informe d’actualitat jurídica febrer 2015...

Informe d’Actualitat Jurídica

Febrer 2015

SUMARI

I.- Legislació .................................................................................................................................. 3

I.1.- Legislació estatal ................................................................................................................. 3 ORDRE ESS / 86/2015, de 30 de gener, per la qual es desenvolupen les normes legals de

cotització a la Seguretat Social, desocupació, protecció per cessament d'activitat, Fons de Garantia Salarial i formació professional, contingudes en la Llei 36/2014 , de 26 de desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2015. BOE núm. 27, de 31-01-2015 ................ 3

ORDRE ECD / 65/2015, de 21 de gener, per la qual es descriuen les relacions entre les competències, els continguts i els criteris d'avaluació de l'educació primària, l'educació secundària obligatòria i el batxillerat. BOE núm. 25, de 29 de gener de 2015 ............................. 4

RESOLUCIÓ de 29 de desembre de 2014, conjunta de les Secretaries d'Estat de Pressupostos i Despeses i d'Administracions Públiques, per la qual es dicten instruccions per a l'aplicació efectiva, en l'àmbit del sector públic estatal, de les previsions de la disposició addicional desena segona, de la Llei 36/2014, de 26 de desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2015. BOE núm. 2, de 02-01-2015. .............................................................................................. 4

I.2.- Legislació catalana .............................................................................................................. 5 DECRET 182/2014, de 30 de desembre, sobre l'activitat artesanal. DOGC núm. , de 12-01-

2014 .............................................................................................................................................. 5 ORDRE ECO/22/2015, de 26 de gener, per la qual es regula el Registre del sector públic de la

Generalitat de Catalunya. DOGC núm. 6804, de 05-02-2015 ...................................................... 5 RESOLUCIÓ SLT/32/2015, de 15 de gener, per la qual s'aproven criteris en matèria de salut

pública per orientar les associacions cannàbiques i els seus clubs socials i les condicions de l'exercici de la seva activitat per als ajuntaments de Catalunya. DOGC núm. 6799, de 29-01-2015 .............................................................................................................................................. 6

RESOLUCIÓ INT/3031/2014, de 30 de desembre, per la qual s'estableixen les restriccions a la circulació durant l'any 2015 i es deixen sense efectes les resolucions IRP/911/2009, de 18 de març, i INT/768/2013, de 8 d'abril. DOGC núm. 6798, de 28-01-2015 ........................................ 6

II.- Jurisprudència ......................................................................................................................... 6

II.1.- Tribunal de Justícia de la Unió Europea ............................................................................. 6 AUTE d’11 des. 2014, Assumpte: C-86/2014. Desprotecció dels treballadors espanyols del

sector públic enfront de l'ús abusiu de la contractació temporal. Successius contractes de durada determinada en el sector públic . Conversió de la relació laboral de durada determinada en relació laboral indefinida no fix. Dret a indemnització» en l'assumpte C-86/14,...................... 6

STJUE de 18 desembre 2014, Sala cinquena, C-568/13, ponent JUHÁSZ, A.G. KOKOTT. Petició de decisió prejudicial: Consiglio vaig donar Stato - Itàlia. Contractes públics de serveis - Directiva 92/50/CEE - Articles 1, lletra c), i 37 - Directiva 2004/18/CE - Articles 1, apartat 8, paràgraf primer, i 55 - Conceptes de "prestador de servei" i de "operador econòmic" - Hospital universitari públic - Centre amb personalitat jurídica i autonomia empresarial i organitzativa - Activitat fonamentalment sense ànim de lucre - Finalitat institucional d'oferir prestacions sanitàries - Possibilitat d'oferir serveis anàlegs- Admissió a participar en un procediment d'adjudicació d'un contracte públic................................................................................................ 8

Dictamen 2/13, de 18 desembre 2014, sobre el projecte d’acord internacional d’adhesió de l’UE al CEDH. Ponent TIZZANO, A.G. KOKOTT ................................................................................. 9

II.2.- Tribunal Constitucional ..................................................................................................... 10 PROVIDÈNCIES del TC, de 3 de febrer en relació al recurs d’inconstitucionalitat contra el Real

Decreto-ley 13/2014, de 3 de octubre, por el que se adoptan medidas urgentes en relación con el sistema gasista y la titularidad de centrales nucleares, promogut respectivament per més de

FMC | feb-15 2

cinquanta Diputats del Grup Parlamentari Socialista del Congrès dels Diputats, pel Parlament de Catalunya, i pel Govern de Catalunya. .................................................................................. 10

INTERLOCUTÒRIA, 300/2014, de 15 de desembre de 2014. Recurs d'empara 2875-2014. No admet a tràmit el recurs d'empara 2875-2014, promogut en plet civil. ....................................... 10

PROVIDÈNCIA de 20 de gener de 2015 en la qual el Ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs presentat pel Govern contra la Llei 4/2014, de 4 d'abril, de l'impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit. ................................................................................................. 12

STC 210/2014, de 18 de desembre de 2014. Recurs d'inconstitucionalitat 2725-2010. Interposat pel President del Govern en relació amb diversos preceptes de la Llei de les Corts d'Aragó 9/2009, de 22 de desembre, de “concejos obiertos” d'Aragó. Competències sobre règim local: nul·litat del precepte legal autonòmic relatiu a la iniciativa per a l'autorització de funcionament en règim de ”concejos obiertos” . ................................................................................................ 12

STC 198/2014, de 15 de desembre de 2014. Conflicte positiu de competència 6870-2007. Plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya en relació amb diversos preceptes del Reial decret 395/2007, de 23 de març, pel qual es regula el subsistema de formació professional per a l'ocupació. Competències en matèria laboral i de seguretat social: atribució de competències de gestió de subvencions al Servei Públic d'Ocupació Estatal que vulnera les competències autonòmiques (STC 88/2014). Vot particular (BOE nº 17 de 20/01/2015, p. 1 a 7). Desocupació. Ocupació. Formació professional. Servei Públic d'Ocupació Estatal. ........................................ 16

STC 201/2014, de 15 de desembre de 2014. Recurs d'empara 3382-2013. Promogut pel portaveu del Grup Parlamentari d'Unió Progresso i Democràcia en l'Assemblea de Madrid en relació amb diversos acords de la Taula de la Càmera sobre inadmissió d'interpel·lacions i preguntes de resposta oral en Ple. Vulneració del dret a exercir les funcions representatives en condicions d'igualtat: inadmissió d'iniciatives parlamentàries sense motivació (STC 40/2003). 18

CONFLICTE POSITIU DE COMPETÈNCIA núm. 6870-2007, plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya en relació amb diversos preceptes del Reial decret 395/2007, de 23 de març, pel qual es regula el subsistema de formació professional per a l'ocupació (sentència). DOGC núm. 6799, de 29-01-2015 .............................................................................................. 19

II.3.- Tribunal Suprem ............................................................................................................... 19 STS 4740/2014 de 20 novembre 2014, recurs de cassació 485/2012, interposat per

l'Ajuntament de la Vila de Adeje, contra la sentència de 12 de març de 2012, dictada per la Sala contenciosa administrativa, Secció Primera, del Tribunal Superior de Justícia e Canàries, en el recurs número 515/2010, promogut per la Comunitat Autònoma de Canàries, sobre modificació de l'Ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació del servei de subministrament d'aigua domiciliària de l'Ajuntament de Adeje, exercici 2011. Estimació.................................... 19

STS 5394/2014, de 19 de desembre de 2014, recurs de cassació per a la unificació de doctrina nº 3939/2013 contra la STSJ de València 598/2013, de 16 de juliol, dictada en els recursos contenciós-administratius acumulats nombres nº 213/2011, 229/2011, 463/2011 i 480/2011, promoguts en impugnació de la resolució de 25 de novembre de 2010 de la Conselleria de Turisme, recaiguda en l'expedient de responsabilitat patrimonial 89/2006, així com contra la desestimació presumpta, per silenci administratiu, de les reclamacions de responsabilitat formulades davant l'Ajuntament de la Todolella, de la indemnització dels danys i perjudicis que s'havia ocasionat als recurrents per la defunció de 18 familiars en un alberg de turisme rural titularitat del referit municipi. Desestima recurs de cassació per a unificació de doctrina. No concorre identitat de supòsit. ...................................................................................................... 20

II.4. Audiència Nacional ............................................................................................................ 22 SAN de 29 de desembre de 2013, el recurs contenciós-administratiu núm. 272/2013 interposat

per l'Ajuntament de Marchena contra la Resolució del Secretari d'Estat d'Infraestructures, Transports i Habitatge de 5 de març de 2013, per la qual es desestima el requeriment instant l'anul·lació de l'escrit de la Direcció general d'Arquitectura, Habitatge i Sòl de 20 de setembre de 2012, sobre 1 % cultural. Estimació i reconeixement del dret de l’Ajuntament a rebre la subvenció de l’1%. ...................................................................................................................... 22

II.5.- Tribunals Superiors de Justícia ........................................................................................ 24 STSJ d’Astúries núm. 4/2015 de 12 gener, que resol el recurs contenciós administratiu número

253/13 pel qual s’impugna la resolució de 28 de desembre de 2012, de la Conselleria d’Agroramaderia i Recursos Autòctons, per la qual s'aprova la divisió d’una Muntanya d'Utilitat Pública (d'ara endavant MUP). Desestimació............................................................................. 24

III.- Altres ..................................................................................................................................... 25

LLIBRE. Manual de derecho local, MARTA LORA-TAMAYO VALLVÉ (COORD.), RAMÓN PARADA VÁZQUEZ, MARIANO BACIGALUPO, PILAR CELMA ALONSO, SILVIA DEL SAZ, AMAYA CASADO ECHARREN, JUAN-CRUZ ALLI TURRILLAS, CARMEN FERNÁNDEZ

FMC | feb-15 3

RODRÍGUEZ, JESÚS ÁNGEL FUENTETAJA PASTOR, ENRIQUE LINDE PANIAGUA, MARTA LORA-TAMAYO VALLVÉ, SARA MEDINA GONZÁLEZ, JUAN JOSÉ MONTERO PASCUAL, RAMÓN PAIS RODRÍGUEZ (autores), ed, Iustel, Gener 2015. ................................................. 25

LLIBRE. Comentarios a la ley 8/2013, de 26 de junio, de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas (l3r), LUCIANO PAREJO ALFONSO, GERARDO ROGER FERNÁNDEZ (AUTORES), Ed. Iustel, Setembre 2014, 244 pàgines. .............................................................. 26

DICTAMEN. Consell de Garanties Estatutàries, Dictamen 26/2014, de 18 de desembre del sobre la Llei 18/2014, de 15 d’octubre, d’aprovació de mesures urgents per al creixement, la competitivitat i l’eficiència [Butlletí 24/2014]. Coponents: EGEA FERNÀNDEZ, JOVER PRESA i BAS i VILAFRANCA. ................................................................................................................... 26

DICTAMEN. Consejo Consultivo de Madrid, Dictamen 432/2014, de 8 d’octubre, ponent GRANDE PESQUERO ............................................................................................................... 27

RESOLUCIÓ. Tribunal Administrativo de Navarra, Resolució nº 03337/14, de 21 de novembre de 2014, ponent MORENO GARRIDO. ...................................................................................... 27

DOSSIER. Conseil d’État de França, Dossier thématique publicat el 5 gener 2015, “L’engagement de la responsabilité des hôpitaux publics” ......................................................... 28

PROPOSTES DE RESOLUCIÓ aprovades el 25 de novembre de 2014 per la Comissió Mixta (Congrés-Diputats) de relacions amb el Tribunal de Comptes amb ocasió de l'Informe d'aquest òrgan fiscalitzador sobre el sector públic local en els exercicis 2011 i 2012. ............................. 28

DICTAMEN. Consell de Garanties Estatutàries. Dictamen 24/2014, de 27 de novembre, sobre la Llei 15/2014, de 16 de setembre, de racionalització del sector públic i altres mesures de reforma administrativa. DOGC núm. 6787, de 13-01-2015 ........................................................ 28

DOCUMENTACIÓ. Ministeri d’ Hisenda i Administracions Públiques. “Documento de preguntas y respuestas relativas a la aplicación de la disposición adicional décima segunda de la Ley 36/2014, de 26 de diciembre, de presupuestos generales del estado para 2015 en las diferentes administraciones públicas”. ........................................................................................ 29

I.- Legislació1

I.1.- Legislació estatal

ORDRE ESS / 86/2015, de 30 de gener, per la qual es desenvolupen les normes legals de

cotització a la Seguretat Social, desocupació, protecció per cessament d'activitat, Fons

de Garantia Salarial i formació professional, contingudes en la Llei 36/2014 , de 26 de

desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2015. BOE núm. 27, de 31-01-

2015

Aquesta Ordre desenvolupa les normes de cotització a la Seguretat Social amb efectes des del 1 de gener de 2015, i inclou les regles de cotització aplicables aquest any. Encara que no inclou novetats importants, sí que recull l'actualització de les quanties aplicables, com la pujada en un 0,25% de la base màxima del règim general, així com les noves bases per a autònoms, en casos de pluriocupació, contractes a temps parcial i empleats de llar, entre d'altres.

Pel que fa al règim general, la base màxima de cotització puja des dels 3.596,98 euros al mes de 2014 als 3.606 euros el 2015, un 0,25% més . I queden de la manera següent:

1 Aquesta secció de l’informe ha estat actualitzada fins el divendres 6 de febrer.

FMC | feb-15 4

El tipus de cotització per contingències comunes continua essent el mateix, un 28.3% -23.6% a càrrec de l'empresa i 4,7% al treballador- La cotització per hores extraordinàries, també és la mateixa, doncs la cotització addicional per hores extraordinàries motivades per força major s'efectuarà aplicant el tipus del 14,00%, del que el 12% és a càrrec de l'empresa i el 2% a càrrec del treballador. I la cotització addicional per les hores extraordinàries que no tinguin la consideració referida en el paràgraf anterior s'efectuarà aplicant el tipus del 28,30%, del qual el 23,60% és a càrrec de l'empresa i el 4,70% a càrrec del treballador.

L’Orde va entrar en vigor l'1 de febrer de 2015, l'endemà de la seva publicació en el BOE, amb efectes des del dia 1 gener 2015.

http://www.boe.es/boe/dias/2015/01/31/pdfs/BOE-A-2015-847.pdf

ORDRE ECD / 65/2015, de 21 de gener, per la qual es descriuen les relacions entre les

competències, els continguts i els criteris d'avaluació de l'educació primària, l'educació

secundària obligatòria i el batxillerat. BOE núm. 25, de 29 de gener de 2015

L'objecte d'aquesta ordre és descriure les relacions entre les competències i els continguts i criteris d'avaluació de l'educació primària, l'educació secundària obligatòria i el Batxillerat, d'acord amb el que indica la disposició addicional trenta-cinquena de la Llei Orgànica 2 / 2006, de 3 de maig, d'educació. 2. Aquesta ordre és d'aplicació en tot l’Estat i entrarà en vigor l'endemà de la publicació en el BOE.


RESOLUCIÓ de 29 de desembre de 2014, conjunta de les Secretaries d'Estat de

Pressupostos i Despeses i d'Administracions Públiques, per la qual es dicten

instruccions per a l'aplicació efectiva, en l'àmbit del sector públic estatal, de les

previsions de la disposició addicional desena segona, de la Llei 36/2014, de 26 de

desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2015. BOE núm. 2, de 02-01-2015.

