salut - wordpress.com · web viewel treball de grup d’aquest seminari iii, gira al voltant de la...
TRANSCRIPT
SALUT MENTAL
Grup Salut Mental:
Anna Altayó MorinelloNoemí Pantoja RodríguezM. Teresa Sánchez Verdú
Seminari III. Educació SocialTomàs Llompart CollModalitat M@F Curs. (2008-2009)17 de novembre de 2008
ÍNDEX
1. Introducció
2. Emmarcament
2.1 Definició i abast de l’ àmbit.
2.1.1. Definició.
2.1.2. Abast de l’àmbit.
2.2. Lleis, normativa, marc jurídic.
2.2.1. Legislació Europea.
2.2.2. Legislació Espanyola.
2.2.3. Legislació Catalana.
2.3. Antecedents històrics.
2.4. Política social.
3. Destinataris
3.1. Definició i abast del col·lectiu.
3.2. Tipologia.
3.3. Característiques.
4. Recursos
4.1. Tipus de serveis, centres i/ prestacions.
4.1.1. Tipus de serveis.
4.1.2. Centres i recursos.
4.2.Recursos humans: funcions, tasques i tipus de professional.
4.3. Xarxa
4.4. Documentació ( eines que s’ utilitzen )
4.5. Corrents i eines metodològiques.
4.5.1. Corrents.
4.5.2. Eines metodològiques.
5. Conclusions
6. Bibliografia.
2
7. Annexos.
1. INTRODUCCIO
El treball de grup d’aquest Seminari III, gira al voltant de la Salut mental.
Segons l’ OMS, les estadístiques ens diuen que a nivell europeu, 1 de cada 4 ciutadans
pateix alguna malaltia mental, que pot conduir al suïcidi.
Les malalties mentals causen importants pèrdues i cargues en els sistemes econòmics,
socials, educatius, penals i judicials.
S’ espera que al 2020, la depressió sigui la causa de malaltia número 1 en el 1r món.
Actualment, 58.000 persones es suïciden a la Unió Europea, xifra que supera la de
morts per accident de tràfic, homicidis o VIH/SIDA.
Per tant, és un tema prou important, amb un gran impacte a nivell individual i social.
Tanmateix veurem que és un àmbit que tot just ha evolucionat significativament durant
les últimes dècades i encara existeixen molts estigmes i malentesos relacionats amb la
malaltia mental, i poc consens des d’ una perspectiva teòrica.
Veurem que no hi ha una definició oficial de Salut mental i que la línia entre normalitat
i anormalitat no queda sempre ben definida.
Repassarem el seu decurs històric dins un marc legal i sanitari, i les seves polítiques
socials per tal d’entendre en el moment en el que es troba la Salut mental a nivell
institucional i social.
Intentarem explicar el perfil d’ usuaris als quals ens adreçarem i els diferents trastorns
classificats, tenint en compte que cada trastorn i cada persona és diferent i complexa.
Farem un beu repàs dels recursos i serveis especialitzats de la Xarxa, siguin de caràcter
públic, privat o d’ iniciativa social i quines perspectives teòriques existeixen i com
aquestes expliquen de diferent manera l’ etiologia dels trastorns mentals i el grau de
consens entre elles.
Per últim, aprofundirem en un tema neuràlgic: la Salut mental no solsament està
condicionada per aspectes biològics ( genètica, sexe,...) i individuals ( trets
3
psicològics,caràcter, temperament,...) sinó que els factors familiars i socials hi tenen
molt a veure.
És aquí on la figura del Educador Social/Treballador Social hi juga un paper molt
important.
2. EMMARCAMENT
2.1. Definició i abast de l’àmbit2.1.1. Definició
Salut mental o "estat mental" és la manera com es coneix, en termes generals, l'estat
d'equilibri entre una persona i el seu entorn soci-cultural el que garanteix la seva
participació laboral, intel·lectual i de relacions per a arribar a un benestar i qualitat de
vida. Es diu "salut mental" com analogia del que es coneix com "salut o estat físic",
però referent a la salut mental indubtablement existeixen dimensions més complexes
que el funcionament orgànic i físic de l'individu.
Els diccionaris de la Merriam-Webster defineixen salut mental com un estat de benestar
emocional i psicològic en el qual l'individu és capaç de fer ús de les seves habilitats
emocionals i cognitives, funcions socials i de respondre a les demandes ordinàries de la
vida quotidiana".
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) estableix una definició no "oficial" sobre el
que és salut mental i que qualsevol definició referent a això estarà sempre influenciada
per diferències culturals, assumpcions subjectives, disputes entre teories professionals i
altres.
“La salut mental ha estat definida de múltiples formes per estudiosos de diferents
cultures. Els conceptes de salut mental inclouen el benestar subjectiu, l'autosuficiència
perseguida, l'autonomia, la competitivitat, la dependència intergeneracional i la
autoactualización del propi intel·lecte i potencial emocional, entre uns altres. Des d'una
perspectiva cultural, és gairebé impossible definir la salut mental de manera
comprensible. No obstant això, algunes vegades s'utilitza una definició àmplia i els
4
professionals generalment estan d'acord a dir que la salut mental és un concepte mes
complex que dir simplement que es tracta de la manca d'un desordre mental”
A pesar d'haver múltiples definicions, el concepte de salut mental és de difícil definició.
Diverses son les causes. La primera és que es tracta d'un concepte, el contingut del qual
és, en gran mesura, valoratiu. Les diferents avaluacions dels símptomes i processos tant
afectius com cognitius i de comportament que s'utilitzen per a designar a una persona o
grup social com sa o malalt varien segons les representacions socials i paradigmes
científics dominants en cada cultura i període històric. El qual una persona sigui
considerada com malalta, no només depèn d'alteracions de la seva personalitat sinó de
les actituds de la societat en relació amb aquest tipus d'alteracions. Aquest fet ens
demostra la importància dels valors socials en la definició de la salut o la malaltia
mental. Així, en totes les societats es realitza una distinció entre la persona que
evidencia una alteració de la seva conducta de caràcter crònic i la qual mostra aquestes
alteracions en situacions socialment acceptades i normativament sancionades com
poden ser els ritus o els actes religiosos. Un mateix comportament pot ser avaluat de
diferent forma segons el context social que es realitza. Sociòlegs menjo Goffman (1976)
arriben a definir la malaltia mental no com un conjunt de símptomes clarament
delimitables sinó com una "incorrecció situacional". Aquestes "incorreccions
estacionals" reflectirien una ruptura en les regles socials que defineixen la interacció
comunicativa.
La salut mental és un concepte que abasta no només l'eufemisme utilitzat per a evitar
nomenar les malalties psiquiàtriques, sinó que ens parla fonamentalment del dret a viure
en un equilibri psico-emocional que, àdhuc sent inestable, perquè viure l'és, no impliqui
més sofriment que l'esforç necessari per a mantenir aquest equilibri o per a assolir altre
més adequat a noves circumstàncies.
Molts experts consideren a la salut mental com un continum, és a dir, que la salut mental
d'un individu pot tenir diferent i múltiples valors. El benestar mental, per exemple, és
vist com aquell atribut positiu pel qual una persona pot arribar als nivells corresponents
de salut mental que resulten en la capacitat de viure en plenitud i amb creativitat, a més
de posseir una evident flexibilitat que li permet afrontar dificultats, fracassos i els reptes
inevitables que planti la vida.
5
El ritme dels canvis socials, implica una revisió del concepte, que ja no s'entén com la
mera absència de malaltia, sinó que comprèn una multiplicitat de factors que inclouen el
benestar de l'individu i la comunitat. La protecció de la societat tant en el camp de la
prevenció com de l'assistència, constituïa una constant com pilar bàsic que assegura el
benestar de la població i per tant de les polítiques socials.
La salut és concebuda com un estat de benestar físic, mental i social i competeix als
poders públics organitzar i tutelar la salut publica a través de mesures preventives, de
les prestacions sanitàries i socials adequades.
Es tracta doncs d'un concepte utòpic, que té justament el valor de la utopia, el de
projectar als humans cap a accions afavoridores del benestar de tots.
És un concepte multidisciplinari que contempla, a més de conceptes mèdics i
farmacològics, aspectes que tenen a veure amb el món laboral, d’urbanisme, les classes
socials, l'educació, la cultura, les creences i les modes, en definitiva amb l'estar aquí i
ara sent qui som per gènere cultura i rol social.
Finalment, existeix també una notable confusió entre els termes salut i malaltia mental.
Ambdós conceptes no són condicions que permetin definir a la una com l'absència de
l'altra. Una persona pot tenir problemes de salut mental i no estar mentalment malalta
(Jahoda, 1980). Mentre que els criteris convencionals per a definir la malaltia mental
segueixen els criteris de diagnòstic anteriorment ressenyats, els estudis sobre salut
mental consideren a aquesta com un continu en el qual es reflecteixen diferents graus o
nivells de benestar o deterioració psicològica. Des d'aquesta perspectiva diferents autors
com Jahoda (1980) o Warr (1987) han tractat d'identificar els components principals de
la salut mental: benestar emocional, competència, autonomia, aspiració, autoestima,
funcionament integrat, adequada percepció de la realitat, etc. Les investigacions
portades a terme principalment en l'àrea de la salut mental, encara que també en el camp
d'estudi dels trastorns de caràcter psicòtic, s'han centrat, primordialment, en l'estudi dels
factors psicosociales que determinen diferències en salut mental entre diferents grups
socials de la població. El punt de partida d'aquestes investigacions és el de considerar la
malaltia mental o la deterioració psicològica no necessàriament com una reacció
patològica sinó com una resposta adaptativa davant les pressions del mitjà quan altres
6
estratègies de afrontament no es troben disponibles i posen en relleu els efectes negatius
per a la salut mental de l'atur o dels processos migratoris, així com les diferències
oposades entre ambdós sexes o entre classes socials diferenciades pel seu estatus
socioeconòmic. Aquests estudis encara que no exclouen la teràpia individual, a
l'analitzar les causes socials de la deterioració psicològica, emfatitzen aquells aspectes
d'intervenció relacionats amb el canvi social.
En conclusió, podem afirmar que els conceptes de salut i de malaltia mental són tant
l'expressió de problemes de tipus emocional, cognitiu i de comportament com realitats
simbòliques, construïdes cultural i històricament en la pròpia interacció social. Les
concepcions de la salut i de la malaltia varien segons els enfocaments teòrics i criteris
de diagnòstic utilitzats, les concepcions filosòfiques, morals i psicològiques vigents i els
models mèdics predominants. A més, ambdós conceptes tenen una càrrega valorativa
que explica per quina les definicions del que és normal i el que és patològic varien d'una
societat a una altra i d'un grup social a un altre.
2.1.2. Abast de l’àmbit
El progressiu desenvolupament de l'educació social ha permès obrir noves perspectives
en àmbits d'actuació que tradicionalment quedaven dintre de l'esfera de les ciències
mèdiques i de la salut. Un d'aquests casos és el de la salut mental, àrea tradicionalment
vinculada a la psiquiatria. Precisament, el paradigma de la normalització i la necessitat
de facilitar la incorporació social dels subjectes a la comunitat, ha posat de manifest la
importància de les accions de naturalesa educativa, que complementen altres actuacions
de caràcter terapèutic.
En el nostre país està definit teòricament un model d'atenció adequat, en el qual el
tractament de la malaltia mental ha de realitzar-se en l'àmbit comunitari, és a dir, en
l'entorn de la persona; i els recursos de salut mental han de conformar una xarxa
assistencial tant en atenció primària com especialitzada. A més, l'Estratègia en Salut
Mental és una eina idònia per a assegurar la planificació, la cohesió i la qualitat del
tractament en tot el territori; i la 'Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a
Persones en Situació de Dependència' és una oportunitat de reconeixement dels drets
socials de les persones amb malaltia mental que fins a ara han estat negats.
7
L'àmbit de la política en salut mental ha d'anar encaminat a solucionar els problemes
sorgits en:
Infància-adolescència
Atenció de la dona i el nen durant l'embaràs i el puerperi.
Embaràs en l'adolescència.
Fills de famílies monoparentals.
Retard escolar
Trastorn en el desenvolupament del llenguatge.
Antecedents de patologia psiquiàtrica en els pares.
Maltractament infantil.
Trastorns del comportament alimentari (TCA).
Adults- gent gran
Pèrdua de funcions psicofísiques importants.
Atenció del pacient terminal i de la seva família.
Pèrdua d'un familiar o afí.
Jubilació.
Canvis freqüents de domicili en l'ancià.
Violència domèstica.
Maltractaments als ancians.
Comú als dos grups
Diagnòstic precoç de la depressió i dels trastorns per ansietat.
Prevenció del suïcidi.
8
2.2. Lleis, normativa , marc jurídic
El ritme dels canvis socials, implica una revisió del concepte, que ja no s'entén com la
mera absència de malaltia, sinó que comprèn una multiplicitat de factors que inclouen el
benestar de l'individu i la comunitat.
La protecció de la societat tant en el camp de la prevenció com de l'assistència,
constitueix una constant com pilar bàsic que assegura el benestar de la població i per
tant de les polítiques socials.
La salut és concebuda com un estat de benestar físic, mental i social i competeix als
poders públics organitzar i tutelar la salut publica a través de mesures preventives i de
les prestacions sanitàries adequades.
“Tota persona té dret a un nivell de vida que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el
benestar, i especialment l'alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials
necessaris [.]”
