treball de fi de grau - uab barcelona · milions de persones, segons la guàrdia urbana 1,5 milions...
TRANSCRIPT
-
Treball de fi de grau
Facultat de Ciències de la Comunicació
Universitat Autònoma de Barcelona
Títol
Autor/a
Data
Tutor/a
Departament
Grau
Tipus de TFG
1103791Rectángulo
-
Full resum del TFG
Facultat de Ciències de la Comunicació
Universitat Autònoma de Barcelona
Títol del Treball Fi de Grau:
Autor/a:
Tutor/a:
Curs: Grau:
Paraules clau (mínim 3)
Català:
Castellà:
Anglès:
Resum del Treball Fi de Grau (extensió màxima 100 paraules)Català:
Castellà:
Anglès:
Català:
Castellà:
Anglès:
-
Compromís d’obra original*
Facultat de Ciències de la Comunicació
Universitat Autònoma de Barcelona
L’ESTUDIANT QUE PRESENTA AQUEST TREBALL DECLARA QUE:
1. Aquest treball és original i no està plagiat, en part o totalment
2. Les fonts han estat convenientment citades i referenciades
3. Aquest treball no s’ha presentat prèviament a aquesta Universitat o d’altres
I perquè així consti, afegeix a aquesta plana el seu nom i cognoms i el signa:
*Aquest full s'ha d'imprimir i lliurar en mà al tutor abans la presentació oral
-
“La notícia és una finestra al món, però la vista des d’una finestra depèn de
si aquesta és gran o petita, de si el seu vidre és clar o opac, de si dóna al
carrer o a un pati”
Gaye Tuchman
-
Agraeixo a la meva família i amics la seva
paciència i atenció durant els mesos que he
estat elaborant aquest projecte per la seva
preocupació i interès.
També agraeixo la constant disposició i ajuda de
Maria Corominas Piulats en la direcció d'aquest
treball.
-
5
1. ÍNDEX
2. INTRODUCCIÓ ......................................................................................................... 7
2.1 Presentació i justificació del tema ..................................................................... 7
2.2 El moviment independentista ............................................................................ 8
2.3 Delimitació de l’objecte d’estudi ...................................................................... 13
2.4 Preguntes de recerca ...................................................................................... 16
2.5 Objectiu ............................................................................................................ 17
2.6 Metodologia...................................................................................................... 18
2.6.1 Anàlisi quantitativa del contingut .............................................................. 18
2.6.2 El procés del framing ................................................................................ 19
2.6.3 Fitxa d’anàlisi ............................................................................................ 20
2.6.4 Anàlisi de les enquestes ........................................................................... 28
3. MARC TEÒRIC ....................................................................................................... 30
3.1 Construcció de la realitat ................................................................................. 30
3.2 La teoria de l’agenda setting tradicional .......................................................... 31
3.3 Agenda-setting d’atributs ................................................................................. 33
3.3.1 El concepte d’enquadrament.................................................................... 35
3.4 Qui estableix l’agenda mediàtica? ................................................................... 36
4. ANÀLISI DEL TRACTAMENT DELS DIARIS ......................................................... 40
4.1 Anàlisi del tractament de La Vanguardia......................................................... 40
4.1.1 Primer període de La Vanguardia ............................................................ 40
4.1.2 Segon període de La Vanguardia ............................................................ 46
4.1.3 Tercer període de La Vanguardia ............................................................ 51
4.1.4 Conclusions del tractament de l’independentisme a La Vanguardia ...... 57
4.2 Anàlisi del tractament de El Periódico ............................................................. 63
4.2.1 Primer període de El Periódico ................................................................ 63
4.2.2 Segon període de El Periódico ................................................................ 69
4.2.3 Tercer període de El Periódico ................................................................ 75
4.2.4 Conclusions del tractament de l’independentisme a El Periódico ........... 80
-
6
4.3 Anàlisi del tractament de l’Ara ......................................................................... 84
4.3.1 Primer període de l’Ara ............................................................................ 84
4.3.2 Segon període de l’Ara ............................................................................. 89
4.3.3 Tercer període de l'Ara ............................................................................. 95
4.3.4 Conclusions del tractament de l’independentisme a l’Ara ..................... 101
5. ANÀLISI DE LES ENQUESTES ........................................................................... 105
5.1 Primer període ............................................................................................... 106
5.2 Segon període ............................................................................................... 108
5.3 Tercer període ............................................................................................... 110
6. CONCLUSIONS .................................................................................................... 113
6.1 Conclusions primer període ........................................................................... 113
6.2 Conclusions segon període ........................................................................... 114
6.3 Conclusions tercer període ............................................................................ 115
6.4 Síntesi final ..................................................................................................... 116
7. BIBLIOGRAFIA ..................................................................................................... 118
8. ANNEXOS ............................................................................................................. 121
8.1 Peces analitzades de La Vanguardia ............................................................ 121
8.1.1 Peces analitzades del primer període de La Vanguardia ...................... 121
8.1.2 Peces analitzades del segon període de La Vanguardia ...................... 163
8.1.3 Peces analitzades del tercer període de La Vanguardia ....................... 215
8.2 Peces analitzades de El Periódico ................................................................ 262
8.2.1 Peces analitzades del primer període de El Periódico .......................... 262
8.2.2 Peces analitzades del segon període de El Periódico .......................... 305
8.2.3 Peces analitzades del tercer període de El Periódico ........................... 349
8.3 Peces analitzades de l’Ara ............................................................................ 394
8.3.1 Peces analitzades del primer període de l’Ara ...................................... 394
8.3.2 Peces analitzades del segon període de l’Ara ....................................... 458
8.3.3 Peces analitzades del tercer període de l’Ara ....................................... 520
-
7
2. INTRODUCCIÓ
2.1 Presentació i justificació del tema
Els mitjans són organitzacions dedicades a la producció i a la distribució de l’art, de
l’entreteniment i de la informació. El terme mitjà de comunicació comprèn formes
molt diverses de producció i distribució. “Les noves tecnologies de la informació i de la
comunicació permeten múltiples formes d’interacció a diversos nivells de l’estructura
social i han esdevingut recursos infraestructurals necessaris per al manteniment i
l’estructuració de les societats modernes” (Soriano, L’ofici de comunicòleg, 211).
Els mitjans de comunicació han introduït canvis importants en la societat, passant a
ocupar un paper central en la vida política, en el nivell de coneixement general i també
en l’oci i l’entreteniment. “Els ciutadans tenim l’oportunitat de ser espectadors dels
grans i petits esdeveniments de la vida política i general del país. A través de la
premsa, la ràdio i la televisió podem convertir-nos, a distància, en testimonis de la
presa de decisions que afectaran directament o indirectament la nostra vida” (Montero,
La informació periodística, 9). Allà on no arriba l’experiència pròpia hi arriben els
mitjans de comunicació.
La gent percep part de la realitat a través dels mitjans, procés del qual es desprèn una
gran influència d’aquests sobre les persones. “Els mitjans modelen el coneixement i la
seva influència és a llarg termini; contribueixen al manteniment del statu quo i
participen de manera decisiva en la construcció social de la realitat”, relata Maria
Dolores Montero a La informació periodística i la seva influència social (1994).
Realment el periodisme, la professió a la qual em vull dedicar, té tant de poder?
Aquesta és una de les preguntes que repetidament m’he formulat al llarg dels quatre
anys de carrera de periodisme.
Els mitjans de comunicació poden influir a la societat en diferents aspectes i de
diverses formes. Aquest treball es centra en el grau d’influència dels mitjans sobre
l’agenda pública d’un país, basant-se en la Teoria de l’Agenda Setting (o també
coneguda com la teoria de l’establiment del temari) definida per Maxwell McCombs i
Donald Shaw l’any 19721. Aquesta teoria defensa la idea d’una relació directa entre els
temes de la informació dels mitjans de comunicació i els temes considerats de major
importància per part de l’opinió pública (Montero, La informació periodística, 91).
1McCombs, Maxwell i Donald Shaw. “The Agenda-Setting Function of Mass Media”. The Public Opinion Quarterly. 36 (1972): 176-187.
-
8
“El coneixent de la dinàmica d’un tema en concret al llarg d’un període dilatat de temps
resulta extremadament útil per comprendre el mètode de funcionament del procés de
fixació de l’agenda”, apunta McCombs a Estableciendo la agenda (2006). Seguint la
proposta d’aquest autor, el present projecte de recerca pretén aproximar-se a estudiar
la correlació entre l’agenda mediàtica de tres mitjans -La Vanguardia, El Periódico i
l’Ara- i l’agenda pública catalana. La investigació es centra en analitzar el tractament
que els tres diaris han donat a l’independentisme, per tal de veure si això ha influït
sobre el públic tot avaluant la rellevància que la ciutadania dóna al tema a través de
les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió2.
Atès que el creixement independentista s’ha produït recentment, el tema ha estat
escassament estudiat i hi ha poques investigacions al respecte. Motiu que fa aquest
estudi rellevant i novador.
2.2 El moviment independentista
L’independentisme és un fenomen històric que en els últims anys ha agafat més força i
ha esdevingut un dels temes per excel·lència en els mitjans, a les tertúlies i a les llars
de tot el territori català. Segons el baròmetre d'opinió política publicat pel Centre
d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, i que fa referència al primer
trimestre del 2014, el 45,2% dels enquestats desitjaria que Catalunya es convertís en
un Estat independent3. L'evolució al llarg dels últims anys ha estat molt notable i és
que des de l'any 2010, any en què es va fer pública la sentència del Tribunal
Constitucional sobre l'Estatut, el nombre de persones que declaren la necessitat que
Catalunya tingui un Estat propi ha augmentat un 30% aproximadament (Alonso, El
tratamiento del movimiento independentista, 106).