(Malgrat que aquesta disposició no és d’aplicació directa al món local, pel seu contingut considerem que pot ser d’interès pels ens locals)

L'apartat dos (recuperació de la paga extraordinària i addicional del mes de desembre de 2012 del personal del sector públic estatal) de la disposició addicional dotzena, de la Llei 36/2014, de 26 de desembre, de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2015, preveu que, durant l'any 2015, el personal del sector públic estatal, així com el personal de les societats, entitats i resta d'organismes que pertanyin al sector públic estatal, percebrà les quantitats previstes en l'apartat u.2 de la mateixa disposició addicional. Igualment, la disposició addicional també fixa les regles d'acord amb les quals s'efectuarà la recuperació de la paga extraordinària i pagues addicionals. Amb la finalitat de facilitar la confecció de les nòmines que han d'elaborar-se per abonar les esmentades quantitats, les Secretaries d'Estat de Pressupostos i Despeses i d'Administracions



FMC | feb-15 5

Públiques ha dictat les següents instruccions, que es limiten a aplicar estrictament el que disposa la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2015, així com en les restants normes reguladores del règim retributiu del referit personal del sector públic estatal.


I.2.- Legislació catalana

DECRET 182/2014, de 30 de desembre, sobre l'activitat artesanal. DOGC núm. , de 12-01-

2014

Aquest Decret té per objecte ordenar el sector artesà mitjançant el desenvolupament i la promoció de les activitats relacionades amb aquest sector, promoure els oficis artesans, assentar les vies de comunicació, formació o cooperació entre el sector i els òrgans competents de l’Administració en matèria d’artesania, i establir els canals de comercialització i formació adequats per potenciar el desenvolupament econòmic i el futur social i divulgatiu d’aquesta activitat.

Per tal d’activar i promoure els territoris i la seva artesania es poden declarar zones d’oficis singulars de Catalunya les àrees geogràfiques que disposin d’un mínim de cinc tallers artesans on els oficis propis estiguin relacionats amb el territori, el procediment i el producte, depenguin del medi geogràfic en què es realitza l’extracció de la matèria primera, la transformació i l’elaboració del producte final, o tinguin una tradició artesanal de llarg recorregut o reconeixement històric. Es poden incloure àrees geogràfiques amb un nombre menor de tallers quan concorrin circumstàncies excepcionals per poder considerar-se zona d’oficis singulars. La sol·licitud per demanar la declaració d’una zona d’oficis singulars de Catalunya l’han de presentar les corporacions locals o comarcals.

També es poden declarar punts d’interès artesanal aquells municipis o àrees dins d’un mateix municipi on es doni una concentració d’un mínim de cinc tallers artesans o tinguin una tradició artesanal de llarg recorregut o reconeixement històric. Es poden incloure punts amb un nombre menor de tallers quan concorrin circumstàncies excepcionals per poder considerar-se punts d’interès artesanal. La sol·licitud per demanar la declaració de punt d’interès artesanal l’han de presentar les corporacions locals.

http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6786/1399246.pdf

ORDRE ECO/22/2015, de 26 de gener, per la qual es regula el Registre del sector públic

de la Generalitat de Catalunya. DOGC núm. 6804, de 05-02-2015

El Registre del sector públic de la Generalitat de Catalunya, creat per la Llei 12/2004, de 27 de desembre, de mesures financeres, té per objecte inventariar tots els ens instrumentals de l’Administració de la Generalitat, així com el conjunt de les seves participacions en altres entitats. Les referències a la participació de la Generalitat en entitats s’entén que comprenen tant la participació directa de l’Administració de la Generalitat en l’entitat, com l’eventual participació indirecta mitjançant entitats del seu sector públic.

El Registre té caràcter públic i es configura com una eina de suport a l’organització i a la gestió patrimonial de la Generalitat. La informació inscrita en el Registre no produeix efectes jurídics, ni les dades que s’hi recullen poden ser emprades per fer valer drets davant de la Generalitat, ni davant de tercers.

Té les finalitats de fer el seguiment de les modificacions que afecten la posició de la Generalitat en les entitats objecte de registre, recollir les dades bàsiques de l’entitat i garantir-ne la publicitat.





FMC | feb-15 6

RESOLUCIÓ SLT/32/2015, de 15 de gener, per la qual s'aproven criteris en matèria de

salut pública per orientar les associacions cannàbiques i els seus clubs socials i les

condicions de l'exercici de la seva activitat per als ajuntaments de Catalunya. DOGC

núm. 6799, de 29-01-2015

La Resolució aprova els criteris en matèria de salut pública per orientar les associacions cannàbiques i els seus clubs socials i les condicions de l’exercici de la seva activitat per als ajuntaments de Catalunya, que han estat objecte d’informe favorable del Consell Assessor de Salut Pública en la sessió plenària de 27 de novembre de 2014, els quals s’inclouen a l’annex de la Resolució.


RESOLUCIÓ INT/3031/2014, de 30 de desembre, per la qual s'estableixen les restriccions

a la circulació durant l'any 2015 i es deixen sense efectes les resolucions IRP/911/2009,

de 18 de març, i INT/768/2013, de 8 d'abril. DOGC núm. 6798, de 28-01-2015

La Resolució estableix les mesures de restricció a la circulació en el període comprès des de l’entrada en vigor d’aquesta Resolució fins al 31 de desembre de 2015. La Resolució entra en vigor al cap de vuit dies de la seva publicació al DOGC i és vigent fins al 31 de desembre de 2015. No obstant això, el seu contingut queda prorrogat automàticament fins a l’entrada en vigor de la resolució de restriccions corresponent a l’any 2016, amb l’aplicació anàloga que correspongui per dates.


II.- Jurisprudència

II.1.- Tribunal de Justícia de la Unió Europea

AUTE d’11 des. 2014, Assumpte: C-86/2014. Desprotecció dels treballadors espanyols

del sector públic enfront de l'ús abusiu de la contractació temporal. Successius

contractes de durada determinada en el sector públic . Conversió de la relació laboral

de durada determinada en relació laboral indefinida no fix. Dret a indemnització» en

l'assumpte C-86/14,

La petició de decisió prejudicial versa sobre la interpretació de l'Acord marc sobre el treball de durada determinada, celebrat el 18 de març de 1999, que figura en l'annex a la Directiva 1999/70 / CE del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l'Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de durada determinada. Aquesta petició es va presentada en el marc d'un litigi entre la Sra. Lleó Medialdea i l'Ajuntament d'Huétor Vega, en relació amb la decisió d'aquest d'extingir la relació laboral entre les dues parts del litigi principal causa de la supressió del lloc de la Sra. Lleó Medialdea, sense concedir cap indemnització.

La demandant va començar a treballar per a l'Ajuntament el 8 d'octubre del 2001 com a redactora/ locutora, prestant els seus serveis en un diari local i en una emissora de ràdio. Va ser contractada mitjançant un contracte de treball temporal per obra o servei determinat que es va extingir el 7 d'octubre de 2004. El 10 de novembre de 2004, aquesta demandant va subscriure un nou contracte temporal per obra o servei determinat, l'objecte declarat en el contracte era «llançament i consolidació de nova etapa del periòdic municipal i tasques de suport a l'emissora municipal». La demandant va continuar treballant de forma ininterrompuda, fins que en sessió de data 17 de desembre de 2012 l’Ajuntament va aprovar una modificació de la relació de llocs de treball existents en aquesta entitat local, suprimint alguns d'ells, entre els quals es troba el seu, com a conseqüència del tancament de la ràdio local i de la reducció de personal en el periòdic municipal. Per comunicació del dia 18 de desembre de 2012, es va informar a la treballadora que causaria baixa com treballadora de l'Ajuntament amb efectes al dia 31 de desembre de 2012 al haver-se



FMC | feb-15 7

amortitzat el seu lloc de treball. L'Ajuntament no va contemplar el pagament de cap quantitat a la treballadora en concepte d'indemnització de qualsevol tipus derivada de l'extinció de la relació. El 5 de febrer de 2013, la demandant en el litigi principal va interposar recurs contra la resolució per la qual s'extingia la seva relació laboral, sol·licitant, a més que es declarés la improcedència de l'acomiadament, el pagament d'una indemnització o la seva readmissió en el Ajuntament. El Jutjat del Social nº 1 de Granada indica que la demandant en el litigi principal va ser contractada per l'Ajuntament en frau de llei, el que implica la conversió de la relació de treball de durada determinada de la demandant en el litigi principal en una relació laboral indefinida no fixa.

Segons el jutjat, una relació laboral entre un treballador amb contracte de durada determinada i una Administració pública no pot convertir-se en una relació laboral fixa en circumstàncies com les del litigi principal, a causa de determinats principis que estableix la Constitució espanyola, en particular, els d'igualtat, mèrit i capacitat en l'accés a la funció pública. Però el jutjat considera que el concepte de «treballador indefinit no fix», tal com està definit per la normativa i la jurisprudència espanyoles, està inclòs, en realitat, en la definició de treballador amb contracte de durada determinada que figura en l'Acord marc. A més el jutjat considera que la decisió de l'Ajuntament d'acomiadar la demandant en el litigi principal causa de l'amortització de la seva plaça sense concedir cap indemnització és conforme amb la jurisprudència del Tribunal Suprem relativa al concepte de «treballador indefinit no fix» i és també d'acord amb la disposició addicional quinzena de l'Estatut dels Treballadors, però es pregunta si aquesta normativa nacional és conforme amb les disposicions del Dret de la Unió destinades a prevenir els abusos derivats de la utilització de successius contractes o relacions laborals de durada determinada.

En particular, aquest jutjat considera que la conversió de la relació laboral de durada determinada en una relació laboral indefinida no fixa no és una sanció eficaç acord amb l'Acord marc per a prevenir la utilització abusiva dels contractes de treball de durada determinada. Aquest jutjat al·lega que, en el supòsit de tal conversió, d'una banda, l'Administració pública eludeix l'aplicació del dret comú, ja que no està obligada a abonar una indemnització per l'extinció de la relació laboral, i de l'altra, aquesta Administració pot decidir unilateralment extingir aquesta relació. A més, al seu entendre no existeix en dret espanyol cap altra sanció efectiva per prevenir, en el sector públic, els abusos com a conseqüència de la utilització successiva de contractes de durada determinada, en el sentit de la clàusula 5, apartat 1, de l'Acord marc . El jutjat remitent assenyala que la normativa espanyola promou la utilització abusiva de contractes de treball de durada determinada en el sector públic en lloc de prevenir-la.

En aquestes circumstàncies, el Jutjat del Social nº 1 de Granada va decidir suspendre el procediment i plantejar al Tribunal de Justícia les següents qüestions prejudicials:

«1) El treballador indefinit no fix, tal com està configurat legal i jurisprudencialment, és, d'acord a la definició de la [Directiva 1999/70,] un treballador amb contracte de durada determinada?

2) És compatible amb el dret comunitari una interpretació i aplicació del dret nacional per part del jutge nacional, segons la qual [,] quan es tracta de contractes de treball de durada determinada fraudulents en el sector públic transformats en indefinits no fixos, la Administració pot cobrir o amortitzar la plaça unilateralment sense abonament de cap indemnització al treballador i sense que estiguin previstes altres mesures que limitin l'ús abusiu de la contractació temporal?

3) Seria compatible amb el dret comunitari a la mateixa actuació de l'Administració si en acordar la cobertura o amortització procedís a l'abonament de la indemnització prevista per a l'extinció dels contractes temporals regularment celebrats?

4) Seria compatible amb el dret comunitari a la mateixa actuació de l'Administració si per acordar la cobertura o amortització hauria acudir als procediments i causes previstos per als acomiadaments per causes objectives amb abonament de la mateixa indemnització? »

El TJUE arriba a les conclusions següents:

Les clàusules 2 i 3, apartat 1, de l'Acord marc sobre el treball de durada determinada, celebrat el 18 de març de 1999, que figura en l'annex a la Directiva 1999/70 / CE del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l'Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de durada determinada, s'han d'interpretar en el sentit que un treballador

FMC | feb-15 8

com la demandant en el litigi principal està inclòs en l'àmbit d'aplicació d'aquest Acord marc, en la mesura que aquest treballador ha estat vinculat al seu cap mitjançant contractes de treball de durada determinada, en el sentit d'aquestes clàusules.

L'Acord marc sobre el treball de durada determinada s'ha d'interpretar en el sentit que s'oposa a una normativa nacional, com la controvertida en el litigi principal, que no inclou cap mesura efectiva per sancionar els abusos, en el sentit de la clàusula 5, apartat 1, de dit Acord marc, resultants de l'ús de successius contractes de treball de durada determinada en el sector públic, atès que en l'ordenament jurídic intern no hi ha cap mesura efectiva per sancionar aquests abusos.

Incumbeix al jutjat remitent apreciar, d'acord amb la normativa, als convenis col·lectius i / o a les pràctiques nacionals, quina naturalesa ha de tenir la indemnització concedida a un treballador com la demandant en el litigi principal per considerar que aquesta indemnització constitueix una mesura prou efectiva per sancionar els abusos, en el sentit de la clàusula 5, apartat 1, de l'Acord marc sobre el treball de durada determinada. També incumbeix al jutjat remitent, si escau, donar a les disposicions pertinents del dret intern, en tota la mesura del possible, una interpretació conforme amb el Dret de la Unió.

http://curia.europa.eu/juris/celex.jsf?celex=62014CO0086&lang1=fr&type=TXT&ancre=

STJUE de 18 desembre 2014, Sala cinquena, C-568/13, ponent JUHÁSZ, A.G. KOKOTT.

Petició de decisió prejudicial: Consiglio vaig donar Stato - Itàlia. Contractes públics de

serveis - Directiva 92/50/CEE - Articles 1, lletra c), i 37 - Directiva 2004/18/CE - Articles 1,

apartat 8, paràgraf primer, i 55 - Conceptes de "prestador de servei" i de "operador

econòmic" - Hospital universitari públic - Centre amb personalitat jurídica i autonomia

empresarial i organitzativa - Activitat fonamentalment sense ànim de lucre - Finalitat

institucional d'oferir prestacions sanitàries - Possibilitat d'oferir serveis anàlegs-

Admissió a participar en un procediment d'adjudicació d'un contracte públic.

La Regió de la Llombardia convoca, l’any 2005, un procediment de licitació pública per a l’adjudicació, segons el criteri de l’oferta econòmicament més avantatjosa, del servei triennal de tractament de dades per a l’avaluació externa de la qualitat dels medicaments. L’hospital públic universitari Azienda Ospedaliero-Universitaria di Careggi-Firenze, que desenvolupa la seva activitat a la Toscana, hi va participar i hi va obtenir el primer lloc de la classificació, amb la proposta econòmica un 59% inferior a la segona classificada, Data Medical Service. Aquesta societat impugna davant del Tribunale Amministrativo Regionale per la Lombardia aquesta adjudicació, amb l’argument que un centre públic no hi podia participar i que l’oferta era anormalment baixa. El recurs va ser estimat en el primer aspecte, de manera que l’Azienda va recórrer davant del Consiglio di Stato, que va apreciar interès en la resolució del recurs malgrat que el contracte ja s’havia executat. El Consiglio es planteja el concepte d’”operador econòmic”: l’azienda té personalitat jurídica i autonomia empresarial; però té caràcter indiscutiblement públic. En particular, planteja el problema de la igualtat de tracte entre competidors heterogenis, amb la necessitat de buscar mecanismes correctors. Es planteja, així, la qüestió prejudicial.

