a les barriades #04

16

Upload: joan-martienz

Post on 10-Mar-2016

218 views

Category:

Documents


2 download

DESCRIPTION

Quart número de la revista a les Barriades

TRANSCRIPT

Page 1: A les Barriades #04
Page 2: A les Barriades #04

REDACCIÓ Xavi Cañadas, Encarna Laguna, Mario Ortiz, Sol Arenas, Juan García, Joan Linux i la gen-teta del Casal de Barri. FOTOGRAFIA Joan Linux de 9Barris Imatge IL.LUSTRACIONS Pagés i Zeju. DISSENY I MAQUETACIO Sandra Carcasona

2

Millor que ens ho prenguem tot amb bon humor i que en comptes de plorar riguem, ja que sempre queda algun motiu per fer-ho, o no? Si no, fem una llista de pros i contres. Comencem: que ara ens manipula el PP, però s’ha extingit un dels seus dinosaures; que no paren de donar-nos pel…, tindrem molts temes per fer “chirigotas” aquest carnaval; que ens retallen drets fonamentals, aprendrem a unir-nos per lluitar; que la crisi és cada cop més devastadora, naixerà la consciència social i cercarem al-ternatives a un sistema obsolet; que cada cop tenim les butxaques més buides, hi ha associacions com 50 x 20 que donen un cop de

mà a qui ho necessita; que no te-nim un duro, el barri està ple de concerts i altres mogudes cultu-rals gratis o molt assequibles; que s’acaba el món, “para lo que que-da en el convento…”; que tenim fred, anem a menjar una sopeta el 25 de març a la Via Júlia; que a les dones ja no ens deixen decidir si volem ser mares o no... no té cap mena de gràcia. Hi ha coses que, te les miris com te les miris, no són acceptables, així que queixem-nos, cridem i aprofitem el Carnaval per fer-ho, que una mica de festeta no li va malament a ningú, i gaudim d’aquesta pedazo de rua que any rere any munta la Coordinadora Cultural de 9Barris.

I entre aquest còctel de festa i lluita volem tornar a recordar des de la revista a la Maruja. Ja li vam dedi-car l’editorial del número anterior pel seu acte honorífic de rebutjar la medalla d’honor de la ciutat de Barcelona. Ara el que volem des d’aquí, és donar-li ànims i força i una abraçada i tota la estima que necessiti perquè continuï sent tan maca i forta com és, encara que el seu marit Nando ja no hi sigui, un altre lluitador i compromès social, no podia ser d’una altra manera. Estem aquí pel que vulguis, igual que has estat tu per a molta gent.

Seguimos, Maruja, seguimos con-tigo!

Page 3: A les Barriades #04

3

15M Y OTROS INDIGNADOS.Cada vez más cabreados (y lo que nos espera...) Hemos de seguir hablando, mal que nos pese, de los “recortes” en la Sanidad, por el calado de los mismos y por lo que se pretende camuflar tras esta palabra: El cam-bio de modelo de Sanidad Públi-ca a negocio privado.

Que Boi Ruiz, Conseller de Sani-tat de la Generalitat de CiU quiere destrozar el actual modelo de pro-tección sanitaria en beneficio del conglomerado sanitario privado del cual procede y al que continúa sirviendo no es ya ningún secreto para los miles de ciudadanos que nos estamos movilizando día si y día también para evitar esta cana-llada. Pero hay otro siniestro per-sonaje con posiciones aún más radicales si cabe, en esta historia: Josep Prat, presidente del ICS (Ins-titut Català de la Salut), reciente-mente denunciado por sus impli-caciones con la sanidad privada (INNOVA, USPHOSPITALES)

Estos personajes han asumido con marcado entusiasmo todos los re-cortes que Artur Mas y Mas-Collell han propuesto. Este dúo (Boi y Prat) irán tan lejos como puedan ya que hay un gran componente de intereses en este tinglado en el que Artur Mas, que políticamente no es nada brillante que digamos, se encuentra muy a gusto. Este trío es el contrapeso psicológico al conjunto de miembros del Govern que querrían limitar los recortes por las consecuencias que éstos les puedan acarrear, ya que la crisis no obligaba a tanto desafuero.

Lo más grave es que no han teni-do ninguna consideración técnica ni humana sobre los efectos que

estos recortes podrían tener sobre la salud de nuestros ciudadanos, particularmente los más desfavo-recidos económicamente y con la salud más precaria. Han eludido el debate y han ido a la imposición de sus intereses. Hemos de tener

en cuenta que Salud es la partida más importante de los presupues-tos ya que en su entorno se ma-neja mucho dinero, particularmen-te en el capítulo primero, o sea gastos de personal, donde se han lanzado de forma irresponsable a recortar salarios y atemorizar al personal sanitario con el deseo de que huyan, especialmente los mé-dicos, de la Sanidad Pública para irse a trabajar a la privada. Están sorprendidos y molestos de que no lo hayan hecho todavía y por eso incrementan los recortes y las presiones, pero aún les pone más nerviosos constatar que pese al deterioro de la Sanidad Pública no se produzca un fuerte incremento de los seguros privados, su gran esperanza de negocio.

Su desmesurado afán de lucro a toda costa quizás no les deje ver que con tanto recorte en presta-ciones sociales, en pensiones, en salarios y el incremento galopante del paro, a los ciudadanos no nos queda ya dinero para hacernos un seguro privado, que además, al ser un negocio ( sucio negocio), a no ser que se pague una muy eleva-da cuota, no te cubre ni la décima parte de lo que nos brinda nuestro Sistema Nacional de Salud, que ya pagamos con nuestros impuestos y por el cual miles de ciudadanos, conscientes de lo que está en jue-go, estamos dispuestos a pelear, no importa lo larga y dura que sea la batalla. Y lo haremos cada vez más organizados, pese a las difi-cultades.

