1.1 Editorial

«Comandante Otero»: in memoriam J.M Gago

2.1 El nou Govern d’Espanya: Com afectarà les Illes Balears? Biel Barceló Milta

2.2 Pensar per avançar Joan Matamalas

2.3 Aroma republicana Celestí Alomar Mateu

3.1 Anam lents perquè anam lluny Joan Pau Jordà

3.2 La crisi del Règim del 78 s’aguditza Miquel Rosselló

4.1 Sánchez i la perifèria:la prova de foc David Abril Hervàs

4.2 Un llibre imprescindible per a la reflexió Josep Valero González

E Lila Thomàs i Andreu Biel Pérez i Josep Valero

5.1 Un any de Fundacions Darder Mascaró Miquel Rosselló

T1 Ajuntaments del canvi: Cap a una ciutat per als ciutadans Miquel Àngel Contreras

T2 2018: l’any de la transformació de Marratxí .. Joan Francesc Canyelles

6.1 L'economia al servei de les persones Antoni Pons

6.2 El Consell Social de la UIB informa Francesca Mas Busquets

6.3 40 Anys d’Universitat pròpia i molts més de lluita.. Josep Valero

6.4 33 anys de Consell d'Estudiants: una mirada.. Gabriel Bibiloni Femenias

7.1 Miquel A. Llauger, Premi de Poesia Sant Cugat Maties Garcias

7.2 Mallorca davant el centralisme (1715-2015) Antoni Marimon Riutort

7.3 ANDRÉI PLATÓNOV ALEKSANDR TXUDAKOV Pep Traverso

Contraportada

índex

número 74juliol 2018

venen?

o els forçam a venir..?

Miquel Rosselló

Un fantasma recorre Europa, el fantasma del neo-feixisme. Des de Polònia, Txèquia, Hongria,passant per Àustria i fins a Itàlia ja tenenresponsabilitats de govern. Però són molts mésels països a on hi ha formacions polítiques cadacop més potents que s’alineen amb l’extremadreta. I allò pitjor és que els seus posicionamentsracistes i xenòfobs penetren a les posicions delspartits de dretes que eren estrictamentdemocràtics i fins i tot a amplis sectors de lasocialdemocràcia.

El líder de la Lliga nord, el feixista Salvini ja ensha anunciat que està disposat a passejar-se pertota la Unió Europea predicant els seus postulats icridant a una “Lliga de Lligues” per enfortirl’extrema dreta europea.

Davant aquesta ofensiva terrible la Unió Europeaen lloc d’aixecar amb valentia i força la banderade la defensa dels drets humans, de les llibertats,la solidaritat, vertaderes senyes d’identitat fins nofa molt d’Europa, s’acovarden i els distints païsoscompeteixen entre ells per qui fa la proposta méssalvatge davant l’assassinat en massa depersones a la Mediterrània.

On està la França de la “Liberté, egalité,fraternité”. Aquells països que recollien exiliatspolítics i/o econòmics, vinguessin d’on vinguessis.Els més vells encara ens recordem amb admiraciód’aquell primer ministre suec, Olof Palme, quees va manifestar en contra de la Dictadurafranquista i del suport que durant els anys delFranquisme tinguérem els lluitadors per lallibertat de les democràcies europees.

Escarrufa pensar que la darrera frontera, front ala més brutal xenofòbia és la Sra. Merkel. Comdirien en castellà: “Apaga i vámonos”.

Però a diferència de Franco que va arribar alpoder després d’una sanguinària guerra, Hitler iMussolini guanyaren les eleccions i ara els partitsque governen els països que he anomenat abanstambé han guanyat unes eleccions.

Sí amics i amigues, si ho pensem fredament,terroritza. Milers i milers de ciutadans europeus

quan veuen les imatges de les persones mortes ala Mediterrània no els hi mou la compassió, ni lafraternitat, ni el clam per la justícia. Si no quinesmesures s’han de prendre perquè tota aquestagent no arribi a casa seva. Ja els hi va bé campsde concentració o de refugiats, digeu-li comvulgueu, a Turquia o a la riba sud de laMediterrània. Aixecar murs i reixes de filferrosigui a Ceuta i Melilla, o a Hongria. Com deuenexplicar als seus fills avui milers de ciutadanshongaresos, xecs o polonesos que durant anysclamaren contra el “mur de Berlín” i ara defensenque en posin als seus països.

Com és possible que no se n'adonin que totaaquesta gent fuig de la por, la guerra, la fam, lamisèria i que estan disposades a jugar-se la vidaper arribar a allò que ells consideren un mónmillor? O si que se n'adonen però prefereixentancar els ulls i donar suport a campanyes anti-musulmanes o que auguren que ens llevaran lanostra feina. Per cert com feren a Europa no faencara un segle quan milers de ciutadans igovernats miraven a una altra banda quan elnazisme i el feixisme massacrava al pobleespanyol o quan milers de persones, jueus,comunistes, lluitadors per la democràcia,... erenduites a camps de concentració amb trens perportar el bestiar i allà torturades i moltesgasejades.

Què cal per què els ciutadans i els governantsd’aquesta Europa que fou el bressol de lademocràcia se n’adoni que l'única solució al greuproblema de la immigració no és una altra queeradicar la pobresa i la fam del món. Per quèningú hagi d’abandonar casa seva i els seus perpoder treballar i menjar.

I això es podria solucionar eliminant la carreraarmamentista, combatent el narcotràfic i el tràficde dones o gravant el tràfic internacional decapitals per posar tan sols un exemple.

Sí, els enemics dels ciutadans europeus no sónels immigrants, són aquest petit percentatge degent que controla la quasi totalitat de la riquesa iel poder del món.

1

«Comandante Otero»: in memoriamJ.M Gago

Historiador

Els últims anys del franquisme van ser especialmentconvulsos i esperançadors per a una gran part de lasocietat espanyola. Després de diverses dècadesd'oprobiosa dictadura començaven a canviar,tímidament, alguns plantejaments dins i fora del quesemblava, fins a aquest moment, un règim inamovible isòlid que se sustentava en suports diversos i poderososcom la judicatura, l'església o l'exèrcit.

L'exèrcit era en realitat una milícia del Règim i al serveid'aquest. Doncs es tractava d'un nombrós grup armatper reprimir i controlar a la societat; no era l'exèrcitespanyol sinó l'exèrcit de Franco. Mal dotat, malorganitzat, mal concebut i molt ideologitzat a favor delsplantejaments del franquisme i d'una idea excloent iexclusiva d'Espanya.

Des de principis de la dècada de 1970 es comencen aexperimentar, amb més força, en el mateix si del'exèrcit, per part de joves oficials, postures crítiques tantamb l'Exèrcit com amb el règim de Franco. Militarsfavorables a propiciar canvis en la política, l'exèrcit i lasocietat espanyola. Canvis pacífics, però profundamenttransformadors. Militars de molt diversa procedència,trajectòria i condició, que moguts per raons moltheterogènies, sempre benintencionades, estan disposatsa jugar-se les seves carreres professionals i fins i tot aarriscar la seva seguretat personal i familiar a favord'una societat més justa, més lliure i més democràtica.

El Coronell Luis Otero Fernández, a qui recentmentacabem de perdre (va morir a Madrid el 22 de maig de2018) va ser un d'aquests líders, i protagonista d'unaassociació clandestina de regeneració democràtica, quedes d'agost de 1974 es va denominar Unió MilitarDemocràtica: la UMD.

Luis Otero que s'havia incorporat a l'exèrcit en 1950,després del seu pas per l'acadèmia militar obté el graude Tinent d'Artilleria el 1954. En els anys seixantacomença a reflexionar sobre la mateixa situació del'exèrcit franquista i sobre la situació política i sociald’Espanya, alhora que estableix contactes amb altresmilitars afins; llegeix intensament sobre aspectesmilitars i civils i amb aquesta formació intel·lectual,militar i cívica comença a "conspirar" per transformar elnostre país.

Gratament impressionat pels esdeveniments del 25d'abril del 1974 a Portugal, viatja en companyia de JuliBusquets al país veí, i contacta amb alguns dels militarsdel Moviment de les Forces Armades: MFA, revoltatscontra la dictadura salazarista, per tal d'establir unasòlida relació amb els militars portuguesos de la

"Revolució dels Clavells" i obtenir consells i estratègiesanti-autoritàries. A la tornada de l'esmentat viatge el jaComandant Otero, enforteix i intensifica els contactesamb altres militars progressistes de Madrid i Barcelona,el que fructificarà en la reunió fundacional de la UMD, aBarcelona. Al costat dels comandants Juli Busquets iBragulat i Guillermo Reinlein, i els capitans GabrielCardona, Jesús Martín Consuegra, Enrique López Amor,Juan Diego, Julián Delgado, Santiago Perinat, José Julve,José Sagrat, i Antonio Miralles, constituirà en nuclioriginari de què anys després es coneixeràcol·loquialment com els "UmeDos".

En els anys setanta serà ja un convençut demòcrata tantpel que fa a l'exèrcit com per a la societat espanyola,condició que no li abandonarà ja al llarg de la resta de laseva vida i contribuirà activament, des d'aquestconvenciment, perquè l'ideari de la UMD contingui unsprincipis, que van transcendir a l'auto dissolució de laUMD esdevinguda en 1977, precisament després de lacelebració de les primeres eleccions democràtiques del15 de juny.

Principis que L. Otero Fernández va defensar ja als anyssetanta del passat segle, i que parlaven de: eleccionslliures, d'elaborar una Constitució, de crear un Ministeride Defensa, de reconèixer llibertats polítiques i sindicals,de reformes econòmiques, de dignificació delssotsoficials, de lluitar contra la corrupció, de revisar elservei militar obligatori, de reduir l'àmbit de la jurisdicciómilitar, o d'elaborar un estatut del militar professional;van articular l'actuació de la Unió Militar Democràticadurant els seus quatre anys d’existència, i van vertebrarel comportament personal de Luis Otero.

Ni la seva detenció, empresonament, processament,condemna i expulsió de l'Exèrcit, van modificar unesconviccions i uns comportaments valents, democràtics isolidaris. Tot això el va portar anys després (2003) afundar amb altres col·legues l'Associación Fòrum Milícia iDemocràcia, de la qual va ser president durant llargs

2

anys. Associació que ha integrat no només a militars iex-militars, sinó també a civils, convençuts de lanecessitat d'un sistema democràtic per a la vidaespanyola.

No obstant això la "Democràcia" no va ser generosa niamb Luis Otero ni amb els seus companys, va trigar aamnistiar-los, va evitar el seu retorn efectiu a l'Exèrcit, imai va reconèixer de ple els seus mèrits; sens dubte avuia Espanya estem en deute amb tots aquells, com LuisOtero Fernández, que han contribuït amb el seu esforç,sacrifici i bonhomia a fer d'aquest país no només unllocmillor, sinó també, després de la llarga "nit"franquista, 1 país més democràtic, més just i més lliure.

Hasta siempre Comandante!

1

2.1 El nou Govern d’Espanya:

Com afectarà les Illes Balears?Biel Barceló Milta

Diputat del Parlament per MÉS per Mallorca

Són moltes les expectatives i problemàtiques queel nou Govern d’Espanya de Pedro Sánchez had’afrontar, amb un govern que compte amb unaminoria parlamentària de diputats, i amb unssuports molt variats amb interessos contraposatssovint. Principalment la qüestió territorial iespecialment les relacions amb Catalunya, peròtambé les pensions, la reforma laboral, el deutepúblic, gestionar amb uns pressuposts elaboratspel govern Rajoy, etc..

Pel que fa a les Illes Balears, i especialment enl’àmbit econòmic, són vàries i diverses lesqüestions que se l’hi presenten a l’executiu dePedro Sánchez, i que haurà d’afrontar.

Una de les primeres decepcions ja ha vengut ambel descompte del 75% per als residents en eltransport entre les illes i la península, previst alspressuposts que deixa Rajoy i que s’ha anunciatque com a mínim es retarda 6 mesos la sevaaplicació. Ningú va explicar durant la tramitacióde les esmenes als pressuposts que hi hauriaaquest retard. Ni el PP que ho va negociar abansde la moció de censura, ni el PSOE que ho had’aplicar.

Una de les qüestions més importants serà tancarla negociació pel nou Règim especial insular per ales illes Balears. Una negociació començada perl’equip de Montoro i el Govern balear, i que arahaurà de tancar el nou executiu de Sánchez. I siés possible amb millors prestacions pelsinteressos illencs. No s’entendria una frenadad’aquesta negociació i tampoc que el règim esrebaixàs respecte del que Montoro estavadisposat a cedir.

Els posicionaments de la Delegació del Govern aBalears, també és molt important, sobretotdesprés de les qüestionades darreres decisions de

l’anterior Delegada, Maria Salom, impugnant lacarrera professional dels funcionaris públics, lesajudes municipals al català, el Decret de Sanitatque podria aturar l’oferta pública, etc.

Una altra qüestió que es troba Sánchez és el nousistema de finançament autonòmic. Aquí nol’espera només Balears, sinó totes les comunitatsautònomes, unes esperant no rebaixar el quetenen ara, i altres esperant superar el greuge quepateixen (especialment Balears, València i

Catalunya). El sistema de finançament s’havia derevisar el 2015, i el govern del PP va ser incapaçd’iniciar la reforma. Pedro Sánchez ja ha dit queno esperem el nou sistema per ara. Per tant, unanova decepció. De fet l’elecció de l’exconsellerad’Hisenda d’Andalusia com a Ministre d’Hisenda,ja no plantejava res de bo. El seu posicionamentés contrari al reconeixement que necessitaBalears per revertir el mal finançament quepatim.

Veurem si de Montoro a Montero, hi sortiremperdent encara. El temps ho dirà però lesprimeres passes no van per bon camí.

Altres temes importants que haurà de prendredecisions el govern estatal i que afecten aspectesmediambientals són les previstes prospeccionspetrolieres en el Mediterrani i l’ampliació del Parc

2

de Cabrera. S’ha d’exigir que ambdues vagin enla línia dels interessos de les Balears on elposicionament contra les prospeccions ha estatunànime tants dels sectors ecologistes com delseconòmics. I l’ampliació del Parc de Cabrera,reivindicada pel Govern de les illes Balears i lesentitats ecologistes.

I després també estaran damunt la taula deSánchez altres temes econòmics importants. Elcompromís de pagar el deute del conveni decarreteres amb Balears que Montoro vacomprometre però no ha pagat. I el deute ambBalears de les inversions estatutàries iespecialment del conveni ferroviari. Aquí a mésamb major mesura, atès que va ser un governsocialista, el de Zapatero el que va deixar depagar. Després Rajoy va seguir en la mateixalínia. Ara ha arribat el moment que el governcentral pagui aquest deute amb Balears. Després

de tot hem estat pagant la nostra milionària partde l’AVE, del qual no ens beneficiam directament.

