diumenge 11 de juny de 2006 minical - diaridegirona.cat · la música negra i la procedent del...

Entrevista Jordi Coll «Si promovem la canya, evitem el desert» PÀGINA 5. Reportatge Un esport oblidat Només una vintena depersones encara juguen a botxes a Girona PÀGINES 6 i 7. Reportatge El Mundial de l’electrònica El Festival Sónar PÀGINES 8 i 9.

Dom

inic

alDiumenge 11de juny de 2006

Diari de Girona

ReportatgeLa redescoberta de la natura

La Fontana d’Or de Girona mostrauna vuitantena d’obres d’artistes

simbolistes francesos. PÀGINES 2, 3 i 4

MisterSofà

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda)Tel./fax 972 20 82 14 - GIRONA

2 DominicalDiumenge 11de juny de 2006

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ («LA DESESPE-RACIÓ DE LA QUIMERA» (1890), D’ALEXANDRESÉON, UN DELS QUADRES SIMBOLISTES EXPO-SATS A LA FONTANA D’OR DE GIRONA)

11 de juny de 2006

5 EntrevistaJordi CollCoordinador de La Fira de laCanya de Cabanes, asseguraque la de l’Empordà és ideal perfer llengüetes per a instruments.

6 i 7 ReportatgeUn esport oblidatNomés una vintena de personescontinuen jugant a botxes aGirona, ciutat on el 1962 se’n vadisputar el Campionat del Món.

8 i 9 ReportatgeEl Mundial de l’electrònicaLa música negra i la procedentdel Japó dominaran el FestivalSónar d’aquest any, que es faràla setmana que ve a Barcelona.

11 RutesLlofriu

13 GastronomiaLa ceba

15 SalutEl mal de cap

SUMARI

1

2

És fàcil oblidar quan es parla de simbo-lisme que, malgrat que es tracti d’un mo-viment essencialment francès i que, a

més, des d’un punt de vista historiogràfic elpodem acotar a la segona meitat del segle XIX,no és ni de llarg una experiència artística apa-reguda del no-res. De fet, cap moviment ar-tístic, per extraodinària i trencadora que sem-bli la seva proposta, apareix sense referents,tant si es tracta d’un moviment continuïsta omanierista com si del que es tracta és de ne-gar els excessos precedents o, al contrari, dereivindicar l’abundància o fins i tot la desme-sura després d’un període d’ordre estèril iasfixiant. De simbolista també ho era la pin-tura clàssica en la mesura que volia explicarhistòries, il·luminar episodis èpics (Ut pictu-ra poesis) o alliçonar moralment; simbolistaho ha estat tot l’art místic o religiós, des del’egipci, passant pel romànic o el gòtic, finsal barroc; eren simbolistes els artistes del re-naixement italià –més enllà de la pura geome-tria, la perspectiva era un recurs profunda-ment simbòlic– o, més encara, romàntics comFriedrich o Runge no poden ser plenamententesos sense la seva particular utilitzaciódel paisatge com a gènere eminentment simbò-lic. D’una manera o d’una altra, el simbolis-me podria ser considerat una de les constantsque ha resseguit, amb comptadíssimes excep-cions, la història de l’art universal. L’art primi-tiu, per descomptat, no seria cap excepció.

Amb tot, com molt bé ha assenyalat PabloJiménez Burillo, el punt de partida per a l’estè-

tica simbolista el podríem situar a l’Anglaterr-ra de 1848, any de la creació de la Confrariadels prerafaelites. Amb l’impuls de teòrics comJohn Ruskin, els Millais, Rossetti i companyia,van decidir contestar el naturalisme de Bar-bizon amb una pintura que retornava a lesfonts del gòtic internacional, que veia en elQuattrocento italià –d’aquí el nom de «prera-faelites»– un espai de llibertat creativa ques’havia perdut en benefici d’un model clàssic,al seu entendre, estantís i renyit amb la ima-ginació i la creació artística. Als prerafaelitesse’ls deu, per exemple, la invenció d’un mo-del femení que esdevé central per a tot l’ima-ginari simbolista. Es tracta d’una dona làn-guida, a vegades asexual i a vegades direc-tament andrògina, que es movia ambambigüitat per un espectre emocional que po-dia anar des de la més absoluta de les apa-ties fins a la màxima crueltat. Tant si es trac-ta de la malaguanyada Ofèlia (Millais) com deles pèrfides Salomé (Moreau) o Judith (Klimt),aquesta dona ja no és un èsser concret, real,sinó una imatge pulsional portadora de tottipus de missatges d’ultratomba.

A partir dels anys seixanta del segle XIX,autors francesos com Gustave Moreau recu-llen aquesta herència i la porten a un nivellque, en ocasions, frega el deliri visual. Per-sonatges mitològics, acompanyats per malesfembres o per criatures d’aspecte angelical,habiten espais gemats, indrets irreals pen-sats com a teatres o catedrals on s’hi repre-senta una escena d’abundància i color, de

3

llums metafísiques i ornaments dignes del ma-teix palau d’Hades, déu dels inferns; mòrbi-des visions del terrible que també compartienautors cabdals com Odilon Redon: les sevesvisions prefiguren amb força tot allò que des-prés explicaria amb desigual fortuna el su-rrealisme; o Puvis de Chavannes: des d’unaesfera simplificada, fins a cert punt antagòni-ca a l’univers barroc de Moreau i Redon, acon-segueix recrear l’irreal des d’un llenguatge de-purat, impregnat de sentiments i amb una ca-pacitat de síntesi pictòrica només a l’abast delsgrans mestres. A la Fontana d’Or de Gironas’hi exposa, justament, la perifèria artísticad’un moment històric impregnat d’unes ide-es que van trascendir els gèneres; no hi haobres dels grans autors ara esmentats però encanvi s’hi pot apreciar fins a quin punt vaser profunda la seva empremta –la mostra Unpaís ideal. El paisatge simbolista a França,que es pot visitar fins el 16 de juliol, reuneixuna vuitantena d’obres de 24 artistes dife-rents–. A vegades és més fàcil entendre unaperíode de la història de l’art prescindint delllenguatge, sempre autàrquic, de les obresmestres.

UN PAISATGE INTERIORPerò no només els simbolistes eren «simbo-listes». És a dir: a països com Itàlia, Espanya–a Catalunya tenim a Modest Urgell i a Rusi-ñol–, la cèlebre Secessió vienesa encapçala-da per Gustav Klimt, a Suïssa, Rússia, Ale-manya... a tota l’Europa de finals de segle hi

va haver una sèrie d’artistes, molts ells de pri-mer ordre, que varen participar d’una certamanera d’entendre l’art però també la vidaque podem qualificar, a grans trets, de sim-bolista. Sense anar més lluny, els nabís fran-cesos –nabi, en hebreu, vol dir profeta– vanapostar decididament per la imaginació lliu-re a l’hora de plantejar les seves composicionstan característicament decoratives. EscriviaMaurice Denis el 1890 a la revista Art et cri-tique: «L’art ja no és una experiència pura-ment visual que poguem enregistrar simple-ment, ni tampoc una fotografia de la natura-lesa, ni tan sols una fotografia especialmentsofisticada. No, l’art és una obra del nostre in-tel·lecte, una obra que només ha estat desen-cadenada per la natura. Més que treballar através dels nostres ulls, concentrem el nos-tre estudi, com va dir Gauguin, en el centresilenciós de la ment. Això és el que propo-sava Baudelaire, ja que d’aquesta manera laimaginació es converteix novament en la rei-na de les nostres forces i alliberem a la nos-tra sensibilitat».

També va ser Denis qui va dir que caliarecordar que un quadre, abans que un ca-vall de guerra, una dona nua o qualsevol al-tra anècdota, és en primer lloc una superfí-cie plana coberta de colors en un determi-nat ordre. Per tant, a diferència de la conegudasentència d’Arno Holz segons la qual «l’artha de tendir a ser de nou naturalesa», delquè es tactava, segons els simbolistes, elsnabís, els sintetistes, els idealistes místics i

tants altres, era de deixar que l’art dictés lesseves pròpies normes, de que només fossinprincipis intrínsecs allò que regís la voluntatformativa de l’artista. «Tot allò que no hemvist, que mai hem escoltat, pot ser igualmentcocebut ja que no hi ha res per sobre delpoder del pensament», escrivia tot un empi-rista com David Hume.

Per tant, què és un paisatge simbolista? Se-gons Jean-David Jumeau-Lafond, comissari del’exposició de Girona, els paisatges simbo-listes són paisatges de somni en la mesuraque la voluntat dels artistes simbolistes elsempeny a representar l’invisible i no el visi-ble; «per a ells –explica Jumeau-Lafond al catà-leg de l’exposició– la natura no és pintores-ca sinó suggestiva. Pinten, per tant, no allòque el paisatge mostra sinó allò que amaga.Arbres, núvols, horitzons llunyans, boscosmisteriosos, postes de sol o crepuscles: com-ponen idees que ens traslladen a la nostrainterioritat. Aquestes visions de la natura tas-cendida per l’esperit són abans de tot uns pai-satges de l’ànima. Els cels esquinçats i els riusnocturs de Charles Guilloux, les clarianes albosc místiques d’Osbert, els núvols vermellsde René Ménard i les visions italianes i reli-gioses de Charles-Marie Dulac no tenen resde natural»; res de natural, en gran mesura,com a estratègia contestatària enfront d’unmoment històric de canvis profunds en unasocietat, la francesa, que ja mostrava símp-tomes profunds de secularització.

Charles Baudelaire va

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, a dalt, «Prince-sa de tardor»(1898), d’ArmandPoint; a baix, «Pri-mavera» (1900), deCarlos Schwabe.1Una noia contemplaalguns dels quadresexposats a la Fonta-na d’Or de Girona.2«El retorn» (1900),d’Alexandre Séon.3«Edèn: Emoció, pas-sió, penediment»(1889), de LucienLévy-Dhurmer.4«El misteri de la nit»(1897), d’AlphonseOsbert.

4

(Continua a la pàgina 4)

La redescoberta de

la naturaL’exposició «Un país ideal» reuneix a la Fontana d’Or de Girona una vuitantena d’obres d’artistes

simbolistes francesos, un moviment que a finals del segle XIX va canviar la percepció del paisatge.

TEXT: EUDALD CAMPS FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

escriure «a qualsevol llocfora del món»: fora d’un món que ja alesho-res tendia cap a un materialisme cada vega-da més exacerbat. Fora d’un món immers enuna revolució industrial que establia uns mo-dels de producció que condemnaven amplissectors de la societat a una existència pro-letària allunyada, per descomptat, de tota mís-tica. Fora d’un món que veia com els darrersdescobriments astronòmics ens deixaven cadacop més isolats en un univers infinit, en unespai buit mancat de tota màgia i poesia. Forad’un món, també, que donava pas a un mo-del de psiquiatria (Doctor Charcot i, després,Freud) que considerava l’home més com unmitjà d’experimentació que no pas com unfi en ell mateix. L’home desacralitzat, orfe,cercava en l’idealitat del símbol la darrera pos-sibilitat de trascendir l’insuportable pes dela realitat disseccionada.

EL PARADIGMA POÈTIC: MALLARMÉNo és estrany, per tant, que hi hagués una re-acció per part d’alguns sectors del món del’art davant d’aquesta situació. En tot cas,qui es va anticipar a la pintura a l’hora de por-tar a terme aquesta petita revolució i qui, defet, va prefigurar alguns dels aspectes clausd’allò que després s’ha volgut anomenar post-modernitat, va ser la poesia. Autors com Bau-delaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, o d’al-tres menys coneguts com Samain, Sully, Prud-homme o Francis Jammes, van protagonitzar

una veritable avantguarda poètica des delsmateixos postulats simbolistes. Ells, com elspintors abans esmentats, consideraven la sevafeina una empresa estrictament mental. Òbvia-ment, aquest fet havia d’anar acompanyat perforça d’una progressiva intel·lectualització dela seva proposta: la conseqüència més terri-ble va ser el seu posterior silenci.

Però per què Mallarmé és el paradigma?La seva poesia intel·lectual cercava ni mésni menys que recrear el ritme del pensamenta través del llenguatge. Una flor, un arbre oun paisatge esdevenen recreació poètica, citamental, reconstrucció imaginària i lliure d’allòque suggereix aquesta forma, per remota quesigui, a la ment del poeta. En aquest sentit,en la poesia de Mallarmé no hi ha lloc per al’anècdota ja que en en ella tot és idea, pleni-tud del pensament. Precisament per això laseva obra estableix un diàleg que avui enspot semblar tan contemporani entre el real il’absurd, entre allò que sembla lògic i el quese’ns apareix com inconnex, mancat de sen-tit.

Paul Verlaine, en el seu assaig sobre els po-etes maleïts –era la forma com es coneixia alssimbolistes en poesia– diu sobre Mallarmé:«Preocupat realment per la bellesa, conside-rava la claredat com un do secundari i sem-pre que el seu vers fos nombrós, musical,rar i, quan era necessari, lànguid o excessiu,es burlava de tots amb la única finalitat d’agra-dar als delicats, el representant més difícil dels

quals era ell». Mallarmé, a més, com un au-tor que prefigura amb força conceptes quehan fet fortuna en el vocabulari postmoderncom ara fragmentació o deconstrucció: el llen-guatge descomposat en paraules, aquestes enlletres i les lletres, al seu temps, unides a launitat de sentit del vers. L’absència d’orga-nització, per exemple, en les Il·luminacionsde Rimbaud és també un manifest digne dela més radical de les avantguardes: veure enel caos l’ordre del món.

Pintura i poesia simbolistes que han estatmaltractades pel tòpic de hi ha vist, en elcas de la primera, moments massa literaris odirectament de mala literatura i, en la sego-na, un corpus hermètic indesxifrable pensatper a una minoria d’iniciats en la matèria.En tot cas, la defensa hauria de ser innecessàriasi tenim en compte el deute que té, per exem-ple, el surrealisme amb tots aquests autors,l’espiritualitat que cercava Kandinsky, l’uni-vers privat de Klee, l’encriptat imaginari or-fista... Ho deia Mallarmé a L’acció restringi-da: el viatger percep l’angoixa del xiulet comel crit de la immensitat. «“Sens dubte” es con-venç: “travessem un túnel –l’època– aquest,llarg l’últim, que repta sota la ciutat abansde l’estació totpoderosa del virginal palau cen-tral que corona”. El soterrani durarà, oh im-pacient, el teu recolliment per preparar l’edi-fici del vidre alt eixugat per un vol de la jus-tícia»; un túnel, la nostra època, que encarano mostra la seva sortida.

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, a dalt, «La florde lis» (1893), deCharles Marie Dulac;a baix, «Màscara»(1895-1898), d’Au-guste de Niederhäu-sern-Rodo, anome-nat Rodo.5Una dona caminaper una de les salesde l’exposició.6«L’estany» (1900),d’Edmon JeanAmand, anomenatAman-Jean.7«Pont de Bruges»(1900), de LucienLévy-Dhurmer.8«El silenci» (1894-1897), d’Henri Mar-tin.9«Guerro, núm. 10»(1893-1895), deValère Bernard.10«Paisatge fluvial»(1893), de CharlesGuilloux.

(Ve de la pàgina 3)

5

6 7 8

9 10

J ordi Coll (Figueres, 1956) ha estat mú-sic, representant musical, i ara és un delscoordinadors de la Fira de la Canya de

Cabanes. La planta ajuda a conservar el nos-tre ecosistema, és ecològica, i amb ella es com-pleten molts instruments musicals.

Es diu que la canya de l’Empordà és la ide-al per construir les llengüetes dels ins-truments de vent. És cert? Sí. Totalment. Ésla millor.

Quina diferència té amb la canya d’unaltre lloc? Bé, hi ha més llocs que diuen això.Com a França, entre Canes i Toulon. A la Cos-ta Blava. Allà van crear una indústria que aquíno vam crear fa 30 anys. Tot i que ells tam-bé compren canya empordanesa.

