5.2. alt penedès
DESCRIPTION
ÂTRANSCRIPT
146
5.2. ELS RESULTATS A LA CIRCUMSCRIPCIÓ DE BARCELONA
ALT PENEDÈS
En les eleccions del 12 d’abril de 1931, els resultats a l’Alt Penedès no van
donar una hegemonia clara a les forces republicanes. D’entrada, en vuit dels
vint-i-set municipis que composen la comarca, no es van arribar ni a celebrar
eleccions atès que els consistoris respectius van ser escollits per la via de
l’article 29, és a dir que es presentaren just tants candidats com llocs hi havia
per cobrir i, per tant, segons la llei electoral vigent no s’hi hagueren de fer
eleccions. Tal i com ja hem dit en capítols anteriors, aquest fou un recurs
habitual del caciquisme per impedir candidatures alternatives a les forces
favorables al règim en molts municipis, especialment en els municipis petits.
Però també fou aprofitada per forces republicanes, almenys així ho indica el fet
que a les Cabanyes l’alcalde escollit fos Feliu Roig Olivella, destacat dirigent
rabassaire que acabaria essent president de la Comissió Arbitral de Districte
per resoldre dels conflictes de conreu.1
D’altra banda, és cert que a Vilafranca la coalició republicana va guanyar de
manera molt clara sobre el Bloc Catalanista, adherit al Partit Catalanista
Republicà, i sobre la Lliga Regionalista, el darrer bastió de la monarquia.2 Però
en altres municipis, com a Gelida, Sant Sadurní d’Anoia i Santa Margarida i els
Monjos, els resultats van ser favorables a les forces monàrquiques. A Gelida,
tanmateix, els regidors amb major nombre de vots van ser els tres
representants de l’Esquerra (Joan Bertran Llopart, Martí Planas Gras i Àngel
Ollé Capdevila). A Sant Sadurní i als Monjos, es devien denunciar irregularitats
perquè es van repetir les eleccions municipals el dia 31 de maig amb resultats
diferents a les dues poblacions. Mentre a Sant Sadurní d’Anoia, la Unió
Catalanista Republicana, ara ja adherida a ERC, va guanyar les eleccions, als
Monjos va guanyar un conglomerat de centre-dreta format per monàrquics i
membres del Partit Catalanista Republicà, quedant l’Esquerra en minoria.3
1 Vegeu la pàgina Tots els noms: http://www.totselsnoms.org [consulta del 5 de gener de 2014].
També Josep Mata: Pau Baqués, republicà i rabassaire, Subirats: Ajuntament de Subirats, 2010, p. 57.
2 Salvador CAMPAMÀ ROMEU: “República, guerra i revolució”, a Ramon ARNABAT MATA i Jordi
VIDAL I PLA, Història de Vilafranca del Penedès, Vilafranca del Penedès: Edicions i propostes culturals Andana, SL, 2008, p. 377-406
3 Vegeu Ramon ARNABAT I MATA: La gent i el seu temps. Història de Santa Margarida i els
Monjos. De la fil·loxera a la Guerra Civi. 1890-1940, Santa Margarida i els Monjos: Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, 1993, p.235-239; Andreu GUIU I PUYOL: República, Guerra i Postguerra a Gelida, Gelida: El 3 de Vuit-Biblioteca Jaume Vila i Pascual-Ajuntament de Gelida, 2006, p.54; Carles QUEROL I ROVIRA: Retrats 1865-1997. Crònica il·lustrada de Sant Sadurní, Sant Sadurní d’Anoia: Ramon Nadal editor, 1998, p. 121-122, Vegeu també L’Opinió i La Publicitat, del 2-6-1931.
147
Mapa 5.2.1 Municipis de l’Alt Penedès amb ajuntament sortit per l’article
29 el 5 d’abril de 1931
Font: Butletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 22-5-1933.