Pel que fa a la possibilitat o no de participacio d’un hospital públic, el TJUE pren en consideració la Directiva 92/50 que regia aquest cas. De la la mateixa, el TJUE conclou, també arel de la seva propia jurisprudència, la possibilitat de participació dels organismes públics. En defintiva, considera que amb aquella Directiva es pretenia obrir la contractació pública a la competència més àmplia possible, amb independència, doncs, de l’estatut jurídic del subjecte, públic o privat, o de si opera sistemàticament o ocasionalment al mercat. També és cert que el TJUE recorda que els estats membres tenen la facultat d’habilitar o no determinades categories d’operadors per a realitzar determinades prestacions, en funció de si l’activitat en qüestió és o no compatible amb els seus objectius institucionals o estatutaris. No obstant això, en la mesura que l’entitat estigui habilitada per a oferir determinats serveis en el mercat a títol onerós, els estats no poden prohibir la seva participació.

En el litigi principal sembla que les prestacions no són incompatibles amb els objectius de l’Azienda, de manera que el tribunal remitent haurà de comprovar que no es pugui impedir la seva participació. Pel que fa als recursos públics disponibles per part d’aquest tipus d’entitats, no es pot

http://curia.europa.eu/juris/celex.jsf?celex=62014CO0086&lang1=fr&type=TXT&ancre

FMC | feb-15 9

excloure un licitador únicament perquè pugui realitzar ofertes a preus considerablement més baixos gràcies a les subvencions públiques que pot rebre. No obstant això, en determinades circumstàncies s’ha de prendre en consideració l’existència de subvencions, en particular ajuts no conformes amb el Tractat. El fet que no existeixi una comptabilitat separada a l’entitat, d’altra banda, no suposa necessàriament una decisió negativa en aquest sentit. L’existència d’un debat contradictori efectiu entre el poder adjudicador i el candidat, en una fase adequada del procediment, amb la finalitat que aquest pugui provar la serietat de la seva oferta, és exigible.

I finalment, en l’examen del caràcter anormalment baix d’una oferta, el TJUE considera que l’entitat adjudicadora pot prendre en consideració, per a poder desestimar l’oferta, l’existència d’un finançament públic en favor de l’entitat en qüestió.

http://curia.europa.eu/juris/document/document.jsf?text=&docid=160937&pageIndex=0&doclang=ES&mode=lst&dir=&occ=first&part=1&cid=76104

Dictamen 2/13, de 18 desembre 2014, sobre el projecte d’acord internacional d’adhesió

de l’UE al CEDH. Ponent TIZZANO, A.G. KOKOTT

El dictamen té per objecte una sol•licitud presentada per la Comissió Europea el 04/07/13 d’acord amb l’art. 218.11 TFUE. Aquesta sol•licitud planteja si és compatible amb els Tractats el projecte d’acord d’adhesió de la Unió Europea al Conveni Europeu de Drets Humans. El dictamen exposa inicialment el marc institucional del Consell d’Europa i del CEDH; les relacions entre l’UE i el CEDH; el procés d’adhesió; el projecte d’acord; les apreciacions de la Comissió; i un resum de les observacions principals presentades davant del TJ. Pel que fa al fons de l’apreciació del TJ, aquest comença per observar que a diferència del cas que va donar lloc al Dictamen 2/94, ara l’adhesió disposa d’una base jurídica expressa a l’art. 6 TUE. Malgrat això, aquesta adhesió continua caracteritzant-se per peculiaritats importants, presidides per l’especificitat de l’ordenament jurídic de la Unió. A la llum de tots els principis vinculats a aquesta especificitat, el TJ declara que l’acord d’adhesió sotmès a dictamen no és compatible amb l’art. 6.2 TUE ni amb el Protocol nº 8 sobre aquest apartat relatiu a l’adhesió.

Els motius que concreten aquesta incompatibilitat són: 1) l’acord pot afectar les característiques específiques i l’autonomia del Dret de la Unió, en la mesura que no garanteix la coordinació entre l’art. 53 CEDH i l’art. 53 CDFUE (per tal de garantir que la facultat atorgada pel primer segueixi limitada, pel que fa als drets reconeguts a la CDFUE, al necessari per a no posar en perill el nivell de protecció que contempla la Carta ni la primacia, unitat i efectivitat del Dret de la Unió), no prevé el risc de vulneració del principi de confiança mútua entre els estats membres en el Dret de la Unió i no contempla cap articulació entre el mecanisme del Protocol nº 16 (petició al TEDH d’opinions consultives) i el procediment prejudicial de l’art. 267 TFUE. 2) Pot afectar l’art. 344 TFUE (compromís de no sotmetre les controvèrsies relatives als Tractats a procediments diferents dels previstos en ells), ja que no exclou la possibilitat que es plantegin (via art. 33 CEDH) davant del TEDH litigis entre estats membres o entre aquests i la Unió, relatius a l’aplicació del CEDH en l’àmbit d’aplicació material del Dret de la Unió. 3) No preveu modes de funcionament del mecanisme del codemandat i del procediment d’intervenció prèvia del TJ que permetin la preservació de les característiques específiques de la Unió i del seu Dret, en tractar-se de qüestions que poden afectar el repartiment de competències entre la Unió i els estats membres i en no permetre al TJUE aportar la interpretació definitiva del Dret derivat. 4) No té en compte les característiques específiques del Dret de la Unió en relació amb el control jurisdiccional dels actes, accions o omissions de la Unió en matèria de PESC, en la mesura que encomana aquest control d’alguns d’aquells actes en exclusiva a un òrgan extern a la Unió.



FMC | feb-15 10

II.2.- Tribunal Constitucional

PROVIDÈNCIES del TC, de 3 de febrer en relació al recurs d’inconstitucionalitat contra

el Real Decreto-ley 13/2014, de 3 de octubre, por el que se adoptan medidas urgentes en

relación con el sistema gasista y la titularidad de centrales nucleares, promogut

respectivament per més de cinquanta Diputats del Grup Parlamentari Socialista del

Congrès dels Diputats, pel Parlament de Catalunya, i pel Govern de Catalunya.

En atenció als recursos plantejats, l'Alt Tribunal abordarà l'encaix constitucional del reial decret llei 13/2014, pel que ha decidit donar trasllat de la demanda al Congrés dels Diputats, al Senat i al Govern, que disposen de quinze dies per personar-se en el procediment.

En el cas del recurs plantejat pel Parlament de Catalunya, el recurs té per objecte la constitucionalitat dels preceptes 2 y 4, apartats 1 i 3, de l'esmentat Real Decreto-ley 13/2014.

En el cas del PSOE, es va recórrer el decret llei al començament d'any, en considerar que l'empresa promotora de Castor, Escal UGS, havia rebut una indemnització d'1.350 milions que es repercutirà en la tarifa de gas durant 30 anys "sense intentar saber què havia passat realment", segons va indicar al seu moment el secretari de Reformes Democràtiques del partit, Ximo Puig. El text presentat per la formació davant el Constitucional argumenta que fins a sis articles del decret llei "excedeixen àmpliament, en el seu contingut regulatori, el marc i els criteris constitucionals establerts per la jurisprudència" en matèria de "adequació constitucional de les lleis singulars". En concret, els socialistes consideren que la norma aprovada per l'Executiu afecta principis i drets fonamentals de l'ordre constitucional com són el principi d'igualtat, el principi d'interdicció de l'arbitrarietat dels poders públics, la tutela judicial efectiva i els drets dels consumidors i usuaris.

Pel que fa a la Generalitat, la presentació del recurs va ser anunciada a la fi de l'any passat pel conseller català de Presidència, Francesc Homs, a la vista de la "la falta de justificació i proporcionalitat de la singularitat de la regulació establerta" de la norma, en la qual no es percep a més "concurrència d'una extraordinària urgència". Pel Govern català, la resolució de la concessió del magatzem Castor amb un reial decret llei implanta un règim singular i diferent del que resultaria de l'aplicació de la legislació general vigent, que vulnera el principi constitucional d’igualtat.

http://www.tribunalconstitucional.es/es/Paginas/Home.aspx

INTERLOCUTÒRIA, 300/2014, de 15 de desembre de 2014. Recurs d'empara 2875-2014.

No admet a tràmit el recurs d'empara 2875-2014, promogut en plet civil.

La present demanda d'empara es dirigeix contra la interlocutòria de 14 de gener de 2014, dictat per la Sala civil del Tribunal Suprem en el recurs de cassació núm. 774-2013. La referida resolució anava referida a la Sentència d'11 de febrer de 2013 de la Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Burgos, dictada en recurs d'apel·lació i constituïda pel seu únic Magistrat, on es confirmava en tots els seus termes una resolució d'instància. En aquesta sentència d'instància, adoptada per l'el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Villarcayo s'havia estimat en judici oral una demanda relativa a una acció declarativa de partió i declarativa de domini per una la quantia (3.728 € a tenor del valor del terreny).

El demandant d'empara va formalitzar recurs de cassació que va ser inadmès. El TS va fonamentar la seva inadmissió per considerar que la Sentència no era recurrible en cassació (arts. 477.2 i 483.1 de la Llei d'enjudiciament civil: LEC), al no haver estat dictada per l'Audiència Provincial com a òrgan col·legiat. A criteri de l'òrgan judicial, la configuració legal del recurs de cassació revela que no hi ha en l'art. 477 LEC «referencia alguna que permeti deduir que s'hagi volgut establir l'accés a la cassació de les sentències dictades en apel·lació per un sol magistrat, en els supòsits que contempla l'art. 82.2.1.ii LOPJ» . Aquesta circumstància, prossegueix l'Alt Tribunal, pugues raonablement ser interpretada «en el sentit que la seva intenció és excloure aquestes sentències del recurs de cassació».

En la seva fonamentació d'inadmissió, el TS va portar a col·lació també a les exposicions de motius de la Llei Orgànica 1/2009, de 3 de novembre, que va introduir la modificació en l'art. 82.2.1.ii de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ). En la seva opinió, a la vista del tenor

FMC | feb-15 11

d'aquesta exposició de motius semblaria contradictori amb la voluntat expressa de la norma «que —exclosos per la LOPJ determinats assumptes de l'examen d'un òrgan col·legiat en la segona instància perquè la seva escassa complexitat no ho requereix— s'entengui que poden ser vists en cassació per un òrgan col·legiat superior en l'ordre civil com és el Tribunal Suprem».

Finalment, complint amb un dels requisits perquè sigui admès un recurs enfront del TC, el recurrent ara d'empara va esgotar la via judicial prèvia en veure rebutjat l'incident de nul·litat d'actuacions que havia plantejat davant el TS.

El recurrent en empara denuncia la vulneració de l'art. 24.1 CE, en el seu vessant de dret d'accés als recursos legalment establerts. Al seu judici, el TS ha incorregut en una interpretació restrictiva de l'art. 477.2 LEC que atempta a la Constitució, en estimar que l'expressió «Audiència Provincial» no inclou a les Seccions constituïdes per un únic Magistrat. En l'escrit d'interposició del recurs d'empara, el recurrent considera que aquesta interpretació manca de fonament legal, i que desatén a més l'acord sobre criteris d'admissió dels recursos de cassació i extraordinari per infracció processal, de 30 de desembre de 2011, adoptat pel Ple de la Sala Primera del Tribunal Suprem.

Apel·lant a la seva pròpia i reiterada jurisprudència sobre el dret a tutela judicial efectiva en el seu vessant d'accés al recurs, el TC recorda que:

- Primer, l'art. 24.1 CE recull un dret de configuració legal que incorpora com a element essencial com és obtenir de l'òrgan judicial una resolució sobre el fons de les pretensions, encara que també una decisió d'inadmissió, per raons formals o materials, sempre que sigui motivada i es fonamenti en l'existència d'una causa legal que resulti aplicada raonablement.

- Segon, el control constitucional sobre els pressupostos o requisits d'admissió dels recursos té caràcter extern. En aquest sentit, considera que al TC no li correspon revisar l'aplicació judicial de les normes sobre admissió de recursos, excepte quan la inadmissió es declara amb base en una causa legalment inexistent o mitjançant un «judici arbitrari, no raonable o fundat en error fàctic palès» (per totes, STC 130/2012, de 18 de juny, FJ 2).

- Tercer, aquest control dels requisits o pressupostos d'inadmissió resulta més limitat encara en el cas del recurs de cassació. En tal sentit, el TC porta a col·lació la STC 37/1995, de 7 de febrer, FJ 2. Dos aspectes són destacats. Primer aspecte, el TC atribueix al TS l'última paraula sobre l'admissibilitat dels pressupostos (materials) exigits sobre aquest tema (SSTC 10/1987, 26/1988, 214/1988, 63/1992 i 161/1992)». Segon aspecte, el TC destaca que aquesta circumstància es veuria reforçada en els recursos de cassació davant ella interposats, ja que la cassació està classificada entre els recursos extraordinaris i, en conseqüència, la seva admissibilitat queda sotmesa no solament als requisits merament extrínsecs —temps i forma— i als pressupostos comuns exigibles per als recursos ordinaris, sinó a altres intrínsecs, substantius, relacionats amb el contingut i viabilitat de la pretensió, el règim de la qual és més sever per la seva pròpia naturalesa.

D'acord amb la doctrina exposada, el TC resol inadmetre el present recurs d'empara per inexistència de vulneració del dret fonamental al·legat.

En opinió del TC, el Tribunal Suprem motiva la seva decisió posant de manifest elements de Dret rellevants, que la dotan de raonabilitat i exclouen tota ombra d'arbitrarietat en la inadmissió acordada. En aquest sentit, el TC destaca i dóna per vàlids els següents raonaments del TS:

- que en l'art. 477 LEC no existeix referència alguna que permeti deduir l'accés a la cassació de les sentències dictades en apel·lació per un sol Magistrat, en els supòsits que contempla l'art. 82.2.1.ii de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Tampoc considera que en aquest precepte s'exterioritzi una voluntat legislativa d'alteració substancial de la configuració clàssica del recurs de cassació.

- que la tesi contrària desembocaria en la paradoxa que, exclosos per la Llei Orgànica del Poder Judicial determinats assumptes de l'examen d'un òrgan col·legiat en la segona instància perquè la seva escassa complexitat no ho requereix, anessin en canvi susceptibles de ser substanciats en cassació per un òrgan col·legiat superior en l'ordre civil com és el Tribunal Suprem.

FMC | feb-15 12

En definitiva, el TC estima que la interpretació de la legislació processal està motivada en raons d'evolució normativa i de configuració del sistema de revisió jurisdiccional, i entra dins de les facultats que corresponen al Tribunal Suprem la determinació dels requisits d'accés a la cassació. En conseqüència, el TC estima que la queixa del demandant en empara revela una mera discrepància amb la interpretació de la legalitat ordinària efectuada per òrgan judicial, que pot donar lloc a l'empara constitucional, en la mesura que tal interpretació no incideixi en perjudici d'un dret fonamental (STC 26/1990, de 19 de febrer, FJ 8).

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2015-1012

PROVIDÈNCIA de 20 de gener de 2015 en la qual el Ple del Tribunal Constitucional ha

admès a tràmit el recurs presentat pel Govern contra la Llei 4/2014, de 4 d'abril, de

l'impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit.

Com deixa constància el seu preàmbul, la llei impugnada respon a l'intent de la Generalitat d'incrementar els seus ingressos fiscals, atenent als principis d'igualtat i progressivitat, és a dir, exigint més esforç social d'els qui disposen de més recursos. A tendint a tot l'anterior, la Generalitat va considerar que el sector financer hauria de contribuir de forma més substancial a les finances públiques, atenent, d'altra banda, a l'experiència a diversos països europeus s'han introduït tributs addicionals aplicables directament a les entitats financeres. La llei que ara s'impugna davant el TC té el seu origen en el Decret llei 5/2012, de 18 de desembre, de l'impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit, que va ser validat el 23 de gener de 2013, on es va acordar també que, de conformitat amb l'establert per l'Estatut d'autonomia, la seva tramitació com a projecte de llei.