Además, que nadie se haga ilusio-nes, los seguros privados son casi imposibles a partir de los 65 años que es cuando más necesitamos los servicios sanitarios, a estas eda-des ya no somos rentables para el sucio negocio de la sanidad pri-vada. Con este Gobierno las per-sonas mayores vamos a recibir un tremendo golpe en términos de calidad y duración de vida, y lo ire-mos constatando personalmente día a día y las estadísticas tendrán que reflejarlo, mal que les pese y por más que las pretendan ma-nipular. Vamos a pagar caro que un sector de la población se haya creído la batería de mentiras que han desplegado para hacerse con las riendas del gobierno ( y otro sector haya pasado de todo).

Lo que si que han hecho muy bien es preparar la actitud propagan-dística y de silencio de las críticas

Page 4: A les Barriades #04

4

de la mayoría de los medios de comunicación, que pese a las mu-chas movilizaciones que se están dando, y nuestro distrito es una buena muestra, guardan un silen-cio cómplice ante las quejas ciuda-danas. Esta actitud lacayuna de los mass media hacia el poder políti-co y económico contrasta con las grandes campañas de publicidad institucional que la Generalitat lle-va a cabo (con el dinero de nues-tros impuestos) en esos mismos

medios al lado de otras meramen-te comerciales, pagadas por los mercaderes de la sanidad privada. Ambas campañas publicitarias son bien visibles.

Hemos de seguir luchando para que todo aquello que tantos años de lucha y sufrimiento nos costó conseguir,(nada nos fue regalado, ni un semáforo, ni una plaza, ni barrios más dignos, ni una sanidad y educación públicas y de calidad,

etc..) nos lo quite de un plumazo esa mafia político-financiera cuyo calado moral, al compararlo con el personaje de Don Vito Corleone hace que éste parezca un amoro-so padre y padrino que cuida con celo de su numerosa familia.

LA LUCHA CONTINUA, NO NOS PODEMOS PERMITIR EL LUJO DE PERDER.

Juan García

El sistema financiero es una fuen-te de sobresaltos. Cualquiera ha tenido alguna experiencia al respecto, sea en forma benigna (cobro de comisiones excesivas) o dramática (como los que han padecido un desahucio y han se-guido endeudados). Ahora nos llega un nuevo episodio en forma de “corralito” a aquellas personas que hace unos años invirtieron en títulos preferentes de las cajas.

Hasta hace nada, las cajas de aho-rro eran instituciones semipúbli-cas, sin capital privado. Hace unos años las cajas de ahorro, tratando de buscar fondos a largo plazo (o sea, dinero depositado en la caja que no se iba a tocar cada dos por tres), crearon los títulos pre-ferentes. El atractivo más fuerte era que ofrecían un rendimien-to financiero más elevado que los depósitos a plazo. Y estaba garantizada la liquidez, esto es, cualquiera que quisiera recuperar el capital podía vender este títu-lo sin problemas (la rentabilidad era relativamente alta y era fácil encontrar un comprador al título). Muchos pequeños ahorradores, bastantes vecinos de nuestro ba-rrio, metieron su dinero en estas “preferentes” con el anzuelo de la mayor rentabilidad. Descono-cían dos cosas: a) las preferentes

no eran depósitos, y por tanto no tenían la misma cobertura legal que los depósitos a plazo y a la vista b) las preferentes eran unos títulos parecidos a las acciones de las empresas y por tanto tenían un riesgo mayor y una cobertura legal diferente que los depósitos.

Llegó la crisis. Las cajas fueron obligadas a privatizarse y conver-tirse en bancos. Y a cubrir las exi-gencias de capital decididas por las instituciones que regulan el mercado financiero (básicamen-te el Banco Central Europeo). Y para ello necesitaban dotarse de capital. Y vieron una oportunidad en utilizar los títulos preferentes en la operación. Y lo han hecho convirtiendo parte de las mis-

mas en acciones y otra parte, un 70%, en obligaciones a 10 años. Las acciones pueden venderse en bolsa, pero con la crisis actual posiblemente si se venden ahora perderán valor. Las obligaciones cobrarán cada año unos intere-ses, pero hasta dentro de 10 años las cajas no devolverán el dine-ro a los involuntarios inversores. Estos no podrán recuperar su dinero en este tiempo. No es un robo, pero sí un corralito. Aque-llas personas que no necesiten el dinero en este tiempo no tendrán problemas, pero sí los que por razones diversas necesiten sacar el dinero. Un corralito. Un nue-vo abuso del sistema financiero.

Hay dos aprendizajes en la histo-ria. El primero es que siempre que hacemos operaciones complejas con los bancos corremos un ries-go, vale la pena que exijamos que nos aclaren bien en qué consiste la operación antes de tomar una decisión. La segunda es que siem-pre que hacemos inversiones que ofrecen una alta rentabilidad co-rremos también un riesgo eleva-do. Si queremos seguridad, mejor no jugar al Monopoly. Los ban-cos juegan siempre con nuestras ilusiones y nuestra ignorancia.

Albert Recio, AAVV Prosperitat

CORRALITO A LA CATALANA

Page 5: A les Barriades #04

5

Er Còmic d’en Pagès

Page 6: A les Barriades #04

6

Pigme@s Revoltos@s presenta:“DE ÉSTA NOS SALIMOS!”Un any més Pigme@s Revoltos@s tornem a la càrrega, amb un festival solidari i reivindicatiu amb el qual volem donar suport a associacions que lluiten per canviar les coses i per causes gairebé perdudes però sempre combatudes.

