Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

http://tgnapau.blogspot.com tgnapau@tarragona.tinet.org

núm. 146 octubre 2013

El Govern vol "militaritzar"l'Administració de l'Estat

Proposa que els oficials de l'exèrcitpuguin passar a ser funcionaris civilsi traslladin als seus nous companys

els "valors aprehesos dins lainstitució militar".

GUIA PER A VESTIR SENSETREBALL ESCLAU

Albert Sales i Campos

Aquesta publicació vol donar resposta a lesinquietuds de les persones que ens preguntem quès’amaga al darrere de les etiquetes de les nostrespeces de roba. Es fa molt difícil vestir-se sense sercòmplice d’un sistema que no posiciona lespersones al centre de les decisions. Aquestespàgines no són una “llista blanca” de botigues onpoder anar a a comprar amb la consciènciatranquil·la, són una anàlisi de la situació dels dretslaborals a la indústria global de la confecció i unallista d’iniciatives que ens mostren que sí queexisteixen altres formes de produir i de consumirroba. Un altre món no es tan sols possible sinóque ja existeixen nombroses alternatives properesque tenen com a prioritat les persones, el mediambient i el desenvolupament sostenible.

Aquesta guia s’ha publicat gràcies a les i els 256mecenes que han col·laborat en el primer projectede finançament col·lectiu (crowdfunding) de laCampanya Roba Neta.

La Campanya Roba Neta és una xarxainternacional d’ONG, sindicats i organitzacions deconsumidors que, des de principi dels noranta,denuncía les condicions laborals que pateixen lestreballadores i els treballadors de la confecció.

Edita: Icaria EditorialISBN: 9788498885132Any publicació: 2013

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivadesAmb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant laprocedènciaNo comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeudistribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la PauD.L.: T-1274-2005Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.Coordinació i maquetació: Equip R A.La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.

pàgina 2 Materials per la pau núm. 146 octubre 2013

Materials per la pau Amadeo López

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:• cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau

(Pl. de la Font, Tarragona)• cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9

• enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.orghttp://tgnapau.blogspot.com

• al Facebook: tarragona patrimoni de la pauhttp://issuu.com/tgnapau

Organitzacions humanitàries d’Argentina i del'Estat espanyol, juntament amb el Nobel de la Pauargentí Adolfo Pérez Esquivel presentaven l’any2010 una querella davant dels tribunals de BuenosAires perquè s’investiguessin els crims comesosdurant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Lapresentació es feia el mateix dia en què es compliael 79 aniversari de la proclamació de la IIRepública i poc després que el Tribunal Supremconfirmés el processament del jutge BaltasarGarzón per haver-se declarat competent perinvestigar-los.

La querella argentina, que es fonamenta en elprincipi de jurisdicció universal per jutjar crims delesa humanitat, va obrir un raig d’esperançainternacional en la lluita contra la impunitat delfranquisme. Una impunitat que va quedar lligada iben lligada amb la Llei d’Amnistia aprovada amb elsuport del PSOE i del PCE l'any 1977, i quel'esquerra del Parlament va presentar llavors comuna conquesta de l'oposició al règim.

La dictadura va ser molt hàbil en ocultaroficialment els crims que va cometre amb el seuaparell repressiu, caracteritzat per una actitudd'extermini de l'enemic en què es preteniaesborrar qualsevol al·lusió a la ideologia de laRepública. Des de les institucions franquistes es vaperseguir, encarcerar i assassinar tant a personesque havien destacat per la seva militància icompromís polític d'esquerres, com a aquelles quenomés havien comés el delicte de ser familiars deles anteriors o que havien acabat al bàndolrepublicà de forma casual. Després de la Transició,la democràcia ha deixat en la cuneta les famíliesde 120 mil persones desaparegudes, 30 mil infantsrobats i una quantitat de persones afusellades, ennom de la llei franquista, impossible de determinar,mitjançant un pacte de silenci que va basar lareconciliació de bàndols en l'oblit de les víctimes ien la impunitat dels botxins.

