retirada republicana a travÉs del penedÈs setanta anys … · 44 / alt i baix penedÈs 16 de...

16 de gener del 2009 / 43ALT I BAIX PENEDÈS

RETIRADA REPUBLICANA A TRAVÉS DEL PENEDÈS

Setanta anys de la retirada republicana a través del Penedès

El corresponsal de The New York Times, Herbert Matthews, és l’autor de la crònica de la retirada del 15 de gener de 1939 que es reprodueix en aquest mateix reportatge. El veiem recolzat sobre el parafang d’un cotxe mentre n’inflaven una de les rodes. Foto Henry Buckley. Fons Henry Buckley. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Robert Capa va immortalitzar amb les seves fotografies la retirada republicana de Tarragona a Barcelona el 15 de gener de 1939. Foto Henry Buckley. Fons Henry Buckley. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

S’han localitzat més imatges inèdites del 15 de gener de 1939 captades per un fotògraf que aquella jornada viatjava amb Robert Capa i amb altres corresponsals internacionals

Les fotos han aparegut als arxius del diari italià Corriere della Sera, no hi consta el nom del seu autor i les gestions per identificar-lo ara com ara no han resultat exitoses

També s’han localitzat nous relats sobre el que va succeir aquella jornada durant la retirada de la població civil que fugia per la carretera de Tarragona a Barcelona a través del Penedès

Carles Querol Rovira

carlesquerol.com

Si les fotografies inèdites que Robert Capa va captar el 15 de gener de 1939 a la nostra comarca van ser localitzades el 2006 als arxius de l’International Center of Photography de Nova York (USA), una recerca als fons fotogràfics del Corriere della Sera de Milà (Itàlia) ha permès descobrir recentment que aquella jornada Capa viatjava amb un altre fotògraf internacional encara no identificat.

Segons les memòries del corres-ponsal de guerra del The New York Times, Herbert Matthews, el matí del 15 de gener de 1939 -data en què Tarragona va caure en poder de les tropes franquistes-, un grup de periodistes internacionals entre els quals s’hi trobaven, a més del mateix Matthews, el nord-americà Frank Smothers del Daily News de Chicago i els britànics Henry Buckley, del diari londinenc Daily Telegraph i O’Dowd Gallagher del Daily Express, també de la capi-tal britànica, van sortir de l’Hotel Majestic de Barcelona per docu-mentar la retirada republicana i l’ocupació de Tarragona.

Fa un parell d’anys es va poder demostrar que en aquell grup hi anava també el fotògraf Robert Capa. (Veure el 3d8 dels dies 25 d’agost i 29 de desembre de 2006). Les imatges que va captar el 15 de gener van permetre la realització de l’exposició Capa aquí. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil que va recórrer les tres comarques que integren el Penedès històric i que actualment es pot visitar al Palau Firal i de Congressos de Tarragona.

Matthews va ser absolutament precís a l’hora d’identificar els periodistes que l’acompanyaven aquell 15 de gener, però, en canvi, no va citar ni una sola vegada el fotògraf Robert Capa, el qual, amb els pas dels anys, acabaria mereixent la consideració de ser uns dels millors fotògrafs del segle XX. Tampoc Henry Buckley mai no va recordar Capa a les seves memòries, tot i haver conviscut i viatjat amb ell a diferents fronts de guerra catalans i espanyols en diverses ocasions. I és que en aquella època, una cosa era un reconegut corresponsal que enviava les seves cròniques literàries per ser publi-cades als millors diaris del món, i una altra molt diferent, i menys valorada, el fotògraf que captava unes imatges que no tenien, ni de

lluny, la rellevància i reconeixement que tenen actualment als mitjans de comunicació impresos.

Per acabar-ho d’arrodonir, i fruit d’una darrera recerca, s’han localitzat als arxius del Corriere della Sera a Milà (Itàlia) unes imatges

que semblen bessones a les que aquella jornada va captar Robert Capa. Tot i haver intentat aclarir el nom del fotògraf que les va realitzar, i que com veurem viatjava amb Capa i la resta de corresponsals internacionals, encara no ha estat

possible identificar-lo.