L’investigador Ricard Vilaregut, en el seu article “L’impacte del dret a decidir en el
cicle de mobilització independentista” (2013), defineix el moviment de
l’independentisme com un cicle de mobilització intensiu que va començar el 2006 i no
té encara data final (Vilaregut, “L’impacte del dret a decidir”, 1). Al 2006 va tenir lloc
l’aprovació de l’Estatut de Catalunya a les Corts Generals Espanyoles, una modificació
de l’Estatut aprovat al 2005 pel Parlament de Catalunya. Al juny de 2010, el Tribunal
Constitucional va modificar l’Estatut, entre altres mesures, es va anul·lar tota pretensió
de crear un Consell del Poder Judicial a Catalunya, es va negar la denominació de la
2 Centre d’Estudis d’Opinió. Consulta 15 de febrer de 2015. http://www.ceo.gencat.cat/. 3Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Baròmetre d’Opinió Política: 1a onada 2014. Barcelona: CEO i
Generalitat de Catalunya, 2012. Consulta 15 de febrer de 2015. http://goo.gl/xcekxm.
http://www.ceo.gencat.cat/http://goo.gl/xcekxm
-
9
llengua catalana com a preferent a les administracions i als mitjans de comunicació, es
va limitar el finançament i es va assenyalar que les competències exclusives de la
Generalitat no podien anar en detriment de les competències exclusives de l’Estat
enumerades a la Constitució. Es va acceptar la denominació de Catalunya com a
nació, en el preàmbul, però amb l’advertència que no té valor jurídic (Domènech,
“Cronologia de la revolta”, 479-480).
Com a reacció contra la sentència del Tribunal Constitucional, el 10 de juliol de 2010
més d’un milió de persones van manifestar-se pels carrers de Barcelona sota el lema:
Som una nació. Nosaltres decidim. L’acte va tenir el suport de la majoria dels partits
polítics representats en el Parlament de Catalunya (excepte PPC i C’s), dels sindicats i
de diverses entitats d’arreu del país (Domènech, “Cronologia de la revolta”, 480-481).
El novembre d’aquest mateix any, el 2010, Mas va guanyar les eleccions amb 62
diputats, el que li va permetre governar amb comoditat (Domènech, “Cronologia de la
revolta”, 481).
L’historiador Joan Domènech Abella en el seu article “Cronologia de la revolta
sobiranista catalana” (2013) considera l’11 de setembre de 2012 com l’inici de la
revolta sobiranista, on “centenars de milers de persones van clamar per la
independència a Barcelona en la manifestació més gran de la història de Catalunya”
(Domènech, “Cronologia de la revolta”, 482). La manifestació va ser convocada per
l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) rere el lema Catalunya, nou estat d’Europa i
amb el recolzament de tots els partits sobiranistes -CiU, ERC, ICV i CUP-, dels
sindicats i de diverses entitats d’arreu del país. Segons l’ANC hi van assistir dos
milions de persones, segons la Guàrdia Urbana 1,5 milions i segons la delegació del
govern espanyol a Catalunya unes 600.000 persones. “La manifestació va suposar la
culminació de la Marxa cap a la independència, que va començar a la Seu Vella –
Lleida a finals del mes de juny. La Diada, a més, va viure, des de la vigília, marxes de
torxes per reivindicar la independència que es van celebrar en més d’un centenar de
poblacions de Catalunya” (Domènech, “Cronologia de la revolta”, 482). Un mes més
tard de la multitudinària manifestació, el president de la Generalitat, Artur Mas, es va
oferir a liderar el procés afirmant que “si no hi ha acord econòmic, el camí de
Catalunya cap a la llibertat està obert” (Domènech, “Cronologia de la revolta”, 482).
Davant de tot això el govern espanyol va respondre amb negativitat; el partit de
l’oposició, el PSOE, va avisar a Mas que si optava per la ruptura toparia amb els
socialistes i li proposaven una Espanya federal i el Rei va expressar la seva voluntat
de no dividir ni perseguir quimeres. El 20 de setembre de 2012 Rajoy va rebre a Mas a
-
10
la Moncloa. El president del govern espanyol es va oposar al pacte fiscal argumentant
que no cap a la Constitució. Mas a la seva tornada a Barcelona va ser rebut per unes
quatre mil persones que l’esperaven a la seu de la Generalitat de Catalunya. Cinc dies
més tard, el líder català va anunciar que anticiparia les eleccions autonòmiques el 25
de novembre per calibrar a les urnes el suport a l’Estat propi. En aquestes eleccions el
conjunt de partits favorables al dret a decidir -CiU, ERC, ICV i CUP- van fer majoria
(Domènech, “Cronologia de la revolta”, 483).
Els últims mesos del 2012 es van donar reivindicacions contra la intenció del ministre
d’educació, José Ignacio Wert, d’espanyolitzar els nens catalans. Per l’altra banda, CiU
va pactar amb ERC un acord d’estabilitat conegut com a pacte per la llibertat, en el
qual es comprometien a celebrar una consulta sobre el futur polític de Catalunya el
2014 (Domènech, “Cronologia de la revolta”, 485).
El 2013 s’inicia, amb l’aprovació al Parlament, la declaració de sobirania segons la
qual “s’acorda iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu.
També s’afirma que el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica,
caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" (Domènech, “Cronologia de la revolta”,
485). El febrer, la Generalitat va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional
(CATN) per poder dur a terme la consulta. A tot això, el govern espanyol va respondre
de nou amb negativitat, impugnant la declaració sobiranista davant el Tribunal
Constitucional. El fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, va haver de
dimitir davant la pressió exercida pel fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres Dulce, i
del govern espanyol com a conseqüència de les seves declaracions relatives a la
possibilitat de celebrar consultes legals a Catalunya (Domènech, “Cronologia de la
revolta”, 486).
L’estratègia de Mas era dialogar amb el govern central per poder celebrar la consulta,
marcant-se com a data límit el maig del 2014. El president espanyol, però, no va donar
cap marge per acordar un marc legal per a la consulta. Al maig, el TC va suspendre la
declaració sobiranista del Parlament argumentant que la decisió tenia efectes jurídics i
en va anul·lar tota norma derivada (Domènech, “Cronologia de la revolta”, 488). Amb
tot, l’ANC i Òmnium Cultural van començar a moure’s. Més de dues mil persones van
omplir el pavelló de Fontajau de Girona per assistir a l’assemblea general de l’ANC
(Domènech, “Cronologia de la revolta”, 486).
-
11
El govern català no es va quedar amb els braços plegats i el mateix dia que el TC vas
suspendre la declaració, el Parlament va aprovar la creació de la Comissió pel Dret a
Decidir, que tenia com a objectiu possibilitar la consulta (Domènech, “Cronologia de la
revolta”, 488). El moviment independentista, sota el control de l’ANC i Òmnium
Cultural, va realitzar per la Diada catalana una cadena humana que unia el nord i el
sud de Catalunya tot vorejant el litoral, sota el lema Via catalana cap a la
independència. Segons el govern 1,6 milions de persones van formar aquesta cadena
humana (Domènech, “Cronologia de la revolta”, 490-491).
El líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, va proposar una opció per aquells que
volen un canvi per a Catalunya sense marxar d’Espanya. Aquesta opció consistia,
entre altres coses, en aconseguir un pacte fiscal específic per a Catalunya i en tenir
competències exclusives en llengua, cultura i model educatiu. Mas va acceptar una
consulta que inclogués la tercera via, tot i no creure en ella (Domènech, “Cronologia de
la revolta”, 492).
El dia de la Hispanitat, desenes de milers de persones es van manifestar a Barcelona
contra la independència (Domènech, “Cronologia de la revolta”, 493). El 12 de
desembre Mas va anunciar que la consulta es celebraria el 9 de novembre de 2014
amb la pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? [Sí/No] En cas de resposta
afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent? [Sí/No]. El president va aconseguir
un ràpid acord entre CiU, ERC, ICV i CUP, el recolzament de les entitats sobiranistes i
el rebuig del PSC, PP i C's (Domènech, “Cronologia de la revolta”, 494-495).
El 2014, el Parlament va demanar al Congrés la competència per celebrar consultes,
una petició que va ser rebutjada amb 299 vots en contra i 47 a favor. El moviment
independentista va organitzar per la Diada d’aquell any, una V gegant. “Posi les urnes,
president”, va demanar Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, durant l’acte. L’èxit de
la V va posar pressió a Mas, ja que milers de ciutadans li demanaven que fes el que
havia promès: la celebració de la consulta del 9 de novembre (Puente, “Cronología de
dos años de ‘procés’ ”, 2014).
Després d’intentar diferents formes de fer la consulta de forma legal, el Parlament va
aprovar la llei de consultes autonòmiques per poder celebrar el 9N. Una vegada
aprovada, només quedava publicar-la i firmar el decret de convocatòria de la consulta;
fet que es va dur a terme el 21 de setembre, dos anys després que comencés el
procés de la consulta. L’endemà mateix, el Tribunal Constitucional va suspendre tant
el decret de convocatòria com la llei de consultes. Un fet que va causar un gran
-
12
rebombori, no per la suspensió que ja s’esperava sinó per la rapidesa en què aquesta
es va realitzar. En dos dies es va aprovar, impugnar i suspendre la consulta del 9-N
(Puente, “Cronología de dos años de ‘procés’ ”, 2014).
