CLIC-CLAC

Clic-clac, és de nit.

Clic-clac, obro el llum.

Clic-clac, a la tauleta,

clic-clac, res no és lluny.

Clic-clac, tinc els llibres,

clic-clac, les ulleres,

clic-clac, el rellotge,

clic-clac, que em desperta.

Clic-clac, si tinc set,

clic-clac, ve la mare.

Clic-clac, ella em dóna,

clic-clac, un got d'aigua.

Clic-clac, una manta,

clic-clac, al damunt.

Clic-clac, ja m'adormo.

Clic-clac, tanco el llum.

La puce et le pianiste (Yves Duteil)

Un jour sur un pianno, Une puce élut domicile. Elle posa son sac à dos. Ses affaires de ville. Elle avait beaucoup voyagé, Beaucoup sauté,beaucoup piqué, Et pour ne pas qu'on la voie, Sur une noir,elle s'installa. Soudain la lumière apparut Et des sons frappèrent son oreille. Une main lui marchait dessus Sa colère fut sans pareille. Elle suivit ses évolutions Avec des yeux pleins d'attention Pour essayer de grimper Sur la main qui l'avait piétiné. Lorsqu'enfin elle y parvint Elle affina son aiguille Et se mit à piquer la main Comme on danse un quadrille. Mais soudain la main s'agita et son rythme s'accéléra Et la puce tout éxitée De plus belle se remit à piquer. Dans la douleur et la démangeaison, La main se faisait plus rapide, Ne suivait plus la partition Et n'avait plus aucun guide Mais dans la salle on applaudissait Sans deviner que c'était, Grace à une puce énervée Que le jazz était née!

Tardoral (Francine Cockenpot/Joan Soler Amigó)

Falgueres prop del riu, verdegen, verdegen, falgueres prop del riu, és la fi de l’estiu. Les fulles són mortes, emportades pel vent; voleien juganeres i a terra van caient. L’oratge sota els pins ressona, ressona, l’oratge sota els pins ressona bosc en dins. Les fulles són mortes, emportades pel vent; voleien juganeres i a terra van caient. Els núvols en el cel s’estiren, s’estiren, els núvols en el cel s’estiren com un vel. Les fulles són mortes, emportades pel vent; voleien juganeres i a terra van caient.

La navalla del visir (Richard Hugues. Adaptació)

El soldà de Fes era un home savi i prudent. Un matí que passejava per la ciutat va passar per davant d’una botiga estranya i es va aturar a observar-la.

–Què vens? –va preguntar al botiguer.

–Venc paraules, a cent monedes d’or la frase.

Tot el seguici del soldà va cridar:

–Aquest home us vol enganyar; les paraules no valen res!

Però el soldà no els va fer cas i va comprar aquesta frase:

«Pensa abans de fer res»

I la va fer brodar en tots els seus vestits, llençols i tovalloles.

El soldà tenia un visir que l’ajudava a governar. Era un home envejós que volia ser el més poderós. Un dia que va veure que el barber anava a afaitar el cap al soldà, que sempre el duia rapat, li va dir:

–La teva navalla és pobra, vella i tronada. Val més que per afaitar un personatge tan il·lustre com el nostre soldà facis servir aquesta altra –i li va donar una navalla magnífica, decorada amb or i pedres precioses.

Llavors, el barber va anar a afaitar el soldà. Va deixar la navalla del visir sobre la taula i li va escampar sabó pel cap. Aleshores es va fixar en les paraules brodades a la tovallola: «Pensa abans de fer res.»

El barber va pensar i va afaitar el soldà amb la navalla vella que havia utilitzat sempre.

–Per què no has fet servir aquesta navalla tan magnífica? –li va demanar el soldà.

–Perquè he llegit les paraules de la tovallola i he pensat: «Per què he de canviar de navalla si sé que la vella va bé?»

–Qui t’ha donat la navalla nova?

–El vostre visir.

Llavors el soldà va fer venir el visir i va ordenar al barber que afaités el cap al visir amb la navalla d’or i pedres precioses.

El barber li va fer una petita rascada a la pell sense voler i, immediatament, el visir va caure mort a terra: aquella navalla tan magnífica estava enverinada.

Aleshores el soldà va dir al seu seguici:

–Les paraules que vaig comprar m’han salvat la vida. Encara us semblen cares?