En els pròxims mesos veurem si es consolida elnou govern; com gestiona les iniciativeslegislatives amb una minoria de diputats alCongrés, cosa que obligarà a negociar tot puntper punt; si pot aguantar fins a final de legislaturao ha de cedir a la pressió de noves eleccionsdesitjades sobretot per Ciudadanos i sobretot sicompleix les expectatives en temes socials,mediambientals, econòmics, i especialmenttambé els compromisos pendents amb les Balearsque he esmentat.

Per ara estam veient una política de gests id’imatge, però res més i ja han començat a caureles primeres i importants decepcions.

1

2.2 Pensar per avançarJoan Matamalas

Membre del col.lectiu Alternatives

El document «Pensar per avançar», redactat pelCol·lectiu Alternatives i presentat fa poquessetmanes, reprèn algunes de les qüestions jaapuntades en el «Manifest» fundacional del mateixCol·lectiu, en el qual s’advoca per un model socialmés just i més respectuós amb el medi ambient.S’inscriu, per tant, en el debat —de llarga tradiciósocialista, per altra part—sobre com passar de lateoria a la pràctica o, per ser més precisos, sobrecom fer factibles aquelles alternatives que esconsideren políticament viables.

En el context del laissez-faire, que l’economianeoliberal comparteix amb els postulats delliberalisme clàssic, l’opció que defensen moltesempreses i governs regionals i nacionals és la de fer-se competitius. La competitivitat, així entesa, és unamena d’atribut màgic que garanteix l’excel·lènciaeconòmica. El més competitiu és el més apte i,consegüentment, mereix romandre en el mercat,sortir-ne victoriós. En la lògica del discurs competitiu,el mecanisme de selecció natural que opera a travésde les forces del mercat garanteix la supervivència il’èxit econòmic. Tanmateix, la realitat impugnadiàriament aquests supòsits i desemmascara lesseves fal·làcies. La principal, encara que no l’única,és que un model basat en la competitivitat generadesenvolupament, progrés i equitat. És més aviat alcontrari. De fet, un dels trets característics delpanorama socioeconòmic de les Illes Balearscompartit amb altres societats del nostre entorn ésprecisament la simultaneïtat de dos fenòmens: d’unabanda, el creixement econòmic; de l’altra, una

situació d’elevada desigualtat, com ha posat enrelleu la darrera Enquesta de condicions de vidamostrant un augment molt important de les taxes derisc de pobresa i d’exclusió social dels ciutadans deles Illes.

Davant la incapacitat del mercat per resoldre per simateix els desequilibris socials, sembla oportúinterrogar-se sobre les capacitats del sector públicper intervenir, modificar o corregir aquestsdesequilibris i sobre quins són els instruments i elsdissenys institucionals que han de facilitar eldesplegament de les alternatives viables a què hemfet al·lusió al començament. En el fons, es tractad’esbrinar —tenint en compte els límits que imposal’estructura competencial de l’Estat— en quèconsisteix el paper de «líder» que atorgam al sectorpúblic en el procés de transformació i de canvi demodel econòmic. En aquest sentit, el document quecomentam, proposa «pensar» en dues mancancesestructurals que afecten l’essència i a la naturalesamateixa del sector públic, a les possibilitats reals dedur a terme les funcions que li són pròpies.

La primera mancança fa referència al dèficitd’informació que es dóna en àrees sensibles quetenen a veure amb els nous fenòmens socials i ambels nous reptes que hauran d’afrontar a curt i mitjàtermini les polítiques públiques en àmbits com el dela mobilitat, la qualitat de l’ocupació, les polítiques degènere, la gestió del territori i de les zonescostaneres, la gestió dels recursos naturals, delsresidus, etc. El panorama és una mica paradoxal atèsque de vegades es formulen els plans i les polítiques

2

gairebé a cegues, sense dades, sense el mínimconeixement de la realitat sobre la qual es volintervenir i sense que els ciutadans puguin valorar lasituació de partida i els resultats finals de lespolítiques que s’emprenen.

La segona mancança estructural del sector públic faal·lusió a l’absència d’una cultura corporativa deplanificació, orientada als resultats. Aquestadeficiència no afecta tant a la concepció i redacciód’un determinat instrument de planificació, com en laimplementació efectiva del contingut d’aquellinstrument —començant pels dissenys institucionalsque l’haurien d’afavorir—, l’establiment de sistemesd’indicadors de seguiment i resultats i, finalment,l’adopció de mecanismes de transparència iparticipació que evitin les desviacions no desitjades.Aquests aspectes, d’acord amb el document queressenyam, són els que determinen la qualitat de lespolítiques públiques i, en darrer terme, l’efectivitatdels programes polítics.

Les conclusions i les propostes d’actuació per al’esquerra que es deriven del document «Pensar peravançar» són molt concretes, viables i factibles, laqual cosa no significa que siguin d’aplicació senzilla.Una primera idea planteja la necessitat de «pensar elsector públic» des de l’esquerra, incorporar-lo al’agenda política i considerar-lo, en sentit ampli, com

a objecte d’estudi complex en el mateix sentit que hosón altres fenòmens o institucions de l’economia, dela societat o de la política. Una segona línia d’accióque planteja el document és la millora i l’ampliaciódels sistemes d’informació, en concret els de caràcterestadístic —amb vista a dissenyar i desenvolupar unmodel d’«intel·ligència institucional» que racionalitzi iaprofiti l’ingent volum d’informació de què disposa—que garanteixin una correcta fonamentació de lespolítiques públiques així com la «visibilització» dedeterminats problemes socials. Finalment, l’eficàciade les intervencions públiques dependrà de lacapacitat d’impulsar estratègies de modernització delsector en àmbits com la informació, la innovació i eldesenvolupament tecnològic. En qualsevol cas, el«lideratge» del sector públic, si vol superar el nivelldiscursiu, no pot ser una facultat imposada des del’exterior o només des de la política, requereix encerta manera voluntat de liderar i assumir lanecessitat de transformacions àmplies que afecten lacultura organitzativa i el model de gestió.

En la mateixa línia de treball del document que hemcomentat, el Col·lectiu Alternatives està elaborantuna aportació al debat sobre els límits i el canvi demodel econòmic i social, mitjançant la proposta d’unSistema d’indicadors clau de sostenibilitat, l’objectedel qual és mesurar i valorar els avanços de lespolítiques de sostenibilitat del Govern ques’expressen en els «Acords pel canvi».

2.3 Aroma republicana

Celestí Alomar Mateu

‘Les mòpies que tot ho saben’ insistien que elsnúmeros no donaven per formar un governdiferent del que hi havia. Evidentment eramentida. Benauradament, de sobte, com sihagués obrat un encantament, Gürtel va provocarel miracle i... es va fer la suma. Al nou presidentde govern se li han de reconèixer, com a mínim,dues virtuts: la valentia i un cert sentit del'oportunitat (no sé si arriba a la categoria de floral cul), molt adients per al moment.

La ‘suma’, el conglomerat de 180 diputats que haimpulsat el nou govern, es correspon amb undibuix polític concret, coherent, en unescircumstàncies com les actuals, d’una Espanyaben real. Sens dubte una Espanya que mira cap alfutur, no cap enrere. Perquè, és evident, que noper haver-se esvaït el bipartidisme ha deixatd'existir l'Espanya de les dues meitats. Ara laresponsabilitat de governar correspon a la meitatmés activa. De manera ben legítima. El contraride la meitat conservadora, que havia fet trampaper arribar al poder.

Les ‘mòpies’ de sempre, just s’havia votat lamoció de censura, varen dir que era necessariconvocar eleccions de manera immediata. Ben alcontrari, la primera característica del nou governés que ha de durar tot el que queda delegislatura. Hi ha tres motius essencials querecomanen que sigui així: 1. És imprescindibledesinfectar d’autoritarisme les institucions del’Estat; 2. S’ha de donar temps per corregirflagrants injustícies socials; 3. Perquè la gentcomuna, la gent corrent, s’ho mereix.

Ha estat rebut com un govern jove i modern,malgrat que, en realitat, l'edat mitjana és un anysuperior a la del govern anterior, una dada queparla per si sola. Ha bastat una estructura mésd'acord amb els anhels dels ciutadans joves (unministeri de ciència i tecnologia, recuperar el decultura...) i uns currículums consistents percapgirar la imatge casposa d'uns senyors cantant"Soy el novio de la muerte" i de màsters

fraudulents. Una qüestió, i no menor, que diu molta favor del nou president és que el seu currículuma priori és el més fluix de tots. Per ventura ensdonarà l’agradable sorpresa que és un bondirector d’orquestra.

Aquest és un govern que per primera vegadaparla idiomes. Contemplar les imatges deSánchez fent un vis-a-vis amb Merkel, Macron i laMay, sense necessitat d'intèrpret, és un avançimportant en relació amb els temps anteriors.Després de la tempestuosa relació amb Europaprovocada pel litigi català i les condemnes enrelació amb les llibertats individuals, serànecessària molta empatia personal. Empatia que,afortunadament, no s'ha cultivat amb el nougovern populista i xenòfob d’Itàlia i que, en unconflicte crucial com és l'emigració, ens ha situaten una posició honorable. No és dolent a Europamarcar un perfil propi.

Però, de tot, el que més atreu és que la “suma”desprèn aroma republicana, cosa que no deixa deser una alenada d'aire fresc en una monarquiatan pestilent com la borbònica, diverses vegadesexpulsada i tornada a restaurar per les forces mésantidemocràtiques i reaccionàries del país. Peròfarà falta qualque cosa més que aroma, com amínim serà necessari un tarannà republicà i unaacció diària entroncada en els principis dellibertat, igualtat i fraternitat. Després, el tempsdirà... si el govern ha estat a l’altura de lescircumstàncies.

3.1 Anam lents perquè anam llunyJoan Pau Jordà

La campanya “Uneix-te per un Bon Finançament” va,de mica en mica, fent forat.

No hi ha setmana que no es publiqui a la premsamallorquina un article signat per alguna de les entitatspromotores; una vintena d’Ajuntaments d’arreu del’arxipèlag s’han adherit al Manifest; a municipis comPollença, Palma, Sa Pobla, Montuïri, Porreres, Esporles,Sineu... s’han fet o estan planificats fer-se actes desuport. Així mateix no hem d’oblidar que el Consell deMallorca, en sessió plenària, es va adherir a lacampanya i els companys del País Valencià ensvisitaren per compartir experiències i teixircomplicitats.

Està clar que aquesta iniciativa no desperta, per ara,tot l’interès mediàtic que a molts ens agradaria, peròtambé és cert que és com una pluja fina que a poc apoc va calant dins l’imaginari col·lectiu. Una altra dada:Ara–o al manco així ho indiquen la majoria delsindicadors demoscòpics- la gran majoria delsmallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencstenen clar que la nostra estimada Comunitat es troba ala cua de l’Estat en inversió pública i finançamentautonòmic, i que això no té pinta de canviar en unfutur pròxim... o potser sí?

En aquest sentit, el passat 4 de juny el socialista PedroSánchez, amb el suport dels sobiranistes i UnidosPodemos, va aconseguir la presidència del Governespanyol després de guanyar una moció de censuracontra el corrupte govern Rajoy. Se’ns obria així,d’entrada, una finestra d’oportunitats a tots els quevolem altra relació –més digna, més democràtica, mésjusta- entre l’Estat i les Illes Balears.

A escala personal, em va inquietar el nomenament del’andalusa Maria José Montero com a Ministrad’Hisenda. L’exconsellera de finances de la Junta s’hamostrat repetides vegades, partidària de mantenir elsistema vigent. En el vot particular que va presentarAndalusia a la proposta de nou finançament que varealitzar un grup d'experts es mostrava el rebuig totala l'exigència 'estrella' de les Balears: que es respecti elprincipi d'ordinalitat, és a dir, que les comunitats quemés aporten i recapten en impostos estiguin entre lesque més reben per al seu funcionament ordinari.Montero també s'ha manifestat en contra que l'Estatperdoni a Balears part dels 6.000 milions que li deu delFLA, una altra exigència de la consellera d'Hisenda,

Catalina Cladera.

Respecte a la negociació del nou Règim EconòmicEspecial per a les Illes Balears (REB) –un dretconstitucional dels illencs no complert, per cert- pareixque per part del govern Sánchez tampoc no hi ha capintenció de fer grans canvis.

Tanmateix, des de la campanya “Uneix-te per un BonFinançament” no ens hem mogut de les nostresreivindicacions.

Un nou model de finançament que contempliel principi d’ordinalitat i incrementi lacapacitat decisòria i recaptatòria de laComunitat Autònoma.

El reconeixement per part de l’Estat de lanostra condició insular, mitjançant l’aprovaciódel Règim Especial per a les Illes Balears queel Govern i la societat civil Illenca ha presentatal Govern Central.

L’increment progressiu i substancial de lesinversions estatals.

El pagament de les inversions estatutàries queencara se deuen.

La coresponsabilitat de l’Estat ambl’assumpció del deute de la nostra comunitat.

La cogestió aeroportuària.

La derogació de la Llei Montoro.

Sigui com sigui, ens resta estar a l’expectativa,esperançats potser, del que pugui fer el govern deSánchez. En pocs mesos ho veurem: el PSIB diu queabans de final d’any tindrem un nou REB. Ja veurem siho tenim (i quin serà el seu contingut). Com diu lacançó, Let's See How Far We've Come.

1

3.2 La crisi del Règim del 78s’aguditza

Miquel Rosselló

Consell de Fundacions Darder – Mascaró

El canvi de Govern a l’Estat Espanyol de fa unessetmanes és un fet important que cal valorar enels seus justs termes. Ni es pot considerar unesdeveniment intranscendent i sense importànciani tampoc considerar-lo la solució a tots elsnostres problemes.

Pedro Sánchez i la direcció del PSOE ha deciditpresentar una moció de censura contra el governde Rajoy amb la mateixa correlació de forces quetenia el Parlament l'endemà de les darrereseleccions generals. Ells sabran per què ara sí iabans no. Però no puc més que alabar aquestadecisió com també el suport a la iniciativa perpart de Podemos i de tots els partits sobiranistes,de dretes i d’esquerres.

Acabar amb el Govern del partit més corruptearreu de la Unió Europea, que ha torpedinat tot elque ha pogut la pau a Euskadi, que ha actuat aCatalunya com una potència colonial, que hadebilitat els drets civils i la llibertat d’expressió,que ha tingut una receptivitat zero davant lesdemandes ciutadanes (moviment per la igualtat,pensionistes...) i un llarg etcètera suposa unaprofunda satisfacció pels demòcrates de toppelatge. Com també ho és la cara que se’ls hi vaquedar a Alberto Rivera i els seus companys deCiudadanos.