Potser és pel glamur del festival de cine-ma. Seria per això (riu). Les empreses mésimportants del sector són franceses. A casaencara tenim dues empreses importants. Unaa Palamós, Medir, i una altra, La canya selecta,de Vilasacra, que fa exposició a la Fira.

Podríem dir que és el producte típic dela zona, com la cirera de Cistella, o elsametllers de Boadella? Sí. Que les millorsllengüetes per a instruments es facin ambcanya empordanesa és tota una notícia. Noens n’havíem adonat. Vaig anar a Palamós, aparlar amb l’empresa Medir per a la Fira. Iresulta que vénen a tallar aquí, a Cabanes! Ala mateixa finca que volíem com a lloc de tro-bada per al Festival. Potser serà l’any vinent.Hi ha un monestir cistercenc. I mira que hiha masos i masos, i vénen just aquí per la sevaqualitat!

Com se’ls va acudir la idea de fer el Fes-tival? Vaig deixar la música el 1999. Tocavaa l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Des-prés vaig fer de representant dels Ja T’ho Diré.I de comercial de vivers amb bambús delsud de França. Ara es promou molt el bam-bú. Una planta que creix a l’Amèrica del Sudi Àsia. Diuen que és la planta del mil·leni. Perla seva fusta: creix molt ràpid. La coberturaés del 100% en viver. I menja quatre vega-des més anhídrid carbònic que els pins delpaís. Tot això que dic, s’aplica a la canya delpaís. El bambú és un tipus de canya. Cal pro-mocionar la nostra humil canya. Perquè par-la de la nostra evolució cultural i del nostrepaisatge natural, els Aiguamolls. Des de fa setanys, intento donar-la a conèixer al públic,amb el Centre Internacional de Documenta-ció de la Canya. Que fotin canya. Ho vaig pro-posar a l’Ajuntament de Cabanes i ho hemtirat endavant. Pensa que les llengüetes detots els instruments de vent, el fagot, l’oboè,el saxo, el saxo tenor, la gaita..., es fabri-quen amb canya.

També el saxo? Sí. I mira que tot l’instrumentés de metall. Però no han trobat cap substi-tutiu que tingui la mateixa qualitat.

Tenen gairebé vuit dies d’actes. Citi’n al-guns, a «grosso modo». Entre d’altres, la con-ferència del president de la Institució Catala-na d’Estudis Agraris, Josep Ràfols. Que ja l’any1995 va escriure una article sobre la canya.L’exposició de llengüetes, pitos i flautes, dela col·lecció privada de Frederic Fortunet. Sóninstruments de tot el món. A la Fira tindrem

demostracions de com es construeix un fla-viol de canya. Durant dues hores, Matías Ma-zarico en construirà un. Es faran també co-ves de vímet i canya. Tindrem parades deFires. Hi haurà luthiers, parades de ganiveri-teria. La canya està present fins i tot als em-botits.

Sí? A les cases particulars, els embotits s’as-sequen penjats d’una canya. I els formatgeses curen sobre un llit de canya.

Què aporta La Cabanyada al panoramad’actes de les nostres comarques? Permetvisitar tot un festival temàtic. I l’originalitat deltema. El Festival és com la canya: s’ha decultivar una planta jove de canya. De les re-serves, pugen brots verticals. Prims, no gairealts. I cada any, més brots. Pensa que a la Firahi participen totes les entitats del poble. Ésmolt transversal. Es veuen tradicions que esperden, i oficis oblidats.

El cultiu de la canya està en recessió, oes manté? Està en recessió total. Si promo-vem la canya, evitem el desert. La canya retél’hídric. És un dipòsit d’aigua. Esperem queel Festival faci veure la seva importància alsbotànics. Molts diuen que no és autòctona.Quan apareixen a les ceràmiques ibèriques,i els ibers ja tocaven les flautes de canya! Però

els estudis els han fet anglosaxons que notenen en compte la nostra història. Mira, elsbarris on hi ha inundacions, tenen noms decanya: Canet, Canyet, Canyissars. Han fet ur-banitzacions, han tret les canyes, i l’aigua sesurt de mare.

Hi actuaran cobles, ministrers, l’Orques-tra de Cambra... Creu que és possible feruna festa popular des de la música mésclàssica? Segur. Potser hi ha gent que es pen-sa que la música serà canyera. I ho serà. Fa14 mesos que hi treballem. Però hem dema-nat ajuts econòmics massa tard. Tenim els mi-llors tenoristes, els millors tibles. Gent comJordi Vilà o Jordi Molina, Martí Camós... Es-perem 300 o 400 persones en aquest con-cert. Farem un concert de solistes de fagot,clarinet i saxofó, acompanyats de l’Orques-tra de Cambra de l’empordà. Tenim un grupde folk pop, molt de casa nostra. I de telo-ners, les noies de Figueres de De Calaix.

Voldria afegir alguna altra cosa? El dia ques’estudiï seriosament la canya, es reescriuràla Prehistòria. A Egipte, la civilització ve pelNil i per la canya. Els anglosaxons no ho te-nen en compte. Esperem que la Fira compleixila frase de Tagore: «Que pugui tan sols ferde la meva vida una cosa senzilla i recta quetu puguis omplir de flors».

Entrevista


JORDI Coll Coordinador de La Cabanyada de l’Empordà

Una humil canya representa moltes coses de la nostra cultura. A Cabanes se n’han adonat, i dedi-quen a aquesta planta tota una fira. La Fira de la Canya, o Cabanyada, se celebrarà entre el 24 dejuny i el 2 de juliol. El figuerenc Jordi Coll n’és tot un defensor.

“Si promovem la canya,evitem el desert”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

“Que les millorsllengüetes pera instrumentses facin amb

canyaempordanesa

és tota unanotícia.No ens

n’havíemadonat.“

L a secció de botxes del Grup Excursionis-ta i Esportiu Gironí (GEiEG) té catorzemembres, i el Club Botxes Girona el for-

men vuit persones. Són la vintena de juga-dors que mantenen viva a la ciutat la pràcti-ca de les botxes, un esport que en altres paï-sos del món –com Itàlia, França, Croàcia,Eslovènia...– té milers de participants, ambcompeticions constants, patrocinadors, juga-dors professionals, relleu generacional.... «AGirona el jugador més jove té quaranta anys;quan nosaltres ho deixem, això s’acabarà». Hodiu Santi López, president de la secció de bot-xes del GEiEG, que afegeix que en el conjuntde l’Estat espanyol la situació de les botxesés crítica: hi ha una cinquantena de practi-cants, i els nuclis més actius són els de Giro-na i Canet de Mar. També hi ha algun juga-dor a Tenerife, Alacant o Sevilla, i poca cosamés. Una situació que contrasta, per exem-ple, amb els milers de llicències d’Itàlia, unpaís on «pobles de dos mil habitants tenen unpavelló per a la pràctica d’aquest esport».

Les botxes són un «joc practicat entre dosequips d’un a quatre participants, que consis-teix a llançar les botxes tan a prop com si-gui possible del bolig». Aquesta és la defini-ció que se’n dóna al Centre de Terminologia(Termcat) de Catalunya, que només permetfer-se una idea aproximada d’un esport ambun argot propi –embotxar, arrimar...– i ambunes regles molt estrictes. Són precisamentaquestes regles rígides les que més el dife-rencien de la petanca, el seu cosí germà.

D’entrada, el camp de joc és més gran enles botxes que en la petanca. «A la petancas’hi juga a una distància d’entre sis i deu me-tres, i en canvi a les botxes les dimensionsdel terreny de joc estan molt més ben defi-nides i mai no es juga a menys de dotze me-tres i mig de distància». L’objectiu del joc éscertament el mateix: acostar el màxim possi-ble la botxa –les boles grosses, vaja, que tam-bé tenen clarament regulades un pes i unesdimensions mínimes i màximes– al bolig –elpetit, en l’argot botxístic–. En les botxes, amés, a diferència de la petanca, s’utilitza unestri que és una mena de vareta metàl.lica pri-ma i amb un dels seus extrems acabat enangle, que serveix per marcar la posició dedeterminades boles per poder resoldre juga-des que podrien resultar polèmiques.

La perícia dels jugadors –que a més d’acos-tar les botxes al petit també poden alllunyarles botxes dels rivals, i fins i tot el petit ensegons quines situacions– ha obligat tambéa fixar un temps màxim de durada de les par-tides, que en principi s’acaben quan un ju-gador –o un equip– arriba a sumar tretzepunts: «En alguns campionats del món hi ha-via hagut partides de més de set hores quees feien insuportables per al públic i els ma-teixos jugadors», explica Santi López.

Per sumar punts, després de cada tirada–quatre botxes per jugador en cas de compe-tició individual, tres botxes en cas de pare-lles; i dues en cas de trripletes i quadretes–es compten quantes botxes del jugador oequip guanyador estan més a prop del petitque la botxa millor situada del rival.

LA PETANCA S’IMPOSAPotser per aquesta més elevada exigència, oper altres motius ara per ara no aclarits, peròel cert és que les botxes han perdut practi-cants de manera radical, mentre que la petan-ca encara es manté com un esport amb forçaactivitat a Catalunya: només cal visitar la pà-gina a Internet de la Federació Catalana dePetanca (www.fcpetanca.org) per comprovar-ho. I en canvi Girona va ser l’any 1962 laseu del Campionat del Món de botxes, laprimera gran competició mundial d’un esportque se celebrava en tot l’Estat espanyol. I hihavia hagut, a la ciutat, nombrosos clubs de-dicats a aquest joc: el GEiEG –amb seccióde botxes des del 1953–, el Club Botxes Gi-rona, la Renfe, a Salt, a Sarrià... «La petancaen aquell temps no existia, i ara en canvi ésa tot arreu», diu Santi López.

La manca de jugadors també ha limitat moltles competicions en les quals poden partici-par els gironins practicants de les botxes. ElGEiEG organitzava el passat 20 de maig la no-vena edició del seu Torneig Internacional–amb la participació d’equips croats i italians–,però al marge d’això el cert és que els juga-dors gironins tot sovint han de competir en-tre ells o amb els propers –geogràficamentparlant– de Canet. De fet, Girona i Canet acos-tumen a ser les seus del Campionat d’Espanya

Un esport

oblidatNomés una vintena de persones continuen jugant a botxes a

Girona, ciutat on l’any 1962 es va disputar el Campionat del Mónd’aquesta disciplina, que té milers de practicants en altres països.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


1

2

3

Reportatge


de Botxes, que en alguna ocasió s’ha dispu-tat a Tenerife. Tanta és l’assiduïtat amb la queels pocs jugadors de botxes de Catalunya ju-guen entre ells que han decidit substituir elstrofeus i les medalles que habitualment ser-veixen de recompensa en aquestes competi-cions per ampolles de vi o cava, formatges...

Els jugadors gironins –que practiquen ales quatre pistes que té el GEiEG a Sant Ponço a les quatre de titularitat municipal de laDevesa– senten enveja sana de jugadors comPaolo Notti, un doble campió del món de bot-xes italià que va participar en el Torneig In-ternacional del 20 de maig: «Ell juga a bot-xes els 365 dies de l’any. A Itàlia, França, Croà-cia, Eslovènia... hi ha equips professionals, ipatrocinadors, i lligues segons diferents ca-tegories amb ascensos i descensos, i jugadorsjoves... És un altre món». I sembla que l’afi-ció per aquest esport s’estèn, perquè en elscampionats del món de la disciplina hi par-

ticipen representants d’una trentena de paï-sos, quan fa uns anys només n’hi havia unadotzena. «I al cap i a la fi la majoria érem com-parses, perquè tot s’acabava decidint entreitalians i francesos». De fet, les botxes tal icom es coneixen en l’actualitat –jocs simi-lars ja es practicaven fa milers d’anys– són ori-ginàries de la ciutat francesa de Lió; en francèss’anomenen boules (boule lyonnaise, tam-bé), i en italià bocce (nom amb el qual tam-bé és conegut l’esport als Estats Units).

Italians i francesos devien dominar, per tant,el Campionat del Món de botxes que es vadisputar a Girona entre el 25 i el 28 d’octu-bre del 1962, i que va atreure a la ciutat mi-lers de persones –entre elles algunes perso-nalitats destacades, com Alfons de Borbó–. Iaixò que la competició havia perillat dues set-manes abans d’iniciar-se per culpa dels ai-guats que la tardor d’aquell 1962 van inun-dar Girona. Es van haver de reparar els equi-

paments ja preparats per al Campionat quehavien quedat afectats i es va decidir instal·lara la Devesa –on ja estava prevista la celebracióde les partides– un pavelló que evités el riscque la pluja entorpís el torneig. Finalment,la XIV edició del Campionat Mundial de Bot-xes es va disputar amb un notable èxit.

Actualment, al marge de competir entre ellsi als Campionats d’Espanya, els jugadors gi-ronins de botxes també participen en cam-pionats del món i d’Europa, i en tornejos in-ternacionals que s’organitzen periòdicament.Santi López, per exemple, té al seu palmarèsnou Campionats d’Espanya i dues molt me-ritòries classificacions en campionats del món:un setè lloc en la modalitat de parelles i uncinquè en tir tècnic (disciplina sempre indi-vidual en la qual es medeix la precisió deljugador en el llançament de les botxes). A ca-sa seva, mostra orgullós els trofeus que acre-diten la seva llarga i brillant trajectòria.

4

5 6

7 8

Fotos:1Santi López mostrauna botxa envoltatd’alguns dels trofeusque té a casa seva.2Cartell del Campio-nat del Món de bot-xes disputat a Giro-na entre el 25 i el 28d’octubre del 1962.3L’interior del pavellóque es va habilitar ala Devesa per a ladisputa de les parti-des del Campionat.4Un jugador llançadurant el Torneig In-ternacional de Bot-xes disputat a Giro-na el 20 de maig.5Un dels competidorsmarcant la posiciód’una botxa.6Un jugador italià enple llançament.7Paolo Notti, dues ve-gades campió delmón de botxes, vaser a Girona per par-ticipar en el torneigdel GEiEG.8Alguns jugadors ob-servant el desenvo-lupament de duespartides, a les ins-tal·lacions del GEiEGa Sant Ponç.

Dotze edicions ininterrompudes hanconvertit el Sónar en una referènciainevitable a l’hora de repassar els

millors festivals musicals del món. Fins itot la proliferació de certàmens d’aquesttipus arreu de l’Estat, el continent i el pla-neta ha contribuït a reforçar-lo, encaraque només sigui per comparació amb laresta. El Festival de Música Avançada i ArtMultimèdia de Barcelona mai no ha dei-xat de combinar a la perfecció les pro-postes més innovadores i les solucionsmés hedonistes. Les úniques crítiques queha rebut l’esdeveniment es deuen al seucreixement exagerat. I aquest inconve-nient relatiu, que, per exemple, li impe-deix concentrar més espectadors en elsescenaris de dia, ni tan sols es resoldràprescindint dels grans noms, la darreraelecció dels organitzadors.

El Sónar atreurà públic igualment per-què, sovint, els artistes convidats nomésfuncionen com a pretext per mobilitzarl’audiència del festival. És el mateix quepassa amb els grans espectacles a escalaplanetària, com els Oscar o els Mundialsde futbol, que aquest any se celebraran aAlemanya i coincidiran parcialment ambla trobada electrònica de Barcelona. Toti això, els impulsors del Sónar comptenamb un mèrit afegit. A diferència del queacostumen a fer els responsables del’Acadèmia de Hollywood o de la FIFA, ellshan reinventat el seu certamen en cadaedició, fins que ha assolit la magnitud que

té en el present. La criatura va néixer el1994, un any després que el primer Bar-celona Acció Musical (BAM) i un curs abansque el Festival Internacional de Benicàs-sim (FIB). Des dels anys 70, la ciutat ha-via allotjat artistes multimèdia, músics ex-perimentals i activistes culturals amb ungrau de duresa en la cara molt variable.Per tant, Barcelona era l’escenari idoniper a aquesta celebració.