El moviment independentista empenyia a Mas cap a la desobediència, sortint a les
places dels ajuntaments de pobles i ciutats de Catalunya i acampant a la Plaça
Catalunya de Barcelona. Els grups a favor de la consulta van decidir continuar amb el
9-N, sense explicar el full de ruta per poder celebrar-lo. Per l’altra banda, l’entitat
unionista Sociedad Civil Catalana va convocar el dia de la Hispanitat a milers de
persones a la Plaça Catalunya per mostrar el seu rebuig al procés sobiranista (Puente,
“Cronología de dos años de ‘procés’ ”, 2014).
Els partits no es van posar d’acord i Mas es va llançar en solitari a presentar un pla B.
Es va canviar la consulta per un procés participatiu. L’objectiu estava posat en unes
eleccions plebiscitàries amb una llista conjunta dels partits a favor del 9-N. ANC i
Òmnium, responsables de la campanya Ara és l’hora, van convocar una gran
concentració a la Plaça Catalunya per donar suport al nou 9-N i exigint unitat política i
eleccions en un termini de tres mesos. Els partits van fer cas als manifestants i es va
tornar a la unitat. I de nou, el Constitucional va acceptar la impugnació del nou 9-N
demanada pel Consell de Ministres. Així doncs, van quedar invalidades totes les
actuacions de la Generalitat encaminades a dur a terme el procés participatiu. Tot i
això, el govern català no es va fer enrere i va celebrar el 9-N. (Puente, “Cronología de
dos años de ‘procés’ ”, 2014). La independència es va imposar amb un 81% dels més
de 2,3 milions de vots (La Vanguardia, “Resultados del 9N”, 2014).
-
13
2.3 Delimitació de l’objecte d’estudi
Aquest projecte respon a un treball de final de grau, motiu pel qual la proporció del
treball i el marge de temps per fer-lo han marcat tot un seguit de delimitacions. En
l’estudi present s’analitza el tractament de l’independentisme en tres mitjans: La
Vanguardia, El Periódico i l’Ara. Els tres diaris corresponen a la premsa diària
d’informació general, impresa i distribuïda dins el territori català.
Els tres mitjans analitzats són els que amb més freqüència llegeixen els catalans i
catalanes, segons la segona onada del 2014 del Baròmetre del Centre d’Estudis
d’Opinió (CEO)4. El més llegit és La Vanguardia amb un 32,9% dels enquestats
sumant les edicions en català i en castellà. El segon és El Periódico amb un 23,8%,
també sumant els exemplars llegits en totes dues llengües. I en tercer lloc hi ha l’Ara
amb un 12,4%.
El diari La Vanguardia s’ha considerat, des de sempre, el rotatiu més conservador en
línia editorial i també en les formes. Amb més de 130 anys d’antiguitat és habitualment
associat a la centre-dreta i pròxim a les tesis de Convergència i Unió (Alonso, “El
tratamiento en la prensa”, 111). Aquest diari és considerat com un mitjà sense un
posicionament clar respecte a la mobilització i el creixement de l’independentisme,
segons l’informe “El tractament informatiu de l’independentisme als mitjans de
comunicació catalans i espanyols” elaborat pel mitjà media.cat5 al 2011. Per altra
banda, l’estudi publicat a Sphera Publica: “El tratamiento en la prensa del movimiento
independentista en Cataluña” realitzat al 2014 apunta que La Vanguardia considera
legítim que Catalunya vulgui ser independent. “A La Vanguardia les notícies
publicades fan referència als aspectes positius de la possible independència de
Catalunya, com per exemple, la millora econòmica o la millora en la qualitat de vida
dels catalans” (Alonso, “El tratamiento en la prensa”, 123).
Pel que fa a El Periódico, el diari més important del Grupo Zeta, és vinculat al sector
d’esquerres proper al Partit Socialista i Obrer Español (PSOE). “Va néixer [octubre de
1978] amb el compromís de ser un mitjà de comunicació democràtic, per contribuir
primer a la construcció d'un règim de llibertats i ajudar després a consolidar-lo, i per
donar suport a la incorporació de Catalunya i Espanya al projecte d'una Europa unida”
(El Periódico.com, “Estatuto de Redacción de El Periódico de Cataluña”). També és
4 Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Baròmetre d’Opinió Política: 2a onada 2014. Barcelona: CEO i
Generalitat de Catalunya, 2014. Consulta 15 de febrer de 2015. http://goo.gl/4TMsMu 5 Canet, Vicent. El tractament informatiu de l’independentisme als mitjans de comunicació catalans i
espanyols. Barcelona: Mèdia.cat, 2011. Consulta 18 d’abril de 2015. http://goo.gl/6DicT4
http://goo.gl/4TMsMuhttp://goo.gl/6DicT4
-
14
considerat com un diari progressista ja que el mateix fundador, Antonio Asensio, es
definia com un home reformista (El Periódico.com, “Antonio Asensio fundador del
grupo Zeta”). Segons l’informe “El tractament informatiu de l’independentisme als
mitjans de comunicació catalans i espanyols” de media.cat, El Periódico és un mitjà
sense un posicionament clar respecte a la mobilització i el creixement de
l’independentisme.
Per últim, l’Ara és un diari català llençat per primera vegada el 28 novembre de 2010,
data que va coincidir amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Respon a un mitjà
de comunicació multiplataforma creat per un grup d’emprenedors de l’àmbit cultural –
com la Fundació Carulla-, de l’àmbit periodístic –Toni Soler, Albert Om, Xavier Bosch,
Antoni Bassas i Carles Capdevila, que n’és el director-, i de l’àmbit empresarial, com
Ferran Rodés (ISP/Havas), Víctor Font (DeltaPartners) i Daniel Martínez (Focus).
Aquest diari considera que és la ciutadania qui té el dret d’escollir el futur de
Catalunya. És un mitjà català i catalanista, obert a la independència però no
promulgador d’ella. “Catalunya, avui, quan travessa el tràngol de la delicada situació
econòmica internacional, viu també la mutació dels paradigmes polítics sorgits de la
Transició espanyola, tot preguntant-se per l’articulació com a país mentre al carrer la
realitat és cada vegada més mestissa. [...] ARA vol contribuir al debat, parlant de tot
sense dogmes i sense límits, perquè Catalunya aposti pel futur amb tota la seva
ambició i energia, i esdevingui aviat una de les societats europees amb més
prosperitat i benestar” (Ara.cat, “Manifest fundacional”).
L’estudi examina les peces informatives i/o d’opinió relacionades amb
l’independentisme publicades en els tres diaris esmentats anteriorment. S’analitzen
tots els exemplars publicats dins el període comprès entre el 5 i el 17 de setembre de
2012, l’abans i el després de l’11 de setembre de 2012 on va tenir lloc una de les
manifestacions més multitudinàries a favor de la independència. El segon període que
s’estudia està comprès entre el 5 i el 17 de setembre de 2013, moment en el qual es
va dur a terme la Via Catalana on catalans independentistes van enllaçar les seves
mans del nord al sud de Catalunya. I per últim, s’analitza el període del 5 al 17 de
setembre de 2014, dates compreses al voltant de l’acte de la Diada on es va formar
una V de grans dimensions a la ciutat de Barcelona. S’analitzen sis dies anteriors i sis
dies posteriors a la Diada catalana, com també s’estudia el mateix 11 de setembre. Tot
amb l’objectiu de veure com els mitjans han anat construint la informació sobre aquest
esdeveniment. En total s’examinen 117 exemplars de diaris.
-
15
En cada diari es mira el nombre de peces dedicades al tema de l’independentisme i la
rellevància que se’ls hi dóna a cada una d’elles. També es determina l’enfoc o frame
que cada text pren sobre el tema en qüestió.
Un cop analitzat el tractament dels mitjans, s’observa l’opinió de la població catalana
envers l’independentisme; observació que s’ha dut a terme a través del Baròmetre
d’Opinió Política (BOP)6 realitzat pel CEO.
6 Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). “Baròmetre d’Opinió Política”. Consulta 15 de febrer de 2015.
http://goo.gl/xcekxm.
http://goo.gl/xcekxm
-
16
2.4 Preguntes de recerca
La pregunta a la qual vol respondre aquest treball és estudiar la possible correlació
entre la rellevància de l’independentisme a l’agenda mediàtica de tres mitjans –La
Vanguardia, El Periódico i l’Ara– i la rellevància del mateix tema a l’agenda pública
catalana. Per arribar a respondre aquesta pregunta primer ens preguntem pel
tractament qualitatiu i quantitatiu que ha rebut l’independentisme en els mitjans
escollits i en unes dates determinades. Els tres diaris de major audiència de Catalunya
han donat molta rellevància al tema independentista? Quin ha estat l’enfocament que
han donat les notícies que giren al voltant del tema en qüestió?
L’independentisme no és un fenomen d’ara, sinó que va lligat amb la història catalana.
En els últims anys, però, el tema ha agafat més rellevància i ha passat a col·locar-se
entres els quatre principals problemes que té actualment Catalunya, segons dades del
Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)7. La influència dels mitjans ha creat que la societat
catalana vegi la independència catalana com un dels temes més importants i
preocupants pels quals travessa el país?
Amb tot, la hipòtesi d’aquest estudi és la següent: l’alta rellevància de
l’independentisme a l’agenda mediàtica de La Vanguardia, El Periódico i l’Ara pot
haver contribuït, entre altres factors, a determinar la rellevància de l’independentisme a
l’agenda pública catalana.