L’hegemonia d’Esquerra Republicana a la comarca es va gestar entre el 14
d’abril i l’agost de 1931, quan es va constituir la comarcal del partit.4 De fet, a
les eleccions per les corts constituents del 28 de juny de 1931, ERC ja va
esdevenir el principal partit de la comarca. Aquestes eleccions, tot i la sobre-
representació que va obtenir Esquerra Republicana, va deixar dibuixat a grans
trets el mapa electoral de l’Alt Penedès durant la Segona República: una
hegemonia molt clara al conjunt de la comarca per a ERC i uns resultats millors
per a les forces de dreta i centre-dreta, que anirien escurçant diferències amb
el bloc republicà d’esquerres a Vilafranca.
La gran coalició republicana de la capital de la comarca, que s’havia gestat
durant els darrers mesos de la Dictadura, es va anar esquerdant de mica en
mica. Dos elements fonamentals van ser els que van propiciar aquest
4 Democràcia [Vilanova i la Geltrú], 29-8-1931.
Sant Llorenç d'Hortons
Olesa deBonesvalls
El Pla delPenedès
Castellví dela Marca
Pontons
Torrelles de Foix
Pacs delPenedès
Les Cabanyes
148
trencament. D’una banda, les diferències sobre la gestió de l’Hospital
Comarcal, en la qual s’hi barrejaven elements com el passament de comptes a
l’antic Ajuntament de la Dictadura i la qüestió religiosa, que es clouria amb la
destitució de la Junta del Patronat i amb l’expulsió de les monges tant de
l’Hospital com del col·legi que hi havia adjunt.5 L’altra qüestió va ser la manera
com l’alcalde Josep Maria Masachs, del Centre Republicà Radical Federal, va
afrontar la qüestió rabassaire. Masachs, que havia participat en les primeres
campanyes de la Unió de Rabassaires, va cridar les forces d’ordre públic amb
motiu de la vaga de pagesos que esclatà a finals de juliol de 1932. Aquest fou
l’element clau de la ruptura de la coalició republicana que havia guanyat les
eleccions el 1931. La ruptura es va produir dins del grup del Centre Republicà
Radical Federal, entre aquells que continuaren dins la disciplina del PRR de
Lerroux, amb una política cada cop més conservadora i en aliança amb les
forces dretanes locals –catòliques i catalanistes–, i els que acabaren a les files
del Partit Federal. Tot plegat donà l’hegemonia a Esquerra Republicana a
Vilafranca, que només tenia tres regidors però que el 9 de maig de 1933 va
aconseguir que Fèlix Balaguer Castellet, un dels seus membres, en fos escollit
alcalde, després de la mort del federal Jaume Bertran Hero. Aquesta
hegemonia es va acabar traduint amb els sis regidors titulars que conformaren
la majoria de la Coalició Republicana d’Esquerres que es va presentar al gener
de 1934.