Cal recordar que l'impost, la regulació legal del qual ara s'impugna, grava en concret els dipòsits efectuats pels clients en les entitats de crèdit, sempre que comportin el que es denomina «obligació de restitució», és a dir, els dipòsits bancaris habituals establerts mitjançant comptes corrents o comptes d'estalvi, a la vista o a termini. El que es grava és la captació o la tinença de fons de terceres persones sota la forma de dipòsits en entitats financeres, que són els subjectes passius de l'impost, i a les quals es prohibeix que ho repercuteixin als seus clients. La llei ara recorreguda introdueix alguns casos de no subjecció: el Banc d'Espanya, el Banc Central Europeu, el Banc Europeu d'Inversions, l'Institut de Crèdit Oficial, l'Institut Català de Finances, les seccions de crèdits de cooperatives i, amb caràcter general, les autoritats de regulació monetària.

El Ple del TC acorda també la suspensió automàtica de la norma recorreguda al haver invocat el Govern l'aplicació de l'article 161.2 de la Constitució, que disposa que “el Govern podrà impugnar davant el Tribunal Constitucional les disposicions i resolucions adoptades pels òrgans de les Comunitats Autònomes. La impugnació produirà la suspensió de la disposició o resolució recorreguda, però el Tribunal, si escau, haurà de ratificar-la o aixecar-la en un termini no superior a cinc mesos”.

http://www.tribunalconstitucional.es/es/salaPrensa/Documents/NP_2015_003/P%207870-2014.pdf

STC 210/2014, de 18 de desembre de 2014. Recurs d'inconstitucionalitat 2725-2010.

Interposat pel President del Govern en relació amb diversos preceptes de la Llei de les

Corts d'Aragó 9/2009, de 22 de desembre, de “concejos obiertos” d'Aragó.

Competències sobre règim local: nul·litat del precepte legal autonòmic relatiu a la

iniciativa per a l'autorització de funcionament en règim de ”concejos obiertos” .

El present recurs d'inconstitucionalitat ha estat promogut pel President del Govern, es dirigeix contra els articles 3 a), 8, 16.2, 17 i correlativament les disposicions addicionals primera i segona, així com la transitòria única de la Llei de les Corts d'Aragó 9/2009, de 22 de desembre, de concejos oberts d'Aragó.

De forma sintètica, les al·legacions de les parts són les següents:

- l'Advocat de l'Estat entén que les Comunitats Autònomes, en aquest cas la d'Aragó, tenen competència per establir els requisits d'aplicació del règim de ”concejos obiertos” , però aquesta regulació ha de dur-se a terme respectant les bases estatals establertes en l'article 29 i concordants de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, que s'han dictat en desenvolupament dels articles 140


FMC | feb-15 13

CE i 149.1.18 CE. Per això, entén que els preceptes impugnats contravenen aquella normativa bàsica perquè redueixen el límit poblacional per a l'aplicació del règim de 100 a 40 habitants.

- En contraposició i en resposta a aquest argument, les Lletrades de les Corts i del Govern d'Aragó posen en dubte el caràcter materialment bàsic de l'article 29 de la Llei reguladora de les bases de règim local (LBRL), i afirmen que l'article 82 de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó (EAAr), en la redacció donada per la Llei Orgànica 5/2007, de 20 d'abril, ofereix cobertura estatutària suficient a les previsions de la Llei autonòmica impugnada, fins al punt de no haver de sotmetre's el legislador autonòmic als límits de la llei de bases estatal, puix que entén que la Comunitat Autònoma d'Aragó ha assumit la competència exclusiva en la regulació dels concejos oberts.

Abans d'entrar en el fons de les diferents qüestions plantejades en aquest procés constitucional, el TC es veu obligat a fer algunes precisions sobre el seu objecte ja que durant la tramitació d'aquest recurs va ser reformat l'article 29 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local per la Llei Orgànica 2/2011, de 28 de gener, per la qual es modifica la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.

L'article 29 LBRL disposava, al moment d'interposició del recurs d'inconstitucionalitat, que havien de funcionar en ”concejos abiertos” : a) els municipis amb menys de 100 habitants i aquells que tradicionalment comptessin amb aquest singular règim de govern i administració, b) aquells altres en els quals la seva localització geogràfica, la millor gestió dels interessos municipals o altres circumstàncies ho fessin aconsellable. El precepte, per tant, establia inicialment l'obligatorietat d'aquest règim de govern per a tots els municipis de l'Estat amb un cens inferior a 100 veïns, al mateix temps que permetia també, encara que de manera facultativa, que poguessin acollir-se al mateix els que es trobessin en alguna de les altres circumstàncies. En canvi, la nova redacció del precepte introduïda per la Llei Orgànica 2/2011, varia aquesta previsió, de manera que la norma actualment en vigor determina que funcionin en ”concejos abiertos”, d'una banda, els municipis que tradicional i voluntàriament comptin amb aquest singular règim de govern i administració, i per un altre aquells municipis en els quals, per la seva localització geogràfica, la millor gestió dels interessos municipals o altres circumstàncies ho facin aconsellable.

Com a aquesta reforma, mentre que afecta a l'eventual cànon d'enjudiciament, va ser sotmesa pel TC a la consideració de les parts, segons l'establert en l'article 84 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC).

En aquest tràmit, l'Advocat de l'Estat ha sostingut la desaparició parcial sobrevinguda de l'objecte del recurs d'inconstitucionalitat, afirmant que els articles 3 a), 17, disposicions addicionals primera i segona i disposició transitòria única de la Llei aragonesa, objecte d'impugnació inicial, haurien esdevingut conformes a la Constitució com a conseqüència de la modificació legislativa de l'article 29 LBRL.

No obstant això, la Lletrada del Govern d'Aragó ha defensat la pervivència de l'objecte del recurs en la seva integritat i, per tant, la inexistència de la pèrdua sobrevinguda parcial de l'objecte del recurs. La tesi reiteradament sostinguda per aquesta part és que correspon a la Comunitat d'Aragó la competència exclusiva sobre la regulació del règim de ”concejos abiertos” (ex art. 82.2 EAAr), per la qual cosa qualsevol modificació que s'operi en la paral·lela normativa estatal no afectarà al disseny establert per la Comunitat Autònoma d'Aragó. Així, segons refereix, resulta, d'una part, irrellevant per a la resolució del recurs que l'article 29 LBRL hagi estat modificat o no i que els nous principis pels quals es regeixi l'aplicació del règim estatal de ”concejos abiertos” introduïts per la Llei Orgànica 2/2011 siguin diferents dels quals establia l'anterior text del precepte, atès que no afecten a la regulació legal del mateix en la Comunitat Autònoma d'Aragó, sobre la base de la competència exclusiva invocada. Però, d'una altra, sí que considera determinant per a la resolució del recurs i per això defensa la pervivència de l'objecte del mateix, que aquest Tribunal es pronunciï sobre el conflicte competencial suscitat i resolgui definitivament sobre l'eventual incidència que la norma continguda en l'article 29 LBRL pugui tenir en el règim jurídic aragonès del ”concejos abiertos” , doncs, tal com sosté, la nova regulació de l'article 29 LBRL, encara que ara en termes diferents, segueix establint un règim diferent al de la Llei aragonesa de concejos oberts.

FMC | feb-15 14

Tot l'anterior porta al TC ha considerar que l'Advocat de l'Estat ha renunciat a donar arguments que permetin fonamentar la inconstitucionalitat dels articles 3 a), 17, disposicions addicionals primera i segona i disposició transitòria única. En conseqüència, al no oferir arguments que enervin la presumpció de constitucionalitat dels preceptes referits de la norma impugnada, el TC considera que no pot pronunciar-se sobre l'eventual infracció dels precpetos autonòmics de les noves bases de l'Estat. En definitiva, a la vista de l'al·legat per les parts en el tràmit de l'article 84 LOTC i de les tesis que aquestes sostenen, el TC acaba declarant la falta de pervivència actual de la controvèrsia en relació amb els articles 3 a), 17, disposicions addicionals primera i segona i disposició transitòria única.

Una vegada descartada la necessitat d'un judici sobre la constitucionalitat dels preceptes anteriorment referits, el TC procedeix a examinar la conformitat de l'article 8 i de l'article 16.2 de la Llei impugnada amb la normativa de l'Estat que s'ha al·legat com a paràmetre de constitucionalitat i que s'ha posat en dubte per les representacions de la Comunitat Autònoma d'Aragó, els qui han sostingut l'atribució, en termes d'exclusivitat, de la competència per regular el règim jurídic del ”concejos abiertos” en aquella Comunitat Autònoma, a l'empara del previst en l'article 82 EAAr.

Efectivament, dins del títol VI reservat a l'organització territorial i govern local, el seu article 82.2, referit als municipis, estableix que «el govern i l'administració municipals correspon a l'Ajuntament, format per l'Alcalde i els regidors. S'establiran per llei de la Comunitat Autònoma els requisits per a l'aplicació del règim de ”concejos abiertos” ».

El TC estima que, a partir de la definició del ”concejo abierto” com a forma de govern municipal i inframunicipal, aquell pot incloure's sense dificultat dins de l'àmbit del règim local i, per tant, associar-se a la competència estatal relativa a la fixació de les bases del règim jurídic de les administracions públiques, recollida en l'article 149.1.18 CE. Aquest enquadrament no és objecte de controvèrsia entre les parts, malgrat el caràcter híbrid de la institució del ”concejo abierto”, que es pot definir com a forma de govern local i com a modalitat de participació directa dels ciutadans en els assumptes públics, amb estreta vinculació, per tant, al dret fonamental reconegut en l'article 23.1 CE (la STC 119/1995, de 17 de juliol, FJ 3).

Amb aquesta finalitat, el TC sintentitza la seva pròpia jurisprudència sobre aquesta problemàtica competencial en els següents punts: «(i) en virtut de l'article 149.1.18 CE correspon a l'Estat fixar els principis o bases relatius als aspectes institucionals (organitzatius i funcionals) i a les competències dels ens locals; (ii) les bases estatals ''tenen les dues comeses de concretar l'autonomia local constitucionalment garantida per establir el marc definitori de l'autogovern dels ens locals directament regulats per la Constitució, en primer lloc, i, en segon lloc, de concretar els restants aspectes del règim jurídic bàsic de tots els ens locals que són, en definitiva, Administracions públiques''; i (iii) les competències autonòmiques en matèria de règim local són de desenvolupament de les bases estatals, i el títol que en aquesta matèria atorga a l'Estat l'article 149.1.18 CE no ha desaparegut per la modificació estatutària i la qualificació de la competència com a exclusiva» (FJ 3).

Dins del marc jurisprudencial descrit i pel que fa a l'article 29 LBRL, el TC conclou que no cap cap dubte del seu caràcter de norma bàsica, en primer lloc perquè la disposició addicional primera apartat 1 LBRL li atribueix, en relació amb la Comunitat Autònoma d'Aragó, el caràcter de norma bàsica, en disposar que «les competències legislatives o de desenvolupament de la legislació de l'Estat sobre règim local assumides, segons el que es disposa en els seus respectius estatuts, per les Comunitats Autònomes de… Aragó… s'exerciran, segons els casos, en el marc de l'establert en l'article 13 i en el Títol IV d'aquesta Llei, així com, si procedís, en els termes i amb l'abast previstos en els articles…. 29… de la mateixa». A més, en segon terme, el TC pren en compte que correspon a l'Estat la regulació dels elements que componen l'estructura municipal –territori, població i organització– para d'aquesta manera configurar un model comú, deixant en tot cas a les Comunitats Autònomes, en l'exercici de les seves competències de desenvolupament, l'aprovació de normes específiques d'aplicació que tinguin en compte les seves pròpies peculiaritats relacionades amb aquests elements estructurals.

En aquest sentit, el TC estima que aquest és l'objectiu al respon l'article 29 LBRL, que estableix un marc general bàsic comú sobre aquest particular sistema de govern municipal que és el ”concejo abierto”. Es configura un règim jurídic d'adopció d'aquesta modalitat organitzativa municipal

FMC | feb-15 15

caracteritzat per la regla general de la voluntarietat unida a la tradició, d'una part, i per la possibilitat de la seva adopció quan concorrin altres circumstàncies o factors que ho facin aconsellable, d'una altra; igualment, el precepte tutela un sistema en què es fa dependre sempre de la iniciativa dels veïns l'acolliment del sistema, mai de les institucions de govern; i, finalment s'articulen unes normes generals de funcionament i d'adaptació o manteniment d'aquest règim, aspectes tots que no sobrepassen els límits del que han de considerar-se com a normes bàsiques, generals i comunes a tot el territori de l'Estat.

Respecte a l'article 54.2 del Reial decret 2568/1986, de 28 de novembre, pel qual s'aprova el Reglament d'organització, funcionament i règim jurídic de les entitats locals (ROFEL), i amb l'objectiu de determinar si la norma reglamentària estatal compleix les exigències de la doctrina jurisprudencial sobre la naturalesa de norma bàsica, el TC ha considerat excepcional la possibilitat que el Govern de la Nació faci ús de la seva potestat reglamentària per dictar normativa bàsica, doncs tal opció únicament ha estat validada per la seva jurisprudència en aquells supòsits «que siguin ''complement necessari per garantir la fi al fet que respon la competència estatal sobre les bases'' i sempre que la norma reglamentària en qüestió mostri ''per la seva identificació expressa o per la seva estructura'' tal caràcter bàsic, en atenció a l'exigència de seguretat jurídica abans esmentada» (STC 227/1988, de 29 de novembre, FJ 32).

Recordat l'anterior, i en atenció al reconeixement a tres nivells territorials diferents de la competència per regular l'organització municipal, basat en el reconeixement de l'autonomia municipal continguda en l'article 140 CE, el TC considera que ha de considerar-se exclosa tota possibilitat d'exercici de la potestat reglamentària de l'Estat per al dictat de normes bàsiques sobre aquesta matèria, doncs, de la pròpia naturalesa i característiques concretes del sistema de fonts que regeix l'organització municipal, s'infereix l'exigència en tot cas d'habilitació legal per a la regulació de les bases d'aquella. Així com l'exercici de la potestat reglamentària per part de les Comunitats Autònomes en el desenvolupament de les esmentades normes bàsiques.

En conseqüència, el TC acaba excloent el caràcter bàsic de l'article 54.2 ROFEL, i, en conseqüència, estima innecessari examinar l'adequació de l'article 8 de la Llei 9/2009, referit als tinents d'alcalde en el règim de concejo abierto, a aquell precepte. Així les coses, el TC conclou que, en absència de normativa bàsica estatal sobre la concreta matèria, la Comunitat Autònoma d'Aragó és competent per regular l'organització dels ens locals tenint com a límit el respecte a la potestat d'autoorganització complementària que correspon als propis municipis. En aquest cas, el TC estima que el precepte de la Llei autonòmica no excedeix de tal límit, ja que la previsió autonòmica no exclou la capacitat decisòria municipal, en permetre als ens municipals constituïts en règim de “Concejo obierto” disposar d'un marge flexible per establir un nombre encara menor de tinents d'alcalde al que disposa l'article 8 de la Llei 9/2009, sempre que ho considerin oportú i ajustat a les necessitats i característiques pròpies de cadascun d'ells.

En atenció a tot el raonament anterior, el TC decideix desestimar la impugnació de l'article 8 de la Llei 9/2009.