L’entusiasme mediterrani pels Jocs Olím-pics del 92 va portar el controvertit di-rector de la Societat General d’Autors i Edi-tors (SGAE), Teddy Bautista, a formular laproposta i la idea va caure en bones mans:l’empresa Advanced Music. Malgrat les se-veres limitacions de l’escena musicalelectrònica a Espanya, els cervells del fes-tival, en col·laboració amb el consorci Cen-tre de Cultura Contemporània de Barce-lona (CCCB) i l’organisme municipal Ins-titut de Cultura de Barcelona, van trobarla fórmula perquè l’essència del festivalresultés atractiva amb diferents embol-calls.

UN ESPORT DE MASSESAixí que les minories il·lustrades dels pri-mers anys, homogènies i coherents finsa l’integrisme, ara comparteixen espaiamb unes masses de procedència tan di-versa com paradoxal: malalts de discote-ca, col·leccionistes de festivals o famíliesmoderniquis al complet, amb aparicionsestel·lars del Dioni, el Neng de Castefa o

l’alcalde de Barcelona, Joan Clos. En qual-sevol cas, els uns i els altres s’estiren dedia sobre la gespa artificial que separa elCentre de Cultura Contemporània de Bar-celona (CCCB) del Museu d’Art Contem-porani de Barcelona (MACBA). De nit, totsells se submergeixen en l’allau de deci-bels del Polígon Pedrosa (dins del recin-te de Fira de Barcelona a l’Hospitalet deLlobregat).

Com en el futbol, entre el públic delspartits pot haver-hi fanàtics, ultres i ho-oligans, però també seguidors moderatso aficionats de cap de setmana i entrepàde pernil. Un sónar és un detector electrò-nic de sons i, en aquest cas, ha servit perlocalitzar tot tipus de tendències musicalsi per captivar espectadors de tot el món.Barcelona, una de les ciutats europees quemillor se sap vendre, ja s’ha inventat unverb basat en el barri on transcorren lameitat de les activitats que proposa el fes-tival: «ravalejar». Doncs bé, seguint aques-ta lògica, el Sónar s’ha transformat enun esport massiu.

En l’edició d’aquest any, no importa comevolucionin les primeres rondes elimi-natòries ni tampoc les semifinals d’aquestpeculiar mundial de l’electrònica amb seufixa. Aquesta vegada l’organització ha de-cidit que la final la jugaran l’equip Negre(pel color de la música, no per la tonali-tat de la pell dels intérprets) contra el Groc(els ambaixadors sònics del Japó). La pri-mera selecció hi compareixerà com a fa-vorita. No obstant, l’atractiu de la segonava en augment i compta amb figures deprestigi internacional com Ryoji Ikeda,Nobukazu Takemura o el seu capità, el clàs-sic Ryuichi Sakamoto.

Poques tradicions poden competir ambla varietat de ritmes negres: blues, jazz,gospel, reggae, dub, rock, soul, funk, hiphop, disco, electro, house, tecno, R&B,jungle, grime... Però els japonesos conei-xen molt bé el terreny de joc de Barcelo-na. De fet, des del 1995 han circulat pelsescenaris del Sónar una cinquantena d’ar-tistes de l’imperi oriental. A més, en elsúltims temps, el festival català ha obertuna sucursal a Tòquio: el SonarSound. Osigui, que caldrà recórrer al tòpic per con-


El MundialSÓNAR 2006

L’organització del Festival de Música Avançada i Art Multimèdia de Barcelona ja ha decidit que la finalde l’edició d’aquest any la jugaran l’equip de la Música Negra contra la selecció Groga del Japó.

TEXT: JOSEP LLUIS MICÓ/ALFONS PETIT INFOGRAFIA: MARTÍ FERRER

de l’electrònicaAls espaishabitualsL’edició d’aquest anydel Festival Sónar secelebra els dies 15,16 i 17 de juny, als es-cenaris habituals delRaval de Barcelonai del Polígon Pedrosa(dins del recinte de laFira de Barcelona al’Hospitalet de Llo-bregat). Dijous, di-vendres i dissabte, elSónar de Dia con-centrarà les sevesactivitats ininterrom-pudes, de 12 delmigdia a 10 de la nit,en diversos espaisdel Raval (CCCB,MACBA, Centre d’ArtSanta Mònica). Di-jous, l’activitat noc-turna queda reduïdaal doble concert aL’Auditori d’Alva Notoi Ryuichi Sakamoto,mentre que diven-dres i dissabte, a par-tir de dos quarts d’11de la nit, els tres es-cenaris del Sónar deNit reuniran milers depersones al PolígonPedrosa de Fira deBarcelona, a l’Hospi-talet. (Més informa-ció: www.sonar.es).

cloure que fins a l’últim minut no hi haurà resresolt.esolt.

TITULARS I RESERVESUn dels grans noms de la música negra detots els temps, Chic, els pares del disco, retor-nen al present des del passat per demostrarque estan en perfecta forma física. L’olfactegolejador d’un altre veterà, Jeff Mills (tecno),i la imaginació de Kenny Dope (house), sem-pre efectiu, permetran completar les seves ge-nialitats al centre del camp (o de la pista).Nightmares On Wax (electrònica-soul) sua-vitzarà el joc en punta del Black Team. Elcapità, el poeta Linton Kwesi Johnson (spo-ken word), correrà per lliure, com ha fet totala seva vida. Però la seva connexió amb elssorprenents One Self (hip-hop-soul) pot fervibrar el públic en alguns moments delicio-sos. La defensa d’aquesta formació apareixinexpugnable: hip-hop segur i sempre atental contraatac a càrrec de Dj Shadow, Diga-ble Planets, Ugly Duckling i Rahzel & Dj JS-One. Si volen marcar, a més d’enfrontar-se aaquest sector, els davanters japonesos haurande superar un porter com Diplo & A-Track(turntablism), amb un domini dels plats que,en les darreres temporades, no admet dis-cussió. Amb reserves de luxe com Jake TheRapper, Pete Philly & Perquisite (tots dos hip-hop), Dom Sotgiu (reggae), Gilles Peterson(nu jazz) o Pole (dub digital), la preocupa-ció per eventuals lesions es minimitza.

L’escena nipona actual és tan fèrtil i com-plexa perquè combina la seva idiosincràsiaamb els models occidentals. La música delJapó modern és un exemple de convivènciaharmònica entre l’avanguarda i l’esperit po-pular. L’aliniació per al Sónar de 2006, comen-çant pels experiments minimalistes de Sakamo-to en col·laboració amb l’alemany Carsten Ni-colai, això és, Alva Noto, així ho demostra. Laseguretat que transmet a la porteria Ryoji Ike-da (més minimalisme) contrasta amb la sen-sació de perill que desperten dos extrems ka-mikazes com els improvisadors Taeji Sawai iKanta Horio, i un davanter centre guerrillercom Optrum (electrònica incòmoda). Perdarrere apareixeran puntals del hip-hop i eldowntempo com Dj Krush, Afra & IncredibleBeatbox Band i Nobukazu Takemura. Si eldeixen, Satoshi Tomiie, un dels DJ més famo-sos que ha donat mai el seu país, acabarà pun-xant la pilota. El tàndem format per Hifana(downtempo) i Doravideo (una combinacióindescriptible de bateria més vídeo) hi posaràels millors detalls d’imaginació. Valors comToshio Iwai (improvisació), Tucker (hip-hop)o els músics dels segells Plop i Spekk, totsdos fundats per Nao Sugimoto, no escalfa-ran la banqueta gaire estona. Els manca pa-ciència i els sobra qualitat per conformar-s’hi.

Reportatge


Dj Krush: Sempre al’avantguarda del hip-hop,el seu estil als plats éselegantíssim. I el seu jocés tan net que mai noveurà una targeta ver-mella. Com a màxim, gro-ga.

L’ESTRELLA DEL’EQUIP GROC

Linton Kwesi Johnson:Poeta dub nascut l’any1952, ha militat en els con-trovertits Black Panthers iha treballat com a perio-dista. També ha publicatdiversos llibres de poemes,que han estat traduïts amúltiples llengües. En lacultura negra és gairebétan gran com Pelé.

L’ESTRELLA DEL’EQUIP NEGRE

PORTER:Ryoji Ikeda: Diuen d’ell que

quan explora el so com asensació, la música, el

temps i l’espai prenen formamitjançant processos ma-

temàtics. És a dir, que enca-ra no ha nascut el jugador

que li marqui un penal.

DEFENSES: Afra & Incredible BeatboxBand: Tant sol, com acom-panyat de la Incredible Be-atbox Band, Afra sap com

explotar els recursos del mi-cro, de les seves cordes vo-cals i de la seva caixa torà-

cica, per convertir la respira-ció en beats i funk. Un

prodigi físic.Nobukazu Takemura: Ha

saltat en menys d’una dèca-da del glitch al jazz i del

drum’n’bass a la música decambra. Un comodí per a la

selecció nipona.

MIGCAMPISTES: Ryuichi Sakamato: Alva

Noto disseccionarà a l’Audi-tori les melodies de piano

de Ryuichi Sakamoto amb lamateixa delicadesa amb què

Ronaldinho acarona l’esfè-ric.

Hifana: Sense risc no hi hainnovació. Ni en el futbol ni

en la música. Per això,aquesta parella combina

scratching, samplers, per-cussió, breakbeats, efectes,

gamelan, vídeo i una bonadosi de sentit de l’humor.

Doravideo: Dispara amb laseva bateria unes mostres

de vídeo que, a continuació,funcionen com a comple-

ment sonor del seu xou. Unespecialista en el gol olím-

pic.Satoshi Tomiie: Estrellamundial de la música de

ball, establert a Nova York.Des de les seves primeres

col·laboracions amb el míticFrankie Knuckles, és un

dels artistes més reconegutsdel house mundial. Tot un

luxe repartint joc.

DAVANTERS: Optrum: El nom de guerra

d’Atsuhiro Ito, sorgit a partirdel sensor lumínic en forma

de tub fluorescent que espenja al coll en les seves

actuacions (l’optron). Subs-criu el que afirmava Alexan-co: «Córrer és de covards».

Taeji Sawai: Integrant delcol.lectiu Portable[k]ommu-nity, ha fet de la tecnologia

la seva millor aliada per mo-delar el so mitjançant com-

plexos programaris informà-tics. Resulta impossible dei-

xar-lo en fora de joc. Kanta Horio: Construeix ei-

nes i aparells variats percombinar-los en el seu mun-tatge audiovisual amb tot el

que extreu d’un ordinadorportàtil. Cada cop que s’en-dinsa en l’àrea rival, el por-

ter recordaque Kanta va néixer

a Hiroshima.

PORTER: Diplo & A-Track: Amb el nú-mero 1, un trampós. La sessióde Diplo al Sónar serà a quatremans, ja que l’auxiliarà A-Trak,l’encarregat dels plats quanKanye West se’n va de gira.

DEFENSES: Dj Shadow: Una introduccióideal al darrer gran fenomendel rap underground: el hyphy.I, per descobrir la frescord’aquest panorama, els tresMCs més significatius de l’es-cena, Keak Da Sneak, TurfTalk i Nump, regalaran al res-pectable ritmes directes i melo-dies extra-simples mentre DjShadow encadena vinils. Digable Planets: Fa 13 anys,tres genis van canviar per sem-pre la música urbana gràcies auna intel·ligent fusió de jazz ihip-hop. Després d’uns quantstreballs es van separar. Però laseva reunificació ha evidenciatque, a diferència del que li pas-sa a Ronaldo, a ells no els pe-sen ni els anys ni els quilos.Ugly Duckling: Aquest grup decalifornians aconsegueix queles línies de baix més vetustesi la seva esborrajada secció devents es combinin amb unesbases contundents per sonarperfectament actuals. Defen-sors de la vella escola.Rahzel & Dj JS-One: El beat-boxer més carismàtic del món iel seu inseparable dj són tot unespectacle. Talent sense límitsi diversió inesgotable. Un re-torn als orígens per obrir nouscamins de futur. I rematen moltbé els córners.

MIGCAMPISTES:Chic: Van intervenir en el partde la música disco als anys 70i algunes de les sevescançons, com les imprescindi-bles Le Freak o Good Times,van influir la generació que esva inventar el hip-hop i el hou-se. Tres decennis després,continuen sent sinònim de ballelegant i funk calent. Els clonsmusicals de Maradona. One Self: Per al Channel Fourbritànic tenen el millor directede hip-hop del Regne Unit. I ésque Dj Vadim, Blu Rum 13 iYarah Brau han estat una deles millors sorpreses de l’any.Facturen el nou so urbà deLondres: cosmopolita i colorit.Són molt més fashion que elvestidor sencer de VictoriaBeckham.

DAVANTERS:Jeff Mills: Celebrarà el desèaniversari del clàssic The bellsamb un dels seus magistralssets de tecno imparable. Velo-citat en la sang. Kenny Dope: La meitat delsessencials Masters At Workporta més de dues dècades alservei de la millor dance music.És un remixer de luxe i un DJde house excepcional. Llueix elseu número a la samarreta es-crit amb lletres daurades. Nightmares On Wax: El colos-sal disc A Word of Science vamarcar el 1991 una fita en ple-na era bleep. Ara, el seu artí-fex, George Evelyn, hauràd’anar amb compte en els con-trols antidopatge.

DigablePlanets

Rahzel &Dj JS-One

One SelfLinton Kwesi

JohnsonChic

KennyDope

Ryoji Ikeda

Afra & IncredibleBeatbox Band

DJ Krush NobukazuTakemura

SatoshiTomiie

Optrum Taeji Sawai KantaHorio

RyuichiSakamoto

Jeff MillsNightmares

On Wax

Dj Shadow

Diplo & A-Trak

UglyDuckling

Hifana Doravideo

Establimentsantics


A ls arxius municipals de Figueres noqueda massa clar quan es va obrir labotiga fundada per Joan Ymbert, però

sí se sap que hi ha una inscripció de l’any1867 en la qual es registra l’establiment alseu nom –sense constar en quin carrer–, coma «tienda de venta de loza fina y ordina-ria». De fet aquesta és la data en què es creuque va iniciar-se una activitat comercial cons-tant. A la botiga s’hi venien objectes de tottipus, molt bé de preu. Eren pots, gots, en-vasos, i altres objectes per a la llar. Moltsno arribaven a costar ni una pesseta d’aquellstemps, sinó noranta-cinc cèntims, d’aquí quela gent de Figueres rebategés Ca l’Ymbertcom a Can noranta-cinc.

De Joan Ymbert (aleshores inscrit amb igrega), el negoci va passar al seu fill, JoanImbert Xifra (ara amb el cognom inscrit ambi llatina, se suposa que per caprici del fun-cionari del Registre Civil), que en va com-partir la titularitat amb Salvador Alegrí i Ju-lia. Se sap que l’establiment es trobava si-tuat llavors al carrer Horno Bajo, número3, que més tard va ser carrer Baja de San Pe-dro. L’activitat de l’empresa sempre va serla mateixa, però, això sí, es renovaven elsproductes a mesura que la clientela n’ana-va exigint de nous o aquests apareixien almercat. L’any 1922 l’establiment canvia dedomicili i passa al carrer de Peralada nú-mero 41, i es tanca el local anterior.

Durant la Guerra Civil l’empresa no va tan-car mai les portes, però gairebé al final delconflicte, van caure algunes bombes al cos-tat de la casa. Els edificis es van esquerdari es va haver de traslladar el negoci al nú-mero 45 del mateix carrer de Peralada.