A la resta de la comarca, la qüestió rabassaire va ser determinant en la
mobilització electoral d’aquell 14 de gener. De fet, l’epicentre del moviment
rabassaire s’havia situat al nucli que formaven els municipis de Subirats i Sant
Sadurní d’Anoia. Amb motiu de la vaga del juliol de 1932, abans esmentada,
Esquerra Republicana de Vilafranca denunciava la diferent actitud del consistori
vilafranquí respecte el de Sant Sadurní, aquest darrer abocat a donar suport als
rabassaires juntament amb la majoria de la població.6 Fou en aquest
Ajuntament, precisament, on es va realitzar la reunió d’alcaldes i jutges de pau
que denunciava el malestar dels pagesos per la solució donada a les
demandes de contractes de conreu en aquell any. La mobilització rabassaire en
aquestes eleccions es veié esperonada per l’evolució de la conjuntura de finals
de 1933. D’una banda, l’entrada al Parlament del dictamen de la Comissió
especial sobre el Projecte de Llei de Contractes de Conreu, que es va fer el dia
8 de novembre de 1933, amb un redactat completament nou fet per Josep
Companys i Jover, que poc tenia a veure amb els projectes anteriors i que
donava mínima satisfacció a les aspiracions de la Unió de Rabassaires.7 D’altra
banda, les eleccions del 19 de novembre d’aquell any, que havien donat la
victòria a la Lliga i les seves coalicions a les circumscripcions de Barcelona
5 Salvador CAMPAMÀ ROMEU: “República...”.
6 Abril, 6-8-1932.
7 Vegeu Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 119 (8-11-1933) i 122 (29-11-1933).
149
ciutat, Lleida i Tarragona i que indicaven que també a Catalunya es podia
perdre el que s’havia guanyat el 14 d’abril. Finalment, també devia contribuir a
la mobilització el nomenament de Lluís Companys com a president, un home
que els rabassaires consideraven com un dels seus líders. Em sembla evident
que aquest fet també devia ajudar a la mobilització pagesa en els municipis.
Tot plegat es va traduir en un bon nombre de llistes presentades pels
rabassaires amb el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, en coalicions
d’esquerres republicanes o directament com a Unió de Rabassaires. Per
exemple, a Avinyonet del Penedès es presentava la llista de La Concòrdia,
societat de pagesos fundada el 1920, i adherida a la Unió de Rabassaires i,
segons resava la candidatura de 1934, també a ERC,8 a la Granada era el
Sindicat Unió Agrícola el que presentava candidatura, amb militants d’ERC, o a
Santa Fe es presentava llista de la Unió de Rabassaires; a Torrelles de Foix, la
Unió de Rabassaires i Esquerra Republicana patrocinaven una llista
anomenada Grup Popular Torrellense. En molts casos, ja ho hem esmentat
amb anterioritat, es presentaren dues llistes per tal d’eliminar la competència de
les dretes. Aquest és el cas, entre d’altres de Subirats o de Sant Martí Sarroca.
En el primer cas, tenim constància explícita que les dues candidatures que es
van presentar –la d’ERC i la de la USC– va ser mitjançant un acord explícit de
la gent d’esquerres de Subirats, majoritàriament rabassaire.
La “comunitat rabassaire” no era homogènia i, en algun cas, els rabassaires es
van presentar dividits. Així, sabem que a Sant Quintí de Mediona la candidatura
del Centre Català Republicà Federal rebé el suport dels rabassaires contra la
candidatura del Centre Obrer Republicà adherit a ERC.9 A Mediona, uns socis
de la Societat de Rabassaires L’Amistat “per personalismes incomprensibles en
les eleccions municipals optessin per lligar-se amb elements de la Lliga i
Radicals tot per confeccionar una candidatura i anar en contra de la majoria de
la Societat i del Centre d’Esquerra”.10 D’aquesta manera, a Mediona competiren
la candidatura de Cooperativa de Federació d’Esquerra Republicana de
Catalunya en coalició amb la Societat de Rabassaires L’Amistat contra
l’Agrupació Sindicat d’Agricultors Rabassaires d’Esquerra.
Malgrat l’existència de diversos municipis on el color polític del consistori
estava decidit prèviament, la participació total a la comarca va ser altíssima, del
70,8%. La major participació es va donar, en termes generals, en aquells
municipis on hi competiren dues candidatures de signes diferents. Així, trobem
quatre municipis en què els electors van acudir a les urnes en més d’un 80%
8 Arxiu de la Delegació del Govern a Barcelona, expedients d’associacions, expedient 10.407.
9 El Diluvio, 16-1-1934. Vegeu també Xavier ARGEMÍ SALA, Mª Teresa SADURNÍ HILL i Joan
SERRA ARNAU: Sant Quintí de Mediona. Evolució socioeconòmica i cultural d’una vila de l’Alt Penedès, Sant Quintí de Mediona: Ajuntament de Sant Quintí de Mediona, 1999.
10 Arxiu de la Delegació del Govern a Barcelona, expedients d’associacions, expedient 6.821.
150
del cens: Sant Cugat Sesgarrigues, el Pla del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia i
Santa Margarida i els Monjos. En deu més, la participació superava el 70%.