Colze a colze amb Robert Capa

Les imatges ara localitzades a Milà proven que el misteriós

fotògraf que les va captar es trobava el mateix dia, a la mateixa hora i al mateix indret que Capa. Així, el matí del 15 de gener ambdós van començar els seus respectius reportatges a l’avinguda Ramon y Cajal de Tarragona. El grup de cinc refugiats que caminen en direcció a la Rambla Nova, a la instantània de Capa es converteixen en vuit quan se’ls fotografia de costat (veure imatges a la pàgina següent). És aleshores quan es fan visibles els dos personatges que havien quedat amagats.

Les altres imatges es van cap-tar dues o tres hores més tard a l’indret dels Masos de Coma-ruga (el Vendrell-Baix Penedès). Són les més dramàtiques ja que recu-llen els efectes del bombardeig i metrallament dels refugiats civils que fugien per la carretera en direcció a Barcelona. (Al requadre adjunt sota el títol “Dos relats en paral·lel” es descriu en detall què va succeir en aquell indret).

Aquesta coincidència ens fa pensar que Capa i el desconegut autor de les imatges fins ara inè-dites o bé viatjaven en el mateix vehicle o bé es traslladaven con-juntament en cotxes diferents que s’aturaven simultàniament en els mateixos llocs. Aquesta conjec-tura només es podrà aclarir del tot quan es disposi de la resta de les fotografies del misteriós reportatge i es pugui contrastar amb el de Robert Capa.

Si prenem com a referència els indrets on es va aturar Capa, obtindríem amb total precisió la ruta seguida aquell 15 de gener pels corresponsals i fotògrafs. De Barcelona a Tarragona per la car-retera de València fins arribar a la Rambla Nova, davant del Banco de España. D’allí són les prime-res imatges captades per Capa. Després va realitzar més fotogra-fies a l’avinguda Ramon y Cajal i a altres carrers tarragonins. Ja en direcció a Barcelona no es va tornar a aturar fins a les afores de la ciutat, a l’alçada de la Torre dels Escipions. El tercer emplaça-ment d’on hi ha les corresponents imatges és el barri dels Masos de Coma-ruga, i successivament el pas a nivell del ferrocarril a l’in-terior del Vendrell, als afores de Bellvei, entre la Gornal i l’Arboç, i a l’interior del nuclis urbans de l’Arboç i la Ràpita. Algunes altres localitzacions pendents d’identi-ficar ens fan pensar que s’hauria aturat també en dos o tres llocs més, sempre dins la ruta de l’antiga carretera de Tarragona a Barcelona, que en tot aquest tram seguia el traçat del camí ral medieval i de la Via Augusta romana.

(Continua a la pàgina 45)

16 de gener del 200944 / ALT I BAIX PENEDÈS


La imatge de l’esquerra va ser realitzada per Robert Capa el matí del 15 de gener de 1939 a l’actual avinguda Ramon y Cajal de Tarragona. Observi’s que el grup de refugiats que abandona la ciutat poc abans de l’entrada de les tropes franquistes és el mateix que el de la fotografia de la dreta. Capa els va captar frontalment des de la mateixa vorera, mentre que a l’altra imatge el fotògraf estava ben bé al mig del carrer. Entre les dues hi ha només uns segons de diferència. El grup de cinc refugiats que caminen en direcció a la Rambla Nova

Altra vegada dues imatges captades en paral·lel. La de l’esquerra és també de Robert Capa i la de la dreta d’un autor no identificat. Durant la retirada la població civil va ser bombardejada i metrallada per l’aviació italiana procedent de Mallorca i per la nazi provinent de la Sènia. A més de víctimes entre els refugiats, també hi van morir els animals de corral que portaven als seus carros per alimentar-se. La dona que veiem a la fotografia de la dreta en primer terme porta a les mans les gallines que ha pogut