Com ha explicat Emilio Silva, president del'Associació per a la Recuperació de la MemòriaHistòrica (ARMH), no es pot anomenarreconciliació a un procés en què els botxins vanconservar tots els seus privilegis i les víctimesmantenen totes les conseqüències del dany. I defet, aquesta reconciliació ha servit de formaindignant perquè en tres dècades de democràciatampoc no s'hagi alterat l'estatus de les elits delrègim franquista ni l'estructura socioeconòmicaque va sorgir de l'aprofitament de 40 anys decorrupció política i econòmica.

Aquest mes de setembre hem presenciat un pashistòric en la confrontació de la impunitat delfranquisme amb la resolució de la jutgessaargentina María Servini de Cubría, que ha ordenatla detenció de quatre alts funcionaris policials i dela Guardia Civil per delictes de repressió i torturesdurant la dictadura. Els seus noms són JesúsMuñecas Aguilar, Celso Galván Abascal, JoséIgnacio Giralte i Juan Antonio González Pacheco,alies "Billy el Niño". Dos d'ells van morirrecentment i, per a la resta, es manté la nul·lacol·laboració de la fiscalia i dels responsables delgovern espanyol.

És la primera vegada que s’exigeix que algúrespongui davant la justícia pels crims de lasublevació militar i la dictadura de Franco. Hi hapersones que porten 77 anys esperant justícia ireparació. El franquisme continua present demúltiples formes a la societat espanyola i a lesinstitucions anomenades democràtiques. Ientretant, no només moren els botxins, tambédesapareixen les víctimes que han esperat massatemps per poder donar el seu testimoni i posar fi alsilenci.

pàgina 3 Paraules núm. 146 octubre 2013

María Romano SerranoJudici al franquisme.Avança la querella argentina contra

els crims de genocidi i lesa humanitat

pàgina 4 Opinió núm. 146 octubre 2013

"Jo no tinc nació, perquè no sócnacionalista". Ho afirmes ambrotunditat, segur de tu mateix,però quan deixem el temaperquè no ens entenem i en unaconversa d'aquí a la vora diusque has anat de tomb "pel nord"aquest estiu, expliques el teuviatge per Bilbao i SantSebastià. Jo en sé poc degeografia però diria que el nordde Tarragona no és ni Bilbao niSant Sebastià...

Rebles el clau -i els tòpics regio-nals espanyols, que són partconstituent del nacionalismeespanyol- quan dius que elcaràcter de la gent "del sud"t'agrada molt i “Del sud” aquívol dir d'Andalusia. Jo que empensava que davall de Tarrago-na hi havia el País Valencià o béel mar directament. Ja veig quehauré de tornar a fer geografia.O no.

El llenguatge et delata, i noperquè hagis fet un delicte sinóperquè tu, que dius que no etsnacionalista, ho ets, de la pitjorespècie. No ho dic per ofendre't,sincerament, sinó per descriu-re't. Perquè la pitjor espècie denacionalista és la que ja nonecessita afirmar-se en veu alta

-i quan ho fa és per negar-ho-però alhora assumeix el marcnacional de l'Estat com a propi ivital, de forma orgànica. Se'ndiu nacionalisme banal, eldescriu Michael Billig en unassaig fonamental per entendreel nacionalisme al segle XXI i noés cap virus sinó les conseqüèn-cies que el nacionalisme delsestats té sobre els seus ciuta-dans, sobretot sobre els quediuen i repeteixen que no sónnacionalistes.

I ara que jo assumeixo el meunacionalisme i el teu ha estat jadescrit, parlem, que diria “laCaixa”. La teva nació, la delnord al País Basc i el sud aAndalusia, està basada enl'Estat actual, és producte d'unestat i de les seves polítiquesnacionalitzadores aplicades enla contemporaneïtat, l'escola pera tota la ciutadania, la televisió,la Guardia Civil... I sobretotproducte de la imposició.Imposició banal si vols, peròimposició al cap i a la fi.

