L’emissió, a mitjan gener pel Ca-nal 33, del documental Ciutat Morta de Xavier Artigues i Xapo Ortega va convertir-se en un gran fenomen polí-tic. Amb prop de 570.000 espectadors d’audiència no va trigar a esquitxar tota mena de debats sobre com una democràcia que va forjar-se des de la consciència antifranquista pot perme-tre que els seus cossos judicials tortu-rin, la justícia ratifiqui els discursos del poder i les institucions municipals encara mantinguin les clavegueres del poder per poder netejar els aspectes més foscos. Abans d’accedir a la tele-visió i de convertir-se en un veritable fenomen dins les xarxes socials, Ciutat Morta havia tingut una discreta cir-culació en els circuits cinematogràfics i dins d’alguns espais de la militància antisistema. Ara s’ha convertit en el documental que certifica que és possi-ble mostrar tot allò que les televisions mai no s’atreviran a mostrar. Un do-cumental polític que va ser creat per transformar la realitat i que de mica en mica ha aconseguit el seu propòsit.

Si ens preguntem quina és la for-ça de Ciutat morta com a documental veurem que aquesta radica en com va assumir la denúncia dels fets que es van produir el 4 de febrer del 2006 a Ciu-tat vella, des de la investigació rigorosa i la consciència d’arribar fins al final de la denúncia. El documental neix

des de la creença que els bons docu-mentals no només han de documentar, sinó que també han d’intervenir dins la realitat. Algunes veus consideren que Ciutat morta és poc objectiu perquè no hi surten reflectides les forces po-lítiques –l’Ajuntament de Barcelona– o els representants de les forces policials. Probablement l’interès de la pel·lícula radica en el fet que, com que va ser ro-dada amb un pressupost reduït, va ha-ver d’enfrontar-se a un cert menyspreu per part de les institucions que no vo-lien participar en una reflexió sobre uns fets foscos que volien amagar. La negativa institucional permet que la denúncia pugui actuar de forma més directa.

Xapo Ortega i Xavier Artigues han aconseguit que la timidesa que moltes vegades el documental del nostre país ha tingut davant de la política es tren-qui. Des de finals dels anys noranta, el documental ha estat a Catalunya un dels camins de renovació del cinema. El Màster de Documental de la Pom-peu Fabra va permetre crear una tra-dició de documental sòlid amb obres com Mones com la Becky de Joaquim Jordà, En construcción de José Luis Guerín, El cielo gira de Mercedes Al-várez o Cravan versus Cravan d’Isaki Lacuesta. Un dels problemes d’aquesta tradició documental radicava en el fet que la voluntat dels autors no anava

acompanyada d’un clar desig d’inter-venció política. L’excepció va ser l’obra de Joaquim Jordà amb la qual Ciutat Morta estableix un vincle clar, sobretot amb De Nens, un film que, a partir del judici al voltant d’un pederasta en el barri del Raval, estableix una reflexió cínica sobre la justícia, els mitjans de comunicació i les polítiques urbanísti-ques. En el rerefons de Ciutat Morta també sorgeix el tema de com les polí-tiques urbanístiques varen amagar una realitat i de com es va dur a terme una certa neteja de Barcelona per conver-tir-la en una ciutat postal.

Ciutat morta va començar el seu camí al Festival de Màlaga, el passat mes d’abril, on va ser premiada. El passat mes de juliol es va projectar al Cinema Truffaut de Girona, va gene-rar encesos debats en el festival L’Al-ternativa de Barcelona el passat mes de novembre i tothom reclamava la seva projecció per TV3, després que la ca-dena s’hagués apartat del documental. La seva emissió a Sala 33 va ser clau perquè deixés de ser un documental polèmic i passés a transformar-se en un documental necessari, perquè allò que explica ens dol i ens fa mal a les consciències.

Àngel Quintana

(La Mostra Internacional de Documentals olot.doc tindrà lloc a Olot del 12 al 15 de març)

ciutat, patrimoni, memòria núm. 84 / Olot, març 2015Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / QUAN EL DOCUMENTAL ENS DOL

1

El 15 de març de 1315, el rei Jaume II d’Aragó va concedir a la vila d’Olot l’autorització per celebrar una fira anu-al a l’entorn de la festivitat de Sant Lluc (18 d’octubre) i una altra, considerada un retorn de fira, el dilluns de Pasqua Granada o Pentecosta (maig-juny). Des del 1599, la fira de Pentecosta es va fixar en el dia 1 de maig. El permís re-ial va ser sol·licitat per l’abat de Santa Maria de Ripoll, senyor feudal del lloc, per consolidar el dinamisme artesanal i comercial que generava la vila a l’alta conca del Fluvià.

La fira s’inscrivia en la ruta de

transhumància entre les pastures d’es-tiu i d’hivern de les comarques gironi-nes i se centrava en les transaccions de bestiar equí i de productes tèxtils i de cuir. Durant segles, les fires olotines van suposar un important pol d’atrac-ció de la pagesia de mitja comarca i van acompanyar el creixement de la vila. Conscients de la seva importàn-cia, les autoritats municipals van haver de mostrar, en diverses ocasions, el pergamí medieval que contenia la con-cessió per tal d’aturar la competència creixent de les fires properes, especial-ment de Besalú i Camprodon.

ANIVERSARI / SET-CENTS ANYS DE LA FIRA DE SANT LLUC

aC

ga

X. F

on

s Jo

sep

M. D

ou

Ca

Mps

2

L’estructura mu-nicipal contemporà-nia es va començar a formar a partir de la Constitució de Cadis de 1812. Successives lleis mu-nicipals, aparegudes al llarg dels segles XIX i XX, van anar definint les compe-tències dels ajunta-ments, el seu grau d’autonomia, les atribucions d’alcal-des, regidors i altres òrgans de govern i com s’havien d’es-collir i nomenar. El govern de la hisenda local no sempre ha recaigut en l’alcal-de, el Ple de l’ajuntament o comissions governatives. Certes competències en matèria econòmica han estat exercides per altres òrgans col·legiats. És el cas de la Junta Municipal d’Associats, que tenia atribuïdes competències per a l’aprovació del pressupost, el control dels comptes municipals i l’establiment i creació dels arbitris. La llei municipal de 1856 aporta els antecedents amb la creació d’una junta formada pels membres de l’Ajuntament, associats a una representació de veïns, encarre-gada d’aprovar el pressupost. Aquesta llei, però, fou derogada pocs mesos després de la seva aprovació. La llei municipal de 1870 especificava que a cada terme municipal hi havia d’haver un ajuntament i una junta municipal. A aquesta última li corresponia l’apro-vació del pressupost i l’establiment i creació d’arbitris, i estava formada pels regidors de l’ajuntament i una as-semblea de vocals associats que tripli-cava el nombre de regidors. La revisió i la censura dels comptes municipals corresponia únicament a l’assemblea de vocals. La llei municipal de 1877 modificà alguns aspectes de la Junta, com la seva composició, que seria de tots els regidors i el mateix nombre de vocals associats, i assumiria la revisió i censura dels comptes municipals.

