheadervalue1=no-store%2Cno-cache%2Cmust-revalidate&blobheadervalue2=0&blobheadervalue3=Portal_RedTransdigital&blobnocache=true

informe d’actualitat jurídica abril de 2013...

Documents