DEFINICIÓ DE JOC:

1.-

El joc és una activitat natural del xiquet que li proporciona plaer i satisfacció. És per això que els xiquets necessiten jugar i l’escola no pot ignorar aquesta necessitat bàsica i ha d’afavorir i potenciar el joc. A més, el joc ha de ser una activitat satisfactòria i voluntària i el mestre ha de trobar la manera d’engrescar els xiquets a jugar i sense fer-los perdre el protagonisme.

No sempre s’ha de buscar en el joc un resultat prefixat o una fita que assolir. Per tant, cal tenir en compte el procés de cada joc i l’activitat que genera, perquè jugant els xiquets arriben a sentir el plaer que comporten els jocs.

Pau Vila escriu: “ Jo quasi diria que no es pot concebre una vida de noi sense jugar; jo crec que no arribaría a home, moriria com moriria un èsser tancat en una habitació de la qual previament s’hagués extret l’aire”.

2.-

El joc és el pont que es pot establir entre dos o més persones, siguen d’on siguen, per a compartir jocs i per a jugar. Són vivències de la infància, ja que dones, xiquets, xiquetes, homes i joves, hem jugat, juguem i jugarem.

Que sempre s’ha jugat ho sabem per la història, per la multitut d’exemples de persones jugant recollits en restes arqueològiques, pintures i escrits, que descriuen la vida de l’Homo Ludens des dels inicis de les civilitzacions.

El joc considerat més vell del món és el joc real d’Ur i deu el seu nom a que va ser descobert a Ur, Mesopotamia. Les classes dirigents de Sumer fa 4.500 anys gaudien amb aquest joc de tauler únic i quan algú moria, dins de la tomba li col·locaven un damer amb la finalitat d’ajudar-lo a passar moments agradables en el més enllà.

També sabem per unes restes arqueològiques que fa 3.000 anys va viure a Egipte una xiqueta anomenada Flor de Loto a qui quan va morir van soterrar amb la seua nina. Com constatem amb Flor de Loto, des de temps immemorials xiquets i xiquetes han utilitzat nines per als seus jocs.

Per altra banda, podem parlar d’objectes que han passat d’utilitzar-se amb fins diferents al joc a convertir-se en joguets. Un exemple molt clar de la transformació de l’us de l’objecte són els jocs de taula, l’origen dels quals es creu que està en els rituals endevinatoris o religiosos.

Jack Botermans diu: “Cada día, en cada momento, se juega en los cuatro rincones del mundo. Los juegos constituyen una de las raras actividades humanas que consigue trascender las monumentales barreras sociales, culturales, lingüísticas, políticas y geográficas que separan los diferentes pueblos de la tierra”.

El joc és un vehicle d’enteniment entre les comunitats del món, que sap guiar-nos amb pas ferm i segur pel camí de les relacions humanes, sense deixar que ens entrebanquem amb cap

tipus insignificant de bloquejos, temors, suposicions…. Ningú vol que ixca mal una partida de la que depèn el plaer. Tots volem conèixer nous jocs i crear-ne d’altres, incloses les variants procedents de diferents països. Tots i totes volem tindre la companyia en el joc. Per tant, el joc, té un enorme potencial com a ferramenta que facilita l’apropament, coneixement i enriquiment entre persones de diferents cultures.

Se sap que hi ha jocs molt similiars en pobles molt allunyats geográfica, lingüística i socialment. És asombròs que una cosa que considerem única del nostre poble de cent habitants, també es jugué de forma molt semblant o igual a altres pobles, comunitats o països. És molt emocionant seguir el viatge d’un joc i descubrir que el seu naixement s’haja donat a un lloc remot. Per exemple el parxís, molt popular a Espanya, és una variant del ludo anglés, que data de 1896 i que a la vegada procedeix del parchisi, joc nacional hindú d’origen mil·lenari.

Un joc que i·lustra molt gràficament aquest llenguatge comú de diferents països és el joc de la Rayuela. La Rayuela canvia de nom depenent del sòl en què es dibuixe. A Argentina se li diu Gambeta, Luche, Rayuela, Tejo, Tilín, Tuncuna, Lucho, Aeroplano; a Grècia, Koutso; a Bolivia, Tuncuña, Tunkuña, Tunk’ uña; a Haití, Marelles; a Hawai, ki-no-a wn; a Anglaterra, Hopscotch.

Hi ha també jocs que formen part del legat cultural de cada comunitat. La cultura lúdica eovluciona en cada poble segons siga el desenvolupament de la seua societat. Segons els valors i actituds d’una comunitat, va més o menys unit a les creències, a l’aprenentatge de la vida social o a l’activitat lúdica.

Inmaculada Martín diu: “El juego está relacionado con una actitud que va unida a un cierto grado de elección. Tiene que haber la posibilidad de elegir y de tratar los objetos, los materiales e incluso las ideas de forma diferente a la convencional”.