Per mi aquest canvi de govern no és una altracosa que una passa més en la greu crisi queafecta des de fa alguns anys al Règim del 78 al’Estat espanyol.

Una crisi que s’agreuja cada cop més com aconseqüència de molts de factors. Algunsvinculats a la pèrdua de consistència i prestigisocial dels pilars del mateix sistema, moltespecialment la monarquia, però també elbipartidisme, la llei electoral o el poder judicial.Però també i sobretot la resposta ciutadana. Desdel moviment ciutadà més potent i continuat detota la Unió Europea les darreres dècades, elprocés català, la lluita del poble basc, lesespectaculars mobilitzacions del feminisme, leslluites obreres o en defensa de la democràcia i lesllibertats cíviques.

De la mateixa manera que no tenir en compte eldeteriorament progressiu del sistema seria ungreu error, també ho seria i moltsobredimensionar la mateixa crisi.

La monarquia s’ha debilitat i força si hocomparem tan sols en dues dècades enrere peròs’ha situat com el vèrtex i la clau de volta d’unsistema que està dispost a resistir calgui el quecalgui. Una pota la formen els partits dinàstics, elPP i Ciudadanos, però també el PSOE, ara veuremfins a on arriba la seva voluntat i/o capacitat dedesmarcar-se. Una altra pota és l’Ibex 35 i unaaltra el poder judicial.

I tot això dins un context internacionald’increment del racisme i la xenofòbia. Decreixement del neo-feixisme a la UE i arreu delmón (Àustria, Itàlia, Hongria Polònia... Turquia,EUA...). Que Merkel sigui avui un fre a algunad’aquestes actituds ho diu tot.

Però el més greu encara és el pes del’autoritarisme i el feixisme a les ideologiesdominants. Em direu radical i/o exagerat peròestic convençut que la batalla més important ques’hauria d’estar donant en aquests momentsarreu, seria la lluita per l’hegemonia de les ideesdemocràtiques enfront de les feixistes.

És per això que considero de segon ordre el debatque ens entretén avui, a les esquerres, sobre si elnou President i el seu Govern tindran la voluntatpolítica i/o capacitat per afrontar els greusproblemes que la ciutadania ha posat sobre lataula durant aquests temps negres del PP.

Crec que hauríem de partir d’una constatació quela nova situació obri encletxes en el sistema quehem de saber aprofitar per continuar l’ofensivacontra el règim del 78. Tot allò que aconsegueixi

2

el nou govern bo serà, però sigui per falta devoluntat o per falta de força es quedarà molt curti sobretot en el que queda de legislatura, encaraque l’allargui fins al final.

Com ja sabem prou, la història avança amb lalluita. Sense el protagonisme indiscutible de laciutadania no hi ha canvi possible. Per tant calaprofitar les escletxes que deixa la crisi del règimper aprofundir-la.

Cal aixecar un potent moviment social que siguicapaç d’aglutinar el feminisme, el sindicalisme,els moviments socials en general, les forces de lacultura, les lluites d’alliberament nacional alspobles de l’estat que així ho vulguin, amb la

complicitat de l’esquerra estatal i elssobiranismes d’esquerra.

Un potent moviment social per la democràciaamb valors republicans, per l’apoderament de laciutadania, que no és una altra cosa que el dret adecidir dels ciutadans, si volen monarquia orepública, quin model econòmic i/o ecològicvolen, si volen formar part de l’Estat espanyol ono. Un potent moviment social capaç de derrotarl’autoritarisme, l’espanyolisme i el neoliberalisme.

I enfront d’aquest plantejament no hi caben niposicions sectàries ni dogmàtiques. Cal tantagenerositat com faci falta.

1

4.1 Sánchez i la perifèria:la prova de focDavid Abril Hervàs

És obvi que el de Pedro Sánchez és un governd’esquerres en minoria que ha de governar des d’unadoble complexitat: la negociació al Parlament amb elsactors de l’esquerra i de les perifèries per una banda, il’hegemonia en el discurs polític i social del feixismesocial.

Del procés de recentralització administrativa (i política)basat en un discurs tecnocràtic i neoliberal entorn del’austeritat i l’excusa de la reducció del dèficit des delsinicis de la crisi del 2008, s’ha passat en els darrerstemps a un discurs directament negador de la diversitatdel mateix Estat i fins i tot violent en la seva resposta ales legítimes aspiracions de sobirania dels diferentsterritoris, especialment a partir del desenvolupament delconflicte català.

En aquest primer nivell, el del procés català, sembla quemés enllà dels gestos inicials per destensar la corda tantdel govern català com del govern espanyol, no podemesperar massa més, arribi o no l’acostament (i tanta sortque l’alliberament) dels presos polítics, que seria unaqüestió de justícia i de drets humans. De fet, alerta queel Tribunal europeu d’Estrasburg no torni a treure elscolors al Regne d’Espanya en aquesta qüestió abans quel’Estat torni a moure peça. Tot plegat pot semblar poc,però recordem que fa només un mes hi havia a Moncloaun govern amb un discurs i unes pràctiques enversCatalunya equivalents a allò d’«enviar els tancs», senseimportar-ne les conseqüències socials i polítiques. Pertant, qualsevol modificació en positiu sobre aquestaqüestió, encara que insuficient, no deixa de ser un canvien positiu respecte d’allò que hi havia.

Però més enllà de la qüestió catalana, que ho condicionatot (però no ho determina), el govern de Pedro Sànchezes juga la seva credibilitat i el seu futur (pensant en leseleccions del 2020) en bona mesura no sols demostrantque pot desplegar, com a Portugal, una agenda demínims de polítiques d’esquerres (recuperant dretslaborals i serveis públics, per exemple), sinó que en elnostre cas també se la juga amb la gestió de la candentqüestió territorial, l’altre puntal (o taló d’Aquil·les) delrègim.

I en aquest sentit, jo diria que per començar, i quanencara no s’ha entrat en el fons del tema, en els primersgestos de Sánchez hi podem apreciar una de calç i unad’arena. Malament que no hi hagi perspectiva, per ara,en la modificació del sistema de finançament autonòmic,però encara que el flamant president hagi encetat unaroda de reunions amb els presidents de les Comunitats

considerades «territoris històrics», encara que les Illes noformem part d’aquesta agenda.

En tot cas, allò que és evident és que si no es modifica elsistema de finançament a curt termini, ni el PSOE noobtindrà resultats dignes fora del feu històric andalús ide les Castelles, ni els clams de dignitat i justícia delsterritoris que sortim pitjor parats amb el sistema nocessaran. I està clar que una modificació favorable a lesIlles, per exemple, anirà en detriment dels qui més esbeneficien del sistema, i aquest és un meló complicatper a qualsevol govern.

L’única forma d’avançar cap a un model de finançamentjust i que no es munti una grossa és tocar la políticafiscal en el seu conjunt, per compensar els efectes«negatius» per a determinades comunitats de lamodificació del sistema. I això només ho pot fer ungovern d’esquerres, disposat a dur ala pràctica unaqüestió de coherència de polítiques com és que paguimés qui més té (just el contrari de les amnisties fiscalsde Montoro), i així quadrar els comptes d’un Estat mésequilibrat i constitucionalment descentralitzat.

Per això mateix, seria intel·ligent que illencs, valencians ialtres territoris de la perifèria que no podem aguantarmés així governi qui governi a Madrid, lideràssim unaestratègia en comú de les perifèries, que a més de lareivindicació d’allò que ens pertoca i per tant d’un altresistema de finançament, anàs acompanyada d’unaproposta de política fiscal espanyola, i que aquesta fosincontestable.

Potser és demanar massa, però si no hagués estat pelsvots de les forces sobiranistes perifèriques i de les altresesquerres, Sànchez no seria president. Si volem canviar

2

les polítiques a Espanya mentre arriba el canvi de règim,hem de tenir proposta política més enllà dels nostrespropis territoris, és una qüestió de manual. Hi ha altreselements de pur respecte a la diversitat, dereconeixement de la diferència, que el nou govern hauriade tenir en compte, per exemple tot allò que té a veureamb la diversitat lingüística, que ha estat un altre campde batalla que necessita reduir tensions innecessàries.Veurem quina és la política en aquest camp.

Finalment, pel que ens pertoca a la gent d’aquestes Illes,el retard en l’aplicació del 75% de descompte deresidents i en el calendari del nou Règim Especial (REB)

són la demostració que governi qui governi a Madrid,callant no s’arriba enlloc.

Així que o ens mobilitzam o no serem tenguts encompte. I és un bon moment per a més de fer-nosescoltar, tenir proposta.

I per això no cal esperar cent dies.

1

4.2 Un llibre imprescindible per a la reflexió

Josep Valero González

El passat 11 de juny tingué lloc a Can Oleo, lapresentació del llibre «La indústria invisible, 1950-2016.El desenvolupament del turisme a l'economia balear»,escrit per Carles Manera i Ferran Navinés. Està editat perLleonard Muntaner amb el suport de les FundacionsDarder-Mascaró i de la Fundació Gabriel Alomar.

La lectura acurada d'aquesta publicació resultaimprescindible per a la gent que se sent d'esquerres ique vol pensar com esquerres. També per a la gent queno s'identifica amb aquest terreny ideològic, però que voltenir un coneixement més complet i aproximat de larealitat. A més, els autors expliquen detalladament en laintroducció, les fonts estadístiques, les bibliogràfiques,els estudis relacionats, les aportacions debatudes en elCol·lectiu Alternatives. I un agraïment especial al'empresari Jaume Ribas Cardona, pels seus ànims isuports incondicionals, per fer possible l'edició del llibre.

Cada capítol permet un debat específic i diferenciat. Itots globalment gaudeixen d'una singularitat prouatractiva i herètica. Neden a contracorrent de la teoriaeconòmica neoliberal, presentada en la majoriad'universitats i publicacions econòmiques, com la teoria«científica» de l'economia. Una consideració més pròpiade la teologia i del dogma, que del pensament crític queha d'acompanyar a la recerca del saber.

Suggerent per ella mateixa la reflexió sobre els orígensde la gran recessió iniciada el 2008. Com recupera lavisió de les crisis d'onada llarga del capitalisme,relacionades amb els canvis tecnològics que provoquenuna convulsió en les estructures productives. Recuperarel pensament produït per l'anàlisi de la històriaeconòmica, sembla fonamental per ajudar a entendre lamagnitud de la crisi actual. Una qüestió gensintranscendent, que ens dóna la metodologia perapropar-nos al tema central del llibre. Com analitzam lanostra realitat econòmica insular i interinsular, en aquestcontext internacional, i com ens afecta més enllà de lesnostres percepcions i de les nostres capacitatsd'actuació.

Estudiar la complexitat del tema del turisme és centralper entendre la nostra realitat. Cal llegir el llibre icontrastar les seves dades. Tal volta el més significatiués el crit d'atenció sobre la decreixent taxa de guanysdel capital en el camp de l'hoteleria. Una qüestió centralen el model de reproducció capitalista. Una llumvermella que no cal amagar ni menysprear. I si a més hiafegim els costos mediambientals no quantificats i

majoritàriament socialitzats, la saturaciód'infraestructures, l'accentuació de les desigualtatssocials, els perills a la cohesió social i cultural de lacomunitat, ens podem trobar de seguir en un escenari decreixement desbocat i incontrolat, en una situació decol·lapse més aviat al curt termini que al mig i llargtermini.

El llibre acaba en la formulació d'un seguit de preguntes iamb la identificació de sis problemes estructurals del'actual model productiu que es poden considerarcomuns en el conjunt de les Illes: La caiguda de laproductivitat del treball i del capital; la intensaespecialització econòmica de Balears; la mancad'infraestructures «silencioses» (educació, sanitat,serveis socials); les externalitats ambientals negatives;l'estacionalitat turística i la sobreoferta de places;l'escassa formació de capital humà.

Els autors també es banyen en proposar líniesd'actuació. Reforçar el paper de lideratge del sectorpúblic, dissenyar uns objectius de minorització delcreixement turístic i una aposta per l'impuls dels serveisespecialitzats en el marc de cinquena revoluciótecnològica, aconseguir una planificació estratègicacoordinada i impulsada pel Govern de la Comunitat, encoordinació amb la societat i que aposti per lasostenibilitat i la diversificació productiva com un

2

objectiu central del model econòmic. Per això calentendre la productivitat com una eina condicionada a lasostenibilitat i no a l'inrevés, com s'està entenent finsara.

A parer meu al llibre li faria falta una reflexió sobre elmarge de sobirania real que tenim per intentar canviar elmodel productiu de les nostres Illes, i del grau desobirania que caldria conquerir, per intentar fer-hopossible. No és imaginable pensar en regulacions desostenibilitat, quan l'empresa que controla els nostres

aeroports, té com a únic objectiu incrementarcontínuament els milions de turistes que arriben a lesIlles, sense voler pensar a on s'allotgen i quins impactesprodueixen.

Un canvi de model no es fa d'un dia per l'altre. Però calposar les bases per fer-ho possible. I començar a donarles primeres passes en el bon camí. Els gestors polítics ila societat civil organitzada tenim una bona quantitat dedeures, si tenim a bé llegir el llibre i posar fil a l'agulla alque proposa.

1

LILA THOMÀS I ANDREU

Biel Pérez i Pep Valero

Quan una revista com “L’altra mirada” surt durantgairebé vuit anys seguits, aquest és el número 74 sensefaltar un sol mes a la cita amb els lectors, vol dir que hiha unes persones que, dia a dia, mes a mes, assumeixenla tasca de pensar els continguts, sol·licitarcol·laboracions, corregir els materials, compondre...Aquest mes, després de més de setanta entrevistes, ensha semblat oportú acostar-vos a una d’aquestespersones sense la qual la nostra revista seria impossible:Na Lila Thomàs.

Vaig néixer el 20 de febrer de 1951, per tant tenc 67anys. Som llicenciada amb Llengua i Literatura Catalanade l’any 1978, per la Universitat de les Illes Balears, laprimera promoció de Llengua Catalana. Encara no era“Filologia Catalana”. Vaig entrar de professora deSecundària l’octubre d’aquell mateix any, demanantl'excedència a l'Ajuntament. Vaig acabar el juny, il’octubre ja vaig entrar de professora interina. Vaigtreure les oposicions el 1983. Els primers cinc anysd’interina a l’Institut d’Inca, Berenguer d’Anoia. Vaig

estar dos anys al Son Rul.lan i, a partir de 1985 a l’IESJoan Maria Thomàs, de Palma.

