divendres, 31 de gener de 2020 · la confiança és bàsica. si es perd, s’ensorra tot. parlem...

MÚSICAGlaucs reapareix amb un nou disc per celebrar els 25 anys del grup

ECONOMIAMadrid amenaça d’endur-se el Mobile World Congress sense parlar amb els organitzadors

SOUND AND VISION‘West Side Story”, l’obra mestra de Leonard Bernstein que torna al cinema i al teatre

Divendres, 31 de gener de 2020

ALB

ERT

LLIM

ÓS

RAMONTREMOSA“Els països prudents no fan el que fa Espanya, l’alegria del dèficit”

EL9MAGAZIN2


La gran crisi que esclata l’any 2008 podia haver estat pitjor sense l’actuació dels bancs centrals?

Aquest és un llibre positiu, una crònica perso-nal. Posa en valor que els bancs centrals van sal-var el món. Sense l’actuació de la Reserva Federal dels Estats Units l’any 2008 possiblement hauríem caigut en una Gran Depressió. La suma de totes les dades –producte, comerç, atur– és com la del 1929, d’aquelles crisis que passen cada cent anys. Però a diferència de llavors, hi havia un coneixe-ment, es van prendre mesures i al cap d’un any i mig els Estats Units i el nord d’Europa tornaven a créixer. Encara vivim d’aquella empenta.

Una de les eines per sortir de la crisi va ser rebaixar els tipus d’interès, que no han tornat a pujar. Avui tothom que té quatre estalvis al banc sap que el seu rendiment és quasi nul. I vostè diu que això no es pot mantenir eterna-ment...

Els bancs centrals tenien artilleria. Els tipus d’interès eren del 4% o el 5% i el van poder bai-xar a zero. Van començar a comprar deute públic dels estats. Però va haver-hi la temptació, molt humana, d’estirar aquesta medicina encara que la infecció s’hagi curat. Però mai no hem estat tants anys amb un tipus d’interès zero ni amb compres massives de deute.

Quin efecte negatiu pot tenir? Pot dopar l’economia, alterar les expectatives

dels agents econòmics... i què passa si torna a haver-hi una crisi? No hi ha artilleria, ara. I què farem? Aquest és el gran debat.

Va haver-hi un moment, fa un any i mig, que va semblar que tornarien a pujar.

Sí, els Estats Units volien normalitzar la situ-ació. La Reserva Federal va anunciar una pujada de tipus fins arribar al 3% o 4%. Però només una pujada fins al 2% va fer caure els mercats emergents, la borsa de Nova York... en Trump es va esverar i va començar a fer tuits contra Jerome Powell (president de la Reserva Federal). Una pressió molt perillosa per part d’un governant, que aquest any té unes eleccions a la vista i vol arribar-hi amb l’economia al màxim. Powell ha corregit una mica els tipus d’interès, mig punt a la baixa, i és mal senyal: un polític agressiu i insultant aconsegueix el que volia.

És un perill que els governs estiguin temptats d’interferir en els bancs centrals?

Hi ha un intent d’assaltar la seva independèn-cia. En el cas dels Estats Units, vull recordar que aquesta té 50 anys, i va ser clau per sortir de la crisi del petroli de l’any 1973. Quan la inflació a Europa era del 15% i a Espanya del 25% –la gent més gran ho recordarà– als Estats Units van apu-jar els tipus d’interès. Una mesura molt impopu-lar i dura, però que va ser la solució. I van fer un banc central independent i en contra del govern. Està en joc el que ha estat un model d’èxit.

A Europa també?Al Banc Central Europeu ha plegat Mario Drag-

hi, un economista brillantíssim...... de qui es declara gran admirador.I amic personal, ara. He tingut la gran sort

d’haver-lo conegut i vist treballar en directe. Va treballar a les finances, a Goldman Sachs, i per tant té el doble vessant del sector privat i el públic. Va ser governador del Banc Central d’Itàlia. Ara hem passat a Cristine Lagarde, que no és economista i no ha treballat a cap banc central. Que ve del Fons Monetari Internacional

Text: Jordi VilarrodàFotografia: Albert Llimós

A l’acabar el seu segon mandat com a eurodiputat, Ramon Tremosa es va posar a escriure ‘Què fan els bancs centrals?’ (Ed. Pòrtic). Un llibre que reivindica el paper estabilitzador que aquestes institucions van tenir en la crisi financera que va esclatar l’any 2008. Singularment, el Banc Central Europeu que dirigia Mario Draghi. L’economista alerta del perill d’uns bancs centrals que siguin massa dirigits per la política.

ENTREVISTA

RAMON TREMOSA“En la crisi que va esclatar l’any 2008, els bancs centrals van salvar el món d’una gran recessió”

EL9MAGAZIN 3


“Em preocupa l’increment d’impostos. Al País Basc,

Podemos va aprovar el pressupost del PNB ‘gratis’.

Per què ERC va acceptar el programa dels Comuns, que tenen un 6% del vot?”

amb una llufa espectacular: l’impagament més gran de la seva història, el del préstec que va fer a l’Argen-tina. I havent-se exposat més del que era prudent: no calien les selfies amb Mauricio Macri. Si vas a fer un préstec amb un banquer, no t’hi fas fotos, oi?

De Mario Draghi en lloa la capacitat comunicati-va. Un banquer del segle XXI, a més d’entendre de finances, ha de saber expressar-se?

Als debats parlamentaris, responia preguntes de gent de tots els països i tots els partits, durant tres hores, amb una solvència total. Si es detecta que un governador no sap de què parla o no controla la situ-ació, pot fer caure una divisa! Alemanya presentava un candidat solvent, que va perdre perquè França té majoria demogràfica. França sempre mana, amb el suport de l’Europa del Sud.

En el llibre parla d’un procés alemany, el descon-tentament del principal motor europeu.

De tots els partits polítics, per diferents raons. Si França sempre guanya, creix el descontentament. Com nosaltres amb Espanya: desafecció. Alemanya perd totes les votacions, totes les grans decisions. Hi ha senyals que si el sud segueix imposant, per exem-ple, tipus d’interès zero que perjudiquen els estalvia-dors del nord, creixerà. I seran problemes per al futur de l’euro.

Els tipus d’interès baixos no són bons per tenir crèdits a l’abast i poder fer projectes personals o d’empresa?

També creen empreses zombis. Que no són solvents, que són models de negoci caducats, sectors que no són viables... que sense un tipus d’interès zero hauri-en tancat. També hi ha estats que gasten per sobre de les seves possibilitats i malgasten molt diner públic. Espanya, per exemple, en despesa militar o en alta velocitat ferroviària sense un tràfic que justifiqui les inversions. Com que el diner és un bé escàs, no s’han de prioritzar les inversions. Un tipus d’interès zero distorsiona el sentit del risc en tots els sentits. I si ara ve una crisi forta i cal pujar tipus d’interès, la gent i les empreses que s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats tindran un problema.

Només es té el que s’estalvia, deia la gent gran. En anglès, allò de save the money...

Recordi que l’imperi romà ja cau per la manipulació de la moneda. Sis-cents anys de creixement fins que un emperador va començar a adulterar les monedes. Cau el pes de la plata en les monedes, i al darrere tot.

La confiança és bàsica. Si es perd, s’ensorra tot.Parlem del diner-confiança. Els seus bitllets no són

convertibles en metall de contingut, tal com havia estat durant segles. Això limitava la quantitat a impri-mir. El que tenim ara és un paper com el del Monopo-ly però que tots acceptem perquè confiem que demà servirà per pagar factures. Si això es manipula, tenim un problema. Fixi’s si és delicat el que tenen entre mans els bancs centrals.

L’endeutament dels estats és preocupant? Sabem, per exemple, que Espanya està endeutada però que en té prou d’anar pagant els interessos. Les amortit-zacions es donen per perdudes?

Quan hi ha amortitzacions, es fan noves emissions de deute, i amb el que entra es paga el que surt. Però tornem-hi: si pugen els tipus d’interès, pujaran les pri-mes de risc. I aquesta dinàmica es trenca. Alemanya, en sis anys, ha reduït el seu deute públic del 80% al 60% del PIB. Han aprofitat la bonança per recuperar marge de maniobra. I això no és incompatible amb el fet que hagi apujat les pensions, que ho ha fet en un 14% en només tres anys. Espanya, en deu anys, ha tri-plicat el deute públic del 35% a més del 100% del PIB, i no ha estat per pagar pensions, per ajudar les pimes, per fomentar la recerca o per al corredor mediterrani. Els països prudents no fan el que fa Espanya, l’alegria del dèficit. Això és preocupant.

Amb el nou govern PSOE-Podemos, creu que pot anar a més?

El que em preocupa és l’increment d’impostos. Que a Catalunya no hagi passat com al País Basc: el dia 30 de desembre, Podemos va aprovar el pressupost del PNB gratis, sense demanar com a contrapartida un increment d’impostos. La pregunta és per què aquí

ERC va acceptar el programa dels Comuns, que tenen un 6% del vot. Donem un mal senyal. La diferència impositiva serà prou significativa perquè algunes empreses es pensin d’anar a Madrid. Voldria recordar que l’any 2017 el president Puigdemont no va accep-tar els vots de la CUP perquè li exigien un increment de l’IRPF i va preferir prorrogar el pressupost perquè la pressió fiscal ja és prou alta. A més, així ja antici-pem que no hi haurà cap millora en les balances fis-cals. Si anem a Madrid a reclamar, ens diran: “Venga, campeón, dale al tramo autonómico del IRPF”.

Però si no paguem impostos, no tindrem serveis...Els països que funcionen al món són de pressió fis-

cal baixa. No vol dir que no es paguin impostos, però afavoreixen l’emprenedor i el valor afegit. I aquí no anem en aquesta línia.

El llibre comença amb una escena en què vostè visita el soterrani del Bundesbank, on hi ha la reser-va d’or. I aprofita per dir que hi ha bancs centrals i inversors que n’estan acumulant. Per què ho fan?

L’or és un mercat mundial. Si puja és perquè bancs centrals com el de la Xina, el de Rússia i d’alguns països europeus n’estan acumulant. I els grans inver-sors. Per què? Perquè és un actiu d’oferta limitada, que creix molt poc perquè costa de trobar. Si l’or creix molt poc i el paper moneda ho fa al ritme d’un 10% anual, a la llarga ja es veu què acabarà pujant i què acabarà baixant de preu. En moments de mani-pulació de la divisa o de crisi, l’or sempre ha acabat pujant com a valor-refugi.

