81

Ivone Puig Artigas

81

Altres títols de la col·lecció

(Sabadell, 1964) és llicenciada en Filologia Àrab i en Antropologia Social i Cultural, màs-ter en Recerca Etnogràfica, Relacions Inter-culturals i Teoria Antropològica i doctorada en Antropologia Social i Cultural amb la tesi Marroquins a les illes Pitiüses. Al llarg dels darrers vint anys, ha fet estades més o menys perllon-gades a Síria, Egipte, Tunísia i el Marroc per estudiar i per fer treball de camp, i els darrers deu els ha viscut a cavall entre Catalunya, el Marroc i les illes Pitiüses.El 2009 va ser guardonada amb el IX Premi de Relats Curts Joan Castelló Guasch, atorgat pel Consell Insular d’Eivissa, per un compen-di de cinc relats titulat Allà on em duguin les ona-des (Editorial Mediterrània, 2010); i el 2013, ex aequo, amb el Premi Baladre de Literatura de l’Institut d’Estudis Eivissencs, per 150 milles al sud d’es Cap, un compendi de quatre relats breus escrits al Marroc sobre la vida d’alguns dels seus habitants més marginals.Durant les estades efectuades al Marroc entre el 2011 i el 2013, va escriure el dietari Cròni-ques de Xauen, pel qual va rebre una subvenció del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya dins del marc dels ajuts de Su-port a la Iniciativa Cultural. És autora de les novel·les L’illa dels tres fars, pendent de publica-ció, i A sol post, guardonada amb el 6è Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall.

Ivon

e Puig Artigas

A sol post

Un mestre d’aixa i escriptor fuig dels seus records i del seu pas-sat. És un home que, després d’ha-ver seguit sempre el camí traçat, un bon dia, a sol post, pren la decisió de llançar-se a la mar, per una ruta desconeguda, a la cerca de l’oblit. La seva aventura, però, el portarà no només a conèixer un poble pro-per que li era profundament aliè i que l’acull sense preguntes ni con-dicions, sinó també a endinsar-se en el seu fòrum intern, a furgar en els seus sentiments i les seves feri-des, a remenar en les seves arrels i a enfrontar-se als seus dimonis.

Amb aquesta cerca personal com a marc i amb la construcció d’un llaüt com a excusa, en aquest relat es mostra la humanitat del poble marroquí, amb les seves mi-sèries i les seves bondats, des d’un punt de vista que pretén fugir tant del paternalisme com de l’etno-centrisme recalcitrant. És, també, la història de l’esfereïdora realitat de les fronteres i del tràfic de per-sones, però també d’un amor ajor-nat, d’un amor frustrat i d’un amor traït.

CODI IBIC: FA

A sol post (COBERTA).indd 1 14/12/16 16:04:28

Notes de Color — 81

IVONE PUIG ARTIGAS

A SOL POST

VI Premi de Narrativa Marítima Vila de CambrilsJosep Lluís Savall 2016

A sol post.indd 3 26/01/17 19:37

Primera edició: febrer del 2017

© del text: Ivone Puig Artigas

© de l’edició:9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977602591Fax 977614357

cossetania@cossetania.comwww.cossetania.com

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-576-4

DL T 41-2017

Aquesta obra va obtenir el VI Premi de Narrativa MarítimaVila de Cambrils Josep Lluís Savall 2016,

convocat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Cambrils.El jurat que atorgà el premi estava format per

Helena Queral Martí, professora de llengua catalana de l’IES Cambrils; Rosa M. Fusté Antich, bibliotecària de l’Ajuntament de Cambrils;

Rosa Rey, directora editorial del 9 Grup Editorial; Pau Vidal Gavilán, escriptor; Joan Cavallé Busquets, escriptor i gestor cultural, i Gemma Massagué Casas,

tècnica del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Cambrils, com a secretària.

Editat amb la col·laboració de:

A sol post.indd 4 26/01/17 19:37

7

CAPíTOL 1

Una ferum insuportable li fa obrir els ulls. Voldria tornar a tancar-los, tan ràpidament i tan fort com fos possible. Retornar al més profund del seu ésser, ben endins, al nucli de la cèl·lula més interna del seu cos, allà on va originar-se la seva vida, al més remot dels forats, i restar ocult, ca-muflat, precintats els seus sentits, enclaustrat per sempre més, o si més no fins que tot aquest bramul infernal s’esvaís, fins que aquest horror que l’envolta i amb què s’ha llançat al buit es dissolgués per art de mà-gia. On es troba? No ho sap. En algun punt enmig del mar, enmig del no-res. Cap dels qui conformen aquesta massa de cossos petrificada pel terror en té la més mínima idea. A la deriva. A la deriva van. A la deriva la seva vida. Està entumit, encaixat entre desenes d’homes, dones i nens aterrats que no reconeix. Només el seu cap vola lliure i es desploma, avall, avall en un pou sense fons; veloç, remunten les seves idees afer-rant-se a les escletxes lliscoses de verdet on no aconsegueix clavar-hi les ungles. Però el seu cos petri és encara aquí, en aquesta horripilant pre-só isolada. Una closca farcida de paràsits sacsejada sense pietat per un immens oceà d’ones. Jugar-se la vida en una pastera desmanegada que fa aigües, quina ironia, ell que s’ha passat mitja existència construint els llaüts més perfectes. No reconeix la seva pell, ara de color banús enllustrat. No té memòria de cap dels qui s’amunteguen en aquesta nau amb rumb a l’infern. Com ha arribat aquí no ho sap ni li importa. A sol post van embarcar i abans de l’albada hauran estat engolits per l’aigua. «I, doncs, per què m’escups amb la teva salnitrosa escuma si ja sóc teu?», reclama l’home a la mar enfurismada.

