perversiones tribuna lunes 11 julio 11

2
Lunes, 11 de julio de 2011/ Ultima Hora Ibiza 16 Q ué tiempos! ¡qu é c os t um- bres!» –O tempo- ra, o mor es!  exclamó Ciceró n en su primer discurso contra Catili- na deplorando el vicio y la corrupción de su época. El PSOE, el PP y demás partidos españolistas han trans formado en decentes y social- mente honorables comportamientos c on denad os p or el C ód igo de Hammurabi, la Biblia y el Corán, tales como la rapiña y la homosexualidad. En cambio pret enden conver tir la honrosa aspiración de los pueblos –en concreto del catalán– a la soberanía, venerada por todo el mundo, en algo indece nte, perverso, demoní aco. Al- berto Ribera, barón de Ciutadans, que exhibe su impudicia en carteles elec- torales, calificó de «terrorista» al di- rector del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Laia Bonet, novicia del PSC, declaró que la mera pregunta sobre la independencia era «una perversión». A la pregunta del CEO, el 42% de los encuestados votaría sí a la indepen- d en ci a, un 28% votaría no y un 39,6% se abstendría. Sobre una parti- cipación teórica del 70%, el sí obten- dría el 60,3% y el no un 39,6%. La mayoría independentista superaría en 5 puntos el mínimo avalado por la ONU. El argumento independentista se llama expolio colonial. Y viene de lejos. El economista Ramon Trias Far- gas estableció en 1960 que el déficit fiscal catalán era del 72% en 1951. Actualmente, el déficit fiscal interre- gi onal de Catalunya asc ie nde a 18.000 millones de euros. El catedráti- co de Estructura Económica Santiago Niño Becerra explica que las comuni- dades con superávit fiscal dependen de lo que el Estado quita a las que tie- nen déficit fiscal, lo cual «es un es- quema perverso». Resumiendo: la per- versión no es librarse, sino mantener el yugo. Perversiones Oficialitat del català a europa: una altra ocasió perduda uan lany 2007 Roma- nia i Bulgària entraren a la UnEuro- pea, la república d’Irlan- da va apro fit ar l’ocasi ó per c o rr eg ir u na man- cança de la seua presèn- cia a Europa: va exigi r l’ofi cialitat del gaèlic irlandès per donar suport a la con- tinuació del procés de construcció euro- pea. Alguns podien pensar que es tracta- va d’una ocasió una mica agafada amb calçador, com diu ara l’eurodiputada del PSC Maria Badia en relació a la mateixa demanda per al catal à, tot aprofi tant l’accés de Croà cia. Però els est ats fan aquestes coses: aprofiten els canvis dins les estruct ures comunitàries per millor ar la seua presència, la seua representativi- tat o el rol dels seus trets d’identitat. Ir- landa va jugar magníficament les seues cartes. No va mesclar la qüesti ó del gaèlic amb cap altra (de fet, record molt bé que els col·legues irlandesos fins i tot ens demanaven que no féssim ostenta- ció de mostres de suport a la seua causa, perquè no la qüestió del gaèlic no es po- gués confondre amb la del català ni amb la de cap altra llengua no oficial de la Unió Europea). Jugaren bé les seues car- tes i se’n varen sortir. Ara, amb l’accés futur de Croàcia a la Unió Europea, un accés d’alt ra banda ben justificat i del tot desitjable, nosal- tres comptàvem amb una ocasió similar per impleme ntar l’oficial itat plena del català a la Unió. I així es va plantejar al Congrés dels diputats. Però, una vegada més, en aquesta espinosa reivindicació, els dos grans partits estatals —i estatis- tes—, PP i PSOE, han bloquejat el pas a  Ara , amb l’a ccé s fut ur de Cr ci a a la UE , unaccé s d’alt ra band a ben justifi cat i de l tot des itja ble , no sal tre comp tàve m ambuna ocasi o´sim iar per implementa r l’oficialitat  ple na delcatal à a la un ió» la llengua catalana . El regne d’Espa nya hauria pogut fer com va fer en el seu moment la república d’Irlanda i exigir l’oficialitat plena del català a Europa per donar suport als futurs canvis dins la UE. Però la majoria parlamentària que hi ha a Madrid ha barrat aquesta possibili- tat. I no és la primera vegada. Del PP ja ho podíem esperar. Quan parlam del PP i de qüestió lingüística no puc evitar que em retorni, una vegada i una altra, la profunda estranyesa de l’eu- rodiputada hongaresa Kinga Gál, quan em demanava, el passat mes de març, en un congrés a Budapest, «què caram els pass a, als del PP espanyol, que tenen aquesta al·lèrgia a la diversitat i a la plu- ralitat lingüística?», pregunta que encara concretava més, i sense tanta filatura: «Què tenen, contra el català?». En la me- sura en què el PP encarna encara, en bo- na part, la visió ultraunitarista que pas- sades etapes polítiques han impregnat a la cultura política espanyola, no ens ha de sorpren dre que tengui unes actit uds tan difícils d’explicar fora de les fronte- res. Del s soci ali stes se’ n podr ia dir tres quarts del mateix, però amb alguns ma- tisos, que no els afavor eixen, precisa - ment. Per començar, queda a l’aparador per a vergonya públi ca el galdos íssim pa- per que hi jugaren els vint-i-cinc dipu- tats del PSC. Els socialistes catalans, ple- gats absolutament a la voluntat del «cosí gran», atemorits potser, convençuts tal vegada, no varen saber fer res més que votar contra allò que a Brusel·les i a Es- trasburg proposen els seus companys de partit Obiols i Badia. Queda demostrat, en qualsevol cas, que, en qüestions d’es- tat (i la llengua és una qüestió d’estat, i de primer ordre d’importància, segons demostren dia a dia PP i PSOE), aquests dos partits tenen una entesa fèrria, sense fisures ni malente sos. Es podrà dir —i ho faig jo mateix en el títol d’aquest paper— que hem perdut una nova ocasió per a l’oficialitat del ca- talà a Europa. Ningú no ho pot negar. Però l’ocasió em permet de reiterar una idea que cada vegada veig més clara: ani- rem perdent totes les oportunitats per- què la nostra llenga sigui plenament ofi- cial a Europa mentre sigui l’Estat espa- nyol qui hagi de sol· lic i ta r- ne l’ofici alita t. Perquè, en un estat que s’au- toconsidera com a unitari, no hi cap la diversitat lingüística plena, ni el ple re- coneixement de la pluralitat nacional. No la reconeixen amb plenitud ni amb igualtat ni la constitució ni cap dels es- tatuts d’autonomia. Per tant, seria espe- rar miracles, pensar que Espanya aprofi- tarà alguna de les moltes oportunitats que tendrà per fer oficial el català a Eu- ropa. En canvi, un estat europeu que ten- gués el català com a primera llengua, o com a llengua pròpia, arreglaria directa- ment la qüestió… quan es presentàs la primera oportunitat. PERE BONNIN BERNAT JOAN I MARÍ BARRA LLIURE Q DIARIO DE CITAS Tribuna Davi d Villa ,  jugador del FC Barcelona «Ce sc Fàbregas es mi debili dad, ojalávenga al Barça» Muamar Gadafi, líder de Libia, sobre la intervención europea. «LaOTANlo lament ará cua ndola guer ra lle gue a Europa»