Hem començat parlant de la crisi de 2008, que ja va ser molt dura. Vol dir que hauria pogut ser-ho encara més sense el paper del Banc Central Euro-peu?

Imagini’s amb la pesseta, i el Banc Central d’Espa-nya. Hi va haver gent del PP que deia que “esto con la peseta no nos hubiera pasado”. Recordi: la prima de risc d’Espanya estava a 700 punts, humiliant... gaire-bé la suspensió de pagaments. Espanya va cedir tota la sobirania monetària a Europa. Abans això s’hauria resolt devaluant la pesseta: tots més pobres, inflaci-ons del 10% o 15% anual, interessos al mateix nivell, corralito... Els fills nostres que fan Erasmus, no se’ls haurien pogut permetre. En canvi, què ha anat bé a l’economia catalana els últims vint anys? De 4.000 a 9.000 multinacionals, petites i mitjanes empreses que van com una moto, l’aeroport de Barcelona que ha duplicat tràfic... tot això gràcies a l’estabilitat que ens ha donat la moneda única.

Tanta mala premsa que té, a vegades.Doncs gràcies a l’euro hem tingut vint anys de

moneda estable, tipus d’interès baixos i inflació baixa, i tipus de canvi estable i fort. Les empreses es poden plantejar d’ampliar la fàbrica pensant a cinc o més anys vista. Estaríem en un escenari autàrquic com el de l’Argentina. Draghi va dir en un discurs que Estònia és més independent que l’Argentina o que Turquia. Per què? Perquè té el tema monetari resolt i es pot dedicar a fer polítiques socials o tec-nològiques. No ha de pensar en la inflació, els espe-culadors, la crisi d’un banc... Haver desespanyolitzat l’economia catalana és importantíssim. L’euro ha donat a l’economia catalana rècords històrics que mai no havíem tingut quan la moneda es gestionava de manera autàrquica des de Madrid fent business as usual. Que ja sabem quins són.

Els rescats bancaris, per exemple, els hem acabat pagant tots.

Fixi’s. Any 2012, rescat de Bankia: 40.000 milions, mentre es retallen despeses socials a ajuntaments i autonomies. Any 2014: s’aproven les noves norma-tives europees d’unió bancària. Any 2017: crisi del Banc Popular. En compliment d’aquestes normatives, i per primera vegada a la història, el rescat d’un banc en crisi de solvència no es fa ficant mà al pressupost públic. La mica d’Europa que tenim ens està millorant i ajudant, en comparació amb el que havíem tingut! Als partits que fan un discurs hipercrític amb l’euro, com la CUP, els convidaria que es presentessin a les eleccions europees, que tinguessin uns eurodiputats allà i podrien veure com Europa ens ajuda sobretot a Catalunya en què tenim un estat a la contra.

EL9MAGAZIN4


El veto parental se’ls hauria de posar a ells, als que quan parlen, adoctrinen, i es queixen, precisament, que se’ls adoctri-na a ells per parlar-los de diversitat, plu-ralitat, colors diferents dels molts que hi ha al món diferents del blanc o el negre als qui s’ha d’educar. El veto parental se’ls hauria de posar a ells, que s’omplen la boca de la paraula democràcia però que no accepten cap mena de dissidèn-cia. Veto parental per a tots aquells que, com diu l’himne de Galícia, des d’on els escric, són “imbècils i obscurs” i, per tant, ens volen fer imbècils i obscurs a nosaltres. Veto parental per als que menyspreen el diferent i encara no han entès que a la varietat hi ha el gust... i la justícia. Pin de trenta números difí-cils de recordar per als que vingueren a la política a embrutar-ho tot, a enfron-tar-nos, a coartar llibertats, a insultar-nos a totes i tots els que tenim una altra visió del món. Vull un pin parental ben gros, superlatiu, atòmic, per fer callar per sempre a aquells que són totalitaris i que a més ens volen exterminar. I no és una frase feta. Volen exterminar-nos.

Literalment. És més que necessari, és clar, un pin parental prudencial paternal maternal fraternal humanitari de super-vivència superlativa per enviar a fregir espàrrecs a aquells que s’han instal·lat entre nosaltres i que ens tenen tot el dia ocupats amb bajanades: que si el dret a portar armes, que si es trenca Espanya,

que si els toros olé olé...Jo vull un pin parental per emmor-

dassar els alès fètids dels que ens tenen frustrats i cansats del “cal aplicar el 155, avisa l’exèrcit de seguida, el que fa falta és mà dura, i quina vergonya que ara tot depengui dels independentistes, aquests que ens volen imposar l’idioma i perse-gueixen el castellà”. Emmordassar-los, tapar la boca als que, ens hem d’aguan-tar, ens anomenen, a nosaltres, feixistes,

per voler viure en un món lògic on tot-hom tingui el dret a ser qui és. Perquè ells sí que tenen el dret a ser qui són. Ells poden argumentar (és un dir) que no existeix la violència de gènere, però si se t’acut parlar del patriarcat, ets un feminazi; ells sí que poden dir que cal invertir més en la tauromàquia, però si tu dius alguna cosa sobre el maltracta-ment animal, ets un fastigós populista. Però, és clar, ja se sap, ells són patriotes i tu un simple independentista violent sediciós colpista.

És curiós com tot està relacionat: els que volen implantar el pin parental són els mateixos que volen posar la religió obligatòria a l’escola, els que demanen a les nenes que no portin mocador al cap, els que no volen que s’exigeixi el català, el gallec o l’èuscar per treballar a l’ad-ministració pública, els que neguen la violència de gènere, els que volen recu-perar la mili obligatòria. És curiós. Són ells els que mantenen tot això que, defi-nitivament, fa el món més gris. Contra ells, sí, un veto parental. O cordó sanita-ri. Abans, se’n deia així.

OPINIÓ

Jaume EspunyAquesta entitat fantasma que respon al nom de Junta Electoral Central (JEC) va ordenar al pre-sident Torra que fes despenjar una pancarta en record dels presos polítics del balcó de la Gene-ralitat, però a en Torra no li va donar la gana i, per això, l’han fet fora de diputat i d’aquí a res, de president. Encara gràcies que no l’han afu-sellat. Mai una pancarta havia provocat tant enrenou. Passarà a la història. D’aquí a poc, el que s’anomenarà “Els fets de la pancarta” for-marà part dels llibres de text d’ESO al costat de la caiguda de l’Imperi Romà, del descobriment d’Amèrica, de les revolucions francesa i russa i de la Segona Guerra Mundial. Què hauria passat si el 1917 haguessin penjat una pancarta com la de la Generalitat al Kremlin? Segur que haurien empresonat Lenin i no hi hauria hagut ni Revo-lució Russa ni, per tant, Unió Soviètica. Una pancarta pot canviar la història.

Està ben clar. Com que aquí els vots no valen per a res, perquè estiguem quiets, l’Estat espa-nyol apallissa amb porres i puntades de peu els catalans, desmunta les seves institucions, empresona els seus líders i inhabilita els seus presidents com aquell que res. I, el pitjor de tot, aconsegueix que ens barallem entre nosaltres i al final les eleccions les guanyarà Teruel Tambi-én Existe, sempre que es presenti a Catalunya, és clar.

Una pancarta històrica

COM HI HA MÓN

LA NOIA QUE SEMPRE FA TARDMarylou/ @mariasaladich

Ells són patriotes i tu un simple independentista violent sediciós colpista

Un veto parental per tapar boquesDES DEL DRON

Francisco Castro

EL9MAGAZIN 5


OPINIÓ

Josep BurgayaQue internet i les tecnologies digitals han donat un gran tomb a la nostra eco-nomia i la nostra societat és una cosa bastant fora de dubte. Uns canvis radi-cals, difícils de pair en molts sentits, amb efectes multiplicadors i imparables. Res és el que era fa un parell de dècades i el més sòlid sembla haver-se convertit en evanescent. I tot això s’ha produït i es dispara de manera exponencial sense que hi hagi hagut cap elecció voluntà-ria i conscient, tot i l’enorme transcen-dència dels canvis tecnològics, econò-mics, polítics, culturals i de valors. No ens han canviat les condicions de vida, ens han modificat la pròpia noció del que és la vida i estem en el camí d’una mutació profunda de la pròpia condició humana. La llibertat ha deixat de tenir el sentit que va tenir antany, i en pro-cés de liquidació a l’exercici del lliure albir ens està convertint en éssers pre-dictibles i programables. Evidentment la revolució digital no és una cosa cir-cumstancial, sinó que ha vingut per que-dar-se i per actuar com un accelerador històric d’imprevisibles conseqüències. Sorprèn la naturalitat amb què estem acceptant aquests canvis tan disruptius, com si fossin l’exponent fraudulent dels grans ideals de progrés en què ens vam instal·lar ja fa segles, com la seva conse-qüència lògica. En realitat, hi ha molts aspectes en el món digital que recorden l’obscurantisme medieval i el restabli-ment de relacions de submissió i domi-ni, quasi de vassallatge. El devot lliura-

ment al que ens prestem en relació amb les grans corporacions convertides en icones tecnològiques no té parangó. Els canvis que incorporem i els que s’acos-ten són tan profunds, que afecten sola-ment al que som.

El món sense friccions que ens dibui-xen els nous apòstols de la tecnologia digital no és gaire atractiu i resulta més aviat aterridor. La cultura de Silicon Valley està immersa en la pretensió de ficar-nos en una camisa de força digital, en nom de l’eficiència, la transparència, la col·laboració, la certesa i la perfecció, que ens pot portar sens dubte a una dis-topia totalitària. Creuen estar constru-int una nova realitat per a la humanitat, la qual cosa a més de resultar irracional podria implicar la negació de nosal-tres mateixos. La llibertat humana està constituïda i erigida sobre la imperfec-ció, l’ambigüitat, la contradicció, l’er-ror, l’opacitat, el desordre i, si hi cap, el pecat. El crític d’internet Ievgueni Morozov defineix el “solucionisme tec-nològic” en el nostre món com una pre-tensió boja, igual que ho és la tendència a un internetcentrisme que ratlla l’ab-surd. Millorar la condició humana i la vida de les persones resulta un planteja-ment plausible; creure en estats d’excel-lència gràcies a allò tecnològic és un desvari perillós. La ignorància ens limita i ens crea dificultats, però l’omniscièn-cia sens dubte resultaria molt pitjor, la negació de la vida a uns humans en els quals la imperfecció, per definició, és

condició de llibertat, i fins i tot potser el seu atractiu.