A sol post.indd 7 26/01/17 19:37

8 Ivone Puig Artigas

Cares de pànic al seu costat, ulls que emergeixen de negres rostres, paràlisi corpòria violentament interrompuda per espasmes i convul-sions. Un crit, dos, cridòria. Una lleu remor de motors llunyans. Si-renes de vaixells. Olor de fum que s’intensifica. S’apaivaga la pestilent fetidesa de la por i dels fluids corporis. Algú ha encès un foc. S’endevi-nen flames creixents entre les ones. La massa de cossos es remena, s’agi-ta, la gent es mou desordenadament i la barca trontolla. Crits punyents en la foscor, una munió d’éssers enmig del caos i, de sobte…, de sobte tot se’n va en orris. La disgregació total de la massa, un cos esmicolat en cents de peces disperses damunt la mar. I entre el centenar de cossos que xipollegen, ell es submergeix: vans intents de mantenir-se surant. Tot d’una, el silenci. La roba xopa l’empeny fins a les profunditats més abissals; l’absorbeix inevitablement el fons marí i sent el cos abandonat, resignat en un descens esmorteït, a càmera lenta, mentre a la superfície continua el desgavell. Al seu voltant, foscor, i arreu, una pluja de cossos invisibles, rostres desencaixats i objectes llançats. L’aigua bull com una caldera infernal. Se li esmuny la vida i deixa de lluitar. Però, on es troba? On és la seva consciència, testimoni de l’horror? Si ja no sent el cos, per què vola encara la seva ment? Això l’angoixa, torna a respirar: aigua, aire, estossega, escup i obre els ulls.

—Desperta’t, Julià, foragita aquest malson que et tortura! —li xiu-xiuejo a l’orella, abans d’allunyar-me, tot desapareixent subtil entre els primers raigs de l’albada. Jo també estic indignada, astorada per aquesta tremenda tragèdia que jo mai hauria gosat inspirar. Aigües profanades. Vergonya! Éssers carronyers i despietats que mereixen el pitjor dels càs-tigs. Han convertit el bressol dels déus en una fossa comuna de grans di-mensions. Com pretenen, en la seva disbauxa destructiva, que els déus els continuïn fent costat? Jo fujo a refer-me entre les meves germanes, al mont Parnàs.

Les hores d’una llarga jornada no seran suficients per tornar-li la cal-ma. Un malson per a ell, però la més esgarrifosa realitat per a 366 per-sones que anit van ser engolides per la mar entre les costes de Líbia i les de l’illa de Lampedusa, davant la impassible presència de nombrosos pesquers europeus. Els mitjans informatius van estar tot el dia donant la notícia.

A sol post.indd 8 26/01/17 19:37

9A sol post

Fa estona que gairebé no s’hi veu, el sol ha començat el seu descens i, malgrat que el dia ja comença a allargar-se i que no s’ha aturat ni per fer un mos des de l’hora de l’esmorzar, en Julià segueix omplint d’estopa1 les juntures existents entre les taules del folre2 d’un vell llaüt escrosto-nat. Les seves mans grosses i rugoses brillen per les restes de brea amb la qual unta els trossos de fibra de cànem que introdueix dins dels junts. L’olor del quitrà es barreja amb la fortor salinosa que desprenen les restes de les algues que s’apleguen en muntanyes per tota la platja. Una gavina l’observa encuriosida posada estàtica i arrogant damunt la roda de proa del llaüt, i surt volant, sobtadament, espantada per l’espetec sord que causa l’impacte d’una eina de ferro contra la sorra. En Julià ha arribat al final de la taula i té els ronyons garratibats. «Ja n’hi ha hagut prou per avui», pensa. S’ajup a prendre les eines que resten repartides pel terra, al voltant de la bella barca que, despullada i recolzada sobre quatre pilons de fusta, i amb el sol a contrallum, recorda l’esquelet mig descompost d’una balena.

Jo me’l miro i no puc sinó sentir llàstima pel que en altres temps va ser el meu protegit. Potser hauria de fer cas a na Talia, la més indulgent de les meves germanes muses, disculpar-lo per la seva feblesa d’humà maldestre, i tornar a abraçar-lo cada vespre amb la meva etèria capa inspiradora. Però tinc els meus dubtes que sigui digne del do que tan alegrement li vaig atorgar en el passat. Un home que no ha sabut apro-fitar els millors presents que li ha ofert la vida no es mereix seguir rebent els dons dels déus.

