ONG:

Ajuda directa i immediata

MSF

1

PRÒLEG Sempre m’han cridat l’atenció les ONG, siguin del tipus que siguin, però sobretot, les

que centren la seva tasca en la preservació del medi ambient i les que cooperen amb els

països en via de desenvolupament. Per això, vaig decidir fer el treball de recerca sobre

les ONG, un tema molt interessant i d’actualitat tenint en compte la situació en què es

troba el món d’avui en dia. Havia de decantar-me per un tipus d’organitzacions no

governamentals i vaig decidir centrar-me amb les que treballen amb el Tercer Món. Per

quin motiu? Crec que és obvi. Vivim en un món dividit en dos: mentre uns gastem, els

altres no tenen ni mitjans per fer-ho; mentre uns llencem, els altres aprofiten l’última

gota; mentre uns comprem, els altres són explotats; mentre uns veiem conflictes armats

per la televisió, els altres els veuen amb els seus propis ulls; mentre uns anem de

vacances, pels altres no existeix aquesta paraula al seu diccionari; mentre uns vivim, els

altres moren. Encara més motius? Sí. Mentre uns es preocupen pels altres, els altres se

n’adonen; mentre uns els donen els diners que costaria una tassa de cafè aquí, els altres

poden construir, per exemple, una escola; mentre uns els operen, els altres se salven

d’una mort segura; mentre uns els ensenyen, els altres aprenen; mentre uns els ajuden,

els altres viuen.

Al principi tenia en ment fer el treball sobre una sola ONG. Volia parlar de

l’organització “Educació Sense Fronteres”, però veient que la informació era escassa i

costava molt de buscar, vaig decidir canviar d’entitat i triar “Metges Sense Fronteres”.

Vaig arribar a posar-me en contacte per telèfon amb la seu de Barcelona per demanar

informació i sol·licitar alguna entrevista. Llavors em vaig adonar dels inconvenients de

fer el treball sobre Metges Sense Fronteres: és una ONG tan gran i amb tanta informació

que m’havia d’especialitzar en uns temes en concret deixant de banda altres que

m’interessaven. A més, les entrevistes són molt difícils de concedir, t’has de conformar

amb articles de premsa si no és que et preparen una gran entrevista molt detallada i

diferent de les convencionals. Un últim inconvenient: no té delegació a Lleida i per

qualsevol cosa m’havia de desplaçar a Barcelona.

Llavors em vaig fixar en una ONG de la qual en van fer un reportatge per televisió: la

Fundació Campaner. És una associació mallorquina fundada pel matrimoni Campaner.

La parella i un dels seus fills es desplacen periòdicament al Níger on una malaltia

2

infecciosa anomenada noma causada per la malnutrició i la manca d’higiene, es “menja”

la pell dels nens de la zona de la boca i galtes. Al Níger tenen un centre on s’ocupen

d’aquests nens, fan cicatritzar les seves ferides i els imparteixen classes. Quan arriba el

moment, porten els nens i nenes a Mallorca per operar-los de la malaltia i després els

retornen al seu país, on viuen amb les seves famílies o, si no són acceptats, es queden al

centre de la Fundació Campaner. Però hi havia un inconvenient semblant al de Metges

Sense Fronteres: la seu és a Mallorca.

La tutora del treball em va informar que hi havia un oftalmòleg a Lleida, el doctor

Rafael Ferreruela, que viatjava cada any a l’Àfrica amb una ONG per tractar malalties

oculars. Aprofitant que un membre de la meva família havia de visitar-se a la seva

clínica, vaig anar a parlar amb ell. Un cop li vaig haver comentat la meva intenció de fer

el treball de recerca sobre l’ONG amb la qual col·labora, “Projecte Visió”, no hi va

posar cap inconvenient i va proporcionar-me l’adreça i altres dades de l’organització. A

més, em va presentar l’Ester Blanch, una optometrista de la clínica que havia estat a

Etiòpia feia poc. Només em va preguntar si sabia anglès com a condició per donar-me el

correu electrònic de Sister Margaret, una monja irlandesa resident a Etiòpia.

D’informació escrita sobre Projecte Visió ni n’he trobat ni me m’han proporcionat

gairebé gens. La informació que he posat al treball l’he tret de les entrevistes al doctor

Ferreruela i a l’Ester Blanch, dels correus electrònics que m’ha enviat Sister Margaret,

d’un dossier que donaven a la Fira Solidàrium que va reunir 55 ONGs a Lleida1 i a

partir de la lectura d’un llibre escrit per Tomàs Martí Huguet, membre de l’organització,

on narra les seves experiències a Etiòpia amb Projecte Visió2. A més, l’Ester em va

proporcionar fotos del viatge a Etiòpia.

Vaig decidir ampliar el tema del treball, no només parlar de Projecte Visió, per fer-lo

més complert. Així, vaig buscar dades significatives que expliquin la situació de

desigualtat i desequilibri del món actual, informació sobre la cooperació internacional

en general i sobre el terme ONG.

A més, la tutora del treball em va posar en contacte amb l’Ana Jiménez, infermera de

l’hospital Arnau de Vilanova i membre de l’ONG “Consell Interhospitalari de

Cooperació”, juntament amb el seu marit, el doctor Joan Viñas, rector de la Universitat

1 Dies 6 i 7 de novembre de 2004, a la plaça St. Joan de Lleida. 2 Martí Huguet, Tomàs. Una mirada etíope. Ed. Flor del viento, Barcelona, 2001.

3

de Lleida. Em va concedir una entrevista i em va presentar dues infermers de Moçambic

que havien vingut a Lleida per mitjà de l’ONG per aprendre noves tècniques. Els vaig

poder fer una entrevista per conèixer la tasca de les ONG des del punt de vista receptor i

per conèixer de primera mà la situació que es viu als països en via de desenvolupament.

Finalment, m’he vist obligada a fer referència al desastre ocorregut el passat 26 de

desembre de 2004 a l’oceà Índic. Era imprescindible parlar del treball de les ONG en

una situació com aquesta, en la qual es necessita tanta ajuda i a l’hora de la veritat,

només les organitzacions no governamentals seran les que mantindran la seva postura i

ajudaran als afectats pel tsunami a tornar a la normalitat.

El resultat de tot això és el treball que exposo a continuació, en el qual he volgut

explicar primer de tot, la situació del planeta en què vivim i deixar clar que la majoria

de les persones del món necessiten la nostra ajuda; i després, l’actuació de les ONG

portant a la pràctica l’ajuda que tots podem proporcionar.

4

ÍNDEX Pròleg 1 Introducció 6

El món en què vivim 7

Cooperació internacional 14

ONG 16

Associació voluntària,... 18

...formada per particulars,... 20

Els voluntaris 21

Els cooperants 21

Els socis 22

Els donants 22

El que no es veu 22

...sense ànim de lucre,... 24

...independent de l’Estat... 25

L’Estatut del Cooperant 26

..i dedicada a tasques amb finalitats solidàries. 28

ONGD 31

Cooperació bilateral catalana 34

Cooperació no governamental catalana 36

Projecte Visió 38

Origen i situació actual 38

Seu central i delegacions 38

On actua: Etiòpia 39

St. Louis Eye Clinic 42

La contrapart local 43

Les expedicions 44

Escola universitària d’OMAs 46

Dotació de material 47

Finançament 48

Estudi epidemiològic 48

Projecte Visió Lleida 49

5

Entrevista al doctor Ferreruela 54

Entrevista a l’Ester Blanch 60

Sister Margaret 68

Consell Interhospitalari de Cooperació 74

Origen 74

On actua 75

Finançament 75

Seu i delegacions 75

Col·laboració de l’Ana Jiménez 75

Entrevista a l’Ana Jiménez 76

Entrevista a les infermeres de Moçambic Rebeca i Alda 79

Metges Sense Fronteres 86

Origen i situació actual 86

Seccions i oficines 87

On actua 87

Àrees d’actuació 87

Principis 89

Els expatriats 89

Ingressos i inversions 90

Reconeixement internacional 90

Les ONG davant el TSUNAMI 91

El món en què viurem 100

Conclusions 102

Annex 110

Bibliografia 121

6

INTRODUCCIÓ “ONG: Ajuda directa i immediata” és un treball que he volgut fer per explicar com

funcionen les ONG i donar a conèixer la important tasca que realitzen. Però per això,

també s’ha de parlar del context internacional en el qual actuen.

En primer lloc hi ha un conjunt de dades que ajuden a entendre el fet que sigui

imprescindible l’ajuda dels països desenvolupats als pobres (l’apartat titulat el món en

què vivim). També s’esmenta com es realitza aquesta ajuda (cooperació internacional),

sobretot l’ajuda no governamental, la de les ONG. He volgut parlar amb més detall d’un

tipus d’ONG, les ONG pel Desenvolupament, que són les que tenen com a objectiu

canviar les relacions entre els països del Nord i del Sud i col·laborar en el

desenvolupament d’aquests últims.

En segon lloc ve la part més pràctica del treball. Primer parlo sobre la cooperació

internacional catalana: governamental i no governamental, en general. Després m’he

centrat en la tasca de tres ONG: el Consell Interhospitalari de Cooperació, Metges Sense

Fronteres i, sobretot, Projecte Visió.

En tercer lloc, m’he vist obligada a incloure un nou apartat després que passés la

catàstrofe provocada pels tsumanis a l’oceà Índic. Hi ha informació de l’actuació

d’algunes ONG davant el desastre.

A continuació hi ha una petita reflexió, que tanca el treball, sobre el món en què viurem

tenint en compte la magnífica tasca que estan duent a terme les ONG actualment.

Finalment, hi ha les conclusions a les que he arribat després de tots aquests mesos

d’elaboració del treball de recerca, mesos en que he estat molt pendent de tot el que està

relacionat amb les ONG i els problemes del Tercer Món.

Abans de la bibliografia, he afegit un annex on hi ha copiat el discurs llegit per un

membre de Metges Sense Fronteres el 1999, després que concedissin a l’organització el

Premi Nobel de la Pau.

7

Tan se val de quin país siguem, quina ideologia tinguem, quin nivell educatiu hàgim

adquirit...; tots coneixem la realitat del món en què vivim. Vivim en un món ple de

desequilibris, contrastos i desigualtats, tant en la riquesa, en l’educació, la qualitat de

vida, la salut, la sanitat... Tot depèn del racó del planeta on hàgim nascut. Milers de

persones som afortunades d’haver nascut a la banda desenvolupada i rica. Però la major

part de la població del planeta no té la nostra sort i viu en condicions precàries de les

quals és molt difícil sortir-ne.

Actualment es poden agrupar els països en tres grans blocs:

Per una banda, hi ha els anomenats “països desenvolupats o rics” (Europa Occidental,

Amèrica de Nord, Austràlia, Nova Zelanda, Japó o Sud-Àfrica), que controlen el

comerç, l’economia i la tecnologia, hi ha economies diversificades, el nivell de vida dels

habitants és elevat, aquests tenen un alt nivell de consum, el creixement demogràfic és

estable o fins i tot negatiu, hi ha esperança de vida alta i envelliment de la població,...

Després hi ha els “països subdesenvolupats” o també anomenats “del Tercer Món o

perifèria” (Àfrica, Sud-est Asiàtic, Amèrica Llatina). Es mantenen en una situació

d’estancament econòmic a causa de la falta de recursos tecnològics i econòmics, la renta

per càpita és baixa, fet que provoca un baix nivell de consum, hi ha un escàs

desenvolupament industrial, les infrastructures són deficients o inexistents, els recursos

naturals estan dedicats a l’exportació, depenen de l’exterior, l’índex d’analfabetisme és

elevat, hi ha creixement demogràfic elevat degut a l’alta natalitat i solen tenir un elevat

deute exterior. Actualment però, quasi tots aquest territoris es troben ja en via de

desenvolupament.

Hi ha un tercer conjunt de països, els “semiperifèrics”, que estan en una situació

intermèdia. Hi conviuen trets d’endarreriment i de modernitat, fet que genera

desequilibris interns. Es tracta del Sud-est Asiàtic (Corea, Taiwan), Europa Oriental,

antigues repúbliques soviètiques, Amèrica del Sud (Brasil), Golf Pèrsic o la Xina.

Es caracteritzen per disposar de recursos naturals, turisme i mà d’obra abundant, barata i

qualificada.

8

LA RIQUESA I POBRESA AL MÓN: EL PRODUCTE INTERIOR BRUT (PIB)

Una línia imaginària, el “límit del Tercer Món” separa els països desenvolupats dels

subdesenvolupats. S’observa que a l’Hemisferi Nord del planeta hi ha els països rics i

al Sud (exceptuant Austràlia, Nova Zelanda i Sud-Àfrica) els subdesenvolupats i els

semiperifèrics.

Són moltes les causes complexes que han originat aquesta situació (globalització,

formes de govern, guerres, desastres naturals, colonització i descolonització, corrupció,

deute extern, intercanvi desigual, estructures econòmiques que afavoreixen o

impedeixen el progrés...). El cas és que han provocat desigualtats que es podem

exemplificar amb milions de dades, clares, directes i, encara que siguin tan impactants,

reals.

9

INDICADORS SOCIECONÒMICS DEL MÓN. ANYS 2000-2005

Població aprox. (hab.)

Densitat de població (hab./Km²)

Població urbana

(%)

Esperança de vida en néixer

(anys) homes/dones

IDH* (del 0 a l’1)

Índex de mortalitat

infantil (‰)

Analfabetisme + de 15 anys (%) homes/dones

PIB/hab. (dòlars)

Població amb accès a

l’aigua potable(%)

Població amb accès als serveis sanitaris

bàsics (%) Espanya 41.128.000 81,5 76 75,9 / 82,8 0,908 5 1,5 / 3,2 20.424 100 100

Suècia 8.886.000 21,6 83 77,6 / 82,6 0,941 3 - 33.925 100 100 Romania 22.280.000 93,2 55 67,0 / 74,2 0,772 20 1,0 / 2,7 2.550 58 53

Afganistan 24.926.000 38,2 23 43,0 / 43,3 - 162 48,4 / 78,1 167 13 12 Palestina 3.685.000 - 71 70,8 / 74,0 - 21 - - 86 100

Japó 127.799.000 338,1 65 77,9 / 85,1 0,928 3 - 33.819 100 100 Etiòpia 72.420.000 65,5 16 44,6 / 46,3 0,321 100 52,9 / 69,0 91 24 12

Moçambic 19.183.000 23,9 36 36,6 / 39,6 0,323 122 40,0 / 71,3 222 57 43 Marroc 31.064.000 67,8 57 66,8 / 70,5 0,596 42 38,2 / 63,9 1.463 80 68

Zimbabwe 12.932.000 33,1 35 33,7 / 32,6 0,554 58 7,2 / 15,4 190 83 62 Austràlia 19.913.000 2,57 92 76,4 / 82,0 0,936 6 - 26.525 100 100

EUA 297.043.000 30,8 80 74,3 / 79,9 0,934 7 - 36.924 100 100 Guatemala 12.661.000 116,1 46 63,0 / 68,9 0,626 41 24,0 / 38,9 1.963 92 81

Bolívia 8.973.000 8,2 63 61,8 / 66,0 0,648 56 8,1 / 20,8 878 83 70

* IDH: Índex de Desenvolupament Humà. És un indicador molt utilitzat per poder comprovar el nivell de desenvolupament dels països del món

ja que està compost de 4 indicadors: l’esperança de vida (vida llarga i salut estable), el nivell d’escolarització i la taxa d’alfabetització (cultura) i

el PIB/hab (nivell de riquesa dels habitants). El resultat és una xifra entre 0 (grau de desenvolupament més baix) i 1 (grau més alt).

10

Altres dades:

- La població que habita els països desenvolupats només representa un 20% de la

població mundial, mentre que la resta, el 80%, viu en les condicions més precàries als

països empobrits.

- Per tant, un 20% de la població mundial disposa de la riquesa del planeta, mentre que

el 80% només en disposa del 20%.

Mentre uns passegem un bon dia pel nostre barri, els altres no tenen ni casa.

- En un estudi de la Forbes Magazine de l’any 1997 es va calcular que les 225 persones

més riques del món disposaven de més diners (més d’un bilió de dòlars) que la població

de mig món. Així, la fortuna de les tres persones més riques del planeta equivalia al PIB

dels 48 països més subdesenvolupats, la de les 15 més riques superava el PIB de

l’Àfrica subsahariana, la de les 32 més milionàries era igual al PIB del sud de l’Àsia, i

la de les 84 persones més riques era més gran que el PIB de la Xina, el país més poblat

amb 1.300 milions d’habitants. Actualment, aquestes diferències encara són més grans.

- Hi ha 1.300 milions de persones que viuen amb menys d’1 dòlar al dia.

- Es necessiten 50.000 milions de dòlars anuals per poder reduir l’any 2015 la pobresa i

les desigualtats socials al món. Només caldria que els països més desenvolupats hi

destinessin un 7,4% dels seus pressupostos militars.

11

- Als països en via de desenvolupament, el cost anual que es destina a garantir

l’educació bàsica per a tothom és de 6.000 milions de dòlars, a aconseguir l’accés a

l’aigua i a la sanitat és de 9.000 milions de dòlars. I estem

parlant d’accessos a serveis socials bàsics. Però si ens

traslladem a l’altra cara de la moneda, veiem que la

despesa anual en cosmètics als EUA és de 8.000 milions

de dòlars, en menjar per als animals domèstics a Europa i

als EUA és de 17.000 milions de dòlars, en el negoci del

lleure al Japó és de 35.000 milions de dòlars. I la despesa

militar anual al món és de quasi 1 bilió de dòlars.

Pare, em compres més caramels? MSF

- Uns 800 milions de persones passen

gana als països en via de

desenvolupament, prop de 2.000

milions sofreixen deficiències

nutricionals cròniques i 40 milions de

persones moren cada any de gana.

A mesura que es faran grans, aquests nens menjaran cada cop menys.

MANS UNIDES

- Al món, 434 milions de persones viuen

amb escassetat d’aigua. Es calcula que

aquesta xifra s’elevarà fins a situar-se

entre 2.600 i 3.100 milions l’any 2025.

Actualment, més de 30 països d’Àfrica i

Orient Mitjà viuen per sota de l’índex

mínim d’aigua.

En alguns països s’estan construint pous

d’aigua potable al servei de la comunitat.

12

- A Àfrica, el continent més pobre i perjudicat de la Terra, un de cada sis nens mor

abans de complir 5 anys. A més, més de la meitat dels africans tenen menys de 15 anys.

No és d’estranyar doncs, que l’esperança de vida en néixer dels habitants d’aquest

continent se situï al voltant del 40 anys. MSF

Foto d’aniversari amb la família.

Fan falta més dades?

Aquesta situació s’ha convertit en una de les preocupacions principals en els nostres

temps. Gràcies als mitjans de comunicació i de difusió i al testimoni dels que han estat

als llocs desafortunats, les persones som conscients del problema. Llavors ens adonem

de la seva gravetat i sorgeix en nosaltres el sentiment de voler ajudar, de solidaritat i de

suport. I alhora d’exterioritzar aquest sentiment han sorgit iniciatives, lleis, organismes i

associacions dedicades a l’ajuda humanitària, a la cooperació internacional per al

desenvolupament i a l’ajuda d’emergència. I no només entre països, sinó també dins del

propi país. I no només dedicada a les persones, sinó que també han sorgit moviment en

defensa i preservació del medi ambient, un altre dels greus problemes del S.XXI.

Però aquesta ajuda encara no és suficient, les dades ho demostren clarament. Per

solucionar aquests problemes s’han de fer informes i estudis molt complexos, que

indiquin clarament quins són els problemes que cal tractar i així buscar-ne les solucions

més adients.

La solució però, està en mans de tots, sense excepcions: des de la nostra part hem de fer

el possible per aconseguir els mitjans que ajudaran a desenvolupar els territoris pobres;

des de l’altre bàndol, han de prendre consciència que han de ser ells els que tirin

13

endavant la seva societat i han d’adaptar-se a noves tècniques imprescindibles per

sobreviure en el món d’avui en dia. Tot això sense oblidar que no es tracta

d’occidentalitzar les societats pobres ni de donar-les caritat, sinó de proporcionar-los els

mitjans que ara per ara no poden aconseguir per tal de que se’n surtin per elles mateixes.

Ha aparegut el terme “ajut exterior” o el que és el mateix, “Cooperació Internacional”,

que consisteix en proporcionar recursos als països pobres per assegurar-ne el seu

desenvolupament. Es pot cooperar internacionalment de diferents maneres: a través

d’organismes internacionals, d’Estat a Estat o a través d’organitzacions que no

pertanyen a l’Administració Pública. Aquestes últimes són les més properes a la societat

ja que s’adrecen directament a nosaltres. I són les que coneixen veritablement el

problema, les que aporten ajuda directa i immediata, les que compleixen les seves

promeses, les que estableixen un vincle de col·laboració amb la societat dels països en

via de desenvolupament, les que donen a conèixer al “món occidental” el grans

desequilibris que existeixen al planeta. Gràcies a aquestes organitzacions, els habitants

que els ha tocat viure a l’altra banda estan despertant i sorgeixen en ells les ganes de

tirar endavant i sortir d’una vegada del forat negre. Es tracta de les ONG d’ajuda

humanitària, de cooperació al desenvolupament i d’ajut d’emergència. MSF MEDICUS MUNDI

ESTER BLANCH

Quin futur espera a aquests nenes i nenes? Nosaltres podem contribuir-hi.

14

La Cooperació Internacional és l’ajut que, sota diverses formes i conceptes, faciliten els

països rics a aquells que estan en situació de necessitat en algun concepte o en el seu

conjunt. Aporten recursos econòmics, tecnològics, materials i humans per tal que els

pobles puguin solucionar els seus problemes actuals de deficiències en salut,

pressupostos, educació, infrastructures, alimentació, etc.

És un deure de solidaritat, un compromís moral. Gairebé és pot dir que és una obligació,

en un món que s’ha fet petit, tan interdependent, a causa del gran desenvolupament de

les comunicacions i dels mitjans de transport (pràcticament no hi ha cap racó del planeta

incomunicat), de l’abast del comerç, de les migracions, etc. En un món en el qual certs

països es “poden permetre” (si es pot dir així veient que els suposa un gran esforç)

donar ajut a canvi de res. En un món ple d’avantatges per tal de realitzar aquesta acció

solidària.

La Cooperació Governamental Multilateral, es realitza a través d’organismes

internacionals, com l’Organització de les Nacions Unides.

L’ONU ofereix un marc de cooperació molt general: té un programa per al

Desenvolupament (PNUD) i organismes dedicats a l’agricultura i l’alimentació (FAO),

a la salut (OMS), a l’educació i la cultura (UNESCO), a la infància (UNICEF), als

refugiats (ACNUR), al treball (OIT), al medi ambient (PNUMA), a la població

(FNUAP) i al desenvolupament industrial (ONUDI).

Els més freqüents però, són les institucions financeres internacionals, com l’Associació

Internacional per al Desenvolupament (AID, filial del Banc Mundial), els bancs

regionals de desenvolupament (asiàtics, africans i interamericans) o la Comunitat

Econòmica Europea.

Dins de l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic, que

reuneix els països més industrialitzats) es creà el Comité d’Ajut al Desenvolupament

(CAD) del qual són membres la majoria dels països de l’OCDE i que s’ocupa

d’estudiar, reforçar i millorar l’ajuda que aquests Estats membres destinen als països

15

subdesenvolupats. A més, realitza una important funció de recollida i normalització

d’estadístiques sobre ajut exterior. El 1970, l’Assemblea General de les Nacions Unides

va fixar que els països desenvolupats aportessin el 0’7% del seu producte nacional brut

als països en via de desenvolupament. És el que es coneix com l’Ajuda Oficial al

Desenvolupament (AOD). Trenta-cinc anys més tard, els països membres encara estan

lluny del compromís del 0’7%, només Dinamarca, Noruega, els Països Baixos i Suècia

han aconseguit arribar a l’objectiu o superar-lo. L’any 1983 l’AOD representava només

el 0’36% del compromís adquirit solemnement pels països donants. I l’any 1993, va

disminuir fins al 0’30%. Precisament, el 1993, els països en via de desenvolupament

van rebre un total de 55,96 mil milions de dòlars d’ajuda, mentre que el 0’7% del PNB

dels països de l’OCDE seria la suma de 103,2 mil milions de dòlars. Freqüentment s’ha

hagut de recordar aquest compromís, com en la “Cimera de la Terra” de Rio de Janeiro

(1992) o en la Cimera Mundial de Copenhague pel desenvolupament social (1995). I no

només té aquest punt negre. S’ha comprovat que els diners de l’AOD no s’inverteixen

de la millor manera possible. Segons el PNUD, del 1989 al 1991, només el 16% de

l’AOD es va destinar a objectius socials: ensenyament, sanitat, planificació familiar,

ajuda social, aigua i sanejament, habitatge i seguretat social. A més, una bona part

d’aquest 16% va anar a parar als grans hospitals, mentre que només un 7% es va

destinar a satisfer les necessitats més elementals com l’educació bàsica, l’atenció

primària de salut i l’accés a l’aigua potable. Per altra banda, hi ha ajudes destinades a

països com Singapur o Hong Kong, que són més rics que alguns dels països donants.

També, el 1992, Botswana, un dels països més rics de l’Àfrica subsahariana, va rebre

3,5 vegades més per càpita que Etiòpia, amb un PIB per habitant molt més inferior.

La Cooperació Governamental bilateral, duta a terme pels governs dels Estats, les

administracions autonòmiques, ajuntaments, mancomunitats, etc.; a través de convenis i

programes de cooperació sanitària, educativa, tecnològica, etc. Cada Estat té els seus

propis organismes dedicats a Cooperació Internacional.

Espanya, per exemple, a part de col·laborar amb els organismes internacionals

multilaterals (ONU, Comunitat Europea, etc.), practica la seva pròpia política de

cooperació bilateral. La Cooperació bilateral de l’Estat Espanyol es realitza bàsicament

a través del Ministeri d’Assumptes Exteriors. Dins de la Secretaria d’Estat per la

Cooperació Internacional (òrgan dirigent de tota la Cooperació) hi ha l’Agència

16

Espanyola de Cooperació Internacional (AECI), organisme creat el 1988 encarregat de

gestionar la política espanyola de Cooperació Internacional pel Desenvolupament

d’acord amb la Llei 23/1998, del 7 de juliol, de Cooperació Internacional pel

Desenvolupament. Dins de l’AECI hi ha l’Institut de Cooperació Iberoamericana (ICI),

l’institut de Cooperació amb el Món Àrab (ICMA), i altres.

A Catalunya hi ha el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, una organització

formada per ajuntaments catalans, diputacions, consells comarcals i mancomunitats que

destinen una part dels seu pressupost a finançar accions de Cooperació al

Desenvolupament i Solidaritat amb els pobles dels països més desafavorits.

Desgraciadament, tots aquests gestos de cooperació governamental actualment encara

són insuficients (per exemple, el cas del 0’7% a l’AOD) i a vegades, fins i tot, cau en

pràctiques negatives a causa de corrupcions i beneficis o interessos comercials, que

agreugen la situació (com el polèmic cas del deute extern o els governs corruptes dels

països en via de desenvolupament).

La “Cooperació no governamental”, desenvolupada per les organitzacions no

governamentals, les quals emprenen accions de solidaritat amb els pobles que sofreixen

fam, desastres naturals, guerres, epidèmies, extrema pobresa, emergències, etc.