Aquestes dues fotografies semblen bessones. La dona que ha sobreviscut al bombardeig feixista s’adona que el seu gos també n’ha estat víctima i sembla talment que el vulgui recollir d’entre el doll de sang dels animals que arrossegaven el carro. Els

a la instantània de Capa es converteix en vuit quan se’ls fotografia de costat. És aleshores quan es fan visibles els personatges que havien quedat amagats. Descartat que ambdues corresponguessin a Capa ja que la imatge de l’esquerra no es troba en el rodet del seu negatiu, haurem de convenir que hi va haver un altre fotògraf no identificat que aquella jornada treballava colze a colze amb ell. Foto de l’esquerra de Robert Capa, cedida per l’ICP; foto de la dreta facilitada pel Corriere della Sera

recuperat després del desastre. L’indret ha estat identificat gràcies a l’immoble enrunat que apareix en aquesta fotografia de Robert Capa. Es tracta de les restes de l’Hostal del Garrofer, a peu de carretera, als masos de Coma-ruga (el Vendrell - Baix Penedès). Foto de l’esquerra de Robert Capa, cedida per l’ICP; foto de la dreta de la mateixa escena d’autor no identificat facilitada pel Corriere della Sera

dos fotògrafs estan ben bé l’un al costat de l’altre, colze a colze, immortalitzant aquell instant. Foto de l’esquerra de Robert Capa cedida per l’ICP, i foto de la dreta facilitada pel Corriere della Sera



Itinerari que van seguir els corresponsals internacionals el 15 de gener de 1939. D’anada van circular pel traçat de l’actual N-340 i de tornada es van desviar a Vilafranca per anar a Sitges i des d’allí a Barcelona per les costes del Garraf. Mapa del fons de l’autor

La tornada per les costes del Garraf

El grup de fotògrafs i corres-ponsals internacionals no van tornar a Barcelona pel mateix itinerari per on havien transitat al matí, sinó que, en arribar a Vilafranca es van desviar per anar a Sitges i, des d’allí, per les costes del Garraf es van dirigir a la capital catalana. En aquella època la ruta més directa per arribar a Sitges era la carretera de Sant Pere de Ribes.

La hipòtesi més consistent que ajudaria a entendre aquest canvi seria que Henry Buckley, un dels periodistes integrants del grup, hagués convençut la resta d’acompanyants per anar a dinar a Sitges un cop enllestida la feina. Molt pro-bablement Buckley va aprofitar l’ocasió per visitar la família de la seva esposa, Maria Planas Izábal, amb qui s’havia casat el 1938, i acomiadar-se’n ja que l’ocupació de la població per les tropes franquistes era imminent i ell tenia molt clar que hauria de sortir del país per de les seves simpaties amb la causa republicana que no amagava a les seves cròniques publicades entre 1936 i 1939 al The Daily Telegrah de Londres. En aquella data, però, a Sitges ja no s’hi trobava la seva esposa, que per raons de seguretat ja s’havia traslladat a Londres, ni tampoc el seu sogre que s’havia passat la guerra amagat en un finca familiar de l’Arboç, ja que es considerava amenaçat pels sectors revolucionaris sit-getans.

Tant al reportatge fotogrà-fic de Robert Capa com a les memòries de Herbert Matthews hi ha proves suficients que els integrants d’aquell grup interna-cional no es van resistir aquell 15 de gener als atractius turís-tics de Sitges... encara que unes hores abans haguessin conviscut amb els horrors de la guerra. Al cap i a la fi ells només eren uns professionals que feien la seva feina, molt ben remunerada per cert, i tenien tot el dret a gaudir d’un dels més comuns dels plaers de la vida.

(Ve de la pàgina 43)

L’Hostal del Garrofer dels Masos de Coma-ruga

Gràcies a una descendent dels antics propietaris de l’Hostal del Garrofer, ubicat als Masos de Coma-ruga (Vendrell – Baix Penedès) s’ha pogut identificar l’indret exacte on es van captar les imatges del bombardeig i metrallament de la població civil que fugia en retirada per la carretera de Tarragona a Barcelona. Tot i que la més famosa de les fotografies del reportatge que Capa va captar aquella jornada s’havia divulgat profusament per tot el món, mai ningú no s’havia adonat que aquelles restes d’un immoble a peu de carretera corresponien a l’Hostal del Garrofer.