En relació a la constitucionalitat article 16.2 de la Llei 9/2009, el TC entra a analitzar la seva adequació o no a la normativa que el propi TC ha definit com a formal i materialment bàsica. El tenor literal de l'apartat impugnat és el següent: «el procediment per a l'aplicació del règim de ”concejo abierto” s'iniciarà mitjançant acord provisional del Ple de l'Ajuntament o Junta Veïnal adoptat per majoria absoluta, acompanyat d'una memòria justificativa en la qual s'acreditin els avantatges derivats de l'aplicació del règim de ”concejo abierto”».

Segons l'Advocacia de l'Estat la dicció literal d'aquest precepte contradiu allò que disposa l'article 29.2 LBRL en tres punts: en primer lloc prescindeix de la petició de la majoria dels veïns; en segon terme situa a l'ajuntament o junta veïnal com a promotors únics del procediment rebaixant a més la majoria qualificada exigible per iniciar aquest procediment de dos terços a majoria absoluta; i en tercer lloc l'apartat 4 de l'article 16 preveu una aprovació final per part del Govern d'Aragó, mentre que la Llei reguladora de les bases de règim local limita la intervenció de la Comunitat Autònoma a un simple «acte d'aprovació», entès com un mer control de legalitat dels tràmits procedimentals i no com un control d'oportunitat, que apareix clarament expressat en l'incís final de l'article 16.1 de la Llei aragonesa, quan estableix que el Govern d'Aragó resoldrà en sentit favorable quan s'acreditin els avantatges que aconsellin la seva aplicació.

FMC | feb-15 16

Amb l'excepció de la tercera de les argumentacions, el TC acaba fent seves les al·legacions de l'Advocat de l'Estat. En conseqüència, el TC conclou que el procediment d'autorització de funcionament en règim de ”concejo abierto” que preveu l'article 16.2 de la Llei autonòmica per als municipis que desitgin adoptar-ho, tot i que no els sigui aplicable per raó de la seva població ni de la seva tradició històrica, no respecta les línies mínimes del procediment descrit, per a idèntics supòsits en la llei bàsica estatal. El TC estima que la previsió autonòmica no garanteix la iniciativa veïnal en la presa d'aquesta decisió i, a més, rebaixa la majoria requerida per adoptar-la en el ple de l'ajuntament o la junta veïnal, la qual cosa redueix el nivell de consens en l'adopció d'una decisió en la qual una àmplia acceptació, manifestada en l'exigència d'una majoria particularment qualificada, és considerada com a imprescindible per la normativa bàsica.

En atenció a tot l'exposat, en relació amb la Llei de la Comunitat Autònoma d'Aragó 9/2009, de 22 de desembre, de “concejos abiertos” d'Aragó, el TC resol finalment:

1r. Estimar la inconstitucionalitat i subsegüent nul·litat de l'article 16.2 per resultar contrari al previst en la norma bàsica, continguda en l'article 29.2 LBRL, procedint declarar-ho inconstitucional i nul.

2n. Desestimar el recurs en tot la resta.


STC 198/2014, de 15 de desembre de 2014. Conflicte positiu de competència 6870-2007.

Plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya en relació amb diversos preceptes

del Reial decret 395/2007, de 23 de març, pel qual es regula el subsistema de formació

professional per a l'ocupació. Competències en matèria laboral i de seguretat social:

atribució de competències de gestió de subvencions al Servei Públic d'Ocupació Estatal

que vulnera les competències autonòmiques (STC 88/2014). Vot particular (BOE nº 17 de

20/01/2015, p. 1 a 7). Desocupació. Ocupació. Formació professional. Servei Públic

d'Ocupació Estatal.

El present conflicte positiu de competència, la Generalitat de Catalunya es dirigeix contra els articles 3 b), 6.4, 8.2, 15.5, 16.3 i 4, 17.4, 22, 24.2 i 3, 27.6, 28.5, 30.2, 32, 33, 34, 36.3 i disposició addicional primera del Reial decret 395/2007, de 23 de març, pel qual es regula el subsistema de formació professional per a l'ocupació.

Els arguments en què es fonamenta la demanda són:

• Partint de la premissa que el títol competencial aplicable al cas, és el contemplat en l'article 149.1.7 CE sobre legislació laboral i l'article 170.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC), entén que correspon a la Comunitat Autònoma de Catalunya la competència executiva en matèria de treball i relacions laborals, dins de la qual quedaria compreses les polítiques actives d'ocupació, entre les quals es trobaria la formació dels demandants d'ocupació i dels treballadors en actiu i també la gestió de les subvencions corresponents. Correspon, per tant, a la Generalitat la competència executiva per a l'aplicació de la normativa estatal sobre formació per a l'ocupació i la participació en els plans d'àmbit supra autonòmic. En aquest sentit, la Generalitat denuncia que amb el pretext d'afectar a diverses Comunitats Autònomes i que es requereixi una acció compartida i homogènia, nombrosos preceptes de la disposició impugnada segueixen atribuint al Servei Públic d'Ocupació Estatal unes facultats que, lluny de ser de coordinació, signifiquen la gestió directa de la principal part dels fons de formació per a l'ocupació, així com el seu control en els supòsits més rellevants. Respecte a les competències de planificació, adverteix que la forma d'actuació de les accions formatives i la determinació de l'estructura organitzativa suposen un minvament de les competències autonòmiques. Excedint l'obligació d'informar a l'òrgan estatal, en la normativa impugnada, la planificació de l'oferta formativa se subjecta a òrgans estatals, sent la regulació de l'organització de l'oferta a l'excés detallada el que, en opinió de la Generalitat, deixa en mans de les Comunitats Autònomes molt poc marge per a l'exercici de les seves competències un marge molt detallat.

- Pel que fa a l'article 3 b), la Generalitat considera que l'articulació d'una part de les ajudes a la formació professional per a l'ocupació a través de les bonificacions a la quota de formació professional amb la consegüent intervenció de la Seguretat Social, dóna a entendre que els

FMC | feb-15 17

crèdits destinats a formació són fons de la Seguretat Social, en contra de les afirmacions de la STC 124/1989. Addicionalment, destaca que el fet d'aplicar el sistema de caixa única resulta contradictori amb l'article 6 del Reglament, que estableix altres fonts de finançament procedents de les Comunitats Autònomes.

- Respecte a l'article 6.4, la Generalitat considera que estableix uns criteris i punts de connexió per atribuir la competència executiva a l'Estat que no respecten les competències autonòmiques, doncs, també en aquests casos, és possible la seva tramitació per les Comunitats Autònomes limitant-se l'Estat a un paper de nero coordinador, de manera que no és possible atribuir-li les facultats contemplades en els articles 16.3, 17.4, 22, 24.2 i 3, 27.6, 28.5, 30.2, 32.1 i 36.3.

- Sobre l'article 8.2, on es regula de forma tan detallada l'organització d'oferta de formació per a l'ocupació, la Generalitat considera que la decisió que deixa a les Comunitats Autònomes resulta a l'excés limitada, servint com a exemple l'exigència d'un límit màxim de 25 participants que, encara que formulat com a límit màxim no pot rebaixar-se en la pràctica el que ho converteix en un nombre concret.

- En relació a la interpretació sistemàtica del paràgraf final de l'article 15.5 atribueix a la Tresoreria General de la Seguretat Social la resolució sobre l'afectació i adquisició del dret a la bonificació, competència executiva que, en opinió de la Generalitat, ha de correspondre a la Comunitat Autònoma.

- Així mateix, la Generalitat considera que l'article 16.4 és inconstitucional perquè garantir la informació de les Comunitats Autònomes no és garantir les seves competències executives en matèria laboral que segueixen estant en mans de l'Estat.

- De la mateixa forma els articles 33 i 34 creen una estructura organitzativa i de participació centralitzada que permet a l'Estat controlar la planificació de l'oferta formativa quan aquesta és una competència autonòmica. Així, s'està convertint les competències exclusives de les Comunitats Autònomes en competències compartides i concurrents.

- Finalment, la Generalitat denuncia que la disposició addicional primera en reservar a l'Administració General de l'Estat, a través del Servei Públic d'Ocupació Estatal, la realització de les funcions executives d'avaluació, seguiment i control de les iniciatives de formació en les empreses amb centres de treball en diverses Comunitats Autònomes estableix un criteri que redissenya l'ordre competencial. En conseqüència, el reconeixement formal i exprés que les Comunitats Autònomes poden establir el seu sistema d'avaluació o seguiment i control de les accions formatives es veu minimitzat en la pràctica per la introducció d'aquest criteri. En contraposició, la Generalitat al·lega que gens permet entendre que resulti imprescindible per garantir la plena efectivitat de les actuacions de formació que la gestió sigui centralitzada. Els beneficiaris de les accions de formació són els treballadors ocupats, per la qual cosa el punt de connexió ha de tenir relació amb el lloc on es duu a terme l'activitat formativa que es tracti. Les empreses que disposen de diversos centres tenen diversos codis de compte de cotització a la Seguretat Social, cadascun dels quals identifica a l'empresa amb l'àmbit provincial, per la qual cosa en la pràctica és possible aplicar la bonificació de les quotes I quant a les accions formatives d'àmbit superior ben pot prorratejar-se segons el lloc de treball dels quals participin en elles, agrupant als quals ho facin dins d'un mateix àmbit provincial.

En el seu fonament jurídic cinquè, el TC va analitzant la constitucionalitat dels preceptes impugnats per la Generalitat en els següents termes:

• Pel que fa a l'article 30.2, on es regulen les accions de recerca i innovació, en opinió del TC, es regula efectivament un supòsit de gestió centralitzada de les ajudes pel Servei Públic d'Ocupació Estatal, sense que es prevegi la possible existència de circumstàncies excepcionals que justifiquin aquesta atribució a l'Estat, excepte el sol criteri, de la supraterritorialitat, el TC considera que mereix un judici negatiu de constitucionalitat, al no concórrer els requisits establerts en la STC 13/1992 que ho justificarien, i on es va declarar que el precepte vulnerava les competències d'execució de les Comunitats Autònomes, tal com s'ha reiterat després en les SSTC 112/2014, FJ 7 g), i 123/2014, FJ 7 b).

FMC | feb-15 18

- Sobre l'article 8.2, en la mesura que el TC considera que en limitar-se a establir els requisits generals per al desenvolupament de les activitats de formació, l'exercici de la competència legislativa plena que correspon a l'Estat, no interfereix en les competències executives autonòmiques i, per tant, no és inconstitucional [STC 112/2014, de 7 de juliol, FJ 5 c)].

- Quant a l'apartat 5 de l'article 15 i, per relació al mateix, l'article 35.1 a), el TC destaca que no conculca les competències autonòmiques el fet que reguli una funció de mediació per a la resolució de conflictes, sobre el contingut de les accions formatives propostes per l'empresa, atribuïda a comissions paritàries formades per organitzacions sindicals i empresarials, i que es diu a la intervenció de les Administracions competents quan subsisteixi el desacord (STC 88/2014, de 9 de juny, FJ 8).

- Respecte als articles 33 i 34, el TC considera que han d'analitzar-se a partir de la consideració que la mera previsió d'una estructura i de participació entre l'Estat, Comunitats Autònomes i agents socials implicats respon a la necessitat d'articular l'exercici de les respectives competències, per la qual cosa acaba considerant que no afecten a l'esquema competencial ni impedeixen a la Comunitat Autònoma que en exercici de la seva potestat d'autoorganització creu els serveis i unitats que estimi convenients. En definitiva, acaba declarant que el Consell General del Sistema Nacional d'Ocupació es configura com a òrgan tripartit i paritari, amb funcions essencialment consultives però no executives.

- Finalment, respecte a la disposició addicional primera, el TC ho interpreta en el sentit que es limita a establir un criteri per fixar el punt de connexió que deriva d'un model de finançament que pivota sobre les empreses, que són de fet les que gestionen les accions formatives i el seu finançament a través de la bonificació en la quota i són les beneficiàries directes del règim de finançament. En conseqüència, considera legítim que la intervenció administrativa, incloses les funcions executives, hagin d'exercir-se de forma unitària sobre el nucli empresarial ja que, en la seva opinió, el seu fraccionament donaria lloc al fet que l'empresa tingués un tractament heterogeni en funció de la ubicació dels seus diferents centres de treball, tot això sense perjudici de tenir en compte, en cada cas, l'efectiu abast i afectació de les accions formatives (STC 88/2014, de 9 de juny, FJ 12). Per aquest motiu, el TC acaba concloent que la disposició addicional primera no vulnera les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

En atenció als raonaments exposats, el TC acaba validant la constitucionalitat de tots els preceptes impugnats, amb l'excepció de l'article 30.2 paràgraf segon, del Reial decret 395/2007, de 23 de març, que sí considera conculca les competències executives de la Generalitat.


STC 201/2014, de 15 de desembre de 2014. Recurs d'empara 3382-2013. Promogut pel

portaveu del Grup Parlamentari d'Unió Progresso i Democràcia en l'Assemblea de

Madrid en relació amb diversos acords de la Taula de la Càmera sobre inadmissió

d'interpel·lacions i preguntes de resposta oral en Ple. Vulneració del dret a exercir les

funcions representatives en condicions d'igualtat: inadmissió d'iniciatives

parlamentàries sense motivació (STC 40/2003).

El recurs té el seu origen en la inadmissió, per part de la Taula de l'Assemblea de Madrid, de iniciatives parlamentàries on es plantejaven preguntes orals sobre mesures a adoptar o posicionament per part del Govern i del President de la CCAA de Madrid respecte a mesures per lluitar contra la corrupció i evitar que la inacció porti implícita una actitud de tolerància a les mateixes. Enfront de la presentació d'aquestes preguntes, s'adopten Acords d'inadmissió per considerar que contenien judicis de valor i/o excedien les competències del Govern autonòmic. Davant aquesta situació, el portaveu del Grup Parlamentari d'Unió Progresso i Democràcia va presentar escrit de reconsideració, de conformitat amb el previst en l'Art. 49.2 del Reglament de l'Assemblea de Madrid. La Taula de l'Assemblea de Madrid va desestimar, per acord de 26 de febrer de 2013, els escrits de reconsideració presentats i va confirmar els acords inicials de 4 de febrer, limitant-se a reiterar el motiu d'inadmissió expressat en aquests acords, sense fer valoració o consideració alguna respecte de les al·legacions elevades en els escrits de reconsideració.

El TC decideix finalment concedir l'empara, i, en conseqüència, adopta les següents decisions:

FMC | feb-15 19

1r. Declarar que s'ha vulnerat el seu dret a exercir les funcions representatives amb els requisits que assenyalen les lleis (art. 23.2 CE).

2n. Restablir al recurrent en el seu dret i, a tal fi, declarar la nul·litat dels acords de la Taula de l'Assemblea de Madrid de 4 de febrer de 2013, que van inadmetre les preguntes de resposta oral davant el Ple núms. 95-2013, 97-2013, 98-2013, 99-2013, 100-2013, 101-2013, 102-2013, 104-2013, 106-2013 i 115-2013; la nul·litat de l'acord de 26 de febrer de 2013, desestimatori de la reconsideració interposada contra les anteriors inadmissions; la nul·litat dels acords de 4 de febrer de 2013 que van inadmetre les interpel·lacions núms. 7-2013, 8-2013, 10-2013 i 11-2013, i la nul·litat de l'acord de 26 de febrer de 2013, desestimatori de la reconsideració interposada contra aquestes últimes inadmissions.

3r. Retrotraure les actuacions al moment anterior a aquell en el que es van dictar els citats acords d'inadmissió de 4 de febrer de 2013, perquè la Taula de l'Assemblea de Madrid adopti noves resolucions respectuoses amb el dret fonamental reconegut.


