URBANISME

TEMA 9: INTRODUCCIÓ A L’URBANISME

9.1 i 9.1.2 CONCEPTE D’URBANISME I URBANISME COM A FUNCIÓ

PÚBLICA

L’urbanisme és el conjunt de ciències que abasta a moltes i variades

disciplines amb objecte comú de l’estudi del territori i desenvolupament

dels diferents usos.

Aquest fet és analitzat per moltes disciplines. Des de l’àmbit de la seva

pròpia disciplina, estudia l’assentament de l’activitat humana en el

territori.

L’objectiu de regular l’assentament en el territori consisteix en un seguit

de normes legals, dret positiu, que contempla l’ús del territori i el

desenvolupament de diferents usos que l’activitat humana pugui realitzar.

És una funció pública (art. 3 Llei del sòl estatal) i art. 12 LLUC. Vol dir tres

coses:

- L’urbanisme a nivell jurídic s’estructura sobre potestats i

competències del poder públic, que assumeix aquestes i que sense

la seva intervenció no existiria l’urbanisme.

- No és l’únic agent el poder públic, hi ha participació també dels

administrats. No exclou la participació d’una pluralitat immensa

d’agents. A vegades és agent l’Administració i a vegades no. En la

vessant dels administrats hi participen sobretot propietaris, però

també el ciutadà no propietari.

- Participa de la naturalesa de totes les potestats administratives, que

venen subjectes al dret administratiu.

9.1.3 TRÀNSIT DE PRE-ESTAT DE DRET A L’ESTAT DE DRET: EL DRET

URBANÍSTIC

L’urbanisme a Espanya neix a finals del s. XX. Abans, també hi havia

assentats urbans molt complexes.

Al 1580, al continent americà, els espanyols havien creat 300 ciutats amb

permís de la corona i sota pena de mort.

9.2 LA FUNCIÓ SOCIAL DEL DRET DE PROPIETAT DEL SÒL. CONFIGURACIÓ

CONSTITUCIONAL

La CE té preceptes que regulen la propietat immobiliària, gairebé tot és

dels immobles que tenen importància destacada a nivell qualitatiu, són

indispensables, i quantitatiu perquè tenen valor econòmic superior.

L’art 33 CE regula el dret de propietat i d’herència pels béns de caràcter

privat i a l’apartat 2 diu que la funció social dels drets delimitarà el seu

conjunt d’acord amb les lleis.

La funció social casi es predica en exclusiva pels drets immobles.

La CE diu que la funció social delimita el contingut de la propietat. Diu fins

on arriba i on no hi ha propietat privada, es comprimeix el contingut. La

propietat només es reconeixerà quan no quedi la funció social

perjudicada. Té una vessant negativa pel propietari, el limita. S’han de

respectar els límits constructius, que no són ben bé limitacions de la

propietat, perquè sinó s’hauria de indemnitzar. NOMÉS ES DELIMITA.

La doctrina actual contempla que el propietari ha passat de l’esfera del

SER a l’esfera del FER. Abans de la funció social, un era propietari, després

d’aquesta, fa de propietari dels seus béns. Se li exigeixen conductes i

obligacions a partir de la funció social.

A través del 33.2 podem dir que la funció social és un dret i no una

obligació a complir amb el que exigeix la propietat. Són les lleis (reserva de

llei) les que defineixen la funció social de la propietat i l’estatut jurídic del

propietari. Els deures i obligacions que la titularitat de la propietat

comporten.

Impedeix determinats comportaments i assegura conseqüències.

Impedeix l’acumulació de propietat, no pot ser finalitat en sí mateixa, i la

confirmació de la propietat, qualsevol privació de la propietat i perjudici o

limitació haurà de ser objecte d’indemnització.

El preu haurà de ser abans del perjudici per regla general. Si hi ha sacrifici,

hi haurà indemnització. Assegura el respecte al contingut essencial del

dret de propietat. L’art. 33 no és emparable, assegura la participació en les

plusvàlues i les preferències de les necessitats col·lectives

L’art 47.2 CE diu que la comunitat participarà en les plusvàlues que generi

l’acció urbanística dels poders públics als propietaris. Els propietaris

hauran de cedir part de les plusvàlues a l’activitat urbanística.

9.3 INCIDÈNCIA DE LA CONSTITUCIÓ DE 1978 EN EL SISTEMA URBANÍSTIC

ESPANYOL: PRINCIPIS MATERIALS O SUBSTANTIUS QUE DERIVEN DEL

TEXT CONSTITUCIONAL

Principis generals de la CE referits a la potestat urbanística: art 9 (legalitat,

objectivitat, no-arbitrarietat) fan referència a les potestats de

l’Administració Pública. Són especialment importants en matèria

urbanística. Les potestats discrecionals tenen un paràmetre de control

més interessant.

- Funció social i participació social en les plusvàlues

- Dret d’accés a l’habitatge: allò que dóna cobertura a l’assentament

vital de la població. La CE diu poques coses però importants: art. 47

tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’una vivenda digna i

adequada i els poders públics promouran les condicions necessàries i

establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret...

L’ordenament urbanístic regula alguna cosa amb caràcter perceptiu,

sobretot al dret de reallotjament a persones que per fruit de les

actuacions urbanístiques perden l’habitatge. Té normativa estatal i

autonòmica.

La CE no es pot curar de tenir decisions lloables però no afectives, no té

aplicació directa, s’ha de mirar la normativa que desenvolupa aquests

preceptes. Art. 50 CE: els poders públics promouran serveis públics pels

afectats.

9.3.2 REPARTIMENT COMPETENCIAL ENTRE L’ESTAT I LES COMUNITATS

AUTÒNOMES

Les competències de l’Estat i les CCAA estan regulades als art. 149 i 148 de

la CE.

L’art 148 es pot passar a disposicions transitòries de la CE.

L’art 149 diu les competències en matèria urbanística amb 4 apartats que

poden tenir incidència en matèria estatal que faci referència a

l’urbanisme, poden incidir respecte les quals l’estat es reserva alguna

competència:

1) Condicions bàsiques d’igualtat dels espanyols, en drets i deures

(competència compartida, Estat aprova llei de bases i CCAA la de

desenvolupament, el reglament)

2) Art. 149.1.1.13 parla d’activitat econòmica, a l’Estat li correspon

les bases i la coordinació de la planificació general de l’activitat

econòmica. L’Estat té competència compartida, es reserva bases

i algo més (coordinació, poder superior de posar en comú

diverses actuacions del territori).

3) Art. 149.1.18 CC és el més important. Parla de les competències

en matèria de règim jurídic de les AP i legislació sobre

l’expropiació forçosa. És una competència legislativa compartida,

l’Estat fa les bases i els altres faran el desenvolupament

d’aquestes. Fa referència a la competència exclusiva, la legislació

sencera sobre expropiació forçosa. A vegades es fan

expropiacions en matèria d’urbanisme.

4) Art. 149.1.23 tracta una altra matèria en que l’urbanisme té

incidència: Medi ambient. La legislació bàsica serà competència

compartida de l’Estat, que farà les bases i un altre les

desenvoluparà.

La normativa estatal serà la llei 2/2008, de 20 de juny i la llei 8/2013 de 26

de juny, reforma de la primera. És el text refós de la Llei del sòl de l’Estat.

L’art 149.3 diu que el dret estatal és supletori del règim autonòmic. No és

un títol competencial. L’estat no pot fer una llei que s’apliqui a les

comunitats que no tinguin llei en aquesta matèria. El dret existent abans

de la CE de l’estat pot aplicar-se a les CCAA que no tinguin en matèria,

però després de la CE si no té competència seran inconstitucionals.

Competències CCAA a l’EAC: determina les competències, allò que no

digui l’Estatut, serà competència de l’Estat. (L’art 137 EAC parla sobre

l’habitatge i l’art 149 EAC és sobre el territori d’urbanisme)

Competències entitats locals: art. 84.2 a i b EAC 2006

Competències exclusives de la CCAA ha de ser a nivell normatiu, perquè

entre l’Estat i la CCAA es reparteixen les competències polítiques (és

competència executiva, ha de primer el títol competencial en favor de les

entitats locals).

T.10 EL RÈGIM URBANÍSTIC DEL DRET DE PROPIETAT

10.1 L’ORDENACIÓ DEL SÒL MITJANÇANT LA PLANIFICACIÓ. PRINCIPI DE

NO INDEMNITZACIÓ

Parlarem de tots els principis del dret urbanístic. Son principis generals del

dret, al tercer lloc dins de la gradació de fons. Això diu la teoria general.

Es parteixi de l’escala que es parteixi, els principis tenen triple valor:

1) Actuen com a límit de la potestat reglamentària

2) Actuen com a límit de la potestat discrecional

3) Actuen en un paper de fixació de l’ordenament jurídic

1: Els principis no podien ser derogats per reglaments, que havien d’obeir-

los. Dins el Dret Administratiu els principis generals estan positivitzats. Els

plans d’urbanisme tenen categoria de reglament, no podran derogar

principis encara que no estiguin positivitzats.

2: Tema crucial dins del tema urbanístic on hi ha potestats discrecionals. El

marge de discrecionalitat respectarà l’ordenament jurídic escrit i els

principis generals que controlaran a aquest.

3: Fixen ordenament jurídic. L’ordenament jurídic sense principis és

incomprensible, els principis ordenen, donen forma al ordenament jurídic.

Contribueixen en la consolidació d’un ordenament jurídic més modificat.

