Carles CanoIl∙lustracions: Núria Feijoó

SET BLANCANEUS I UN NAN

13

II

En aquesta època de princeses de conte, de fades i de dracs, que, per cert, encara no han aparegut, era de bon to tindre una pell com més blanca millor, de manera que les princeses no veien el sol ni per l’espitllera. Per si faltava poc, habitualment es banyaven amb llet de vaca, d’ovella, de cabra i fins i tot de burra, amb la qual cosa, de vegades, feien una pesta d’agre que tombava d’esquena. Però, això sí, havien aconseguit una blancor tal que quasi es transparentaven. La gent de la cort, que eren els pocs que les veien, prompte començaren a comparar-les amb la blanca neu. En poc de temps, deixaren de comparar-les amb la neu i

14

passaren directament a anomenar-les així: les Blancaneus.

Tot pareixia anar sobre rodes en el regne: les princeses creixien i aprenien el seu ofici a les mil meravelles: totes parlaven marcant per-fectament les esses, xiulant com si foren serps. Totes sabien sostenir la tasseta de te deixant el dit menut ben estirat i riure com els canaris amb la boqueta tapada per un mocador de ran-des. Això a banda d’altres habilitats com portar mirinyac, fer filtiré i ballar el minuet. La reina s’ocupava del seu jardí, el més delitós del regne. I el rei… Bo, el rei continuava pujant-se’n per les llànties i els canelobres, pels balcons i per qualsevol altre lloc on poguera enfilar-se com una esparreguera.

Ja s’havia acostumat a administrar el seu reg-ne a vista d’ocell. Els seus súbdits sempre mira-ven cap amunt abans de dir qualsevol cosa per temor que els escoltara. Des d’allà dalt, als cims dels punts alts, s’albirava un bon panorama i un podia fer-se una idea justa de com anava tot: es veia créixer el blat, el moliner furtant farina i les

15

xicotes jugant a conillets a amagar en el bosc perseguides pels xicots, les coses normals d’un regne. Però un dia, un dimarts, perquè aquestes coses sempre succeeixen dimarts, el rei caigué de l’arbre on s’havia enfilat i al mateix temps, del colp, caigué que no tenia hereu.

Sí, clar, tenia aquell arc iris de filles que havi-en començat a créixer en totes direccions: cap amunt, cap avant i cap arrere, però no en tenia una que fóra La Major, així, amb majúscules, i que poguera anomenar l’hereva. A més, segur que emportades per aqueixa nova moda del matrimoni per amor, un dia o altre es casari-en amb qualsevol príncep, baró o duc d’algun dels set regnes veïns o, molt pitjor, amb algun pastor o cabrer, que ara també estaven molt de moda segons les noveŀles de cavalleria a què tan afeccionades eren la seua dona i les filles. Al remat, acabarien tots guerrejant entre ells per apoderar-se del seu regne i això sí que no, ni parlar-ne! El seu regne era seu, i ara que el tenia ben lluent, endreçat i bonic, no permetria que quatre esparracats li’l destrossaren tot. Ell

16

li’l donaria, el llegaria, com deien els llibres, al seu hereu, de manera que se’n va anar a parlar molt seriosament amb la reina.

Botant d’arbre en arbre, amb aquella habi-litat que dóna l’experiència, arribà fins al jardí reial i baixà per un roser enfiladís. Li va donar un ensurt de mort a la reina, que en aqueix moment esporgava unes flors marcides.

–Ahhhh!! No podríeu venir com tot el món, pel camí? –digué la reina mentre, xas!, xas!, tallava dos capolls marcits.

–I vós, no podríeu donar-me un hereu com fan totes les reines del món? –li respongué el rei, fent-li ullets.

La reina el mirà de fit a fit, que és com dir de dalt a baix però en bonic, i continuà tallant, xas!, xas! al mateix temps que deia:

–Ni pensar-ho. La primera vegada en van ser tres; la segona, quatre, i ara en serien cinc. Set i cinc dotze, sabeu com les anomenarien? Les apòstoles! –va dir amb una lògica implacable i sense donar temps que el seu marit respon-guera.