El 1927, dotze anys abans de la data en què van esdevenir els fets que es descriuen en el present repor-tatge, l’escriptor Narcís Bas i Socias va publicar a La Nari. Novel·la de costums vendrellenques un text al·lusiu a l’Hostal : “[...] Hora és de retornar al Vendrell. Seguim per la carretera, donant la volta al cantó per on hem vingut. Al pas, deixem Roda de Berà allà dalt a mà esquerra. Ben aviat, junt a la carretera, trobem el que fou el renombrat Hostal del

Dibuix de l’Hostal del Garrofer als masos de Coma-ruga (el Vendrell – Baix Penedès) que es trobava ubicat entre el quilòmetre 1.187 i 1.188 de l’actual N-340. Aquest hostal s’utilitzava durant el segle XIX i fins a principis de la dècada dels vint del segle passat com a punt d’aturada i de canvi d’animals de les diligències de viatgers que feien el trajecte entre Tarragona i Barcelona i a l’inversa. Els vehicles a motor van deixar-lo obsolet, es va tancar i amb el pas dels anys es va mig enrunar. L’escena del carro de pagès amb els animals morts i la dona supervivent Capa la va captar exactament en aquest indret. Observi’s el garrofer adossat a l’immoble i el traçat de la carretera de Tarragona en direcció a Barcelona, l’actual N-340. Els detalls que permeten demostrar que aquest immoble és el mateix que apareix al reportatge de Robert Capa (veure la pàgina anterior) són la porta lateral que donava a la carretera i la teulada enrunada d’aquesta part de l’hostal, perceptibles tant a la foto com al dibuix. Va ser una descendent dels propietaris de l’Hostal del Garrofer qui el va identificar quan visità l’exposició Capa aquí. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil al Vendrell. Dibuix de Lluís Brunet i Torroll extret de l’obra La Nari. Novel·la de costums vendrellenques de Narcís Bas i Socias, editada per Alfons Vidiella Ramon

Garrofer. Pobre Hostal del Garrofer...! El seu estat és horriblement ruïnós; són ruïnes evocadores i suggerents. Signifiquen l’agonia d’una tradició, són despulles d’una etapa plena d’emocions i de pintura. Quan el floreixement de les diligències carregades de viatges i de fardos, l’Hostal del Garrofer gosà de gran tràfec. En aquelles èpoques de grossa agitació, l’Hostal del Garrofer expe-rimentà contratemps abrudamors, però mai refusà ni es rendí al perill. Podien les diligències tropessar amb partides de bandolers o amb els facciosos; però en arribar a l’Hostal memorable, els passatgers es consideraven a cobert d’aventures, puig utilitzant un corn, l’amo alçava el sometent. Fou heroic, tant, com brau era el sometent en què comptava. Té una història que està per escriure i és llàstima que resti ignorada. De les flames de l’orgull legítim que podia fer gala l’Hostal del Garrofer no en quedaran més que les cendres del desalè[...]

Curiosament aquest text s’il·lustra amb un dibuix de l’Hostal realitzat per Llorenç Brunet i Torroll en el qual s’aprecia perfectament el seu precari estat de conservació el 1927. Dotze anys després encara devia estar pijtor.

16 de gener del 200946 / ALT I BAIX PENEDÈS


Dos relats en paral·lel El 15 de gener de 1939 a la carretera de Tarragona a Barcelona

Entre la gentada que fugia en retirada el 15 de gener per la carretera de Tarragona a Barcelona s’hi trobaven el corresponsal del The New York Times, Herbert Matthews, i el jove català de la lleva del biberó Joan Cardona. Anys després ambdós van publicar les seves memòries d’aquella jornada, el primer a The Education of a Corresponded i el segon a Un fusell i un biberó. En el setantè aniversari d’aquells esdeveniments ens ha semblat del tot oportú transcriure uns fragments dels seus records que tenen molts elements comuns, com no podia ser d’altra manera en aquelles circumstàncies tan dramàtiques.