En aquests temps que vivim què millor nom per a l’acte “DE ÉSTA NOS SALIMOS!” per això aquest any volem impulsar el projecte de l’associació 50x20, una xarxa de ciutadans que ajuda als sectors més desfavorits de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, la “Zona Nord”. El 50x20 actua quan els ser-veis socials no poden fer-ho. Expliquem breument el projec-te: cada membre de la xarxa lliura uns diners a fons perdut (l’objectiu és 50 persones per 20 euros, l’ús d’una caixa de

Primerament, quí sou els Pig-meos Revoltosos?Es pot dir que un grup de baixets va començar amb una idea, va pas-sar a un projecte i d’aquí va sorgir el “Déjate de Hostias”. No podem oblidar que tres personatges del barri, quan l’any anterior, l’huracà Mich va marcar Centre Amèrica van aconseguir que tots ens mulléssim al MICHelin i amb la seva ajuda hem aconseguit la resta.per mitjà d’una sèrie de xerrades i actuacions de tots tipus; concerts, teatre, con-ta-contes, poesia, màgia, malabars, batukada, còmics...Fins ara i d’una manera desinteres-sada han col•laborat moltíssimes persones, per això any rere any s’han pogut dur a terme les següents his-tòries. Aquests actes s’han realitzat en l’espai que cada any ens cedeix l’Ateneu Popular de 9Barris

A quina causa dediqueu enguany el concert de recolzament? L’associació 50x20, és un grup de persones sensibilitzades amb les ne-cessitats i amb les desigualtats que pateixen algunes persones dels ba-rris de Ciutat Meridiana i Torre Baró. Aquestes persones volen aportar el seu grà de sorra per pal•liar aques-tes situacions de desigualtat fent

aportacions de 60 euros trimestrals. A l’abril de 2010 es van començar a fer aquestes aportacions i avui ja s’ha recollit de tots els socis i sòcies i d’altres aportacions puntuals la quantitat de 5.070€.Les ajudes que s’han realitzat du-rant aquests 2 anys s’han utilitzat per col•laborar amb entitats i esco-les que fan un seguiment de perso-nes amb unes contrapartides socio-educatives en l’atenció a la infància i la joventut, en el manteniment de la llar, en la inserció sòciolaboral. Durant aquests dos anys s’ha apor-tat la quantitat de 4.984,47€ a sis entitats educatives de la zona nord de Nou Barris.

A més dels concerts i d’altres es-pectàcles artístics per recaptar fons, quines activitats acostu-meu a organitzar com a colectiu o “Peña”? Participem com a tantes altres penyes a la festa major de Prosperitat, organitzem una paella popular el primer diumenge de fes-tes, a part de col•laborar i partici-par a tots els actes que preparin les penyes o col•lectius diversos.

Cóm decidiu a quina causa s’invertiran els diners recaptats?

Fem una reunió oberta a totes aque-lles persones, entitats o col•lectius que tinguin un projecte i una vega-da valorats tots, arriba el moment difícil, ja que intentem seleccionar el que més s’adapta als nostres cri-teris, per a això invertim el temps que faci falta, ja que últimament és cada vegada més difícil, haver de decidir-se per un o un altre, eviden-tment reprenem projectes d’anys anteriors que per algun motiu ens van tocar la fibra i no vam poder amb tots, és el pitjor moment, però cal fer-ho.

Cóm us arriben les propostes? O les cerqueu vosaltres mateixos?Per vies diverses, des de persones que ens coneixen, del barri, i es po-sen en contacte per comentar-nos algun projecte, però també per in-quietuts personals, busquem els re-ferents per conèixer la seva labor i treball.

Tenim algun web, blog o similar on podem repassar les causes i artistes participants en les darre-res edicions? Tenim un lleuger CCVV, que podeu trobar en el facebook.

Joan Linux

ENTREVISTA ALS PIGME@S REVOLTOS@S

Page 7: A les Barriades #04

7

resistència). Una entitat de la zona, sol•licita l’aportació econòmica amb un objectiu concret i destinat a una persona o família amb un problema econòmic concret i ur-gent, com pagar el menjador o les colònies d’un nen, l’arranjament d’algun electrodomèstic de prime-ra necessitat .. . A canvi, el bene-ficiat es compromet a donar una contrapartida, amb el que guanya en autoestima i l’ajuda deixa de ser simple beneficència. Ve a ser un exemple de solidaritat en xar-xa. L’associació 50x20 és una en-titat de segon nivell. El seguiment que el beneficiari compleix amb una contrapartida socioeducativa el realitza l’entitat que sol•licita l’aportació econòmica. Al final, els diners, no es converteix en si ma-teix en un objectiu, sinó que és un mitjà que aquestes persones amb dificultats i al límit de l’exclusió, puguin treballar en xarxa i tinguin uns objectius que l’ajudin a supe-rar la seva situació.

Hi ha multitud de lluites i d’entitats, i sempre és difícil seleccionar el

tema. En temps com els que estem vivint, és molt important estar al carrer i mostrar al gran capital que és el nostre enemic. No podem deixar que la gran banca s’apoderi o més aviat segueixi apoderant-se de la gestió del món. Per això des de Pigme@s creiem que hem de ser-hi. Però també creiem que tan important com aquesta és “l’altra lluita”, la que hem de mantenir en els nostres carrers i barris per fre-nar al màxim el grau de margina-litat a la qual ens empeny el sis-tema contra el que combatem. És en aquesta batalla en la qual està l’associació 50x20.

Per parlar de tot això i molt més, aquest any per a la xerrada compta-rem amb la presència d’Arcadi Oli-veres, gran coneixedor d’aquestes temàtiques i moltes més, segur que tenim molt de què parlar. La xerrada serà el dimarts 6 de març a les 19:30 h a Can Basté.

El concert, com sempre a l’Ateneu de 9Barris, se celebrarà el 3 de març. De nou tornem a tenir un cartell

de luxe, amb grups extraordinaris que s’han ofert a tocar per la causa i donar suport a aquesta associa-ció. Sense ells, això seria impossi-ble. També hem d’agrair a la gent de l’Ateneu la cessió de l’espai i la col•laboració en l’organització, cada any més sòlida. I molta més gent que ens recolza i que ens sap greu no citar però que si comen-cem, no pararíem.