Concreto abans de seguir que lameva nació no és la formada perla gent que ara se'n vol anard'Espanya, les quatre provínciescatalunyeses, que de fet no sónres més que una altra formad'estat a nivell administratiu. Lameva està basada en la llenguaque jo parlo i va de Perpinyà aAlacant i de Fraga a l'Alguer, iadmet altres nacions en elmateix marc territorial perquèel territori no n'és el centre vitalsinó la voluntat de ser-hi. Pertant això de l'autodeterminacióde Catalunya a un i a altre niens va ni ens ve, parlant a nivellnacional, és clar.

La Via Catalana, "Gibraltar español"i el nostre antimilitarisme

Jordi Martí Font

pàgina 5 Opinió núm. 146 octubre 2013

Sí que ens va i ens ve a nivelldemocràtic. Perquè demanar iexigir la possibilitat de fer unreferèndum a nivell del quesigui per saber si una determi-nada gent vol estar a un lloc o aun altre no és un tema denacions només, és un dels dretscol·lectius bàsics que cal defen-sar, promoure i aplicar sempreque alguna col·lectivitat eldemani. Defensar el dret d'auto-determinació de qualsevol pobledel món passa per defensarexplícitament el dret d'autode-terminació del propi poble o delque està sotmès a les estruc-tures que ens són més o menys“pròpies”. La defensa explícitad'aquest dret i per tant del dretde Catalunya quatre provínciesa decidir a on va o a on esqueda, o amb qui ho fa o ambqui s'ho menja, és bàsica icentral en aquests moments tanta nivell de l'Estat espanyol comdels Països Catalans. I és bàsicai central perquè el movimentque ha portat a on som ara haestat i és d'àmplia base social,parteix del dret a decidircol·lectivament i segueix totesles formes democràtiques perfer-ho, que han de ser obligatò-riament només les legals.

Negar aquest dret o fer com sino passés res en aquest sentiten aquest tros de món aramateix és una postura que permi està fora de la història, i serfora de la història és una opcióperò no és la meva. Vull deixarclar que a mi aquest procés nom'agrada en moltes de les sevesformes i tinc ben clar que potser aprofitat per qui mana perposar fum damunt d'altresproblemes que patim com apersones i que qui mana

provoca, i això cal denunciar-ho,però això no és “el procés” sinó“aprofitar-se del procés”.

Com a antimilitaristes, i algunscom a pacifistes, hem estat ca-paços d'analitzar guerres iconflictes arreu del món, avegades sense tenir-ne ni idea iamb més ganes que elementsobjectius d'anàlisi. Hem vistcom conflictes autodeterminis-tes esdevenien banys de sang ihem vist com els exèrcitsservien només per matar i man-tenir qui mana en el poder oposar-hi algú altre.

Ara que el possible conflicteautodeterminista passa aquí i nohi ha sang, ara que una de lesparts demana diàleg i alhoraexigeix el dret a decidir, no somcapaços de fer cap anàlisi sobre

tot plegat i dir en veu alta si elque aquí passa és o no és el quehem defensat durant anys ipanys que passés a altres llocsdel món en contextos sem-blants? Ara que uns proposen iels altres neguen, no podemposar-los en el mateix plat de labalança.

I ara que podem, perquè aEspanya ningú mai ens farà nicas ni ha estat proposada com apossibilitat, no apostarem públi-cament per una Catalunya inde-pendent sense exèrcit? Bé quehem defensat una Espanyasense exèrcit i no per això hempensat que fóssim “unitaristes”;per què ara alguns pensen quefaria d'“independentistes”entrar en el debat de si volem ono exèrcit en la Catalunyaindependent? Ara que tot éspossible perquè aquest és i haestat un poble bàsicamentantimilitarista i sense exèrcitdes de 1714, ens ho mirarem totamb vista curta i direm que sóniguals els qui vam anar a la ViaCatalana que els qui criden“Gibraltar español”? Jo ho tincclar i la resposta és radicalment,no. I arribats aquí, cal que enparlem i molt.