Els principis són relativament immutables, subjectes a una incontinència

normativa. Un ordenament jurídic perfecte és el que té una poca relativa.

Els principis donen un bagatge suficient per afirmar l’urbanisme, que

aposti per un ordenament més segur.

Els principis són extensos, amplis i a vegades contradictoris entre sí. No

tots tenen la mateixa jerarquia, s’ha de saber analitzar davant la

contradicció de quin és el de jerarquia superior contraposant els

interessos en conflicte. S’ha de solucionar a través del major interès

públic.

10.1.1 PRINCIPI DE SOSTENIBILITAT

Art. 2 LS08 i art. 8 i 9 LUC

La sostenibilitat serveix per garantir que els sistemes biològics es

mantindran diversos i productius en el transcurs del temps.

La sostenibilitat urbanística preserva els valors del sòl perquè el sòl i els

seus valors són indispensables pel manteniment i la preservació del

sistema. Això garanteix que els sistemes biològics es preservin i les

generacions futures gaudeixin de les mateixes diversitats com els

presents.

La preservació vol dir analitzar les característiques dels immobles que els

fan distintius dels altres:

- Escassos: no són repercutibles ni ampliables

- No tots serveixen pel mateix, hi ha major idoneïtat d’uns per unes

coses i altres per altres. No són polivalents. No tots els sòls

serveixen per totes les finalitats.

- Està exposat a determinats riscos, que han de ser objectes d’anàlisis

i prevenció. Poden ser naturals o andròpics, que poden tenir

consideració diversa. Els que més preocupen són els tecnològics,

que posen en risc a determinats sòls, com l’energia eòlica.

Els valors a preservar són elements de qualitat que garanteixen una

qualitat de vida per generacions presents i futures (natura on hi ha fauna i

flora, el paisatge és un valor considerat, elements de patrimoni cultural a

preservar).

En la utilització racional i eficient del sòl i els immobles s’ha de distingir:

- Medi rural: la utilització vol dir preservar i millorar el sistema de

vida tradicional. Conservar i protegir el que hi ha.

- Medi urbà: en l’Europa actual és destacable el 80% de la població

que viu a les ciutats. El sòl destinat a l’assentament urbà és

necessari amb un potencial de naixement més gran.

El sòl serà el que doni cobertura a les necessitats actuals i futures. Per

donar cobertura a necessitats actuals i futures s’han de sotmetre a anàlisi:

1. La ciutat cap endins: analitzar en quins punts hi ha ciutat sostenible

i quines parts necessiten reformar-se o rehabilitar-se.

2. No és utilització racional del territori la dispersió territorial, ja que

col·lapsa els mitjans de transport i la producció de serveis.

3. La ciutat eficient ha de tenir dotacions que permetin satisfer les

necessitats efectives. No es tracta de situar zones per edificar, ni de

que aquestes tinguin serves de subministrament per beneficiar-se

de la vida col·lectiva. El barri ha de créixer tot conjuntament on les

dotacions en sentit ample siguin les que la societat necessita i

l’Administració garanteix.

4. El territori rural ha de tenir una combinació d’usos (mistificació

d’usos). No té sentit fer barris residencials, industrials, activitats,

etc. Per separat. Salvant l’aïllament de zones de perill, es vol una

barreja de barris per donar pas a una societat compatible en els

usos amb el territori.

5. La ciutat eficient, la densitat: analitzar la densitat d’habitatge sobre

el territori. Els creixements de baixa densitat no estan ben vistos per

l’urbanisme actual. La densitat adequada afavoreix l’habitatge i fa

penetrar activitats. Es veu que una ciutat sostenible hauria de

situar-se entre 6000 i 10000 habitants per km2.

10.1.2 PRINCIPI DE FAVOR A L’INTERÈS PÚBLIC

L’interès de la col·lectivitat té preferència davant de l’individual. Art. 2

LS08.

Té moltes manifestacions:

El silenci serà positiu quan sigui legal: Remissió a l’art. 8.1 b) LS08 i art 5.2

LLUC. A nivell de criteri jurídic pot ser que els dos preceptes s’apliquin, un

té preferència, l’estatal.

Hi ha polèmica en cas que el precepte estatal no existeixi, on l’autonòmic

serà inconstitucional perquè regularia règim jurídic i no ho pot fer

aïlladament.

S’aplica la regla general de silenci administratiu a no ser que el que es

demani vagi contra dret urbanístic, on el silenci serà negatiu, i no serà ni

positiu ni legal.

El silenci existeix només quan és legal, per tant, queda enormement

degradat en matèria urbanística. Hi ha inseguretat jurídica que no

contenta a ningú.

10.1.3 PRINCIPI DE NO INDEMNITZACIÓ

Enunciat fàcil: la ordenació urbanística delimita el dret de propietat i no

pot sortir el dret d’indemnització a favor de ningú.

És un tractament complicat ja que en ocasions produeix sacrificis

individuals amb vinculació que sofreixin uns i no es reparteixi entre

beneficiats que s’haurà d’indemnitzar.

És un dels més antics en el dret urbanístic. Ve recollit en els articles 3.1

LOSB que significa que la propietat del sòl ja no pot ser entesa com es

definia en la propietat del dret romà. La propietat del sòl és un dret sol de

repel·lir immissions alienes, si un sòl és propietat meva sobre aquell sòl no

entrés ningú. El simple fet de posseir la propietat no m'informa de les

facultats que tinc. Ha de venir l'urbanisme per informar de les facultats

que tinc sobre aquell sòl.

En funció de l'ordenació del sòl, no es produeix perjudici i no hi ha

indemnització. L'ordenació del sòl és variable. La modificació no significa

dany i per tant tampoc genera indemnització. Això és una regla general

però hi ha excepcions. Aquest principi de no indemnització s'equilibra amb

el principi de repartiment equitatiu de beneficis i càrregues.

10.1.4 PRINCIPI DE REPARTIMENT EQUITATIU DE BENEFICIS I CÀRREGUES

Es desprèn de l’art. 8.1 c) LS08 i 7 LLUC

El seu plantejament comporta molts beneficis. Situa en emplaçaments les

zones aptes per construir habitatges, hotels, llocs per satisfer les

necessitats humanes. Els aprofitaments s’atorguen als propietaris perquè

no es col·lectivitzen.

No hi ha precepte que impedeixi perquè es doni la creació d’edificabilitat i

pertanyi a la col·lectivitat. Ex: els pous seran del propietari, però l’aigua

que esdevingui serà de domini públic, de l’AP.

El legislador no aplica la teoria de la foto: els esdeveniments i

aprofitaments privatius seran propis dels particulars. Es crea per

l’urbanisme en benefici dels particulars. Les càrregues son els sòls

destinats a les necessitats col·lectives i les obligacions d’obra. A vegades es

tracten de reservar espais per zones que no siguin de caràcter privatiu:

espais reservats reben el nom de sistemes urbanístics.

Hi ha d’haver repartiment just entre beneficis i càrregues. Quan la

jurisprudència parla dels principis extreu moltes conseqüències com la

simultaneïtat. El repartiment s’ha de fer de manera simultània amb àrees

de repartiment (sectors o polígons) per fer el repartiment equitatiu i

simultani. L’urbanisme no es pot enfrontar amb àmbits extensos ni amb

reduïts.

10.1.5 PRINCIPI DE PUBLICITAT I PARTICIPACIÓ

Art. 3.3, 4e, 4f, 8.1 c, 11LS08 i 12 LUC. No es pot explicar unitàriament.

Publicitat: vol dir que l’urbanisme és públic perquè tothom pot formular

consultes, exigeix conducta activa del subjecte de demanar informació.

També és públic en sentit passiu i que l’AP informi directa o

indirectament. S’ha de publicar, hi ha una obligació, allò transcendent en

matèria urbanística amb mitjans telemàtics.

Participació: art 21-24 LLUC. Vol dir que en el procés de tramitació dels

plans d’urbanisme els particulars tenen dret a la iniciativa en molts casos i

a participar en el tràmit d’informació pública en tots els expedients. No

està limitat a una quantitat de gent en assignatures. L’urbanisme vol

garantir la màxima participació del ciutadà.

Quan el planejament està en tràmit l’Administració Pública publica un

expedient perquè els ciutadans puguin examinar-lo i al·legar-lo. S’obre un

tràmit preceptiu. Parlem de participació ciutadana, no de propietaris, no

cal ser cap propietari, només cal tenir personalitat jurídica.

Acció pública: Dos preceptes: estatal i autonòmic. El segon és

inconstitucional perquè diuen el mateix i és més important el de l’Estat.

Per reclamar observança dels plans urbanístics qualsevol persona pot fer

accions de legalitat, demanar exercicis de potestats i actuació de l’AP i

reconèixer els actes de l’AP contraris a l’ordenament urbanístic.

Garantia fonamental de l’actor públic és reclamar la tutela dels tribunals

perquè es posi remei a divisions il·legals. Qualsevol persona amb capacitat

pot fer-ho, no ha de mostrar interès per l’assumpte ni tenir legitimació. El

tribunal dictarà sentència acceptant o no el recurs, sense demanar

legitimació especial. Tothom pot dur a terme l’acció pública.

1.1.6 PRINCIPI D’ORDENACIÓ DEL SÒL A TRAVÉS DELS PLANS:

NATURALESA REGLAMENTÀRIA, JERARQUIA I PROHIBICIÓ DE RESERVA

DE DISPENSACIÓ

Els plans d’urbanisme (reglaments) defineixen en cada cm2 de sòl el que es

pot fer i el que pot anar, defineixen l’edificabilitat i l’ús de tot el territori.