Treballen en la sensibilització sobre el desenvolupament dels països empobrits a través

de campanyes, iniciatives diverses, i difusió d’informació; recullen diners o materials;

denuncien violacions dels drets humans; fan pressió davant els poders públics en temes

que són negatius per als països empobrits (en termes de política, economia,

desarmament, ecologia, comerç, etc.).

17

ONG, és a dir, organització no governamental, és un terme molt ambigu i genèric. Si

ens centrem en el nom, poden ser ONG institucions com Metges Sense Fronteres, el FC

Barcelona o una associació de veïns. Ca tenir clar que quan es parla d’organització no

governamental es refereix a un tipus concret d’entitat, amb unes característiques

pròpies:

“Organització No Governamental (ONG)”: Associació voluntària,

formada per particulars, sense ànim de lucre, independent de l’estat i

dedicada a tasques amb finalitats solidàries.

Fa poc que s’ha estès el terme d’ONG, fins i tot ara no és gaire conegut. Se sap una

mica el que és, se’n pot conèixer alguna com Metges sense Fronteres, Greenpeace o

Medicus Mundi. Però si parlem de Farmamundi, Fundació Vicenç Ferrer, Acció Contra

la Fam, Consell Interhospitalari de Cooperació o Projecte Visió, ja no es coneix tant. No

cal parlar del terme “contrapart local”.

Per entendre què és una ONG s’ha d’anar per parts, parant atenció a totes les idees que

apareixen en la definició d’organització no governamental.

18

Associació voluntària,...

Per una banda, hi ha els greus desequilibris socioeconòmics del món i les grans

diferències entre els països desenvolupats i els empobrits, com també les desigualtats i

discriminacions dins dels propis països rics; tot això a causa de la globalització i la

mundialització, dels conflictes culturals, de l’increment de les migracions, dels desastres

naturals, etc.

Per l’altra, el fet que els estats occidentals no presten ajuda ni interès suficient per

solucionar aquests problemes. Tots ells prometen ajuts als països en via de

desenvolupament, com la seva aportació a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) o

programes d’assistència però aquestes promeses poc es compleixen degut a les

prioritats, les conjuntures polítiques i les pressions dels grups d’interessos.

I encara cal afegir un aspecte més: la greu situació mediambiental en què es troba el

nostre planeta a causa de l’impacte humà.

Aquesta situació ha comportat l’aparició de moviments socials crítics amb aquest model

imposat del món en què vivim. Com a conseqüència, han sorgit organitzacions

independents a tot el món que lluiten per implantar un nou ordre social més just en el

qual es garanteixi la pau, la llibertat, la sostenibilitat, la justícia, la dignitat i el progrés a

tots els individus o col·lectius.

És difícil trobar l’origen de les organitzacions no governamentals. A l’època de la

industrialització, les institucions benèfiques de caire religiós i les societats d’ajuda

mútua tenien trets de les actuals ONG. Després de la Primera Guerra Mundial els

enfrontaments polítics tendiren a associar la lluita pels ideals humanitaris amb el

socialisme. La creació d’aquestes associacions independents i més o menys apolítiques

va continuar creixent, sobretot després de la Segona Guerra Mundial als estats

democràtics del bloc occidental. Va ser als anys 50 quan es va difondre el terme

“organització no governamental” per referir-se a aquest tipus d’associacions (als països

anglosaxons es va preferir anomenar-les “organitzacions voluntàries” perquè es creia

que el terme era imprecís). En aquesta època, la cursa d’armaments i la vulneració dels

drets humans a causa dels conflictes de la guerra freda van comportar la creació

d’organitzacions com Pugwash (1945) i Amnistia Internacional (1961). Cal destacar la

19

Creu Roja (1863) com a antecedent important de les ONG actuals. Després, amb la

problemàtica mediambiental van sorgir una consciència ecològica i una preocupació per

tal d’encaminar l’activitat humana cap a un major respecte per la natura, que ja està

prou degradada. Es van començar a crear associacions ecologistes com Greenpeace

(1971). Actualment, existeixen ONG especialitzades en molts àmbits i que lluiten per

solucionar problemes molt diversos.

20

...formada per particulars,...

Aquestes organitzacions estan formades per persones, totes iguals: amb inquietuds i

amb ganes de prestar la seva ajuda per millorar el món.

Aquestes persones són els voluntaris, els remunerats i els que aporten els diners. O

també es poden classificar de la següent manera: els que treballen des del lloc d’origen,

els que es desplacen al terreny i els que aporten els diners.

Moltes ONG necessiten personal qualificat, que varia depenent de l’àrea en què

treballin.

Així, si treballen en l’àmbit social i tracten pobres, nens, dones, discapacitats, refugiats,

presos, immigrants o altres col·lectius desafavorits; poden necessitar treballadors

socials, psicòlegs, mestres, pedagogs, educadors, metges, infermers, cirurgians,

advocats, animadors, antropòlegs, enginyers, etc.

Si, per altra banda, treballen en l’àmbit mediambiental i s’encarreguen de la recuperació

de boscos, dels animals en perill d’extinció, de la contaminació i els seus efectes, del

canvi climàtic, etc.; necessiten biòlegs, veterinaris o llicenciats en ciències ambientals,

entre altres.

A més, moltes ONG, treballin en el camp que treballin, funcionen com empreses i

necessiten administratius, comptables, logistes, economistes, informàtics, etc., per tal de

gestionar la seva feina, tant al lloc d’origen com al de destí.

Fins i tot n’hi ha que disposen de periodistes, publicistes o experts en Comunicació i

Relacions Públiques per tal d’informar i sensibilitzar l’opinió pública, institucions i

empreses privades.

Malgrat això, totes les persones podem col·laborar amb qualsevol ONG d’alguna o altra

manera: de voluntaris per ajudar en qualsevol àmbit, fent-se soci, aportant donatius o

patrocinant les seves activitats.

21

ELS VOLUNTARIS

El voluntari és el que presta el seu ajut a canvi de res. El que diferencia formalment el

cooperant del voluntari és el contracte. Però a la pràctica fan una feina similar o igual i

no es veu tant clar si hi ha diferències entre ells. Per exemple: un oftalmòleg de l’ONG

Projecte Visió viatja a Etiòpia on s’hi està uns quinze dies operant de cataractes als

habitants de la zona, no té cap contracte, no rep cap sou i ha de cobrir totes les despeses.

Per tant és un voluntari. Un exemple de cooperant el podem trobar dins de l’ONG

Metges Sense Fronteres: necessiten col·laboradors que treballin sobre el terreny d’un

projecte determinat (fora del país on habita el cooperant) durant més de sis mesos, als

quals els contracten, els paguen un sou i les despeses de viatge.

Potser la diferència més significativa entre un i altre és el temps que dura la seva missió

i per això el cooperant necessita un contracte on s’especifiqui un sou, una seguretat

social, etc., ja que el seu projecte dura més.

Per això el cooperant es pot incloure dins del bloc dels voluntaris, ja que s’ofereix per

voluntat pròpia a treballar en una tasca solidària i en un indret desafavorit.

ELS COOPERANTS

En la Cooperació al Desenvolupament, es defineix cooperant com la persona major

d’edat que vivint els valors de solidaritat i de cooperació internacional, posseint els

coneixements tècnics, les qualitats personals necessàries i les condicions d’adaptació

convenients al país receptor, assumeix un compromís de treball en algun país en via de

desenvolupament per a la realització de programes de cooperació.

Un cooperant pot tenir un contracte amb una ONG com també amb l’Estat, en el camp

de l’ajuda oficial.

Els requisits per actuar de cooperant varien segons les necessitats del país receptor, el

tipus de projecte i el tipus d’organisme que duu a terme aquest projecte. Però, els

requisits bàsics coincideixen:

• Bona preparació tècnica i formació adequada i acreditada.

• Experiència professional prèvia en l’especialitat pròpia.

• Coneixement i domini d’idiomes, els més demanats són l’anglès i/o el francès. A

més, és bo conèixer la llengua del país on es va.

22

• Bona salut.

• Disponibilitat de durada mínima per sortir al terreny (normalment, no menys de

sis mesos).

• Conèixer, acceptar i seguir les condicions de treball.

• Capacitat d’intercanvi humà, d’adaptació, de diàleg, solidaritat, sentit de la

responsabilitat, motivació, actitud respectuosa envers les altres cultures.

Com es pot veure, cal preparar-se humanament i tècnicament per fer un bon servei, per

això existeixen cursos de formació general per a cooperants o de medicina tropical,

entre d’altres.

EL SOCIS

Els socis són els que periòdicament aporten una quantitat de diners a l’ONG per tal que

pugui realitzar els projectes previstos. La seva aportació és voluntària i varia segons el

que vulgui aportar cadascú. Es pot col·laborar amb X euros al mes, al trimestre, al

semestre o a l’any. Han de donar totes les seves dades personals i poden enviar un xec a

nom de l’organització, per transferència bancària, per domiciliació bancària o amb

targeta de crèdit.

Als socis se’ls envia regularment informació sobre totes les activitats que realitza

l’ONG i sobre la destinació dels seus diners invertits.

ELS DONANTS

Si hi ha persones que no volen fer una aportació periòdica, poden col·laborar mitjançant

una aportació única, també voluntària i variable. Les formes de pagament són les

mateixes que les que tenen els socis.

EL QUE NO ES VEU

Molts cops no es valora que darrera de les persones que es desplacen als països que

necessiten ajuda hi ha tot un equip que s’encarrega de gestionar i organitzar la feina. Ha

de portar al dia tota la informació relacionada amb l’entitat, tramitar els viatges,

gestionar el pressupost, organitzar i coordinar els equips de treball i difondre campanyes

de sensibilització.

23

Normalment, dins d’una ONG es crea una Assemblea General, formada pels membres

de l’organització. Aquesta escull les persones que formaran part d’una junta directiva.

La Junta Directiva té la funció de fer complir el que s’aprova a l’Assemblea General,

supervisa la gestió i defineix els criteris d’intervenció i d’orientació de l’associació.

Dins d’aquest òrgan s’elegeix un President, un Vice-president, un Secretari i un

Tresorer; càrrecs que es renoven periòdicament.

Si l’ONG és gran i té diferents delegacions en diverses ciutats, sempre hi ha una Oficina

Central, a la seu, amb un Director General i varis departaments (tenint en compte el

tamany de l’ONG) com:

• Operacions: elabora, dirigeix, supervisa i avalua els projectes.

• Comunicació: s’encarrega de la documentació, de donar informació de l’entitat i

les diferents accions que fa, de les campanyes de sensibilització.

• Finançament: dissenya la política financera, controla la gestió i la comptabilitat

de l’organització i en garanteix la seva transparència.

• Recursos Humans: selecciona i distribueix els membres de l’ONG.

• Altres.

Les delegacions s’encarreguen d’atendre al públic i als socis, representar-los, transmetre

les seves demandes a l’Oficina Central, de la sensibilització, de la captació de recursos

humans i econòmics, del seguiment de projectes específics, etc.

24

...sense ànim de lucre,...

Tots els diners que rep una ONG han de beneficiar l’objectiu dels projectes en els quals

treballa. La major part del pressupost ha d’anar destinats directament al compliment

d’aquests projectes. Després, una part del total s’inverteix en informació testimonial i

sensibilització. En últim lloc, es cobreixen les despeses d’administració i del

funcionament general de l’organització.

Segons el codi de conducta de les ONGD, les activitats de captació de fons no han de

ser enganyoses, sinó que han de descriure correctament la identitat i l’activitat de

l’organització, sense enviar missatges pressionants o culpabilitzadors.

Les ONG han de ser transparents en els seus pressupostos, per tant han de publicar la

distribució de les seves despeses, especificant les quantitats destinades a cada

departament. Normalment ho inclouen a la memòria que publiquen cada any per a que

se n’assabentin els socis i els donant, com també ho han de fer saber a la contrapart

amb la que treballen.

Quan tenen ingressos elevats han de dur a terme auditories econòmiques realitzades per

empreses alienes a l’organització.

25

...independent de l’Estat...

Tal com diu el nom, una organització no governamental és independent de l’Estat, fa

tasques que no realitzen el governs, arriben més enllà de la feina de l’Estat; del que no

se’n ocupen, ho fan les ONG.

Les ONG són independents, és a dir, tenen autonomia institucional i de decisió, no estan

subjectes a cap control i tenen la capacitat de fixar lliurement els seus objectius,

estratègies, àmbits d’actuació, elecció de contraparts, etc.

Poden haver estat creades per una altra institució. En aquest cas però, estan legalment

diferenciades i tenen capacitat de decisió pròpia. També és possible que mantinguin

alguna relació amb altres organitzacions com partits polítics, institucions religioses,

sindicats o empreses. Aquesta relació l’han de fer pública.

Les ONG intenten influir positivament en la política d’un país.

Encara que siguin independents de l’Estat, el govern espanyol va aprovar la Llei

23/1998, del 7 de juliol, de Cooperació Internacional pel Desenvolupament on establia

que es regularia un Estatut del Cooperant en el termini d’un any, i va aprovar el

Reglament del Registre d’Organitzacions No Governamentals de Desenvolupament l’11

de juny de 1999. El Registre depèn del Ministeri d’Afers Exteriors i està adscrit a

l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional. Amb la inscripció en aquest Registre,

les ONGD poden rebre de les Administracions públiques ajudes i subvencions dins del

marc de l’ajuda oficial al desenvolupament, com també beneficiar-se d’incentius fiscals.

Per formar part del Registre, les ONGD han de complir uns requisits establerts a la llei

del 7 de juliol de 1998 de Cooperació Internacional pel Desenvolupament.

26

L’ESTATUT DEL COOPERANT

La llei de cooperació internacional del juliol de 1998 establia que es regularia un Estatut

del Cooperant en el termini d’un any. Sis anys després no s’ha avançat gens.

Els membres de les ONG estan molestos amb el Govern, després de veure que la seva

insistència en el tema no és escoltada, que hi hagi falta de diàleg entre el Govern i les

ONG i que aquesta normativa ja existeixi des de fa temps a altres països europeus.

“Moltes són les lloances i declaracions solemnes de reconeixement cap al nostre treball

però fins ara han estat nul·les les accions empreses pels nostres governants per

millorar-lo i dotar-lo d’un mínim de dignitat” (Ignasi Calbó, Metges Sense Fronteres)3.

El 2002, la Coordinadora d’ONG per al Desenvolupament d’Espanya (CONGDE) va

elaborar un esborrany de propostes per l’Estatut, en què ara vol continuar treballant.

Les organitzacions que integren la CONGDE consideren que l’Estatut ha de reconèixer

l’estatus del cooperant per donar-li una identitat pròpia a la seva figura i regular la

manera efectiva la relació jurídico-laboral dels que es dediquen a la cooperació per al

desenvolupament i a l’acció humanitària.

Com a punt de partida, és necessari que es reconegui la situació especial en la que es

troben aquestes persones que passen mesos o anys en llocs recòndits del món: les

difícils condicions de treball i de vida, el xoc cultural, els perills que han d’afrontar, la

inseguretat, el risc d’accidents i malalties, la manca d’infrastructures mèdiques, les

conseqüències violentes de la guerra i altres desastres (tan naturals com provocats pels

humans), la falta de comunicació amb la família, etc.

En acabar la seva missió, els cooperants s’han de reincorporar social i laboralment al

seu país d’origen i això els és difícil. “Es produeix un cert desarrelament social”, diu

Silvia Escorgüela, d’Intermón Oxfam. “L’experiència que suposa estar anys a Rwanda

no computa per a unes oposicions”, explica Félix Fuentenebre, secretari general de la

CONGDE.4

3 http://www.lacerca.com 4 Declaracions plasmades al diari Segre de dilluns, 26 de juliol de 2004, pàg.18.

27

L’esborrany d’aquest document denuncia i demana, entre altres coses:

• La regulació del contracte del personal cooperant com a contracte laboral

específic amb característiques pròpies ja que, actualment, no existeix un

contracte com a tal.

• No hi ha convenis de Seguretat Social a l’estranger, així que paguen sense

gaudir de les prestacions socials ni sanitàries. Demanen que se’ls inclogui en un

règim especial de la Segutetat Social, com ja existeix per a altres col·lectius, com

els empleats de la llar o els treballadors del mar.

• Viatgen amb assegurances de vida i d’assistència mèdica privades. Són

assegurances molt cares que costegen les ONG.

• El règim fiscal actual pels cooperants és el mateix que el dels empleats de les

grans multinacionals a l’estranger, quan les diferencies salarials entre ells són

enormes. Volen que es millori aquest tracte fiscal, que s’equipari el règim de

dietes i rendiments de treball rebuts per contribuent a l’estranger.

• Que els voluntaris (diferenciats dels cooperants perquè aquests tenen un

contracte de treball) es beneficiïn de tots els drets reconeguts (o futurament

reconeguts) al personal cooperant, excepte dels estrictament laborals.

Els cooperants no volen privilegis, només mesures més justes:

“No demanem ser especials: només que es reconegui l’especialitat del nostre treball al

terreny. Que qualsevol cooperant en contextos tan complicats com els d’Afganistan,

Palestina o Kosovo, pugui dedicar-se a la seva feina sense sofrir a més de la

desprotecció i l’incertesa que li provoca la seva situació com a treballador al seu país

d’origen. Això és tot. Més complex era remodelar la nostra sanitat, i es va fer en un

temps rècord” (Ignasi Calbó, Metges Sense Fronteres).5

5 http://www.lacerca.com

28

...i dedicada a tasques amb finalitats solidàries.

Les ONG intenten que tots els problemes que hi ha al món vagin a menys i que la

societat en tingui consciència. Però com que de problemes i injustícies n’hi ha molts,

també hi ha diversos camps en els que s’especialitzen les ONG.

Abans de tot, han de deixar clar com es defineixen i en quin àmbit, situacions i

condicions treballen.

Han de publicar cada any una memòria informant sobre els seus programes, activitats,

recursos i òrgans de govern.

Hi ha moltes maneres de classificar les ONG, cada organització es pot dedicar a més

d’una tasca ja que moltes d’aquestes tasques estan interelacionades. Una forma de

classificació pot ser la següent:

Àrea social o ajuda humanitària Es tracta d’ajudar a les persones, d’intentar posar remei als seus problemes i, sobretot,

de fer-les sentir persones, de fer que s’adonin que importen a algú. Només així se’n

podran sortir. Tipus:

• Emergències: atenen a les víctimes d’algun desastre natural (terratrèmols,

inundacions, sequeres, erupcions volcàniques, etc.), conflicte armat, refugiats,

intenten posar fi a les grans fams, epidèmies, etc.

Es necessiten metges, cirurgians, anestesistes, infermers, logistes, psicòlegs,

coordinadors, especialistes en nutrició o epidemiòlegs. Exemples d’ONG:

- Metges Sense Fronteres

- Medicus Mundi

- Metges del Món

- Ajuda en acció

- Acció contra la fam

29

• Sanitàries: donen suport mèdic en diversos contextos, pot ser en l’àmbit

hospitalari, en campaments, clíniques, en emergències, etc. Exemples:

- Metges Sense Fronteres

- Medicus Mundi

- Médicos del Mundo

- Farmacèutics Sense Fronteres

- Farmamundi

- Projecte Visió

- Consell Interhospitalari de Cooperació

• Ajuda al desenvolupament: moltes de les ONG es poden incloure dins d’aquest

apartat, ja que amb la seva tasca ajuden a les societats a desenvolupar-se, a fer-se

valer per elles mateixes per tal que ja no hagin de dependre més dels altres.

Exemples:

- Arquitectes sense fronteres

- Projecte Visió

- Consell Interhospitalari de Cooperació

- Mans Unides

- Intermón-Oxfam

- Fundació Vicenç Ferrer

- Cooperació

• Drets humans: vetllen pel compliment dels drets humans i denuncien les seves

violacions. Exemples:

- Amnistia Internacional

- Manos Mundi

- Lliga dels drets dels pobles

• Educació: un dels principals obstacles de l’endarreriment de societats és

l’analfabetització. Una bona educació és la base del progrés. Exemples:

- Professors Sense Fronteres

- SED (Solidaritat, Educació i Desenvolupament)

30

• Nens: hi ha ONG que han centrat la seva tasca en els nens, en procurar que no

sofreixin, que no perdin la seva infantesa, en ajudar-los, en fer-los riure, etc. Els

nens són els que més sofreixen quan hi ha problemes en un indret. Exemples:

- Save The Children

- Pallassos Sense Fronteres

• Altres grups socials: a qualsevol sector social hi ha alguna ONG que li dóna

suport. Exemples:

- Asociación Mundo Mayor

- Voces de Mujer

- Fundació triangle per la igualtat de gays i lesbianes

• Pau

- Sodepau

Àrea mediambiental Tenen cura del mediambient, lluiten per la seva preservació i per un nou sistema de

relació amb la natura menys agressiu i contaminant. Treballen en la recuperació dels

boscos, de les espècies en extinció, en la sensibilització pel canvi climàtic, etc.

Exemples:

- Greenpeace

- Adena

- Ipcena

Totes elles, a part de treballar directament al terreny, realitzen una tasca igual

d’important en la nostra societat: la sensibilització. Així, mostren les situacions en que

es troben les grups o indrets desafavorits en els quals treballen, ho donen a conèixer ja

que no ho fa ningú més, creen corrents d’opinió a occident, inviten a la gent a

col·laborar-hi, etc. Es pot considerar com la tasca més important, ja que gràcies a això la

gent està fent pressió a les autoritats per aconseguir canvis en el món en què vivim.

31

ONGD

El grup més nombrós d’ONG és el de les ONG pel Desenvolupament (ONGD). És lògic

en vista de la situació de la majoria de persones del món. Dins d’aquest grup s’inclouen

totes aquelles organitzacions que lluiten per acabar amb les desigualtats i desequilibris

del planeta, això és, acabar amb les seves causes i conseqüències. Per aquest motiu,

molts dels tipus d’ONG es poden incloure en aquest grup (sanitàries, educatives o per la

pau, entre altres), ja que col·laboren d’una manera o altra en el progrés d’una societat.

Són les principals entitats que porten a terme la cooperació no governamental.

El 28 de març de 1998 es va aprovar el Codi de Conducta de les ONGD membres de la

Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament d’Espanya (CONGDE, fundada el 1984

amb l’objectiu de coordinar l’acció de les ONGD d’Espanya, representar-les

conjuntament, promoure campanyes comunes per aconseguir millors resultats,

augmentar la participació ciutadana i potenciar la pressió davant d’institucions

diverses). El codi de conducta defineix les característiques que han de complir les

ONGD membres de la CONGDE.

Hi ha requisits que són comuns amb les característiques de les ONG en general, com

tenir una estructura estable mínima, personalitat jurídica, no posseir afany de lucre, tenir

recolzament i presència social, independència i autonomia decisòria, recursos (tant

humans com econòmics), una bona estructura interior (assemblea General, Junta

Directiva, etc.), o ser transparents en política, pràctica i pressupostos.

Però, a més, tenen uns objectius propis, que són els següents:

Han de treballar activament en el camp de la cooperació pel desenvolupament i la

solidaritat internacional. Això vol dir, tenir projectes ben elaborats i estudiats

prèviament, personal disposat a dur-los a terme i fer una acció continuada (que

normalment es compta en anys).

Entenen per desenvolupament un procés de canvi social, econòmic, polític, tecnològic,

etc. Aquest desenvolupament garanteix la igualtat entre les persones (homes i dones), la

32

desaparició de la pobresa, el respecte mutu, el bon ús i la preservació dels recursos i del

medi ambient els drets humans.

Hi ha diferents camps de treball en el que actuen:

En els països del Sud (els més desafavorits), sempre havent analitzat la situació i

dialogat prèviament amb els futurs beneficiaris, per tal de buscar la millor manera

d’ajudar possible. Tota l’acció de les ONGD ha d’anar encaminada al benefici dels

col·lectius del Sud, això sí, sempre dins del seu context, sense occidentalitzar ni

imposar. Sempre s’ha de col·laborar amb una contrapart local, és a dir organitzacions

locals, altres ONG o grups de persones, amb objectius comuns. Aquesta contrapart local

és l’executora protagonista del projecte. Així, la tasca de les ONGD es basa sobretot en

l’ajut i assessorament tècnic, organitzatiu i econòmic, mai tendiran a ser executores

directes dels projectes sinó és en casos molt concrets i justificats. Per exemple, els

membres d’una ONGD no donaran classes als nens d’una escola d’un poblet de

Guatemala, sinó que formaran als professos locals per tal de que puguin ser ells els

docents i els que formin als nous professors. Les ONGD fan seguiments i avaluacions

de les activitats que han dut a terme.

També treballen en el camp de l’ajuda humanitària i d’emergència, donant suport a les

persones que han viscut algun desastre natural, una guerra, una migració forçada, etc.

Per exemple, col·laboren en la reconstrucció de pobles devastats o en l’atenció

psicològica. Aquesta ajuda humanitària ha d’anar sempre encaminada a potenciar i

prioritzar l’activitat dels locals.

El seu testimoni i la sensibilització de la societat és una de les seves grans tasques. Les

ONG, per exemple, ens recorden de les “guerres oblidades” del món, que el fet que no

hi parin atenció els mitjans de comunicació o els governs, no vol dir que n’hi hagi

poques o que siguin poc sagnants. Ben al contrari. També gràcies a elles, sabem que els

drets humans es vulneren diàriament. Les ONGD i altres organitzacions humanitàries

com la Creu Roja són les úniques entitats que atenen els refugiats d’una guerra o que

promouen campanyes per la desaparició de la utilització de nens orfes com a soldats.

33

El principal objectiu d’aquestes entitats és el canvi de relació entre Nord i Sud,

aconseguir-ne un de nou que deixi de perjudicar d’una vegada la majoria d’habitants del

planeta en benefici d’uns pocs.

A més, promouen el comerç just, aquell que garanteix el benefici econòmic i per tant, el

desenvolupament econòmic als habitants dels països en vies de desenvolupament. Està

basat en unes relacions comercials justes i igualitàries que consisteixen en comprar

directament als productors, sense que hi hagi intermediaris i fixar els preus d’acord amb

l’opinió del productor.

La tasca de les ONGD és continuada i dura temps. Per això necessiten el suport de la

gent del carrer: aportacions econòmiques i pressió social i política per aconseguir aquest

món igualitari pel qual lluiten.

34

A principis dels anys 80, un grup d’entitats van iniciar una campanya de recollida de

signatures per demanar a l’Estat espanyol que destinés el 0,7% del seu producte interior

brut a la cooperació internacional al desenvolupament, com havia recomanat l’ONU.

Malgrat l’èxit que va tenir aquesta mobilització ciutadana, no es van assolir els objectius

polítics. Tot i això, d’aquesta campanya en va sorgir la convicció que l’administració

catalana havia de col·laborar en aquesta tasca i el juliol de 1986 es va crear el Fons

Català de Cooperació al Desenvolupament.

Es tracta d’una organització formada per ajuntaments catalans i altres organitzacions

municipalistes (diputacions, consells comarcals i mancomunitats) que destinen una part

dels seus pressupostos a finançar projectes de Cooperació al Desenvolupament i de

Solidaritat amb els països més desafavorits.

