01PORTADA 02EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

04REPORTATGE

10OPINIÓ

16CONVERSA

22INVESTIGADORS

29BON FUTUR

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37www.blanquerna.edumartacj@blanquerna.eduEdita: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Jessica BoxConsell de redacció: Josep Rom, Anna de Montserrat, Sergi Corbella, Eulàlia Vidal, Josep Lluís Micó i Andrea DazaDisseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere VirgiliCorrecció: Txema Martínez Impressió: Nova Era

Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

L’amable lector que segueix aquesta publicació es deu haver

adonat d’un canvi en el disseny i també en la distribució dels

continguts. Pel que fa al disseny, la idea és evolucionar amb els

temps, oferir una maqueta més clara i actual, més neta. En la

distribució, hem dividit els continguts en dues part diferencia-

des: la primera, amb continguts d’actualitat escollits sempre en

els àmbits en els quals Blanquerna-URL pot aportar informació:

la salut, l’educació, la comunicació, la psicologia, l’esport, la

logopèdia o les relacions internacionals. La segona, més corpo-

rativa, amb informacions sobre activitats o notícies de les tres

facultats de Blanquerna-URL i amb una part important de tes-

timoniatge dedicada a Alumni. Sempre, però, amb la intenció

que els continguts tinguin també un valor afegit més enllà de

la informació corporativa.

En uns moments en què la majoria de ciutadans tenen tota

la informació del món a l’abast a través de les xarxes –siguin

quines siguin– és important poder discernir quina informació

és o no de qualitat, què és o què no és creïble. Nosaltres no

tenim la veritat absoluta –qui la té?– ni aquest és l’objectiu

d’aquesta publicació. Ens mou, des de la modèstia, la voluntat

d’aportar el coneixement que generen els experts de la nostra

universitat o els d’altres universitats o institucions que han de-

dicat hores a la recerca o a la reflexió sobre temes que ens afec-

ten com a ciutadans. Aquest és el valor de la informació que

oferim, basada en el rigor científic o en la reflexió documenta-

da. I aquest és el rol que ens pertoca com a Blanquerna-URL,

una universitat sense ànim de lucre i amb una clara vocació de

servei públic. Ho explica al darrer paràgraf del reportatge que

oferim en aquest número sobre La febre pel menjar sa la perio-

dista Susana Pérez Soler: “Ningú dubta que cal tenir cura de la

salut i la nutrició, ja que és una responsabilitat de cadascun de

nosaltres. Ara bé, seguint el consell dels experts, és necessari

que la informació sobre la qual construïm la nostra dieta diària

sigui certa i tingui una base científica.”

En aquest sentit, un canvi important també en aquest nú-

mero és la secció de recerca. Si fins ara parlàvem de projec-

tes, hem iniciat una secció que sota el nom d’Investigadors vol

donar a conèixer persones que desenvolupen una tasca –no

sempre reconeguda socialment i menys en plena crisi econò-

mica– però que implica vocació i una dedicació extraordinària,

generosa. Una tasca que aporta un benefici indiscutible a la

societat i que sovint es fa d’una forma anònima i silent.

EL VALOR DE LA INFORMACIÓ

“ÉS IMPORTANT PODER DISCERNIR QUINA INFORMACIÓ ÉS O NO DE QUALITAT, QUÈ ÉS O QUÈ NO ÉS CREÏBLE”

EDITORIAL

Repo

rtat

ge

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

E

LA FEBRE PEL MENJAR SA

ls aliments ecològics estan de moda. Gairebé un terç dels catalans n’ha con-sumit algun durant el darrer mes i, tot i que ha trobat “car” el preu, ha pres la decisió de compra per “motius de salut”. Són dades del darrer baròmetre de percepció i consum dels aliments ecològics fet per la Generalitat de Cata-lunya. Aquests hàbits responen a la interiorització dels trets de les societats modernes, constantment empeses a trobar fórmules màgiques per aconseguir l’eterna joventut. Des del punt de vista científic, però, no hi ha cap estudi que demostri que els aliments ecològics siguin més sans. És només una opció. Els experts recomanen una dieta variada, construïda sobre una informació certa i una base científica.

Els espanyols consumeixen cada cop més aliments ecològics: s’estima que un 29,3% n’ha consumit algun almenys un cop al mes durant el 2014, mentre que el 2011 ho va fer un 26,1%, segons un estudi del Ministeri d’Agricultu-ra, Alimentació i Medi Ambient. A Catalunya les dades són força similars: un 31,3% dels catalans va menjar (almenys un cop al mes) algun producte orgànic, segons dades del darrer baròmetre de percepció i consum dels ali-ments ecològics fet per la Generalitat de Catalunya el 2012. En un període de dotze anys (2000-2012), el mercat espanyol d’aquest tipus d’aliments s’ha multiplicat per sis, però el consum general és encara baix. Només un 2% dels espanyols consumeix productes biològics habitualment, malgrat que Espanya és el principal productor d’aquests aliments a la Unió Europea (aliments que exporta principalment a Alemanya) i el que dedica a l’agricultura ecològica una major superfície de conreu (1,8 milions d’hectàrees), segons dades del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient.

El principal motiu per consumir aliments biològics és la creença que aju-den a tenir una millor salut, extrem que no està avalat científicament. El professor en bioquímica i biologia molecular de la Universitat Politècnica de València i autor dels llibres Comer sin miedo (Destino) i Los productos naturales ¡vaya timo! (Laetoli), José Miguel Mulet, explica que “els aliments ecològics són aquells que s’ajusten al reglament europeu de producció ecològica, que es basa que tot el que posis al cultiu ha de ser natural. Des d’un punt de vista científic, però, les propietats no depenen de l’origen sinó de la composició. És a dir, una planta com la cicuta tot i que és natural és altament verinosa. El

Text: Susana Pérez SolerFotografies: Pere Virgili

JOSÉ MIGUEL MULET: “DES D’UN PUNT DE VISTA CIENTÍFIC, LES PROPIETATS NO DEPENEN DE L’ORIGEN SINÓ DE LA COMPOSICIÓ”

4 | Reportatge

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

reglament es construeix sobre la base que allò natural és bo i el que és artificial, dolent, quelcom que la cièn-cia va descartar al segle XIX”. Recentment han apare-gut articles científics que assenyalen que els aliments ecològics no són més sans (com ara Are organic foods safer or healthier than conventional alternatives? A syste-matic review, fet a la Stanford University el 2012, o el de la London School of Hygiene & Tropical Medicine de 2009 titulat Nutritional quality of organic foods: a sys-tematic review).

Un altre dels motius per consumir aliments ecolò-gics és la convicció que aquests productes respecten el medi ambient i cuiden la natura, però el reglament eu-ropeu de producció ecològica no té en compte que l’ali-ment sigui de proximitat. Els aliments ecològics poden ser importats, i conseqüentment haver viatjat milers de quilòmetres, i/o poden haver estat produïts en hiverna-cles. La mida mitjana de les explotacions ecològiques és major que la de les convencionals, ja que el rendiment és més baix i es necessita més terreny per treure’n una rendibilitat econòmica, de manera que no és el negoci més indicat per als petits productors, afegeix Mulet.

La clau: menjar de totTot i que no hi ha evidències científiques que demos-trin que els aliments ecològics són més sans, ni tampoc hi ha certesa que siguin favorables per al medi ambient o els petits productors, hi ha una tendència a l’alça per tenir cura de l’alimentació i la salut. Així s’explica el creixement lent però sostingut d’aquest tipus de pro-

IMMA PALMA: “EL MISSATGE CLAU ÉS LA VARIETAT: MENJAR DE TOT. I SI S’EXCLOU ALGUN GRUP D’ALIMENTS, CAL TENIR ELS CONEIXEMENTS DE DIETÈTICA I NUTRICIÓ PER COMPENSAR ELS DÈFICITS”

ductes, i també la popularització de dietes considera-des saludables, com ara la vegana, la crudívora o, fins i tot, la paleolítica. La directora del grau en Nutrició Humana i Dietètica de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL, Dra. Imma Palma, afirma que “pel fet de consumir aliments ecològics no podem dir que mengem més sa, no hi ha estudis que demostrin que tenen un major poder nutricional, ni tampoc que siguin organolèpticament millors. El missatge clau res-pecte a l’alimentació és la varietat: menjar de tot. I si s’exclou algun grup d’aliments, com fan els vegetari-ans o els vegans, cal tenir els coneixements necessaris de dietètica i nutrició per compensar els dèficits que això comporta”.

No hi ha dubte que la nutrició és clau a l’hora de prevenir futures malalties. “Cada cop més estudis es-tan demostrant que dietes no saludables mantingudes en el temps estan darrere de les patologies amb una major prevalença, com ara la hipertensió, la diabetis, les dislipèmies o l’obesitat. Una adequada alimentació garanteix una òptima nutrició i prevé aquestes patolo-gies, de manera que seria necessari donar una formació nutricional als joves”, explica Palma. “La dieta paleo-lítica, per exemple, està promoguda per persones que no són nutricionistes ni dietistes, aposten per eliminar els llegums i els làctics, quan no hi ha cap evidència científica que digui que són aliments inadequats per a l’ésser humà.”

Malgrat que l’alimentació actual és més variada, as-sequible i segura que mai, la por que ens perjudiqui allò que mengem no deixa de créixer i la temptació d’apun-tar-se a dietes miracle que prometen un cos perfecte o l’eterna joventut augmenta. Dur a terme aquest tipus de dietes té un cost econòmic. Els aliments ecològics, per exemple, són entre un 20 i un 30% més cars que els convencionals –segons dades del darrer baròmetre de percepció i consum fet per la Generalitat de Catalunya el 2012–, però les recompenses associades són clau a l’hora de prendre la decisió de compra. Mulet afirma que els aliments ecològics “tranquil·litzen la conscièn-cia. Com que són més cars i duen l’etiqueta d’ecolò-gics, els mengem convençuts que són més bons i sans”. Palma atribueix el seguiment d’aquestes tendències ali-mentàries “al sentiment de culpabilitat quan no se se-gueix una dieta saludable o quan no es dedica el temps necessari a menjar de manera relaxada”.

El paper de la publicitatLa publicitat, però, juga també un paper fonamental en l’èxit d’aquests productes. El doctor en Publicitat i Relacions Públiques de la Facultat de Comunicació i

Relacions Internacionals Blanquerna-URL, Jordi Botey, afirma que “en la societat actual tot el que es comer-cialitza al voltant de determinats valors, com ara salut i benestar, té un terreny adobat. I tot i que el mercat intern dels productes ecològics no està suficientment desenvolupat, és a dir, la majoria de persones encara no estan disposades a pagar més per adquirir aquest

JORDI BOTEY: “EN LA SOCIETAT ACTUAL TOT EL QUE ES COMERCIALITZA AL VOLTANT DE DETERMINATS VALORS, COM ARA SALUT I BENESTAR, TÉ UN TERRENY ADOBAT”

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

centren en això desconnecten dels seus problemes re-als, de manera que no els resolen i augmenten. I com més augmenten els problemes reals, més s’obsessionen amb l’alimentació, és a dir, més restringeixen la seva consciència. És com posar el focus en un altre lloc per no enfrontar-se als problemes reals.”

Freqüentment l’ortorèxia està relacionada amb l’anorèxia. És habitual que persones amb anorèxia nerviosa hagin començat amb una obsessió pel men-jar sa. “Aquesta obsessió deriva en una restricció de l’alimentació, per exemple es deixen de menjar sucres refinats o hidrats de carboni, i això comporta malnu-tricions i reduccions de pes”, afirma Botella. Segons Bratman, entre les raons que poden conduir a l’orto-rèxia hi ha l’obsessió per buscar una salut millor i/o la por a ser enverinat per la indústria alimentària i els seus additius.

Quan menjar és fàcilMoltes persones han sentit preocupació per aquestes qüestions alguna vegada sense cap risc de caure malal-tes. El culte al cos i allò saludable són característiques de les societats actuals, però els experts recomanen te-nir cura de l’alimentació amb seny. “La humanitat ha passat gana durant segles per no haver sabut congelar i hi ha hagut malalties greus per la falta de conservants i

additius. Ara ens trobem en l’època de la història amb més seguretat alimentària”, assenyala Mulet. “L’obses-sió per menjar només productes ecològics és un caprici de nen ric. És a dir, només quan tens la nevera plena pots permetre’t el luxe de preocupar-te per tonteries. La llei d’Engel diu que, a mesura que augmenta el ni-vell de vida d’una societat, disminueix el percentatge que gasta en alimentació. Un país pobre gasta el 90% dels ingressos en menjar. A Espanya estarem al voltant del 10 o 15%, de manera que el menjar és fàcil i, per a algunes persones, s’acaba convertint en un luxe o un caprici.”

Ningú dubta que cal tenir cura de la salut i la nutri-ció, ja que és una responsabilitat de cadascun de nosal-tres. Ara bé, seguint el consell dels experts, és necessari que la informació sobre la qual construïm la nostra dieta diària sigui certa i tingui una base científica.

tipus de productes, sí que hi ha aquesta tendència des d’un punt de vista de valor”. Salut i benestar cotitzen a l’alça. La voluntat de menjar sa és un dels trets de les societats modernes, constantment empeses a trobar fórmules màgiques per aconseguir l’eterna joventut.

Segons alguns dels experts consultats, la publicitat enganyosa és en part responsable de l’èxit dels produc-tes biològics, extrem que Botey desmenteix. “Quan a una agència li encarreguen una campanya de publicitat d’un producte ecològic, l’agència es fia del que el seu anunciant li diu. Una altra cosa és que el client complei-xi la legislació perquè els seus productes s’etiquetin com a ecològics, però esbrinar això no és feina de l’agència. La publicitat al nostre país no menteix i està regulada per més de 400 normes. Allò que diu en un envàs no

pot ser fals.” Les polítiques de la Unió Europea també juguen a favor dels aliments orgànics. Segons Mulet, Europa està invertint molts diners en aquest tipus de productes, “uns diners que no sempre van en benefici del consumidor o l’agricultor, sinó que es queden pel camí en mans d’agències certificadores o organitzacions ecologistes que fan cursos de formació”, alerta.

La paradoxa: emmalaltir per menjar saLa paradoxa es dóna quan l’obsessió per l’alimentació sana desencadena un trastorn alimentari. Les persones ortorèxiques són aquelles que es prenen massa serio-sament la màxima d’una alimentació saludable. El ter-me va ser encunyat el 1997 pel metge nord-americà Steven Bratman i ve de les paraules gregues ortho, que vol dir recte, i orexia, apetència. El psicòleg i cap de gestió del coneixement i investigació de l’Institut de Trastorns Alimentaris, Antoni Grau, assenyala que “es tracta de persones amb una vulnerabilitat psíquica prè-via. Persones obsessives, controladores, exigents, per-feccionistes i amb pensaments reiteratius. La clau és que els agrada tenir-ho tot controlat. Només mengen aliments dels quals han pogut seguir la procedència, i acaben sent incapaços d’anar de manera improvisada a un restaurant”. Malgrat que és difícil saber quantes persones pateixen aquest trastorn a Espanya, s’estima

que hi ha entre un 0,5 i un 1% de la població, segons dades d’un estudi de la Universidad de Navarra fet pel doctor Javier Aranceta el 2007.

Hi ha moltes celebritats atretes per la febre del menjar sa. A la biografia autoritzada de Steve Jobs, escrita per Walter Isaacson, s’explica que el creador d’Apple era un addicte als dejunis i les dietes extre-mes. Passava temporades de mononutrició a base de pastanagues amanides amb una mica de llimona o de pomes. Durant el segon any de vida d’Apple, Jobs no va menjar res més que fruita i sempre que podia defensava les virtuts del veganisme: per a ell el deju-ni era purificador i la digestió, una manera vulgar de perdre energia.