La documentació que deixa testi-moni de l’activitat de la Junta Muni-cipal d’Associats d’Olot s’ha conservat al fons Ajuntament d’Olot de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Consta de dues tipologies documentals molt ben definides: els expedients de renovació de la Junta Municipal i les actes de

la Junta Municipal d’Associats.

Els documents que formen els expe-dients de renovació deixen constància del procediment per a l’elecció dels vocals associats. El càrrec era anual i l’elecció es feia per sorteig públic entre els contribuents del districte que prè-viament havien estat classificats en seccions per professions, oficis o categoria de propi-etaris. Amb aquesta finalitat s’elaboraven llistes en la qual es

classificaven els contribuents que podi-en ser escollits per seccions. En aquestes relacions constava el nom del contribu-ent i, en ocasions, l’activitat i l’import de les contribucions. El nombre de vo-cals per a cada secció venia determinat per l’import de les contribucions, se-gons consta en els expedients de reno-vació conservats des de l’any econòmic 1878-1879 i fins al 1923-24.

Les actes de la Junta Municipal d’Associats, que s’inicien el 16 de juny de 1878 i finalitzen el 20 de març de 1924, tenien la funció de registrar els acords presos. Es conserven tres llibres que presenten la mateixa estructura que les actes del Ple de l’Ajuntament. A part dels acords referents a l’apro-vació i la revisió del pressupost i l’esta-bliment i creació d’arbitris, que són la gran majoria, també es troben acords relatius a l’aprovació de plecs de con-dicions per a l’enllumenat públic, un acord de 1893 per a la realització d’un monument a Joan Pere Fontanella, la creació i el nomenament de metges municipals, l’aprovació del projecte d’elevació d’aigües de Sant Roc, l’apro-vació de la instal·lació de calefacció a les cases consistorials i l’aprovació de la contractació del servei de neteja pú-blica l’any 1922.

Les juntes municipals d’associats es van eliminar el 1924 amb l’Estatuto Municipal, que establia com a organis-mes municipals el Ple de l’Ajuntament i la Comissió Municipal Permanent. A partit d’aquest moment, l’aprovació del pressupost i la revisió dels comptes municipals seran algunes de les funci-ons del Ple.

Xavier CalM Batlle

El divendres 6 de març, a dos

quarts de vuit de la tarda, a la sala d’actes de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa tindrà lloc la inauguració de l’exposició Seqüències Gelada-Imatges d’un comiat, que es podrà veure en aquest espai fins al 29 de maig. L’autora de la mostra, Duaita Prats, planteja preguntes sense res-posta partint de la seva experiència amb el llauner i artesà olotí Francesc Gelada (1933-2013), uns dies abans de l’enderrocament del seu taller. A través d’una sèrie fotogràfica real, un curtmetratge, panells explicatius i al-guns elements trobats, l’autora refle-xiona a l’entorn dels lligams amb els llocs que la quotidianitat ha fet nos-tres, la caducitat d’allò que és mate-rial o l’equilibri entre la conservació i la renovació.

•••

El dissabte 28 de març tindrà lloc la quarta edició del cicle Itineraris personals, una iniciativa de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa i l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Cada trimestre, una persona coneguda fa una visita guiada per la ciutat i ex-plica el seu Olot, amb un recorregut motivat per la seva afinitat professi-onal o sentimental. En aquesta oca-sió, l’arxiver Antoni Mayans (Olot, 1958) ens duu als diferents escenaris presents en la vida dels Garganta, una de les famílies més notables de la cultura olotina del primer terç del se-gle XX. L’itinerari s’iniciarà a les 11 del matí a la plaça Móra.

•••

Del 2 al 31 de març la mostra La Vitrina del Mes que ofereix l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa a la sala de consulta estarà dedicada a la comme-moració dels set-cents anys de la fira de Sant Lluc, d’Olot. Durant tot el mes les vitrines de l’Arxiu acolliran el privilegi original lliurat el 1315 de concessió reial de la fira, així com altres documents en pergamí i pa-per, diversos fullets i fotografies, per divulgar el paper desenvolupat per aquest important fòrum d’intercan-vi al llarg dels segles en els camps de l’economia i la sociabilitat locals.

BREVIARIREPERtORI dE fONS / LA DOCUMENTACIÓ DE LA JUNTA MUNICIPAL D’ASSOCIATS D’OLOT

3

COL·LECCIÓ LOCAL

MONOGRAfIES

tEXtOS ELECtRÒNICS

ALSINA, Guillem,Dades per a una història de la nata-ció gironina, II (1939-1970), [S.l.]: [l’autor], 2014, 232 p.

Descobreix els productes agroalimenta-ris de la Vall d’en Bas, La Vall d’en Bas: Ajuntament de la Vall d’en Bas, 2014, 37 p.

GRABULOSA, Albert,Guía de alimentación para runners, Barcelona: Ediciones B, 2015, 191 p.

Guia municipal de la Vall d’en Bas, Vic: Guies Ama Dablam, 2014, 31 p.

MURLÀ, Josep,Mirant enlaire per carrers i places d’Olot, Olot: La Comarca d’Olot, 2013-2014, 51 p.Fotografies de Joan Mulí.

BOLÓS, Xavier; PLANAGUMÀ, Llo-renç et al.,“Volcano-structural analysis of La Garrotxa Volcanic Field (NE Ibe-ria): Implications for the plumbing system”, Tectonophysics, núm. 642, 2015, p. 58-70.

CARITG, Alícia,“La barberia de Can Portils (Oficis i establiments antics de Sant Esteve d’en Bas)”, Puigsacalm, núm. 124, gener-març 2015, p. 6-9.