En Julià aplega els ferros d’acanalar, de rebatre i de reprendre3 i els llança suaument dins de la immensa bossa de lona que arrossegarà fins al cobert que li fa d’estudi, de magatzem i de taller a la vegada. Una antiga cabana de pescadors de poc més de sis metres quadrats, al cap-damunt d’un varador de barques que ha estat d’usdefruit de la seva

1 Trossos de fibra de cànem o de lli que serveixen per tapar les escletxes existents entre les juntures del buc de les embarcacions.

2 Conjunt de taules que cobreixen el buc o esquelet de l’embarcació.3 Eines utilitzades per calafatar. Amb la primera s’obren bé els junts i s’introdueix

l’estopa, amb la segona s’endinsa aquesta fins al fons i amb la darrera s’allisa i s’afina el calafatament.

A sol post.indd 9 26/01/17 19:37

10 Ivone Puig Artigas

família, com a mínim, des que els més vells de l’illa en tenen memòria. Va ser el seu pare qui va tancar el cobert amb una portalada de canyís i ell el que la va substituir per una de fusta ja fa una pila d’anys. El cobert compta amb una finestra diminuta amb dues barres de ferro rovellades que la creuen, per tal d’evitar-ne l’accés a possibles furtadors. El sostre de canyís es troba cobert per una espessa capa de posidònia, fang i fulles de palma sobreposades i els murs, de pedra seca, estan fets de blan quíssim marès. Una petita enramada protegeix del sol l’entrada i empara una taula i tres cadires de les quals se n’ha desprès tota mostra de la pintura blava que algun dia les va revestir. Una magnífica savina esculpida pel vent de llevant fa de guardiana del minúscul recer. En dies de brisa, com avui, l’olor intensament resinosa de les seves baies contra-resta la fortor dels productes químics que utilitza en Julià per al calafat i l’acabat de les barques.

La cabana ubicada arran de la mar és el seu espai de treball però també de lleure. En aquesta cabana, jo n’he estat testimoni, en Julià ha viscut els moments més importants i determinants de la seva vida; és aquí on va aprendre l’ofici de mestre d’aixa, on va heretar les eines que encara utilitza, on va veure morir el seu avi i, molt més tard, el seu pare, ambdós mestres fusters que tant construïen barques com aspes de molí; és aquí també on va fer l’amor per primera vegada, on va fumar-se la primera cigarreta i on va agafar la primera borratxera, on va aprendre a cuinar el frit de peix,4 els arrossos per als quals, diuen, hi té la mà tren-cada, i els guisats de salpes, déntols i anfossols, els peixos que sovintegen el litoral illenc i els preferits del seu pare; és aquí on, inspirat per mi, va escriure la seva primera novel·la, i on s’ha refugiat en cada ocasió que li ha calgut aïllar-se de la resta del món. La cabana, el varador i la platja són casa seva i l’illa és tot el seu món.

Fa tres anys que en Julià va separar-se de la seva dona, na Cati, la seva xicota de tota la vida i l’única dona amb qui ha conviscut, tot i que no l’única a qui ha estimat. Na Cati es va enamorar de sobtada d’un altre

4 El frit és un plat típic de la gastronomia de les illes Balears. El frit de peix és, tal com anuncia el seu nom, un guisat de verdures i peix, però n’hi ha altres variants igualment suculentes: de carn, de matances, entre altres.

A sol post.indd 10 26/01/17 19:37

11A sol post

home que la satisfeia més que ell i el va deixar plantat, i ben plantat, d’un dia per l’altre. Un migdia, en arribar a casa, en Julià es va trobar na Cati asseguda sota de l’emparrada amb posat greu i un munt de bosses i maletes amuntegades al seu costat.

—Marxo, Julià —li va deixar anar sense cap explicació prèvia mentre se li apropava per fer-li un darrer petó a la galta.

—Però…, què dius? On te’n vas? —va mig quequejar en Julià, per-plex com estava.

—Me’n vaig a casa d’en Bartomeu —va contestar na Cati mentre començava a carregar el maleter del seu cotxe amb tota la parsimònia que la situació li permetia. I va continuar:— Ja fa temps que la nostra relació ha tocat fons, Julià. —I, esperonada pel silenci del seu marit, la dona va seguir:— Vivim en un mar en calma des de fa anys, excessiva-ment encalmat, no et sembla? Em sap greu dir-t’ho, Julià, però veig que el temps passa, que se m’escapen els anys i que jo encara tinc ganes de fer alguna bogeria. Portem tota la vida junts, has estat el meu únic home i, mira, què vols que et digui? No t’ho prenguis malament, Julià, però al teu costat em sento com una dona vella, acabada, grisa. I, en canvi, amb en Bartomeu, revifo, tinc ganes de riure, de fer coses, sento que la vida és bonica, divertida i que torna a tenir un sentit. De debò que no sospitaves res?