El doctor en Psicologia i professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquer-na-URL, Lluís Botella, sosté que “el trastorn alimentari és una manera d’expressar un malestar. L’alimentació a seguir són els símptomes d’aquest malestar, el malestar és quelcom més profund, pot ser de caràcter familiar, social o emocional, i s’hauria de tractar fent teràpia”. El doctor Grau anomena aquests trastorns “trastorns de restricció de la consciència”. “Els que els pateixen volen controlar tot el que passa a la seva vida, quelcom impossible. De manera que se centren en allò que sí que poden controlar: l’alimentació, i mentre es con-

“A LA BIOGRAFIA AUTORITZADA DE STEVE JOBS, ESCRITA PER WALTER ISAACSON, S’EXPLICA QUE EL CREADOR D’APPLE ERA UN ADDICTE ALS DEJUNIS I LES DIETES EXTREMES”

JOSÉ MIGUEL MULET: “LA HUMANITAT HA PASSAT GANA DURANT SEGLES PER NO HAVER SABUT CONGELAR I HI HA HAGUT MALALTIES GREUS PER LA FALTA DE CONSERVANTS I ADDITIUS”

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

es que va esclatar el brot d’Ebola a finals

de març, algunes organitzacions humani-

tàries ja van advertir de la transcendència de re-

accionar a temps, tenint en compte que la regió

d’Àfrica occidental mai no havia estat afectada

per aquest virus i que els països afectats pre-

sentaven sistemes sanitaris del tot deficitaris (a

Libèria, per exemple, hi havia 45 metges per a

una població de 4,5 milions de persones). Però

no va ser fins al setembre que es van produir,

per fi, les primeres reaccions internacionals

(Obama va considerar el brot com el desafia-

ment internacional més important del moment

mentre l’ONU aprovava una resolució en què

titllava el brot d’“amenaça per a la pau interna-

cional”). Després, amb la detecció de casos en

territori europeu i nord-americà, l’alarma es va

disparar i l’Ebola va ocupar totes les portades

dels mitjans d’arreu del món.

Vam passar, aleshores, de la indiferència de

veure morir milers de persones a Sierra Leone,

Libèria i Guinea, a una certa histèria per la re-

percussió que tot ple-

gat pogués tenir en la

salut pública dels paï-

sos occidentals. I quan

aquesta resposta in-

ternacional va arribar,

va ser, d’una banda,

tardana i, de l’altra,

insuficient perquè no

partia mai d’una lò-

gica transformadora.

Països com els EUA o

el Regne Unit van apostar per un tipus d’ajuda

que, en lloc de potenciar els serveis d’urgència

i rescatar sistemes de salut col·lapsats, optava

per una solució en clau de contenció que con-

tribuïa a no escampar el problema més enllà

de les fronteres dels països afectats. Un tipus

d’ajuda securititzada, que destinava recursos

per enfortir els exèrcits locals o les xarxes de

control migratori com a partides de coopera-

ció, en detriment de les partides en salut o edu-

cació.

Aquesta resposta centrada en la contenció

és conseqüència directa de la perspectiva que

impera a Occident i que pretén, per sobre de

qualsevol altra cosa, “controlar la frontera del

Sud”, utilitzant l’expressió del politòleg Mark

Duffield. Una perspectiva que percep com a

potencial amenaça per a la seguretat interna-

cional tots els problemes que es poden derivar

dels països africans (terrorisme, narcotràfic, flu-

xos migratoris...) i que interpreta aquests països

com els “Estats fràgils africans”.

Ara que l’OMS ha declarat Espanya lliure

d’Ebola, cal recordar que segueix sent a l’Àfrica

Occidental on el virus avança com un vendaval:

al desembre, l’OMS elevava la xifra de morts per

Ebola a més de 6.330. A més, a aquestes xifres

dramàtiques s’hi ha de sumar, almenys, qua-

tre impactes més no tan visibles: la mortalitat

indirecta fruit del col·lapse dels sistemes de sa-

lut nacionals, que està impossibilitant el trac-

tament d’un altre tipus de problemes de salut;

l’impacte psicosocial com a conseqüència de la

por, la desconfiança o l’estigmatització de les

persones i comunitats afectades; la invisibilit-

zació de col·lectius especialment vulnerables al

virus, com els menors o les dones; o bé el greu

impacte socioeconòmic que han tingut les me-

sures d’aïllament o tancament de vols i carre-

teres. Tanmateix, l’Ebola ha deixat d’ocupar les

portades dels diaris i ja no és notícia contínua

a Occident.

El principal problema ha sigut i és, per tant,

la hipocresia i l’egoisme dels països amb pes en

la comunitat internacional, que aposten per

un modus operandi que no desemboca en solu-

cions efectives. Cal preguntar-se: ¿aconseguirà

la comunitat internacional oferir una resposta

verdaderament transformadora, que se centri a

apuntalar els serveis bàsics dels països afectats?

Una resposta negativa a aquest interrogant po-

saria en relleu, una vegada més, la insolidaritat

i la miopia d’una comunitat internacional inca-

paç d’entendre la interdependència de proble-

mes que, com l’Ebola, no són locals sinó estric-

tament globals.

EBOLA, LLIÇONS MAI APRESES

OPINIÓ

“EL PRINCIPAL PROBLEMA HA SIGUT I ÉS, PER TANT, LA HIPOCRESIA I L’EGOISME DELS PAÏSOS AMB PES EN LA COMUNITAT INTERNACIONAL, QUE APOSTEN PER UN MODUS OPERANDI QUE NO DESEMBOCA EN SOLUCIONS EFECTIVES”

Dr. Òscar MateosVicedegà de Recerca de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL

D ’expressió fer dissabte, tan nostrada, signifi-

ca fer endreça i la neteja a fons de la casa.

El seu origen és ben antic, alhora que social, po-

lític i religiós. Segons Ramon Camats, escriptor

i articulista de segre.com, cap allà el 1492, els

Reis Catòlics van decidir expulsar els jueus que

no es convertissin al cristianisme, sota pena de

mort i confiscació dels seus béns. Molts van de-

cidir quedar-se i, malgrat la mirada vigilant de la

inquisició, alguns van continuar practicant el ju-

daisme d’amagat. Uns per tal d’evitar la sospita i

els altres per tal de mostrar la sinceritat de la seva

conversió, feien mostra de gran activitat durant

els dissabtes –així, es passaven el dia endreçant,

rentant la roba, escombrant i fregant el terra de

les cases, amb gran terrabastall i fressa d’activitat–

i només descansaven els diumenges, com la resta

de cristians.

Avui, l’expressió fer dissabte ha perdut la con-

notació religiosa però n’ha guanyat d’altres. Po-

dríem parlar de fer net o fins i tot de fer foc nou.

En qualsevol cas, veurem la urgent necessitat si

apliquem el mot a molts dels àmbits (social, polí-

tic, econòmic...) del nostre context actual en ge-

neral i de l’educatiu en particular. De veres que

ens cal fer dissabte en el nostre context pedagògic

català. Ens cal posar molt ordre: donar prioritat

a l’autonomia de centre; empoderar els equips

directius; endreçar les metodologies docents més

adients amb el suport tecnològic; millorar la for-

ma com orientem vocacionalment els nostres jo-

ves; redefinir el concepte de mestre tutor; ajustar

a les necessitats reals el model de formació inicial

del professorat; repensar els espais i els temps edu-

catius; mirar d’obrir l’escola a la comunitat; cer-

car noves formes d’avaluar l’alumnat; cercar més

complicitat i coresponsabilitat amb l’alumnat i

millorar la comunicació amb les famílies, entre

moltes altres.

I ens cal fer dissabte atès que partim de la base

que l’escola, en general, encara viu, en molts

casos, sota un paradigma analògic d’entendre

l’educació. Això significa que, com hem dit an-

teriorment i entre molts altres aspectes, encara

viu molt esclavitzada i subjugada a un rígid hora-

ri; a uns erms recursos didàctics (massa llibres de

text); a unes formes fixes d’avaluar; a uns conei-

xements i a unes metodologies poc globalitzades

i a uns espais d’aprenentatge (aula classe) molt

concrets. La tecnologia és encara avui dia vis-

cuda amb una gran excepcionalitat dins l’aula.

És ara que s’està començant a parlar del pas de

l’aula d’informàtica cap a la informàtica a l’aula.

D’altra banda, l’ús real que es fa de les TIC apli-

cades a les didàctiques específiques és mínim. I

així podríem continuar posant exemples d’un

model d’escola que té una mirada i unes carac-

terístiques més pròpies d’una societat del segle

XIX (industrial i rígida) que no pas d’una socie-

tat del segle XXI (informacional i caòtica). No

pas en va alguns autors ja han argumentat que

ens trobem amb lleis educatives del segle XVIII,

escoles pròpies del XIX, professorat del XX i

alumnat del XXI.

Potser, abans de fer dissabte, cal però una prè-

via bàsica: realment volem fer endreça? Hi estem

d’acord? Podríem arribar a un acord consensuat? O

bé ja ens va bé no sortir de la nostra zona de confort,

passar l’escombra per casa cada cop que tenim un

nou govern? I de retruc una nova llei educativa

de torn?

Molt sovint se’ns diu que cal encarar l’any

nou amb reptes i desigs. Donat que fa poc hem

estrenat any, cal encarar el repte del futur de la

nostra educació amb la ferma convicció que és

una decisió molt estratègica. I ens cal encarar el

desig en el sentit que tots hem d’estar d’acord de

voler tenir durant un temps ben llarg la casa ben

neta, amb la roba sense taca, sense càrregues ni

rèmores del passat, amb il·lusió, amb vocació,

amb passió, amb entusiasme i amb l’ànim total-

ment renovat. Només així podem plantejar-nos

un model educatiu català que estigui a l’alçada de

les circumstàncies.

SÓN MOMENTS DE FER DISSABTE!

OPINIÓ

“PARTIM DE LA BASE QUE L’ESCOLA, EN GENERAL, ENCARA VIU, EN MOLTS CASOS, SOTA UN PARADIGMA ANALÒGIC D’ENTENDRE L’EDUCACIÓ”

Dr. Miquel Àngel PratsDirector del Grau d’Educació Infan-til a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

L

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

a uns mesos, el diari The Sunday Times publi-

cava que un centenar de joves excombatents

de l’Estat Islàmic (EI), originaris tots ells de la Gran

Bretanya, vagaven perduts per territoris inhòspits

de la frontera entre Síria i Turquia. Desencantats

de la seva aventura gihadista, miraven de trobar

la manera de tornar al país del qual havien sortit.

Aquesta i altres notícies tornen a posar sobre la

taula un fenomen que no és nou: la presència de

musulmans provinents de països europeus –inclo-

sos Catalunya i Espanya– allà on es fa una crida a

la gihad. A aquesta realitat s’hi afegeix també la del

“gihadisme des de casa”, com ha posat novament

de manifest l’atemptat contra Charlie Hebdo a París.

A mitjans del 2014 es va denunciar que una vin-

tena d’escoles confessionals islàmiques –públiques

i privades– de Birmingham, ciutat amb més d’un

20% de població musulmana, estaven gestionades

per l’islamisme radical. El vincle entre l’«informe

Cavall de Troia» i la presència de joves gihadistes

britànics a l’Iraq o Síria, és tan simplista i interessat

com fàcil de construir i d’atiar.

Però la presència en aquest conflicte de nom-

brosos joves provinents d’Europa –la majoria nas-

cuts en famílies immigrants d’origen àrab o magri-

bí– també dóna peu a plantejar debats de fons. Fins

a quin punt no és signe del fracàs de dos models

d’integració oposats com són el multiculturalisme

i l’assimilacionisme? O de la crisi de la transmissió

de valors en els sistemes educatius de països liberals

democràtics. Quin paper hi tenen algunes interpre-

tacions més radicals de l’islam presents a les nostres

societats?

Es tracta d’un problema amb derivades socio-

lògiques, religioses i polítiques. Per no parlar del

problema jurídic que també se’n deriva. Com han

de tractar les legislacions penals dels països d’origen

la situació dels gihadistes retornats? Són presoners

de guerra, delinqüents comuns o terroristes? I què

dir d’altres casos com els de desenes de dones que

miren d’arribar fins a territori de l’EI per motius,

diguem-ne, d’amor? I també: quin paper juguen les

xarxes socials en aquesta situació?

Probablement noms com Mohammed Atta, Sa-

lem al-Hazmi, Hani Hanjour, Marwan al-Shehhi o

Ziad Jarrah ens diguin ben poca cosa. Són els noms

d’alguns dels autors dels atemptats suïcides contra

les Torres Bessones a Nova York i el Pentàgon, l’11

de setembre del 2001. En aquell moment, una de les

coses que van sorprendre fou descobrir que alguns

d’ells pertanyien a famílies més o menys benestants

de països àrabs o del Magrib. I que fins i tot havien

rebut formació acadèmica a Occident.

A diferència dels Atta, Hanjour o Jarrah, els

«turistes» de la violència gihadista d’ara han viscut

part de la seva infantesa, adolescència o joventut en

països occidentals. I no provenen de famílies més

o menys acomodades o de classes mitjanes. Immi-

gració i exclusió sovint formen part d’una mateixa

equació. Fa deu anys el sociòleg alemany Ulrich

Beck, mort recentment, ja pronosticava múltiples

formes de revolta dels superflus. Dels que, vivint en

països econòmicament desenvolupats, no només

no compten sinó que esdevenen directament “in-

necessaris”. Zygmunt Bauman els anomena provo-

cativament les “deixalles de la globalització”. Així

és com se senten molts dels fills d’immigrants “atra-

pats” a la banlieue.

Ambdós grups, però, comparteixen la mateixa

voluntat de fer-se manifestament visibles. O de con-

vertir-se en protagonistes d’un relat amb final tràgic.

Uns perpetrant accions d’una espectacularitat in-

concebible. Els altres abocant a internet seqüències

de la suposada èpica d’una violència i d’un odi sense

límits. És el que Richard K. Sherwin ha anomenat la

política visual del terror. Igual que Al-Qaida, l’Estat

Islàmic ha entès molt bé l’efecte que pot tenir sobre

l’imaginari i la psique dels televidents occidentals la

projecció d’atrocitats de tota mena.

Ara bé, l’escenificació curosament dissenya-

da d’aquestes accions i la videopropaganda que

l’embolcalla, també han esdevingut un pervers i so-

fisticat mitjà d’existir i de presentar-se públicament

en tant que «algú». Com el jove musulmà resident a

Catalunya que, des de Síria, escrivia aquest missatge

al seu Facebook: «Estem farts d’amagar qui som.»

FER-SE VISIBLES

OPINIÓ

“EL FENOMEN NO ÉS NOU: LA PRESÈNCIA DE MUSULMANS PROVINENTS DE PAÏSOS EUROPEUS ALLÀ ON ES FA UNA CRIDA A LA GIHAD”

Miquel CalsinaProfessor de la Facultat de Comu-nicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL

F l 29 de juny de 2014 la ciutat iraquiana de

Mossul va ser l’escenari d’un fet curosa-

ment escenificat: Abu Bakr al-Baghdadi, cap de

l’organització Da’esh (Estat Islàmic de l’Iraq i el

Llevant), anuncia la creació del califat conegut

com a Estat Islàmic. S’afegia, així, al califat que

els talibans van establir el 1996 a l’Afganistan i al

califat de l’Azawad erigit a Mali el 2012. La seva

relativa novetat prové del fet que l’Estat Islàmic

aspira a ser global tant pel que fa a les seves pre-

tensions territorials com a la pertinença dels seus

membres.

