Lluís Maria Xirinacs GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR

METAFÍSICA

2

Un model global de la realitat. GLOBÀLIUM Segona part: MODEL MAJOR Categoria: METAFÍSICA Primera edició (en format electrònic): gener 2017 © Del text: Lluís Maria Xirinacs Damians Llibres de figures Globàlium major: Lluís Maria Xirinacs Damians Informatització figures Globàlium major: Manuel García Sanz Figures actualització: febrer 2018 Aportacions: Definicions curtes: Joan Parés Grahit Recerca de textos afins: 01 i 02 Núria Roig Esteve. 03 Sonet de Josep Colet Giralt Recerca d’obra plàstica afí: Francesc Soler Claveras Test/qüestionari informatització: Montserrat Sànchez Barra GRUP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA LLUÍS M. XIRINACS Rambla de Badal, 121, 1r. 08028-Barcelona Tel. 934194747 http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com www.lluismariaxirinacs.cat info@fundacioranda.org - germanies.randa.xirinacs@gmail.com Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicènc ia CC:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

3

ÍNDEX - MODEL MAJOR, CARRETERES, CULTURA ............................................ Pàg. 4 - Categoria: METAFÍSICA * Definicions curtes .......................................................................................... Pàg. 5 * Etimologia ...................................................................................................... Pàg. 5 * Història filosòfica ........................................................................................... Pàg. 6 * Nucli ................................................................................................................ Pàg. 6 * Antitermes ....................................................................................................... Pàg. 12 * Núvol d’afins ................................................................................................... Pàg. 12 * Sociolingüística ............................................................................................... Pàg. 13 * Figures ............................................................................................................. Pàg. 14 * Texts afins ....................................................................................................... Pàg. 17 * Obra plàstica afí .............................................................................................. Pàg. 19 * Dades tècniques ............................................................................................... Pàg. 20 * Test / Qüestionari ............................................................................................. Pàg. 20 * Diccionaris consulta ......................................................................................... Pàg. 21

4

2.- MODEL GLOBAL Dintre del projecte general de GLOBÀLIUM , un model global de la realitat, el MODEL MENOR (1), era una esfera de tres dimensions cartesianes: cernent (c), parença (p) i tensió (t), amb els sis corresponents punts cardinals: “Teoria” (+c) / “Pràctica” (-c), “Fenomen” (+p) / “Noümen” (-p) i “Objecte” (+t) / “Subjecte” (-t). Per accedir ara al MODEL MAJOR cal afegir-hi una quarta dimensió cartesiana: voltant (v), amb els seus dos punts cardinals: “Món” (+v) / “Plasma” (-v). 23.- CARRETERES En la pissarra (22) del MODEL MAJOR hi ha vuit centres principals d’atracció (categories de color verd), corresponents als vuit punts cardinals esmentats, equidistants entre veïns (90º). Ara establim una xarxa bàsica de trams de carreteres (vint-i-quatre), tots iguals, de 90º cadascun, entre cada dos punts cardinals veïns. En resulten sis cercles canònics màxims perpendiculars (360º) (fig. 0-5) que anomenarem: I. Mètode (231), II. Revelació (232), III. Univers (233), IV. Cultura (234), V. Relació (235) i VI. Consistència (236). En el punt mig de cada tram fixem un centre de segon ordre (en total: 24 categories de color negre), que vénen definits per les dues categories verdes situades en els dos extrems del seu tram. 234.- CULTURA: p, t El quart (IV) cercle canònic de variables parença i tensió és format segons aquesta seqüència: SUB – 45º - MTP – 45º - NOU – 45º - MTF – 45º - OBJ – 45º - CIE – 45º - FEN – 45º - ART – 45º - SUB. Recull les diferents grans branques amb què la cultura (“Cultura”) ha tractat la realitat: la sacralitat, la filosofia, la ciència i l’art. 234.22.- METAFÍSICA: -p, +t.