DE TOT PER A LA DECORACIÓDurant la postguerra, s’hi van continuar ve-nent els mateixos tipus de productes, peròse n’hi van afegir d’altres de més moderns.L’any 1940, Anna Imbert i Puigferrer, filla deJoan Imbert, va agafar el negoci. Estava ca-sada amb Miquel Ricard i, com que no vantenir fills, van proposar-li a Francesc Alegríi Fontdecaba que es fes càrrec de l’establi-ment.

Francesc Alegrí, amb la seva dona CarmePalomer i Casadevall, i les seves filles Rosai Maria Alegrí i Palomer, van quedar-se ambel negoci, que bàsicament era de venda decàntirs, porrons, testos, orinals i tot tipusde ceràmica procedent de diferents indretsdel país. Als anys seixanta, amb l’arribadadel turisme, van incorporar nous produc-tes a la venda, sobretot destinats a l’hosta-leria i a la llar. També s’hi venien joguines,flors de plàstic, estris d’alumini, olles, casso-les, elements per a la cuina i per als men-

jadors. Més endavant, el ne-goci va evolucionar amb lavenda de petits electrodo-mèstics. També van incor-porar les llistes de noces. Enaquells anys hi havia menyscomerços que ara i la CasaAlegrí assortia de gèneremoltes botigues de la co-marca.

L’any 1962, Rosa Alegrí iPalomer es casa amb JaumeIsern i Custey, que s’incor-pora al negoci i es dedicaa visitar restaurants i boti-gues especialitzades en elram de la hostaleria. Al capd’uns anys, Francesc Ale-grí i Fontdecaba es va jubi-lar i el negoci va passar amans de Maria Alegrí i Pa-lomer. Es continuen venentels mateixos productes peròse n’incorporen de nous. Labotiga havia quedat tan pe-tita que havien d’exposar isortir a vendre els articles alcarrer.

L’any 1981 s’incorpora alnegoci la filla de JaumeIsern i Rosa Alegrí, CarmeIsern i Alegrí, que, actual-ment, el porta amb el seumarit, Manel Rodríguez iPlana. L’any 1992 es va feruna gran ampliació a la bo-tiga del carrer de Peralada,

enderrocant tres petits habitacles i conver-tint-los en un local gros. L’any 1995 s’obre-al públic la secció «Alegrí Regal Country»,la primera botiga de Figueres de regals co-lonials i rústics. El 1999 s’obre una altra bo-tiga al carrer Juli Garreta de Girona i l’any2001 es fa una segona reforma de la botigadel carrer de Peralada de Figueres

El matrimoni Rodríguez-Isern té dues fi-lles, Marta i Elena. Són molt petites i enca-ra no se sap si el negoci tindrà continuitat,tot i que se suposa que sí.

Casa AlegríFigueresEl negoci va començar amb una botiga molt petita a Figueres

i ara, en canvi, té un local molt gran al carrer de Peralada,a més d’un altre establiment al carrer Juli Garreta de Girona.

Història

Tot i que els ini-cis són unamica incerts, sesap que l’any1867 es va obriruna petita boti-ga en un carrerde Figueres anom de JoanYmbert, que ve-nia «loza fina yordinaria». Méstard s’hi vanvendre altreselements per ala llar, conjunta-ment amb por-rons, càntirs,orinals, etc. Labotiga va anardesprés al nú-mero 41 delcarrer de Pera-lada, i més tardal 45. D’un localpetit –es va am-pliar– es vapassar a l’ac-tual, que ésmolt gran.

Origen1867.FundadorJoan Ymbert.Propietàriaactual Carme Isern iAlegrí.TreballadorsRègim familiar idos.ActivitatVenda d’ele-ments de deco-ració, paramentde la llar i re-gals.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Apocs quilòmetres del mar, us propo-sem una passejada pel nucli antic deLlofriu. Les cases, arrecerades prop de

l’església, formen un interessant conjunt d’ar-quitectura popular, datat entre els segles XVIIi XIX. El traçat dels carrers ens recorda l’ori-gen medieval del poble, així com la decora-ció de la porta de l’església, dedicada a SantFruitós». Aquesta recomanació la fa l’Ajunta-ment de Palafrugell a la seva pàgina a Inter-net i es refereix a Llofriu, un nucli rural queforma part del terme municipal de Palafrugell,i que a més del que explica el Consistori esdistingeix perquè va ser on va viure moltsanys, i on va morir, l’escriptor Josep Pla, i per-què anualment s’hi celebra la Festa de la Peladel Suro, la sisena edició de la qual s’ha orga-nitzat per dissabte que ve, dia 17 de juny.

Aquesta festa pot ser una excel·lent ocasióper visitar un poble que té una Associacióde Veïns i Amics que al seu web dóna enca-ra més detalls sobre Llofriu: «És un poble onencara es respira tranquil·litat, els ocells sónel seu rellotge, i la tramuntana pentina els seuscamps. Té una extensió aproximada de 438hectàrees i una població de 276 habitants.És agregat al terme municipal de Palafrugelli està situat a la part nord-occidental i al peude les Gavarres. Està format per diferentsnuclis de cases i envoltat d’una àmplia zonaagrícola i ramadera. La proximitat (menys de10 quilòmetres) de Calella de Palafrugell,

Llafranc i Tamariu, fan de Llofriu un oasi denatura i d’arrels populars. En el poble s’hi tro-ba l’església de Sant Fruitós, envoltada per unpetit entramat de carrers i carrerons, que juntamb les zones enjardinades i les cases depedra recentment restaurades fan un dels con-junts més bonics que es poden trobar per lazona. En els barris de Roma i de la Fanga hitrobem grups de masies, i el de l’Estació man-té el nom perquè fa anys hi tenia l’estació l’an-tic tren Palafrugell-Girona. A més del nucli decases, hi trobem el cementiri on és enterratl’escriptor Josep Pla. El barri més modern ésel de la Barceloneta, que està partit per lacarretera de Girona a Palamós i on es trobenun seguit de restaurants on es pot degustarla cuina de la zona. L’economia està basada

principalment en l’agricultura i la ramaderia,encara que la majoria de la gent que viu a Llo-friu tingui la seva feina al sector dels serveis,concretament a Palafrugell».

La Festa de la Pela del Suro recorda preci-sament aquesta activitat tradicional a la zona,i ho fa amb un ampli programa d’actes quecomencen a les deu del matí i que inclou,entre d’altres, demostracions de la pela delsuro; tallers amb suro; trobada de col·leccio-nistes de plaques de cava; demostracions ar-tesanals de cistelleria i fabricació de taps;demostració de bitlles catalanes; cercavila ambcap grossos; arrossada popular i café concert;xocolatada; sortides guiades pels voltants deLlofriu; demostració de tala de troncs; para-des de productes relacionats amb el suro...

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 11de juny de 2006

Un oasi de naturaEl poble on va viure i va morir Josep Pla celebra dissabte que ve la Festa de la Pela del Suro.

Llofriu

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament dePalafrugell; Cer-vantes, 16.972 61 31 00www.ajpalafru-gell.org

– www.llo-friu.com

– www.firesifes-tes.com

AN

IOL R

ES

CLO

SA

AN

IOL R

ES

CLO

SA

ARLES DE TEC «LES GORGES DE LA FOU»EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN

DE PRIMERS D’ABRIL AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS(LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

LA FOU

Fa uns dies, veient un programa culinari en uncanal especialitzat, em vaig quedar força atònit

escoltant la protagonista com explicava, a la sevamanera, la història del carpaccio, al cap i a la fiun dels pocs plats clàssics de la cuina universal l’ori-gen del qual està perfectament documentat. Lacuinera-presentadora va parlar dues vegades de la«llegenda» sobre l’origen del carpaccio. I no en vaencertar ni una. El naixement del plat el va relatar,per escrit, el seu propi autor, Giuseppe Cipriani,al seu llibre L’angolo del Harry’s Bar, de la seuveneciana del qual va ser cofundador i propietari.Una assídua clienta del Harry’s, la comtessa Ama-lia Nani Mocenigo, s’hi va presentar un dia i es valamentar davant Cipriani que el seu metge li haviaimposat una dieta rigorosa, de la qual estava proscri-ta la carn cuinada de qualsevol manera. El metgeno li va dir res de la carn crua. Cipriani va pensarun moment... i va ho resoldre. Tenia al seu frigo-rífic un bonic filet (filetto) de bou. El punt de fredera el suficient per compactar la carn i permetretallar-la en làmines fines, a ganivet. Així ho va fer.Però Cipriani va pensar que uns talls fins de filetresultarien molt insípids, de manera que va deci-dir alegrar-los amb una salsa. Va fer una maionesaa la qual va afegir una mica de mostassa anglesa ide salsa Worcestershire («Lea & Perrins»). Amb ellava dibuixar una quadrícula sobre les làmines debou, recordant les marques que deixen els ferrosde la graella sobre una carn cuinada per aquestsistema. Així mateix ho va servir a la contessa. I aella li va encantar, així que va voler saber el nomdel plat. Cipriani va pensar una altra vegada ambrapidesa, i li va dir carpaccio.

Per què va apel·lar al nom d’aquest pintor vene-cià del quattrocento? Segons la nostra divulgadoraculinària, perquè els tons vermells i blancs de lespintures de Vittore Carpaccio s’assemblaven als delfilet. Bé; un filet de bou no és, precisament, ric engreix infiltrat visible; de ser-ho, a més, aquest greix,si l’animal és adult, no és blanc, sinó groc. Vermells

una mica desmaiats i grocs apagats sí que són unaconstant en l’obra de Carpaccio. És a dir que és pos-sible que aquestes tonalitats inspiressin Cipriani.Una altra versió insisteix que aquells dies se celebra-va a Venècia una magna exposició sobre Carpac-cio, que estava, per tant, de moda. Pot ser; peròcaldrà recordar que, primer, Carpaccio era vene-cià i, segon, que la major part de la seva obra s’ex-posa permanentment a la Galleria della Accademia,precisament a Venècia, i no gaire lluny, pel GranCanal Gran, de la Riva dei Schiavoni on hi ha elHarry’s Bar. Que Cipriani era aficionat a la pinturadel quattrocento no admet dubtes; al còctel més fa-mós del Harry’s el va batejar com «Bellini», no enhonor de Vincenzo Bellini, compositor d’òperescom Norma, sinó de Gian Battista Bellini, un altrepintor venecià del segle XV.

El que passa és que avui hi ha molta gent que,per documentar-se, apel·la «Sant Google». I tambéque sol acontentar-se amb el primer que troba. Veu-ran, un text pot contenir errors; i, a la xarxa, aquestserrors passen molt sovint d’un text a un altre. Aquestmatí he anat al cercador, a veure què em deia delcarpaccio de Cipriani. Terrible. Per començar, abun-den els que adjudiquen la creació a Arrigo Cipria-ni, fill de l’anterior, que es va fer càrrec del Harry’sBar a finals dels anys 1950, quan el seu pare vaaconseguir el seu somni: ser propietari d’un hotela Venècia. El carpaccio és, per descomptat, ante-rior. Però, quant temps? Perquè aquesta és una al-tra. El Harry’s va obrir les seves portes el 1931. Enmolts textos internàutics s’assenyala que el carpac-cio va néixer el 1950, quan s’hauria fet la famosaexposició. Però altres textos maneguen altres da-tes. Lamentablement, no tinc a mà el llibre de Ci-priani; se’m va perdre en algun trasllat. Però nomésvolia dir que, a l’hora de documentar-se, és bo te-nir esperit crític, comparar dades, no conformar-se amb el primer que apareix. Erudició, deia l’en-yorat mestre Nèstor Luján, cosa, per desgràcia, cadavegada més «rara avis» en els mitjans de masses.

Internet i «carpaccio»CAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

De color groc molt pàl·lid. Aro-ma varietal que recorda el

raïm madur amb notes de fruitaconfitada. En boca és lleugera-ment dolç i suau. Recomanemservir-lo molt fred com a aperi-tiu i també amb plats de peixamb salses blanques i marisc. Eti-queta molt vistosa, a l’estil ca-nari, amb evocació dels volcansi les palmeres de Lanzarote.

El celler elaborador és Bode-gas El Grifo, les més antigues del’illa, fundades el 1775, i estanubicades a San Bartolomé, alcentre de Lanzarote. El conreude la vinya es fa en uns clots dinsde la terra volcànica, protegitsamb parets de roques per guar-dar els ceps dels forts vents dela zona. Encara que el paisatgeés àrid, sec i desolador, la tem-peratura és suau, de 20 a 25graus tot l’any. L’únic perill ésel vent «siroco» africà, que potperjudicar la qualitat del raïm.

El Grifo

El vi

Malvasia Semiseca

És un bulb originari d’Àsia Central (Alliumcepa L.) i, sens dubte, és l’ingredient ve-getal de cuina més utilitzat a tot el món:

en la cuina mediterrània, en la xinesa i lesorientals, en les cuines nòrdiques, a Amèri-ca –on hi va ser portada per Cristòfol Colom–i Oceania. A la Bíblia ja hi apareix com unade les hortalisses preferides pels jueus, queen poden menjar a la terra d’Egipte. Grecs iromans ja l’utiltizen sistemàticament.

La ceba és un aliment –així es pot bullir iformar part de verdures, amb patates, mon-getes tendres, carbassons, etc...–, es pot far-cir –normalment amb carn–, és també unaexcel·lent guarnició, i així hi ha plats impen-sables sense la presència de ceba, que té unessubstàncies que els estobeeix: pop amb ceba,fetge amb ceba, conill amb ceba, tonyina, lla-gosta, vedella... Per aquest mateix motiu, elsvalencians no en posen mai al sofregit de lapaella. Com a guarnició, les anomenadescebes francesos o de platillo són excel·lentsen tota mena de plats de conill, pollastre,vedella estofada i altres. I, com a condiment,és l’ingredient més apreciat per als sofregits,fins al punt que el rei dels sofregits –els delsarrossos negres i altres plats de pescadorsde la Costa Brava–, només es fan amb ceba.Cuita –o escalivada– és excel·lent a les ama-nides, com la típica escalivada catalana. Cruatampoc no pot faltar a les amanides, combi-nada amb tomàquet, olives, etc... Picada, ésun condiment bàsic en les vinagretes, esca-betxos i altres. Fins i tot algunes cuines fanservir el seu suc, com passa a l’Orient Prò-

xim, on serveix per estobeir i aromatitzar lacarn de xai per als pinxos i xibquebabs.

Com a ús importantíssim d’una varietat deceba, no podem oblidar el calçot, que ésuna ceba cultivada d’una forma especial, ambels resultats d’un producte de gust molt suaui dolç, d’unes grans possibilitats culinàries.

CEBES TENDRES I SEQUESAl mercat podem trobar, d’entrada, dues clas-ses de ceba: la tendra, que és excel·lent enles amanides, i la seca, millor per als sofre-gits. La ceba tendra també és excel·lent fetaal grill o a la planxa, com a guarnició detota mena de plats. Xinesos i japonesos tam-bé fan servir la part verda, tallada ben fina iafegida quasi en cru a sopes i altres plats.

De cebes seques n’hi ha de les dites «deFigueres» que, sens dubte, són les úniquesque s’haurien de fer servir per als sofregits;té una pell rosada, i és d’un gust més dolç imolt millor que la ceba blanca, o millor, gro-ga. La ceba vermella –que no s’ha de confon-

dre amb la de Figueres–, que es produeix aToluges (Catalunya Nord), a València, etc...,també és apreciada. Igualment, n’hi ha de for-ma totalment rodona, o arrodonida, i d’al-tres d’allargada.

Molts cuiners substitueixen la ceba per unavarietat de bulb més petita, anomenada es-calunya (Allium cepa). Atès que aquí dispo-sem d’una gran varietat de cebes dites deFigueres –algunes de forma allargada– ques’hi assemblen molt, podem fer servir, per-fectament, la ceba corrent.