Basant-nos en aquesta idea, podem dir que la funció d’un llapis és escriure, però que depenent de la forma que un xiquet trie donar-li, aquest es pot convertir en una vareta mágica, una cullera en la que barrejar un guis…

Roger Callois ha realitzat una sèrie de treballs on trobem algunes característiques que són pròpies del joc i que el diferencien d’altres experiències humanes:

a) Lliure: Tot joc és lliure. Si la persona fóra dirigida a jugar, ja no seria un joc perquè una part important del plaer que aquest provoca és la sensació de llibertat, d’atrevir-se a fer el que es vulga sense sentir-se amb la responsabilitat de fer-lo bé, d’estar complint una obligació.

b) Plaenter: és alegria de viure. És gaudir del momento. És sentir-se embriagat per la felicitat instantania. Com diu Eugen Fink: “El juego es un oasis de dicha en el desierto de la vida considerada seria”.

c) Reglamentat: el joc es regeix per unes regles. És més, per a un mateix joc les regles poden canviar en cada moment en què es porte a terme. Són normes establertes anteriorment o pactades per les persones que juguen, en la que entren normes morals convencionals com no fer trampa, no exercir violencia amb la resata de jugadors i jugadores, respectar el torn de cada persona… Eixes lleis són obligades però presenten certa flexibilitat perquè poden ser modificades en el transcurs del joc, sempre que tots

i totes estiguen d’acord. Les persones que no creuen en el joc, les que no s’el prenen com una cosa seriosa, fan trampes o ixen i entren continuament, l’estrepitgen. Si es juga una partida en què es juguen peces i a algú li dóna igual que el mengen, deixar passar o quedar-se a casa tota la partida, aquest acabarà estrepitjant el joc. Aquesta persona no està realment jugant al no asumir les normes i fer perillar la tensió, l’incertesa i l’emoció del joc.

d) Separat: és una acció que acaba en sí mateixa i està separada d’altres practiques encara que es realitzen de manera simultània. Una xiqueta pot estar berenant i a la vegada estar donant-li de menjar plastilina a un dinosaure. Si li dius que es menge el menjar del dinosaure et contestarà que no te n’has adonat que eixe es de mentida, que és un joc. Ella diferencia perfectament el seu menjar del joc dels menjarets.

e) Incert: encara que es diga pel mateix nom, cada joc és únic, irrepetible, perquè mai va a desenvolupar-se igual. Açò produeix una emoció de vertigen ja que no es pot assegurar mai què va a passar ni com acabarà. Aquesta incertidumbre provoca una sensació de tensió que el maté viu i l’esepnta fins arribar al final. El fer-lo únic està en la mà de la persona o persones que juguen, que tenen el poder de recrear, transformar i alterar el transcurs dels aconteciments que suposadament comporta cada joc.

f) Imroductiu: és una activitat improductiva en el sentit de que les persones quan juguen no persegueixen obtindre un producte alié al mateix. El que interessa és jugar i la finalitat que es persegueix és el plaer. No és un “mitjà per a”, és un fi en sí mateix independentment de que, indirectament, aporte elements valuosos per a l’educació de la persona que juga.

g) Segona realitat: en el joc hi ha una consciencia de realitat segona o d’irrealitat en relació a la vida corrent, ordinaria. “Som una altra cosa”, “fem una altra cosa”, envoltatn tot un misteri, un secret, que sols les persones que juguen compartiran. Els xiquets i les xiquetes són capaços d’eixir i entrar de la realitat del joc a l’altra realitat a la velocitat de la llum inclòs, com ja hem dit, quan estan passant les dos simultàniament.

h) El joc és una activitat que es caracteritza per tractar les idees, objectes o materials de forma diferent a la convencional. Les persones trien a què i com jugar, perseguint aquesta única finalitat. És una pràctica que comporta intensitat, aïllament de la realitat, evasió temporal i, en definitiva, llibertat i plaer.

i) Expansió: el joc com sobrant d’energia i necessitat d’actuar. Aquest aspecto de plus d’energia determina el caràcter expansiu de joc com expressió d’una energía exhuberant i redundant, com l’oportunitat d’autoafirmació del jo en quant diferent de les coses que l’envolten i com instrument d’exploració i aventura.

j) Habilitat-desenvolupament: el joc com a aprenentatge i preparació per a la vida.k) Funció catàrtica: pot servir per a alliberar tensions. Es reprodueixen en ell situacions

de la vida quotidiana, algunes de les quals poden suposar conflictes: el jugador les trasllada al seu terreny lúdic i aconsegueix el desenllaç que li agradaria en realitat.

l) Espontani: no requereix motivació ni preparació. Es porta a terme un nou joc si aquest desperta cert interés, per això l’educador ha de ser convecedor de tals interessos. És motivadora en si mateixa qualsevol activitat que convertida en joc siga atractiva per al xiquet.

m) Compensador de desigualtats: integrador i rehabilitador. El joc pot ser adaptable per a tots els xiquets amb desigualtats socials o culturals, ja que es poden relacionar entre ells.

n) Procés de socialització: el joc ensenya a relacionar-se, a cooperar amb els demés, i en definitiva a crear llaços afectius amb els companys.

o) El material no és imprescindible.

PAPER DE LES PERSONES ADULTES PER A AFAVORIR LES RELACIONS INTERCULTURALS MITJANÇANT EL JOC:

LA FUNCIÓ DE LES PERSONES ADULTES ÉS FOMENTAR UNA ACTIVITAT LÚDICA QUE FAJA FLOREIXER L’ALEGRIA I GANES DE RELACIONAR-SE, MOTIVANT I FACILITANT EL JOC EN GRUP.