5

234.22.00.- Categoria: METAFÍSICA . MTF (NOU-OBJ) 234.22.01.- Definicions curtes: Transcendència estructural. Desparença extensa. Allò que creiem que són els éssers. L’essència de cada objecte. El plus que el tot afegeix a la suma de les parts. 234.22.02.- Etimologia: En grec meta- “més enllà de” -ta fysiká “la física”. A) Meta: vegi’s etimologia de la categoria “Metapsíquica”. B) Fýsis: “Física”, del grec fýsis “compliment efectuat d’un esdevenir”, “natura realitzada amb totes les seves propietats”, “origen”, “naixença”, “naturalesa”, “constitució”, “qualitats, propietats constitutives”, “forma”, “figura”, “estatura”, “presència”, “aspecte”, “caràcter”, “temperament”, “natural”. Derivats i composts: “físic”, “fisio-“ (-logia, -teràpia, -cràcia, -nomia (“fesomia”)), “apòfisi”, “epífisi”, “epífit”, “hipòfisi”, “símfisi”, “diàfisi”. Derivat del verb fýo, fýomai, fýnai “créixer”, “néixer”, “fer créixer”, “fer néixer”, “produir”. Arrel indoeuropea: *bhú- “empènyer”, “créixer”, “desenvolupar-se”. El significat vitalista concret físic evolucionà en moltes llengües indoeuropees cap al sentit genèric metafísic d’“esdevenir”. I, així com l’arrel *es- “ésser”, “existir”, omple alguns temps del verb atributiu metafísic “ésser”, l’arrel *bhu-, *bhewe- n’omple d’altres. B1.- Sànscrit: bhúmi- “en la qual hi ha éssers o coses”, “terra”, “sòl”, “terreny”, “camp”, la deesa Terra, filla de les aigües primordials, ábhut “ell ha estat”, bhávati “ell és”, babhúva, bhúman- “terra”, “món”, bhúti- “prosperitat”. B2.- Avèstic recent: bauuaiti “esdevenir”. B3.- Grec: fúma “excrecència”, “tumor”, fyé “estatura”, “naturalesa”, fytón “format per la natura”, “natural”, “fèrtil”, “planta”, “arbre, “vegetal” (“fitologia”, “fitoplàncton”, “emfitèutic”, “cloròfit”, “neòfit”, “palafit”), fylé, fýlon “tribu”, “raça” (“monofilètic”) ; miceni: pute “plantador”, puta “plantes joves”, “brots”, “plançons”, putarija “temps de plantació”, éfy “ell ha empès”. B4.- Llatí: fio “esdevinc”, fui “vaig ser”, fuam “jo sigui”, forem “jo sigués”, fore “haver de ser”, futurus “hauré de ser”; osc: fuid, fusíd “ell fós”; osco-umbre: fust “serà”; umbre: futu “sigues tu”. B5.- Lituà: búti ”esdevenir”, bútis “existència”, bùvo “sóc”. B6.- Armeni: busanim “jo empenyo”, busay “empeny”, “planta”. B7.- Antic eslau: bylíje “plantes”, “herbes”, by, bystu “sóc”, “ets”. B8.- Albanès: bimé “planta”. B9.- Celta: antic irlandès: biu “jo sóc”, biid “ell existeix”; irlandès: ba “vaig ser”. B10.- Antic alt alemany: bim, biu “jo sóc”, bist “tu ets”, birum, “nosaltres som”, birut “vosaltres sou”. Antic anglès: beo “jo sóc”.

6

234.22.03.- Història filosòfica: Creença. Transcendència estructural: desparença extensa. Glauben (Kant). Motius de credibilitat (←): conveniència (convencional), utilitat de creure. Motius de credentitat (→): conveniència (exigida), necessitat de creure. Revelació (contingut). Filosofia primera (Arist.). Sistema autopoiètic. Equilibri cibernètic o recurrent. Bucles estranys. Estructures autoreplicants. Equilibris metaestables. Ontologia. El ser dels ens. Essència, ousía (Arist). Particular, singular, to kath’hékaston (Arist). Substància individual, ousía prote (Arist). Quidditat. Espècie. Participació, métexis (Plató). Eidètica (Husserl). Adaequatio (escol., Spinoza). Principi de necessitat universal (Spinoza). Judicis apodíctics (Kant). Àtom. Individu. Totalització. Holisme. Cosa en si, Ding an sich (Kant). Realisme. 234.22.04.- Nucli: La realitat en si mateixa amb molt poca dependència del “Subjecte” que la contempla pertany al domini de la necessitat “Objectiva”, la qual s’oposa al món de les vivències que és l’àmbit de la llibertat subjectiva. La Metafísica és, en el nostre model, l’àmbit des d’on s’expliquen les causes profundes de la realitat (“Noümen”). L’Orient ha aprofundit i magnificat en la comprensió d’una realitat total, essencial com es mostra en el “Xih” (essència) del confucianisme o en el “Sat” (ser) de l’hinduisme. La filosofia occidental l’ha considerada com philosophia prima (filosofia primera) i, per tant, com un problema fonamental. Els filòsofs presocràtics, Plató, Aristòtil i tota la tradició medieval que es deriva d’aquestes filosofies han aprofundit sobre la realitat, el ser i les seves causes. També hi ha hagut detractors, especialment aquells que han interpretat que la realitat era només el món de les aparences i dels fenòmens, com els empiristes. Les filosofies neopositivistes del nostre segle han estat, també, marcades per una tendència antimetafísica. Malgrat tot, sembla que -com deia Kant- la Metafísica es fonamenta en una disposició natural, per això, podrem treure-li les branques, però mai no podrem extirpar les seves arrels. Avui la necessitat de la Metafísica es torna a plantejar des de diferents perspectives, inclòs des de la pròpia ciència (l’actitud dels Gnòstics de Princenton, per exemple). Einstein va declarar que la por a la metafísica era una malaltia de la filosofia empírica només explicable com a contrapès a un filosofar en els núvols, prescindint de les dades sensibles. Si ara majoritàriament s’és antimetafísic és perquè durant les edats antiga i mitjana es fou majoritàriament metafísic. Fou l’“era del realisme ingenu” precrític. Es pensava que les coses existien amb total independència del “Subjecte”. Ja sabem que en el nostre model la Metafísica gaudeix d’un 75% d’objectivitat i un 25% de subjectivitat. Més enllà de la física (“Tècnica”), més enllà de l’“objectivitat” o estructura de les coses, descobrim la Metafísica que sintetitza les dades observacionals i l’estructura de les coses en una entitat sintètica, unitària que en diem “aquesta cosa”. Físic és el món controlat pels sentits. El món metafísic escapa al control sensible. Hi ha graus més o menys profunds de metafísica. Els sentits ens fan veure un pal tan aviat recte, quan és fora de l’aigua, com torçat, quan és parcialment dins de l’aigua. Però el pal és recte tant fora com dins de l’aigua. Aquest és un engany només de la vista. Si el toquem arran de superfície de l’aigua veurem a través del tacte que no fa angle, que és recte. El llac