Tanmateix, en alguns dels municipis amb una sola llista o dues llistes
d’esquerres la participació va ser notable: Sant Martí Sarroca o les Cabanyes
en són dos exemples, amb un 77,1% i un 74,4%, respectivament. L’elevada
concurrència a les urnes en els municipis on la CNT tenia implantació l’any
1933 –Sant Sadurní d’Anoia, Santa Margarida i els Monjos i Vilafranca del
Penedès–, ens fa pensar en una escassa influència dels sectors
anarcosindicalistes més radicalitzats i que els obrers van acudir a les urnes en
proporcions molt elevades.
Mapa 5.2.1. Participació a les eleccions municipals de 1934 a l’Alt
Penedès (en percentatge)
Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2.
Comparats amb els comicis immediatament anteriors, les municipals de 1934
van suposar un augment de la participació en una mica més de cinc punts
percentuals. De fet, amb les dades de què disposem en aquests moments, va
Participació %
0 - 25
25 - 50
50 - 75
75 - 100
151
ser fins i tot unes dècimes més alta que les eleccions del febrer de 1936, quan
la coalició republicana d’esquerres s’amplià als comunistes. Tot plegat ens
indica que la mobilització de l’electorat potencial de les esquerres a la comarca
havia arribat al seu màxim abans fins i tot de la constitució del Front
d’Esquerres de Catalunya i que a l’Alt Penedès, l’aportació que hi feren les
forces comunistes va ser més aviat escassa.
Gràfic 5.2.1 Participació a les eleccions l’Alt Penedès, 1933-1936 (en %)
Fonts: 1933: elaboració pròpia amb les dades publicades a L’Opinió i La Veu de Catalunya, 22-
11-1933. 1934: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2; 1936: Mercè VILANOVA, Atlas...
La victòria de les coalicions que van presentar el conglomerat d’Esquerra
Republicana-Unió Socialista de Catalunya-Unió de Rabassaires, amb alguns
altres aliats puntuals com els Federals o Acció Catalana Republicana, no va
tenir contestació possible. En termes generals, a l’Alt Penedès, les esquerres
republicanes van arribar al 71,6% dels vots. Òbviament, els millors resultats es
van donar en aquells municipis on la Lliga va ser incapaç d’articular una
candidatura alternativa i, per tant, només s’hi va presentar una o dues llistes
d’esquerres, és a dir en dotze dels vint-i-set municipis de la comarca, tot
destacant per la seva dimensió Subirats, Sant Martí Sarroca i Font-rubí.
L’hegemonia d’ERC i els seus aliats es referma si tenim en compte que les
esquerres republicanes superaren el 50% dels vots en tots els municipis,
excepte a Sant Quintí de Mediona. En tres d’aquests municipis, en els quals hi
152
va haver competència entre candidatures oposades –Santa Fe del Penedès,
Vilobí del Penedès i Pontons–, les candidatures esquerranes-rabassaires van
superar el 80% dels vots. Es tracta de municipis molt petits amb una gran
majoria de població pagesa.
Mapa 5.2.2 Resultats de les candidatures d’Esquerra Republicana o
Coalicions d’Esquerres Republicanes i de la Lliga o Coalicions de Dretes
a l’Alt Penedès. Eleccions municipals de 1934 (en percentatge)
Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2.