Per a desenvolupar aquesta funció, no hi ha que perdre com a referència que el joc ha de contribuir a que:

Els xiquets i les xiquetes de diferents cultures es coneguen i es senten pertanyents i identificats amb el grup d’iguals.

Cada xiquet, cada xiqueta, enriqueixca la seua identitat amb aquestes vivències lúdiques.

Cada xiquet, cada xiqueta, es senta respectat com persona única i diferent. Gaudeixquen dels jocs provinents d’altres llocs.

La presència de persones adultes facilitadores del joc és especialment important en espais com l’escola, on els xiquets i les xiquetes van a estar junts molt de temps i en conseqüència s’han de relacionar. Si s’aconsegueix crear un espai de confiança, llibertat i creativitat en el qual xiquets i xiquetes puguen gaudir jugant, aquests traslladaran la seua forma de relacionar-se en pau i armonia a altres espais de la vida com el veïnatt, sa casa, el carrer, els parcs, la ciutat… amb la qual cosa la convivència serà indudablement més rica i millor.

Algunes pistes per a que les persones adultes afavorim el joc dels xiquets i les xiquetes són:

Recolzar facilitant recursos tant espacials, materials, de temps i també de companyia per al joc quan ho reclamen o es considere necessari.

Tindre com a referència que el joc és un dret. Participación infantil. És important donar als xiquets i a les xiquetes el protagonisme

que els correspon, creant un espai de participación on es proposen, decideixquen i organitzen els seus jocs.

Ser un model de referència conseqüent amb allò que es propugna. Deixant aflorar l’actitut lúdica que tots tenim. L’actitut de les persones adultes davant del joc depèn molt de la seua capacitat d’imaginació,d’espontaneïtat, de fantasia, de creativitat, de gaudi.

Saber reforçar positivament als xiquets i a les xiquetes quan s’atreveixen a proposar un joc en grup, quan decideixen un joc entre tots i totes, quan defenen els seus interesos o necessitats en relació amb un joc, quan saben escoltar i acceptar les propostes dels altres, quan saben relativitzar “la derrota o el triomf”, quan saben acceptar que allò

importan no és tant guanyar sinó jugar, quan arreglen els seus joguets, quan juguen indistintament a jocs “de xiquetes o de xiquets”, quan s’inventen els seus jocs.

Aquest paper de les persones adultes facilitant el joc infantil, el podem realitzar sempre i quan no perguem de referència que el joc en si mateix, el joc espontani i lliure dels xiquets i les xiquetes, té un gran valor educatiu, al contribuir positivament al desenvolupament de la infància tant en la seua evolució psicoafectiva com en la física i cognitiva. Per a que açò siga possible, tenen que donar-se unes condicions mínimes saludables.

Xiquets i xiquetes juguen al que volen amb el que tenen, amb el que la societat els ofereix ja siguen materials, espais, models, referents.

És principalment en aquests aports concrets i simbòlics on hi ha que buscar les causes de que el joc no siga tan educatiu com potencialment podria ser:

No pot ser educatiu el que no es dóna. La infància no té ni temps ni lloc per a jugar. Xiquets i xiquetes han perdut la possibilitat d’utilitzar els carrers i de vegades no tenen tant de temps ni espai de joc en les escoles com seria desitjable. A més, en el que deuria ser el seu temps lliure realitzen una sèrie d’activitats programades i dirigides no sempre triades per ells i elles.

El joc de xiquets i xiquetes serveix per a negoci. El producte no ofereix, en ocasions, moltes possibilitats educatives. Parlem per exemple dels videojocs violents o dels anomenats “parcs d’oci infantils”, on en espais tancats trepen per estructures o es llancen a piscines plenes de boles.

Tampoc és difícil adonar-se’n que els referents que ofereixen les persones adultes no són sempre els millors. L’estrés generalitzat de les persones adultes que els envolten, les imatges violentes que continuament veuen a través de les estupendes cuidadores televisions, la por a allò desconegut, a allò nou, que s’els inculca coartant la seua curiositat innata i per afegit, els estereotips que s’els transmet en relació a persones procedents d’altres països.

Sabent com sabem que el joc és la forma més natural que tenen els xiquets i les xiquetes per a fer seua la realitat que els envolta i d’aprendre, aquest no deuria ser un llogater ocasional de les escoles relegat a poc temps i espais, sinó un hospe principal, un propietari que habita comodament a una casa, on els xiquets i les xiquetes troben espais, temps, materials i persones adultes disposades a afavorir el seu joc i que a més serveixen com a referent en la seua relació amb persones de diferents cultures. Com sabem, a través del joc simbòlic, xiquets i xiquetes imiten allò que veuen, escolten i senten i , sobretot, percibeixen mastegant i dirigint els missatges que la realitat crea en el seu cap i el seu cor. Per això és tant important que les relacions entre les persones adultes que els envolten siguen sanes i cordials. Per això és necessari que l’interrelació entre persones de diferents cultures possibilite intuir, inclòs abans de que es dóne l’apropament, el brotar d’un somriure, d’un desig mutu de conèixer-se. Per això és desitjable que a les escoles es dóne el coneixement i relació entre les families dels xiquets i xiquetes, i per suposat també amb la resta de la comunitat escolar. Coneixement a partir de l’encontre físic i a partir de dinàmiques que permeten conèoxer les cultures de l’alumnat gràcies a relats, jocs, experiències, fotos…

Eixa comunicació sana i cordial pot impulsar-se si el joc ocupa un lloc protagonista a l’escola. I es que sabem que el joc és un element imprescindible per a les relacions humanes que afavoreix l’interacció, la regulació de conflictes, la comunicació i la cooperación.