CONFLICTE POSITIU DE COMPETÈNCIA núm. 6870-2007, plantejat pel Govern de la

Generalitat de Catalunya en relació amb diversos preceptes del Reial decret 395/2007,

de 23 de març, pel qual es regula el subsistema de formació professional per a

l'ocupació (sentència). DOGC núm. 6799, de 29-01-2015

El suplement del BOE núm. 17, de 20.1.2015, publica la Sentència 198/2014, de 15 de desembre, dictada per la Sala Primera del Tribunal Constitucional en el conflicte positiu de competència núm. 6870-2007 interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra els articles 3 b), 6.4, 8.2, 15.5, 16.3 i 4, 17.4, 22, 24.2 i 3, 27.6, 28.5, 30.2, 32, 33, 34, 36.3 i la disposició addicional primera del Reial decret 395/2007, de 23 de març, pel qual es regula el subsistema de formació professional per a l’ocupació.

En la sentència esmentada, el Tribunal Constitucional ha decidit: “Estimar parcialment el present conflicte positiu de competència i, en virtut d’això: 1r. Declarar que l’article 30.2, paràgraf segon, del Reial decret 395/2007, de 23 de març, vulnera les competències de la Generalitat de Catalunya; i 2n. Desestimar el conflicte pel que fa a la resta.”

Hi ha un vot particular discrepant que formulen els magistrats senyor Luis Ignacio Ortega Álvarez i senyor Juan Antonio Xiol Ríos.


II.3.- Tribunal Suprem

STS 4740/2014 de 20 novembre 2014, recurs de cassació 485/2012, interposat per

l'Ajuntament de la Vila de Adeje, contra la sentència de 12 de març de 2012, dictada per

la Sala contenciosa administrativa, Secció Primera, del Tribunal Superior de Justícia de

Canàries, en el recurs número 515/2010, promogut per la Comunitat Autònoma de

Canàries, sobre modificació de l'Ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació

del servei de subministrament d'aigua domiciliària de l'Ajuntament de Adeje, exercici

2011. Estimació.

Recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Villa de Adeje contra l’STSJ Canàries de 12/03/12 que estimava el recurs contenciós interposat per la Comunitat Autònoma contra un acord del Ple que aprovava provisionalment la modificació de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació del servei d’abastiment d’aigua domiciliària per al 2011. En aquella STJ de Canarias se aceptó la pretensión de la Comunidad Autónoma de que las tarifas de suministro público de agua a poblaciones están sometidas a la legislación sobre política general de precios por lo que deben ser autorizadas. El TSJ de Canarias consideró que esta era la forma como debería haberse procedido ya que, como ocurría en el caso, la gestión del servicio de abastecimiento de agua del Municipio de Adeje es indirecta, es decir, a través de una empresa concesionaria. En este mismo sentido, consideró que no era posible reivindicar el carácter de tasa de la contraprestación exigible, ante lo que disponía el párrafo segundo del art. 2.2 a) de la Ley 58/2003 , al haber sido


FMC | feb-15 20

suprimido por la ley 2/2011, de 4 de marzo, de Economía Sostenible, en virtud de la disposición final quincuagésimo octava, con el consecuente restablecimiento de la tarifa como forma de retribución de los concesionarios.

La qüestió de fons era la determinació de si era necessària la intervenció de la Comissió

Territorial de Preus, en funció de la naturalesa de la contraprestació exigible pel

subministrament d’aigua en els casos que intervé un concessionari.

La sentència del Suprem fa un repàs exhaustiu de la jurisprudència sobre el tema, abans i després de l’STC 185/1995. La necessitat d'aquest repàs queda justificada pel fet que la qüestió debatuda no ha estat pacífica, com posa de manifest la propia jurisprudència del TS, fonamentalmente pels canvis normatius que s'han anat produint amb el transcurs dels anys, entre altres raons, per ajustar-se a la doctrina del Tribunal Constitucional. La voluntat del TS amb aquest repàs és aclarir i explicar per què s'han donat diferents solucions tributàries per al mateix problema de fons. Per a això classifica aquesta jurisprudència en tres tipus de pronunciaments: (A) els pronunciaments que van considerar tal retribució del gestor indirecte com un preu privat, (B) uns altres li van atorgar la naturalesa de preu públic i, en fi, (C) un altre grup de decisions van estimar que es tractava d'una taxa independentment de la seva forma directa o indirecta de gestió ja que la prestació del servei d’abastament és de recepció obligatòria.

En el primer grup, el TS recorda que es troben pronunciaments que aborden suposats de fet anteriors a la sentència del Tribunal Constitucional 185/1995 i a les seves seqüeles legislatives. Dins del segon grup, el TS destaca que es troben sentències, totes referides a l'Ajuntament de Salou (en concret, les STS de 20 de novembre de 2002 (cassació 2064/97 , FJ 3o), 27 de desembre de 2002 (cassació 9188/97 , FJ 3°), 10 de març de 2003 (cassació 955/98 , FJ 7°), 7 d'octubre de 2004 (cassació 965/98, FJ 3 °) i 24 de maig de 2006 (cassació 680/99 , FJ 2°). El TS recorda que, en totes elles, es va considerar sense discussió alguna i de forma acrítica, que aquestes summes constituïen un preu públic. En la present sentència, el TS aprofita per denunciar que, en aquella qualificació com a preu públic, subjeia certa incorrecció terminològica. En aquest sentit, el TS adverteix que si bé aquestes sentències al·ludien a l'article 41 de la Llei 39/1988, tenint en compte els termes en què s'expressen i la constatació que les tarifes van ser aprovades per la Comissió de Preus de la Generalitat de Catalunya, resultava evident que s'estan referint a un preu privat a percebre per l'entitat arrendatària del servei, aprovat per la Corporació en ús de la seva potestat tarifària i condicionat a l'autorització de la Comunitat Autònoma, competent en matèria de control de preus. El tercer grup de sentències s’expliquen pel fet que a partir de l'1 de gener de 1999, en virtut de la disposició transitòria segona, apartat 1, de la Llei 25/1998, resultava obligat considerar-se una taxa, com a conseqüència de les reformes introduïdes a resultes de la sentència del Tribunal Constitucional 185/1995 , la doctrina del qual van ratificar les sentències 102/2005, de 20 d'abril , i 121/2005, de 10 de maig

En atenció a tota aquesta evoluació jurisprudencial, el TS arriba a la conclusió que en el cas els usuaris pagaven una taxa, amb independència de la forma en què es gestionava aquest servei, ja que sempre es tracta de serveis municipals de recepció obligatòria i, que per tant, no es necessitava l’autorització prèvia i l’aprovació de la Comissió Territorial de PreusTambé hi afegeix que sembla clar que la modificació introduïda en aquest punt per part de la Llei d’Economia Sostenible de 2011 obre un panorama diferent, sobre el qual no correspon en aquest cas pronunciar-se perquè acaba considerant que no resulta aplicable al cas. Procedeix, així a estimar el recurs de cassació.

http://www.poderjudicial.es/search/documento/TS/72

STS 5394/2014, de 19 de desembre de 2014, recurs de cassació per a la unificació de

doctrina nº 3939/2013 contra la STSJ de València 598/2013, de 16 de juliol, dictada en els

recursos contenciós-administratius acumulats nombres nº 213/2011, 229/2011, 463/2011

i 480/2011, promoguts en impugnació de la resolució de 25 de novembre de 2010 de la

Conselleria de Turisme, recaiguda en l'expedient de responsabilitat patrimonial 89/2006,

així com contra la desestimació presumpta, per silenci administratiu, de les

reclamacions de responsabilitat formulades davant l'Ajuntament de la Todolella, de la

indemnització dels danys i perjudicis que s'havia ocasionat als recurrents per la

FMC | feb-15 21

defunció de 18 familiars en un alberg de turisme rural titularitat del referit municipi.

Desestima recurs de cassació per a unificació de doctrina. No concorre identitat de

supòsit.

En la sentència d'instància, es va desestimar la reclamació de responsabilitat per considerar que no s'havia demostrat l'existència d'una relació de causalitat entre el comportament de l'Ajuntament i les morts, amb independència que l’Ajuntament hagués comès o no infraccions de l’ordenament jurídic administratiu relatives a seguretat i altres aspectes. En definitiva, la sentència acaba considerant com a causa exclusiva de l'accident, la introducció de potents estufes industrials per persona/s assistents a la festa, la identitat de la qual no ha pogut determinar-se, i posterior instal·lació d'una d'aquestes estufes en el dormitori col·lectiu, amb el risc que comportava.

S'interposa el present recurs de cassació per a la unificació de doctrina citant-se com a sentència de contrast allò declarat i raonat per la mateixa Sala territorial en la sentència 363/2005, de 17 de febrer, dictada en el recurs 1515/2001, en el qual s'impugnaven la resolució de la Conselleria de Medi ambient, de 15 de gener de 2001 i la presumpta per l'Ajuntament de Pobla de Vallbona, de la reclamació de danys i perjudicis ocasionats a un menor per l'accident produït mentre jugava en una parcel·la propietat d'un particular del referit municipi, en la qual existia una acumulació de pólvora i material inflamable per abocaments incontrolats, que va ocasionar un explosió en cadena, ocasionant lesions al menor de les quals trigo a sanar 248 dies i amb seqüeles.

Recordant prèviament que el recurs de cassació per a la unificació de doctrina es caracteritza per ser un recurs excepcional i subsidiari de la cassació ordinària, que té per objecte la correcció de la interpretació de l'ordenament jurídic realitzada pels Tribunals d'instància, amb la finalitat de potenciar la seguretat jurídica mitjançant la unificació en la interpretació i aplicació de l'ordenament jurídic, el tribunal entra a analitzar si concorren o no en el supòsit els requisits exigits perquè pugui ser estimat el recurs. Aquests requisits, conforme el conforme al que s'exigeix en l’article 96.1º de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Contenciós-Administrativa, fan referència a la necessitat d'una triple identitat entre la sentència recorreguda i les sentències de contrast, en concret, a la necessitat que concorrin "els mateixos litigants o uns altres diferents en idèntica situació i, en mèrit a fets, fonaments i pretensions substancialment iguals...".

A la vista d'aquestes exigències, en el present suposat, el TS entra a analitzar si concorre aquesta triple identitat. Amb aquesta finalitat, el TS comença tot recordant el raonament de la demandant per finalment acabar rebutjant-ho.

El TS posa de manifest que la recurrent en empara defensa la identitat substancial encara que els fets entre el supòsit jutjat i al que es refereix la sentència de contrast són ben diferents -titularitat d'un alberg municipal en què s'ocasiona el lamentable succés i l'existència d'abocaments perillosos en una parcel·la- En realitat, la qual cosa la recurrent en cassació pretén posar de manifest, en opinió del TS, és la contradicció entre les l'una i l'altra sentència és la relació de causalitat entre el funcionament dels serveis públics i el resultat lesiu.

Així les coses, segons el parer de la demandant, mentre en la sentència de contrast s'admet que existeix concurrència de responsabilitat de l'Administració, malgrat considerar que la intervenció del propi perjudicat -menor que es trobava jugant en el solar i va procedir, juntament amb alguns companys a encendre un foc de desastroses conseqüència per l'existència d'abocaments explosius- havia concorregut en el resultat lesiu; en contraposició, en el cas d'actuacions, l'actuació dels propis perjudicats -que van procedir a la instal·lació d'un element de calefacció que requeria unes condicions que, ateses a la qual concorrien en l'alberg municipal, ho feia perillós, ocasionant el dramàtic resultat de la mort dels habitants- porta a la Sala d'instància a considerar l'exclusió de tota responsabilitat de les Administracions públiques. En definitiva, per examinar la pretesa contradicció, la qual cosa es fa la demandant és advertir que la Sala sentenciadora accepta que existeix una concurrència de causes en el lamentable resultat i que, malgrat això, la sentència exclou la imputació del dany a les Administracions sobre la base d'una exclusivitat i immediatesa de la relació causal que no va ser l'aplicada en la sentència de contrast.

El TS rebutja el raonament de la defensa. Al seu entendre, la sentència no conté el raonament que s’ha exposat per la defensa, segons el qual l'existència d'una imputació dels morts a l’acció d’altres subjectes, porti a excloure la responsabilitat de les Administracions En contraposició, el TS

FMC | feb-15 22

adverteix que el que afirma la sentència és que existeix una imputació única pel que fa al a producció de les morts, sense que la mera titularitat de l'alberg hagi tingut cap incidència en la producció del resultat. Per recolzar aquesta conclusió, el TS recorda que la sentència del TSJ de València declara la necessària vinculació a allò declarat en la resolució dictada pels mateixos fets per l'Ordre Penal, on es va determinar que "no va existir una altra causa del sinistre, aliena a la instal·lació indeguda de les estufes industrials en l'estada tancada utilitzada com a dormitori col·lectiu". I per reforçar el seu semblar, el TS cita l'últim paràgraf del llarg fonament cinquè de la sentència que es recorre ara en empara, on expressament s'establia que la "causa exclusiva del fatídic accident resideix, doncs, en la introducció en l'alberg de les potents estufes industrials" i, recorda que, acceptant les conclusions de l'informe de l'Òrgan Consultiu autonòmic, aquella sentència concloïa que aquesta causa d'imputació del dany "trenca a més qualsevol nexe causal amb l'Administració".

El TS contraposa aquestes consideracions a allò declarat en la sentència de contrast, on la Sala territorial afirmava categòricament que "la negligència municipal en aquesta matèria és un extrem provat degudament en les actuacions", la qual cosa va portar a la Sala d'instància, constatada l'actuació manifestament imprudent dels menors, a la declaració de la "concurrència de conducta responsables" i a la imputació del dany parcialment a l'Administració.

De tot allò exposat prèviament, el TS conclou que no concorre identitat de supòsits entre la sentència que es recorre en cassació i la de contrast. En conseqüència, desestima el recurs. Encara que adverteix que el que se suscita en el present recurs és que aquesta Sala de cssació procedeixi a una revisió de la valoració que es fa per la Sala d'instància de les proves existents en el procés. No obstant això, adverteix que si bé aquesta opció té accentuats límits per a la cassació ordinària, ha de quedar totalment descartada en cas d'un recurs de cassació per a la unificació de doctrina.

II.4. Audiència Nacional

SAN de 29 de desembre de 2013, el recurs contenciós-administratiu núm. 272/2013

interposat per l'Ajuntament de Marchena contra la Resolució del Secretari d'Estat

d'Infraestructures, Transports i Habitatge de 5 de març de 2013, per la qual es desestima

el requeriment instant l'anul·lació de l'escrit de la Direcció general d'Arquitectura,

Habitatge i Sòl de 20 de setembre de 2012, sobre 1 % cultural. Estimació i

reconeixement del dret de l’Ajuntament a rebre la subvenció de l’1%.

Entre altres Antecedents del litigi, cal destacar de forma sumària els següents:

Primer, amb data 27 d'octubre de 2011 el Ministre de Foment va informar a l'Alcalde de l'Ajuntament de Marchena que el 21 d'octubre de 2011 la Comissió Mixta del V Acord de Col·laboració entre els Ministeris de Foment i Cultura havia aprovat l'actuació "Restauració del Mirador Almohade, Fase 1, en Marchena (Sevilla)", presentat per l'Ajuntament de Marchena, concretant que el Ministeri de Foment subvencionaria amb càrrec a les disponibilitats de l'1 % Cultural 492.874,20 euros, tal com havia sol·licitat l’Ajuntament al seu moment.