Art. 25 de la Declaració universal de drets humans de les Nacions Unides, de 1948,
“A fi d'assegurar l'exercici efectiu del dret a beneficiar-se dels serveis socials, les parts es
comprometen a impulsar o organitzar serveis que, utilitzant mètodes de treball social, contribueixin al
benestar i al desenvolupament de les persones i dels grups en la comunitat, i a la seva adaptació a
l'entorn social”
Art. 14 de la Carta Social Europea
“La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la
personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altre so fonament de l'ordre polític i de la pau social», la
qual cosa ha de relacionar-se amb l'article 9.2, que ordena als poders públics «promoure les
condicions perquè la llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups que s'integra siguin reals i
efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud, i facilitar la participació
de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”
Art. 10.1 de la Constitució Espanyola.
9
La legislació sobre salut mental és necessària per a protegir els drets de les persones
amb trastorns mentals, ja que són un sector vulnerable de la societat. Aquestes persones
s'enfronten a la estigmatizació, a la discriminació i la marginació en totes les societats,
incrementant-se així la probabilitat que es violin els seus drets. Els trastorns mentals
afecten, en ocasions, a la capacitat de la persona per a la presa de decisions i pot ser que
a més aquesta no busqui o accepti un tractament per al seu problema. En algunes
ocasions les persones amb trastorns mentals poden suposar un risc per a si mateixes i
per a uns altres, a causa de aquest minvament de la seva capacitat de presa de decisions.
El risc de violència o lesions que es pot associar als trastorns de salut mental és
relativament baix. Donada la quantitat de prejudicis que existeixen sobre aquest tema, és
vital que aquests no influeixin mai en la legislació sobre salut mental.
La legislació sobre salut mental pot proporcionar un marc legal per a abordar assumptes
clau com la integració en la comunitat de persones amb trastorns mentals, la prestació
d'una atenció de qualitat, l'accessibilitat a dites cuidades, la protecció dels drets civils i
la protecció i promoció de drets en unes altres àrees clau, com l'habitatge, l'educació i
l'ocupació. La legislació també juga un paper important a l'hora de promoure la salut
mental i la prevenció de trastorns mentals. La legislació sobre salut mental és més que
una legislació sobre cures i tractaments, i per tant no es limita només a regular la forma
que es presten dits tractaments en les institucions sanitàries.
La salut i la qualitat dels sistemes sanitaris són components essencials del grau de
benestar i protecció social de la població.
La cohesió social es veu reforçada per l'accés a una assistència sanitària de qualitat
basada en els principis d'universalitat, equitat i solidaritat.
2.2.1. Legislació Europea
En la Carta Europea de drets fonamentals trobem el dret de les persones a la prevenció
sanitària i a l'assistència sanitària en les condicions establertes per les legislacions i
practiques nacionals.
La salut mental és una part essencial de la salut i del benestar dels ciutadans i un requisit
fonamental per a aconseguir una Europa viable, socialment responsable i productiva.
10
Les directrius de política comunitària en aquest àmbit apunten a la necessitat de
garantir, a llarg termini l'accessibilitat, la qualitat i la viabilitat financera en els sistemes
sanitaris nacionals.
Les malalties mentals constituïen un repte creixent per a la Unió Europea (UE). S'estima
que els trastorns mentals afecten a un de cada quatre europeus adults, i són la causa de
la major part dels 58.000 suïcidis que es registren cada any, xifra que supera a la de les
morts per accidents de tràfic.
Les formes més comuns de malaltia mental són els trastorns d'ansietat i la depressió.
Segons els estudis, la depressió pot convertir-se per a 2020 en la primera causa de
malaltia en el món desenvolupat.
La estigmatizació dels malalts mentals és una realitat. Els malalts mentals i les persones
amb discapacitat psíquica s'enfronten a aprensions i prejudicis que augmenten el seu
sofriment i agreugen la seva exclusió de la societat.
La prioritat de la política de salut pública de la CE, ha estat abordar en Principio del
formulari diverses conferències ministerials i nombrosos projectes relacionats el
finançament del Programa de Salut Pública.
Existeix normativa de la UE referent a això, recollida en Resolucions i Conclusions del
Consell Europeu. No són d'obligat compliment però serveixen per a orientar les seves
accions en la promoció de salut mental i prevenció de malalties mentals. I és també
prioritat de la OMS (Organització Mundial de la Salut) que ho aborda en els seus
informes i en el Pla d'Acció en Salut Mental per a Europa.
Relacionem una sèrie de legislació europea que ens poden servir de pauta:
Tractat de Lisboa pel qual es modifiquen el Tractat de la Unió Europea i el
Tractat constitutiu de la Comunitat Europea. Brussel·les, 3 de desembre de 2007
Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. [DOUE de 14 de desembre de
2007] 1
1 Veure Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea en als Annexes.
11
1. Art. 13: "Sense perjudici de les altres disposicions del present Tractat i dintre dels límits de les
competències atribuïdes a la Comunitat pel mateix, el Consell, per unanimitat, a proposta de la
Comissió i prèvia consulta al Parlament Europeu, podrà adoptar accions adequades per a lluitar
contra la discriminació per motius de sexe, d'origen racial o ètnic, religió o conviccions,
discapacitat, edat o orientació sexual".
LLIBRE VERD: Millorar la salut mental de la població. Cap a una estratègia de
la Unió Europea en matèria de salut mental. Brussel·les, 14.10.2005. COM
(2005) 484. (No publicat en el Diari oficial).
Amb aquest Llibre Verd, la Comissió obre un ampli debat sobre la qüestió de la salut
mental. Es tracta d'iniciar una consulta pública sobre els mitjans per a millorar la gestió
de les malalties mentals i promoure el benestar mental en la Unió Europea.
El Llibre Verd proposa tres grans àmbits d'intervenció a escala de la EU:
a) Establir amb els Estats membres un diàleg sobre salut mental. Un dels
objectius perseguits és determinar les prioritats destinades a un pla d'acció sobre
salut mental. En el marc d'aquest diàleg hauria de també estudiar-se si són
necessàries les dues recomanacions del Consell proposades: una, sobre la
promoció de la salut mental i l'altra, sobre la reducció de la depressió i la
conducta suïcida.
b) Obrir una plataforma de la UE sobre la salut mental. En la plataforma es
reuniran molt diversos actors per a recomanar accions i estudiar els mitjans de
promoure la inclusió social de les persones amb malalties mentals i discapacitats
psíquiques.
c) Millora dels mitjans d'informació sobre la salut mental a escala de la UE
mitjançant el desenvolupament d'un sistema d'indicadors que inclouria
informació sobre la salut mental, els factors que la determinen i les seves
conseqüències.
Amb el Llibre Verd, la Comissió respon a la Conferència ministerial europea de
l'Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre salut mental, celebrada a Hèlsinki al
gener de 2005. En la Conferència es va establir un marc d'acció global i es va contreure
un compromís polític ferm de cara a aquesta qüestió. Allí es va convidar a la Comissió
12
Europea que ajudés a posar en pràctica aquest marc d'acció. Aquest Llibre Verd és una
primera resposta a aquesta invitació.
Termes clau de l'acte:
Salut mental: la OMS defineix la salut mental com un estat de benestar en el
qual l'individu és conscient de les seves capacitats, pot enfrontar-se a les
exigències normals de la vida i treballar de forma productiva i fructífera i és
capaç de contribuir a la vida de la seva comunitat.
Malalties mentals: es consideren malalties mentals els problemes psíquics i la
tensió emocional, les disfuncions associades amb els símptomes d'angoixa i els
trastorns psíquics diagnosticables, com l'esquizofrènia i la depressió.
En el seny de la Conferència Ministerial Europea de l'Organització Mundial de la
Salut sobre Salut Mental, celebrada a Hèlsinki (Finlàndia) el passat mes de gener
sota el lema “Enfrontant desafiaments, construint solucions”, els ministres de Sanitat
dels 52 estats participants van subscriure una Declaració Europea de Salut Mental. 2
No existeix una legislació nacional sobre salut mental en el 25% dels països que
aglutinen gairebé el 31% de la població mundial, encara que en aquells països amb
sistemes federals o autonòmics de govern poden existir lleis federals o autonòmiques
sobre salut mental.
Dels països en els quals sí existeix tal legislació, la meitat posseïen lleis nacionals
aprovades a partir de 1990. Al voltant d'un 15% tenen legislacions promulgades abans
de 1960, això és, abans que la majoria dels tractaments que s'usen actualment
estiguessin disponibles (Organització Mundial de la Salut, 2001). L'existència d'una
legislació sobre salut mental no és necessàriament una garantia per a la protecció dels
drets de les persones amb trastorns mentals. De fet, en alguns països, les legislacions
sobre salut mental contenen disposicions que violen els drets humans.
2 Veure Declaració Europea de Salut Mental en als Annexes
13
2.2.2. Legislació espanyola
En Espanya, excloent els trastorns causats per l'ús indegut de substàncies, es pot afirmar
que el 9% de la població pateix almenys un trastorn mental en l'actualitat i que una mica
més del 15% ho patirà al llarg de la seva vida. Aquestes xifres s'incrementaran
probablement en el futur.
Els trastorns mentals afecten més a les dones que als barons i augmenten amb l'edat. Els
trastorns mentals també augmenten la morbiditat que es deriva per patir altres malalties
com són el càncer, les malalties cardiovasculars, diabetis o SIDA. El no tractar o
controlar els trastorns mentals implica pitjor compliment dels règims terapèutics i pitjor
pronòstic en aquestes patologies.
La majoria dels trastorns mentals són lleus o transitoris i, en la majoria dels casos, es
conta amb mesures terapèutiques i de rehabilitació efectives. A més, existeix evidència
que intervencions enfocades en la promoció de la salut mental i la prevenció dels
trastorns mentals incrementen, faciliten la inserció de l'individu en la comunitat i
disminuïen els costos socials i econòmics.
En aquestes dues últimes dècades, des de la publicació de l'Informe de la Comissió
Ministerial per a la Reforma Psiquiàtrica en 1985, han tingut lloc a Espanya importants
canvis econòmics, socials, polítics, tècnics i científics. Motivat per el interès de
proporcionar una atenció sanitària adaptada a les necessitats canviants del país, a la fi de
2004, el Ministeri de Sanitat i Consum va convocar a totes les associacions
professionals i ciutadanes directament interessades en salut mental i a les Comunitats
Autònomes perquè reflexionessin sobre si tals canvis podrien requerir el
desenvolupament d'un nou marc o estratègia d'actuació per a abordar-los.
Per això, i tenint en compte que millorar l'atenció a la salut mental a Espanya és un dels
objectius estratègics del Ministeri de Sanitat i Consum, des de l'Agència de Qualitat del
Ministeri, en coordinació amb les Comunitats Autònomes, les societats científiques i les
associacions de pacients, s'ha elaborat aquesta Estratègia en Salut Mental del Sistema
Nacional de Salut, una iniciativa estratègica per a impulsar les activitats de prevenció,
diagnòstic precoç, tractament, rehabilitació i reinserció social.
14
L'Estratègia es basa en la filosofia i continguts de la Declaració d'Hèlsinki en Salut
Mental, afavorida per l'Oficina Regional Europea de la OMS i que va ser subscrita per
Espanya en 2005. L'Estratègia adopta, doncs, un enfocament integrat que combina la
promoció de la salut mental, la prevenció dels trastorns mentals, el diagnòstic i el
tractament dels pacients, la coordinació inter i intrainstitucional, així com adoptar
mesures que fomentin la inserció laboral i social de les persones que pateixen aquests
trastorns.
Hi ha una sèrie de legislació espanyola que fa referència directa o indirectament a la
salut mental:
Article 49 de la Constitució Espanyola de 1978
LLEI 49/2007, de 26 de desembre, per la qual s’estableix el règim
d'infraccions i sancions en matèria d'igualtat d'oportunitats, no
discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat
[BOE 27 desembre 2007]
LLEI ORGÀNICA 1/2008, de 30 de juliol, per la qual s'autoritza la
ratificació per Espanya del Tractat de Lisboa, pel qual es modifiquen el
Tractat de la Unió Europea i el Tractat Constitutiu de la Comunitat
Europea, signat en la capital portuguesa el 13 de desembre de 2007. %
[BOE 31 juliol 2008]
LLEI ORGÀNICA 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de
dones i homes.
LLEI 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i
Atenció a les persones en situació de dependència. 3
En l'Estat Espanyol, les CCAA van iniciar el procés de reforma de l'atenció a la
salut mental partint de la Llei General de Sanitat i de l'Informe de la Comissió
Ministerial per a la reforma psiquiàtrica (4). En ambdós documents es proposava el
3 Veure Llei de dependència als annexes.
15
model comunitari com el model a seguir, model que havia estat encoratjat per
l'Organització Mundial de la Salut (OMS).
En l'actualitat, totes les CCAA tenen un Pla de Salut Mental aprovat, la majoria en
la dècada dels 90 . El desenvolupament i aplicació dels Plans de Salut Mental ha
comportat la implementació de noves normatives. Algunes d'aquestes normatives
han sorgit a partir de disposicions nacionals i unes altres s'han configurat des de la
situació polític-administrativa de cada CA.
Entre els anys 1979 i 1981 el Govern central va fer el traspàs de tots els serveis i
centres sanitaris i sociosanitaris al Govern autonòmic de Catalunya, amb les
corresponents dotacions econòmiques, però no es van incloure els serveis
psiquiàtrics.
2.2.3. Legislació catalana
Entre els anys 1983 i 1989 el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la
Generalitat de Catalunya va portar a terme diferents accions que van contribuir a la
configuració del model sanitari català i que, entre unes altres, són les següents:
El Pla de Reordenació Hospitalària i la creació de la xarxa hospitalària
d'utilització pública (XHUP).
La reforma de l'atenció primària de salut. ? La creació dels serveis d'atenció
sociosanitaria per a la tercera edat i els malalts crònics
La creació d'una xarxa d'atenció a les drogodependències.