Ordenen el sòl. Respecte dels plans, hi ha tres característiques per

comprendre l’objecte:

Naturalesa reglamentària: els plans no són actes administratius, sinó

reglaments. Aquesta diferenciació pertany a la teoria general del dret

administratiu. S’han de publicar, susceptibles de recurs directe o indirecte.

La publicació és necessària perquè els plans entrin en vigor. No són mai

fermes, perquè són reglaments i no actes.

Prohibició de reserves de dispensació: Conseqüència de la naturalesa

jurídica reglamentària. Tots els reglaments venen determinats pel principi

de inderogabilitat singular. Vol dir, que el reglament no pot fer

ordenacions concretes ad hoc per persones o casos concrets. El propi

reglament no pot dir que l’ordenació no s’aplica o sí s’aplica a X persona.

Una ordenació singular no es pot justificar, al igual que una derogació

singular. Això exigeix el principi de derogament ad intra.

Principi de jerarquia de plans: Dins els reglaments hi ha diferents valors

jeràrquics. Hi ha alguns que valen més que altres. Segons qui aprova el

reglament, val més o menys. Hi ha jerarquia interplans que no depèn de

l’autoritat que l’aprova, sinó de la figura del planejament, els aprovi qui els

aprovi. El pla no podrà anar en contra del que digui la jerarquia superior.

La llei d’urbanisme permet que plans de jerarquia inferior tinguin

determinada autonomia.

10.1.7 DIRECTRIUS DE PLANEJAMENT

Son un conjunt de regles de la llei directament aplicables al territori sense

necessitat de planejament. El planejament permetrà fer urbanisme. Hi ha

regles bàsiques que les lleis defineixen i tenen aplicació a tot arreu. Si hi

ha planejament general, aquestes regles vinculen el planejament.

Existia a la llei del sòl del 56 i era bàsica perquè no existia planejament.

Aquest s’ha anat formant en un procés que ha durat molts anys. Quan

menys planejament hi hagi, més importància tenen les directrius.

Art. 9 LLUC: la primera fa referència a la preservació de les zones de risc

exposades a perill geològic o natural.

Art 5 i 6 RLUC: defineixen les zones de risc o inundables. Considera que el

concepte de risc o inundabilitat són conceptes jurídics determinats propis

d’una ciència jurídica i la informació a l’abast de l’urbanista ve

informatitzada per l’Institut Geològic de Catalunya.

El que es consideri terreny en risc serà prohibit urbanitzar i edificar. Això

vincula el planejament i la seva execució.

Període de retorn de X anys: s’analitza el període que ha passat entre una

inundació i una altra.

Més tard s’ha de fixar la zona fluvial (10 anys), el sistema hídric (100 anys)

i la zona inundable (500 anys)

Per les taxes de retorn de 10 anys es pot fer poques coses. Només

s’admeten obres que tinguin a veure amb la protecció del domini públic

hidràulic. No només subjectes a servitud de la normativa d’aigües, sinó

subjecte a limitació urbanística.

La zona hidràulica de 100 anys no es tolerarà cap edificació que modifiqui

sensiblement el perfil del terreny o un objecte al fluxe de l’aigua.

En la zona inundable, períodes de retorn de 500 anys, la directriu

prohibeix àrees d’acampada. No es poden establir zones d’acampades a

les zones inundables, al considerar que no totes les inundacions

previsibles tenen la mateixa intensitat. Si els episodis són inundacions

greus, el règim serà el mateix que en una inundació fluvial, si són

moderades poden ser usos de magatzem i industrials.

A) Directrius que fan referència a la preservació de les zones de risc.

Article 9.2 LUC i article 5 I 6 RLUC. Hi ha determinats punts del terreny que

estan exposats a un riscos determinats, aquests riscos poden ser: sísmics,

d'allaus, incendis, inundacions, de proximitat amb matèries perilloses etc.;

per tant s'ha de fer una especial regulació d'aquests riscos per evitar les

desgràcies que s'han produït al llarg de la història.

El risc és un concepte jurídic determinat, però juga molt sovint

especialitats o ciències que no tenen res a veure amb el vessant jurídic. De

vegades entra en joc la geologia, l'enginyera hidràulica i moltes altres

especialitats que serveixen per determinar els riscos.

L'article 9.2 LUC diu que si existeix el risc està prohibit urbanitzar i edificar

per part de qualsevol persona. Per tant, el risc es defineix científicament i

el legislador separa 2 tipus de riscos:

a) Riscos que fan referència a fenòmens diferents. Vénen determinats pels

criteris geològics i l'article 5 del RLUC diu que farem referència a la

informació que disposi l'institut geològic de Catalunya, que és qui té la

informació necessària per valorar les zones de risc que estiguin

preservades del procés d'urbanització, fan una mera interpretació.

b) Risc d'inundacions. Ve mesurat pels paràmetres de l'enginyeria

hidràulica, la qual fa servir un concepte de període de tornada per

determinats anys. Aquest període de tornada per determinats anys és el

temps mitjà que es produeixen dues inundacions. És per tant fer

estadístiques del terreny en els períodes anteriors, com més allarguem en

el temps més probabilitats d'encert hi ha.

A partir d'aquesta teoria del període de tornada s'elabora la corresponent

documentació i ja es pot definir 3 tipus diferents de zones:

Zona fluvial. La llei considera que és zona fluvial el jaç del riu i la franja

addicional del jaç segons el període de tornada de 10 anys. La zona fluvial

és inaprofitable a efectes urbanístics, solament es pot fer aquelles obres

admeses pel domini públic hidràulic.

Zona de sistema hídric. És aquella situada entre el període de tornada de

10 a 100 anys. En principi de no es pot admetre cap nova edificació, ni ús

ni cap activitat que pugui representar perill d'alteracions del terreny,

perquè si queda amenaçada els fluxos d'aigua variessin; per tant no es

deixés fer res nou si altera el perfil del terreny això correspon a l'aplicació

de la teoria de la foto. Dins d'aquestes zones es poden fer usos agraris

sense instal·lacions ni tancaments, usos propis d'espais públics sense

edificacions ni instal·lacions i determinades obres hidràuliques vinculades

a la utilització ordinària del riu.

Existeixen determinades excepcions: el reglament català contempla que el

planejament general d'un municipi pot contemplar la incorporació

d'aquests sistemes hídrics en sectors del sòl urbà i sectors del sòl

urbanitzables, sempre que aquests terrenys continuïn destinats a usos

compatibles. Les zones de sistema hídrics no necessàriament han ser sòl

no urbanitzable a diferència de les zones fluvials.

La manipulació per l'home pot alterar la línia d'inundació, les línies del

període de tornada no són immutables, si s'altera el perfil del terreny

s'alteren les línies d'inundació.

Les obres que tinguin com a finalitat protegir inundacions en determinats

terrenys han d'estar autoritzades per l'agència català de l'aigua, però a

part d'aquesta autorització han d'existir 2 requisits per fer les obres:

Aquestes obres no poden passar el problema al veí, que no generen

problemes a terrenys aliens per protegir el teu.

Si aquesta obra es realitza per la manipulació de l'home per aconseguir el

desenvolupament d'una zona el cost d'aquesta obra serà a càrrec dels

propietaris de la zona.

• Zona inundable. És la que està situada entre el període de tornada de

100 i 500 anys. El planejament urbanístic distingeix entre zones diferents

en funció de les zones inundable en el període de tornada, i són:

Zona inundable greu: no s'admetran construccions ni àrees d'acampada.

Zona inundable moderada: aplicarem el mateix, però s'admeten

construccions destinades a usos industrials i magatzems.

Zona inundable lleu: el planificador dirà que usos admet o no, no tenen

impediment urbanístic.

Excepcions i alteracions antròpica (manipulació per l'home), es poden

integrar en sectors urbans i urbanitzables, es poden fer obres però amb

autorització prèvia.

En els 3 casos (zona fluvial, sistema hídric i zona inundable) no s'aplica en

sòl urbà, el sòl urbà no s'aplica la normativa dels riscos d'inundacions,

però això no significa que en el planejament no s'estudiïn els riscos

d'inundació. En sòl urbà no s'aplica la directiva però es preveuen els riscos.

Edificacions i usos fora de l'ordenació. És quan hi ha una obra establerta i

la normativa actual no ho tolera, això es dóna per 2 coses:

- Es va establir legalment però ha prescrit l'acció contra aquesta.

- Es va establir legalment però la norma ha canviat.

Aquesta disparitat es dóna pel règim de fora d'ordenació i el règim de

volum disconforme. Els usos i edificacions en zona inundable que no siguin

admissibles avui quedessin subjectes al règim de fora d'ordenació (art.

108 LUC).

B) Directrius que fan referència a la preservació dels valors del sol.

Article 9.3 LUC, fa referència al sòl que té un determinat valor, pot ser

artístic, històric etc... I per tant aquest tipus de sòls han d'estar exempts

del sòl urbanístic.

C) Directrius que fan referència a l’exclusió de terrenys amb pendents

excessives.

Article 9.4 LUC, terrenys amb pendent superior al 20% no són útils a

efectes urbanístics. Va dirigida solament al planejament que s'aplica a sòls

no urbanitzables.

El problema queda concentrat a saber calcular el pendent d'un terrer, que

seria labor

de la ciència de la topografia. La normativa dóna de vegades algun criteri

de com calcular-ho, per exemple: com més pendent tingui un terreny

menys edificabilitat tindrà (article 255 del pla general metropolitana de

Barcelona).