A diferència de les grans corporaci-ons anteriors, els monopolis tecnològics aspiren a modelar la humanitat segons la seva concepció del món. Tot i que la visió que expressen els gurus de les grans plataformes que dominen la xar-xa pugui semblar fantasiosa o extreta d’una mala pel·lícula de ciència-ficció, en realitat aquest és l’objectiu que per-segueixen. Les seves plataformes, cer-cadors i algoritmes són en molts casos força més que una manera brutal de fer negoci i enriquir-se de manera ràpida. L’objectiu dels impulsors de referència de Silicon Valley no és tant encapçalar la llista Forbes de grans fortunes –cosa de la qual tampoc reneguen–, sinó el de disposar d’un immens poder i ingents recursos per poder reescriure l’itinerari de la humanitat. Això és el que els con-verteix en elements especialment peri-llosos per a la nostra llibertat, privacitat i humanitat. L’aposta de fons és avançar amb extrema rapidesa en l’àmbit de la intel·ligència artificial i de la fusió entre home i màquina. Per Steve Jobs, Larry Page, Ray Kurzweil, Eric Schmidt, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg..., es tracta de reorientar la trajectòria de l’evolució humana. Aquesta és la seva intenció i la societat sembla prestar-se gustosament a convertir-se en objecte d’experimenta-ció i a sotmetre’s a uns capricis tecnolò-gics que s’estan convertint en la forma moderna del totalitarisme.

Cap a un totalitarisme tecnològicDES DE FORA

LlorençCapdevila

DE REÜLL

El passat 13 de gener va morir Isabel-Cla-ra Simó, una de les figures cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Es fa difícil valorar si era ja prou gran o encara massa jove. Avui dia, en què l’es-perança de vida és més alta que mai, quan algú mor entre els 75 i els 80 anys és una persona gran per als joves i una persona jove per als grans. Per mi, sigui com vul-gui, va ser una notícia trista.

Isabel-Clara Simó era un autèntic tor-nado de vitalitat i creativitat. Lluitadora activa i escriptora incansable. Pertanyia, a més, a una generació d’autors impres-cindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i, des d’una postura militant amb la llengua i la cultura, però alhora amb un propòsit conscient d’am-bició literària, van ser capaços de nor-malitzar la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i van aconseguir que una nova generació,

després de formar-nos com a lectors amb els seus textos, hàgim pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Algun dia caldrà reconèixer-los aquest valor. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margari-da Aritzeta... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que va començar a escriu-re literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), Isabel-Clara Simó encaixa per-fectament en aquesta generació. El seu currículum literari és impressionant. Va conrear tots els gèneres: poesia, tea-tre, assaig... però, sobretot, va destacar en el conreu de la narrativa i, especi-alment, de la novel·la. Una obra sòlida que li va comportar premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats, És quan miro que hi veig

clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crí-tica Serra d’Or i molts d’altres. A més, els últims anys se l’havia premiat també amb reconeixements a la seva trajectò-ria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, o el Premi d’Honor de les Lletres Catala-nes (2017).

Fa encara no dos anys, a primers de juny de 2017 i en el marc del festival El Segre de Negre, vaig tenir l’oportunitat de conversar-hi una estona en públic. Va dir coses tan interessants com que una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literà-ria) ha de provocar dues reaccions en el lector: l’ha de fer sentir i l’ha de fer pen-sar. Si falla qualsevol d’aquestes dues coses, aquell text no funciona i de cap manera, en cap cas, un artefacte literari ha de ser útil, més enllà d’això. La troba-rem a faltar.

Isabel-Clara Simó

EL9MAGAZIN6


LLIBRES

CRÍTICA LITERÀRIA

Els cabells uneixen. Si més no a La trena, un llibre de la fran-cesa Laetitia Colom-bani. Colombani és cineasta –gui-onista, directora i actriu– i aquesta és la seva primera novel·la, publicada ja a França l’any 2017 i en català el 2018. I es nota que és cineasta perquè el llibre té un punt de possible pel·lícula. Tres dones nascudes en tres con-tinents diferents, l’Índia, el Canadà i Itàlia. Tenen en comú que són dones i que busquen una sortida a la vida que porten. La intocable Smita sobreviu a Badlapur, a l’Índia, recollint els excrements d’una casta superior. Però no vol el mateix, el que el destí diu que li pertoca, per a la seva filla. Així que pren una decisió prou valenta per avançar. A Palerm, a Sicília, la Giulia treballa al negoci fami-liar, un taller que confecciona perruques de cabells autèntics i que, arran de la malaltia del pare, es descobreix que el negoci perilla econòmicament. Però afronta el problema també de forma valenta. I l’Índia hi té a veure. Mentrestant, al Canadà, la Sarah és una advocada d’èxit, amb tres fills que intenta que no es notin a la feina per no perdre pistonada, igual que procura que no es noti que té

càncer. Però també haurà de triar i adonar-se que aquest sostre de vidre encara existeix,

tot i que al món occidental s’omplin la boca d’igualtat. I la Sarah necessitarà

una perruca. Capítol a capítol i intercalant les històries de totes tres,

Colombani ens desgrana tres vivències en les quals s’hi

poden sentir represen-tades moltes dones i poden aprendre del seu patiment molts homes. Perquè tot i que les tres dones tenen una classe social diferent i una religió diferent, per

exemple, estan discrimi-nades. Aquest és el missatge que

l’autora vol donar a conèixer i ho fa de forma original posant un element tan simple

i tan femení com els cabells o una trena al centre de les tres històries. Alhora s’estableix una relació de solidaritat, tot i que no es coneixen entre elles, basada en la temàtica social, ètica i emocional, que sí que arriba als lectors.

L’obra va guanyar el Premi Relay i s’està adap-tant al cinema amb la mateixa Colombani fent el guió. No podia ser d’altra manera, perquè l’estil literari ja s’acosta al llenguatge cinematogràfic en alguns moments. Ara bé, no cal esperar la pel·lícula per gaudir d’una lectura amena amb un final que s’esdevé esperançador.

LA TRENAAutora: Laetitia ColombaniEditorial: SalamandraLloc i any d’edició: Barcelona, 2018Nombre de pàg.: 205

Tres dones valentes

Dolors Altarriba

Un examen actual de la vida humana

L’autora, mitjançant l’experiència d’en Richard, ens regala la sensibilitat personal d’aquest professor de filologia clàssica jubilat que dia a dia creixerà des que coneix uns refugiats africans quan inicien una vaga de fam en una plaça de Berlín. El nostre pro-tagonista s’implicarà tan intensament en el destí d’aquests homes que farà seves les traves burocrà-tiques, policials, judicials i de rebuig social a què els emigrants s’hauran d’enfrontar.

Els nouvinguts, aquests a qui de vegades anome-nem, segons la seva condició, refugiats, per alguns no benvinguts. Aquells a qui la burocràcia, massa complicada, els embolica per camins sense fi.

Uns han fugit de casa seva deixant-ho tot i altres, que ja ho tenien tot perdut, de sobte han desertat d’on no hi havia res. Refugiats que parlen, que escolten, que pen-sen. Que riuen i ploren. Que miren i veuen. Que dormen i somnien. En un futur fosc.

Éssers humans que han patit massa sovint la mort tan a prop. Refu-giats que

volen treballar, però com que no disposen de la paperassa indispensable se’ls prohibeix fer-ho. I no aconsegueixen els documents tan preuats perquè no els deixem treballar. Un cercle sense fi. La ver-gonya europea.

Expatriats que van anar-se’n de casa deixant esposa, fills, pares, germans i amics. Refugiats que tenien un negoci amb futur, o carrera universitària, o feina ben remunerada, suficient per fer front al dia a dia de la família, però que per les guerres van haver d’abandonar la seva terra. Joves i vells, criatu-

res innocents, amb un futur trencat pels odis, les armes, la violència.

Tot això i més és el que ens explica Jenny Erpenbeck en aquesta novel-la tan real, tan propera. Els fets són tan actuals que, estimada lectora i estimat lector, no us caldrà esfor-çar-vos massa per posar-vos a la pell d’aquests malaurats nouvinguts.

Però malgrat el relat de tantes injustícies incomprensibles, la línia ascendent de solidaritat i sensibilitat del nostre protagonista, amb les clas-ses de piano, la compra d’un terreny a Ghana, l’acompanyament a l’ad-vocat... escoltant-los cada dia, se’ns encomanarà del tot.

Una recomanació literària plena de tendresa, amb descripcions de la duresa humana en límits incompren-sibles i lliçons de la nostra història contemporània molt interessants. Una novel·la de llenguatge elegant i una tècnica clarament dominada per l’escriptora, que, quan l’hagis acabat, no podrà deixar-te indiferent.

Joan Ríos i Rallé

LES FORMES DEL VERB ANARAutora: Jenny ErpenbeckEditorial: Angle EditorialLloc i any d’edició: Barcelona, 2018Nombre de pàgines: 341XX Premi LLibreter 2019

EL9MAGAZIN 7


GEOGRAFIA LITERÀRIANOVETATS EDITORIALS

... Eren mil veus. Era un himne generós d’orgue magnífic.