Bé, els grups que vindran aquest any són: La Banda de los In-mortales, Bundu Band, Here-deros del taxi, Cia.Exotika + K-emotions.,“Tribal Fusion”, Qué te dije + Les Afonetts, Naraina, Balkatalan Experience, La Kinky Dub Machine.

El preu, com sempre, molt asse-quible perquè la gent pugui venir i donar suport, 6 € anticipada i 8 € a taquilla.

Ens veiem el 3 de març!

Salut i resistència!”Pigme@s

9 Barris Motor Music Festival: La nova música de 9 Barris arriba amb empenta

El 9B MMF és una bona oportunitat per escoltar els nous grups de música que estan sorgint a 9 Barris. Aquest event, organitzat pel Casal de Joves de Prospe, el de Guineueta, Roquetes, Can Basté, la Cosa Nostra i l’Ateneu Popular de Nou Barris preten donar espai i veu a l’última fornada de grups de 9 Barris. Un territori amb una llarga tradició musical.

Cada divendres des del 3 e febrer hi haurà un con-cert a un d’aquests espais amb dos grups que es tro-ben assajant als nostres equipaments. Al març hi haurà dos grans concerts amb tots els grups que han partici-pat al Rock and Trini i a l’Ateneu Popular de Nou Barris.

Rock, rumba, funky, electrònica... totes les tendències mu-sicals les veurem en els concerts del Motor Music Festival amb els nous grups de 9 Barris. Si vols saber què es cou per 9 Barris o escoltar l’últim de l’últim, no t’ho perdis! I gratis!

Page 8: A les Barriades #04

8

Parlar del Carnaval de Noubarris és anar més enllà d’una acumulació d’activitats organitzades per per-sones més o menys vinculades a les entitats, en el marc de la Coor-dinadora Cultural de 9barris.

No es fa estrany que una activitat col•lectiva de carrer esti-gui tan arrelada al territori, amb un activisme intens de les entitats en la seva construcció.

Les lluites post-franquistes, Nou barris inclòs, van tre-ballar molt per a recuperar el Carnaval, una expressió de cultura popular que el franquisme i el nacionalca-tolicisme van prohibir, per motius de seguretat; que van amagar sota el terme de fiestas de disfraces, o que van tolerar per motius turístics, en el millor dels casos.

Evidentment, el caràcter burlesc, crític amb el po-der, i la disbauxa d’una fes-ta col•lectiva com aquesta, que s’obre amb l’arribada del Rei Carnestoltes, el Rei dels Poca-soltes, no és de bon pair per part de cap tipus d’autoritat, dictato-rial o no.

Per això, després d’un primer mo-ment de recuperació de la cultura popular, allà on el teixit associatiu no ha fet seu el Carnaval, el po-der polític ha marcat el format, les pautes dels continguts i certes te-màtiques que han estat més pro-peres a una cultura de l’espectacle, o a la necessitat de popularitzar projectes institucionals (com ara les activitats del Carnaval 2004, organitzades per l’Ajuntament de

Barcelona, fetes servir com a ressò pel fracassat invent del Fòrum de les Cultures).

La voluntat del teixit associatiu a Noubarris, ara per ara, és la de continuar construint el carnaval des del treball propi, i la tasca de

la Coordinadora Cultural de 9 ba-rris, que es nodreix i que ha de continuar regenerant-se a base de persones vinculades al moviment associatiu del districte.

És a la tardor, que les idees brollen, i els fils i les tisores comencen a cosir un entramat d’activitats, vida comunitària i relacions personals de veïns i veïnes d’edats, orígens i inquietuds diferents, per anar de-finint com serà la comparsa de la

seva agrupació.

Un entramat d’entitats, col•lectius, AMPAs, veïns, en una rua de rues, dissabte a la tarda. Una rua que sorgeix de cada barri, travessant places i carrers, fins arribar al piru-lí de la Via Júlia, per on passaran

quasi tres mil persones, que deixen veure la tasca comunitària que des de la tardor han anant trenant.

Tots tindran l’oportunitat de mostrar els seus ves-tits, les seves coreografies, que donaran calor i color al fred de febrer, amb un jurat -altres veïns- que premiaran aquelles com-parses que hagin sigut més creatives, sense des-merèixer la feina de cap altra.

I després de la caminada, la gresca i la disbauxa es-taran assegurades, a partir de la mitjanit, amb el ball de Carnaval.

Però, prèviament, els nens i les nenes, el dijous gras, haurem fet una queixalada amb un entrepà de truita o botifarra, al ritme d’un grup d’animació, patint el

nervis que suposa fer cua per a re-bre un got de xocolata desfeta

O divendres, tot esperant la poca-soltada, preparada pel rei Carnes-toltes, en arribar a la plaça Francesc Layret.

I ja diumenge, en un carnaval in-fantil a la Pl. Ángel Pestaña, on mentre en Superman plora i és consolat per una donzella, la resta de criatures saltaran, ballaran i riu-ran amb un espectacle que des de

AL CARRER, POCA-SOLTES!!!!Carnaval 9Barris 2012

Page 9: A les Barriades #04

En el país de las sopas, de cuyo nombre no quiero acordarme, vi-vía un gran chef, de oronda ba-rriga y bolsillos repletos, al que todos conocían como “Monsieur Mercado”, aunque su nombre ver-dadero era Cap i Talismo. Aun-que era el responsable de recetar todos los menús, estos podían ser revisados e inspeccionados por la ciudadanía sopera, gracias a un sistema de ollas colectivas.

Poco a poco, el apetito del gran chef se fue haciendo más insaciable y, con la ayuda de sus pinches asis-tentes, fue eliminando el sistema de controles, y comenzó a experimen-tar con nuevos productos y recetas, hasta que acabó echando a perder la gran sopa colectiva, y la gente empezó a enfermar de deshaucitis, paromianasis y otras enfermedades.