De forma conjunta es gestionen els ingressos aportats per les institucions membres, així

s’unifiquen els criteris d’anàlisi i avaluació dels projectes. A més, el Fons Català

disposa d’un equip tècnic d’especialistes que segueix els projectes finançats. Tot això

permet superar les dificultats i limitacions que tenen molts ajuntaments alhora de

treballar en aquest àmbit.

Coordina els esforços dels ajuntaments catalans en les actuacions en situació

d’emergència o postemergència i reconstrucció. És el cas de la Campanya per a la

Reconstrucció de Centreamèrica, després del pas de l’huracà Mitch; la Campanya

d’Ajut Humanitari i Reconstrucció a Kosovo; la Campanya d’Ajut al poble d’El

Salvador, després dels terratrèmols de gener i febrer de 2001, la Campanya a

Moçambic; al Poble Saharauí; a l’Iraq i Iran els anys 2003 i 2004; a Al-Hoceima (nord

35

del Marroc) el 2004; als països afectats per l’oceà Índic després de la recent catàstrofe

del tsunami del passat 26 de desembre de 2004.

Un dels seus principis bàsics és la implicació directa dels beneficiaris en la concepció i

la realització dels projectes de desenvolupament, que han de basar-se en les seves

necessitats i possibilitats.

Promou una cooperació que incideixi en la prevenció de conflictes, aportant solucions

als problemes de base de les societats afectades per evitar que s’arribin a situacions

d’emergència.

Intenta crear un clima d’opinió favorable a la creació d’un nou ordre econòmic

internacional i estimula la participació ciutadana mitjançant campanyes informatives.

Promou també, el compromís polític i ètic amb el Sud pel que fa a la defensa dels Drets

Humans i dels pobles i el fet d’aconseguir que els països desenvolupats destinin el 0,7%

del seu PIB als subdesenvopupats.

L’abril del 2002, el Consell de Ministres va declarar el Fons Català de Cooperació al

Desenvolupament “Entitat d’Utilitat Pública”, en reconeixement de la seva tasca i la

transparència de la seva gestió.

36

Si la majoria de les ONGD de l’Estat Espanyol estan coordinades a través de la

Coordinadora de ONG para el Desarrollo-España (fundada el 1984), també ho estan a

partir de federacions o coordinacions autonòmiques. Aquestes representen el conjunt

d’ONGD davant les administracions, assessoren tècnicament les organitzacions

membres, promouen campanyes comunes, potencien la participació ciutadana i

exerceixen accions de pressió davant de diverses institucions. A Catalunya, l’any 1989

es va crear la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD).

Es va fundar amb els objectius generals de potenciar la coordinació de les ONGD i la

seva finalitat (aconseguir un nou tipus de relació entre Nord i Sud i el desenvolupament

de tots els pobles) i promoure les activitats comunes, és a dir, actuacions que poden

tenir millors resultats si es fan conjuntament, com per exemple la creació de plataformes

en casos d’emergència per tal que les ONG puguin compartir recursos.

A part té unes finalitats més específiques com la incidència política (fomenta i facilita

les relacions amb l’administració catalana i influeix en la vida política catalana per

aconseguir els objectius generals proposats); la sensibilització i educació per al

desenvolupament (fomenta la participació ciutadana en les organitzacions no

governamentals compromeses amb el desenvolupament dels països del Sud,

sensibilitzar l’opinió pública pel que fa a la injusta situació internacional del món actual,

informar sobre les característiques i activitats de les entitats membres, etc.);

l’organització interna i el suport a les entitats federades (consolidar la FCONGD com a

entitat catalana, donar suport a les organitzacions petites, forma a la gent que es vol

dedicar a la cooperació, etc.).

37

El 1997 es va crear un codi ètic que estableix els requisits bàsics que ha de tenir

qualsevol ONG per formar part de la Federació. Es va prendre aquesta mesura per

garantir les activitats de les ONG i guanyar la confiança de la gent del carrer. Entre els

punts més importants del codi ètic, destaquen: totes les ONG han de tenir com a

objectiu la cooperació i la solidaritat internacionals, ser transparents, estar preparades

per retre comptes quan sigui necessari, no poden tenir finalitat lucrativa, han de disposar

d’una estructura independent encara que puguin rebre subvencions, tenir presència

física a Catalunya, la seva tasca ha de ser continuada.

La seva estructura i els seus òrgans són els següents:

- Assemblea General, formada per les 78 entitats membres. Es reuneix dos cops a

l’any, ratifiquen les activitats realitzades i els projectes. Totes les ONG

federades hi tenen dret a veu vot.

- Junta Directiva, formada per 14 persones: president/a, vicepresident/a,

secretari/a, tresorer/a i 11 vocals. Tots ells pertanyen a ONG diferents.

- Comitè executiu.

- Àrees de treball: difusió i publicacions, formació i debats, relacions

institucionals i moviments socials.

Actualment, 78 entitats formen part de la Federació Catalana, entre elles Projecte Visió,

una ONG especialitzada en l’àmbit oftalmològic amb seu a Barcelona però amb

delegació a Lleida. A continuació hi ha un aprofundiment en aquesta ONG, com també

informació sobre el Consell Interhospitalari de Cooperació i Metges sense Fronteres,

dues ONG més.

38

Projecte Visió és una organització no governamental sense cap afiliació política i sense

ànim de lucre, declarada d’utilitat pública i creada el 1994 amb l’objectiu d’oferir

solucions al problema de la ceguesa en els països en via de desenvolupament.

ORIGEN I SITUACIÓ ACTUAL

Es va originar a través d’un oftalmòleg que va assabentar-se de l’existència d’una

clínica al nord d’Etiòpia (regió del Tigray), a la ciutat de Mekelle. Es tracta de la St.

Louis Eye Clinic, una de les dues clíniques oftalmològiques del Tigray, de les Germanes

de la Caritat, i dirigida per una monja irlandesa, Sister Margaret. Durant les seves

vacances, l’oftalmòleg va anar-hi a col·laborar i va establir una forta amistat amb Sister

Margaret. Poc a poc van reunir-se més metges i infermeres amb les mateixes inquietuds

d’ajudar i el 1994 van decidir crear una ONG anomenada Projecte Visió. Aquests

metges i infermeres s’organitzen en grups i van, durant les seves vacances, a col·laborar

amb la clínica. El nombre de col·laboradors i socis ha anat augmentant i actualment són

entre 500 i 600 socis, vuit dels quals formes la Junta Directiva.

Actualment, el president de l’ONG és Tomàs Martí, oftalmòleg de l’hospital Bellvitge

de Barcelona on exerceix des de 1986 com a responsable de la Unitat de Transplants de

Còrnia de la Generalitat de Catalunya i Professors de la Universitat de Barcelona.

SEU CENTRAL I DELEGACIONS

Projecte Visió té la seu central a Barcelona i recentment han creat una delegació a

Lleida, impulsada i presidida per l’oftalmòleg Rafael Ferreruela. Està situada al carrer

Dr. Fleming, nº 14, dins del “Instituto Lleida de Oftalmología (ILO), Clínica

Ferreruela”.

39

ON ACTUA: ETIÒPIA

Les guerres locals, les catàstrofes naturals

(sismes, sequera, epidèmies) i la fam han fet

d’Etiòpia un dels països més pobres de tot el

planeta.

És una nació subdesenvolupada i rural, on els

costums nòmades i seminòmades estan molt

estesos. Una distribució no equitativa de la

riquesa entre camp i ciutat, a més de les guerres

civils, ha determinat les males condicions socials

en que es troba la població.

Però el problema més gran que pateix Etiòpia des de principis dels anys vuitanta, és la

fam. Les seves causes es relacionen directament amb els trenta anys de guerra civil, que

no només va cobrar víctimes, sinó que va arrasar cultius i poblats i motivà les llargues

sequeres que es produeixen des de 1973.

Des de fa quasi tres dècades Etiòpia està en mans de l’assistència estrangera. L’Estat ha

de fer front a l’elevat deute extern i dedica, entre altres coses, el 6,1% del seu pressupost

a la salut i el benestar social, i el 4,2% a l’educació.

Els mitjans informatius tenen escassa importància, tant per l’alt nombre d’analfabets

com per la carència d’una llengua majoritària comú.

INDICADORS SOCIOECONÒMICS. ANY 2000-2005

Població (hab.) 72.420.000 Població urbana (%) 16 Esperança de vida (anys) homes/dones

44,6 / 46.3

Taxa de mortalitat infantil (‰) 100 Analfabetisme homes (%) 52,9 Analfabetisme dones (%) 69 PIB per habitant (dòlars EUA) 91 Calories al dia per càpita 1704 Llits d’hospital 2 per cada 3873 hab. Metges 1 per cada 36.660 hab. Oftalmòlegs en tot el país 20

40

I si Etiòpia és una de les zones més pobres del món, la regió del Tigray, on actua

Projecte Visió, és la més pobre d’aquest país. Per això, no resulta estrany que s’hi

detecti un alt índex de ceguesa. Hi ha només un oftalmòleg en una regió que té una

extensió similar a la de Catalunya.

El paisatge aquí és desèrtic, amb sorra, pedres i roques. D’arbres n’hi ha pocs.

A Mekelle, com en la majoria dels altres nuclis urbans, les

cases són petits habitatges de pedra, d’una sola habitació

d’uns 20 metres quadrats, amb sostre d’uralita, fang o palla.

Normalment estan disposats en illes de cases amb un pati

interior comunitari.

Casa de Mekelle

Moltes cases disposen d’una única bombeta elèctrica per veure-hi a la nit.

No es generen escombraries, ja que tot és reutiltzable: els excrements dels animals

s’assequen per utilitzar-los posteriorment com a combustible, amb les llaunes brutes

fabriquen recipients i amb els pneumàtics, sandàlies.

La família que viu a cada casa està

composta per la mare i un important

nombre de fills: tres, cinc, set... És molt

difícil veure el pare amb ells.

41

A Etiòpia existeixen dos tipus de matrimoni. Un, en el que la cerimònia es fa a

l’església però que pocs etíops el segueixen i l’altre, més comú, que se celebra fora de

l’església i que pot ser dissolt en qualsevol moment per un dels cònjuges. És per això

que moltes dones es queden soles al càrrec de tots els seus fills. I és que, com més fills

tingui una dona, més ben vista és a Etiòpia. Però mirant-la amb el nostres ulls veiem

una pobre dona sola, soferta, lluitadora, segurament malalta per la SIDA o alguna

malaltia ocular.

A Etiòpia, parlar del control de natalitat o de l’ús d’anticonceptius és parlar en va. És un

país on encara es practica de manera general l’abolició del clítoris. I sembla que ningú

tingui la menor intenció de canviar la situació; ni les pròpies dones, ni l’església

ortodoxa ni la religió musulmana, que només troben en la dona la funció de

reproducció.

Mentre els pares lluiten per treure la família endavant, els germans han de tenir cura

els uns dels altres.

Gairebé tot el que tenen a Etiòpia prové de l’ajut exterior. Hi treballen moltes ONG, de

tot el món i de tots els tipus, sobretot ONG amb projectes de desenvolupament. És

obligat parlar d’Etiòpia quan es parla del conjunt de països més desafavorits del planeta.

42

ST. LOUIS EYE CLINIC

A la St. Louis Eye Clinic es tracten tota mena de problemes oculars, en especial la

malaltia més freqüent a Etiòpia, el tracoma, causada per la malnutrició i la manca

d’higiene. Aquestes patologies, a més, són agreujades pels pocs coneixements sanitaris

de la població i pel fet que molta gent viu sense veure un metge.

Sister Margaret, l’encarregada de la clínica, fa unes 12 ó 14 operacions de tracoma en

un dia. El 2003 van tractar uns 8000 nous pacients. En el seu llibre, Tomàs Martí

explica: “veure operar a la Sister era tot un espectacle. Introduïa els malalt quasi amb

empentes en un petit quiròfan. Abans que el pacient se n’hagués adonat, es trobava

estirat sobre una llitera amb els ulls anestesiats. En pocs minuts, amb moviments ràpids

i precisos, tallava amb el bisturí i tancava la ferida utilitzant petits fragments de fil de

seda que aprofitava al límit. D’una altra empenta, treia el malalt del quiròfan al mateix

temps que estirava el braç al següent de la fila”.

Els pacients esperen el seu torn a l’exterior de la clínica. Molts d’ells han hagut de

caminar centenars de quilòmetres per arribar-hi.

Amb el diners de l’ONG es va aconseguir equipar un quiròfan a l’interior de la clínica,

de tal manera que hi havia una sala on Sister Margaret continuava operant els seus

pacients i una altra on treballaven els equips de Projecte Visió en les seves operacions.

Actualment diposen de dos quiròfans i dues consultes.

43

LA CONTRAPART LOCAL

La relació amb el personal local és la clau de l’èxit de les ONG i, en aquest cas, de

Projecte Visió. L’organització treballa amb tres contraparts:

Per una banda, Sister Margaret, una monja irlandesa que des de 1983

viu a Etiòpia. Pertany a les Germanes de la Caritat i és la fundadora i

encarregada de la clínica visual de Mekelle. És l’ànima de la clínica,

sense ella no funcionaria. La descriuen com una dona rígida,

ordenada, que no es deixa afectar per la misèria. És l’ànima de la

clínica i sense ella i les seves qualitats, res d’allí no funcionaria.

Alhora però, és càlida i irònica.

Després hi ha les autoritats sanitàries de la zona, que sempre els reben sense cap

inconvenient, reconeixent el títol que obtenen els especialistes en oftalmologia que

estudien a l’escola impulsada per Projecte Visió, convaliden els títols dels espanyols per

a que puguin treballar legalment a Etiòpia i faciliten l’entrada del material que dóna

assíduament l’ONG.

Per últim, el doctor Fitsum, l’únic oftalmòleg del Tigray. És un

excel·lent cirurgià amb molta experiència. Va néixer a Mekelle,

estudià a la capital del país i va tornar al seu poble natal per

exercir la seva professió, a diferència dels seus companys

d’estudi, que s’havien quedat a Addis Abeba on podien gaudir

de més bones qualitats de vida. Quan pot es desplaça a la St.

Louis Eye Clinic per ajudar i aprendre tècniques noves

observant com treballen les expedicions de Projecte Visió. A

més, ha acceptat donar classes a l’escola de tècnics en

oftalmologia de Mekelle, impulsada per l’ONG.

Ara, a més, ja es pot parlar d’una quarta contrapart local: els estudiants d’oftalmologia

que cada any es graduen a la clínica impulsada per Projecte Visió i que comencen a

treballar en aquest àmbit mèdic.

44

LES EXPEDICIONS

Els membres de Projecte Visió que es desplacen a Etiòpia són de diferents parts del

territori espanyol, sobretot catalans. Viatgen a la clínica de Mekelle durant les seves

vacances d’estiu, de Setmana Santa i al Nadal. L’any 2003 s’hi van desplaçar set equips

formats per oftalmòlegs i infermeres. Allí s’hi estan al voltant de tres setmanes i la seva

tasca principal és operar bàsicament de cataractes, que és la malaltia més greu,

important i de la que s’obtenen resultats immediats. De les altres malalties, com el

tracoma o la conjuntivitis se n’encarrega Sister Margaret i els tècnics d’allí. Les

infermeres desplaçades fan les funcions de supervisores.

Operen cada dia, de les vuit del matí fins a les tres o quatre de la tarda, sense pausa, fent

de quinze a vint intervencions al dia. A part, treballen en altres coses.

Activitats realitzades l’any 2003:

• 812 operacions de cataractes i 2 transplants de còrnia. Els equips porten tot el

material i medicaments necessaris per les seves intervencions.

• Formació dels infermers i infermeres que treballen a la clínica.

• Seguiment i avaluació dels tècnica formats en oftalmologia (OMAs).

• Més de 2000 visites per diagnosticar i seleccionar els pacients de cirurgia.

• Realització de biometria i queratometria a tots els pacients quirúrgics per

determinar la lent a implantar.

• Atenció al quiròfan. Administració i control d’anestèsics locals, instrumentar

l’acte quirúrgic, esterilització i manteniment del material.

• Atenció postoperatòria, mitjançant seguiments a les 24 hores de tots els pacients

intervinguts.

Tots els oftalmòlegs de l’organització tenen molta experiència en la seva feina i obtenen

excel·lents resultats en aquelles difícils condicions de treball. Per això cada expedició té

una llarga cua de pacients que esperen ser tractats. D’aquí va sorgir la idea de crear una

escola d’infermers i infermeres especialistes en oftalmologia.

45

Per dificultats amb l’idioma, els pacients porten un document elaborat pels tècnics de

la clínica amb les seves dades i la intervenció que cal fer. A més, tenen un senyal a dalt

de l’ull que ha de ser operat.

Doctor Ferreruela operant de cataractes al quiròfan de la clínica. L’ajuda una

infermera d’Etiòpia. A la dreta, una de les seves intervencions.

Visita per diagnosticar el pacient. Al metge català l’ajuda un OMA.

46

ESCOLA UNIVERSITÀRIA D’OMAs (OPHTALMOLOGIC MEDICAL

ASSISTANTS -infermers/eres especialitzats en oftalmologia-)

Per multiplicar l’acció de Projecte Visió cal formar el personal autòcton, per tal de que

ells mateixos siguin capaços d’afrontar aquesta problemàtica en un futur i no depenguin

més de l’ajuda de l’estranger. L’ONG ha impulsat una escola universitària a Mekelle on

cada any es graduen 10 infermers o infermeres especialitzats en oftalmologia o, com en

diuen allí, “OMAs” (Ophtalmologic Medical Assistants).

Al centre, construït per Projecte Visió, hi donen classes oftalmòlegs etíops que es

desplacen a Mekelle des d’Addis Abeba (capital d’Etiòpia), i també hi col·laboren el Dr.

Fitsum, Sister Margaret i membres de Projecte Visió. La formació consisteix en 6 mesos

de classes teòriques i 6 mesos de pràctiques a l’Hospital de Quiha i en Centres

d’Assistència Primària de zones rurals, tutelats pel Dr. Fitsum. Aprenen, entre altres

coses, a prevenir, diagnosticar, tractar i operat el tracoma, segona causa de ceguesa al

món després de les cataractes. El títol que obtenen està reconegut per Projecte Visió, la

Universitat de Mekelle i el govern etíop.

3a promoció d’OMAs, amb una membre de Projecte Visió i Sister Margaret.

47

Els OMAs tenen dret i obligació de treballar durant dos anys a un lloc assignat

d’Etiòpia, remunerats pel govern. Visiten pacients i en seleccionen per tal de que

l’oculista al qual ajuden o els membres de Projecte Visió els pugin operar, i fins i tot fan

algunes intervencions. La seva feina ajuda a les expedicions de Projecte Visió, ja que

amb els seus coneixements són capaços de seleccionar els pacients més bons candidats

per recuperar la visió amb les intervencions dels espanyols. Així els equips de l’ONG es

poden dedicar directament a operar i no perden tant temps visitant als malalts.

El setembre de 2004 es van graduar els 10 alumnes de la 3a promoció d’OMAs. A la

cerimònia de graduació organitzada per l’ONG hi van assistir diferents personalitats

importants tan d’Etiòpia com d’Espanya.

Els equips desplaçats a Mekelle fan un seguiment i avaluació dels OMAs que treballen

als centres de salut a partir de les dades que van recollint, com el nombre de pacients

visitats o les malalties detectades.

Actualment s’està construint una Residència-Escola per albergar els estudiants i els

professors.

DOTACIÓ DE MATERIAL

Equipaments quirúrgics, lents intraoculars i tota mena d’estris (des de material fungible

fins a medicaments) són enviats periòdicament a Etiòpia per part de l’ONG. El govern

etíop facilita l’entrada d’aquest costós material.

Els destinataris d’aquest material són la St. Louis Eye Clinic i l’Hospital de Quiha, una

altra població de la regió del Tigray.

A més, Projecte Visió també subministra material mèdic i quirúrgic als OMAs per tal

que puguin realitzar el seu treball amb més qualitat.

48

FINANÇAMENT

L’ONG obté diners a través de les aportacions del socis, de donatius, i de les

subvencions d’entitats públiques o privades, com la Universitat de Lleida, que el 1999

va concedir 320.000 ptes. dels 3.000.000 de ptes. que demanaven per finançar un

projecte de 33.900.000 ptes.; i el 2001, els va concedir 500.000 ptes. dels 3.000.000 de

ptes. sol·licitats per un projecte d’un cost de 45.900.000 ptes.

Els oftalmòlegs i infermeres que es desplacen a Etiòpia es paguen el viatge i l’estada,

l’ONG no paga res d’això. Amb aquest fet, es poden destinar tots els diners de l’ONG

als projectes de millora visual (aportació de material, construcció de l’escola...).

ESTUDI EPIDEMIOLÒGIC

Projecte Visió ha realitzat un estudi epidemiològic sobre el “Tracoma basat en una

comunitat i els factors de risc associats a la regió del Tigray”. Demostra que l’alt índex

de persones que pateixen aquesta malaltia està directament relacionat amb la manca de

disponibilitat d’aigua i amb un dèficit de coneixements sanitaris, agreujat per

l’assistència tardana o fins i tot la no assistència als centres de salut un cop detectats els

símptomes de la malaltia. Amb aquest estudi es poden marcar unes pautes de treball per

tal de disminuir el tracoma, segona causa de ceguesa al món. L’ONG s’ha compromès a

col·laborar amb els professionals del Tigray per reduir la incidència d’aquesta patologia,

incloent projectes d’abastament d’aigua i eliminació de recursos.

49

PROJECTE VISIÓ LLEIDA

El doctor Rafael Ferreruela, membre fundador i de la junta directiva de Projecte Visió,

és el president de la delegació de l’ONG a Lleida.

Treballa a “ILO Oftalmologia, Clínica Ferreruela”. És una clínica fundada el 2000 pel

mateix Rafael Ferreruela i la seva dona, la doctora Andrea Sanfeliu; els dos amb més de

vint anys d’experiència en l’àmbit de l’oftalmologia pública i privada. El centre ILO

(Instituto Lleida de Oftalmología) disposa dels equipaments més avançats i aplica les

tècniques més modernes en el tractament de les patologies visuals. L’equip humà d’ILO

està format per 14 professionals, alguns d’ells exerceixen com a docents a la Facultat de

Medicina.

La clínica, un xalet de 3 plantes, està ubicada al C/ Dr. Fleming, 14.

Ja fa anys que l’oftalmòleg Rafael Ferreruela viatja a Etiòpia amb Projecte Visió. Ho fa

cada Nadal. El Nadal del 2003-2004 van viatjar amb ell cinc professionals de la vista

més, dos dels quals eren la Dra. Andrea Sanfeliu, oftalmòloga infantil, i l’Ester Blanch,

optometrista. Les dues treballen a ILO Oftalmologia.

L’equip desplaçat el Nadal de 2003-2004.

D’esquerra a dreta: el Dr. Ferreruela, l’Ester Blanch, 2 metges, la Dra. Andrea

Sanfeliu i una metgessa.

50

A Mekelle es van allotjar al recinte que tenen les Germanes de la Caritat,

d’instal·lacions molt més modernitzades que les dels habitants de la ciutat.

Menjador Dormitoris

Treballaven cada dia, de dos quarts de vuit del matí a tres o quatre de la tarda, sense

pausa. En començar la jornada visitaven els pacients operats el dia anterior. Mentre,

l’Ester preparava el quiròfan i els pacients del dia.

Pacients esperant per ser intervinguts. S’han de rentar abans de ser operats.

La primera setmana, aprofitant que la Dra. Sanfeliu és oftalmòloga infantil, van fer

revisions visuals a 400 nens d’una escola per veure si tenien algun defecte de refracció,

miopia o astigmatisme. A més, van fer un estudi dels problemes visuals dels nens a

nivell de població.

51

L’Andrea i l’Ester, visitant els nens. L’escola.

També van visitar l’escola d’infermers especialitzats en oftalmologia (OMAS) que ha

creat Projecte Visió i van donar algunes xerrades als alumnes.

Ester parlant amb els alumnes. Ester i Sister Margaret amb 10 alumnes.

Van aprofitar per visitar el país i comprovar que la fam i la misèria hi dominen. Es van

apropar a la gent i en van voler conèixer els seus costums. A Etiòpia, no hi ha llocs

turístics per visitar, és més, no hi ha turistes. Per això, arreu on anaven la gent els

envoltava, els tocava i, sobretot, els demanava diners.

52

Amb flors al terra preparen una infusió. Dinar amb les Germanes de la Caritat.

Els etíops recorren centenars de

quilòmetres caminant, passant per camins

gairebé desèrtics. Malgrat la calor, molts

d’ells porten al damunt tota la seva

vestimenta.

Sota el sol asfixiant, van aprofitar per

remullar-se a un llac amb uns nens de la

zona. Al fons, els ramats pasturen lliures.

“Injera”, el plat típic etíop, molt

habitual en els seus àpats. Tot i ser un

plat molt senzill per nosaltres, molts

dies no en poden menjar per manca

d’ingredients.

53

Dia de mercat. Els nens, curiosos, són els que més s’apropen als estrangers.

Les esglésies són excavades a la roca.

Vista de la mateixa església des de diferents llocs.

54

El dia 6 d’octubre de 2004, a les 8:00h. del matí vaig entrevistar el doctor Rafael

Ferreruela, fundador (juntament amb la seva dona, la doctora Andrea Sanfeliu) i

treballador d’ILO Oftalmologia, Clínica Ferreruela de Lleida i membre de l’ONG

Projecte Visió. Ja havia parlat amb anterioritat amb ell i va ser la coordinadora de la

clínica, l’Àngels Batalla, la que em va concertar l’entrevista. Va tenir lloc a la mateixa

clínica, en una de les consultes, quan encara no havia arribat cap pacient. Abans que

arribés el doctor, vam instal·lar la càmera de filmar. Quan va arribar ens va atendre molt

amablement, amb una encaixada de mans.

1.- Usted es miembro de Proyecto Visión, ¿qué cargo ejerce dentro de la ONG?

Proyecto Visión lo fundamos hace unos diez años y dentro de este grupo yo soy uno de

los fundadores i soy de la Junta Directiva desde que se fundó.

Ahora hemos hecho una especie de sucursal en Lleida de la cual yo soy el presidente, el

único casi porque todavía no tenemos la Junta muy elaborada, pero ya está diferenciada

desde aquí, desde Lleida, o sea que hay una parte de Proyecto Visión que es de Lleida.

2.- Ya que es fundador, ¿podría explicarme los orígenes, cómo formaron la ONG?

Hace unos trece años, había un oculista que buscaba un sitio para ir a operar en los

veranos y encontró que en Etiopía, a través de unas monjas que son las Hermanas de la

Caridad, tenían un sitio donde visitaban cosas de ojos. El fue allí, estuvo un año

visitando, un tiempo, tuvo ocasión de operar alguna catarata. Después al año siguiente

fue un oculista más, después nos fuimos juntando más gente y cuando fuimos más

gente, conseguimos tener más aparatos, y tener más microscopios y el material

adecuado, fue cuando decidimos formar una ONG para que lo supiera más gente y para

que colaborasen más personas.

55

3.- ¿Cómo está organizada la ONG (los miembros están divididos en equipos…)?