Per tot això, aboguem per una escola que tinga espai suficient per al joc infantil, i com hem assenyalat anteriorment, que fomente una actitut lúdica que faja florir l’alegria i ganes de relacionar-se entre si de l’alumnat.

IDEES PRÀCTIQUES D’ORGANITZACIÓ DEL JOC EN LES ESCOLES PER A FACILITAR LES RELACIONS INTERCULTURALS:

Si volem obrir les portes de la nostra escola hem de seguir els següents consells o pràctiques, centrant-nos en el pati com espai de joc per excel·lència. Per això hem de:

Demanar a cada xiquet/a que porte un joc del seu país d’origen o del de la seua família per a ensenyar-lo a la resta.

Formar equips de cultures heterogènies per a organitzar un joc procedent d’una part del món per a la resta del grup. A cada grup li pot tocar un continent o determinats països. S’els pot facilitar una bateria de jocs o demanar-los que investiguen i consegueixquen els jocs, bé preguntant o bé mitjançant la búsqueda documental.

Incloure en els jocs aspectes d’altres cultures. Construir joguets amb materials senzills i de reciclatge basats en models de joguets de

diferents països. Mantindre una ludoteca o un racó amb jocs i joguets de diferents llocs del món per a

utilitzar en els esplais i altres temps de joc. Convidar a familiars dels xiquets/es a una sessió de jocs del món on ensenyen els jocs

als que solien jugar en la seua infància. Celebrar el dia o la setmana de jocs del món, on poden haver diferents activitats. Fer una exposició de jocs i joguets del món on podran tindre cabuda joguets prestats

pels xiquets/es i els seus familiars, construïts per ells mateixos amb el recolzament de persones adultes….

Dissenyar i organitzar el pati junt a la resta de xiquets/es per a donar cabuda a varietat de jocs i interessos lúdics de tot l’alumnat.

3.-

El joc és l’eina més important i eficaç de la que disposem el professorat en la nostra tasca educativa i per tant cal intentar aprofitar-la al màxim. Qualsevol ensenyant, siga de l’assignatura que siga, nvell d’ensenyament…, el déu utilitzar, encara que evidentment quant més xicotet siga l’alumnat més s’ens farà necessari.

4.-

El joc és creació i gaudi, és gust per allò gratuït i ens descobreix eixa fecunditat humana que molts no coneixen.

5.-

Tot el món reconeix el joc quan el veu, però pocs s’atreveixen a situar-lo en l’estret marc d’una definició. El joc, a més, abarca un ample conjunt d’activitats, des de la lluita i els jocs d’indis fins la construccio de torres. (Pérez, 1984).

Mentre els psicòlegs rebutjaven fins fa poc el joc com un assumpte poc manejable i difícil d’examinar, els etòlegs descobrien que el joc sembla servir una funció crucial durant l’immaduresa, una funció que augmenta en importància a mesura que s’ascendeix en l’escala de l’evolució. Sembla ser que el joc és un precursor de la competència adulta, està estretament lligat amb els mecanismes del desenvolupament i el sentit de la vida.

El joc sempre ha ocupat un lloc important en la vida dels èssers humans, ja que totes les persones tenen un instint que les impulsa a jugar.

Joc i creences:

En totes les societats els rituals i els símbols religiosos expressen temors, esperances I mitjans per a satisfer-los i mantindre’ls, fent referència a l’explicació de l’origen del món i de les coses, al control del món natural o a la fecunditat.

El joc unit a aquests rituals i símbols serà una ocupació seria i sagrada durant un temps i prohibida en altre. Per exemple a Nova Guinea, el joc del gronxador practicat per homes, dones, joves i vells es realitza mitjançant un joc de canyes penjat en la rama d’un arbre. Es creu que té una bona influència sobre les plantacions recents del ñame.

Per tant, segons la societat i la seua evolució, coexistiran pràctiques lúdiques profanes i sagrades en major o menor mesura.

Joc com aprenentatge de la vida social:

És un agent de transmissió molt eficaç. Mitjançant el joc, el xiquet/a interioritzarà els valors ètics i les actituts de la societat en la que viu.

Joc com activitat lúdica:

En totes les societats hi ha un momento per a jugar buscant sols el plaer del joc. Hi ha societats on no es diferencia el temps de joc del de treball. En altres com en les occidentals, la separació del temps lliure del temps de treball fa que oci i joc estiguen molt relacionats.

TEORIES SOBRE EL JOC:

Molts autors han estudiat l’activitat del joc i han tractat d’explicar la seua naturalesa, l’origen d’alguna cosa que es dóna en totes les espècies. Així han sorgit diverses teories, cadascuna de les quals explica aquest fenòmen des de diversos punts de vista. A continuación exposarem les més rellevants, partint de l’esquema de Tripero que les divideix en clàssiques i modernes.