Sin embargo, la gente había deja-do tanto tiempo en sus manos la elaboración de las recetas, que los soperos y soperas apenas tuvieron capacidad de respuesta. Y como Monsieur Mercado era el único que tenía el acceso a todos los menús, a todos los ingredientes, y ade-más tenía el control de sus com-pinches, en lugar de expulsarlo del país, la gente entregó en sus ma-nos la búsqueda de la receta que los salvara de aquella pandemia.

Algunos plantearon que eso era como dejar la extinción de un fue-go en manos de un pirómano, pero

el miedo a quedarse sin sopas y a la incertidumbre, no dejaron oír esas voces. Porque el gran chef fue muy hábil en sus argumentos: “el problema -les decía- es que ha-béis comido más sopas de las que necesitabais, y les echabais más ingredientes de los aconsejables, así que os podéis quedar sin sopa durante una larga temporada”.

Y comenzó a decir que no se po-día comer sopas todos los días, y a recetar sopas de cebolla sin cebo-lla, y gazpachos y escudella con la mitad de ingredientes, mientras él se quedaba con la otra mitad para seguir llenando su insaciable vora-cidad, dándose banquetes con las mejores sopas de marisco o con los productos más caros del mun-

do: carne de ternera Jap o Nesa “Wagyu”, trufa blanca, patata “La Bonnotte”, nuez de Macadamia y azafrán, por poner algún ejemplo.

Mientras, asustados, los soperos y soperas aceptaban con resignación las nuevas recetas, a pesar de que no sólo no les encontraban sabor, sino que comenzaron a notar sínto-mas de debilidad y anemia. Simple-mente temían quedarse sin sopa.

Hasta que un día, alguien gritó que otras recetas eran posibles. Y de repente, la gente comenzó a re-cibir mensajes con recetas contra los recortes y contra el miedo, re-cetas solidarias, recetas contra los desahucios, recetas por el trans-porte público, recetas por la me-moria y por la cohesión social…. Poco a poco estos mensajes se fueron extendiendo por el país de las sopas, y la gente fue perdien-do el miedo a Monsieur Merca-do y a sus com-pinches, y fue así como éste fue perdiendo su poder.

Esto no es más que un cuento, que te puedes tomar con humor e iro-nía, mientras degustas y compartes con alegría, las sabrosas, nutritivas y míticas sopas sin recortes del 9º Festival de Sopas del Mundo Mun-dial. El Festival tendrá lugar el próxi-mo 25 de marzo a partir de las 11 h. en la marquesina de la Via Julia.

Xarxa 9 Barris Acull

El país de las sopas

fa molts anys, la Fundació la Roda ens cedeix.

Aquesta és la tasca de Coordina-dora Cultural de 9barris, i de milers de voluntats més durant el Carna-val 2012, que aquest any es veurà també afectat per les retallades so-cials marcades per l’administració,

sota conceptes com sostenibili-tat pressupostària, copagaments, etc. Vaja uns artistes en disfressar i prostituir el llenguatge! Per això, ens ha agradat dedicar-los el car-tell d’aquest any.

Però retallats o descosits, ací se-rem, com des de fa molts anys,

amb millors maneres de fer, però amb els mateixos valors, en l’esforç de cohesionar els nostres barris.

A LA GRESCA, POCA-SOLTES!!!!

Xavi Artal Coordinadora cultural

de 9 barris.

9

Page 10: A les Barriades #04

10

FOTODENÚNCIA

“RACONS DEL BARRI”

“Una altra casa buida un altre espe-culador content, gràcies CiU”; Tan-cament de 3 Voltes Rebel

Doncs que dir que ja tothom sà-pigue? La casa ocupada 3 Voltes Rebel va ser tancada per les forces de l’ordre i davant la resistència po-pular del barri fa molt poc. Per sort encara queden veïns i veïnes que no es rendeixen i acaben d’inaugurar una nova “seu social” Casal 3 Voltes Rebel.

Aquest està situat al Pg. Urrútia, 125. Metro Plaça de la República (antiga Llucmajor) (L4). de Nou Barris, Bar-celona. Horaris d’obertura a partir del dia 6 de febrer: De dilluns a di-vendres De 17:30 a 21:30h.

La cosa és ben senzilla; cal identificar un indret que sempre serà del barri basant-nos en la fotografia

publicada. S’entén com a barri tot l’entorn pròxim a Prosperitat, sense descartar els barris que tenim

a tocar.

Ja que seguim sent ben pobres, no entregarem cap premi material; això sí, publicarem la solució al

blog de la revista.

Per participar només cal posar un comentari al nostre blog: http://alesbarriades.posterous.com

També, si sou aficionats a la fotografia, podeu enviar les vostres propostes a revista@casalprospe.

org, amb el títol “racons de barri”.

“Una altra casa buida un altre especulador content, gràcies CiU”;

Tancament de 3 Voltes Rebel

+ informació: http://www.trobada9barris.org.

Page 11: A les Barriades #04

ARBRES DE PROSPE

11

El Ateneu se fundó en el año 1902 y desde entonces y hasta hoy nos lleva a descubrir “una historia de Barcelona” que deberíamos cono-cer todos, e invito a que así sea. Su fundación se enmarcó en un perío-do de difusión de nuevas teorías y corrientes en el Estado español que llevarían a la clase obrera a tomar conciencia y a organizarse.