CLARÀ, Tura,“Una aproximació a les taxes d’analfabetisme al partido judicial de Olot (1860-1920)”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. LV, 2014, p. 491-498.

LLAGOSTERA, Antoni,“Aplecs i romiatges al Pirineu ori-ental”, Ibix, núm. 8, 2014, p. 279-311.

MALLARACH, Josep M. et al.,“Els aplecs a l’entorn del Parc Na-tural de l’Alt Pirineu: síntesi de va-lors culturals i espirituals en un en-torn natural privilegiat”, Ibix, núm. 8, 2014, p. 221-240.

MERINO, Imma,“El documental com a resistència en contra del poder i l’oblit [a pro-pòsit de Ciutat morta, de Xavier Artigas i Xapo Ortega]”, L’Avenç, núm. 408, gener 2015, p. 65-67.

MERINO, Imma,“La tragèdia de Jacques Lantier”, L’Avenç, núm. 409, febrer 2015, p. 62-64.

MURLÀ, Josep,“Les receptes culinàries del caput-xí fra Sever d’Olot”, La Comar-ca d’Olot, núm. 1.773, 22 gener 2015, p. 20-24.

PUIG, Jaume de,“Notes sobre la repressió felipista a la diòcesi de Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. LV, 2014, p. 347-392.

PUIGVERT, Joaquim M.,“El santuari de Núria: de les per-cepcions artístiques barroques i romàntiques a la modernització arquitectònica noucentista”, Ibix, núm. 8, 2014, p. 13-28.

RIERA, Jaume,“Santa Bàrbara de Pruneres i la seva col·lectoria d’almoines”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. LV, 2014, p. 103-158.

SELLES, Narcís,“Escrituras en transición”, Desacu-erdos. Sobre arte, políticas y esfera pública en el Estado español, núm 8 [La crítica], Granada: Centro José Guerrero [et al.], 2014, p. 82-113.

SIERRA, Eduard,“Conversos jueus i musulmans a Gi-rona. Un drama medieval a través del registre de llicències per dema-nar caritat de la Cúria Episcopal”, Annals de l’Institut d’Estudis Giro-nins, vol. LV, 2014, p. 181-210.

AURELL, Martí, “El casament de Bernat III de Besa-lú: lluita fratricida i annexió terri-torial entorn del 1111”, Quaderns de les Assemblees d’Estudis, núm. 1, novembre 2014, p. 183-191.

BARTOLOMÉ, Laura,“El Sant Sepulcre de Palera. Un lloc de pelegrinatge al comtat de Besa-lú”, Quaderns de les Assemblees d’Estudis, núm. 1, novembre 2014, p. 119-130.

FERRÉS, Concepció et al.,“Trabajos de indagación de los alumnos: instrumentos de evaluaci-ón e identificación de dificultades”, Revista Eureka sobre Enseñanza y Divulgación de las Ciencias, núm. 12/1, gener 2015, p. 22-37.

FOLCH, Cristian i GIBERT, Jordi,“L’Aubert (la vall d’en Bas, la Gar-rotxa) (segles VI-X dC): un assen-tament rural en els orígens del Co-mitatus Bisuldunense”, Quaderns de les Assemblees d’Estudis, núm. 1, novembre 2014, p. 143-156.

FRIGOLA, Joan et al.,“Les sitges de l’era d’en Xiua: un exemple de l’alimentació en la Be-salú medieval”, Quaderns de les Assemblees d’Estudis, núm. 1, no-vembre 2014, p. 85-106.

MALLORQUÍ, Elvis,“Parròquies i delmes al comtat de Besalú (segles IX-XIV): elements per a una redifinició del feudalisme català”, Quaderns de les Assemblees d’Estudis, núm. 1, novembre 2014, p. 157-174.

SALRACH, Josep M.,“Els documents de Besalú a l’Arxiu Comtal de Barcelona i els misteris del darrer comte de Besalú (segles XI-XII)”, Quaderns de les Assem-blees d’Estudis, núm. 1, novembre 2014, p. 7-28.

SANJOSÉ, Lourdes de,“El comte Miró Bonfill i l’arribada de les relíquies al monestir de Sant Pere de Besalú”, Quaderns de les Assemblees d’Estudis, núm. 1, no-vembre 2014, p. 131-142.

SELLES, Narcís,“Reflexions crítiques sobre l’art i la historiografia artística del primer franquisme”. Murcrític. [en línia]. Gener 2015. Disponible a: <http://murcritic.org/Selles_1.html>.

TO, Lluís,“Comunitats pageses del comtat de Besalú (segles XII-XIII)”, Quaderns de les Assemblees d’Estudis, núm. 1, novembre 2014, p. 65-83.

ARtICLES

4

dEL dINOU AL VINt-I-U / ELS EMBOLICS DEL LLENGUATGE CIENTÍFIC

Curiosament, la majoria de comunicacions que rebo dels lectors a través de la xarxa no tenen res a veure amb la tesi dels meus articles, sinó que solen ser comentaris sobre el significat de termes científics que, de manera inconscient, incloc en els meus articles i, pel que sembla, els fa inintel-ligibles. La darrera remesa de mails que he rebut es qüesti-onen el sentit del tros final del panegíric que vaig dedicar a Canal i Alberola. Concretament, on deia que “la química i la física l’havien abandonat”. El joc de paraules no esta-va relacionat amb la meva concepció de la naturalesa de l’ànima –Déu me’n guard de posar-me en aquests esbarzers esotèrics– però venia a tomb perquè darrerament quan de-manaves a en Josep com es trobava, sempre contestava “de la química bé (i senyalava el cap), però de la física malament (i senyalava les cames)”. Un home savi i de cultura.

Un altre terme científic que, en el seu moment, també va generar certa controvèrsia epistolar varen ser els enanti-òmers. Aleshores vaig afirmar que l’enantiòmer del Centre Catòlic era l’Institut de les Arts, les Ciències i les Indústries. No era un insult ni una desqualificació. Només intentava definir que eren dues entitats iguals però de signe contrari, que és el que són les molècules enantiòmers. Amb la gràcia afegida que un enantiòmer desvia la llum polaritzada cap a la dreta i l’altra cap a l’esquerra. Com feien les dues enti-tats.