En aquest sentit, la proclamació de l’Estat Is-

làmic és la culminació d’una dècada de conflic-

tes interns en el si d’Al-Qaida: Abu Mussab al-

Zarqawi (el dirigent jordà de la branca iraquiana

d’Al-Qaida des de 2004) criticava Ossama bin

Laden perquè no concedia prioritat absoluta a la

implantació gihadista en el Pròxim Orient i per

haver optat per un terrorisme publicitari a l’Àsia

central i contra interessos occidentals. Aquesta

tensió es va traduir en un estira-i-arronsa com-

plex: després de la mort

d’Al-Zarqawi el 2006

Al-Qaida imposa una

direcció bicèfala amb

Al-Muhayer com a cap

de l’Estat Islàmic i Abu

Omar al-Bagdhadi com

a califa. L’abril de 2010

moren assassinats Al-

Muhayer i Al-Baghda-

di. Un nou Al-Baghda-

di (aquest cop de nom

Abu Bakr que, segons els papers de la CIA filtrats

per Edward Snowden, seria un israelià membre

del Mossad i de nom Shimon Elliot) pren les

regnes del conjunt de l’Estat Islàmic i el 2011,

després de l’assassinat de Bin Laden, es nega a

jurar lleitat a Al-Qaida. L’objectiu serà convertir

el seu grup en l’eix del moviment gihadista mun-

dial entre l’est de Síria (a la zona de Raqqah, sota

el comandament d’Abu Ali al-Anbari) i l’oest de

l’Iraq (a la província d’Anbar, dirigida per Abu

Muslim al-Turkmani).

Però l’Estat Islàmic també és global perquè

els seus prop de 75.000 membres provenen de

més de 80 països. Com sabem, el fenomen de

grups desterritorialitzats que internacionalitzen

conflictes no és nou, però aquí es tracta de glo-

bal jihadists o angry sunnis, molts d’ells provi-

nents de la internacionalització de la repressió

contra el salafisme acordat el 1996 en la cimera

antiterrorista de Sharm al-Sheikh. Els ingenus

pensarien que es tracta de fanàtics religiosos,

lectors empedreïts de les obres modernes de cri-

da a la militància gihadista (Senyals en el camí

de Sayyid Qutb i Missatges al món de Bin La-

den). Però la realitat s’ajusta força més al perfil

d’una determinada joventut del segle XXI: gent

que es connecta a Amazon per comprar Islam

for dummies, el dubtós best-seller editat el 2003

per Malcolm Clark, ministre de la Christian

Church i professor emèrit de la Butler Universi-

ty d’Indianapolis.

Un informe classificat de l’MI5 sobre la radi-

calització islàmica, filtrat el 2008 a The Guardian,

revela que un gran nombre dels involucrats són

analfabets religiosos, molt poc practicants, moti-

vats més aviat per la recerca d’un sentit de perti-

nença basat en una crida emocional a l’acció que

promet reconeixement social. Es tracta de joves

reclutats sobretot a través de Dabiq, la revista

on line de l’Estat Islàmic que difon una imatge

hagiogràfica dels terroristes, estimula la partici-

pació en les xarxes socials i publicita els vídeos

d’execucions d’ostatges.

Eric J. Hobsbawm publicava el 1959 Primi-

tive Rebels, un suggerent assaig sobre els actors

prepolítics: persones analfabetes que, incapaces

d’expressar les seves aspiracions amb paraules,

adquireixen consciència política a través de

l’acció violenta. Més recentment, Chris Morris,

director de la pel·lícula Four Lions (2010), sati-

ritzava la ignorància, incompetència i banalitat

dels nous gihadistes i transmetia un missatge

que hauria de ser evident: no tots els musul-

mans són islamistes, no tots els islamistes són

gihadistes, no tots els gihadistes són devots mu-

sulmans.

ESTAT ISLÀMIC: EL GIHADISME GLOBAL

OPINIÓ

“CHRIS MORRIS TRANSMETIA UN MISSATGE QUE HAURIA DE SER EVIDENT: NO TOTS ELS MUSULMANS SÓN ISLAMIS-TES, NO TOTS ELS ISLAMISTES SÓN GIHADISTES, NO TOTS ELS GIHADISTES SÓN DEVOTS MUSULMANS”

Dr. Francesc-Xavier MarínProfessor de la Facultat de Comu-nicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL

E

OBSERVATORI INTERNACIONAL OBSERVATORI INTERNACIONAL

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

principis de la dècada del 2000, un 31%

dels europeus deien confiar en el seu govern

mentre que només un 19% de llatinoamericans

es pronunciaven en el mateix sentit. Al tanca-

ment del 2010 les xifres s’invertien: un 45% dels

llatinoamericans hi confiaven i els europeus que

opinaven el mateix s’havia reduït fins a un 29%.

L’equació “democràcia més creixement” ajuda a

explicar aquestes dades i allò que The Economist ha

anomenat la dècada llatinoamericana. Una ten-

dència que ha anat acompanyada de reducció de

pobresa i, fins i tot, de progressos en la reducció

de desigualtats, en la que encara és la regió més

desigual del món.

Avui pot afirmar-se que la democràcia és “the

only game in town” a la regió, després de tres dè-

cades ininterrompudes de règims democràtics.

L’agenda de la democratització a l’Amèrica Llatina

és una agenda posttransició que ja no debat sobre

el grau de consolidació d’aquest règim sinó sobre

la qualitat de la democràcia, un debat complex i

encara obert. Per posar-ho simple, podria dir-se

que coexisteixen dues aproximacions: la que valo-

ra la qualitat de la democràcia per la via de la legi-

timitat del procés (més emparentada amb la idea

de la democràcia liberal) i la que ho fa per la via

de la legitimitat dels resultats (més propera a les

definicions substantives de democràcia). Tot i que

no són aproximacions enfrontades, sí que ajuden

a expressar agendes d’aprofundiment democràtic

diferenciades.

Des de la primera aproximació, un grup de de-

mocràcies de la regió –encapçalat pel cas paradig-

màtic de Veneçuela– presenten reptes vinculats a

la hiperconcentració del poder en l’executiu. Des-

prés d’uns anys caracteritzats per crisis de gover-

nabilitat recurrents –fruit de la dificultat de gover-

nar sistemes presidencialistes amb uns parlaments

molt fragmentats– en l’última dècada s’ha produït

un moviment pendular que tendeix a apoderar els

executius, i més concretament els presidents, en

un fenomen que s’ha anomenat hiperpresidencia-

lisme. Una de les darreres expressions d’aquesta

tendència han estat les reformes constitucionals

per permetre reeleccions presidencials immediates,

impulsades per presidents en exercici a l’Argentina,

Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Perú, Repúbli-

ca Dominicana, Veneçuela i Nicaragua. Els riscos

associats a l’hiperpresidencialisme són evidents:

falta de control polític democràtic, tendència a

la reelecció il·limitada, falta d’independència del

poder judicial, etc. Als quals cal afegir la fragilitat

dels models de governança que posen al centre

Presidents que suplanten els Estats en el seu pa-

per de distribuïdors de béns públics, que en moltes

ocasions se sustenten en economies extremament

dependents del mercat de les commodities.

Des de la segona aproximació, democràcies que

puntuen molt bé en les dimensions pròpies de la

democràcia liberal, com la xilena o la colombiana,

són les que registren els pitjors valors en la satisfac-

ció amb la democràcia. És el que alguns anomenen

“l’impacte de la prosperitat” o “la síndrome xile-

na”, per referir-se a la frustració que genera una

prosperitat mal distribuïda. Aquest desequilibri

entre les expectatives creixents i la resposta limita-

da de democràcies construïdes sobre estats dèbils i

ineficaços encara es fa més evident en un escenari

en què la classe mitjana ja pesa el mateix (30%)

que la població que viu en situació de pobresa.

El caràcter aspiracional propi de la classe mitjana

posarà entre les cordes aquestes democràcies ben

instal·lades però amb poca capacitat de resposta

pública: la seva qualitat queda compromesa per la

falta de legitimitat per demostrar resultats.

En ambdós escenaris, existeix un repte com-

partit: el de donar una resposta pública més enllà

de les estratègies assistencials i els programes foca-

litzats, i promoure polítiques públiques universals

que permetin transitar de democràcies d’electors a

democràcies de ciutadans.

LES DEMOCRÀCIES A L’AMÈRICA LLATINA: LEGITIMITAT DE PROCÉS O DE RESULTATS?

OPINIÓ

“CAL DONAR UNA RESPOSTA PÚBLICA MÉS ENLLÀ DE LES ESTRATÈGIES ASSISTENCIALS I PROMOURE POLÍTIQUES PÚBLIQUES UNIVERSALS PER TRANSITAR DE DEMOCRÀCIES D’ELECTORS A DEMOCRÀCIES DE CIUTADANS”

Andrea CostafredaProfessora de la Facultat de Comu-nicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL

A a Història avança a batzegades. El 4 de nov-

embre de 2008, els nord-americans van ele-

gir president Barack Obama, fill d’una blanca de

Kansas i d’un negre de Kènia. Un ciutadà d’origen

africà a la Casa Blanca: no era poca cosa al país de

l’esclavisme i la segregació. Un columnista va es-

criure que aquell dia havia acabat definitivament

la guerra civil, que entre 1861 i 1865 va enfrontar

els estats abolicionistes del Nord i els esclavistes

del Sud.

Durant un moment va semblar que amb Oba-

ma la ferida de la raça, un dels traumes que arros-

sega aquest país, quedava tancada i que els Estats

Units entraven a l’era postracial, el final de dèca-

des, segles d’opressió i lluita.

Però la Història rarament és una línia recta. Els

incidents a Ferguson –el suburbi de Saint Louis on,

l’estiu passat, un policia blanc va matar un ado-

lescent negre desarmat– han recordat una veritat

incòmoda: l’arribada d’un negre a la presidència

no ha acabat amb la marginació i la discrimina-

ció. Per a una part de la població nord-americana

d’origen africà, els greu-

ges segueixen vius.

Als Estats Units hi

viuen uns 316 milions

de persones. D’aquestes,

un 13% són afroameri-

cans. No tots els afroa-

mericans –el nom que

els negres reben des dels anys vuitanta– viuen

en la marginalitat. La fi de la segregació als anys

seixanta i les polítiques públiques per pal·liar la

discriminació han ajudat a crear una àmplia classe

mitjana negra, que ha deixat enrere el gueto. Els

Obama en són l’exemple més conegut.

Però dintre d’aquest 13% d’afroamericans hi

ha el que el periodista Eugene Robinson anome-

na “la minoria abandonada”. Un de cada quatre

negres als Estats Units pertany a aquest grup. No

només no han millorat en les últimes dècades

sinó que en alguns aspectes han empitjorat. Per

ells la taxa d’atur és més alta que la mitjana nacio-

nal, les detencions per la policia i estades a la pre-

só també, el fracàs escolar supera el d’altres grups

demogràfics, la desestructuració familiar –les fa-

mílies sense homes: molts són a la presó– agreuja

el bucle de la pobresa i la falta d’oportunitats.

El drama és que, mentre altres minories han

vist com l’ascensor social els servia per aspirar al

somni americà, la minoria negra ha quedat exclo-

sa d’aquest somni. Els asiàtics arriben als Estats

Units i en una generació estudien a les millors

universitats i es poden fer els amos de Silicon Va-

lley; els llatinoamericans troben xarxes familiars

i laborals que, des del graó més precari de l’escala

social, els permet treballar i prosperar; fins i tot

els africans acabats d’arribar avancen més ràpid.

Especular sobre les causes de la marginació

dels africans que van començar a arribar fa més

de 200 anys és delicat. Es pot caure en dos ex-

trems: proclamar que aquest és un país racista

que conspira contra ells o victimitzar-los i afirmar

que, si no prosperen, és per culpa d’ells mateixos.

Els afroamericans són, amb els indis o nadius

americans, l’únic grup de població que no va im-

migrar als Estats Units, és a dir, que no va arri-

bar per voluntat pròpia sinó obligat. També són

l’únic grup que va patir l’esclavisme, la segregació

i algunes formes de discriminació –en el vot, en

l’accés a la vivenda, en el sistema judicial– que

han actuat com un llast.

Des de posicions més conservadores, es col·loca

el focus en el context cultural i s’argumenta que

els marginats no necessiten més subsidis, sinó al

contrari. Segons aquesta visió, els subsidis han fre-

nat l’ascensor social perquè desincentiven el tre-

ball i fomenten la dependència. La visió progres-

sista se centra en les oportunitats econòmiques i

l’educació, i posa l’accent en les deficiències del

sistema policial i judicial. Els negres representen

gairebé un 37% de la població penitenciària, men-

tre que només són un 13% de la població.

Amb Obama a la Casa Blanca, EUA aborda

un debat que ja existia però que havia quedat

soterrat. Ferguson n’és el detonant, tot i que,

comparats amb disturbis anteriors (Los Angeles

als noranta; Detroit, Watts o Newark als seixan-

ta), els de Ferguson han sigut anecdòtics. Si cri-

den l’atenció és perquè són inusuals. La Història

avança a un ritme sincopat: dues passes endavant

i una enrere.

ELS EXCLOSOS DEL SOMNI AMERICÀ

OPINIÓ

“AMB OBAMA A LA CASA BLANCA, EUA ABORDA UN DEBAT QUE JA EXISTIA PERÒ QUE HAVIA QUEDAT SOTERRAT. FERGUSON N’ÉS EL DETONANT”

Marc Bassets Periodista i corres-ponsal a Washington del diari El País

L

OBSERVATORI INTERNACIONAL OBSERVATORI INTERNACIONAL

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

E

EDUCACIÓ.

l passat mes d’octubre, el professor Alan J. Daly, degà de la facultat d’Educació de la University of California, San Diego, i expert en lideratge de xarxes educatives va fer una estada a la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna-URL com a investiga-dor en el marc d’una beca Fullbright Senior Specialist. Convidat pel grup de recerca ‘Pedagogia, Societat i Innovació amb el suport de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació’, que dirigeix el Dr. Jordi Riera, va col·laborar en seminaris de treball del mateix grup, així com en la formació de màsters i doctorats, entorn a metodolo-gies de recerca en educació En el transcurs d’aquesta estada va tenir lloc aquesta conversa amb la Dra. Mireia Civís i el Dr. Jordi Díaz, professors de Blanquerna-URL i membres del grup de recerca que lidera el Dr. Riera.

Els professors Mireia Civís i Jordi Díaz conversen amb el professor Alan J. Daly.

Mireia Civís: Quins creieu que són els grans desafiaments que afrontem en educació?

Jordi Díaz: Jo diria que un dels principals desafiaments als quals ens enfrontem és la pobresa i com aconseguir que els infants i joves que viuen en aquestes comuni-tats puguin tenir èxit en els estudis. Aquest és un dels principals desafiaments, diria jo.

Alan J. Daly: Patim el mateix. Com sabeu, als Estats Units també tenim la pobresa, que afecta la vida dels nens, les seves famílies i la seva capacitat per ser educats d’una manera realment profunda. Té un gran impacte sobre tots nosaltres. És una preocupació que compartim.

M.C.: Un altre desafiament està més relacionat amb la manca d’innovació que en certa manera també és pobresa, però intel·lectual. Així, en l’educació hem d’innovar per fer canvis i transformacions. És una cosa que de vegades oblidem ... De manera que aquest seria un gran repte també en l’educació. No sé si als Estats Units passa el mateix.

A.J.D.: Crec que aquest és un tema molt difícil: no és tan sols que tinguem pobresa en el sentit econòmic, amb la crisi a casa nostra, sinó que també hi ha una mena de pobresa de possibilitats. Ja sabeu el que significa. Que no sempre veiem el que està potencialment dis-

ponible i què pot ajudar la gent. Es té un enfocament molt limitat sobre el que està succeint, una concepció molt poc àmplia del que és l’educació. Es concep com un aprenentatge de les habilitats tècniques en lloc de pensar molt més profundament en la importància de les diverses cares d’aquestes habilitats i els coneixe-ments que la gent necessita tenir.

