Prometeu Encadenat

Fet per: Pol Plana

Grec (Treball d’estiu)

Professor/a: Felissa Lobato

Urano Gea Temis Tetis Océano Rea Crono Pléyone Atlas Epimeteu Prometeu

Estigia Palas Oceanides Maya

Hera Zeus Ínaco Hermes

Cratos Bía Zelo Nike Hefesto Ío

Arbre genealògic

Origen CulpabilitatLa culpabilitat dins de l’obra de Prometeu encadenat empren una distinció més aviat subjectiva respecta què està bé, amb que està malament. Aquesta subjectiva visió pot ser abordada des dels interessos del poderós/governant, o bé des dels interessos del màrtir/castigat. La majoria dels personatges senten pena i tristesa per la situació de Prometeu, tot i això acaten les ordres establertes per Zeus i no deslliuren a l’encadenat. La culpabilitat de Prometeu es afirmada en tot moment però les dos grans preguntes que ens hem de fer són:

De que és culpable, Prometeu?: Segons l’obra, Prometeu es condemnat per Zeus a haver de patir empresonat i encadenat a dalt de tot de la regió de Estigia.. El primer del seus delictes era que havia proporcionat carn en bon estat als humans, però en canvi als déus els hi havia donat la part de la carn amb més mal estat. El segon delicte comés (i segons Zeus el més greu) era que havia entregat la flama (el foc) a l’ésser humàA comés bones accions o males accions?: Davant d’aquesta pregunta hem de tindre clara una cosa: que Prometeu va cometre dos accions destacables que són robar i enganyar. Tot i això aquests dos verbs poden estar equivocats depenen de la visió que li vulguem donar a la situació, ja que depenen del bàndol en el qual ens identifiquem podrem dir si el que va fer es condemnable o no ho és.

Resum de l’obraL’obra comença amb la presentació de Cratos, Bia, Hefest i Prometeu a una muntanya propera a Esticia. Hefest està acompanyat de Cratos i Bía els quals l’han portat fins allà per encadenar a Prometeu, el qual ha entregat el foc a la raça humana i això ha fet enfurismar a Zeus. Cratos i Hefest abandonen a Prometeu encadenat a una roca, però al cap d’un temps el gran benefactor es desperta i comença a parlar amb el cor (les Oceànides). Elles li pregunten perquè ha hagut de ser tan atrevit i ha hagut d’entregar la flama de Zeus als homes, davant d’això Prometeu els hi respón que ell sentia tristesa pel humans, ja que Zeus els maltractava i els privava de certs bens que els hi haguessin estat més útils. Després d’aquesta breu conversa apareix Ocèano el qual en seguida es mostra com a gran amic de Prometeu (ja que tenen entre ells parentesc). Océano li diu que aguanti el dolor el millor que pugui, ja que ell intentarà parlar amb Zeus per tal de que ell es doni compte de que ha castigat de forma despòtica a un innocent. Prometeu li agraeix les molèsties però ell sap de sobres que res podrà alleujar el seu dolor, i molt menys podrà fer canviar d’opinió a Zeus. El cor torna a apareixer però aquest cop li confessa a Prometeu una gran pena cap a la seva persona. Prometeu es sent ultratjat per la seva situació, ja que ell en el seu moment va viure entre els déus, ell va ser bó amb tothom, de fet va ser un gran benefactor per molts dels que ara l’han condemnat. El cor entristit diu que tot ha de seguir el pas del temps, i que per tant el regnat de Zeus (de moment) és el més important. De cop i volta, entra en escena Ío la qual sembla desconcertada i totalment desorientada, ja que no sap on es troba exactament.