L’Institut de les Arts, les Ciències i les Indústries, d’Olot, es va fundar el 1900, amb l’objectiu de formar les classes benestants. Els seus promotors (Joan Danés, Eveli Barnadas, Marian Vayreda, Miquel Masllorens i Miquel Barcons) ha-

vien intentat transformar el Círculo Olotense en un ateneu cultural, però, davant la resistència dels socis més veterans, varen acabar creant una nova entitat que es va caracteritzar per la seva mentalitat oberta i moderna. Entre moltes altres actuacions innovadores (crear el primer orfeó olotí, donar classes de música, oferir activitats de lleure per a tota la família acabant amb la tradicional separació de sexes, etc.), l’Institut va ser la primera entitat olotina que va organitzar conferències científiques i socials, trencant el monopoli for-matiu i informatiu que tenia el clergat olotí des de temps immemorials. La reacció dels retrògrades va arribar a través del Centre Catòlic que va replicar aquesta activitat divul-gadora de la modernitat contraprogramant conferències on s’explicava la versió catòlica de cada tema que l’Institut posava sobre la taula. En aquell moment i en aquest aspec-te eren enantiòmers, perquè feien el mateix però en sentit contrari.

Tot es va acabar l’any 1906, quan l’Institut va convidar el catedràtic de zoologia de la Universitat de Barcelona i polític republicà lerrouxista Odón de Buen a fer una confe-rència sobre darwinisme i evolució. La reacció dels catòlics, que el consideraven un fanàtic antireligiós perquè deu anys abans el bisbe de Barcelona havia prohibit llegir els seus lli-bres científics, va posar en crisi l’Institut. El president Eveli Barnadas i part de la seva junta de govern varen dimitir, la qual cosa va donar inici a una nova etapa, grisa i conserva-dora, dirigida pel carlí Sebastià Sans i Bori, que acabà amb el tancament de l’entitat el 1909. Sense quilaritat no tenia sentit mantenir les dues entitats.

Joan BarnaDas (joan.barnadas@gmail.com)

hIStÒRIES / ESTIUEJAR A OLOT PER PRESCRIPCIÓ MÈDICA

Olot i els seus entorns són avui un dels indrets de la Catalunya interior amb més potencial i interès turístic. Sens dubte, els seus paisatges constitueixen el principal atractiu. Però el turisme té una “prehistòria” que val la pena resse-guir molt vinculada a l’estiueig de les classes benestants. La professora Margarida Casacuberta ens va donar a conèixer fa uns mesos l’article del metge olotí Joan Danés i Collde-carrera que porta per títol “Olot considerat com á estació d’estiu” i que es publicà el 1900 en el catàleg de l’Exposi-ció Regional Olotina de Belles Arts i Indústries Artístiques. L’article no té pèrdua. A través seu el metge olotí cantava i promocionava les excel·lències de la ciutat d’Olot com una “de les millors estacions d’estiu”. A Olot, deia, “no hi faltan llochs deleytosos, torras confortables, passeigs ombrivols y frescos, ayguas cristallinas y de diversa mineralisació y temperatura, alimentació rica y abundant, molt ayre, molta llum, paysatges de lo més artístic, rius per pescar, boscos per cassar, bonicas expedicions tant científicas com recrea-tives á fer”. El mateix testimoni també diu que el “parque ab jardins”, el bon teatre, els casinos i els cafès de la ciutat donen “tot quant pot desitjar el tourista més exigent (...) no faltanti farmacias ni metjes, qu’es lo que menos ha de neces-sitar si sap aprofitar las condicions del país y no descuydar els concells d’higiene als que deu aferrarse sempre”.

Davant d’aquest testimoni ens podem preguntar: Per què un metge promocionava l’estiueig i el potencial turístic de la ciutat d’Olot a l’alba del segle passat? Cal tenir en compte l’estret lligam de la pràctica del vell estiueig amb la

salut, tot i que era innegable, també, la reva relació amb el lleure i l’oci. No és casualitat, doncs, que el doctor Danés donés a conèixer amb força detall les virtuts terapèutiques de les fonts olotines: la de Sant Roc oferia, deia, una ai-gua “rica en mineralisació y fortament expressa per els que tenen atonía (falta de vigor) en el aparato digestiu, per lo tant poch apetit y peresa intestinal”; les de les Tries i de la Salut “despertan la activitat dels emuntoris renals”; la font Pudosa, situada en el camí de la de Sant Roc, “dona bons resultats en afeccions de la pell” i la font Faja de Batet re-sulta “molt diurética” i de bons resultats en “las efeccions ocasionadas per pedras en las vías orinarias”. Conclou: “In-duptablement, que per els de salut delicada, te Olot, moltas circumstancias reunidas que la converteixen en una de las millors estacións d’estiu”.

Lluny de ser un cas excepcional cal entendre aquest tes-timoni com un exemple més del compromís de molts met-ges de finals del segle XIX i començaments del XX en la promoció de l’estiueig de salut a la Catalunya interior: el doctor Bartomeu Robert promocionaria, per exemple, les aigües de Camprodon; Modest Furest, les del balneari Vichy Catalán; Valentí Carulla, les de Viladrau; Salvador Roca, les del balneari Santa Engràcia d’Esplugues de Francolí, i Antoni Bayés, les de Tona. Cal afegir, doncs, Joan Danés i Colldecarrera dins aquesta llarga nòmina de metges per als quals “anar a prendre les aigües” podia ser una recomanable prescripció mèdica.

JoaQuiM M. puigvert i solÀ

5

ELS NOMS dE LA tERRA / TORRE ENALTIDA

A Catalunya, s’han realitzat un munt d’estudis sobre la castellanització corrent de la toponímia en els plànols i mapes militars antics. Tots constaten que la plana major de l’exèrcit espanyol apreciava la planimetria per conduir una guerra en condicions, mentre que no trobava cap mèrit a re-presentar-hi de manera fiable les denominacions de lloc en idioma no castrense. En tenien prou amb deformar aquell patuès per fer-lo mínimament identificable per als oficials.

Això no vol dir, però, que no creessin noms nous, total-ment castellans d’origen, quan no hi havia mots existents per alterar. I quan succeïa aquest fet? Doncs principalment quan la campanya obligava a bastir una fortificació de nova planta, sense antecedents militars. Aleshores, la inventiva marcial podia esplaiar-s’hi a gust. És el cas garrotxí de la torre de defensa aixecada durant la guerra dels Nou Anys (1689-1697) a la falda de Mont-ros, en terres de Begudà, per evitar l’ocupació de la vila i plaça forta de Castellfollit de la Roca pels francesos. Li van assignar l’apel·latiu altiso-nant de la Torre Hermosa, potser en homenatge al duc de Villahermosa, aleshores virrei de Catalunya.