Su importancia en Barcelona en los años veinte y treinta lo convirtieron en uno de los objetivos del fran-quismo al terminar la guerra del 36. Después de cuarenta años de silen-cio durante la dictadura, en 1977 el Ateneu se reconstruyó y continuó la lucha por su supervivencia hasta la Barcelona de hoy, en que vivimos un proceso de democratización

que todavía no ha acabado. Mues-tra del miedo que sentía la gente a crear asociaciones que levantaran sospecha es el nombre que se les daba a estos centros, por ejemplo: Centro de Lectura, Ateneo, Centro de Instrucción, etc. Su empuje era la introducción de nuevas ideas, se proponían ofrecer a los obreros instrumentos para tomar concien-cia de los problemas de la sociedad y equipararlos mínimamente a la clase dirigente en materia educa-tiva, para que no estuvieran en in-ferioridad de condiciones. No sólo pretendían la alfabetización obrera, sino también completar su forma-ción moral y física.

Hoy, el Ateneu continúa con su lu-cha y le reclama al Distrito de Ciu-

tat Vella que cumpla su palabra de darles una nueva sede donde todos tengamos acceso al maravilloso ar-chivo que poseen. Actualmente el Ateneu se encuentra ubicado en el Passeig de Sant Joan nº 26 y su teléfono es el 932 650 581. Quien pueda y quien quiera echar una mano para que este siga en pie de lucha, es bienvenido.

Para terminar os recomiendo el li-bro “Una historia de Barcelona”, de Ferran Aisa, donde podeis encon-trar mucha más información sobre el Ateneu Enciclopèdic Popular: Una Història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999) de Ferran Aisa. Editorial Virus. Año 2000. 632 páginas.

Sol Arenas

Nº 5 TIPUANA

Nom científic : Tipuana tipu.Nom castellà : Tipuana, Palo rosa (la sava és vermellosa).

És un arbre originari d’ Amèrica de Sud : Brasil, Argentina, Bolivia, El seu nom científic,té com a base el nom amb que l’ anomenen els indígenes bolivians: tipú.

És un arbre que s’ ha adaptat molt bé als nostres jardins, amb climes càlids i amb hiverns suaus. El seu creixement és ràpid, en poc temps desenvolupa branques llar-gues, una mica “desordenades”, recobertes per unes grans fulles compostes que fan una ombra molt bona.

La seva florida és espectacular, l’arbre queda recobert per una

gran quantitat de flors grogues, so-bretot a les parts més il.luminades, que al caure deixen al terra una catifa groga. Això succeeix entre maig ,juny i juliol. Aquestes flors donen origen al fruit, una llegum com un cigró, cobert per una ala excèntrica i que perdura durant temps a l’arbre.

La tipuana és un arbre que perd la fulla, però ho fa un cop ha passat l’hivern. Això, en segons quins llocs, és un inconvenient, ja que durant els mesos més freds ens priva del sol. Un banc sota una tipuana vol dir ombra quan fa fred.

Això i el seu creixement ràpid i im-portant fa discutible alguns dels llocs on s’ha decidit la seva planta-ció. Vegeu a la foto el seu aspecte a l’Avgda. Rio de Janeiro a finals de gener. Caldria reservar-la pels es-pais grans i oberts.

Al barri la tipuana hi és molt pre-sent, en uns espais amb més encert que en uns altres, jutgeu vosaltres mateixos: C/Argullós (entre Rio de Janeiro i Vinyar); C/Conflent; C. Molí (placeta amb C/Flor de Neu); C/Pablo Iglesias (fins a C/Flor de Neu); Ava. Rio de Janeiro; Pl.Angel Pestaña; Pl.Harry Walker,...

Mercé i Joan

Ateneu Enciclopèdic Popular

Fotografia: Alberto

Page 12: A les Barriades #04

12

El inspector de policía Juan José Sanz declaró en el juicio contra 21 jóvenes de Nou Barris que “la mayo-ría de los jóvenes y vecinos de Nou Barris están o han estado relacionados con la delincuencia”. Ocu-rrió en el mes de mayo de 1987. Nou Barris cerró filas contra el inspector. Nos sentimos insultados. La indignación se extendió. Una asamblea celebrada en la AV de Prosperitat declaró enemigo público al po-licía. Se editaron un millar de carteles y grupos de vecinos, con presencia de numerosos jóvenes, pega-ron los pasquines en las principales calles. Duraron poco. Detrás de los piquetes que los colocaban iban grupos de policías, enrabietados, que los arranca-ban.

La campaña fue extremadamente dura. Los medios de comunicación publicaron su fotografía. Desde el Gobierno Civil se amenazó con denunciar al “colecti-vo de Nou Barris” que había editado y distribuido los carteles. Nada ocurrió. Posteriormente, el policía fue “desterrado” a una comisaría de Madrid. Nos ente-ramos de la dirección y mandamos información, fo-tografía incluida, a la barriada donde iba destinado. Les avisamos del peligroso policía que les llegaba.

El juicio que comentamos era contra 21 jóvenes de Nou Barris, la mayoría de Prosperitat. Fueron acusa-dos de “asalto a la comisaría de San Andrés” al ir, en grupo, a preguntar acerca de cinco compañeros que habían sido trasladados a dicha comisaria. Dieron con sus huesos en las cárceles de La Modelo, Trini-tat Vella y las mujeres en Wad Ras. Fueron días muy duros para los jóvenes. Algunos solo tenían 17 años. Las manifestaciones en la Via Julia con presencia de miles de vecinos solidarios, los encadenamientos en Canaletas, las pancartas que denunciaban lo ocurri-do, la presencia de centenares de vecinos en el jui-cio, la solidaridad de entidades de Nou Barris y de toda Barcelona fue muy importante.

Cinco jóvenes fueron condenados con pena de pri-sión el 6 de junio de 1987. Las primeras portadas de los periódicos informaron que la sentencia había indignado al vecindario. El barrio, con su solidaridad,

los sacó de la cárcel. Para muchos de los detenidos, en sus vidas hubo un antes y un después.