I així, el va deixar, plantat, amb la boca oberta però sense ni un sol mot que en pogués sortir. Dret, a l’ombra de la porxada, paralitzat i amb la mirada clavada en el no-res, en el buit que mica a mica, com una taca d’oli, va anar envaint-lo completament. A ell que sempre havia pensat que la seva Cati no podia fer ni un pas sense el seu ajut. Mai hauria pensat que, finalment, seria na Cati la que el deixaria a ell… Ella que li ho consentia tot, ella que no tenia ulls per a cap altre. «En fi, la vida no deixa mai de sorprendre’ns», es diu a si mateix dia sí dia també des d’aleshores. «I què s’esperava el molt babau?», em dic jo. I no va ser només na Cati la que el va deixar, també jo vaig abandonar-lo a la seva sort, cansada i avorrida de veure’l deixar passar una rere l’altra les opor-tunitats de viure i gaudir del veritable amor. I, desencisada, me’n vaig allunyar, sense deixar d’observar-lo des de la distància, com una mare que s’amaga per veure si el seu fill se’n surt sense el seu ajut.

A sol post.indd 11 26/01/17 19:37

12 Ivone Puig Artigas

Durant aquests darrers tres anys, en Julià, el mestre d’aixa escriptor, ha viscut com un ésser solitari, a cavall entre el seu veler i la cabana, tre-ballant del matí al vespre, de sol a sol, sense gairebé vida social. Però, a la vegada, també ha sortit de l’illa més del que ho havia fet mai. La prima-vera de l’any passat, ara fa un any, en acabar el manteniment d’un llaüt i trobar-se momentàniament lliure de feina, va tenir un rampell que em va deixar ben sorpresa. Va arribar-se fins a l’agència de viatges de Sant Francesc i va comprar-se un bitllet d’anada a Venècia. Una ironia, te-nint en compte que aquest viatge era el somni de na Cati i que l’havien anat ajornant un any rere l’altre per culpa d’ell. I és que la Venècia que li proposava la seva dona li semblava a en Julià una carrincloneria, el pa-radigma del viatge turístic i un malson de visites obligades en comitiva i d’itineraris programats. En fi, la darrera cosa que li venia de gust a ell. Però, un matí, tot passant casualment per davant de l’agència de viatges, es va topar amb la imatge d’una nau impressionant que solcava per les aigües de la llacuna veneciana: un bragozzo5 d’uns setze metres d’eslora que, des del cartell publicitari en el qual restava immortalitzat, el va deixar completament corprès. Una idea fixa va monopolitzar la seva ment des d’aquell instant: visitar la llacuna en aquell magnífic balandre.

En Julià va arribar a Venècia un dimecres de finals del mes de març, decidit a practicar el seu italià rovellat, a començar una nova novel·la i a conèixer la llacuna; havia plogut i la humitat surava en l’aire, impregna-va els edificis i n’intensificava els colors. De primer moment va caure del tot embadalit per la bellesa d’aquella mil·lenària ciutat formada per més d’un centenar d’illes de carrers per a vianants i escanyats canals d’aigua salobre. Va instal·lar-se en un petit hostal de terres de fusta i de finestrals que s’obrien a un dels rii6 pel qual circulaven góndoles i llanxes, al barri de San Polo. La hostalera que el va rebre l’havia encisat només creuar el llindar de la porta. Una dona riallera, de formes ondulants, cabellera panotxa i pell rosada que s’havia apressat a mostrar-li cada una de les habitacions permetent que fos ell qui triés on volia allotjar-se. En Julià es va decidir per una cambra petita però molt acollidora. Com a tot

5 Vaixell tradicional venecià utilitzat per desplaçar-se per la llacuna.6 Plural de rio, que és un canal secundari.

A sol post.indd 12 26/01/17 19:37

13A sol post

mobiliari comptava amb un llit individual amb dos coixins enormes, cortines i flassada de vellut, una làmpada de peu de cristall de Murano, una cadira entapissada i una petita taula de potes de fusta treballada col·locada enfront de la finestra. Un espai ideal on donar via lliure a la seva ànsia creativa però infecunda durant molts mesos. Jo el contempla-va, impàvida però encuriosida, des del meu divan encoixinat del mont Parnàs. Pobre il·lús!

El primer matí que va passar a la Sereníssima, en Julià, només acabar d’esmorzar, i després de creuar salutacions i mirades entremaliades amb la bella hostalera, va dirigir-se sense pensar-s’ho dues vegades cap a un dels squeri7 que encara resten a la ciutat. Cercant per internet havia trobat una entrevista feta a un dels darrers mestres d’aixa de góndoles, un tal Raffaele Orseolo, i tenia intenció d’anar a trobar-lo al seu taller de San Trovaso.