No sabem amb seguretat a qui cal atribuir l’adopció d’un qualificatiu tan poètic, sorprenentment mancat d’evocació

al combat i al vigor. Només coneixem el context de la seva aparició. L’any 1690, les més altes autoritats militars van reforçar la fortalesa de Castellfollit i van començar a edifi-car una torre propera, a la qual es refereixen amb el nom provisional de “torre de Castellfollit”. Pel gener de 1691, l’enginyer militar milanès Ambrosio Borsano va incloure en una relació de millores necessàries en diverses fortificacions del Pirineu “el acabar la Torre Hermosa que está fabricada a la falda de la montaña a la parte de mediodía, al tiro de honda de dicho castillo”. Un any després, ell mateix va ela-borar una “Demostración ortográfica de la Torre Hermo-sa”, on es comprova que encara estava a mig fer. L’obra es va completar, però ni el nom de pila afectuós ni els seus tres pisos coberts, deu canes de diàmetre, troneres, espitlleres, fossat i camí cobert no van aconseguir espantar el general francès duc de Noailles. Aquest va incloure la “tour Her-mosa” en els seus mapes, la va bombardejar sense pietat el 1694 fins a fer-la seva i la va enderrocar a cops de mall uns mesos després. Avesat a la severitat prosaica de baluards i hornabecs, no veia cap raó per respectar aquell edifici que l’enemic aparentment trobava tan formós.

Mal final per al nostre breu topònim castellanogènit.

A PEU dE CARRER / EL BARRI JOVE I EL BARRI VELL

Es podria pensar que la nostra actitud davant del canvi va variant al llarg de la vida. Si quan som joves busquem permanentment novetats i imprevisibilitat, en avançar cap a la maduresa solem trobar plaer en la repetició i l’estatisme, i ens destarota que ens trenquin l’aire. Idealment, en cada etapa vital hauríem de viure en un barri que s’adigués amb aquesta gradació entre l’ebullició interior de la joventut i el creixent assossec posterior. Com en totes les ciutats, a Olot també tenim barris que canvien i barris aparentment immu-tables, barris que són joves o vells independentment de la seva data de fundació, o fins i tot que contradiuen del tot la seva edat real, com és el cas, en dos extrems, del barri vell i l’Eixample Malagrida.

Si sentim a dins el desfici de viure i el desig que l’impre-visible ens assalti, hauríem de fixar la nostra residència al barri vell, paradoxalment, el més jove de la ciutat. Temps enrere, quan hi caminava, el veia com un lloc cansat, abatut, degradat, malgrat els esforços per maquillar-lo. En canvi, darrerament hi percebo una esperança, una insatisfacció, unes ànsies de canvi que fan augurar que, després d’anys de fugida de població –autòctona, si més no–, el barri tornarà –ja ho està fent, de fet– a atreure negocis i veïns. Sens dubte, aquest canvi s’estava gestant des de feia anys ja sota l’epider-

mis, i només és ara que comença a aflorar i que passavolants com jo som capaços de percebre-ho. Desconec quin procés ha seguit aquesta evolució en l’imaginari dels olotins, però vull pensar que ha estat la suma d’iniciatives públiques –pla de barris, cultura al carrer– i privades –ganes de la gent, noves apostes comercials, rehabilitacions— que ho ha fet possible. Ara, i recuperant el to malastruc que de vegades adopten els meus escrits, esperem que aquesta tendència no es passi de frenada i que el nucli antic no acabi en una gentrificació que creï un barri aparador inassequible per als ciutadans que hi viuen. Per sort, encara som molt lluny d’aquesta perversió del procés de rehabilitació, i confio que serem a temps de denunciar-ho i corregir-ho, si escau.

L’altre barri que, malgrat que encara no ha fet cent anys, podríem considerar com el més vell de la ciutat és l’Eixam-ple Malagrida. Si al nucli antic canvien botigues, gent, faça-nes, a l’eixample les variacions principals procedeixen del vermell impossible dels liquidàmbars a la tardor, de l’aro-ma embriagadora dels castanyers d’índies i les falses acàcies quan arriba la calor o de l’empipador pol·len dels pollancres a la primavera. La resta es manté si fa no fa immutable al llarg de l’any, i la natura és gairebé l’únic que aporta no-vetat, repetida anualment, això sí, al barri. Aquestes ruti-nes retrobades conformen bona part de l’encant d’aquests carrers, on l’imprevisible amb prou feines existeix, i res no distreu de l’apreciació tranquil·la de la seva arquitectura i la seva calma.

M’agrada mirar de col·locar la resta de barris en una classificació imaginària per edats. Els que van créixer a la perifèria de manera sobtada i amb expansió accelerada sem-blaria que van cremar la joventut en uns anys massa inten-sos, i ara s’han fet vells de cop, com Sant Roc o les Fonts. Sant Miquel ara semblaria un adolescent, que comença a tastar petits moments de revolució, i el Morrot va avançant al pas de la mitjana edat, sense sobresalts però tampoc sense aturar-se. Un barri per a cada edat, la real o la que indica el nostre DNI. @agatalosantos

Àgata losantos

aC

ga

X. s

er

ve

i D’i

Ma

tg

es.

Fo

ns

aJu

nt

aM

en

t D

’olo

t

Xavier puigvert i gurt

APUNtS I REPUNtS NAtURALS / QUÈ TENEN ELS BOIXOS?