En 1990, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei d'Ordenació Sanitària de
Catalunya (LOSC) que va incorporar trets característics i diferencials propis de la
realitat històrica, basats principalment en la consolidació d'un sistema sanitari mixt
públic/privat de provisió de serveis sanitaris de finançament públic i amb la separació
de funcions de planificació, finançament i compra de serveis sanitaris, de la provisió i
gestió d'aquests.
16
Així mateix, a l'efecte d'aquesta llei es va crear un ens públic, el Servei Català de la
Salut (SCS), responsable de la prestació de serveis sanitaris de cobertura pública, entre
els quals es va incloure l'atenció psiquiàtrica i la promoció, protecció i millora de la
salut mental. El SCS assumeix les funcions de planificació, finançament, compra i
avaluació dels serveis sanitaris i sociosanitaris.
A més, la LOSC estableix que el Pla de Salut de Catalunya és l'instrument principal de
planificació sanitària i marc de referència de totes les actuacions públiques en l'àmbit de
la salut, i el contracte és l'instrument per a la compra de serveis.
En els anys setanta i vuitanta, les diputacions catalanes i les entitats proveïdores de
serveis psiquiàtrics van portar a terme amplis moviments de reforma de l'assistència
psiquiàtrica i es van crear els primers consultoris locals i els serveis ambulatoris
d'atenció psiquiàtrica fora dels hospitals psiquiàtrics.
En Catalunya, a diferència d'Espanya, el Departament de Sanitat i Seguretat Social va
decidir, d'una banda, no desenvolupar equips propis de salut mental en l'Institut Català
de la Salut i integrar plenament les xarxes de consultoris locals i dels hospitals
psiquiàtrics de les quatre diputacions catalanes, i d'altra banda crear una xarxa d'atenció
psiquiàtrica infantil i juvenil diferenciada.
El dia 29 de juny de 1990 es va signar un conveni mitjançant el qual la Diputació de
Barcelona delegava funcions a favor de la Generalitat de Catalunya, a l'efecte de
concessió i gestió econòmica dels concerts en matèria d'assistència psiquiàtrica i salut
mental de la província de Barcelona.
En 1992, pel decret 167/1992, es van portar a terme els traspassos a l'Administració de
la Generalitat dels serveis, mitjans i recursos de les diputacions de Girona, Lleida i
Tarragona en matèria sanitària i es van crear les empreses públiques.
17
En 1994 es van produir dos fets importants:
a) D'una banda, el Consell Executiu va aprovar l'ampliació de l'apartat de Salut Mental
del Pla de Salut de Catalunya, que establia els objectius generals i les polítiques que
inspirarien el desenvolupament futur de l'atenció psiquiàtrica i la salut mental a
Catalunya.
A partir d'aquí, el Pla de Salut de Catalunya va integrar les intervencions i accions
prioritàries dels problemes de salut mental en la mateixa consideració que altres
problemes de salut.
b) Per altra banda, es van desplegar, en el seny del Consell Assessor, diferents grups de
treball, amb la participació de més de 200 professionals de reconegut prestigi de la
xarxa d'atenció psiquiàtrica, atenció primària de salut, xarxa de drogodependències i
altres departaments de la Generalitat. Aquests grups van elaborar uns documents de
recomanacions que van orientar les intervencions i les accions prioritàries a
desenvolupar, per a donar resposta a les necessitats de les persones amb trastorns
mentals i a les seves famílies.
Durant el període 1993-1996, es van signar diferents acords i convenis
interdepartamentals, amb l'objectiu d'afavorir actuacions interdisciplinàries i
intersectorials per a donar resposta integral a les necessitats de les persones amb
trastorns mentals i les seves famílies. Així, es van signar acords amb els departaments
de Justícia i Treball, Benestar Social i Ensenyament.
En 1995 es va portar a terme, per primera vegada a Catalunya, un estudi transversal de
tots els malalts crònics ingressats en unitats de mitjana i llarga estada dels hospitals
psiquiàtrics. Havia unes 3.436 persones que, amb diversos diagnòstics, graus de
gravetat, anys d'edat i períodes d'internat, romanien ingressades en aquestes unitats.
18
En 1997 es va portar a terme una prova del sistema de notificació de l'activitat dels
Centres de Salut Mental, el Conjunt mínim bàsic de dades dels Centres de Salut Mental,
pioner en tot l'estat espanyol.
A principis de l'any 1998, el Parlament de Catalunya va instar al Govern de la
Generalitat a portar a terme les actuacions pertinents des de la xarxa sanitària, i els
acords interdepartamentals necessaris, per a donar resposta a les urgències
psiquiàtriques.
Aquest mateix any, Catalunya va participar en un Projecte Europeu 1998-2000 (Projecto
Horizon) per a la reinserció laboral dels malalts mentals, amb d’estacionalitat amb
quatre països d'Europa, i en el qual van participar entitats i administracions locals.
En 1999 es van produir tres fets importants, que orientaven la planificació dels serveis
d'atenció psiquiàtrica i salut mental a Catalunya:
La signatura d'un acord de reordenació dels serveis d'atenció psiquiàtrica
i salut mental de Catalunya, l'objectiu del com és la millora de la qualitat
assistencial dels serveis d'atenció psiquiàtrica i salut mental, afavorint la
inserció en la comunitat, fent un model integral d'atenció, adequant els
actuals hospitals monogràfics a la tipologia de pacients i donant resposta
a les noves necessitats de serveis.
El decret de creació de la xarxa de centres, serveis i establiments de salut
mental d'utilització pública de Catalunya. Estarà configurada per tots
aquells serveis que es requereixin per a implementar les previsions del
Pla de Salut de Catalunya i donar cobertura a les necessitats de la
població. Per primera vegada establiran uns estàndards mínims de
qualitat dels centres i serveis d'atenció psiquiàtrica i salut mental a
Catalunya.
Aprovació per part del Consell Executiu d'un Pla Interdepartamental
relatiu als trastorns del comportament alimentari (anorèxia i bulímia), en
el qual participen sis departaments de la Generalitat de Catalunya, cinc
19
col·legis professionals i l'Associació Catalana contra l'Anorèxia i la
Bulímia (ACAB).
En l'any 2000, els diners recollits en la Marató de TV3 es va destinar a l'esquizofrènia i
a les malalties mentals greus; l'objectiu principal va ser sensibilitzar a la societat sobre
la malaltia mental i potenciar la investigació en aquest àmbit.
A partir de l'any 2000 s'ha creat una sèrie de Lleis, com per exemple:
LLEI 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials.
ORDRE SSS/258/2002, de 11 de juliol, per la qual es regula la
composició, les funcions i el règim de funcionament del Consell
Assessor sobre Assistència Psiquiàtrica i Salut Mental a Catalunya. (Pàg.
13189)
La legislació sobre salut mental, per tant, va mes allà de les cures i tractaments, és a dir,
no es limita a regular les cures de salut mental oferts en les institucions, sinó que
proporciona un marc legal per a tractar temes complexos relacionats amb la salut
mental, incloent l'accessibilitat a l'atenció, unes cures d'alta qualitat, la rehabilitació i el
seguiment, la integració total dels malalts mentals en la comunitat, la prevenció de les
malalties mentals i la promoció de la salut mental en diferents sectors de la societat.
La tasca de redactar la legislació hauria de ser portada a terme per un comitè heterogeni
amb opinions i interessos diversos Els membres del comitè haurien d'aportar
experiències diverses. La participació d'usuaris i cuidadores és crucial, però es descura
habitualment. El comitè hauria d'incloure representants dels ministeris, legisladors,
professionals de la salut mental, representants dels usuaris, cuidadores, organitzacions
de suport i experts amb experiència en treball amb dones, nens, ancians i altres grups
vulnerables.
L'esborrany de la legislació proposada hauria de ser revisat per tots els implicats en el
camp de la salut mental. Aquesta revisió compleix un paper crucial a l'hora d'identificar
possibles punts febles en la legislació, conflictes potencials amb legislació vigent, punts
clau que han passat distrets i possibles dificultats pràctiques en el seu desenvolupament.
20
La consulta també ofereix una oportunitat perquè l'opinió pública desenvolupi una
actitud més positiva envers els temes relatius a la salut mental. Més important encara: la
consulta sistemàtica pot tenir un impacte positiu en la posada en pràctica de la
legislació. Seria desitjable que s'establissin pactes entre els agents socials (empreses,
sindicats, universitats i escoles, associacions de veïns, societats esportives, mitjans de
comunicació) per a fundar un govern civil capaç de reforçar i complementar l'acció de
l'Estat i de les Administracions autonòmiques i locals i arribar on aquestes no arriben a.
Aquest és el sentit principal de la Declaració d'Hèlsinki, impulsar un gir de l'atenció a la
salut mental dels serveis a una concepció de salut pública que impliqui a la societat
civil.
2.3. Antecedents històrics
L'existència de les malalties mentals és tan antiga com la vida mateixa, però la seva
identificació, la interpretació i el tractament dels fenòmens que manifesta la persona
malalta és el que ha anat variant al llarg de les diferents èpoques, en relació a patrons
culturals del moment, al desenvolupament de la ciència i als avanços del coneixement
de la societat.
En el segle II a. de C. Galeno, metge grec, va reconèixer el coneixement sobre les
malalties mentals, que ja es consideraven com d'origen natural; Hipòcrites va classificar
les malalties mentals en tres categories; Sorano tractava als malalts de forma
humanitària. A partir d'ell van transcórrer segles d'estancament en el coneixement de les
malalties mentals.
En l'Europa de l'Edat Mitjana, als bojos no se'ls considerava com malalts, perquè al no
poder comprendre's l'origen de la seva bogeria, s'atribuïa la causa del mal a
embruixaments i pactes amb el diable; en l'any 1782 es realitzo l'última execució per
bruixeria.
Durant els segles XIV, XV i XVI, els quals es lliuressin del foc vivien abandonats,
suportant la crueltat de la comunitat. Així a principis del segle XV van començar a
fundar-se “cases de bojos”, la majoria a càrrec de religiosos. A la fi del segle XVIII
21
moltes persones exigirien un tracte mes humà. Els manicomis van començar a
transformar-se lentament.
El segle XIX va suposar un moviment de reforma, sorgeixen amb força els conceptes de
medicina social i la presa de consciència sobre les relacions entre l'estat de salut i les
seves condicions de vida. Es creen nous hospitals, la major part en el camp, en els quals
els tractaments consistien en exercicis, diverses ocupacions, millor alimentació, banys
perllongats, electrochocs etc. El tractament “moral” al boig, sobre els principis de
l'aïllament i de l'encadenament, promovia la ruptura de totes les relacions i els vincles
del pacient amb el seu entorn.
Lentament els cuidadors eren ja mes infermers que carcellers.
Alhora, en aquest segle i a principis del següent es desenvolupa molt la psiquiatria
acadèmica i la psicoteràpia, amb representants com Esquirol (1772-1840), Freud (1856-
1939), Kurt Lewin (1890-1947) i molts altres. Domina l’interès nomogràfics, l'estudi de
les grans malalties mentals, i la posició organicista influïda pel model medico de
l'època, que va deixant pas a altres referències conceptuals, en les quals es valora la
influència de les condicions psicògenes, l'aprenentatge, els conflictes inconscients, les
relacions interpersonals, l'estructura social etc.
Evolució històrica del sistema de salut mental a Espanya:
En 1885 es va promulgar un Decret Real que regulava l'admissió en sitges per a la salut
mental i va establir la possibilitat de llarga estada i permanència perpètua. Les reformes
que es van establir entre 1910 i 1936 van reduir aquesta pràctica i al mateix temps van
tenir un impacte positiu en la reducció de la mortalitat del pacient, que havia estat molt
alta al començament del segle XIX.
Durant la guerra civil (1936-1939) i en la postguerra, la mortalitat dels pacients internats
augment respecte als anys precedents. Després de la guerra, la demanda per a
l'administració de pacients va ser tan elevada que l'estat es va veure obligat a construir
22
més hospitals psiquiàtrics de llarga estada, un procés que continua fins a bé entrada la
dècada dels cinquanta.
Coincidint amb una fase de desenvolupament econòmic, que va començar a Espanya a
la fi de 1950, es van donar una sèrie de canvis socials: la transformació d'una societat
tradicional i agrícola a una més tradicional i urbana; un important moviment migratori
que va produir una població amb problemes de desarrelament, inadaptació, xocs
culturals etc. Aquestes transformacions van venir acompanyades d'un considerable
increment en la demanda de cures psiquiàtriques; la resposta va ser una expansió dels
vells hospitals psiquiàtrics i a la creació d'altres nous, emparant-se en grans crèdits
finançats pels plans de desenvolupament social.
L'estructura de cures en els anys 70 va ser bàsicament la mateixa que en dècades
precedents. El sistema de Seguretat Social, que era sostingut per l'aportació obligatòria
dels treballadors, va incrementar els seus recursos econòmics i va realitzar una
important millora en certes àrees: va expandir la xarxa hospitalària i increment el
nombre de pacients ambulatoris. Els canvis més importants en aquesta dècada van anar:
creació dels primers ambulatoris de Salut Mental; intents de desenvolupar programes de
salut comunitària, més atenció a les infraestructures i millor preparació dels
professionals.
En la dècada dels vuitanta, des del Ministeri de Sanitat es va dissenyar un programa per
a potenciar els serveis de salut pública i, secundàriament, per a reestructurar l'àrea de
salut mental. En aquesta dècada va començar la tendència, després consolidada, que
cada Comunitat Autònoma gestionés els seus propis serveis. Es produïa un nou
acostament als pacients psíquics, que va més enllà del tractament dels seus símptomes, i
dóna major importància a la seva dimensió familiar i social. D'acord amb aquesta
reestructuració, la cura d'aquest tipus de pacient no recau exclusivament sobre el
psiquiatra sinó que requereix la formació d'equips multidisciplinaris.