Prácticamente es un equipo solo. En cuanto a la ONG hay una Junta Directiva en la cual

hay un presidente, un secretario, un tesorero… En la Junta Directiva, en total somos

ocho. Después hay socios de la ONG, que son personas que se apuntan a Proyecto

Visión (somos ya entre 500 y 600 socios), cada uno paga una cuota que a lo mejor es de

unos 30€ al año y esto hace que la ONG no seamos tres o cuatro sino unos 500. Cuando

se presenta una ONG que son 500 socios se va, en el caso de Lleida, al Ayuntamiento

de Lleida, a la Diputació, a la Universidad; y en Barcelona de igual manera. Son

organismos que ya es una cosa social, que hay una masa medianamente importante, y

resulta que te admiten, te ayudan, te preparan proyectos, te hacen aportaciones

económicas, porque muchas de estas cosas vienen de por allí, no de nosotros, porque

nosotros hemos comprado algunas cosas pero la mayoría son ayuda de estas

organizaciones.

4.- ¿Recuerda la primera vez que fue a Etiopia con Proyecto Visión? ¿Cómo fue

ese primer contacto con los etíopes, cuál fue su primera impresión?

La primera vez que fui, todavía no éramos Proyecto Visión, pero la recuerdo. Fui con

mi hijo, el mayor. Fue una cosa muy impactante ir allí, no sólo por el país, ir a aquella

ciudad y estar operando es como haber retrocedido muchos años. Es también ver a la

gente, como va vestida, como actúa, el qué tener, el no tener agua potable, el no tener

casa dónde vivir. A la hora de ir a operar, los que venían no veían nada, nada, nada,

ninguno; ya que aquí, a los que operamos, todavía ven algo, bastante o algunos mucho;

allí eran unas cegueras totales.

5.- ¿Cada cuanto viaja a la clínica de Mekelle?

Yo voy una vez al año, en Navidad. Antes había ido en verano y en Semana Santa pero

ahora normalmente voy en Navidad. Somos varios oculistas ya, y viajamos en general

todos una vez al año. Hay un grupo que va en verano, otro en Semana Santa y en

Navidad, entre que a muchos no les gusta y que yo ya me he medio aficionado a ir en

esa época, pues voy en Navidad.

56

6.- ¿Cuánto tiempo se está allí?

Allí se está dos, tres o cuatro semanas. Tres semanas es lo más frecuente. Es suficiente

como para hacer una buena labor.

7.- ¿Qué hacen exactamente?

Allí se hacen dos cosas: una, estar allá y dar una vuelta por el pueblo, por la zona y por

todos aquellos sitios y otra, operar, operar cataratas.

Allí hay unos técnicos que ya los hemos formado, ya trabajan allí, y entonces cuando

vamos nosotros, a los pacientes ya los han visitado y seleccionado. Cuando vamos,

prácticamente, si un día nos ponen treinta visitas, los treinta tienen cataratas, y de ellos

se ha de operar a veintiocho, o sea que ya está todo muy seleccionado.

Después de operarlos, son aquella misma gente, los técnicos de allí, los que se encargan

de los pacientes hasta que se recuperan.

8.- ¿Al cabo de toda la estancia en Etiopía, cuántos pacientes suele operar?

Por año, creo que unos 500 o 600 o quizás más entre todos los grupos. Es una cosa de

todo el grupo y yo ya casi ni tengo contados cuántos.

Además hay dos cosas interesantes de la ONG y es que todo el mundo que viene se ha

de pagar su viaje y todo lo demás, la ONG no paga absolutamente nada. Esto ya

selecciona un poco quienes van y quienes no van.

Después hace falta tener un talante de “voy a un sitio que no voy a estar allí de

vacaciones sino voy a estar como en un monasterio, pero un monasterio con unas

condiciones de ambiente, higiénicas y de estar discretas”, o sea que también hace falta ir

medianamente preparado para esto. Hay quien ha ido una vez y no volverá nunca,

realmente les impacta mucho.

9.- ¿Qué relación tiene y qué seguimiento hace de los pacientes?

El seguimiento de los pacientes es: el día que los operamos, al día siguiente los vemos a

todos. Los que están bien ya no los volvemos a ver directamente nosotros sino que les

ven los técnicos que allí hemos formado. Los que no están suficientemente bien, a lo

57

mejor los hacemos venir otra vez a los tres o cuatro días y cuando están suficientemente

bien ya no los volvemos a ver y los siguen los técnicos de allí.

Porque una cosa que quizá no se piensa en hablar de la ONG y es la más importante es

que vamos y operamos todo esto pero allí hemos formado una escuela con titulación de

allí y firmada por Proyecto Visión. De tal manera que cada año se forman allí a diez

técnicos en oftalmología que son enfermeros o enfermeras de tal manera que salen de

allá con un título que lo firma el gobierno etíope, lo firma el Proyecto Visión y después

con este titulo tienen derecho y obligación de trabajar dos años donde se les diga, que es

por una zona de Etiopía. Entonces estas personas están viviendo en estos núcleos

durante dos años, visitan pacientes, seleccionan pacientes y después el oculista de allí

opera algunos i los otros los operamos nosotros. O sea, quizá lo más importante de todo

es la escuela. La escuela, cómo escuela me refiero a un sitio de formación. Pero ahora,

como escuela se está construyendo ya, en un terreno que nos ha cedido el ayuntamiento,

un edificio, la escuela. Porque allí los estudiantes, no es como aquí que van y vuelven,

allí tienen que estar viviendo en la misma escuela donde estudian, viven, duermen y

comen. Por ahora no se hace, pero se les paga para que vengan a la ciudad y vivan,

como se dice normalmente, a pensión completa.

10.- ¿Hay muchos estudiantes?

Allí diez. La escuela da para diez y el proyecto es tener diez cada año y cada año se

gradúan diez. Y hasta ahora creo que llevamos tres cursos que han salido ya.

11.- ¿Qué enfermedades de la vista trata en Etiopía?

Las cataratas. Hay gente que viene con conjuntivitis, con tracoma pero nosotros no nos

dedicamos a esto. Nosotros nos dedicamos a las cataratas, que es quizá la enfermedad

más importante, la más invalidante y la que más rápidamente se consigue resultado. En

las otras patologías hay que trabajar mucho, hacer muchas cosas para a veces conseguir

muy poco. Entonces ésta es muy eficaz en cuanto al resultado, que al día siguiente ya se

ve.

58

12.- ¿Recuerda algún caso, algún paciente en especial?

Siempre se recuerdan algunos. El primer año se recordaba uno de todos, pero siempre

hay alguno de quien se tiene un recuerdo especial. El primer año hubo un joven que

tenía muy poca visión, no veía nada. Tenía una enfermedad congénita en un ojo, no veía

nada, nada, ni podría ver nunca. Y el otro ojo era muy especial, difícil de operar y aun

operándolo ganaría poca visión. Pensamos dejarlo sin hacerle nada hasta el proyecto

siguiente porque nos tenían que comprar un microscopio nuevo. Lo íbamos a posponer

y a no operarlo y el muchacho y su padre lo pidieron un poco más medio llorando, que

eran de a lo mejor de cien o doscientos kilómetros y habían venido andando. Al final

nos animamos a operarlo y este chico ganó una poca visión: pasó de tener que llevarlo a

todos los sitios porque no veía nada a poder andar por allí solo. Ganó poco pero

suficiente como para valerse por sí mismo.

13.- Ya me habló de Sister Margaret, de hecho le he enviado dos e-mails que me los

ha respondido. Usted, ¿cómo la describiría (personalmente, interiormente…)?

Es una mujer muy eficaz. Es una mujer que tampoco es la típica que piensa uno que

puede haber en estos países cuando van a ayudar: cariñosa, atenta, amable, que está con

los “nens”, que juega con uno, con otro”. Esto es lo que se hace mucho cuando se

pretende ir a ayudar a algún sitio, se va con una actuación paternalista de poder ser

como el papá y la mamá y decir “hay pobrecitos estos niños”. Ella no, ella es fuerte, ella

es dura y es exigente con todo, con todos y con ellos. O sea, es una mujer que si no

fuese por ella aquella fita que nosotros tenemos allí no estaría. Ella es muy ordenada.

14.- ¿Qué le aporta a usted esta experiencia?

Hombre, yo me lo paso muy bien, porque me gusta hacer esto. Entonces si empiezo a

seleccionar cosas que me aporta, algunas no son tangibles porque aquello es de una

riqueza especial, lo primero que uno piensa o se da cuenta es “¿y por qué yo aquí, o

nosotros aquí, estamos y tenemos y disfrutamos de todo y nos sobran tantas cosas y

aquella gente no tiene nada ni posibilidades de tener?, hombre porque yo he caído en

este lado bueno y el otro ha caído en el otro”. Entonces eso te aporta tantas cosas como

para volver un poco mejor que cuando fuiste. O un poco o mucho. Eso especialmente.

59

Y después a nivel oftalmológico pues muchas cosas. Porque uno tiene la sensación de

que si opera a diez pacientes, de esos diez que uno haya conseguido devolver la visión

pues uno puede decir que algunos de ellos nunca la habrían visto sino hubiese sido por

esto, luego puede ponerse uno hasta un ego tan importante y decir “pues que

imprescindible soy yo y que falta hago yo” y esto es otra cosa que aporta.

Después también aporta entrenamiento. Yo soy un cirujano medianamente hábil pero

aquello no es que sea un sitio de entrenamiento pero cuanto más trabaja uno y más

cirugías hace pues más entrenado está.

Después han venido mis hijos y mis hijos también seguro que han aprendido algo,

aunque no sepan decir el qué, seguro que han aprendido algo.

15.- ¿Recomendaría esta experiencia a otras personas?

Yo voy cada año porque es que no sabría estar sin ir y recomendarlo es a otras

parecidas.

Muchas veces se va de turista a algunos de estos países y uno ve todo eso y

simplemente lo ve pero es que cuando uno lo vive un poco y lo siente un poco, no hay

corazón que no se enternezca.

…

Poca gent estaria disposada a fer el que fa el doctor: passar les seves vacances de Nadal

a un indret situat a centenars de quilòmetres de casa, i treballar i viure amb unes

condicions infinitament inferiors a les seves. Pel doctor ja s’ha convertit en un costum i

com ell diu “no sabria estar sense anar-hi”. És d’admirar la seva tasca humanitària i

hauria de servir d’exemple a la societat.

60

El dia 26 de novembre de 2004 a les 12:00h. del migdia vaig entrevistar-me amb l’Ester

Blanch, optometrista a ILO Oftalmologia, Clínica Ferreruela de Lleida i membre de

l’ONG Projecte Visió. Me l’havia presentat amb anterioritat el doctor Ferreruela.

L’entrevista també la va concertar la coordinadora Àngels Batalla. Va tenir lloc a la

mateixa clínica, a una consulta diferent de la del doctor. Ens va atendre molt càlidament

i va obrir una foto a l’ordinador d’una de les expedicions a Etiòpia per a que es veiés en

gravar l’entrevista amb càmera de vídeo.

1.- Com i quan va descobrir l’ONG Projecte Visió?

La vaig descobrir treballant aquí, amb el doctor Ferreruela, que em va explicar que

col·laborava amb una ONG en què es desplacen metges oftalmòlegs durant les vacances

de Nadal, de Setmana Santa o a l’estiu a Etiòpia on operen de cataractes als pacients

d’allí. El doctor va ser qui em va enganxar. Em va comentar que si algun any en tenia

ganes, podia aprofitar el seu viatge i hi vaig anar en Nadal passat.

2.- Per què va decidir col·laborar-hi?

Em va impulsar la meva professió, que m’agrada molt, i el fet d’anar a un país diferent,

pobre, que tens un xoc cultural. Va bé anar a veure-ho per adonar-te del problema

d’aquella gent i per valorar el que tens.

3.- Quants cops has viatjat a Etiòpia amb Projecte Visió? Quan?

L’any passat. El Nadal passat va ser la primera vegada i espero que no sigui l’última

perquè realment em va enganxar molt, va ser una experiència molt maca.

61

...i tens previst tornar-hi a anar?

Sí, si puc l’any que ve o l’altre o en alguna altra expedició durant l’estiu o per Setmana

Santa, perquè com que els grups hi van per Setmana Santa, durant els mesos d’estiu o

pel Nadal, doncs amb algun altre grup o expedició que hi vagi jo crec que hi tornaré

perquè val la pena. És provar-ho: o t’enganxa o no t’enganxa. Hi ha molta gent que hi

ha anat i ha dit: “mai més una experiència així” i gent que, com el doctor, cada any s’hi

desplaça i sigui un clàssic en la vida d’aquesta persona.

4.- Quants dies t’hi vas estar?

Vam marxar el dia divuit de desembre fins al dia set de gener. Allí hi vam estar entre

unes coses i unes altres, uns setze dies, tot el Nadal.

5.- En què va consistir la teva tasca allí?

Jo normalment aquí treballo d’ajudant del doctor, assisteixo amb ell a quiròfan i allí ens

vam repartir perquè aquest any hi anaven unes persones bastant peculiars, s’hi

desplaçaven tres cirurgians i a part, la doctora San Feliu i jo. Llavors ens vam repartir la

feina aquests quinze dies que hi vam estar. Vaig estar una setmana amb la doctora San

Feliu fent exàmens visuals a quatre-cents nens que vam visitar durant aquella setmana i

va consistir en fer una revisió visual, és a dir, mirar-los la vista, mirar si tenien algun

defecte de refracció, si tenien miopia o astigmatisme i després valorar una mica i fer un

estudi a nivell de la població per veure quins defectes tenien els nens. Com que la

doctora és oftalmòloga infantil, vam aprofitar que venia ella per fer la visita aquests

nens.

L’altra setmana, quan vam acabar amb els nens, vam estar assistint a quiròfan, ajudant

als oftalmòlegs, als cirurgians amb les operacions de cataractes.

Va ser impactant, distret i molt dinàmic perquè tots els dies tenies molta feina i en les

hores que hi estaves, estaves totalment involucrat i passava el dia molt de pressa.

62

6.- Com era una jornada, un dia allí (horaris, tasques...)?

Treballàvem independentment de si fos festiu o no, allí treballàvem Nadal, Sant Esteve,

el dia u, tots els dies.

Ens aixecàvem sobre les sis i mitja o les set del matí, anàvem a esmorzar de les set a les

set i mitja i a les set i mitja, mentre els metges visitaven els malalts del dia abans, jo

anava a quiròfan i els començava a preparar perquè quan els metges acabessin de visitar

els malalts anteriors, ja tinguessin preparats els d’aquell dia. Estàvem des de les vuit del

matí fins a les tres de la tarda operant sense pausa. No anàvem tampoc estressats però

aproximadament sortíem a fer unes quinze o vint cataractes, ulls, depèn del dia.

Acabàvem d’operar sobre les tres, quatre de la tarda, desprès dinàvem, dormíem una

estona i a les sis i mitja, set de la tarda que ja era fosc, ja no podies fer res més. Després

sopaves, te n’anaves a dormir, petaves una mica la xerrada i t’explicaves una mica amb

tots, quan ens reuníem després de sopar quan ens reuníem, què havíem fet, “hem vist

això”, “hem vist allò” i com que tots estàvem bastant impactats era el moment de

compartir totes les coses del dia i després a les vuit o així ja estàvem dormit. I a

l’endemà, una altra vegada el mateix.

7.- Quina relació teníeu amb els pacients?

Realment amb els pacient poca perquè ja venien elegits: la monja, la directora d’allí, la

Sister Margaret seleccionava tots els pacient i venien tots dirigits; “aquest s’ha d’operar

de cataractes d’aquest ull”, ja venien amb les proves fetes perquè prèviament els tècnics

que ella té allí ja fan l’estudi i les proves perquè quan arribin els metges ja estigui tot

preparat per operar.

La relació que tens amb els pacients és pràcticament nul·la. Aprens a dir quatre coses

perquè t’entenguin amb el seu idioma que és l’amàric, però molt poques coses.

Bàsicament el que fas és parlar amb anglès amb els tècnics d’allí i ells els hi tradueixen

al seu idioma, perquè amb ells realment no et pots comunicar. Saps les quatre coses i

poca cosa més. Són gent que tampoc tenen estudis i l’idioma és molt difícil. Aprens

quatre coses per dir: “fixa’t aquí, mira a la dreta, mira a l’esquerra, mira a baix”, però

res més. No és com aquí: “què tal senyor tal, com està, com li ha anat l’operació, li ha

fet mal...?”, això no. És sempre a través de l’intermediari, parlàvem en anglès amb els

63

nois joves que estaven allí i ells al que feien era traduir-ho i si hi havia alguna molèstia

també havíem d’intercanviar l’idioma perquè amb ells directament no és podia.

8.- Recorda algun cas o algun pacient en especial?

Doncs tots tenien la seva cosa però el que realment ens va sorprendre molt va ser una

nena que tenia uns nou o deu anys i tenia una perforació corneal. Podem dir vulgarment

que és un forat a l’ull, és a dir, un ull que està obert. És terriblement dolorosa. La vam

veure que estava amb un talant i amb una dignitat i un saber estar i un aguant que et

sorprenia, perquè dius: aquí tenir una persona amb aquestes característiques, que et

venen unes persones amb l’ull vermell i molt apurats i aquella nena amb lo malament

que devia estar i la veies amb aquella calma i aquella serenitat que era d’admirar.

Realment és diferent.

9.- Com descriuria la zona i la gent del territori on vau estar?

La gent d’allí bàsicament viuen de l’agricultura que hi ha i de la ramaderia. Tots tenen

ramats de vaques o d’ovelles o cabres i alguna cosa de panís, de civada però molt poca

cosa, vull dir, allí molta gent durant el dia no mengen i moltes vegades estan mendigant

pels carrers. I de serveis tampoc n’hi ha, lo poc que poden fer és a nivell rural. No viuen

com aquí, nosaltres que tenim tots els serveis, supermercats i tot això, allí no existeix,

allí és subsistència realment.

10.- Com descriuria a Sister Margaret?

Algú molt especial. És una persona molt càlida i alhora molt freda. És mot freda perquè

és molt rigorosa, molt estricta, molt meticulosa i això és la garantia de l’èxit i que allò

funcioni perquè si realment ella no fos així allò no funcionaria. Perquè a la gent d’allí

els falta empenta, els falta la capacitat d’organització i ella és una persona que a la seva

edat té una vitalitat increïble i és capaç d’organitzar-te centenars de pacients amb una

capacitat i un control de tot i amb una rigidesa. Veus que ella es manté molt

impenetrable perquè no es deixa afectar per la misèria; així com tu arribes allí i dius

ostras aquesta persona, que t’arriba al cor i t’afecta. Ella es manté sempre molt rígida i

és molt intransigent, hi ha coses que no les permet. Això fa que molta gent d’altres

64

expedicions que hi ha anat no estiguin a gust amb ella i no hi hagin tornat, i d’altres hem

quedat prendats perquè és una autorització i una capacitat d’organització que es per

treure’s el barret, i a més amb l’edat que té setanta-cinc o setanta-sis anys. Després de

tota la rigidesa i tota aquesta autoritat que té, quan la coneixes i parles amb ella té un

humor irònic i és càlida.

11.- La gent d’Etiòpia se sorprèn en veure gent blanca, amb estris i objectes que

allí no tenen,...?

Sí, se sorprèn però saben que ets estranger. D’alguna manera veuen que ets de fora i al

veure’t diferent, amb una roba diferent, amb uns cabells diferents, els agrada tocar-te,

sobretot els cabells. Jo un dia vaig fer-me un pentinat còmode per no preocupar-me

gaire i portava els cabells una mica despentinats i realment els xocava de veure’t perquè

ells van amb les seves trenetes i el seu cabell ben treballat i els xoca molt veure’t. Però

veuen que ets estranger, que tens diners i el primer que fan és dir-te: “foreigner give me

money” (estrangero dame dinero), ells ho tenen fàcil. I sobretot la Sister és el que ens

diu: “No doneu diners perquè la gent ha d’aprendre a guanyar-se els diners”, no és tant

fàcil com esperar que una ONG et porti menjar o que et trobis gent pel carrer que et

doni algo d’almoina, vull dir, has d’aprendre a guanyar-te les coses i ella ens deia que

terminalmente prohibido els donar-los diners perquè sinó no dones a l’abast perquè

comences amb dos i després tens tota una cua al darrere que no hi ha manera d’acabar.

Però s’apeguen a tu, et toquen, els agrada donar-te la mà, et miren, la roba que portes,

les sabates que portes, els xoca. Perquè tampoc no és un país que estiguin acostumats al

turisme, no hi ha res turístic per veure; la gent que es desplaça allí ha de ser a nivell de

fer alguna obra humanitària, perquè Projecte Visió no és l’única ONG que treballa a

Etiòpia, n’hi ha vàries.

12.- Aquesta experiència t’ha canviat com a persona, la manera de veure les

coses?

Canviar-me com a persona crec que no perquè sempre he seguit una línia però la

manera de veure les coses i de valorar-les, molt. Molt perquè et toca, i si ets una mica

sensible i una mica profund, doncs ho valores molt. Aquesta experiència m’ha ajudat

molt a valorar molt més el que tinc, que moltes vegades no tinc motiu de queixar-me,

65

que hi ha gent que està molt pitjor que jo però que miren al món amb aquesta rialla i

aquestes ganes que després dius ostres, estan molt més malament que jo però allí estant,

continuant i tirant endavant i això és d’admirar. Llavors quan tu et queixes per qualsevol

cosa o per qualsevol tonteria que no deixen de ser menudeses que et passen i et montes

la seva pel·lícula de “ostres, és molt dur, i ara mateix com me’n sortiré”, i després veus

ells que estan molt més malament i amb aquell somriure tant càlid que... Després ells

continuen igual i tu també continues igual, el que passen que arribes molt tocat i després

una altra vegada inevitablement et tornes a contaminar per la nostra societat; i ells viuen

en una altra esfera i amb un altre ritme. Però realment valores les coses d’una altra

manera. Ara ja no em preocupo per coses que no tenen importància, em preocupo pel

que realment té importància, no per el que no en té. Ha sigut una experiència crec que

molt positiva.

13.- La recomanaries a altres persones?

Sí, sí perquè jo la vaig viure molt intensament i em vaig sentir molt bé, perquè si a més

de fer la teva feina estàs ajudant a que altres persones vegin, és una sensació molt

gratificant i molt enriquidora. Sempre que la gent em pregunta “què tal l’experiència per

Etiòpia, molta gana...?, perquè per molta gent és el viatjar, que no pots viatjar amb els

luxes que avui ens podem permetre viatjant però es que no ho valores, no ho trobes a

faltar perquè t’enriqueixen molt les altres coses i llavors si tu estàs atent, aquestes coses

les reps, ara, si tu vols viatjar amb luxes, quedaràs molt desencantat d’un viatge així,

perquè anar-te’n a un país del Tercer Món, no tothom està disposat a passar per

l’experiència i a passar les penúries que es passa, i tot i així, nosaltres tenim la sort

d’estar tancadets i protegits al recinte on estan les monges i no et falta el mínim, però tot

és molt humil i molt auster. Llavors penses tinc massa coses per viure, amb menys

també ho podria fer, però és la nostra societat que inevitablement et porta al

consumisme i quant més tens més vols. Però allí com que no tenen, amb el poc que

tenen són feliços, i el poc que tenen ho comparteixen i això és una lliçó increïble.

66

14.- Què en penses de l’Escola de Tècnics en Oftalmologia que ha creat allí

Projecte Visió?

Jo crec que és una bona iniciativa perquè a nivell europeu no n’hi ha d’escoles

especialitzades amb tècnics en oftalmologia i s’aprofiten molt més els viatges o les

expedicions dels cirurgians que es desplacen perquè aquests tècnics formats en

oftalmologia fan una selecció dels casos i els metges no han de perdre temps

seleccionant-los, sinó que prèviament aquests tècnics tenen prou coneixements com per

seleccionar aquells casos que són més bons candidats a recuperar la visió o a veure-hi

més bé, llavors ens treuen molta feina. I realment en saben molt, perquè alguns inclòs

fan algunes intervencions del tracoma, que és una malaltia molt freqüent en aquests

països i ells mateixos estan fent aquest tipus d’intervencions i estan fent que els metges

no hagin d’estar invertint temps fent-les i es centren en el més important que són les

cataractes. Llavors, prèviament abans de que es desplaci una expedició, ells ja han fet el

crivatge, han seleccionat els casos i quan els metges comencen ja comencen amb el

pacient al llit del quiròfan i no han d’estar “aquest sí, aquest no, aquest sí, aquest no” i a

això hi ha una formació al darrere que selecciona els casos i avança la feina. És molt útil

i a més són gent que està formada, gent jove i és un mitjà de feina per ells, perquè si

aquesta gent no estigués treballant en això potser estarien demanant almoines, en la

prostitució o vés a saber en què treballarien. Són gent que tenen uns estudis i tenen una

feina a fer. Val la pena. Cada any surt bastant gent, surten uns deu o dotze tècnics o

OMAS, allí en diuen Optical Medical Assistant.

...

A partir de la seva manera de parlar de l’experiència, vaig notar ràpidament que a

l’Ester l’havia enriquit molt el viatge, que en parlava molt positivament, que li

preocupava el problema dels països empobrits i que admirava la gent d’Etiòpia, que a

pesar de viure en condicions duríssimes, aguanten el pas del temps i de la vida amb

molta dignitat i sense deixar-se vèncer. Quan ja havíem acabat l’entrevista, l’Ester va

continuar parlant del tema. Em va dir:

“Al començament vas en un país d’aquests una mica per rentar consciència, dius: “me’n

vaig a un país d’aquests, ja he anat a un país del Tercer Món i ja he vist el que és”. Però

67

quan hi entres, t’involucres amb la gent, et deixes enriquir i rebre de tot aquell amor i de

tot aquell caliu, allò se’t queda per tu i t’enriqueix a tots els nivells. Després quan vens

ets una altra persona inevitablement. Després d’aquesta experiència, el projecte més

immediat que tinc és anar-me’n a l’Índia i és una altre destí que molta gent em diu:

“Però tu estàs boja, anar-te’n a les vacances a l’Índia, passar misèria”. Però cadascú

tenim les nostres inquietuds i les nostres maneres. Per mi és molt més enriquidor anar-

me’n a un país pobre que a un país ric, perquè a un país ric sé el que puc trobar, però a

un país pobre, la grandesa i el caliu que puc trobar és infinitament més gran. I això per

mi és el que m’omple i el que realment em fa sentir viva i persona. Són experiències que

penso que enriqueixen molt perquè després ho transmets sense voler: aquesta bondat,

aquesta calidesa; i ho transmets a les persones que tens a la vora: als teus fills, parents...

Però no tothom està disposat a passar unes vacances de Nadal sense consumir res, sense

els menjar que mengem aquí, menjant lo mínim, lo poc que tens ho comparteixes...

Això és especial i val la pena.

Ganes de tornar-hi en tinc, penso que no serà la única vegada que hi vaig anar. Quan hi

vas per primera vegada, les coses t’impacten molt més. El doctor, que ja és la setena

vegada que hi va, les coses les veu, les sent, però ja des d’una altra perspectiva. Quan

ets jove, les coses t’afecten més i intentes que t’arribin més”.

68

El passat 25 de juny de 2004, quan vaig parlar amb el Dr. Ferreruela per primera vegada

i li vaig dir que estava interessada en fer un treball sobre l’ONG de la qual n’és membre,

va acceptar-hi encantat, em va facilitar l’adreça de l’ONG i el correu electrònic de Sister

Margaret per si volia preguntar-li alguna cosa. L’única condició que em va posar va ser

que ho havia de fer en anglès. Durant l’estiu li vaig enviar tres correus electrònics (el

tercer no el va poder rebre i per tant, no me’l va contestar).