El gran Mag Mac (Pep López)

Es feia dir el Gran Mac i era un desastre, ningú no el coneixia, tant se val. Se’l veia per les fires i els teatres, feia sempre tres sessions per quatre rals. Ningú li feia cas ni l’escoltava, mai no tenia el públic ben atent, però el seu desig, un dia, potser li arribaria, per fi poder sentir els aplaudiments! Tothom es feia un tip de riure quan ell sortia amb aquell barret “Dalt d’un escenari has de somriure!” es deia a si mateix fent l’homenet. A mitja nit els estris recollia i mirava la platea uns moments, somiava amb aquell dia que aviat arribaria, poder sentir els aplaudiments! Un dia, el Gran Mac va preparar-se el truc de màgia més impressionant, Faria, a la de tres, desaparèixer allò que li posessin al davant. “Avui estic segur que m’aplaudeixen” i va posar-hi tot el sentiment. Oh, gran Mac! Ets únic! Desapareix el públic! no va quedar ningú en el seu seient. De ben segur aquell dia tothom t’aplaudiria però t’has quedat tot sol en un moment. Es fa dir el Gran Mac i és un desastre, encara no el coneixen, tant se val. Se’l troba per les fires i els teatres, fa sempre tres sessions per quatre rals. Si un dia el trobes queda’t una estona, els seus ulls es tornaran lluents, perquè el desig canvia, només vol companyia i poder sentir el teu aplaudiment.

Me lo decía mi abuelito (Paco Ibáñez)

Me lo decía mi abuelito, me lo decía mi papá, me lo dijeron muchas veces y lo olvidaba muchas más. Trabaja niño, no te pienses que sin dinero vivirás. Junta el esfuerzo y el ahorro ábrete paso, ya verás, como la vida te depara buenos momentos, te alzarás sobre los pobres y mezquinos que no han sabido descollar. Me lo decía mi abuelito, me lo decía mi papá, me lo dijeron muchas veces y lo olvidaba muchas más. La vida es lucha despiadada nadie te ayuda, así, no más, y si tú solo no adelantas, te irán dejando atrás, atrás. ¡Anda muchacho dale duro! La tierra toda, el sol i el mar, son para aquellos que han sabido, sentarse sobre los demás. Me lo decía mi abuelito, me lo decía mi papá, me lo dijeron muchas veces, y lo he olvidado siempre más. Y lo he olvidado siempre más.

Les anguiles de l'Albufera (popular valenciana)

Som les anguiles de l'Albufera,

som les més fines de la peixquera

i en el fang de la sèquia vivim de nit,

puix si t'agarren tilín tilín ton

procura esmunyir-te.tilín tilín ton

Com som tan fines, mos fan xixines,

xines xines xines xines xines xines!

mos tallen a trossos per a menjar-nos

i les nostres espines se les menja el gat,

puix si t'agarren tilín tilín ton

procura esmunyir-te.tilín tilín ton!

La Caputxeta Vermella i el Llop (Conte original: Roald Dahl.

Adaptació al català de Dani Espresate de la traducció de Miguel Azaola)

El llop de bon matí ja està afamat i busca un esmorzar per omplir el pap Es fa de nit, cansat i ple de ràbia Se’n va corrent el llop a casa l’àvia. Sóc jo, la Caputxeta! – va mentir, I l’àvia,obrint la porta, va fugir. Com se li acut marxar fent ziga-zaga? Corre molt més el llop que aquella iaia! I sense poder ser d’altra manera: Endrapa de cop l’àvia a la primera. L’anciana que era d’os i massa fina, no va omplir-lo molt més que una gallina i aquell enorme llop, ja capaltard, s’hagués menjat la terra, el cel i el mar. Espero en aquest lloc del verd boscatge, I ja veurem que fa el bon oratge, si passa algun minyó ben suculent o algun bon plat sucós i excel·lent. Per fi se li va encendre la llumeta! I va corrents a Ca la Caputxeta! I per dissimular que era animal, Va començar a tapar-se fins a dalt: Faldilla, brusa blanca i jaqueta, i es fica a dins el llit i fa veueta:

“Passa neta bonica, com ha anat? No t’has trobat al bosc pas cap sotrac?” La iaia ni te veu ni vocalitza Potser algú m’intenta fer la guitza. - Et noto estranya, i aquestes orelles? Se’ns fan un xic més grans quan ens fem velles. I els ulls que semblen grossos com taronges? Cal que t’hi posis aigua amb les esponges. I aquestes mans tan brutes i anormals? He hagut de fer neteja dels vitralls. Ai avia, d’on has tret aquest abric? Que aquesta pell no la té ni el mes ric! No creguis que et pots fer passar per tonta. Ja saps ben bé com continua el conte Has de dir: “Pro quina boca tens! si fins i tot et puc comptar les dents!” La Caputxeta no està per històries i de dins el cistell treu les pistoles apunta amb alegria al llop al cap i –pam-, es queda a terra com un nyap! Al cap de poc veig la Caputxeta, A dalt un arbre com una enxaneta, Amb un abric de pell ben elegant, (d’aquell llop golafre i farsant)