El desgraciat tiroteig deWashington, amb almenys 12víctimes mortals a més del’assaltant, arriba justamentquan es commemora la SetmanaGlobal contra la ViolènciaArmada, que finalitzarà el diainternacional per la pau. Malau-radament, aquest tràgic incidentno és el primer que ens arribades del país amb més armes enmans de civils del món. I, ambtota seguretat, no serà l’últim.

Estats Units és literalment unpolvorí, amb més armes alcarrer que persones. Es calculaque hi ha entre 270 i 310milions d’armes de foc en mansde civils a les que caldria sumarmilions d’armes en mans decossos de seguretat i militars,per una població de poc més de300 milions. Aquesta enormequantitat d’armes en circulacióafavoreix que el 2011 s’hagiaplegat als EUA a 11 mil homi-cidis, 850 morts no intencio-nades i prop de 20 mil suïcidisamb armes de petit calibre.

Els esforços de Barack Obamaper reduir la permissivitat de lalegislació nord-americana en-vers l’adquisició i possessiód’armes en mans de civils, fruitdels continus successos tràgics acentres educatius o, com enaquest cas, a un centre de laArmada, han resultat fins arainfructuosos. El dret a posseirarmes està garantit per llei. Finsi tot en algunes jurisdiccionsnord-americanes la possessióprivada d’armes semiautomà-tiques d’assalt, de pistoles irevòlvers, és permesa sensellicència. L’edat mínima percomprar pistoles i rifles és de 18anys, més baixa que els 21 quees demanen per consumirbegudes alcohòliques.

Aquesta gran proliferaciód’armes no pot ser més queresultat d’un poderós i influentlobby armamentístic, que haaconseguit frenar qualsevol me-

sura per fer més difícil tenirarmes als Estats Units. Té certalògica que una indústria quenomés a aquest país ha gairebéduplicat en una dècada elnombre d’armes petites quefabrica, aplegant a cinc milions imig el 2010, no vulgui deixarque els hi treguin part delnegoci. Si a més considerem quees mou un volum de més de 2mil milions de dòlars l’any enimportació i exportació d’armespetites i municions als EUA, laqüestió es fa més difícil deresoldre. Estem parlant d’unpaís on les empreses d’armesfinancen a un bon nombre decongressistes, i on un dels prin-cipals exponents del lobby arma-mentístic, l’Associació Nacionaldel Rifle, ha proposat com asolució a les recurrents matan-ces a instituts de secundària,proveir d’armament els profes-sors. A l’Estat espanyol si bé elvolum d’armes i la permissivitatsón menors que als EUA, elproblema no es pot obviar. AEspanya, es calcula que hi ha4,5 milions d’armes de foc enmans de civils, algunes de lesquals són utilitzades per perpe-trar entre un 15 i un 20% deltotal d’homicidis i dos-centssuïcidis a l’Estat cada any.

Però, la violència armada no ésun problema exclusiu dels EUA od’Espanya. Les armes petitesacaben amb un miler de videshumanes cada dia a tot el món.Però en són molts més els que,sobre tot a països en desenvolu-pament, son ferits, mutilats oterroritzats per aquestes armesquan intenten fer la seva vidaquotidiana. Dels més de 875milions d’armes de foc existentsarreu del món, el 75% estan enmans de civils. No ajuda a reduiraquesta esgarrifosa xifra quecada any es fabriquin 8 milionsmés, a les que cal sumar entre10 i 15 mil milions de municions,suficients per disparar a cadaésser humà del planeta no unasinó deu vegades.