1r CORREU ELECTRÒNIC (2 d’agost de 2004)

Dear Sister Margaret,

My name is Cristina Benet Cobos, I am 17 years old and I am Spanish, from a city

called Lleida.

I am doing a project for my high-school about the NGO “Proyecto visión”.

I spoke with the Spanish ophthalmologist Rafael Ferreruela and I asked him for some

information. Then, he gave me your e-mail.

I would be grateful if you could answer me some questions and give me some

information about your work there.

I would send you my questions if you were interested in helping me.

I look forward to hearing from you.

Yours sincerely,

Cristina Benet Cobos

69

Traducció:

Sister Margaret,

Em dic Cristina Benet Cobos, tinc 17 anys i sóc espanyola, d’una ciutat anomenada

Lleida.

Estic fent un treball per l’institut sobre l’ONG “Projecte Visió”.

Vaig parlar amb l’oftalmòleg espanyol Rafael Ferreruela i li vaig demanar informació.

Llavors em va donar el seu e-mail.

Estaria molt agraïda si em pogués contestar unes preguntes i donar-me informació

sobre la seva tasca allí.

Li enviaria les meves preguntes si estigués interessada en ajudar-me.

Atentament,

Cristina Benet Cobos

RESPOSTA DE SISTER MARGARET (5 d’agost de 2004):

Dear Cristina,

Many thanks for the e-mail.

If you send the questions I will try and answer them.

Best wishes.

Sr. Margaret.

Traducció:

Cristina,

Moltes gràcies pel correu electrònic.

Si m’envies les preguntes intentaré respondre-les.

Atentament,

Sr. Margaret.

70

2n CORREU ELECTRÒNIC (10 d’agost de 2004):

Dear Sister Margaret,

Thank you for helping me with the project.

As I told you, I have some questions to you:

1.- When and why did you decide to go to Ethiopia?

2.- Why have you decided to rest there?

3.- What do you do in Ethiopia (your tasks, activities, timetable…)?

4.- Do you work alone or there is a staff with you (doctors, nurses…)?

5.- What kind of patients do you treat?

Thank you very much and congratulations for your work there.

I look forward to hearing from you.

Yours sincerely,

Cristina Benet Cobos

Traducció:

Sister Margaret,

Gràcies per ajudar-me amb el treball. Com li vaig dir, tinc unes preguntes per vostè:

1.- Quan i per què va decidir anar a Etiòpia?

2.- Perquè va decidir quedar-se allí?

3.-Què fa a Etiòpia (les seves tasques, activitats, horari...)?

4.- Treballa sola o hi ha un equip amb vostè (doctors, infermeres...)?

5.- Quin tipus de pacients tracta?

Moltes gràcies i felicitats pel seu treball allí.

Atentament,

Cristina Benet Cobos

71

RESPOSTA DE SISTER MARGARET (5 de setembre de 2004):

Dear Cristina,

Sorry for the delay in answering your questions but I had doctors from Proyecto Vision

in the clinic aaaaaaaaaaaaaand I was very busy. They went home on Friday.

Answers :

1.- I came to Ethiopia in 1983. The Daughters of Charity already had a house in

Makelle and asked the British Province for volunteers - nurses. . I applied and was

accepted.

2.- As a Daugther of Charity I am part of the community and feel it is my home. I also

like working with the poor here in this region.

3.- I am in charge of the eye clinic. We attend mass at 6.30 , followed by breakfast,

then the sisters go to their various works and I go to the clinic which is in the same

compound.

The clinic hours are from 7.45 am to 4.45 pm Monday to Friday. Saturday emergencies

only.

Saturday and Sunday are free for personal and community commitments Also as the

weekends are quiet, I often catch up on my report writing, other office work and for

sending or replying to e-mails. If I have any spare time left I like to do gardening !.

4.- I have three trained nurses working with me. Proyecto Vision Teams come three or

four times per year.

5.- We specialize in eye care. We treat all kinds of eye problems.,remove foreign bodies

from eyes ,test the vision and supply glasses if necessary. In 2003 we treated over 8000

new patients

In Ethiopia there is a very common infection called trachoma, if untreated and with

recurrent infection, the eyelids turn in and damage the eye. The staff perform an

operation on the lid to return it to its proper position. Last year we performed 668

operations on the lids.

72

This year on three occasions the staff have gone into the countryside on outreach clinics

and performed lids surgery. Between outreach clinics and the eye clinic, we have

performed 1,004 operations this year.

The Spanish doctors do cataract surgery. Last year they performed 620 operations and

this year so far they have performed 424 cataract operations. Last year one of the

Proyecto Vision doctors did two corneal grafts . The two young men were nearly blind

but now they can see very well and needless to say are very happy. The team bring all

the materials, medicines, etc. for their surgery.

I hope the above information is sufficient for your questionnaire.

Best wishes,

Sr. Margaret.

Traducció:

Cristina,

Perdona pel retard en contestar les teves preguntes però tenia doctors de Proyecto

Visión a la clínica iiiiiiiiiiiiiiii estava molt enfeinada. Van tornar a casa el divendres.

Respostes:

1.- Vaig venir a Etiòpia el 1983. Les Germanes de la Caritat ja tenien una casa a

Makelle i van demanar voluntaris, infermeres a la Província Britànica. Ho vaig

sol·licitar i vaig estar acceptada.

2.- Com a Germana de la Caritat formo part de la comunitat i sento que és casa meva.

També m’agrada treballar amb els pobres aquí, en aquesta regió.

3.- Sóc l’encarregada de la clínica. Assistim a missa a les 6.30, seguida de l’esmorzar,

llavors les germanes van cap als seus llocs de treball i jo vaig cap a la clínica, la qual

està al mateix recinte. L’horari de la clínica és de 7.45 a 4.45 de la tarda de dilluns a

divendres. El dissabte està reservat només per a emergències. Els dissabtes i els

diumenges són lliures per personal i els compromisos de la comunitat. A més, com que

73

els caps de setmana són tranquils, poso al dia el meu informe, l’altra feina d’oficina i

envio o contesto correus electrònics. Si encara em queda temps lliure m’agrada

dedicar-lo a la jardineria!

4.- Tinc tres infermeres qualificades treballant amb mi. L’equip de Proyecto Visión ve

tres o quatre vegades a l’any.

5.- Ens especialitzem en la cura dels ulls. Tractem tota mena de problemes oculars,

traiem cossos estranys dels ulls, examinem la vista i subministrem ulleres si és

necessari.. Al 2003 vam tractar uns 8000 nous pacients. A Etiòpia hi ha una infecció

molt comú anomenada tracoma, si no es tracta, amb infecció la parpella es doblega cap

a dins i danya l’ull. L’equip duu a terme una operació a la parpella per retornar-la a

la seva posició correcta. L’any passat vam fer 668 operacions a la parpella. Aquest

any, en tres ocasions, l’equip ha anat al camp, a clíniques aïllades i han fet operacions

de parpella. Entre les clíniques aïllades i la clínica de la visió, hem realitzat 1004

operacions aquest any. Els doctors espanyols fan cirurgia de cataractes. L’any passat

van fer 620 operacions i aquest any ja han fet 424 operacions de cataracta. L’any

passat un doctor de Proyecto Visión va fer dos transplants de còrnia. Els dos nois eren

quasi cecs però ara hi poden veure molt bé i no cal dir que estan molt contents. L’equip

porta tot el material, medicines... per les seves operacions.

Espero que la informació sigui suficient pel teu qüestionari.

Atentament,

Sr. Margaret

74

Aquesta ONG d’ajuda al desenvolupament actua en la reestructuració, organització i

ajut en l’àmbit sanitari mitjançant la formació de recursos humans especialitzats i el

suport tècnic i material necessari per millorar l’atenció mèdica, especialment en l’àrea

quirúrgica dels hospitals.

El seu objectiu és contribuir a que un determinat país, poble o comunitat superi els

dèficits sanitaris que presenta. Així, intervé en la millora de l’administració general dels

sistemes de salut, la reconstrucció i rehabilitació d’infrastructures mèdiques, la formació

de recursos humans, l’elaboració d’estudis sobre el territori on actua, col·labora amb

institucions de la zona i realitza activitats de sensibilització al nostre país.

ORIGEN

Als inicis dels anys 80, la situació causada per la guerra que va tenir lloc a la República

del Txad va impulsar al govern a fer una crida de solidaritat internacional amb

l’esperança de solucionar els problemes sanitaris que presentava. Durant els primers

mesos de 1981 diferents hospitals provincials van acollir ferits traslladats, fet que va

significar un primer pas de cooperació cap a aquell país. A partir d’aquí, des de les

Diputacions d’Albacete, Barcelona, Cadis, Jaén, Madrid, Màlaga, Múrcia, Sevilla i

València es va impulsar una realització conjunta d’un treball més específic.

Així, es va dur a terme una missió exploratòria per conèixer sobre el terreny les

necessitats sanitàries del Txad i poder programar amb antelació el tipus de cooperació i

ajut, molt més ampli i diversificat que el d’un simple tractament convencional d’alguns

ferits evacuats.

75

El 1982 es va constituir el CIC arran de la inquietud d’aquest grup de professionals

desplaçats a Àfrica en un temps en el qual encara no s’havia estès el significat de les

sigles ONG.

ON ACTUA

Al llarg de la història de l’organització, ha realitzat projectes a la República del Txad,

Zaire, Moçambic, República Dominicana, Guinea-Bissau, Guatemala, Angola i

Camerun. Però actualment ha centrat la seva actuació a l’Àfrica Subsahariana,

concretament a Moçambic (sobretot), Angola i Camerun.

FINANÇAMENT

L’ONG treu els diners pels seus projectes de les donacions dels socis, dels donatius, de

subvencions de diferents organismes públics o privats, i de la contribució financera de

la contrapart local.

SEU I DELEGACIONS

El C.I.C. té la seu a Barcelona; i delegacions a Madrid, Múrcia, València, Mora d’Ebre

(Tarragona), Bilbao, Moçambic i Angola.

COL·LABORACIÓ DE L’ANA JIMÉNEZ L’Ana Jimémez, que viu a Lleida i treballa com a infermera a l’hospital Arnau de

Vilanova, col·labora amb la seu de Barcelona juntament amb el seu marit, el rector de la

Universitat de Lleida, Joan Viñas. Presten la seva ajuda en projectes de Moçambic.

A continuació hi ha l’entrevista que vaig fer a l’Ana Jiménez com també a dues

infermeres de Moçambic que van venir a través del Consell Interhospitalari de

Cooperació a Lleida per ampliar coneixements. Es tracta d’un dels projectes de l’ONG

per contribuir al desenvolupament de Moçambic.

76

Ana Jiménez, infermera a l’hospital Arnau de Vilanova, i Joan Vinyes, cirurgià i rector

de la universitat, van celebrar una conferència el dia 21 d’octubre per explicar la seva

tasca a Moçambic durant un projecte de l’ONG Consell Interhospitalari de Cooperació

(CIC). Com que no hi vaig poder assistir, vaig posar-me amb contacte amb l’Anna

Jiménez per demanar-li si em podia explicar en què va consistir la seva tasca. Vam tenir

una primera trobada el dia 29 d’octubre a la botiga de Comerç Just d’Intermón Oxfam

de Lleida, on ella col·labora com a voluntària. El dia 5 de novembre vaig fer-li

l’entrevista que reprodueixo a continuació, així com també vaig poder parlar amb dues

infermeres de Moçambic que han vingut a Lleida amb l’ONG per completar la seva

formació com a professionals a l’hospital Arnau de Vilanova.

Com en la primera trobada, l’entrevista va tenir lloc a la botiga d’Intermón Oxfam

1.- Podria explicar en línies generals, en que consisteix l’ONG (Consell

Interhospitalari de Cooperació, CIC) en la qual col·labora?

La missió de l’ONG en la que col·laborem el meu marit i jo és donar ajuda als països

empobrits en l’ambient sanitari, sobretot dóna ajuda als hospitals. Dóna materials,

equips i dóna formació als professionals, tant metges com infermeres.

Vam començar donant ajuda a Moçambic l’any 90 i actualment també estan en Angola,

en tres o quatre països d’Àfrica i també a Nicaragua i Guatemala. L’ajuda que donen és

de materials, equipaments pels hospitals i també de formació dels professionals, tan

metges com infermeres.

A mesura que van tenint més voluntaris per a col·laborar, la seva ajuda s’anirà estenent

a més països pobres.

Com que tan el meu marit com jo treballem a l’hospital de l’Arnau de Vilanova, pensem

que la millor manera d’ajudar és treballant en allò que coneixem bé.

2.- Té delegació a Lleida?

No. Nosaltres col·laborem directament amb la central que està a Barcelona. Té

delegacions a Madrid, València, Santander, Bilbao i en alguna altra ciutat que no

recordo.

77

3.- Quan va decidir col·laborar amb l’ONG? Perquè?

Vam començar a col·laborar el meu marit i jo l’any 2001, a través d’uns amics que

anaven cada any a Moçambic a ajudar a un hospital. Ells hi anaven des de l’any 91, un

matrimoni en què ell és traumatòleg i ella anestesista, hi anaven cada estiu, durant les

seves vacances a ajudar en l’hospital. Des del 2001 hi anem nosaltres també i fem el que

podem.

Com que tan el meu marit com jo treballem a l’hospital de l’Arnau de Vilanova, pensem

que la millor manera d’ajudar és treballant en allò que coneixem bé.

4.- Quants viatges ha fet amb aquesta ONG?

Tres: el 2001, el 2002 i el 2004.

5.- A quins països ha viatjat per prestar la seva col·laboració?

A Moçambic. Col·laborem anant a allà a l’hospital a treballar, jo com a infermera i el

meu marit com a metge però també col·laborem portant aquí professionals per a ajudar a

la seva formació. Hem tingut 8 metges, en torns de dos cada vegada, o sigui 8 torns des

de l’any 2001 i ara tenim infermeres. Tindran tres mesos perquè facin una estada a un

hospital i completin la seva formació com a professionals.

6.- Què hi va a fer exactament, en què consisteix la seva tasca allí?

Col·laboro com a infermera assistencial a la planta de traumatologia i també com a

docent donant classes de com cuidar als malalts, com curar-los i algunes tècniques que

allí encara no coneixen. Les infermeres d’allà tenen moltes ganes d’aprendre i sempre

em pregunten “i això com ho feu allà?” “i a Espanya com es cura això?”. Llavors

preparo algunes classes i ho vaig ensenyant.

7-. Quan de temps s’hi està allí, a Moçambic?

Doncs hi anem un mes que es un mes que tenim de vacances. Sempre són quatre

setmanes.

8.- Com és la vida allí, a Moçambic, quin tipus de gent hi va trobar?

És un país molt pobre Moçambic. Tenen molts pocs recursos i per exemple, l’índex

d’escolaritat és del 60%, hi ha un 40% de nens que no van a l’escola.

78

La vida allí és molt senzilla, tenen pocs recursos i ara hi ha una gran esperança perquè

porten catorze anys en pau, fa catorze anys que van firma la pau i el país està començant

a prosperar una mica així que cada anys van més nens a l’escola, a la universitat van

sortint alguns professionals de les universitats, molt pocs perquè tenen pocs recursos per

formar professionals, però ja alguns metges van sortint de les seves universitats. Fins fa

poc, quasi tots els metges eren de fora però ara ja n’hi ha molts que són d’allí, i el

mateix passa amb les infermeres: ja quasi totes les infermeres són de Moçambic i això

és molt important.

9.- Col·labora d’alguna manera des de Lleida amb la tasca que fa el CIC?

Col·laborem econòmicament i a l’estiu, amb la nostra presència allà. També ajudant a

que elles estiguin aquí coneixent altres sistemes de curar malalts i altres maneres de fer

infermeria.

10.- Què li aporta a vostè aquesta experiència a nivell personal?

Em dóna la sensació que som una mica útils en aquest món on fa falta molt ajut. La

sensació de sentir-se útil és molt important. I és una satisfacció personal.

11.- La recomanaria a altres persones?

Per suposat. Totes les persones que tinguin inquietuds per ajudar a les persones, en la

tasca que sigui, tant si ets mestra, com si ets infermera, com si ets informàtica, qualsevol

persona pot ajudar molt als països empobrits. Qualsevol persona del nostre país, amb la

formació que té, pot aportar molta ajuda allà. Jo conec a moltes persones que van,

durant les seves vacances, a ajudar i la satisfacció que senten és que no està pagada per

res. Qualsevol professional pot ajudar, pot sentir-se útil.

...

A continuació vaig fer l’entrevista a les infermeres de Moçambic.

79

A la meitat de l’entrevista amb l’Ana Jiménez van arribar les dues infermeres de

Moçambic. Molt negres de pell, ben abrigades, una d’elles anava amb una gorra blanca

de llana al cap, tenien els ulls ben oberts i somreien. “Hola”, els va dir l’Ana, “acercaros

para aquí. Esta es Rebeca y Alda. Son colegas enfermeras de Mozambique que están

aquí una temporada con nosotros. Ella –va referir-se a mi- está haciendo un trabajo para

el colegio y me está haciendo preguntas sobre Mozambique. Yo pienso que ellas te

pueden ayudar más”. “Os va a hacer unas preguntas -els va dir més tard.

Malgrat que les infermeres parlaven en portuguès, més o menys ens enteníem. A més

l’Ana s’afegia a l’entrevista, per tant semblava més una conversa. A continuació

reprodueixo l’entrevista. “I” vol dir que parlen les infermeres moçambiqueses, traduït al

castellà. “A” es refereix a les intervencions i aclariments que feia l’Ana.

1.- ¿Cuál es su profesión? ¿Dónde trabajan en Mozambique?

I: Enfermeras. Trabajamos en el hospital central de Maputo.

2.- ¿Cómo es el nivel de vida en Mozambique?

I: El nivel de vida es muy alto pero también es muy bajo si no vives a la capital.

A: Es muy diferente el nivel de vida de la capital del resto del país.

3.- ¿Cómo es la sanidad, los hospitales?:

- pública/privada

I: Pública, tenemos un hospital público, porque la mayor parte de la gente no tiene

recursos para ir a las clínicas.

A: ¿Cualquier persona que va por la calle puede ir a vuestro hospital, una persona que

se cae, se hace daño…?

I: Sí, es un hospital público.

80

- ¿tenéis muchos pacientes?

I: muuuchos, muchos.

- ¿qué tipos de enfermedades tratáis?

I: Todas las enfermedades.

- ¿Hay muchos médicos o enfermeras?

I: Enfermeras hay pocas atendiendo a un nivel de población como el de Mozambique.

A: Para que tu tengas una idea, aquí en nuestro país el promedio es una enfermera por

diez o quince enfermos. ¿Cuántos enfermos atiende una enfermera allí?

I: Cincuenta, sesenta pacientes. Los médicos también son pocos, porque cada año salen

muy pocos de la universidad. Los médicos que tenemos allá son médicos de fuera.

A: Sobretodo de Cuba, de Rusia, China. Hay pocos de allí.

- Las instalaciones, los quirófanos, están bien equipados?

I: Están equipados a un nivel de cualidad bajo. El material es poco, es muy poco.

A: En Maputo también se operan dos enfermos a la vez en el quirófano, igual que en

Quelimane? ¿En la sala operatoria operan un enfermo o dos a la vez?

I: En cada sala seis o siete.

A: en nuestro país es inconcebible operar más de un enfermo a la vez. Ellas tienen en su

quirófano un biombo en medio y se opera un enfermo aquí y otro allá, con lo cual eso

aumenta el riesgo de infecciones. Pero claro es un país con pocos medios y los pocos

que tienen, tienen que aprovecharlos al máximo.

4.- ¿Cuándo vinieron a Lleida?

I: El día quince de octubre, hace tres semanas

5.- ¿Aquí qué hacen cada día, qué aprendéis?

I: Estamos en el hospital Arnau. Hemos venido a ver cómo se organiza el trabajo, como

ellos trabajan, todo. Hemos venido a ver las diferencias, porque aquí es muy fácil pero

hay muchas cosas que no sabemos hacer allá. También es diferente por el material que

tienen aquí y que nosotros allá no.

81

6.- ¿Hay muchas diferencias?

I: diferencias de material. La técnica es la misma, pero hay diferencia de material, por

ejemplo, para colocar un suero se necesitan muchos aparatos allí pero aquí se hace con

un simple sistema, ya no se usan aquellas máquinas de allí.

A: I solo ponéis suero a los enfermos en casos muy especiales, ¿verdad? Aquí los

enfermos, siempre que van al quirófano o no, casi todos llevan suero, el 90% llevan

suero, allí sólo unos pocos.

7.- ¿Se consideran privilegiadas de haber podido venir?

I: Sí, aquí sí, porque aprendemos muchas cosas, tanto en el hospital, tanto en la vida

particular.

A: ¿Es la primera vez que salís de Mozambique?

I: Sí, ya estuvimos por África pero era muy parecido.

8.- ¿En Mozambique, cómo ven la ayuda que reciben de los países exteriores, como

de España, qué les parece?

I: Es muy útil la ayuda. Para un país que esta empezando de cero y no tiene nada

cualquier ayuda es de mucha utilidad para nosotros.

A: ¿Recibís mucha ayuda o es insuficiente?

I: Para un país como el nuestro puede parecer insuficiente porque es muy grande, muy

extenso. Entonces cuando llega una pequeña ayuda, aunque sea a veces muy grande,

parece pequeña porque vale para un determinado sitio. Muchas veces nosotros no lo

conseguimos ver, pero lo sabemos porque aparece a la televisión, a la radio.

A: Es un país que es casi el doble de España y tiene 18 millones de habitantes, entonces

es muy extenso y es lo que dice, que por mucha ayuda que reciban, nunca es suficiente.

Yo sé que los presupuestos que tienen para sanidad, para todo el país, son iguales que el

presupuesto que tiene aquí a Barcelona, por ejemplo, el hospital clínico, es decir, el

dinero que gasta el hospital clínico de Barcelona en un año es más o menos lo que gasta

todo el país de Mozambique. Entonces esto es muy poco. Y todo es de cooperación

internacional, casi el 100% es de cooperación internacional.

I: Aquí vemos mucho material que se utiliza día a día y que para nuestro lugar sería

para un mes. Por ejemplo los guantes, tenemos muchas dificultades para los guantes, los

tenemos que lavar y reciclar.

82

A: Los guantes. Ellos utilizan los guantes, y después los lavan y los vuelven a utilizar.

Nosotros los utilizamos una vez y después los tiramos a la basura.

I: Nosotras agradecemos este intercambio, es muy importante para nosotras.

Conseguimos aprender cosas para solucionar dificultades e introducirlas a nuestro país.

Aquello que no nos va a ser posible por falta de medios, también lo aprendemos. Vamos

a intentar improvisarlo cuando lleguemos allá.

A: ¿Tenéis muchas ideas para aplicar allí?

I: Sí, tenemos, tenemos. Pero va a ser siempre limitado por falta de medios. Aquí en

esté hospital dónde nosotras estamos vemos que en cada cuarto tienen dos aparatos para

medir la tensión arterial, pero nosotros para cincuenta camas sólo tenemos un aparato y

cuando se estropea no tenemos ni ése.

A: Y toso es así. Bueno, pero poco a poco también van a prosperar ellos.

I: Sí, nosotros tenemos esperanza.

A: Nosotros hace 30 años, aquí, en nuestro país, también reciclábamos los guantes, las

agujas, las jeringas… Es de hace 30 años para aquí que hemos empezado a desechar

todos los materiales. Eso también tiene inconvenientes porque estamos haciendo mal al

medio ambiente con tantos desechos. Y ellas están como estábamos nosotros hace 30,

35 años, aprovechando al máximo todo lo que tienen.

I: Nosotros también tenemos esperanza, estamos esperanzados en un futuro, vamos

mejorando poco a poco. También en los tiempos pasados utilizábamos materiales como

jeringas y agujas que las lavábamos siempre pero ahora nos llegan ya materiales

desechables. Hemos hecho un paso ya.

A: A mi una cosa que me llama mucho la atención es que en la primaria, en las escuelas

tienen tres turnos de colegio.

I: Un turno va desde las 6:30 de la mañana hasta las 10:30. El segundo turno es de

10:30 a 13:00. El tercer turno de las 13:00 hasta las 17:00. Un profesor pude tener dos

turnos.

A: Esto para aprovechar las escuelas, porque tiene pocas escuelas. Y también tienen

pocos profesores, entonces tienen que turnarse para que vayan el máximo de niños al

colegio. Y después hay las clases nocturnas para los adultos. ¿Y la enseñanza

secundaria funciona igual?

83

I: No. La secundaria como tiene mucha disciplina sólo tiene dos turnos. Uno de 7:00 de

la mañana a las 12:30. Y luego entra otro turno para salir a las 20:00, porque ese ya

tiene más disciplina.

A: Tienen también un problema muy importante que es el SIDA, mueren muchos

jóvenes del SIDA, siempre en edad entre 20 y 30 años, que es cuando están empezando

a dar todo lo que han aprendido, por ejemplo, en el personal sanitario, cuando empiezan

a producir tienen la enfermedad y se mueren. Y maestros. Entonces tienen un problema

muy importante porque se les muere muchísima gente joven. Eso por un lado, y por otro

lado, se quedan sin profesionales, entonces tienen que ir formando más profesionales

cada día. Hace muy poco tiempo empezaron a dar tratamiento para el SIDA pero

todavía no llega al 100% de la población, que tienen muchos casos. Aproximadamente

el 20% de la población se considera que está afectada del VIH, entonces no tienen

medicación para todo el mundo. Ese es un grave problema. Tienen programas de

prevención para enseñar a la población cómo lo tienen que hacer para no coger el SIDA

pero no tienen tratamiento.

I: Tal vez futuramente, es una promesa, con un tratamiento más barato.

A: Es muy caro el tratamiento. Pero además no solamente por la medicación sino

porque requieren un seguimiento médico los enfermos que toman el tratamiento, y claro

no hay bastantes médicos para hacer el seguimiento.

Y también es muy importante la malaria. Es un país endémico de malaria y es una

enfermedad que les causa muchísimas bajas y bajas laborales… Y si los enfermos ya

están débiles porque no tienen una buena alimentación se acaban muriendo. Son dos

graves problemas de salud. Como hace tanto calor, por el clima tropical, y hay tanta

agua, se evapora y entonces crece mucho mosquito enófeles y pica, y transmite malaria.

I: La malaria mata más que el SIDA, mata mucho. Ahora comenzamos con los

medicamentos para la malaria. Contra el SIDA se forman muchos activistas ahora que

preparan, van de puerta a puerta para dar educación sanitaria a la población,

enseñándoles. Esto está siendo muy positivo.

A: Ya ves, hay muchas cosas para explicarte de Mozambique. Sanitariamente hablando

están muy deficitarios de todo, de material, de profesionales, de vigilancia de la salud o

sea, si hubiera una buena asistencia primaria que enseñara educación sanitaria, de cómo

cuidarse, de cómo comer, de qué alimentos comer, prevendría muchas enfermedades.