Malgrat que, després del seu primer passeig, havia canviat d’idea res-pecte a la ciutat i la seva vessant turística (ara entenia que mig planeta visqués obsessionat a conèixer aquella meravella que l’aigua engolia a poc a poc), continuava sense sentir cap interès per internar-se per les rutes principals i més visitades. Seguint un plànol que li havia facilitat l’hostalera, va arribar sense gaires complicacions al barri de Dorsoduro, on es trobava la dàrsena. Una porta de fusta desmanegada ocultava un món que semblava aturat en el temps, més encara que la resta de la ciu-tat, si és que això era possible. Els esquelets de dues góndoles ocupaven la major part del recinte cobert, i més enllà s’obria un gran pati que comunicava amb un dels canals que moren enfront de l’illa de la Giu-decca. L’arquitectura de les edificacions contrastava enormement amb la de la resta del barri i de la ciutat.

Allò tenia els trets d’una casa de muntanya. Tota construïda en fusta fosca, de forma molt simple i rústica, aquell casalot feia pensar en la fantasia d’algun muntanyès boig d’enyorança per la seva terra natal. Només li mancaven els geranis a les finestres i un sant Bernat ajagut a la porta per esdevenir la postal típica dels Alps suïssos. Al pati, cantoner a dos canals i amb el terra en pendent per facilitar la pujada i baixada de

7 Drassanes on es construeixen les embarcacions tradicionals. Plural de squero.

A sol post.indd 13 26/01/17 19:37

14 Ivone Puig Artigas

les barques, s’hi emmagatzemaven piles de taulons de fusta curosament col·locats per a la seva òptima conservació, uns quants bidons rovellats i una barca que, tombada i despullada de tot accessori, esperava el seu torn per ser reparada. Una col·lecció de barrets de palla de gondoler decorava la façana de l’habitatge situat a un extrem de l’espaiós pati i tot semblava trobar-se exactament al seu lloc. En fi, que, malgrat la seva singularitat i la quantitat de materials, d’eines i d’andròmines que s’hi apilaven, l’espai aconseguia mantenir-se en bella harmonia amb el seu entorn. En Julià va saludar els dos homes que feinejaven entre les gón-doles i va preguntar pel mestre i propietari de la drassana.

—En Raffaele no hi és, no crec que torni per aquí fins la setmana que ve. Si el puc ajudar en alguna cosa… Sóc en Paolo i, ara mateix, sóc l’encarregat del taller —va aclarir l’home més alt i gros, tot deixant les eines a un costat de la góndola tombada en la qual treballava.

—Ah, doncs, perfecte. Jo sóc en Julià, també sóc mestre d’aixa i estic de pas. Només volia fer una ullada a la seva feina… —i va prosseguir, animat per l’espontani somriure d’en Paolo, que el convidava amb les mans a xafardejar al seu aire pel local—: ja es pot imaginar que per a un mestre d’aixa forà les góndoles resulten una autèntica curiositat, però no voldria destorbar-los…

—Destorbar-nos, diu? Va home, va! Un col·lega no és mai un des-torb, amic meu. Un col·lega pot ser un espia, un competidor, un soci, un col·laborador, però també un mestre. Un col·lega et pot copiar, però sobretot et pot ensenyar. Tots tenim alguna cosa a aprendre i alguna cosa a compartir. Jo almenys ho entenc així —va explicar en Paolo, rialler, mentre en Julià mudava d’expressió, del seriós al distès, i anava assentint al seu simpàtic interlocutor.

En Paolo, un tipus enorme, alt, cepat, amb uns ulls verds emmarcats per una pinta de llargues pestanyes i una panxa incipient, va resultar un home extraordinàriament accessible, acollidor, i molt bon conversador. Després de mostrar-li el taller i la feina que estaven fent, el venecià va convidar en Julià a menjar un risotto en una popular taverna del barri, per continuar amb la seva classe magistral sobre la construcció de la góndola i de la resta de les barques tradicionals de la llacuna.

Els dos homes, com col·legues d’ofici que eren, tenien tema per a estona i la comunicació entre ells va esdevenir fàcil i fluida, cosa no

A sol post.indd 14 26/01/17 19:37

15A sol post

gaire habitual per al Julià dels darrers temps, que, arran de la separació de na Cati, s’havia convertit en un tipus més aviat solitari i esquerp. Sia com sia, va resultar que els dos mestres s’entenien la mar de bé i, entre l’spritz8 i el prosecco9, en Julià va saber que el bragozzo que tant l’havia impressionat des de l’aparador de l’agència de viatges de Formentera era el Nettuno, propietat d’un ric empresari milanès.

—Jo et puc posar en contacte amb el capità del Nettuno, un tal Mar-celo, si realment tens ganes de navegar-hi —es va oferir en Paolo—. De fet, jo hi he treballat de mariner ocasionalment, en aquest vaixell, i el conec bé.

—Ostres, Paolo, quina experiència! Sí que m’agradaria, sí —va ex-clamar en Julià posant uns ulls com taronges i al·lucinat amb la seva sort.