M.C.: Sí, això també succeeix aquí. A vegades diem que l’educació no és l’escola, però a la pràctica creiem o actuem com si només l’escola fos l’educació. Reduïm la idea, la restringim molt, i teòricament estem d’acord que no és així però a la pràctica la visió que hi ha sobre l’educació acaba sent molt limitada.

J.D.: Això té molt a veure amb la mirada fragmentada que tenim sobre l’educació i la societat, sobre els problemes i sobre l’organització i les solucions d’aquests proble-mes. Només tenim presents aquelles individualitats o aquells elements per separat, i no tenim presents les connexions que hi ha entre, per exemple, l’escola i al-tres agents educatius. Perquè el problema de la pobresa i d’altres com poden ser la drogoaddicció o la falta de feina verdaderament són qüestions que estan del tot interconnectades.

A.J.D.: En efecte, és un concepte de fragmentació. Nosal-tres tenim sistemes fragmentats també, molt tancats i limitats en el seu enfocament. No sé quina seria la paraula en català però és com allò que porten els ca-valls per tapar-los els ulls, no? Allò que anomenem blinders i que els obliga a tenir una visió molt ajustada i estreta sobre on poden anar. Realment compartim als EUA moltes de les preocupacions i problemes que te-niu aquí.

M.C.: Aquesta imatge que ens descrius penso que és el que en Jordi mirava d’explicar. Si imaginem els problemes sobre la pobresa, l’addicció a les drogues o la violència juvenil, per exemple, i només observem aquests pro-blemes des de l’òptica de l’escola, del sistema sanitari o policial, no entenem tot el problema. Per tant, la ma-nera de resoldre-ho és treballar junts per obtenir una visió global i no restringida.

A.J.D.: Això em recorda que, com als EUA, passem molt de temps parlant de desafiaments però de vegades no passem prou temps parlant sobre el que podem fer-hi. I una de les raons per les quals vaig venir aquí i vaig triar aquest lloc és pel treball que esteu fent des dels vostre grup de recerca. Quan vaig ser aquí

Con

vers

a

LA IMPORTÀNCIA DEL CAPITAL SOCIAL

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

ropa. Les empreses volen persones que puguin resoldre problemes complexos, no? Volen gent que sigui capaç d’entendre que no sempre hi ha una resposta tècnica a alguna cosa. Que, en realitat, el món és un lloc molt complex i ple de matisos i gris, és a dir, no és blanc o negre. Així, hem produït una generació d’estudiants que són excel·lents en blanc o negre i no tan bons en gris. Aquest és un tema molt profund que crec que hem de treballar. L’altre punt és que tu mires el que les em-preses busquen i aquestes contractaran els que puguin col·laborar l’un amb l’altre. Això abans solia veure’s com una habilitat més aviat tova, quan necessitaves tenir-ho tot al cap i així ja anaves bé, però resulta que la capacitat de col·laborar i treballar junts, pensar junts, dissenyar junts i créixer junts, són coses bàsiques i centrals, el que busquem en l’educació i tenim previst per al segle XXI.

J.D.: D’alguna manera hauríem de tenir present aquesta idea de coresponsabilitat davant dels problemes socials, també en educació. És el que nosaltres proposem, a les escoles, universitats, etc. És a dir, educar persones que siguin capaces de coresponsabilitzar-se d’aquests pro-blemes, independentment del que facin, estiguin al món de l’empresa o en d’altres sectors, però que tin-guin un background de valors importants que ens ajudin a desenvolupar un servei i alhora unes competències.

A.J.D.: Sí, m’encanta aquesta idea. Crec que connectar les persones a problemes reals del món, al que és realment important a les nostres comunitats, i implementar dis-

ciplines per comprendre aquests conflictes i després trobar-hi solucions, és una cosa increïblement potent per a les comunitats a les quals servim i també, com acabes de suggerir, per inocular el servei en l’ADN dels nostres estudiants. Arribaran doncs a estar orientats al servei, i aquesta és la forma en què som en el món, no? Nosaltres ens encarreguem dels altres, reconeixem els altres, ens preocupem pels altres i per construir i cultivar una cosa que és realment important per a les nostres comunitats. És una visió prou poderosa, trobo.

M.C.: I això és una cosa que nosaltres, com a universi-tat, podem fer. Podem fer-hi molt, en aquest terreny. Mirem, com a universitat, d’implementar o impulsar projectes d’Aprenentatge Servei que involucrin els es-tudiants a servir a la comunitat i, alhora, aprenguin sobre el seu grau. Crec que és una manera de trans-metre la importància de col·laborar, d’oferir un servei, i alhora poder aprendre mentre ofereixes servei. Hem començat algunes iniciatives en diferents temes assa-jant aquesta manera de treballar.

A.J.D.: Sí, això és bo. El millor és que hem de compartir una gran quantitat dels mateixos enfocaments i aques-ta idea sobre l’Aprenentatge Servei i estar connectat als nostres problemes és central a la meva Universitat tam-bé. Enviem entre sis-cents i set-cents estudiants de pre-grau a escoles amb pocs recursos per treballar a la vora dels estudiants, per modelar-los, per tutoritzar-los, per dirigir temes de violència i de pobresa a les seves comu

per primera vegada, el Dr. Jordi Riera va fer una con-ferència sobre la governança, la governança en xarxa. Convidàveu gent d’arreu del món per ser aquí i pen-sar junts i jo vaig tenir la sort de formar-ne part. Re-cordo que el Dr. Riera va parlar sobre la importància de la interconnexió i la interdependència. La feina que fem ha d’estar interconnectada, ser interdepen-dent. I això és molt poderós per a mi i és una cosa que intento fer a la meva Universitat. Crec que això es basa en aquesta idea de capital social, que té una tradició molt rica i profunda. Hi ha hagut un valor real en les nostres relacions que ens ha connectat. Perquè durant molt de temps ens hem centrat en el que hi ha dins meu, la meva educació, la meva ex-periència, així que és molt important que hi pensem com a capital humà.

M.C.: L’educació és un bon exemple per entendre la im-portància del capital social i les interdependències. Crec que el capital social pot ser una bona manera d’aproximar-nos als problemes o reptes educatius.

A.J.D.: Sí, perquè aquestes xarxes són realment impor-tants. He tingut el plaer d’anar en el vostre metro. Ja sabem que la plaça Catalunya és un nus central en aquesta xarxa, no? Si hi passa res, un tren hi queda encallat, o si hi ha algun accident o alguna cosa... això afecta els trens i tot el sistema. El que passa a les esco-les afecta les comunitats, afecta les polítiques, afecta l’atenció sanitària...

J.D.: Podem tenir diferències en una mateixa comunitat, diferents professionals de diferents camps i discipli-nes educatives que hagin de treballar junts per criar els nostres infants perquè tinguin una vida millor. Així que hem de tenir cura d’aquestes connexions per veure com podem realment donar-los la possibilitat de ser més eficients d’una forma similar.

A.J.D.: Es tracta també de la qualitat de les relacions que tenim, atès que podem tenir un munt d’amistats i de relacions però, al final, si no són d’alta qualitat, d’alta confiança, relacions de respecte mutu, serà difícil fer la feina educativa correctament. Com a professor, si em sento segur amb tu, si puc compartir amb tu, si puc ser vulnerable amb tu, seré més propens a compartir-hi els problemes que tinc. Hem de pensar en la naturalesa in-terconnectada del treball juntament amb la qualitat de les interaccions socials que tenim. Tant és el que fem. Aquestes coses van plegades.

M.C.: Hi ha un altre element sobre l’educació a les escoles, com és la gran quantitat de contingut que treballem amb nens. Ens capfiquem molt en uns currículums molt densos i atapeïts i ens oblidem d’ensenyar allò que realment els infants i joves necessiten per la vida que els toca viure. I aleshores aquesta obsessió de tocar molts continguts i de no entendre que el que hem de fer és renunciar a alguns d’aquests, penso que és una qüestió important. I també entendre l’educació d’una manera molt més funcional, molt més amb sentit. Una cosa que sovint succeeix a les escoles. Hauríem de fer-ho així però al final acabem amb els continguts de sempre, amb les lliçons, amb les obligacions per tocar determinats punts del currículum. Hauríem d’esponjar i de centrar-nos molt més en competències de síntesi que ens ajudin realment a desenvolupar-nos.

A.J.D.: Sí. Crec que aquest darrer punt sobre el pensa-ment superior, i la capacitat de sintetitzar i analitzar la informació, és realment crític, com quan ens fixem en la comunitat en general i en l’ocupació, les empre-ses que busquen personal tant als EUA com a tot Eu-

JORDI DÍAZ: “HEM D’EDUCAR PERSONES CAPACES DE CORESPONSABILIT-ZAR-SE DELS PROBLEMES, ESTIGUIN AL MÓN DE L’EMPRESA O EN D’ALTRES SECTORS”

MIREIA CIVÍS: “ENS CAPFIQUEM MOLT EN UNS CURRÍCULUMS DENSOS I ATAPEÏTS I ENS OBLIDEM D’ENSENYAR ALLÒ QUE ELS INFANTS I JOVES NECESSITEN”

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

M.C.: Aquí patim un hàbit dels polítics que no sé si és gaire bo: canviar les lleis, les polítiques, tot sovint. No sé si als EUA teniu el mateix problema.

A.J.D.: Sí, però no crec que als Estats Units sigui tan dolent com el que descrius. Tenim la tendència en l’educació als Estats Units a oscil·lar d’un costat a un altre, com un pèndol. Tendim a balancejar-nos endavant i enda-rrere. I els mestres han d’abaixar el cap i mantenir-se allà a sota... I això és molt perillós.

M.C.: Crec que canviar tantes vegades les lleis és un gran error, és com creure que l’educació canviarà gràcies a les lleis. Si vols canviar o transformar l’educació, no has de moure les lleis, cal canviar l’educació. Tan sols és una forma teòrica de canviar, així que...

A.J.D.: Crec profundament que, quan els mestres s’aixequen al matí i se’n van a les aules, volen fer una bona tasca ensenyant. Ho crec de cor. I el nostre paper ha de ser eliminar molts d’aquests obstacles, políti-ques, lleis o el que sigui que pot haver-hi que interfe-reixen en la capacitat dels professors per connectar-se entre si. Perquè, si no ho fem, mai arribarem enlloc. Però moltes de les polítiques assumeixen com a teoria d’acció que els mestres són mandrosos, que no volen treballar... Així que si véns d’aquest punt de vista, can-vies les lleis tota l’estona i intentes coses noves, però si véns d’un punt col·lectiu... I he de dir que, havent estat a Barcelona aquestes dues últimes setmanes, he pogut sentir el poder del col·lectiu aquí, l’energia social al voltant de temes importants, i m’he sentit realment privilegiat de formar-ne part. I crec que és la mateixa energia social i la mateixa saviesa col·lectiva que també hem d’aprofitar per fer realitat els canvis en l’educació.

nitats. Aquesta idea de servei, de retornar el que t’ha estat donat, d’orientar cap a l’altre, crec que és molt impor-tant. I per a mi el que realment parla d’aquesta idea és el lideratge. És difícil tenir aquesta conversa sense pensar en el lideratge i el tipus de líders que necessita-rem per al segle XXI. Hem d’evolucionar més enllà del lideratge tècnic i que la gent ha de ser bona en gestió; això és important, però necessitem aquests líders amb una visió clara, que siguin útils, efectius, que tinguin una missió clara i una clara passió per la seva feina i ho puguin articular. I després, al seu torn, que adobin les condicions en les quals les persones siguin capaces de treballar juntes, aprendre juntes, pensar juntes. Tenim líders que han aixecat sistemes win-lose [guanyar-per-dre]. Però penso que hem d’anar més enllà d’això, dir als líders que busquin el win-learn [guanyar-aprendre]. Hem de passar d’aquesta orientació guanyar-perdre a la guanyar-aprendre, en què podem créixer i avançar plegats. Això suposarà una mena de reinstrumentalit-zació, per la forma en què tradicionalment pensem en el lideratge i en què tradicionalment formem els líders.

J.D.: I què penseu del paper de la universitat a repensar aquest concepte d’educació i en la manera de concebre aquesta idea de lideratge en el context que vivim?

A.J.D.: Aquesta ha estat, per a mi, la qüestió clau durant molt de temps en l’educació. Hem assenyalat amb el dit el que podríem anomenar l’etapa preescolar fins a l’escola secundària, per a vosaltres Infantil, Primària i Secundària. Així que hem assenyalat aquests grups de persones dient-los que no han fet una bona feina. Rarament ens hem mirat a nosaltres mateixos com a universitat, per dir el que podem millorar. Així que crec que la pregunta és la correcta. La formació de lí-ders i la capacitat de desenvolupar el lideratge i refor-çar la col·laboració aquí, dins de la universitat, abans d’enviar-los a fora. Per exemple, diem als professors, quan són fora, a les escoles: “col·laboreu més, treba-lleu més plegats, associeu-vos més, més junts...” Però i aquí, a la universitat? Els mantenim tots separats l’un de l’altre, i això no té cap sentit. Així que a la univer-sitat hem de repensar la forma d’enfocar l’educació cap al model que volem que els estudiants apliquin a les escoles. I això vol dir que a les universitats hem de repensar el que és valuós i el que és important i com ho recompensem i incentivem. Aquesta és una qües-tió molt rellevant: quin és el paper de la universitat en l’educació del segle XXI.

M.C.: Reproduïm el mateix problema que hem dit que hi ha a l’escola. Preparem universitaris per treballar en escoles i potser no els donem les competències que necessiten aquests mestres. De la mateixa manera que treballem des de les escoles amb infants preocupant-nos per uns currículums que potser no donen resposta a les necessitats que hi ha més enllà de l’escola.

J.D.: Seria, d’alguna manera, com dir-los que han de trans-formar l’educació però no ensenyar-los com. Hem de transformar-nos a nosaltres mateixos.

M.C.: Jo crec que hi ha una escletxa entre com es prepa-ren els nostres estudiants i quines són les necessitats de l’escola. Així que crec que hem de trobar-nos i parlar, escoles i universitat.

J.D.: El que dius és realment interessant, i és un altre repte: com podem vincular –i ho ha esmentat abans l’Alan– l’acció de la universitat a la pràctica. I com podem construir algunes aliances entre les universitats i les es-coles, i com pot la universitat treballar intensament per capacitar aquestes escoles i aconseguir col·lectivament unes millors metes educatives.

Alan: Sí. Això és realment crític. No sé si passa el mateix aquí a Catalunya, però durant molt de temps les uni-versitats van ser acusades de viure en una torre d’ivori. Us és familiar, el terme, aquí?

Mireia: Sí, sí.

A.J.D.: Com “dalt del turó”. De fet, la meva universitat és, literalment, dalt d’un turó, la qual cosa encara ho em-pitjora, perquè cal pujar-hi. Durant molt de temps hem viscut en aquesta torre i la suposició és, doncs, que el co-neixement flueix costa avall. Es tracta d’una orientació molt perillosa. La idea que el coneixement es pot crear en qualsevol lloc, en qualsevol moment, és molt potent. I hem de respectar el coneixement i la intel·ligència dels col·lectius, oi? La intel·ligència col·lectiva existeix. I no-saltres, les universitats, ho hem estat desaprofitant, la qual cosa va en el nostre propi detriment. Ens hem pas-sat molt de temps pensant en el rigor, a ser rigorosos, a tenir rigor científic, i això és important, però no ho hem fet a costa de la rellevància, de la importància, de connectar-ho a la comunitat. El paper de la universitat en el futur és pensar en el rigor i en la rellevància, re-flexionar sobre algunes d’aquestes associacions. Per ser honest, vosaltres, aquí, en el vostre grup de recerca, ja feu aquesta tasca. Això és per a mi la part més emocio-nant del que està passant, no només a Catalunya, o al país en general, o a Europa, sinó al món.