La subvenció, a que es fa referència en el cas, està prevista en l'Article 68 de Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Español, segons el qual:

“1. Al pressupost de cada obra pública, finançada total o parcialment per l'Estat, s'inclourà una partida equivalent almenys a l'1 per 100 dels fons que siguin d'aportació estatal amb destinació a finançar treballs de conservació o enriquiment del Patrimoni Històric Español o de foment de la creativitat artística, amb preferència en la pròpia obra o en el seu immediat entorn”

Segon, el 3 de novembre de 2011, el Ministeri de Foment va remetre a l'Advocacia de l'Estat i a l'Ajuntament de Marchena esborrador del Conveni de col·laboració, fent constar que l'actuació es troba inclosa en l'Acta de la Comissió Mixta de 21 d'octubre de 2011 i que una vegada signat es disposarà de quatre mesos per a l'adjudicació de les obres. En l'esborrany de Conveni es fa constar, entre altres estipulacions, que l'import de 492.874,20 euros s'imputarà amb càrrec a l'aplicació pressupostària 17.01.451N.767. I amb data 15 de novembre de 2011 l'Advocacia de l'Estat va informar favorablement el Conveni per resultar ajustat a Dret.

FMC | feb-15 23

Tercer, amb data 20 de setembre de 2012 la Subdirecció General d'Arquitectura i Edificació va comunicar a l'Alcalde l'Ajuntament de Marchena que la signatura del conveni previst no havia pogut dur-se a terme a causa de no haver-se rebut l'informe preceptiu de la Secretaria d'Hisenda i Pressupostos.

Quart, el 17 d'octubre de 2012, l'Alcalde de l'Ajuntament de Marchena va interposar recurs de nul·litat contra l'anterior comunicació, interessant l'abonament de 492.874,20 euros. Posteriorment, el 20 de setembre de 2012, la Direcció general d'Arquitectura, Habitatge i Sòl va informar a l'Ajuntament de Marchena que en no haver-se signat el conveni, no es podia donar continuïtat a l'expedient i materialitzar la subvenció acordada. I per Resolució del Secretari d'Estat d'Infraestructures, Transports i Habitatge de 5 de març de 2013 es va desestimar el requeriment formulat per l'Ajuntament de Marchena, resolució que és l'objecte d'impugnació del present recurs.

En suport a la seva pretensió que l'Administració General de l'Estat li aboni el referit 1%, l'Ajuntament manifesta que:

- el Tribunal Suprem ha examinat detingudament l'eficàcia dels acords de la Comissió Mixta, als quals considera actes administratius declaratius de drets amb la qualitat d'adquirir fermesa.

- I resulta irrellevant que no s'hagi signat el Conveni ja que l'import que s'exigeix a l'Administració General de l'Estat té una imputació a càrrec d'una aplicació pressupostària i que tots els informes han estat favorables.

L'Advocacia de l'Estat es va oposar al recurs, formulant les següents al·legacions:

a) defensa la inadmissibilitat "ad cautelam" del recurs al no constar l'adopció del pertinent acord per l'òrgan competent per iniciar el recurs, és a dir, considera que no consta l'acord societari acreditatiu de la voluntat d'accionar contra la Resolució impugnada

b) aprecia que la jurisprudència citada no resulta d'aplicació al cas, i que, conseqüència, considera que els acords adoptats per la Comissió Mixta tenen el caràcter de meres propostes; és a dir, que ni la proposta ni la selecció realitzada per la Comissió Mixta suposen compromís efectiu de despesa; ni tenen el caràcter d'actes que finalitzen el procediment d'atorgament de la subvenció, sinó meres propostes o actes de pur tràmit;

c) estima que l'assenyalament de la concreta partida o aplicació pressupostària amb càrrec a la qual es finançaria l'import no equival a l'existència de crèdit pressupostari. En aquest sentit, conforme al que es disposa en la Llei General Pressupostària, considera rellevant la distinció entre aprovació i compromís de despesa, sobre la base de la qual cosa qualifica l'aprovació de la Comissió Mixta com una mera proposta de despesa.

Descartada primera de les al·legacions de l'Advocat de l'Estat, per estimar que és suficient el Decret d'Alcaldia aprovat específicament per recórrer en aquest cas, el TS centra la controvèrsia en la determinació en l'abast dels acords de la Comissió Mixta del Ministeri de Foment-Cultura.

Amb aquest objectiu, el TS recorda el sentit general d'aquest tipus d'acords, com és assegurar que dels fons pressupostats pel Ministeri de Foment per a l'execució d'obres públiques es reservi una partida concreta destinada a la conservació i manteniment del Patrimoni Nacional, la distribució del qual ha de produir-se de forma coordinada amb el Ministeri de Cultura, en aplicació del sistema de col·laboració formalitzat entre tots dos Departaments ministerials via Convenis de Col·laboració, que, en darrera instància, determinen els criteris de priorització entre els diversos projectes d'actuacions presentats i la selecció del projecte, conforme a les disponibilitats pressupostàries.

Per determinar l'abast concret dels efectes jurídics d'aquests Acords, el TS fa referència expressa als fonaments jurídics de la seva sentència de 14 de juny de 2012, en la qual es resol un cas similar relatiu a l'actuació sol·licitada per la Germanor de la Macarena i aprovada per la Comissió mixta entre el Ministeri de Foment i Cultura, respecte la Rehabilitació de la Basílica de la Macarena a Sevilla, constitueix un acte administratiu declaratiu de drets, dotat de força executiva, equiparable a l'acte material de concessió".

D'aquesta sentència, el TS destaca els següents extrems que utilitzarà com a fonament de la seva resolució final:

FMC | feb-15 24

- Primer, l'Acord adoptat per la Comissió Mixta de Col·laboració entre el Ministeri de Foment i el Ministeri de Cultura autoritzant la subvenció del 1% constitueix un acte administratiu declaratiu de drets, dotat de força executiva, equiparable a l'acte material de concessió. Per tant, el TS desestima les pretensions de l'Advocat de l'Estat que aquella sentència de 2012, com en el present recurs, defensava que en aquest tipus d'Acords manca força resolutòria i eficàcia executiva, en estar condicionats els seus efectes jurídics a l'aprovació posterior d'un Acord específic, en el qual es determini el sistema de col·laboració, el contingut i el pressupost que hagi de ser establert amb les restants Entitats i Organismes Públics participants, es a dir, el concret Conveni de Col.laboració que no es va signar.

- Segon, la configuració d'aquest tipus d'acord com un autèntic acte administratiu que vincula a la pròpia administració, sempre que concorrin, com esdevé en el supòsit de la present sentència, les següents circumstàncies:

• que no s'adverteixi cap obstacle a la transferència de fons per complir la sol·licitud tots els requisits enunciats en l'Ordre CUL/596/2005, de 28 de febrer, on es regula aquesta subvenció, adequació que va quedar acreditada en present cas amb l’informe favorable de l'Advocat de l'Estat.

• que s'hagi produït una adscripció específica a un pla anual de conservació del patrimoni històric espanyol. En aquest cas, l'Acord va incloure l'actuació del Municipi de Marchena dins del Programa "Castells i altres elements de l'Arquitectura Defensiva".

En atenció a la fonamentació jurídica sintetitzada, el TS resol estimar el recurs i reconeixer el dret de l'Ajuntament de Marchena que l'Administració demandada li faci efectiva la quantitat de 492.874,20 euros.

Finalment, la Sala estima que no procedeix fer declaració en matèria d'interessos, que la part sol·licita en considerar que en el present cas no concorre en realitat un deute en sentit estricte que hagi ocasionat un desemborsament econòmic a l'Ajuntament de Marchena.

http://www.derecholocal.es/novedades_jurisprudencia_ampliada.php?id=CATSUYZJ:7DF0030D

II.5.- Tribunals Superiors de Justícia

STSJ d’Astúries núm. 4/2015 de 12 gener, que resol el recurs contenciós administratiu

número 253/13 pel qual s’impugna la resolució de 28 de desembre de 2012, de la

Conselleria d’Agroramaderia i Recursos Autòctons, per la qual s'aprova la divisió d’una

Muntanya d'Utilitat Pública (d'ara endavant MUP). Desestimació.

La recurrent demanda que s'anul•li la Resolució recorreguda ja que divideix el MUP 158 Cerancia i Campiellos en:

- Sector A) denominat "Brañaviella, Cerancia i Valdelascabres", pertanyent la seva titularitat i aprofitament com a dret real administratiu de gaudi als veïns de la Parròquia Rural de Villamayor.

- i en Sector B) denominat "Campiellos, Cerancia i Serroña", pertanyent el seu aprofitament com a dret real administratiu de gaudi als veïns dels pobles de Valle i Sant Román,

A més, la demandant sol•licita també que subsidiàriament es declari nul de ple dret la partició en dos sectors, per l'acord de la Junta de Govern Local de 14 de desembre de 2011, per mitjà del qual es procedir a la partió territorial proposada per la Parròquia de Villamayor que comportava dividir la muntanya.

S'al•lega per la recurrent que l'objecte del present recurs és impugnar la divisió en dos sectors, ja que considera que vulnera el previst en l'art. 21.4 de la Llei 43/2003, de 21 de novembre ( RCL 2003, 2723 ) de Montes i l'art. 24.1 de la Llei 3/2004, de 23 de novembre ( LPAS 2004, 286 i LPAS 2005, 6) de Montes i Ordenació Forestal del Principat d'Astúries , així com l'art. 102 del Decret 485/1962, de 22 de febrer pel qual s'aprova el Reglament de Montes.

En concret, la recurrent considera que adjudicació del Sector A) a la Parròquia Rural de Villamayor perjudica greument als veïns de la Parròquia de Sant Román a la qual pertanyen, en separar la muntanya objecto de la partió d'un altre, el d'Utilitat Pública nº 177, denominat "Tebrandi",

http://www.derecholocal.es/novedades_jurisprudencia_ampliada.php?id=CATSUYZJ:7DF0030D

FMC | feb-15 25

l'aprofitament de la qual i ús pertany en exclusiva a la parròquia de Sant Román. D'aquesta forma, es fa impossible l'aprofitament conjunt de tots dos muntanyes pels veïns de Sant Román i limítrofs. A més la partió en dos sectors d'aprofitament exclusiu contradiu l'ús tradicional de la muntanya, trenca l'equilibri existent i perjudica greument als veïns de la Parròquia de Sant Román de Vila.

A aquestes pretensions es van oposar tant la Conselleria d’Agroramaderia i Recursos Autòctons del Principat d'Astúries, com la Parròquia rural de Villamayor, l'Ajuntament de Piloña, a més d'altres particulars.

En atenció als termes de la controvèrsia, el TSJ d'Astúries porta a col•lació les següents consideracions:

- primer, que la partió en dues subsectors es realitza, segons consta en les actuacions i així ho avala l'Enginyer Operadora Cap de la Secció de Muntanyes de la Conselleria d’ Agroramaderia i Recursos Autòctons, per sol•licitud conjunta d'ambdues entitats propietàries, havent partit la iniciativa de l'Alcalde-President de la Parròquia Rural de Villamayor a mitjà d'ofici de data 28 de novembre de 2011 dirigit a l'Ajuntament de Piloña, sent així que la Junta de Govern Local de l'Ajuntament de Piloña, en sessió celebrada el 14 de desembre de 2011, va acordar mostrar la seva conformitat amb la petició de la Parròquia Rural de Villamayor, copropietària de la muntanya, de delimitar la part del mateix que es troba dins dels termes d'aquesta entitat menor, seguint la línia divisòria, recollida en el document conegut com a "Fitacions de Cepeda", entenent que els aprofitaments correspon la seva distribució a la Conselleria de Agroramaderia segons l'ús tradicional.

- Segon, estima el fet de dividir l'aprofitament de la Muntanya en dos sectors i adjudicar-los en la forma que es va fer no vulnera la "facería" o "dret consuetudinari sobre l'aprofitament d'unes pastures concretes", que era de forma conjunta i igualitària per tres pobles o parròquies. Tampoc considera que es trenqui l'equilibri existent ni es perjudiqui greument als veïns de la parròquia de Sant Román de Vila, en tant que el sector que se'ls adjudica es troba separat pel sector A, adjudicat a Villamayor.

- Tercer, la divisió es fonamenta en l'acord de la Junta de Govern Local de l'Ajuntament de Piloña que no ha estat recorregut per les parts.

- Quart, respecte al fet que el MUP 158 Cerancia i Campiellos boga amb el MUP 177 de Tebrandi, el TSJ d'Astúries defensa per els qui tenen aprofitaments que es pugui passés un a una altra muntanya per les corresponents vies de comunicació.

- Cinquè, constata que no s'ha acreditat que la Conselleria en la seva resolució no hagi respectat els aprofitaments segons l'ús tradicional.

En atenció a tots aquests arguments, el TSJ d'Astúries decideix desestimar el recurs interposat.

III.- Altres

LLIBRE. Manual de derecho local, MARTA LORA-TAMAYO VALLVÉ (COORD.), RAMÓN

PARADA VÁZQUEZ, MARIANO BACIGALUPO, PILAR CELMA ALONSO, SILVIA DEL

SAZ, AMAYA CASADO ECHARREN, JUAN-CRUZ ALLI TURRILLAS, CARMEN

FERNÁNDEZ RODRÍGUEZ, JESÚS ÁNGEL FUENTETAJA PASTOR, ENRIQUE LINDE

PANIAGUA, MARTA LORA-TAMAYO VALLVÉ, SARA MEDINA GONZÁLEZ, JUAN JOSÉ

MONTERO PASCUAL, RAMÓN PAIS RODRÍGUEZ (autores), ed, Iustel, Gener 2015.

Es tracta de la tercera edició del Manual de Dret Local té per objecte l'estudi detallat del règim jurídic de l'Administració Local, adaptada a la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració Local.

L'objecte d'aquest Manual és oferir una exposició clara, completa i actualitzada del Dret que regeix l'organització, les competències i el funcionament de l'Administració local, aspectes aquests que han experimentat rellevants evolucions des de la perspectiva de la comprensió constitucional i política de l'autonomia local, de la legislació estatal i autonòmica i de l'activitat local.

FMC | feb-15 26

LLIBRE. Comentarios a la ley 8/2013, de 26 de junio, de rehabilitación, regeneración y

renovación urbanas (l3r), LUCIANO PAREJO ALFONSO, GERARDO ROGER

FERNÁNDEZ (AUTORES), Ed. Iustel, Setembre 2014, 244 pàgines.

Amb ocasió del comentari de la Llei 8/2013, el llibre ofereix una visió de l'evolució del marc estatal de les polítiques públiques d'ordenació territorial i urbanística caracteritzada per les següents notes:

a) el reequilibri de la perspectiva tradicional de l'anomenat procés urbanístic gràcies a l'abandó de la primacia de l'ocupació de nou sòl per a la seva transformació mitjançant la urbanització;

b) la fixació de finalitats comunes a totes la polítiques públiques amb incidència territorial, col·locant-les sota el principi de desenvolupament sostenible;

c) la resintonització amb el model de ciutat compacta pròpia del context comunitari-europeu.

L'obra realitza una anàlisi completa i crític de les institucions i tècniques posades en joc, amb novetats importants, per la Llei i, en particular, l'informe d'avaluació dels edificis, les actuacions edificatòries de rehabilitació i les urbanístiques de regeneració i renovació urbanes.

DICTAMEN. Consell de Garanties Estatutàries, Dictamen 26/2014, de 18 de desembre del

sobre la Llei 18/2014, de 15 d’octubre, d’aprovació de mesures urgents per al

creixement, la competitivitat i l’eficiència [Butlletí 24/2014]. Coponents: EGEA

FERNÀNDEZ, JOVER PRESA i BAS i VILAFRANCA.