Vaig esser germana d’onze, som la número nou, no hihavia doblers perquè les al·lotes estudiàssim; només espodia pagar carrera als quatre al·lots i les al·lotess’havien de posar a fer feina. Havia deixat d’estudiar als14 anys, als 16 vaig començar a fer feina a unaimmobiliària i als 18 vaig començar el 5è i 6è delbatxillerat nocturn i el COU, mentre feia feina. Perexemple, a la Delegació d’Informació i Turisme un parelld’anys i després vaig passar a l’Ajuntament de Palma,primer un any d’interina després per oposició a auxiliaradministratiu.

Aquestes circumstàncies et varen fer prendreconsciència del teu feminisme?Va esser una passa més,perquè des de la infància ja es va iniciar. A ca nostra hihavia set filles i quatre fills. I totes les feines de la casaes repartien sols entre les al·lotes. Els al·lots mai feienres, ni el seu llit, ni el seu quarto, ni posar i llevar lataula... Des de sempre ens rebel·làvem, jo em rebel·lava.

2

Després, tenia clar que volia estudiar i, quan em vaigindependitzar econòmicament, vaig poder triar allò quevolia fer.

Com es desperta dins tu aquesta vena de compromíspolític?

Això em ve a partir de l’any 70, als 18 ò 19 anys, através d’un germà gran, en Toni. Aquells anys hi haviacom a molt de debat a ca nostra; en Toni semprediscutia amb mon pare sobre temes polítics i, arrand'això, amb ell vàrem anar parlant, llegint... Jo crec queles primeres activitats clandestines varen esser deversl’any 71. Ens feien fer uns seminaris d’històriacontemporània des del punt de vista marxista. Ambaquests seminaris, que eren unes reunions de set o vuitpersones, ens anaven introduint en la concepció de lademocràcia, de tot allò que significava la dictadura...

Tu eres conscient que estaves rompent amb una imatgefamiliar? El llinatge pesava?

Sí, sí, sí... A ca nostra pesava molt. I també va pesar moltla ruptura en altres aspectes. Per exemple: jo a setzeanys vaig deixar d’anar a missa i mumare tot d’una m’hova detectar. El primer diumenge que no vaig anar amissa mumare em va demanar si hi havia anat, jo vaigintentar mentir i tot d’una m’ho va detectar. Als setze odesset anys em plantejava tot això amb les amigues delcol·legi. A casa es vivia la ruptura ideològica i la ruptura

de costums. Ens pesava molt la infància que havíemtingut, una infància molt marcada per la religió. Pensauque jo tenia un tio capellà, el músic Joan Maria Thomàs,mon pare era molt catòlic; molt, molt, molt creient. Undels que més es va entusiasmar amb els “Cursillos deCristiandad”. A casa es vivia molt intensament el temacatòlic.

La teva resposta va esser contundent, fins i tot amb elcanvi de nom...

Sí, sí... Bé, el canvi de nom va esser l’any 2007. A canostra sempre em deien “Lila” perquè comentaven que,quan jo era petita i començava a parlar, no sabia dir“Margalida” i, com que ho deia malament, els meusgermans en varen posar “Lila” per a escurçar. El canviva esser quan mumare ja havia mort... Va esser perquètothom em coneixia per “Lila”.

El teu compromís troba oposició?

Sí! L’enfrontament familiar es va manifestar fort quanvaig conèixer en Miquel. Mon pare i mumare varen teniruna reacció molt bona. Jo vaig començar a sortir amb enMiquel quatre o cinc mesos abans que ell entràs a lapresó. Va haver-hi ruptura perquè els vaig dir que men’anava a viure amb ell, això mumare no ho podiaacceptar en aquells moments, sense passar pelmatrimoni. Després, pel fet d’estar a la presó en Miquel,pràcticament un any, mon pare sí que va tenir una

3

actitud comprensiva. Ell coneixia el que era la presóperquè era jutge. Record que, quan vaig anar a visitar enMiquel a la presó de Jaén, mon pare em va donar unacapsa de puros perquè convidàs els seus companys (enMiquel fumava), mumare em va donar doblers... Peraquesta banda, bé.

El que passa és que la ruptura va venir, l’enfrontamentmés gros va esser el 77. Ens havíem casat per l’Església,a pesar que mon pare i mumare sabien que no hi crèiem(i els ho diguérem). Ens casàrem per l’Església per nodonar un disgust i, a més, si no et casaves per l’Església(que només ho va fer un company nostre, n’Eusebi),havies d’apostatar (aleshores no hi havia matrimonicivil). Nosaltres vàrem trobar que això era massa fort ivàrem passar pel tub. Ens vàrem casar a Orient, en plamolt discret. En això, més o manco, hi varen consentirperquè ja hi havia hagut altres germanes que sabien queno creien, però es casaven per l’Església. De totes lesmaneres me n’he xutades moltes, després, de misses ifunerals... per respecte.

El problema gros per a mon pare i mumare va esser el77. Ja s’havia legalitzat el Partit Comunista, sabien queérem comunistes, i em varen posar a la llista deDiputada a les primeres eleccions. La darrera de la llista,la número sis, la primera era na Francisca Bosch. NaFrancisca era una dona major, reconeguda, i jo era lajoveneta (tenia 25 anys). El problema va esser que em

varen fer una primera entrevista, just abans decomençar la campanya, i el periodista va fer una portadaa la “Ultima Hora”: “De hija del Subjefe del Movimento acomunista”. Record que el periodista em va demanar perquè m’havia casat per l’Església i jo vaig respondre quehavia estat una concessió als pares. El fet de sortir en eldiari, que contava les coses amb sinceritat, que deia queera comunista, que m’havien posat al número sis... Amon pare li va saber moltíssim de greu! Vàrem estarmolts de mesos en què ens costava molt a tots tornar arecompondre les relacions.

Ets l’única de la família que has optat per aquesta líniarupturista?

Som l’única que ha tingut una militància activa ambcàrrecs polítics electes, però, dins la família, a l’etapa dela Transició n’hi havia molts que eren comunistes;després ho han anat deixant. Per exemple, na Lluïsacontinua essent militant de MÉS. En tenir projecciópública com a dirigent política, sí que he estat l’únicadels germans.

Va haver-hi un moment, en temps de la Transició, que,dels onze germans, nou estàvem afiliats o actius en lalluita contra la dictadura.

Políticament, per on has passat?

Vaig començar en el Partit Comunista en el temps de la

4

clandestinitat devers el 72. El 79, quan ja hi va haverajuntaments democràtics, en van nomenar responsablemunicipal del Partit. Va esser la primera legislatura, quanva haver-hi molts de conflictes interns... A partir del 92vaig esser Secretària General de la Federaciód’Ensenyament de Comissions Obreres fins a l’any 95.Aquest mateix any entr de diputada d’Esquerra Unida alParlament de les Illes Balears fins al 99. Va esser laprimera legislatura en què Esquerra Unida entra a lesinstitucions. El 99 pas a l’Ajuntament de Palma fins al2003 com Esquerra Unida-Els Verds (amb aliança ambels Verds). El 2003 torn sortir elegida, però renunciï alcàrrec i me’n vaig altra vegada a donar classes al’Institut, havia estat deu anys sense donar classes i emsemblava excessiu. El 2007 em demanen si vull ocuparel càrrec de Directora de l’Institut Balear de la Dona i hoaccept. En acabar la legislatura, el 2011, ja em jubil. Jafeia quaranta anys cotitzava laboralment i vaig esser deles darreres que, a seixanta anys, ens promocionaven lajubilació. Perquè, ara no, però en aquells moments, el2011, la promocionaven i ens donaven premis si ensn’anàvem.

Vaig tenir l’experiència de dues legislatures a l’oposicióal PP i una legislatura en gestió.

I actualment què fas?

Ara estic a les Fundacions Darder Mascaró, de voluntàriamitja jornada, dos o tres dies cada setmana, i a l’equipde redacció de “L’altra mirada”. També som Presidentade l’Obra Cultural de Marratxí. Escric un article setmanalen el diari Balears. Vaig esser membre de la JuntaGeneral de l’Obra Cultural Balear des del 2014 fins al2018. I a Marratxí som la Presidenta des del 2012. Formpart de la Sectorial de MÉS d’Igualtat, però, a partir de ladarrera assemblea, ja no en som responsable. Vaig esserresponsable de l’Espai d’Igualtat des de la seva creació,el 2013, fins a enguany.

Tu has ocupat la primera línia en molts de fronts durantmolts d’anys, com es viu veure tot això des d’unasegona línia?

La veritat és que bé... Observes canvis... També és certque, les vegades que vaig esser càrrec electe, estava al’oposició. I la feina d’oposició és una feina molt dura,fer molta feina i xocar contra una majoria absoluta delPartit Popular. En l'àmbit intern, o quan vaig deixard’esser Directora de l’Institut Balear de la Dona, va esserun cop la pèrdua del Govern, en aquell moment, i,sobretot, veure com es desfeia allò que nosaltres havíemestat creant. Va entrar el PP amb una nova directora i vaesser duríssim: va tancar serveis, va esser molt dur.

Ara, la veritat és que, fins i tot des del punt de vista de lafeina d’igualtat, de la feina dins MÉS, o la feina dinsl’Obra Cultural (ara que no estic a la directiva dePalma)... molt bé. Veus que es fan coses que tu nohaguessis fet, però entens que les coses són així! Ha

de ser així, endemés!

No t’has cremat...

No! Aquest és un concepte que mai he entès: la gentque sempre ha dit que s’havia cremat. Tant des del puntde vista sindicalista, quan era Secretària de la Federaciód’Ensenyament, o abans d’esser secretària, sempre vaigestar afiliada a Comissions Obreres. Totes les batalles dereivindicacions del sindicat i tot això, jo mai vaigentendre el concepte aquest de “cremada”. La gent etdeia: “no, és que estic cremada”. És un concepte com dedecepció que, endemés, t’impedeix continuar. Mai l’hetingut, perquè sempre he cregut que, sigui a una bandao sigui a l’altra, ha de continuar la lluita.

Has deixat molt de companys i companyes pel camí?

No... Veus que hi ha molta gent que sí, que ho ha deixat,però no. Més que deixar-los pel camí, crec que es tractad’etapes diferents.

El que més valores de la teva etapa de càrrec electe?

El que més valor de les dues etapes són els gransconeixements que vaig adquirir i les moltes relacionshumanes que vaig tenir. Per exemple, l’etapa dediputada, vaig conèixer el funcionament d’un parlamenti, a la vegada, els conflictes que la gent ens feia arribar,perquè érem un grup petit, però molt batallador. Dúiemmoltes coses al Parlament. De l’etapa de l’Ajuntament,també molt de contacte amb la gent, perquè jo crec quela part municipal és la part que més s’acosta a la gent, ila quantitat de relacions i coneixements que vaigadquirir sobre com funcionen les associacions, com esmou la gent... I també les dificultats d’esser un gruppetit; de fer anar les teves idees endavant. La gentvalora que estàs a les institucions. I no valora tant siestàs a l’oposició o no, et transmet els desitjos que tusolucionis els seus problemes i la incapacitat i laimpotència de poder-los solucionar des de l'oposició.També cal destacar el treball d’equip, no treballava sola,sinó amb un equip que et donava suport, això va esservital.

5

La corrupció és un fenomen recent, dels nostres dies?

Nooo, la corrupció ve des dels temps del franquisme.Durant el franquisme sempre hi havia allò de col·locar elteu amic... Per exemple, els regidors no cobraven, peròtothom sabia que tenien negocis i cobraven d’una altramanera. I, sobretot, aquest concepte d’amics i conegutss’experimentava molt el temps del franquisme. Ha estatuna de les coses que sempre he rebutjat perquè ho heviscut de ben prop... Les recomanacions... jo veia common pare escrivia cartes de recomanació. I jo sempre horebutjava. Ara, la corrupció actual... és ver que n’hi hamolta i hem viscut casos escandalosos del Partit Popular,però, a vegades em fa pensar, també, que la gent nopensa en la seva pròpia manera de comportar-se.Quantes factures he pagat jo al mecànic, o al dentistasense IVA?! La gent ho veu com una cosa normal, nopassa res. No passa res, però tu ets el primer que etscorrupte o que hi contribueixes.

De l’etapa de la gestió institucional, què és el que mésvalores?

Jo vaig valorar, sobretot, conèixer la realitat de les donesque pateixen la violència, les capacitats immenses derecuperació que tenen, i, després, tota la gestió deprogrames que realment ajudaven a canviar les coses.També vàrem tenir moltes dificultats des del punt devista pressupostari, perquè, llevat del primer any, javaren venir les retallades, l’austeritat duita a l’extremper la crisi. Però, sobretot, valor la part que més m’haquedat, que és l’aprenentatge que vaig tenir i laconsolidació de les idees feministes. També valor moltl’equip de feina sense el qual moltes coses no haurienestat possibles.

Vàreu trobar ressò en els ajuntaments, entre els regidorsresponsables d’aquesta àrea?

Pensau que quan era regidora, era a la darreralegislatura d’en Fageda amb en Rodríguez. Tenien unamajoria absoluta quan, a la vegada, el Govern erad’esquerres. Feien oposició des de l’Ajuntament dePalma al Govern d’esquerres, el primer Govern den’Antich, 1999-2003. Va esser una legislatura terrible.Allà vaig aprendre, sobretot, el contacte amb la gent delcarrer, les associacions de veïnats i tot això, però, desdel punt de vista institucional, la veritat és que... allà síque hi havia corrupció amagada!! Ningú ho podia dir,però tot el que ha sortit d’en Rodríguez, durant aquellaèpoca era quan estava més inflat i més poderós.Rodríguez-Fageda, era un tàndem impressionant!

Des de l’Institut em vaig trobar amb una legislatura enquè el PSOE va tenir la presidència del Consell deMallorca, va crear la Direcció Insular d’Igualtat. I es vaestablir que des del Consell parlarien amb elsajuntaments. A nosaltres, com Institut Balear de la Dona,no ens deixaven entrar dins el camp dels ajuntaments.Ho fèiem, a vegades, però ells duien formació als

ajuntaments, relacions amb els plans d’igualtatmunicipals, etc. En canvi nosaltres ens quedàvem lapart de cases d’acollida, les polseres famoses que enstrobàrem i que ens dugueren molts de problemes. Éreml’única comunitat que les tenia... També va esser unaèpoca en què, com que nosaltres teníem l’Institut Balearde la Dona, es va crear una Direcció General dins laConselleria de Treball, que duia na Maria Duran, iintentaven fer les seves polítiques al marge de nosaltres,al marge de l’Institut.

Des del teu punt de vista, quin és el feminisme de l’any2018?