L'article 7 de la LUC diu que ens fixarem amb els plànols de l'institut

cartogràfic de Catalunya, això és una mera interpretació, preval el

concepte material que estableix la llei quan diu que si el pendent supera el

20% quedés fos de zona urbanitzable.

Aplicar aquesta directriu significa la paràlisi del creixement de l'activitat.

La regla acaba amb una regulació més precisa d'algunes excepcions, de les

quals àdhuc estar en un terreny amb pendent superior al 20% es permet la

seva incorporació en el procés urbanístic.

Excepcions en casos en els quals sí es pot construir amb un pendent

superior al 20%:

- Quan el creixement de determinats nuclis no es pugui fer en altres llocs.

- Quan per raons de coherència urbanística fa falta incorporar aquests sòls

en el procés de transformació urbanística. No computessin a aquest efecte

d'estàndards urbanístics.

D) Directrius que fan referència a la prohibició de plusvàlues generades

com a conseqüència dels incendis.

Segons l'article 9.5 LUC, quan un sòl forestal com a conseqüència d'un

incendi perd el seu valor forestal, això no justifica la seva transformació

urbanística. La llei contempla que la normativa forestal dirà quants anys

han de passar des d'un incendi per a la transformació del mateix.

E) Directrius que fan referència la minimització del impacte ambiental.

Article 9.6 LUC, conscient que tota transformació té un impacte ambiental,

fa falta estudiar i executar aquests impactes. Vol dir que tot procés de

transformació ha d'incorporar un estudi d'impactes i en segon lloc que les

mesures s'hauran d'executar com a condició prèvia o simultània a la

transformació urbanística.

F) Criteri de la funcionalitat en la distribució del territori.

Article 9.7 LUC, la seva raó de ser recau en el fet que no tot terrè val el

mateix, en funció de les seves característiques un terreny és més funcional

per a unes coses que para unes altres. Aquesta funcionalitat ha de ser

estudiada.

10.2. LES SITUACIONS BÀSIQUES DEL SÒL. LA CLASSIFICACIO DEL SÒL:

TIPOLOGIA I DELIMITACIÓ.

En aquest punt fem referència a la classificació del sòl. La qualificació del

sòl es cap a servir dins del sòl urbà i el sòl urbanitzable.

La llei del sòl de 2008 fa un exercici de la competència estatal en matèria

urbanística i regula algunes coses quant a la classificació del sòl, i

distingeix entresòl urbanitzat i sòl rural. L'objectiu de la llei estatal és

l'al·legació de 2 tipus competencials:

- La expropiació forçosa.

- Garantir la igualtat de tracte en tot el territori.

Això és el que al·lega el legislador per regular el que diu l'article 12 de la

llei del 2008, perquè l'estat no té competència però ho regula pels efectes

expropiatoris i per la igualtat en tot el territori. La jurisprudència diu que

això si que s'ajusta a la CE, però en al nostre semblar no s'ajusta, perquè,

en matèria expropiatòria el que es valora és el bé de la llei urbanística, per

tant des de l'estat no s'hauria de regular això; i no es classifica el sòl.

Sòl urbanitzat i sòl rural

L'article 12.3 de la llei del 2008 considera sòl urbanitzable el que aquesta

integrat de forma real i efectiva dins de la xarxa de dotacions i serveis

propis dels nuclis de població. Aquest article planteja coses diferents.

Característiques:

- Es tracta d'un sòl integrat, no aquesta aïllat.

- Dins d'est ha d'haver-hi uns serveis que seran els que digui la llei

urbanística, aquests serveis han d'existir sempre que l'única cosa

necessària sigui la connexió del terreny a la xarxa.

- Aquesta xarxa ha de ser suficient en quan a la seva extensió.

- Es defineix pel nivell d'urbanització, si té serveis dins de la xarxa amb

serveis suficients serà sòl urbanitzat.

- La característica definidora és l'existència de nivells d'urbanització amb

dotació suficient.

- És un concepte reglat, és a dir, el terreny que tingui aquestes

característiques és sòl urbanitzat i el terreny que no tingui aquestes

característiques és sòl rural.

Quant al sòl rural l'article 12 diu que és tot allò que no sigui sol urbanitzat,

trobem 2 categories:

Sòl rural reglat

És aquell sòl que la seva situació no depèn de la voluntat administrativa. El

sòl rural reglat és aquell que té determinats valors de protecció que pel

principi de sostenibilitat hem de deixar-ho tal com aquesta.

Aquest sòl rural reglat o de protecció pot estar regularitzat per normes de

planejament territorial o urbanístic, això vol dir que és freqüent veure

diferents plànols que incideixen en la protecció d'aquest sòl que té relació

de jerarquia.

Els sòls rurals reglats tenen sempre un límit material i un mínim formal de

vegades. El material és que pels valors no es podran incorporar a un

procés urbanístic. I el formal és que hi haurà un planejament superior que

deixés molt clar que no es pot fer.

Aquest sòl és d'especial protecció però no es garanteix que sigui d'especial

protecció demà, es pot modificar. Això es tracta en la *STS de 3 de juliol

de 2003 sobre la reversió del pla general de Madrid, es declaro contrària a

dret urbanístic de sectors protegits. El TS diu que la reducció de zones de

protecció ha de respectar 2 límits: el de la motivació suficient i el límit de

la jerarquia.

Sòl rural discrecional. És aquell sòl que l'administració per voluntat pròpia

impedeix que s'incorpori al procés urbanístic. És rural perquè

l'administració per voluntat pròpia diu que no és convenient la seva

transformació. A nivell d'evolució legislativa s'ha de dir que això no va

anar sempre així. L'administració gaudia d'un cert marge d'apreciació a

l'hora de comprovar l'efectiva existència dels valors indicats, que vènia

obligada a constatar per poder justificar la classificació com no

urbanitzable dels terrenys corresponents.

Tot sòl classificat pels plans com no urbanitzable aquesta subjecte per la

llei a un règim jurídic estricte i rigorós que exclou, com a regla general, la

possibilitat de desenvolupaments constructius, sense altres excepcions

que les edificacions destinades a explotacions agrícoles que guardin

relació amb la naturalesa i destinació de la finca.

La nova LS ha mantingut el règim jurídic del sòl no urbanitzable, als

propietaris del qual reconeix solament el dret a usar, gaudir i disposar de

la seva propietat de conformitat amb la naturalesa dels terrenys, d'acord

amb la seva valoració agrícola, forestal, ramadera, cinegètica, que és l'únic

contingut inicial del dret de propietat. Permet nomes amb caràcter

excepcional l'autorització d'actuacions específiques d'interès públics,

prèvia justificació que no concorren les circumstàncies que determinen el

seu manteniment en situació de sòl rural.

Les situacions bàsiques del sòl en la llei estatal, distingeix:

- Sòl urbanitzat

- Sòl rural.

Lligant uns procediments diferents en cada cas per a la seva expropiació,

es valoren de forma diferent.

10.3. LA CLASSIFICACIO DEL SOL. CLASSES DE SOL: TIPOLOGIA I

DELIMITACIO.

Quant a les classes de sòl, ve regulat per la LUC que distingeix 3 categories

de sòl:

- Sòl urbà: aquell que aquesta edificat o es pot edificar fent qualsevol

cosa.

- Sòl urbanitzable: aquell que es podria incorporar al procés d'urbanització

sense modificar el planejament general del municipi.

- Sòl no urbanitzable: és aquell que mentre aquest en vigor el

planejament general no es podrà incorporar a la transformació, és un sòl

que aquesta fora del procés de transformació.

SÒL URBÀ (SU)

Dins del sòl urbà trobem moltes subcategories com poden ser:

Sòl integrat dins del teixit urbà.

Sòl no integrat dins del teixit urbà.

En aquestes explicacions ens centrarem en el sòl urbà integrat dins del

teixit urbà, aquest tipus de sòl coincideix amb el sòl urbanitzat i existeixen:

- Sòl que compta amb serveis urbanístics.

- Sòl que no compta amb serveis urbanístics.

Dins del sòl urbà hi ha:

- Terrenys solars: que son terrenys que tenen els serveis bàsics i altres

serveis del planejament urbanístic.

- Terrenys no solars: son part del sòl que els falta algun dels requisits

anteriors.

L'article 12.3 LS diu que aquesta situació de sòl urbanitzat l'integrat de

forma legal i efectiva a la xarxa de dotacions i serveis propis dels nuclis de

població. Si el sòl ha estat realment transformat, ha de considerar-se

necessàriament urbà.

Dins del sòl urbà existeix:

El sòl urbà consolidat (SUC).

L'article 30 LUC diu que té la condició de sòl urbà consolidat aquell que és

solar i alguna cosa mes. El solar és sempre sòl urbà consolidat digui el que

digui el planejament general, perquè és un concepte reglat.

Art. 30 LUC: Constitueixen el sòl urbà consolidat:

a) Els terrenys que tenen la condició de solar, d'acord amb l'article 29.

b) Els terrenys en els quals només mancada, per aconseguir la condició de

solar, assenyalar les

alineacions o les rasants, o bé completar o acabar la urbanització en els

termes

assenyalats per l'article 29.a, tant si han estat inclosos a tal fi en un

polígon d'actuació urbanística o en sector subjecte a un pla de millora

urbana com si no han

estat inclosos.

El sòl urbà no consolidat (SUNC)

Es un sòl urbà i per lo tant esta en teixit urbà i te uns serveis basics o esta

en una zona amb edificació consolidada en 2/3. S’intenta concentrar el

màxim possible la edificació per no consumir tant de sòl i que no hi hagi

dispersió de la ciutat.