Altres varietats són la cebeta tendra –méssemblant a un porro, dita cebolleta en cas-tellà–, els grills i els ja esmentats calçots. Potcorrespondre a una altra varietat, i és la mésutilitzada pels orientals, sobretot en cru(Allium fistulosum).

S’atribueixen a les cebes qualitats tòniques,diürètiques, digestives (en aquest cas cuita)i fins estimulats o afrodisíaques; es creu queredueix el colesterol i té una bona quantitatde vitamines (C, A1, B2) i sals minerals.

Gastronomia


És l’ingredient vegetal de cuina més usat de tot el món; n’hi ha detendres i de seques i les de Figueres són les millors per al sofregit.

JaumeFàbrega

La ceba

Podeu farcir les barquetes de ceba –otambé les cebes senceres– fent servirpasta de canelons, o bé una carn pi-

cada més senzilla. És una recepta típica-ment mediterrània, que trobem a Menorca,als Balcans i a Turquia; el farcit sol ser d’arròs.Si aneu a Menorca, no deixeu de degustarcebes farcides al restaurant Ca n’Aguedet,situat a Es Mercadal –un poble de nom bengironí, i el patró del qual era Sant Narcís–.Una altra especialitat és l’arròs de la terra(blat escairat al forn). El restaurant, a més,produeix els propis vins, excel·lents.

ElaboracióPartiu les cebes per la meitat, desfulleu-les

amb compte i reserveu les fulles exteriors,que us serviran de barquetes per farcir. Lesinteriors les trinxeu i les rossegeu amb oli,juntament amb la carn, sal, i farigola.– Agafeu una plata de forn i col·loque-hiles barquetes, que farcireu. Cobriu-ho ambpa ratllat i un bon raig d’oli i poseu-ho al forn,no massa alt, durant una mitja hora o 3/4,

fins que siguin rosses pel damunt.

NotesSe sol emprar una barreja de carn de porci de vedella; al mercat ja s’hi venen prepar-cions per farcir.– A la carn s’hi pot afegir pasta de carbas-só, patata, ous, beixamel, així com pebre,alls, etc... També us serveix el picat de ca-nelons o botifarra crua.– Opcionalment, es poden fer bullir una micales barquetes de ceba; d’aquesta forma totqueda més cuit i uniforme.– Si ho feu amb cebes senceres, cal bullir-les, pelades, i sense que es desfacin, i lla-vors buidar-les una mica.

Ingredients

● 4 cebes gros-ses.● 1/4 de quilo decarn picada (apro-

ximadament).● Farigola.● Sal.● Oli.● Pa ratllat.

Cebes farcidesLa recepta

MA

RC

MA

RTÍ

Quan encara es comenta l’èxit de l’exposi-ció Girona Pop: joves & rock 1958/1972,que es va fer a la Casa de Cultura de la

ciutat, i que va ser complementada per un im-portant llibre realitzat per Fredi Faure i XavierJuanhuix, a Cassà de la Selva podem gaudiraquests dies de festa major d’una iniciativasemblant, que pràcticament ha coincidit en eltemps, però que es va promoure de maneraautònoma des de fa un any, i quan encara esdesconeixia la de Girona. En ambdós casos,ha estat capital l’aportació dels col.leccionis-tes, tant de persones que es dediquen en ma-jor o menor grau a aquesta afició, com de par-ticulars i músics que encara conservaven a casaseva documents que donen fe d’aquella fantàs-tica època per a la música juvenil i popular,com ara discos, cartells, fotografies, altres pa-pers, i fins i tot vells instruments.

Pel que fa a Cassà de la Selva, dijous passates va inaugurar a la sala municipal l’Estació lamostra, de caràcter eminentment local, tot ique ha comptat amb la col·laboració de la Di-putació, amb la cessió de diversos plafons queja es van poder veure en l’exposició gironina.Un petit escenari situat just al davant de l’en-trada apareix guarnit amb una bateria que vausar l’exEstels Blaus Josep Mª Cassà; guitarresi una gran fotografia d’aquest conjunt cassa-nenc, segurament el que més popularitat vatenir en aquells anys de finals de la dècada de1960 i començaments de 1970. Caràtules dediscos i abundant material documental que re-corda la trajectòria de les històriques forma-cions Supers, Smokings, Stayers, Mini Mundosi Estels Blaus; així com del I Festival de laCançó, actuacions a les emissores provincials,i de la participació d’Estels Blaus, l’any 1970,en representació de Catalunya, al programa deTelevisió Espanyola Tele-Club, campo pop, pre-sentat per Alfredo Amestoy.

UN «PLECS» MONOGRÀFICA més de la inauguració de l’exhibició, es vapresentar un nou exemplar de Plecs, que edi-ta l’Arxiu municipal i coordina Dolors Grau,enguany dedicat monogràficament a CassàPop, i escrit per aquest cronista. El llibret in-corpora un bon nombre de fotografies cedi-des per diversos col·leccionistes, que comple-menten els textos i les entrevistes. La publi-cació ha tingut una tirada de més de 4.000exemplars, que han estat repartits per totsels habitatges del poble. Al primer bloc detextos, titulat «Grups, conjunts i bandes», s’hiparla d’Estels Blaus, els més populars; Supers,els professionals; Stayers, barreja d’experièn-cia i joventut; Smokings, viver de músics; Mini-Mundos, el conjunt més jove; Festival Pro Do-mund. Al bloc «La moguda cassanenca» es par-la de Músic Cassanenc, any 1971; Entrevistaamb Benet Nogué; Ràdio Festival, de La Vozde Gerona; Comiat de IV Dinastia; I Festivalde la Cançó de Cassà; Vivamos Cantando, sec-ció musical del Luz y Guía; Dandy, neix unarevista musical a Girona; Tele-Club, campopop, de TVE: de la Sala Galà a la discotecaSir Thoma’s; peluts, roquers i ye-yés a la Gi-rona dels 60.

D’altra banda, s’han confeccionat i repartitunes 500 banderoles plastificades de gran ta-many, amb disseny psicodèlic i la llegenda«Cassà Pop», que es poden veure penjades amoltes balconades i aparadors de la vila.

Per completar aquesta revisió de la músicapop de fa quatre dècades, demà passat, dimartsdia 13, actuarà a la nit a la plaça de la Coma labanda gironina Bit-Shadow, amb música d’a-quella època. Alguns membres de la formaciómantenen vincles familiars i afectius amb la lo-calitat, la qual cosa fa que la seva col·laboraciós’esperi amb ganes; com també la presència isalutació d’alguns dels antics membres d’Es-tels Blaus, Supers i altres conjunts, els qualshan estat assajant darrerament per posar-se aldia i oferir al seu públic una actuació.

A la presentació de Plecs s’hi pot llegir, en-tre d’altres coses: «Cassà, vila musical i sarda-nista de tota la vida, ha vingut donant diver-ses i ben qualificades cobles, orquestres, con-

junts, corals i músics en general. Ens va sem-blar que havia arribat l’hora de parlar, enaquest cas concret, només d’aquells grups ju-venils que marcarien una època, la qual bensegur molts recordaran com si fos ara mateix.Aleshores, la població va tenir conjunts, festi-vals, presència habitual a les emissores, inclo-sa una històrica actuació al programa de Tele-visió Espanyola Tele-Club, campo pop; una sec-ció musical al Luz y Guía; i per si tot allò re-presentés poca cosa, una discoteca de les més

prestigioses de les nostres contrades, Sir Tho-ma’s, l’anterior Sala Galà, avui dia reconverti-da en un esplèndid Centre Cultural i Bibliote-ca. Hem repassat vells papers que teníem guar-dats al “bagul dels records”, com deia la cançóde la Karina; hem contactat amb músics i ambpersones que els seguiren de prop; finalment,hem pogut copsar en tots ells molt d’entusias-me, nostàlgia i, és clar, la il·lusió perquè unamemòria històrica, tot i que relativament re-cent, vegi la llum i tothom en pugui gaudir».

Col.leccionisme


Cassà Pop

XavierRomero

Una exposició, un llibret i un concert recorden els conjuntsmusicals locals de finals dels anys seixanta i principis dels setanta.

NECESSITEM

SOLARS INDUSTRIALS I NAUS PER ALS NOSTRES CLIENTS

Tel. 661 814 351

El mal de cap és cada vegada més freqüenten nens, segurament per l’estrès al qualestan sotmesos. «Es calcula que als 14

anys d’edat, el 96% dels nens han patit enalgun moment de la seva vida almenys un epi-sodi de cefalea i que els casos recurrents esmanifesten en el 40% dels nens menors de 7anys i en el 75% dels més grans de 15», sostèel doctor José Miguel Láinez, cap de Serveide Neurologia de l’Hospital Clínic de Valèn-cia i president del Congrés sobre cefalees queacaba de celebrar-se a València.

Diagnosticar la malaltia a temps i començara tractar-la adequadament des del principiés clau per evitar la progressió de la malal-tia. «Avui sabem que la reducció del nombrede crisis de manera precoç condiciona un mi-llor pronòstic del quadre migranyós», expli-ca Láinez. Tot i així, els nens solen tenir cri-sis menys intenses i més curtes que els adults.De fet, els nens amb mal de cap solen respon-dre a tractaments (com el paracetamol) que,en el cas dels adults, no aconsegueixen gransmillores. A més, l’expressió clínica de la mi-granya en els nens és molt menys clara.

El tractament preventiu està indicat enaquells casos en els quals el pacient pateix al-menys més de tres episodis de migranya, obé si els que pateix són incapacitants o li pro-dueixen molt malestar. En aquests casos hi hadiferents opcions d’eficàcia provada que hande ser prescrits i controlats per l’especialista.

Aproximadament un 20% dels nens amb mi-granya debuten amb les crisis abans dels 10anys d’edat. Malgrat això, l’evolució pot sermolt diferent entre uns i altres. Així, «un grupconsiderable de pacients que té crisis fins al’adolescència deixen de tenir-ne o redueixenla seva freqüència amb posterioritat», expli-ca el doctor Láinez, que és també presidentde la Federació Europea de Cefalees. Encaraque no es pot parlar d’una patologia associa-da a la migranya durant la infància, existei-xen certs quadres en els nens que poden serd’origen migranyós, com els vòmits repetitiuso el vertigen paroxístic, que poden ser for-mes d’expressió de la migranya.

Les cefalees en conjunt són molt habitualsen la infància i la seva freqüència augmentaamb l’edat, fins arribar a ser, en alguns ca-sos, verdaderament incapacitants. Es calculaque la taxa d’absentisme escolar per cefaleaés de 7,8 dies a l’any mentre que en el casdels nens que no pateixen el trastorn la xifrase situa a l’entorn dels 3,7 dies/any.

ABÚS D’ANALGÈSICSUn dels principals debats i controvèrsies so-bre el maneig dels pacients amb migranyase centra en el grau que els analgèsics sónla causa de la cronificació del quadre. Al-guns especialistes, com Julio Pascual, capdel Servei de Neurologia de l’Hospital ClínicUniversitari de Salamanca, tenen molt clar que«no necessàriament el consum excessiu d’a-nalgèsics és l’única causa de la cronificacióde la migranya». Encara que els pacients ambmigranya poden desenvolupar una migra-nya diària si prenen analgèsics diàriament, elspacients que en prenen (per qualsevol indi-cació) que no són migranyosos no desenvo-lupen migranya crònica. Per tant, «ser mi-granyós és factor imprescindible perquè aixòpassi», assegura el doctor Pascual .

I és que alguns pacients diagnosticats demigranya poden arribar a cronificar la patolo-gia de manera espontània, sense necessitat defer un ús excessiu dels analgèsics. De fet, «no-més un terç dels pacients que compleixen cri-teris de cefalea crònica n’abusen», assenyala

el Dr. Pascual. Ara bé, encara que el seu con-sum excessiu no sigui el factor causal, sí quehi hi ha certs analgèsics que, un cop cronificatel quadre, poden empitjorar-lo. Així, «si unpacient consumeix analgèsics, la freqüènciade les seves crisis augmenta i, com a conse-qüència, decideix prendre encara més analgè-sics. Es poden produir llavors cefalees de re-bot i entrar en un cercle viciós en el qual cadavegada consumeixi més i pateixi més dolor».

També l’estrès i els quadres depressius an-

siosos contribueixen queel pacient cronifiqui laseva cefalea. Tot i així,la relació causal entrel’abús d’analgèsics i lacronificació de la mi-granya continua tenintmolt pes. Dos argumentssustenten aquesta idea:d’una banda, el fet quemés del 80% dels pa-cients que acudeixen ala consulta declara rea-litzar-ne un ús excessiu,i de l’altra, que quan se’lsretiren afirmen deixar depatir-la. És cert que enalguns pacients la reti-rada d’analgèsics nosempre produeix millo-ra a causa que la sevapredisposició genèticaels fa molt més vulne-rables al fet que la sevamigranya es cronifiqui.

EL PACIENT CRÒNICEstà comprovat que certsanalgèsics poden afavo-rir l’aparició de més ce-falees de rebot. En con-cret, són els combinatsi els ergòtics. «Els pa-cients que comencen apatir crisis amb més fre-qüència han d’evitar al-guns analgèsics que por-ten diversos tipus en elmateix preparat, com lacafeïna i el paracetamol»,explica el doctor Pas-cual. Quan l’abús d’a-nalgèsics és molt im-portant serà fins i tot ne-cessari hospitalitzar elpacient per tractar-li lasíndrome d’abstinència.

Encara que qualsevolpersona i a qualsevoledat pot patir migranyacrònica, més del 80%dels pacients són donesd’edat mitjana (entre els30 i els 60 anys).

En ocasions, ja siguicom a conseqüència deldeteriorament de la qua-

litat de vida per les crisis, o de manera pa-ral·lela, poden aparèixer alguns problemespsiquiàtrics. Sovint ho fan en forma de qua-dres d’ansietat i/o depressió. «La col·labora-ció amb el psiquiatre es fa imprescindible pera l’adequat maneig d’aquests pacients». Unadequat maneig de la migranya que, tant desdel punt de vista simptomàtic com amb la uti-lització de fàrmacs preventius en els casosque calgui, és fonamental, explica el doctorValentín Mateos.

Salut


RamónSánchezOcaña

Els experts alerten de l’elevada incidència d’aquesta malaltiaen els menors i de l’abús dels analgèsics, que pot fer-la crònica.

Mal de cap (I)

MA

RTI

FE

RR

ER

16 DominicalDiumenge 11de juny de 2006 Mimar-se a casa

Textures suaus, aromes suggerents i productes que es fonen amb la pell per donar-liuna nova llum: tenir cura del rostre i del cos a casa és, més que mai, un petit plaer diari.

ANNA ESTARTÚS

Skeyndor. Un producteque evita i mitiga la pèrdua

de fermesa del pit.

Lactovit. Llets corpo-rals i crema de mansper nodrir i hidratar.

Skeyndor. Crema despigmen-tant que proporciona lluminosi-tat i sedositat a la pell.

The Body Shop. Líniade bany de maduixa:

dolça i afrodisíaca.

Unica. Una líniade tractamentcomplet per a lapell de la caracara i el cos.

Carita. Micropeeling fa-cial i emulsió corporal:per a una pell nova.

La mosca de Girona us vol obsequiar amb CULTURA DE LA NOSTRA CIUTAT i com a novetat hem tret per a tots vosaltres

L’AUCA DE SANT NARCIS i LA LLEGENDA DE LES MOSQUES.Ara ja a la venda a la llibreria Carlemany de Girona i amb mosca incorporada.

Fes-la volar ben ràpid al teu vehicle, t’està esperant!i ara tot plegat tan sols pel preu de llançament de 3 euros.

A la venda les miraculoses mosques de Sant Narcís en color

LA MOSCA DE GIRONA

Tendències


1

Avon. Tractament inten-siu antiedat elaborat a

partir de plantes.

Decléor.Mascaretaper mimarles pellsmés sensi-bles i deli-cades.