Les dificultats de la Lliga Catalana per articular un front dretà contra aquest
conglomerat esquerrà-rabassaire es posa de manifest amb aquesta incapacitat
d’articular llistes en una bona part dels municipis de la comarca i en la dèbil
implantació en els municipis rurals. De fet, només guanyaria una coalició de
dretes a Sant Quintí de Mediona. En aquest municipi, tal i com hem dit la Lliga
articulà al seu voltant una àmplia coalició que va tenir com a diana de tots els
atacs la personalitat de Bartomeu Llobet, el líder d’Esquerra Republicana a
Sant Quintí, qui fou objecte d’una forta campanya de desqualificacions.11
Només a Vilafranca del Penedès, la coalició formada per la Lliga, els Radicals i
catòlics independents va disputar amb claredat l’hegemonia al bloc republicà
d’esquerres. En d’altres municipis on l’activitat agrària no era gairebé exclusiva,
com Sant Sadurní d’Anoia i Santa Margarida i els Monjos, la Lliga també va
presentar batalla, però tot i un percentatge superior al 40%, quedava lluny de
l’obtingut per Esquerra Republicana. L’únic municipi on el Partit Republicà
Radical va presentar candidatura en solitari va ser a Sant Pere de Riudebitlles.
De fet, aquest municipi amb un terme petit i una important indústria paperera
havia estat, després de la capital comarcal, el bastió del PRR a l’Alt Penedès
11
Xavier ARGEMÍ SALA, Mª Teresa SADURNÍ HILL i Joan SERRA ARNAU: Sant Quintí de Mediona. Evolució socioeconòmica i cultural d’una vila de l’Alt Penedès, Sant Quintí de Mediona: Ajuntament de Sant Quintí de Mediona, 1999.
153
gràcies a la implantació del Centre Republicà Radical Obrer i des del juny de
1931 es mantenia regularment com a segona força política a la localitat.
Taula 5.2.1. Filiació política dels regidors electes a l’Alt Penedès.
Eleccions municipals de 1934
Vilafranca del
Penedès
Sant Sadurní d’Anoia Subirats
Alt Penedès
Esquerres republicanes 169
Esquerra Republicana de Catalunya 6 8 8 130
Coalició d'Esquerres (filiació desconeguda) 3
Unió Socialista de Catalunya 4 4
Unió de Rabassaires 15
Partit Republicà Democràtic Federal 4 8
Independents d'esquerres 4
Altres grups d'esquerres 5
Centre 4
Acció Catalana Republicana 1 1
Partit Republicà Radical 1 3
Dretes 36
Lliga Catalana 1 4 16
Coalició de Dretes (filiació desconeguda) 3 18
Altres grups de dretes 2
Sense dades Total 16 12 12 209
Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2.
L’hegemonia del partit que aleshores ja dirigia Lluís Companys es demostra
amb la filiació política dels regidors electes. Fins on ha estat possible, hem
resseguit la filiació política dels 209 edils escollits el gener de 1934. La gran
majoria, 130, eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, ja haguessin
estat escollits directament en una candidatura del partit o en una coalició. En el
bloc de les esquerres republicanes fora d’ERC, destaca la presència de 15
regidors de la Unió de Rabassaires. El tercer partit amb implantació a la
comarca era el Partit Republicà Democràtic Federal, que obtenia la meitat dels
regidors a Vilafranca, on tenia forta implantació a través del Centre Republicà
Federal dirigit històricament per Jaume Ferrer Cabra (mort el 1933). La Unió
Socialista, tot i tenir implantació en alguns municipis, com a Santa Margarida i
els Monjos, només obtingué representació municipal pels quatre regidors
electes que es presentaren a la seva llista de Subirats. Les dretes obtingueren
només 32 regidors, dels quals la meitat o més eren membres de Lliga
Catalana. La taula 5.2.1, torna a posar de manifest una dinàmica política
diferent entre Vilafranca del Penedès i la resta de la comarca. A banda que el
resultat entre dretes i esquerres fou ajustat, a Vilafranca la coalició d’esquerres
tot i l’hegemonia d’ERC hagué de comptar amb els federals que, tal com s’ha
154
dit, tenien forta implantació i amb el suport també d’ACR. A la resta de
municipis, ERC era clarament el partit hegemònic. A Sant Sadurní d’Anoia fou
l’única candidatura d’esquerres possible, tot i que també tenim constància de la
presència d’organització del PRDF, i a Subirats va ser la llista guanyadora front
a la de la USC, tot i que com sabem ambdós partits s’havien posat d’acord per
presentar-se i evitar la presència d’una candidatura de dretes al municipi.