“[...] El dia que Tarragona finalment va cedir, feia molt bon temps. Els arbres començaven a florir al llarg de la costa (els ametllers, efectivament, floreixen a mitjans de gener en aquesta zona) i fins i tot em van picar mosquits –i només era el 15 de gener!–. La bellesa natural del paisatge subratllava l’horror i el patetisme del que hi succeïa. Tres factors eren constants: aviació, artilleria i foc, i aquella riuada interminable i infinitament infeliç de refugiats.

No hi havia cap tros de carretera, per petit que fos, sense aquells carros lents carregats fins a dalt de tot de pertinences que haurien estat desestimades per qualsevol comerciant d’articles de segona mà, però que per a aquesta pobra gent era tot allò que posseïen en aquest món. Això també era un èxode, una anada a l’exili que havia assolit dimensions de tragèdia bíblica. Nadons, xais i nens van néixer en aquestes carreteres. Homes i dones grans i animals esgotats morien abans d’arribar a port. Els avions continuaven bombardejant i metrallant les carreteres diverses vegades al dia, aportant-hi llur quota de morts o ferits, o la destrucció de carros i pertinences. Tots anaven per la mateixa carretera. Era una altra manera amb què els civils eren atrapats per la maquinària que uns altres havien posat en moviment. Tot i aquests ingredients –cansament, gana, terror i mort–, no se sentia ni un sol plany. Trobar el somriure, la cortesia i l’amabilitat de tota aquesta gent era veure com si s’accentués la tragèdia [....].

[...] Durant aquest breu espai de temps, des de la matinada i fins a ben avançada la tarda, la carretera de la costa entre Tarragona i el Vendrell, unes 18 milles, va esdevenir un vertader infern. A ningú no li calien ordres per continuar i anar cuita-corrents, ja que els avions rebels no van parar en tot el dia. Ningú no se’n podia escapolir i nosaltres ho vàrem haver d’afrontar com tothom.

Poc abans d’arribar al Vendrell varen baixar a la costa 15 bombarders mentre tres més arribaren per mar. Vàrem esperar gairebé una hora mentre bombardejaven i metrallaven les carreteres, i quan finalment desaparegueren, ens vàrem obligar a fer un reconeixement molt dolorós i trist, fins a arribar a la carretera de Valls, a les carreteres secundàries i finalment tornar al Vendrell i avall cap a Tarragona: les destrosses dels bombardeigs dels quals havíem estat testimonis eren com avisos macabres.

No gaire lluny del Vendrell hi havia dos carros amb les mules mortes. Un home jeia també mort a la vora de la carretera. Totes les pertinences que hi havia als carros havien estat destruïdes o escampades per terra; conills i aviram morts o ferits a les gàbies. Parts de les pertinences i moltes més coses horribles havien estat llançades als fils de telèfon i a les branques dels arbres més propers. Un carretó de mà, i tot el que hi havia dins, varen sortir d’estampida de la carretera i volaren per damunt d’un mur.

Quan ens vàrem aturar per pair tota aquella escena esborronadora, una pagesa va sortir d’una carretera secundària; hi havia més dones i alguns nens que l’esperaven .

El capteniment de la pagesa era molt digne i ni la commoció ni la pena li feren variar el posat ni caure en l’histerisme. Només l’amoïnaven els fills i com fugir d’aquella carretera del terror. Venien de Salomó d’on havien sortit feia dos dies per escapar dels bombardeigs. Es van endur tot allò que podia tenir algun valor i que podien transportar –sobretot quatre animals preciosos i menjar per a un mes. Ara els animals eren morts, el menjar malmès i la casa perduda. Ens demanà què havia de fer; li vàrem dir que fes aturar un camió buit i que baixés al Vendrell. L’ancià, el cadàver del qual havia estat embolcallat amb la seva capa, venia del mateix poble i viatjava amb ells. Li havien mort la dona en un altre punt de la carretera. No tenien fills, així que la pagesa pensava que potser la mort d’aquell ancià havia estat al capdavall un acte de misericòrdia del destí .