84

Pero como esto no funciona porque no existe pues la gente va al médico cuando la

enfermedad está muy avanzada, un estado de malnutrición avanzado… Después hay

otro problema que es los medios de comunicación: la gente que vive en las ciudades

tiene fácil ir al hospital pero la que vive a 100Km de la ciudad, que no hay carreteras, ni

hay coches, ni hay medios de transporte, cuando llegan al hospital están muy mal,

entonces todo el mundo no tiene acceso a los medios sanitarios. De hecho, se considera,

si no recuerdo mal, que un 40% de la población que nacen, viven y mueren sin conocer

a un médico porque están muy alejados de las ciudades donde hay médicos o

enfermeras. Entonces ellas viven en Maputo, en la capital, donde tienen un hospital

general, un hospital central de 1500 camas, que es donde tienen la universidad, y lo

mejor del país lo tienen allí, todo y que tienen déficit y falta de todo, poro lo mejor de lo

mejor está allí. Nosotros colaboramos en una ciudad que se llama Quelimane que es de

un tamaño como la de Lleida más o menos y está muchísimo peor. Tienen un hospital

como el Arnau de Vilanova de grande. Tienen 70 camas de traumatología, que es mi

servicio, lo que yo más conozco, y para estas 70 camas tienen un traumatólogo y es que

no puede atender a los enfermos como quisiera. Y hay dos enfermeras. Y si vamos a

ciudades más pequeñas todavía están peor o sea que, a medida que vamos al mundo

rural, peores condiciones. Así que vosotras estáis en lo mejor de Mozambique.

Mozambique es un país muy bonito. Tiene muchísimos recursos naturales, es todo

verde, tiene un clima tropical, muchísimas frutas tropicales, es precioso, tiene 1500Km

de playas preciosas, totalmente desiertas. Es como un jardín inmenso. El problema es

que no tienen recursos para explotarlo y por ejemplo agua, que tienen muchísima agua

por todas partes porque tienen muchos ríos y playas, no tienen infraestructuras para

llevar el agua a las casas o a los hospitales. Y los recursos naturales que tienen, por

ejemplo tienen muchísimo marisco, fruta, minerales, madera…, ellos no lo explotan, lo

explotan empresas extranjeras, entonces el beneficio no se queda allí, que es lo de

siempre, ¿no?: los países ricos se van a los países pobres, se traen sus medios y recursos

y a ellos les queda poco beneficio. Entonces, cuando ellos despierten, cuando ellos se

formen y cuando ellos espabilen, no se dejarás llevar los recursos que tienen allí tan

fantásticos. Por eso hay que ayudarles para que abran los ojos y se espabilen y no se

dejen llevar las cosas. España tiene allí empresas pesqueras que están pescando. Si os

fijáis la marca Pescanova, en las cajas tiene un mapa donde hace sus capturas y el

langostino casi todo es de allí, de Mozambique. Y hay empresas sevillanas que van a

buscar madera.

85

- ¿Y todo lo necesario, incluso la comida, proviene de ayudas del exterior?

A: Como ellas decían, reciben muchísima ayuda del exterior y en sanidad, por ejemplo,

el 99% es de cooperación internacional.

Por lo que respeta a la comida, hay como dos mundos diferentes. A Maputo, la capital,

puedes encontrar supermercados, donde hay lo mismo que encuentras aquí. Pero si vas a

ciudades pequeñas, ya no, hay los recursos de allí: las frutas… El alimento básico es el

millo, que es harina de maíz. Después lo complementan básicamente con pescado,

carne muy poca. No sé en Maputo, ¿coméis mucha carne en Maputo?

I: Sí, pero más pescado.

A: Puedes encontrar pescado porque es un país con mucha costa. Pero después no

tienen medios para conservarlo: o te lo comes recién pescado o hay que secarlo.

…

En acabar de filmar, l’Ana els va ensenyar els articles i objectes diversos de la botiga de

Comerç Just, molts dels quals són d’Àfrica, com uns quadres pintats amb la tècnica del

batic, que van estar comentant.

Va ser una entrevista molt interessant a través de la qual vaig poder conèixer l’opinió

dels que estan a l’altre bàndol, dels beneficiaris de l’ajuda que aportem des d’aquí.

La Rebeca i l’Alda em van semblar unes noies amb moltes ganes d’aprendre coses aquí

per poder aplicar-les al seu país. Em va sorprendre la seva esperança, el fet que es

mostressin tan optimistes en el desenvolupament de Moçambic.

Em vaig adonar que l’Ana coneix moltes dades de Moçambic i sap perfectament que

l’única manera que els d’allà es desenvolupin és que es despertin, que reaccionin i que

duguin a terme ells mateixos aquest desenvolupament. Es notava que té un esperit

solidari amb els més desafavorits ja que, a més de viatjar a l’Àfrica cada estiu, treballa

de voluntària a la botiga de comerç just d’Intermón Oxfam, una altra ONGD.

86

Després de la Creu Roja, Metges Sense Fronteres (MSF) és de les organitzacions més

conegudes i presents arreu del món. Potser és l’ONG més famosa juntament amb

Greenpeace. Per això, en parlar d’ONG d’ajut humanitari cal fer referència a aquesta

gran entitat.

Metges Sense Fronteres és una organització mèdica internacional d’acció humanitària

que aporta el seu ajut a poblacions en situació precària i a víctimes de catàstrofes

d’origen natural o humà i de conflictes armats, sense cap discriminació de raça, sexe,

religió, filosofia o política. A tot el món és coneguda sota les sigles MSF (Metges Sense

Fronteres, Médicos Sin Fronteras, Médecins Sans Frontières, etc.).

ORIGEN I SITUACIÓ ACTUAL

L’any 1971 es va crear a França aquesta ONG arran de l’inconformisme de dos grups de

metges. El primer, va ser testimoni del genocidi de la minoria Ibo durant la guerra de

secessió de Biafra (Nigèria, 1968). L’organització per la qual treballava, el Comitè

Internacional de la Creu Roja (CICR), exigia als seus membres guardar silenci. Davant

d’aquesta obligació es van sentir frustrats. El segon grup havia estat testimoni de la

descoordinació, la falta de mitjans i l’escassa ajuda humanitària amb què es va atendre

les víctimes de les inundacions que l’any 1970 van assolar el Pakistan Oriental (actual

Bangladesh). Aquests dos grups van coincidir en què l’ajuda humanitària s’havia

d’adaptar als nous temps i a les noves necessitats. No era suficient atendre les víctimes,

s’havia de denunciar les violacions dels drets humans, informar sobre conflictes

oblidats, crear corrents d’opinió i professionalitzar l’ajuda.

Actualment compta amb 2,5 milions de socis i col·laboradors de tot el món, 200.000 són

d’Espanya.

87

SECCIONS I OFICINES

MSF té l’Oficina de Coordinació Internacional a Brussel·les (Bèlgica) i dues oficines

d’enllaç amb les Nacions Unides, una a Ginebra (Suïssa) i l’altra a Nova York (EUA).

La seva actuació la porta a terme a través de seccions operacionals i no operacionals

repartides en divuit països diferents (una secció operacional és a Espanya).

ON ACTUA

Està present a més de 80 països del món, als cinc continents. MSF

MSF treballa en els països pintats. Amb punts vermells, els que tenen projectes

coordinats des de MSF Espanya.

ÀREES D’ACTUACIÓ

L’organització actua en:

Conflictes armats, enviant equips de metges, cirurgians, anestesistes, infermers

i logistes. Es necessiten unes condicions mínimes d’hospitalització, com la

higiene, un bon emmagatzematge o la formació del personal auxiliar.

Catàstrofes naturals i d’origen humà, com terratrèmols, inundacions,

sequeres, explosions, etc. Es necessita una logística capaç d’actuar amb rapidesa

i flexibilitat i uns magatzems amb material a punt per ser enviats en qualsevol

moment.

88

MSF

Camps de refugiats i

desplaçats, amb projectes

d’atenció mèdica, vacunació

massiva, subministrament

d’aigua potable, etc. Col·labora

des de fa més de 20 anys amb

l’Alt Comissionat de les Nacions

Unides per als Refugiats

(ACNUR). Campament de refugiats a la R..D. Congo.

Epidèmies, tractant els casos, prenent mesures preventives per evitar-ne

l’expansió (control de l’aigua, mesures higièniques, vacunació i control dels

agents transmissors) i fent un seguiment de la malaltia. MSF

Grans fams, realitzant tres tipus de

programes diferents (depenent del grau

de la fam): distribució general, entregant

una ració bàsica de 2.100 kcal. a tothom;

programes nutricionals suplementaris

per prevenir la malnutrició severa; o

instal·lant centres nutricionals

terapèutics amb assistència durant tot el

dia. Nen greument desnodrit. MSF

Programes a mig termini, millorant

els sistemes de salut de diversos

països en col·laboració amb les

autoritats locals i organismes

internacionals com la UE, el PNUD,

l’OMS o UNICEF. Rehabiliten

hospitals i dispensaris, fan

campanyes de vacunació i de

sanejament i formen personal local. Personal local.

89

Sensibilització, per rescatar de l’oblit poblacions en situació precària i per

canviar actituds. Fan exposicions temàtiques, emissió de comunicats,

conferències i debats, repartiment de propaganda, campanyes com la titulada

“Adéu a les Armes” o la d’Accés als Medicaments Essencials. Així, per

exemple, van tenir presència

continuada al Fòrum de Barcelona, van

participar en l’exposició d’ONGs a

Lleida 6 i van col·laborar en

l’organització del partit de futbol del

F.C. Barcelona contra estrelles

mundials per recaptar fons per

projectes sobre el tractament del

SIDA.7 Activitats al Fòrum de les cultures.

PRINCIPIS

La tasca humanitària de MSF es basa en els principis d’humanitat (asseguren un tracte

humà a tots els que reben assistència), d’independència (són lliures de qualsevol pressió

política, econòmica, militar o religiosa), d’imparcialitat (presten ajut universal, sense

cap discriminació per raça, sexe, religió o ideologia política; donant prioritat als que

més ho necessiten) i de neutralitat (no es decanten per cap dels bàndols enfrontats,

assisteixen a les víctimes. Això sí, la neutralitat no significa, per ells, el silenci).

ELS EXPATRIATS

Per contractar els cooperants o expatriats, l’organització fa una selecció dels candidats

més apropiats. Han de complir una requisits bàsics, els principals són: dos anys

d’experiència laboral prèvia en l’especialitat pròpia, domini d’anglès i/o francès, una

disponibilitat de 6 mesos com a mínim i coneixement d’informàtica a nivell usuari.

Necessiten metges, infermers/eres, altres professionals sanitaris com anestesistes o

cirurgians, logistes, tècnics especialistes, administradors, coordinadors i altres

professionals depenent del projecte (antropòlegs, psicòlegs, assistents socials, llicenciats

en dret o en ciències polítiques, etc.). Abans d’assignar la missió, els seleccionats

assisteixen a un curs de preparació. El contracte garanteix una cobertura de la seguretat

social i una remuneració mensual per cobrir les despeses dels expatriats.

6 Del 6 al 7 de novembre de 2004, a la Pl. St. Joan. 7 30 de novembre de 2004, al Camp Nou, Barcelona.

90

INGRESSOS I INVERSIONS

De cada 10 euros rebuts: 7,8 s’inverteixen en atenció directa a les poblacions; 0,4 es

destinen a campanyes de sensibilització; 1,8 són per a despeses de gestió, administració

i captació de fons.

El 2002, MSF Espanya va rebre 29.711.175 euros. Un 84% d’aquests ingressos eren

privats i un 16% provenien d’institucions. Aquests mateix any, el 79% del capital

obtingut es va invertit en els projectes i el 21% restant en administració.

RECONEIXEMENT INTERNACIONAL

En reconeixement de la seva tasca humanitària, Metges Sense Fronteres ha rebut

condecoracions de diferents països com el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia

(1991), Premi del Consell d’Europa als Drets Humans (1992), Premi a la Transparència

(1933), Premi Seül de la Pau (1996), Premi Roma de la Pau (1996) i Premi Nobel de la

Pau (1999), entre altres.

“L’acció humanitària és molt més que simple generositat, molt més que simple caritat.

El seu objectiu consisteix en construir espais de normalitat en mig del que és

profundament anormal. Més que oferir assistència material, el nostre propòsit és

aconseguir tornar a les persones els seus drets i dignitat com a éssers humans [...]. No

podem assegurar que les paraules sempre salven vides, però sabem que el silenci, sens

dubte, les aniquila.” 8 MSF

Cooperants de Metges Sense Fronteres.

8 Fragment del discurs presentat pel Dr. James Orbinski, President del Consell Internacional de MSF a Noruega, el 10 de desembre de 1999, en rebre el Premi Nobel de la Pau.

91

El passat 26 de desembre de 2004 la pitjor catàstrofe natural de la història va sacsejar,

no només les costes d’Àsia, Oceania i Àfrica, sinó el món sencer.

El nom de tsunami (d’origen japonès, que dóna nom a l’onada gegant que penetra a la

costa i retorna al mar emportant-se tot el que s’interposa al seu camí), fins ara

desconegut, ha esdevingut una realitat present en les converses de la gent de tot arreu.

Ha esdevingut una constatació del poder de la natura.

Imatges de ciutats arrasades apareixen diàriament a

la televisió i a la premsa escrita (cada cop menys,

però). Tretze països han estat afectats: Indonèsia,

Sri Lanka, Índia, Tailandia, Somàlia, Maldives,

Malàisia, Birmània, Tanzània, Bangladesh, Kenia,

Seychelles i Madagascar (països al voltant de l’oceà

Índic). Com també ho han estat persones de més de

trenta nacionalitats, que treballaven a la zona o,

majoritàriament, que passaven les seves vacances.

El terratrèmol sota el mar, amb l’epicentre prop de l’illa de Sumatra, de 9 graus a

l’escala de Richter va ser equivalent a trenta bombes atòmiques. Va provocar l’onada de

tsunamis que van causar tants desperfectes. El número de víctimes, més de 225.000 el

19 de gener és el mateix que s’hagués produït en caure 90 Torres Bessones de Nova

York. Encara que aquesta xifra augmenta cada dia més i probablement no s’arribarà a

saber mai el nombre real de morts.

Les fotografies aèries permeten veure els canvis geogràfics que han produït els

tsunamis: tanta força van tenir que van canviar la forma de les illes, en van desplaçar

d’altres i fins i tot van enfonsar-ne algunes. Però sobretot, van acabar amb la vida de

desenes de poblacions.

Són freqüents els vídeos enregistrats per testimonis a la ciutat de Banda Aceh (al nord

de l’illa de Sumatra), una de les ciutats més devastades, on la riuada s’emportava fustes,

contenidors, cotxes, tot-terrenys, autocars, trens, barques, cadàvers, etc. que trobava pels

92

carrers. Tot això mentre els supervivents pujaven als arbres, a les teulades, corrien cap a

les muntanyes, en definitiva, cap a llocs elevats fora de l’abast de les aigües. Tots ells,

desconcertats, sense saber que passava, només veient aigua que venia i sentint soroll i

crits. Milers de testimonis expliquen com l’aigua s’emportava els seus familiars

arrencant-los de les seves mans sense poder fer res per salvar-los. I tot això, no només a

la platja, sinó que han quedat totalment arrasats els cinc quilòmetres que hi ha entre la

costa i l’interior. Només una mesquita ha sobreviscut a la devastació. Un 75% de la

ciutat ha quedat destruïda. Més de la meitat de la població ha mort.

DIGITAL GLOBE DIGITAL GLOBE

Costa de Banda Aceh, abans. Costa de Banda Aceh, després.

Meulaboh, una altra de les ciutats més afectades, ha perdut un terç dels seus 120.000

habitants, el mar s’ha emportat els menors de 10 anys i ha deixat una generació

d’amputats. L’efecte del mar va ser més turbulent que a Banda Aceh pel fet d’estar

situada en una península.

El resultat són centenes de milers de persones sense casa, sense res, amb malsons, amb

problemes psicològics, amb deficiències nutricionals, susceptibles de contreure

malalties infeccioses, nens orfes o perduts i paisatges àrids. Com a segon efecte, l’aigua,

els aqüífers i els pous s’han contaminat i amenacen de provocar una segona onada de

víctimes a causa de l’aigua infectada i les epidèmies que pot ocasionar.

A part de les víctimes locals, hi van haver morts de turistes. Per exemple, a Tailàndia

dos de cada tres morts eren turistes, sobretot de Suècia (van morir 1800 suecs).

I davant aquestes onades devastadores, es va produir com a resposta la major onada de

solidaritat de la història, des de tots els racons del planeta. Això sí, com ja s’ha dit, no se

sabrà fins d’aquí a un llarg període de temps si totes aquestes promeses i mostres de

93

solidaritat es mantindran. No s’ha d’oblidar que per tornar a aixecar totes les zones

afectades pel tsunami fa falta un compromís a llarg termini, perquè una cosa és la fase

d’emergència i l’altra, una fase més important encara, és la de la reconstrucció

(d’infrastructures, econòmica, moral, etc.; la reconstrucció en tots els sentits).

En primer lloc, es van mobilitzar governs i institucions públiques de tot el món. Pocs

són els països que no hi han donat suport. Això sí, l’ajuda va tardar en arribar i els

primers dies hi havia molta descoordinació. Es van criticar molts caps de govern pel seu

retard en mostrar interès pel desastre. Jorge Bush, per exemple, va trigar tres dies en

comparèixer en públic; Jaques Chirac i Tony Blair no van interrompre les seves

vacances; i els governs nòrdics

també van reaccionar tard tot i el

gran nombre de víctimes mortals

i desapareguts d’aquests països.

Un cop es van sentir al·ludits

però, les seves promeses

s’elevaven a xifres milionàries.

EFE/HARISH TYAGI

Tones de roba són repartides a l’Índia per ONGs.

El govern espanyol, ha destinat més de 50 milions d’euros en crèdits FAC, va enviar

cinc avions a Sumatra i a Pekanbaru (Indonèsia) amb 90 militars a bord, 18 tonelades de

productes farmacèutics, aliments, aigua embotellada i una planta potabilitzadora amb

capacitat per 8.000 litres per hora. L’Agència Espanyola de Cooperació Internacional

(AECI) va ser un dels primers organismes en arribar al terreny. Quan els cooperants

espanyols hi van arribar es van trobar amb una descoordinació total, explicava Joan

Sànchez de Toledo, pediatra desplaçat9. Són els responsables, entre altres coses, de fer

el crivatge amb els ferits que rescaten els nord-americans: decideixen els que han d’anar

cap a camps de refugiats o cap als hospitals.

Però la major part d’aquestes ajudes promeses no arribaran tenint en compte el que va

passar en altres desgràcies com el terratrèmol de Bam (Iran) el 25 de desembre de 2003:

només es va proporcionar l’1% del suport econòmic espanyol promès.

9 Declaracions en el programa “El desastre global” de TV3 sobre el tsunami, emès el 09.01.05

94

L’Administració Catalana hi va destinar més de 750.000 euros. La Paeria va obrir un

compte corrent amb el lema Lleida amb els damnificats del tsunami i demanava als

ciutadans que hi aportessin un euro per persona, a més d’aportar 12.020 euros.

Però les aportacions a les ONG va superar de llarg els diners aportats pel govern català.

Es xifren en més d’un milió i mig d’euros.

Des d’Espanya es pot col·laborar amb més de 20 ONG que tenen projectes a la zona.

Totes demanen diners i compromís permanent per poder dur a terme la fase de la

rehabilitació, que dura uns 18 mesos, i aconseguir recuperar l’indret tal com estava

abans amb projectes a llarg termini. Es calcula que això no s’aconseguirà abans de

quatre anys. Per això és molt important que la gent mantingui el seu compromís.

Les ONG estan més especialitzades en atendre catàstrofes, desastres i altres problemes,

per això des d’un principi han elaborat programes organitzats. A través de les ONG es

canalitza l’ajuda aportada per les persones anònimes, és el mitjà més eficaç que tenim

per fer una aportació i saber del cert que es complirà el promès. A la zona, col·laboren

amb altres organitzacions com les forces armades. Amb aquesta voluntat de

col·laboració mútua sempre s’obtenen millors resultats ja que davant d’una catàstrofe

d’aquestes magnituds cal un pla molt ben elaborat per poder posar-hi solució.

Cada ONG té la seva àrea d’actuació i els seus projectes.

CREU ROJA

Encara que no sigui una ONG, és una entitat a la qual la gent s’ha adreçat massivament.

Sempre que hi ha alguna catàstrofe és l’organització que fa el desplegament més gran.

El fet de treballar des de fa anys a la zona, amb voluntaris nacionals, els va permetre

actuar de forma immediata. La Creu Roja Occidental ajuda als voluntaris locals

proporcionant-los diners (durant les tres primeres setmanes posteriors al terratrèmol van

recollir 17 milions d’euros per cobrir la fase d’emergència), material específic i, amb els

300 cooperants o expatriats que ha enviat dóna, suport als membres nacionals no tant

especialitzats. Concretament, Creu Roja d’Espanya es dedica a l’assistència en

telecomunicacions a Sri Lanka, i al subministrament d’aigua i sanejament a Indonèsia.

Per arribar als llocs utilitzen camions llogats i helicòpters de diferents Estats que hi

col·laboren.

95

METGES SENSE FRONTERES

Aquesta ONG destaca les malalties que amenacen més a la zona: les infeccions

respiratòries, diarrees i epidèmies com el còlera o la malària (a causa de l’estat de

l’aigua). Actuen sobretot a Indonèsia (la zona més crítica). A Sri Lanka s’intenta evitar

que es propaguin les infeccions. Té com a prioritat arribar als llocs on no arriba ningú,

com a la zona Nord-oest de Sumatra on només s’hi pot arribar amb helicòpter, no per

mitjà terrestre. També intenta arribar-hi per via marítima amb un vaixell proporcionat

per Greenpeace, que ja té experiència en treballar en situacions de risc. Metges Sense

Fronteres, sense fer cap campanya, els primers dies va recaptar dos milions d’euros (40

a escala mundial). Però a principis de gener van comunicar que ja tenien suficients

diners. En un principi pot sonar estrany, però l’explicació és que MSF és una

organització especialitzada en ajut d’emergència i, per tant, el fons necessari per aquesta

tasca ja l’havien aconseguit. No es van voler aprofitar de recaptar més diners que no

podrien ser gestionats a la zona del tsunami sinó per emergències futures. Recalquen

que la solidaritat de la societat ha d’anar acompanyada de la solidaritat i el compromís

polític. MSF MSF

Carregament d’un avió de l’ONG. Material empaquetat.

UNICEF

Aquesta organització que vetlla pels drets dels nens ja estava present en vuit dels països

afectats. La delegació espanyola va recaptar 2.600.000 euros en pocs dies. Va difondre

als mitjans de comunicació l’alarma que molts dels nens que han quedat orfes poden ser

l’objectiu de traficants d’infants, sobretot a la província de Banda Aceh, i que a Sri

Lanka ja es va començar a reclutar orfes com a nens soldat. Davant de l’augment en

96

l’interès d’adoptar nens afectats, recomanen que s’esperin un mínim de dos anys per tal

de verificar que no hi ha cap familiar que se’n pugui fer càrrec, i és millor que els nens

es desenvolupin dins del seu propi ambient. Donen preferència als apadrinaments com a

millor solució, en lloc de l’adopció.

INTERMÓN OXFAM OXFAM

Ja treballava anteriorment als països

afectats i hi havia aportat recentment

dipòsits d’aigua i articles de primera

necessitat davant l’amenaça de pluges

monzòniques. A Indonèsia, els membres

de l’organització s’encarreguen de

subministrar aigua potable, de sanejar

l’aigua i dels sistemes d’evacuament.

Material per Indonèsia.

A Sri Lanka col·labora amb altres ONG en camps de desplaçats i inicia la rehabilitació

de la flota pesquera i l’agricultura. A l’Índia també tenen activats els programes

d’urgència i rehabilitació d’infrastructures, en col·laboració amb el govern. A les Illes

Maldives ha enviat, excepcionalment, aigua embotellada ja que els pous i les

desalinitzadores han quedat malmesos. Els productes però, els compren als països

afectats (principi de les ONGD: no donar caritat, fer que es desenvolupin per ells

mateixos). Necessiten que el grau de compromís es mantingui durant molt de temps per

tal de poder dur a terme les seves actuacions.

FUNDACIÓ VICENÇ FERRER

Aquesta fundació actua a l’Índia des de fa anys. Davant la catàstrofe, els seus equips

mèdics ja han assistits milers de pacients, molts d’ells en estat de shock. A més, s’ha

distribuït aigua potable, menjar, abric, medicaments. Destinen una bona part del seu

pressupost a la reconstrucció de poblats sencers, tant en l’estructura econòmica com en

la social, amb prèvia experiència en aquest tipus d’activitat. El director general a

Espanya de l’ONG, Jordi Folgado, ha estat recentment a Lleida per explicar la

campanya que volen realitzar per recaptar dos milions i mig d’euros per tal de comprar

barques a les persones que viuen en poblacions costaneres i que depenien

97

econòmicament de la pesca. La Diputació de Lleida va decidir fer una aportació a la

Fundació Vicenç Ferrer.

FARMAMUNDI

Aquesta ONG, que s’encarrega de proporcionar medicaments als països en via de

desenvolupament, ja ha enviat als territoris afectats cinc tones de material mèdic, a més

d’equips sanitaris i de tractament de les aigües. Van recaptar uns 40.000 euros les

primeres setmanes però recorden que no seran suficients ja que han calculat que per a

que la zona es recuperi hauran de passar entre vuit i deu anys.

METGES DEL MÓN

Aquesta ONG no treballava abans de la catàstrofe però va fer un ràpid desplegament i,

col·laborant amb Farmamundi, va aconseguir reunir 600.000 euros en donacions.

Recalquen que per reconstruir la zona caldrà canviar algunes de les coses que existien

abans, com per exemple, no construir hospitals ni hotels a primera línia de mar. Existia

una llei que ho prohibia però que no era respectada. Ara, el govern indonesi ha reafirmat

aquesta llei.

MEDICUS MUNDI

Actuen a l’Índia des de fa temps i és aquí on han centrat la seva ajuda humanitària (un

dels principis d’aquesta ONG és treballar on hagin estat prèviament). Han convertit els

col·legis de la zona en centres d’acollida temporals. Allí proporcionen menjar, roba,

ajuda psicològica i assistència mèdica a la gent. A més, treballen en la neteja de runes i

en la reparació de carreteres. Una de les seves grans preocupacions és donar treball a la

gent afectada per tal que es recuperin tant econòmicament com moralment, per això

intentaran donar, de moment, una barca per cada tres famílies (ja que hi ha més

demanda que oferta).

AJUDA EN ACCIÓ

Des de 1982 treballa a la zona afectada de l’Índia. La majoria dels seus projectes

s’aconsegueixen gràcies als apadrinaments, però en aquest cas han optat per les

donacions per poder proporcionar ajuda immediata. A mitjans de gener havien

aconseguit cobrir l’assistència a 17.000 persones. Han posat en marxa més de cent

consultes mèdiques a l’Índia per atendre els ferits i donar-los suport psicològic.

98

Atendre’ls psicològicament és la seva prioritat. Recentment han denunciat que

comunitats de dalits indis (“els intocables”) greument afectats encara no han rebut ajuda

humanitària ni compensacions del govern. Necessiten uns 11 milions d’euros per la

reconstrucció. Solen treballar en una zona entre 10 i 15 anys.