The Body Shop. Gammaper aconseguir una pellradiant i lluminosa.

The Body Shop. L’aloe vera és la base de lalínia facial i corporal per a pells sensibles.

Creative Nail Design. Pro-ductes per tenir les mans i elspeus perfectes.

Anne Möller. Sèrum de be-llesa instantani i crema demans amb acció antitaques.

Naturaleza y Vida.Pack anticel·lulític.

CCAATTIIFFEESS -- CCOORRTTIINNEESS -- RROOBBAA DDEE CCAASSAA -- OOBBJJEECCTTEESS DDEE RREEGGAALL

RRRRuuuutttt llll llll aaaa ,,,, 1111 1111 TTTTeeee llll .... ////FFFFaaaa xxxx 999977772222 22220000 33334444 22223333 1111 77770000 00002222 GGGGIIIIRRRROOOONNNNAAAA

MMMMaaaa llll uuuuqqqquuuueeeerrrr SSSSaaaa llll vvvvaaaa dddd oooo rrrr,,,, 3333 TTTTeeee llll .... 999977772222 22222222 33333333 44443333 1111 77770000 00002222 GGGGIIIIRRRROOOONNNNAAAA

PPPPllll .... RRRReeee cccc ttttoooo rrrr FFFFeeee rrrr rrrreeee rrrr,,,, 4444 TTTTeeee llll .... 999977772222 22226666 22220000 99998888 1111 7777888800000000 OOOOLLLLOOOOTTTT

El rocker argentí Andrés Calamaro se sub-mergeix en el tango a Tinta roja, unàlbum en el qual rescata i interpreta

grans clàssics del gènere i que ha gravat,acompanyat de músics flamencs com NiñoJosele i argentins com Juanjo Domínguez, tra-vessant «moments d’emoció intensa». «És unprivilegi poder-se emocionar amb la músi-ca, reprimir amb pudor les llàgrimes mentrees canta o s’escolta una cançó, espero quetothom hagi passat alguna vegada per aques-ta experiència», diu Andrés Calamaro.

No és la primera vegada que aquest roc-ker –ex de Los Rodríguez– es llança a cantartangos. Ja ho va fer el 2004 en alguns temesd’El cantante, un àlbum amb el qual va obte-nir un disc de diamant per la venda d’un mi-lió de còpies de tota la seva discografia. Peròsí és la primera ocasió en la qual el tango pro-tagonitza tot un disc de Calamaro, qui, enaquesta ocasió, ha volgut escollir grans pe-ces per interpretar-les «amb respecte» i «la ma-jor serietat possible». El día que me quieras,

Mano a mano, Nostal-gias, Como dos extra-ños, Sur, Por una ca-beza, Milonga del tro-vador o Melodía dearrabal són algunes deles deu peces que inte-gren l’àlbum, així comTinta roja, la que lidóna títol, i que, a més,fa referència a com liagraden a Calamaro lescançons: «escrites ambsang, amb el cor».

Calamaro torna acomptar amb la pro-ducció de Javier Limón(productor de l’exitósLágrimas negras de Be-bo Valdés i Diego el Ci-gala) i amb l’acompan-yament del guitarristaflamenc Niño Josele, quiassegura que el tango iel flamenc «tenen molta veure perquè com-parteixen la mateixaforça, la mateixa ener-gia». Per a ell, com pera Calamaro, va ser totun «desafiament» gravardiversos temes del disca l’Argentina, a casa delmític guitarrista JuanjoDomínguez, un altredels músics que hanparticipat en el disc jun-tament amb el trompe-tista Jerry González, lacantaora Montse Cortéso el pianista José Rey-noso, entre d’altres.

«Vaig haver de tenirmolta cura que els instruments no em pas-sessin pel damunt», comenta Andrés Cala-maro, i apunta que ha volgut comptar amb«la benedicció criolla» de Juanjo Domínguezper a aquest disc que també ha estat editata l’Argentina, on el tango viu un autèntic re-naixement: «Cada dia es pot descobrir un ar-tista nou de tangos, amb registres molt dife-rents». Ell creu que «no serà senzill tenir unacrítica unànime a l’Argentina» del seu nou disc:«No espero que totes siguin favorables», ad-met, i tot seguit afegeix que al seu torn el seupúblic també «protestarà perquè no s’estre-na una cançó amb la meva firma».

Però, crítiques a part, per a ell aquest és«un disc important» perquè el tango s’ocupade «grans cançons de l’idioma i de l’harmo-nia», que ell ha interpretat «de manera aspra»i amb la sospita que «el rock és en realitatl’únic que jo sé cantar». Encara no sap si finsi tot es posarà corbata per acompanyarl’«elegància» que, diu, desprèn aquest disc, enels concerts en els quals l’interpreti.

Música


Calamaro es passa

al tangoEl rocker argentí reuneix a «Tinta roja» una desena de grans

clàssics del gènere i els interpreta, acompanyat per la guitarrade Niño Josele, «amb respecte i la major seriositat possible».

Bandes sonores

Novetats

La joya de la familiaMichael GiacchinoVarèse Sarabande

L’últim composi-tor revelació queens arriba deHollywood conti-nua amb la sevaimparable pro-gressió. Des delseu prometedordebut amb labanda sonora delvideojoc Medallade honor, ha tre-

ballat per a diferents gèneres. Té recursos tant perposar música a una cinta d’acció com Misión Impo-sible III com per moure’s en el cinema d’anima-ció –Los Increíbles–. Ara demostra que tampoc nodesentona en el terreny de la comèdia romànti-ca. Per a aquesta cinta ambientada durant les fes-tes de Nadal, Giacchino accentua l’esperit d’aques-tes dates sense caure en els tòpics habituals quehan utilitzat altres compositors. Ha escrit un osten-tós vals que obre la partitura i que ens introdueixen l’univers de la família protagonista. Aquest valscontrata amb la majoria de temes, de caire mésdramàtic i intimista, amb predomini del piano i al-tres instruments de corda. Lluís Poch

12Twelve: «L’univers»

El grup barceloní de rock 12Twelve ha presentatel seu quart disc, L’univers, quinze cançons ins-trumentals pròximes al free-jazz i amb gran im-portància del silenci. 12Twelve es va formar fa sisanys a Barcelona i va debutar amb Tears, com-plaints and spaces, al qual va seguir el compacteDoppler, compartit amb els bascos Ya te Digo, idesprés Speritismo. A L’univers opten per la im-provisació del free-jazz, amb ecos del krautrockalemany i unes influències laietanes i gairebé llati-nes en cançons com Mr. Gesus, 9è 4o, Il monstro,Yotuel, R2 chapa, Com senyors o 3001.

Revolver: «Básico 3»Després de la gira de Mestizo, el treball més guitar-rer de Revolver, Carlos Goñi va sentir «la necessi-tat» de tornar a fer un disc acústic per acostar-sea la «part intimista de les cançons». Per això ha pu-blicat Básico 3, gravat amb amics com Enrique Bun-bury, Álvaro Urquijo i Mikel Erentxun. Amb 45 anysi més de vint de carrera, Goñi lamenta la situaciódel pop espanyol i diu que «el hip hop és el rockand roll d’ara, i hi ha músics i grups com Nach iSFDK que tenen coses innovadores a dir».

G.A.S. Drummers El grup de rock G.A.S. Drummers ha editat el seuquart disc, Standards down, en el qual s’allunyendefinitivament del punk-rock dels seus inicis. G.A.S.Drummers va néixer a Jerez de la Frontera (Ca-dis) el 1998 i va debutar amb Proud to be nothing,al qual va seguir The true charm of bourgeoise, totsdos influïts per bandes com Superchunk, Jawbre-aker o Bad Religion. Amb Dialectics van obrir lesseves mires cap al nou rock americà, un camí quearriba al seu port final amb Standards down.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Guapa LaOreja de VanGogh2 ▲ Tinta rojaAndrés Calamaro3 ▼ Stadium ar-cadium Red HotChili Peppers4 = Oral FixationVol. 2 Shakira5 ▲ Mujeres Es-trella Morente

REGNE UNIT

1 ▲ Bright ideaOrson2 ▼ Stadium ar-cadium Red HotChili Peppers3 ▼ The singlesFeeder4 ▼ Eyes openSnow Patrol5 ▲ I’m notdead Pink

ESTATS UNITS

1 ▲ Taking thelong way DixieChicks 2 ▲ BSO HighSchool MusicalDiversos3 ▲ AmericanIdol, season 5:Encores Diver-sos4 ▲ We don’tneed to whisperAngels & Airwa-ves5 ▼ Stadium ar-cadium Red HotChili Peppers

TEXT: ISABEL LAGUNA FOTOGRAFIA: J.J. GUILLÉN/EFE

Agenda de Girona L’agenda d’accés més completa. www.agendadegirona.com

Brokeback Mountain

Director: Ang Lee.Intèrprets: Heath Ledger,Jake Gyllenhaal.Distribuïdora: Universal.Durada: 125 minuts.Més que una història d’a-mor homosexual, és unaextraordinària crònica so-bre la dificultat d’estimar enun marc d’incomprensió iprejudici. I, pel que fa alsOscars, la cinta de Lee és

infinitament superior a Crash, demostració finaldel conformisme d’aquests premis. P. P.

Jarhead

Director: Sam Mendes.Intèrprets: Jake Gyllenhaal,Peter Sarsgaard, Jamie Foxx.Distribuïdora: Universal.Durada: 110 minuts.L’autor d’American Beautydirigeix aquesta faula sobrel’absurd de la guerra que aestones peca d’excés d’am-bigüitat i d’assemblar-se aLa chaqueta metálica. Ambtot, és un film notable, molt

ben rodat i constantment redreçat pel seu repar-timent, sobretot per Gyllenhaal que es cruspeixels companys en més d’una ocasió. P. P.

Aeon Flux

Director: Karyn Kusama.Intèrprets: Charlize Theron,Marton Csokas. Distribuïdora: Filmax.Durada: 100 minuts.Inspirada en un personatgeanimat de la MTV, la cintanomés resulta aconsellableper a fans de la Theron oper als que treuen algun rè-dit massoquista de la con-templació de pel·lícules do-

lentes. La pregunta és: què hi fa Frances Mc-Dormand en un despropòsit com aquest? P. P. L a carrera de Guillermo del Toro segueix

una curiosa i desigual dualitat. Per unabanda, s’ha fet un nom a Hollywood di-

rigint per encàrrec, però amb una notablesolvència, títols com Mimic –un dels seus mil-lors treballs-, Blade II o Hellboy; per l’altra,manté una línia més personal que inclou tí-tols com Cronos, El espinazo del diablo o elseu film més recent, El laberinto del fauno,presentat a la secció oficial del darrer festi-val de Cannes. Aquesta nova pel·lícula, ro-dada amb capital espanyol, mexicà i nord-americà, vindria a hibridar els dos estils deldirector, ja que seserveix del cinemafantàstic per traçaruna paràbola socio-política –en aquestcas, ambientada a lapostguerra espanyo-la– i, al mateixtemps, no s’està deres pel que fa a efectes visuals. El que que-da clar és que Del Toro té un imaginari pro-pi i sap triar els seus companys de viatge: elproductor d’El laberinto del fauno és Alfon-so Cuarón, un altre cineasta mexicà que s’hafet respectar a Hollywood sense haver derenunciar a la seva personalitat fílmica.

La protagonista d’El laberinto del faunoés Ofelia, una nena de 13 anys que, a la de-solada Espanya del 1944, es trasllada a viu-re en un petit poble amb la seva mare Car-men, malalta a causa de complicacions enel seu avançat estat de gestació. La raó del

trasllat és que Carmen té al poble el seu noumarit, Vidal, un despòtic capità de l’exèrcitfranquista que es dedica a eradicar els úl-tims reductes de la resistència republicana.Ofelia no s’entén amb Vidal i mata les horesexplorant un entorn rural particularmentenigmàtic. Una nit, la nena troba les runesd’un laberint habitat per una criatura fantàs-tica que li fa una sorprenent revelació: Ofe-lia és una princesa, la darrera del seu llinat-ge, i haurà de sotmetre’s a tres proves si voltornar al seu món. La protagonista, traumatit-zada per la crua realitat quotidiana que li ha

tocat viure, haurà de descobrir si tot plegatno forma part de la seva necessitat d’evasió.

Del Toro ha comptat amb col·laboradorshabituals com el director de fotografia Gui-llermo Navarro, però bona part de l’equipestà format per tècnics i intèrprets espanyols.Entre aquests destaquen Sergi López, Mari-bel Verdú, Álex Angulo, Ariadna Gil i RogerCasamajor. Els principals protagonistes delfilm, però, són Doug Jones, que encarna l’és-ser mitològic que li dóna títol, i Ivana Baque-ro, que ja havia apuntat el seu prometedortalent a Romasanta, Rottweiler i Frágiles.

Un autor fidel al

fantàsticGuillermo del Toro dirigeix «El laberinto del fauno», una faulaambientada a l’Espanya de la postguerra que protagonitzen

Sergi López, Ariadna Gil, Maribel Verdú i Álex Angulo.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

El color del crimenJames Newton HowardVarèse Sarabande

De formació clàs-sica, el seu paspel pop al costatd’artistes tan dife-rents com DianaRoss, Carly Si-mon, Elton John,Barbra Streisando Earth, Wind &Fire, ha donat mol-tes taules a JamesNewton Howard.El compositor de

Los Angeles sempre ha fet gala d’una rica i varia-da gamma de registres. Per a aquest thriller ambrerefons racista ha creat una partitura eminentmenturbana que combina música electrònica i orques-tral, amb predomini de sonoritats fosques i inquie-tants. Va ser composta poc abans d’afrontar labanda sonora de King Kong, un dels treballs méscomplexos i elaborats que ha creat en menystemps. El músic ja ensenya les seves cartes enel primer tema, en el qual destaca el contrast en-tre l’ús d’un piano com a element emotiu, i les so-noritats més dures que li proporcionen guitarraelèctrica, bateria i sintetitzador. Lluís Poch

Dins del laberintLa prometedora Ivana Baquero assumeixbona part del pes dramàtic de la funció, on també brilla un maquillat Doug Jones

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Mara significa terra en llengua swahili, encara-que alguns creuen que vol dir taca, per la quan-

titat de nyus que hi ha a la sabana, així com dezebres, de les que n’hi ha dues classes, de Chap-man i de Grevi. També hi ha una gran varietat d’an-tílops –swala pala, en swahili–, així com altres ver-tebrats i una gran diversitat d’aus –entre elles àgui-les, voltors, grulles, milans...– i diferents espèciesde serps.

Els Masai van venir del Sudan i són força alts,encara que no s’han de confondre amb els Watu-si; els masais i els samburu són orgullosos i ambgran sentit de la dansa, que realitzen amb cànticsi moviments pausats, mentre caminen, acabantamb grans salts... És un espectacle fantàstic. Re-cordo que quan estava a la reserva de Samburu,un grup d’ells, homes i dones,va fer per a mi sol un espec-tacle extraordinari, que tinc fil-mat, de cants i danses.

La fauna de Samburu té espè-cies úniques: jirafa reticulada,antílop generuk, papions, an-tílops dick-dick, zebres de Gre-vi i altres...

Escoltar a la nit els rugits desimba, el lleó, quan s’està descansant en una ten-da de campanya, o en un còmode lodge, ambtela mosquitera, és quelcom meravellós...; el do-lent són els papions, uns micos que se t’acosteni t’agafen els objectes tan bon punt bades, per laqual cosa hi sol haver guerrers masai, amb llançai escut, que els foragiten...

Vam tenir ocasió de veure com caçava un gue-

pard, que em sembla que és el felí més ràpid queexisteix. El guepard anava caminant lentament imajestuosa, quan, de sobte, va fer un gir, em-prengué una veloç carrera i va atrapar una lle-bre. La portava penjada a la boca, i va continuarcaminant lentament... Vam veure també un servali diferents classes d’antílops.