Teories clàssiques:

Teoria de l’excés d’energia: Autors com Spencer veuen el joc com un mitjà per a alliberar i donar renda solta a l’energia que s’acumula per no realitzar activitats series. Si es consideren les diferents espècies, s’observa que quan més desenvolupades estan, més juguen ja que tenen que destinar menys temps a satisfer les seues necessitats. Açò s’explica si es té en compte que les activitats series estan destinades a la conservació de l’espècie i aquestes són menhys ferqüents quan més evolucionada està.Les crítiques a la teoria d’Spencer són moltes i venen de fronts molt diferents. En tot cas, el joc no és sols el resultat d’un sobrant d’energia; pensem que els xiquets juguen encara que estan cansats.

Teoria del descans: En contraposició de l’anterior, Lazarus considera l’acció de jugar com una activitat que allibera dels problemes, de les inquietutsi del cansanci. Vindria a ser un “esplai” després del treball.La teoria del descans o recuperació destaca el contrast entre l’activitat realitzada en el context de treball que és seria, té una finalitat externament imposada i produeix tensió física i mental, i l’activitat lúdica que implica diversió, elecció i ilusió de vida.

Teoria de la recapitulació: els autors que la defenen com Hall (1904), mantenen que el xiquet des de que naix va fent a través del joc una espècie de recapitulació de l’evolució de l’home. D’aquesta manera apareixen les diferents activitats humanes més o menys en el mateix ordre en què han succeït en la història. Al principi es comporta com un animal (jocs de trepar), després com un salvatge (l’amagatall reprodueix la búsqueda de presa) i així successivament fins a realitzar activitats menys complexes i superiors. D’aquesta forma, a mesura que es va desenvolupant el joc, van desapareixent las funciones rudimentaris.

Teoria de l’exercici preparatori: L’interpretació de Gross (1896) fa del joc un exercici d’entrenament en les accions pròpies de l’adult. Així el menut, durant el joc simbòlic imita a l’home o a la dona en moltes de les seues accions. El joc, en aquest sentit, és un aprenentatge per a la vida. En canvi, aquesta teoria no explica plenament el caràcter lúdic del joc, doncs l’adult, que suposadament està preparat per a la vida, continua jugant.

Teories modernes:

Teoria de l’autoexpressió o la catarsis: El joc es considera per a expressar les necessitats i satisfer-les. Per a Freud (1905) el joc és l’expressió de les pulsions fonamentalment de la pulsió del plaer, i per mitjà d’aquest s’expressa el que resulta conflictiu. És possible expressar procesos als que no es té accés per altra via.Freud interpreta el joc com una projecció de desitjos i també com una representació de conflictes i successos desagradables amb la finalitat de dominar-los. Mentre es juga, s’expressen els instints; Freud vincula el joc a l’instint de plaer. Per mitjà de les accions lúdiques el xiquet manifesta els seus desitjos inconscients i pot reviure les seues experiències traumàtiques, canalitzant l’angustia de les experiències reals, reconstruint el succeït; així pot dominar esdeveniments i donar solució a aquests conflictes.

Teoria de Buytendijk: l’objecte. En contraposició a Gross, Buytendijk(1935) explica el joc com una conseqüència de les pròpies característiques de la infància, que es diferencia sustancialment de l’edat adulta en la forma d’expressar eixes característiques, satisfent el desig d’autonomia. És a dir, Buytendijk critica durament la teoria de Gross sobre el joc com pre-exercici o preparació per a la vida, ja que per una banda les funcions orgàniques maduren al marge de l’exercici; per altra banda els exercicis preparatoris existeixen, però si són preparatoris no constitueixen una activitat lúdica. En conseqüència, el joc no explicaría l’importància de l’infantesa, sinò al contrari, la infància explicaría el joc, és a dir que es juga perquè encara s’és jove.

Aquesta teoria li dóna importància a la funció de l’objecte amb què es juga. Per a aquest autor hi hauria tres impulsos que condueixen al joc: l’impuls de la llibertat en el que s’expressa la necessitat de l’individu d’eliminar els obstacles procedents del medi i coartadors de la llibertat; el desig de fusió, de comunitat amb allò circundant amb les coses; i la tendencia cap a la reiteració.

Teoria de Piaget(1935-65): aquesta teoria està intimament relacionada amb la seua teoria sobre el desenvolupament de l’intel·ligència. Piaget considera que el joc reflexa les estructures cognitives i contribueix a l’establiment de noves estructures. Constitueix l’assimilació d’allò real al Jo. Adapta la realitat al subjecte que així pot relacionar amb realitats que, per ser molt complexes, desbordarien al xiquet.

Teoria de Bühler(1935): aquest autor contempla el joc com una activitat que es porta a terme per el plaer que produeix l’exercici d’una funció, la realització de l’activitat. Aqust plaer reforça la pròpia activitat. L’efecte de joc no resideix en el producte sinó en la realització mateixa, i en l’experiència de domini que va guanyant el subjecte sobre els actes, que é son resideix igualment el plaer de la funció.

Teoria de Vygotsky (1982): explica que l’activitat lúdica constiuteix el motor del desenvolupament, possibilitant la creació de zones de desenvolupament pròxim (ZDP). L’acció lúdica partiria de desitjos insatisfets que mitjançant la creació d’una situación fingida es poden solucionar. Així mateix, en el joc el xiquet es coneix a sí mateix i als altres. El joc és una activitat fonamentalment social.