ACCIÓ CONTRA LA FAM

Treballa a Sri Lanka des de 1997 i a Indonèsia des de 1998. Per això, a primera hora del

dia següent del desastre, tres equips de l’organització s’havien mobilitzat en aquests

territoris, els més afectats pel tsunami. Els equips estaven coordinats des del primer

moment amb les autoritats locals per tal de donar una millor ajuda d’emergència. Van

fer un diagnòstic i van arribar a la conclusió que el primer que s’havia de proporcionar

era l’aigua, per evitar epidèmies. Després, menjar, i a continuació suport a la gent

perduda o desubicada per tal que vegin que els donen suport. A més estan ajudant a

netejar i rehabilitar els pous.

TOPOS MEJICANOS

Es tracta d’una organització de recollidors de cadàvers que han estat en totes les

catàstrofes (en més de 30 països diferents). Cada dia recullen de 100 a 200 morts, molts

dels quals els va tornant el mar. Els camions on els carreguen van saturats. Encara es

troben amb zones verges i afirmen que n’hi ha que mai seran recuperats. Malgrat

l’experiència que tenen en aquestes tasques, diuen que mai havien presenciat un

desastre d’aquestes magnituds.

Altres organitzacions com SAVE THE CHILDREN (s’ha centrat en localitzar els nens

perduts o orfes demana un control exhaustiu en les adopcions, recomana els

apadrinaments), CÀRITAS (ha repartit, a part de productes bàsics, joguines als nens

per que tornin a la normalitat), PLAN (aposta pels apadrinaments i les donacions a llarg

termini), INTERVIDA (treballa a l’Índia en col·laboració amb Medicus Mundi

repartint material alimentari i sanitari i també recomana els apadrinaments), MANS

UNIDES o l’agència ADVERTISTE PARA EL DESARROLLO Y RECUSOS

ASISTENCIALES (ADRA) també tenen programes i projectes per dur a terme a les

zones afectades banyades per l’oceà Índic.

99

Per tal de poder realitzar aquests projectes previstos necessiten aportacions

econòmiques de la gent. No s’ha d’oblidar que la fase de reconstrucció pot durar entre

tres i quatre anys i no es tornarà a la normalitat en menys de deu anys, i sense diners

això no s’aconseguirà mai. Ni tampoc s’han d’oblidar altres zones com Somàlia, Kenya,

les Maldives o les Seychelles, que també han estat afectats pel tsunami però sembla que

ningú se n’hagi adonat. A les Maldives, per exemple, illes senceres han desaparegut,

han mort 82 persones i 26 més han desaparegut. Els pilars de l’economia (pesca, fruita i

turisme) han quedat afectats. Ports sencers han quedat destruïts i incomunicats, el 55%

dels nens s’han quedat sense col·legi i s’han agut d’improvisar escoles temporals on els

fan pintar i jugar. Molts dels habitants de les illes depenen totalment dels altres. A

Somàlia, per altra banda, es van comptar 300 morts.

AFP/BAY ISMOYO

Totes les poblacions pròximes a l’oceà Índic afectades tenen paisatges similars,

necessitaran molts anys per tornar a ser les platges paradisíaques d’abans.

100

Ningú sap com serà el món en què viurem. Ningú sap si hi hauran els mateixos

problemes, si n’hi haurà més o si n’hi haurà menys. Els estudis apunten que al 2025 la

fam augmentarà, com també la pobresa, la mortalitat a causa de la SIDA, etc.

Tot i això, cal tenir esperança. Cada cop hi ha més ONG que cooperen amb els països

desenvolupats, bé, amb els països en via de desenvolupament ja que tots estan

començant a ressorgir. No hi ha país on no hi actuï una organització no governamental.

Tots aquells estudis tant pessimistes, tenen en compte el treball que estan duent a terme

les ONG i les seves respectives contraparts locals? O bé parteixen de la situació actual,

sense que pugui millorar i que segueixi tal i com està?

La gent cada cop pren més consciència del problema i aporta la seva ajuda. Els governs

cada cop, encara que massa lentament i amb poca fermesa, prometen cooperar més

activament amb els països del Sud. Tot això gràcies a la pressió que fa la gent. I aquesta

pressió ha sorgit gràcies als corrents d’opinió impulsats per les ONG.

L’any 2005 diuen que ha de ser l’any d’Àfrica. S’està parlant de la possibilitat de la

condonació total del deute exterior. Això sí, només és una possibilitat, però se n’ha

parlat, i això ja és un pas.

Cada cop hi ha més alternatives encaminades a millorar la situació mundial: el turisme

solidari, que permet conèixer les societats del Sud, prendre’n consciència, tot

col·laborant amb el seu desenvolupament econòmic; el comerç just, per contribuir a una

relació comercial més justa i equitativa entre Nord i Sud; o els fons d’inversió ètics,

dirigits a particulars o a institucions i que destinen un percentatge de les comissions de

gestió a diverses ONG i que es comprometen a no invertir en empreses o corporacions

que perjudiquin qualsevol societat i ambient del món en qualsevol aspecte (drets

humans, explotació, contaminació, etc.).

101

Ningú sap com serà el món que ens espera. Una cosa és segura: pot ser millor que el

d’ara. I tant. Deixant de banda tot el que diuen els estudis, si cada cop se’n preocupa i

s’hi implica més gent (això és, col·laborant amb les ONG, l’única manera d’ajudar)

segur que la cosa anirà a millor.

UNICEF va decidir que aquesta imatge sigui la foto de l’any 2004. Fou captada pel

fotògraf alemany Marcus Bleasdale en un campament de refugiats a la regió de Darfur,

al nord del Sudan.

Tenim l’esperança que les fotos dels pròxims anys siguin més optimistes.

102

CONCLUSIONS Primer de tot he de dir que no em pensava que el treball m’aportaria tantes coses com

m’ha aportat. Si abans em cridaven l’atenció les ONG, ara sento que tinc el deure

d’implicar-m’hi més i col·laborar-hi activament. I no només jo, sinó que crec que ho

hauria de fer tothom. Si tots hi col·laboréssim, què ràpid s’acabarien els problemes al

món! Però, és això possible? És molt difícil. Tinc la sensació que fa falta fer un treball

de recerca o alguna altra activitat llarga i impactant per adonar-te de la gravetat dels

problemes que tenen la majoria de les persones del planeta. Per començar, cal analitzar

l’actitud de la gent davant els països empobrits.

La realitat és que molta gent desconeix quina és la situació que es viu en els països

subdesenvolupats, països que ens cauen massa lluny i que passi el que passi, a primera

vista, no ens afecta. El que ens passa pel cap quan pensem en el Tercer Món és: pobresa,

misèria, analfabetització, mort... Tot això són termes molt generals que un cop ho hem

dit, ens n’oblidem. El que se’ns passa per alt són les dades concretes i significatives, les

que et fan entendre la gravetat de la situació (parlo del PIB de cada país, de l’esperança

de vida, de l’índex d’alfabetització, etc.). Són dades que si les llegim o les sentim no hi

parem l’atenció que caldria. Al principi fem una petita reflexió: “ai pobra gent, que no

tenen res, què mal repartit està el món!...”, però al cap d’uns minuts ja no hi pensem

més. Sembla com si dient això rentem la consciència i ja no cal que fem res més. Què

passa, que hem de fer un doble esforç per adonar-nos de la injustícia del món? Hem

d’adonar-nos que si apliquem a la nostra societat, per exemple, l’esperança de vida que

hi ha a Kenya (52,2 anys), pocs adolescents tindrien els seus pares vius? Si llegim que

al món hi ha 1.300 milions de persones que viuen amb menys d’un dòlar al dia, hem de

veure la xifra completa amb tots els zeros (1.300.000.000) i recordar que un dòlar és el

que nosaltres gastem cada dia en pagar un simple cafè? Hem parat a pensar mai si un

habitant de l’Àfrica Subsahariana trobaria normal, com ho trobem nosaltres, que un

jugador de futbol hagi estat fitxat per tants milions d’euros? Fins quan canviarem de

canal per deixar de veure un programa que ens fa reflexionar sobre temes tan seriosos

com aquests per tal de veure’n un altre que ens entreté amb xafarderies i estupideses?

Hem d’interessar-nos per aquestes desigualtats, el primer pas és el d’escoltar-les.

Després hem de reflexionar i ser crítics. I després encara hem de fer un pas més: ajudar.

Hem d’ajudar perquè ara per ara només nosaltres, les persones del carrer, podem fer-ho,

103

ja que els òrgans superiors fan ben poca cosa i no compleixen les seves promeses. No

ho fan perquè ni els interessa, ni en treuen profit. Amb el nostre gra de sorra podrem fer

que les persones que han nascut al bàndol desafavorit tinguin esperances i millorin poc

a poc.

I quina és l’actitud de les persones davant les organitzacions no governamentals i els

seus membres? El treball de les ONG és molt lloat, molt reconegut, tothom hi està a

favor, ningú en té cap queixa... Però a l’hora de la veritat trobem que contínuament les

ONG criden més col·laboradors, més diners i més ajuda per part dels governs.

A l’hora de prestar col·laboració a aquests països, molt poca gent està disposada a anar-

hi. Una actitud molt comú és: “això és molt perillós, que ho facin els altres, jo em quedo

a casa que s’hi està més segur”. És cert que molt poca gent està disposada a desplaçar-se

i córrer perill per tal d’ajudar. Però si no fos per aquesta gent, milions de persones

viurien marginades, oblidades, sense esperança.

Si no volem marxar cap als indrets que necessiten ajuda, podem ajudar de moltes altres

maneres des d’aquí: mitjançant aportacions econòmiques, participant en campanyes de

sensibilització, organitzant la feina de les ONG, fent-se voluntari per ajudar en

qualsevol tasca, patrocinant l’ONG... Perquè si no fos per la gent que actua des del

nostre país, també milions de persones viurien marginades, oblidades, sense esperança.

Durant el mes de desembre van arribar a casa meva tres cartes divulgatives de tres ONG

diferents: “Metges sense fronteres”, “Intermón Oxfam” i “Médicos del Mundo”, en les

quals s’informa de la seva tasca i s’hi adjunta un cupó per col·laborar-hi, ja sigui per fer-

se’n soci o per fer una donació puntual. Utilitzaven missatges senzills però directes,

com:

“Cada dia assistim a milers de víctimes de l’oblit” (MSF)

“Però, per continuar oferint la nostra ajuda, necessitem la teva” (MSF)

“Per poder-los donar assistència mèdica i humanitària, depenem de les aportacions

regulars de persones com tu”(MSF)

“Emergencia. 2.000.000 de desplazados hacia la miseria” (Médicos del Mundo)

“Este es el motivo de escribirte, pedirte ayuda ahora [...] antes de que no haya nada

que hacer” (Médicos del Mundo)

“Tu ayuda, por pequeña que sea siempre es importante”(Médicos del Mundo)

104

I molts més.

Sembla que la gent se’n recordi dels desafortunats quan arriben les dates nadalenques,

suposo que és per aquest motiu que les ONG han decidit enviar cartes i emetre

missatges per televisió per aquesta època, a més, de fer gales benèfiques, maratons... I

són iniciatives molt bones, però no hem d’oblidar que no es tracta d’una campanya

nadalenca, que és una situació que dura totes les èpoques de l’any i per tant, que hem de

tenir present en tot moment, no només se’ns ha d’entendrir el cor i despertar la nostra

generositat al Nadal.

Des del maig de 2004 paro atenció a les referències que fan els mitjans de comunicació

a les ONG, la cooperació internacional, l’acció humanitària o els problemes dels països

subdesenvolupats. Durant tot aquest període he anat recollint retalls i suplements de

diaris i he gravat notícies o documentals emesos per televisió. Han estat una font

d’informació molt bona.

Per exemple, el programa 30 minuts de TV3 emès el 9 de maig de 2004 que tractava

sobre l’ ONG mallorquina “Fundació Campaner” em va donar una idea de com

organitzar i estructurar l’apartat del treball on parlo de les ONG.

Un altre reportatge del mateix programa tractava sobre el problema de la fam. Un

reporter, Sorious Samura, es va instal·lar en un poblat d’Etiòpia, lluny de l’ajuda de

l’ONU i de les organitzacions no governamentals del país, i va viure en una cabana amb

els habitants etíops durant un mes, fent la mateixa vida que els d’allà, seguint els seus

costums, treballant en dures condicions i menjant el poc que menjaven, aprenent a

sobreviure amb una herba que ells anomenen col silvestre els dies que no tenen res més

per menjar. Aquest periodista va tenir una iniciativa inèdita i va mostrar de la millor

manera la situació en la que viuen tant els etíops com tots els 842 milions de persones

que passen fam al món actualment. El reportatge em va impactar molt. Veient-lo em

vaig adonar que és veritat que hi ha molta gent que no menja absolutament res en tot un

dia i que aguanta el pas del temps amb molta dignitat i sense deixar-se abatre. A més,

em va ajudar a completar l’apartat del treball que parla de l’ONG Projecte Visió, la qual

actua a Etiòpia, ja que vaig veure de primera mà les condicions amb les que conviuen

els etíops i l’ajuda que necessiten dels països desenvolupats per poder tirar endavant.

Per altra banda, notícies de la premsa m’han proporcionat informació addicional a la

que ja tenia.

105

Així, per exemple, vaig assabentar-me per la premsa que les Cases d’Aragó van retre

homenatge el passat mes de juny a l’oftalmòleg aragonès Rafael Ferreruela per la seva

trajectòria i la seva aportació a l’ONG Projecte Visió.

També que, gràcies al programa 30 minuts, la Fundació Campaner va augmentar en

nombre de socis, va aconseguir més donacions, suport de nous sectors (aeri i logístic),

difusió de llibres sobre l’entitat, col·laboració hospitalària, publicitat gratuïta en

diversos mitjans, recitals musicals en el seu benefici i la sol·licitud d’ingrés de nous

voluntaris. Això demostra l’impacte que poden tenir els mitjans de comunicació,

sobretot la televisió, en la societat i com en aquest cas l’impacte pot ser molt positiu.

Com a anècdota, una petita columna del diari explicava que l’administració de loteria

La bruixa d’Or va aprofitar l’atenció que li van dedicar els mitjans de comunicació el

22 de desembre per difondre cartells i logotips de l’organització no governamental

Metges sense fronteres, per donar-la més a conèixer. A més, l’administració hi va fer un

donatiu de 6.000 euros.

Com a conclusió, he comprovat que a la premsa escrita se’n fa més ressò de les

activitats i els fets relacionats amb les ONG que a la televisió. Als diaris van apareixent

columnes, notícies més extenses o fins i tot reportatges als suplements freqüentment. En

canvi, a la tele, molt de tant en tant es parla de les ONG, normalment només quan ha

passat algun problema, algun fet excepcional (és el cas del recent tsunami), en anuncis o

quan fan reportatges. Aquests últims solen ser molt complets i són els que capten més

l’atenció dels espectadors, ja que amb les imatges sempre es veu més clara la realitat. Si

a la televisió, que sembla ser el mitjà de comunicació més influent en la societat, s’hi

dediqués un espai propi, com el dedicat als esports o als programes del cor, i la gent

tingués interès per mirar-lo, l’ajut a les entitats humanitàries augmentaria

considerablement i s’aconseguirien millores immenses, no tan sols per les aportacions

econòmiques sinó també per la pressió moral i social de les persones interessades en el

desenvolupament dels països pobres. Un exemple, com ja he esmentat, és l’impacte que

va tenir sobre la Fundació Campaner el programa 30 minuts dedicat a aquesta

organització.

Però, fa un temps, el telenotícies de TV3 dedicava uns minuts cada cap de setmana a

parlar d’una ONG. Com és que ja no ho fa més? Doncs perquè aquests temes no tenen

èxit, ens cauen massa lluny. Al principi potser sí que interessen, però a la llarga es fan

repetitius i la gent se’n desentén enlloc de sensibilitzar-se més. Per tant, ens trobem

106

davant d’un peix que es mossega la cua: el tema no interessa, es pot fer agradar

mitjançant la televisió però, a la llarga, s’ha comprovat que no té èxit.

Tot i això, tant els mitjans de comunicació i, sobretot, internet i les pròpies

organitzacions no governamentals divulguen informació suficient per conèixer la seva

tasca i les característiques del lloc on actuen. L’obligació de dedicar-li una mica de

temps i implicar-s’hi és nostra. Som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa

d’interessar-nos pel tema i després de fer aquest treball puc assegurar que d’informació

n’hi ha molta i que aquestes organitzacions sempre estaran disposades a donar-te tots els

detalls que et facin falta.

Quan vaig demanar a diferents persones que han prestat la seva col·laboració a ONGs si

els podia fer una entrevista van acceptar encantats, immediatament, sense pensar-s’ho.

Concretament parlo del doctor Ferreruela, de l’Ester Blanch, de Sister Margaret i de

l’Ana Jiménez, la qual em va proposar si volia entrevistar també a dues infermeres de

Moçambic que havien vingut a Lleida per ampliar els seus coneixements a través de

l’ONG C.I.C..

Tots ells col·laboren amb ONGs especialitzades en l’àmbit sanitari: Projecte Visió

treballa en els problemes de salut ocular; i el Consell Interhospitalari de Cooperació

(C.I.C.), s’especialitza en la millora dels hospitals.

El doctor Ferreruela i l’Ana Jiménez ja fa anys que viatgen a l’Àfrica durant les seves

vacances amb la seva ONG i no tenen previst deixar-hi d’anar. Pel doctor s’ha convertit

pràcticament en un costum, necessita fer-ho cada any, forma part d’una època més de la

seva vida. L’Ester Blanc només hi ha anat un cop però té molt clar que hi tornarà perquè

aquella experiència la va enriquir tant que prefereix viatjar a països empobrits que no als

desenvolupats.

Tots tres ho recomanarien a altres persones. “Qualsevol persona del nostre país, amb la

formació que té pot aportar molta ajuda allà”, diu l’Ana. No fa falta ser cirurgià o

antropòleg. Algú que tingui, per exemple, coneixements d’informàtica pot prestar la

seva col·laboració allí, organitzant diferents tasques.

Valoren positivament l’experiència, diuen que els ha canviat la manera de veure les

coses en la nostra societat afectada pel consumisme, l’egoisme i el benefici personal.

Diuen que és una manera de sentir-se útil en aquest món on uns tenim de tot i en

abundància, mentre que una altres no tenen res de res, ni forquilles perquè no les poden

fer servir. Potser qui em va expressar més aquest sentiments va ser l’Ester. És possible

107

que sigui perquè només hi havia anat un cop i sempre la primera vegada és la que

t’impressiona més. El cas és que quan parlava d’Etiòpia, els ulls li brillaven d’una

manera especial.

El cas de Sister Margaret és diferent. És una monja irlandesa que pertany a les

Germanes de la Caritat i que viu a Etiòpia des del 1983. S’encarrega d’una clínica

oftalmològica on cada dia opera una quinzena de pacients. Ella no viatja tres setmanes a

l’any sinó que va decidir quedar-s’hi per sempre, ja porta 22 anys allà.

Les dues infermeres de Moçambic que em va presentar l’Ana Jiménez, la Rebeca i

l’Alda, també van acceptar sense cap inconvenient a parlar-me de la situació del seu

país. Va ser molt interessant conèixer què en pensa la gent que es beneficia dels ajuts de

les ONG. Em van dir que allí encara falta molta ajuda per poder tirar el país endavant i

tota la que reben, encara que des d’aquí sembli molta, és poca per un país tan gran i tan

subdesenvolupat com Moçambic. És un país que viu pràcticament, com molts altres,

dels ajuts exteriors. Però es mostren molt optimistes perquè sembla que ara el país està

començant a avançar. Per exemple, cada cop es graduen més doctors, infermeres,

mestres, etc. Es mostren també agraïdes per l’oportunitat que han tingut d’haver pogut

venir a Lleida uns dies perquè han après tècniques que podran aplicar allí i que encara

que els faltin mitjans, ho improvisaran.

D’aquesta conversa amb les dues infermeres de Moçambic en vaig treure dues

conclusions principals: per una banda, que tots els anomenats països subdesenvolupats

ja no s’haurien d’anomenar així perquè estan ja en via de desenvolupament. Per altra

banda, que els que veritablement faran sortir el país del forat negre seran les persones

del propi país, no les persones d’aquí. Podríem estar desenes d’anys enviant menjar i

aigua als països en via de desenvolupament, però sempre arriba un moment en què tot

s’acaba. Llavors què? Què farà la gent d’allí? A més de no tenir més menjar ni aigua

potable, no sabran com aconseguir-ho perquè tindran aquesta cultura de dependència,

que ja tenen alguns països pobres i que s’ha d’evitar sigui com sigui. Per exemple, un

grup de lleidatans que es van desplaçar al Senegal el mes de novembre de l’any passat

per veure les tasques que hi feien les ONG van trobar-se amb ambulàncies inutilitzades

per falta de peces o de coneixements de manteniment. Alguna entitat va proporcionar-

los ambulàncies sense la precaució d’ensenyar-los a arreglar-les en cas d’avaria.

Aquí es reflecteix la dita que diu “a una persona que té gana, no li donis un peix sinó

una canya i ensenya-li a pescar”.

108

Per això les ONG per al Desenvolupament tenen una contrapart al país on actuen, que és

l’encarregada de proveir-se dels mitjans que li ofereix l’ONG per tal d’adaptar-los al

seu país i progressar. És el cas de la Rebeca i l’Alda, que aprendran tècniques d’aquí

que allà desconeixen, les aplicaran i podran salvar a molta gent.

Entre altres coses, les ONGD ensenyen als habitants dels països en via de

desenvolupament a cultivar de manera més ordenada, a menjar una dieta més variada

dins de les seves possibilitats, a racionar l’aigua, a construir pous d’aigua potable o pous

que recullen l’aigua de la pluja per regar els cultius més tard, difonen coneixements

sanitaris bàsics i d’higiene a través de xerrades o d’obres de teatre, funden escoles

universitàries d’on sortiran els futurs professors, etc.

No s’ha d’oblidar tampoc, que no es tracta d’occidentalitzar-los, sinó d’ensenyar-los a

viure millor dins del seu context històric, geogràfic i cultural. Per exemple, al Senegal

les dones embarassades tenien per costum donar a llum al bosc sagrat, només

acompanyades d’altres dones que ja havien tingut fills i del risc que això comportava.

Ara, en algunes zones, els cooperants han construït un hospital dins del bosc sagrat on

s’utilitzen tècniques de la medicina occidental i han format les llevadores senegaleses.

Per tot això, s’ha de tenir sempre present que les ONG no donen caritat, sinó que ajuden

a despertar als habitants dels països empobrits, a desenvolupar-se, se’ls ha de canviar la

mentalitat i fer-los veure que se’n poden sortir per ells mateixos, ja que si no ho fan ells,

mai sortiran de la perifèria.

I l’altra tasca de les ONG, igual d’important, és la que fan al país d’origen. Gràcies a les

organitzacions no governamentals veiem les cares d’aquells nens negrets, esquelètics,

amb mosques a la cara i menjant aquella pasta groga amb les mans; explotats treballant

en plantacions de té; etc. Gràcies a les ONG es creen corrents de denúncia al nostre

bàndol i pressions morals i polítiques per adoptar mesures urgents. Si s’arriben a

solucionar mai aquestes desigualtats haurà estat només gràcies a les ONG, les quals

hauran mostrat situacions, les hauran denunciat i hauran aconseguit pressionar als que

estan més amunt, als únics que poden posar fi als problemes.

Per tots aquest motius, arribo a la conclusió final que hem de decidir-nos, nosaltres que

podem, a col·laborar amb les ONG per permetre crear un món més sostenible, per

permetre a altres persones viure amb dignitat, sense haver de patir per coses que es

109

poden solucionar fàcilment, només parant-hi una mica d’atenció i aportant una petita

però gran (depèn del lloc des d’on es miri) mostra de solidaritat. I no només hem

d’ajudar, com ja he dit abans, durant el Nadal, quan fan maratons a la televisió o quan

ha passat alguna desgràcia com la causada pels tsunamis de l’oceà Índic. Ho hem de fer

sempre, hem d’adquirir un compromís permanent si de veritat volem posar-hi remei. No

necessitem res ni ningú que ens ho recordi. Som prou intel·ligents per adonar-nos de la

gravetat del problema en qualsevol època de l’any, en qualsevol moment, durant tota la

nostra vida.

110

ANNEX

111

Discurs presentat pel Doctor James Orbinski, president del Consell

Internacional de MSF a Noruega, el 10 de desembre de 1999:

Sus Majestades, Su Alteza, Miembros del Comité Noruego del Nobel, Excelencias,

Señores y Señoras:

La gente de Chechenia - y la gente de Grozny - hoy y durante más de tres meses,

están soportando bombardeos indiscriminados por parte del ejército ruso. Para ellos

la asistencia humanitaria es virtualmente desconocida. Son los enfermos, los viejos

y los débiles los que no pueden escapar de Grozny. Mientras la dignidad de los

pueblos en crisis constituye el núcleo central del honor que hoy nos conceden

ustedes, lo que reconocen en nosotros es nuestra particular respuesta a esta

dignidad. Ruego aquí hoy a su excelencia el Embajador de Rusia y, a través de él,

al Presidente Yeltsin que detengan los bombardeos de civiles indefensos en

Chechenia. Si los conflictos y las guerras son asuntos de estado, las violaciones del

derecho humanitario, los crímenes de guerra y los crímenes contra la humanidad

nos conciernen a todos nosotros.

Déjenme añadir, sin demora, que Médicos sin Fronteras acepta con la más sincera

gratitud la extraordinaria distinción que el Comité del Nobel nos concede. No

obstante, también la aceptamos con el profundo malestar que nos produce saber

que la dignidad de los excluidos está siendo violada a diario. Éstas son las olvidadas

poblaciones en peligro, como los niños de la calle que luchan cada trabajoso minuto

del día por vivir de los despojos que les dejan aquellos que sí están “incluidos” en el

orden económico y social. Éstos también son los refugiados ilegales con quienes

trabajamos en Europa, a quienes se les ha denegado el asilo político y que, por

miedo a ser expulsados temen incluso buscar asistencia sanitaria.

Nuestra acción consiste en ayudar a las personas en situaciones de crisis. La

nuestra no es una acción gratificante. Aportar asistencia sanitaria a los que sufren

es intentar defenderles de los peligros que les acechan como seres humanos. La

acción humanitaria es mucho más que simple generosidad, mucho más que simple

caridad. Su objetivo consiste en construir espacios de normalidad en medio de lo

que es profundamente anormal. Más que ofrecer asistencia material, nuestro

propósito es conseguir devolver a las personas sus derechos y dignidad como seres

112

humanos. Como asociación voluntaria e independiente, nos hemos comprometido a

aportar asistencia médica directa a las poblaciones necesitadas. Pero no podemos

actuar en el vacío, y nuestras palabras no pueden quedar en el aire, trabajamos,

pues, con la clara intención de asistir, de provocar cambios, de revelar injusticias.

Nuestra acción y nuestra voz son un acto de indignación, un rechazo a aceptar

ataques pasivos o activos sobre los demás.

El honor que hoy nos conceden podría fácilmente darse también a otras muchas

organizaciones, o personas que luchan con dignidad dentro de sus respectivas

sociedades. Pero claramente, ustedes han optado por reconocer a MSF. Empezamos

formalmente en 1971 como un grupo de médicos y periodistas franceses que

decidieron ofrecerse para ayudar a las poblaciones en crisis, rechazando, si

procedía, las prácticas de aquellos estados que violaban directamente la dignidad

de las personas. Durante mucho tiempo se ha creído que el silencio significaba

neutralidad, presentándose como condición indispensable para la acción

humanitaria. Desde el principio, MSF se creó para oponerse a esta creencia.