7

d’aigua, que es veu en un miratge del desert, o en l’asfalt d’una carretera escalfada pel sol, es veu però no és real. Veiem el sol moure’s pel firmament, però és la terra la que volta a l’entorn del sol, atreta pel seu camp gravitatori. “L’hàbit no fa (sempre) el monjo”. I, paradoxalment, allò que es veu és sovint menys important que allò que no es veu. És més important el monjo que l’hàbit. Però hi ha “profundes aparences” que tenen arrels molt fortes. La Metafísica pertany a la regió del creure (que). La física, a la del veure. Sovint podem dir amb justícia “si no veig no crec”. Ortega i Gasset parlava de la “peculiar profunditat de les superfícies”. El cirurgià ha de portar a superfície les capes més amagades del cos humà per poder operar. I amb la lampadoscòpia portem la llum a la foscor per convertir en superfície la profunditat. La Metafísica respon a la pregunta “¿què és això?”. Quan parlava de l’“Objecte” deia que pròpiament “Objecte” no és allò que és una cosa. L’objecte és la seva estructura, la disposició de les parts en un tot (el seu tot). Les realitats de la Metafísica són aquests tots pensats com a cosa unitària. L’estructura de fustes és l’“Objecte” cadira. “Aquesta cadira” com a peça unitària és Metafísica. El cientisme contemporani tendeix a negar tota realitat a “aquesta cadira”, consideren l’expressió com un mer cartellet (nominalisme) que abreuja la complicació de descriure en cada cas l’estructura objectiva completa. Si concedeixen alguna realitat a “aquesta cadira” és una realitat merament mental, formal, abstracta: la idea de cadira (“Ideica”). I, en efecte, sobre la cadira balla la idea de cadira que ja explicarem en el seu moment. Però no es pot negar que allò confús, “Arkhé”, delimitat com a idea de cadira, “Arquetip”, per obra de la nostra ment no és una realitat merament mental. “Aquesta cadira” no és un fantasma, és plena de realitat concreta, amb la qual ensopeguem si badem. Les peces de la subestructura genèrica que constitueixen la cadira, siguin de fusta, de ferro o de plàstic, són reals concretes tot i que siguin una mena de realitat metafísica, que en direm “Ètica”. La conjunció de la concreció ètica i l’abstracció ideal fa l’essència Metafísica. Essència, ve del llatí essentis, “aquell que és”, del verb esse ”ésser” o simplement “ser”. En el nostre cas: “el ser de cada cosa”, la seva “essència”. Per això dèiem que la metafísica respon a la pregunta “¿què és això?”. Els cientistes neguen l’essencialitat dels seus constructes científics, perquè els han construït ells. Com han fet la sal de cuina tot barrejant salfumant i sosa. L’han construïda ells; pensen que la sal no és res més que un muntatge. Avui dia hi ha tantes coses muntades per l’home, coses dites artificials, que ens costa de no veure que existeix una font del ser de les coses més enllà dels nostres jocs mecànics, fins i tot dintre dels nostres jocs mecànics. També les coses artificials s’estintolen en la consistència, en l’elasticitat, en les afinitats i interaccions naturals. D’allà els ve l’essència a les coses artificials. No cal dir que la naturalesa “fabrica” infinitat d’éssers, no només per la via del muntatge, ans també per la via de l’autogeneració natural. La natura, en grec, es diu fysis “naixença”, fecunditat espontània. De fysis, ve la paraula “física”. Néixer és molt més que construir. I fins allò construït és fa a partir de materials, en últim terme, naturals. Quan el metge, després de receptar-li unes pastilles, deixa el malalt i diu “cal confiar que la natura farà el seu curs” o “Déu hi faci més que nosaltres”, o quan el pagès, després d’haver llaurat, sembrat i regat, espera que la planta pugi, estan fent apel·lació a la Metafísica: el ser fundant “Noümen”i fundat “Objecte”. En la construcció de l’estri més recomplicat de la indústria humana, l’home, en sigui conscient o no, només fa que col·laborar amb la natura. Aquesta deixa a l’home un marge de maniobra. Però tot acte artificial afecta el conjunt de la natura que reacciona compensant l’obra de l’home. Pensem, a més, que la ingent obra de l’home també passa a ser part de la natura, produint canvis que la immensa natura paeix (recompon, retroalimenta, “Ecologia”) perfectament bé, però que poden afectar greument les condicions més bàsiques d’aquella “sectorial” de la natura