ALAN J. DALY: “AQUESTA IDEA DE SERVEI, DE RETORNAR EL QUE T’HA ESTAT DONAT, D’ORIENTAR CAP A L’ALTRE, CREC QUE ÉS MOLT IMPORTANT”

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

P

“L’ADDICCIÓ A LES XARXES SOCIALS NO EXISTEIX”

ocs àmbits de la psicologia terapèutica deuen ser tan durs com el del tracta-ment de les addiccions, una de les preocupacions centrals de la salut públi-ca durant les darreres dècades. Les addiccions són enormement destructives, persistents, i ben sovint, també, un repte enorme des d’un punt de vista de la nostra comprensió. Així doncs, el professional que s’hi enfronti cal que sigui algú amb una gran capacitat d’empatia, molt pacient, curiós, unes característi-ques que, sens dubte, reuneix el catedràtic i psicòleg Xavier Carbonell Sànchez (Barcelona, 1957).

Xavier Carbonell és professor des de fa més de dues dècades a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL, quasi el mateix temps que treballa com a terapeuta en un Centre Ambulatori de Seguiment (CAS) al barri de la Sagrera. Des d’allà ha pogut seguir l’evolució social del problema de la drogodependència a Catalunya. Explica que estu-diant a Madrid el va influir José María Ruiz Vargas, aleshores professor de psicologia general i avui catedràtic de Psicologia de la Memòria a la Uni-versitat Autònoma de Madrid. Posteriorment, a Barcelona, on Carbonell va continuar els seus estudis, assistí com a alumne al seminari extracurri-cular sobre addiccions que impartia Ramón Mendoza Berjano. Mendoza és a hores d’ara catedràtic de Biologia Evolutiva i de l’Educació a la Uni-versitat de Sevilla i un destacat especialista en salut pública que formà part de l’equip d’assessors del Pla Nacional de Drogues així com del Govern espanyol en matèria d’educació per a la salut.

A punt de llicenciar-se, en ple esclat de l’aparició de la problemàtica social del consum de drogues, Xavier Carbonell s’integrà com a psicòleg en una de les anomenades comunitats terapèutiques alhora que s’iniciava en la recerca científica de la mà de Jordi Camí, un dels professionals de l’Hospital del Mar, centre pioner en el tractament de l’addicció a l’heroïna. Des d’aleshores, el Dr. Carbonell no ha abandonat aquest camp tot i que ha anat incorporant als seus estudis l’aparició de nous fenòmens com ara l’associat als jocs de rol on-line. Actualment, forma part del grup de recerca liderat pel doctor Josep Gallifa, Psicologia, Persona i Context (PSICOPER-SONA).

Text: Francesc Viadel Imatges: Pere Virgili i Esperanza Maestro

Entrevista al Dr. Xavier Carbonell, investigador de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

Inve

stig

ador

s

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

Quines són les addiccions que tracten habitual-ment al CAS? En el nostre centre, quan vàrem començar, trac-tàvem persones que consumien heroïna i alcohol. Amb el temps l’heroïna va anar baixant i, llavors, a finals dels anys noranta, vam començar a tenir addictes a la cocaïna. Molts d’ells se la injectaven. Ara mateix, l’heroïna continua sent el 60% de la nostra feina. Tenim molts supervivents dels anys vuitanta de barris com la Mina, Trinitat, Sant Mar-tí o la Pau, que en aquests moments estan prenent metadona. Tenim pocs cocaïnòmans en un sentit estricte, vull dir que normalment són cocaïnò-

mans i alcohòlics o que consumeixen la cocaïna de manera associada a l’alcohol. La cocaïna a Es-panya no va arribar sola sinó que ho va fer de la mà de l’alcohol. Estava en “la festa” on hi havia també alcohol. He vist molt pocs cocaïnòmans purs. Altrament, l’alcohol sempre està present, és la gran oblidada de les substàncies addictives, de tota aquesta problemàtica.

A quines franges d’edat es corresponen els seus pacients? Cada vegada els pacients són tots més grans, a ex-cepció dels alcohòlics, que en general sempre han sigut de més edat.

Normalment associem les addiccions a la gent jove... Bé, una cosa és quines drogues consumeixen els joves i una altra quin tipus de consum sol produir una demanda de tractament. L’exemple més clar el tenim en el cànnabis. És la droga més consumi-da però molt poca gent es tracta. Certament, no té el risc que tenen la cocaïna i l’heroïna o, encara, les amfetamines, una substància que també com-porta molts riscos. Les amfetamines no han estat, però, d’un gran consum a Espanya. De fet, estan associades a un període molt concret, a l’època

d’allò que es conegué com “la ruta del bakalao”. Molt poca d’aquella gent de “la ruta” que con-sumia va acabar demanant tractament i dels que nosaltres vam veure molts ja no prenien èxtasi i s’havien passat a la cocaïna. També hi havia molts que només venien per problemes amb l’alcohol. L’alcohol [insisteix] és la gran oblidada, la substàn-cia que genera més problemes, més morts i des-prés, és clar, hi ha també el tabac, el consum del qual no ha baixat tant com ens pensem. Atès el problema de salut pública que genera el consum de drogues, creu que el sistema sanitari hi dedica prou recursos? Que en general tenim una societat prou conscienciada?Sí. De fet, és un dels pocs temes, si més no a Ca-talunya, en què els partits han mantingut els ma-teixos acords durant legislatures. Hi ha moltes eines, els CAS o la comunitat terapèutica entre els importants. També les unitats hospitalàries de desintoxicació en hospitals com el del Mar, Can Ruti, Vall d’Hebron, Sant Pau o les que atenen les ludopaties com a Bellvitge i Sant Pau... Al centre nosaltres el que fem és tractar una malaltia. Les drogues generen malalties, inseguretat ciutadana. L’extensió de la sida, per exemple, ha estat en bona part un problema associat al consum de drogues injectades. Allò fonamental més enllà de l’atenció mèdica és que hi hagi un bon treball de prevenció. És una qüestió difícil. De vegades, treballar amb persones amb aquesta problemàtica és desagraït però m’atreviria a dir que fer-ho en l’àmbit de la prevenció encara pot ser-ho més. Clar [riu], el que s’esperaria és que la gent no consumís gens però la realitat és un altra. És evident que el problema mai no es pot reduir a zero però també és cert que mai no sabem fins a quin punt està tenint efecte la nostra feina, quin efecte tenen les actuacions de caràcter preventiu sobre l’epidèmia.

Què ens converteix en addictes? Un factor és el de l’exposició a una determina-da substància. Sense l’accés és més difícil que es doni l’addicció. Fixi’s en la relació que hi ha entre l’addicció al tabac o a l’alcohol i el nivell d’exposició de la gent a aquestes dues substàncies. Hi ha una etapa en què és habitual que les persones tinguin un contacte molt continuat a aquestes substàn-cies. A Espanya, a més, estem molt més exposats que en altres països. D’altres substàncies com la cocaïna també han tingut una major entrada ate-

“L’EXEMPLE MÉS CLAR EL TENIM EN EL CÀNNABIS. ÉS LA DROGA MÉS CONSUMI-DA PERÒ MOLT POCA GENT ES TRACTA. CERTAMENT, NO TÉ EL RISC QUE TENEN LA COCAÏNA I L’HEROÏNA O, ENCARA, LES AMFETAMINES, UNA SUBSTÀNCIA QUE TAMBÉ COMPORTA MOLTS RISCOS”

sa la nostra relació cultural amb Llatinoamèrica. Després, hi ha la gent jove, amb un major risc, per una voluntat de cercar noves sensacions, per falta de percepció del risc, per qüestions de rebel·lia o d’autoafirmació, de moda... A partir d’aquí hi ha dues teories principals. La que estableix que hi ha persones amb unes característiques de personalitat que els portaria a ser addictes. Parlem de persones amb inseguretat, baixa autoestima, les quals, des del meu punt de vista, no es diferencien gaire del que serien conductes de risc presents en qualsevol altre trastorn. Un altra teoria diu que no hi ha cap persona que estigui fora de perill de l’abast d’una substància i, a banda de personalitats amb més tendència –una qüestió que mai no s’ha acabat de dilucidar empíricament, hi ha milers d’articles que no han arribat enlloc–, cal veure en quin moment de la teva vida estàs.

La substància entesa com un refugi...Tots passem per moments en què tenim un risc d’apropar-nos a una substància que coneixíem, amb què havíem tingut una relació, una substàn-cia que fins i tot hem consumit més o menys habi-tualment sense que ens causés cap problema. Per exemple, en la història de molts alcohòlics hi ha al darrere uns primers hàbits de consum, no pro-blemàtics, que es tornen en addicció davant d’una separació o de la pèrdua del treball. La substància esdevé llavors una solució al malestar. La substàn-cia, en efecte, com un refugi, allò que et permet dormir una nit, oblidar... Per tant, allò cabdal no seria tant la persona sinó la circumstància per la qual passa aquesta persona. Hi ha encara la qües-tió del tipus de substància. Pensem en el tabac: la gent el consumeix habitualment i les seves conse-qüències no són fàcils de veure de forma immedia-ta. Convivim amb ella. L’heroïna hi ha poca gent que la consumeix, fins i tot en època d’epidèmia era poca amb relació al total de la població, atesos els seus efectes immediats i molt greus.

Va viure en primera línia l’epidèmia de l’heroïna dels anys vuitanta, una epidèmia en part motivada per la crisi. Com a investigador ha pogut apreciar si la crisi ha disparat determi-nades addiccions?Sóc molt crític, amb aquesta hipòtesi. Amb la crisi s’han acabat els diners, també s’han acabat els di-ners per adquirir altres productes, béns de consum. Això també afecta les possibilitats d’adquirir cocaï-

na o alcohol. La crisi no ha augmentat el consum d’aquestes substàncies, cosa que no vol dir que al-gunes persones sí que hagin augmentat el consum personal. Vull dir persones que ja eren addictes i la situació personal de les quals ha empitjorat. No sa-bem què passarà a partir d’ara. Des de fa dos o tres anys el que hem tingut a Barcelona és un augment de gent que es tracta de l’addicció al cànnabis. La substància està relativament a l’abast i, a més, hi ha l’existència de clubs. Mai havíem vist demanda de tractament per cànnabis però ara mateix hi ha un augment de crisis psicòtiques per culpa del càn-nabis. El que és segur és que a la llarga el cànnabis serà un problema greu de salut pública.

I les noves generacions de drogues?Hi ha un risc associat a la producció. Els labora-toris clandestins poden generar substàncies noves com aquell qui diu cada setmana. El que fan és, a partir de la molècula de l’amfetamina, fabricar pe-tites variacions. Són substàncies noves de les quals ho desconeixem quasi tot i, per tant, no figuren a les llistes de substàncies prohibides pels organis-mes internacionals. L’altre risc és que cada vegada sabem més com funciona el cervell humà, sabem produir psicofàrmacs que són més selectius, més específics, més eficaços per tractar malalties men-tals, i crec que en el futur alguns d’aquests fàrmacs podran fer-se servir com a agent terapèutic però també com a substància recreativa.

Vostè també ha estudiat els riscos d’addicció as-sociats a les noves tecnologies. Hi ha la conven-ció que aquestes han creat autèntics addictes.Sí, s’ha parlat molt de les addiccions a les noves tecnologies com internet, mòbil, xarxes socials, jocs de rol en línia, casinos virtuals, etc. El que po-dem dir és que de vegades s’ha confós una neces

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

sitat adolescent com és la comunicació amb iguals amb una addicció per la senzilla raó que aques-ta tecnologia és poc coneguda. D’aquí l’equívoc d’una suposada addicció a les xarxes socials. Par-lem a partir d’aquí... [riu]

Exagerem, doncs?Confonem un terme científic amb un terme col·loquial. Tinc un contacte professional amb el món de les drogues i, així doncs, tinc molt clar que no té res a veure una cosa amb l’altra. M’agrada molt usar per referir-m’hi alguns termes col·loquials com el de viciat, enganxat... Si veiem una perso-na que sempre està llegint, no diguem que és una persona addicta. Així, doncs, podríem parlar de dependència tecnològica, de conductes excessives, però no de veritables addiccions, tal com les conei-xem a l’àmbit de les addiccions a substàncies.

Una dependència que ha afectat els nostres marcs de relació. Les classes a la Universitat,

per exemple. Com evitar la interferència cons-tant que suposa l’ús de les noves tecnologies a l’aula? Té solució?No [riu]. Cal aprendre a conviure amb això, a treure-li al millor partit possible i minimitzar els efectes negatius. Minimitzar passa per reformular les normes... Sí i no. Hi haurà coses que no podran canviar. La co-municació virtual està molt arrelada. Com influirà aquesta en determinats àmbits com els que plante-javes? Doncs no ho sabem. El més fàcil seria fer un ús restrictiu. Però, fins a quin punt el professor sí que pot usar les TIC en l’aula i els alumnes no? Pen-sem que els nostres adolescents assisteixen a classe amb un potent ordinador de butxaca i el sistema educatiu ha d’aprendre a treure-li partit. Quan en-cara no sabem com gestionar l’ús d’ordinadors dels estudiants ja se’ns presenta un nou repte.

Els videojocs sí que poden crear addiccions?Sí. Un tipus de videojoc, concretament els de rol on-line. En els jocs de rol en línia passen diverses coses. Estan disponibles vint-i-quatre hores, no acaben mai, el joc no s’acaba quan tu te’n vas a dormir, segueix jugant-hi la gent, i això potser fa que el que havies guanyat ho perdis o que si estàs alguns dies fora sentis la necessitat de trobar un cibercafè. Si jugues dins d’un clan guanyes posi-cions. Se’t crea una obligació social de jugar, hi ha una pressió. Quan es juga sol és quan té més risc perquè pots creure que el teu personatge és més important que el teu propi jo. És possible que hi hagi un contrast entre allò que potser és un món quotidià gris i el que t’has creat virtualment i on ets un guanyador, algú reconegut. D’altra banda, estem veient que hi ha una gran preocupació per part dels pares que no es correspon amb la que te-nen els usuaris. No sabem si és que cal que passi més temps...

Hi ha alguna possibilitat que aquests mons vir-tuals esdevinguin uns aliats terapèutics?Si no hi ha addicció aquests mons no tan sols són uns aliats terapèutics sinó que poden ser també d’un gran ajut per preparar els més joves de cara al futur. Hi va haver un moment en què saber ex-treure informació d’un llibre era important, era una competència que et permetia créixer en conei-xements, que va conviure durant un temps amb d’altres com per exemple la de saber utilitzar el te-

lèfon. Molts dels nens que estan jugant avui amb la Play o a jocs d’aquestes característiques estan també adquirint competències. Moltes de les fei-nes del futur estaran relacionats amb aquest nou entorn virtual. D’altra banda, pensa també que tots dissociem la nostra vida real de la imaginada i és sa somiar. Abans només ho podíem fer amb el cap. Després ho hem fet llegint i ara, a més de les novel·les, tenim altres mecanismes per dissociar. Per tant, és imprescindible saber utilitzar aquestes noves eines.

I totes aquestes eines en realitat no ens van tan-cant cada vegada més en nosaltres mateixos com a individus, aïllant-nos socialment els uns dels altres?En algun moment s’ha pensat en això. Però crec que aquesta visió és un ateòric. No en tenim evi-dències empíriques. Realment genera aïllament? Aquesta comunicació virtual genera, paradoxal-ment, incomunicació? Seria així si aquesta tecno-logia m’incomuniqués totalment del meu entorn familiar o de les meves amistats, però el més nor-mal és que reforci els meus contactes. Puntual-ment algú es pot aïllar, podria ser, esclar, però és molt difícil.

En qualsevol dels casos sembla complicat deter-minar quan parlem d’una addicció i quan d’una simple dependència. No sortim de l’àmbit dels prejudicis, de les percepcions...Allò que determina l’addicció és el fet que hi hagi conseqüències físiques o psicològiques greus.