En la dècada dels noranta i els primers anys del segle XXI les tendències iniciades en
els vuitanta continuen. L'adreça dels serveis de salut mental està en aquests moments
totalment descentralitzada: cada Comunitat Autònoma assumeix directament la
23
responsabilitat per als programes i serveis de salut mental, i el model psico-social de
salut mental és el predominant.
2.4. Política social
Una política de salut mental és un conjunt organitzat de valors, principis i objectius
per a millorar la salut mental i reduir la càrrega de trastorns mentals de la població.
Defineix una filosofia per al futur i ajuda a establir un model d'actuació. Una política
també estipula el nivell de prioritat que un govern assigna a la salut mental en relació a
altres polítiques sanitàries i socials.
L'augment de la despesa sanitària i l'aparició de noves necessitats són alguns dels temes
en els quals se centra l'atenció de les actuals polítiques sanitàries. Sembla existir un
consens en la necessitat d'establir un sistema basat en esquemes més preventius que
curatius incidint així en accions d'educació per a la salut i en l'estudi dels contextos
socials que en cap cas són neutres respecte a l'aparició de la malaltia, ja que gran part de
les demanda plantejades al sistema sanitari actualment provenen d'hàbits adquirits
socialment.
La salut mental sol estar imbricada dintre d'un complex cos de polítiques socials, de
salut, i de benestar. El camp de la salut mental es veu afectat per una gran varietat de
polítiques, estàndards i ideologies que no estan directament relacionades amb la salut
mental. Quan s'està formulant una política de salut mental, és necessari valorar l'entorn
físic i social en el qual viuen les persones, per a potenciar els seus efectes positius.
És així mateix necessari assegurar la col·laboració intersectorial de tal forma que
s'obtinguin beneficis dels programes d'educació, sanitat, de les polítiques de benestar i
ocupació, del manteniment de la llei i l'ordre, de les polítiques orientades
específicament als joves i a la tercera edat, així com de l'habitatge, la planificació
territorial i els serveis municipals.
24
L'estratègia de la política social podria ser:
Obtenir més recursos i oportunitats d’inserció social:
o Contribuir a la millora de l’assistència, de l’atenció, de la rehabilitació i
de la reinserció social i laboral de las persones amb malalties mentals.
o Facilitar la informació i l’intercanvi d’experiències en els aspectes
sanitaris, socials i legals de las persones amb problemes de salut mental
i els seves famílies.
o Promoure la creació de serveis sanitaris, socials, psicoterapèutics i de
treball per a las persones amb malalties mentals.
Defensar els seus drets:
o Defensar els drets de las persones amb malalties mentals i els seves
famílies.
o Coordinar i donar suport als peticions i propostes dels associacions
federades, representant-les davant els organismes oficials pertinents i
defensar els seus legítims drets mitjançant la seva participació en els
òrgans planificadors i legisladors en matèria de salut mental.
Sensibilització social:
o Promoure la comprensió pública vers a las persones amb malalties
mentals i els seves famílies, incidint en la desigualtat que pateixen en
els aspectes sanitaris, socials i laborals.
Promoure la recerca i la prevenció: Promoure la investigació dels malalties
mentals, així com la seva prevenció
L'àmbit de la política de salut mental està en molts països restringit exclusivament
als serveis psiquiàtrics. Això té alguns avantatges, per exemple, un alt grau
d'especificitat i una facilitat relativa de la posada en pràctica i l'avaluació. No
25
obstant això, aquest enfocament tan limitat no permet una resposta més integral a les
necessitats de la població, com són la promoció de la salut mental i la prevenció de
trastorns. Un enfocament ampli de salut mental abasta habitualment tant l'atenció
primària com l'atenció especialitzada, incloent la promoció, la prevenció i la
rehabilitació, mentre que els serveis psiquiàtrics poden limitar-se principalment al
tractament de persones amb trastorns mentals.
La política social pot ajudar a promoure la integració en la comunitat de les persones
amb trastorns mentals.
La legislació pot ajudar a assolir els objectius de les polítiques sobre salut mental en
àrees alienes al sector de la salut mental.
Entre els aspectes claus de la interrelació entre polítiques i legislació estan els següents:
Drets humans. Els drets humans han de ser una dimensió clau en el
disseny, desenvolupament, seguiment i avaluació dels programes i
polítiques de salut mental. Aquests inclouen, entre uns altres, els drets a la
igualtat; a la no discriminació; a la dignitat; al respecte a la privadesa i a
l'autonomia individual, a la informació i a la participació.
Integració en la comunitat. Aquest tema és important en la majoria dels
països que han desenvolupat o revisat les seves polítiques sobre salut
mental. La política social ha d'assegurar que l’ingrés involuntari estigui
restringit a situacions excepcionals, quan l'individu representa una
amenaça per a si mateix i/o per als altres, i quan les alternatives basades en
els serveis comunitaris no siguin factibles. Pot, per tant, servir d'estímul
per al desenvolupament d'una diversitat de serveis comunitaris. La
restricció de d’ingrés involuntari a un període limitat de temps,
normalment d'uns mesos en lloc d'anys, crea més estímuls per a una
atenció comunitària i per a la rehabilitació. La política social ha de
permetre a las persones amb trastorns mentals, a las seves famílies i
cuidadores el jugar un paper important en las relacions amb els serveis de
salut mental, incloent d’ingrés en els dispositius de salut mental. Per
26
exemple, las persones podran apel·lar en representació dels membres de la
seva família i tindran el dret a ser consultats sobre pla terapèutic.
Vincles amb altres sectors. La política social pot evitar la discriminació
contra las persones amb trastorns mentals en l'àrea de l'ocupació. Alguns
exemples serien la protecció contra els acomiadaments associats a tenir un
trastorn mental i programes de discriminació positiva per a millorar l'accés
a ocupacions remunerades. Pel que fa a l'habitatge, la legislació pot
millorar l'accés a la mateixa evitant la segregació geogràfica de las
persones amb trastorns mentals i forçant a les autoritats a proporcionar
habitatges subvencionats a les persones afectades per aquests trastorns.
Millorant la qualitat de l'atenció mèdica. La política social pot fixar uns
estàndards mínims respecte a les condicions de vida i de tractament en els
dispositius de salut mental. Poden també establir els requisits i habilitats
mínimes per a acreditar als professionals de la salut mental, assegurant així
que existeixi un nivell mínim de coneixements que han de complir-se en
tot el país. Així mateix, pot fixar uns estàndards mínims de personal a
l'hora d'acreditar els dispositius de salut mental, actuant així com un
incentiu fonamental per a la inversió en el desenvolupament de recursos
humans.
Desenvolupar un programa de salut mental
A més d'una política i de plans estratègics detallats, és important tenir programes
per a objectius específics pel que fa a la promoció de la salut mental, la
prevenció dels trastorns, el seu tractament i rehabilitació. Un programa
freqüentment es posa en pràctica per una divisió administrativa més petita o
durant un període inferior al d'un pla estratègic. Els programes haurien de
centrar-se en objectius específics que s'hagin identificat i que precisin d'una
atenció especial per una raó particular en un moment concret.
27
El desenvolupament i engegada d'un programa no poden portar-se a terme de
forma caòtica i desordenada sinó que ha de seguir els passos descrits per als
plans. Els programes haurien de per tant de seguir el següent procediment:
Establir estratègies i cronogrames d'acord amb la investigació i la
informació recopilada.
Establir indicadors i objectius.
Establir les activitats principals i com i a qui s'aplicaran. - Establir
els costos i els recursos disponibles i orientar el programa d'acord
a aquestes dades.
Fixar processos de seguiment i avaluació.
Els objectius de la política social han d'anar encaminats a donar solucions als següents
àmbits:
Polítiques per a la infància:
La salut mental dels nens pot estar en risc per factors de tipus social, psicològic,
biològic i ambiental, a més, els problemes mentals o els trastorns en la infància poden
ser importants precursors dels trastorns mentals en l'edat adulta. Les polítiques
governamentals nacionals i els programes dirigits a fomentar un inici saludable de la
vida, promocionar la salut mental i prevenir els problemes de salut mental primerencs
en la infància estan presents en una tercera part dels països.
Polítiques educatives i programes escolars:
Els nens passen molt del seu temps en el col·legi, el que converteix a l'escola en un
entorn potencialment eficient per a arribar al nen i adolescent i influir en el seu
comportament, salut mental i desenvolupament. Les polítiques educatives nacionals i els
programes escolars estan disponibles en aproximadament la meitat dels països i a més
en una cinquena part d'ells les organitzacions no governamentals han donat el seu suport
al desenvolupament d'aquestes polítiques i programes
Polítiques d'ocupació:
28
Els dos principals estressos relacionats amb el treball que poden empitjorar la salut
mental en la vida adulta són l'estrès en el lloc de treball (incloent aquell originat per
unes dolentes condicions de treball) i l'atur.
Polítiques per a prevenir la depressió, l'ansietat i el suïcidi:
La depressió és la segona causa d'incapacitat laboral en la Unió Europea i l'ansietat és
molt prevalent a Europa. La depressió també augmenta el risc de suïcidi, fenomen que
en la Unió Europea provoca més morts que els accidents de tràfic, els homicidis o el
HIV/SIDA 18.
Polítiques per a combatre la pobresa i exclusió social:
La pobresa és un factor de risc primordial per al desenvolupament de patologia mental,
ja que afavoreix la depressió i els problemes de salut mental relacionats. A mesura que
augmenten els diferencials en els ingressos augmenta el risc de malaltia mental, sent la
pobresa un factor desencadenant d'exclusió social i viceversa.
L'estratègia política en Salut Mental del Sistema Nacional de Salut, es conclou que:
El procés de reforma psiquiàtrica i la Llei General de Sanitat han permès
la creació d'una nova xarxa sanitària d'atenció a la salut mental, de base i
orientació preferentment comunitària i integrada en el sistema sanitari
públic.
Amb la consolidació d'un model comunitari d'atenció a la salut mental
s'acaba amb algunes formes tradicionals de prestació de serveis
(tancament d'hospitals psiquiàtrics). Diversificant així l'oferta, enfront de
la institució única en la qual es combina l'atenció sanitària a la salut
mental amb recursos específics de suport social.
El Sistema Nacional de Salut és un sistema públic de salut, de caràcter
universal, integrat, coordinat, equitatiu i que s'ajusta al model polític
d'Estat de les Autonomies i reflecteix una estructura d'autogovern en
29
matèria de salut, profundament descentralitzada en Serveis Regionals de
Salut.
Dintre del sistema de serveis de salut, alguns autors caracteritzen
l'organització de l'atenció a la salut mental com un subsistema de serveis
de salut mental que assumeix el marc normatiu que regula les estructures
sanitàries, les prestacions sanitàries, els drets i deures del malalt mental i
dels proveïdors de serveis sociosanitaris.
L'atenció als problemes de salut mental es realitza a través d'una xarxa de
centres especialitzats. Aquesta xarxa s'articula en les àrees sanitàries,
considerades demarcacions territorials, dotades de recursos assistencials
específics, en les quals els equips de salut mental, com centres de suport
a l'atenció primària, constituïen la porta d'entrada i l'element clau per a
l'articulació de l'atenció a les necessitats de la població en matèria de
salut i malaltia mental dintre de la xarxa d'atenció especialitzada.
Les patologies mentals greus i resistents als tractaments convencionals
són un tema fonamental per a la sanitat pública, ja que inclouen a un grup
de pacients amb una dolenta evolució, una dolenta qualitat de vida i un
consum elevat de recursos sanitaris i socials.
El Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut és l’instrument
bàsic de la coordinació sanitària. Aquesta coordinació ha de sustentar-se
en potents dispositius científics i tècnics que informin, assessorin,
analitzin, avaluïn; en definitiva, donin cobertura tècnica i social a les
principals decisions que es han de prendre i que afectin a tota la
ciutadania.
Competeix, per tant, al Ministeri de Sanitat i Consum i a les Comunitats
Autònomes proposar i formular estratègies globals de promoció del
benestar psicològic i mental, prevenció dels trastorns mentals en totes les
etapes de la vida i l'educació en salut mental.
Quant a les prestacions socials, recentment es va aprovar la Llei de
Promoció de l'Autonomia Personal i de l'Atenció a les Persones en
30
Situació de Dependència, que obre un període de diversos anys per a la
construcció del Sistema d'Autonomia i Atenció a la Dependència
(SAAD).
Les prestacions socials es caracteritzen per una elevada descentralització
de competències, que es reparteixen entre l'Estat, les CC.AA. i
l'Administració local.
S'ha avançat molt en el diagnòstic, tractament, rehabilitació i cures.
Segueix existint una bretxa entre les necessitats i expectatives de les i els
pacients i familiars i els recursos disponibles, sobretot els de suport
social, rehabilitació i inserció sociolaboral.
3. DESTINATARIS
3.1. Definició i abast del col·lectiu
En aquest apartat definirem el col·lectiu i l’abast de les persones que pateixen una
malaltia mental, com hem explicat en el primer punt del treball, el concepte de malaltia
mental es molt complicat de definir, ja que no hi ha una posició clara i definida del
concepte. Així que tampoc hi ha una definició explícita i única dels malalts mentals.
Més endavant, veurem quins són els criteris estipulats que defineixen qui pateix un
trastorn mental.
Aquestes persones s’inclouen dintre del que és la xarxa de salut, ja que estan malalts.
Són persones que pateixen trastorns mentals, que tenen afectats els seus processos
cognitius i afectius, comparats amb el que es creu normal dintre de la societat on viuen,
amb la població referent.