Ahora, 25 años después, se juntan para recordar los hechos ocurridos. Para abrazarse. Para brindar y co-mer juntos con los abogados, con los vecinos y ve-cinas que se movilizaron. Será el 25 de febrero en el casal de barri. Una exposición explicará lo ocurri-do. Un concierto cerrará la fiesta. Si quieres, puedes acompañarnos. Consulta el programa del casal.

Nou Barris gritó con fuerza que ser joven no es nin-gún delito. 25 años después, las cosas han cambia-do, pero no lo suficiente.

Andrés Naya

ENEMIGO PÚBLICO

Page 13: A les Barriades #04

12

“Las cárceles constituyen las Casas del Martirio Legal, ese elemento represor del que se sirve cualquier sistema para eliminar física y psí-quicamente la existencia de cual-quier tipo de disidencia. Luego, es obvio que mientras exista sistema, existirán cárceles”.

Los C.I.E.’s y las cárceles son las ad-ministraciones más oscurantistas e inquisitoriales de cualquier siste-ma; orcurantistas por su absoluta ausencia de transparencia, e inqui-sitoriales por las más aberrantes prácticas de tortura imposibles de imaginar ni aun siendo forofo del “cine gore”.

Se rumorea que los C.I.E.’s carecen de protocolo y que en cada cual se hace lo que al director le da la real gana, no es de extrañar, existen desde hace menos de diez años. Las cárceles para civiles, sin em-bargo, existen desde la Revolución Francesa y han “sufrido más que gozado” de no demasiadas Leyes de Reforma, la última, La Ley Gene-ral de Instituciones Penitenciarias, aprobada por las Cortes en 1979, que no fue otra cosa que “papel mojado” desde su redacción por Carlos García Valdés en 1978. Con lo que el protocolo es inexistente, los directores de cada talego –pri-sión en argot- deciden a libre albe-drío y se encuentran desde el que decide que el mejor método para erradicar la drogadicción es moler a palos a un individuo durante tres días para que con el sudor pase el “mono físico”, hasta el contrario a la tortura física pero partidario del

régimen FIES o DERC en Catalunya de por vida -23 horas de celda y 1 hora de patio en solitario-.

Hace poco moría un chaval inmi-grante en el C.I.E. de Zona Franca (Barcelona) por inasistencia médi-ca y el oenegismo judeo-cristiano puso el grito en el cielo, ¡horror, tres inmigrantes encerrados en CIE’s muertos en España en los dos últimos años!. ¡Horror, no existe asistencia médica las 24 horas del día!.

Las cárceles españolas existen –para detención de civiles- des-de la Revolución Francesa –antes sólo existían para militares pró-fugos o traidores-. A principios de la “Transacción Plutocrática”, en 1978, en España había 14.000 presos, hoy hay más de 80.000, de los cuales, el 95% está relacionado directamente con su adicción a las drogas “ilegales”; y cerca de trein-ta nuevas cárceles en construcción en espera de muchos presos más. La atención médica, de media, no sobrepasa las dos horas semana-les.

En los dos mismos años en los que en los C.I.E.’s de España han muerto tres inmigrantes, dos por falta de atención médica y uno por suicidio, en las cárceles españolas han muerto más de un centenar de presos –falta de atención médica, suicidios, ajustes de cuentas entre presos y torturas, básicamente- y, salvo SHALAKETA (organización vasca de apoyo a presos sociales) y el Observatorio Penal de la UAB

de Barcelona, nadie ha denuncia-do estos hechos.

El hecho de que las ONG’s judeo-cristianas y pseudomarxistas de esa nueva secta llamada “progre-sía”, infravalore a españoles auto-res de pequeños robos y ensalce a los pobres inmigrantes, es exacta-mente lo mismo que denunciar las hambrunas del Cuerno de África y callar las hambrunas de nuestro propio país, lo que indudablemen-te, los sitúa en la “doble moral” más propia del feudalismo y su Santa Inquisición, que en los inicios del siglo XXI, lo que desgraciadamen-te presupone la “involución irra-cional” de la “raza inhumana”.

¡Claro que es necesario denunciar las atrocidades que se cometen en los C.I.E.’s!, Pero más necesario es, si cabe, denunciar las torturas –abolidas por la Constitución de 1978 y reimplantadas por el PSOE de Felipe González en 1982- en las cárceles españolas.

Y… ¿Qué decir? Los carceleros que protestan en defensa de sus dere-chos, no tienen ningún derecho, del mismo modo que no los tiene ningún policía o segurata, nacido para torturar física y psicológica-mente por amor al arte.

¡ABAJO LOS MUROS DE LOS C.I.E.’s Y DE LAS PRISIONES!

¡MUERTE A CUALQUIER TIPO DE SISTEMA!

Xavier Cañadas Gascón

NI C.I.E.’s NI CÁRCELES NI SISTEMAS…

13

Page 14: A les Barriades #04

1 4

Había pensado decirte tantas cosas…, recordar aquellos momentos de la niñez…, aquellas escapadas de la adolescencia…, aquellos primeros placeres de la juventud que nos robaron, aquél correr casi todos los fines de semana delante de ellos –los malos- y algunas veces –pocas- detrás.Hablarte de cómo han cambiado las cosas en mi entorno inmediato, de cómo la soledad me resulta cada vez más agradable…, el sonido de los pájaros que acompaña mis amaneceres tiernos, el olor a rocío sobre la hierba fresca, la amalgama de colores que en el transcurrir de las horas y en las diferentes estaciones se va perfilando allá arriba, allá donde no iremos nunca porque –tu y yo lo sabemos-, no existe más que la tierra húmeda o el seco nicho y los gusanos y las uñas que crecen y el pelo que crece y la carne que se descompone y los huesos que se convierten el polvo, en nada, en un elemento susceptible de ser soplado y esparcido en el espacio hueco de lo infinito.Había pensado decirte tantas cosas…No me gustan estas flores nuevas aquí, a ti ya no te importa, tú y yo lo sabemos, tal vez pueda venderlas y to-marme una cerveza a tu salud.