Es el que esta subjecte a alguna transformació, canvi o remodelació de

certa entitat. Tots aquests canvis suposen una carrega per el propietari,

sobretot en les cessions del sòl (art. 47 CE). Aquests canvis urbanístics

suposen una plusvàlua que ha d’anat acompanyada de unes carregues i

obligacions que se l’imposen al propietari. La llei catalana estableix que un

sòl consolidat pot passar a ser un sòl no consolidat.

Els drets son els mateixos que el consolidar, executar o acabar les obres

d’urbanització para que els terrenys tinguin la condició de solar, i a

participar en la transformació sota el principi de repartiment equitatiu de

beneficis i carregues.

Els deures: repartiment equitatiu de beneficis i carregues incloses en un

àmbit d’actuació, els deures son iguals als dels propietaris del sòl

urbanitzable delimitat.

SÒL NO URBANITZAT (SNU)

Es el sòl que per mandat del pla urbanístic no es va transformar, per raons

objectives ja tenen uns valors però també hi ha un altre tipus de sòl no

urbanitzable que pot no tenir valors i que per tant no hi ha res a protegir,

però es protegeix per el principi de sostenibilitat ambiental. Per lo tant el

regim del sòl no urbanitzable pot ser:

- Perquè hi hagi uns valors establerts.

- Sòl no urbanitzable residual.

El regim del sòl no urbanitzable:

- Be perquè tingui valors establerts per normativa o es poden constatar.

- Sòl residual perquè no es necessari per el creixement del municipi.

El sòl que no es va poder transformar, no es pot urbanitzar per edificar.

Drets del propietari:

- Utilitzar-lo conforme a la seva naturalesa, conforme al planejament

urbanístic i legislació sectorial.

- Prohibició de parcel·lació urbanística. La parcel·lació urbanística te com a

objectiu parcel·lar per crear un nucli de població. El que es prohibeix es la

parcel·lació urbanística per crear un nucli de població.

- Prohibició de destinar-ho a fins que transformin la seva naturalesa o

lesionin els valors.

- Règim específic de les autoritzacions d’obres i usos: els principis generals

son que s’ha de preservar el sòl i garantir la màxima integració ambiental

de Construcciones i activitats.

- Hi ha un procediment concret d’autorització, existeix un procediment de

control de totes les actuacions que es portin en aquest tipus de sòl per així

preservar el sòl no urbanitzable. Es persegueix que no hi ha hagi frau de

llei ni s’alteri el sòl.

SÒL URBANITZABLE (SUble)

Es el sòl que el pla urbanístic determina com a necessari per satisfer les

necessitats de creixement futurs del municipi. També hi ha una

classificació del sòl urbanitzable:

- Delimitat.

- No delimitat.

En el municipi de Barcelona no hi hau sòl urbanitzable per créixer. Nomes

existeix el sòl urbà i el sòl no urbanitzable. El sòl urbanitzable que hi ha pot

ser rústic, i esta segon el pla, destinat acréixer, a transformar-se.

El sòl urbanitzable es aquell determinat en el pla urbanístic per créixer.

Sòl urbanitzable delimitat: es el que es necessita per les previsions i

necessitats de creixement de la ciutat. S’ha de realitzar en base al principi

de sostenibilitat. Els drets del propietari son: promoure i participar en

l’actuació de la transformació (mitjançant la presentació del pla parcial

urbanístic que es el que serveix per ordenar i regular el sòl urbanitzable

delimitat.

Les obligacions:

- Repartir equitativament beneficis i carregues del planejament,

- Cedir terrenys destinats a sistemes locals dins del sector

- Cedir terrenys destinats a sistemes generals inclosos en l’actuació.

- Cedir a la administració publica un 15% del aprofitament urbanístic,

- Costejar i en el seu cas executar la urbanització,

- Edificar els solars en els plaços previstos per el planejament.

- Conservar la urbanització en els aspectes previstos legalment.

El sòl urbanitzable delimitat es el que te vocació de transformació, el qual

el POUM estableix els paràmetres per presentar el pla parcial urbanístic.

Sòl urbanitzable no delimitat: es un sòl adequat a la transformació. Però

es necessari que concorren uns requisits, circumstàncies o condicions. Te

la vocació de transformació però nomes es transformarà quan concorren

una sèrie de circumstàncies. Fins que no es compleixen les premisses que

estableix el POUM i es decideixi efectivament transformar-ho, tindran el

mateix tractament que un sòl no urbanitzable. En aquest cas hi ha un pla

parcial urbanístic de delimitació.

BÉNS PÚBLICS (10/04/2014)

El terreny que estigui dins d’una delimitació on fa falta planejament i

gestió urbanística no hi ha llicència immediata ni condició de solar.

Han de ser terrenys on no hi hagin càrregues de cessions. Hi ha un terreny

que s’ha de cedir abans d’obtenir la corresponent llicència. Mentre no es

faci la cessió, el terreny no tindrà la condició de sòl.

TERRENY QUE NO SENT SOLARS TAMBÉ PODRAN SER CONSOLIDATS:

a) Terrenys que els hi falti el requisit de les alineacions o el requisit de la

urbanització. Poden ser considerats sòl urbà.

Segons art 29 sembla ser que només pot ser que falti un requisit i no els

dos. En referència al requisit de la urbanització, aquells terrenys que

tinguin la urbanització començada i només falti acabar-la o completar-la,

també seran considerats com sòl urbà consolidat. Aquesta aplicació a la

pràctica genera molts problemes, perquè els drets i deures del propietari

varien, a la persona li interessa que el terreny sigui consolidat, perquè

guanya valor i categoria. En aquests conflictes de difícil tractament,

s’hauria de partir de dos criteris:

1) El sol urbà consolidat és un concepte jurídic on el planificador

compleix amb la càrrega legal dient on hi ha sòl consolidat i on

no.

2) Per considerar un sol urbà consolidat no solar, fa falta que la

urbanització hagi començat però no de forma mínima, sinó de

forma substancial. Es parla de sòl consolidat per la urbanització, i

no pot ser, aquell que hagi fet quatre coses, hi ha d’haver una

anotació substancial.

3) És indiferent que estiguin dins sectors o dins de polígons. És a dir,

poden haver-hi urbanitzacions fetes substancialment i tot i així

delimitar sectors o polígons per acabar-ho. El sòl urbà consolidat

no solar pot estar dins de sectors de millora urbana o polígons de

secció urbanística. Si hi ha delimitació de sector o polígon no hi

ha llicència immediata. El dret a la llicència només el tenen els

sòls urbans consolidats SOLARS.

SÒL URBÀ NO CONSOLIDAT (art. 31 LUC): defineix el no consolidat per

exclusió. És impossible explicar aquest sòl sense fer servir la tècnica de

l’exclusió. Serà tot aquell diferent al sòl urbà consolidat. Si el sòl urbà

consolidat es pot desconsolidar. Les primeres previsions legals que

contemplaven el contrari es pensava que serien considerades

inconstitucionals per contradir l’article 33 de la constitució.

La realitat urbanística es volàtil i canviant, i la propietat especialment

immobiliària està al servei de la funció social que en tot moment ha de

complir. Per això s’ha acceptat la constitucionalitat d’aquest sistema que

permet degradar el sòl. La consolidació d’un sòl no és permanent, poden

passar coses en virtut de les quals el sòl urbà consolidat es degradi, i a

partir de la seva producció, passi a ser sòl urbà no consolidat. Perquè això

passi s’han de donar diferents requisits:

1) De caràcter formal: és una modificació del planejament general.

La desconsolidació no es pot fer sense modificar el planejament

general. No es podrà fer via acta administratiu, ni planejament

de desenvolupament, requereix una modificació del planejament

general.

2) De caràcter material: aquesta modificació del planejament

general o bé delimita un sector de millora urbana o un polígon

d’actuació urbanística, però no qualsevol, sinó per fer la

transformació de l’àmbit, o bé deixa de tenir assenyalades

alineacions i rasants, o bé s’introdueix la cessió de terrenys

destinats a vialitats per regularitzar les alineacions de la zona. La

transformació radical implica l’aparició de nous serveis, de nova

vialitat, de noves alineacions, etc. Si no desconsolidem el sector,

no podrem obligar als propietaris a cedir terrenys (art. 31.2 LUC).

EL SÒL URBANITZABLE

Segons art 33.1 LUC són sòls necessaris i adequats per garantir el

creixement de la població i l’activitat econòmica qualificat com a tal pel

planejament general. El sòl urbanitzable és una bossa de futur. El sòl urbà

ha considerat tot el sòl que hi ha destinat a l’assentament i a les activitats i

el que pot haver a curt termini immediat.

Dins el no consolidat hi ha àrees que no estan consolidades, però s’han

considerat sòl urbà.

Ha d’estar fixat en el planejament general. És una càrrega del planificador.

El planejament general o alguns plans directors urbanístics són els que han

de determinar exactament aquestes bosses de sòl urbanístic. La llei

permet en municipis d’escassa complexitat urbanística, que no hi hagi sòl

urbanitzable. Podem trobar dos tipus de municipis: un normal on en virtut

del planejament general hi hagi les tres classes de sòl (urbà, urbanitzable i

no urbanitzable) o municipis d’escassa complexitat urbanística on hi hagi

només sòl urbà i no urbanitzable.