8

que és l’existència humana. L’home sovint se sega l’herba sota els peus. Cal, doncs, que l’home exerciti, no només la seva llibertat, ans també la seva coresponsabilitat i pari l’orella als avisos de la natura que, com a Metafísica que és, ningú no l’ha vista mai i, en canvi, resulta que és present pertot. Quan més els éssers són fruit de construcció artificial (objectius) tant són més peribles, manipulables i es poden destruir (“Àpeiron”). Quan més són fruit de generació natural (noümènics), tant són més durables i demanen més respecte i honor. Cal considerar metafísic tot el patrimoni cultural de la humanitat, però també tot el patrimoni natural: espècies animals i vegetals, terra, aigua, aire (“Organismes”), electricitat, magnetisme, gravetat, llum (“Orgons”)... Respectar, conservar, guardar i fer créixer i recombinar-se ponderadament aquest immens patrimoni heretat és apreciar la riquíssima herència que hem rebut els homes de tota la història humana i natural... Milions d’anys d’assaigs i errors que han menat a la colpidora varietat de possibilitats de què ara gaudim... si ens entenem... els homes. Un aspecte poc usual de la Metafísica que, tanmateix aquí, podem oblidar és l’aspecte profètic. Pro-feteía, en grec, vol dir paraula, discurs important, oracle diví. I l’equivalent de “profeta”, en hebreu, nabí, missatger de la transcendència. A Occident ens hem acostumat a veure les coses com a domini o com a construcció de les nostres mans. En el model, és el veïnatge de Metafísica i d’“ Objecte”. Però podem veure en les coses de la Metafísica un missatge, de paraula o forma (“Ideica”) i d’obra o realitat (“Ètica”), vingut de la transcendència (“Noümen”). La Natura, sense concurs dels humans, va parint realitat (“Orgó”) des del seu origen (“Plasma”) i des de la seva profunditat transcendent on tot s’harmonitza en la unitat. Aquest missatge permanent adreçat al neguit també permanent de la febrosa activitat humana, es pot considerar com profètic. Els profetes (Mt 21, 11; 1 Cor 14, 1), de paraula i d’acció, avisaven la humanitat dels seus errors i de les conseqüències (“mals averanys”) i guiaven la humanitat cap a la seva plenitud, felicitat i glòria (“bons averanys”). La gràcia d’un profeta era la nul·litat de la seva personalitat subjectiva. Si era tímid, millor! Si era tartamut, millor! Si era covard, millor! Així la seva personalitat particular no ofuscava el missatge transcendental. Si el profeta triat es negava a funcionar ho faria una somera, la de Balaam (Nmb 22-24). Si no, els nens (Mt 21, 15-16). I si no, les pedres (Llc 19, 40). Crec que puc dir que, en l’estat de naturalesa, tant les pedres, com els arbres, els animals i els humans són profetes. Entenc per estat de naturalesa l’estat consolidat, en l’harmonia conjunta pel pas dels anys, que constitueix els equilibris dinàmics fonament de l’univers. Des del punt de vista humà, el profeta ha superat l’ascètica i la mística, s’ha identificat amb la Transcendència i és enviat per Ella sense entrebancs interposats pel missatger. Cada nen que neix és un avís de com és la transcendència, avís dedicat als esvalotats i atrafegats habitants d’aquest món trepidant immanent. Qui fereix un profeta queda fulminat. 234.22.04.00.- Metafísica: El tot objectiu. L’estructura com un tot. 234.22.04.10.- Entre Metafísica i NOU i Metafísica i OBJ. (45º). 234.22.04.11.- Metafísica noümènica: Natura. 234.22.04.12.- Metafísica objectiva: Constructes.