7 Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Dossier de premsa de l’Enquesta sobre context polític a Catalunya el
2014. Barcelona: CEO i Generalitat de Catalunya, 2014. Consulta 15 de febrer de 2015.
http://goo.gl/xxgJvt.
http://goo.gl/xxgJvt
-
17
2.5 Objectiu
Objectiu general:
Estudiar la possible correlació del tema ‘independentisme’ entre l’agenda
mediàtica de tres mitjans –La Vanguardia, El Periódico i l’Ara– i l’agenda
pública catalana.
Objectius específics:
Analitzar el tractament qualitatiu i quantitatiu que els tres diaris donen a
l’independentisme català.
Analitzar si l’independentisme és un dels principals problemes que preocupen
als catalans i l’opinió que tenen envers el moviment.
-
18
2.6 Metodologia
El primer objectiu específic d’aquest estudi és analitzar el ressò i el tractament de
l’independentisme, des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu, dins l’agenda mediàtica
de La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. Cal destacar que en aquest treball s’han
analitzat totes aquelles peces que tracten l’independentisme. És a dir, s’han examinat
tots els textos que es posicionen a favor o en contra del moviment, com també
aquelles peces que defensen una idea substitutòria a l’independentisme
(autonomisme, unionisme, federalisme i pacte fiscal) o contenidora del moviment
(sobiranisme).
El present estudi s’engloba dins els treballs que tenen com a objectiu formular
inferències sobre els efectes dels mitjans, en els quals a més de l’anàlisi dels
continguts, s’acostuma a utilitzar una altra metodologia que normalment és l’enquesta.
Així doncs, un cop analitzat el tractament dels tres diaris s’ha estudiat l’opinió de la
ciutadania envers l’independentisme a través del Baròmetre d’Opinió Política del CEO.
“S’aprofita la capacitat descriptiva de les anàlisis de continguts sobre com són els
missatges i la capacitat descriptiva de les enquestes per mostrar com els continguts
modelen la percepció de la realitat social que té el públic” (Soriano, L’ofici de
comunicòleg, 151).
2.6.1 Anàlisi quantitativa del contingut
La metodologia més adient per analitzar el ressò és la realització d’una anàlisi de
contingut. Les peces sobre l’independentisme, difoses pels tres diaris en els tres
períodes de temps seleccionats, s’han analitzat a través d’una acurada anàlisi de
contingut. Bernard Berelson a l’any 1952 va definir aquest procediment com una
tècnica de recerca per a la descripció objectiva, sistemàtica i quantitativa del contingut
manifest de la comunicació (Soriano, L’ofici de comunicòleg, 148). “L’anàlisi de
continguts serveix sobretot per quantificar patrons o freqüències. No es tracta d’un
procediment exploratori, sinó que respon a hipòtesis de recerca ben definides”
(Soriano, L’ofici de comunicòleg, 151).
En aquest estudi es quantifica el nombre total de peces sobre l’independentisme
publicades per La Vanguardia, El Periódico i l’Ara en cada un dels períodes
seleccionats; les vegades que el tema apareix a les portades analitzades; la relació
entre peces d’opinió i informació; el gènere més usat per abordar la qüestió; la posició
que ocupen les peces sobre l’independentisme a l’interior del diari (núm. de pàgina i
-
19
part superior o inferior), la secció on s’emmarquen, la seva mida i els elements visuals
que incorporen.
2.6.2 El procés del framing
Els mitjans es situen com intermediaris entre el món exterior i les audiències, ja que en
moltes ocasions són l’únic accés que es té per saber el que succeeix ‘allà fora’. Cal
destacar, però, que els mitjans transformen les dimensions dels successos en
productes informatius a través d’un conjunt de filtres. Aquest procés demostra que els
mitjans no són només un enllaç entre la societat i la realitat, sinó que en el procés
comunicatiu hi ha un impacte de la lògica i el format dels mitjans sobre el contingut
(Sádaba, Framing, 17-18). “Els mitjans no estan reflectint una realitat passivament,
sinó que són part d’una realitat social a la qual contribueixen amb els seus propis
marcs” (Sádaba, Framing, 18).
Tal i com diu Tuchman: “La notícia és una finestra al món, però la vista des d’una
finestra, depèn de si aquesta és gran o petita, de si el seu vidre és clar o opac, de si
dóna al carrer o a un pati” (Tuchman, Making News, 1). Segons les característiques de
la finestra: la seva mida, la seva col·locació o la seva forma, la realitat es veu d’una
forma o d’una altra. De la mateixa manera que els marcs de les notícies produeixen i
limiten el significat de les coses, l’enquadrament o el frame generen formes diferents
de veure la realitat, així com de construir-la (Sádaba, Framing, 20).
Per a Tuchman els elements que determinen els frames dels mitjans de comunicació
són la seva organització i les actituds professionals dels periodistes que treballen en
ells. Els marcs serien les normes transmeses i compartides pels membres d’una
redacció a través de les quals es mira la realitat sobre la qual s’informa. L’organització
i les rutines acceptades pels professionals es converteixen en els elements que
determinen els enquadraments de les notícies, els que porten a seleccionar uns temes
i a callar-ne d’altres, a donar-los en forma de notícia o en forma de reportatge
(Sádaba, Framing, 20).
Per determinar el mètode en què els mitjans de comunicació realitzen el procés del
framing, James Tankard recorre a l’anàlisi del format i contingut de les notícies,
detectant els elements en els quals es troben els enfocs d’una peça informativa.
Aquests elements són: els titulars, els avanttítols, els subtítols, les fotografies, els peus
de fotos, els leads, les fonts, les cites, els logos, les estadístiques, les taules i els
gràfics. Amb tots i cada un d’aquests elements integrats a la notícia es subratllen unes
idees i se n’amaguen d’altres, es caracteritzen els successos o es redueixen els fets.
-
20
L’anàlisi que proposa Tankard només identifica els enfocs que es presenten en els
elements visuals i verbals de la informació, és a dir, respon a una visió basada
únicament en el contingut manifestat al missatge. No es tenen en compte altres
qüestions que no es reflecteixen directament a la notícia però que resulten decisives
per comprendre el com i el perquè es redacta d’una determinada forma. No es té en
compte, per exemple, la relació del periodista amb les seves fonts o amb els seus
superiors que pot condicionar el que es diu i el que no es diu a la notícia (Sádaba,
Framing, 23-24). Els enfocs com idees organitzadores no es redueixen al text ni als
elements visuals però determinades paraules, connotacions i formes poden ser
indicadors fidedignes del frame (Sádaba, Framing, 24). Aquest argument dóna
validesa a l’anàlisi del format i contingut de les notícies de Tankard.
El mateix apunta Robert M. Entman exposant que els frames periodístics estan lligats
als textos noticiosos ja que el frame és la selecció d’alguns aspectes de la realitat
percebuda, presentats de forma més destacada dins un text comunicatiu amb l’objectiu
de promoure definicions particulars dels problemes, interpretacions causals,
avaluacions morals i/o recomanacions pel tractament de l’assumpte descrit (Sádaba,
Framing, 24).
Així doncs, partint de la idea de James Tankard i Robert M. Entman, aquest estudi
analitza, tot fixant-se en aquells elements en els quals es troben els frames o enfocs
d’una determinada peça, el tipus de discurs polític que predomina en les peces
(autonomisme, unionisme, federalisme, pacte fiscal, sobiranisme o independentisme),
el posicionament de les peces respecte l’independentisme, els arguments a través dels
quals es valora o es desacredita el moviment i la prospecció econòmica d’una possible
Catalunya independent. La posició de l’independentisme i els arguments del moviment
s’estudien de forma creuada.
2.6.3 Fitxa d’anàlisi
Tota la informació de l’anàlisi de contingut i de l’anàlisi del frame és recopilada a través
d’una fitxa d’anàlisi. “El disseny de la mostra i la identificació de les unitats d’anàlisi
només ens poden proporcionar dades si fem les preguntes adequades als continguts”
(Soriano, L’ofici de comunicòleg, 156). Aquestes preguntes les podem dividir en dues
categories: les d’identificació i les tòpiques. Les primeres són aquelles que serveixen
per registrar i classificar correctament totes les dades recollides per al tractament
posterior; mentre que les tòpiques són aquelles que ens aporten informació sobre els
-
21
continguts dels missatges i acostumen a respondre als objectius de la recerca
plantejada.
Totes aquestes preguntes es troben recopilades a la fitxa d’anàlisi necessària per
procedir a analitzar els continguts. “La fitxa ha de contenir les diverses opcions de
resposta, que en aquest cas es coneixen amb el nom de codis. Els codis són tot el
repertori de formes amb les quals es pot manifestar una categoria analítica” (Soriano,
L’ofici de comunicòleg, 157). A continuació s’exposa la fitxa d’anàlisi utilitzada per dur
a terme l’anàlisi quantitativa i qualitativa:
-
22
FITXA D’ANÀLISI
Categories d’identificació
Categoria: Nom del mitjà Variables: La Vanguardia
El Periódico Ara
Categoria: Data publicació Variables: Primer període
Segon període Tercer període
Categories tòpiques
Categoria: Posició del text Variables: Tema principal
Primeres pàgines Obre secció Interior pàgina nº parell Interior pàgina nº imparell Part superior de la pàgina Part inferior de la pàgina
Categoria: Secció Variables: Tema del dia
Política Economia Societat Opinió Cultura Esports Contraportada
Categoria: Mida del text Variables: Més de dues planes
Dues planes Una plana ¾ de plana Mitja plana ¼ de plana Breu
Categoria: Gènere Variables: Notícia
Crònica
Reportatge Entrevista Articles d’opinió Cartes dels lectors Editorial
Categoria: Elements visuals Variables: Text
Fotografia Destacat Breu Gràfic Dibuix
Categoria: Discurs polític que predomina. Variables: Autonomisme
Unionisme Federalisme Pacte fiscal Sobiranisme Independentisme
Categoria: Posicionament respecte l’independentisme Variables: Positiu
Negatiu Alternatiu
Categoria: Arguments de l’independentisme Variables: Motius econòmics
Motius culturals i de llengua Motius polítics Paper del govern central Motius judicials Absent
Categoria: Prospecció econòmica d’una possible Catalunya independent Variables: Rica
Viable Pobre Absent
-
23
La fitxa d’anàlisi es complementa amb el llibre de codis, on es descriuen i es detallen
les característiques de cadascun dels codis incorporats a la fitxa d’anàlisi. (Soriano,
L’ofici de comunicòleg, 160). A continuació s’exposa el llibre de codis:
LLIBRE DE CODIS
Categories d’identificació
Categoria: Nom del mitjà.