31
El col·lectiu dels malalts mentals té una abast molt gran, un alt percentatge pot
desenvolupar potencialment algun tipus de trastorn mental. L’Organització Mundial de
la Salut exposa que mes d’un 27% de la societat europea pateix o ha petit algun trastorn
mental en algun moment de la seva vida. No té una edat mínima i màxima per patir un
trastorn, des d’ infants i joves, fins a la gent gran en pot patir un, encara que sí que hi
han grups socials que tenen més riscos que d’altres, però no per l’edat, sinó perquè hi
han factors de risc tals com: no poder comunicar-se o mantenir una socialització
normalitzada, patir abusos verbals o físics, patir estres, famílies des estructurades, l’abús
de les drogues, etc. que ajuden a crear un entorn on els trastorns es desenvolupen més
fàcilment.
Així que aquest col·lectiu necessita una sèrie d’atenció especialitzada que va més enllà
de l’atenció mèdica. Ja que a més de patir una malaltia, un trastorn mental, suposa
problemàtiques diverses i que engloben a totes les xarxes. Necessiten atenció en la vida
acadèmica, en la laboral, en la familiar, en la social i en la mèdica.
Com a resum podem dir, molt en general, que són persones compreses en qualsevol
etapa evolutiva de la vida, que pateixen algun tipus de trastorn mental. Totes elles amb
característiques i necessitats diferents però que totes necessiten una atenció
especialitzada de les diferents xarxes i recursos amb una atenció multi professional.
3.2. Tipologia
Amb la tipologia trobem la mateixa problemàtica que amb la definició i amb l’abast, si
no hi ha un acord comú per definir la malaltia mental, encara menys hi ha una
classificació unitària. Encara que hi ha en una cosa que tant professionals com
organitzacions opinen el mateix, que hi ha un gran nombre de patologies molt diverses i
que a cada persona se li poden desenvolupar amb símptomes diferent així que s’ha de
parlar de cada trastorn en forma particular i individualitzada.
Com a classificació clàssica i més general podem parlar de:
Trastorns neuròtic, afecten al grau de percepció sobre si mateix, sobre el seu
nivell d’acceptació, de plenitud i d’integració. No presenten descohesió de la
32
realitat, poden fer una vida mes o menys normalitzada, tant acadèmicament com
laboralment.
Trastorns psicòtics, manifestacions associades a la malaltia mental, com
al·lucinacions, deliris, etc. Exemples serien els trastorns depressius,
l’esquizofrènia, etc. Aquests trastorns tenen una repercussió personal, social i
familiar donat que son cròniques i degeneratives
L’anterior classificació engloba molts trastorns amb el mateix nom. Així que posem els
noms i un petit esquema més concret de dues classificacions de reconegudes
organitzacions:
“American Psychiatric Association, Manual diagnostic i estadístic dels
trastorns mentals (“DSM-IV”)”.
Trastorns de l'estat d'ànim, trastorns psicòtics, trastorn d'ansietat, trastorns
sexuals, trastorns de la personalitat, trastorns del son, trastorns de la conducta
alimentària, trastorns cognoscitius,etc.
“Organització Mundial de la Salut, Classificació Internacional de Malalties
(“CIE-10”)”
Demències, trastorns mentals i del comportament, esquizofrènies, trastorn
bipolar, trastorn depressiu, trastorns d’ansietat, etc.
3.3. Característiques
Com em explicat en l’apartat de definició i abasta del col·lectiu les persones amb
trastorns mentals necessiten atenció especialitzada, ja que tenen unes problemàtiques
que van més enllà que els problemes mèdics.
També s’ha de dir que de trastorns mentals hi ha de molts tipus, com em explicat en el
punt anterior i que dintre d’aquest trastorns es poden patir en diferent mesura, poden ser
lleus, greus o aguts. Per això segons la malaltia que es pateixi necessiten de recursos
diferents.
Cal dir també que la societat no te la informació suficient i es creu que els malalts
mentals son aquells que es tenen que internar, aquells que no poden viure a dins de la
33
societat, aquells que no diferencien la realitat de la ficció, però no es així, com em dit
abans de trastorns hi ha molts i poden ser de diferent intensitat, així que una depressió o
l’enuresi nocturna d’un nen o el simple fet d’uns gelós entre germans també es
considera malaltia mental.
Com em explicat varies vagades es difícil englobar a tots els malalts mentals així que
farem una enumeració de les necessitats que poden tenir, així farem una aproximació a
les seves característiques dintre dels àmbits que les necessiten:
Àmbit escolar: Un tant per cent molt alt dels adolescents amb trastorns mentals deixa
els estudis per que no té un recolzament per poder seguir el ritme normal de la classe.
També hi ha que per patir alguna necessitat educativa especial com pot ser des de la
dislèxia fins a un retard, creuen que no poden acabar els estudis, també hi ha casos que
cauen en depressions per culpa de la burla dels seus companys, com aquests casos hi ha
moltíssim i seria impossible explicar-los tots, ara si necessiten de l’atenció dintre dels
centres escolars.
Àmbit laboral: Els malalts que tenen afectacions més greus els hi costa molt mantenir
una feina durant un període de temps molt llarg, tant sigui per falta d’assistència o com
per malt comportament. Això provoca que no puguin subsistir, necessiten feines
adaptades a ells per això fan cursos de reciclatge, o s’obren centres laborals adaptats a
ells, ja que una altra problemàtica es que els caps de les empreses no els volen
contractar. Aquesta problemàtica es greu ja que si no pots treballar, no guanyes diners i
això vol dir no poder mantenir la família ni la casa, no poder tenir una estabilitat
normalitzada. Per aquest motiu com explica la associació d’amics dels malalts mentals,
un 50% dels sense sostre son malalts mentals.
Àmbit social: En aquest àmbit es poden englobar molts temes les relacions socials més
intimes, les familiars i la societat en general. Aquests malalts no són acceptats dintre de
la societat o com a mínim no són admesos els més greus i aparents ja que des de sempre
s’ha tingut por a lo desconegut. Necessiten un recolzament molt fort de la família per
no sentir-se sols per no perdre’s dintre de la societat on moltes vegades es troben tant
sols. Així que tenen clubs socials, a més d’altres serveis, on ells poden anar a fer
activitats d’oci, on poden conèixer gent nova i així la família tenir el seu temps de
respir.
34
Aquest col·lectiu a més d’aquestes problemàtiques que ja em esmentat i els seus
recursos que es poden veure en apartats següents, podem dir que tenen moltes
possibilitats de caure en drogoaddiccions i alcoholisme, ja que molts d’ells no tenen un
recolzament socials i familiar, no poden accedir a llocs de treball o simplement no
poden estar a classe i prefereixen estar al carrer. Així que podríem dir que són un
col·lectiu amb unes característiques molt amplies i amb un risc molt gran de patir
aïllament social i amb ell totes les seves conseqüències.
4. RECURSOS
4.1. Tipus de serveis, centres i/o prestacions
4.1.1. Tipus de serveis
En primer lloc, distingir que els serveis i centres destinats al col·lectiu de Salut Mental
es classifiquen en tres diferents vies, al igual que altres àmbits.
No cal dir, que la demanda sempre és major que l’oferta, sobretot en un àmbit en
augment entre la població i en el que s’ha vist que l’afectivitat dels tractament no passa
solsament per un context clínic, sinó també psicosocial de la persona
Així doncs, podem distingir tres tipus de serveis diferents per tal de satisfer les
necessitats segons si les iniciatives són de caràcter públic, privat o voluntari.
35
Iniciativa pública:
Inclou la intervenció dels organismes públics a l’atenció de les necessitats ja sigui
prestant serveis públics ( de forma directa i indirecta ) , o afavorint que d’altres entitats
privades d’iniciativa social els prestin a través de subvencions econòmiques i garantint
el bon funcionament d’ aquests.
La iniciativa pública atén a les necessitats com a obligació, com a responsabilitat
pública, i per tant hi ha un dret a rebre el servei per part del ciutadà.
Si bé en el camp de la Salut Mental és un dret relativitzat a l’existència de recursos,
l’accés als serveis existents s’ha de produir en condicions d’igualtat. Per tant, no és un
dret garantit per a tothom que ho necessiti, ja que està condicionat als pressupostos
públics.
La prestació dels serveis públics és portada a terme en ocasions per entitats privades.
S’anomena la gestió indirecta dels serveis públics.
Tant en el sector públic com en el social ( el privat ja queda per descomptat ) els serveis
poden ser gratuïts o no.
Per exemple, els serveis d’ atenció de la Xarxa de Salut Mental pública.
Iniciativa mercantil:
Ofereix un servei d’atenció de les necessitats per un interès econòmic dels proveïdors
del servei. S’estableix una relació entre oferta i demanda.
Per tant, intervé l’empresa privada, oferint serveis a canvi d’un preu.
Per exemple, un bufet de psicòlegs o un psiquiatre particular.
Iniciativa social:
Inclou aquelles activitats que provenen de la comunitat amb la finalitat de satisfer
determinades necessitats d’aquesta mateixa. Dins d’aquesta via podem incloure l’ajuda
mútua ( entre persones que es relacionen per vincles familiars, d’amistat, de veïnatge o
entre les que tenen una problemàtica comuna ), la donació ( tant de mitjans econòmics
patrimonials o personals ) i els serveis que depenen d’organitzacions socials com són les
36
que ofereixen les anomenades organitzacions no governamentals ( ONG ),les
fundacions, les associacions, les cooperatives,....
La iniciativa social, també anomenada el tercer sector, ofereix serveis de manera
desinteressada, no lucrativa, per solidaritat, altruisme, responsabilitat social,...
Per exemple, una associació d’ amics o familiars de malalts mentals (FECAFAMM).
Finançament i relacions entre les vies d’atenció:
De vegades, la iniciativa social i la iniciativa mercantil són instruments utilitzats per a la
iniciativa pública, en actuar com entitats col·laboradores de l’administració en
determinats serveis. El preu ( si n’hi ha ) que paga l usuari és establert per a
l’administració segons la qualitatiu tipus de servei a oferir. La resta del cost és abonat
per l’administració.
En aquests casos s’ofereix un servei com si fos públic, a través de la gestió
externalitzada o indirecta.
En d’altres ocasions, alguns serveis de la iniciativa social, són finançats parcialment
amb recursos econòmics públics, a través de les subvencions, en considerar-se as nivell
públic com a entitats d’utilitat social.
En tot cas, la iniciativa pública ha de garantir el bon funcionament dels serveis, tant
públics com privats, a través del control dels mateixos a fi que es compleixin uns
requisits mínims que siguin una garantia per ciutadà.
El model relacional entre els tres sectors , no només és de complementarietat sinó de
col·laboració. Les relacions que es donen són:
Entre el sector públic ( les administracions públiques ) i el sector social
( organitzacions no lucratives ): contractes de gestió, concerts, convenis de
col·laboració, subvencions econòmiques i control.
Entre el sector públic i mercantil: contractes de gestió, concerts, control i
darrerament, convenis per a l’acolliment residencial.
Entre el sector mercantil ( empreses ) i el social ( entitats no lucratives ): accions
de mecenatge
L’actual model d’atenció a les necessitats relacionades amb la Salut Mental tendeix a
ser un model mixta que contempla la vinculació i la col·laboració de les tres iniciatives.
37
4.1.2. Centres i recursos
Els diferents centres i recursos en l’ àmbit de la Salut Mental es troben emmarcats dins
la Xarxa de Salut Mental. Són tots aquells dispositius que ofereixen serveis a nivell
assistencial de l’ atenció especialitzada, donant suport a l’ atenció primària, a l’ atenció
hospitalària i a la rehabilitació.
Es classifiquen segons:
a) Atenció especialitzada i de suport a la primària: Centres de Salut Mental
Són un conjunt de dispositius destinats a donar atenció ambulatòria específica en
psiquiatria i Salut Mental. Estan dotats d’ equips multidisciplinars i desenvolupen un
model d’ atenció integral. Els seus equips estan formats per psicòleg, psiquiatre,
infermer i TS.
Les activitats i serveis que presten són: consultes d’ acollida,consultes de
revisió,psicoteràpies individuals i familiars, administració de fàrmacs, seguiment,
assistència domiciliària,...així com consultor dels equips d’ atenció primària,
interconsulta i derivació, orientació, diagnòstic, tractament i seguiment dels problemes
de Salut Mental, coordinació amb la xarxa de SM i altres recursos de sanitat, benestar
social, justícia, ensenyament i sociosanitaris. Per últim, col·laborar amb altres serveis
comunitaris: centres de dia, comunitats terapèutiques,associacions...
- CSMIJ,Centre de Salut Mental per infants i joves ( 0-18 anys)
- CSM, Centre de Salut Mental per adults.
Vies d’ accés: Des d’ atenció primària (CAP), amb visita programada.
b) Atenció hospitalària:
És la indicada en situacions de crisi en les quals pugui haver una patologia greu, i el
desenvolupament dels processos psicopatològics en curs terapèutic.
Vies d’ accés: Accés directe a través d’ urgències o per derivació de CSM/CSMIJ.
38
En funció de les característiques i el pronòstic del quadre psicopatològic es diferencien
en:
Unitat d’ aguts:
Tenen com a objectiu l’ assistència sanitària integral dels episodis aguts. La intervenció
terapèutica combina recursos psicofarmacològics, psicoterapèutics i de contenció
institucional. Es realitza indistintivament en hospitals psiquiàtrics o generals.
És indicada en casos en què la patologia podria ser una amenaça per el pacient i pels
altres, quan la patologia del pacient es fa insostenible en el nucli sociofamiliar, fracàs de
tractaments ambulatoris,desintoxicació de drogues, fàrmacs o alcohol, processos
complementaris ( de diagnòstic, avaluació,...),etc.
El temps d’ hospitalització és el més breu possible, oscil·la aproximadament entre un
màxim de 15 i 30 dies. La seva atenció és intensiva( les 24 hores del dia).