La cacera de les lleones al cràter del Ngorongorofou més espectacular encara: al costat del riu hihavia moltes zebres, nyus, antílops i un ramat delleones, bevent juntes... Tot era harmoniós... Peròel capvespre començava i un parell de lleones vancomençar a mirar el grup de zebres... Aquestes iels demés animals van entendre que era l’horade menjar i quan les dues lleones van seleccio-nar «el sopar», una zebra vella, que caminava coi-

xa, van emprendre la seva persecució... Tots elsdemés animals es van dispersar... Atrapada la ze-bra, totes les lleones van començar a menjar-se-la... El perill havia passat i, de nou, les zebres iels nyus van tornar al riu, pràcticament al costatde les lleones que menjaven... Sabien que ja nopodia passar res... Com canta Roberto Carlos, «Yoquisiera ser civilizado como los animales...».

Tot just posar un peu al car-rer va començar el rosec del

corc. Era la manera que haviatrobat de descriure el que li pas-sava per dins cada dia, quananava a la facultat. Per distreu-re’s recitava mentalment algu-nes de les matèries: dret civil,dret romà, codi penal... peròaleshores el trajecte es conver-tia en una pujada cada vegadamés feixuga, impossible de su-perar. I per dins, el corc, ambel seu nyic-nyic, li mossegaval’ànima dient-li que prenguésuna determinació d’una vega-da per totes.

Alfons Maria Thió Rodés vanéixer el 1889 a Caldes de Ma-lavella, on va passar els primersanys de la seva vida. Desprésde superar el batxillerat, es vamatricular a la Universitat deBarcelona per estudiar la carre-ra de dret, però durant el segoncurs va abandonar-la per ingres-sar a la Companyia de Jesús.Era el 1908. Alfons Maria Thióes va formar com a novici a l’es-tabliment que els jesuïtes teniena Gandia. Més endavant va es-tudiar Filosofia a la localitat ho-landesa de Gemert, situada auna vintena de quilòmetresd’Eindhoven, i Teologia a la fa-cultat de Sant Ignasi que la com-panyia tenia al barri barceloníde Sarrià. Finalment, el 1923,quan havia complert els 34anys, va ser ordenat sacerdot.En aquells moments, Espanyavivia sota la dictadura del ge-neral Miguel Primo de Rivera,que comptava amb el bene-plàcit del rei Alfons XIII. El mi-litar va fracassar en l’intent degovernar el país i el 1930 va di-mitir. L’any següent, desprésd’unes eleccions municipals, esva proclamar la Segona Repú-blica. Els polítics que arribarienal poder van emprendre la com-plicadíssima tasca de moder-nitzar el país, que vivia molt en-darrerit respecte els seus veïnseuropeus. Una de les qüestionsmés punyents era la seva volun-tat de reduir la presència delssectors eclesiàstics que domina-ven diverses esferes de la socie-tat espanyola, com ara l’ense-nyament. Per això, es van po-tenciar les escoles públiquesperò també es van dissoldre al-gunes ordes, com ara la Com-panyia de Jesús.

En aquesta nova situació, elsjesuïtes van emprendre diver-sos camins. Alfons Maria Thió,per exemple, va decidir estu-diar la carrera de Ciències físi-ques mentre donava classes al’Acadèmia Ramon Llull. El1939, amb la victòria dels mili-tars rebels i la imposició del na-cionalcatolocisme, les ordes re-ligioses van recuperar el pro-tagonisme perdut i Thió vatreballar de professor a l’esco-la del Sagrat Cor de Jesús deBarcelona i a la Sant Josep deValència. Va morir a Barcelonael 1960, quan tenia 71 anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Records d’Àfrica (i III)Alfons

Maria ThióRodés

XAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Josep Ma. [email protected]

El proper diumenge dia 18 estem cridats a votarel nou Estatut de Catalunya. I si bé és cert que

en una part important de la població el sentimentnacionalista, d’identitat i cohesió nacional, s’ha anatesvaint els últims quinze o vint anys –per raonsdiverses i complexes que inclouen el tipus de vida,el profund canvi de valors, l’hedonisme creixent, lavisió materialista i reduccionista de la pròpia existèn-cia humana, els canvis profunds en l’estructurasocial principalment provocats per l’emigració ambl’inevitable desdibuixament cultural i nacional, etc.–,també és cert que una part dels polítics i tambéde la població sentien que calia actualitzar un Es-tatut que amb el passar dels anys havia anat que-dant envellit i poc operatiu per donar respostes ales necessitats actuals dels ciutadans del nostre país.

Hi ha en l’aire encara un altre sentiment vers l’Es-tatut actual, el sentiment que no ha donat gaire desi, puix que no ha resolt l’encaix i la relació justai equilibrada entre Catalunya i Espanya. Un Esta-tut que es va aprovar amb les presses de voler serels primers, tot pagant per aquest motiu un alt preuen carències que ara semblen insalvables, com arael concert econòmic, un recurs de primera magni-tud pel que fa a la qualitat de vida als ciutadans, ique sí van aconseguir no obstant els polítics de lanació germana d’Euskadi.

El nou Estatut es va aprovar amb grans dificul-tats al Parlament de Catalunya, dificultats lògiquesen una societat democràtica i plural com la nostra.Encara ressonen en les nostres orelles les paraulesdel president Zapatero: «Respetaremos el Estatut quesalga del Parlament». D’entrada, amb Zapatero ha-via renascut en la societat catalana una certa espe-rança. Molts catalans teníem el sentiment d’haversortit d’un túnel fosc que ens ofegava tant la mentcom les expectatives de futur polític. Aznar vaprovocar molta tensió innecessària i malestar enel conjunt de la societat, un home dur i reacciona-ri que va projectar la seva pròpia duresa interioren el conjunt de la societat. L’arribada de Zapate-ro semblava obrir un horitzó més tranquil i sobre-tot més obert i disposat al pacte. Per un costat te-níem el sentiment que ens podíem relaxar una mica,i per l’altra, d’acord amb les seves promeses, sem-blava que finalment l’Estatut que havia sortit delParlament de Catalunya el 30 de setembre seria res-

pectat, si més no en allò que tenia d’essencial:una agència tributària pròpia i el reconeixement dela nostra identitat com a nació. Foren dos anyspreparant un Estatut que donés resposta a les ne-cessitats actuals de Catalunya, un estatut aprovatpel 90% del Parlament de Catalunya i avalat perjuristes experts per tal que encaixés dins del marcde la Constitució espanyola.

Ara, vist com han anat les negociacions, les re-accions dels polítics espanyols, el canvi d’actitudde Zapatero, les tensions que han portat a la rup-tura del tripartit, i sobretot el redactat final de l’Es-tatut que ha sortit del Parlament espanyol, tan des-dibuixat, tan allunyat del que va aprovar el nostreParlament, és obvi que el que havia de ser unafesta, la celebració d’una fita històrica en el llargprocés de recuperació dels nostres drets col·lec-tius s’ha convertit, diguem-ho suaument, en un di-lema: votar sí a pesar de la frustració, o votar no iseguir lluitant per l’aprovació íntegra de l’Estatutaprovat pel nostre Parlament.

Penso que sortirà el sí, perquè les campanyesde màrqueting i publicitat sempre funcionen a lesnostres societats massificades, però també pensoque quedarà en l’ambient un aire espès de frus-tració que portarà el ciutadà a un allunyament en-cara més pronunciat de la política i dels afers pú-blics.

Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/) ofereix dià-riament l’opinió i els arguments d’una parella depersonalitats conegudes d’un mateix àmbit pro-fessional. El divendres 2 de juny donaren la sevaopinió els filòsofs Terricabres i Rubert de Ventós.Terricabres opina que «el nou Estatut no represen-ta cap avenç», mentre que Rubert de Ventós diu que«aquest Estatut significa un augment quantitatiu depoder». Per altra banda, a la pregunta de si «És ac-ceptable la rebaixa d’aquest Estatut respecte del queva aprovar el Parlament?», Terricabres respon: «No,és del tot inacceptable. L’Estatut del 30 de setem-bre encara era acceptable, en certa manera». Rubertde Ventós, en canvi, opina: «És tan acceptable comtot allò que és inevitable...». Aquestes respostesrepresenten, al meu parer, el reflex clar de la nos-tra societat actual. Terricabres, lúcid i combatent.Rubert de Ventós, resignat i tràgic. Que sigui, doncs,allò que ha de ser.

El dilema de l’EstatutJOSEP M. LLAUGER

La vida a la sabanaEl perill havia passat i, de nou, les zebres

i els nyus van tornar al riu, pràcticamental costat de les lleones que menjaven...

Monday, Monday, de The Mamas and thePapas, va ser el primer número 1 dela ràdio musical més escoltada del país:

Los 40 Principales. Era el 18 de juliol de 1966.D’això ja en fa quaranta anys, i l’emissoracelebra aquest 2006 les seves quatre dèca-des d’existència amb diversos actes. El méssonat tindrà lloc dissabte vinent a l’estadi Vi-cente Calderón de Madrid: serà un macrocon-cert de més de sis hores, en el qual els artis-tes més destacats dels 40 Principals repassa-ran les millors cançons de pop espanyoles.

Però abans d’arribar aquí, hi ha molta histò-ria al darrere. L’any 1966 havien començat lesemissions en freqüència modulada, però qua-si no hi havia receptors. Aleshores, els con-tinguts de les ràdios estaven basats en músi-ca clàssica i, en els moments més forts, al-gunes melodies instrumentals. La SER vapensar en preparar un programa de músicalleugera. I van optar per fer el Top 40 ame-ricà versió espanyola: acabaven de néixer Los40 Principales.

Les primeres emissions dels 40 es van rea-litzar a l’antena de la FM de Ràdio Madrid.La llista se seguia fent setmana a setmana iel programa intentava fer-se un forat a lagraella de programació. Els 40 Principals vancomençar sent un programa de dues hores.Després passarien a ser quatre i més tard vuit.I de Madrid van passar a Sevilla i Barcelonai després a deu emissores més. Ja en aques-ta època estava clara una de les funcionsque tindria l’emissora al llarg de tota la sevahistòria: la difusió de la música espanyola.El que ara és obvi, llavors era hortera. Qua-tre dècades després, la música d’aquí segueixtenint el mateix tractament que la de fora.

UN SALT ENDAVANTAls anys 70, la llista dels 40 Principals va ferun salt endavant i va passar a ocupar la tar-da de dissabte a l’Ona Mitjana. A partir d’aquestmoment els oients gastaven dit i línia telefò-nica votant els seus discos favorits. Un locu-tor, un bolígraf i un o dos telèfons eren sufi-cient per anotar més de mil trucades per emis-sora. Al final de la tarda, cada centre regionalhavia recollit les votacions de totes les sevesemissores, que se sumaven per obtenir unnou número 1.

La següent etapa destacable dels 40 Prin-cipals va coincidir amb el final dels 70, quanes va entrar en l’era de les fórmules de rà-dio. L’any 1979, els 40 Principals es van con-vertir en l’emissora pionera en el sistema deradiofórmules a Espanya. Van adoptar el sis-tema de rotació americà hot clock, que esta-

bleix cada hora la programació ordenada percolors, és a dir, per freqüència d’emissió. Elvermell, el verd, el blau, el negre i el blancvan ser els encarregats de fer saltar els èxitsde la mà d’un personatge que comença a pren-dre cos en les emissores: el discjòquei.

La demanda de música de la societat i lafilosofia del mecanisme de comunicació vanfer que els 40 Principals pugessin a cotes d’au-diència que comprometien el lideratge d’al-tres programacions. Aquest mecanisme i lasenzillesa de plantejament del diàleg ambl’oient va fer que entrés un públic que ningúhavia pres seriosament en la història de laràdio: els adolescents.

Però en la història dels 40 hi ha un momentcrític i un plantejament decisiu per al seu fu-tur. Va ser als 80 quan es va decidir que lamúsica viatjaria per l’espai per arribar a tra-

vés de la més alta tecno-logia als receptors de FM.El satèl·lit tornava a con-vertir en pioners els 40Principals.

Però el més importantera aconseguir que nai-xés la Cadena 40 Princi-pales. La tecnologia te-rrestre impossibilitavaque moltes emissores re-bessin el programa. Ambla posada en marxa, l’any1988, de les emissions viasatèl·lit, el creixement del’audiència va progressargairebé geomètricament.Avui dia, Los 40 Princi-pales és la cadena ambmés oients de tot Euro-pa i l’emissora més im-portant del Vell Continent.

Els 90 no van poder co-mençar millor per a la ca-dena. 25 anys celebratsa ritme del que durantmolt temps va ser consi-derat un himne per a lagent de 40 Principals: Sinamor, la versió de LaUnión del tema de Doo-bie Brothers, interpreta-da conjuntament per Me-cano, Miguel Bosé, Pre-suntos implicados,Héroes del Silencio, Dun-can Dhu, Gabinete Cali-gari, El Último de la Fila...

El 1992, Bon Jovi ofe-ria als estudis centrals de la cadena el pri-mer d’una llarga llista de Conciertos Básicos.La dècada va portar també el fenomen d’In-ternet: els 40 Principals estrenaven la sevaweb l’octubre de 1996. Quatre anys més tard,passa a ser un portal de música(www.los40.com) que en menys de cinc anystindria dos milions d’usuaris únics.

El nou mil·lenni va venir marcat per l’ex-portació de la marca a Llatinoamèrica, im-plantant-se els 40 Principals a Mèxic, Colòm-bia, Xile, Costa Rica, Panamà i Argentina.

Avui, Los 40 Principales són presents no no-més a través de les ones, sinó també a Inter-net, al quiosc, a la televisió... I el darrer nú-mero 1 de la llista musical més important del’Estat espanyol era, fins ahir, la versió del Onedels U2 que ha fet l’americana Mary J. Bligeal costat del mateix Bono.

Quatre dècades de

músicaEntre el primer número 1 de la llista d’èxits musicals més important del país i el darrer han passat

quaranta anys, una fita que Los 40 Principales celebren aquest 2006 amb diverses activitats.

Televisió


TEXT: A.E.T.

Dilluns 12 de juny22 DominicalDiumenge 11de juny de 2006

Els més vistos(del 31 de maigal 6 de juny)

Catalunya

Hospital CentralDimecres 31 demaig, Tele 5.899.000 espectadors(33,4%).

CSIDilluns 5 de juny,Tele 5. 883.000 es-pectadors (28,6%).

Aquí no hay quienvivaDijous 1 de juny, An-tena 3. 882.000 es-pectadors (33,5%).

VentdelplàDimarts 6 de juny,TV3. 842.000 espec-tadors (26,7%).

CSIDilluns 5 de juny,Tele 5. 791.000 es-pectadors (31%).

Camera CaféDilluns 5 de juny,Tele 5. 771.000 es-pectadors (28%).

Espanya

Aquí no hay quienvivaDijous 1 de juny, An-tena 3. 5.793.000 es-pectadors (34,5%).

Hospital CentralDimecres 31 demaig, Tele 5.5.245.000 especta-dors (30,7%).

Espanya - EgipteDissabte 3 de juny,TVE-1. 4.998.000 es-pectadors (39,6%).

CSIDilluns 5 de juny,Tele 5. 4.521.000 es-pectadors (25,9%).

CSIDilluns 5 de juny,Tele 5. 4.505.000 es-pectadors (27,3%).

AídaDiumenge 4 de juny,Tele 5. 4.204.000 es-pectadors (28,5%).

15.25

15.30

CuatroFriendsTres importants actors visiten la colla d’amicsmés coneguda de la televisió: Greg Kinne-ar, Aisha Tyler i Maria Pitillo. Els dos primersparticipen en el sisè capítol de la desenatemporada, mentre que Pitillo apareix en elsegüent, en una trama que implica Monica,Chandler... i Joey.