Les aigües del Montseny prenen en descendint els camins més sobtats. Clars camins entre les pedres nues, o celats entre les tofes de les arbredes; camins de torrent, camins de xaragall, camins de gorja i de cascada. Les venes es destrien, serpegen, es separen, tornen a ajuntar-se, rompen o s’esmunyen, s’ador-men o bullen i es precipiten furients. Les més variades caixes i conques fan a aquestes líquides cordes de ressonador o recu-llen el buf d’aquesta aspiració en tubs de planyívola o serena música, o triomfal. Ara llencen un mugit formidable, ara can-ten, ara parlen, ara parlotegen, ara ploren en lent degotall, ara, ascondides, eleven un tenuíssim sospir. Mil veus, mil veus i una veu sola. L’orgue canta ensems amb totes ses flautes, amb tots els seus xiulets, amb tots els seus registres, en acordada multitud. És veu de violí i veu de viola. És veu de fagot i de xirimia. És veu de trèmolo fort, de trèmolo suau, de quinze-na, d’octava tapada, de violí de tretze, dels vells i les velles, d’oboè, de clarí, de baixoncel. És veu de bombarda, de cimbel, de cimbel baix. És veu de nasard i de trompeta bastarda i de trompeta. És veu de tro i veu de salm. És la veu que s’anomena vox coelorum i la veu que s’anomena unda marís.

Eugeni d’Ors

Alan Parks, l’autor d’aquesta novel·la ambientada al Glas-gow decadent dels anys 70 del segle passat, és aquests dies a Barcelona per participar al Festival BCNegra. S’ha dit que Gener de sang és un relat dels de la vella escola, amb un policia dur, Harry McCoy, que busca l’assassí d’una jove i la pista el portarà als cercles de l’alta societat.

La psicologia i les emocions humanes en contrast amb la tecnologia, imaginada per un dels grans de la ciència-ficció. El tema central del creador de Fahrenheit 451 es desplega en aquest conjunt de relats, dels millors de la seva bibliografia. Martí Sales l’ha traduït per primer cop al català, coinci-dint amb el centenari del nai-xement de l’autor.

El de Joan Perucho –centenari del naixement– és un altre dels aniversaris destacats d’aquest 2020. El crític Julià Guillamon se submergeix en el món de l’autor de Les histò-ries naturals. Al capdavall, una novel·la de vampirs. I això no connecta, precisament, amb la modernitat? És aquesta la nova lectura que Guillamon proposa per a Perucho.

Ha deixat passar un temps i parla Mireia Boya. Referent de la CUP i diputada en un moment clau del procés, expli-ca com va viure aquesta expe-riència, inclosa l’organització del referèndum de l’1-O. Un relat en què també hi ha reve-lacions personals, i tot explicat des de la perspectiva feminis-ta. Amb pròleg de Marta Rovi-ra i epíleg de Tamara Carrasco.

En els últims mesos, a Cata-lunya, hem anat aprenent de manera pràctica el concepte de l’acció noviolenta posat en pràctica pel moviment de drets civils nord-americà o l’antiapartheid. L’autor, soci-òleg i professor d’universitat a Massachusetts, construeix la primera gran tesi teòrica sobre aquesta forma de lluita. Pacífica, però activa.

‘Una teoria de l’acció noviolenta’Stellan Vinhagen / Pagès. Ed.

‘Trencar el silenci’Mireia BoyaAra Llibres

‘Joan Perucho i la literatura fantàstica’Julià Guillamon / Ed. Empúries

‘L’home il·lustrat’Ray BradburyEd. Males Herbes

‘Gener de sang’Alan ParksUnivers

Salt de GualbaLlorenç Soldevila

Aquest saltant de la riera de Gualba, que es precipita per un terreny esglaonat de 133 metres d’alçària, i els seus voltants poden ser el lloc idoni per a la lectura d’alguns fragments de Gualba, la de mil veus, d’Eugeni d’Ors, que va fer diverses estades en el municipi abans de 1915. El salt converteix la riera en un corrent d’escuma blanca, que es creu que és la que ha donat el nom mil·lenari de Gualba o Aqua Alba (“aigua blanca”). Aquests dies que el cabal és generós és un bon moment per acostar-s’hi.

AUTOREugeni d’Ors(1881-1954 )OBRA‘La Ben Plantada / Gualba, la de mil veus’. Ed. 62, 1980INDRETSalt de GualbaMUNICIPIGualbaCOMARCAVallès Oriental

www.endrets.cat

GU

ALB

A.C

AT

EL9MAGAZIN8


EL 9 ETS I UTS

LLENGUA

ENGLISH IN A BITEANGLÈS CATALÀ

Oficines i serveis:[email protected]@cpnl.cat [email protected]

www.cpnl.cat/xarxa/cnlosona/

Avui ens fixarem en un fenomen lingüístic poc comú. Hi ha paraules que sembla que signifiquen el mateix en dues llengües ben diferents, però el cas és que si analit-zem l’ús que en fan els parlants d’una llengua i l’altra podem adonar-nos que la mateixa paraula té connota-cions ben diverses. Això confirmaria el fet que les llen-gües –a part de ser útils per comunicar-nos– ens donen molta informació del tarannà, de la cultura i de la socie-tat de cada lloc on es parlen.

Aquest seria el cas, per exemple, de la paraula ambició en català o ambition en anglès. D’entrada les definicions del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Es-tudis Catalans o el Cambridge Dictionary ja presenten algun matís que allunya, un xic, un significat de l’altre. En català, ‘un desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi’ i en anglès, ‘un desig fort d’aconseguir alguna cosa’.

La distància entre el que vol dir un mot i un altre es fa més evident quan consultem els diccionaris de sinònims d’ambdues llengües. En català –el Diccionari de Sinò-nims Franquesa i el Diccionari de sinònims i antònims de S. Pey de l’editorial Teide– ens proposen mots com ambiciositat, aspiració, pretensió, cobdícia; i pel mot ambiciós: interessat, insaciable, ésser una garsa, arri-bista, aprofitador, oportunista, assedegat, avar, mesquí, entre altres. I en canvi en anglès, al mateix Cambridge Dictionary trobem sinònims com aspiration (aspiració), dream (somni), goal (objectiu), hope (esperança), inten-tion (intenció).

Per tant, sembla força evident que mentre que en cata-là ser ambiciós o tenir ambició tindria una significació negativa o pejorativa, en anglès és vist en termes posi-tius, de superació, d’aconseguir objectius i de realització de somnis.

Us animem a seguir aquesta secció i us convidem a fer-nos arribar consultes i comentaris a través de [email protected]

105

To Expect/To Hope/To Wait (for)These three verbs often cause confusion. They are usually translated as ‘espe-rar’. They mean distinctly different things.The first verb, to expect, is used to talk about an idea which is completely rational or something that we are sure is going to happen. An example would be the following: “I expect it will be cold in Finland.” The second one, to hope, we use to express a wish, something that we want to happen. A simple example would be the comment to a friend who is ill: “I hope you get better soon.”And finally we have the verb to wait (for). This verb is used in English to express the idea of the passing of time. If the expression of time comes direct-ly after to wait, the preposition for can be left out: “I waited (for) weeks for his letter.” We frequently find the verb in sentences expressing anger about somebody being late: “We waited for you outside the cinema for almost an hour!”As a matter of historical interest, there is also a transitive verb, to await, but this verb is unusual in modern English. It sounds very dated and is the perfect way to make a historical costume drama sound authentic: “I shall await your commands, my lady.”

Correct the following sentences:

Tres verbs en anglès per expressar els significats del verb ‘esperar’ (To Expect/To Hope/To Wait (for)Aquests tres verbs sovint causen confusió. Els traduïm per “esperar”, però tenen tres significats totalment diferents.El primer d’ells s’utilitza per parlar d’una idea que és totalment racional o alguna cosa que estem segurs que passarà.

Per exemple: I expect it will be cold in Finland (Espero/Crec/imagino que farà fred a Finlàndia)

El segon, to hope, s’utilitza per expressar un desig, alguna cosa que volem que passi.

Un exemple fàcil seria comentar a un amic que està malalt: I hope you get better soon (Espero/Desitjo que et recuperis aviat)

I per acabar, tenim el verb to wait (for). Aquest verb l’utilitzem per expressar la idea del pas del temps. Si l’expressió de temps ve immediatament després de to wait, podem no posar la preposició for: I waited (for) weeks for this letter (he estat esperant aquesta carta durant setmanes).Sovint trobem aquest verb en frases que expressen enuig perquè algú arriba tard: We waited for you outside the cinema for almosta n hour! (T’hem estat esperant fora del cinema almenys una hora).A tall d’informació històrica dir que també existeix un verb transitiu, to await, però és poc usual en l’anglès modern. Sona antiquat i és ideal per fer que una obra històrica soni autèntica: I shall await your commands, my lady (Senyora, resto a l’espera de les seves ordres).

1 i; 2 b; 3 c; 4 f; 5 h; 6 a; 7 e; 8 k; 9 g; 10 l; 11 d; 12 jLes solucions de la setmana anterior:

Tenir ambició o ser ambiciós

By Conor Gleeson

1 She is waiting for a baby boy.

2 I am hoping a Christmas card from my son this week.

3 I expected you for more than 30 minutes!

4 She expects she passes all her exams.

5 I waited the train but it never arrived!

Per Conor Gleeson

EL9MAGAZIN 9


És el primer disc del mític grup novaiorquès, –primer i últim per a la cantant Nico que va deixar el grup just en acabat d’enregistrar-lo–. El grup era liderat per Lou Reed i John Cale, i van crear un so innovador, diferent a tot el que s’havia sentit en el terreny del rock fins aleshores. Anaven més avançats en el concepte musical que altres grups que s’aixoplugaven al voltant del rock progres-siu o rock avantguardista. Tant és així que quan es va publicar ningú va parlar-ne ni fer-se’n ressò. Va passar completament des-apercebut, simplement per pura incompren-sió i desconeixement de crítics, discogràfi-ques i públic en general. El pas del temps va anar posant les coses al seu lloc i The Velvet

MÚSICA

La Mulata és un grup que, fent honor al seu nom, beu dels ritmes llatins amb especial pre-dilecció pel merengue i la salsa. Van néixer el 2014 i es van donar a conèixer discogràficament amb Marenga, l’any 2017. Ara hi tornen amb un nou treball on, sense abandonar el seu so, també exploren altres estils propis dels països caribenys com la bachata, el reggaeton o el boo-galoo. El millor del disc és “Caçadors de bolets”, una cançó al·lucinògena de la qual també n’han fet un videoclip on se’n foten dels anuncis de cervesa.