Vàrem continuar contra un corrent creixent de terror i de perills. Dos soldats morts, un altre pagès mort i també animals morts, carros i automòbils bolcats, la carretera esberlada, arbres tallats, fils de telèfon penjant en l’aire i, en direcció contrària a la nostra, aquesta ràpida i interminable corrua de gent. Per bé que no hi havia pànic, la rapidesa i tensió de tot allò s’encomanava de tal manera que tots els nostres instints ens demanaven a crits que canviéssim el rumb i marxéssim amb ells. Ens calia, però, donar testimoni d’aquells successos i no podíem abandonar ni abandonar-nos.

Vàrem continuar fins a gairebé els afores de Tarragona, on vàrem comprovar que a tres quarts de dues de la tarda del 15 de gener del 1939, Tarragona encara era a mans del govern. De fet, els italians i els navarresos ja es trobaven als afores del sud i oest de la ciutat, i per això ens en vàrem anar just a temps. Després, no cal dir-ho, ja era massa tard per escapolir-nos dels bombardeigs.

Ens varen enxampar deu minuts més tard, i durant divuit minuts, nosaltres, els quatre corresponsals i el xofer, com també els altres que eren a la regió, vàrem patir la mena d’infern que la guerra ens fa viure a tots sense excepció. Cinc Savoia-Marchetti arribaren des del mar, amb el sol rere seu, i bombardejaren la carretera. Després, quatre bombarders més; tots varen girar cua i tornaren amb les metralladores ruixant bales en totes direccions. Sis bombarders més varen passar per la carretera tot seguit, metrallant sense pietat. Les bales, sortosament, no ens varen tocar i férem camí cap a Sitges.

Més tard aparegueren quatre bombarders més. Varen perdonar el poble, però bombar-dejaren les carreteres. Ens vàrem amuntegar contra el mur d’un pont de ferrocarril, on ja s’havien aixoplugat tres mares amb els seus fills. Una mare jove maldava per aconseguir que el seu nen de dos anys mantingués la boca oberta, per por que si es produïa una explosió se li rebentessin els timpans o que els pulmons patissin un col·lapse[...]”.

Herbert MatthewsThe Education of a Corresponded

“[...] La carretera de Tarragona a Barcelona anava plena de gom a gom de gent que fugia per no caure en mans de les forces d’ocupació i patir la repressió. Els soldats anàvem camps a través. La major part d’aquella gent eren persones grans o mainada, els uns amb carros, els altres carregats amb alguna pertinença i el que podia tirava un carretó ple fins dalt de tot, amb els més petits a sobre. No deixava de ser un èxode llastimós, tots amb la confiança de trobar un refugi segur a un altre lloc.

Entre Altafulla i Torredembarra va fer acte de presència l’aviació franquista, procedent de Mallorca, amb instints criminals. Començà a bombardejar i metrallar aquells inde-fensos ciutadans sense respectar ningú. Féu una carnisseria macabra, la gent totalment desorientada buscava refugi, es buscaven els uns als altres, els menuts buscaven els seus pares, tot eren plors, llàgrimes i desesperació. Tots els desastres que havíem viscut durant la guerra no tenien comparació amb el que presenciàvem en aquell moment: atacs fets a una població civil incapaç de defensar-se.

Un garrofer molt nodrit, apartat de la carretera, fou el nostre refugi, meu i d’en Bruguera. Les bales queien com una pluja menuda. Tots dos arraulits a la soca, ben quiets. Uns soldats que buscaven protecció arribaren esglaiats sense poder dir ni un mot, eren més de vint, tots amb l’esperança de salvar la vida. Tot el voltant de la soca va quedar encatifat de fullam, arrencat per les bales, i entre aquesta fullaraca, els soldats que havien vingut a buscar refugi, quatre d’ells moriren i set resultaren ferits.

La carretera també quedà plena de cadàvers. En arribar a Torredembarra, donà-rem compte a les autoritats de l’existència d’aquells malaurats soldats. Bruguera i jo començàvem la retirada sols, fugint dels controls de recuperació amb el cor estret i angoixat. El sol començava a declinar, havíem d’amagar-nos darrere les muntanyes, avergonyits d’allò que acabàvem de presenciar aquell 15 de gener de 1939, que mai no serà oblidat.