—És un vaixell preciós, una meravella —va seguir en Paolo—. Que jo sàpiga, actualment el dediquen exclusivament a les sortides en grup per als turistes, això sí, a un preu d’escàndol. Però, escolta —va advertir l’home en veure fondre’s el somriure d’en Julià—: per fer-li una ullada no ens cobraran res, ja t’he comentat que em coneixen, i per navegar la llacuna, ja t’ho dic jo, no et cal per a res el Nettuno. T’aviso que amb el meu bragozzo gaudiràs més que amb aquella bèstia de nau.

I així aquell home tremendament entranyable i amistós, només tres hores després d’haver conegut en Julià, va oferir-se a fer-li de guia per la llacuna amb el seu propi bragozzo, una barca de dimensions molt més modestes que l’altre, però no menys autèntica ni amb menys encant; oferta que en Julià, és clar, va acceptar sense dubtar-ho ni un instant.

L’embarcació d’en Paolo era l’Elisabetta, un antic bragozzo de nou metres, restaurat amb tota la cura pel seu propietari. En Paolo i en Julià, convertits ja en companys, van solcar per la llacuna al llarg dels deu dies següents, durant totes les estones que el venecià va tenir lliures i, fins i tot, algunes més en les quals aquell va deixar la feina aparcada per a dies més ensopits. En Julià visitava l’squero gairebé cada dia, observava

8 Beguda d’aperitiu típica veneciana. Es prepara barrejant Campari, Aperol o Cynar a una base de prosecco i soda, i afegint-hi una rodanxa de llimona, de taronja o una oliva, i glaçons.

9 Vi escumós originari de la regió del Vèneto.

A sol post.indd 15 26/01/17 19:37

16 Ivone Puig Artigas

el treball dels mestres d’aixa i finalment va conèixer en Raffaele, el pa-tró. Durant aquestes visites, l’home va constatar que les góndoles són construïdes encara avui en dia de manera completament artesanal; que s’utilitzen vuit tipus de fusta per a la seva elaboració i que el seu contorn és estudiadament asimètric: 24 mil·límetres més a la banda de babord. I això per tal de facilitar el desplaçament del buc en línia recta, atès que les góndoles són propulsades per un sol rem i remer, el gondoler, que voga únicament per la banda d’estribord. En Julià es va interessar també per les tres úniques peces de la góndola que són elaborades per altres artesans: el ferro, el risso i la fórcola.

—Tant el ferro com el risso —li va explicar en Raffaele—, són es-tructures metàl·liques dissenyades expressament per tal de protegir la proa i la popa en cas de col·lisió. Mentre que el ferro, instal·lat a proa de la góndola a mode de mascaró, actua com a contrapès del gondoler i resulta una peça bella, gairebé escultòrica, el risso és una peça molt més senzilla i menor que s’ubica a la popa —i li’n va mostrar uns quants models que tenia emmagatzemats a la dàrsena.

—Les sis lluents pues del ferro, símil a una pinta, simbolitzen els sis barris (sestieri) de què es composa la nostra ciutat —va afegir en Paolo, orgullós de poder aportar informació de caire antropològic a l’explica-ció més tècnica del seu patró.

Però allò que més va captar l’atenció d’en Julià va ser la fórcola, l’escà-lem sobre el qual es recolza el llarg rem de la góndola. Tal com li van fer saber i va poder observar a l’squero, aquesta acostuma a estar realitzada en fusta de soca de noguera i la seva forma recargolada i el seu complicat disseny, fruit de cents d’anys d’experimentació, resulten d’una bellesa escultòrica impactant, fins el punt que molts turistes (i també nadius) la compren com a peça d’art o per donar-li un ús merament decoratiu. I això mateix va fer en Julià. Acompanyat per en Paolo, va visitar un artesà de la fórcola i en va adquirir un exemplar especialment bonic: una fórcola solcada des de l’extrem inferior fins al cap per una veta fosca i si-nuosa que semblava entortolligar-se-li com una serp. Una bella peça de fusta polida que a ell li recordava la voluptuosa però estilitzada silueta de la patrona de l’hostal i que, en el seu mode d’acariciar-la, va provocar la burla d’en Paolo i de l’artesà.