Variables:
La Vanguardia: Peça publicada a La Vanguardia.
El Periódico: Peça publicada a El Periódico.
Ara: Peça publicada a l’Ara.
Categoria: Data publicació.
Variables:
Primer període: Text publicat entre el 5 i el 17 de setembre de 2012.
Segon període: Text publicat entre el 5 i el 17 de setembre de 2013.
Tercer període: Text publicat entre el 5 i el 17 de setembre de 2014.
Categories tòpiques
Categoria: Posició del text analitzat en el discurs general del mitjà. En aquesta
categoria es pot seleccionar més d’una opció.
Variables:
Tema principal: El text és el tema principal del diari ocupant el lloc més destacat
de la portada.
Primeres pàgines: El text apareix a la portada del diari però no és l’element més
destacat.
Obre secció: El text és la primera peça d’una de les seccions del diari.
Interior pàgina nº parell: El text no apareix a la portada, només a l’interior del
diari i es situa en pàgina parell.
Interior pàgina nº imparell: El text no apareix a la portada, només a l’interior del
diari i es situa en pàgina imparell.
Part superior de la pàgina: El text està situat a la part superior de la pàgina.
Part inferior de la pàgina: El text està situat a la part inferior de la pàgina.
-
24
Categoria: Mida del text.
Variables:
Més de dues planes: La peça amb totes les parts que l’integren (fotografia,
titulars, breus, destacats...) ocupa més de dues pàgines del total del diari.
Dues planes: La peça amb totes les parts que l’integren (fotografia, titulars,
breus, destacats...) ocupa dues pàgines del total del diari.
Una plana: La peça amb totes les parts que l’integren (fotografia, titulars, breus,
destacats...) ocupa una pàgina del total del diari.
¾ de plana: La peça amb totes les parts que l’integren (fotografia, titulars, breus,
destacats...) ocupa tres quarts de pàgina del diari.
Mitja plana: La peça amb totes les parts que l’integren (fotografia, titulars, breus,
destacats...) ocupa mitja pàgina del total del diari.
¼ de plana: La peça amb totes les parts que l’integren (fotografia, titulars, breus,
destacats...) ocupa un quart de pàgina del total del diari.
Breu: La peça amb totes les parts que l’integren (fotografia, titulars, breus,
destacats...) ocupa una part més petita que ¼ de pàgina.
Categoria: Secció.
Variables:
Tema del dia: La peça s’emmarca dins la secció Tema del dia, cal especificar
que a La Vanguardia aquesta secció no existeix.
Política: La peça s’emmarca dins la secció del mitjà de Política.
Economia: La peça s’emmarca dins la secció del mitjà d’Economia.
Societat: La peça s’emmarca dins la secció del mitjà de Societat (a La
Vanguardia aquesta secció rep el nom de Tendències).
Opinió: La peça s’emmarca dins la secció del mitjà d’Opinió (en el cas del diari
Ara aquesta secció rep el nom de Debat).
Cultura: La peça s’emmarca dins la secció del mitjà de Cultura.
Esports: La peça s’emmarca dins la secció del mitjà d’Esports.
Contraportada: La peça es situa a la Contraportada del diari.
Categoria: Gènere.
Variables:
Notícia: La peça és un escrit destinat a donar coneixença d’un fet.
-
25
Crònica: La peça és un escrit amb un estil molt personal on s’expliquen
cronològicament una sèrie de fets que es produeixen en un àmbit i en un espai
de temps concret.
Reportatge: La peça és un escrit on s’aprofundeixen uns fets, normalment,
d’actualitat o d’interès general.
Entrevista: La peça està formada per un seguit de respostes d’una persona per
tal de conèixer les seves opinions, idees, propòsits, etc.
Articles d’opinió: La peça és un escrit on el seu autor dóna la seva opinió sobre
uns fets d’actualitat.
Cartes dels lectors: La peça és un escrit d’opinió elaborat per un lector del mitjà.
Editorial: La peça és un escrit redactat pel mitjà on s’expressa l’opinió d’aquest
referent a un o més fets d’actualitat.
Categoria: Elements visuals. En aquesta categoria es pot seleccionar més d’una opció
si el text incorpora més d’un dels elements visuals descrits.
Variables:
Text: La peça només incorpora text.
Fotografia: La peça incorpora text i fotografia/es.
Destacat: La peça incorpora text i destacat/s.
Breu: La peça incorpora text i un breu on s’amplia la informació. No confondre
l’espai breu amb aquest element visual.
Gràfic: La peça incorpora text i gràfic/s. Entenem gràfic com una representació
de dades numèriques o de quantitats mitjançant coordenades, esquemes o
línies, que reflecteixen la relació que hi ha entre les dades.
Dibuix: La peça incorpora text i dibuix/os i/o caricatura/es. Entenem dibuix com
una imatge dibuixada.
Categoria: Discurs polític que predomina. En aquest apartat es comptabilitza el
nombre de peces que tracten cada un dels diferents tipus de relació política i/o
econòmica possibles entre Catalunya i Espanya. Aquesta categoria permet saber quin
és el discurs polític més tractat en els mitjans analitzats. No s’examina el tipus de
valoració (positiva o negativa) del discurs polític predominant; excepte en
l’independentisme que es recopila aquesta informació en una altra categoria.
Variables:
Autonomisme: L'Institut d’Estudis Catalans (IEC) defineix autonomisme com a
doctrina que defensa els principis autonòmics. En el cas català faria referència a
l'actual sistema polític vigent a partir de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de
2006 o també el de 1979. En aquest apartat s’inclouen totes aquelles peces que
defensen aquest model com la relació que ha de tenir Catalunya amb Espanya.
-
26
Unionisme: L’IEC defineix unionisme com una tendència a la unió de dos o més
estats, partits, etc. En el cas català es refereix a una actitud política que defensa
intensificar la unió i la dependència dels diferents territoris que formen
actualment el Regne d’Espanya. En aquesta unitat s’inclouen totes aquelles
peces que defensen l’unionisme com el tipus de relació que ha de tenir Espanya
amb Catalunya.
Federalisme: L'IEC defineix federalisme com a sistema o estructura federal i com
a doctrina política que promou la federació dels estats. En el cas català faria
referència a la voluntat de constituir Catalunya com a Estat diferenciat però dins
d'un sistema federal espanyol. En aquest apartat s’inclouen totes aquelles peces
que defensen aquest corrent com el tipus de relació que ha de tenir Catalunya
amb Espanya.
Pacte fiscal: Voluntat d’establir un nou model de finançament per Catalunya. En
aquest apartat s’emmarquen aquelles peces que defensen el pacte fiscal com la
relació econòmica més beneficiosa que ha de tenir Catalunya amb Espanya.
Sobiranisme: L'IEC defineix sobirania com a qualitat del poder polític d’un estat o
d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder; no hi apareix la paraula
sobiranisme. En el cas que s'estudia es tracta d'una paraula contenidor que
inclou tots aquells textos que són partidaris a la independència o d'un camí,
diferent al federalisme i a l'autonomisme, per assolir la sobirania o majors quotes
d'autogovern per a Catalunya. Tot i que en molts casos pot ser usat com a
sinònim d'independentisme, aplega també altres sectors socials, com ara
confederalistes i nacionalistes. En aquesta unitat s’inclouen aquelles peces que
defensen que Catalunya hauria de tenir més autogovern, sense posicionar-se de
si hauria de ser un Estat independent, un Estat confederal o un altre. També
s’inclouen aquelles peces que defensen el dret a decidir, és a dir, al dret que els
catalans puguin decidir el seu futur polític.
Independentisme: L'IEC defineix independentisme com a moviment que
propugna la independència política. En el cas català faria referència a la voluntat
de constituir Catalunya com a Estat fora del sistema polític espanyol. En aquest
apartat s’emmarquen totes aquelles peces que consideren que Catalunya hauria
de ser un Estat independent.
Categoria: Posicionament respecte l’independentisme. Totes les peces que s’han
analitzat es posicionen respecte el moviment: a favor, en contra o defensen una idea
substitutòria o contenidora del corrent. Relacionat amb la categoria anterior, si el
discurs polític predominant en un text és l’autonomisme, no significa que la seva
posició envers l’independentisme hagi de ser obligatòriament una idea substitutòria ja
que tot i dominar el corrent autonòmic pot haver-hi en el text un posicionament contra
l’independentisme.
Variables:
Positiu: Text a favor de l’independentisme.
Negatiu: Text en contra de l’independentisme.