Unitat de subaguts:
Tenen com a objectiu l’ atenció d’ episodis aguts d’ aquelles persones amb trastorns
mentals severs que necessiten d’ una intervenció terapèutica i rehabilitació continuada.
El temps d’ hospitalització és limitat.
Comparteix les mateixes característiques que l’ unitat d’ aguts.
Unitats de mitja i llarga estada:
Tenen com a objectiu l’ acolliment en règim d’ internament de les persones amb
trastorns mentals severs que necessiten d’ un control medicopsiquiàtric de seguiment
persistent però no intensiu. Sobretot s`escau amb pacients amb pocs recursos
socioeconòmics i familiars, amb un baix grau d’ autonomia, o amb difícil tractament
rehabilitador, amb malaltia crònica, o amb un gran potencial autolític,...
La durada de l’ internament pot ser transitòria o permanent. Segons si és de mitja o
llarga estada pot oscil·lar entre 6 o 12mesos.
Unitats d’ hospitalització parcial( Hospitals de dia)
Són centres on es realitzen abordatges terapèutics de caràcter multidimensional
( psicofarmacològic,psicoterapèutic,i de rehabilitació) en règim d’ hospitalització
exclusivament diürna. Es presenten com a alternativa a l’ ingrés total, i es programen
amb una estada màxima aproximada d’ uns 6 mesos.
39
Tenen com a objectiu la reinserció familiar,social i laboral.
Unitats de referència en psiquiatria infantil i juvenil (URPI)
Són aquelles unitats específiques en l’ atenció de les situacions de crisi i episodis aguts
del grup de població de 0-18 anys, estan ubicades en hospitals generals pediàtrics de
referència i disposen d’ equips específics en psiquiatria infantil.
c) Rehabilitació:
El centre de dia:
És aquell espai terapèutic, ubicat en el sí de la comunitat, ja que permet a l’ usuari
continuar integrat en el seu medi. Està dirigit a la rehabilitació psicosocial d’ aquelles
persones amb trastorns mentals severs amb un cert grau d’ autonomia i estabilitat, i que
no presenten situacions de descompensació aguda.
Es realitzaren diferents activitats: xerrades, teràpia grupal, tallers, manualitats,
sortides,...
Vies d’ accés: Derivació a través del CSM i altres recursos.
Pisos protegits:
Constitueixen un espai residencial, de caràcter terciari, en el que accedeixen pacients
derivats d’ altres recursos rehabilitadors o des dels CSM i que pretenen afavorir a una
vida autònoma, en règim de convivència en grup i sempre sota de supervisió
professional.
En principi, són de caràcter transitori, no ha de ser una manera de viure definitiva pel
pacient, tot i que en el cas d què l’ usuari no disposi de recursos econòmics, laborals o
familiars, ho acabi sent-ho.
Varien segons el número d’ ocupants, sexe, grau autonomia, ....
Tallers ocupacionals
Són centres que proporcionen, derivats des d’ altres recursos , una formació i orientació
laboral, però oferint unes activitats laborals “protegides”, és a dir, adequades a les
40
pròpies característiques de la patologia del pacient,flexibles i adaptades a les diverses
peculiaritats.
Un pas posterior a aquest tipus de tallers i previs a la plena integració al món laboral,
són els anomenats, prelaborals o tallers protegits, que s’ aproximen més a la realitat
laboral i s’ intenta en el grau possible el màxim de normalització.
Fins ara, aquest ha sigut un recull de serveis i centres dins la Xarxa pública.
No podem oblidar però l’ importància per a la coordinació i derivació dels problemes de
salut mental amb l’ iniciativa privada i el tercer sector.
L’ iniciativa privada representa tal com hem dit anteriorment un ampli ventall de
recursos: psicòlegs, terapeutes, psiquiatres,...particulars, així com centres d’ atenció i
tractament especialitzats en trastorns mentals.
Per últim, aquesta oferta també es veu incrementada amb la iniciativa social o 3r sector,
amb associacions de familiars de malalts mentals,entitats no lucratives, odres religioses,
ONG, fundacions,.....que ofereixen serveis i que fomenten la socialització i l’ integració
( laboral , social,...) de la persona, així com l’ involucració de la família i de la
comunitat, fet molt rellevant per tal de crear una verdadera conscienciació de les
malalties mentals i superar l’ estigmatització d’ aquest col·lectiu.
4.2. Recursos humans: funcions, tasques i tipus de professional
Si bé és cert,que l’ intervenció en Salut Mental passa per diferents àmbits, tal com
veurem en l’ apartat de Xarxa, en Salut Mental trobem diferents figures professionals i
recursos humans.
Com veurem, amb concordança amb les modificacions conceptuals i terapèutiques en
les ultimes dècades de la Salut Mental, els equips són multidisciplinars.
Psiquiatre:
En primer lloc, s’ ha de considerar que el psiquiatre és un metge. Va estudiar medicina i
es va especialitzar en psiquiatria. Per tant, és un llicenciat en Medicina, amb posterior
especialització de quatre anys.
41
Té un punt de vista clínic i físic dels trastorns de la Salut Mental.
És el responsable, dins les tasques assistencials, del diagnòstic i indicació terapèutica i
el seu posterior seguiment,de l’ indicació de l‘ ingrés, de l’ atenció especialitzada
psicoterapèutica i/o biològica, de l’ indicació de derivació a altres especialistes, recursos
o alta si així procedeix.
El psiquiatre analitza el trastorn, estudia el símptomes i aplica un tractament que
acostuma a ser químic (farmacològic),tot i que també utilitza altres tractaments.
Té doncs un camp molt específic referent al sistema nerviós, neurològic, bioquímic i
sensorial.
Pensem que en greus trastorns de la personalitat com ara l’ esquizofrènia, han de ser
tractats pel psiquiatre per tal de que altres figures professionals puguin desenvolupar les
seves funcions i el pacient tingui cert grau de control sobre sí mateix i estabilitat.
A més a més, el psiquiatre,també ha de participar en la formació d’ altres futurs
professionals ( per exemple, en urgències psiquiàtriques hi ha el psiquiatre titular, l’
adjunt, i l’ R-1/2/3/4 en funció del curs en pràctiques). Tanmateix ha de donar suport al
personal assistencial d’ atenció primària així com activitats d’ educació per a la Salut
Mental i la prevenció.
Per últim, altres parcel·les són l’ investigació i col·laboració en el disseny i implantació
de protocols d’ actuació i programes específics.
Psicòleg:
En l’ àmbit de la Salut Mental, la figura del psicòleg compta amb una llicenciatura en
psicologia, i amb l’ especialitat en psicologia clínica. Si bé és cert, que en l’ àmbit
particular o del 3r sector, no té perquè donar-se l’ especialització en psicologia clínica.
Les funcions primordials són la psicometria (tests, entrevistes,....) del pacient per ajudar
al diagnòstic i avaluar les disfuncions.
També participa plenament en l’ assessorament de la rehabilitació i reeducació de l’
usuari. Al igual que els psiquiatres, també pot participar en tasques d`investigació i
formació.
Infermera:
Diplomada en infermeria, amb especialitat en Salut Mental.
42
Aquesta figura està capacitada per prestar assistència a l’ individu, família i comunitat,
per promoure la Salut Mental, pervenir malalties i afrontar patologies mentals i ajudar a
la readaptació.
La seva funció principal és l’ ajuda al pacient a recuperar aquelles parcel·les que
prèviament s’ han identificat com a anòmales o deficitàries, prevenir la malaltia,
realitzar educació per la salut, així com col·laborar amb els tractaments terapèutics i
programes establerts. Realitza un seguiment continuat del pacient i assessorament a la
família.
Treballador social:
Diplomat en Treball Social, realitza un recull sistemàtic d’ informació social, que
ajudarà a un coneixement multidimensional de la persona, el seu entorn i possibles
causes incidents del trastorn. El treballador social ha d conèixer el context sociofamiliar,
laboral, ...per ajudar a un correcte diagnòstic i en l’ elaboració i participació del procés
de rehabilitació.
L’ educador social per tant, realitza un treball molt important amb el pacient,les
famílies, context laboral,..tant a nivell institucional com comunitari, per tal de
normalitzar el màxim possible l’ incorporació social de l’ individu.
També ha de gestionar prestacions,derivació i coordinació amb recursos dins la Xarxa
de Salut Mental i extrasanitaris: centres de dia on es treballin habilitats socials,
pre-tallers, centres ocupacionals per a l’ inserció laboral, pisos tutelats on es fomenti l’
autonomia, comunitats terapèutiques ( no solsament de desintoxicació),....
Pensem que no solsament en fa la derivació, sinó també el seguiment, així com la
vinculació a la xarxa del pacient.
La seva finalitat és la resocialització de l’ usuari; valora i avalua constantment com es
produeix aquest procés.
El treballador social també desenvolupa tasques de prevenció de la malaltia mental
mitjançant la detecció precoç de casos potencials.
Intervé directament en l’ explicació dels serveis de la Xarxa als propis usuaris i família i
també pot fer acompanyaments en altres recursos per tal de vincular els pacients a la
Xarxa, i evitar que es perdin en un sistema complex de derivacions i coordinacions
programats amb aquests.
43
Afavoreix també a l’ implantació de mesures per tal de fer un seguiment després de l’
alta ( per exemple posthospitalari).
Per últim, pot intervenir en l‘ organització de grups de pares afectats, o grups d’
autoajuda, col·laborar en campanyes de Salut Mental,...
Educador social:
Tot i que és una figura poc reconeguda en l’àmbit de la Salut mental, és cada vegada
més incipient.
Les seves funcions són encara poc reconegudes i gairebé inexistents en l’ àmbit clínic i
hospitalari.
De totes maneres, s’ ha vist que per una òptima rehabilitació del pacient, aquest ha de
passar per un procés de reeducació d’ hàbits, habilitats socials, competències,
autonomia,....fomentant la participació i implicació d’ activitats socials en el pacient tals
com: tallers, prelaborals, grups de autoajuda, centres de dia en què es treballen aspectes
socialitzadors de la persona, pisos tutelats...
En aquest punt, l’ ES hi juga un paper molt important en l’ intervenció terapèutica.
Així doncs, és una figura present en recursos tals com centres de dia per a la SM, pisos
tutelats,...(els anteriorment esmentats), tot i que alguns no formen part de l’ àmbit
sanitari.
L’ ES intervé en la realització de tractaments a través d’ activitats manuals, creatives,
recreatives, socials, educatives,...amb una alta càrrega terapèutica.
En l’ apartat de Xarxa, veurem l’ importància d’ aquests recursos per a la rehabilitació
integral.
Com a altres funcions, també l’ ES li correspon fomentar la conscienciació de malaltia
tant del propi usuari, família i comunitat, així com diferents activitats de prevenció,
educació,...i vincular de l’ usuari a la Xarxa i altres recursos.
PSI:
Aquesta figura és molt peculiar, i de fet molt nova. Va néixer com a experiència pilot fa
10 anys aproximadament. Així dons és un recurs molt recent, i les seves sigles
signifiquen Programa de Seguiment Individualitzat. La seva formació consisteix en una
llicenciatura ( psicologia, ES,...no està delimitat) i una formació específica en SM
durant dos anys i aconsegueix l’ acreditació en PSI.
44
Tot l’ equip ( psiquiatre, psicòleg,TS,....) de manera conjunta treballen el mateix cas, el
que passa és que el PSI és qui s’ encarrega de fer el seguiment setmanal per tal de
treballar aspectes més quotidians i del dia a dia de la persona i que altres professionals
no arriben.
De fet, és un recurs que quan es va implantar va descarregar molta feina al psicòleg,
psiquiatre i TS principalment, que sovint saturats, solsament podien oferir a l’ usuari
una atenció cada 2 i 4 mesos en alguns casos. El PSI ho fa setmanalment i porta una
mitjana de 10 casos.
Les funcions específiques del PSI és fer un seguiment real de la persona i vincular-lo a
la Xarxa. La relació amb l’ usuari i les trobades amb aquest, acostumen a ser de caire
informal: l’ ajuda a fer la compra, o a preparar una entrevista de feina, fa
acompanyaments a diferents recursos, seguiment de la medicació, parla de temes que
preocupen a la persona....en definitiva, ajuda al’ usuari/pacient en l’organització del dia
a dia i aporta una informació molt valuosa a la resta d’ equip per valorar el cas i la seva
evolució.
Esmentar, que el PSI també està especialitzat amb gent “sense sostre” i d’ exclusió
social amb greus multiproblemàtiques que requereixen d’ una atenció especial.
Hem de tenir en compte que aquest col·lectiu pateix una estigmatització i discriminació
afegida a la pròpia malaltia.
Altres:
També en l’ àmbit hi ha altres figures professionals amb certa formació prèvia en SM.
És el cas dels cel.ladors, que desenvolupen tasques de vigilància i control d’ accessos,
equips, personal,..dins d’ un recurs específic. Col·laboren en funcions específiques tals
com trasllat de pacients, trasllat de documentació, contencions,...
També, depenent del recurs i de com estigui dotat de personal, podem trobar
professionals com ara metges generals, auxiliars administratius, logopedes, empleats d
la neteja, de cuina, ...
4.3. Xarxa
45
En primer lloc definir la Xarxa de SM com a tot aquell conjunt de dispositius que
treballen per la prevenció, diagnòstic , tractament i rehabilitació del col·lectiu afectat
per trastorns mental i la seva família, així com el context social i comunitari.
En segon lloc, hem vist en la tipologia de serveis, centres i recursos, que aquests
provenen de diferents iniciatives o vies, no solsament emmarcades en un àmbit sanitari i
públic.
Per intentar simplificar una xarxa amb un entramat molt complex, amb una
multidireccionalitat de recursos (coordinació i derivació entre ells), descriurem els
possibles circuits que ha de recórrer l’ usuari dins la Xarxa.