Diverses persones m’han fet aquesta pregunta en les dar-reres setmanes. I, sentint-ho molt, la meva escarida resposta sempre ha estat la mateixa: “No ho sabem! sembla que és culpa d’un fong, però encara no sabem quin”. La malaltia que pateix el boix (Buxus sempervirens) i que li provoca una sobtada caiguda de la fulla fou detectada a la nostra comarca el 2008, quan va afectar, de manera incipient, al-gunes boixedes enclotades de l’Alta Garrotxa. El fet que les boixedes que presentaven una defoliació més greu fossin les que estaven situades en fondalades o resseguint torrents de muntanya, feia pressuposar que estàvem davant d’una ma-laltia d’origen fúngic. Aquesta possibilitat va semblar veu-re’s corroborada pel fet que en els anys més plujosos –l’estiu i la tardor de l’any passat ho van ser molt– augmentés la intensitat de l’atac. I per aquí s’han dirigit els esforços de recerca. Tècnics del Parc Natural han mantingut contactes amb especialistes en micologia patològica que han vingut a recollir mostres de branques que després han analitzat mi-croscòpicament, però encara cap científic no ha sabut con-cretar quin és l’organisme biològic responsable de l’atac. I si no el tenim identificat, és difícil afrontar la seva lluita amb garanties d’èxit. A dia d’avui, les boixedes defoliades ocupen una àrea força extensa, i hi ha boixos malalts o amb

símptomes d’estar-ho molt més enllà dels fondals als quals fèiem referència. Fins i tot els boixos que conformen tan-ques en jardins, públics i privats, de diferents pobles, s’han vist afectats. El que sí que s’ha comprovat és que si l’atac és persistent, la planta acaba morint. Caldria insistir als centres de recerca que els seus científics haurien de dedicar més es-forços a intentar conèixer quin organisme provoca aquesta malaltia. Per altra banda, es dóna la casualitat que ja s’ha confirmat l’arribada a la Garrotxa de la papallona nocturna Cydalima perspectalis, l’eruga de la qual s’alimenta, justa-ment, de boix. Aquesta papallona, l’any passat, va deixar les tanques de boixos del cementiri de Besalú en un estat deplo-rable pocs dies abans de la festivitat de Tots Sants. Per tant, anem en compte amb el diagnòstic. Haurem d’aprendre a diferenciar si els danys són provocats pel fong, avui molt estesos, o per la papallona, de moment encara puntuals.

És un fet real que el boix ha perdut bona part de l’inte-rès econòmic que havia tingut. Per tot allò que s’utilitzava, s’han trobat materials alternatius més moderns i pràctics. Ja no s’utilitzen les rames de boix per embellir carrers, ni edi-ficis, ni altars; ni es fan gravats, o se’n fan molt pocs, amb la seva fusta, molt dura; ni s’elaboren estriquetes, una mena de castanyoles que la mainada tocava per Nadal; la producció de culleres i altres estris de cuina es manté de forma arte-sanal; els ebenistes ja fan poques incrustacions amb fusta de boix a les calaixeres i, per anar a caminar, tampoc no s’utilitzen els pràctics bastons de boix sinó llampants pals te-lescòpics d’alumini o fibra de carboni. El boix ha deixat de formar part d’activitats d’arrel històrica i tradicional, però, en canvi, manté intacte el seu interès ecològic. El boix és un element habitual del sotabosc de rouredes, fagedes i boscos de ribera. El seu brancatge, sempre verd, ofereix refugi a moltes espècies d’animals i la seva absència pot modificar les variables ecològiques de l’ecosistema. Seria important avaluar l’impacte real d’aquesta malura, però, abans, ens caldrà saber qui és l’esca del pecat.

ESCENES dEL MERCAt / HORES BAIXES

La vella Plaça Mercat d’Olot, com una entitat molt viva que era, va passar per moments de tots colors: d’ésser el gran rebost de la ciutat a convertir-se en una botiga de se-gona divisió. La Plaça és, i ha estat, un termòmetre on es mesura una certa temperatura social de la ciutat i les oscil-lacions que el mercat dels queviures va suportant al pas dels anys. I un dels canvis més radicals i ràpids que en aquest terreny hem viscut durant els darrers decennis s’ha produït arran del desembarcament de les grans superfícies. De sob-te, la gent va veure com podia anar amb el seu cotxe fins a la porta mateix de la gran botiga, carregar tot, o quasi tot, el que necessita per a consum d’una colla de dies. Fou la mort anunciada d’una quantitat considerable de botigues i botiguetes esparses per tota la ciutat. I la Plaça també se’n va començar a ressentir. Ens acostàvem al canvi de segle, la invasió dels súpers estava en el seu punt àlgid. La Plaça havia envellit i, per acabar de completar la història, cal re-cordar que començaren a obrir-se peixateries extramurs. El peix, fins llavors, havia estat el gran leitmotiv que justificava la visita. Igual com amb els anys van caient les dents, s’ana-ven aclarint les parades. Quedaven cada vegada més espais buits, i la sensació que es vivia un final d’etapa creava una dinàmica per desanimar compradors i venedors. Sanitat va

haver de tancar un establiment que “perfumava” un sector, un altre dia és jubilava un placer i ningú no el suplia. Era un degoteig negatiu imparable. Llavors uns placers joves, amb ganes de revitalitzar el recinte, encarrega a Xavier Bulbena, interiorista excepcional que la mort ens va arrabassar quan no tocava, una solució per dissimular els forats fins a la pro-pera remodelació, per a la qual ja es coneixia data. És arran de les solucions que en Xevi trobarà, tapant el forats amb uns plafons, que canvia l’aspecte de bombardeig recent que tot plegat assolia, i com la Plaça superarà els darrers anys amb una certa dignitat.

També val a dir que, igual com ha passat mentrestant en tota la ciutat amb les petites botigues, els establiments que superen la crisi són aquells que donen un servei de qualitat, una especialització o un tracte que el client mai no podrà trobar en les grans superfícies. La gran majoria d’aquests placers, supervivents de l’etapa última de la vella Plaça, són el nucli fort de la nova als quals s’han unit noves aportacions que completen una oferta que l’afluència de compradors ja qualifica de molt bona. Tot plegat és una demostració més que el temps desgasta els edificis, però conserva i augmenta el prestigi dels botiguers que mantenen un nivell de qualitat d’acord amb els seus clients.

DoMèneC Moli

eMili Bassols i isaMat

6

e.B

.