Al cantó dret de l’espectre polític, l’hegemonia de la Lliga també és evident, tot i
l’elevat nombre de regidors dels quals no hem pogut identificar la filiació. Tot i
tenir un bon nombre de delegacions a la comarca –vegeu el capítol 2–, la seva
base social es veia disminuïda en aquells municipis la majoria de la població
dels quals era la pagesia parcera. En qualsevol cas, costa d’identificar també la
presència d’altres forces polítiques de dreta, com la Comunió Tradicionalista o
Unió Democràtica de Catalunya, dels quals tenim constància d’una dèbil
organització si més no a Vilafranca.
Tal i com s’ha assenyalat anteriorment, la jornada electoral va ser força
convulsa en determinats municipis. A l’Alt Penedès els fets que van provocar
més controvèrsia es van produir a Vilafranca del Penedès. La tensió a la capital
es palpava en l’ambient atès que hom era conscient que la victòria a una o altra
banda vindria determinada per uns pocs vots. En el primer número de l’any
1934 del setmanari Acció, portaveu de l’Acció Catòlica, ja s’advertia que els
rabassaires havien rebut la consigna de votar ben aviat el dia 14 i desplaçar-se
a Vilafranca i afegia irònicament que aquest fet “no té res a veure amb cap
mena de coacció electoral. En principi s’havia pensat que vinguessin el dia de
les eleccions, i com que aquestes han de celebrar-se el dia 14 han coincidit les
dates.”12 En el número següent insistia, més seriosament, en l’avís que els
rabassaires es desplaçarien a la capital per condicionar el vot a favor de la
Coalició Republicana d’Esquerra i demanava que cap ciutadà es mantingués
indiferent, tot recordant el boicot decretat per la Unió de Rabassaires a
determinat comerços de la comarca i la intervenció dels pagesos en l’afer de
l’Hospital Comarcal. I acabava demanant que ningú de fora intervingués en els
afers locals de la vila tot preguntant “És que Vilafranca intervé en les eleccions
municipals de Sant Sadurní, de Les Cabanyes, d’Olèrdola o de Castellví de la
Marca, per exemple?”.13
Amb aquest panorama, la presència de grups rabassaires i de gent d’esquerres
a la vila el dia 14 de gener es va veure com una coacció intolerable. Acció
titulava l’edició del 20 de gener amb una frase que evidenciava la tensió
viscuda: “La Dictadura Rabassaire a Vilafranca” i continuava amb uns subtítols
força estridents: “Violències i canibalismes a l’ordre del dia – La Junta del Cens
amb tota imparcialitat tria tots els presidents de meses d’entre els afiliats a
12
Acció, 5-1-1934.
13 Acció, 13-1-1934.
155
l’Esquerra – L’indignació de la Vila. Coacció, amenaces, persecucions. Després
de la gran victòria el diputat Armendares diu als seus cooperadors, els
rabassaires, que d’ara endavant no hauran de pagar res.”14 La premsa del
Partit Republicà Radical, el setmanari Penedès Republicà, no es quedava curta
en la descripció del que havia passat a la vila el diumenge electoral:
“...Diumenge al matí. Els rabassaires invadeixen Vilafranca. A les portes del col·legis «dames» amb cara de prunes agres i braçal vermell, criatures amb mocs al nas i també amb braçal per a evitar que es voti la candidatura número 2. Els grups rabassaires en guàrdia i a certa distància. Els empleats de la Casa de la Vila (no els d’Oficines) sense gorra de galons i el Cisquet de la FAI i per tant apolític, portant a votar alguns infeliços...”.
“A les vuit, en un col·legi, el primer vot és el de donya Kety de Xeringa. Els segons són els de dos vells que a l’anar a votar la papereta 2, no ho poden fer perquè un candidat federal els pren les paperetes i els obliga a votar la número 1.”