El recorregut més usual comença des de l’ atenció primària (primer nivell d’ accés) en
medicina general, on el metge de capçalera fa la primera valoració, per després valorar-
lo des del departament de psiquiatria del mateix CAP. També la primera vinculació a la
Xarxa SM, pot ser via urgències ( urgències psiquiàtriques) amb una crisi aguda i amb
posterior derivació a altres centres. Tant en un cas com en l’ altre, el pas següent
acostuma a ser valorar la derivació o no derivació als CSM/CSMIJ ( 2n nivell d’ accés i
considerats com a serveis d’ atenció especialitzada). A partir d’ aquí, segons previ
diagnòstic i pronòstic, es determina la derivació cap un altre recurs segons evolució de
la malaltia ( 3r nivell): unitats de centres de mitja o llarga estada, hospitals de dia, pisos
protegits,...o en cas de retrocés o recaiguda, unitat d’ aguts o subaguts,....
Les possibilitats són múltiples en funció de l’ evolució i valoració de cada cas.
El CSM s’ encarrega majoritàriament de la coordinació i seguiment, tant en el
tractament dins el CSM com en altres recursos derivats.
Els processos bàsics del pacient ( detecció, diagnòstic, tractament i rehabilitació,
bàsicament) passen pels tres nivells de manera coordinada i el CSM no acostuma a
desvincular-se fins que es creu una rehabilitació més o menys completada i es procedeix
a donar l’ alta.
Pensem però, que per les característiques dels trastorns en SM, això és difícil ja que hi
ha patologies cronificades,o pel seu grau de gravetat difícils de rehabilitar o agreujades
pel consum de substàncies, o per contextos sociofamiliars i econòmics fràgils,....que
46
condueixen a una situació de constant vinculació amb la Xarxa de SM i altres recursos
d’ inserció social.
La Xarxa de SM, no solsament es coordinarà amb els seus propis dispositius, també
amb serveis socials, o ensenyament, justícia,....així com possibles entitats o associacions
que ofereixin activitats i serveis especialitzats.
Per tant, remarquem que és molt important per una banda el treball en equip dins els
equips multidisciplinars de cada centre, i el treball en xarxa entre Serveis Socials,
Ensenyament, justícia,...així com altres recursos que afavoreixen a assolir objectius
comuns. En el dia a dia professional, aquest fet es tradueix en reunions d’ equip, tant
dins com a fora del circuit.
El treball en xarxa, suposa un enriquiment en la valoració,disseny i procés de
recuperació de l’ usuari. Les diferents perspectives professionals i els diferents punts de
treball amb l‘ usuari configuren una visió global i integral de l’ usuari: es tenen en
compte les diferents dimensions de la persona.
I no solsament això: el treball en equip i en xarxa resulta molt efectiu per tal de no anar
derivant el pacient a diferents recursos (provocant que l’ usuari acabi cansat o expulsat
del circuit) ,sinó per tal de cercar les mesures més adequades.
La concepció d’ una bona Xarxa de SM, passa per una veritable interrelació dels
diferents agents professionals que s’ hi veuen involucrats, on no la única perspectiva és
clínica, sinó un abordatge biopsicosocial.
4.4. Documentació (eines que s’utilitzen)
Sistemes de classificació dels trastorns del comportament
Des de la perspectiva aplicada, les classificacions constitueixen un llenguatge comú que
possibilita la comunicació entre professionals en l’àmbit de la SM.
Un diagnòstic efectuat en forma de categoria porta implícit una quantitat d’ informació
respecte la simptomolgia, forma d’ inici, pronòstic i a vegades etimologia ( causes que l’
47
han produït). Tota aquesta informació és transmesa a través d’ una paraula que designa
un trastorn.
Per tant, creiem que és important esmentar breument en aquest apartat quatre línies
introductòries dels sistemes més usats, ja que si en un futur el nostre àmbit laboral es
centra en SM, haurem de ser mínims coneixedors d’ aquest vocabulari més clínic que a
voltes ens resulta llunyà.
Actualment, les dues classificacions dels trastorns del comportament més utilitzades
són: la classificació de l’ APA ( Associació Americana de Psiquiatria) i la classificació
de l’ OMS (Organització Mundial de la Salut).
Els dos sistemes tenen en comú que es refereixen a les característiques, generalment
símptomes, no a les causes. Per tant tenen un enfocament descriptiu i per altra banda
categorial, això significa que un trastorn i el seu diagnòstic es defineix per un conjunt de
símptomes i descripcions.
Això suposà en el seu moment un augment de la fiabilitat del diagnòstic, ja que es
donava més precisió i es deixà de banda ( o ho intenten) un ampli marge de subjectivitat
del professional.
El sistema de l’ OMS, anomenat CIE-10 es refereix a diferents trastorns psicopatològics
tals com: anorèxia nerviosa, agorafòbia, esquizofrènia,...agrupades segons la similitud
dels seus símptomes.
I per altra banda des de l’ APA, hi ha l’ anomenat DSM-IV ( quatre, perquè al igual que
el de l’ OMS, ja porta diferents edicions.)
Aquest sistema aporta tant criteris d’ inclusió ( ens indiquen la confirmació d’ un
trastorn) o d’ exclusió (descarten). Una altra característica és que es tracta d’ un sistema
politètic, és a dir, dels símptomes que es descriuen no cal que es donin tots, sinó un
mínim determinat.
I per últim, és un sistema multiaxial, això significa avaluar el pacient des de cinc eixos
diferents. Cada eix aporta informació que poden ajudar en l’ aclariment del diagnòstic,
en el tractament i pronòstic.
En l’ eix I i II engloben els diferents trastorns del comportament. L’ Eix III enregistra
aquelles malalties mèdiques que afecten a la persona i que poden tenir una relació amb
48
els trastorns diagnosticats en els eixos anteriors.
L’ eix IV recull circumstàncies de tipus ambiental que tenen rellevància per al
diagnòstic en els eixos I i II. Finalment en l’ eix V s’ avalua el nivell d’ adaptació
funcional del subjecte al seu entorn en funció d’ una escala establerta.
Per últim, com a TS/ES en clau de reflexió cal preguntar-nos: són classificables els
trastorns del comportament? Són útils i beneficioses per el pacient? Poden representar
un estigma per a la persona?
Com a educadors socials , no.
4.5. Corrents i eines metodològiques4.5.1. Corrents
La conducta humana és d’ una gran diversitat i complexitat;un mateix fenomen pot ser
interpretat per diferents punts de vista. Això fa que hi hagi diversitat de models teòrics i
corrents psicològiques que interpreten i proposen pautes d’ intervenció diferents.
Un model representa una orientació per explicar una conducta anormal.
Cada model aporta coneixements valuosos sobre la conducta anormal, però cap d’ ells
per si sol pot abastar tota la complexitat de la conducta humana.
No ha estat possible integrar de manera definitiva les diferents aportacions de cada
model teòric.
Actualment existeixen cinc grans models que intenten explicar els trastorns del
comportament:
a) Model biològic:
Per aquest model, també anomenat model mèdic,els trastorns del comportament són
com qualsevol altra malaltia física. Se suposa que en la base de la seva expressió s’ hi
troben anomalies biològiques de caire genètic,bioquímic,neurològic,..
49
En concret, la malaltia mental sorgeix de l’ alteració del cervell, ja sigui funcional o
estructural.
Des d’ aquest model es concedeix una gran importància a l’ estudi de la predisposició
genètica a partir d’ un determinat trastorn, encara que també es reconeix que poden
incidir agents patògens externs en l’ expressió dels trastorns del comportament.
Tanmateix,encara que actualment s’ ha avançat molt en la base biològica dels diferents
trastorns del comportament, encara s’ està molt lluny de trobar quines alteracions
orgàniques cerebrals són la causa de cada un dels diferents trastorns.
b) Model psicodinàmic:
Històricament,el model psicodinàmic fou el primer model a reconèixer la influència dels
factors psíquics tant en la conducta normal com en l’ anormal, i a més a més fou la
primer en plantejar que existia una continuïtat entre normalitat i anormalitat psicològica.
La conducta està controlada per forces internes i inconscients( desconegudes i
incontrolables per al subjecte);és a dir,les persones no són conscients dels nostres
conflictes,motivacions i frustracions més importants. Els trastorns del comportament,
doncs s’ originarien i es mantindrien els conflictes psicològics inconscients.
És important, conèixer la biografia de la persona, especialment les relacions a les
primeres etapes de la vida, per comprendre i explicar la conducta i la personalitat
actuals.
El model biològic per exemple tractaria les malalties mentals i el model
psicodinàmic,de persones amb greus conflictes interns que s’ expressen amb conductes
desadaptades. Per això,una exploració clínica des la perspectiva del model biològic
indagaria qüestions al voltant de la malaltia( quan es va manifestar per primer cop?, si hi
ha antecedents familiars?,etc.),mentre que el model psicodinàmic se centraria en les
experiències que ha viscut la persona(com va ser la seva infantesa?,com són les
relacions actuals amb les persones més significatives?,etc.)
c) Model humanista:
50
Per aquest model,tot ésser humà disposa de manera innata d’ un potencial de creixement
i actualització que és motor de la seva conducta. Quan aquestes capacitats capa l’
autorealització i l’ autenticitat es veuen bloquejades o distorsionades sorgeixen els
trastorns del comportament.
La preocupació central d’ aquest model és buscar respostes terapèutiques per al
patiment humà i, és per això, que és en el camp de la terapèutica on aquest model ha
assolit la màxima expressió. En canvi,hi ha molt poca preocupació per estudiar de
manera sistemàtica la conducta;de fet,els seus representants rebutgen les classificacions
dels trastorns mentals i, implícitament,no consideren el mètode científic sigui el mètode
natural d’ apropament al malestar psicològic.
d) Model conductual:
El principal fonament d’ aquest enfocament és que els trastorns del comportament són
el resultat d’ un aprenentatge, en concret,consistirien en d’ hàbits desadaptatius
condicionats a certs estímuls. L’ interès, per tant, se centraria en la conducta observable
i mesurable,deixant de banda processos inconscients o biològics.
Igual que el mètode psicodinàmic, el model conductual considera que existeix una
continuïtat entre conducta normal i anormal. La conducta normal i anormal s’ aprenen
segons lleis d’ aprenentatge i estan configurades per la nostra experiència anterior.
Aquest model està fonamentat, per tant, en les teories de l’ aprenentatge del
condicionament clàssic i del condicionament operant.
Fan una gran aportació en quant a tècniques d’ intervenció i donen gran rellevància a
factors ambientals. En canvi les principals crítiques es centren en el reduccionisme del
model ja que considera la conducta humana només en funció de les variables externes
(estímuls,reforços i càstigs),i deixa de banda aspectes tan rellevants com el pensament
subjectiu o l’ experiència personal.
e) Model cognitiu:
El model cognitiu considera que els determinants principals del comportament són
processos cognitius (percepció,atenció,raonament,etc.) .La conducta desadaptada pot
51
estudiar-se i entendre’s en tremes de com percebem i entenem els humans el món, les
altres persones i nosaltres mateixos.
El processament de ala informació pren un lloc rellevant en el procés psicopatològic,
Desequilibris en algun procés cognitiu poden causar trastorns del comportament.
Cada individu desenvolupa un estil cognitiu que determina com es percep a ell mateix i
l’ ambient. Quan aquestes percepcions són distorsionades i irreals la conducta serà
desadaptada.
Un component important del cognitivisme són les creences i les expectatives que guien
la nostra conducta i que sembles jugar un paper molt important en el desencadament
dels trastorns del comportament.
Es trenca amb un model d’ home passiu que té malalties, conflictes o que està sotmès a
estímuls externs. Al contrari, des d’ aquest model es concep l’ home com un organisme
que selecciona , elabora,processa i recupera informació. Aporta noves tècniques d’
intervenció.
f) Model sistèmic:
El model sistèmic ha estat el primer model que ha emfatitzat explícitament la
importància de les relacions familiars en la gènesi del malestar psicològic.
La introducció més important d’ aquest model és la inclusió de patrons d’ interacció i
comunicació:trasllada l’ accent d’ allò intrapsíquic o individual, als patrons d’ interacció
familiar.
El concepte nuclear en aquest model és el sistema. Un sistema s’ entén com un conjunt
d’ elements dinàmicament estructurats que genera unes propietats diferents de les que
posseeixen els seus elements per separat ( la totalitat és més que la suma de les seves
parts). En aquest sentit la família és considerada un sistema obert, és a dir, la família
com un conjunt d’ individus dinàmicament estructurats, que generen normes de
funcionament i que intercanvia informació amb el medi. La conducta de cada membre
influeix positivament o negativament en la dels altres.
D’ acord amb aquesta conceptualització, el membre de la família que presenta un
símptoma o problema no és el pacient sinó que es considera que el que manifesta és
una expressió d’ alguna disfunció familiar, i que per tant,la resolució del problema se
supedita a l’ estructura familiar.
52
Històricament, el desenvolupament del model sistèmic està associat a la teràpia de
família, però en l’ actualitat el seu àmbit d’ aplicació és molt més ampli i s’ estén el
tractament individual i de parelles.
Criteris d’ anormalitat:
Les divergències teòriques a l’ hora de definir què és anormalitat psicològica han
impedit formular una definició clara i precisa del concepte. Aquesta manca de consens
s’ ha traduït en l’ existència de criteris o patrons d’ anormalitat psicològica. Cada criteri
té una fonamentació teòrica diferent i actuaria a manera de guia per determinar quina
conducta humana es considera anormal o psicopatològica.
Cada un d’ aquests criteris emfatitza alguna dimensió del constructe anormalitat; això fa
que cap criteri per si sol sigui suficient per abastar la complexitat humana però cada un
aporta aspectes necessaris per definir-lo.