Teoria de l’enculturació: Segons Sutton, Smith i Robert (1981), els valors de la cultura s’expressen en els diversos jocs que desenvolupen xiquets i xiquetes.

Teories biològiques: El joc ajuda al creixement del cervell, als mecanismes i connexions nervioses. És molt important per al desenvolupament de la persona, sobretot en le período de mielinització, fins que els sistemes ossis i nerviosos adquireixquen una consistencia i solidesa normal.

6.-

El joc ha de ser un objectiu de l’educació. Pot ser un instrument per a educar. Perquè:

És autònom. Tant per a triar com per a ser responsables plenament del desenvolupament del mateix.

És autotèlic: són activitats la finalitat de les quals és l’activitat en sí. No es fa per conseguir un resultat sinó perquè el procés és interessant.

És plaenter: es gaudeix mentre es fa. És gratificant per a la persona que el realitza.

L’èsser humà necessita jugar. Per tant ha de disposar dels espais i els recursos per a jugar dins del seu temps lliure.

Pel seu valor educatiu, el joc és una bona alternativa com a activitat dins de l’oci emmarcat en l’educació del temps lliure.

Constribueix al desenvolupament integral de les persones, al seu desenvolupament sòcio-afectiu, físic i psíquic.

Ha de ser un mitjà per a conseguir objectius d’educació en valors: pot ser una metodologia per a treballar la cooperación, la formació de grups, la solidaritat, el respecte entre gèneres….

Es pot incorporar a totes les edats, número de gent i llocs. Per això cal tindre les característiques del joc i objectius del mateix.

És esencial que el mestre o animador siga capaç de caracteritzar els diferenst tipus de recursos lúdics, els aplique amb les tècniques adequades i els utlitze com a ferramenta de treball.

OBJECTIUS DEL JOC:

Contribuir a la socialització dels xiquets i despertar la seua imaginació i fantasia. Contribuir al desenvolupament personal físic dels adolescents i fomentar les

competicions esportives. Desenvolpar la personalitat Gaudir Desenvolupar l’agilitat mental i la manual.

DESTINATARIS: no han de jugar al mateix els xiquets que els adults, els joves que la tercera edat. Per a cada momento de la vida el joc pot desenvolupar funcions diferents.

LLOC: els llocs per al joc poden ser molt variats. Poden ser espais a l’aire lliure o espais tancats.

TEMPS: l’activitat del joc es pot extendre al llarg de tot un campament de vacances, varies jornades a una escola, un cap de setmana o reduir-se a unes hores.

METODOLOGIA: s’hauran d’emplear les pròpies de cada joc i segons al sector específic de població a què es dirigeixquen. Es tindrà en compte el procés d’animació i direcció del joc.

DECÀLEGE DEL JOC.

1. Juga. Que el joc és un dret. El dret al joc està recolit en el principi 7C de la Declaració dels Drets dels Xiquets. Els drets sols es poden exercir en llibertat.

2. Juga. El joc és tolerancia. Jugar és compartir, intercanviar, cooperar. És competir sense anul·lar a l’altre, doncs sense ell el joc no seria tan ric. El joc no entén de races, fronteres, llengües ni ideologies. El joc ens iguala.

3. Juga. Que el joc no té edat. Jugar no és sols cosa de xiquets. Si se t’ha oblidat jugar, juga amb algun xiquet, que ells si que saben. Compartir el joc amb el xiquet ens

enriqueix, ens apropa més a ells i al nostre propi xiquet que portem dins. Ens apropa el plaer de sentir la naturalitat i espontaneïtat de la vida.

4. Juga. Perquè jugar és sa. Saber jugar és tan important en la vida com respirar l’aire saludable. Encara que el joc és un assumpte molt seriòs, ens ajuda a no ser tan seriosos. El joc ajuda a riure’s d’un mateix. Sumergir-se en el joc per a riure, relaxar-se, guanyar, perdre… ens fa estar més sans.

5. Juga. Perquè ajuda al desenvolupament de la persona. El joc ajuda a desenvolupar habilitats motrius, relacions espacials, el pensament creatiu, capacitats interpersonals. Promou el pensament independent i potencia l’autoestima.

6. Juga. És una forma d’aprendre i comprendre. El joc permet buscar noves solucions, experimentar, actuar, transformar, coneixer l’alcanç dels nostres actes. Jugar ens ajuda a transformar, crear i avançar.

7. Juga. Jugar és la capacitat de gaudir de la vida. Jugar equival a estar obert mentalment, a tindre capacitat per a buscar i experimentar noves possibilitats. L’esperit lúdic es tradueix a cada experiència de la vida.

8. Juga. Necessita dedicar-li espai i temps. Jugar, relaxar-se, gaudir… ajuda a desconectar de la rutina diària. El joc necessita d’un entorn relaxat i distendit.

9. Juga. Els joguets ajuden al jco. El joguet és un auxiliar del joc. Experimenta les seues possibilitats. Descobreix la teua capacitat per a jugar i gaudir amb el joguet.