A sol post.indd 16 26/01/17 19:37

17A sol post

Però en Julià, malgrat gaudir plenament d’aquella experiència rela-cionada amb el seu ofici i ésser conscient que tots aquells coneixements que anava absorbint de manera tan agradable li podrien ser útils per descriure el context d’un bell relat que li ballava pel cap, quan realment va fruir de la seva estada a Venècia va ser durant les sortides amb en Paolo. L’Elisabetta va resultar ser una barca formidable per navegar per la llacuna, de poca quilla, curosament pintada de blau i vermell, espa-iosa per moure’s amb comoditat, amb estris per cuinar peix i arròs, i equipada amb un generós tendal de ratlles que protegia del potent sol primaveral. I, així, guiat per en Paolo, en Julià va conèixer les illes més boniques de la llacuna sud i de la llacuna nord. L’illa de Torcello, amb el seu campanar talaia d’excepció sobre la llacuna, l’illa de San Francesco del Deserto amb el seu solitari convent, l’illa del Lazzaretto Nuovo, amb la seva història vinculada a la pesta de l’edat mitjana, l’illa de San Erasmo, proveïdora de verdura per als venecians, San Pietro in Volta i Pellestrina, pacífiques poblacions de pescadors on la flaire del peix ho impregna tot, i tantes altres illes i paratges excepcionals, com la zona dunar dels Alberoni, que només de la mà d’un autèntic venecià com en Paolo era possible d’arribar a conèixer. En Paolo li va fer assaborir plats tradicionals de la llacuna que ell mateix preparava a bord: un de-liciós risotto de gò (arròs amb gobi, un peix típic de la llacuna), polenta amb schie (gambes fresquíssimes i saltades), sèpia amb calamars cuinats amb tinta i vi blanc i tantes altres exquisideses culinàries, l’elaboració de les quals seguia meticulosament en Julià. Per la seva banda, aquest va correspondre el seu amfitrió cuinant-li tot un repertori de plats de la cuina pitiüsa que encaixaven del tot amb el lloc i l’ambient mariner en el qual es trobaven. Així, en Julià no va dubtar a passar tot un matí preparant una adaptació de la tradicional borrida10 formentera per al seu nou amic, tot substituint la rajada pel bacallà (molt més present que aquella en la cuina veneciana) i esmerçant-se a aconseguir una picada sublim, mesurada amb l’all però agosarada amb les espècies, l’ou batut i l’omnipresent oli d’oliva.

10 Guisat de peix blanc amb verdures, típic de les illes.

A sol post.indd 17 26/01/17 19:37

18 Ivone Puig Artigas

La majoria dels vespres, en tornar dels passeigs per la llacuna i deixar el bragozzo al petit moll de la drassana, en Julià s’acomiadava d’en Paolo i s’encaminava parsimoniosament cap a l’hostal. Uns quants carrerons abans d’arribar a l’edifici on s’allotjava, la imatge de la bella dispesera l’abordava tot d’una. Des del primer dia va ser conscient que les aten-cions que li mostrava la dona no eren les habituals de dispensar a un hoste corrent. Un claríssim joc de seducció s’havia instaurat entre ells dos des de la seva arribada, tot un seguit d’insinuacions que havien anat in crescendo a mesura que passaven els dies i que divertien i excitaven en Julià. La dona li recordava una madonna de les moltes que havia vist en les seves visites a les esglésies i als museus de la ciutat. Per la seva bellesa exuberant i per la seva generosa sensualitat. Però, sobretot, pel rosari que penjava sempre al seu coll, amb el qual no deixava de jugar, i per l’estampa de la verge de talla gairebé natural que presidia el toca-dor del seu dormitori, al costat de la recepció. Una cambra la porta de la qual ella s’havia ocupat de deixar entreoberta els darrers vespres en donar-li el bona nit, cosa que sistemàticament feia mentre es mossegava lleument el llavi inferior i es descordava el botó de la pitrera com aquell qui res. A en Julià el divertia aquella situació però sabia que, més enllà de la mera provocació, aquella joc no el conduiria enlloc.

Un capvespre, de tornada de San Giacomo in Paludo, una illa en la qual s’hi havia ubicat un bell monestir que va donar alberg a pelegrins i viatgers del segle xi fins al xix, en Julià va tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb els amics d’en Paolo i cuinar per a un petit grup de gurmets, com són gairebé tots els venecians. En Paolo i els seus amics formaven part d’un grup que lluitava activament per al manteniment de l’ecosistema de la llacuna veneciana. Mentre es prenien un aperitiu, en Paolo i els seus companys van aprofitar per posar al dia en Julià sobre els temes que els tenien ocupats.

—San Giacomo ha restat deixada de la mà de Déu durant gairebé dos segles, la vegetació la va envair completament i els edificis estaven que queien. Si l’haguessis vist quan vam arribar-hi nosaltres ara fa un any! —va dir en Paolo, tot fent un llarg sospir.

—Hem estat nosaltres, els venecians que ens estimem la nostra lla-cuna, els qui ens hem ocupat que els senders tornessin a ser accessibles

A sol post.indd 18 26/01/17 19:37

19A sol post

i que els espais construïts no s’esfondressin definitivament —va afegir en Dario, malenconiós.

—El cas és que el comune,11 en comptes d’invertir diners en la seva restauració i treure’n un ús turístic, ara estudia l’oferta d’uns inversors que hi pretenen construir un hotel de luxe —va explicar na Giulia, l’única dona del grup i la més guerrera.

—I, és clar, nosaltres farem el que calgui per aconseguir que aquest projecte no es dugui a terme. El que calgui! —va declarar tot apujant el volum en Paolo mentre els seus companys assentien, completament d’acord.