9

234.22.04.20.- Roges1: Entre Metafísica i “ Ideica” (TEO), entre Metafísica i “Orgó” (PLA), entre Metafísica i “Ètica” (PRA) i entre Metafísica i “Organisme” (MON). (35º). 234.22.04.21.- Metafísica ideica: l’Ésser (l’universal i els particulars). Ontologia. 234.22.04.22.- Metafísica orgónica: la Vida (la universal i les particulars). El destí inscrit en la llavor. 234.22.04.23.- Metafísica ètica: la Substància (la universal i les particulars). * Fundada en el ser de les coses. 234.22.04.24.- Metafísica orgànica: l’Organisme (l’universal i els particulars). 234.22.04.30.- Blaves: Entre Metafísica i “Arquetip” (MON-TEO), entre Metafísica i “Arkhé” (TEO-PLA), entre Metafísica i “Àpeiron” (PLA-PRA) i entre Metafísica i “Ecologia” (PRA-MON) (45º). 234.22.04.31.- Metafísica arquetípica: Sistema categorial deductiu. 234.22.04.32.- Metafísica arcaica: Principis. Causes. 234.22.04.33.- Metafísica apeirònica: el “Buit” quàntic. 234.22.04.34.- Metafísica ecològica: cibernètica cíclica, retroactiva. 234.22.04.40.- Negres: Entre Metafísica i “Síntesi” (NOU-TEO), entre Metafísica i “Confinament” (NOU-PLA), entre Metafísica i “Amor” ( NOU-PRA), entre Metafísica i “Comunió” (NOU-MON), entre Metafísica i “Significat” (OBJ-TEO), entre Metafísica i “Bosó” (OBJ-PLA), entre Metafísica i “Signe” (OBJ-PRA) i entre Metafísica i “Afinitat” ( OBJ-MON). (60º). 234.22.04.41.- Metafísica sintètica: Unitat. 234.22.04.42.- Metafísica confinada: Creença: credo quia absurdum. 234.22.04.43.- Metafísica amorosa: Estructura universal unànime. 234.22.04.44.- Metafísica comuna: Estructura universal consensuada (Habermas). 234.22.04.45.- Metafísica significativa: Categories 234.22.04.46.- Metafísica bosònica: Els transcendentals: ens, unum, verum et bonum convertuntur. 234.22.04.47.- Metafísica sígnica: expressada en llenguatge logístic o hermenèutic. 234.22.04.48.- Metafísica afí: Convergència de metafísiques. 234.22.04.50.- Roges2: Entre Metafísica i “Harmonia” (NOU-MON-TEO), entre Metafísica i “Sublimitat” (NOU-TEO-PLA), entre Metafísica i “Magma” (NOU-PLA-PRA), entre Metafísica i “Regne” (NOU-PRA-MON), entre Metafísica i “Convenció” (OBJ-MON-TEO), entre Metafísica i “Raresa” (OBJ-TEO-PLA), entre Metafísica i “Prodigi” (OBJ-PLA-PRA) i entre Metafísica i “Obligació” (OBJ-PRA-MON). (66º). 234.22.04.51.- Metafísica harmònica: Agermanament de tots els objectes o estructures.

10

234.22.04.52.- Metafísica sublim: Causa divina, primera i darrera de tot. 234.22.04.53.- Metafísica magmàtica: L’energia (el foc) fonamental. Panenergetisme. 234.22.04.54.- Metafísica en el regne: Agermanament de tots els subjectes o vivències. 234.22.04.55.- Metafísica convencional: Sistematitzacions de les creences. 234.22.04.56.- Metafísica rara: per la limitació de la nostra capacitat de sistematització 234.22.04.57.- Metafísica prodigiosa: per la inesgotable complexitat de la realitat. 234.22.04.58.- Metafísica obligada: per les exigències i condicionaments de la realitat. ÉSSERS MATERIALS. 6.- MOLÈCULA. 61.-Sòlid: Densitat des de 1’225* 10-8 Tm/cm3. Repulsió electrostàtica. 611.- Rígid estructurat cristal·lí. E3. 612.- Rígid amorf compacte, cohesionat, massís, dens, consistent. 613.- Grumós, coagulós, gelatinós, mucilaginós. 614.- Elàstic flexible. 615.- Mal·leable. E2. Superfícies de mica, pissarra. 616.- Dúctil. E1. Fils d’or. 617.- Plàstic, pastós, resinós, quitranós. 62.- Fluid: Agitació tèrmica. 621.- Líquid. Volum constant. 621.1.- Semifluid, viscós, cremós, enganxós, gomós, oliós, untuós, limfàtic, sèrum, humor, moc, sucós, coloïdal, plàsmic. 621.2.- Filós (caramel). 621.3.- No humitejador (argent viu). 621.4.- Humitejador (aigua), escorredís, esmunyedís, fàcil, (fluid). 621.5.- Volàtil (esperit de vi). 622.- Gas: Volum variable. 622.1.- Gas condensat, vaporós, nebulós, boirós, calitjós. 622.2.- Gas inert, aire, vent. 63.- Fluid a gran pressió: Densitat des de 0’000.001 Tm/cm3. Centre de Venus, La Terra i Mart (massa congregada de l’ordre de la de La Terra). 64.- Gas a gran pressió: Densitat des de 0’000003 Tm/cm3. Centre de Júpiter, Saturn i nanes marrons a temperatures baixes (massa congregada major que la de La Terra però menor que la dècima part de la massa solar). 65.- Plasma a gran pressió. Densitat des de 0’000.15 Tm/cm3. Estrelles de la seqüència principal en equilibri durador (des de massa congregada superior al 10% de la massa solar: energia termonuclear de fusió, 4H → He, confinada en el nucli a 15 milions de graus de temperatura en el cas del Sol, emet cap a l’espai radiació elctromagnètica). En

