Vida, obra i secrets d’Helena Mascort

D o l o r s G a r c i a i C o r n e l l à

9

Quan sigui gran, vull ser com ella

o tenia deu anys. Acabava d’empas-sar-me El drac errant amb una emo-ció difícil d’explicar. Mai no m’havia

agradat llegir. No m’interessaven gens les histò-ries inventades, i encara menys si eren plenes de coses que normalment no veus pel carrer, com ara fades, dracs, pocions màgiques o castells en-cantats. No hi entrava. Però tant a casa com a l’escola, més a l’escola que no pas a casa, tot s’ha de dir, em repetien que llegir m’aniria molt bé per al dia de demà, que aprendria vocabulari i que acabaria sabent posar una paraula darrere l’altra tant si ho havia d’escriure com si ho ha-via d’explicar. Que llegir ens feia més savis, més segurs en nosaltres mateixos i, per tant, més po-derosos. Que ens descobria mons inimaginables, que ens feia pensar i que ens dotava de criteris.

10

Però, per a mi, llegir era perdre el temps. Mai no trobava la postura adequada quan tenia un llibre a les mans. Si estava al llit, em relliscava cap als llençols. Si estava asseguda al sofà, em pesava massa i se’m cansaven els braços. Trobava que lle-gir era incòmode, absurd i una absoluta ximple-ria. No m’interessaven per a res les elucubracions literàries de persones que no coneixia de res i que, a més, considerava presumptuoses i excèntriques. Fer-me llegir era com un càstig. Però un dia a l’escola ens van dir que vindria a veure’ns l’autora del llibre que havíem de començar a llegir aviat. Per fi coneixeria una escriptora i podria mirar-la als ulls i constatar que sí, que els escriptors són presumptuosos i excèntrics. I uns creguts. Vaig anar a comprar El drac errant una tarda de vent i pluja. Era l’octubre. Ens havíem d’afanyar a llegir-lo perquè l’autora havia emparaulat la seva visita a l’escola per al cap d’un mes. A més de llegir-lo, havíem de preparar preguntes per fer-li el dia que vingués. Tot plegat em resultava penós. Vam haver de buscar per Internet informació sobre el llibre i l’autora i vam veure que vivia en un poble perdut a les muntanyes, que tenia mitja dotzena de gats, que feia quinze anys que escrivia

11

llibres per a infants i joves i que, a part d’escriure, es dedicava a fer formatges i melmelades. Tenia al voltant d’una trentena de llibres publicats i també havia guanyat alguns premis. Però el seu nom no em sonava de ben res. A la fotografi a de la contra-portada, vaig veure una dona d’uns quaranta anys abraçada a un gat tot negre molt pelut. Somreia, però amb la boca tancada, com si li costés. Em va passar pel cap que era una persona força tí-mida. I això, d’entrada, em va fer trontollar les meves suposicions que tots els escriptors eren uns vanitosos. De totes maneres, vanitat i timidesa, vaig pensar, no són pas incompatibles. Aquella mateixa tarda vaig començar a llegir el llibre. La pluja picava amb força contra els vidres de la fi -nestra del menjador de casa. L’avi encara no havia tornat de treballar i la mare m’havia avisat que arribaria tard, que tenia hora amb l’oculista. No sé pas què em va passar, de debò que no ho sé. Però, de mica en mica, notava com em submergia en un món desconegut. Desconegut però, a la ve-gada, immensament atractiu, plaent, confortable i màgic. Inconscientment, vaig deixar de banda la meva aprensió per les històries inventades i em vaig trobar sent la protagonista de l’argument més

12

seductor que mai m’hauria arribat a imaginar. Entenia totes i cada una de les paraules que pas-saven per davant dels meus ulls a una velocitat de llampec. M’enfi tava de tots aquells elements que havia rebutjat des que havia après a llegir. Castells encantats, bruixes repugnants, pocions vomiti-ves i encanteris singulars em traslladaven a un món on, paral·lelament, hi discorria una autèntica amalgama de sentiments i d’emocions com ara la tendresa, l’amistat, la valentia, la solitud, l’amor, la por. Era un ball d’històries i de trasbalsos que em va fer oblidar on era. Aquella tarda, vaig fer la descoberta més grossa que he fet mai fi ns ara. Vaig descobrir que llegir m’acostava a la felicitat. Arrecerada de la tempesta que descarregava a fora amb ganes, em sentia protegida i tranquil·la amb aquell llibre a les mans, que em feia una mena de companyia que no havia sentit mai fi ns aleshores. Tenia ben bé la sensació d’estar dins d’un refugi. I, abans que l’autora ens visités, vaig comprar tots els llibres seus que vaig trobar i me’ls vaig llegir de dalt a baix. Em vaig quedar sense els estalvis de mitja vida, això sí, però no m’importava gens ni mica. El dia que havia de venir a l’escola, em vaig llevar més d’hora que mai. La mestra ens havia dit