No podemos asegurar que las palabras siempre salven vidas, pero sabemos que el

silencio sin lugar a dudas las aniquila. Durante más de 28 años hemos estado y

seguimos estando aún hoy irrevocablemente comprometidos con la ética del

rechazo. Es ésta la orgullosa génesis de nuestra identidad, y actualmente luchamos

como movimiento imperfecto pero fuerte, con esa fuerza que proporcionan nuestros

voluntarios y nuestro personal nacional, y nuestros millones de donadores que

apoyan, tanto financiera como moralmente, el proyecto que es MSF. Compartimos

este honor con todos aquellos que, de una u otra forma, han luchado y continúan

luchando cada día por mantener viva la frágil realidad de MSF.

El Humanitarismo tiene lugar allí donde la política ha fracasado o en tiempos de

crisis. Actuamos no para asumir una responsabilidad política, sino para, en primer

lugar, aliviar el inhumano sufrimiento del fracaso. Este acto debe estar libre de

cualquier influencia política, y los políticos deben reconocer su responsabilidad de

asegurar que lo humanitario puede existir. La acción humanitaria requiere un marco

de actuación.

En un conflicto, este marco lo constituye el derecho humanitario. Establece los

derechos de las víctimas y de las organizaciones humanitarias y determina la

responsabilidad que los estados tienen de asegurar el respeto a estos derechos y

sancionar su violación como crímenes de guerra.

113

En la actualidad, este marco es claramente disfuncional. A menudo, se nos niega el

acceso a las víctimas de conflictos. La asistencia humanitaria es utilizada incluso

como una herramienta de guerra por las partes beligerantes. Y lo que es aún más

grave, estamos presenciando la militarización de la acción humanitaria por parte de

la comunidad internacional.

Dentro de este marco disfuncional, tomaremos la palabra para forzar a los políticos

a asumir su ineludible responsabilidad. El humanitarismo no es una herramienta

para acabar con la guerra o para crear la paz. Es una respuesta ciudadana al

fracaso político. Es un acto inmediato a corto plazo que no puede borrar las

necesidades a largo plazo de responsabilidad política.

Y con nuestra ética del rechazo no permitiremos el más mínimo fracaso político

moral ni el saneamiento o limpieza del significado real de la más insignificante de

las injusticias. Los crímenes contra la humanidad de 1992 en Bosnia-Herzegivina. El

genocidio de 1994 en Ruanda. Las masacres de 1997 en Zaire. Los ataques

indiscriminados contra civiles en Chechenia. Todo esto no puede quedar

enmascarado con la utilización de términos tales como “Compleja Emergencia

Humanitaria” o “Crisis de Seguridad Interna”, o de eufemismos similares, como si

se tratase de acontecimientos políticamente indeterminados y fortuitos. La

terminología es, pues, un factor determinante ya que enmarca el problema y

proporciona la respuesta. Asimismo, define derechos, y, por consiguiente,

responsabilidades. Define si es más adecuada una respuesta médica o humanitaria.

Y define si una respuesta política es inadecuada. Nadie llama a una violación una

emergencia ginecológica compleja. Una violación es una violación, así como un

genocidio es un genocidio. Y ambos son crímenes. Para MSF, en esto consiste la

acción humanitaria: en aliviar el sufrimiento, en devolver autonomía, en dar

testimonio de la verdadera injusticia, y en continuar insistiendo sobre la

responsabilidad política.

El trabajo que MSF elige hacer no tiene lugar en el vacío, sino dentro de un orden

social que tanto incluye como excluye, que tanto afirma como niega, y que tanto

protege como ataca. Nuestro trabajo diario es una lucha, y es profundamente

médica, y es profundamente personal. MSF no es una institución formal, y, con

suerte, no lo será jamás. Es una organización de la sociedad civil, y hoy en día la

sociedad civil juega un nuevo papel global, una nueva legitimidad informal que está

arraigada a su acción y al apoyo que recibe de la opinión pública. Depende también

114

de la madurez de su propósito con respecto, por ejemplo, a los derechos humanos,

al medio ambiente y a los movimientos humanitarios, y, por supuesto, al

movimiento por un comercio justo. Los conflictos y la violencia no son los únicos

elementos de preocupación. Nosotros, como miembros de la sociedad civil,

mantendremos nuestro papel y nuestro poder si conservamos la lucidez con

respecto a nuestros propósitos y nuestra independencia. Como sociedad civil,

formamos parte del estado, de las instituciones y su poder. También existimos en

relación con otros actores no estatales como es el sector privado. Nuestro papel no

es el de reemplazar la responsabilidad del estado. La responsabilidad final del

estado es la de incluir, no la de excluir, la de que los intereses públicos prevalezcan

sobre los privados, y la de asegurar que exista un orden mundial justo. Depende de

nosotros el no permitir que se utilice la ayuda humanitaria como coartada para

enmascarar la responsabilidad del estado y así asegurar justicia y seguridad. Y de

nosotros depende también que no nos convirtamos en gestores de miserias junto

con el estado. Si la sociedad civil identifica un problema no le corresponde

proporcionar una solución, sino esperar a que los estados lo traduzcan en

soluciones concretas y justas. Sólo el estado tiene la legitimidad y el poder de

hacerlo.

En la actualidad, en lo que se ha venido a llamar economía de mercado

globalizadora, nos enfrentamos a una injusticia creciente. Más del 90% de todas las

muertes y el sufrimiento por causa de enfermedades infecciosas tienen lugar en el

mundo en vías de desarrollo. Una de las razones por las que la gente muere de

SIDA, Tuberculosis, la enfermedad del sueño y otras enfermedades tropicales es

que medicamentos esenciales que podrían salvarles o aliviarles son demasiado

caros, ya no se fabrican porque no son rentables o porque prácticamente no se

hacen investigaciones sobre enfermedades tropicales relevantes. Esta deficiencia

del mercado es nuestro próximo reto. El reto, sin embargo, no es sólo nuestro.

También los gobiernos, instituciones gubernamentales internacionales, la industria

farmacéutica y otras ONGs deben hacer frente a esta injusticia. Lo que nosotros

pedimos como sociedad civil es cambio, no limosna.

Reafirmamos la independencia del humanitarismo sobre la política, pero no lo

hacemos para polarizar entre la “bondad” de las ONG en contra de la “maldad” de

los gobiernos o las “virtudes” de la sociedad civil contra la “perversidad” del poder

político. Este tipo de polémicas son falsas y peligrosas. Al igual que ocurre entre

esclavitud y los derechos del bienestar, la historia nos ha demostrado que las

preocupaciones humanitarias nacidas en la sociedad civil han ido ganando

115

influencia hasta alcanzar la agenda política. Pero estas coincidencias no deben

enmascarar las diferencias que existen entre lo político y lo humanitario. La acción

humanitaria queda definida por su inmediatez, para grupos limitados y con

limitados objetivos. Ello es a la vez tanto su fuerza como su limitación. La acción

política, sin embargo, sólo puede concebirse a largo plazo, lo que en sí mismo

supone el movimiento de las sociedades. La acción humanitaria es, por definición,

universal. Las responsabilidades humanitarias no tienen fronteras. Dondequiera que

haya una aflicción manifiesta, el humanitario por vocación debe responder. Por el

contrario, la política conoce fronteras, y cuando hay una crisis, la respuesta política

varía porque se hace necesario sopesar relaciones históricas, equilibrios de poder, e

intereses de unos y otros. El tiempo y el espacio de lo humanitario no coinciden con

el tiempo y el espacio de lo político. Varían de forma opuesta, y es ésta otra

manera de emplazar los principios fundadores de la acción humanitaria: el rechazo

de todas aquellas formas de resolver problemas que impliquen el sacrificio de los

más débiles y vulnerables - ninguna víctima puede ser discriminada de forma

intencionada o abandonada en beneficio de otros. Una vida hoy no puede ser

medida por el valor que pueda llegar a tener mañana, y aliviar el sufrimiento “aquí”

no puede legitimar que se obvie el sufrimiento “allí”. Al limitar los medios,

obviamente, se está haciendo una elección, pero el contexto y el carácter restrictivo

de la acción humanitaria no alteran los fundamentos de esta visión humanitaria,

una visión que, por definición, debe ignorar las elecciones políticas.

En la actualidad, existe una confusión y una ambigüedad inherente en el desarrollo

de las llamadas “operaciones humanitarias militares”.Tenemos que criticar este tipo

de intervenciones llamadas “militares-humanitarias”. La acción humanitaria existe

sólo para preservar la vida, no para eliminarla. Nuestras armas son nuestra

transparencia, la claridad de nuestras intenciones, tanto como nuestras medicinas y

nuestro instrumental quirúrgico. Nuestras armas no pueden ser aviones de combate

y tanques, aunque a veces pensemos que su utilización pueda responder a una

necesidad. Lo humanitario no tiene nada que ver con lo militar, y lo militar no es lo

humanitario. No somos lo mismo, no podemos permitir que se nos vea como lo

mismo, y no podemos convertirnos en lo mismo. Concretamente, ésta es la razón

por la que para nuestro trabajo en Kosovo nos negamos a recibir financiación de los

países miembros de la OTAN. Y por este motivo nos mostramos críticos entonces y

lo continuamos siendo ahora con el discurso humanitario de la OTAN. Por eso

también, en el terreno, podemos trabajar junto a las fuerzas armadas, pero

ciertamente no bajo sus órdenes. El debate sobre el “Derecho de Injerencia” - el

derecho que el estado tiene de intervenir por motivos llamados humanitarios -

116

vuelve a ser prueba de esta ambigüedad. Pretende poner al mismo nivel que la

ayuda humanitaria, la cuestión política del abuso de poder, y busca una legitimidad

humanitaria para una acción de seguridad a través de medios militares.

Cuando uno mezcla lo humanitario con la necesidad de seguridad pública, entonces

inevitablemente se está cubriendo lo humanitario con el manto de la seguridad.

Debe recordarse que el Mandato de las Naciones Unidas obliga a los estados a

intervenir a veces por la fuerza para detener amenazas contra la paz y la seguridad

internacional. No es necesario, y es, de hecho, un peligro, utilizar la justificación

humanitaria para esto. En Helsinki, este fin de semana, los gobiernos se sentarán a

organizar la formación de un ejército europeo con motivos humanitarios. Hacemos

un llamamiento a los gobiernos para que no continúen por este peligrosamente

ambiguo camino. Pero también animamos a los estados a que busquen formas de

asegurar la seguridad pública para que los derechos humanos y el derecho

humanitario internacional sean respetados.

La acción humanitaria tiene sus limitaciones. No puede ser un sustituto de una

acción política definitiva. En Ruanda, al principio del genocidio, MSF se manifestó

abiertamente para pedir que éste se detuviera por el uso de la fuerza. Y así lo pidió

también la Cruz Roja. Sin embargo, nuestro grito de ayuda no encontró más que

parálisis institucional, prevalencia de los propios intereses y rechazo de

responsabilidad política para parar un crimen que “nunca jamás” volvería a pasar

sin protesta. El genocidio acabó antes que se iniciara la Operación Turquesa de las

Naciones Unidas.

Por un momento me gustaría reconocer la presencia entre nuestros invitados de

Chantal Ndagijimana. Ella perdió a 40 miembros de su familia en el genocidio de

Ruanda. Hoy ella es parte de nuestro equipo en Bruselas. Sobrevivió al genocidio,

pero al igual que otros millones de personas, su madre, su padre, sus hermanos y

hermanas no. Y tampoco sobrevivieron cientos de miembros de nuestro personal

local. Yo era Coordinador General de la misión de MSF en Kigali durante esa época.

No hay palabras para describir el coraje con el que nuestro personal ruandés

trabajaba. No hay palabras para describir el horror en el que morían. Y no hay

palabras para describir el profundo pesar que yo y todos en MSF llevaremos

siempre con nosotros.

Recuerdo lo que uno de mis pacientes me dijo en Kigali: “Ummera, Ummera - sha”.

Se trata de un dicho ruandés que podría traducirse como “coraje, coraje, amigo mío

117

- encuentra tu coraje y déjale vivir”. Me lo dijo en Kigali en nuestro hospital una

mujer que no sólo había sido atacada con un machete, sino que, además, su cuerpo

había sido completa y sistemáticamente mutilado. Habían cortado sus orejas. Y su

cara estaba desfigurada por los cortes que los machetazos habían dibujado en su

rostro. Al hospital llegaron cientos de mujeres, niños y hombres ese día, tantos que

tuvimos que colocarles en la calle. Y en muchos casos, les operábamos allí mismo

mientras alrededor del hospital las cloacas literalmente rezumaban sangre por

todas partes. Ella era una entre muchos, viviendo un sufrimiento inhumano y

simplemente indescriptible. Podíamos hacer muy poco por ella en ese momento,

sólo intentar detener la hemorragia con las suturas necesarias. Nos sentíamos

vencidos, y ella sabía que había otros muchos. Ella lo sabía y yo también. Y fue ella

quien me liberó de mi propio infierno cuando me dijo con la voz más clara que

jamás haya podido oír : “allez, allez…ummera, ummera - sha” (“ves, ves…amigo

mío; encuentra el coraje y déjale vivir”).

Hay límites para el humanitarismo. Ningún médico puede llegar a detener un

genocidio. La acción humanitaria no puede detener la limpieza étnica, así como

tampoco puede hacer la guerra. Y no hay acción humanitaria que pueda conseguir

la paz. Éstas son responsabilidades políticas y no imperativos humanitarios.

Déjenme que les diga esto muy claramente: el acto humanitario es el más apolítico

de todos los actos, pero si sus acciones y su moralidad son tomadas en serio,

puede llegar a tener implicaciones políticas profundas. Y la lucha contra la

impunidad es una de estas implicaciones. Esto es exactamente lo que se ha querido

reafirmar con la creación del Tribunal Internacional tanto para Yugoslavia como

para Ruanda. Es también lo que se ha reafirmado con la adopción de estatutos para

una Tribunal Internacional. Son pasos significativos. Pero hoy, cuando se celebra el

cincuenta aniversario de la Declaración de los Derechos Humanos, el Tribunal

todavía no existe, y los principios sólo han sido ratificados por tres estados este año

pasado. A este paso, tardaremos veinte años antes de que exista. ¿Qué estamos

esperando?. Cualquiera que sea el coste político de hacer justicia dentro de la

comunidad de estados, MSF puede afirmar y afirmará que el coste en vidas

humanas de la impunidad es imposible de soportar.

Sólo los estados pueden imponer respeto al derecho humanitario. Y este esfuerzo

no puede ser puramente simbólico. Srebrenica era aparentemente una zona de

seguridad en la que nosotros- como MSF - estábamos presentes, como también lo

estaban las Naciones Unidas como protección, decían, con sus cascos azules sobre

el terreno. Y la ONU permaneció en silencio y presente- mientras la gente de

118

Srebrenica era masacrada. Tras los fatales intentos de la intervención de las

Naciones Unidas en la antigua Yugoslavia y Ruanda que llevaron a la muerte a

miles de personas, MSF se opone al principio de una intervención militar que no

esté definida dentro de marco claro de responsabilidad y transparencia. MSF no

quiere que las fuerzas militares demuestren que son capaces de montar campos de

refugiados más rápidamente que las ONGs. Las operaciones militares de las

Naciones Unidas deberían estar al servicio de los gobiernos y las políticas de

protección de los derechos humanos de las víctimas. Si las operaciones militares de

las Naciones Unidas tienen por objeto proteger a la población civil en el futuro, más

allá del “mea culpa” del Secretario General en el caso de Srebrenica y Ruanda,

deben modificarse las operaciones de pacificación de las Naciones Unidas. Los

estados miembros del Consejo de Seguridad deben hacerse públicamente

responsables de las decisiones que votan. Su derecho al veto debería ser regulado.

Los Estados Miembros deberían poder asegurar que existen los medios adecuados

para implementar las decisiones que toman.

Sí, la acción humanitaria tiene límites. También tiene responsabilidades. No se trata

sólo de normas de buena conducta y una buena técnica. Es ante todo una ética

dentro de una moralidad. La intención moral de la acción humanitaria debe ser

confrontada con los resultados reales. Y es aquí donde debe rechazarse cualquier

forma de neutralidad moral sobre lo que es bueno. Un resultado negativo que debe

ser rechazado es el uso de lo humanitario en 1985 para apoyar la migración forzada

en Etiopía, o en 1996 para dar apoyo al régimen genocida en el campo de

refugiados de Goma. A veces es necesaria la abstención para que lo humanitario no

se utilice en contra de una población en crisis. Más recientemente, en 1995, fuimos

la primera organización humanitaria independiente que tuvo acceso a entrar en

Corea del Norte. ¿Por qué decidimos entonces irnos en otoño de 1998?. Porque

llegamos a la conclusión que no podíamos proporcionar asistencia libremente y con

independencia de influencia política por parte de las autoridades. Nos dimos cuenta

que los más vulnerable lo continuarían siendo siempre, dado que la ayuda

alimentaria se utiliza para soportar un sistema que en primer lugar crea

vulnerabilidad y siembra el hambre para millones de personas. Nuestra acción

humanitaria debe ser dispensada de forma independiente, con libertad de acceso,

para proporcionar y monitorizar la asistencia de forma que los más vulnerables

sean los primeros en recibirla. La ayuda humanitaria no debe enmascarar las

causas del sufrimiento y no puede ser simplemente una herramienta de política

interna o externa que, en lugar de luchar contra el sufrimiento, contribuya a él. Si

éste es el caso, debemos confrontar el dilema y considerar abstenernos como la

119

menos mala de las opciones. Como MSF, ponemos constantemente en cuestión los

límites y ambigüedades de la acción humanitaria- particularmente cuando se

somete en silencio a los intereses de los estados y de las fuerzas armadas.

La semana pasada, el Congreso de los Estados Unidos aprobó un proyecto de ley

autorizando ayuda alimentaria directa a los Rebeldes en el Sur de Sudán. E aquí un

ejemplo de malversación del significado y objetivo de la asistencia humanitaria,

convirtiendo los alimentos en combustible para la guerra. Es una negligencia por

parte de los estados utilizar cualquier medio político para tratar una guerra que en

17 años se ha cobrado millones de vidas. La guerra civil en Sudán es hoy un

sufrimiento humano en el que hay millones de desplazados al borde de la

enfermedad y la hambruna; en el que la gente es bombardeada, robada, y

constantemente asaltada e incluso esclavizada, mientras se protegen los intereses

de las compañías petrolíferas; en el que el espacio humanitario es tan gravemente

restringido que sólo existe en algunas zonas; y en el que nosotros y otras ONGs y

Agencias de las Naciones Unidas luchamos por aportar asistencia humanitaria y

protección. ¿Son los alimentos la única opción política para nutrir esta guerra?. La

ayuda alimentaria o asistencia humanitaria, si se trata realmente de “asistencia

humanitaria”, no puede utilizarse como una herramienta de los gobiernos para

hacer política. En este caso, debemos denunciar el uso pérfido que se hace de los

alimentos y que confunde el significado de la asistencia humanitaria. Si se permite

utilizar los alimentos como arma de guerra, se está legitimando entonces que se

mate a las poblaciones de hambre también como arma de guerra.

El humanitarismo independiente es una lucha diaria por dar asistencia y proteger.

En la gran mayoría de nuestros proyectos, lo llevamos a cabo lejos de las miradas

de los medios de comunicación y de la atención de los políticamente poderosos. Lo

vivimos profundamente, íntimamente en la aflicción de guerras y crisis olvidadas.

Numerosos pueblos de África agonizan literalmente en un continente rico en

recursos naturales y cultura. Cientos de miles de nuestros contemporáneos son

forzados a abandonar sus tierras y sus familias para buscar trabajo, comida, educar

a sus hijos, y conservar la vida. Hombres y mujeres arriesgan sus vidas

embarcando en viajes clandestinos sólo para acabar en un infernal centro de

inmigración, o sobreviviendo a duras penas en la periferia de nuestro llamado

mundo civilizado.

Nuestros voluntarios y personal viven y trabajan entre gente cuya dignidad es

violada cada día. Estos voluntarios deciden libremente utilizar su libertad para

hacer del mundo un lugar más soportable. A pesar de grandes debates sobre el

120

orden mundial, el acto del humanitarismo viene a resumirse en una sola cosa:

seres humanos individuales ayudando a sus homólogos a quienes toca vivir en las

más adversas circunstancias. Vendaje a vendaje, sutura a sutura, vacuna a vacuna.

Y para MSF, que trabaja en unos 80 países, 20 de los cuales en situación de

conflicto bélico, significa también explicar al mundo las injusticias de las que ha

sido testigo con la esperanza que los ciclos de violencia y destrucción no continúen

eternamente.

Al aceptar este extraordinario honor, queremos de nuevo agradecer al Comité del

Nobel su reafirmación del derecho a la asistencia humanitaria en todo el planeta; su

reconocimiento del camino que MSF ha elegido y que es el de existir dentro de una

ética del rechazo, testimoniando con franqueza y honestidad, y subscribiendo los

principios de la organización: voluntariado, imparcialidad y su lucha para que se

reconozca la humanidad de las personas. Son los voluntarios y personal nacional de

MSF quienes luchan cada día por hacer que estos ideales se conviertan en una

realidad concreta, quienes han dado al menos un poco de paz a los sufren, quienes

son la viva realidad de MSF. De nuevo, gracias.

121

FONTS D’INFORMACIÓ

BIBLIOGRAFIA

Albet, Abel; Benejam, Pilar. Xarxes, geografia, Ed. Vicenç Vives, Barcelona, 2004.

Aróstegui Sánchez, J.; García Sebastián, M; Gatell Arimont, C; Palafox Gamir, J;

Risques Corbella, M. Perspectiva. Història del món contemporani, Ed. Vicenç Vives,

Barcelona, 2003.

Martí Huguet, Tomàs. Una mirada etíope, Ed. Flor del viento, Barcelona, 2001.

Salvat Universal, 8 i 18. Ed. Salvat Editores, S.A., Barcelona, 2000

Gran Enciclopèdia Catalana, 1, 3, 10 i 11, Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1978.

Todos los países del mundo, 6. Ed. Enciclopèdia geogràfica, Barcelona, 1991.

Mirada, revista de l’Instituto Lleida de Oftalmología ILO. Lleida, 2004.

Memòria 2002 Metges Sense Fronteres, Barcelona, 2003.

Memòria 2003 Projecte Visió, Barcelona, 2004.

Dossiers informatius de les ONG: Projecte Visió, Metges Sense Fronteres, Medicus

Mundi, Mans Unides, Intermón Oxfam, Càritas, Médicos del Mundo.

MSF 54, República Democrática del Congo, revista de Metges Sense Fronteres, octubre

2003.

Revista MSF 59, Emergencia en Sudán, revista de Metges Sense Fronteres, setembre

2004.

122

Ballabriga, Juanjo. “Lleida solidària amb Paraguai”, Lectura (suplement dominical del

diari Segre), nº 298, febrer de 2004, pàg. 5-11.

Sàez, A. “Apadrinar una il·lusió”, Lectura, nº 319, juliol de 2004, pàg. 5-11.

Banyeres, R. “Solidaritat amb Centreamèrica”, Lectura, nº 329, setembre de 2004, pàg.

5-11.

Banyeres, R. “Exportadors de Solidaritat”, Lectura, nº 343, desembre de 2004, pàg. 5-

11.

Dusster, David. “Banda Aceh, viaje al epicentro del dolor”, Magazine (suplement

dominical del diari La Vanguardia), 30 de gener de 2005, pàg. 38-51.

Notícies del diari Segre (23.06.04, 26.06.04, 18.07.04, 26.07.04, 08.11.04, 27.12.04,

28.12.04, 02.01.05, 06.01.05)

Notícies del diari El periódico (28.12.04, 31,12.04)

Notícia del diari La Vanguardia (16.01.05)

Boletín Oficial del Estado nº 125, juny de 1999.

PÀGINES WEB

http://www.diariomédico.com/edicion/noticia/ (breu referència a l’ONG Projecte Visió,

04.06.04)

http://www.sodepaz.org (pàg. web de l’ONG Sodepau que conté breu ressenya del llibre

“Una mirada etíope”, 22.06.04)

http://www.lacaixa.es/fundaciolacaixa/solidaritat (referència a l’aportació econòmica de

l’entitat bancària a l’ONG Projecte Visió, 22.06.04)

123

http://www.who.int/countries/eth/es/ (dins de la pàg. web de l’OMS, informació sobre

Etiòpia, 16.08.04)

http://www.espe.edu.ec/servicios/visita/mundo/africa/etiopia.htm (informació d’Etiòpia,

16.08.04)

http://www.indexmundi.com/es/etiopia (informació d’Etiòpia, 16.08.04)

http://www.msf.es (pàg. web de l’ONG Metges Sense Fronteres, en castellà, 16.08.04)

http://www.msf.org (pàg. web de l’ONG Metges Sense Fronteres, en anglès, 16.08.04)

http://www.cruzroja.es (pàg. web de l’entitat Creu Roja, 23.08.04)

http://www.medicosdelmundo.org (pàg web de l’ONG Médicos del Mundo, 09.11.04)

http://www.eacnur.org (pàg. web de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels

Refugiats, 16.08.04)

http://www.intermonoxfam.org (pàg. web de l’ONG Intermón Oxfam, 09.11.04)

http://www.unicef.es (pàg. web de l’organisme de les Nacions Unides per la Infància,

16.08.04)

http://www.farmamundi.org (pàg. web de l’ONG Farmamundi, 20.08.04)

http://www.savethechildren.es (pàg. web de l’ONG Save The Children, en castellà,

20.08.04)

http://www.planespana.org (pàg. web de l’ONG Plan, 04.01.05)

http://www.medicusmundi.es (pàg. web de l’ONG MedicusMundi, 20.08.04)

124

http://www.ayudaenaccion.org (pàg. web de l’ONG Ayuda en Acció, 20.08.04)

http://www.intervida.org (pàg web de l’ONG Intervida, 04.01.05)

http://www.tvcatalunya.com/tsunami (informació sobre el desastre de l’oceà Índic i les

ONG que hi van acudir, 04.01.05)

http:///www.tvcatalunya.com/30minuts (informació sobre els reportatges del programa

30 minuts de TV3, 14.10.04)

http://www.fonscatalà.org (pàg. web del Fons Català de Cooperació al

Desenvolupament, 23.12.04)

http://www.pangea.org/fcongd (pàg. web de la Federació Catalana d’ONG per al

Desenvolupament, 23.12.04)

CORREUS ELECTRÒNICS

proyectovision@comb.es (correu electrònic de l’ONG Projecte Visió)

dcm@telecom.net.et (correu electrònic de Sister Margaret)

eblanch@ilooftalmologia.com (correu electrònic de l’Ester Blanch)

DOCUMENTACIÓ AUDIOVISUAL

“Fundació Campaner”, reportatge del programa 30 minuts de TV3 emès el 09.05.04

“El problema de la fam”, reportatge del programa 30 minuts de TV3 emès l’octubre de

2004

125

“Un clam contra el SIDA”, reportatge sobre la destinació dels diners recaptats en el

partit de futbol del FC Barcelona contra la Selecció de les estrelles mundials destinats a

projectes contra la SIDA. Emès el 06.12.04

“El desastre global”, especial de TV3 sobre el tsunami emès el 09.01.05