“Es presenten unes monges. Insults, amenaces i una per terra... Els cosacos del Penedès, o siguin els rabassaires, garanteixen l’ordre a garrotades. I les monges no voten...”15
Des de l’esquerra, però es minimitzaven els incidents. Des del portaveu
d’Esquerra Republicana, Abril, s’assegurava que es disposava de totes les
actes i que en elles no hi constava cap mena de protesta. En canvi, acusava la
candidatura de dretes i, més concretament, els membres del PRR de tramar un
robatori d’actes:
“Tenim totes les actes al nostre poder. A última hora del dia de les eleccions, mentre tots estàvem festejant el triomf, ens assabentem que un grup de reaccionaris es dirigia decidit a robar una acta. Un moment i tothom féu cap al col·legi del districte primer, secció primera, carrer de Vidal, que era el lloc amenaçat. Allí, entre altres, poguérem veure la cara del senyor Regull amb uns ulls que s’empassaven els documents de sobre la taula. Ell era allí el capità. Sens dubte, que tota la maniobra estava dirigida per ell. Quan els nostres homes comparegueren, fou impossible portar a cap el lladrocini...”
“Aquella acta era la que els senyors de la Lliga-carlins necessitaven per fer llur maniobra. Els seus amics de Barcelona haurien trobat una excusa propícia que els hauria fet quedar bé davant la reacció vilafranquina. Doncs, bé. El tru va fallar. Els lladres s’hagueren d’entornar amb les mans a les butxaques i el nas esclafat a la paret. El savi Regull hagué de rumiar runa altra infàmia.””16
14
Acció, 20-1-1934.
15 Penedès Republicà, 22-1-1934. La Ketty del Xeringa es refereix a Caterina Sagrera, esposa
del diputat d’ERC Salvador Armendares, al qual la dreta local denominava despectivament Doctor Xeringa, per la seva professió de metge. Sobre Salvador Armendares es pot consultar la biografia de Jaume TORRENT I ORIOL, Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893-Mèxic, DF, 1965. Metge i polític, Barcelona: Viena Edicions, 2006.
16 Abril, 3-2-1934. El Regull aquí esmentat fa referencia a Pere Regull i Pagès, membre del
PRR i un dels principals dirigents del Sindicat d’Exportadors de Vins de Vilafranca, el qual havia estat candidat del Partit Republicà Radical a les eleccions del Parlament de Catalunya de 1932 i havia participat en la campanya contra la Llei de Contractes de Conreu durant el 1933.
156
Tot plegat va acabar amb la impugnació dels resultats per part de la
Candidatura Vilafranquina denunciant les coaccions i les irregularitats del
procés electoral. Però aquesta impugnació va ser desestimada per la
Generalitat i, finalment, el nou consistori vilafranquí es va poder constituir el 12
de març de 1934, amb la composició sortida de les eleccions del 14 de gener.
Gràfic 5.2.2 Resultats electorals a Vilafranca del Penedès i a l’Alt Penedès,
1933 i 1934 (en %)
Fonts: 1933: elaboració pròpia amb les dades publicades a L’Opinió i La Veu de Catalunya, 22-
11-1933. 1934: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2; 1936: Mercè VILANOVA, Atlas...
Aquestes eleccions marcaren el potencial màxim de mobilització de l’electorat a
l’Alt Penedès. Si la participació fou la màxima dels tres grans comicis electorals
celebrats a Catalunya entre 1936 –no comptem amb les eleccions de
compromissaris per escollir el president de la República, celebrades el 26
d’abril de 1936–, això ja ens indica que tant les esquerres com les dretes
difícilment podrien arribar a mobilitzar més electors a favor de cada una de les
candidatures respectives. Un cop més hem de ressenyar el diferent
comportament entre l’electorat vilafranquí i el de la resta de la comarca. De les
tres eleccions fetes amb sufragi universal que contemplem entre 1933 i 1936, a
Vilafranca les esquerres van guanyar només a les municipals de 1934.17
17
Incloem en les eleccions de novembre de 1933 els vots d’Esquerra Republicana i la Coalició d’Esquerres Catalanes formada per ACR, el PNRE i el PRRSC.