7

CONVERSES AMB CONSOL dE GARGANtA / MéS NOMS PROPIS I UN ACLARIMENT

celestí devesa

Els Devesa venien de la muntanya que porta el seu nom. Van quedar or-fes molt joves, un quadro molt trist. La Ignàsia Pinós, una vídua que era molt respectuosa i molt bona persona, els va protegir i els va fer estudiar. Va veure que en Celestí era molt trempat per al dibuix i el va portar a l’Escola de Belles Arts. La família va marxar de la Devesa i es van vendre la casa. En Devesa era molt faltat de salut: patia de la medul·la. Va ser ser desgraciat, la seva dona va perdre el seny.

mercè devesa

Era filla d’en Celestí Devesa. Tenia un germà i una germana, la qual tenia paràlisi infantil, i es va morir. Primer era una noia com les altres, prou es-pavilada i trapassera. Era pomellista i havia publicat alguna cosa a El Deber. Després se’n va anar a Llotja, a Barce-lona, i va fer la carrera de Belles Arts. Amb en Sagarra es van conèixer a Bar-celona. Diuen –diuen– que un dia, no sé si al cafè de la Rambla o en un altre cafè cèntric, hi va anar el germà de la Mercè i va dir a en Sagarra que si no es casava amb la seva germana li faria un estrago i que mouria un escàndol que tot Barcelona en parlaria. Devia tenir por que la fes córrer i després la deixés. En Sagarra va contestar que és clar que s’hi casaria. La Mercè venia poc per Olot, tenia una mica de mal nom, els seus parents no s’hi van voler relacionar mai. Va escriure una novel-la, Las adelfas. De poesies, en tenia de ben maques, que deien que les feia en Sagarra. Un cop de mà d’en Sagarra em sembla que sí que hi era. A mi m’agra-dava més la Concepció Carreras.

aclariment

Josep Maria Arús i Masramon ens ha fet arribar unes notes aclaridores sobre el perfil que Consol de Garganta feia de Josep Maria Masramon, pu-blicat en el número anterior d’aquest butlletí, i que reproduïm tot seguit. Li agraïm la seva bona disposició.

En Masramon va ser monitor dels fills de can Rocafiguera, a Vic, i la noia se’n va enamorar. Era la Maria del Tura Ventós. En realitat, Maria del Tura de Ventós era únicament cunyada de dos dels fills de can Rocafiguera, l’hereu Joaquim i la Dolors. Per tant, tots eren de la mateixa generació i no hi havia mainada en aquesta casa. Jo-

sep Maria Masramon no va tenir, de solter, cap relació amb la família Ro-cafiguera. Probablement, va conèixer la seva futura esposa a la casa dels Ventós, can Tàpia, a Badalona, quan visitava el seu amic Ignasi de Ventós, condeixeble seu de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, i qui es va casar amb Dolors Rocafiguera.

Es van casar i a la noia li van donar una legítima de 80.000 duros, que ales-hores semblava qui sap què. Però tot els va anar al revés. La torre que es van construir a Olot va ser la seva ruïna. La legítima va ser només de 20.000 duros, i és gratuït afirmar que la cons-trucció de la torre de l’arquitecte Rafel Masó (segons els crítics, la millor obra de l’arquitectura noucentista a Catalu-nya) va ser la ruïna de la família.

Amb la torre van quedar escurats. En Masramon va haver de fer política per guanyar-se la vida. Es va fer de la Lliga. En unes eleccions va haver de competir amb Pons i Tusquets. Efecti-vament, va dedicar-se a la política i va ser diputat provincial per la Lliga Regi-onalista per la demarcació Olot-Cam-prodon, des de 1915 fins al 1931. No crec, però, que es quedessin escurats ni que es guanyés la vida amb la política. La seva activitat professional a Olot va ser diversa, ja que, a més de polític, va exercir d’advocat amb despatx propi, i va ser empresari i mecenes cultural. La referència a unes eleccions amb compe-tència amb Pons i Tusquets correspon a l’intent, fet el 1923, de presentar-se com a diputat al Congrés de Madrid. Amb la seva activitat professional, Jo-sep Maria Masramon es va fer més savi que ric, malgrat haver pujat una família nombrosa i mantingut amb gran digni-tat el paper de la burgesia olotina del primer terç del segle XX.

Durant els dos primers mesos d’enguany, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa ha continuat el procés d’in-corporació de les digitalitzacions de Llibres d’actes del Ple de l’Ajuntament d’Olot al web Arxius en línia (http://extranet.cultura.gencat.cat/ArxiusEn-Linia). En aquesta etapa, s’han posat a disposició dels usuaris els set llibres d’actes del període 1940-1950, amb un total de 3.116 pàgines, i tretze vo-lums que contenen les actes de 1578 a 1715, repartides en 9.202 pàgines. Amb aquestes digitalitzacions, realit-zades per les empreses AdHoc i Arty-plan, es pot accedir a la visualització completa de les actes municipals olo-tines dels segles XVI i XVII, les més antigues que es conserven.

•••

Ja es poden consultar a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa els proto-cols notarials de l’any 1914 de les no-taries d’Olot i Besalú. Concretament, han ingressat quatre volums del notari Vicenç Capdevila Boloix i un altre del notari Eugenio Pérez Peydro, d’Olot, i un volum del notari Joaquim Abras Font, de Besalú. Com se sap, les es-criptures notarials són de lliure accés per als investigadors a partir de cent anys d’antiguitat.

•••

L’1 de desembre de l’any passat, a la Sala de Juntes de la Facultat de Geo-grafia i Història de la Universitat de Barcelona, l’historiador Albert Planas i Serra (Santa Pau, 1985) va presentar la tesi per accedir al grau de doctor en Història. El treball, amb el títol L’es-querra marxista radical a la Transició (1967-1980), ha estat dirigit pel ca-tedràtic Antoni Segura i s’ha centrat en l’anàlisi de diversos fons personals i de partits polítics de l’època. L’au-tor és membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) i del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), i ha publicat amb anterioritat les biografies Antoni Dot i Arxé (1908-1972) (2008) i Joan Pinsach i Solé, l’alcalde de Santa Pau afusellat pel franquisme (2009).

BREVIARI

aC

ga

X. s

er

ve

i D’i

Ma

tg

es.

Fo

ns

Fot

og

ra

Fia g

ot

ar

De

antoni Mayans

He d’admetre que ha estat ja de gran quan m’he adonat que el meu idealitzat locus amoenus és una expansió verda d’un humil caminoi, inserta en una via d’escapatòria fàcil a l’inici de l’històric camí ral d’Olot a Santa Pau, als baixos relleus de l’altiplà basàltic de Batet, a les envistes del pla de la Moixina. Quan era petit, no el veia pas així. El prat de l’Eruga era un destí especial, un lloc idíl·lic on perdia la ciutat i el món de vista. Per anar-hi, la meva família i jo en-filàvem la carretera de Santa Pau; llavors no ens calia creuar cap vial ni circumdar cap rotonda florida. La petita capella de Sant Sebastià marcava l’inici del camí. En el precís instant que abandonàvem l’asfalt, la meva germana Rosa i jo ens alliberàvem de la mà de la nostra iaia Siseta, que sovint ens acompanyava. Les nostres carones solien encastar-se en les reixes rovellades de la capella per comprovar si la foscor havia engolit l’únic i solitari inquilí de tan modesta edifica-ció religiosa. Al cap d’uns pocs metres de pista, arribàvem al prat: una modesta superfície herbàcia, amb arbres isolats i afloraments de roca, situada entre el mas l’Eruga i la sempre decrèpita masia de la Fàbrega.