L’equip de recerca que lidera vostè dins del Grup Psicopersona ha investigat també la rela-ció entre els joves i les noves tecnologies i els efectes que se’n deriven.Fa poc vam col·laborar amb l’Institut de Recerca i Atenció Primària (IDIAP) en un estudi basat en més de 5.000 estudiants de secundària del Va-llès Occidental. Els resultats indicaven que l’ús d’internet era més problemàtic que no pas el del mòbil i que generava, per exemple, més dificultats de relació amb les famílies. Altrament, a mesura que augmentava l’edat, aquestes conductes pro-blemàtiques milloraven. Com sigui, l’entorn que estudiem és molt canviant i ara mateix no sabem quins resultats obtindríem amb l’aparició de les tauletes, smartphones i d’altres... Una recerca de la qual estem molt orgullosos, i que em sembla que

tu ja coneixes, és Red-Socs, liderat per la Dra. Ur-sula Oberst i finançat pel Ministerio de Ciencia y Educación. El seu objectiu és descriure els perfils de joves i adolescents a Facebook en funció dels estereotips de gènere i personalitat. Creiem que pot haver-hi una relació entre la presentació a Fa-cebook i el benestar psicològic i pretenem elaborar recomanacions sobre el seu ús saludable.

Han dut aquesta mateixa línia d’investigació fora de Catalunya? En aquests moments treballem en una investiga-ció transcultural sobre l’ús d’internet i el mòbil i la relació amb l’ansietat amb universitaris de Co-lòmbia, els Estats Units i Espanya. Tot just acabem de tancar la recollida de dades a Espanya en aquest moment. Res del que fem al grup en general, i en aquesta recerca en concret, seria possible sense els doctorands i col·laboradors del grup, veritables motors d’innovació i entusiasme.

Quin retorn rep la societat d’aquesta recerca?Aquest és un repte permanent del nostre grup de recerca. Si fa uns anys es va destacar la importàn-cia de publicar els resultats de la recerca, ara el rep-te és que aquestes publicacions siguin citades en revistes científiques de prestigi. En el nostre grup pensem que la recerca i la publicació són inhe-

rents a la nostra tasca com a professors universi-taris. La recerca és necessària per l’acreditació dels professors i de les titulacions i sense la recerca no podríem impartir els graus ni tenir els professors qualificats per impartir les classes. En aquest sen-tit, estem molt orgullosos d’algunes de les nostres publicacions a revistes internacionals com Cyberp-sychology and Behavior i Computers in Human Beha-vior i a les espanyoles Adicciones, Anales de psico-logía i Papeles del psicólogo. Aquestes publicacions són un bon aparador del nostre treball i subratllen la importància que dóna la Facultat a la recerca. Potser amb un caire més divulgatiu els llibres Las adicciones tecnológicas, qué son y cómo tratarlas i El trastorno del niño consentido són una bona mostra de les nostres aportacions.

“QUAN ES JUGA SOL ÉS QUAN TÉ MÉS RISC PERQUÈ POTS CREURE QUE EL TEU PERSONATGE ÉS MÉS IMPORTANT QUE EL TEU PROPI JO”

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

Bon Futur | 29

BLANQUERNA-URL INICIA EL CURS VINENT EL NOU GRAU EN GESTIÓ ESPORTIVA (SPORT MANAGEMENT)

L’ACTUALITAT DE LES FACULTATS BLANQUERNA - UNIVERSITAT RAMON LLULL

BON FUTUR

La Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL posa en marxa per al curs 2015-2016 el nou Grau en Gestió de l’Esport (Sport Management), amb l’objectiu de formar professionals amb els coneixements necessaris per gestionar organitzacions esportives.

Aquesta titulació, segons els professors Sixte Abadia i Marta Moragas, que han treballat en la memòria del nou Grau, “s’ha dissenyat per donar una resposta de qualitat a l’exigència crei-xent del sector esportiu de professionals capacitats específica-ment per a la gestió d’equipaments, organitzacions i projectes de qualsevol índole, fruit de l’àmplia penetració i arrelament de l’esport en la nostra societat”. Els graduats podran, doncs, exercir correctament en llocs de direcció tècnica i de coordinació en una organització esportiva i adquirir, a més, una sèrie de nocions bàsiques sobre la creació d’empreses de serveis esportius, com una forma d’autoocupació, i sobre la seva direcció i gestió.

La iniciativa s’ha pres, segons els professors Abadia i Mo-ragas, a partir de la creixent importància de l’esport en les so-cietats avançades, un progressiu procés d’esportivització que

actualment suposa un 2,1% del PIB català i genera feina a més de 90.000 persones. “La formació específica i profunda en ges-tió esportiva és, per tant, cada cop més necessària en aquest àmbit, i molt més en una ciutat íntimament lligada a l’esport com Barcelona, que va acollir els Jocs Olímpics de 1992 i que va generar el model de gestió conegut com a model Barce-lona”. Aquest binomi esport-Barcelona s’evidencia en diverses xifres: més de 700.000 persones són usuàries regulars dels centres esportius de la ciutat i gairebé 400.000 fan esport en els espais públics, segons dades del Pla Estratègic de l’Esport de Barcelona 2012-2022. A més, Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats millor posicionades a nivell esportiu el 2013: va ocupar la segona posició en l’Sports City Index pel nombre d’esdeveniments esportius celebrats, l’equipament existent i el percentatge de participació de la ciutadania.

Tot i que a Espanya només hi ha una oferta de grau similar, en el context europeu existeixen nombrosos exemples de títols de grau (bachelor’s degree) centrats en l’àmbit de la gestió es-portiva. El Regne Unit i Alemanya són els països amb més tradi

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

Bon Futur | 1630 | Bon Futur

cióen aquest àmbit a Europa, i els EUA a nivell mundial. D’altra banda, s’ha detectat que es tracta d’un àmbit amb un

considerable potencial ocupacional: prop d’un 30% dels pro-fessionals de l’esport desenvolupen funcions de direcció, en els congressos professionals i publicacions es fa referència cons-tants a la necessitat de formació de gestors de l’esport i hi ha un augment d’associacions professionals de la gestió esportiva.

La Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL compta amb una àmplia experiència en la formació en l’àmbit esportiu. Des del curs 2001-2002 Blanquerna Esport ofereix el Grau en Ciències de l’Activitat Físi-ca i de l’Esport (CAFE) i dos màsters universitaris: Activitat Física, Salut i Entrenament Esportiu, i Esport, Oci i Canvi Social: Estra-tègies per a la Gestió i Anàlisi de l’Activitat Física Contemporània. També va impartir dos títols propis com el Màster en Direcció i Gestió d’Organitzacions Esportives i el Postgrau en Gestió de l’Esport Escolar.

El pla d’estudis d’aquest grau, que s’ha acabat de definir a través d’una sèrie d’entrevistes amb deu professionals del sector, està enfocat en diferents àrees temàtiques com ara els coneixe-ments relatius al funcionament, gestió i control de les diferents àrees de l’empresa (màrqueting, comptabilitat, finances, recursos humans, economia, dret, sociologia, estadística, etc.), els conei-xements relatius a les tasques que es desenvolupen dins de les organitzacions esportives (emprenedoria, consultoria esportiva, assessorament empresarial, gestió d’empreses i equipaments

esportius, gestió d’esdeveniments esportius i turisticoesportius, etc.) i els coneixements relatius al sistema esportiu.

Els graduats podran accedir, doncs, a sortides professio-nals en tots aquests àmbits i desenvolupar ocupacions típiques relacionades amb la gestió esportiva, com ara les citades en el projecte AEHESIS de 2005: Municipal Sport Director, Sport Manager, Project Manager, Event Manager, Managing Director, Sport Consultant, Researcher, Sport Marketing Director, Sales Manager i Sport Club Manager, entre d’altres.

Es tracta d’un grau dissenyat amb un alt nivell d’internacionalització, de manera que comptarà amb la presèn-cia de professorat i alumnat estranger i es fomentarà la mobilitat dels estudiants a través dels programes existents i els convenis signats amb centres universitaris internacionals. D’altra banda, hi haurà 30 crèdits en anglès a segon, tercer i quart. A més, amb l’objectiu de donar una visió interdisciplinària a la titulació, el grau també comptarà amb la col·laboració de tres centres universitaris de la Universitat Ramon Llull (URL): IQS School of Management, la Facultat de Turisme i Direcció Hotelera Sant Ignasi i la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL. Fins a 60 crèdits seran impartits pel professo-rat d’aquestes tres institucions.

Els estudiants també podran accedir a un ampli programa de pràctiques amb una xarxa d’empreses i institucions consolida-des, i a un professorat heterogeni i divers format per acadèmics i professionals en actiu.

El binomi esport-Barcelona s’evidencia en diverses xifres: més de 700.000 persones són usuàries regulars dels centres esportius de la ciutat i gairebé 400.000 fan esport

Un grau dissenyat amb un alt nivell d’internacionalització, de manera que comptarà amb la presència de professorat i alumnat estranger i es fomentarà la mobilitat dels estudiants

Els estudiants també podran accedir a un ampli programa de pràctiques amb una xarxa d’empreses i institucions consolidades, i a un professorat heterogeni i divers format per acadèmics i professionals en actiu

El curs vinent la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL impartirà el grau en Llengües Aplicades i Traducció (anglès), que incorpora dues mencions: Ensenyament de llengües i Mediació intercultural. La Dra. Maria González Da-vies, coordinadora del nou grau, explica en aquesta entrevista com s’ha plantejat aquesta nova titulació i quins són els trets més diferenciadors.

Quina és l’especificitat del nou grau en Llengües Aplicades i Traducció (anglès). Què el fa diferent dels que ja s’imparteixen a altres universitats?El principal objectiu d’aquest grau és formar lingüistes globals que puguin aplicar els seus coneixements sobre les llengües i les cultures a un ampli ventall de professions. Sovint no pensem en les múltiples possibilitats que s’obren gràcies als nostres co-neixements de llengües. El grau sorgeix de dues reflexions prin-cipalment. D’una banda, trobem un increment de les indústries de la llengua. Recordem que, segons la Common Sense Advi-sory, els Language and Globalization Services Providers (Pro-veïdors de Serveis de Llengua i Globalització) van moure uns 35 milions de dòlars el 2013. I aquestes indústries requereixen nous perfils professionals. Alguns dels serveis que creixen amb més rapidesa són la globalització de websites; la interpretació in situ i a distància; l’adaptació d’apps de telefonia mòbil, multi-mèdia i de jocs en línia, o la tecnologia aplicada a la traducció. D’altra banda, hem actualitzat els estudis tradicionals a partir de l’observació de les sortides professionals reals més habituals en universitaris graduats en carreres dedicades a l’estudi de les llengües i les cultures. A partir d’aquesta observació, al nostre grau hem inclòs matèries específiques orientades cap a la pre-paració en indústries de la llengua, organització d’empreses o ensenyament de llengües.

En el món global i tecnològicament avançat, quin paper hi té la traducció?Hi juga, precisament, un paper rellevant. És més, en fer-se el món més petit podem –i necessitem– comunicar-nos amb més i més persones. Es necessiten lingüistes que, a més, sàpiguen traduir i que sàpiguen utilitzar les TIC aplicades a la traducció de forma eficaç a fi de reduir les distàncies. La traducció de base no canvia pel que fa a la resolució de problemes i l’aplicació

d’estratègies adequades, la sensibilitat vers les llengües i cul-tures, la gestió d’entorns plurilingües, etc. Només varien els ins-truments d’aplicació de la traducció, que ara són cada cop més tecnològics. La demanda per traduir ha augmentat visiblement i, per tant, lluny de reduir-se el mercat per als traductors i els lingüistes en general, s’ha expandit perquè, a més, les màquines encara no poden traduir amb l’eficàcia dels humans.

En la formació de professors per ensenyar llengües, Blan-querna hi aporta la seva experiència com a formadora de mestres... Una de les professions més demanades internacionalment és la de docent de llengües. Això és coherent amb l’expansió dels mercats i l’increment de les relacions culturals i d’oci globals. Cada cop viatgem més i es dóna més mobilitat laboral. Necessi-tem conèixer bé les llengües dels llocs de destinació i aprendre-les amb garanties. Al grau oferim un itinerari de Didàctica de les Llengües i de la Traducció que prepara els nostres alumnes per ser professors dinàmics, interactius i humanistes que situen els seus aprenents al centre del procés d’aprenentatge. Blanquerna té una tradició de més de 65 anys en aquest camp i sovint s’ha avançat a enfocaments metodològics després considerats inno-vadors. Nosaltres continuem amb aquesta trajectòria basada en la recerca capdavantera i les bones pràctiques.

Quina importància té la mediació?No s’entén la mediació sense un coneixement profund i sensible de les cultures darrere les llengües. Quan parlem de mediació interlingüística, ens referim tant a la comunitària i social com a la institucional o empresarial. Al grau oferim un itinerari de Me-diació Intercultural que aprofundeix en les estratègies i accions necessàries per ser agent d’internacionalització en diferents contextos: escoles, hospitals, ONG, empreses nacionals i inter-nacionals, etc. Totes aquestes institucions necessiten persones que puguin acompanyar les llengües dels matisos necessaris per adequar-se a les cultures de destinació, tant de forma es-crita com oral. Avui en dia, aquesta és una tasca clau i alhora apassionant.

“Hi ha un increment im-portant de les indústries de la llengua que requereixen nous perfils professionals”

Entrevista a la Dra. Maria González Davies

Bon Futur | 31

Ara que tenim vint anysLa Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna ha complert vint anys. És la més jove de les facultats de la Universitat Ramon Llull i la que més di-rectament ha viscut els canvis relacionats amb les tecnologies de la comunicació i la informació que, en només dues dècades, han transformat i han globalitzat el món. Des de la primera promoció fins ara, aquella joventut que va confiar en el nou projecte pedagògic de Blanquerna ha passat de l’era analògica a la digital, de la vocació a la professió i d’estudiar a un petit carrer del Raval de Barcelona a treballar a les principals ciutats del món. Convertida en un referent mundial de la comunicació i les relacions internacionals, la història de la jove facultat és, també, la història de tots els centres d’estudis que conformen Blanquerna i la Universitat Ramon Llull.

La primera promoció de futurs comunicadors va començar els estudis a un espai cedit per la Casa de la Caritat de Barcelona, al cor de Ciutat Vella, en un barri amb

Del Raval a la cibernètica

Crònica

Joaquim Roglán

una històrica mala fama de marginació. Aquells as-pirants a ingressar en el món de la comunicació s’endinsaven al fons d’una gran ciutat que feia dos anys havia celebrat els millors Jocs Olímpics de la història, que s’havia posat guapa i de moda turís-tica i que, en uns moments d’eufòria econòmica i publicitària, ignorava i amagava una campanya crítica dels veïns que recordava: “Aquí hi ha gana”. Entre la fam i la postmodernitat, aquella joventut entrava a la primera universitat privada de Cata-lunya, la Ramon Llull, i a una institució anomena-da Blanquerna, “que a partir de l’any 1948 s’anà desplegant en altres estudis, a partir de les bran-ques més específiques de la tradició universitària catòlica: l’Educació, la Salut i la Comunicació“, tal com recorda el Dr. Salvador Pié, President de Blan-querna.

Escollir un barri tan controvertit va ser una aposta estratègica del primer degà, el Dr. Miquel Tresserras, que considerava que “els futurs comu-nicadors s’havien de formar en llibertat i a partir de la realitat”, evoca. Una realitat entre l’emblemàtica riquesa del Liceu cremat i reconstruït i els foscos carrerons que no formaven part de la Barcelona oficial ni turística. I és que, per aprendre a infor-mar, calia viure i comprovar la diferència entre la

veritat, la propaganda, les promeses incomplertes i els interessos polítics i econòmics. Encara sense sostre propi ni cafeteria, aquells joves haurien de fer possibles una Facultat, un barri, una comuni-cació i una societat millors. “I en només vint anys s’ha consolidat una Facultat considerada com un dels centres de referència europeus en els estudis de comunicació i relacions internacionals, així com un referent de compromís social”, compara l’actual degà, el Dr. Josep Maria Carbonell.