De fet Ío està sent perseguida per un tabard el qual no deixa de molestar-la i de preocupar. Aleshores, Prometeu sent el seu lament i li explicà el perqué del seu turment. Ío li agraeix a Prometeu l’explicació i les seves bones intencions i li pregà que li expliqui que ha fet una persona tan bona per estar castigat per Zeus. Prometeu li explica la seva situació i li relata tot el que ha succeït fins al moment. El cor es lamenta per la mala sort i el cruel destí que pateix Ío i li desitja sort en el seu camí. Tot i això Ío li prega a Prometeu que li expliqui que serà de la seva vida, i que li expliqui altres coses que sap sobre el seu pare. Prometeu li confessà que un heroi nascut de la seva descendència serà el que el deslliurarà. Ío s’envà ja que el tabard de nou la persegueix i busca la seva carn per picar-la, alterada abandona a Prometeu i li dona les gràcies tot lamentant-se del seu destí. De nou el cor li torna a preguntar a Prometeu com pot seguir creient que Zeus és arrogant i mesquí, sí en un futur serà capaç de perdonar-lo i (segons el que diu Prometeu) permetrà que un descendent de Ío el deslliurí dels seus mals. Prometeu, aleshores fa una aclaració, ja que ell diu que Zeus és com és per el que ha viscut, però que amb el temps canviarà i això el portarà a perdre el seu tro. Un cop acaba la conversa entre el cor i Prometeu entra en escena Hermes, el qual de seguida mostra una certa admiració cap a Prometeu, peró tot i això se’n riu pel fet d’haver lliurat tantes coses als homes i que ells en canvi no hagi fet res per ell. Prometeu diu que prefereix ser lliure peró encadenat en comptes de ser un servent però sense estar subjecte a un lloc, ja que ell mai podrà ser subordinat. Hermes, en canvi se’n burla d’ell i li diu que s’està equivocant adoptant una postura tan superba i radical.

Personatges-Cratos: En l’obra de Prometeu encadenat només empren el treball de botxí de Prometeu, ja que l’acompanyà juntament amb Hefest i (la seva germana) Bía. Durant el breu espai de temps que apareix podem veure com fa de veu del deure, ja que sempre parla del que s’ha de fer, de l’obligació que tenen que és encadenar a l’infractor. De fet, podem prendre la veu de Cratos com la pròpia veu de Zeus ja que en tot moment defensa la postura del rei dels déus.

-Bía: En cap moment de l’obra diu una sola paraula, de fet actua com a un simple símbol, acompanya al seu germà en el seu deure i vigila a Hefest mentres encadena a Prometeu. Per tant, no podem deduir res de la seva forma de ser.

-- Hefest: Dins l’obra de Prometeu encadenat, Hefest fa de encadenador obligat a castigar a un ésser estimat. Hefest sap el que ha fet Prometeu, però tot i això la seva naturalesa no li permet comportar-se de forma cruel amb en Prometeu, ja que sent que ell és com un germà. Tot i això es veu forçat a condemnar-lo ja que Zeus així ho mana, a més a més del fet que Cratos i Bía l’han acompanyat fins allà només per obligar-lo a encadenar el acusat, ja que ell és l’únic Déu que ho sap fer.

- Prometeu: Prometeu va ser el gran benefactor de la humanitat. Va crear un primer engany contra Zeus i el deus en realitzar el sacrifici d'un gran bou que va dividir en dues parts: una repleta de pells, carn i vísceres, les quals va amagar dins del ventre del bou. Mentres que en una altre va posar els ossos però els va cobrir de proteínic greix. Va deixar llavors elegir a Zeus la part que menjarien els déus. Des de llavors els homes cremen en els sacrificis els ossos per oferir-los als déus, però la carn se la mengen. Indignat per aquest engany, Zeus va privar als homes del foc. Prometeu va decidir robar-lo de nou i tornar el foc als homes, així que va pujar a la muntanya Olimp i agafà el carro d'Helios i va tornar a robar-lo atorgant de nou una energia per escalfar-se als homes.

Davant d’això Prometeu va ser encadenat per Hefest per tal de complir condemna pel que havia fet. És un personatge molt característic i molt adequat per ser el personatge principal d’un relat, ja que és un ésser que pensa ja en justícia i en el benestar de les altres persones, de fet, es mostrat com un heroi grec.