S’ha de dir que és un concepte discrecional. L’art. 33.2 LUC diu que

aquestes bosses de sòl urbanitzable han de ser proporcionals a les

previsions de creixement del municipi. Aquestes, són creixements

residencials i d’activitat que es poden fer de mil maneres. S’ha de fer

estudis i en funció d’aquests, marcar les bosses urbanitzables. Hi ha plans

directors urbanístics que municipis de 700 habitants han planificat més de

2000 habitatges nous (BURRADA)

Dins el sòl urbanitzable existeixen dos subcategories:

a) Delimitat o SUD: És un concepte no definit a la llei. És aquell que

està previst d’incorporar-se a curt però no immediat termini. Ara

bé, el seu concepte és exclusivament formal. El planejament que

configura aquest urbanitzable diu si el considera delimitat o no

delimitat, el fixa. L’expressió pot portar confusions.

Ha de definir determinats paràmetre el planejador. Es necessita

pla de desenvolupament. Pla parcial urbanístic (PPU) es fa en sòl

urbanitzable delimitat.

La densitat màxima, en principi, és un concepte que s’aplica

només a residencial, no podrà superar els 100 habitatges per

hectàrea excepte excepcions. Es fixa amb el planejament

general, igual que els usos principals i compatibles. Les reserves

eren 10% de l’àmbit per zones verdes o espais lliures i 5% per

equipaments.

b) No delimitat: No vol dir que no tingui delimitacions, s’ha de

saber on comença i on acaba. El planejador també el fixa. Serà

similar a efectes de drets i obligacions al no urbanitzable. És un

concepte inexistent a llarg termini, pensats com a últim recurs,

per si hi ha procés d’esgotament en les altres bosses existents.

Magnituds màximes i mínimes de les actuacions permeses i les

intensitats màximes dels usos urbanístics. S’ha de perfilar una

estructura bàsica perquè després es pugui desenvolupar en

planejament de desenvolupament. Aquest, arribat el moment

que s’haurà de fer, seria el Pla Parcial de Delimitació (PPD) que

farà la transformació de planejament.

10. 4 L’ESTATUT JURÍDIC BÀSIC DE LA PROPIETAT DEL SÒL

Regula determinades categories de sòl a les quals hi posarem drets i

obligacions específics, per cada categoria, establirem un règim jurídic que

significarà drets i obligacions pels propietaris d’aquests sòls.

El punt de partida és la llei estatal que intenta dissenyar un estatut comú i

mínim respecte tot el territori nacional. Es basa en diferenciar actuacions

de transformació urbanística i altres actuacions. Les actuacions de

transformació urbanística venen contemplades a l’art 14 de la llei estatal:

són actuacions d’urbanització o actuacions d’anotació.

Les actuacions d’urbanització són aquelles que actuen sobre una extensió

de sòl sigui rural o sigui urbanitzat, dotant l’extensió dels serveis que el

planejament necessita.

Les actuacions de dotació són aquelles que incrementen les dotacions

públiques per tal d’ajustar la seva proporció a una major edificabilitat.

Les actuacions de transformació urbanística i estatut comú s’aplicaran als

sòls urbans no consolidats que estiguin dins de sectors de millora urbana i

a sòls urbanitzables delimitats. No tindrà aplicació a totes les classes del

sòl que regula la LUC, sinó a uns determinables, on hi ha les actuacions de

futur.

La llei estatal i la llei autonòmica contemplen que les càrregues als

propietaris es deriven de la llei i dels plans. No es poden imposar als

propietaris càrregues superiors, ni tan sols per via de conveni. Les

càrregues i cessions són temes reglats configurats a la llei i als plans amb

respecte als límits de la llei.

ESTATUTS DELS PROPIETARIS DE SU I SUD: 40 I 46 LUC

Els drets del propietari són:

- Executar o acabar les obres d’urbanització per tal d’adquirir la

condició de solar (art. 42 LUC)

- Dret a edificar amb l’obtenció de la corresponent llicència. No es

pot exercir si no es té primer la llicència per edificar.

- Dret a la transformació del sòl. Dret del sòl urbanitzable delimitat. El

pla parcial urbanístic és un reglament on hi ha iniciativa

reglamentària particular.

S’ha de repartir de forma equitativa els beneficis i les càrregues.

Característica aplicable al sòl urbà no consolidat i al sòl urbà delimitat.

La cessió de vials i els sistemes de comunicació per adquirir la condició

solar s’imposa en tots els casos. Es fa de forma obligatòria en mans de

l’Administració Pública.

La cessió de sòls de sistemes locals inclosos a l’àmbit. Quan es parla de

qualificació urbanística es distingeix entre zones (on hi ha aprofitament

privatiu) i sistemes (vialitat, zones verdes i equipament, dirigits a l’AP).

Els sistemes poden ser generals o locals, seran generals quan van en

benefici del municipi o de la supramunicipalitat. Quan el servei és tot el

municipi o més, es considera general. En canvi, si van en benefici del

sector delimitat, es considera sistema local. Els sistemes locals inclosos

dins d’un polígon o sector, s’han de cedir de forma obligatòria i gratuïta a

l’Administració. Aquesta cessió es podrà fer en solars urbans no

consolidats i en sòls urbanitzables delimitats.

S’hauran de cedir els sòls destinats a àmbits general si estan inclosos al

planejament general o s’adscriuen a l’àmbit d’actuació. El planejament

general pot imposar la càrrega de cessió d’aquest sòl al polígon o al sector

amb el sòl urbà no consolidat o el sòl urbà delimitat.

Costejar, executar i cedir les obres d’urbanització per tal d’adquirir la

condició de solar. En sòls sectoritzats, quan hi ha delimitació de polígon

existeix la obligació d’executar, sufragar i cedir les zones del polígon. No

inclou l’edificació dels equipaments, que es farà per part de l’AP que rep la

cessió.

11/04/2014

CONTINUACIÓ DEL REQUADRE

Executar i costejar les connexions a les xarxes de serveis: Quan per dotar

de serveis al territori cal anar a punxar a la xarxa de serveis (energia

elèctrica, aigua, sanejament, etc.) va a càrrec dels propietaris dels terrenys

costejar i executar les connexions i ampliar i reforçar les existents. S’ha de

fer i pagar la connexió elemental i a més a més, si per dotar de serveis la

zona s’ha d’ampliar les xarxes, aquest cost de les xarxes necessàries per

donar servei a aquest sòl, van a càrrec també dels propietaris dels

terrenys. És una càrrega als propietaris inclosos en sectors i polígons,

parlem d’alguns casos de sòl urbà no consolidat i de tots els casos de sòl

urbanitzable delimitat.

Participar en els costos d’implantació de les infraestructures de

transport públic: En algunes ocasions la transformació urbanística

requereix pensar en dotar els sòls d’un servei de transport públic

determinat, la llei no precisa ni quan ni quin servei de transport públic. En

principi, la llei estableix una regla que implica amples dosis de

discrecionalitat (art 44.1 d) diu que serà així si la magnitud obliga a

redefinir o a ampliar les infraestructures existents. En els casos on hi hagi

un fort impacte que generi població que requerirà de servei de transport

públic i aquesta necessitat no sigui coberta amb la dimensió de la xarxa

existent, es pot obligar als propietaris a participar en el cost d’implantació

d’aquesta redefinició de la xarxa.

Està desenvolupada en la llei de mobilitat de Catalunya i està pensada per

tot el sòl urbà no consolidat i pel sòl urbanitzable consolidat.

Edificar els solars en els terminis fixats en el planejament: És pel sòl urbà

consolidat que té la condició de solar. Edificar és un dret i un deure quan

es té aquesta condició. És una obligació que el planejament sotmet a uns

determinats terminis, que si no estan al planejament la llei d’urbanisme

permet aplicar terminis supletoris. Des del planejament i la llei

necessàriament l’obligació d’edificar té data de caducitat.

Per assegurar el compliment d’aquesta finalitat pública, s’imposa als

propietaris l’obligació. Si no ho fan, incorren en un incompliment de

l’obligació de la funció social de la propietat i podran ser expropiats.

L’expropiació serà per buscar una altra persona que compleixi les

obligacions en els terminis indicats. És una obligació real i efectiva que

l’Administració pot imposar als propietaris.

Conservar obres d’urbanització: Les obres d’urbanització que ha fet,

costejat i executat el propietari, també hauran de ser conservades. No és

una obligació indiscriminada. Hi ha dos supòsits on es obligació efectiva:

1.Si l’assumeixen voluntàriament els propietaris. 2. si el planejament

general la imposa durant un període de temps justificat en la manca de

consolidació del sòl com perquè l’ajuntament n’assumeixi la conservació

dels sistemes. És més restrictiu, s’imposa una obligació addicional en

càrrec dels propietaris. Perquè sigui possible cal un requisit de forma, que

ho digui el planejament general, i un de causa, que el planejament general

justifiqui que l’AP no tindrà ingressos suficients per conservar degut a que

el desenvolupament no està consolidat. Quan es dóna això, l’Ajuntament

pot dir que la conservació corri a càrrec dels propietaris.

En matèria d’urbanisme hi ha tres figures anomenades entitats

administratives conservadores: junta de conservació, juntes de

compensació i associació administrativa de cooperació. Són entitats

formades per particulars que tenen el caràcter d’entitats administratives

perquè col·laboren amb l’Administració. Funcionen sota la tutela de l’AP

corresponent, en aquest cas, les de conservació, recapten diners per

conservar i adjudicar els contractes de conservació.

Al cap dels anys pels quals s’hagi constituït, les entitats desapareixeran i la

conservació serà feta íntegrament per l’Ajuntament en el 95% dels casos.