Upload: perebonnin

Post on 04-Apr-2018

222 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

 

Lunes, 11 de julio de 2011/ Ultima Hora Ibiza 16

Q ué tiem pos!¡qué costum-bres!» –O tempo-

ra, o mores!–  exclamóCicerón en su primerdiscurso contra Catili-na deplorando el vicioy la corrupción de suépoca. El PSOE, el PP y

demás partidos españolistas hantransformado en decentes y social-mente honorables comportamientosc on de nad os p or e l C ód igo d eHammurabi, la Biblia y el Corán, talescomo la rapiña y la homosexualidad.En cambio pretenden convertir lahonrosa aspiración de los pueblos –enconcreto del catalán– a la soberanía,venerada por todo el mundo, en algoindecente, perverso, demoníaco. Al-berto Ribera, barón de Ciutadans, queexhibe su impudicia en carteles elec-torales, calificó de «terrorista» al di-rector del Centre d’Estudis d’Opinió

(CEO). Laia Bonet, novicia del PSC,declaró que la mera pregunta sobre laindependencia era «una perversión».A la pregunta del CEO, el 42% de losencuestados votaría sí a la indepen-dencia, un 28% votaría no y un39,6% se abstendría. Sobre una parti-cipación teórica del 70%, el sí obten-dría el 60,3% y el no un 39,6%. Lamayoría independentista superaría en5 puntos el mínimo avalado por laONU. El argumento independentistase llama expolio colonial. Y viene delejos. El economista Ramon Trias Far-gas estableció en 1960 que el déficitfiscal catalán era del 72% en 1951.Actualmente, el déficit fiscal interre-gional de Catalunya asciende a18.000 millones de euros. El catedráti-co de Estructura Económica SantiagoNiño Becerra explica que las comuni-dades con superávit fiscal dependende lo que el Estado quita a las que tie-nen déficit fiscal, lo cual «es un es-quema perverso». Resumiendo: la per-versión no es librarse, sino mantenerel yugo.