Jo pens que l’any 2018 no podem parlar de feminisme,són feminismes, en plural. S’està parlant d’una terceraonada de feminismes. Després del vuit de març ha fetcom un gran canvi. Pens que en aquests moments elsfeminismes són molt plurals i molt actius. Han calat moltdins la gent jove, això ha estat el gran canvi qualitatiuque s’ha vist durant aquest darrer any. Estic convençudade què hem d’esser optimistes perquè és ver que hacalat molt, no només el feminisme de reivindicació delvuit de març. L’altre dia hi va haver la jornada de laLGBTI i resulta que també va estar plena de gent jove.S’han obert portes i s’han donat a conèixer. La gent ésconscient del que s’està vivint. La reacció a la sentènciade “La Manada”... Tot això són mobilitzacions, és tot uncúmul que hi ha en aquest moment que ens fa parlar defeminismes en plural i d’una onada potent.

Hi ha coherència en aquests feminismes amb la lluitaanti-patriarcal?

Jo pens que sí, una altra cosa és que hi ha moltsd’àmbits i molts de matisos. La lluita anti-patriarcal ésuna lluita molt a llarg termini, perquè és una mentalitatque està molt arrelada dins la societat i que segueixreproduint-se. No és una mentalitat que la societat engeneral rebutgi. Ara es comença a veure el rebuig, peròfins ara està arrelat i continua arrelant. El patriarcat, elmasclisme, és un problema de mentalitat que ve desegles.

6

Aquestes noves mogudes, la feminista i d’altres,compten amb els sindicats i els sindicats compten ambelles o segueixen camins distints?

Van un poc en paral·lel. Ara intenten caminar junts. Perexemple, a la mobilització del vuit de març li ha donatuna empenta important el fet que els sindicats s’haginafegit, l’hagin empès. També amb la seva diversitat,perquè hi ha hagut centrals sindicals que només handemanat dues hores d’atur i d’altres que han demanatvint-i-quatre hores. L’any 2017 es va intentar fer-ho,però els sindicats no ho varen veure i no va sortir... Encanvi hi ha noves formes d’organització, per exemple,una xarxa de periodistes a les xarxes socials. Aquestaxarxa, al marge dels sindicats, ha fet una forçada perquèha aconseguit que els mitjans de comunicació realments’implicassin en el vuit de març; cosa que anteriormentno s’havia donat mai. És una xarxa social, no és unaxarxa sindical.

Quin creus que hauria d’esser el paper de l’Obra CulturalBalear l’any 2018?

Pens que és un moviment cultural que hauria d’essermés potent. Que hauria d’esser el motor de lesreivindicacions de sobiranisme, de cultura, delingüística... Però, essent conscient que han de treballaren col·laboració amb les institucions; no enfrontada aelles. Pens que l’Obra ha tingut etapes molt bones, demolta força i molt empenta. Va tenir una etapa de moltsd’ajuts econòmics que li va donar aquesta sensació decapacitat de mobilització. A partir de la crisi econòmica,els ajuts econòmics institucionals s’han acabat i s’ha desuplir molt amb voluntariat i tenint les idees clares.

On té més força l’Obra, on fa més peu, en els pobles o aPalma?

Té una xarxa territorial molt potent. En activitatsculturals, jo crec que té més vida en els pobles. El temade Palma és que es tracta de la part institucional, la partgrossa. Podríem dir que a Palma té com a més prestigi,però hi ha molts de pobles que sense l’Obra no tendrienvida cultural; perquè no hi ha altres associacions. Encanvi n’hi ha d’altres, com Marratxí, on vàrem impulsarel 2012 l’Obra, que ja hi havia estat creada abans is’havia anat esllanguint, i vàrem empènyer moltesactivitats culturals que ara les feim amb col·laboracióamb l’Ajuntament. Quan hi ha Ajuntaments d’esquerres,que creuen en la cultura, ho fan juntament amb l’Obra.

El paper de l’Obra cap als nou vinguts? Hi ha, o hauriad’haver-hi una estratègia de valoració social de lallengua l'any 2018?

Pens que s’està recuperant. Va haver-hi una època,l’època del President Bauzá, que la va desprestigiar i lava posar en situació de què no era necessària. Ni per atrobar feina, ni per a entrar a l’Administració... lamenystenia! En aquella època l’Obra va continuar tenintun paper important de feina amb persones nou vingudes

des de totes les parts del món. Parelles lingüístiques,activitats culturals i programes culturals, que no teniengaire repercussió cap a defora, però aconseguien molt.Hi havia un programa per a immigrants que elsensenyaven la cultura, feien distints itineraris perCiutat... Ara crec que s’està revitalitzant, però, també éscert que hi ha altres organitzacions socials, altresentitats, que estan fent aquesta feina de treball amb elsnou vinguts i pens que també hi introdueixen el tema dela llengua. L’Ajuntament de Palma va tenir una feinamolt important, que la va donar a l’Obra: era la de“dinamitzadors culturals” a les barriades. Gràcies a aixòes varen crear organitzacions comunitàries, perexemple, a Son Gotleu. Pens que en tot això l’Obra hi hade fer feina, però sempre en col·laboració amb lesinstitucions. Quan les institucions no ho fan, ho fa l’Obra.I si les institucions poden fer-ho, l’Obra ha de posar lapart d’infraestructura, la part tècnica o la part deconeixements.

Can Alcover va esser un lloc de resistència fonamentalen l’època del President Bauzá.

Efectivament. A part d’això, hi va anar tothom, lesmateixes fundacions hi vàrem anar molt. També vaesser la seu de l’Assemblea de Docents. Ca’n Alcover esva convertir en la seu de totes les organitzacions, deplataformes de lluites, per exemple, la PAH també vaanar per allà. fins i tot Podemos, els grups políticstambé hi anaven.

Tu t’has sentit qualque vegada quota de presènciafemenina?

Sí! Però perquè l’hem reivindicada. Sí! (somriu) Gràcies ala reivindicació m’hi he presentat. Pens que sónnecessàries les quotes. Hi han d’esser! Sí, reconec quemoltes vegades hem estat pioneres. Tant quan éremEsquerra Unida com quan hem estat MÉS oIniciativaVerds. Sempre hem estat per empènyer. I,també és cert, que jo he tingut unes condicions de lesquals altres dones no han disposat. Perquè han tingutcàrregues familiars que els han impedit una militànciamés continuada. Jo, en aquest sentit, he tingut lescondicions de no tenir càrregues familiars perquè no

7

n’he volgut tenir. Llevat de quan has d’assumir la part dedependència de les persones majors, llavors, sí que lestens. Per exemple, no vaig voler tenir fills... ha estat unadecisió presa ben a consciència. Mumare no hi podiaconsentir que no volgués tenir fills.

Quan es jubila una militant de les trescadestransformadores?

Jo crec que no ens jubilam mai! Jo m’he jubilat d’unafeina que m’agradava molt, com a professora. I m’hejubilat dels càrrecs electes i d’estar a les llistes, però maide la militància, pens que s’ha de donar pas. Jo estic dinsla política, no per una activitat lúdica, sinó per uncompromís, fidel a les meves idees.

Es pot gaudir de la vida amb tanta militància?

(Rialla fresca de na Lila) Síii, jo crec que sí! T’has decercar sempre els teus espais i no deixar que et mengi.Hi ha hagut etapes en què m’ha menjat molt i altres enles que has pogut posar límits, però sí. El problema ésgaudir de la vida en aquestes condicions que tenim.Quan em demanen “ets feliç?” no sé què vol dir ésserfeliç... Estic contenta amb el que he fet i com ho he fet.

Des d’on alimentes tot això? Des d’on s’aguanten lescrisis d’incoherència, les travetes...? No és tot un camí

de roses; hi ha obstacles i decepcions...

Jo ho aliment des del convenciment i des de les mevesidees. Des del convenciment que s’ha de transformaraquesta societat. A pesar de les dificultats internes, quesón les pitjors (quan hem tingut problemes interns hanestat les pitjors etapes), sempre he tingut la idea que,per damunt d’aquestes coses, hi ha el compromís decontinuar lluitant per transformar aquesta societat. Ésuna societat que ens fa infeliços, que ens frustra, queens fot...I no només a títol personal, és una societatinjusta, insolidària, desigual, que s’ha de transformarLlavors, l’única manera és seguir lluitant per les tevesidees, perquè vagin endavant. El que et diu “m’hecremat”, què vol dir? Que ja no pensa el mateix? Que noestà disposat a continuar? Això et du a la infelicitat, asentir-te frustrat, fracassat... No ho sé!

Amb una paraula, que de “jubilació” només hi ha laretribució per quaranta anys de feina, però de la tascaper transformar la nostra societat no et jubila ningú.

Gràcies, Lila, i que puguis seguir lluitant molts d’anys.

5.1 Un any de Fundacions

Darder Mascaró

Miquel Rosselló

del Consell de les Fundacions

Aquest mes de juliol farà un any que FundacionsDarder Mascaró va donar a conèixer públicament,a través d’un acte als Jardins de Can Alcover, elseu nou nom, una marca unificada i una novaimatge. Això era fruit del treball continuat iconjunt de les Fundacions Emili Darder i AteneuPere Mascaró. Apareixia doncs, una imatge peròsobretot una acció unificada que volia serl’expressió de la necessària unitat de lesesquerres des de la seva pluralitat com una de leseines imprescindibles per fer avançar les nostresidees i els projectes de transformació id’alliberament.

Una aposta que s’emmarca sobretot en lavoluntat d’analitzar la nostra realitat des d’unaperspectiva de pensament crític, i en posaraquest pensament crític al servei del canvi quedesitgem. I tot això dins d’un paradigmasociològic i ideològic que no és precisamentfavorable als valors d’esquerres i emancipadors.Un paradigma conservador i fins i tot prefeixistaque és el majoritari en els discursos dels polítics,els mitjans de comunicació i la societat.

I és que ens ha tocat viure un temps deparadoxes brutals, com la mobilització més grandel feminisme a escala mundial, però lesreaccions masclistes més virulentes en defensadels violadors de «La Manada»; l’onada desolidaritat en favor dels tripulants de l’Aquarius,però comentaris tant obertament racistes icolonialistes com mai; mobilitzacions històriquesen defensa de la democràcia i la llibertatd’expressió, de la mà de l’empresonament delíders polítics i activistes socials i culturals. Labatalla que es lliura és política i social, peròsobretot és ideològica, i aquest ha estat i serà elmotor de les nostres accions.

Dins aquest curs que ara donem per acabat, hemorganitzat debats públics entorn de la crisi delRègim del 78, com la conferència del catedràticJavier Pérez Royo sobre «La involució autoritàriadel Regne d’Espanya» o la taula rodona deMargalida Capellà, Antoni Llabrés i Sebastià Rubísobre «La llibertat d’expressió en estat crític».Així com debats sobre «Els moviments socials,motor de la defensa de la democràcia a

Catalunya» amb líders d’ANC, CIEMEN i So de pauo «Els projectes dels Kurds»

Fins i tot el nostre espai d’història cerca l’anàlisi ila reflexió quan organitza activitats, com les dutesa terme aquest curs amb motiu dels cent anys dela Revolució d’Octubre a Rússia, el bicentenari delnaixement de Karl Marx, les jornades sobre «Elmoviment obrer i les revolucions europees del1917 a Mallorca» o l’acte anual de reconeixementa Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu iAntoni Ques.

També hem tingut temps per la formació, un altredels nostres objectius estratègics i com no podiaésser d’una altra manera, dins el camp de lalluita d’idees hem dedicat esforços a lacomunicació. L’altra Mirada, la nostra revistadigital ha seguit sortint ininterrompudament cadames. Tanquem el curs amb el número 74 i hempublicat un extraordinari en paper dedicat al«Bon Finançament».

Hem ampliat la nostra col·lecció de publicacions,editant conjuntament amb Lleonard Muntaneredicions els següents llibres:

• La casa del poble i el moviment obrer aMallorca, coordinat per David Ginard

• La formació del regionalisme catòlic aMallorca (1840-1915) de Rafel Horrach.

• Mallorca davant el centralisme, coordinatper Antoni Marimon.

• La indústria invisible (1950-2016). Eldesenvolupament del turisme al'economia balear de Carles Manera iFerran Navines

• El procés català amb ulls mallorquins dePere Sampol.

Fa dos anys iniciarem un procés de debat sobrecom afrontar els reptes del mallorquinisme políticpel segle XXI que tanquem ara amb la publicaciódel document «Un esborrany de País».

Però aquesta batalla ideològica no l’hem lliurat asoles sinó més aviat hem treballat en xarxa,participant en plataformes i col·lectiusimprescindibles, com el de la Defensa d’un bonfinançament, el Mercat Social o el Col·lectiuAlternatives que ha anat agafant vida pròpia i quefa pocs dies va presentar el document «Pensarper Avançar». Així mateix hem participatactivament en el III Foro de Fundacionssobiranistes a Bilbao, Foro que es va consolidantdia a dia i en el que Fundacions Darder Mascaróestà plenament integrat i ja podem anunciar queel IV Foro es farà a Mallorca el pròxim mes dedesembre.

Tancam per tant aquest curs amb un balançpositiu i encaram el curs proper amb la voluntatde ser funcionals a la transformació de la nostrasocietat, sabent que els reptes són molts, i que

avançar o retrocedir depèn de la possibilitat derenovar majories d’esquerres a les pròximeseleccions, de seguir fent camí a partir de lespropostes de transicions en diferents àmbits queben segur ocuparan bona part de la nostra tascaen els mesos que vénen.

1

T.1 Els Ajuntaments del canvi:

Cap a una ciutat pensada per als ciutadansMiquel Àngel Contreras

Coordinador MÉS per Palma

El pròxim 6 de juliol MÉS per Palma celebrarà unataula rodona a Can Alcover amb alguns delsbatles i batlesses que han encapçalat el canvipolític a diverses ciutats de l’Estat després de leseleccions municipals del 2015. L’acte comptaràamb les intervencions de Pedro Santisteve, batlede Saragossa (Zaragoza en Común), ConxaJuanola, batlessa de Maó (Ara Maó), DolorsSabater, exbatlessa de Badalona (GuanyemBadalona en Comú) i Antoni Noguera, batle dePalma (MÉS per Palma). Presentarà i moderarà lataula Neus Truyol.