11

estrelles més massives l’enorme pressió de la radiació generada en el seu centre fa que la densitat sigui en el centre sorprenentment menor que la del Sol. 5.- ÀTOM: Disgregació de molècules : Densitat des de 0’005 Tm/cm3. 51.- El dissolt en una dissolució i els gasos ionitzats: en làmpades, en l’alta atmosfera, en la corona estel·lar, en l’espai interestel·lar i intergalàctic. 52.- Els àtoms es toquen: Actua el Principi d’Exclusió de Pauli (1925) per als fermions. Els electrons fugen. Interacció electromagnètica. Primera etapa de l’enfonsament d’una estrella de magnitud solar. 4.- NUCLI 41.- Fluid o plasma de Fermi d’electrons degenerat : Densitat des de 0’05 Tm/cm3. El Principi d’Exclusió força a una sopa de nuclis nus en un bany d’electrons. Per la mateixa raó augmenta l’agitació electrònica. Segona etapa de l’enfonsament d’una estrella de magnitud solar. 42.- Fluid de Fermi relativista degenerat: Densitat des de 5 Tm/cm3. Els nuclis només neutralitzen elèctricament els electrons. Aquestos adquireixen velocitats relativistes, amb el consegüent augment de massa. Estrella nana blanca: últim estadi de l’enfonsament d’una estrella de magnitud solar si no acreix. Finalment s’apaga. 43.- Neutrinització dels nuclis: Densitat des de 100 Tm/cm3. Els electrons van penetrant en els nuclis i per la interacció feble transformen els protons en neutrons. Si la nana blanca sobrepassava la massa d’un sol i mig (massa límit d’estabilitat de Chandrasekhar) segueix enfonsant-se. 44.- Plasma de nuclis isotopics pesats: Densitat des de 1.000 Tm/cm3. La nana blanca gran es dilata: supergegant vermella perquè s’extingeixen les reaccions termonuclears per falta de combustible, a 1000 milions de graus de temperatura. 3.- HADRÓ (Plasma 3): 31.-Plasma d’electrons, neutrons i nuclis neutrínics: Densitat des de 400.000 Tm/cm3. El Principi d’Exclusió expulsa els neutrons sobrers dels nuclis i es forma el plasma complex descrit. Minva el paper dels electrons i creix el dels neutrons lliures. Si la nana blanca té més d’una massa i mitja de la del Sol, torna a enfonsar-se ràpidament el nucli. L’escorça li cau i per reacció surt expulsada. 32.- Fluid de Fermi de neutrons degenerat: Densitat des de 300 milions Tm/cm3 (densitat nuclear): desapareixen els nuclis en una sopa de neutrons amb alguns protons i electrons lliures en igual quantitat. La interacció forta separa els neutrons entre ells. La nana blanca de més d’una massa i mitja de la del Sol s’estabilitza en estrella de neutrons o púlsars després del cataclisme que la feu perdre molta massa. Superconducció quàrkica (parells).