La conservació està dins de sòls que conformen polígon o sector, sòl urbà

no consolidat que sigui sector o polígon o sòl urbanitzable delimitat.

Conservar i rehabilitar les finques i construccions: Obligació transversal a

tots els propietaris de sòl. És un deure i un dret que s’aplica a tots els

terrenys i a les edificacions que hi hagi sobre aquests. La conservació en

condicions de seguretat no està sotmesa al que digui el pla d’urbanisme.

Els propietaris hauran de conservar el terreny o l’immoble amb aquestes

característiques.

Cedir part de l’aprofitament privatiu: Forma que té la legislació

urbanística per complir l’art. 45. Tradicionalment era un 10% en

urbanitzable i delimitat i es pagava el 10% de costos d’urbanització

corresponent.

El 10% es cedeix en sòl urbà no consolidat en dos casos diferents i amb

dues formes diferents: no tot el sòl urbà no consolidat cedeix

aprofitament. El sòl urbà consolidat no cedeix aprofitament. La comunitat

no participa de les plusvàlues en sòl urbà consolidat.

1- En els casos de sectors de millora urbana de l’art 70.2 a) de la llei

d’urbanisme, cedeixen el 10% de l’aprofitament total però hi ha

altres sectors de millora urbana diferents. En definitiva, hi ha dos

tipus de sectors de manera urbana: els que generen una autèntica

transformació urbanística de barri (es creen plusvàlues

considerables i el 10% de l’aprofitament privatiu va cap a l’AP, els

propietaris rebran només un 90% de l’aprofitament privatiu) i els

que no. Els sectors que no siguin de l’art 70.2 de millora urbana, els

propietaris patrimonialitzen el 100%.

2- Es produeix una modificació del planejament genera i fruit

d’aquesta, es delimita un polígon d’actuació que té per objecte una

actuació aïllada de dotació.

3- S’ha de delimitar una unitat en la pròpia modificació puntual de

planejament. Aquesta modificació comporta una actuació de

dotació, per incrementar l’edificabilitat i això comporta incrementar

els sòls de sistemes per poder absorbir l’increment d’aprofitament.

Quan es compleixen els tres requisits, la llei catalana obliga a cedir el 10%

de l’increment de l’aprofitament. L’aprofitament preexistent no està

subjecte a cessió d’aprofitament privatiu. Això s’aplica en sòl urbà no

consolidat.

Pel sòl urbà no consolidat, en casos de modificació del planejament

general que comporti un increment de l’aprofitament. Sigui o no sigui

operació de dotació, si en un urbà no consolidat es planifica el

planejament i si es pot fer més del que es feia abans, es cedirà el 15% de

l’increment d’aprofitament. Hi ha dos casos de cessió del 15% de la

totalitat de l’aprofitament privatiu:

1- Àrees residencials estratègiques (ARES) o sectors d’interès

supramunicipal. El pla director urbanístic corresponent regula la

transformació urbanística de la zona. Hi ha 15 % de cessió de tot

l’aprofitament.

2- Amb el sòl urbanitzable delimitat passa el mateix, es cedeix el

15% de l’aprofitament del sector.

Hi ha molts punts d’interès a tractar:

Càlcul de l’aprofitament del sector: Hi ha cessions d’aprofitament quan

tinguin un marc territorial delimitat, que serà un sector de millora urbana

o sòl urbanitzable delimitat o un polígon. El sector sempre està

determinant al planejament general mentre que el polígon pot ser que sí o

que no. Un sector pot ser polígon únic o dividir-se en varies unitats i tenir

cadascuna la consideració de polígon.

Per fer cessió d’aprofitament s’ha de tenir un marc territorial de

referència, que serà el polígon en un sector de varis polígons. Per calcular

les cessions s’aplicarà un coeficient de ponderació, sabent quin és el valor

unitari més alt, i un cop així, sabrem el valor de l’aprofitament total.

Aquestes cessions es fan al projecte de reparcel·lació, que és un expedient

de gestió. No es fa al pla general, sinó que es fa en la reparcel·lació

urbanística.

Si les cessions que rep l’ajuntament estan destinades a política del sòl i

habitatge, que passa quan cedeix l’ajuntament sòl per habitatge lliure?

No, si a un ajuntament se li cedeix sòl per habitatge lliure l’haurà de posar

a la venta i fer bossa, per fer habitatge de protecció.

10.4.4 i 10.4.5 ESTATUT DEL PROPIETARI DE SUND I SNU

Terrenys de difícil aprofitament urbanístic i tenen la consideració de sòl

urbanitzable no delimitat o sòl no urbanitzable. Aquest propietari té

només dret a l’ús conforme la seva naturalesa rústica, és a dir, per a usos

agrícoles, ramaders, forestals, etc. No poden fer altres usos diferents ni

poden fer parcel·lacions urbanístiques, ni parcel·lacions infringeixin la

normativa agrària, és a dir, no poden dividir les propietats per formar

nuclis de població.

La parcel·lació urbanística està prohibida, i sotmesa a unes dimensions

mínimes, regulades pel panejament o pel Deecret de 12 de maig de 1983,

que estableix unes mesures mínimes diferents al llarg i ample territori

català de manera genera.

Dret a edificar: construccions permeses

Existeixen una pluralitat de preceptes que permeten en algunes ocasions,

fer construccions en aquest tipus de sòl, la doctrina es queixa de que el

règim legal és massa extens. El seu tractament profund i apurat requereix

una immensa varietat normativa.

A) MASIES I ALTRES CONSTRUCCIONS

MASIA EXISTENT: Simplement pretén fer obres de conservació, adequació

o millora. Son masies que estan en funcionament. Les obres es poden

realitzar anant directament a llicència municipal. Es tracta de mantenir o

millorar, però no incrementar, no hi ha augments de volums. Dos

requisits:

1) Masia està en funcionament.

2) No es vol fer increments de volumetria respecte a la ja existent.

RECONSTRUCCIÓ I REHABILITACIÓ: Requereix una obra d’embargadura.

Perquè sigui possible s’ha de complir una sèrie de requisits:

1) Que la masia compleixi uns determinats valors. S’ha de valorar

raons arquitectòniques, paisatgistes, etc. Per tal d’escometre

l’obra.

2) Inclusió de la masia en un catàleg de construccions rurals, de

possible rehabilitació, que pot estar en el planejament general o

no.

Les masies que es poden rehabilitar, la llei d’urbanisme permet fer

habitatge familiar o turisme rural i activitats de lleure i si no s’alteren les

característiques originals, es pot admetre la divisió en la propietat

horitzontal.

La rehabilitació de masies ha de tenir algun interès econòmic darrera per

justificar la reconstrucció.

Aquestes llicències les dóna l’ajuntament, que només podrà donar-la per

reconstruir les masies si la Comissió fa efecte laborable. La simple inclusió

al catàleg no dóna la llicència, s’ha de fer el judici dels valors existents.

CONSTRUCCIONS PREEXISTENTS AL PLANEJAMENT EN SÒL NO

URBANITZABLE I QUE NO S’AJUSTIN AL MATEIX: Habitatges no inclosos a

catàleg de masies o cases rurals. Regulades a la disposició addicional 6à i

7à del reglament de la llei d’urbanisme.

Si es van implantar legalment en el seu moment, queden en règim d’ús

disconforme. Si es van plantar il·legalment queden en règim de fora

d’ordenació. Calificatius restringits que s’apliquen sobre construccions

que no respecten el planejament vigent.

B) CONSTRUCCIÓ D’ACTIVITATS O EQUIPAMENTS D’INTERÈS PÚBLIC

Art. 47.4 LUC i 46 RLUC regulen la possibilitat que construccions d’interès

públic es puguin plantar dins el medi rural no urbanitzable. Exemple:

dipòsit d’aigua o aeroport.

Son centres d’interès públic per satisfer una necessitat que s’han

d’implantar fora de la trama urbana. La jurisprudència valora aquest cas

de forma molt restrictiva tenint en compte la impossibilitat de plantar-se

dins d’un nucli tradicional.

Fa falta un procediment específic que pot seguir tres camins diferents que

acaben amb llicència municipal:

1) Aprovació d’un projecte d’urbanització

2) Sense projecte d’actuació

3) Amb un pla especial

Per anar directament a llicència han de ser obres d’escassa entitat, sinó fa

falta l’aprovació d’un projecte d’actuació o d’un pla especial. El projecte

d’actuació s’aprova per Comissió d’urbanisme i en el pla especial

intervindrà l’autoritat autonòmica. Un cop aprovat el projecte d’actuació,

C) NOVES CONSTRUCCIONS RESPECTANT INCOMPATIBILITATS DE

NORMATIVA URBANÍSTICA I SECTORIAL

La normativa sectorial o urbanística pot establir determinades

incompatibilitats. Es pot restringir, respectant sempre les incompatibilitats

i autoritzar determinades coses. Es pot autoritzar:

- Construccions pròpies d’una activitat agrícola, ramadera o

d’explotació de recursos naturals.

- Construccions destinades a habitatge familiar o a allotjament de

temporers directament i justificadament associats a les societats

d’explotació de recursos naturals o rústiques.

- Benzineres

- Construccions vinculades al manteniment i funcionament de les

obres públiques.

- Construccions destinades a activitats d’acampada o aparcament de

caravanes. Ha de ser un ús previst al planejament general, que pot

preveure en sòls no urbanitzables la possibilitat de destinar-ho a

aquest ús. Si està previst, s’han d’autoritzar aquestes construccions.