Un dels arguments utilitzat peraconseguir una cultura de paués el que afirma que les guerresi la violència està en la ment deles persones, i és de la ment deles persones d’on l’hem detreure. És veritat, estem educatsen la violència, hem naturalitzatl’existència de les armes i lesguerres gràcies a joguines,videojocs, pel•lícules i literaturabel•licista, i tot això s’had’eradicar. Vivim en una societatviolenta, i tots en som responsa-bles. Però uns més que altres.Com és el cas dels governants ilegisladors que afavoreixen laseva fabricació i venda, i delsfabricants que les produeixen ique s’enriqueixen cada anygràcies a un negoci mundiald’armes petites i lleugeres de 7mil milions de dòlars. Un pastísmassa gran per posar la moralper davant de la cobdícia. Comdiu la UNESCO, construïm lapau en la ment dels homes i lesdones, però no oblidem comen-çar, i amb urgència, pel desar-mament. Les guerres no espodrien fer sense armes i senseexèrcits que enviar a disparar-les. Un món amb menys armesés igual a un món més pacífic.

(Article publicat al Diari Ara)

pàgina 6 Conflictes núm. 146 octubre 2013

Violència armada als Estats Units Jordi Calvo

Aquest mes de setembre hadeixat a la premsa la relacióentre el militarisme i la misogí-nia congènita que, la trouped’armats i alienats de disciplinai jerarquia, exerceixen de formainapel·lable, per molts discursosde reforma i canvi que vulguinvendre. Aquesta misogínia mili-tar traspua tota la piràmide decomandament, és quelcomanimal que la institució alimentaamb subtilesa, però sensedescans, malgrat encara hi hagidones que s’entestin en volerdemostrar quelcom contrari.

Així aquest mes que deixem enshem trobat com era condemnata set anys de presó un marinerper violar a la seva cabo al“patrullero” de l’armada onfeien servei, davant la quietuddels companys que “no erenconscients del que passava”.

També llegíem com s’obria unexpedient disciplinari a una ca-pitana que va denunciar a uncoronel que va ser condemnat ados anys i deu mesos de presóper abús d’autoritat, tractedenigrant i maltractament a unsubordinat, segons el TribunalSuprem que va ratificar lasentència ”sus actos (tocamien-

tos, insinuaciones, amenazas,vejaciones en público) eran“claramente atentatorias de sulibertad sexual”. Diu el ministeride defensa que aquest expe-dient que se li ha obert aaquesta capitana no té res aveure amb aquell judici, tot iuna sèrie d’abusos que va patirdesprés de la sentència, aquestssí, militarment legals.

Per il·lustrar allò que l’exercit esvol semblar cada vegada més ala societat civil, trobem l’aco-miadament (bé, no renovació delcontracte) d’una soldat especia-lista que va patir un càncer demama, i es va assabentar de lanova situació laboral pel semprepoc il·lustrat BOE, just quanpodia gaudir dels beneficis de lasanitat militar. Soldada a l’atur ia la llista d’espera d’operacióquirúrgica, no sense abanshaver patit tot un seguitd’arrests i vexacions per nopoder donar el valor i “pundo-nor” militar que els seuscomandaments li exigien.

Jerarquia, submissió, anul·lacióde la persona, matxucar als quepitjor ho tenen per defensar-se ipoder abusar d’ells i elles.Aquest mes també ha sortit a la

palestra com han abandonatcom a rates les desenes detraductors afganesos que vanservir, mai millor dit, al desple-gament espanyol a l’Afganistan.Molts d’ells han denunciat queles seves vides corrien perill iportaven temps demanant ajutper quan arribés el moment dela marxa. Al militarisme no liimporta aquests detalls, la glòrianomés està reservada si hi hamort pel mig, pròpia o aliena. Iun sou és un sou, fet el servei,acabada la relació. A veure sialguns s’assabenten per a quitreballen.

http://politica.elpais.com/politica/2013/09/16/actualidad/1379349018_100264.html

http://www.publico.es/470963/un-marinero-condenado-a-7-anos-de-prision-por-violar-a-una-cabo-en-un-buque-militar

http://politica.elpais.com/politica/2013/08/17/actualidad/1376750945_635552.html

http://politica.elpais.com/politica/2013/09/14/actualidad/1379172504_037458.html

pàgina 7 Retalls de... premsa núm. 146 octubre 2013

Misogínia disciplinada Toni Álvarez

núm. 146 octubre 2013

Fou un mes d’octubre de 1965 que es va estrenarl’obra La Indagació de forma simultània a 14teatres alemanys. Aquesta peça teatral de PeterWeiis (1916-1982) té com a base el procéscelebrat a Frankfurt/Main contra els culpables delgenocidi d’Auschwitz. El mateix Weiis i d’altresdramaturgs van assistir al judici i prenguerennotes de les declaracions de testimonis i acusats,això li va permetre confeccionar aquesta obra queha esdevingut un exemple del Teatre Document.