Xavier Cañadas Gascón

“DECESO”

En esta casa llena de muchachasyo quisiera ser gato diplomado

de plantilla; de oficio. Estar atentoy alzarme al percibir la voz de Marcia:

frotar mi lomo contra su sillita.Salir: cruzar pasillos; ver a Ada;ronronear de gusto en un sofá

ante el aroma del café que bebe.Grabar después maullidos para Chiki

en una cinta que jamás funciona.Saludar respetuoso la presencia

de Haydèe y solicitarle quedamente-dando a mi cola un lento abaniqueo-

que me deje salir todas las nochespara ver a mi gata a mi mulata

y luego deslizarme hasta el dominiode Silvia y sus ficheros: ayudarla

a encontrar direcciones imposiblesy andar majestuoso hasta la tibia

biblioteca: con Olga entre mil libros;limpiar el polvo y vigilar la sisa

de lectores hipócritas: non frèresnon semblables. En fin: hacer las cosasde un buen gato de ideas avanzadas;no integrado; sí intrigado intrigante

en esta casa llena de muchachasy libros y canciones y trabajo:casa de las Ameritas mi chica

que ya lo tiene todo menos gato.

J. Agustín Goytisolo

“QUIERO SER GATO”

Page 15: A les Barriades #04

15

Ja som a 2012! I què tenim i què ens espera en aquest tan anun-ciat 2012: retallades, crisi i… fi del món? Assistim a una pujada de l’IBI, de l’IRPF, a la congelació dels salaris… i, a més, la fi del món, si tenim en compte la tan cacareja-da profecia maia que situa el 21 de desembre de 2012 com a data clau perquè tot s’acabi. Alguns in-terpreten aquesta predicció com el final i altres parlen de canvi d’era o de cicle. Al carrer, la fi del món es veu lluny, tot i que cada cop es fa coincidir més i més amb les múltiples crisis que ens amenacen: energètica, alimentària i climàti-ca. I molts experts coincideixen en què el 2012 quedarà demostrat el fet que el nostre sistema financer no és sostenible en el temps.

S’està empenyent la gent a sen-tir-se profundament insegura; la misèria i les dificultats semblen augmentar pertot arreu. Però a qui interessa que això sigui així ? No estem contribuint a crear artificial-ment noves crisis que només ens porten a estats de xoc que no ens permeten la recuperació?

A principis del segle XX es va desco-brir i abusar de l’ús de l’electroxoc amb pacients mentals amb la teo-ria que amb tal electroxoc es nete-javen les ments per poder tornar a començar de nou. En els anys cin-quanta, i especialment a partir de les idees de Milton Freedman, que volia aplicar en economia unes mesures tremendament impopu-lars (que disparaven els preus i provocaven atur), que no podien ser implementades democràtica-ment, els governs es van interessar

pel poder del xoc.

A través de les crisis, provocades molt sovint artificialment, es po-den manipular societats senceres. Un trauma col.lectiu ens fa entrar en estat de xoc i la ment és més propensa a obeir. Però l’estat de xoc és passatger i la intenció dels qui ens manipulen així col.lectiva-ment és impedir que ens relaxem i poguem sortir d’aquest xoc i apro-fitar el moment posterior per im-posar de cop totes les polítiques més doloroses. Aquest tractament de xoc econòmic és la història se-creta del mercat lliure. No va néixer en llibertat i democràcia, sinó en ple estat de xoc.

Aquesta crisi econòmica, la del 2012, encara que no és més que la continuació de la que va començar el 1991 (de la qual mai no vam arri-bar a sortir), està essent percebuda com la crisi més profunda de la his-tòria. Els que hi entenen ens expli-quen que els grans moviments de capital i la bombolla immobiliària han anat carregant-se l’economia productiva real, la que crea riquesa i llocs de treball de qualitat. I què fan els nostres governants, en lloc d’engegar polítiques que animim la inversió i la creació de llocs de treball? Doncs tot el contrari del que haurien de fer per a sortir de la crisi: declaren la seva fe cega en el fet de reduir la despesa en ser-veis públics i augmentar les taxes per tots els serveis sense atrevir-se, però, a cobrar impostos a les grans fortunes ni a les transaccions de capital. Desregulen, retallen drets que ara ens presenten com a pri-vilegis i que no tornaran més, pri-

vatitzen i volen fer-nos creure que així els mercats, que són els que ens van crear la crisi, ara ens treu-ran d’ella. El més fort de tot això és que aquests governants estan intentant que la societat vegi com a luxes o fins i tot capricis tot de drets socials que van costar molt d’aconseguir i que són els pilars de la democràcia tal com l’haviem entès fins ara.

Està clar que ens volen convèncer que hem estirat més el braç que la màniga perquè acceptem més fà-cilment les retallades. Però no no-més no hem anat més enllà, sinó que a Catalunya i a Espanya l’estat del benestar (amb una despesa en educació pública i en salut inferior al 7% del seu pressupost per a 2012) encara està molt lluny dels nivellls europeus.

D’altra banda, crec que l’única so-lució eficaç a la crisi són les políti-ques socials, que no són tan sols una despesa, sinó sobretot una inversió en ocupació, en formació, en cohesió social… Els països amb un estat del benestar més desen-volupat han estat els que sempre han afrontat millor les crisis.

M’agradaria acabar aquestes re-flexions amb algunes paraules d’esperança: no obliem que els estats de xoc són passatgers i que una crisi real o percebuda com a tal pot arribar a produir un verita-ble canvi. De nosaltres depèn que aquest 2012 acabi convertint-se en la fi del nostre món o sigui l’any que marqui l’inici d’una nova era.

Encarna Laguna

2012: RETALLADES, CRISI I… FI DEL MÓN?

Page 16: A les Barriades #04