LA MULATA‘Tròpic del Mediterrani’

Idea és una banda de pop-rock liderada per Gerard Heredia, un músic que va fer els primers passos com a cantautor. Però com que els seus principals referents eren –i són– els grans clàs-sics del rock català dels anys 90 (Sopa de Cabra, Sau, Lax’n’Busto...) de seguida va començar a treballar amb la idea de muntar la seva pròpia banda de rock. I al final se n’ha sortit. Un punt a part és un disc honest i molt digne que no inventa res però que fa de molt bon escoltar. Si la Idea l’hagués tingut a finals del segle passat potser parlaríem d’ells com els nous Gossos.

IDEA‘Un punt i a part’

Anaïs Vila és una jove cantautora de Santpedor que es va donar a conèixer ja fa uns anys amb una proposta molt propera a la cançó d’autor. Ara, a Contradiccions, Vila es presenta amb un so reno-vat amb una veu tractada amb força reverberació acompanyada també de guitarres elèctriques i sintetitzadors. Per cert, les deu primeres cançons del disc acaben totes en -ons (“Contradiccions”, “Decisions”, “Evolucions”, “Friccions”, “Rere-fons”, “Raons”, “Extensions”, “Visions”, “Secci-ons” i “Segons”). L’última, per fer honor a la con-tradicció del títol (o no), és “Realitat paral·lela”.

ANAÏS VILA‘Contradiccions’

EL CLÀSSIC

Undergroud & Nico és considerat una obra mes-tra del rock, un disc de culte i dels més influ-ents de la historia de la música. El disc cons-ta d’onze temes, el més conegut dels quals és “Heroin” –que va tenir la seva particular lluita amb la censura– en el qual la guitarra de Reed i la viola distorsionada de Cale creen una atmos-fera que va in crescendo fins a l’extasiant esclat final. Nico va posar la seva gèlida veu germàni-ca a “Femme Fatale”, “All Tomorrow’s Parties” i “I’ll Be Your Mirror”. La pintura de la portada és obra del gurú del pop-art Andy Warhol i és una de les imatges emblemàtiques del rock.

The VelVeT UndergroUnd & nico‘The Velvet Underground & nico’MGM Records Inc, 1967

Sagi Serra

Jordi Sunyer

NOVETATS DISCOGRÀFIQUES

EL TEST

Primer instrument que vas tocar? El piano. Primer grup del qual vas formar part? Els Sins, a Centelles, quan tenia 18 anys. Primer concert en directe? L’octubre de 2003 a la sala Eudald Graells de Ripoll amb els Sins. Primer disc que et vas comprar? Sticky Fingers de The Rolling Stones. Quants discos tens? Uns 300. Salva’n tres. Doctor Feelgood, de Motley Crüe; Abbey Road, de The Bealtes, i Led Zeppelin II, de Led Zeppelin. Grups (o músics) de capçalera. Beatles, Leed Zeppelin, Van Halen, Pink

Floyd, AC/DC... Un concert (com a públic) per recordar. AC/DC a l’estadi Olímpic de Barcelona el 2008.

Lucas Mir-Mir

Tornen els Glaucs per celebrar 25 anysGlaucs torna. La banda liderada per Jofre Bardagí ha anunciat aquesta setmana que torna als escenaris i que a més ho farà amb un nou disc que es publicarà durant aquest primer trimestre de 2020. El retorn, a més, servirà també per celebrar el seu 25è aniversari. La primera oportuni-tat per veure’ls en directe serà al Festival Strenes de Girona el dia 17 d’abril. Aquest concert, que es farà al Teatre Municipal, comptarà amb una bona nòmina de col·laboradors (la banda de moment no ha revelat noms) amb un repertori on s’alter-naran les peces noves amb els èxits que la banda va gravar a finals del segle XX. Glaucs és un grup que va néixer a Begur l’octubre de 1994 i de seguida es va fer un nom entre les ban-des més populars de l’anomenada segona generació del rock català. Durant els seus primers nou anys de vida van editar un total de sis discos que van deixar èxits intergeneracionals com “Els teus ulls glaucs”, “Ho tornaria a fer”, “Històries curtes”, “La teva/meva vida”, “Quan no hi ets” o “La nit de Reis”, entre d’altres. El 2002 la banda va fer un últim concert a la sala La Mirona de Girona i es va dissoldre. Des de llavors, havien fet alguna reaparició puntual (el 2006 van tocar a la sala Maris-cal de l’Estartit i el 2008 a l’Auditori de Barcelona) fins que el 2014 van tornar als escenaris amb Hem conegut la nit, un nou disc que també es va presentar en directe a l’Strenes de Girona. Un parell d’anys més tard la banda pràcticament va tornar a desaparèixer dels escenaris fins ara, que han anunciat un nou retorn amb nou disc i nova gira.

NOTES

EL9MAGAZIN10


El gladiadorde Spokane

Jordi Remolins

SOUND AND VISIONSolé / solemusic.cat

‘West Side Story’ West Side Story torna a estar d’actualitat. Entre l’èxit de la versió teatral que es pot veure aquestes setmanes a casa nostra i l’anunciat remake que Steven Spielberg estrenarà als cinemes a finals d’any pràcticament coincidint amb el 60è aniversari de la pel·lícula, és un bon moment per revisitar aquest exemple, clàssic entre clàssics, de fusió plusquamperfecta entre ficció visual i música, aspecte aquest últim en el qual em voldria centrar. És clar, si no us agraden els musicals, tenim un inconvenient: aquesta música

està pensada com a suport d’un mitjà visual i en molts moments té funció descriptiva, subratlla accions i situacions, etc.; per tant, si l’escolteu per primer cop aïllada no s’aca-ba d’entendre. Per això, oh! detractors dels musicals, us animo a carregar-vos de paci-ència i veure la pel·lícula o anar al teatre, perquè la banda sonora de Leonard Bernstein és tan absolutament sublim que et tornes millor persona i ho perdones tot.

West Side Story va comen-çar essent una obra de teatre musical estrenada el 1957, i l’èxit va ser tan desorbitat (es van fer 732 funcions) que quatre anys més tard se’n va estrenar una versió en pantalla gran. La pel·lícula, dirigida

per Robert Wise i Jerome Robbins, va guanyar 10 Òscars, entre els quals el de millor música original. És que si no el guanyava era per emprenyar-se, per-què el que va crear Bernstein no s’havia vist mai: la rivalitat entre les dues bandes protagonistes, els Jets (nord-americans) i els Sharks (porto-riquenys), requeria expressar aquestes dues tradicions cultu-rals en la mateixa partitura; el resultat és una obra en què es barregen amb una mestria sorprenent estils genuïnament americans com el jazz o els sons clàssics de Broadway amb estils i ritmes de música llatina, avantguarda, etc. A més, igual que un altre gegant de les bandes sonores com John Williams, Leonard Bernstein va teixir peces d’enorme comple-xitat harmònica, estructural i rítmica, i pel damunt hi va fer sobrevolar melodies pop simples i perfec-tes, enganxoses a matar i amb capacitat per conver-tir-se –de fet, ho van fer– en clàssics atemporals: Maria, Tonight, I feel pretty, Somewhere o la insu-perable America en són només alguns exemples. Per tot plegat, no és estrany que West Side Story fos l’àlbum més venut als Estats Units als anys 60 i durant dècades ostentés el rècord de setmanes (54) al número 1 de la llista Billboard d’àlbums; a més, va guanyar el Grammy i no sé quantes coses més.

Amb aquesta obra seminal, Leonard Bernstein va avançar-se una dècada al moviment de fusió que posteriorment es va fer tan popular i, a més, va aconseguir expressar amb la música allò que predica el rerefons moral de la pel·lícula i que, tristament, encara avui en molts casos és una utopia: la unió entre diferents. Per coses com aquestes, sempre és un bon moment per revisitar West Side Story.

El Barça de bàsquet de la dècada dels vuitanta s’assemblava poc a l’actual. Ara amb prou feines pots endevinar els jugadors que formen part de la plantilla, però en aquella època hi havia una base sòlida que es repetia any rere any. La columna vertebral formada per Epi, Solozábal, Sibi-lio i De la Cruz es va mantenir inalterable durant temporades, completada per parelles de pivots nord-americans que aportaven múscul i mala llet en defensa. Personalment sempre he consi-derat a Mike Davis com el més intimidador de tots, capaç d’anar a mastegots amb qualsevol pro-vocador que li busqués gratuïta-ment les pessigolles, tal com van constatar Margall i López Iturri-aga. Vaja, que si s’ha de fer una estàtua a algun exjugador, per mi l’home és Davis. Però l’arribada d’un gegant amb els genolls de vidre com Audie Norris –a qui Lluís Canut li va dedicar diumenge passat un dels seus banys i massatge a Quan s’apa-guen els llums– va posar d’acord la premsa en el fet que ell era l’home. A Barcelona hi va jugar durant sis temporades.

Durant la tercera temporada de Norris al Barça, la seva parella sota l’anella no acabava de quallar, i a més les lesions reclamaven un fitxatge amb urgèn-

cia. Amb la campanya ja iniciada, a mitjan novembre va aterrar en David Wood, que aviat va ser conegut com El Gladiador per la seva incansable lluita i rendiment a la pista. No era cap estrella tal com indicava el seu baix cost, però va posar-se al públic a la butxaca amb la seva suor i un talent potser menys elevat que el d’altres jugadors, però que suplia a base d’empenta. Wood actuava amb un protector bucal per evitar problemes amb la seva ortodòncia en el xoc amb els pivots rivals, i gràcies en part a la seva aportació l’equip va guanyar la lliga i va ser finalista de la copa d’Europa.

Aquests grans registres li van servir per retornar a la NBA, on ja havia estat el 1988 als Chicago Bulls de Jordan, per fitxar ara pels Houston Rockets. Malgrat el bon paper que hi va realitzar va prefe-

rir rellançar la seva trajectòria a Europa, aquest cop al Taugrés basc (1991/1992). Les següents cinc tem-porades les va fer altre cop a l’NBA amb els Spurs, Pistons, Golden State, Suns Mavericks i Bucks, abans d’acabar de nou com a peó de luxe a Espanya (Màla-ga, Múrcia, Canàries i Fuenlabrada) i França (Lle-motges). Però malgrat haver estat menys d’un any a Barcelona, el Gladiador de Spokane (Washington) estarà eternament en el record dels fidels del Palau.