-
27
Alternatiu: Defensa una idea substitutòria a l’independentisme o una idea
contenidora de l’independentisme. Aquest últim cas es refereix a aquelles peces
que defensen el dret a decidir.
Categoria: Arguments de l’independentisme. En aquest apartat es comptabilitzen els
tipus d’arguments que s’utilitzen per valorar positivament o negativament el moviment;
aquesta qüestió s’estudia amb relació a la categoria anterior. En aquest apartat es pot
seleccionar més d’una opció si s’escau.
Variables:
Motius econòmics: L’independentisme és valorat positivament o negativament
per motius econòmics com el model de finançament, la crisi econòmica, etc.
Motius culturals i de llengua: L’independentisme és valorat positivament o
negativament per motius culturals, de llengua, d’identitat, d’història o per la
mobilització ciutadana.
Motius polítics: L’independentisme és valorat positivament o negativament per
motius polítics com la voluntat d’enfortir les estructures polítiques, de donar
cobertura al desig del poble, etc.
Paper del govern central: L’independentisme és valorat positivament o
negativament pel paper del govern espanyol i d’Espanya en general.
Motius judicials: L’independentisme és valorat positivament o negativament per
motius jurídics i de drets.
Absent: La peça no argumenta la seva posició a favor o en contra de
l’independentisme.
Categoria: Prospecció econòmica d’una possible Catalunya independent. En aquest
apartat es comptabilitzen el nombre de peces que fan una prospecció econòmica
d’una Catalunya independent.
Variables:
Rica: Discurs basat en el fet que si Catalunya fos independent seria
econòmicament més rica del que ara és.
Viable: Discurs basat en el fet que si Catalunya fos un estat independent la seva
administració pública tindria recursos suficients per cobrir les seves necessitats
de despesa. És a dir, que Catalunya podria autogestionar-se per si sola.
Pobre: Discurs basat en el fet que si Catalunya fos independent no podria pagar
els serveis bàsics dels quals actualment gaudeixen els catalans i catalanes.
Absent: La peça no fa cap prospecció econòmica d’una possible Catalunya
independent.
-
28
2.6.4 Anàlisi de les enquestes
La segona part del projecte, l’estudi de l’opinió de la ciutadania davant de
l’independentisme, s’ha realitzat a través de dades secundàries. “Investigar a partir de
documents històrics, de recerques fetes per altres, d’estadístiques oficials, etc., no té
menys validesa científica ni és menys real que fer enquestes, entrevistes o observació
participant, sempre que es faci de manera rigorosa i reflexiva” (Soriano, L’ofici de
comunicòleg, 257).
En aquest estudi es treballa amb les dades emeses pel Baròmetre d’Opinió Política
(BOP) realitzat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un centre d’estadístiques oficials
a càrrec de la Generalitat de Catalunya. El BOP és una font estadística autonòmica
que ens proporciona dades que han estat recollides per l’administració pública de
forma sistemàtica per al control, l’organització i la planificació de la prestació de
serveis públics. “Les dades d’aquestes fonts no tenen com a finalitat la demostració
d’hipòtesis o la resposta a problemes de recerca teòrics, ja que estan emmarcades en
un tipus de treball de caràcter instrumental amb finalitat de control social” (Soriano,
L’ofici de comunicòleg, 259).
La pàgina web del CEO només et permet consultar de forma oberta els BOP més
recents. En el moment de redactar aquest estudi, el juny de 2015, tenien la consulta
oberta, només, la segona onada del baròmetre del 2014 i la primera del 2015. Per
accedir a la resta d’informes, el CEO et requereix el registre d’identitat digital (idCAT),
que s’ha de sol·licitar a través de la pàgina web https://www.idcat.cat. Així es va fer per
accedir als informes necessaris per dur a terme aquest treball. Un cop sol·licitat, s’ha
d’instal·lar a l’ordinador, des del qual es vol accedir a les dades, la clau pública de
CATCert (EC-ACC) i la clau pública d’idCAT (EC-idCAT), unes claus necessàries pel
correcte funcionament de l’idCAT i per evitar possibles alertes de seguretat d’alguns
navegadors d’Internet. Finalment, per tenir la clau d’accés és necessari anar a
qualsevol Oficina d’Atenció Ciutadana de Catalunya on et facilitaran el codi portant el
teu DNI i una fotocopia d’aquest.
D’entre els diferents BOP que existeixen, en aquest treball s’estudien les dades dels
següents informes:
Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 2ª onada 2012 – Data: 27/06/2012
Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 3ª onada 2012 – Data: 8/11/2012
Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 2ª onada 2013 – Data: 20/06/2013
Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 3ª onada 2013 – Data: 22/11/2013
https://www.idcat.cat/
-
29
Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 1ª onada 2014 – Data: 30/04/2014
Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 2ª onada 2014 – Data: 31/10/2014
De les diferents preguntes que hi ha en aquests documents, en aquest treball
s’estudien les següents qüestions:
“P1. En la seva opinió, quins creu que són els principals problemes que té
actualment Catalunya?”
“P2. Quin d’aquests problemes que m’ha dit considera que és el més
important?”
“P28. En tot cas, com creu que hauria de ser aquesta relació? Creu que
Catalunya hauria de ser...” Opcions: una regió d’Espanya, una comunitat
autònoma d’Espanya, un estat dins una Espanya federal, un estat independent.
Aquesta pregunta als baròmetres del 2014 correspon a la pregunta número 30.
Les dades d’aquestes respostes són les que millor responen als objectius de la
recerca ja que la informació que ens proporcionen s’ajusta al problema de recerca
plantejat i són representatives dels actors socials particulars investigats, en el moment
i en el lloc en el qual s’investiguen, i sobre els assumptes pels quals se’ls investiga
(Soriano, L’ofici de comunicòleg, 262).
Les respostes a les dues primeres preguntes permeten identificar si l’independentisme
és percebut com a problema (p.1); i, si aquest és el cas, el grau d’importància que se li
atribueix (p.2). Les respostes a la pregunta 28 (Baròmetres de 2012 i de 2013) i 30
(Baròmetre de 2014) permeten saber l’opinió que tenen els catalans envers el futur de
Catalunya.
-
30
3. MARC TEÒRIC
3.1 Construcció de la realitat
“Tot el que jo sé és perquè ho he llegit a la premsa”, aquestes són les paraules que
l’humorista nord-americà, Will Rogers, deia tot just començar els seus monòlegs. La
major part del coneixement i informació que tenim sobre els assumptes públics queden
fora de la nostra experiència personal directa. “Les imatges que tenim al cap tenen
molts orígens. De les diferents fonts del nostre coneixement del món que ens rodeja,
resulten especialment destacats els mitjans de difusió”, relata el periodista i
investigador de la World Association for Public Opinion Research, Maxwell McCombs,
en el seu llibre Estableciendo la agenda: el impacto de los medios en la opinión pública
y en el conocimiento (2006).
La nostra pròpia experiència no pot arribar a percebre tota la realitat de tots els racons
del món, depenem de l’experiència dels altres i l’experiència dels mitjans. L’intel·lectual
nord-americà Walter Lippmann a Public Opinion (1922) defineix els mitjans informatius
com aquelles finestres a l’immens món que queda més enllà de la nostra experiència
directa (Lippmann, Public Opinion, 29).
Cada individu construeix diàriament la seva realitat a base dels coneixements que va
adquirint de la seva pròpia experiència o de l’experiència dels altres. “Els mitjans
modelen el coneixement que el subjecte té de la realitat. I per tant poden establir nous
significats, estabilitzar els ja existents o, al contrari, alterar-ne el contingut” (Montero,
La informació periodística, 51).
És necessari analitzar la forma en què treballen els mitjans de comunicació per tal de
veure com contribueixen a la construcció social de la realitat. Les rutines del treball
periodístic determinen la producció de la notícia i la informació en general, com
decideixen què és significatiu i què no? O més ben dit, què és notícia i què no? “La
notícia és un fenomen negociat dintre d’un complicat sistema de jerarquies
organitzades. És el resultat dels fets produïts dins d’una xarxa de notícies que
privilegia sobretot les capitals i ciutats dels països políticament i econòmicament més
desenvolupats (Washington, Nova York, Londres, París...) i dins d’aquestes els
assumptes provinents de les institucions polítiques” (Montero, La informació
periodística, 54).
Una notícia és la interpretació que el periodista fa de la realitat. Aquesta interpretació
va lligada amb unes rutines periodístiques. Els mitjans són institucions i per tant
-
31
tendeixen a cohesionar el marc institucional social. Els periodistes, a més, privilegien
les fonts provinents d’institucions, autoritats o dirigents. Tots aquests aspectes creen
una realitat en lloc d’una altra, que és la que veu i descodifica el lector o l’espectador
(Montero, La informació periodística, 55). McCombs exposa que “els mitjans
informatius presenten una visió limitada d’un entorn de major abast. La molt limitada
visió del món exterior que es pot tenir a través de les estretes escletxes que, en forma
de finestres, tenen alguns edificis contemporanis” (McCombs, Estableciendo la
agenda, 56). L’autor afegeix a més que “els ciutadans es troben amb una realitat de
segona mà, que ve estructurada per les informacions que donen els periodistes sobre
els fets i les situacions” (McCombs, Estableciendo la agenda, 24).
L’audiència, però, no és un ens passiu que adopta tot allò que rep dels mitjans, sinó
que és capaç d’interpretar i actuar en funció del contingut. “El receptor té la capacitat
d’integrar al seu context i situació els elements d’aquest contingut que són rellevants, a
la seva pròpia estructura de significativitats personal i col·lectiva” (Montero, La
informació periodística, 60). Podem afirmar, doncs, que els mitjans exerceixen una
influència sobre els seus consumidors ja que modelen la seva realitat però no
imposen.