Perversiones Oficialitat del català a europa:una altra ocasió perduda

uan l’any2007 Roma-nia i Bulgàriaentraren a laUnió Euro-

pea, la república d’Irlan-da va aprofitar l’ocasióper corregir unaman-cança de la seua presèn-

cia a Europa: va exigir l’oficialitat delgaèlic irlandès per donar suport a la con-tinuació del procés de construcció euro-pea. Alguns podien pensar que es tracta-va d’una ocasió una mica agafada ambcalçador, com diu ara l’eurodiputada delPSC Maria Badia en relació a la mateixademanda per al català, tot aprofitantl’accés de Croàcia. Però els estats fanaquestes coses: aprofiten els canvis dinsles estructures comunitàries per millorarla seua presència, la seua representativi-tat o el rol dels seus trets d’identitat. Ir-landa va jugar magníficament les seuescartes. No va mesclar la qüestió delgaèlic amb cap altra (de fet, record moltbé que els col·legues irlandesos fins i totens demanaven que no féssim ostenta-ció de mostres de suport a la seua causa,perquè no la qüestió del gaèlic no es po-gués confondre amb la del català ni ambla de cap altra llengua no oficial de laUnió Europea). Jugaren bé les seues car-tes i se’n varen sortir.

Ara, amb l’accés futur de Croàcia a laUnió Europea, un accés d’altra bandaben justificat i del tot desitjable, nosal-tres comptàvem amb una ocasió similarper implementar l’oficialitat plena delcatalà a la Unió. I així es va plantejar alCongrés dels diputats. Però, una vegadamés, en aquesta espinosa reivindicació,els dos grans partits estatals —i estatis-tes—, PP i PSOE, han bloquejat el pas a

 Ara, amb l’accés futur de

Croàcia a laUE, unaccés

d’altra banda benjustificat 

i del totdesitjable, nosaltre

comptàvem ambuna

ocasio´simiar per 

implementar l’oficialitat 

 plenadelcatalà a la unió»

‘‘

la llengua catalana. El regne d’Espanyahauria pogut fer com va fer en el seumoment la república d’Irlanda i exigirl’oficialitat plena del català a Europa perdonar suport als futurs canvis dins laUE. Però la majoria parlamentària que hiha a Madrid ha barrat aquesta possibili-tat. I no és la primera vegada.

Del PP ja ho podíem esperar. Quanparlam del PP i de qüestió lingüística nopuc evitar que em retorni, una vegada iuna altra, la profunda estranyesa de l’eu-

rodiputada hongaresa Kinga Gál, quanem demanava, el passat mes de març, enun congrés a Budapest, «què caram elspassa, als del PP espanyol, que tenenaquesta al·lèrgia a la diversitat i a la plu-ralitat lingüística?», pregunta que encaraconcretava més, i sense tanta filatura:«Què tenen, contra el català?». En la me-sura en què el PP encarna encara, en bo-na part, la visió ultraunitarista que pas-sades etapes polítiques han impregnat ala cultura política espanyola, no ens hade sorprendre que tengui unes actitudstan difícils d’explicar fora de les fronte-res.

Dels socialistes se’n podria dir tresquarts del mateix, però amb alguns ma-

tisos, que no els afavoreixen, precisa-ment. Per començar, queda a l’aparadorper a vergonya pública el galdosíssim pa-per que hi jugaren els vint-i-cinc dipu-tats del PSC. Els socialistes catalans, ple-gats absolutament a la voluntat del «cosígran», atemorits potser, convençuts talvegada, no varen saber fer res més quevotar contra allò que a Brusel·les i a Es-trasburg proposen els seus companys departit Obiols i Badia. Queda demostrat,en qualsevol cas, que, en qüestions d’es-tat (i la llengua és una qüestió d’estat, ide primer ordre d’importància, segonsdemostren dia a dia PP i PSOE), aquestsdos partits tenen una entesa fèrria, sensefisures ni malentesos.

Es podrà dir —i ho faig jo mateix en eltítol d’aquest paper— que hem perdutuna nova ocasió per a l’oficialitat del ca-talà a Europa. Ningú no ho pot negar.Però l’ocasió em permet de reiterar unaidea que cada vegada veig més clara: ani-rem perdent totes les oportunitats per-què la nostra llenga sigui plenament ofi-cial a Europa mentre sigui l’Estat espa-n yo l q ui h ag i d e s ol· lic it ar -n el’oficialitat. Perquè, en un estat que s’au-toconsidera com a unitari, no hi cap ladiversitat lingüística plena, ni el ple re-coneixement de la pluralitat nacional.No la reconeixen amb plenitud ni ambigualtat ni la constitució ni cap dels es-tatuts d’autonomia. Per tant, seria espe-rar miracles, pensar que Espanya aprofi-tarà alguna de les moltes oportunitatsque tendrà per fer oficial el català a Eu-ropa.

En canvi, un estat europeu que ten-gués el català com a primera llengua, ocom a llengua pròpia, arreglaria directa-ment la qüestió… quan es presentàs laprimera oportunitat.

PEREBONNIN

BERNATJOAN I MARÍ 

BARRA LLIURE

DIARIO

DE

CITASTribunaDavid Villa, jugador del FC 

Barcelona 

«Cesc Fàbregas esmidebilidad,ojalávenga alBarça»

Muamar Gadafi, líder de Libia,sobre la intervención europea.

«LaOTANlo lamentarácuandola guerra llegue aEuropa»