12

2.- QUARK-LEPTÓ (Plasma 2).- Plasma de Quarks: Densitat des de 1000 milions Tm/cm3. Camp d’indeterminació. S’haurien de trencar els hadrons i alliberar els quarks: estat final de la matèria ultracomprimida. ¿Matèria fosca? Superconducció electrònica (parells). 1.- RADIACIÓ (Plasma 1).- Plasma de Fotons: A partir d’ací i mentre l’estrella de quarks no arribi a 1’95 vegades la massa del Sol, s’haurien de trencar els quarks i alliberar radiació de fotons ultradensa. ¿Energia fosca? Condensats de Bose-Einstein. 0.- PLASMA (Plasma 0). “Pasta subquàntica”. Forat negre: A partir de què, per acreció, l’estrella de radiació comprimida arribi a 1’95 vegades la massa del Sol, seguirà el seu enfonsament fins a esdevenir un forat negre (velocitat de fugida -proporcional a la gravetat de radiació en la superfície- igual (radi de Schwartzchild (1916)) o major que la velocitat de la llum). Font: “Investigació i Ciència”, agost 1997, pp. 76 - 85. I afegits. 234.22.05.- Antiterme: 35º: ETI, IDE, ORG, OGN. 45º: NOU, OBJ, ARQ, APE, ARK, ECL. 60º: SGT, AMO, SGE, SIN, BOS, CMN, AFI, CFN. 66º: OBL, SLM, RAR, RGN, CNV, MGM, PRD, HAR. 90º: TEO, PRA, MON, PLA, CAV, COS, CAS, COV, CIE, MTP, LOG, MIS, ONA, GEN, TEC, MIT, FUN, LET, IDT, ECU, DET, AKA, ECN, TIA, ACC, DIV. 114º: PRB, DSG, TRB, AST, PCS, EBR, POL, FOL. 120º: ANA, STM, EXP, STT, ATZ, INT, EXC, FEL. 135º: FEN, SUB, GLO, COM, PAS, BEL. 145º: PSI, EST, TRS, AGU. 180º: ART. 234.22.06.- Núvol d’afins: Essència de les persones i coses. Fe en la realitat de les coses. Creure que les coses són. Ontologia. El ser dels ens. Realitat particular, singular. Substància individual. “El quid de les coses”. Espècie. Àtom. Individu. Totalització d’un complex. Cosa en si.. Realisme. Equilibri cibernètic. Massa en repòs. Emergències. Principi de causalitat. MTF-IDT: Paraula profètica. MTF-ACC: Acció profètica.

13

234.22.06.- Salt als veïns propers: (45º OBJ/1.05/NOU 45º) (35º ETI/2.03./IDE 35º) (35º ORG/2.20/OGN 35º) (45º ARQ/8.10/APE 45º) (45º ARK/8.11/ECL 45º) (60º SGT/4.02/AMO 60º) (60º SGE/4.05/SIN 60º) (60º BOS/4.13/CMN 60º) (60º CFN/4.14/AFI 60º) (66º OBL/6.29/SLM 66º) (66º RGN/6.30/RAR 66º) (66º CNV/6.31/MGM 66º) (66º HAR/6.32/PRD 66º) 234.22.06.- Salt als veïns neutres i llunyans: (90º TEC/7.29/MIT 90º) (90º MIS/7.30/LOG 90º) (90º GEN/7.31/ONA 90º) (90º FUN/7.32/LET 90º) (90º ECN/9.29/TIA 90º) (90º ECU/9.30/IDT 90º) (90º ACC/9.31/DIV 90º) (90º AKA /9.32/DET 90º) 234.22.07.- Sociolingüística: Que depassa el domini de l’experiència sensible, de la ciència positiva, de la realitat fenomènica. Subtil, abstracte, abstrús. Part de la filosofia, considerada tradicionalment com el seu nucli, que tracta de la realitat en tant que depassa l’experiència i sol incloure l’ontologia, la gnoseologia, l’antropologia filosòfica, la cosmologia filosòfica i la teologia filosòfica.

14

234.22.08.- Figures: 234.22.08.01.- Símbol de MTF: 234.22.08.02.- Constel·lació de MTF:

15

234.22.08.03.- Trajectes de MTF:

16

234.22.08.04.- Graus d’oposició:

17

234.22.09.- Texts afins: 234.22.09.01.- “ L’Ésser s’entén del que és accidentalment o del que és en sí. Hi ha per exemple, ésser accidental, quan diem: el just és músic; el músic és l’home. El mateix poc més o menys quan diem que el músic construeix, és perquè és accidental que l’arquitecte sigui músic o el músic arquitecte; perquè, quan es diu: una cosa és això o allò, significa que això o allò és l’accident d’aquesta cosa; el mateix que, tornant al nostre assumpte, si es diu: l’home és músic o el músic és home, o bé: el músic és blanc o el blanc és músic, és, en últim cas, perquè un i altre són accidents del mateix ésser. El músic no és home, sinó perquè l’home és accidentalment músic. De la mateixa manera no es diu que el no-blanc és, sinó perquè l’objecte del qual és accident, és. L’ésser pren el nom d’accidental, bé quan el subjecte de l’accident i l’accident són ambdós accidents d’un mateix ésser; o quan l’accident es dóna en un ésser; o, per últim, quan l’ésser, en què es troba l’accident, és pres com un atribut de l’accident. L’ésser en sí té tantes accepcions com categories hi ha perquè tantes com se’n distingeixin, tantes són les significacions donades a l’ésser. Ara bé, entre les coses que abracen les categories, unes són essències, unes altres qualitats, d’altres designen la quantitat, d’altres la relació, d’altres l’acció o la passió, d’altres el lloc, d’altres el temps; l’ésser es pren en el mateix sentit que cadascun d’aquests modes. En efecte, no hi ha cap diferència entre aquestes expressions: l’home és convalescent i l’home es refà; o entre aquestes: l’home és caminant i l’home camina. El mateix passa en tots els altres casos. Ésser, això és, signifiquen que una cosa és veritable; no-ser, que no ho és, que és falsa, i això es verifica tant en el cas de l’afirmació com en el de la negació. Diem: Sòcrates és músic, perquè això és veritable; o bé Sòcrates és no-blanc, perquè això també és cert. Però diem que la relació de la diagonal amb el costat del quadrat no és commensurable, perquè és fals que ho sigui. Finalment, ésser i essent expressen tan aviat la potència com l’acte d’aquestes coses de les quals hem parlat. Saber, és a la vegada, poder-se servir de la ciència i servir-se d’ella; i la inèrcia es diu del que es troba en repòs i del que s’hi pot trobar; i el mateix passa amb les essències. Diem en efecte: l’Hermes és a la pedra: la meitat de la línia és en la línia; i el mateix: heus ací el blat, quan encara no està madur." Aristóteles. Metafísica. Libro V.VII. Pàg. 110 i 111 Col. Austral. Espasa Calpe, S.A. Madrid, 1981 224.22.09.02.- “ El primer predicador de la doctrina Mahayana i un dels més profunds pensadors i patriarques budistes va ser Ashvaghoixa, que va viure en el segle primer de la nostra era. Difongué els pensaments fonamentals del budisme Mahayana, en particular els referents al concepte budista de l´"esseïtat" en un llibre anomenat "El despertar de la fe". Aquest text, lúcid i bell en extrem, que en molts aspectes recorda el Bhagavad Gita, constitueix el primer tractat de la doctrina Mahayana i es convertí en la principal referència per a totes les escoles de budisme Mahayana.