3.2 La teoria de l’agenda setting tradicional
La informació que subministren els mitjans informatius juga un paper central a la
construcció de les nostres imatges de la realitat. Molts investigadors de l’opinió pública
van més enllà i apunten que els mitjans de comunicació són els que determinen a la
societat sobre què han de pensar. La primera teoria que va exposar aquest concepte
va ser plantejada per Maxwell McCombs i D.L. Shaw als EUA el 1972 en un article
titulat: “The Agenda-setting Function of Mass Media”8. La teoria parla sobre la funció
dels mitjans en establir el temari públic.
La primera fase de la teoria es va centrar en investigar la relació bàsica entre l’agenda
mediàtica i l’agenda del públic. A través de diferents estudis en les campanyes
polítiques d’Estats Units es va veure com els mitjans de comunicació de masses
creaven el temari -o agenda- en cada campanya política, i així influïen en la
importància o la prominència que les persones concedien als afers polítics. Els dos
autors de la teoria recollien aportacions d’investigadors com K.Lang i G.Lang o B.C.
Cohen (1963) que ja s’havien interessat per aquest tema. El científic i historiador de
8 McCombs, Maxwell i Donald Shaw. “The Agenda-Setting Function of Mass Media”. The Public Opinion Quarterly. 39 (1972): 176-187.
-
32
les ciències nord-americanes, Bernard Cohen, assenyalava en el seu llibre The Press
and Foreign Policy, que encara que potser els mitjans de difusió no ens diguin què és
el que hem de pensar, sí que tenen un cert èxit a l'hora de dir-nos en què hem de
pensar (Montero, La informació periodística, 93).
Cada dia succeeixen al món una gran quantitat d’esdeveniments, però cap societat
amb les seves institucions pot atendre més d’un grapat de temes alhora. Aquesta
limitació s’explica pels escassos recursos que té el públic. No hi ha temps per atendre
totes les notícies i tampoc prou capacitat psicològica (McCombs, Estableciendo la
agenda, 84-85). Aquesta limitació es fa palesa a l’agenda pública, la qual només pot
atendre entre dos i sis temes. Tot això provoca una intensa competició entre els temes
per estar a l’agenda dels mitjans i conseqüentment a l’agenda del públic (McCombs,
Estableciendo la agenda, 85).
Els efectes de fixació de l'agenda no són immediats, però sí que es donen a mig
termini. S’han realitzat diferents investigacions per tal de determinar el marc temporal
que es necessita per la transferència de rellevància temàtica entre l’agenda mediàtica i
la pública. McCombs recolza en el seu llibre la idea que l’efecte es dóna després de
quatre i vuit setmanes: “Els ciutadans estan lligats en un procés d'aprenentatge
continu sobre els assumptes públics. Les seves respostes al qüestionari de
l'enquestador sobre quins són els temes més importants són un reflex, en general, de
les lliçons que imparteixen els mitjans en les quatre o vuit setmanes anteriors”
(McCombs, Estableciendo la agenda, 106).
La segona fase de la teoria de l’agenda-setting es va centrar en l’elaboració de les
condicions contingents que modifiquen els efectes de l’establiment d’agenda. El
concepte de necessitat d’orientació és el més destacat en aquesta nova fase
(McCombs, Estableciendo la agenda, 134).
Una de les preguntes que va deixar a l’aire la teoria de l’establiment d’agenda era el
perquè es donava aquest efecte. La resposta es va trobar en la necessitat que té cada
individu d’orientar-se respecte un tema (McCombs, Estableciendo la agenda, 110).
Quan no sabem quina pel·lícula anar a veure al cinema, acostumem a consultar els
mitjans de comunicació perquè ens orientin en l’elecció del film. “Quan major és la
necessitat d’orientació dels individus en l’àmbit dels assumptes públics, més probable
és que prestin atenció a l’agenda dels mitjans de comunicació” (McCombs,
Estableciendo la agenda, 116).
-
33
La necessitat d’orientació no apareix en tots els temes, només en aquells que tenen
una forta rellevància i ocasionen incertesa. Aquestes dues característiques empenyen
a l’individu a buscar en els mitjans de comunicació més informació sobre l’assumpte.
McCombs exposa en el seu llibre dues tipologies de temes, els experiencials i els no
experiencials. El primer tipus són aquells temes que intervenen en les nostres vides
quotidianes i els experimentem de manera directa. Però després hi ha els no
experiencials, aquells temes que únicament coneixem a través dels mitjans de
comunicació (McCombs, Estableciendo la agenda, 122).
Aquests temes rellevants que ens queden lluny de l’experiència pròpia tenen més
possibilitat de ser traslladats de l’agenda mediàtica a la pública (McCombs,
Estableciendo la agenda, 132). Com més rellevància tingui el tema, més incertesa
causi i menys accés directe es tingui, els individus es veuran obligats a accedir als
mitjans per tal de satisfer la seva necessitat d’informació. En aquests assumptes de
menys experiència pròpia i més experiència dels mitjans, hi haurà més
correspondència entre l’agenda mediàtica i la pública (McCombs, Estableciendo la
agenda, 119).
Cal tenir en compte, però, que no tots els individus són iguals i que per tant no tenen la
mateixa necessitat d’orientació respecte una qüestió en particular. Un aficionat al
cinema, per escollir pel·lícula, apel·larà al seu coneixement cinematogràfic, és a dir,
recorrerà a la seva experiència personal. En canvi una persona que no té noció
d’aquest sector consultarà els mitjans per tal de saber quina pel·lícula anar a veure
(McCombs, Estableciendo la agenda, 117). En els temes propers, però, en algunes
ocasions l’experiència personal pot crear un desig de més informació i la gent pot
dirigir-se als mitjans per una orientació addicional. "La necessitat d'orientació pot
ajudar a explicar com la gent fa servir els diaris i els telenotícies, en quines
circumstàncies es poden diferenciar els efectes d'aquests mitjans i en quins la
conversa política i els mitjans de comunicació juguen un paper competitiu o
complementari” (McCombs, Estableciendo la agenda, 133).
3.3 Agenda-setting d’atributs
La teoria de l’agenda-setting des del seu naixement a l’any 1972 fins a l’actualitat ha
evolucionat incorporant nous conceptes. A l’any 2004 es disposava de més de quatre-
cents estudis empírics sobre la teoria, la qual s’ha dut a terme en llocs ben diferents
com Estats Units, Espanya, Argentina i Alemanya. El traspàs de l’agenda mediàtica a
l’agenda pública es dóna tant en països occidentals com en països orientals sempre
-
34
que hi hagi un sistema polític i un sistema mediàtic raonadament obert. També s’ha
explorat l’establiment d’agenda en diferents àrees com: economia, drets civils, esports,
religió i medi ambient (McCombs, Estableciendo la agenda, 81-82).
A mesura que els teòrics han anat construint un mapa intel·lectual de la influència de
la comunicació de masses sobre el públic cada vegada més detallat, la teoria de
l'agenda-setting ha anat incorporant altres conceptes i teories de la comunicació, o
convergint amb ells. Tot aquest treball ha donat lloc al sorgiment d’un segon nivell de
l’establiment d’agenda (McCombs, Estableciendo la agenda, 167).
Tradicionalment, les anàlisis sobre la teoria s’havien centrat en estudiar la primera
etapa de la comunicació: obtenir l’atenció. Tots els estudis es centraven en analitzar la
transmissió de rellevància d’un objecte, és a dir, d’un tema de preocupació pública
(McCombs, Estableciendo la agenda, 137). Més recentment, però, s’ha fet un pas
més: analitzar els nombrosos atributs que tenen els objectes. McCombs defineix
atributs com “un terme genèric que engloba tota la gamma de propietats i trets que
caracteritzen un objecte”. El nord-americà arriba a la conclusió que de la mateixa
forma que la rellevància dels objectes va canviant, també ho fa la rellevància dels
atributs de cada objecte (McCombs, Estableciendo la agenda, 138).
Aquest nou avenç dóna lloc a l’establiment de l’agenda d’atributs, la qual es centra en
el pas següent del procés comunicatiu: la comprensió (McCombs, Estableciendo la
agenda, 139). El segon nivell de l’establiment d’agenda va més enllà i suggereix que
els mitjans no només tenen el poder de dir en què hem de pensar, sinó que també ens
diuen com pensar sobre determinats objectes (McCombs, Estableciendo la agenda,
140-141).
Les nombroses proves sobre la imatge pública de candidats polítics van demostrar la
influència dels mitjans de difusió com a fixadors de l’agenda d’atributs. “La major part
del nostre coneixement sobre els atributs dels candidats polítics neix de les notícies i
del contingut publicitari dels mitjans” (McCombs, Estableciendo la agenda, 151).
L’existència d’aquesta influència s’ha reproduït en nombroses ocasions en una àmplia
varietat d’escenaris polítics i geogràfics, sempre que els sistemes polítics i els mitjans
de difusió fossin raonadament oberts i lliures (McCombs, Estableciendo la agenda,
144).
Els temes d’interès públic, com tots els objectes, posseeixen atributs. Els mitjans de
comunicació ressalten uns atributs en detriment d’uns altres. Els atributs dels temes
que són destacats en les presentacions dels mitjans queden realçats en la ment del
-
35
públic. L’agenda dels atributs defineix un tema i, fins i tot, provoca que l’opinió pública
es decanti cap a una perspectiva concreta o cap a una solució de preferència
(McCombs, Estableciendo la agenda, 158-159). Controlar cap a on ha d’anar la
discussió sobre un tema i, fins i tot, determinar com s’ha de pensar davant d’ell és la
influència definitiva sobre l’opinió pública (McCombs, Estableciendo la agenda, 159).