10. JUGA. ÉS UN PLAER GRATUÏT. UTILITZA’L.

7.-

El joc es torna perillós quan en la deserperança s’utilitza per a oblidar durant algun temps el que és impossible canviar. Però, pel contrari, és agent d’alliberació quan ens ajudar a descubrir, en l’alegria de la llibertat anticipadora, altres maneres de ser que trenquen el cercle tancat del que sembla que pareix fatalment incambiable.

El joc no sols es justifica, sinó que s’ens torna necessari quan des d’ell podem ampliar les perspectives reals per a la transformació del nostre món.

En el joc ens podem alliberar abans que res d’una convicció falsa quan ens n’adonem amb gran admiració i alegria que les coses i les relacions humanes no tenen perquè ser així com són.

En el joc i la diversió alliberadora es donen condicions reals per a desenvolupar-se i entrenar-se en la llibertat creadora, en la producción i l’assaig d’altres relacions més humanes, en el tanteig d’un nou estil de vida.

En el joc també entrem a trencar els mecanismes de l’insegueretat, de la por i de la preocupació, que ens nuguen a allò conegut, a allò vell. La lliberat comença alío on es deixa de tindre por.

Aquestes paraules poden semblar un poc desproporcionades. Però és una impressió desafortunda. No sense sabiduria diu l’Evangeli que hi ha que ser com “els xiquets” oer a entrar al Regne. Profunda captació de la realitat humana. No és que l’home en la seua penosa evolució cap a l’hominització tinga que tornar a l’origen, sinó que ha d’obrir-se a la novetat, al

futur, a l’esperança, a l’entusiasme. Per aixó volem a l’home que naix jugant i mor jugant. És a dir, mor obert al realism d’allò nouy, de la realització plena de les seues esperances més concretes i genuines.

Allò humà i inhumà depèn de l’home. I és inhumà qui desprecia la dimensió lúdica de la vida. Perquè sols és alliberadora i humanitzadora aquella pràctica que articula progressivament el treball i el patiment amb el joc i l’alegria.

8.-

A pesar dels avanços tecnològics que acompañen a la nova societat de la información, l’activitat motora ja siga com una tasca espontania en el joc lliure o des d’una proposta reglada en l’educació física escolar, representa un component esencial en l’activitat diària dels nostres escolars. No obstant, els docents hem de saber respondre tant als canvis generats pels nous estils socials com a les demandes d’eixa población escolar.

El joc com a contingut curricular consegueix una important presència des de l’educació infantil fins els últims nivells educatius escolars, ja que disposa de diversos comoponents que ens faciliten als docents la nostra labor professional. Així el joc suposa una activitat que intervé en el desenvolupament social de l’alumne, ja que actua per a millorar la seua personalitat, facilita la integració dels alumnes menys capacitats, afavoreix la creativitat, ajuda en l’aprenentatge físico-motriu….

A la vegada que el joc representa una bona justificació per a inculcar uns hàbits cap a l’activitat corporal entre escolars, la incorporació de materials representa la forma d’obitndre qualitativament un millor aprofitament de les propostes motores. Els mateirals són considerats com recursos que ens permeten potenciar la capacitat del xiquet per a adquirir un millor coneixement corporal, d’interaccionar en i amb l’espai i de comunicació amb la resta. Encara que el cos per si mateix pot arribar a incidir en eixes diferents dimensions, l’utilització de materials ajudarà a la millora d’eixes capacitats fent que la disponibilitat motora es veja ampliament enriquida.

A partir del perill que suposa per a la población escolar la invasió d’una societat cada vegada més tecnològica, amb aparells carregats d’instruments i normes per a fer-los funcionar i que llimiten les seues possibilitats imaginatives. És precís incorporar a la nostra activitat educativa el desenvolupament de noves capacitats com la creativitat corporal mitjançant el joc, com a recurs clau per a facilitar l’entrada al món de l’exploració i indagació del nostre propi cos, de l’espai i dels objectes.

9.-

Jugar, joguets, jocs… són paraules molt conegudes per tot èsser humà. Paraules que s’han pronunciat en totes les civilitzacions i en totes les èpoques. Paraules que els xiquets pareixen desgastar amb el seu ús però que sempre estan de moda. Paraules que els majors no podem ignorar, tant perquè ens recorden els menuts que ens envolten com perquè les gasten els més

vells. O és que quan es reuneix un grup de iaios no es parla de jugar al dòmino, fer una partideta de cartes o jugar-se el café fent unes partides de petanca?

Al pensar en tot açò ens n’adonem de que el joc és una activitat pròpia de tot èsser humà, tinga l’edat que tinga. Perquè quan es deixa de ser xiquet es passa a desitjar moure la raqueta de tennis, a donar patades a un baló, jugar els escacs…

El joc, per al xiquet, no és res més que un divertit aprenentatge de la vida, la majoria de les voltes sense unes regles fixes. Per a que al joc infantil li pugam donar el nom de joc ha de reunir dos qualitats: que siga divertit i educatiu. Si sols reuneix una de les dos característiques, no el podem catalogar com a joc. Qualsevol joc pot educar com a mínim en un valor humà: comanyerisme, humiltat, sinceritat, saber guanyar i saber perdre… els proporciona una força, resistència física, astúcia, decisió, lealtat, sentit d’equip, memòria, agilitat mental, observació, domini propi… tot allò que els que som educadors voldriem per als nostres xiquets.