K3Contes de petitsHi ha alguna cosa especial que fa que lescries d’animals ens agradin tant. Aquestdocumental copsa la vida i desenvolupa-ment dels animals joves en moltes espècies.Mostra com neixen, s’alimenten, juguen,exploren el món... i, a vegades, moren.

Antena 3TroyaUna de les epopeies més grans de tots elstemps reviu amb força en aquesta narracióclàssica. Inspirada en la Ilíada d’Homer, lapel·lícula ofereix escenaris exòtics, un re-partiment internacional, efectes especials dedarrera generació i descriu la llegendàriaguerra desencadena per aconseguir l’amorde la dona més bella del món. El títol origi-nal és Helena de Troya: no confondre ambTroya, la superproducció dirigida per Wolf-gang Petersen un any més tard, al 2004, iprotagonitzada per Brad Pitt i Orlando Blo-om.

Tele 5CSIUna nit, quatre casos. Grissom i Brass in-vestiguen el cas d’un cotxe robat. Warrick in-tenta desxifrar la mort d’una noia de com-panyia que apareix dins un cotxe que s’ex-posava al públic. Sara i Greg troben unculturista assassinat, i l’autòpsia indica queconsumia esteroides. I Nick s’endinsa en lainvestigació del cadàver d’un noi, que apa-reix al banc d’una parada d’autobús.

33Segle XXAl llarg dels seus dotze anys d’existència, de1933 a 1945, el Tercer Reich va ser prolíficen projectes grandiosos i fantàstics: desde la remodelació arquitectònica i urbanís-tica de Berlín per fer-ne la nova capital delmón fins a la fabricació d’unes «armes mi-raculoses» que haurien de capgirar el cursde la II Guerra Mundial i esclafarien els aliats.El caractèr sovint estrafolari d’aquests pro-jectes no impedeix que alguns tinguessin unfonament ben real, com ara l’activa investi-gació nuclear nazi a la recerca de la bom-ba atòmica.

Dimarts 13 de juny

11.00

14.10

15.50

21.55

22.00

22.00

22.00

23.35

La 2La decenteNuria i Roberto es coneixen en un viatge queella emprèn per anar-se a casar. S’enamo-ren, però ella està promesa i es casa ambun escriptor que viu en un xalet veí al deRoberto. Un dia, ella va a veure’l i li confes-sa el seu amor, aclarint-li que és impossiblesi el seu marit no mor. Comèdia policíaca ba-sada en una obra de Miguel Mihura.

K3Kimagure Orange RoadEn Kyosuke torna a pensar que la Madokasurt amb home. Llavors coneix la Yukari, quesubstitueix la Madoka al bar. Ella se li insi-nua i ell, per venjar-se de la Madoka, la dei-xa fer. Però resulta que l’home amb qui vala Madoka és el representant de la seva ban-da i la Yukari és la solista!

TV3El cor de la ciutatL’Ester comença a veure coses estranyesen en Pitu, mentre el pacte que va oferir enBatalla a l’Andreu dóna ales als Peris. En Sal-va i la Marina haurien d’explicar la nova si-tuació que hi ha entre ells. I la Trini tambées vol sincerar amb l’Antònia. En Paco tor-na a fregar el perill a la caixa.

CuatroHouseArriba a les mans del doctor Gregory Hou-se el cas d’Adam, un adolescent que perdel control durant un trajecte en quad i pa-teix greus cremades a tot el cos. L’equiphaurà d’atendre el jove amb urgència: té elritme cardíac descontrolat i troben a la sangalguna substància que podria estar rela-cionada amb una droga. Però House, és clar,no està d’acord amb el diagnòstic dels seuscol·legues, i farà el que sigui per demostrarque ell té raó.

Antena 3Erin BrocovichRecreació d’un fet verídic, la història d’unadona de baixa posició social que va acon-seguir destapar un cas de corrupció. En-cara que s’integra en la noble tradició delcine liberal nord-americà, el resultat es res-senteix de la imprecisa realització d’StevenSoderbergh i de la molesta submissió al pro-tagonisme de Julia Roberts, per no parlar dela desmesurada durada. A títol anecdòtic,cal destacar que l’autèntica Erin Brocovichapareix breument al film, donant vida a unacambrera.

Dimecres 14 de juny

15.00La Sexta/CuatroEspanya - UcraïnaLa selecció espanyola inicia la seva carre-ra al Mundial d’Alemanya 2006, i ho fa con-tra Ucraïna. Espanya assistirà a la cita ambuna estratègia eminentment ofensiva peraconseguir derrotar un equip amb un grandomini del joc, entrenat pel reputat OlegBlokhin.

K3Berlín, BerlínDurant sis setmanes, en Felix s’ha comportatcom l’home de la vida de la Lolle. Però ara,de sobte, li diu que no l’estima. Ella el tru-ca, però al contestador hi ha un missatgeque diu que se n’ha anat a Suïssa. La Lolleintenta oblidar-lo concentrant-se en la fes-ta d’inauguració de la botiga de còmics... ien Felix s’hi presenta per explicar-li que jaté una altra nòvia a Suïssa.

Tele 5Hospital CentralA més dels problemes professionals, elsmetges de l’hospital afronten en aquestcapítol problemes personals. La relació deVilches i Cruz s’ha vist molt afectada per l’ac-cident de la seva filla: han perdut la confian-ça mútua. Maca i Esther segueixen rebentbones notícies sobre l’embaràs, i coneixe-ran el sexe del nadó que esperen. Carlos,per la seva banda, pateix cada vegada mésgelos per la bona relació que Laura mantéamb Javier. I Begoña segueix el seu setgecontra Dávila.

33QuèquicomEl programa viatja en globus aerostàtic perexplicar els corrents atmosfèrics, i en velerper demostrar que es pot navegar contrael vent gràcies a la vela. Pere Renom viu unatempesta a bord d’un veler a la badia de Ro-ses: la seva aventura servirà per explicar al-guns dels principis bàsics de la nàutica.

La 2Las invasiones bárbarasRémy, un divorciat que passa dels 50 anys,està hospitalitzat, greument malalt. La sevaexdona, Louise, truca Sébastien, el fill delsdos, que viu a Londres, per dir-li que el seupare està ingressat. Sébastien no sap quèfer: fa temps que ell i el seu pare no tenenres a dir-se. Finalment, decideix tornar aMontreal per ajudar la seva mare i donar su-port al seu pare. El noi decideix animar elseu pare en aquests moments tornant a reu-nir els amics, parents i amants que van mar-car el passat de Rémy.

22.10

22.35

20.35

22.00

✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.

✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors

i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

✔ Matinals especials per a escoles i grups.

✔ Bolera amb 12 pistes.

✔ Promocions cada dia de la setmana.

✔ Festes d’aniversari.

✔ Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Guia TV


Divendres 16 de juny

10.30

15.05

22.35

01.00

01.00

22.00

CuatroMil acentosEstrena d’una docusèrie que relata de for-ma propera i personal la història de diversescomunitats d’immigrants que viuen a Es-panya, i que es presenten a través de les se-ves celebracions. Amb la comunitat xinesaes viu un concurs de karaoke. Els mexicansmostren el seu crit patriòtic. I els argentinsvibren amb el futbol del seu país.

K3RanmaAkane arriba a casa i s’hi troba una nena pe-tita jugant amb el panda. La nena la desa-fia, però Akane no vol lluitar amb una criatu-ra. Finalment, acaben lluitant i la nena derro-ta Akane amb uns cordons i unes bossetes.Akane decideix tornar-s’hi a enfrontar, peròaquest cop va preparada i la guanya.

TV3Deep Blue SeaCòctel de superproduccions més o menysprèvies (des de Tiburón i Alien fins a Juras-sic Park i Waterworld), servit pel conceptede cine d’acció de Hollywood, a partir d’unatrama pretext (la lluita dels herois contrauns taurons que han adquirit una gran in-tel·ligència a causa d’un experiment). El tí-pic subproducte car, que només se salvaper algun gag maliciós i el sempre potentactor Samuel L. Jackson.

CuatroJackie Chan, Operación TruenoUna de les pífies d’humor i acció protago-nitzades per Jackie Chan. Sense guió ni per-sonatges, transcorre en l’ambient de les cur-ses automobilístiques.

33Una altra donaUna professora de filosofia es tanca a casaper escriure un llibre. A través de la paretsent les confessions d’una dona al seu psi-quiatra, que es van fent progressivamentapassionants... Woody Allen va tornar a con-centrar-se en la idiosincràsia de la psicolo-gia femenina.

CuatroIrma la dulceAdaptació del musical d’Alexandre Brefforti Marguerite Monnot, encara que en eliminarles cançons va quedar reduïda a una comè-dia sentimental. L’acció es desenvolupa alsHalles de París, on un infeliç policia s’ena-mora apassionadament d’una prostituta.La pel·lícula no acaba de rutllar, però man-té l’interés. Està protagonitzada per JackLemmon i Shirley MacLaine.

Dijous 15 de juny

09.30K3Els caçadors de mamutsEl documental tracta sobre els aventurersrussos atrapats a la neu perpètua de Sibè-ria a causa del saqueig d’ivori dels mamuts.Des de la prohibició internacional de la caçad’elefants, Rússia no s’ha fet mai amb el mer-cat de l’ivori. Però aquest ivori prové dels ma-muts: dels seus ullals i esquelets, conservatsal gel siberià.

La 2En Andalucía nació el amorEs va rodar amb el títol de La fabulosa An-dalucía, i ja dóna una pista prou sòlida dela cinta: una estrangera és obsequiada ambun viatge a Andalusia, acompanyada per unguapo espanyol que treballa al Ministeri deTurisme... A la pel·lícula apareix la recent-ment desapareguda Rocío Jurado i, moltbreument, l’aleshores mític Cordobés.

K3Espies de veritatUn bergant inventa un dispositiu que cap-tura les grans estrelles esportives i les col·locaen un videojoc. Precisament, l’Alex s’ena-mora d’un ídol que acaba essent un dels se-grestats per la màquina.

CuatroCrossing JordanJordan sent uns trets que semblen provenirdel pis de sota: han disparat contra un homedavant la seva filla. La doctora se sentiràespecialment responsable de la nena. A més,Macy i Nigel han d’intentar identificar duespersones que han mort en un accident detrànsit.

TVE-1The MajesticUn peculiar intent d’enllaçar dos personat-ges que signifiquen estils oposats de pel·lí-cula, que s’ambienta als Estats Units just des-prés de la II Guerra Mundial. Acaben triom-fant els estereotips demagògics i les viesmés fàcils, però la pel·lícula, amb tots elsseus defectes, conté un innegable interès.

33Sang Woo i la seva àviaFilm poc característic de la vitalitat experi-mentada per la cinematografia de Corea delSud a finals del segle XX, però representa-tiu del seu elogiable nivell de qualitat. Ex-treu un gran partit d’una premissa argumentalpoc sorprenent (la relació entre una àvia depoble i un nen impertinent criat en una granciutat), amb un ritme adequat.

Dissabte 17 de juny

15.35

18.00

22.35

23.45

03.00

22.05

TV3El mirall trencatEl món del misteri i el crim d’Agatha Chris-tie, encarnat en el seu deliciós personatgede Miss Marple (l’encantadora vella tafane-ra) en una superproducció amb un dels re-partiments més espectaculars d’aleshores,fins i tot en els papers secundaris (AngelaLansbury, Geraldine Chaplin, Tony Curtis,Rock Hudson...). Especial atenció merei-xen Kim Novak i Elizabeth Taylor.

Antena 3Hechizo del corazónComèdia romàntica sobre l’amor entre unvidu més o menys jove i la dona a la qual hantransplantat el cor de la seva dona. Una obraacceptable amb una premissa argumentalenginyosa. Els protagonistes són David Du-chovny i Minnie Driver.

CuatroNada x aquíLa colla màgica del programa (Jorge Blass,Inés, Jandro i Luis Piedrahita) s’acomiada, iho fan acompanyats pel Mago Antón i Cus-teau, el seu peix màgic, que és capaç d’en-devinar cartes.

TVE-1HeatThriller més pretenciós que ambiciós, mas-sa llarg. Se centra en la rivalitat entre unpolicia nerviós i un gàngster hieràtic, i intentaequilibrar, sense aconseguir-ho, acció i in-timisme. El duel interpretatiu entre Al Paci-no i Robert de Niro no aporta sorpreses, però,en general, la pel·lícula es deixa veure.

La 2La noche temáticaEl 20 de juny del 2005, la Xina feia el primerpas per la que serà l’operació de sortida aBorsa més gran de la història: la privatitza-ció de la major part del capital de 42 gransempreses estatals xineses. Fundada per MaoZe Dong (a la foto), la República PopularXinesa ha viscut als últims anys una profundatransformació, que el programa analitza ambtres documentals.

Antena 3Sospechosos habitualesThriller protagonitzat per la peculiar bandaformada per cinc «sospitosos habituals» quees coneixen en un reconeixement policial.Parteix d’un guió enginyós i mostra un tre-ball de posada en escena i direcció d’actorsencaminat a fondre certes tradicions del gè-nere amb trets del cinema negre. Una granpel·lícula.

11.00

18.35

21.55

22.00

00.40

RecomanemLa niñasanta

Dilluns 12La 222.40 h.

L’esperada sego-na pel·lícula deLucrecia Marteldesprés de la pro-metedora La cié-naga. Produïdaper Almodóvar, elfilm confirma lacapacitat de Mar-tel per explicarhistòries i conce-bre climes densosen móns poc ex-plorats. Al mateixtemps, però, con-té un excés de ra-cons que obsta-culitzen la fluïde-sa de la trama.Però això no im-pedeix que esmantingui fermfins al seu sorpre-nent final.

Any2004.PaísArgentina, Es-panya, Itàlia.DirectorLucrecia Martel.IntèrpretsMónica Villa, MiaMaestro, Merce-des Morán, Mar-ta Lubos.

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat aFrança des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital aconsegueixreduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general i el seu controld’ansietat. Des de l’abril de 2005 també els ofereixen les seves instal·lacions a Sant Feliu de Guíxols.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli.A través d’un mètode completa-ment natural utilitzat a França des defa quinze anys en més de 55 centres ibasat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el so-brepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Giro-na,al carrer Pare Maria Claret,142n 2a, des de l’abril de 2005 també elsofereixen les seves instal·lacions aSant Feliu de Guíxols,carrer SantAntoni 13,2n B,cantonada carrerMajor, on Patricia Ribera i el seu equipja han solucionat el problema de so-brepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òrgani regulem el funcionalment de tot l’or-ganisme mitjançant aquests punts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell,el cabell, lesungles,la persona dorm millor,es nor-malitzen els paràmetres de colesteroli de glucosa, si estan alterats, i en elscasos de menopausa es redueixen no-tablement les sufocacions,així com elsdolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix;tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sem-pre seguit d’una fase de mantenimentde 3 setmanes, que tenen com a fina-litat estabilitzar el pes adquirit. Fina-litzat el procés, vostè podrà tornar amenjar normalment sense guanyarpes.

És un tractament que poden seguir

dones (fins i tot aquelles que es tro-ben en període postpart –sempre iquan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la seva au-toestima,el benestar general i el con-trol d’ansietat.Per a Holovital, el mésimportant és la salut de la persona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors.Les nos-tres tècniques són saludables.Ajudema portar un control sobre el cos, i, elque és més important,a trobar-se més

dinàmic i amb més ganes de viu-re.

Holovital té les seves instal·la-cions situades al c/ Pare MariaClaret, 14 2n 2a.Aquesta és unabona opció per a aquelles perso-nes que es vulguin aprimar sensepassar-ho malament ni patir gana,i a la vegada gaudir d’un bon estatde salut i optimisme.

APRIMAMENT

diumenge 11 de juny de 2006 minical - diaridegirona.cat · la música negra i la procedent del...

Documents