Criteris estadístics:
Defineixen l’ anormalitat psicològica a partir de dos supòsits. El supòsit de freqüència,
que ve determinat per la conducta en la població de referència.
Anormal, és allò doncs, poc freqüent.
L’altre és el supòsit de continuïtat , és adir es mesura per la seva diferència quantitativa
i no qualitativa, és a dir es considera una conducta anormal pel seu excés o per defecte.
Per exemple, tothom té cert grau d’ ansietat, però si és de manera continuada, és a dir no
és un fet puntual i es dóna en excés es considera anormal.
Amb aquest criteri, s’ ha d’ anar en compte segons els contextos. Per exemple, l’ estrès
és normal socialment però no és una conducta psicològica favorable.
Criteris clínics :
Els criteris clínics defineixen la conducta com anormal basant-se en la presència de
símptomes. Per tant,des d’ aquesta perspectiva, és prioritari delimitar diferents conjunts
de símptomes, la presència dels quals s’ identificaria amb diferents trastorns del
comportament.
A partir de l’ avaluació clínica de molts pacients i del consens dels experts, la
anormalitat prendria diferents expressions i cada un ben delimitat per símptomes.
53
Aquest criteri però, no é en compte les causes dels símptomes, que són importants: no
és el mateix una depressió degut a mort d’ un fill, que una depressió sense causa
aparent.
Criteris socials i interpersonals :
Per aquest criteri, el caràcter d’ anormalitat d’ una conducta, tret o activitat depèn del
consens social, és una qüestió de normativa social.
Aquests criteris emfatitzen la importància que té el context sociocultural en la valoració
d’ una conducta. Una mateixa conducta pot tenir interpretacions diferents en cultures
diferents.
Es considera anormalitat igual a inadaptació al medi. És a dir, l’ adequació de l’
individu al rol que socialment té assignat és el criteri principal per tal de determinar la
normalitat del seu comportament.
Criteris subjectius o intrapsíquics :
Segons aquests criteris, el mateix individu és qui millor pot dictaminar la seva situació o
estat. És a dir, una conducta és anormal quan el subjecte que la presenta així ho expressa
i la sent com a tal.
Una variant d’ aquest criteri és l’ anomenat criteri alguedònic. Segons aquest, la
presència de sentiments de patiment, d’ incomoditat o de malestar personal expressats
pel propi pacient, ja sigui verbalment o a través de la conducta, ja indiquen la conducta
anormal o no de la persona.
Un altre criteri subjectiu a tenir en compte, és la petició d’ ajuda.
Aquests criteris són relatius, ja que per exemple hi ha trastorns del comportament, que
suposen la no conscienciació de la pròpia malaltia. Pensem també amb els infants, com
poden expressar-se.
Criteris biològics :
Aquests criteris emfatitzen la naturalesa biològica enfront de la naturalesa psicològica
de la persona i la seva conducta. Es considera que els diferents trastorns tenen
exclusivament una causa biològica. Per tant, l’ anormalitat vindria definida per la
presència d’ alteracions o disfuncions biològiques, essencialment a nivell cerebral.
Són moltes les dificultats per aïllar quines són aquestes alteracions i què les ha
produïdes. Tanmateix, encara que es descobrís una causa orgànica de cada trastorn, no
quedarien justificats els motius, ja que l’ home és un ésser psicobiosocial.
54
4.5.2. Eines metodològiques
Com a eines metodològiques en salut mental n’ hi ha tres de bàsiques: l’ entrevista
clínica, exploració psiquiatra, dades d’ interès i diagnòstic.
Dit això, podem afegir que a nivell de Salut mental, els documents que s’ utilitzen són
els relacionats amb el diagnòstic i la rehabilitació. La majoria d’ ells estan vinculats en
un àmbit clínic.
Aquests són els més comuns:
Examen físic i neurològic ( col·laboracions amb altres serveis)
Probes de laboratori ( sang, orina,...)
Proves psicològiques:
o WAIS: estudi del coeficient intel·lectual
o MMPI i 16PF: estudi de la personalitat
o TAT i Rorsharch: tests projectius per avaluar trastorns psicòtics
o MEC: Examen cognoscitiu, que avalua la memòria immediata, recent
i passada.
o Diagrama de la depressió de HEAP:
avalua humor, angoixa, alentiment i perill.
o Test de Goldberg. Avalua la percepció de salut mental.
o Test d’ ansietat de Hamilton.
o Fulla d’ aconteixaments vitals.
Entrevista amb el Treballador Social.
(Valoració interpersonal o social del context de l’ usuari.)
Línies de treball
En aquest apartat també aclarir que les línies de treball d’ intervenció (que com a
educadors i treballadors socials que és el que més ens interessa), poden ser diferents i/o
mixtes segons el centre o professionals.
55
Això és fruit de l’ inexistència d’ una gran teoria que consensuí amb totes les existents.
Cap d’ ella per si sola és suficient per explicar l’ etiologia dels trastorns de la
personalitat, per tant és lògic que les pautes d’ intervenció, tot i haver de mantenir una
coherència estricte, siguin fonamentades segons diferents perspectives.
El model d’intervenció és integral, en el sentit que s’acostuma a aglutinar i
complementar diferents teories i criteris.
Per exemple, en una mateixa línia de treball es poden aplicar estratègies de teràpia
conductistes i cognitivistes, o al fer treball amb la família abordar-ho des d’ una manera
sistèmica.
A més a més, en aquest sentit també s’encamina el treball en Xarxa: els equips
multidisciplinars ajuden a abordar el tema de la Salut Mental des d’ una òptica
polièdrica.
Tots els diferents punts de vista són benvinguts a l’ hora d’ aportar informació per el
diagnòstic, tractament i pronòstic.
Tot i que la Salut Mental està emmarcada en l’ àmbit sanitari i molt sovint clínic,
recordem un cop més que el seu abordatge ha de ser psicobiosocial.
5. CONCLUSIONS
En aquest últim apartat, a partir del consens entre el membres del grup, hem extret les
següents conclusions:
- L’ àmbit de la Salut Mental és un tema sanitari, però també de caràcter social.
Afecta a la persona en tots els seus aspectes i per tant s’ ha d’ abordar des d’ una
perspectiva interdisciplinar i global. Això suposa, que la seva rehabilitació no solsament
és estrictament clínica, sinó psicobiosocial.
56
- És un tema cada vegada més incipient a les societats post- modernes, això vol dir que
es generaran més necessitats i per tant s’ hauran d’ ampliar i crear més recursos.
- Importància d’ equips multidisciplinaris en els diferents recursos, amb figures
professionals diferents incorporades, per tal de fer un abordatge global i integral de la
persona.
- Les persones afectades, pateixen l’ estigmatització d`aquest tipus de malaltia. La por i
els perjudicis dels altres, basats en una concepció distorsionada del que són les
malalties mentals, fa que augmenti el patiment personal i familiar, l’ exclusió social,
podent impedir l’ accés a la vivenda o a la vida laboral, o fins i tot que la persona no
busqui ajuda per por a ser etiquetada.
Ha d’ haver un treball de conscienciació de malaltia a la societat, per tal d’ oferir
el màxim de possibilitats a les persones afectades i una millora a la seva qualitat de
vida. La malaltia, com a tal, afecta a la persona, al seu context més proper i a la societat
en general. ( treball comunitari)
- La desinstitucionalització dels serveis de salut mental, és a dir que el seu tractament no
solsament es porti a terme des d’àmbits hospitalaris, ha confirmat que les alternatives
extrahospitalàries, ofereixen en general la millora de qualitat de vida.
- Davant la complexitat de la conducta humana, falta el consens d’ una gran teoria
unificadora de totes les perspectives teòriques que intenten explicar els trastorns
mentals. Cada una per si sola, és insuficient.
- Fràgil frontera i relativisme entre el que és “normal” i “anormal”.
Tot això suposa l’ intervenció de Educació Social. És un camp que encara hi intervé
poc, però en un futur proper es preveu que ho farà cada vegada més, ja que el malalt
necessita referents i recursos no estrictament sanitaris per tal de vincular-se a un entorn
social que li permeti la màxima qualitat de vida.
Com a educadors hi tenim molt a fer.
57
6. BIBLIOGRAFIA
LUCIO, M. Jesús. ; RAMIREZ Raquel.; TOMAS, José Luis. (1994): “Biblioteca Auxiliar Enfermería Profesional” Ed. Interamericana de España.
BASTIDE, R. (1988): “Sociología de las enfermedades mentales”. Siglo XXI. Madrid.
ROSEN, G. (1974): “Locura y Sociedad. Sociología histórica de la enfermedad social”. Alianza Universidad. Madrid.
RAMIREZ DE MINGO, Isabel (1992): “El trabajo social en los servicios de la salud mental”. EUDEMA S.A.
GÓMEZ LAVIN,C.;ZAPATA GARCIA, R.( 2000): “Psiquiatria, Salud Mental y Trabajo Social.” Ediciones Eunate.
58
VV . AA. (1993). Salut Mental i Serveis Socials: L’ espai comunitari. Simposi. Cerdanyola del Vallès 6,7 i 8 de maig. Diputació de Barcelona./ Patronat Flor de Maig
VV . AA. (1997).Apuntes de Enfermería Psiquátrica. Hospital Provincial Nª Sª de Gracia- Zaragoza. Servicio de Psiquiatria y Toxicomania.
CAMPRUBI, Anna (2004). “El modelo de atención psiquiatrita y salud mental en Catalunya”. Servicio Catalan de la Salud.
DE LA MATA RUIZ, Ivan: “El Modelo Catalana de Salud mental: El mito de la gestión privada”. Trabajo presentado en el Iº Congreso Virtual de Psiquiatría 1 de Febrero-15 de Marzo 2000. Publicado en la Biblioteca Virtual TOP.
VERDUGO, Miguel A; MARTIN, Monica (2002): “Autodeterminación y calidad de vida en salud mental”. Salud Mental, agosto vol. 25 número 004, pag. 68-77.
CAMPRUBÍ, Anna(2005). “El modelo de atención psiquiátrica y salud mental en Catalunya”. Revista de Educación Social, ISSN 1698-9097, Nº. 3, (Ejemplar dedicado a: Salud mental y educación social)
Revista Educacion Social. (2004). Monografico Salud mental y educación social. Número 26.
Revista de Rehabilitació Comunitària en Salut mental. (2003). Departament de Sanitat i Seguretat social. Quaderns de Salut Mental 3. Edicions Catsalut.
Raquena, E. ( 2002). Bases conceptuals i sistemes de classificació de trastorns del comportament. Unitats 1 i 2. Revista Fundació Pere Tarrés.
Mondragón Barrios, L. ( 2007). Ética de la investigación psicosocial.Salud mental vol:30. ISSN: 0185-3325.
Associació amics Salut Mental http://amicssalutmental.blogspot.com/ [13 de novembre del 2008]
Associació familiars malalts mentals http://www.familiarsmalaltsmentals.org/malaltia01.htm [ 6 de novembre del 2008]http://www.familiarsmalaltsmentals.org/malaltia03.htm [6 de novembre del 2008]
59
CIE10 CRITERIOS OMShttp://www.psicoactiva.com/cie10/cie1.htm [ 27 d’ octubre del 2008]
Departament de Salut http://www.gencat.cat/salut/depsalut/index.html [13 de novembre del 2008]
El web de la ciutat. Ajuntament de Barcelona.http://www.bcn.es/
[Consulta 10 d’octubre del 2008]
El web de la salut mental. http://www.salutmental.com
[Consulta 10 d’octubre del 2008]
Fundació Congrés Català de Salut Mental. http://www.fccsm.net/
[Consulta 23 d’octubre del 2008]
Hospital Clínic. http://hospitalclinic.org/
[Consulta 3 de novembre del 2008]
Ministerio de Sanidad y Consumo. Sanidad. (2007). http://publicaciones.administracion.es
[Consulta 28 d’ octubre del 2008]
Monografic Salut Mental. Monogràfic núm. 9 (juliol de 2002) Biblioteca del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya. http://gencat.cat/benestar/biblioteca[consulta 28 d’octubre del 2008]
Normatives sobre malats mentals. Generalitat de Catalunya. http://portalsocial.net[Consulta 28 de octubre de 2008]
OMS. Salud Mentalhttp://www.who.int/topics/ mental _health/es/ [Consulta 28 d’octubre del 2008]
Principios en los que se basa la actuación Comunitaria en el ámbito de las personas con capacidadhttp://www.sunaptein.org/legislacion.html[Consulta 10 d’octubre del 2008]
PSICOMED http://www.personal.telefonica.terra.es/web/psico/saludmental.html [ 6 de novembre del 2008]
Psiquiatria
60
http://www.psiquiatria.com/noticias/atprimaria_y_sm/35513/ [ 6 d e novembre del 2008]
Servei Català de la Salut- Catsalut. http://www.10.gencat.net/catsalut/cat/index.htm.
[Consulta 29 d’octubre del 2008]
Organitzacio Mundial de la Saluthttp://www.who.int/en[13 de novembre del 2008]
WIKIPEDIAhttp://es.wikipedia.org/wiki/Enfermedad_mental
[ 6 de novembre del 2008]
WIKIPEDIAhttp://es.wikipedia.org/wiki/Enfermedad_mental
[ 27 de novembre del 2008]
WIKIPEDIAhttp://es.wikipedia.org/wiki/saludmental#citere-3
[ 27 de novembre del 2008] WIKIPEDIA
http://es.wikipedia.org/wiki/DSM
[ 27 de novembre del 2008]
7. ANNEXES
6.1. Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea
6.2. Declaració Europea de Salut Mental
6.3. Llei de Dependència.
6.4. Clasificación de trastornos mentales CIE 10 Criterios de la OMS
6.5. Mites en Salut Mental.
6.6. Radionikosia.
61
62