Sol·licitat pel Govern i per més d’una desena part dels diputats del Parlament per al cas que s’acordés interposar recurs d’inconstitucionalitat. Molt sintèticament s’en poden agrupar les conclusions així:

1) Es consideren per majoria inconstitucionals una sèrie de disposicions relatives a les zones de

gran afluència turística, dintre de la matèria de comerç interior, pels mateixos motius que s’havien expressat en el Dictamen del CGE 11/2012, per infracció de les competències en matèria d’horaris comercials, per bé que excloent la producció directa de la vulneració de les competències de la Generalitat, ja que en aquest cas no hi figura cap municipi situat a Catalunya. També es declaren inconstitucionals disposicions que, en la línia del que es deia en l’anterior dictamen, priven d’un marge mínim d’apreciació a la Generalitat en aquesta matèria.

2) Per unanimitat es considera inconstitucional la modificació de la Llei 7/1996, de comerç

detallista, en incorporar en aquest àmbit un criteri encara més restrictiu que el que havia adoptat la Llei de garantia de la unitat de mercat que ja havia apreciat inconstitucional el dictamen del CGE 5/2014 i que no respecta la competència autonòmica per a decidir el règim d’intervenció més apropiat. El mateix succeeix amb la reducció del termini de resolució del procediment i amb el valor positiu del silenci en una matèria exclusiva de la Generalitat.

3) Inconstitucionalitat, per unanimitat, de disposicions que centralitzen funcions normatives i

executives en matèria d’energia: acreditació mitjançant certificats d’estalvi energètic i funcions inspectora i sancionadora. També pel que fa al Fons Nacional d’Eficiència Energètica i les competències quan es tracta d’activitat de foment.

4) Inconstitucionalitat per unanimitat en la centralització de funcions executives pel que fa al fitxer de la Garantia Juvenil.

5) Inconstitucionalitat per unanimitat de diverses disposicions que impliquen no respectar les

competències executives de la Generalitat en matèria d’ocupació, de manera destacada en allò relatiu a empreses de treball temporal i a les agències de col·locació que poden manifestar un abast d’actuació supracomunitari.

6) També per unanimitat es considera inconstitucional la regulació que ignora la competència de la Generalitat de transposar la Directiva 2012/27/UE en matèria de consum real d’energia dels clients.

FMC | feb-15 27

7) Per majoria es considera inconstitucional l’habilitació al Govern central d’aprovar un procediment de gestió dels drets miners i de domini públic sobre hidrocarburs, en què és necessària la participació de la Generalitat.

8) La resta de preceptes examinats de la Llei 18/2014 es dictamina per unanimitat que no vulneren la CE ni l’EAC, en matèries que afecten: el caràcter bàsic del règim econòmic del sistema elèctric i gasista; la possibilitat de determinar un mínim comú per al conjunt del serveis públics d’ocupació de les CCAA en relació amb les prestacions administratives als usuaris; l’impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit i les oficines del Registre Civil i Mercantil, a on no es detecta afectació a la garantia de la privacitat de les dades.

DICTAMEN. Consejo Consultivo de Madrid, Dictamen 432/2014, de 8 d’octubre, ponent

GRANDE PESQUERO

L’objecte del Dictamen és una reclamació de responsabilitat patrimonial d’una societat mercantil contra l’Ajuntament d’Alcobendas per perjudicis econòmics ocasionats per retard en la concessió de llicències d’obra i d’activitat per a una activitat de supermercat.

La sol·licitud es va fer el juny de 2009. Els informe tècnics municipals van assenyalar que l’activitat no era autoritzable atès que es tractava d’ús comercial a soterrani, a la qual cosa va seguir la denegació (setembre 2009) i la desestimació del recurs de reposició (febrer 2010). Ja davant dels tribunals, la sentència d’11/04/12 d’un jutjat va estimar parcialment el recurs i va ordenar la retroacció al moment de l’esmena dels defectes advertits en els informes tècnics. Les llicències van ser atorgades finalment el 25/02/13 i el 06/03/13. Es reclamava la quantitat derivada de la impossibilitat d’exercir l’activitat durant aquest temps i del cost d’oportunitat. El juliol de 2009 s’havia modificat el PGOU. Com a reacció a la sentència abans esmentada, l’Ajuntament va dictar un acord el 04/07/12 per a deixar sense efectes els decrets municipals anul·lats amb retroacció d’actuacions; va atorgar les llicències com es va indicar anteriorment i va aprovar una instrucció tècnica (abril 2012) amb l’objecte d’aplicar amb caràcter general la regla establerta per a aquest supòsit per la sentència.

El Consejo identifica aquí un supòsit que s’ha de resoldre amb la “doctrina del marge de

tolerància”. En aquest cas, s’ha de considerar que la normativa urbanística fa referència expressa al fet que la denegació improcedent de llicència “dóna lloc en qualsevol cas a dret d’indemnització”, i que la concessió de llicències urbanístiques és reglada, activitat en la qual és

exigible un especial rigor. I en aquest sentit, la jurisprudència admet l’exoneració de la

responsabilitat en aquests casos, en atenció al major rigor que es demana. En el cas, es plantejaven diverses qüestions tècniques i jurídiques, i els raonaments de l’Ajuntament es basaven en interpretacions jurídiques defensables i en tot cas gens il·lògiques, que es referien als

paràmetres de les condicions d’aprofitament de les edificacions en qüestió. El seu raonament no

va ser arbitrari ni sense raons. A més a més, confirmaria aquesta conclusió el fet que

l’Ajuntament va aprovar el criteri interpretatiu per evitar la creació d’una situació singular. Així doncs, es dictamina en sentit desestimatori.

RESOLUCIÓ. Tribunal Administrativo de Navarra, Resolució nº 03337/14, de 21 de

novembre de 2014, ponent MORENO GARRIDO.

Aquesta resolució té per objecte el recurs plantejat contra l’acord de la Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Burlada de 12/02/14 que aprova la despesa i adjudica el contracte de gestió del centre municipal de gent gran. L’ajuntament tenia un contracte laboral per a cobrir la plaça de dinamitzador del centre, contracte extingit el 31/12/13. Malgrat que es volia continuar en aquesta situació, un informe de Recursos Humans va explicitar que no es podia donar continuïtat al contracte existent. La solució temporal que es busca és sol·licitar pressupostos a diferents empreses externes per a la contractació d’una persona, amb la proposta en tot cas de contractació de la persona que venia prestant el servei des de 2011.

Dels motius del recurs s’estima el relatiu a la desviació de poder. Les entitats locals tenen

discrecionalitat per escollir com prestar un servei, amb contracte administratiu o amb

personal propi, sempre que es motivi suficientment l’elecció. Aquesta motivació existia, com s’ha vist amb l’informe de Recursos Humans. Però de l’expedient sembla que es dedueix que

FMC | feb-15 28

l’ajuntament va imposar a les empreses amb les que va negociar la contractació de la persona en qüestió. Podria ser que malgrat la indicació de Recursos Humans en aquest sentit l’ajuntament finalment no hagués imposat aquesta condició. Amb aquesta finalitat, el Tribunal va requerir l’aportació de la documentació acreditativa de les condicions negociades, cosa que no va ser facilitada. El Tribunal resol que aquesta ocultació fa considerar que efectivament es va imposar

aquesta condició, la qual cosa vulnera la normativa de contractació administrativa. És un cas de

desviació de poder, atès que s’ha utilitzat el procediment de contractació per a contractar la

persona que prestava anteriorment els seus serveis amb contracte laboral. No obstant això, aquesta declaració no implica que s’hagi d’abonar el servei efectivament prestat, per tal d’evitar l’enriquiment injust de l’Administració. Procedeix, doncs, l’estimació del recurs d’alçada.

DOSSIER. Conseil d’État de França, Dossier thématique publicat el 5 gener 2015,

“L’engagement de la responsabilité des hôpitaux publics”

El document ofereix una aproximació sintètica i transversal al tema de la responsabilitat dels

hospitals públics, que comença recordant el caràcter essencialment jurisprudencial que tenia en l’origen, i que després va tenir unes regles presents a la Llei 2002-303, de 4 de març, relativa als drets dels malalts i a la qualitat del sistema de salut. D’aquesta manera s’apunta que el dret de la responsabilitat hospitalària ve marcat per la coexistència i l’articulació de regles que pertanyen a la lògica de responsabilitat per falta i de règims de reparació, sense falta, de danys patits a títol de la solidaritat nacional.

Sumari de qüestions: 1) L’adaptació dels règims de responsabilitat per falta: a) La seva simplificació progressiva (de la falta greu a la falta simple; regla general de la prova necessària i alguns casos de presumpció de falta); b) La diversitat de faltes reconegudes (en l’organització i el funcionament del servei; falta mèdica). 2) Noves hipòtesis d’assumpció del risc per la solidaritat nacional: a) risc (aléa) terapèutic; b) danys per transfusions i de vacunacions

PROPOSTES DE RESOLUCIÓ aprovades el 25 de novembre de 2014 per la Comissió

Mixta (Congrés-Diputats) de relacions amb el Tribunal de Comptes amb ocasió de

l'Informe d'aquest òrgan fiscalitzador sobre el sector públic local en els exercicis 2011 i

2012.

La referida Comissió ha aprovat promoure les reformes legals oportunes perquè la rendició de comptes sigui un requisit “indispensable” per a l'accés per part de les entitats locals i tots els seus ens depenents a les ajudes i subvencions públiques, així com a la percepció de la seva participació en els tributs d'altres administracions.

Aquestes propostes responen a les recomanacions contemplades en l'Informe presentat per Tribunal de Comptes sobre el sector públic local, on se suggeria vincular l'accés a les subvencions i ajudes per part els ajuntaments, diputacions, comarques, mancomunitats, consorcis, cabildos, consells insulars, àrees metropolitanes i agrupacions de municipis, entre uns altres, a la rendició de comptes dintre del termini i en la forma escaient, una vegada constada l'existència de retards i presentació incompleta de documentació requerida.

Amb aquestes reformes es pretén que millori la rendició de comptes en el compliment dels quals dins de termini es situa en el 40% dels organismes fiscalitzats i en un 65% un any més tard.

DICTAMEN. Consell de Garanties Estatutàries. Dictamen 24/2014, de 27 de novembre,

sobre la Llei 15/2014, de 16 de setembre, de racionalització del sector públic i altres

mesures de reforma administrativa. DOGC núm. 6787, de 13-01-2015

El Govern de la Generalitat de Catalunya demana el parer del Consell sobre determinats preceptes de la Llei 15/2014, de 16 de setembre, de racionalització del sector públic i altres mesures de reforma administrativa, amb caràcter preceptiu i previ a la interposició, si escau, del corresponent recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional. La sol•licitud de dictamen, planteja dubtes de constitucionalitat i d’estatutarietat respecte dels següents articles: l’article 23, que modifica l’article 32.4 Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’esport; l’article 25, apartat U, que modifica l’apartat 5 de l’article 59 LRJPAC, i els apartats dos i tres, que afegeixen a la LRJPAC dues noves disposicions, l’addicional vint-i-unena i la transitòria tercera; l’article 26, que

FMC | feb-15 29

modifica l’article 112 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària; l’article 30, apartat tres, en la nova redacció que dóna a l’article 20.8.a de la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions; l’article 30, apartats quatre i set, que modifiquen els articles 23.2 i 62.3 de l’esmentada Llei 38/2003, respectivament; i la disposició transitòria vuitena de la Llei 15/2014.

Les conclusions a les que arriba el Consell, per unanimitat, són les següents:

- L’article 23 de la Llei 15/2014, de 16 de setembre, de racionalització del sector públic i altres mesures de reforma administrativa, en la nova redacció que dóna als paràgrafs primer i tercer de l’article 32.4 de la Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’esport, i la disposició transitòria vuitena de la Llei 15/2014, vulneren les competències de la Generalitat previstes a l’article 134.1 EAC, com també vulneren l’article 115 EAC.

- L’apartat u de l’article 25 de la Llei 15/2014, en la modificació que efectua de l’article 59.5 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, com també l’apartat dos, en l’epígraf 2 de la disposició addicional vint-i-unena que afegeix a la LRJPAC, i l’apartat tres, que incorpora una nova disposició transitòria tercera a la LRJPAC, vulneren les competències de la Generalitat previstes a l’article 159.1 EAC i no troben empara en l’article 149.1.18 CE.

- L’article 26 de la Llei 15/2014, en la modificació que efectua de l’apartat 1, segon i tercer paràgrafs, i de l’apartat 2, de l’article 112 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, vulnera les competències de la Generalitat previstes en l’article 159.1 EAC en relació amb l’article 204.1 EAC i no troba empara en l’article 149.1.18 CE.

- Els apartats tres i quatre de l’article 30 de la Llei 15/2014, en la modificació que efectuen de l’article 20.8.a i de l’article 23.2, segon incís del primer paràgraf, de la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions, vulneren les competències de la Generalitat previstes a l’article 159.1 EAC en connexió amb l’article 114 EAC i no troben empara en l’article 149.1.18 CE.

- L’apartat set de l’article 30 de la Llei 15/2014, en el paràgraf primer de l’apartat 3, que afegeix a l’article 62 de la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions, és contrari als articles 153 CE i 114 i 201.2 EAC i no troba empara en l’article 149.1.18 CE.


DOCUMENTACIÓ. Ministeri d’ Hisenda i Administracions Públiques. “Documento de

preguntas y respuestas relativas a la aplicación de la disposición adicional décima

segunda de la Ley 36/2014, de 26 de diciembre, de presupuestos generales del estado

para 2015 en las diferentes administraciones públicas”.

El dia 15 de gener el MHIAP va publicar aquest document que pot servir d’ajut a l’hora de retornar els imports de les pagues extraordinàries de 2012 que encara no s’hagin retornat als empleats públics. Cal tenir present però que el Ministeri no té reconeguda legalment la competència per establir la interpretació de les normes, però si més no pot servir per contrastar com està resolent aquesta qüestió l’Estat.

El document inclou un total de 20 preguntes i les seves corresponents respostes, que síntesi aclareix dubtes sobre els següents aspectes:

- Es confirma que l'abonament parcial de la paga està condicionat en tot cas al compliment dels criteris i procediments d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, que hauran de ser apreciats en l'àmbit propi de cada Administració

- En cas de no complir-se aquests criteris, cal articular els mecanismes legals corresponents per aconseguir el necessari equilibri pressupostari. És a dir, que si al moment actual no es compleixen aquestes exigències és factible posposar el reintegrament que podrà tenir lloc, almenys, durant el 2015.

- Per als Consorcis, Organismes Autònoms, Fundacions o societats municipals, s'estableix el criteri que l'abonament queda supeditat al que determini l'Administració a la qual estiguin adscrits.


FMC | feb-15 30

- El Ministeri, per evitar que es produeixi duplicitat en el pagament, aclareix que no procedirà l'abonament quan en el seu moment no es tingués dret a aquestes quantitats, o ja s'hagin percebut com a conseqüència d'un pronunciament judicial.

- També es destaca que el període de còmput ha de ser el dels primers 44 dies pels quals l'interessat hagués tingut dret a percebre la paga, al marge de la data a la qual correspongui aquest període.

- S'insisteix igualment que els 44 dies és el període màxim que podrà ser objecte d'abonament, sense que sigui possible el pagament de quantitats superiors.

- El document contempla després una sèrie de situacions i supòsits peculiars que poden produir-se, com la jubilació, canvi d'Administració, defunció o personal en situació de serveis especials.

- Finalment, s'especifica com haurà de figurar en la nòmina la devolució: “recuperació de la paga extraordinària i addicional del mes de desembre de 2012”

http://www.femp.es/files/3580-996-fichero/Circular%204-2015%20Recuperacion%20Paga%20Extra.pdf

http://www.femp.es/files/3580-996-fichero/Circular%204-2015%20Recuperacion%20Paga%20Extra.pdf