Aquesta activitat servirà per donar a conèixer lesprincipals polítiques que s’han duit a terme aaquestes ciutats, i també per emmarcar lespolítiques que s’estan fent a Palma dins el contextde transformacions que s’estan impulsant arreude l’Estat. M’aventuraria a avançar que un delseixos comuns d’aquests governs municipals és eltrencament amb els esquemes de la política“clàssica”. Hem passat de les retallades il’autoritarisme de la passada legislatura a ferpolítiques participades per la ciutadania i semprepensades des de l’interès general. Això hasuposat un canvi important de la manera defuncionar dels Ajuntaments: en el cas de Palmahem deixat de fer projectes pensant només enuna legislatura a fer una planificació de la ciutatque volem mirant cap al futur. No hem volgut serAjuntaments que inauguraven obres faraòniquesapressadament abans d’unes eleccions, amb elresultat dels casos de les infraestructuresruïnoses que ja coneixem: metros que s’inundenamb la primera brusca d’estiu o sistemes derecollida pneumàtica molt costosos i fracassats alcap de pocs anys (com la del PP al CentreHistòric). Ans al contrari, plantejam debats ipolítiques pensant en nous models de ciutat.

A Palma, ja fa un any que Antoni Nogueraprengué possessió de la batlia i que estamtreballant en impulsar un model de ciutat que téla cultura com a eix transformador. Des de lacreativitat estam convertint el que fins ara havienestat punts negres de la ciutat en nous espais decreació artística i cultural: Can Ribas, l’antiga

presó, les Torres del Temple o Can Balaguer, perexemple.

En paral·lel, estam dissenyant Palma des de lamobilitat sostenible. Ja hem construït 84 nouskilòmetres de carril bici per donar prioritat aaquest mitjà de transport. Estam renovant la flotade l’EMT amb vehicles més sostenibles, i enmillorarem les freqüències i recorreguts, a lavegada que hem impulsat 5 línies nocturnes a laciutat. I, mirant cap al futur, ja ens hem posat afer feina perquè el tramvia sigui una realitat lapròxima legislatura.

Estam lluitant contra el canvi climàtic per fer dePalma una ciutat més resilient. Hem invertit 20milions d’euros en la renovació dels contenidors atot Palma i en una nova maquinària més eficientgràcies al nou Pla de Neteja d’EMAYA. Elsresultats ja comencen a estar a la vista (perprimera vegada es netegen amb aigua els carrersi voreres de tots els barris i pobles del municipi).Com a resultat també hem augmentat elreciclatge d’un 15% al 23% a tot Palma i del 20%al 70% al Centre Històric. I pel que fa als espaisverds, estam recuperant Es Carnatge i el bosc deBellver. El bosc urbà del Canòdrom començarà aser una realitat el mes vinent. A més, hem

2

protegit altres espais importants per a la ciutat,com Ses Fontanelles, Can Tàpera i el port petit delMolinar.

Estam diversificant l’economia i generantocupació. L’atur s’ha reduït a Palma en 10.000persones els darrers tres anys. Malgrat laprecarietat provocada per les Reformes Laboralsdel PP i del PSOE, s’han impulsat des de PalmaActiva diferents programes que han donat novesoportunitats a joves i a majors de 45 anys aturatsde llarga durada. Estam impulsant mesures perdiversificar l’economia, com la creació d’un noudistricte creatiu al Nou Llevant, impulsant en elPla General una planificació que té com a finalitatgenerar nous llocs de feina en aquest barri.L’objectiu és connectar el coneixement, laqualificació i els joves a la ciutat. Per aixòpromovem també la indústria nàutica al Moll Vellcom a nova generadora d’oportunitats laborals.

Estam fent de Palma una ciutat més justa. Hemregulat el lloguer turístic i l’hem prohibit a

habitatges plurifamiliars per garantir la bonaconvivència i l’equilibri econòmic a la ciutat.Estam treballant per augmentar el parcd’habitatge públic: hem cedit solars al Govern dela CAIB, que invertirà a Palma 17 milions d’eurosen aquesta matèria. A més, hem donatalternatives a 1.182 famílies amb l’Oficina Anti-desnonaments. I estam a punt d’iniciar eldesmantellament de Son Banya, un repte pendentdes de fa més de 40 anys a aquesta ciutat, pergarantir segones oportunitats als seus habitants,especialment a la població infantil.

Perquè, en definitiva, creim que la política és unaeina per assegurar la felicitat de les persones. Peraixò hem volgut trencar amb el model deprojectes de 4 anys de legislatura pensats per purelectoralisme. Per això hem començat un camíque va molt més enllà. Perquè estimam Palma iara toca seguir endavant per consolidar tots icada un d’aquests projectes més enllà de maigdel 2019.

T.2 2018: l’any de latransformació de Marratxí i dela col·laboració entre institucionsJoan Francesc Canyelles

Batle de Marratxí

El passat dia 13 de juny va fer 3 anys que, gràciesals 3.473 marratxiners i marratxineres que ensdonaren el seu suport, MÉS per Marratxí vaassumir la batlia del municipi arran d'un pacte degovernabilitat entre totes les forces d’esquerresamb representació a l’Ajuntament. Per primeravegada, la nostra formació ha ostentat la batliadurant tota la legislatura d’un dels municipis mésgrans de la nostra comunitat, oportunitat que nohem desaprofitat i que, durant el 2018, veurà elsseus fruits amb la culminació dels grans projectesiniciats el juny del 2015.

Una de les claus per aconseguir tirar endavantprojectes de gran envergadura que veuran la llumenguany ha estat la col·laboració i feina entrel’Ajuntament de Marratxí, l’Ajuntament de Palma,el Govern de les Illes Balears i el Consell deMallorca, institucions també liderades per MÉS.

El primer dels projectes que veurà la llum aquestany és el del Centre de Dia de Marratxí, un espaiamb una capacitat per a 30 usuaris que ha estatpossible gràcies a la Conselleria de ServeisSocials i Cooperació del Govern, la qual hafinançat 300.000 dels 750.000 euros del projecte.

Un altre dels projectes que fa pocs dies han iniciatles obres i que abans de l’estiu del 2019 veurà lallum és el tan necessari recinte firal i espaimultiús. Amb ell donarem solució al problema quepateix el municipi a l’hora de dur a termeesdeveniments i actes de tot tipus, i tot gràcies alfinançament de la Vicepresidència i Conselleriad’Innovació, Recerca i Turisme del Govern,departament liderat per MÉS.

El tercer projecte que prest començarà aconstruir-se és la necessària residència deMarratxí, un projecte finançat pel Consell deMallorca, la Conselleria de Serveis Socials iCooperació, i l’Ajuntament, i que suposarà la

creació de 100 noves places per a personesdependents. Amb un cost de 8,5 milions d’euros,aquesta residència es començarà a construirenguany i entrarà en funcionament a finals del2019, i és un projecte que demostra que amb lacol·laboració i bona predisposició de totes lesAdministracions es poden dur a terme molts deprojectes que ajudaran a millorar la vida de laciutadania de la nostra comunitat.

Finalment i uns dels projectes més esperats quetambé està a punt de veure la llum és l’ampliacióde la línia 3 de la EMT fins al Pla de Na Tesa i queben segur millorarà la qualitat de vida delsresidents d’aquest nucli de Marratxí. A més d’unprojecte necessari, és un projecte també fruit dela col·laboració entre L’Ajuntament de Palma i elde Marratxí.

Tenim al davant un any polític molt important.Ens hi jugam revalidar una majoria d’esquerresque ens permetran continuar el camí iniciat ara fa3 anys. Un camí a través del qual hem demostratque governar per i amb les persones és possible.

1

6.1 L'economia al servei de les personesAntoni Pons

En la presentació de la Memòria de l'Estalvi Ètic de CaixaColonya, se’m va demanar una breu exposició, com atestimoni històric d'aquesta iniciativa que any rere anyveu créixer, tres punts essencials de la seva existència:el capital d'estalvi, els i les clientes i la concessió decrèdits ètics.

Vaig acceptar, i he de dir que a la invitaciós’acompanyava que el meu testimoni, es concretés enels ensenyaments que hagués pogut assimilar en lameva història com a militant de l'Economia Social iSolidària (ESS) i que en la mesura del possible, marquèsalgunes possibles línies de futur de l'esmentadaEconomia.

Quin significat ha tingut per a mi l’EconomiaSocial i Solidària?

Prèviament, cal recordar el període transcorregut, mésde 25 anys, sembla no res i situar-nos en elsensenyaments i valorar, com totes les coses, què podensignificar les modificacions, que en les transformacionssocials i econòmiques, són processos llargs. Doncs lanostra societat capitalista ha generat un ampli consensen les seves formes destructives, tant en el terrenysocial, cultural com l'ambiental.

També és essencial recordar que tots aquellsensenyaments, se’m revelen a través de la FundacióDeixalles i de les seves relacions amb països europeus.Vaig tenir el plaer d’assimilar i alhora, ser portador de lesmateixes en aquesta entitat.

L'autogestió dels projectes, va formar una part essenciald'aquell ensenyament. Autogestió en aquest cas, que noes limitava a l'exclusivitat de la feina, aquesta s'entenia ies practicava com un sistema de vida, en la qual elscrèdits necessaris per a l'activitat, tenien la sevaprocedència en sistemes financers autogestionats, o acobrir les necessitats bàsiques amb productes deprocedència d'autogestió.

L'ètica no és un instrument filosofal, ha de ser unanorma de comportaments que han d’impregnar-se enl'economia, com un eix essencial per construir i constituirun món millor. Per això l'ESS es trobava i es troba dotadad'una sèrie de principis, socials, ambientals, iparticipatius, dels quals cal destacar, la cooperació enlloc de la competitivitat, la sostenibilitat ambiental, laparticipació en les iniciatives o entitats, la integraciólaboral de sectors desfavorits dins dels nostres projecteseconòmics.

Vaig aprendre que els criteris i comportaments ètics, sóncomplexos, no hi ha una vara de mesurar d'exactaprecisió, és un camí que ha d'anar acompanyat, permesures d'avaluació, les auditories socials formen part

essencial, entre altres, d'aquestes mesures, les quals sónenteses com un procés, com un camí, al qual

progressivament, l'entitat, la cooperativa, ha de marcar-se objectius a emprendre i a superar.

En definitiva es tractava i es tracta, de què l'intent detransformació, econòmica, social i ambiental, no vagisostinguda, en idees, pensaments on no es contemplinvalors, sorgits treballats o injectats, en les pràctiquesquotidianes de les persones ja sigui en forma deproductors, ja sigui a través de la figura deconsumidores.

La constitució en Xarxa, és l’imprescindible esforçcol·lectiu, de treballar, d'aprendre unes i uns dels altres,d'acceptar l’essencial de cada iniciativa, mentreexisteixin garanties de compromís amb els criteris ètics.Es necessita un impuls col·lectiu, que traspassi lesfronteres del nostre centre, de la nostra empresa ocooperativa darrere d'una idea, d'uns objectius detransformació social.

Malauradament, encara hi ha, tot i que els passos fets enaquests anys són molt positius, iniciatives que es trobenamb la creença que la dedicació exclusiva a les sevesiniciatives resoldrà els seus problemes, perdent de vistaque la cooperació, els ensenyaments mutus, formen partd'una necessària simbiosi que és potenciadora de lacol·lectivitat i del particular.

Les finances ètiques, va ser un camí estretamentvinculat a les idees i pràctiques de l'ESS. Realment elcamí no podia ser d'una altra manera, sempre ha estat icontinua sent imprescindible que les dues parts forminpart d'un mateix cos, d'uns mateixos criteris, d'unmateix sentiment de pertinença comuna.

Aquell caminar col·lectiu dels primers temps amb poquesiniciatives, però amb un ferm desig d'avançar hagerminat en una Xarxa: REAS Xarxa de Xarxes, ambpresència a tretze comunitats, amb més de 600iniciatives econòmiques organitzades, amb tres

2

sectorials presents, com són la de Comerç Just, la deBanca Ètica FIARE, Coop 57 i la de Recuperadors irecicladors, que és AERES.

Aquesta Xarxa d'ESS es troba ubicada dins de CEPES,Confederació Espanyola de l'Economia Social, la qualagrupa més de 4.300 empreses que representa el 10 percent del PIB, eI 12,5 de l'ocupació de la qual el 80 percent és indefinit.

Perspectives i necessitats de futur per al’Economia Social i Solidària.

En primer lloc fer palès un creixement continu de l'ESS,creixen els socis i sòcies de Colonya, de la Banca FIARE,així com de Coop 57. Així mateix és de destacar com elscrèdits concedits per les entitats financeres van enaugment, expressió unívoca del desenvolupament del'ESS.

És també constatable, com les petites botigues, es vanconvertint progressivament en supermercats col·lectiusautogestionats per diferents entitats de l'ESS.

Aquest fet no seria possible sense l'existència d'unapotencialitat dels sectors productius de l'ESS, peròtambé, amb l'augment constant de consumidores iconsumidors.

També és destacable, com les Administracions públiques,opten per desenvolupar petites aliances amb l'ESS,signant diferents acords amb aquesta, a fi de promoure idonar suport a iniciatives que configuren nous conceptesi noves pràctiques econòmiques. Pactes que sónexistents en ciutats com Barcelona, Còrdova, Pamplona,Bilbao ...

És constatable, també com altres sectors expandeixenl'autogestió a altres àmbits de la societat, com és lacultura, amb els cinemes autogestionats o lesexperiències del cohousing o habitatges autogestionats.

Malgrat aquests petits èxits, la cruïlla en què es troba lasocietat no deixa de ser greu, els límits de la biosfera estroben superats o en trànsit de superació, lesdesigualtats socials es fan cada vegada més patents iper desgràcia el mercat, el consumisme, formen partd'un paradigma generalitzat i compartit.

I d'altra banda, les situacions polítiques, marquenescenaris en els quals no s'albiren ni comportaments, ni

intencions de resolució, dels problemes que esdesenvolupen. Al contrari, tinc la impressió que lanecessària correlació de forces que modifiqui aquestessituacions es troba en una sincera inferioritat.

Molt té a veure la possible modificació d’aquestacorrelació de forces en el futur de l'ESS, però també vullassenyalar que l'única forma de modificar-la, és prenent iactivant posicions transformadores, en què laquotidianitat, el treball local, les economiesparticipatives i responsables, les de la defensa de lasostenibilitat, la mateixa ESS, necessiten i han d'estarpresents en tots els àmbits econòmics possibles.

Tot això ha d'anar acompanyat, perquè les aliances del'ESS amb la Banca Ètica s'enforteixi cada vegada més,en què s'estableixin acords i estratègies comunes queajudin i potenciïn la difusió dels seus objectius, el suportal coneixement dels mateixos en la societat, en lesAdministracions, a les universitats.

Necessitem crear un nou paradigma en aquesta societat,necessitem que els petits centelleigs que l'ESS reflecteix,es converteixi en una força amb capacitat de referènciaen el comportament habitual de les i els consumidors.