Tocaven les vuit del vespre en el campanar del Vendrell, creuàvem la ciutat per entremig d’un torrent que divideix el poble. Els dinamiters preparaven la voladura d’un pont de pedra molt antic. Esquivant aquell equip, seguírem el nostre camí cap a Vilafranca, caminant tota la nit per carretera barrejats amb la gent civil[...]”.

Joan CardonaUn fusell i un biberó

Tres indrets emblemàtics entre Tarragona i Barcelona per on el 15 de gener de 1939 van transitar els refugiats que fugien de les tropes franquistes: l’Arc de Berà (Tarragonès) amb la carretera que encerclava el monument romà; l’altra carretera de les costes del Garraf, al seu pas per la fàbrica de ciment de Vallcarca; i el pont del Lledoner, prop de Vallirana (Baix Llobregat). Fotos del fons de l’autor



X

Tragèdies a la intempèrieEntre la fotografia feta per Robert Capa el 15 de gener de 1939 a la carretera de Tarragona a Barcelona i la que es reprodueix en paral·lel hi ha múltiples semblances. La tragèdia és intemporal i té la mateixa cara a qualsevol indret del món. La primera forma part de la col·lecció que es pot veure fins el proper 28 de febrer a l’exposició Capa, aquí. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil, que s’exhibeix al Palau Firal i de Congressos de Tarragona.

Els protagonistes adults són en ambdós casos una parella d’avis que intenten fugir a peu de l’horror de la guerra. Dels quatre vells, els homes semblen els més febles i les dones les més valentes. Ells s’ajuden amb un bastó i es recolzen al braç de l’acom-panyant. Sembla que els quatre s’hagin posat d’acord per vestir-se gairebé igual, però això hauria estat humanament impossible. La parella de refugiats arago-nesos que intentaven arribar a Barcelona fugint de l’avenç de les tropes franquistes quan van ser fotografiats per Robert Capa entre Bellvei i la Gornal (Baix Penedès) són els protago-nistes de la imatge de l’esquerra i si van sobreviure a la guerra probablement van morir a la dècada dels quaranta o dels cin-quanta del segle passat; mentre que la parella de kosovars que podem veure a la fotografia de la dreta es trobaven als afores de Jezercka (Kosovo) el 1998, quan fugien també davant la neteja ètnica desencadenada per l’exèrcit serbi. Aquesta imatge del fotògraf R. Le Moyne, pel seu dramatisme, ha estat selec-cionada per l’ACNUR, l’agència de Nacions Unides per a l’ajuda als refugiats, i l’utilitzen actu-alment en les seves campanyes de captació de recursos arreu

Notícies d’actualitat sobre la recuperació de la memòria històrica de la Guerra Civil

L’exposició Capa, aquí. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil basada en el reportatge fotogràfic de Robert Capa del 15 de gener de 1939 s’exhibeix actualment al Palau Firal i de Congressos de Tarragona fins el proper 28 de febrer. Allí acabarà el seu periple d’aquests darrers dos anys i després es destruirà.

Al web robertcapapenedes.com es pot visualitzar de forma permanent el contingut de l’ex-posició.

El proper 23 de maig s’inaugurarà a l’Edifici Miramar de Sitges l’exposició fotogràfica del corresponsal de The Daily Telegraph Henry Buckley amb imatges inèdites de la Guerra Civil espanyola.

A la tardor de 2009 s’exhibirà al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’exposició This is war! Robert Capa at work que mostra sis reportatges bèl·lics realitzats per aquest mític fotò-graf a diferents països del món, entre els quals s’hi troba el que va captar el 7 de novembre de 1938 al front del Segre.