Divendres, 10 de novembre de 1989La secció de bàsquet del Barça fitxa David Wood

ELS MILLORS MINUTS DE LA NOSTRA VIDA

EL9MAGAZIN 11


ECONOMIA

ELS PARQUETSJoan Carles Arredondo / @joancarredondo

‘a por el... mwc’

Catalunya va tancar el 2019 amb 405.800 aturats, el 10,1% menys que l’any anterior, segons les

dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA). La taxa d’atur es va situar en el conjunt de l’any

al 10,45%, mentre que l’any passat era de l’11,75%. La taxa està per sota de l’estatal, del 13,78%. Es van registrar 16.300 aturats menys que el trimestre precedent i 45.600 menys que en el quart trimestre del 2018.

La contractació laboral ha marcat un nou rècord el 2019 per l’impuls de la feina temporal, amb la formalització de 3,3 milions de contractes de treball. D’aquests, el 13,4% han estat indefinits i el 86,6%, temporals. Respecte a 2018, el creixement de la contrac-tació s’ha moderat fins al 0,5% després de créixer el 4,5% el 2018. Baixa la contracta-ció indefinida i es modera el creixement de la temporal.

menys atur més contractes

La mateixa expressió que la presidenta de la Comu-nitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va triar per va manifestar la intenció que el congrés mundial de tecnologies mòbils el Mobile World Congress (MWC) es fes a la capital del Regne posa de mani-fest les veritables intencions: “Iremos a por él”. Él, aparenta ser el congrés, però no deixa de ser una continuïtat de l’“A por ellos”. És una curiosa rein-terpretació de la pertinença. Catalunya és [pertany a] Espanya. Però, en referir-se als que hi viuen, pre-domina l’ús de la tercera persona.

Aquell “A por ellos” s’aplica en tots els fronts i, ara, li ha tocat al MWC. El que acaba resultant curiós és que mentre la presidenta de Madrid apunta que hi ha hagut contactes amb l’organitza-ció del congrés de tecnologia mòbil, el conseller delegat de l’empresa que se n’encarrega, John Hof-fmann, diu que no ha parlat amb ningú de Madrid. Voler acollir una fira de telefonia i no encertar amb el telèfon que cal despenjar no deixa de ser un contrasentit.

Tot plegat haurà acabat en una tempesta en un got d’aigua, però la polèmica ha vingut a posar de manifest diverses qüestions que ja s’intuïen. La primera és l’intent de Madrid de centrifugar tot el que es mogui en l’economia de l’Estat. Per acon-seguir aquest objectiu, existeix la predisposició d’utilitzar totes les armes, fins i tot la de manllevar de males maneres iniciatives consolidades d’altres ciutats que li haurien de ser properes. La segona, és que les disputes de campanar tenen un recor-regut limitat en ple segle XXI. El director general de l’entitat organitzadora del congrés ho expressa quan, a l’hora de plantejar alternatives de futur, no mira cap al centre de la Península, sinó cap a altres ciutats de qualsevol país del món.

La presidenta de la Comunitat de Madrid i els seus coristes –que també n’hi ha hagut– han posat sobre la taula una concepció d’estat incapaç de comprendre la fortalesa que aporta la suma. L’OPA hostil que van llançar, presidenta i coristes, con-tra una de les principals manifestacions firals de Barcelona, si no la principal, parteix de la incredu-

litat que hi hagi algú que pugui preferir qualsevol altre emplaçament que no sigui una capital d’estat. Ha estat una operació tan barroera com estèril, per motius molt diversos, i algun de ben senzill: les possibilitats de Madrid d’oferir els espais firals que requereix el MWC són limitades. De fet, ni tan sols els màxims responsables d’Ifema –la institució firal de Madrid–, que són els professionals, veien cap recorregut a la proposta.

Com qualsevol altre esdeveniment, el congrés de tecnologia mòbil és susceptible de rebre mira-des crítiques. De fet, en l’origen de la polèmica, hi ha un posicionament d’una entitat catalana que expressava algunes reticències sobre la tecnologia 5G, que es vol que sigui una de les protagonistes de l’edició del congrés que se celebra entre el 24 i el 27 de febrer. Més enllà dels mateixos continguts de l’esdeveniment, hi ha veus que també s’expressen sobre el mateix sentit que aquest congrés se celebri a Barcelona.

Més enllà de possibles crítiques, la magnitud d’aquest esdeveniment queda fora de dubte, fins i tot per als que n’aprofiten la celebració per pro-testar: el congrés ha conviscut amb vagues que han afectat la mobilitat, als congressistes i també a la ciutat, com la dels treballadors del metro el 2016. Fer coincidir aquella protesta, com altres que només han estat amenaces, amb el Mobile és, de fet, reconèixer el fort impacte mediàtic internacio-nal que té associat aquest esdeveniment.

Des del punt de vista més estrictament econòmic, les xifres –almenys les xifres que difon el mateix congrés– són contundents. Els 110.000 visitants, en bona part màxims responsables i executius de les respectives empreses, els més de prop de 500 mili-ons d’euros d’impacte econòmic associat, els 12.000 llocs de treball que hi estan vinculats i els 3.000 expositors són unes magnituds molt notables. Tam-bé és una magnífica oportunitat de promoció de la ciutat, perquè el congrés és un aparador en el qual les referències a la ciutat que l’acull són constants.

El congrés ha crescut a Barcelona, i aquesta és una de les referències que els organitzadors no dei-

xen de banda. Probablement, donada l’eclosió del sector, hauria crescut a qualsevol ciutat, però ho ha fet a Barcelona perquè també la ciutat li aporta un bon marc, per tradició firal i per infraestructura hotelera, en primer lloc.

Però a més d’aquests aspectes, també genera el marc idoni el creixement que experimenta el sec-tor a la ciutat. Al voltant del congrés s’han anat desenvolupant experiències que han permès que el sector tecnològic prengui força, a la ciutat i a Catalunya. La celebració del congrés a la ciutat ha comportat la creació d’entitats que fomenten un teixit tecnològic potent, fins al punt que Barcelona figura en els mapes de les ciutats amb més empre-nedoria dins del sector. I, a més, algunes de les grans empreses internacionals es fixen també en Barcelona per fixar els principals sistemes tecno-lògics, com revelen les inversions de firmes inter-nacionals que es donen a conèixer amb força regu-laritat. Anys de feina que contrasten amb anuncis barroers i força deslleials com el de la presidenta de la Comunitat de Madrid de la setmana passada.

EL9MAGAZIN12


Està demostrat que totes les persones tenim som-nis cada nit, tot i que en molts casos no ho recor-dem i fins i tot defensem la idea que fa anys que no somiem. Bé, avui no parlarem dels viatges onírics sinó més aviat de la capacitat que tenim tots de somiar desperts.

Quantes vegades no hem jugat a tenir fantasies amb el que faríem si ens toqués la rifa o com hauria de ser el nostre món perfecte. Si em demanessin per la segona opció segurament començaria a escriure la meva carta particular als Reis Mags i demanaria un món en equilibri, just, net i seguiria amb un llarg reguitzell de tòpics que ara no venen al cas. Tot plegat és un joc on la imaginació té un paper fonamental i que si en fem un ús adequat ens pot ser més útil del que ens puguem imaginar.

En la programació neurolingüística sovint uti-litzem els ancoratges per proveir-nos de recursos i afrontar situacions de dificultat de forma més ben posicionada. Aquesta tècnica és força senzilla i consisteix en el següent: si per exemple volem tre-ballar-nos la vergonya a parlar en públic, el primer que farem és intentar reproduir mentalment tot de moments viscuts en els quals ens hàgim desenvo-lupat bé en aquesta situació i vincular la sensació sentida a una part del nostre cos. Aquesta sensació sentida apareix si som capaços de recrear de forma imaginària les escenes viscudes amb el màxim de detall, tant visual com auditiu i cinestèsic. Aquesta forma de somiar desperts no implica cap regla ni limitació especial. Si es tracta de reforçar la nostra seguretat a parlar en públic i mai abans hem tingut l’oportunitat de desenvolupar-nos en aquest sen-tit podem recuperar imatges d’algun personatge conegut que ens inspiri o que sigui un mestre en la matèria. O fins i tot, posar-nos nosaltres en el seu lloc i viure l’experiència de la manera que ens cre-iem que la viuria ell.

En aquest punt ens convertim en el nostre propi director creatiu i la pel·lícula que vulguem crear, si la sabem viure de forma intensa i molt conscient, pot repercutir tant en la nostra fisiologia i neurolo-gia com en els estats d’ànim i emocionals. Si a més a més de repetir aquesta pel·lícula mental diverses vegades per tal de potenciar la sensació sentida l’acabem relacionant amb una clau cinestèsica com tocar-se la barbeta o estrènyer el dit petit de la mà esquerra, per donar algun exemple, el que aconse-guirem és gravar-la en el nostre cos i així poder-la recuperar en el futur quan ens calgui.

Si parem una mica d’atenció veurem que els ancoratges de la PNL ens ensenyen dues coses. Pri-mera: no cal dedicar pensaments a allò que no ens afavoreix o ens va en contra. I segona: si intensifi-quem els pensaments en allò que sí que ens ajuda i els sabem retenir de la forma adequada podem tenir un aliat per la resta de la nostra vida. Respi-reu, imagineu, sentiu i... estrenyeu fort.

Somiar desperts

Jordi Soler / [email protected]

ALEGRIA INTERIOR

ÀRIES: (Del 21/3 al 20/4)Amb la quadratura Venus/Mart, pots sentir una forta atracció per algú, però que no es pot manifes-tar en aquest moment. Possible retrobament amb una amistat del passat.

TAURE: (Del 21/4 al 20/5)Compte amb les discussions amb amics per assumptes trivials o diferència d’opinions. Venus amb Neptú, facilita la teva percepció subtil de les coses i augmenta l’empatia.

BESSONS: (Del 21/5 al 20/6)Etapa de dissenyar i planificar. Si et sents avorrit de la monotonia, faràs el possible per fer canvis a la teva vida. No deixis d’atendre les obligacions financeres.

CRANC: (Del 22/6 al 21/7)Si vens d’una etapa monòtona, ara s’inicia un perí-ode més actiu i també més productiu, econòmica-ment parlant. Cuida’t de cops o petits accidents, per culpa de les presses.