És en aquest context que en Julià, entre discussions de caire polític, converses d’amics i pancartes a mig pintar, es va veure cuinant un arròs a la bruta, amb sèpia i la seva tinta, a la cuina d’una autèntica casa vene-ciana propera al Campo Santa Margherita i a la drassana d’en Raffaele. I l’arròs va sortir-li prou bé, o suficientment bé per poder satisfer l’alt nivell d’exigència dels comensals, tots veritables professionals del risotto venecià. Però en Julià va guanyar-se definitivament en Paolo amb el seu bullit de peix,12 la seva especialitat, que van menjar plegats una tarda de mar calma a bord del bragozzo, i que en Julià va acompanyar amb un arròs cuinat amb el brou del peix i un lambrusco13 blanc.

Aquell moment, amb aquell fastuós àpat encara prenent possessió del seu consentit estómac, a en Paolo li va semblar la felicitat màxima, però en Julià, en veure caure el sol plàcidament sobre la llacuna endor-miscada, va adonar-se que trobava a faltar la seva illa. I va començar a pensar en el retorn.

En Paolo i la seva acollidora muller, l’Elisabetta, van organitzar un sopar per acomiadar-lo, un àpat al carrer de casa seva, al barri de San-ta Croce, com tants de populars que allà se n’hi fa. Van convocar uns quants amics, tots els qui havien conegut en Julià, i tots van arribar amb alguna especialitat culinària de la zona. Bufava un lleu però calidíssim xaloc, «el sirocco»14, li havia dit en Paolo, i la taula no va trigar a quedar

11 El municipi.12 Plat típic de les illes Pitiüses que té com a base diversos peixos de roca i patates.13 Vi del nord d’Itàlia, lleument gasificat. 14 Vent del sud-est provinent del Sàhara.

A sol post.indd 19 26/01/17 19:37

20 Ivone Puig Artigas

coberta de plats amb menges apetitoses i diverses ampolles de vi local. En Julià es va afartar de la focaccia15 regada amb oli d’oliva verdíssim, sal gruixuda i romaní que havia preparat en Raffaele; va assaborir l’ex-quisit salami de Màntua que havia portat na Giulia, va gaudir d’una especialitat veneciana que mai abans havia tastat: el fetge de vedella, tendríssim, cuinat per en Paolo amb molta ceba, abundant oli d’oliva, herbes aromàtiques i un generós raig de vi blanc i es va rendir definiti-vament davant la finor dels fritole, bunyols farcits amb crema zabaione16 i una delicada aroma de marsala,17 que havia preparat l’Elisabetta per a les postres. En Julià no podia sinó imaginar-se dins d’una pel·lícula de Fellini, envoltat de gent enraonadora i riallera, les góndoles passant calmoses a tres metres del cap de taula, la roba estesa a les finestres, el decadent estat de la majoria de les façanes, i un got de vi que no aca-bava mai d’estar buit. La nit va transcórrer plàcida fins que, de sobte, una sirena va interrompre totes les converses. Aquesta anunciava que tres hores després els carrers de la ciutat quedarien parcialment coberts per l’acqua alta, la marea pujaria fins al metre trenta, segons deixaven entendre els tres diferents tons emesos per la sirena (tenint en compte que cada to equival a 10 centímetres per sobre del metre), i l’aigua superaria el nivell dels canals en menor o major mesura depenent del barri i de la zona. La notícia va esdevenir l’únic tema de conversa de cop i volta; tots i totes tenien alguna tasca a fer abans de la inesperada arribada de l’aigua i el grup de comensals no va trigar a dissoldre’s. En Julià va acomiadar-se dels seus nous amics, mentre prometia a en Paolo que restarien en contacte, i va marxar sense pressa.

Mentre gaudia del silenci estrany que regnava, va caminar parsimoni-osament resseguint els canals que l’aigua anava muntant, tot deixant-se guiar per mi, la seva musa, desencantada encara, llunyana i passiva, però present. En Julià va encaminar-se així cap a l’hostal per passar en plàcida vetlla la seva darrera nit en aquella bellíssima ciutat.

15 Espècie de pa pla, cobert amb herbes, molt típic d’Itàlia.16 Crema feta amb rovells d’ou, sucre i vi dolç, generalment marsala.17 Vi originari de la ciutat que porta el mateix nom, a Sicília. És un vi tipus porto.

A sol post.indd 20 26/01/17 19:37

21

L’endemà al matí, va acomiadar-se amb tristesa de la seva madonna veneciana i va marxar de l’hostal, direcció a Piazzale Roma per prendre l’autobús que el portaria a l’aeroport. Els carrers encara eren ben molls i reflectien la forma sinuosa i trèmula de palaus centenaris i ocasionals vianants, però el nivell de l’aigua no sobrepassava ja els canals i el vent del sud havia deixat de bufar. No havia escrit ni una línia de la seva novel·la, però havia viscut prou experiències per poder-ho fer més en-davant. O, com a mínim, així s’ho va dir a si mateix.

A sol post.indd 21 26/01/17 19:37