S’estan enllestint les gestions per dur a terme una gran exposició fotogràfica de Robert Capa el 2010 a Barcelona.

del món. Malgrat els seixanta anys i

els milers de quilòmetres que les separen ens expliquen la mateixa i tràgica història que ja va descriure Robert Capa en la seva crònica d’aquella jornada del 15 de gener: “He vist cente-nars de milers de persones fugir d’aquesta manera a dos països, Espanya i la Xina. I m’aterra pensar que uns altres centenars de milers que encara viuen en pau a d’altres països algun dia massa proper hauran de fer el mateix camí. Perquè al llarg dels darrers tres anys el món on volíem viure ha pres aquesta fatídica direcció”. Pocs mesos després començava a Europa la segona part de la primera gran guerra del segle XX i les imatges dels refugiats civils dels anys quaranta van ser el preludi d’un interminable reguitzell d’èxodes i confinaments que s’han continuat produint a molts indrets del món.

Els fotògrafs destacats en aquests conflictes ens han

mostrat les terribles escenes que han esdevingut a la intempèrie, a la llum del sol i a la vista de tothom. D’altres de més perverses encara, que han succeït en llocs més recòndits i a la penombra, només en tenim constància pel que ens expliquen els correspon-sals, els testimonis i les víctimes horroritzades, els supervivents o els escassos botxins desesperats o penedits. Qui ha vist mai les fotografies de les tragèdies dels ocupants de les pateres que mai han aconseguit el seu somni i han sucumbit en l’intent a alta mar?

En la memòria més recent hi tenim els èxodes dels palestins foragitats de les seves terres el 1948 que van acabar als camps de Sabra i Xatila, als afores de Beirut; els dels refugiats saharauís, com els de Tinduf; els de l’Afga-nistan, els de l’antiga Iugoslàvia i els del Txad, Darfur, Kakuma, Dadaab i darrerament a Goma, a la República Democràtica del Congo, castigada tantes i tantes

vegades per aquestes adversitats. Tots ells són el resultat d’una fugida per salvar la vida... que van acabar fatalment encerclats entre filferros punxeguts.

Ens hem acostumat a les imatges fotogràfiques i televisi-ves de les tragèdies i hem acabat familiaritzant-nos amb l’horror. Per protegir-nos hem desenvolupat mecanismes d’autodefensa que utilitzem com antídots, i com més gran és el drama que ens mostren més subtilitat hi apliquem. Les nafres de la incivilització les neutra-litzem amb l’anestèsia i l’asèpsia de l’oblit. Pocs, molt pocs, conserven encara la capacitat d’afectar-se, d’emocionar-se, de rebel·lar-se, de compadir-se i d’intentar fer alguna cosa més que lamentar-ho. Només els utòpics, diuen, poden salvar el món. Ignoren, il·lusos, que malauradament la utopia va ser una de les grans víctimes del segle XX.

Fa unes setmanes mentre admi-rava la fotografia guanyadora del premi World Press Photo 2005,

un visitant adult de l’exposició va fer un comentari certament inquietant. Davant la terrible imatge del fotògraf britànic i canadenc Finbarr O’Reilly, aquell expert ocasional no va tenir cap mena d’escrúpol en dir que allò no era més que un muntatge de Photoshop. Així va resoldre la qüestió, negant l’evidència. Segons ell, aquella mà famèlica i tràgica de la criatura nigeriana era de mentida.

Després d’aquesta experièn-cia estic més convençut que mai que això no té solució, que ens hem blindat al dolor aliè, que ens inventarem mil i un pretexts per fugir d’estudi, i també que l’escalada no s’ha acabat i que en aquesta olimpíada sinistra de l’horror, la humanitat encara pot batre rècords inimaginables. Quins seran els propers? Com a Robert Capa a mi també “m’aterra pensar que uns altres centenars de milers que encara viuen en pau [...] algun dia massa proper hauran de fer el mateix camí”.

Refugiats aragonesos republicans al Penedès, entre Bellvei i la Gornal, el 15 de gener de 1939. Foto de Robert Capa. ICP

Refugiats kosovars a Jezercka. Any 1998. Foto de R. Le Moyne. ACNUR

Nou catàleg de l’exposició Capa, aquí. Tragèdia republicana l final de la Guerra Civil, que mostra les fotografies captades per Robert Capa el 15 de gener de 1939, amb el títol El darrer dia de la Tarragona republicana

retirada republicana a travÉs del penedÈs setanta anys … · 44 / alt i baix penedÈs 16 de...

Documents