Aquell prat era per mi un espai de descoberta constant.

Va ser allà on em vaig adonar que no totes les mallerengues eren iguals, que el crit de la garsa s’assembla al del gaig, però no ben bé, o que al llarg de l’any no sempre hi havia les mateixes flors. Però també vaig experimentar altres experi-ències, menys bucòliques i naturalistes. Com en una ocasió, quan se’ns va acostar un gos de grans dimensions. La nostra iaia, en veure’l, va cridar: “No us moveu, esteu-se quiets, que si no us vindrà al radera”. Jo, palplantat, veia com el gos venia cap a mi galopant amb la llengua fora. De fons, l’amo cridava: “Tranquil, que no fa pa re”. El gos va frenar davant meu, es va aixecar dret, va recolzar les potes del davant so-bre les meves espatlles i em va començar a llepar la cara fins a deixar-me-la fastigosament molla de saliva. D’aquella feta, em vaig replantejar seriosament quina havia de ser la meva actitud davant d’un gos que se t’acosta corrent. Les tornades cap a casa no desfeien el noble camí sinó que baixàvem per un corriol erosionat i pedregós i perillós, fins a la cruïlla de la carretera del Triai amb el rec de Ravell.

Abans d’escriure aquestes lletres he volgut tornar al meu prat. Volia recuperar sensacions. El prat continua allà ma-teix, més abandonat, més reduït per l’avanç dels aranyoners i les bardisses, però el paisatge ha canviat. El prat de l’Eruga ja no és un indret tranquil i aïllat, tal com el veia de petit: ara l’he trobat deixat i marginal, com tants altres prats pe-riurbans, influenciat acústicament per un vial per on circu-len milers de cotxes i centenars de camions de porcs. Adme-to que la meva capacitat de percepció no és la mateixa de quan era petit. Els meus ulls veuen les mateixes coses però el cervell les processa diferent. Tampoc no hi ajuda la meva deformació professional que m’interroga sobre la millora ecològica del prat, la biodiversitat que acull o la possibilitat de minimitzar els impactes que detecto. Aquell prat, que em va descobrir secrets amagats de la natura, avui se m’ha transformat en una llarga llista de deures pendents.

eMili Bassols

LOCUS AMOENUS / EL PRAT DE L’ERUGA

ME’N RECORdO / 15Recordo amagar unes sabates altes

als fogons d’una cuina antiga d’un pis a la plaça Palau. Recordo anar amb el carrilet i jugar a pescar peixos amb una canya que tenia un esquer iman-tat. Recordo anar darrere la Vespa del meu pare a Lladó. Recordo un vestit d’àngel per anar a la processó del Car-me. Recordo els meus pares desper-tant-me i veure l’arribada d’un home a la lluna: era la televisió d’un hostal de Roses. Recordo la meva escola, la Providència, i els meus amics. Recordo jugar a la falda de la madre Encarnació. Recordo els seus dits àgils fent ganxet. Recordo estar castigada al cuarto de les serradures i jugar amb la cuineta que hi guardaven. Recordo el tobo-gan del pati, de pedra, fred, imponent i genial. Recordo que a sota es discu-tia tot el que era important a l’escola. Recordo l’altre pati, al terrat, i jugar amb pinyols d’albercoc. Recordo anar a berenar amb la iaia, la meva germana i els veïns als prats de l’Eruga. Recordo fer la comunió en un garatge prop del

carrer Joan Maragall. Recordo l’Es-plai dels Caputxins i les colònies, la seva gent i el piló d’activitats que vam fer junts: m’hi vaig fer gran. Recordo l’olor del matí de Reis, de sabre de bri-oix i la bicicleta BH que em portava arreu. Recordo llegir, acabar-se’m els llibres i haver de rellegir els que tenia o l’enciclopèdia Monitor per esperar que me’n compressin un altre. Recordo les classes de català a la Casa de Cultura, a l’escola no el vaig poder estudiar mai. Recordo la Marxa de la Llibertat: eren unes festes del Carme. Recordo l’ins-titut i la gent amb qui vaig compartir bons moments. Recordo la senyoreta Andrés i la seva memòria per recordar tots els alumnes amb noms i cognoms. Recordo la vaga per la llibertat d’ex-pressió i les assemblees per decidir si la vaga era activa o passiva. Recordo treballar els estius i el compàs de les tricotoses. Recordo una màquina feta de cards que estirava el pèl dels jer-seis d’angora. Recordo anar a estudiar a Girona amb una TEISA que trigava

dues hores. Recordo can Jordà, fer paret seca a la Fageda, un tancat per reintroduir cabirols i joves d’un camp de treball que cantaven amb en Xarli. Recordo el dia que vaig acabar magis-teri i la meva mare em va dir que no s’és mestre fins que no treballes amb nens: a l’Escola Pia m’hi he fet. Recor-do els roures de la vall d’Hortmoier, i encara quan sento en Racionero per la ràdio em ve repelús. Recordo el pri-mer correfoc del Pim, Pam, Pum Foc amb diables vestits de saca i cintes de colors. Recordo l’adhesiu “Salvem els volcans” i un correfoc, la nit de Sant Joan, per celebrar que el Croscat ja no era una explotació de greda. Recordo ballar els cavallets i fer la cercavila no-més amb els gegants i els cabeçuts. Re-cordo can Tané i preparar les saques de confeti per al Ball de l’Hora. Recordo el primer ball del Porc i el Xai a l’Hos-pici. Recordo l’hospital on va néixer la meva filla, un dia feliç. Recordo els qui no hi són i els enyoro.

ita asparó

8

DL

GI-

1223

-201

4

aC

ga

X. F

on

s a

Jun

ta

Me

nt D

’olo

t