Davant el primer professorat, els primers llibres, les primeres càmeres de televisió i els primers or-dinadors, un alumnat sense telèfons mòbils, ni tec-nologia d’última generació a la butxaca, ni Viquipè-dia ni xarxes socials cibernètiques a l’abast, mirava com es construïa el primer edifici de la Facultat. Era modern, amb disseny, tecnologia intel·ligent i futurista. Deu anys després, ja era un referent cul-tural inserit en un barri que millorava a poc a poc el seu urbanisme, a la vegada que rebia una ona-da migratòria d’altres continents que transforma-va el seu dens i divers paisatge humà. Un espai de llibertat com és la universitat hi aportava una nova cultura, un compromís solidari i la tradició de l’humanisme d’arrel cristiana amb esperit de servei de Blanquerna. “D’aleshores ençà, l’aposta forma-

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

32 | Bon Futur Bon Futur | 33

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

fet que resulta determinant en l’actual món de la comunicació”, afirma el Dr. Josep M. Garrell, Rec-tor de la Universitat Ramon Llull.

Fidel reflex de com una institució universitària va creixent estretament lligada al seu entorn so-cial i al seu alè vital, en aquests anys s’ha construït el nou edifici de la biblioteca, s’han creat places i espais públics al seu voltant, han arribat més fa-cultats d’altres universitats, han desaparegut al-guns mitjans de comunicació i n’han nascut de nous. L’antic laboratori de fotografia és una aula digital. Es va passar de la pesseta a l’euro. Es va produir l’apagada analògica i va començar l’era di-gital. Es va canviar l’hemeroteca de paper per un plató virtual robotitzat. Van aparèixer els locutoris telefònics, van desaparèixer les botigues de vídeos i es va inventar el wifi. Es va passar d’un localisme barceloní de melic del món a un món global. De la febre d’or immobiliària i hipotecària a una crisi econòmica devastadora i als menjadors humanita-ris de Càritas, perquè al Raval encara hi ha gana. I fins ara s’han comptabilitzat setze promocions de comunicadors, quatre alcaldes i quatre presidents de la Generalitat.

Durant aquest temps, a més, s’han viscut diver-ses lleis d’ensenyament, molts canvis de progra-mes, noves titulacions i especialitats, un espai edu-

catiu comú europeu i moltes altres coses. Canvis històrics i canvis quotidians a un ritme vertiginós, sovint difícils de pair sense una profunda, sòlida i metòdica reflexió acadèmica. En aquest context, s’insereix la vocació de recerca científica que amb el pas del temps ha format doctors i grups espe-cialitzats. “Lluny queda la tardor de 1996, quan un conjunt de professors entusiastes es reuniren per primera vegada per constituir l’embrió de grup de recerca sobre el que llavors s’anomenaven les autopistes de la informació“, rememora el Dr. Pere Masip, Videgà de Recerca.

El resultat és que, des d’aquelles inicials in-vestigacions sobre internet, la Facultat ara té cinc grups de recerca reconeguts per la Generalitat de Catalunya que lideren projectes nacionals i inter-nacionals. Fan recerca multidisciplinària, de qualitat i socialment rellevant en l’àmbit de la comunicació i els mitjans, i també en la recerca aplicada vincu-lada a la professió, útil per als actors del sector de la comunicació i que fomenta la transferència del coneixement a l’entorn professional i productiu.

Els estudiants han vist i viscut les transforma-cions de modes urbanes i de models de ciutat. Ho han apuntat a les seves llibretes, ho han enregistrat amb les seves eines audiovisuals. Ho han conservat en la memòria dels seus ordinadors i en el núvol

cibernètic. Però també en la seva memòria perso-nal, sentimental i intel·lectual. Ho han escrit, ho han explicat i ho explicaran com a membres que són d’una cadena evolutiva de transmissió de la infor-mació, de la ciència, del coneixement i del talent. Tot això sempre tenint present que “educar és art, ciència i tecnologia però, sobretot, una activitat hu-manitzadora. A Blanquerna-URL desenvolupem un model educatiu universitari amb fidelitat dinàmica i innovació, per això tenim tradició, herència i projec-te. Això ens exigeix ser motiu d’esperança i trans-formació davant els enormes reptes del món global –sense oblidar el nostre país i la nostra cultura–, la societat del coneixement, el sistema universitari, les professions en els actuals escenaris, etc., però

fonamentalment acollir les necessitats i els interes-sos dels membres de la comunitat universitària en l’horitzó del servei a les persones i del bé comú”, segons indica el Dr. Andreu Ibarz, Director General

de la Fundació Blanquerna.En paral·lel al desenvolupament de la Facultat,

un barri que es donava ja com a quasi perdut ana-va esdevenint un focus cultural amb institucions veïnes com el CCCB, la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola Massana, la residència per a investigadors de CSIC, el Mac-ba, la Filmoteca de Catalunya i un llarg etcètera que ajuda a estimular la curiositat, la formació i la inquietud intel·lectual que necessita tota per-sona que es vulgui dedicar a la comunicació. A més dels intercanvis dels plans Erasmus i dels convenis internacionals, la proximitat amb altres facultats facilita el contacte interdisciplinari entre els estudiants de diferents especialitats. És com un campus universitari internacional al bell mig de la ciutat. “Des dels primers moments, la Fa-cultat va promoure els intercanvis internacionals d’estudiants, professors i personal no docent amb universitats estrangeres i s’han signat convenis amb universitats de fora d’Europa i amb altres de nord-americanes, sud-americanes, xineses, corea-nes...”, explica Marta Esteller, Cap de l’Oficina de Relacions Internacionals.

Aquelles primeres promocions se sentien com conillets d’índies d’una experiència innovadora que trencava molts motlles. Era quan ja es practicava,

“Els estudiants han vist i viscut les transformacions de modes urbanes i de models de ciutat. Ho han apuntat a les seves llibretes, ho han enregistrat amb les seves eines audiovisuals”

34 | Bon Futur Bon Futur | 35

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

Bon Futur | 19

en un ambient quasi familiar, la docència dels pe tits seminaris que anys després ha implantat Bo-lonya. Sempre amb un model basat en l’estudiant i en l’atenció i la tutoria individualitzades, l’objectiu era i és formar excel·lents professionals amb mol-ta pràctica per inserir-los en el món laboral. I en aquest procés, els professors s’autodefineixen com a “persona que acompanya, guia, estímul, facilita-dor, mentor, ajudant, referent…” en el documen-tal commemoratiu del vintè aniversari que es pot veure a internet. “Vint anys de canvis en les TIC han modificat l’aspecte d’una Facultat que porta la tecnologia en la seva genètica. La tecnologia és el nostre llapis per crear continguts, escrivim en te-clats i bits, el que mai no canvia és la nostra volun-tat d’actualitzar-nos any rere any”, ho sintetitza el Dr. Josep Rom, Vicedegà de Tecnologia.

Els primers aprenents de la comunicació i quin-ze promocions més han assistit i han participat en la construcció d’un barri, d’un país i d’un món me-

diàticament nous i diferents. “Han canviat les tècni-ques i les teories, però en el fons el coneixement és el mateix”, opina el professor Rafael Vallbona. Altres companys seus consideren que “les TIC comporten un canvi creatiu, ofereixen més opcions, faciliten un saber més ràpid i trenquen barreres”. Les contra-partides són que “dispersen i distreuen una mica, però les tecnologies no pensen i cal pensar encara que sigui per viure al ciberespai”, ironitzen.

Amb un inesborrable record i sentiment de per-tinença a Blanquerna. Contínuament evolucionant, sempre intentant fer-ho tot al millor possible fins a l’excel·lència. Sense perdre mai els orígens ni la identitat, dues dècades equivalen a dues genera-cions, aproximadament. I a la Facultat s’han format també parelles i algunes famílies, s’han fet amics per a tota la vida i s’han conegut col·legues de fei-na que encara treballen junts o es van retrobant al llarg de les seves carreres professionals fins i tot a països i ciutats molt lluny de Barcelona a través de la xarxa Alumni. Són ja milers de persones les que han pujat, graó a graó, l’escala del coneixement de Ramon Llull que hi ha gravada en una escultura rere la primera i ara antiga porta de la Facultat. Són els fruits de l’arbre emblemàtic de Blanquerna que es va plantar en un carreró del Raval. Només han passat vint anys i l’objectiu continua sent el mateix de Ramon Llull: ser i saber.

“Són ja milers de persones les que han pujat, graó a graó, l’escala del coneixement de Ramon Llull que hi ha gravada en una escul-tura rere la primera i ara antiga porta de la Facultat”

PREPARA’T Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals

Facultat de Ciències de la Salut

· Psicologia general sanitària (Blanquerna / IU de Salut Mental Vidal i Barraquer)

· Psicologia del treball, organitzacions i recursos humans

· Psicologia de l’educació (Interuniversitari)

· Atenció a la diversitat i educació inclusiva*

· Trastorns de la comunicació i del llenguatge* (Interuniversitari)

· Formació del professorat d’educació secundària obligatòria i batxillerat, formació professional i ensenyament d’idiomes (Blanquerna / La Salle)

· Lideratge de la innovació pedagògica i direcció de centres educatius*

· Psicopedagogia

· Ensenyament i aprenentatge de l’anglès a l’educació infantil i l’educació primària

· Pedagogia musical de 0 a 12 anys (Interuniversitari)

· Educació física i psicomotricitat de 0 a 12 anys

· Gestió d’organitzacions i projectes esportius (Sports Management)*

· Entrenament esportiu, activitat física i salut*

· Ciències socials del desenvolupament: cultures i desenvolupament a l’Àfrica (Interuniversitari)

c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 06sioefpcee@blanquerna.edu

· Direcció d’art en publicitat

· Periodisme avançat. Reporterisme

(Blanquerna - Grup Godó)

· Estratègia i creativitat publicitàries

· Ficció en cinema i televisió. Producció, guió i realització

· Comunicació política i social

· Producció i comunicació cultural

Pl. Joan Coromines, s/n.08001 BarcelonaTel. 93 253 31 72infopostgrausfcc@blanquerna.edu

· Recerca i innovació en cures d’infermeria (interuniversitari)

c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 27bsalutsioeinfo@blanquerna.edu

MÀSTERS UNIVERSITARIS BLANQUERNA-URL | CURS 2015-16

* Actualment aquesta titulació segueix el procés de verificació d’acord amb el Reial Decret 1393/2007 de 29 d’octubre de 2007, modificat pel Reial Decret 861/2010 de 2 de juliol de 2010.

www.blanquerna.edu

Oberta la preinscripció a partir del dia 3 de febrerConsulteu tota l’oferta de cursos de postgrau i doctorat al web

36 | Bon Futur Bon Futur | 37

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

Blanquerna Salut estrena una tauleta gegant per ensenyar anatomia humana a escala realLa Facultat de Ciències de la Salut incorpora aquesta innovadora taula anatòmica com a eina educativa en els quatre graus de l’àmbit de la sa-lut que imparteix.

La Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-Univer-sitat Ramon Llull ha estrenat aquest curs una taula de vi-sualització anatòmica interactiva, fabricada per l’empresa californiana Anatomage, que utilitzen els estudiants dels quatre graus que s’imparteixen a Blanquerna Salut: In-fermeria, Fisioteràpia, Nutrició Humana i Dietètica i Far-màcia (que s’imparteix juntament amb l’IQS). Es tracta d’una taula que conté una col·lecció real d’imatges esca-

nejades amb una gran definició i que s’han obtingut dels fons de la US National Library of Medicine, el “The Visi-ble Human Project”, que ha estat el punt de partida i la base per a tots els softwares de modelització anatòmica.

Aquesta font conté talls transversals a intervals d’1mm, TAC a intervals d’1mm i RMN a intervals de 4mm. L’Anatomage ha seleccionat aquells intervals

que proporcionen una major informació per a l’estudi de l’anatomia. Encara que els talls originaris són trans-versals, s’ha fet reconstrucció dels talls sagitals i fron-tals i d’aquesta manera és possible fer una secció en qualsevol pla i inclinació, i a qualsevol nivell. Les imatges contenen els dos sexes i models que es po-den manipular i personalitzar, rotar i veure’ls des de qualsevol perspectiva, afegint les principals visions en preseleccions o exportant-les a jpg.

Per una altra banda, les pantalles tàctils permeten la manipulació de les imatges, cosa que proporciona una interacció àgil i intuïtiva. Només amb un dit es pot fer girar el cos, fer un tall transversal o longitudinal a qualsevol nivell i veure quins òrgans o teixits hi ha implicats, es pot seleccionar la visió només del sistema esquelètic, muscular, vascular o nerviós o una combi-nació d’aquests. També es poden visualitzar i estudiar models patològics o d’intervencions quirúrgiques, pròtesis, etc. Un altre avantatge que té aquest dispo-sitiu és que a partir d’ara ja no seran indispensables les disseccions d’animals de laboratori.

Actualment als EUA és una eina tecnològica molt estesa però a Europa encara són molt poques les uni-versitats europees que disposen d’aquest aparell i la primera d’Espanya és la que s’inaugura aquest curs a la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL.

Només amb un dit es pot fer girar el cos, fer un tall transversal o longitudinal, seleccionar la visió només del sistema esquelètic, muscular, vascular o nerviós o una combinació d’aquests

“Valoro molt positivament la proximitat amb els professors”

“Amb el que més gaudim és amb les pràctiques que realitzem al laboratori”

“El que més m’agrada és l’aprenentatge basat en la resolució de problemes”

primer curs del grau en Farmàcia a Blanquerna-URL. Testimonis

El curs passat Blanquerna i l’IQS, dues institucions de la Universitat Ramon Llull, van iniciar con-juntament el Grau en Farmàcia. A continuació quatre estudiants d’aquesta titulació expliquen la seva experiència.

La quantitat d’hores de pràctiques fa que no només reforcem la part teòrica sinó que fins i tot aquella part que no hem en-tès a la teoria l’acabem d’entendre a la part pràctica. Valoro molt positivament la proximitat amb els professors, que ha fet que no hagi de buscar cap tipus de reforç acadèmic fora de la facultat.

Els seminaris han estat una assignatura nova que m’ha permès una visió propera a la finalitat de la carrera i diferents sorti-des professionals. Valoro molt bé les ac-tivitats extraacadèmiques, que és un lloc de trobada diferent.

Irene Mengod

Després de quatre mesos d’haver comen-çat la “primera edició” del Grau de Far-màcia, tots els estudiants hem tingut una primera presa de contacte amb el món universitari i amb el tarannà de la Univer-sitat Ramon Llull que ens representa. Amb el que més gaudim és amb les pràctiques que realitzem al laboratori. Són moltes ho-res setmanals que ens permetran, en un futur, desenvolupar-nos amb més fluïdesa dins d’aquest àmbit. Ara per ara, el fet de treballar al laboratori fa que les hores de treball siguin molt més dinàmiques i en-tretingudes i, a més a més, promou el tre-ball en equip, cosa que permet conèixer

millor els nostres companys de grau. Ens agrada veure que molt pocs exàmens són de tipus test com en altres llocs, les preguntes a desenvolupar permeten ex-pressar-te de forma més àmplia i és una bona forma d’evitar que els nervis ens ju-guin una mala passada a l’hora d’escollir una única resposta correcta. A més a més, al ser un grup no gaire gran, permet tam-bé avaluar-nos amb treballs en grup que molts desemboquen en presentacions, cosa que fa millorar la nostra “posada en escena”.