- Oceánides: Dins l’obra de Prometeu encadenat prenen el paper de cor, i es mostren com una reflexió oposada (en moltes ocasions) del que pensa Prometeu, aquest fet es donat per un únic motiu el qual resulta ser que l’autor pretén fer reflexionar a Prometeu sobre el que ha fet. L’objectiu principal de l’obra es fer veure com es sent Prometeu un cop està encadenat, per poder veure si canvia d’opinió o no.

- Océano: Ens trobem davant d’un ésser totalment pacífic i conciliador que només busca viure en pau i en equilibri. No és una divinitat belicosa o amb qualitats agressives, ja que la seva designació és bastant simple, ja que representa el gran oceà que envolta tot el món. Océano és la primera visita que rep Prometeu, just després d’Hefest, Cratos i Bía. Un cop veu com ha quedat Prometeu, sent una gran pena per ell ja que son parents i sap que Prometeu no és un ésser pervers o maliciós que busquí el seu propi benefici. Finalment, Océano li promet que intentarà fer entrar en raó a Zeus perquè el deslliuri.

- Ío: Ío és un personatge que es mostra com el símil de Prometeu però en versió femenina ja que també ha estat castigada per un Déu, i sobre ella pesa la condemna d’haver de patir de forma indeterminada. En ella podem veure reflectida la compassió, la tristesa i la pèrdua d’una identitat que en un passat va ser molt ben reconeguda. És un personatge bell que només busca el propi descans i no pretén fer mal a ningú, tot i això s’ha trobat amb la voluntat dels déus i això ha fet que el seu camí s’hagi vist distorsionat.

- Hermes: Dins l’obra d’Ésquil és presenta com l’últim personatge que surt a escena i simbolitza les noves noticies que arriben per a Prometeu. Al inici de la seva aparició es mostra com una divinitat que se’n riu de la tossuderia de Prometeu, ja que ell no vol acceptar que té tota la culpa del que ha succeït i que Zeus ha actuat de forma justa. Hermes li diu que prefereix ser lliure però sotmès a unes ordres abans d’estar empresonat i ser un lliure pensador i que les pròpies paraules se les quedi el vent.

Pervivéncia argumentsLa pervivència dels arguments dins l’obra de Prometeu encadenat presenta una clara contraposició entre el deure i el voler. El deure és allò que estem obligats a fer sense poder negar-nos a les seves conseqüències o a arribar a desenvolupar l’acció, ja que no exigeix opinió ni influència per part de la persona que el du a terme. En canvi, el voler és allò que fem per pròpia decisió sense estar forçats a arribar-ho a desenvolupar en les seva màxima expressió. Dins l’obra de Prometeu encadenat, aquesta contraposició la trobem en tots els déus o divinitats que són amics de Prometeu. Aquests senten una gran pena per Prometeu ja que ell està encadenat i condemnat però ells no tenen la suficient capacitat de lideratge o de decisió com per deslliurar-lo de les seves cadenes o bé no encadenar-lo (com és el cas d’Hefest). Dins la nostre societat aquesta situació es veu reproduïda en múltiples ocasions,per tant, ho exemplificarem amb una situació. Un home és policia, però el seu germà és un delinqüent: Tenim un Home que és policia i treballa per l’estat. Aquesta situació el fa propietari d’un propi deure, el qual du a terme sense cap problema, ell té la seva pròpia opinió davant la societat, tot i això sap diferenciar el que és la seva feina de la seva vida personal. També hem de tenir en compte el seu germà el qual ha comés un delicte. Ell ha robat a una tenda ja que no tenia diners per comprar el que volia. El germà policia té el deure de detindre’l, però tot i això és sent contrariat, ja que ha de castigar al seu propi germà perquè ha comés un delicte. Aleshores aquí es fica en màxima expressió el voler i el deure.