3.3.1 El concepte d’enquadrament
Un dels principals aspectes de l’establiment d’agenda d’atributs és el concepte
d’enquadrament: seleccionar alguns aspectes d'una realitat que es percep i donar-los
més rellevància en un text comunicatiu, de manera que es promogui una definició del
problema determinat, una interpretació causal, una evolució moral i una recomanació
de tractament per l'assumpte descrit (McCombs, Estableciendo la agenda, 170). Si
traslladem aquesta definició al terreny de la teoria de l’establiment d’agenda,
enquadrament és la selecció de certs atributs d’un objecte que està dins l’agenda
mediàtica. L’establiment de l’agenda d’atributs fusiona de manera explícita la teoria de
l’agenda-setting amb el concepte d’enquadrament (McCombs, Estableciendo la
agenda, 171). El concepte d’enquadrament, des de l’àmbit de la comunicació, es va
començar a desenvolupar a la dècada dels setanta i vuitanta, partint de les
contribucions que s’havien realitzat dins el camp de la sociologia interpretativa, àmbit
on nasqué i es definí el concepte (Sádaba, Framing, 14).
Els atributs descriuen els objectes des de la perspectiva més simple, com l’edat de la
persona, fins a la perspectiva més complexa, com la ideologia de la persona
(McCombs, Estableciendo la agenda, 172). La teòrica Salma I. Ghanem juntament
amb Maxwell McCombs assenyalen a “The convergence of agenda-setting and
framing” que “la majoria dels enquadraments tendeixen a la complexitat perquè
engloben o impliquen diferents atributs de baix nivell. Els enquadraments són principis
organitzatius que incorporen i emfatitzen determinats atributs de baix nivell, i exclouen
molts altres. Els enquadraments són uns eficients mecanismes d'agrupament de
microatributs i al seu torn poden ser pensats com a macroatributs” (McCombs i
Ghanem, “Agenda-setting and framing”, 74). És a dir, els enquadraments són una
interpretació de l’objecte o un punt de vista determinat (McCombs, Estableciendo la
agenda, 173).
Els enquadraments reclamen la nostra atenció cap als punts de vista dominants en les
imatges que tenim al cap. No només suggereixen què és rellevant i què és irrellevant,
sinó que de manera activa “promouen una definició del problema determinat, una
-
36
interpretació causal, una avaluació moral i/o una recomanació de tractament per
l'assumpte descrit” (McCombs i Ghanem, “Agenda-setting and framing”, 74).
El conjunt d’atributs que configuren l’enquadrament de l’objecte acostumen a ser
atributs amb arguments convincents. És a dir, són atributs que tenen més possibilitats
que altres de ser regularment inclosos en els missatges perquè o bé són millor
percebuts i recordats per l’audiència o bé perquè són més pertinents.
“Determinades característiques d'un objecte poden aconseguir una ressonància entre
el públic de tal manera que es tornin arguments especialment convincents per la
rellevància del tema, persona o assumpte en qüestió” (McCombs, Estableciendo la
agenda, 178-179). El mateix McCombs ho exemplifica amb un cas real sobre la
delinqüència a Texas. A principis dels anys noranta es va produir una intensa
cobertura informativa de la delinqüència, generant una alta preocupació pública. Els
índexs reals, però, mostraven com la delinqüència a Texas havia disminuït en els
darrers anys. Davant d’això McCombs es pregunta si la delinqüència és una “tecla
sensible a la qual el públic respon d’un mode particularment volàtil quan és
emfatitzada a la cobertura informativa o si aquesta cobertura informativa va incloure
arguments especialment convincents sobre la rellevància de la delinqüència com a
tema d’interès social” (McCombs, Estableciendo la agenda, 181).
Aquest tipus d’atributs convincents acostumen a ser els escollits per estructurar la
imatge d’un objecte ja que amb ells s’assegura l’èxit entre el públic, perquè com ja s’ha
dit anteriorment la rellevància dels atributs a l’agenda mediàtica influeix en la
rellevància dels atributs a l’agenda pública (McCombs, Estableciendo la agenda, 179).
L’èxit d’aquest tipus d’atributs no està al 100% garantit ja que en algunes ocasions els
atributs poden reduir la rellevància de l’objecte a l’agenda pública (McCombs,
Estableciendo la agenda, 183). A més, l’èxit pot donar-se només en determinats grups
socials. “Una manera particular d'enquadrar un assumpte en els mitjans informatius pot
donar com a resultat conseqüències altament estratificades entre el públic” (McCombs,
Estableciendo la agenda, 184). Aquest concepte d’enquadrament ens proporciona una
nova influència exercida pels diferents patrons d’atributs que trobem en una notícia.
3.4 Qui estableix l’agenda mediàtica?
Vista la gran influència de l’agenda mediàtica sobre l’agenda pública, caldrà centrar-
nos en la configuració de l’agenda dels mitjans. A principi dels anys vuitanta diferents
teòrics es van començar a preguntar qui establia l’agenda mediàtica (McCombs,
-
37
Estableciendo la agenda, 189). Aquests van veure que existien nombroses influencies
que es barallaven entre elles per configurar l’agenda dels mitjans.
McCombs divideix aquestes influències en tres capes. Primer de tot trobem les fonts
informatives externes, com per exemple els gabinets de premsa d’una empresa o
d’un partit polític. Després trobem les interaccions i influències de diferents mitjans
de difusió entre sí. I a la última capa hi ha les normes informatives, és a dir, les
regles bàsiques per la configuració definitiva de l’agenda mediàtica (McCombs,
Estableciendo la agenda, 197-192).
Les fonts informatives externes estan formades per totes aquelles persones o grups
que lluiten per aparèixer en els mitjans de comunicació. Cada un d’aquests grups o
persones pugnen perquè la seva agenda particular estigui reflectida a l’agenda
mediàtica per conseqüentment arribar a l’agenda pública. Un exemple clau és l’agenda
dels polítics, que a priori volen que es reflecteixi en els mitjans però altres cops és a
partir de l’agenda dels mitjans que configuren la seva pròpia agenda. “A vegades el
president és capaç de dirigir l'atenció mediàtica cap a determinats temes i d'establir les
agendes dels mitjans de comunicació i del públic. Però altres vegades, és ell qui
segueix als mitjans i a l'opinió pública” (McCombs, Estableciendo la agenda, 194).
Tot i això, les agendes mediàtiques són configurades en gran part pels valors
informatius dels esdeveniments i situacions immediats i no tant pel valor social de la
deliberació (McCombs, Estableciendo la agenda, 195-196). Moltes vegades els mitjans
de comunicació exerceixen una influència substancial sobre l’agenda política com és el
cas de la violència de gènere a l’Estat Espanyol. Els moviments feministes van dur a
terme una llarga i dura campanya per entrar dins l’agenda mediàtica, per així
aconseguir sensibilitzar a la població i fer pressió perquè la violència de gènere entrés
decididament a l’agenda política espanyola. Tot això va ser possible i avui dia
existeixen diferents lleis i campanyes publicitàries estatals per fer front a aquesta
problemàtica (Amado, Historia del Feminismo, 13-14). Podem dir, doncs, que l’agenda
política no és l’única que influeix en l’agenda dels mitjans. No podem oblidar l’agenda
científica, la sociològica o l’agenda d’associacions que lluiten per una causa.
Un altre aspecte que il·lustra la influència de les fonts externes sobre l’agenda
mediàtica és el fenomen de les notes de premsa. L’objectiu de governs i empreses és
aparèixer en els mitjans de comunicació, raó per la qual escriuen notes de premsa
redactades a l’estil exacte de les notícies. “En ‘El New York Times’ i en el ‘Washington
Post’, la meitat de les seves notícies estaven basades substancialment en notes de
-
38
premsa i per altres provisions d’informació directa” (McCombs, Estableciendo la
agenda, 197). L’establiment d’agenda és una part important de treball en el
departament de relacions públiques de qualsevol empresa, associació o grup polític
(McCombs, Estableciendo la agenda, 199).
No podem oblidar, però, que són els mitjans els últims en determinar què entra i surt
de l’agenda mediàtica. Hi ha sòlides evidències de la forta influència que poden tenir
les normes periodístiques tant en la configuració de l'agenda temàtica dels mitjans
com en la posterior agenda temàtica del públic. Als periodistes els agrada la polèmica,
el debat i que hi hagi diferents actors, ja que aquests són els elements imprescindibles
per tenir una bona notícia o una bona història (McCombs, Estableciendo la agenda,
214).
Les normes del periodisme exerceixen una poderosa pressió a favor de
l'homogeneïtat, a l'hora de dir les notícies del dia. “Mentre que alguns especulen que
internet serà la font d'una abundància d'agendes independents i divergents, altres
argumenten que l'alt nivell de redundància trobat en l'actual sistema mediàtic és
probable que persisteixi, tenint en compte la força de les normes i hàbits periodístics”
(McCombs, Estableciendo la agenda, 223).
Una altra de les influències que defineix McCombs és la dels mitjans de comunicació
d’elit que freqüentment exerceixen una influència substancial sobre l’agenda dels
altres mitjans (McCombs, Estableciendo la agenda, 215). L’escriptor i periodista nord-
americà Timothy Crouse defineix a través d’una anècdota en el seu llibre The Boys on
the Bus (1973) l