LLEÓ: (Del 22/7 al 23/8)Vols sortir-te amb la teva i això et dona problemes. Potser val més tenir pau, que la raó. Projecta’t en allò que t’agrada i et dona plaer, no perdis temps en discussions.

VERGE: (Del 24/8 al 23/9)Amb Sol i Mercuri a Casa VI, sembla que poses més energia en el sector laboral. La salut passa per proves o gestions per la seva millora, o per fer-ne un bon manteniment.

BALANÇA: (Del 24/9 al 23/10)Mart, transitant per la teva Casa III, pot fer que et penedeixis d’alguna cosa que dius. Això pot afec-tar, especialment, el sector laboral, on pots viure alguna tensió.

ESCORPÍ: (Del 24/10 al 22/11)Possible tensió entre la teva família i la parella, per alguns desacords. Expresses l’afecte de manera romàntica i delicada. Vius moments entranyables amb els fills..

SAGITARI: (Del 23/11 al 21/12)Amb Mart, encara al teu signe, segueixes combatiu i no dubtes a posar límits a qui no et respecti. Estàs projectat en el futur. Tens plans i els hi vas donant forma.

CAPRICORN: (Del 22/12 al 20/1)Mart a la Casa XII, inclina a no poder expressar alguna cosa de gran importància i això et pot inquietar. Sembla que és un temps d’espera, pel que fa a qüestions laborals.

AQUARI: (Del 21/1 al 19/2)Tot i que les coses es mouen, tens dubtes i pors, que no comparteixes amb ningú. Aprofita aquests moments d’introspecció per estructurar els teus passos amb més precisió.

PEIXOS: (Del 20/2 al 20/3)Pots despendre un encant especial, i els altres t’ho faran saber. Molt creatiu, expresses el teu món emocional. Un assumpte laboral sembla que ve amb una mica de retard.

L’HORÒSCOPDhanna Astròloga Del 03-02-2020 al 09-02-2020

EL9MAGAZIN 13


El blanc i el negre li dona al film una qualitat i un fons que possiblement redundi en un fil de fars de culte. I aquesta estètica pot revertir en una pel·lícula de reflexió i avorrir el perso-nal cansant-lo amb el tsunami de grisos. Com tot a la vida, s’ha d’escollir. Robert Eggers ha escollit el negre i l’ha adaptat meravellosa-ment al guió del seu germà Max. Defensar el producte no és fàcil però sí que podem dir que és una de les millors pel·lícules de por en la qual s’equilibren els ensurts visuals i els auditius. Un combat incruent on el qua-drilàter és l’abocador de la vida que passa i els guants, armes de pell enganxosa, bruta... Exemple a seguir d’un cine fantàstic en el qual la bruixa (quin horror!, el portaveu és el mateix) és el mar i el monstre, les elèctriques.

El que seria gespa i bellesa costanera és fang i l’escenari rep les plagues contra les quals lluitaran els principals protagonistes, que són Willem Dafoe i Robert Pattison. Dos faroners que substitueixen durant un mes el personal d’un far situat en una remota illa de la costa de Nova Anglaterra a finals del segle XIX queden atrapats en aquest inhòspit lloc a causa d’una tempesta que sembla no tenir fi i hauran de conviure, menjar, mantenir les instal·lacions i satisfer dues generacions totalment enfron-tades. De mica en mica, ambdós començaran a sentir com unes estranyes forces s’apoderen

d’ells i els porten a l’enfrontament. Sense saber si el que els passa és fruit de l’aïllament, la tensió per les jerarquies de poder o d’origen sobrenatural, un i altre hauran de trobar la manera de sobreviure a la bogeria.

Elevat als altars del terror independent per la seva òpera prima, la fascinant i inquietant La Bruja, Robert Eggers torna a Nova Angla-terra, encara que ara, dos segles més tard, per explicar una nova i esgarrifosa història a El faro. En aquesta ocasió, una recòndita illa a mercè de la fúria del mar és el teló de fons d’aquest llargmetratge filmat en blanc i negre que evoca clàssics d’èpoques passades, on dos homes oculten secrets inconfessables i com-parteixen confidències mentre s’enfronten tant a la natura desbocada com a ells mateixos.

El nominat a l’Òscar Willem Dafoe (Van Gogh, a las puertas de la eternidad) i Robert Pattinson (High Life) signen sengles inter-pretacions magistrals com els únics protago-nistes d’aquest intens cara a cara influenciat pels relats marítims de Herman Melville i Robert Louis Stevenson o els malsons de H. P. Lovecraft, on el joc de llums i ombres aporta un tenebrós i pervers lirisme a una atmosfe-ra insana de la qual emergeixen abrandades lluites de poder, misteris, obsessions i pors. Premiada a Cannes, Spirit, Chicago Adwards, Gotham, Critics, Choice...

CINEMA

‘El faro’ De Robert Eggers

OFERTA CULTURALLA CRÍTICA DE LA SETMANAJoan Salvant

CINECLUB

V. Bigas / T. Terradas

El Jazz Granollers Festival engega amb Michael KananMichael Kanan Trio & Mayte Alguacil. Casino de Granollers. Divendres, 31de gener, 22h.El trentè Jazz Granollers Festival comença aquest divendres amb el concert del pianista americà en format de trio amb el contrabaixista Horacio Fumero i el bateria Guillem Arnedo, i amb la col·laboració de la cantant Mayte Alguacil.

Magalí Sare a la Jazz CavaMagalí Sare & Sebastià Gris.Jazz Cava de Vic. Diumenge, 2 de febrer, 19h.La soprano Magalí Sare reforça la seva carrera en solitari al marge del Quartet Mèlt, guanyador de l’Oh Happy Day de TV3 el 2015, amb l’aparició del disc A boy and girl al costat del guitarrista mallorquí Sebastià Gris.

França, 2019. Dir.: Céline Sciamma.França, 1770. La pintora Marianne rep un encàrrec que consisteix a realitzar el retrat de noces d’Héloïse, una jove que acaba de deixar el convent i que té seriosos dubtes respecte al seu matrimoni. Marianne ha de retratar-la sense el seu coneixement, per la qual cosa es dedica a investigar-la diàriament. Va obtenir el premi al millor guió a Cannes.

CINECLUB VIC4 de febrer, 21.30hCinema VigatàVO subtitulada

‘Retrato de una mujer en llamas’

AC GRANOLLERS31 de gener i 2 de febrer, 19hCinema Edison

França, 2019. Dir.: Roman Polanski.El capità Alfred Dreyfus és degradat per espi-ar per Alemanya i condemnat a cadena perpè-tua a l’illa del Diable. Entre els testimonis de la seva humiliació hi ha Georges Picquart, que, quan descobreix que els alemanys continuen rebent informació secreta, es veu embolicat en un laberint perillós d’engany i corrupció que posa en perill el seu honor i la seva vida.

‘El oficial y el espía’

ALTER CINEMA6 de febrer, 21hCinema El Casal, TorellóVO subtitulada

Alemanya, 2017. Dir.: Robert SchwentkeAls últims moments de la segona Guerra Mun-dial i en plena caiguda del tercer Reich, un soldat desertor alemany de 19 anys, famèlic i esparracat, troba l’uniforme d’un capità nazi. Fent-se passar per un oficial, començarà a transformar-se, usant l’autoritat que li propor-ciona la seva nova identitat, revelant la mons-truosa essència d’aquells de qui vol escapar.

‘El capitán’

Simfonova torna a L’Atlàntida‘Opera, de què vas?’ amb l’orquestra Barcelona Filharmo-nia. L’Atlàntida, Vic. Diumenge, 2 de febrer, 18h.Òpera, de què vas és la tercera proposta de Simfonova, pro-jecte impulsat per Marcel Gorgori que produeix concerts de música simfònica de gran format. Carles Casas, Isabella Gaudí i Carles Pachón són els solistes que cantaran amb l’orquestra Barcelona Filharmonia dirigida per Daniel Antolí.

EL9MAGAZIN14


JUDY

Regne Unit 2019. Dir. Rupert Goold. Amb Renée Zellwegwe i Rufus Sewell. Drama biogràfic. L’hivern de 1968, trenta anys després de l’estrena d’El mago de Oz, la llegenda Judy Garlang arriba a Londres per fer un seguit de concerts. Les entrades s’esgoten en pocs dies tot i tenir la veu i la força passades pel sedàs de l’edat. Mentre es prepara per sortir a l’escenari retornen els fantasmes que la van turmentar a la seva joventut.

MALASAÑA 32França 2018. Dir. Albert Pintó. Amb Begoña Vargas i Sergio Castellanos. Terror. La família Olmedo, matrimoni, tres fills i l’avi Fermín, se’n van del poble i s’instal·len al barri de Malasaña, a Madrid, cercant un futur més pròsper. Però el nou domicili els té reservada una sorpresa: no hi són sols.

MAYAFrança 2018. Dir. Mia Hansen-Love. Amb Roman Kolinka i Aarshi Banerjee. Drama. Després de quatre mesos de captivitat a Síria, dos periodistes francesos són alliberats. Gabriel, el més jove, pot tornar a estar amb la família i la xicota,

ADÚEspanya 2020. Dir. Salvador Calvo. Amb Luis Tosar i Anna Castillo. Drama. Un nen camerunès i la seva germana esperen amagats poder entrar en un avió que els porti a Europa, fugint d’una mort assegurada. No gaire lluny, un activista mediambiental contempla, impotent, un elefant mort, sense ullals, mentre es retroba amb els problemes de la seva filla que torna d’Espanya. Simultàniament, a Melilla, la Guàrdia Civil es prepara per aturar milers de subsaharians que han iniciat l’assalt a la tanca. Tres històries que canviaran les vides dels seus protagonistes.

AGUAS OSCURASEUA 2019. Dir. Todd Haynes. Amb Mark Ruffalo i Anne Hathaway. Drama. Basada en fets reals. Un advocat tossut arrisca el seu futur, la seva família i la seva pròpia vida per descobrir la veritat entre la connexió que hi ha entre un augment de morts inexplicables i els abocaments d’una de les companyies més importants del món.