En aquests temps de mitjanes turbulències en l'ordreconstitucional, que afecta el nostre model territorial i ala nostra forma d'Estat, hauríem d'anar pensant, lesdiferents economies i organitzacions socials i polítiquesque mantenen els seus criteris en el concepte desostenibilitat, en difondre i explicitar que d'igual o majorimportància, es troba la imperiosa necessitat deconstruir i constituir un altre model social i econòmic, enel qual prevalgui quotes reals de sostenibilitat social,ambiental i de major equitat, conjuntament amb laigualtat de gènere.

Òbviament no és una batalla per demà mateix, però sensdubte, marcaria una possible discussió, sensibilitzaciódels nostres límits, necessitats i possibles camins arecórrer. A més d'una experiència nova i poc comú, comseria el fet d'introduir en la discussió popular comentaristan nous com seria el del model econòmic.

Podria significar, conjuntament amb altres aspectes,l’intent d’una modificació de forces, partint d'un eixessencial per aconseguir-ho, la participació social ipopular.

Podria ser un bonic repte.

1

6.2 El Consell Social de la UIB informaFrancesca Mas Busquets

Presidenta del Consell Social de la UIB

El passat gener, vàrem remetre la memòria del ConsellSocial de la UIB al Parlament i a la Conselleria d'Educaciói Universitat. Pens que és obligat donar a conèixer demanera més ampla el paper del Consell Social, les sevesintervencions i preocupacions. Sigui aquest article unapinzellada del més rellevant.

Una part important del pressupost va destinat a pagarl’Auditoria financera que es fa a la UIB i a la FundacióUniversitat Empresa. La resta a més de les despesesordinàries, dietes i remuneracions dels membres delConsell, va destinat a un petit premi per alumnes debatxillerat i cicle formatiu de grau superior. L'objectiu ésfomentar entre la joventut de les Illes Balears l'esperit derecerca i la creativitat en els diferents àmbits delconeixement humà, col·laborar a difondre la importànciadels estudis universitaris, i facilitar la coneixença de laUniversitat de les Illes Balears.

Es premien 6 treballs individuals o treballs col·lectiusrelacionats amb les arts i humanitats, les ciències socialsi jurídiques, les ciències i ciències de la salut, il’enginyeria i arquitectura. Per tant, les nostres basesestan també sotmeses a la divisió absurda delconeixement entre ciències i lletres que ens imposa elsistema educatiu, amb les limitacions que això significa.Ben aviat, dia 2 de juliol es farà l'acte d'entrega delspremis d'enguany.

És el moment que més m'agrada de tot l'any així quevull recordar els que guanyaren l'any passat, juntamentamb les professores i professors responsables que elshan acompanyat i ajudat per pura vocació i estima a ladocència.

Es presentaren 21 treballs amb un 82% d’al·lotes com aautores, i tots menys un procedien de centres deMallorca. Les guanyadores i els guanyadors foren:

- Aida Rosa Domínguez Alarcón, de l’IESBerenguer d'Anoia d'Inca, amb el treball I si no tots elsnens tenen penis ni totes les nenes tenen vulva? Unaaproximació als joves trans amb el treball« Professor D.Xavier Riera Ramis.

Un bon treball, ple d’informació i humanitat.

- Joan Deyà Ordinas, de l’IES Binissalem “Contra el«Preferiria no fer-ho» Professora Dª Elena BenitoForteza

Una reflexió sobre la música, la literatura i l'artinspirada en les paraules del protagonista del llibreBartleby, l'escrivent, publicat l'any 1853 per HermanMelville.

- Sebastià Nicolau Orell, de l'IES Son Pacs “Análisisgeométrico de los elementos arquitectónicos en la obrade Gaudí “. Professor D. Inocente de Marchi.

Aquest treball ensenya la relació entre lesmatemàtiques i l'arquitectura estudiant Gaudí il’existència de la bellesa matemàtica tant a les fórmulesi a les formes com a la mateixa natura.

- José Verdú Díaz, de IES Son Pacs “Mejora deluso de transporte público mediante una aplicaciónprogramada en Python”. Professor D. Inocente de Marchi.

El Consell Social va enviar el treball al regidor deTransport de l'Ajuntament de Palma.

- Maria del Mar Escanellas Morey, Agnès HorrachCapó i Sílvia Ríos Martín, també de l'IES Berenguerd'Anoia d’Inca “Peça a peça, encaixam! “. Professor MarcMercadé Serra.

És d'agrair un treball que encara la teoria i el discursamb la pràctica d'una realitat a vegades desconeguda ipoc valorada, la integració de les persones ambdiscapacitats.

Férem arribar el vostre treball a la Conselleria i als grupsde recerca de la UIB.

- Marco Antonio Hernández Da Silva, JoséAntonio Jiménez Serrano, Albert Alonso Andreu, d’EsLiceu de Palma “Recipeland. What do you have?”,Professor D. Joan Galmés Riera.

Segons el treball la informàtica pot ser una bona eina perresoldre els dubtes a l'hora de cuinar sense saber res

2

més que el que tenim a la gelera o al rebost. La versióactual del que decidien les nostres padrines en èpoquessense tecnologia.

El novembre del 2016 el Consell Social es va adherir alPacte contra les violències, amb el compromís dedifondre el pacte i els seus valors, col·laborar enl'aplicació del Pla d'igualtat de la UIB, i fer mesuresd'acció positives envers el col·lectiu de dones de la UIB.

La tasca més notable és la continuació dels tallers quejuntament amb l’Oficina d’Igualtat de la Universitat fema secundària per trencar els estereotips de gènere quemalmenen les voluntats i condicionen les eleccionsfutures, i es malbarata així tant de talent femení,indispensable per a un futur més racional i humanista. Elrepte del curs passat d’arribar a Menorca i a Eivissa avuija és una realitat.

Segons la darrera memòria presentada aquest curs elstallers s’han fet a 29 centres i han arribat a 5000alumnes. En aquest moment està en perill la continuaciód'aquest projecte per motius econòmics, perquè vàremcomençar emprant uns romanents que trobàrem a l'inicidel nou Consell Social, i el que quedava d'altres partides.Ho férem així perquè consideram prioritària la feina allarg termini i la manera de tenir menys dependències

dels estereotips a l'hora de triar carrera, és començar lafeina el més prest possible. Esperem que trobem ajuda aaltres institucions o entitats per donar- li la continuïtatque mereix, ja que el pressupost del Consell Social ésinsuficient de totes totes.

Precisament amb l’aportació per part de la Conselleriad'Educació de 20,000 euros directament al ConsellSocial, es crearen els premis als treballs de fi de grau delConsell Social, que consisteixen en un premi de 1.500euros a cada facultat, a més d'altres tres premis: un, aproposta de l’Associació Universitat Solidària, i dos mésals estudiants que afavoreixin la sensibilització i larecerca sobre perspectiva de gènere i sostenibilitatmediambiental.

Deixem per un altre article les preocupacions que tenimal Consell Social.

6.3 40 Anys d’Universitat pròpia

i molts més de lluita per lamateixa Josep Valero

Crear la Universitat de les Illes Balears ha estat unallarga carrera on hi han participat molts tipus de gent id'institucions. Els 40 anys que se celebren enguany, sónla commemoració de la seva creació formal. Una dataque comença amb l'alegria per la victòria aconseguida,l'albirament de l'esperança per poder accedir als estudisuniversitaris de molta gent que no podia sortir deMallorca, la consolidació de les primeres carreres, laprojecció més gran posterior cap a les illes de Menorca iEivissa, l'ampliació de nous estudis...

Però no són d'aquests temes del que va l'article. El quevull remarcar és que a més del paper de les peticions dela societat empresarial de l'època, l'esforç d'institucionscom l'Estudi General Lul·lià, les contradiccions quesorgiren des de l'interior de les institucions franquisteslocals i provincials, el paper dels mitjans de comunicacióreclamant la Universitat... també i d'una manera moltimportant, va jugar un paper destacat la lluita estudiantili del moviment democràtic antifranquista.

Com a membre de la Coordinadora clandestina delsComitès de curs, en representació de la Delegació deFilosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma,vàrem organitzar i participar en una campanya públicaper demanar la Universitat de les Illes. En aquellaCoordinadora hi havia persones com Toni Mir enrepresentació de Magisteri, Lila Thomás del Joan Alcovernocturn, Toni Mas del Lluís Vives, Joan Thomás per ladelegació de Dret, Basilio Baltasar per la creada de pocdelegació de Ciències, Toni Company per l'Institut RamonLlull, Isidre Fortesa... La falta de documentació no empermet recordar més noms i si els pos de maneracorrecta en el temps i en la seva adequadarepresentació...

El que sí me'n record és que vàrem fer una campanyapública de recollida de signatures, anant als centresuniversitaris i de batxillerat, a demanar permís per apoder presentar la campanya als alumnes, i en el meucas ho vaig fer al Col·legi de Sant Francesc i al Col·legidel Sagrat Cor. Parlàrem de la campanya a la classe delsalumnes del que ja era el COU. Després amb els delegatsdel curs, en aquell cas Sebastià Serra i Imma Mayol, elsconvidàvem a una reunió clandestina amb laCoordinadora d'Estudiants, per tal de preparar demanera paral·lela a la recollida de signatures, una vagad'estudiants d'un dia i realitzar una manifestació alcentre de Palma, per reclamar la Universitat Balear.

La campanya de recollida de signatures agafà unadimensió ciutadana a Palma i als mitjans decomunicació. I quan es produí la vaga estudiantil i lamanifestació de protesta que sorgí de la Plaça Major, larepercussió mediàtica fou prou rellevant. Investigant enles hemeroteques segur que hi ha testimonis gràfics dela pancarta aixecada tapant els rostres dels membres dela capçalera, i reivindicant la Universitat de les Illes. Enaquells moments de vida de l'encara dictador, elsassistents a la manifestació foren entorn dels 2.000estudiants.

Ja no feia falta anar a Barcelona, Madrid o València per aparticipar en les lluites democràtiques estudiantils, comdeien aquells «teòrics» que opinaven que era impossibleuna lluita estudiantil a les Illes! Mallorca s'incorporava denou a la lluita, uns anys després de la primeramanifestació del 1972 contra la Llei General d'Educació,a on sembla que a la darrera hi havia persones comMiquel Àngel Riera, Xavier Garcia Cassanyes, EusebiRiera...

La lluita per aconseguir la Universitat de les Illes Balears,també tingué una contribució del moviment estudiantilde l'època, a on combinant els espais legals departicipació dels delegats, amb les estructuresclandestines dels Comitès de curs, agafà una presènciade masses i demostrava que feia falta llums i taquígrafsde les negociacions i gestions que s'estaven fent, imanco negociacions de passadís i protagonismes de lesautoritats franquistes de l època. Amb altres paraules lalluita per la Universitat, era també una lluita per arrancaruna societat democràtica.

1

6.4 33 anys de Consell d'Estudiants:una mirada al passat, alpresent i als reptes del futurGabriel Bibiloni Femenias

President del Consell d’Estudiants

Amb els primers Estatuts de la UIB es creà el Conselld'Estudiants, màxim òrgan de representació delsestudiants de la Universitat de les Illes Balears. Era l'any1985 i la nostra Universitat tot just feia les primerespasses; la consolidació del Consell d'Estudiants (a partird'ara “CdE”) s'efectuà el 1995 amb el seu primerReglament. Aquest posava les bases d'unes formes degovernament i funcionament intern fonamentades en lademocràcia representativa; no obstant això, es manteniael disseny original del 1985 com un òrgan embut: no hihavia membres pròpiament del CdE, sinó que el plenaries conformava a partir d'una selecció combinada de larepresentació dels estudiants en altres òrganscol·legiats.

Aquest model fou vigent fins a finals del 2003 quans'aprova un nou reglament que encara es manté enl'actualitat. De llavors ençà, la gran majoria de membreses trien amb eleccions ad hoc, i tan sols elsrepresentants claustrals al Consell de Govern de la UIBsegueixen essent membres naturals.

El nou sistema va permetre l'entrada en joc de lesassociacions com a nous actors que condicionaren elpanorama electoral i postelectoral. Aquest fet originàsovint la paradoxa que, si bé els independents seguienessent majoritaris, eren les associacions o altres tipus decandidatures col·lectives les que a vegadesaconseguienel poder executiu. Això és així perquè elsindependents representen candidatures individuals iheterogènies, és a dir, a diferència de les candidaturescol·lectives que van en bloc, aquests van per lliure.

Així i tot, cal assenyalar que els escenaris generalmenthan estat de majories molt relatives. Així, el govern,anomenat Comissió Permanent, poques vegades ha estathomogeni, essent freqüents les aliances ambindependents o, fins i tot, governs de concentració.També s'han alternat governs de llarga durada ambmoments d'incertesa; de fet hi ha hagut 2 mocions decensura (2007 i 2017).

Per altra banda, d'entre les persones que han ostentat lapresidència, la gran majoria cursaven estudis de ciènciessocials i jurídiques i en menor mesura de ciències de lasalut, arts i humanitats.

Pel que fa al passat més recent, entre el 2015 i 2017,destaca la recuperació de la festa de final de curs, laFinifesta, esdeveniment avui ja consolidat amb tresedicions celebrades.

Un altre punt destacable és l'acció exterior amb laintegració a escala estatal a la Coordinadora deRepresentantes de Estudiantes de UniversidadesPúblicas (CREUP) així com la relació amb altres consellsdels espais G9 i Xarxa Vives d'universitats.

El període actual s'inicià a començaments del 2017 ambun mandat curt i irregular que acabà amb una moció de

censura. Tot i el moment d'impasse, se celebrà amb èxital novembre l'Assemblea General de CREUP a la UIB. Lasituació es va resoldre amb la primera ComissióPermanent Mixta formada per membres de col·lectius iindependents que ha enfocat la seva acció en larecuperació de la presència social i institucional; en dotarde mitjans les activitats lúdiques i formativesd'estudiants que dinamitzen la vida universitària i enoptimitzar tota la tasca de representació més directaamb els estudiants. Malgrat això, també s'ha trobat ambproblemes de participació i dèficit de finançament queha hagut de resoldre.

Des del punt de vista de la representació dels estudiantsuniversitaris, la mirada cap al futur ha de ser optimista,però a la vegada reivindicativa.

En primer lloc, s'ha de seguir fent passes perquè cadadia més gent conegui el CdE i vulgui participar-hi, fetclau perquè sigui una eina vertaderament útil. És moltimportant que el traspàs generacional venguiacompanyat d'un traspàs del coneixement adquirit enl'experiència com a representant.

En segon lloc, s'ha d'aconseguir en el futur una dotacióeconòmica que permeti desenvolupar de forma eficientl'acció del CdE deixant enrere l'austeritat pressupostàriaquè hi ha des de la crisi. Actualment, la inversió enrepresentació dels estudiants a la UIB queda lluny d'1€per estudiant matriculat, una xifra bastant pobra.