Anna Menéndez i Núria Font-Quer

Del Grau en Farmàcia m’ha agradat el mè-tode ABP (aprenentatge basat en la reso-lució de problemes), en què, treballant en equip amb altres estudiants, has de trobar la solució a un cas clínic concret. Tot i que estem a primer, tinc la sensació que el que estàs fent serveix d’alguna cosa. Que pots ajudar una persona. A més crec que és molt útil fer presentacions davant d’al-

tres alumnes, aprens a controlar els nervis de parlar en públic i a exposar les idees de manera entenedora. Valoro els treballs en grup, tothom s’hi implica i col·labora. Crec que serà molt útil per a la feina a la indústria farmacèutica, on hem après que cal saber treballar en equips multidisci-plinaris.Martí Usart

38 | Bon Futur Bon Futur | 39

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

40 | Bon Futur

Viu la seva professió amb majúscules, l’apassiona. Carla Not, Alumni de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL, és el que volia ser: nutricionista feta a si mateixa. Té una consulta privada a Novartis i a l’Sport Club Metropolitan. Allà fa el que li agrada: tractar de prop el pacient per descobrir el que vol i el que necessita i dissenyar-li una dieta especialitzada que l’ajudi a potenciar la seva rutina esporti-va, perdre pes, dur una alimentació adequada durant l’embaràs o prevenir i curar malalties. No creu en els falsos gurus de l’alimentació –al menjar, seny–, però sí que els aliments són po-derosos i que la nutrició s’aboca, sens dubte, a un futur esperançador que la converteix, cada cop més, en una professió imprescindible.

Què és exactament la nutrició i què significa ser nutricionista?Un nutricionista pot fer milions de coses, tot depèn de l’àmbit on es trobi. L’essència resideix en el fet que el nu-tricionista genera modificacions en pro de la salut a tra-vés dels aliments o, en canvi, ajuda a prevenir malalties i a crear bons hàbits. Una de les grans coses que aporta la nutrició és que no només es pot treballar a partir de la malalties, sinó que es poden prevenir directament, per-què realment sí que som el que mengem.

Per què vas decidir estudiar nutrició? Què era el que et cridava l’atenció?Jo ho he tingut claríssim des de sempre: no existia en-cara la carrera i ja sabia que em dedicaria a alguna cosa relacionada amb la nutrició. Ja des de petita em posava a llegir el revers de les caixes d’aliments per veure què contenien. Sempre he tingut clara la meva vocació: abans que existís la carrera pensava estudiar medicina i especialitzar-me en endocrinologia per tractar, després, amb l’alimentació i poder fer dietes. Quan feia segon de batxillerat va sortir la primera promoció de nutricionis-tes de Catalunya, i ara sento que va ser el destí. Encara ningú no sabia què era un nutricionista, però de seguida vaig començar a mirar com eren les matèries i vaig veure que eren tot el que jo volia: química, bioquímica, fisiolo-gia, anatomia... Vaig investigar les assignatures i em vaig dir: “això és per a mi”.

Com és la carrera de nutrició?La primera paraula que em ve al cap és “útil”. Òbviament útil per formar-te en la professió, però també a nivell per-sonal: mengem dia a dia. Jo jugo amb els aliments, pro-vo coses noves, intento tenir una harmonia alimentària. Nutrició és, sincerament, la típica carrera que jo faria si tingués qualsevol altra carrera, no perquè siguin uns es-tudis secundaris, sinó perquè és tan maca, i m’agrada tant, que jo ho estudiaria encara que no m’hi dediqués.

I què és el que, ara que ja ets professional, valo-res més de la carrera?Sens dubte, el professorat. A mi m’han marcat molts dels professors que vaig tenir a Blanquerna. I encara avui, quan estic treballant, recordo frases i flaixos dels meus mestres, i això que vaig acabar la carrera el 2008. Faig xerrades i de sobte em sorprenc dient: “I com deia una professora meva...” A més, eren professors que exercien en aquell mateix moment, que tenien un repte diari, que explicaven el seu dia a dia a la feina, que els apassionava el tema, i això es nota molt en un professor. M’ha marcat la professora de dietoteràpia, la de nutrició, la de bromatologia, de química, el professor d’anatomia... I també valoro molt els seminaris, amb grups molt re-duïts, perquè permeten apropar-te a aquests profes-sors, aprofitar molt més tot el que saben i pensen. A més, allà realitzàvem simulacres de casos reals que em feien molt més tangible la meva professió, una de les coses que més desitjava com a estudiant. Allà aplicava els coneixements que em donaven i veia l’ús real que tenien, m’adonava de la sortida real que tenia tota la informació que rebia a les classes.

Quines sortides professionals té la nutrició?En té moltes. Pots treballar en l’àmbit hospitalari, en la indústria, en el món de l’empresa, com a nutricionista esportiu, etc. Jo he treballat gairebé de tot. Vaig co-mençar per la base, i és una de les millors coses que he pogut fer. Al juny vaig acabar la carrera i al juliol ja treballava a la Santiveri, en una botiga de suplements dietètics. I, tot i així, aquesta feina ha establert la base de qui sóc ara, perquè em va ajudar a conèixer molts productes, començar a tractar amb la gent, adquirir competències per treballar de cara al públic, escoltar què s’espera d’un nutricionista, què és el que més de-mana, quins són els problemes més freqüents... Des-prés, vaig treballar gairebé durant tres anys en l’àmbit hospitalari, a l’Hospital del Mar o l’Institut Guttmann. Finalment, he passat al món de l’empresa, amb consul-tes privades, i és una feina que ara em realitza molt i em permet guanyar-me bé la vida com a nutricionista.

Cada cop més la gent es preocupa pel que men-ja: d’on vénen els aliments, si són ecològics o no, es plantegen opcions com el vegetarianis-me o el veganisme... Creus, aleshores, que la nutrició és una professió a l’alça?Molt, és una professió amb un creixement exponencial. La gent comença a confiar que els aliments realment solucionen problemes de salut i, encara millor, que són el primer pas en la prevenció. I, tot i que encara queda

molt per fer, els mateixos metges comencen a establir relació amb els nutricionistes, a derivar els pacients per-què els nutricionistes participin en el seu tractament.

Tot i així, quins són els reptes de la nutrició ac-tualment? Què ens queda per fer?D’una banda, desfer-nos de mica en mica de l’intrusisme laboral: sembla que avui dia qualsevol pugui fer una dieta. Un nutricionista preparat mai aconsellaria, per exemple, substituir un medicament per un aliment na-tural: no es pot canviar un Diazepam per una valeria-na. Tot plegat ha de tenir un equilibri, una alimentació en consonància amb el que el metge recomana, i no ens hem d’enganyar tampoc amb els discursos buits dels gurus de l’alimentació. Un nutricionista ha estudiat farmacologia i sap el que pot i no pot fer. Un segon repte és a nivell polític: cal conscienciar-nos que treba-llar amb nutricionistes per controlar l’alimentació dels

pacients pot ser una bona via per solucionar una sanitat pública en crisi que no para de retallar en pressupostos. Un pacient que costa 600 € al mes en medicaments, potser podria costar-ne 400 si s’inclou en el seu trac-tament l’ajuda d’un nutricionista que controli la dieta per tal de curar o prevenir. Un pacient amb colesterol, per exemple, necessita una dieta sense sal, i potser no una pastilla diària (sempre que no tingui un nivell altís-sim que requereixi un fàrmac immediat, evidentment). En països com els Estats Units o Alemanya ja existeix aquesta confiança en el poder de la nutrició, sobretot si el pacient no gaudeix d’un sistema sanitari tan eficient com el nostre i s’ha de pagar els seus propis fàrmacs.

Què diries a un estudiant de batxillerat que es planteja estudiar nutrició?Primer, que és una professió increïblement interessant que, a més, creix dia a dia. Hi ha molt per fer, molta feina per fer, i el món de la nutrició mai no te l’acabes. En els centres mèdics i clínics ja no es llegeix “Meso-teràpia”, es llegeix “Nutrició i dietètica”, perquè la figura del nutricionista comença a ser imprescindible. I, en segon lloc, que si els arriba aquell moment de crisi que passem la majoria d’estudiants, quan pensem que ens hem equivocat de carrera i que no som bons en el que estem estudiant, que mai es donin per vençuts, que no s’ho creguin, perquè és una carrera molt agraïda que, a més, té la millor part al final.

Text i foto: Jessica Box

“La nostra figura ja comença a ser imprescindible”

“Treballar amb nutricionistes per controlar l’alimentació dels pacients pot ser una bona via per solucionar una sanitat pública en crisi”

ser NutricionistaEntrevista a l’Alumni Carla Not

Bon Futur | 41

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 10OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR

Iniciar aquesta secció em dóna l’avantatge de tenir una relativa llibertat a l’hora de triar el to i el registre d’aquest text. I he decidit –amb el vistiplau de qui me’l demana– fer-vos còmpli-ces dels meus records i els meus encerts i fra-cassos. Des dels 16 anys que vaig començar a Ràdio Berga que he estat afortunada i he pogut aprendre i créixer gràcies a tots els professio-nals amb els quals he treballat i que han estat mestres, com també gràcies als professors que vaig tenir durant la carrera a la Blanquerna. Però també m’he entrebancat i he comès errors.

No vaig arribar a aquesta universitat, com la majoria dels meus companys llavors, un cop acabat els estudis secundaris. No, quan jo vaig fer el COU (el curs preuniversitari que es feia en aquell temps) vaig decidir estudiar Filologia An-glogermànica. Seria injusta si digués que va ser un error, perquè també allà vaig aprendre molt i després n’he tret profit, però el cert és que el meu entorn em va aconsellar que no em calia fer periodisme perquè “s’aprèn treballant-hi i tu

ja hi treballes” i que “m’aniria millor fer una al-tra carrera complementària”. I m’ho vaig creure. Aviat, a mesura que anava avançant, creixent i millorant professionalment, em vaig adonar que em faltava alguna cosa.

La importància de la formacióMolts són els professionals prestigiosos i reco-neguts que han estat autodidactes –la majoria d’aquells que admiro i segueixo ho han estat–, però el cert és que una bona formació és un dels puntals del trípode que ens posa a l’abast l’èxit. I quan parlo d’èxit em refereixo a la fei-na ben feta, a la satisfacció per fer-la i al re-coneixement, entès com al propi de l’entorn i el sector, no en l’àmbit més popular i massiu del terme. Conscient del meu error, però ja amb numerus clausus, amb una única facultat a qui-lòmetres de distància i treballant tot el dia, les perspectives per estudiar periodisme o comu-nicació audiovisual es van tornar frustrants, així que em vaig formar en altres àmbits mentre tre-

ballava i esperava temps millors. I van arribar. La creació de la Facultat Blanquerna va ser una notícia emocionant que em va trasbalsar i encara ho fa ara que ho recordo. Pot sem-blar exagerat però no ho és, era tanta la con-vicció que tenia i ho desitjava tant! Sigui com sigui, crec que ja intuïa com d’important seria per mi en el futur. De seguida vaig contactar amb l’equip que ho portava, bàsicament amb dos neguits: l’econòmic, que estava dispo-sada a resoldre com fos i pel qual vaig tenir ajuda (vaig ser de les primeres becades per la Facultat!), i la dedicació que em requeriria. Era important poder-hi dedicar totes les ho-res necessàries però també ho era treballar... i dubtava si seria compatible. Ara puc dir que en tots els anys que vaig cursar vaig sentir la pressió i exigència necessàries i impres-cindibles per formar-me, però equilibrades amb la comprensió i la flexibilitat per poder compaginar estudis i feina. Amb això i les convalidacions, vaig poder seguir els cursos molt satisfactòriament. Anava de bòlit però vaig tenir tota l’ajuda possible, de la família, la parella, els amics... i dels meus companys d’estudis així com de tots els professors de totes les assignatures i seminaris.

Seminaris, quin gran concepte!Seminaris, quin gran concepte! Entre els ne-guits que comentava abans també hi havia el de no malbaratar el meu temps ni els meus diners. Sabia el que volia i sabia que volia aprofitar tots els recursos al màxim. I moguda per aquesta màxima vaig descobrir una facul-tat en la qual l’adquisició de coneixement era l’objectiu però la pràctica d’aquest coneixe-ment n’era un altre. I això que ara sembla tan lògic, abans potser no ho era tant. La pràctica i l’experiència era el tret distintiu d’aquesta facultat, un valor que encara es manté. I del qual vaig gaudir. Era afortunada perquè ja treballava i, cada dia, em trobava amb la pràctica, però això no és el més habitual. A la majoria dels meus companys la Facultat els donava aquesta pràctica a la qual no pots ac-cedir fins que no estàs immers al món laboral. Pràctica, experiència... i què més? Què vaig aprendre a la facultat? M’agrada dir, i n’estic convençuda, que vaig adquirir coneixement

però no només això. Ser un pou de ciència no és suficient, no n’hi ha prou amb processar la informació, cal comprendre’n el significat. Vaig adquirir la capacitat de ser crítica, de qüestionar-me el que em deien i fer-ho de manera objectiva i raonada. I, especialment i específicament, la capacitat d’argumentar. La capacitat de decidir, de manera equivocada o no, mitjançant un coneixement, un estudi crític i uns arguments. Un gran trípode sobre el qual sustentar-se. Tan bo com el que cita-va fa unes línies, en un principi, quan parlava de l’èxit. Cal esforç i voluntat per dedicar-se a la professió, però també cal coneixement i capacitat... i, a l’últim, és bo tenir sort i opor-tunitat. Quan som a una riba d’un riu i volem arribar a l’altra riba sembla fàcil agafar una barca, però ens cal esforç i voluntat per dur-la, i també coneixements i capacitats per dur-la bé. I si tenim sort que hi hagi vent, segur que ens serà més fàcil. Crec fermament que amb dues potes, allò que hi posem per part nostra (esforç i voluntat) més allò que podem adquirir (coneixement i capacitat) es pot arri-bar a tot arreu, tard o d’hora. La sort no depèn de nosaltres però també us la desitjo.

Esforç i coneixementA mi aquest trípode m’ha portat on sóc, a TV3, la televisió pública del meu país. No m’imagino millor destinació. A vosaltres us pot portar on vulgueu. Si n’esteu convençuts, es-forç i coneixement. És una fórmula infal·lible. I, per adquirir-la, xucleu, xucleu i xucleu... sé que sona una mica ximple, però al cap i a la fi és el que fem dia rere dia... ser curiosos, estar atents i aprendre al màxim de tothom i de tot allò que se’ns posa a l’abast. Els humans tenim tendència innata a la curiositat –els comunicadors, més–, tenim la capacitat de sorprendre’ns davant la realitat que ens rode-ja i les circumstàncies que ens afecten. I per això tenim, naturalment, un desig d’aprendre. Ja ho deia Aristòtil, i Plató. Jo ho continuo fent cada dia. Aprenc i aprenc de tots aquells amb els quals treballo i visc. I, mentre no existeixi la màquina de Matrix que pugui introduir el coneixement directament al cervell, de l’única manera que conec, amb esforç i dedicació. I els ulls ben oberts...

el relat d’Alumni. Cristina Muñoz

“A la facultat vaig aprendre a ser crítica, a qüestionar-me el que em deien d’una manera raonada”

“Ara puc dir que en tots els anys que vaig cursar vaig sentir la pressió i exigència necessàries i imprescindibles per formar-me, però equili-brades amb la comprensió i la flexibilitat per poder com-paginar estudis i feina”

“Aprenc i aprenc de tots aquells amb els quals treballo i visc. I, mentre no existeixi la màquina de Matrix que pugui introduir el coneixement directa-ment al cervell, de l’única manera que conec, amb esforç i dedicació. I els ulls ben oberts...”

“Si n’esteu convençuts, esforç i coneixement. És una fórmula infal·lible. I, per adquirir-la, xucleu, xucleu i xucleu... sé que sona una mica ximple, però al cap i a la fi és el que fem dia rere dia”

Cap d’Antena i Programació de Televisió de Catalunya.1a promoció de Comunicació Audiovisual

42 | Bon Futur Bon Futur | 43