BAD BOYS FOR LIFEEUA 2020. Dir. Bilall Fallah i Adil El Arbi. Amb Will Smith i Martin Lawrence. Comèdia policíaca. Setze anys després de la seva última missió, els detectius Lowrey i Burnett han de posar en “pausa” la seva

CINEMES

CAMPRODON Divendres Dissabte Diumenge Dilluns

Casal Camprodoní El oficial y el espía - 22.00 18.00 i 22.00 -

MANLLEU Divendres Dissabte Diumenge -

Casal de Gràcia Maya - - 19.00

RIBES DE FRESER Divendres Dissabte Dumenge -

Catalunya El silencio de la ciudad blanca - 19.00 18.00

RIPOLL Divendres Dissabte Diumenge Dilluns

Comtal La innocència (català) - 19.30 17.15 - 1917 - 22.00 19.30 21.30

VIC Divendres Dissabte i Diumenge Dilluns Dimarts

Vigatà Judy 18.10, 20.20 i 22.3 15.40, 17.50, 20.05 i 22.20 19.20 i 21.50 19.20 i 21.50 Richrad Jewell 20.15 20.15 19.15 - Aguas oscuras 18.00 i 22.35 15.45, 18.00 i 22.35 21.40 19.15 Retrato de una mujer en llamas - - - 21.30 Cineclub

VIC Divendres Dissabte i diumenge De dilluns a dijous

Sucre 1917 18.05, 20.00 i 22.25 18.05, 20.00 i 22.25 21.50 Bad Boys for Life 18.20, 20.40 i 22.35 11.35 (dg.), 16.00, 18.20, 20.40 i 22.35 19.20 i 21.45 Volant junts (català) 17.55, 19.15 i 20.40 11.35 (ds.), 11.45 (dg.), 15.50, 17.55, 19.15 i 20.40 17.35 i 19.15 Dios mío, ¿pero qué te (...) 23.00 21.05 i 23.00 19.25 (excepte dijous) Underwater 20.45 i 23.00 15.30, 17.25, 20.45 i 23.00 19.45 i 21.50

CARTELLERA

crisi dels quaranta quan arriba a Miami un perillós delinqüent.

EL OFICIAL Y EL ESPÍAFrança 2019. Dir. Roman Polanski. Amb Jean Dujardin i Louis Garrell. Drama. En 1894, el capità francès Alfred Dreyfus, un jove oficial jueu, és acusat de traïció per espiar per a Alemanya i condemnat a cadena perpètua a l’Illa del Diable, a la Guaiana Francesa. Entre els testimonis que van fer possible aquesta humiliació es troba el coronel Georges Picquart, encarregat de liderar la unitat de contraespionatge que va descobrir a l’espia. Però quan Picquart s’assabenta que es continuen passant secrets militars als alemanys, s’endinsarà en un perillós laberint de mentides i corrupció, i posarà en perill el seu honor i la seva vida.

JOJO RABBITEUA 2019. Dir. Taika Waititi. Amb Roman Griffin Davis, Scarlett Johanson i Sam Rockwell. Comèdia satírica. Jojo Rabbit Betzler és un nen solitari simpatitzant de les Joventuts Hitlerianes a qui li cau el món a sobre quan descobreix que la seva mare amaga una nena jueva a les golfes de casa seva. Amb l’ajuda del seu amic imaginari Adolf Hitler, un nen força idiota, haurà de superar aquesta situació enfrontant-se al seu fanatisme.

però passades unes setmanes sense trobar rumb a la seva vida, decideix anar a Goa. Allà coneixerà Maya.

MUJERCITASEUA 2019. Dir. Greta Gerwig. Amb Saoirse Ronan, Emma Watson, Eliza Scanlen i Florence Pugh. Drama. Actualització del clàssic Mujercitas, l’obra de referència de l’escriptora Louisa May Alcott.

OPERACIÓN PANDARússia 2019. Dir. Billy Frolick. Animació. Per error, una cigonya maldestra entrega un nadó panda a una adreça incorrecta.

RICHARD JEWELLEUA 2019. Dir. Clint Eastwood. Amb Paul Walter Hauser, Jon Hamm i Olivia Wilde. Drama. Richard Jewell era un guàrdia de seguretat dels Jocs Olímpics d’Atlanta 1996 que va descobrir una motxilla amb explosius en el seu interior i va evitar una quantitat de víctimes més gran poc abans que es produís l’esclat.

TE QUIERO, IMBÉCILEspanya 2020. Dir. Laura Maña. Amb Quim Gutiérrez i Natalia Tena. Comèdia romàntica. A Marcos el deixa la seva nòvia just quan volia demanar-li casar-s’hi. També l’han fet fora de la feina i ha de tornar a viure a casa els pares. Així que decideix reinventar-se i

triomfar, el que passa és que no sap per on començar. I ho prova anant allà on hi és tot: internet.

UNDERWATEREUA 2020. Dir. William Eubank. Amb Kristen Stewart i Vincent Cassel. Aventures. Terror. Un grup de científics que han quedat atrapats en una instal·lació submarina per un sisme intenten sobreviure, però els persegueixen uns depredadors monstres marins disposats a matar-los.

VOLANT JUNTSFrança 2019. Dir. Sam Mendes. Amb Nicolas Vanier. Amb Jean-Paul Rouve i Louis Vaequez. Aventures, Drama Basada en fets reals. Un ornitòleg especialitzat en aus migratòries i el seu fill enganxat als videojocs que no vol anar de vacances amb el seu pare s’ajunten en una aventura insòlita: guiar des de l’aire, amb un ultralleuger, una bandada d’ocells en perill d’extinció.

1917Regne Unit 2019. Dir. Sam Mendes. Amb George MacKay i Dean-Charles Chapman. Drama bèlic. El 1917, al nord de França, dos soldats britànics reben una missió a primera vista impossible: lliurar contrarrellotge un missatge amb l’objectiu d’evitar una emboscada que podria acabar amb una autèntica massacre.

EL9MAGAZIN 15


OperacióPanda 18.1011.50(dg.),15.45i17.20 17.45

FrozenII -11.25(dg.)i14.40 -

JojoRabitt 23.0019.00i23.00 19.30

Jumanji:siguientenivel 18.3011.30(dg.),15.45i18.30 -

LagallinaTuruleca -11.30(dg.)i13.45 -

LasaventurasdelDr.Dolittle 18.15i20.1511.40(dg.),11.20,16.10,18.10i20.15 19.00i21.40*(*dj.22.00)

Malasaña32 18.45i23.0018.45i23.00 21.55

StarWars:elascensode(...) 19.5019.50 19.25

Tequiero,imbécil 21.20i22.4521.20i22.45 22.00

Underwater(VOSE) -- 22.00

Adú 20.45i22.3516.30,20.45i22.35 18.40i21.35

Gisèlle(òpera) -- 19.15(dg.)

CARDEDEU Divendres Dissabte Diumenge Dijous

L’Esbarjo TheFarewell 22.00 20.00 19.00 - Puñalesporlaespalda - - - 21.00

LA GARRIGA Divendres Dissabte Diumenge Dilluns

Alhambra OperaciónPanda - 16.00 16.00 -

Aguasoscuras 22.00 21.45 17.30 21.45 Pavarotti 18.00 - - 17.30 Parásitos - 17.30 - 19.30 1917 20.00 19.45 - - Sensesostre - - 19.45 -

GRANOLLERS Dv. ds. i dg. Dv. i ds. golfa. Dg. matinal De dilluns a dijous

Ocine 1917 11.30,16.00i18.15/20.30i22.45 16.00i18.15/20.15i22.30 Malasaña32 20.30,22.30i00.30/18.10 20.30i22.30/18.00 Judy(VOSE) 11.45i16.00 15.45 Judy 18.15/20.15,22.30i00.40 18.00/20.00i22.10 LasaventurasdelDr.Dolittle 11.30,16.15i18.15/20.15,22.15i00.15 16.00i18.00/20.15i22.15 BadBoysforLife 20.15,22.30i00.40/12.00,16.00i18.15/19.30 20.00i22.15/15.45i18.00/19.30 Dolorygloria 12.00 - Jugandoconfuego 16.15 16.00 Volandojuntos 12.00,16.15i18.20 16.15i18.20 Underwater 20.30,22.20i00.15/11.50,16.15i18.10 20.30i22.20 Espíascondisfraz 11.15i16.00 16.00 Jumanji:siguientenivel 18.00/20.30 18.00/20.15 FrozenII 11.20i16.00 16.00 Tequieroimbécil 18.00/22.45i00.30 18.00/22.30 JojoRabbit 19.45,21.45i23.45 19.45i21.45 Aguasoscuras 20.00i22.30 19.50i22.15 Adú 12.00,16.00,18.15,20.30i22.45 15.45,18.00,20.15i22.30 LagallinaTuruleca 11.40i15.50 15.50 LasaventurasdelDr.Dolittle 17.30 17.30 StarWars:elascensode(...) 21.45/11.30i16.00 21.45/16.00 RichardJewell 00.30 - FrozenII 18.40 18.40 Diosmío,¿peroquéte(...) 20.40 20.40 Joker 22.40 22.30 OperaciónPanda 11.50,16.00i17.45 16.00i17.45 Mujercitas 19.30 19.30 Parásitos 22.00i00.30 22.00

GRANOLLERS Divendres Dissabte Diumenge Dimarts

Cinema Edison Loquearde 21.30 20.30 - - Eloficialyelespía 19.00 18.00 19.00 - Elfantasmadelalibertad - - - 20.00

SANT CELONI Divendres Dissabte i diumenge Dimecres

Ocine Volandojuntos 18.1016.00catalài16.10 18.10 Kolja(V.O.) 20.30-- 1917 22.3020.20i22.35 20.20i22.35 Underwater 18.15,20.30i22.2018.15,20.30i22.20 18.15,20.30i22.20 BadBoysforLife 18.15,20.10i22.3018.15,20.00i22.2018.15,20.10i22.30 LasaventurasdelDr.Dolittle 18.30i20.3016.30,18.30i20.3018.30i20.30 FrozenII -16.15 - Malasaña32 22.3022.30 22.30 Adú 18.10,20.20i22.3016.00,18.10,20.20i22.30 18.10,20.20i22.30 Jumanji:siguientenivel -16.00 -

9MAGAZIN.CAT

L’actualitat, segons Pep PalauSegueix l’entrevista

divendres, 31 de gener de 2020 · la confiança és bàsica. si es perd, s’ensorra tot. parlem...

Documents