El Teatre Document surt en un moment en què laguerra freda era la base de la política mundial, uncontext on, tot i la fi de la IIª Guerra Mundial,dominava un feixisme moral i ideològic. Com aexemples: la cacera de bruixes de Mc Carthy, laguerra de Vietnam, l’assassinat de Kennedy id’altres dirigents al llarg de la dècada dels 60...en tots els casos existia un rerefons de conspira-cions ocultes, mans negres, interessos incon-fessables i sempre, sempre, una desfiguració de larealitat. Calia analitzar els fets, desentranyaridentitats amagades darrera certes accions, isobretot era necessari prendre partit.

Als anys 60 el feixisme ja havia estat vençut, coma forma bèl·lica i organitzada, però les actituds icerts aspectes que el caracteritzen perviuen ac-tualment en el nostre món i el nostre quefer diari.Ningú es qualifica públicament de feixista,curiosament tots són demòcrates, però les sevesactuacions i el seu conjunt d’idees no en deixencap dubte.

La situació bàsicament no ha canviat, han canviatels noms i les localitzacions. Segueix haventculpables de genocidis, guerres per petroli,assassinats de dissidents, censura (PUSSY RIOT,LLIBERTAT!), espionatge per al control social,creuades contra l' ús lliure del cos i la sexualitat,persecució per motius racials o de procedència... Ino em refereixo als grups d’extrema dreta, quecada cop tenen més suports en l’actual situacióeconòmica i social, em refereixo tant als nostresdirigents (locals, nacionals, estatals, mundials)garants de la democràcia, com a nosaltresmateixos, que els votem, tolerem o patim ambcristiana resignació. Em refereixo també a lacomplaença amb que veiem bombardejos iassassinats a països llunyans, o la indiferència iabsoluta normalitat amb que acceptem que hihagi persones demanant caritat pel carrer o nenssense esmorzar, a les cues d’aturats o als milersde desnonats.

El teatre és un arma poderosa, per això us deixoamb un fragment de “Marat-Sade” (1963) de PeterWeiis. Els residents del Sanatori Mental deCharenton representen una obra sobre la figuradel revolucionari Marat, dirigida pel marquès deSade, també intern, en una jornada de portesobertes. Un gran exemple de teatre dins delteatre.

“No penseu que els podeu vèncer sense utilitzar laforça, no us enganyeu, no els cregueu quan lanostra revolució sigui sufocada i us diguin que lescoses, ara, són millors.

Encara que no es vegi la pobresa, perquè l’hanocultat, encara que tingueu més diners i pugueucomprar més coses noves i inútils, encara quesembli que mai havíeu estat tant rics, és solsl’argument dels que són molt més rics quevosaltres. No us deixeu enganyar, encara que usdonin copets a l’espatlla i us diguin que ja no hi hadesigualtat sobre la que parlar, ni motiu pel quelluitar. Si se’ls creieu, ells sempre tindran tot elcontrol, a les seves luxoses cases amb bancs degranit des d'on roben a tot el món, amb l’excusade portar la llibertat.

Alerta! Doncs quan ells vulguin us enviaran aprotegir les seves riqueses amb una guerra. Lesseves armes, desenvolupades ràpidament percientífics servils, esdevindran cada cop méseficaces i mortals, fins que puguin, simplementamb un gest, esquarterar a milions de personescom vosaltres.”

Pau GomisA la paret, escrit amb guix, diu:

pàgina 8 La contraportada

La indagació (o encara Peter Weiis)