Per això, la naturalesa ha donat a l’èsser humà la infància, per a que puga aprendre, per a que es puga formar com a persona. Al nàixer, el bebé ja sent ganes de jugar. Sols cal vore amb quin entusiasme mou els peus i braços; els està assajant per a poder caminar i agafar coses. No oblidem que nosaltres apliquem a totes aquestes activitats el nom de joc, paraula que el xiquet interpreta com a treball, el que passa és que és un treball divertit. El menut vol arrivar a ser com els majors que l’envolten i es veu obligat a imitar-los per a aconseguir-ho.

Per a l’adolescent, el joc és el perfeccionament de moltes de les activitats apreses de menut. D’aquesta manera, l’esport sol ser un joc, però amb unes regles estrictes que hi ha que complir.

Quan un ja és un poc més major, serveix per a distracció en reunions socials o per a amenitzar la visita d’uns amics. I quan ja s’és vell, es segueix jugant. Sempre jugant, però de diferent manera segons l’edat.

Així, podem asegurar que el joc és una de les activitats principals en la vida del xiquet, ja siga perquè li serveix per a adquiri aprenentatges per a la seua futura vida adulta o pel simple fet d’ocupar la major part del seu temps lliure. I tant és així que si observem un xiquet que no juga espontaniament cal pensar que li passa alguna cosa, que potser aquest estiga malalt o tinga algun problema.

De fet, podem definir a un xiquet com un professional del joc, doncs li dedidca tots els seus esforços i s’el pren tan seriosament que no s’ens ha d’ocòrrer dir-li que ha d’iterrompre aquesta tasca tan important per alguna activitat menys important segons el seu punt de vista. Si molts dels adults que l’envolten dedicaren les seues energies als seues treballs amb la mateixa força que els xiquets, les indústries, tallers, laboratoris… serien una meravella de productivitat. El xiquet acaba el dia esgotat per la seua dedicació al joc i per la nit cau rendit al llit i es dorm plàcidament amb el contacte del coixí.

Per a jugar, el xiquet no necessita gran cosa a pesar dels grans esforços dels majors en regalar-li muntons de joguets cars i complicats. Quasi amb total seguretat el xiquet acabarà jugant amb la caixa que envoltava el joguet que amb tant d’esforç ens ha costat trobar i el seu preu elevat. Regalar un joguet no és una cosa fàcil, doncs hi ha que tindre en compte l’edat i la

capacitat del que ha de rebre l’objecte. Un xiquet pot ser més feliç jugant amb mitja nou que amb un objecte que es mou a piles.

No podem caure en l’error de pensar que el joc és una manera més de mantindre als xiquets callats i tranquils. I no ho dubtem, és una manera molt més profitosa de passar el temps que tragar-se tot el que transmeten per la televisió, més que res perquè el joc és una font certa d’aprenentatge i coneixements. D’aquesta manera, el xiquet aprèn la gran majoria de les coses mentre juga, especialmente en la seua infància més tendrá; després quan es va fent majo juga menys temps, però segueix aprenent coes mitjançant els jocs.

Per a que el joc siga plenament educatiu resulta convenient que tinga algun supervisor (mestre, pare, mare, germà…) que sàpiga afrontar les dificultats que puguen sorgir. El joc és sens dubte el gran observatori que els majors han de saber aprofitar per a conèixer millor al xiquet. Mirant-lo de lluny podran vore les seues reaccions, preferències… que els ha de servir per a després ensenyar, estimular, animar, corregir… al menut que en el joc es manifesta tal i com és, sense convencionalismes.

Per si fóra poc, per al xiquet tots els racons del planeta són aptes per a jugar: el cotxe, el parc, la plaja, l’escola…

Tinguem en compte aquesta necessitat física dels xiquets i plantegem jocs i espais per a jugar estiguem on estiguem. No es tracta d’imposar a què van a jugar sinó de tindre preparades algunes suggerències o alternatives per si a ells no s’els ocorre res o per si el que s’els ocorre està fora de lloc.

I jugem amb ells, que eixe és el millor regal que els podem fer. Quants pares hi ha que desitjant el millor per als seus fills treballen nit i dia i no poden jugar amb els seus fills! No han pensat que no es sols una satisfacció sinó també una obligació. Perquè jugar és educar.

El joc dels menuts no és més que la imitació de les activitats de l’adult, ja que el xiquet vol ser com els adults que l’envolten.

La majoria de jocs es poden adaptar o transformar en altres pareguts que s’adapten a la personalitat dels xiquets que tenim davant.

PAPER DE L’ADULT EN EL JOC:

Preparar l’ambient adequat per a que els xiquets/es juguen Seleccionar materials adequats per al joc Ensenyar determinats jocs, especialmente els tradicionals Permetre que els xiquets i xiquetes repeteixquen els jocs una i altra vegada Enriquir els jocs dels xiquets i les xiquetes Reconèixer i valorar els jocs que realitzen els xiquets Evitar la competència a través del joc Ajudar a resoldre els conflictes que sorgeixen durant el desenvolupament del joc Respectar les preferències de cada xiquet/a

No reproduir papers sexistes Observar el joc dels xiquets/es Fomentar en les famílies dels xqieuts l’interés pel joc i interessar-se pels jocs que

realitzen a casa