- Construccions destinades a turisme rural en un sòl no urbanitzable

El procediment informe previ normalment de la Comissió territorial

d’urbanisme corresponent i llicència municipal per regla general.

OBLIGACIONS DEL PROPIETARI DEL NO URBANITZABLE:

A) Conservar: propietari gravat amb la càrrega de garantir la

preservació del sòl i no integrar-lo al procés de desenvolupament

urbanístic, podrà destinar el sòl a usos que lesionin els valors i

naturalesa rústica del mateix.

B) Integrar: ha de garantir màxima integració ambiental de

construccions i activitats. Requerirà determinades actuacions i

n’impedirà d’altres.

C) Costejar d’obres: Ha de costejar tot el que sigui necessari per

conservar el sòl i les infraestructures de connexió. Quan s’autoritzen

els projectes es poden ficar les condicions en que aquest projectes

s’autoritzen i s’haurà de complir les mesures correctores de

planejament.

10.5. LA QUALIFICACIÓ DEL SÒL. ZONIFICACIÓ I SISTEMES

10.5.1. Concepte de qualificació

La qualificació urbanística determina l'ordenació al detall del sòl, i a la

vegada defineix l'estatut jurídic concret del propietari. Tant el planejament

general

10.5.2. Diferenciació classificació/qualificació

En matèria de classificació del sòl existeixen dos principis fonamentals

(numerus clausus) i alguns criteris reglats. En canvi en referència a la

qualificació del sòl parlem de numerus apertus i amplia discrecionalitat.

Quan parlem de classificar el sòl pot ser: sòl urbà (consolidat i no

consolidat) sòl urbanitzable i sòl no urbanitzable. No hi ha més classes. A

més hi ha elements reglats per la llei sobretot en el sòl urbà integrat a la

malla urbana i en el sòl no urbanitzable subjecte d'especial protecció per

la concurrència d'uns valors específics.

Quan parlem de qualificar el sòl estem en numerus apertus segons la

meva inventiva (no sabem el número de claus que poden haver). En cada

planejament municipal serà diferent. També discrecionalitat, a criteri del

planificador que dirà exactament en cada clau quin ús i quin aprofitament

hi ha.

La discrecionalitat s'ha d'exercir de forma justificada.

10.5.3. Tècniques de qualificació: divisió del sòl en zones i sistemes

10.5.3.1. ZONES i 10.5.3.2. SISTEMES (concepte i classes)

Totes les qualificacions suposa dividir el sòl en zones i sistemes. Les zones

seran aquells sòls d'aprofitament privatiu i els sistemes seran aquelles

parts del territori que es reserven per a la satisfacció de necessitats

col·lectives. A les zones hi hauran els interessos privats dels propietaris i

en els sistemes la ubicació dels interessos col·lectius.

Quan estem interpretant claus urbanístiques primer intentem esbrinar les

que s'assignen per a la satisfacció d'interessos col·lectius. Les podem

classificar de 2 formes independents:

Per la seva TITULARITAT

- Pública: el planejament pot contemplar la necessitat de titularitat

pública. Però també deixarà que algun sistema sigui de propietat privada

encara que els interessos siguin col·lectius.

- Privada

Pel seu DESTÍ: el planejament precisarà en cada cas el seu caràcter general

o local d'un sistema. No és voluntat del planificador sinó que es defineix

per la naturalesa del sistema.

- Sistemes generals: quan es destina a la utilitat de tot un municipi o d'un

territori superior. Per exemple un centre d'assistència primària destinat a

donar serveis a 1 o més municipis.

- Sistemes locals: aquell que malgrat satisfer necessitats col·lectives no

està pensat per tota la pobliació del municipi sinó només d'una part

(associada a un àmbit territorial).

Com que les dos classificacións són independents podem trobar-nos

sistemes privats generals i locals, i sistemes públics generals, i altres locals.

Relació dels usos que tenen caràcter de sistema

El sistema és un sòl que es destina a satisfer necessitats col·lectives.

Aquestes necessitats estan en numerus apertus, el legislador no limita les

finalitats concretes que justifiquen la configuració d'una clau de sistemes i

per tant, a l'hora de planificar serà el pròpi autor del pla el que haurà de

descriure en cada cas els sistemes que existeixin en llibertat (no

arbitrarietat) i l'ús concret que s'assigna a cadascun.

Tenim 4 sistemes típics que s'acstumen a contemplar en tots els

planejament municipals:

1) Habitatges dotacionals públics

És un sistema introduït per les darreres reformes de la llei d'urbanisme de

Catalunya, que va introduir aquest ús de sistema que podríem contemplar

al planejament urbanístic. Es tracta d'una part del sòl destinat a

equipaments (és una part del 3r sistema) i es pensa per satisfer necessitats

temporals d'habitatge de col·lectius que precisen d'especial protecció

(gent gran, gent jove, persones que sofreixen violència de gènere o

personal que requereix reinserció, ex presidiaris o ex toxicòmans). És un

sistema que necessàriament ha de ser de titularitat pública. L'article 58 de

la Llei d'Urbanisme de Catalunya precisa que a l'hora de fer el planejament

general es pot justificar la configuració d'aquest sistema sempre que hi

hagi sòl d'equipament sobrant i no afectem més del 5% del sòl

d'equimanents del municipi. Són habitatges amb sòl de sistemes (per tant

són diferents dels habitatges de protecció pública, que són zona).

2) Sistema de comunicacions

Són aquells sòls necessaris per garantir una adequada mobilitat de

persones i mercaderies, i per tant, es qualifica com sistema de

comunicacions el sòl pel qual han de passar aquestes mercaderies i

persones, i les seves zones de protecció (estrictament allò necessari i

alguna cosa més). Vials carreteres, vies de comunicació en general siguin

terrestres, per carretera o ferrocarril.

3) Sistema d'equipaments comunitaris

El sòl que es reserva a la satisfacció d'interès públic o social i per tant, he

d'omplir aquesta clàusula quasi en blanc amb la redacció que faci el

planejament de què entén per necessitats d'interès públic o social. La

reserva de sòl que demani alguna d'aquestes finalitats, és aquí on no

necessariament ha de ser d'interès públic. El planejament ha de definir

aquestes finalitats d'interès públic o social, i si hauran de ser titularitat

pública o privada.

És una finalitat adient aquesta zona la reserva de sòls per a centres

públics, o per centres religiosos o culturals, docents, sanitaris, en definitiva

els sistemes d'equipaments típics.

Hi ha determinats usos que es consideren com a equipaments en

llenguatge de carrer o periodístic que no poden ser equipaments (com els

equipaments comercials, ja que no poden tenir una qualificació de sistema

perquè són zones d'aprofitament privatiu, que per molt que la gent ho faci

servir no són d'interès públic o col·lectiu). Entre aquests usos que no es

sap bé si són equipaments o no, també estan les places de bous, i la

jurisprudència no ho té clar.

4) Sistema d'espais lliures públics (zones verdes)

Espais destinats a l'esbarjo de la població sobre els quals difícilment es

poden admetre més que poblacions. Hi pot haver espai lliure públic i

privat (jardins privats sempre i quan es compleixi la reserva mínima que

s'exigeix per al sistema de zones verdes).

La designació de claus pot ser en línea vertical diferent, les qualificacions

poden ser diferents barrejant-se zones i sistemes (pot haver-hi una zona

verda i a sota un apartament privat), sempre que es justifiqui.

Possibles casos que poden existir quan comencem a fer qualificacions

tridimensionals:

1. Sistemes urbanístics de titularitat pública en els quals el planejament

preveu destinar el subsòl a usos diferents.

2. Sistema de titularitat pública part de les edificacions

3. Ambdues

ADQUISICIÓ: normativa patrimonial

Les tres figures signifiquen que un sòl de sistema que el planejament

contemplava.

10.6. DISCRECIONALITAT DEL PLANEJAMENT. LÍMITS LEGALS DE LA

POTESTAT DEL PLANEJAMENT

L'ordenació del sòl a través de la planificació és una activitat

fonamentalment discrecional (discrecionalitat tècnica). per tant, aquesta

discrecionalitat es molt forta en l'àmbit urbanístic. No obstant, hi ha

aspectes reglats (classificació del sòl urbà, classificació del sòl no

urbanitzable amb valors a protegir, concurrència dels estàndards

urbanístics).

Dins del pla urbanístic hi ha: aspectes reglats i aspectes discrecionals. Es

discuteix la legalitat d'un planejament urbanístic.

- Aspectes REGLATS

Té elements reglats (possibilitat d'un ampli control de legalitat) i

discrecionals (control de legalitat, fent referència a l'exercici lícit de la

discrecionalitat administrativa). Dels elements reglats destaca el

procediment per deteminar el pla d'urbanisme, que està reglat al 100%

per l'ordenament jurídic. És molt fàcil demostrar el seu infringiment

davant el tribunal, i per tant, són susceptibles de control de legalitat pels

Tribunals.

- Aspectes DISCRECIONALS

La resta del pla urbanístic es basa en la discrecionalitat tècnica

bàsicament. Aquests aspectes costen més de discutir amb els tribunals.

Contra els plans urbanístics no es pot interposar recurs en via

administrativa, sinó que s'interposa directament un recurs contenciós

administratiu. El jutge podrà controlar fàcilment els aspectes reglats del

pla i el procediment legalment establert del pla. El control dels aspectes

discrecionals poden ser objecte de control però és més difícil. El jutge

només controla la legalitat d'allò que ha fet l'Administració i en cas de no

ser-ho retornar-ho a l'Administració per a que ho arregli. Només pot

revisar.