157
D’aquesta manera, a les eleccions del 19 de novembre de 1933, les forces que
conformarien la coalició de dretes a Vilafranca el gener de 1934 –Lliga i PRR–
superaven lleugerament la suma dels vots obtinguts per Esquerra Republicana
i la Coalició d’Esquerres (formada per ACR, el PNRE i el PRRSC). El febrer de
1936 la victòria de les dretes a Vilafranca encara va tornar a ser favorable a les
dretes, articulades al Front Català d’Ordre, amb una victòria ajustadíssima, per
108 vots de diferència.18
En canvi, l’hegemonia d’Esquerra Republicana al conjunt de la comarca es
traduí en uns resultats incontestables en els tres comicis a què fem referència.
A les eleccions del 19 de novembre de 1933, la candidatura d’Esquerra
Republicana superà en més d’un 23% la de la Lliga. L’Alt Penedès era, de fet,
una de les principals bosses de vot a la circumscripció de Barcelona i junt amb
altres comarques amb implantació rabassaire com el Garraf, el Vallès
Occidental i el Bages, i això va contribuir a què la derrota d’ERC en aquelles
eleccions no fos tan dramàtica. A les municipals de 1934, Esquerra i aliats van
arribar al sostre en termes de percentatge de vots, superant el 70% dels
sufragis. El febrer de 1936, amb els blocs clarament definits les esquerres
tornaven a obtenir una victòria clara, amb percentatge només lleugerament
inferior al de 1933. La Lliga i els seus aliats arribaven al seu sostre comarcal el
1936, superant per només unes dècimes el resultat obtingut el novembre de
1933.
En resum, doncs, podem concloure que l’Alt Penedès les eleccions del 14 de
gener de 1934 van ser les de més alta mobilització de l’electorat de tot el
període republicà. De fet, no alteraren el mapa polític que s’havia establert a
partir de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 però sí que van
significar un pas més en l’establiment de dos grans blocs polítics, amb la
pràctica desaparició de les opcions centristes –Acció Catalana Republicana i
Partit Republicà Radical– o, millor dit, amb l’obligatori decantament a esquerra
o a dreta a què es van haver de sotmetre, un fenomen que va ser general a tot
Catalunya. Divisió en blocs que es veia reforçada a l’Alt Penedès amb
l’escassa presència d’altres forces extremes com els comunistes o els
tradicionalistes. Malgrat la tensió viscuda aquells dies, sobretot a Vilafranca del
Penedès, sembla clar que els resultats responien a les realitats locals de cada
força en litigi. És evident que la pagesia rabassaire es va bolcar en aquestes
eleccions i també que en aquells municipis amb una certa indústria –Sant
Sadurní d’Anoia o Santa Margarida i els Monjos, entre altres–, l’obrer es va
mobilitzar de manera favorable a les candidatures d’esquerra. L’exemple de
Vilafranca ens mostra, en canvi, que en una ciutat on dominava el sector
terciari, les esquerres tenien més dificultats d’implantació. Juntament amb
grans propietaris que residien a la capital comarcal, els grans comerciants de vi
arrossegaren a les seves files també el vot de la classe mitjana més benestant 18
Els resultats a Vilafranca es poden consultar a Acció, 22-2-1936.
158
dedicada fonamentalment al comerç. Tot i que en aquestes eleccions
municipals, no només la mobilització dels rabassaires desplaçats d’arreu de la
comarca a Vilafranca amb les coaccions, reals o fictícies, devien influir en els
resultats: la capacitat d’ERC d’articular una coalició amb les forces
republicanes d’esquerra i de centre esquerra de la vila –els Federals i ACR– i la
política defensada des del consistori pel que quedava de la coalició guanyadora
el 12 d’abril de 1931 alguna cosa hi van tenir a veure.