18

Probablement va tenir Ashvaghoixa una forta influència sobre Nagarjuna, el filòsof mahayana més intel·lectual, el qual va fer servir una dialèctica altament sofisticada per a mostrar les limitacions de tots els conceptes de la "realitat". Amb brillants arguments, derrocà les propostes metafísiques del seu temps, demostrant que la realitat última no es pot comprendre per mitjà de conceptes i idees. Per això, li donà el nom de sunyata, "el buit" o "la vacuïtat", terme equivalent al tathata d’Ashvaghoixa. Un cop reconeguem la futilitat de tot pensament conceptual, experimentarem la realitat com a esseïtat pura. L’afirmació de Nagarjuna en el sentit que la naturalesa essencial de la realitat és el buit, no és l’afirmació nihilista per la qual sempre se sol prendre. Significa simplement que tots els conceptes sobre la realitat formats per la ment humana estan, finalment, buits. La realitat o vacuïtat mateixa no és un estat de simple no-res, sinó la mateixa font de tota vida i l’essència de totes les formes." Capra, Fritjof. El Tao de la Física. Pàg. 139 Editorial Sirio, S.A. Málaga, 2005 224.22.09.03.-

METAFÍSICA Hom va dir: “Ta metã ta physicã”: (1) el que hi ha més allà de la Natura, l’essència d’Enllà que, més ençà, és només una física estructura. Hom va dir: “Depassant l’experiència, el fenomen d’un món ben concretat i el domini efectiu de la ciència, és l’abstracta i subtil realitat”. (2) Hom va dir: “La immutable quietesa és l’entitat essencial del ser”; (3) METAFÍSICA entesa, i mai no entesa, de tot ens diu el sí, i el no també. Però, sabent que el néixer és per morir, “tots som del sol i l’ombra”, hom va dir! (4)

(1) Andrònic de Rodas, (2) El Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, (3) Parmènides, i (4) jo. Abril del 2005 Josep Colet

19

234.22.10.- Obra plàstica afí:

Giorgio Morandi BODEGÓ 1963 Oli sobre tela. 25’5 x 30’5 cm.

20

234.22.11.- Dades tècniques: c = 0.00000000000000000000 p = -0.11253953951963827100 t = 0.11253953951963827100 v = 0.00000000000000000000 234.22.12.- Test / Qüestionari: Metafísica 234.22.12.01. NOU - OBJ

234.22.12.02. MTF

Lluís Maria Xirinacs Damians. METAFÍSICA . GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR Consulta: Diccionaris

- Diccionari de la llengua catalana. IEC - Diccionari descriptiu de la llengua catalana. IEC - Diccionari català-valencià-balear. IEC - Gran enciclopèdia catalana. GEC - Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.

21

Breu bibliografia de consulta ètimo-semàntica: - Coromines, Joan, Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana, 4 vols.

(1954 – 57). - Id., Diccionario etimológico castellano e hispànico, 1980? - Id., Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, 9 vols. (1980 –

1991), Curial, Barcelona. - A. Ernoult et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la Langue latine, 4ª ed.,

1985, Klincksieck, París. - P. Chantraine, Dictionnaire étymologique de la Langue grecque, 2. vols. 1983 - 84,

Klincksieck, París.