I finalment, s'ha d'apostar per la cohesió entre elsestudiants, tant creant espais de trobada més amplis enla mateixa universitat, com també consolidant lapresència en l'àmbit estatal i fer-nos forts en espais méspropers com G9 i Xarxa Vives.

2

Consell d'Estudiants (2004-Actualitat)

7.1 Miquel A. Llauger,

Premi de Poesia Sant CugatMaties Garcias

A començament de juny, el nostre companyMiquel Àngel Llauger rebia el Premi de Poesia deSant Cugat, instituït a la ciutat vallesana enmemòria del poeta Gabriel Ferrater (Reus, 1922 –Sant Cugat, 1972). L’obra premiada, que a latardor vinent traurà a la llum Edicions 62, es titulaFourmillante, i és un conjunt de 60 poemesdecasíl·labs que fan el retrat de la vida d’unaciutat al llarg de 24 hores.

L’obra, segons ha declarat un dels membres deljurat, Jordi Cornudella, a la revista digital Núvol,és “un llibre indiscutiblement de poesia, fet d’unacolla de poemes amb característiques formals queels fan molt semblants”, però que també es potentendre com “una novel·la en vers”protagonitzada per 60 personatges diferents.

Juntament amb Cornudella, poeta i editor lligat alGrup 62, també han format part del juratd’aquesta edició del Premi Ferrater, Xavier Folch,Empar Moliner, Marta Pessarrodona i MarcRomera. El premi compta amb el suport del’Ajuntament de Sant Cugat i és un dels mésgenerosos, econòmicament parlant, dels ques’atorguen en la modalitat de poesia.

Gabriel Ferrater és un autor molt seguit i estimatper Llauger, que en el seu blog de “comentaris,versos, perplexitats i troballes”, a manera depresentació personal, hi diu: “Ferrater va escriureque la vida és sempre, per a tots, una lliçó demodèstia”.

La distinció suara rebuda pel nostre amic poeta,traductor, crític i professor és un reconeixementben merescut a la seva valuosa tasca literària, ala qual també cal afegir el compromís en defensa

de la llibertat d’expressió que exerceix com avicepresident del PEN Club català.

Quan encara se sent el batre d’ales del celebratVolen quan volen, la distinció santcugatenca és,

també, una convidada a llegir, d’aquí a unsmesos, aquest prometedor Fourmillant que ensregala Miquel Àngel Llauger. Des de la redaccióde L’Altra Mirada li donam la nostra ferventenhorabona i li agraïm les seves aportacions a laliteratura, la cultura, la llibertat i el bon gust.

7.2 Mallorca davant elcentralisme (1715-2015)

Antoni Marimon Riutort

Aquest volum té el seu origen en unes jornadeshomònimes organitzades per les FundacionsDarder Mascaró el 20 i 21 de novembre del 2015,que es varen celebrar al local de la UGT de Palma.S’ha de fer notar que la idea d’organitzaraquestes Jornades fou de Miquel Rosselló i que lainauguració va anar a càrrec de l’aleshoresregidor de cultura de l’Ajuntament de Palma,Miquel Perelló. Tres anys després podem estarorgullosos de presentar un volum format per lamajor part de les ponències que s’hi llegiren mésun text totalment nou, realitzat per a l’ocasió,obra del jurista Bartomeu Colom, amb l’objectiude vincular encara més l’obra al moment present ioferir unes eines de caràcter jurídic per al debatactual. Completen i cohesionen l’obra unaextensa cronologia i una bibliografiaseleccionada.

En conjunt, en aquest llibre s’analitza un delsfactors fonamentals que han condicionatl’evolució històrica de Mallorca, el centralismeespanyol. A partir dels decrets de Nova Planta,com a fita fonamental que elimina l’autogovernmallorquí, s’analitzen les conseqüències que hantengut per a l’illa les diferents versions delnacionalisme espanyol, des de l’absolutismeborbònic al centralisme liberal, sense oblidar lesdictadures militars o el neocentralisme posterior al’establiment de l’estat de les autonomies (1977-1983).

El llibre Mallorca davant el centralisme (1975-2015) agafa el seu títol d’una obra ja clàssica(1980), i precursora, de la historiadora IsabelPeñarrubia, una de les col·laboradores del presentvolum. Els altres historiadors que aporten la sevacontribució són Mateu Morro, Josep Amengual,Guillem Morro, Bartomeu Carrió, Arnau Company,Sebastià Serra i qui redacta aquestes línies, quetambé s’ha encarregat de la coordinació. Aixímateix també col·laboren, en aquest volum,intel·lectuals com Miquel López Crespí, PereSampol i el ja esmentat Bartomeu Colom, queaporta una visió de caràcter més jurídic sobre latensió entre un estat nació unitari i la persistènciai renaixença d’una realitat plurinacional.

Els capítols del llibre estan ordenatscronològicament, des del 1715 fins al 2015, enquatre grans blocs: El centralisme absolutistaborbònic; El liberalisme centralista espanyol;

L’unitarisme excloent del franquisme i Entrel’autonomia i el neocentralisme. En aquest darrerapartat s’analitza el temps present, amb l’intentde solucionar la qüestió territorial amb laconstrucció de l’estat de les autonomies, que haanat seguit per diverses onadesrecentralitzadores que han menyspreat lesminories i els consensos. Alguns dels temestransversals més destacats tenen una enormevigència: una fiscalitat excessiva, la persecuciódel català o el menyspreu de la insularitat. Tambés’ha de destacar que el llibre ha estat curosamenteditat per Lleonard Muntaner dins la prestigiosacol·lecció L’Arjau. La portada és una magníficafotografia del darrer batle republicà de Palma,Emili Darder, que fou una víctima mortal de laversió més radical del nacionalisme casernari.

Com va destacar en la presentació, celebrada aCan Alcover-Espai de Cultura, el catedràticSebastià Serra Busquets, aquesta obra és herevad’un petit conjunt d’altres llibres, tambécol·lectius, que han volgut reflexionar en claunacional sobre el passat i el present de Mallorca.Un d’ells, que veié la llum un ja llunyà 1987, vaesser editat precisament per la Fundació EmiliDarder, amb el títol de Mallorca, ara. No hi hadubte que la renovació del corpus delmallorquinisme ideològic precisa, periòdicamentde llibres com el que avui comentam. Només aixípodem aspirar a construir una societat més justa,més culta i més lliure.

Mallorca davant el centralisme 1715-2015

Lleonard Muntaner Editor Col.L’Arjau 55

1

7.3 ANDRÉI PLATÓNOV ALEKSANDR TXUDAKOVPep Traverso

Dzhan: El jove Nazar Chagatáyev ha acabat els seus es-tudis a l’Institut d’Economia de Moscou. A la festa de fi-nal de carrera coneixerà una dona solitària amb la quales casarà de forma immediata, ella ja està embarassadai a més a més té una filla d’un altre matrimoni, una fillade la qual Nazar s’enamorarà. Però tot això passa a unsegon pla perquè Nazar ha de partir cap a les terres delTurkmenistan, acaba de rebre el seu primer treball perpart de les autoritats soviètiques -vivim a l’URSS als anystrenta- i l’encàrrec no sembla gens fàcil, portar el socia-lisme al poble més desgraciat, el seu propi poble, el po-ble Dzhan (ànima que cerca la felicitat). La seva missióés recollir les restes d’aquest poble nòmada escampadespel desert i tornar els supervivents a Sariqamish perquèpuguin viure d’acord amb els nous temps.

D’aquesta manera, Chagatáyev es veu obligat a tornar al’infern de la seva infantesa, a l’infern de tot el món, a unlloc buit, al poble més desgraciat de la geografia sovièti-ca, allà on tots els projectes de regeneració han fracas-sat fins ara,-abans d’ell van arribar quatre-. Hi trobarà lamare vivint en soledat amb el cos i l’ànima vençuts perla fam i la set: “Aquí estaba todo: la madre y la patria, lainfancia y el futuro”. Chagatáyev aconsegueix, amb l’ajutd’una nina, Aidim, treure el seu poble del desert, arribara la pàtria, a Sariqamish, a les planures d’Ust-Urt, a lesvoreres del riu Amu-Daria però no acabarà d’aconseguirque s’incorporin a una vida nova… Forces molt profun-des, molt humanes li ho impediran:

“Sufián, el más viejo, dijo a Chagatáyev que el pueblo notenía alma, no conocía ningún propósito, no soñaba conuna comida mejor; solo se calentaba con el débil calorde su corazón, y el corazón recibía este calor de la hier-ba, de las tortugas, del pescado y de los huesos del mis-mo hombre cuando no tenía nada que comer” (144)

No és fàcil moure’s per l’escriptura de Platónov, el lectores troba davant, en aquest cas, d’un món elemental peròdifícil de prendre, un món que ens desorienta i estranya,en gran part buit, “todo estaba tan vacío que costabatrabajo creer en la existencia de un mundo sólido y se-rio.” (102) Un lloc on tots els éssers formen com una uni-tat: els vents del cel, les raquítiques herbes del desert,els animals i els humans: “Los arbustos salvajes se er-guían como pequeños viejos; no habían crecido nadadesde que Chagatáyev era niño y, al parecer, eran losúnicos entre todos los seres locales que no se habían ol-vidado de Chagatáyev, porque eran tan poco atractivosque eso parecía mansedumbre, y no se podía creer ensu indiferencia ni desmemoria. Unos pobres tan feos solopueden vivir de recuerdos o de vida ajena, no tienennada más.” (42)

“El perro negro miraba a Chagatáyev, abría y cerraba laboca haciendo movimientos de ira y de ladrido, pero noconseguía emitir un sonido. Al mismo tiempo levantabalas patas delanteras, la izquierda o la derecha, tratandode provocar en sí la furia y tirarse sobre el desconocido,pero no lo conseguía. Chagatáyev se inclinó hacia el per-ro, este le agarró la mano y la frotó con sus encías des-armadas: no tenía ni un diente. Chagatáyev tocó el cuer-po del perro: lento latía agitadamente un corazón cruel ymísero y en sus ojos había lágrimas de desesperación.”(67)

“Se preocupaba por todo lo existente como si fuera sa-grado” (43)

És veritat que no hi falten moments al·legòrics -la traves-sia del desert n’és un d’ells- o moments èpics, així veu-rem com Chagatáyev i Aidim lluiten amb totes les sevesforces per alimentar els nòmades, per fer-los caminar,com s’entossudeixen en la construcció d’habitatges perals supervivents encara que siguin d’argila i joncs. Però,per aquella pobra gent, es tracta d’un món sense forces:“las fuerzas de su alma le bastaron sólo para el recuer-do” (70/71) Finalment acabaran adonant-se que aquelpoble no necessitava el comunisme, necessitava l’oblit.

Andréi Platónov, un dels molts grans escriptors sorgitsde la revolució del 17, escriurà Dzhan al 1935, després

2

del seu segon viatge al Tukmenistan; morirà l’any 51sense veure una bona part de la seva obra publicada. Ala dècada dels seixanta van aparèixer algunes edicionsde Dzahn però no serà fins al 1999 quan l’editorial Slovode Moscou va donar a conèixer el text original a partird’un manuscrit conservat per la vidua de l’autor.

L’editorial Fulgencio Pimentel (nom d’una trista cançó deVainica Doble!!!) ens ofereix aquest 2018 un magnífictext -traducció d’Amaya Lacasa-. Al llibre hi trobareu eltext original, també uns capítols afegits per l’autor pertal d’afavorir (inútilment) la publicació de l’obra; hi po-deu llegir també un text explicatiu del cicle creatiu i edi-torial d’aquesta obra de Tania Mikhelson i César Sán-chez. Finalment, una biografia de l’autor a càrrec de Ta-nia Mikhelson. Tot això a una edició acuradíssima. Ungran treball editorial.

Encara que el lector surti desconcertat d’aquesta lectura,em succeeix cada vegada que he entrat al món de Plató-nov, no passa res, el desconcert pot portar-nos al pensa-ment.

P.S.: En català i a Edicions de 1984 es poden trobar al-tres obres de Platónov: La Rasa, Txevengur, seguramentla seva obra més important i la mateixa que estem co-mentant, Djan.

El Abuelo,

Aleksandr Chudakov,

Madrid: Automática Editorial, 2016.

Traducció de Yulia Dobrovolskaya i José María Muñoz Rovira.

Per a la segona recomanació no marxarem massa llunyd’aquestes terres, cap al nord, cap a Kazakhstan, a laciutat de Txebatxinsk, allà ens trobarem amb la familiaSavvin-Stremoújov. La història d’aquesta família al llargd’unes quantes generacions, pràcticament tot el segleXX, és allò que ens narra El Abuelo d’Aleksandr Txuda-kov. Tot gira al voltant d’aquest padrí, antibolxevic depensament però terriblement intel·ligent, els seus fills iespecialment el seu nét Anton.

Hi ha molta senzillesa i molta intel·ligència en aquestanovel·la, una recomanació de Gregorio Morán a una deles seves inoblidables sabatinas intempestivas, en con-cret la del vint de maig del 2017 i que portava per títolCuando los Abuelos…

No es tracta d’una visió panoràmica de l’URSS/Rússia delsegle XX, es tracta de la història d’una família, de la sevavida quotidiana al llarg de moltes dècades, especialmentde la saviesa que en aquells temps s’acumulava a l’inte-rior del món familiar, la lluita per la supervivència lligadaa la lluita pel coneixement pràctic, a les velles cançons,a les relacions amb els animals i les plantes; no és casualque un dels capítols porti per títol, L’economia naturaldel segle XX.

Acompanyarem Anton, el narrador, en part, des de laseva infantesa fins a la seva vida adulta, convertit ja enprofessor d’història per la Universitat de Moscou; sabremde la seva passió per les paraules, per les cançons tradi-cionals, per la mateixa història, pels cans, per tot allòque es posi al seu abast, sigui en forma real o de llibre(farà dejuni per a poder aconseguir-ne uns quants) i moltespecialment ens sobtarà la seva dèria per “l’optimitza-ció ideal de la cultura material”.

El mateix Anton en la seva comprensió del món actualen dirà que:

“El problema no es simplemente que el planeta, desde elbosque hasta el mar y desde el océano hasta el Everest,ya esté lleno a rebosar de basura. Ni siquiera que la pro-ducción de nuevos envases requiera talar otro árbol, co-ger más agua del río y devolverla contaminada, retiraruna capa de tierra fértil para llegar a un depósito metalí-fero, y así hasta que no quede nada que robar a la natu-raleza para seguir fabricando y tirando. Lo realmentegrave es que el ser humano acoge los objetos en sualma.” (470/471)

Bona lectura i bon estiu!!!!

número  74 -  juliol 2018contraportada

Fins el setembre!

Vos desitjam molt bon estiu!!